Friday, January 31, 2020
PATI DE COL.LEGI - art. Regió 7
PATI DE COL·LEGI.
Quan el Parlament, i el mateix Palau de la Generalitat , es
converteixen en un pati de col·legi, és hora de fer net, convocar eleccions, i
demanar a la ciutadania especial encert, en jubilar el noranta per cent dels
actuals càrrecs parlamentaris i institucionals.
Les darreres conteses electorals, han suposat, baixar el
nivell cada vegada, fins arribar a la situació actual, en que bona part de
l’hemicicle, i gairebé la totalitat del Govern i sota govern, no tenen la
preparació ni les aptituds per dur a terme la representació parlamentària, ni
l’acció de govern.
Estem en una de les pitjors etapes de la nostra història,
oferint un vergonyós espectacle a nivell intern i a nivell extern, enviant
imatges a nivell mundial, que han tirat per terra el prestigi guanyat, durant
molts anys de dur treball, i ens traslladen a models d’altres latituds.
El mal ja està fet, però com tot en la vida, encara pot
empitjorar si els principals actors s’ho proposen. I tot indica que estem lluny
del final d’un cicle, ple de despropòsits, actes d’inconsciència i evident
falta de preparació i maduresa, com per conduir el present i futur del nostre
país.
Habitualment, com tots els mals alumnes, busquen tota mena
d’excuses per a justificar fins on s’ha arribat. Sempre la culpa és dels
altres, i mai d’un mateix. Tot el desori del procés independentista, ha produït
uns danys enormes, que ningú vol assumir ni reconèixer i encara menys criticar.
S’ha esbandit tota possibilitat d’autocrítica, i això obliga a continuar un relat
que ja no és creïble per a ningú que no sigui un il·luminat o un fanàtic.
Mentrestant el país, ha deixat de ser governat i va a la
deriva, sense ningú al timó, perduda la carta de navegar, la brúixola i fent
aigües, per totes bandes. Tenim un deute de vuitanta mil milions d’euros, i
funcionem ( és un dir ) amb el pressupost prorrogat de 2017, de manera que no
hi ha partides per a moltes de les necessitats noves que han aparegut, ni per a
augmentar aportacions de les quals depenen multitud d’entitats, de tota mena.
Amb aquesta situació, és lògica la puntuació que ha donat la
ciutadania al govern, en la darrera gran enquesta del CEO ( centre d’estudis
d’opinió). Un 4,65 sobre 10, i un 61,6 % , considera que el Govern no sap com
resoldre els principals problemes del país. Notes contundents i ben aproximades
a la realitat de la situació.
I tanmateix, si ara hi hagués ordre en el país i en el
govern, el moment és enormement engrescador per aconseguir decisions, pactades
amb el govern central, com per a resoldre conflictes “històrics”. Els resultats
electorals, a les eleccions generals, fan necessaris acords transversals, que
poden suposar grans avenços en les justes
reivindicacions de Catalunya, i alguns altres territoris d’Espanya, que
també reclamen adequacions importants, en el nou sistema de finançament, o en
els plans d’infraestructures, equipaments i serveis.
Deixar passar aquesta gran oportunitat, és tornar a perdre
un altre tren, dels molts que ja hem perdut per culpa de tensions i manques de
criteris, interns. Tot el que hem vist i patit, aquesta setmana, és més propi
d’un pati de col·legi que no pas de les principals institucions del país. Ja no
queda marge per continuar un temps més, en una situació semblant. Si cal donar
un darrer servei al país, que s’aprovin els pressupostos, per almenys poder
pagar , i es dissolgui el Parlament.
Quan tot està tant degradat, toca fer foc nou. Unes noves
eleccions han de servir per fer fora de les institucions, tots els qui les han
portat a la situació en que es troben, i elegir nous representants, amb prou
prestigi i ganes de fer bé les coses com perquè puguin encomanar noves energies
al país i donar-li la confiança i prestigi perduts. Personalment, no salvaria a
més d’un quinze o vint per cent dels actuals parlamentaris i similar
percentatge, en els càrrecs de l’administració. La nova etapa ha de ser de
grans canvis i eficàcia, cap un redreçament general, de tot el país.
# posted by joan roma cunill @ 11:12 PM
Thursday, January 30, 2020
FER FRONT ALS DANYS - art. Endavant Digital
FER FRONT ALS
DANYS.
Se suposa que la principal prioritat d’un govern , ha de ser donar
cobertura a tots els serveis bàsics, i a programar i planificar el futur del
país, de cara els propers reptes i necessitats que vinguin.
Aquest principi, tant val per un ajuntament, com per un govern autonòmic o
pel govern central. I si apareixen novetats, imprevistos o catàstrofes, ha de
ser prou àgil i eficient, com per a resoldre-les adequadament.
En els darrers dies, i setmanes, hem tingut a Catalunya, algunes mostres
clares d’ineficàcia del Govern, afegides a moltes d’altres, en els darrers
anys. Tant és així, que ja no es pot amagar, per més temps, la transmissió d’
ineficàcia i mala gestió, com mostra la darrera enquesta del CEO ( centre
d’estudis d’opinió ), en la qual el Govern obté una nota del 4,65 sobre 10, i
un 61,6% dels catalans i catalanes, consideren que no sap gestionar el país.
Casos com l’accident de la química de Tarragona, o els danys de la borrasca
Glòria, suposen una demostració de mal funcionament, i manca de recursos. En el
primer cas, perquè segons informacions d’alguns alcaldes de la zona, no es va
aplicar degudament el Pla corresponent, i en el segon cas, ens trobem amb la
paradoxa d’haver de confiar, de manera total i absoluta, en els recursos
estatals, perquè la
Generalitat no té cap marge de maniobra, per implementar-ne
de propis.
La situació organitzativa i financera de la Generalitat , no
disposa de partida ni possibilitats de posar en marxa, un pla propi, per manca
de pressupost i per un deute astronòmic de vuitanta mil milions d’euros, que no
li permet contractar ni un sol crèdit, amb cap entitat financera. Depèn de tot
i per a tot, de les finances estatals.
Curiosa paradoxa, la de no haver aprovat els pressupostos generals de
l’Estat, l’any passat, i tenir els propis, prorrogats del 2017. Així, doncs,
els greus danys de la borrasca “Glòria” inicialment avaluats en cinquanta
milions, hauran de ser reparats amb les ajudes que acordi el govern central.
I aquí, és on rau, el prestigi i imatge d’un govern. Si en els moments de
crisis, un govern no és capaç de resoldre’ls de manera ràpida i eficient, la
seva utilitat, és posada en qüestió i no passa l’examen d’eficiència que ha de
tenir.
Tenim un govern, enfrontat a nivell intern, i confrontat a nivell extern,
sense temps per dedicar els esforços a les necessitats quotidianes, a l’espera
de si es convoquen eleccions o no, i com evolucionen temes judicials que van
interferint en la vida quotidiana.
Massa soroll, massa inestabilitat, massa confrontació, a tots els nivells,
com per a poder estar atents a la governació del país. Les distraccions son
tant grans i variades, que no permeten posar ordre ni resoldre els conflictes
més immediats. I els danys, produïts, son quantiosos i territorialment
dispersos, de manera que hi hauria d’haver una dedicació absoluta a
resoldre’ls.
I alguns no tenen espera perquè de la seva reparació en depenen activitats
molt diverses que no poden quedar per a més endavant. I no penso solament en
totes les infraestructures, equipaments i serveis lligats al turisme, sinó a
sistemes de mobilitat o a prevenció de noves avingudes, en zones en perill
permanent.
I el que s’ha vist, obliga a emprendre canvis urbanístics, en diferents
punts del país, com per evitar la repetició de danys tant importants, com els
que s’han produït. En definitiva, un govern, ha de servir precisament per donar
seguretat, abans, i resolució de danys, després.
Aquesta no és la situació del govern , a dia d’avui, i allargar l’agonia
només serveix per a empitjorar les expectatives de futur. Es hora, de canvis
profunds, començant per un canvi de majories en el Parlament de Catalunya, i la
constitució d’un nou govern, al servei de tot el país, i no només d’una part.
# posted by joan roma cunill @ 11:57 PM
Wednesday, January 29, 2020
LA URBANITZACIÓ EXCESSIVA - art. Diari de Terrassa
LA URBANITZACIÓ
EXCESSIVA.
La setmana passada, en aquestes mateixes pàgines del Diari de Terrassa,
exposava la greu situació de despoblament que pateix Espanya, i amb ella,
Catalunya. A casa nostra, tenim un immens territori buit de persones, anomenat “interior”,
“territori rural”, o més en general, “ a pagès”. Doncs bé, la natura, de tant en tant, ens
castiga fortament per aquest brutal desequilibri entre el món rural i el món
urbà. Perquè ho dic ?
L’episodi de fortes pluges i temporals de la borrasca “Glòria” ha deixat un
país assolat, amb destrosses enormes, en múltiples parts del territori, i en
conseqüència, milers de milions de danys que hauran de ser reparats, amb no
sabem quines ajudes.
Anar tapant amb ciment, formigó i asfalt, milions de metres quadrats, de
país, suposa deixar sense porositat ni filtracions cap a terra, totes aquestes
immenses superfícies, ocupades per ciutats immenses, que van creixent, polígons
industrials que van creixent, zones esportives i comercials, que van creixent,
i carrers, places i aparcaments que van creixent...
Es evident que quan plou, l’aigua busca sortides, i sempre en troba. No hi
ha cap força humana que pugui parar el seu curs. Això, “a pagès” sempre es diu
que tot terreny que s’agafa a l’aigua, un dia o altre, el recupera. I,
efectivament, quan en un riu, riera o torrent, se li ha pres terreny, un dia el
tornarà a recuperar, destrossant tot el que impedeixi el seu avenç. La força de
l’aigua és imparable, com hem pogut veure fa pocs dies, o com ja hem vist en anteriors
ocasions.
La manca de planificació territorial, ha estat notable en el nostre país, i
ha permès construccions excessives en llocs realment molt perillosos, a vora
del mar, o a tocar de rius, torrents o recs, que semblaven pobres per sempre,
però que recullen aigües amunt, milions de litres d’aigua que han de baixar per
algun lloc o altre. Els cursos d’aigua, eren els seus desaigües naturals, i si
algú pensa que buscaran altres sortides, va molt equivocat.
