Thursday, February 27, 2014

 

POSAR ORDRE AL BOSC - art. Nació Digital



POSAR ORDRE AL BOSC
En pocs dies hem tingut informacions realment contradictòries sobre l’ús i abús d’alguns productes del bosc.
La primera informació ha deixat perplexes a moltes persones per quan exposava la falta de fusta per part de les principals empreses serradores del país. Noticia increïble en un territori ple de boscos. El que passa és l’habitual en el nostre país. Ningú planifica, ningú programa, ningú pensa en el futur a 8 o 10 anys vista. Ja no parlo de 20 o 30 anys com seria necessari en temes mediambientals, com els que ara tractem.
Aquesta improvisació permanent, fa que ens haguem llençat a promocionar el consum de biomassa, sense pensar en el consum de fusta, en el seu conjunt. Es a dir, en els països planificadors i previsors, la gestió dels boscos comença per pensar en l’ús de la fusta, de manera esglaonada, donant prioritat a la fusta bona, i anant baixant cap a fusta de menor qualitat per destinar-la a usos menys qualificats. Parlant clar, és estúpid convertir un bon tronc d’arbre, en estella per cremar, en comptes de destinar-lo a fusteria artesanal o industrial, o fins i tot per fer palets.
Ara i aquí, el baix preu de la fusta fa que molts la destinin a estella per cremar, sense triar- la prèviament. El resultat, és que les grans serradores, s’han quedat sense fusta de grans dimensions i hauran de parar, a l’espera de canvis en el sector o d’importar-ne de França o altres països, quan aquí en tenim en grans quantitats.
El preocupant és que no tenim cap autoritat clara en la gestió dels boscos, i la improvisació és la norma habitual en aquest sector. Per tant, el futur és molt incert per la indústria de la fusta, i els seus derivats. Estem cremant fusta de qualitat, en comptes de cremar els residus forestals, en forma de pèl·let o estella. Enlloc més es fa, només aquí i el futur passarà comptes.
Una altra noticia lligada al bosc, és una decisió típica d’un polític populista com és el Síndic de la Vall d’Aran. Resulta que vol acaparar tots els bolets de la Vall , sota el principi de “els bolets son nostres” i només deixarem que els puguin collir els ciutadans de la Vall d’Aran o aquells que vinguin a passar-hi uns dies, i gastin en els hotels i restaurants. Sota aquest principi podem acabar privatitzant tots els productes del país.
Veurem on acaba aquesta iniciativa però és un mal presagi de per on va Catalunya, sense un govern que realment governi el país. A falta d’una autoritat central, totes les altres autoritats es veuen amb ànims de prendre decisions en el seu territori. Si portem aquesta iniciativa endavant, en poden venir d’altres, com considerar que l’aigua del Llobregat és nostre ( dels berguedans) i per tant deduir que l’embassament de La Baells és nostre i si algú vol aigua que la pagui. O que vingui a la comarca i ja li’n deixarem agafar...
I així podem continuar amb la neu, amb les flors, ... i amb multitud d’altres productes i situacions. I posats a considerar nostres moltes coses, ja podríem col·locar algun senyal als porcs senglars, cérvols, cabirols, etc, per evitar siguin caçats en altres indrets. Si els hem marcat a la comarca, han de ser caçats aquí i menjats aquí....Bé, pot fer riure, però estem anant per un perillós camí.
I aquests dues mostres , suposen el desconcert existent en matèria d’aprofitament dels boscos i els seus productes. La Generalitat no té cap política forestal definida, ni abans ni ara, i res indica la tingui en el futur. Mala cosa en un país molt densament repoblat a nivell forestal i que podria produir una important riquesa si fos degudament gestionada. No és aquest el cas, i podem veure com el sector quedar parat, o desmantellat per no disposar d’una planificació mínima adequada.

Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà

Tuesday, February 25, 2014

 

BUTLLETÍ MUNICIPAL BORREDÀ - NÚM 5- FEBRER 2014



BUTLLETÍ MUNICIPAL – INFORMEM – NÚM 5 – FEBRER 2014.

LA GENERALITAT CONCEDEIX 205.020,07 EUR A BORREDÀ.
Fa més d’un any que l’ajuntament va presentar les peticions de subvencions al PUOSC 2013 – 2017 . Aquest és el principal pla d’ajudes als ajuntaments de tot Catalunya. Una vegada estudiades les sol·licituds, el resultat ha estat el següent.
Subvenció de 124.974,50 EUR per Condicionament del carrer de la Font ( any 2017)
Subvenció de     5.025,50 EUR per la redacció del projecte ( any 2015)
Subvenció de   75.020,07 EUR per destinar a manteniment d’obres i serveis del poble, a raó de 18.755,02 EUR per any.
Aquestes tres subvencions fan els 205.020,07 euros, concedits a l’ajuntament de Borredà.
Amb tot, no estem d’acord en les anualitats concedides i per aquest motiu s’ha presentat una al·legació per aconseguir que la redacció del projecte s’avanci un any i estigui en aquest any 2014. I que l’obra del Carrer de la Font, es pugui fer l’any vinent, el 2015. També es demana que la subvenció arribi als 160.000,00 euros. El cost total d’aquesta obra és de 170.646,13 EUR. Aquestes al·legacions s’han presentat dintre del termini previst, i haurem d’esperar unes setmanes més per comprovar si s’aproven, o no. Sigui com sigui, el projecte per Renovar totalment el Carrer de la Font és un dels previstos de cara els propers anys, en el marc de renovar tots els serveis soterrats, i el paviment de tot el Casc Antic. Això vol dir canonada d’aigua nova, xarxa de clavegueram nova i més àmplia, i paviment nou, adaptat a la normativa vigent.
La novetat important d’aquest pla, és que contempla una subvenció anual per destinar al manteniment del poble, en temes com carrers i places, xarxa de televisió per cable, xarxa d’aigua, de sanejament, etc. Disposarem de 18.755,02 euros cada any, en els propers 4 anys. Fins ara, els ajuntaments no rebíem diners per aquest concepte. La crisis i les demandes de molts alcaldes, han aconseguit aquest canvi en la normativa. Una bona decisió.

LA DIPUTACIÓ CONCEDEIX 270.000,00 EUR.
En el Pla de Governs Locals de la Diputació de Barcelona , l’ajuntament hi va presentar dues peticions que han estat ateses . Les subvencions concedides son:
Subvenció de 210.000,00 per Condicionament 1er tram C/ Manresa i c/ Queralt. El cost total de l’obra és de 372.730,16 EUR
Subvenció de   60.000,00 per Planta Potabilitzadora d’aigua. El cost total de l’obra és de 66.396,64 EUR.
Les dues ajudes son de caràcter immediat. La previsió de l’ajuntament és executar de forma immediata la Planta potabilitzadora, i esperar a fer l’obra del Carrer Manresa a tenir tot el finançament garantit. Per aquest motiu s’ha presentat una al·legació per demanar un increment de 40.000,00 EUR, en la subvenció. Quedaran 122.730,16 EUR per finançar que esperem surtin de la venda de parcel·les, propietat de l’ajuntament o d’una altra subvenció complementària. En el moment que es tingui l’import total, s’adjudicarà l’obra.

PLA D’OCUPACIÓ DE LA DIPUTACIÓ. Pràcticament al mateix temps que se’ns van aprovar les dues ajudes anteriors, també se’ns va comunicar la concessió de 20.525,51 EUR per destinar a un pla d’ocupació , destinat a persones a l’atur i en risc d’exclusió. Aquest ajut s’ha delegat a l’Agència de Desenvolupament Econòmic del Berguedà ( abans Consorci de Cercs), com ja s’havia fet en altres ocasions. Serà l’Agència la encarregada de demanar informes al SOC ( servei ocupació de Catalunya), i a serveis socials, per decidir les persones a contractar. L’ajuntament ha previst tot un seguit de feines a fer, complementàries a les de la brigada, consistents en pintar i arreglar espais en zones verdes i zona esportiva, neteja de camins, senyalització, etc. Les condicions seran exposades en el taulell d’anuncis de l’ajuntament, i la tramitació anirà a càrrec de l’Agència. Els interessats es poden posar en contacte amb l’Agència. La seu central està a la Plaça Sant Joan de Berga.

AJUT SOCIAL – DIPUTACIÓ DE BARCELONA
En el marc dels ajuts que demanem a la Diputació de Barcelona, hem obtingut una subvenció de 3.188 euros, destinada a serveis socials.
Aquest import permet fer front a despeses relacionades amb situacions d’emergència, per part de persones i famílies amb greus dificultats. Mitjançant l’estudi i informe de la treballadora social, l’ajuntament concedeix ajuts considerats urgents.
I paral·lelament es reben altres ajuts, procedents d’organismes com Creu Roja que se sumen als que han donat la gent del poble, consistents en aliments destinats a persones o famílies en dificultats, de manera que tothom qui té necessitat és degudament ajudat.
De moment, l’ajuntament disposa d’una reserva d’aliments recollits en diverses campanyes dutes a terme l’any passat, que permeten arribar a l’estiu. En cas de necessitat s’emprendrà una nova campanya, de manera coordinada amb les entitats del poble.
I una de les interessants iniciatives per ajudar, compartir i impulsar actuacions destinades a complementar l’acció municipal és BORREDÀ COMPARTEIX, una associació d’entitats i grups del poble que han posat en marxa un fòrum de debat i participació, amb diverses activitats programades. Oportunament les donaran a conèixer a tot el poble. Animem i felicitem aquesta iniciativa.

