Joan Roma

L’ALCALDE DE BORREDÀ, S’ENTREVISTA AMB PRESIDENT HISPASAT, PER PARLAR D’INTERNET, A DISSEMINAT. Aquest diumenge, dia 26, aprofitant l’assistència de Jordi Hereu, a un acte a Navarcles, l’alcalde de Borredà, Jesús Solanellas havia demanat poder mantenir una entrevista, per a parlar de les opcions de rebre internet, via satèl•lit. Al final de l’acte, van mantenir una conversa, en la qual el president d’Hispasat, va exposar el servei que en poques setmanes posarà en funcionament ,a nivell de tot Espanya: cobertura d’internet per ones, amb una capacitat de 100 megas/segon, amb quota de 35 euros al mes, i cobertura universal. Es a dir, a tot el territori, per allunyat que estigui, de qualsevol nucli urbà. En pocs dies, l’alcalde mantindrà reunió per videoconferència amb un dels tècnics d’Hispasat, per obtenir informació més concreta i aclarir qualsevol dubte. L’interès en aquest servei prové de l’existència de cases de pagès, de turisme rural, càmpings, etc, en disseminat, la qual cosa fa molt difícil portar-hi internet per cable. D’aquí l’interès en poder servir per satèl•lit ,i conèixer les condicions per les connexions domèstiques, i les que necessiten cases de turisme rural, càmpings i altres activitats artesanals o industrials, situades en disseminat, que precisaran de major potència, diferents quotes, etc. Una vegada tinguda aquesta videoconferència, disposarem de la informació per fer-ho realitat. Borredà, 28 de febrer de 2023.

LA VELLESA MAL PORTADA. Si mirem enrere, i recordem la vellesa dels nostres pares, avis, tiets, amics i entorn, constatem l’allargament espectacular dels anys de vida. També de la qualitat, en termes generals. Si 30 o 40 anys enrere, arribar als 65 o 70 anys, era una edat avançada, ara l’hem passada als 80 o 85, com a terme mitjà. I tot indica que l’anirem allargant fins extrems desconeguts, a dia d’avui. Aquest allargament ,ens permet estar actius molts més anys, i decidir quan i com ens jubilem. Ara bé, tot té uns límits, i s’han de saber conèixer i aplicar. L’experiència és un valor important, i la disponibilitat i predisposició, molt essencials per a emprendre noves activitats, que donin sentit a la darrera etapa de la vida. Dic això, pensant en diversos actors de la vida pública catalana i espanyola, amb alguna ramificació, fronteres enllà. Veure el principal mandatari del món, Joe Biden, amb 80 anys, intentant aparentar ser un dandy, fa pensar en la necessitat de posar un límit, a nivell general, per a càrrecs d’especial rellevància. Ningú és aliè a les precarietats que imposa l’edat, per a molt, excepcional que sigui la persona. I si les responsabilitats son enormes, les garanties de plena capacitat, també ho haurien de ser. Es un debat que tenim aquí, però em consta tenen en els EUA. Tornant aquí, no puc evitar sentiments crítics, vers la candidatura de Xavier Trias ( 76 ), i Ernest Maragall ( 79), a l’alcaldia de Barcelona. Veure’ls en campanya, veure com els seus equips fan mans i mànigues per amagar les marques de la vellesa, i algunes deficiències , pròpies de l’edat, em pregunto com és que no s’han donat compte que els havia arribat l’hora de plegar i passar el relleu a d’altres. I si ells no se n’han donat compte, com és el que els seus partits no han decidit portar-los de campanya, però no de candidats. Poden ser valuosos com assessors, com oradors, com acompanyants de les polítiques del partit, però no com candidats a un càrrec que exercirien traspassats els 80 anys. I això em porta a l’astracanada de VOX, presentant Ramon Tamames ( 89), de candidat a la moció de censura contra Pedro Sánchez. Un pas més en el descrèdit de la política, entesa com el noble ofici de gestionar la cosa pública. Un home amb un ego immens, fet servir per un partit, en el límit de la legalitat, que només busca provocar i produir controvèrsia i ridícul, a nivell general. Una via per fer burla, del Congrés de Diputats, i amb ell ,de tots els qui en formen part. No hi busquem cap raonament seriós ni positiu: eines antisistema. No mirem aquests mals models de vellesa, i busquem-ne d’altres que simplement posen experiència, coneixement i dedicació a accions i actuacions útils a la societat. Poden fer i ser d’enorme interès, per a ells mateixos, i per les entitats, organismes i institucions, en les que participen. I han sabut deixar pas, a joves generacions.

LA VELLESA MAL PORTADA. Si mirem enrere, i recordem la vellesa dels nostres pares, avis, tiets, amics i entorn, constatem l’allargament espectacular dels anys de vida. També de la qualitat, en termes generals. Si 30 o 40 anys enrere, arribar als 65 o 70 anys, era una edat avançada, ara l’hem passada als 80 o 85, com a terme mitjà. I tot indica que l’anirem allargant fins extrems desconeguts, a dia d’avui. Aquest allargament ,ens permet estar actius molts més anys, i decidir quan i com ens jubilem. Ara bé, tot té uns límits, i s’han de saber conèixer i aplicar. L’experiència és un valor important, i la disponibilitat i predisposició, molt essencials per a emprendre noves activitats, que donin sentit a la darrera etapa de la vida. Dic això, pensant en diversos actors de la vida pública catalana i espanyola, amb alguna ramificació, fronteres enllà. Veure el principal mandatari del món, Joe Biden, amb 80 anys, intentant aparentar ser un dandy, fa pensar en la necessitat de posar un límit, a nivell general, per a càrrecs d’especial rellevància. Ningú és aliè a les precarietats que imposa l’edat, per a molt, excepcional que sigui la persona. I si les responsabilitats son enormes, les garanties de plena capacitat, també ho haurien de ser. Es un debat que tenim aquí, però em consta tenen en els EUA. Tornant aquí, no puc evitar sentiments crítics, vers la candidatura de Xavier Trias ( 76 ), i Ernest Maragall ( 79), a l’alcaldia de Barcelona. Veure’ls en campanya, veure com els seus equips fan mans i mànigues per amagar les marques de la vellesa, i algunes deficiències , pròpies de l’edat, em pregunto com és que no s’han donat compte que els havia arribat l’hora de plegar i passar el relleu a d’altres. I si ells no se n’han donat compte, com és el que els seus partits no han decidit portar-los de campanya, però no de candidats. Poden ser valuosos com assessors, com oradors, com acompanyants de les polítiques del partit, però no com candidats a un càrrec que exercirien traspassats els 80 anys. I això em porta a l’astracanada de VOX, presentant Ramon Tamames ( 89), de candidat a la moció de censura contra Pedro Sánchez. Un pas més en el descrèdit de la política, entesa com el noble ofici de gestionar la cosa pública. Un home amb un ego immens, fet servir per un partit, en el límit de la legalitat, que només busca provocar i produir controvèrsia i ridícul, a nivell general. Una via per fer burla, del Congrés de Diputats, i amb ell ,de tots els qui en formen part. No hi busquem cap raonament seriós ni positiu: eines antisistema. No mirem aquests mals models de vellesa, i busquem-ne d’altres que simplement posen experiència, coneixement i dedicació a accions i actuacions útils a la societat. Poden fer i ser d’enorme interès, per a ells mateixos, i per les entitats, organismes i institucions, en les que participen. I han sabut deixar pas, a joves generacions.

