Joan Roma

LA CENTRAL REVERSIBLE DE LA BAELLS VA FENT CAMÍ. Les empreses impulsores de la Central Reversible de La Baells, van executant els passos, per fer realitat aquest gran projecte. Serà una les inversions més grans i més estratègiques, per a la comarca del Berguedà, de la seva història. Parlem de 400 milions d’inversió total que suposa la creació de 500 llocs de treball directes, 1.200 d’indirectes durant les obres i finalment 30 de definitius per al funcionament de les instal·lacions. A tot plegat, cal tenir present que suposa un pagament de 12 milions en ICIO, als municipis directament afectats en concepte d’Impost de Construccions, i altres beneficis al seu favor com un descompte del 40% en els rebuts de llum de tots els empadronats, així com un total de 45 beques de 3.000 euros cadascuna, i 1 milió, en altres ajuts municipals i comarcals. I no solament hem de parlar de les inversions, sinó de la repercussió positiva, en resoldre una mancança, també estratègica per a la comarca, com és que aquesta Central, donarà servei al Polígon Comarcal d’ Olvan. Un polígon que va néixer per a cobrir les necessitats de tota la comarca, fugint de l’antic model que pretenia posar petits polígons industrials a uns quants pobles. Tots petits i insuficients per a poder-hi implantar empreses de mitjanes o grans dimensions. Es per tot plegat que ens satisfà veure el compliment dels terminis establerts, per part de l’empresa, amb el govern de la Generalitat i el Govern Central, no en va la seva implantació ve avalada pel Reial Decret 7/2026. A data d’avui, s’han fet ja totes les prospeccions geològiques i s’està redactant el projecte definitiu, de manera que en qüestió de mesos es podran iniciar els treballs directes sobre el terreny. Cal dir que no només és de gran importància el projecte per la comarca, ho és a nivell de país, perquè és una aposta clara per les energies renovables. Projectes com el de La Baells, s’estan ja replicant en altres indrets de Catalunya, Espanya i tota la UE, perquè suposa aprofitar volums d’aigua que no generen cap acció concreta, per altres que sense malbaratar l’aigua, la fan servir per treballar, pujant i baixant determinats volums, a determinades hores, per així generar energia. A més, Catalunya que està a la cua, respecte d’altres CCAA, ha de fer un sobre esforç per atrapar el temps perdut. La via de les Centrals reversibles, és una, com ho son altres produïdes per aerogeneradors i plaques solars. Les previsions del Govern son ambicioses, a pocs anys vista. Es lògica la seva implicació en molts projectes, però molt especialment en aquest de La Baells, en el qual s’hi ha introduït de la mà de l’empresa pública, la Energètica. En resum, els defensors de les energies renovables, estem satisfets de veure com avancen amb pas ferm, i esperem contemplar, ben aviat, les primeres màquines per iniciar aquest gran projecte. En donarem puntual informació.

PP, POR SUS ACTOS LOS CONOCERÉIS. Las prisas nunca son buenas, mucho menos en política. Lo afirmo después de cuarenta años de ejercicio directo como concejal, alcalde y diputado en el Parlamento de Cataluña. Ante cualquier tema de un cierto calado, mejor contar hasta cien, y si hace falta llegar a mil, con una o dos noches por medio para realmente calibrar la respuesta o decisión a tomar. Si esto lo sabemos y lo hemos llevado a cabo miles de cargos públicos, en instituciones de diferentes niveles, qué no hay que hacer en cargos del máximo nivel. El paso del PP por los máximos puestos no ha sido precisamente para marcar hitos históricos. Al contrario, tanto José Ma Aznar como Mariano Rajoy, han dejado penosas imágenes y desastrosas decisiones en temas de la máxima relevancia. Ante los resultados obtenidos, parecería lógico que Núñez Feijóo se mostrara más prudente y sobre todo más comedido a la hora de aparecer en público y lanzar acusaciones a diestro y siniestro. Es que, además, no aprende ninguna lección por elemental que sea. En la Dana de Valencia, se arrogó haber tenido información puntual cuando ni la tuvo ni le tuvieron en cuenta a la hora de no decidir nada importante para evitar los trágicos resultados. Tampoco en otros temas relevantes de los gobiernos de las CCAA en las que gobierna el PP, han tenido especial cuidado en llegar a acuerdos con VOX. Es más, son capaces de decir una cosa y hacer la contraria pensando que la gente no recuerda lo que se ha dicho el día anterior y aún menos la semana pasada. Pero donde se ve su imagen real, es todos los miércoles, con motivo de las preguntas al presidente del gobierno y a miembros de su ejecutivo. Como niños de nivel infantil, esperan este momento para mostrar todos sus gestos, expresiones, críticas y acusaciones vengan a cuento o no, sean inventados o no, tengan un mínimo de actualidad o no. Y que lo hagan Esther Muñoz o Miguel Tellado se da por descontado porque deben hacer méritos ante el jefe Feijóo y aparecer como los alumnos más aventajados a los que hay que imitar y si es posible superar, en todas y cada una de las intervenciones que les sucederán. Es así como miércoles sí, i miércoles también, todos los ministros con el presidente a la cabeza darán una clase magistral de esgrima, unos y de batacazos otros, contra los intervinientes del PP. He vivido casos similares en el Parlamento de Cataluña, pero nunca, nunca, lo he visto repetido hasta la saciedad sin que haya cambios en el formato, en la preparación y formulación de las preguntas y debates. ¿Es que no se dan cuenta de las deficiencias propias? ¿Es que no piden consejo a expertos en temas de comunicación? ¿Es que no temen al ridículo? Cuesta de entender, porque al cabo de minutos, se llenan todas las redes sociales de reproducciones que dejan en muy mal lugar a los representantes del PP. Deberían cambiar, pero están atrapados en una estrategia que les llevará, otra vez, a perder las elecciones generales. No es de recibo que, ante problemas de todo tipo, pretendan hacer creer que los casos de corrupción, están en la parte socialista, obviando que el PP ha superado todo lo imaginable, en su ya larga trayectoria. En cuanto a la acción de gobierno, con todas las dificultades, se está llevando a cabo a pesar de todos los palos en la rueda que pone el PP. Es por todo ello que cuanto más insistan en su estrategia más rechazo obtienen de buena parte de la ciudadanía que ante los problemas lo que se espera y se pide, es lealtad y colaboración, no obstrucción. Nada está escrito y aún menos decidido. Lo veremos en los resultados.

