Tuesday, October 31, 2017

 

NO HI HA PARAULES- art. Blogesfera socialista

NO HI HA PARAULES.
Sincerament, no hi  ha paraules per descriure el tram final del procés, si és que ens hi trobem, perquè pel camí ja no sé què ens hem deixat, o hem perdut.  Cada vegada estic més convençut de la total improvisació del procés, des del seu inici, fins avui mateix. Els fets, van desmuntant la idea de que algú havia planificat un guió , i aquest guió tindria tot previst i controlat, des dels més grans esdeveniments, fins els més petits.
No, la realitat ens indica que s’ha anat fent sobre la marxa. Primer una manifestació en motiu de la Diada; a la vista de la gran afluència, se’n prepara una altra, i es decideix tirar endavant un procés independentista, plantejant-lo com una mena de caminada d’escoltes, amb una gimkana inclosa. Per arribar a la independència, es proposa saltar uns quants obstacles, cap de realment important, i ja està. Ja haurem arribat a la Itaca somiada, en forma de paradís terrenal, on ens esperarien totes les potències del món mundial, amb els braços oberts.
Si pel camí apareixien discursos realistes, se’ls titllarien de mals catalans, o simplement de persones venudes a l’espanyolisme més ranci. Amb TV 3 per bandolera, Catalunya radio a les esquenes, i altres mitjans , degudament subvencionats, era suficient per sumar adeptes i vendre el producte, en dosis diàries. Cada cert temps, calia programar un moment èpic o històric, i així de jornada en jornada, fins a la jornada final. La de la independència.
Per remoure els obstacles, res millor que unes quantes persones, degudament investides de valents lluitadors per les llibertats. Persones capaces de saltar-se les lleis, els reglaments del Parlament, l’Estatut d’Autonomia i per descomptat la Constitució espanyola. Res ni ningú havia de parar el tren cap a la independència, de manera que si la presidenta del Parlament havia de trinxar la legalitat catalana, ho podia fer, perquè era per un fi major, com era alliberar-se de les lleis que havíem fet els parlamentaris, dels anys 90 i 2000.
I res millor, per fer front al pèrfid govern central que fer ús de l’astúcia catalana. Antigament havíem tingut els Almogàvers, ara els hem substituït per l’astúcia diària. Una astúcia que permet capgirar les lleis, i fer dir que si no tens 90 diputats per canviar-les, ho fas amb 72 que, de fet, valen per 90. I ja està, tema resolt. I si cal posar en marxa les lleis aprovades, però al cap de quatre dies, es vulneren, no passa res, perquè son nostres. I si son nostres, en fem el que volem. Apa, a qui no li agradi que s’hi posi fulles.
I la valentia, calia mostrar-la, en tot lloc i moment, per això res millor que emmascarar totes les declaracions i propostes, sota paraules que ningú entengués. Això sí escrites en català, però encriptades, per així dir el que no deien, i aparentar que sí deien el que volíem que diguessin. Ja m’enteneu, suposo ? I perquè tothom vegi que no tenen por a votar, demanen la urna per poder votar en secret, sense mostrar la papereta, no sigui que algun tafaner vulgui saber què vota cadascú.
I votat ja ,el que volien votar, es comprova que no s’ha votat el que s’havia llegit que es votaria, de manera que al final la DUI sembla que s’hauria votat, sense realment estar segurs d’haver-ho fet, per això tampoc ningú publica el text votat, per evitar tafaneries inútils, llegint el DOGC.

Per acabar de reblar el clau, res millor que marxar del país i anar a descansar en altres climes i ambients, deixant mig govern aquí i l’altre, allà. El guió ha estat seguit al peu de la lletra, segons amb qui es parla, de manera que som nosaltres, els simples mortals, els que no l’hem entès o els que critiquem unes maneres de fer, per no haver-les vistes mai, en cap altre país del món. La innovació suposa trencar motlles, i a fe que en pocs dies s’han trencat tots els que existien en el món mundial. Acabo, sense saber on estem, a nivell de procés, però no tinc cap mena de dubte de ser sorpresos amb alguna altra innovació, que passarà a la història, com tot el que ja hem vist. Qui creia que ho havia vist tot, no havia comptat amb els guionistes del procés i del govern. Encara no atisbem el THE END.

Sunday, October 29, 2017

 

EL FRACÀS DEL PROCÉS- art. Nació Digital Solsona


EL FRACÀS DEL PROCÉS.
Aquest matí de dilluns, dia 30 d’octubre, tothom podrà comprovar els efectes del fracàs del procés, en aquelles mesures més visibles, de l’aplicació de l’art. 155, però també en aquelles molt menys visibles, però més efectives ,de cara a fer complir els seus efectes.
Avui es comprovarà la destitució del govern, la dissolució del Parlament, i l’inici del compte enrere , de cara a les eleccions del 21 D. Ja hem pogut veure el canvi en la cúpula dels Mossos d’Esquadra, la retirada dels retrats de l’ex president, en les dependències oficials, així com la de vehicles i escoltes oficials, a tots els ex consellers, excepte a l’ex president, per entrar en vigència el protocol, destinat als qui han ostentat la màxima representació de la Generalitat.
Però, tot i les proclames fetes per Puigdemont, i algunes insinuacions de Junqueras, el més efectiu per fer complir les resolucions, és la presa de control del Centre de Telecomunicacions, des d’on es desactiven les signatures electròniques de tots els membres del govern, alts càrrecs, i demés organismes oficials de la Generalitat. Com també s’han dissolt les mal anomenades “ambaixades”, excepte el centre oficial a Brussel·les.
No m’estendré en les mesures aplicades o a punt d’aplicar, per fer efectiu el compliment de la legalitat. Avui, no hi ha motius per l’alegria ni la satisfacció, d’uns i altres. Avui podem constatar els resultats d’un fracàs de la política , amb dures conseqüències per a tots. Haver arribat a la situació en que ens trobem, és el resultat, d’un gran nombre de despropòsits que podríem fer retrocedir a 12 anys enrere, quan es va decidir redactar un nou Estatut, i el PP, ho va aprofitar per fer una dura campanya en contra. Després varen venir múltiples despropòsits, allà, però també, aquí.
Estic cansat de repetir que el nacionalisme necessita adversaris, enemics externs, per a justificar-se i arrelar. I si troba el camp abonat, per culpa d’actuacions insensates, com moltes de les que hem vist, la llavor creix i es multiplica. Hi ha hagut errors immensos, procedents del govern central, i han vingut sobre tot de la mà del PP, però també els socialistes han / hem comès errors evidents. Tot plegat, ben aprofitat, s’ha aconseguit mobilitzar persones independentistes de sempre, a les quals s’hi ha ajuntat una xifra molt més rellevant de persones que sense ser-ho, s’hi han sumat per demostrar el grau de descontentament i indignació. Així, hem arribat, on som.
Avui, per a molts, per a la majoria, és el dia de la “gran frustració”. Avui constataran que les promeses fetes, no s’han complert. Avui veuran com l’astúcia desplegada, els tripijocs utilitzats, les paraules emmascarades, les jornades èpiques o històriques, han donat pas, a la crua i dura realitat. Avui s’inicia una nova etapa, per sort curta, de cara a retrobar la normalitat perduda, mitjançant unes noves eleccions al Parlament de Catalunya.
Tots, tenim la gran responsabilitat de fer front a la gran frustració, amb seny i serenitat. Es hora de cosir costures trencades o esparracades, sense retrets ni ànims venjatius. Ens interessa a tots, normalitzar la situació, i girar una pàgina de la nostra història, presidida per la rauxa, que ha de donar pas , a una llarga etapa de seny i reconstrucció de consensos i alta política. Durant anys, però , especialment en els darrers mesos, hem assistit a situacions i actuacions mai imaginades, mai previstes, en el Parlament de Catalunya. Dol molt, molt, haver estat diputat en el Parlament de Catalunya, i veure com el propi Parlament vulnera el Reglament i l’Estatut d’Autonomia, al qual tots hem jurat fidelitat. Com dol, trencar amb l’estat de dret, i els principis constitucionals.

Però, aquesta etapa ha acabat, i en comença una altra que ens ha de portar a les eleccions del 21 D. Aquestes,  han de conformar un nou Parlament i d’aquí n’ha de sortir un nou Govern. Ens queden 52 dies per preparar-les i buscar els millors candidats. Avui, doncs, tanquem una etapa, i en comencem una altra. Hem de saber estar a l’alçada perquè tot torni al seu lloc. Han estat massa anys, massa tensions i pressions, com per ara no dedicar-nos a cosir i curar les ferides causades. Superarem les dificultats, i en sortirem reforçats. N’estic segur. 

Saturday, October 28, 2017

 

EL PAPER DEL PSC, EN EL PROCÉS- art. Blogesfera socialista.




