Joan Roma

MALDESTRES. Governar bé, és una combinació de seny, coneixement, constància i capacitat. Aquests son els quatre factors principals per una acció de govern satisfactòria. Després, hi podem afegir les condicions internes i externes que poden condicionar en major o menor mesura la governabilitat. Però, si d’entrada, es compta amb els quatre elements essencials, les garanties d’èxit son molt elevades. Ens trobem en un dels moments més delicats de la nostra història contemporània, per una acumulació de fets mai imaginats. No serè jo qui doni lliçons de com gestionar una pandèmia quan els més grans experts porten mesos de sobresalts i continues rectificacions, però sí puc criticar la immensa frivolitat del nostre govern, a l’hora de transmetre confiança i un mínim de coherència entre departaments. Per aquest sol fet de mantenir conflictes i batalles, en plena crisis sanitària, mereixen se’ls aparti de la governació durant uns quants anys. Hi ha però, altres consideracions importants a fer. El bon governant ha d’actuar sempre amb prudència i austeritat, fent previsions per temps a venir. L’exemple bíblic, dels anys de vaques grasses i vaques flaques, ha estat sempre una realitat. I no es pot tenir un país, amb un deute de 80.000 milions i un endeutament màxim, perquè quan fa falta disponibilitat econòmica extra i urgent, no se’n disposa. I ara, així estem. Durant anys, molts anys, s’ha governat com si fóssim un país ric. Hem anat creant tota mena d’entitats, organismes , consorcis, instituts, departaments, serveis...a un ritme frenètic, amb sous per damunt de qualsevol norma, de manera que ara no tenim marge de maniobra. Es depèn de tot i per tot de les transferències del govern central, sense possibilitats d’emprendre accions pròpies, per falta de recursos. El governant previsor, sempre ha de tenir un racó disponible, per casos especials. I sempre ha de tenir el personal just per a complir amb les competències que li son pròpies, i mantenir una cordial relació amb la resta d’administracions per a poder col•laborar i cooperar en cas de necessitat. Lamento dir-ho, però estem a les antípodes d’aquest model. La nostra administració és lenta, feixuga, altament burocratitzada, i en conseqüència, ineficient. Durant anys, s’ha optat més per la política – aparador que no pas per la política – pràctica. I això es paga. En aquests moments ens falten les “tres M”. Més metges, més mestres, més mossos. Podem afegir-hi més serveis socials, per a completar les quatre potes de l’estat del benestar. Totes aquestes mancances i desequilibris serien poc visibles o menys greus sinó fos que la pandèmia amb la crisis econòmica associada, els ha posat en primera línia. Ni es poden dissimular ni es poden rectificar errors comesos, que necessiten molt de temps per ser corregits. I a tot plegat, s’hi afegeix un tema essencial, com és el de la capacitat. El factor “H”, el factor humà, en política ,és tant o més essencial que en cap altre sector de la vida. Tenim personal de segona, en funcions de primera. Aquest fet empitjora totes les previsions i no permet esperar canvis rellevants. Quan el capdavanter no té la capacitat necessària, res pot funcionar a ple rendiment. La mediocritat és la nota dominant en l’administració catalana. D’aquí els conflictes i batalles internes, d’aquí la manca de sortides adients. Per raons de càrrecs, he conegut bé o molt bé, la major part dels protagonistes de l’actual primera línia, i no trobo gens estrany, cap on ens han portat. De fet, dels caps de llista a les eleccions al Parlament del 14 de febrer, només Salvador Illa, dona la talla per a garantir els quatre factors que exposava al principi. Es l’únic candidat amb una àmplia experiència de govern i d’oposició, bon coneixedor del país i la seva gent, amb un cap molt ben moblat, una constància enorme en el treball, i una capacitat demostrada al llarg de trenta anys de vida activa. Es hora d’anar a buscar un equip de primera, per fer front a uns problemes de gran magnitud, que només es podran resoldre amb la deguda col•laboració i participació amb les altres CCAA, amb l’Estat i la UE. Sense distraccions ni camins estranys. No veig en els altres candidats, cap dels factors essencials per sortir de l’immens forat on estem ficats. I imaginar continuar un temps més, amb conflictes i batalles, seria fatal per a tots plegats. De moment les llistes presentades pels partits de govern, no permeten cap altre diagnòstic. Estan conformades per persones maldestres consumades.

PÀNIC, A CASA DELS ALTRES. Qui ha dit que la política és avorrida i previsible ? El PSC acaba de demostrar el contrari. Quan tot semblava seguir un guió, més que previsible, salta la noticia del pas al costat de Miquel Iceta per a proposar Salvador Illa com a candidat a la presidència de la Generalitat. Només els autèntics polítics son capaços de fets semblants. I amb aquest gest Miquel Iceta ha portat l’alegria a casa dels socialistes, i a desenes de milers de cases alienes, i el pànic a casa dels altres. M’explico. Ningú dubta de les enormes capacitats de Miquel Iceta per a presidir la Generalitat. En absolut. Però, és cert que per arribar a president, primer s’han de guanyar les eleccions. I quan dic guanyar, vull dir, ser el candidat del partit més votat, com per tenir l’encàrrec de buscar una majoria per a conformar un govern progressista. I amb els números a la mà, i l’olfacte polític al seu lloc, és evident que a dia d’avui, Salvador Illa s’ha fet un lloc de primer ordre a casa dels catalans i amb ells , a casa de tots els espanyols. Es en les adversitats quan un polític demostra la seva vàlua, i Salvador Illa ha sabut gestionar les dificultats de la pandèmia amb humilitat, dedicació i capacitat, però també amb prou empatia com per connectar amb tots els sectors afectats, des dels més humils, fins als més destacats professionals. Estem, doncs, davant un candidat de solidesa provada. Agradaran o no les seves maneres de fer, però ningú haurà de demanar amb quines credencials es presenta. Té la solvència necessària per esdevenir un eficient president. I si una prioritat té el país, és disposar d’un govern realment dedicat a recuperar el prestigi, la convivència i l’activitat perduda. La feina a fer és immensa. Sorpresos per la sorpresa, el PSC encara aquestes eleccions en una situació radicalment diferent de les anteriors. Res a veure. Avui es veu possible el repte de ser el primer partit de Catalunya. I aquesta possibilitat, ha portat el pànic a casa dels altres. En primer lloc, a casa d’ERC que veia molt factible la seva victòria, comparant-se amb Junts x Cat. Però, ja res és segur, i encara menys previsible, quan hi ha multituds de persones que volen posar fi a una etapa molt conflictiva, molt dolorosa i molt poc productiva. Per això crec que desenes de milers de famílies aplaudeixen la proposta de girar pàgina i buscar una nova entesa, al servei del país, pensant en la seva gent. Es aquest aplegament de votants de sempre amb votants circumstancials, el que pot portar Salvador Illa a la presidència de la Generalitat. Hi ha molta gent cansada que vol resultats pràctics. Aquesta gent ara té a qui votar. Es lògic que tant ERC com Junts x Cat, hagin entrat en pànic perquè ni remotament s’imaginaven un escenari radicalment diferent, d’un dia per altre. Anem a unes eleccions com alternativa clara i factible. Feia temps no es produïa un fet semblant. Els resultats ens demostraran l’encert dels passos donats, conseqüència de la generositat de Miquel Iceta i el bon fer de Salvador Illa.

FALTAN SECRETARIOS E INTERVENTORES MUNICIPALES Es curiosa la imprevisión de todos los gobiernos de la democracia, respecto a la solución de una problemática de primer orden, para todos los municipios del país. A pesar del elevado porcentaje de paro y de los buenos sueldos que pueden percibir, tenemos centenares de ayuntamientos sin secretarios ni interventores. Preciso, sin estos cargos por cubrir oficialmente. Se cubren de forma provisional, con nombramientos, en funciones. Increíble. Esto era previsible en los primeros 10 o 15 años, de democracia recuperada, pero es inaceptable 42 años, más tarde. ¿Cuál es la causa? Unos dicen que los propios colegios de secretarios e interventores se oponen a convocar nuevas promociones, con ánimo de acumular dos o tres plazas y así aumentar sus ingresos, pero si esto fuera cierto, en muy mal lugar quedarían los gobiernos. Y me imagino una situación así con gobiernos de derechas, pero nunca con los de izquierdas. En todo caso, la realidad es que centenares de puestos, están siempre pendientes de cubrir, y esto supone graves problemas de funcionamiento y de cumplimiento de la legalidad. En algunos casos, se cubren las vacantes con personal idóneo, pero en muchos otros casos, esto no sucede. Quien quiera comprobar el inmenso problema que observe el más de un centenar de páginas del BOE, donde se exponían las plazas vacantes, el mes pasado. Es un recorrido inmenso y extenso por todas las provincias de España. Esto no puede seguir así. Hay que actuar de forma decidida para proveer de profesionales todos los ayuntamientos, desde los más pequeños a los de mayores dimensiones. En todas las categorías hay carencias increíbles. Ahora bien, no estoy de acuerdo con el sistema de provisión de plazas. El cargo de secretario – interventor (en municipios pequeños) o los dos por separado en los de mayor dimensión, deberían ser de libre elección por parte de los equipos de gobierno. Si se quiere con algunas delimitaciones, pero es básica la confianza entre unos y otros. Y no me refiero a confianza o afinidad política, sino de empatía y sintonía profesional. En caso contrario, todo termina en batallas muy negativas, para el conjunto. ¿Cómo resolver este asunto? Pues que se convoquen plazas suficientes de secretario e interventor, en sus diferentes categorías, y todos los que la pasen pueden pedir libremente plaza donde quieran, y puedan ser elegidos por los equipos de gobierno correspondientes. Con ello garantizaríamos que los puestos fueran ocupados por personal competente, y por otro los equipos de gobierno podrían elegir entre los que se hubieran presentado. Es más, podría haber un excedente de profesionales con las oposiciones aprobadas a la búsqueda de empleo. ¿Por qué no? Ahora hay déficit, porqué no tener profesionales de sobras? En algunos países de nuestro entorno, éste es el sistema imperante, y no les va mal. En todo caso, el nuestro está viciado y no funciona. No hay ninguna explicación lógica a la existencia de centenares de puestos vacantes, ni tampoco que esto suceda 42 años después de las primeras elecciones municipales de la democracia recuperada. Y llegados aquí, convendría repensar el funcionamiento de la burocracia en los pequeños municipios como para agilizar, recortar y simplificar trámites y gestiones que no tienen ninguna lógica sean similares a grandes municipios o ciudades. El secretario – interventor de pequeños municipios debe ser un profesional capacitado, pero no un experto en leyes, economía, urbanismo, ingeniería, etc. Estamos repitiendo y manteniendo un viejo sistema que nada tiene que ver con la realidad. Las oposiciones son un despropósito destinadas a unos pocos que se pueden permitir dos o tres años de memorización de temas, totalmente absurdos en un mundo de nuevas tecnologías que permiten en segundos tener acceso a temarios, leyes, decretos, resoluciones, etc., en todo momento y lugar. Y para resolver en poco tiempo estas disfunciones podríamos facilitar unas pruebas básicas para los centenares de profesionales que ejercen, en funciones o de forma accidental, los cargos de secretarios- interventores. Muchos de ellos / ellas llevan 10, 15, 20 años trabajando con plena eficacia. ¿Por qué no integrarlos en el sistema? Resolveríamos una de las grandes carencias de los ayuntamientos. Hora de soluciones, no de prolongar carencias.

