Friday, June 30, 2023

 

BLANQUEJATS I RESPLENDENTS - art. Regió 7

BLANQUEJATS I RESPLENDENTS. Queden encara, uns pocs fanàtics del procés que no s’han adonat del rotund fracàs, obtingut. Viuen aplegats a l’entorn del que queda de l’ ANC i Òmnium, i pretenen imposar el que els era habitual en plena batalla, anys enrere. Lluiten contra molins de vent, creient que son agents de la pèrfida Espanya, culpable de tots els mals reals o inventats. En aquesta lluita, tenen una especial aversió als qui es van mantenir fidels a la democràcia, molt especialment, els socialistes. A ells culpen de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, una aplicació que consideren causa de tots els mals que pateix la subjugada Catalunya, que ells pretenen alliberar amb valentes accions, en tot lloc i moment. Son ells, els que van promoure la signatura d’històrics documents, exigint a totes les candidatures independentistes que mai dels mai, pactarien amb algun d’aquests partits, i molt especialment amb els socialistes. Dies després de l’anunci de la convocatòria d’eleccions del 28 de maig, van redactar el document, i tant bon punt es van publicar les llistes, recorrien pobles i ciutats, a la recerca de tots els caps de llista, per fer-los signar, aquest compromís, aquest pacte, aquest jurament d’absoluta i total fidelitat als principis de l’ independentisme. No saben, no recorden, no volen admetre que els juraments, promeses, compromisos, signatures de qualsevol independentista, no tenen cap valor real. Tots van trencar la paraula donada, el jurament fet quan els va convenir, per caprici o per mostrar la seva valentia verbal. Ja no ho recorden ? Es així, com arribem a l’etapa post electoral. La dels dies després del 28 de maig, i comencen a veure el degotall d’acords i pactes que trenquen les promeses, compromisos i juraments fets. Es produeix un caos total, a tot el país, en matèria de pactes, de manera que ERC, Junts i fins i tot la CUP, se’n van a la caça del millor soci de govern que des de temps immemorials, resulta ser el partit socialista. Està més que comprovada la seriositat, la preparació i formació dels alcaldes i regidors socialistes, com per ser els millors companys de viatge, en matèria d’acords i pactes de govern o fins i tot d’oposició. Es així, com n’ha sortit blanquejat i resplendent, una vegada més. Estorats, els nostres comissaris de mantenir la puresa independentista, veuen com cauen totes les barreres i els partits independentistes es comporten com si els temps fossin normals. Com pot ser tant poca valentia ? Com pot ser tant poca consciència ? Rabiosos, fan crides per parar tanta disbauxa, fins i tot organitzen concentracions, amb una desena de seguidors. No, no, res a fer, se’ls ha escapat la gran oportunitat....hauran de confiar en una altra ocasió. I sí, és així ,com encara hi ha un reduït reducte d’il•luminats i fanàtics que pretenen portar el país enrere, quan la immensa majoria vol tirar endavant. De totes les lluites, sempre queden uns pocs des ubicats. Què hi farem ? Algun dia veuran la llum....de la realitat.

Thursday, June 29, 2023

 

FINS QUAN FARAN EL RIDÍCUL ? - art. Blogesfera

FINS QUAN FARAN EL RIDÍCUL ??? Entendria els moviments, excuses, acusacions i justificacions de les entitats independentistes, si parléssim d’organitzacions infantils o juvenils, però mai per part d’adults. Semblaria que el sentit del ridícul els frenaria en bona part de les accions que duen a terme. Doncs, no. Cap sentit del ridícul. Poden dir i fer coses increïbles a ulls de persones amb un mínim de coneixements i seriositat. Portem anys amb les mateixes excuses i acusacions. Segons ells son perseguits per tots els jutges d’Espanya i part de l’estranger. I no sé com s’ho fan, però cada dos o tres mesos ens diuen que han guanyat no sé quants casos, però els veiem en el mateix lloc, i repetint les mateixes acusacions. Aleshores ??? Avancen cap algun lloc, o resten immòbils ??? I resulta xocant negar la realitat. Agafem el cas Laura Borrás, com exemple i veurem com els més fanàtics, no accepten de cap manera que cometés alguna irregularitat. No, no, li tenen mania i per tant no hi hagué cap delicte. Es igual tot el que va aparèixer en el judici, amb contractacions il·legals, al costat de falsedat documental. Tot és una conxorxa per fer-la fora del Parlament. En fi, res a fer, perquè els fanàtics ni veuen, ni senten ni llegeixen. Parlen d’exiliats quan en realitat son fugitius de la justícia que a més viuen a cos de rei, amb uns sous d’escàndol, defensa jurídica pagada, i altres prebendes que no sabem. Tot per mantenir la ficció que son perseguits de forma injusta per l’Estat espanyol. No volen tornar perquè esdevindrien notícia un dia, i passarien a la història. No, no, volen ser presents i fer creure que son valents, lluitant contra gegants. En fi, què hi farem ? Pel que fa els partits independentistes, ja no saben què més fer, per evitar ser acusats de traïdors a la causa. Tots son molt valents de paraula, però cap incompleix la llei. En la darrera campanya electoral no hem vist cap desobediència a cap de les Juntes Electorals. Els hi han dit de treure tota mena de símbols de cases consistorials, edificis diversos, llocs públics, ets, i ho han fet amb una rapidesa mai vista. Deien també que no pagarien impostos a la hisenda espanyola, però no tenim noticia de cap exemple en concret. Es a dir, anuncien embats que ningú agafa i ningú compleix, de manera que son simples anuncis, buits d’efectes secundaris. Promeses de cara a la galeria que fa veure que se les creu. Es a dir, comèdia per totes les parts. I sí, en algun poble, han fet pacte ERC i Junts, fins i tot amb la CUP, per complir amb el ritual, sense cap convicció ni entusiasme. No sabem quan duraran aquests pactes perquè en realitat no es poden veure, i encara menys treballar plegats. En resum, volen reviure un moribund, i ho fan pensant en que queda un gruix d’il·luminats que creuen possible la independència. Ja aniran veient la realitat. La autèntica realitat no la que alguns tenen en somnis. Mentrestant, siguem comprensius i apiadem-nos de tants protagonistes del ridícul més tronat.

Tuesday, June 27, 2023

 

LA MAJORIA ABSOLUTA COM A BÉ SUPREM - art. El 9 Nou

LA MAJORIA ABSOLUTA, COM A BÉ SUPREM. Des de la posició d’observador, amb algunes tasques d’assessor d’alguns ajuntaments, he seguit la política de pactes de tots els partits, molt especialment, en l’immens territori de la Catalunya Central o Interior. Veig que per alguns, disposar o no de majoria absoluta, no els preocupa en especial. No ho comparteixo, ben aviat s’adonaran de la inestabilitat i pèrdua de temps i oportunitats que això suposa. En el meu cas, he governat un municipi, durant quaranta anys, sempre amb majoria absoluta: els primers anys, en pacte, els vint-i-vuit anys següents ,per majoria absoluta. Sense cap mena de dubte, de tenir o no tenir majoria absoluta, se’n pot derivar un 40 o 50% més d’efectivitat, en tots els sectors i àrees. M’explico. Una de les prioritats d’un nou govern, és redactar i aprovar un Pla de Govern, pels quatre anys de mandat. Aquest Pla, és una peça fonamental per indicar on destinar els esforços organitzatius, personals i econòmics de l’ajuntament. Es un Pla, factible, si ha estat redactat amb coneixement de causa i amb un recolzament d’una majoria absoluta al darrere. Si no es té, res del que s’hagi proposat, pot tenir la seguretat de ser dut a terme. En qualsevol moment, es pot qüestionar, i fer retirar, per una majoria, alternativa a la del govern. En un instant, pot anar a la paperera, una immensa feina feta, per part de polítics, tècnics, i personal del propi ajuntament, i d’altres administracions, si ha estat el cas. Aquests dies, tots els Consistoris, estan preparant el Ple del Cartipàs per aprovar l’organització interna, al mateix temps que les dedicacions de cada càrrec, les retribucions que tindran, i les indemnitzacions que es concediran. També, es proposa la constitució de la Junta de Govern, una mena d’equip reduït, de l’equip de govern, per a resoldre els temes ordinaris, no destinats al Ple. Aquí també hi figura un important punt, com és el de si es traspassen competències del Ple, a la Junta de Govern, per donar-li més competències i operativitat. Molt bé, preparar tot aquest entramat, suposa posar els fonaments de l’organització interna de l’ajuntament, per a poder començar amb bon peu. Tota la feina feta, pot acabar en un no res , si la majoria de l’oposició s’hi posa en contra, o modifica el contingut com per desmuntar la lògica que contenia. Aquí, tenim una primera batalla que pot acabar en desastre, per no disposar de la majoria suficient, per garantir la seva aprovació. Però, tot seguit, hi ha un munt de temes que precisen d’una llarga i intensa dedicació, acompanyada de reunions a tots els nivells, amb particulars o amb altres administracions, que una vegada madurat i completada la tramitació, s’ha de portar a Comissió i al Ple. Si l’equip de govern, en minoria, no ha teixit tota mena de complicitats i treballs amb l’oposició, en un instant pot quedar tot en castells en el aire. Res més frustrant que veure una immensa feina feta, que acaba a la paperera. I sí, parlem de projectes, però cada any s’han d’estudiar, negociar i proposar les modificacions de les ordenances, amb apujades de quotes, o canvis en alguns aspectes. Altra volta, tot dependrà de si hi ha entesa o no amb l’oposició. Posar-ho tot en el cistell de si un grup dirà que sí o un altre s’abstindrà, és massa arriscat. Massa incert com per dedicar hores i dies, a una feina que no se sap si acabarà bé. I lògicament el mateix passa, amb l’eina fonamental d’un ajuntament: el seu pressupost. Un altre efecte negatiu és evitar grans projectes, grans canvis o grans embats, per no tenir garantits els resultats. Imaginem qualsevol d’aquests municipis que ha arribat a la conclusió que ha de modificar o redactar un nou POUM (Pla d’Ordenació Urbanística Municipal). Sense una majoria absoluta al darrere, és millor ni plantejar-ho, i encara menys iniciar-ho. Es pot convertir en un autèntic “Via Crucis” d’impossible final . El mateix cal dir, per altres temes urbanístics, o de grans infraestructures, equipaments i serveis. S’ha complicat tot tant, en el nostre país, que haver de negociar amb l’ACA, amb Carreteres, amb Urbanisme, o altres organismes de la Generalitat, es converteix en una carrera d’obstacles, on el temps, la constància i la viabilitat son essencials. Si a tot plegat, hi afegim la inseguretat de que els acords presos, siguin o no ratificats en Ple, suposa un evident interrogant. En resum, tenim una Llei de Bases de Règim Local (LBRL), prou eficient però que també mostra clares deficiències, en alguns aspectes. Dona amplis poders als alcaldes, i facilita la gestió, mitjançant l’existència de les Juntes de Govern, però, com és lògic reserva al Ple, els grans temes. I si en els grans temes, l’equip de govern no compta amb la majoria absoluta, cada Ple es pot convertir en un drama. D’aquí la necessitat de pactes, amplis i estables. Si algun grup prefereix quedar-se fora de l’equip de govern, com a mínim, ha de garantir un suport a l’acció de govern. Del contrari aquell ajuntament, navegarà sense timó o amb la brúixola espatllada. I els anys passen amb una rapidesa increïble, quan es tracta de tramitacions de temes importants, molts dels quals es compten per anys, no per mesos. Es per això que parlo de les majories absolutes, com a bé suprem per a una àgil, eficient i diligent gestió pública.