EL PAPER DEL PSC, EN EL PROCÉS.
No és fàcil militar en un partit, i encara menys, si aquest partit es converteix en l’ase dels cops, simplement per defensar els seus ideals, de sempre. L’any vinent ,el PSC commemorarà els 40 anys de la seva fundació. L’executiva de la Fed. XI, m’ha proposat com a Coordinador dels actes que durem a terme, pensant en els fundadors, continuadors, i actuals, membres del partit. Ja tindrem temps de parlar-ne, en properes ocasions.
Del que vull parlar avui, és de la coherència que hem mostrat al llarg de tot el procés, i el sentit de la ètica, que hem defensat. En algun moment, varem dubtar, en algun moment varem voler modificar el rumb, i tota variació o tot dubte, produeix moviments interns i externs, que varen suposar entrar en crisis. L’hem superada, i avui, els fets, ens han donat la raó.
No podem confrontar a la ciutadania, a una doble realitat, viva i activa com és la pertinença a un país, Catalunya, i a un Estat, Espanya. Tots dos, immersos, en una altra realitat, en construcció, com és la UE. No es pot demanar ,si estimes o has estimat més, al teu pare o a la teva mare, perquè la lògica resposta, és a tots dos. Amb intensitats, amb varietats, amb matisos diferents, però amb un únic sentiment.
Hem estat escridassats, calumniats, atacats per les nostres conviccions, i la radical defensa de la legalitat. Molts dels atacants, no han patit ni conegut la dictadura, i parlen d’atacs a les llibertats, o de connivència amb forces repressives ¡¡¡ quina contradicció quan hem tingut a les nostres files, o hem estat nosaltres mateixos, protagonistes de les principals batalles contra la dictadura franquista ¡
Però, ara toca mirar al futur. D’entrada, hem d’estar orgullosos dels nostres diputats i diputades en el Parlament de Catalunya. He estat diputat durant molts anys, i us puc assegurar que mai, mai, ni els pitjors sons, hauria imaginat veure el Parlament convertit en un espai, on la democràcia quedava trinxada ,per l’actuació sectària d’una presidenta del Parlament i una Mesa, incomplidors del Reglament que varem aprovar per unanimitat.
Ahir, vaig felicitar Miquel Iceta, i avui ho he fet a Eva Granados, pels magnífics discursos d’aquests dies. Son discursos d’aquells que et retornen la confiança en l’alta política i et fan veure que tenim els líders que ens mereixem. Molts ,sabem l’agenda del Miquel, i la bogeria en que ha estat ficat, intentant lligar acords que comportessin el retorn a la legalitat. No se n’ha sortit, però l’esforç ha valgut la pena, ni que sigui per demostrar que és un autèntic “home d’Estat”. Es el que millor exerciria les funcions de president de la Generalitat, i aquest ha de ser el nostre objectiu, de cara el 21 D.
Permeteu-me també unes paraules pel paper del PSOE i els resultats obtinguts. També en aquest cas, ha estat l’ase dels cops, a nivell estatal, com no podia ser d’altra manera quan es volen atemperar ànims, o quan es busquen solucions i no problemes. La nostra vinculació, ha estat i és indispensable, per conduir el vaixell a bon port. Les converses, les intervencions, per moderar el PP han estat fonamentals, i la decisió d’eleccions immediats, essencial. La bona sintonia entre el Miquel i el Pedro, permet aquests resultats.
En fi, pels qui som alcaldes, o regidors, però també pels militants , aquests, han estat dies molt complicats. En tindrem encara, alguns més, però l’ètica i la coherència, son les nostres principals cartes de visita, i les hem mantingut. Convé, passar pàgina, i iniciar una nova etapa, preparatòria de les eleccions al Parlament. Son fonamentals per obrir un nou procés. Aquest, dintre del marc constitucional i dirigit a trobar un nou encaix de Catalunya, dintre Espanya, i dintre de la UE, en el qual la major part de les reivindicacions nostres, i de tots els catalans, hi siguin contemplades. Ànims, doncs, i entrem en una nova etapa, amb la consciència tranquil·la, per haver fet el que calia fer.



 

QUIN IMMENS ERROR ¡ - art. Nació Digital Solsona


QUIN IMMENS ERROR ¡
L’esperança dipositada, en les intenses gestions i negociacions dels dies anteriors, al ple d’ahir, es varen truncar, amb la marxa enrere del president Puigdemont, pressionat per totes bandes, pels seus, per la CUP i ERC. Va deixar passar un moment històric: que fos ell qui convoqués eleccions al Parlament, i va entrar en la història, amb un altre fracàs polític, sense pal·liatius.
La proclamació de la República Catalana, feta pel president Companys, l’octubre del 34,  va durar un dia; la de Puigdemont, 5 hores. El resultat està a la vista de tothom: el govern de la Generalitat destituït, 150 càrrecs de confiança cessats, el Major dels Mossos, apartat del càrrec, i assumeixen les competències del Govern, el president i la vicepresidenta del govern central, i els ministres. I es convoquen eleccions al Parlament pel dijous dia 21 de desembre.
Aquestes son les primeres mesures de l’aplicació de l’art. 155, de la Constitució, en resposta a la DUI , aprovada ahir, en el Parlament de Catalunya. En veurem d’altres, però , almenys hi ha hagut una decisió intel·ligent: convocar eleccions immediates.
Com ex diputat al Parlament, durant 4 legislatures, em varen sorprendre algunes decisions, des del meu punt de vista, incomprensibles. Bé, ja n’he vist tantes, que no porto el compte. L’actuació de la presidenta, de forma totalment partidista, i allunyada del compliment del Reglament, és la principal, però n’hi ha d’altres, de tant o més greus. Però, vaja, ahir em va sorprendre enormement, la petició de votació secreta i en urna, de la declaració de la DUI.
Com pot ser que es volgués amagar la votació de cada diputat/ da ? Com pot ser que es demanés ocultar el vot de cadascú, quan era un dia històric, per a tots ells ? No ho entenc,  jo no hagués acceptat, la votació secreta i en urna. Si es pren una decisió, s’ha de ser valent per mantenir-la i per mostrar-la als ciutadans. De fet, els números no quadren perquè si Junts x Sí i la CUP, tenen 72 diputats, dos es varen abstenir, perquè el vot afirmatiu va recollir-ne 70.
En fi, allà ells amb la seva consciència, però és una mostra més d’incomprensible actuació. Una altra fou, la convocatòria d’alcaldes, amb vara inclosa, en l’edifici del Parlament. Ho he dit mantes vegades, el mal ús de les institucions catalanes. S’han fet reunions de partit, en el Palau de la Generalitat. Això, en cap país de llarga tradició democràtica, seria acceptat. La seu del govern, és institucional, no de partits. I el Parlament, a tot arreu, és on rau la sobirania del poble, i no pot ser objecte ni de manifestacions ni de concentracions. Si es volen fer, sempre davant del poder executiu, en aquest cas, a la Plaça Sant Jaume, però no de davant del Parlament , i encara menys a dintre.
Doncs bé, una vegada més, es vulneren les normes i es convoquen els alcaldes, i se’ls porta a dintre. De fet, hi faltaven més de la meitat dels alcaldes de Catalunya. N’hi ha 948, i ahir no arribaven als 400. Una mostra més de falta de sintonia entre el que es volia fer, i el que es podia fer.
Per últim, i ara què ? En primer lloc, fer una crida a la calma i serenitat. A acceptar una decisió legal, per restablir l’estat de dret, a Catalunya, trencat en les sessions del Parlament dels dies 6 i 7 de setembre. La continuïtat i preservació de les nostres institucions està garantida, i s’obre un procés provisional, fins a les eleccions del dia 21 de desembre, a resultes de les quals, es constituirà un nou Parlament, i aquest, elegirà un nou President de la Generalitat, donant continuïtat a la secular institució.  
Estic segur, de retrobar la normalitat perduda i confiar en els propers dirigents del país, a que trobin resposta i solució a les justes demandes dels catalans, d’aconseguir avenços en el nostre autogovern, però sempre respectant l’estat de dret. S’ha comès un immens error, i s’han donat esperances, a molta gent que buscava dreceres inexistents. No hi ha vencedors ni perdedors, perquè tots hem perdut coses, en aquest procés. Ara toca reparar danys i buscar l’entesa perduda. La via de les eleccions al Parlament, és la millor possible. Pensem-hi i estudiem bé, a qui fer confiança.




Friday, October 27, 2017

 

HA VALGUT LA PENA? -art. Regió 7 ( enviat dimecres dia 25)

HA VALGUT LA PENA?
Arribats en el punt on estem, ens hem de demanar, “ha valgut la pena?”.  Tant en la vida particular , com en la política, davant de cada actuació, hem de valorar si l’esforç dedicat a un tema determinat ha suposat una millora, un avenç, un canvi cap a millor...o no. I si la resposta és negativa, queda clar que, el millor és rectificar i anar per altres vies, per no espatllar més la situació.
Sé que a molts, no els agraden molts dels meus escrits, perquè van en direcció contrària al que ells voldrien sentir. Però, també son molts els que em manifesten el seu acord i aprecien tenir opinions diverses, sobre un tema tant delicat com el d’emprendre la via cap a la independència, sense tenir prou elements sòlids, per fer-la possible.
Sigui com sigui, expresso la meva opinió, lliure i sobirana, no per agradar a uns o altres, sinó per opinar sobre temes que considero importants, des del meu punt de vista. No trairé mai els meus ideals, per un simple “quedar bé”. Seria poc honest, i no pretenc caure bé, si per fer-ho he de dir coses en les que no crec.
Dit això, el panorama que tenim, a dia d’avui, no té res a veure amb el pronosticat pels “profetes” del procés. Aquells que sense cap prova, sense cap solidesa ni serietat, prometien anar cap a l’Arcàdia feliç, han quedat retrats brutalment, perquè la realitat sempre s’acaba imposant. Dir que es podia fer un referèndum “com sempre”, que els bancs continuarien feliços i contents, que les empreses aplaudirien , la deriva independentista, que la UE esperaria amb els braços oberts, el nostre “alliberament”, que tindríem reconeixements arreu del món, que no hi hauria problemes en finançament, ni en funcionament, ni ...ha topat amb la crua realitat.
L’anunciat “xoc de trens”, ho he dit en anteriors ocasions, és de fet un xoc entre un camió i un sis-cents, i en el sis-cents, hi anem nosaltres. L’equilibri de forces és tant descompensat, tant enorme, tant desequilibrat que el resultat només pot ser catastròfic. Per les dues parts, perquè sempre en un xoc, rep tothom, i el gran pot patir danys, en parts sensibles dels seus mecanismes vitals.
No sóc independentista, perquè sóc profundament europeu i considero indispensable sumar forces, per a poder competir amb les altres potències mundials. Sinó, continuarem sent uns països tutelats pels grans. Depenem massa dels EUA, i ens hem de convertir en els Estats Units d’Europa. Quan més aviat esborrem fronteres, i tinguem com a primera bandera, la de la UE, millor per a tots. Però, és que pensar en una independència- exprés, suposa no tenir present uns quants factors elementals i vitals. Enumero uns pocs, per raó d’espai.
Es impensable anar cap a la independència sense disposar d’una àmplia base social. Som set milions i mig de catalans. Sense més de tres i mig, clarament favorables a la independència, el procés no pot reeixir. Però, és que la conjuntura internacional, és totalment desfavorable com hem pogut veure aquests dies a nivell de la UE. Tenim setanta-cinc mil milions de deute, que creix a raó de tres milions diaris, en interessos. El seixanta per cent, en mans de l’Estat. Podria seguir, però amb això n’hi ha suficient per veure la complexitat de la situació.
El que s’havia anunciat no passaria, ha passat en un sol mes. Més de mil cinc-centes empreses han canviat de domicili social o fiscal. Aquest paquet, suposa més d’un trenta per cent del PIB, i la sagnia continuarà sinó es posa remei immediat. Però, el dany més greu, el més irreparable, el que costarà més de curar, és la fractura social interna, i el distanciament extern. Milers de famílies trencades, milers d’amics i companys, distanciats, partits polítics en crisis, trencament de pactes municipals, comarcals o provincials, per no respectar les diferències d’opinió i posicionament.
Arribats aquí, tornem-nos a preguntar, “ha valgut la pena”?. Vivíem tant malament com per emprendre un camí tant dolorós ? Hem perdut, o estem perdent, ingressos immensos que costarà recuperar. Alguns s’han perdut per sempre, però som a temps d’evitar més danys. No veig altra decisió ràpida i immediata com per evitar mals majors: anar a eleccions. Segur que tots avaluarem bé la situació com per donar el vot a qui millor pot resoldre la situació. 



