Joan Roma

DE QUI SON LES CATEDRALS, MONESTIRS, SANTUARIS...? El meu pas pel Seminari de Vic, pels Salesians de Ripoll i per La Salle Manlleu, no em va produir cap trauma ni cap animadversió contra l’església catòlica, de manera que quan surten noticies clarament injurioses o falses, no dubto en sortir en la seva defensa. Aquest és el cas de les “immatriculacions” fetes, a l’aixopluc d’una legislació facilitadora per donar d’alta en el registre de la propietat, multitud de bens eclesiàstics que fins aleshores, ningú n’havia vist la necessitat. Era de domini públic el titular, i no es creia indispensable oficialitzar-ho, en el registre. Amb tot, la progressiva complexitat de la vida pública, l’aparició de noves confessions, així com la necessitat d’aportar documents, per determinades ajudes i subvencions, va motivar un canvi radical en l’estatus de propietat. Entre 1946 i 2015, però molt especialment arran un Decret de l’època del president Aznar, entre 1998 i 2015, hi hagué una allau d’immatriculacions, derivades de l’inventari de bens que cada bisbat havia fet. S’entén per “immatricular” el donar d’alta en el registre de la propietat, un bé que fins aleshores no s’havia oficialitzat. En aquest període s’immatricularen 34.961 bens a tot Espanya, dels quals , 3.722 a Catalunya, i d’aquests , 951 a la Catalunya Central. Falten encara molts per donar d’alta, cosa que es va fent, per la via normal, tant bon punt es disposa de la documentació acreditativa. Ara mateix, s’està immatriculant la Catedral de Vic, que estava pendent, tot i els mil anys d’existència. Doncs bé, aquest procés ha estat criticat i vilipendiat, sota l’acusació d’haver-se apropiat de múltiples bens que no eren seus. De fet, algú ha anat més lluny i ha considerat que cap dels bens ho era. El juliol de 2020, en una visita a Sant Vicenç de Castellet ( Bages), l’aleshores vicepresident del Govern, Pere Aragonés, i la consellera de Justícia, Ester Capella, van comparèixer per afirmar que consideraven “indegudes” totes les immatriculacions dutes a terme per l’església catòlica, i creaven una Oficina de Mediació, depenent de la Conselleria de Justícia, per tal que tots els autèntics propietaris podessin fer-la servir , en les seves reclamacions, davant l’Església Catòlica. Increïble afirmació, inimaginable decisió. Ras i curt, aquests representants d’ERC, juntament amb algun altre dirigent d’ UP, qüestionaven la propietat dels 3.722 bens immatriculats, fins aleshores. Per a major detall, vull fer constar que aquests bens corresponien a 1.855 llocs de culte, 1.518 terrenys i 349 edificis civils. Per entendre’ns millor, consideraven indegudes les immatriculacions i per tant la propietat de les Catedrals de Barcelona, Tarragona, Solsona, Girona, Terrassa o les Basíliques de la Mercè, Sta. Ma del Mar, la del Pi, així com els Palaus episcopals de Barcelona, La Seu d’Urgell, Solsona, Tarragona, el Santuari de La Gleva, el Seminari- Conciliar Pontifici de Tarragona ,els Monestirs de Sant Llorenç de Morunys, Sant Pere de Camprodon i centenars d’esglésies parroquials, rectories i cementiris. Sorprenent, però en el nostre país, poques coses ens poden ja semblar estranyes, i encara menys sorprenents. I sí, és va crear l’Oficina de Mediació que ha tingut ben poca feina, tant poca que ni gosen donar les xifres de “reclamants de propietat”, tot i que hem demanat els resultats per via del Parlament de Catalunya. La resposta porta més de tres mesos de retard, si bé extraoficialment, sé que hi ha hagut total inacció. I és que costa de creure com un partit, ERC, i més concret membres d’un Govern, poden convertir-se en qüestionadors del dret de propietat. No han estat els únics perquè en altres indrets han passat coses similars, cosa que va portar a concertar una reunió, al més alt nivell entre el president del Govern, Pedro Sánchez, i el president de la Conferència Episcopal. D’aquesta reunió va sortir una llista de 965 bens que podien haver estat objecte d’immatriculació per error. Parlem de xifres a nivell de tot Espanya, d’aquestes, figuren 101, a Catalunya. Estudiades totes les immatriculades, i aquestes 101, amb possibles errors, considero que ben poques corresponen a la Catalunya Central, en concret al Bisbat de Vic. Potser es podran trobar uns pocs errors, que si es documenten, seran corregits. Queden però, molts altres bens que encara no han estat immatriculats. De l’estudi que he fet en anys anteriors, i concretament arran la reunió esmentada, no he trobat immatriculacions “indegudes” i sí en canvi, bens per immatricular en molts pobles i ciutats. Estic al corrent de la recollida de documentació, tant d’aquest Bisbat com del Bisbat de Solsona, per continuar donant d’alta a registre, les propietats que foren obtingudes per donacions, compres o construccions. En resum, s’ha volgut muntar una campanya, qüestionant el dret a la propietat de l’Església Catòlica, considerant que tots els bens haurien de ser “ de tots”, o d’uns propietaris imaginaris que suposadament els haurien perdut, per no sabem ben bé quines vies. Pel que hem pogut comprovar aquests propietaris no han comparegut per reclamar els bens, malgrat se’ls hi ha posat una Oficina que paguem entre tots, i que ha estat per obra i gràcia d’una “indeguda decisió” d’ERC en el Govern de la Generalitat. Curiosa decisió, imaginable resultat.

UN POLICIA, ESDEVINGUT PRESIDENT. Pobre Rússia, pobre Ucraïna, i pobres de nosaltres, a la vista dels afanys imperialistes d’un ex agent de la KGB, esdevingut president d’una de les grans potències mundials. Pels qui dubtaven de les seves intencions, ho han pogut comprovar, en viu i en directe. Amb tot, no sabem ben bé on vol arribar. Es fa difícil escriure sobre un esdeveniment que pot canviar d’un dia per altre, o en unes poques hores. Al principi, podia semblar que les intencions eren apropiar-se dels dos territoris fronterers, de majoria rus parlant. Fixar una nova frontera i actuar com en el cas de Crimea. Aparèixer davant el món, amb una nova mostra d’acció oberta i tancada, en poques hores, però no, no sembla que es pari aquí. Aleshores ? Doncs, esperar, veure i sobretot ajudar Ucraïna en tot el que es pugui per evitar més penalitats de les que ja pateix. L’embat és del tot desequilibrat. Un país com Ucraïna envaït per la segona potència militar del món. Impossible guanyar. I, tanmateix Putin ha de fer atenció, a imprevistos que poden sorgir. Es evident que la desproporció garanteix l’ocupació militar, però si s’allarga, i apareixen grups i unitats militars o civils, que inicien una guerra de guerrilles o de hostilitats diverses, arreu del territori ocupat, es pot produir un efecte revulsiu dintre de Rússia. No és el mateix, enviar soldats a conquerir un país poc preparat, militarment parlant, a començar a rebre notificacions de baixes dels efectius propis. Fins ara, la invasió ha estat una mena de desfilada triomfal, però la història està carregada de situacions que poden canviar per motius molt diversos. D’entrada hi ha un clar decantament mundial a favor d’Ucraïna, per ser la víctima d’una acció no justificada, ni justificable. Les raons donades per Putin per sortir en defensa dels territoris fronterers no son avalades per ningú de dintre ni de fora. Com més s’allargui el conflicte, més temps hi haurà per buscar rèpliques a la invasió, i més desgast tindrà Putin a l’interior de Rússia. Es considera intocable i segur del control intern, però centenars de milers de famílies pateixen per la sort dels seus fills, soldats invasors, sense voluntat de ser-ho. No es trobi que les victòries inicials, es converteixen en conflictes i derrotes finals. Vivim una tragèdia, impròpia del segle XXI, que ens remet a molts anys enrere. Qui posava en dubte la necessitat d’una OTAN, forta, ja té la resposta. I qui a Catalunya i a Espanya, posava en qüestió l’existència de l’exèrcit, pot comprovar la necessitat de tenir-ne, i com més preparat i equipat, millor. El tenim per garantir la defensa nostra i de la UE, que ningú més el posi en qüestió perquè ha pogut veure els perills que ens envolten.

LLAÇOS CAIGUTS. El paisatge després d’una batalla, s’assembla força al que tenim en el nostre país. Hem passat d’omplir carrers, ponts, places, rotondes, cims elevats i turons, de llaços grocs, pals, estelades, pancartes ...a tenir-hi les restes del que havien estat. Estem en temps de llaços caiguts, pals solitaris, estelades descolorides i pancartes destrossades pel pas del temps. Hem passat de discussions per qui posava i pagava les reposicions , a no tenir ningú que les renovi. Es el resultat de l’engany, la conseqüència del fracàs. De dir que teníem la independència a la punta dels dits, a no voler reconèixer la fortalesa de l’Estat de dret, dintre del concert de les nacions. De tenir una suposada majoria interna, a constatar una majoria no disposada a aventures ni trencaments democràtics. Toca el lent retorn a la realitat. Passar d’un estat hipnòtic individual i col•lectiu, a un d’arrelament a la vida quotidiana, acceptant els drets i deures continguts en les lleis fonamentals. Hem deixat enrere, els anys del procés, i comencem a recuperar el sentit de la realitat. Dic comencem, perquè molts encara es mantenen en una altra realitat, i son reacis a deixar-la. Volen seguir somiant i creant una vida paral•lela en la qual construeixen una nova vida, allunyada de la real. Caldrà esperar un temps perquè baixin i recuperin la normalitat. Amb tot, la plena normalitat no la podem esperar abans de deu, quinze o vint anys. Haurem d’haver fet tres o quatre canvis de govern, a Catalunya i Espanya, per retornar a les relacions habituals. Amb els lògics canvis duts a terme, per millorar temes que han comportat un clar deteriorament de relacions. Però, el retorn es farà realitat, sense cap mena de dubte. I seguirem omplint pàgines de la història, en les quals quedarà per sempre, una nova mostra de la rauxa catalana, en els anys del procés independentista. Les futures generacions ens estudiaran, en mig de l’estranyesa i el desconcert, per un moviment netament populista, portat per lideratges de segon o tercer nivell, directes, cap un fracàs assegurat. No ha estat un cas aïllat. Periòdicament, el país es deixa emportar per sortides de to, de la mà de moviments populistes que prometen el paradís, per ben poc esforç. D’aquest moviment en surten beneficiats uns quants, i perjudicats la immensa majoria, però son molts els que no ho reconeixeran mai. I sí, ho hem tornat a fer. Ho hem tornat a patir, i hem tornat a perdre posicions, a nivell de les CCAA d’Espanya i de les regions de la UE. Som menys potents, menys rellevants, menys implicats en la governança d’aquí i de fora. La revolució dels somriures, ha donat pas a la mediocritat dels fracassats. A veure si n’haurem extret les lliçons oportunes. I si us plau, netegeu el territori. Es de tots, no només “vostre”.

