Joan Roma

ETA, A CATALUNYA. Els 10 anys de la derrota d’ETA ,ha servit per a multitud d’actes i records, però pocs han estat dedicats als anys d’atemptats a Catalunya. De fet, és lògic perquè el gruix del patiment es va concentrar en el País Basc. Amb tot és oportú recordar les víctimes nostres, i la por que va estendre per tot el país. El pas definitiu cap al terrorisme generalitzat, podia comportar ser víctima en qualsevol lloc i moment. Ja no importava ser membre dels cossos i forces de seguretat de l’Estat, o tenir algun lligam directe o indirecte amb la governació d’Espanya, tothom era susceptible de ser perseguit i atacat. Recordo aquells anys de diputat al Parlament, possible objectiu, com ho érem els alcaldes, regidors, mestres, o lampistes. La violència indiscriminada produeix efectes realment catastròfics perquè obliga a canvis radicals en els costums i relacions públiques i privades. Recordo els cursos d’autoprotecció als que vam assistir, i les mesures quotidianes que ens va tocar implementar. També, la presència d’escoltes, repartits entre els diferents cossos policials, presents a Catalunya. Fou en aquell moment quan ens vam donar compte de la valentia i la vida que portaven els nostres companys del País Basc. Del partit socialista, sí, però de qualsevol altre que no tingués les simpaties d’ETA o no col•laborés amb ella. Fou també un bon moment per parlar directament amb alguns d’ells, per saber què feien i com ho suportaven. Van ser converses molt dures, difícils de mantenir, amb llàgrimes als ulls en molts moments, perquè tots explicaven mesures tan dures com no fer mai el mateix recorregut per portar els nens a l’escola, o deixar-los un parell de carrers, abans d’arribar a casa, no fos cas que algun etarra els estes esperant per cometre un atemptat. Anys de portar escoltes al darrere, i de no poder celebrar cap aniversari ni festivitat important per no aplegar massa familiars en un sol lloc. O repartir els viatges dels nens amb la dona, per evitar anar tots plegats.. I això durant anys i més anys, fins arribar a la derrota final i definitiva d’ETA. Per donar-se compte d’una tragèdia, l’has d’haver viscut , o haver-la tingut molt a prop. I aquí la vam tenir directament, i amb la por d’una presència estable de comandos a Catalunya. Aquesta por fou la que motivà l’activació de grups especialitzats en el cos dels Mossos d’Esquadra, i la col•laboració directe amb la Guardia Civil i Policia Nacional. El treball conjunt va fer possible el no arrelament d’una presència estable aquí, i ens va protegir als qui podíem haver estat objectius directes de possibles atemptats. Aquests dies ens han recordat les mesures diàries de mirar sota el cotxe, aparcar en llocs diferents, no explicar determinades reunions ni presències, asseure’ns en llocs més protegits en bars i restaurants, no anar despistats per carrers i places, variar alguns costums, etc. Vist de lluny pot semblar exagerat, però quan tens el perill a la vora, estàs obligat a atendre les indicacions dels experts i a no posar en perill ni als teus ni a d’altres propers. Son dies, per homenatjar la valentia de milers de candidats i candidates a tota mena d’eleccions, en el País Basc. Gent valenta, demòcrates de soca rel que van aguantar anys i més anys tota mena d’improperis, menyspreus i atacs, sense mai rendir-se. I lògicament acompanyar tots els familiars de les víctimes en la seva tragèdia. El terror fou derrotat, la valentia i el dolor, van vèncer.

EL TRIBUNAL DE COMPTES I EL PROCÈS. El Tribunal de Comptes, és un organisme de l’Estat creat per a supervisar, controlar i fiscalitzar les despeses de les institucions públiques, per tal que s’ajustin a les normatives vigents. Se li diu Tribunal, tot i que el seu funcionament difereix d’un tribunal ordinari, tant per la seva composició i funcionament com per les seves resolucions. La majoria de Comunitats Autònomes en van crear un de propi, donant-li noms diversos. Aquí a Catalunya, el vam batejar com Sindicatura de Comptes. Les funcions son similars, si bé, supeditades al de l’Estat, per ser de major rang. Faig aquesta introducció per posar en situació els estimats lectors i lectores, a la vista de les darreres confrontacions, entre ERC i Junts, per avalar els alts càrrecs que tenen imputats per despeses presumptament injustificades, inadequades o clarament il·legals, lligades al procés independentista. En concret, tenen 42 investigats – imputats, per possibles despeses de fins a 5,4 milions, que s’haurien fet en pro del procés independentista. Es a dir, despeses destinades a una finalitat il·lícita, pagades amb diner públic. Com ja ve sent habitual, hi ha qui hi veu la venjança dels organismes de l’Estat contra els independentistes que no van fer res més que fer tot el possible per donar a conèixer les seves pretensions d’assolir la independència. La realitat, com sempre, sol ser més simple i planera. Es pot ser independentista, es poden fer proclames , reunions de tota mena, viatges, conferències, i altres moviments, però mai imputar les despeses a l’erari públic. Mai es pot pagar amb diner públic, activitats privades, oimés si aquestes son il·legals. I d’aquí plora la criatura. Els anys de procés, van ser anys d’enganys, de sortides i viatges a l’estranger a la recerca de simpatitzants i recolzaments internacionals. El president, consellers, diputats, alts càrrecs, delegats a l’exterior, i tota mena de vividors, es van dedicar a construir “castells en el aire” per fer veure que tothom estava pendent de Catalunya i els seus dirigents. Viatges de luxe, hotels, grans àpats, contractacions d’informes de tota mena, a tota mena d’amics i parents, per a justificar despeses que avalessin la viabilitat del procés independentista. Tota aquesta alegria dispensadora de diner, ha estat estudiada i supervisada pel Tribunal de Comptes, arribant a la conclusió que en poc temps, 5,4 milions es van destinar a despeses injustificades. Arribats en aquest punt, el Tribunal fa el que li pertoca per llei. Reclamar als 42 investigats – imputats, aquest import, perquè el paguin de les seves butxaques. Es a dir, que retornin a les arques públiques tot el malbaratat. I per evitar escapin del retorn, se’ls demana un aval per aquest import de manera solidària. Entre tots, han de sumar aquest import. Aquí, l’astúcia catalana va tornar a funcionar, i alguns van decidir que fos la mateixa Generalitat la que avalés als qui van malbaratar els recursos. I el Tribunal ha dit que no, que això no és de rebut. Cosa lògica. Només faltaria que a més de malbaratar, hagi de ser la mateixa institució que ha perdut aquests diners la que els hagi d’avalar. Finalment després de les protestes i acusacions de rigor contra la persecució i ànims de venjança, tant ERC com Junts x Cat, han decidit aportar els avals per cobrir aquest import global. Ara, tots els investigats- imputats, podran presentar recurs contra les despeses que se’ls imputen. I aquí és on tinc especial interès en veure la llista de persones i despeses. Aquí veurem fins on van ser capaços d’imputar despeses els capdavanters del procés, i qui se’n va beneficiar. Ens posarem vermells de vergonya i d’indignació, però algunes filtracions ja mostren fins a quin punt la disbauxa i cara dura van ser presents en moltes de les accions i actuacions dels principals protagonistes. En unes poques setmanes tindrem l’exposició de xifres en els principals mitjans de comunicació. M’agradarà escoltar les explicacions i justificacions dels 42 imputats, davant despeses escandaloses i absurdes, per aconseguir recolzaments mundials, en pro del procés independentista. Seguirem informant.

AMENACES AL VENT . No hi ha res pitjor en política que fer el ridícul, no donar-se’n compte o pensar que els altres son tan ignorants que creuran totes les coses que escoltin. I, per a alguns pot semblar sincer o verídic, però per a molts altres no, perquè tenen prou informació com per saber que tot és mentida, tot son amenaces al vent. Dic això a la vista de la gestualitat, excessos verbals i insistència d’ERC, entorn la negociació i aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat ( PGE). En totes les institucions, la presentació, debat i votació dels pressupostos, suposa la gran data, la gran sessió, no en va tot el que es vulgui fer, ha de tenir cabuda en els pressupostos. Es lògic tothom demani què pensa fer cada partit, en un tema tan rellevant. Seria lògic també una exposició clara i detallada de la valoració i el contingut, abans de prendre una decisió. Els partits seriosos així ho fan, però n’hi ha d’altres que van donant voltes i més voltes, pensant que tothom està pendents d’ells i que aquestes giragonses posaran nerviosos al partit governant, com per caure en els seus braços i aconseguir tot el que els vingui de gust. La infantilització de la política porta cap aquests viaranys, però el resultat depèn de qui els escolta i qui els negocia. La mediocritat d’ERC ha estat habitual i constant al llarg de tota la seva història, i en tenim centenars d’exemples, en els seus anys de vida. També, ara, actua o més ben dit sobre actua, sense voler reconèixer que té els peus de fang. O sobre el fang, com vulgueu. No li queda cap altre remei a ERC que aprovar els PGE. Per molt que digui o faci, és impensable la no aprovació perquè serien els primers a caure. I és que el govern Aragonès, depèn en tot i per tot, de les decisions del govern central. Quan es té un deute de prop de vuitanta mil milions d’euros i unes obligacions d’amortitzar trenta-dos mil milions en tres anys ( 2021 , 22 i 23 ) s’està lligat de mans i peus a qui els ha de cobrar. Si ara mateix el govern central volgués cobrar aquest deute, ho tindria tan fàcil com retallar de les transferències mensuals una xifra determinada. Si això passés, el Govern Aragonès no podria pagar nòmines ni les factures més urgents. Cauria en una mena de “suspensió de pagaments”. Què passaria a un govern que ni tant sols pugui pagar les nòmines ? Suposo no cal donar més detalls ni explicacions. Així estem, així estan les coses com per saber que per molt que diguin i facin, el teatre acaba al final de l’obra. I el final, ve en el moment que s’han d’aprovar. Ben aviat anirem veient canvis de gestos i d’amenaces per anar justificant el vot favorable. Diran que han obligat el govern central a cedir en multitud de temes i coses, però s’ho creurà qui sigui de la corda. La resta ens ho mirem amb altres ulls. Uns ulls que veuen que els PGE son una bona eina per a tot el país, i per Catalunya, especialment. I com que son una bona eina, s’han d’aprovar. La resta, és comèdia i ganes de fer veure una força que no existeix. No amenaça qui vol, sinó qui pot.

