Wednesday, November 30, 2016
BORREDÀ- DONAR COMPTES COMPROMISOS PRESOS EN DIVERSOS PLENS MUNICIPALS.
DONAR COMPTE COMPLIMENT COMPROMISOS AMB GRUP
MUNICIPAL – CUP – BORREDÀ.
En Joan Roma i
Cunill, alcalde – president de l’ajuntament de Borredà, dona compta del
compliment de diversos compromisos presos, en debats en Plens municipals, amb
el grup municipal de la CUP.
1.- Netejades les
restes de pintura , en el pou situat davant Cal Bardolet.
2.- Netejats
diversos punts de pintura en els graons de l’ajuntament i dintre el porxo.
3.- Canviada de
lloc la bústia de l’entrada ajuntament, per fer lloc per estanteries. La bústia
es va netejar i pintar de nou, amb el mateix color que la resta d’elements de
ferro de l’entrada.
4.- Entre avui i
demà, la brigada col·locarà un element metàl·lic de ferro per posar-hi el punt
de llibres que ara està situat a la finestra de l’entrada. Aquest element ha
estat elaborat pel ferrer jubilat, Josep Roma, el qual en fa donació gratuïta. Per
aquest motiu s’ha fet el trasllat de la bústia.
5.- Dintre d’un mes
es procedirà a col·locar una nova cartellera, bessona de la que hi ha en el
porxo, per tal d’encabir-hi el cartell de donació d’aliments del Ministeri ( i
treure’l de la finestra),i poder-hi posar altres cartells que abans es posaven
a la cartellera on hi ha el desfibril·lador. Les dues cartelleres seran
recobertes per marcs de ferro forjat, donació del ferrer jubilat, Josep Roma.
6.- Aquesta setmana
es procedirà a canviar les 4 cartelleres de fusta, per altres de noves de 2 m X
1m i 1 cm de gruix, antihumitat. Les cartelleres velles tenen uns 8 anys
d’antiguitat i estan totalment plenes de grapes. La intenció és renovar-les
cada dos o tres anys.
7.- Alguns dels
vells llums de Nadal seran substituïts per altres de nous que s’estrenaran
aquest any. També es modificarà la ubicació d’alguns dels antics.
8.- S’han adquirit
alguns senyals de circulació nous per substituir alguns dels més vells.
Igualment s’ha col·locat algun de nou per facilitar la informació de sortida
del poble.
9.- S’ha procedit a
plantar tuies en el jardí de l’entrada del poble per millorar l’aspecte i
aconseguir dintre d’uns mesos que hi hagi una barrera vegetal complerta a la
part superior del mur d’entrada del poble. S’hi ha posat una valla metàl·lica
,al davant, per evitar perill mentrestant siguin petites.
10.- En la part del
jardí que queda a l’entrada de la zona esportiva s’hi ha fet una plantació d’arbustos ,per formar una barrera vegetal,
protegida per una xarxa metàl·lica, i millorar així l’aspecte paisatgístic.
11.- Aquesta
setmana s’està col·locant una xarxa metàl·lica damunt el muret de protecció de
terres de l’antic hort del Canudas, per evitar l’entrada de persones en aquesta
zona, i deixar més ben acabat el carrer de Dalt.
I perquè consti
signa el present escrit a Borredà el dia 30 de novembre de 2016.
L’Alcalde –
President, Joan Roma i Cunill
Tuesday, November 29, 2016
PROBLEMA DE CREDIBILITAT - art. Blogesfera socialista
PROBLEMA DE CREDIBILITAT.
Segons la darrera enquesta,
apareguda avui, dimarts dia 29 de novembre, el PP continúa pujant, Podemos
passa per davant del PSOE, i aquest, continua perdent una part del seu
electorat, que se’n va més cap a l’abstenció que no pas a votar altres opcions.
El principal problema és de
credibilitat, més que de lideratge. I si tenim present que ens falta una cosa i
altra, arribarem a la conclusió de que tenim un greu problema per recuperar el
paper d’alternativa que sempre havíem tingut. I en materia de credibilitat ens
passa al davant Podemos, tot i les greus contradiccions en que están immersos.
Toca, doncs, pensar en canvis
radicals i immediats. De moment, el que podem veure son els moviments de Susana
Díaz per avançar cap a la Secretaria General, amb la inestimable ajuda de la
Gestora que en comptes de gestionar , es dedica a apartar a tots aquells que li
poden fer nosa. Causa vergonya i segur que és una de les causes de falta de
credibilitat, les maneres que han fet servir per desplaçar els diputats del no,
cap a llocs irrellevants. D’aixó, antigament, se’n deien “purgues”, de molt mal
record.
Però, com tot en la vida, vindran
altres temps i perquè siguin positius, els hem de preparar degudament bé. Confesso
no sentir cap simpatía per Susana Díaz. No m’agraden les formes de governar el
partit, i tampoc Andalusia. Segurament els esdeveniments del partit m’han tapat
o deformat l’acció de govern, però no la veig com líder del PSOE en uns moments
tant crucials com els que estem.
Perquè ho dic, doncs, per la
necessitat que tenim d’un lideratge més innovador, més atrevit, menys
institucional, més proper a la gent i als seus problemes. No s’hi valen les
velles formules de discursos tècnics i avorrits sinó decisions clares i
contundents, contra les lacres que la gent més odia: la corrupció, el frau
fiscal, la gestió ineficient, els dubtes sobre les pensions, la sanitat, el
treball, etc.
Es a dir, si una cosa hem de fer els
socialistes és ser la garantía de l’estat del benestar i per ser-ho, ho hem de
demostrar allà on governem, posant com prioritat l’austeritat en la despesa no básica,
i l’increment de les inversions per crear treball. Si es crea treball, es
trenca el cercle viciós de l’atur, la pobresa, la falta d’oportunitats.
No veig en els governs autonòmics
aquesta revolució pendent. Hauríem de ser els primers en retallar tot el que
faci falta, d’innecessari per desplaçar el diner cap el que és fonamental.
Continuem veient estructures governamenals feixugues, envellides, ineficients,
que funcionen per inercia i no per conceptes de modernitat i eficacia.
Es cert que la socialdemocracia europea
i mundial passa per una crisi d’identitat, però això no ha de ser excusa per no
fer els deures que la gent ens demana. Hem de ser els capdavanters en tot el
que significa honestedat, política, económica i personal. Defensa dels més
desvalguts i garantía dels serveis essencials. Reducció de la burocracia i l’aparell
administratiu per reforçar les inversions i serveis a les persones. I donar
exemple de bones formes. Les que estem donant des de fa un parell d’anys son fatals,
d’aquí el problema de credibilitat.
Monday, November 28, 2016
L'HORA DELS PRESSUPOSTOS - art. Nació Digital Solsona
L’HORA DELS PRESSUPOSTOS.
Des de fa unes
setmanes, totes les institucions: Estat, Generalitat, Ajuntaments, estan
elaborant els seus pressupostos, per tenir-los aprovats, abans no finalitzi l’any
en curs, tal com és preceptiu, de manera que a 1 de gener, puguin entrar en
vigència. No totes hi arriben a temps
com podem veure, tot sovint. Males previsions, mala praxis, perquè qui mal
comença l’any, mal l’acaba.
En el meu cas,
sempre he volgut complir els terminis legals, i és costum de la casa, aprovar
la modificació d’ordenances el mes de setembre, i el pressupost a meitats d’octubre
o principis de novembre, per donar temps a l’exposició pública i a l’aprovació
definitiva, abans d’acabar el mes de desembre.
Però, avui no vull
parlar de terminis, sinó de compliment de pressupostos, i sobretot de com
elaborar-los i com aconseguir equilibrar despeses amb ingressos. I voldria
centrar-me en la Generalitat, per exposar la mala praxis que ha imperat durant
molts anys, a l’hora de planificar els pressupostos i a l’hora d’incomplir-los.
Tots els qui
presidim una institució sabem quan important és l’estalvi diari, en les petites
coses, per retallar despeses habituals i donar exemple d’austeritat. La despesa
corrent és la que produeix efectes fatals sobre les finances públiques. Posaré
alguns exemples pràctics, per fer entendre el que vull dir. Des de la
recuperació de la Generalitat, no s’ha estalviat en matèria de protocol,
inflant personal, vehicles oficials, edificis, campanyes publicitàries, honors,
medalles, diplomes, etc, etc, fins el punt que en alguns casos el nivell de
despesa s’acostava a la que tenia l’Estat Central.
Eren els temps d’un
president Pujol que es volia equiparar a un home d’Estat i per això requeria
pompes honorífiques de similar volum. Catalunya ha gastat fortunes immenses en
la promoció interna, i tot seguit, en l’externa, en forma d’Ambaixades
simulades, viatges a l’estranger amb sèquits propis d’estats consolidats i ben
finançats, campanyes “urbi et orbe” per donar a conèixer el país, i fer creure
que així es promocionaven les empreses, o l’exportació . Sempre s’ha de buscar
una justificació a tanta despesa sumptuària.
Posant per davant
aquestes prioritats costava molt ajustar la despesa i promoure l’austeritat.
Impossible aconseguir-ho i la única via per quadrar números consistia en
endeutar-se. Poc a poc, els desequilibris s’anaven tapant amb crèdits que
generaven nous crèdits, any rere any, fins arribar als més de setanta mil
milions de deute. Quan algú ha d’elaborar
un pressupost en que els interessos equivalen a l’import de tota una
Conselleria, es dona compte de la impossibilitat de fer un pressupost
equilibrat, i que realment serveixi per fer funcionar el país. Així estem a
Catalunya.
Entenc que les
negociacions entre Junts x Sí i la CUP treguin foc, dia sí, dia també, perquè
els números no quadren ni permeten cobrir despeses socials amb un mínim d’amplitud.
No hi ha espai, no hi ha marge de maniobra, perquè el deute pesa com una llosa
sobre tota l’administració. I és que cada Conselleria copiava de Presidència, i
cada departament estirava més el braç que la màniga. Que ningú s’estranyi d’on
hem arribat en qüestió de números. Per poder fer un pressupost equilibrat i amb
un endeutament “raonable” calen una quinzena d’anys d’austeritat i molt bona
gestió. També de millora del finançament, certament, però tots sabem que primer
s’ha d’estalviar i retallar despeses per tot arreu, al mateix temps que es
milloren els ingressos. Només les dues operacions a l’hora permeten aspirar a
restablir l’equilibri financer d’una institució, sigui l’Estat, la Generalitat
o qualsevol ajuntament. Estem en temps de pressupostos i que cadascú miri els
que té més a prop, per veure el bon ús que es fa del diner públic.
Saturday, November 26, 2016
NO SIMPLIFIQUEM - art. Regió 7
NO SIMPLIFIQUEM.
