Friday, February 27, 2015

 

QUADRAR NÚMEROS - art. Regió 7



 QUADRAR NÚMEROS.
Quan diem que el paper ho aguanta tot, ens referim a que sobre el paper és fàcil resoldre els problemes, però a la pràctica, a la vida real, les coses son com son, i no com voldríem que fossin.
Dic això, a la vista de la situació de crisis que travessen molts equipaments i infraestructures municipals, de la Generalitat o de l’Estat, fetes en els anys de vaques grasses, sense pensar en el cost del manteniment, ni amb canvis substancials en el comportament de la gent.
Per raons d’espai em centraré en uns quants exemples del nostre territori. Durant molts anys, els ajuntaments demanaven ajuts a Diputació, Generalitat i Estat per construir tota mena d’equipaments: culturals, esportius, d’oci i lleure, etc, sense parar massa atenció al cost de manteniment i reposició de materials.
En un moment donat, el Govern va voler posar una mica d’ordre i va decidir demanar plans nacionals d’equipaments , com a mesura per planificar on havia d’anar cada cosa. En un país com el nostre, molt desordenat, i molt supeditat al clientelisme polític, la idea inicial es va transformar en una cursa per justificar grans obres en els llocs més inversemblants del país. I com que el paper ho aguanta tot, es presentaven plans de rendibilitat que quadraven pels quatre costats.
Uns enganyaven, i els altres es deixaven enganyar, fins arribar al punt on ens trobem en que tenim piscines cobertes que no es poden mantenir. Teatres buits per falta de públic suficient com per mantenir una programació fixa. Pavellons impossibles de conservar. Centres culturals, utilitzats només parcialment. Centres esportius d’ús a temps parcial, etc, etc,
Hem malbaratat un munt de diners en equipaments poc estudiats i meditats, que ara dormen el somni dels justos. Tenim el país que tenim, amb poca tendència a compartir espais i serveis, entre municipis. Un dels aspectes positius de la crisi és la necessitat de millorar la col·laboració i cooperació, deixant enrere els individualismes per passar a mancomunar serveis de tota mena.
No té cap lògica el mapa de piscines cobertes de Catalunya, com tampoc el de pavellons poliesportius, grans teatres, conservatoris, centres esportius, etc. O unim i compartim esforços o és impossible mantenir aquests equipaments i serveis.
S’ha acabat fer trampes amb els números, perquè la realitat s’imposa. Era fàcil justificar una piscina coberta, dient que hi hauria dos o tres mil socis, fixes, uns quants centenars d’usuaris mensuals, i altres ingressos generosos. La realitat ha posat les coses al seu lloc i ha demostrat la mala previsió feta. I el que val per una piscina, val per un teatre, per un pavelló o per qualsevol altre equipament.

I si això ha passat en el món municipal, és perquè en molts casos s’incentivava des de la Generalitat aquesta tendència. Una tendència que el propi Govern havia fomentat amb Museus, Teatres, Auditoris, Arxius...nacionals, que ara sobreviuen amb greus dificultats, sotmesos a retallades brutals que no permeten utilitzar ni la meitat de les seves potencialitats. El resultat és un clar malbaratament de recursos i un exemple de com no s’ha d’actuar des de les responsabilitats de govern.

Wednesday, February 25, 2015

 

PER UN CARTELL, PER UNA PARÒDIA...TENIM UN CONFLICTE- art.Nació Digital Solsona

PER UN CARTELL , PER UNA PARÒDIA... TENIM UN CONFLICTE.
No envejo el paper que li toca fer a l’alcalde de Solsona. Des d’aquí vull trametre-li el meu suport personal, i també del PSC com ja ha fet la candidata Yasmina Valderrama.
Tots els qui coneixem el Carnaval de Solsona, com molts altres del país i del món, té en la provocació i el trencament de regles, una de les seves cartes d’identitat. I fa de molt mal fer pensar que es poden posar barreres o traves a determinats esdeveniments dels quals no es pot controlar tot el que passa.
Per un cartell, per una paròdia, tenim un conflicte de mil dimonis que suposa trencar la normalitat de la ciutat per un llarg període de temps, amb un final imprevisible. Si imperés la prudència i la no utilització dels fets com arma política, el problema es podria resoldre en poques hores. Es el que tots volem i desitgem. Bé, no tots pel que de moment podem veure en els mitjans de comunicació.
Per uns actes de Carnaval no s’hauria d’anar mai als tribunals. Es un pèssim precedent que ha de servir per no repetir-lo mai més, i menys a Solsona on el Carnaval ha esdevingut un símbol d’innovació, originalitat, vivències úniques i ressò mediàtic arreu del país , i fronteres enllà. Així ha de continuar en el futur,deixant enrere la mala experiència d’aquest any.
Tots els responsables del Carnaval, afirmen no ser autors del cartell polèmic, com tampoc haver volgut trencar cap mena de convivència ni tolerància. Faig meves les paraules de la candidata socialista, Yasmina Valderrama, en el sentit de tenir total confiança en la Comissió i de creure en els seus raonaments. No tenim perquè dubtar de la seva paraula i hauria de ser motivació suficient com per retirar denúncies i no emprendre cap acció jurídica de conseqüències imprevisibles.  No és lògic ni oportú demanar als jutges ficar-se en valoracions sobre què és fa , què es diu, en uns actes esbogerrats com els d’un Carnaval.
Per qui no conegui el Carnaval li pot semblar fàcil supervisar i controlar la multitud de persones que venen d’arreu del país. Es impossible. Potser en llocs on el Carnaval és més petit i menys concorregut, seria viable, però no a Solsona que ha esdevingut punt de trobada de centenars, de forans cada dia que dura. Això comporta situacions que s’escapen del control o supervisió de la Comissió i aquest és el cas, segons ells mateixos afirmen.
Deixem, doncs, que un fet puntual com aquest no es converteixi en conflicte. Ni els membres de la Comissió ni l’ajuntament de Solsona no es mereixen el greu problema que tenen al davant. Tinguem present el circuit que ha començat si ningú el trenca: contractar serveis jurídics, presentar documentació, justificar comportaments, investigar autor o autors desconeguts del cartell, valorar sermons, estudiar continguts de declaracions a mitjans de comunicació o a particulars, etc, etc.

Som a temps de trencar aquesta dinàmica, mitjançant una retirada de totes les denúncies presentades, apostant per la proposta de l’alcalde de Solsona, de prendre nota de les incidències passades, per evitar la seva repetició en el futur. No convertim una mala actuació en un acte deliberadament ofensiu. Tinguem ànima de Carnaval uns dies més, i girem pàgina a una polèmica que fa mal a totes les parts. Solsona és la capital d’un dels millors Carnavals de Catalunya i més enllà. Tots els qui estimem la ciutat volem que així sigui per molts anys més. Fem possible aquesta voluntat, i la via adequada, és la retirada de denúncies amb el propòsit d’intentar evitar casos semblants en el futur. 

Tuesday, February 24, 2015

 

