Monday, April 30, 2018

 

INELUCTABLE FINAL - art. Nació Digital Solsona

INELUCTABLE FINAL.
Abans d’ahir, el Ministre d’Assumptes Exteriors de Suïssa, Ignazio Cassis, va manifestar que “no es donaven les condicions “ per a concedir asil polític a Marta Rovira i Anna Gabriel. Ben aviat veurem com el tribunal corresponent, dictaminarà l’ordre d’entrega a la Justícia espanyola. Temps al temps.
El mateix passarà a Alemanya amb Carles Puigdemont. Molts han cregut que la primera decisió del tribunal de l’Estat de Schleswig – Holstein, era una victòria en tota regla, i una desautorització a la justícia espanyola, considerant-la mancada d’objectivitat i rigor...que ningú es precipiti i esperi unes poques setmanes. Molt probablement, el mateix tribunal, dictarà resolució d’entrega, o sinó ho farà el Tribunal Federal de Justícia d’Alemanya, situat a Karlsruhe. Es impensable que un Estat membre de la UE, no acati una euro ordre, d’un Estat membre. Temps al temps.
I el mateix passarà en el cas dels fugitius, instal·lats a Bèlgica o de la instal·lada a Escòcia. En no gaire temps, veurem com tots son entregats a la Justícia espanyola, en compliment de la euro ordre donada. Per què aquesta convicció ? Per la senzilla raó de donar compliment a la legislació europea, en primer lloc, però després, per un major coneixement dels fonaments jurídics que han motivat aquesta petició. També, per l’aportació d’una voluminosa documentació, en la qual es fonamenta el Tribunal Suprem per encausar-los i portar-los a judici.
Estem, doncs, en un ineluctable final de recorregut del que s’ha anomenat “procés independentista”.  Evidentment que aquestes entregues, el proper judici i les corresponents sentències, no resoldran el conflicte generat. En absolut, però tancaran una etapa,i deixaran clar que era totalment inviable, per impossible, la via unilateral a la independència.
Aquest és el motiu d’aquest article. Ens hem de demanar ,com és que els protagonistes del procés, imaginaven poder fer un pols a l’Estat i guanyar-lo ? Per quins set sous, creien poder comptar amb la comprensió, col·laboració i participació d’altres Estats, per fer-ho possible ? Com podien imaginar assolir un objectiu, absolutament impossible ? Només hi caben dues opcions: ignorància absoluta de la realitat europea i mundial, o impuls a un immens engany, per obtenir-ne rèdits polítics immediats. Tant greu em sembla una com l’altra.
Però, tornant als fugitius. A qui se li acut fugir a un altre Estat europeu, pensant ser acollit, amb els braços oberts ? A qui se li acut imaginar formar un govern a l’exterior, per continuar manant a l’interior ? A qui se li acut que els tribunals europeus desautoritzaran a un tribunal d’un Estat membre ? Qui pot imaginar rebre l’estatus de refugiat polític, sense complir cap dels preceptes per obtenir-lo ?

Son tants els errors, tantes les decisions preses, sense cap raonament sensat, que preocupa sincerament haver tingut aquests personatges, al capdamunt del govern de Catalunya. Estem a prop de l’ineluctable final, d’una carrera iniciada cinc anys enrere, amb uns relats, guions i accions, fora de tota lògica i tota legalitat. Com més aviat arribi el final, més aviat podrem iniciar una nova etapa, amb la vista posada a cosir ferides i trobar la normalitat perduda. 

Friday, April 27, 2018

 

EL MAL CAUSAT - art. Regió 7


EL MAL CAUSAT.
El moment històric que durant dècades havíem esperat, s’està produint aquests dies, amb l’anunci de la dissolució definitiva d’ETA. Demanen perdó pel dolor i dany causat, i giren una pàgina, de la  tràgica etapa del nostre passat col·lectiu. Sembla massa senzill i massa inversemblant, haver deixat enrere un episodi de terrorisme indiscriminat que no ha aconseguit res més que dolor, exili, i convivència destrossada, en tot el país Basc. 
Prop d’un miler de víctimes directes, i desenes de milers de víctimes col·laterals, relacionades amb les primeres, o obligades a un exili forçós, per evitar caure en les seves mans. Els socialistes hem estat un dels col·lectius més perseguits i castigats, al costat de membres d’altres partits, i de les forces de seguretat, per una banda, i de moltes altres persones que simplement “passaven per allà”. Ens queda l’orgull d’haver estat, durant el govern de Rodríguez Zapatero, el moment clau per aconseguir la derrota d’ETA. Una derrota que molts no creien possible, vist l’entramat de silenci, covardia i col·laboració de gent diversa, en el moviment etarra.
S’ha d’haver patit en carn pròpia, i haver estat al costat dels amenaçats i perseguits, per fer-se una idea del que suposa viure, amb l’amenaça permanent d’un atemptat, que t’afecti directament a tu, a la teva família o a amics i companys .
Recordo els temps de diputat al Parlament, quan hi hagué uns atemptats a Catalunya que varen obligar a emprendre accions d’autoprotecció. Cursos per aprendre a vigilar, canviar costums, modificar itineraris ,modificar aparcaments, mirar cada dia, tres o quatre vegades sota el cotxe per si hi teníem alguna bomba, no explicar a ningú determinades reunions o celebracions, no donar dades del domicili habitual, ...i tenir tot sovint, protecció de Mossos d’Esquadra, Policia Nacional o Guàrdia Civil, en funció d’on vivíem.
Tot això ho vàrem viure i patir, també a Catalunya, els qui teníem determinats càrrecs institucionals, però res a veure amb l’angoixa i patiment diari dels nostres companys en el País Basc, on era habitual carregar i descarregar els nens , centenars de metres , abans d’arribar a casa, no fos que allà hi hagués algun terrorista, a l’espera de poder dur a terme l’atemptat planificat. Anul·lació de multitud d’actes , celebracions familiars, o festes, per no posar facilitats als terroristes. Incomprensió i covardia generalitzada, de bona part de la població que mirava cap una altra banda, perquè consideraven que ells no serien objecte d’atemptats.
Funerals mig d’amagat, perquè qualsevol ostentació,  suposava animar a la banda a castigar els descarats que es rebel·laven contra ella. Exilis obligats, per evitar atemptats, segrests, o per no poder aguantar més la pressió de l’entorn.
El dolor i el dany han estat immensos, en xifres i durant decennis. Molt del mal és irreparable perquè ningú torna a la vida, i les destrosses han estat d’una amplitud incommensurable. Convé recordar els valents que varen aguantar i les víctimes innocents que varen perdre la vida per la bogeria d’uns il·luminats, a la recerca d’objectius impossibles.
Al final, ha triomfat l’estat de dret, i pràcticament tots els responsables han estat detinguts i portats davant la Justícia. Queda molt camí per recórrer per cosir les ferides patides, perquè son molts els que encara justifiquen aquella bogeria. De totes maneres la derrota ha estat total, i demostra que, en democràcia, l’imperi de la llei sempre triomfa. Qui mirava amb simpatia aquella actuació, ha pogut comprovar la seva inutilitat. Ha fet molt de mal, però no ha aconseguit cap dels objectius marcats. Es la millor manera de deixar clara la via pacífica i legal per a perseguir qualsevol objectiu. Tots els altres, estan condemnats al fracàs.


 

30 ANYS DEL CONSELL COMARCAL - art. Setmanari Berguedà




30 ANYS DEL CONSELL COMARCAL.
.
Els anys passen volant, en segons quins àmbits, i una prova és que el Consell Comarcal del Berguedà, a l’igual que tots els altres del país, compleix 30 anys d’existència . Quin resultat ha donat ? En podem estar satisfets ?
Es un bon moment per fer balanç, molt breu, per raó d’espai, d’aquests 30 anys. La major part dels quals n’he format part, i per tant, el puc jutjar de manera molt directe. I en aquests darrers, en que no en formo part, sí hi participo, en tant que alcalde, per mitjà del Consell d’Alcaldes.
Vaig ser molt crític, durant anys, per com es varen crear i funcionar, pensant més en uns mini – parlaments, que no en mancomunitats de serveis. Això els va convertir en eines no tant útils com haurien pogut ser, amb altres competències i sistema de finançament. Deixo per la història, el que ha estat, el del Berguedà i em centro en el que és actualment.
En una comarca, formada per 31 municipis, 25 dels quals molt, molt petits, disposar d’un organisme supramunicipal, és fonamental. Ha passat a la història, la possibilitat de funcionar de forma individual, i ja res no es pot fer que no sigui de forma col·lectiva. Aquest és el mandat clar que ha assumit l’actual Consell Comarcal, i tenir de president un alcalde, facilita molt aquesta nova visió i actuació.
Els petits ajuntaments, no poden disposar dels serveis propis, sense compartir-los amb els veïns. I molts d’ells, ja ni tant sols, amb els veïns, sinó amb el conjunt de la comarca. Hi ha serveis que només es poden donar, si s’ajunten vuit, deu, o trenta – un ajuntaments, i és el que en aquests moments estem fent.
Ja era hora, i no es podia esperar més, si volem estar degudament coberts i servits, a nivell jurídic, tècnic i en personal. Es cert que per arribar aquí, hem hagut de passar per experiències de tota mena, fins donar-nos compte que res es pot aconseguir sense aquesta mancomunació de serveis. Tots els alcaldes tenim clar que la unió fa la força i que només amb la unió de tots, podem resoldre problemes, individuals i col·lectius.
Anem en la bona direcció, tenint en compte que hi ha reptes enormes al davant, i queda molt per fer, però el guió està marcat, i l’anem seguint, com per tenir una base sòlida , al servei de tots els ajuntaments, de cara el proper mandat. Ara mateix, ja hem resolt temes de la màxima urgència, com disposar de tècnics, en diversos àmbits, que només els podem tenir , si ens agrupem.
La gent, no ficada en matèria municipal, pot pensar que cada ajuntament disposa de diner, tècnics, i personal en general, de forma directa i sense problemes. La realitat és totalment diferent. Les carències son immenses, i la necessitat de posar-se al dia, i estar al corrent de totes les obligacions, fan indispensable la creació de nous serveis i contractació de nous tècnics, per fer-hi front. De fet, l’actual Consell, s’està convertint en el que tots haurien de ser: una Mancomunitat de municipis, on tots els alcaldes hi participem, i d’on tots rebem els serveis que necessitem. Bona valoració, en aquest trentè aniversari. Queda molt per fer, però l’important és anar en la bona direcció.


