Joan Roma

SOSTENELLA I NO ENMENDALLA. No sé cómo va a terminar el vodevil, comedia o drama de la Candidatura a los JJOO de Invierno 2030, pero seguro no será modelo ni ejemplo de colaboración y cooperación entre Comunidades Autónomas. Y, sin embargo, era la gran ocasión de mostrar inteligencia y buen hacer, a beneficio de todos. En primer lugar, de todos los habitantes de los Pirineos. Así, en genérico, puesto que la simple presentación de la Candidatura, y todo lo que viene detrás nos pone en el escaparate mundial. Y si nos los conceden, doble premio, por la promoción y por la realización de centenares de pequeñas y grandes inversiones para hacerlos posible. Soy un firme defensor de la Candidatura a los JJOO, y lo soy por vivir en un pequeño pueblo de la comarca del Berguedà, y por haber vivido, en vivo y en directo los JJOO de Barcelona 92. Unos JJOO bien planificados y programados, dan impulso a todo el territorio que los acoge, por muchos años. Hablamos de décadas. Suficientes como para transformar la vida y el futuro de un territorio como los Pirineos que si no progresa, se muere. Por lo menos, muere la vida cotidiana, la de los habitantes permanentes. Sin trabajo, no hay futuro. Las jóvenes generaciones se van y con ellas las oportunidades de mantener infraestructuras, equipamientos y servicios, indispensables para tener un adecuado nivel de vida. Quien piense en solo vivir de los fines de semana, se equivoca. Hay que tener actividad todos los días, y todos los años. Los JJOO 2030, pueden conseguir atraer actividades todo el año, porque no solo de nieve vive este territorio. Aquí hay sitios ideales para venir a descansar, practicar escalada, montañismo, cursos y talleres, abrir nuevas empresas ligadas a estas actividades, y a las básicas de turismo, gastronomía, artesanía, etc. Nadie ha hecho bien los deberes. En los pasos previos, los técnicos han hecho un trabajo de planificación y distribución de pruebas, sedes y subsedes, incluso mirando a otros países para aquellas que precisan de grandes instalaciones. La nueva normativa prevé la posibilidad de repartir las pruebas en distintos territorios, incluso fuera del país. Es así como se piensa en Sarajevo, o en Italia y Suiza para algunas muy especiales. Pero, los técnicos no pensaban en los políticos, o éstos han querido imponer su poder, para demostrar quién manda. Penoso, pero real. Ante un acuerdo técnico, ha habido un desacuerdo político. Estamos ya fuera de cuentas, y todo indica un fracaso de la Candidatura conjunta: Cataluña – Aragón – Pirineos. Culpa, ¿de quién? , de los dos ejecutivos, pero en mayor medida de Javier Lambán, que considera debería acoger pruebas de mayor “prestigio”. Así estamos, como niños pequeños discutiendo por el mejor globo, el más espectacular, el más popular, sin darse cuenta que ponen en peligro, el objetivo final. Los que seguimos de cerca la confección del proyecto, nos sentimos indignados por tanta inconsciencia. Ir juntos es la mejor baza para obtener los JJOO. Los tenemos en la punta de los dedos, y somos capaces de dejarlos escapar. A pocos días de cerrar la candidatura, estamos en la tesitura de romper todo lo hecho hasta ahora, y presentarla, en solitario. Barcelona – Pirineos, entendiendo por Pirineos, la parte catalana, no la aragonesa. ¿Es ello posible? Sí, pero empezaríamos mal. Cuando unas relaciones se rompen, se rompen para mucho tiempo, y los Pirineos son un conjunto, ideal para unos JJOO de invierno. ¿Cómo terminará? En pocos días lo sabremos, pero pinta mal, muy mal. Ni el gobierno catalán ha dado ningún nuevo paso para salvar el conjunto, ni Javier Lambán parece darse cuenta de convertir-se en el “homicida” de la Candidatura conjunta. Grave error que puede pagar muy caro en las próximas elecciones municipales y autonómicas.

PROPOSTA DE RESOLUCIÓ – PARLAMENT DE CATALUNYA. El passat dia 18 de maig, en visita oficial a Gironella ( Berguedà), el Vice President i Conseller de Polítiques Digitals i Territori, Jordi Puigneró, va crear una certa confusió a l’hora d’explicar el projecte de DESPLEGAMENT DE LA FIBRA OPTICA , A LA COMARCA DEL BERGUEDÀ. La confusió prové de la contradicció entre el que havia afirmat l’any passat ( 2021) , el que s’està duent a terme, actualment ( 2022) i el que quedarà pendent per l’any vinent ( 2023) i anys següents. La comarca del Berguedà, amb 31 municipis, li queda per desplegar, a dia d’avui, 17 municipis. Si en aquests moments s’està duent a terme el desplegament a 6 municipis: Gósol, La Pobla de Lillet, Saldes, Vilada, Castellar de N’Hug i Capolat, en queden encara 11, sense una data concreta, tot i que se’ls havia promès, tenir-la aquest any, o com a màxim dintre de 2023. En aquesta situació s’hi troben els municipis de: Borredà, Gisclareny, Vallcebre, Fígols, Castellar del Riu, Montmajor, Montclar, La Quar, Sant Jaume de Frontanyà, Castell de l’Areny i la Nou de Berguedà. L’esmentat Conseller, en declaracions fetes, a diversos mitjans de comunicació comarcals, ha parlat d’un 95% de cobertura de desplegament, en habitants, però obvia que suposa deixar pendent de cobertura a un 30% dels municipis de la comarca. Una xifra enorme per una comarca com el Berguedà, amb la sensació de que aquests municipis son de segona o tercera categoria. No veiem una explicació tècnica, i sí una, més aviat política, que trenca el compromís de desplegar la fibra al conjunt de la comarca, al mateix temps. En canvi, ara es dona la paradoxa de deixar municipis, a tocar un de l’altre, en que un tindrà fibra i l’altre, encara no, sense garanties clares de quan en tindrà. La darrera informació de la Conselleria, parla d’una nova data: 2025. Cap dels 11 ajuntaments, se la creu. Es per tot el exposat que presenta la següent PROPOSTA DE RESOLUCIÓ. El Parlament de Catalunya, insta la Conselleria de Polítiques Digitals i Territori ,a donar compliment als compromisos presos, amb la totalitat de la comarca del Berguedà, i a tenir finalitzat el Desplegament de la Fibra Optica, en els 31 municipis, a finals de l’exercici 2023.

EL PSC, ACUSA LA GENERALITAT DE FER EL DESPLEGAMENT DE FIBRA ÒPTICA, AL BERGUEDÀ, SEGUINT CRITERIS POLÍTICS I NO TÈCNICS. Per quin motiu els municipis de BORREDÀ, GISCLARENY, VALLCEBRE, FÍGOLS, CASTELLAR DEL RIU, MONTMAJOR, MONTCLAR, LA QUAR, SANT JAUME DE FRONTANYÀ, CASTELL DE L’ARENY I LA NOU DE BERGUEDÀ, tindran el desplegament de la fibra òptica, anys més tard, que els altres 20 municipis de la comarca ? Es el que vol saber el PSC, i és el que vol evitar el PSC. Governar, és decidir, i tractar tots els ciutadans , per igual. El govern, va aprovar un projecte de desplegament de la fibra òptica, a la comarca del Berguedà, amb data de finalització l’any 2023. Es a dir, aquest pla, garantia disposar d’aquest servei bàsic, per part dels 31 municipis que conformen la comarca. Perquè uns el van tenir l’any 2021 ? Perquè uns altres el 2022 ? I perquè es deixen 11 municipis per una data, tan incerta, com el 2025, quan el compromís era tenir-los tots connectats el 2023? A què ve que uns hagin passat al davant d’altres. Només hi veiem una decisió política, que ha passat per davant d’una tècnica. Però, més greu encara, i és que deixar per a 2025, és passar a un futur Govern, aquest desplegament. Si el Govern no es trenca abans, les properes eleccions al Parlament, s’hauran de celebrar com a molt tardar, a principis de 2025. Com ens podem prendre seriosament un compromís d’un govern, que traspassa un compromís a qui vingui darrer seu ? Davant aquesta situació, el Grup Parlamentari Socialista – Units per Avançar ha presentat una pregunta a la Mesa del Parlament, amb 3 peticions , dirigides a la Conselleria de Polítiques Digitals i Territori. I no solament això, sinó que també ha presentat una PROPOSTA DE RESOLUCIÓ, per tal que el Parlament debati i voti, sobre el tema. En aquesta PR, deixem clara la petició de que els 11 municipis, que queden per més endavant, siguin atesos dintre dels terminis establerts en el pla de desplegament que va fixar per a 2023, la finalització de desplegament als 31 municipis de la comarca. El PSC, defensa la totalitat de la comarca, sigui quin sigui el color polític dels ajuntaments afectats. Ens convertim en la veu de tots ells, perquè no volem ni acceptem retards injustificats que deixen clar un desplegament fet sota criteris polítics per davant dels tècnics. Els partits de govern, Junts x Cat i ERC, ens ho hauran d’explicar i hauran de votar. Ja donarem compte del resultat, com perquè tothom en tregui les conseqüències oportunes. Manresa, 30 de maig de 2022.

HORA DE FER POBLE, FER CIUTAT. El maig de l’any vinent, tindran lloc les eleccions municipals, per dotzena vegada. Sí, portem ja 43 anys de democràcia municipal. El període més llarg de la nostra història i prou s’ha vist el profit que n’hem tret. Qui repassi aquest període, en qualsevol poble o ciutat, veurà la immensa transformació en totes les infraestructures, equipaments i serveis. Ha estat un avenç increïble, fins el punt de posar-nos al capdavant dels municipis, en qualitat de vida, a nivell europeu. El ritme portat ha estat frenètic, i els resultats espectaculars. Però, ara toca, continuar avançant en dos fronts alhora. Un, per mantenir tot el construït, creat i format, i un altre, per avançar cap objectius absolutament nous, molts dels quals encara no tenim clars, degut a la incertesa del moment. Per dur a terme, una cosa i altra, calen persones obertes, disposades a dedicar una part de la seva vida, a la política més directa, més immediata. La que es fa a peu de carrer, en contacte permanent amb els ciutadans del poble o ciutat. En la primera etapa de la democràcia recuperada, era fàcil saber què fer, perquè tot estava per fer. Només calia posar prioritats, per actuar. A la segona etapa, la dedicació va ser a crear serveis, destinats a les persones i col·lectius més necessitats. Ara, arriba la tercera per ampliar serveis, introduir-ne de nous, en funció de les noves necessitats i evitar la degradació o pèrdua dels anteriors. Pot semblar una aposta conservadora o no prou atractiva. En absolut ,el repte és immens i caldrà comptar amb persones, ben predisposades a les innovacions i a grans objectius. I per fer-ho, res millor que formar part d’un partit. La complexitat de l’acció política, la necessitat de compartir serveis, entre municipis i d’aquests amb altres administracions fa del tot imprescindible la participació en els principals partits polítics. I d’aquests, el més municipalista de tots: el partit dels socialistes de Catalunya. La seva trajectòria i els seus resultats l’avalen per a ser punta de llança d’aquesta nova etapa que s’obrirà el maig de l’any que ve. D’aquests resultats se’n derivaran els nous Consistoris, i al mateix temps conformaran els nous Consells Comarcals i les noves Diputacions. Els tres nivells de l’administració local, dedicats als serveis a les persones. Qui vulgui millorar el seu poble o ciutat, té al seu abast, fer-ho de la mà d’aquest partit. Ara, a tot el país s’estan conformant les noves candidatures, per una etapa que va començar amb el lema “entra amb nosaltres a l’ajuntament”. Es hora de tornar-ho a fer. Ho tens al teu abast.