LA VIGÈNCIA DEL PSC

LA VIGÈNCIA DEL PSC.
Tots els partits passen per èpoques més rellevants que altres, i tots han tingut les seves crisis, les quals , una vegada superades, han enfortit el conjunt. No dic res de nou, com res de nou és que quan més vell és el partit, més alts i baixos ha hagut de superar, com és el cas del PSOE amb més de cent anys d’existència.
La base per la continuïtat i l’èxit és tenir una ideologia clara i ferma, i uns objectius molt determinats. El PSC els té, i en els seus quaranta anys d’història deu n’hi do els resultats obtinguts. Ben diferent seria Catalunya sense les aportacions fetes pel socialisme català, ple de noms d’aquí amb noms vinguts d’altres terres, facilitant la plena integració en una única societat civil, rica i plural.
Voldria, però, fer esment del delicat moment que viuen tots els partits de casa nostra, fins i tot d’aquells que semblen recollir els fruits de les crisis dels altres. El mal anomenat procés ha passat factura a tots, i algun que de moment sembla aprofitar-se’n , ja li arribaran els problemes d’aquí uns quants mesos. Però tornant al PSC, molts comentaristes, molts periodistes , i persones, en general poc coneixedores de l’interior del partit, han determinat que les fugues han provingut del “sector catalanista”. Es a dir, semblaria com si la majoria dels que han  sortit del partit representessin l’ala més catalanista, per no dir sobiranista. En absolut, de fet el PSC mai ha estat independentista, i si algú ho havia cregut, anava molt despistat. Vaja que estava en el lloc no adequat. Internacionalistes, sempre; europeistes, de tota la vida i federalistes, des del naixement.
En cap moment de la meva vida de partit he hagut de renunciar a cap principi del catalanisme més radical i profund. Mai, ni en el partit ni en les institucions on m’ha tocat treballar o representar. Es més, des de sempre la batalla pel catalanisme ha estat una de les prioritats del partit, al costat de l’ADN del partit, com és la justícia social, defensa dels més desvalguts, la igualtat...
Vistos i estudiats els casos més cridaners que han marxat del partit, em decanto per la sensació que ha marxat l’ala més dretana, la procedent de la burgesia catalana, que durant anys teníem dintre del partit i que han decidit marxar-ne quan han vist que ja no podien mantenir l’estatus aconseguit. Qui tingui temps, que miri cap on s’han recol.locat aquests antics dirigents, on fan de tertulians, cap a quins altres indrets han anat a parar, i arribaran a aquesta conclusió. En el partit ens coneixem gairebé tots, i a la majoria no ens ha estranyat la sortida de bona part dels marxats, de manera que tampoc ens ha preocupat especialment. En aquest sentit el partit és més d’esquerres avui que no ho era abans d’ahir.
Es cert que també n’han marxat per altres causes, i aquests son els que ens han de preocupar realment. No varem fer prou atenció a conductes massa relaxades, en matèria de gestió. O no ens varem adaptar prou ràpidament als canvis de la societat, vàrem desaprofitar els set anys de govern del tripartit per impulsar canvis en profunditat,etc, però assumits aquests errors, toca continuar el camí. Es el que estem fent, i amb prou bons resultats, pel que comprova el país.

Amb tot, toca esperar un parell d’anys per veure uns resultats més clars i contundents. Hem de superar les properes conteses electorals per poder demostrar que el guió del PSC és l’únic viable. Aquí sí que toca esperar perquè la gent ha de veure-ho en pròpia pell com van les coses d’ara en endavant. 

Saturday, February 21, 2015

 

D'IMPUTAT A ABSOLT, art. Regió 7

D’IMPUTAT A ABSOLT.
En els meus vint-i-quatre anys d’alcalde de Borredà no han arribat a una desena les propostes de corrupció. Propostes tallades d’immediat amb un “no seguim per aquest camí que prendrem mal...”, o “vull dormir tranquil i no faré mai res que trenqui la tranquil·litat”...o resposta semblant. Els pocs casos tinguts provenien d’empresaris de fora del poble, i a vegades de la comarca, que havien escoltat que faríem alguna gran obra i pretenien un tracte de favor: “ja t’ho faré anar bé si em dones l’obra”.... Tallar de soca-rel qualsevol insinuació o proposta era, i és, la millor solució. I si s’actua així, l’endemà d’assumir l’alcaldia, uns i altres s’ho diuen, i no hi ha nous intents.
El secret de l’honestedat és ben fàcil d’explicar. En primer lloc tenir consciència de servidor públic, i representant màxim del poble que t’ha vist néixer, al qual vols servir i fer prosperar. No voldries mai embrutar el seu nom, amb un comportament indigne. En segon lloc viure amb austeritat, ara i sempre. Tant tu mateix com la parella amb la que comparteixes vida. No somiar en segones o terceres residències, viatges de luxe, cotxes espectaculars, etc. En tercer lloc, ser conscient de que qui cau una vegada en pot caure, cent. En quart lloc, l’honestedat pròpia permet exigir-la a tots els altres, de l’entorn, del poble o més enllà.
Si d’alcalde he tingut poques ocasions, tampoc han estat gaires més les que vaig tenir com Diputat al Parlament durant setze anys. Els contactes, gestions, tràmits, demanats per empresaris de la Catalunya Central per desencallar temes a la Generalitat o en el Govern Central, podien comportar la promesa de recompenses, però també aquí deixava clar que la recompensa era resoldre el problema. Res més. I si realment volien fer alguna aportació, la única vàlida era per medi del seu vot al partit del qual era representant.
La figura de diputat, sobretot a la oposició, consisteix en tota mena de gestions públiques i privades, en defensa de les entitats, empreses, institucions o particulars del territori en el qual operem. En el meu cas les comarques del Bages, Berguedà i Solsonès. I si a nivell d’empresaris la relació quedava clara, igual de clara ho era amb particulars que demanaven informació sobre places de residència per avis, o per malalts, fer seguiment de tràmits encallats, informació sobre ajuts a la dependència, o per muntar empreses, etc, etc, Un diputat actiu pot fer centenars de gestions al cap de l’any, sense que per això algú pugui pensar que rep alguna cosa més que el seu sou públic.
Amb tot, sempre hi ha els envejosos de torn, la gent de mala fe, que inventa històries increïbles. En el meu cas, tant aviat feien córrer que tenia un xalet a la Cerdanya, com un apartament a la Costa...ni un ni altre, he sabut mai com eren ni on estaven. Tampoc és fàcil viure en un poble petit amb uns pocs ressentits que busquen fer mal allà on poden. La parella ha de tenir una paciència i confiança infinita amb el seu home / dona, perquè tant aviat t’ajunten amb una altra, com et separen de la teva dona. Ho he viscut en carn pròpia múltiples vegades, i algú pot pensar que tinc una certa retirada amb George Clooney ( però seria en tot cas de lluny i a les fosques).
Si veuen que “passes”dels rumors, en busquen d’altres com qüestionar el títol universitari , fins que  fas un centenar de còpies del títol de Llicenciat, i els reparteixes. O que no has estat autor de tres llibres d’ensenyament de l’espanyol per estrangers, durant la meva estada a Suïssa...i busquen aquí el que haurien d’haver trobat allà....o que no parles tants idiomes com figuren en el CV, fins que te’ls veuen parlar amb visitants del poble..
En fi, tot això va amb el sou de diputat, o amb el càrrec d’alcalde o de regidor, encara que no cobris res de res. Per cert tampoc molts no s’ho creuen que la majoria no tinguem cap remuneració, i quan un cec no vol veure, difícilment li pots fer obrir els ulls. Amb tot ,el pitjor és quan de les paraules es passa als fets, i es presenten denúncies a tort i a dret, intentant embrutar la trajectòria dels qui estem en un càrrec públic. La judicialització de la vida política comporta el trencament de les relacions en el Consistori, crispa l’ambient a nivell de poble, porta malestar a funcionaris i tècnics de l’ajuntament, i obra interrogants , difícils de tancar fins que no arriben les sentències i deixen les coses en el seu lloc. Però el mal ja està fet.
Dit això, la recompensa és la feina ben feta, el recolzament de la majoria del poble, la visió de les obres realitzades, la millora dels serveis, infraestructures i equipaments, etc, i sobretot la consciència i seguretat en la honestedat pròpia i de tot l’entorn. Per això val la pena continuar.



Friday, February 20, 2015

 