A pagès, s’ha procurat evitar aquestes temptacions, més escarmentats, més
savis ,o simplement, més prudents, pel que ens han explicat pares i avis. Tots
els molins que els nostres avantpassats construïen, sempre tenien dues
sortides. Una a peu d’entrada principal, molt a prop del curs d’aigua que feia
funcionar el molí, i una altra sortida, al darrere, estava situada a nivell del
primer o segon pis, per quan el riu o riera, sortia de mare, i podia provocar
la inundació del molí. Per la segona sortida, es salvaven.
Bé, doncs, una conseqüència negativa del creixement desordenat de l’àrea
metropolitana, i tota la zona costanera, comporta danys enormes , en cas de
temporals de pluja i vent, perquè el sòl no pot absorbir la quantitat d’aigua
que cau, i la va escopint cap altres indrets, fins el punt de que els que es
troben més avall, reben la seva, i la dels altres. El resultat: catastròfic de
totes totes.
Ha arribat el moment de replantejar el creixement desordenat de tots
aquests anys, per revisar-lo i decantar-lo cap a canvis substancials. Si mirem
el mapa del país, especialment de nit, amb alguna foto satèl·lit veurem fins a
quin punt, la concentració de presència humana, és massiva en unes poques
comarques, i com de desèrtiques son altres comarques. S’ha d’aconseguir un
transvasament de vida i activitat, cap a l’interior, alliberant espais a les
ciutats, com per a poder esponjar el territori i evitar sigui una placa de
ciment, de milers de quilòmetres quadrats. Els danys sobre la natura, han estat
enormes, i ara es reben les conseqüències. Contra el desequilibri, ha d’actuar
un reequilibri, que seria bo per a totes les parts, i sobretot per la natura.
# posted by joan roma cunill @ 11:34 PM
LA GROSSA VS EL GORDO - art. Blog
EL GORDO VS LA
GROSSA.
Per a poder competir, amb aspiracions de guanyador, s’ha de ser més llest,
més innovador, més professional, i menys somiatruites, pensant que en matèria
de joc, el “patriotisme”, va per davant de l’interès, pur i dur.
El diner, no té pàtria, i fora d’uns pocs fanàtics, la majoria de jugadors,
aspiren a obtenir el màxim de beneficis, amb el mínim d’inversió. Si el diner
ve de Catalunya, Espanya, UE o Amèrica, els hi és ben bé, igual. L’important és
la inversió – benefici. I si veuen que amb una inversió de 5, 10 o 20 euros,
els premis poden ser de milions, deixaran de banda aquells que poden arribar, a
només uns centenars de milers. Lògic i senzill d’entendre i comprendre.
Doncs, bé, no he entès mai la jugada de l’EAJA ( entitat autònoma de jocs i
apostes) de la Generalitat, creient que l’invent de La Grossa, podia competir
amb El Gordo, o El Niño, de les Loterías del Estado. Es una mostra més, de la
mediocritat de caps pensants, que ocupen altes responsabilitats, en el govern
de la Generalitat.
Vull deixar clar, en primer lloc, que la meva afició al joc, és mínima –
mínima, fins el punt de gastar molt poc, en loteries, al cap de l’any. I si
anys enrere, ja hi jugava poc, ara és anecdòtic, però el tema m’interessa pel
que té d’exemple de com es governa i administra el nostre país.
Si l’EAJA, volia plantejar un pols a les grans Loterías del Estado, havia
de pensar molt bé, en l’estratègia, i sobretot en la competitivitat dels
productes. No , en si per ser catalans, la feina ja estaria feta i l’èxit
assegurat. Es el que hem vist, en aquests anys de procés, en que semblava
obligat comprar La Grossa, per afirmar el patriotisme català, en detriment del
nacionalisme espanyol. Quan en un cas, per un dècim pots obtenir quatre-cents
mil euros, i per un bitllet, dos-cents mil, l’elecció és clara i contundent.
Però, hi ha altres comparacions incomprensibles. Tots sabem i veiem,
l’enorme quantitat d’entitats, clubs, associacions, ...que aprofiten les dates
nadalenques per fer caixa, venent participacions de loteria. Parlem de molts
milions, en participacions, de tota mena, i en tot lloc. Fàcil de fer, amb El
Gordo o El Niño, però molt complicades en el cas de La Grossa. Perquè ? perquè
en els primers casos, es poden fer participacions, de milers d’euros, i en el
segon, de molt pocs, de manera que la decisió, aviat està presa.
Quan critico, la gestió, o si voleu un terme més ampli, l’administració del
país, em refereixo a tots i cadascun dels exemples que podem trobar, en el dia
a dia, del govern de la Generalitat. També, en aquest de les apostes. Si es
volia competir amb un gegant , calia fer-ho amb armes i bagatges d’alt nivell,
començant per una gosadia com: “ a igual inversió, major premi”. Després, tenir present, que el diner no té
pàtria i que creure que dient que els beneficis, es queden aquí, ja n’hi ha
prou, és d’una innocència, increïble.
Qui vol col·laborar o participar en qualsevol de les grans ONG’s que tenim
a Catalunya, ja ho fem directament, sense necessitat de jugar a cap joc
d’apostes. I en aquest cas, he parlat de La Grossa, pels dies en que estem,
però el mateix podem dir, de la resta de modalitats de joc que han de competir,
amb les altres de l’Estat, sempre en inferioritat de condicions. Es una mostra
més de la manca de bons gestors i administradors que tenim a la Generalitat i
que han de donar pas a una nova fornada, radicalment diferent si volem sortir
de la situació en que estem.
# posted by joan roma cunill @ 3:28 AM
Monday, January 27, 2020
RIU, TORRENT, O REC ? - art. El 9 NOu
RIU, TORRENT O
REC ?
La ciutat de Vic, fou la primera a beneficiar-se dels recursos creats per
l’ACA ( Agència Catalana de l’Aigua), mitjançant la imposició d’un cànon de
sanejament ,sobre els rebuts de consum d’aigua, de tots els catalans, per a
construir la Depuradora d’aigües residuals.
Aquest nou impost fou pensat i dut a terme, per l’aleshores Conseller de
Medi Ambient, Albert Vilalta, i de l’aleshores ençà, ha permès la construcció
de més de 500 EDAR’s ( estacions
depuradores d’aigües residuals ) a tot el país, de manera que a dia d’avui, es
depuren el 96 % de les aigües brutes, del conjunt del territori.
Recordo la data : 1991, i recordo algunes iniciatives parlamentàries que
vaig presentar, per a saber, el cost de l’obra, i sobretot del seu funcionament
i manteniment. La de Vic, juntament amb la d’Igualada, se situaven entre les
més cares de manteniment, degut al fet d’haver permès fer aportacions d’aigües
no tractades, per part d’alguns indústries locals, la qual cosa obligava a
injectar productes, per a aconseguir una autèntica depuració de totes les
aportacions, fossin domèstiques o industrials.
Posteriorment, es va exigir que totes les indústries i activitats ,
tinguessin les seves pròpies depuradores, per evitar col·lapsar les
domèstiques, i crear greuges comparatius entre uns municipis i uns altres,
quan, de fet, tots pagaven cànons similars.
Dic això, a la vista de la situació del riu Mèder, al seu pas pel tram urbà
de la ciutat. No és de rebut que 30 anys després de l’entrada en funcionament
de l’EDAR, aquest riu, sigui més un torrent, un rec o en molts casos, una
claveguera a cel obert.
Tothom qui vagi a passejar per l’entorn del passeig del riu, s’acosti al
Pont de Queralt, passi a l’altre costat, i camini uns centenars de metres,
contemplarà no un riu ni un torrent, sinó un rec , semblant- se més a una
claveguera a cel obert, que no pas a un curs d’aigua cristal·lina. Estem en
hivern, i animo a vigatans i forasters a fer aquest passeig i mirar el pèssim
aspecte que dona a una ciutat- capital de comarca, i centre de visita de milers
i milers de persones d’arreu del país i del món.
Com pot ser, que 30 anys després de la inauguració de l’EDAR, Vic tingui un
tram de riu, com aquest ? La pudor, els mesos de primavera i estiu, és intensa
i extensa, i l’acumulació de brutícia sota del pont de Queralt, i en altres
trams, és enorme i incomprensible si existeixen les degudes connexions de tota
la xarxa de clavegueram de la ciutat, cap a la xarxa de sanejament.
Precisament les EDAR’s es varen crear per a tenir rius i rieres netes,
facilitant la connexió de totes les xarxes de clavegueram, per a portar-les cap
a l’EDAR i aconseguir, així, depurar totes les aigües brutes. En alguns casos,
per raons de pendents, manca d’espai, o altres problemes tècnics, es varen
construir algunes instal·lacions secundàries, que permetessin resoldre els
problemes, però tot dintre d’uns terminis, raonables.
A dia d’avui, no s’entén, la imatge del llarg tram del riu Mèder, sense
depurar, oferint una situació semblant a la de molts anys enrere, i sense que
s’albiri una solució propera, per a tenir un tram de riu, normal. Amb vida
pròpia, sense brutícia, sense pudors, i amb un mínim de circulació d’aigua com
perquè el riu, sigui riu. Tots els vigatans, com tots els catalans, paguen
l’impost corresponent, en els seus rebuts d’aigua. Seria lògic resoldre la
situació d’insalubritat que suposa aquest tram de riu / torrent /rec, en un doble
interès: de salut pública, i d’imatge turística i medi ambiental. A dia d’avui,
és tot el contrari.
# posted by joan roma cunill @ 11:09 PM
TRAPERO, INJUST DESTÍ - art. Nació Digital Solsona
TRAPERO – INJUST
DESTÍ.
Els meus coneixements del Cos dels Mossos d’Esquadra i de molts dels seus
agents i caps intermedis, m’ha portat a seguir amb interès, el judici als qui
foren responsables de la seguretat ,en els moments més àlgids del procés.