UNA ALTRA CATALUNYA EXISTEIX. Poc a poc, es van coneixent els invents, frivolitats, enganys i clares falsedats a l’entorn del procés independentista. I més en sortiran, una vegada deixades al descobert, gestions i negociacions que en públic es negaven, però es confirmaven en privat. Queda encara molt per descobrir, però en un petit país com el nostre, al final tot se sap, o gairebé tot. Avui, però, exposo el que alguns volen negar, i tanmateix existeix, més viu que mai, i amb clara tendència a créixer i trencar motlles. El dissabte 14 de maig, tingué lloc a la Caserna de Pedralbes, antiga seu del Regiment Jaén 25, i ara, del Regiment Barcelona, creat el 2020, un nou acte civil de Jura de Bandera per part de 600 persones que ho havien demanat. De fet, ho havien demanat més de 1.000 i s’hagué d’escurçar la xifra per no allargar més del compte l’acte. Queden per a més endavant tots els que no ho pogueren fer, i d’altres que ho demanaran, en el moment oportú. L’acte fou presidit pel general de brigada, Joaquin Broch, en el marc d’ obrir la Jura de Bandera, a tots els ciutadans que així ho hagin demanat. Els dos anys de pandèmia no van permetre dur a terme aquest solemne acte, però s’ha reprès arreu del país, amb una gran participació, molt especialment, a Catalunya. També, en motiu de la celebració de la Setmana Santa, vam poder veure les processons religioses i també civils que s’organitzen en pobles i ciutats. En algunes, els passos son rebuts amb els honors que els corresponen: Himne nacional ( Espanya) i en alguns casos l’Himne d’Infanteria. Participacions massives, amb fervor i tradició similars a la de tants i tants altres municipis i regions d’Espanya. La Feria de Abril d’enguany, ha estat un esclat de joia i participació com feia molts anys no es veia, de manera que aquest esdeveniment ha vingut per quedar-se i ser una representació més de la cultura i el folklore de Catalunya. Sí, sí del conjunt del país. I, acabo amb un nou exemple de realitat de país. La participació de la cantant Chanel, originària d’Olesa de Montserrat, ha trencat motllos a tots els nivells. Sí, una cantant que tant s’expressa en català com en castellà i que ha estat motiu de rebuda multitudinària a Madrid, amb sortida a la Plaza Mayor inclosa, i que ha mogut passions a tot Espanya, sense fronteres físiques ni mentals. Com ella, tenim una altra catalana , Rosalía que no coneix fronteres i expandeix la música per tot el món, recordant un dels nostres més rellevants cantautors : Joan Manel Serrat, en gira de comiat. Podria exposar alguns exemples més, però aquests son de les darreres setmanes i son mostra de fins a quin punt, la realitat supera la visió curta i esbiaixada dels partits independentistes. Catalunya és diversa, plural, multiracial , multicultural, i plurilingüe. Deixem-nos de visions populistes i de curta mirada, i obrim-nos al món mundial. No vulguem imposar barreres on ha d’haver-hi aire lliure i llibertat de circulació i vida. Si algú tenia algun dubte del que passaria després de la pandèmia i després del procés, ja ho té a la vista. Un altre país existeix, i aquest país, necessita un altre govern. El futur president, el tenim fent feina, en el Parlament de Catalunya, preparant el relleu.

NOVES INICIATIVES PARLAMENTÀRIES – BERGUEDÀ. A nivell de PSC, aquesta setmana hem preparat diverses iniciatives parlamentàries, que signarà el Diputat Cristòfol Gimeno. De les presentades, les més importants fan referència a: 1.- Desplegament de la fibra òptica a la comarca del Berguedà. L’incompliment del Govern, motiva aquesta pregunta al Parlament, amb 3 qüestions que el Conseller haurà d’aclarir. 2.- Proposta de Resolució, lligada a l’anterior tema, per la qual els partits hauran de mullar-se i votar si exigeixen al Govern, complir el compromís de que els 31 municipis de la comarca disposin de Fibra òptica, com a màxim a finals de 2023, o permeten fer esperar a 11 pobles dos o tres anys més. 3.- També s’ha demanat quantes Estacions Depuradores d’Aigües Residuals, falten a la comarca, i per a quan està previst que totes estiguin construïdes i en funcionament. 4.- Rebuda la resposta a la situació del trànsit a la C-16, s’ha exigit al Govern, posi en via d’urgència l’adjudicació del desdoblament Berga- Túnel del Cadí. 5.- Hem impulsat una nova petició perquè el Govern, posi en marxa una nova campanya de fumigació contra l’eruga processionària, a la vista de l’afectació de molts boscos de l’Alt Berguedà. Nota. Per a la setmana vinent hi ha previst la presentació de noves iniciatives parlamentàries, que seran motiu de Notes de Premsa, que en el seu moment farem públiques. Berga, 27 de maig de 2022.

150 ANYS DE CREU ROJA, A CATALUNYA. Fa pocs dies es va celebrar el 150 aniversari de la presència de Creu Roja a Catalunya. Parlem d’un període enorme que ha vist tota mena de governs, sistemes, alegries i calamitats. I, el més important, segueix tan jove com sempre. La creació i vida d’aquesta organització no governamental és un fet excepcional perquè ha resistit i persistit en els seus ideals, sense pervertir-los ni espatllar-los amb fets que trenquessin la confiança obtinguda a nivell mundial. Fàcil de dir, però complicat de complir, i tanmateix s’ha fet. Aquesta és una de les millors cartes de presentació perquè li permet aparèixer en qualsevol conflicte com un element fonamental per fer de mediadora i portar ajuda humana i material. Ho veiem ara a la guerra de Rússia contra Ucraïna, però hi ha dotzenes d’altres països en conflicte, on el seu paper és essencial per a protegir els més desvalguts. I tenir presència arreu del món, afavoreix la intervenció a nivell global. Fa uns 25 anys que vaig considerar oportú dedicar algunes hores de la setmana a feines de cooperació i solidaritat, i no vaig tenir cap dubte que el millor on fer-ho, era a Creu Roja. Es així com vaig començar a donar classes de català a immigrants, d’arreu del món, establerts a Berga i comarca. Al cap d’una quinzena d’anys, em van plantejar passar-me a l’ensenyament del castellà, per atendre els refugiats que acolliria el nou Centre de Protecció Internacional, a Berga. Des d’aleshores, fa sis anys que dedico tres matins a la setmana a donar classe de castellà per facilitar la plena integració dels refugiats, vinguts d’arreu del món. Des d’aquest observatori i d’altres procedents d’informacions internes, vaig veient la permanent dedicació a tot el que precisa ajuda. A vegades, voldria intervenir en altres indrets, però la constància en una feina és fonamental perquè tingui millor profit. De totes maneres, si visqués més a prop de Barcelona, algun dia aniria a donar un cop de mà, a les oficines d’atenció als refugiats procedents d’Ucraïna perquè els meus coneixements de l’idioma rus, facilitaria la feina. Però, nous voluntaris han permès cobrir aquestes feines. I l’activitat i vida continua com per garantir molts anys de vida a una organització que s’ha sabut adaptar als nous temps i a les noves necessitats. Totes les xifres que es donen a nivell intern son immenses: en nombre de voluntaris, de països amb presència, en volum d’ajuda, en resolució de conflictes,... en resum: els resultats justifiquen la seva existència. Si algú vol col·laborar o participar, sigui a nivell personal, sigui a nivell econòmic, ho té a tocar. Les noves tecnologies permeten saber i concedir ajut, de forma immediata. Els 150 anys de vida a Catalunya, demostren la seva joventut, i son el millor reclam per a continuar pel mateix camí.

UN ANY MÉS, PERSEGUINT SOCORRISTES. Quan en un país, hi ha un greu problema i en sis anys no s’ha estat capaç de resoldre’l, tenim un greu problema de govern, no del tema en qüestió. Porto sis anys predicant en el desert, per un tema tant essencial com garantir que totes les piscines de Catalunya, públiques i privades puguin disposar de servei de socorrisme. Tenim un dèficit de 3.000 places, per cobrir. Es a dir, tenim moltes més instal·lacions que socorristes amb títol disponibles. Passen els anys, i el problema continua, sense perspectives de ser resolt. Perquè ? Doncs, per la inutilitat del nostre govern. Perdoneu la claredat i contundència, però és que la paciència fa temps s’ha esgotat. Mireu, anys enrere, abans del problema, s’havia establert un sistema pràctic, ràpid i segur, per a formar nous socorristes. Creu Roja, i la Federació Catalana de Natació, organitzaven cursos de caps de setmana, per a estudiar i practicar , fins obtenir el títol. Molts estudiants entraven en aquests cursos, com a via per tenir feina i aconseguir uns diners que els anaven divinament per a pagar-se la carrera. Sinó tota, una part. Doncs bé, sembla que quan una cosa funciona, millor no tocar-la, però no, a casa nostra sempre hi ha un cap pensant que considera ser més espavilat que els anteriors i ha de fer un invent. El invent és canviar el sistema i exigir que tots els nous socorristes segueixin un mòdul de formació de dos anys. Evidentment ,això només es fa a Catalunya, perquè els nostres veïns, de Comunitat Valenciana i Aragó, així com la resta de CCAA, continuen amb l’anterior sistema. Bé, aquest canvi radical, ha comportat la pèrdua de milers de socorristes, i trobar-nos amb un dèficit brutal que posa en perill el funcionament de centenars de piscines arreu del país. Des de fa dos o tres mesos, centenars d’ajuntaments, hotelers, càmpings, cases de colònies, etc, busquen desesperadament socorristes per a les seves instal·lacions. Ho sento, però no en trobaran. No en tenim. Vaja no en tenim suficients, de manera que tens dues opcions: o llençar-te a robar-ne d’altres instal·lacions , prometen cent, dos-cents o tres-cents euros més al mes, o posar-te en mans d’algunes empreses que n’importen de terres llunyanes. Sí, sí heu llegit bé. El fet de que a Llatinoamèrica sigui hivern, permet que uns centenars puguin venir aquí. Així doncs, tenim xilens i argentins, que venen a la “mare pàtria” a cobrir llocs de treball que aquí no podem cobrir. Però, no n’hi ha prou, i aleshores anem a Andalusia, Aragó , València i resta d’Espanya, amb la bona nova de que Catalunya no té prou socorristes... allà molts d’ells hauran obtingut el títol, per la via que el treien aquí sis anys enrere. Es a dir, els que venen, arriben amb la preparació dels que teníem, abans del canvi de normativa. Però, és clar, aquí sempre tenim un recurs al calaix. Sempre podem ser més espavilats que els altres, i demostrar “astúcia catalana”. Es així, com el nostre indescriptible govern, diu als ajuntaments i particulars, que sí que no n’hi ha prous. A grans mals, grans remeis, i faran una cosa d’una astúcia infinita, o si voleu, d’una estupidesa inimaginable. No inspeccionaran les titulacions, per evitar posar sancions o haver-los de tancar. Ens entenem, oi ??? Si no teniu socorristes, i en contracteu sense la titulació preceptiva, nosaltres ( com a Govern) mirarem cap un altre lloc, i donarem vacances als nostres inspectors. Així, aquí pau i allà glòria. Tema resolt. Si teniu un incident o accident, i acabeu en els tribunals, nosaltres ( com a Govern) negarem haver dit que es podien tenir equipaments sense socorristes titulats i donats d’alta en el registre de socorristes oficials. Heus aquí, arribat el sisè any, i a ningú se li ha passat pel cap, tornar al passat. No, no, quan es pren una decisió, per estúpida que sigui, cal mantenir-la. Faltaria més!!! Estem a Catalunya !!!A punt de començar temporada, tenim, doncs, centenars de piscines “en suspens”. Si no troben socorristes titulats, no podran obrir. Ah, i la cosa és més “divertida” encara. I és que fins a 200 m2 de làmina d’aigua, no cal socorrista. N’hi ha prou amb un vigilant, però si hi sumem a la piscina gran, la petita de xapoteix de la canalla....aleshores, ja no. Un pam d’aigua, el pare, la mare o la tieta a càrrec del nen/nena, no son suficients. El salvament depèn aleshores de tenir un socorrista aquàtic, format durant dos anys, en una escola de formació professional, amb pràctiques....si és català. Si és aragonès, valencià o extremeny, aleshores ja pot actuar amb la seva titulació. No li fa falta tanta preparació com a un català. I sí, és el sisè any que faig aquesta prèdica, segur de que cap alt càrrec del nostre excel·lent govern, ho resoldrà. Estan per coses més importants, com la de barallar-se entre ells. Demano perdó per haver destorbat tant important pràctica.