 

INFLACIÓ LEGISLATIVA - art. Diari de Terrassa

INFLACIÓ LEGISLATIVA.
La setmana passada, feia referència a l’excés d’administracions. Avui, vull parlar de l’excés de normatives i legislacions. Es habitual, tant en el Parlament de Catalunya com en el Congrés de Diputats, valorar cada legislatura, en funció del nombre de lleis que s’han tramitat. No es valora tant, la qualitat com la quantitat, de manera que tots els governs procuren animar la producció legislativa, com a via per a justificar la seva acció política.
Aquí, en el Parlament, la capacitat legislativa és molt menor, respecte la del Congrés de Diputats, però no per això volen quedar enrere, de manera que la via per augmentar la xifra, consisteix en renovar lleis, cada pocs anys. Per entendre’ns, si la llei d’urbanisme porta vuit o deu anys de vida, el conseller del ram, o el seu grup parlamentari, considera arribat el moment de modificar-la. El mateix es fa amb la de protecció dels animals, en la de protecció lumínica, la d’estalvi energètic, la de política forestal, la d’habitatge, la de protecció del territori, o qualsevol altre del centenar que hem redactat i aprovat en el Parlament, en aquests prop de quaranta anys d’existència.
Quins resultats produeixen aquests canvis ? Un autèntic desastre burocràtic, i una gran incertesa legal, sobretot quan es tracta de lleis de gran repercussió pública, com la d’urbanisme, o les relacionades amb activitats diverses. I és que , a vegades es canvia llei, quan encara ni tant sols s’havia redactat el reglament que la desenvolupava. Hi ha hagut tanta pressa redactora de noves lleis, que no s’ha tingut temps, per implantar-les, ni veure el seu resultat concret.
Per què dic això ? Per què em queixo ? Doncs, perquè es demostra la poca vinculació entre el que es fa en el Parlament i el que passa en el territori. O si voleu pel desconeixement de la realitat concreta del país. Catalunya compta amb 947 ajuntaments, dels quals 600 son petits, o molt petits, amb molt poc personal administratiu, i encara menys , tècnic. Conèixer i implantar una nova llei, suposa un immens esforç per a tots els administrats, començant pels ajuntaments que a tots ells, els toca aplicar. Si quan, han estudiat, preparat i començat a aplicar una llei, aquesta es canvia, suposa tirar per terra esforços, diner i coneixement, per tornar a començar.
Portem anys, fent aquesta mena de joc desconcertant, amb greus dificultats per fer entendre als ciutadans que, en pocs mesos o en molts pocs anys, el que es podia fer, ara, ja no es pot. O el que els hi demanàvem per obrir un negoci, una activitat o unes obres, ha canviat tant, que han de refer papers i previsions, de dalt a baix. A més, sempre hi ha oportunistes, que volen renovar lleis per tenir un lloc a la història, demostrant que van més lluny que cap altra autonomia o país europeu. D’aquí a tenir lleis que després no es poden complir per falta de finançament, tècnics preparats o territori adequat.
No sé, si aviat tindrem govern o no, perquè no semblen ni saber-ho els partits que varen guanyar, el passat 21 D, però si es torna a posar en marxa el Parlament, sorgit d’aquestes eleccions, hauria de canviar els plantejaments de molts anys, en el sentit de mantenir la legislació existent, i només retocar aquella en que ha quedat demostrada la seva inoperància. No es pot valorar una legislatura pel nombre de lleis tramitades, sinó per altres conceptes, més lligats a la gestió i al control de l’acció de govern.

Abans de canviar lleis, s’ha de veure perquè han servit les existents, i si realment eren aplicables o no. Puc assegurar que si hi hagués una auditoria complerta i objectiva de la legislació vigent, es constataria un grau molt elevat d’incompliment, i no pas per falta de voluntat, sinó per impossibilitat real, de complir-les i fer-les complir. La distància entre el Parlament i la realitat, s’ha fet més i més gran, amb el pas dels anys. Toca tornar enrere i no fer res que veritablement no faci falta. 

Thursday, April 26, 2018

 

IMAGINEM-HO ¡¡¡ - art. Nació Digital Solsona


IMAGINEM-HO ¡¡¡
Les normes del protocol, públic i privat, han anat variant amb el pas dels anys, com tantes altres coses i costums, però sempre hi ha hagut i sempre hi haurà uns comportaments reglats i determinats, per mostrar el respecte, l’educació o l’autoritat, en uns llocs determinats i a unes persones concretes, per raó del càrrec que ostenten.
Ho veiem en el cas dels tribunals, amb les togues dels advocats, i amb les dels jutges. Ho veiem en els exèrcits i forces de seguretat, en els hospitals, ...o en els ajuntaments i parlaments, per posar uns llocs concrets. Els mateixos edificis, auditoris i sales, s’adapten a les funcions de les persones que hi ocuparan els llocs de presidència, o altres càrrecs , més o menys rellevants.
Doncs bé, des de fa uns anys , estem assistint a una desvalorització de les normes, fins extrems preocupants, pel que tenen de desconeixement de les normes vigents, o pel que tenen de menyspreu a les formes i tradicions heretades. Alguns creuen que trencant aquestes normes, s’acosten més “al poble” o demostren una valentia que altres no han gosat mostrar. Altres, simplement, actuen més per desconeixement i ignorància , que no pas per altres causes.
Aquesta introducció ve a tomb d’algunes converses tingudes amb alguns tècnics i funcionaris de l’ajuntament de Barcelona, a l’entorn de com es mouen a nivell institucional, els actuals membres de l’equip de govern. Per raons dels càrrecs que he tingut, n’he conegut a molts, i amb alguns d’ells, continuem tenint contactes esporàdics, que em permeten estar ben informat, en multitud de temes.
Tots els qui estem en càrrecs de responsabilitat, sabem com d’important és la primera impressió que causes en la persones que reps, en una negociació, en un acte o en un fòrum. I si en temps del president Terradellas, la corbata era obligatòria, ara podem fer un cert retoc en el vestuari, i deixar-la a casa, però d’aquí a passar a altres extrems hi ha un abisme.
I és que m’han explicat algunes imatges que mostren , a bastament el que vull dir. Un ajuntament gran i rellevant com el de Barcelona, rep cada dia o cada setmana, delegacions d’arreu del món, sigui per temes de negocis, sigui per temes institucionals, culturals, socials, etc. En alguns d’aquests casos, arriba la delegació en una flamant limusina, i al cap de poc, veuen arribar un personatge en bicicleta, suat i despentinat, ...que resulta ser el Regidor , amb el qual s’han d’entrevistar.
Tenim ja una primera impressió, una mica xocant, no per arribar en bicicleta, sinó per alguns altres detalls que se’n desprenen, tot seguit. Perfum de suor, a la sala de reunions, acompanyat d’un vestuari , sovint extravagant, i una displicència en el tracte i debat, molt allunyat dels vells temps dels alcaldes, Serra, Maragall, Clos , Hereu o Trías.  No sabrem mai quants negocis fallits, quantes propostes fracassades, ni quantes perspectives abandonades, per causes com aquesta, però la Marca Barcelona, està en hores baixes. Per aquesta i moltes altres causes.

Imatges i comportaments semblants, els hem vist en el Parlament, en una mostra clara que la davallada continua, de la mà del nou president, continuador d’unes maneres de la presidenta Forcadell, que mai havíem vist en la principal institució catalana. Si volem recuperar la Marca Barcelona, i el país de seny, que havíem tingut, cal emprendre canvis radicals, en els comportaments i dedicacions . En un dia com avui, torno a envejar la política basca. Com de diferent serien les coses si haguéssim copiat la seva estratègia, en el fons i les formes. 