Monday, June 26, 2023

 

CAOS INDEPENDENTISTA - art. El Obrero digital

CAOS INDEPENDENTISTA. Si todavía hay alguien no convencido de las bondades de los indultos y cambios legislativos, debería mirar con atención, el mapa municipal post electoral de Cataluña. El del 28 de mayo, en primer lugar, y el del 17 de junio, acto seguido. A pesar de reuniones, cumbres en Ginebra y otros movimientos teatrales, lo cierto, lo real, es que se ha roto cualquier lazo estable entre entidades y partidos independentistas. Se ha ido tan lejos como que la ANC (Asamblea Nacional de Cataluña) pida el voto en blanco, o la abstención activa, contra ERC, Junts y la CUP, en las generales del 23 J. También es significativa, la renuncia de Ómnium a seguir actuando más como partido que como entidad cultural. Su implicación en el proceso independentista, fue del mismo calibre que el de la ANC, y esto no se perdona. Nunca una entidad cultural debería haberse puesto al frente de multitud de acciones contra los auténticos demócratas que nos mantuvimos fieles a la legalidad. Volviendo al principio, los acuerdos entre independentistas, ni se han seguido ni se han cumplido. Ha imperado el principio de “tonto el último”, y el mapa está lleno de toda clase de acuerdos, siendo el más beneficiado, el partido socialista. Después de una dura y larga travesía del desierto de una década, finalmente se ha impuesto el voto al buen gobierno, por una parte, y a la normalización de los ayuntamientos como empresas de servicios básicos a los ciudadanos. Aquí, no vale poner banderas independentistas, colocar lazos amarillos o colgar pancartas con llamamientos a la independencia. La gente, quiere resultados. Quiere soluciones a sus problemas. Por fin, ha vencido la realidad, la normalización de la vida pública. Quien lea este artículo, en cualquier rincón de España, puede pensar en cómo se dejó la gobernanza para dedicarse a la rebelión. Pues, así pasó, tanto en los ayuntamientos, como en los consejos comarcales y diputaciones. Todo era secundario. Lo prioritario era la lucha contra el pérfido Estado español, dedicado en cuerpo y alma a perseguir independentistas. Los socialistas, éramos, somos, los del 155. Todavía ahora, para muchos independentistas el partido socialista es el principal responsable de la aplicación del artículo 155 de la Constitución, y por lo tanto “enemigos de la patria independentista”. Es cierto que poco a poco, los fanáticos – iluminados, van perdiendo fuerza y representación, pero irán a las Cortes Generales unos cuantos candidatos que tiene como misión torpedear cualquier acuerdo, cualquier pacto, con socialistas. Son los que tienen como lema “cuanto peor, mejor”, pensando en que un futuro gobierno PP- Vox, reactivaría el sentimiento independentista a la vista de decisiones sobre la lengua, y la cultura catalana. A nadie le extrañe, el gran esfuerzo que dedicaremos los auténticos demócratas a evitar se dé este escenario. Nos conviene seguir disfrutando de un gobierno central, pausado, equilibrado, prudente y al mismo tiempo valiente para entomar los conflictos, sin romper ninguna costura. Puedo asegurar que lo hecho en estos últimos tres años, nos ha permitido resolver más problemas que en los últimos doce. Así, hay que seguir. Y, llegará el día, en que los votos permitan la elección de un nuevo Parlamento con suficiente mayoría como para constituir un gobierno progresista que acabe de desmontar los últimos reductos independentistas y se dedique a resolver los problemas de los ciudadanos, no a crear ficciones imposibles.

Sunday, June 25, 2023

 

SORPRENENT PROPOSTA DE LA CUP D'OLVAN - art. Nació Digital Solsona

SORPRENENT PROPOSTA DE LA CUP D’OLVAN. Des de fa quatre o cinc anys, tots els municipis de la comarca del Berguedà, estan sotmesos a una reducció brutal de l’assistència mèdica, de primària. La que es dona en els consultoris municipals i en els CAP’s ( Centres d’Atenció Primària). De fet, no hem de limitar aquesta reducció a la nostra comarca, sinó que afecta a totes les comarques rurals de Catalunya, de manera que podem parlar d’uns 400 municipis, indegudament atesos. Son molts, i la situació és greu perquè precisament suposa una immensa dispersió territorial, i alhora un enorme envelliment de la població, deficientment atesa. Primer per la pandèmia, i després per una indeguda previsió i dedicació de recursos de la Generalitat, el país s’ha quedat sense metges suficients, per atendre com cal, a tota la població necessitada. Parlo de metges, però també l’escassetat afecta infermeres, llevadores, i per descomptat, metges especialistes, fins el punt que unes poques hores a la setmana, es considera un poble, degudament atès. On abans tenien consultes tres o quatre dies per setmana, ara en tenen un o dos, com a màxim. Ja no comptem per dies, sinó per hores, amb l’agreujant que si el professional adscrit té algun incident, difícilment podrà ser reemplaçat. Les visites hauran d’esperar una setmana més. Aquesta situació, genèrica, en els 400 municipis, abans esmentats, la vivim amb alta preocupació a tota la comarca del Berguedà. Son lògiques les mobilitzacions, concentracions o recollides de signatures, a diferents indrets, com acaben de fer a Olvan – Cal Rosal, amb més de 500, en un poble que no arriba als 900 habitants. Cal elogiar, i felicitar, aquesta iniciativa preventiva, per avisar la Generalitat de que els serveis essencials, han de ser coberts i garantits. Dit això, el motiu de la meva sorpresa és el pas donat per l’ajuntament, en el sentit d’anar més lluny del que son les obligacions i competències d’un ajuntament. Afirmar, proposar, o estar disposat “al cofinançament de sou o facilitant habitatge” al metge o al servei mèdic, en general, és sorprenent. Podria posar altres adjectius, però vull recordar que cada administració té uns drets i uns deures, i si no obliguem a complir-los, ens en fem còmplices. No crec que a cap ajuntament, li sobrin diners, però si això passa tenen un munt de competències i obligacions pròpies per destinar-los. La Generalitat, té competència total i absoluta, en matèria de sanitat. El que hem d’obligar és que la compleixi, en les condicions i qualitat adequades. Prou han fet els ajuntaments, en posar locals a disposició, com que ara haguessin de pagar sous i posar habitatge. A qui, al metge ? A la infermera? A l’administratiu? A la llevadora ? O és que a uns sí, i a d’altres, no ?. Però, és que si algú vol obrir aquesta via, canviem l’ordre natural de la política. Una administració inferior,finançarà a una superior. Què vindrà després ? Les escoles i els mestres ? Ho sento, cadascú s’ha d’ocupar de les seves coses i els ajuntaments tenen unes competències molt clares i específiques com té la Generalitat i el Govern Central. Cada nivell ha de complir i sinó se li ha d’exigir. Si no hi ha suficients metges i infermeres, que les paguin millor i els facilitin millors condicions laborals. Segur que molts que marxen es quedaran, i no se’ns digui que no hi ha prou diner, perquè puc donar una llarga llista de despeses inútils o ben poc justificades que fa la Generalitat. Acabo. Tot el reconeixement i suport a la magnífica feina feta pels impulsors de la recollida de signatures a Olvan – Cal Rosal perquè fa una crida al bon servei que reclamen i que és el mateix que volen tots els municipis de la comarca, i comarques enllà. Però, no puc compartir una predisposició a posar diner municipal per una competència de la Generalitat.

