Wednesday, November 30, 2016

 

BORREDÀ- DONAR COMPTES COMPROMISOS PRESOS EN DIVERSOS PLENS MUNICIPALS.

DONAR COMPTE COMPLIMENT COMPROMISOS AMB GRUP MUNICIPAL – CUP – BORREDÀ.
En Joan Roma i Cunill, alcalde – president de l’ajuntament de Borredà, dona compta del compliment de diversos compromisos presos, en debats en Plens municipals, amb el grup municipal de la CUP.
1.- Netejades les restes de pintura , en el pou situat davant Cal Bardolet.
2.- Netejats diversos punts de pintura en els graons de l’ajuntament i dintre el porxo.
3.- Canviada de lloc la bústia de l’entrada ajuntament, per fer lloc per estanteries. La bústia es va netejar i pintar de nou, amb el mateix color que la resta d’elements de ferro de l’entrada.
4.- Entre avui i demà, la brigada col·locarà un element metàl·lic de ferro per posar-hi el punt de llibres que ara està situat a la finestra de l’entrada. Aquest element ha estat elaborat pel ferrer jubilat, Josep Roma, el qual en fa donació gratuïta. Per aquest motiu s’ha fet el trasllat de la bústia.
5.- Dintre d’un mes es procedirà a col·locar una nova cartellera, bessona de la que hi ha en el porxo, per tal d’encabir-hi el cartell de donació d’aliments del Ministeri ( i treure’l de la finestra),i poder-hi posar altres cartells que abans es posaven a la cartellera on hi ha el desfibril·lador. Les dues cartelleres seran recobertes per marcs de ferro forjat, donació del ferrer jubilat, Josep Roma.
6.- Aquesta setmana es procedirà a canviar les 4 cartelleres de fusta, per altres de noves de 2 m X 1m i 1 cm de gruix, antihumitat. Les cartelleres velles tenen uns 8 anys d’antiguitat i estan totalment plenes de grapes. La intenció és renovar-les cada dos o tres anys.
7.- Alguns dels vells llums de Nadal seran substituïts per altres de nous que s’estrenaran aquest any. També es modificarà la ubicació d’alguns dels antics.
8.- S’han adquirit alguns senyals de circulació nous per substituir alguns dels més vells. Igualment s’ha col·locat algun de nou per facilitar la informació de sortida del poble.
9.- S’ha procedit a plantar tuies en el jardí de l’entrada del poble per millorar l’aspecte i aconseguir dintre d’uns mesos que hi hagi una barrera vegetal complerta a la part superior del mur d’entrada del poble. S’hi ha posat una valla metàl·lica ,al davant, per evitar perill mentrestant siguin petites.
10.- En la part del jardí que queda a l’entrada de la zona esportiva s’hi ha fet una plantació  d’arbustos ,per formar una barrera vegetal, protegida per una xarxa metàl·lica, i millorar així l’aspecte paisatgístic.
11.- Aquesta setmana s’està col·locant una xarxa metàl·lica damunt el muret de protecció de terres de l’antic hort del Canudas, per evitar l’entrada de persones en aquesta zona, i deixar més ben acabat el carrer de Dalt.
I perquè consti signa el present escrit a Borredà el dia 30 de novembre de 2016.

L’Alcalde – President, Joan Roma i Cunill

Tuesday, November 29, 2016

 

PROBLEMA DE CREDIBILITAT - art. Blogesfera socialista

PROBLEMA DE CREDIBILITAT.
Segons la darrera enquesta, apareguda avui, dimarts dia 29 de novembre, el PP continúa pujant, Podemos passa per davant del PSOE, i aquest, continua perdent una part del seu electorat, que se’n va més cap a l’abstenció que no pas a votar altres opcions.
El principal problema és de credibilitat, més que de lideratge. I si tenim present que ens falta una cosa i altra, arribarem a la conclusió de que tenim un greu problema per recuperar el paper d’alternativa que sempre havíem tingut. I en materia de credibilitat ens passa al davant Podemos, tot i les greus contradiccions en que están immersos.
Toca, doncs, pensar en canvis radicals i immediats. De moment, el que podem veure son els moviments de Susana Díaz per avançar cap a la Secretaria General, amb la inestimable ajuda de la Gestora que en comptes de gestionar , es dedica a apartar a tots aquells que li poden fer nosa. Causa vergonya i segur que és una de les causes de falta de credibilitat, les maneres que han fet servir per desplaçar els diputats del no, cap a llocs irrellevants. D’aixó, antigament, se’n deien “purgues”, de molt mal record.
Però, com tot en la vida, vindran altres temps i perquè siguin positius, els hem de preparar degudament bé. Confesso no sentir cap simpatía per Susana Díaz. No m’agraden les formes de governar el partit, i tampoc Andalusia. Segurament els esdeveniments del partit m’han tapat o deformat l’acció de govern, però no la veig com líder del PSOE en uns moments tant crucials com els que estem.
Perquè ho dic, doncs, per la necessitat que tenim d’un lideratge més innovador, més atrevit, menys institucional, més proper a la gent i als seus problemes. No s’hi valen les velles formules de discursos tècnics i avorrits sinó decisions clares i contundents, contra les lacres que la gent més odia: la corrupció, el frau fiscal, la gestió ineficient, els dubtes sobre les pensions, la sanitat, el treball, etc.
Es a dir, si una cosa hem de fer els socialistes és ser la garantía de l’estat del benestar i per ser-ho, ho hem de demostrar allà on governem, posant com prioritat l’austeritat en la despesa no básica, i l’increment de les inversions per crear treball. Si es crea treball, es trenca el cercle viciós de l’atur, la pobresa, la falta d’oportunitats.
No veig en els governs autonòmics aquesta revolució pendent. Hauríem de ser els primers en retallar tot el que faci falta, d’innecessari per desplaçar el diner cap el que és fonamental. Continuem veient estructures governamenals feixugues, envellides, ineficients, que funcionen per inercia i no per conceptes de modernitat i eficacia.
Es cert que la socialdemocracia europea i mundial passa per una crisi d’identitat, però això no ha de ser excusa per no fer els deures que la gent ens demana. Hem de ser els capdavanters en tot el que significa honestedat, política, económica i personal. Defensa dels més desvalguts i garantía dels serveis essencials. Reducció de la burocracia i l’aparell administratiu per reforçar les inversions i serveis a les persones. I donar exemple de bones formes. Les que estem donant des de fa un parell d’anys son fatals, d’aquí el problema de credibilitat.



Monday, November 28, 2016

 

L'HORA DELS PRESSUPOSTOS - art. Nació Digital Solsona

L’HORA DELS PRESSUPOSTOS.
Des de fa unes setmanes, totes les institucions: Estat, Generalitat, Ajuntaments, estan elaborant els seus pressupostos, per tenir-los aprovats, abans no finalitzi l’any en curs, tal com és preceptiu, de manera que a 1 de gener, puguin entrar en vigència.  No totes hi arriben a temps com podem veure, tot sovint. Males previsions, mala praxis, perquè qui mal comença l’any, mal l’acaba.
En el meu cas, sempre he volgut complir els terminis legals, i és costum de la casa, aprovar la modificació d’ordenances el mes de setembre, i el pressupost a meitats d’octubre o principis de novembre, per donar temps a l’exposició pública i a l’aprovació definitiva, abans d’acabar el mes de desembre.
Però, avui no vull parlar de terminis, sinó de compliment de pressupostos, i sobretot de com elaborar-los i com aconseguir equilibrar despeses amb ingressos. I voldria centrar-me en la Generalitat, per exposar la mala praxis que ha imperat durant molts anys, a l’hora de planificar els pressupostos i a l’hora d’incomplir-los.
Tots els qui presidim una institució sabem quan important és l’estalvi diari, en les petites coses, per retallar despeses habituals i donar exemple d’austeritat. La despesa corrent és la que produeix efectes fatals sobre les finances públiques. Posaré alguns exemples pràctics, per fer entendre el que vull dir. Des de la recuperació de la Generalitat, no s’ha estalviat en matèria de protocol, inflant personal, vehicles oficials, edificis, campanyes publicitàries, honors, medalles, diplomes, etc, etc, fins el punt que en alguns casos el nivell de despesa s’acostava a la que tenia l’Estat Central.
Eren els temps d’un president Pujol que es volia equiparar a un home d’Estat i per això requeria pompes honorífiques de similar volum. Catalunya ha gastat fortunes immenses en la promoció interna, i tot seguit, en l’externa, en forma d’Ambaixades simulades, viatges a l’estranger amb sèquits propis d’estats consolidats i ben finançats, campanyes “urbi et orbe” per donar a conèixer el país, i fer creure que així es promocionaven les empreses, o l’exportació . Sempre s’ha de buscar una justificació a tanta despesa sumptuària.
Posant per davant aquestes prioritats costava molt ajustar la despesa i promoure l’austeritat. Impossible aconseguir-ho i la única via per quadrar números consistia en endeutar-se. Poc a poc, els desequilibris s’anaven tapant amb crèdits que generaven nous crèdits, any rere any, fins arribar als més de setanta mil milions de deute. Quan  algú ha d’elaborar un pressupost en que els interessos equivalen a l’import de tota una Conselleria, es dona compte de la impossibilitat de fer un pressupost equilibrat, i que realment serveixi per fer funcionar el país. Així estem a Catalunya.

Entenc que les negociacions entre Junts x Sí i la CUP treguin foc, dia sí, dia també, perquè els números no quadren ni permeten cobrir despeses socials amb un mínim d’amplitud. No hi ha espai, no hi ha marge de maniobra, perquè el deute pesa com una llosa sobre tota l’administració. I és que cada Conselleria copiava de Presidència, i cada departament estirava més el braç que la màniga. Que ningú s’estranyi d’on hem arribat en qüestió de números. Per poder fer un pressupost equilibrat i amb un endeutament “raonable” calen una quinzena d’anys d’austeritat i molt bona gestió. També de millora del finançament, certament, però tots sabem que primer s’ha d’estalviar i retallar despeses per tot arreu, al mateix temps que es milloren els ingressos. Només les dues operacions a l’hora permeten aspirar a restablir l’equilibri financer d’una institució, sigui l’Estat, la Generalitat o qualsevol ajuntament. Estem en temps de pressupostos i que cadascú miri els que té més a prop, per veure el bon ús que es fa del diner públic. 

