Sunday, May 31, 2020
A CADA PAS, UN RETROCÈS - art. Nació Digital Solsona
A CADA PAS, UN
RETROCÈS.
Estem, en un dels pitjors escenaris per un
govern de coalició com el que formen, Junts x Cat i ERC. La pugna entre dos
partits nacionalistes, esdevé guerra oberta, quan son conscients de jugar les
darrers partides, abans de l’hora decisiva: les eleccions al Parlament.
Les batalletes habituals, han donat pas a
batalles obertes, sense quarter. Tot s’hi val, i qui no segueix les
instruccions, esdevé traïdor a la causa. I a l’hora de batallar, tot serveix i
tothom pot ajudar a la guerra d’uns contra els altres. Posaré uns exemples, ben
actuals.
Aprovació dels pressupostos 2020,
elaborats i negociats per ERC, que és qui ostenta la Conselleria del ram. Just
l’endemà de la seva aprovació i davant la indignació de molta gent, i algunes
entitats de relleu del país, en contra del fort augment de l’impost de
successions, Junts x Cat, PDEcat, i entorn, surten per dir que hi estan en
contra, i que de seguida que puguin l’anul·laran ¡¡¡ Sorprenent ¡¡¡
Llei 5/2020 de 29 d’abril, per la qual es
modifiquen un gran nombre de lleis, entre les quals, les que regulen les taxes,
quotes i impostos a diverses activitats, com les relacionades amb la caça.
Totes les societats de caçadors s’hi mostren en contra, i comencen unes
importants mobilitzacions que s’allargaran tant de temps com faci falta. Hi ha
63.000 caçadors federats, una força notable, com per fer por, a qualsevol
partit. Resultat, com que les modificacions han vingut de la mà d’ERC, Junts x
Cat – PDEcat, es posen al costat dels caçadors. Curiós ¡¡¡
La Proposició de Llei de creació de
l’Agència del Patrimoni Natural i la Biodiversitat, ha tancat tramitació i està
previst sigui debatuda i aprovada en la primera sessió del Parlament d’aquest
mes de juny. Doncs, bé, com que aquesta Proposició de Llei arriba de la mà de
Junts x cat, a proposta de la Conselleria de Territori i Sostenibilitat, hi ha
una autèntica tempesta de peticions i acords, per la seva congelació i
retirada. Ajuntaments, Consells Comarcals, Entitats com ADF, Foment, Propietaris
forestals, Sindicats agraris, etc, demanen la retirada. Lògicament també ERC
s’ha mobilitzat per mostrar el seu desacord. Sorprenent ¡¡¡
Aquesta setmana, el President del Govern,
demanarà una sisena i darrera pròrroga de l’Estat d’Alarma, per la qual cosa ha
buscat el recolzament dels partits, més sensibles a la petició. ERC ha acordat
la seva abstenció, lligada a uns compromisos de major protagonisme en el
territori català. Junts x Cat, i el propi president Torra ja han mostrat el seu
total desacord, amb aquesta decisió d’ERC.
Increïble ¡¡¡ no és cap decisió de govern, sinó de partit ¡¡¡.
Per últim, i no cansar al lector/a.
Petició per part d’ERC de convocar eleccions al Parlament, abans no sigui massa
tard, per culpa de l’ imminent sentència del Suprem, confirmant la
inhabilitació del president Torra, per l’afer d’incompliment de la llei
electoral, en matèria de símbols partidistes, en el balcó del Palau de la
Generalitat. Junts x Cat, respon que no hi ha cap pressa i no tenen clar si donaran compliment a la
sentència d’inhabilitació. Inimaginable¡¡¡
Podria afegir dotzenes més de desencontres
i conflictes , més o menys greus, però a la vista dels anteriors, podem dir que
el govern que tenim, té massa problemes com per tenir temps de governar. Es
hora d’eleccions i poder posar els dos partits a l’oposició que és on millor
poden servir al país. Un govern ha de donar passos endavant, no enrere.
# posted by joan roma cunill @ 11:16 PM
Friday, May 29, 2020
VULNERACIÓ ACORDS - art. Regió 7
VULNERACIÓ
ACORDS.
Ha aixecat una considerable polseguera,
l’acord , entre partits, per a buscar
majoria suficient com per aprovar una nova pròrroga de l’estat d’alarma. Parlo
de l’acord entre la portaveu del PSOE, el de UP, i la representant de Bildu, en
el Congrés de Diputats. L’acord, posteriorment matisat o modificat, parlava de
la derogació “íntegra” de la reforma laboral del PP, en comptes de la
modificació d’aspectes rellevants de la reforma, com figurava en el pacte de
govern entre PSOE i UP.
Es evident que es va tractar d’un error, comprensible
en un moment d’alta tensió i nervis, per un tema tant rellevant com disposar de
majoria suficient per allargar quinze dies més, un estat d’alarma que ha donat
uns esplèndids resultats. A les xifres em remeto. Ara bé, és cert que s’han
d’evitar repeticions d’actes com aquest. Em refereixo a acords, no prou
consensuats ni debatuts, amb tots els membres del govern, i altres estaments,
directament afectats com son els representants empresarials i sindicals. Les
presses mai son bones conselleres, i així s’ha comprovat, una vegada més.
Dit això, tant ERC com Junts x Cat, i
alguns altres oportunistes, han volgut veure en aquest incompliment de l’acord
signat, una mostra de mal govern, i de desconfiança envers les propostes o
acords que pugui signar el govern central. Poca credibilitat mereixen aquestes
crítiques, quan obliden el més important: parlem d’un acord entre partits, no
d’un acord de govern, i menys d’un acord parlamentari, fruit d’un debat i
votació en el Congrés. Son temes radicalment diferents.
Un acord entre partits, lliga els partits,
però no el govern. El govern parla , mitjançant acords del Consell de
Ministres. En aquest cas, son d’obligat compliment, a l’igual que els acords o
resolucions que es debaten i es voten en el Congrés de Diputats o en el Senat.
Arran d’aquesta controvèrsia, he volgut
veure la realitat catalana. Es interessant sempre comparar i valorar què passa
aquí , especialment ara, en que cada dia, el govern de la Generalitat està més
ocupat i preocupat per a criticar les decisions del govern central, que no pas
per a dedicar-se a resoldre els nostres problemes.
He repassat el Diari de Sessions del
Parlament de Catalunya, i les compareixences parlamentàries del Grup
Socialista, Catalunya en Comú Podem,
Ciutadans i el PPC, amb el resultat insòlit de 34 , sí sí ( trenta – quatre )
incompliments i vulneracions d’acords i resolucions, debatudes i aprovades, en
sessió plenària del Parlament de Catalunya. Això sí és greu. Molt greu, perquè suposa
haver presentat i votat, resolucions d’obligat compliment que el govern de la
Generalitat, ha menystingut, oblidat o vulnerat, al llarg dels darrers deu
anys. Fins i tot algunes, aprovades per unanimitat ¡¡¡
Aquí sí, hi ha una vulneració d’acords oficials,
no entre partits, sinó de la màxima institució del país, com és el Parlament de
Catalunya. Però, si hi afegíssim altres acords, resolucions i propostes
presentades i votades en diferents Comissions del Parlament, la xifra superaria
el centenar. Tant és així que la
credibilitat del Parlament ha quedat molt malmesa arran aquests acords que
s’han incomplert de forma reiterada, lligats a temes tant variats i urgents com
les mesures contra la pobresa, o sobre inversions en el territori, desplegament
i incompliment de lleis, etc.
Tornant al principi, crec que la polèmica
aixecada pel pacte tripartit, amb Bildu, ha estat un error que servirà per a
evitar la seva repetició, en altres casos, però extreure’n una manca de
credibilitat del govern central, és, no
solament excessiu sinó fruit de la mala fe i el desconeixement de la realitat.
Farien bé els dos partits de govern, aquí, a casa nostra mirar les seves
agendes parlamentàries i fins i tot les del Consell Executiu, per veure qui
realment vulnera acords presos.
# posted by joan roma cunill @ 10:32 PM
Thursday, May 28, 2020
CATALUNYA, REORDENACIÓ PENDENT - art. Diari de Terrassa
CATALUNYA,
REORDENACIÓ PENDENT.
Una administració pública, ve a ser una empresa de serveis, sense afany de
lucre, destinada a cobrir les necessitats dels ciutadans, en totes aquelles
àrees que li son pròpies. Cada nivell d’administració té unes competències
específiques, a les quals ha de dedicar tots els esforços, abans de ficar-se en
àmbits que no li son propis.
Així, doncs, els ajuntaments tenen les competències que regula la Llei de
Bases de Règim Local, la Generalitat,
les que estableix l’Estatut d’Autonomia, i l’Estat, les que contempla la
Constitució. Entremig , hi ha altres entitats i organismes, que no sempre tenen
clares les coses i que haurien de reconsiderar-se, si es vol que el conjunt
funcioni com cal.
Dit això, les administracions estan força lluny de tenir les estructures i
funcionament, posats al dia, excepte els ajuntaments, que han tingut una
evolució molt millor que la resta de nivells. El fet d’estar en permanent
contacte amb els ciutadans, de grat o a la força, han hagut de modificar les
seves estructures i serveis, per facilitar una major eficiència i proximitat.
Això s’ha traduït en un millor ús del diner públic, i una millor dotació de
personal, per a cada àrea en concret.
No passa, ni de lluny, el mateix ,en els altres dos nivells, dits
superiors, tot i que no m’agrada gens aquesta estratificació. Generalitat, i
amb ella, les CCAA; i l’Estat. Aquests dos nivells, tenen estructures, pròpies
del segle passat, amb tot el que suposa de lentitud, burocràcia, mala
distribució del funcionariat, rutines habituals, etc. I, sobretot,
superestructures, impossibles de mantenir. Em limito a parlar de la
Generalitat, ja parlarem un altre dia de l’Estat.
El govern de la Generalitat, es composa de 13 Conselleries o Departaments,
sota l’autoritat del president. En resum, el Consell Executiu, està format per
14 persones. Passo a enumerar el desplegament territorial de cada Conselleria.
Presidència ( que no president) , 7 Serveis Territorials ( SSTT), Salut 9
regions sanitàries ( fa poc en tenia 7), Interior ( Mossos) 9 regions, Agricultura,
6 Serveis Territorials, Ensenyament 10 ( SSTT), Territori i Sostenibilitat 7 (
SSTT) i 11 Comissions territorials d’Urbanisme; Acció Exterior 16 Delegacions
arreu del món, Cultura 6 ( SSTT), Justícia 7 ( SSTT), Treball 5 ( SSTT), Empresa 5 ( SSTT), Vicepresidència – Economia
i Finances, 8 Delegacions territorials. A tot plegat, s’hi ha d’afegir les 7
Delegacions del Govern de la Generalitat, les 8 Vegueries, i els 42 Consells
Comarcals.