DIFÍCIL DILEMA.
La Generalitat va concedir a càrrec al PUOSC 2011, una subvenció de 381.555,52 EUR, per la construcció del Magatzem municipal i parc infantil , a la part de la zona esportiva que dona al carrer Barcelona i Carrer de Dalt. El cost total de l’obra és de 401.000,00 EUR.
Aquesta obra no s’ha adjudicat fins ara, perquè la Generalitat paga amb molt de retard. En aquests moments deu 123.000,00 euros a l’ajuntament, una part dels quals correspon a la compra dels terrenys, feta fa prop de 3 anys. Es evident que l’ajuntament no pot adjudicar una obra de 401.000,00 EUR i esperar 2 o 3 anys a cobrar-la. Ni existeix cap empresa que pugui fer l’obra i avançar els diners, durant aquest temps.
Per aquest motiu la Generalitat ha concedit pròrrogues a tots els ajuntaments, i la darrera acaba el desembre d’aquest any. Conscients de que amb aquestes condicions els ajuntaments no poden adjudicar les obres concedides els anys 2011 i 2012, ofereix una alternativa. Si un ajuntament renuncia a fer l’obra, la Generalitat està disposada a donar-li el 50% de l’import de la subvenció, i aquest import el pot destinar a despeses corrents.
Estem plantejant agafar aquest opció. Amb els 190.000,00 euros que l’ajuntament rebria, eixugaria deutes pendents i amortitzaria una part dels crèdits.
I el projecte de Magatzem i parc infantil, el deixaríem pel proper mandat, en que es presentaria a la Diputació de Barcelona. Es a dir, el projecte es faria però amb un nou retard, motivat per aquesta falta de tresoreria de la Generalitat, i el garantiríem amb una subvenció de la Diputació de Barcelona.
Dintre les properes setmanes es negociarà amb la Generalitat aquesta opció i si s’arriba a un acord es portarà el tema a debat i votació en un ple proper.


CAMPAMENTS 2014.
Borredà, juntament amb Saldes, son els dos municipis amb un major nombre de campaments durant els mesos d’estiu. El gran nombre de campaments fa que ,de tant en tant, algun no estigui prou preparat pel temps que tenim, i això provoca alteracions de la vida normal. Activació del 112, bombers, mossos d’esquadra, protecció civil,etc, i l’ajuntament ha de mobilitzar-se per oferir llocs adients per passar la nit.
Hem de deixar clar que la immensa majoria de campaments venen preparats, amb monitors experimentats, prudents, acostumats a la vida en tendes, etc. Cap problema, al contrari, benvinguts siguin perquè donen vida al poble i donen a conèixer Borredà a nens i nenes que després tornaran .
Fa pocs dies va tenir lloc una reunió a l’ajuntament amb la Direcció General de Joventut per tal de programar aquest any i evitar els problemes de l’any passat. De fet, aquest any tindrem menys campaments, perquè un dels espais principals d’acollida, la finca de La Ribera no en tindrà. Sí n’hi haurà en altres dos espais: finca Campalans i Puigcercós.

ESCOLA DE BORREDÀ – ESCOLA D’EMPRENEDORS.
L’escola de Borredà, sempre ha estat de les primeres a innovar i apuntar-se a programes molt interessants pels nens i nenes. Aquest és el cas del foment de l’emprenedoria a l’escola.
Es a dir, aprendre des de petits com funciona una empresa. Es la millor manera de saber què s’ha de fer, tràmits, gestions, compres, vendes, etc, per tenir èxit empresarial. Es una experiència realment magnífica, com hem pogut observar en els darrers anys. Una experiència que es va estenent per tot Catalunya, amb uns molts bons resultats.
Aquí , cada any es constitueix una Cooperativa, amb nom, domicili, NIF, junta directiva, etc, que acorda quins objectius vol aconseguir, i què ha de fer per arribar-hi. A partir d’aquí es posen en marxa tots els alumnes implicats, fins arribar a completar el projecte.
Treure la por a la iniciativa privada, al treball de grup, a formar una empresa, és de vital importància de cara el futur. L’antiga creença de que acabats els estudis, ja sortirà alguna cosa, dona pas a emprendre alguna activitat per crear un producte, donar llocs de treball, i triomfar a la vida, amb una iniciativa pròpia.
L’escola de Borredà ha estat al capdavant d’aquest programa a la comarca del Berguedà juntament amb algunes altres escoles, i poc a poc se n’hi ha anat afegint altres fins superar la quinzena d’aquest any.
Aquest és un altre exemple de treball innovador i altament gratificant per tots els que hi participen. Els membres de la Cooperativa actuen com una empresa qualsevol. No és un simulacre, és una realitat en tots els seus termes. D’aquí que aprendre, no sigui només memoritzar unes coses, sinó aprendre a viure, treballar i compartir. Es la millor manera de preparar els ciutadans de demà.

OFICINA CATALUNYA CAIXA
Dintre de poc temps sabrem qui compra aquesta entitat bancària. Tant bon punt sapiguem el nom del propietari, demanarem reunió al més alt nivell per negociar el manteniment de la oficina de Borredà.
Com ja sabeu, l’actual direcció de CX va decidir tancar tot un conjunt d’oficines, entre les quals la nostra. Malgrat les reunions tingudes, la decisió era ferma, sense possibilitat de negociació. En aquests moments CX està intervinguda i les decisions es prenen a Madrid i no aquí.
Hem fet arribar arguments econòmics, tècnics i personals per mantenir la oficina oberta. Considerem rendible aquesta activitat, mantenint-la oberta dos dies a la setmana. No volem més, però tampoc, menys. La única bona notícia fins ara ha estat el manteniment del Caixer Automàtic. En aquest cas, se’ns diu que els mantindran, però en un poble amb molta gent gran el que volem és una oficina per tramitar personalment les coses. No ens val la banca on line, perquè no és universal, i no permet el contacte directe amb els usuaris, de manera que l’ajuntament farà tot el possible per canviar la decisió i mirar de que la nova empresa propietària replantegi el tancament.
La oficina constitueix un servei bàsic, i no pot ser que un poble amb prop de 600 habitants i molta activitat durant els caps de setmana i vacances, pugui quedar sense aquest servei.

CAMÍ FONT DE LA LLOSSADA, I ALTRES.
Tenim en el poble tot un seguit de llocs interessants per anar de passeig que no es troben en les millors condicions possibles. Aprofitant el pla d’ocupació de la Diputació i la brigada d’obres tenim previst arranjar el camí de la Llossada, des del camí de Cal Gall, posar-hi algun banc, netejar marges, etc.
També volem fer una cosa semblant al Camí del Coll del Bas, i algun altre tram del camí de Rotgers per poder donar una volta, i facilitar les passejades de la gent del poble. La barreja d’exercici i turisme va perfecte per la salut, i és lògic que el poble tingui caminades properes i fàcils per fer.
Hi ha la previsió de demanar un ajut a la Diputació per arranjar el Pont de Sant Joan, i un tram del camí dels Graus. Es un altre indret molt adequat per anar a passejar. I també estudiem la possibilitat de recuperar el vell camí a Sant Jaume sense haver de passar per la carretera.

BIBLIOBÚS – PEDRAFORCA.
Un poble petit com el nostre no pot tenir una biblioteca, però gràcies a la Diputació de Barcelona tenim accés a una de les  més grans biblioteques del món. Tenim el servei del BIBLIOBÚS PEDRAFORCA, que porta molts, molts llibres, però que aquells que no porta els agafa de les biblioteques de la Diputació i els porta al poble.
Es a dir, el Bibliobús és una biblioteca ambulant, que ve a Borredà cada 15 dies, i que forma part de la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona amb milers i milers de llibres, revistes, diaris, documents,e tc.
Però, és que no només porta llibres, també porta CD’s i DVD’s, de manera que tothom qui vol, de manera gratuïta pot llegir tota la vida sense haver de pagar. I pot escoltar música i veure documentals i pel·lícules, en les mateixes condicions. Només cal fer-se el carnet ( gratuït) i ja està.
El Bibliobús ve els dijous de 10.30 a 13 hores. Porta més de 7.000 llibres, CD’s amb música de tota mena, i DVD’s amb documentals, i pel·lícules de temàtica infantil o per adults, amb tota mena de gèneres.
El trobareu a l’aparcament municipal, els dijous : 13,27 de març. 10 d’abril, 15,29 de maig, 12,26 de juny, 10 de juliol, 4 i 18 de setembre, 2,16,30 d’octubre, 13,27 de novembre, 11 de desembre.
En 5 minuts us poden fer el carnet, i tot seguit podeu escollir entre el material que porten o demanar-lo perquè us el portin a la propera visita. Aquest és un servei de gran importància i juntament amb l’Escola de Borredà, organitzarem una visita conjunta, perquè tothom vegi el seu funcionament. De totes maneres qui vulgui, a partir d’avui mateix pot anar-hi. Tenim una de les biblioteques més grans del món al nostre abast. Utilitzem-la.