Saturday, November 26, 2016

 

NO SIMPLIFIQUEM - art. Regió 7

NO SIMPLIFIQUEM.
Arran la mort de la Rosa de Reus, una iaia de 81 anys, per l’incendi del matalàs, produït per una espelma, a falta de llum, s’ha desfermat un allau d’acusacions, suposicions, propostes i recomanacions, molt pròpies del nostre país quan passa una desgràcia com aquesta. Ara, s’ha de fer tot el possible perquè no torni a passar, i per això convé no simplificar la gran complexitat que tenen els serveis Socials ,en tots els municipis.
En un petit municipi, és molt més fàcil tenir supervisades i sota control, sinó totes, la majoria de necessitats de les persones vulnerables. En un poble gran o una ciutat, la cosa és molt més complicada.
Fem atenció a llençar acusacions a tort i a dret, perquè les situacions de moltes persones son tant diverses i tant immenses com el nombre de les que pateixen dificultats. Ho he dit en anteriors ocasions, la tasca de les treballadores socials, és de les més complicades, estressants i dificultoses de quantes tenen relació amb la societat.
Es ben cert que el principal servei que ha de tenir una persona en dificultats, ha de ser una vivenda, però aquí no acaba res, perquè ha de tenir serveis essencials com aigua, llum, gas..., però també menjar, i determinats tractaments, si està malalta. Conèixer de primera mà aquestes necessitats és feina de les treballadores socials, però tot seguit, s’hi ha d’implicar un gran nombre d’organismes i institucions que no sempre van ben coordinades.
I la línia entre el possible i l’efectiu és molt prima. Com ho és la línia personal i la pública. Hi ha persones necessitades que ni demanen ajuda, ni volen ser ajudades. Què fer en aquests casos ? N’hi ha que disposen de recursos, però s’han acostumat a estalviar i no volen desprendre’s de diner, per serveis bàsics, de manera que no se les pot obligar, si no han estat incapacitades. N’hi ha que la família vol portar el control, i no vol intromissions de gent de fora...la llista seria molt llarga i molt complicada de detallar i explicar.
Es a dir, la complexitat de la realitat social del país, obliga a actuar amb grans dificultats i enormes incerteses davant cada cas concret. D’aquí el delicat treball de les persones dedicades al món dels serveis socials, sotmeses en molt casos a sospites , acusacions, intromissions, amenaces judicials i fins i tot físiques. En aquest camp la vocació passa molt per damunt de qualsevol compensació laboral o econòmica.
Continuem en plena crisis, i portem anys de dificultats com per haver vist incrementar-se exponencialment el nombre de persones ateses. En aquest camp, les retallades han estat molt fortes, excepte per part dels ajuntaments. Tinguem-ho clar. L’administració que suporta bàsicament els serveis socials son els ajuntaments, i no tenen prou recursos econòmics ni humans per fer-hi front.
Per tant, toca recuperar el temps i els esforços perduts per evitar la repetició de fets com el de Reus, i com tants i tants altres que no surten a les pàgines dels diaris, però son de conseqüències similars. Falten recursos econòmics, i cal millorar la coordinació entre institucions, i entre organismes i entitats.

Però, oblidem-nos de simplificacions. El problema és immens, divers i molt individualitzat, de manera que hem de proporcionar mitjans i recursos humans, econòmics i tècnics, als qui es troben en primera línia com per poder tractar els temes de manera pormenoritzada. I fugir de simplificacions perquè no existeixen. 

Friday, November 25, 2016

 

BORREDÀ JA TÉ PRESSUPOST 2017.



            BORREDÀ APROVA UN PRESSUPOST 2017,DE 952.000,00 EUROS.
En el Ple extraordinari celebrat ahir, dimecres dia 23 de novembre, entre d’altres punts hi hagué la incorporació de dues noves regidores del Grup Municipal de la CUP , en substitució de 2 que havien presentat la renúncia en el passat ple ordinari. Els regidors que havien renunciat son: Anna Manso ( també consellera comarcal) i Jordi Codina ( també representant a l’AMI).
Les dues noves regidores son : Isabel Escribano Rota ( que també serà la representant de la CUP, en la Comissió Especial de Comptes) i Montserrat Rota Serra ( que serà la representant a l’AMI). Amb la promesa al càrrec de les dues noves incorporacions, es va iniciar el Ple, i es dona la circumstància de que Borredà deu ser el Consistori més femení de Catalunya o en tot cas, un dels més ben representats. De 7 membres, 5 son dones. I per completar la feminització, recordo que tenim Jutgessa de Pau, i Jutgessa de Pau substituta.
Tot seguit l’Alcalde, va presentar el pressupost 2017, per un import total de 952.000,00 euros amb un important capítol d’inversions, per un import de 362.700,00 euros, un dels més elevats dels darrers anys, gràcies a un bon nombre de subvencions aconseguides de la Diputació de Barcelona.
Les principals inversions a realitzar en l’exercici 2017, son
1.- Condicionament del Carrer de la Font, el més antic del poble i per on puja una de les dues canonades generals de subministrament d’aigua que ha superat els 50 anys de servei i necessita ser totalment renovat, a l’igual que la xarxa de clavegueram, i el canvi del paviment de pedra del país, per un altre que compleixi la normativa vigent de mobilitat. El pressupost és de 206.000,00 Eur, i es finançarà amb una subvenció de Diba per 192.000,00. La resta a càrrec de l’ajuntament.
2.- Conservació i manteniment de camins. L’equip de govern va assumir el compromís d’arreglar, dintre d’aquest mandat, tots els camins que porten a cases de pagès habitades tot l’any. S’han dut a terme ja 2 actuacions i ara el pressupost en preveu 3 més, per un import total de 50.500,00 euros, dels quals 46.800,00 provenen de Diba.
3.- Tancament perimetral de 3 dipòsits d’aigua. Per raons de seguretat, hem procedit al tancament de totes les instal·lacions relacionades amb el subministrament d’aigua, i hem posat una partida de 30.600,00 euros que subvenciona íntegrament Diba.
4.- Recerca d’una nova captació d’aigua. Tot i que l’ajuntament disposa d’aigua de qualitat, considerem prudent continuar la recerca de noves captacions. Per aquest motiu s’ha contractat l’empresa Catalana de Perforacions per estudiar i aconseguir una nova captació subterrània. S’ha previst una partida de 20.000,00 euros.
5.-  Partida d’inversions locals. Procedents de Diba, disposem d’un import de 26.500,00 que serviran per completar algunes de les inversions previstes, o dur-ne a terme algunes altres considerades urgents.
6.- Edició d’un nou llibre històric – turístic de Borredà, una vegada esgotat l’existent. Hem posat una partida de 12.000,00 euros.
7.- Material inventariable destinada a ampliar el material disponible per festes, fires, esdeveniments diversos. La partida és de 12.000,00 euros.
Així, doncs, en inversions el capítol suma un total de 362.700,00 euros, que per un poble petit com el nostre, és un import realment destacat.
Obert del debat, el Grup Municipal de la CUP, va exposar les seves prioritats, i les diferències amb les nostres. Finalment el pressupost es va aprovar amb els vots a favor de l’Equip de govern i en contra els de la CUP.
Per últim, un altre punt destacat fou l’aprovació del compromís per renovar totes les Ordenances fiscals de Borredà, algunes de les quals tenen prop de 30 anys de vigència i convé adequar-les a la normativa actual, a més de modernitzar-les o eliminar-les si alguna ja no és d’actualitat. Es va aprovar per unanimitat.
Finalment, a càrrec al romanent positiu de tresoreria de l’any passat, es varen fer modificacions al pressupost 2016, per un import total de 50.000,00 euros. Es va aprovar per unanimitat.
Com Alcalde, valoro molt positivament l’aprovació d’aquest pressupost 2017, per quan conté totes les partides necessàries per fer front als serveis del municipi, i alhora, un capítol d’inversions clarament expansiu, amb actuacions molt necessàries pel poble i que permetran continuar la modernització i posada al dia dels serveis, infraestructures i equipaments municipals.
Borredà, 24 de novembre de 2016.
L’Alcalde, Joan Roma i Cunill



Thursday, November 24, 2016

 

PSOE - UNA GESTORA DESNORTADA- art. Blogesfera socialista



PSOE – UNA GESTORA DESNORTADA I IMPULSORA D’ AUTOLESIONS.
La majoria de militants estarem d’acord en la profunda indignació que ens produeixen les noticies quotidianes d’actuacions ,sense lògica ni concert ,de la Gestora del PSOE.
Ja és prou trist que un gran partit estigui governat per un grup de dirigents que s’haurien d’haver limitat a conduir el nostre destí durant unes poques setmanes, i no fer-ho per temps indefinit. Però és que si les seves resolucions fossin adequades, encara ho podríem mig entendre, però és que donen la sensació d’estar fent la feina bruta que altres no s’atrevirien a fer.
M’explico. Hi va haver un incompliment de l’acord en la investidura de Mariano Rajoy, per part d’alguns diputats /des. Molt bé, si el reglament del partit estableix una penalització, s’imposa, i ja està. Ara bé, no n’han tingut prou amb això, i han obert una mena de purga o càstig molt propi dels antics partits comunistes, però mai vist en els partits socialistes. Almenys en el nostre record.
Però no n’han tingut prou amb això, i han volgut anar més lluny. I ho han fet, en el pitjor dels moments i dels llocs, i amb un afany de produir lesions dintre del propi grup parlamentari. Han demostrat ser capaços de tallar-se un braç o una cama, en el seu afany per castigar els “traïdors”. Sinó no s’entén com poden apartar diputats/des d’una gran experiència i vàlua en els seus càrrecs institucionals, cosa que perjudica clarament l’eficàcia del Grup Socialista.
Algú creu poder prescindir de l’experiència i veterania d’Odón Elorza, de Meritxell Batet, Pepe Zaragoza, o la independent Margarita Robles ? No és d’una immensa estupidesa voler allargar el càstig a l’incompliment del vot d’investidura, a la conformació de les presidències de comissió i al paper de portaveus ? Autolesions en el propi Grup Parlamentari. Cosa mai imaginada ni mai vista que no solament empobreix el treball parlamentari, sinó que aporta molt mal rotllo entre els seus components.
No es pot seguir per aquest camí, perquè tot i que a Catalunya el PSC mai ha actuat amb aquestes armes, el mal que ens fa, és enorme. Som un partit sobirà, però estretament lligat al PSOE i el dany és mutu. Aparèixer cada dia en els mitjans de comunicació per noticies com les descrits més amunt, és un símptoma clar d’haver perdut el nord, i vol dir que quan més aviat jubilem la Gestora, més aviat podrem recuperar el seny perdut.
Tot indica que Susana Díaz vol i dol, per presentar-se a la Secretaria General. Doncs, bé que ho faci d’una punyetera vegada i la Gestora convoqui Primàries. Que competeixi amb Pedro Sánchez o amb altres possibles candidats que puguin sortir. Votem i tot seguit anem a Congrés extraordinari i urgent per elegir nova executiva i posar al dia el nostre programa. Es el que toca fer. I que sigui la nova executiva la que retorni el seny i l’ordre en el Grup Parlamentari en el Congrés de Diputats.