POSAR CARA I NOM. Es trist i alhora indignant veure com representants de partits de dreta i ultradreta, espanyols i catalans, parlen dels immigrants, així en general, sense un mínim de coneixement i contacte amb la realitat. Es diuen autèntiques bestieses, que farien riure per ridícules, sinó fos que poden tenir conseqüències nefastes. Hi ha qui se les creu i les transmet, a tots els cercles amb els quals s’interrelaciona. Per edat i circumstàncies, puc comparar situacions actuals amb les que vaig veure i viure, cinquanta anys enrere, quan era un immigrant més, a Suïssa. Vull recordar a molts que no en tenen record ni idea, que prop de tres milions d’espanyols, van sortir a la recerca de millors condicions de vida, entre els anys 60 i 90. Repartits per molts països del món, en alguns casos, érem considerats i tractats com els actuals subsaharians. Per raons històriques i d’aïllament, molts països europeus tenien els espanyols com ciutadans de segona o tercera classe. Poc formats, la majoria eren destinats a la construcció, a tasques de manteniment, neteja , etc. Érem equiparats a molts altres procedents de Turquia, l’antiga Iugoslàvia, Itàlia, Grècia, i per descomptat nord d’Àfrica. Hi havia molta feina, perquè s’havia de renovar i modernitzar tot el conjunt d’infraestructures, equipaments i serveis, després dels terribles anys de la Segona Guerra Mundial. Els contractes, eren renovats, any rere any, per evitar estades indefinides. Normalment, fins al cap de deu anys seguits de contractes, no es podia optar a un contracte indefinit. Bé, doncs, exposo aquests fets, històrics, viscuts i patits pels nostres conciutadans, per tenir en compte que les actuals onades d’immigració, son equiparables a les que nosaltres mateixos vam protagonitzar. També vam viure campanyes en contra amb acusacions d’invasions que desnaturalitzaven la vida i cultura d’aquells països. La història es repeteix i per això va bé conèixer-la per mirar de corregir-la. Algun, dels milions d’espanyols que varen sortir, es van quedar en els països de treball. Han mostrat i demostrat la capacitat d’adaptació i integració, i els seus fills i nets, son ja ciutadans de ple dret. Ningú els discuteix el dret a la nacionalitat, amb tot el que se’n deriva. Doncs, aquí, estem en uns moments en que uns pocs partits no volen assumir la realitat, i els volen considerar ciutadans de segona o tercera. No volen reconèixer que els necessitem i que son els primers interessats en la integració. Això sí, necessiten temps d’adaptació i adequació. També el van necessitar aquells espanyols, entre els quals un munt de catalans. N’han passat un quants centenars per les meves classes de llengua i quan es té una cara i un nom, es té el retrat del que han vingut a buscar aquí: feina i vida, perquè no en tenien en el seu país. Aquí, faran les feines que puguin, amb ànims de prosperar i convertir-se en nous catalans. A tots ens interessa el bon encaix, perquè la història ens ensenya que com fills de les diverses i constants onades que han vingut a casa nostra, ajuden al progrés general . La realitat futura, l’estem creant cada dia que passa.

EL LLOP COM A PROBLEMA. La gent de ciutat, sense arrels rurals, viu la polèmica de “llop sí, llop no”, com si es tractés d’un debat entre experts sobre un tema molt llunyà, molt extravagant i molt propi de persones que no tenen gaire més que fer. Ja va passar una cosa similar en el cas de la introducció dels óssos a Catalunya. Pot semblar que només és un problema per a uns pocs pagesos i ramaders que en van patint les conseqüències. I, no, és un problema que hauríem de poder tractar amb major profunditat perquè posa en perill un dels sectors estratègics del món rural, que si es perd, ja no recuperarem. Almenys no, com el coneixem ara i aquí. M’explico. Quan desapareix un depredador durant molts anys, d’un territori en concret, la gent adapta vida i treball a introduir novetats que arrelen i es converteixen en font de vida. No tenir el llop com perill, va permetre ampliar i estendre ramats de xais i cabres, en multitud de paratges del país. Son molts els pobles i comarques que van créixer i enriquir gràcies als productes d’aquestes dues espècies, i no parlo només de la llet i formatges d’ovella i cabra, sinó de tots els productes que han estat fonamentals en la nostra dieta. El pas dels anys, va anar modelant les explotacions i com en altres sectors, alguns van plegar, però altres han resistit i s’han entossudit en mantenir una activitat que és de gran interès general. Tenir ramats en extensiu, vol dir col•laborar i participar directament en la neteja de prats i boscos. Vol dir, donar feina a famílies de manera directa o indirecta. En resum, preservar vida i activitat en zones demogràficament en crisis. Si prou difícil era aquesta vida de constant activitat els tres-cents-seixanta-cinc dies de l’any, les variacions de preu de la llet, de la carn, del formatge, ets, ara hi sumem la por al llop. Ja no poden deixar a l’aire lliure o en espais poc protegits els ramats, sinó que cal pensar en proteccions molt més segures. Vol dir, estudiar els llocs concrets, tancar-los bé, dia i nit, i posar vigilants segurs. Els gossos de grans dimensions esdevenen essencials, tot i que tampoc poden estar a tot arreu, s’han de cuidar i alimentar, i suposen una despesa més, a les habituals. Però, el més problemàtic és viure i treballar amb por. La feina dura, no espanta ningú, però la por a perdre en un moment la feina d’anys de treball, sí desanima i porta a qüestionar-se si val o no la pena continuar. Hi ha qui pensa que la indemnització que rebrà del govern, resoldrà el problema, i no, no ho fa, perquè hi ha pèrdues que no es paguen amb diner. Veure néixer i créixer un animal domèstic, és sumar un més a la família, i quan el veus mort, no ha donat peu a fer el cercle de vida i treball. Les morts causades pel llop, trenquen la cadena de vida i reproducció. Es com tornar mesos o anys enrere, sense cap seguretat de que en dies o mesos no pugui tornar a passar. Aquesta roda destructiva augmenta el desànim i acosta pagesos i ramaders a tirar la tovallola. Abans d’introduir espècies perdudes, s’ha d’estudiar molt bé, els efectes que produiran. Un altre dia parlarem dels óssos. Ara, ho hem fet amb el llop. I a la vista dels efectes sobre el territori, tenim molts més efectes negatius que positius, almenys des del meu punt de vista, després de parlar amb persones del sector.

DOS ALCALDES AMB POCA FEINA. El passat divendres vam tenir una mostra clara de la dita popular “qui no té feina, el gat pentina”, de la mà dels alcaldes de Sant Fruitós de Bages, Joan Carles Batanés i del de Sant Vicenç de Castellet, Dani Máuriz. En un sorprenent comunicat conjunt, es mostren “molt preocupats” per la situació de la seguretat a Manresa, i volen “ajudar a revertir la situació”. Poca cosa més, es desprèn d’aquesta aparició pública, de dos alcaldes, a tocar de la capital. Davant una acció tant sorprenent vaig córrer a llegir el comunicat per veure quines propostes i quines actuacions volien dur a terme per “salvar Manresa”o almenys incrementar la seguretat i garantir la pau i tranquil·litat, a la capital. No sé, m’imaginava que potser aquests dos alcaldes oferirien una part dels efectius dels seus cossos policials per a reforçar la Guàrdia Urbana de Manresa. O potser posarien els seus amplis coneixements en matèria de seguretat, al servei dels efectius de la capital i de pas també millorar l’efectivitat del Cos dels Mossos d’Esquadra ( CME). Però, no, en el comunicat no hi ha res més que simple constatació de preocupació, i crítica a esdeveniments luctuosos, ocorreguts a la capital, com si el que ha passat no podés passar en els seus propis municipis. No sé a qui se li va ocórrer una acció com aquesta, però només pot provenir d’algun imprudent , amic d’ells, amb presses per sortir als mitjans de comunicació, ni que sigui amb una beneiteria com aquesta. I és que d’entrada, prou feina tenen tots dos per garantir la seguretat a casa seva. Ni l’un ni l’altre han destinat prou finançament per a disposar de plantilles àmplies, ben dotades, ben equipades, ben formades com per garantir la seguretat, sense dependre de tot i per tot del CME. Tampoc han reflexionat sobre donar lliçons a altres, quan a la casa pròpia, tenen un munt de problemes per resoldre. Problemes de seguretat, em refereixo. I si en un tema s’ha de ser especialment sensible i prudent, és en matèria de seguretat. I és que no estem davant d’un comunicat de comprensió i solidaritat, sinó d’una mena de crítica a un municipi veí, del qual reben immensos i essencials serveis bàsics. En qualsevol moment, se’ls poden girar les coses i trobar-se en situacions tant o més delicades i sensibles de les que critiquen, de manera que no han dut a terme el senzill exercici de primer conèixer, després reflexionar i finalment actuar. Algú, els ha pressionat per sortir sense haver reflexionat. Mal exemple de com ha d’actuar un alcalde, oimés quan afecta al de la capital i no son seguits per altres que em consta han estat sorpresos per una iniciativa que no comparteixen. Francament, si no tenen feina, que es dediquen a d’altres activitats. Lliçons poques, o més aviat, cap.