ARA, ES UN BON MOMENT PEL LLUÇANÈS ? A juliol de 2015, tingué lloc una consulta popular, als 13 municipis que alguns estudiosos consideren ,podrien conformar una nova comarca: el Lluçanès. Seria la número 43, després de la creació del Moianès (la 42).Han passat més de 7 anys, i la situació de paràlisis i debat continua obert, a cadascun dels pobles, sense excessiu entusiasme per cap de les parts. Perquè ? Doncs, perquè a vegades les coses no surten com alguns planejaven o volien. El Departament de Governació de la Generalitat va posar com a condició perquè la consulta fos representativa que globalment superés el 35% del cens, tenint en compte que es concedia dret de vot als majors de 16 anys. Aquest objectiu es va aconseguir, fins arribar a un 55,15%. D’un cens de 6.790 persones, en van votar 3.756. Però, què passa quan es convoca una consulta i no s’han previst totes les conseqüències ? doncs que el resultat pot ser inaplicable. D’aquí la paràlisis d’aquests 7 anys. I és que aquest territori, força divers, va donar resultats molt controvertits, com que de 13 municipis consultats, 8 van votar a favor de la comarca, la resta ,5 van votar-hi en contra. I dels 8 favorables, Alpens va fregar l’empat amb 89 a favor, 82 en contra i 2 en blanc. I Sobremunt, 22 a favor, 14 en contra i 4 en blanc. Ara, a la Generalitat li han entrat les presses. Perdó, a ERC li han entrat les presses, i vol crear la comarca, abans de les eleccions quan un bon nombre d’alcaldes han decidit plegar i altres no tenen gens clar donar un pas, en contra del que la gent va decidir. On és la democràcia ? Pot la Generalitat imposar la pertinença dels 5 pobles que van votar en contra, a formar part d’una comarca que no volen? I és que marxar d’Osona per anar al Lluçanès, no atreu a molta gent que pensa perdran serveis i potencialitats, no en va Osona ,és una de les comarques més potents de Catalunya. Recordo promeses d’anteriors governs de no forçar les coses, i per declaracions vistes i seguides al llarg dels darrers anys, no veig cap dels alcaldes que vulguin trencar la decisió dels seus veïns. Però, és que alguns d’aquests alcaldes ja han manifestat que pleguen i deixen pels seus successors, la responsabilitat de seguir demanant la comarca, o deixar-ho córrer. Trobo molt poc sensata la proposta de voler fer en 3 mesos el que no s’ha fet en 7 anys. Es més, la reacció pot ser clarament a la contra, fins i tot en aquells municipis que van votar a favor. Cal tenir en compte que ara mateix, una part del cens ha variat notablement, i no tinc clar que una nova consulta no modifiqués aquells resultats. Però és que repeteixo, el resultat fou de 8 a 5, però en els 8 ,hi havia gairebé 2 empats. Governar comporta conèixer bé el territori i atendre les seves sensibilitats. Si ara, ERC, per interessos electorals, a la vista que marxen alguns dels alcaldes més rellevants, se’n vol aprofitar i força les coses, potser es trobarà amb el territori i bona part del Parlament en contra. No sempre les consultes resolen problemes, a vegades en creen de nous.

ELS AJUNTAMENTS I LES NOVES REALITATS. A punt d’arribar als 44 anys de democràcia municipal, els ajuntaments , sobretot dels pobles petits ( 600 sobre un total de 947) es troben amb realitats no imaginades ni previstes anys enrere. I si una cosa ha de fer un ajuntament, és adaptar-se a les noves realitats, i actuar en conseqüència. Quan vam entrar a l’abril del 79, en els ajuntaments, la majoria queien a trossos, amb infraestructures, equipaments i serveis, inexistents o tant atrotinats que no eren suficients ni fiables. Es va haver de posar en marxa, un munt d’actuacions, per disposar del més necessari. Però, amb els anys, el més necessari va anar variant , de manera que les competències municipals es van ampliar i adaptar a la realitat. Lògic. I malament el que no ho hagi fet. Be, doncs, ara la realitat ens posa davant problemes molt diferents ,difícils d’entomar, i encara més de resoldre. Veiem-ne alguns. La progressiva pèrdua d’habitants, fa que molts serveis bàsics corrin el perill de perdre’s. Prou que ho hem vist, amb la desaparició de totes les oficines bancàries, caixers automàtics inclosos. Però, ara ens perillen les escoles, els consultoris mèdics, els comerços, bars i restaurants. Fins i tot els serveis religiosos. Tot el que manté que un poble, sigui poble. Ja fa temps que a nivell d’escoles, alguns ajuntaments van optar per crear cicles infantils ( 0 a 3 anys) com a via per evitar que els pares portessin els nens a un altre poble més gran, on oferien aquest servei, i així evitar perdre’ls a l’escola. Els costos han estat elevats, perquè bona part han anat a càrrec dels ajuntaments, amb ajuts de Diputació Barcelona, i ara sembla que la Generalitat se’n farà càrrec, en bona part. Aquesta iniciativa demostra el que deia a principi. Els ajuntaments han de fer tot allò que eviti perdre habitants i serveis. Doncs bé, el proper mandat que començarà el juny d’aquest any, obligarà a emprendre iniciatives de caire empresarial. Estem en un moment molt delicat perquè els botiguers i comerciants de tota la vida, arriben a la jubilació i molts d’ells no tenen relleu. Sigui per falta de descendència, sigui perquè els fills no han volgut continuar la tradició. Es van tancant les poques botigues, i amb elles, els bars i restaurants, posant en perill, la vida de sempre. Quan en un poble no queda cap botiga, cap bar ni restaurant, es tanca una part de la història, i en comença una altra de molt, molt diferent, amb el perill d’acabar sense activitat i sense vida. Què fer, per aturar aquesta dinàmica ? Al meu entendre s’han de modificar algunes lleis i resoldre alguns inconvenients, per facilitar als ajuntaments actuacions en el mercat immobiliari i en el comercial. Els ajuntaments han d’obtenir ajuts, de les institucions superiors, per a poder comprar cases velles i rehabilitar-les , per així disposar d’habitatges de lloguer, en aquells pobles on en falti. Han de poder comprar i rehabilitar velles botigues , comerços, bars i restaurants, per a posar-los al dia, i oferir-los en règim de lloguer, a persones adients. No serà fàcil trobar, “les persones adients”, però si no es fan operacions d’aquests tipus, la majoria de pobles petits, passaran a la història. S’aniran ensopint i deshabitant fins quedar en els óssos. De fet, ho podem constatar ja en més d’un centenar, dels sis-cents existents. No ens podem conformar amb les dinàmiques actuals, ni pensar en la incapacitat per a fer-hi front. Pot retornar la vida en molts pobles si la gent hi troba uns al·licients que han perdut. Hi ha paisatge, hi ha pau i tranquil·litat, monuments visitables, caminades a fer, noves tecnologies,....toca completar serveis bàsics per fer-hi estada. En els anys del Tripartit es va tirar endavant un Pla de Barris, que va tenir un ampli i important recorregut a l’hora de rehabilitar i posar al dia, multitud de barris degradats, de les ciutats de Catalunya. Doncs, bé, ara toca un Pla de Recuperació de Pobles Petits, amb ajuts que permetin als ajuntaments entrar en el mercat immobiliari i comercial. Aquest Pla pot permetre evitar la caiguda de velles edificacions, rehabilitar-les per destinar-les a habitatge de lloguer, i en els baixos, facilitar el retorn d’alguna botiga, comerç, bar o restaurant. Segur que joves cansats de la vida urbana, poden trobar atractives aquestes feines en el medi rural. O passivitat i resignació, o revolta contra aquesta dinàmica per superar-la. Aquest és un dels grans reptes del proper mandat, en la majoria dels pobles petits de Catalunya. Dels nous alcaldes i equips de govern, en dependrà la solució.