BALANÇ PRIMER ANY. Qui digui que el temps no passa volant, deu ser perquè s’avorreix solemnement. Ha passat ja un any de les eleccions al Parlament, amb el resultat que tots coneixem, i és hora de fer un primer balanç, ni que sigui a grans trets. L’espai no dona per entrar en gaires detalls. Tots els qui hem ostentat càrrecs de govern, sabem com corre el temps i com de difícil és superar etapes, fins arribar a concretar i executar els projectes previstos. Tant és així, que solem dir que el primer any serveix per aterrar, conformar equip i preparar grans temes. El segon és per planificar i redactar projectes. El tercer per posar-los a concurs i el quart per executar-los. I ja tornem estar d’eleccions. “Tempus fugit”. L’administració local no és diferent de l’autonòmica, ni de l’estatal. Cadascuna té els seus ritmes i les seves dificultats, però com més elevat és el nivell, més llargs son els terminis i enrevessades les gestions. Les modificacions i novetats legislatives en matèria de contractacions han embolicat els tràmits, fins fer-los inacabables. Si abans eren llargs, ara ho son doblement. Però bé, tornem al tema. Què podem dir d’aquest primer any de govern bipartit ERC- Junts x Cat ? Doncs, molt soroll i pocs resultats. No tenim tradició de governs de coalició, i si en comptes de conformar un equip, se’n conformen dos, la cosa no pot tirar endavant. Un frena l’altre, i tots dos van a remolc, mirant-se de reüll per si l’altre fa alguna cosa no prevista. La primera visualització recau en el funcionament del Parlament, convertit en un espai per a lluïment d’una presidenta mai imaginada. Laura Borrás, vol fer de presidenta, cap del seu partit, Junts x Cat, i alhora controladora d’ERC, i si cal, adversària. Tot alhora, de manera que al final la primera institució queda paralitzada i impedida per les funcions de supervisió i control de l’Executiu. Pèssim balanç, doncs, d’aquest primer any. Pel que fa el Consell Executiu, se li nota al president Aragonès, manca de lideratge, intern i extern. Intern, costa perquè tenir mig govern no prou fidel ni entregat a la feina col·lectiva, costa de ser efectius. I extern, perquè no ha aconseguit imprimir idees i projectes de país, com per fer-se notar. I la pèssima decisió de no participar en les reunions de presidents, ni en altres fòrums de debat i decisió, fa perdre oportunitats de primer ordre. Tenir també dues ànimes, dos cors, o si voleu dues o tres estratègies diferents respecte grans projectes, complica l’acció de govern. Perdre la inversió per l’ampliació de l’aeroport, és d’una immensa gravetat i manca de visió de futur. Però, afegir-hi els enormes retards en desplegar plans d’energies verdes, dubtes sobre els JJOO d’Hivern 2030, timidesa davant la reestructuració del sector automobilístic, pèrdua d’empreses per la inseguretat futura, ets, han motivat el descens del nostre PIB, i pèrdua de posicions a nivell d’Espanya i de la UE. No podem estar satisfets d’aquest primer any. En absolut. Hi ha més ombres que no pas llum. I el problema és que no s’hi veu solució a mesos vista. Han interioritzat la inestabilitat fins arribar a les eleccions municipals de maig de l’any vinent. En aquestes és decidirà qui té més poder territorial: ajuntaments, consells comarcals i diputacions. Després ja es veurà. No hi ha més ambició que arribar sense haver de convocar eleccions abans. Es clar que treballar sota aquestes condicions impedeix una autèntica acció de govern, d’aquí les dificultats per fer una mínima llista de resultats. Som capaços de recordar les polèmiques i els fracassos, però no els èxits. Mal balanç per a qualsevol govern i comença a veure’s la necessitat d’un canvi de cicle per encarar una nova etapa, deixant enrere el temps del fracassat procés.

EL PSC , RECORDA A ERC I JUNTS X CAT, EL SEU VOT NEGATIU AL POLÍGON COMARCAL D’OLVAN. Benvingut el remordiment d’ERC i Junts x Cat, per haver votat en contra de l’esmena presentada, debatuda i votada, en el marc del debat de Pressupostos de la Generalitat per a 2022. El PSC, porta 10 anys reclamant la finalització de les obres del Polígon Comarcal d’Olvan, per considerar-lo peça fonamental pel desenvolupament econòmic de la comarca. Cada any, ha presentat iniciatives recordant aquest compromís no complert. També ara. Just fa 3 mesos de la presentació de l’esmena als Pressupostos de la Generalitat. Concepte PO.6740.600.9000 (Projecte d’Urbanització del Polígon Industrial d’Olvan ). Programa 5430 ( Ordenació i promoció de sòl i edificis industrials i serveis). Import proposat : 1.200.000,00 euros. Motivació: Projecte d’ urbanització del Polígon Industrial d’Olvan. El resultat de la votació fou el següent: A favor: PSC , C’s, PP. Abstenció : Cat ECP En contra : ERC , JXC , VOX, CUP. Resultat: Esmena rebutjada. Així doncs, la suma d’ERC, JXC, VOX i la CUP, van tombar l’esmena del PSC que, una vegada més, recordava el compromís del Govern, reiteradament incomplert. Si ara, ERC i JXC, han pres un nou compromís per invertir en el Polígon comarcal, anunciem que el PSC hi votarà a favor. Confiem no es facin enrere, i a part de votar-hi a favor, prenguin el compromís d’actuar-hi de forma immediata. Recordem i reiterem, que la comarca del Berguedà, necessita urgentment disposar de la primera fase d’aquest polígon per implantar-hi noves indústries. Berguedà, 23 de febrer de 2022 OFICINA PARLAMENTÀRIA DEL PSC A LA FED. XI – BAGES, BERGUEDÀ I SOLSONÈS.

ESPAÑA DEBE AUMENTAR SU POTENCIAL MILITAR. Llevamos años, muchos años de retraso, en alcanzar un potencial militar, semejante al económico. No podemos ser el tercer país en PIB, y el cuarto por la cola (de 29 miembros de la OTAN) en gasto militar. Esto repercute en poder estar o no, en las mesas de diálogo y decisión en materia tan seria e importante como el de la seguridad en la UE y a nivel mundial. Estos días, algunos medios han destacado a quien había llamado el presidente Biden, a nivel de líderes europeos, para tratar el conflicto Rusia – Ucrania. Es evidente que en un conflicto como éste, lo que cuenta es el potencial militar de cada Estado miembro y España está muy lejos de donde le correspondería. Desde hace años, la OTAN recomienda destinar un 2% del PIB a los gastos de Defensa. España está en un 1,17 %, cuando otros 9 países con los EUA sobrepasan esta cifra (la del 2 %). Guste o no, hay que avanzar hasta el 2% en poco tiempo. Entonces, sí estaremos en las mesas de decisión, y no solo para decidir sobre cómo actuar, sino también dónde invertir y equipar. La situación estratégica de España puede suponer amplias ventajas a todos los niveles. En esta necesaria ampliación de efectivos y recursos, habrá críticas, desencuentros y buenas dosis de demagogia, alimentada por el desconocimiento de muchos partidos sobre la realidad mundial. De hecho, ya hemos visto parte de esta ignorancia en las críticas al envío de efectivos, para maniobras en el seno de la OTAN. Con un PP salido de madre, y unos partidos claramente anti ejército, la apuesta será complicada y difícil de llevar a término, pero son decisiones inaplazables. O se está en la cúpula, o no se está. Y si queremos tener un puesto destacado debemos situarnos no muy lejos de Francia y Gran Bretaña, en materia militar. Alemania tiene el poder económico, no directamente ligado al militar por razones históricas, pero es una excepción a nivel mundial, como lo es Japón en el otro extremo del mundo. Y si la decisión de aumentos constantes no será fácil, tampoco lo será el aumento de efectivos, a la vista del poco atractivo que todavía tiene el ingreso en las FFAA. Pasar de los actuales 133.282 efectivos a 170 o 180.000, parece fácil sobre el papel, pero enormemente difícil a nivel real. Para conseguirlo hay que superar barreras, modificar aspectos y convertir el ingreso en una gran oportunidad para todos los jóvenes. No solo por unos años sino para toda la vida activa. De hecho ha habido importantes avances en este sentido, y todo lo visto durante el tiempo de pandemia ha ayudado a ver al Ejército como una institución próxima y práctica a todos los niveles. Toca pues, abrir este melón y ponerlo sobre la mesa para su discusión y aprobación. A partir de aquí poner en marcha todo el dispositivo para llegar en poco tiempo al puesto decidido. A esto sí podemos llamarlo “proyecto de Estado”.

CONDOL PER LA MORT DE L’AMIC I COMPANY, JORDI MARSAL I MUNTALÀ. Ens vam conèixer a l’abril de 1979, en motiu de les primeres eleccions municipals. Ell candidat amb Joan Cornet, al capdavant, a Manresa, jo candidat a Borredà i tots plegats, plenament ficats en el PSC. Molt més ell perquè portava anys de treball, previ, fins la creació del PSC. Jo acabava d’arribar de la meva estada de 7 anys a Suïssa. Des d’aquell moment i al llarg de 35 anys, vam participar en la implantació, gestió i govern del PSC a la Federació XI ( Bages, Berguedà i Solsonès). Ell com a Primer Secretari de la Federació, jo com a Primer Secretari de l’Agrupació del Berguedà, i posteriorment vam compartir càrrecs a l’Executiva, on anys després ell passaria el relleu , per dedicar-se amb total intensitat a les tasques de Diputat al Congrés, a banda de la compaginació que va fer durant anys amb la feina a l’ajuntament de Manresa. Es impossible condensar en un sol escrit la llarga trajectòria, malgrat l’haguem perdut a una edat massa jove. Va començar molt aviat, i no ha estat mai quiet. Ha estat un mestre per dues generacions de militants del partit socialista. Sense cap mena de dubte ens ha marcat la seva trajectòria i activitat perquè era molt treballador, molt ordenat, constant, persistent , molt intel·ligent i molt pedagògic, no en va havia exercit de professor de filosofia. Tenia un cap molt ben moblat, de manera que les seves explicacions de la situació política, a cada sessió de les executives, era una obra d’art. Precís, concís i molt ben informat. Se li entenia tot, i ens permetia tenir una visió àmplia i alhora crítica de com anaven les coses i per com podrien anar en un futur més o menys llunyà. Era un estratega, i lògicament bon planificador, de manera que tenir-lo al capdavant, primer, i al costat després era una garantia per tots nosaltres i pel partit, en general. I la feina de Diputat, ha estat esplèndida, en un tema tant complex i difícil com el de Defensa. Va arribar a cotes de qualitat com cap altre en tot aquest període. Costa fer-se a la idea de la pèrdua. Aquests darrers anys en que no ens hem vist tant, el teníem disponible per informar, assessor o donar una xerrada sobre les situacions més complicades del país i de fora. En algun moment li haurem de retre homenatge, per recordar figura i trajectòria. Avui, simplement he volgut donar unes pinzellades del que sento, en el moment de la seva pèrdua. Tenir unes quantes persones com ell en el partit, ens diferencia de qualsevol altre. Li devem una part de la nostra essència i existència, i ens ha servit de mestre i referent. Es lògic tenir-lo sempre més en la nostra memòria. Descansi en Pau. Berguedà, 22 de febrer de 2022. Joan Roma i Cunill, amic i company.

