Friday, July 26, 2019
LA DESGASTADA EXCUSA DEL 155 - art Regió 7
LA DESGASTADA EXCUSA DEL 155.
Portem dos anys, escoltant a uns
i altres, les bondats o maldats de l’aplicació de l’art. 155 de la Constitució,
com si es tractés d’un remei, per a tots els mals, o una maledicció bíblica,
d’efectes incommensurables. Com sempre sol passar, ni una cosa ni una altra. La
seva aplicació va ser inevitable, a la vista de com anaven les coses, i
sobretot de com haurien pogut continuar o acabar, si no s’hagués aplicat.
Diré més, encara que a alguns els
sembli escandalós. Molts càrrecs institucionals, dels partits de govern a la
Generalitat, varen agrair la seva aplicació, perquè ja no sabien com tirar
endavant, ni com acabar el que havien començat. No ho diran mai en públic, però
sí ho han acceptat, en privat. De fet, la millor prova del que dic, és que cent
catorze alts càrrecs, es varen mantenir a l’Administració, sense cap mostra de
rebuig al 155. I més contundent encara. Convocades eleccions al Parlament, tots
els partits, tots, fins i tot els més
radicals, varen córrer a presentar candidatura, sense cap mena de boicot ni
protesta.
Si els independentistes,
haguessin trobat tant inacceptable l’aplicació d’aquest article, o l’haguessin
considerat “il·legal”, “desproporcionat” o “inacceptable”, haurien d’haver
actuar en conseqüència, no obeint-lo. La realitat, com sempre, s’acaba imposant
i el cert és que la deriva independentista, carregada d’improvisació i
trencament de l’estat de dret, no tenia recorregut, ni a nivell intern ni
extern.
A nivell intern, perquè ni en
aquell moment, ni ara, no hi ha una majoria independentista que garanteixi
l’èxit de l’aventura. Sense una amplíssima majoria, tots els passos, estaven i
estan condemnats al fracàs. A nivell extern, perquè a ningú li interessa moure
el fitxer europeu. Prou complicades estan les coses com perquè hi hagi més
elements d’inestabilitat. Si algú desconeixia aquestes situacions internes i
externes, realment és que vivia en una altra dimensió.
Tornant al 155, alguns creuen
poder estigmatitzar, els militants, simpatitzants o votants dels partits que
varen acordar la seva aplicació, quan de fet, qui el va portar a la seva posada
en marxa, foren els partits independentistes, amb el trencament de l’estat de
dret. I fou, precisament aquesta aplicació, la que va permetre parar una deriva
secessionista, sense cap possibilitat de reeixir, però que hagués pogut induir
accions molt complicades de resoldre, cas d’haver continuat. O, és que algú es
pensa que els demòcrates, defensors de la vigència de la Constitució i l’Estat
d’Autonomia, haguessin acceptat resignadament la pèrdua de les seves
llibertats, garantides per aquestes Lleis fonamentals , per unes altres
imposades, via trencament de l’estat de dret ???
No va fer falta comprovar-ho,
perquè per això s’actuà en el moment oportú, tot i que el moment decisiu, fou
la sessió parlamentària del 6 i 7 de setembre de 2017. Que ningú dubti, que la repetició d’accions
com les d’aquells dos dies, activaran de forma automàtica, l’aplicació del 155.
I no deixa de ser paradoxal, que els mateixos partits que blasmen aquest
article, se n’oblidin quan els convé, els ve bé, o simplement quan volen
retornar a la normalitat.
En els darrers dies, hem vist com
Omnium i l’ANC pretenien dictar el que havien de fer els partits, en
determinades institucions. Suposo que ja han comprovat el cas que els han fet.
Haurien de començar a tenir clar que si volen fer política, han de ser
conseqüents i fer-ne directament. Que converteixin les seves entitats en
partits, i es presentin a les eleccions. Aleshores veurem la força i
representativitat que tenen. Voler dir als altres el que han de fer, és poc
seriós. I sincerament, espero i desitjo, s’actuï de forma decidida i contundent
contra els qui varen voler impedir l’exercici dels drets constitucionals, en el
Consell Comarcal de l’Anoia. Imatges i accions com les vistes no poden ser
consentides, en un estat democràtic.
