Sunday, May 24, 2020
NI AMB MI, NI SENSE MI. art. Nació Digital Solsona
NI AMB MI, NI SENSE MI.
“Ni amb mi, ni sense mi”, no, no és cap expressió de Santa Teresa de Jesús,
sinó la situació en la que es troba el PSOE a l’hora de negociar qualsevol
acord amb els partits de l’oposició. Especialment quan tracten amb ERC, Junts x
Cat i C’s.
Aquesta situació, molt pròpia de l’infantilisme polític que practiquen
aquests tres partits, suposa una pèrdua de temps, i una inconsciència enorme, a
l’hora de participar en la governança del país. De fet, impedeixen un mínim de
coherència i continuïtat en les polítiques , generals i sectorials,
absolutament indispensables per al bon govern.
Quan veig les reaccions de cada partit, respecte les negociacions, dels
altres partits amb els quals es confronta, electoralment parlant, em dona la
sensació de la rebequeria d’aquells infants, dient no, a tot, amb el simple
argument de: si pacteu amb aquell, no puc pactar amb vosaltres. I si aquell
vota a favor, jo he de votar en contra. La justificació o els arguments, sinó
es tenen, s’inventen. Es igual. No hi ha cap vergonya en plantar-se davant els
mitjans de comunicació i bolcar tot un seguit de retrets, impropis de persones
serioses.
De fet, portem ja un bon grapat d’anys, en que les respostes “poca soltes”
s’han convertit en habituals. Ho veiem en els principals responsables del PP,
es diguin Pablo Casado, García Egea, Díaz Ayuso, o Cayetana. Davant, autèntics acords d’Estat, poden
perfectament votar-hi en contra, sense cap mania, ni cap remordiment. Dient que
el PSOE o UP, representen la ràbia dels perdedors, o no tenen la confiança dels
espanyols. Els motius son el de menys, cosa que produeix autèntica por si algun
dia aquesta gent arriben a tenir la governança de les principals institucions
del país. Com a mostra ja tenim com funciona la Comunitat de Madrid.
Pel que fa ERC, està en el seu marc normal i habitual. Diríem, en el seu
marc “històric” on sempre pot decidir i fer, la cosa més inversemblant. Tant
pot ser capaç, en un moment donat, de
situar-se en un moment esplèndid, com caure en la més absurda contradicció. Va
en el seu ADN, dir una cosa, i fer la contrària, o canviar de posicionament
d’un dia per l’altre.
En els darrers temps, hem vist votar en contra d’una proposta, i queixar-se
de que el PSOE hagi buscat un altre soci. Es l’expressió del titular: “ni amb
mi, ni sense mi”. Es a dir, exigeix que si ells no sumen, tampoc volen que el
govern sumi amb altres. Fan cert la dita, de “ni menjar ni deixar menjar”.
Difícil soci aquest, perquè sempre és imprevisible i voluble. No se sap mai,
quines batalles internes tenen i quina estratègia han canviat com perquè algú
els entengui.
Si anem a Junts x Cat, podem dir coses semblants, si bé, agreujades per una
situació interna explosiva i incomprensible per a qui no hagi fet un doctorat
en la composició i comandament d’aquesta força política. Una part depèn
directament de Waterloo, una altra del PEDcat, i una altra va per lliure. Es
una mena de “tres en uno” que fa del tot, impossible un pacte , mínimament
estable. Van repetint determinades expressions com un mantra, i encara no s’han
assabentat de les competències del president i del seu govern.
Pel que fa C’s es mouen en un mar de contradiccions, des de la seva buscada
derrota electoral. Una derrota històrica que ningú pot comprendre, després
d’uns magnífics resultats, que no varen servir per a res. Algun dia, tindrem
una tesis doctoral per a explicar els motius d’un posicionament tant
irresponsable, com el d’Albert Rivera. I ara, encara no tenen clar cap on han
d’anar i també es mouen com els altres dos partits: “ni amb mi, ni sense mi”.
Més que ajudar a governar el que juguen és a impedir que altres facilitin la
governança.
En resum, tenim un difícil panorama, totalment contrari al que hauria de
ser norma, en uns moments tant complicats. Fa enveja veure el comportament
d’altres oposicions, en altres països. D’aquí que hauríem de tenir clar
l’esforç per a posar a tots aquests partits, en situacions de “prescindibles”.
Ara tindrem ocasió de premiar o castigar els comportaments a Galícia i Euskadi.
Després , la tindrem a Catalunya. Els partits del no, perquè no, haurien de
rebre un càstig espectacular. Seria la millor manera de premiar el seu
comportament, en uns moments tant delicats.
# posted by joan roma cunill @ 11:40 PM 
