Thursday, October 31, 2019
LLEI, ORDRE I DIÀLEG - art. Diari de Terrassa
LLEI, ORDRE I DIÀLEG.
Portem mesos, escoltant la petició de diàleg, per part
d’alguns membres del govern de la Generalitat, i dirigents dels partits
independentistes, per a tot seguit dir que exigeixen un referèndum
d’autodeterminació ( seria ja el tercer si comptem el 9 N i el 1-O)...en què
quedem?
Si algú vol diàleg, el que no pot imaginar és que es parli
sobre temes impossibles de concedir. I un referèndum d’autodeterminació, no es
troba entre els temes que un president de govern pugui autoritzar perquè
vulneraria la Constitució. Així de clar i així de senzill, i qui no ho vulgui
entendre, té un greu problema d’ignorància del funcionament, d’un estat
democràtic.
D’entrada, i abans de continuar, una precisió important.
Quan el president de la Generalitat, o algun dirigent independentista, fa
aquesta petició, i la fa en “nom del poble català”, comet ja un greu error de
representació, perquè “el poble català”, el formem els set milions i mig de
catalans i catalanes, que aquí vivim. Si més de la meitat, no demanem ni volem
un referèndum d’autodeterminació, queda clar que no es pot posar sobre la taula
de negociació. Punt primer.
Punt segon. Si a més a més, que el mateix poble català, en
la seva majoria no el demana, hi ha un obstacle més per no concedir-lo, com és
que la Constitució no el preveu, de manera que ni el president ni el govern
central, ni les Corts Generals, el podrien concedir. Entesos ?
Punt tercer, si no s’han entès els dos arguments anteriors,
es inútil continuar discutint i demanant un diàleg quan de fet és una
imposició, impossible d’atendre. Aleshores què fem? Continuem per aquest camí
de diàleg de sords, en que cap de les dues parts en conflicte es mou, o
realment movem fitxa.
Hi ha qui ara s’ha inventat una nova teoria sobre la consulta
del 1-O, que és la de dir que tothom sabia que aquella consulta no anava sobre
independència, sinó simplement per a tenir més eines a la mà per negociar amb
Madrid. Vaja, sempre hi ha qui sembla més espavilat que els propis
organitzadors perquè puc assegurar que tothom qui conec que va participar en la
consulta, estava convençut que la cosa anava d’independència i no de
negociació. Però vaja, per inventar, que no quedi.
Estic plenament d’acord en la guia que proposa el president
Sánchez, per a retornar Catalunya a la normalitat. Primer Llei, segon ordre i
en tercer lloc diàleg, dintre de la Constitució i l’Estatut d’Autonomia que per
això son les nostres Cartes Magnes. Ser i actuar com demòcrata ens dona dret a
reclamar i buscar solucions als desacords, dintre els marcs legals. Això, aquí
i a Austràlia. Fem doncs, el camí.
Es cert que hi ha una àmplia insatisfacció amb l’encaix
Catalunya – Espanya. Qui ho negui, negaria l’existència dels dos milions
d’independentistes. Però, no és menys cert que hi ha entre dos i quatre milions
de catalans que no volem trencar amb Espanya, i encara menys sortir de la UE,
ni del paraigües protector de la OTAN, ni del sistema financer de l’euro. Quina
és la sortida que ofereix el president Sánchez i amb ell
els socialistes ? Doncs, trobar un nou encaix, amb una ampliació de
competències , aplicant el sistema federal. Acordar un nou sistema de
finançament, aplicant el sistema d’ordinalitat, segons el qual si Catalunya és
la quarta comunitat a nivell fiscal sigui la quarta a ser compensada, i
finalment blindar les competències en matèries vitals com la llengua, cultura i
ensenyament.
El dia 10 de novembre, tornarem a votar i ens tornarem a
comptar. Es el millor moment per fer confiança al partit socialista, i
referendar Pedro Sánchez com a president del govern, amb prou majoria com per
conformar govern i aplicar a Catalunya, els compromisos per una nova etapa
clarament millorada, respecte els temes que han motivat la desafecció dels
darrers anys. En aquesta ocasió, el vot al partit socialista, té una major
rellevància de la que ha tingut en anteriors ocasions.
# posted by joan roma cunill @ 11:53 PM
Wednesday, October 30, 2019
INCREÍBLE: PUIGDEMONT DONA SUPORT A L'ANEXIÓ DE CRIMEA, PER RÚSSIA. art. Endavant Digital
INCREIBLE : PUIGDEMONT, DONA SUPORT A L’ANNEXIÓ DE CRIMEA , PER RÚSSIA.
Aquest matí de dimecres dia 30 d’octubre, m’acabo d’assabentar d’un article
de Carles Puigdemont, publicat en el diari rus PRAVDA ( Veritat ), en el qual
compaginava una molt dura crítica a la política interna i externa de la UE, i
elogiava la de Rússia, fins el punt de recolzar la guerra de la Federació Russa
a l’est d’ Ucraïna , i l’annexió de Crimea.
De fet, no és la primera vegada que Puigdemont col·labora amb mitjans de
comunicació russos, que veuen de molt bon grat, com un europeu critica les
institucions de la UE, i dona suport a les polítiques russes.
Es més, tot sovint la televisió russa passa imatges dels aldarulls de
Barcelona, comparant-los amb els que Rússia va tenir i ha tingut, per part d’opositors
que exigeixen un règim de llibertats, inexistent a la Federació Russa.
Només cal veure la situació d’Espanya , i comparar-la amb Rússia, en el Índex
de Qualitat Democràtica a nivell mundial. Dels 167 països estudiats,
supervisats i controlats anualment, per la secció exterior de The Economist, i
altres agències mundials, Espanya està situada en el lloc 19, amb una nota de
8,08 punts, dintre dels 20 primers països, considerats DEMOCRÀCIA PLENA. Doncs,
bé, en aquest Índex, Rússia ocupa el lloc 144, amb 2,94 punts i considerat com
RÈGIM AUTORITARI.
Pel que sembla, la profunda crítica a la UE, prové del fet que Puigdemont,
no hagi pogut assolir el càrrec d’eurodiputat, en plena contradicció amb el que
ell havia manifestat, de que ho seria, i amb aquest fet, obtindria la immunitat
. Una vegada més, podem veure, l’enorme inconsciència d’un personatge, que mai
hauria d’haver arribar a president. De fet, ni tant sols a diputat. Ens haguéssim
estalviat un bon nombre de problemes i conflictes.
# posted by joan roma cunill @ 1:27 AM
CARTA OBERTA A LLUÍS LLACH - El Periódico de Catalunya
CARTA OBERTA A
LLUIS LLACH
Benvolgut Sr.
Llach,
No li discutiré
les seves qualitats com cantautor, però el seu pas per la política ha estat una
autèntica decepció , i una mostra clara de menyspreu a la veritat i al
respecte, al conjunt del poble català.
La breu estada
com a diputat en el Parlament, no deixarà cap petjada important, en el diari de
sessions, com tampoc el recent càrrec del qual ha plegat, de president del
Consell del Forum Civic, Social i Constituent, un altre embolat que no ha
servit per a res.
El que sap greu,
és que en cap moment ha demanat disculpes ni perdó per haver enganyat a milers
de persones, en el seu recorregut per múltiples pobles i ciutats de tot
Catalunya. El seu renom el feia ser, especialment reclamat per a fer “bolos”,
en els quals explicava que tot estava a punt per a proclamar i implementar la
república catalana.
Em pregunto,
anava vostè enganyat, pels seus, a totes aquestes reunions, o formava part de
l’equip enganyador ? Si hi anava enganyat, just seria que reconegués que
explicava coses, que no tenien cap veracitat ni vostè les havia comprovat
mínimament. I si formava part de l’equip enganyador, francament, espero sigui
degudament rebutjat.
Els catalans
tenim dret a rebre informació fidedigne, i exigir-la dels nostres representants,
oimés quan vostè ostentava el càrrec de diputat en el Parlament. Enganyar
conscientment, és èticament inconcebible i si ho va fer inconscientment,
digui-ho i sigui valent, i sobretot honest a nivell ciutadà.
Estem cansats de
sentir mentides, falsedats i embolats que no han tingut cap fonament real.
Poques virtuts podem reconèixer als qui en vareu ser els principals
protagonistes. Lamentable, per un cantautor de primer ordre, reconvertit en
polític circumstancial.
Salutacions
cordials.
Joan Roma i
Cunill ( Borredà)
# posted by joan roma cunill @ 12:39 AM
Monday, October 28, 2019
DANYS PROPIS - art. Nació Digital Solsona
DANYS PROPIS.
Ahir, diumenge dia 27 d’octubre, a mitja tarda ,un petit grup d’una vintena
de persones varen tornar a tallar la
C-16 ( Eix del Llobregat) a l’alçada d’uns 100 m més amunt del Túnel de
Berga, ja en terme municipal de Cercs. La tallada era total, en les dues
direccions , de manera que els Mossos varen desviar el tràfec per l’antiga
carretera C-1411, molt més estreta, i no prou ben senyalitzada ni preparada per
acollir un tràfec tant intens, un diumenge a mitja tarda, quan baixen tots els
segons residents de la
Cerdanya i altres vehicles, d’Andorra o del Berguedà, mateix.
El divendres o dissabte, crec que hi hagué un altre tall, en aquest cas,
abans del Túnel de Berga, en direcció nord.
Pel que he pogut llegir, talls semblants s’han produït a la C-17 , a prop de Ripoll, o en
algun altre indret d’aquesta via de circulació. Faig referència a les més
properes a Berga, i Catalunya Central, però també altres comarques s’han vist
afectades per aquests talls, sense avís previ, causant un gran nombre d’enrenous
a persones que no solament van a gaudir d’uns dies de descans, o que en tornen,
sinó de molts altres que treballen o van a fer gestions múltiples, ni que sigui
en cap de setmana.
No comprenc, qui decideix aquestes accions, perquè produeixen danys propis,
a una població que no té cap culpa ni cap implicació en el conflicte pel qual
diuen protestar. Es més, jo crec que perden adhesions a la causa, quan es
troben tancats a la carretera, i ningú dona raons objectives per aquesta acció.
Es pot estar indignat, amb ganes de fer visible la indignació, però s’ha de
triar molt bé la via per fer-la i sobretot evitar més danys dels necessaris. Si
es vol cridar l’atenció, hi ha altres vies per fer-ho, i si es decideix un tall
de carretera, l’avís previ s’agraeix per part de persones que poden buscar vies
alternatives, si la necessitat d’arribar a un lloc determinat és indispensable.