EMBATS AIGUALITS. Al llarg d’aquests deu anys de febrada independentista s’han llençat proclames i embats que seria bo comprovar els resultats. Em refereixo a les propostes de no pagar a la Hisenda espanyola, i només fer-h o a l’Agència Tributària Catalana ( ATC). Incomplir sentències judicials. Mantenir organismes amb diner públic ( AMI). Mantenir símbols independentistes en edificis públics, malgrat sentències en contra. Etc. Seria interessant veure en què han quedat les promeses de combat contra tot el que ve d’Espanya, per saber si estem davant de “valentia independentista” o de “xerrameca nacional”. En resum, fer balanç d’aquest suposat “embat”, que en la meva opinió ha quedat totalment aigualit per la realitat. Així, doncs, llenço el repte al director d’aquest medi, perquè dediqui un parell de periodistes a investigar la situació. Crec que en un mes d’intens treball podríem saber l’estat de la qüestió. Per exemple, podrien començar per demanar i comprovar quants alcaldes, regidors, consellers, diputats, senadors...d’ERC, Junts x Cat i la CUP, paguen només a l’ATC. Quants han deixat de fer la declaració de renda espanyola, en senyal de protesta per “l’opressió i persecució” del Govern espanyol. Podrien continuar per mirar les llistes dels ajuntaments que continuen abonant la quota a l’Associació de Municipis per la Independència ( AMI) i quants d’aquests ho fan, després d’haver tingut sentència judicial , en contra. Podrien fer el mateix en tots aquells casos en que desobeeixen sentències judicials per infringir la llei en matèria de símbols i protocol. Lògicament, el mateix seguiment i investigació hauria de recaure en tots els dirigents de l’ANC, d’ Omnium, Consell per la República, ets, no en va han estat els principals instigadors a reclamar i proclamar accions contra l’Estat. Podríem seguir amb altres promeses de desobediència, però crec que les exposades més amunt son suficients com per avaluar el grau de compliment i fermesa de les promeses fetes. Estaria bé que la ciutadania podés comprovar les mentides i enganys dels capdavanters del procés independentista, i fins a quin punt han utilitzat la demagògia i les falsedats per animar la gent, a fer allò que ells prediquen però no compleixen. Al cap i a la fi, els anys de procés, es podrien qualificar com els anys del gran engany, o per dir-ho popularment, els anys de la major presa de pèl, viscuda per Catalunya en els darrers cent o cent cinquanta anys. I res millor per fer-ho que fer quedar en ridícul a tots els capdavanters, i a tots els qui ostenten càrrecs de representació o de partit, que suposadament haurien de donar exemple. D’aquesta manera la gent tindria una prova més, de la falsedat o doble vida, de tants i tants que han viscut del procés, en comptes de lluitar pel procés. Estem ja cansats de tantes crides i embats verbals, com per creure’ns els qui els protagonitzen. Fem la prova, i veurem els resultats.

IMMATRICULACIONS. En les darreres setmanes han aparegut novetats, discussions i algunes polèmiques a l’entorn d’un tema que he tractat, en aquestes pàgines de Regió 7. Pels qui no ho van seguir i per posar al dia alguns conceptes, em permeto, aclarir alguns dubtes i controvèrsies. Aquesta paraula es refereix a donar d’alta en el registre de la propietat, bens que secularment pertanyien a l’església catòlica, però que mai havia considerat necessària la seva immatriculació, perquè era de domini comú, aquesta titularitat. Ningú posava en qüestió la pertinença de catedrals, palaus episcopals, esglésies parroquials, cementiris, rectories, monestirs, santuaris, etc Entre els anys 1946 i 2015, primer, i molt especialment entre el 1998 – 2015, mitjançant una normativa estatal, del temps del president Aznar, es va autoritzar una via extraordinària perquè l’església catòlica podés immatricular milers de bens que tenia i té a tota la geografia espanyola, i amb ella, a Catalunya. En un resum, necessàriament curt, concreto que en aquest període s’inscriviren 34.961 bens, dels quals 3.722 corresponien a Catalunya, i d’aquests 951, a les comarques de la Catalunya Central. Malgrat aquestes xifres puguin semblar elevades, no sumen tots els bens. En absolut. Aquests son els bens immatriculats per aquesta via extraordinària, però l’església continua donant d’alta bens, clarament seus que documenta degudament per ser donats d’alta en el registre. Per posar un exemple, en aquests moments es procedeix a donar d’alta la Catedral de Vic, que suposo ningú negarà que des de fa 1.000 anys, pertany al Bisbat. Bé, doncs, com aquesta catedral queden molts altres bens que es van donant d’alta, per evitar controvèrsies i disputes i deixar clara la titularitat per sempre més. De fet, fa dos anys, ERC i algun dirigent d’UP, més per interès personal que no pas públic, van afirmar públicament que totes les immatriculacions de l’església catòlica, eren indegudes, és a dir no ajustades a llei. Recordo que les immatriculacions fetes son un total de 3.722, de les quals 1.855 corresponen a llocs de culte, 1.518 a terrenys i 349 a edificis civils. Aquest qüestionament de la legalitat, va portar fins i tot a ERC a muntar una Oficina de Mediació, adscrita al Departament de Justícia per “fer de mediadora “ entre els suposats autèntics propietaris i l’església catòlica. Sé per informació extraoficial que el resultat és d’un total fracàs, perquè no hi ha hagut compareixences. Tant és així que no gosen contestar la petició via Parlament que hem fet, per justificar aquesta oficina. Amb tot, com tota obra humana, i vista la polèmica, aquí i en altres indrets, el president del Govern, Pedro Sánchez, es va reunir amb el President de la Conferència Episcopal, per reclamar total claredat i transparència. D’aquella reunió en va sortir una xifra de possibles errors, fins un total de 965, a tot Espanya, i dintre d’aquests de 101, a nivell català. He estudiat al llarg dels anys, i més detingudament, en els darrers temps, aquest tema, i puc afirmar que les immatriculacions fetes a Catalunya son fidedignes a la realitat. Igualment les fetes a la Catalunya central. Poden haver-hi alguns pocs errors, que si es demostren seran corregits, però queden moltíssim bens per immatricular. I no veig cap mala fe, ni cap apropiació indeguda en totes les fetes fins ara. Estem davant una polèmica artificial i interessada.

INVENTS I FALSEDATS CONTRA ELS JJOO D’HIVERN. Està vist que en el nostre país hi ha un bon nombre de persones i col·lectius que porten molt malament les propostes de progrés i desenvolupament, de manera que davant qualsevol proposta han d’organitzar campanyes en contra. Si tenen arguments, els utilitzen, i sinó se’ls inventen. Ho vam veure en els JJOO de 1992, amb campanyes d’intent de boicot, contra tot i contra tots els qui els defensaven, i ara, els tornem a veure, en motiu de la proposta de candidatura als JJOO d’Hivern 2030. Res de nou a l’horitzó, només sortir a rebatre falsedats i invents, impropis de persones, mínimament serioses. D’entrada el principal argument dels contraris, és fer creure que el canvi climàtic deixarà sense neu els Pirineus, i bona part del món, en molts pocs anys. Ho sento, però tot indica que tindrem neu durant molts anys, i molt de fred, com per poder fabricar neu. No ho dic jo, ho diuen les previsions a mitjà i llarg termini que han fet diverses agències climàtiques mundials. Amb neu o sense, aleshores critiquen els costos de fabricar neu. En alguna radio hi hagué qui es va escandalitzar per una despesa d’un milió i mig d’euros l’any passat, en la fabricació de neu i en canvi cap crítica ni retret a la despesa de deu milions per a recuperar la sorra de les platges de Barcelona i una dotzena més de municipis costaners. Un segon o si voleu un tercer argument, és que els que vivim en zona de pre Pirineus o Pirineus, els volem fer per posar al dia les infraestructures, equipaments i serveis. I que això no hauria dependre dels JJOO. Molt bé, però i si els JJOO son una esplèndida excusa, els hem de deixar passar ? Sempre i en tot lloc, hi ha grans esdeveniments que serveixen d’excusa o justificació per fer obres que no s’han fet abans. Aquí i a Austràlia. Molt bé, doncs sí, els volem fer per donar-nos a conèixer arreu del món, i atreure turisme i esport, a les propers dècades. Algú hi veu algun inconvenient ? Doncs sí, la majoria dels contraris, donen per mort el turisme de muntanya, i el de neu. Els recomanaria anar a donar una volta per Suïssa, Àustria, Sud d’Alemanya, Nord d’Itàlia, i per descomptat per tots els països nòrdics. Veurien com es pot viure del turisme de qualitat, tot l’any i durant dècades. I sí, volem posar al dia les infraestructures, equipaments i serveis, però no per fer-hi autopistes i autovies, sinó simplement per tenir carreteres que passin de finals del segle XIX al segle XXI. No crec sigui cap pecat voler viure en un lloc millor comunicat. I parlant de comunicacions, tampoc creiem sigui un disbarat voler disposar de cobertura universal de mòbils , i tenir accés a Internet en condicions semblants a les existents a les ciutats de Catalunya. Tot això i molt més volem resoldre amb els JJOO d’Hivern 2030, però sobretot ho volem fer amb un èxit semblant al que tingué Barcelona- 92. Falsegen la realitat els contraris dient que seran insostenibles o mediambientalment perjudicials. En absolut. Precisament la proposta comporta un canvi radical del model de JJOO. Ja no es pensa en un sol lloc, sinó en diversos, per dur a terme les competicions olímpiques. Concretament se’n volen fer als nostres Pirineus ( Catalunya i Aragó ), però també a Suïssa o Itàlia, en aquelles que precisen de grans instal·lacions. Allà les tenen de fa anys. I a Barcelona – capital, totes aquelles que es poden fer en el Palau Sant Jordi, reconvertit en una immensa pista de gel. No hi haurà aplanament de muntanyes, ni destrucció de boscos ni prats, per encabir-hi equipaments. En absolut, i els que som d’aquests territoris som els primers interessats en preservar-los. I menteixen també amb els costos i despeses, puix que el Comitè Olímpic Internacional, aportaria 900 dels 1.200 milions de cost pels JJOO, anant a càrrec de les diverses institucions implicades, el repartiment de les inversions en infraestructures, equipaments i serveis, calculades en uns 1.500 M. Estem davant d’una de les més grans oportunitats pels Pirineus, i seria greu malmetre-la per picabaralles o ineficàcia del Govern de la Generalitat. Qui presenta la candidatura és el COE ( el Comitè Olímpic Espanyol) i si tots posem una mica de seny, és perfectament viable conjuntar Barcelona- Pirineus – Aragó. Sumar, sempre reforça posicions i no veig perquè no ho hauríem de fer, en aquesta ocasió. ERC s’ha tret de la màniga una consulta a una petita part del territori. No tenen encara clara la pregunta, ni la formula de gestió i cooperació, sabent que es tracta d’un esdeveniment mundial, amb Espanya com país amfitrió. Es aquesta incapacitat de posicionament i reacció el que fa més por, de cara una candidatura que té moltes probabilitats de reeixir si no la fem fracassar nosaltres mateixos. Els opositors poden dir el que vulguin, però mai venceran fent ús de mentides i falsedats. Ho van provar l’any 92, amb un fracàs absolut. També ara repetiran resultats. El que pertoca fer als qui hi estem a favor és exigir coherència, col·laboració i cooperació. I per damunt de tot, ambició per mostrar al món el que som capaços d’organitzar, repetint l’èxit del 92, ara als Pirineus.