 

EL LLUÇANÈS ÉS COMARCA - art. La Rella




EL LLUÇANÈS ÉS COMARCA. ARA VA DE BO.

El passat dia 12 de febrer es va reunir la Comissió de Delimitació Territorial de Catalunya, formada per representants de la Generalitat, alcaldes en representació de la Federació de Municipis de Catalunya i de la Associació de Municipis, així com alguns tècnics, i experts en història i geografia. En total 11 membres amb dret a vot, i altres, amb veu però sense vot.

El primer punt de l’ordre del dia consistia en estudiar, deliberar i votar sobre l’Informe per la creació de la comarca del Lluçanès. L’informe elaborat per la Direcció General d’Administració Local contenia la composició del territori, els tràmits i peticions realitzades al llarg dels darrers anys, per tal d’aconseguir el títol de comarca. Llegit l’informe es va donar pas a les intervencions dels assistents, començant per dos dels experts en història i territori, Dr. Burgueño, i Oliveres, els quals varen exposar l’historial reivindicatiu, i la idoneïtat “tècnica”. A continuació va venir la meva intervenció, en nom de la FMC i l’alcalde de Sallent, en nom de l’ACM. Acabats els parlaments, la votació de l’informe va obtenir la unanimitat dels presents.

Així, doncs, el dia 12 de febrer passarà a la història del Lluçanès com una data crucial, per aconseguir el reconeixement de COMARCA. En el meu cas particular, tinc la satisfacció d’haver pogut defensar de manera directa les raons i conveniències perquè aquest territori esdevingui una comarca. Ho havia fet en anteriors ocasions en tant que Diputat al Parlament de Catalunya, en representació del PSC, i només havíem aconseguit bones paraules i promeses de tractar el tema més endavant. Finalment la tossuderia i la constància de la gent de la comarca, ha aconseguit l’objectiu desitjat.

Ara, toca iniciar la redacció d’un Avantprojecte de Llei, perquè sigui tramesa al Consell Executiu de la Generalitat, i una vegada sigui aprovat, es convertirà en Projecte de Llei i passarà al Parlament de Catalunya per iniciar la seva tramitació. Previsiblement anirà al costat d’un altre Projecte de Llei, la del Moianès.

Missió acomplerta per la meva part, i per la part del PSC. Molts anys enrere varem prendre el compromís de defensar la proposta, i així ho hem fet, en el Parlament, i en altres instàncies. Com alcalde veí de la comarca he pogut veure l’interès i persistència en la reclamació territorial i me n’alegro d’haver pogut col•laborar directament en fer-la possible.

Felicito els impulsors de la proposta, a tots els alcaldes i a tots els ciutadans que han cregut i batallat per aquest objectiu. En principi, estem a poc més d’un any de veure acomplert el somni d’aquest territori. EL LLUÇANÈS ESDEVINDRÀ COMARCA.

Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà


Monday, February 24, 2014

 

NO MÉS PROMESES, VOLEM REALITATS - art. Nació Digital Solsona


NO MÉS PROMESES. VOLEM REALITATS.
Cada vegada que el Conseller d’Empresa, Felip Puig, passa a una certa distància de Solsona, li ve al cap el compromís de portar una empresa que compensi els llocs de treball perduts pel tancament de Tradema. Fa pocs dies va tornar a passar, i de nou va exposar l’existència de 4 o 5 projectes, sobre la taula.
Ningú els ha vist ni en sap res més. Hem de confiar en la seva paraula i fer un acte de fe, però comença a semblar una presa de pèl. Els antics treballadors estan a punt d’esgotar el subsidi d’atur, i sentir cada 3 o 4 mesos que el Conseller del ram, proclama la imminent arribada d’una nova empresa amb molts llocs de treball, produeix desconcert, primer, i una sensació estranya, després.
Fa prop d’un any, el mateix Conseller deia que l’empresa elegida tenia problemes de finançament, però estava en vies de solució. Ara, l’excusa és el canvi de tarifació en les energies renovables ( impulsada pel PP amb el vot a favor de CiU) a nivell de Madrid, la que ha obligat a repensar i refer el projecte “solsoní”.
No és seriós jugar amb les ànsies de tornar a treballar de tots els antics treballadors de Tradema. Si es té una empresa disposa a instal·lar-se, donem-li les facilitats i diguem clar, i sinó es té, es diu. El que no pot ser és dir que n’hi ha vàries i no n’arriba cap. Estem en temps de greu crisis, i molts dels antics treballadors no han buscat altres alternatives a la vista de les expectatives que se’ls hi ha donat de tornar a treballar. A més, en una empresa del mateix ram. No del mateix producte de Tradema, però sí lligada a l’aprofitament forestal. Es evident i ben cert que Solsona té una situació estratègica a nivell forestal, per quan està en ple territori de boscos.
A més, les instal·lacions de Tradema estan molt ben situades i prou àmplies com per acollir una central de biomassa, de potència mitjana. El parc de fusta és immens i la possibilitat de donar servei a habitatges privats i equipaments públics, clara i contundent. Es cert que s’han modificat les condicions tarifàries, però el govern català pot introduir alguns avantatges propis per Catalunya.
En fi, sigui aquest el projecte o altres que ningú ens ha explicat, el que convé és posar fi a la incertesa. I costa de creure que el Conseller tingui més d’un projecte sobre la taula. En tot cas, si és cert, que els animi i els ajudi a implantar-me a la comarca. Solsona, com molts altres pobles i ciutats, ha frenat el seu creixement, i acollir una nova gran empresa significaria sortir de la incertesa actual.

Per part del PSC, informo de que portarem aquest tema al Parlament per demanar precisió, concreció i serietat al Conseller. Una de les prioritats de tot govern és vetllar per l’equilibri territorial i el Solsonès necessita un impuls per evitar quedar enrere. I recordarem els compromisos del govern en matèria de reindustrialització. Fins ara, només paraules i paraules. El que volem son fets, realitats, palpables. 

Sunday, February 23, 2014

 

MEMORIA DE L'EMIGRACIÓ - art. Regió 7

MEMÒRIA DE L’EMIGRACIÓ.
Les dures imatges de l’emigració, procedents de les ciutats de Ceuta i Melilla, ens han de recordar que durant més de vint anys, Espanya va ser un dels principals estats emissors d’emigrants cap Europa i Amèrica. Més de tres milions de persones varen marxar a la recerca d’un lloc de treball, a qualsevol dels països europeus o americans. L’objectiu era sobreviure a les penalitats existents aquí, i enviar diners a la família, en uns volums prou importants, com perquè sumats esdevinguessin la primera “indústria” del país.
Un país que ha viscut aquesta realitat no pot comportar-se com qualsevol altre. Hem de recordar centenars de trens sortint de les principals estacions del país, per anar cap a França, Alemanya, Suïssa, etc, amb una maleta de cartró o de fusta per tot patrimoni. Centenars de milers de treballadors, buscant feina en qualsevol dels sectors industrials, agrícoles , ramaders o de serveis, durant vuit o nou mesos a l’any, confiant en poder repetir l’any següent, malgrat les dures condicions de vida i treball.
La vida fora d’aquí no era gens fàcil per persones sense coneixement de l’idioma, ni dels costums; amb nul·la capacitat de gastar en res que no fos essencial, per tal de poder enviar el màxim de diners cap aquí. Any rere any confiaven en poder repetir perquè els estalvis fets mai eren suficients per encarrilar un negoci o una família. Les previsions de treball de dos o tres anys, es convertien en vuit o deu, i a vegades, en tota una vida, en funció de les circumstàncies.
Es dur veure aquestes onades d’immigració procedents de països africans, colpejats per guerres i fam. En aquest cas no hi ha trens ni vaixells, ni combois organitzats per portar treballadors , amb documentació degudament legalitzada. Son persones fugitives, tractades com autèntics delinqüents. Se’ls ha de frenar i repatriar per tots els medis possibles. I la desesperació porta a actuar desesperadament, sense por a perdre-hi la vida. Son molts els que ni arribaran ni retornaran al seu lloc d’origen, amb total ignorància dels seus éssers estimats.
Trobem a faltar humanitat, comprensió i cooperació. Les tragèdies per la mort d’immigrants anònims omplen pàgines i noticies, però no comporten autèntics replantejaments de les polítiques d’immigració aquí i de cooperació , allà. La crisis ha reduït a la mínima expressió els projectes en els països emissors, quan és un tema fonamental per reduir el problema. Impulsar l’activitat allà, permet arrelar la població i evitar aquests desplaçaments que empobreixen els països afectats.  De moment només es pensa en com aturar aquest allau, i tota idea és benvinguda per aconseguir aquest fi.
El problema és enormement complex i complicat de resoldre per quan molts dels països emissors disposen de prou riquesa com per poder impulsar iniciatives d’activitat de tota mena, però la composició dels governs, la intromissió d’empreses estrangeres, el mal govern... donen un resultat totalment negatiu i condueixen a la població a marxar cap altres indrets. I el seu entorn és tant similar que al final només els queda el gran somni europeu, vist com la terra promesa.