Penso en un gran nombre de motius, perquè no tothom puja i baixa per l’Eix del
Llobregat per anar de turisme.
I si això, és així, el que passa a Barcelona, és realment preocupant perquè
altera totalment la vida quotidiana de moltissima gent de la ciutat, i de tota
aquella que necessita anar-hi per mil causes diverses.
Fins ara no he escoltat raons clares ni detallades de dirigents polítics
que considerin plausibles i justificades aquestes accions. Causar danys propis
a la gent del propi país, no crec sigui una bona estratègia de cara a atreure
simpaties a la causa, al contrari, pel que he pogut constatar en alguns dels
talls produïts, o per les entrevistes fetes, a persones que havien quedat
“tancades”.
Seria bo, repensar les accions, i destinar els esforços a batallar per les
causes que cada col·lectiu defensa, per vies menys lesives que les que hem vist
aquests dies. Es hora que la rauxa, doni pas al seny.
# posted by joan roma cunill @ 3:00 AM
Friday, October 25, 2019
DESPRÉS DE LA RAUXA - art. Regió 7
DESPRÉS DE LA
RAUXA.
Era previsible viure uns dies de mobilitzacions i protestes,
en contra de la sentència del TS, per part de tot el col·lectiu
independentista, progressivament animat per moltes setmanes de debats,
crítiques, i especulacions, fonamentades o no. El que no es podia preveure, era
la dispersió d’accions i actuacions que en molts casos han superat tot
l’imaginable, produint danys personals i materials quantiosos, però sobretot
modificant la imatge del país que bona part del món tenia.
Aquests danys a la imatge i al prestigi de Catalunya,
tardaran anys a ser reparats i superats. Es la conseqüència de la rauxa, que
periòdicament envaeix una part important de la societat catalana, oimés si està
mancada de lideratges sòlids i prou preparats per fer front a situacions com
les que vivim.
Ho he dit anteriorment, en aquestes mateixes pàgines, que un
dels principals problemes, com a país, és la mediocritat dels principals
càrrecs institucionals, començant pel president i la major part del seu govern,
i amb ells, el Parlament de Catalunya. Sense lideratges clars, no es construeix
cap guió, ni cap estratègia a curt, mitjà i llarg termini, de manera que s’opta
per una cosa tant mediterrània, com és la improvisació permanent, i la
supeditació a entitats i organismes, externs al propi govern i Parlament.
A dia d’avui, hi ha un complert desgavell intern, que fa
impossible l’acció de governar. Portem ja anys, en situació similar, de manera
que el país, ha quedat paralitzat, en tot allò que depèn del govern. Dos
partits en el govern, dos governs paral·lels, sense coordinació ni presidència
que els uneixi i els comparteixi.
Es lògic, el protagonisme de grups externs, davant aquesta
falta de lideratge, i aquí és on la pluralitat i diversitat, fa impossible
concentrar esforços i mobilitzacions cap objectius mínimament clars i
consensuats. S’han organitzat marxes ben plantejades, i coordinades, al costat
de mobilitzacions que han destrossat la imatge pacífica i tranquil·la dels
anteriors.
S’han improvisat accions que no s’entenen pel que han tingut
de danys directes a la pròpia societat catalana, de manera indiscriminada.
Tallar carreteres, durant hores i hores, en diferents punts del país, moltes
d’elles sense avís previ, crea reaccions totalment contràries al que pretenien
els convocants de les protestes.
Alguns creuen que hi ha comprensió i cooperació, entre
manifestants i perjudicats pels talls, però només falta haver estat en alguns,
per comprovar la realitat. Perdre visites mèdiques, dura i llargament aconseguides,
no poder arribar a la feina, no poder repartir material reclamat, no arribar a
temps a l’aeroport, trobar-se malament, i multitud d’altres situacions, treuen
simpatia a mobilitzacions que molts no entenen perquè ens perjudiquen a
nosaltres mateixos.
Però, aquestes son les conseqüències dels moments de rauxa,
confiant en que per alguna cosa serviran. La realitat, però és tossuda, i a dia
d’avui, suposo que tothom ha constatat que les sentències, segueixen vigents.
L’estat de dret, es mou per altres camins, i la democràcia és prou forta com
per garantir l’ordre públic i la seguretat del conjunt. Hem pogut veure la
perfecta coordinació entre tots els cossos i forces de seguretat estatals,
Policia Nacional i Guardia Civil, amb els Mossos d’Esquadra, i el compliment de
les ordres rebudes.
Ara, toca esperar els resultats de les eleccions general del
10 N, per a poder obrir una nova etapa, i posar en marxa mesures que ajudin a
reparar els danys causats. I no parlo tant dels materials, sinó dels més
importants. Els que han produït a nivell intern, de la societat catalana i els
que tenim a nivell més general, a nivell de tot Espanya. Costarà molts anys,
reparar-los, però quan més aviat ens hi posem, més aviat avançarem. Molts
demanen diàleg, però exigint punts innegociables. Per aquí no es va enlloc. La
intransigència ha de donar pas a la flexibilitat i a la constatació de la
pluralitat i diversitat del nostre país. Aquests darrers dies, hem sentit
alguna veu, interessant en aquest sentit, provenint d’alguna de les
protagonistes del procés “ens va faltar empatia vers els no independentistes”.
Es una bona declaració, i una bona constatació que primer hem d’arreglar els
nostres problemes, abans de reclamar canvis importants en les relacions, amb
Madrid.
# posted by joan roma cunill @ 10:58 PM
Thursday, October 24, 2019
EL CAOS PER SISTEMA - art. Diari de Terrassa
EL CAOS PER
SISTEMA.
Es fa difícil de parlar de res més que no sigui la situació present de
Catalunya, perquè cada dia, cada setmana, apareixen novetats que no son res més
que continuació del llarg serial iniciat set anys enrere. Amb la particularitat
que en comptes d’arreglar-se les coses, més aviat s’espatllen.
Estic satisfet d’haver deixat el càrrec d’alcalde, perquè estar al
capdavant d’una institució, en aquests moments, és totalment frustrant. No hi
ha cap mena de lideratge, al capdavant de cap de les institucions del país.
Estem governats per mediocres que en altres temps, estarien en segona o tercera
fila de la política, i ara es troben a primera. Això suposa una improvisació
permanent, una falta total d’autoritat, i la paràlisis de qualsevol decisió,
per mínimament important que sigui.
Tenim el caos per sistema, i ningú té clar fins quan durarà. I que no
funcioni la Generalitat, és greu, però és que aquesta paràlisis s’encomana a la
resta d’institucions del país, que directa o indirectament d’ella depenen. Es
diguin ajuntaments, consells comarcals o diputacions. Tot va endarrerit, tot
està a l’espera de si hi ha canvis o es va a eleccions. Segons com vagin els
resultats del 10 N, no hi haurà cap altre remei, que convocar les catalanes,
per a principis de l’any vinent. La cosa no dona per a més.
I si aquest caos, ja és prou preocupant, ho és també, l’estèril revolta que
han comportat les mobilitzacions de protesta contra la sentència del TS. La
revolta per la revolta, no té cap possibilitat de treure profit de res. A falta
d’un govern efectiu i d’un president que realment exerceixi el càrrec, han pres
protagonisme les entitats i organitzacions civils, amb un desplegament
d’accions per tot el territori que han trasbalsat la vida quotidiana, i han
produït enormes danys econòmics, socials i contra el prestigi del país.
S’han produït tota mena d’esdeveniments, sense connexió entre ells, mostra
del desconcert que presideix el món independentista. I el que més sorprèn, és
la falta de sensibilitat envers determinades accions que han provocat
importants danys a l’economia del país. Talls de carretera, bloqueig de
polígons industrials, centres de ciutats, alteracions constants en la
mobilitat, etc, han aconseguit enervar molts ciutadans, fossin independentistes
o no. Molt pocs poden entendre i compartir, danys al propi país, a favor del
qual es diu lluitar.
La majoria de catalans, estan, perdó estem ,esgotats de tants moviments
sense objectius clars, ni alternatives sensates. Qui hagi cregut que les
mobilitzacions farien canviar la sentència, viu en un altre món. O qui cregui
que un estat de dret, pot rendir-se o modificar la legalitat, desconeix la
fortalesa de la democràcia. Per molt que un sector es mobilitzi, per molt que
es vulgui atemptar contra les forces de seguretat, aquestes sempre es
mantindran fermes, en el seu lloc.
I ningú pot afirmar que no s’escolta el poble, perquè portem prop de 40
eleccions, en els 40 anys de democràcia. I precisament d’aquí ben poc temps,
tornem a tenir la oportunitat de decidir, qui volem que governi Espanya. A la
vista de la revolta, res més útil que fer confiança a un partit seriós i
prudent, com el partit socialista, amb un Pedro Sánchez que sap encarar els
problemes amb coneixement, serenitat i eficàcia. Es el que tots necessitem, en
hores turbulentes com les que vivim.
# posted by joan roma cunill @ 11:14 PM
UN DIA HISTÒRIC - nota blog personal.
UN DIA HISTÒRIC.
Avui, dia 24 d’octubre de 2019, hem assistit a un acte d’una gran
rellevància històrica, perquè suposa tancar un deute , que havia quedat pendent
, després de la mort del dictador, Francisco Franco.
I, una vegada més, la reparació històrica, arriba de la mà del Partit Socialista.
Podria, ara, enumerar dotzenes de dies històrics que la valentia i sensibilitat
dels socialistes han permès resoldre, al llarg dels 40 anys de democràcia
recuperada. No és el moment, però convé, de tant en tant recordar-ho per
diferenciar les posicions del partit, respecte d’altres partits i forces
polítiques.
Per a alguns, aquest acte tenia components electoralistes, per altres, no
calia perdre el temps, i per alguns altres, millor deixar-ho tot com estava.
Doncs, no. De fet, la promesa feta pel president Sánchez, era d’obligat
compliment, i si no hagués estat per l’enorme complexitat legal que suposa
decisions com aquesta, el trasllat s’hauria fet, un any enrere.
Però, el dia decisiu ha arribat, i s’ha dut a terme, tal com s’havia
plantejat. Sense honors, ni simbologia oficial. Un acte, presidit per la
família, amb la presència d’una Ministra, en tant que Notària del Govern. Res més, res menys.