EL PSC, RECLAMA CLAREDAT I TRANSPARÈNCIA, EN EL TEMA DELS RESCATS PER IMPRUDÈNCIA. Si fem un seguiment dels rescats a les nostres comarques, comprovarem un constant increment en el nombre de rescats, ja no només en els mesos d’hivern, pel fred o la neu, sinó al llarg de tot l’any. Fins i tot en aquests darrers dos anys, amb la pandèmia, s’ha incrementat el nombre de rescats. Llocs emblemàtics com el Pedraforca o Montserrat, apareixen habitualment en les notícies d’aquestes comarques, per actuacions de rescats, alguns amb amplis desplegaments d’unitats terrestres, vehicles, helicòpters i ambulàncies. Però també altres indrets, van agafant el relleu o es compaginen amb els més emblemàtics, de manera que no passa setmana o mes en que les mobilitzacions no hagin estat nombroses. Es hora d’exigir una política de claredat i transparència al Govern de la Generalitat, en el sentit de dur a terme àmplies campanyes informatives, sobre la necessitat d’anar ben equipats i sobretot estar preparats per fer segons quines pràctiques esportives. I no poden sortir gratuïtes les imprudències manifestes, de falta de preparació, i d’equipament adequat. Molts dels rescats, es duen a terme en condicions extraordinàriament difícils que posen en perill als professionals dels serveis, bombers, mossos, guàrdies civils, guies.... Vistes i comprovades moltes imprudències, el Grup Parlamentari Socialistes i Units per Avançar de la mà del Diputat Cristòfol Gimeno, ha presentat dues preguntes, amb l’objectiu de conèixer la relació d’expedients sancionadors oberts pel Govern, per imprudències en la pràctica d’esports de muntanya i de neu, des de l’any 2015 fins a data d’avui. I derivada de l’anterior, dels expedients oberts, quantes sancions se n’han derivat, i sobretot no solament s’han tramitat, sinó cobrat. Aquest és un àmbit que volem supervisar i controlar per evitar el poc seny de molts practicants que creuen poder anar a qualsevol lloc, sense atendre a la preparació física, ni la climatologia, ni l’equipament necessari. No pot ser, que el resultat sigui l’activació dels sistemes d’emergència, per després tornar a casa, com si res no hagués passat. Pertoca als ciutadans ser prudents, i a la Generalitat supervisar que ho siguin, en interès de tots. Manresa, 21 de febrer de 2022 OFICINA PARLAMENTÀRIA DEL PSC – A LA FEDERACIÓ XI .

BERGUEDÀ – RUTA CULTURAL IMPRESCINDIBLE. La Diputació de Barcelona, ha tingut entre les seves prioritats la d’actuar sobre el patrimoni arquitectònic de la província. A aquest àmbit hi ha destinat importants recursos, en una doble direcció, salvar el patrimoni i alhora fer-lo visitable. No seria lògic invertir diner públic en restaurar i no posar-lo al servei de la gent. Es així com al llarg de molts anys, ha anat intervenint en monuments de gran rellevància i que ara son motiu de visita obligada per a tots els amants de la història de l’art. Cada intervenció, cada restauració ha anat precedida d’amplis i profunds estudis, seguits d’investigacions arqueològiques per confirmar o desmentir anteriors construccions. Finalment, s’ha posat en marxa la restauració, duta a terme amb una enorme professionalitat des de tots els punts de vista. I s’acaba amb una documentació exhaustiva de tot l’estudiat, investigat i trobat, convertit, moltes vegades en llibres esplèndidament editats. Pels berguedans que encara no hagin tingut temps, o no coneguin prou bé aquests monuments restaurats, passo la llista, amb la recomanació d’anar-los a visitar. Un per un, amb temps i tranquil·litat com per admirar tots i cadascun dels elements de que els composen. Serà una experiència inesborrable que farà córrer el boca orella, perquè ningú es perdi aquesta oportunitat. El llistat dels monuments restaurats, i tots ells visitables és el següent: Sant Llorenç prop Bagà ( Guardiola de Berguedà ), Sant Vicenç del Rus ( Castellar de N’Hug), Sant Quirze de Pedret ( Cercs) i de pas admirar el magnífic pont sobre el Llobregat, Sant Vicenç d’Obiols ( Avià ) i Sant Sadurní de Rotgers ( Borredà). Per saber dies de visita es pot consultar els webs d’aquests ajuntaments o el de qualsevol dels monuments on apareix la totalitat dels monuments. La Diputació fa pocs anys, va transferir al Consell Comarcal del Berguedà, la gestió de les visites, de manera que ara és aquesta institució l’encarregada de convocar concurs, per adjudicar a una empresa especialitzada, la gestió d’actes, visites i esdeveniments que cregui convenient. Actualment, és l’entitat Civitas, la que s’encarrega d’aquesta feina. Fa uns anys vam intentar que la Generalitat es sumés a aquesta iniciativa, per aconseguir una complerta oferta cultural, però no ho vam aconseguir. Considero un error aquella decisió perquè si amb diner de tots es restauren monuments, ha de donar com resultat, que tots ells puguin ser visitats i admirats. Així ho va considerar la Diputació i així ho ha dut a terme, amb estreta col·laboració i participació dels ajuntaments concernits i del Consell Comarcal del Berguedà. El resultat, és una ruta cultural, imprescindible. Us la recomano entusiàsticament. Joan Roma i Cunill

SIN SENTIDO DEL RIDÍCULO. En los poco más de diez años del proceso independentista, se han llevado a cabo múltiples concentraciones, movilizaciones, acciones y actividades que solo los muy muy convencidos, podían creer llevarían a alguna parte. Quiero decir, a alguna parte positiva para ellos. Pues no, al menos para los que no somos independentistas no hemos comprobado ningún movimiento sísmico ni territorial por el cual, Cataluña haya dejado de estar dentro de España, o de la Península Ibérica. Sin embargo, quedan decenas de miles incluso algunos centenares de miles que sí creen haber avanzado hacia la anhelada libertad, traducida en independencia. Son los que todavía hoy podemos ver en toda clase de concentraciones por cualquier motivo que justifique ir contra España. Bueno, contra el Estado. Evitan siempre pronunciar la palabra España. Concentraciones donde antes había mil personas, ahora consiguen reunir a cien, pero bueno, ya vendrán o volverán tiempos mejores. Son irreductibles al desaliento y cuando uno está fanatizado o iluminado por una idea, cualquier pequeña noticia la puede convertir en un hecho trascendental. De hecho, una de mis sorpresas, ha sido ver como algunos amigos y conocidos, con un nivel cultural medio – alto, han llegado a convertirse en convencidos independentistas. Me costó entender cómo podían obviar la realidad interna de Cataluña, la de España y con ella la de la UE y, finalmente la mundial. Nada era favorable a una secesión. Sin embargo llegaron a creerse unas pocas mentiras y falsedades, como elementos básicos para obtener la independencia. Increíble, pero real. Fueron a manifestaciones, asistieron a concentraciones, mítines y otras “perfomances”, creyendo ir directos a la “desconexión”. Impensable, pero visto en multitud de pueblos y ciudades. Durante cuatro o cinco años, desapareció el famoso “seny” catalán, transformado en “rauxa” y movilización permanente para no dar tiempo al cerebro a serenarse y reflexionar. Visto ahora, con una cierta perspectiva, muchos de ellos se han dado cuenta de la excitación del momento, y de cuan inocentes o equivocados estaban. La mayoría no lo dirá en público, pero lo reconocen en privado. Se han ido retirando poco a poco de las organizaciones en las que se dieron de alta (ANC, Ómnium, etc.) e intentan pasar desapercibidos. No quieren explicitar su error, o criticar las promesas hechas, pero se retiran a los cuarteles de invierno, sabedores que es para muchos, muchos lustros. Quedan, sin embargo, unos grupos de hiperventilados que no quieren reconocer el rotundo fracaso obtenido, y siguen en sus trece. Lógico si ostentan cargos públicos en partidos independentistas o en sus cercanías. Deben preservar el fuego eterno, y organizar de vez en cuando algún acto para demostrar que el proceso sigue vivo. Y para ello, cualquier excusa, vale. No tienen miedo al ridículo porque viven en otra realidad. Es así como se explican los últimos hechos en el Parlamento de Cataluña, con una presidenta que ejerce de segunda autoridad del país, y al mismo tiempo de jefa de la oposición al partido de gobierno de ERC, en confrontación también a otros cuando no quieren seguir sus dictados. En estos últimos años, la Generalitat y el Parlamento han protagonizado algunos actos que han superado todos los límites del ridículo institucional. Para los que hemos ostentado cargos de responsabilidad en ayuntamientos o en el Parlamento, nos supone dolor y rabia ver cómo se echa por tierra el prestigio adquirido. Hay que ir a elecciones, lo antes posible, para retirar de la vida pública a los principales protagonistas de ERC y Junts x Cat, y dar paso a Salvador Illa, presidente del Grupo Socialista para que recupere todo lo perdido en estos diez años de huida a ninguna parte.