Deixo a part, les 4 Diputacions provincials, que ajuden els ajuntaments i
no es poden considerar un nivell d’administració.
Aquesta estructura, en comptes de reduir-se i adaptar-se a les noves
tecnologies i a les polítiques d’austeritat, ha anat creixent, de forma
anàrquica, en funció de cada Conseller/a, i de les relacions i interessos dels partits de govern. Mireu bé
aquesta estructura, però tingueu en compte que hi falten els alts càrrecs, que
les han de coordinar i dirigir. Per damunt d’aquesta ordenació territorial, hi
figuren els Secretaris generals, de cada Departament, així com els Directors
Generals i Subdirectors de cada àrea. El conjunt és enorme per un petit país
com el nostre de només 7,5 milions d’habitants. Però, aquesta estructura té dos
grans inconvenients: l’enorme cost, i l’ ineficàcia. La Generalitat té prop de
200.000 funcionaris. Molts o pocs ? Depèn. En tot cas, molt mal distribuïts.
Una administració eficient és la que té els funcionaris justos, tancats a les
oficines, i els necessaris, en els llocs adients. Falten mestres, metges,
treballadors socials...i sobren buròcrates. Es una mostra que l’administració
no s’ha posat al dia. Es molt cara, lenta i ineficient. Els nous temps
requereixen una ordenació, radicalment diferent de la que tenim. Estem a finals
del primer quart del segle XXI, no, quaranta anys, enrere.
# posted by joan roma cunill @ 10:47 PM
Wednesday, May 27, 2020
EL MÉS SORPRENENT .- art. Endavant Digital
EL MÉS
SORPRENENT.
El més sorprenent del procés independentista, ha estat, el gran nombre de
persones que havien cregut en el seu èxit, emportats per uns desitjos i unes
promeses, que res tenien a veure amb la realitat. S’ha de reconèixer que en el anomenat “ estat
major del procés “ hi havia uns quants experts en mobilització de masses, algun
psicòleg i algun estratega, ni que fos de saló. En els primers anys, varen
aconseguir injectar uns quants lemes i missatges, senzills, però efectius.
Sempre hi ha desconfiances, males arts i enveges entre càrrecs institucionals,
de partit, i entre territoris. Només falta que algú tingui els mitjans tècnics,
econòmics i humans, per poder-los aprofitar i explotar, de cara als objectius
perseguits.
Es el que s’ha dut a terme, en els anys de procés. Existia i existeix una
malfiança i tensió entre Catalunya i el que anomenem el Madrid polític. D’aquí
a alimentar aquesta tensió, i a generalitzar-la, transformant el Madrid –
polític, en Espanya, hi va un petit pas.
Si en un tema el procés ha tingut èxit ha estat, en el foment de les distàncies
entre un territori i un altre, fins el punt de crear i incentivar l’odi a tot
el que vingui d’Espanya. Sigui real o
no.
La resta d’objectius que perseguia el procés, han quedat derrotats, o
congelats fins a noves generacions, que els reprendran ,o no. En tot cas, els
qui ara vivim, ja no ho veurem. Parlo de renaixements, que poden tardar quinze,
vint o trenta anys. La història té certes repeticions, sota altres criteris i
altres modalitats. Serà en aquells moments, quan alguns estudiaran tot el
succeït en aquests darrers vuit anys, per a comprovar si en poden prendre algun
exemple, o no.
De tot el vist i escoltat, sorprèn la simplicitat dels arguments i la
inconsciència dels promotors, considerant poder emprendre un camí, obviant
totes les dificultats. La mediocritat dels actors, els ha portat a menystenir
l’estat de dret, i per descomptat, el poder d’un Estat. Oimés quan aquest
Estat, figura com la potència número dotze, a nivell mundial, i la quarta a
nivell de la UE. Tampoc varen meditar sobre temes tant elementals , per tirar endavant
un procés independentista, com és el de disposar d’una amplíssima majoria a
nivell intern, abans de buscar aliats, a nivell extern.
Es impensable iniciar qualsevol moviment separatista, si prèviament no
disposes d’un seixanta o setanta per cent de la població, a favor. I per
descomptat, res és viable ni possible, sense un recolzament extern, a nivell
dels grans Estats mundials. En aquest moment, cap Estat europeu, té cap
intenció de recolzar un moviment separatista, dintre de la UE, de manera que mai
es trobaran ajudes ni comprensió, per un procés com el que es volia dur a
terme.
I tampoc es pot impulsar un procés, amb mentides o mitges veritats sobre la
viabilitat com a país independent. Els documents ho aguanten tot, però, algú
hauria d’explicar que Catalunya té un deute de vuitanta mil milions d’euros, i
nul.la possibilitat de recórrer al deute extern. No hi ha marge de maniobra per
sobreviure, ni un sol mes, fora del marc de l’Estat, i de la UE.
Perquè, malgrat tot, no es va parar el procés ? Per un simple efecte “bola
de neu”, segons el qual, uns fets provoquen unes reaccions, aquestes, unes
altres, i així d’improvisació en improvisació, es van donant tombs, fins a
caure en la dura realitat de l’estat de dret. Pensar en que es pot fer un pols
a l’Estat, a la Justícia, a la UE, i a una part important de la pròpia
ciutadania, suposa inventar-se una altra realitat, i mantenir-la, fins que ,
aquesta s’imposa de forma clara i contundent, amb sentències judicials.
Hem arribat al final del procés, que no vol dir, al final de la
inestabilitat política i social. El procés, ha fracassat, però deixa ferides
que tardaran a curar. Necessitarem dues o tres generacions per a superar tot el
que el procés ha espatllat, però que ningú cregui que el “ho tornarem a fer “,
pugui donar altre resultat que “tornarà a fracassar”. Si els principals promotors, assumeixen la
impossibilitat de repetir accions semblants, començarem a caminar cap un futur
prometedor. I en aquest futur, tant important és la convicció pròpia, com la
presa de decisions del govern central, per a trobar un nou encaix de Catalunya,
que doni respostes a justes reivindicacions que fins ara no han estat ateses.
# posted by joan roma cunill @ 12:34 AM
Tuesday, May 26, 2020
BORREDÀ, UN ANY DESPRÉS - art. blog personal
BORREDÀ – UN ANY
DESPRÉS.
El pas del temps, és molt relatiu. Per a uns, molt ràpid, per a d’altres,
molt lent. Sigui com sigui, ha passat ja, un any, de les darreres eleccions
municipals ( maig de 2019) i per tant , en queden tres, per a finalitzar el mandat.
Aquest, és un bon moment per a fer una valoració de la nova etapa, després
de molts anys d’alcaldia ( 28 anys, i 12 de regidor de govern).
En primer lloc, vull manifestar l’encert en retirar-me. N’estic
profundament satisfet, per considerar tancada la llarga etapa de govern, i la
necessitat de donar pas a una nova fornada de polítics. Cadascú té unes maneres
i uns ideals propis que posa al servei de la institució. Poden agradar més o
menys, però l’important és que hi hagi uns projectes i uns objectius clars, per
aprofitar al màxim els recursos propis i els externs.
Quan volto pel poble, vaig recordant els tràmits i gestions que varen
suposar, infraestructures, equipaments i serveis, que ja ningú qüestiona o
recorda, perquè els té a la vista o en fa ús quotidià. Estan aquí, donen
servei, doncs, ja està. Com i quan es varen fer, és cosa del passat. Ara, toca
pensar en els que queden per fer, o per millorar, després dels anys
transcorreguts.
I és que , en democràcia, els governs municipals son parts d’una cadena
sense fi. Quan un tram es desfà, se n’hi posa un altre, i la vida continua. I
així, ha estat en el nostre cas. Borredà té un nou equip de govern, i uns
representants a la oposició. A la vista del que s’ha fet, puc dir, que el
resultat ha estat clarament positiu. No s’ha deixat perdre cap dels ajuts,
pendents d’executar i justificar, i el funcionament de totes les
infraestructures, equipaments i serveis, s’ha fet, s’està fent, sense
interferències ni interrupcions.
Es a dir, s’ha aprofitat tot el que varen trobar, i han emprès nous
projectes i objectius, segons han cregut convenient. No he trobat ni vist, cap
actuació errònia, digna de ser esmentada, tot i que en política com a nivell
d’empresa privada, la perfecció no existeix. L’important és estudiar bé els
temes, i procurar evitar decisions precipitades o poc meditades.
La maquinària municipal, està en ple funcionament, i no hi ha cap sensació
d’improvisació o desgavell. Això que sembla fàcil, no ho és gens. Un petit
poble com el nostre, té multitud de necessitats, que cal cobrir diàriament.
Algú les ha de planificar, preveure i resoldre, en una gestió intensa però
callada. Aquesta és la gran feina diària perquè tot rutlli adequadament bé.
Tenim, però, el greu problema del despoblament del món rural. Alguns pensen
que des d’un ajuntament s’hi pot actuar de forma molt directa i efectiva. Això,
no és realista perquè el problema és d’una gran amplitud i complexitat. Només
amb accions coordinades, entre totes les administracions, es pot aconseguir un redreçament
del fenomen.
Durant anys, molts anys, he format part de comissions d’estudi i actuació
en petits municipis, tant a Diputació de Barcelona, com a Federació de
Municipis, i amb algunes altres instàncies del partit i d’altres
organitzacions. El problema afecta a més de 2.000 nuclis de població de tot
Espanya i a prop de 600 a
Catalunya. El model de creixement ha estat erroni, i això ha portat a crear una
immensa àrea metropolitana, amb braços potents amunt i avall de la costa, i a
una desertització, a l’interior del país.
Contra aquest model s’ha de lluitar, però és impossible fer-ho sols. Només
amb grans agrupacions d’ajuntaments, partits i institucions es pot aconseguir
replantejar el model. I he de dir que des de Madrid, se n’és conscient, per primera
vegada.
Però, tornant al poble, acomplert el primer any, el resultat és clarament
positiu. Animo, doncs, a continuar per aquest camí, amb el mateix ànim i
dedicació que he vist en aquest temps.
Borredà, 26 de maig de 2020.