Ja no tenim un immens mausoleu dedicat al dictador. Allà ja només hi
reposen persones, a l’espera de que els seus familiars reclamin les despulles,
o per continuar-hi, i esperar una propera transformació de tot el recinte, en
un nou espai dedicat al record d’una contesa fratricida com la que vàrem patir ,del
36 al 39.
Avui s’ha complert el compromís del govern socialista, i un dels principals
punts, de la Llei de Memòria Històrica. Girem pàgina a un capítol negre de la
nostra història, i mirem cap endavant, sabent que hem assistit a un moment,
realment històric.
# posted by joan roma cunill @ 6:14 AM
Wednesday, October 23, 2019
INFANTILESA PARLAMENTÀRIA - art. Blogesfera socialista
INFANTILESA PARLAMENTÀRIA.
Hem arribat ,al punt de veure en el Parlament de Catalunya, gestos i
conductes, més pròpies d’un cicle infantil ( antiga guarderia) que no pas d’
una cambra parlamentària. Crits, mals gestos, sortides de l’hemicicle,
enrabiades fictícies, lamentacions exagerades, crides a la èpica més estèril,
incompliments de reglament, comportaments impropis, mentides i falsedats, ...Ara
toca, fer-se l’home i presentar “un pols a l’estat”. Bé, més que un pols, és
una rabieta, sense cap possibilitat de prosperar. Una nova mostra d’infantilesa
parlamentària.
En el dia d’ahir, els grups parlamentaris d’ERC, Junts x Cat, i la CUP,
varen consensuar un nou document, en el qual parlen de rebutjar les sentències
del TS, i poder exercir el dret a l’autodeterminació. Es a dir, volen tornar a
demostrar que son capaços de discutir i aprovar, una proposta rebutjada pel
Tribunal Constitucional.
L’excusa del president, és que el Parlament és sobirà, i pot parlar de tot.
I en efecte, en el Parlament es pot parlar de tot, altra cosa és votar i dur a
terme el contingut de la votació. Curiosament, aquesta moció, no entra en el
ordre del dia de la sessió d’aquesta setmana, sinó que han esperat entrar-la al
Registre perquè es pugui veure en la sessió del 12 de novembre, dos dies
després de les eleccions generals del 10 N. Curiós, no ???
En efecte. Tot son focs d’encenalls. Una teatralització de la valentia de
tres grups parlamentaris de presentar una moció que contravé les indicacions
del TC. Els lletrats del Parlament ja han emès dictamen, en el sentit que no compleix
les competències del Parlament. Però és igual. Ells diuen que la portaran al
Ple i la votaran. Permeteu-me que ho dubti.
Ara, cada partit ha de demostrar gosadia i plantejaments durs, davant els
seus votants. D’aquí la presentació d’aquesta Moció. Ara bé, l’endemà de les
eleccions, aquesta Moció pot ser retirada, posposada o simplement anul·lada.
Saben , els membres de la Mesa del Parlament que recolzin la proposta, que si
la tiren endavant, cometen un delicte de desobediència greu al TC, i seran
portats davant els tribunals. A partir d’aquí, tenen per segura una sentència d’inhabilitació,
com a mínim, o més greu si hi ha reiteració o algun altre aspecte de caràcter penal.
Es penós veure el trist comportament de representants parlamentaris que no
donen la talla, ni saben ben bé què fer, per a demostrar un mínim de capacitat
política. Creuen que la via és “plantar cara”, contra la legalitat vigent. No
han entès que el primer que li toca fer al Parlament, és demostrar que és el
centre de la legalitat vigent, i que qualsevol vulneració, li fa perdre
credibilitat i autoritat. Però bé, en l’etapa infantil en que es troben els
seus dirigents, no se’ls pot demanar una comprensió i responsabilitat que mai
han tingut. Ja s’ho trobaran si no ho han entès.
# posted by joan roma cunill @ 1:07 AM
Monday, October 21, 2019
SEGONA CAMINADA - CARME CHACÓN - art. Endavant Digital
SEGONA CAMINADA –
CARME CHACÓN – SANT JOAN DE VILATORRADA.
Aquest passat diumenge, dia 20 d’octubre, ha tingut lloc la Segona Caminadala
Fed.XI del PSC ( Bages, Berguedà, Moianès i Solsonès).
La de l’any passat, la
Primera , va tenir un important component emocional, per la
pèrdua d’una companya, excepcional ,des de molts punts de vista. Una pèrdua
recent, que feia encara més dolorosa la seva absència, pels vincles que havia
tingut amb Sant Joan, amb els dirigents del municipi, i amb la gent, en
general.
Aquesta Segona, ha estat igualment molt emotiva, perquè hem comptat de nou
amb la presència d’Esther Piqueras, la mare de la
Carme. Ja
Un bon nombre d’amics i amigues, companys i companyes, va anar posant
terra, a l’espai preparat per acollir la olivera. I al final, foto de grup, pel
record, a l’entorn d’un arbre que simbolitza la pau, però també l’arrelament a
la terra, i a una llarga longevitat que pot arribar a centenars d’anys.
A continuació, acte de record i d’impuls a la campanya electoral que
culminarà el dia 10 de novembre, amb la votació a les eleccions generals. Va
iniciar l’acte, en Cristòfol Gimeno, en tant que màxim responsable del partit a
la federació. El va continuar la mare de la Carme , Esther Piqueras, barrejant passat, present
i futur, i donant compte d’una iniciativa molt solidària, com és la creació de la Fundació Carmela Carme ,
i que al final, li llevà la vida. Els nous avenços fan possible, intervencions
quirúrgiques que anys enrere, no eren possibles.
Per últim, la candidata a Senadora ( a revalidar el càrrec) Elia Tortolero,
va tancar l’acte recordant la importància del repte del dia 10 i la necessitat
de poder iniciar una nova i llarga etapa de progrés a tot Espanya, i molt
especialment, a Catalunya. Va recordar algunes de les intervencions de la Carme , per tenir present el
que ens hi juguem.
Finalment, la jornada acabà amb un dinar de germanor, que varem aprofitar
per compartir idees i reflexions a l’entorn dels complicats temps que vivim en
el país. La pluja queia sobre la teulada del local, facilitant l’arrelament de
la olivera plantada, i regant tot el país, que prou falta li fa.
Una bona jornada, ben organitzada i ben plantejada com per unir passat,
present i futur. Que per molts anys, es pugui anar repetint. I que el dia 10 N,
tinguem els resultats que el país es mereix com per garantir polítiques
sensates i de progrés en uns moments especialment delicats a Catalunya,
Espanya, i arreu del món.
Nota a peu de pàgina. Els interessats en col·laborar en la Fundació Carme
# posted by joan roma cunill @ 11:55 PM
Sunday, October 20, 2019
SE'LS EN VA DE LES MANS ? - art. Nació Digital Solsona
SE’LS EN VA DE
LES MANS ?
Costa molt poc encendre foc, i és molt complicat, apagar-lo. Això, tant
serveix per la vida real, a la natura, com per la vida política, familiar o
laboral. Ho veiem aquests dies, després de fer crides a la mobilització i a la
protesta, com a demostració de rebuig ,a la sentència del TS.
Era més que previsible, l’escenari d’aquests dies, amb multitud de
demostracions de força, acompanyades d’actes, d’una inusitada violència. De fet, si sumem les intervencions policials
d’aquests dies, superen en molt, les ocorregudes el dia 1-O ,de 2017, en motiu
de la consulta, declarada il·legal.
Era imaginable, aquest escenari ? Doncs, sí. Portem anys, impartint lliçons
d’una imaginària democràcia, en la qual es pot fer el que vulguin, uns, sense
tenir en compte els altres, encara que aquests altres, suposin una majoria del
poble català. Però, igualment seria contrari a democràcia, saltar-se les lleis,
ni que es disposés de majories absolutes, en tots els òrgans i les institucions
del país.
Precisament, la democràcia consisteix, en respectar els drets de tots i
totes, i molt especialment de les minories. Sense aquest respecte i sense estat
de dret, no existeix democràcia. Aquest principi, tant senzill i tant elemental
,per a qualsevol demòcrata ha estat trepitjat, reiteradament a Catalunya. I ha
estat el propi govern i els partits que li donen suport, els autors d’aquest
atemptat a la democràcia.
Aleshores, que ningú s’estranyi de l’aparició de grups, degudament
preparats i entrenats, durant mesos i anys, en tècniques de “guerrilla
urbana”. Es fàcil trobar literatura
sobre el tema, i sobretot, ajuda de col·lectius del propi país, o procedents
d’altres moviments externs que tenen un lloc ideal per a transmetre
coneixements, i perfeccionar les tècniques.
Hem vist tota mena de moviments, estratègies i materials, propis d’aquestes
guerrilles. Barrejats, en qualsevol manifestació o concentració ,busquen el
moment adequat per actuar, i fer servir la resta de manifestants com a forces
de xoc, o de parets humanes, per a protegir els seus actes. Els danys son quantiosos, a tots els nivells.
En primer lloc, personals, per a molts dels manifestants que son simples
objectes passius, i en segon lloc per als membres de les forces de seguretat que
poden trobar-se en situacions molt perilloses.
Quedar aïllat, o no anar prou ben protegit, contra objectes contundents, o
contra l’ús de gasos d’extintors, productes pirotècnics, o directament elements
químics, poden produir danys greus. De fet, el nombre de ferits és enormement
elevat, així com la gravetat d’algunes de les ferides rebudes.
Arribats en el punt on ens trobem, és evident que aquest pols el guanyarà
l’estat de dret. Sense cap mena de dubte, perquè hi anirà posant tants mitjans
humans i tècnics com facin falta, fins a retornar a la normalitat. Almenys a la
normalitat externa. Altra cosa serà la normalitat política, institucional i
social.
Ara bé, aquesta deriva insurreccional, és una mostra més de la total falta
de criteri i consciència de país. El dany causat al prestigi de Catalunya és
immens, perquè les imatges trameses, arreu del món, ens han situat en un país
caòtic, sense un govern eficient ni prudent, com per parar la situació creada.
No podem tenir per més temps, un president piròman, inconscient i incapaç de
comportar-se com un autèntic president, al servei de tot un país i tota la seva
gent, pensin com pensin. Es hora d’eleccions que el poble català torni a parlar
i corregeixi la confiança donada a uns partits incapaços d’actuar
responsablement, en el govern.