Per ser alternativa necessitem un lideratge clar, una executiva com cal, i un nou Comitè Federal que decideixi els grans temes. Tot plegat una cosa tant senzilla com tornar a la normalitat. Ara, estem a una distància infinita.

Wednesday, November 23, 2016

 

CONTRA LA VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES -art. Nació Digital Solsona

EDUCACIÓ,PROTECCIÓ I TREBALL, PRINCIPALS EINES CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE.
Es dur llevar-se gairebé cada dia amb noticies sobre actes de violència contra dones, en qualsevol indret del país, i amb ell, a tot el món. El sentiment d’impotència, no ens pot dur a renunciar, a mesures concretes per frenar, primer, i eradicar, després aquesta lacra social tant intensa i tant extensa.
Durant molts anys hem anat repetint que la principal eina ha de ser l’educació en la igualtat, evident, però no n’hi ha prou, i en qualsevol cas, és molt lent el camí a recórrer, calen mesures més immediates i més eficients.
En primer lloc, la protecció s’ha d’estendre de manera àmplia i generalitzada a totes les dones en risc. I en aquests casos la Justícia ha de ser immediata, no pot esperar, perquè qui espera ,desespera, i el resultat pot ser fatal. Per tant, reclamem que el govern central retiri la possibilitat de centralitzar i reduir els jutjats destinats a cobrir aquesta urgència.
Tot seguit, les dones en risc haurien de tenir facilitats per poder trobar feina, i poder alliberar-se de la dependència econòmica de la seva parella. Massa sovint l’agressor té un poder sobre la víctima, per la impossibilitat de poder marxar i iniciar una nova vida. L’espera acaba en drama.
I els mateixos Jutjats, han de poder resoldre, amb la màxima diligència el destí dels fills, si en tenen. Tots coneixem casos de dilacions, ja no de setmanes o mesos, sinó d’anys, amb el que suposa d’impossibilitat de marxar del municipi i començar una nova vida, lluny del lloc habitual.

I aquí veiem, els drames més propers, però és que el panorama mundial és esgarrifós en múltiples països. Només intensos programes d’educació, treball,i protecció des de la infància, pot portar esperança a tot aquest immens col·lectiu. El dia 25 és el dia mundial , destinat a recordar aquesta situació. Es un bon moment també per reivindicar accions locals, però també nacionals i mundials. No ens podem quedar en el més proper, sinó en globalitzar el problema, i aconseguir accions exemplificants.

Tuesday, November 22, 2016

 

SANA ENVEJA D'EUSKADI - art. Nació Digital Solsona

SANA ENVEJA D’EUSKADI.
S’acaba d’anunciar el pacte de govern entre el PNB i el Partit Socialista d’Euskadi ( PSE), mitjançant el qual els socialistes ocuparan 3 carteres del proper govern, i el PNB 5 o 6, en funció de si el lendakari decideix ampliar o mantenir l’actual nombre de Conselleries.
D’entrada, no deixa de ser ben poc habitual que una de les més importants autonomies, només tingui 8 conselleries, quan la majoria passen de 10. Això sol ja demostra la austeritat i bones formes d’un govern seriós i responsable.
El pacte de govern no és fruit d’un cop de cap, o d’una improvisació formal, sinó fruit d’un llarg diàleg entre els dos partits, per arribar a un document extens, detallat i rigorós per garantir l’estabilitat durant els 4 anys de mandat. Una altra novetat, en un país acostumat a la improvisació, i a crear fulls de ruta, cada dos per tres.
També fa enveja l’ambició del pacte que no només tracta els temes més rellevants i urgents de resoldre de la societat basca, sinó que vol emprendre reptes més profunds, com la petició de modificació de la Constitució espanyola per donar un pas més en el propi autogovern. Es a dir, no en tenen prou en ser el territori de més àmplia autonomia, amb un sistema de finançament autènticament blindat, sinó que volen seguir avançant, i per això res millor que fer-ho per la via constitucional.
Com podem veure, res s’assembla a la via catalana. Més ben dit, el Lendakari Urkullu, ha deixat molt clar que no volen tenir res a veure amb la deriva independentista d’alguns partits catalans. Ells van per la seva via, i a fe que els hi ha anat molt bé, en el passat, i tot augura que els anirà encara millor de cara el futur.
Al País Basc, el PNB pacta amb els socialistes, i a nivell espanyola es deixa estimar pel PP que necessita com aigua de maig, els seus vots de cara a poder aprovar els pressupostos de l’any vinent. No cal dir que estaran oberts al diàleg i a la negociació, a canvi d’importants compensacions en inversions a Euskadi. Més que peix en el cove , és aconseguir un estatus permanent de diàleg constructiu.
Perquè no aquí, a Catalunya ? Es cert que la distància és immensa, per raons històriques, però els errors comesos pels partits catalans han estat infinits. Si haguessin comprès la importància d’arribar a un pacte de govern amb el PSOE de Pedro Sánchez, l’endemà de les primeres eleccions generals, ara estaríem en unes condicions radicalment diferents. Desentendre’s del govern central és un greu error, com ho és no anar al Consell de presidents, i altres decisions desencertades.

Avui, doncs, fem un elogi a les maneres d’actuar dels partits bascos, i com socialista, mostro la meva sana enveja pels companys bascos. Estaran en el govern per canviar la societat i atendre els més desvalguts. I ho faran amb un ampli i ambiciós programa de govern que avui han donat a conèixer. Tant de bo, els partits catalans copiessin els bascos. D’altra manera anirien les coses.

Saturday, November 19, 2016

 

OBRIR O NO OBRIR - art. Regió 7

OBRIR O NO OBRIR.
Pel que podem veure, a falta de decisions fermes i contundents, es van proposant accions que donin la sensació de moviment continu sobiranista, per la via de provocar reacció del govern central que fomentin el grau d’indignació i allunyament, entre la societat catalana i la espanyola. Res millor per provocar, que tocar els sentiments i les emocions de l’espanyolisme més ranci.
Així, va passar en el cas de Badalona amb els fets del 12 d’octubre, portant als tribunals un fet tant banal com que un ajuntament obri, en dia festiu. No ho varen fer amb altres ajuntaments més petits perquè la repercussió no era la mateixa, a nivell comunicacional. Heus aquí una primera vara de mesurara. A fets iguals, decisions desiguals.
Ara, les entitats sobiranistes proposen una altra “provocació” o “desobediència”. Obrir els ajuntaments el dia 6 de desembre, celebració de la Constitució. Sóc constitucionalista fins el moll de l’òs, perquè considero la Carta Magna, com la garantia de les llibertats individuals i col·lectives, i haver aconseguit uns graus d’autonomia, benestar i democràcia com mai havia tingut el nostre país.
Tots els qui ostentem càrrecs institucionals hem promès o jurat lleialtat als seus preceptes, i el mateix han fet tots els funcionaris de totes les administracions. Doncs, bé, el debat que s’està fent, respecte obrir o no obrir els ajuntaments el dia 6 de desembre, podria produït efectes col·laterals importants en tots els funcionaris, de manera que la divisió entre les entitats sobiranistes és més que evident, perquè una cosa és la feina dels polítics, i una altra, la dels funcionaris. Veurem què proposen finalment.
Però, dit això, i reiterat el meu posicionament constitucionalista, he de confessa que he obert moltes vegades l’ajuntament, aquest dia, o per la Puríssima, o per Nadal, Cap d’Any, 12 d’octubre i fins i tot en moltes Diades Nacionals de Catalunya, la qual cosa per alguns sobiranistes pot semblar un pecat mortal.
I com jo, segur que no menys de tres o quatre –cents alcaldes i alcaldesses de Catalunya, han fet el mateix. No deixo de sorprendre’m quan escolto aquests debats, en boca d’entitats i associacions sobiranistes, perquè desconeixen la realitat del dia a dia municipal. Que senyorets alcaldes i senyoretes alcaldesses de grans ciutats, estiguin discutint si obrir o no obrir el dia 6 de desembre, mostra la immensa distància entre la realitat del món urbà, respecte del rural.
A la butxaca sempre porto mitja dotzena de claus que em permeten entrar en els principals edificis municipals, i si el dia 6 de desembre, 12 d’octubre o 11 de setembre, dono la volta habitual pel poble ei em trobo un veí o veïna que demana informació o documentació per resoldre un tema determinat, anirem a l’ajuntament a resoldre el tema.
I si un estiuejant o un foraster ve a demanar informació per poder comprar una casa, una parcel·la o fer obres, no tindrem cap inconvenient a obrir l’ajuntament per aprofitar l’ocasió de poder acollir una família que donarà feina als paletes, comprar`+a n els comerços del poble i ampliarà la població habitual o transitòria.

Francament, estem en un moment molt delicat i pensar en trencar ponts , i més ponts, entre nosaltres no és la millor via per recuperar la convivència, mig perduda. El seny s’ha d’imposar i atacar sentiments i emocions d’altres comunitats, és la pitjor via per resoldre conflictes. La dinàmica acció – reacció, fa massa anys que dura i no ha portat res de bo. Tenim un govern central molt complicat i poc receptiu, però la millor via per canviar-lo, és fer-lo fora. Hem perdut una bona oportunitat, però la vida continua, i en vindran d’altres. Les hem de saber aprofitar.