 

PROFETES DEL PROCÉS - art. El 9 Nou

PROFETES DEL PROCÉS.
Tots els moviments populars, han de tenir els seus líders, els quals aporten l’energia necessària, els arguments i les estratègies per aconseguir els objectius perseguits. El procés independentista, n’és un exemple palmari. I com tots, ha tingut els seus “profetes”, encarregats de “bastir” un argumentari, uns símbols, unes propostes, i unes estratègies, per arribar a l’assoliment de l’objectiu desitjat: la independència de Catalunya.
El problema dels “profetes” és la realitat, crua i dura. Es a dir, quan un moviment es posa en marxa, ha de tenir molt clar el camí a seguir, i precisament, fugir de “profetes” que vulguin vendre camins inaccessibles, o massa enrevessats, com per arribar a bon port. I no és igual la figura de “´líder” que la de profeta. Considero un greu error, haver confiat més en profetes que no pas en líders experimentats i bons coneixedors de la realitat , pura i dura. M’explico.
Cinc anys enrere, Artur Mas, va voler reconvertir-se en “profeta”, en comptes de dedicar-se a governar el país i intentar treure el màxim profit de la seva experiència governamental. Va creure que el poble el seguiria i va inventar un relat, engrescador, il·lusionat, ple de retrets envers el govern central, i ple de compromisos , de cara el futur immediat. Proposava anar cap una Arcàdia feliç, prometent una ràpida, indolora i esplèndida República Catalana. Qui no se sent atret per una proposta com aquesta, si , a més té un govern central , ocupat per uns impopulars personatges, com son, els del PP ?
Sumada la seva persona, amb la d’Oriol Junqueras, un altre visionari, bon predicador de la bona nova, cap un món feliç, i la de Carles Puigdemont, arribat a dalt de tot, per obra i gràcia de la CUP; ja tenim un triplet de personatges, encarregats de profetitzar una independència – exprés, sense matisos ni efectes secundaris. A tots ells, s’hi sumen els capdavanters de l’ANC i d’Òmnium, i la participació de Carme Forcadell, en funcions de presidenta sectària del Parlament de Catalunya. Ja està. Ja tenim els “profetes” indispensables per construir el relat del moviment.
I per engrescar a la gent, les veritats i les realitats, han de quedar al marge. Explicar quins problemes, quins terminis precisa, quines dificultats caldrà superar, en quin marc internacional es trobarà...no son recomanables. Millor explicacions senzilles, eslògans curts, missatges fàcils, i consignes pel broc gros.  D’aquí, missatges com que els bancs aplaudirien el procés, les empreses estarien d’acord, les inversions augmentarien, la UE ens esperaria amb els braços oberts, el reconeixement internacional seria immediat, el refinançament del deute seria fàcil d’obtenir, etc, etc.
Però, és clar, tard o d’hora la realitat s’imposa i les prediccions profètiques passen a millor vida, i mostren l’engany , dels seus autors. En un sol mes, han traslladat la seu social o fiscal, més de 1.500 empreses, i moltes més estan en procés de fugida. Mai un Vice president econòmic havia resultat tant letal pel país com Oriol Junqueras, i ni tant sols s’ha plantejat la renúncia al càrrec. Fins ara, les empreses desplaçades , suposen més del 30 % del PIB. Això sol, és el pitjor retrocés , en els 40 anys de democràcia recuperada. A la crisis que encara patim, s’hi afegeix una crisis, molt més greu que suposa un empobriment generalitzat de Catalunya que costarà molt de superar. En setmanes, hem perdut, la feina de molts anys.
Però, més greu encara, és que les promeses “profètiques”, han caigut totes per terra. Una independència que no compti amb més de la meitat de la població, és impensable. I recordo que Catalunya té 7,5 milions d’habitants. I la conjuntura internacional, no solament no està disposada a acollir un nou Estat, sinó que s’hi ha mostrat totalment en contra, com hem pogut veure a nivell de la UE, oimés si s’ha trencat amb la legalitat vigent. Cap Estat acceptaria reconèixer un altre, si ha trencat amb la Constitució, i fins i tot amb la seva pròpia legalitat, com es va fer els dies 6 i 7 de setembre, en el Parlament de Catalunya. En resum, els profetes del procés, han topat amb la realitat. I la realitat sempre acaba imposant el seu pes. I per sortir del mal lloc on ens han conduit, la única via ràpida i formal, és la de convocar noves eleccions al Parlament i procurar que tothom mediti bé a qui donar el vot, per tal de retornar a la normalitat i recuperar el temps i ocasions perdudes.






Thursday, October 26, 2017

 

NI PLURALS, NI OBJECTIUS - art. Nació Digital Solsona



NI PLURALS , NI OBJECTIUS.
Vull tornar a deixar clara la meva oposició a l’activació de l’art. 155, pel que té de mesura excepcional, i sobre tot  pels efectes desconeguts, però em resulta curiós que ara apareguin tants defensors dels mitjans de comunicació catalans, que podrien ser intervinguts, quan durant anys, i anys, han estat un exemple de falta de pluralitat i d’objectivitat. A més, d’un àmbit de col·locació o recol.locació de càrrecs de partit, procedents de CiU.
Els mitjans integrats, en la CCRTV ( corporació catalana de radio televisió) han suposat i suposen, la principal eina propagandística del govern de la Generalitat i de les entitats que li donen suport. El grau de partidisme, sectarisme i propaganda no ha estat superat, ni per TVE, ni per altres, mitjans estatals.
Ara, alguns destaquen la valentia del director Vicent Sanchís, en la defensa dels mitjans públics, però cal recordar que aquest senyor va ser reprovat pel Parlament de Catalunya, per entendre que no tenia les qualitats d’objectivitat i neutralitat com per ostentar un càrrec d’aquesta importància. Es igual, ell el va acceptar, va prendre possessió i no va actuar com qualsevol altre hagués fet, en un país europeu. Renunciar al càrrec. Aquí no, ni somiar-ho en un dels càrrecs més ben pagats del país.
Però, és que dintre de la casa, hi ha personatges intocables, pels bons serveis prestats, es diguin Mònica Terribas, Antoni Bassas, o Xavier Grasset, per posar-ne alguns dels que poden ser terriblement incisius amb polítics de la oposició, i més que benevolents amb els membres del govern. I si cal, es poden pagar favors rebuts, contractant insignes economistes del procés, com Xavier Sala Martin, i donar-los-hi algun programa, molt ben remunerat.
També és fàcil comprovar el brutal desequilibri, en matèria de tertulians. Per cert, degudament remunerats, amb xifres que no he pogut saber, ni en els meus temps de diputat, en que estaven obligats a donar-me-les. La confidencialitat ha estat norma per segons què i segons qui. En aquest àmbit, hi veureu cares conegudes i reconegudes del sobiranisme i antics càrrecs socialistes, a la recerca de protagonisme, i dietes. A la banda dels contradictors, un, per cada cinc o sis dels altres. I si es posa pesat, no li costa gens al moderador de fer-lo callar, no sigui que digui coses inconvenients.
Voldria també recordar l’enorme cost de mantenir aquesta maquinària de propaganda, més que d’informació. La xifra de treballadors, supera la suma de Telecinco i La Sexta, junts,  i a més del gran director, hi ha 47 directius d’alt nivell. No sé si de direcció o de sou, però els sous son generosos. Us ho puc assegurar.
En resum, sol passar sovint que quan es veuen les orelles al llop, es vulgui aclamar i proclamar la llibertat d’expressió, la defensa dels mitjans d’informació, la protecció del quart poder...però, almenys, en aquest cas no se’ns vulgui fer creure que han estat plurals i objectius. Confio en que res del que s’anuncia, es posi en marxa, però recordem la realitat. No la vulguem emmascarar amb grans paraules i grans ideals, perquè no han estat mai presents, en el dia a dia, d’aquests mitjans públics que no han servit a tot el país, sinó a una part.

I repeteixo, tant de bo, no s’activi el 155, però que ningú el vulgui fer servir ara, per justificar la continuïtat d’un tipus de mitjans de comunicació públics que no han complert mai la funció de públics, en el sentit de representar a la totalitat dels ciutadans catalans, que som els que els paguem , amb els nostres impostos.

Wednesday, October 25, 2017

 

A COPS DE MOCIÓ - art. Nació Digital Solsona


A COPS DE MOCIÓ.
Sempre  he estat , en contra  de la proliferació de mocions en els ajuntaments, que no tinguessin una relació molt directe, amb afers municipals. Em refereixo, del propi municipi, puix que per això se’ns ha elegit.
Durant anys, hem pogut veure, en multitud d’ajuntaments, la reconversió dels regidors, en una mena de “diputats bis”, que volien emular als autèntics, del Parlament de Catalunya o del Congrés de Diputats. Els plens municipals tenien una primera part, dedicada als afers interns, i una segona part, moltes vegades, més llarga, més intensa, més contundent, destinada a parlar de temes, pels quals el Ple no tenia cap mena de competència.
Així vàrem assistir a intensos debats sobre l’entrada o no a la OTAN, a l’ús de determinats pesticides, contra l’ús de l’energia atòmica, contra el tràfic d’armes, a favor de l’avortament, en contra dels transgènics, a favor de la introducció dels óssos en els Pirineus, contra les curses de toros, contra la caça de balenes, ...i així, podríem seguir , omplint pàgines i pàgines de mocions debatudes en plens municipals, al llarg i ample de la geografia catalana.
Fer un ús abusiu, o no adequat de les mocions, comporta una pèrdua de temps immensa i un cert fracàs de la política municipal. Personalment no he presentat mai, perdó, potser en no més de quatre o cinc ocasions, en trenta – vuit anys, mocions que no corresponguessin a iniciatives municipals, del poble de Borredà, on exerceixo d’alcalde, des de 1991, i abans de regidor.
Ara, però, estem en una altra situació, en la qual la presentació de mocions, va estretament lligada a la batalla independentista. Es lògic acceptar-les i discutir-les en plens, tot i que sóc molt incrèdul ,respecte els seus fruits concrets. Considero indispensable que cada institució exerceixi les competències que li son pròpies i les defensi , fins el límit de les seves capacitats. I precisament, la proliferació de mocions, lligades a l’ independentisme, suposa un cert fracàs de les funcions del Parlament de Catalunya.
També hi ha un fracàs del Congrés dels Diputats i del Senat. De fet, de la política, en general, la qual cosa suposa derivar cap als ajuntaments, debats i propostes que pretenen apropar a la gent, els temes que més els preocupen. El que em fa por, és la frustració , davant iniciatives que no es traduiran en resultats concrets, ni visibles ni palpables.
Si algú mira enrere, tant sols, en els darrers vuit o deu mesos, s’han presentat i debatut no menys d’una dotzena de mocions, en centenars de municipis del país. Això representa una enorme feina burocràtica, primer, de temps , després, amb uns resultats que ningú pot avaluar de manera precisa i objectiva. Ens podem demanar, hauran canviat les coses que figuraven en les mocions ? Se n’ha tret un rendiment concret ? Es una bona via aquesta com per mantenir-la de cara el futur ?
Sincerament crec que hauríem de retornar a l’exercici de les competències pròpies de cada institució, promovent mocions en els ajuntaments, que realment serveixin per tractar i aprovar temes municipals, i deixar per les altres institucions, les competències que els hi son pròpies. Aquesta barreja de competències, no dona fruits concrets, i suposa destinar temps i esforços per uns objectius que son inassolibles. Tenim ara, aquest parèntesis, lligat al procés, que motiva tantes i tantes mocions, però una vegada , resolt, d’una manera o altra, serà el moment de pensar en aquest retorn a les competències pròpies.