Friday, June 23, 2023

 

NICOLA STURGEON, LA CAIGUDA D'UN MITE - art. Regió 7

NICOLA STURGEON – LA CAIGUDA D’UN MITE. A vegades, el destí té inesperades sortides, que tiren per terra anys d’esperances i somnis. Ho dic, a la vista de l’arrest policial, per a ser interrogada, de la ex Ministra Principal del Govern Escocès, i fèrria defensora de la independència, de Gran Bretanya. Després d’anys de batalles, promeses i embats, va plegar sense gaire explicacions, i ara, mesos més tard, ens assabentem de la seva imputació en un obscur problema de finançament del seu partit ( Partit Nacional Escocès) . Es parla d’unes 666.000 lliures esterlines, procedents de diversos donants, destinades a promoure un segon referèndum d’independència. Resulta que algun dels donants va voler comprovar el bon estat dels donatius, i en comptes de trobar a la caixa els 666.000 recollits, n’hi havia menys de 95.000. Sorpresa, incredulitat, i vergonya per a una primera figura de la política escocesa, i per a tot el seu partit. Com pot passar un fet com aquest ? Difícil de creure, i tanmateix tot indica que aquests diners s’han evaporat o han tingut un altre destí. Heus aquí com poden caure persones des dels seus alts pedestals i com es poden emportar la il•lusió i confiança de milions de persones. Qui havia de pensar en un final com aquest, tant sols un o dos anys enrere ? Com es pot malmetre una carrera pel maleït diner ? Increïble, però verídic. I ara què ? Doncs, que les grans esperances posades en continuar els embats, s’han esfumat, i son molts els que han tirat la tovallola. Traïts per la principal personalitat, i avisats pel Tribunal Suprem de la Gran Bretanya que cap territori pot decidir, sense que decideixin tots, han acordat plegar veles, o mantenir-se a l’espera de nous temps. D’això, els catalans en tenim àmplia experiència i múltiples exemples. Si tot va com recents enquestes proclamen, el Partit Laborista tornarà amb força, a Escòcia. Els temps del procés, s’han acabat, i es vol recuperar el seny i la calma, buscant un millor encaix, però sense trencaments que només anirien en perjudici de propis i estranys. A algú li sona aquesta tornada ? I bé, perduda Escòcia, i oblidat Quebec, quin nou model ens trauran els nostres independentistes per seguir? No és fàcil inventar-se escenaris, i encara menys considerar-los viables, sobretot quan no es compta amb una majoria de ciutadans propis. El gran engany dels nostres independentistes fou creure que hi havia una majoria de catalans disposats a l’aventura. No, no, mai hi ha estat. Som 7,8 milions , a Catalunya, i dos milions no poden decidir per tots. Queda clara la minoria. Una minoria que va en descens a mesura que es van donant compte de les mentides i enganys que sustentaven el procés. Ara ,venen les eleccions generals, i de nou, decidirem. Un dret que hem fet servir en prop de cinquanta ocasions. Veurem què decidim, i cap on acordem anar. Si algú té algun dubte que esperi unes setmanes que el tindrà ben a la vista.

Thursday, June 22, 2023

 

EL PREOCUPANT PANORAMA LINGÚISTIC - art. Diari de Terrassa

EL PREOCUPANT PANORAMA LINGÜÍSTIC. Portem mesos, i alguns, anys, polemitzant sobre si som un país d’una sola llengua, de dues, o volem dominar tres idiomes essencials: català, castellà i anglès. Puc dir alt i clar que no estem enlloc perquè l’ensenyament dels idiomes, a casa nostra, és un autèntic desastre. He pogut parlar amb nombrosos alumnes de batxillerat, de diferents llocs i comarques, i la meva conclusió és que no anem bé. Més ben dit, a nivell d’aprenentatge i domini d’idiomes estem molt lluny d’on hauríem de ser. I el més preocupant: ningú preveu ni fa res d’important, per a canviar la situació. Els alumnes acaben estudis d’institut, sense el domini, de cap de les tres bàsiques. Trobo increïble, la passivitat, i el conformisme en la situació, malgrat demostra que ningú compleix les seves obligacions. Ni l’Estat en la supervisió i control dels nivells educatius, ni la Generalitat, com administració responsable directa de les competències en ensenyament, ni la comunitat educativa, que va fent com si tot anés per bon camí, ni els pares i mares que haurien de vetllar perquè els fills, surtin amb els nivells i competències desitjades. Tots contents, o simplement tots resignats amb la realitat, malgrat aquesta realitat ens demostri el fracàs rotund dels objectius. Per a posar les coses en el seu lloc, aniria bé que cadascun dels estimats lectors / lectores, faci una prova amb qui tingui més a mà. Agafi un noi / una noia, sortits de l’Institut, i provi de parlar-hi entre 10 i 15 minuts, en un dels idiomes que no sigui la seva llengua materna. Per entendre’ns, prengui una beguda amb un castellà – parlant, i mantingui una conversa, en català, durant un quart d’hora. Després, faci el mateix amb un català – parlant, i conversi un quart d’hora, en castellà. Finalment, amb tots dos mantingui una conversa en anglès, a veure fins on arriba. Acabada aquesta experiència, en prova una altra d’encara més concloent. Amb aquests dos alumnes, els hi proposa fer un article, un escrit, una carta, sobre qualsevol tema, com per omplir un parell de pàgines. Un en català, un altre en castellà i finalment el darrer en anglès. A continuació, els corregeix, a nivell ortogràfic, lingüístic i d’estil. Estic convençut que sortirà amb els pèls de punta d’aquesta experiència. Perquè no anem bé ? Perquè no tenim prou clar ni la importància del domini de tres idiomes, ni el futur que això suposarà pels alumnes, a l’hora de trobar feina, o poder sortir a buscar-ne. A Catalunya, tenim la sort de poder dominar els dos idiomes comuns: català i castellà. Un d’ells, un dels més rellevants del món, amb més de cinc-cents milions d’usuaris que el tenen com a primera o segona llengua. I n’hi podem afegir altres tants, si dominem l’anglès. Amb aquests tres podem anar pel món, amb enormes facilitats d’entesa i treball. I arribats al punt de dominar-ne tres, res impedeix afegir-hi un quart, a triar. Ens podem decantar pel francès, l’alemany, el rus, xinès o japonès...Cadascun que afegim ens amplia les oportunitats d’ocupació, arreu del món. I que ningú pateixi, perquè tenim el cervell preparat per sumar idiomes sense que res peti. Al contrari, està més que demostrat que ser políglota, augmenta les capacitats en altres matèries. Aleshores, perquè la passivitat, el conformisme, respecte a com funciona el nostre sistema educatiu ? Només es pot entendre, per passotisme, ignorància i deixadesa en les funcions educatives. Algú haurà d’entomar responsabilitats i actuar en conseqüència. I ningú s’equivoqui. Per a dominar una llengua, no n’hi ha prou a fer un parell o tres d’hores a la setmana. Ha de servir per impartir alguna matèria essencial. Tenir-la per habitual i constant en una o dues assignatures bàsiques. Només així les dominarem. Deixem-nos, doncs, de percentatges concrets i anem per feina.

 

FGC, EL SILENCI COM ESTRATÈGIA - art. Nació Digital Solsona

FGC- EL SILENCI COM ESTRATÈGIA. Si d’un tema no se’n parla, vol dir que va bé ? No sempre. Es cert que portem anys, parlant de problemes a Rodalies – RENFE – ADIF, conseqüència d’una complicada i complexa xarxa, en la qual una petita incidència en un extrem, pot desencadenar una allau de complicacions, a tota la xarxa. Durant anys , les inversions han estat insuficients. No ho dic jo, ho diuen tots els entesos i sobretot el mateix govern central que va elegir una persona ben poc donada a la controvèrsia com Pere Macias, antic conseller de Política Territorial i Obres Públiques, com a coordinador de les obres i instal·lacions. Per boca d’ell, sabem de les grans inversions, en curs. Segons declaracions, en diversos mitjans de comunicació, disposa de tant diner com fa falta per posar al dia tota la xarxa de Rodalies. En un parell d’anys considera es podrà disposar d’una xarxa, posada al dia. Mentrestant, paciència i comprensió, per les incidències, motivades per obres que no poden ser aplaçades ni posposades, si realment volem disposar de la moderna xarxa que tothom reclama. Cal ser, doncs, comprensiu amb els retards i incidències, perquè es treballa per evitar-les. Es fa demagògia quan es critica qualsevol problema, posant-lo com exemple de que ningú se’n preocupa i que aquesta deixadesa forma part d’una voluntat expressa de Madrid. Al darrere, sempre s’hi veu la mà del centralisme que gaudiria amb totes aquestes problemàtiques. I la solució, segons aquests crítics, passaria per traspassar Rodalies a la Generalitat. Consideren el govern de la Generalitat com un model d’organització i eficàcia, que facilitaria el miracle d’acabar amb tots i cadascun dels “eterns problemes”. Com per art d’encant, si el servei passés a mans de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya ( FGC ), tot funcionaria com ho fan els trens suïssos. Bé, no n’estic tant segur. Més ben dit, em permeto derivar els estimats lectors a diversos informes i articles de mitjans crítics, que afirmen el contrari. Es a dir, si mirem les incidències dels FGC, no son menors ni menys habituals que els de Rodalies. El que passa és que la política dels FGC ,és silenciar-los. Qui no sap què passa en un lloc determinat, no pot pensar que no funcioni bé. TV3 i un munt de mitjans afins, porten tots els problemes de Rodalies a les portades, i en canvi no informen sobre res que faci referència als FGC. Heus aquí la raó del “prestigi” dels FGC, en oposició a la “mala fama” de RENFE. Del que he llegit i m’he informat, els retards, les avaries, les incidències lleus i greus, estan a l’ordre del dia a FGC, però tenen totalment prohibit el seu trasllat als mitjans de comunicació. I, aquests, només raporten el que els arriba per diferents vies oficials o interessades. I la Generalitat té una especial fruïció en detallar tots i cadascun dels problemes “dels altres”, però cap “dels seus”. Aquest és el motiu del desconeixement de la realitat de FGC. Només ho poden confirmar i detallar els soferts usuaris que els pateixen.