Friday, November 18, 2016

 

EL CONVENT DE ST FRANCESC - art. El Setmanari del Berguedà



EL CONVENT DE ST FRANCESC.
Quan una ciutat ha d’exercir de capital, ha de poder tenir els principals serveis en llocs adequats, en matèria d’espai, idoneïtat, situació, proximitat, aparcament, etc.
Des dels inicis de la democràcia recuperada, els principals organismes i institucions comarcals, s’han mogut amb una gran precarietat d’espais i mitjans, de manera que encara avui dia, es troben en llocs dispersos i clarament inadequats. M’explico.
La seu del Consell Comarcal ha esdevingut clarament insuficient com ho demostra l’amuntegament de despatxos, taules i cadires...ni tant sols té una sala de juntes, ni una sala de plens com per encabir-hi els 31 alcaldes de la comarca, en condicions de treball i comoditat. S’ha tret el servei de joventut per descongestionar el local, però no hi ha ni un sol metre quadrat disponible.
L’Agència de Desenvolupament del Berguedà. Una mena de braç executor de les polítiques comarcals, a nivell institucional, empresarial i social, es troba trossejada entre la Plaça St. Joan, el local de Lluís Millet, i les antigues oficines de la Cimentera de Cercs. Tampoc allà hi ha una sala conjunta, polifuncional, ni espais adaptables per les múltiples funcions que fa i ha de fer.
Serveis de la Generalitat: L’Oficina del DARP ( Departament d’Agricultura) se’n va al local sense ocupar del polígon d’Olvan, per estalviar lloguer, però sobretot per complir amb la normativa d’accessibilitat (ara està en un primer pis, sense ascensor).
Les dependències de Medi Ambient i Rurals, estan al final del barri de la Font del Ros, pagant lloguer, com ho estan els del SOC ( servei ocupació de Catalunya), i altres serveis que per raons d’espai, no detallo.
Tots sabem quan important és poder treballar en espais adequats, amplis, funcionals pels qui hi treballen i pels qui han d’anar a fer gestions. Què millor que trobar en un sol lloc, ben situat, tots els serveis destinats als ciutadans de Berga i comarca ?
Es el que crec podria complir el Convent de Sant Francesc. Un edifici gran, històric, ben situat i ben comunicat, en el qual hi hauria espai per a tots els serveis abans enumerats. Amb uns estalvis importants en matèria de lloguer per part de Generalitat, Consell Comarcal i Agència, i amb possibilitats de compartir espais comuns com per estalviar entre tots. Sales amb diferents capacitats per reunions petites, mitjanes o grans, noves tecnologies disponibles per a tots els serveis, calefacció, llum, neteja...

I un darrer aspecte, essencial. Adequar un edifici com aquest tindrà un gran cost, només justificat, si se li treu tot el suc. Si totes les parts implicades s’ajunten, el cost és raonable i clarament amortitzable en ben poc de temps. Em permeto entrar en el debat, com espectador i “patidor” de moltes de les deficiències que he trobat i trobo en serveis d’abast comarcal. 

 

PERDEM HABITANTS - art. La Rella del Lluçanès



PERDEM HABITANTS.
Cada any em miro la xifra oficial d’habitants del meu poble, i d’uns quants més del voltant, per veure com van les coses. No van bé. I no van bé en el conjunt del Lluçanès, ni en la major part del que anomenem món rural. He mirat poble per poble de la vostra comarca, i uns més que altres, la davallada és constant, en aquests darrers 5 o 6 anys.
La crisi ha fet tornar a casa molts dels emigrants que teníem per aquí, els joves marxen i ja no tornen, i la població es va envellint, amb les baixes corresponents , per raons naturals. El resultat és a la vista, especialment ara a l’hivern en que els pobles es desertitzen , fins arribar els caps de setmana.
Frenar el despoblament no és fàcil, i cap de les formules emprades ha donat un bon resultat, com podem veure. Anys enrere crèiem que un polígon industrial a cada poble era la solució per implantar indústries, però aquesta no era la solució. Ara pensem més en facilitar implantacions en els pobles més grans, i sobretot a les capitals, per oferir llocs de treball, confiant en que els avantatges de viure en un poble petit, farà que molts vagin a treballar a fora, però visquin a dintre.
En els pobles petits es pot oferir una qualitat de vida que no tenen els pobles molt grans i encara menys les ciutats. Aquesta ha de ser l’estratègia pels propers anys, a banda d’incentivar tota iniciativa privada, per petita que sigui, dintre de cada poble. Segur que tots els lectors coneixeu petites empreses que se’n surten bé, en els vostres pobles, tot i estar mal comunicats.
I parlant de comunicacions, ara que tenim carreteres molt millors, sí necessitem les comunicacions del segle XXI, que son les noves tecnologies. En aquest àmbit sí estem molt malament i el govern no ha complert el compromís de portar les noves tecnologies a tots els racons del país. Proveu de trucar per mòbil en bona part de la comarca i veureu que és inútil. I tenir bona cobertura d’Internet continua sent un desig, però no una realitat. Això ens posa en inferioritat de condicions respecte d’altres indrets, i cada vegada son més essencials les noves tecnologies per captar clients i activitats.
Per tant, frenar el despoblament hauria de ser una de les prioritats del govern de torn, cosa que no ha estat fins ara. S’han fet petites coses, però cap gran projecte “de país”, d’aquells que resolen un gran problema i li donen la millor solució. Es el que toca reclamar a dia d’avui. Grans activitats en els grans llocs, i facilitats en els petits. En molts pobles, si la tendència continua, perilla la seva supervivència. No ens ho podem permetre.

Joan Roma, alcalde de Borredà

Thursday, November 17, 2016

 

MATAR AL PARE - art. Blogesfera socialista

MATAR AL PARE.
Amb aquesta expressió volem explicar la profunda decepció causada per una persona que teníem com a referent, model o exemple de vida personal, pública, o en qualsevol altre àmbit de l’activitat humana.
Com a militant socialista de tota la vida, he anat acumulant referents d’arreu del món, com han fet tots els companys i companyes, en funció de les vivències pròpies i alienes. Els més rellevants per a mi han estat: Olof Palme, Willy Brandt, Salvador Allende, Helmut Schmidt, de fora, i Felipe González, Joan Raventós, Ernest Lluch i Marta Mata , de dintre.
Per una persona com jo que venia de 7 anys a Suïssa, on els espanyols estàvem considerats ciutadans d’un país tercermundista , l’acció modernitzadora, europeista , profundament democràtica i alliberadora de la llarga nit del franquisme, dels governs de Felipe González, fou una benedicció, i una injecció de moral i legítim orgull, per quan en pocs anys ens vàrem situar a nivell d’altres països europeus que havien necessitat una trentena d’anys per fer el recorregut que nosaltres vàrem fer en dotze.
Després , Felipe González ha estat sempre present en les grans decisions i actuacions del socialismes espanyol i també del català. La seva experiència, el coneixement del món en que vivim, els seus anàlisis i projeccions de futur eren escoltats amb l’atenció dels alumnes que escolten un catedràtic o savi, reconegut. Era lògic reclamar la seva presència en tots els grans actes electorals perquè la seva presència, era garantia d’èxit i satisfacció per part de tots els assistents.
Però, precisament la seva gran projecció, respecte i autoritat, a nivell intern i extern, l’ha portat a múltiples fòrums de la política econòmica, financera mundial, i a l’allunyament progressiu de les bases socialistes. Segurament era llei de vida, i ben pocs dirigents se salven de no voler influir o participar en els grans debats i pretendre deixar-hi la seva empremta.
Son molts pocs, els grans estadistes que s’han sabut retirar a temps, o han buscat en altres àmbits, una ocupació lògica per les inquietuds que tota persona té al llarg de la seva vida, oimés si s’ha retirat de la primera línia a una edat encara jove. I així ha estat amb Felipe González. Ha ocupat càrrecs en empreses privades, ha format part de consells d’administració, ha participat en fòrums mundials de tota mena,...i ha volgut continuar influint en el partit, el seu partit, el PSOE. De fet, culpa d’ell i culpa nostre, perquè se li ha demanat i fins i tot, impulsat a fer-ho.
I fa ben poc ho va fer en el pitjor dels moments possibles. Va iniciar la batalla contra el posicionament de Pedro Sánchez i de fet de tot el partit, representat en el Comitè Federal, a favor de deixar governar el PP. La seva veu, el seu posicionament, va ser el toc de sortida de la resta de dirigents, barons inclosos, per descavalcar al Secretari General, elegit per tota la militància socialista. La resta d’esdeveniments, la coneixem tots i m’estalvio detallar-los pel que tenen de vergonya i trencament del que havia estat el respecte, disciplina i autoritat del Secretari General, i la seva executiva.
Aquest pas donat, impensable en el moment en que estem, ha provocat una situació d’una extraordinària gravetat, que només noves Primàries i Congrés federal, urgent, poden pal·liar. Perquè ho va fer ? Jo crec que per un sentiment i voluntat d’arreglar una situació que perjudicava el país, sense cap mena de dubte, però presa des d’un concepte propi d’una altra realitat de país. M’explico. La seva posició hagués estat lògica a Alemanya, Holanda, Suècia..., però no a Espanya. El seu ego, i la convicció que podia intervenir, de forma directa davant el Secretari General, fins i tot per damunt del Comitè Federal, el va fer creure que s’acceptaria la seva proposta, com s’havia fet en altres moments, en altres temes.

Greu error, greu desconeixement del partit, i la realitat quotidiana. Fa massa anys viu en un altre nivell i una altra realitat. Som molts els qui hem deplorat aquesta intervenció i els qui hem “matat al pare”. Respectem la gran feina feta, però FElipe González ha deixat de ser un dels nostres referents. Ens sentim traïts, i ja res serà igual. D’aquí la necessitat de girar pàgina i emprendre un nou camí, sense la tutela, d’aquest “pare” que no ha sabut retirar-se a temps. Segur que tots ho lamentem, però és el que hi ha. Ens ha defraudat en un moment estratègic i especialment dolorós. Toca continuar, exigint Primàries i Congrés , ja. 

Wednesday, November 16, 2016

 

BORREDÀ - RECOLLIDA DE BICICLETES 2A MÀ PER BOULIMBOU - SENEGAL.