Tots els que conec, defineixen l’ex – major Trapero com un gran
professional, entregat a la feina i al Cos, seriós i rigorós ,com pertoca a un
alt responsable. El destí, li va reservar un dels llocs més complicats i
enrevessats de gestionar, en uns moments en que el procés exigia prendre
decisions, molt en el fil de la navalla.
Pressionat per tots cantons, amb diferències notables, també dintre del
propi Cos, conseqüència de la complexitat de la situació que es vivia, era
impossible no ser mal interpretat o mal representat, en alguns dels moments més
delicats.
De fet, veient venir els temps convulsos, l’aleshores Conseller d’Interior
, Jordi Jané, i amb ell, el Director General, Albert Batlle, varen deixar els
seus càrrecs, per evitar haver de prendre decisions que topaven amb la deriva
independentista del Consell Executiu.
En moments com aquells, era més fàcil, deixar els càrrecs polítics que no
pas els derivats de la pertinença al Cos, sobretot si es vol fer tot el
possible per a preservar la seva professionalitat i integritat.
Durant els dies de judici, hem escoltat explicacions, reflexions i detall
de les decisions, amb paraules plenes de serenitat i professionalitat. També,
hem pogut constatar com de difícil havia de ser, coordinar esforços amb altres
cossos de seguretat, no sempre amb prou confiança i col·laboració.
El resultat, el coneixem, i deixa molt clar que el conjunt de polítics,
varen complicar enormement la feina del Cos, i d’ell mateix, produint decisions
i moviments, que comportaven perills evidents , a nivell d’ordre públic.
Ha estat clar i català, en les seves opinions i descripcions, dels
objectius del procés, considerant impossibles els objectius que s’havien
marcat, i la “barbaritat “ que suposava aprovar la DUI.
Es aclaridor i gratificant escoltar, veritats com les descrites, i
sentir-les de boca d’un professional respectat, per propis i estranys. Ha
deixat clar també que va refusar càrrecs i representacions polítiques que li
havien ofert, després dels fets de l’1-O i de finals dels procés, mantenint, sempre i en tot lloc, la fidelitat
al Cos.
De fet, continua treballant, amb puntualitat i eficàcia provada, amb els
encàrrecs que li han fet, lligats, a noves formules de delinqüència. Lluny dels
focus, que tant va ocupar durant uns quans mesos, espera aconseguir comprensió
per la difícil situació que va haver de gestionar.
Haurem d’esperar uns mesos per veure, en què queden les acusacions, però
queda clar que si en el govern haguéssim tingut persones prudents,
professionals i coneixedores de la realitat nacional, estatal i internacional,
no s’hagués impulsat un procés independentista com el que hem viscut.
El ex major Trapero, ha parlat clar, i ha dibuixat amb pèls i senyals,
l’enorme complexitat de problemes que va haver d’afrontar. No seria just, no
tenir-ho en compte a l’hora de decidir les seves justes responsabilitats.
# posted by joan roma cunill @ 12:55 AM
Friday, January 24, 2020
ESCÒCIA, EN UNA CRUILLA - art. Regió 7
ESCÒCIA, EN UNA CRUILLA
Durant els anys de procés, dos dels grans miralls de
l’independentisme català, foren Quebec (Canadà ) i Escòcia ( Gran Bretanya). Dos miralls, dos
territoris, llunyans , molt llunyans a nivell polític i territorial. Mal han d’anar
les coses quan es busquen comparacions que res tenen a veure amb la realitat
pròpia. I de fet, de Quebec, ja fa anys que no se’n parla després de
l’estrepitós fracàs del Partit Quebecois, i de la Llei de Claredat, posant les
condicions perquè un nou referèndum pugui tenir lloc.
D’Escòcia, fins ara, se’n parlava força, però preveig que
també passarà a la història, una vegada s’ha dit no ,a un segon referèndum.
Recordem unes dades, d’aquest cas. Després de molts anys, de planificació i
creixement del Partit Nacional Escocès , va considerar arribat el moment oportú
per a demanar la realització d’un referèndum d’independència. Per interès
intern, del líder conservador David Cameron, i per no existir cap clàusula que
ho impedís ,a nivell constitucional, puix que la Gran Bretanya, no té una Carta
Magna, escrita, com la immensa majoria d’Estats, va considerar oportú
autoritzar-lo amb una doble seguretat. En primer lloc, un rotund fracàs de la
consulta, i en segon lloc, un conflicte intern dintre del Partit Laborista, que
fins aleshores dominava bona part d’Escòcia.
El referèndum va tenir lloc el 18 de setembre de 2014, amb
un 55,3% en contra i un 44,7% a favor, i una participació del 84,6 %. Fracàs,
doncs, a nivell d’independència, però èxit, en destrossar el partit laborista,
en aquell territori.
Ara, amb la sortida de Gran Bretanya de la UE, el PNE
proposa un segon referèndum, considerant que la sortida els perjudicarà
greument, i la majoria d’escocesos voldrien quedar-se dintre de la UE. Boris
Johnson no és David Cameron, i ja els ha dit que no, de forma ràpida i
contundent. Tenim, doncs, un conflicte interessant a seguir i veure’n el seu
desenvolupament. Els independentistes d’aquí, estan convençuts de que no
obeiran, i tiraran endavant la consulta, sense la preceptiva autorització del
govern central. Voldrien veure un nou cas d’unilateralitat, per a dir que no
estan sols. I que altres segueixen els seus passos.
Ho sento, però estic convençut de que un cas semblant no es
repetirà en cap país europeu, ni en cap altre país democràtic, del món.
Precisament la lliçó extreta d’aquí, ha servit per a reforçar les reaccions en
altres indrets, cas de tenir alguna situació similar. Es més, tant aquí, com en
altres llocs, no deixarien tant de temps de resposta clara i contundent, i si
aquí vàrem tenir un 6 i 7 de setembre, de vulneració de les lleis fonamentals
en el Parlament de Catalunya, en una altra ocasió no s’esperaria un mes i mig a
actuar, sinó que es faria, l’endemà mateix. El dia 8 de setembre.
Es el que s’hauria d’haver fet aquí, per evitar mals majors.
Ens haguéssim estalviat els fets de l’ 1 – O, i tot el que va succeir
posteriorment, per acabar, on havia d’acabar el desafiament a l’estat de dret.
Així, doncs, tenim un nou tema a seguir, en els propers dies
i mesos. El cas Escòcia. Un cas de manual per a tots els que consideren que
sotmetre a referèndum un tema tant delicat, tant personal i tant irreversible
com el de separar una part del país, d’una altra, no es pot decidir en una
consulta, de sí o no. I que és de manual que quan no guanyen els partidaris,
reclamen d’immediat un segon i sinó un tercer o un quart....Situació impensable
i impossible si un país vol planificar i programar el seu futur, amb calma i
tranquil·litat. Esperem un temps, i mirem què fan allà, una vegada se’ls ha dit
que no. Si abans els tenien per model, veurem què fa aquest model .
# posted by joan roma cunill @ 10:59 PM
Thursday, January 23, 2020
DESPOBLAMENT - art. Diari de Terrassa
DESPOBLAMENT.
En pocs mesos, la problemàtica del canvi climàtic, ha aconseguit uns
titulars, i unes preocupacions, que res feia predir, anys enrere. Sovint, per
moure agendes, calen alguns fets excepcionals (
grans incendis, desgels
generalitzats, mars de plàstics,
desforestació ...), per a trencar el gel, i donar-se compte de que ja no es pot
mirar cap un altre cantó. Ja era hora!
Cosa semblant, comença a passar, amb el fenomen del descens de la
demografia, i el despoblament generalitzat, d’un amplíssim territori del país.
Fenomen espanyol i català, sense gaires diferències. També aquí han calgut
alguns fets excepcionals, com l’entrada en el Congrés d’un diputat per Teruel,
procedent del moviment “Teruel existe”, o informes i documentals, sobre la “España
vaciada “ que han fet veure fins a quin punt el problema és, intens i extens.
En números, hi ha prop de 2.000 nuclis de població, a nivell de tot
Espanya, en perill de quedar totalment buits, en els propers anys ( pocs anys).
A Catalunya, prop de 600 municipis, perden població, any rere any, amb uns
noranta que estan ja propers a les 100 persones. D’aquí, al despoblament total,
hi va poc de temps.
El nou govern central, ha entomat la crida i preocupació demostrada per
centenars d’ajuntaments, entitats socials, culturals i cíviques, per a posar el
tema a l’agenda del Consell de Ministres. De fet, s’ha creat el Ministerio de
Transición Ecológica y Reto Demográfico, amb la Ministra , Teresa Ribera,
per a planificar mesures que parin el despoblament i ajudin a revertir-lo.
No és fàcil planificar accions, i encara menys dur-les a terme, perquè des
dels despatxos ministerials o de conselleries, parteixen d’informes teòrics,
lents de posar en marxa, i encara més lents d’executar i tenir èxit. Només amb
una acció molt global, de tot el govern, en conjunt, es pot aspirar a modificar
tendències de fa molts anys.
La gran planificació urbanística, en el cas de Catalunya, es va fer pensant
en les grans ciutats i no en els pobles. I el mateix va passar amb les vies de
comunicació, grans serveis, equipaments i infraestructures, de manera que
retornar serveis perduts, esdevé, gairebé impossible. El resultat que ara
tenim, és un gran cap, a l’àrea metropolitana, i unes extremitats, amunt i
avall de la costa, i un immens buit, cap a l’interior.
Però, si mirem a l’interior, a falta de grans mesures, lentes, cares i
difícils d’aplicar, hi ha d’haver micro – mesures bàsiques per frenar el
despoblament. Mesures lligades a la seguretat, amb presència sovintejada dels
Mossos. Mesures de rehabilitació d’edificis vells i atrotinats per a oferir-los
per a segona residència, o per a persones disposades a retornar al món rural.
Ajudes al manteniment de comerços estratègics, com forns de pa, botigues,
restaurants, ...I per descomptat, ràtios molt baixes per a mantenir l’escola,
el consultori mèdic, la farmàcia, correus, etc.