# posted by joan roma cunill @ 11:04 PM
Friday, October 18, 2019
SENTÈNCIA NO COMPARTIDA.- art. Regió 7
A una societat
dividida, li correspon, una sentència no compartida. Es el que ha passat amb la
sentència del TS. Benèvola per alguns, duríssima per altres. Era previsible
aquesta divisió d’opinions perquè per a molts, el desafiament dels polítics
empresonats, i ara sentenciats, no mereixia especial rellevància. Tot s’ha
banalitzat, fins extrems, en que es discuteixen fets tant evidents i fàcils de
comprovar, com la fugida de cinc- mil quatre –centes cinquanta – quatre empreses, segons les darreres dades, ofertes
la setmana passada pel Col·legi de Registradors d’Espanya. O la mateixa divisió
de la ciutadania, negada contra tota evidència ,per molts independentistes. O
la paràlisis del govern, la manca d’activitat en el Parlament, les tensions
entre col·lectius, i un llarg etcètera.
Tot això ha
passat i està passant, com a resultat d’un dels més greus atemptats a l’estat
de dret, de la nostra història. Arribats al punt on ens trobem, queda clar que
el moment d’intervenir , era el 8 de setembre de 2017. L’endemà de la sessió
dels dies 6 i 7 de setembre, en el Parlament de Catalunya, quan es va produir
la vulneració del Reglament del Parlament i amb ell , de la Constitució i l’Estatut d’Autonomia. Si en
aquell moment s’hagués aplicat l’article 155, no haguéssim patit les greus
conseqüències de la consulta del 1- O, ni tot el que va venir després. Ara no
hi hauria, ni presos sentenciats, ni fugitius, a la recerca.
El relat que ha
fet l’independentisme, ha estat fortament acceptat per una munió de persones, a
les quals , de moment és impossible fer-les canviar d’opinió. No hi ha cap
Constitució, que doni dret a l’autodeterminació, però el més important és que
s’ha volgut deixar, en l’oblit, l’existència de més de la meitat dels catalans
i catalanes que no son ni seran mai independentistes.
Es a dir, els
independentistes, han parlat com si tot el poble català ho fos. I això ni és
cert ni ho serà mai. Hem votat prop de quaranta vegades, en aquests quaranta
anys de democràcia recuperada, i si algú té interès en comparar resultats,
veurà que en cap elecció, de cap tipus, hi ha hagut mai una majoria favorable a
la independència. Mai.
El poble català,
és plural i divers, fruit d’una barreja de famílies i col·lectius de la més
variada procedència, a la qual hem d’afegir-hi, en els darrers anys, persones
procedents de terres molt llunyanes, molt, i que han passat a ser nous
catalans. L’existència de dos milions d’independentistes, no pot obviar
l’existència d’uns quatre milions que no ho son, o com a mínim, no ho han manifestat.
Aleshores, no es pot parlar ni decidir per ells, com s’ha volgut fer, en el
passat recent.
I el més greu no
ha estat voler parlar en nom de tots ells, de tots nosaltres que no ho som, el
més greu és haver volgut forçar l’estat de dret, mitjançant acords que no eren
emparats per cap legalitat. Aquí és on rau la gravetat de les actuacions dutes
a terme, en un estat democràtic. Repeteixo, en un estat democràtic. Mai, en
democràcia es pot vulnerar la llei, perquè si es podés fer, deixaríem de ser
demòcrates, i per aquest motiu els qui defensem l’estat de dret, som els
autèntics demòcrates , i no els qui agafen la representació dels altres, sense
haver-los-hi delegat.
Tenim ja la
sentència, discutida i discutible, com era previsible. S’ha fet un judici, obert
al món. Tothom l’ha pogut seguir, amb tota mena de programes televisius,
radiofònics i periodístics, com per fonamentar la trajectòria. Qui consideri no
ajustada a dret la sentència , la podrà recórrer davant les instàncies
espanyoles, i si no li donen la raó, davant les europees, però mentrestant,
toca acatar-la i donar-li compliment. I
seria bo que tothom deixés treballar als advocats i jutges, sense
interferències polítiques, que, ara i aquí no son de rebut.
I demanar mesura
als representants institucionals, per evitar caure en la temptació d’apuntar-se
a la convocatòria de plens, per presentar, debatre i votar, resolucions que no
tenen res a veure amb les competències pròpies. L’estat de dret, se sustenta en
la divisió de poders, i encara que alguns vulguin veure el contrari, aquí
existeix. Per això, estem en una democràcia plena, millorable, però garantista.
# posted by joan roma cunill @ 11:06 PM
Thursday, October 17, 2019
PARLAR EN NOM DEL POBLE CATALÀ - art. Diari de Terrassa
PARLAR EN NOM DEL
POBLE CATALÀ.
Estic cansat de sentir que determinades persones parlin per mi, o per
altres centenars de milers , els quals no han delegat la seva representació. De
fet, amb xifres a la mà, podem acceptar l’existència de dos milions de catalans,
proclius a l’independentisme, però, tots semblen oblidar que a Catalunya hi
vivim , 7.500.000 persones. I d’aquestes, segons dades de l’ IDESCAT de l’any
passat, 1.082.099 son estrangeres. Conformen el que en podem dir, els nous
catalans.
I en aquest concepte, hi tenim un centenar de nacionalitats, tant llunyanes
i diverses com pakistanesos, romanesos , llatinoamericans, ucraïnesos, xinesos,
africans....
Seria lògic parlar del poble català, si qui en fa ús, realment tingui en
compte tot el poble català, en la seva pluralitat i diversitat, però si qui en
parla, només representa una part, hauria de començar les seves intervencions
dient; “en nom d’una part del poble català”.
I aquest és un dels problemes greus que ara mateix patim. Bé, de fet, el
portem patint des de fa uns quants anys, quan es va decidir que el guió cap a
la independència passava només per la part que la desitja, prescindint de la
resta, que no la vol o no la desitja per considerar que comportaria molts més
perjudicis que avantatges.
I sinó, mirem cap a Gran Bretanya, amb els enormes danys i conflictes que
ha provocat un Brexit, portat a votació, sense més explicacions que quatre
ratlles en que tot eren “flors i violes” i ara, es troben davant una situació
realment dramàtica.
També aquí tenim danys enormes, minimitzats pels mitjans de comunicació
adherits a la causa, els quals només parlen del que els interessa, però no del
que afecta a la totalitat dels catalans. Segons el Col·legi de Registradors
d’Espanya , en dades de la setmana passada, des de finals de 2017, varen
traslladar les seus 5.454 empreses, fora de Catalunya.
I si els danys econòmics son immensos, més ho son els de la caiguda del
prestigi guanyat, durant molts anys, culminat amb el que va representar la
organització dels JJOO ,del 92. Però, encara més greus, és la divisió social
que ha provocat, una deriva cap uns objectius que no compten , ni tant sols,
amb la meitat de la població. D’això , ni en parlen ni en volen discutir ,els
promotors de la via cap a la independència. I aquí és on rau, la principal
motivació per la no acceptació de que el govern, i encara menys el president,
pugui parlar en nom de “tot el poble català”. En absolut.
La majoria, que portem votant 40 anys i ho hem fet prop de 40 vegades, hem
anat ratificant la decisió de continuar dintre d’Espanya, però , encara més
dintre de la UE i
sota el paraigües protector de la
OTAN , a més d’estar aferrats a la moneda comuna de l’euro, i
el seu sistema econòmic.
Si abans de prendre el mal camí emprat, s’hagués fet un ampli debat,
sospesant els pros i contres, amb serietat, rigor i transparència, molts dels
apriorismes que ara tenen importants sectors de l’independentisme no s’hi
haguessin abocat. Però, ara i aquí, estem en una situació complicada, que ens
ha dividit, socialment parlant, i que durarà anys, molts anys, reparar.
S’ha acabat el judici, s’ha conegut la sentència, discutida i discutible,
però tothom ha pogut constatar els elements i fonaments de la deriva
independentista, i fer-se una idea de com s’havien portat les coses. Estem en
un estat de dret, dintre d’una democràcia plena, situada en el dinovè lloc, a
nivell mundial, amb garanties, com perquè qui no consideri adequada la
sentència, la pugui recórrer davant els tribunals espanyols i si vol, davant els
europeus. Però, d’ara endavant, convindria governar i pensar en el conjunt del
poble català, i no només d’una part.
# posted by joan roma cunill @ 11:00 PM
Tuesday, October 15, 2019
DANYS ECONÒMICS, DANYS AL PRESTIGI I PERDUA DE COMPETITIVITAT - art. Endavant Digital
DANYS ECONÒMICS, DANYS AL PRESTIGI, PÈRDUA DE COMPETITIVITAT.
Embrancats com estem, en la resposta a la sentència del TS, hi ha informacions
que passen desapercebudes, i tanmateix mostren els greus danys produïts, per
tot el procés independentista.
El divendres passat, dia 11 d’octubre, el Col·legi de Registradors d’Espanya,
va donar a conèixer les xifres del trasllat de seus d’empreses, arran els fets
de finals d’octubre del 2017. Les xifres son realment dures i contundents,
perquè desmunten els arguments dels qui afirmaven, la poca transcendència que
tenien. Veiem-les.
Un total de 5.454 empreses, van traslladar la seu de Catalunya, cap altres
indrets d’Espanya. Aquesta, és una xifra d’una gravetat evident, si , a més,
tenim en compte que 2.359 es varen instal·lar a Madrid - capital, reforçant la potència econòmica de
la principal ciutat, competidora de Barcelona, produint un major desequilibri
del que ja existia entre les dues capitals.
Es cert ,que en aquest temps, també n’han
arribat a Catalunya. Concretament, des de la mateixa data ( finals de
2017) se n’han instal·lat 1.374 , però
sumades i restades, el resultat és clarament negatiu per Catalunya, amb 4.080.
Si les xifres ja son prou eloqüents, caldria entrar en la qualitat de moltes de
les que van marxar, com Banc Sabadell, La Caixa, etc, i alguna que podíem
acollir com la Agència del Medicament, ubicada a Gran Bretanya i que amb el Brèxit
buscava nou emplaçament. Era impensable s’instal·lés aquí, quan hi havia moltes
ciutats, disposades a acollir-la amb els braços oberts.
En aquests casos les pèrdues son molt més greus per quan, no només hi ha
danys econòmics, sinó estratègics. Catalunya ha perdut posicions a nivell
intern d’Espanya, i a nivell del conjunt de regions europees. El dany, és
immens, per quan serà molt difícil recuperar els llocs perduts. I és que la
pèrdua continua, derivada de la inseguretat en que vivim.