BORREDÀ – BOULIMBOU / SENEGAL.  CAMPANYA RECOLLIDA BICICLETES 2A MÀ.
Des de fa uns 10 anys, el municipi de Borredà col·labora amb la ONG AMICS DE BOULIMBOU, una ONG formada per senegalesos i catalans, radicada en el municipi de Salt, la qual té per objectiu el desenvolupament d’aquesta regió de Senegal.
El treball realitzat fins ara, és molt interessant, i un clar model de com es pot transformar un territori, gràcies als ajuts conjunts i compaginats de persones de la regió, que han vingut a treballar a Catalunya, i catalans que desitgen un bon destí als seus ajuts tècnics, econòmics i humans.
Gràcies a aquesta conjunció d’esforços s’ha aconseguit desenvolupar un territori, mitjançant la recerca d’aigua subterrània, conduir-la cap a la zona habitada, instal·lar abeuradors pels animals propis i per aquells que es traslladen d’un indret a l’altre, i començar a conrear un bon nombre de productes, per consum propi i per intercanvi amb altres zones properes.
Al mateix temps, s’han dut a terme obres per disposar d’un dispensari mèdic, o una escola primària que a dia d’avui compta amb prop de 300 alumnes. En aquest cas, com en el de sanitat, el govern senegalès posa el personal, una vegada el territori disposa dels equipaments. Qui vulgui obtenir més informació pot entrar en el web d’Amics de Boulimbou i podrà veure els projectes duts a terme, en aquests anys.
Ara, però, el motiu d’aquest escrit és donar compte de la nova campanya que emprenem, destinada a recollir quantes més bicicletes de segona mà, millor. Perquè bicicletes ? Doncs, per un motiu molt senzill i molt pràctic. A l’escola primària com hem dit hi ha prop de 300 alumnes. D’aquests , en aquest curs, 18 podran anar a l’Institut més proper, situat a 5 quilòmetres del poblat. Una distància massa llarga per fer a peu, cada dia, d’anada i tornada.
El millor premi, per als nois i noies que han superat les proves per anar a l’Institut, és una bicicleta que els permeti  realment poder-hi anar. Per descomptat que no hi ha transport públic i la carretera és més aviat un camí rural ,en precàries condicions. Doncs bé, en els darrers anys hem aconseguit la donació d’algunes bicicletes de segona mà que han resolt el problema del transport i suposen la solució ideal per anar de casa a l’institut.
D’aquí aquesta nova campanya de RECOLLIDA DE BICICLETES DE 2A. MÀ. A dia d’avui, 16 de novembre en tenim 4, aconseguides a Borredà. Fem la crida a tothom, qui en tingui a casa, o sàpiga d’amics o parents , disposats a donar-les per aquesta bona causa, que les portin a l’ajuntament o les entreguin a la brigada municipal d’obres. TANCAREM LA CAMPANYA EL DIA 20 DE DESEMBRE. Les que haguem recollit, les portarem a Salt, perquè siguin enviades a Boulimbou, tant bon punt  sigui possible. Sapigueu que tindran el millor destí que es pot donar a una bicicleta: facilitar l’anada i tornada de nois i noies de Senegal, de casa a l’Institut.
Borredà, 16 de novembre de 2016.
L’Alcalde, Joan Roma i Cunill




Tuesday, November 15, 2016

 

PSOE - PRIMÀRIES I CONGRÉS , JA - art. Blogesfera socialista

PSOE – PRIMÀRIES I CONGRÉS , URGENTS.
La reunió entre el president de la Gestora del PSOE i Miquel Iceta, va anar com era d’esperar, però no garanteix el retorn a la normalitat, en les relacions PSC – PSOE, sobretot perquè cada dia surt algun o alguna defensora de les “essències” socialistes i espatlla una mica més el futur.
El desconeixement de la realitat catalana, per una banda, i la ignorància sobre l’essència del federalisme, impedeix el funcionament “normal” de dos partits que batallen pels mateixos objectius. Sembla ben fàcil respectar la pluralitat , dintre de la diversitat, doncs, no, pel trio de barons que creuen poder imposar la seva doctrina no els hi queda clar el respecte a la diferència. Tant Susana Díaz (Andalusia), com Garcia – Page (Castella – La Mancha), com Fernández Vara ( Extremadura) voldrien un PSC ( bessó del PSOE), entestat a defensar un sol model, per un sol territori, homogeni, d’un sol bloc ,sense diferències ni exclusivitats.
Es a dir, defensen un model de país /estat que no existeix. Ignoren el pes de la cultura, de l’idioma, de la història i tradicions, que fan d’un territori ,una nació. Per ells, només existeix l’estat / nació, i descarten l’existència de nacions sense estat, ni que Espanya sigui , en realitat, una nació de nacions.
No comprenen tampoc l’autèntica realitat del federalisme. He viscut 7 anys a Suïssa, el model perfecte d’estat – federal. No hi ha tensions sobiranistes ni independentistes entre els cantons que la conformen, perquè tothom té clar el respecte a la pluralitat i diversitat, dintre de la unitat com país /estat. I son molts els països d’estructura federal, fins l’extrem de ser els més avançats i dinàmics del món: EUA, Canadà, Austràlia, Suïssa, Alemanya...
Per entendre’ns, és com si Espanya estès conformada per un edifici de 17 plantes, en que cadascuna s’organitza segons les seves conviccions, realitats, i desitjos, compartint, això sí, la mateixa teulada, els mateixos fonaments, la mateixa calefacció, assegurances, escala, ascensor....que en una planta parlin català i castellà, vulguin tenir serveis propis, mobles específics, etc, no posa en perill el conjunt de l’edifici. Simplement el fa més plural, més divers, i més adequat a cada especificitat.
Doncs bé, aquest model plural, no és acceptat per alguns dels dirigents del PSOE que lluiten per poder ocupar la futura executiva federal, d’aquí el gran interès en que el PSC no pugui participar en aquesta propera i decisiva batalla per conformar un nou PSOE o retornar al passat més llunyà.
Son els que ens han portat al desastre actual ,en que el PSOE no té marge de maniobra, per actuar a nivell general. Un partit i Grup Parlamentari decapitat, amb una Gestora provisional que allarga el seu mandat de manera indefinida i contra tota lògica política i respecte als reglaments, simplement per seguir el joc d’uns pocs dirigents territorials, que volen tenir temps per organitzar un Congrés a la seva conveniència.
El dany és enorme a nivell de credibilitat i cada dia que passa ho serà més. Ja només falta haver d’abstenir-se en els pressupostos per l’any vinent, per evitar anar a noves eleccions. Per això, hem d’exigir Primàries i Congrés, ja. Es increïble no tenir cap de la oposició, ni lideratge de partit ni institucional, i veure com dirigents territorials s’atorguen el dret a parlar en nom de tots. Dirigents que no dubtaran a negociar amb el PP, a canvi d’inversions territorials. Inacceptable continuar així. Les 90.000 signatures reclamant Primàries i Congrés han de ser reconegudes i acceptades per iniciar els tràmits pertinents. Els Estatuts estan per complir-los, no per ignorar-los.



Monday, November 14, 2016

 

BORREDÀ - ATENCIÓ - POSEM EN MARXA TOTA LA SENYALITZACIÓ DEL NUCLI URBÀ- 14/11/16.

CIVISME, LA MILLOR SOLUCIÓ PER EVITAR MULTES.
Acabades les obres principals i complementàries, entren en vigència els senyals verticals i horitzontals de circulació per dintre del nucli urbà.
Com ja hem dit en anteriors ocasions, el vianant té absoluta prioritat en la major part del nucli, i demanem a tothom que compleixi amb la normativa vigent. Tota la senyalització ha estat supervisada pels Mossos d’Esquadra, encarregats de fer-la complir. Per tant, a partir d’avui, qui no la compleixi, serà sancionat.
Les principals normes a complir son:
Circular a 20 / hora, dintre del nucli urbà.
Donar preferència al vianant en tota la zona senyalitzada com Illa de vianants.
No aparcar en els espais prohibits.
Respectar els guals permanents i les reserves d’aparcament.
Complir amb les normes generals de circulació
Fer ús de les places d’aparcament ( 150 places ), i aprofitar per anar a peu.

A partir d’avui, els Mossos d’Esquadra vindran periòdicament a comprovar el grau de compliment de la senyalització, i en cas d’incompliment posaran la sanció que correspongui. Les sancions seran recurribles davant la Direcció General de Trànsit, però no davant de l’ajuntament, per tenir conveni signat,  amb la Generalitat.
Demanem, civisme i respecte a la normativa vigent, per evitar sancions. El poble és de tots, i tots hem de poder-ne gaudir, sense perill ni incidents que trenquin la convivència, dels ciutadans i vehicles.
Borredà, 14 de novembre de 2016.

L’Alcalde – President, Joan Roma i Cunill

Saturday, November 12, 2016

 

VISIÓ DE CONJUNT - art. Regió 7

VISIÓ DE CONJUNT.
Si mirem els diferents conflictes territorials en matèria de comunicacions, carreteres, equipaments, infraestructures, serveis, etc, ens donem compte que portem anys i anys amb els mateixos desajustos. No sembla que les grans inversions ni el pas del temps hagi arreglat el país. Perquè passa això ?
S’ha d’haver estat en algun lloc privilegiat per entendre aquesta situació. En el meu cas, els anys de Parlament em varen servir per comprovar la falta de “visió de conjunt” o d’autèntica “política de país”, per estar on som.
Per equilibrar un país, per impulsar-lo cap a objectius ambiciosos, el govern de torn ha de redactar plans estratègics coherents i convincents, consensuats amb el territori i els sectors econòmics i socials, però , tot seguit ha de tenir voluntat de dur-los a terme. Sense aquesta voluntat, la feina feta no serveix per a res.
Aquí, a Catalunya, al llarg dels trenta-cinc anys d’autonomia, no s’ha dut a terme mai, un pla amb autèntica “visió de conjunt”. En comptes d’atacar els grans temes amb totes les forces, s’ha preferit la política de la repartidora o de les taques sobre el territori. Què vull dir amb això ? Que els governs de torn no han imposat cap “lògica de país”, sinó s’han subordinat als interessos de col·lectius determinats o grups de pressió, política o financera.
Només així podem explicar l’enorme retard en que es va començar l’obra més transcendental que tenia el país els anys 80: l’Eix transversal. O encara no s’ha dut a terme una altra gran obra com és l’Eix transversal ferroviari, o l’ordenament de tota la política d’aigua del país, ni del transport interurbà, ni l’acabament de la xarxa del metro de Barcelona, ni moltes altres obres de país.
L’estructura del govern responia a equilibris entre els dos partits, i al repartiment de funcions de les Conselleries, molt atentes a les peticions que li arribaven, no del Parlament sinó dels qui volien “manar”des de fora. A tot pla estratègic, li sortien tantes excepcions que al final, es convertia en taques per tot arreu, que impedien qualsevol visió global.
Per entendre’ns. Es feia un Pla d’equipaments esportius, amb una determinada lògica doncs bé, pocs dies després de la seva aprovació, per pressions d’alcaldes, diputats, o empreses esportives, el pla inicial s’anava diluint de tal manera que al cap d’un o dos anys havia passat a millor glòria.
El mateix podem dir de tot Pla de carreteres, en que unes apareixien i desapareixien en funció de quin poder tenien sobre el govern, els territoris per on passaven. Així es pot entendre la construcció del Túnel del Cadí, abans de fer l’Eix del Llobregat, o perquè les comarques d’Osona i Ripoll tenen millors comunicacions que el Bages, per posar un exemple, ben proper. Mireu el pes polític , i sabreu el perquè.