MAS,DESCOBREIX ELS AJUNTAMENTS

MAS, DESCOBREIX ELS AJUNTAMENTS.
Ara resulta que els ajuntaments son peça clau en la construcció de Catalunya i formen part de les estructures d’Estat que ell s’ha compromès a impulsar. Curiós descobriment al cap de 36 anys de les primeres eleccions municipals democràtiques. I curiosa proclamació en un dels pitjors moments de la història municipal, quan la Generalitat que ell presideix deu centenars de milions a les arques municipals.
La realitat és sempre molt més simple i dura del que sembla a primera vista. El cert és que per primera vegada CiU es troba en greus dificultats per presentar candidatures a tots els ajuntaments de Catalunya com era norma en els darrers vint o trenta anys. A dia d’avui constatem com a cada comarca hi ha ajuntaments que no tenen encara candidat conegut. Fins i tot en molts en que ostenten l’alcaldia. Molts s’han cansat de gestionar misèria i de ser menystinguts en les decisions importants del govern català.
Aquesta realitat, juntament amb el desànim produït per tot l’escàndol de l’ex president Pujol, la seva família i un bon nombre d’altres alts càrrecs del partit, ha deixat un panorama desolador en els militants històrics i en els càrrecs institucionals. Ja no poden anar amb la bandera del nacionalisme i el patriotisme quan ha servit per amagar negocis i afers molt poc edificants.
Tornant, doncs, a la crida a una primera fase de les plebiscitàries, pel dia 24 de maig no és de rebut pensar en que grans coses canviarien en un país independent, governant per CiU, respecte els ajuntaments. Han tingut 36 anys per demostrar-ho i estem en un dels pitjors moments. Ni cobrem els deutes ni han legislat per resoldre els greus problemes de competències municipals. Al contrari, estem supeditats, regulats, controlats per tot arreu, en una demostració clara d’administració ineficient que paralitza en bona part la dinàmica dels ajuntaments.
I això des de la Generalitat, però també des de les Diputacions. Hem vist com molts dels diners que haurien d’haver anat als ajuntaments, han anat cap a cobrir deutes de la Generalitat. S’han detret autèntiques fortunes , destinades a serveis municipals, per tapar forats financers del govern Mas. Per tant, no podem estar satisfets ni podem creure en la veracitat de les proclames del president envers els ajuntaments, demanant que pensin en les estructures del nou Estat.
El que volen els nostres veïns és que ells siguin la nostra prioritat i raó d’estar al capdavant de l’ajuntament. Així és com ha de ser. Cada administració s’ha d’ocupar de les seves competències i no perdre el temps en batalles d’altres nivells de l’administració que només serveix per esgotar capacitats i oblidar les prioritats.
Segur que ens trobarem en molts llocs en que algunes candidatures voldran parlar més de temes externs que no pas interns del municipi. Es de vital importància no caure en aquesta dinàmica perversa, perquè fugiríem del que ha estat la principal raó de ser del PSC. El nostres municipalisme és la nostra carta d’identitat, de presentació davant els ciutadans i ha de continuar sent així. Catalunya ha tingut una transformació en tots els àmbits, sobretot mèrit dels ajuntaments, i en molts casos, malgrat la Generalitat. No ho oblidem quan redactem els programes electorals.

Les prioritats les tenim clares tots els alcaldes, perquè son continuïtat de la feina que hem fet fins ara. I els qui estan a la oposició han de manifestar-les en el programa, tenint present que els veïns volen solucions als seus problemes diaris, no entrar en guerres de banderes. I si cal recordem els deutes de la Generalitat, o la llista de projectes i obres pendents per culpa del Govern Mas.

Thursday, February 19, 2015

 

BORREDÀ, L'ALCALDE, JOAN ROMA, ANUNCIA LA SEVA CANDIDATURA


JOAN ROMA, DE NOU, CANDIDAT A L’ALCALDIA DE BORREDÀ.
Resolt favorablement el darrer capítol judicial, Joan Roma anuncia la seva candidatura a l’alcaldia de Borredà, per setena vegada. Anirà al capdavant d’una llista conformada per persones independents, una part de les quals formen part de l’actual equip de govern municipal, i una altra part seran noves incorporacions. Es respectarà la voluntat d’igualtat de gènere, amb meitat dones i meitat homes, a la candidatura.
Els motius principals per presentar-se son similars als de les anteriors ocasions i es poden resumir en els punts següents:
1.- Il·lusió i compromís per continuar participant en la millora del poble, tant a nivell d’obres, equipaments i infraestructures, com de serveis a la població. Els anys al capdavant de l’ajuntament no han fet minvar la il·lusió . Al contrari manté la mateixa que tenia quinze o vint anys enrere.
2.- Desig de poder dur a terme el gran projecte de renovació de tot el nucli urbà. Aquesta obra supera els dos milions d’euros, i es fraccionarà en 5 o 6 fases, dues de les quals es duran a terme en el proper mandat. Aquesta és la gran obra pendent, després d’haver resolt els grans reptes en matèria d’infraestructures, equipaments i serveis.
3.- Voluntat d’emprendre una nova etapa d’atracció d’empreses, activitats i serveis per retenir la població, i facilitar el seu creixement.
4.- Mantenir el compromís del progrés del poble, per damunt de qualsevol altra consideració, sense entrar en batalles estèrils que no siguin competència de l’ajuntament. La nostra prioritat és el poble i els seus habitants.
5.- Evitar que l’ajuntament caigui en mans de persones més interessades en els seus beneficis particulars, que en els de tot el poble.
Aquests son els principals motius de la presentació de la candidatura que en el seu moment donarà a conèixer el programa electoral amb el qual es presentarà a les eleccions municipals del 24 de maig.
Borredà, 19 de febrer de 2015.
El Candidat a l’Alcaldia de Borredà, Joan Roma i Cunill.



Wednesday, February 18, 2015

 

LA CONSULTA AL LLUÇANÈS - art. La Rella



LA CONSULTA AL LLUÇANÈS.
Portem anys parlant de la reivindicació de comarca pròpia pel Lluçanès, i quan semblava que tot estava a punt per fer-la realitat, el Departament de Governació imposa una consulta popular a tots els municipis. Suposo que l’idea prové de l’existència d’una Llei de Consultes catalana, i es vol justificar la seva existència, obligant al Moianès i al Lluçanès a posar-la en pràctica.
El Moianès estudia fer-la de forma immediata per intentar tenir comarca pròpia en el mateix moment en que es constitueixin els nous ajuntaments sorgits de les eleccions municipals del 24 de maig. Mala cosa les presses en temes tant complicats com aquests. I en aquest tema dono la raó a les veus del Lluçanès que demanen calma i tranquil·litat abans de prendre una decisió. Aquí els alcaldes es decanten més per fer la consulta el mateix dia que les eleccions al Parlament que , si res de nou passa, s’han anunciat pel 27 de setembre. Es una sàvia proposta, però abans, aquí i al Moianès caldria tenir present tot un seguit de temes que poden espatllar el resultat final.
Es molt fàcil dir que es farà una consulta, però prèviament s’han d’estudiar els possibles resultats i com s’hi farà front. I apareixen molts interrogants. Veiem-ne alguns. Què passarà si la gent “en passa” i no va a votar , i la participació es queda per sota del 20 o el 30%? Es considerarà consultada la població amb un percentatge tant petit? Què passarà si en un ,dos o tres pobles guanya el no, a pertànyer a la comarca? Es comptarà el resultat global, o es deixaran aquests pobles fora de la comarca ? Què passarà si en algun dels pobles no es vol dur a terme la consulta? De fet no és obligatòria, però seria un greu problema que no a tot arreu es podessin pronunciar. Què passarà si es duu a terme la proposta de suprimir els consells comarcals ? Es continuarà el procés de constitució de la comarca ?...
Bé, segur que entre tots podríem trobar alguna altra pregunta compromesa, però d’entrada en tenim 2 o 3 que necessiten ser explicades, i acordades, abans de tirar endavant la consulta. Si s’acorda que cap poble podrà ser obligat a formar part de la comarca si els seus veïns hi voten en contra, encara que només ho diguin un 20 o un 30% podem tenir un greu problema de viabilitat. En aquest cas podem veure quan de mal fan les improvisacions d’un govern que tant aviat diu que està d’acord amb fer noves comarques, com que les limita a territoris amb més de 15.000 habitants, o que abans s’ha de fer una consulta... mentrestant hem passat 10 o 15 anys sense decidir. Es una bona manera de perdre i fer perdre el temps a tots plegats. Una bona manera de no governar i traspassar al territori conflictes que no s’han previst ni resolt prèviament. I un darrer tema no tocat és la viabilitat econòmica del nou territori. Si la Generalitat suprimeix els consells comarcals, com diu en algun document, de què viuran les noves comarques ? I les velles ?

Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà ( Berguedà)

Tuesday, February 17, 2015

 

EVITAR UN IMMENS DESASTRE EN EL MÓN ASSOCIATIU - Art. Nació Digital Solsona

EVITAR UN IMMENS DESASTRE EN EL MON ASSOCIATIU.
Hi ha decisions que semblen molt poc rellevants i en canvi poden provocar un desastre de conseqüències imprevisibles. Ara mateix si les reaccions en contra no obliguen a modificar la llei, l’any vinent milers d’entitats de tota mena poden decidir plegar per no poder donar compliment a les obligacions que se’ls hi volen imposar.
Tenim dos problemes greus de difícil solució. Per una banda el govern central ha modificat la normativa que regula les obligacions financeres de les entitats sense afany de lucre, per tal que des d’aquest any portin comptabilitat oficial de doble partida, per poder fer la declaració de l’impost de societat, l’any vinent. Fins ara, només les entitats que superaven els 100.000 euros d’ingressos estaven obligades a portar aquests comptes i fer la declaració. Ara s’exigeix a totes les entitats, sense afany de lucre, encara que la majoria no hauran de pagar res en la declaració per la poca capacitat financera que tenen, però el sol fet d’haver de portar tota aquesta documentació, moltes ja plegaran.
Dic que teníem dos problemes. El més greu és l’anterior, però n’hi ha un altre procedent de la translació de la Llei de Transparència catalana, la qual obliga a publicitar tots els ingressos i despeses d’aquestes entitats. Això no es tant greu com el primer apartat però no deixa complicat posar-ho en pràctica. Perquè què vol dir donar publicitat ? Es suficient amb la publicació en una web de l’entitat ? O posar-ho en un cartell ? O enviar una circular, o publicar-ho en algun butlletí oficial, ...no queda clar com posar en pràctica aquest mandat.
I no exagero en el títol de l’article quan parlo de DESASTRE , perquè estem parlant de totes les AMPA’s del país, clubs modestos de futbol, o bàsquet, patinatge,..o colles geganteres, castelleres, caramelles, comissions de festes, colles de jove, gent gran, associacions de veïns, clubs de lectura, de caminades, i així una llista fins a l’infinit.
Només cal pensar que comarques com el Solsonès segur que tenen unes 300 entitats d’aquest tipus, el Berguedà unes 400, el Bages més de 600, etc, etc, com deia, milers a tot Catalunya, i totes elles han de donar compliment a aquestes obligacions sense cap ajuda especial sinó és la de la informació. Tots els qui estem o hem estat en alguna d’aquestes entitats, hem vist que pocs son els que accepten el càrrec de secretari, i encara menys el de tresorer o comptable. Si ara se’ls diu a aquestes dues persones que hauran de portar una comptabilitat oficial, i fer declaració cada any davant d’Hisenda, diran que no. I quines entitats es poden permetre contractar una gestoria per fer aquesta feina? Per poc moviment que tingui una entitat, la gestoria li haurà de cobrar com fa per les Comunitats de veïns d’algun edifici, o feines semblants.
La majoria d’entitats viuen en mig d’una complerta precarietat de mitjans econòmics, i humans. Pocs a treballar i poc diner a gestionar. Totes procuren fer rifes, vendre loteria, cobrar quotes molt baixes, obtenir regals, etc... simplement per poder arribar a finals d’any i cobrir despeses. Si ara se’ls hi diu que cada any hauran de presentar llibres, fer declaracions, etc, i que sinó es porten bé poden haver-hi sancions, qui serà el valent a assumir aquestes responsabilitats ?

No és hora ni moment per aquestes invents. En plena crisis econòmica, i de voluntariat, no es poden exigir qüestions com les que tractem. Tirar-les endavant suposa liquidar milers d’entitats que son les que fan funcionar els pobles, barris, ciutats, clubs, associacions, esports, lleure, cultura....Aquí sí que ens hi juguem el futur, en tots aquests àmbits. A nivell esportiu ja podeu veure una primera vaga important en protesta per unes condicions inassumibles a nivell de seguretat social, tributacions,etc, Doncs bé, toca mobilitzar-se als més alts nivells per aturar aquesta decisió. No podem perdre les entitats que donen presència i personalitat a cada poble i ciutat. Sense elles milers de festes i activitats no tindrien lloc. No ens ho podem permetre. Bé, doncs, el motiu d’aquest escrit és informar del crític moment en que ens trobem. Que tothom en prengui nota en el seu àmbit i obligui a moure’s per aconseguir la suspensió de les normes. Precisament a tocar d’unes eleccions és més viable fer canviar normes. Ara toca fer-ho.

 

ENTITATS , EN PERILL - art. El Setmanari de Regió 7

ENTITATS, EN PERILL.
La màquina legislativa i recaptatòria del govern central, sumada a disposicions poc meditades per part de la Generalitat, pot portar la desaparició de milers d’entitats, sense afany de lucre, repartides per tot Catalunya. Els ensurts i les ocurrències son constants en els darrers anys i no sembla que a ningú li preocupi el desastre que poden provocar a nivell de país.
Pels qui no saben de què parlo, els faig cinc cèntims. El ministeri d’Hisenda ha decidit que des del gener d’enguany totes les entitats, sense afany de lucre, han de portar comptabilitat oficial de doble partida, per fer la declaració de l’impost de societats, l’any que ve. Fins ara estava reservada només a les entitats que superessin els cent mil euros d’ingressos, qüestió que només afectava a unes poques. Ara totes han de fer declaració encara que després no hagin de pagar res. I a nivell de Generalitat, amb la llei de transparència s’ha de donar compte de tots els ajuts externs aconseguits, per donar-ho a conèixer a la població en general.
Tot plegat pot semblar ben pensat i amb bones intencions, però la realitat comporta l’anunci d’un desballestament de la rica, plural i indispensable xarxa d’entitats de tots els pobles i ciutats, i del conjunt del país, en general. No exagero si dic que estem davant d’una de les pitjors decisions per les entitats socials,culturals, esportives, d’oci i lleure, ...
Tots tenim en el cap un gran nombre d’entitats que sobreviuen com poden, gràcies a la dedicació voluntària d’homes i dones que no tenen cap retribució, cap compensació ni cap esponsorització. Com a màxim alguns ajuts de l’ajuntament, d’alguna empresa i poca cosa més. La resta prové de quotes, rifes, venda d’entrades, loteria...i així s’ha anat tirant durant anys i anys, amb el mínim de burocràcia possible. Tots els qui estem o hem estat en entitats, hem pogut comprovar la dificultat per trobar qui volgués fer de secretari, i encara més difícil era el paper de tresorer / comptable.
Doncs, bé, ara es vol que totes les entitats es posin al dia, tinguin la documentació oficial en regla, portin la comptabilitat com les grans entitats, facin declaració de l’impost de societats, i segons com, fins i tot els hi pot pertocar pagar, ni que sigui una xifra ridícula. I el problema no és tant la xifra que surti, encara que sigui zero, el problema és tota la paperassa que això suposa. Senzillament és fer inviables a la majoria de les entitats que no trobaran qui accepti aquests càrrecs amb aquestes responsabilitats.
Estem acostumats a veure en tots els pobles i ciutats, entitats petites, per temes molt puntuals, però indispensables per garantir la supervivència de festes i tradicions. Aquí tant hi podem posar la Colla gegantera, la Comissió de Festes, la dels Reis, la de la Patrona, el Club Petanca, la de la Gent Gran, la dels Joves, el Grup de Teatre, la de les Caminades, la de les Caramelles, el club de futbol local, i una llarga llista d’entitats de tota mena, de tots els àmbits i sectors de la població.

Es compten per centenars les entitats a cada comarca, i per milers, les de tot el país. No és intel·ligent, ni plausible exigir una documentació com la que s’ha aprovat. Que per la llei de transparència, l’entitat hagi de dir quins ajuts públics i privats rep, molt bé. Amb una pàgina web el tema pot quedar resolt, o amb una fulla de paper, però complicar la vida fins aquests extrems, portarà a moltes a tirar la tovallola. Qui estarà disposat a portar els papers, si pot ser inspeccionat, revisat i sancionat , malgrat fer-ho desinteressadament?. Tots sabem que sempre poden trobar un paper fora de lloc, un apunt mal posat, o qualsevol altre detall incomplert. Si a més de posar-hi la voluntat s’ha de fer un curs per experts, no anem per bon camí. Fa pocs dies em queixava de l’increment de paperassa en els ajuntaments, ara, toca fer-ho en un sector encara més delicat. Cal tirar enrere aquesta decisió sinó volem perdre bona part del ric teixit associatiu que tenim.