Els governs europeus no han fet prou per estabilitzar els governs de molts països africans, i la intromissió d’empreses, a la recerca de matèries primeres produeix efectes perversos. La riquesa marxa del país i aboca els ciutadans a marxar, en una roda infernal. Des d’aquí ens pot semblar que no podem fer-hi res, però sí, podem reclamar canvis en aquesta dinàmica, i enviar ajuda urgent. Ajuda per desenvolupar projectes més que per tapar forats. Les ONG’s estan fent un magnífic treball, en multituds d’indrets, i la crisis nostra ha de deixar alguna escletxa per continuar ajudant als més desfavorits. Tinguem memòria i recordem els anys d’emigració per comprendre aquesta onada d’immigració.

Friday, February 21, 2014

 

TOTS DAMNIFICATS

TOTS DAMNIFICATS
Per alguns el procés sobiranista els deu semblar que va per bon camí i segueix un guió pre establert, ben pensat, ben meditat i portat per persones responsables i coneixedores de la realitat interna i externa del país. Per altres, la sensació és de fugida endavant, improvisació permanent, desconeixement de la realitat interna i sobretot externa , a nivell de la UE i mundial, i portat per persones influenciables, poc preparades i sotmeses a fluctuacions constants en les seves decisions. Em compto entre aquests darrers, i amb els preocupats pel resultat final d’un procés que deixarà damnificats a tots nivells.
Ara pot semblar que el principal damnificat per aquest procés és el PSC. I ho és, de moment, perquè tots els mitjans de comunicació centren l’atenció en els seus problemes i conflictes, i els hi donen una rellevància i amplificació inusualment alta i permanent, tant en els públics com en els privats. En els públics perquè TV3, Catalunya radio, etc, estan sota directrius clarament nacionalistes, que no nacionals, de país. I en els privats perquè generoses subvencions serveixen per dictar el camí a seguir, Grup Godó ( 8TV, La Vanguardia,etc...), a l’igual que en els comarcals que tenen vinculacions similars. I aixó passa a nivell de Catalunya i una cosa semblant succeeix a nivell estatal, en contra del procés , de manera que el PSC es troba atacat per totes bandes.
Però el procés segueix el seu curs i provocarà un efecte dominó, en els altres partits de l’arc parlamentari. Si el PSC té problemes interns, per la composició i historial dels seus militants i simpatitzants, així com pel caràcter federalista dels seus estatuts, i la vinculació amb el PSOE, cosa semblant li arribarà a ICV – EUA. Una coalició , igualment federalista, que per raons estratègiques i d’oportunisme polític, s’ha situat al costat dels sobiranistes. Ben aviat haurà de triar, i sortir d’aquesta indefinició. De fet, ni Herrera ni Camats, s’han atrevit a dir què votarien si hi hagués el referèndum. Son conscients que definir-se ,obriria la caixa dels trons i trencaria el difícil equilibri intern que ara mantenen. En un atac de sinceritat és el mateix que ha proclamat Duran i Lleida fa pocs dies, en el sentit que Unió Democràtica es trencaria si hagués de donar consignes sobre què votar en la pregunta proposada pel referèndum.
Podria semblar que s’escapen d’aquesta conflictivitat Convergència i ERC, la gran guanyadora de tot el procés. No ens enganyem. Dintre de Convergència hi ha un important nucli d’històrics del partit que no entenen cap on el porten, els seus dirigents. I no tant històrics, perquè veuen que de victòria en victòria, s’encaminen cap una gran derrota final. Es a dir, comencen a pensar que Artur Mas aconseguirà el que cap altre partit ha aconseguit: reduir Convergència a la mínima expressió, si es confirmen els pronòstics de les enquestes, atorgant deu o quinze diputats menys a CiU en uns futures eleccions al Parlament. Tampoc veuen clar que es pugui fer el referèndum, i encara menys unes eleccions plebiscitàries que pot guanyar ERC.
Per tant, tot sembla indicar que la gran triomfadora és ERC. Hem de reconèixer que de moment la seva estratègia dona bons fruits. Ha evitat la temptació d’entrar en el govern i repetir vells errors, però tampoc hi ha tranquil·litat interna, i és lògic. Son molts els que es pregunten què passarà quan el referèndum es constati com impossible. Què farà el partit ? Com actuaran els dirigents ? Com gestionar la frustració, la indignació? Com donar una sortida raonable i sincera als militants i a la ciutadania ? Què poden resoldre unes noves eleccions “plebiscitàries” en les quals ERC pot sortir com guanyadora, i fins i tot assolint la presidència del país, amb tot el que això comporta ? Ja no seria possible la contemporització ni l’actuació darrera de CiU. Arribaria l’hora de la veritat, i no tothom està convençut de tenir la preparació, les persones adients, ni un clar camí a seguir.
I per últim, l’ANC i Òmnium Cultural que es consideren els impulsors del procés, i no ho son tant. Està clar que el condicionen, que hi tenen una gran influència, però no el controlen, i la prova és el fracàs en una candidatura unitària per les eleccions europees, però veurem altres discrepàncies, properament. El seu repte és com mantenir l’atenció, la mobilització, l’impuls a un procés que s’allarga i no té un final clar. La gent comença a donar símptomes de cansament i esgotament. El país està en tensió, però la tensió no es pot mantenir indefinidament, com tampoc es poden obviar els grans problemes del dia a dia. S’acosta el dia de la veritat, i tothom haurà d’ensenyar les cartes. De moment, son molts els damnificats, però , a la llarga ho seran tots els qui han impulsat, o han participat en el procés. El complicat serà trobar la sortida adient, que pels socialistes passa per un nou pacte, un nou procés constituent que garanteixi un nou encaix de Catalunya, dintre Espanya i la UE. En tornarem a parlar ben aviat.



Wednesday, February 19, 2014

 

LA TERRA PROMESA

LA TERRA PROMESA
Es dur contemplar les imatges que contínuament ens arriben de Ceuta i Melilla, però també d’altres indrets del sud d’Europa, on volen arribar milers de refugiats de guerres o de la fam. I encara es fa més dur escoltar retrets i justificacions, per les actuacions policials, sense posar-hi un mínim de sentiment humà.
Pels qui varem emigrar en els anys 60, 70 o 80, els records ens colpegen durament i recordem les dificultats de trobar feina a Europa o a Amèrica, però mai varem viure situacions com les que veiem en les notícies. La memòria d’alguns és curta, però hem de recordar que fa 30 o 40 anys hi havia 3 milions d’espanyols repartits per tot el món. Emigrants per necessitat, emigrants per treballar tantes hores com fossin possible per enviar diners a casa.
Es el que volen fer els qui s’agrupen al voltant de les ciutats de Ceuta i Melilla, o en altres indrets del nord d’Africa. Provenen de multitud de països sense feina, sense futur, i és lògic marxar cap a la “terra promesa” que veuen a la televisió. Per ells treballar és un anhel impossible de realitzar en el seu país i creuen que tot i la crisis, sempre podran trobar alguna cosa per sortir del pas. I més endavant ja milloraran la situació i aconseguiran un benestar per ells i per les famílies al seu càrrec.
En el meu cas vaig marxar a Suïssa, l’any 72 i vaig tornar el 79. L’emigració d’aleshores, tot i ser dura, no tenia res a veure amb l’actual. I menys per a mi que tenia un contracte indefinit, i unes condicions privilegiades, respecte de la majoria de treballadors procedents de diversos països del sud d’Europa. De totes maneres, l’experiència marca i deixa records de per vida. Molts treballadors vivien en barracons, allunyats de la família durant 8 o 9 mesos, sense conèixer l’idioma, sense capacitat de gastar diner en res que no fos essencial, per tal de poder enviar a Espanya tot el que podien, amb uns caps de setmana llargs, freds i sense al·licients.... i amb la por de si l’any següent tindrien un nou contracte temporal. I la situació era igual a Suïssa que a Alemanya, França o qualsevol altre país d’arribada. I privilegiats els que tenien contracte però també n’hi havia molts treballant de manera il·legal. En aquests casos la por a ser descoberts comportava una angoixa difícil de suportar, durant mesos i mesos.
Per tot això, Espanya hauria de tenir una especial sensibilitat envers els immigrants. Sóc conscient que s’ha de controlar l’entrada i vigilar les màfies , però posant sentiment a totes les actuacions. Hem tingut 15 morts a Ceuta. Ni una sola paraula de condol, de sentiment de culpa, de pensament per famílies que mai sabran què li ha passat al fill, al germà, al tiet....Com poden anar a missa alts càrrecs ministerials quan el seu comportament no té res a veure amb l’esperit cristià , ni en el humà.