Wednesday, April 25, 2018

 

BRILLANT CONCERT DE LES CORALS ARIJA I DE BORREDÀ - EL PASSAT DISSABTE DIA 21 D'ABRIL


BRILLANT CONCERT DE LES CORALS ARIJA DE LA POBLA DE LILLET I LA DE BORREDÀ.
                 Dissabte 21 d’abril a l’església parroquial de La Pobla de Lillet.
El dissabte passat, dia 21 d’abril, va tenir lloc un concert d’agermanament de les Corals Arija de La Pobla de Lillet i la de Borredà, en el marc de l’església parroquial d’aquella població, plena de gom a gom.
Al llarg de prop de dues hores, les dues Corals varen interpretar les principals peces del seu repertori, en un ambient d’amistat, proximitat i encert en la tria de les cançons, fet que va motivar constants i encesos aplaudiments de tots els assistents.
El concert conjunt, ha deixat un excel.lent gust de boca, com per voler repetir l’experiència , en una propera edició.
De fet, animem tothom a reservar el diumenge dia 20 de maig a les 6 de la tarda, per poder gaudir d’un concert, amb 3 corals invitades, per la Coral de Borredà, a l’església parroquial del nostre poble.
Felicitem els components, i director de la Coral de Borredà, que es converteix poc a poc, en un bon ambaixador del nostre poble, arreu on va.
Borredà, 23 d’abril de 2018.
Ajuntament de Borredà


Saturday, April 21, 2018

 

ESTUPIDESA IMMENSA - art. blogesfera socialista


ESTUPIDESA IMMENSA
Es fa difícil passar uns pocs dies tranquil, sense que apareguin nous episodis d’immensa estupidesa, que només serveixen per enrarir l’ambient i produir reaccions que en res ajuden a relaxar el carregat ambient polític i social que viu el país. D’una banda i de l’altra, van inventant nous episodis, a un ritme incansable, per veure qui té més astúcia i qui és capaç de millorar la perfomance, de l’altre.
Ahir, en varem tenir un nou exemple, de fins a quin punt hi ha personatges que haurien de dedicar-se a altres àmbits, molt lluny del polític. Preveure i anunciar degudament, perquè sinó no queden contents, la prohibició de tota exhibició d’articles de color groc, en un partit de futbol , és impropi d’un govern , mínimament seriós. I només faltava aquest anunci, perquè la reacció fos la prevista i lògica, en uns moments com els que estem vivint.
No sóc amant del futbol, i encara menys de contemplar, abans d’un partit , una mena de pols entre decisions increïblement maldestres, per no posar-hi altres adjectius, molt més contundents, però era inevitable veure algunes de les reaccions i és el que motiva aquest article, a primera hora de l’endemà.
En primer lloc, el trist espectacle de veure com es feia servir la policia per fer una feina que no li pertoca ,com és la de fer treure tota mena de roba de color groc. Home, que busquin objectes perillosos, és lògic, però no deixar que la gent porti el que vulgui, és d’una estupidesa immensa. Després, una primera reacció, en el moment d’escoltar l’himne nacional, seguint la lògica acció – reacció. Prohibiu uns símbols, nosaltres en escarnim un altre... i així estem, des de fa mesos i mesos, per no dir uns quants anys.
Aquesta escalada de tensió, produeix danys immensos, perquè malmet les relacions entre conciutadans. Tots els símbols han de ser respectats, fins i tot aquells que no compartim. Només hem de rebutjar aquells que poden trencar la convivència, però no aquells que simplement mostren afinitats per unes idees o unes altres.
Sento tristesa quan veig el menyspreu envers símbols polítics, religiosos, culturals o populars, per part de persones individuals o col·lectius. Es igual. Tot símbol , estimat per algun col·lectiu ha de ser respectat i protegit, com volem que ho siguin els que nosaltres estimem. Aquest respecte, és el que ens fa més lliures i més propers als nostres conciutadans, pensin com pensin. Aquí, alguns volen imposar-ne uns, i prohibir-ne uns altres, malament anem i així ens va a tots plegats.
I segur que de l’acció d’ahir, per part del govern central, en sortirà una altra resposta, en qualsevol moment. Ja he sentit parlar de que es proposa als pagesos, embalar el farratge amb plàstic de color groc, en comptes del tradicional negre. Una manera com una altra, d’ampliar el territori groc, en multitud d’espais del país.
No anem pel bon camí, i convindria trencar aquesta dinàmica d’acció – reacció per evitar una escalada que ens perjudica a tots. Es evident que qui primer hauria d’actuar amb el màxim de seny és el govern central, per evitar reaccions que motiven les seves accions. Algú ha de parar, i el primer, sempre ha de ser el que té més responsabilitats. I en aquest cas, li pertoca al govern central. Tot seguit hem de fer els possibles perquè aquí, a casa nostra, hi hagi la voluntat de retrobar el govern perdut, i iniciar una nova etapa, destinada a rebaixar tensions i buscar la normalitat perduda. Ja sé que és molt difícil, amb gent a la presó i altres fugits a d’altres països , però més llarga serà la transició a la normalitat sinó recuperem l’acció directa a nivell de govern. Es molt poc seriós allargar aquesta etapa, en comptes de posar-hi fi, amb l’elecció d’un govern efectiu.



Friday, April 20, 2018

 

PALS DE CEC - art. Regió 7




PALS DE CEC.
Si algú esperava, canvis substancials, en el nou full de ruta dels partits independentistes, ha pogut comprovar que no n’hi ha. Continuen immersos en l’univers paral·lel, de Carles Puigdemont, i a ell supediten el futur del país. La primera impressió causada pel nou president del Parlament, ha donat pas, a una còpia de l’anterior presidenta, si bé amb algunes, més grans precaucions, per evitar caure en les primeres embestides, polítiques i judicials. De totes maneres, aquest primer tram de trajectòria ,no augura cap especial novetat a l’hora de convertir el Parlament, en el centre de la vida política del país. Es limita a seguir les ordres que rep, o a organitzar algunes “perfomances” per fer veure que la Cambra Catalana, existeix.
Sorprèn però, algunes de les iniciatives que ha dut a terme, sobretot pel que tenen de falta de rigor i coneixement del Reglament i la legalitat vigent. Anar convocant plens, per tot seguit, desconvocar-los, produeix una sensació d’impotència i ridícul, mai vist, en la llarga història de la nostra principal institució. Decidir presentar una querella contra un Magistrat del Suprem, passarà a formar part de les extravagàncies, i anècdotes insòlites, de la política catalana. I creure que l’acceptació a tràmit, d’una petició a un organisme secundari de l’ONU, equival a un pronunciament formal, en contra de les actuacions del govern central i la justícia espanyola, és insòlit , en algú que ha estat alcalde .
Només faltaria que totes les peticions que ens entren a registre en un ajuntament, equivalessin a la seva aprovació o acceptació. Primer, han d’entrar, i tot seguit son estudiades, valorades i resoltes. Per aquest ordre, no a l’inrevés. Haver-ho d’explicar, no deixa de ser penós, en qui hauria de conèixer millor com van els tràmits, en totes les institucions del món. I afegeixo. Qui cregui que el govern central, o els tribunals, modificarien les seves actuacions, per un pronunciament d’un organisme secundari de l’ONU, o fins i tot per la mateixa ONU, és que desconeix la realitat mundial.
Tornant a la situació actual, podem constatar els canvis permanents en els guions de cada partit independentista, pel que fa la previsió de futur. Cap d’ells és capaç d’explicar què pretén realment. Dona la sensació que una part de Junts x Cat, té , com a màxima aspiració fer quedar malament al govern central. Home, no calen gaires esforços per constatar la ineficàcia, i estupidesa, en moltes de les seves actuacions, però creure que deixar-lo malament, a nivell internacional, pot ajudar en res al difunt procés independentista, és pensar amb els peus.
La resta de Junts x Cat, i ERC, van seguint el pas que marca Puigdemont, sense atrevir-se a desmarcar-se’n, per evitar ser acusats de febles o traïdors. Pensen que ja s’estavellarà en algun moment, com per poder actuar, en llibertat. Mentrestant, tots plegats, van construint móns imaginaris, a l’exterior. Abans volien instal·lar un Consell de la República, a Waterloo, ara toca fer-ho a Berlín. Se suposa que aquest Consell, serà l’òrgan superior de comandament de la política catalana, amb un òrgan executor a Catalunya, en forma de Consell Executiu, de segona divisió.
I tots plegats, creuen possible guanyar el pols al govern central i al poder de la Justícia, pensant en que les primeres decisions, els hi donen la raó. No s’imaginen el que vindrà tot seguit. No s’imaginen un capgirament dels plans fets, quan els tribunals tinguin tota la documentació recollida i comencin els judicis corresponents, en el Tribunal Suprem, i la Audiència Nacional. Les fugides endavant, les improvisacions, els reptes mal plantejats, els polses desproporcionats, i les perfomances contínues, han estat pals de cec que tenen els dies comptats.
Mentrestant, el país està sense govern efectiu, i va contemplant uns espectacles plens d’improvisació i mals plantejaments, sense cap altre objectiu que “plantar cara” al que suposen acusacions injustes. Cap dels protagonistes reconeix errors, ni culpes, i creuen poder reeixir amb ajuts externs. Venen un relat únic, amb suport d’una part del país, oblidant-se de tota la resta. Poc lluny aniran, com veurem ben aviat.


 

