Wednesday, September 19, 2018

 

EL PARLAMENT, EMPANTANAT, DESACREDITAT I PARALITZAT- art. Blogesfera socialista

EL PARLAMENT, EMPANTANAT , DESACREDITAT I PARALITZAT.
A la vista de la situació del Parlament, el  prestigi que li havia donat els anys de la República ( de la autèntica, no la inventada), dels anys d’exili ( autèntic, no inventat), i dels seriosos i eficients anys de treball de les vuit primeres legislatures, ha donat pas, a un autèntic desgavell i caos, portant-lo a les cotes més baixes de descrèdit i ridícul.
Els qui vàrem ostentar l’honorable càrrec de diputat, haurem de precisar els anys en que vàrem exercir, per distingir-los dels qui en son ara, per evitar comparacions. Ens han desfet el Parlament, ens l’han empantanat, desacreditat i paralitzat, fins el punt que no hi ha cap seguretat que pugui tornar a obrir el proper dilluns dia 2 d’octubre, tal com s’havia promès, setmanes enrere, en plena batalla entre Junts x Cat, i ERC, respecte com donar compliment a la suspensió de 6 dels diputats.
La situació és kafkiana, i demostra el grau d’enfrontament entre Junts x Cat i ERC, de manera que la paràlisis de la Mesa del Parlament és total, i d’ella se’n deriva la del govern de la Generalitat, amb absoluta inoperància d’un president Torra, que depèn més del fugitiu Puigdemont, que de cap altre . El resultat: tot parat, tot congelat, tot a l’espera de que algú mogui fitxa, i es pugui reprendre l’activitat. Increïblement cert.
Què passa en el Parlament ? Doncs, que la suspensió de càrrec de 6 dels diputats , imputats per delictes de rebel·lió, ha comportat que no se’ls pagui el sou, i no puguin votar. Per tant, la lògica portaria a que fossin substituïts pels següents de la llista, com es fa en casos com aquest. Ah no, en aquest cas, Junts x Cat, diu que 5 pleguin però Puigdemont ha de continuar. Es un cas excepcional, i se li han de concedir condicions especials...encara que vulnerin la llei. Així, estem.
A cada reunió de la Mesa, batalla campal entre uns i altres, amb els representants de la oposició : Cs i PSC, avisant que no permetran cap vulneració del reglament ni de les lleis, per enèsima vegada. Així , doncs, res més insegur que obrir el Parlament el dia 2, per a poder fer el Debat de Política general el dia 3. No es pot dur a terme, a no ser que el govern accepti perdre totes les votacions posteriors, per no disposar del vot de 6 dels diputats suspesos.
La situació és greu perquè de la decisió que prenguin els membres de la Mesa, se’n poden derivar actuacions davant del Tribunal Constitucional, sí, però també a nivell penal, amb noves imputacions greus per vulneració de la legalitat, i actuacions de desobediència davant resolucions judicials. El president ha de tenir clar el que s’hi juga ell, però sobretot el que s’hi juga la principal institució del país.

Es increïble, en un país democràtic, tenir el Parlament tancat, durant mesos i mesos, i a l’hora de tornar obrir, no haver resolt cap dels motius pel qual es va tancar. Francament, fa vergonya comparar aquest Parlament, amb el que havíem vist, anys enrere. Si els independentistes creuen que aquesta és la millor via per actuar, demostren clarament la necessitat de portar-los a la oposició i deixar viu lliure als qui volem que funcioni, respectant sempre i en tot moment la legalitat vigent. Tot està empantanat, cap pronòstic es pot donar , de cara els propers dies. 

Monday, September 17, 2018

 

DESACREDITAR-HO TOT.- art. Nació Digital Solsona


DESACREDITAR- HO TOT.
Compte amb les perdigonades , a tort i a dret, perquè el missatge que s’envia a la societat, és de que la llei, les normes, els reglaments, i fins i tot els títols, es concedeixen, no en funció dels mèrits, sinó del nom, o del càrrec. Fatal, continuar per aquest camí, però alguns , a falta d’idees pròpies, o per ànsies d’atropellar qui tenen al davant, no paren en les armes a utilitzar.
Es vergonyós, convertir una cambra parlamentària, en una mena de pati de col·legi, amb acusacions sense fonament, amb crits i gestos, impropis de diputats, i amb exigència d’explicacions sobre temes que res tenen a veure amb la vida parlamentària. Més ben dit, en la feina parlamentària.
Embrutar-ho tot, sospitar de tot i tothom, comporta una paràlisis de la tasca quotidiana i envia cap a l’exterior la imatge d’un país, molt poc seriós. Si la política espanyola, ja tenia un greu problema, ara hi fiquem la serietat de les universitats, precisament en un país elegit molt majoritàriament pels estudiants amb beques Erasmus, o d’altres de similars.
La falta de responsabilitat d’alguns dels líders, és clamorosa i no seria permesa en les democràcies més consolidades. Si algú té proves sobre irregularitats en els títols acadèmics que porti el tema davant dels tribunals i que siguin ells els qui dictaminin, de manera ràpida i contundent. Sóc partidari de crear una línia d’actuació urgent, per casos com aquests, per evitar allargar durant anys, les sospites o incògnites.
Jo mateix vaig ser objecte d’investigacions sobre la meva titulació acadèmica, o sobre l’autoria de tres llibres d’ensenyament de l’espanyol a estrangers, o de parlar diversos idiomes. Alguns creien haver trobat el punt feble per guanyar al carrer, el que havien perdut a les urnes. El problema el varen tenir quan els hi mostres tot, de manera ràpida i contundent, i queden totalment desarmats, i en el més gran dels ridículs.
Però, no sempre funciona així. Ara mateix ho veiem amb el president del govern, el qual tot i haver publicat la tesis doctoral, alguns pretenen avaluar-la de nou, convertits en una mena de tribunal, de segon o tercer grau....la irresponsabilitat és absoluta, perquè fan planar el dubte sobre tot el món universitari, al qual li costarà molt de recuperar el prestigi, i la credibilitat. Estan obligats a ser més transparents, contundents i vigilants que mai.
Dit això, algunes coses greus han fallat a nivell d’inspecció i supervisió de titulacions. Xiringuitos com els de l’ Institut , lligat a la Rei Joan Carles, haurien d’haver estat descoberts, castigats i tancats. I ara, toca fer una revisió complerta de tot els itineraris, com per enviar de cara a fora, que el rigor i la serietat, son marques de la casa. De totes les cases universitàries.