UN NOU DRET CONQUERIT – DRET A LA MORT DIGNA. Quan algú, poc documentat, repeteix el “mantra” de molts independentistes, de que tant li fa que governi el PP com els socialistes, li trec una llarga llista que demostra la seva ignorància, acompanyada de mala fe. Es lògic criticar l’acció de govern, però sempre amb arguments sòlids, i per damunt de tot, verídics. I el progressisme del partit socialista, no està en qüestió, perquè l’ha demostrat en tots els llocs i en tots els períodes de govern. I ja no parlo només del govern central sinó també dels autonòmics, i dels ajuntaments. Va en l’ADN lluitar a favor dels més desvalguts. Posar límits al poder dels més poderosos per a garantir els drets i serveis bàsics dels més humils. Compensar les riqueses amb aportacions que permetin una vida digna als més necessitats, i procurar mantenir i millorar l’estat del benestar. Aquests son els principis elementals de l’acció de govern socialista. Tots sabem que ni és fàcil, ni immediat, però l’esforç i la voluntat , hi són per a fer-ho possible. M’he permès aquesta introducció per a parlar d’un nou dret conquerit. Un de molt especial, molt emocional, i llargament esperat. El dret a la mort digna. La regulació del dret a l’eutanàsia. Qui no ha tingut en el seu entorn immediat, persones estimades que demanaven posar fi a un sofriment estèril, sense poder intervenir ? Qui no ha pensat en tants i tants exemples, vistos a la televisió, amb la ràbia continguda de no poder-hi fer res ? . Aquesta era una petició de milions de persones que trobaven injust, inútil i estèril el sofriment final, sense poder-hi posar fi. Cap de nosaltres vol patir per patir sense cap altre objectiu que esperar el final. Era lògic estudiar i proposar una llei prou garantista com per evitar males pràctiques. S’ha aconseguit. Ha estat una llei molt àmpliament votada, amb les inevitables excepcions del PP, Vox i UPN. La resta, que vol dir, la immensa majoria de l’hemicicle del Congrés de Diputats, va votar-hi a favor. Tenim ja un nou dret adquirit, sumat a tants altres que varen ampliar les llibertats, de la mà del partit socialista i d’altres partits progressistes, però no ens equivoquem. Haver-lo conquerit no vol dir tenir-lo garantit per a sempre més. Ha de ser mantingut i batallat com tants altres, per evitar la seva pèrdua sota un altre govern. Només quan els drets han arrelat tant i tant que ja ningú s’atreveix a tocar-los, vol dir que han esdevingut intocables. N’hi ha pocs d’aquests. Molt pocs, de manera que procurem mantenir governs de progrés per a consolidar els drets obtinguts. I continuem avançant. Queda molt per fer, però si mirem enrere veurem la feina feta, i ens permet ser optimistes de cara els nous drets per adquirir. Aquesta és una de les grans satisfaccions que dona pertànyer al partit socialista.

NOUS ENGANYS. Està vist que els cervells del post procés tenen alguns problemes amb la brúixula i busquen nous enganys per aparentar la continuïtat de la lluita, ni que sigui solament a nivell verbal. Veiem-ne alguns. El primer tracta de la petició d’amnistia per a tots els delictes i per a tots els implicats en el procés. Semblava haver quedat resolt aquest tema, una vegada vista la seva complerta impossibilitat tècnica , jurídica i lògicament política. Doncs, no. A falta de novetats pels programes electorals, s’ha de fer bullir l’olla, fent veure que es proposen coses radicals, imperatives. Simple perfomance, sabent que no porta enlloc. I perquè no és factible? Perquè la Constitució no ho permet, i qui cregui que es pot modificar fàcilment la Carta Magna, que miri les condicions mínimes, com és disposar de les tres cinquenes parts del Congrés i del Senat, per a tirar-la endavant. A partir d’aquí, la resta de tràmits, que no val la pena perdre el temps per descriure’ls. Impensable per impossible. Aleshores, perquè tornar a enganyar ? Algú vol justificar que son els altres que no la volen i ells consideren que ja han donat el pas. Ja està. La pilota està a la teulada d’un altre, i si no hi vol jugar, ells ja ho han fet. Pura i simple infantilesa. Una falsedat més, afegida a tantes altres. Tampoc els partits independentistes han explicat el vot contundent del Parlament Europeu a una esmena defensada per la eurodiputada d’ERC, Diana Ribas, demanant el reconeixement al dret d’autodeterminació de territoris com Catalunya, Flandes, Tirol, País Basc...contundent derrota, per 487 vots en contra, 170 a favor i 37 abstencions. Si algú tenia dubtes, ha quedat radicalment clar que dintre de la UE no hi cap l’aplicació del dret a l’autodeterminació. En cap cas, en cap moment, i mai dintre de la UE. Una altra important rebolcada, ha vingut de la mà de la Comissió de Venècia, deixant clar que no es pot dur a terme cap referèndum d’independència, en cap Estat que no el tingui previst en la seva Constitució. Les condicions fins i tot per a convocar-lo estarien en mans de l’Estat, mai d’una entitat inferior. Cap dels partits independentistes han comentat aquest aclariment de la Comissió que interpreta, vetlla i regula el funcionament dels ordres constitucionals dels membres de la UE. Sense el seu vist i plau, cap iniciativa seria acceptada ni impulsada, ni reconeguda per cap dels Estats membres, ni per cap dels adherits a aquesta Comissió. Acabo amb un nou engany que proposa la CUP per convocar un nou referèndum d’aquí a l’any 2025. Suposo que no saben què posar en el programa electoral que permeti sortir en els mitjans de comunicació i se’ls ha ocorregut aquesta proposta. Així, s’aconseguiria fer cada tres o quatre anys una consulta, referèndum o enquesta, que els permetés sortir a la palestra. Vist el gran nombre d’enganys i falsedats del preprocès, i del mateix procés, estaria bé abandonar aquesta nova tanda, per no fer perdre més el temps a tots plegats. Amb mentides i falsedats no es va mai enlloc.

ELS DANYS DEL PROCÉS. Es fa difícil per no dir impossible debatre serenament amb bona part dels impulsors del procés independentista, perquè no volen reconèixer ni els errors ni els enganys, en que es va fonamentar. Sembla increïble però ni consideren greus les vulneracions del Reglament del Parlament, de l’Estatut d’Autonomia i de la Constitució, en la sessió dels dies 6 i 7 de setembre de 2017. El més greu atemptat a la democràcia, en la història del Parlament de Catalunya. Ni tampoc, la resta d’acords i decisions que trencaven les normes de convivència, en un país, divers i plural. Encara ara, algun dels partits, fa proclames d’unilateralitat, proposta de nou referèndum d’autodeterminació, i altres moviments, que saben del tot impossibles i tanmateix els venen com a viables. Allà ells, però si una vegada han topat amb l’estat de dret, tornaran a topar-hi tantes vegades el vulguin trencar. Dit això, un dels temes que no volen reconèixer en absolut, son els danys produïts en el prestigi i l’economia catalanes. Tardarem molts anys a recuperar-los, i ho farem si al capdavant dels nous governs, hi ha gent de seny. Però no hi ha res millor que replicar les negatives amb xifres a la mà. Els números solen ser fiables i contundents, difícilment rebutjables quan provenen d’organismes d’absoluta seriositat. Es el que passa amb les dades ofertes, la setmana passada, pel Colegio de Registradores de España. S’ha ofert una taula molt pedagògica de tots els trasllats de seus socials d’empreses a Catalunya, cap altres comunitats autònomes. Les xifres son brutals. Exposo les principals. Segons, el Colegio de Registradores, en el 4rt trimestre de 2017 ( el de més tensió del procés) es varen traslladar un total de 1.968 empreses. En el primer trimestre 2018, el trasllat afectà a 1.350, en el segon trimestre foren 536, en el tercer 259, i en el quart 214. Passem a l’any 2019. En el primer trimestre es traslladaren 349, en el segon 210, en el tercer 228, i en el quart 161. Entrem en els dades d’aquest any 2020, i en el primer trimestre han traslladat la seu social 188, en el segon 107, i finalment en el tercer 203. En resum, en el període de 3 anys, el total de trasllats de seu social d’empreses puja 6.773. Una xifra enorme, no només pel nombre sinó per la rellevància de moltes d’elles. I cap on han anat ? També ens ho diu el Colegio de Registradores. Un total de 3.076, que representa el 45,4% a la Comunitat de Madrid. Altres 689, o sigui un 10,2% a la Comunitat Valenciana. Un grup de 436, que representa el 6,4% a Andalusia. Un altre grup de 421, que representa el 6,2% a Aragó, i finalment 316, un 4,7% a les Illes Balears. Queden romanents de grups molt més petits que es reparteixen cap altres CCAA. Qui menystingui aquestes xifres demostra una inconsciència total. O qui cregui que tant fàcil és marxar com tornar, peca de desconeixement de la realitat. Viu en un altre món. Precisament és molt difícil marxar, però quan ho has fet, el que suposa una dificultat enorme és tornar. Ens hem de fer a la idea de que la immensa majoria de les que s’han traslladat, no tornaran. Però, si això és greu, tant o més ho és el prestigi perdut. El diner és el producte més covard del mercat. Ningú vol invertir ni instal•lar-se en llocs conflictius, insegurs, volubles, de manera que busquen altres indrets, on la seguretat sigui molt més segura. Es així com vàrem perdre l’ Agència Europea del Medicament. Una agència amb 900 alts funcionaris que s’hagués instal•lat a Barcelona si no haguessin esclatat els conflictes , lligats al procés. Amsterdam es fregava les mans i va obtenir justa recompensa. Mentrestant altres oportunitats han marxat cap altres territoris espanyols, o europeus. Lògic. Si els que governen volen tornar a fomentar el conflicte, no perilla que vingui ningú important, a posar en risc les seves inversions. Fa pocs dies hem perdut un altre organisme: la subseu de l’agència europea de meteorologia. En aquest cas, se n’ha anat a Bonn ( Alemanya). Queda clar que per parar l’hemorràgia no valen unes quantes pancartes o frases enginyoses. Cal canviar resultats electorals, per a poder conformar un nou govern. De forma clara i immediata. Ho tenim a la mà.