Cada servei bàsic que es perd, és un pas més cap a la buidor, i posa en
marxa mecanismes interns, de trasllats de persones grans, cap a pobles molt més
grans, o directament cap alguna ciutat on hi tinguin algun familiar proper,
deixant buida la casa, i incrementant la població de les grans ciutats, alhora
que buiden el poble.
No calen fer més estudis ni informes de la situació actual, perquè se n’han
fet de tots colors, durant molts anys. Ara toca, impulsar mesures molt
concretes i molt de detall per a portar nova vida, en molts indrets que la
tenien en el passat, i l’han deixat perdre. Quan dic, l’han deixat perdre, no
és que hagi estat d’una manera volguda, sinó que la dinàmica no tenia aturador.
Els ajuntaments han de disposar de molts més mitjans econòmics, tècnics i
humans com per fer front a determinades necessitats, i aconseguir ajuda i
col·laboració de les administracions, dites superiors per a dur-les a terme. I
s’han de facilitar incentius com per portar activitat a territoris buits. El
problema del despoblament ha d’anar de costat al de canvi climàtic, perquè , en
molts casos, un depèn de l’altre.
# posted by joan roma cunill @ 3:37 AM
Wednesday, January 22, 2020
BAJANADES, LES MÍNIMES, SI US PLAU - art. Endavant Digital
BAJANADES, LES
MÍNIMES, SI US PLAU.
Costa seguir el ritme de la política
catalana, perquè cada dia, perdó, cada mig dia, hi ha algun càrrec
institucional o de partit, que ha de llençar alguna idea genial, algun
despropòsit o simplement, una bajanada de campionat. El concurs entre els dos
principals partits independentistes, està pujant de to, a mesura que es va
acostant el temps d’eleccions. No sabem quan seran, però , segur, que dintre
d’aquest mateix any, i això obliga a marcar diferències, i fer veure que ningú
s’arruga.
Ara bé, després de veure el que hem vist,
i escoltat el que s’ha dit , semblaria lògic no repetir coses que ja ningú es
creu. Ho dic perquè he tornat a escoltar que si la taula de diàleg, entre
governs, no va per bon camí, exercirem l’autodeterminació ¡¡¡¡ Home / Dona,
francament, estem ja força cansats d’amenaces a l’aire ,que ningú creu, ni son
possibles. Aquesta “amenaça” l’acaba de
llençar el vice president, Pere Aragonès.
Altres propostes, a portar a la taula de
diàleg, son sorprenents perquè entren en conflicte amb els mateixos partits que
les proposen. M’explico. Junts x Cat, proposa buscar un “relator”, altrament
dit, un “home bo” o “mediador”, proposta que no accepta ERC, per considerar que
seria com si no fossin capaços de parlar directament uns amb els altres. Per
tant, proposta rebutjada.
Però, com que el pols entre partits, s’ha
de retransmetre, en viu i en directe, res millor que apujar les apostes, i no
quedar com a tous. D’aquí a dir, que els primers temes a tractar han de ser la
amnistia, i el referèndum d’autodeterminació. Dues qüestions que tots ells
saben son impossibles d’acordar. No hi caben en la Constitució ni en el
Estatut, de manera que si algú creu que son negociables, és que no sap on s’ha
ficat. O millor dit, busquen la manera d’aixecar-se de la taula, al cap de cinc
minuts.
I si una cosa, ha quedat clara a tothom,
és que en un estat de dret, no hi caben trencaments ni vulneracions de les
lleis fonamentals. I en aquest punt, tant li fa, que un dels negociadors sigui
el PSOE o qualsevol altre. Fora de la
Llei, no hi ha negociació possible, de manera que comprenc els gestos de cara a
la galeria, però estaria bé, comencessin a preparar la primera reunió
seriosament, sinó , tornaran a fer un ridícul espantós i ja en portem masses
com per afegir-ne algun més.
I en aquest mar de bajanades, no hi podia
faltar un càrrec institucional, que no té feina, i vol sortir de tant en tant a
la foto. Parlo del Síndic de Greuges, Rafael Ribó, que també s’ha despenjat
dient que el millor seria una amnistia, i sinó un indult, o cosa semblant.
Home, ja és hora de renovar el càrrec i buscar algú menys problemàtic i més
dedicat a la feina concreta de la Sindicatura, que no és ficar-se, allà on no
el demanen.
En resum, diguem prou a les bajanades, i
aprofitem l’ocasió per girar full, i iniciar una nova etapa deixant enrere, un
procés que tenia el fracàs assegurat. El procés és cosa del passat, i toca, ser
realistes i sobretot exigents, per retornar el més aviat possible a la normalitat.
Qui cregui que proposant coses impossibles, aconseguirà alguna cosa, es trobarà
amb un nou fracàs. Es hora de fer autocrítica, i tenir clar, que només amb el
diàleg i acords, dintre del marc constitucional, es pot avançar. Amb bajanades,
verbals o d’acció, no es va enlloc.
# posted by joan roma cunill @ 2:23 AM
Monday, January 20, 2020
PRESSUPOSTOS - EINA PRINCIPAL DE GOVERN - art. Nació Digital Solsona
PRESSUPOSTOS –
EINA PRINCIPAL DE GOVERN.
Tots els qui esteu o hem estat en el govern ,d’alguna de les institucions
del país, tenim clar que la millor eina per transformar la realitat, és
disposar de pressupostos. Molt es pot parlar i molt es pot prometre, però si al
final, no es disposa de partida pressupostària, tot queda en paper mullat.
I com més important és la institució, més vitals son els pressupostos,
perquè d’ells, en depenen altres organismes i institucions d’inferior rang.
Per entendre’ns, dels pressupostos generals de l’Estat, en depenen totes
les Comunitats Autònomes, i tots els Ajuntaments. A més a més, multitud
d’altres organismes, fundacions, patronats, mancomunitats, etc. Portem anys, de
precarietat pressupostària, i d’una provisionalitat que fa molt de mal, al
funcionament general del país.
No podem posar les campanes al vol, però hi ha motius d’esperança en acords
anunciats en els darrers dies. Dos en concret, indiquen la possibilitat de
pactes més generals, entre partits que estan en diferents camps institucionals.
Per una banda, hem conegut, l’acord entre els Comuns i ERC, a l’Ajuntament
de Barcelona, que vol dir, juntament amb el PSC, una votació molt àmplia, dels
pressupostos per aquest any 2020. Feia més de quatre anys, que un acord tant
ampli no es donava. Es una molt bona notícia.
Una segona informació, indica apropament de posicions, també entre els
Comuns i ERC, de cara als pressupostos de la Generalitat. En
Si aquests acords, tiren endavant, i porten a l’aprovació dels pressupostos
de Barcelona i Generalitat, també hi podrem afegir els de les quatre
diputacions, ni que sigui amb altres pactes. Globalment tindríem endreçades
totes les institucions de Catalunya. Un gran pas endavant, en la normalització
del país.
Quedaran, però, els més importants. Els generals de l’Estat. Em consta que
estan molt avançats, gràcies a la feina feta, per la Ministra d’Hisenda, en
els mesos previs al pacte de coalició, i si tot va bé, es podran començar a
negociar dintre de molt poques setmanes.
Aquests son els de vital importància, per la resta d’institucions, i pel
país, en general. Hem estat amb excessiva precarietat els darrers anys, i toca
emprendre un gran nombre de modificacions, canvis i millores, en les
estructures del país. Estic convençut que si es va trobar una majoria suficient
per a la investidura, es trobarà també, en el cas dels pressupostos. En unes
setmanes, ho comprovarem. De moment, la cosa va en la bona direcció.
# posted by joan roma cunill @ 12:24 AM
Friday, January 17, 2020
SOLUCIÓ A LES OKUPACIONS - art Regió 7
Si a un any nou
se li demanen multitud de propostes i solucions, una, hauria de ser resoldre
d’una manera ràpida i eficient, el problema de les okupacions. No em refereixo,
a unes poques, de casos realment dramàtics, de famílies que han quedat
totalment desemparades, sinó a les que tenen per objectiu, okupar per okupar,
considerant que tot el que és dels altres, pot ser pres, per un temps
indeterminat. Les justificacions, ja venen després.
De fet, en els
casos dramàtics, tampoc s’hauria d’arribar a cap okupació, perquè per això
existeixen els serveis socials a cada municipi, a cada autonomia, i a nivell
d’Estat. Aquests casos, han de trobar solució, sí o sí, per la via oficial
establerta. I arribats en aquest punt, queda clar, que a la vista de l’existència
d’un percentatge determinat de famílies, sense recursos, tots els ajuntaments,
d’un cert volum d’habitants, haurien de tenir pisos, en propietat, per a
destinar a tasques socials.
I quan dic,
ajuntaments d’un cert volum d’habitants, em refereixo a municipis a partir dels
dos-cents o tres-cents habitants. La pobresa , en matèria de vivenda, ha
arribat a racons insospitats del país, i per això totes les administracions,
dites superiors, haurien de mobilitzar recursos per a facilitar la propietat de
vivendes públiques, a tots els ajuntaments. En el cas de Catalunya, estaríem
parlant d’uns set-cents ajuntaments.
De fet, aquesta
mobilització de recursos, podria tenir un doble aspecte positiu. Per una banda,
comprar edificis vells, restaurar-los, i destinar-los a vivenda social que no
vol dir gratuïta, sinó de lloguer social. Per aquesta via, podríem recuperar
edificis en mal estat, i donar vida a algunes parts del poble que han quedat
molt deshabitades, i per l’altra, aconseguir resoldre el problema a persones soles
o a famílies, en dificultats.
Altra cosa és la
problemàtica de la okupació, no justificada, per raons de necessitat, sinó per
altres motius. En aquests moments, a Catalunya, hi ha milers de vivendes i
locals okupats, sense cap garantia de poder-ne recuperar l’ús, per part de
propietaris o llogaters. Hi ha una clara impunitat, i una lentitud de tràmits i
gestions que poden durar mesos, per no dir anys. Segur que tots coneixem alguns
casos, i ens estranya no s’hagin habilitat mitjans molt més ràpids i eficients,
per a resoldre el problema.
I el problema és
tant greu que en qualsevol moment esclatarà algun drama, després del qual,
tothom es demanarà com pot ser que no s’hagin habilitat mitjans més adequats.