Arran la mort de la Rosa de Reus, una iaia de
81 anys, per l’incendi del matalàs, produït per una espelma, a falta de llum,
s’ha desfermat un allau d’acusacions, suposicions, propostes i recomanacions,
molt pròpies del nostre país quan passa una desgràcia com aquesta. Ara, s’ha de
fer tot el possible perquè no torni a passar, i per això convé no simplificar
la gran complexitat que tenen els serveis Socials ,en tots els municipis.
En un petit municipi, és molt més fàcil tenir
supervisades i sota control, sinó totes, la majoria de necessitats de les
persones vulnerables. En un poble gran o una ciutat, la cosa és molt més
complicada.
Fem atenció a llençar acusacions a tort i a
dret, perquè les situacions de moltes persones son tant diverses i tant
immenses com el nombre de les que pateixen dificultats. Ho he dit en anteriors
ocasions, la tasca de les treballadores socials, és de les més complicades,
estressants i dificultoses de quantes tenen relació amb la societat.
Es ben cert que el principal servei que ha de
tenir una persona en dificultats, ha de ser una vivenda, però aquí no acaba
res, perquè ha de tenir serveis essencials com aigua, llum, gas..., però també
menjar, i determinats tractaments, si està malalta. Conèixer de primera mà aquestes
necessitats és feina de les treballadores socials, però tot seguit, s’hi ha
d’implicar un gran nombre d’organismes i institucions que no sempre van ben
coordinades.
I la línia entre el possible i l’efectiu és
molt prima. Com ho és la línia personal i la pública. Hi ha persones
necessitades que ni demanen ajuda, ni volen ser ajudades. Què fer en aquests
casos ? N’hi ha que disposen de recursos, però s’han acostumat a estalviar i no
volen desprendre’s de diner, per serveis bàsics, de manera que no se les pot
obligar, si no han estat incapacitades. N’hi ha que la família vol portar el
control, i no vol intromissions de gent de fora...la llista seria molt llarga i
molt complicada de detallar i explicar.
Es a dir, la complexitat de la realitat social
del país, obliga a actuar amb grans dificultats i enormes incerteses davant
cada cas concret. D’aquí el delicat treball de les persones dedicades al món
dels serveis socials, sotmeses en molt casos a sospites , acusacions,
intromissions, amenaces judicials i fins i tot físiques. En aquest camp la
vocació passa molt per damunt de qualsevol compensació laboral o econòmica.
Continuem en plena crisis, i portem anys de
dificultats com per haver vist incrementar-se exponencialment el nombre de
persones ateses. En aquest camp, les retallades han estat molt fortes, excepte
per part dels ajuntaments. Tinguem-ho clar. L’administració que suporta
bàsicament els serveis socials son els ajuntaments, i no tenen prou recursos
econòmics ni humans per fer-hi front.
Per tant, toca recuperar el temps i els
esforços perduts per evitar la repetició de fets com el de Reus, i com tants i
tants altres que no surten a les pàgines dels diaris, però son de conseqüències
similars. Falten recursos econòmics, i cal millorar la coordinació entre institucions,
i entre organismes i entitats.
Però, oblidem-nos de simplificacions. El
problema és immens, divers i molt individualitzat, de manera que hem de
proporcionar mitjans i recursos humans, econòmics i tècnics, als qui es troben
en primera línia com per poder tractar els temes de manera pormenoritzada. I
fugir de simplificacions perquè no existeixen.
Friday, November 25, 2016
BORREDÀ JA TÉ PRESSUPOST 2017.
BORREDÀ APROVA UN PRESSUPOST 2017,DE
952.000,00 EUROS.
En el Ple extraordinari celebrat ahir, dimecres dia 23 de novembre, entre
d’altres punts hi hagué la incorporació de dues noves regidores del Grup
Municipal de la CUP , en substitució de 2 que havien presentat la renúncia en
el passat ple ordinari. Els regidors que havien renunciat son: Anna Manso (
també consellera comarcal) i Jordi Codina ( també representant a l’AMI).
Les dues noves regidores son : Isabel Escribano Rota ( que també serà la
representant de la CUP, en la Comissió Especial de Comptes) i Montserrat Rota
Serra ( que serà la representant a l’AMI). Amb la promesa al càrrec de les dues
noves incorporacions, es va iniciar el Ple, i es dona la circumstància de que
Borredà deu ser el Consistori més femení de Catalunya o en tot cas, un dels més
ben representats. De 7 membres, 5 son dones. I per completar la feminització,
recordo que tenim Jutgessa de Pau, i Jutgessa de Pau substituta.
Tot seguit l’Alcalde, va presentar el pressupost 2017, per un import total
de 952.000,00 euros amb un important capítol d’inversions, per un import de
362.700,00 euros, un dels més elevats dels darrers anys, gràcies a un bon
nombre de subvencions aconseguides de la Diputació de Barcelona.
Les principals inversions a realitzar en l’exercici 2017, son
1.- Condicionament del Carrer de la Font, el més antic del poble i per on
puja una de les dues canonades generals de subministrament d’aigua que ha
superat els 50 anys de servei i necessita ser totalment renovat, a l’igual que
la xarxa de clavegueram, i el canvi del paviment de pedra del país, per un
altre que compleixi la normativa vigent de mobilitat. El pressupost és de
206.000,00 Eur, i es finançarà amb una subvenció de Diba per 192.000,00. La
resta a càrrec de l’ajuntament.
2.- Conservació i manteniment de camins. L’equip de govern va assumir el
compromís d’arreglar, dintre d’aquest mandat, tots els camins que porten a
cases de pagès habitades tot l’any. S’han dut a terme ja 2 actuacions i ara el
pressupost en preveu 3 més, per un import total de 50.500,00 euros, dels quals
46.800,00 provenen de Diba.
3.- Tancament perimetral de 3 dipòsits d’aigua. Per raons de seguretat, hem
procedit al tancament de totes les instal·lacions relacionades amb el
subministrament d’aigua, i hem posat una partida de 30.600,00 euros que
subvenciona íntegrament Diba.
4.- Recerca d’una nova captació d’aigua. Tot i que l’ajuntament disposa
d’aigua de qualitat, considerem prudent continuar la recerca de noves
captacions. Per aquest motiu s’ha contractat l’empresa Catalana de Perforacions
per estudiar i aconseguir una nova captació subterrània. S’ha previst una
partida de 20.000,00 euros.
5.- Partida d’inversions locals.
Procedents de Diba, disposem d’un import de 26.500,00 que serviran per completar
algunes de les inversions previstes, o dur-ne a terme algunes altres
considerades urgents.
6.- Edició d’un nou llibre històric – turístic de Borredà, una vegada
esgotat l’existent. Hem posat una partida de 12.000,00 euros.
7.- Material inventariable destinada a ampliar el material disponible per
festes, fires, esdeveniments diversos. La partida és de 12.000,00 euros.
Així, doncs, en inversions el capítol suma un total de 362.700,00 euros,
que per un poble petit com el nostre, és un import realment destacat.
Obert del debat, el Grup Municipal de la CUP, va exposar les seves
prioritats, i les diferències amb les nostres. Finalment el pressupost es va
aprovar amb els vots a favor de l’Equip de govern i en contra els de la CUP.
Per últim, un altre punt destacat fou l’aprovació del compromís per renovar
totes les Ordenances fiscals de Borredà, algunes de les quals tenen prop de 30
anys de vigència i convé adequar-les a la normativa actual, a més de
modernitzar-les o eliminar-les si alguna ja no és d’actualitat. Es va aprovar
per unanimitat.
Finalment, a càrrec al romanent positiu de tresoreria de l’any passat, es
varen fer modificacions al pressupost 2016, per un import total de 50.000,00
euros. Es va aprovar per unanimitat.
Com Alcalde, valoro molt positivament l’aprovació d’aquest pressupost 2017,
per quan conté totes les partides necessàries per fer front als serveis del
municipi, i alhora, un capítol d’inversions clarament expansiu, amb actuacions
molt necessàries pel poble i que permetran continuar la modernització i posada
al dia dels serveis, infraestructures i equipaments municipals.
Borredà, 24 de novembre de 2016.
L’Alcalde, Joan Roma i Cunill
Thursday, November 24, 2016
PSOE - UNA GESTORA DESNORTADA- art. Blogesfera socialista
PSOE – UNA
GESTORA DESNORTADA I IMPULSORA D’ AUTOLESIONS.
La majoria de militants estarem d’acord en la profunda indignació que ens
produeixen les noticies quotidianes d’actuacions ,sense lògica ni concert ,de la Gestora del PSOE.
Ja és prou trist que un gran partit estigui governat per un grup de
dirigents que s’haurien d’haver limitat a conduir el nostre destí durant unes
poques setmanes, i no fer-ho per temps indefinit. Però és que si les seves
resolucions fossin adequades, encara ho podríem mig entendre, però és que donen
la sensació d’estar fent la feina bruta que altres no s’atrevirien a fer.
M’explico. Hi va haver un incompliment de l’acord en la investidura de
Mariano Rajoy, per part d’alguns diputats /des. Molt bé, si el reglament del
partit estableix una penalització, s’imposa, i ja està. Ara bé, no n’han tingut
prou amb això, i han obert una mena de purga o càstig molt propi dels antics
partits comunistes, però mai vist en els partits socialistes. Almenys en el
nostre record.
Però no n’han tingut prou amb això, i han volgut anar més lluny. I ho han
fet, en el pitjor dels moments i dels llocs, i amb un afany de produir lesions
dintre del propi grup parlamentari. Han demostrat ser capaços de tallar-se un
braç o una cama, en el seu afany per castigar els “traïdors”. Sinó no s’entén
com poden apartar diputats/des d’una gran experiència i vàlua en els seus
càrrecs institucionals, cosa que perjudica clarament l’eficàcia del Grup
Socialista.
Algú creu poder prescindir de l’experiència i veterania d’Odón Elorza, de
Meritxell Batet, Pepe Zaragoza, o la independent Margarita Robles ? No és d’una
immensa estupidesa voler allargar el càstig a l’incompliment del vot
d’investidura, a la conformació de les presidències de comissió i al paper de
portaveus ? Autolesions en el propi Grup Parlamentari. Cosa mai imaginada ni
mai vista que no solament empobreix el treball parlamentari, sinó que aporta
molt mal rotllo entre els seus components.
No es pot seguir per aquest camí, perquè tot i que a Catalunya el PSC mai
ha actuat amb aquestes armes, el mal que ens fa, és enorme. Som un partit
sobirà, però estretament lligat al PSOE i el dany és mutu. Aparèixer cada dia
en els mitjans de comunicació per noticies com les descrits més amunt, és un
símptoma clar d’haver perdut el nord, i vol dir que quan més aviat jubilem la Gestora , més aviat podrem
recuperar el seny perdut.