SUPERVISIÓN Y CONTROL, EN COMUNIDAD DE MADRID. Visto y leído, lo que ocurre en la Comunidad de Madrid, debe preocuparnos, a todos los que tenemos la democracia, en nuestro ADN. Lo digo por el desprecio y la absoluta negación de los derechos, de los diputados de la oposición. Por primera vez seguí el debate sobre política de la región. No todo entero, pero sí tramos importantes. Lo recomendaría como ejercicio práctico de lo que no debe ser la política, en mayúsculas. De entrada, la primera intervención de la presidenta Díaz Ayuso, fue sorprendente porque parecía ejercer de jefa de la oposición, en el Congreso de los Diputados. La palabra Madrid y sus problemas, fue al final de todo, como si fuera algo totalmente secundario. Realmente sorprendente. Pero vayamos al grano. Lo más sorprendente e inquietante es la carencia de medidas concretas para obligar al gobierno de la Comunidad, a dar todos los documentos, informes y cuentas de todos los organismos, consorcios, entidades y por supuesto, del conjunto del gobierno regional. Durante cuatro legislaturas ejercí como diputado de la oposición en el Parlamento de Cataluña y nunca, nunca, se nos denegó el derecho a pedir y obtener toda la documentación de carácter institucional. Por supuesto hubo retrasos, recortes, “olvidos”, maniobras para dejar alguna documentación a buen recaudo, pero con trabajo e insistencia, al final se conseguía el objetivo. Es que impedir el trabajo de la oposición, supone torpedear la democracia. No hay democracia sin capacidad de supervisión y control de la acción del gobierno. Pues bien, estamos asistiendo a una auténtica batalla de los grupos de oposición al gobierno de la Comunidad, en temas tan relevantes como saber y conocer todos los trámites previos a la compra del famoso ático millonario. Los previos, pero, a continuación los que siguieron para venderlo. Para quien no conozca los pasos administrativos y financieros de una operación como ésta, tiene que saber que requiere de plazos largos y gestiones complicadas. Ni se puede comprar al tuntún, ni vender. Primero hay que justificar la necesidad de compra, luego el destino que se le quiere dar, además del precio, y en medio, un conjunto de trámites burocráticos que suelen durar meses. Si es cierto para la compra, lo es igualmente para la venta. Entiendo, pues, la necesidad y la urgencia de la oposición para tener todos los detalles y comprobar su legalidad, antes que se pronuncie la Justicia. Dicho esto, lo que más me sorprende de la operación es la inmensa chapuza con que se ha llevado a cabo. Y las explicaciones dadas, incluso más chapuceras que la propia compra. Todo, todo, en este asunto es impropio de políticos de primer nivel. Esto se ha hecho con protagonistas de segunda e incluso tercera división, con la presidenta a la cabeza, porque nadie puede creerse que una operación como ésta, se hizo sin su conocimiento y participación. Espero salga todo, en los próximos días o semanas. Pero, mi sorpresa, como ex diputado, no se limita al ático, sino a otros escándalos que no encuentran ni explicación real ni documentación justificativa. Me pregunto, cómo es posible que la oposición no pueda acceder a convenios o contratos con entidades educativas, médicas o de otros sectores. El modelo de funcionamiento de la Comunidad de Madrid se parece más a uno autoritario que a uno auténticamente democrático. Quien gobierna debe, no solo entregar toda la documentación justificativa, sino facilitarla en su máxima extensión y detalle. Es mucho más fácil y democrático actuar así que frenar las peticiones de supervisión y control. Cuando así se hace, queda claro que hay cosas que ocultar. Y ante los incumplimientos, hay que exigir la máxima celeridad. Aquí, tanto el Tribunal de Cuentas, como los propios servicios comunitarios tienen que cumplir sus funciones y apercibir la ilegalidad de los actos no reglados y por supuesto facilitar el acceso a los miembros de la oposición. Así está establecido en todas las normas, de todas las entidades e instituciones públicas. Pues bien, la mayoría absoluta de Ayuso la ha llevado a acciones y actuaciones impropias en un estado de derecho. Si no cumple con la legalidad, tocará ir a la Justicia. Y aquí es donde entramos en cuestionamientos que no teníamos años atrás. Ya no estamos seguros de que la Justicia sea justa ni para todos, igual. Es otra de las derivadas de estos tiempos que solo se podrán cambiar, una vez Pedro Sánchez vuelva a repetir resultados y deje en la oposición, a los que en ella están, a día de hoy.

SEGURETAT I ORDRE EN POBLES PETITS. Si un col•lectiu té especial interès en el creixement i desplegament de nous efectius del Cos de Mossos d’Esquadra ( CME) és el dels pobles petits. Tinguem en compte que de 947 municipis, n’hi ha 725 que tenen menys de 5.000 habitants. Alguns d’aquests més grans, tenen cos de vigilants municipals, però la resta, ni això. Es a dir, depenen de tot i per a tot, del CME. L’objectiu del Govern és arribar als 25.000, l’any 2030. Tinguem en compte que fa just un any la plantilla se situava en els 19.581, i sempre hi ha alguns que es troben en excedència o en segona activitat. Per arribar a la xifra desitjada, es preveuen convocatòries àmplies i seguides, com la 46/26 de 1.587 places, la primera prova de la qual, es farà el proper 17 d’octubre. Tot i això no serà fàcil complir les previsions, i per alguns, la xifra final, hauria de ser ampliada. Bé, sigui com sigui, aquesta ampliació de personal, unida a un millor equipament tècnic i de mobilitat , ha de tenir molt en compte les necessitats d’un immens rere país que té necessitats, cada vegada més àmplies i complexes, fruit d’un creixement de la població urbana que es desplaça de manera habitual cap els pobles rurals. I alguns dèficits de comportaments i actuacions, son traslladats a pobles petits que no tenen personal ni eines per a fer-hi front. Depenen de tot i per a tot del CME. Poso alguns exemples de la diversitat i complexitat d’actuar, des de la distància, per arribar a temps, a resoldre comportaments i infraccions. D’entrada, la mobilitat en el país, ha canviat enormement. Les carreteres, dites secundàries, s’han omplert de vehicles de tota mena que han de compartir espai, amb ciclistes, motoristes, i corredors, a peu o amb altres artilugis. Això sol, ens ha canviat la vida als qui vivim a pagès. Fa pocs dies, vaig trobar amb gran sorpresa, els primers motoristes del CME, no solament a la carretera habitual, la C-26, sinó fins i tot en un camí rural asfaltat, el de Sant Jaume a La Pobla. Ja era hora ! Però, hi ha un munt de serveis complicats de cobrir, si el CME no disposa de més efectius. A cada poble hi ha qui no compleix les normes de circulació i estacionament. Aquells que posen el vehicle on els dona la gana, en llocs inadequats o directament prohibits. Qui ho fa davant d’un gual, o en una cantonada perillosa, etc. Posar ordre, especialment a l’estiu, exigeix la presència d’alguna patrulla, almenys unes hores a la setmana. Una vegada escarmentats, moltes d’aquestes males costums, es corregeixen. A banda, hi ha les grans activitats, amb les festes majors corresponents, o tota mena de curses, concentracions o mobilitzacions festives i reivindicatives. Impensable fer-les sense disposar d’un parell de patrulles. O altres que es van incrementant, com alguns propietaris d’autocaravanes que creuen que tots els prats es poden convertir en jardins, al seu servei. Alguns, entenen les raons dels pagesos, però altres, no, com anar per tot arreu amb gossos sense lligar, i provocar problemes amb els que guarden ramats. La varietat i complexitat de tenir i mantenir l’ordre i la seguretat en pobles petits, ha crescut i s’ha de tenir en compte, a l’hora d’ampliar i desplegar el CME.