 

FONS PER A REFUGIATS - art. El SEtmanari Berguedà

FONS PER A REFUGIATS.
Dos anys enrere, Creu Roja i l’ajuntament de Berga, varen acordar, presentar candidatura per acollir refugiats, a la vista de les conseqüències de la guerra de Síria, per una banda i d’altres conflictes, en molts altres indrets del món. Estàvem en plena campanya de “Volem acollir”, i si es vol passar de la teoria a la pràctica, res millor que donar el pas.
El pas, consistia en presentar candidatura, davant el govern central, per tal de ser avaluats i considerats, punt d’acollida. La proposta, ben pensada i estructurada, va ser acceptada i al cap de poc temps començaven a arribar els primers refugiats, del contingent establert per la UE. Cal saber que de refugiats n’arriben per múltiples indrets, la majoria dels quals, de forma desordenada. En el cas, dels de la UE, es pretén acollir-los, de forma ordenada i coordinada, entre estats membres, autonomies, ajuntaments i entitats col·laboradores.
De fet, en el repartiment fet per la UE, li tocava a Espanya un contingent proper a les 18.000 persones. Contingent que va arribant poc a poc, a raó d’unes mil persones per tanda. A Berga, han arribat ja tres contingents d’unes cinquanta-cinc persones, cadascú, i dintre de poc arribarà el quart. La idea és donar-los-hi sis mesos per preparar la integració, aprenent l’idioma o idiomes. Aquí troben la oportunitat d’aprendre castellà i català, conèixer costums i tradicions, arreglar documentació i preparar-se per a volar sols.
Això que s’escriu en quatre ratlles, suposa un immens esforç en tots els àmbits, amb unes necessitats grans, de treballadors, voluntaris i societat, en general. Un dels problemes afegits, és que alguns dels que han arribat, no reben la condició de refugiat per part del govern central, per diversos motius, i queden exclosos de les ajudes i proteccions que tenen els altres.
Així, és com als problemes d’uns, se n’hi afegeixen altres, que precisen disposar de mitjans humans, tècnics i econòmics per poder-los encarrilar. Un dels més grans problemes, és el de trobar vivenda. Hi ha un cercle viciós, molt complicat de trencar, en el sentit que molts propietaris i immobiliàries, exigeixen contracte de treball per llogar un pis, i sino en tenen es troben sense poder-accedir-hi, complicant , encara més el poder buscar treball, en unes condiciones mínimament adequades.
Si la Generalitat o els ajuntaments, tinguessin molts pisos socials, el problema tindria més fàcil solució, però això no és així. Es per aquest motiu que el conjunt d’alcaldes de la comarca, vàrem obrir un debat sobre com podíem col·laborar a facilitar l’acollida i arrelament d’aquestes persones a la comarca, participant-hi tots, de manera solidària. Es el que es va aprovar deu dies enrere, en reunió tinguda a Vallcebre, en la qual es va acordar unes aportacions, proporcionals al nombre d’habitants, amb l’objectiu de crear un fons de cinquanta mil euros anuals.

Aquest fons permetrà resoldre una part de les dificultats per encaixar i integrar les persones vingudes i farem realitat la voluntat de “volem acollir”. Es una bona mostra de coordinació i solidaritat, dels trenta-un municipis que conformen la comarca del Berguedà. 