SUPERAR EL CACIQUISMO. Todas las elecciones son importantes, pero muy especialmente las municipales, para llevar la democracia al último rincón del país. Solo hay que ver los grandes cambios desde abril del 79, hasta ahora, para darse cuenta, de lo que significa la elección directa de los concejales, y éstos del Alcalde/Alcaldesa. Ahora bien, todas las leyes son perfectibles. También las electorales. De hecho, desde la primera versión de la Ley electoral municipal, hasta ahora, se han llevado a cabo diversas mejoras, pero quedan pendientes algunas que sería necesario acometer antes de las próximas, en 2023. Hoy me referiré a una muy concreta que afecta a todos los municipios con menos de 100 habitantes. Estos municipios se rigen, mejor dicho, se regían por el sistema de Concejo Abierto. Es decir, en las elecciones municipales, se elige al Presidente del Concejo, y una vez constituido, él / ella, designa un vicepresidente, y convoca a todos los censados en el municipio, mayores de edad, a las sesiones, con voz y voto. Este sistema puede parecer suficientemente abierto y práctico para municipios con tan pocos habitantes (de 1 a 100), pero tiene sus defectos. El principal es la facilidad en perpetuarse en el cargo. Es elegido el que obtiene más votos y gana ni que sea por un solo voto. Con tres o cuatro familias, pueden garantizar que nadie pueda ocupar este puesto por muchas elecciones que se convoquen. Un problema similar tenían los municipios de 101 a 250 habitantes. Para evitarlo se ingenió un sistema abierto, mediante el cual se eligen 5 concejales, pero los votantes tienen un máximo de 4 votos. Esto permite abrir la puerta a un quinto concejal, no procedente de la lista ganadora. Así, se facilitó la existencia de un representante o más, de otra candidatura. De vuelta a los municipios más pequeños, España tiene 1. 319, se modificó la Ley Electoral en 2011, pero dejando a criterio de cada municipio si se quería mantener el sistema de Concejo Abierto, o cambiarlo por un sistema de Listas abiertas. En este caso, los municipios elegían 3 concejales, pero los votantes disponían de un máximo de 2 votos. De esta forma, se facilitaba el acceso de una segunda candidatura, con una evidente mejora de la representación política. Entre los 3, elegían al Alcalde – Presidente. Es decir, los 3 conformaban el Consistorio. El hecho de permitir optar por un sistema u otro, ha llevado a la paradoja de que unos municipios continúan funcionando con el sistema de Concejo Abierto y otros con el sistema de Consistorio. No es lógico ni comprensible. Personalmente considero que todos deberían tener el sistema abierto, para elegir a 3 representantes, y luego decidir si se quiere mantener el Concejo (todos los mayores de 18 años) como asamblea de pueblo para ser consultados, en todos los temas con un mínimo de relevancia. Mantener las dos opciones permite mantener el caciquismo en muchos de estos municipios, puesto que un solo voto de más garantiza la continuidad del presidente del concejo. En cambio si se aplica el sistema de listas abiertas se pueden presentar diversos candidatos, en diversas listas, con la consiguiente mejora de la representación política, y la renovación en los cargos públicos. Llevamos dos mandatos con este doble sistema en estos municipios, lo cual ha creado confusión y decepción. Estamos a tiempo de modificar el sistema para unificarlo. Es mejor las listas abiertas que las cerradas. De ello depende en 1.319 municipios. No son pocos.

IL.LUMINATS , JUNTEU-VOS ¡¡¡¡ Si algú tenia algun dubte, ja li ha quedat aclarit al veure els resultats de les “primàries” de Junts x Cat. D’entrada, permeteu-me fer algunes consideracions que venen al cas a la vista de les xifres donades, de manera “oficial”. La primera cosa que sobta és la xifra de militants, adherits, inscrits, o com li vulguin dir: 5.128. Es molt poca gent, molt, molt poca. En els bons temps Convergència deia tenir 25.000, militants. I ara mateix el PSC en té 14.000. Aquest és el partit amb el major nombre de militants, a Catalunya. Una segona cosa a exposar és la baixa participació en una votació “telemàtica”. Es a dir, ningú s’havia de moure de casa . En dos minuts escassos podien complir amb el seu deure o dret. Informen d’una participació del 72%. Aquest percentatge en unes eleccions seria elevat, però en una votació interna d’un partit nou, amb moltes ganes de protagonisme em sembla baix, molt baix. Dit això, tornem al principi. El fet de que tothom es podés presentar, sense avals, sense filtres, sense recolzaments previs, pot semblar molt obert, però suposa crear una mena de Frankenstein de candidatures. Tots els qui portem anys en càrrecs de partit o institucionals, sabem de la importància de buscar equips, més que individualismes. En tota obra política, és bàsic i fonamental el treball conjunt, cohesionat i amb una clara sintonia entre tots plegats. Cas contrari, es va cap al caos, o si voleu cap un guirigall de veus i pensaments, que no permetran un treball d’equip. Doncs bé, el model de Junts x Cat, és aquest. Individualitats de procedències diverses que han vist en aquestes primàries , una manera de buscar cabuda per anar al Parlament. Aquí no hi ha projecte, programa, visió de conjunt. Aquí hi ha un grapat d’il•luminats que creuen tenir l’oportunitat de viure un temps de la política, i el de menys és el projecte. Ajuntats tots, és impensable, vestir un programa coherent i de futur. Aquesta colla s’imaginen tenir el país pendent dels seus moviments, i creuen que amb unes quantes “perfomances” i crides a la rebel•lió, poden mobilitzar el país per a ser la primera força política. No s’han donat compte dels profunds canvis en aquests tres anys de post procés, i encara menys son conscients de les destrosses econòmiques i laborals del mal govern i de la pandèmia. Per això reclamen coses impossibles. Amnistia, referèndum d’autodeterminació, unilateralitat, etc, etc. Viuen en un altre món, en una altra dimensió. Serà interessant veure com s’organitzen i quin paper decideix tenir el fugitiu Puigdemont. No tinc gens clar que gosi encapçalar unes candidatures tant poc realistes com aquestes, amb moltes probabilitats de tenir uns mals resultats. I un fracàs, suposa un desastre de forma immediata. No hi ha projecte ni lideratges per una travessia de desert. Aquest és un moviment improvisat per aprofitar un moment determinat. Sinó surt bé, s’ensorra com un castell de cartes. Aquest és el meu pronòstic. Queda poc per veure el resultat.

ERC DESCOBREIX ELS PACTES D’ESTAT. El suport d’ERC a l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat per a 2021, aporta estabilitat al govern central, i amb ell a la d’Espanya, en uns moments especialment delicats. Ha estat una bona i valenta decisió, tot i el grau de desconcert que ha produït en molts dels seus militants i simpatitzants, pel canvi que suposa respecte els seus posicionaments en els darrers anys, i molt especialment en l’anterior legislatura, sobtadament tallada per la no aprovació dels pressupostos. Benvinguda la rectificació i sobretot benvingut el reconeixement de que convenientment negociats, es poden aconseguir sucosos beneficis per a Catalunya. En definitiva, han descobert la sopa d’all, dita en altres temps “ peix en el cove”, o en traducció lliure “qui no plora no mama”, o més clar encara, “fes servir els teus vots, en el moment més oportú”. Si algú tenia algun dubte només calia repassar la trajectòria del PNB, en els darrers quaranta anys, per donar-se compte dels beneficis de negociar i pactar. Governar és negociar i decidir com fer funcionar el país, amb les eines que es tenen a la mà. Es lògic negociar i pactar amb altres quan no es disposa de suficient majoria per fer-ho tots sols. I no serà que en els períodes de govern del PSOE no hagi demostrat àmplies capacitats per arribar a acords amb forces molt allunyades dels seus plantejaments. Del resultat d’aquestes negociacions, ERC diu haver-ne tret entre 2.300 i 2.600 milions per a Catalunya. Parlem de xifres importants, afegides a d’altres, contingudes en les despeses ordinàries, però a més, s’han obert altres negociacions de cara el futur que poden suposar una millora general de tot l’Estat, pel que fa evitar competències deslleials, entre territoris. Si aquests son els fruits d’un sol any, ens hem de demanar què no haguéssim obtingut si cada any, la disponibilitat d’entesa hagués estat la mateixa ? Es a dir, si en comptes d’aspirar a fugides endavant per marxar cap a “terres ignotes”, ens haguéssim centrat en buscar acords, no solament pressupostaris sinó de cogovernança, segurament estaríem discutint com avancem cap un funcionament clarament federal de l’Estat. I aquest objectiu es pot discutir i negociar amb el PSOE perquè el porta en el seu ADN, com anem veient amb un bon nombre de propostes. Es cert que avancem massa poc a poc, però l’horitzó és autènticament federal. Amb conflictes i resistències, per descomptat, però assolible si es busquen aliats disposats a remar en la mateixa direcció. I la suma d’uns quants territoris, farà moure el tauler. Es la batalla de la Comunitat Valenciana, i de la Balear, amb possibilitats d’estendre-la cap al nord amb Astúries i Cantàbria, entre d’altres. Tots plegats sumen prou efectius com per impulsar canvis profunds en la governabilitat general. Potser amb aquests resultats aconseguits per ERC, amb altres suports procedents del PDeCAT, han obert la porta a considerar que el “mentrestant” es vagi convertint en el “sempre més”, oblidant vel•leïtats que no tenen el suport de la majoria dels catalans ni troben cap suport extern, per convertir-lo en realitat. A vegades, es descobreix el més evident, en el moment menys pensat.

QUIN GRAU DE DEMOCRÀCIA TENIM ? Després del vergonyós espectacle del recompte de vots i proclamació de candidat a la presidència dels Estats Unitats d’ Amèrica ( EUA), podem concloure que el país més poderós del món, té clares deficiències democràtiques com assenyalen totes les agències encarregades de puntuar el grau de democràcia. Es un bon moment per a donar a conèixer com s’avalua el grau de democràcia de cada país. Hi ha diverses agències i organismes que fan aquesta avaluació, però la més rigorosa, la més fiable, és la que va posar en marxa la Unitat d’Intel•ligència de The Economist, l’any 2006. . El prestigi d’aquest mitjà, l’ha convertit en l’Index de referència a nivell mundial, avaluant i puntuant la qualitat democràtica de 167 països , 165 dels quals , membres de Nacions Unides. La primera relació del Democracy Index va aparèixer l’any 2006, amb actualitzacions cada dos anys, fins arribar a la d’aquest 2020. Un amplíssim desplegament a nivell mundial, comporta elaborar qüestionaris de 60 preguntes, a les quals se’ls hi pot donar dues o tres respostes alternatives. S’avaluen 60 indicadors que s’agrupen en 5 categories: 1.- Processos electorals i pluralisme polític. 2.- Llibertats civils. 3.- Funcionament govern central. 4.- Participació política. 5.- Cultura política. En funció de les puntuacions que en conjunt obté cada país, se’l posa en un dels quatre blocs en que s’ha dividit l’Index. Full democracy ( democràcia plena) – puntuacions de 8 a 10. Flawed democracy ( democràcia imperfecta) – puntuacions de 6 a 7,99. Hybrid regim ( règim híbrid) – puntuacions de 4 a 5,99. Authoritorian regim ( règim autoritari ) – puntuacions de 0 a 3,99. Exposada la classificació, en l’anterior edició de l’any 2019, corresponent a l’exercici 2018, Espanya ocupava el dinovè lloc ( 19 ) sobre 20 països amb democràcia plena, amb una puntuació de 8,08 punts. Doncs bé, en l’edició 2020, corresponent a les dades recollides l’any 2019, Espanya avança un lloc i se situa en el divuitè ( 18), amb una puntuació de 8,18 punts, aconseguits sobretot en les categories de processos electorals i pluralisme ( 9,58), i en llibertats civils ( 8,82). Per darrere apareixen els EUA en la posició 25, Bèlgica en la 31, Itàlia en la 33 ( en el bloc de democràcies imperfectes ). Al final de tot, ja com a “règims autoritaris”, hi tenim R.D Congo en el 165, Síria en el 166 i finalment Corea del Nord, en el 167, el darrer. Quins son els que obtenen millor puntuació ? Veieu aquí tots els que se situen com a Full democracy ( democràcies plenes): Noruega, Islàndia, Suècia, Nova Zelanda, Finlàndia, Irlanda, Dinamarca, Canadà, Austràlia, Suïssa, Països Baixos, Luxemburg, Alemanya, Regne Unit, Uruguai, Àustria, ESPANYA, Illa Maurici, Costa Rica, França, Xile i Portugal. Aquests son els països situats al capdamunt de la llista de democràcies, en tant que democràcies plenes. De fet la suma de tots ells suposa tenir només 430 milions dels 7.300 que habiten el planeta, en democràcies plenes. Es rigorosa , es fiable, es independent aquesta avaluació i puntuació ? Sense cap mena de dubte perquè ve de la mà d’un mitjà de prestigi mundial, i per aquest motiu se la té com l’Index mundial de referència. Però , si mirem altres índexs, menys coneguts però igualment fiables, podem veure com Freedom in de the World, elaborat per Freedom House, situa Espanya en el lloc 20è, amb una puntuació de 94 punts sobre 100. O el Rule of Law Index, de World Justice Project, posa Espanya en el lloc 21, com país amb major adhesió a l’estat de dret, entre 113 països. Va bé mirar fora del nostre entorn com ens veuen i sobretot com ens puntuen a nivell mundial, per a rebatre determinades posicions i acusacions. Està situats en el lloc 18è trenca molts dels esquemes i posa les coses en el seu lloc. Hem d’estar satisfets i conformats per aquest lloc ? en absolut. Queda camí i espai per córrer i l’objectiu ha de ser estar entre els deu primers, però com a simple nota a peu de pàgina, mai ningú, a nivell individual o col•lectiu, cap partit ni cap organització ha posat mai en dubte la netedat electoral, en les prop de quaranta votacions que s’han dut a terme en els 43 anys de democràcia. Ni en les municipals, autonòmiques, generals o europees, mai s’ha qüestionat la total netedat dels processos electorals i sempre, sempre, els resultats han estat ràpids i concloents. En altres àmbits, podem mostrar desacords i necessitats de millora, però les avaluacions i puntuacions deixen clara una posició netament democràtica. I si algú creia que s’havia retrocedit en els darrers anys, pot comprovar que no ha estat així, al contrari s’ha avançat un lloc. I és que l’estat de dret, és el fonament elemental d’una democràcia, i si algú se’l vol saltar, s’ha d’atenir a les conseqüències. Aquí i en qualsevol dels països democràtics. El compliment de la llei és la garantia per la democràcia.