COM NENS PETITS I CONSENTITS. Les reaccions de tots els afectats per actuacions dutes a terme en el passat, em recorden la dels nens petits i consentits. Primer, estranyesa, després minimització del que van fer, a continuació rabieta i finalment plors i llàgrimes, acusant els nens grans de l’Estat d’abús de força i males arts. Molt bé, això ho vam veure a la llar d’infants, després a primària, secundària i fins i tot a la universitat. Hi ha persones que els costa de créixer i aprendre com funcionen les coses una mica importants. Tots som hereus del nostre passat. I si en el passat vam creure que podíem fer i desfer al nostre gust, després no acusem els altres del que es va fer de mal fet. Es el que haurien d’haver entès els membres de la CUP que van voler desobeir a tort i a dret, i ara, quan son cridats a retre comptes, aixequen el crit al cel, reclamant ajuda, i atacant les institucions encarregades de passar comptes. Es cert i evident que tot plegat és impropi de persones adultes, però tenim unes normes i lleis molt rigoroses en matèria de neutralitat política, en temps electorals. Molt bé, qui se les salti, ha d’estar segur que serà perseguit i jutjat. Es de calaix, aquí i a Austràlia. Només faltaria que tothom fes el qui li donés la gana ! I torno a recordar que en més de 40 eleccions, mai, repeteixo mai, hi ha hagut cap qüestionament dels resultats electorals. Tampoc mai, els qui som habituals, representants de partit, davant una Junta Electoral, hem qüestionat la seva autoritat o hem incomplert les seves resolucions. Porto 43 anys en aquesta feina, i mai l’hem ignorat, i encara menys vulnerat. Així doncs, que ningú s’estranyi de les accions judicials que afecten membres de la CUP, perquè ells mateixos van decidir aquests embats. Molt bé. Eren lliures de fer-ho, però ara han de ser conseqüents i acceptar els resultats. Però no, els càrrecs i els sous, els fan encadenar-se, reclamar ajudar i atacar els òrgans que els han jutjat i condemnat. Es diuen perseguits i oprimits. No, no, simplement son condemnats pel que van decidir fer: vulnerar de forma conscient i reiterada les lleis vigents. El mateix va fer el president Torra, pensant no s’atreviria ningú a actuar contra la seva excelsa persona. Ai senyor, un altre que vivia en un altre món. Qui la fa, la paga, i converteix una nimietat en una gran estupidesa. Així anem construint aquest país, i les seves institucions. Van apareixent accions increïbles i impensables en un estat de dret, i quan arriben, els protagonistes voldrien esborrar el passat i fer oblidar el que van dur a terme. No. No . No eren nens petits, sense consciència pròpia i impulsat per altres. Eren adults en guerra contra les institucions democràtiques i les lleis que les sostenen. Bé, amb un cert retard, arriba l’hora de retre comptes. El passat sempre torna. Toca fer-hi front amb més enteresa de la vista fins ara.

POBRE PARLAMENT ! En pocs anys, les majories independentistes en el Parlament, han aconseguit dues fites mai imaginades ni mai desitjades. El del pitjor atac a la seva dignitat i funcionament, i el de la major vergonya institucional. Hi ha hagut altres moments poc edificants, però em centraré en els que considero els pitjors de tots. El primer fou, sota la presidència de Carme Forcadell, que mai hagués hagut d’ostentar aquest càrrec, i que fou portada a dirigir i decidir el trencament de les regles democràtiques en la sessió del 6 i 7 de setembre de 2017. En aquella sessió, 72 diputats van cometre perjuri, saltant-se el jurament fet, van vulnerar el Reglament, per a tot seguit imposar uns debats i votacions, que suposaven la vulneració de la Constitució espanyola i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Aquella suspensió de la democràcia parlamentària, comportà l’activació per primera vegada a la història de l’article 155 de la Constitució per tal de restituir-la, i evitar una deriva amb tics autoritaris , en el govern del país. El segon, l’acabem de viure, sota la presidència de Laura Borràs, la qual tampoc mai hagués hagut d’arribar al càrrec, per incapacitat manifesta i en tant que acusada de diversos delictes, a punt de ser jutjats. La seva pretensió de decidir al marge del Reglament i la Llei, ha portat el Parlament a unes cotes de caos, teatre i vodevil, com per ser la riota interna i externa, que tardarà molts anys a ser reparada. Estem davant la pitjor vergonya nacional, que podíem oferir a la ciutadania de Catalunya i a les institucions de la UE, i terres enllà. Els danys causats son irreversibles i perduraran en el temps perquè el respecte i la dignitat assolides, han caigut per terra en aquests darrers anys. Com de difícil és guanyar-se el prestigi de propis i estranys, i com de fàcil és tirar-lo per terra. He tingut l’honor d’ostentar el càrrec de diputat durant quatre legislatures, en altres temps, abans de la seva deriva independentista. Sento dolor i indignació per veure el mal ús que s’ha fet de les seves competències i el seu prestigi. Tots els catalans, hem d’exigir la recuperació del prestigi perdut, i per això han de plegar tots aquells que hi son com a refugi d’investigacions judicials, i d’aquells que pretenen convertir el Parlament en allò pel qual no va ser creat. Catalunya té unes àmplies competències, sostingudes per un sistema de finançament, unes lleis i unes institucions que ben portades, suposen eines fonamentals per garantir un present i futur de progrés. Tot és millorable i tot ha de seguir els tràmits i camins establerts pels canvis i modificacions que es creguin oportunes. Sempre d’acord amb les lleis vigents. Ara i sempre, hem d’estar sota l’imperi de la llei. No volem ni oportunistes, ni populistes ni il•luminats. Ja n’hem tingut prou.

EL PSC , PREOCUPAT PELS COL.LAPSES I LA INSEGURETAT A LA C-16, TRAM BERGA – TÚNEL DEL CADÍ. Han passat més de 10 anys del compromís del Govern de la Generalitat, de procedir a continuar l’autovia, en el tram pendent: Berga – Bagà ( Túnel del Cadí ). Cada Conseller del ram ha vingut a la comarca a presentar avant projectes, primer, i projectes executius després, amb promeses fermes d’immediata adjudicació d’obres. Els anys han passat, la situació ha empitjorat notablement, esdevenint un tram col•lapsat la meitat de l’any. A l’estiu per turisme, a l’hivern per esquí i turisme, i altres dates de l’any, per ponts i festes especials. Aquests col•lapses provoquen uns efectes secundaris de gran perillositat, en alguns punts concrets del seu recorregut. Molts conductors, a la vista del progressiu alentiment de la marxa, decideixen sortir de la C- 16 a l’alçada de Cal Rosal ( Olvan). A partir d’aquí es produeixen carreres cap a Berga, que s’ajunten amb altres que surten per l’entrada sud, a la recerca de “dreceres” per evitar el coll d’ampolla, previ al túnel de l’entrada nord. Centenars de vehicles, cada dia de col•lapse, entren i circulen a tota velocitat per dintre la ciutat, a la recerca de poder connectar amb l’antiga carretera C-1411 , fins a sortir en el municipi de Cercs. Més amunt, fan el mateix per travessar el nucli urbà de Guardiola de Berguedà. Estem davant un fenomen que tindrà conseqüències fatals en qualsevol moment. Un càlcul estimatiu situa en no menys de mil a mil cinc-cents els vehicles que trenquen files i busquen sortida, per avançar uns quilòmetres la cua. Molt perillós en els nuclis urbans, molt caòtic en una antiga carretera, suposadament fora de servei. A tot plegat, s’ajunta un cost enorme de posar i treure cons, cada cap de setmana, per tallar les vies d’avançament i deixar només una sola filera. El PSC, vol solucions. Exigeix el compliment , reiteradament incomplert, del Govern de la Generalitat, de desdoblar el tram pendent de la C-16, que recordem és la E-9, europea. I per aquest motiu ha presentat una iniciativa parlamentària per conèixer els fluixos de vehicles des de 2016, fins el desembre de 2021. Segons les normes de la Generalitat, quan se superen els dotze mil vehicles diaris, d’IMD, una via ha de ser ampliada. Estem convençuts que molt dies doblem o tripliquem aquesta xifra. Deu anys de retard, exigeix una resposta ràpida i definitiva. Berguedà, febrer de 2022 OFICINA PARLAMENTÀRIA DEL PSC A LA FEDERACIÓ XI.