Friday, September 14, 2018

 

BANY DE REALISME - art. Regió 7



BANY DE REALISME.
Poc a poc, molt lentament, es van produint moviments, aquí i a Madrid, com per entreveure que les coses es mouen. Costarà molt retrobar la normalitat, però, l’important és no empitjorar-la, i amb el PP, cada dia, cada setmana , suposava un pas enrere, en comptes d’un pas endavant.
Les coses, son molt diferents, a dia d’avui, perquè hi ha ganes de resoldre conflictes, començant pel nostre, però no solament pel de Catalunya, sinó per a molts d’altres que signifiquen avenços importants, a nivell de llibertats, qualitat dels serveis, protecció dels més febles, etc.
Pel que afecta el tema català, el que no es poden demanar son impossibles. Tothom ha de tenir clar que en un estat de dret, en un estat clarament democràtic, situat en la dinovena posició, a nivell mundial, no se li pot demanar carregar-se la independència judicial.
Els qui demanen, exigeixen la intervenció del president del govern central per posar els polítics presos, en llibertat, han de saber que això és impensable, per impossible. Si un tema és clau per avaluar una democràcia, és la separació de poders, i mai, mai un president de govern, ni el govern sencer, ni les cambres parlamentàries ,poden intervenir en els afers judicials.
La Justícia és independent, i seria fatal intentar reduir-la, entorpir-la, o intervenir-la. El que està a les seves mans, hi estarà fins emetre sentència. Per tant, millor evitar atacs i recriminacions, contra l’actual govern central, que al cap i a la fi, s’ha trobat amb aquesta judicialització de la política, que totes les parts haurien d’haver evitat. A dia d’avui, és intocable, de manera que el millor es deixar que faci el seu camí, fins el final.
Tampoc se li pot demanar a un govern, que trenqui amb els principis constitucionals, i permeti referèndums, accions o actuacions, prohibides per la Carta Magna. Mentrestant no es modifiqui, tot el seu contingut, és d’obligat compliment. Un altre tema, que no cal discutir, perquè és així, i cap país democràtic del món, pot permetre incomplir la llei. Sinó agrada, toca canviar-la, però mentrestant, s’ha de complir i fer complir.
Dit això, si s’accepten aquestes obvietats, hi ha molt camp per córrer, en matèria d’aplicació de les lleis, i de repartiment de competències i recursos. No és teoria. Recordem com es varen transferir les competències en seguretat, amb la creació del cos dels Mossos d’Esquadra, o el traspàs dels centres penitenciaris, per posar dos exemples ben coneguts i no massa llunyans, com per no recordar-los.
Aquesta és la via, per transformar les relacions Espanya – Catalunya, dintre de la llei. Precisament aquesta mateixa setmana hi ha hagut un pacte entre PSOE i PDECAT, en aquest sentit. El d’obrir el diàleg, franc, ampli i ple, entre els dos governs, per aconseguir un adequat encaix, trencant amb les realitats del passat. De fet, no sempre s’ha pogut criticar el comportament del govern central, però és cert que hi ha hagut incompliments, sortides de to, i falta de diàleg i sensibilitat, en molts moments, en aquests darrers quaranta anys.
Som a temps, d’atrapar el temps perdut, i amb un bon bany de realisme per les dues parts, es pot encarrilar la recerca de l’adequat encaix. Fa pocs dies varem poder veure una nova gran manifestació, és lògic que els assistents, puguin veure, ara ,un gran avenç en el diàleg, emprès pel nou govern central. Apostar per la realitat, és essencial, per a trobar la sortida adient. S’han dut a terme, vuit reunions ministerials amb els corresponents consellers/es, arran la constitució del nou govern central. Feia anys no passava. Aquest és el camí a seguir.


Wednesday, September 12, 2018

 

