Joan Roma

PARTIDARI DE PACTES A BERGA , I EN EL CONSELL COMARCAL. El poble ha parlat i a la vista dels resultats, s’han d’estudiar les opcions per a conformar equips de govern, estables i eficients. A Berga, es donen dues alternatives de govern. La continuïtat de CUP i ERC que ha perdut vots i regidors, i ha suposat un dels pitjors mandats, a nivell de governació i gestió. Sumen 8 regidors, de 17 en el Consistori. O l’opció alternativa, amb CM – Junts, PSC-CP, i BEGI. Un tripartit, amb clares coincidències programàtiques i similars objectius. No suposa cap contradicció a nivell ideològic i es pot construir un sòlid programa de govern, com per garantir estabilitat, agilitat i eficiència, en l’acció de govern. Sumen 9 regidors = majoria absoluta. Sóc clarament partidari del tripartit, i a la vista de l’allau de trucades, visites, missatges de persones molt significades de la ciutat, crec que sintonitzaríem amb la voluntat d’una gran majoria de berguedans i berguedanes. CONSELL COMARCAL- 19 MEMBRES. Del resultat de les municipals, se’n deriva la composició del nou Consell Comarcal, amb diverses opcions. Si volen sumar ERC ( 6 ) amb CUP ( 3) es queden en 9 de 19. Per arribar a la majoria absoluta, els caldria sumar-hi algun representant de les candidatures independents. La de Gironella ( 2 ) o la d’Avià ( 1). Una altra opció és la de Junts ( 5 ), amb PSC ( 2) i les dues Agrupacions d’independents Gironella ( 2 ) i Avià ( 1), sumen 10 de 19. Es a dir, majoria absoluta. Sóc clarament partidari d’aquesta opció per quan es conforma un altre tripartit entre Junts – PSC – Independents, amb característiques plenament viables per governar amb coherència, fiabilitat i eficàcia. En el Consell Comarcal ha d’haver-hi canvis destacats com per reforçar-lo en la seva tasca de mancomunació i gestió de serveis supra municipals.

LAS MUNICIPALES EN CATALUÑA. A veces, toca discutir sobre lo que nos une, y otras sobre lo que nos diferencia. Si miramos datos y resultados, la existencia de partidos locales, o estrictamente “regionales” (aquí los llamamos, “nacionales”) modifica el mapa municipal de forma muy relevante. En España, hablamos de los grandes partidos nacionales / estatales, con añadidos más pequeños, pero de ámbito nacional, y luego hay los regionales que solo se presentan en sus circunscripciones. Para las municipales, en Cataluña, cuentan y mucho tanto ERC como Junts. En mucha menor medida, las CUP (candidaturas de unidad popular), y algunas candidaturas independientes, agrupadas bajo nombres diversos. Pues bien, después de años de travesía del desierto, por culpa del desastroso proceso independentista, finalmente el PSC ha vuelto a primera fila. No solo ha conservado las grandes ciudades que habían resistido todos los embates, sino que ha ganado en las 3 capitales de provincia: Gerona, Lérida y Tarragona. Y en Barcelona, ha obtenido un segundo lugar, a milímetros del primero, como para tener juego en la batalla por la alcaldía. Veremos. Lo que quiero destacar es el enorme cambio respecto de las anteriores, de 2019. En éstas, ni debates ni conflictos por la independencia. La eterna reivindicación que lo empantanaba todo, ha quedado, ya no en segundo plano, sino en un cuarto o quinto. Hemos conseguido girar página, y no sé si gracias a todos los esfuerzos hechos por Madrid, en tanto que gobierno, y el PSOE, en tanto que partido, ha pagado algún peaje electoral. Para los que padecimos, en vivo y en directo, todos los embates del proceso, hemos agradecido y apoyado sin fisuras las decisiones políticas y legales, para superar aquella etapa. Pero, me pregunto, y seguro nos preguntamos muchos, ¿lo han entendido los españoles? ¿han sabido valorar el inmenso daño que producía el proceso, no solo a Cataluña y los catalanes, sino al conjunto de los españoles? Toda acción valiente, conlleva peligros y consecuencias. También el peaje de tener que pactar con ERC i Bildu. Se han sacado importantes leyes, gracias a estos apoyos, pero cada uno ha supuesto enfrentamientos, críticas y acusaciones que no siempre quedan en el limbo. Muchas van calando, poco a poco, y dejan un poso que pasa cuentas, en el momento de votar. Aquí, tanto ERC como Junts, por su constante enfrentamiento y pugna por demostrar cuál es más independentista, han causado graves daños al proyecto socialista. Tanto ruido, tanta inestabilidad, añadida a la de Podemos y sus satélites, dan para toda clase de demagogia y populismo. Si a todo ello, añadimos las incógnitas que nos depara el futuro, facilitan a muchos votantes, o que no vayan a votar, o que voten a cualquiera de los que les ofrecen soluciones rápidas y eficientes. De aquí, el mapa municipal y autonómico, surgido de la jornada electoral de ayer, 28 de mayo. Un mapa muy distinto del catalán porque aquí no había autonómicas, y en las municipales el PSC, solía sacar nota. Ha vuelto a los buenos tiempos, y en buena parte se lo debe al fracaso del proceso y al largo post proceso, en el cual el gobierno central y el PSOE han tenido un inmenso protagonismo. Para nosotros, estas municipales, son el preludio de las del Parlament, que tocarían a finales de 2024 o principios de 2025. Nos hemos situado en una posición inmejorable para alcanzar el objetivo de situar a Salvador Illa, en la presidencia de la Generalitat. Tiempo al tiempo.

SOLSONA I BERGA AMB OPCIONS DE CANVI. He assistit i donat un cop de mà per dotzena vegada en unes eleccions municipals. Ja des d’una segona fila i no en primera, com havia fet durant 40 anys, en tant que candidat, elegit regidor, primer i alcalde, després. Les nits electorals son una barreja d’emocions i sentiments molt contradictoris. En molts dels llocs coneixes els caps de llista del partit propi, però també dels altres partits i tots ells tenen les seves esperances i les seves aspiracions a revalidar el càrrec ,si el tenien o a assolir-lo, si era la primera vegada. Es la culminació d’un treball previ, de buscar i trobar candidats per formar equip, per així presentar-se amb les millors opcions davant de l’electorat. I l’electorat és sobirà. Vota segons un munt de factors que poden anar des de polítiques llunyanes, a d’altres de ben properes. Dipositat el vot, quedarà content o no amb els resultats. I la vida continua. I en aquesta ja llarga etapa de 44 anys de democràcia municipal, el 17 de juny s’hi afegirà un nou esglaó amb la constitució de tots els nous equips elegits. Serà el moment de presentar credencials, jurar o prometre el càrrec i elegir alcalde/alcaldessa, i a partir d’aquí iniciar un nou mandat, sols o en companyia. Aquí volia arribar. Els resultats, en molts casos, obliguen a buscar pactes amb altres grups municipals. La política de pactes no és fàcil, però si s’aconsegueix parlar de projectes, organització interna i externa, i finalment repartiment de tasques, pot suposar un compacte equip, pels 4 anys de mandat. En aquestes comarques de la Catalunya Central, m’he mirat especialment els resultats de Solsona i Berga, per proximitat i perquè son dues de les capitals que millor conec, per raons d’antics càrrecs polítics i institucionals, en tant que diputat al Parlament. En les dues capitals, el canvi és possible. A Solsona, ERC amb 5 regidors, queda lluny de la majoria absoluta, objectiu que poden assolir els altres tres grups. I a Berga, el fins ara equip de govern format per CUP i ERC, n’ha sumat 8, i en canvi els altres tres grups en sumen 9. Xifra essencial per ser la de la majoria absoluta. Aquí hi ha un intens i extens debat a fer per cadascun dels grups. Ja no només per sumar, que és fàcil de fer, sinó de poder sumar idees, propostes, maneres de fer i gestionar, prioritats, recolzaments externs que aporta cadascú, i sobretot, esdevenir garantia d’estabilitat, coherència i bona gestió. Seran molt interessants els propers dies, i els propers moviments perquè les capitals de comarca son una peça especial per part de tots els partits. Suposen un model a seguir, una nota important, del present però mirant cap al futur. D’aquí que animi tothom a fer-ne el seguiment i segur que en aquestes pàgines del Nació Digital Solsona, trobarem les pautes. Pels no assabentats, tenen de temps fins el dissabte 17 de juny a les 12 hores, en que tots els nous Consistoris s’han de constituir, per prendre possessió del càrrec de regidor/a, i tot seguit elegir alcalde/alcaldessa. Confio en que a les dues capitals, el canvi en positiu, es produeixi.