NO, A MI LADO. Todavía recuerdo un grafiti en un muro de una autopista. NO, A TODO. Pensé a éste o a ésta, debe gustarle vivir muy lejos, en la nada. Pero, tal sentencia se va haciendo más y más realista a la vista de cómo reacciona la gente cuando le proponen alguna cosa que no le gusta. Da igual que sea útil, necesaria, importante o vital. NO, A MI LADO. Digo esto a la vista del gran invento del gobierno catalán para tramitar las peticiones de nuevos parques eólicos, solares, o similares. Para evitar tener que decir no, trasladan la responsabilidad al “territorio”. Es decir, como siempre a los ayuntamientos. Serán ellos los que deban averiguar y testificar si una instalación les gusta a sus vecinos o no. Si una mayoría, por escasa que sea, les manifiesta su disgusto, pues, nada se olvida. Se archiva y aquí paz y allá gloria. Puedo vaticinar que más de un 80% de las peticiones nacerán muertas. Es más, habrá un efecto dominó, en el sentido de que si en un municipio de cualquier comarca, el primero dice que no, los otros no serán menos, y repetirán negativa, con lo cual, a no ser que pongamos las instalaciones en dependencias subterráneas, no van a ser posibles. Muy inteligente la medida, muy propia de la “astucia catalana”, tan elogiada y repetida por los promotores del proceso independentista. Así nos va, así estamos. Personalmente ya tuve mi ración de “no a mi lado”, o “que se vaya a otra parte”. Fue con motivo de la construcción de la Estación Depuradora de Aguas Residuales (EDAR), en el pueblo donde era alcalde. Esta EDAR era un viejo compromiso por el que luché “por tierra, mar y aire” durante 13 años. Sí, sí, trece años y dos de construcción. Total 15 años, desde la petición y aprobación por parte del gobierno catalán, el cual, por dificultades financieras y de organización la fue demorando, a pesar de mi insistencia como alcalde y diputado en el Parlamento de Cataluña. Pues, bien, cuando finalmente el tema de desencalla, aparecen unos vecinos sorprendidos por el lugar elegido, los cuales empiezan a movilizarse y a recoger firmas contra la ubicación, diciendo que produciría ruidos infernales, malas olores, proliferación de mosquitos, e impacto visual muy negativo. No había problema si se la llevaban centenares de metros hacia alguna parte, pero lejos de la vista y el oído. Algunos pensarán que la ubicación era desconocida o se había ocultado. No, no, siempre he tenido una especial manía en explicar y detallar los grandes y pequeños proyectos. Pues, todavía más, en éste. Había publicado 11 informaciones, en el boletín municipal, a lo largo de 13 años. Prácticamente, uno por año, con fotos y descripción exacta de la ubicación. Nadie, o prácticamente nadie aceptó conocimiento alguno. Y sino, daba igual, porque algunos se lo habían tomado como un proyecto “sin data fija”. En un futuro lejano, sin darle más importancia. Tampoco los argumentos técnicos de que ninguna de las molestias era real, hizo efecto. Al final, un difícil y complicado acuerdo entre empresa constructora y encargada del mantenimiento, gobierno de la Generalitat y ayuntamiento hizo posible este importante equipamiento, con algunos cambios estéticos que mejoraron el proyecto inicial. Desde hace un par de años está en pleno funcionamiento sin ninguna de las molestias que los contrarios habían vaticinado. Si esto ha ocurrido en un pueblo pequeño para un equipamiento tan vital como una estación depuradora, qué no pasará en muchos otros más visibles e imposibles de camuflar, integrar u ocultar en el paisaje. En los dos últimos años, cerca de un centenar de proyectos han sido desestimados por la Generalitat. Unos por demasiado grandes, otros por demasiado cerca, otros por su situación, otros por el rechazo de los vecinos, otros por estar cerca de algunos nidos de aves protegidas o zonas boscosas protegidas, etc., etc. Y, llegamos a la decisión final. La que tenemos sobre la mesa, mediante la cual la Generalitat, se quita el problema de encima y lo traslada a los ayuntamientos. Que sean ellos los que hablen con los vecinos y los propietarios de los terrenos afectados y los pongan de acuerdo. Cuando la mayoría esté de acuerdo, se lo digan, y a partir de aquí empezarán a tramitar las licencias oportunas. Con esta decisión tenemos conflictos y revueltas vecinales aseguradas. O guerras abiertas entre propietarios y vecinos, o todos contra todos. Y lo deciden a un año y medio de las próximas elecciones municipales. ¿Quién querrá abrir un conflicto a las puertas de unas elecciones? ¿quién cree poder poner de acuerdo visiones tan alejadas de los intereses de las empresas energéticas, grandes o pequeñas, con los de los propietarios de terrenos y vecinos de la zona? A este ejemplo de astucia catalana, la llamarán sensibilidad territorial, acercamiento a la población, y otras simplezas similares, cuando en realidad es pura y dura dejación de funciones de un gobierno, que tiene miedo a tomar decisiones. Es un auténtico anti gobierno. Así vamos, así estamos.

LES CARÈNCIES D’ERC. Ens anem acostant a una de les cites electorals més importants per a tots els partits, com son les eleccions municipals. Seran el maig de 2023. Com qui diu, a tocar, perquè la seva preparació i planificació res té a veure amb qualsevol de les altres. En aquestes, toca buscar i voltar per tot el país per aconseguir una representació àmplia i territorialment equilibrada. Fàcil de dir, però molt complicat de complir. Jo diria que cada vegada més, per múltiples raons, una de les quals l’enorme desprestigi de la política, degut a la progressiva mediocritat, i els enormes conflictes derivats del procés, aquí, i de l’existència d’extrems que produeixen incidents arreu del país, en temes delicats, allà i aquí.A Catalunya tenim 947 municipis, la qual cosa suposa un immens repte per tots els grans partits. Han de poder-se presentar en el conjunt de les 4 províncies, en prou indrets com per poder lluitar per una presència gran en pobles i ciutats, i de rebot en els consells comarcals i les diputacions. Tot això, es decideix en les eleccions municipals. El poder territorial, el més important, després de les eleccions generals. S’han de buscar candidats i candidates a milers. En petits pobles d’unes desenes d’habitants, fins a les grans ciutats. Vol dir trobar homes i dones disposats a dedicar 4 anys de la seva vida, a governar l’ajuntament de la seva localitat. I no és tant la preparació que han de tenir, com la disponibilitat i ganes de treballar. La vida municipal ha anat creixent, i complicant, amb tramitacions llargues i feixugues, cosa que no permet decisions ràpides ni senzilles. Cada partit té les seves estratègies de recerca de candidats i cadascun posa objectius per assolir. En el cas del PSC, el seu municipalisme va en la seva pròpia existència. El porta en l`ànima i en el cor, no en va, ha estat el gran protagonista dels majors canvis i innovacions en els principals pobles i ciutats del país. Els passos enrere donats en les darreres municipals serviran per donar impuls en aquestes, en les que es preveu presentar com a mínim un centenar més de candidatures. La resta de partits intenten fer coses semblants, però ho tenen molt més complicat pel fraccionament intern que han tingut. La vella coalició de CIU, ha donat pas a Junts i ha deixat un tros en el PDeCat. Què faran ? Impossible de predir perquè les coses no els van com esperaven. Ni a nivell territorial, ni a nivell autonòmic, i encara menys estatal. Veurem. Pel que fa ERC, continua demostrant la manca de persones idònies per encapçalar pobles i ciutats. Molt especialment les ciutats. Els pocs alcaldes que tenen en aquest àmbit, no ho fan bé. Potser el més paradigmàtic, és l’alcalde de Lleida, Miquel Pueyo que no se’n surt. No ha portat la ciutat cap objectius ambiciosos i s’ha perdut en petiteses i en apagar focs amb els seus socis. Coses semblants han passat en altres ciutats que no han aconseguit arrelar com per garantir la seva continuïtat. I és que tenir un partit territorialment fort, obliga a treballar de valent i no defallir. No és qüestió de buscar invents, i viure d’ells, sinó picar pedra durant anys, per finalment obtenir recompensa. La via d’ERC és poc constant i més donada a buscar noms, que fallen estrepitosament. O més fàcil, acollir buscadors de poltrona, procedents d’altres partits i molt especialment del PSC. Alguns que ja havien estat amortitzats, han estat impulsats cap a grans càrrecs, malgrat la seva mediocritat. I fins i tot es plantegen repetir amb Ernest Maragall a Barcelona. Una mostra clara que no tenen, no troben ni se’ls acosten personalitats que no volen aterrar en un partit donat a canvis sobtats, en la seva trajectòria, o a ser qüestionats l’endemà de les eleccions. Així, estem.

PAVIMENTAT EL DARRER TRAM DEL CAMÍ RURAL DE LA RIERA DE MERLÈS – TERME MUNICIPAL DE BORREDÀ. El Consell Comarcal ha completat l’obra pendent, per un import de 35.000 euros. En el pla d’arranjament de camins aprovat pel CC, hi figurava la pavimentació amb formigó d’un tram d’uns 850 metres, que havia quedat pendent de l’anterior actuació , dos anys enrere. Aquesta setmana, l’empresa Castellot, ha dut a terme el tram final que anava del límit territorial de la comarca del Berguedà amb la del Ripollès ( Les Llosses) fins el Cobert de Puigcercós ( Borredà). Amb aquesta obra acabada, el camí rural de la Riera de Merlès ha quedat totalment pavimentat, entre l’Hostalet ( Les Llosses – Ripollès) i l’Hostal Sant Cristòfol ( Sta. Maria de Merlès – Berguedà). Es un traçat de 25 quilòmetres que uneix dues comarques, i suposa una millora substancial per a totes les activitats i persones que hi viuen. El primer tram de prop de 10 quilòmetres, el ferm és de formigó, i en els restants 15 quilòmetres és asfaltat. Han quedat enrere els vells problemes de transitabilitat amb nombrosos forats, i trams irregulars que suposaven un autèntic problema per a persones i vehicles. Les diverses actuacions d’ajuntaments i consells comarcals, s’han dut a terme al llarg de més de deu anys, però a la vista del resultat ha valgut la pena. Ahir com ex alcalde vaig voler veure el resultat final, i francament he de felicitar el bon resultat i sobretot veure finalitzat un pla de condicionament del camí rural, que ens havia portat a endegar tràmits i negociacions molt llargues i complicades. El resultat , ha valgut la pena. Borredà, 25 d’octubre de 2021 Joan Roma i Cunill, ex alcalde de Borredà