El resultat d’aquesta política, son els desequilibris i disfuncions en totes les infraestructures nacionals. I costarà molt en anys i inversions modificar-los, si és que hi ha la voluntat de fer-ho. De moment no la veiem. Costa poc d’imputar a Madrid, les carències, però no es reconeixen els errors propis, duts a terme al llarg de més de trenta-cinc anys. La principal prioritat d’un govern ha de ser pensar en tot el territori i no en els que criden més o apreten millor, o simplement estan més ben representants en el propi govern. El desequilibri actual, és fruit d’una política sotmesa a interessos més particulars que no pas globals, i així estem. Tot l’interior del país, ha quedat a expenses del litoral, i la situació és més que preocupant, pel fet en sí mateix i perquè no veiem voluntat d’esmena. 

 

UNA GENERACIÓ QUE SE'N VA - BORREDÀ



UNA GENERACIÓ QUE SE’N VA.
La defunció aquesta matinada de Joan Cunill Rota, en Joan de Cal Marxant, o en Joan - pare, per distingir-lo del fill, Joan Cunill Pujol, em porta reflexions sobre tota una generació que poc a poc se’n va. Llei de vida, però no deixa de ser lamentable, per tot el que ha significat i ha donat al poble.
Totes aquestes persones que varen patir la guerra i la dura post guerra, eren persones dures, valentes, molt treballadores, i molt generoses envers els seus i els del seu entorn. No tenien mai un no, per ajudar a un altre, fos en dia de cada dia, o en diumenge.
Molts dels actuals habitants de Borredà no recordaran les penúries i limitacions de 30, 40 o 50 anys enrere. Era un altre món, aquí i a fora, però en un poble petit tothom es coneix, i tots els problemes son més propers, més visibles, i això portava a organitzar actes de solidaritat, realment exemplars.
Persones velles, soles, pobres, no eren deixades a la seva sort sinó que tota aquesta colla anaven a fer llenya i els hi portaven a casa per passar el llarg i dur hivern, en unes cases que res tenien a veure amb les d’ara. No existien els serveis socials que tenim ara, ni un ajuntament viu i actiu, per pal·liar les carències. Tot es feia a nivell particular, de poble, sense més lideratges.
I tot i les penúries de tothom, a banda de portar llenya, uns quants ,“afillaven”alguna persona pagant-li despeses a la carnisseria o en els forns de pa per poder subsistir.
Més tard, s’organitzaven festes, amb les aportacions de cadascú, i amb el treball de cadascú, després de jornades de feina de 10 o 12 hores, sis dies a la setmana. I per millorar el poble, sense costos especials, qui no recorda les “brigades de voluntaris” que molts diumenges treballaven 4 o 5 hores, arreglant el camp de futbol, els jardins o altres parts del poble, “pagats” només amb un senzill esmorzar ?
I tenir un camió, com el de Cal Marxant, sempre disponible, simplificava molt les coses. Tant aviat s’havia d’anar a buscar rocs, per fer un marge, com llosses per pavimentar un tros de carrer o jardí, com boixos, per engalanar la Plaça Major o per algunes de les processons que en aquells temps es feien.
Aquesta colla d’homes, però també de dones, eren la principal garantia de que qualsevol esdeveniment, festa, cel.lebració cultural, esportiva o d’oci, tindria èxit perquè tots hi participaven. I molts, tant feien d’instal·ladors d’escenari, com d’actors o actrius del grup de teatre, o cantants del cor parroquial, per posar uns exemples.
Avui, vull retre homenatge a tota aquesta generació, i evito posar-hi noms. En tinc molts en el cap, però segur me’n deixaria, i aleshores algú podria pensar que ha estat un oblit volgut, o que he donat més importància a uns que a d’altres. Només recordem qui netejava carrers, qui cuidava jardins, zona esportiva, camins, rellotge del campanar, aplegava llenya, organitzava festes, campionats, etc,etc, quan no hi havia res del que tenim ara. Tinguem un record per tots ells i elles, perquè ho varen fer, per estimació al poble i a la seva gent.
Borredà, 12 de novembre de 2016.

L’Alcalde, Joan Roma

 

CONVENT DE SANT FRANCESC - CARTA A L'ALCALDESSA DE BERGA I AL PRESIDENT DEL CONSELL COMARCAL.



CARTA OBERTA A L’ALCALDESSA DE BERGA I AL PRESIDENT DEL CONSELL COMARCAL DEL BERGUEDÀ.

Il.lma. Sra . Alcaldessa, Il·lm. Sr. President del CC del Berguedà,

Sóc un dels pocs càrrecs institucionals que puc donar fe , en viu i en directe, de la trajectòria de les institucions del Berguedà, des de l’abril del 79, en que entrarem en l’actual etapa democràtica, fins el dia d’avui. Considero arribat el moment de plantejar un tema pendent , indispensable, per un millor funcionament de les estructures comarcals i nacionals.
Son ja llunyans els dies de la recuperació de la Mancomunitat del Berguedà, de la creació del Consell Comarcal de Muntanya, i finalment, del Consell Comarcal del Berguedà. També llunyans son la creació del Consorci de Formació i Iniciatives – Cercs – Berguedà, així com dels Consorcis de Turisme de l’Alt Berguedà i el Consorci del Parc Fluvial, entre d’altres formules que a nivell comarcal varem impulsar per poder regir i decidir millor el nostre present i futur.
Totes aquestes institucions i organismes s’han ubicat en llocs diversos, dispersos i no sempre adients, per manca de diner, de planificació,  o tot alhora. El mateix ha fet la Generalitat, amb els seus serveis i delegacions, de manera que tenim la capital i la comarca, farcida de locals, la majoria dels quals no poden complir satisfactòriament amb les funcions que tenen encomanades.
Son també, ja llunyans, els dies en que havíem ideat i plantejat alguna agrupació de serveis, en un sol lloc, com a mesura per treballar més i millor, a banda d’estalviar diners a totes plegats. Diners, al cap i a la fi, dels nostres conciutadans.
Si repassem les seus actuals dels organismes comarcals veurem que pràcticament tots ells no tenen espai suficient per dur a terme les funcions que tenen encomanades. Ni el Consell Comarcal, repartit en el Castell ( tot i que ara inactiu), i en el local del Carrer Barcelona, cantonada Pere III. O l’Agència, a Plaça Sant Joan, i Lluís Millet, a banda de l’antiga cimentera de Cercs, i oficina de turisme a peu de la C-16...
Si mirem del cantó de la Generalitat, cosa semblant podem dir, en quan a dispersió o inadequació d’algun dels locals de lloguer...
Els qui tenim càrrecs institucionals i de direcció, sabem quan d’important és poder treballar en les degudes condicions: Espai, il·luminació, ubicació, aïllament, insonorització, disponibilitat d’espais polivalents, reconvertibles, etc. Res del que tenim ara, per poder treballar bé.
Considero arribada l’hora de tirar endavant un projecte global, ambiciós i de futur. Un projecte pensat per agrupar en un sol lloc, tots els organismes, serveis i delegacions a la comarca. I lògicament qui ho pot fer possible son vostès, en tant que Alcaldessa de la capital i president del CC i de l’Agència, a banda de requerir la participació de la Generalitat de Catalunya.
En el passat havíem estudiat opcions ja no viables com l’antiga Caserna, o un edifici nou. Ara potser el lloc ideal seria el CONVENT DE SANT FRANCESC. Conec només una part de l’edifici, però per situació, per possibilitat d’aparcament, per símbol d’un passat , lligat al present, però especialment per les dimensions, dona la sensació de poder contenir tot el que tenim dispers.
En resum, em permeto encetar aquest debat, amb ànim constructiu, sabedor que res és fàcil, però si fixéssim terminis d’un any, per estudiar la viabilitat i tres anys , per fer-la realitat, ens podríem donar per satisfets si som capaços de reeixir en aquest repte que milloraria sensiblement el treball dels principals organismes comarcals i nacionals i alhora facilitaria la relació amb els administrats. Trobarien en un sol edifici tots els serveis als quals tenen dret.
Pensem-hi, i escoltem tècnics i economistes per veure la viabilitat tècnica, per una banda, i el cost per l’altra. Val la pena sospesar-ho i sinó buscar una altra alternativa. La necessitat la tenim, anem, doncs a buscar la solució.
Agraeixo l’atenció i comprensió per aquest escrit i aprofito per a saludar-los molt cordialment.
Borredà, setembre de 2016.

Joan Roma i Cunill, Alcalde – President de l’Ajuntament de Borredà



Wednesday, November 09, 2016

 

ELS MALS AUGURIS S'HAN COMPLERT - art. Nació Digital Solsona

ELS MALS AUGURIS S’HAN COMPLERT.
Una vegada més, la Llei de Murphy( tot el que és possible d’empitjorar, acabarà passant) ha fet el seu joc, i ja tenim al capdavant de la primera potència mundial, a un autèntic improvisador, populista i imprevisible dirigent. Déu ens ajudi i confiem en que el seny li arribi ni que sigui en els seus setanta anys. Res més inquietant que tenir al capdamunt de l’escalafó de la política mundial a una persona amb un caràcter tant irascible i impertinent com hem pogut veure durant la campanya electoral i al llarg de la seva vida .
El perquè d’aquest triomf el deixo pels experts en demoscòpia i estudis electorals, però qui conegui el poder dels Estats Units d’Amèrica (EUA), es pot fer càrrec de perquè tots els europeus, hem d’estar inquiets i preocupats. Des de fa més de cinquanta anys depenem de tot i per tot d’EUA, i qualsevol canvi significatiu en aquesta aliança pot suposar repercussions de gran calat pel nostre nivell de vida i seguretat.
Arran de les dues guerres mundials, podem dir que qui ens protegeix realment dels perills exteriors, és EUA, i amb ell, el seu braç armat la OTAN. Per alguns els hi poden semblar llunyans els perills de noves conteses bèl.liques, però res més incert, a la vista de la inestabilitat propera a les nostres fronteres. Per això, l’elecció de Donald Trump pot suposar un terratrèmol a nivell dels equilibris entre potències, i tots sabem que canvis sobtats, poden comportar perills imminents.
Això no ens faria patir si el canvi hagués estat amb una altra persona més previsible i prudent, però no amb Trump. Per tant, hem de quedar a l’expectativa de veure quin equip forma i quines son les prioritats que posa al seu mandat. I estarem sempre supeditats als seus canvis d’humor, genialitats o improvisacions, segons li vingui de gust. De ben segur, serà el president més curiós i extravegant de quants hagin passat per la Casa Blanca.
De totes maneres, i a l’espera de veure els seus primers passos, m’agradaria fer unes reflexions sobre qui pot arribar a la més alta magistratura del país més poderós del món. I queda clar que només poden competir els qui disposin de fortunes immenses. Només en aportacions externes Hillary Clinton ha aconseguit 455 milions de dòlars, i Donald Trump, 234 milions. Com podeu veure xifres immenses per una campanya electoral llarga, repetitiva i grandiosa com grandiós és el país.
Si les aportacions oficials declarades han estat aquestes, imaginem el cost final , amb les aportacions personals dels propis candidats, i les ajudes individuals de milers de col.laboradors i participants a títol voluntari. Tot en el país és immens, i les campanyes també ho han de ser, de manera que cap pària de la terra, cap persona del carrer, cap intel.lectual o independent té la més mínima possibilitat d’arribar a la presidència. Més ben dit, cap persona “normal” ni tant sols pot arribar a càrrecs menys sensibles, com son els Senadors.
El poder del diner, és el que compta, i sense una fortuna personal, afegida a d’altres de l’entorn, no és possible arribar a càrrecs de govern de rellevància. Es un dels grans defectes de la política als EUA. Un gran país, amb grans personatges, i grans virtuts però també amb grans defectes i imperfeccions. El diner crida diner, i al final tot queda sota l’imperi del dòlar, de manera que grans principis passen a llocs secundaris per facilitar el pas a les grans fortunes.