LIDERATGE MUNDIAL, EN TRANSPLANTAMENTS D’ÒRGANS. Si mirem estadístiques, podrem veure amb orgull, com Espanya se situa en el primer lloc, a nivell mundial, en transplantaments d’òrgans, i tanmateix a 20 de març d’enguany, hi havia 104.000 persones, a la llista d’espera. Sorprenen les xifres, tant les bones, com les dolentes. Les bones perquè demostra l’elevat grau de solidaritat i comprensió davant una necessitat que, ara per ara, no té solució alternativa. Les dolentes perquè no s’entenen les reticències de milions de persones, davant una situació com la de fer-se donant. Amb total respecte per creences, tradicions i costums, trobo a faltar polítiques més properes i constants, sobre les necessitats de cada moment. Es fan campanyes de donació de sang, tot sovint, però poques sobre donacions d’òrgans. Saber de persones que esperen un òrgan durant anys, hauria de commoure persones, familiars i amics, davant els desastres de la vida. Accidents de tota mena, en els llocs més inversemblants, defuncions sobtades per causes diverses, o finalitzacions de vida, per causes naturals, poden aportar aquells òrgans que portaran nova vida, a persones en llista d’espera. Amb 18 anys, vaig trobar a la Biblioteca de Catalunya, uns fulletons demanant fer-se donant de ronyó. Va ser la primera donació, després va venir la de còrnia, en una campanya similar, i al final vaig decidir deixar per escrit que em feia donant universal. Amb els anys he conegut persones receptores d’òrgans que agraïen a algun desconegut o desconeguda, la solució als seus problemes. Lògic, i d’aquí l’estranyesa que tot i la gran solidaritat, tinguem una llista tant llarga. Alguna cosa falla, perquè son dades contradictòries, i per això considero hauria d’haver-hi canvis en la manera d’incentivar les donacions. Si cada setmana, o cada mes, sortís en els mitjans de comunicació, una de les persones en llista d’espera, exposant el seu cas, de ben segur portaria a incrementar la llista de donants o facilitar que en cas de defunció, fossin els seus familiars directes els qui autoritzessin els transplantaments possibles. Dit això de casa nostra, no deixa de sorprendre l’escassedat que viuen altres països. Curiosa paradoxa quan molts d’ells donaven lliçons d’obertura i amplitud de visions progressistes. Tampoc les esglésies s’esforcen gaire. Aquí podem posar-hi totes les religions, quan hauria de ser una de les seves principals prèdiques. Contradiccions ben contradictòries amb els ànims d’impulsar la germanor entre persones i entre pobles. En resum, tenim encara un llarg camí per recórrer, sabent que hi ha molts milers que voldrien s’escurcés al màxim. De tots nosaltres depèn fer-ho

SOLUCIÓ PER A TV3. Des dels inicis del procés independentista, vaig decidir prescindir de TV3, Canal 324, Catalunya Radio, i qualsevol medi proper a tots ells. Només faig zapping per a comprovar que tot segueix més o menys igual que sempre. Quan tornaré a fer-los meus ? No en tinc ni idea, però la cosa va per llarg, a la vista dels pocs canvis fets. No hi ha perdó possible per a uns mitjans públics, que amb diner públic, han actuat en connivència amb entitats i partits independentistes per anar clarament en contra d’una majoria del poble català. Vull rebatre la idea d’una inventada majoria independentista. Ni existeix, ni ha existit mai. En cap votació, en cap consulta, en cap elecció de qualsevol nivell, mai els partits independentistes han superat el 40% del cens electoral. No s’hi val a dir que qui no va a votar, no compta, i per tant queda fora del país, de l’existència. Aquest és un frau democràtic de primer ordre que ha estat a la base de conceptes, dits i repetits, com si fossin veritat revelada. Aquests que això afirmen, només haurien de pensar en que si en algun moment s’hagués volgut imposar aquesta suposada majoria independentista, al conjunt del país, hi hagués hagut una mobilització sense precedents, preludi d’un enfrontament civil. No es va produir pel fracàs del procés, i per la intervenció de l’Estat, en defensa de la Constitució i l’Estatut. Però, tornant al principi, quan hi ha un element negatiu, que produeix danys a la societat, s’han d’estudiar les vies per frenar-lo i desactivar-lo. La via més directa i contundent, és la que practico personalment des de fa deu anys. Desconnexió total i absoluta, de tots els programes, fins i tot de documentals i pel·lícules. I recomanació a amics i companys, de fer el mateix, per donar impuls a la inanició, pel sistema de bola de neu. TV3 ha deixat de ser “la nostra”, per esdevenir “la seva”. Molt bé, no podem actuar amb la rapidesa i celeritat que voldríem com seria la d’un canvi radical d’organigrama , estructura, finançament i codi ètic, però ho podem aconseguir per la via indirecta: la de provocar un descens immens en el nombre d’usuaris, la qual cosa motivarà un descens en els ingressos per publicitat, i per altres conceptes. Al mateix temps requerir a tots els partits no independentistes, a que prenguin mesures, a nivell parlamentari per a reduir la participació de la Generalitat en el seu funcionament. Ara mateix més de 300 milions d’euros, van destinats al sosteniment d’aquests mitjans públics. S’han de retallar de forma contundent, per aconseguir canvis, que puguin motivar el retorn de la confiança perduda. I és que ja no son només programes insòlits, de baix nivell, donats a amics i parents. Es tot un entramat dedicat a propaganda pròpia i a menystenir tot el que vingui d’Espanya. Programes d’elogis i falsedats sobre el procés i les seves conseqüències. Tertulians sectaris, pagats amb diner públic, constants entrevistes a fugitius i als seus advocats, etc. I per reblar el clau, tota mena d’espectacles i programes, on es faci escarni d’Espanya, i els espanyols. Solució, la desconnexió.

EL REFORÇ ,D’UN PARTIT. Es la segona vegada, en quaranta- quatre anys que em miro les eleccions municipals, des de la barrera, després de quaranta anys de govern, vint-i-vuit dels quals com alcalde. Quan miro enrere, veig la immensa transformació aconseguida, en pobles i ciutats, en aquesta ja llarga etapa democràtica. I miro, molt especialment alguns pobles i ciutats, amb els quals tenia una especial vinculació amb els seus alcaldes. Es el cas de Terrassa, a la qual he seguit, des dels llunyans anys 80, fins avui mateix. No deixo de venir i passejar per carrers i places, revisitar els seus grans monuments i museus, o fer una llarga caminada per Vallparadís. Qui l’ha vist i qui la veu !. Un model clar de transformació, en positiu, fins assolir la tercera posició del país, amb ganes de mirar endavant i no donar-se per satisfeta. N’havíem parlat amb Manel Royes i amb Pere Navarro, però parlar-ne és una cosa, i veure-la, una altra. Amb aquest exemple, i alguns altres, queda clar que si un partit presenta la persona adequada, per anar al davant i aconsegueix crear un equip, sòlid, coherent i ambiciós, el futur pot deparar grans èxits. Sempre ha d’haver-hi un equip potent i preparat, però per molt que ho sigui, precisa d’un altre element essencial, com és el de disposar d’un partit , igual de potent. En la meva llarga trajectòria de govern, va haver-hi moltes propostes i objectius, assolibles a títol individual, però els més rellevants necessitaven l’empenta, el recolzament del partit. En aquest cas, del partit socialista. No és igual reclamar una ajuda o subvenció per a qualsevol de les infraestructures, equipaments i serveis, que batallar per tenir una Depuradora d’Aigües Residuals ( EDAR) que depenia en tot i per tot de la voluntat del Govern de la Generalitat. O posar-se com objectiu un nou CAP, unes noves escoles, la portada de la fibra òptica, o planificar nou traçat d’un llarg tram de la carretera comarcal, si no hagués disposat de la potència d’un partit, no ens n’haguéssim sortit. Si això passa en petits o mitjans pobles, el mateix succeeix en les capitals. Terrassa té per endavant uns importants reptes que pot plantejar com ciutat, però impliquen el seu encaix amb la resta de municipis del seu entorn, i en el conjunt de Cataluña. Els podrà proposar i fins i tot presentar arreu, però qui realment tindrà opció de negociar-los i aprovar-los, serà qui disposi d’un partit potent al seu costat. El sistema de partits, és el que resol les tensions, propostes, exigències, mitjançant pactes al més alt nivell. Ho hem vist clarament en la darrere negociació de pressupostos, en la qual el partit socialista, va proposar canvis importants en dotacions econòmiques, d’acord amb les seves prioritats , i al mateix temps va encaixar-hi tres grans projectes de país, perquè eren estratègics, de cara el futur. Estem a les portes de les dotzenes eleccions municipals. Hora de pensar i reflexionar sobre el passat, i l’aposta de futur. Tinc molt clar que si a banda de tenir una bona candidata, i un potent equip, al costat hi ha un partit de primer nivell, el futur serà molt més clar i garantit.

EL PSC, EN EL CENTRO DE LAS MUNICIPALES. Ya en la recta final de las municipales del día 28, el PSC ha recuperado la centralidad que había ostentado, antes del proceso independentista. La batalla de Barcelona, se ha ido decantando a favor de Collboni, después de la entrada con fuerza de Xavier Trias. Empezó demasiado pronto la campaña y llega desfondado a su final. Las fuertes contradicciones internas, no le permiten presentarse como el candidato, libre de cargas, con las que se presentó. Y Ada Colau, ha hecho tantos enemigos que no parece tener ningún partido dispuesto a pactar con ella. Tampoco su partido tiene fuerza en el área metropolitana, de manera que si no llega a la alcaldía, los Comunes de Podemos, van a tenerlo muy complicado para sobrevivir. En cuanto a ERC, su candidato en Barcelona, Ernest Maragall no está en su mejor momento. Aparece cansado y sin fuerzas para competir en un campo de juego, muy diferente al que le permitió ganar, hace 4 años. Tampoco tiene socios disponibles, de modo que su probable destino es continuar en la oposición. Por lo que respecta el área metropolitana de Barcelona, no aparecen candidatos capaces de desplazar el PSC de las grandes ciudades: Hospitalet, Santa Coloma, Cornellá, Gavá, …., incluso todo indica la posibilidad de recuperar Terrassa, la tercera ciudad, por número de habitantes de Cataluña. Y mirando los debates de las capitales de provincia: Girona, Lleida y Tarragona, se ven asequibles al PSC, a pesar de que ERC se aferra a las dos que preside: Lleida y Tarragona. Ni uno ni otro, obtienen buenos resultados en diversas encuestas aparecidas los últimos días. Así, que el PSC podría volver a presidir las cuatro, un objetivo de primer nivel que daría alas a ganar las próximas elecciones al Parlament. Y sí, en Cataluña, solo hay campaña para las municipales, pero todos tenemos las del Parlament en la cabeza, puesto que ERC gobierna con solo 33 diputados, sobre 135. Esta pequeña minoría puede funcionar unos pocos meses más, pero no como para culminar la legislatura. Para ERC, las municipales son vitales para demostrar que aguanta. Pero sobrevivir sin avanzar, no les permite encarar las del Parlament con buenas perspectivas. En las pasadas, de 2019, hicieron un amplio despliegue por todo el país, con muchos alcaldes de pequeños municipios, pero ahora se juegan las pocas capitales de provincia y de comarca. Cada una que pierdan, bajan unos escalones en su poder municipal, básico para mantener el autonómico. De hecho perdieron las autonómicas, en manos del PSC que les avanzó en 50.000 votos. Si en estas municipales el PSC avanza, será en detrimento de Junts y ERC, con lo cual se situará en inmejorable posición para revalidar las del Parlament, obteniendo mejor ventaja como para poder formar gobierno. Esto es lo que se juega en las municipales del 28 de mayo. Salvador Illa, ha sido acompañante y refuerzo de todos los candidatos, pero muy especialmente de los cabezas de lista de las capitales, de provincia y de comarca. Esta presencia ha reforzado a todos, también a él, como claro presidenciable cuando se convoquen las del Parlament.