MOCIONS, A FALTA DE PROPOSTES. Durant molts anys, vaig aconseguir lliurar l’ajuntament de mocions inútils, cosa que no han fet la majoria d’ajuntaments. Més per curiositat que per interès polític, faig un seguiment del que passa en un bon nombre de municipis de la Catalunya central, i he de reconèixer que el panorama és desolador. En alguns casos es dedica més temps a parlar de temes aliens al municipi que no pas a temes propis. Clara prova de que els components del Consistori no saben gaire què dir ni què proposar. Pels no avesats a les tècniques municipals, cal dir que una moció és una proposta formulada per un o més grups municipals per a ser tractada en un ple municipal. Pot tractar sobre un tema municipal o totalment aliè. Pertoca a l’alcalde, considerar si una moció ha de ser inclosa a l’ordre del dia, o no, en funció del que estableix la normativa vigent. De totes maneres, son molts els que consideren automàtica la seva inclusió, per evitar consideracions polítiques de restringir els temes a tractar, o entrar en batalles sobre quines sí, quines no. El resultat final, és una mala praxis, mitjançant la qual, alguns grups a l’oposició s’afeccionen tant a la presentació de mocions de qualsevol tema, que fins i tot obliden la prioritat de tractar sobre temes del propi municipi. Es volen convertir per uns instants o unes hores, en diputats o senadors, frustrats ,que troben en un ple municipal l’altaveu per a discursos i batalles que no tindran cap mena d’utilitat pràctica. Queda clar que tot el que s’aprova en un ple municipal lliga l’equip de govern si afecta competències municipals, però no té cap conseqüència pràctica en la resta de casos. Cada administració depèn dels seus òrgans, però no de les d’altres. Així, doncs, en el cas de mocions aprovades en plens municipals, el seu destí és la paperera de la història. O si voleu el pas cap un arxiu de la institució on s’hagi enviat. Els proposants tindran la satisfacció d’haver pogut tractar un tema determinat, que figurarà en l’acta del ple, serà reflectit o no en la premsa local o comarcal, i ja està. Final de recorregut. Haurà valgut la pena ? Pels proposants se suposa que sí, i ja estaran pensant en dues o tres més, per a plens futurs, per a d’altres, hauran girat pàgina, sense més destí que l’oblit. Algun dia s’haurà de fer un intens i extens debat sobre la presentació, debat i votació de mocions, alienes a la realitat municipal. Fa anys que en parlem, però mai és el moment apropiat per a acotar aquesta pràctica. Per alguns partits és impensable restringir aquesta anomalia. Volen poder parlar en els plens municipals de combatre el canvi climàtic, les desigualtats en el món, el cultiu dels transgènics, la persecució de minories, l’ús de l’energia atòmica, contra els insecticides, contra el plàstic, sobre el futur de la monarquia, sobre l’exèrcit,...i un centenar d’altres temes. Així, doncs, sóc realista i poc optimista sobre l’aprofitament del temps, els recursos i els debats sobre els temes propis. Continuarem veient com es munten batalles intenses sobre temes que acabaran a la paperera. Seria preferible limitar-se a les competències , i evitar perdre el temps en debats estèrils. De moment, no es va per aquest camí.

CASTIGAR LA MALA PRAXIS. Estem en un país afeccionat a la burocràcia més absurda, i, malgrat tot s’incompleixen les normes que la regulen ,sense cap càstig pels incomplidors. M’explico. En multitud de tràmits es fixen 30 dies per resoldre un expedient, donar resposta a una petició, concedir una llicència, un permís o qualsevol altra cosa. Fins i tot, en molts casos, la no resposta en el termini fixat, pressuposa la concessió o denegació automàtica. Ningú en fa cas. I pobre del que en faci, perquè es pot trobar amb problemes immensos. Es a dir, ja no ens refiem ni de les pròpies normes perquè qualsevol funcionari pot al·legar un incident determinat, per dir que el termini s’ha allargat de manera automàtica. I ja està. Tema resolt. No hi ha càstig pels incomplidors, no hi ha seguretat jurídica pels administrats. Així estem i així continuarem mentrestant no arribi algú amb ganes de posar ordre i concert en totes les administracions. No val posar ordre en una, perquè les altres la farien inviable. Al final, no quedarà altre remei que penalitzar la mala praxis, amb càstigs durs i permanents en el temps. Qui no compleixi amb els tràmits que té encomanats ha de ser apartat del lloc on exerceix, i passar-los a tasques allunyades de la resolució d’expedients. Si voleu a fer fotocòpies, traslladar paquets o pujar i baixar expedients. Tot, menys contacte amb els administrats. El tema pot semblar banal, però no. Es extremadament greu perquè suposa incompetència generalitzada a nivell d’administracions. I aquesta incompetència grava tot el funcionament de les activitats privades i públiques. Uns exemples per entendre de què parlo. Si un emprenedor va a un ajuntament, per demanar llicència per una activitat determinada, ha de tenir clar quina documentació precisa i quins terminis té disponibles. No se li pot dir, que segons com, els tràmits duraran de dos a tres anys, perquè uns departaments contesten al cap de 1 mes, altres al cap de 2, i altres en tarden 5 o 6, fins el punt que, a vegades ,quan el darrer arriba, el primer ja ha caducat, i l’ha de tornar a demanar. I fet tot el recorregut, pot molt ben ser, que no s’hagin posat d’acord alguns d’aquests departaments i li acabin denegant la petició, per contradiccions entre normatives del propi Govern. Això que per alguns pot semblar exagerat, passa dia sí, dia també, en multitud de temes lligats a llicències medi ambientals, urbanístiques, o d’activitats turístiques. Ara mateix podria exposar tramitacions “eternes” de peticionaris de permisos de residència i treball, per arrelament social, que tarden 3, 4, 5 mesos a ser resoltes, per part del Departament de Dret Socials. Ningú és capaç d’explicar com pot ser que la revisió de 4 ( quatre senzills documents) pugui durar mesos. Sí, poden dir que n’hi ha uns centenars a cada província, però és que tres o quatre funcionaris, a raó de deu minuts per expedient, poden resoldre’n uns centenars cada mes. Doncs, no. I, no passa res. Ningú plega, ningú és expulsat, ningú és castigat. Perquè treballar, si ningú ho controla ? Quan parlo d’aquesta mala praxis, penso especialment en el Govern de la Generalitat, amb el qual he batallat durant anys, i a dia d’avui, ja retirat de primera línia, continuo fent-ne un seguiment, sense cap millora a la vista. Tampoc és que el Govern Central sigui una joia, perquè tenen algun Ministeri que fa la competència als cargols ( em refereixo als animals, ben coneguts per la seva lentitud ). Amb tot s’hi veuen alguns ànims de millora i transformació que caldrà comprovar en els propers mesos i anys. Hi ha molta feina a fer. I on les coses estan més que verdes, és en l’àmbit de la Justícia. Aquí sí que pocs moriran d’infart. Tot va al seu ritme, seguint amb pas ferm, de taula en taula, resolent els expedients amb una parsimònia infinita. Res destorba l’ambient, res destorba la calma, i si algú té pressa, que s’hi posi cotó fluix. Si algunes sales resolen vint expedients al mes, i altres en resolen vuit, no passa res. El ritme és el ritme, i aquest és sagrat. Doncs, no ho hauria de ser en cap de les administracions, perquè és una vergonya la burocràcia que patim, i la manca de reacció en uns moments en que tot demana agilitat. O polsem tecles de responsabilitat, resultats i terminis, o imposem càstigs exemplars. El que no pot ser és no complir les pròpies normes, sense cap penalització. Així estem.

DESCENTRALIZACIÓN SIN MANÍAS. Me sumo con entusiasmo a las propuestas de Ximo Puig, para descentralizar España. De hecho, no son nuevas ni las primeras que han salido a la palestra, pero vuelven en un momento, sino propicio al menos interesante para el debate y la reflexión. El día que España tenga un gobierno más potente, quiero decir con mayoría más estable, debería ponerlas en práctica. ¿Por qué todos los Ministerios y Organismos han de estar en Madrid? ¿Por qué no repartir por España algunos de sus elementos clave? Todos saldríamos ganando y se reforzaría el sentimiento de pertenencia a un proyecto común. Y no solo esto, permitiría centrifugar presencias y riquezas en la España vaciada, y en otras zonas periféricas. Y es que mis siete años en Suiza me hicieron ver las enormes ventajas de un modelo federal real. Nada de teoría. Práctica y realidad, pura y dura. ¿Por qué Berna, la capital solo tiene 133.000 habitantes? ¿por qué la superan otras como Ginebra, Zúrich, Basilea, etc.? Pues porque nadie tiene especial interés en una carrera por la magnitud, y menos crecer por crecer. En absoluto, que una (Ginebra) sea la capital internacional, otra (Zúrich) la económica, otra (Basilea) la industrial, …y Berna la capital de todo el país, no supone ningún privilegio, ninguna competición. Cuando visito el Museo del Prado, me pegunto porque no crear una sucursal o dos, con todo el material en depósito y una parte de la colección permanente, y ponerlos en Teruel, Albacete, o Almería. Digo éstas como podría poner otras 10 o 12. Lo mismo digo para el Reina Sofía, u otros existentes en Madrid. No hablo de desmantelar ni retirar grandes obras permanentes, pero que algunas viajen cada 8 o 10 años por España, para hacer compañía a cientos de cuadros que están reposando el sueño de los justos en los almacenes me parece poco inteligente. Me guardo alguna expresión de mayor empaque. Y si en cultura, deportes y ocio, esto sería conveniente, mucho más lo es para las instituciones y organismos públicos. Acercar la política a los ciudadanos siempre es interesante e importante, y más lo sería si vieran como en su ciudad tienen la central de Correos, Telefónica, RENFE, TVE, Tribunal de Cuentas, o algunas secretarías generales y direcciones generales de Ministerios. Incluso algunos Ministerios podrían salir de Madrid para asentarse en cualquier capital de provincia. Al final, todo está más cerca y más accesible que años atrás. Lo que era lógico ha dejado de serlo, puesto que las distancias se han hecho asequibles con los nuevos medios de transporte. Y muchas de las indispensables reuniones y visitas presenciales han pasado a mejor vida. Entonces, ¿por qué no proceder a una descentralización territorial, y con ella política? Finalmente llevaríamos a cabo el federalismo de hecho, y con él, un sentido de mayor colaboración y participación en las decisiones colectivas. Espero que en el próximo Congreso del PSOE se hable y se discuta sobre este tema, porque conlleva una idea de España mucho más territorial y compartida. Nadie tema por la descentralización. Seguro refuerza al conjunto. Además, vistas las tensiones con algunos territorios, una decisión como esta, quitaría argumentos a los partidarios de la segregación. Además, ayudaría a esponjar la gran capital, y hacer muy atractivos destinos a capitales de provincia menos caras y muchos más gratas para la vida personal y familiar. En fin, veo muchas ventajas y realmente muy pocos inconvenientes. Espero ésta sea la conclusión como para debatirla y tenerla en el primer cajón para cuando sea factible su puesta en práctica.