I tot i la crisis hem de facilitar recursos als països emissors per crear condicions de vida i treball. Es dramàtic veure les retallades en cooperació de totes les administracions, i la manca de recursos de les ONG’s que no reben els ajuts habituals. Conec i participo en alguns projectes al Senegal. Els resultats son magnífics i han de poder continuar per garantir la supervivència de molts pobles de l’interior. Trobar feina allà, vol dir no marxar, i generar activitat al seu entorn en un efecte multiplicador que permetrà avançar cap un futur prometedor. Mentrestant no tinguin cap mena de futur , és lògic pensar que nosaltres vivim a la “terra promesa”. I és lògic voler-hi arribar per tots els mitjans legals i il·legals. Famílies arruïnades per pagar un passatge totalment insegur, per un dels seus, amb l’esperança que aquesta “inversió” retornarà amb elevats interessos. Recordem els temps passats per entendre i comprendre el que volen aquests aspirants a immigrants. I allà on estem, procurem impulsar actuacions en origen, per facilitar l’arrelament i vida dels seus habitants.

Tuesday, February 18, 2014

 

ENGANYEN, O S'HO CREUEN ?

ENGANYEN, O S’HO CREUEN ?

Suposo que som molts els qui ens demanem si CiU i ERC s’ho creuen, tot el relacionat amb el procés sobiranista, o enganyen, i s’enganyen , ells mateixos. Es un dubte que només l’esvairem dintre d’uns mesos o un parell d’anys. No haurem d’anar més lluny perquè el temps va passant, i amb ell, la possibilitat d’arribar als objectius perseguits. Sembla impossible que persones amb càrrecs de partit i institucionals, puguin creure que unes quantes mobilitzacions, per grans que siguin ,poden produir la independència d’un territori determinat, en aquest cas, Catalunya.

El grau de ceguera és important, i el podem veure en nombroses ocasions, arreu del país. Conferències abrandades de nacionalisme radical, plenes de tòpics, plenes de raonaments simplistes, conclouen amb unes evidències del tot allunyades de la realitat. Es interessant escoltar converses entre partidaris de la independència, per comprovar el grau d’irrealitat que les presideix. La majoria estan convençuts de la realització del referèndum, i del seu resultat clar a favor de la independència, amb una ràpida desvinculació d’Espanya, quedant-se o no, a la UE. A molts ja no els preocupa un detall com aquest. Volen marxar, i ho volen fer el mès aviat possible, siguin quines siguin les condicions i conseqüències.

Ens dirigim, doncs, directes cap a la Gran Frustració. Ni la direcció de Convergència ni la d’ERC semblen disposades a canviar de rumb i menys acceptar l’error en els seus càlculs. Què passarà quan hagin de reconèixer que ni la consulta es farà ni veurem la independència ? quina serà la seva reacció? Com ho explicaran i com ho assumiran ? Estem ficats en un gran embolic de dimensions mai imaginades. Jugar amb la il•lusió de la gent, amb la indignació, amb l’enfrontament,... és jugar amb foc, i el futur serà molt complicat de gestionar.

Els qui patim més som els socialistes, però tinc coneguts a CiU i ERC, i puc assegurar que a tot arreu pinten bastos. La gent més conscienciada està espantada dels compromisos adquirits davant la ciutadania i la dubtosa capacitat per assolir-los. Es fàcil dir que es farà la consulta, “sí o sí”, però una altra cosa és enfrontar-se amb la legalitat. No veig que ERC, i encara menys CiU s’atreveixin a tirar endavant una consulta, sense cap base legal. I encara menys portar al Parlament una Declaració unilateral d’independència, així, per les bones. Potser ERC arribaria a fer-ho perquè és un partit imprevisible i capaç de fer l’impensable, però no veig a Unió Democràtica seguint aquest joc, ni a bona part de Convergència. Entrar a la il•legalitat, suposa entrar en terres ignotes, sense cap recolzament extern.

Es per tot plegat, que ens hem de preguntar si s’ho creuen aquests partits, en el camí que recorren, o directament enganyen al personal. I tant en un cas com en un altre, la inconsciència és brutal. I arribats en aquest punt, em demano com és possible que trobin aliats en el PSC ? Com és possible que persones amb càrrecs institucionals puguin apuntar-se a la carrera de despropòsits en que estan ficats els partits de govern ?

No ens enganyem. Hi ha una indignació en el país, per la crisis, pels escàndols, per la corrupció, per la falta de direcció política, i sobretot pel despreci d’un govern del PP que només fa que demostrar la seva prepotència, posant en qüestió tots els avenços i conquestes ,fruit d’anys i anys d’aferrissada lluita social. I els catalans patim un doble problema, el del despreci i l’atac constant a la nostra llengua i identitat. Motius pel cabreig n’hi ha de sobres, a tots els nivells. Ara bé, una cosa és el cabreig i una altra, voler marxar cap a l’aventura. El PSOE ha entès el que passa, i ha acordat posar-hi remei. Es lògic que el PSC emprengui el camí de la sensatesa i prudència, i no vulgui seguir els altres per simple comoditat o seguidisme. Per això em sorprèn el posicionament d’alguns càrrecs socialistes , entestats en veure viable un procés que no té cap altra sortida que la del PSC. Si a dia d’avui no ho han vist clar és que han caigut en el entestament dels altres. I no hi ha pitjor cec que el que no vol veure. Temps al temps.


Sunday, February 16, 2014

 

OASIS EN EL DESERT - art. Regió 7

OASIS EN EL DESERT
Es evident que el PSC fa la seva travessia del desert, a la recerca de nous projectes i objectius que ja té definits però que ha d’aconseguir fer-los creïbles i atractius per a tots els catalans. En això està, i el dissabte passat va mostrar una de les innovacions en l’elecció de candidats. Les primeres primàries, a unes eleccions, en aquest cas, al Parlament Europeu. De ben segur aquesta modalitat serà seguida per altres partits, fins esdevenir la via habitual, anys a venir. Sinó temps al temps. Unes segones primàries estan ja en marxa per l’elecció del candidat a l’alcaldia de Barcelona. Una altra mostra d’obertura i innovació en la qual podran prendre-hi part, fins i tot persones no directament lligades al partit.
Tornant a les primàries del passat dia vuit, vaig poder comprovar personalment la satisfacció dels militants i simpatitzants a ser cridats a participar, tant directament com és emetent el vot a un dels dos candidats presentats: Javi López i Eliana Camps. Les vaig seguir en el local electoral del partit a Berga, i l’entrada de militants i simpatitzants suposava una entrada d’aire fresc, amb elogis cap el nou sistema d’elecció i participació. També va suposar el retorn d’uns quants militants i simpatitzants , allunyats per la crisis municipal de l’any passat, i l’alta en el partit de tres persones de Berga.
Sense cap mena de dubte aquestes primàries han suposat l’arribada a un oasis, durant la travessia del desert, i si les coses es fan bé, el partit trobarà altres oasis on beure i agafar forces de cara les properes conteses electorals. Aquest experiment ha donat com a resultat el triomf de Javi López amb un seixanta-vuit per cent dels vots emesos, i un vint-i-vuit per cent per Eliana Camps. Queda encara molt per fer, i per augmentar la participació, però l’experiment ha valgut la pena perquè ha suposat fer arribar el missatge als vuitanta-vuit mil militants i simpatitzants del PSC, amb una campanya dels dos candidats, escrupolosament facilitada pels òrgans del partit.
Ara ve una segona fase, en la qual s’ha de demanar als ciutadans fer atenció a unes eleccions al Parlament europeu , com una institució de primer ordre. Encara hi ha la imatge d’un Parlament poc operatiu o poc important, en el qual s’hi tracten temes molt genèrics i poc rellevants per la nostra vida diària. I res més fals, per quan aproximadament el vuitanta per cent de les lleis i reglaments que allà es debaten i voten, tenen després implicacions en les lleis espanyoles i catalanes. Per tant, no és cap institució ornamental, al contrari està esdevenint l’autèntic centre de poder i decisió per a tots els europeus. I en aquestes eleccions hi ha una novetat important com és la de que cada partit presentarà un candidat a presidir el Consell Europeu. Es a dir, tots els partits s’hauran de retratar a l’hora de situar-se a nivell polític. Veurem on encaixen i amb qui s’alien ,abans de les votacions. Serà una primera imatge del lloc concret que volen ocupar.