Es lògic, el dubte de moltes empreses internacionals, a fixar la seva seu a
Catalunya, veient les imatges d’aquests dies, o de les que han pogut veure en
els darrers anys, amb tot un govern decidit a no governar, ni prendre decisions
en temes tant rellevants com política urbanística, viària, financera, etc. Un
govern, totalment inactiu, és el pitjor reclam per empreses que volen seguretat
i fiabilitat.
Així, doncs, cal superar la crisis i la deriva d’aquests darrers anys, si
volem recuperar una part del temps i danys ocasionats. Que ningú els vulgui
minimitzar perquè les xifres son evidents i l’impacte sobre el territori i la
seva gent, també.
# posted by joan roma cunill @ 9:03 AM
Monday, October 14, 2019
ACABA DE DONAR-SE A CONÈIXER LA SENTÈNCIA - NOTA BLOG PERSONAL.
ACABA DE DONAR-SE
A CONÈIXER LA SENTÈNCIA.
Avui, dilluns, dia 14, a
les 10 del matí acabo de rebre còpia de la sentència, així com diversos escrits
més de valoració i detalls, del contingut.
Penso continuar
amb la mateixa agenda de tots els dilluns, amb el treball de voluntari de Creu
Roja, i posteriorment, amb un parell de reunions de treball, agendades fa uns
dies. Acabada aquesta feina, penso dedicar el temps que calgui per llegir-me la
sentència, així com tots els escrits rebuts, per fer-me una idea clara i
concisa del contingut.
Tinc intenció de parlar en un parell o tres d’escrits, de la meva opinió
sobre la situació actual de Catalunya i Espanya, i no tant sobre el contingut,
que deixo pels experts. No vull fer com molts altres, que sense tenir els
coneixements i preparació necessàries, s’atreveixen a valorar aspectes
jurídics, que només estan a l’abast dels experts en el tema. A cadascú, la seva
funció.
Com opinador, simplement, el primer que s’escau a dir, és que la Justícia ha parlat, i
s’ha d’acatar la seva resolució. Sinó agrada, els ara, sentenciats tenen
oportunitat de presentar recurs, a les instàncies espanyoles, i si així ho
decideixen podran anar a les instàncies europees.
Estem en un moment delicat, i s’han de respectar totes les idees i
opinions, evitant entrar en accions i actuacions que no respectin l’estat de
dret. Prou dany, s’ha causat a la convivència i a l’estat de dret, com perquè
ningú més, actuï fora de la legalitat vigent.
I com sempre, primer llegir, després valorar, i per últim, opinar.
Salutacions cordials.
Joan Roma
14 d’octubre de 2019 – 10.15 hores
# posted by joan roma cunill @ 1:17 AM
Sunday, October 13, 2019
SORT QUE SOM MEDITERRANIS - art. Nació Digital Solsona
SORT QUE SOM
MEDITERRANIS.
Pels qui tenim caràcter germànic, de naixement o d’adopció, com és el meu
cas, per haver viscut, treballat i estudiat set anys, a Berna ( Suïssa), ens
revolten els costums i hàbits de treball i vida, dels “mediterranis”. Amb tot,
avui voldria exposar, que en alguns moments, aquestes característiques poden ser
un bon element, per estroncar determinats projectes, com és el cas del procés
independentista. M’explico.
Aquí, a casa nostra, son habituals els retards, amb manca d’explicacions
plausibles; son molt nostres també les mentides, pietoses o no; la improvisació; l’acceptació de càrrecs
encara que no s’hi estigui
preparat; el parlar molt i fer molt
poc; els “egos” pujats de to ; les ganes
de “figurar”; les indiscrecions per donar-se importància ; la ganduleria o la
llei del mínim esforç ; l’astúcia infantil, de creure’s més i millor que els
altres... i un llarg reguitzell d’altres factors que contrasten totalment, amb
el caràcter germànic.
Per un germànic, la mentida, és un factor crucial per donar o treure la
confiança en una persona o en un col·lectiu “per sempre”. Aquí, practiquem molt
la moral catòlica, mitjançant la qual un pecat venial o mortal, es pot perdonar
amb la confessió, o amb un simple acte de contrició, fet en la intimitat. Allà,
no. El protestantisme, és molt rigorós vers determinats comportaments i faltes,
de manera que considera que qui menteix, una vegada, pot mentir sempre, i per
tant, no pot ocupar un lloc de responsabilitat, públic o privat.
Allà la discreció, la puntualitat, la confidencialitat, el valor de
l’autoritat, de l’ordre, del compliment de les lleis, son elements essencials,
per la convivència i el respecte a l’estat de dret. Aquí, hem pogut veure com
tots aquests valors, han saltat pels aires, i encara ara ningú ha demanat perdó
ni s’ha excusat pels errors comesos, ni ha acceptat el rotund fracàs al que han
arribat.
No és costum fer-ho, no fos que algú els castigués. Solució: la culpa és
dels altres, sobretot de Madrid, dels jutges, de la policia, dels mitjans de
comunicació, dels partits, ...., però mai d’ells mateixos. Però, és que el
procés ha estat ple de nyaps immensos , increïbles, impropis de persones que
ocupaven llocs de responsabilitat. Es impossible donar compte de tots ells,
però només recordar que algú, com Josep Ma. Jové, Secretari General d’Economia
( el segon del Departament, per entendre’ns) tingués en la famosa agenda
Moleskine, la relació de totes les reunions fetes, els assistents, els acords,
les propostes, les previsions i fins i
tot una mena de guia de futur, i la tingués en un lloc fàcil de trobar, és per
llogar-hi cadira.
I no diguem d’un Conseller d’Exteriors, com Raül Romeva, que havent estat
eurodiputat , venia com a possible que algun Estat europeu podés donar suport
al moviment independentista. Com podia afirmar una cosa, totalment impossible
?. Es que ni Mònaco, ni Andorra ni Sant Marino, podien donar aquest pas. I ja
no diguem països , fora de la UE.
O els passos donats, des d’Economia, per anar a demanar 16.000 milions
d’euros a Xina, quan en aquell moment Catalunya tenia 70.000 milions de deute,
i era impensable que el govern xinès es fiqués en una operació de
desestabilització d’un país de la UE.
Son tantes les barbaritats fetes, que només en el cas de la “operació
urnes” es pot dir que varen tenir èxit.
Crec més per la incapacitat dels comandaments de la policia que per
mèrits propis, però el cert és que se’n varen sortir.
Dit això, la resta d’actes i activitats, han estat presidides per la
improvisació permanent. Es certa la àmplia mobilització de persones per les
Diades o pel 9 N i el 1-O, en bona part mogudes per un sentiment anti-PP, i en
contra de mostres de menysteniment del govern central, que en això ha ajudat
molt a la causa independentista.
Arribats on estem, el caràcter mediterrani, amb totes les facetes que li
corresponen, han estat presents en tots els moments del procés, fins a
convertir-lo en un galimaties que ni ells mateixos s’aclareixen com podem
veure, a dia d’avui. Sort n’hem tingut, perquè el procés portat, d’una altra
manera, hagués produït uns resultats molt més complicats de resoldre.
# posted by joan roma cunill @ 11:03 PM
Friday, October 11, 2019
DÉJÀ VU- art. Regió 7
DÉJÀ VU.
La present situació política del procés, em retorna als meus
anys de diputat, participant i col·laborant amb els sindicats, en els molts
conflictes laborals que tingueren lloc, a les comarques de la Catalunya
Central, durant els anys 80 i 90.
En alguns casos, les peticions sindicals eren tant
exageradament elevades, que no hi havia cap possibilitat de resoldre el
conflicte amb èxit. Fos per la presència d’alguns elements poc preparats, o
massa disposats al conflicte pel conflicte, les reivindicacions s’anaven
complicant, en comptes de resoldre’s.
Les crides a la responsabilitat i a la prudència, en alguns
casos, donaven fruit, però en altres, no servien per a res. Tenir uns quants
líders encegats, en defensar posicions impossibles, portava el conflicte, al
fracàs segur. I així, passava, malgrat les advertències i avisos donats.
Doncs, bé. Considero que el procés ha seguit, aquells vells
guions, en els quals prevalia el simplisme, l’extremisme, el desconeixement de
la situació de la part contrària, i el desig de trencar límits, passés el que
passés.
El problema venia, quan , comprovada la inutilitat de la via
seguida, comprovat el fracàs de les exigències, calia fer avaluació de danys. I
entre els danys, hi havia les hores
perdudes, l’obertura d’expedients sancionadors, l’expulsió d’alguns
treballadors, i altres perjudicis, més o menys importants, per al conjunt dels
treballadors.
Aleshores, començava, una nova etapa, consistent en la
reparació de danys, sense cap reivindicació del que havia portat al conflicte.
Es demanava posar el comptador a 0, proposant suspensió d’expedients,
recontractació dels acomiadats, i recuperació, mitjançant hores extres, dels
emoluments perduts, per les aturades i vagues.
En alguns casos, el conflicte quedava resolt, tornant al
principi, esborrant totes les conseqüències i mantenint les mateixes
condicions, que tenien els treballadors, abans d’iniciar els moviments
reivindicatius.
En altres casos, el conflicte deixava perjudicis greus,
sense haver obtingut cap avenç. Al contrari. S’havia mostrat que les mesures de
força, havien estat mal pensades i mal organitzades, i les condicions finals,
eren pitjors que les que es volien tirar per terra. Els retrets, i les
diferències, internes, deixaven llargues ferides, que podien durar anys, entre
els qui buscaven vies de diàleg, negociació i pacte, i els que volien obtenir
canvis radicals, fent ús de mitjans radicals.
Sincerament, crec que ens trobem en aquesta situació. Som
molts, jo diria quatre milions que volem
canvis, en la relació Catalunya – Espanya, mitjançant el diàleg, la negociació
i el pacte, que permeti avançar en la via federal, aconseguint un millor
sistema de finançament ( aplicant el principi d’ordinalitat), el qual estableix
que si Catalunya és la quarta en aportacions, sigui la quarta en rebre
inversions. A més de preservar de forma
més clara i radical, la nostra cultura, llengua i ensenyament.