INVERTIR EN PROPAGANDA - art. Blogesfera socialista


INVERTIR EN PROPAGANDA.
Una de les grans obsessions de Jordi Pujol, era dominar els mitjans de comunicació, com a via per evitar la crítica, i enviar els missatges desitjats, cap a la població, en general. D’aquí, el domini total i absolut sobre els mitjans públics : TV3, Catalunya Radio, amb directors de pedra picada, i invasió d’amics i parents, en tots els llocs de responsabilitat.
Respecte els mitjans privats, generositat extrema, regats amb diner públic, pagat entre tots, però que ell sabia com treure’n el profit adequat. I , pobre del que no li feia cas, perquè el càstig era dur. Ben pocs, es podien permetre no caure en aquesta dinàmica diabòlicament estudiada i finançada.
Perquè trec ara, aquesta qüestió ? Per tres motius concrets. El primer, és que no s’entendria la força del procés, sense prop de quaranta anys, de preparació, amb uns bons professionals de la comunicació i la propaganda, al servei dels capdavanters del sobiranisme. I lògicament, amb centenars de milions d’euros, en joc, estratègicament repartits.
El segon, és per explicar, ni que sigui a grans trets, el perquè de la ruïna econòmica de Catalunya. El diner, quan prové “de fora”, i no fruit de l’esforç intern, té poc valor. Si a més s’és poc escrupolós, es pot fer servir pel que convingui. I pel que convingui, comporta accions, en totes direccions. La CCMA ( corporació catalana de mitjans audiovisuals) ha gestionat milers de milions en aquests 40 anys, des de la seva creació. Encara ara, en plena crisis financera, és la més potent a nivell de tot Espanya.
Per a conrear amistats, i garantir la bondat dels mitjans de comunicació, res millor que cada any, premiar-los amb tota mena de regals. El principal era en forma de campanyes dites “institucionals”. Cada una podia pujar 300, 400, 500 milions de ptes. I se’n podien fer 2, 3 , 4... cada any, de manera que a diaris, revistes, televisions, mitjans digitals...li queien uns milers d’euros, que anaven molt bé per tapar forats, o ras i curt, viure de subvencions.
Qui no recorda campanyes tant estúpides, com SOM 6 MILIONS, CATALUNYA AIGÜES NETES, LA BONA FEINA NO TÉ FRONTERES, SOM EUROPEUS, CATALUNYA MIL ANYS D’HISTÒRIA, .... ( poseu-hi a cadascuna, 3 o 4 milions d’euros, de 30 anys enrere) i veureu l’impacta que tenien sobre els mitjans de comunicació “beneficiats” per aquesta pluja de  milions.
Enteneu ara, les batalles per dominar la CCMA ? Compreneu el perquè de tensions i pressions per aconseguir posar-hi directors, personal,...????
El tercer motiu. Aquí, és on volia arribar, per justificar aquesta introducció. No es diu, ni segurament es dirà, el greu perjudici que va causar l’aplicació de l’art. 155 sobre algunes maneres d’actuar de la Generalitat, en relació als mitjans de comunicació públics i privats.
El 155, va tallar d’arrel aquestes pràctiques de repartiment de subvencions, fins el punt que alguns dels mitjans digitals “inventats” per a sostenir el procés o simplement com a mitjà de vida, d’alguns prohoms del país, es varen veure avocats a tancar. Altres varen patir greus restriccions, posant en risc la seva supervivència. Era lògic parlessin mil pestes del 155.
Però, ai las, hi havia pressa per retornar a la normalitat, almenys en aquest camp. I pels qui no teniu engegada la bombeta de la publicitat institucional, no us haureu donat compte de curiositats, en la majoria de diaris, petits diaris, mitjans digitals, i altres publicacions en general, fins arribar a revistes i publicacions locals. Tot és important per garantir la continuïtat de la propaganda, ben entesa.
Fixeu-vos-hi a partir d’ara, com de tant en tant, apareixen pàgines subvencionades, sota el títol de “pàgines especials”. No de publicitat, sinó “especials”, amb una lletra no gaire diferent de l’habitual del mitjà de comunicació, de manera que si no us hi fixeu, penseu que esteu llegint “informació” i no “propaganda”. En aquests casos, la Generalitat, ven productes com que les escoles ja han obert, parla de la Carmanyola, o que la sanitat torna anar bé, o que l’agricultura i la ramaderia tenen un futur prometedor...
I bé, així l’aixeta torna a rajar i moltes publicacions, agraïdes, obliden el mal funcionament de la Generalitat, i es dediquen a parlar d’altres temes, més ben pagats.

No estranyi, doncs, que vist el poder que dona el repartiment de diner, els dos partits en el govern, tinguin batusses per veure qui se n’apodera. No es busca donar informació. Es busca enviar missatges i propaganda. Si de 40 anys, en 34, la cosa ha funcionat així, que ningú s’estranyi dels resultats obtinguts, en determinats temes i àmbits. Ja ens entenem, oi que sí ?.

 

RODA DE VISITES - art. Diari de Terrassa


RODA DE VISITES.
Estimats lectors, pels qui no esteu en cap ajuntament, us imagineu que els canvis de govern no suposen cap especial maldecap, pels administrats, ni per les administracions...Ho sento, però això no és així. Cada canvi, és un maldecap afegit als anteriors, en una roda d’imprevisible final. M’explico.
Ara mateix, tenim un nou govern que està aterrant, enmig de greus conflictes interns, desavinences, manca d’objectius, i manca de lideratge, per part d’un president que ni ell es creu que ho sigui, perquè diu dependre d’un altre... que no ho és. Té bemolls, la cosa, però anem al gra.
Cada nou conseller/a , considera indispensable fer una roda de visites al territori. Es a dir, a tot el país, per donar la imatge de proximitat i per sortir en els mitjans de comunicació, a falta d’altres motius, més pràctics o tangibles. Això vol dir que, arribats a setembre tocarà planificar una visita a cada consell comarcal, per “escoltar el territori”. Bé, els qui som territori, anem a la reunió, expliquem les nostres coses, ell en pren nota, i apa, tots cap a casa. Ja s’ha escoltat el territori.
I això, ho solen fer tots els consellers/es, de manera que tenim un grapat de reunions programades, que a l’hora de la veritat no serveixen per a res. Per a res pràctic, em refereixo. Mirem-ho amb un exemple pràctic. Per al territori, un dels departaments més vitals, és el de Política Territorial i Obres Públiques, ara anomenat Departament de Territori i Sostenibilitat. En aquests moments , en mans de Damià Calvet ( PDeCAT).
Hem tingut 13 consellers, al front d’aquest Departament, en els 38 anys de govern autonòmic, de manera que el grau de resistència i persistència, és molt baix. A cada nou Conseller li expliquem les contradiccions, disfuncions, absurditats de les lleis més importants del seu departament com és la d’urbanisme, habitatge, activitats, etc, amb exemples clars dels prejudicis que causen sobre el món rural, a nivell de restriccions en millores d’habitatges rurals, camins, activitats, infraestructures, equipaments i serveis.  Aquestes disfuncions i problemes, solen venir de lleis fetes en despatxos, per intel·lectuals o tècnics, desconeixedors del món rural, que actuen sobre un món imaginari.
Els qui vivim, treballem i lluitem per la supervivència del món rural, topem constantment amb una legalitat adversa, lenta, burocratitzada, i sovint, interpretada diferentment segons la demarcació territorial. Exposats alguns exemples, amb un conseller que es posa les mans al cap, i promet modificacions, retornem als nostres pobles, convençuts que res canviarà. No ens equivoquem, perquè arriba un nou conseller, i la roda de visites reprèn la mateixa rutina...
Si això passa amb els membres del govern, el mateix succeeix amb altres càrrecs subalterns, com son els delegats del govern, o els delegats territorials de les conselleries. A falta de competències i finançament, s’han de posar a fer visites turístiques a cada ajuntament, i el que vivim en els consells comarcals, amb el conseller de torn, es viu a cada ajuntament amb el delegat /da de visita institucional, per explicar coses, dites i repetides durant anys...
Aquest és el model territorial que tenim, ple de contradiccions i disfuncions, sense cap voluntat de canvi. I no deixa de ser contradictori tenir un govern amb grans ànsies independentistes front a Madrid, i en canvi ser un govern totalment centralista, controlador i intervencionista, fins extrems increïbles, a nivell intern de país. Per aquest govern, com pels anteriors que hem tingut, ells son els que manen, i els ajuntaments son els que estan a les seves ordres.