# posted by joan roma cunill @ 12:42 AM
Monday, May 25, 2020
MOLÍ DEL CAVALLER (Vilada)- OFERTA FEINA PER A 10 PERSONES
MOLÍ DEL CAVALLER
– OFERTA DE FEINA
Des d’Indòmit,
ens demanen que us fem arribar la següent oferta de feina per treballar al Molí
del Cavaller ( Vilada).
Necessiten 4
persones per lloguer de material, 3 per gestionar l’accés amb cotxe i 3 per
servir begudes i gelats .
Per més informació sobre les condicions laborals,
poseu-vos en contacte amb l’empresa a través de : inf*indòmit.net o . Tel. 639 980 153
# posted by joan roma cunill @ 10:47 PM
Sunday, May 24, 2020
NI AMB MI, NI SENSE MI. art. Nació Digital Solsona
NI AMB MI, NI SENSE MI.
“Ni amb mi, ni sense mi”, no, no és cap expressió de Santa Teresa de Jesús,
sinó la situació en la que es troba el PSOE a l’hora de negociar qualsevol
acord amb els partits de l’oposició. Especialment quan tracten amb ERC, Junts x
Cat i C’s.
Aquesta situació, molt pròpia de l’infantilisme polític que practiquen
aquests tres partits, suposa una pèrdua de temps, i una inconsciència enorme, a
l’hora de participar en la governança del país. De fet, impedeixen un mínim de
coherència i continuïtat en les polítiques , generals i sectorials,
absolutament indispensables per al bon govern.
Quan veig les reaccions de cada partit, respecte les negociacions, dels
altres partits amb els quals es confronta, electoralment parlant, em dona la
sensació de la rebequeria d’aquells infants, dient no, a tot, amb el simple
argument de: si pacteu amb aquell, no puc pactar amb vosaltres. I si aquell
vota a favor, jo he de votar en contra. La justificació o els arguments, sinó
es tenen, s’inventen. Es igual. No hi ha cap vergonya en plantar-se davant els
mitjans de comunicació i bolcar tot un seguit de retrets, impropis de persones
serioses.
De fet, portem ja un bon grapat d’anys, en que les respostes “poca soltes”
s’han convertit en habituals. Ho veiem en els principals responsables del PP,
es diguin Pablo Casado, García Egea, Díaz Ayuso, o Cayetana. Davant, autèntics acords d’Estat, poden
perfectament votar-hi en contra, sense cap mania, ni cap remordiment. Dient que
el PSOE o UP, representen la ràbia dels perdedors, o no tenen la confiança dels
espanyols. Els motius son el de menys, cosa que produeix autèntica por si algun
dia aquesta gent arriben a tenir la governança de les principals institucions
del país. Com a mostra ja tenim com funciona la Comunitat de Madrid.
Pel que fa ERC, està en el seu marc normal i habitual. Diríem, en el seu
marc “històric” on sempre pot decidir i fer, la cosa més inversemblant. Tant
pot ser capaç, en un moment donat, de
situar-se en un moment esplèndid, com caure en la més absurda contradicció. Va
en el seu ADN, dir una cosa, i fer la contrària, o canviar de posicionament
d’un dia per l’altre.
En els darrers temps, hem vist votar en contra d’una proposta, i queixar-se
de que el PSOE hagi buscat un altre soci. Es l’expressió del titular: “ni amb
mi, ni sense mi”. Es a dir, exigeix que si ells no sumen, tampoc volen que el
govern sumi amb altres. Fan cert la dita, de “ni menjar ni deixar menjar”.
Difícil soci aquest, perquè sempre és imprevisible i voluble. No se sap mai,
quines batalles internes tenen i quina estratègia han canviat com perquè algú
els entengui.
Si anem a Junts x Cat, podem dir coses semblants, si bé, agreujades per una
situació interna explosiva i incomprensible per a qui no hagi fet un doctorat
en la composició i comandament d’aquesta força política. Una part depèn
directament de Waterloo, una altra del PEDcat, i una altra va per lliure. Es
una mena de “tres en uno” que fa del tot, impossible un pacte , mínimament
estable. Van repetint determinades expressions com un mantra, i encara no s’han
assabentat de les competències del president i del seu govern.
Pel que fa C’s es mouen en un mar de contradiccions, des de la seva buscada
derrota electoral. Una derrota històrica que ningú pot comprendre, després
d’uns magnífics resultats, que no varen servir per a res. Algun dia, tindrem
una tesis doctoral per a explicar els motius d’un posicionament tant
irresponsable, com el d’Albert Rivera. I ara, encara no tenen clar cap on han
d’anar i també es mouen com els altres dos partits: “ni amb mi, ni sense mi”.
Més que ajudar a governar el que juguen és a impedir que altres facilitin la
governança.
En resum, tenim un difícil panorama, totalment contrari al que hauria de
ser norma, en uns moments tant complicats. Fa enveja veure el comportament
d’altres oposicions, en altres països. D’aquí que hauríem de tenir clar
l’esforç per a posar a tots aquests partits, en situacions de “prescindibles”.
Ara tindrem ocasió de premiar o castigar els comportaments a Galícia i Euskadi.
Després , la tindrem a Catalunya. Els partits del no, perquè no, haurien de
rebre un càstig espectacular. Seria la millor manera de premiar el seu
comportament, en uns moments tant delicats.
# posted by joan roma cunill @ 11:40 PM
Friday, May 22, 2020
AMB EXÈRCIT O SENSE ? - art. Regió 7
AMB EXÈRCIT O
SENSE ?
En aquests mesos de pandèmia, s’han
reobert vells debats, alguns d’ells, a la vista d’imatges que no han agradat a
una part dels partits independentistes. Parlo de l’existència de l’exèrcit, i
la seva participació en la lluita contra la pandèmia. Això, em porta a parlar
d’un debat que els partits independentistes han obviat, per la incomoditat que
els genera, i les contradiccions que comporta, dir sí o no, a l’existència de
les forces armades, en qualsevol país del món.
Hi ha qui per ignorància o per somnis
pacifistes, molt respectables , creuen poder conformar un país independent,
sense exèrcit. Tocant de peus a terra, és impossible un país, sense la
seguretat que atorguen les forces armades. Només uns pocs països no disposen
d’exèrcit, però sí compten amb la protecció d’altres estats. Es el cas
d’Andorra, Mònaco, Costa Rica, Islàndia, Aruba, Illes Caiman, i pocs més.
De fet, la participació en qualsevol
agrupació d’estats, comporta la obligació de tenir exèrcit. I no solament això,
sinó tenir-lo plenament operatiu, amb un nivell de composició en personal i
material, adient al territori que ha de protegir. Per entendre’ns, formar part
de la Unió Europea, suposa una participació en els seus òrgans de govern,
aportar finançament, i disposar d’exèrcit, per la defensa d’aquest territori.
Del propi i del conjunt . Es més, es recomana una dedicació del 2% del PIB, com
a mínim, al sosteniment de les FFAA.
Son pocs els Estats de la UE que
compleixin aquesta recomanació, de fet només ho fan Regne Unit ( 2,56 % ) ,
França ( 2,01 ), la resta estan per sota, Països Baixos ( 1,43 %), Itàlia ( 1,40
), Espanya ( 1,34 %) igual percentatge que Alemanya. Però fins i tot el més
petits de tots , Malta, també ha de disposar d’exèrcit, ni que sigui amb una dedicació
del 0,71 % de seu PIB. Aquest incompliment de la majoria de països, ja ha
motivat la queixa i l’exigència dels EUA d’augmentar-la, per no haver de
sostenir ells, la major part de la despesa militar en el marc de l’ OTAN.
Aquesta llarga introducció ve a tomb, per
a aclarir i exposar un tema que cap dels partits independentistes, ni de les
entitats que els hi donen suport, hi ha entrat mai. Almenys en cap moment, de
manera clara i definida. Molts, es queixen de la presència de l’exèrcit, en
tasques que consideren no els hi son pròpies, però les fan servir quan fa falta
( cas d’incendis, inundacions, destrosses en territoris, o ara, amb la
pandèmia) . Aquesta doble manera de fer i actuar, molt pròpia, del nostre país,
obvia la obligatorietat de la seva existència.
O és que algú pensa en un país independent
, sense exèrcit ? Qui es faria càrrec de la defensa de les aigües territorials
? qui de la protecció dels cels catalans
? i de les fronteres ? O és que el nou país, prescindiria de tot plegat ? Podria
el nou país, quedar fora de tothom , de manera que ni formés part de la UE, ni
de l’OTAN, ni de cap altra agrupació de països ? Algú ha pensat en com de
difícil, complex, i costós, és la formació d’unes FFAA ?
Ho dic per a tots aquells, que creuen que
amb quatre rals, es pot resoldre un tema. Si Catalunya té 228.682 milions de
PIB, la dedicació d’un 2% , suposa la xifra de 4.573,64 milions d’euros a
l’any. Evidentment que aquest import suposa el manteniment, però la constitució
d’un exèrcit de nova planta, suposaria aquesta xifra multiplicada per vuit o
per deu. I, tot seguit ve el més difícil: trobar personal, per a constituir
aquest exèrcit. No és fàcil disposar dels efectius necessaris per a cobrir els
llocs, quan alguna revista especialitzada, proposava entre els trenta-cinc i
els quaranta mil efectius. Es trobarien aquests efectius, o s’haurien d’anar a
buscar en altres indrets ?
Estem encara batallant contra la pandèmia
i seria realment incomprensible no fer ús de personal i material, adequat i
preparat per a fer-hi front. Puix que hem de tenir exèrcit, com millor el
tinguem, millor per a tots. Cada país, n’ha fet ús, i si una cosa ha deixat la
seva intervenció, és la rapidesa i eficàcia en la seva acció. Si algú creu que
disposar d’exèrcit va a criteri del govern de torn, viu en un altre món.
# posted by joan roma cunill @ 10:57 PM
Thursday, May 21, 2020
LA PANDEMIA EN EL MON RURAL - art. Diari de Terrassa
LA PANDÈMIA EN EL
MON RURAL.
La pandèmia que patim, ha servit per a mostrar, si algú ho dubtava,
l’enorme distància física i mental, entre el mon de ciutat i el món rural. Em
refereixo a l’oblit i al desconeixement, per part dels centres de decisió, del
que passa , a pagès.
No té cap lògica, la decisió de confinar de manera global i total , a tot
el país, sense distincions de lloc ni població. Mirem com es composa el país.