A l’altra banda, hi tenim els representants de dos milions,
que volen fer un salt en el buit, i anar per la via unilateral, proposant vies
impossibles, que ni aquest govern, ni cap que vingui, acceptarà. De moment, a
la vista de les actuacions dutes a terme, han recollit un estrepitós fracàs que
els porta a reclamar posar el comptador a 0, resolent i suspenent totes les
accions derivades de les il·legalitats comeses. La gran diferència, en els
conflictes dels quals parlava, és que hi havia un amo, un director o gerent que
podia prendre una decisió concreta. En el cas del procés, l’estat de dret,
deixa en mans dels tribunals, la resolució i penalització dels actes duts a
terme. Ni el propi govern, pot convertir-se en “amo”, com per prendre cap
decisió en concret. Així son les coses, en un estat democràtic, així les hem
d’acceptar i acatar els qui en formem part.
# posted by joan roma cunill @ 11:14 PM
Thursday, October 10, 2019
S'ACOSTEN ELS PASTORETS - art. Diari de Terrassa
S’ACOSTEN ELS
PASTORETS.
Estem ja en el mes d’octubre. Es hora de que els grups de teatre,
associacions culturals, AMPA’s , grups d’esplai, i altres entitats, conegudes
per les seves representacions de Pastorets, iniciïn els assajos. El desembre
està a prop, i amb ell, les sessions d’aquestes populars representacions
teatrals, algunes d’elles ,amb prop de cent anys a les espatlles.
Serà el moment, en que el president Torra, pugui posar a la seva agenda
algunes visites al territori, a falta d’altres visites “més rellevants”. No és
per menystenir Els Pastorets, però el president no troba qui el convidi a actes
més importants.
Fa un any, en aquestes mateixes pàgines del Diari de Terrassa, vaig fer
pública una confidencialitat del departament de presidència de la Generalitat,
per la qual buscaven desesperadament omplir l’agenda del President, amb visites
a tot el territori. La crida feta a alcaldes i consells comarcals, no va donar
el fruit esperat, i d’aquí que li vagin programant actes, poc usuals, en
l’agenda d’un president.
I és que els alcaldes, tenen prou feina, com per perdre el temps en una
visita que no té cap utilitat pràctica. Rebre un president sense capacitat
decisòria, és perdre el temps. I tothom s’escapoleix amb múltiples excuses com
per no trobar cap dia ni hora per una visita d’aquestes característiques.
Així, doncs, hem vist el president en : representacions de Pastorets, batejos
de Gegants, Fires i firetes en pobles i poblets entranyables, concursos de
gossos d’atura, exposicions de plantes i flors, jornades castelleres, festes
majors, recitals de poesia, concerts diversos, etc. La qüestió és sortir de
Palau, i fer veure que es mou, pel territori, encara que no prengui cap decisió
rellevant.
Per la Diada, es va voler fer una “perfomance” consistent, en posar 131
llums, en 131 punts de les muntanyes de Montserrat, en un suposat homenatge als
131 presidents que ha tingut la Generalitat. La pluja va fer canviar de dia, i
finalment es va fer el passat dilluns dia 30 a la nit. El president Torra, i
amb ell un grapat d’independentistes agrupats a l’ANC i Omnium, sostenen la
mentida històrica des 131 presidents quan de fet, n’hem tingut 10.
La Diputació del General, no tenia res a veure amb l’actual Generalitat, i
no es pot, de cap manera, considerar-la un precedent, perquè era un simple
òrgan per recaptar impostos per a la Corona, i sempre era coordinada per un
eclesiàstic, de manera que el primer ,Berenguer de Cruïlles ( 1359-1362) era
Bisbe de Girona, i el darrer Josep de Vilamala (1713-1714) Monjo-sacristà del
Monestir de St. Esteve. Així, doncs, el passat dia 30 es varen posar 121 llums,
en homenatge a 121 homes d’església, que cap historiador seriós, els considera
antics presidents de la Generalitat.
Però, tot forma part d’aquesta barreja de grandesa històrica, a la recerca
de projecció internacional, d’un president, aquest sí, a qui el càrrec li va
molt i molt gran. Tant gran, que tothom considera que el que busca és la seva
inhabilitació per a poder marxar, amb una certa imatge de “resistent”. No li deixen convocar eleccions, perquè el
seu partit està en hores baixes i li podria suposar un resultat desastrós. I
tampoc s’atreveix a presentar la dimissió, per falta de raons concretes, de
manera que busca que siguin els “dolents” el qui el facin plegar. Els dolents
son els jutges. D’aquí el treure i posar pancartes, desobeir la Junta Electoral
Central, i altres actuacions d’una valentia inqüestionable. Tot sigui, per
aconseguir una sentència d’inhabilitació i poder dir que no marxa, sinó que el
fan fora. Dintre d’unes mesos, veurà acomplert el seu
desig. Abans, però, encara podrà assistir a unes quantes representacions de
Pastorets.
# posted by joan roma cunill @ 11:08 PM
Wednesday, October 09, 2019
UNA DEMOCRÀCIA PLENA, NO TÉ NI PRESOS POLÍTICS NI EXILIATS - art. Endavant Digital
UNA DEMOCRÀCIA
PLENA, NO TÉ NI PRESOS POLÍTICS NI EXILIATS.
La ignorància és agosarada, i el fanatisme produeix efectes, mai imaginats,
fins i tot en persones, presumptament cultes. He escoltat, de boca de
catedràtics, professors, mestres, advocats, enginyers,...afirmacions que mai, a
la vida, hagués imaginat, pel que tenen de desconeixement total de la realitat
nacional i internacional, en una demostració que el fanatisme, tapa, la
intel·ligència...i la cultura, que no son, ben bé, el mateix.
Tota aquesta gent, i amb ells, la majoria d’independentistes, no volen acceptar
la realitat catalana, tal com és . Hi ha una majoria que no estem per la
independència. Sigui perquè no la veiem factible, sigui perquè la considerem
negativa perquè ens faria fora de la UE i del paraigües protector de la OTAN,
sigui perquè ja estem bé com estem ( amb imperfeccions que volem corregir),
sigui perquè aniríem al revés del món, en el sentit que ara toca sumar, en
comptes de restar.
En fi, podríem allargar els motius, amb una dotzena més de consideracions,
però és que hi ha uns lligams familiars, emocionals, sentimentals, econòmics,
culturals, històrics....de tots, amb tots, que fa que Espanya som tots i totes.
Simplificar la imatge d’Espanya, amb el Madrid polític del PP, C’s, Podemos o
del PSOE, és reduir Espanya a un petitíssim nucli de persones i situacions.
Espanya és molt més gran, molt més oberta i molt més plural del que els
independentistes, més radicals, volen o pretenen vendre.
I és evident que tota realitat política té deficiències, males pràctiques,
i relacions tenses o mal portades, ara mateix, o a nivell històric, però
convertir aquestes deficiències en una raó fonamental o en l’essència de tot un
país, és radicalment fals.
Espanya, va fer una Transició modèlica, encara que ara molts la vulguin
devaluar o menystenir. Es molt propi, de gent que no l’ha viscuda, i només n’ha
llegit o vist una part, del conjunt. Davant una situació molt complexa, és va
aconseguir, traslladar una dictadura, cap una democràcia plena. No al principi,
però poc a poc, va anar construint tots els elements que l’han portada a ser la
democràcia plena, situada en el dinovè lloc del món, on només n’hi ha 20. La
resta de països, alguns d’ells tant emblemàtics com França ( està en el lloc
29), EUA , en el 25, el Japó en el 22, Portugal, en el 27, Itàlia en el 33,
Bèlgica en el 31.....
Si The Economist, i amb ell, altres agència mundials que supervisen i
controlen l’Index de Qualitat Democràtica, ens ha posat en aquest lloc, és
perquè els factors que determinen una democràcia plena, es compleixen. Aquí no
es paga per pujar o baixar. Son agències incorruptibles, verificables i
transparents.
Si això, és així. En una democràcia plena, no hi ha presos polítics ni
exiliats. Seria un oxímoron, perquè tampoc ningú ha vist aigua seca. Tenim
deficiències, evident. Cal millorar molts aspectes de la vida política,
evident, i judicial, per descomptat, però només cal veure els noms caiguts,
jutjats i condemnats per la Justícia, per a comprovar que “qui la fa, la paga”,
encara que sigui de manera lenta i algunes vegades, discutible. Com tota obra
humana.
Però, tornant als protagonistes del procés. Tots / totes varen tenir
assessorament públic i privat, explicant amb pèls i senyals, el que podien o no
podien fer, i tanmateix, varen tirar endavant. No poden al·legar desconeixement,
o bona fe, perquè varen ser informats, avisats, advertits...i no en varen fer
cas. No hi ha doncs, ni presos polítics ni exiliats. Hi ha presos i fugitius de
la Justícia. Ni més ni menys.
# posted by joan roma cunill @ 11:48 PM
INICIAT EL TERCER CURS DE RUS - art. blog personal.
INICIAT EL TERCER CURS DE RUS – UNIVERSITAT DE MANRESA .
Ahir, dimarts dia 8 d’octubre, vàrem iniciar el tercer curs de rus, amb una
grata sorpresa, per la incorporació de
dos nous alumnes, la Clàudia i el Jordi. Ara , som 6, cosa força excepcional,
perquè en idiomes com aquest, poc a poc ,alguns alumnes van desertant. Em va
passar la primera vegada que em vaig matricular de rus a Barcelona, a meitats
dels anys 70, fins a quedar jo sol, durant prop de 2 anys.
Ara, a la universitat de Manresa, varen fer un esforç especial, permetent
la constitució d’un curs de rus, amb 5 alumnes. Al cap de 4 mesos, vam quedar
4, i així vam acabar el primer curs, i vam estar tot el segon. Ahir, doncs,
finalment 2 nous alumnes, que havien estudiat en altres universitats, es varen
ajuntar a nosaltres. Molt millor. Això permet ampliar converses i exercicis, i
dona temps a pensar millor algunes respostes. També permet diversificar els
temes a tractar.
I aquest curs, toca entrar en les noves tecnologies, posant un programa de
rus en el meu mòbil, i en el meu ordinador, per tal de deixar enrere les
preguntes i respostes en castellà, i fer ser el rus, en tot moment. Sigui en els
intercanvis de peticions a la professora, sigui a l’hora de fer els exercicis,
corresponents. Jo que sóc de lletres, ja he demanat ajuda, per a fer possible
aquesta introducció d’un programa rus en mòbil i ordinador, per a començar, amb
bon peu, la nova etapa.
I ara ja, fins el mes de juny, classes cada setmana, amb els exercicis que
toqui fer, i aprofitant els mitjans audiovisuals per a escoltar i mirar
programes, pel·lícules, o converses que puguin servir per a practicar l’idioma.