NOVES REALITATS SOBRE ORDRE I SEGURETAT. He estat en un lloc privilegiat per veure els canvis en matèria d’ordre i seguretat. Des d’un ajuntament petit, amb constant relació amb altres de mitjans i grans. I, hi he estat, durant un període de quaranta anys seguits, a més de continuar fent-ne un seguiment, ja des de fora de càrrecs institucionals. Els canvis en aquest període han estat abismals. Recordar ara com es comportava la gent, vint, trenta o quaranta anys enrere, suposa comparar una vida amb una altra, com si haguéssim canviat d’època o de país. Quan ara ens retrobem o parlem amb regidors i alcaldes, en l’exercici de les seves funcions, ens expliquen els greus problemes per a mantenir l’ordre i la seguretat en qualsevol de les seves modalitats. S’ha de tenir present que dels 947 municipis que té Catalunya, només 218 disposen de policia municipal. Vol dir que en queden 729 que no en tenen i que depenen de tot i per tot, del Cos de Mossos d’Esquadra (CME). I aquest Cos, no pot assumir totes les tasques perquè li falten efectius. L’objectiu és arribar a la xifra de 25.000, l’any 2030. La situació d’aquest enorme volum de municipis, és molt complicada, sobretot pel canvi d’usos i costums d’una part important de la societat. Es produeixen vulneracions de normes, de forma constant, en la majoria de pobles, en matèria de trànsit, aparcament, càrrega- descàrrega, ocupacions d’espais públics, maltractament de mobiliari urbà, horaris d’activitats i de lleure, incompliments de normes en espais públics, etc. A tot plegat se n’hi afegeixen d’altres que han arribat en els darrers anys però que s’han incrementat a una enorme velocitat com és la tinença de mascotes, especialment de gossos, amb el que comporta de problemes de civisme, compliment de normes de neteja, de portar-los lligats, o no accedir a llocs no autoritzats. Si anys enrere, un simple avís era suficient per a resoldre situacions d’incompliments de normes de circulació, ara, la problemàtica ha esdevingut molt més complicada. De fet, passa amb la majoria d’incompliments de les normes, abans esmentades. Es així com els alcaldes i amb ells els equips de govern es veuen confrontats a realitats totalment noves, sense tenir les eines suficients i adequades per a fer-hi front. Ha d’haver-hi canvis substancials, en diferents direccions. La primera i més important ha de venir de canvis en la societat. Es a dir, ha de retornar el respecte per a tot el que és públic, i acceptar el principi d’autoritat, vingui d’algú d’uniforme o sense. S’han d’incrementar notablement les sancions i penes contra tots els destructors dels bens públics i contra els qui no acatin les ordres i decisions dels càrrecs municipals. I lògicament ha d’haver-hi un major desplegament del CME, per poder arribar a tots els racons del país. Es que en molts casos d’això en depèn la tranquil·litat dels veïns, o poder dur a terme activitats i festes de tota mena. Les noves realitats compliquen enormement la vida quotidiana i cremen a molts càrrecs municipals que veuen com hi ha qui creu poder fer el que li dona la gana, simplement perquè ha canviat de poble o ciutat. Les noves realitats han d’estar sotmeses a l' imperi de les normes i les lleis, sinó malament.

LA INVASIÓ DE LES AUTOCARAVANES. A diferència dels països centrals de la UE, i molt especialment dels nòrdics, aquí no sabem planificar ni fer previsions a mitjà i llarg termini. Som els reis de la improvisació i quan ens posem a fer canvis, els podem dur fins on ningú podia preveure. Podria posar diversos exemples, però ara em centro en el sector o àmbit de les autocaravanes. No fa pas més de quatre o cinc anys que va sorgir un fort moviment a favor d’impulsar els viatges en autocaravana, venent la llibertat que donen i les possibilitats d’anar per tot arreu sense haver de patir per reserves en hotels o càmpings. Els propietaris d’una autocaravana tenien tot el país al seu abast, i sinó en tenien prou, podien anar fronteres enllà. Alguns es van agafar la proclama al peu de la lletra i van creure que tot el que és verd, és jardí, disponible per a posar-hi l’autocaravana i fer-lo servir com gespa pròpia. I com que tothom s’hi va posar bé, fins i tot alguns governs autonòmics varen concedir subvencions, a molts ajuntaments, per tal que participessin d’aquesta nova moda. Fou així com un munt d’ajuntaments varen ser animats, impulsats i fins i tot, mig obligats a buscar zones d’estacionament per autocaravanes. No era admissible animar a comprar-ne si a continuació no tenien un mapa extens i intens d’espais on anar a buidar, carregar i estacionar unes hores o uns dies. En poc temps, el desplegament d’àrees d’atenció a les autocaravanes fou increïblement extens, fins el punt que queden pocs pobles, que no en tinguin cap. Es hora, doncs, de passar comptes, o més ben dit d’avaluar les inversions fetes, i els resultats obtinguts. D’entrada, he de dir que els resultats van per barris, és a dir, hi ha diferències notables entre uns llocs i uns altres, però, en general, no hi ha especial satisfacció. Perquè ? En la campanya de promoció de zones d’autocaravanes, es va considerar que aportarien grans beneficis a cada poble. Els caravanistes es convertirien en segons residents per unes hores o uns dies i comprarien, consumirien, en tots els pobles. Bé, en alguns sí, però en la majoria el seu impacte ha estat molt menys apreciable de l’imaginat. Son molts els que s’ho porten tot, i pocs els que van de compres o als restaurants. De totes maneres el que sí ha propiciat aquesta moda, és un desplegament per molts indrets del país, a la recerca, no d’aquestes zones, sinó d’altres d’aïllades i solitàries. No passa res si una autocaravana es fica per un camí rural o una pista forestal, però, sí es converteix en un problema quan es tanca o s’impedeix el pas de maquinària agrícola. O pitjor encara, quan s’aparca en un camp o prat qualsevol, creient que l’herba servirà de jardí. Més greu és el problema quan a falta de prou espai, se n’ocupa altre que no està disponible. I encara empitjora el problema quan allà s’hi concentren unes quantes, de manera que el conflicte està servit. Aquest mateix estiu, hem pogut veure conflictes diversos, fruit d’estacionaments en llocs no disponibles, com camps de futbol, aparcaments públics genèrics, o zones verdes i jardins. Com tot en la vida, toca ordenar el sector i deixar més clares les regles de convivència. No tot el país està disponible ni es poden envair propietats privades o anar per vies no aptes. Estem en un punt en que les experiències tingudes han de servir per compaginar unes activitats i unes altres, i potser donar-se compte que alguns avantatges exposats, no ho eren, en realitat.