Tot indica que Susana Díaz vol i dol, per presentar-se a la Secretaria General.
Doncs, bé que ho faci d’una punyetera vegada i la Gestora convoqui
Primàries. Que competeixi amb Pedro Sánchez o amb altres possibles candidats
que puguin sortir. Votem i tot seguit anem a Congrés extraordinari i urgent per
elegir nova executiva i posar al dia el nostre programa. Es el que toca fer. I
que sigui la nova executiva la que retorni el seny i l’ordre en el Grup
Parlamentari en el Congrés de Diputats.
Per ser alternativa necessitem un lideratge clar, una executiva com cal, i
un nou Comitè Federal que decideixi els grans temes. Tot plegat una cosa tant
senzilla com tornar a la normalitat. Ara, estem a una distància infinita.
Wednesday, November 23, 2016
CONTRA LA VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES -art. Nació Digital Solsona
EDUCACIÓ,PROTECCIÓ
I TREBALL, PRINCIPALS EINES CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE.
Es dur llevar-se
gairebé cada dia amb noticies sobre actes de violència contra dones, en
qualsevol indret del país, i amb ell, a tot el món. El sentiment d’impotència,
no ens pot dur a renunciar, a mesures concretes per frenar, primer, i eradicar,
després aquesta lacra social tant intensa i tant extensa.
Durant molts anys
hem anat repetint que la principal eina ha de ser l’educació en la igualtat,
evident, però no n’hi ha prou, i en qualsevol cas, és molt lent el camí a
recórrer, calen mesures més immediates i més eficients.
En primer lloc, la
protecció s’ha d’estendre de manera àmplia i generalitzada a totes les dones en
risc. I en aquests casos la Justícia ha de ser immediata, no pot esperar,
perquè qui espera ,desespera, i el resultat pot ser fatal. Per tant, reclamem
que el govern central retiri la possibilitat de centralitzar i reduir els
jutjats destinats a cobrir aquesta urgència.
Tot seguit, les
dones en risc haurien de tenir facilitats per poder trobar feina, i poder
alliberar-se de la dependència econòmica de la seva parella. Massa sovint l’agressor
té un poder sobre la víctima, per la impossibilitat de poder marxar i iniciar
una nova vida. L’espera acaba en drama.
I els mateixos
Jutjats, han de poder resoldre, amb la màxima diligència el destí dels fills,
si en tenen. Tots coneixem casos de dilacions, ja no de setmanes o mesos, sinó
d’anys, amb el que suposa d’impossibilitat de marxar del municipi i començar
una nova vida, lluny del lloc habitual.
I aquí veiem, els
drames més propers, però és que el panorama mundial és esgarrifós en múltiples
països. Només intensos programes d’educació, treball,i protecció des de la
infància, pot portar esperança a tot aquest immens col·lectiu. El dia 25 és el
dia mundial , destinat a recordar aquesta situació. Es un bon moment també per
reivindicar accions locals, però també nacionals i mundials. No ens podem
quedar en el més proper, sinó en globalitzar el problema, i aconseguir accions
exemplificants.
Tuesday, November 22, 2016
SANA ENVEJA D'EUSKADI - art. Nació Digital Solsona
SANA ENVEJA D’EUSKADI.
S’acaba d’anunciar
el pacte de govern entre el PNB i el Partit Socialista d’Euskadi ( PSE),
mitjançant el qual els socialistes ocuparan 3 carteres del proper govern, i el
PNB 5 o 6, en funció de si el lendakari decideix ampliar o mantenir l’actual
nombre de Conselleries.
D’entrada, no deixa
de ser ben poc habitual que una de les més importants autonomies, només tingui
8 conselleries, quan la majoria passen de 10. Això sol ja demostra la
austeritat i bones formes d’un govern seriós i responsable.
El pacte de govern
no és fruit d’un cop de cap, o d’una improvisació formal, sinó fruit d’un llarg
diàleg entre els dos partits, per arribar a un document extens, detallat i
rigorós per garantir l’estabilitat durant els 4 anys de mandat. Una altra
novetat, en un país acostumat a la improvisació, i a crear fulls de ruta, cada
dos per tres.
També fa enveja
l’ambició del pacte que no només tracta els temes més rellevants i urgents de
resoldre de la societat basca, sinó que vol emprendre reptes més profunds, com
la petició de modificació de la Constitució espanyola per donar un pas més en
el propi autogovern. Es a dir, no en tenen prou en ser el territori de més
àmplia autonomia, amb un sistema de finançament autènticament blindat, sinó que
volen seguir avançant, i per això res millor que fer-ho per la via
constitucional.
Com podem veure,
res s’assembla a la via catalana. Més ben dit, el Lendakari Urkullu, ha deixat
molt clar que no volen tenir res a veure amb la deriva independentista d’alguns
partits catalans. Ells van per la seva via, i a fe que els hi ha anat molt bé,
en el passat, i tot augura que els anirà encara millor de cara el futur.
Al País Basc, el
PNB pacta amb els socialistes, i a nivell espanyola es deixa estimar pel PP que
necessita com aigua de maig, els seus vots de cara a poder aprovar els
pressupostos de l’any vinent. No cal dir que estaran oberts al diàleg i a la
negociació, a canvi d’importants compensacions en inversions a Euskadi. Més que
peix en el cove , és aconseguir un estatus permanent de diàleg constructiu.
Perquè no aquí, a
Catalunya ? Es cert que la distància és immensa, per raons històriques, però
els errors comesos pels partits catalans han estat infinits. Si haguessin
comprès la importància d’arribar a un pacte de govern amb el PSOE de Pedro
Sánchez, l’endemà de les primeres eleccions generals, ara estaríem en unes
condicions radicalment diferents. Desentendre’s del govern central és un greu
error, com ho és no anar al Consell de presidents, i altres decisions
desencertades.
Avui, doncs, fem un
elogi a les maneres d’actuar dels partits bascos, i com socialista, mostro la
meva sana enveja pels companys bascos. Estaran en el govern per canviar la
societat i atendre els més desvalguts. I ho faran amb un ampli i ambiciós
programa de govern que avui han donat a conèixer. Tant de bo, els partits
catalans copiessin els bascos. D’altra manera anirien les coses.
Saturday, November 19, 2016
OBRIR O NO OBRIR - art. Regió 7
OBRIR O NO OBRIR.
Pel que podem
veure, a falta de decisions fermes i contundents, es van proposant accions que
donin la sensació de moviment continu sobiranista, per la via de provocar
reacció del govern central que fomentin el grau d’indignació i allunyament, entre
la societat catalana i la espanyola. Res millor per provocar, que tocar els sentiments
i les emocions de l’espanyolisme més ranci.
Així, va passar en
el cas de Badalona amb els fets del 12 d’octubre, portant als tribunals un fet
tant banal com que un ajuntament obri, en dia festiu. No ho varen fer amb
altres ajuntaments més petits perquè la repercussió no era la mateixa, a nivell
comunicacional. Heus aquí una primera vara de mesurara. A fets iguals,
decisions desiguals.
Ara, les entitats
sobiranistes proposen una altra “provocació” o “desobediència”. Obrir els
ajuntaments el dia 6 de desembre, celebració de la Constitució. Sóc
constitucionalista fins el moll de l’òs, perquè considero la Carta Magna, com
la garantia de les llibertats individuals i col·lectives, i haver aconseguit
uns graus d’autonomia, benestar i democràcia com mai havia tingut el nostre
país.
Tots els qui
ostentem càrrecs institucionals hem promès o jurat lleialtat als seus
preceptes, i el mateix han fet tots els funcionaris de totes les
administracions. Doncs, bé, el debat que s’està fent, respecte obrir o no obrir
els ajuntaments el dia 6 de desembre, podria produït efectes col·laterals
importants en tots els funcionaris, de manera que la divisió entre les entitats
sobiranistes és més que evident, perquè una cosa és la feina dels polítics, i
una altra, la dels funcionaris. Veurem què proposen finalment.
Però, dit això, i
reiterat el meu posicionament constitucionalista, he de confessa que he obert
moltes vegades l’ajuntament, aquest dia, o per la Puríssima, o per Nadal, Cap d’Any,
12 d’octubre i fins i tot en moltes Diades Nacionals de Catalunya, la qual cosa
per alguns sobiranistes pot semblar un pecat mortal.
I com jo, segur que
no menys de tres o quatre –cents alcaldes i alcaldesses de Catalunya, han fet
el mateix. No deixo de sorprendre’m quan escolto aquests debats, en boca d’entitats
i associacions sobiranistes, perquè desconeixen la realitat del dia a dia
municipal. Que senyorets alcaldes i senyoretes alcaldesses de grans ciutats,
estiguin discutint si obrir o no obrir el dia 6 de desembre, mostra la immensa
distància entre la realitat del món urbà, respecte del rural.
A la butxaca sempre
porto mitja dotzena de claus que em permeten entrar en els principals edificis
municipals, i si el dia 6 de desembre, 12 d’octubre o 11 de setembre, dono la
volta habitual pel poble ei em trobo un veí o veïna que demana informació o
documentació per resoldre un tema determinat, anirem a l’ajuntament a resoldre
el tema.
I si un estiuejant
o un foraster ve a demanar informació per poder comprar una casa, una parcel·la
o fer obres, no tindrem cap inconvenient a obrir l’ajuntament per aprofitar l’ocasió
de poder acollir una família que donarà feina als paletes, comprar`+a n els comerços
del poble i ampliarà la població habitual o transitòria.
Francament, estem
en un moment molt delicat i pensar en trencar ponts , i més ponts, entre
nosaltres no és la millor via per recuperar la convivència, mig perduda. El
seny s’ha d’imposar i atacar sentiments i emocions d’altres comunitats, és la
pitjor via per resoldre conflictes. La dinàmica acció – reacció, fa massa anys
que dura i no ha portat res de bo. Tenim un govern central molt complicat i poc
receptiu, però la millor via per canviar-lo, és fer-lo fora. Hem perdut una
bona oportunitat, però la vida continua, i en vindran d’altres. Les hem de
saber aprofitar.
Friday, November 18, 2016
EL CONVENT DE ST FRANCESC - art. El Setmanari del Berguedà
EL CONVENT DE ST FRANCESC.
Quan una ciutat ha d’exercir de capital, ha de poder tenir
els principals serveis en llocs adequats, en matèria d’espai, idoneïtat,
situació, proximitat, aparcament, etc.
Des dels inicis de la democràcia recuperada, els principals
organismes i institucions comarcals, s’han mogut amb una gran precarietat
d’espais i mitjans, de manera que encara avui dia, es troben en llocs dispersos
i clarament inadequats. M’explico.