DEJEN LA LENGUA, LAS LENGUAS, EN PAZ Otra vez estamos en conflicto, por las lenguas, en la escuela. Ahora, el Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, ha dado un último plazo de 15 días, para cumplir la resolución de usar un 25% la lengua castellana, en los currículos escolares. En su primera resolución, proponía este porcentaje como salida al conflicto. Varios partidos, consideraron llegado el momento de blindar las lenguas, por ley, y así evitar nuevas denuncias e interpretaciones sesgadas. Fue así como se unieron en un mismo proyecto: PSC, ERC, Junts X Cat, y los Comunes. Sumados representan cerca de un 80% de la Cámara Catalana. Poco después de hacerse la foto conjunta, empezaron los problemas dentro de Junts x Cat, el partido al que pertenece Puigdemont y la presidenta del Parlament, criticando el acuerdo y poniéndolo en cuestión. Han pasado los días y las semanas, y lo que parecía resuelto, ha quedado en suspenso, a la espera de ver si los 3 partidos la tramitan igualmente, o esperan se les una Junts. No parece vaya a pasar, y menos antes del Congreso, de principios de junio. Todo indica que prefieren estar en el gobierno y en la oposición al mismo tiempo, y el presidente Aragonés no se atreve a dejarlos atrás. Se comprende, pues que el TSJC, crea que le están tomando el pelo y haya dictado la resolución de los 15 días, aunque sea poco antes de terminar el curso lectivo. Y para enredar más el momento, desde el departamento de educación se anima a los directores y profesores a seguir como si nada hubiera ocurrido. Otra insensatez porque quien desoiga la resolución, puede ser llevado ante los tribunales por desobediencia y prevaricación. ¿Habrá directores y profesores tan insensatos? Lo dudo, porque es muy fácil desobedecer de palabra, pero otra cosa es hacerlo con hechos. Los impulsores de las denuncias y reclamaciones a favor del bilingüismo están preparados para recurrir ante los tribunales, en caso de desobediencia. Estamos, pues, inmersos en otro conflicto típico de partidos nacionalistas. La lengua es un arma de doble filo, y quien la use para hacer daño al contrario, producirá daños colectivos. Es lo que pasa ahora mismo en Cataluña. Y no se dan cuenta o no quieren darse cuenta que este conflicto daña especialmente al catalán porque muchos colectivos lo ven como una lengua impuesta. Fatal, para su uso y fomento. No se extrañe nadie del retroceso en su uso a nivel individual y colectivo. En pocos años, precisamente en los años del proceso independentista, ha bajado su uso y su aprendizaje. Pues bien habría que estudiar estos efectos, corregirlos y apostar por el uso del catalán y castellano como fórmula para dominar los dos, y a partir de aquí añadir el inglés y un cuarto idioma, antes de finalizar estudios. De momento, no se va por este camino. Otro error de manual.

LA C-16, TRAM BERGA – TÚNEL DEL CADÍ, A PUNT DE COL.LAPSE. El PSC, va ser un dels impulsors de la construcció del Túnel del Cadí, i des d’aleshores ençà, cada any ha fet el seguiment del seu funcionament, així com de l’antiga C-1411, reconvertida en C-16 / E9, un Eix Europeu que ha deixat de ser competitiu, per no haver resolt el desdoblament del tram Berga – Bagà /Túnel del Cadí. Portem més de 10 anys de retard en el compliment d’aquesta promesa, feta i reiterada per tots i cadascun dels Consellers de Territori ( abans Política Territorial). Amb els anys hem passat d’un desdoblament complert, en 4 vies, a un altre de 3 amb un sistema New Jersey, per ampliar o reduir el flux de vehicles, en funció de la seva intensitat, cap al nord o cap al sud. A dia d’avui, maig de 2022, ni una cosa ni altra. Es per aquest motiu que , de la mà del Diputat Cristòfol Gimeno, es van presentar unes preguntes al Parlament per tenir constància de la situació actual. Adjuntem la resposta donada pel Conseller, en la qual es poden veure les xifres dramàtiques, en el moment present. Si mirem les xifres pre – pandèmia i les comparem amb les de 2021, podem veure TRIPLICADA LA IMD ( intensitat mitjana diària), en alguns dels punts de l’Eix de Llobregat, i durant uns quants mesos a l’any. Si tenim present que a partir dels 12.000 de IMD, una via ha de preparar-se pel seu desdoblament, què podem dir si se superen els 35 o 40.000 ? Preguem mirar les xifres de 2021, i comparar-les amb les de 2016. La post pandèmia suposa un increment enorme de la IMD, de manera que en alguns mesos, la via està propera al col·lapse. Les xifres ho deixen clar, però res més real que fer-la servir com usuari, durant els caps de setmana. I ara , ja no va de volum d’esquiadors, no. Tenim IMD enormes en mesos com maig, juny, juliol, agost..... Aquesta resposta, aquestes xifres, deixen despullats qualsevol argument d’espera o no urgència. El desdoblament és urgent, sinó volem acabar en col·lapse, bona part de l’any. I podem assegurar que si les de 2021 son immenses, les de 2022, les superaran. EL DESDOBLAMENT NO POT ESPERAR MÉS. EXIGIM EL COMPLIMENT DE LES PROMESES, REITERADAMENT INCOMPLIDES. LA C-16 ÉS UN EIX EUROPEU, NO UNA CARRETERA SECUNDÀRIA. Manresa, maig de 2022 OFICINA PARLAMENTÀRIA DEL PSC A LA FEDERACIÓ XI.

EN TEMPS DE GUERRA. Totes les guerres tenen els mateixos efectes i semblances, en l’horror i cruesa diària. No serà ara amb la de Rússia contra Ucraïna que les coses canviaran. En absolut. I la veritat és la primera víctima. Ara i sempre. I com podem ajudar, als més febles, als més necessitats ? Per experiència, present i històrica: confiant en les organitzacions més sòlides i millor implantades, arreu del món, però molt especialment en el lloc del conflicte. Son poques, però, segures. En el meu cas, sóc voluntari, en actiu, de Creu Roja, des de fa uns 25 anys, i les ajudes les canalitzo sempre per aquesta via. Així ho he fet, amb donatiu econòmic, i amb la feina diària des de fa molts anys, en el Centre de Protecció Internacional, de Berga. S’ha de tenir present que la millor ajuda és l’econòmica, perquè la de material, no sempre es pot fer arribar al lloc de destí. Amb bona fe i ganes d’aportar ajuda directa, hi ha hagut molta ajuda que s’ha quedat pel camí, per raons de tràmits a fronteres, per impossibilitat d’arribar al destí volgut o perquè en temps convulsos, les coses canvien d’un dia per altre. Només hi ha plenes garanties en aquelles organitzacions que tenen estructures, dintre i fora dels països en conflicte. Dit això, la millor ajuda és aquella moguda per via silenciosa i profunda, lluny dels focus mediàtics, i seguint les recomanacions de les organitzacions internacionals. Em poso les mans al cap quan veig algunes anades i tornades de persones concretes, establertes a Manresa o al seu entorn, en que arribats aquí fan fotos, a tothom, menors inclosos, quan l’estatus de refugiats comporta la protecció de les seves identitats. No podem exhibir les ajudes, ni les persones ajudades, i fer-les córrer per les xarxes, quan provenen d’un territori en guerra. No hi ha informació local, tot és global, i tot pot tenir conseqüències negatives per les famílies , amics i parents que han quedat enrere. I aquestes recomanacions i condicions valen per a tothom, també per a qui porta uniforme ni que sigui de monja de clausura. Els qui ens movem en organitzacions humanitàries sabem que les ajudes han de ser anònimes, sense distincions de races ni religions ni procedències. Que hem de preservar aquest anonimat, i que ens hem de quedar amb informació de manera confidencial. Per això, recomano , ara i sempre que davant els dubtes de a qui ajudar, o com fer-ho, es vagi al més segur. Les organitzacions internacionals, amb infraestructures, equipaments i serveis que garanteixen el bon ús de tots els recursos , sense fer distincions, i sense buscar publicitat ni sortir en els mitjans de comunicació , per exhibir ajudes que més que publicitat, precisen efectivitat i seguretat. Tot indica que tenim guerra per a molt de temps, però també n’hi ha a d’altres indrets del món, menys mediàtics, en aquests moments, però igual de tràgiques. Els qui ens en ocupem, en som testimonis des de fa anys. També, ara.