PODRAN PARTICIPAR ELS MILITARS EN ELS SALONS DE L’ENSENYAMENT? Es bo recordar, de tant en tant, gestos i decisions que van causar perplexitat i indignació, el seu dia. Almenys, en el meu cas. Em refereixo a la prohibició feta per les alcaldesses de Barcelona, Ada Colau, i Girona, Marta Madrenas, de no deixar entrar les oficines d’informació de l’exèrcit, en els salons d’ensenyament de les seves ciutats. N’hi hagué algun altre, però aquestes foren les ciutats més destacades. El perquè de la prohibició ? Per suposades defenses de la pau, en contra de les armes i els exèrcits, sumat a anar contra tot el que porti el nom d’Espanya. Aquesta barreja, juntament amb una enorme ignorància del paper dels exèrcits, motivà decisions que pretenien gaudir de l’aplaudiment popular. Infantilisme en grau extrem com hem pogut comprovar en la invasió de Rússia a Ucraïna. Potser ara han après alguna cosa. M’agradarà veure què decideixen aquest any, i no solament per la guerra, sinó per altres moments paradigmàtics de la nostra existència. Qui no recorda la immensa feina feta per la UME ( Unitat Militar d’Emergències) durant la pandèmia? Qui no recorda la seva actuació en múltiples incendis, arreu d’Espanya? Qui no els recorda lluitant contra els efectes del volcà, a les Illes Canàries ? O, fa ben poc, qui no elogia la feina feta en motiu del terratrèmol a Turquia i Síria ? Es evident que va ser un encert del president Zapatero crear aquesta unitat, però és que amb una guerra a les portes de la UE, s’ha de ser molt insensat per pensar que es pot tenir un país sense un exèrcit. I no un exèrcit qualsevol, sinó un de ben preparat i equipat com per poder respondre d’immediat en cas d’una agressió a les nostres fronteres. I ara mateix les nostres fronteres son les de la UE. I ja no parlem d’exèrcits nacionals sinó que ho comencem a fer, d’un exèrcit europeu. Ha nascut ja l’embrió del que serà un gran exèrcit, conformat per contingents i material, aportats per cada país, però sota un sol comandament. Tot és lent, però el camí s’ha iniciat. Tornant al principi. Agradi més o menys, l’existència d’un exèrcit és consubstancial amb l’existència d’un país, un Estat. Sota el principi d’un “país armat, país respectat”, fan falta efectius per preservar la seva existència. D’aquí la justificació a la presència en els salons de l’ensenyament. Els joves han de saber les oportunitats que tenen a nivell de formació i treball, en el conjunt de les FFAA. Qui imagini un vell i atrotinat exèrcit, com els dels anys de dictadura, va molt equivocat. A dia d’avui, la formació i preparació son essencials en múltiples especialitats de molt alt nivell. El material existent precisa de tècnics per mantenir-lo i de personal molt preparat per fer-lo funcionar, d’aquí multitud d’oficis disponibles. I qui vulgui progressar i esdevenir suboficial o oficial té obertes les Acadèmies corresponents. D’entrada veurà que per ingressar-hi, li caldrà molta preparació i esforç perquè la competència és forta, però té per davant una llarga i profitosa carrera que el pot omplir de vida i satisfacció. Per això, espero i confio ningú més gosi prohibir la seva entrada a cap dels salons d’ensenyament.

ACUSAR A LA JUSTÍCIA, EN VEZ DE RECONOCER LOS HECHOS. Llevamos ya muchos años de batallas, por un relato que difumina la gravedad de los hechos promovidos por los independentistas, durante el largo proceso. Ya nada nos sorprende, ya nada se sustenta en la realidad. Digo esto, a la vista de las reacciones a la resolución del TS, en torno a las sentencias a los principales líderes, respecto a las penas de inhabilitación. Las mantiene a los que ocupaban cargos públicos. Lógico. Y las suspende, a los que no los ocupaban. Lógico. Pues bien, para los condenados, sus partidos y organizaciones afines, estamos ante una nueva muestra de “venganza judicial”, con una interpretación “torticera” de los cambios en el código penal, y están seguros que las instancias judiciales europeas les darán la razón. Ya adelanto, que cuando estas instancias se pronuncien, y lo hagan respetando la autonomía judicial española, dirán que España ha intervenido para vulnerar su inocencia. En fin, que llevan años de victoria, en victoria, hasta la derrota final. Si tenían ya preparado su retorno a la política activa, deberán posponerla a 2030 unos y a 2031, otros. Para quien no haya seguido, día a día, minuto a minuto, el largo y estrambótico proceso independentista se preguntará en base a qué fundamentos creían se iba a pronunciar el TS. Todos aspiraban, mejor dicho, estaban seguros que la modificación del código penal, les iba a eximir de las penas recibidas. ¿A qué viene esta creencia? Pues a minimizar los hechos, hasta convertirlos en simples pecados veniales. Es decir, simples desobediencias que podían merecer alguna regañina, pero nunca llevarles a juicio y menos acabar en la cárcel e inhabilitados durante un montón de años. Han querido vender que oponerse a decisiones y resoluciones del Tribunal Constitucional, son normales cuando los que cometen desobediencia, lo hacen por amor a la democracia. A la auténtica democracia, la que da voz y voto al pueblo en cualquier momento, en cualquier lugar y circunstancia. No extrañe a nadie que con semejantes ideas y consideraciones, esperasen convencer al TS de sus buenas intenciones. Al final, nadie ha perdido la vida, ni se han producido daños irreparables. Con semejantes planteamientos, asistimos a ataques constantes a todas las resoluciones judiciales y a interpretar las de la UE como favorables a sus tesis. Da igual que se pronuncien sobre un tema u otro, ellos siempre ganan porque consideran a los órganos de la UE, independientes y justos, nada que ver con los de la pérfida España que solo piensa en como amargarles la vida. ¿Quién les sigue? ¿Quién cree sus argumentos y mentiras? Es imposible dar cifras concretas, pero hay unos reductos de fanáticos que no dudan en aceptar cualquier argumento para darle credibilidad. Tienen aún potentes aliados en algunos medios de comunicación muy bien subvencionados por el gobierno catalán y TV3 continua haciéndoles el juego, en algunos de sus programas principales, con tertulianos claramente elegidos para vender el producto. Cierto es que las deserciones van aumentando y la ruptura entre ERC y Junts se ha hecho más y más virulenta, hasta llegar a la situación de claros adversarios. Y la proximidad de las elecciones municipales les obliga a incrementar sus diferencias, lo cual desanima y desorienta a los independentistas más tibios. Ahora, habrá que esperar los nuevos juicios al segundo nivel del gobierno, para ver cómo quedan los argumentos, y, finalmente las sentencias. Ya nadie asegura que no acaben en la cárcel. Los cambios pactados, no han dado los frutos deseados y todo apunta a sentencias duras. Será una nueva ocasión para repasar y repetir argumentos sobre la grave situación en que pusieron al país y no una simple desobediencia sobre un tema menor. Los daños causados han sido gravísimos y mucho más lo habrían sido, caso de no haber reaccionado, aplicando las medidas previstas en la Constitución. Que nadie lo olvide.