DISCUTIBLES ARGUMENTS CONTRA ELS JJOO D’HIVERN. Està vist que en el nostre país hi ha un bon nombre de persones i col·lectius que porten molt malament les propostes de progrés i desenvolupament, de manera que davant qualsevol proposta han d’organitzar campanyes en contra. Si tenen arguments, els utilitzen, i sinó se’ls inventen. Ho vam veure en els JJOO de 1992, amb campanyes d’intent de boicot, contra tot i contra tots els qui els defensaven, i ara, els tornem a veure, en motiu de la proposta de candidatura als JJOO d’Hivern 2030. Res de nou a l’horitzó, només sortir a rebatre arguments, impropis de persones, mínimament informades. D’entrada ,el principal argument dels contraris, és fer creure que el canvi climàtic deixarà sense neu els Pirineus, i bona part del món, en molts pocs anys. Ho sento, però tot indica que tindrem neu durant molts anys, i molt de fred, com per poder fabricar neu. No ho dic jo, ho diuen les previsions a mitjà i llarg termini que han fet diverses agències climàtiques mundials. Amb neu o sense, aleshores critiquen els costos de fabricar neu. En reunions i debats hi ha qui s’escandalitza per una despesa d’un milió i mig d’euros l’any passat, en la fabricació de neu i en canvi,cap crítica ni retret a la despesa de deu milions per a recuperar la sorra de les platges de Barcelona i una dotzena més de municipis costaners. Un segon o si voleu un tercer argument, és que els que vivim en zona de pre Pirineus o Pirineus, els volem fer per posar al dia les infraestructures, equipaments i serveis. I que això no hauria de dependre dels JJOO. Molt bé, però i si els JJOO son una esplèndida excusa, els hem de deixar passar ? Sempre i en tot lloc, hi ha grans esdeveniments que serveixen d’excusa o justificació per fer obres que no s’han fet abans. Aquí i a Austràlia. Molt bé, doncs sí, els volem fer per donar-nos a conèixer arreu del món, atreure turisme i esport, a les propers dècades. Algú hi veu algun inconvenient ? Doncs sí, la majoria dels contraris, donen per mort el turisme de muntanya, i el de neu. Els recomanaria anar a donar una volta per Suïssa, Àustria, Sud d’Alemanya, Nord d’Itàlia, i per descomptat per tots els països nòrdics. Veurien com es pot viure del turisme de qualitat, tot l’any i durant dècades. I sí, volem posar al dia les infraestructures, equipaments i serveis, però no per fer-hi autopistes i autovies, sinó simplement per tenir carreteres que passin de finals del segle XIX al segle XXI. No crec sigui cap pecat voler viure en un lloc millor comunicat. I parlant de comunicacions, tampoc creiem sigui un disbarat voler disposar de cobertura universal de mòbils , i tenir accés a Internet en condicions semblants a les existents a les ciutats de Catalunya. Tot això i molt més volem resoldre amb els JJOO d’Hivern 2030, però sobretot ho volem fer amb un èxit semblant al que tingué Barcelona- 92. Falsegen la realitat els contraris dient que seran insostenibles o mediambientalment perjudicials. En absolut. Precisament la proposta comporta un canvi radical del model de JJOO. Ja no es pensa en un sol lloc, sinó en diversos, per dur a terme les competicions olímpiques. Concretament se’n volen fer als nostres Pirineus ( Catalunya i Aragó ), però també a Suïssa o Itàlia, en aquelles que precisen de grans instal·lacions. Allà les tenen de fa anys. I a Barcelona – capital, totes aquelles que es poden fer en el Palau Sant Jordi, reconvertit en una immensa pista de gel. O a Jaca, al Palau de gel ( 2007). No hi haurà aplanament de muntanyes, ni destrucció de boscos ni prats, per encabir-hi equipaments. En absolut, i els que som d’aquests territoris som els primers interessats en preservar-los. I menteixen també amb els costos i despeses, puix que el Comitè Olímpic Internacional, aportaria 900 dels 1.200 milions de cost pels JJOO, anant a càrrec de les diverses institucions implicades, el repartiment de les inversions en infraestructures, equipaments i serveis ( calculades en 1.500 M) Estem davant d’una de les més grans oportunitats pels Pirineus, i seria greu malmetre-la per picabaralles o ineficàcia del Govern de la Generalitat. Qui presenta la candidatura és el COE ( el Comitè Olímpic Espanyol) i si tots posem una mica de seny, és perfectament viable conjuntar Barcelona- Pirineus – Aragó. Sumar, sempre reforça posicions i no veig perquè no ho hauríem de fer, en aquesta ocasió. ERC s’ha tret de la màniga una consulta a una petita part del territori. No tenen encara clara la pregunta, ni la formula de gestió i cooperació, sabent que es tracta d’un esdeveniment mundial, amb Espanya com país amfitrió. Es aquesta incapacitat de posicionament i reacció el que fa més por, de cara una candidatura que té moltes probabilitats de reeixir si no la fem fracassar nosaltres mateixos. Els opositors poden dir el que vulguin, però mai venceran fent ús d’arguments poc sòlids. Ho van provar l’any 92, amb un fracàs absolut. També ara repetiran resultats. El que pertoca fer als qui hi estem a favor és exigir coherència, col·laboració i cooperació. I per damunt de tot, ambició per mostrar al món el que som capaços d’organitzar, repetint l’èxit del 92, ara als Pirineus.

RECUPERAR POC A POC LA NORMALITAT. En les darreres reunions d’alcaldes i responsables territorials, s’ha considerat molt important, un lent, però ferm retorn a la normalitat. En primer lloc, perquè així ho aconsellen els responsables sanitaris, a la vista de les distorsions de les relacions familiars i socials, arreu del país. En segon lloc perquè la situació de la pandèmia ho permet, i d’aquí que avui es permeti prescindir de les mascaretes, i demà es reobri l’oci nocturn, a banda d’altres mesures que encara es mantenien. Amb aquestes perspectives, la majoria d’ajuntaments, han decidit reprendre activitats, esdeveniments i festes, que s’havien suspès o congelat a l’espera de novetats. Es així com podem veure que a Bagà, aquest proper diumenge dia 13 es durà a terme la Festa de l’Arròs amb presència de centenars de persones i l’elaboració de prop de 2.000 racions d’arròs que es repartiran a tots els assistents, amb la proposta que es consumeixi a casa. També Sant Fruitós té programada la seva Festa de l’Arròs pel diumenge 27. En aquest cas, amb previsió de poder consumir-lo en el mateix espai, gràcies a les seves grans dimensions. Com aquests, molts altres ajuntaments de la Catalunya Central i de la resta del país, han recuperat les celebracions dels Tres Tombs, o d’altres tradicions que havien estat suspeses i que ara retornen al calendari. Fins i tots la majoria de Carnestoltes, ja s’estan anunciant, alguns amb lleus desplaçaments de dates, altres les mantenen. En resum, estem superant, poc a poc, una situació mai vista ni mai imaginada. I ara, toca, refer la normalitat perduda. La gent ha de poder retornar a relacionar-se i sortir per recuperar la vida social interrompuda durant tant de temps. Aquests debats tinguts, amb Alcaldes, tècnics i especialistes, es tradueixen en la recuperació d’activitats, esdeveniments i festes , arreu del país. Qui estigui interessat en saber el que té al seu abast, pot consultar-ho en els webs dels diaris i revistes especialitzades. Berguedà, 10 de febrer de 2022. Joan Roma i Cunill

QUAN GOVERNAR ESDEVÉ IMPOSSIBLE. Si no en teníem prou amb la pandèmia, la formació del Govern de la Generalitat, i els seus suports en el Parlament, ha derivat en una guerra de tots contra tots. Pels qui tenim ulls i orelles posats en Ajuntaments, Generalitat i Govern Central, el present és un caos, el futur és imprevisible. En qualsevol cas, és impensable una continuïtat superior a l’any i mig. El maig de l’any vinent tindran lloc les dotzenes eleccions municipals, de les que deriven la constitució dels consistoris municipals, la composició dels consells comarcals, i finalment de les quatre diputacions. Vistos els resultats i posats en marxa tots els organismes que en depenen, no quedarà altre remei que convocar eleccions al Parlament, per així aclarir la situació i si pot ser, iniciar un nou cicle, radicalment diferent del que hem viscut. Ara i aquí, només queda vegetar, contemporitzar, a l’espera d’aquell moment decisiu. Es evident que el dany que això suposa pel país és immens, però la batalla quotidiana, dintre del Consell Executiu de la Generalitat, i en el mateix Parlament de Catalunya, no permet altra sortida. Algú es pot preguntar si no exagero, per posicionaments de partit, personals o per informacions no prou contrastades. No, no, ja voldria no fossin certes aquestes afirmacions, però ho son, i van més enllà del que molts poden imaginar. Encara no fa una setmana un Alcalde, m’explicava la seva perplexitat, quan en una reunió entre el seu Ajuntament i dues direccions generals del Govern, va viure, en viu i en directe, uns enfrontaments més que pujats de to, en fons i formes, com per imaginar estar entre adversaris i no membres del mateix govern. Però, és que no passa setmana en que algun Alcalde, no detalli la impossibilitat de resoldre tràmits amb l’administració de la Generalitat per falta de posicionaments o decisions clares i concretes. Els temes es van allargant i complicant, fins extrems insostenibles. Si parlo amb Diputats al Parlament, m’exposen les contradiccions entre ERC, Junts x Cat, la CUP, i si convé amb els Comuns que exerceixen d’amics o adversaris segons els dies i les hores, com per no saber mai si una proposta parlamentària tirarà per una banda o altra. A tot plegat s’hi afegeix una presidenta del Parlament que vol tenir el protagonisme diari de lluita contra tot i contra tots, els qui no comparteixen la seva estratègia embogida, de considerar que tots els organismes i les institucions de l’Estat, li tenen mania, i per això és víctima de l’opressió i la repressió. Però, malgrat tot no dimiteix. I és clar, si tenim el Govern de la Generalitat dividit i enfrontat, i el Parlament convertit en una olla de cols, és impossible governar. No hi ha projecte de país, no hi ha estratègia de govern, no hi ha impuls cap un futur de progrés. Simple i planament es resisteix a l’espera de veure qui tindrà més força a les municipals del 2023, per estar en millor posició per a presentar-se a les següents eleccions al Parlament, i no necessitar al soci actual. Aquesta és la dura i crua realitat. El país i la seva gent, queden en segon terme. S’ha perdut el respecte i s’ha perdut l’ambició per la feina ben feta. Només queda l’interès per ocupar càrrecs i poder. No és el que necessita el país i la seva gent. Prenem – ne nota perquè no se surtin amb la seva.

RETOS MUNICIPALES PENDIENTES. Queda poco más de un año para las próximas elecciones municipales. Nunca habíamos tenido un período tan largo e ininterrumpido de democracia. A día de hoy son 43 años, y 11 elecciones consecutivas, de manera que estamos ya preparando las que harán la docena. Se dice pronto, y sin embargo quedan muchos retos, pendientes de resolver. El primero sería un definitivo, o por lo menos, un estable sistema de financiación que permita planificar y programar a medio y largo plazo. Los ayuntamientos siempre han quedado relegados a segundo o tercer plato, por detrás de las CCAA, y no es justo. La mayoría de servicios que proporcionan son los más próximos y básicos para los ciudadanos y deberían haber sido negociados sino antes, al unísono con las CCAA. Nunca ha sido así, y el retraso se ha convertido en permanente. Aún hoy, nadie sabe para cuándo el nuevo sistema de financiación. El día que se resuelva esta prioridad, habrá que pensar en modificar la Ley de Bases de Régimen Local, la constitución de los ayuntamientos, para ponerla al día. Se promulgó en el año 1985, con algunos retoques posteriores, pero ha llovido mucho desde entonces y la realidad actual poco tiene que ver con la de aquella época. Hay que actualizar competencias, servicios, impuestos, tasas, etc. Resueltos los dos primeros, hay que encajar y aclarar los tres niveles de administración: central, autonómica y local, para conseguir la mayor eficacia con el menor coste posible. Claridad, coordinación y cooperación, inexistentes a día de hoy, o con constantes fricciones, en función de los partidos, en unas y otras. En esta actualización de leyes y normas, habría que distinguir entre grandes y pequeños ayuntamientos. No es lógico ni práctico, imponer similares normas a realidades muy distintas. Si alguien estudia los trámites de todo tipo, en cualquier ayuntamiento, verá la imposibilidad de atenderlos por parte de los pequeños. Para todos ellos, la LBRL, debería prever una reducción substancial del papeleo, empezando por todo lo relacionado con los presupuestos municipales. Hace años llevo insistiendo en que debería existir una norma para ayuntamientos con presupuestos superiores a un millón de euros, del ordinario, y otra para los que superen esta cifra. Son realidades muy diferentes, y no tiene ninguna justificación la complejidad de gestión, en unos y otros casos. Esta actualización de la LBRL; también debería poner al día el papel de las diputaciones, para hacerlas más efectivas, en su ayuda a los ayuntamientos. Y en el caso de Cataluña, habría que transformar los Consejos Comarcales, en Mancomunidades de Servicios, para facilitar agrupar infraestructuras, equipamientos y servicios en todas las comarcas, especialmente en las que predominan los pequeños ayuntamientos. Transcurridos cuarenta y cuatro años, es tiempo más que suficiente para ver todos estos cambios reflejados en una nueva ley de bases, con sus correspondientes normativas y reglamentos. Lo que antes era deseable, se ha convertido en necesario y urgente.