Tuesday, October 24, 2017

 

SER SOCIALISTA, AVUI DIA - art. Blogesfera socialista


SER SOCIALISTA, AVUI DIA.
Mai, ha estat fàcil ser socialista, i encara menys exercir-ne, des de càrrecs institucionals. Fins i tot diria, que era més fàcil, anys enrere que no pas ara. Perquè ? Doncs, perquè  son molts els que cauen en la temptació de “voler quedar bé”, en comptes de fer el que toca fer, encara que no sigui “popular” o atractiu. El populisme, avança de forma gradual, però constant , aquí i a fora d’aquí, com podem veure en recents conteses electorals a Àustria o Alemanya. També a França.
Aquí mateix, la gran esperança posada en Podemos, a nivell d’Espanya, o amb Comú – Podem a Catalunya, amb una Ada Colau, d’alcaldessa de Barcelona, que prioritza “el quedar bé”, en comptes de fer el que cal fer, en son mostres clares. La decepció és gran, i demostra, com de fràgil és el populisme, quan ha d’assumir reptes importants.
Tornant al tema d’avui, és evident que el socialisme, aquí i a la UE, passa per moments complicats, motivats per canvis molt accelerats que no han donat temps a trobar-hi respostes adients, de manera que es van fent provatures a l’espera de disposar d’un nou programa global. Molts mirem a Portugal, com un model innovador, amb resultats força positius i traslladables a d’altres indrets.
Però, centrant-nos a Catalunya i Espanya, la situació , a dia d’avui, és molt complicada. Tenir una recepta única, global i senzilla, ha esdevingut impossible, perquè no hi ha problemes senzills, amb solucions senzilles. Tot és complex i tot s’ha globalitzat, com per haver d’actuar amb cirurgia fina, i no, a cops de bisturí. 
La crisis del PSC va començar, molts anys enrere, quan estava en el govern d’un gran nombre d’ajuntaments, consells comarcals, diputacions i de la pròpia Generalitat. Les transformacions s’han de fer, en un moment donat, i sinó , produeixen efectes molt negatius, com ha estat el cas. Si, a més s’hi afegeixen factors externs, que obliguen a modificar posicions establertes, les costures se’n resenteixen i acaben petant.
Molts dels que varen marxar, en un moment donat, ho varen fer simplement a la recerca de la poltrona perduda. En podem veure uns quants asseguts en altres, de la mà d’altres partits, molt allunyats dels ideals socialistes. Altres, varen marxar a la callada, pensant que no érem prou fidels als ideals. Respecte per aquests, oblit i menyspreu, pels altres.
Ara bé, els que hem quedat, ho hem fet pels ideals que un dia ens varen portar a militar en un partit d’esquerres, d’ampli ventall social, transversal, preocupat per aconseguir millores socials, pels més desvalguts. Aquests ideals, continuen, i el futur del partit, està assegurat mentrestant persisteixin aquests ideals.
I si estem emparentats amb el PSOE, és per una raó tant senzilla, com que res es pot canviar sinó és per la suma d’esforços. El govern d’un poble no pot millorar, sinó troba complicitats i ajuda, del govern provincial, del nacional, de l’estatal, i finalment del supraestatal ,com és la UE. No es pot canviar el món des d’un sol racó. O ens ajuntem, o no ens en sortirem. I ara que veiem batalles de banderes, la millor bandera que podem onejar és la de la UE, pensant en reforçar la ciutadania europea, com a millor solució als problemes i conflictes regionals/ nacionals, i estatals.

No estranyi, doncs, les pressions, tensions i acusacions contra els socialistes, a Catalunya i a Espanya, per la deriva independentista. Pretenem trobar solució, per la via de l’acord, proposant un nou encaix de Catalunya dintre d’Espanya, modificant la Constitució. Molts critiquen Pedro Sánchez pel seu paper, altres a Miquel Iceta, però la realitat és que intenten moderar, frenar , i fins i tot, exigir, canvis importants en les actuacions dels governs, per tal d’aconseguir tornar a la normalitat. Estem, en el mig, del conflicte i rebem per totes bandes, però és l’habitual quan hi ha posicions enquistades. Ningú vol rebaixar tensions i buscar una sortida dialogada. L’aplicació del 155 seria un greu error, com ho va ser l’ús de les forces de seguretat el 1-O, com ho ha estat l’empresonament dels Jordis. Enmig de tants errors, no és fàcil, actuar amb encert. Queda clar, que ser socialista, mantenir els ideals, i ser coherent, continua sent difícil. 

Monday, October 23, 2017

 

SERIA UN GREU ERROR L'APLICACIÓ DEL 155 - art. Blogesfera socialista

SERIA UN GREU ERROR, L’APLICACIÓ DEL 155.
Estem, en un dels moments més greus de la història contemporània, amb un dilema molt important per a tots els que militem en el partit socialista, o simplement ens considerem gent d’esquerres, amb un profund respecte, per la democràcia participativa.
Mai haguéssim imaginat l’escenari en el qual ens trobem, i encara menys, en el que pot venir d’aquí a pocs dies, cas d’aplicar-se l’art. 155 de la Constitució. Hi ha hagut immensos errors en el passat que , corregits a temps, haguessin aturat la deriva independentista de Catalunya, i s’hagués pogut arribar a un pacte i entesa, entre les parts.
Som a temps d’aturar un error, encara més greu ? Vull creure que sí. No sé si és un desig o una crida a fer-ho possible. En tot cas, és el que hem fet arribar a la direcció nacional del PSC, per tal de fer possible, “parar màquines”, i anar per altres camins, coneguts i no perillosos com aquest.
En poc temps, els errors comesos, han servit per incrementar la distància entre Catalunya i Espanya, a nivell emocional, i sentimental, primer; i polític, després. Tardarem anys a recuperar la normalitat perduda. Molts anys, i molts esforços, a més de corregir els errors comesos i compensar-los per encerts notables. En això, estem tot un conjunt de persones que lluitem, per no haver de decidir entre una pàtria i una altra.
Sóc ciutadà europeu, i la meva principal bandera és la europea, al costat de les altres, intentant crear els Estats Units d’Europa, en els quals es pugui ser diferent, preservant tots els drets i els deures de ciutadà.
Els successos dels darrers temps, han motivat ja, crítiques contundents, per part meva, però també per part del partit. Va ser un immens error, l’actuació policial del 1-O, pel que va tenir de brutalitat incomprensible, i resultat desastrós. També ha estat un greu error, la decisió judicial d’empresonar els dos Jordis. Aquí no hi poso la mà del govern central, perquè encara crec en la divisió de poders, i també els jutges poden cometre errors. En aquest cas, és un error, que hauria de ser esmenat acceptant el recurs presentat,  deixant-los sortir, ni que sigui sota vigilància.
Ara, però, el nou pas, pot tenir conseqüències molt més negatives. Aplicar un article mai fet servir, dona peu a pensar en actuacions desmesurades, o no controlables, com per poder-lo justificar. D’entrada ja ha creat un malestar ciutadà, una inquietud, una temença que presagia molts més danys dels que pot arreglar. Es cert que els dies 6 i 7 de setembre es va cometre una greu vulneració del Reglament del Parlament i de l’Estatut d’Autonomia, però el TC ha suspès les lleis aprovades, i no s’ha anat més lluny.
Seria un greu error l’aplicació preventiva de l’art. 155 perquè el grau d’indignació pujaria uns quants punts més, i faria molt més difícil rebaixar la tensió i buscar una sortida adequada a la crisis que patim. Aspiro a tornar al km.0 i iniciar una negociació per trobar un adequat encaix de Catalunya dintre d’Espanya. Es possible, perquè tot el que s’ha fet, tot el que hem viscut i tot el que estem vivint, ha de servir per arribar a un acord, ampli i ràpid. Segurament el PSOE s’ha implicat excessivament en les propostes d’aplicació del 155, o ha donat aquesta impressió. Es un dels temes que ara debatem, amb propostes d’intentar aturar l’aplicació i buscar una altra sortida, diferent i sobretot, més coneguda i aplicable. O que no tingui tantes incògnites com la que suposa un article mai fet servir.