La meva intenció és continuar els cursos, fins al domini de l’idioma. Va molt
bé tenir unes obligacions setmanals d’assistència a classe, fer exercicis,
estudiar i refrescar la memòria. A més, si tot va bé, m’agradaria anar una
setmana a Sant Petersburg, el proper estiu. Seria una bona manera de practicar l’idioma,
al mateix temps que visitar una de les ciutats més impressionants del món.
També, ahir, la professora ens va notificar que a Instagram circula el
vídeo que vàrem gravar dos dels alumnes del curs, en Jordi i Jo mateix, a
finals del curs passat. Era la presentació d’alumnes dels diferents idiomes que
es poden estudiar a la Universitat, per animar a tothom a inscriure’s a la FUB.
Tinc curiositat per veure’l. Espero trobar algun amic / amiga, que me l’enviï i
us el pugui fer arribar.
Acabo. Animo tothom a estudiar idiomes, en qualsevol moment de la vida. En el
meu cas, vaig començar amb el castellà ( el català, el vaig estudiar jo sol.
Eren altres temps), vaig continuar amb el francès, i amb 18 anys em vaig
plantejar què fer de cara el futur. Una de les opcions, em va portar a estudiar
anglès i rus, com a grans idiomes de futur. I ja a Berna ( Suïssa) em vaig
ficar amb l’alemany i el italià. Tots els idiomes apresos els he anat parlant i
practicant, excepte el rus que el tenia molt rovellat, i em sabia greu,
deixar-lo perdre. D’aquí l’interès en trobar una Universitat, a prop, per a
recuperar-lo, cosa que estic fent. Animo a tothom a entrar en aquest món perquè
cada nou idioma obre noves portes a la cultura, als viatges, i al mon en
general. Joan Roma i
Cunill
# posted by joan roma cunill @ 1:29 AM
Tuesday, October 08, 2019
VISITA A LA CATEDRAL - art. El 9 Nou
VISITA A LA CATEDRAL.
Les visites a les catedrals, son obligades, en totes les
ciutats, seus episcopals, com és el cas
de Vic. No en va, l’església i la gent, van fer esforços extraordinaris perquè
sobresortissin , en relació a qualsevol altre de l’entorn. Hi ha algunes excepcions, en interès històric
i arquitectònic, en ciutats que no son seus , i tanmateix ,tenen conjunts d’un
enorme interès artístic. Per no anar gaire lluny, Ripoll, n’és un bon exemple i
la Seu de Manresa, també.
Però, com usuari – consumidor habitual de cultura , a Vic,
una visita a la catedral la considero obligada, cada dos o tres mesos. El
mateix faig, a nivell de Museu, però vaja, tornant a la catedral, estic
esperant amb gran interès el resultat de les importants obres que s’hi estan duent a terme, sobretot
per veure com queda el claustre.
Dit això, quan entro a la catedral, en la seva immensitat,
trobo a faltar alguns elements que considero necessaris per a la seva admiració
i comprensió. Moltes de les catedrals ofereixen un interior força fosc, cosa
que no permet gaudir de tots i cadascun dels seus elements més destacats. En el
cas, que ens ocupa, de les pintures de Josep Maria Sert.
Hi ha hagut una bona iniciativa, com la de permetre
l’entrada, per la porta del mig, en comptes de la lateral. Això permet entrar
pel bell mig de la nau central. El grau d’il·luminació és raonable, a l’igual
que tenir música de fons, de bona qualitat. Es un encert, el conjunt d’aquests
dos elements.
Pel que fa l’ampliació de la il·luminació ,pels qui volen
veure millor el conjunt, hi ha l’opció de pagar 2 euros, en un caixer ( ara
avariat) però que queda resolt, en la recepció.
Aquest reforç d’il·luminació dona una molt millor imatge de la
majestuositat de l’interior, però no permet apreciar, comprendre o entendre, la
major part de les pintures de Sert.
I aquí, és on volia arribar. Aprofitant les grans obres que
s’estan duent a terme, aniria molt bé disposar d’un parell d’elements estàtics,
a l’entrada, a banda i banda que oferissin, pagant o no, el recull de totes les
imatges, amb unes explicacions mínimes per fer-les comprensibles. Es a dir, que
qui vulgui pagar per ampliar la il·luminació, alhora tingués opció a poder
passar , una per una, les grans pintures de Sert.
He de reconèixer que he llegit força sobre els orígens ,
obres , reformes i remodelacions de la catedral, així com l’encàrrec i treball
de Sert, però si hagués d’explicar a visitants de casa o de fora, cadascuna
d’elles, no en seria capaç. La llunyania, la foscor, la gama de colors que va
fer servir, la grandària de les composicions...fan complicada la seva entesa i
la seva composició. Es el que els hi passa a la immensa majoria de visitants,
com he pogut comprovar en cadascuna de les visites fetes.
Així, doncs, tenir a l’abast, un “tòtem” descriptiu, amb
bones fotos i bones explicacions, siguin escrites o parlades, en diferents
idiomes, facilitaria la comprensió i augmentaria el interès de la visita. El
mateix caldria fer, en el claustre, una vegada restaurat. I és que tot millora
quan entens millor el que estàs visitant.
De fet, les noves tecnologies permeten, facilitats mai
imaginades, i potser alguna de les que he parlat, estiguin ja en marxa. No sóc
expert en el tema, però quedo meravellat quan amb un simple codi QR, es poden oferir
informacions i imatges, o per altres mitjans, es pot aconseguir resoldre
l’interès o incomprensió per elements artístics de primer ordre. Sigui com
sigui, una ciutat capital, té en els seus monuments un punt d’atracció enorme,
que si sap completar i complementar, li suposen beneficis en tots i cadascun
dels sectors de la ciutat. La catedral, n’és un bon exemple.
# posted by joan roma cunill @ 6:19 AM
Monday, October 07, 2019
EVITAR CONFRONTACIONS I PERJUDICIS - art. Nació Digital Solsona
EVITAR
CONFRONTACIONS I PERJUDICIS.
Hi ha qui té interès en augmentar la crispació i tensió en el país, quan
son prou evidents, i del tot innecessaris, per a aconseguir normalitzar la vida
política, social i laboral. Estem en un moment delicat i fràgil, que precisa
posar seny en totes i cadascuna de les accions de país.
S’han anunciat un munt d’accions, com a resposta de les sentències que en
pocs dies coneixerem. Estem en un estat de dret, i les sentències, agradin o no
s’han d’acatar. Si no s’hi està d’acord, s’hi pot presentar recurs, i esperar
la seva resolució, però pensar que amb manifestacions o altres vies, es poden
canviar, és desconèixer com funciona un estat democràtic.
Una de les accions previstes, és la de formar cinc columnes, per confluir totes
elles a Barcelona – capital. Una sortirà de Berga, i en tres dies, totes han
d’haver arribat a Barcelona.
A banda d’aquesta acció n’hi ha d’altres programades, en diferents indrets,
i altres que segurament es duran a terme, sense avís previ. Aquí, és on s’ha de
fer atenció a no produir perjudicis importants a col·lectius, especialment
tocats per la crisis. No poder anar a treballar, o quedar atrapats en
determinats indrets, treballadors que transporten productes de tota mena, poden
suposar danys que ,en res, beneficien la convivència ni resolen cap conflicte.
Al contrari, el tensionen més.
Hem de ser conscients, que tots
estem en un moment delicat, i toca fer uns exercicis extres de prudència i
convivència. Hi ha hagut un relat del que ha passat, molt diferent, de la
realitat concreta que hem viscut, i molta gent ha cregut en aquest relat. S’ha
pogut veure la falsedat de bona part dels supòsits i pronòstics fets, però
costa d’acceptar els errors, i encara més les falsedats.
Estem, doncs, en una mena de realitat dual, en la qual uns creuen de manera
totalment fidel, el que els expliquen, donant per vàlides les descripcions i
acusacions. Per l’altra, hi ha els qui creuen s’ha de donar temps a que la
justícia faci el seu curs, sense acceptar supòsits de males pràctiques, i
encara menys d’ imaginàries conspiracions.
En uns moments com aquests, el seny ha de prevaler, i evitar moviments en
fals, és fonamental. L’estat de dret permet presentar recurs a tota resolució
que es consideri no ajustada a dret. Tots els mecanismes estan a l’abast de
tots els ciutadans, i s’han de fer servir si així es considera convenient.
El que no seria de rebut, és pretendre modificar les resolucions,
mitjançant accions fora de la llei. I tothom ha de respectar les idees i
opinions d’altres col·lectius, sempre i quan es defensin en els llocs que
pertoca. Així ho hem fet en el passat, i així s’espera es faci en el present i
futur.
# posted by joan roma cunill @ 12:40 AM
LES ADF, EN UNA CRUILLA - art. El 9 Nou
LES ADF , EN UNA
CRUÏLLA.
Aquest any, 2019, es commemoren els 30 anys d’existència, de les
Agrupacions de Defensa Forestal ( ADF ), creades com una de les eines per a la
prevenció i extinció d’incendis, l’any 1986, en el marc del Programa FOC VERD.
Fem una mica d’història. L’any 1986 ,va ser un any, especialment dur, a
nivell d’incendis. Se’n varen comptabilitzar 563 a tot Catalunya, amb una
superfície cremada de 65.811 hectàrees, una xifra només superada l’any 94, amb
els grans incendis de la Catalunya Central
Aquells grans incendis varen motivar un gran debat en el Parlament i la
mobilització d’una important partida econòmica per a posar en marxa, una
dotzena de recomanacions, contemplades en el programa Foc Verd. Em limitaré a
parlar de les ADF, en aquest article, i en tot cas, ja parlarem de les altres,
en una propera ocasió.
Es va considerar indispensable, tenir sobre el terreny, personal i vehicles
adequats, per actuar de forma immediata, davant d’un foc, a l’espera de
l’arribada dels Bombers. Una vegada, aquests ,sobre el terreny, els voluntaris
de l’ADF, es convertien en auxiliars dels professionals.
Es va copiar l’estructura i funcionament d’algun grup de voluntaris, de la
comarca del Solsonès i el Bages, i així varen néixer les primeres ADF, entre
finals del 86 i el 89, fins arribar, en els anys posteriors, a la xifra de prop
de 300, a
tot Catalunya. La majoria abasten diversos municipis, de manera que prop de 700
municipis estan integrats en una ADF.