ESCÒCIA , UN ADEU INESPERAT. Hi ha conflictes i promeses que tard o d’hora passen factura als seus principals promotors. Ja vam veure el resultat de les batalles per la independència al Quebec, i els desastrosos efectes obtinguts. Ara, veiem com el primer referent de Catalunya, Escòcia, rep amb sorpresa la retirada de la seva presidenta, Nicola Sturgeon. Dos processos, vitals per al relat català, acaben malament. Bé, de fet a Escòcia, s’ha de veure cap on volen anar, però perdre la puntal del partit i del país, no sembla anar cap a la independència, al contrari, hi ha un fort moviment intern que reclama atenció als problemes reals, abans de tractar els fantasiosos. Arran aquesta renúncia he escoltat un munt de comparacions entre el Regne Unit i Espanya, pel que fa la fortalesa de la democràcia i l’acceptació d’una possible secessió. Posen l’autorització de celebrar un referèndum, com modèlica, en el sentit de permetre fer-lo i fins i tot exposar-se a trencar el Regne Unit, si així ho decidien els escocesos. No, no, no capgirem la història ni vulguem vendre fantasies històriques. L’autorització la va donar un David Cameron en hores molt baixes, en una decisió poc meditada i gens consensuada ni dintre ni fora del Govern, imaginant que amb quatre bones paraules, la gent diria no, i assumpte tancat. Al final, el resultat podia haver estat catastròfic, si hagués guanyat el sí, perquè moltes veus rellevants, no estaven disposades a fer-ho possible. Hi ha personatges històrics que tenen comportaments insòlits, per inconscients . Aquest fou el cas, i res té a veure en donar facilitats per separar-se o per declarar-los proclius a donar lliçons de democràcia. No, no, fou un immens error que cap altre dirigent pensa seguir. La prova la tenim en les negatives dels presidents que l’han seguit dient rotundament no, a un segon referèndum. Per si algú tenia algun altre dubte, el Tribunal Suprem, ha deixat clara la seva doctrina, en el sentit que cap territori pot organitzar una consulta, si no es promoguda pel govern central. I allà a diferència d’aquí, cap dirigent està disposat a trencar una sentència com aquesta. Com tampoc, desobeirien les decisions del govern central. Ras i curt, la promesa feta per la presidenta, és d’impossible compliment. La sortida que volia donar, era convertir les properes eleccions generals, en plebiscitàries, però una part del partit no ho veia clar i les circumscripcions i sistema electoral ho feia molt poc visible i practicable. Resultat: deixar els càrrecs i donar pas a un nou lideratge. Es el que toca quan algú és conseqüent amb les promeses fetes que veu no podrà complir. Tornant aquí, aquesta pèrdua s’afegeix a molts altres fets que demostren la inviabilitat d’aconseguir la independència, per cap de les vies proposades. Alguns seguiran insistint, però no tenen cap possibilitat de reeixir. I és que a diferència dels dos models fracassats ( Quebec i Escòcia) la nostra realitat encara la fa més inviable, no en va tenim dos terços dels habitants que ni volen ni permetran una repetició dels fets d’octubre de 2017. Cansats ja de tanta inconsciència, qualsevol nou intent, serà degudament desmuntat per les eines constitucionals que disposa l’estat de dret. I per molt que alguns prediquin, ja vam veure l’enorme covardia que tenien. Es necessari mirar enrere per veure l’enorme quantitat de mentides i falsedats que van fer servir, per al final perjudicar-nos a tots. Aquells temps, no tornaran.

MOSSOS AMB ARRACADES, MOSSES AMB TATUATGES Estrany país el nostre que s’estranya del que fan totes les policies i serveis secrets o d’intel•ligència ,arreu del món: buscar la millor i més directa informació sobre tot el que passa o pot passar que pugui causar danys o interferències en el normal funcionament d’un Estat democràtic. Informació és poder, i de la informació se’n deriven accions i actuacions de prevenció, essencials per evitar mals majors. En aquesta tasca, cada cos policial té encomanades unes funcions, regulades per les lleis vigents, supervisades i autoritzades pels jutges competents i controlades pels organismes i institucions, creades per aquests objectius. Dic això, a la vista de l’escàndol i crispació, molta de cara a la galeria, que ha provocat el coneixement del treball d’un policia del Cos Nacional de Policia (CNP) durant 3 anys, infiltrat en alguns moviments socials ,de Catalunya. El cas ha tingut especial ressò per haver tingut relacions amb algunes dones que ara s’han sentit traïdes, i han presentat denúncia davant els tribunals. Serà interessant seguir aquest tema, que fins i tot ha portat al portaveu d’ERC, Gabriel Rufián a preguntar pel tema al president del Govern. Veurem què en diuen els jutges, i de moment el policia infiltrat, ha estat destinat a la protecció d’alguna seu diplomàtica a l’estranger. Aquest fet em porta a exposar que he vist Mossos amb arracades i Mosses amb tatuatges, vestits amb roba força estrafolària, durant anys, molts anys, fins el punt de que els seus uniformes dormen en algun armari a l’espera de canviar de destí. Perquè els hi permeten? Què fan? Doncs, si el Cos de Mossos d’Esquadra ( CME) va voler ser policia integral, fa el que fan totes les policies: buscar informació, detectar perills, prevenir accions delictives, provinguin de màfies de tota mena, de grups violents o d’organitzacions que deriven cap a comportaments antidemocràtics. Per moure’s en aquests ambients se suposa que és millor anar-hi amb roba de carrer o fins i tot amb elements molt pocs habituals en un policia, que no pas presentar-s’hi amb vestit de gala, espardenyes incloses. O no ? Bé, doncs, hi ha unitats dintre del CME que s’infiltren en tots els llocs que puguin derivar en comportaments perillosos o clarament delictius per aconseguir informació, documentació, material divers...que porti a la seva detenció i trasllat a les dependències judicials. S’ha enllitat algun o alguna, amb els elements investigats ? Francament ni ho sé ni em preocupa especialment. Tots i totes tenen vida professional i vida pròpia, i em sorprenen algunes afirmacions contra la pèrfida Espanya perquè un agent infiltrat hagi tingut relacions. No crec que en cap altre país hagi donat lloc a que un portaveu d’un partit, porti el tema al Congrés de Diputats. Estaria bé algun curset sobre el funcionament de les policies, i del CME, per explicar els bons resultats que donen aquestes pràctiques, a l’igual que les d’escoltes de mòbils i ordinadors que alguns consideren inacceptables. Si volem resultats, hem de deixar treballar la policia, amb les eines que democràticament els hem donat.

BORREDÀ – FESTA DE LA MATANÇA DEL PORC – DIUMENGE 19 DE FEBRER. Aviat farà 50 anys de la celebració de la Festa de la Matança del Porc. Va començar com una petita broma entre amics. Un portava pinso a diverses granges de porcs, i va dir que en regalava un si algú altre hi posava vi, un altre el pa, i altres la feina. Així va començar la petita festa d’uns quants amics, als quals s’hi va anar afegint més i més gent, fins que es va constituir una colla, i l’ajuntament va facilitar espai a la Plaça Major, eines i finançament de la part de la festa que no provenia de donacions. Es va fixar el tercer diumenge de febrer com a data adequada, i si bé al principi el porc es matava i es tallava en públic , a la mateixa Plaça, l’arribada de la llei de protecció dels animals, va fer que es sacrifiqués el dia abans, en privat, i es portés a la Plaça, en dues peces. L’èxit de la festa, va motivar afegir més producte per poder arribar a tots els presents, de manera que a banda de posar un porc de considerable pes, s’hi afegeixen 40 o 50 kgs de botifarres i cansalada. També han anat creixent els quilos de pa, per menjar amb la carn, o per torrar a les fogueres que es posen a la Plaça. Així, doncs, aquest proper diumenge, Borredà tornarà a celebrar la FESTA DE LA MATANÇA DEL PORC, a la Plaça Major. Esmorzar per a tothom, a partir de les 10 del matí. Bona festa a tothom.