L’ ANC DE BERGA, CREU PODER FER XANTATGE. Encara hi ha il•lusos que creuen poder imposar les seves condicions, als candidats a les eleccions municipals del 28 de maig. Es el cas de l’ANC de Berga, que va enviar una mena de document, amb les condicions per a no ser titllats de traïdors, als qui no el signessin. PRIMER OBJECTIU: No signar ni acceptar cap vot de partits que es consideressin fidels a la Constitució. !!!! Ells en diuen, defensors de l’article 155. Pel que es veu, son ells els qui donen carnet de demòcrata català, no comparable a demòcrata espanyol, o simplement demòcrata sense adjectiu. Aquesta gent es pensa que poden copiar tàctiques i tècniques mafioses, com van fer durant els anys de procés independentista. Alguns encara no s’han assabentat que el procés va fracassar, i no tornarà. No deixarem que torni, tots els qui som fidels a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i per descomptat, a la Constitució espanyola. Així, doncs, sembla que de 7 llistes, presentades a Berga, l’haurien signat la CUP i ERC. Senyors meus, l’èxit és ben a la vista, i aniran comprovant altres èxits, al llarg del proper mandat, en forma de rigorós compliment de la legalitat vigent. I si tant entusiastes son de la desobediència, com és que no han mantingut els llaços grocs que un dia omplien la façana de l’ Ajuntament de Berga ???? On son les estelades que onejaven en diferents indrets de la Casa Consistorial ??? On han anat a parar cartells i pancartes, durant l’etapa preelectoral i electoral ??? Com pot ser aquest entusiasme en voler fer signar, sota amenaces de reclamar no es voti a qui no signi, i obtenir aquest rotund fracàs ??? Com és que ningú dimiteix ??? Els promotors i autors, haurien de ser conseqüents i procedir a la seva renúncia, vist que de 7 candidatures, només 2 diuen ells que han signat. De fet, tampoc ho hem vist, de manera que no hi ha cap seguretat que hagin dit la veritat. I si, d’aquí pocs dies, els dos suposats signants, traeixen el document ??? Què passarà ??? Se’ls enviarà a les tenebres de l’infern ??? Seran considerats mal catalans ??? En fi, és penós veure com queden alguns il•luminats que encara creuen poder influir i manar, amb l’ús de xantatge contra els qui creuen haurien de ser fora de la democràcia. Ells son els que volen impartir els carnets de bons o dolents, en funció de qui decideix com ha de ser el país. No se’n sortiran. Han quedat retratats i el ridícul és ostentós. !!!!

SANITAT: EL GOVERN , NO POT TIRAR LA TOVALLOLA. Sota l’excusa que falten professionals mèdics, el Departament de Sanitat, retalla fins extrems mai imaginats, el servei que dona als ciutadans. I quan més allunyats de les ciutats, més mal servits. De 947 municipis que té Catalunya, aproximadament la meitat, es troben en situació d’emergència mèdica. Entenent per emergència, el disposar només d’unes poques hores a la setmana, d’un professional mèdic, i d’una infermera. Pitjor encara, pel que fa especialistes, com comadrona, pediatre, psicòleg...o fins i tot extracció de sang per analítiques. Es a dir, si abans de la pandèmia, era normal disposar de servei, en els consultoris municipals o en els CAP’s, de dos o tres matins o tardes, per setmana, ara el servei s’ha reduït a unes 4 o 5 hores. Hores que poden decaure si el professional està de baixa, ha d’anar a alguna reunió territorial o té alguna visita institucional. No és gens excepcional, passar tot un mes, en blanc. Atenció, parlem de l’antiga “joia de la corona”. El servei més ben valorat, el servei més bàsic per a garantir la salut pública i alhora evitar l’aparició sobtada de malalties, en un grau elevat de difusió. Tots els entesos deixen clara la prioritat de l’atenció primària. Es aquí on es detecten les principals malalties, i és aquí des d’on es poden començar a tractar. Ens hi va la salut, ens hi va la vida. Poca broma amb el deteriorament constant i progressiu de la Sanitat. I si ara tenim problemes per disposar de bons professionals, el futur que ens ve pot ser encara pitjor. Tota una generació de metges de família, està a punt de jubilar-se, sense haver preparat igual o major xifra de professionals substituts. Si ara hi ha carència, en el proper futur, serà encara pitjor. Què fer, davant aquesta situació ? D’entrada, sumar esforços d’usuaris, en general, amb els càrrecs institucionals municipals. Els nous Consistoris, sorgits de les eleccions del 28 de maig, han de tenir com a prioritat exigir al Govern de la Generalitat, tota mena d’esforços per a pal·liar la carència d’efectius. Preparar un metge, requereix prop d’una dècada, entre estudis i pràctiques. Estem ja fora d’hores, però més val començar ara que més tard. Ha d’haver-hi increment de places a totes les Facultats de Medicina. Ha d’haver-hi, ampliació de places per a pràctiques, i fomentar l’interès per la medicina familiar. I, lògicament s’han de millorar les condicions de treball i de sous. La majoria d’ajuntaments han fet grans esforços per a disposar de bons consultoris i CAP’s. Bons per dintre i per fora. Es a dir, ben equipats, com perquè els professionals puguin treballar amb comoditat i eficàcia. Si a les condicions elementals, hi sumem les d’horaris raonables, i ho remetem amb unes bones compensacions econòmiques, farem que la professió sigui atractiva i desitjada. Aquesta iniciativa, de garantia de l’atenció primària, ha de ser potent i ben dotada econòmicament. I , a més, urgent.