Saturday, October 21, 2017

 

ALGÚ HI PENSA ?- art. Regió 7



ALGÚ HI PENSA ?
Un dels avantatges d’estar en un partit polític, o en una organització concreta, serveix per estar acompanyat ,en moments determinats de la vida, especialment en els més delicats.
Aquests dies de tanta tensió, de tanta confusió i desgavell, em demano, qui pensa en les centenars de milers de persones grans, que viuen soles, i pateixen per una situació que ni entenen ni saben cap on va. O, encara que visquin acompanyades, qui els explica que no han de patir perquè no passarà res que els pertorbi la vida quotidiana.
Estem en un país petit, on tothom es coneix i tothom té parents o amics, en qualsevol de les instàncies de l’administració o de les entitats bancàries, per posar un exemple. Quan, en algunes tertúlies, es minimitza la por a la inestabilitat i al futur, i es nega la fugida de capitals, es demostra total desconeixement de la realitat, o s’amaga, per no haver de contradir, opinions anteriors.
La realitat, és la que ens expliquen aquests parents o coneguts que tenim en diferents entitats bancàries del país. I la realitat, és que atenen milers de persones angoixades per posar els seus estalvis, en lloc segur. Expliquen jornades esgotadores, sense temps ni per anar a esmorzar, per a poder rebaixar les cues en multitud d’oficines, en multitud d’indrets del país.
El mateix passa, a nivell de serveis municipals d’atenció a la gent gran, on s’han de donar explicacions, ben poc usuals, fins ara.
Estem ficats en un embolic, com mai havíem imaginat, i ningú sap ben bé quines seran les properes etapes, ni el seu final. Sempre havíem cregut que, el principal repte dels polítics, era resoldre els conflictes, de la millor manera possible, i garantir la pau i tranquil·litat a tots els ciutadans.
Ara i aquí, la incertesa és total per quan tot el que s’havia assegurat no passaria, està passant. Es més, està passant a uns nivells insospitats. De les afirmacions que d’aquí ningú marxaria, ni bancs, ni indústries, ni activitats diverses, hem passat , en tant sols quinze dies, a veure centenars de canvis de seus socials, en uns casos, i seus fiscals, en altres, amb dubtes enormes, respecte de quan la fugida s’aturarà.
Es lògica la tensió i la por, en bona part dels ciutadans. I en res ajuden declaracions, absolutament irresponsables, a l’hora de treure importància a les conseqüències de la incertesa. A dia d’avui, no solament hi ha inquietud , en moltes empreses, sinó també en una munió d’autònoms que treballen per a elles.
Tots sabem , o almenys confiem, en que una vegada acabada la incertesa, poden tornar, però en altres llocs, moltes de les que varen marxar, no varen tornar. Estem, doncs, davant un moment delicat, i si fins ara, Barcelona ostentava la bicapitalitat , econòmica, cultural, social..., la pot perdre, sinó retornen algunes de les entitats, de primer nivell, que acaben de marxar.
Però, tornant al principi. Segur, que tots ho estem passant malament. Més, els qui ostentem càrrecs institucionals, perquè cada dia apareixen novetats inquietants, que no sabem, qui ni com ,les resoldrà. Però, algú pensa en tanta i tanta gent que pateix per les incerteses en que es mou la política i les institucions ? Algú els pot assegurar que en poc temps, la normalitat retornarà ? Algú té dret a imposar sortides, fora de l’estat de dret ? Algú pot arrogar-se la representació de tot un poble, quan només es pot saber, per mitjà d’eleccions ?
El principal deure dels polítics es resoldre conflictes, i trobar solucions. No, posar els ciutadans davant les enormes incerteses, en les que estem immersos.



Friday, October 20, 2017

 

PARAULES BUIDES, CONFLICTES PLENS- art. Blogesfera socialista



PARAULES BUIDES, CONFLICTES PLENS.
Sóc de Lletres, em vaig formar políticament a Suïssa, un país on la paraula és sagrada, la mentida és fortament castigada, l’austeritat està a l’ordre del dia, i la bona gestió, forma part de la cultura bàsica. Impensable, fugir d’estudi en temes essencials, i inimaginable no assumir les responsabilitats , en cada lloc i moment. Tots aquesta factors, que alguns , considerem virtuts, imperen també, en els països germànics i en els nòrdics.
M’imagino ,l’impacte que provoquen les actuacions del govern català sobre aquests països, i sobre d’altres, com França o Gran Bretanya, en que el respecte per les lleis, és absolutament intocable.
Però, és que l’escalada de despropòsits ha arribat a extrems, inimaginables, per algú de Lletres. Sempre, havia cregut que la paraula ,oral o escrita, servia per intercanviar idees, propostes, acords...ara, veiem intercanvis de suposades cartes , entre dos presidents, que no arriben a posar-se d’acord sobre si un ha declarat la independència, o no. El dia que ens estudiïn , d’aquí cinquanta anys, arribaran a conclusions, difícils de posar per escrit.
El prestigi és molt difícil d’aconseguir. El desprestigi ,es pot aconseguir en poques hores, o en pocs dies. La imatge europea, moderna, innovadora, de Catalunya, està per terra i la projecció mundial de Barcelona, en pateix ja, les conseqüències directes. Ningú, pot entendre el cop d’estat intern, produït en el Parlament de Catalunya , els dies 6 i 7 de setembre, per Junts x Sí i la CUP. En dos dies, van vulnerar el Reglament i l’Estatut d’Autonomia. Tot i la suspensió dels actes, pel TC, continuen pensant que poden actuar amb una legalitat  sobreposada, que , a més, també vulneren.
Avui, dijous dia 19 d’octubre, s’ha donat un pas més cap a l’abisme. Més ben dit, avui, entrem tots plegats, en Terres Ignotes. En el desconegut. En un llimbs que ningú sap ben bé què suposarà. La crida al seny, la petició d’eleccions anticipades, no han estat escoltades, i la fugida cap al desconegut, continua.
Ho he dit mantes vegades , la greu responsabilitat del PP, com a partit i com a govern, sobre la deriva independentista de Catalunya, però en uns moments com aquests, no ens queda cap altra solució ,als socialistes que lluitar per recuperar l’estat de dret. Fora de l’estat de dret no hi ha democràcia. Que, una part de catalans, hagi volgut assumir la representativitat de tots, no els dona dret a tirar pel dret, ni a imposar la independència.
Ningú s’estranyi, en aquestes circumstàncies, que tant el PSC com el PSOE, acordin posar en marxa, les accions previstes en la Constitució. Ens toca fer-ho ,al costat del govern central , perquè no tenim altre remei. Si hagués passat sota un govern socialista, la reacció hauria estat la mateixa. En un país democràtic, les lleis s’han de complir. Sinó agraden, es proposa canviar-les, però mai es poden desobeir, modificar ,sense seguir les vies legals, i encara menys , vulnerar-les. Ara i aquí, el govern de la Generalitat ha vulnerat les lleis estatals, sí, però també les catalanes.

Toca, recuperar la legalitat, i si s’ha de fer per l’art. 155, es farà. Que ningú ho dubti, perquè, de no fer-ho ,el país deixaria de ser un estat de dret. Tant senzill, com això. El que no entenc és com no hi ha una reacció més contundent , a favor de canviar de rumb, o simplement convocar eleccions i veure si el poble català, està d’acord amb aquesta via o en vol , una altra. De què tenen por, Junts x Sí i la CUP ? No diuen que votar és democràcia, doncs, anem a votar. 

Tuesday, October 17, 2017

 

DESPROPÒSITS I SENY PERDUT- art. Blogesfera socialista


DESPROPÒSITS I SENY PERDUT.
Ahir a la nit, es va produir la decisió de l’Audiència Nacional, de dictar presó pels presidents de l’ANC i d’Omnium . Una mala noticia, que molts considerem desproporcionada, però que hem d’acatar, com tantes altres decisions judicials que ens poden semblar poc adients, en els moments que estem vivint. Es posar més llenya al foc, però és que el nombre de despropòsits creix dia rere dia, amb una dinàmica acció – reacció, entre els governs de Catalunya i govern central ,que no té fi.
Voldria també, foragitar l’habitual comentari, de que els jutges actuen al dictat del govern central. Una cosa son els fiscals, i altre els jutges, oimés si son magistrats de l’Audiència o del Suprem. Poden haver-hi, els qui siguin més o menys sensibles a la oportunitat política de les seves resolucions, però no tinc cap mena de dubte de l’aplicació de la llei, pura i dura, en la majoria dels casos.
Ara bé, el que s’hauria d’haver evitat, és judicialitzar tants casos. I és que la Justícia és lenta, però és inexorable i arribaran investigacions, detencions i sentències, en moments molt poc oportuns.
Les d’ahir a la nit, en son un exemple palpable. Podia haver estat pitjor, si el mateix s’hagués produït en el cas del Major Trapero, dels Mossos d’Esquadra, però el millor hagués estat, similars mesures, pels dos presidents.
Dit això, estem davant una allau de despropòsits increïbles en un Estat modern, i en una Nació , com Catalunya. Els despropòsits més greus es varen produir els dies 6 i 7 de setembre en el Parlament de Catalunya, amb una actuació de vulneració total del Reglament i de l’Estatut d’Autonomia, propiciada per Junts x Sí, i la CUP, amb la total connivència de la presidenta del Parlament. Allà, el seny català va perdre tota la seva raó de ser.
Però, tot pot empitjorar, i veure la següent sessió, dita de proclamació de la República, en que el President, diu que sí, però no, però ja veurem, suposa el major despropòsit en la política catalana , en tota la història contemporània. Però, que a més, es negui a aclarir si ha dit que sí o que no, voreja el surrealisme més increïble.
I, estem ja a les portes, d’un altre despropòsit major. La negativa, a aclarir un tema tant senzill com si una decisió s’ha pres o no, comportarà activar el famós art. 155 de la Constitució, en una estrena que ningú té clar què pot significar, de cara el futur immediat del país, i de l’estat. No podem mantenir aquest grau d’incertesa, de desgovern i de pressió sobre tota la ciutadania, a l’espera de veure què fa un govern o altre.

Si algú tenia algun dubte sobre les respostes als desafiaments, per part del govern central, va veient quins son els resultats. Centenars d’empreses estan marxant, s’incrementa el grau de trencament de la societat civil, puja la tensió entre institucions i ningú té clar el futur immediat. Repetir la paraula diàleg, insistint en actuar de forma unilateral, perd tot el seu valor, i ens acosta a l’abisme. Recuperar el seny, és la millor formula, i la millor sortida, és convocar eleccions al Parlament. No tindran la serenitat que haurien de tenir, però poden significar una pausa, amb l’esperança posada en disposar de nova majoria parlamentària i nou govern. En aquests temps, aigua de maig. 