# posted by joan roma cunill @ 10:37 PM
Thursday, July 25, 2019
VELLES CARRETERES, NOVES REALITATS - art. Diari de Terrassa
VELLES
CARRETERES, NOVES REALITATS.
En anteriors articles, he fet referència, a l’enorme perillositat de la
majoria de carreteres secundàries, degut al nou ús que es fa d’elles. Aquestes
carreteres, foren dissenyades i construïdes, vuitanta o cent anys enrere, amb
paràmetres que res tenen a veure amb la realitat d’avui dia.
Poso per exemple, la que va de Berga a Montesquiu ( BP 4654) , dita “la
pubilla”, perquè fou la primera que construí la Mancomunitat de
Catalunya, a l’assumir competències en vies locals, just a l’inici del seu
primer mandat. Una bona carretera, en el seu moment, degudament mantinguda per
“peones camineros”, amb vivenda inclosa, cada vuit o deu quilòmetres, com per
fer-ne un manteniment, digne d’elogi.
El recorregut, és el mateix que a l’inici, l’amplada la mateixa, el ferm
s’ha anat reemplaçant cada vuit o deu anys, i les proteccions han estat
canviades. Els vells malecons de pedra o de ciment, i els tancaments de reixa metàl·lica,
han donat pas a tancaments metàl·lics moderns, si ve en molts casos, han fet
més estreta la carretera, per facilitar el seu encaix a la vorera.
Algunes d’aquestes carreteres, pertanyen a la Diputació de Barcelona,
en tant que hereva de la
Mancomunitat de Catalunya, o més complicat encara, un tram és
de Diba, i un altre de la
Gene.. ..cosa que a l’hivern motiva, espectacles tant poc
edificants, com que un tram és netejat de neu per Diba, i un altre, per Gene,
amb empreses diferents i horaris diferents... el resultat us el podeu imaginar.
Però vaja, ara, el que vull remarcar és la necessitat urgent ,de procedir a
una remodelació d’aquestes carreteres, de cara a encaixar els nous serveis que
tenen. Des de fa anys, molts anys, però incrementat en els darrers, l’ús
d’aquestes vies per part de ciclistes i motoristes, és molt elevat. Molt. Ja no
es pot pensar en millorar el traçat ni l’amplada, sinó és fent previsió de
compaginar vehicles, amb ciclistes i motoristes.
L’actual barreja, és explosiva, sobretot en els mesos d’estiu, però que es
van allargant cap a la primavera i la tardor, de manera que durant sis o set
mesos, la circulació és d’una densitat, terriblement perillosa. Anem sumant
accidents, de diferent consideració, amb algun de mortal de tant en tant.
Aquests, s’aniran incrementant de manera inevitable, tant pel cantó dels
ciclistes com dels motoristes.
Si a tot plegat, hi afegim, que en molts trams del recorregut, les voreres
conviuen amb vailets de tancament de finques per tenir explotacions ramaderes ,
en extensiu ( no dintre de granges) , de vaques o cavalls, el perill
s’incrementa quan algun beneit entra en el bosc, deixant obert algun vailet o
trencant-lo. Avui mateix, quan escric aquest article, he tret una vaca a tocar
de la carretera, per fer-la anar cap a l’altra banda, i així evitar un nou
perill afegit. Aquests, son casos sobrevinguts, que es van resolent, obligant
els propietaris de finques a posar un doble tancament ...
Però, tornant al principi. A partir d’ara, la remodelació de carreteres,
haurà de contemplar aquesta nova realitat. Si no es vol prohibir l’esport
rodat, les carreteres s’han d’adaptar a aquests nous usos. Intentar tancar els
ulls a la realitat, i esperar solucions miraculoses, hem de reconèixer que no
existeixen. Multitud de carreteres secundàries, per no dir totes, hauran de tenir
un espai destinat al ciclisme rodat. Bé, ja no solament al ciclisme, sinó a
totes les noves formules que apareixen amb rapidesa brutal, i que trobem els
conductors de vehicles, en llocs inversemblants, no aptes per aquestes
pràctiques i que poden acabar en simples ensurts, o en greus accidents, amb
resultats fatals.