ELECCIONS MUNICIPALS DEL 28 DE MAIG DE 2023 PROGRAMA ELECTORAL – BORREDÀ – 2023 – 2027 LA NOSTRA PRIORITAT: VOLEM PODER CONTINUAR VIVINT I TREBALLANT A I PER BORREDÀ! Per un poble més viu, més inclusiu i més participatiu, on els serveis bàsics estiguin garantits i on tothom sigui benvingut. Un poble que es doni a conèixer, que tingui cura dels que hi vivim i que sigui capaç de generar noves oportunitats i llocs de treball. ELS EIXOS DEL NOSTRE PROGRAMA: • La lluita contra el despoblament i el canvi climàtic. Impulsarem les noves activitats i iniciatives per atreure persones i famílies, informant i facilitant a tothom la tramitació administrativa i d’ajuts, a totes les administracions superiors. Treballarem en un pla de reactivació del poble, que serveixi per atreure activitats : empreses tecnològiques, treball telemàtic, ... i permeti crear nous llocs de treball. Continuarem amb les actuacions públiques d’estalvi energètic, i producció d’energia, mitjançant plaques solars, a tots els edificis i equipaments públics. Facilitarem la tramitació dels projectes i estudiarem mesures per a fomentar la seva instal•lació, en el cas dels privats. L’aigua és un bé escàs. Potenciarem el consum responsable de l’aigua per reduir-ne el malbaratament i fomentarem el seu reaprofitament, tant en instal•lacions públiques, com privades. Vetllarem per la Instal•lació de les noves illes ecològiques de recollida i tractament de residus, per potenciar i millorar el servei, la recollida selectiva i el seu reciclatge. Exigirem una correcta i eficient gestió d’aquest servei i el compliment dels compromisos adoptats pel Consell Comarcal del Berguedà , qui té actualment la competència. • Els serveis a les persones: Mantindrem i ampliarem l’atenció a les persones, per millorar les condicions de vida a Borredà, així com els serveis i prestacions per a tots els nostres veïns: els que hi vivim sempre, els que venen com a segona residència, i els que hi són de pas. Defensarem una bona qualitat i proximitat de tots els serveis públics, exigint a les administracions competents, un bon funcionament i compromís amb els pobles petits, amb especial atenció a la sanitat, l’ensenyament, les infraestructures i les comunicacions. Defensarem i exigirem els serveis mèdics, en el consultori municipal. Vetllarem pel manteniment de l’escola a Borredà i treballarem perquè s’incrementi el nombre d’alumnes. Mantindrem tants serveis com faci falta per atendre degudament totes les persones que els necessitin, amb especial atenció a la gent gran i a tot l’àmbit de benestar social. Demanarem i exigirem el compliment de les promeses d’altres administracions públiques tals com: servei de caixer automàtic, renovació de la C-26, millora de les comunicacions i altres carreteres, de la banda ampla, etc... • Promoció cultural i turística. Mantindrem totes les activitats, festes, festivals, fires i tallers que s’han dut a terme aquests últims anys, i impulsarem altres activitats culturals, turístiques, esportives i de lleure, pensades tant per a la gent del poble com per als turistes. • Participació ciutadana. Volem escoltar tothom i promoure la participació ciutadana en les diverses activitats municipals i decisions polítiques. Facilitarem la creació de noves comissions o consells sectorials, la participació d’associacions existents, en l’organització d’activitats i la presa de decisions municipals. Impulsarem noves consultes populars sobre projectes concrets, l’elaboració dels pressupostos municipals o altres actuacions al municipi. Treballarem per millorar la comunicació amb els veïns per mitjà de les xarxes socials o recursos de l’administració electrònica, noves tecnologies i millora de la pàgina web. • Promoció econòmica. Vetllarem per obtenir, el màxim de subvencions i d’ajuts tècnics i econòmics, de les administracions públiques autonòmiques, estatals i europees per desenvolupar, el màxim possible, els nostres projectes; sense incrementar la pressió fiscal del municipi. Gestionarem amb transparència i de manera eficient i eficaç tots els recursos municipals. LES PRINCIPALS PROPOSTES DEL NOSTRE PROGRAMA: 1.- Acabar les actuacions començades i previstes en el pressupost aprovat pel 2023: • Perforació i connexió a la xarxa general d’un nou pou d’aigua potable. • Construcció pou i sistema de bombeig de les aigües brutes del Carrer de la Creu. • Construcció dels porxos laterals de la capella del cementiri finançat pel PUOSC 2023. • Renovació de la Plaça Major i primer tram carrer Manresa, finançat amb el PUOSC 2023-2024. • Segona fase de renovació de la teulada de la serradora, per retirar l’amiant. • Execució del Pla de camins municipals i pla de prevenció d’incendis forestals. 2.-Executar el projecte dels acabats del magatzem municipal i tot el seu entorn. 3.- Executar la reobertura de l’antic pas de traginers, situat a Can Font, i que donava accés a la Placeta. 4.-Treballar per a estudiar i decidir el destí i rehabilitació de tot l’edifici de Can Font, procurant obtenir el màxim de finançament i facilitar-ne la ràpida execució. 5.- Millorar les instal•lacions i serveis del local Puigmal: sistema de calefacció, instal•lació elèctrica, millora dels lavabos, aïllament tèrmic i de soroll. 6.- Alienar les parcel•les municipals per a la construcció de nous habitatges i per disposar de diners a invertir en noves actuacions municipals com l’edifici de Can Font. 7.- Millorar i ampliar l’equipament i aparells de tota la zona esportiva i del parc lúdic. 8.- Mantenir i revisar tot el mobiliari urbà, parcs i jardins i zona esportiva del municipi. 9.- Executar el projecte del Pont del Molí de la Font, amb la construcció d’un pas inundable. 10.- Redactar i dur a terme un pla per millorar la mobilitat, circulació i accessibilitat al casc antic. 11.- Estudiar la millora de l’enllumenat públic, amb punts de llum fotovoltaics, als nuclis del Pont de la Sorra, Coll del Bas i altres punts foscos. 12.- Estudiar i millorar el circuit i passos de vianants a la travessera urbana de Borredà. 13.- Instal•lar més plaques solars, en els edificis, equipaments i construccions de l’ajuntament. 14.- Posar en funcionament nous dipòsits de recollida d’aigües pluvials, per a usos de reg i neteja de la via pública. 15.- Gestionar amb diferents empreses i administracions la millora i implantació d’un bon servei d’Internet a tot el terme municipal, sigui per fibra òptica, sigui via satèl•lit. 16.- Estudiar les possibles alternatives per a disposar d’un nou edifici que compleixi les condicions d’un equipament polivalent. 17.- Estudiar la redacció d’un Pla de foment de cases i pisos deshabitats per a posar-los al mercat de lloguer i estudiar l’atorgament o tramitació d’ajudes o bonificacions. 18.- Treballar pel manteniment i regulació de l’ús d’espais naturals com la Riera de Merlès, Riera Margançol, i promocionar rutes de senderisme i llocs d’interès. NO ET QUEDIS A CASA. VOTA! Borreda, maig de 2023.

QUARANTA – QUATRE ANYS DESPRÉS. Amb quaranta-quatre anys a l’esquena, el canvi en pobles i ciutats, ha estat espectacular. Els qui vam entrar , a l’abril del 79, en els ajuntaments, els vam trobar desmantellats, mancats de personal adient, financerament arruïnats, sense infraestructures, equipaments i serveis, proporcionals a les necessitats, i sobretot, sense la legitimació que donen les eleccions democràtiques. La feina era immensa, però la vam fer. I poc a poc, cada quatre anys, vam anar donant relleu a una nova fornada de polítics, en una cadena que esperem, mai més es trenqui. I heus aquí que estem a pocs dies d’un nou relleu. Serà la dotzena vegada que s’elegeixen els nous Consistoris que han d’administrar els ajuntaments, fins a les properes ,de 2027. Els primers anys van ser terriblement complicats perquè treballàvem amb una precarietat immensa, però alhora amb unes lleis que s’anaven fent sobre la marxa. La imprevisió , era norma habitual. I sí, foren complicats, però no ho son menys, en els temps actuals. Els pressupostos han anat creixent, les competències, pròpies o impròpies, també, i amb elles un enorme i complex escenari de gestió, inversió i manteniment que requereix la presència i treball d’un potent equip de govern, recolzat per tècnics, i funcionaris, especialitzats. Qui cregui que amb unes poques hores, un ajuntament, funciona, s’equivoca. Fins i tot, en els més petits, la dedicació no va per hores, sinó per dies. I és en aquest àmbit, el de la gestió, on es veuen les diferències entre equips de govern, i la seva pertinença a uns partits o altres. Deixo clar el meu posicionament a favor de les llistes de partit, o recolzades per partits, com deixo clar el treball d’assessorament i ajuda, als equips de govern, però també als d’oposició, per part dels partits. Almenys, parlo amb coneixement de causa, pel que fa el partit socialista. No hi ha intromissions, ni directius i encara menys imposicions, als equips de govern o d’oposició. En absolut. Tothom sap què pot fer i com ho ha de fer. Sempre, complint les normatives legals, i de sotmetiment a les lleis vigents, siguin les municipals, sigui l’Estatut d’Autonomia, o la Constitució. Precisament el partit socialista, va donar exemple de seriositat i compliment dels drets i deures durant els llargs anys del procés independentista. El temps i la Justícia ens han donat la raó, i així serà, per sempre. Estem en una democràcia plena, i els primers a donar exemple han de ser els regidors i alcaldes. I acomplerta aquesta obligació, s’han de convertir en models de gestió. De bona, eficient i exigent gestió. Ha quedat demostrat en aquest llarg període, l’esplèndida feina feta, en multitud de pobles i ciutats, fins el punt de convertir-se en models a copiar. Doncs, be, aquest és el camí a seguir. Conec bé tots i cadascun dels equips de govern i d’oposició que hem tingut en el conjunt de la Catalunya Central i puc afirmar que els que governaven han reforçat equips, i els d’oposició s’han renovat, a més d’afegir unes quantes candidatures més, prova d’haver superat els llargs i durs anys de procés independentista. Qui vulgui tenir governs pràctics i eficients, ho té ben fàcil per elegir. En pocs dies, veurem resultats.

ERC I LES NORMES ELECTORALS. Un dels principals factors perquè un país, un Estat, sigui considerat “democràcia plena”, és l’estricte compliment de les normes electorals, de manera que no hi hagi cap dubte sobre la seva netedat i escrupolositat. En els 45 anys de democràcia recuperada, hem celebrat vàries desenes d’eleccions, i votacions, i mai, repeteixo mai, s’ha posat en qüestió cap d’elles. Fossin municipals, autonòmiques, generals o europees. Tampoc, en el cas dels referèndums oficials. Un dels factors d’aquest rigor, estar, en encarregar al Ministeri de Justícia, vetllar per l’estricte compliment de totes les normes electorals. A cada convocatòria, es constitueixen les Juntes Electorals de Zona ( JEZ), les provincials, i finalment la central. Cadascuna resol els problemes en el seu àmbit, i sempre hi ha un nivell superior a qui recórrer , en cas de desacord. I les regles de joc, comencen en el mateix instant de la convocatòria. La primera circular que envia la JEZ, territorial, és requerir a tots els Ajuntaments, la neteja de tots els espais institucionals, perquè quedin lliures de símbols, pancartes, banderes no oficials, cartells....Tots han d’estar al servei de tots, sense excepció. A partir d’aquí, es van tancant les etapes previstes, fins arribar a la data de votació i a les posteriors de revisió i proclamació de resultats. El millor camí, la millor via, és complir i fer complir aquestes normes, en bé de tots i cadascun dels ciutadans. Dit això, no s’entén com uns pocs ajuntaments es permeten saltar-se les normes i pensar que no son vàlides per a ells. En pocs dies, hem constatat com els ajuntaments de Sant Fruitós i Navarcles , a la comarca del Bages, i Solsona, a la comarca del Solsonès, havien mantingut llaços grocs, a les cases consistorials. Increïble incompliment de la circular rebuda, i d’unes normes que tots els qui portem quatre dies, en política, sabem que s’han de complir, des del primer moment. Es lamentable haver de recordar les regles de joc, a un partit que sovint vol donar lliçons a tort i a dret, de democràcia i representativitat. Sol passar que qui vol donar més lliçons, és qui més n’ha de rebre. En qualsevol cas, no hi ha excepcions, a les regles, i així s’ha comunicat oportunament. Tanmateix tinguem-ho present per a futures conteses electorals, i ara mateix, pensem com actua un partit, en un moment tant transcendental com és la preparació i regulació electoral.