I unes eleccions signifiquen no solament candidats, sinó també un programa. En el cas del PSC, cares noves i joves a la candidatura al Parlament Europeu, i programa valent i innovador per tota la UE prioritzant les polítiques socials, reforçant els òrgans comunitaris de la UE i impulsant el projecte federal, com a millor formula de govern. Ara estem en la UE dels estats, el que fa falta és anar cap un sistema federal, deixant enrere el confederal que vivim ara. La globalització obliga a crear entitats fortes que puguin parlar de tu a tu amb les altres grans potències i això només s’aconsegueix sumant forces. Entrem, doncs, en un temps interessant de confrontació de candidats i d’idees, i amb la col·locació de cada partit en un marc superior que el retratarà convenientment. En el cas dels socialistes el candidat a la presidència europea és l’alemany Martin Schulz, bon coneixedor de la realitat espanyola i catalana. Serà interessant veure on se situen la resta de partits catalans i espanyols. 

Thursday, February 13, 2014

 

FESTA MATANÇA DEL PORC - BORREDÀ 2014



DIUMENGE DIA 16 – FESTA DE LA MATANÇA DEL PORC – BORREDÀ.
El tercer diumenge de febrer és la data elegida per celebrar la Festa de la Matança del porc, des de fa 41 anys.
Aquesta festa va començar com una trobada d’amics, per fer un esmorzar, amb productes de la matança, degut a que un d’ells era forner i al mateix temps tenia activitats amb l’empresa Catalana de Pinsos. Aquesta connexió va motivar que l’empresa fes obsequi d’un porc, i d’aquesta manera, mig en serio mig en broma, aquell esmorzar d’amics, es va convertir en un esmorzar per a tot el poble.
Aquell inici, va anar continuant fins esdevenir una de les festes populars de Borredà, ocupant la Plaça Major i mobilitzant una dotzena de persones que s’ocupen de servir els productes de la matança a tot qui ve a la festa.
En compliment de la Llei de protecció dels animals, el porc, donat per l’empresa Catalana de pinsos, es sacrificat el dia abans, i portat en dues canals a la Plaça Major el diumenge dia 16. Allà hi ha preparats diversos focs a terra perquè la gent pugui fer-se una torrada, mentrestant esperen que els voluntaris trossegin el porc, i el facin a la brasa en unes barbacoes de carbó vegetal.
A les 10 del matí comença el repartiment de pa, i trossos de carn de porc, fins que deixi satisfets a tots els assistents o s’esgotin les existències. De fet, el porc pesa uns 130 quilos, i l’ajuntament afegeix 70 quilos de botifarra negre per garantir les existències. En quan a pa, es disposa d’uns 60 quilos, i per la Plaça es van passant porrons de vi, per acompanyar el pa i carn.
Durant tot el matí es pot visitar una exposició de material de la matança, i una altra exposició d’un pintor d’Alpens, en el Centre Cívic, situat a poca distància de la Plaça Major. Aproximadament a la 1 es donada per acabada la festa. En els darrers anys ha estat habitual la presència d’entre 400 i 500 persones.
Així, doncs, benvinguts a la Festa de la Matança del Porc. Diumenge dia 16 de febrer a la Plaça Major de Borredà. Podeu deixar els cotxes a l’aparcament municipal, degudament senyalitzat i que pot encabir uns 120 vehicles. Bona festa a tothom.

Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà

Wednesday, February 12, 2014

 

660 NENS MAL NODRITS

660 NENS MALNODRITS .
Després de mesos de controvèrsies sobre si Catalunya té col·lectius de pobresa manifesta, o no, la Conselleria de Salut admet l’existència de 660 nens “mal nodrits ” que molts entenem com a “desnodrits” . I no és ben bé el mateix, perquè de mal nodrits segurament en tenim uns quants milers, segons indiquen AMPA’s i directors d’escoles.
Aquesta és la imatge més dura i palpable de la cruesa de la crisis. Demostra també que cada casa de nen desnodrit o mal nodrit , es composa de tota una família que no disposa del més mínim per sobreviure. Es l’exemple clar de pobresa extrema i necessitat urgent de viure de la solidaritat pública i privada.
No podem acceptar, excuses ni solucions parcials que en res ajuden a resoldre el problema general. Tampoc és de rebut culpar altres administracions del que passa, sense aportar una solució immediata. La gana no té espera, i les mesures han de ser immediates i permanents mentres duri la urgència. Els ajuntaments estan fent una magnífica feina, malgrat els pocs recursos de que disposen, i és increïble que la nova llei ( ARSAL) pretengui treure els serveis socials de les competències municipals. Aquesta  gent del PP no sap o no vol saber la realitat del carrer. Igual feina fan Creu Roja i Càritas, amb recollides i repartiments d’aliments per tot el país.
Amb tot, un es pregunta , com s’ha d’actuar en situacions com aquestes ? No és suficient l’existència de beques menjador perquè una part l’han de pagar els pares, i molts d’ells no poden, i no hi ha prou beques menjador que paguin la totalitat del cost, però , més greu encara, què passa els caps de setmana? Com queden aquests nens, els dissabtes i diumenges? Es evident que s’han d’emprendre mesures no imaginades fins ara, però que cal posar en marxa, com pot ser la obertura dels menjadors escolars, durant els caps de setmana.  Garantir almenys un bon àpat al dia per tots aquests nens i nenes. I fer el mateix durant els períodes de vacances. No ens podem quedar en el que és obligatori, sinó en el que és necessari. I tant necessiten menjar els dies de cada dia com les festes.
Es evident que tenim un Govern incapaç de plantejar alternatives com aquestes. Dona la impressió que només està preocupat o ocupat en el debat sobiranista i en mantenir el conflicte amb el govern central, per desviar l’atenció d’aquests temes essencials. Mentrestant es parla de banderes no es parla de fam, ni d’atur, ni de sanitat, ni de gent gran...un govern que tapa els problemes com a via per negar la seva existència. Però, la realitat sempre surt, i torna  a sortir, i està present en tots els àmbits de la vida. I el PSC no pot seguir aquest joc, i  ha de trencar el silenci amb tota mena de denúncies i exposicions públiques de la realitat crua i dura. Per això, cal felicitar la presentació de la petició de celebrar un Ple extraordinari del Parlament per tractar el tema de la pobresa infantil i la vulnerabilitat de tot aquest sector. Un sector abandonat, sotmès a unes retallades brutals i sense esperances d’un futur millor.
Aquest debat ha de ser molt contundent, per fer arribar a la gent l’estratègia de CiU i ERC de plantejar la batalla independentista com una eina de camuflatge informatiu. I després d’aquest Ple, se n’hauria de demanar un altre, de forma immediata per tractar el tema de la gent gran, dels dependents, dels discapacitats...de totes les persones amb greus problemes que han quedat abandonades a la seva sort. Aquesta ha de ser l’estratègia del PSC pels propers mesos. Posar sobre la taula, una i altra vegada, els problemes reals del país. I confrontar les inversions que destinava el tripartit o fins i tot el govern Zapatero, en contraposició al que hi destina el Govern de CiU , amb suport d’ERC, i el govern Rajoy.

El PSC sempre ha defensat els col·lectius més febles de la societat, i avui per avui, la infantesa, i la gent gran son els grans perjudicats per la crisis, i tot seguit els aturats i els joves... tenim material crític per mesos i mesos de confrontació parlamentària. Posem-nos a la feina i la gent ho agrairà. Ja està cansada de tenir cada dia la seva ració de confrontació entre governs que res resolt i molt perjudica. 

Monday, February 10, 2014

 

PARADOXA LINGUISTICA - art. Nació Digital Solsona

PARADOXA LINGÚISTICA
Una de les grans apostes del PSC perquè Catalunya fos un sol poble, va ser impulsar la immersió lingüística. La millor via per evitar dues societats, separades per idiomes diferents. Molts no ho recordaran però en els primers temps de la recuperació de la democràcia es plantejava el dilema de si havien d’existir escoles catalanes i escoles castellanes. El llarg mestratge de Rosa Sensat, va influir en vàries generacions de mestres que seguien els seus mètodes, i l’autoritat de Marta Mata, juntament amb altres pedagogs del país, va fer decantar les opcions, cap a la immersió lingüística en català.
Aquesta decisió fou fonamental per integrar tots els catalans, fossin catalano – parlants o castellano – parlants, en la mateixa societat. Quan diferent seria el país si no s’hagués adoptat aquesta sàvia decisió. I la immersió ha donat els seus fruits, i ha estat aplicada amb molt poca conflictivitat. L’objectiu ha estat aconseguir un mateix nivell bàsic de català i castellà al final dels estudis bàsics, i adoptar una tercera llengua: l’anglès com a idioma essencial per tenir millors opcions de feina en qualsevol àmbit i indret. El trilingüísme final és l’objectiu perseguit.
Al llarg d’aquests anys hi ha hagut diversos intents de fer fracassar el sistema i posar pals a les rodes però cap partit seriós s’ha atrevit a qüestionar aquest sistema, fins fa poc temps, en que els atacs han reprès, ajudats per sectors externs a Catalunya que pensen trobar en la defensa del castellà una via per atacar la nostra identitat. Sempre es pot trobar algú disposat a jugar aquest joc, i han trobat uns pocs pares que s’han prestat a donar el seu nom i exigir una educació en castellà, en comptes de en català. Son pocs, però han fet molt de soroll  i han trobat aliats en alguns partits amb ben pocs escrúpols.
I és que hi ha determinats temes que haurien de quedar fora de tota batalla política, i la llengua és un d’aquests temes. Llengua, cultura i educació son essencials per integrar tots els col·lectius que viuen i treballen a Catalunya. Es la via natural bàsica per crear un sol poble, multicultural i divers, però unit per una llengua comuna, al costat d’una altra de pròpia com és el castellà que ja té els seus propis recursos per mantenir-se.
Després de tants anys de vida, apareixen núvols negres a l’horitzó que poden portar fortes tempestes sobre l’escola catalana. Ho hem d’evitar de totes , totes. Si en un tema ens hi juguem la convivència és en aquest, i no ho podem permetre. A tots els països amb més d’un idioma, la immersió ha estat la via per construir una societat única. Segregar els nens per raó de llengua seria un desastre, i a la llarga portaria greus problemes de convivència a nivell de país.
I no es comprèn com un Tribunal pot dictaminar i imposar una quota del 25% en una llengua, simplement per l’exigència d’uns pares. Perquè un 25% ? com han arribat a aquesta sentència? Quins arguments pedagògics, han tingut en compte ? Quin tipus d’acord pot ser aquest quan tota una classe hauria de canviar d’idioma bàsic, per la sola petició d’un dels seus membres? On podem trobar una sentència similar, a nivell mundial ? ...