NO JUGAR AMB FOC. A pagès, sempre hem tingut dites populars, plenes de sentit comú, com aquesta que figura de titular. De jovenet, recordo molt una frase llatina “Si vis pacem, para bellum”, si vols la pau prepara la guerra, que serveix pel tema del qual vull parlar avui, a la vista de posicionaments molt poc sensats, per part de Podemos i ERC, entre d’altres. Es molt fàcil, per no dir infantil, fer crides a la calma, a la diplomàcia i a no fer desplegaments militars, quan tens, a les portes de la UE una situació de les més crítiques en els darrers 20 o 30 anys. Imaginar que es pot fer front a greus amenaces simplement amb bones paraules, és viure en un altre món, i sobretot tenir una ignorància suprema en qüestions de política internacional. A tots ens agradaria no haver de recórrer a la força, i si voleu, a no tenir exèrcits, però la vida real està plena de perills, i de reptes que només es poden contenir, mostrant la força. Qui no en té, no la pot exhibir, i sinó ho pot fer, dona ales a l’adversari a sentir-se més fort, i donar passos irreversibles. La història ens ha ensenyat múltiples vegades que no serveix de res voler fer front a una amenaça, mirant cap un altre costat, o pensant que qui ho fa, girarà cua per un sentiment de “bonisme miraculós”. No, no, quan l’embat és greu i ostentós, cal plantar-hi cara, per evitar passos irreversibles. I en aquest moment, la crisis entre Rússia i la UE / OTAN amb Ucraïna com excusa, és d’una gravetat immensa. Qui governa, encara que estigui a milers de quilòmetres lluny, no pot ser tant insensible o ignorant com per llençar eslògans per tranquil•litzar la seva gent. Es d’una immensa insensatesa i sobretot d’un desconeixement brutal de les relacions internacionals. Protestar perquè Espanya enviï forces militars, és oblidar el nostre paper dintre de l’OTAN, però també el de manca de solidaritat envers altres països, greument amenaçats per una potència molt poderosa com és Rússia. Es en moments com aquests en que els partits contraris, estarien molt millor, callats. Si no es tenen clares les causes ni els perills, millor no dir res, abans que sortir a la palestra per donar la sensació que se sap de què va la cosa. I no. Sortir a la palestra per dir banalitats, o proclames fora de lloc, dona peu a fer el ridícul més espantós. I estem cansats de tenir vergonya aliena. No pot ser que a cada gran tema, surti algun il•luminat que el vol resoldre amb quatre paraules, prenent a tots els líders mundials per uns aprenents o per uns beneits que només volen la guerra. Esperem i confiem en trobar una sortida diplomàtica a l’embat de Rússia, però no serà amb quatre bones paraules que s’aconseguirà. Amb un Putin a l’altra banda, el primer que ha de veure és la potència global a la que s’enfronta, si dona un pas en fals. I mostrades les forces d’uns i altres, potser s’aconseguirà la distensió desitjada, però mantenint el desplegament fins estar segurs del resultat. Aquesta crisis, hauria de servir per fer reflexionar a partits poc madurs, que la complexitat mundial no es resol, amb uns eslògans sinó amb polítiques d’alt nivell. Es clar que per això cal tenir líders d’aquest nivell.

EXÈRCIT I UNIÓ EUROPEA. El passat 3 desembre, en aquestes pàgines del 9 Nou, vam poder llegir, uns retrets d’ERC a l’Alcalde de Sant Joan de les Abadesses, Ramon Roqué, per haver assistit, juntament amb el Jutge de Pau, a un acte de l’exèrcit, en record a l’afusellament de 118 soldats i oficials liberals, per part dels carlins, el 17 de juliol de 1874. Aquesta acció d’ERC, em mou a informar sobre el paper d’exèrcit, en el marc de la UE. Segurament servirà per descobrir aspectes desconeguts, que ajudaran a comprendre millor de què va tenir exèrcit. En primer lloc, vull deixar clar que sense exèrcit, no podríem formar part de la UE. Repeteixo. Cap país pot formar part de la UE, si no disposa d’un exèrcit per defensar-la. I no un exèrcit qualsevol, sinó proporcional en efectius als habitants, i amb infraestructures, equipaments i material, modern i eficient com per ser altament competitius, en cas de necessitat. I és que la UE va lligada al sistema de defensa de la OTAN. Si s’està en una , s’està en l’altra. I les exigències arriben al punt d’haver de destinar un 2% del PIB, per formar-ne part. Es a dir, no es pot tenir un exèrcit de joguina, perquè cada país ha de disposar de suficient força, per sumar-se a les altres, i entre totes , conformar un sistema de defensa, capaç de fer front a les altres grans potències mundials: Rússia i Xina. Composen l’ OTAN 29 països, dels quals 11 compleixen plenament les exigències de dedicar un 2% del PIB; altres s’hi acosten, i uns altres estan molt lluny, com és el cas d’Espanya. Els més implicats en la defensa son els EUA amb un 3,73%, Grècia 2,68, Estònia 2,33, Regne Unit 2,32, Polònia 2,31, França 2,04, etc. A la cua es troba Luxemburg amb 0,57, Bèlgica 1,07, Eslovènia 1,10, i Espanya 1,17. Com es pot veure Espanya es troba molt lluny d’on hauria d’estar. En concret hauria de passar de l’actual 1,17 al 2,00, en el mínim de temps possible, i no només incrementant els efectius actuals, de 133.282, sinó en material, instal•lacions i altres elements lligats a la defensa, cosa que motivarà increments notables en els propers pressupostos generals. Els de l’any vinent i anys successius, fins assolir el mínim del 2% del PIB. Tornant al tema. Alguns partits mostren el seu rebuig a tot el que soni a uniformes, oimés si son de l’exèrcit, però si estem en la UE, hem d’estar en la seva defensa. I no m’estranya aquest posicionament perquè si mirem els debats i propostes lligades al procés independentista, veurem com ningú es va atrevir a parlar d’exèrcit. Tothom parlava de fer i desfer, coses existents, però s’obviaven les dificultats o els temes delicats. I un dels més delicats és aquest. En el supòsit d’una Catalunya independent, no tindria exèrcit ? Si sense exèrcit no es pot estar a la UE, vol dir que s’accepta no formar-ne part. Aleshores, sota quin paraigües protector estaríem, com satèl•lit de Rússia ? O de Xina? O ni en un lloc ni en un altre. Fora de tot arreu. Això en un món irreal, podria passar, però ara i aquí, és impossible. I disposar d’exèrcit propi, obligaria a destinar-hi un 2% del PIB, i per les dimensions que tenim pertocaria disposar d’uns 20 a 25.000 efectius. Algú ho veu possible ? Factible ? Quan per cobrir els 17.000 efectius del Cos dels Mossos d’Esquadra tenim problemes més que evidents.? Algú proposaria una base aèria, a la Plana de Vic ? O casernes de muntanya, a Camprodon ? En un món complex, tot és complex i entrelligat com per compartir drets i deures. Formar part de la UE suposa enormes avantatges i lògiques obligacions. Una d’elles és la de col•laborar i participar en la seva defensa. Per alguns pot semblar innecessari o prescindible, però si ara mateix s’està informat de les fortes tensions a les portes de la UE, concretament a Ucraïna, amb Rússia, s’adonarà que la Defensa és part primordial per poder viure en pau i tranquil•litat . I puix que tenim i hem de tenir exèrcit, és lògic s’hi tinguin les millors relacions possibles. Formen part de la nostra societat. D’aquí que em permeti felicitar per l’assistència de l’Alcalde Roqué i el Jutge de Pau, a l’acte de record a militars afusellats, a Sant Joan de les Abadesses. I que per molts anys, compleixin amb aquest protocol. En els meus anys d’Alcalde i Diputat vaig assistir a nombrosos actes militars i dels Cossos i Forces de Seguretat . Si ostentem càrrecs institucionals, és lògic complir amb les obligacions que comporten. I qui cregui que en alguns moments, sí, i en altres no, no ha entès el que suposa la representació institucional. Millor es dediqui a altres activitats.

PRENDREM MAL !!! A cada pas que dona el Govern de la Generalitat, em refermo en la por al fracàs de la Candidatura als Jocs Olímpics d’Hivern 2030. Ja no tinc clar si és millor posar un ciri a la Mare de Deu perquè ens els concedeixin, o perquè no ho facin i així evitem un ridícul monumental. Pels qui vam tenir la sort de viure, en viu i en directe, la preparació de la candidatura dels JJOO d’estiu 1992, ens fem creus de com es porta aquesta dels d’Hivern. Sí, les dimensions , preparatius i futures actuacions son d’una escala molt menor, però és que estem a les beceroles d’un esdeveniment a 7 anys vista, que és un instant. Ni Pere Aragonès és Pasqual Maragall, ni veig un Josep Miquel Abad, ni un Enric Truñó, Albert Batlle, ni una vintena més d’alts càrrecs que van conformar el millor i més potent equip organitzatiu de la nostra història. Els JJOO del 92, va ser una formula d’èxit per un munt de sumes d’esforç individual i col•lectiu, treballant amb entusiasme, il•lusió i molt alta professionalitat, de manera que l’endemà, totes les grans empreses competien per poder contractar-los. Vaig parlar amb tots ells, per raons de coneixement personal, de càrrec polític i de coincidència en molts dels esdeveniments previs als Jocs. La complexitat era enorme, el resultat fou esplèndid. En aquell llarg camí centenars de persones hi van contribuir des dels llocs més elevats als més bàsics i elementals. Tothom va quedar bé, tothom va fer mèrits , pel resultat final. En aquests d’Hivern, hem començat amb mal peu, perquè no veig una estructura mínimament sòlida i plural com per encarar els preparatius de la Candidatura, amb perspectives d’èxit. I no ho dic per la sorprenent decisió d’organitzar una consulta per d’aquí 3 o 4 mesos, reduïda a un petit espai de país. Ho dic per la sensació que algú creu proposar una mena de Grans Colònies d’Hivern, en un racó del Pirineu català, sense adonar-se de que estem davant un esdeveniment mundial, que pot tenir una audiència de mil o mil cinc-cents milions de persones. Un esdeveniment esportiu que requereix de la suma d’enormes esforços col•lectius, per poder-lo gestionar amb èxit, cas de que ens siguin concedits. I sumar esforços vol dir fer-ho amb visió de país, primer i d’Estat, tot seguit. Si es concedeixen seran els JJOO d’Hivern, del nom que es decideixi, seguit del guió Espanya. Vol dir que competirà l’equip olímpic espanyol, al costat d’un centenar d’altres equips olímpics nacionals. Vol dir, tenir clar que és un projecte de país i alhora d’Estat. I si abans de presentar candidatura, encara no sabem ni el nom concret ni si hi ha consens territorial per dur-los a terme, el Jurat que els ha de concedir pot mirar cap un altre lloc on hagin fet millor la seva feina. No haver pactat, prèviament a la consulta, amb el COE ni amb Aragó, em sembla començar la casa per la teulada. I si no es té un equip de primera divisió, a nivell organitzatiu, que faci feina preparatòria ara, i executiva l’endemà de la concessió, és viure en l’imperi de la improvisació. No anem per bon camí. I recordo que qui presenta candidatura és el COE, ningú més .