La seu del Consell Comarcal ha esdevingut clarament
insuficient com ho demostra l’amuntegament de despatxos, taules i cadires...ni
tant sols té una sala de juntes, ni una sala de plens com per encabir-hi els 31
alcaldes de la comarca, en condicions de treball i comoditat. S’ha tret el
servei de joventut per descongestionar el local, però no hi ha ni un sol metre
quadrat disponible.
L’Agència de Desenvolupament del Berguedà. Una mena de braç
executor de les polítiques comarcals, a nivell institucional, empresarial i
social, es troba trossejada entre la Plaça
St. Joan, el local de Lluís Millet, i les antigues oficines
de la Cimentera
de Cercs. Tampoc allà hi ha una sala conjunta, polifuncional, ni espais
adaptables per les múltiples funcions que fa i ha de fer.
Serveis de la
Generalitat : L’Oficina del DARP ( Departament d’Agricultura)
se’n va al local sense ocupar del polígon d’Olvan, per estalviar lloguer, però
sobretot per complir amb la normativa d’accessibilitat (ara està en un primer
pis, sense ascensor).
Les dependències de Medi Ambient i Rurals, estan al final
del barri de la Font
del Ros, pagant lloguer, com ho estan els del SOC ( servei ocupació de
Catalunya), i altres serveis que per raons d’espai, no detallo.
Tots sabem quan important és poder treballar en espais
adequats, amplis, funcionals pels qui hi treballen i pels qui han d’anar a fer
gestions. Què millor que trobar en un sol lloc, ben situat, tots els serveis
destinats als ciutadans de Berga i comarca ?
Es el que crec podria complir el Convent de Sant Francesc.
Un edifici gran, històric, ben situat i ben comunicat, en el qual hi hauria
espai per a tots els serveis abans enumerats. Amb uns estalvis importants en
matèria de lloguer per part de Generalitat, Consell Comarcal i Agència, i amb
possibilitats de compartir espais comuns com per estalviar entre tots. Sales
amb diferents capacitats per reunions petites, mitjanes o grans, noves
tecnologies disponibles per a tots els serveis, calefacció, llum, neteja...
I un darrer aspecte, essencial. Adequar un edifici com
aquest tindrà un gran cost, només justificat, si se li treu tot el suc. Si
totes les parts implicades s’ajunten, el cost és raonable i clarament
amortitzable en ben poc de temps. Em permeto entrar en el debat, com espectador
i “patidor” de moltes de les deficiències que he trobat i trobo en serveis d’abast
comarcal.
PERDEM HABITANTS - art. La Rella del Lluçanès
PERDEM HABITANTS.
Cada any em miro la xifra oficial d’habitants del meu poble, i d’uns quants
més del voltant, per veure com van les coses. No van bé. I no van bé en el
conjunt del Lluçanès, ni en la major part del que anomenem món rural. He mirat
poble per poble de la vostra comarca, i uns més que altres, la davallada és
constant, en aquests darrers 5 o 6 anys.
La crisi ha fet tornar a casa molts dels emigrants que teníem per aquí, els
joves marxen i ja no tornen, i la població es va envellint, amb les baixes
corresponents , per raons naturals. El resultat és a la vista, especialment ara
a l’hivern en que els pobles es desertitzen , fins arribar els caps de setmana.
Frenar el despoblament no és fàcil, i cap de les formules emprades ha donat
un bon resultat, com podem veure. Anys enrere crèiem que un polígon industrial
a cada poble era la solució per implantar indústries, però aquesta no era la
solució. Ara pensem més en facilitar implantacions en els pobles més grans, i
sobretot a les capitals, per oferir llocs de treball, confiant en que els
avantatges de viure en un poble petit, farà que molts vagin a treballar a fora,
però visquin a dintre.
En els pobles petits es pot oferir una qualitat de vida que no tenen els
pobles molt grans i encara menys les ciutats. Aquesta ha de ser l’estratègia
pels propers anys, a banda d’incentivar tota iniciativa privada, per petita que
sigui, dintre de cada poble. Segur que tots els lectors coneixeu petites
empreses que se’n surten bé, en els vostres pobles, tot i estar mal comunicats.
I parlant de comunicacions, ara que tenim carreteres molt millors, sí
necessitem les comunicacions del segle XXI, que son les noves tecnologies. En
aquest àmbit sí estem molt malament i el govern no ha complert el compromís de
portar les noves tecnologies a tots els racons del país. Proveu de trucar per
mòbil en bona part de la comarca i veureu que és inútil. I tenir bona cobertura
d’Internet continua sent un desig, però no una realitat. Això ens posa en
inferioritat de condicions respecte d’altres indrets, i cada vegada son més
essencials les noves tecnologies per captar clients i activitats.
Per tant, frenar el despoblament hauria de ser una de les prioritats del
govern de torn, cosa que no ha estat fins ara. S’han fet petites coses, però cap
gran projecte “de país”, d’aquells que resolen un gran problema i li donen la
millor solució. Es el que toca reclamar a dia d’avui. Grans activitats en els
grans llocs, i facilitats en els petits. En molts pobles, si la tendència
continua, perilla la seva supervivència. No ens ho podem permetre.
Joan Roma, alcalde de Borredà
Thursday, November 17, 2016
MATAR AL PARE - art. Blogesfera socialista
MATAR AL PARE.
Amb aquesta
expressió volem explicar la profunda decepció causada per una persona que
teníem com a referent, model o exemple de vida personal, pública, o en
qualsevol altre àmbit de l’activitat humana.
Com a militant
socialista de tota la vida, he anat acumulant referents d’arreu del món, com
han fet tots els companys i companyes, en funció de les vivències pròpies i
alienes. Els més rellevants per a mi han estat: Olof Palme, Willy Brandt,
Salvador Allende, Helmut Schmidt, de fora, i Felipe González, Joan Raventós,
Ernest Lluch i Marta Mata , de dintre.
Per una persona com
jo que venia de 7 anys a Suïssa, on els espanyols estàvem considerats ciutadans
d’un país tercermundista , l’acció modernitzadora, europeista , profundament
democràtica i alliberadora de la llarga nit del franquisme, dels governs de
Felipe González, fou una benedicció, i una injecció de moral i legítim orgull,
per quan en pocs anys ens vàrem situar a nivell d’altres països europeus que
havien necessitat una trentena d’anys per fer el recorregut que nosaltres vàrem
fer en dotze.
Després , Felipe
González ha estat sempre present en les grans decisions i actuacions del
socialismes espanyol i també del català. La seva experiència, el coneixement
del món en que vivim, els seus anàlisis i projeccions de futur eren escoltats
amb l’atenció dels alumnes que escolten un catedràtic o savi, reconegut. Era
lògic reclamar la seva presència en tots els grans actes electorals perquè la
seva presència, era garantia d’èxit i satisfacció per part de tots els
assistents.
Però, precisament
la seva gran projecció, respecte i autoritat, a nivell intern i extern, l’ha
portat a múltiples fòrums de la política econòmica, financera mundial, i a
l’allunyament progressiu de les bases socialistes. Segurament era llei de vida,
i ben pocs dirigents se salven de no voler influir o participar en els grans
debats i pretendre deixar-hi la seva empremta.
Son molts pocs, els
grans estadistes que s’han sabut retirar a temps, o han buscat en altres
àmbits, una ocupació lògica per les inquietuds que tota persona té al llarg de
la seva vida, oimés si s’ha retirat de la primera línia a una edat encara jove.
I així ha estat amb Felipe González. Ha ocupat càrrecs en empreses privades, ha
format part de consells d’administració, ha participat en fòrums mundials de
tota mena,...i ha volgut continuar influint en el partit, el seu partit, el
PSOE. De fet, culpa d’ell i culpa nostre, perquè se li ha demanat i fins i tot,
impulsat a fer-ho.
I fa ben poc ho va
fer en el pitjor dels moments possibles. Va iniciar la batalla contra el
posicionament de Pedro Sánchez i de fet de tot el partit, representat en el Comitè
Federal, a favor de deixar governar el PP. La seva veu, el seu posicionament,
va ser el toc de sortida de la resta de dirigents, barons inclosos, per
descavalcar al Secretari General, elegit per tota la militància socialista. La
resta d’esdeveniments, la coneixem tots i m’estalvio detallar-los pel que tenen
de vergonya i trencament del que havia estat el respecte, disciplina i
autoritat del Secretari General, i la seva executiva.
Aquest pas donat,
impensable en el moment en que estem, ha provocat una situació d’una
extraordinària gravetat, que només noves Primàries i Congrés federal, urgent,
poden pal·liar. Perquè ho va fer ? Jo crec que per un sentiment i voluntat
d’arreglar una situació que perjudicava el país, sense cap mena de dubte, però
presa des d’un concepte propi d’una altra realitat de país. M’explico. La seva
posició hagués estat lògica a Alemanya, Holanda, Suècia..., però no a Espanya.
El seu ego, i la convicció que podia intervenir, de forma directa davant el
Secretari General, fins i tot per damunt del Comitè Federal, el va fer creure
que s’acceptaria la seva proposta, com s’havia fet en altres moments, en altres
temes.
Greu error, greu
desconeixement del partit, i la realitat quotidiana. Fa massa anys viu en un
altre nivell i una altra realitat. Som molts els qui hem deplorat aquesta
intervenció i els qui hem “matat al pare”. Respectem la gran feina feta, però FElipe
González ha deixat de ser un dels nostres referents. Ens sentim traïts, i ja
res serà igual. D’aquí la necessitat de girar pàgina i emprendre un nou camí,
sense la tutela, d’aquest “pare” que no ha sabut retirar-se a temps. Segur que
tots ho lamentem, però és el que hi ha. Ens ha defraudat en un moment
estratègic i especialment dolorós. Toca continuar, exigint Primàries i Congrés
, ja.
Wednesday, November 16, 2016
BORREDÀ - RECOLLIDA DE BICICLETES 2A MÀ PER BOULIMBOU - SENEGAL.
BORREDÀ – BOULIMBOU / SENEGAL. CAMPANYA RECOLLIDA BICICLETES 2A MÀ.
Des de fa uns 10
anys, el municipi de Borredà col·labora amb la ONG AMICS DE BOULIMBOU, una ONG
formada per senegalesos i catalans, radicada en el municipi de Salt, la qual té
per objectiu el desenvolupament d’aquesta regió de Senegal.
El treball
realitzat fins ara, és molt interessant, i un clar model de com es pot
transformar un territori, gràcies als ajuts conjunts i compaginats de persones
de la regió, que han vingut a treballar a Catalunya, i catalans que desitgen un
bon destí als seus ajuts tècnics, econòmics i humans.
Gràcies a aquesta
conjunció d’esforços s’ha aconseguit desenvolupar un territori, mitjançant la
recerca d’aigua subterrània, conduir-la cap a la zona habitada, instal·lar
abeuradors pels animals propis i per aquells que es traslladen d’un indret a
l’altre, i començar a conrear un bon nombre de productes, per consum propi i
per intercanvi amb altres zones properes.