Monday, October 16, 2017

 

JA TORNARAN ¡ - art. Nació Digital Solsona


JA TORNARAN !
Segur, hem pogut comprovar la impossibilitat de mantenir un diàleg, debat o discussió amb independentistes radicals, perquè quan la indignació és molt forta, o s’ha entrat en el fanatisme, la raó, ha sortit per la finestra. Res a fer. Impossible contrastar opinions o buscar alternatives. Es tot o res. Així, estem a nivell de país.
El mateix diria ,respecte aquells radicals nacionalistes espanyols, que no volen veure ni escoltar les justes queixes i reivindicacions , dels qui ens considerem catalanistes, i no volem ser posats ni en una banda ni en una altra. Volem trobar solució al conflicte, i només el veiem de la mà d’un diàleg i negociació que comporti posar al dia la Constitució i federalitzar definitivament Espanya. No costaria tant, aconseguir-ho, i en això, treballem.
Però, avui, voldria exposar la preocupació pels canvis de domicilis socials, de moltes empreses. Bé, en alguns casos, no solament son canvis de domicilis socials, sinó, també fiscals. Sense cap mena d’estudi, enquesta o prospecció, Artur Mas, primer i després Oriol Junqueras, i altres dirigents, van manifestar alegrement que cap empresa marxaria. Fins i tot alguns dels economistes, molt ben pagats, pel sobiranisme, havien manifestat el mateix. Cap problema, tot aniria bé, encantats de canviar de país, encantats d’estar en una situació il·legal o al.legal, clara conformitat en sortir de la UE,per una porta, i demanar entrar, per una altra....
Si fa no fa, ho podem comparar amb la campanya pel Brexit a Gran Bretanya. Els seus impulsors i defensors, prometien una mena de paradís terrenal, sortint de la UE, sense cap problema, per fer-ho viable. Però, bé, tots estem contemplant els greus conflictes oberts, i les incerteses que bloquegen govern i economia.
Doncs, bé. Ara i aquí, aquella visió idíl·lica d’una independència fantàstica, ràpida, indolora i sense conseqüències negatives, s’ha emportat en deu dies, la feina de més de mig segle. I no acaba aquí, la cosa. No és solament el dany econòmic , ja produït, el més rellevant, el més greu és el dany moral, i sobretot l’estratègic. Durant decennis, per no dir, segles, Espanya ha tingut la capital política, a Madrid, però l’ econòmica, a Barcelona. Més o menys, ens hem mogut en una mena de bicapitalitat, imperfecta si voleu, però força real en quan a poder econòmic, cultural, social, esportiu...
El desplaçament de la  major part del poder econòmic, català, cap altres CCAA, suposa decantar la balança i perdre el paper de bicapitalitat, de Barcelona. Aquesta és una pèrdua estratègica, de vital importància pel futur del nostre país, de la nostra nació. I remarco el caràcter nacional de Catalunya que sempre ,els socialistes l’hem tingut clar, d’aquí el nostre catalanisme permanent. Aquí no parlem de diner, parlem de poder d’influència i de decisió. El pont aeri Barcelona – Madrid, ara amb l’AVE, suposa una connexió directe d’uns amb els altres, per fer rutllar el país, ni que sigui d’una manera imperfecta, o no tant forta com voldríem, però Madrid , tenia un contrapoder.
Si no es retorna a la realitat, retornant a la legalitat, els danys causats poden ser irreversibles. Es fàcil marxar, serà molt més difícil ,tornar. I qui cregui que solament marxen uns pocs dirigents, s’equivoca, perquè primer marxen ells/ elles, però després els segueixen altres departaments, per mica que es trobin ben rebuts al lloc on van a parar. I hem pogut veure com han estat rebuts amb els braços oberts. El temps i el retorn a la legalitat son urgents, de manera que si Junts x Sí, no ho veuen clar, cap on tirar, millor pleguin i deixin pas a una nova majoria que agafi les regnes del govern i recomposi els danys produïts. Hi som a temps, si la cosa no s’allarga, però seran danys irreversibles si no es canvien les posicions. I llençar com a lema el “ja tornaran” és el més inconscient que es pot fer, en el moment, actual.



 

CAÇADORS, ECOLOGISTES - art. Diari de Terrassa


CAÇADORS ,ECOLOGISTES.
Pot sorprendre el títol d’aquest article, i considerar-lo un oxímoron, però ben aviat es veurà que no. Que té, la seva raó de ser.
El món rural s’està despoblant a un ritme inquietant, i on abans hi havia prats, horts i camps llaurats i conreats, ara hi ha boscos. A primera vista, pot semblar positiu, però la desertització humana del territori, comporta problemes greus.
Sense pagesos i ramaders, el territori no està vigilat, ni protegit, i d’aquí que grans àrees boscoses, siguin objecte de grans incendis, sense barreres naturals per parar-los. Ara mateix, s’està duent a terme una bona iniciativa, com és la de poder tallar massa boscosa, on abans hi havia hagut prats i camps, per recuperar pastures, i evitar masses continues forestals. Una bona manera de tenir barreres, contra incendis.
Però, avui, vull parlar d’un problema ,poc conegut per la gent de ciutat, com és la importància dels caçadors, en tant que substituts ,de depredadors naturals, inexistents. Abans, la presència d’activitat pagesa i ramadera, servia per impedir la proliferació excessiva d’algunes espècies animals. Amb la desertització humana del territori, algunes espècies s’han multiplicat, fins esdevenir un autèntic problema greu, pel desequilibri que comporta.
La caça i els caçadors, no tenen bona premsa, perquè s’han vist imatges d’altres indrets, i altres realitats, que han fet pensar que es dediquen a eliminar espècies animals, en vies d’extinció. Es parla molt poc, de la tasca reequilibradora que exerceixen, sense la qual, els problemes esdevindrien, encara més greus. I estem davant una paradoxa. Actualment els qui estan en vies d’extinció, son els caçadors.
Abans, a cada poble, hi havia una colla de caçadors. Ara, l’envelliment i la manca de relleu, obliga a diverses colles a agrupar-se, per a poder anar de caça. I si la davallada continua, en uns deu o quinze anys, hauran desaparegut, la meitat de colles de Catalunya. Pot semblar banal, però és una qüestió a tenir present, de cara el futur immediat.
Es parla molt de l’increment de la població de porcs senglars, perquè arriben, fins i tot ,a les grans ciutats, però, en canvi es coneix poc, la proliferació de ramats de cérvols, cabirols, o isards. Son espècies, menys conegudes,  més apreciades, i no semblen suposar cap problema, per a ningú. Com en tot, tot depèn del nombre. A falta de depredadors naturals, l’expansió d’aquestes espècies ha estat enorme. Els cabirols es varen reintroduir, procedents de França, just fa una vintena d’anys. Ara ,son milers. També els cérvols han vist incrementada la seva població de forma espectacular, de manera que son visibles, a qualsevol hora del dia o la nit, en multitud d’indrets. Els isards no son tant nombrosos, però també s’han multiplicat.
Aquesta realitat, provoca la lògica competència, amb la ramaderia domèstica, vaques, cabres, ovelles, tenint en compte que  un cérvol, pot menjar tant com un vedell, però a més pot portar malalties, transmissores cap a bestiar sanejat, i escampar determinades epidèmies. A banda, dels perills ,per a la circulació rodada que suposa aquest nombre, quan volten per tot el territori, a la recerca de menjar.

En resum. Ara que estem en plena època de caça, he volgut aportar una mica d’informació sobre la importància de mantenir la caça ,com una activitat indispensable, per tal de garantir un equilibri, entre les espècies que viuen en els nostres boscos.  El paper dels caçadors té un component ecologista que molts els hi negaven, anys enrere, però coneguda més d’a prop la realitat, és comprova la bona feina que fan.

Sunday, October 15, 2017

 

HORES DECISIVES - art. Nació Digital Solsona


HORES DECISIVES.
Hem entrat ja, en temps de descompte, i el que ningú hauria pogut preveure, anys o mesos, enrere , està a punt de passar. La confirmació de la DUI, i la conseqüent activació de l’art. 155. Tot sembla inevitable, com si ningú, s’atrevís a canviar de rumb, en el darrer segon.
Son molts els que em demanen, i ens demanen als socialistes, si estem d’acord en aplicar el 155. Es evident ,que no ens agrada aquesta via, però tampoc veiem cap alternativa, si el govern català, continua el seu camí , per vies totalment il·legals.
I aquesta acceptació, no suposa cap mena de recolzament, a les actituds i decisions del govern del PP, en el passat. Precisament, en bona part, ens trobem com ens trobem per culpa d’un comportament ple d’irresponsabilitats. Però, les irresponsabilitats d’uns, no poden justificar, les dels altres. En aquest cas, les del govern català.
La història jutjarà severament el govern Mas, i el govern Puigdemont. Hauran estat els culpables de la intervenció de l’autonomia, per part del govern central, precisament en un moment en que Catalunya podia obtenir un gran avenç. Si la deriva independentista segueix el seu curs, s’haurà perdut la gran oportunitat, d’aconseguir uns molt bons resultats.
M’explico. Es pot o no estar d’acord amb el procés, però , s’ha d’acceptar la seva capacitat per mobilitzar centenars de milers de persones, i mostrar a la resta d’Espanya i a tot el món, la disconformitat, amb unes maneres de fer i tractar, per part del govern central. Ningú els pot negar aquest mèrit. Ara bé, tot moviment popular, ha de saber canalitzar les seves aspiracions i saber frenar o reconduir el moviment, si l’ocasió ho requereix.
I aquí és on fallen els impulsors i promotors. No han entès, que la independència, no és possible. No té cap possibilitat de reeixir, i per tant, la seva reconducció hauria d’anar cap a pactar amb el govern central, un nou encaix de Catalunya, clarament més favorable del que té, en aquests moments. Es la gran oportunitat, en el moment oportú, perquè tots els partits, ho veuen necessari.
Ara bé, si es deixa passar aquesta oportunitat, ningú pot aventurar quan en tornarem a tenir una de semblant. Poden passar anys o decennis a tenir-ne una de semblant. I perquè no és possible la independència ? Doncs, ho he dit en anteriors ocasions, en aquestes mateixes pàgines. No hi ha prou massa crítica, a favor. Es a dir, tant en el 9 N, com en el 1-O, queda clara la massa de dos milions de persones , a favor. Es una xifra important, però en un país de set i mig, no és suficient.
El segon element, és la conjuntura internacional, no solament desfavorable, sinó totalment contrària a qualsevol declaració d’independència. Ja costa molt governar una UE amb 27 Estats, ningú s’imagina què podria passar si n’aparegués un de nou, i volgués ser-hi present, procedent d’una independència “forçada”, o a la “brava”. Impensable, perquè podria ser la primera d’una desena , a continuació. Totalment impensable, per impossible. D’aquí la negativa de tots els estats, a fer de mediadors, o a contemplar aquesta independència.
Aquests dos factors ja son prou fonamentals com per fer-la impossible. El que no s’entén és com algú ha pogut fer creure a tants catalans, que era possible, i a més ràpida i indolora. Aquest procés serà estudiat, en el futur, com exemple del que poden fer unes quantes élites preparades, amb diner, i amb ampli ús de mitjans de comunicació públics i privats, posats a les seves mans. S’ha enganyat a molta gent, i ara, venen les hores decisives de topar amb la realitat.