¿CONFIANZA EN LA JUSTICIA? POCA O NINGUNA. Lo digo con total claridad. Tenía más confianza en la Justicia, años atrás que ahora mismo. Durante mis cuarenta años en cargos municipales y como diputado en el Parlamento de Cataluña, fui objeto de persecución personal y política, en razón de los cargos que ostentaba y por maniobras de algunas personas y partidos que intentaban ganar en los juzgados lo que perdían en las urnas. Fue así como tuve contacto con diversos niveles de tribunales, ante los cuales me sentí adecuadamente tratado y debidamente resuelto. En los once procedimientos tenidos, fui absuelto de todos ellos. Cierto que las acusaciones tenían muy difícil prosperar porque donde no hay nada, nada se puede condenar. De todas formas tuve las sentencias de telediario durante años, cerca de una década, y estoy en condiciones de imaginar el via crucis que pasan o han pasado personas que se han visto atacadas sin fundamento, y mucho peor, sentenciadas, siendo inocentes. Aquí, quería llegar. Mi pérdida de confianza en la Justicia, proviene de hechos destacados, vistos en los últimos años. Tenía asumido que la presencia de familias completas de altos magistrados en puestos clave de la Magistratura, no permitía actuaciones objetivas y justas. Demasiados intereses y demasiado poder en unas pocas manos. Y muy pocos controles para tantos procedimientos. Al final, nadie vigila a nadie y todo va por los cauces previstos sin interferencias ni impedimentos. Se llega a la conclusión que hay impunidad en las acciones y actuaciones judiciales, por muchos errores o acciones extrañas que aparezcan. Todo lo visto en algunos de los procedimientos más mediáticos, y los plazos que se toman ciertas salas, me dejó claro que la Justicia es justa en determinados ámbitos y niveles y que pasa a ser injusta en otros niveles y otras salas. Todos nos lo miramos con estupefacción o indignación, pero la vida sigue y los procedimientos van acumulando polvo o decisiones como si actuaran en otro mundo, otra dimensión. Y con estos antecedentes, llegamos al escandaloso procedimiento contra el Fiscal General del Estado. Ver condenado a un inocente, rompe cualquier duda y nos pone ante una situación inédita y especialmente indignante. Que un poder del Estado sea injusto, en algunos de sus estamentos, es para echarnos a temblar y pedir medidas inmediatas para que no vuelva a suceder. Pero es que volvió a suceder en el caso del hermano de Pedro Sánchez. Y todo lo que vemos en relación a la esposa del presidente, todavía pone más los pelos de punta, y la total desconfianza en la Justicia que no actúa para frenar una persecución judicial protagonizada por un juez. Increíble por injusto y por comprobar que los jueces no actúan contra jueces por mucha justificación que tengan. Es así como llevamos años viendo actuar, al poder judicial y como en vez de remodelar y reconducir estas conductas, se van incrementando en función de intereses claramente políticos, a favor de partidos de derecha y extrema derecha. No hay denuncia ni procedimiento iniciado por grupos singulares que no tenga sintonía en algún juzgado concreto y todos tenemos claro que saldrán filtraciones, informaciones, y todo tipo de detalles, en unos medios de comunicación concretos. Todos los poderes tienen que tener supervisión y control para garantizar el correcto funcionamiento. No es el caso del actual sistema judicial español en que se ha implantado el poder absoluto, equivalente a ser intocables, por muchos errores, omisiones, tardanzas e irregularidades, acabando muchas de ellas en prescripciones. Es evidente que con estos antecedentes y estos momentos presentes, los españoles tengan una pésima valoración de la Justicia. Queda claro que le hace falta una profunda remodelación y sobre todo la jubilación de la mayor parte de los miembros de la alta judicatura, confiando en que las nuevas promociones no pertenezcan a las familias de siempre. Empeorar es imposible, así que por poco que mejore, ya estaremos en otra dimensión. Y por si alguien no tiene en mente que recuerde concentraciones y manifestaciones de jueces y magistrados con toga, para protestar contra proyectos de ley. O hacer huelga, y luego no dar los nombres para evitar reducción de sueldo. O poner en sentencias apreciaciones, reflexiones y críticas, totalmente fuera de lugar. O ahora mismo, imponer medidas cautelares para el voto, a los nacionalizados por la vía de la ley de nietos. Podría alargar la lista con una docena más de ejemplos que no dejan en buen lugar la acción de la Justicia. Y recordemos que se condenó a todo un Fiscal General del Estado, por una supuesta filtración que conocía todo el mundo, y cada día asistimos a filtraciones de todo tipo, en multitud de sumarios, con vídeos, fotos, transcripciones orales o escritas. En definitiva, ¿Confianza en la Justicia? Más bien poca, muy poca.

CPI-BERGA, 10 ANYS DE SERVEI. Just fa deu anys que la guerra a Síria, va comportar una onada de solidaritat i assumpció de responsabilitats, per part de la UE, de manera que, a proposta d’Alemanya, es varen acordar unes quotes d’acolliment, a cadascun dels països que en formen part. Fou així com el govern central va impulsar acords amb diferents fundacions i ONG’s, per facilitar l’acollida. Aquest fou el motiu del naixement del Centre de Protecció Internacional als refugiats(CPI) de Berga, amb seu a l’Alberg de Joventut, on ocupa més de la meitat de les instal•lacions, per acollir 50 persones. De la mà de Creu Roja, es conformà un equip tècnic i humà, envoltat de voluntaris, per dur a terme un projecte de llarg abast. Va començar acollint refugiats de Síria, però tot seguit, en va anar rebent de multitud d’altres països, on hi ha guerres i conflictes que ni tant son objecte de grans portades de diaris. Prop d’un miler, han passat pel Centre. Persones procedents de: Síria, Afganistan, Azerbayan, Geòrgia, Ucraïna, Líbia, Mali, Senegal, Burkina Faso, Guinea Conakry, Congo, Somàlia, Sudan i molts altres, a més dels procedents de diversos països Llatinoamericans. A tots ells ,se’ls proporciona acollida personalitzada, vinguin sols o vinguin amb familiars. I l’acollida és àmplia i diversificada, perquè tant va de documentació, assistència mèdica, formació, recerca de treball i habitatge. Tots ells, reben classes de català i castellà, com per poder accedir a vida i treball , a la ciutat, a la comarca, o terres enllà. Els resultats d’aquests anys, han estat del tot satisfactoris. I és per això que els qui participem del projecte, estem batallant per aconseguir la seva continuïtat. El Centre, no ha suposat una mena de bolet, aïllat i desconegut, sinó tot el contrari. Situat en un lloc estratègic com és l’Alberg de Joventut, ha promogut multitud d’activitats, internes i externes. I si mirem a la capital i comarca, hi veurem immigrants treballant a cases de pagès, o en explotacions ramaderes, però també en molts hostals, cases de turisme rural, hotels i restaurants, o en àmbits com centres de dia, residències de gent gran o com adjunts a servei domèstic, o a persones amb problemes de mobilitat. I, per descomptat, en trobarem en bon nombre d’empreses de la comarca, que han trobat personal de fora que no trobaven aquí. En resum, el CPI ha funcionat per la conjunció de personal tècnic professional, amb un bon nombre de voluntaris que ajudem en les diferents tasques que comporta aquest acolliment de persones. I tots plegats, units per vocació de servei. Per això, el resultat ha estat un èxit i és per aquest motiu que ens hem adreçat a Creu Roja, i al conjunt de la societat per aconseguir la reversió d’una decisió que considero injusta. Cert que alguns paràmetres han canviat però no deixa d’haver-hi necessitat d’acolliment ara, i per molts anys. Segurament en vindran menys, en el conjunt de l’Estat, però si hi ha un Centre que està format, preparat i amb vocació de servei, el millor és donar-li continuïtat. Es el que reclamem.