Espanya consta de 8.131 municipis, dels quals 5.002 tenen menys de 1.000
habitants. Catalunya amb 947, en té 450 de menys de 1.000. Poso el límit en els
1.000 com podria haver-hi posat els 2.000, per dir que amb aquesta població, un
municipi no pot produir aglomeracions ni concentracions de gent, en cap cas, ni
en cap moment, sobretot si els bars i restaurants estan tancats.
Comprenc perfectament la necessitat de confinar la gent, a casa seva i
reduir la mobilitat al màxim, si així ho dictaminen els tècnics. En els meus
quaranta anys, en un ajuntament o en altres càrrecs, sempre he fet cas de les
propostes dels tècnics. Per això, hi son. Ara bé, si el problema és la
mobilitat, cap problema en prohibir els desplaçaments fora del municipi, però ,
era necessari globalitzar aquesta prohibició, a nivell de tot el país ? No es
podia haver fet, per trams de població ?
He complert amb la resolució, sortint cada dia , només a buscar el pa i els
diaris, però en un poble de cinc-cents habitants i un terme municipal de 44 km2
, algú podia esperar aglomeracions ? No es podia haver limitat el confinament a
no sortir del municipi ? Ni tant sols es podia anar al bosc que tenim a deu o
quinze metres de casa ?
Aquestes i moltes altres reflexions ens fem els que vivim a pagès. O si
voleu, en el mon rural. Obligar a sortir amb mascareta, anar a comprar amb
mascareta , no permetre més de tres persones dintre d’un establiment, mantenir
distàncies...tot és adequat , però no poder anar a caminar, anar a buscar
“múrgoles” al bosc, ni llenya o fer altres activitats, com “manar l’hort”, em
varen semblar poc coneixedores de la vida rural.
Sé el difícil que és , fer-ho bé per a tothom. De fet, és impossible,
perquè tothom es converteix en expert en tota mena de pandèmies, però, la
reflexió d’avui, és fer entendre la problemàtica dels pobles petits, quan els
que manen son tots de ciutat. D’aquí que sempre hagi defensat la presència de
regidors i alcaldes de petits pobles, en el Parlament, Congrés i Senat. O
millor encara, compatibilitzar el càrrec amb altres de més amunt, com
Consellers i Ministres. Es el que fan a França i en alguns altres països, i això
suposa no caure en situacions com les que descric aquí.
A la gent de pobles petits, se’ns podia haver dit, no anar cap a altres
municipis, però deixant amplis espais de llibertat de moviment, dintre del
terme municipal. Puc assegurar, que una vegada desconfinats de casa, he anat a
caminar per llocs on no he trobat ningú. Fins i tot ens podem permetre anar
carretera amunt i avall, amb la sola presència de 3 o 4 cotxes, en una hora de
caminada. Son impossibles les aglomeracions perquè no hi ha gent per fer-les.
Per últim, ja ho vaig manifestar la setmana passada , en aquestes mateixes
pàgines del Diari de Terrassa. Considero un error, el desconfinament per
regions sanitàries, perquè trenca les relacions habituals i normals entre
territoris. A més, no permetran, fer ús de les segones residències, a multitud
de persones, produint un doble efecte negatiu. Els de ciutat no podran anar a
descansar a les zones rurals, i les botigues i comerços de les zones rurals, no
tindran els ingressos que proporcionen aquests segons residents. Algú pensa en
els pobles i la seva gent?
# posted by joan roma cunill @ 9:52 PM
Wednesday, May 20, 2020
ENS ATREVIREM ? EL GRAN REPTE PENDENT.- art. El 9 Nou
ENS ATREVIREM
? EL GRAN REPTE PENDENT.
Les coses son com son, i no com voldríem, de manera que ens podem lamentar
de la crisis, o reflexionar com s’haurien d’haver fet les coses, aquí, allà o
més enllà, però no serveixen de res les lamentacions, sinó van acompanyades, de
reflexions, i sobretot d’actuacions, en conseqüència.
No és descobrir res, si dic que de les crisis se’n pot sortir destrossat, o
impulsat, per a fer canvis substancials com per evitar repeticions semblants, i
encarar el futur, cap a camins molt diferents dels que s’havia previst. Soc
partidari d’aquesta segona opció, sobretot perquè és la única que ens pot
permetre superar les destrosses i recuperar el temps perdut, a més de posar el
país, en millor situació, per a les generacions futures.
En anteriors escrits, he fet referència a la ineficàcia del model
d’administració que tenim. Es va copiar el model centralista espanyol, en tot i
per tot, de manera que la inflació en personal, burocràcia i despesa, és
insostenible. El que dic, pel cas de Catalunya, es pot dir pel cas del govern
central. Però , ara i aquí, el que m’interessa, és Catalunya.
Quaranta anys després, d’aquell primer govern, es té la gran oportunitat de
transformar tot el sistema administratiu, com per fer-lo modern, auster i
eficient. Si en altres moments, el president Pujol havia buscat model en
diferents països, en el meu cas, tinc sempre en el cap, el model suís. Sense
cap mena de dubte, el més eficient i més auster, de tots els existents.
Aquí, ningú ha estat capaç d’aprimar l’administració. Tots els governs, en aquests
quaranta anys, han reconegut les deficiències, però , cap s’ha atrevit a
resoldre-les. Tampoc, el Tripartit, en els set anys de govern. Al contrari,
cada quatre o vuit anys, s’han incrementat plantilles, creat nous tinglados i
buscat nous destins, per a col·locar persones o col·lectius, sense cap
justificació concreta. Hem arribat a un
punt insostenible. Qui cregui que pot continuar amb aquest model, s’equivoca
plenament. Perquè ? Doncs, perquè no es pot pagar, a no ser que algú cregui que
doblant o triplicant impostos, ho podrà mantenir.
Cal saber que Catalunya té un deute de vuitanta mil milions d’euros, xifra
increïblement elevada com per pensar en continuar gastant, sense liquidar, poc
a poc aquest deute. La roda ja no dona més voltes, de manera que el canvi
radical, s’ha de fer ara. I, la crisis ajuda a portar a terme el repte pendent:
la simplificació , reducció i modernització de tota l’administració pública. Es a dir, aprimar les administracions ,
fer-les molt austeres, i molt eficients. Oblidar somnis passats, no voler
competir en imatges ni estructures d’estat, i centrar se en aprofitar al màxim,
els recursos existents.
Per entendre’ns, toca emprendre la gran reestructuració pendent. Vol dir,
acceptar la realitat, i aprofitar-la per treure’n el màxim rendiment. Traduït
en fets, equival a mantenir i enfortir els ajuntaments, deixant clares les
seves competències i serveis. Reduir les superestructures de la Generalitat, en
tot allò que no li és propi o no justifica el seu cost, i finalment millorar la
coordinació i finançament de la Generalitat, amb l’Estat. Tres nivells
d’administració, basats en la coordinació i la cooperació.
Què queda pel camí ? Els consells comarcals. Tal com son ara no tenen raó
de ser, ni es poden mantenir. En tot
cas, dissolguem-los i que els ajuntaments s’agrupin en mancomunitats de
serveis, per a millor servir als ciutadans.
Oblidem-nos de les regions o vegueries. No gastem més diners, ni temps, en
unes estructures inservibles, de molt elevat cost i que no resolen res. Som a
temps, d’evitar més despeses de les ja fetes. Oblidem també institucions que no
han servit per a res, com Sindicatura de Greuges i la de Comptes que es podria
incloure dintre de Economia i Finances.
Son despeses inútils, a l’igual que un centenar de consorcis,
organismes, delegacions , etc. Pel que fa delegacions, a fora de Catalunya, es
justifiquen la de Brussel·les i la de Madrid, les altres son xiringuitos per
aparentar el que no es té. Pel que fa
mitjans públics com TV3, Catalunya radio, i altres, el millor és privatitzar-los
i evitar centenars de milions anuals de despesa injustificada.
Per últim, a nivell de Generalitat, s’imposa una reducció dràstica de
departaments i serveis insostenibles. Un petit país com el nostre, podria
funcionar amb menys d’una desena de departaments ( vull recordar que Suïssa té
només set ministeris, amb la mateixa població que nosaltres). Feta la
reestructuració, equivalent a una autèntica revolució, implantem models
innovadors i àgils de gestió. La crisis justifica, no,perdó facilita, impulsar
el gran repte pendent que tenim com a país .
Qui cregui que pot continuar com si res no hagués passat o somniant en
altres móns, veurà ben aviat que ja no és, ni possible ni viable.
# posted by joan roma cunill @ 5:29 AM
Tuesday, May 19, 2020
FALTEN VOCACIONS, FALTA COMPROMÍS - art. Endavant Digital
FALTEN VOCACIONS,
FALTA COMPROMÍS.
Des de fa anys,
faig un seguiment de diversos temes, per a futurs articles, o simplement per a
informació personal. Un d’ells, és el relacionat amb el relleu d’equips
directius, de tota mena. Aquí, hi entren des d’associació de veïns, comissions
de festes, clubs esportius, entitats socials i culturals, AMPA’s, equips de
govern, associacions de comerciants, ...fins a d’altres en ONG’s, plataformes,
i moviments ,de tot tipus.
Què passa ? Doncs, que el relleu no es produeix, o només en uns pocs casos,
cosa que comporta la desaparició de multitud d’entitats i organismes del teixit
associatiu català. Portem ja uns anys de crisis de vocacions, però el problema
s’ha agreujat en els darrers anys, fins el punt de posar en perill , entitats
“històriques”.
Perquè passa ? Després dels llargs anys de franquisme, l’arribada de la
democràcia va suposar un esclat de vocació i compromís, en multituds d’àmbits i
sectors. En primer lloc, el polític, però al seu costat, naixeren centenars,
milers d’entitats de tota mena, arreu del país. Hi havia fam de sortir,
d’organitzar, de participar, i era molt fàcil trobar presidents, secretaris,
vocals i voluntaris, en general, per a constituir juntes directives, i
entitats, per a cobrir tots els àmbits imaginables.
Aquella primera generació, bona part de la qual provenia de la lluita
antifranquista, va donar pas a una nova generació “menys entusiasta”, però
encara activa, ni que fos per no deixar perdre el que havien heretat. Son els
que ara tenen cinquanta o seixanta anys, i ja en porten vuit, deu o quinze , al
capdavant de les entitats. Mostren ja cansament i un cert desgast per les
implicacions i complicacions de tota mena, que suposa estar al capdavant d’una
entitat. No solament per les hores dedicades, sinó per les responsabilitats de
tota mena que s’adquireixen, fins el punt d’haver-ne de respondre amb el propi
patrimoni personal.