Monday, February 16, 2015

 

BORREDÀ - SENTÈNCIA ABSOLUTÒRIA PER L'ALCALDE, JOAN ROMA I ELS EX TINENTS D'ALCALDE

ABSOLTS
Borredà tenia 1090 habitants l’any 1930, 747 en el 1960, i 597 en el 1970. La major part del poble vivia de les indústries tèxtils, amb prop de 200 llocs de treball, i la resta es repartia entre una encara forta pagesia – ramaderia, i el sector serveis.
L’abril del 79 , com arreu del país, iniciem l’etapa municipal democràtica, amb dues candidatures oposades però amb un objectiu comú: treballar junts per fer prosperar el poble i encarar la incipient crisi del tèxtil que esclatà poc temps després. Del 79 al 91 Borredà va tenir els alcaldes Antoni Andreu i Josep Nadeu, tots dos de CiU, i de socis de govern els qui havíem perdut les eleccions, el PSC. Junts varem governar, junts varem emprendre importants millores en un municipi que com tants altres havia estat en permanent precarietat.
A les eleccions del 91, assumeixo l’alcaldia, amb un poble de 441 habitants, i un sector tèxtil totalment desaparegut. L’equip de govern tenia com a prioritat obrir el poble al sector turístic i residencial, i atreure activitat industrial , compatible amb el turisme. Ens varem posar a la feina, ampliant el pla d’urbanisme, per deixar enrere la total paràlisis constructora per falta de terreny edificable. Una primera actuació va permetre posar en marxa 41 parcel·les unifamiliars aïllades, una segona actuació va suposar renovar, ampliar i modernitzar tota la xarxa de subministrament d’aigua, amb una inversió fins avui de més de dos milions i mig d’euros, i una tercera actuació va anar destinada al foment d’activitats turístiques i industrials. En les turístiques varem facilitar, impulsar i accelerar la instal·lació de tres càmpings en el terme municipal, i cinc cases de turisme rural.
En l’àmbit industrial, varem comprar terrenys i edifici per ubicar-hi una serradora, encara en funcionament, i de propietat municipal. Varem impulsar la instal·lació d’una altra activitat lligada al sector forestal, que està en ple rendiment, en mans privades. I finalment varem acollir una indústria de teixit de fusta per cortines que finalment va fracassar. Aquesta indústria procedia de Vic, i els impulsors varen donar paga i senyal per comprar la vella fàbrica de baix ( situada a l’entrada del poble) amb el compromís del Banc Hispano Americà de concedir un crèdit per la compra. Crèdit que no va arribar i que va motivar l’aval de l’ajuntament per salvar una indústria que preveia la creació de 15 llocs de treball. Finalment l’ajuntament va quedar-se amb la fàbrica i finca annexa, i va procedir a requalificar els terrenys per passar-los a industrials, i quedar-se una part com a zona verda municipal. El propòsit nostre no era ser propietaris sinó impulsar indústries i per això varem revendre la fàbrica als llogaters, per venda directa i per un import de 72.000 euros, i quan varem anar al Registre se’ns va indicar que necessitàvem autorització de la Generalitat. La varem tramitar, per silenci administratiu de la Generalitat , la varem acordar i la varem inscriure. Finalment varem vendre en subhasta pública les 4 parcel·les industrials que tenia la finca, i l’ajuntament es va quedar amb 3.640 m2 de zona verda, per destinar-la a jardí.
La venda s’acordà en el Ple ordinari de desembre de l’any 2000, per unanimitat dels dos grups municipals PSC – CiU, i en el ple de març es fixaren les condicions de pagament, per 3 vots a favor (PSC) i 2 en contra ( CiU) faltava un regidor a cada grup. Finalment el secretari de l’ajuntament, va estendre els certificats dels acords i els tramità davant el Registre de la Propietat per oficialitzar la venda de l’edifici de la Fàbrica de Baix. Tothom donava per tancat el tema, amb un resultat clarament satisfactori per l’ajuntament i per tant per tot el poble de Borredà. Tots els tràmits varen ser públics i publicats en el butlletí municipal INFORMEM que publica l’ajuntament des de l’abril del 79.
Arribats al mandat municipal del 2003 – 2007, la composició del Grup Municipal de CiU canvia radicalment i aposten per judicialitzar la vida política impulsant prop d’un centenar de denúncies a tots els estaments oficials: tribunals, sindicatura de comptes, sindicatura de greuges, Parlament, Generalitat, etc, etc, Algun dels seus components interns i externs consideren que sinó guanyen les eleccions a les urnes intentaran guanyar-les en els tribunals, i posen el dubte sobre tot el que s’havia fet fins aleshores.
Totes les denúncies, recursos, querelles, etc, han tingut la seva tramitació i totes han acabat en arxiu, en absolució o en desestiment. Quedava la darrera, la que feia referència a la venda de la Fàbrica de Baix. Denúncia presentada als Jutjats de Berga, l’any 2006, i que fou arxivada l’any 2009, considerant que no hi havia cap causa delictiva. Es presentà recurs contra l’arxiu i es decidí portar-ho per la via penal, considerant l’existència dels delictes de prevaricació contra l’alcalde i els 2 tinents d’alcalde, i per falsedat contra l’alcalde.
La motivació provenia de creure que nosaltres 3 havíem votat en el ple de març de 2001 per una venda directa de la Fàbrica de baix, sabent que no la podíem vendre directament. I per tant havíem comés un delicte de prevaricació. I pel que fa a mi com alcalde, havia signat el vist i plau a dos certificats emesos pel Secretari en el qual ell havia fet constar una aprovació per majoria absoluta quan en realitat s’havia acordat per majoria simple.
Ja en el primer judici l’any 2009 en el Jutjat de Berga havíem demostrat que la venda s’havia realitat en el ple de desembre de l’any 2000 i que en el ple de març de 2001 simplement s’havia acordat les condicions del pagament. En aquest cas, el secretari va cometre un error administratiu a l’hora de fer els certificats per presentar al Registre, per haver barrejat els dos plens, i com alcalde l’únic que havia fet era signar el vist i plau en dos documents que considerava correctes. Res més i res menys, un simple error administratiu del qual ens en varem donar compte l’any 2006, en el moment de la presentació de la denúncia.
Finalment el 30 d’octubre d’enguany en judici públic davant del Tribunal Penal de Barcelona varem explicar i demostrar la total correcció de l’actuació de l’equip de govern i un simple error del secretari que no modificava en res el fons de la decisió presa. Es per tot l’exposa’t i demostrat que el Tribunal ens ha absolt de totes les acusacions.
Es lamentable voler judicialitzar la vida política d’un ajuntament i més en un poble petit com el nostre. Tots ens coneixem i tots sabem com es varen fer les coses i el perquè. I tots han pogut veure com l’ajuntament va actuar en defensa dels interessos de la comunitat i el bon resultat final obtingut. L’ajuntament va impulsar una indústria que al final no va tenir l’èxit desitjat, però pel camí va recuperar els diners invertits, va obtenir uns guanys procedents de la venda de la resta de la finca, i ha quedat per sempre un patrimoni molt important en forma de zona verda, a l’entrada del poble. I ara mateix aquesta antiga fàbrica acull altres activitats, clarament positives pel municipi.
L’intent de desprestigiar, acusar i fer planar dubtes sobre l’equip de govern o el secretari d’aquell moment ha fracassat i la veritat ha sortit a la llum pública. No teníem cap dubte sobre aquest final. Que tothom prengui nota dels impulsors d’aquesta manera d’actuar i que mai se’ls hi faci confiança per portar les regnes de l’ajuntament.
Borredà, 18 de febrer de 2015.

L’Alcalde, Joan Roma i Cunill

Thursday, February 12, 2015

 

BORREDÀ - FESTA DE LA MATANÇA DEL PORC - DIUMENGE DIA 15 DE FEBRER

BORREDÀ – FESTA MATANÇA DEL PORC – TERCER DIUMENGE DE FEBRER
El diumenge dia 15 de febrer, Borredà celebrarà la Festa de la Matança del Porc . Una festa iniciada 42 anys enrere, per una juguesca entre uns quants amics, un dels quals , en Romaldo Freixa tenia una granja de porcs i va oferir un porc si entre tots se’l menjaven a la Plaça Major. D’aquell fet inicial, es va començar una tradició que ha arribat a dia d’avui.
L’empresa Catalana de Pinsos ofereix un porc de molt bon pes, i el Forn de pa, Pa amb Xocolata, hi posa el pa. L’ajuntament de Borredà completa la festa amb una aportació de 80 quilos de botifarra negra, la beguda i altres materials per l’esmorzar així com la infraestructura per dur a terme la festa.
Les dades principals a tenir present, son les següents: el porc es sacrifica la nit abans de la festa, i sol pesar uns 120 quilos. L’ajuntament hi afegeix 80 quilos de botifarra negra, amb la qual cosa, el total que es reparteix durant l’esmorzar son d’uns 200 quilos de productes del porc. S’acompanya el porc amb uns 60 quilos de pa, i uns 40 litres de beguda, servida en porrons .
Els productes del porc es couen davant la gent, a la Plaça Major, a partir de les 9.30 del matí, fins esgotar tots els productes. També a la Plaça Major cremen 3 petites fogueres de llenya perquè qui vulgui ,pugui torrar el pa, i recuperar les torrades amb all o sal, i oli.
Durant el matí, es pot visitar una exposició de fotos i material de la matança, en el Centre Cívic, situat a poc menys de 100 m de la Plaça Major. Una exposició que manté viu el record de les grans festes que es feien a les cases de pagès el dia de la matança, i quins utensilis feien servir per aquesta ocasió.
Cap a la 1 del migdia, acaba la festa, amb un bon record del poble de Borredà, d’aquesta llarga i intens festa de la Matança i amb el compromís de tornar l’any que ve.
Com tota festa popular, aquesta no es podria dur a terme sense el treball voluntari d’una vintena de persones, coordinades per Josep Roma, en el cas de la Matança , i per Concepció Barniol, en el cas de l’Exposició. Tot plegat fa que Borredà tingui un dia complert, assaborint els productes del porc, del pa, i altres productes i s’aprofitin unes hores per visitar el poble i si es vol quedar-se a dinar en algun dels bars i restaurants del poble.
Aquest any complim 42 anys de la Festa de la Matança del Porc, convidem a venir a tots aquells fidels visitants de cada any i animem a tots aquells que encara no hi hagueu estat, per venir-hi. Benvinguts tots i que tingueu una bona festa.
Borredà, 9 de febrer de 2015.