INVESTIGACIÓ ? ESPIONATGE ? El grau de cinisme i teatralitat no té límits, a nivell dels partits implicats en el llarg, tortuós i obscur procés independentista. Han estat investigats ? Han estat espiats ? Evidentment. Es que si no hagués estat així la seguretat en el nostre país no hauria fet la feina per la qual es va crear. Els motius? Dotzenes d’accions i actuacions, clarament fora de la llei. Per raons d’espai, només una petita mostra. La deriva independentista, fora del marc legal, té molts anys de vida, si bé, podem exposar fets concrets, indiscutibles i demostrables, en uns quants moments “estel•lars”. En la sessió del Parlament del 6 i 7 de setembre de 2017, tots els diputats/diputades independentistes trencaren el jurament fet, al prendre possessió dels seus càrrecs i decidiren vulnerar el Reglament del Parlament i la legalitat continguda en el Estatut d’Autonomia de Catalunya i en la Constitució Espanyola. Fruit d’aquesta decisió, es produïren multitud d’irregularitats i il•legalitats que van pujant de to, sense un control clar per part dels mateixos partits. Sabem de contactes i negociacions amb delegats de la Rússia de Putin. Sabem de seguiments i escoltes a càrrecs no independentistes, per part de seccions dels Mossos d’Esquadra, cosa que motivà el buidatge de diversos ordinadors de la Comissaria General de Mossos, de Sabadell, emportant-se amb llapis de memòria el seu contingut, temorosos que Guardia Civil o Policia Nacional, trobessin la documentació. Sabem de documentació comprometedora del Govern, portada a la incineradora de Sant Adrià, aturada per ordre judicial per la Policia Nacional, en funcions de policia judicial. L’acció fou possible per una denuncia procedent del propi Cos de Mossos d’Esquadra (CME). Sabem de la planificació de constituir un nucli d’acció i resistència, format per CDR’s i Mossos, per encarar accions de major nivell. Sabem fins i tot per un programa de TV, la planificació d’una possible cessió del port de Barcelona, com a base de la flota xinesa !!!, en contrapartida a ajuda política i econòmica. Sabem de la planificació i actuació d’un grup de Mossos en la fugida de Puigdemont cap a Bèlgica, cosa que permet deduir l’existència d’una “policia patriòtica” a l’interior del CME. Sabem i coneixem la depuració duta a terme per l’actual Conseller d’Interior de múltiples comandaments del CME, per no tenir-hi prou confiança i considerar-los fèrriament defensors de la legalitat vigent. Tenim la constatació d’immensos fluxos de diner per a mantenir i promoure accions de mobilització i concentració ,la majoria de les quals, amb un elevat grau de violència. Tenim la constatació d’ordres internes de no tramitar milers d’expedients, per aquests fets, per part de la Conselleria d’Interior. I tenim constància de l’existència d’un “estat major” del procés que impartia ordres, a banda de no controlar moltes altres accions dutes a terme per “descontrolats”, “il•luminats” o buscadors de negocis personals. Ho sento, no em queda més espai, però si amb només això algú no hagués decidit investigar, seria per exigir-li la dimissió immediata. I totes les investigacions comporten accions de recerca d’informació i documentació. Per això estan els jutges i les forces de seguretat, CNI inclòs.

RESCATS: CRÒNICA D’UN FRACÀS. Sabia que les coses no anaven bé, però no ha estat fins rebre resposta del Conseller d’Interior, a preguntes del diputat Cristòfol Gimeno(PSC) que el compliment del Decret legislatiu 3/2008, s’ha comprovat totalment desastrós. Molt més del que mai m’havia imaginat. Durant anys, els debats i reflexions, sobre si les persones rescatades, havien de pagar el cost del seu rescat, estava en el carrer. Després va entrar en el Parlament, i en vam estar discutint uns quants anys, fins arribar a la conclusió que sí. Que s’havia d’establir i aprovar un conjunt de taxes i preus públics, a aplicar, en aquells casos en que els rescats eren motivats per comportament totalment inadequats. Fos per imprudències manifestes, fos per manca de material, coneixements o vulneració de normes vigents. A efectes de rescats, dono els preus aprovats. Per intervenció de bombers, s’imputarà un cost de 41,80 euros per unitat i hora. Per vehicles, 54,25 euros, per unitat i hora. Per helicòpters, 3.151,30 euros per unitat i hora. A dia d’avui, tots aquests preus haurien de ser augmentats considerablement, però de moment, son els vigents. Per saber el grau de diligència, bona gestió i efectivitat, el diputat va demanar quants expedients s’havien obert i tramitat des de l’any 2015 ,fins a dia d’avui. El resultat és increïble, perquè només n’hi ha 7. Sí, sí, heu llegit bé. Set en set anys, i d’aquests només 2 s’han pagat, altres 4 estan en via executiva, i finalment 1 es va anul•lar per estimació del recurs presentat. Al llarg dels meus anys de regidor i alcalde, he vist centenars d’imprudències, algunes tant estúpides com saltar a un gorg des d’uns 25 metres, provocant la intervenció de dos helicòpters, un camió de bombers, i els efectius de l’ajuntament. M’imagino un cost mínim superior als deu mil euros que ningú ha pagat. Però és que caminades amb nens petits, prèvies a anuncis de grans pluges, campaments mal muntats, escalades de principiants amb material de tercera mà,... ha estat habitual, durant anys i anys. I ja no parlo de la “joia de la corona” dels rescats a la comarca: el Pedraforca. Allà ja no fan ni cas quan veuen arribar un helicòpter. De fet, podríem dir que forma part del paisatge. No passa mes que no es faci un, dos, tres... rescats, la majoria d’ells, per causes indescriptibles. Des de persones que pugen amb sabatetes de tennis, o al migdia pensant que en dues o tres hores, pugen i baixen, grups de canalla com si anessin a la platja, persones que porten anys sense fer exercici físic, .... Si anem cap altres indrets, veurem imprudències a les platges, amb gent que no fan cas de la bandera vermella de perill, i tanmateix es fiquen en el mar. O altres se’n van amb patinet, fins no poder tornar. I ja no parlo d’imprudències més grosses com esquiar fora pistes, escalar sense experiència ni material, etc. La llista es pot fer tant llarga com experiències hem viscut al capdavant d’alguna institució. No pot ser que el Govern no actuï. No es pot enviar el missatge que pots fer el que et doni la gana perquè trucant al 112, algú t’ho resoldrà....gratis, encara que posi en perill la vida dels rescatadors. Una mostra més de que no anem bé, i toca canviar de govern.

MICROPOBLES I POLICÍA LOCAL. Segueixo la sèrie “micropobles” per tractar temes que afecten de manera molt directa els municipis de menys de 2.000 habitants. En tenim 600 a Catalunya, dels 947, existents. Avui, faré referència al tema de la seguretat en aquests petits pobles. Un tema molt, molt complicat. Perquè ? En primer lloc, cal saber que només els municipis de més de 10.000 habitants poden tenir policia local/ municipal. A Catalunya en tenim 215 que sumen uns 11.000 agents. Uns altres pocs, tenen un cos de vigilants, i la resta, res de res. Vol dir que depenen de tot i per tot del Cos dels Mossos d’Esquadra ( CME). El CME té uns 16.000 agents, clarament insuficients per a cobrir totes les necessitats del país. No parlo ara de Guàrdia Civil, ni Policia Nacional, que tenen competències pròpies i desplegaments, en funció d’aquestes obligacions. Què passa en aquests micropobles, a nivell de seguretat, incivisme, conflictes diversos, incompliment d’ordenances, ets ? Doncs, que es troben indefensos, perquè el CME no pot, ni de lluny, arribar a tot arreu, a tota hora i moment. Resultat ? indefensió, incomprensió i conflictes que compliquen la feina dels ajuntaments i de molts dels veïns del poble, i residents habituals. Exposo algunes situacions, abans d’entrar en matèria. Tots els caps de setmana, vacances de Nadal, Pasqua , estiu , a més d’alguns ponts, festes especials, i altres circumstàncies, centenars de milers de persones, amb els seus vehicles surten esperitats de les grans ciutats per anar a recaure en algun d’aquests 600 micropobles, dels quals parlem. La majoria tenen un comportament impecable, però diguem que un cinc o deu per cent, actuen “per lliure”. Es a dir, si a Barcelona, posem pel cas, donarien salts d’alegria per trobar aparcament a dos-cents metres de casa, en un poble l’han de tenir a vint o trenta metres. De manera que poden aparcar en una cruïlla, sobre una vorera, a l’entrada de l’església, davant d’un gual, o en un dels jardins. Allà no fa cap “nosa”, estem en un poble. Uns altres arriben i del cotxe salta un o dos gossos, que com que estan en un poble, no cal portar-los lligats. Estem a pagès, i poden anar per on vulguin. Al cap i a la fi les vaques tampoc van lligades i els xais i cavalls, tampoc. Més enllà, un propietari d’autocaravana s’ha enamorat d’un camp de gespa, ideal per fer-hi estada. Es un prat, però només hi ha herba, i per tant, no passa res si es trepitja. Ja tornarà a posar-se dreta. Tampoc passa res, si un grup o grupet, ve amb tendes. El jardí de l’entrada, o al costat de l’església, i sinó al mig del camp de futbol, és lògic parar-hi tendes, i passar-hi un parell de dies. I perquè no posar una mica de música i alegrar la nit, tampoc hi ha tanta gent com perquè algú es pugui queixar. I si per Reis o per l’aniversari d’algun noi, li han passat una moto, és lògic vagi amb uns quants amics a provar-la i es passin un parell o tres d’hores fins a la matinada, donant voltes pel poble o organitzant alguna cursa, pels carrers. Bé, no cal allargar multitud de fets, habituals i universals, en tots els pobles, que compliquen la vida dels veïns, sí, però molt especialment de l’Ajuntament, encarregat de complir i fer complir les normes vigents. I com fer-les complir, sense les eines necessàries ? Molts diran, doncs, trucant al CME. Sí, però cal saber que en la majoria de comarques, tenen dues o tres patrulles actives, per 15,20, 30 municipis. No podem destinar Mossos a temes com els abans exposats. Perquè no els reservem pels grans temes i busquem solucions alternatives? Res és fàcil, però a grans mals, grans remeis i toca impulsar canvis en profunditat, si no volem acabar malament. Hi ha qui defensa, ampliar el CME per cobrir aquestes necessitats. No ho veig viable, ni sostenible. Caldria tenir el doble d’agents, com a mínim. Aleshores, què fer ? Perquè no doblar o triplicar les plantilles de les capitals de comarca ? Parlo de les policies municipals. Les capitals han de servir per donar serveis als pobles del seu territori, perquè no el de seguretat ? Posem pel cas, Vic i Ripoll, perquè no ampliar plantilles, i que siguin elles les que cobreixin els pobles de la comarca ? Sí, és clar, pagant-ho entre tots, començant per aportacions extres del Govern Central, de la Generalitat i dels pobles, així protegits. Deixar pel CME, els grans temes, i que la policia local, patrulli cada dia, pels pobles que tinguin assignats. Els ajuntaments tindrien una policia de proximitat, pràctica, ràpida i acostumada a aquestes funcions. Autoritzada a avisar, i si cal, sancionar tota mena d’incompliments de les ordenances vigents, a cada poble, i coneixedora dels veïns i costums, com per ser més efectiva que el CME, molts dels quals son canviats cada dos per tres, de demarcació. Bé, res és fàcil, però esperar solucions sense actuar, porta a la situació que patim. Es inviable continuar com fins ara. No podem deixar els Ajuntaments, sense eines per fer complir les normatives vigents. Es hora d’actuar i decidir, i la seguretat és un dels serveis bàsics i essencials. També, en els micropobles.