Conscients del desgast, preparen el relleu i es troben, repetint càrrec,
perquè no en troben. Al cap d’un cert temps, decideixen tirar la tovallola i
plantar-se davant el conjunt de l’entitat per donar un ultimàtum: o relleu o
sortida, sense relleu, amb les conseqüències que això comporti, siguin les que
siguin. Comprensible i raonable. Algunes entitats aconsegueixen “in extremis”
trobar un equip provisional, a l’espera d’un de definitiu que es trobarà o no.
Sinó es troba, es plega. Punt i final.
Així estem, arreu del país. Es molt preocupant perquè les noves
generacions, amb les excepcions de sempre, no accepten implicar-se a mitjà i
llarg termini. Falten vocacions, falta compromís, ferm i constant. Encara es
troben ajudes puntuals, en moments puntuals, però manca el més important per la
continuïtat d’una entitat: la constància, l’esforç quotidià que dona seguretat
i garanteix l’existència.
Aquesta és una situació molt generalitzada, contra la qual es fa difícil
lluitar i sobretot vèncer o convèncer de que tot el que es perd, pot ser que
mai més es recuperi. La riquesa i varietat del teixit associatiu de Catalunya,
era una de les nostres grans senyes d’identitat. L’estem perdent a marxes
forçades, i sinó s’hi posa fre, veurem desaparèixer entitats que porten més de
cent anys a l’espatlla. De tot tipus, i de tot arreu. Aquest és un debat que
convé tenir, al mateix temps que simplifiquem normatives i exigències, en
determinats temes i funcions.
# posted by joan roma cunill @ 3:12 AM
Sunday, May 17, 2020
GESTIONAR L'INCERTESA - art. Nació Digital Solsona
GESTIONAR
L’INCERTESA.
Si en un país com el nostre, és molt
complicat, gestionar la normalitat, com no ha de ser difícil, gestionar la
incertesa. Produeix indignació , el permanent qüestionament de les decisions,
procedents del govern central, siguin quines siguin. Ni s’espera a tenir-les
totes al davant, per a desacreditar-les, sense, però, aportar cap alternativa
viable.
Aquesta constant i permanent dialèctica , causa molt de mal a totes les
institucions, i per descomptat a la ciutadania, perquè envia missatges de
derrotisme i desconfiança. Sembla una batalla de tots contra tots, sense un
mínim comú denominador que ajunti esforços per a millor lluitar contra l’enemic
comú.
A cada roda de premsa del govern central, surten comentaris i desacords, de
partits, presidents i alcaldes que consideren inadequades les mesures
adoptades. Si se’ls demana quines serien les alternatives, no en donen, o
simplement diuen que aquestes, no. Ja està.
Ens ha de preocupar, i molt, la falta de visió d’Estat, dels líders de la
oposició, i la deixadesa de funcions, dels partits independentistes. Els
primers, fan por, si algun dia arribessin a governar, perquè a banda de la
falta de preparació, s’uneix un partidisme i radicalisme exacerbats. Es la
vella i atrotinada dreta, capaç de resoldre els grans i complexos temes, amb
una senzillesa que fa fredor. Pel que fa els independentistes, sembla com si no
anés amb ells, el problema de la pandèmia. Es pot ser independentista, i alhora
solidari i cooperatiu, en buscar solucions a un problema que no coneix
ideologies ni fronteres. Però, no. Un mira l’altre, i en funció del moviment,
actua. Normalment, a favor de la no
implicació en cap solució. Després ja faran servir la tribuna del govern de la
Generalitat per a desacreditar el que s’hagi aprovat, sigui el que sigui. Es
l’infantilisme, fet govern.
Tornant al títol de l’article, el més difícil és, llevar-se cada dia, sense
tenir clar quina ha estat l’evolució de la pandèmia, i quins seran els
resultats al final del dia. Es evident que ningú pot fer previsions ni
planificacions, a tant curt termini. No ha d’estranyar tantes decisions , a
curt termini, tantes propostes, amb un grapat de dubtes, possibles retrocessos
o avenços , agafats amb pinces. No tenim un gran savi, pronosticador segur, de
l’evolució. Tenim un immens nombre de científics, carregats de dubtes que van
temptejant , sobre el terreny, les formules de sortida. Cap certesa ni cap
garantia.
Davant d’aquesta situació, ens pertoca a tots nosaltres, ser comprensius i
altament responsables de les nostres accions. Rebutjar solucions ràpides ,
sense cap aval científic, ni propostes forassenyades. Tinguem clar que estem en
bones mans, mereixedores que fem cas, a les seves propostes i decisions, i
situem-nos en contra de la demagògia , la inconsciència, o el passotisme,
d’alguns partits de l’oposició, inclosos alguns govern autonòmics, com el
nostre.
Fins no tenir, vacuna o algun medicament protector, l’ incertesa dominarà
l’ambient. Tinguem-ho en compte a l’hora de valorar i seguir les instruccions
dels que tenen la responsabilitat de decisió.
# posted by joan roma cunill @ 11:32 PM
Friday, May 15, 2020
PER PROVINCIES O PER REGIONS ? art. Regió 7
Aquest temps de pandèmia, ha servit per
obrir debats, vells debats, que alguns crèiem ja superats. Doncs, no. L’
interès dels partits independentistes, per amagar les greus deficiències de
gestió, carregant tots els errors al govern central, ha suposat agafar
qualsevol decisió, com un més, dels innumerables greuges de l’Estat, envers la
Generalitat.
N’hem vist moltes de polèmiques, però ara
n’agafo una, com exemple de les contradiccions que presideixen el govern de la
Generalitat i amb ell, el dels dos partits que el conformen. Em refereixo a la
proposta de desescalar el confinament, prenent com a base, la província. Paraula
maleïda per a molts independentistes, tot i que és una realitat, més que
consolidada, en la majoria de gestions i tramitacions, però com en molts altres
temes, la realitat no es té en compte.
Que hi hagi quatre diputacions, i que els
partits independentistes es barallin, fins extremes insospitats, per a presidir-les, no obsta perquè diguin
que no voldrien existissin. Bé, com en tants altres temes, les paraules se les
emporta el vent, i el que queden son els fets, la realitat.
I la realitat és que l’Estat, es
desconcentra, sota una base autonòmica i una provincial. Per entendre’ns, aquí
a Catalunya, hi ha una Delegació del Govern Central, a Barcelona, i quatre
subdelegacions provincials, coincidents amb les quatre províncies històriques:
Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. Pot agradar més o menys, però així està
establert, i així funciona.
Mirem ara, la desconcentració de poder de
la Generalitat. De fet, parlo de desconcentració i evito la de
descentralització, perquè el govern de la Generalitat, és tant o més
centralista que qualsevol altre. Deixem clares les coses. I qui vulgui
comprovar-ho, que ho faci, veurà la crua realitat.
Contra la decisió de Madrid, de desescalar
per províncies ( després modificada) s’alçaren veus reclamant que fos per
Regions sanitàries. Això, em porta a mostrar el caos total que impera a nivell
de Generalitat, quan tractem el tema territorial, cosa que espanta als
defensors de la racionalitat i la planificació.
A Catalunya, tenim, vuit vegueries i
quaranta – dues comarques, però set regions sanitàries, deu serveis
territorials d’ensenyament, onze comissions territorials d’urbanisme, nou
regions de seguretat ( Mossos d’Esquadra), set delegacions de govern, sis
serveis territorials d’agricultura, ramaderia i pesca, ...podria seguir,
demostrant el caos total , en el qual res coordina amb res. Es el triomf de la
xauxa, en el qual, cada departament fa el que vol i com vol.
Aquesta caòtica situació, suposa un
trencaclosques per als ajuntaments, consells comarcals, ciutadans, en general,
a l’hora de relacionar-se amb la Generalitat. Per un tema, pot pertànyer a una
regió, per un altre, a una altra, i així, successivament, fins arribar marejat,
al final dels tràmits. Aquesta pèssima planificació, a més d’enrevessada, i
caòtica, és extraordinàriament costosa, cosa que enllaça amb un meu article
anterior, reclamant una remodelació en profunditat de l’estructura de la
Generalitat. A més de molt cara, és molt ineficient.
Per acabar-ho d’arreglar, han augmentat en
dues més, les regions sanitàries, de manera provisional. Això fa que ara en
tinguem nou, en comptes de set. Trossejar Catalunya en nou territoris suposa
trencar les relacions habituals i normals entre tots ells, de manera que es
produeixen incongruències com que nosaltres no podrem anar a Barcelona ni ells
podran venir aquí. Quan dic Barcelona, vull dir tota l`’àrea metropolitana. O
Terrassa , Sabadell i moltes altres ciutats no podran anar a la capital, ni a
l’inrevès. Té lògica aquesta divisió ?. En absolut. Era més fàcil i pràctic el
desconfinament per províncies que no pas per regions sanitàries, que poca gent
coneix i encara menys, utilitza. Però, com que s’ha de dir a tot que no, ho farem
així encara que ens perjudiqui greument. Així, anem, així estem.
# posted by joan roma cunill @ 10:45 PM
Thursday, May 14, 2020
LES REGIONS SANITÀRIES - art. Diari de Terrassa
LES REGIONS
SANITÀRIES.
D’aquesta pandèmia en sortirem amb un Màster en geografia física i
política, a la vista de les polèmiques, absurdes , que obren i tanquen ,els
partits independentistes, aplegats en un govern de la Generalitat, més ocupat
en baralles internes que no pas en solucions externes.
Desconfinament, per províncies o per regions sanitàries ?. De cap manera,
per províncies, diuen els independentistes, imposades fa 187 anys, pel govern
central d’aleshores. Qualsevol altra cosa, excepte la província.
Estimats lectors i lectores. Estic convençut que tots i totes, sabeu a
quina província pertanyeu. Tenim les quatre províncies històriques: Barcelona,
Girona , Lleida i Tarragona. Doncs bé, sabríeu dir-me a quina Regió sanitària
pertanyeu ? Estic segur que pocs, molt pocs me la sabreu dir, i encara menys,
me la sabreu delimitar. Perquè passa això ? Doncs, perquè son divisions
territorials, poc arrelades, poc conegudes i poc lògiques. Tenen més una
vigència administrativa interna, que no pas externa.