De fet, en altres països una okupació queda resolta en qüestió d’hores o com a
màxim d’uns pocs dies. Presentada la denúncia, es donen unes hores al legítim
propietari perquè presenti la documentació de propietat, i a l’okupant perquè
demostri tenir algun dret d’ocupació legal. Si aquest no és el cas, l’ordre de
desallotjament és immediata, amb compliment immediat.
Aquí, no. El
conflicte es pot allargar mesos, i fins i tot anys, de manera que hi ha qui
pensa en altre mitjans per alliberar la zona okupada, i aquesta no pot ser la
via de solució. En aquest nou any, recentment començat, un dels temes a
resoldre ha de ser aquest. Conec casos realment increïbles que tot i haver-hi
resolució judicial, no s’ha dut a terme, després de setmanes de la sentència.
Mentrestant ni pot fer ús de la vivenda, ni pot tallar els serveis bàsics, que
continua pagant. Tema doblement injust que ha de trobar solució immediata.
# posted by joan roma cunill @ 11:10 PM
PRIMER PERMÍS PENITENCIARI PER A JORDI CUIXART I JORDI SÁNCHEZ - nota per al blog personal
PRIMER PERMÍS
PENITENCIARI PER A JORDI CUIXART I JORDI SÁNCHEZ.
Avui, divendres dia 17 de gener, Jordi Cuixart, passarà 48 hores, a casa
seva. He de dir que me n’alegro sincerament. També Jordi Sánchez, està previst
surti, de forma immediata, per a gaudir del seu primer permís penitenciari.
Tenen els permisos, en compliment del règim jurídic i penitenciari, i no
per cap concessió especial. Ho trobo totalment encertat, perquè el compliment
de la llei, en un estat de dret, és fonamental. I la seva llarga estada en un
centre penitenciari, bé mereix unes hores d’una certa normalitat, envoltat de
les persones amigues i estimades.
Després, vindran altres permisos, i treball de voluntariat, per a ells, i
per la resta de persones , fins aconseguir retornar a casa.
Poc a poc, s’ha d’intentar retrobar la normalitat. Tot el procés, ha
afectat la vida personal i política, de tots els catalans. No és fàcil esborrar
fets passats, situacions presents, i canvis en el futur que havíem previst,
però si volem recuperar la normalitat, ens pertoca a tots, fer grans esforços
de comprensió i normalització.
Veure concedits els primers permisos penitenciaris, va en la bona direcció.
Ajuda a girar pàgina a fets de l’immediat passat, confiant en un futur,
encarrilat de manera ferma i convincent. Em consta aquesta voluntat per una de
les parts. Mirem que la sintonia estigui en les dues parts.
Berguedà, 17 de gener de 2020.
# posted by joan roma cunill @ 12:11 AM
Wednesday, January 15, 2020
CAOS CATALÀ VS ORDRE BASC - art. Diari de Terrassa
CAOS CATALÀ VS
ORDRE BASC.
El paper i la imatge que Catalunya havia donat durant la llarga lluita
antifranquista, el seu europeisme, i els primers anys de la Generalitat,
recuperada ,amb l’encert del pacte pel retorn del president Tarradellas, eren
objecte d’enveja i imitació per la resta de partits i territoris de l’estat
espanyol. Durant anys, “el model català”, era el model de l’eficàcia i del tant
proclamat i elogiat, “seny”.
Per contra, el País Basc, estava immers en una espiral de violència, que
res presagiava acabés feliçment ( malgrat l’enorme dany físic i psicològic,
causat). Els avantatges del concert basc, es veien com una mena de compensació
a les penalitats, i a les incapacitats d’un govern central, aterrat per la por
a encendre més focs, si no se’l mantenia o no se l’incrementava.
Ara, anys després de la primera llarga etapa de govern català, i d’un
govern basc, lluny de la violència i el terrorisme d’ETA, les diferències entre
els dos territoris son abismals. Abismals, a favor del “model basc”, en
detriment del “model català”, amb la pèrdua clara i contundent del tant elogiat
“seny”, canviat per la “rauxa” o millor
dit, per un “caos general”.
El perquè de la pèrdua del nostre seny, i del ser capdavanters en
europeisme i “realisme polític”, hauria de ser , assignatura obligada de tots
els nostres polítics, en totes i cadascuna de les institucions del país.
El primer factor que opera en aquest ensorrament del “model català”, és la
substitució d’homes preparats, experimentats i amb ambició de transformació de
país, per noves generacions d’homes i dones, impulsades per plataformes de
partit, o col·lectius civils, a la recerca de poltrones i bons sous, més que no
pas bona gestió i administració.
Un segon factor, és de manca de visió de país, i d’encaix dintre d’Espanya
i la UE. La seva mediocritat i falta de bagatge polític, els ha privat de
conèixer cap on anar, en un món global . D’aquí la improvisació, les anades i
tornades, la falta d’empatia , col·laboració i participació en els afers
d’Estat, pensant que podien sobreviure , tancats en el seu racó de món.
El tercer factor, molt lligat als anteriors, és el desconeixement de les
regles de joc que imperen a nivell institucional, intern i extern. Produeix
vergonya aliena veure fins a quin punt, van enganyar i es varen enganyar, en el
funcionament de l’estat de dret, i el
poder de l’Estat i els Estats, en general, de manera que es pensaven jugar en
una lliga regional, sense donar-se compte que qui tenien al davant, jugava en
una primera divisió.
Per contra, el “model basc” parteix d’uns principis, radicalment diferents.
En primer lloc, sempre han triat molt bé, els seus homes de confiança per
enviar a Madrid, i per governar a casa. Res de principiants, ni improvisadors.
Tenen arreu de les institucions, persones preparades, disciplinades, i
serioses. I sobretot, tenen molt clar, què poden o no poden fer, i obtenir, de
les altres institucions, que coneixen molt bé, sobretot , la central.
Tenint, molt clares, les regles de joc, comencen tots els partits, sabent
objectius i possibilitats pròpies i alienes, sense perdre el nord, ni fer
jugades brutes que puguin destrossar la seva credibilitat. I, sobretot, tenen
visió a curt, mitjà i llarg termini, de manera que actuen com jugadors d’escacs
que van avançant passos, planificant els propers, amb calma i tranquil·litat,
però amb seguretat. Estan en totes les batalles, i en treuen benefici de
cadascuna, sense greus ferides, en cap. Si voleu, amb alguna petita rascada i
prou. Al final, un resultat esplèndid, oblidant i no plantejant mai, objectius
inassolibles, per a ells o per als seus adversaris o companys de viatge, segons
sigui el cas. Francament, aquest hauria de ser el “nostre model”, i no el caos
generalitzat en el que estem ficats, des de fa una desena d’anys.
# posted by joan roma cunill @ 3:18 AM
Tuesday, January 14, 2020
INICIAT EL QUART LLIBRE, D'ENSENYAMENT D'ESPANYOL, PER A ESTRANGERS - art. blog personal.
INICIAT EL QUART
LLIBRE, D’ENSENYAMENT DE L’ESPANYOL, PER A ESTRANGERS.
Amb un retard de tres mesos, respecte la meva previsió inicial, aquesta
primera setmana de gener de 2020, he començat la redacció del que serà el quart
llibre d’ensenyament de l’espanyol ( castellà ) , per a estrangers.
En els meus anys a Berna ( Suïssa ), el conglomerat d’escoles d’idiomes, a
nivell mundial, sota el nom d’INLINGUA,
em varen encarregar la redacció de tres llibres d’ensenyament: Español,
Primer Libro , Practique su español, i
Español, Segundo libro. Aquests tres
llibres foren els utilitzats, durant més de 20 anys, per les prop de 300
Acadèmies d’Idiomes, repartides pels cinc continents. Actualment, han estat
substituïts per nous llibres, amb altres sistemes d’ensenyament, adaptats als
nous temps i a les noves tecnologies.
Amb tot, continuo pensant en que el Mètode Directe, posat en pràctica pel
professor i pedagog Berlitz, a principis del segle passat, segueix sent vàlid.
I no solament vàlid, sinó del tot productiu i eficient, de cara a ensenyar un
idioma, sense traduccions ni usos de tecnologies especials ni específiques.
Des de fa prop de 20 anys, aplico el Mètode Berlitz, a l’ensenyament del
català, per a immigrants, en tant que voluntari de Creu Roja, i des de fa 5
anys, he passat a ser professor de castellà, per als refugiats, acollits en el
Centre d’Acollida de Berga. Aquest Centre, gestionat de comú acord entre Creu
Roja Berguedà i l’Ajuntament de Berga,
acull refugiats procedents d’arreu del món, en aplicació del conveni entre
l’Estat espanyol i la UE.
Cada sis o set mesos, arriba un nou contingent de 56 persones, de
procedències tant diverses com : Rússia, Ucraïna, Geòrgia, Afganistan, Síria,
Somàlia, Costa d’Ivori, Ghana, Camerún, Senegal, Congo, Guinea Conakry,
Venezuela, Guatemala, Honduras.....Cada contingent, és d’una enorme diversitat,
de manera que en alguns casos hi ha nombrosos alumnes de castellà, o el seu
nombre és més reduït, però mai ha estat per sota de la dotzena. A tots, també
se’ls dona la oportunitat d’aprendre el català, i molt especialment als
procedents de països de parla castellana.
En aquests més de cinc anys de professor d’espanyol, he vist la necessitat
de disposar d’un llibre de text, per a mi, en primer lloc, i per als alumnes,
en segon lloc, que vagi al gra, sense espai per a teories academicistes, ni
vocabulari que no sigui de total utilitat. L’objectiu és aconseguir un domini
bàsic de l’idioma, en sis o set mesos, com per a poder se defensar en la vida
quotidiana, o en el lloc de treball. Així, doncs, res de perdre el temps, en
determinades qüestions gramaticals, ni en paraules que no els puguin ser de
gran utilitat.
La meva dedicació, és de tres matins a la setmana, amb l’objectiu
d’aconseguir fer parlar i entendre el castellà, a tots i totes les alumnes,
vinguin d’on vinguin, tinguin la llengua materna que tinguin. El Mètode
Berlitz, o Mètode Directe, consisteix en la immersió, des del primer dia, en el
idioma que s’aprèn, per la mateixa via que aprenen els nens i nenes, el seu
idioma matern.