TRANSPARÈNCIA I CLAREDAT. El GRUP SOCIALISTA – UNITS PER AVANÇAR, DE LA MÀ DEL DIPUTAT CRISTÒFOL GIMENO, INTERVÉ EN EL CONFLICTE BERGUEDÀ. PORTEN EL TEMA AL PARLAMENT. No ve d’ara, sinó dels darrers 10 anys, la política de poca claredat i transparència, en matèria d’assistència primària a la comarca del Berguedà. Ha costat saber el nombre de professionals de cada especialitat i els horaris d’atenció, a cada poble. La confusió, la improvisació i un cert partidisme, presidia les decisions respecte de com s’organitzava i es distribuïen els efectius disponibles. Uns efectius sempre insuficients, especialment en els darrers anys, fins el punt de voler cobrir amb uns pocs professionals, tota la comarca. D’aquí que molts pobles tinguessin unes poques hores a la setmana de servei presencial, i patissin constants canvis i interrupcions quan el professional que els tocava, feia vacances, estava de baixa o havia acumulat més municipis dels possibles de portar. Les carències de professionals en especialitats com pediatria, ginecologia, psicologia, i altres, és constant, fins el punt de tenir en alguns moments, un sol professional per a tota la comarca. Si aquesta era la nota dominant en els darrers anys, l’arribada de la pandèmia, va comportar el tancament pur i simple de tots els consultoris mèdics. Tota l’assistència primària, bàsica per a fer front a problemes globals, va quedar reduïda als serveis centralitzats en el Ambulatori de Berga, i amb alguns de molt reduïts en algun dels CAP, existents. Sempre, però, infradotats en personal i material. L’assistència va patir un fort impacte amb greus problemes per arribar a ser atesos. Per manca de personal i per impossibilitat de contactar-hi, mitjançant els telèfons disponibles. O estaven col·lapsats o estaven despenjats, per impossibilitat de poder-los atendre. La recuperació del servei presencial, feia preveure, un retorn a la situació pre pandèmia. No ha estat aquest el cas. Al contrari s’ha volgut justificar una forta retallada d’efectius i horaris d’assistència en tots els municipis, mitjançant canvis d’horaris i reducció de serveis. Aquesta nova normalitat, ha estat rebutjada de manera generalitzada. Hi ha a tota la comarca un descontentament i una indignació per unes retallades, que no venen justificades per cap paràmetre. Al contrari, una comarca, altament envellida i dispersa, necessita una xarxa d’assistència primària forta i ben atesa. Cansats d’escoltar i rebre queixes i peticions, hem decidit portar el tema al Parlament de Catalunya, mitjançant la formulació de 5 preguntes. Volem saber municipi per municipi, els horaris i professionals que té adjudicats, siguin mèdics, d’infermeria o d’administració. Els que té la comarca, en el seu conjunt. Les línies telefòniques existents, així com els professionals que les atenen. I també les queixes i denúncies rebudes per manca o deficiències en el servei. Transparència i claredat. Volem saber quins efectius concrets, i la seva distribució. Així podrem saber les deficiències i mancances. I no acceptem es vulgui estalviar en Salut el que el Govern de la Generalitat gasta en altres qüestions no prioritàries. Ens remetem a les respostes per endegar noves actuacions, en aquest àmbit d’especial rellevància, en una comarca rural com la del Berguedà. Manresa, 20 d’octubre de 2021. OFICINA PARLAMENTÀRIA DEL PSC A LA FEDERACIÓ XI.

NO EM TREUEN EL SON . Resulta força interessant veure les reaccions d’uns i altres a l’entorn de les vicissituds dels fugitius, instal•lats a Bèlgica. Per uns, es tracta d’un embat extraordinari, ple d’èpica i valentia, contra un Estat opressor, corroït per ànims de venjança que persegueix injustament uns fugitius que van marxar, precisament per no caure en la gola del monstre. Per altres, es una mena de joc dels disbarats, semblant al vell “cuc a amagar”. Ens ho mirem de lluny, i deixem anar un “ja s’ho faran”. No perdem ni una hora de son, en tots aquests moviments. Al cap i a la fi, estem convençuts que va bé a molts que estiguin lluny i amb ben poca capacitat de maniobra. I menys que en tindran a mesura que passin els dies, els mesos i els anys. No tenen altre destí que l’oblit. I si no tornen per una entrega judicial, ho podran fer d’aquí 16 anys, quan n’hagin passat 20 de la seva fugida. Algú ha d’estar preocupat per aquesta llunyania ? Ells van decidir el seu destí, ells mantenen la seva sort. Perquè patir ? A més, que ningú pateixi per la seva subsistència perquè la tenen molt ben assegurada, amb uns sous esplèndids que ben pocs catalans, tenen. Uns per ser eurodiputats, sense feina, però amb el càrrec i el sou corresponent. Altres perquè els seus partits es veuen obligats a mantenir-los, a càrrec les aportacions que reben del Parlament o de l’Estat. Allà ells si així ho volen. La Meritxell Serret, es va cansar d’estar en aquest mena de llimbs i va preferir tornar. Els altres volen demostrar capacitat de resistència en terres llunyanes. Doncs, bé, hi tenen tot el dret. En comptes de voltar per aquí, volten per allà. I així serà fins arribar els 20 anys en que els delictes comesos prescriuen. Ja tornaran o si resulta que s’han acostumat tant a la vida i tradicions belgues, es volen quedar allà, no passa res perquè Catalunya sobreviurà. I així és com anem escrivint la vida quotidiana d’una part del país. Una part, fèrriament seguidora dels camins independentistes, celebra les grans victòries judicials, mentrestant l’altra part se les mira com qui veu uns infants jugar en un parc. Ni ens alterem ni patim perquè ens hem acostumat a veure aquestes batalles de saló, a l’èpica de campanar, plena de grans crides a la revolució verbal, i nul•les accions reals. Aquest és el present del nostre país, i quan els passejos d’uns i altres s’acabin per retornar a les còmodes casernes d’hivern, tots continuarem amb la vida rutinària, sense patir malsons ni cridar per les giragonses judicials. Tots sabem com han actuat uns i altres, i tots tenim clar que si els fugitius volen tornar, ho han de fer per la via judicial, i sinó han d’esperar la prescripció dels delictes. Vagin fent comptes. En queden 16, per tancar carpeta. Per uns poden semblar molts, per altres, no tant. I la vida continua, no en fem escarafalls !

142 ANYS, I SEGUEIX TAN JOVE !!! El 2 de maig de 1879, naixia a Madrid, el Partido Socialista Obrero Español ( PSOE), creat per un grup de 25 intel·lectuals i obrers, entre els quals el seu primer Secretari General ,Pablo Iglesias Posse. D’aleshores ençà, diverses generacions, multitud d’embats i reptes plantejats, molts sacrificis, i molts avenços per a les classes més desfavorides. Qui vulgui comprovar-ho, pot elegir entre una immensa bibliografia on s’expliquen les vicissituds passades, els triomfs obtinguts, també els fracassos i els principals projectes de present i futur. Son moltes vides, sota un mateix projecte. Impossible de resumir en unes poques ratlles. Pels que en formem part, és un orgull mantenir-se fidel a les arrels, i adaptar els principis a les necessitats del moment. Just aquest cap de setmana passat, s’ha celebrat el 40è Congrés, a la ciutat de Valencia. Quaranta Congressos. Es una xifra impensable per a la resta de partits catalans i espanyols. No n’hi ha cap que se li acosti i encara menys, pugui aportar un volum tant elevat d’avenços aconseguits. No hi ha cap llei , cap normativa, cap institució ni organisme que no hagi estat creat, modernitzat o actualitzat per membres del partit socialista. A tots els nivells i en tots els moments en que Espanya ha gaudit de democràcia. I quan s’ha perdut, ha estat a primera línia, en la lluita per a recuperar-la. Des dels ajuntaments, consells comarcals, diputacions, parlaments autonòmics, Congrés i Senat, milers d’homes i dones, han ocupat i ocupen càrrecs de responsabilitat amb la convicció de que és des d’aquests espais, des d’on es pot transformar el país. Si mirem enrere, en aquesta nova etapa democràtica, la més llarga de la nostra història, podem comprovar la profunda transformació que hem aconseguit. Com eren els nostres pobles i ciutats 42 anys enrere ? Com eren les infraestructures, equipaments i serveis públics ? Quins eren els drets i els deures ? I que ningú vulgui menystenir la immensa transformació i avenços obtinguts, perquè les diverses agencies de valoració de la qualitat democràtica en el món, situen Espanya en el dinovè lloc ( 19 ) de 167 països supervisats i controlats. Mai hem d’estar prou satisfets, ni contemplatius davant els reptes que tenim, però tampoc siguem gasius en els avenços obtinguts. El 40 è Congrés ha estat un model d’organització i planificació per assolir el que tots aspiràvem. Un gran partit, ben conjuntat i ordenat, amb un programa pels propers anys, que porti el país per nous camins de progrés i igualtat. L’Executiva elegida, de la mà de Pedro Sánchez, segur obtindrà noves victòries per a fer possible la posada en pràctica de tot el que s’hi ha aprovat. Que és molt i molt divers. I després de 142 anys, el partit segueix, tan jove com el primer dia. Per molts anys, i bona feina. !!!