Us explico la divisió administrativa de la Conselleria de Salut, en 7
regions sanitàries: Alt Pirineu i Aran, Lleida, Camp de Tarragona, Terres de
l’Ebre, Catalunya Central, Girona, i Barcelona. Aquí teniu les 7 regions. Ara
bé, el Govern, pel desconfinament ha improvisat una altra divisió, afegint-ne 2
més, de manera que a dia d’avui, per Decret, en tenim 9 en comptes de 7. D’on
surten aquestes dues noves ? Doncs, de la Regió de Barcelona que tenia 3 Àmbits:
Àmbit Metropolità nord, Àmbit Metropolità Sud, i Barcelona – ciutat. Així,
doncs, durant un temps, els 3 àmbits es converteixen en Regions. No sé si em
seguiu, però ànims, que hi ha moltes més complicacions, en aquesta proposta que
en la de províncies.
Si prenem la ciutat de Terrassa, com exemple, abans pertanyia a la Regió sanitària
de Barcelona, en canvi ara, per un cert temps, serà la Regió sanitària
Metropolità nord. Què es això ? Doncs, aquí esteu amb el Barcelonès nord, el
Maresme, Vallés occidental i Vallés oriental. Si el desconfinament es fa per
regions sanitàries, us podreu moure molt poc. Qui vulgui anar a dinar a Mura,
que se n’oblidi perquè està a la Regió sanitària de la Catalunya Central. I
tampoc a Barcelona perquè està en una altra Regió sanitària. Abans no, però ,
ara sí.
En resum, era molt millor el desconfinament per províncies que no pas per
regions sanitàries, massa petites i massa desconegudes, com per ser pràctiques.
A més, dividir un petit país com el nostre en 9 àmbits territorials, és portar
la confusió a uns límits insospitats. I tot per no voler acceptar una realitat
evident i palpable com és l’àmbit provincial.
Però, és que la Generalitat, ha complicat tant, la seva organització
interna que l’ha convertit en un sistema caòtic. Us poso uns pocs exemples per
mostrar la situació. Catalunya té un govern amb 13 Conselleries. Ha dividit el
país en 8 Vegueries o Regions, 42 comarques amb els seus corresponents 42
consells comarcals. Té 7 Delegacions de Govern, 11 Comissions territorials
d’urbanisme, 9 regions de seguretat ( Mossos d’Esquadra), 6 Serveis territorials
d’Agricultura, 10 Serveis territorials d’ensenyament....podria seguir, però
crec que és suficient per a demostrar que res coordina amb res, i que cap regió
coincideix amb cap altra.
Hem fet el cim, a nivell de despropòsits territorials, convertint
l’administració de la Generalitat en una maranya de divisions i subdivisions,
impossibles de fer-les funcionar. Un sistema enormement car i poc eficient que,
en comptes de simplificar-se, s’ha anat ampliant fins els límits actuals. Un
altre dia, explicaré la ruïna econòmica que suposa el seu manteniment. Però,
tornant al principi, en la negativa a acceptar la província com a territori pel
desconfinament, la Generalitat ha proposat una alternativa, absolutament més
complicada i enrevessada. Així anem, així estem.
# posted by joan roma cunill @ 11:00 PM
Wednesday, May 13, 2020
DINAMITAR PONTS, LA LÒGICA D'ERC - art. Endavant Digital
DINAMITAR PONTS –
LA LÒGICA D’ERC.
Cada partit té una història i una
composició que explica la seva història. Pot semblar una descripció
enrevessada, però aviat l’entendreu. I si algú vol comprovar els arguments, res
millor que llegir la seva trajectòria, des de la fundació fins els nostres
dies.
La seva fundació fou força improvisada, arran la convocatòria
d’una Conferència d’Esquerres, entre els dies 17 i 19 de març de 1931. Tingué
Francesc Macià com a primer president, i des d’aleshores, la seva trajectòria
ha estat plena d’alts i baixos, moments sorprenents i moments deplorables,
fruit d’una constant i permanent inestabilitat dels seus òrgans de govern. De
fet, la seva composició inicial, contenia un gran nombre d’incongruències, que
entraven en contradicció amb ser d’esquerres, i fins i tot, en ser republicans.
Tot i la llarga trajectòria, hi ha el gran
parèntesis de la postguerra fins la recuperació de la democràcia, en que el
partit simplement va subsistir, amb ben poca notorietat, en comparació amb els
partits més potents, PSOE i PSUC.
Recuperada la democràcia, el partit
recuperà presència a les institucions, si bé, de manera molt minoritària, i de
seguida mostrà les incongruències, pròpies de la seva existència. Pacte amb
Jordi Pujol, i acceptació de càrrecs de president del Parlament i entrada en el
Govern. Eren els temps de Joan Hortalà, com a president que feia i desfeia com
li donava la gana.
Els anys posteriors, es caracteritzen per
aquesta permanent inestabilitat, pròpia d’un partit que practica el que jo en
diria “el canibalisme polític”, entès com la permanent lluita per menjar-se els
líders del partit. Es el problema d’un funcionament molt anàrquic i caòtic, en
el sentit de que tothom pot intervenir a tot arreu, i qualsevol decisió pot
entrar en crisis, l’endemà de la seva aprovació. Res és segur, res és fiable,
perquè el que avui interessa pot ser descartat l’endemà.
Només cal veure el reguitzell de
lideratges “cremats” en aquests 40 anys de democràcia recuperada, per donar-se
compte del que dic. I poden aparèixer personatges realment sorprenents, com
foren Angel Colom, Pilar Rahola, o ara, mateix Gabriel Rufián, cara estatal
d’ERC, en substitució de Joan Tardà. O fitxatges com Ernest Maragall, Alfred
Bosch, i altres, simplement interessats en ocupar càrrecs institucionals. En el
passat han quedat noms com Joan Puigcercós, Carod – Rovira, Joan
Ridao...menjats per assemblees anàrquiques que podien canviar de la nit al dia,
els principis del partit.
Arribats al punt en que estem, no és gens
estrany, veure com ERC passa del recolzament en l’elecció de Pedro Sánchez com
a president del Govern, a votar en contra d’una nova pròrroga a l’estat
d’alarma. Les raons son el de menys. Ni ells mateixos moltes vegades saben els
motius exactes del canvi de posicionament. Poden ser per no quedar malament,
amb una part de les bases. O per marcar diferències amb Junts x Cat, o per
preparar millor una campanya electoral. Es igual. El país, els ciutadans, son
secundaris. Si cal es pot defensar una cosa i la contrària, al mateix temps.
I així estem i així anem. Tenim dos
partits independentistes en el govern de Catalunya, sense cap visió d’Estat, ni
cap guió concret per a Catalunya ni per als seus ciutadans. Estan a l’espera de
les properes eleccions i qualsevol cosa que pugui posar en perill uns bons
resultats, serà esbandit i rebutjat. Aquesta ha estat la constant en la vida
d’ERC, i que ningú cregui en un possible canvi perquè mai l’ha dut a terme.
# posted by joan roma cunill @ 2:26 AM
Tuesday, May 12, 2020
AQUÍ, HI HA GANA - Art. Blog personal
AQUÍ, HI HA GANA.
Formar part de Creu Roja, em permet tenir informació directa i fiable, de
la situació dels col·lectius més desfavorits, en un moment tant crític com el
que estem vivint, per culpa del Covid 19.
Fa una vintena d’anys , em vaig fer voluntari , per a dur a terme les
activitats que creguessin més oportú. Em varen proposar donar classes de català
a immigrants, i així ho vaig fer durant un bon nombre d’anys. A Berga, a
l’antiga seu del carrer Barcelona. Des de fa cinc anys, exerceixo de professor
de castellà, pel col·lectiu de refugiats, acollits per Creu Roja i Ajuntament
de Berga.
En aquests moments, a l’espera del canvi de fase, no puc donar classes. Em
dedico a redactar un nou llibre d’ensenyament del castellà per a estrangers,
per aconseguir un element pràctic i ràpid, per defensar-se en aquest idioma.
També he resolt alguns temes de material, destinat a aquest col·lectiu.
En tant que voluntari , rebo periòdicament, informació sobre les
necessitats i actuacions de Creu Roja, en múltiples indrets, i un dels més
impactants, és la constatació de la fam, a casa nostra. Quan parlem de fam, ens
imaginem altres països, altres mons, força llunyans, però no aquí mateix, al
costat de casa.
I, tanmateix, així és. A dia d’avui, la principal urgència, és disposar
d’aliments bàsics, per a poder repartir entre els més necessitats. La pandèmia
ha aflorat milers de famílies que vivien precàriament, en l’economia
submergida, o en l’economia oficial i han anat a l’atur. Parlem d’una gran
generació que no tenen altra sortida que l’accés a les ajudes d’entitats com
Creu Roja, i altres de característiques similars.
Les peticions, en molts casos s’han multiplicat per cinc o per deu,
sobrepassant de molt, els recursos per a fer-hi front. D’aquí, les campanyes
especials i urgents, endegades per a recaptar diner, o aliments, per així poder
resoldre problemàtiques que no poden esperar. No es pot dir a una família sense
res per a menjar que torni un altre dia. S’ha de poder resoldre, la petició de
forma immediata.
Em sumo a la crida de Creu Roja i us animo a entrar per qualsevol mitjà
tecnològic, a buscar la campanya DONATIUS CREU ROJA COVID19. Allà, per una via
ràpida i pràctica, podreu fer el donatiu que cregueu oportú. La gran
experiència i desplegament de Creu Roja, permet arribar a tot el país, amb la
seguretat de que tot el diner té el millor destí. La batalla del Covid19 té un
component mèdic, però també un assistencial, en el més ampli sentit de la
paraula. Les destrosses que ha fet, les hem de poder pal·liar, si entre tots hi
participem.
# posted by joan roma cunill @ 2:25 AM
Sunday, May 10, 2020
HISTÒRIA INVENTADA, I MALGRAT TOT, SUBVENCIONADA - art. Nació Digital Solsona
HISTÒRIA,
INVENTADA, I MALGRAT TOT, SUBVENCIONADA.
Tots els nacionalismes, necessiten crear fonaments “històrics”
excepcionals. Sinó es tenen, s’inventen. Així de senzill, així de pràctic.
Sempre hi haurà il·luminats i fanàtics que se’ls creuran.
Així ha passat i així passarà fins el finals dels temps. El que alguns no
sabien ni sospitaven era l’ús i abús d’aquestes pràctiques aquí, a casa nostra.
I, davant la demostració dels invents i manipulació de la història, son ben
pocs, els historiadors, intel·lectuals i polítics que ho hagin blasmat i
criticat. Un espès i dens silenci ,ha estat la resposta.