 

SOM UN PAIS RIC ? - art. Diari de Terrassa

SOM UN PAÍS RIC ? Depèn qui parla i depèn qui ho vol saber. En temps del president Pujol, es volia aparentar riquesa i poder de cara a fora, i escassedat de recursos de cara endins. Portem 44 anys de jugar amb aquest doble llenguatge. En aquells anys, es va inventar una associació, sota el nom dels Quatre motors d’Europa, amb les regions de Baden- Würtemberg (Alemanya), LLombardia ( Itàlia) i Roine – Alps ( França). Vestia molt, dir que estàvem entre els més grans i treure pit a cada sortida a l’estranger. Després, aquí, es demanava més i més diner al Govern central, amb l’excusa de que no en teníem prou per cobrir les necessitats bàsiques. Aquest doble llenguatge ha fet molt de mal, perquè denota una pèssima concepció de les finances públiques. Sempre i en tot lloc, ha d’imperar l’austeritat, i el diner públic s’ha de gastar amb tanta o més delicadesa que el propi. Això no ha passat, gairebé mai, a Catalunya. I hem donat una pèssima imatge de cara endins, però sobretot de cara a fora. Aprovats uns pressupostos, a l’entorn dels 40.000 milions, no es pot reclamar un millor finançament si enviem símptomes de malgastadors de mena. Si no som rics, ho aparentem molt i molt bé. Mirem algunes xifres per entendre de què parlo. Som els que paguem millor, a nivell de sous, al president de la Generalitat ( 130.250,00), a la presidenta del Parlament ( 155.570,00), al president de Ferrocarrils ( 117.826,80), a la presidenta de la Corporació Catalana Mitjans Audiovisuals ( 116.840,78). Tots els Consellers del Govern, cobren més que el president del Govern Central i els seus Ministres. També superen els 100.000, els Síndics de Comptes i el de Greuges, així com els consellers de la CCMA. I tots els Delegats a l’exterior ( els ambaixadorets) cobren més de 90.000,00. Podria allargar la llista amb un gran nombre de càrrecs d’entitats, organismes, Institucions que tenen sous d’or, a més de compensacions i gratificacions que no trobarem en altres CCAA ,ni en el Govern Central. Es pot deduir d’aquestes xifres que el país és ric ? No, però hem de reconèixer que si no ho és, ho dissimula molt bé, i sobretot és un malgastador de primer ordre. No hi ha res pitjor per a defensar causes justes que demostrar la seva inutilitat. Es a dir, com pot Catalunya reclamar millor finançament si llença milions a tort i a dret ? Qui pot creure en un finançament injust si som capaços de destinar 28,5 milions a l’Acció Exterior, obrint xiringuitos arreu del món, sense cap altra utilitat que la de jugar a diplomàcies paral·leles ?. Qui pot creure que anem justos de diner, si destinem 300 M a TV3, amb 2.356 treballadors, 1.000 més que Canal Sur – Andalusia, i sous estratosfèrics ? O, per a què serveix l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), un estri inútil com he pogut comprovar mantes vegades, amb un pressupost de 6.817.208,46 ( 2022), o la igualment inútil Sindicatura de Comptes, amb 12.920.066,13, o la prescindible Sindicatura de Greuges, amb 7.065.777,37. Abans de demanar millorar finançament, s’ha de produir una revolució econòmica – administrativa d’una enorme profunditat, per esdevenir exemple d’eficàcia i austeritat.

Wednesday, June 21, 2023

 

ATENCIÓ, A RIPOLL, PODRIA SORTIR MALAMENT - art. L' Endavant-12/6/23

ATENCIÓ A RIPOLL- PODRIA SORTIR MALAMENT. Per proximitat geogràfica i personal, he seguit les vicissituds de Ripoll, al llarg dels 44 anys de democràcia municipal. La gestió, la bona gestió , política i econòmica, ha anat baixant de nivell, a mesura que els anys queien del calendari. No és l’únic lloc, però , ara, toca parlar d’una capital de comarca, enfrontada a un dels grans reptes de present i futur. Què fer amb els resultats a la mà ? Pels no coneixedors de la situació, només recordar que el Consistori està format per 17 membres, i que en els darrers anys, ha tingut alcalde Convergent / Junts. Els resultats de les municipals del 28 de maig, han trastocat el mapa, fins el punt de quedar en primer lloc, Aliança Catalana, amb 6 regidors, seguida de Junts amb 3, ERC també amb 3, PSC amb 2, CUP també amb 2, i finalment 1 independent. Queda clar que la majoria absoluta, se situa en els 9 regidors. La sotragada soferta pels partits, dits tradicionals, ha estat enorme fins el punt de passar a primer lloc, Aliança Catalana, una formació clarament d’ultra dreta, amb Silvia Orriols, al capdavant. He de dir que feia temps s’anunciava una pujada espectacular, si bé tots esperàvem quedés molt per sota, dels resultats obtinguts. Però, la realitat és la realitat, i ara surten veus per tot arreu, reclamant establir un “cordó sanitari” al primer grup, i formar un equip de govern, amb la resta de grups municipals. Bé, tampoc ben bé així. Davant els resultats obtinguts, el grup de Junts, ha manifestat no sentir-se legitimat per conformar govern. La resta de grups : ERC – PSC – CUP, proposen tirar endavant un tripartit d’esquerres, amb el beneplàcit de Junts que li donaria suport extern. Si sumem els tres grups, veiem que arriben només a 7 regidors. En falten 2 per a la majoria absoluta. Farien falta els 3 de Junts, o sumar-hi també 1 independent, no fonamental, però prou preparat com per donar un cop de mà. Pot funcionar aquesta proposta ? Ho sento, però no sóc gaire optimista, per no dir, altra cosa. I, encara més si hi sumem Junts. Em temo molt que si l’experiment surt malament, acabi reforçant de manera notable, els futurs resultats d’Aliança Catalana, fins el punt de donar-li majoria absoluta a les municipals de 2027. Molta gent de Ripoll, està decebuda, amoïnada, o directament emprenyada. I no és d’ara. Porta ja uns quants anys, en aquesta situació, i el cordó sanitari exercit sobre Silvia Orriols en aquests darrers 4 anys, només han fet que reforçar-la. Fer-la créixer fins arribar als 6 regidors, i jo diria que no ha tocat sostre. Si l’alternativa que es posa al davant, no és molt potent, molt ben trobada i encaixada, donarà peu a divergències constants, poca eficàcia i agilitat en l’acció de govern, alimentant, encara més el malestar general. Qui ostentarà l’alcaldia ? Qui assumirà les principals àrees de govern ? Qui emprendrà canvis substancials per a recuperar la confiança perduda? A dia d’avui parlem de 7 regidors sobre 17, amb acords externs amb el grup de Junts i el grup de Joaquim Colomer. Massa precarietat per a tanta necessitat. Els qui hem governat coneixem la importància de disposar d’una clara majoria per assegurar l’acció de govern. Pensar que els pactes externs, hi seran sempre i a tot hora, és somiar truites. En poc temps, pot instal·lar-se la precarietat, la inseguretat i la ineficàcia. De qui serà responsabilitat ? Dels 3 partits del govern, i qui pot capitalitzar aquesta inestabilitat ? El grup d’oposició que actuarà amb una eficàcia més que provada. Què fer, doncs ? Es dur, reconèixer la realitat, però si un gran nombre de ripollesos han optat per aquesta força política, potser seria pedagògic que es fes càrrec del govern, i demostrés amb fets, què vol fer i com ho vol fer. Tenir 6 regidors sobre 17, permetria evitar accions i decisions que trenquessin la legalitat. D’aquesta banda, hi hauria 11 regidors, disposats sempre a fer valer la legalitat vigent. Potser també, sortirien a la llum, les mentides i falsedats, fetes servir durant anys, i molt especialment en la campanya electoral. El bany de realisme permetria posar en evidència les capacitats de govern i de modificació de la realitat. I, finalment, la ciutadania podria veure de primera mà, les contradiccions i febleses d’una força política, molt valenta i contundent, a l’oposició, però amb peus de fang, en el govern. La decisió no és fàcil, però em temo molt que tirar endavant un govern minoritari, pot acabar reforçant el grup vencedor de les eleccions. I si això passa, ens podem trobar, d’aquí 4 anys que ho faci amb majoria absoluta. Aleshores no tindrem la capacitat per frenar, modificar o aturar moltes de les accions i actuacions que duguin a terme. Difícil elecció, però en política, res és senzill.