Al mateix temps,
s’han dut a terme obres per disposar d’un dispensari mèdic, o una escola
primària que a dia d’avui compta amb prop de 300 alumnes. En aquest cas, com en
el de sanitat, el govern senegalès posa el personal, una vegada el territori
disposa dels equipaments. Qui vulgui obtenir més informació pot entrar en el
web d’Amics de Boulimbou i podrà veure els projectes duts a terme, en aquests
anys.
Ara, però, el motiu
d’aquest escrit és donar compte de la nova campanya que emprenem, destinada a
recollir quantes més bicicletes de segona mà, millor. Perquè bicicletes ?
Doncs, per un motiu molt senzill i molt pràctic. A l’escola primària com hem
dit hi ha prop de 300 alumnes. D’aquests , en aquest curs, 18 podran anar a
l’Institut més proper, situat a 5 quilòmetres del poblat. Una distància massa
llarga per fer a peu, cada dia, d’anada i tornada.
El millor premi,
per als nois i noies que han superat les proves per anar a l’Institut, és una
bicicleta que els permeti realment poder-hi
anar. Per descomptat que no hi ha transport públic i la carretera és més aviat
un camí rural ,en precàries condicions. Doncs bé, en els darrers anys hem
aconseguit la donació d’algunes bicicletes de segona mà que han resolt el
problema del transport i suposen la solució ideal per anar de casa a
l’institut.
D’aquí aquesta nova
campanya de RECOLLIDA DE BICICLETES DE 2A. MÀ. A dia d’avui, 16 de novembre en
tenim 4, aconseguides a Borredà. Fem la crida a tothom, qui en tingui a casa, o
sàpiga d’amics o parents , disposats a donar-les per aquesta bona causa, que
les portin a l’ajuntament o les entreguin a la brigada municipal d’obres.
TANCAREM LA CAMPANYA EL DIA 20 DE DESEMBRE. Les que haguem recollit, les
portarem a Salt, perquè siguin enviades a Boulimbou, tant bon punt sigui possible. Sapigueu que tindran el
millor destí que es pot donar a una bicicleta: facilitar l’anada i tornada de
nois i noies de Senegal, de casa a l’Institut.
Borredà, 16 de
novembre de 2016.
L’Alcalde, Joan
Roma i Cunill
Tuesday, November 15, 2016
PSOE - PRIMÀRIES I CONGRÉS , JA - art. Blogesfera socialista
PSOE – PRIMÀRIES I CONGRÉS , URGENTS.
La reunió entre el
president de la Gestora del PSOE i Miquel Iceta, va anar com era d’esperar,
però no garanteix el retorn a la normalitat, en les relacions PSC – PSOE,
sobretot perquè cada dia surt algun o alguna defensora de les “essències”
socialistes i espatlla una mica més el futur.
El desconeixement
de la realitat catalana, per una banda, i la ignorància sobre l’essència del
federalisme, impedeix el funcionament “normal” de dos partits que batallen pels
mateixos objectius. Sembla ben fàcil respectar la pluralitat , dintre de la
diversitat, doncs, no, pel trio de barons que creuen poder imposar la seva
doctrina no els hi queda clar el respecte a la diferència. Tant Susana Díaz
(Andalusia), com Garcia – Page (Castella – La Mancha), com Fernández Vara (
Extremadura) voldrien un PSC ( bessó del PSOE), entestat a defensar un sol
model, per un sol territori, homogeni, d’un sol bloc ,sense diferències ni
exclusivitats.
Es a dir, defensen
un model de país /estat que no existeix. Ignoren el pes de la cultura, de
l’idioma, de la història i tradicions, que fan d’un territori ,una nació. Per
ells, només existeix l’estat / nació, i descarten l’existència de nacions sense
estat, ni que Espanya sigui , en realitat, una nació de nacions.
No comprenen tampoc
l’autèntica realitat del federalisme. He viscut 7 anys a Suïssa, el model
perfecte d’estat – federal. No hi ha tensions sobiranistes ni independentistes
entre els cantons que la conformen, perquè tothom té clar el respecte a la pluralitat
i diversitat, dintre de la unitat com país /estat. I son molts els països
d’estructura federal, fins l’extrem de ser els més avançats i dinàmics del món:
EUA, Canadà, Austràlia, Suïssa, Alemanya...
Per entendre’ns, és
com si Espanya estès conformada per un edifici de 17 plantes, en que cadascuna
s’organitza segons les seves conviccions, realitats, i desitjos, compartint,
això sí, la mateixa teulada, els mateixos fonaments, la mateixa calefacció,
assegurances, escala, ascensor....que en una planta parlin català i castellà,
vulguin tenir serveis propis, mobles específics, etc, no posa en perill el
conjunt de l’edifici. Simplement el fa més plural, més divers, i més adequat a
cada especificitat.
Doncs bé, aquest
model plural, no és acceptat per alguns dels dirigents del PSOE que lluiten per
poder ocupar la futura executiva federal, d’aquí el gran interès en que el PSC
no pugui participar en aquesta propera i decisiva batalla per conformar un nou
PSOE o retornar al passat més llunyà.
Son els que ens han
portat al desastre actual ,en que el PSOE no té marge de maniobra, per actuar a
nivell general. Un partit i Grup Parlamentari decapitat, amb una Gestora
provisional que allarga el seu mandat de manera indefinida i contra tota lògica
política i respecte als reglaments, simplement per seguir el joc d’uns pocs
dirigents territorials, que volen tenir temps per organitzar un Congrés a la
seva conveniència.
El dany és enorme a
nivell de credibilitat i cada dia que passa ho serà més. Ja només falta haver
d’abstenir-se en els pressupostos per l’any vinent, per evitar anar a noves
eleccions. Per això, hem d’exigir Primàries i Congrés, ja. Es increïble no
tenir cap de la oposició, ni lideratge de partit ni institucional, i veure com
dirigents territorials s’atorguen el dret a parlar en nom de tots. Dirigents
que no dubtaran a negociar amb el PP, a canvi d’inversions territorials.
Inacceptable continuar així. Les 90.000 signatures reclamant Primàries i
Congrés han de ser reconegudes i acceptades per iniciar els tràmits pertinents.
Els Estatuts estan per complir-los, no per ignorar-los.
Monday, November 14, 2016
BORREDÀ - ATENCIÓ - POSEM EN MARXA TOTA LA SENYALITZACIÓ DEL NUCLI URBÀ- 14/11/16.
CIVISME,
LA MILLOR SOLUCIÓ PER EVITAR MULTES.
Acabades
les obres principals i complementàries, entren en vigència els senyals
verticals i horitzontals de circulació per dintre del nucli urbà.
Com
ja hem dit en anteriors ocasions, el vianant té absoluta prioritat en la major
part del nucli, i demanem a tothom que compleixi amb la normativa vigent. Tota
la senyalització ha estat supervisada pels Mossos d’Esquadra, encarregats de
fer-la complir. Per tant, a partir d’avui, qui no la compleixi, serà sancionat.
Les
principals normes a complir son:
Circular
a 20 / hora, dintre del nucli urbà.
Donar
preferència al vianant en tota la zona senyalitzada com Illa de vianants.
No aparcar
en els espais prohibits.
Respectar
els guals permanents i les reserves d’aparcament.
Complir
amb les normes generals de circulació
Fer
ús de les places d’aparcament ( 150 places ), i aprofitar per anar a peu.
A
partir d’avui, els Mossos d’Esquadra vindran periòdicament a comprovar el grau
de compliment de la senyalització, i en cas d’incompliment posaran la sanció
que correspongui. Les sancions seran recurribles davant la Direcció General de
Trànsit, però no davant de l’ajuntament, per tenir conveni signat, amb la Generalitat.
Demanem,
civisme i respecte a la normativa vigent, per evitar sancions. El poble és de
tots, i tots hem de poder-ne gaudir, sense perill ni incidents que trenquin la
convivència, dels ciutadans i vehicles.
Borredà,
14 de novembre de 2016.
L’Alcalde
– President, Joan Roma i Cunill
Saturday, November 12, 2016
VISIÓ DE CONJUNT - art. Regió 7
VISIÓ DE CONJUNT.
Si mirem els diferents conflictes territorials
en matèria de comunicacions, carreteres, equipaments, infraestructures,
serveis, etc, ens donem compte que portem anys i anys amb els mateixos
desajustos. No sembla que les grans inversions ni el pas del temps hagi
arreglat el país. Perquè passa això ?
S’ha d’haver estat en algun lloc privilegiat
per entendre aquesta situació. En el meu cas, els anys de Parlament em varen
servir per comprovar la falta de “visió de conjunt” o d’autèntica “política de
país”, per estar on som.
Per equilibrar un país, per impulsar-lo cap a
objectius ambiciosos, el govern de torn ha de redactar plans estratègics
coherents i convincents, consensuats amb el territori i els sectors econòmics i
socials, però , tot seguit ha de tenir voluntat de dur-los a terme. Sense
aquesta voluntat, la feina feta no serveix per a res.
Aquí, a Catalunya, al llarg dels trenta-cinc
anys d’autonomia, no s’ha dut a terme mai, un pla amb autèntica “visió de
conjunt”. En comptes d’atacar els grans temes amb totes les forces, s’ha
preferit la política de la repartidora o de les taques sobre el territori. Què
vull dir amb això ? Que els governs de torn no han imposat cap “lògica de
país”, sinó s’han subordinat als interessos de col·lectius determinats o grups
de pressió, política o financera.
Només així podem explicar l’enorme retard en
que es va començar l’obra més transcendental que tenia el país els anys 80:
l’Eix transversal. O encara no s’ha dut a terme una altra gran obra com és
l’Eix transversal ferroviari, o l’ordenament de tota la política d’aigua del
país, ni del transport interurbà, ni l’acabament de la xarxa del metro de
Barcelona, ni moltes altres obres de país.
L’estructura del govern responia a equilibris
entre els dos partits, i al repartiment de funcions de les Conselleries, molt
atentes a les peticions que li arribaven, no del Parlament sinó dels qui volien
“manar”des de fora. A tot pla estratègic, li sortien tantes excepcions que al
final, es convertia en taques per tot arreu, que impedien qualsevol visió
global.
Per entendre’ns. Es feia un Pla d’equipaments
esportius, amb una determinada lògica doncs bé, pocs dies després de la seva
aprovació, per pressions d’alcaldes, diputats, o empreses esportives, el pla
inicial s’anava diluint de tal manera que al cap d’un o dos anys havia passat a
millor glòria.
El mateix podem dir de tot Pla de carreteres,
en que unes apareixien i desapareixien en funció de quin poder tenien sobre el
govern, els territoris per on passaven. Així es pot entendre la construcció del
Túnel del Cadí, abans de fer l’Eix del Llobregat, o perquè les comarques
d’Osona i Ripoll tenen millors comunicacions que el Bages, per posar un
exemple, ben proper. Mireu el pes polític , i sabreu el perquè.