LA BUROCRÀCIA INFINITA. Si algú creia que les noves tecnologies ajudarien a reduir “paperassa”, pot comprovar que s’equivocava. Si comparem els tràmits, gestions, documents i passos necessaris per a obtenir qualsevol permís, autorització, documentació, exempció ...anys enrere ,amb els d’avui dia, veurà un creixement exponencial. No ens en hem sortit, i al pas que anem , no ens en sortirem. La capacitat d’innovar i inventar nous tràmits, és infinita i l’existència de diverses administracions, la complica encara més. Si un tema m’exasperava especialment, en els meus llargs anys d’alcalde, era la dedicació a “perseguir papers” a Barcelona. Es a dir, a la Generalitat, sobretot, i en molt menys mesura a Diputació, perquè la seva organització era/és infinitament millor. Els alcaldes, i amb ells, els ajuntaments, han estat força eficients en minimitzar burocràcia pròpia. Segur pot reduir-se, encara més, però en línies generals es pot resoldre la majoria de qüestions en hores, o en dies. P oques vegades parlem de setmanes i encara menys de mesos. Ara bé, quan els tràmits municipals van lligats a d’altres a la Generalitat, no hi ha terminis precisos. Es impossible predir quan i com es resoldran els temes. D’aquí que un alcalde en un poble petit, o un regidor en un de més gran, s’impliqui directament en aconseguir que determinades peticions tinguin un final ràpid i positiu. Moltes persones poden pensar que si l’alcalde s’hi fica, segur les coses aniran de pressa i corrents. No, no, quan els circuits de tràmits estan mal dissenyats i comprenen diferents gestions a diversos departaments, el resultat és impredictible. I és que s’han incrementat els informes i gestions a fer, per a qualsevol tema, per petit i important que sigui. I segons quins, no hi ha terminis previsibles. Per a municipis rurals, tots sabem que qualsevol qüestió que afecti rius i rieres, les gestions seran de mesos, molts mesos, o fins i tot anys. Per entendre’ns, arreglar un camí que travessa una riera, un torrent i ja no diguem un riu, els estudis, informes, projectes, supervisions i controls poden portar a l’exasperació i desesperació dels més assenyats càrrecs públics. Si parlem de connexions de canonades d’aigua o elèctriques per algun petit bosc o zona forestal, els tràmits seran “eterns” i d’imprevisible final. El mateix podem dir per arreglar cases velles, porxos o granges , en sòl no urbà. Aquí, s’ha d’avisar al propietari que entra en “terres ignotes”. Tot el relacionat amb urbanisme, té uns camins llargs, complicats, enrevessats per la necessitat de demanar informes a tres o quatre altres departaments, cadascun del quals va al seu aire i ritme, de manera que quan un arriba, un altre pot haver caducat... En resum, vivim en un país altament ineficient. No s’ha aconseguit abreujar tràmits, facilitar gestions ni imposar vies ràpides per a temes estratègics. Ara mateix s’anima tothom a posar plaques solars i tota mena d’instal·lacions per estalviar energia o crear-ne. Doncs bé, si algú té interès en saber els tràmits que haurà de fer, comprovarà l’elevat cost econòmic, i el llarguíssim procés en el que entra, de manera que és habitual superar els dotze o quinze mesos per arribar al final, encara que tot vagi a càrrec d’una empresa especialitzada. Perquè estem així ? Es possible un altre funcionament ? Estem així per mandra de canviar i per la provisionalitat de la majoria de càrrecs institucionals, que no volen ficar-se en grans maldecaps i prefereixen la fàcil rutina de seguir els passos dels qui han tingut al davant. I, evidentment, hi ha altres formes de funcionar. De fet, tenim ben a prop dos exemples de reducció de “paperassa” a l’Aragó i a la Comunitat Valenciana, les quals han abreujat tràmits, i accelerat resolucions, com a vies per aconseguir atreure activitats que s’haguessin instal·lat a Catalunya, que cansats, se’n van a fora. Puc assegurar que aquesta enorme burocràcia és un dels motius clars per llençar la tovallola. Desespera els peticionaris, i frustra els polítics que volen facilitar la gestió. Ho dic per experiència pròpia, però també per intercanvis amb altres càrrecs d’altres CCAA. Catalunya té en aquest i en altres temes, els deures per fer. Dic més, hem retrocedit clarament i sinó hi posem remei , anirem caminant cap a la irrellevància.

LOS ESPÍAS, ESPÍAN. Vaya por delante mi desacuerdo con el cese – sustitución de la Directora del CNI, Paz Esteban, porque la considero injusta. A pesar de quererla enmarcar en una sustitución, o en un castigo por no haber detectado los ataques al móvil del presidente del gobierno y la ministra de defensa, lo que llega a la calle son las exigencias de los partidos independentistas, por el supuesto espionaje a varios de sus miembros. Y todos sabemos que las ansias de venganza, son insaciables. Se piden cabezas, para asumir responsabilidades, que ninguno de ellos ha asumido, en Cataluña. Tanto alboroto y tanto escándalo, demuestra el cinismo y la teatralidad que ponen en sus exigencias. Y, para rematar el clavo, piden no se espíe nunca más al independentismo. Y va, y se lo creen. Creen poder pedir a las instituciones del Estado que dejen de cumplir sus funciones. Increíble, si no fuera cierto. Lo hemos visto escrito y oído en múltiples medios de comunicación. Así estamos, a día de hoy, intentando superar una nueva crisis, hasta que llegue la siguiente. Está visto que la paz y tranquilidad están reñidas con las relaciones España – Cataluña. Siempre hay algo o alguien que las sacude para evitar vuelvan a la normalidad. Y, a pesar de todo, creo que vamos en la buena dirección, si bien habrá que esperar todavía unos años para que se recupere la colaboración y cooperación habituales. En Cataluña, continúa el lío entre partidos, a la espera de ver cómo acaba el congreso de Junts x Cat. Dentro de 3 semanas tendrá lugar el primer congreso, en el que se elegirán nuevos cargos ejecutivos, después del desmarque de Puigdemont, Jordi Sánchez y Elsa Artadi. Es una incógnita el futuro de este partido. En cuanto a ERC, las cosas no van como esperaban, debido a la falta de liderazgo de Pere Aragonés, y la mediocridad de sus miembros en el Consejo Ejecutivo. Hay nervios porque las elecciones municipales se van acercando y los grandes resultados que esperaban conseguir se van diluyendo, cada día que pasa. Por todo ello, la crisis del espionaje, ha llegado en un mal momento para todas las partes, a pesar de las ganas de conflicto de una parte del independentismo. Siempre hay un grupo de exaltados que pretenden seguir con la agitación, pero lo cierto es que se percibe un claro cansancio por parte de la mayoría de la ciudadanía. Dicho esto, nunca hay que descartar el cese total de la agitación porque cualquier nueva chispa puede encender la hoguera y volver a las andadas. Nunca como en los tiempos de mayor crispación, porque es cierto el desánimo y la sensación de derrota, aunque no se diga. Ahora, habrá que esperar a la reunión de los dos presidentes, para ver si realmente las relaciones vuelven a la normalidad. En cuanto al CNI, deberá apagar el fuego interno, y continuar con su labor. El de proteger y defender la seguridad de España, en todos los ámbitos y territorios, siempre bajo el imperio de la ley. Nada ni nadie ha demostrado que ello no haya sido así, por lo tanto, los ataques que ha sufrido han sido injustos y por interés de parte. Solo hay que pedir sigan con su cometido en unos tiempos especialmente complicados para el mundo en general, y España en particular.

ROTUND FRACÀS DELS ANTI JJOO. Ahir, diumenge 15 de maig, tingué lloc la suposada gran mobilització de tots els anti- JJOO d’Hivern de 2030, a la ciutat de Puigcerdà ( Cerdanya). Des de feia setmanes s’havia anunciat una gran concentració de persones vingudes dels quatre cantons del país, seguint la crida feta per Unió de Pagesos, les CUP, En Comú Podem, l’ANC i altres grups i grupuscles que consideren els JJOO d’Hivern, com una mena de terratrèmol contra els Pirineus. Segons ells, es faran destrosses irrecuperables, es malbaratarà diner, no hi haurà neu, i s’espanyolitzarà el país, mitjançant accions i actuacions mai vistes ni imaginades. Bé, doncs, davant tantes calamitats anunciades, la gent no se les ha cregut. Lògic. Hi ha més seny que rauxa en esdeveniments lligats a l’activitat esportiva. I més, si com garanteixen els JJOO, s’han de fer amb total respecte al medi natural i al medi ambient, perquè precisament son condicions fonamentals, per poder ser elegits. Doncs bé, ahir hi havia expectació per veure centenars d’autocars, milers de vehicles i una gernació que faria impossible circular per Puigcerdà. Res de res. Sumats tots, en prou feines arribaven als 2.500. Sí, sí repeteixo, no superaven els dos mil cinc-cents assistents. Una xifra més que pobre, la qual cosa hauria de fer pensar als promotors que no tenen al darrere cap representació ,mínimament important del país. Aquest fracàs, al meu parer, era previsible si bé, no m’imaginava tan magre representació. Vist el resultat convindria oblidar aquesta oposició i dedicar-se en cos i ànima a preparar la candidatura, per arribar a bon port que vol dir ser designats com a seu pel 2030. Hi ha motius per la preocupació, sobretot per no ser capaços d’arribar a un acord amb l’Aragó. Sóc un clar partidari de sumar esforços i territoris, perquè hi sortim tots guanyant. No entenc massa la tossuderia del president d’Aragó ,en contra del treball tècnic acordat pels que hi entenen. Han fet un magnífic treball i totes les subseus en surten beneficiades. A què ve exigir canvis en algunes proves rellevants, si al final tot serà de tots ? Aquí sí tenim una preocupació afegida, que s’ha de resoldre en el més breu termini possible perquè no es pot anar a presentar candidatura sense un ple i complert consens. Una altra qüestió, és resoldre el tema de la doble consulta convocada pel Govern. No feia falta, ni és de rebut, complicar la vida i gastar diner en va, però la maquinària està en marxa i si res falla, el 24 de juliol, ens tocarà anar a votar. Bé, hi anirem uns per una cosa i els altres per una altra, molt secundària, però tinc clar que hem d’animar la gent a anar a votar. Ha de sortir un resultat clar i contundent, com perquè ningú pugui dir que no estàvem segurs de si els JJOO s’havien de fer, en un cas, o si els recolzàvem, en un altre. Volem els JJOO d’Hivern 2030, i si ens els concedeixen, volem siguin un èxit rotund.