FORTES SANCIONS PER MANCA DE SERVEIS ESSENCIALS. Fa molts anys, molts que lluito per exigir que les grans empreses que donen serveis bàsics a la població siguin durament sancionades quan incompleixin els seus deures. No parlo d’una avaria concreta ni d’un incompliment puntual, no, no, parlo de poca serietat i desmanec, en tenir i mantenir, les instal•lacions en perfectes condicions. I si abans la lluita més rellevant era contra les elèctriques, ara la tenim contra les que donen serveis d’internet i telefonia mòbil. Hi ha un autèntic batibull d’empreses que es van barallar per ocupar espais territorials i que anys després, tenen les instal•lacions fetes un desastre. Ni les han mantingut bé, ni les han renovat i modernitzat. Es més, adjudiquen el manteniment a empreses, successivament subcontractades, de manera que la darrera que assumeix les funcions, explica que no li surt a compte fer determinades reparacions i encara menys pujar o baixar contínuament, per supervisar antenes, casetes i altres instal•lacions complementàries. Resultat ? Doncs, talls puntuals, més o menys sovintejats de cobertura i servei. Quan es fa la protesta pertinent, fan alguna cosa, però simples nyaps per sortir del pas. Diuen que no els surt a compte, reparacions de major volum. A més, tenen altres excuses com que les instal•lacions son antigues i ja no existeixen peces de recanvi. Què fer ? Doncs, procedir a la denúncia davant la Generalitat o el Govern central, segons siguin les competències. D’entrada, davant el nostre Govern que és qui ha de vetllar perquè els usuaris tinguin el servei que han contractat. I que tinguin el servei en les degudes condicions de fiabilitat i constància. No pot ser que cada dos per tres es quedin sense servei durant hores o dies. Impensable en un món en que gairebé tot funciona per aquesta via. Tenim plena dependència, tant si es viu a pagès com dintre del nucli urbà, i tant si es treballa a distància com si es treballa a casa mateix. Recomano a tots els lectors que mirin incidències dels darrers dies, mesos o anys, i veurà com pobles sencers han estat dies sencers i fins i tot, alguna setmana complerta, sense un servei tant bàsic com el d’internet – telefonia mòbil. He parlat amb alcaldes que estan desesperats de la manca de resposta de l’empresa, però també dels serveis institucionals que han de supervisar les denúncies. I és que moltes denúncies acaben amb la petició de supervisió de les instal•lacions, i poca cosa més. La resposta és insuficient en molts casos, i nul.la en altres. I així portem anys, molts anys en que viure a pagès, es converteix en un malson. Aquesta dependència i aquest mal servei no permet confiar en les noves tecnologies, de manera que queda clara l’existència de dos àmbits, en un mateix país. Contra aquesta desídia i desmanec, només hi veig la sortida de les sancions, pures i dures com perquè una empresa compleixi les seves obligacions. El Govern hauria de contemplar, un primer i segon avís o advertència de solució del problema detectat, en el cas de no resoldre’l, una primera sanció de sis mil euros, seguida d’una segona de seixanta mil, i una tercera de sis-cents mil. Només així aconseguirem fer complir uns contractes que per la part de l’usuari son complerts, i en canvi per part del donador del servei, no. Les paraules han de donar pas a les accions si realment es vol complir amb el principi de governar per a tots. No podem consentir un país de doble condició.

LA LLUITA CONTRA EL TEMPS. Es evident que plantar cara sempre comporta situacions imprevisibles. A nivell personal i col·lectiu i molt especialment a nivell polític. Dic això a la vista de la crisis de Ceuta, però tenim molts altres exemples en els quals Espanya i el seu Govern, topen amb resistències, acusacions i actuacions de països que “volen quedar bé amb la vianda al plat”. Tenir uns quants il·luminats i eixelebrats al capdavant d’uns quants governs suposa haver de governar amb adversaris, fins i tot enemics, en llocs clau de la política mundial. I lògicament plantar cara comporta haver de fer front a amenaces i atacs, directes o indirectes de gran rellevància. Algun dia sabrem, fins a quin punt hi ha hagut connivència i participació, directe o indirecte dels EUA, Israel, Rússia, ets, en determinades crisis. Ara tenim la de Ceuta al davant, però n’hi ha hagut moltes altres que desconeixem l’autoria o la procedència. Alguns diran, millor ser obedients i seguir la corrent, a l’espera de nous temps, o plantar cara i resistir. Pedro Sánchez, ha decidit resistir, i crec sincerament que serà reconegut, a nivell intern i extern. Precisament per aquesta possibilitat crec que tant el PP com VOX tenen pressa per fer-lo caure. No es fien de guanyar les properes generals perquè sortiran totes les misèries, que han protagonitzat per debilitar-lo a nivell personal i polític. Però, resisteix, i això els fa témer la derrota. I és que tot és finit. Donald Trump, passarà com passaran tots els altres que presideixen governs autoritaris que volen imposar les seves lleis a la resta del món. Rússia està encallada a Ucraïna amb una sagnia mai imaginada i que està fent tremolar la seva potència. Israel no té clar què vol fer amb Netanyahu i d’aquí els nervis per les imminents eleccions generals. I Trump, té les de mig mandat, a la volta de la cantonada amb gens bones perspectives. Parlo d’aquests tres però n’hi ha d’altres que tampoc tenen clar el seu futur com la pròpia Meloni o MIlei, etc. Què vull dir amb aixó ? Que toca resistir i esperar que les noves eleccions o fins i tot l’edat, faci el seu camí. Ningú és etern, per sort, i el temps juga a favor d’uns i en contra dels altres. Pedro Sánchez, actua seguint els ideals dels qui formem part de la gran família socialista. Es evident que no estem en el millor moment de la nostra història, però després de les penes, tornaran les alegries perquè al cap i a la fi, lluitar per la igualtat, fraternitat i la pau en el món, son valors eterns. Ja es tornaran a imposar en països que els han perdut o estan soterrats. No pot ser que centenars de milions de persones estiguin d’acord amb les maldats dels seus presidents i governs de torn. Les presses, aquí, i per part d’altres mandataris es comprenen perquè veuen que arriben, promouen o impulsen crisis que son desactivades o resoltes amb un temps raonable i amb resultats satisfactoris. També passarà amb Ceuta, de manera que és comprensible vulguin apretar, més i més, per intentar fer caure Pedro Sánchez. De moment, resisteix i no tinc cap dubte que se’n sortirà. Temps al temps.

CEUTA , UN REPTE COMPLICAT. Cansa veure i sobretot escoltar un munt de suposats experts que diuen qualsevol tonteria pensant passar a la història. Algun dia sabrem el cúmul d’accions i actuacions que van culminar amb l’entrada massiva d’unes vuitanta mil persones, gairebé tantes com hi ha a la mateixa ciutat. Una onada tant immensa i tant ràpida, només es pot moure si coneixem les circumstàncies i les facilitats de transmetre mentides i generar moviments, en un món de noves tecnologies en que un mòbil està a les mans de moltes persones, fins i tot d’aquelles més pobres. Oimés quan el tenen com eina bàsica per decidir què fer en tot moment. I si pels voltants de Ceuta, malviuen milers, desenes de milers de persones, vingudes de molts racons del Marroc, però també de terres llunyanes, esperant el moment precís per entrar a la ciutat, comprendrem que una mentida, una proclama o una crida es pot convertir en el senyal, tant esperat, per sortir dels amagatalls i confiar en la sort. Qui va llençar la mentida o la crida, és un dels temes que no sabem, però podem imaginar. Hi ha un bon nombre de països, partits i moviments que volen fer caure Pedro Sánchez , sigui com sigui, sense cap mania per utilitzar els mètodes més enrevessats. I tinguem clar que països amb presidents clarament autoritaris com Rússia, Israel o els EUA, disposen de potents serveis secrets, i aliats, al seu servei que poden dur a terme campanyes, amb ús de tecnologia d’última generació. Es evident que quan no es fa caure un líder per uns mitjans, se n’han de buscar d’altres, cada vegada més ofensius i radicals. De moment, ni el PP ni VOX, han aconseguit tombar Pedro Sánchez, per molt que ho han intentat, ajudats per alguns càrrecs judicials i altres econòmics. Hi ha pressa per capgirar les coses, i quan hi ha pressa i por a perdre l’oportunitat, es va més lluny del que estava previst. I si anar més lluny suposa emprendre batalles, en escenaris molt delicats, es fa. Si algú en tenia algun dubte que miri com està utilitzant la crisis el PP i VOX. Es més, la guerra entre els dos partits, motiva posicions, cada vegada més extremes, per part del PP, de manera que ja ha trencat totes les línies vermelles, que tenia, si realment en tenia algunes. Ara, tot s’hi val. Poden enviar Aznar a la ciutat i poden portar el govern als tribunals, buscant si algun magistrat proper, troba algun motiu per obrir alguna causa a l’Audiència Nacional o en el Tribunal Suprem. No hi ha límits, no hi ha fronteres, és igual si els immigrants son autèntics refugiats o si son menors d’edat. Per a ells, tot es pot fer, i només fa por imaginar què podrien arribar a fer si en algun moment arriben a governar. Vull dir, governar Espanya. Ara, ja veiem de què son capaços en ajuntaments i CCAA, però és que arribar a la presidència amb un Núñez Feijóo, sense capacitat ni formació, com hem pogut constatar, titella del seu entorn i supeditat a VOX, és per posar-nos a tremolar. I per això, cal ser valents i tenir confiança en Pedro Sánchez. Tot el que ara sembla fallar, s’anirà posant al seu lloc i una vegada més, resoldrà la crisis. Per això, hi ha tanta pressa i por en el PP. El temps va a la contra seva, i d’aquí l’ús i abús de totes les maldats possibles. Toca serenitat i treball intens.