Monday, September 10, 2018

 

QUEDEN POQUES FESTES MAJORS COM LA DE SOLSONA - art. Nació Digital Solsona


QUEDEN POQUES FESTES MAJORS COM LA DE SOLSONA.

Sóc un visitant habitual de Solsona, com també de Vic, La Seu, Puigcerdà, i alguna altra capital de comarca, on m’agrada passejar, viure alguna de les seves festes, i menjar en algun dels seus restaurants més tradicionals, o més innovadors, perquè de tot hi ha a cadascuna d’aquestes capitals. I ningú diria, que es podés trobar un bon restaurant japonès, a Solsona. Sí, sí a Solsona ¡¡¡
Bé, doncs, ahir vaig poder complir un vell desig, molt vell, de tornar a viure el diumenge de Festa Major, amb tot el protocol que això suposa. Feia molts anys que , per causes diverses, no havia pogut anar-hi, i ahir, al final m’ho havia posat entre cella i cella, i vaig poder complir el desig.
A qui no hi hagi estat, el recomano perquè et transporta a les més antigues festes majors dels pobles, en els quals la festa major, era això, una festa amb tots els ets i uts. Un dia per estrenar roba, un dia per veure les autoritats, les pubilles i hereus, les comparses, al complert, amb l’acompanyament dels trabucaires, i com no, d’una orquestra àmplia i variada, amb una cobla , per agafar el relleu a l’hora dels ballets.
Tot això, amb la solemnitat que suposa la baixada d’autoritats de l’Ajuntament, cap a la catedral, on s’oficia Missa major. A la sortida, nova comitiva cap a la Plaça Major per veure i repetir el cerimonial que passa de pares a fills, amb la naturalitat de que una tradició com aquesta no es pot deixar perdre, de cap manera.
I així, es van succeint les comparses, ben ajustades, ben compaginades, ben recolzades per un públic coneixedor dels ritmes, dels acompanyaments amb les mans, preparats per obrir i tancar pas, en el moment oportú. Si, a més, com ahir feia un sol esplèndid, la festa tenia tots els ingredients per ser un èxit.
Molts pobles i ciutats, han deixat perdre algunes de les seves festes tradicionals, per falta d’interès, per falta de substitució dels capdavanters... per esgotament o simple desídia, en considerar que no mereixia la pena tant d’esforç, per una estona o unes poques hores d’intervenció. Mala decisió, perquè tot el que es deixa perdre, costa molt de recuperar, o simplement es perd per sempre més.
Aquí rau, el mèrit i l’interès de Solsona, en mantenir les seves tradicions, no en va un munt de persones s’hi impliquen, en allò que es veu, i en allò que no es veu, com és la conservació i preservació de figures, vestits, materials complementaris, etc. Els qui hem tingut càrrecs, en entitats, sabem de la importància de persones mig anònimes que sempre tenen una estona per repassar vestits, comprovar materials, preparar estris, per tenir-los a punt quan es necessiten.
I en les festes, de seguida es veu si es fan per compromís, per rutina, o per convicció i divertiment. Quan es demanen voluntaris per alguna de les comparses i surten el doble dels que es necessiten, es veu com la festa és viva, i no cal posar-hi intermediaris, per cobrir les baixes. Es el que es viu a Solsona.