ALCALDES D’ERC I JUNTS, SENSE REACCIÓ. Sempre he defensat, l’enquadrament d’alcaldes i regidors dintre dels partits polítics. La unió fa la força, i disposar d’un partit al costat, suposa exercir més i millor el càrrec institucional. Els partits estan per ajudar, per recolzar, per aportar assessorament i coneixement de temes complicats, com perquè els càrrecs institucionals puguin prendre decisions en les millors condicions possibles. S’equivoquen qui veuen en els partits, una força dominadora o impositora de directrius i decisions, almenys aquest no és el cas del partit socialista, al llarg de tota la seva ja llarga existència. Tothom qui hi militi o s’hi presenta, sap que l’ honestedat és la principal prioritat, al costat de l’eficiència i bona praxis, en tot lloc i moment. La pertinença a un partit, de forma directa o indirecta, permet la interrelació, de manera que el partit ajuda i assessora, però alhora l’alcalde o regidor, fa arribar propostes, alternatives o queixes al partit, perquè siguin ateses o corregides si és el cas; molt especialment quan el partit està en el govern. No entenc, no puc entendre com no hi ha hagut una autèntica revolta per part d’alcaldes i regidors d’ERC i Junts x Cat, davant l’abandonadament de la Sanitat, en el món rural, per part del Govern de la Generalitat. No hi ha excuses ni justificació per tenir 400 municipis, amb el servei de primària tancat, o amb un servei tant mínim que no es pot considerar, servei. O altres 200 municipis amb una Sanitat amputada, fins extrems mai imaginats. Si algú creu que pobles sencers, després de tenir un any i mig els consultoris totalment tancats, ara els obrin per oferir un matí a la setmana de servei mèdic, d’infermeria i administració, no és una presa de pèl, és que desconeixen les necessitats i realitats del món rural. Va creixent la indignació per les excuses i la reducció al ridícul de l’assistència primària, i van augmentant les morts de persones deficientment ateses, o clarament desateses. Veure com el Govern de la Generalitat gasta desaforadament en tota mena d’espectacles i gesticulacions, l’endemà de dir que no disposa de suficients mitjans per atendre les necessitats assistencials, arriba a final de recorregut. No sé si son conscients de la indignació i ràbia de desenes de milers de famílies, però algú els hi hauria de dir que hi ha una explosió social en marxa, i qui no la resolgui serà emportat per ella. Es en aquest ambient enrarit i crispat que els alcaldes i regidors d’ERC i Junts x Cat, haurien de sortir públicament i exigir el retorn a la normalitat assistencial. Si no ho fan, son còmplices i justificadors de deixar sense servei, o amb serveis amputats, als ciutadans dels seus pobles. Aquest serà un dels principals arguments per demanar siguin apartats dels càrrecs, a les municipals de 2023. Qui no defensa el benestar del seu poble no mereix ostentar un càrrec públic. A punt d’iniciar elaboració de candidatures, que tothom ho tingui en compte. Qui calla, atorga.

AUSTERITAT I BONA GESTIÓ. De fet, aquests conceptes han d’anar estretament lligats en qualsevol càrrec públic, sigui quina sigui la institució on l’exerceix. Em revolto quan escolto les queixes del Govern, culpant Madrid de totes les deficiències. I és cert que cal aprovar un nou sistema de finançament general de les administracions; de la Generalitat, per descomptat, però també dels ajuntaments, igualment insuficientment finançats, però malgrat tot amb uns nivells d’eficiència que ja m’agradaria tingués la Generalitat. I no et pots queixar si per una banda reclames més finançament i per l’altra et gastes fortunes en autèntics capricis o projectes megalòmans. Estic cansat de veure com el Govern va creant organismes, consorcis, delegacions, direccions generals, comissionats, oficines especials, grups d’estudi, ....amb uns sous descomunals, per no fer res d’autènticament productiu. Si a tot plegat hi sumem el repartiment alegre i partidista de subvencions a entitats, clubs, mitjans de comunicació, grups i grupets, d’ un grapat de milions, any rere any, es perd tota legitimitat a l’hora de reclamar més i millor finançament. En els anys de treball i estudi, a la meva segona pàtria, Suïssa, vaig comprovar què entenen alguns països rics, per austeritat i bona gestió. Parlo de molts anys enrere, quan aquí encara estàvem a les beceroles, en multitud d’infraestructures, equipaments i serveis, però he anat tornant al país, admirant els canvis progressius per adaptar-se a les noves realitats, i estem molt lluny d’ells. No solament lluny, sinó mentalment a les antípodes. Per tenir interioritzada l’austeritat i la bona gestió, res millor que governar un poble petit, i ser conscient dels estalvis petits, per arribar a obtenir-ne de més grans. Cada despesa ha de ser valorada i avaluada per decidir si cal fer-la o no, o si es pot fer, amb menys cost. Pràcticament cada dia hi ha decisions que comportaran major o menor despesa. S’ha de tenir sempre en el cap que els recursos son limitats i convé estalviar en tot lloc i moment. Alguns exemples aniran millor per entendre el que vull dir. Un poble petit pot tenir dos-centres o tres-cents punts de llum a carrers i places. Obrir o tancar l’enllumenat deu minuts abans o més tard, pot suposar uns centenars d’euros al mes, i de rebot uns milers a l’any. Si parlem d’una ciutat amb milers o desenes de milers de punts, l’estalvi o la despesa es xifra en desenes de milers. I és diner llençat. El mateix podem dir per les calefaccions de tots els edificis públics, des de l’ajuntament, a escoles, llars d’infants, equipaments culturals, esportius, de lleure, casals, centres cívics,...uns graus més o menys de temperatura suposa estalvis o despeses immenses. I ja no dic quan hi ha poc control i funcionen en dies de tancament, festes o amb les finestres obertes. I el que diem per la calefacció, ho podem dir pel subministrament d’aigua, de gas, o d’altres energies que es poden utilitzar amb un control rigorós, o pel contrari amb una deixadesa o descontrol absoluts. De tot he vist i conegut al llarg i ample del nostre país. I és que no hi ha despesa petita que no espatlli el pressupost final, perquè tot suma, i moltes sumes fan una multiplicació. Al costat però, d’aquestes despeses ordinàries, cal ser molt rigorós en les extraordinàries, en les quals alguns volen traslladar aspiracions i ambicions que no han pogut cobrir en la seva vida privada. He vist contractacions per festes i festetes que son legals, però èticament i estèticament deplorables. Quan penses que en alguns llocs gasten en una nit el que costa mantenir tots els serveis socials d’un any, se’t revolta l’estomac, i quan veus alguns capricis artístics o monumentals, per passar a la posteritat, penses en la necessitat de que aquest càrrec polític es dediqui a altres activitats. Per això, considero que l’escola municipal, és la millor abans d’arribar a càrrecs de més rellevància o de major volum de gestió. No sempre s’encerta, però, en general qui ha estat al capdavant d’un ajuntament, gasta millor. Es més conscient de les proporcions i de la necessitat d’estudiar més les inversions, abans de dur-les a terme. Pel que he vist i comprovat en aquests quaranta-dos anys de vida municipal i de governs de la Generalitat, estem molt lluny d’aplicar l’austeritat i la bona gestió en tots els àmbits. Es més, considero anem per mal camí i sense ànims de redreçar la situació. Es prefereix reclamar més i millor finançament a l’Estat, sense procedir prèviament a retallar despesa inútil. Es necessita més diner, perquè s’han muntat més organismes per gastar. I gasten sense aportar ingressos ni progrés. Es pura burocràcia, vestida d’excuses per posar-hi gent del partit. Aquesta espiral gastadora ha de tenir un final proper perquè sinó cap país la pot mantenir. I si els que governen no han estat capaços ni valents per retallar-la, han de ser uns altres els qui s’atreveixin a fer-ho. Per això, ens hem de preparar per a rellevar els equips pocs austers i eficients, al capdavant dels ajuntaments i lògicament també al capdavant del Govern de la Generalitat. Pel que fa els ajuntament tindrem la gran ocasió el maig de 2023, amb les eleccions municipals. Serà el moment de renovar consistoris, consells comarcals i diputacions. El primer nivell, el més proper i més essencial.

PER QUATRE GATS, NO CAL. Fa unes setmanes, un estudi de la Universitat de Lleida sobre el despoblament a Catalunya, ha posat de nou sobre la taula aquest fenomen. Poques coses noves es poden veure en aquest estudi, pels qui vivim i patim el despoblament, però ha servit per tornar-ne a parlar. Si només ens quedem en parlar-ne, malament, perquè no solucionarem res. La qüestió és buscar-hi solucions. I les solucions només poden venir de canvis radicals, en tot el relacionat amb la “Espanya buidada” de la qual tot l’interior de Catalunya en forma part. Així, doncs, sense un plantejament de conjunt, la situació no canviarà. Son massa anys de governar d’esquena al món rural, que uns simples retocs, no serviran per a res més que maquillatge postís. L’estudi esmentat parla de 200 municipis en situació greu de despoblament, propers al límit de supervivència. Queda curt. Sense accions decidides, hauríem de parlar del doble. I és que de 947 municipis que té Catalunya, prop de 600 es troben en situació de pèrdua sostinguda d’activitat, i de rebot, d’habitants. Tenim un país totalment desequilibrat, amb un immens cap a BCN i àrea metropolitana i unes extremitats costaneres cap al nord i cap al sud. La resta, suposa un immens rerepaís en procés de buidatge, amb unes simples taques, en algunes caps de comarca que resisteixen com poden. Revertir aquesta situació suposaria canvis substancials en tota la planificació del país. No veig el govern de la Generalitat, en aquest repte. Respecte el govern central, hi veig bona predisposició , posant en la seva agenda el repte demogràfic i canvis importants a nivell de polítiques interministerials. Cal esperar i veure, però tinc estudis i propostes que van en la bona direcció. Ara bé, el primer canvi radical, és de concepte de país. Aquí portem anys, decennis, per no dir segles, queixant-nos del centralisme madrileny, però no volem reconèixer el gran centralisme barceloní. No de Barcelona, sinó del nostre govern. Estic fart de sentit que “ per quatre gats, no cal...”determinades inversions, determinats serveis, equipaments, infraestructures, polítiques sectorials.... Mireu, si repassem una mica com està l’immens rerepaís veurem deficiències tan greus com ara mateix tenir la majoria de CAP’s ( centres d’atenció primària – sanitària) tancats o amb serveis mínims d’un dia a la setmana. El que dic pels CAP’s, vull dir-ho pels consultoris mèdics municipals. Serveis de Correus, sota mínims. Carències enormes en matèria de transport públic ( si és que existeix), carreteres en pèssimes condicions, camins rurals deixats de la mà de Deu, tancament de totes les oficines bancàries, i fins i tot dels caixers automàtics, deficiències habituals i estructurals en matèria de cobertura de telefonia mòbil, ridícules prestacions en rapidesa i capacitats de les xarxes telemàtiques, escoles en procés de desmantellament, sector primari ( pagesos i ramaders, a la seva sort ), manca de polítiques de compensació de desigualtats per fer-les viables i un llarg etcètera. En la meva segona pàtria ( Suïssa) van assumir la lluita contra els desequilibris territorials, cent anys enrere, amb una priorització de tots els Ministeris per arrelar la gent al país. Allà, no es fa res que no tingui en compte, com es compensen les desigualtats entre el món urbà i el rural, de manera que la decisió de quedar-se, té un lloc preferent en l’opció de les velles i noves generacions. El nombre d’accions compensatòries és immens i ningú del món rural es considera desprotegit o menystingut per les seves administracions. Aquí, som clarament ciutadans de segona. I els de primera, no es donen compte de que l’abandonament del pati de darrere que suposa el món rural, els perjudicarà sobre manera. Sortir de la ciutat per anar a qualsevol poble i no trobar-hi activitat, ni serveis, ni equipaments li suposarà una baixada brutal de la seva qualitat de vida. Pertoca, doncs, canviar planificacions i prioritats, aplegant el món rural, en les grans accions de país. I no amb decisions de taula de despatx de ciutat, sinó implicant directament els que som i vivim en el món rural. Ja som prou grandets per aportar i decidir quin ha de ser el nostre futur, i no volem sentir mai més que “ per quatre gats, no cal fer grans coses”. Estem lluny, molt lluny de fer-ho realitat. Però, el desequilibri és tant gran, i greu que algun dia, no gaire llunyà algú en prendrà consciència i veurà que toca posar-s’hi amb cos i ànima.