El resultat d’aquesta política, son els
desequilibris i disfuncions en totes les infraestructures nacionals. I costarà
molt en anys i inversions modificar-los, si és que hi ha la voluntat de fer-ho.
De moment no la veiem. Costa poc d’imputar a Madrid, les carències, però no es
reconeixen els errors propis, duts a terme al llarg de més de trenta-cinc anys.
La principal prioritat d’un govern ha de ser pensar en tot el territori i no en
els que criden més o apreten millor, o simplement estan més ben representants
en el propi govern. El desequilibri actual, és fruit d’una política sotmesa a
interessos més particulars que no pas globals, i així estem. Tot l’interior del
país, ha quedat a expenses del litoral, i la situació és més que preocupant,
pel fet en sí mateix i perquè no veiem voluntat d’esmena.
UNA GENERACIÓ QUE SE'N VA - BORREDÀ
UNA GENERACIÓ QUE
SE’N VA.
La defunció aquesta matinada de Joan Cunill Rota, en Joan de Cal Marxant, o
en Joan - pare, per distingir-lo del fill, Joan Cunill Pujol, em porta
reflexions sobre tota una generació que poc a poc se’n va. Llei de vida, però no
deixa de ser lamentable, per tot el que ha significat i ha donat al poble.
Totes aquestes persones que varen patir la guerra i la dura post guerra,
eren persones dures, valentes, molt treballadores, i molt generoses envers els
seus i els del seu entorn. No tenien mai un no, per ajudar a un altre, fos en
dia de cada dia, o en diumenge.
Molts dels actuals habitants de Borredà no recordaran les penúries i
limitacions de 30, 40 o 50 anys enrere. Era un altre món, aquí i a fora, però
en un poble petit tothom es coneix, i tots els problemes son més propers, més visibles,
i això portava a organitzar actes de solidaritat, realment exemplars.
Persones velles, soles, pobres, no eren deixades a la seva sort sinó que
tota aquesta colla anaven a fer llenya i els hi portaven a casa per passar el
llarg i dur hivern, en unes cases que res tenien a veure amb les d’ara. No
existien els serveis socials que tenim ara, ni un ajuntament viu i actiu, per pal·liar
les carències. Tot es feia a nivell particular, de poble, sense més lideratges.
I tot i les penúries de tothom, a banda de portar llenya, uns quants ,“afillaven”alguna
persona pagant-li despeses a la carnisseria o en els forns de pa per poder
subsistir.
Més tard, s’organitzaven festes, amb les aportacions de cadascú, i amb el
treball de cadascú, després de jornades de feina de 10 o 12 hores, sis dies a
la setmana. I per millorar el poble, sense costos especials, qui no recorda les
“brigades de voluntaris” que molts diumenges treballaven 4 o 5 hores, arreglant
el camp de futbol, els jardins o altres parts del poble, “pagats” només amb un
senzill esmorzar ?
I tenir un camió, com el de Cal Marxant, sempre disponible, simplificava
molt les coses. Tant aviat s’havia d’anar a buscar rocs, per fer un marge, com
llosses per pavimentar un tros de carrer o jardí, com boixos, per engalanar la Plaça Major o per algunes de
les processons que en aquells temps es feien.
Aquesta colla d’homes, però també de dones, eren la principal garantia de
que qualsevol esdeveniment, festa, cel.lebració cultural, esportiva o d’oci,
tindria èxit perquè tots hi participaven. I molts, tant feien d’instal·ladors
d’escenari, com d’actors o actrius del grup de teatre, o cantants del cor
parroquial, per posar uns exemples.
Avui, vull retre homenatge a tota aquesta generació, i evito posar-hi noms.
En tinc molts en el cap, però segur me’n deixaria, i aleshores algú podria
pensar que ha estat un oblit volgut, o que he donat més importància a uns que a
d’altres. Només recordem qui netejava carrers, qui cuidava jardins, zona
esportiva, camins, rellotge del campanar, aplegava llenya, organitzava festes,
campionats, etc,etc, quan no hi havia res del que tenim ara. Tinguem un record
per tots ells i elles, perquè ho varen fer, per estimació al poble i a la seva
gent.
Borredà, 12 de novembre de 2016.
L’Alcalde, Joan Roma
CONVENT DE SANT FRANCESC - CARTA A L'ALCALDESSA DE BERGA I AL PRESIDENT DEL CONSELL COMARCAL.
CARTA OBERTA A L’ALCALDESSA DE BERGA I AL PRESIDENT DEL CONSELL COMARCAL
DEL BERGUEDÀ.
Il.lma. Sra . Alcaldessa, Il·lm. Sr. President del CC del Berguedà,
Sóc un dels pocs càrrecs institucionals que puc donar fe , en viu i en
directe, de la trajectòria de les institucions del Berguedà, des de l’abril del
79, en que entrarem en l’actual etapa democràtica, fins el dia d’avui.
Considero arribat el moment de plantejar un tema pendent , indispensable, per
un millor funcionament de les estructures comarcals i nacionals.
Son ja llunyans els dies de la recuperació de la Mancomunitat del
Berguedà, de la creació del Consell Comarcal de Muntanya, i finalment, del
Consell Comarcal del Berguedà. També llunyans son la creació del Consorci de
Formació i Iniciatives – Cercs – Berguedà, així com dels Consorcis de Turisme
de l’Alt Berguedà i el Consorci del Parc Fluvial, entre d’altres formules que a
nivell comarcal varem impulsar per poder regir i decidir millor el nostre
present i futur.
Totes aquestes institucions i organismes s’han ubicat en llocs diversos,
dispersos i no sempre adients, per manca de diner, de planificació, o tot alhora. El mateix ha fet la Generalitat , amb els
seus serveis i delegacions, de manera que tenim la capital i la comarca,
farcida de locals, la majoria dels quals no poden complir satisfactòriament amb
les funcions que tenen encomanades.
Son també, ja llunyans, els dies en que havíem ideat i plantejat alguna
agrupació de serveis, en un sol lloc, com a mesura per treballar més i millor,
a banda d’estalviar diners a totes plegats. Diners, al cap i a la fi, dels
nostres conciutadans.
Si repassem les seus actuals dels organismes comarcals veurem que
pràcticament tots ells no tenen espai suficient per dur a terme les funcions
que tenen encomanades. Ni el Consell Comarcal, repartit en el Castell ( tot i
que ara inactiu), i en el local del Carrer Barcelona, cantonada Pere III. O
l’Agència, a Plaça Sant Joan, i Lluís Millet, a banda de l’antiga cimentera de
Cercs, i oficina de turisme a peu de la
C-16 ...
Si mirem del cantó de la
Generalitat , cosa semblant podem dir, en quan a dispersió o
inadequació d’algun dels locals de lloguer...
Els qui tenim càrrecs institucionals i de direcció, sabem quan d’important
és poder treballar en les degudes condicions: Espai, il·luminació, ubicació,
aïllament, insonorització, disponibilitat d’espais polivalents, reconvertibles,
etc. Res del que tenim ara, per poder treballar bé.
Considero arribada l’hora de tirar endavant un projecte global, ambiciós i
de futur. Un projecte pensat per agrupar en un sol lloc, tots els organismes,
serveis i delegacions a la comarca. I lògicament qui ho pot fer possible son
vostès, en tant que Alcaldessa de la capital i president del CC i de l’Agència,
a banda de requerir la participació de la Generalitat de
Catalunya.
En el passat havíem estudiat opcions ja no viables com l’antiga Caserna, o
un edifici nou. Ara potser el lloc ideal seria el CONVENT DE SANT FRANCESC.
Conec només una part de l’edifici, però per situació, per possibilitat d’aparcament,
per símbol d’un passat , lligat al present, però especialment per les
dimensions, dona la sensació de poder contenir tot el que tenim dispers.
En resum, em permeto encetar aquest debat, amb ànim constructiu, sabedor
que res és fàcil, però si fixéssim terminis d’un any, per estudiar la
viabilitat i tres anys , per fer-la realitat, ens podríem donar per satisfets
si som capaços de reeixir en aquest repte que milloraria sensiblement el
treball dels principals organismes comarcals i nacionals i alhora facilitaria
la relació amb els administrats. Trobarien en un sol edifici tots els serveis
als quals tenen dret.
Pensem-hi, i escoltem tècnics i economistes per veure la viabilitat
tècnica, per una banda, i el cost per l’altra. Val la pena sospesar-ho i sinó
buscar una altra alternativa. La necessitat la tenim, anem, doncs a buscar la
solució.
Agraeixo l’atenció i comprensió per aquest escrit i aprofito per a
saludar-los molt cordialment.
Borredà, setembre de 2016.
Joan Roma i Cunill, Alcalde – President de l’Ajuntament de Borredà
Wednesday, November 09, 2016
ELS MALS AUGURIS S'HAN COMPLERT - art. Nació Digital Solsona
ELS MALS AUGURIS S’HAN COMPLERT.
Una vegada més, la
Llei de Murphy( tot el que és possible d’empitjorar, acabarà passant) ha fet el
seu joc, i ja tenim al capdavant de la primera potència mundial, a un autèntic
improvisador, populista i imprevisible dirigent. Déu ens ajudi i confiem en que
el seny li arribi ni que sigui en els seus setanta anys. Res més inquietant que
tenir al capdamunt de l’escalafó de la política mundial a una persona amb un
caràcter tant irascible i impertinent com hem pogut veure durant la campanya
electoral i al llarg de la seva vida .
El perquè d’aquest
triomf el deixo pels experts en demoscòpia i estudis electorals, però qui
conegui el poder dels Estats Units d’Amèrica (EUA), es pot fer càrrec de perquè
tots els europeus, hem d’estar inquiets i preocupats. Des de fa més de
cinquanta anys depenem de tot i per tot d’EUA, i qualsevol canvi significatiu
en aquesta aliança pot suposar repercussions de gran calat pel nostre nivell de
vida i seguretat.
Arran de les dues
guerres mundials, podem dir que qui ens protegeix realment dels perills
exteriors, és EUA, i amb ell, el seu braç armat la OTAN. Per alguns els hi
poden semblar llunyans els perills de noves conteses bèl.liques, però res més
incert, a la vista de la inestabilitat propera a les nostres fronteres. Per
això, l’elecció de Donald Trump pot suposar un terratrèmol a nivell dels
equilibris entre potències, i tots sabem que canvis sobtats, poden comportar
perills imminents.
Això no ens faria
patir si el canvi hagués estat amb una altra persona més previsible i prudent,
però no amb Trump. Per tant, hem de quedar a l’expectativa de veure quin equip
forma i quines son les prioritats que posa al seu mandat. I estarem sempre
supeditats als seus canvis d’humor, genialitats o improvisacions, segons li
vingui de gust. De ben segur, serà el president més curiós i extravegant de
quants hagin passat per la Casa Blanca.