CUP – BERGA, FINAL DE TRAJECTE. A pocs dies ja, de la gran decisió, Berga, l’encara amb un gran nombre de candidatures, que podria fer molt complicada la formació de govern, si és que la gent no decideix escurçar-la per l’acció directe dels seus vots. Permeteu-me pensar, que així serà. Després de la decebedora experiència de la CUP en el govern, Berga ha d’emprendre un camí molt diferent, en objectius, però sobretot en gestió. Els vuit anys passats, han estat una cursa per no anar enlloc. Els primers anys, molts anuncis d’embats, resistència i enfrontaments dialèctics, però , res de calaix. D’aquells propòsits, no n’ha quedat res, perquè han comprovat que ni la gent segueix directrius ni propostes insensates, ni la Justícia i l’estat de dret, es doblega perquè uns pocs regidors vulguin fer una guerra pel seu compte. Tot està legislat, tot està planificat com perquè ningú es pugui saltar les lleis vigents, per una simple voluntat de figurar. Així, doncs, arribem a les noves eleccions municipals sense cap símbol, cap bandera, cap pancarta a la casa consistorial, que trenqui l’harmonia legal. Cap ni un. S’han acabat els embats, i ara es vol fer balanç dels dos mandats com qui hi hagi arribat amb els deures fets. En absolut. Si mirem la ciutat des de dalt a Queralt, o des dels mateixos carrers i places, veiem la molt poca feina feta. Veig l’edifici del CAT, tancat i barrat, de la mateixa manera que 8 anys enrere. Veig els vells Jutjats, tancats i barrats, sense cap ús concret. Veig els busos en el mateix lloc, amb una administració impròpia del segle en que estem, i en comptes d’apostar per una gran estació, en un gran lloc, s’accepta la proposta de la Generalitat. Veig l’immens forat de la Rasa dels Molins, tal com estava anys enrere, donant mala imatge i desaprofitant una zona que podria ser de gran vitalitat i utilitat per a tots els berguedans, de dintre i de fora. Veig façanes, deteriorades, guixades, dintre i fora del nucli antic, i constato com la Ronda Moreta es va remodelar per a implantar un autèntic nyap que algú, en els propers temps haurà d’arreglar. Veig falta de dedicació i sobretot de capacitat de gestió com per transformar i renovar la ciutat. Sempre he dit que no és fàcil governar Berga. No ho és perquè es un poble gran o una ciutat petita, i no disposa de suficients ingressos com per encarar els grans projectes que s’han de dur a terme, però d’aquí la importància d’aprofitar els que concedeixen altres administracions. S’han desaprofitat grans ajudes de Diputació, del Govern de la Generalitat, del Govern Central i encara més de la UE, en uns moments que tots els ajuntaments actius i ben connectats obtenen grans inversions dels fons Next Generation. Ha faltat preparació, dedicació, i idees clares i precises del que calia fer, i com dur-ho a terme. Es hora de donar pas a nous actors i nous partits, i en aquest gran repte, el Partit del Socialistes de Catalunya, ha elaborat i preparat una candidatura sòlida, amb un cap de llista, Abel Garcia, que ha demostrat, preparació, idees clares i capacitat per dur la ciutat cap on li fa falta. Els berguedans teniu la paraula.

ERC, PLANTILLA REDUCIDA. Hay que conocer las interioridades de los partidos para comprender algunas de sus decisiones y actuaciones. En la mayoría, se cumple el refrán popular de “dime de que presumes y te diré de lo que careces”. Nada más cierto en el caso de ERC. Un partido muy antiguo, por su creación, y muy anticuado por su funcionamiento. Los diversos intentos para modernizarlo y hacerlo más operativo, han fracasado, de forma que los actuales dirigentes ni se lo proponen. Prefieren seguir con sus contradicciones, para no caer en otra de sus habituales crisis, y más ahora en que ocupan la presidencia de la Generalitat. El principal problema, es su concepción, su organigrama y la confusión de objetivos. Se declaran de izquierdas pero pactaron con la derecha que representaba Jordi Pujol, y pueden compatibilizar proyectos progresistas, con otros claramente populistas. Se proclaman independentistas de toda la vida, pero flaquearon en los momentos decisivos del proceso. Mantienen artificialmente a su secretaria general, Marta Rovira, en Ginebra (Suiza) para poder explicar que ellos también tienen una “exiliada”. De hecho, una simple fugitiva de la Justicia, que vive “a cuerpo de reina”, con un espléndido sueldo, y otras prebendas, a cambio de explicar que no puede volver, para no caer en las garras de la pérfida Justicia española. Y como excéntrica curiosidad, resulta que el presidente Aragonés, no es el primero en el mando del partido, sino el tercero. Por delante tiene al presidente Oriol Junqueras, con una larga inhabilitación para cargos institucionales, y a Marta Rovira, como Secretaria General. Esta anomalía produce efectos contrapuestos a nivel de partido, por cuanto el presidente de la Generalitat, puede impulsar proyectos que pueden ser desautorizados por el partido. Y al revés. Para muchos, la llegada a la presidencia y al gobierno, permitía pensar en un incremento notable de la militancia, cosa que no se ha producido. Al contrario, ha habido una importante desafección, motivada por la desmovilización del electorado más independentista. Se pueden llamar independentistas, pero en realidad gestionan y buscan aprovechar el autonomismo. Ésta es la principal crítica que reciben de Junts x Cat que se otorga el papel de ser los únicos auténticamente defensores de la independencia. Pero, si un problema ha tenido y tiene ERC, es la carencia de cuadros preparados. A diferencia del PSC que siempre puede pescar en los caladeros de los grandes municipios que gobierna, ERC no los tiene, de modo que ha tenido que fichar a independientes, poco fiables, y acoger cuantos cuadros socialistas marcharon, por finalización de actividad, y fueron reciclados para otros cargos, en ERC. Hay muchos, pero quizás los más llamativos son Ernest Maragall, candidato a la alcaldía de Barcelona, Quim Nadal, consejero del Gobierno para las universidades, o J.I Elena, consejero de Interior. Con ellos, marcharon los que habían cumplido su etapa en el PSC, y ya no contaban para repetir en ninguno de los puestos disponibles. Fue el momento en que proclamaron su fe independentista, a cambio de un cargo, en ERC. La carencia de plantilla propia se observa en el funcionamiento del Gobierno, del Grupo Parlamentario o de la representación en el Senado y el Congreso, con un portavoz realmente sorprendente como Gabriel Rufián. Nunca el nivel había bajado tanto, como en estos tiempos. Y a falta de plantilla, algunos tienen que competir por otros cargos, como Rufián en Santa Coloma de Gramanet. Ahora quiere ser alcalde. Está visto que no lo será, pero se cree tan importante que quiere demostrar poder estar en todas partes, y salir airoso. Los ciudadanos lo pondrán en su lugar. En cuanto a la Generalitat, son tantas las deficiencias y la mediocridad que en cuanto se convoquen las próximas elecciones, su destino estará escrito: pasar a la oposición. El país no se puede permitir, tener un gobierno como el actual. Es hora de cambio, hora de eficacia, hora de buen gobierno.

LA GESTIÓ COM A PRIORITAT: RODALIES. Els meus 7 anys a Suïssa, em van fer veure la importància de l’austeritat, en tot lloc i moment, la preparació i formació, com essència de país, i la gestió ,com a carta de presentació. Allà, tothom està on li toca estar, i cadascú es fa responsable de la parcel.la que se li ha confiat. Les administracions, son reduïdes, i d’alta eficàcia, amb una esplèndida coordinació entre elles, i no es gasta res que realment no sigui indispensable. En matèria de mobilitat, han aconseguit arribar a tot arreu, pels mitjans més adients, innovant permanentment fins aconseguir cotes d’excel·lència que rarament trobarem en cap altre país del món. Trens, tramvies, troleibusos, ascensors, cremalleres, telecadires, i sobretot busos de correus / passatgers, permeten anar a tot arreu, sense necessitat de disposar de vehicle privat. Son molts els suïssos que no en tenen, i tanmateix viatgen permanentment. I si d’una cosa fan ostentació és de la fiabilitat i puntualitat, fins extrems gairebé insultants, pels qui venim de fora. Si un tren, bus, o qualsevol altre mitjà, diu que sortirà a les 15.12, no passaran segons, que no ho faci. I si ha d’arribar a les 17.18, no cal mirar el rellotge perquè així serà. En els meus 7 anys, a Berna – capital, vaig poder-ho comprovar en múltiples viatges per l’entorn o per visitar altres capitals del país. Un dia, per un simple retard de 5 minuts, es van donar àmplies i llargues explicacions a l’estació de Berna. Una esllavissada havia motivat aquest curt retard. La norma, durant anys, la plana normalitat. Toca copiar i actuar com els suïssos a nivell metropolità. I ja no només en la gran àrea, sinó a la resta de país. No podem donar la permanent imatge d’improvisació, desconeixement, deixadesa o lluita contra el destí. No, no, les màquines, han d’estar a les ordres del personal, i el personal ha d’estar degudament format i capacitat per emprendre tasques permanents de manteniment com per tenir tot a punt per passar revista. Tothom pot entendre una afectació excepcional, per causes excepcionals, però mai convertir l’excepcionalitat en normalitat. Em consta, el gran esforç inversor del govern central, en la renovació i posada al dia de Rodalies, i de fet, de tota la xarxa de trens. He escoltat, en diverses ocasions, les explicacions donades per Pere Macías, coordinador de les inversions, que deixa clar que tenen tants diners com fan falta per dur a terme els projectes, i que es segueix el ritme previst. Necessita temps. Bé, expliquem-ho millor, i mentrestant tinguem especial vigilància en totes les estacions i xarxa perquè quan no és un robatori de material, és un incident en alguna catenària, o algun imprevist, imprevisible. Aquests, haurien de disminuir, fins a la seva desaparició. Ens podem imaginar la complexitat del conjunt, en el qual si una peça falla, en pot fer caure una dotzena, però toca posar diner, personal i material, per evitar-ho. I és que aquestes deficiències es fan servir com principal punt de crítica i fricció amb el Govern central. Davant qualsevol ineficàcia pròpia, el Govern, té sempre a mà l’etern problema de Rodalies. Si li traiem la gran excusa, quedarà despullat. Toca resoldre-ho, i fer-ho en el mínim de temps possible. Portem ja massa anys com per allargar-ho més.