L’Alcalde, Joan Roma i Cunill

Wednesday, February 11, 2015

 

DESPOBLAMENT I SERVEIS BÀSICS -art. La Rella

DESPOBLAMENT I SERVEIS BÀSICS.
Aquests dies he repassat les xifres d’habitants de la comarca del Berguedà i el mateix he fet amb la del Lluçanès, i veig que la tendència és la mateixa. Tots els pobles, fins i tot la capital perden habitants, ni que sigui pocs, però tots en perden. Si anem cap altres comarques de l’interior veurem que els hi passa el mateix.
Es hora de posar sobre la taula un tema com aquest sinó volem tenir un país encara més desequilibrat del que ja tenim. Tots els països que s’han trobat amb aquest problema, han posat mesures contundents per evitar-ho. Aquí en parlem, un dia, i ho deixem per uns quants anys més tard. Confiem que ja s’arreglarà sol, o que encara no toca parlar-ne perquè tenim altres coses més urgents. I poques coses son més urgents que aquesta. Ras i curt, veiem el perquè.
Quan un poble petit continua perdent població vol dir que li tancaran l’escola, el consultori mèdic obrirà menys hores i si convé, fins i tot el tancaran, la oficina bancària farà el mateix, Correus passarà amb menys freqüència, no tindrà servei d’autobús, ni podrà comprar determinats productes en el mateix poble, etc, etc,
Arribats en aquest punt, un poble passa a ser un petit nucli urbà, carent dels més elementals serveis bàsics, com perquè les joves generacions no s’hi puguin establir, i la dinàmica de l’envelliment fa la resta, fins arribar a tenir quatre cases habitades durant l’any i unes poques més, els caps de setmana. En aquesta situació hi tenim no menys d’uns 300 pobles de tot Catalunya. Si res d’important i urgent no es fa, una part rellevant del país serà un desert a nivell humà.
Els països centre europeus i nòrdics disposen de legislació pròpia per fomentar l’arrelament a les zones rurals. Aquí varem fer la Llei de Muntanya, però com en tot, fem lleis però després no les complim, i per tant no s’han mobilitzat recursos cap els nostres petits pobles. D’aquí que la dinàmica sigui el despoblament. No ens podem conformar amb aquesta realitat i cal exigir canvis per evitar-ho. Això vol dir garantir serveis bàsics, millorar comunicacions,facilitar la implantació de noves activitats, fomentar l’arrelament amb mesures diverses...Res és fàcil, però el temps corre en contra nostra. Hem de posar aquesta situació en les agendes de tots els partits per aconseguir prenguin consciència i posin en marxa les mesures oportunes. Ara és un bon moment per fer-ho: municipals al maig, i autonòmiques al setembre. Deixem de parlar d’un únic tema, i posem-nos a treballar en les urgències immediates.

Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà

Tuesday, February 10, 2015

 

CURIOSA I ESTRANYA PROPOSTA DE CONSTITUCIÓ - art. Nació Digital Solsona



CURIOSA I ESTRANYA PROPOSTA DE CONSTITUCIÓ CATALANA.
He fet una primera lectura de la proposta de Constitució elaborada per 10 juristes, coordinats pel jutge Santiago Vidal. A primer cop d’ull em sorprenen moltes de les propostes redactades per les contradiccions que apareixen en diferents dels capítols i la realitat del país. Veiem-ne unes quantes.
Aquesta Constitució proposa com a circumscripció electoral la comarca. Primera gran sorpresa perquè en tenim 41 a Catalunya i estan en marxa 2 més ( Moianès i Lluçanès), de manera que si s’ha d’elegir un mínim d’un diputat per comarca, ens trobem que alguns diputats sortiran amb 1.000 o 1.500 vots i altres en necessitaran 20.000 o 30.000 per ser elegits. Ho dic perquè dels 135 diputats actuals es passa a 105 ( em sembla bé la reducció d’escons) però això encara desequilibra més la representativitat de cada diputat elegit. Hem de tenir present que hi ha comarques de 5.000 habitants, amb altres de més d’un milió. El primer elegit, pot sortir amb poquíssims vots, i tots els altres dels altres partits es llencen. No hi ha doble urna, ni cap sistema moderador de desigualtats.
La proposta de Constitució fa desaparèixer Diputacions i Consells Comarcals, però en canvi, converteix la comarca en circumscripció electoral. Ho trobo contradictori. A l’igual que divideix Catalunya en 7 vegueries, cosa que incrementa la burocràcia, però reserva un paper rellevant a les actuals capitals de província en les quals fins i tot obliga el Govern a fer-hi una reunió a l’any ???
Una proposta molt més curiosa i greu és que aquesta Constitució PROHIBEIX les majories absolutes ???Francament no crec que cap altra Constitució del món impedeixi que el poble sobirà pugui prendre una decisió com aquesta. Es a dir, per molt que un partit tregui magnífics resultats a totes les comarques, al final es quedarà amb un 49% de la representació parlamentària. Increïble. Ho he hagut de llegir vàries vegades per creure-m’ho. Es profundament antidemocràtic voler reduir la representació en el Parlament mitjançant una Constitució que es fica en una llei electoral que no existeix, però és que si el poble decideix donar la majoria absoluta a un partit , perquè no la pot tenir ?
En aquest apartat queda clar que cap dels redactors ha governat mai cap institució ni organisme, perquè les majories absolutes son indispensables per poder governar amb plenitud de condicions. I que ara el PP n’hagi fet un mal ús, no pot traduir-se en una Constitució que les prohibeixi. Però és que una decisió com aquesta afavoreix situacions perverses com la de que un petit partit amb 2 o 3 diputats pugui decidir les majories en un Parlament i imposar condicions realment insuportables per la majoria. Això ho hem vist en centenars d’ajuntaments, al llarg de la nostra història recent. Impensable que una condició com aquesta pugui figurar en una Constitució, però hi és.
Com també hi ha la decisió de no tenir exèrcit, i ser un país promotor de la pau en el món. Molt bonic, però qui defensarà Catalunya ? Algú creu que la OTAN ens acollirà sota el seu paraigües protector, sense posar-hi ni armes, ni personal...aquesta és una altra de les propostes d’una ingenuïtat i desconeixement de la realitat increïbles.
A l’igual que la decisió de mantenir l’euro i la continuïtat a la UE per reial decret. Aquí ja no fa cap imaginació de pensar que podríem quedar fora. Simplement es decideix continuar i punto final.
Es limiten els mandats a 2 períodes de 5 anys, en comptes dels 4 actuals, si bé en un dels apartats es deixa obert que passat 10 anys es pugui tornar a presentar a les eleccions. Una raresa també en el marc europeu, però bé, no és el més rellevant de les contradiccions que conté el text.
Es permet la doble nacionalitat amb Espanya si dintre de l’any següent a la independència es demana, i sempre i quan l’altra part ho accepti. I es proclama la oficialitat del català, deixant el castellà com a cooficial....