Tuesday, June 20, 2023

 

SI NO GANO, NO JUEGO - art. El Obrero digital

SI NO GANO, NO JUEGO. Los que llevamos muchos años en política, sabemos de la importancia de “picar piedra”, antes de conseguir objetivos. Muchos de los recién llegados, quieren emular a Julio César y hacer realidad el “veni, vidi, vici” (llegué, vi, vencí). Puede pasar, pero, lo normal es que no pase. Y yo diría, que lo mejor, es que no suceda. En mi caso personal, me costó tres mandatos municipales, antes de conseguir la victoria. Tres mandatos en los que goberné, mediante pacto, con el equipo ganador. Luego, conseguí siete victorias consecutivas, con mayoría absoluta, antes de decidir pasar el relevo a una nueva generación. Éste debería ser el modelo, con más o menos duración, para los que quieren dedicarse a las instituciones. En mi caso, sumé cuarenta años, que son muchos, pero pasar primero por concejal de a pie, y poco a poco asumir más responsabilidades, me sirvió para llegar a alcalde en las mejores condiciones. Recién terminadas las elecciones, vemos renuncias a ocupar cargos, por parte de muchos de los que las perdieron. El fenómeno se produce en toda España, pero, pongo uno como ejemplo de lo que no se puede hacer. O no se debería hacer. Me refiero a Alba Vergés, vice presidenta del Parlamento de Cataluña, candidata de ERC, en Igualada. Una importante capital de comarca, del interior del país. En pleno ejercicio del cargo y de asumir el de presidenta en funciones, por todo el lío de Laura Borrás, creía que con algunas visitas, algunas promesas y unas pocas fotos con cargos del gobierno serían suficientes para tumbar al equipo de gobierno de Junts. Su grupo municipal, no solo no creció sino perdió un concejal. Resultado, el alcalde reforzado, y ella ha decidido no recoger su credencial de concejala. Ha hecho realidad, lo que algunos niños abusones, hacían a la hora del patio. Juguemos, pero si no gano, se acaba el juego. Mal ejemplo, mala praxis. Veremos qué hará otro derrotado de ERC. En este caso, se trata del diputado – portavoz en el Congreso, Gabriel Rufián. Se presentó, o le presentaron de cabeza de lista por Santa Coloma de Gramanet, con un resultado muy pobre. Subió un concejal, pero la alcaldesa socialista, revalidó mayoría absoluta. ¿Recogerá la credencial, Rufián? Quizás sí, pero no le veo ejerciendo los dos cargos. Estoy convencido que en muy poco tiempo tirará la toalla. En cambio, quien debería haberse retirado hace años, y ni se retira ni pretende dar paso a una nueva generación, se llama Ernest Maragall. Ha cosechado una dura derrota en Barcelona, pasando de 11 a 5 concejales. A sus 79 años pretende continuar ejerciendo de voz crítica y dar lecciones de barcelonismo, a diestra y siniestra. Los ciudadanos castigan estas posiciones y situaciones porque las consideran poco serias. Nada mejor para saber si un candidato servirá para el cargo que verlo trabajar en diversas áreas de gobierno, o en la oposición. En uno u otro lado se forjan los cargos, y demuestran si valen o valdrán para encargos superiores. Si salen bien parados, tienen grandes expectativas de subir resultados, sino lo pagan con otras derrotas. Llegado hasta aquí, debo reconocer que los tiempos cambian. Y con ellos llegan generaciones que tiene prisa, para todo. Deciden, de repente presentarse, y consideran estar preparados para asumir cualquier reto, por difícil y complicado que sea. Si fracasan, se retiran. Si tienen éxito, creen que pueden repetir y repetir, sin grandes esfuerzos. No vamos por buen camino, ni a nivel municipal, ni autonómico o general. Vemos aparecer y desaparecer, presuntos líderes que duran lo que un caramelo, a las puertas de un colegio. No conciben perder y sin embargo, mantenerse al pie del cañón para una segunda o tercera oportunidad. Una lástima, porque tanto hay que aprender de los éxitos como de las derrotas. Y las prisas, nunca son buenas ni aconsejables, en ningún sitio, pero menos en política. Pronto veremos otros resultados, en las generales, para comprobar quién asume resultados y quién, no.

 

DE CONSELLS COMARCALS A MANCOMUNITATS - art. Regió 7

DE CONSELLS A MANCOMUNITATS. A poques setmanes de la constitució dels nous consells comarcals, sorgits de les eleccions municipals del 28 de maig, constatem l’esgotament de la formula, creada l’any 1987, amb uns criteris que poc tenien a veure amb la realitat d’avui dia. Es tardi més o menys, queda clar que s’han de modificar radicalment, si volem que tinguin una vida útil. Ara, son una barreja de mancomunitats, gestories, coordinadors d’alguns serveis, promotors d’accions i actuacions supramunicipals, ...Moltes coses, però poc clares, poc definides i molt poc finançades. Les seves competències son més per delegació que no pas per creació pròpia. A més, tenen un defecte d’origen com és que bona part dels municipis de la comarca no tenen representació directe. La representació la donen els resultats de les municipals amb una formula que barreja els vots obtinguts, i la xifra de regidors, de manera que en resulta un petit parlament, on pot haver-hi tres o quatre d’un mateix municipi, i cap, en molts d’altres. Poso algun exemple pels qui no saben com va la cosa. El Berguedà consta de 31 municipis. El seu consell comarcal està format per 19 membres. Queda clar que almenys 12 municipis no tindran cap representant. Però, és pitjor, perquè pot haver-hi 5 o 6 de la capital, i al final una vintena de municipis no en tingui cap. Amb més o menys similituds passa a totes les comarques, encara que el Bages, Anoia, Osona, tinguin 33 membres. Es igual, molts pobles no hi son representats. Aleshores, com prendre decisions que afecten a tots els municipis, sense ser-hi presents ? Abans es considerava que ja els representava el seu partit. Però, i els que no tenen partit ? O els dels partits petits que no han obtingut representació ? Doncs, es va crear una altra formula per mirar de que tots se sentin implicats: el Consell d’Alcaldies. Molt bé, cada dos o tres mesos es fa una convocatòria que en molts llocs és simplement informativa, i en altres, mig i mig. Es a dir, es porten temes a informació i altres per debatre i votar, però qui realment governa, és el consell comarcal, no el consell d’alcaldies. Si hi ha discrepàncies entre un i altre, malament per a tots. En fi, quan s’han de fer invents, fatal. Aquesta barreja de representació per partits, amb la de presencia directa de tots els ajuntaments, no acaba de funcionar enlloc. A més ,és feixuc, convocar els dos ens perquè n’hi ha que son en els dos, i altres que els costa anar a llocs on no es té clar què es vol debatre i votar. Amb un govern viu i actiu a la Generalitat, s’estaria dissenyant una nova ordenació territorial de Catalunya, prenent com base de les polítiques territorials, les mancomunitats. Organismes destinats a gestionar serveis supramunicipals, amb presència de tots els ajuntaments associats, amb vot ponderat, en funció dels habitants. Deixar que adaptin els límits comarcals, per fer-les operatives i eficients. No anar cap aquí, suposa un mandat més de política vegetativa, ineficient i poc representativa. Caldria preparar el camí per sortir d’aquest bucle.

 

DOCUMENT ENTRAT, AL REGISTRE DE L'AJUNTAMENT DE BORREDÀ - 20/6/23

AJUNTAMENT DE BORREDÀ Il•lm. Sr. Alcalde – President En Joan Roma i Cunill, major d’edat, amb DNI XXXXXXXXXX, domicili al XXXXXXXXXXXXXX, de 08619 Borredà, i correu : xxxxxxxxxx. FA CONSTAR Que en els seus anys d’Alcalde- President, d’aquest municipi, es va produir un llarg conflicte pel pagament d’unes quotes / contribucions / aportacions, corresponents a la URBANITZACIÓ DE LA ZONA NORD, de Borredà. La participació privada, en compaginació amb la pública, es va establir en 9.300 euros, per parcel.la ( nou mil tres-cents euros) import i condicions que foren acceptades per tots els propietaris de les parcel•les i per tant també pel Sr. Josep Rota Pujol ( EPD).Es van signar les condicions, prèvies a les obres d’urbanització, les quals es van dur a terme en les condicions de qualitat i conformitat amb el projecte redactat i aprovat per totes les parts. La defunció de l’esmentat propietari produí uns efectes ni previsibles ni esperables per part de dues de les seves filles, les quals no van acceptar les condicions pactades, aprovades i signades entre l’ajuntament i el seu pare, iniciant un llarg conflicte que , a dia d’avui, no ha estat tancat, per quan aquestes dues persones, no han liquidat el deute pendent. Les dues parcel•les, urbanitzades, estan situades al carrer Lleida, de la zona nord, si bé no disposen de les indispensables connexions a la xarxa de clavegueram, ni a la d’aigua potable, a banda de tenir pendents l’arranjament de les voreres. Aquest incompliment de les condicions pactades i signades, comporta un greuge comparatiu envers la resta de propietaris de la zona nord, els quals tots han fet front a aquesta contribució. La venda de les parcel•les sense contribuir a les obres, suposaria no solament un greuge, sinó un enriquiment il•lícit, per la qual cosa, m’obligaria a portar el tema davant el tribunal que correspongui. Vull remarcar, igualment, que en el seu dia les dues germanes van manifestar la voluntat de fer-se càrrec del deute, i que ho farien tant bon punt, la meva persona no ostentés el càrrec d’alcalde- president. Fa quatre anys que he deixat de tenir aquest càrrec i tanmateix la promesa feta, ha quedat, de nou incomplerta. Es per tot el exposat que SOL.LICITA Es tingui per presentat aquest escrit, de petició i reclamació a l’Ajuntament de Borredà, perquè faci tot el que estigui a la seva mà, per a ingressar a les arques municipals, la part dels costos proposats, negociats, aprovats i signats, amb els antics propietaris dels terrenys de la zona nord, establerts en 9.300 euros per parcel.la, aplicant els interessos de demora corresponents, com a mínim, als darrers 5 anys. En el supòsit que les propietàries pretenguin posar a la venda les seves parcel•les, agafo el compromís de presentar denúncia per presumpte enriquiment il•lícit, i impedir la venda, si prèviament no s’ha liquidat el deute pendent. I perquè consti signa el present escrit a Borredà, el dia 20 de juny de 2023.