SANT JORDI I LA FERIA DE ABRIL. Tots aquells entossudits a limitar la cultura i realitat catalana, a les que es produeixen en català, tenen aquests dies una bona mostra per a alterar les seves creences. Més tard o més d’hora, la realitat sempre s’acaba imposant, i es vulgui o no, la realitat catalana és diversa, plural, i bilingüe. Qui ho vulgui ignorar o amagar, no se’n sortirà. De tots els esdeveniments anuals, n’ hi ha dos d’especialment rellevants, a nivell de país, per la gent que mouen i per la transcendència que tenen: Sant Jordi i la Feria d’Abril. En un cas i altre, la mobilització i participació, es compten per centenars de milers de persones. I en tots dos casos, les dues llengües oficials i habituals hi tenen cabuda, sinó a parts iguals, de manera molt poc controvertida. Si mirem les vendes de llibres, veurem la sana competència entre autors i llengües. Pel que he vist, la gent compra el que li ve de gust, independentment de la llengua en la que està escrita. Evidentment que en aquest i altres esdeveniments sempre hi ha els fanàtics de torn, però son una molt petita minoria. A les xifres de vendes, d’autors i llengua, em remeto. Pel que fa la Feria d’Abril, catalana, que enguany celebra el seu cinquantenari, de problemes de llengua, cap ni un. Es busca celebrar, en bona harmonia, sana competència i molta alegria la cultura andalusa original, i la transformada, amb el pas dels anys, aquí, a Catalunya. Centenars de milers d’andalusos van venir a buscar millors condicions de vida, i ja passem a la tercera generació, sense haver de renegar de les arrels, ni d’haver-les de substituir per les d’aquí. Tenim una barreja que permet celebrar antigues festes i tradicions andaluses, transportades als temps actuals, i mantingudes, ja no pels immigrants originaris sinó per les joves generacions que se les han fet seves. Mirem, sinó, totes les celebracions de Setmana Santa, amb processons en moltes de les ciutats catalanes, que sense aquesta nova realitat, s’haurien perdut. I tornant al principi, la mobilització és enorme. La Feria de Abril, mou més d’un milió de persones. Sí, sí, sense haver d’inflar les xifres com han fet altres entitats, per altres qüestions. En aquest cas, per raons de seguretat, cada dia han de controlar els accessos al recinte, i d’aquests controls, queda provada la capacitat d’atracció d’aquest esdeveniment. N’hi ha d’altres al llarg de l’any que igualment demostren l’arrelament i pervivència de celebracions importades, però ja esdevingudes pròpies del nostre país. Abans parlava de les festes de Pasqua, puc afegir-hi la de la Diada d’Andalusia, o en algunes ciutats, la celebració de patrons i patrones d’algun dels principals col•lectius, vinguts d’aquelles terres. I ara, parlem d’Andalusia, perquè és la més nombrosa, però n’hi ha d’altres de festes ben arrelades, que ja formen part de la nostra realitat. Només cal seguir les activitats de les entitats gallegues, o de les aragoneses, asturianes, o basques. En resum, que la pluralitat, transversalitat i la barreja de tradicions, costums i llengües ha vingut per quedar-se. Qui vulgui ignorar-ho és el seu problema, però ningú pretengui limitar aquesta realitat perquè no se’n sortirà. I que ningú la contraposi a la defensa del català, perquè poden perfectament conviure sense haver de lluitar una contra l’altra. Parlar dues, tres o més llengües és un avantatge que tothom ha d’entomar i elogiar. Aquest és el futur cap on hem d’anar.

ALCALDES: POQUES SENTÈNCIES !!! Es ben cert que la Justícia actua amb una lentitud exasperant. A més de cinc anys, del moment àlgid del procés, encara hi ha expedients, pendents de judici i sentència. I, més curiós encara, constatem discrepàncies clares entre uns jutjats i altres, malgrat comportaments i actuacions similars. Diré, d’entrada ,que la majoria dels alcaldes, implicats en el procés independentista , haurien d’haver estat portats a judici i sentenciats a penes d’inhabilitació de llarga durada, per no dir, de per vida. Cap, a la presó, però, tots a casa. No mereixen càrrec públic els qui han trencat el jurament fet i actuat contra l’estat de dret. Mireu, a pagès, és a dir, en el món rural, ha estat norma durant segles, el valor de la paraula donada, la promesa feta, acabi amb encaixada de mans o no. N’he estat testimoni durant quaranta anys, que negociat un tema, pactada una discrepància, resolt un plet, amb qualsevol pagès, si em donava la paraula, quedava clar que l’acord era definitiu i irreversible. Només la mort, el podia trencar. L’encaixada de mans, donava pas a la seva oficialització, segurs les dues parts que seria respectat. Nascut i crescut en aquest medi, el meu primer jurament com regidor i després com alcalde, comportava total fidelitat a complir i fer complir les lleis fonamentals de les entitats locals ( ajuntaments ), i amb elles les de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i la Constitució espanyola. Estàvem, estem en una democràcia, en la que no hi caben incompliments ni interpretacions parcials de les normes supremes. Impensable trencar el jurament fet. Es el que pensava faria la totalitat d’alcaldes de Catalunya, en temps del procés o fora. Doncs, no. El procés comportà centenars de desercions de la paraula donada. I més greu encara, posar-se al davant de moltes de les accions i actuacions, sense les quals el procés hagués durat quatre dies. Aquesta és la gravetat de les seves accions. Per covardia, o per ànims de figurar, centenars d’alcaldes van animar i sustentar un procés que no tenia cap possibilitat de reeixir, però sí de produir danys immensos, en els seus municipis, en el conjunt del país, i de rebot a nivell de tot Espanya. Després de trencar la paraula donada, van aprovar tota mena de textos, promeses, crides, embats verbals i de mobilitzacions, fins arribar a fer decrets, totalment vergonyosos a banda d’il•legals. Molts d’ells, falsos decrets, per la covardia a no posar-hi número ni inscriure’ls oficialment. Més vergonyós encara. I quedaran per a la història, tots aquests escrits i actes de plens, acompanyades d’imatges de sortides , vara en mà, cap a Barcelona, a passejar-se en el Parlament , o anar del Palau de la Generalitat a l’Ajuntament de Barcelona o al Tribunal Superior de Justícia, amb ànims amenaçadors. Tot està en els papers, en els mitjans de comunicació i les xarxes socials. Totes aquestes actuacions haurien d’haver estat estudiades, avaluades, jutjades i sentenciades. I no se’m ocurreix millor destí que enviar a casa a tots els protagonistes. Si els alcaldes hem de donar exemple, el que van fer va ser trair el càrrec i traspassar les fronteres de la fidelitat a les lleis vigents. Van ser part activa de la traïció comesa. No son dignes del càrrec.

INCOMPRENSIBLE I VERGONYÓS RETARD – POLÍGON COMARCAL D’OLVAN . Mai de la vida hagués imaginat que 15 anys després ( QUINZE ), el tant reivindicat, promès i compromès POLÍGON COMARCAL D’OLVAN, estigués sense acabar. I ja no la totalitat, ni tant sols la meitat. Som molts els qui vàrem reivindicar la creació d’aquest Polígon comarcal, una vegada esgotat el de La Valldan . També vam apostar per un de gran, en comptes d’anar a plantejar alguns de petits, en pobles de la comarca. Així, doncs, ajuntaments, consell comarcal, diputats al Parlament, vam pactar un lloc cèntric, ben comunicat, i de grans dimensions. Concretament en el municipi d’Olvan i de 100 Hes. Acceptant una primera fase de 50, per continuar després, en funció de la demanda. Estic parlant de l’any 2007, i de negociacions tingudes amb el Conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Quim Nadal, i de posar a treballar l’INCASOL, amb una primera dotació de 6,5 milions. Una vegada feta, paràlisis, silenci i tota mena d’excuses per a no culminar la feina. Empreses interessades que veuen passar els mesos i els anys, sense opció a instal·lar-s’hi. Represa de negociacions, dos o tres anys enrere, amb el compromís ferm de tenir-ho tot a punt per a finals de 2022. Estem ja en el 2023, sense cap garantia de finalització i posada en funcionament. Estem davant d’un incomprensible i vergonyós retard d’una obra estratègica per la comarca. Sabem d’empreses interessades, i tanmateix els mesos passen i ningú surt a garantir la culminació del projecte, amb el 1,8 milions que faltaven. Una mostra més, de la inoperativitat d’aquest Govern.