EXCÉS D'ADMINISTRACIONS - art. Diari de Terrassa

EXCÉS D’ADMINISTRACIONS.
Dels meus set anys a Suïssa, conservo l’admiració per la senzillesa i proximitat de les administracions, totes elles presidides per l’austeritat i l’eficàcia, de manera que han aconseguit uns resultats envejables, model a seguir per a tots els països, amb tendències federalistes.
Aquí, hem construït un Estat autonomista, amb anhels federalistes, per part del partit socialista, però lluny, encara d’assolir-lo. Fruit d’aquestes mitges tintes, és l’excés d’administracions que patim, i que fan especialment lents i costosos, tots els tràmits privats i públics.
Estar al capdavant d’una administració, com la local, suposa tenir en el cap, quins tràmits i gestions s’han de  fer per cada cas, en concret. La feina no és fàcil, i puc assegurar que a més a més és molt lenta, i enrevessada d’entendre pels no experts. Si a Suïssa tenen tres nivells d’administració, molt clars, molt ben definits i finançats, aquí la realitat és totalment diferent.
En aquests anys de democràcia, hem encaixat noves administracions, sense suprimir-ne cap, d’aquí l’encariment de l’àmbit públic i sobretot l’increment de la seva complexitat. Tenim , en primer lloc, l’administració local, representada pels ajuntaments. En segon lloc, els consells comarcals, immersos en un entremig entre petits parlaments territorials, i mancomunitats de serveis. En un tercer lloc, posem-hi les diputacions, com organismes d’ajuda als municipis i consells comarcals, fonamentals per finançar alguns projectes, en uns moments en que la Generalitat no en té ni cinc.
I així, arribem a un quart nivell, amb la Generalitat, que ha assumit moltes competències quan li ha semblat, però no acaba de funcionar com caldria. Bé, de fet, ara ni així, perquè estem a l’espera de veure si els partits independentistes es posen d’acord o no, però , en temps normals, de  la Generalitat en depenen competències essencials pel funcionament dels ajuntaments i del país, en general, de manera que l’agilitat i eficàcia haurien de ser la seva carta de presentació. He de dir que està molt lluny d’aconseguir-ho. S’ha convertit en una eina farregosa, poc àgil i altament burocratitzada, amb tendència a una certa prepotència, vers la resta d’administracions.
I finalment arribem al govern central, amb competències d’alt nivell, però que afecten poc el dia a dia dels ajuntaments, a no ser dels més grans, quan en el seu territori hi ha infraestructures, equipaments o serveis que en depenen. La resta del territori, l’acció del govern central ,és pràcticament nul.la.
El problema principal d’aquest excés d’administracions, és la complexitat de la feina diària, i la resolució de temes, i és que a la complexitat , s’hi afegeix la precarietat i la transitorietat de les legislacions vigents. Si a Suïssa és habitual i normal, legislar per a terminis de vint o trenta anys, aquí la vida de les lleis és efímera, com en pocs altres llocs del món. Sembla com si cada Conseller/a d’ensenyament, vulgui passar a la història amb grans novetats, i grans canvis. El mateix vol fer, el de Territori, del qual depenen lleis tant vitals com les d’urbanisme, paisatge, vies de comunicacions, etc. O el d’Agricultura, o el de Medi Ambient, i així tots i cadascun dels membres del Consell Executiu.
Cosa semblant, volen fer, per la seva banda els membres del govern central, de manera que als canvis a Catalunya, se’ns hi afegeixen els canvis a nivell estatal....en una roda diabòlica de canvis constants, i substitucions de normatives per altres, de manera que quan una ha estat coneguda i adoptada, ha de ser ja substituïda, o modificada.  Aquesta permanent inestabilitat produeix efectes molt negatius , en els ciutadans en general, que no entenen com poden haver demanat una llicència d’activitat, en el mes de gener, i ja no els serveixen els documents recollits, en el mes de setembre, o per moltes altres gestions i tràmits, en que es fa voltar a la gent, d’un cantó a l’altre, sense motius degudament justificats.

Es en aquest àmbit d’excessos, en que en el proper mandat municipal, autonòmic i estatal, s’ha d’emprendre de forma urgent i consensuada , una simplificació de les administracions per aconseguir agilitat, eficàcia i austeritat. Ara, estem en el cantó oposat a aquest objectiu.

Wednesday, April 18, 2018

 

MIRANT ENRERE- art. Blogesfera socialista

MIRANT ENRERE.
No sóc independentista per dues raons principals. La primera, perquè considero que en un món global, dominat per les grans potències: Estats Units d’Amèrica ( EUA), Xina i Rússia, hem de fer tot el possible per convertir la Unió Europea, en una potència, no solament econòmica, que ja ho és, sinó política i militar, per deixar de dependre dels EUA. Per tant, tot el que no vagi en aquesta direcció suposa un greu error, de cara el futur immediat.
Actualment la UE és una confederació d’estats, i ha d’esdevenir una federació, si volem anar en la bona direcció. Hem d’aconseguir esborrar fronteres , físiques i mentals, fent possible l’elecció directe d’un president europeu, que presideixi un govern autèntic, amb un parlament realment europeu. Si esborrem els estats tradicionals, les regions /països / nacions, com Catalunya tindran el seu espai, sense la dependència directa d’un govern central poc amic, o si voleu , clarament antipàtic i poc eficaç, per passar a dependre més directament d’un govern central , d’àmbit europeu.
La segona raó per la qual no sóc independentista, és pel coneixement de la realitat espanyola, i del que significa un Estat, en tots els seus termes, cosa que semblen haver obviat, desconegut o ignorat els partits independentistes. El primer que cal , abans d’emprendre un repte, un pols o un desafiament , és saber amb qui l’has de tenir, i si aquest és immensament més fort, has de procurar actuar amb intel·ligència i prudència. Res de tot això ha passat pel cap dels protagonistes del procés independentista, fins el punt d’emprendre accions i actuacions destinades totalment al fracàs.
El procés, ha estat la crònica d’un fracàs anunciat. Mai ha existit la imatge d’un xoc de trens, sinó la d’un camió contra un sis-cents. Ignorar el poder d’un Estat, és impensable en qualsevol polític , mig preparat. I no parlo de l’exèrcit que té, sinó de les armes més pròpies dels temps actuals: el poder judicial , obligat a fer complir l’estat de dret. Es ell el que té el poder sobre les forces de seguretat, per investigar, trobar els delictes i portar-los davant de la Justíticia, perquè aquesta els castigui.
I si voleu, una tercera raó, son les meves arrels democràtiques, en un ampli sentit. Mai trencaré els juraments fets, a l’accedir al càrrec d’alcalde, com abans ho vaig fer a l’accedir al càrrec de diputat al Parlament, o en altres càrrecs que ostento o he ostentat. Malament anem si els qui hem de donar exemple, ens passem al bàndol dels trencadors de la legalitat. Mai en democràcia es pot vulnerar l’estat de dret. No hi ha cap excusa ni justificació per fer-ho, i es lògic que qui ho hagi fet, siguin regidors, alcaldes, diputats, consellers o presidents de la Generalitat, en paguin les conseqüències.
Hi ha, però una quarta raó, resum de totes les anteriors com és que mai es pot imposar a un poble, les raons d’una part minoritària del mateix poble. Per molt que els independentistes vulguin parlar en nom del poble català, la realitat és que una majoria no ha votat els partits independentistes. I amb aquesta situació, mai se’n sortiran. Hem votat, i repetit votacions, de tota mena, com perquè quedi clar quins son els percentatges, en una banda i l’altra, i mai es podria parlar en nom del poble català sinó es té , com a mínim, entre un seixanta i un setanta per cent dels vots emesos. I tot i així, caldria respectar la minoria, com per no imposar-li condicions inacceptables.
En el procés, hi ha hagut ignorància de la realitat, mala fe, moltes mentides i suposicions que han motivat accions totalment imprudents, agosarades i fins i tot delictives. Trencar el Reglament del Parlament, vulnerar l’Estatut d’Autonomia i la Constitució, no son temes menors, mai permeses en cap país democràtic. Aquí es varen dur a terme, amb grans paraules, arrogant-se la representació de tot el poble català, quan ni tant sol es disposava dels dos terços de la representació parlamentària, per iniciar tràmits de modificació.

Estem on estem, per culpa d’uns dirigents, il·luminats, uns; ignorants, altres, i imprudents, tots plegats, disposats a emprendre un pols, pensant en que res de greu podria passar. No es queixin dels resultats obtinguts, i no he sentit cap disculpa ni cap justificació per haver deixat pel camí un poble dividit, unes institucions trencades, un país mig paralitzat i un futur tant incert com que tardarem més d’una generació, a refer-lo mínimament. I si algú creu que ampliant els desafiaments, i movent fitxes en el tauler europeu i mundial, aconseguiran el que no han obtingut, fins ara, continuen vivint en un univers paral·lel que res té a veure amb la realitat. I el pes de la Justícia, encara que doni moltes voltes i faci molts revolts, serà implacable. Mirem enrere, i constatem els errors. Es la única manera per mirar endavant, per a no repetir-los.

 

CAPITALS CULTURALS - art. El 9 Nou



CAPITALS CULTURALS.
Sóc, un de tants consumidors de cultura, que busca per la comarca pròpia del Berguedà o les veïnes d’Osona i Ripollès, motius per visitar-les i “consumir” productes culturals diversos, començant per monuments i museus, i continuant per tota mena d’espectacles ,d’un cert nivell artístic , multi disciplinar.
Es curiosa l’afecció de molts governants per tenir museus , a casa, i tanmateix no aconseguir promocionar-los prou, com per oferir xifres proporcionals, a la seva importància. M’explico. Segons les xifres obtingudes, el Museu Episcopal de Vic, tingué 34.090 visitants en el 2016 i 19.247, en el 2017. El perquè d’aquesta gran diferència, rau, en la interessant exposició d’art romànic que va oferir l’any 2016, la qual cosa demostra que una bona exposició, atrau un bon nombre de visitants , extres. Que algú en prengui nota per repetir-la, amb altres experiències semblants.
I és que el Museu, pel seu contingut, se situa en una primera divisió, i tanmateix hauria de tenir un nombre de visitants, sensiblement major. De fet, no gaire lluny en visitants, es troba el Monestir de Santa Maria de Lluçà, el qual té un doble atractiu per ser visitat. En primer lloc, el monument en si mateix, i en segon lloc, un guia esplèndid , capaç de posar el mateix entusiasme en explicar els detalls, a un grup de tres persones, que a un de trenta.
Si anem a Ripoll, el Museu tingué 18.000 visitants en el 2016, i 16.000 en el 2017, tampoc podem estar-ne plenament satisfets, perquè el nombre hauria de ser sensiblement superior, en base al contingut que protegeix.
I si ens allunyem una mica, i marxem a Solsona, el Museu Episcopal en tingué 7.055 en el 2016 i 7.116, en el 2017. Es cert, que tot i el seu interès, no té la varietat i riquesa del de Vic.
Exposades aquestes xifres, el que queda clar, és que es fan gran batalles per tenir museus, però es fa poc per promocionar-los i ampliar-los, en els seus continguts. La majoria son estàtics, en el sentit de mantenir i preservar el llegat, sense ànims d’incrementar-lo i diversificar-lo, cosa que motiva una ”congelació” de visitants.
Per entendre’ns. Dona la impressió que les capitals comarcals, o les grans ciutats, en general, volen tenir algun museu perquè “vesteix” o la fa important, però no li dedica l’atenció deguda com per fer-lo permanentment interessant. No tenen present que les inversions en cultura, son inversions molt productives i reporten grans beneficis, si es fan bé.
Convertir una capital, en capital cultural permanent, suposa rebre gent d’arreu del país propi i de l’estranger, que busca un motiu per viatjar i ho fa amb ànims de tranquil.litat, aprofitant per donar una volta per la ciutat, buscar un lloc per menjar, un lloc per fer un gelat o un cafè, o comprar algun article que veu, tot passejant. I si els museus organitzen exposicions temporals, atreuen noves onades de visitants, que repetiran en un futur proper.
En el meu cas, tinc per costum una visita cada dos o tres anys, als principals museus, i una visita més sovintejada a les catedrals de Vic, Solsona o al Monestir de Ripoll, Lluçà o algun altre. Es evident que si en els monuments s’hi troben bons guies, les visites tenen un caire molt més atractiu i aquesta és una de les virtuts, en la majoria de museus més visitats del país. Aprofito per dir que en el cas de les catedrals i monestirs, una millora en la il.luminació s’agrairia, per a poder captar millor aspectes rellevants dels seus interiors.
Acabo, assenyalant, el que he dit al principi. Les inversions en cultura, suposen un enorme benefici per qui les emprèn, de manera que pertoca a les capitals, no solament mantenir-les, sinó incrementar-les notablement, de cara el futur immediat. Qui es queda quiet, perd oportunitats, front a d’altres que continuen caminant.