Sunday, June 18, 2023

 

HORA DE DECIDIR - art. Regió 7 ( publicat aquí, amb retard)

HORA DE DECIDIR Si algú volia tornar a decidir, ho podrà fer el proper 23 de juliol, en unes renyides i vitals eleccions generals. Al llarg de les properes setmanes anirem veient com de diferents son uns objectius i uns altres. Com de diferent serà el futur en funció de qui guanyi i de com ho faci. Qui cregui que cada conquesta, és per sempre, es donarà compte que res és etern sinó es lluita per a conservar-ho. Anirem sentint tot el que es vol derogar, en comptes d’allò que es vol millorar o renovar. I veurem com de fàcil és destruir i com de difícil és construir i mantenir. D’entrada, considero valenta i coherent, la decisió presa per Pedro Sánchez. Davant incerteses i dubtes, que la gent digui la seva. Que es manifesti i triï entre un programa de modernització i progrés o caigui en mans d’aprofitats i retrògrades. La dreta i extrema dreta, sempre ha cregut que el seu lloc, és en el govern. Més ben dit, en els governs siguin municipals, autonòmics o central. Es creuen més capacitats que ningú per a prendre decisions i tirar pel dret. Qui no pugui seguir és perquè no està preparat o no vol fer-ho. Que quedi pel camí, i caigui en mans de malfactors, o de la beneficència. Els valents, els agosarats no necessiten ajudes, sempre se’n surten. Els qui no ho son, no mereixen atencions ni ajudes. Sota aquests principis, assistirem a una dura campanya electoral. Tot s’hi val perquè saben que si perden han de començar de nou. I ells sempre tenen presa per fer fora els qui impedeixen la seva entrada. Davant aquests obstacles, la solució és tirar endavant fins que la cosa peti. S’han ja trencat regles establertes, se’n trencaran moltes més, perquè l’estat natural d’aquests partits, és el govern. Estar a l’oposició és una anomalia, sempre transitòria. Si a nivell de tot Espanya, ens juguem el futur de progrés, a nivell català, l’embat és encara més potent. Hi ha un dels partits de probable govern amb el PP que sense embuts ha dit que caldria il·legalitzar partits independentistes. No sé si , cas d’estar en el govern, gosarien provar-ho, però millor no haver-ho de comprovar. Son capaços d’això i de més. No es caracteritzen per la sensibilitat autonòmica, i encara menys per la ideològica. Ja no diguem pels qui lluiten per la independència. Es per tot plegat que les eleccions del 23 de juliol, son encara més rellevants, a Catalunya. Hem de ser conscients que una part dels atacs i de l’odi, contra Pedro Sánchez, prové de les seves valentes decisions sobre el procés i post procés. Son molts els qui no li han perdonat, la via de diàleg, la pacificació, la desjudicialització ( dintre dels límits del que suposa la separació de poders). En definitiva, la normalització de relacions. Hi ha hagut vot de càstig a les municipals i autonòmiques del passat dia 28, segur. Per culpa del procés i per les actuacions del post procés. Molts de fora, no ho volien, i alguns de dintre, tampoc. Doncs bé, ara , arriba l’hora de la veritat. Per a tancar la porta a extremismes i desitjos de venjança, res més apropiat que fer confiança a Pedro Sánchez i el seu projecte. Ara, és el moment clau per a decidir.

Friday, June 16, 2023

 

POT UN FRACASSAT, ENCAPÇALAR UNA CANDIDATURA ? - art. Blogesfera

POT UN FRACASSAT, ENCAPÇALAR UNA CANDIDATURA ? Al llarg dels meus quaranta- quatre anys de vida política activa, he vist fracassar molts polítics, alguns dels quals, han sabut retirar-se a temps, i en canvi, d’altres, han volgut mantenir-se al capdavant, considerant ser imprescindibles i interpretant que qui s’havia equivocat, era la gent, i no pas ells. Els egos, juguen males passades i si no hi ha un partit fort al darrere, es poden convertir en un greu problemes, per a tots. Ara mateix penso en la realitat d’ERC, que acaba de perdre més de 300.000 vots, i ningú ha presentat la seva dimissió. Cap alt càrrec, cap dirigent del partit, es considera interpel•lat per una derrota tant àmplia com la patida. No solament això, sinó que personatges com Ernest Maragall no ho aprofita per jubilar-se, no, no, es considera imprescindible i ha de portar la nau, ni que sigui per estavellar-se contra les roques. Es cert que en públic ningú ha qüestionat haver anat de cap de llista, tot i que molts ho consideraven un risc. Però, en un partit com ERC, millor no discrepar públicament i reservar les crítiques per l’àmbit privat. No acaben aquí els despropòsits perquè convocades les generals, el president Oriol Junqueras, decideix tot sol, que Gabriel Rufián ha de repetir de cap de llista per Barcelona. I ja està, visca la democràcia interna !!! No cal reunir executiva, ni consell nacional i encara menys l’assemblea general. Qui mana, mana, i decreta una decisió com aquesta, en un moment molt delicat. No solament perquè el candidat ha de gestionar una derrota nacional, sinó perquè ell mateix ha sofert una sotragada d’àmplies dimensions. Presentar-se de cap de llista a Santa Coloma de Gramenet, sense fer-hi vida, així de cop i volta, pensant que les aparicions a televisió faran la feina, és molt poc professional. Vaja, molt poc coneixedor del que és la política municipal. Els resultats han estat un desastre perquè més aviat ha captat algun vot dels comuns, sense ni tant sols rascar la majoria absoluta del PSC. I ara què farà ? Agafarà la credencial i començarà a picar pedra, o ho deixarà córrer ? No el veig en absolut, compaginant feina en el Congrés amb la de l’ajuntament. Nou frau electoral als ciutadans. Però bé, em pregunto, pot un fracassat, encapçalar una candidatura ? Depèn. Si qui ha fracassat, accepta la derrota i es posa a treballar de valent per a recuperar el prestigi perdut, té tota la lògica i pot tenir èxit després. Hi ha múltiples exemples de fracassos temporals que han donat pas a èxits notables. Però, sempre, picant pedra entre mig. Ara parlem de Santa Coloma. Si Rufián decidís no anar al Congrés, prendre possessió del càrrec de regidor, anar a comissions i plens, amb una alta preparació i ambició, potser en uns anys podria millorar resultats, i al final tenir èxit, però sempre amb un dur treball pel davant. No li veig, en absolut. Farda més, anar a Madrid, sortir dia sí, dia també per algun mitjà de comunicació, portar un bon tren de vida, i considerar-se home important, que no pas fer de manobra de la política en un municipi de la província de Barcelona. Es així com els partits perden credibilitat i prestigi. Es així com alguns polítics entomen els seus fracassos, sense aprendre res d’important. Ja s’ho farà i ja s’ho faran els d’ERC, però van directes a un nou fracàs. Es més que probable que baixin resultats, de forma estrepitosa. En parlem d’aquí un parell de mesos.

Wednesday, June 14, 2023

 

TODO A PUNTO PARA INICIAR UN NUEVO MANDATO - art. El Obrero digital

TODO A PUNTO PARA INICIAR UN NUEVO MANDATO. Poco a poco, va desapareciendo el recuerdo de las instituciones, en tiempos de la dictadura. Ley de vida, pero conviene recordar que nunca España había tenido un período tan largo de democracia, hasta el punto de que el próximo día 17, empezará el duodécimo mandato, en municipios, consejos comarcales y diputaciones. Los que tuvimos el privilegio de romper el muro de la dictadura, en abril de 1979, encontramos unos ayuntamientos sin aliento, sin vida interna, sin recursos. Simples órganos de poder, designados por los Gobiernos civiles de turno. Un funcionario de segundo nivel, se dirigía a cualquier pueblo o ciudad, para designar aquellos hombres que debían hacerse cargo del ayuntamiento. No aceptaba negativas. Las propuestas eran órdenes y había que acatarlas. Con aquellos mimbres, difícilmente se podía tejer algo positivo. Se aceptaban cargos, se llevaban con resignación, a la espera de terminar el plazo acordado, y volver a la rutina habitual. Solo en contados lugares, había alguna reacción para actuar, en positivo, a la espera del relevo. No extrañe a nadie, el desánimo y la simple burocracia que presidía todas las instituciones. Sin vocación, sin auténtica representación democrática, es imposible trabajar en sintonía, con las personas y las entidades privadas. Llegamos a los ayuntamientos con gran expectación por parte de les funcionarios y trabajadores. Ni ellos tenían claro cómo serían los primeros días, ni nosotros sabíamos cómo encarar los primeros contactos. Todo se iba haciendo a tientas, preguntando dónde estaba cada cosa, empezando por los presupuestos, cuentas bancarias, libro de actas, registro de entradas y salidas, etc. Hechos los primeros contactos, hay que reconocer que el desarrollo de la acción de gobierno se encaró con decisión y eficacia. Nos íbamos intercambiando información y documentación, entre ayuntamientos vecinos, y poco a poco empezamos a controlar la sala de máquinas, para proponer y decidir, los grandes temas municipales. Echando la vista atrás, parece imposible hayan pasado 44 años. Es toda una vida, poniendo al día, primero y luego, construir estructuras de gobierno, para conseguir el máximo de agilidad y eficacia. Lo hemos conseguido, pero teniendo claro que en términos administrativos, nunca se llega a la meta. La meta se va moviendo continuamente, y obliga a adaptar servicios, funcionarios y políticos, a los nuevos objetivos. Para algunos puede parecer poco, lo conseguido hasta ahora, pero seríamos injustos no reconocer los inmensos avances, en todos los órdenes. De simples gestorías burocráticas, los ayuntamientos han pasado a ser “empresas de servicios a la ciudadanía” capaces de afrontar cualquier necesidad que aparezca en el municipio. Ningún ayuntamiento se limita a cumplir con las obligaciones legales. Todos van mucho más lejos, creando nuevos servicios, cada vez que salga la necesidad. Y lo hacen, pendientes todavía de cambios legislativos que les proporcionen mayores competencias, pero, sobre todo que les aporten mayores recursos. Hasta ahora, las grandes negociaciones, en materia de financiación se han hecho entre Autonomías y Gobierno central. Queda para el futuro ,un nuevo sistema de financiación municipal que garantice ingresos para multitud de infraestructuras, equipamientos y servicios que dan los ayuntamientos, a pesar de que no sean de su estricta competencia. Así llegan, los nuevos equipos que tomarán posesión de sus cargos, el sábado 17. Tienen por delante un nuevo mandato de cuatro años, para cumplir los compromisos adquiridos en la campaña electoral y hacer frente a todos los problemas que vayan apareciendo. Como administración más próxima al ciudadano, nada les es ajeno. Si tienen vocación y dedicación comprobarán que a pesar de todas las deficiencias, es el mejor puesto para transformar el mundo, desde la base. La cadena continúa relevando cada cuatro años a los que empezamos en 1979. Ha valido la pena.