QUIEN MIENTE UNA VEZ, MIENTE MIL. Nada mejor para constatar el rechazo a las mentiras y falsedades que pasar unos años en algún país con profundas raíces luteranas, calvinistas e incluso de Zwingly, aún más estricto que los anteriores. Éste es mi caso por haber vivido, estudiado y trabajado en la ciudad de Berna, capital de Suiza, durante siete años. Allí pude observar el rigor y el duro castigo contra quien lance alguna mentira o falsedad. La sociedad considera que quien miente una vez puede hacerlo mil veces más, de forma que no se le puede confiar ninguna misión importante, menos aún, en instituciones públicas. Si alguien lo quiere comprobar, solo tiene que acudir a la hemeroteca y ver como ministros, alcaldes o cargos universitarios, dimitieron o fueron destituidos por haber mentido o haber copiado algún trabajo ajeno. Verá algunos ejemplos, pero pocos, porque el rigor propio, unido al ajeno, conlleva a extremar las acciones y actuaciones hasta límites impensables en otros países, y muy especialmente en el nuestro. Me permito esta introducción para tratar lo que pasa en nuestra sociedad y muy especialmente en nuestras instituciones. Por desgracia, tenemos prácticamente cada día, malos ejemplos de uso y abuso de mentiras, falsedades, bulos, acusaciones, añadidas a increpaciones e insultos, proferidos ya no únicamente en la calle o en medios de comunicación, han llegado ya a las altas instituciones del Congreso y el Senado. Y en esta carrera por ver quién es el más duro, el PP quiere emular e incluso superar a VOX. Lo que se llega a decir supera todo lo imaginable porque en muchos casos la pura y dura realidad está a la vista, y no se quiere ver ni escuchar. Se miente, se difama, se acusa sin ninguna base mínima de seriedad y credibilidad. No solo eso, se llevan acusaciones, sin ninguna base, ante instancias judiciales, algunas de las cuales les dan curso, sin más pruebas que algún artículo de pseudoperiodistas que se las han inventado. Lo peor de todo es que esta vía de acción política, lo contamina todo y recorre todos los niveles de las instituciones. Antes, se pretendía preservar las más altas instancias para tener vías de diálogo y acuerdo. Esto ha saltado por los aires y ha dado paso a todo tipo de acciones y actuaciones, llevadas a cabo por unos portavoces que consideran esencial, para mantener el cargo, usar todo lo que tengan a mano, sin importar si es verdad o mentira. Lógico que esta forma de actuar sea copiada hacia abajo, de manera que lo mismo se reproduce en las CCAA, y finalmente en los ayuntamientos. No queda ningún espacio para el debate sincero y tranquilo para llegar a acuerdos. La conclusión a la que ha llegado el PP, haciendo seguidismo de VOX, es que todo vale y da igual, lo que se diga, porque sus votantes no les van a castigar, por muchos pecados que cometan. Es con este principio que la irresponsabilidad se ha adueñado del PP. Ya no hablo de VOX porque este partido lo ha sido siempre. El problema es que el PP haya sucumbido a la tentación de saltar la barrera de la verdad y la seriedad, para caer en la más absoluta irresponsabilidad. No solo en el uso de las mentiras y falsedades, también en el de la corrupción generalizada. Y por si fuera poco, incluso en la crisis de Ceuta, se ha permitido lanzar acusaciones y promover movilizaciones, sin tener en cuenta las consecuencias que puedan tener para España, a nivel interno y externo. Es la muestra de la más absoluta de las irresponsabilidades.

ELS PETITS, PODRAN FER GRANS OBRES. Ser un poble petit, fins ara, suposava no poder pensar en grans obres d’infraestructures, equipaments i serveis. Son molts pocs els ajuntaments, de pobles petits que disposin de grans capacitats financeres. En general, es compleix la dita de, “pobles petits, ingressos petits”. I tanmateix, a vegades, cal pensar en gran, malgrat ser petit. I no penso en grandeses innecessàries, ni capricis d’alcalde, ni somnis extravagants. No, no, també els pobles petits han de poder disposar de suficient finançament per a poder resoldre algunes carències històriques o tirar endavant estratègies de futur. Es el que ha decidit el Govern Illa, en consonància amb reiterades peticions del propi partit socialista, però també dels altres partits d’investidura, especialment ERC que té un gran nombre d’alcaldies, en petits municipis. I és que fins ara, i portem ja quaranta-set anys de democràcia municipal, els ajuts procedents de la Generalitat es limitaven a infraestructures, equipaments i serveis bàsics, molt limitats, en imports i terminis. Fins ara, no hi havia sortida per a algunes actuacions que surten de la normalitat, per a convertir-se en especials, estratègiques o de gran oportunitat. Segur estimats lectors en tindreu alguna a cadascun dels vostres pobles, com en tenen les ciutats, que per això se’ls ha tornat a treure el gran pla de barris, tant elogiat, en temps del Tripartit. Doncs bé, no estem davant un petit pla de barris per a pobles petits, però s’hi acosta molt. Per primera vegada, el Govern activa un Pla de Pobles, amb 400 milions, destinats a 725 municipis del país. Recordo que Catalunya té 947 municipis, de manera que queda clara la composició en pobles petits o molt petits. Aquest Pla, començarà d’immediat i s’estendrà fins l’any 2030, de manera que cada any es farà convocatòria amb uns imports màxims de 500.000 euros per als més petits ( menys de 500 habitants) amb un 100% de la inversió. Els d’entre 500 i 2.000 habitants, podran rebre un màxim d’ un milió, i els d’entre 2.000 i 5.000 podran arribar als dos milions, amb una subvenció que podrà arribar al 98% del cost total. Finalment, 17 capitals de comarca, de menys de 15.000 habitants, podran optar a ajuts fins els sis milions, amb una subvenció màxima del 98%. D’aquí a pocs dies, tindrem la lletra petita del Pla, però per les reunions fetes i les informacions donades, l’operativa serà fàcil i adaptada a les circumstàncies d’aquests ajuntaments. Es més, els ajuts contemplen poder dedicar una part, a equips tècnics – jurídics, per preparar i presentar els projectes. En resum, feia anys que tots els qui hem estat al capdavant d’un ajuntament, somiàvem en disposar de xifres com les que es plantegen en el Pla. Hi ha compres estratègiques, actuacions especials o transformacions urbanístiques que només poden tirar endavant si s’obté finançament suficient. I ja no parlo de crèdits, perquè en pobles petits, no son factibles. Han de de ser subvencions, àmplies, flexibles i adaptades a les propostes. Aquest Pla, suposarà un munt de canvis importants, en els pobles petits. Ja era hora de deixar de parlar només de ciutats i passar a l’acció, en tots els espais de Catalunya. El país, és el conjunt.