Per això, tenen una Festa Major, de les d’abans, i de les de sempre, amb tots els ingredients tradicionals, als qual s’hi afegeixen els propis dels temps en que vivim, a nivell d’activitat de nit, o en hores intermèdies . En resum, una Festa Major complerta, a la qual se li ha de desitjar molt i molt de futur. Per cert, encara no ha acabat. Bona Festa Major. 

Friday, September 07, 2018

 

CRÒNICA D'UN FRACÀS - art. Regió 7



CRÒNICA D’UN FRACÀS.
Ningú, del món independentista vol parlar, reflexionar, i menys mostrar imatges de tot el succeït els dies 6 i 7 de setembre de l’any passat, en el Parlament de Catalunya. Precisament, avui, toca recordar , uns dels fets més greus, més vergonyants i més anti democràtics, de la història del nostre país.
Els independentistes, només volen parlar de l’ 1-O, un dia sí, greu i vergonyant, demostració de la immensa estupidesa d’un govern central que no solament va ser incapaç d’aturar un referèndum, sinó que va actuar de manera inacceptable, donant un dels grans arguments , als indepes. Tenien raó els qui havien recomanat donar festa als policies i guàrdies civils, o organitzar un campionat de mus i dòmino, en els vaixells deixant que l’1-O,  es convertís en un segon 9 N. Però no, sempre ha d’haver-hi l’insensat de torn que vol fer mèrits, sense fer ús de la prudència ni de la intel·ligència. I si havien de sortir, la millor mesura hagués estat posar uns quants policies o guàrdies civils, davant de cada local electoral, no deixant entrar als qui volien votar, en comptes de voler fer sortir als qui estaven dintre...en fi, d’on no n’hi ha , no en raja.
Ara bé, que ningú s’enganyi ni vulgui desviar la mirada cap altres moments del procés. Els fets més greus, varen passar a la seu del Parlament, els dies 6 i 7 de setembre. Allà, de forma conscient, llargament preparada, i contundentment portada a terme, es va acordar subvertir l’ordre constitucional i estatutari, per part de setanta-dos diputats i diputades, que de forma, igualment conscient , varen vulnerar el Reglament del Parlament.
Aquí no hi ha discussió ni matisos a introduir. Es pot ser independentista o constitucionalista, sense necessitat de falsejar la realitat. I el que sobta, és que ara es vulgui vendre aquells fets, com si no haguessin passat, o simplement s’hagués tractat d’un simulacre i no d’una realitat. Recordem els antecedents.
Els profetes del procés, Lluís Llach, Santi Vidal, Germà Bel, Sala Martín, i molts altres, entre ells, la majoria de diputats independentistes, havien recorregut pobles i ciutats, anunciant les vies, legals o no, per crear un nou país, en forma de república. A què ve ara, negar-ho ? A què ve ara dir que no hi havia intenció de vulnerar l’estat de dret o cometre cap delicte ?
Vull recordar que el Reglament del Parlament vigent, va ser aprovat per unanimitat de tots els grups, després de llargs debats i discussions. Els diputats d’aleshores varem establir en noranta diputats ( dos terços), el mínim necessari per modificar lleis importants. Doncs, bé, amb setanta-dos, Junts x Sí i la CUP, varen imposar el trencament del Reglament, en connivència d’una part de la Mesa, presidida per Carme Forcadell. Tot seguit, negant la paraula als grups constitucionalistes, vulnerant els drets dels diputats, desobeint els informes dels lletrats del Parlament i del Consell Jurídic Assessor, es varen aprovar les anomenades Lleis de desconnexió. Unes lleis que cas d’haver estat portades a la pràctica, haguessin suposat que Catalunya ( dintre d’Espanya) passés del lloc dinovè del món, en qualitat democràtica, al cent vint o cent trenta. Tant greus i mancades de rigor i respecte democràtic, eren.
Estem, estàvem, en la crònica d’un fracàs anunciat. Res s’havia preparat, res s’havia negociat, res s’havia internacionalitzat ,com per assolir la promesa de convertir el país en república. No es pot trencar l’estat de dret, i pretendre subvertir l’ordre constitucional i estatutari, com si res passés. Son fets extraordinàriament greus que tenen cabuda en el codi penal, en diversos dels seus articles. Pretendre deslegitimar la justícia, i fins i tot la democràcia espanyola, no és la millor via de defensa. No comparteixo algunes decisions preses, pel jutge instructor, però d’aquí a desautoritzar la justícia en el seu conjunt , hi ha una distància sideral. I la prova és que Espanya continua situada en el dinovè lloc mundial, en qualitat democràtica. Això son realitats, la resta, son estratègies, de persones que han demostrat tenir un sentit molt poc professional d’aquesta qualitat. I d’entre tot el publicat, que no sigui propagandístic, tinc especial interès en llegir un llibre de Lola García, subdirectora de La Vanguardia, sota el títol de El Naufragio, la deconstrucción del sueño independentista. N’he llegit algun fragment i francament es demostra en quines mans teníem i tenim el procés. No és estrany estar on estem. Per cert, hem vist centenars de vegades imatges de l’1-O, però no en veureu cap dels dies 6 i 7. Toca amagar-les.