Sunday, June 11, 2023

 

ANNA ERRA, RADICALISME DE CAMPANAR !!! - art. Nació Digital Solsona

ANNA ERRA, RADICALISME DE CAMPANAR. Ja tenim nova presidenta del Parlament, procedent de Vic, on ha exercit d’alcaldessa, amb un radicalisme de campanar, molt típic dels independentismes verbals. I, amb perfomances a la Plaça Major, feta servir com escenari habitual. Des d’aquest espai escènic, hem vist tota mena de símbols, banderes, pancartes i cartells, en el balcó de la Casa Consistorial, retirats i renovats en funció de les necessitats del moment o de les exigències del guió. Molta valentia gestual, però a cada sentència judicial, obediència total i sotmetiment a les regles vigents. Es així com podem veure la bandera espanyola a la banda dreta del balcó consistorial, o a dalt al rellotge. Però això, sí, amb un cartellet que explica que s’hi posen : per imperatiu legal. Desobediència, embats, simbologia ...sí, però dintre d’un ordre, no fos que algú anés més lluny del compte i li toqués pagar alguna sanció, o pitjor encara, proposar la inhabilitació. I ara que parlem de banderes a l’ajuntament, més amplitud va prendre posar grans cartells amb la reproducció de tots els fugitius de la Justícia, a moltes de les façanes de la Plaça Major. Fa uns anys, quan el PSC tenia la seu en un pis d’aquesta immensa Plaça, l’ajuntament no li va permetre posar ni una bandera roja, en un dels balcons. Se li va dir que un monument com aquest no podia tenir cap element distorsionador de la seva bellesa. Doncs bé, si algú la visita, veurà com d’aquella vella protecció s’ha passat a espatllar l’estètica, amb dotzenes de símbols de tota mena. En primer lloc, els grans cartells, dibuixats per no sabem qui, i que han hagut d’anar traient a mesura que els fugitius tornen. Es així com ha desaparegut la figura de Meritxell Serret, tampoc hi ha l’Anna Gabriel, ni els que foren jutjats, sentenciats, entraren a presó, i en van sortir. Queden els pocs vividors que mantenen la ficció d’exiliats quan en realitat son simples fugitius. Però, a banda dels cartells podem veure, banderes negres, estelades blaves i vermelles...i per sort van deixar de posar-hi una immensa estelada que cobria mitja Plaça i que posar-la i treure-la anava a càrrec del cos de bombers, pagats per tots nosaltres. Els nous temps, tampoc son propicis a convertir l’espai en un immens cementiri, ple de creus, o fer tota mena de teatres, per recordar els fets històrics de l’independentisme. I son llunyans ja els dies en que es copiava la crida dels imans a resar, per emetre pels altaveus de l’ajuntament, una mena de plors per la independència. De tot això i més hem vist els qui anem tot sovint a voltar per Vic, i seguim les vicissituds dels vigatans. Com alcaldessa no passarà a la història per les seves grans obres, però s’ha sabut vendre com ànima i imatge de la resistència, sense haver patit cap “seriosa repressió”. Bona vida ,en una ciutat benestant, on molts dels burgesos, es poden permetre cridar a la rebel·lió sabedors que tenen un bon plat a taula, i un bon cotxe al garatge. Les revolucions burgeses sempre posen límits a la valentia. Grans crides verbals, i molts pocs fets reals. Ja hem vist la seva primera actuació, a l’hemicicle del Parlament. En veurem més, no en dubteu.

Monday, June 05, 2023

 

EL RETO DE DECIDIR - art. El Obrero digital

EL RETO DE DECIDIR. Vistos los resultados en ayuntamientos y comunidades autónomas, ha hecho bien Pedro Sánchez, en llamar a consultas a todo el pueblo español. Es así como se resuelven las dudas y las situaciones difíciles, en los países democráticos. Esta osadía / valentía / rapidez de reflejos, ha puesto en jaque a todos los partidos, y del buen o mal encaje, dependerán los resultados electorales. Sin tiempo para descansar ni lamerse heridas, todo vuelve al estado de activación de equipos, materiales y propaganda. Hay que explicar bien lo hecho, y dejar claro lo mucho que ha quedado por el camino. Este reto, será especialmente relevante, en Cataluña. Para algunos independentistas, nada mejor que tener en frente a PP i Vox, para declararles un nuevo embate, y demostrar que con la España eterna, no hay nada que hacer. Solo cabe irse. ¿Adónde? Ni ellos lo saben pero venden el producto como quien coge el coche y se va sin rumbo fijo. Un primer intento ya ha fracasado puesto que proponían hacer una única candidatura independentista, y nadie está dispuesto a perder escaños, presencia y compensación económica por una aventura, sin ninguna garantía. Un nuevo ridículo, añadido a muchos otros que provocan desmovilización en su electorado. Por el camino, en las municipales ERC se ha dejado cerca de 302.000 votos, y las Candidaturas de Unidad Popular (CUP) otros 43.000. Y de hecho, Junts, también ha obtenido un mal resultado si bien, parcialmente ocultado por el resultado de Xavier Trías, en Barcelona. Estos intentos de sumar siglas enfrentadas, tienen los días contados, y solo hay que esperar una semana para constatarlo. Sin ir más lejos, Oriol Junqueras, el presidente de ERC ya ha propuesto a Gabriel Rufián como cabeza de lista por Barcelona, sin reunir ejecutiva, ni convocar primarias ni consejo general. Curioso. Son los que dan lecciones a todo el mundo de democracia directa y participativa, y prescinden de todo cuando les interesa. En el campo de Junts, hay una interesante confrontación entre la actual portavoz, Miriam Nogueras con Jaume Giró, ex Consejero de Economía. Este pretende copiar el “modus operandi” del PNV, e incluso de Bildu, para demostrar que se pueden obtener réditos en Madrid, mientras tanto se espera llegue la independencia. En cuanto a la CUP, no saben qué hacer. Han tenido dos representantes que han servido para bien poco. Ni a favor, ni en contra, sino todo lo contrario. Una curiosa manera de perder y hacer perder el tiempo a todos. La pérdida de miles de votos, y con ellos algún alcalde y algunos concejales, ha removido las aguas, hasta el punto de que varias organizaciones territoriales piden la cabeza de la dirección. En resumidas cuentas, con estos hilos es imposible fabricar ningún tejido. Por mucho que hablen los partidos independentistas, de poco servirá. Al final, cada uno por su lado, y la mayoría de votantes, quietos, en sus casas. Hay aburrimiento, hartazgo de tantos embates, propuestas, batallas y amenazas absurdas. Si miles se han quedado en casa, cuando se jugaba a elegir concejales, alcaldes, consejos comarcales y diputaciones, ¿qué van a hacer para elegir puestos lejanos? Sin que sirva de precedente, tiene razón Jaume Giró, al decir que se pueden negociar importantes temas, en Congreso y Senado si se actúa de forma coordinada y eficiente. Solo hay que ver los resultados del PNV. Terminen como terminen estas batallas, sí hay amplias esperanzas, por parte de PSC de ampliar su representación y ganar claramente en el conjunto de Cataluña. El socialismo catalán ha aportado un gran número de diputados y senadores, y en éstas, no sé si irán tan lejos como cuando las encabezó Carmen Chacón ( DEP), pero disponer de Meritxell Batet, lo hace posible. Y la sociedad catalana, está ya harta de ver inutilidad en los planteamientos de los independentistas, ahora quieren ver eficacia. Llega el momento de decidir.