VOX, C’S I PP, ES FREGUEN LES MANS. Costa de creure algunes decisions votades en el Parlament de Catalunya pel que tenen de poc reflexionades, a més de contraproduents pels qui les han pres. La darrere, consisteix en crear una comissió d’investigació per l’anomenat “catalangate”. Es a dir, el suposat espionatge a membres més o menys destacats del procés independentista. Sempre convé, comptar fins a cent o fins a mil, abans de prendre una decisió, però està vist que en el Parlament, pocs son capaços de fer-ho. Ara, es crearà una comissió a la qual es convocarà un munt de persones, moltes de les quals no compareixeran i altres si ho fan, no diran res, o no podran dir res, en compliment de la legalitat vigent. Però, és que aquesta comissió es pot convertir en una autèntica joia política per a Vox, C’s i el PP. Perquè? Doncs, perquè podran proposar la compareixença de dotzenes de persones, en situació molt compromesa. Persones que si responen les preguntes, malament, i sinó ho fan, pitjor encara. Imaginem alguns escenaris i algunes preguntes. Primer escenari: convertir la comissió en un tribunal d’investigació sobre el 9-N, el 1-O, i el procés, en general. Formular preguntes als presidents d’ Omnium i ANC, ex-presidents, consellers, Mossos... per saber com es van obtenir les dades dels censos electorals, qui i com van comprar les urnes, qui guarda la documentació de les dues consultes... i un centenar de preguntes de caràcter confidencial que si no es responen voldrà dir que es fa boicot a la comissió i si es responen deixen al descobert moltes accions clarament il•legals. Segon escenari: no compareixen els proposats pels tres partits. Aleshores, la comissió es converteix en la riota mundial, i el Parlament rep una plantofada on més mal fa. Es converteix en un organisme “prescindible”, sense poder, sense autoritat. I puc assegurar que a hores d’ara els tres partits estan ja fent llista dels qui cridaran a comparèixer. No solament els presidents d’ Omnium i ANC, també molts d’altres que van anar per tot arreu, anunciant la “bona nova”, com Lluís Llach, Santi Vidal, Sala Martín, Germà Bel, i una trentena més d’actors més o menys secundaris, per confrontar-los a preguntes sobre el seu rol, en actes il•legals, lligats a les dues consultes, i a d’altres com concentracions i mobilitzacions. Sigui un o altre escenari, algú creu que es contestaran preguntes com la dels costos del procés, les despeses confidencials, o els programes informàtics utilitzats per confeccionar els censos electorals i el control de les votacions ? Els tècnics que seran cridats, compareixeran ? S’atreviran a desvetllar informacions confidencials ? I sinó ho fan, algú dubte de que els tres partits, exigiran responsabilitats a tots els cridats i no compareguts ? No sé si algú ho ha imaginat, però es pot organitzar un immens “show” cada dia , a instàncies de partits que voldran convertir la comissió en un plafó de radio – televisió. I no hi haurà manera d’evitar-ho, a no ser que s’impedeixin les seves actuacions. I si algú creu poder-ho fer, s’enfrontarà a acusacions d’obstrucció parlamentària, i vulneració de drets a grups de l’oposició. En fi, ben aviat podrem veure si aquests vaticinis es converteixen en realitat.

PASSAR LA FRONTERA...MENTAL – CULTURAL. Des que vaig tornar de Suïssa, ja fa 43 anys, m’agrada de tant en tant tornar-hi i si no tinc temps, almenys me’n vaig a França que la tinc a tocar. Ho faig perquè m’encanta fer servir el francès, i canviar d’aires, horaris, costums, gastronomia i alhora comprovar com de diferents som en uns quants temes rellevants. Almenys, per a mi. Fa ben pocs dies, vaig fer un parell d’excursions al sud proper. Es a dir, a Ax-les-Thermes, Tarascon i Foix. Son llocs que ja conec de fa anys, on tinc algun restaurant conegut i puc fer algunes excursions, adaptades als meus gustos i disponibilitats. El motiu d’aquestes reflexions és comprovar la distància que ens separa els dos països, malgrat haguem suprimit fronteres. No tenim les fronteres físiques, però sí les mentals – culturals. Fa goig anar per camins i carreteres, netes. No trobar parets, ponts, rocs, ni muralles ni monuments plens de guixades i grafits. Veure passar trens, nets. Es a dir, sense les guixades ni les pintades tradicionals que porten els d’aquí. Fa goig caminar per petits pobles, embellits per centenars de flors, a peu de terra o en qualsevol altra modalitat, sigui dintre o fora de casa. I veure el territori ordenat, sense construccions de totxana i cobertes d’uralita o altres materials que xoquen amb el caràcter paisatgístic. I la puntualitat francesa, no tant rigorosa com la suïssa, però s’hi acosta molt. Dinar d’hora, complint ja amb la nova norma de posar una gerra d’aigua a taula, i tenir els menjadors en ordre al punt de les 12 fins a les 2 de la tarda. Les regles son clares per a tothom. I és clar, total respecte per a tots els edificis públics. Cap símbol que no toqui, les banderes al seu lloc i les ordenances , clares i visibles en tots els llocs pertinents. Amplis jardins i zones verdes per tot arreu, ben cuidades i adaptades a totes les necessitats. Pot semblar tot idíl•lic i segur tenen els seus problemes, però l’ambient, l’entorn és amable i acollidor. Donen ganes d’anar-hi i tornar-hi perquè al llarg dels anys no trobes canvis a pitjor. Al contrari, vas veient algunes millores que demostren el interès en aprofitar innovacions per aplicar-les a tot arreu. Per a mi, un dels temes que més m’indigna és el vandalisme, en les múltiples formes que pot adoptar. Haver de llençar cada any autèntiques fortunes, en reparar o substituir mobiliari urbà, o haver de netejar constantment espais embrutats, és desesperant. I he de dir que no parlo tant d’un petit poble com el que visc, sinó de pobles més grans i ciutats, on veus tota mena d’accions contra espais i edificis públics o privats. Que a hora o hora i mitja de cotxe et posis en un món diferent suposa comprovar la necessitat de canvis notables en l’educació i civisme de la gent. S’ha d’aconseguir deixar enrere el maltractament als espais de tots, i fomentar el respecte i l’ordre en totes les relacions entre persones i espais. Si això és habitual frontera enllà, ha de ser possible, frontera cap aquí. Aquest és un dels grans reptes de futur.

EL PSC, CONSTATA LA MANCA D’EFECTIVITAT DEL GOVERN , EN MÀTÈRIA DE COBRAMENT DELS COSTOS DE RESCATS, PER IMPRUDÈNCIES O MALES PRÀCTIQUES. En resposta a les preguntes presentades pel Grup Parlamentari Socialista – Units per Avançar, d de la mà del Diputat Cristòfol Gimeno, constatem la gairebé nul.la efectivitat del Govern de la Generalitat per a recuperar els costos de rescats per causes d’imprudència o males pràctiques. Podem veure com la petició feta de saber el total d’expedients gestionats des del 2015 fins a dia d’avui, ha estat de 7. Dels quals 2 s’han pagat, 4 es troben en via executiva, i 1 es va anul•lar per estimació del recurs presentat. A les respostes es poden veure els imports que la taxa estableix, per a cada servei implicat en un rescat, que van dels 41,80 euros per unitat i hora dels Bombers, a 54,25 euros per unitat i hora de cada vehicle, i els 3.151,30 euros, per unitat i hora d’un helicòpter. D’aquestes respostes es dedueix que més del 95% del cost dels rescats van a càrrec de l’erari públic. Es a dir, de tots nosaltres i que només en comptadíssimes ocasions, s’obre expedient sancionar a l’infractor. Som conscients de les dificultats, en alguns casos, d’imputar causes d’imprudència i males pràctiques, però no en centenars d’altres, en que s’ha constatat la falta de preparació, la inadequació de vestimenta o equipament, o fins i tot la contravenció de fer pràctiques per causes meteorològiques, entre d’altres. Aquesta baixíssima aplicació de les normes vigents, suposa un incentiu per continuar-les vulnerant. Parlem de 7 expedients oberts en 7 anys. I d’aquests només 2 s’han cobrat. No està justificada aquesta absència d’acció sancionadora, oimés quan no passa setmana o mes en que no veiem actuacions de bombers, helicòpters, mossos i altres cossos, ocupats en tasques d’emergència, per actuacions totalment fora de lloc. Continuarem fent un seguiment i control d’aquesta normativa , continguda en el Decret 3/2008, d’aplicació de taxes, a la vista del seu general incompliment. Manresa, 12 de maig de 2022 OFICINA PARLAMENTÀRIA DEL PSC A LA FEDERACIÓ XI.

EL SENTIDO DE ESTADO, PERDIDO. Para los que hemos gobernado con mayorías absolutas, aunque solo sea un ayuntamiento, se nos hace muy difícil comprender la lógica actual de no favorecer ningún acuerdo, por muy necesario que sea. El principio de “cuanto peor, mejor” impera ya no en muchos ayuntamientos, sino en prácticamente todos los gobiernos regionales, y por supuesto, a nivel nacional. En estas condiciones es muy complicado gobernar. Muy complicado y muy poco productivo por cuanto hay docenas, centenares de actuaciones que no se pueden llevar a cabo por no disponer de una mayoría suficiente. A cada pleno del Congreso o del Senado, me pregunto hasta dónde llegará la oposición y ya no hay ninguna duda: hasta donde sea necesario con tal se obstaculice la acción de gobernar. Es decir, ya no existe la lógica dinámica gobierno – oposición, sino la de oposición contra el gobierno, proponga lo que proponga, por muy efecto positivo pueda tener sobre el conjunto de los ciudadanos. Lo preocupante de esta situación es que se alarga en el tiempo y no parece tenga final visible. Si antes un candidato llegaba para darse a conocer, preparar equipo, programa y batallar una, dos o tres veces para ganar, ahora el trámite es totalmente diferente. Se llega y se quiere ganar al día siguiente. No hay un mientras tanto, o un paso intermedio para conocer el país, las instituciones, planificar equipo y programa. No, no, esto es lo de menos. Hay que ganar a la primera o desaparecer en el olvido. Y claro, cuando el embate es a una sola jugada, hay que jugar fuerte, y pegar para dejar fuera de combate al adversario, convertido en enemigo. Así, pues no hay término medio, no hay visión de Estado, porque solo hay visión de ganador. Y a ser posible por K.O. Es decir, todo vale, y en esto el PP está copiando a VOX. Ha abandonado el sentido de Estado que en algún momento había tenido para convertirse en un adversario feroz, sin dejar ningún resquicio a la negociación y al pacto. Es increíble tener todavía varios organismos vitales del Estado sin renovar, simplemente porque ahora no les conviene. Nunca es el momento oportuno. Se busca cualquier excusa por peregrina que sea y se va repitiendo hasta la saciedad. Es igual no tenga ni pies ni cabeza, están convencidos de que los suyos se lo van a creer. Y ya está, aquí paz y allá gloria. Así vamos pasando las semanas, los meses y los años hasta llegar a las elecciones en las que echan el resto. Y si esto pasa a nivel nacional, qué no ha de pasar en Cataluña, donde los partidos independentistas solo piensan en sus cosas, lejos de cualquier planteamiento de Estado. Para ellos el Estado es un obstáculo contra el cual tienen que luchar. Representa todo lo que ellos combaten. Bueno, combaten de palabra y gesto, pero no con hechos. No deja de ser penoso escuchar a sus portavoces, hablando de cosas serias sin ningún conocimiento ni estrategia concreta. Sueltan sus discursos prefabricados con las mismas arengas de siempre, y punto. Detrás, no hay nada más que palabrería y teatro para sus bases. No quieren darse cuenta que la mayoría ha desconectado y por mucho que critiquen y acusen, no sirve para nada. Se hace muy larga esta legislatura pero hay que reconocer el aguante y sentido de Estado que sí tiene el PSOE, con Pedro Sánchez, al frente.