En fi, recomano la lectura de tot el text per fer-se una idea d’una proposta que considero molt poc realista, poc fonamentada i sobretot poc rigorosa com perquè sigui presa en consideració per la majoria de partits polítics. Està bé que algú hagi treballat en una proposta, i pel que sembla en tenim dues més sobre la taula que no m’ha donat temps a llegir. Procuraré fer-ho en els propers dies per parlar-ne en aquestes pàgines, però em sap greu que s’avancin documents tant importants com aquests, amb una manca de rigor que no ajuda en res a tot el procés. 

Monday, February 09, 2015

 

BORREDÀ - CONSUM I COMPRA DE PROXIMITAT

CONSUM I COMERÇ LOCAL – UNA APOSTA ESSENCIAL.
La crisi que patim s’allarga molt més de l’inicialment previst, i provoca greus conseqüències en tots els àmbits i sectors, i molt especialment en les zones rurals. A dia d’avui tots els pobles de la comarca del Berguedà estan perdent habitants, fins i tot la capital, i el mateix passa a les comarques veïnes. No és fàcil canviar la tendència i buscar sortides adients.
Des de l’ajuntament hem posat en marxa diferents actuacions per atreure turisme cap al poble elaborant material de promoció i donant-lo a conèixer en tots els àmbits interessats. Aquesta és una actuació que ha de continuar de forma ininterrompuda en els propers mesos i anys.
Avui, però voldria fer una crida a tots els que vivim de forma permanent o estacional, en el poble. També de nosaltres depèn que el poble continuï viu i actiu, apostant per tots els productes que tenim en el poble. Cada botiga, cada restaurant, cada activitat que pot ser contractada aquí, ajuda a arrelar les persones que s’hi dediquen, i garanteix la continuïtat en el municipi.
Tenim productes de primera qualitat, a preus raonables en totes les botigues i comerços, tenim bons bars i restaurants, càmpings, cases de turisme rural que podem promocionar i recomanar a parents i coneguts. Tenim pisos de lloguer, aparcaments, etc, que poden ser molt interessants per persones que busquen la pau, tranquil·litat i l’esplèndid paisatge que ens envolta....de tots nosaltres depèn promocionar el poble, en el seu conjunt.
El mateix podem fer quan es tracta de portar obsequis i regals a persones de fora. Res millor que oferir els nostres productes artesanals com a present, i de ben segur seran apreciats i reconeguts.
El manteniment de la vida en el poble passa per garantir els serveis bàsics, i tots els bars,botigues, comerços...i tots ells depenen de la clientela que som nosaltres i els que venen de fora. Tinguem-ho present, i busquem aquí primer, abans d’anar a fora.
Una altra prioritat passa per atreure noves famílies de primera o segona residència. Un altre gran repte, gens fàcil, però que tenim present, a l’igual que poder atreure noves activitats. Tot el que puguem fer en aquest sentit estem disposats a posar-ho en marxa. Els temps son difícils, però les ganes de fer-ho possible hi son. De tots depèn poder-ho fer realitat.
Borredà, 7 de febrer de 2015.

L’Alcalde, Joan Roma i Cunill

Saturday, February 07, 2015

 

TÈCNICS INFALIBLES - art. Regió 7

TÈCNICS INFALIBLES.
Pels poc coneixedors de l’estructura d’un ajuntament, permeteu-me detallar els principals tècnics que hi actuen. En primer lloc el secretari/secretària. No confondre amb un administratiu qualsevol. De fet és com el Notari municipal que dona fe dels acords dels polítics, certifica, informa, gestiona...el que l’alcalde, la junta de govern o el ple ha decidit. Es la peça clau de l’ajuntament a nivell tècnic. A continuació, en ajuntaments grans hi ha l’Interventor , encarregat de tot l’apartat econòmic. Una altra peça essencial. I si l’ajuntament és petit, el secretari fa també d’interventor i es converteix en un tècnic tot terreny que tant ha de saber d’administració, com d’urbanisme, comptabilitat, etc, etc.
Seguim, amb l’arquitecte municipal, encarregat de vetllar pel compliment, interpretació, supervisió i control de l’àmbit urbanístic. Es qui ha d’informar i dictaminar sobre el Pla d’urbanisme, i lidiar amb la immensa teranyina de lleis i normatives locals, nacionals i estatals. No solament ha d’entendre en arquitectura i urbanisme, sinó en matèries molt més àmplies i complicades. El mateix ha de fer l’enginyer municipal en els temes del seu àmbit, i molt especialment en les lligades a les llicències d’activitats. Per raons d’espai em limito a parlar d’aquests tècnics i de com els  hi ha canviat la vida a ells i a nosaltres, els alcaldes, dels quals en depenem en tot moment.
Els alcaldes, volem/necessitem, tècnics infalibles en els temps que corren. Estem immersos en un àmbit posat sota sospita i qualsevol decisió pot ser posada en qüestió , qualificada d’errònia, o directament considerada sospitosa, quan no, delictiva. Els canvis introduïts en els darrers anys en les lleis municipals, no permeten ni tant sols cometre un error, una equivocació, o una interpretació determinada si algú la porta als tribunals o a d’altres organismes controladors. No és estrany que tots els tècnics es plantegin canvis substancials en el seu present i futur sinó es canvien les regles de joc. A dia d’avui es fa més difícil actuar de tècnic que no pas de polític. Veiem, ras i curt, el perquè.
El govern central, en mans del PP ha tingut l’habilitat de modificar en profunditat les regles de joc de l’administració local, fins el punt de que el que abans podia ser un error, una equivocació o una interpretació determinada d’una normativa o llei vigent, ara es considera un delicte penal. Ja no una falta administrativa, amb un càstig administratiu, sinó una possible pena de presó i inhabilitació. Davant aquesta permanent amenaça és lògic que els tècnics vulguin curar-se en salut i no donin conformitat a res que no estigui molt, molt clar. I no ens equivoquem, la legislació està plena de grisos, d’interpretacions diverses i fins i tot contradictòries, i això porta a demanar un informe extern, si la cosa no és molt clara. I si aquest informe no ho aclareix se’n demana un tercer, amb el conseqüent retard en tramitacions, i un enorme cost econòmic i humà.

Aquesta dinàmica s’ha generalitzat no només en el món municipal, sinó també en el de la Generalitat o de l’Estat. Ja no es troben tècnics que fàcilment donin conformitat a peticions del seu àmbit. Primer s’estudien llargament, després es supervisen, a continuació es demana contrastar les resolucions, i finalment si es creu oportú, es demana a un expert la seva opinió... finalment pot arribar la resolució esperada, amb uns quants mesos de retard, i un elevat cost de tramitació. El dubte permanent, la sospita generalitzada, l’amenaça constant no és la millor via perquè els tècnics puguin treballar. Tenim una inflació legislativa brutal, en tots els àmbits, i una lentitud exasperant en la resolució de temes. Els qui estem en primera línia de l’administració se’ns fa molt complicat explicar-li al ciutadà de peu que no es poden prendre decisions sinó és després d’un llarg camí de precaucions per evitar danys col·laterals. Aquest sistema ha de ser modificat de forma urgent, l’endemà de les eleccions generals, si volem tenir una administració eficient. 

Wednesday, February 04, 2015

 