Monday, April 16, 2018

 

ACOMODATS, EN L'ACCIÓ - REACCIÓ - art. Nació Digital Solsona


ACOMODATS EN L’ACCIÓ – REACCIÓ .
Estem instal·lats, en una nova etapa, fora del procés. Comprovada i acceptada la impossibilitat de la via unilateral, ara toca, mantenir el tipus, i buscar noves formules, per improvisar un nou relat, ple de resistencialisme i èpica de saló.
Ningú vol acceptar la derrota del procés, ni buscar una certa normalitat, per por a ser acusat de traïdor. Així, doncs, toca continuar marcant el pas que imposa Puigdemont, des de la llunyania física i política, fins no se sap quan.
Mentrestant, uns i altres, actuen sota el principi d’acció – reacció. Uns mouen una peça, els altres, una altra, i tots plegats creuen que van en la bona direcció. Entenent per bona direcció aquella que els ha de portar a la victòria. Tampoc ningú sap ben bé, què vol dir la victòria, en la situació en la que estem.
Bé, per la banda de Madrid, la victòria sembla ha de venir de la mà dels tribunals, després que s’hagi conformat un govern, i s’hagi retornat a una certa normalitat. Per la banda d’aquí, el que importa és buscar fer el més mal possible a la reputació d’Espanya, procurant fer-la aparèixer com un Estat, poc o gens democràtic. I ja està. Tots contents ? Arregla alguna cosa que uns i altres es dediquin a aquests objectius ? Portarà algun resultat positiu, la victòria o derrota d’aquestes accions ?
Ho he dit en anteriors ocasions, en aquestes mateixes pàgines, que el poder d’un Estat és enorme, i una situació com la que tenim, li pot fer algunes ferides, però ben aviat curaran. Altra cosa son les ferides que la inestabilitat i la inconsciència provoquen en el funcionament de Catalunya. La tàctica de fer mal per fer mal, no portarà mai cap solució ni avantatge a Catalunya. Al contrari, el mal a uns, comporta mal, als altres, i qui més feble és, més mal , patirà. Així, és i així ha estat , al llarg de tota la història, i qui no ho vulgui veure, millor es dediqui a la vida contemplativa, ingressant en algun dels pocs monestirs que queden.
Em produeix una enorme perplexitat, la satisfacció de molts independentistes, per no dir tots, per la decisió d’Alemanya, Bèlgica i Gran Bretanya, respecte els fugats de la justícia espanyola. Veurem què fa Suïssa, però és igual. La majoria, creu que el tractament donat pels seus tribunals, desautoritza els d’aquí, i per tant, consideren guanyada una de les causes principals. Ja no es batalla tant, per la independència, com per la resistència. Resistir és guanyar, i qui dia passa, any empeny, esperant acumular altres pronunciaments i altres posicionaments, creient en la internacionalització del conflicte i en la seva resolució efectiva.
A falta d’acció positiva, es va cap a accions justificatives de fer alguna cosa, per trencar la imatge de paràlisis total. En aquest marc, hi figura la decisió de presentar una querella, per part de la Mesa del Parlament, contra el Magistrat Llarena. Una iniciativa condemnada al fracàs total, però , de  moment es dona la impressió de plantar cara. I d’acció, en acció, arribarem al fracàs final. Ben  aviat ho veurem.
L’immens error de fugir de la justícia, passarà , ben aviat la prova de foc, tant bon punt comenci el judici. El Magistrat Llarena, per una banda i la Jutgessa Lamela, per altra, tenen a punt els elements redactats per acusar els protagonistes del procés. Qui estigui aquí, tindrà la seva sentència, i qui falti, la tindrà igualment, incrementada pel factor de la fugida. I qui cregui que la UE, pot donar cobertura a l’empara de fugitius, ben aviat veurà com canvia d’opinió. Els èxits momentanis, provisionals de la defensa, es convertiran en fracassos estrepitosos, en pocs dies o setmanes. Temps al temps. A cap Estat, li interessa desacreditar-ne un altre, en matèries tant sensibles com el desafiament i vulneració de l’estat de dret. En poc temps ho veurem. L’acció – reacció , sempre té una vida determinada, i ja no dona per més.



Friday, April 13, 2018

 

COM EN ELS VELLS TEMPS- art. Regió 7


COM EN ELS VELLS TEMPS.
Moltes de les coses que passen aquests dies, em recorden velles estratègies, d’alguns antics sindicalistes radicals, dedicats a les grans lluites per aconseguir grans avenços, que sabien impossibles, però que posaven com objectius ambiciosos, per no donar la sensació de “tous” i poc agosarats. Es llençaven a la batalla, amb ardor guerrer, amb la única estratègia i pensament que els treballadors i el poble, els seguirien .
Quan arribaven esgotats i derrotats, proposaven reemprendre la lluita per a recuperar els bens perduts. Exigir readmetre els acomiadats, recuperar les hores perdudes, mantenir els sous i condicions, i perdonar els expedients oberts. En aquesta segona fase de la lluita, hi posaven especial èmfasis per a demostrar que la victòria era possible. Havien de vendre com a èxit, el que havia estat un complert fracàs. Moltes vegades, el resultat final, suposava pitjors condicions que les que havien portat a emprendre el camí de la revolta.
Què vull dir amb això ? Que abans d’iniciar cap batalla, s’ha de saber molt bé amb quines forces es compten, quins son els reptes i objectius, i quins seran els obstacles a salvar. L’èpica i l’astúcia, estan molt bé, però només quan s’ha equilibrat molt bé el camí a seguir, tenint molt present la realitat de la situació.
A dia d’avui, em dona la sensació que una part de l’independentisme ha creat un “univers paral·lel “. Soc gran afeccionat a la història i a la ciència ficció, i em dona la sensació que alguns volen copiar alguns passatges dels relats de ciència – ficció, pensant fer-los realitat. I no segueixen guions dels grans mestres: Asimov, Bradbury... no. Més aviat, segueixen guions d’escriptors menors , amb constants salts en el guió, o contradiccions impròpies d’un de primer nivell . M’explico.
Hi ha una part dels diputats independentistes, que toquen de peus a terra, i consideren la situació actual com impròpia d’un país seriós. Creuen arribada l’hora de no fer més disbarats, i procedir a l’elecció d’un president/a, factible i efectiu, que formi govern i comenci a reparar els danys causats. Tenen clar que no és hora de més reptes, ni més batalles estèrils, perquè el país necessita ser governat.
Però, altres, menys arrelats a la realitat, i més disposats a mostrar èpica de manual, sense prendre cap risc personal, proposen crear aquest “univers paral·lel” a l’entorn de l’ex president, creient que el pols a la Justícia i a l’Estat, representat pel PP, es pot guanyar, i aportarà grans beneficis a Catalunya, i a tots els catalans, puix que creuen poder parlar en nom de tots nosaltres.
Consideren cada pas, un pas endavant, sense parar a pensar en els efectes secundaris i danys col·laterals que causen al conjunt del país, Catalunya, i també a l’Estat. El dany, és al conjunt, però en res avança el procés independentista. No hi ha hagut cap avenç, ni cap possibilitat de dur a terme, la independència com alguns havien proclamat. De fet, podem veure com cap dels grans predicadors i profetes del procés, està en actiu. Tots han desaparegut, sense donar explicacions ni justificar els errors comesos.
Torno al principi. Sincerament crec estar en alguns dels episodis de batalles sindicals, viscudes vint o trenta anys enrere, en les quals, es tornava al principi, havent deixat pel camí grans esforços, grans pèrdues i grans sacrificis, sense haver aconseguit l’objectiu perseguit. Ara i aquí, convindria no repetir aquelles velles experiències, ni voler crear “universos paral·lels”, en altres països, creient que des d’allà es pot entendre i governar el nostre país. Prou complicades estan les coses aquí, com perquè es vulguin portar des de milers de quilòmetres de distància. I qui cregui que unes determinades decisions judicials, modifiquen el conjunt, que esperin uns mesos més, per constatar els estralls produïts. Estem molt lluny del final.