VIVIENDA ACCESIBLE PARA TODOS. Nada mejor que viajar y ver otras realidades para poder comparar y buscar solución a un problema secular. Era evidente la escasez de vivienda en las zonas urbanas, debido al éxodo de las zonas rurales sin haber planificado debidamente políticas urbanísticas destinadas a acoger a las miles de familias que se desplazaban del medio rural al urbano, por un lado, y de unas regiones a otras. El resultado, barrios construidos a toda prisa, sin las infraestructuras, equipamientos y servicios mínimos. Tampoco ha habido especial interés en la construcción de viviendas de promoción pública, destinadas a alquiler. Este déficit ha sido general, y no se entiende bajo mandatos de gobiernos de izquierdas, en ayuntamientos, gobiernos regionales y nacionales. Si se hubieran hecho los deberes, ahora no estaríamos con las tensiones y problemas en muchas ciudades del país. ¿Por qué no se han hecho viviendas de promoción pública? O mejor dicho, ¿por qué se ha actuado tan poco en este ámbito? Sinceramente creo que por pereza o por ser políticas a medio y largo plazo, cuando los políticos prefieren realizaciones inmediatas, y más vistosas. Toda la gestión urbanística es a muy largo plazo. En un país tan burocratizado como el nuestro cualquier modificación de los planes urbanísticos puede alargarse cuatro, cinco o seis años. Es decir, superan el mandato municipal, con lo cual solo los equipos de gobierno con mayorías absolutas y continuistas pueden permitirse estos plazos. Resultado: dejarlo para los que vengan detrás. O dejarlo para las promociones privadas, en unas condiciones radicalmente diferentes de las públicas. Se ha desertado de las obligaciones de los partidos progresistas, y ahora, nos encontramos con unas tensiones muy fuertes, difíciles de resolver. Toda gran ciudad debería tener un elevado porcentaje de vivienda pública de alquiler. Ello permitiría poner en el mercado suficientes viviendas como para competir con las promociones privadas y conseguir una estabilización de precios. Otras políticas son parches que no resuelven el problema, simplemente lo aplazan o lo resuelven en muy pequeñas porciones. No comprendo porque no se recurre a otras soluciones como la de comprar centenares, miles de edificios en situación precaria, para rehabilitarlos o simplemente derruirlos para dar paso a nuevos edificios, destinados a pisos de alquiler. En la mayoría de ciudades tenemos núcleos antiguos necesitados de ser renovados, y qué mejor destino que pasar a ser públicos, con fuertes inversiones en rehabilitación, sí, pero al mismo tiempo esponjamiento del espacio para zonas verdes, instalaciones deportivas, áreas de juegos, etc. Son muy pocos los ayuntamientos que han promovido cambios radicales en sus municipios, a nivel de vivienda. Ahora sería el momento de paliar en lo posible esta carencia, destinando fondos municipales, por supuesto, pero exigiendo generosas aportaciones de los gobiernos regionales i del gobierno nacional. La suma de todas estas aportaciones permitiría revertir en pocos años la situación actual. Y evidentemente estas actuaciones deberían ser llevadas a cabo por todas las ciudades tensionadas por la carencia de vivienda de alquiler a precios razonables. Esto significa aportar miles de nuevas viviendas cada año al mercado, como para hacer desistir a los grandes tenedores, de subir precios de forma especulativa. Todas las partes tenemos que admitir la falta de política pública, en este sector, a lo largo de los 42 años de democracia municipal. Los errores siempre se pagan, aunque sea a largo plazo. Ahora lo podemos ver de forma diáfana y palpable en centenares de ciudades. Hay que ir al origen del problema, no con parches sino con propuestas valientes y efectivas.

POR A GOVERNAR. Si es té por a prendre decisions, millor dedicar-se a un altre ofici que al de governar, perquè toca prendre’n cada dia, i en cada moment. Seran més o menys importants, però va en el càrrec. Faig aquesta introducció a la vista dels dubtes , estires i arronses del govern de la Generalitat. No hi ha tema mínimament important que no comporti un tremolor de cames ben visible per a tothom. I res pitjor en aquesta situació que voler governar, perquè esdevé impossible. Puc posar una dotzena d’exemples en només tres o quatre mesos. Per raons d’espai, mirem-ne només tres o quatre. Agafem el tema de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. Semblaria que després d’anys i panys de reclamar-lo, no sortiria ningú a qüestionar-lo. Doncs sí, ni que fos amb arguments ben poc sòlids. Puix que hi havia una mínima contestació, millor voler quedar bé, i dir que s’ha d’estudiar més, i millor. Resultat, adéu inversió. Adéu a un aeroport de primera divisió. JJOO d’hivern. Reacció semblant. Hem passat d’un recolzament ple, a començar a posar-los en dubte o dir que han de ser els habitants de no sabem ben bé quines comarques, els qui ho decideixin. Es a dir, presentarem una candidatura sense cap garantia de suport oficial del nostre govern. La millor via per perdre la designació. Parcs eòlics i solars. Fem grans prèdiques i discursos a favor de les energies netes, però no sabem on posar-les, perquè a tot arreu apareixen grups o grupets en contra, de manera que on dèiem endavant, diem enrere. Impossible trobar interessats perquè no tenen cap garantia per les seves inversions. Ampliacions carreteres. Tant aviat les impulsem com les parem, i si apareixen dificultats les deixem per a més endavant. No sabem ben bé per a quan, però seran altres els qui hagin de prendre la decisió. Ara mateix no tenim cap idea de com enllaçar la E-9 al seu pas per la Cerdanya. Es a dir, no sabem com continuar una via europea per connectar la part espanyola amb la francesa. Seu de l’Hermitage. Una inversió i un museu enveja de mig món, no té lloc concret ni decisió presa per a poder-se ubicar a la ciutat de Barcelona. L’alcaldessa no el vol en el port, i tampoc aporta cap ubicació concreta. Té por a prendre una decisió com aquesta, que en altres ciutats del món, haurien pres al cap de tres mesos. Podria continuar amb tants altres exemples. Queda clara la situació de paràlisis i por a governar. Es hora de jubilar, i animar a tots aquests polítics a dedicar-se a altres activitats. Son tòxics per al nostre futur.

442.574 EUR ,PER ACABAR LA RESTAURACIÓ DE LA PORTELLA. Fa tres mesos vam demanar, via Parlament, quines intencions tenia la Generalitat, respecte a finalitzar la restauració del Monestir de Sant Pere de la Portella ( La Quar). En la resposta que ens ha donat la Consellera de Cultura, fa constar que entre 1984 i 2013, es van destinar 938.401,10 euros a la restauració del conjunt monumental. Segons ella, falten 442.574 euros per acabar-la i poder fer visitable el monument, i que aquestes obres es faran entre 2021 i 2025. El 2021 el tenim a punt d’acabar de manera que haurem de supervisar i controlar que hi hagi partida en els pressupostos de l’any vinent o dels propers. Ho controlarem i ho exigirem. Mentrestant, sí vull fer constar que em semblen poc ben invertits els 938.000 , a la vista de com està el conjunt i molt especialment la part del Monestir. Fa anys que es troba abandonat, i s’han deixat fer malbé algunes parts que s’haurien d’haver protegit degudament. I és que recordo quan tot el conjunt encara estava viu i actiu, tot i que el claustre servia d’estable per les vaques, però millor això que tenir-lo tancat i abandonat. També vull recordar que a principis dels 80 la Diputació de Barcelona estava disposada a intervenir, i va ser per l’interès de la Generalitat, de fer-ho ella, que es va retirar. Aquesta decisió va fer que es comencés tard i malament. Ara, estem com estem, i cal esperar que en els propers anys, s’hi facin les obres definitives per deixar-lo en condicions de ser visitat. Vull recordar que és un Bé Cultural d’Interès Nacional ( BCIN) des de 2010. Si tot es fa com cal, podrem oferir aquest conjunt com una de les visites interessants de la comarca del Berguedà a tocar de la del Lluçanès. Per mitjà del Grup Parlamentari Socialista – Units per Avançar, i del diputat Cristòfol Gimeno, estarem atents al compliment de la promesa feta.