Ara, el gran canvi és que una persona amb una immensa fortuna ha guanyat a una política de casta, que no ha sabut parar els peus a un populista que ha trencat esquemes i ha promès tirar per terra el poder dels de sempre, per posar-hi d’altres que no l’han tingut mai. Lloable proposta sinó fos perquè també ell està en una casta dominada pel diner. Dificilment podrà ser sensible a les classes populars, perquè no hi té contacte, i el que hi té sempre ha estat conflictiu com hem pogut veure en el tracte que ha tingut envers els seus empleats. En resum, avui estem en un dia angoixat, per tota la imprevisibilitat del personatge elegit. Tindrem un especulador, al capdamunt del poder, i pot ser imitat per altres personatges similars en altres països del món. No podem celebrar-ho. 

Tuesday, November 08, 2016

 

EL MALTRACTAT MEDI NATURAL -art. Nació Digital Solsona

EL MALTRACTAT MEDI NATURAL.
Pel que he vist, els darrers dies ,en els mitjans de comunicació comarcals del Solsonès, en un ampli tram del Riu d’Aigua d’Ora, passa el mateix que en alguns trams de la Riera de Merlès: afluència massiva de banyistes, vehicles aparcats per tot arreu, deixalles abandonades, i tot un munt d’altres males pràctiques que porten a intentar regular els usos d’aquesta riera, per part d’ajuntaments i consell comarcal, de manera similar a com ho intentem fer en el Berguedà.
No sé ben bé a què és deguda aquesta deriva cap a comportaments incívics , en tot lloc i moment, però el cert és que es va generalitzant de forma realment preocupant, com he pogut constatar en reunions i xerrades amb alcaldes i alcaldesses de territoris ben llunyans uns dels altres.
I és que patim a l’estiu, per la salut d’aquests petits rius o rieres, però a la tardor ve l’època de bolets, a la primavera el de les excursions i incursions en tota mena de paisatges, i a l’hivern, cadascú fa el que pot, en funció d’allà on viu. El resultat global és un indiscriminat maltractament al medi natural, de conseqüències imprevisibles, si no s’atura degudament.
Els alcaldes que tenim amplis espais rurals, veiem com els pocs pagesos i ramaders que queden es troben indefensos davant l’allau de problemes que els hi comporta la presència massiva de gent. No troben autèntics defensors , però sí multituds d’okupes transitoris de les seves terres i possessions. La crispació va en augment i el desànim fa el seu camí. Pocs joves relleven els seus pares, i ben pocs neo- rurals fan el camí a la inversa. El resultat son immenses zones “desertes” d’activitat humana tradicional. Alguns creuen que això és bo, però la realitat és una altra.
I la situació present és ben contradictòria, en el sentit de que hi ha amplis col·lectius conscienciats en la preservació del medi natural, però troben al davant multituds que ni l’aprecien ni el respecten. El desequilibri és tant gran que la degradació va en augment i no sembla tenir aturador.
Què fer davant aquesta realitat ? per desgràcia no hi veig altra sortida que l’acció controladora, sancionadora i limitadora en l’accés a zones d’especial vulnerabilitat. He estat contrari a la limitació de l’accés al bosc i a temes com el carnet del boletaire, però estic canviant d’opinió a marxes forçades. No veig altre remei que ampliar parcs naturals, zones especials, territoris vulnerables,...com a via per protegir i preservar amplis territoris. Això sí, canviant radicalment les condicions que s’exigeixen als que hi viuen i en viuen.
Qui visqui en aquestes zones ha de tenir un marge clar de vida i activitat com per poder guanyar-se la vida. No se’l pot tractar com un simple “jardiner rural” sinó com un activista de la natura que ha de poder tenir llicència per treballar sense tantes traves legals com massa sovint es troba en determinats llocs.

En resum. Primer conscienciació, informació i documentació sobre el medi natural, i tot seguit, limitació de l’accés i a determinades activitats que el posen en perill. Ara que acaba la temporada de bolets, convido els lectors a mirar com han quedat els boscos més “famosos”, i a parlar amb els que hi viuen, per saber els danys produïts. Però, sortits d’aquesta invasió, ja es preparen per la d’hivern o primavera, en una roda de mai acabar. Doncs, no. La passivitat i conformisme no és la solució. Toca restringir el que fins ara sembla al servei de tothom.

Monday, November 07, 2016

 

L'ENDEMÀ DEL CONGRÉS - art. Blogesfera socialista

L’ENDEMÀ DEL CONGRÉS.
Com tot el que es fa esperar, arriba el moment de fer balanç d’un Congrés, celebrat en mig de la tempesta amb el PSOE i en el marc d’una situació catalana, tant enrevessada que ningú té clar cap on es decantarà.
Com delegat al Congrés, he tornat satisfet de la feina feta, i de l’impuls agafat per tirar endavant, una de les etapes més difícils del partit, i del país. En primer lloc, remarco l’enorme encert d’haver reelegit Miquel Iceta com Primer Secretari del PSC. Ningú és imprescindible, diem, però dels moments més complicats, només se’n surt amb èxit, si al capdavant hi ha un líder autèntic. I Miquel Iceta, ho és, com va quedar demostrat en els tres dies de treball intens i extens.
Avui toca emprendre un llarg camí ple d’incerteses, a nivell estatal i català. La nova executiva haurà d’improvisar, en funció dels reptes que vagin sortint, i en tindrem molts i de molta rellevància. La progressiva confrontació del govern català, envers el govern central, no es rebaixarà, fins que un dels dos arribi a la conclusió de que per aquesta via no s’arriba enlloc. L’ideal és que arribin a aquesta conclusió tots dos alhora, perquè malament si apareix la imatge de vencedor i vençut.
En aquesta nova executiva hi mantenim Mercè Cardona, en tant que federació XI. Una nova mostra de saviesa a l’hora de decidir qui ens podia representar, per quan hi varem anar amb dues opcions possibles: la del primer secretari Cristòfol Gimeno, o la de Mercè Cardona. La paritat en totes les llistes sempre fa aconsellable portar-hi una parella de candidats, i per a mi, tant bo és un, com l’altra. Continuarem, doncs, ben representats i informats.
I en altres òrgans que no mirem tant però son vitals per la transparència i funcionament del partit, hi tenim Joan Canongia, en tant que membre de la Comissió de Comptes. I com hem pogut escoltar en aquest congrés, els comptes sempre son vitals per un partit com ho son per una família o una institució. Un partit endeutat és un partit sotmès a pressions i a vinculacions que no sempre acaben bé. Hem hagut de vendre la seu central, per comprar-ne una altra de més modesta, a canvi de rebaixar el deute a la meitat. Ben fet. Solució prudent i valenta.
Però, en tot congrés també hi ha la cara amarga. Per a mi, la no reelecció d’Antoni Fogué com a responsable de política municipal, és l’aspecte negatiu del moment. Li acabo d’adreçar un correu per expressar-li els meus sentiments i felicitar-lo per la molt bona feina feta en la seva llarga trajectòria, confiant en que el partit sabrà donar-li altres responsabilitats en altres indrets, per aprofitar la preparació que té.
I és que la política municipal és clau de cara el present i futur del partit, i no tinc clar que Núria Parlón pugui tenir-hi la dedicació indispensable. No podem jutjar ara. Toca esperar el futur immediat per comprovar si aquesta peça fonamental de la nostra activitat, té la dedicació que mereix. I és que ja des d’ara mateix s’ha de posar en marxa la maquinària per les municipals de 2019. Sembla lluny, i les tenim a tocar.
Dit això, la resta de components i la distribució d’àmbits em semblen molt encertats com per poder treballar amb eficàcia. Fets els deures a nivell nacional, ara toca fer-los a nivell de federació i agrupacions. En pocs dies hem de començar la feina, amb ànims de tenir-la acabada el més aviat possible. Només aleshores tindrem tot l’engranatge a punt pels reptes que tenim al davant. En resum, un bon Congrés d’un PSC ben viu i actiu.