Pels no informats, em refereixo als “treballs històrics” de l’Institut Nova
Història, relacionats en la demostració d’una història oculta, en contra de la
“veritable història” de Catalunya. Una història esplèndida, excepcional, plena
de personatges únics i irrepetibles, que la “pèrfida Espanya” havia amagat.
Així, doncs, aquest Institut, degudament subvencionat, amb el diner de tots
nosaltres, s’ha dedicat durant anys a investigar i difondre “veritats” ocultes
que mai ens hauríem imaginat. La seva gosadia ha anat tant lluny com afirmar
que personatges com Cristòfol Colón, Miguel de Cervantes, Shakespeare, Erasmus
de Rotterdam, El Gran Capitán, Ponce de León, Americo Vespuccio, Nicolás
Copérnico, Hernán Cortés, i fins i tot Leonardo da Vinci, eren catalans, o
d’arrels catalanes.
De fet, gairebé tots els grans noms, i els grans esdeveniments, a nivell
mundial, varen tenir com a protagonistes, catalans o pseudocatalans de pro. No
sabem si, fins i tot el cristianisme, nasqué d’algun esdeveniment previ,
procedent de les nostres terres. Per aquests originals “historiadors” tot és
possible, i sinó hi ha proves, s’inventen que per això , cobren.
Alguns dels lectors /es, poden pensar que m’invento aquests fets. En
absolut. Es més, puc assegurar que mai publico res, que prèviament no hagi
comprovat, degudament. I si algú vol trobar més informació, pot buscar-la, fent
ús de les noves tecnologies, al seu abast.
De fet, ja fa un grapat de mesos vaig llençar el repte, a qualsevol
historiador seriós, perquè demostrés un altre dels invents, dits i repetits,
pels nacionalistes i molt especialment, pels independentistes, com és la no
existència de 131 presidents de la Generalitat. Només n’hem tingut 10, els
restants 121, son un invent.
Ara, acaba d’aparèixer un llibre, sota el títol “Pseudohistòria contra
Catalunya. De l’espanyolisme a la Nova Història” Eumo Editorial. Els autors son
8 historiadors i filòlegs, coordinats per Vicent Baydal i Cristian Palomo, els quals, cansats
d’escoltar “bestieses” històriques, tant d’aquesta banda de l’Ebre com de
l’altra banda, varen decidir posar-se a la feina, i buscar la “veritat”, la
“certesa”, en comptes de fer elucubracions i viure de disparar perdigonades a
tort i a dret.
El resultat és un llibre clar, transparent i contundent. Deixa en ridícul
totes les afirmacions i versions d’un nacionalisme històric, que res té a veure
amb la realitat. Els catalans, som de carn i óssos, com qualsevol altre ser
mortal d’aquest món, i no hi ha veritats ocultes que elevin aquesta realitat,
per a convertir-la en un poble excepcional, cridat a portar a terme, una missió
sense parangó en el devenir de la història . En resum, el llibre ens fa tocar
de peus a terra, sacseja les consciències, i ens obliga a acomiadar vividors
que es volen fer passar per historiadors.
Nota: Les investigacions obertes, per saber la quantia de les subvencions
rebudes, parlen de tres milions procedents de la Generalitat, de dos milions de
l’ajuntament de Barcelona, de diferents contractacions per part de TV3, i
s’estan supervisant altres possibles aportacions de diputacions i ajuntaments.
Veurem quin és el resultat final.
# posted by joan roma cunill @ 11:29 PM
Saturday, May 09, 2020
URGENTS CANVIS - art. Regió 7
URGENTS CANVIS .
Si abans de la crisis, ja era important, procedir a una reestructuració
general de les administracions, a tot Espanya, i a Catalunya, en particular;
els danys produïts, obliguen a convertir aquella importància, en urgència.
M’explico.
Catalunya , ha assolit un deute de vuitanta -mil milions d’euros. Una xifra
increïblement elevada, que produeix un increment diari de 3 milions, en
interessos, i que suposa haver perdut tot marge de maniobra. Depèn de tot i per
tot, dels fons estatals, i de l’aval del govern central, per a qualsevol
despesa extra que pretengui dur a terme. Alguns ho justifiquen en base a un mal
finançament, o a la retòrica de que Espanya ens escanya, altres considerem la
mala gestió, com a principal problema, i en part, a deficients negociacions del
sistema de finançament que ha de ser modificat.
Les coses son com son, i a dia d’avui, és impensable mantenir el sistema
que tenim. Un sistema copiat, al peu de la lletra, pels governs de Jordi Pujol,
del sistema central. Madrid, va ser el model elegit, per edificar la
Generalitat recuperada, l’any 80. Un
sistema burocratitzat, envellit, poc eficient, molt poc auster i ampliat, al
llargs dels anys, fins a dia d’avui.
Tenim : ajuntaments – consells
comarcals – vegueries – diputacions – Govern.
Aixó no s’aguanta, perquè no es pot pagar , el seu manteniment. Qui
cregui que sí, ha de fer-se pagues de doblar o triplicar els impostos. Sinó
volem anar per aquest camí impossible, la crisis justifica un canvi total de
model. Es un bon moment perquè la situació ho justifica. I quin model podríem
copiar ? Doncs, el suís, sense cap mena dubte, per ser el més eficient i
auster.
Suïssa té 41.290 kms2, Catalunya en té 32.108. Molt semblants, perquè si al
primer li traiem la superfície dels nombrosos llacs i altes muntanyes, li queda
una superfície útil, semblant a la nostra. Allà , 8,5 milions d’habitants,
aquí, 7, 5. Allà, 7 ministeris, aquí, 13 conselleries. Allà, 3 nivells
d’administració : ajuntaments, cantons , govern federal. Aquí, 5, més
l’estatal. Allà, agilitat, eficiència i austeritat, aquí, lentitud, burocràcia
exagerada, i cost elevat. Allà, plena coordinació i participació dels tres
nivells, aquí, descoordinació i competència deslleial, entre els sis
nivells,...podria seguir, però , tornem al tema.
No queda cap altre remei que procedir a un canvi radical de sistema i
organització administrativa. L’actual, és inviable, per malbaratador de
recursos. Què tocaria fer ? Doncs, potenciar ajuntaments, dissoldre consells
comarcals, facilitant la seva reconversió en Mancomunitats de serveis,
dissoldre les vegueries que no serveixen per a res, i encara hi som a temps. Es
poden mantenir diputacions, en tant que ajuda als ajuntaments, però aprimant
estructures, i finalment, procedir a un aprimament radical de les estructures
de la Generalitat.
No té cap lògica, en un petit país com el nostre, tenir 13 departaments.
Amb 9, com a màxim, podríem funcionar. I eliminar sindicatures, organismes,
consorcis, patronats, delegacions, etc, que no tenen altra funció que aparentar
estructures d’estat, sense ser- ho, a un
cost brutalment elevat. Privatitzar
mitjans com TV3, Catradio i altres, que suposen més de tres – cents milions
d’euros a l’any i no exerceixen de serveis públics. Les noves tecnologies permeten
altres vies, diferents de les actuals.
Sinó ho fem ara, no ho farem en molts anys, i continuar per la via actual
és inviable. Qui cregui que pot anar acumulant deute, sense retornar-ne , viu
en un altre món. Ara i aquí, estarem obligats a ser molt austers, molt
eficients i molt pràctics. Deixem enrere, somnis impossibles, i centrem-nos en
el bon govern. La crisis que tenim ja aquí, parlo de l’econòmica, obliga a
dur-ho a terme, de forma urgent. I , ara, he parlat de casa nostra, però a
nivell d’Espanya, toca fer el mateix. L’enorme i envellida estructura, ha de
donar pas, a una altra molt més prima i molt més eficient i austera. Copiem
model , ben proper, i no altres de llunyans.
# posted by joan roma cunill @ 5:08 AM
Thursday, May 07, 2020
EL REGISTRE CIVIL, EN QUESTIÓ ? - art. Diari de Terrassa
EL REGISTRE
CIVIL, EN QUESTIÓ ?
L’actual sistema de Registre Civil, es va implantar a tota España, el dia 1
de gener de 1871, a resultes de la Llei provisional 2/1870, i l’aprovació del
Reglament de 13 / 12 / 1870. Aquella fou una data, realment històrica, per
ordenar un dels elements essencials, per a tota la ciutadania. Fins aleshores,
qui feia aquestes funcions era l’església catòlica, amb tot el que significava
de control, i supeditació a les seves normes.
El sistema posat en marxa, copiava altres sistemes similars de països
propers, i ha funcionat molt bé, fins a
data d’avui. Cada municipi disposa del seu Registre Civil, repartit en tres
seccions. La secció de naixements, la de defuncions i la de matrimonis, de
manera que cada persona, consta en cadascuna de les seccions, en funció del
trajecte de vida que hagi portat.
Els Registres Civils, depenen dels Jutjats de Pau, en tots aquells
municipis petits o mitjans que no disposen de Jutjats de Primera Instància. A
Catalunya, en concret n’hi ha 898, repartits per províncies : 286 a Barcelona,
212 a Girona, 224 a Lleida i 176 a Tarragona. Habitualment ocupen alguna de les
dependències de l’Ajuntament, tot i que en alguns casos, poden situar-se en
edifici, a part.
El funcionament està perfectament regulat, i les noves tecnologies han
acabat d’ajudar, en matèria de rapidesa i fiabilitat. De totes maneres, el
sistema ha estat un bon model de funcionament, al llarg de tota la seva
existència.
Aquesta llarga introducció ve a tomb, d’uns fets inexplicables, pels qui
portem molts anys, en un càrrec públic municipal
i coneixem el rigor de les inscripcions, a qualsevol de les tres seccions. Em
refereixo al ball de xifres, en un tema tant sensible, com les defuncions
ocorregudes a Catalunya, durant els mesos de pandèmia. Unes xifres, totalment errònies, durant
setmanes, que no permeten, ni a dia d’avui, considerar-les fiables. Com pot ser
? Es que el Registre Civil, ha deixat de ser fiable ? Algú el posa en qüestió ?
Cal saber, que qualsevol defunció, comporta obligatòriament la intervenció
d’un metge /metgessa, que certifica la mort, i les seves causes. Causes
segures, o causes probables, però certificat oficial. Aquesta obligació val
tant per les defuncions en hospitals, residències, centres sociosanitaris, en
domicilis, al carrer , a la fàbrica o a la carretera. Cap familiar no es pot
fer càrrec d’un difunt, sense aquest document, document que servirà per
inscriure en el Registre Civil del municipi on ha mort. Posteriorment ,
s’enviarà notificació, al Registre Civil del municipi on vivia ( on estava
empadronat), de manera que el circuit queda tancat. I no es pot procedir a cap
incineració ni enterrament que no compti amb un altre document d’autorització
de l’ajuntament corresponent.