OPONERSE A TODO, POR PRINCIPIO. Tenemos en Cataluña, algunos grupos políticos, cuyo principal objetivo es oponerse a todo lo que propone el gobierno, sea al central o el autonómico, y por supuesto a los partidos que consideran “tradicionales”. Aquí, en primer lugar se sitúa el PSOE, a nivel estatal, y el PSC, a nivel autonómico. Me refiero a ECP, En Comú Podem, la marca de los Podemitas, en Cataluña. Su buque insignia es la alcaldesa de Barcelona, Ada Colau; y a las CUP, Candidaturas de Unidad Popular. Presentes en algunos ayuntamientos, habitualmente en la oposición, pero con grupo propio en el Parlamento y con dos representantes en el Congreso. Recién firmado el acuerdo de presupuestos entre ERC y el PSC, han anunciado todo tipo de supervisiones y controles para garantizar que los tres grandes proyectos de país, que los acompañan sean boicoteados, por tierra, mar y aire. Se refieren al tramo de la B-40, que enlaza Tarrasa con Sabadell y Castellar del Vallés, la modernización del aeropuerto de Barcelona, y el complejo lúdico – turístico Hard Rock. En múltiples programas de radio, televisión y prensa escrita, se manifiestan contrarios a estos grandes proyectos que consideran propios de otra época. No los consideran ni positivos ni necesarios, con los mismos argumentos que usaron contra los JJOO -2030, o contra los parques eólicos de la comarca del Empordà, o los propuestos dentro del mar, en una zona al norte de la Costa Brava. Aunque muy lejanos, tampoco les gustaban como línea de fondo. En fin que para ellos hay que “decrecer” éste es el término que usan para explicar que en vez de nuevas carreteras, hay que apostar por la bicicleta y el tren. Para ellos no existen las mercancías, ni los camiones, y menos aún las industrias. Proponen volver al campo, en una visión bucólica que demuestra que nunca han visto cómo se trabaja el campo, a día de hoy. Supongo que también prohibirían los tractores, los remolques o las cosechadoras de grandes dimensiones. Lo preocupante del tema es que a cada proyecto que aparece, surge un grupo más o menos organizado dispuesto a poner trabas en su tramitación. Y poner trabas significa que todo vale, a nivel administrativo, primero, y a nivel judicial, a continuación. Proyectos que en otro país tendrían luz verde en un año, aquí pueden tardar tres o cuatro. Esto desincentiva a la mayoría de inversores que huyen hacia destinos más acogedores. Lo mismo pasa con el aeropuerto de Barcelona. Desde hace años, muchos años criticamos tenerlo de segunda división, y cuando nos proponen hacerlo de primera, lo rechazamos. También aquí salen los sabelotodo para decir que no. Que no se puede porque la UE no quiere, o porque hay unos patos que no pueden ser molestados. Da igual si se les demuestra que la UE no se ha pronunciado y que los patos pueden ser desplazados unos centenares de metros, entonces sacan otro argumento, y así hasta el infinito. El tercer gran proyecto, el del Hard Rock, también es criticado por gigantismo, por cargarse antiguo terreno agrícola, por fomentar la ludopatía y por incentivar el turismo barato. No tiene ninguna ventaja y múltiples inconvenientes. No quieren reconocer el amplio respaldo al proyecto que tiene en todo el ámbito territorial, por los miles de puestos de trabajo que creará y por el incentivo que supone a nivel turístico para toda la provincia de Tarragona. En resumen, en estas elecciones municipales de mayo, se dirimen varios objetivos. El primero va de qué partido es el principal ,a nivel catalán. El segundo, va de quién gana el pulso para las generales y acto seguido, las del Parlament. En cuatro meses tendremos la respuesta.

PREVISIBLE CANVI DE MAJORIES A L’AJUNTAMENT I CONSELL COMARCAL. Per algunes enquestes fetes a Solsona capital, i algunes projeccions en els municipis més grans de la comarca: Olius i Sant Llorenç, tot fa preveure canvis de majories a l’Ajuntament i en el Consell Comarcal. Com tothom sap, el cada vegada més proper 28 de maig ,tindran lloc les dotzenes eleccions municipals ,de la democràcia recuperada, l’any 1979. En aquestes eleccions s’elegeixen de forma directa els regidors de cada poble, els quals, tres setmanes més tard, elegiran l’alcalde o alcaldessa, pels propers 4 anys. Fruit d’aquestes eleccions son també els consellers comarcals, així com el diputat provincial. En el primer cas, son els que conformaran el Consell Comarcal del Solsonès, amb 19 membres, un dels quals esdevindrà president o presidenta, fins a les properes eleccions. I finalment el diputat provincial, representarà el partit judicial, a la Diputació de Lleida, on també elegiran president/a. Així, doncs, d’unes eleccions en surt la composició de 3 administracions diferents: Ajuntaments, Consells Comarcals i Diputacions. D’aquí la gran importància que tots els partits els hi donen, per quan determinen la presència territorial de cadascun. En el cas de l’ajuntament de Solsona i el Consell Comarcal, han estat històricament en mans de l’antiga CiU, fins l’arribada d’ERC que ostenta l’Alcaldia i la presidència del CC. Doncs bé, tot indica un canvi de majories, segons resultats de dues enquestes a les quals he tingut accés i que espero es facin públiques, properament. Pel que fa l’ajuntament, el canvi d’alcaldia no ha donat bons resultats. A la gent no li ha agradat el canvi i no sembla haver entrat amb bon peu l’alcaldessa, a banda d’exposar algunes deficiències en el funcionament del municipi. En quan al Consell comarcal, els resultats ja foren prou ajustats com perquè un canvi a la capital i en algun dels municipis comporti un repartiment diferent de la representació dels partits. Tampoc aquí la presidenta obté un bona puntuació. Això sumat a les llistes que altres partits puguin presentar, pot suposar un canvi a la presidència i en els òrgans de govern. Amb tot, caldrà esperar a tancar llistes per a poder avaluar millor la representació comarcal. Els consells comarcals es regeixen per un repartiment de representació que té en compte tant el nombre de vots com el nombre de regidors, de manera que les enquestes en pobles molt petits, son poc precises. De totes maneres, els objectius dels partits, posen especial èmfasis en les capitals de comarca, i per derivació en els consells comarcals quan es tracta de comarques, en les quals el pes de la capital és decisiu com passa en el Solsonès. D’aquí a poques setmanes podrem veure les candidatures, a la capital i a cadascun dels municipis que composen la comarca. Serà més fàcil de fer pronòstics.

UN INTENS I EXTENS RIDÍCUL. El dijous, 2 de febrer, apareixia un extens article en aquest diari, sota al títol de “ El Govern admet el poc èxit de l’oficina de mediació pels casos d’immatriculacions”. No, no, la realitat converteix el “poc èxit”, en un rotund fracàs, sense pal•liatius, i un intens i extens ridícul, alhora. M’explico. Des de fa anys, faig un seguiment sobre les immatriculacions de l’església, de bens que no tenia registrats, i que ho va anar fent, en base a unes prerrogatives concedides pel govern central, en anterioritat a l’any 2015. Poder immatricular, es a dir, registrar, no vol dir que es podés fer sense cap document, ni cap element probatori. En absolut. Ho dic en coneixement de causa, per expedients dels Bisbats de Solsona i Vic, i algun de La Seu. Doncs, bé, ERC es va llençar a acusar l’església, de l’apropiació de milers de bens, de tota mena, i davant aquests fets, es constituïa en salvador de tots els afectats, creant una Oficina de Mediació, a la seu del Departament de Justícia de la Generalitat. I per demostrar la valentia i seriositat del repte, ho va proclamar l’aleshores Vicepresident Pere Aragonès, acompanyat de la Consellera, Ester Capella i altres dirigents del partit. Fonamentaven la necessitat en considerar que els 3.722 bens , fins aleshores immatriculats, havien estat indegudament apropiats per l’església. Exposo alguns dels elements, ja explicats en anteriors articles en aquest mateix diari. La relació comprèn: 1.855 llocs de culte, 1.518 terrenys i 349 edificis civils. La llista de bens indeguts comprenia, des de la Basílica de la Mercè, de Barcelona, fins a les de Sta Maria del Mar, la del Pi, i lògicament les catedrals de Barcelona, Tarragona, Solsona, Girona, etc. En la relació també hi figuren els Monestirs de Sant Llorenç de Morunys, o el de St. Pere de Camprodon, i per descomptat, els Palaus Episcopals de Barcelona, La Seu, Solsona, Tarragona, o multitud de santuaris, cementiris i cases parroquials. En fi, que es van llençar a la piscina sense mirar si hi havia aigua, i es van embrancar en una acusació d’extraordinària gravetat, sense cap element fonamentat. Perquè va passar? Molt senzill, un dirigent d’Unió de Pagesos, tenia un litigi amb el Bisbat de Vic, per un element immatriculat, en una finca, i va promoure com a via de solució trobar qui emprengués una creuada contra la pèrfida església catòlica, que s’havia apropiat de bens, durant centenars d’anys. I ERC, urbe et orbi, proclama com a certes les apropiacions de milers de bens, molts d’ells procedents de mil anys enrere, i decideix una cosa inaudita com la de crear una Oficina de Mediació perquè els milers d’afectats puguin anar-hi i així recuperar els bens. Dos anys i mig després, consta que tant sols 15 persones i 2 ajuntaments, van anar a fer alguna consulta, i només 5, van fer alguna reclamació sense aportar documentació adient, de manera que fou desestimada per l’església. Total fracàs, que el PSC ha constatat per via parlamentària, i que ha reclamat saber el cost de l’operació, per la qual hem tingut una oficina dedicada durant 2 anys i mig a fer sudokus, mots encreuats i llegir novel•les de misteri. Estimo el cost en uns centenars de milers d’euros i un intens i extens ridícul que un Govern mai hauria de tolerar. Algú hauria de dimitir.