DIGUEU-ME MAL PENSAT ! Estic donant voltes a la situació de l’assistència primària, i cada vegada estic més convençut d’un intent de canvi radical, per la via dels fets, sense donar opcions a protestes ni replantejaments. Tancar tots els serveis municipals, per concentrar-los a la capital de comarca. Es a dir, supressió de consultoris mèdics locals, i CAP’s, i derivació de tots els usuaris i pacients cap els Ambulatoris. Estaríem, amb l’excusa de la pandèmia, provant un nou sistema, dissenyat per buròcrates urbans, des de despatxos de la capital, segons els quals no fa falta anar de visita mèdica presencial. Es poden atendre totes les incidències per telèfon o correu, i només en casos molt excepcionals, la visita presencial seria permesa. Més ben dit, es permetria un desplaçament de l’usuari cap a l’Ambulatori, o excepcionalment d’un metge a la casa del malalt. Digueu-me mal pensat, però tants mesos tancats, han fet veure als responsables de Sanitat que el sistema és poc eficient. O si voleu, ha quedat antiquat, de manera que han arribat uns nous caps pensants, amb les idees molt clares, que son capaços d’atendre amb la meitat de metges, infermeres i administratius, a la totalitat de persones del món rural. Al cap i a la fi, tota aquesta gent viu en pobles petits o mitjans, acostumats de sempre a tenir serveis precaris, de manera que afegir-hi el de la Sanitat no els vindrà d’aquí. Això, permetrà estalviar personal i molts diners, que ens diran dedicaran a millorar les xarxes telemàtiques i els serveis d’urgències. Així, quan hi hagi un cas urgent, es podrà atendre en el hospital de referència. De què es poden queixar ? Les reunions, classes, conferències, debats... telemàtics, han vingut per quedar-se, perquè no les visites telemàtiques? Així es fa en territoris immensos, amb cases disperses per milers de quilòmetres a Austràlia o Alaska, perquè no aquí ? A més, ja s’ha provat aquest sistema durant els prop de dos anys de pandèmia, amb uns resultats satisfactoris. Almenys a nivell de Departament, puix que amb molt poc personal, s’ha atès a tothom. De quina manera ? Bé, això és secundari. Així estem, i molt em temo que anem per aquest camí, cap un sistema despersonalitzat, sense atenció primària local, sense la relació pacient – metge, confiant-ho tot en sistemes centralitzats , burocratitzats i altament ineficients. Volen canviar visites, per conferències telefòniques, a càrrec de l’usuari, procurant ho facin des de casa, i es quedin a casa, sota el principi de no empipar i no gastar sanitat, en va. De 947 municipis que té Catalunya, en tenim 400 en situació de tancament total o parcial. I Altres 200, amb serveis mínims. Algú ha fet números ? Algú ha pensat en la possibilitat d’implantar aquest nou model, sota el principi de que ha funcionat en aquests dos anys? Em temo molt que hi ha intencions malèvoles en el Govern, pel que fa Sanitat, i tenen tant interioritzat que el món rural és sofert i mesell , que es poden permetre tirar endavant aquest model. Ben aviat sortirem de dubtes.

EL CANSAMENT DELS PAGESOS. Estem ja en una nova temporada de bolets. Una més, si bé no una qualsevol, perquè es nota el cansament afegit, dels anys anteriors. I és que la massificació de la presència de persones en el món rural, produeix danys considerables als qui hi tenen la seva ocupació principal. Unes setmanes enrere vaig parlar del “fenomen de les autocaravanes” , motivat pel desig de milers de famílies de fugir de les ciutats i anar cap indrets llunyans i solitaris. Aquests indrets tenen un nom i un propietari, al qual no se li demana ni se li paga per l’ocupació d’un espai, malgrat li produeixi perjudicis, en forma d’herba trepitjada, molèsties al bestiar que hi pastura, dificultats per moure maquinària agrícola, o simplement privacitat no respectada. Ara, durant unes setmanes, contemplarà com dotzenes, centenars o milers de persones i vehicles travessen carreteres properes, entren en camins rurals o pistes forestals, a la recerca de bolets. Només que un 1% d’ells no tinguin un comportament cívic, responsable i coneixedor de les normes a pagès, el resultat , a final de temporada pot ser catastròfic. No exagero. Molts pagesos pagarien fortunes per escurçar la temporada o perquè no existís. Però, la natura fa el seu curs, i no es poden posar portes al camp, malgrat molts ho volguessin fer. Som molts els que des de fa anys reclamem un reguitzell de mesures per a minimitzar els danys als pagesos, per poder fer més compatible la relació entre ganes de sortir, sense perjudicar a d’altres. Fins ara, el govern actua com si sentís ploure. Haurà de passar alguna desgràcia forta, perquè reaccioni. I pot passar en qualsevol moment. Aquest mateix estiu hem tingut alguns exemples de com poden acabar les coses si no s’emprenen mesures immediates i contundents. Em refereixo a queixes i altercats greus entre visitants, i pagesos – ramaders, en el Montseny, sí, però també en altres comarques de muntanya ( Cerdanya, Berguedà, Ripollès...), degut a la presència de gossos domèstics que son portats i deixats lliures en espais on pasturen vaques, cavalls o xais. Aquests gossos empaiten els animals, provocant greus problemes de dispersió, en uns casos o de trencament de filats, a més d’alteració de costums i convivència. A aquesta alteració se n’hi afegia una altra com la baralla entre gossos domèstics i gossos ramaders que lògicament pretenien fer la seva feina. Al final, greus problemes, greus conflictes que es van sumant a molts altres greuges que tenen els pagesos a les espatlles. I en temps de bolets, tot això i més, s’acumula en un territori gran, però excessivament ocupat per visitants ocasionals que deixen els cotxes en molts llocs poc adequats, o que entren directament en espais particulars. A partir d’aquí, només que un petit percentatge dipositi deixalles en qualsevol indret, o que per passar millor trenqui un filat, o deixi obert un portal, al pagès li pot suposar pèrdues i maldecaps immensos. D’aquí que en molts pobles anem veient com es van posant obstacles a peu de camins i carreteres per evitar aparcaments. En centenars de camins , pistes i fins i tot carreteres secundàries, podem veure com els pagesos van posant rocs immensos per evitar estacionaments indiscriminats. Es una manera d’intentar allunyar boletaires cap altres llocs. No és la solució ideal ni la més recomanable, però cadascú es defensa com pot dels perjudicis que li poden causar. Em reafirmo en la necessitat d’àmplies i permanents campanyes de sensibilització, de la gent de ciutat, fent servir els grans mitjans audiovisuals, per a facilitar la convivència entre uns àmbits i uns altres. No pot ser que la massificació esporàdica en el món rural, hagi de ser suportada per uns pocs, sense cap contrapartida ni ajut. I és que les temporades es van succeint i se n’hi van sumant, any rere any, fins el punt de que no hi ha èpoques de descans, com per a agafar ànims, i reparar els danys causats. Això porta crispacions i reaccions que poden acabar malament. Un govern responsable ha de reaccionar i corregir comportaments. Aquí, el govern està per altres coses, i d’aquí el malestar generalitzat en tot el món rural.

LA GESTIÓ COM A REPTE. No estic gens d’acord amb els qui menystenen el grau d’autonomia que tenim, per considerar-la una simple descentralització, o una formula per a gestionar o administrar, amb molt poca capacitat de govern. Es a dir, de prendre grans decisions, amb plena autonomia o independència. Després de 40 anys d’activitat gestora, administradora i de govern en un petit ajuntament, amb altres experiències en consell comarcal i diputació, puc assegurar que hi ha ampli camp per recórrer com va demostrar àmpliament, el millor gestor que hem tingut, en la persona de Prat de la Riba. D’entrada, faig una afirmació agosarada, però ben fàcil de comprovar, com és que amb diner, les competències s’amplien fins extrems insospitats. Si agafem qualsevol ajuntament, veurem que per Llei, les competències son mínimes. Simplement obliguen a mantenir serveis tant bàsics i essencials com son els serveis administratius, subministrament d’aigua, sanejament, cementiri, i poques coses més. Creixen, en funció del nombre d’habitants, però queden molt lluny del que realment ofereixen els ajuntaments, ben gestionats. Des de l’any 1979, en que els municipis van recuperar la democràcia, la realitat municipal ha canviat totalment. De passar a vegetar, o simplement resoldre els temes més elementals, poc a poc, van anar ampliant i multiplicant serveis, fins extrems mai imaginats. Ara, seria impensable perdre bona part del que s’ha assumit. Doncs, bé, si la gestió ha estat eficient, l’administració austera, i s’han aprofitat totes les oportunitats, un ajuntament qualsevol ha saltat molt més enllà de les competències que li son pròpies. Ho podem veure en qualsevol dels àmbits que toquen. Posem pel cas, Serveis socials. Les competències son mínimes, en canvi les realitats son infinites. Un ajuntament pot tenir tants tècnics socials, com el pressupost li permeti, reforçats per treballadors / es familiars, facilitar servei de teleassistència, portar àpats a domicili a preus molt reduïts, disposar de casal de la gent gran, amb serveis varis de podologia, perruqueria, psicologia, etc. En Ensenyament. Res prohibeix crear llars d’infants, escoles de música, aules de reforç, menjadors escolars, beques esportives, de lleure, casals, activitats culturals , pedagògiques, etc. En Esports, l’oferta municipal pot ser igualment àmplia i diversa, amb tota mena d’infraestructures, equipaments i serveis, que res tenen a veure amb les autèntiques competències, contemplades en les lleis vigents. Què vull dir amb això ? Doncs que el que val per un ajuntament, val per la Generalitat. Tenim l’administració autonòmica en números vermells, amb un deute astronòmic, proper als 80.000 milions, i un endeutament màxim, de manera que no pot recórrer a contractar cap crèdit. Depèn en tot i per tot, del Govern central. Perquè hem arribat fins aquí ? Per un doble camí. El d’un sistema inadequat de finançament, és cert, però molt especialment per una gestió / administració de recursos, molt poc austera. Conec molt bé les administracions, i puc assegurar que la de la Generalitat, és una de les més ineficients, per no dir una altra cosa. S’ha anat ampliant, multiplicant i mimetitzant amb la de l’administració central, fins esdevenir una maquinària feixuga, mal organitzada i profundament gastadora. Es lògic trobar-se en la situació actual, i tenir molt poc marge de maniobra, oimés si cap dels governs passats ni presents, gosa agafar les tisores i fer retallades importants, en tot el que és superflu. Tenim un gran nombre d’entitats, organismes i institucions, prescindibles. Si algú s’atreveix a retallar, podrà emprendre el camí cap una gestió / administració eficient. I si esdevé eficient podrà ampliar competències, siguin directes, siguin indirectes. Repeteixo, amb diner suficient, les competències no es donen, s’agafen. Es el que hem fet els alcaldes, al capdavant dels nostres ajuntaments. No han calgut convenis bilaterals, ni debats parlamentaris, hem ampliat competències, perquè ens les hem pagat. Ja està. I he de dir que en molts casos en contra de la Generalitat que hi ha posat pegues, obstacles o com li vulgueu dir. Per això, torno al títol de l’article. Si els governants tenen la gestió com a repte, segur ampliaran serveis i competències. Igual de cert és que si es conformen amb el que tenen i es dediquen a plorar i fer-se les víctimes, no aniran enlloc. Esperaran solucions com qui espera la pluja. Es millor pensar com regar i anar a buscar aigua, començant per austeritat i eficient administració dels recursos propis.