Thursday, September 06, 2018

 

JOAN REVENTÓS, NO L'HAGUÉS SUBSCRIT - art. Blogesfera socialista.


JOAN REVENTÓS, NO L’HAGUÉS SUBSCRIT.
Avui, dijous dia 6 de setembre, surt publicat a La Vanguardia, una mena d’article o carta de suport,  a l’ex presidenta del Parlament , Carme Forcadell, signada pels ex presidents, Joan Rigol ( UDC), Ernest Benach ( ERC), Núria de Gispert ( UDC) i l’actual president, Roger Torrent ( ERC).
Sota el títol , “La dignidad entre rejas”, venen a dir que ells, en similars circumstàncies haguessin fet el mateix que Carme Forcadell, i que no veuen per enlloc cap mena de responsabilitat en limitar-se a permetre un debat i unes votacions que havien demanat dos grups de la Cambra. Consideren que simplement va aplicar el Reglament, i per tant, res a dir. Ho va fer tot bé, i troben totalment injusta la seva situació, i amb ella , la de tots els altres, perquè afirmen no hi ha motius per una actuació judicial com la que està en curs.
Acabada de llegir aquesta nota, escrit, article o carta, m’ha vingut al cap la figura de Joan Reventós, exercint el càrrec de President del Parlament. Puc assegurar que ell mai, hagués permès, la vulneració del Reglament, i encara menys, la de l’Estatut i la Constitució. I amb ell, estic convençut que tampoc ho haguessin permès el president Xicoy ni Coll i Alentorn. Tres presidents, d’altres temps, d’altres procedències, i amb un sentit de la rectitud molt diferents dels actuals signants.
He rellegit la carta, perquè se’m fa increïble, bona part del seu contingut. Hem arribat a uns graus de voler quedar bé, i de retorçar la realitat, que al final s’inventen arguments que topen amb la crua realitat. Ningú ha dit que en el Parlament no es pugui parlar de tot, i més, i que un president /a, ha de facilitar els debats, però el que no es pot permetre és vulnerar el Reglament que la presidenta ha de garantir en tot moment. Si el Reglament diu que només amb 90 diputats, es pot modificar, no pot ser permetre fer-ho amb només 72. O és que no sabem comptar, ara ?
Fan trampa, quan diuen que el TC va admetre poder discutir lleis en lectura única, però menteixen quan no expliquen que s’ha de permetre poder-hi presentar esmenes, i demanar dictàmens. Però, és que a més, no diuen que la il·legalitat del procediment i del contingut de les lleis de desconnexió, havia esta avalada pels Lletrats del Parlament, pel Consell Jurídic Assessor, i més rellevant, encara pel propi Tribunal Constitucional que havia advertit en 7 ocasions a la presidenta Forcadell que no podia posar a votació propostes que subvertien l’ordre constitucional.
A més, és que aquests presidents no han vist les imatges del 6 i 7 de setembre, en les quals una presidenta fora de tota lògica i legalitat, no permetia intervencions a grups de la oposició, trencava la norma de no intervenir, forçant la legalitat fins a trinxar-la reiteradament, protagonitzant, amb els membres del govern, un dels pitjors moments de la nostra història col·lectiva ?
Curiosa la publicació d’aquesta nota, en un dia com avui. Indica el grau de mala consciència existent, en una part del camp sobiranista, per uns fets tant greus com els viscuts, ara fa un any. Que surtin, volent obviar el que realment va passar i s’inventin un relat fictici, indica el món en que viuen. La realitat és la que és i al final sempre acaba sortint. Joan Reventós, mai hagués permès el que va passar l’any passat, per aquests dies.



Wednesday, September 05, 2018

 