Thursday, April 12, 2018

 

EFECTES DEL 155 - art. Diari de Terrassa

EFECTES DEL 155
El passat 1 de febrer, a primera hora del matí, varem rebre 11 transferències al compte de l’ajuntament, procedents de la Generalitat de Catalunya. Suposaven la liquidació de tots els deutes pendents, alguns, corresponents a dos anys enrere. Per primera vegada, en més de trenta anys, no tenim cap deute pendent de cobrar de la Generalitat. Un autèntic miracle, una revolució, atribuïble a un dels efectes del 155.
Pel que vaig poder comprovar, parlant amb una vintena d’alcaldes, el mateix els havia passat a tots ells, de manera que sense fer escarafalls, ni pronunciaments públics, es fregaven les mans per haver pogut cobrar imports , realment rellevants, que la Generalitat no liquidava, sota les més diverses excuses. De fet, mig any enrere, la Generalitat devia prop de mil milions, al conjunt d’ajuntaments catalans. Deutes que, en uns quatre mesos, han estat degudament liquidats, seguint les ordres del Ministeri d’Hisenda.
No seré jo qui elogiï l’aplicació del 155, però a la vista dels seus efectes, dona la impressió que els guanyadors de les eleccions al Parlament del 21 D, no tinguin cap pressa per liquidar-lo. Van proposant candidats que saben no podran ser elegits presidents, i mentrestant, va fent via el 155. Per què, aquesta tàctica ? Em direu mal pensat, però a molts d’ells, ja els hi va bé que sigui l’Estat el qui faci determinada “feina bruta”. M’explico.
L’enorme deute acumulat per la Generalitat, que supera els setanta-cinc mil milions, fa impossible un govern inversor. Es a dir, qui entri a governar, li tocarà” fer dissabte”, i procurar estalviar en tots els àmbits i sectors, per no acumular més deute i començar a reduir els interessos a pagar. Per això, calen decisions molt impopulars, i sobretot molt suïcides a nivell intern dels partits governants, no en va, durant anys i anys, molts dels organismes i serveis de la Generalitat, han servit per acollir militants, simpatitzants , amics i parents, fins engreixar les nòmines de manera insostenible.
Que sigui ara el govern central, el qui les aprimi, a molts, ja els hi està bé. Amb el 155, més de dos-cents cinquanta alts càrrecs, han estat destituïts, i la majoria d’ells, no servien per a gaire res pràctic. S’han eliminat Delegats Territorials, assessors departamentals, consultors, experts, estudiosos, etc... a més de liquidar, àmbits sencers com el Diplocat, dedicat a la tasca propagandística , a nivell mundial, alhora que acollia personatges curiosos, o permetia premis a la fidelitat, com la de nomenar “ambaixadora” a Dinamarca i països nòrdics , a la germana de Pep Guardiola, o col·locava a l’ambaixada d’Alemanya, a Marie Kapretz, ex regidora d’ERC a Cercs...
En fi, serien llargs d’explicar els efectes del 155, i si tingués temps, ho faria dedicant-li un llibre. De totes maneres, ara que apareixen tants llibres, explicant detalls del procés, animo a algun periodista, a dedicar part del seu temps, a parlar amb alcaldes, regidors, entitats, empresaris, etc...per saber exactament els efectes del 155, i sobretot esbrinar si una de les motivacions de la falta de pressa dels partits independentistes, per tornar a governar, és degut a donar més temps per fer neteja al 155. Sinó, no s’entén.

De fet, hi ha un altre efecte, poc grat d’explicar als ciutadans , en general, però hi ha uns quants milers de funcionaris, sense especials presses per liquidar-lo, a la vista de que es poden dedicar a la dura feina de resoldre mots creuats, o sudokus, durant les hores de despatx, a l’espera que tornin a tenir govern efectiu. Que aquesta manca de govern , suposi tenir milers de llicències d’activitats, paralitzades, milers de tràmits d’urbanisme, medi ambientals, o d’altres tipus, sense resoldre, no sembla preocupar en absolut als partits guanyadors. Ells estan per altres batalles, molt més èpiques i astutes, contra el govern central i els seus aliats. Algun dia, ja podran pensar en el poble. Ara tenen altres prioritats, i els efectes del 155, poden continuar. No hi ha cap pressa per aturar-los. Vaja, almenys això sembla.

Tuesday, April 10, 2018

 

LES MENTIDES, SEMPRE PASSEN FACTURA - art. Blogesfera socialista



LES MENTIDES, SEMPRE PASSEN FACTURA.
Els qui hem viscut en països germànics, o tenim contacte amb països nòrdics o centre europeus , hem comprovat l’enorme rebuig de la població, envers els mentiders. Es una qüestió de cultura, i si voleu de religió, sota el principi de que, a qui menteix, no se li pot fer confiança, en cap cas ni en cap moment.
Si repassem fets dels darrers anys, podreu recordar dimissions per haver copiat algun examen, haver transcrit alguna part d’una tesis doctoral, sense fer notar l’autor transcrit, haver portat el cotxe en algun accident poc explicat, haver mentit respecte contractes o declaracions de renda, etc. La llista es podria allargar cap a multitud d’exemples que aquí s’haurien considerat pecats venials, i que allà, varen portar a la dimissió de Ministres i caps de govern.
Fruit d’aquesta cultura, des de petits, s’assumeix el principi de que “les mentides, sempre passen factura”, en un moment o altre de la vida, i sovint, quan menys t’ho penses o quan pitjor poden aparèixer. Doncs bé, com podem veure, aquí, en el nostre país, en el petit o en el gran, les mentides tenen molt poc valor, i molt poc càstig.
Es penós, ja no dic indignant, tot el serial a l’entorn del Màster de Cristina Cifuentes. Es de país d’opereta, veure com apareixen informacions, increïbles en un món acadèmic, i en el món de la política. Ja no sé qui hauria de dimitir, perquè la llista es va fent llarga, cada dia que passa.  
Es el que tenen les mentides, per ser desmentides, i és que requereix inventar noves mentides, en una roda de mai acabar. I els dies van passant, i el descrèdit va en augment, amb una sensació de tómbola, en la qual es reparteixen títols, crèdits, i assistències a la carta.
Com es pot viure i treballar, en un entorn tòxic com aquest ? Com algú pot demanar seriositat i rigor, quan la sensació és de caos total, i amiguisme general ? Com pot ser, no comparèixer per deixar el càrrec, i marxar a casa ? I com pot ser que el partit no actuï davant el dany que causa un escàndol com aquest ?
Però, és que el dany s’escampa cap altres causes i altres indrets. Aquesta sensació d’impunitat, prepotència i domini de l’espai públic, amb les seves institucions, arriba a Catalunya, en plena crisis institucional pròpia i incrementa el desprestigi vers el govern central, i tot el que ve d’Espanya, perquè assimilen l’idea de país de pandereta i que allà fan el que volen i com volen, i en canvi aquí s’ha de ser rigorós amb tot i en tot moment.
I el que desanima, és que tot aquest escàndol, ve per voler tenir un miserable Màster, en el currículum. Increïble, però cert. Com és possible fer tants disbarats per poder sumar un títol, a d’altres que es tenen ? Com es pot ser tant estúpid de posar en perill l’honorabilitat, el càrrec i la vida personal, per un carai de diploma ? Com es pot ser tant ruc de pensar que un nyap com aquest passarà inadvertit , de per vida ?

En fi, el PP, amb la immensa majoria dels seus dirigents, mereix passar a la oposició per a poder fer neteja, i retornar net i polit. Com més aviat s’aconsegueixi millor per a tots. Posem-nos-hi tots, i fem-ho possible. No podem aguantar més escàndols.

Monday, April 09, 2018

 

TORNEM-HI. UN NOU INTENT DESTINAT AL FRACÀS - art. Nació Digital Solsona


TORNEM- HI . UN NOU INTENT DESTINAT AL FRACÀS.
Som molts els que coneixem les greus tensions dintre de Junts x cat, entre el sector fidel al PDECAT, i el grup de fidels a Puigdemont, al qual li deuen el càrrec que ostenten. Per cert, un càrrec sense feina, però amb un bon sou. Aquestes tensions i discrepàncies provoquen la insòlita situació actual, de tornar a presentar com a candidat a president a Jordi Sánchez, quan ell, fa poc menys de quinze dies, havia manifestat la voluntat de plegar de la política i retornar a la anterior vida professional.
Ara, sota l’excusa de que la ONU ha acceptat a tràmit el seu recurs, considera justificat, fer-se enrere en els seus propòsits, i acceptar la candidatura a president. Que estigui a la presó i molt a prop de ser inhabilitat per uns quants anys, no importa. La qüestió és mantenir el pols a l’Estat, i demostrar que les coses es poden liar, tant com vulguin, con tal no hagin de formar govern ¡¡¡
I és que , a banda de les tensions dintre de la candidatura de Junts x cat, hi ha les altres tensions amb el grup d’ERC, cansat de veure l’espectacle que entre tots estan donant. Alguns poden creure que plantant cara a l’Estat, justifiquen tots els errors comesos, durant el procés, però la realitat és que no hi ha ningú disposat a tirar endavant un nou pols, amb greu perill d’acabar a la presó. D’aquí, aquests constants canvis de guió, estratègia, i camí a seguir, cap a no se sap on.
Però, per donar la sensació que alguna cosa fan, ara el president del Parlament, convoca nou ple d’investidura per aquest divendres, a les 10 del matí. Ningú sap de cert, si d’aquí a divendres hi haurà desconvocatòria, renúncia del candidat, o qualsevol altre imprevist dels molts que poden ocórrer. Es tanta la improvisació que res es pot donar ni per segur, ni tant sols per probable.
El que alguns volen, és tenir un president a la presó, per a poder dir que estem en un Estat que no respecta els drets dels diputats. Aquesta situació, creuen, seria insuportable per Espanya i per tant , obligaria el govern central a negociar, no sabem ben bé què. Se suposa que la independència, o un referèndum pactat, o una altra relació entre les dues realitats. Ningú explica ben bé què persegueix, sinó és fer quedar malament a l’altre. El que no entenen que , arribats al punt en que ens trobem, no ve d’un pam, en tot el que uns i altres poden fer. I no  hi haurà cap negociació per molt que les coses s’enredin a Alemanya, Bèlgica, Suïssa o Escòcia.
En cap moment el govern central modificarà la seva estratègia, tant inflexible, com la dels partits independentistes i entre sords, no perilla que s’escoltin. El desprestigi va fent camí, i s’ha arribat a un punt en que tothom s’atreveix a dibuixar escenaris totalment insospitats. Què podem esperar de la sessió de divendres ? Doncs, qualsevol cosa, menys la solució a la paràlisis en la que estem immersos. I això sol, ja és el pitjor dels escenaris. Mentrestant tenim un ex president allotjat a Berlin , sense saber quan serà extraditat a Espanya, i tot un país a l’espera dels propers passos dels partits que varen guanyar les eleccions.
Ningú té pressa per normalitzar la situació, i poc a poc, van sorgint preocupants fenòmens de violència. S’ha de ser molt poc prudent per creure que val la pensa continuar jugant al gat i el ratolí, amb subterfugis legals, fugides diverses, o estratègies destinades al fracàs. Tard o d’hora veuran els immensos errors comesos, i les greus conseqüències que tindran per a tots ells, però prefereixen posposar la solució, a l’espera que algú vingui al rescat. Vana esperança, vana il·lusió, perquè els errors i fets hi son, i algú haurà de pagar per ells.