CATALUÑA, NO TIENE LEY ELECTORAL PROPIA. Hay provisionalidades que se hacen eternas. Solo hay que observar el sistema electoral catalán, para probarlo. Para las primeras elecciones al Parlament, del año 1980, el Gobierno central, improvisó una ley electoral que permanece vigente, a pesar de los 43 años transcurridos. Una auténtica demostración de impotencia, e incluso vergüenza, para todos los defensores de la autonomía catalana. ¿Cómo se explica esta dejación de funciones? ¿Por qué los partidos no han propuesto y aprobado una ley propia? Pues, por la simple razón que la provisional favorece a los vencedores, los cuales, cuando están en el gobierno olvidan la promesa de redactar y aprobar una propia. Y así, han ido pasando los años y los gobiernos, hasta llegar al momento actual. Nadie podía pronosticar que no tenerla podría comportar graves consecuencias, que todos lamentan, pero nadie pide perdón. Me refiero a la más que segura decisión de la Junta Electoral Central (JEC) de retirar el escaño a la presidenta Laura Borrás, condenada por prevaricación y falsedad documental, cuando estaba al frente de una entidad cultural (ILC). Lo mismo le pasó al ex presidente Torra, por no haber obedecido al TC, o a un diputado, Pau Juvillá, por temas relacionados con el proceso independentista. Para todos estos casos, la JEC, se rige por su propio reglamento, según el cual un cargo público, pierde su representación, por sentencia judicial, en primera instancia. Los condenados pretendían mantenerse en sus cargos hasta no hubiera sentencia definitiva, en segunda instancia. De existir ley electoral propia, podría constar esta condición, pero su inexistencia convierte la JEC, en decisoria. ¿Obligará esta decisión a mover ficha a los partidos? No. Al menos no por ahora. Hay demasiado en juego para modificar el sistema. Veamos porqué. En 1980, Cataluña tenía cerca de seis millones de habitantes. Ahora tiene 7,6. Con aquella población se recuperó un Parlamento que había tenido 85 miembros, en tiempos de la república, y pasó a los 135 actuales, distribuidos por provincias: 85 en Barcelona. 17 en Gerona, 15 en Lérida y 18 en Tarragona. Ya en aquellos tiempos la distribución era poco proporcional, pero el paso de los años, la ha convertido en claramente desproporcionada, teniendo en cuenta que la provincia de Barcelona, ha ganado muchos más habitantes, que la suma de las otras tres. Con los resultados en la mano, un voto de la provincia de Lérida, supone un valor doble, casi triple, al de uno de Barcelona. Con ello, los partidos independentistas, más consolidados en las tres provincias, están supra representados, respecto a los de Barcelona. En todas las elecciones hemos comprobado esta desproporción que en las pasados de 2021, supuso empatar en escaños PSC y ERC, a pesar de que el partido socialista obtuvo 50.000 votos más que ERC. Estos días, en el Parlament, todos se quejan de esta claudicación, pero no ha motivado ninguna presentación de propuesta de nueva ley electoral, con lo cual, pasado un tiempo, quedará en el olvido, y continuaremos utilizando la ley provisional, por los siglos de los siglos. O hasta que un partido más serio y con suficiente representación, considere necesario proceder a la redacción de una nueva ley y se ponga en faena. Si no se quiere modificar el total de 135, hay que ampliar representación de la provincia de Barcelona, en detrimento de las otras tres. O buscar un sistema nuevo, mediante el cual, se pueda ejercer el doble voto, a semejanza de algunos estados alemanes, en los cuales los votantes pueden dar un voto a un candidato en concreto, y tienen otro voto, para un partido. Los diputados que lleguen a una mayoría de votos en su circunscripción, salen elegidos directamente, y otros lo hacen por la lista del partido. Mucho se ha hablado de sistemas, y posibles cambios, pero, a día de hoy, no veo ningún intento serio para modificar la ley provisional, con lo cual, los partidos independentistas, pueden continuar echando las culpas a Madrid, por los resultados, no deseados que comporta.

UNA BARCELONA, NO PENSADA PER A RURALS. Si a un poble o a una ciutat se li dona el títol de capital, és per a que es converteixi en lloc de referència per a tot el seu entorn natural. Cada capital de comarca ha de complir en resoldre les expectatives i necessitats dels municipis que l’envolten. Té servituds, però també té grans avantatges. Precisament, en els drets i deures, troba la seva subsistència o el seu esplendor. Si això és així per a les petites capitals, més ho és per a la capital de totes elles. I amb elles de tot el país. Barcelona, era ciutat de referència, acollida, cultural, esportiva, lúdica....plena d’infraestructures, equipaments i serveis, que tots els catalans rebíem i fèiem servir. Era habitual anar-hi, encara que no tinguéssim cap necessitat. Per simple gaudi i estimació. Parlo en passat, perquè ja no passa en el present. Deixada en mans d’inexperts, o d’il·luminats, s’ha anat transformant en una capital inhòspita pels qui venim de fora. Es prenen decisions, sense tenir en compte, les necessitats, de centenars de milers de persones que hem d’anar-hi, perquè no tenim alternativa. I sí, la majoria hem d’anar-hi en vehicle propi. Ho sento, però si algú mira horaris, i mitjans de transport públic, veurà com desenes de milers, cada dia, no tenim altra via que el cotxe particular per arribar a temps, a qualsevol de les missions a fer a la gran capital. Però, veiem que ningú pensa en nosaltres. Fem nosa, som prescindibles, o pitjor encara, molestos. I, ells/elles segueixen planificant pensant en una ciutat que “hauria de ser” o “voldrien que fos”, sense parar compte en la ciutat que és i serà durant molts anys, per molt que s’entestin en imaginar-la diferent. Entrem per on entrem, de seguida ens trobem amb tota mena d’obstacles per a circular amb uns nivells raonables de rapidesa i seguretat. Ara mateix, els qui habitualment entrem pels Túnels de Vallvidrera, no per gust sinó per rapidesa, ens espera un Via Crucis d’obres, sí, però preludi de l’infern en que es convertirà, foragitant cotxes per donar pas a ciclistes. Tots voldríem veure i tenir més carrils bici, però s’ha de donar un mínim de temps i espai perquè els vehicles puguin arribar als grans carrers per fondre’s amb la ciutat. No. No tenim temps perquè quedem atrapats per uns colls d’ampolla, impossibles de gestionar sense perills constants, col·lapses habituals, i una enorme inseguretat de barrejar cotxes, bicis, patinets, motos. Si ningú de fora, ens esperàvem aquest nou experiment, en trobem molts d’altres, en tot lloc i moment, fins el punt de convertir qualsevol gestió, en una carrera d’obstacles, de la qual en volem sortir, tant bon punt els haguem resolt. Ja no ve de gust quedar-se a donar una volta, anar a dinar o berenar. No, no, desitges marxar-ne el més aviat possible, en previsió que en qualsevol moment es pugui produir algun incident que tanqui bona part de la zona per on circules. Es hora d’enviar alcaldessa i el grup que encapçala a l’oposició. Es el millor lloc on pot estar, per evitar produir més danys a la capital. Ha deixat de ser la capital amable, per convertir-se en la capital obligada, a la qual hi anem si no queda altre remei. Som moltíssims els que voldríem recuperar els vells valors.

CLARA PONSATÍ, DESORIENTADA O NECESSITADA DE PROTAGONISME ??? No sabem ben bé com va arribar una persona com aquesta a encapçalar la Conselleria d’Ensenyament, però qui la va anar a buscar, se’n deu haver penedit, pels segles dels segles. Es una friki de la política com mai havíem tingut, en el nostre país. I és que diu i fa coses molt poc adients per a una persona adulta, i amb una certa cultura. Se li ha de reconèixer que no té por al ridícul. No sabem si per ignorància, per afany de protagonisme o per desconeixement de la realitat. Sigui com sigui, quedarà per a la història tot el sarau muntat en la darrere visita, per la qual fou conduïda davant els tribunals. Havia de tornar el passat dilluns dia 24, però no ho va fer. Era previsible. Necessita cridar l’atenció i què millor que desobeir una ordre judicial, però el que sorprèn son els arguments. Diu no venir per preservar l’autoritat del Parlament Europeu i no en té prou amb això que ha culpat al Cap dels Mossos, d’haver muntat un “lamentable numeret per mostrar a l’amo que sou obedients”. Sí, sí, acusa al Cap dels Mossos de covardia per haver obeït una ordre judicial. Déu meu, aquesta dona s’ha saltat uns quants segles, i uns quants països democràtics com per dir cosa semblant. I la tenim d’eurodiputada. Sort que no fa res més que escalfar poltrona i planejar el proper show. En aquest sentit, son diners llençats, però almenys és inofensiva. Fa el ridícul, lluita contra molins de vent, que li semblen gegants, i acusa Espanya de ser un estat no democràtic. No deu haver vist que hem votat prop de 50 vegades, en tota mena d’eleccions. I fins i tot ella és eurodiputada per decisió sobirana dels ciutadans espanyols. Algú li hauria de demanar fos conseqüent perquè si Espanya no és un país democràtic, resultaria que ella ostenta una representació davant del Parlament Europeu, falsejada, o si voleu fallida o no democràtic. Hauria de plegar d’immediat per ser coherent, però no cap perill. Viure amb un bon sou, sense cap obligació parlamentària, sense retre comptes a ningú, perquè estan allà, oblidats dels d’aquí. I cada vegada estaran més sols i aïllats. Fins ara encara hi havia algú que seguia les seves peripècies, però al final cansa. I ja tothom està cansat de tantes tonteries. Ningú es creu un imaginari exili, perquè fou una fugida d’alta covardia. Tenen un magnífic sou, fins i tot algun assessor que li pot fer de taxista a falta de feines millors. Tenen un esplèndid pis, un molt alt nivell de vida, i s’imaginen ser els capdavanters d’un moviment popular que és cada vegada més fictici. Aquest descens de popularitat, s’ha de compensar en increment de shows, mogudes i altres espantades per cridar l’atenció. Molt bé, els que tenim feina, no estem per aquestes tonteries, i si volen tornar que ho facin, i acceptin les conseqüències i sinó que es quedin allà. No els trobem a faltar. Cap problema, uns anys més els hi anirà molt bé. Sobretot a ella.