ERC, ES CARREGA EL 9 – N, I EL 1-O. En la segona part del Congrés d’ERC, celebrat a Lleida, els passats dies 27 i 28, es va acordar anar cap una tercera consulta, fent servir la “via Montenegro”. Amb aquest acord, es donaven per inútils, tant la consulta referendària del 9-N de 2014, com el il·legal referèndum del 1-O, que suposadament havia donat un mandat als partits independentistes que s’havia de complir, en dates posteriors. ERC, doncs, deixa clar que ni el 9-N ni el 1-O, van servir per a res. Ara toca seguir un nou full de ruta, sota el nom de via Montenegro, segons la qual si mai un dia es convoqués una consulta o referèndum, n’hi hauria prou per considerar-lo vàlid, en que votés un 50% del cens i diguessin sí a la independència, un 55%. Es a dir, d’un país de 7,8 milions de persones, tant sols un milió i mig digués que se’n vol anar, no sabem cap on, ja seria suficient. Molt clara la via, i molt típica d’ERC. Un partit donat a tombarelles com aquesta, sense pensar-hi gaire, ni tenir en compte la realitat del país. Fa anys que insisteixo en que tant ERC com Junts, CUP, Òmnium, ANC i altres grups i grupets, creuen que de catalans – catalans, n’hi ha un terç, la resta son poc catalans, anti catalans o estrangers. No cal tenir-los en compte. Se suposa que si no els hi agrada la proposta, ni hi volen participar, no els quedarà cap altre remei que assumir decisions. En fi, suposo estimats lectors que ningú amb un mínim de cultura, coneixement de les coses i amb els peus a terra, imagina un escenari com aquest. Ells sí, però ningú més. I ja poden presentar papers, fer discursos, i fins i tot sermons, molt propis d’Oriol Junqueras, però un nou intent de convocar una consulta il·legal, no solament toparà amb la legalitat constitucional i estatutària, sinó també amb la clara resistència de tots els demòcrates, que som molts més que tots ells plegats. Així, doncs, entrem en una nova fase, en la qual ERC creu haver trobat el desllorigador a la situació de paràlisis actual. No volen mirar ni escoltar la realitat de la UE, i encara menys de la mundial, en un moment d’alta tensió i profunda inquietud pel present i futur. No trobaran dintre del país, i encara menys a fora, recolzaments ni comprensió als invents que volen vendre. Si algú creu que la proposta s’assembla a la proposta de claredat del Canadà, és que ha llegit una mala traducció. Recomanaria una relectura, i al mateix temps, una valoració de la resolució del Tribunal Suprem del Regne Unit, respecte de la proposta de referèndum a Escòcia. En els dos documents es deixen clars els drets i els fonaments de les possibles consultes a territoris interns d’un Estat. Passat el congrés, conformat per uns centenars de càrrecs orgànics i institucionals, fent de claca, les aigües tornaran a mare, i veurem en què queda tot l’acord. Sabem de la capacitat d’ERC de dir una cosa, modificar-la quan convé, i fer el contrari si fa falta. Fa molts anys que tots els coneixem.

POR MÍ QUE SE QUEDEN EN BÉLGICA I SUIZA Es de primero de Básica, aparentar haber ganado, para derrotar al adversario, al menos moralmente. Otra cosa es cómo van los ánimos por dentro. Es lo que sucedió el pasado martes 31, con la sentencia del Tribunal de Justicia de la UE, en relación a las peticiones hechas por el Magistrado LLarena. En el largo, tortuoso y aburrido camino del pos procés, vamos de victoria, en victoria, hasta la derrota final. Lo digo para los iluminados y fanáticos seguidores de los líderes del procés, huidos a Bélgica ( Puigdemont, Comin, Ponsatí y Puig), y a Suiza ( Marta Rovira, y Ana Gabriel que tiene un pie allí y otro aquí). En la sentencia queda clara la confianza del TJUE, en la justicia española, y restringe enormemente el derecho de Bélgica a no facilitar la extradición de los fugitivos a España. Leída la sentencia, todo estaba preparado para escenificar la “gran victoria del independentismo” al pulso con España. Nadie dudaba de esta reacción. El infantilismo y la inconsciencia han sido elementos básicos del movimiento, hasta extremos nunca imaginados, en personas adultas. De hecho, éste ha sido uno de los factores del fracaso total del movimiento. Ante tanto teatro, hay que esperar nuevas funciones, nuevas propuestas, recursos y sentencias. No hay prisa. Por mí y para una inmensa mayoría de catalanes, que se queden en Bélgica y Suiza. Les quedan cerca de 15 años para que sus acciones prescriban y puedan volver sin tener que rendir cuentas ante la justicia. Pues bien, estamos dispuestos a esperar. Más pierden ellos que nosotros con su cobarde fuga. Dicho esto, me gustaría saber de dónde han salido los más de seis millones de euros que han costado los servicios jurídicos, ligados al procés i al pos procés. ¿Quién o quiénes los han aportado? ¿A cambio de qué? Nada es voluntario, nada es gratuito como hemos podido ver a lo largo de todos estos años. Este es uno de los temas que me tiene intrigado puesto que todos los implicados en el procés, fueron contratados, bonificados o premiados con múltiples fórmulas que van desde la contratación como asesores en diversas instituciones, o mediante apariciones en tertulias de TV3, u otros medios afines. Y por supuesto los que tenían alguna empresa, pudieron contratar con partidos e instituciones, para recompensar su valentía y trabajo. En este apartado tenemos un hueco a rellenar. Nadie, hasta ahora se ha atrevido a investigar y redactar un extenso informe, o escribir un libro, bajo el título de EL DINERO DEL PROCÉS. Estoy seguro se convertiría en un best seller, puesto que somos una multitud los interesados en conocer los secretos de la financiación de las organizaciones y entidades independentistas. Imposible pensar en las aportaciones en forma de cuotas. Hablamos de millones gastados y la previsión de seguir pagando facturas altísimas para preservar a los altos cargos del procés, de la cárcel. Tarde o temprano se irán conociendo las interioridades, pero curiosamente se sabe muy poco del dinero invertido y del dinero perdido. Habrá que esperar los informes del Tribunal de Cuentas para saber si parte del dinero ha salido de los fondos institucionales de los partidos. No creo provengan de esta fuente, demasiado frágil y delicada para los partidos con representación parlamentaria. Se juegan su prestigio y a fuertes sanciones. Así pues, hay que buscar en otras fuentes. En el pasado vimos los tejemanejes de Convergencia. Ahora hay que esperar para ver los de ERC. Algún día alguien hablará más de la cuenta, y se podrá tirar del hilo hasta llegar al ovillo. De todas formas animo a algún periodista o investigador a que hurgue en los gastos, para descubrir quién los asume. Volviendo al principio, nadie tenga prisa, porque la justicia es lenta, pero al final llega. Los fugitivos lo saben más que nadie, de aquí sus constantes escenificaciones para el público amigo. El resto, estamos ya en otras cosas, mucho más relevantes.