Friday, April 06, 2018

 

DESCONCERT TOTAL - art. Regió 7


DESCONCERT TOTAL.
Queden lluny ja, les darreres eleccions al Parlament, i tot i la majoria independentista aconseguida, no tenim ni president , ni govern ni el Parlament activitat, tot i unes poques “perfomances”, més dirigides a fer veure que existeix que no pas a funcionar com a tal.  A què esperen els partits guanyadors ? Es miren de reüll per no ser el primer en canviar d’estratègia, i anar per una altra via, radicalment diferent. Volen esgotar les existències d’èpica i astúcia, abans d’acceptar la realitat.
I la realitat, és dura, perquè cal acceptar els errors comesos, i en el nostre país, costa molt d’acceptar les equivocacions i rectificar. El mateix li passa al govern central, des de temps immemorials, i per això estem com estem. De fet, és la conjunció d’uns i altres, que fa tant difícil retrobar un mínim de normalitat. La complerta normalitat costarà , com a mínim, una generació, a ser recuperada.
Ara bé, no podem tenir tot el país, Catalunya i tot l’Estat, Espanya, en permanent “impasse” respecte del futur immediat. El govern central creu haver aconseguit una victòria, que podem qualificar com a “pírrica” perquè no ha resolt en absolut el problema, i no ha estat ni valent ni intel·ligent com per presentar propostes àmplies, generoses i valentes, per desencallar el conflicte. També estan desconcertats, al veure com es reacciona, des de Catalunya.
Mentrestant, aquí, s’ha obert camí un nou relat improvisat com els altres, mitjançant el qual el que es pretén és desautoritzar Espanya, fer-la veure com un Estat repressor, poc dialogant i fins i tot poc democràtic. Tot, per malmetre la imatge que tenia, pensant que aquesta estratègia pot afavorir la pròpia. Nou error, després de tants altres comesos, perquè per molt que hi hagi articles , imatges, declaracions o altres accions, demostratives de la poca, per no dir nul·la capacitat de diàleg del govern central, personificat en l’asèptic Rajoy, no deixa de representar la quarta potència de la UE, i la catorzena mundial. Això, és el que compta, la resta son imaginacions o desitjos que no afectaran en res, les decisions internes, a nivell d’Espanya.
Tornant aquí, viure en desconcert, és uns de les pitjors situacions d’un país i la seva gent perquè suposa paralitzar multitud de projectes, iniciatives i accions, a l’espera de sortir de la paràlisis. Ara toca reconèixer els errors comesos, explicar-los degudament , i retornar a la normalitat d’un país, amb una àmplia autonomia que ben gestionada, pot donar fruits immensos. Si comparem els deu anys de Mancomunitat de Catalunya, amb el que hem fet, en els quaranta d’Autonomia, podem constatar quan d’avenços en tots els camps es poden dur a terme, si comptem amb un bon govern i un Parlament totalment activat.
Comprenc la duresa d’haver de reconèixer els errors, però això és valentia, i política real. Igual de dur és veure persones a la presó, i altres que hi aniran, o quedaran inhabilitades, però res se’n treu de titllar de venjança l’acció dels tribunals, o d’un jutge, en concret. Sóc coneixedor de moltes de les interioritats del procés i dels seus principals protagonistes, i molts d’ells, havien reconegut en privat, la impossibilitat de que el procés acabés bé, i tanmateix no varen canviar de rumb, per por a ser titllats de traïdors, sabedors de les conseqüències per a ells, i pel col·lectiu independentista, del que podia comportar.
Es comencen a sentir veus de canviar de rumb, i buscar una sortida a la situació. Es el que toca fer, com més aviat millor, per tenir govern i reparar part dels danys causats. El desconcert, produeix tensions i crispacions , amb derivacions molt negatives per una convivència ja molt malmesa, i per una economia en suspensió. Pretendre desacreditar l’Estat, en benefici propi, només aconsegueix fer mal als dos contendents, però no resol el problema, sinó l’enquista una mica més. Toca passar del desconcert a un nou guió, realista i pactista, capaç de retornar l’autogovern al país. Alguns ho trobaran una traïció, però, crec que la majoria ho aprovarem sincerament.


 

QUI SON / SOM LES VÍCTIMES - art. Diari de Terrassa

QUI SON / SOM, LES VÍCTIMES ?
“Ja sabem que les coses acabaran malament, però no podem tirar enrere”, aquestes son les paraules repetides i reiterades, per un bon nombre de protagonistes del procés independentista, a diverses persones que els avisaven, aconsellaven i advertien dels riscos que corrien a nivell personal i col·lectiu.
Per raons dels càrrecs que ostento i per les relacions que conservo dels anys de diputat, amb dirigents del partit socialista, antics càrrecs de convergència,  amb altres de republicans i fins i tot algun del partit popular, estic al cas de nombrosos fets que estan sortint ara als mitjans de comunicació o apareixeran els propers mesos, o durant el judici, als encausats.
Es va començar el procés com una mena de joc, contra el govern central, moguts per una barreja d’entusiasme “naïf”, creença en la inacció d’un president tant asèptic com Rajoy, ignorants de la autèntica realitat europea i internacional, i impulsats per una colla de personatges i entitats, que tenien poc a perdre, i molt a guanyar, en cas d’èxit.
Es així, com s’inicia una deriva cap a “terres ignotes”, sense més bagatge que les grans paraules, l’èpica de manual, l’astúcia sacralitzada i les grans accions populars a l’aire lliure, pensant que amb aquestes eines n’hi havia prou per a construir un nou Estat. Si, al davant hi tens un govern central , clarament impopular, amb reaccions més histèriques que històriques, creus tenir prou elements com per garantir l’èxit.
I si creus tenir la veritat al teu costat, i la raó històrica, no cal tenir en compte la legislació catalana, i encara menys la espanyola, ni l’estat de dret, que no coneix governs ni fronteres. Tot es pot vulnerar, tot es pot interpretar o reinterpretar si és “ a fi de bé”. D’aquí que el Reglament del Parlament es pugui trinxar, i amb ell el propi Estatut o la Constitució. Arribats en aquest punt, no hi ha punt de retorn, i només cal anar fent gran la bola de neu, confiant en que la providència divina ja resoldrà tots els estropicis causats.
Conec bé, els advertiments de prestigiosos juristes, lletrats del Parlament, polítics catalans, espanyols i de fronteres enllà, fets arribar als principals protagonistes del procés, a l’igual que a tots els membres del Consell Executiu i la Mesa del Parlament. Tots ells, deixaven clar cap on anava el procés, i cap on anaven les persones que trencaven la legalitat. El destí era totalment previsible, i d’aquí la insistència, en demanar parar tants estropicis.
La bola ja rodava, i ningú volia aparèixer com a traïdor, ni massa poc entusiasmat amb la deriva cap a les roques. El xoc era inevitable, simplement, confiaven en no fer-se gaire mal. Però heus aquí que el mal és immens, per a ells / elles, i per a tots nosaltres. Quan dic per a tots nosaltres, em refereixo a tot el país.
Ens hem hagut d’identificar com independentistes o constitucionalistes, malgrat la poca bel·ligerància de molta gent que mai haguessin volgut haver de triar. Qui son / som les víctimes? Estimats lectors, reflexioneu i penseu quantes amistats heu perdut, quants familiars teniu tensionats, convulsionats o obligats a censurar converses o evitar reunions ? Es igual, de quina banda esteu, tots tenim els mateixos problemes i les mateixes situacions. Estem en un punt en que molta gent està indignada per les víctimes d’un cantó, però qui pensa en les víctimes de l’altre cantó ?
De fet, tots som víctimes, d’un procés que mai hagués hagut de tenir lloc i que ha causat uns danys enormes i irreparables en la convivència d’un país que semblava modèl.lic i en el qual mai ens haguessim imaginat podessin passar les coses que hem vist o veiem cada dia. No pensem només en les víctimes d’una banda, pensem en les de l’altra, perquè`al cap i a la fi, tots som víctimes, per igual.