En aquesta primera setmana, la producció ha estat de les primeres 3 lliçons
del nou llibre. La intenció és fer un llibre de 30 o màxim 35 lliçons, de
manera que es puguin donar en 30 o 35 setmanes, equivalents als 7 o 8 mesos que
els puc tenir a classe. Les lliçons comprenen una part gramatical, i una part
d’exercicis, de la part teòrica. Sent la part teòrica, sempre, molt pràctica i
directa. Res d’accessori. No hi ha temps ni necessitat. Els resultats son
esplèndids com hem pogut constatar en els cinc contingents que han passat pel
Centre. I precisament la varietat i diversitat de procedències i d’idiomes,
permet una immersió total, en el castellà. I la necessitat evident, d’aprendre
l’idioma, fa que l’atenció i dedicació siguin totals i absolutes.
La previsió, al ritme d’aquesta primera setmana, seria tenir el llibre
acabat, dintre d’uns tres mesos. Després, una primera revisió i una segona,
fins a l’estiu. A partir d’aquí veurem si toca editar-lo, o fer-lo servir com a
guió i còpies pels alumnes. En el seu moment, decidirem.
# posted by joan roma cunill @ 1:44 AM
Monday, January 13, 2020
NO CONFONGUEM ESTAT I GOVERN - art. Nació Digital Solsona
NO CONFONGUEM
ESTAT I GOVERN.
Ha estat, i continua sent habitual, considerar Estat i Govern Central, com
sinònims, per part dels partits independentistes, de manera que qualsevol
acord, proposta, decisió o resolució, procedent de Madrid, és titllada de “estatal”.
L’Estat, és tot el conjunt del territori, amb els seus ciutadans, plurals i
diversos, així com el conjunt de les seves institucions, plurals i diverses. El
Govern, és l’òrgan executiu, encarregat de governar i administrar, el territori
i la seva gent. Si bé, amb una clara separació del poder legislatiu, respecte
de l’ executiu, i del judicial, si s’està en un Estat democràtic, de ple dret.
I agradi o no , Espanya forma part dels vint estats de democràcia plena , a
nivell mundial.
Aquesta posició li han atorgat diversos organismes, encarregats de
supervisar i controlar el funcionament de les institucions, de cada estat.
Qualsevol lector/a, pot consultar aquesta llista de cent seixanta – cinc
estats, a les pàgines internacionals del diari The Economist, o en altres
pàgines d’entitats , defensores dels drets humans.
Així, doncs, s’ha de canviar la permanent repetició d’acusacions contra
l’Estat, quan hi ha qualsevol decisió d’algun dels seus òrgans, sigui
legislatiu, executiu o judicial. Si un tribunal dicta una resolució o
sentència, no és l’Estat qui la dicta, sinó uns dels seus òrgans, amb plena i
total independència, dels altres.
Es increïble, l’ànim de tergiversar el funcionament d’un Estat, per part de
determinats partits i col·lectius, quan creuen que la Monarquia pot actuar,
d’una determinada manera, oblidant el sotmetiment total a les Corts Generals, i
al Govern. O quan creuen possible, la intromissió del Govern, en les
resolucions judicials. Ignoren o no volen creure que res del que passa, no està
controlat o dictat, per un Ministre o pel President del Govern, quan
precisament, mai de la vida se’ls passaria pel cap, fer indicacions, en un
sentit o altre.
Qualsevol persona, que hagi ostentat càrrecs institucionals, sap la
importància de no interferir en cap expedient judicial, perquè, a banda de no
ser legal ni acceptable, en pot sortir, fortament perjudicat. Els jutges, son
molt gelosos de la seva total independència, dintre del seu àmbit de decisió, i
pobre del que cregui poder-s’hi ficar, en benefici propi o perjudici d’un
altre. Al final, pot sortir inculpat, i acabar molt malament.
Si això és així, ho és en tots els àmbits i graons de la Judicatura. I
Pels no experts, en matèria judicial, és evident que algunes sentències o
resolucions, son de difícil comprensió. Fins i tot, poden ser contradictòries,
amb altres, emeses per altres òrgans judicials, però d’aquí, a presumir
d’ingerència d’algun partit, o d’algun alt càrrec hi va una distància abismal.
En ben poques ocasions, s’ha donat un cas d’aquests. I quan s’ha donat, s’ha
condemnat, oportunament.
El que passa, en tot el llarg litigi del procés, és la batalla entre
juristes, experts en la matèria, contractats precisament per a buscar qualsevol
escletxa, qualsevol indefinició o contradicció, en les lleis nacionals, o en
les internacionals. O a buscar, empara i refugi en institucions autonòmiques,
estatals o de la UE ,
per torpedinar la tramitació normal dels expedients. Pel que diuen, hi ha uns
disset despatxos professionals, dedicats a batallar contra les sentències i
resolucions judicials. Milions d’euros, s’han destinat, a buscar vies de
sortida, a les decisions preses pels encausats, ja sentenciats o fugits a
l’estranger. En aquest maremàgnum d’accions, no es volgui imputar al Govern
central, decisions que en res ha intervingut. I encara menys, parlem de l’Estat.
L’Estat és altra cosa. Està per damunt de totes aquestes accions i resolucions.
# posted by joan roma cunill @ 8:14 AM
Friday, January 10, 2020
ANY NOU. GOVERN NOU - art. Regió 7
ANY NOU. GOVERN NOU.
Si algú creu que el temps d’espera, des de les eleccions
fins ara, ha estat una pèrdua de temps, li recomano la lectura de les 50
pàgines, de l’acord entre PSOE i Unidas Podemos, sota el títol de Coalición
Progresista – Un nuevo acuerdo para España.
Aquest document, repartit en 11 capítols, amb un contingut
dens, amb prioritats generals, totes molt detallades, de les principals mesures
a emprendre pel nou govern, arriba amb ànim de completar, els quatre anys de
legislatura.
Així, doncs, mentrestant es buscaven reforços per a garantir
la investidura, un equip d’experts, ha anat dibuixant l’eix troncal del
programa de govern. Aquest és el guió , que tot govern necessita, oimés si és
de coalició, per a funcionar de forma eficient i planificada, per aprofitar al
màxim els recursos que gestiona.
Entrem en una nova etapa, molt diferent a les viscudes, fins
ara. Encetem un govern de coalició, i tot i així, sense majoria absoluta, de
manera que totes les iniciatives legislatives, necessitaran negociacions i
acords, amb altres forces polítiques. Sigui amb les que han facilitat la
investidura, sigui amb altres que s’han abstingut, o fins i tot hi han votat en contra.
Difícil camí, però molt ambiciós , a la vista del programa
de govern. Els opositors, excepció feta, d’alguna força contrària a tot, ho
tindrà difícil per a votar-hi en contra. I és que , en contra d’algunes frases
fetes, com la de que “tots els partits son iguals”, o “tots pensen només amb la
poltrona”, la realitat demostrarà la immensa diferència entre els partits
d’esquerres i els de la dreta. Ara, és quan tots s’hauran de retratar a l’hora
d’ampliar llibertats, promoure més i millors serveis, o disminuir les
diferències entre col·lectius.
Espanya, amb la sortida del Regne Unit, es converteix en la
tercera potència de la UE, al darrere d’Alemanya i França. Tindrà, doncs, un
paper essencial a l’hora d’impulsar la
nova UE cap una Europa federal, modificant lleis i normes que facilitin
aquest camí. I , a nivell intern, hi ha un interessant capítol, dedicat a la
millora de la organització autonòmica, clarificant competències i recursos, com
per evitar disfuncions i disparitats que han comportat greuges comparatius i
conflictes diversos, molt més pronunciats en el cas de Catalunya, que en altres
territoris.
L’acord de programa assolit, i la confiança rebuda, per a la
investidura de Pedro Sánchez com a president del govern, trenca estereotips de
voler igualar sentiments, comprensió i esperit de col·laboració, amb altres
dirigents polítics espanyols. De seguida es veurà ,en els primers acords de
Consells de Ministres, la serietat i el rigor, en el compliment dels
compromisos presos, a nivell general, i a nivell català.
Es incomprensible, la disparitat de criteri i d’acció, entre
els partits independentistes, cosa que torna a posar en primer pla, l’enorme
intel·ligència del PNB, per situar-se en primera línia de l’acord. A Catalunya,
no ha estat possible. Hem tornat a veure retrets, desconfiances i desacords
profunds entre els dos partits de govern, amb un pronòstic de trencament, a
curt termini, i convocatòria de noves eleccions. Tot plegat, per culpa de tenir
un govern dispers i trencat, amb un president, a punt de ser rellevat, per
insistir en vulnerar la llei i creure estar en possessió de la impunitat més
absoluta. I tenir un ex president , fugitiu de la Justícia, que al final,
aconseguirà destrossar el seu antic partit, per donar joc al seu ego més
embogit. Si ara, es posa ordre i rigor a Espanya, aviat tocarà fer-ho a
Catalunya. Quan més aviat, millor per a tots. ERC ha donat un primer pas, en la
bona direcció, incomprensible la posició de Junts x Cat, votant al costat de
tota la dreta, més dura i extrema.
# posted by joan roma cunill @ 10:47 PM
Thursday, January 09, 2020
ARRIBA EL SISÈ CONTINGENT - art. Diari de Terrassa
ARRIBA EL SISÈ
CONTINGENT.
Aquests dies ,estan arribant al Centre d’Acollida de Refugiats de Berga,
els components del sisè contingent, sota l’empara de l’acord a nivell de la UE,
signat 5 anys enrere, mitjançant el qual es reparteixen tots els països, un
determinat contingent de refugiats, d’arreu del món. En el Centre, de Berga,
s’acull un total de 56 refugiats, cada vegada.
Com voluntari de Creu Roja, estic en un lloc privilegiat per a conèixer els
drames, en múltiples països del món, però també per a constatar la situació
laboral i de vivenda del nostre país. Una situació realment paradoxal, perquè
tenim prop de tres milions d’aturats a nivell d’Estat, i en canvi ,hi ha
múltiples dificultats per a cobrir determinades feines, que poca gent del país,
vol fer. Aleshores, és quan esdevé més paradoxal, la falsa idea de que els que
venen de fora, treuen feina als del país. En absolut. Totalment fals.