ELS NERVIS D’ERC. Les coses van molt diferents, per ERC, a com les havien imaginat a principi d’aquesta legislatura. Havien plantejat les eleccions al Parlament com el gran embat per quedar en primer lloc i per tant, passar al davant de Junts, però en cap cas imaginaven ser guanyats pel PSC per més de 50.000 vots. El pacte amb Junts, no va ser gens fàcil, perquè havien de negociar amb un partit perdedor, poc organitzat i molt convulsionat. I negociar amb les CUP, per conformar una “majoria estable” que ningú podia assegurar durés unes setmanes o uns mesos. El temps, ha donat la raó a tots els que teníem clar que les CUP poden estar a l’oposició però no son partit de govern. Una altra qüestió que ha fallat a ERC ha estat l’ostentació de la presidència de la Generalitat. Creien, una mica innocentment, que tenir la presidència suposaria un revulsiu intern i extern, per atreure capital humà, cap al partit, i de rebot cap a les institucions. Estaven segurs de reforçar-se per preparar el proper embat: les eleccions municipals de maig de 2023, de les quals en surten no solament els nous Consistoris, sinó també els Consells Comarcals i les quatre Diputacions. Doncs, bé, no hi ha hagut cap creixement de partit, ni treuen profit de la presidència ni dels membres del Consell Executiu. Perquè passa ? Les causes son diverses, però les principals son que la persona del president no mou entusiasmes, ni dintre ni fora del partit. Pere Aragonés, era un tècnic a l’ombra, un element de segon nivell, que s’ha trobat exercint de líder sense tenir ni la preparació ni el lideratge que son propis de qui va al davant. La manca de plantilla de partit, fa que arrepleguin cercadors de càrrecs d’altres partits, i no tots son adequats. Més aviat han marxat per haver esgotat la seva capacitat, i en comptes de passar a la reserva volen tenir una nova vida, a qualsevol lloc possible. Es clar, això ni agrada als militants ni a la gent, en general, de manera que els membres de la part d’ERC, en el Consell Executiu, no han donat el resultat volgut. Només cal passar llista i no n’hi ha cap que sobresurti per una gestió innovadora i ambiciosa. Es més, algun com el d’Ensenyament s’ha ficat en una batalla de la qual només en pot sortir perdedor. Però, tampoc podem elogiar el paper de Laura Vilagrà, a Presidència, ni Argimon a Sanitat, o Teresa Jordà, a Agricultura i Acció Climàtica, o en Joan Ignasi Elena ,a Interior. Si en el primer nivell no hi ha lideratges ni excel·lència, encara menys en trobarem en el segon o tercer nivell de l’administració de la Generalitat. Així, doncs, l’empenta que s’esperava tenir del cap de Govern i les principals conselleries, s’ha diluït en una clara decepció , per no dir fracàs. I és clar, preparar eleccions municipals amb un panorama com aquest, ni s’esperava ni és el ideal per trobar nova gent, i conformar noves candidatures. No estranyi a ningú la repetició de candidats, amb molt males perspectives, com Miquel Pueyo a Lleida, o posar Alba Vergés de candidata a Igualada, o l’immens error de repetir Ernest Maragall a Barcelona, a l’edat de 80 anys, o intentar que Gabriel Rufian vagi de candidat a Santa Coloma de Gramenet. Tot son decisions i exemples d’un partit que no troba relleu ni atreu noves generacions perquè té unes maneres molt rares de funcionar. Deixa els seus a la seva sort, l’endemà de les eleccions, i no hi ha un fil conductor ni en el govern ni en el partit, de manera que s’hi queden els autèntics militants de pedra picada o els interessats en ocupar càrrecs i viure de l’erari públic. Amb aquesta situació son lògics els nervis d’ERC que es tradueixen en posicionaments i votacions, caòtiques en el Congrés i Senat, i per descomptat en el Parlament de Catalunya.

COM VELLA DAMA OFESA. En el cas del suposat espionatge a unes desenes de membres del moviment independentista hi ha molt de cinisme i teatralitat, no en va tractem de personatges que pretenen representar “ al poble català” i en prou feines es representen a ells mateixos i uns quants seguidors dels seus partits i organitzacions. Aquest costum d’agafar la part pel tot, ha estat norma, durant tots els anys del procés. Però bé, al final la realitat i la veritat s’acaba imposant. Ho hem vist en multitud d’ocasions quan es multiplicaven per tres o quatre els assistents a concentracions i mobilitzacions, o es feien creure invencions, que han caigut al cap d’uns anys, quan han aparegut els documents o les gravacions dels protagonistes. Però, sempre va bé aportar records del passat per refrescar la memòria, i tirar per terra el paper de la “vella dama ofesa” per fets que ella mateixa ha dut a terme. Vegem-ne uns quants. Ningú recorda l’apropiació, sostracció o per dir-ho en paraules clares, el robatori de milions de dades confidencials de més de cinc milions de catalans, per a conformar el cens electoral de la consulta del 9 – N i la de l’ 1-O ? Aquestes dades confidencials, protegides per la Llei de Protecció de Dades, van ser obtingudes il•legalment del programa de CatSalut, o organisme similar, amb la qual cosa es podia anar un pas més enllà i consultar les dades mèdiques de tots nosaltres. O no ? Apropiades il•legalment, es van fer servir en les dues consultes, i aquests censos, juntament amb les llistes de votació, estan amagades en lloc desconegut, però sota responsabilitat dels partits independentistes , a més de l’ANC i Omnium. Estem parlant de milions de dades confidencials. O és que ningú recorda com una denúncia confidencial, per part d’algun agent del Cos de Mossos d’Esquadra, fidel a la legalitat, va evitar la destrucció de milers de documents confidencials amb dades d’investigacions a càrrecs i persones no independentistes, que es portaven a la incineradora de Sant Adrià ? La comitiva fou intervinguda a les portes de la incineradora per part de la Policia Nacional que actuava per mandat judicial. Tampoc es vol recordar que la aplicació de l’article 155, va portar a buidar ordinadors de la Comissaria General dels Mossos d’Esquadra a Sabadell, per emportar-se documentació comprometedora en diversos llapis de memòria, temorosos caiguessin en mans de la Guardia Civil o Policia Nacional. També es vol portar a temes anecdòtics les reunions i contactes, amb personatges i delegacions, de la Rússia de Putin. Com pot ser que algú cregui que estaven planejant visites turístiques i no ajudes concretes d’informació i espionatge ? Es que només ells poden sospitar de la maldat de l’Estat espanyol ? De la opressió i repressió que pateixen ? D’on surt i ha sortit un munt de diner per pagar tota mena d’accions i actuacions, dels protagonistes del procés i dels fugitius a l’estranger ? Sí, sí volem claredat i transparència, però per a tot i per a tots. No s’hi val a demanar i reclamar la protecció de tots els drets, i en canvi trencar-los, vulnerar-los i apropiar-se’n sota principis d’un cinisme inaudit. Escoltar les grans proclames dels portaveus d’ERC, Junts i la CUP al Congrés, suposa una lliçó magistral de populisme de la pitjor espècie.

EL PSC, CONSIDERA URGENT, ACTUAR CONTRA L’ERUGA PROCESSIONÀRIA DEL PI. La climatologia favorable i el curiós règim reproductiu de la processionària del pi, fa que algunes comarques de Catalunya, tornin estar infestades d’aquesta eruga, fins el punt de produir greus danys forestals, i al mateix temps sobre les persones i animals que fan vida en aquests territoris. Els tècnics ,aconsellen campanyes periòdiques de fumigació amb agents biològics, cada tres o quatre anys, per aconseguir la reducció de la població, primer, i posteriorment la seva eradicació. La comarca del Berguedà, sobretot la zona de l’Alt Berguedà, torna estar greument afectada, però com ella, altres territoris i comarques de Catalunya, per la qual cosa, hem portat aquest tema al Parlament de Catalunya. Volem saber les previsions del Govern pel que fa l’estudi i prevenció, així com les previsions de noves campanyes de lluita contra aquesta eruga. Cal seguir els consells dels tècnics i programar campanyes plurianuals, per ser efectives. Hem de tenir en compte que el dany que produeixen és divers. Primer sobre els arbres, segon sobre el bestiar que pastura o viu en les zones afectades, i tercer sobre les persones, el turisme, les activitats, etc, perquè les pues que desprenen produeixen efectes molt molestos i duradors. Es per tot plegat que considerem urgent la planificació de campanyes de lluita sobre tots els territoris afectats, de forma similar a com ho està la comarca del Berguedà. Si algú vol veure quines afectacions produeix només cal que visiti alguns dels municipis de l’Alt Berguedà. Manresa, 6 de maig de 2.022 OFICINA PARLAMENTÀRIA DEL PSC A LA FEDERACIÓ XI

+ VALENTIA CATALANA S.L A la vista de les grans mostres de valentia dels nostres representants i principals líders del procés independentista, podem considerar “els estols catalans i companyies d’almogàvers”, com nens de teta, al seu costat. On s’ha vist proclamar una república catalana, de set segons de durada, per a tot seguit dispersar-se el Govern, i fugir a l’estranger, en una autèntica nova versió de retirada estratègica, ben estudiada y planificada ? Algú ha pogut imaginar com de difícil és mantenir càrrecs i sous, davant una invasió de l’adversari que aplica un article de la Constitució , concretament el 155, i tothom és valent com per acceptar-lo i acatar-lo ? No era més fàcil plegar en solidaritat amb el Govern fugit ? No, no 114 alts càrrecs van resistir, i es van quedar en els seus llocs, per a preservar les Instituciones, perdó els sous. On s’ha vist valentia semblant ??? I què dir dels partits, així desmantellats, que son convocats a eleccions al Parlament, i tots, repeteixo tots, son valents com per participar-hi ? Qui no hagués preferit quedar-se a casa, en senyal de protesta ? No, no foren capaços de recuperar forces, i aspirar a nous càrrecs que permetessin recuperar subvencions electorals i sous. Una altra mostra de valentia. Més mostres. Després de les eleccions, aconsegueixen constituir Parlament, nomenar Mesa, i fins i tot formar Govern, malgrat totes les ferides internes i externes. Es refan de tot i nomenen càrrecs i més càrrecs, per a premiar a tots els resistents. També, després de les eleccions generals, son capaços d’enviar diputats a Madrid, a la seu central de l’adversari, o enemic ???. Ho fan per demostrar, amb astúcia catalana, que es pot servir a dos senyors. Un per cobrar un bon sou, i l’altre per poder criticar i dir totes les penúries que es passen a Catalunya. Fins i tot hi van els de la CUP que no volien reconèixer l’autoritat del Govern central, però puix que els paguen, millor anar-hi no fos que els retiressin el sou. No és valentia ??? De fet no passa setmana ni mes que no hi hagi altres mostres de valentia extrema, prometent no acatar les sentències del Tribunal Suprem, ni les de la Junta Electoral Central. Per això es convoquen reunions, es demanen informes, es convoquen sessions al Parlament, i amb grans discursos es deixa clara la desobediència, a tots els qui ens tenen mania. I...tot seguit es fa el que s’ha de fer. Es dur tenir un sou, però s’ha plantat cara, i s’hi ha posat molt mala cara. España ha d’estar més que preocupada. I si no en tenen prou amb aquestes mostres de valentia, n’hi haurà moltes més en els propers temps. No deixarem passar cap ocasió per demostrar que amb nosaltres no s’hi juga, que podem ser molt contundents i durs en les batalles , i sobretot molt conseqüents. En resum, superarem la valentia mostrada pels estols catalans i les companyies almogàvers, allà per l’Edat Mitjana. Som i serem valents, tant si es vol com si no es vol !!!