Sunday, November 06, 2016

 

POLÍTICA MAL ENTESA - art. Regió 7

POLÍTICA MAL ENTESA.
La bona política és pedagogia. Es demostrar en públic i en privat que les coses es poden fer amb respecte pels propis i pels adversaris i que es gestiona amb coherència, honestedat, i sempre sota el principi, del bé públic que és el bé general. Per això és tant important el comportament dels qui ostentem càrrecs públics, sigui de partit o institucionals, o tots dos alhora. Impossible reclamar als altres el que no fas tu mateix.
Doncs, bé, portem uns anys en que l’exemplaritat ha quedat destrossada en molts dels àmbits de la vida pública, i ara mateix en tenim diversos models, en els tribunals. Ens estem assabentant de pràctiques mai imaginades , d’unes dimensions colossals que no només han maltractat els diners públics sinó han fet un mal immens en el conjunt de la societat. Tants casos i tant estesos han donat la sensació que no hi ha res de net, en política, posant-nos a tots en el mateix sac.
Hi ha motius per estar decebut i indignat, sense cap mena de dubte, sobretot perquè n’hi ha que expliquen les malifetes com si fos un conte del més normal. Veien fer coses semblants en el seu entorn, i què més normal que copiar el mateix sistema, i enriquir-se a costa del bé comú. I la indignació esdevé crispació quan res indica que es pugui recuperar el diner robat. Sembla com si s’hagués esfumat i no hi hagués possibilitats de fer-lo tornar, amb els interessos corresponents, a banda de pagar amb presó, els danys causats.
Es en aquest ambient tant enrarit que hem estat prop d’un any amb un govern en funcions, i hem assistit a sessions d’investidura amb imatges i paraules, encara menys exemplars. La darrera, passarà a la història com el que mai s’ha de permetre a polítics seriosos, i en el que mai s’hauria de convertir un Parlament. Insults, gestos inadequats, intervencions fora de lloc, acusacions a tort i a dret, sense cap base fonamentada, sortides de l’hemicicle, falta de respecte a la presidència o a d’altres diputats o grups parlamentaris....és a dir, un recull de males pràctiques, vistes i escoltades en un sol lloc, i en ben poques hores.
Entrem en una nova legislatura molt complicada per gairebé tots els partits i pel propi govern central i el govern de la Generalitat. Si algú pretén continuar amb aquest tipus de política, la cosa anirà molt, molt malament per a tots. I en res ajuda que el principal partit de l’oposició hagi donat un altre pèssim exemple de com no s’han de fer les coses. Sóc dels partidaris de resoldre, el més aviat possible, el conflicte del socialisme espanyol, per poder actuar amb una coherència que ara falta. Però bé d’això, ja en parlarem en un proper escrit. El que convindria acceptar son unes regles mínimes de convivència entre les dues realitats, l’espanyola i la catalana, per evitar el xoc de trens i aconseguir sortir de l’atzucac en el que estem ficats.
Costa de creure que ara comprendran millor la realitat catalana i donaran passos per intentar pactar els grans desacords. Una part considera impossible el diàleg, però una altra part encara creiem ser-hi a temps, entre aquestes dues realitats, pertoca al govern central mostrar al voluntat de canvis substancials, i des d’aquí, entomar-los com positius si hi ha prou elements com per garantir-los de cara el futur. Complicat, però no impossible perquè el desgast és immens per les dues parts.

I de totes maneres, pertoca retornar a la dinàmica parlamentària, seria, rigorosa, i sobretot respectuosa amb totes les idees i propostes. Es pot ser dur en la defensa de les iniciatives parlamentàries, però sense trencar el respecte ni els ponts que sempre han d’existir entre govern i oposició. En el darrer debat, alguns varen trencar ponts que ara toca refer de forma urgent, i mostrar l’autèntica imatge que ha de tenir la política, entesa com resolució dels problemes dels ciutadans. 

Thursday, November 03, 2016

 

TRETZE`CONGRÉS DEL PSC- EN UNA CRUILLA - art. Blogesfera socialista

El 13è CONGRÈS DEL PSC- EL DE LA CRUÏLLA.
He estat en tots els congressos del PSC, des de la seva fundació i no m’he volgut perdre aquest, d’una manera molt especial. Perquè ? Doncs, per considerar que estem en una cruïlla de camins, i en funció del que triem, tindrem un futur més o menys prometedor. No sóc dels que compten l’èxit o el fracàs d’un partit, pel nombre de càrrecs institucionals que tingui o pugui aconseguir. No. L’èxit s’aconsegueix si el paper del partit resultat fonamental per fer variar les polítiques dels governs de torn, a nivell municipal, autonòmic, central i perquè no, a nivell internacional. I no sempre la capacitat de moure les polítiques és directament proporcional al nombre de càrrecs que es tenen. En tenim múltiples exemples al llarg de la història.
Doncs, bé, ara i aquí, el paper del PSC pot semblar irrellevant, pels pocs diputats en el Parlament , en el Congrés i en el Senat, però la història que arrossega i els plantejaments que fa respecte les relacions Espanya – Catalunya, ben aviat li tornaran la rellevància que sempre ha tingut. Perquè ho dic ? Doncs per una raó tant elemental com la que el guió independentista té els mesos comptats. Ja no dic anys, sinó mesos. No té recorregut perquè toparà amb la dura realitat, interna ( catalana), externa( espanyola), i internacional ( UE, i el món , en general).
A nivell intern no hi ha una majoria independentista. Sí hi ha una gran quantitat d’indignats amb el Madrid – polític, sí, però no per agafar la maleta, i voler marxar. Simplement perquè no és viable ni possible. En menys d’un any, tothom ho tindrà clar. A nivell extern( espanyol), no permetran mai ni referèndums, ni consultes , ni decisions unilaterals, després del 9 N, però sí han arribat a la conclusió que alguna cosa “important” han de fer. Aquest serà el mèrit de totes les mobilitzacions realitzades i els moviments de tots els partits. Repeteixo, de tots. En quan a la realitat internacional, no interessa a cap dels països europeus obrir la porta a independentismes regionals que podrien ser imitats per regions seves. Impensable.
Així, doncs, en aquest marc que quedarà clar dintre de pocs mesos, el paper del PSC serà crucial. Pot esdevenir el pont entre uns i altres, per buscar relligar el futur amb un pacte de gran volada. Ara tots els partits estatals diuen que no, però , tots tenen clar que han de moure posicions per no allargar el conflicte. I el PSC té en la persona de Miquel Iceta un mestre del diàleg, i dels reflexes ràpids i encertats. Es el que necessita el país per poder recuperar les relacions trencades.
Per tant, el Congrés que comencem demà, i tancarem el diumenge, té el paper de ser el de la cruïlla de camins. Aquests dies hem de decidir no solament quins son els nostres ideals, més ben dit, com refermem els nostres ideals en aquesta nova societat en transformació, quines propostes fem a la societat, i com volem resoldre l’enfrontament territorial actual. Hi ha ganes de fer un bon Congrés, i sortir amb els deures fets. I no tinc cap dubte que ho aconseguirem. Després necessitarem uns mesos per poder-los començar a aplicar, però serà en un clima molt dur, molt crispat, molt enverinat que només podrem sortir-nos-en mitjançant grans dosis de paciència, diàleg i coherència. Aguantar fins que la realitat s’acabi imposant.

Una vegada arribats a la conclusió, el govern català i l’espanyol, que la única sortida viable és un acord general i global, el paper del PSC serà fonamental per curar ferides i emprendre una nova etapa. Aleshores el partit recuperarà el protagonisme perdut. Toca, doncs, preparar-se per aquest moment, i la millor manera és fer un bon Congrés. 

 

REFREDAR LA INDIGNACIÓ - art. Blogesfera socialista

REFREDAR LA INDIGNACIÓ.
Espantats pel què han fet, i com han dut a terme unes maniobres mai vistes ni imaginades en tota la història del socialisme espanyol, els actuals membres de la Gestora, i els seus impulsors, pretenen una maniobra de distracció com és la de deixar refredar la indignació de tots els militants, mitjançant la creació de comissions que estudiïn el nostre futur col·lectiu. En diuen reformular el socialisme, buscar les nostres arrels, i proposar alternatives de futur...
La conseqüència directa d’unes actuacions tant inacceptables, ha estat la petició de baixa de milers de militants ( uns parlen de 8 o 10.000, i altres arriben als 20.000). En comptes de donar explicacions immediates, i convocar Congrés extraordinari i urgent, decideixen una altra maniobra indignant, com és la de donar de baixa aquests militants, pensant que així rebaixaran el nombre d’indignats, i podran continuar el seu full de ruta, consistent en esperar a que tothom , o bona part, se’n cansin i tirin la tovallola.
Després ells, ja tornaran amb la pretensió de refundar el partit, amb nous documents i una sensació d’haver girat pàgina a una de les etapes més tristes del socialisme. S’equivoquen de ple, i res pitjor que amagar el cap sota l’ala, pensant que els altres faran el mateix. Es massa gros, massa greu el que ha passat i com ha passat com perquè els militants permetin girar pàgina ,sense exigir responsabilitats, als responsables.
I en res ajuda a que els principals inductors del cop d’estat intern, Susana Díaz ( Andalusia), Fernández Vara ( Extramadura), Garcia Page ( Castella- La Mancha), i altres, s’entestin en no reconèixer errors ni donar les degudes explicacions. Però , tal com ja vaig aventurar en un anterior escrit, ara venen noves complicacions i conflictes, als que ja hem viscut en les sessions d’investidura. Ara ve, una immensa retallada, exigida per Brussel·les, i tot seguit els pressupostos per 2017...i tants i tants altres qüestions “d’Estat” que comportaran contradiccions flagrants amb els principis elementals del socialisme.
També hem de ser crítics amb actuacions dutes a terme per Pedro Sánchez, arran els resultats de l’anterior legislatura fallida. No es va aclarir prou la responsabilitat de POdemos en no formar govern, ni la dels partits catalans, ni la del PNB i altres. Hauria d’haver estat molt més contundent a l’hora de posar contra la paret totes aquestes forces parlamentàries que amb la seva fugida, han facilitat la continuïtat del PP.
Però, ara, tot és aigua passada i tots sabem quan fàcil és explicar a “toro pasado” el que s’hauria hagut de fer. La realitat és que tenim un grup parlamentari sense líder, supeditat a una Gestora “provisional”, amb un partit trinxat, i amb uns dirigents territorials que l’han portat per un camí intransitable. Què fer ara ? Doncs, és que ni es varen plantejar un pla B, ni una alternativa, ni una solució ràpida. Opten, per no fer res. Esperar, i confiar en que la militància aguanti i no exigeixi responsabilitats, ni pretengui “passar comptes” a tanta mediocritat i falta de coherència.
Mala cosa, quan es volen amagar els problemes o deixar passar el temps. En aquest cas, el temps no arregla res, al contrari, permet deteriorar encara més la situació i no ens podem permetre nous espectacles a les Corts Generals, amb el PSOE com “ase de tots els cops”, desviant l’atenció cap el que hauria de ser bàsic: resoldre els problemes dels ciutadans.

Sincerament no veig cap altra sortida ràpida i eficaç, que la de convocar Primàries i Congrés Federal. Sense ànims de revenja, no, simplement per posar ordre i concert en el socialisme espanyol, fer la travessia del desert que pertoca, però amb coherència i orgull, preparant el partit de cara a les properes conteses electorals. 

This page is powered by Blogger. Isn't yours?