En aquests ja més de cinc anys, com a professor de castellà, he anat
seguint la trajectòria de molts alumnes i ex alumnes, a l’hora de buscar i
trobar feina. I puc assegurar que hi ha nombrosos sectors, totalment mancats de
bons professionals o bons aprenents, a la recerca de feina. Feines com
soldador, camioner, treballador forestal, granger, ajudant de cuina, cuidador
/a, treballador de neteja , seleccionador de materials, jardiner, manobra, i un
grapat més, son molt difícils de cobrir, per part de gent d’aquí. Aleshores,
l’arribada de persones, amb ganes de treballar i sense manies a l’hora de
calendaris laborals i caps de setmana, hauria de facilitar enormement la seva
integració, en el món laboral.
Així hauria de ser, però l’enorme i complicada burocràcia del nostre país,
no ho posa fàcil, i es troben amb una segona gran dificultat: trobar vivenda. I
quan dic vivenda, trobar-la en uns llocs i lloguer assequibles. Molt difícil.
Tant difícil com trobar feina, de manera que aquestes dues barreres, compliquen
la vida als insertors laborals i als dinamitzadors per la integració. I també
en el món de la vivenda és dona una paradoxa similar a la que exposava en el
tema laboral. Tenim en el país, milers de vivendes buides, i tanmateix no se’n
troben per llogar. Perquè aquesta contradicció ?
Sense voler generalitzar, es dona el cas de multitud de vivendes, comprades
per persones que viuen en altres indrets, i que les tenen per si un dia
decideixen anar-hi a viure. Això, es dona molt en comarques de muntanya, on
molta gent de petits pobles, compren un pis a la capital per a quan es jubilin
o per a quan no es trobin gaire bé, i vulguin estar a la capital on hi ha
l’hospital, farmàcia, serveis socials permanents, etc. Mentrestant, centenars
de vivendes esperen destí.
En ciutats més grans, o ja a l’àrea metropolitana, la situació és més
complexa, però l’escassetat de vivenda social, fa que els lloguers siguin
impossibles per a gent que acaba d’arribar, i necessita un temps per a
estalviar o per tenir una feina prou ben pagada com per fer front a uns
lloguers com els que imperen, en aquest territori.
Així, doncs, toca emprendre accions àmplies i ben coordinades entre
ajuntaments, administracions superiors i entitats socials , per a resoldre
aquesta problemàtica, sinó, no ens en sortirem. I és que la necessitat la
tenim. Falten treballadors, en determinats sectors, falta vivenda per a
facilitar la integració, a tots aquests treballadors, i sinó es resol el
problema, no hi haurà prou ingressos a la seguretat social i a les arques de l’Estat, com per a mantenir els serveis bàsics. Algú ha d’emprendre
les accions oportunes per trencar aquest cercle viciós que ja fa massa anys que
dura. De moment, aquesta és la realitat.
# posted by joan roma cunill @ 11:25 PM
Wednesday, January 08, 2020
PLAÇA MAJOR, ESTÈTICA CANVIANT - art. El 9 Nou
PLAÇA MAJOR,
ESTÈTICA CANVIANT.
Durant més de vint anys, el partit socialista, va tenir la seva seu a Vic i
comarca, en un segon pis, de la Plaça Major
Després d’estudis tècnics i jurídics, l’equip de govern de torn, va
dictaminar que la monumentalitat de la Plaça
Major
Temps després de la primera resolució, es va tornar a demanar, per veure si
l’ajuntament, havia modificat el seu plantejament. Es va mantenir la negativa,
reiterant la total prohibició de posar cap element que podés trencar l’harmonia
i monumentalitat de la Plaça Major.
Molt bé, pertoca a cada equip de govern municipal, complir i fer complir
les ordenances que regulen la vida cívica del municipi. A Vic, i arreu del món
democràtic. Ara bé, fa cosa d’un any, en aquestes mateixes pàgines de El 9 Nou,
vaig exposar la meva estranyesa per la proliferació de tota mena d’elements i
artilugis, en els quatre cantons de la Plaça
Major.la Plaça Major
Es cert, i he de reconèixer que hi ha hagut un canvi, a l’entrada de la Plaça Major
Just a l’entrada de la Plaça MajorLa Plaça Més
El cert, és que tenim una de les places més espectaculars de Catalunya,
coberta, en uns dos-cents metres quadrats, per tota mena de símbols, banderes,
banderoles, pancartes, cartells, vells i nous, cintes, i uns grans cartells amb
dibuixos, de qüestionable valor artístic, cobrint i recobrint elements
arquitectònics de primera magnitud, de manera que ja no és possible veure ni
gaudir de la immensa bellesa que tenia la Plaça Major.
Els dies passen, les setmanes, mesos i anys, i els elements continuen en el
seu lloc, sinó és que a algú se li acut posar-n’hi algun més, la qual cosa em
porta a suposar que si qualsevol partit o col·lectiu, vol emprendre alguna
campanya, se suposa que l’ajuntament permetrà posar qualsevol dels seus símbols
o artilugis, en els espais que encara no han estat ocupats. Cada vegada, en
queden menys, però sempre hi ha algun petit raconet per afegir-n’hi algun.
Així, doncs, vist que s’ha aixecat la prohibició de posar elements que
trenquessin l’estètica de la Plaça Majorla Plaça Major
# posted by joan roma cunill @ 11:40 PM
Tuesday, January 07, 2020
NO ENS MEREIXEM AQUEST PRESIDENT - art. Nació Digital Solsona
NO ENS MEREIXEM
AQUEST PRESIDENT.
Ni en els pitjors somnis, hauria pogut imaginar una presidència, tant caòtica,
tant poc professional, tant vergonyosa com la protagonitzada per Quim Torra.
Pels qui vàrem batallar contra la dictadura franquista, i vàrem batallar pel
retorn del president Tarradellas, la presidència de la Generalitat, tenia un
caràcter extraordinari, envejat per totes les forces democràtiques d’Espanya i
l’estranger.
Aquest paper, ja va quedar força malmès, amb algunes males jugades del
president Pujol, empitjorades enormement, en els darrers anys, quan hem conegut
multitud d’actes i accions indignes d’ell ,o membres de la seva família.
El parèntesis de les presidències Maragall i Montilla, varen donar pas, a
una nova etapa de turbulències, sota la presidència d’Artur Mas, amb una deriva
cap a l’independentisme, trencant regles “sagrades” del Reglament del
Parlament, de la Constitució i de l’Estatut d’Autonomia.
Però, va ser sota la presidència de Puigdemont, quan es varen acabar de
trencar totes les regles d’un estat de dret, i es va protagonitzar una fugida
cap endavant, que , en realitat era, una fugida cap al pedregar. Promeses,
enganys, falsedats, ....culminades amb la immensa covardia d’un capità que
abandona el vaixell, deixant companys de viatge, i a tot el poble català, en la
més absoluta de les incerteses.
No tenint-ne prou d’aquest panorama, es busca un insòlit personatge, per a
atorgar-li el càrrec de la màxima institució del país. Un home desconegut,
inexpert, i, com hem pogut comprovar, totalment incapaç d’ostentar el càrrec de
president. Un simple escolanet, al servei dels capricis i voluntats del fugitiu
Puigdemont. Un personatge, capaç d’acceptar limitacions al seu càrrec, com el
de no utilitzar el despatx oficial , en el Palau de la Generalitat, o de no
prendre decisions, sinó venen ordenades des de fora...
Un personatge, capaç de creure’s per damunt de la llei o les lleis, i, en
especial, una de tant “sagrada” i incontestable com la electoral. Tots els
partits, tots els càrrecs , hem acceptat , de manera consensuada i fidel,
l’autoritat de la Junta Electoral Central ( JEC) per a dirimir, els dubtes
normatius, o si cal, dictar resolucions o sentències.
Vulnerada la llei electoral, de manera coneguda, reconeguda i reiterada,
ara pretén burlar-la no acceptant les conseqüències. Política és pedagogia, i
queda clar que no ens mereixem aquest president. De fet, mai , una persona com
aquesta hauria d’haver assolit el càrrec. Però, comès un nou error, quan més
aviat es repari, millor per a tots. Un comportament vergonyós com el que ha
tingut, és la pitjor carta de presentació que té Catalunya. No volem tenir
vergonya de les nostres institucions. Volem recuperar el prestigi i la imatge
perdudes. Quan més aviat anem a eleccions millor, i que tothom, pensi bé el seu
vot, per evitar repetir immensos errors com els vistos, en els darrers anys. Catalunya
no s’ho mereix.
# posted by joan roma cunill @ 12:55 AM
Sunday, January 05, 2020
LA GRAN OPORTUNITAT DE CANVIAR DE VOT - art. blog personal
LA GRAN
OPORTUNITAT DE CANVIAR DE VOT.
Vist el que hem vist, i escoltat el que han dit, els portaveus de tots els
partits, presents en el Congrés de Diputats, si ara Junts x Cat, tingués “sentit d’estat” i
“sentit de la oportunitat”, i no depengués d’un personatge com Puigdemont, canviaria
el seu vot, per passar-lo, el dimarts, a un sí, o com a mínim a una abstenció.
El resultat ajustat de 166 vots a favor, 165 en contra, i 18 abstencions,
posa l’ai al cor a tot un país, i el seu futur. Hem vist i escoltat coses molt
gruixudes, impròpies de partits parlamentaris, convençuts del poder del
respecte i la democràcia.
Si algú tenia algun dubte, sobre la distància sideral que separa el PSOE
del PP, ahir i avui ,n’ha tingut la prova clara. Però, és que la competició
entre PP, C’s i Vox, produeix autèntica por, si algun dia arribessin al govern,
perquè semblen no tenir fronteres, en les seves propostes de retallar drets i
fer callar partits, si no son del seu grat.