Sunday, June 04, 2023

 

HORA DE RELLEU, A BERGA - art. Nació Digital Solsona

HORA DE RELLEU, A BERGA. Si un ajuntament conec bé, és el de Berga, per haver-lo seguit, valorat i avaluat al llarg dels quaranta – quatre anys de democràcia. Des dels primers temps, implicat en la candidatura progressista Entesa Democràtica, de 1979, fins a dia d’avui, amb el PSC. No és una ciutat fàcil d’administrar i gestionar, perquè és massa petita, per segons quines actuacions, i massa gran per a d’altres. Es cert també que en tant que capital de comarca, tenia una injusta càrrega, en el Hospital Sant Bernabé que ofegava part de les seves finances. Una càrrega que s’hauria d’haver traspassat a la Generalitat vint o trenta anys enrere. No tenia cap lògica ni justificació, que una petita ciutat, fos responsable d’un hospital comarcal. Dit això, la transformació, modernització i posada al dia de les seves infraestructures, equipaments i serveis, s’ha dut a terme amb una parsimònia desesperant. Segurament no ha ajudat que en aquest període passessin vuit alcaldes, al capdavant del Consistori. Sóc un clar partidari d’etapes raonablement llargues, per a poder dur a terme transformacions rellevants. A Berga, portem anys, amb períodes curts, amb equips no sempre preparats pels embats que tenien al davant. Aquesta falta d’equip, idees clares i eficient gestió, ha portat a la situació que vivim i patim, a dia d’avui. Si donem una volta àmplia i detallada per la ciutat, ens sorprendrà l’enorme quantitat de “coses per fer”. A diferència del gran aprofitament de recursos procedents d’altres administracions, Berga, no n’ha estat especialment beneficiada, de manera que hi ha una immensitat de projectes, obres i objectius, pendents de resoldre. I és que si una prioritat ha de tenir un equip de govern, és un Pla de Govern, ampli, detallat, rigorós i ambiciós. Després, es podrà o no executar, en funció de les disponibilitats pròpies i de les ajudes externes, però el primer és saber tot el que s’ha de fer, en quin ordre, i quins costos suposarà. En els calaixos de l’Ajuntament hi hauria d’haver una vintena de projectes, de diferents àmbits i sectors. No hi son, ni és previsible hi siguin, mentrestant la ciutat tingui l’equip de govern que té. La ciutat ha decidit dotze vegades, i no podem retreure cap dels resultats. Els votants son sobirans i pertoca als partits, gestionar els resultats. Precisament a la vista dels resultats, queda clar que l’actual equip, ha perdut prop de dos mil vots, i dos regidors, de manera que els altres tres grups sumen, més vots i més regidors, fins arribar a la majoria absoluta. Pertoca assumir la responsabilitat i el govern. Hi ha tant per fer que tant sols es centrin en una dotzena de grans objectius, justificaran el relleu: una immensa neteja general, mantinguda en el temps, canvi d’ubicació de l’estació de busos, enllaç del Passeig de la Indústria amb la Rasa dels Molins, convertint-la en el gran pulmó, d’esbarjo, oci i aparcaments, esponjament del nucli antic, comprant i enderrocant cases velles, per fer-hi entrar el sol, reactivació del Santuari de Queralt, donar utilitat als Jutjats vells i a l’edifici CAT, i passar la Biblioteca al Convent de St. Francesc. Amb això , bona gestió i els principis de llei i ordre, queda més que justificat el relleu.

Friday, June 02, 2023

 

JO VAIG SER ASSESSOR - art. Regió 7

JO VAIG SER ASSESSOR. Acabada l’etapa de diputat al Parlament, el grup socialista a la Diputació de Barcelona ( DIBA), buscava un bon coneixedor de les comarques del Bages i Berguedà i àmplia experiència en el camp municipal. Em van proposar el càrrec d’assessor. El vaig acceptar per considerar-me preparat per dur-la a terme, de manera eficient. En els anys que vaig exercir, no vaig arribar mai als 40.000 euros, i les condicions son fàcils de resumir: dedicació d’unes 40 a 45 hores setmanals, una part de les quals en caps de setmana, un promig d’uns 4.000 quilòmetres al mes, en el meu vehicle particular, sense cap compensació econòmica, i disponibilitat continuada, en funció de les necessitats. Aquest càrrec com tants altres, sinó hi ha vocació pel mig, no té cap especial atractiu. Ara bé, és cert que obre un ampli ventall de treball i contactes que omplen d’activitat i vida a qui l’exerceix. La gran prioritat era, mantenir un contacte permanent amb els grups municipals socialistes, en el govern o a l’oposició. Anava dos dies a la setmana a Diba, on fitxava a l’entrada i sortida. Eren els dies per fer trucades a tots i cadascun dels grups municipals, i moment de fer contactes i resoldre temes, a nivell intern de la casa. Un dia al mes, visitava a tots els alcaldes i grups de govern i un cop cada dos mesos als qui estaven a l’oposició ( prop d’una quarantena, en total). Enviament de circulars cada setmana per tenir degudament informats a tots els grups, i així aconseguir donar el màxim d’informació i documentació. Tant pels qui governaven com pels qui estaven a l’oposició, disposar de documentació posada al dia, és fonamental per fer un bon paper en els plens i comissions. I, convertir-se en els ulls i les orelles de Diba, en el territori per a detectar necessitats o comprovar el bon o mal ús de les eines que Diba posa a disposició dels ajuntaments. Només cal veure els canvis que s’han anat produint en les convocatòries d’ajudes i subvencions per a comprovar la feina en el territori. Conèixer en detall les necessitats i possibilitats dels ajuntaments, i molt especialment dels més petits , permet ajustar millor les convocatòries. I si calia, em posava a omplir papers o a fer-ho conjuntament, per evitar perdre temps i opcions. Hi ha però, un altre tema de vital importància, com és el d’evitar “la soledat del poder”, del petit poder, però al cap i a la fi, alcaldes i regidors es troben confrontats a temes de gran complexitat que no poden encarar sols si no tenen ajuda externa. Aquí, és fonamental comptar amb persones preparades i experimentades, capaces de valorar, discutir i assessorar respecte els possibles camins a emprendre. I tenir connexions i contactes amb tècnics en cada matèria com per poder garantir que l’alcalde, el regidor, pugui encertar en les seves decisions. Organitzar visites a Barcelona o de tècnics i diputats al territori, per intercanviar propostes i solucions. I en tot hora i moment, facilitar la feina de govern o d’oposició, perquè sigui eficient i diligent. La tasca de governar, té una part interna evident, però sempre necessitada de reforç extern. La suma de les dues, garanteix l’èxit final. Aquí és on rau el principal objectiu d’un assessor.

Thursday, June 01, 2023

 

UN BAR-RESTAURANT COM A ESSÈNCIA DE VIDA- art. Diari de Terrassa i El 9 Nou

UN BAR- RESTAURANT, COM ESSÈNCIA DE VIDA Durant molts anys, Sant Jaume de Frontanyà, va ostentar el lideratge del poble més petit de Catalunya, amb la seva vintena d’habitants. Ara, se’l disputa amb un altre municipi berguedà: Gisclareny que en té 28, i Sant Jaume 31. L’agafo com a mostra del despoblament i la lluita per la supervivència i la recuperació de vida. Fa una vintena d’anys, tot i tenir poca població, disposava de tres restaurants, un dels quals en una casa de turisme rural, darrere el Monestir. Avui dia, cap , ni un. Sorprèn la petitesa del poble i del nucli, presidit per l’immens Monestir, autèntica joia del romànic, preservat de guerres i calamitats, fins arribar en plena perfecció, als nostres dies. Un Monestir, amb cementiri al costat, i una antiga rectoria, adossada i enderrocada per deixar lliure tot el conjunt. Un meravellós conjunt, amb molts pocs retocs, que fou motiu d’estudi per Elies Rogent, com a pas previ per a la restauració del Monestir de Ripoll, tant perfecte era /és la seva arquitectura. I sí, ve gent d’arreu del món a visitar-lo, però han de marxar sense poder passar unes hores, gaudint del paisatge i del conjunt del nucli, al voltant d’una taula. Què fer per a recuperar vida, activitat? L’alcalde i el seu petit Consistori, format per ell i dues persones més, han decidit obrir un bar-restaurant, amb habitatge superior, per tal de poder oferir treball i vida, en un mateix indret. S’ha fet un primer contacte amb el Bisbat de Solsona, per a proposar la compra de la segona antiga rectoria ( la primera es va enderrocar, i se’n construí una altra, a pocs metres), a fi d’aconseguir ajuts per a la seva restauració i conversió en bar – restaurant, a la planta baixa, i habitatge a dalt. Els tractes es fan amb Solsona, per la curiositat de que és el darrer poble del Bisbat, quan Borredà, ja pertany al de Vic. Bé, la qüestió és fer possible aquest objectiu, en el qual necessàriament haurà de participar la Diputació de Barcelona, i seria recomanable també, la Generalitat, per tal de sumar ajudes i facilitar l’èxit del propòsit. Tenir o no tenir, un simple servei com aquest, suposa que un poble recuperi vida diària, i faciliti l’arribada d’alguna altra família que hi vegi oportunitat d’activitat, ara que en pocs dies arribarà la fibra òptica, i que altres el puguin escollir com lloc de jubilació. De fet, ja hi ha alguna nova activitat de turisme rural, però en circuit tancat, per no trobar en el nucli, un espai tant essencial com el d’un bar- restaurant. També permetria un servei de guiatge turístic – cultural, per part dels mateixos estadants, i facilitar l’accés a uns serveis. L’ajuntament, situat a ben pocs metres, obre un matí o una tarda a la setmana, de manera que pocs usos pot facilitar, tot i que podrien plantejar ampliació d’horaris, si les visites s’ampliessin. En qualsevol cas, l’ajuntament ha donat el primer pas, la Diputació ha respirat a favor, el Bisbat ha obert una primera porta, toca avançar en la bona direcció i fer possible la culminació del gran projecte. Per a molts, pot semblar ben poca cosa. En discrepo totalment. Es una esplèndida idea com a nucli d’activació de la vida, interna i externa. El lloc ,és estratègic per a qui vulgui gaudir de natura pura i dura. Amb una gran diversitat de flora i fauna, i amb nombrosos camins i corriols que porten cap a indrets pocs coneguts i tanmateix únics, en el país. Durant anys, els diversos Consistoris, han anat fent feina, malgrat les condicions desfavorables. Ara toca iniciar la recuperació i aspirar a que més vida i activitat retorni. Un dels primers passos és aconseguir un bar- restaurant, com essència de vida. Anirem donant compte dels passos seguits.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?