SERVEIS DEFICIENTS. Malament van les administracions sinó es posen al dia, i no resolen les deficiències que pateixen els ciutadans. A dia d’avui, sense cap mena de dubte, l’administració municipal, és de lluny, la més eficient, excepció feta d’alguns casos concrets. Pel que fa la Generalitat, ja en parlaré en articles propers, avui vull parlar de deficiències relacionades amb organismes de l’administració central. Molta gent, coneix poc l’existència i funcionament d’un bon nombre de serveis i organismes que depenen directament del govern central, i per això aprofito per exposar alguns problemes de funcionament que repercuteixen en milers de persones, sense veure-hi una solució propera. Hi ha un motiu principal, en moltes de les deficiències presents, i és la manca de personal en tots i cadascun dels organismes presents a Catalunya. Perquè passa ? Per un doble motiu. La reducció durant anys de convocatòries de personal per cobrir totes les places vacants en els diferents ministeris, amb plantilles mutilades arreu del país. Un segon motiu, que afecta especialment Catalunya, és la reticència de molts funcionaris a venir destinat aquí, per raons de nivell de vida. Per funcionaris de baix nivell, cobrar el mateix a Catalunya que a Castella- Lleó, Extremadura o les Illes Canàries, és un problema. Un greu problema perquè els lloguers que tenim aquí, es mengen bona part del sou, i ja no diguem la resta de despeses per mantenir un nivell de vida, mínimament adequat. Aleshores, a l’escassedat de plantilla , en general, aquí s’hi afegeix un bon nombre de places per cobrir, que no es poden cobrir amb contractacions externes, per les limitacions de tot ordre que imperen a l’administració pública. Què produeix aquest doble motiu ? Enormes cues, en tots els tràmits relacionats amb l’administració central. Ara mateix, hi ha milers, molts milers d’immigrants a l’espera de rebre autorització de residència i treball. Si anys enrere era habitual una espera de cinc o sis setmanes, ara l’espera s’allarga a sis o set mesos, produint uns efectes realment perjudicials per totes les parts. Tots els peticionaris, tenen pre- contractes de treball, de manera que l’endemà de rebre l’autorització poden signar contracte i treballar en múltiples àmbits on els empresaris no troben personal nacional. I mentrestant esperen, no poden treballar o ho han de fer a l’economia submergida. Tampoc son atesos en terminis raonables, tots aquells que volen convalidar títols de tota mena, procedents de països amb els quals Espanya té conveni. Aquí tant puc parlar de titulacions universitàries com de multitud d’oficis, o molt important, la convalidació de permisos de conduir. Hi ha un cert nombre de països que son reconeguts per Espanya, i simplement han de fer la convalidació. El problema és l’enorme lentitud a l’hora d’aconseguir cita prèvia, motivada per l’escassedat de plantilla. Sóc conscient de la lenta tramitació que les grans administracions han de seguir per resoldre aquestes carències, però els mesos van passant i amb ells els anys, i no es pot mantenir una situació inacceptable, de retards i de burocràcia envellida. Si la tramitació digital ha vingut per quedar-se, s’ha de poder fer servir per evitar presencialitats innecessàries o facilitant mitjans per fer-la possible, amb plena garantia per les dues parts. El que no pot ser és el manteniment de la situació actual d’esperes immenses, per tràmits que s’haurien de resoldre en dies, no en mesos. Els perjudicis ve mereixen solucions ràpides, imaginatives i eficients.

LA GESTIÓ MUNICIPAL D’ERC. Sol passar que qui vol donar lliçons als altres, és el primer a rebre’n . ERC va augmentar les alcaldies i equips de govern, a les darreres eleccions, i aquest creixement no ha anat acompanyat d’equips assessors, ni de cursos de formació, com per garantir l’acció de governar. També el caràcter molt anàrquic del partit, ajuda a que cada poble, cada ciutat vagi per on li sembli millor. El resultat, és igual de caòtic. Ho podem veure en ciutats llunyanes, com Lleida, molt ben governada durant molts anys per equips socialistes, i en canvi ara, va erràticament de crisis en crisis, esperant amb delit arribar a les eleccions municipals. Haver d’aprovar el pressupost, mitjançant una qüestió de confiança, demostra la manca d’efectius interns. Però, sense anar tant lluny, aquí a la Catalunya Central tenim un bon nombre d’ajuntaments, en situació precària per no dir un altre nom. Podem parlar de Bagà ( Berguedà) on a cada pas l’equip de govern perd un llençol, de manera que governa amb ajuda d’una trànsfuga del partit socialista, premiada amb un lloc de treball, clarament irregular, per la manera i pel lloc que ocupa, i d’un regidor d’ERC que ha sortit del grup, però s’hi ha quedat per poder continuar cobrant....cal afegir-hi un grapat d’irregularitats i il•legalitats que poc a poc aniran fent el seu recorregut jurídic, fins l’esclat final. En tenim un altre, de tant o més greu , a Castellnou de Bages, amb contractacions totalment irregulars, fora del marc normatiu, i que ja son investigades per l’Oficina Antifrau de Catalunya. Actuacions amb advertiments d’il•legalitat de la secretària – interventora, del tècnic municipal i per descomptat amb requeriments de responsabilitats per part de l’oposició. A Vilada ( Berguedà) ja es va iniciar el mandat amb tot un seguit d’irregularitats que han estat portades als tribunals per part de l’oposició del partit socialista. HI ha hagut renúncia del primer tinent d’alcalde que havia pactat amb el grup d’ERC, i no sembla que el relleu funcioni degudament. A Berga, el pacte CUP – ERC, fa aigües per tot arreu, per un doble motiu. La incapacitat d’ordenar i dur a terme una acció de govern, decidida, ambiciosa i mínimament coherent. En aquest cas, ERC es va comprometre a dur a terme diverses municipalitzacions de serveis, començant pel més important, el de l’aigua. Un any i mig abans d’acabar ja ha llençat la tovallola dient que ho veuen impossible. En fi, si féssim la llista a nivell de tot el país veuríem un gran nombre de municipis, amb greus problemes. Uns de manca d’eficàcia, altres amb comportaments molt allunyats del rigor normatiu. Aquesta situació ha trencat la imatge que volia donar de partit ferm, coherent i eficient, de manera que una part important dels equips de govern, tindran problemes per a repetir resultats. S’hi suma el caràcter erràtic de la presidència del Govern, i dels Consellers /es de la Generalitat. S’esperava una acció de govern, ben planificada, ben orientada, amb idees clares i objectius ambiciosos. No és aquest cas, al contrari, veiem com davant grans projectes, els dubtes i contradiccions son habituals. La suma de tot plegat, suposarà una important merma d’efectius de cara a les eleccions municipals de l’any vinent. No en tinc cap dubte.

MODELOS DEPORTIVOS. No, no me refiero a ningún modelo de coche deportivo, sino a modelos de personajes del deporte, que son o deberían ser modelo a seguir por parte de otros deportistas, y ciudadanía en general. De hecho, siempre copiamos y seguimos algunos líderes, en diferentes modalidades y ámbitos, aunque, a veces, no nos demos cuenta. Soy poco dado a la práctica del deporte, y tampoco sigo ninguno en concreto, pero me gusta estar informado de lo más relevante. Y admiro algunos grandes campeones, más por como llevan la competición y la fama, que por la práctica concreta. Digo algunos, consciente de dejarme otros muchos en el tintero, pero por orden de admiración pondría en primer lugar a Rafa Nadal, seguido de Marc Márquez, Pau Gasol, Alexia Putellas, Carolina Marín y Paula Badosa. Líderes en sus especialidades, modelos para la inmensa mayoría de seguidores, activos o pasivos. ¿Por qué ponerlos como modelos? Pues, por saber compaginar la práctica de un deporte, con una vida “normal” sin vedetismos ni estridencias, impropias de personas sensatas. También por no haber sucumbido a la tentación de compaginar deporte con movimientos partidistas o sectarios, a favor de colectivos muy concretos, dispuestos a buscar tótems que sirvan para vender sus ideas y propuestas. El respeto, la prudencia, el saber estar y decir, por parte de todos ellos, los hace modélicos como deportistas y como personas. Si trasladásemos estos modelos a otros de otras profesiones, pondría a Joan Manuel Serrat, en este lado de la cartelera, en contraposición a Lluís Llach. Sirva esto como ejemplo de lo que quiero expresar. Y es de gran importancia tener modelos a seguir. Sobre todo para las nuevas generaciones, acostumbradas a buscar referentes en toda clase de redes sociales. Tener delante a persones capaces de saber ganar y perder, con la misma frialdad y rigor, es para matrícula de honor. Y escucharles a la hora de explicar el esfuerzo individual y colectivo, para llegar a lo más alto, redunda en que todos tengan claro que nada se da, sin un gran esfuerzo, a lo largo de muchos años. Ver también cómo viven, cómo comparten su tiempo libre o cómo son capaces de organizar acontecimientos para recaudar fondos para países en dificultades o para personas con necesidades urgentes, anima a muchos otros a apuntarse a entidades y organizaciones no lucrativas. Realmente tenemos un buen plantel de modelos a seguir en el campo deportivo. Es un ámbito estratégico para jóvenes y adultos. Unos para copiar trayectoria, otros para comportarse debidamente en todas las competiciones. El deporte es saludable, si además es copiable, mejor que mejor.