ASSUMIR RESPONSABILITATS. Aquests dies escoltem de forma reiterada i insistent, la petició d’assumpció de responsabilitats per part del Govern Central, pel tema del suposat espionatge a una seixantena de càrrecs institucionals i de partit, de l’entorn independentista. Els qui tant exigeixen responsabilitats, son els mateixos que en cap moment les han assumit. Heus aquí el gran cinisme i contradicció. Es evident que tothom ha de fer-se responsable de les seves accions i actuacions, però sempre i en tot lloc, i per part de tots els bàndols. Aquí és on l’independentisme navega des del primer moment. Governar ha de ser sinònim de complir i fer complir les lleis vigents. Estem en una democràcia i aquest és un principi elemental i bàsic. Tant val per qui governa el més petit dels ajuntaments, com pels qui ho fan en consells comarcals i diputacions. Per descomptat que el mateix regeix pel segon nivell, el de les Comunitats Autònomes, i pel tercer nivell, el del Govern Central. Si això és així, com és que durant més de deu anys, els partits independentistes han cregut pertinent vulnerar totes aquelles lleis que no els permetien “tirar pel dret” i trencar la legalitat vigent ? Com és que consideressin justificat incomplir el Reglament del Parlament, els dies 6 i 7 de setembre de 2017 ? O organitzar dues consultes fora de la legalitat ? O apropiar-se de dos milions de dades personals dels votants, infringint greument la Llei de Protecció de Dades, entre altres il·legalitats ? N’hi ha hagut moltes més. A centenars ,per part d’ajuntaments que han col·locat banderes no oficials en llocs públics, a més de pancartes, cartells, etcètera, tot pagat amb diner públic, malgrat la prevaricació i malversació evident. El mateix podem dir de consells comarcals i algunes diputacions. El propi Govern de la Generalitat ha comès un gran nombre d’irregularitats, vulnerant sistemàticament algunes lleis del propi Estatut d’Autonomia i de la Constitució. Malgrat tot, ningú ha volgut assumir responsabilitats. Tot es feia “pel bé del poble català”, fins i tot un gran nombre de negocis, de suposats “patriotes catalans”. Ara, estem en una nova polèmica, la del suposat espionatge, fent ús del sistema Pegasus que de tan impenetrable, secret i sofisticat, resulta que ha quedat desmantellat pels estudiosos d’una universitat, i m’imagino, per un llarg reguitzell d’altres institucions públiques i privades. Així, doncs, no deixa de ser un “nyap”. Un sistema que diuen només es ven a governs i organismes públics. Algú coneix una empresa privada que no vulgui vendre el màxim possible, a qui sigui, con tal pagui bé ?. Doncs, aquest també, i tants escarafalls ha produït en els independentistes que cap d’ells ha recordat les infraccions i vulneracions a les lleis vigents, per part d’ells mateixos. Si tots els governs han d’estar sota l’imperi de la llei, no pot haver-hi excepcions, i ja hem vist que el Govern català, exigeix assumir responsabilitats al Govern central, però no n’assumeix cap ,ell mateix. I abans d’acusar s’han de provar les acusacions, cosa que ells semblen haver oblidat. Precisament per la manca de responsabilitat, els partits independentistes han perdut tota credibilitat i son els menys indicats per exigir dimissions. Cap d’ells ho ha fet.

CANDIDATOS PARA PUEBLOS PEQUEÑOS. El concepto de municipio es universal, pero el de pueblo tiene diferentes acepciones según la región en la que esté ubicado. En muchas regiones de España se habla de pueblo en municipios de cinco, seis o siete mil habitantes. En Cataluña, éste es el tope, a partir de aquí ya hablamos de ciudades. En la España vaciada, tenemos 1.319 pueblos con menos de 100 habitantes. Sí, sí, estimado lector, ha leído bien. Los equivalentes a un edificio de mediano tamaño de cualquier ciudad española, y sin embargo tienen ayuntamiento, juzgado de paz, normalmente parroquia, y perdieron hace tiempo la pequeña escuela que tenían. Pues bien, se acercan las próximas elecciones municipales, después de 43 años de las primeras, en democracia. Un nuevo reto para encontrar candidatos que acepten presentarse en estos pequeños pueblos, por un período de 4 años. Lo que dura un mandato municipal. En los de menos de 100 habitantes se elige a un solo candidato para ser el Alcalde- Presidente del Concejo municipal, si éste es el régimen por el que funciona, o a tres candidatos, para un Consistorio mínimo. De los tres, uno será el Alcalde – Presidente. Los vecinos censados tendrán uno o dos votos, como máximo, así queda uno ,para una lista alternativa. A partir de aquí, entre 101 y 250 se eligen a 5, en listas abiertas, en las cuales los censados pueden dar un máximo de 4 votos. A partir de los 251 habitantes, las listas son cerradas. En una progresión que va de 251 a 1.000, se eligen a 7. De 1.000 a 2.000, se eligen a 9. Y de 2.000 a 5.000 a 11, etc. Llegados aquí, el tema es cómo encontrar candidatos, dispuestos a dedicar una parte del tiempo libre, a los asuntos municipales. Para los no informados en temas municipales, hay que saber la intensidad de la dedicación a un ayuntamiento, por pequeño que sea. Cada día hay novedades, cada día hay asuntos por resolver, y desde hace años existe una inflación creciente en burocracia, hasta límites insospechados. Esto provoca deserciones y dificultades a la hora de encontrar personas dispuestas a fichar por 4 años. Quede claro que la inmensa mayoría lo hacen por puro altruismo, sin compensación económica, o por indemnizaciones por asistencia a plenos y juntas, que son más simbólicas que reales. Solo a partir de los 5.000 habitantes, puede haber algunos sueldos por dedicación o compensaciones un poco más elevadas. Hablaré otro día de estos casos. Vuelvo al principio. He ostentado 12 años el cargo de concejal de gobierno y 28 años el de Alcalde sin ninguna remuneración económica. En los últimos mandatos, recibía como el resto de miembros del Consistorio, 40 euros por Pleno (uno cada tres meses). Es así como funcionan el noventa por ciento de los pequeños municipios. Dicho esto, sí ha de quedar claro que estar en un Consistorio, es el mejor puesto para transformar la vida en un pueblo, por pequeño que sea. Hay multitud de ocasiones para mejorar las infraestructuras, equipamientos y servicios. Conseguir ayudas de todo tipo de administraciones superiores, para equipar el pueblo y luchar contra la despoblación. A quien le guste el voluntariado, éste puede ser el lugar ideal. El conocimiento del territorio, de la gente, de las actividades… permite incidir sobre lo que se puede hacer para mejorar el entorno y apostar por un progreso, sano y seguro. No es fácil el trabajo, pero es altamente gratificante porque en poco tiempo se pueden ver los resultados de la acción de gobierno. Animo a todos los lectores a implicarse en la gestión municipal y muy especialmente a todos los residentes en pueblos pequeños. Hacen falta muchas manos para hacer frente a los retos que tenemos por delante.

PERQUÈ NO SUPRIMIR LA SINDICATURA DE GREUGES ? Ben pocs catalans saben què és i per a què serveix la Sindicatura de Greuges. Alguns han sentit parlar de Rafael Ribó, per anteriors càrrecs, i son quatre mal comptats els que saben que el seu càrrec, suposa ser la tercera autoritat del país: Catalunya. Precisament per aquest immens desconeixement em permeto donar algunes dades que encara sorprendran més als estimats lectors i lectores. D’aquí pocs dies, concretament el dia 10 de maig, el Síndic complirà 77 anys ( 10/5/45). Porta 17 anys en el càrrec, els 3 darrers amb el mandat ja caducat. Generosos com som a Catalunya amb els sous dels alts càrrecs, a ell li correspon un de 130.000 euros/any, amb protocol i despeses a part. Lògicament, és el millor pagat de tots els síndics d’Espanya, portin el nom que portin, i supera també el de El Defensor del pueblo, de España. Disposa d’un ampli equip directiu ( tots ells amb sous que superen els 90.000) i un total de 22 assessors, i funcionaris adjunts, fins arribar a una plantilla total de 70 persones, amb un pressupost anual, que arriba als 7 milions, la major part del qual se’n va en salaris ( 5.947.413). Davant tanta generositat pressupostària, es podria pensar en resultats importants i rellevants per al país. Ho sento, però no. No ho dic per dir-ho sinó perquè n’he seguit l’evolució i el treball en els darrers 30 anys. Per tant, no solament de l’actual Síndic, sinó també dels anteriors, la qual cosa em porta a expressar, una vegada més, els greus errors comesos a l’hora de conformar l’estructura de l’administració catalana. Ho he dit mantes vegades que Jordi Pujol, va bastir la nova administració mirant i copiant tot el que tenia el Madrid – Estat. Es a dir, es catalanitzaven els noms, però es copiaven les estructures. Si allà tenien Ministeris, aquí tindríem Conselleries. Si allà Tribunal de Cuentas, aquí Sindicatura de Comptes, i lògicament, si allà Defensor del Pueblo, aquí Sindicatura de Greuges. Tot, amb grandesa i sense parar en despeses. Bons sous, amplis i luxosos edificis, i aparell protocol·lari com correspon. Del seguiment que n’he fet, puc afirmar, de forma clara i rotunda que no serveix per a res. Es una institució mal concebuda, mal gestionada i desconeguda per la majoria dels catalans, que ni la fan servir i si ho fan, s’adonen que ningú li té prou de respecte com perquè les seves intervencions siguin tingudes en compte. El resultat, deixa clara la seva inutilitat. I tanmateix intenta aparentar treball, movent-se per tot el món, en reunions amunt i avall, per donar la sensació de treball. Aquest moviment ens ha costat un altre ull de la cara, sense cap resultat tangible. Simples ganes de fer veure que es fan coses. Acabo. Un càrrec com aquest que si funcionés hauria de fer especial atenció a la objectivitat i a l’exigència de rigorós funcionament de l’administració catalana, s’ha decantat clarament pels qui manen, no fos cas que el substituïssin. Ara mateix, i això és el que motiva aquest article, s’ha ficat en el tema del suposat espionatge, sense tenir ni la informació ni la tècnica suficient com per exposar opinió. Ha estat la seva norma durant aquesta llarguíssima trajectòria, que sembla tindrà aviat final, amb un relleu que ha tardat tres anys i que ell tampoc ha facilitat, presentant renúncia. En fi, una mostra més de com funciona el nostre país, i alguns dels seus càrrecs.