EL TERRORISME - QUESTIÓ D'ESTAT

EL TERRORISME – QUESTIÓ D’ESTAT, A LA OPOSICIÓ I EN EL GOVERN.
Segur que a molts militants, simpatitzants i votants socialistes se’ls va posar un nus a l’estómac  al veure la signatura conjunta del president Rajoy i el Secretari General del PSOE, Pedro Sánchez, del text consensuat , en el marc de la lluita contra el terrorisme gijadista. I més quan en el text hi figurava la clàusula de cadena perpetua, contra la qual vàries generacions de socialistes havien lluitat per derogar-la.
En política tots sabem que la paraula “mai” gairebé no es pot pronunciar mai. I és que la realitat imposa situacions difícilment imaginades, i si algú vol actuar amb visió d’Estat ha de ser capaç de modificar posicions , aparentment inamovibles. Es el que li ha tocat fer a Pedro Sánchez , com molts anys enrere, li va tocar fer a Felipe González en el tema de la OTAN.
Si un líder de la oposició no és capaç de girar pàgina a determinades conductes, greuges, atacs, i posicionaments del passat, no podrà arribar mai a governar. No podem deixar que el passat ens marqui el present ni ens dicti el futur, perquè poques coses estan escrites i son permanents, de manera que o ens adaptem, o estem condemnats al fracàs o a la irrellevància. Tots recordem la guerra bruta, la inconsciència del PP en multitud d’ocasions, en contra dels governs socialistes. La falta de visió d’Estat, la manca d’escrúpols en les acusacions, en els atacs contra persones i institucions del país, per intentar treure rèdit polític....perquè ara els socialistes hem d’oblidar tot el patiment i pactar amb el PP ? Doncs, per responsabilitat, per sentit d’Estat. Aquests valors formen part del nostre ADN i sense ells, ja no seríem socialistes, ni la gent tindria confiança en nosaltres. Ni la gent nostra ni la de la UE.
Més dur que ara, va ser la campanya per entrar a la OTAN. Els socialistes, per responsabilitat i visió d’Estat, varem haver de modificar la nostra posició i defensar l’entrada, quan els qui ho havien de fer es varen situar en contra, simplement per destrossar-nos. Ara, anys després, tots estem convençuts que varem actuar bé. El mateix direm de l’acte d’ahir, de la signatura d’aquest text que suposa posar en marxa nous mecanismes per lluitar contra un terrorisme molt més brutal i perillós que el que provenia d’ETA. I aquesta és la justificació de la signatura, tot i contenir un punt amb el qual no hi estem d’acord: la cadena perpetua. Tancar-se en banda per aquest tema, no justificava la negativa a signar. Cap país europeu hagués entès aquest trencament, quan arreu del món, tothom s’ajunta per aconseguir la unitat.
De fet, és en els grans reptes i els grans dilemes on queda clara la capacitat de lideratge d’un polític. Pedro Sánchez va prendre un risc evident, però li tocava fer-ho. Avui mateix l’ex president Felipe González ho ratificava en declaracions contundents. Amb el terrorisme no s’hi juga, ni cap en dintre ni cap enfora . Encara que el PP hagi demostrat mantes vegades que li falta sentit d’estat, el que no podem fer és copiar el seu estil i fer el mateix. El país no s’ho mereix i així no es pot aspirar a governar. El sentit d’Estat obligava a donar el pas, i una vegada aconseguit el compromís dels dos grans partits, buscar la participació de quants més altres millor, però la suma d’ells dos ja justifica plenament les decisions acordades.

I si s’ha pogut arribar a aquesta signatura, res impedeix pensar que en altres circumstàncies es pugui acordar altres canvis que ara semblen impossibles, com una reforma constitucional per arreglar diversos temes , entre els quals un millor encaix de Catalunya. Es un bon precedent de cara a tots aquells que diuen que amb el PP no es pot arribar a cap acord. En tenim un d’important, i de ben segur en vindran d’altres. Sincerament crec que Pedro Sánchez havia d’encarar el repte i facilitar un acord. S’ha fet, s’ha signat, i ha estat àmpliament valorat per la comunitat internacional i per la major part de la ciutadania espanyola. Que per a molts socialistes, hagi suposat un difícil tràngol, és comprensible, però davant les qüestions d’Estat, hem de saber supeditar els desitjos als interessos generals. 

 

BORREDÀ - ALLARGUEM TERMINI RECOLLIDA RESTES VEGETALS DE GRAN VOLUM





BORREDÀ – S’ALLARGA EL PERÍODE DE RECOLLIDA DE RESTES DE PODA I ARBRES.
Des de fa 2 anys l’ajuntament ha posat en marxa un nou servei de dipòsit de restes vegetals de gran volum que no poden ser tractats en els contenidors d’orgànica.  En aquests casos les restes es poden portar al camp de futbol on es dipositen i finalment es cremen, amb les degudes mesures de seguretat.
Els mesos de recollida , fins ara eren desembre i gener. A la vista de les persones interessades, allarguem el període de recollida fins a finals de febrer. Per tant, tothom qui tingui restes vegetals, procedents de la poda d’arbres, o arbres trencats per les darreres ventades, branques, etc, les pot dipositar a l’espai habilitat en el camp de futbol.
A finals de febrer, la brigada farà una nova crema de tot el material recollit i així tancarem el present exercici fins el proper mes de desembre.
Es molt important seguir aquesta recomanació i evitar deixar branques o troncs en altres espais. I sobretot no llençar aquestes restes en els contenidors d’escombraries, lloc inadequat i que a més suposa col.lapsar uns contenidors que no tenen aquest ús.
Recordem, doncs, la campanya per dipositar restes vegetals de gran volum ACABA EL DISSABTE 28 DE FEBRER.
I perquè consti signa el present document a Borredà, el dia 31 de gener de 2015.

L’Alcalde – President , Joan Roma i Cunill

Sunday, February 01, 2015

 

PER ALTRUISME art. Regió 7

PER ALTRUISME
En uns moments en que la xacra de la corrupció està a l’ordre del dia amb nombrosos casos, alguns d’ells de grans dimensions i ramificacions, voldria reivindicar la base sòlida i generalitzada de la dedicació de la immensa de polítics als seus pobles i ciutats per simple “altruisme”.
En els inicis de l’etapa democràtica ningú en tenia cap dubte, en canvi ara, els dubtes planegen sobre molts, i és injust. Si mirem el nombre d’ajuntaments a Catalunya ( prop de mil) i a nivell d’Espanya ( prop de nou mil) comprovarem el baixíssim percentatge de comportaments inadequats o clarament irregulars, però no és just que aquests embrutin la neta dedicació de tots els altres.
I és que a vegades es creu que cada gestió, tràmit o impuls donat per un alcalde a una empresa o activitat del municipi, ha de venir acompanyada d’un premi, en forma de comissió, regal ,etc. I res més lluny de la realitat. Dintre del marc de la política municipal, tots els alcaldes ( i quan parlo d’alcaldes, hi sumo als regidors) tenen per objectiu la millora de les condicions de vida del poble i res més vital que aconseguir la implantació de noves empreses i activitats. Aquesta implantació, ampliació o modernització comportarà nous llocs de treball, majors ingressos fiscals, ...en definitiva: prosperitat, i aquest és el nostre gran objectiu.
Que ningú s’estranyi que una de les principals ocupacions dels alcaldes consisteixi en agilitzar tràmits propis i de les altres administracions concernides per un projecte determinat. Intentem que una requalificació de terrenys rústecs per implantar un càmping, duri el mínim possible. O que sigui possible la reconversió d’una casa de pagès en una de turisme rural, o que una botiga pugui ser ampliada, modernitzada...el premi és la satisfacció de veure culminada la petició del particular que el beneficia a ell, i a tot el poble. I no hem de rebre res a canvi. Es la nostra obligació, és el nostre deure.
I el mateix ens toca fer si en algun moment s’ha de buscar plaça de residència per una persona gran, o intentar trobar feina per joves o no tant joves, en atur, supervisar que persones soles no ho passin malament, etc, etc. La feina altruista, per vocació, per ambició de veure que el poble tira endavant, és la nostra base d’actuació. Un altruisme que ha existit sempre i que sempre perdurarà en política, però també en multitud d’altres àmbits de la societat. Sense aquest altruisme el país, la societat no prosperaria.

Quants presidents d’associacions de veïns tenim que no cobren res, quants presidents de corals, grups de teatre, equips de futbol, de colles castelleres, de comissions de festes, d’esbarts, colles sardanístiques, de country,de penyes ...tenim per tot arreu que actuen, només moguts per l’afany de col·laborar i participar en bé del col·lectiu en el qual es mouen. Doncs el mateix passa en l’àmbit polític. El noranta-cinc per cent som persones mogudes per l’estimació als nostres municipis. No esperem res més que veure traslladats sobre el terreny els projectes que hem somiat, hem promès. La gent ens paga amb vots, i només volem aquesta recompensa. La malfiança i els casos greus apareguts han embrutat aquesta realitat, però no ens deixem portar per acusacions falses, o generalitzacions injustes. Per posar un exemple ben proper als lectors, puc afirmar que els tres alcaldes de Sant Vicenç de Castellet, dos del PSC i un d’ERC em mereixen total confiança. Els he conegut a tots tres i puc assegurar que varen actuar portats per l’anhel de millorar el poble, mai per cap altre motiu ni expectativa. Es dur veure com , massa sovint, s’ha deixat de pensar en l’altruisme com element bàsic de la nostra dedicació al càrrec, i a la política, en general. Però que ningú ho dubti, hi és, i sense aquest element seria impossible fer bé la feina diària. Ni sous ni indemnitzacions compensen.  

This page is powered by Blogger. Isn't yours?