SON VIABLES LES VEGUERIES ? A cada nou projecte de divisió, o millor diguem-ne, ordenació territorial, han aparegut tensions i reivindicacions per aconseguir ser capital del territori en disputa. Es poden llegir els debats i conflictes del primer projecte de creació de províncies i regions de l’any 1822, i el resultat final, procedent d’un decret del Secretari d’Estat de Fomento, Javier de Burgos de l’any 1833, mitjançant el qual va repartir Espanya en 49 províncies, i aquestes, en 15 regions. En aquells temps, ser capital representava acollir un gran nombre d’organismes oficials, traduïts en centenars de funcionaris i les corresponents famílies, i totes les infraestructures, equipaments i serveis que fessin falta, per un bon funcionament de la capitalitat. Des d’aleshores aquesta imatge de creixement i potència, ha quedat en les ments dels nostres governants, de manera que quan algú pretén fer un nou ordenament, tots aposten per ser capital. Del que sigui, però ser capital. I a Catalunya no hem estat una excepció. Per alguns la ordenació provincial, va ser imposada, però el cert és que ha perdurat gairebé dos segles, i continua existint. I no he vist cap moviment de les capitals provincials, per deixar-ho de ser. Al contrari, el que voldrien és acollir nous serveis. En aquesta permanent incomoditat per la ordenació imposada, han aparegut al llarg de la història, diverses propostes per tenir-ne una de pròpia, clarament diferenciada de la vigent. La més popular i gairebé “mitificada” fou la de Pau Vila, amb una molt curta vida ( 1936 – 39 ), en plena guerra civil. La ponència va aprovar la divisió territorial de Catalunya, en 38 comarques i 9 regions o vegueries. Recuperada la democràcia, el Parlament va recuperar la divisió comarcal, afegint-ne 3, de manera que en total foren 41. Corria l’any 1987. I fa pocs anys, es creà la del Moianès, de manera que a dia d’avui en tenim 42. De vegueries, se’n proposaren 7, i fa poc se n’ha afegit una, fent el total de 8 que tenim a hores d’ara. He de dir que en aquells temps vaig poder participar en el debat sobre la comarcalització de Catalunya i posteriorment la seva regionalització, convençut de la seva necessitat, si es duia a terme un autèntic procés de descentralització i desconcentració del poder de la Generalitat, a favor d’aquests nous organismes. I també si es feia de manera ràpida i decidida. No es va fer ni una cosa ni l’altra. I quan les coses no es fan quan toca, el resultat és inadequat o fins i tot, contraproduent. Es el que considero passa ara. Fa un parell de setmanes es va presentar als mitjans de comunicació el que hauria de ser la seu de la Delegació del Govern a la Catalunya Central, a Manresa. Porta una desena d’anys de retard, i no sóc optimista de veure-la en funcionament en els propers 8 o 10 anys. El cost de 12 milions, i el poc entusiasme em fan ser escèptic. Però , hi ha altres motius per reflexionar si un país amb un brutal deute i un enorme endeutament, es pot permetre construir i mantenir una ordenació territorial clarament obsoleta pels temps que corren. Mireu, 30 o 40 anys enrere, era habitual baixar cada setmana o cada quinze dies a Barcelona per a resoldre assumptes a la Diputació, al Govern Civil, a la Generalitat, etc. Parlo dels qui érem regidors o alcaldes. Fa 15 o 20 anys, els desplaçaments s’havien reduït a la meitat, i ara, s’hi va en casos molt excepcionals. Es més, amb la pandèmia les reunions telemàtiques han vingut per quedar-se. Tot ha canviat. Les TIC permeten enviar els plànols i documents que abans havíem de portar a mà. I ara el paper desapareix i tot s’ha de tramitar per altres vies tecnològiques. Amb aquesta immensa transformació, un petit país, es pot permetre mantenir 42 comarques amb els seus 42 consells comarcals, i tenir 8 vegueries, amb els seus edificis i personal adscrit ? Jo crec que no. Però, és que ben aviat veurem les enormes retallades a fer, per a poder dedicar recursos als temes essencials. D’algun lloc s’ha de retallar si es vol atendre les urgències. I és que cada comarca, ens costa un mínim d’un milió d’euros, i cada vegueria, no menys de 4 o 5. Però, si els consells es poden reconvertir en mancomunitats, no veig la possibilitat de reconvertir les vegueries. I si algú creu que un país, un estat, pot tenir : ajuntaments, consells comarcals, vegueries, diputacions, províncies, i regions ( CCAA) , és que no té en compte la relació despesa pública lligada a la rapidesa i eficiència. No és sostenible.

EL AHOGO BUROCRÁTICO. Entré de concejal, en un pequeño municipio de 500 habitantes de la provincia de Barcelona, en las primeras elecciones municipales, abril 1979. La excepcionalidad del momento y la buena relación con la lista ganadora, hizo posible un pacto de gobierno, hasta 1991, fecha en que fui elegido alcalde y reelegido reiteradamente hasta junio del año pasado, en que decidí retirarme, poniendo fin a una dedicación de 12 años de concejal de gobierno y 28 de alcalde. En total, 40 años de vida municipal. He sido, pues, actor y espectador de la evolución de la administración, más cercana a los ciudadanos, en prácticamente todo el período democrático. ¿Qué puedo decir de su evolución? La inmediata respuesta es que estamos muy lejos de donde deberíamos estar, a nivel de rapidez, simplificación y eficacia. Personalmente no me esperaba esta lentitud y dejadez por parte de las administraciones, superiores. Me explico. En 1979 y años sucesivos, lidiamos una situación realmente excepcional, aplicando leyes franquistas, con las primeras democráticas, pero con dedicación y buena voluntad solucionábamos todas las dificultades y deficiencias. Hasta la publicación, en abril de 1985, de la Ley Reguladora de las Bases de Régimen Local, las cosas se hacían más por intuición y buena fe que por aplicación de leyes concretas. Aquella primera Ley de Bases, fue vital para ordenar y sobretodo cubrir de legalidad la práctica política, pero la creación y puesta en funcionamiento de las Comunidades Autónomas, absorbió toda la atención y los esfuerzos del Gobierno Central, de forma que las administraciones locales pasamos a un segundo plano, donde han permanecido hasta ahora. Ha sido un trato injusto y sobretodo ineficiente, por lo que tienen de básicos los ayuntamientos para resolver la mayor parte de problemas de los ciudadanos. Recuerdo el primer lema del partido socialista de Cataluña, en las elecciones de 1979: “entra con nosotros en el ayuntamiento”. Y de hecho así fue, con un impulso brutal a toda clase de experimentos de participación ciudadana, recuperación y creación de entidades, clubes, asociaciones, etc. En pocos años, se recuperó el terreno perdido, durante la larga noche franquista. Pero, aquel impulso, necesitaba combustible, nuevas leyes, fórmulas para ponerse al día, y esto ha llegado en muy pequeñas dosis, y después de largos e intensos años de reivindicaciones. Los ayuntamientos han quedado relegados por el gobierno central y por los gobiernos regionales. Han permanecido años y años como una especie de encargados de labores subalternas. Precisamente para hacer lo que no querían hacer las CCAA. Si bien siempre cumpliendo leyes autonómicas que les imponían más y más obligaciones sin la financiación para llevarlas a cabo. El resultado final, es delicado y complicado, porque no da más de sí. Toca poner la administración local, en primer término, aclarando mejor las competencias entre los tres niveles, para después aplicar las fórmulas de financiación correspondientes. Corto y claro, conviene aplicar el principio federal, a la organización político – administrativa de España. Es un tema pendiente que ya no puede esperar más. Y ello debe conllevar una simplificación administrativa profunda y real. En los primeros años de democracia recuperada, un solo secretario – interventor a tiempo parcial, era capaz de llevar la burocracia municipal. Al cabo de pocos años, ya no era posible. Había que ampliar plantilla, y a día de hoy, el capítulo 1 se come un cuarenta, cincuenta o sesenta por ciento del presupuesto ordinario. En una empresa privada, diríamos que la gestión es mala, por no decir pésima, insostenible. Pues bien, algo rápido y profundo hay que emprender para parar el incremento de la burocracia. Es inconcebible el sistema actual de financiación y rendimiento de cuentas, en pequeños municipios. Se debería habilitar algún sistema que diferencie administraciones locales con presupuestos inferiores a un millón o dos millones, respecto de otras con importes superiores. La pérdida de tiempo y esfuerzos no permiten usarlos para temas más relevantes e inmediatos. Y por supuesto reducir papeleo en todos los trámites. Aprendamos de Suiza, Alemania o países nórdicos, pero pongámonos en marcha para una nueva era municipal. Ha llegado la hora.