Cap Estat pot permetre siguin vulnerades les seves lleis, sense intervenir, per recuperar l’estat de dret. Es aquí, on els socialistes no podem fer altra cosa que situar-nos al costat de la llei. Es el gran error comès pels independentistes, de trencar no solament amb la llei espanyola, sinó també amb la catalana. Ara i aquí, els socialistes no volem perdre les institucions catalans per les quals tant varem lluitar, i el més greu, és que qui les posa en perill no és el govern central, sinó el govern de la Generalitat. Estem al fil de l’abisme, i queda una carta a jugar, convocar eleccions al Parlament. Aquesta seria una sortida digne, per una situació dramàtica que no pot acabar bé, si en el darrer segon no hi ha un canvi de rumb. Ho veurem ben aviat.

Saturday, October 14, 2017

 

VERTÍGEN - art. Regió 7

VERTÍGEN
Dues persones amigues, m’han explicat els símptomes, i els resultats d’un atac de vertigen, que les deixa realment impossibilitades per a poder fer qualsevol activitat, de manera que han de restar en descans, fins superar la normalitat perduda.
Dona la impressió d’una cosa semblant, per part del govern de la Generalitat, a la vista de les darreres decisions preses. Ni sí, ni no, esperem, i ja veurem. Un nou termini, una nova signatura solemne, fora de l’hemicicle, i nova estranyesa, sorpresa, o indignació, en el conjunt de la ciutadania catalana, espanyola, i mundial.
El que la gent del carrer no sap, és que portem cinc anys , sense govern efectiu. Els Alcaldes que intentem “fer vida normal”, no ens és possible tramitar, gestionar , planificar ni coordinar accions amb un govern que té el cap , en un altre lloc. I si el govern li té, no seran els funcionaris els qui prenguin les decisions rellevants: solució, congelar-ho tot , a l’espera de nous temps.
Porto trenta-vuit anys, a l’ajuntament, i mai havia vist cosa semblant. Tràmits que haurien de tardar dos o tres mesos, poden durar dos o tres anys. Incompliment generalitzat dels terminis per informar, contradiccions flagrants entre un departament i un altre, del propi govern, modificacions de reglaments i normatives, sense cap ni peus...i els dies van passant. Els mesos, també i finalment, els anys. Fins quan ? Ningú ho sap. Estem en ple atac de vertigen a l’espera de recuperar una normalitat perduda que no se sap quan retornarà.
Enyoro els vells temps , a l’entorn dels JJOO de Barcelona, en els quals Catalunya volia competir amb les grans regions europees. Algú recorda, els quatre motors d’Europa, posant-nos al costat de Lombardía ( Itàlia), Rhone- Alps ( França) i Baviera ( Alemanya) ? Algú recorda la gran projecció de Barcelona, en motiu dels JJOO, i l’impuls que va donar a la regió / nació que tenia al darrere ? Algú recorda el prestigi que vàrem aconseguir, posant-nos en el món mundial, com un exemple de modernitat i eficàcia ?
El canvi, d’aquella manera de fer i actuar, per la reivindicació permanent, pel victimisme més persistent, per la deriva cap a posicions extemporànies i intempestives, o per les mostres clares de trencament de l’estat de dret, ens han dut a la irrellevància política, a nivell intern i internacional.
Tots sabem que hi ha causes pel malestar i , fins i tot la indignació, envers posicionaments, actituds i decisions del govern del PP, però no podem confondre l’Estat, amb el seu govern. Ni acusar tots els espanyols, d’unes accions d’un sol govern. Tampoc és de rebut, haver guardat el seny a les golfes, i dedicar-nos a predicar “l’astúcia”, i els jocs de mans. En el debat del passat dimarts, la millor intervenció fou la de Miquel Iceta en que reclamava resoldre els temes aquí, fent propostes clares i concises per portar al govern central i a la Comissió Territorial del Congrés de Diputats.

S’ha guanyat, o perdut un temps, en funció del que es faci dintre d’aquest termini. El que no és de rebut és posar en perill les institucions de Catalunya, per decisions que no respectin l’estat de dret. Ja va ser prou traumàtic, veure trencada la legalitat catalana, els dies 6 i 7 de setembre, com per donar més passos en la falsa direcció. El govern es troba immers en un atac de vertigen que precisa calma i descans, i no continuar donant passos endavant, enrere, o als costats, com fins ara. Hi ha prou destrosses en el conjunt de la societat civil, com en la empresarial , com per voler tornar a la normalitat. I si no se sap com tornar-hi, el millor és convocar eleccions al Parlament, i buscar noves majories per conformar un nou govern. Aquesta és la millor medicina, quan les altres no han donat cap dels fruits esperats.

Thursday, October 12, 2017

 

ELS MOSSOS, DEGRADATS - art. Blogesfera socialista

ELS MOSSOS , DEGRADATS.
Aquests dies, passen tantes coses, que, a moltes ,no se’ls hi dona la rellevància que tenen, i passen mig desapercebudes, o son només objecte de debat, per part dels més experts en la matèria. El tema d’avui, és un d’ells.
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, va decidir dilluns, substituir el cos de vigilància del seu edifici i instal·lacions, dels Mossos d’Esquadra, per la Policia Nacional. Això que pot semblar una noticia d’un parell de ratlles, conté una càrrega política i en matèria de seguretat, de primer ordre.
Parlem del màxim òrgan de justícia de Catalunya. Parlem d’un edifici emblemàtic com és la seu del Passeig Lluis Companys, i sobretot parlem de que la Judicatura Catalana, no es fia dels Mossos d’Esquadra, per ser degudament protegits. L’actitud del cos dels Mossos, abans i durant, el dia de votació del 1-O, ha produït una total desconfiança entre els Cossos de Seguretat, fins el punt de que hi ha obertes diligències, per haver desobeït ordres judicials, i/o no haver col·laborat amb els de l’Estat.
Hi ha més. Hi ha el convenciment, per part de la Judicatura, d’una clara connivència del Cos, amb els polítics del Govern català, fins el punt de creure, que abans obeiran a ells que no pas les ordres dels jutges. En un estat de dret, la policia, està sotmesa als tribunals de justícia, i és a ells als qui han d’obeir, en tot lloc i moment. De fet, aquest va ser el motiu pel qual es va destituir o es va forçar la renúncia de l’anterior Conseller d’interior, i al director general, Albert Batlle. Tots dos, havien deixat clar que els Mossos complirien els seus deures, passés el que passés.
Doncs bé, amb el nou Conseller, i amb un Director General, totalment desaparegut, el Cos ha entrat en una greu i perillosa depressió. Ens consta, una greu fractura interna, entre aquells que volen ser el braç armat del govern independentista, i aquells que volen mantenir la neutralitat política, i situar-se al costat de l’estat de dret, com els hi obliga el reglament. Estem parlant de dos bàndols, amb milers d’agents, en un costat o un altre. Fatal, per tot el Cos, i fatal per poder treballar amb la serenitat que requereix un cos de seguretat. Aquesta és una altra mostra de les destrosses de la deriva independentista.
Però, tornant al principi, marxar d’un lloc tant emblemàtic, suposa ser degradats a una posició secundària. A una posició dependent d’un altre cos, en aquest cas estatal. Pel camí, estem perdent trets fonamentals del autogovern. I si no s’atura el camí cap objectius inassolibles, produirà més danys, en un element clau del país. El Cos dels Mossos, encara és jove, però s’ha consolidat i s’ha enfortit en el coneixement del territori i en el seu paper, de policia integral. A més, els actes terroristes de Barcelona i Cambrils, els havien donat un prestigi, que ara estan perdent.

Ningú es pot alegrar d’aquesta situació. Com ningú pot creure que la desconfiança entre cossos de seguretat, és una cosa normal. Aquests dies s’han trencat els estrets vincles entre policies, i si algú no repara els danys causats, la fractura s’anirà fent més i més gran.  Cal posar-hi remei, i el retorn al compliment estricte de l’estat de dret, és fonamental, a tots els nivells. Es la única manera d’aconseguir la confiança en els servidors de l’ordre públic com han de ser els Mossos d’Esquadra. I una bona via, seria recuperar l’antic Conseller i el seu Director General. Ells tenien clares les regles de funcionament del Cos. Continuar per el camí emprès, suposa convertir el Cos, en un de segona divisió. Fatal pel Cos, fatal, pel país. 

Wednesday, October 11, 2017

 

DECRETS AMB TRAMPA - art. El 9 Nou - Osona - Ripollès


DECRETS AMB TRAMPA.
En el marc de la campanya dels partits independentistes, s’han dut a terme multitud d’accions i mobilitzacions, per a mostrar la seva força i determinació.  També se n’han fet altres, destinades a incrementar el nombre de “damnificats”, de manera que el tomb independentista fos irreversible. La intenció era afegir els Alcaldes, al front independentista, al costat del Govern i el Parlament, per així aparentar un front comú, i ampliar enormement els casos judicials. El comentari més escoltat era, si som molts, no s’atreviran a anar contra tots.
Doncs bé, sí s’han atrevit. Es més, no els ha quedat cap més remei que portar a tots els qui, presumptament, han vulnerat la llei, davant dels tribunals. Ser molts, no dona peu a cap exempció ni a cap justificació per no actuar, segons marca la legalitat vigent.
Pels qui no recordin, en detall, del que parlo, em refereixo a l’acció duta a terme per uns 700 alcaldes/alcaldesses, de signar un Decret d’Alcaldia, l’endemà de les terribles sessions del 6 i 7 de setembre, del Parlament de Catalunya, en les quals es va trencar la legalitat catalana. Junts x Sí i la CUP, amb només 72 diputats ,varen modificar el Reglament del Parlament, quan en necessitaven 90, per fer-ho, i a més varen aprovar dues lleis: la del Referèndum i la de Transitorietat, vulnerant l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
Per tal de reforçar aquesta actuació, es va demanar a tots els alcaldes /alcaldesses de Catalunya, la signatura d’un Decret d’Alcaldia, recolzant la Llei del Referèndum , i comprometent-se a cedir locals per dur-lo a terme. Poc després, el Tribunal Constitucional va suspendre les dues lleis, les quals no solament vulneraven l’Estatut, sinó també la Constitució.
En poques hores, centenars d’alcaldes /alcaldesses varen signar el Decret i el varen enviar a les xarxes socials, mostrant la seva total conformitat, fent gala d’aquesta signatura. Pocs dies després, s’organitzà una concentració a la Plaça Sant Jaume, amb vara inclosa, passant de l’ajuntament de Barcelona , al Palau de la Generalitat, en solemne processó.
Però, ai las, el nostre país , les nostres institucions, els nostres càrrecs públics, estan plens d’èpica, i sobretot de molta astúcia i transformisme legal. Resulta que molts, molts, del Decrets d’Alcaldia tenen “trampa”.  Que vull dir ? Doncs, pels qui desconeixen els actes administratius dels ajuntaments, cal saber que perquè un Decret d’Alcaldia, tingui validesa legal, ha de ser un Decret numerat i inscrit en el Llibre de Decrets de l’Ajuntament. Lògic, evident, obligatori, només faltaria ¡¡¡¡ Sinó, no existeix, no és un Decret, és un simple paper, un comunicat, una carta personal...sense cap validesa legal.
I és el que varen fer nombrosos, nombrosíssims alcaldes /alcaldesses. Crec que podem parlar de més de la meitat dels signants. Es a dir, molts varen agafar el suposat “decret”, el varen signar, es varen fer la foto, i el varen enviar, sense numerar, sense registrar, sense coneixement oficial per part del secretari /ia de l’ajuntament que és qui dona fe dels actes administratius. Repeteixo el que varen enviar no era un Decret, era un paper sense cap validesa legal. No ha quedat registrat, no ha quedat com a document per la història del poble o ciutat.