Es en ocasions com la d’aquests dos dies, quan es constata la veritable
imatge i pensament de cada força política, perquè no poden amagar els
pensaments i han de deixar-los anar perquè quedi clar com pensen i com voldrien
actuar. No estem en campanya, estem en el moment decisiu, i en el moment
decisiu , salten les caretes i apareix el veritable rostre de cada personatge i
cada partit.
També, és en aquests moments quan es veuen els veritables “homes /dones d’estat”.
Persones que saben el que es juga el país, donant el vot a uns o altres.
Política és pedagogia, i política és elegir i decidir. Els partits a favor del
candidat, son de pedra picada, conscients d’una aposta per un govern de progrés,
innovació i futur. Els de l’abstenció, han fet un gran esforç per no caure a la
banda contrària i juguen les seves cartes, confiant en que el candidat serà
elegit, en segona volta, però no deixen de jugar amb foc, perquè quan hi ha un
marge tant prim, un petit imprevist, podria tirar tota l’estratègia per terra.
Els qui clarament aposten per anar en contra del candidat, ho tenen clar. No
volen un govern de progrés, innovació i futur. Volen una altra cosa, molt
semblant a la que ja vàrem patir anys enrere. Què hi fa Junts x Cat, amb
aquesta gent ? Com poden explicar als seus votants, un posicionament al costat
del PP, Vox i C’s ? Es que consideren millor per a Catalunya, i ja no dic per
Espanya, un govern portat per aquesta dreta extrema ?
Suposo, imagino, o simplement potser espero, que els històrics de l’antiga
Convergència, alguns components de Junts x Cat, i una àmplia representació de
la societat civil, més conscienciada en el que es juga el país ( pensant en
Catalunya i en Espanya) o només en Catalunya, facin arribar al grup
parlamentari de Junts X Cat, la gran oportunitat històrica de modificar el seu
vot, i deixar clares les coses, en la segona votació que tindrà lloc el proper
dimarts.
Seria, una jugada mestra, pròpia d’estadistes i pròpia d’un partit que pot
deixar clar que no sintonitza amb moltes de les propostes dels socialistes,
però avantposa l’aposta per un demòcrata de cap a peus, abans que donar ales a
una dreta, increïblement intransigent i perillosa per a la necessària i
imprescindible, interlocució govern – oposició. Tots estem en un moment històric,
però uns molt més que altres.
# posted by joan roma cunill @ 6:38 AM
Friday, January 03, 2020
CANVIS RADICALS, ESPEREN MOMENT OPORTÚ - art. Regió 7
CANVIS RADICALS,
ESPEREN MOMENT OPORTÚ.
No fa gaire, en
aquestes mateixes pàgines, vaig exposar la gravíssima situació financera del
Govern de la Generalitat. La més greu de la història, i la més greu de totes
les Comunitats Autònomes d’Espanya, i de les Regions de la UE. En qualsevol
lloc, un deute de 80.000 milions d’euros, obliga a emprendre canvis radicals,
per a poder liquidar el deute, i evitar tornar-lo a crear.
Això, només ho
podrà fer, un govern nou, sense hipoteques del passat, i amb les idees prou
clares com per posar-les a la pràctica, costi el que costi, en el mínim de
temps possible. Es una tasca ingent, molt complicada i plena de contradiccions,
respecte el que és i ha estat, una administració tradicional.
En el meu article
anterior, exposava les similituds del govern de la Generalitat, respecte el
govern Central. Un va copiar l’altre, sense tenir en compte les immenses
diferències d’ingressos, capacitat d’endeutament, primes d’Estat, etc. El
resultat, el tenim a la vista. La Generalitat de Catalunya té aproximadament
uns dos-cents mil funcionaris, repartits en tretze conselleries, i multitud
d’organismes, entitats, consorcis, fundacions, etc, de manera que lluny de
reduir-los, cada any, els va incrementant.
El mateix ha fet,
en un segon nivell, amb la posta en marxa dels consells comarcals, i les
vegueries o regions, les quals varen passar de la proposta inicial de cinc a
set, i ningú pot garantir que en
qualsevol moment, en neixi alguna altra.
Si ara tinguéssim
un nou “seny ordenador del país”, com fou Prat de la Riba, tota la immensa
estructura de la Generalitat, seria posada en qüestió i modificada de dalt a
baix, per a fer-la molt més eficient i més austera. De fet, en algun moment o
altre del futur proper, algú ho haurà de fer, perquè la continuïtat de l’actual
sistema, és inviable. Per car i per inadequat.
Perquè hem de
tenir tretze conselleries ? Perquè hem de tenir quaranta-dos consells comarcals
i set vegueries ? Perquè tenir les mateixes estructures que un estat, sense
tenir els seus recursos econòmics ? Perquè tants funcionaris i tants organismes
?
Sempre hi ha
altres models i altres estructures per copiar, més eficients que les que han
servit de model. Aquí, es va copiar el model del govern central. Perquè no
copiar el model de Suïssa, de similar extensió i població ? Allà set
ministeris, i aproximadament la meitat de funcionaris que aquí. Però, és que ha
d’haver-hi una profunda remodelació de totes les estructures per evitar les
duplicitats i triplicitats d’aquí, on cada administració té competències,
confuses i sovint, contradictòries amb altres, fins el punt de conformar un
cert caos administratiu.
Toca reduir
estructura, toca reduir organismes, nivells administratius, tràmits,
delegacions, i gestions que en res afavoreixen la rapidesa i eficiència
administrativa. Tenim funcionaris mal repartits, mal estructurats i mal
planificats per les funcions que haurien de dur a terme. Tot aquest conjunt de
deficiències, es van repetint i reiterant al llarg dels anys sense que ningú
les modifiqui. D’aquí, la ineficiència general, i el cost desorbitat del
conjunt de l’administració de la Generalitat. No és estrany haver arribat on
som. Ara bé, el que queda clar és la impossibilitat de mantenir aquest model.
Es insostenible, a més d’ineficient.
Similar reflexió
ha de fer el govern central, amb estructures obsoletes, sobrecarregades
d’organismes, fundacions, consorcis, patronats,...excessivament costoses de
mantenir, ineficients, i no adaptades a la desconcentració i descentralització
que haurien d’haver tingut. Un altre dia, en parlarem.
# posted by joan roma cunill @ 10:54 PM
Thursday, January 02, 2020
LA INSEGURETAT COM A PRINCIPAL PROBLEMA - art Diari de Terrassa
LA INSEGURETAT ,COM
A PRINCIPAL PROBLEMA.
Des de fa uns mesos, i en alguns llocs, des de fa uns anys, la inseguretat
s’ha convertit en el principal problema de la vida quotidiana. Parlo de
l’immens territori, conegut per la Catalunya interior o la Catalunya rural.
Es un problema greu perquè , precisament eren llocs especialment tranquils,
en els quals es podia sortir de casa, per anar a comprar o fer altres gestions,
sense necessitat de tancar amb clau i forrellat, totes les dependències de la
casa.
Això, ja pertany al passat. I no solament això, sinó que s’ha reforçat de
manera notòria tots els possibles accessos a la vivenda i a d’altres
dependències de la casa, si es tracta d’una casa de pagès o una casa amb jardí,
garatge, magatzem, etc.
Què està passant ? No està massa clar, i d’aquí la sospita, a cada poble,
de l’existència d’algun o alguns malfactors, arribats darrerament , que haurien
estudiat , casa per casa, abans de començar a actuar. Algunes casualitats,
alguns fets concrets, obren sospites que ningú pot provar, perquè ningú ha vist
els autors dels robatoris. Però, aquestes simples sospites, ja produeixen danys
irreparables, de desconfiança vers persones, que segurament, res tenen a veure
amb els fets.
Estudiant el tema amb els responsables dels Mossos, la realitat és que , de
tant en tant, apareixen grups de delinqüents, vinguts de fora, els quals s’han
especialitzat en entrar a cases, de
forma molt professional, anar a buscar diner o joies, i marxar ràpidament. Res
de carregar amb coses de gran volum, o difícils de col·locar en el mercat negre.
Al cap d’uns mesos, marxen, i en venen de nous, de manera que no donen temps a
recollir i estudiar empremtes, perquè ni estan fitxats ni es té temps de
detenir-los.
Cada poble, busca formules per defensar-se, i una de les primeres és la de
posar càmeres de vigilància. Sembla un mètode prou eficient, però també aquí
tot està inventat. Aquests professionals, ja no es dediquen a robar vehicles,
que poden ser fàcilment detectats per aquestes càmeres, sinó que els lloguen
ells, o coneguts seus, per fer-los servir sense que ningú els hagi denunciat ,
puix que son legals. O si en roben algun, el fan servir el mateix dia, per no
donar temps a que estigui “contaminat”.
En resum, tenim un greu problema, perquè la proliferació de robatoris, es
va estenent com una taca d’oli, sobre territoris on tothom es coneix, i on
tothom té familiars , en un lloc o altre. Sentir dia sí, dia també, que en el
poble X, o en el Y o en el Z, hi ha hagut tres o quatre robatoris, causa
inseguretat generalitzada. Oimés si en algun cas, se’ls ha trobat algú dintre
de la casa, o els ha vist sortir, personalment.
L’eficàcia dels Mossos és prou elevada, però si son enxampats, entrem en la
roda de despropòsits, d’entrar per una portar dels Jutjats i sortir-ne per l’altra, perquè el valor dels robatoris sol
ser petit, i no es penalitza degudament la reiteració. Es evident que cal una
modificació immediata, per penalitzar de forma molt més contundent les accions
d’alguns delinqüents d’aquí o de fora, que son ja habituals. Res causa més desànim
en els Mossos, però també a la gent, en general, que saber que algú porta vint
o trenta actes delictius, al damunt, i encara volta pels carrers.
Dit això, també és evident que s’han d’incrementar les plantilles dels
Mossos, per poder-los enviar, dia i nit a voltar per tot el territori.
Veure’ls, a diferents hores del dia o la nit, dona seguretat, i tots sabem que
les dotacions actuals, son clarament insuficients. Un tema més que un govern
efectiu, hauria de posar en el frontispici, de la seva acció de govern. Per
això, fa falta tenir govern i un president que sàpiga quina feina li toca fer.
Aquest no és el cas.
# posted by joan roma cunill @ 11:44 PM