EFECTE BOLA DE NEU, EN UNA PENDENT. La situació actual dels partits de govern a Catalunya, s’assembla, cada vegada més a una bola de neu baixant per una pendent. Per una forta pendent, de manera que va creixent i creixent, agafant més i més velocitat, sense que ningú sàpiga quin obstacle posar al davant per a parar-la. A cada proclama de Puigdemont, li correspon una altra d’ERC. No poden passar gaires minuts i en cap cas, hores, perquè suposa donar armes a l’enemic. Sí, sí, ja podem parlar d’enemics i no d’adversaris. Va bé mantenir contactes amb funcionaris de la Generalitat per a tenir informació directe de com van les coses . I les coses van fatal. No podem parlar d’existència d’un govern, sinó de compartiments estancs, en que cadascú fa el que li sembla, sense coordinació, i menys supeditació a un altre. Se’ns farà molt llarg arribar a les eleccions perquè portem deu anys de governs inestables, però dos anys de govern crispat i descoordinat. I ara tenim per davant tres mesos més, de situació excepcional, amb un vicepresident, en funcions de president que serà el cap de llista d’ERC, de manera que tot el que es pugui fer per a fer-lo fracassar, serà benvingut per part de Junts x Cat, o pels sectors post convergents. Pot funcionar un país, amb un govern com aquest ? No, però ells creuen que la gent i el país, ho aguanta tot. Per uns mesos més de mal govern, no ens caurà el món al damunt. Així, doncs, cap canvi notable s’albira a l’horitzó. Mentrestant, tot s’atura i res es susceptible de ser planificat ni programat. Els anys van passant, i a tot el territori tenim promeses d’inversions que ja ningú gosa posar-hi data. A Barcelona podem parlar de la Línia 9 que ningú sap quan s’acabarà, i cap a l’interior podem reclamar la continuïtat de l’autovia de Berga al Túnel del Cadí, el col•lector de salmorres, o la C-55 al Bages – sud, ....La qüestió és que a nivell de país, hi ha centenars de projectes i inversions aturades , sense cap previsió per fer-les efectives. Aquest mentrestant, comporta pèrdues importants en les posicions de Catalunya, en nombrosos àmbits. No passa mes en que no apareguin noves informacions sobre inversions que podien venir aquí, i han marxat cap altres territoris. Un dels més beneficiats és Madrid, per descomptat, però el segueix la Comunitat Valenciana, amb una molt intel•ligent estratègia de braços oberts a tot el que sigui incrementar el teixit industrial i financer. Tornant aquí, la bola de neu, es va fent més i més gran, fins arribar a produir despropòsits increïbles. Catalunya ha esdevingut una font de conflictes, males arts, i ridículs espantosos. Amb un panorama com aquest ningú s’estranyi que la gent seriosa busqui altres indrets. Els danys ocasionats son terriblement elevats, però és que si no s’hi posa remei, ens portaran a la cua de totes les CCAA. Es fàcil culpar els altres dels errors propis. La realitat és que s’ha perdut el nord, i amb ell el seny. Només un canvi notable en els resultats a les eleccions al Parlament poden modificar el panorama. I les tenim a menys de tres mesos vista, la gran oportunitat de canvi. La bola de neu ja és immensa i millor frenar-la ara, que d’aquí un o dos anys.

PÈRDUES ESTRATÈGIQUES. Cada botiga, cada establiment, cada bar o restaurant que tanca , a pagès, és una pèrdua estratègica. Una pèrdua, la majoria de vegades irreversible, que contribueix al declivi del poble. Per raons d’espai avui parlaré dels bars – restaurants. Deixo per un altre dia la resta d’establiments. Tots sabem que la gastronomia mou muntanyes, i fa viatjar per tot arreu, amb excuses molt diverses. Un poble, una ciutat, pot ser lloc de destí perquè té encant i monuments per visitar, però si, a més té algun bon restaurant, la decisió està ràpidament presa. Milers de persones van d’un cantó a l’altre, buscant espais, monuments, paisatges, indrets curiosos...per acabar entaulats en algun lloc recomanat. Per experiència personal, conec bé tot el territori del Lluçanès i espais veïns del Ripollès, Osona, Berguedà. I per informacions i constatacions directes, he anat veient alguns tancaments de bars – restaurants, realment dolorosos . I més en cauran, per culpa de la pandèmia. No donaré noms perquè perillo de deixar-me’n algun, però és molt negatiu veure com establiments que oferien una esplèndida gastronomia: senzilla, de qualitat, tradicional, a preus raonables, han tancat, per jubilació . No tenen relleu, i els donem per tancats definitivament. La repercussió és forta, no solament a nivell de llocs de treball directes i indirectes, sinó perquè es va reduint l’espai i els territoris on anar. Cada pèrdua, té una important rellevància negativa. Què fer ? Com podem reaccionar ? Tinc clar que s’han de buscar sortides imaginatives, que passen per relligar el món privat amb el institucional. Si la Generalitat demana als ajuntaments solars per edificar escoles, o locals adients per posar-hi consultoris mèdics, haurem de plantejar buscar locals adients per a cedir a emprenedors que vulguin instal.lar un bar o restaurant, amb lloguers molt assequibles. Tots sabem que la majoria de restaurants que han tancat eren seus. Si ara algú ha de reobrir aquests o algun de nou amb lloguer de mercat, els números no sortiran. O es facilita el negoci o no hi haurà negoci. Vull dir establiment. I si no n’hi ha no s’hi va, i si no s’hi va , aquell poble passa a l’oblit. Podria dir ara mateix uns quants pobles sense ni un sol bar ni restaurant obert. No anem bé. Si volem recuperar vida , a pagès, l’hem de facilitar amb serveis públics i privats, i un dels essencials és el gastronòmic.

JUNTS X CAT , ESTRELLA FUGAÇ . Molt em temo que l’entrada a la vida pública de Junts x Cat, serà molt fugaç a la vista de com fan les coses. D’entrada, constatar que les presses mai son bones, i menys en un àmbit tant ocupat i delicat com és el polític, però si a més, no es tenen manies a l’hora de trepitjar ulls de poll, encara més. Ho dic perquè en molt poc de temps han estat protagonistes d’un bon nombre de tirades endavant que no auguren cap bon final. En primer lloc, perquè dedicar-se a fitxar, persones d’un altre partit, no sol donar bons resultats i menys si es fa de males maneres o si voleu fent ús de males pràctiques. En segon lloc, usurpar el nom que tenia registrat el partit germà, o partit original, no acabarà bé. Les vies empleades son clarament il•legals, i en el seu dia, ho veurem en sentència ferma. En tercer lloc, elegir de candidata una persona, amb una més que segura sentència d’inhabilitació, pot ser agosarat o si volen dir-ho “provocador”, però la política real, no permet aquestes llicències. I és que anar a unes eleccions al Parlament, amb un antic president fugit a l’estranger, després de deixar penjats els seus companys de viatge, vivint a cos de rei, a càrrec de no sabem ben bé quines espatlles, amb un sou esplèndid, i envoltat d’una cort celestial, no és la millor imatge per vendre com prohom d’un país arruïnat per un mal govern, i els estralls d’una pandèmia. I portar de candidata “real”, a una candidata a ser inhabilitada en els propers mesos, pot estar molt bé per un grup d’il•luminats, seguidors fervents de les falsedats del procés, però molt poc pràctic a l’hora de plantar cara a la situació real, a fi de trobar-hi la millor sortida possible. La imatge que m’he fet de la candidata de Junts x Cat, és d’una persona sense manies a l’hora de dir el que li sembla, on li sembla. Es el típic comportament de qui mai ha governat ni coneix les penúries de la gent del carrer. Pot donar explicacions i fer propostes que res tenen a veure amb la realitat del país, ni del govern. Respostes enginyoses i de manual per a fer front als grans reptes de futur. Parlar per a no dir res. En tot cas res de rellevant. Persistir en l’error i no voler veure el fracàs d’un procés que no tenia cap possibilitat de reeixir. I tanmateix proposa persistir en l’estratègia i en l’error, pensant que la independència caurà com fruita madura. Res és important, res és té en compte, a l’hora de pensar en decisions que requereixen del consens del poble català, de l’estat de dret, del marc estatutari i constitucional, del qual formem part, i per descomptat del marc europeu en el que estem immersos. Res de tot això compta, ni condiciona el seu discurs. Es un discurs après, repetitiu, sense cap fonament seriós que pretén mobilitzar la gent, advocant per fets miraculosos que portaran Catalunya cap a la cort celestial. No veig el país predisposat a oblidar la realitat, i deixar-se emportar per tantes fantasies. Més aviat considero la proposta com una estrella fugaç, il•luminadora per un temps, però sense futur.

PERÍMETRE MUNICIPAL. Sé, per experiència pròpia, el difícil que és governar i fer entendre les decisions de cada moment, a la gent que en resulta afectada. També reconec que amb els anys, es fa més i més difícil trobar la comprensió i la col•laboració dels ciutadans. Si algú en tenia algun dubte que miri les xifres de desplaçaments del passat pont de la Puríssima, per donar-se’n compte. Dic això, a la vista dels avenços i retrocessos en l’aplicació de mesures per a contenir la pandèmia. He perdut, i crec que amb mi, un molt elevat percentatge de ciutadans , la confiança en els nostres governants. Em refereixo als d’aquí, a Catalunya. Ho sento però assistir en viu i en directe, dues o tres vegades per setmana, a contradiccions clares entre conselleries, produeix una por immensa si, arribat el moment, han de prendre alguna decisió dràstica, determinant. Però, la meva reflexió d’avui, va encaminada a una crítica que fem des del món rural, al sistema de confinaments per municipis. Ja ho vaig criticar en el moment del primer gran confiament de març – abril, però som ara molts els representants territorials que demanem una comprensió i un major coneixement del país, abans de prendre determinades decisions. Catalunya té 32.108 km 2. Un país petit, organitzat en 947 municipis, dels quals 487 tenen menys de 1.000 habitants, i concretament 336 en tenen menys de 500. Qualsevol persona que hagi voltat una mica, ja no dic que visqui en un d’aquests municipis, ha pogut comprovar que en llocs tant petits, és normal no disposar d’un bon nombre de serveis bàsics. Feta aquesta constatació molts ciutadans, molts alcaldes, han demanat pensar més en confinaments comarcals que no pas en els estrictament municipals. Catalunya té 42 comarques. Algunes molt petites amb molts pocs habitants i d’altres de grans dimensions territorials o en habitants. Si es considera indispensable reduir dràsticament la mobilitat, és lògic buscar demarcacions concretes, però haurien de ser també lògiques. I aquí és on entrem els ciutadans de pobles petits. De moment, en aquest tema, com en dotzenes d’altres, tenim una paret com interlocutor. Continuem sense poder-nos moure dels nostres termes municipals. Es igual si el poble té 30 habitants que si en té 300.000 . Es igual si té 10 km 2 que si en té 150. Es el més fàcil, doncs es va per aquí. El governant d’aquí, que hauria de tenir com a prioritat el coneixement del territori, la proximitat, no la té. Potser perquè visita molt poc el món rural, i desconeix que en més de 300 municipis no hi ha farmàcia. O tampoc perruqueries, ni un supermercat, ni un bar o restaurant, ni altres establiments de materials de primera necessitat. Es a la capital de comarca on es van a resoldre les qüestions més elementals. Per això, s’ha demanat i reiterat el confinament comarcal, en comptes del municipal, almenys en una dotzena de comarques clarament rurals. Tant difícil és plantejar-ho ? Tots el que vivim a pagès, tenim molt clar el territori comarcal. Es el nostre entorn immediat, de fa molts anys, on tots ens coneixem i on fem vida. Els límits municipals, fa anys que han quedat petits, i en molts casos, inservibles pel que tenen d’incapacitat per resoldre els problemes de cada dia. I si per alguna cosa han de servir les comarques , precisament és per tenir un àmbit més gran, on disposar dels equipaments i serveis que pobles molt petits no poden tenir. Aquesta reflexió – demanda, fa setmanes circula per tot Catalunya, i em pensava seria atesa en aquesta ocasió, en la que el confinament s’allargava més que en altres casos. Però no. Continuem amb un govern de resposta continuada, copiada i reiterada amb mandra de pensar i acordar mesures més adients. I és gent que volien la independència, i ens han portat a la incompetència. Sóc federalista precisament per resoldre situacions com les que critico. Si cada nivell d’administració s’ocupés del territori que té més proper, evitaríem situacions com les que vivim ara, prop de mig miler de municipis catalans. I que ningú cregui que no som conscients de la necessitat de reduir la mobilitat, però també és compatible amb la resolució de temes de la vida quotidiana que la resta de mortals del país, poden resoldre, perquè viuen en pobles grans o ciutats. Es injust, i sobretot és impropi d’un bon govern. A situacions diferents, decisions diferents. No és tant difícil d’entendre. Sovint, aquests governants es queixen del centralisme madrileny, quan ells son més centralistes que els que critiquen. A les proves em remeto, i no veig cap intenció de modificar posicions. Suposo que el fet de ser pocs en el conjunt de Catalunya, deuen pensar que no podem tombar governs, però no tenen en compte que aquestes reivindicacions les podem compartir amb milions de ciutadans de ciutat, que aplegats tots, podem decidir el proper govern. Així sigui.