HOSPITAL COMARCAL SANT BERNABÉ DE BERGA . EL PSC CONSIDERA QUE SALUT, COMENÇA LA CASA PER LA TEULADA. En el marc de la política de supervisió, control i seguiment de les actuacions de la Conselleria de Salut, a la comarca del Berguedà, el Grup Parlamentari Socialista- Units per Avançar de la mà del Diputat, Cristòfol Gimeno, va presentar dues preguntes que han estat contestades, aquesta setmana. Es va demanar concretar, el màxim possible, les accions i actuacions previstes a l’Hospital Comarcal, Sant Bernabé de Berga, per tal de posar-lo al dia, en l’apartat de la vella construcció i ,alhora posar en servei tota la part nova, acabada ja anys enrere. I el més important, dotar-lo de tots els serveis i especialitats necessàries per una població dispersa i envellida com és la de la comarca del Berguedà. De la resposta, a les dues preguntes, es concreta la primera fase, la de l’ampliació de les urgències ( 2,7 M) amb previsió de que estigui operativa a finals d’enguany. I en fase d’estudi, la reforma de les instal•lacions energètiques ( 5 M) a càrrec a les ajudes del PIREP. No es precisa cap termini. Però, també se situa en fase d’estudi, sense cost ni termini, el que considerem havia de ser el primer de tot: ELABORACIÓ DEL PLA DIRECTOR DE L’HOSPITAL. Ho entenem com començar la casa per la teulada, perquè el Pla Director ha de ser el que planifiqui, programi, condicioni i posi a disposició les infraestructures, equipaments i serveis de l’ Hospital. No ens donem per degudament informats ni documentats, de manera que anunciem properes iniciatives parlamentàries per a insistir en la importància de que l’Hospital, no solament estigui ben equipat, sinó i molt especialment, BEN DOTAT, del personal necessari per atendre els 31 municipis de la comarca del Berguedà, en sintonia i cooperació amb els centres d’assistència primària existents. I, a la vista de la propera aprovació dels pressupostos per a 2023, emprendrem diverses iniciatives per a garantir la dotació dels serveis mèdics, previstos en el Pla de Salut, però incomplerts reiteradament, en els darrers anys. Berga, 2 de febrer de 2023 OFICINA D’INFORMACIÓ DEL PSC – COMARCA DEL BERGUEDÀ.

POBLES PETITS, ABANDONATS PER LES ADMINISTRACIONS. Molta gent creu que en un Ajuntament, la peça clau és l’alcalde, i que tot gira al voltant de la seva persona i figura. S’equivoquen. Es certa la importància “política” de l’Alcalde i l’equip de govern, però la peça vital perquè un ajuntament pugui funcionar és el secretar o secretària – interventora. Sense aquesta peça, cap decisió, cap resolució política, pot esdevenir realitat, oimés si comporta moviments econòmics. I perquè dic que els pobles petits, estan abandonats per les administracions, dites superiors? Doncs perquè centenars d’aquests ajuntaments no tenen aquesta peça o la comparteixen amb altres, de manera que només en tenen un trosset, a la setmana o al mes. Aquesta situació, 44 anys després de recuperar la democràcia, suposa una autèntica vergonya. I és que si tots els ajuntaments, per petits que siguin, han de tenir aquest funcionari, se suposa que n’hi ha tants com fan falta. Doncs, no. A Catalunya, falten 300 secretaris i 200 interventors. No parlaré dels pobles grans ni de les ciutats. Ho deixaré per un altre dia. Avui em limitaré a parlar dels pobles petits, entenent per petits, tots el que tenen menys de 2.000 habitants. I a Catalunya, d’aquests en tenim prop de 600, sobre un total de 947 . Un poble petit, ha de complir amb similars obligacions que un de mitjà o gran. Es a dir, gestionar, tramitar, certificar, adjudicar, justificar, o documentar tot el que passa i el que es decideix, de manera que la burocràcia és àmplia i feixuga, i el no compliment comporta paràlisis , i sancions, segons de què es tracti. Aleshores si un poble no disposa de secretari – interventor no pot complir cap de les funcions abans esmentades. I si no les compleix, l’alcalde no pot decidir, ni fer acords ni gestions. L’ajuntament queda parat, sense remei. Això, ara mateix passa a mitja dotzena de pobles de la comarca del Berguedà i a mitja dotzena més del Solsonès. A tots ells s’hi afegeixen unes quantes desenes més , a nivell global. Com pot ser que passi això ? Doncs, perquè no hi ha secretaris. Es a dir, no n’hi suficients com per cobrir tots els pobles. Culpa de qui ? Culpa de la Generalitat i del Govern Central, més d’aquest que d’aquell, perquè es tracta de cossos nacionals , entenent per nacionals, estatals. Es fan poques convocatòries de places, i aprovar els concursos és complicat, però, a canvi qui els aprova té feina segura, i a més, ben pagada. Aleshores, què fer ? Doncs, dues coses. O es fan més convocatòries, o es rebaixen les condicions. El que no pot ser és paralitzar pobles, per no poder proveir aquest càrrec. Es desesperant, no tenir secretari propi, o tenir-lo tant compartit que al final, només en pots disposar 3 o 4 hores a la setmana i quan surt algun imprevist et quedis una o dues setmanes sense servei. Ara i aquí, estem així. Produeix vergonya, i una sensació de desmanec i tantmenfotisme impropi de servidors públics. Parlo de les dues administracions que tenen competències en el tema: Govern central i Generalitat de Catalunya.

I NINGÚ HA DEMANAT PERDÓ. Durant prop de 3 mesos, tots els mitjans de comunicació, han recuperat imatges, escrits i fets, corresponents als esdeveniments del procés independentista, de setembre i octubre de 2017. Cinc anys després, s’ha fet una mena de recopilatori, i alhora una avaluació i valoració de tot el succeït, fins a data d’avui. Tothom ha pogut tornar a veure, o veure per primera vegada, imatges de diversos locals electorals de l’1-O. Imatges molt diverses, però que algunes produeixen especial emotivitat i indignació. Em refereixo a persones grans, molt grans que anaven a votar, amb una fe i una credulitat, pròpia de les grans ocasions. Altres, en cadira de rodes, amb crosses, o acompanyades de familiars o amics, desplaçades expressament, per a poder votar. Algunes amb llàgrimes als ulls, conscients de viure un “dia històric”. Així ho havien venut, els partits independentistes, així ho havien assegurat tots els membres del Govern de la Generalitat, i amb ells un bon nombre de persones conegudes. La repetició de les imatges, em transportà al fatídic dia 1-O, recordant el gravíssim error del Govern central, enviant les forces de seguretat, a dos centenars de locals electorals, en comptes de deixar votar en pau i tranquil•litat, puix no havien estat capaces de paralitzar la votació, dies abans. Un greu error, aprofitat fins l’extenuació pels partits independentistes, i les entitats que els recolzaven. Però, al costat d’aquesta actuació, aquesta vegada em vaig fixar millor en imatges colpidores de persones a les quals s’havia enganyat vilment. Persones amb greus problemes de mobilitat, persones malaltes, persones amb una fe cega, vers les promeses fetes i les explicacions donades durant anys, i especialment mesos i dies abans de la votació. Veure entregar amb mans tremoloses el sobre de la votació. Rebuda entusiasta en els locals, encaixada de mans amb els membres de la mesa, amb llàgrimes als ulls, i amb aplaudiments finals, porten a demanar, com va ser possible enganyar a tanta gent i després ni tant sols demanar perdó ? On son els membres del Govern que els havia promès, la independència ? Qui d’ells i elles els ha demanat perdó? On son els membres de l’ Estat Major del Procés, que tenia tot a punt per a proclamar la independència ? On és Lluís Llach, que va donar la cara i la veu, en centenars d’actes, arreu del país, assegurant l’èxit del procés? On son Germà Bel, Xavier Sala Martín, Santi Vidal, tots ells capdavanters a l’hora de recórrer pobles i ciutats, o en mitjans de comunicació ? I on és, el suposat cap privilegiat de tot l’entramat jurídic del procés, l’ex magistrat i membre del TC, Carles Viver Pi- Sunyer, amagat no sabem on? Com és possible que cap d’aquests i molts altres actors no hagin demanat perdó, a totes aquelles persones, moltes de les quals ja han desaparegut, que van creure’s les seves mentides i falsedats? Totes mereixen explicacions. Totes mereixen escoltar paraules sinceres demanant perdó per haver-les fet participar, no en un dia històric, sinó en una dramàtica farsa. Després de tot el mal fet, haurien de tenir la valentia de demanar perdó. Ni que sigui amb 5 anys de retard.