EL FACTOR “H”. Si nos paramos a pensar, en todos los estamentos, organizaciones, clubes, instituciones, el factor “H”, el factor humano, es esencial. Es el que permite lanzar grandes retos, resolver grandes problemas o impulsar proyectos hasta límites inimaginables. ¿Qué habría sido de la Segunda Guerra Mundial, sin Winston Churchill? ¿Qué habría sido de EEUU, sin el gran presidente que fue Franklin D. Roosevelt? o De Gaulle, en Francia, Willy Brandt, en Alemania, Olof Palme, en Suecia, y tantos otros, en tantos países, en momentos especialmente duros y delicados. Si en momentos clave, aparece la persona adecuada, el país, la ciudad, el club, la entidad que sea, supera las dificultades y se lanza a grandes retos, segura de sí misma y de sus resultados. Por desgracia, no siempre el factor “H” aparece en el momento deseado. Es lo que nos pasa en Cataluña desde hace una docena de años. Lo mismo ocurre en la ciudad de Barcelona, en manos de una alcaldesa mediocre. Mediocridad que se va extendiendo por todos sus rincones, hasta producir la pérdida de confianza en sus fuerzas y potencialidades. He conocido a todos los alcaldes de Barcelona. A unos más que a otros, pero a todos. De entre ellos me permito valorar con un potente factor “H”, a Narcís Serra, a Pascual Maragall y a Jordi Hereu. No quisiera desmerecer al resto, pero el poder de liderazgo, de atracción de equipos potentes y la capacidad para generar grandes proyectos fue inmensa. Es cierto que sobre todos sobresale Pascual Maragall. El Alcalde olímpico, el alcalde popular y entregado a una Barcelona mundial, pero todos cumplieron magníficamente su papel. Y puesto que hablamos de Maragall, veamos algunos de sus logros. No me refiero a sus logros urbanísticos, olímpicos o culturales, sino a su forma de trabajar y de tener contacto con la ciudad y su gente. Tuve ocasión de hablar largas horas con Maragall, en sus tiempos de alcalde, pero también en sus tiempos de diputado en el Parlamento de Cataluña, o durante su mandato de presidente. A veces me sorprendían las ganas de hablar con un alcalde de un pequeño pueblo, o con un diputado de a pie, pero creo que lo que le atraía eran mis descripciones de temas tan alejados de su realidad urbana. Y es que sus ganas de saber, de conocer, de contrastar, eran intensas y extensas. Quería contactos directos, ver sobre el terreno, hablar con la gente, comprobar las decisiones que tomaba. Y tenía claro que para gestionar una gran ciudad, debía rodearse de un equipo potente y preparado. A diferencia de Jordi Pujol, él no tenía miedo de que nadie le hiciera sombra. Ni pensaba en ello, ni le afectaba. Solo con los mejores podía gobernar la gran ciudad. Los que conocimos la Barcelona de los años 60, 70,80, y la comparamos con la de hoy, nos, cuesta creer como en 20 o 30 años, se puede transformar una ciudad de forma radical. De no ver el mar, pasamos a verlo constantemente. De una ciudad gris, pasamos a una ciudad de colores. De pequeña a inmensa, a nivel cultural, deportivo, etc. Por todo ello, produce una rabia inmensa ver decadencia, donde antes había brillantez. Nos duele a todos, pero más a los que vimos su transformación. Y todavía más a los que vivimos lejos, y antes veníamos para ver sus novedades. Nunca me hubiera imaginado no tener ganas de visitar Barcelona, en 6 o 7 meses. Ahora los he pasado. Y me duele. Espero y deseo, una reacción fuerte y valiente para cerrar una etapa y abrir otra. Hay que tener un nuevo factor “H”, capaz de encabezar un equipo con la capacidad y empeño que pusieron los otros alcaldes. Y similar objetivo necesitamos para el Govern. Con este Govern, no vamos a ninguna parte. Hay que sintonizar capital y territorio, para iniciar una nueva etapa, radicalmente diferente de la que vivimos. La ocasión la tenemos en la esquina: 2023.

QUIN NIVELL DE PARLAMENT !!! Intento seguir els principals debats en el Parlament de Catalunya, per estar degudament informat, però també per a comparar com és i com era en el meus temps de Diputat. Ho sento, però en els meus temps, poques vegades havia sentit vergonya, en canvi ara hi ha moments en que has de tancar pantalla o anul·lar la veu per no passar més vergonya aliena de l’indispensable. El nivell ha baixat fins extrems increïbles. Em demano, com és possible que la majoria de partits no trobin, o simplement no busquin persones preparades i amb unes dots mínimes d’oratòria. Es que formar part del Parlament té diversos components indispensables. El primer, és la preparació a nivell cultural, política, idiomàtica, estratègica, tàctica, amb unes dots d’oratòria raonablement elevades, sobretot pels qui ostenten el paper de portaveus. Es que fallar en aquest factor concret, tira per terra tots els altres. Si algú quan parla no se l’entén o no dona credibilitat, tot el que digui se’n va en orris. La gent el sent però no l’escolta, i això és el pitjor que li pot passar a un representant del poble. Em faig creus que Junts x Cat, tingui Albert Batet, de portaveu. Es el típic diputat que creu estar en possessió d’una oratòria brillant, capaç de mostrar moments de flegma britànica o humor , quan en realitat és una mostra clara d’incapacitat per comunicar i mostrar serietat en els temes a tractar. Es un portaveu , fora de lloc. No entenc com el mantenen en un càrrec que hauria d’ostentar algú de pes. No dic de pes físic, sinó intel·lectual. Pel que fa les CUP, son tant previsibles en les seves intervencions que ja no tenen cap interès. Dona la sensació que han nascut per viure a l’oposició de per vida, amb tot el que comporta. Estar contra tots i contra tot, ni que suposi contradir posicionaments del dia abans, és igual, toca sortir de les normes, i ho fan amb lògica o sense. Ara resulta que hem de fer una tercera consulta o referèndum. Perquè no una quarta, cinquena o sisena? Es que les anteriors es van falsejar ? Es que no van servir per a res ? I les noves, sí ??? En fi, aquest debat de política general, no passarà a la història, ni per la presentació feta per Pere Aragonés, més pendent dels seus socis que no pas del país, en general. I tampoc per les intervencions dels socis abans esmentats: Junts x Cat i les CUP. Tampoc per la resta de partits minoritaris, que van seguir el guió previst. Sí, en canvi va tenir gran interès la intervenció de Salvador Illa perquè va sortir d’aquesta grisor per emmarcar la realitat de Catalunya, en la UE, i en la realitat mundial. Malament va un polític sinó té en compte en quin marc global es mou. Desentendre’s de la realitat, ens ha portat a tot el que ha vingut i hem patit en els darrers dotze anys. Per això, era d’agrair pensar i recordar el marc general, per arribar al local. I Salvador Illa, ha estat alcalde, i això es nota sempre i en tot lloc, amb els qui han ostentat aquest càrrec. Es parla d’una altra manera i s’enfoquen les coses més a peu de terra, a banda de buscar solucions realistes i properes, fugint de tot el que és irreal o inviable. El posat serè, amb un text ben construït i ordenat, va donar la imatge oposada a la del resta d’intervinents. No sé quan temps passarà, però queda clar que és el president que el país necessita.

FUTURS AUGMENTS EN DEFENSA. Dintre del gran nombre “d’oblits” importants, per part del procés independentista, hi figura el de la defensa. Sembla que animats a parlar d’un món inventat, no hi cabia un tema que els era incòmode. Es més fàcil despotricar contra l’exèrcit que no plantejar-se tenir-ne un. A més, perquè carai fa falta, en un món feliç, sense enemics ? Però, baixats a terra ferma, algú ha de dir que si es vol pertànyer a la Unió Europea, s’ha de participar en la seva defensa. Es un tema d’obligat compliment. No s’hi val escaquejar-se o dir que ja ens defensaran uns altres. No, no, aquí cada país ha d’aportar els seus efectius, el seu material, i sobretot suficient potencial com per a que, tots junts, puguin fer front a qualsevol amenaça d’ altres potències. I això em dona peu a entrar en un debat , necessàriament polèmic, perquè hi ha molta gent que desconeix les condicions de formar part d’aquest sistema defensiu. En primer lloc, s’ha de formar part de l’OTAN, on hi tenim el principal paraigües protector, els EUA que posseeix el sistema de defensa més poderós del món. Però, hi ha unes condiciones per formar-ne part. No s’hi val tenir un sistema esquifit quan altres en tenen un de poderós. Tots han d’acostar-se a les recomanacions establertes. En cas contrari poden ser apartats i ja he dit que formar part de la UE, comporta ser-ho de l’OTAN, de manera que les recomanacions, esdevenen obligacions. L’OTAN recomana dedicar un 2% del PIB, a despeses de defensa. Es molt, és poc ? Depèn per a qui, però la realitat és que poc a poc, la majoria de països ja hi son, o s’hi acosten. En canvi, Espanya, es troba lluny de complir-ho, de manera que en els propers anys, veurem increments considerables en les polítiques de defensa. Perquè? Dels 29 països que conformen l’OTAN, 11 compleixen plenament, començant pels EUA que dediquen un 3,73 del seu PIB, segueixen Grècia ( 2,68), Estònia (2,33), Regne Unit (2,32), Polònia (2,31), França ( 2,04), etc. A la cua es troba Luxemburg (0,57), Bèlgica( 1,07), Eslovènia(1,10) i Espanya (1,17). Com es pot veure Espanya es troba molt lluny d’on hauria d’estar. En concret hauria de passar de l’actual 1,17, a 2,00 en el mínim de temps possible. I no només incrementant els efectius actuals, establerts en 133.282 , sinó en material, instal•lacions i altres elements lligats a la defensa. Com he dit al principi, aquell “oblit” del procés, hagués impedit formar part de cap organització mundial, perquè les existents comporten aportar recursos humans i materials, a la defensa del conjunt. Sortir de la UE, vol dir sortir del paraigües protector de l’OTAN. I un país com el nostre, hauria de contemplar aquest mínim del 2% del PIB, amb uns efectius no inferiors als vint-i-cinc o trenta mil. Com es pot comprovar, el procés va “oblidar” o tapar , multitud de detalls que haguessin suposat un bany de realitat massa dur per a tots els qui l’avalaven amb una inconsciència infinita. La realitat sempre s’acaba imposant, també en un tema tant essencial com és el de la defensa. Acabo, amb una lògica informació de que en propers pressupostos, anys a venir aniran contemplant augments en defensa, d’acord amb les recomanacions d’obligat compliment de l’OTAN. Per això en formem part, per això hem de participar-hi, com fan els altres.