MICROPOBLES O POBLES MORIBUNDS ? Espanya té 8.131 municipis, dels quals 1.319 tenen menys de 100 habitants. Sí, sí heu llegit bé, menys de cent habitants. Comparat a una ciutat, serien els veïns d’un edifici qualsevol. Els experts en demografia i geografia els hi han donat el nom de “pobles moribunds”. Catalunya té prop de 32.000 kms2, 947 municipis, dels quals 336 tenen menys de 500 habitants. I d’aquests, prop d’un centenar, en tenen menys de 100. Aquí reben el nom de “micropobles”. Tots plegats suposen el 35 % del territori, però menys del 2% de la població. Sigui amb un nom o amb un altre, el cert és que tenim un greu problema de despoblament i desequilibri territorial que cap govern ha considerat prioritari frenar, per a tot seguit, solucionar. I el problema s’agreuja perquè la pèrdua d’habitants continua per una doble via. Per la desaparició de la gent més gran i pel trasllat de les joves generacions cap a zones urbanes, més fàcils de donar feina i serveis. Es un peix que es mossega la cua, si no es trenca la tendència. De moment la tendència continua, malgrat alguns fets puntuals de reversió de població, degut a la pandèmia. Son persones que han buscat refugi a petits pobles on anaven de segona residència o que han buscat per intentar establir-s’hi , si hi troben feina o si hi poden fer teletreball. Son casos excepcionals. No cap allau que trenqui tendència i suposi un canvi de fenomen. Estem, doncs, davant un panorama complicat. No hi ha formules miraculoses, i encara menys, ràpides, perquè han estat molts els factors que ens han portat a la situació actual. Si no hi ha polítiques transversals, cada pas afavoreix les concentracions i perjudica els nuclis petits. Només aquells països que varen veure venir els problemes, se n’han sortit raonablement bé, els altres, es troben com nosaltres. I és que quan es fa una reforma educativa i es decideix que els nens i nenes marxin del poble, amb dotze anys per anar als instituts, el resultat suposa la pèrdua d’atractiu de les escoles rurals, i el seu lent i progressiu declivi fins el tancament. Quan les caixes, primer i els bancs, després ,consideren no prou rendibles les oficines locals, i les tanquen, els pobles guanyen aïllament i perden atractiu. Quan la Generalitat decideix reduir serveis mèdics, fins extrems insòlits, la gent gran pensa en marxar cap a les capitals a la recerca de proximitat mèdica, farmacèutica i hospitalària. Podria enumerar algunes decisions més que han anat reduint les infraestructures, equipaments i serveis, fins extrems exagerats, de manera que la vida en el món rural, s’anava fent més i més inhòspita , expulsant gent cap enfora, fins arribar on estem. No és estrany estar on estem. Aleshores ? Toca fer el camí invers. El camí invers suposa millorar carreteres secundàries, camins rurals, mantenir i augmentar serveis bàsics lligats a sanitat, educació , serveis socials , i l’entrada de manera definitiva a les noves tecnologies, en igualtat de condicions a les ciutats. La feina a fer és immensa, tant com recursos a destinar-hi, però la necessitat es fa evident sinó volem tenir un immens territori buit a l’interior del país, que ningú cuidarà ni mantindrà. Tampoc servirà per acollir la gent de ciutat perquè no hi trobaran aquells equipaments i serveis que tothom vol tenir a prop, ni que sigui durant els caps de setmana i vacances. Toca posar-se d’acord, a nivell intern, per a actuar a nivell extern. Ara, ve una gran oportunitat si se sap aprofitar. Els grans recursos de la UE destinats a Espanya, tindran en el reequilibri territorial, el medi ambient i la sostenibilitat unes prioritats clares, de manera que si es presenten projectes ben elaborats i sostinguts poden obtenir recolzaments financers com mai havíem somiat. Tenim un altre factor a favor com és el recent nomenament de Francès Boya ( Paco Boya) Síndic de la Vall d’Aran, com a Secretari General per al Repte Demogràfic, dintre del Ministeri de Transició Ecològica i Repte Demogràfic. Nascut a Les ( Vall d’Aran ) , ha estat diputat al Parlament i coneix de primera mà el món rural, en totes les seves versions. Pot haver-hi un abans i un després, si s’apleguen les voluntats de la UE amb les de l’Estat, la Generalitat i el món municipal, com per impulsar no solament infraestructures, equipaments i serveis indispensables, sinó també ajuts pràctics per al retorn d’activitats cap els petits pobles. Si s’aconsegueix donar vida, i demostrar millor qualitat, aquí que en grans ciutats, s’haurà donat el primer pas per a revertir la situació. Ara és possible si mobilitzem els recursos tècnics i humans per a presentar projectes revitalitzadors.

CAL SALVADOR , TANCA PER JUBILACIÓ . Es ben cert que a les persones i a les coses se les aprecia, especialment, quan les perdem. Massa vegades elogiem a qui o al que hem perdut. I massa sovint pensem que el que tenim, ho tindrem per sempre. Doncs, no. Tot té un principi i un final. I a finals de mes, tancarà la Botiga – Bar coneguda per Cal Salvador, o Cal Portell. Es hora de que en Josep Portell i la Ramona, agafin la merescuda jubilació. Han estat molts anys de feina rigorosa, des de primera hora del matí a darreres hores del dia, amb un petit descans un dia a la setmana. Per un petit poble com el nostre, aquesta és una pèrdua estratègica. Una pèrdua d’aquelles que fan mal, perquè mutila una part de les nostres vides quotidianes. Tenim poques botigues, amb un doble servei de botiga – bar. Una enginyosa combinació que permet donar servei al llarg de tot el dia, sigui comprant queviures, sigui fent un bon esmorzar, berenar o sopar. I de moment passa, el que succeeix en tants altres pobles petits. No hi ha successió, ni per part de la família directa, ni procedent de persones del poble o de fora. Ara seria el moment de donar el pas a persones emprenedores amb ganes de fer feina i guanyar-se la vida. Sé que les condicions de traspàs son molt raonables, així com altres vies per assumir el negoci. De moment, no hi ha relleu, de moment hem de mentalitzar-nos de perdre un establiment modèl.lic, que no tindrà relleu. Això ens porta a pensar quantes ocasions perdudes, al llarg i ample del país. Amb una família de dos o tres components que volguessin aprendre l’ofici, ara tindrien la gran oportunitat. Es deixarà passar ? De moment, així estem, pel que he pogut saber. I si no hi ha relleu quedarà en la nostra memòria un establiment ben portat, seriós, rigorós, amb productes de gran qualitat, i un servei proper , situat en un extrem de la Plaça Major, en un lloc realment esplèndid com ho demostra l’èxit de la terrassa, al voltant del pou. Confiem en trobar un bon relleu, en els dies que queden. Un poble necessita vida diària, on la gent que hi viu i la que ve de fora, pugui anar a comprar productes d’arreu i molt especialment, els elaborats artesanalment. On s’apleguin persones a jugar les cartes, mirar la televisió o seguir partits i altres esdeveniments. Però, mentrestant expressem aquest desig, en formulem un altre, i és d’agraïment i sobretot de felicitació per la bona feina feta, al llarg de tota la vida professional, al matrimoni Josep – Ramona, i que per molts anys puguin gaudir d’una jubilació amb salut i tranquil•litat. Se l’han ben merescuda. Borredà, desembre de 2020.

EN TORNO A LA LENGUA. Nuestro país es experto en abrir grandes polémicas sin más ánimo que contradecirse unos a otros pero sin buscar remedio a los problemas reales. Lo constatamos otra vez con la nueva Ley de Educación, en torno a la lengua oficial en toda España, y su relación con las otras lenguas, cooficiales en los territorios donde las tienen. En vez de centrarse en conseguir un perfecto dominio de las dos, y a partir de aquí, ir a por una tercera y si cabe, una cuarta, lo que centra los debates es si una es vehicular o no, sin ni siquiera preguntarse qué significa “vehicular”. Es evidente para conseguir un buen dominio de una lengua, estudiarla y practicarla, cuanto antes y cuanto más, mejor. Es más, recientes estudios han mostrado una mejor adaptación y desarrollo en niños bilingües que en monolingües. Dicho esto, lo que debiera preocuparnos es el bajo dominio de las lenguas, y lo pongo en plural. Si alguien hablase con varios profesores de lengua, comprobaría lo que afirmo. El enorme uso de las nuevas tecnologías y la poca relevancia que se da al buen uso del idioma provoca un desconocimiento preocupante de la lengua propia, con errores de bulto, tanto en el idioma hablado como en el escrito. La polémica vigente podría ser útil si introdujera esta cuestión: la del auténtico conocimiento y buen uso de todas las lenguas. En primer lugar, de las propias, acto seguido de las extranjeras, con un objetivo común en todo el territorio, donde existen las cooficiales. Que todos salgan de la escuela con un perfecto trilingüísmo. Y en los territorios donde no hay lengua cooficial, pueden aprovechar parar introducir una tercera lengua, sea una de las existentes en España (¿ por qué no?) y otra extranjera. En una educación plural y abierta, hay que saber combinar las materias de ciencias y letras, en una justa proporción. Y el conocimiento de diversos idiomas abre múltiples puertas para cualquier profesión que se quiera ejercer en el país propio o en cualquier otro. Al fin y al cabo todos somos europeos y si una cosa facilita el intercambio es conocer idiomas. Vuelvo al principio. En las controversias sobre idiomas no he visto ninguna preocupación sobre el buen uso. Esta debería ser la ocupación y preocupación para conseguir encontrar nuevas fórmulas para recuperar el lenguaje perdido y las ganas de “darle brillo y esplendor”. Si las nuevas tecnologías provocan empobrecimiento y mal uso, se podría buscar la manera de evitar la degradación mediante sistemas que corrigieran este mal uso. En fin, no soy ningún técnico, pero seguro existen fórmulas para conseguirlo. Y para conseguir el dominio de todas las lenguas debe haber un enorme esfuerzo técnico, humano y económico para lograr que todo el profesorado pueda enseñar en los diferentes idiomas. Hay que dar clases de diferentes materias, en diferentes lenguas. Solo así es posible terminar estudios con el pleno dominio. Ahora y aquí, esto es imposible. Este debería ser el objetivo a medio plazo, para todo el conjunto del país, y no perder el tiempo en debates y controversias inútiles.