Seria interessant saber quants alcaldes/alcaldesses de les comarques d’Osona i Ripollès estant en un cas o altre. A la premsa ja han sortit que alcaldes com el de Manresa o Sant Cugat, varen enviar un paper, no un Decret. I és que la cosa té la seva importància. Els qui han signat un paper, segurament pensen poder sortir indemnes de la acció dels tribunals, però no així els hi pot passar als del Decret oficial. Uns i altres, han d’anar a Fiscalia. Bé, aquí tots ells s’han posat d’acord per no declarar, però davant d’un Jutge ,què faran constar, que simplement varen signar un paper, o que realment varen signar un Decret?. La sentència pot ser radicalment diferent, en un cas o en un altre. Animo els periodistes d’aquesta casa, a fer un inventari dels qui han fet trampa, i dels que , no. 

Tuesday, October 10, 2017

 

UNA BRUTAL ESTUPIDESA - art. Blogesfera socialista



UNA BRUTAL ESTUPIDESA.
Ahir, dilluns dia 9 d’octubre, varem celebrar un Ple extraordinari i urgent, a petició del Grup Municipal de la CUP, a Borredà. La petició s’havia fet el divendres matí, i vaig considerar convocar-lo el més aviat possible per a tractar els temes plantejats: la presentació, debat i votació d’una Moció, de set punts en contra de l’actuació policial del 1-O, i un debat sobre els resultats a Borredà.
En el transcurs del debat, es varen posar de manifest les lògiques discrepàncies entre els dos grups del Consistori, si bé, coincidint en la gravetat de la situació que viu Catalunya, i amb ella tot Espanya. També es considerà que la meva implicació, a nivell municipal, i nacional, podia no estar en plena consonància amb els resultats obtinguts per l’independentisme, en el poble.
Es cert. La meva posició constitucionalista, topa amb el procés , i no sóc partidari de la independència, per diversos motius. El primer, es correspon amb la meva militància socialista que, per definició, és internacionalista. No veig possible, però , tampoc desitjable la independència, en un món , cada vegada més global i interdependent, on la pertinença a la UE, és la única via per fer front a les altres grans potències mundials.
En segon lloc, el trencament de l’Estat, suposa el trencament intern del país, com s’ha pogut constatar en totes les eleccions al Parlament de Catalunya, o fins i tot en les consultes del 9 N, i la de l’1-O. Estem davant, forces molt igualades, que no permeten a cap de les dues parts, prendre una via, sense posar en perill la convivència interna.
Després hi ha altres raons, de caràcter econòmic, social, cultural, etc, quedant clar, al meu entendre que no hi ha prou recolzament social intern, ni conjuntura internacional per donar el pas cap a la declaració d’independència. I en el cas de fer-ho, es posen en marxa uns mecanismes constitucionals, molt difícils d’aturar.
Dit això, la Moció, contenia un clar rebuig a l’actuació policial del dia 1-O, i el grup de la CUP considerà que no m’havia manifestat prou contundentment. Ho vaig fer ahir, i ho faig avui, en aquesta Tribuna. Rebutjo plena i contundentment l’actuació brutal de la Guàrdia Civil i Policia Nacional, en alguns indrets de Catalunya. No la podem generalitzar en tots els llocs, perquè he pogut veure el mapa d’intervencions, i en alguns casos va tenir un comportament adequat, i en altres va ser totalment inacceptable. I lamento els ferits, que varen patir aquestes intervencions, i em solidaritzo amb ells.
Vull també, explicar alguns detalls molt poc coneguts, de la missió mediadora del PSC, abans i durant les votacions del 1-O. Alts dirigents del partit, havien fet arribar la proposta de que la policia actués, fins el dissabte a la nit, però no, el diumenge. S’havia aconseguit ja que el referèndum no fos homologable ni acceptat a nivell internacional, i per tant, el més prudent era deixar votar, com s’havia fet el 9N.
S’esperava, doncs , una jornada de participació, tranquil·la i similar a l’anterior, però les imatges de gent votant, contràriament al que havia dit el president Rajoy, va enervar el Ministre de l’Interior que devia voler guanyar punts, i va ordenar la sortida de la Guàrdia Civil i Policia Nacional, a la vista de la falta d’intervenció dels Mossos d’Esquadra. La resta, ja és vista i coneguda. Però, podia haver estat pitjor, sinó hi hagués hagut la intervenció directa d’alguns alcaldes i alcaldesses de grans ciutats, que varen reclamar el retorn dels cossos de seguretat a les casernes, evitant mals majors.
Aquests intervencions desproporcionades i brutals, varen produir uns efectes devastadors sobre la legitimitat dels cossos de seguretat. Varen demostrar falta de preparació, coordinació i proporcionalitat. D’aquí la immensa estupidesa d’aquesta decisió. I d’aquí que quedi clara, la nul·la competència de saber maniobrar i actuar, amb intel·ligència, del govern del PP.
Però, una vegada més, vull separar clarament el que és l’Estat, i el que és el govern de l’Estat. I si el govern central està conformat per una colla de persones mediocres i amb ben poc sentit d’estat, no menys preocupant és la composició i actuació del govern de la Generalitat, amb decisions que posen en perill , no solament la convivència diària de tots els catalans, sinó també la de les nostres institucions històriques.
Els dies 6 i 7 de setembre passaran a la història, com els dies en que els propis partits de govern, varen trencar la nostra legalitat. I si avui es proclama la independència, posaran en perill les nostres institucions. Davant, aquests fets, vaig deixar clar que , tot i tenir en compte els resultats de la votació a Borredà, com alcalde, em mantindré fidel al jurament que vaig fer a l’assumir el càrrec d’alcalde. Vaig jurar fidelitat a la Constitució i a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. No cometré perjuri, i demano a tothom respecte i sotmetiment, a la legalitat vigent.
Per últim, vaig deixar clara la llibertat de vot de l’equip de govern municipal, en un tema com aquest. I la votació va concloure amb 5 vots a favor de tots els 7 punts de la Moció, i dos vots particulars , els quals donaven suport als primers 5 punts de la Moció i s’abstenien , en els dos darrers ( el 6 i el 7). Considero que la Moció era ben plantejada , ben fonamentada, i degudament defensada pels tres membres del grup de la CUP.
Acabo, demanant i confiant en que els propers dies, no aportin més incertesa a la situació que viu el país. I esperant, siguin convocades eleccions al Parlament de Catalunya, com a via més adequada, per donar sortida a un punt de no retorn, si el govern i el Parlament, decideixen emprendre la via de la independència. La situació és tensa i delicada. Aportem-hi tots el grau de seny i prudència, que el moment requereix.



Monday, October 09, 2017

 

RES ÉS IRREVERSIBLE - art. Nació Digital Solsona



RES ÉS IRREVERSIBLE, RES ÉS INEVITABLE.
Som molts, els qui treballem per evitar un segon xoc de trens, cas de que el govern català, vulgui aprovar la Declaració Unilateral de Independència. El primer xoc de trens, fou a nivell intern, amb el trencament de la legalitat catalana, el 6 i 7 de setembre , en el Parlament de Catalunya. Allà es van produir uns fets, abans, mai imaginats. Però tot i ser molt greus, molt més ho seria, la DUI, perquè activaria una reacció del govern central, de conseqüències imprevisibles.
Entre aquells fets, i el present, hi hagué el 1-O, amb el gravíssim error de voler evitar la votació, sense la preparació deguda, i amb unes intervencions, en determinats llocs, realment inacceptables. Les imatges brutals d’una intervenció desmesurada, han enverinat la reacció posterior i compliquen la recerca d’una sortida pactada.
Però, ahir es produí una demostració de l’existència d’altres catalans, i d’una altra manera de pensar. La manifestació d’ahir, contraposa l’existència d’una sola via, a l’existència de dues vies, que han de trobar la confluència, i ser capaces de coexistir. De fet, és el que hem fet fins ara. Pensem com pensem, pertanyem a una mateixa nació, dintre d’un mateix Estat. Ens interessa mantenir aquesta coexistència, i hem d’estudiar la manera per fer-la viable.
Res és irreversible, res és inevitable, perquè encara no hem trencat res vital. D’aquí la necessitat de no activar la DUI, per no donar peu a altres decisions de difícil retorn. Queda clara la desafecció d’una part important dels catalans, davant anys de males relacions i incomprensions, però si una cosa ha quedat clara aquests dies, és que el toc d’atenció a l’Espanya real, està donant els seus fruits. No estem sols, a l’hora de reivindicar canvis en l’estructura de l’Estat, per aconseguir l’encaix que Catalunya encara no té. Ho hem de saber aprofitar. Aquesta és la qüestió.
Els bons governants han de saber quan toca fer una pausa, per aprofitar-la per agafar alè, i proposar alternatives a la sortida plantejada. Ara i aquí, molts creuen que Mariano Rajoy, no donarà cap pas. Potser era cert, dies enrere, però ara, son molts els que pensem en que una treva, seria acceptada, per tal de trobar una solució raonable.
Per facilitar-ho, res millor que buscar apropaments, evitar l’ús de les forces de seguretat, buscar persones properes a cada partit de govern, i començar discretes negociacions que puguin aportar solucions, evitant imatges de guanyadors – perdedors. De moment, tots som perdedors, i en una negociació, les dues parts han de cedir, per arribar a acords intermedis.

I si des d’aquí es veu inviable, negociar amb l’actual govern central, és millor convocar eleccions al Parlament de Catalunya i siguin uns altres, els qui ho intentin. Les coses han canviat tant en aquests 20 mesos des de les anteriors eleccions, que aniria bé saber quina és la nova correlació de forces que vol Catalunya. El que no és bo és allargar l’etapa d’incertesa en la que estem immersos. Encara som a temps de refer ponts trencats, deixant que la major part de culpa la té qui mes responsabilitat té: el govern central.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?