PER QUÈ NO APROFITAR LA SEQUERA ? Portem unes setmanes de debats i controvèrsies, a l’entorn de la sequera, clara mostra de la improvisació permanent del nostre Govern. D’aquest i dels anteriors, perquè és “marca de la casa “ i si arriba a ploure una mica, girarem pàgina i ens dedicarem a tornar a preparar “embats verbals” per una nova fugida endavant, ni que sigui sobre el paper. Però bé, tornem a la sequera, i pregunto, per què no l’aprofitem? Vull dir perquè no fem el que anys enrere altres van fer , aprofitant una altra sequera ? M’explico. Tots els pantans reben milers i milers de tones de terres, argiles i grava que es va acumulant en el fons, i van fent més i més petit l’espai destinat a acumular l’aigua. Si qualsevol dels estimats lectors /es, va a La Baells, La Llosa del Cavall, Sau, o qualsevol altre, veurà com tota la part que es veu, és un immens dipòsit de sediments. Aquests sediments acumulats al llarg dels mesos i anys, suposen milers de tones de materials molt apreciats i útils per a la construcció. Fa setmanes esperava veure o llegir alguna convocatòria del Govern, anunciant subhasta per a l’aprofitament de tots i cadascun dels dipòsits de sediments dels pantans de Catalunya. I no, pel que es veu ni està previst ni ningú ho espera. Com pot ser ? Mireu. Adjudicar a alguna de les grans empreses, l’extracció de materials dels pantans, comporta tres grans beneficis. 1.- La Generalitat, és a dir tots nosaltres, rebríem uns bons ingressos per aquests materials. 2.- L’extracció de milers i milers de m3 suposaria deixar lloc per a acumular molta més aigua, de cara el futur. 3.- Treure-la d’aquí, suposa no haver-la de treure-la d’altres llocs, més perjudicials. De totes les crisis se n’ha de treure lliçons, però també beneficis, si s’escau. I en aquest cas concret puc assegurar que només de La Baells, es podrien treure uns quants milers de camions de terra, sorra i grava. Tot de bona qualitat, i de molt fàcil extracció. Suposo que alguns dels lectors de pobles propers, recorden la darrere extracció. Era espectacular veure el treball de màquines i camions. Deixarem passar aquesta gran oportunitat ? Penso i parlo de tots els pantans perquè tots estan en cotes molt baixes d’aigua i pel que sembla tardaran setmanes o mesos a retornar als nivells habituals. Hi ha temps, doncs, per a procedir a la tramitació burocràtica, i tot seguit a la tècnica de l’aprofitament. El no fer-ho, seria una nova demostració de falta de reflexes, i de coneixement del medi. I si no ho ha pensat ningú del Govern, tampoc entenc que cap de les grans empreses de construcció, no l’hagi instat a fer-ho. No estem a ritmes frenètics de construcció, però tot el material que es pot extreure té un valor de primer ordre. Espero, doncs, que si algú no hi havia caigut, ho faci ara. Tenim temps i el material no marxarà. Es més, va creixent dia a dia, i els que hi passem, ens demanem com pot ser que una riquesa a tocar, no s’hagi posat a disposició dels interessats. Tots hi guanyaríem !

CON EL PP, NADA ES SEGURO. Francamente, no me esperaba un liderazgo de Núñez Feijoo tan débil, desdibujado, anárquico y sobretodo tan impropio de un supuesto “hombre de Estado”. Me parece increíble verlo dudar en todo momento y lugar, sobre temas que debería tener en la cabeza, desde el primer momento. No hay que pedir peras al olmo, pero a quien ha estado años gobernando una Comunidad Autónoma se le supone conocer las estructuras de Estado y el principio básico de que, incluso en la oposición, hay que votar cuestiones de Estado. Me parece increíble sostener una flagrante ilegalidad constitucional, como la no renovación del Consejo General del Poder Judicial. En cualquier otro país, de larga tradición democrática, una decisión como ésta supondría la descalificación del líder de la oposición, para concurrir a las elecciones. Y es que si se incumple la Constitución por un tema, se puede incumplir por cien. No entiendo su estrategia y la de su equipo, a no ser que solo confíen en los fanáticos para que les voten. Es que la gente normal, tiene que ver un peligro en sus dudas, en sus respuestas estrambóticas ante problemas muy serios. Y en sus constantes deslealtades ante retos muy relevantes para el presente y futuro de España. En cuanto a sus asesores, deberían asistir a cursos de mayor nivel, para saber que no se acepta nunca que un líder vaya a quejarse ante la UE por temas domésticos. Es de un ridículo estelar, ir a llorar a Europa para explicar que aquí no le queremos suficiente o no le hacemos caso. ¿Cómo es posible semejante chiquillada? O pretender visitar las tropas españolas desplegadas en el extranjero, para tener alguna foto para el recuerdo. O criticar todas y cada una de las decisiones del Consejo de Ministros. ¿Alguna habrá que el PP también acordaría? ¿O no? Pero lo más preocupante es que con ellos en el gobierno, nada es seguro. Ningún avance adquirido, estaría seguro. Pueden hacer y decir todo lo contrario de lo que han afirmado, hasta el punto de retroceder a tiempos pasados. Muy pasados, como para imaginar una vuelta atrás. Pues, nada es imposible, a la vista de quienes están al mando del partido, y más en estos tiempos en que pretenden pasar a VOX, incluso por la derecha. Estamos viendo estos días que incluso temas tan delicados como el futuro del Parque Nacional de Doñana, puede estar en peligro, por unos puñados de votos. Su concepto de gobierno, consiste en ocupar el poder y desde allí decidir el futuro pensando en los intereses de sus cargos de partido i/o institucionales. Un auténtico peligro para la democracia y para la honestidad. No tienen barreras ideológicas, puesto que imperan los intereses, y ante los intereses todo está sujeto a interpretaciones y cambios. Lo vemos en Doñana, pero lo podemos trasladar a cualquier otro tema y territorio, empezando por Madrid- capital y Comunidad Autónoma. Y sirven de modelo para el resto de España. En Cataluña, su peso electoral es inapreciable porque la han convertido en una sucursal de sus posicionamientos, sin que haya nadie que les explique de qué van las cosas. Se hacen una composición de lugar, y apuestan por cualquiera, para llevar a cabo sus políticas, decididas desde centenares de quilómetros, pese a quien pese, acaben como acaben. Al final, representación testimonial, a la espera de cambiar de director de la sucursal, por afinidad personal o simple capricho del destino. Nos debe preocupar esta radicalización de posiciones y sobre todo la inseguridad en lo que pretender llevar a cabo. No hay ruta definida, ni ideología ni proyecto de país, simplemente ocupación de poder. Y si llegan a ocuparlo de forma pactada con VOX vamos a tener problemas de magnitudes inimaginables, pero posibles. Para evitarlo hay que lanzarse a cambios profundos, radicales, para dejar claro a los votantes que no solo se atacan los grandes problemas, sino que se proponen grandes soluciones. Temas como el acceso a la vivienda, ayudas a la creación de empleo, fomento de la formación, cuestiones medioambientales, de movilidad, etc., han de formar parte de las prioridades del gobierno y de los programas electorales. La batalla de las municipales y autonómicas, demostrará si el mensaje ha llegado y con qué fuerza. Después ,habrá que reforzar y corregir lo que no haya dado los frutos esperados. Pero la gran prioridad se mantiene: impedir un gobierno PP – VOX, que sería nefasto, para el conjunto del país.

LIDERATGE MUNDIAL, EN TRANSPLANTAMENTS D’ÒRGANS, PERÒ... Si mirem estadístiques, podrem veure amb orgull, com Espanya se situa en el primer lloc, a nivell mundial, en transplantaments d’òrgans, i tanmateix a 20 de març d’enguany, hi havia 104.000 persones, a la llista d’espera. Sorprenen les xifres, tant les bones, com les dolentes. Les bones perquè demostren l’elevat grau de solidaritat i comprensió davant una necessitat que, ara per ara, no té solució alternativa. Les dolentes, perquè no s’entenen les reticències de milions de persones, davant una situació com la de fer-se donant. Amb total respecte per creences, tradicions i costums, trobo a faltar polítiques més properes i constants, sobre les necessitats de cada moment. Es fan campanyes de donació de sang, tot sovint, però poques sobre donacions d’òrgans. Saber de persones que esperen un òrgan durant anys, hauria de commoure persones, familiars i amics, davant els desastres de la vida. Accidents de tota mena, en els llocs més inversemblants, defuncions sobtades per causes diverses, o finalitzacions de vida, per causes naturals, poden aportar aquells òrgans que portaran nova vida, a persones en llista d’espera. Amb 18 anys, vaig trobar a la Biblioteca de Catalunya, uns fulletons demanant fer-se donant de ronyó. Va ser la primera donació, després va venir la de còrnia, en una campanya similar, i al final vaig decidir deixar per escrit que em feia donant universal. Amb els anys he conegut persones receptores d’òrgans que agraïen a algun desconegut o desconeguda, la solució als seus problemes. Lògic, i d’aquí l’estranyesa que tot i la gran solidaritat, tinguem una llista tant llarga. Alguna cosa falla, perquè son dades contradictòries, i per això considero hauria d’haver-hi canvis en la manera d’incentivar les donacions. Si cada setmana, o cada mes, sortís en els mitjans de comunicació, una de les persones en llista d’espera, exposant el seu cas, de ben segur portaria a incrementar la llista de donants o facilitar que en cas de defunció, fossin els seus familiars directes els qui autoritzessin els transplantaments possibles. Dit això de casa nostra, no deixa de sorprendre l’escassedat que viuen altres països. Curiosa paradoxa quan molts d’ells donaven lliçons d’obertura i amplitud de visions progressistes. Tampoc les esglésies s’esforcen gaire. Aquí podem posar-hi totes les religions, quan hauria de ser una de les seves principals prèdiques. Contradiccions ben contradictòries amb els ànims d’impulsar la germanor entre persones i entre pobles. En resum, tenim encara un llarg camí per recórrer, sabent que hi ha molts milers que voldrien s’escurcés al màxim. De tots nosaltres depèn fer-ho possible.