SORPRENENTS IDIOMES ¡¡¡¡¡ Quan creus que has vist ja gairebé tot, surten novetats sorprenents, que et fan meditar sobre l’origen de les llengües, i el seu futur. Durant anys, he exercit de professor de català per a immigrants d’arreu del món, a la seu de Creu Roja del Berguedà. Porto una vintena d’anys com a voluntari, i des de fa sis, a petició de l’entitat, vaig canviar el català pel castellà, per ensenyar-lo a cada nou contingent de refugiats que arriba a Berga. Estic ara amb el setè contingent, a raó de dos grups ( principiants i avançats), tres matins a la setmana. L’objectiu és aconseguir en 7 o 8 mesos que puguin aixecar el vol cap altres destins del nostre país, amb la capacitat suficient de castellà com per a viure i treballar. He de dir que els resultats son plenament satisfactoris. L’afany d’aprendre i la motivació faciliten enormement l’aprenentatge. Feta aquesta introducció, el que m’ha sorprès és l’enorme varietat d’idiomes, amb facetes que desconeixia i que realment produeixen sorpresa i desconcert alhora. He de dir que a cada grup acostumo tenir 6,7,8 o 10 alumnes. Alguna vegada han arribat als 13 o 14, però habitualment ens quedem per sota dels 10. Ara bé, és habitual una procedència de 7 o 8 països diferents, i en dos grups puc arribar a tenir una dotzena de nacionalitats. Al llarg de la meva vida, he anat sumant idiomes als meus dos inicials: català, en tant que llengua materna, i tot seguit el castellà. A batxillerat, en els meus temps teníem el francès, amb un parell de molt bons professors, cosa que em permeté un bon aprenentatge, després rematat en una llarga estança a Suïssa. A continuació i per voler seguir una carrera que després vaig canviar, vaig estudiar anglès i rus, alhora. I ja l’any 72, amb la meva anada a Suïssa per a treballar i estudiar, em va tocar aprendre l’alemany ( vivia a Berna), i l’italià, per raons de feina en l’acadèmia d’idiomes on exercia de professor de castellà. Ara, amb el rus molt rovellat pel pas del temps i sense practicar-lo, l’he reprès a la Universitat de Manresa, on estic en el quart curs. Bé, amb aquests coneixements em pensava no trobar sorpreses especials, en altres idiomes. M’havia acostumat a curiositats com que en alemany, el Sol, és femení, la Lluna, és masculina, i una noia , és neutre. Molt bé, cada idioma té les seves coses. En rus , finestra és neutre, cotxe és femení, i taula, masculina. A més a més no tenen articles, ni determinats ni indeterminats, com tampoc tenen els verbs ser i estar. Perquè no dir, “jo professor”. No cal perdre tant el temps com dir “ jo sóc el professor”. Ara bé, el que resulta sorprenent és trobar-te amb idiomes no massa llunyans com el georgià, que no té gènere. Ni masculí, ni femení ni neutre. Amb sorpreses tant curioses com dir “mama” al pare, a banda d’altres novetats que trenquen els esquemes dels idiomes del nostre entorn. I similars sorpreses et dona l’afganès, i algun altre de països propers. Amb tot, quedes força perplex quan entres en territori africà. Parlar amb persones procedents del Congo, amb prop de 600 idiomes orals, o el Senegal, Mali, Burkina Faso, Costa d’Ivori, ...tots ells amb dotzenes , fins el punt, que han motivat la decisió d’agafar-ne un de fora, com és el cas del francès, com a comú a tot el país. En fi, que donar classe suposa tenir barrejats a cada grup procedències molt diverses, amb orígens idiomàtics tant allunyats que per sort l’ús del mètode Berlitz o mètode directe, facilita l’aprenentatge del castellà, perquè des del primer dia, i sempre més, dintre de classe només s’aprèn i es parla un sol idioma: el castellà. Es una gran satisfacció veure’ls al cap de set o vuit mesos, defensar-se bé, en l’idioma que faran servir per viure i treballar.

DE CONFEDERACIÓ A FEDERACIÓ. Son diversos els països que varen néixer fruit de l’agrupació de territoris dispersos i amb plena independència, per a poder afrontar millor els reptes que anaven sorgint, en resposta als canvis en el seu entorn més immediat. El primer pas fou mantenir les principals competències, i només cedir aquelles indispensables per a fer front als nous reptes. Poc a poc, i a mesura que les necessitats ho requerien les competències “conjuntes” anaven creixent, en la mateixa mesura en que disminuïen les individuals, fins arribar a un estatus molt equilibrat entre unes i altres. D’aquella primera fase en varen dir “confederació”, de la segona “federació”. Es exactament el camí que segueix la UE , des de la seva constitució fins a dia d’avui. Un camí lent, com tots els que l’han precedit. A Suïssa, la inicial estructura es constituí l’any 1291 i fou el 1848 quan arribà a la situació present de federació, tot i mantenir en alguns llocs el nom històric de Confederació Helvètica. En el cas dels EUA, aquest procés durà 65 anys, en altres casos menys, però el resum és que costa molt aconseguir reduir competències per cedir-les a un ens central. Ho veiem dia rere dia, a nivell de la UE, on sembla haver-hi dues velocitats d’agrupació. Uns més ràpids i convençuts, altres més reticents, especialment els procedents de l’antic bloc de l’est, molt poc donats a les ànsies de transparència i llibertats. Malgrat tot, amb més convenciment o menys, la realitat és que cada dia Brussel•les mana més, i els Estats, van perdent competències a favor del conjunt. Aquest és el camí adequat, el que ens porta cap una Europa federal, deixant enrere la confederació d’on venim. No hi ha cap altra via per a fer front als reptes del present i especialment del futur. Es impensable tornar enrere, i més quan la globalització ha vingut per quedar-se i enfortir-se. Els blocs polítics han existit sempre, si bé amb altres noms, altres conformacions i altres terminis. Alguns poden considerar que s’ha avançat poc, però la realitat demostra avenços importants que ja és impensable perdre. Tenim una sola moneda, tenim una política econòmica comuna, tenim una legislació superior que comporta adaptar la inferior. Estem subjectes a tota mena de normatives que obliguen de dalt a baix. S’està conformant un exèrcit europeu, sota el paraigües de l’OTAN, i també a nivell de diplomàcia, es va avançant cap un únic organisme, sota el qual tots tindrem un mateix passaport i una mateixa xarxa d’ambaixades i consolats. No és fàcil construir una nova realitat política, oimés quan aplega 27 països, la majoria dels quals fa ben pocs anys estaven a les antípodes d’on es troben ara. Però, amb els lògics daltabaixos es va avançant i l’arribada de diverses crisis no ha fet recular el projecte sinó l’ha empès cap endavant, conscients de la necessitat d’avançar, sense defallir. El guió que tenim marcat és aplegar esforços per a poder parlar de tu a tu, amb potències amigues com els EUA i no tant com Rússia i Xina. Voler sortir d’aquest àmbit és impensable a no ser és vulgui anar a terra de ningú. El nostre futur està en els Estats Units d’Europa, i quan més aviat hi arribem, millor per a tots.

ELS INDULTS, LA SOLUCIÓ ? Després d’alguns intents per reclamar amnistia per a tots els implicats en delictes, lligats al procés independentista, son pocs els que encara mantenen aquesta reivindicació. Han vist la impossibilitat de vestir una llei d’amnistia, per una causa inacceptable, en un país plenament democràtic, situat en el divuitè lloc, en l’Index de qualitat democràtica, a nivell mundial. Abandonada aquesta pretensió, l’exigència es centra, en la concessió d’indults, malgrat no hagin estat demanats pels afectats, ni aquests hagin demanat perdó per uns fets absolutament antidemocràtics. Puix que la llei ho permet, cap problema per a tramitar les peticions presentades. Ara bé, la concessió d’indults, és la solució al conflicte ? Considero que no, tot i ser favorable a la concessió per a tots aquells que ja han complert bona part de la pena imposada pel Tribunal Suprem. Amb indults o sense, hi ha un conflicte que només es resoldrà, amb la convicció i acceptació de la impossibilitat de dur a terme un procés d’independència, sense respectar l’estat de dret. Aquest principi, tant elemental i bàsic, no ha arrelat encara en els fonaments dels partits independentistes. Creuen tenir el dret, a imposar les seves creences i voluntats per damunt de la resta de catalans. Es diuen demòcrates, però actuen com a impositors de voluntats, fora de la llei vigent. Així, no anirem enlloc. Bé, en tot cas, tornaran a topar amb la legalitat i amb l’estat de dret, com ja els hi ha passat fins ara. Ara bé, si s’han de concedir els indults, benvinguts arribin quan més aviat millor perquè demostren que un Estat, pot perdonar conductes equivocades, fent servir els elements que li dona la legalitat vigent. Es una mostra més de la fortalesa d’un Estat. Dit això, veig que molt pocs es donen compte d’una situació complicada per a una part dels protagonistes del procés. M’explico. En aquests moments s’estan tramitant els indults per a tots aquells condemnats pel TS, però ningú parla dels que no han estat jutjats ni condemnats perquè varen fugir a l’estranger i estan refugiats fora d’Espanya. Hi ha gent que creu que els indults seran per a tots. I no, no. Els indults seran pels jutjats i condemnats, però no resolen el problema dels fugitius. Al contrari, el posen més en evidència, i els hi compliquen enormement el seu futur immediat. Tots els que estan a fora, per aconseguir l’indult, primer hauran de tornar per a ser jutjats, i si son condemnats, hauran d’anar a presó, en compliment de la condemna. Serà aleshores, quan podran sol•licitar l’indult. Per això, quan pregunto si els indults seran la solució, contesto que no. En tot cas, resoldran una part del problema personal dels condemnats i trauran una part del victimisme que fan servir els partits independentistes, però de seguida es trobaran amb un nou problema, quan tornin a tenir gent a la presó. I no és que avanci condemnes, però per una simple regla de tres, si per uns fets iguals, uns han anat a la presó, se suposa que per aquests mateixos fets, els altres també hi aniran. Per tant, si d’aquí uns mesos es concedeix indult per a tots els condemnats, entrarem en una nova etapa per tractar dels que son a fora. Què fem ? Doncs, cap altra sortida que reclamar la tornada, via voluntària o via judicial. Estic convençut de que tard o d’hora, els països que els acullen hauran d’acceptar l’extradició. Serà aleshores quan respondran dels presumptes delictes comesos, amb l’agreujant de fugida, i obtindran les corresponents sentències. Temps després i cobrint totes les exigències ,podran iniciar tràmits per a demanar l’indult. Ens queden doncs, molts mesos per arribar al final d’aquest primer acte.

EN INVIERNO, SE APAGAN LOS INCENDIOS, DE VERANO. Puede parecer una “boutade” decir que los incendios de verano se apagan en invierno, pero lo cierto es que así lo afirman los técnicos para explicar que sin las labores de prevención, durante los meses de invierno, no se podrá actuar eficazmente contra los incendios de cada verano. Curiosamente en muchas regiones de España las zonas boscosas han crecido debido al abandono de miles de fincas agrícolas y ganaderas. Los espacios abandonados son ocupados por arbustos, primero, y por árboles a continuación, formando grandes zonas sin campos intermedios que puedan ejercer el papel de cortafuegos. Concretamente Cataluña tenía 1.164.200 hectáreas arboladas, en 1970, y 30 años después, había llegado a 1.394.074, con unos 780 millones de árboles. Estas cifras suponen tener un 64% de superficie forestal, cuando el promedio de la UE es de solo un 45%. Lo que a primera vista parece una excelente noticia se convierte en un grave problema caso de incendio. Todos los técnicos estudian el comportamiento de los grandes incendios forestales que han asolado inmensos territorios en EEUU, Australia y otros países, temiendo que muy pronto también sucederán aquí. En estos grandes incendios se producen distorsiones nunca imaginadas, a nivel de temperatura interna y externa, de forma que su extinción no puede seguir las pautas ordinarias. Hay tanto combustible que el incendio se acerca más a una explosión que a un consumo de combustible. La recomendación, ahora más que nunca, es la prevención y la búsqueda de soluciones para disminuir la carga combustible de los bosques. Esto obliga a recuperar viejas técnicas de limpieza y uso de madera para retirar de los bosques cuanto más combustible mejor. En estos momentos hay varios proyectos interesantes en curso, en varias comarcas catalanas. En una de ellas, el Berguedà (Barcelona) se han agrupado diversos municipios con bosques comunales, para explotar de forma conjunta sus bosques, utilizando la madera de menos calidad, como combustible para calefacciones de biomasa. Han cambiado los combustibles fósiles por los forestales, con muy buen resultado. Otra decisión acertada, por parte del gobierno de la Generalitat, ha sido la autorización a los propietarios forestales, de recuperar antiguos campos y prados, para destinarlos a pasturas. En este caso, quienes puedan aportar documentos probatorios, de que donde hay ahora bosques antes había campos o prados, reciben autorización para cortar y arrancar árboles, para destinar la superficie liberada a campos de cultivo o pasturas. Esta modificación de normativa ha permitido esponjar muchos bosques y habilitar amplios espacios que sirviendo a la agricultura o a la ganadería, sirven al mismo tiempo como cortafuegos caso de grandes incendios. Queda mucho por hacer porque el campo se está vaciando y no hay un retorno por parte de les jóvenes generaciones. Hace pocos días, escuché unas interesantes declaraciones del titular del Ministerio de Agricultura, Luis Planas, animando a jóvenes preparados, a volver al campo, porque puede ser rentable. Este debería ser uno de los grandes proyectos, ligados a los fondos de la UE para devolver vida al mundo rural. Sin vida “in situ”, no se cuida el territorio ni se pueden evitar las consecuencias que trae, como son los grandes incendios.