La vida i acció de les ADF, son molt diverses, en funció dels capdavanters
que tenen, sabent que estan formades per ajuntaments, propietaris forestals, i
voluntaris. Dit això i mirant 30 anys enrere, el resultat ha estat clarament
positiu. Hi ha hagut centenars, per no dir milers, de petits incendis , resolts
de forma ràpida i eficient per les ADF, abans d’arribar els Bombers. O ,quan
aquests han arribat, han estat fonamentals , a l’hora de servir aigua i
reforçar equips, fins extingir el foc.
També, han servit per instal·lar en el territori nombrosos dipòsits
d’aigua, hidrants, basses, i canalitzacions, ben senyalitzades, per facilitar
la feina dels Bombers, o d’ells mateixos. I s’han mantingut els camins
forestals, en bones condicions, com per poder arribar als punts més allunyats,
de qualsevol massa forestal. En aquest aspecte, la Diputació de Barcelona,
ha destinat, cada any importants partides per al manteniment de camins, instal·lació
de dipòsits, senyalització i vigilància, tots els estius.
Ara bé, les característiques dels nous incendis, han modificat la relació
de la Generalitat
amb les ADF, i no queda clar quin futur els depara. En els primers anys, es
varen comprar vehicles i cubes, en una mena de competència amb el material dels
Bombers. Aquesta dinàmica compradora, s’ha tallat de soca rel, per part de la Generalitat , per dos
motius concrets. El primer, per falta de disponibilitat econòmica. Les
subvencions cap a les ADF, han baixat brutalment, de manera que ja només
serveixen per a manteniment, però no, per compra. Tampoc, les de la Diputació. El
Ha canviat també la tipologia dels incendis, i en un gran incendi, no poden
intervenir voluntaris , no suficientment preparats. Ara, la Generalitat vol
imposar uns nous tipus de carnets pels voluntaris. Carnets que es donaran,
previ curs, a Torreferrusa. No es pot anar a un foc, sense la preparació ni el
material adequat.
La vigilància també canvia, perquè amb dos o tres drons, es pot controlar
tot el país, o llogant un satèl·lit, pot haver-hi avís, en qüestió de segons.
Les grans xarxes d’aigua, han de tenir hidrants a cada tram, per poder carregar
els camions...i finalment, els mitjans aeris, s’han convertit en decisius, a
l’hora d’atacar un foc, de manera que les ADF, es troben en una cruïlla, per a
reformular-se i adaptar-se a les noves condicions. Molt eficients, i encara
necessàries, per a focs de proximitat, s’han d’adaptar, com a auxiliars dels
Bombers, en els grans focs. Ja s’ha fet o s’està fent, però la reestructuració
s’ha de completar. De tirar per un camí o un altre, en depèn la millor
eficàcia, contra l’enemic comú: els incendis.
# posted by joan roma cunill @ 12:36 AM
Friday, October 04, 2019
RECONVERSIÓ DE LA TÈRMICA DE CERCS - art. Regió 7
RECONVERSIÓ TÈRMICA DE CERCS – TOT DEPÈN DE LES GARANTIES.
Com a berguedà i com a càrrec institucional, en diverses
institucions en les quals he estat, el meu contacte amb la Tèrmica de Cercs, ha
estat mot sovintejada. Pràcticament durant 20 anys, vaig assistir a reunions de
treball, contacte amb sindicats miners, amb sindicats d’indústria, amb
alcaldes, representants de la Generalitat i del Govern Central...fins al
tancament definitiu.
Anys i mesos abans del tancament, ja havíem tractat sobre
algunes propostes, per a mantenir l’activitat, a la vista de que l’impacte
visual, quedaria per sempre, i que podia ser interessant trobar alguna
alternativa adient. Algunes, es varen mostrar impossibles, com la seva
reconversió en una central de biomassa, o la instal·lació d’alguna entitat
científica per a estudiar el medi ambient, o altres tipus de recerca.
Sobre el paper, semblava interessant, però les dimensions de
les instal·lacions, la seva llunyania de les universitats barcelonines, i la
manca d’inversos privats i institucionals, va deixar les propostes, en simples
idees benintencionades.
Ara, per mitjà de Regió 7, m’assabento d’una nova proposta,
lligada a la generació d’energia elèctrica, utilitzant com combustible, residus
industrials inertes. El meu primer pensament ha estat, d’acord: TOT DEPÈN DE
LES GARANTIES.
Quan en el Consell Comarcal vàrem arribar a la conclusió que
havíem de tenir un Abocador comarcal, la primera condició que vàrem posar, va
ser la de fer-ho , amb TOTES LES GARANTIES, com per evitar filtracions, pudors,
contaminacions diverses, etc. El resultat, a dia d’avui, podem dir que s’han
complert les condicions posades, i la comarca té un sol abocador, quan abans en
teníem 25 o 30 de descontrolats.
Ara, jo diria el mateix. Per estades a l’estranger, i
visites a diversos indrets, he pogut comprovat, en viu i en directe,
l’existència d’instal·lacions elèctriques, alimentades per materials molt
diversos, sense cap incidència negativa sobre el medi ambient. Dit això, parlo
de països molt rigorosos, amb controls permanents i garanties ,àmplies i
transparents.
Sota aquests principis, com a berguedà, amb vivenda en un
municipi no gaire allunyat del de Cercs, hi estaria d’acord. De fet, tota
instal·lació, lligada a la indústria, ha de complir uns requisits molt
exigents, en matèria mediambiental. Ho vàrem veure en l’antiga Tèrmica, quan es
varen haver de canviar filtres, per a rebaixar i eliminar determinats
components que portava el carbó que s’hi cremava.
Ara, des de bon principi, el projecte ha de tenir el vist i
plau, de qui en té les competències: La Generalitat, però en plena i total
coordinació amb els organismes comarcals: ajuntaments i consell comarcal. I amb plena transparència per a tots els
ciutadans i ciutadanes com per estar convençuts de les garanties d’un
funcionament, sense conseqüències negatives, pels que aquí vivim i treballem.
# posted by joan roma cunill @ 11:05 PM
Thursday, October 03, 2019
PARLAMENT DESCARRILAT - art. Diari de Terassa
PARLAMENT
DESCARRILAT.
Produeix una
immensa tristesa i alhora, indignació,
pels qui hem ostentat el càrrec de diputat al Parlament, veure c om la màxima
institució del país, ha descarrilat totalment.
Res té a veure l’actual Cambra parlamentària, amb la que havíem
treballat, anys enrere.
Els darrers anys, han estat un autèntic malson, i no semblen haver acabat,
encara. Ni es treballa, ni es legisla ( una sola llei en un any i mig ) , ni es
controla l’acció de govern, perquè simplement el govern, no governa. Tenim un
Executiu que funciona amb els pressupostos prorrogats de 2017, i res fa pensar
en tenir-ne uns de nous, per l’any vinent. Impossible, actuar. Només es pot
vegetar.
Però, això encara no seria el pitjor, sinó fos que les poques sessions que
es fan, per complir amb la normativa de plens, només serveixen per “crear
espectacle”, mal espectacle, és clar. Mai havíem vist, abandonar l’hemicicle,
per part d’un grup, o diversos grups de la Cambra. Mai havíem escoltat crits,
insults, provocacions, i constants crides a l’orde, amb expulsió, inclosa, per
part d’un president, superat per les circumstàncies.
I mai, havíem assistit a debats i votacions, sobre qüestions que res tenen
a veure amb les competències, contingudes en l’Estatut d’Autonomia de
Catalunya, la nostra Carta Magna. Oimés
si, sobre algunes, s’ha pronunciat amb total claredat el Tribunal
Constitucional.
Estem en una situació caòtica, fruit d’un govern inoperant, sostingut de
mala gana per uns partits independentistes que han perdut el nord, estan
barallats i no tenen clar cap on anar, a l’espera de la sentència i a l’espera
dels moviments de l’altre. Així, doncs, s’anul·len uns als altres, amb un
president incapaç de posar orde ni coordinar res, perquè no té ni preparació ni
autoritat per fer-ho.
Mentrestant, la degradació dels serveis essencials, va en augment. I el
nostre prestigi, amb ells. Les darreres dades sobre qualitat dels serveis, han
fet caure Catalunya cap els darrers llocs , on mai havíem estat. Parlo de la
Sanitat, situada en l’avantpenúltim lloc, o de Serveis Socials, en el darrer,
Ensenyament, en el tercer tram, etc. Clarament, hem perdut l’estat de benestar
que havíem conquerit, tot i algunes deficiències que calia corregir. I que
podríem haver resolt, sinó haguéssim entrat en la voràgine del procés que tot
ho ha destrossat.
Però, per això, la situació del Parlament, encara és més greu, perquè era
allà des d’on es podia redreçar el país, buscant nous acords i pactes, ni que
fos per aconseguir “gestionar el país”. Es que ara no hi ha política, ni gestió.
Fruit d’aquest desgavell progressiu, s’ha produït un efecte lògic, i alhora
nefast, com és l’augment de la mediocritat, en bona part dels membres del
Parlament. Si abans deia, la manca de preparació i autoritat del President,
podria enumerar un bon nombre de portaveus, portaveus adjunts, membres de la
Mesa, presidents de comissions... com a mostra de que amb aquests elements,
difícilment es pot anar per un altre camí, ni teixir acords i pactes, de
complicada elaboració.
S’ha optat per portar “hooligans”, o submisos membres de partit, en comptes
de parlamentaris preparats, en alguns dels àmbits de la societat. La mateixa
composició del Consell Executiu reflecteix aquestes mancances, i d’aquí que
no hi hagi capacitat de gestió ni acció.
Tots estan a l’espera de novetats, i a falta d’elles, ningú creu necessari,
emprendre actuacions, en cap matèria concreta. Ni tampoc, anar a Madrid a
negociar, perquè el govern central forma part de l’imaginari independentista
com un adversari a batre, o un element extern inevitable, fins que arribi el
dia d’un alliberament, en el que ningú creu. Mentrestant, el deute va creixent,
i en poques setmanes podrem dir que ja el tenim en els vuitanta mil milions.
Una xifra immensa, inimaginable que produeix més de tres milions i mig
d’interessos diaris. Pensem-hi, quan tinguem a la mà, el poder de decisió de, a
qui fer confiança per sortir d’on estem, i encarrilem un Parlament i un govern,
descarrilats.
# posted by joan roma cunill @ 11:09 PM