Estem en un país estrany, a nivell judicial. Aquest és l’únic àmbit que no ha estat renovat en la seva totalitat, i en paguem ara les conseqüències. Funciona com un element estrany, sotmès a pressions per totes bandes, amb decisions sorprenents, actituds increïbles, resolucions incomprensibles. No és estrany que la gent hagi perdut confiança en les seves decisions, vista la seva composició , elecció i selecció. La llengua d’un país i el seu sistema educatiu no pot dependre d’un Tribunal. Si les lleis que regulen l’ensenyament no son prou clares, pertoca als polítics modificar-les i blindar-les, però no pot ser que una sentència pugui posar en perill el que tant ha costat construir. La immersió lingüística és essencial i no pot ser qüestionada i menys modificada o anul·lada. Aquí sí ens hi juguem el futur.

Saturday, February 08, 2014

 

NO DESVIAR L'ATENCIÓ - art. Regió 7

NO DESVIAR L’ATENCIÓ.
Dedicar tot el temps i espai a parlar de l’únic tema, evita tractar els conflictes diaris que viu la societat i esperen solució. Cada mes surten informes que parlen de les conseqüències de la crisis sobre col.lectius vulnerables i passen mig desapercebuts, en el temporal del conflicte nacional. Mentrestant els alcaldes assistim a reunions, conferències i fòrums per veure quines accions podem dur a terme per paliar aquestes mancances.
La realitat és que tenim múltiples fronts oberts, sense capacitat per actuar en tots ells. Fa pocs dies un informe detallava l’increment notable de nens amb deficiències alimentàries. Deixem-ho aquí, però queda clar que molts no tenen garantits els tres àpats al dia, i encara menys una qualitat adequada per poder créixer degudament. Això indica no solament greus problemes per ells, sinó situacions increïblement dures a casa seva, per tots els membres de la família. L’esforç per detectar aquests casos i posar-hi remei, és immens i no n’hi ha prou amb les actuacions municipals ni de les entitats voluntàries. Cal dedicar moltes més beques menjador , en temps escolar, i garantir el servei en temps de vacances.
Altres informes parlen de l’esgotament dels recursos familiars per aguantar el pas de la crisis. La gent gran, la majoria amb pensions molt baixes, han de socórrer els fills durant un temps indefinit. Es evident que no es poden retallar les ajudes socials, ni les ajudes econòmiques a les persones que no tenen treball ni prestacions d’atur.  I comprovem com residències d’avis perden usuaris per tornar a casa i destinar la pensió a sobreviure tota una família. Dramàtic i problema doble perquè hi ha residències que no quadren números degut a quedar amb places buides, i això posa en perill de supervivència el propi equipament.
I el més dramàtic és quan a la família hi ha malalts,sense cap prestació. La implantació de la llei de dependència obria unes portes a milers de famílies que han quedat desemparades totalment.
Podem continuar exposant el gran nombre de necessitats de la societat, i el desànim en que treballa el personal dedicat a estudiar i paliar aquesta situació. Els treballadors, però també els polítics que estem enfrontats a necessitats per les quals no tenim prou recursos i veiem com les altres administracions no fan les seves aportacions. Jo diria que a tots els ajuntaments s’han fet els deures en el sentit de retallar despeses no urgents, per destinar els recursos a les persones, però el marge de maniobra és molt petit. Les necessitats sobrepassen les possibilitats i les incerteses contingudes en la nova llei municipal, provoquen encara més interrogants.
En resum, tenim el país en situació d’emergència des de fa temps, però la emergència s’està allargant més del previst, i això requereix una actuació conjunta dels tres nivells d’administració posant aquest tema en primer lloc. No serveix anunciar la represa econòmica si el dia a dia és igual que un any enrere. Toca posar recursos per travessar la crisis i canviar legislacions, ni que sigui transitòriament. Estic pensant en mesures com fer gratuït el transport urbà o metropolità a persones amb recursos mínims, accés igualment gratuït a equipaments públics com centres de dia, però també a centres esportius o de lleure, perquè els joves sense treball puguin estar ocupats.  Cursos de formació gratuïts, tallers en pràctiques, etc.  I recuperar els vells plans d’ocupació que permeten contractar joves o persones majors de quaranta-cinc anys, per treballs comunitaris per períodes de mig any. Son “parxes” a la situació actual, però suposen sortir per un temps de la inacció.
I mentrestant s’emprenen aquestes actuacions, els governs han de posar en marxa canvis estructurals profunds. Res serà com abans, i ja no podem contemporitzar pensant que retornarem als vells temps. Els ajuntaments son l’administració més propera i eficient, en comptes de retallar competències i recursos, el que toca és reforçar-los. De moment estem assistint a tot el contrari.

Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà.

Wednesday, February 05, 2014

 

PENSAR EN ELS MILITANTS I VOTANTS



PENSAR EN ELS MILITANTS I VOTANTS.
Cada dia que surt algun dels nostres embolics en els mitjans de comunicació, em trasllado mentalment a qualsevol dels pobles de Catalunya, per imaginar què pensa, què sent el nostre Regidor /a, en una zona rural, allunyada, i poc propensa a votar socialista. Com pot aguantar autèntiques estupideses, impròpies de càrrecs polítics o institucionals, quan ell/ella, es troba confrontat a múltiples dificultats per exercir el càrrec, i ha entregat bona part del seu temps lliure, en la defensa d’una societat més justa i més equilibrada ?
No és just actuar, sense pensar en les conseqüències d’aquests actes sobre militants i votants socialistes escampats per tota la geografia catalana. No és just, ni és de rebut, causar angoixa i preocupació a centenars de càrrecs institucionals que , amb carnet o sense, representen el PSC en centenars d’ajuntaments d’arreu del país. Persones que han apostat per garantir el progrés en multitud de municipis, després de dificultats de tota mena, i que ara contemplen com uns pocs causen un dany immens.
Fins ara, era norma de la casa, mantenir els debats, confrontacions i discussions a nivell intern del partit. Una vegada exercit el vot, l’acord era respectat i posat en pràctica. Era impensable exercir de govern i oposició al mateix temps a l’interior de la Comissió Executiva, o en el Consell Nacional. I encara menys, aparèixer com opositors a decisions del partit o del grup parlamentari. La fiabilitat del partit estava fora de tot dubte i el compliment dels acords era marca de la casa.
Hem de retornar als orígens i això no implica cap retrocés ni cap renúncia als nostres principis bàsics elementals. Al contrari, els nostres documents continuen tenint plena vigència i la disciplina i rigor han d’impregnar les nostres actuacions. Que ningú vulgui emmascarar el debat sobre pluralisme, contradient-lo al compliment dels principis de democràcia.
Vist el panorama català, sense cap mena de dubte , el PSC és el partit més flexible i més obert a permetre corrents d’opinió en el seu interior, però d’aquí a pensar que els acords dels òrgans de govern poden ser qüestionats i desobeïts ,hi ha un abisme. L’abisme que ens separa dels qui no creuen en l’autentica democràcia.
Es lamentable veure qüestionada la Direcció del Partit, o el paper del Primer Secretari, Pere Navarro, quan estan fent una feina realment delicada en uns moments especialment complicats. Els qui tenim o hem tingut càrrecs de responsabilitat sabem de les dificultats en moments tant excepcionals com els actuals. Ara , més que mai, hem de ser curosos en les accions, declaracions i actuacions públiques perquè la imatge del partit no en surti perjudicada. Que tothom pensi, en el conjunt del partit, i no oblidi la repercussió de les seves accions. Tots els mitjans de comunicació estan atents a qualsevol moviment nostre, i la responsabilitat és de tots.
Ens devem als nostres militants i votants, i tots exigeixen serietat i responsabilitat. El país té problemes enormes que mereixen tota la atenció i dedicació. Deixem de banda històries internes i batalles estèrils, i dediquem-nos al que toca. I per això varem elegir una executiva i un primer secretari que tenen tota la legitimitat per exercir la tasca encomanada i acordada pels òrgans pertinents. De ben segur que regidors, alcaldes, i el conjunt de la societat ens ho agrairan.