PGE , EL GRAN OBJECTIU. Un govern, sense pressupostos, és com un cotxe sense combustible. Ningú s’estranyi per la intensitat d’esforços que dediquen tots els ministres, i per descomptat el president del govern, en assolir aquest objectiu. Es el gran objectiu, per ara i els propers anys. Tenir els Pressupostos Generals de l’Estat, aprovats. Parlem dels de l’any vinent ( 2021 ) però amb la vista posada a que si cal prorrogar-los puguin servir per a dos o tres anys més, tant difícil és aconseguir majories suficients per fer-los realitat. I és que hi ha poca cultura de govern – oposició, en sentit constructiu. Si tothom té clar que per a poder fer funcionar una administració, s’han de tenir pressupostos aprovats, perquè no facilitar-ho ? El no per resposta, és absurd, contraproduent i símptoma d’incapacitat per a negociar . Qui presenta la proposta de pressupostos , si no té majoria absoluta, sap que haurà de negociar, i que en tota negociació ha d’haver-hi cessions, en múltiples direccions. Dependrà d’ell o ella, saber-les encaixar. I dependrà de qui estigui a l’oposició, sabrà o no fer propostes que puguin ser acceptades. Si vol fer fracassar les negociacions, ho té fàcil dient a tot que no, i proposant partides impossibles. A pocs dies de l’aprovació hem vist l’eterna habilitat del PNB, en obtenir unes poques però valuoses modificacions i aportacions, que s’afegeixen a d’altres, en altres temes. Sempre guanya, perquè sempre té clar on vol arribar sense trencar les negociacions. En aquesta ocasió també hem vist els esforços d’ERC per a competir per l’acord, posant diverses propostes que justifiquessin aquest canvi de rol. Diuen haver aconseguit 2.300 milions per a inversions a Catalunya, a banda d’altres temes a tractar en els propers mesos. De seguida ha sortit una part de Junts x Cat, per criticar aquesta posició i retreure els acords pactats. Curiós retret quan ells no han obtingut res i queden fora de tota rellevància. Els seus vots ni serviran per tombar els pressupostos ni per aprovar-los. D’això se’n diu no servir per a res. Tenim un actor nou vingut, incòmode, però disposat a donar batalla, com es pot veure per la urticària que produeix. Es el grup de Bildu, que s’entesta en facilitar l’aprovació, ni que sigui per a evitar guanyi la dreta més ferotge, en molts anys. Cada vot suma, i superar els 176 és l’objectiu suprem. No hi ha vots mal vinguts, ni inacceptables puix que tots els que son diputats ho son per pertànyer a partits democràtics, i per descomptat, legals. Queda per veure que farà C’s que es troba enfrontat amb ERC, en una mena de batalla per ser més apreciat, més valorat. Uns no volen els altres, en una mena de joc infantil de si t’hi poses tu, en surto jo. Francament davant un tema tant rellevant fa una certa pena veure aquestes batalletes. Al final el que comptarà és el resultat de la votació decisiva. Mai com ara uns pressupostos havien estat tant disputats i tant indispensables. La seva aprovació permetrà iniciar el llarg camí de la reparació de danys i impuls a noves activitats que compensin les perdudes. I si no es troben prou socis pels de 2022, es podran prorrogar sense cap problema. D’aquí la gran importància de sumar majories. Ben aviat, ho comprovarem.

EL CONFLICTE MÉS LLARG I MÉS ABSURD. Algun dia em dedicaré a escriure uns quants articles sobre el meu pas per l’Ajuntament de Borredà. En 40 anys de dedicació, son molts els records, les anècdotes i les experiències tingudes com per poder-les reflectir en uns quants escrits. Avui però, faig una excepció per explicar, amb la necessària brevetat, el conflicte més llarg i alhora més absurd que vaig tenir com alcalde, en representació de tot el poble de Borredà. A vegades, voler fer les coses amb el màxim de consens, i de la millor forma per a totes les parts, és entesa per alguna de les persones implicades, com una manera inacceptable contra la qual s’hi ha d’anar per totes les vies possibles. ZONA NORD. A finals dels anys 80, varem veure la necessitat que el poble podés obrir-se cap a noves zones que podessin acollir vivendes amb jardí. D’aquí va sortir la proposta de modificar el pla d’urbanisme que teníem per ampliar-lo cap a la zona nord. Aquesta tramitació que segons la Generalitat es podia fer en sis mesos, ens la va allargar en dos anys més. Al final, però varem aconseguir posar 41 parcel•les, a disposició de tots els interessats. El pacte de l’ajuntament amb els propietaris dels terrenys afectats va seguir la normativa vigent, per la qual ens havien de cedir gratuïtament els vials i un percentatge del total, que varem dedicar a zona esportiva. En definitiva, hi sortíem guanyant tots, perquè ells podien vendre uns terrenys que havien estat rústecs i ara eren urbans, i l’ajuntament aconseguíem terrenys per la zona esportiva, i obrir el poble amb 5 nous carrers. L’acord comportava la urbanització de tot el conjunt, amb subvencions públiques de Diputació i Generalitat, i una part amb finançament privat a raó de 1.550.000 ptes ( 9.300 euros), per cada parcel•la. A cada venda, el propietari rebia el preu fixat pel terreny amb el comprador, i el comprador aportava l’import de la urbanització, a l’ajuntament. Tots contents, tots satisfets. Però no tots acceptaren les condicions, malgrat haver-les acordat i signat amb els propietaris. Un canvi, per defunció, en una de les propietats va comportar un primer conflicte per dues de les parcel•les que a hores d’ara, 20 anys després, no s’han venut. I quedaran per vendre sinó fan l’aportació acordada entre els propietaris i l’ajuntament. Cas de no complir aquest acord, els possibles compradors de les dues parcel•les no tindran accés a la connexió a la xarxa de clavegueram ni a la d’aigua. Tant senzill com això. Si algú creia que les coses s’havien fet malament, podrà comprovar que no va ser així. Aquest primer conflicte es va allargar uns 8 o 10 anys, i ha comportat un resultat tant absurd com que la plena propietat està en mans de les dues persones discrepants, però no les han pogut vendre perquè no poden garantir als compradors la totalitat dels serveis bàsics fonamentals. Si en algun moment es volguessin posar a la venda, no tindré cap inconvenient en comparèixer com reivindicador d’un deute a favor de l’ajuntament de Borredà, per evitar un enriquiment il•lícit, i alhora un perjudici al poble. S’havia dit per part d’una de les persones discrepants que faria efectiu aquest import, una vegada l’alcalde Roma no estès a l’ajuntament. Fa un any i mig que no hi sóc, i no he vist complerta aquesta promesa feta. En qualsevol cas, un conflicte llarg i absurd, perquè la urbanització fou un èxit, i va complir tots els requisits legals. Perjudici per les persones discrepants perquè el preu de les parcel•les vint anys enrere, amb l’actual no té res a veure. Han perdut més de la meitat del valor que tenien en aquells anys. UNITAT D’ACTUACIÓ NÚM. 1 – CAL GALL. L’any 2003, la Generalitat va aprovar les noves Normes Subsidiàries de Planejament Urbanístic ( NNSS) que l’ajuntament havíem plantejat com a nova eina per regular l’urbanisme del poble, en els propers 15 o 20 anys. En aquestes normes, varem planificar 2 noves urbanitzacions: la de Cal Gall ( Unitat d’Actuació núm. 1) i la del Camí de la Roca ( Unitat d’Actuació núm. 2 ). Era la millor via per facilitar la vinguda de noves persones que volguessin construir una casa amb jardí, puix que la zona nord, havia quedat pràcticament ocupada. La normativa vigent estableix que els propietaris dels terrenys afectats, es poden agrupar i fer les obres d’urbanització, cedint a l’ajuntament els vials i zones verdes, així com un 10% d’aprofitament mitjà, en forma de parcel•les. Després poden vendre les parcel•les a qui vulguin, al preu que vulguin. Els propietaris dels terrenys del Camí de la Roca, així ho varen fer, i tothom qui vulgui pot comprar la parcel•la que més li agradi. Es varen fer les cessions obligatòries, i tots satisfets. Aquesta mateixa via era la prevista pels terrenys de Cal Gall. Ningú podia preveure una falta d’entesa entre propietaris perquè l’acord, era la millor opció. Doncs, no. En aquest cas, varen tornar a intervenir les mateixes litigants de la zona nord, fins aconseguir impedir l’acord entre propietaris. La llei preveu que en un cas així, l’ajuntament ha de ser qui executi les obres i les cobri als propietaris. Es el que varem fer. Presa aquesta decisió, l’ajuntament va tornar a trobar tota mena de conflictes, portats per la via contenciosa – administrativa, destinats a contradir totes i cadascuna de les decisions preses per l’ajuntament. Els tribunals han estat ocupats durant prop de 14 anys, en aquesta batalla legal, amb una pèrdua evident d’hores i recursos, aconseguint l’ajuntament, sentències favorables, fins la darrera, del passat 24 de novembre en que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dona la raó a l’ajuntament en el darrer tema pendent de resoldre. Queda la possibilitat de recórrer davant el Tribunal Suprem per part de les litigants però l’ajuntament pot ja procedir a fer la liquidació definitiva de tots els comptes de la U.A núm. 1 ( Cal Gall). Aquest és el conflicte més llarg i més absurd de tots els que ha tingut l’Ajuntament, en els 40 anys de democràcia. Increibles conflictes que han perjudicat a les litigants, en primer lloc, i al conjunt de propietaris, en el segon cas. Com Alcalde, sempre he complert amb la legalitat vigent, sempre he mirat pels interessos del poble, i mai he fet distincions en el compliment de les normatives vigents. Lamento el temps i esforços perduts, en uns conflictes absurds, però els he afrontat amb la dedicació, serietat i rigor que corresponia. L’ajuntament, el poble, tenia necessitat de posar terrenys per edificar. N’hi ha hagut, i n’hi ha per les necessitats presents i de futur. Les obres realitzades d’urbanització han estat sempre de qualitat, i el poble ha obtingut cessions importants, en vials i zones verdes, però també en parcel•les que pot posar a la venda i obtenir-ne uns beneficis, per destinar al que es consideri oportú. Per la meva part, veig tancat un llarg període de conflictes no volguts, contra els quals hem actuat de manera puntual i eficient. Ningú podrà dir que no varem defensar adequadament els interessos del poble de Borredà. Borredà, 30 de novembre de 2020. Joan Roma i Cunill, Alcalde – President de l’Ajuntament de Borredà ( 1991 – 2019 )