Les inscripcions en els registres, s’han de fer dintre de les 24 hores,
següents, de manera que les dades sempre son , en temps real. I aquestes dades,
van a parar al registre central, de manera que és ben fàcil saber quantes
defuncions s’han produït en el país, cada dia. Altra cosa son les causes de la
mort. Si parlem del Covid 19, es pot donar el cas de tenir clara la causa de la
mort, en els testats, però tenir dubtes, en els no testats, però el que no pot
haver-hi, és disparitat de xifres, en el recompte total.
No pot ser que quinze dies enrere, la Generalitat, digués que per un canvi
de sistema de recompte, passés de 3.855 defuncions, a 7.097 ¡¡¡¡ Es a dir, de
cop i volta n’afegeix 3.242 que no havia tingut en compte, perquè no havien
mort en hospitals ¡¡¡ La xifra total no la va treure dels registres
civils, sinó de les funeràries. Encara
més indignant . Com pot ser que les dades no s’obtinguin dels registres civils
? Com pot ser que no hi hagi un control diari ? Com pot ser dependre de les
funeràries, quan la legalitat, obliga al contrari ? I, ara amb més de 10.300
defuncions, continuem tenint xifres no fiables. Inexplicable, i ningú ha dimitit ni ha estat
cessat ¡¡¡
# posted by joan roma cunill @ 11:06 PM
Wednesday, May 06, 2020
UNA VOLTA PER BORREDÀ - Nota pel meu blog
UNA VOLTA PER
BORREDÀ.
Després d’un mes i mig tancat a casa, dona
gust poder anar a donar una volta pel poble, i veure com han quedat algunes
obres que havia vist començar , però no acabar, amb tots els ets i uts.
Ahir ho vaig poder fer, amb calma i tranquil·litat,
de manera que a la vista estan unes quantes obres i instal·lacions que havíem
programat en el passat mandat, i s’han fet realitat, en aquest. La pista de
pàdel, està ja totalment acabada, i a punt per jugar-hi. L’anterior equip de
govern, havíem plantejat la pista més enrere, però trobo encertat el canvi
d’ubicació, posant-la més amunt, just a tocar del pas d’entrada a la zona
esportiva. Pel que he pogut saber, l’equip de govern ha decidit instal·lar un
parc infantil en l’espai sobrant, entre la pista i el final del camp de futbol.
Es un bon lloc, amb prou d’espai com perquè hi hagi un parc multifuncional,
tant per a nens com per a gent gran, similar a l’existent en altres indrets de
la comarca.
També vaig recórrer el pas de damunt del
camp de futbol, una vegada acabat i amb cinc faroles que garanteixen la il·luminació
per a tota la gent que hi vulgui anar a passar unes hores, o per anar més
directa cap a les escoles i piscines.
Més amunt, ja en la zona nord i els
carrers Lleida i Camí de Cal Gall, vaig comprovar el canvi de faroles, per
altres de similars a les existents en la resta de la zona. Les primeres tenien
ja 20 anys, i convenia renovar-les i aprofitar per canviar-les per altres de
menor consum.
També s’ha dut a terme l’ampliació de potència
per garantir el funcionament de totes les instal·lacions ubicades, en el
recinte propietat de l’ajuntament, on hi ha un dels dipòsits generals d’aigua.
Teníem 8 kw i varem demanar ampliar a 15
kw. Igualment s’ha provat un sistema de descalcificació de la canonada d’aquest
dipòsit, al dipòsit de Campalans amb un sistema innovador, per ones elèctriques,
que eviten que la cals s’agafi a la canonada.
I per últim, s’està tramitant el permís de
Carreteres de la Generalitat per travessar la carretera de Borredà – Ripoll, a
l’alçada de Rocatrencada per a poder renovar la canonada d’aigua, del dipòsit
de Subirà a aquesta zona. Es una canonada molt vella, i per això varem demanar
i aconseguir un ajut de 15.000 euros de la Diputació. M’imagino que en els propers
mesos aquesta obra es podrà dur a terme.
En resum, tot i la pandèmia, es van duent
a terme, les actuacions previstes, com per anar equipant i millorant les
instal·lacions del poble. Aviat farà un any, del canvi de Consistori, i es pot
comprovar com el ritme d’actuacions s’ha pogut mantenir, malgrat les
dificultats imposants per una crisis com mai havíem conegut.
Borredà, 7 de maig de 2020.
# posted by joan roma cunill @ 11:36 PM
CENTRALISME, DE QUI ? art. Endavant Digital
CENTRALISME, DE
QUI ?
En aquesta llarga etapa de pandèmia ,hem pogut veure, el gran interès del
Govern de la Generalitat, en protestar per a totes i cadascuna de les decisions
preses pel Govern central. De fet, podríem resumir l’actuació de la
Generalitat, en fer, tot el contrari del que decidia Madrid. Pel que es veu
aquesta és la manera de distanciar-se i marcar diferències.
Una de les grans crítiques, ha estat contra la centralització de decisions,
en un comitè d’experts, i en el propi Consell de Ministres. Pel que sembla, el
nostre Govern és molt propens a les decisions col·lectives, i a fer consultes,
amb tots els estaments del país. Això, de paraula, en realitat, el centralisme
de la Generalitat, és més radical que el de Madrid.
Si algú no ho creu així, que parli amb els alcaldes i alcaldesses que
tingui a mà, o amb els consells comarcals, diputacions, o amb els agents
socials i empresarials. Tots, li diran que no han tingut cap oferta de diàleg i
menys de negociació per a acordar accions conjuntes, en la lluita contra la
pandèmia i encara menys, per parlar del futur immediat.
Però, el tema que vull destacar, és, fins a quin punt el centralisme de la
Generalitat, oblida l’existència de tot un immens rere país que veu com es
prenen decisions, sense ser tingut en compte. Resulta sorprenent, la batalla,
per aconseguir dur a terme la desescalada, per regions sanitàries, en comptes
de per províncies. Aquí, els partits independentistes, n’han fet una gran causa
de no sotmetre’s a les províncies. Paraula maleïda que no poden acceptar ni que
sigui la millor solució. Ningú coneix els límits de les regions sanitàries, i
tothom coneix els de les províncies, però, vaja, tornem al tema.
El que sorprèn és que ningú hagi pensat en tenir present la composició del
país, a l’hora de decidir com fer la desescalada. Algú ha pensat en que es
podia fer per trams de població ? O és que algú creu que en tots els municipis
de menys de 1000 habitants, pot haver perill d’aglomeracions o concentracions nombroses ? Perquè no haver
deixat àmplia llibertat, a uns 400 municipis de Catalunya, de menys de 1000 habitants
? Cadascun d’aquests municipis té uns 25 o 30 kms2 de terme municipal, de
manera que mai hi haurà aglomeracions, si a més, els bars i restaurants estan
tancats.
Son curioses les crítiques contra les decisions estatals, i en canvi, he
trobat a faltar les crítiques que haurien d’haver caigut contra un Govern que
desconeix la composició del seu país. La immensa majoria d’aquests petits
municipis, no han tingut cap positiu, i si n’hi hagués algun, és ben fàcil
d’aïllar i traslladar a l’hospital més proper.
Així, doncs, fa dies que 400 municipis, podrien fer vida gairebé normal, si
s’hagués tingut en compte les seves característiques. I parlo dels de menys de
1000 habitants, perquè realment son molt, molt petits, però segurament es podia
haver pujat el llistó fins els dos o tres mil, sense cap perill per al conjunt
de la població.
En fi, el nostre Govern veu cada dia la palla a l’ull de Madrid i no veu la
biga ni l’arbre que té en el seu seu. Així anem. Un autèntic desgavell de tots
contra tots, buscant marcar distàncies amb els altres, per a poder amagar el
desastre propi.
# posted by joan roma cunill @ 12:43 AM
Tuesday, May 05, 2020
BORREDÀ - PREPARACIÓ INICI OBRES CARRER DE LA FONT- nota pel blog
BORREDÀ-
PREPARATIUS INICI OBRES CARRER DE LA FONT.
Avui, he vist els primers preparatius, per a poder començar les obres de
Condicionament del Carrer de la Font. Una de les grans obres d’aquest mandat,
gracies a un ajut de la Diputació de Barcelona, per import de 192.000 euros,
que varem aconseguir en el passat mandat.
El Carrer de la Font, és el carrer més antic del poble, i és per on entra
la canonada principal de subministrament d’aigua potable, de manera que les
obres s’hauran de fer amb un plus de vigilància i seguretat per evitar talls en
el subministrament.
De fet, avui la brigada procedia a buscar la canonada, a l’alçada de Cal
Bardolet, per a fer una connexió que permeti servir aigua, prescindint de la
canonada general. Feta aquesta nova distribució, mitjançant mangueres per les
parets de les cases, es podran començar les obres que suposo duraran uns cinc o
sis mesos.
Tinc una especial curiositat per veure l’aixecament de tot el carrer per a
comprovar l’estat en que es troba la canonada general d’aigua que ha superat
els 60 anys d’existència, així com les velles clavagueres que en bona part,
també tenen aquests anys.
Pel que he pogut saber l’empresa adjudicatària, és la mateixa que va fer
les obres del carrer Manresa. Una empresa que disposa de prou maquinària com
per fer les parts més delicades de les obres, i amb prou experiència en aquest
tipus d’obra, com perquè hi hagi garantia de fer-les bé.
El paviment de pedra del país, serà canviat per un altre de la casa
Breinco, per tal de complir la normativa vigent, en matèria de mobilitat i
accessibilitat. Varem poder elegir el tipus de paviment, fa un parell de mesos,
mitjançant votació popular.
En fi, no ha estat fàcil arribar fins aquí, perquè tots els tràmits son
prou llargs i delicats com perquè tot compleixi els requisits legals. Però, si
tot va segons previst, en pocs dies podrem veure l’inici formal de les obres, i
les podrem seguir, guardant les distàncies degudes. Serà el moment en que
podrem veure, la necessitat i urgència d’una obra com aquesta.
El vell Carrer de la Font, recuperarà el seu esplendor, posant-se al dia, i
agafant nova vida per unes quantes generacions més.
Borredà, 5 de maig de 2020.
# posted by joan roma cunill @ 12:52 AM