Joan Roma, President Consell Fed. XI del PSC

Tuesday, February 04, 2014

 

VOLEM LES BALANCES FISCALS - art. Nació Digital Solsona

VOLEM LES BALANCES FISCALS.
Es difícil fer-ho pitjor.  En un moment complicat com ara, que surti el Ministre d’Hisenda i digui que no dona les balances fiscals, és increïble. Ara no solament les volem, sinó que les exigim i quan més ràpidament millor. I ja sabem que hi ha diferents mètodes per calcular-les, però que entregui totes les xifres i que cada partit o cada institució les doni a conèixer amb les observacions pertinents.
Si en un tema és important la transparència és en l’econòmic. De fet portem anys i anys amb desconfiança mútua entre el govern central i la Generalitat,i per tant convé trencar aquesta dinàmica i fer públics els resultats dels darrers anys. No hi ha res a ocultar. I quan algú vol ocultar pitjor per ell perquè perd credibilitat, de manera que res millor que oferir totes les dades conegudes, perquè aclarirà punts molt foscos a dia d’avui per les dues bandes.
En el imaginari popular ha quedat la xifra de 16.000 milions d’euros com el dèficit fiscal de Catalunya envers Espanya. Es a dir, s’ha enviat el missatge de que cada any Catalunya perd aquesta xifra en les seves aportacions a la solidaritat i contribució amb l’estat. Ningú acaba de donar explicacions massa detallades sobre aquesta xifra, però sinó és certa, molta gent se l’ha creguda.  Aquests dies estic llegint diferents articles i documents respecte les balances fiscals i enlloc surt una xifra com aquesta,  de manera que seria de gran utilitat poder saber els resultats reals de cada any.
I el lògic seria un ampli debat en el Parlament a l’entorn dels impostos, contribucions a l’estat, eficàcia recaptadora d’una i altra administració, i finalment el resultat d’aquesta relació. Sé que no és fàcil el càlcul perquè intervenen nombrosos factors i per uns, van a una banda i per altres , a una altra. Hi ha els costos de capitalitat, més compensats a nivell de Madrid que no pas de Barcelona, per altra hi ha l’existència de Ministeris, Museus, grans equipaments, etc que pertanyen al conjunt dels espanyols però estan concentrats a la capital. Tot plegat fa que les balances fiscals tinguin en compte uns paràmetres i no uns altres. Però, vaja millor tenir dos o tres resultats, en funció d’aquests mètodes de càlcul que no tenir-ne cap. Perquè ara mateix, la barreja de xifres és enorme.
El que queda clar és que Catalunya és la tercera a pagar i la desena a rebre. Es a dir, després de Madrid i Balears, Catalunya és la tercera comunitat autònoma a nivell de pagament. La segueix la comunitat Valenciana, com a quarta, i en canvi a l’hora de rebre Catalunya se situa en el lloc desè. Aquest és el principal desequilibri que cal corregir si s’acorda la modificació de la Constitució i es vol blindar el sistema de finançament entre l’estat i les autonomies. El més just seria que Catalunya mantingui l’ordinalitat. Si és la tercera a pagar, hauria de ser la tercera a rebre. Aquest és el principi que regeix el sistema de finançament dels territoris en els estats federals, i aquest seria un canvi substancial per Catalunya el dia que s’implantés.

Però el gran deute acumulat per la Generalitat no solament té aquest origen, sinó un altre de ben conegut i definit pels qui hem estat en el Parlament de Catalunya. Al llarg dels anys hem pogut constatar com algunes decisions dels governs de CiU han comportat grans despeses, no compensades per l’estat, o bé perquè es varen negociar malament, o per una mala gestió directa. Es el cas del Desplegament del cos dels Mossos d’Esquadra que ha suposat un increment notable del deute. També l’assumpció de la competència en Centres Penitenciaris, ha suposat un important deute, afegit al de TV3 i altres mitjans de comunicació públics que no estaven degudament finançats. En aquests tres grans àmbits, rau bona part del deute actual de la Generalitat, a banda d’altres descompensacions per obres i equipaments no degudament finançats. El global del deute suma a dia d’avui, 52.000 milions d’euros, per un pressupost de la Generalitat que no supera els 32.000 milions. Un desequilibri brutal que serà molt complicat d’eixugar. Aquest és el principal problema i repte de la Generalitat en el moment actual. El govern està hipotecat, sense marge de maniobra i sense capacitat d’endeutament. Situació molt greu no prou ben explicada als ciutadans. 

Saturday, February 01, 2014

 

PSC - PSOE - art. Regió 7

Incòmodes, sí, preocupats, també, però plenament convençuts de que la posició del PSC, al final esdevindrà la única viable. Temps al temps. Amb tot ,voldria fer alguns apunts sobre acusacions, atacs , reflexions i tota mena d’exabruptes dedicats al partit, als seus militants, i sobretot a la Direcció, encapçalada  per Pere Navarro.
A diferència de molts altres partits, el socialisme és un moviment internacionalista que busca acabar amb les brutals desigualtats existents, i plantar cara a tot el que signifiqui disminució, o vulneració de les llibertats, individuals o col.lectives. Té, doncs, per prioritat el dret de les persones, visquin allà on visquin, tinguin el color de pell que tinguin. Lluitem per una societat més justa i equitativa, un món més segur i un ple respecte a les especificitats de tots els pobles del món.
Amb aquests principis, queda clar que mentrestant existeixi el món, hi haurà socialistes batallant per aquests ideals. Per això, sempre tenim motius per a l’esperança, i l’optimisme quan veiem l’arribada de la nova presidenta de Xile, o el pacte entre Angela Merkel i el SPD alemany que ja ha obligat a canviar notables qüestions fonamentals. O a França, amb algunes iniciatives realment interessants, tot i les dificultats, o l’avenç dels socialistes i socialdemòcrates en un centenar de països de tot el món. Venim de molt lluny per assolir grans objectius, aquí i arreu del planeta. Tota crisis interna, acaba sent superada clarament i enforteix el conjunt.
Molts voldrien que el PSC trenqués aquest principi d’universalitat per tancar-se a l’interior de Catalunya, i es desentengués dels problemes de la realitat espanyola, europea i mundial.  Impossible, impensable, perquè suposaria deixar el cor i l’ànima abandonats.  Perdria la seva essència i la raó de la seva existència.
Si partim de la base que Catalunya està inserida a Espanya, i aquesta a la UE, és lògic treballar pel bon encaix i funcionament de les tres realitats.  De fet, el que volem és fer avançar més ràpidament la realitat europea per trencar la dinàmica Espanya – Catalunya que a dia d’avui passa per una crisis evident. El que volem és esborrar fronteres, no crear-ne de noves. El que volem és respecte per la pròpia identitat, com a via per encaixar-la dintre d’una més gran.
Es lògic, doncs, participar en la governació de totes les institucions. Només governant es transforma la realitat. I d’aquí la cooperació i lligam entre PSC i el PSOE.  La realitat catalana no es podrà modificar si prèviament no es modifica la espanyola i la europea. I només es podrà fer si un partit d’aquí actua de comú acord amb un partit estatal i supraestatal.  Per modificar la realitat espanyola, s’ha de tenir la cooperació amb el PSOE, o amb el PP.  El PSC la té amb el PSOE perquè tenen els mateixos ideals, i amb el Partit Socialista Europeu a nivell de la UE. No és supeditació, és connivència, i ha funcionat prou bé , fins ara.
Arribats aquí és cert que la Constitució ha resolt els primers trenta anys de convivència, després d’una Transició modèlica, encara que alguns la vulguin desacreditar. Ara ha arribat el moment de fer un nou pas, per adaptar-la a les necessitats actuals, de Catalunya, però també d’altres indrets d’Espanya i sobretot a nivell de preservació dels drets i llibertats de les persones. La sintonia entre els dos partits, és la indispensable per fer-ho viable. Venen encara mesos complicats, però al final quedarà una sola alternativa: la federal, allunyada de la immobilista i la independentista. Toca ser coherents i valents en la defensa dels principis, i a diferència del que alguns han dit, Pere Navarro i la major part del Grup Parlamentari van complir els compromisos electorals del partit. No d’ara, sinó de sempre.  La unió fa la força i aquest principi ha presidit les actuacions del socialisme a nivell local, nacional i mundial.

Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà

This page is powered by Blogger. Isn't yours?