LA DIADA, SEGRESTADA - art. Blogesfera socialista


LA DIADA, SEGRESTADA.
Recordo els grans equilibris fets, durant anys i anys, entre tots els partits, per tal de poder celebrar la Diada, tots plegats. Es consensuava el discurs davant el monument a Rafel Casanova, en tots els municipis, pactant torn rotatori d’intervencions, convidant a entitats, clubs, associacions, i particulars a dipositar un ram de flors, i cantar al final de tot, l’himne nacional, envoltats de senyeres...
Aquestes son imatges del passat, que no sé si tornaran, de tantes destrosses com s’han produït en el imaginari col·lectiu. Els partits independentistes s’apropien de les festes, celebracions, commemoracions, símbols i banderes, al seu gust i interès, deixant clar que qui mana, en aquests temes i circumstàncies, son ells, i la resta que es busquin la vida allà on vulguin. Ni son convidats i se’ls espera.
El tant reclamat i aclamat eslògan d’UN SOL POBLE, ha donat pas a la separació entre independentistes i constitucionalistes, amb greus acusacions als darrers , respecte de la seva catalanitat. La separació, contra la qual es va batallar durant el franquisme i la transició, resulta que es va fent visible i real, durant el processisme.  Una autèntica contradicció, perquè afebleix clarament el potencial de tot el nostre país.
La propera Diada, confirma els pronòstics de divisió i separació, trencant totalment amb la dinàmica d’anys enrere. Els independentistes volen estar sols en la celebració, sigui a l’hora de fer ofrena davant el monument a Rafel Casanova, o en el lloc habitual, en municipis que no en tenen,  sigui, organitzant una nova manifestació a Barcelona, repetint eslògans i crits, que de tant repetir, han quedat totalment obsolets.
La gent està cansada , esgotada de tantes crides a participar en actes que no tenen cap sentit ni busquen cap sortida a la situació que vivim. No es pot repetir el que ja ha fracassat, ni es poden improvisar proclames , buides de contingut. Les entitats i partits independentistes tenen grans problemes per mobilitzar la gent, perquè la seva credibilitat va de baixa. Només falta llegir articles, i llibres que acaben de sortir, per comprovar la improvisació, les falsedats i mentides dites en els temps passats, respecte de les possibilitats de tirar endavant el procés cap a la independència.
A més, el canvi de govern a Madrid, els ha deixat amb un competidor molt més complicat que el PP. Ja no poden al·legar mals tractes, faltes de respecte, falta de diàleg, ni ganes de resoldre el conflicte. Pedro Sánchez té clar com han de ser les relacions Madrid – Catalunya, i com d’important és mantenir sempre vies de diàleg, encara que aquí no les vulguin.
La llàstima és tenir un president, incapaç de presidir, mancat d’autoritat i experiència com per saber portar la nau a port, i un conjunt d’acompanyants que no s’atreveixen a plantar cara a la situació, trencant amb el passat. Anem, doncs, cap una nova Diada, amb les dues parts del país d’esquena, per no dir enfrontades. Si algú creu que és millor així, que com les celebràvem , anys enrere, no és conscient del mal que produeix.




Monday, September 03, 2018

 

LLAÇOS GROCS I ESTELADES - ESTRATÈGIES EQUIVOCADES - art. Nació Digital Solsona


LLAÇOS GROCS I ESTELADES, ESTRATÈGIA EQUIVOCADA.
Ho he manifestat mantes vegades, el desacord en la ocupació d’edificis i espais públics, per part dels impulsors de determinats símbols, com a protesta, o reivindicació de les seves aspiracions. Ara bé, una cosa és estar-hi en desacord, i una altra, és actuar físicament en contra.
Em sembla una greu equivocació l’estratègia de l’acció – reacció que alguns partits i moviments, d’una i altra banda, estan duent a terme, perquè suposen una escalada de tensió que tard o d’hora acabarà en tragèdia. Espera algú la primera víctima per reclamar una treva o un canvi d’acció ? Tot indica que es vol un esclat greu, per justificar, una reacció igual de contundent.
Només els irresponsables i els inconscients, poden animar a continuar per aquest camí. Les idees s’han de defensar amb la paraula, amb escrits, amb manifestacions i concentracions, i lògicament amb els símbols que es creguin convenients, sempre i quan, no suposin infringir les normes ni la legalitat.
Sobre el cos, sobre les propietats privades, existeix plena autonomia, però no quan la llibertat pròpia, topa amb la del veí, aleshores és quan entren en funció les ordenances municipals, o la legalitat vivent, en matèria de símbols i banderes, en edificis públics.
La manca d’autoritat per part del govern de la Generalitat, el doble joc que alguns alts càrrecs estan duent a terme, l’ús i abús, de les entitats sobiranistes sobre tot el que és públic, considerant-se legitimades per utilitzar-lo al seu gust i mesura, està produint danys difícilment reparables, si la deriva continua gaire temps més.
Dit això, res pitjor que actuar de manera similar a com fan ells, sense respectar normatives ni legalitats. Respondre amb la mateixa moneda, és incentivar a que ells continuïn aquesta campanya, com si els hi anés el futur. Han de demostrar que tot el que es treu, es torna a posar, i si pot ser multiplicat per dos o per tres. Es una mena de joc d’infants, que no té res d’infantilesa perquè pot acabar molt malament.
L’estratègia adequada, és la indiferència. Toca agafar aquesta campanya com una flamerada passatgera o un cop de febre, que ja baixarà en un determinat moment. L’embafament de símbols no deixa de ser una mostra d’impotència davant fets i situacions que els han sobrepassat i no troben cap altra resposta, que els llaços i les estelades. Aquesta és la situació. Ja veuen que la unilateralitat no té sortida, i que repetir accions passades, porta a un estrepitós fracàs, però alguna cosa s’ha de fer, quan no se sap què fer. I ara toca, posar llaços i estelades perquè és el que indigna els adversaris o directament als enemics.
Per això s’ha de rebutjar la crida a treure símbols. Ara no toca. Hem de demanar respecte per a tots els espais públics que son de tots, però no entrar en conflictes ni baralles per treure’ls. Qui té la obligació de complir i fer complir les ordenances i la legalitat que ho faci, no vulguem convertir-nos en agents de l’ordre, per suplir les carències que veiem. En algun moment, sortirà el cansament per accions inútils, quan es comprovi precisament la seva inutilitat. Voler-ho fer abans és una estratègia totalment equivocada, condemnada al fracàs.



This page is powered by Blogger. Isn't yours?