A JORDI CUIXART, QUI REPARARÀ ELS DANYS CAUSATS? Jordi Cuixart, ha comunicat al Tribunal Suprem el seu rebuig a la revisió de la sentència del procés per considerar que res repararà els danys causats. I jo li demano a Jordi Cuixart, qui repararà els danys causats als qui ens vam mantenir fidels als principis de la democràcia ? Ho dic perquè tant Òmnium com l’ANC, van ser protagonistes d’amplis dispositius contra els qui defensàvem el jurament fet, en tant que alcaldes, dels nostres Ajuntaments. Qui repararà els danys causats per presidents locals o comarcals, fent ús de tota mena d’intimidacions, pressions, concentracions, mobilitzacions i amenaces d’accions si no seguíem les directrius de les entitats independentistes, entre les quals, una de les més bel·ligerants era la que ell presidia? Com és que ell només es preocupa d’ell i no de tots els qui vam patir repressió per preservar la democràcia ? Com és que ell no hagi demanat perdó per tot el dany causat ? I sí, primer l’hauria de demanar als qui vam patir persecució , però tot seguit l’hauria de demanar als centenars de milers de persones que foren enganyades, amb falses promeses d’independència. Ara, ell i els qui com ell han estat encausats, només parlen dels seus problemes i acusen l’Estat de tota mena d’actuacions, titllades d’il·legals, però obliden els anys al capdavant d’entitats que van propiciar l’aïllament dels que no pensaven com ells. I no solament aïllament, també fortes pressions, als càrrecs institucionals rebels i a tot el seu entorn polític, professional i fins i tot familiar. Tots els protagonistes del procés, han oblidat els seus actes. NI han demanat perdó a uns, ni als altres. A uns perquè van impulsar la pressió i repressió, i a altres perquè els van enganyar fins extrems mai imaginats. Com podien prometre una independència en la que res havien previst ni organitzat ? Com podien imaginar la realització d’un suposat referèndum sense tenir cap eina legal que el fes possible? Com podien presentar-se davant l’opinió pública dient que estava tot a punt per a trencar amb Espanya ? I ara creu que fa una altra batalla, contra la pèrfida Espanya, i el seu braç executor, acusant a tort i a dret de formar part d’una conxorxa contra ell, com si fos un milhomes capaç de fer tremolar tot un país, i amb ell a desenes de milions de persones. No, no, tot va quedar clar, anys enrere, a la vista de la covardia dels principals impulsors del procés. Que encara ara vulguin vendre una noble lluita contra la Justícia, ja no s’ho creu ningú, oimés si aquest acusador viu , en la comoditat i llunyania de Suïssa. Si ell considera que ningú repararà els danys que li han causat, som milions els qui ens queixem dels danys causats per ell i tots els qui com ell van protagonitzar un procés avocat des del primer dia al més rotund fracàs. No esperi comprensió ni recolzament a les seves posicions perquè ni tant sols ha tingut la valentia de demanar perdó a tots els qui va enganyar.

EL CONCEPTE DE PROPIETAT, A PAGÈS. Poc a poc, però de manera constant, es va produint un canvi substancial en la propietat de cases de pagès, boscos i finques rurals. La falta de relleu en moltes explotacions agrícoles – ramaderes, donen pas a la seva compra- venda per part de persones del món urbà que pretenen reconvertir-les en cases de turisme rural, o simplement com a segones residències. Els nous propietaris consideren la finca com seva, sense cap mena de supeditació a antics usos, obligacions o destins. A diferencia dels antics propietaris, desconeixen les servituds, i limitacions que tenen, en virtut de les lleis comunals que regeixen els drets de pas, si la finca es troba en mig de camins, senders, passos de bestiar, etc. Aquest desconeixement, sumat al desig de deixar clar de qui és la nova propietat, produeix conflictes que es van estenent per tot el territori. Tancaments totals de finques, amb diferents variants, però totes elles, sense respectar els drets de pas, produeixen topades amb els propietaris de finques veïnes i de rebot suposa una conflictivitat que els ajuntaments han de resoldre, sense tenir les eines necessàries. Aquest és un fenomen nou, però que ha vingut per quedar-se. El nombre d’explotacions agrícoles, ramaderes, i ja no diguem forestals, es va reduint, i el canvi esdevé inevitable. Fins ara la relació amb els propietaris de sempre, ha estat raonable, amb les lògiques excepcions. Però, tothom coneixia les servituds, els usos i costums, i es respectaven els drets i deures entre propietats i sectors. Si un camí era públic, quedava clar que ningú el podia tallar. Si era privat, quedava clar que anava a càrrec seu el manteniment, i el dret a tallar-lo. Si hi havia drets de pas, quedava clar que s’havien de respectar pels segles dels segles. I ja està. Tot clar, tot conforme a llei. Què passa quan un nou propietari, ha comprat una finca, i ningú li ha explicat la lletra petita ? Doncs, conflicte segur. Hi ha qui accepta les condicions no conegudes, però hi ha qui creu que amb ell comença la història, i no està per històries de drets ancestrals. Tanca tot, i punt. Conflicte al canto, denúncies, requeriments, discussions, i finalment tribunals. Aquesta és la part més complicada perquè s’han de buscar documents, mapes, plànols, escriptures, cadastres, per aportar-los a l’expedient. Mentrestant, el conflicte i els problemes van pujant de to, i fan més difícil la convivència futura. I quan arriba la sentència, pot contenir clàusules i disposicions no sempre d’acord amb el que havia estat norma, amb noves iniciatives judicials que poden esdevenir eternes. Estem davant un problema derivat del despoblament rural, i la manca de relleu en moltes explotacions. Molts pocs municipis disposen d’un autèntic inventari de camins, senders, passos de bestiar, com per avisar tots els compradors que si esdevenen propietaris, hauran de preservar aquests drets, i no podran fer us de la propietat com ells l’entenen. Des de la Diputació de Barcelona, s’ha donat ajuts a ajuntaments per a elaborar aquests inventaris, però la feina és molt feixuga, hi ha pocs equips tècnics preparats per a dur-los a terme, i queden buits, per falta d’informació i documentació. En segons quines zones i termes, els millors plànols i mapes son els de l’exèrcit que els havia cartografiat i detallat. Poden ser consultats, i fets servir com una eina de primer nivell per a complir les funcions preteses. De fet, si tots els ajuntaments disposessin d’aquesta eina, degudament elaborada, aprovada i publicada, ens estalviaríem dotzenes de conflictes que seran centenars, anys a venir. El concepte de propietat, per als propietaris de sempre, procedents de generacions de pagesos i ramaders, no tenen res a veure amb el concepte que tenen de la terra els nous propietaris, procedents del medi urbà. Tot el que es faci de cara a aclarir conceptes, estalviarà maldecaps a uns i altres.