Thursday, April 05, 2018

 

NOTA PREMSA - VISITA A LES OBRES DE L'EDAR - BORREDÀ

NOTA PREMSA – LA COMISSIÓ DE SEGUIMENT DE L’EDAR DE BORREDÀ – VISITA LES OBRES.
Aquest matí de primer dimecres de mes, tal com es va acordar, el seu dia,  s’ha celebrat sessió de la Comissió de Seguiment de l’ EDAR de Borredà, amb la novetat de fer la primera visita d’obres, per part de tota la Comissió. Cada primer dimecres de mes, es fa una sessió de seguiment, i en la d’avui , hi havia inclosa, una visita a les obres.
A les 10.15 ha començat la visita, acompanyats del director de l’empresa OMS – SACEDE, i del director de les obres i del responsable de seguretat. Durant el transcurs de la visita, s’han explicat tots els detalls del que s’ha fet, i del que hi ha pendent d’executar.
La previsió és que les obres acabin a finals del mes de juny, i l’EDAR entri en funcionament la segona meitat del mes de juliol. La visita també ha servit per fer propostes sobre la vegetació a plantar en l’entorn de la ubicació, determinar el color de l’edifici, el tancament perimetral, i alguns altres detalls de la instal.lació.
Amb tot, el més important ha estat comprovar l’estat de les obres, i el compliment dels compromisos adoptats.
Ho he dit en anteriors ocasions. Aquesta és una de les obres més esperades i desitjades per l’ajuntament, perquè suposarà tornar les aigües depurades a la riera Margansol, i tenir el poble equipat amb una depuradora moderna i eficient. Poc a poc, a cada nova obra en carrers i places, procedim a separar aigües negres , de les aigües pluvials, però era del tot indispensable tenir una EDAR per fer el tractament de les aigües negres i aconseguir una riera plena de vida i netedat. En pocs mesos , es farà realitat.
Borredà, 4 d’abril de 2018
L’Alcalde – President
Joan Roma i Cunill



Wednesday, April 04, 2018

 

AL RACÓ, I SENSE UNIFORME - art. nació digital Solsona



AL RACÓ I SENSE UNIFORME.
En aquesta batalla per veure qui va més lluny, qui la diu més grossa, i qui fa proclames més enceses, contra tot el que representa Espanya, tenim un nou conflicte a Girona, contra la presència de l’exèrcit, en un saló del jovent. Ja en el passat, hi hagué una altra batalla, en motiu del saló de l’ensenyament, calcat del de Barcelona, en que l’equip de govern es negà a acollir un estand de l’exèrcit ,per explicar les sortides laborals que ofereix.
Ara, a Girona, emparada la presència per una resolució judicial, volen portar la presència militar al racó més arraconat de la fira, amb el personal , sense uniforme, no fos cas que atragués la vista i la presència dels visitants i tirés per terra, l’estratègia de foragitar tot el que faci olor a militar.
Es curiós aquest entestament dels equips de govern de Barcelona i Girona, contra els militars, pel que té de contradictori amb l’impuls al procés independentista, el qual contemplava la creació d’un exèrcit català. No sabem si estan contra tots els uniformes, o només contra alguns, en funció del color o la procedència . Aquí, els experts, contemplaven la creació d’un exèrcit, format per 30.000 efectius, de terra, mar i aire. No sabem, perquè no ho explicaven, d’on pensaven treure tota aquesta gent, si al mateix temps, no volen que ningú s’hi apunti ¡¡¡¡
Les contradiccions son tant evidents i constants que ja no ve d’aquí, una més. Per això, ningú s’ha estranyat d’aquesta nova polèmica a Girona, i l’han assumit com un postureig més de l’alcaldessa que té ganes de sortir, tot sovint, en els mitjans de comunicació. A falta d’acció de govern, res millor que anar donant voltes sobre el mateix tema.
No es donen compte del valor de l’exèrcit en el mon actual, i el gran nombre d’ofertes de treball que proporciona. A més, el seu concepte, encara és el d’abans, que res té a veure amb la realitat. No existeix un exèrcit, ofensiu, sinó defensiu, ple de llocs de treball de les més variades i avançades tecnologies, amb capacitat d’anar en missions de pau, a terres llunyanes, i amb grans possibilitats de progressar a nivell personal i professional.
A més, cap nació amb estat o sense, es pot plantejar exercir un paper en el món actual, sense, alhora col·laborar en la seguretat pròpia i la col·lectiva. Estem immersos, en la part occidental del món, de bracet amb els EUA, i l’OTAN, sense els quals cap garantia d’independència seria possible, en un món constituït per blocs. Així, doncs, la posició d’aquests dos municipis, entorpeix les possibilitats dels joves d’accedir a carreres universitàries o a oficis diversos, encaixats en les forces armades. Voler prohibir la presència, o exigir, l’absència d’uniformes, produeix una sorpresa majúscula.
Sorpresa contradictòria, amb altres manifestacions, a favor de la presència militar, quan apareixen rumors de tancament de casernes o instal·lacions militars properes, que poden significar la pèrdua de personal i els beneficis econòmics que comporten. Postureig, de vida curta i populista, destinada a alimentar les passions més baixes dels fanàtics habituals. Portem massa temps, en posicionaments com aquest, que duraran mentre duri el populisme , més encegat. Tot té un principi i un final, i aventuro que no en tenim per massa temps més.




Tuesday, April 03, 2018

 

BAN MUNICIPAL - AVÍS DE PERILL SI ES MANIPULEN LES PARTS ELÈCTRIQUES DE LES FAROLES.

                                 BAN     MUNICIPAL
               
    MANIPULACIONS PROHIBIDES I PERILLOSES.

Aquests darrers dies, hi ha hagut diverses accions , de manipulació dels aparells elèctrics de les faroles de la zona nord, provocant apagades d’alguns trams i caigudes de diferencials.
Creiem que aquestes accions han estat dutes a terme per alguns nens /nenes, de diferents edats, amb un greu perill, per a la seva integritat física.
Manipular les plaques, remenant els cables de l’interior, pot provocar un corrent elèctric, amb greus conseqüències.
Faig una crida a la responsabilitat dels pares, i un advertiment seriós a tots els autors, tant pels resultats d’aquesta acció , com per les conseqüències que se’n poden derivar.
Cas de tenir coneixement dels autors, seran denunciats, i reclamats per danys a les instal.lacions elèctriques municipals.
I perquè consti signo el present Ban, a Borredà el dia 3 d’abril de 2018.

L’Alcalde – President

Joan Roma i Cunill
           

Sunday, April 01, 2018

 

EFECTES SECUNDARIS - art. Nació Digital Solsona



                EFECTES SECUNDARIS
La degradació de la convivència ciutadana, la falta de perspectiva política, la creixent inestabilitat, i sobretot la incertesa , respecte el futur immediat, comença a tenir efectes secundaris d’abast incalculable. Posaré dos exemples , molt representatius,  entre molts altres que s’estan produint ,en aquests dies.
La Barcelona World Race, queda suspesa per falta de patrocinadors. Pels qui no sàpiguen ben bé, de què va el tema, diré que és la volta al món en vaixell de vela, per a dos tripulants, fent la ruta BCN – Sidney i retorn. Es a dir, 25.000 milles, per tres oceans, durant 3 mesos , sense descans. Aquesta és una de les principals competicions a vela del món, considerada d’excepcional interès públic, fins el punt de ser considerada una aposta de l’Estat, al costat de totes les institucions catalanes: Ajuntament, Generalitat, Cambra de Comerç, Port de BCN.
Estava tot preparat per dur a terme la quarta edició, quan el Patronat ha decidit la seva suspensió, a la vista de la inquietud provocada per la inseguretat, la falta de govern, i l’ensorrament de la Marca BCN. La pèrdua econòmica, és immensa, però res comparat amb la pèrdua d’imatge per BCN i Catalunya. Haver de suspendre, una competició del més alt nivell, per aquestes causes, és el pitjor símptoma de que s’ha perdut la confiança , en la ciutat i en el país. Hi havia empentes per fer de patrocinador.  Ara , tots han desaparegut. I tots sabem com de fàcil és destruir, i com de difícil és recuperar la confiança.
Imserso, no cobreix les places a Catalunya, per primera vegada en 39 anys. Si l’exemple d’abans era greu, molt més ho és , aquest segon. A dia d’avui, només hi ha contractades un 20 % de les places disponibles de l’Imserso a Catalunya, i es calcula que com a màxim es cobrirà un 50 %. Destins tant envejats i buscats com els de la Costa Brava, han quedat buits, malgrat l’atractiu que sempre havien tingut per espanyols de l’interior.
Recomano llegir alguns diaris regionals, per veure com de mal poden fer les imatges transmeses des de Catalunya o com determinades declaracions ,contra Espanya i els espanyols, son fetes servir per enverinar les relacions entre uns i altres. El resultat, el podem veure en aquest tema concret. Han deixat de venir desenes de milers d’espanyols , en els destins que ofereix l’Imserso arreu del país.
Alguns podran dir que son dos exemples molt ben triats, per exposar una tesis partidista, però que el país va bé, i no s’ensorra. No, el país no s’ensorra, però va de mal en pitjor, i si no hi ha govern d’immediat, la deriva cap a situacions més caòtiques, hi serà. Estem en un impasse massa llarg i massa incert, com per esperar una resolució bona i ràpida. No serveix de res, o de ben poc, curar ferides si el malalt necessita operar-se. Ara, no es pot esperar a veure què passa, fora de les nostres fronteres, o entestar-se en voler fer president qui està imputat per delictes greus. S’hi estigui d’acord o no, la vida continua, i un país no pot estar sense govern, de manera que com més aviat es desencalli la situació, millor per a tothom.
I puc assegurar que podria posar unes quantes dotzenes més d’exemples, com els primers, de temes perduts o a punt de perdre’s ,per culpa de la incertesa i inseguretat que viu el país. Els efectes secundaris son ja prou importants com perquè no es vulguin incrementar.


This page is powered by Blogger. Isn't yours?