ELS MISERABLES POSICIONAMENTS DE JUNTS , SOBRE IMMIGRACIÓ I ACOLLIDA DE MENORS NO ACOMPANYATS. La crisis de Ceuta ha motivat uns nous comentaris i posicionaments, amb amenaces incloses, per part de Junts, de boca de la seva portaveu al Congrés, Míriam Nogueras. Dic nous per ser d’aquests dies, però de nous no en tenen res, perquè son repetició i reiteració d’altres, emesos en els darrers anys. Els posicionaments venen acompanyats de l’amenaça de no votar cap proposta, norma ni llei, provinent del Govern si no es compleixen aquests requisits: per Junts , Catalunya no ha d’acollir ni un sol migrant, i encara menys, un menor no acompanyat, provinent de Ceuta. Els arguments i/o excuses son les de sempre. Jo em demano com es pot ser tant miserable, en uns moments de gran tensió i preocupació per trobar solució a milers de persones, que malviuen a Ceuta. Tenim unes normes i lleis que hem de complir, i Junts sembla fer una crida a l’incompliment, però és que parlem d’éssers humans. Per molt que mirin cap altres partits i creguin que amb aquests posicionaments guanyaran punts i presència, van molt equivocats. Un partit sense ànima, és un partit incapacitat per a governar. Precisament tenir responsabilitats de govern vol dir, ocupar-se de la gent de cada poble i ciutat, procurant resoldre els problemes i conflictes amb el màxim respecte possible, oimés si es tracta de menors. Tots voldríem que la immigració fos pausada, organitzada i ben coordinada, però les realitats en un munt de països son terribles. Cada dia hi ha sortides que son fugides de llocs infernals. No els queda cap altre remei que fugir i buscar un lloc on protegir-se i començar una nova vida. En la mesura que puguem, hem de fer-ho possible. Ho he dit moltes vegades, però ho repeteixo. ´Fa més d’un quart de segle que estic en contacte permanent amb la realitat de la immigració. Em vaig fer voluntari de Creu Roja per donar un cop de mà, a la societat, en general, i em van proposar exercir de professor de català i/o castellà. Per les meves aules han passat més de 2000 persones, d’una vintena de països, d’arreu del món. He escoltat els relats de com van haver de fugir i com van poder arribar al nostre país. He escoltat la vida que tenien, i les aspiracions que tenen. Ningú que tingui el cor en el seu lloc, pot negar ajuda, i encara menys impedir puguin iniciar una nova vida. Se la mereixen, però és que a més, ens resolen un munt de problemes. Recomano als estimats lectors mirar l’entorn. Hi veurem desenes, centenars de llocs de treball essencials, ocupats per aquests immigrants. Es més, molts dels qui ara no volen que vinguin, probablement seran cuidats en centres de dia, residències, ambulatoris i hospitals, per persones que han arribat, fugint de llocs impossibles de viure. Junts hauria de replantejar posicionaments i sobretot centrar-se en la realitat. La d’aquí i la dels països de procedència. Van molt equivocats si creuen que la gent premiarà accions i actuacions sense cor ni ànima.

LA DESLEALTAD COMO PRINCIPIO. El principio de alternancia es básico en un sistema democrático. Pues bien, en España este principio no forma parte del ADN del PP, y ya no digamos de VOX. Lo digo, a la vista del comportamiento de este partido, desde la mañana siguiente, a la moción de censura, redoblado e incrementado ante los resultados de las últimas generales cuando tenían ya confeccionado el borrador de “su” Consejo de Ministros. Un partido con fuertes convicciones democráticas hubiera aceptado estos dos contratiempos con templanza y mesura, preparándose para el asalto definitivo. Siempre utilizando todos los resortes democráticos, nunca vulnerando normas y leyes. Pero, si alguien tenía dudas sobre las convicciones democráticas del principal partido de oposición, las ha podido poner a prueba y comprobar que “si no gana, no juega”. El PP actúa como todos los malos perdedores, sea cualquiera la situación, sin importarle los daños que causa al conjunto de los españoles. También a la credibilidad de su propio partido. Seguir la política nacional, es seguir un reguero de decisiones, impensables por increíbles en un partido que aspira a volver a gobernar. Ya no es que haga imposible todo acercamiento, debate, reflexión o decisión sobre auténticos temas de Estado, es que va mucho más lejos y es capaz de dinamitar políticas de todo tipo, con tal hagan daño al PSOE y muy especialmente a su secretario general y presidente del gobierno, Pedro Sánchez. Y en esta auténtica guerra no hay ni pausas ni límites. Todo vale, y si hay que buscar aliados en el poder judicial, se buscan y si hacen falta en las altas esferas de la iglesia católica, se encuentran y si hay que usar y abusar de la mayoría absoluta en el Senado, se actúa en consecuencia. Incluso si hay que impulsar, pedir y exigir medidas antidemocráticas o claramente ilegales, se tira p’alante. Cuesta de asimilar que cargos de partido y al mismo tiempo, institucionales sean capaces de ignorar las normativas y leyes vigentes. O, peor aún, conociéndolas exijan su incumplimiento. Lo estamos viendo en la crisis de Ceuta que utilizan como medida de desgaste al gobierno, exigiendo el incumplimiento de recientes leyes españolas, e incluso de las europeas. Sus portavoces, con Núñez Feijóo a la cabeza, asumen que todo lo que digan, por muchas contradicciones que contengan, no les penaliza. Deben tener encuestas propias, amañadas a su gusto y manera que llegan a estas conclusiones. La realidad, es otra, y lo van a comprobar en los resultados de las próximas elecciones generales. Tomar a la gente por inculta o directamente insensible a las mentiras, les llevará al desastre. Solo hay que escuchar la indignación de muchas personas ante posiciones tan poco institucionales como las de huir de las responsabilidades ante incendios que han destruido centenares de miles de hectáreas. O ante largas listas de espera, en sanidad. O ante los déficits de vivienda, que el PP siempre quiere cargar a las espaldas del gobierno central. En fin, llevamos años de oposición total y desmadrada, por improvisada y muy poco fundamentada, pensando que la destrucción del adversario, incluso a nivel personal, les aportará la victoria final. Tanta palabrería, tanta exageración, tan mal uso de los cargos institucionales que ostenta el PP, va en contra de su imagen como partido de gobierno. Ya no solo a nivel estatal, es que se van viendo las carencias y graves errores en las CCAA con pacto PP-VOX. Si alguien tenía dudas sobre su capacidad de gestión, ha podido comprobar sus resultados. Pues bien, la resistencia de Pedro Sánchez, permite conocer las carencias del PP, sobre todo cuando está sometido a posicionarse ante las crisis que van apareciendo. De las pasadas, su resultado ha estado catastrófico, pero de las presentes, va por el mismo camino. Y es que no poder explicar ni los motivos y consecuencias del viaje a México de Díaz Ayuso, ni la compra del famoso ático, muestra que la prepotencia y el descaro topan con otros tiempos que están cambiando. Y todos sabemos que los ciclos políticos suben y bajan y que pretender actuar siempre de la misma forma, lleva al precipicio. La gente, al final se harta de tanto orgullo y prepotencia, y cambia su voto, cuando queda claro que es tratada como menor de edad o peor aún, le toman el pelo, con salidas de tono más propias de niñas consentidas que de adultos serios y responsables.