De totes maneres, i
a l’espera de veure els seus primers passos, m’agradaria fer unes reflexions
sobre qui pot arribar a la més alta magistratura del país més poderós del món.
I queda clar que només poden competir els qui disposin de fortunes immenses.
Només en aportacions externes Hillary Clinton ha aconseguit 455 milions de
dòlars, i Donald Trump, 234 milions. Com podeu veure xifres immenses per una
campanya electoral llarga, repetitiva i grandiosa com grandiós és el país.
Si les aportacions
oficials declarades han estat aquestes, imaginem el cost final , amb les
aportacions personals dels propis candidats, i les ajudes individuals de milers
de col.laboradors i participants a títol voluntari. Tot en el país és immens, i
les campanyes també ho han de ser, de manera que cap pària de la terra, cap
persona del carrer, cap intel.lectual o independent té la més mínima
possibilitat d’arribar a la presidència. Més ben dit, cap persona “normal” ni
tant sols pot arribar a càrrecs menys sensibles, com son els Senadors.
El poder del diner,
és el que compta, i sense una fortuna personal, afegida a d’altres de l’entorn,
no és possible arribar a càrrecs de govern de rellevància. Es un dels grans
defectes de la política als EUA. Un gran país, amb grans personatges, i grans
virtuts però també amb grans defectes i imperfeccions. El diner crida diner, i
al final tot queda sota l’imperi del dòlar, de manera que grans principis
passen a llocs secundaris per facilitar el pas a les grans fortunes.
Ara, el gran canvi
és que una persona amb una immensa fortuna ha guanyat a una política de casta,
que no ha sabut parar els peus a un populista que ha trencat esquemes i ha
promès tirar per terra el poder dels de sempre, per posar-hi d’altres que no l’han
tingut mai. Lloable proposta sinó fos perquè també ell està en una casta
dominada pel diner. Dificilment podrà ser sensible a les classes populars,
perquè no hi té contacte, i el que hi té sempre ha estat conflictiu com hem
pogut veure en el tracte que ha tingut envers els seus empleats. En resum, avui
estem en un dia angoixat, per tota la imprevisibilitat del personatge elegit.
Tindrem un especulador, al capdamunt del poder, i pot ser imitat per altres
personatges similars en altres països del món. No podem celebrar-ho.
Tuesday, November 08, 2016
EL MALTRACTAT MEDI NATURAL -art. Nació Digital Solsona
EL MALTRACTAT MEDI NATURAL.
Pel que he vist,
els darrers dies ,en els mitjans de comunicació comarcals del Solsonès, en un
ampli tram del Riu d’Aigua d’Ora, passa el mateix que en alguns trams de la Riera de Merlès: afluència
massiva de banyistes, vehicles aparcats per tot arreu, deixalles abandonades, i
tot un munt d’altres males pràctiques que porten a intentar regular els usos
d’aquesta riera, per part d’ajuntaments i consell comarcal, de manera similar a
com ho intentem fer en el Berguedà.
No sé ben bé a què
és deguda aquesta deriva cap a comportaments incívics , en tot lloc i moment,
però el cert és que es va generalitzant de forma realment preocupant, com he
pogut constatar en reunions i xerrades amb alcaldes i alcaldesses de territoris
ben llunyans uns dels altres.
I és que patim a
l’estiu, per la salut d’aquests petits rius o rieres, però a la tardor ve
l’època de bolets, a la primavera el de les excursions i incursions en tota
mena de paisatges, i a l’hivern, cadascú fa el que pot, en funció d’allà on
viu. El resultat global és un indiscriminat maltractament al medi natural, de
conseqüències imprevisibles, si no s’atura degudament.
Els alcaldes que
tenim amplis espais rurals, veiem com els pocs pagesos i ramaders que queden es
troben indefensos davant l’allau de problemes que els hi comporta la presència
massiva de gent. No troben autèntics defensors , però sí multituds d’okupes
transitoris de les seves terres i possessions. La crispació va en augment i el
desànim fa el seu camí. Pocs joves relleven els seus pares, i ben pocs neo-
rurals fan el camí a la inversa. El resultat son immenses zones “desertes”
d’activitat humana tradicional. Alguns creuen que això és bo, però la realitat
és una altra.
I la situació
present és ben contradictòria, en el sentit de que hi ha amplis col·lectius
conscienciats en la preservació del medi natural, però troben al davant
multituds que ni l’aprecien ni el respecten. El desequilibri és tant gran que
la degradació va en augment i no sembla tenir aturador.
Què fer davant aquesta
realitat ? per desgràcia no hi veig altra sortida que l’acció controladora,
sancionadora i limitadora en l’accés a zones d’especial vulnerabilitat. He
estat contrari a la limitació de l’accés al bosc i a temes com el carnet del
boletaire, però estic canviant d’opinió a marxes forçades. No veig altre remei
que ampliar parcs naturals, zones especials, territoris vulnerables,...com a
via per protegir i preservar amplis territoris. Això sí, canviant radicalment
les condicions que s’exigeixen als que hi viuen i en viuen.
Qui visqui en
aquestes zones ha de tenir un marge clar de vida i activitat com per poder
guanyar-se la vida. No se’l pot tractar com un simple “jardiner rural” sinó com
un activista de la natura que ha de poder tenir llicència per treballar sense
tantes traves legals com massa sovint es troba en determinats llocs.
En resum. Primer
conscienciació, informació i documentació sobre el medi natural, i tot seguit,
limitació de l’accés i a determinades activitats que el posen en perill. Ara
que acaba la temporada de bolets, convido els lectors a mirar com han quedat
els boscos més “famosos”, i a parlar amb els que hi viuen, per saber els danys
produïts. Però, sortits d’aquesta invasió, ja es preparen per la d’hivern o
primavera, en una roda de mai acabar. Doncs, no. La passivitat i conformisme no
és la solució. Toca restringir el que fins ara sembla al servei de tothom.
Monday, November 07, 2016
L'ENDEMÀ DEL CONGRÉS - art. Blogesfera socialista
L’ENDEMÀ DEL
CONGRÉS.
Com tot el que es fa esperar, arriba el moment de fer balanç d’un Congrés,
celebrat en mig de la tempesta amb el PSOE i en el marc d’una situació
catalana, tant enrevessada que ningú té clar cap on es decantarà.
Com delegat al Congrés, he tornat satisfet de la feina feta, i de l’impuls
agafat per tirar endavant, una de les etapes més difícils del partit, i del
país. En primer lloc, remarco l’enorme encert d’haver reelegit Miquel Iceta com
Primer Secretari del PSC. Ningú és imprescindible, diem, però dels moments més
complicats, només se’n surt amb èxit, si al capdavant hi ha un líder autèntic.
I Miquel Iceta, ho és, com va quedar demostrat en els tres dies de treball
intens i extens.
Avui toca emprendre un llarg camí ple d’incerteses, a nivell estatal i
català. La nova executiva haurà d’improvisar, en funció dels reptes que vagin
sortint, i en tindrem molts i de molta rellevància. La progressiva confrontació
del govern català, envers el govern central, no es rebaixarà, fins que un dels dos
arribi a la conclusió de que per aquesta via no s’arriba enlloc. L’ideal és que
arribin a aquesta conclusió tots dos alhora, perquè malament si apareix la
imatge de vencedor i vençut.
En aquesta nova executiva hi mantenim Mercè Cardona, en tant que federació
XI. Una nova mostra de saviesa a l’hora de decidir qui ens podia representar,
per quan hi varem anar amb dues opcions possibles: la del primer secretari
Cristòfol Gimeno, o la de Mercè Cardona. La paritat en totes les llistes sempre
fa aconsellable portar-hi una parella de candidats, i per a mi, tant bo és un,
com l’altra. Continuarem, doncs, ben representats i informats.
I en altres òrgans que no mirem tant però son vitals per la transparència i
funcionament del partit, hi tenim Joan Canongia, en tant que membre de la Comissió de Comptes. I
com hem pogut escoltar en aquest congrés, els comptes sempre son vitals per un
partit com ho son per una família o una institució. Un partit endeutat és un
partit sotmès a pressions i a vinculacions que no sempre acaben bé. Hem hagut
de vendre la seu central, per comprar-ne una altra de més modesta, a canvi de
rebaixar el deute a la meitat. Ben fet. Solució prudent i valenta.
Però, en tot congrés també hi ha la cara amarga. Per a mi, la no reelecció
d’Antoni Fogué com a responsable de política municipal, és l’aspecte negatiu
del moment. Li acabo d’adreçar un correu per expressar-li els meus sentiments i
felicitar-lo per la molt bona feina feta en la seva llarga trajectòria,
confiant en que el partit sabrà donar-li altres responsabilitats en altres
indrets, per aprofitar la preparació que té.
I és que la política municipal és clau de cara el present i futur del
partit, i no tinc clar que Núria Parlón pugui tenir-hi la dedicació
indispensable. No podem jutjar ara. Toca esperar el futur immediat per
comprovar si aquesta peça fonamental de la nostra activitat, té la dedicació
que mereix. I és que ja des d’ara mateix s’ha de posar en marxa la maquinària
per les municipals de 2019. Sembla lluny, i les tenim a tocar.
Dit això, la resta de components i la distribució d’àmbits em semblen molt
encertats com per poder treballar amb eficàcia. Fets els deures a nivell
nacional, ara toca fer-los a nivell de federació i agrupacions. En pocs dies
hem de començar la feina, amb ànims de tenir-la acabada el més aviat possible.
Només aleshores tindrem tot l’engranatge a punt pels reptes que tenim al
davant. En resum, un bon Congrés d’un PSC ben viu i actiu.
Sunday, November 06, 2016
POLÍTICA MAL ENTESA - art. Regió 7
POLÍTICA MAL ENTESA.
La bona política és
pedagogia. Es demostrar en públic i en privat que les coses es poden fer amb
respecte pels propis i pels adversaris i que es gestiona amb coherència,
honestedat, i sempre sota el principi, del bé públic que és el bé general. Per
això és tant important el comportament dels qui ostentem càrrecs públics, sigui
de partit o institucionals, o tots dos alhora. Impossible reclamar als altres
el que no fas tu mateix.
Doncs, bé, portem
uns anys en que l’exemplaritat ha quedat destrossada en molts dels àmbits de la
vida pública, i ara mateix en tenim diversos models, en els tribunals. Ens
estem assabentant de pràctiques mai imaginades , d’unes dimensions colossals
que no només han maltractat els diners públics sinó han fet un mal immens en el
conjunt de la societat. Tants casos i tant estesos han donat la sensació que no
hi ha res de net, en política, posant-nos a tots en el mateix sac.
Hi ha motius per
estar decebut i indignat, sense cap mena de dubte, sobretot perquè n’hi ha que
expliquen les malifetes com si fos un conte del més normal. Veien fer coses
semblants en el seu entorn, i què més normal que copiar el mateix sistema, i
enriquir-se a costa del bé comú. I la indignació esdevé crispació quan res
indica que es pugui recuperar el diner robat. Sembla com si s’hagués esfumat i
no hi hagués possibilitats de fer-lo tornar, amb els interessos corresponents,
a banda de pagar amb presó, els danys causats.
Es en aquest
ambient tant enrarit que hem estat prop d’un any amb un govern en funcions, i
hem assistit a sessions d’investidura amb imatges i paraules, encara menys
exemplars. La darrera, passarà a la història com el que mai s’ha de permetre a
polítics seriosos, i en el que mai s’hauria de convertir un Parlament. Insults,
gestos inadequats, intervencions fora de lloc, acusacions a tort i a dret,
sense cap base fonamentada, sortides de l’hemicicle, falta de respecte a la presidència
o a d’altres diputats o grups parlamentaris....és a dir, un recull de males
pràctiques, vistes i escoltades en un sol lloc, i en ben poques hores.
Entrem en una nova
legislatura molt complicada per gairebé tots els partits i pel propi govern
central i el govern de la Generalitat. Si algú pretén continuar amb aquest
tipus de política, la cosa anirà molt, molt malament per a tots. I en res ajuda
que el principal partit de l’oposició hagi donat un altre pèssim exemple de com
no s’han de fer les coses. Sóc dels partidaris de resoldre, el més aviat
possible, el conflicte del socialisme espanyol, per poder actuar amb una
coherència que ara falta. Però bé d’això, ja en parlarem en un proper escrit.
El que convindria acceptar son unes regles mínimes de convivència entre les
dues realitats, l’espanyola i la catalana, per evitar el xoc de trens i
aconseguir sortir de l’atzucac en el que estem ficats.
Costa de creure que
ara comprendran millor la realitat catalana i donaran passos per intentar
pactar els grans desacords. Una part considera impossible el diàleg, però una
altra part encara creiem ser-hi a temps, entre aquestes dues realitats, pertoca
al govern central mostrar al voluntat de canvis substancials, i des d’aquí,
entomar-los com positius si hi ha prou elements com per garantir-los de cara el
futur. Complicat, però no impossible perquè el desgast és immens per les dues
parts.
I de totes maneres,
pertoca retornar a la dinàmica parlamentària, seria, rigorosa, i sobretot
respectuosa amb totes les idees i propostes. Es pot ser dur en la defensa de
les iniciatives parlamentàries, però sense trencar el respecte ni els ponts que
sempre han d’existir entre govern i oposició. En el darrer debat, alguns varen
trencar ponts que ara toca refer de forma urgent, i mostrar l’autèntica imatge
que ha de tenir la política, entesa com resolució dels problemes dels
ciutadans.
Thursday, November 03, 2016
TRETZE`CONGRÉS DEL PSC- EN UNA CRUILLA - art. Blogesfera socialista
El 13è CONGRÈS DEL PSC- EL DE LA CRUÏLLA.
He estat en tots els congressos del PSC, des
de la seva fundació i no m’he volgut perdre aquest, d’una manera molt especial.
Perquè ? Doncs, per considerar que estem en una cruïlla de camins, i en funció
del que triem, tindrem un futur més o menys prometedor. No sóc dels que compten
l’èxit o el fracàs d’un partit, pel nombre de càrrecs institucionals que tingui
o pugui aconseguir. No. L’èxit s’aconsegueix si el paper del partit resultat
fonamental per fer variar les polítiques dels governs de torn, a nivell
municipal, autonòmic, central i perquè no, a nivell internacional. I no sempre
la capacitat de moure les polítiques és directament proporcional al nombre de
càrrecs que es tenen. En tenim múltiples exemples al llarg de la història.
Doncs, bé, ara i aquí, el paper del PSC pot
semblar irrellevant, pels pocs diputats en el Parlament , en el Congrés i en el
Senat, però la història que arrossega i els plantejaments que fa respecte les
relacions Espanya – Catalunya, ben aviat li tornaran la rellevància que sempre
ha tingut. Perquè ho dic ? Doncs per una raó tant elemental com la que el guió
independentista té els mesos comptats. Ja no dic anys, sinó mesos. No té
recorregut perquè toparà amb la dura realitat, interna ( catalana), externa(
espanyola), i internacional ( UE, i el món , en general).
A nivell intern no hi ha una majoria
independentista. Sí hi ha una gran quantitat d’indignats amb el Madrid –
polític, sí, però no per agafar la maleta, i voler marxar. Simplement perquè no
és viable ni possible. En menys d’un any, tothom ho tindrà clar. A nivell
extern( espanyol), no permetran mai ni referèndums, ni consultes , ni decisions
unilaterals, després del 9 N, però sí han arribat a la conclusió que alguna
cosa “important” han de fer. Aquest serà el mèrit de totes les mobilitzacions
realitzades i els moviments de tots els partits. Repeteixo, de tots. En quan a
la realitat internacional, no interessa a cap dels països europeus obrir la
porta a independentismes regionals que podrien ser imitats per regions seves.
Impensable.
Així, doncs, en aquest marc que quedarà clar
dintre de pocs mesos, el paper del PSC serà crucial. Pot esdevenir el pont
entre uns i altres, per buscar relligar el futur amb un pacte de gran volada.
Ara tots els partits estatals diuen que no, però , tots tenen clar que han de
moure posicions per no allargar el conflicte. I el PSC té en la persona de
Miquel Iceta un mestre del diàleg, i dels reflexes ràpids i encertats. Es el
que necessita el país per poder recuperar les relacions trencades.
Per tant, el Congrés que comencem demà, i
tancarem el diumenge, té el paper de ser el de la cruïlla de camins. Aquests
dies hem de decidir no solament quins son els nostres ideals, més ben dit, com
refermem els nostres ideals en aquesta nova societat en transformació, quines
propostes fem a la societat, i com volem resoldre l’enfrontament territorial
actual. Hi ha ganes de fer un bon Congrés, i sortir amb els deures fets. I no
tinc cap dubte que ho aconseguirem. Després necessitarem uns mesos per
poder-los començar a aplicar, però serà en un clima molt dur, molt crispat,
molt enverinat que només podrem sortir-nos-en mitjançant grans dosis de
paciència, diàleg i coherència. Aguantar fins que la realitat s’acabi imposant.
Una vegada arribats a la conclusió, el govern
català i l’espanyol, que la única sortida viable és un acord general i global,
el paper del PSC serà fonamental per curar ferides i emprendre una nova etapa. Aleshores
el partit recuperarà el protagonisme perdut. Toca, doncs, preparar-se per
aquest moment, i la millor manera és fer un bon Congrés.
REFREDAR LA INDIGNACIÓ - art. Blogesfera socialista
REFREDAR LA INDIGNACIÓ.
Espantats pel què
han fet, i com han dut a terme unes maniobres mai vistes ni imaginades en tota
la història del socialisme espanyol, els actuals membres de la Gestora , i els seus
impulsors, pretenen una maniobra de distracció com és la de deixar refredar la
indignació de tots els militants, mitjançant la creació de comissions que
estudiïn el nostre futur col·lectiu. En diuen reformular el socialisme, buscar
les nostres arrels, i proposar alternatives de futur...
La conseqüència
directa d’unes actuacions tant inacceptables, ha estat la petició de baixa de
milers de militants ( uns parlen de 8 o 10.000, i altres arriben als 20.000).
En comptes de donar explicacions immediates, i convocar Congrés extraordinari i
urgent, decideixen una altra maniobra indignant, com és la de donar de baixa
aquests militants, pensant que així rebaixaran el nombre d’indignats, i podran
continuar el seu full de ruta, consistent en esperar a que tothom , o bona
part, se’n cansin i tirin la tovallola.
Després ells, ja
tornaran amb la pretensió de refundar el partit, amb nous documents i una
sensació d’haver girat pàgina a una de les etapes més tristes del socialisme.
S’equivoquen de ple, i res pitjor que amagar el cap sota l’ala, pensant que els
altres faran el mateix. Es massa gros, massa greu el que ha passat i com ha
passat com perquè els militants permetin girar pàgina ,sense exigir
responsabilitats, als responsables.
I en res ajuda a
que els principals inductors del cop d’estat intern, Susana Díaz ( Andalusia),
Fernández Vara ( Extramadura), Garcia Page ( Castella- La Mancha ), i altres,
s’entestin en no reconèixer errors ni donar les degudes explicacions. Però ,
tal com ja vaig aventurar en un anterior escrit, ara venen noves complicacions
i conflictes, als que ja hem viscut en les sessions d’investidura. Ara ve, una
immensa retallada, exigida per Brussel·les, i tot seguit els pressupostos per
2017...i tants i tants altres qüestions “d’Estat” que comportaran
contradiccions flagrants amb els principis elementals del socialisme.
També hem de ser
crítics amb actuacions dutes a terme per Pedro Sánchez, arran els resultats de
l’anterior legislatura fallida. No es va aclarir prou la responsabilitat de
POdemos en no formar govern, ni la dels partits catalans, ni la del PNB i
altres. Hauria d’haver estat molt més contundent a l’hora de posar contra la
paret totes aquestes forces parlamentàries que amb la seva fugida, han
facilitat la continuïtat del PP.
Però, ara, tot és
aigua passada i tots sabem quan fàcil és explicar a “toro pasado” el que
s’hauria hagut de fer. La realitat és que tenim un grup parlamentari sense
líder, supeditat a una Gestora “provisional”, amb un partit trinxat, i amb uns
dirigents territorials que l’han portat per un camí intransitable. Què fer ara
? Doncs, és que ni es varen plantejar un pla B, ni una alternativa, ni una
solució ràpida. Opten, per no fer res. Esperar, i confiar en que la militància
aguanti i no exigeixi responsabilitats, ni pretengui “passar comptes” a tanta
mediocritat i falta de coherència.
Mala cosa, quan es
volen amagar els problemes o deixar passar el temps. En aquest cas, el temps no
arregla res, al contrari, permet deteriorar encara més la situació i no ens
podem permetre nous espectacles a les Corts Generals, amb el PSOE com “ase de
tots els cops”, desviant l’atenció cap el que hauria de ser bàsic: resoldre els
problemes dels ciutadans.
Sincerament no veig
cap altra sortida ràpida i eficaç, que la de convocar Primàries i Congrés
Federal. Sense ànims de revenja, no, simplement per posar ordre i concert en el
socialisme espanyol, fer la travessia del desert que pertoca, però amb
coherència i orgull, preparant el partit de cara a les properes conteses
electorals.