I un bon i profund debat sobre si totes les carreteres haurien de dependre
del Govern de la
Generalitat o del Govern Central, no estaria malament, perquè
el garbuix actual és impropi d’un país modern. El cost, les distorsions, els
conflictes, i el diferent tractament en unes o altres, demostra que estem lluny
de tenir un país ordenat i degudament governat.
# posted by joan roma cunill @ 11:19 PM
Wednesday, July 24, 2019
DEMÀ, DIJOUS DIA 25, INAUGURACIÓ EDAR - BORREDÀ
DEMÀ, DIJOUS DIA 25 DE JULIOL - INAUGURACIÓ EDAR – BORREDÀ
Un dia important demà, dijous dia 25 de juliol ,a les 7 tarda. Inauguració
oficial de la Depuradora d’Aigües Residuals ( EDAR ) .
El Conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, així com el
Director de l’ACA, i altres autoritats de la Catalunya Central, assistiran a l’acte,
acompanyats per l’Alcalde de Borredà, Jesús Solanellas, i membres del
Consistori.
Aquesta obra ,suposa donar compliment a una vella aspiració de poder
retornar les aigües brutes, depurades, a
la Riera Margansol. Des de fa dos mesos, això ja és una realitat, després d’una
inversió de prop de 900.000 euros.
Demà, s’oficialitza el final de les obres i l’entrada en servei d’aquesta
nova EDAR, situada a la conca alta del Riu Llobregat.
Borredà, 24 de juliol de 2019.
# posted by joan roma cunill @ 5:21 AM
Sunday, July 21, 2019
NI L'ANC NI ERC, HAN CONDEMNAT ELS FETS- art. Nació Digital Solsona
NI L’ANC NI ERC,
HAN CONDEMNAT ELS FETS.
Hi ha imatges i fets que en un estat democràtic no es poden admetre ni
permetre. No es pot consentir que algú es cregui amb la potestat de dir què
poden fer o no poden fer els representants dels partits, elegits
democràticament, en les institucions que representen. El fonament de la
democràcia, precisament, consisteix en acceptar els resultats electorals, i els
pactes que se’n deriven. Agradin o no, s’han de respectar.
Tothom és lliure d’expressar el seu acord o desacord, fins i tot fer-ho en
un espai públic, però mai impedir la consecució de la decisió dels
representants elegits. En el cas del Berguedà, Òmnium i l’ANC varen mostrar el
seu desacord en que , en el pacte per la governança del Consell Comarcal, hi
figuri el PSC. Molt bé, ja ho han dit, ja ho han manifestat, uns s’ho poden
agafar com “sentir ploure”, altres hi estaran d’acord i altres en desacord.
Punt i final, la cosa no va anar a més, perquè ni tant sols van anar a la
constitució de l’ens comarcal.
Ara bé, el cas de l’Anoia, el considero especialment greu, i jo diria que
no pot tornar a passar. Es més, considero del tot necessari, depurar les
responsabilitats pertinents. No es pot tolerar que la protesta comportés la
paralització del Ple de constitució, en dues ocasions. En democràcia, aquests fets
son d’una enorme gravetat, i haurien de ser perseguits i sancionats. No es pot
dir que al final, el ple es va poder acabar. Faltaria més ¡¡¡¡
I és que de les imatges i de les veus, s’escoltaren insults, amenaces,
retrets de tota mena, en una sala que era la Sala de Plens. Es a dir, un espai,
emblemàtic d’una institució democràtica que no pot ser objecte de cap atac, cap
interrupció ni cap comportament no respectuós amb l’estat de dret, en el qual
estem immersos. Sincerament, confio en que hi hagi obertura d’investigació i
actuació judicial, per deixar clar que les institucions son la representació de
la veu del poble, i no poden ser
pertorbades, per cap element intern ni extern.
I seria hora que tant l’ANC com ERC, mostressin el seu rebuig als fets ocorreguts
. Sinó ho fan és que estan d’acord en actuacions com aquestes. I si és així,
els ciutadans n’hem de prendre nota, de cara el present i el futur immediat.
Qui no respecte les regles de la democràcia no és digne de parlar i actuar, en
nom d’ella.
No és la primera vegada que , en poques setmanes , hem vist comportaments
similars, en la constitució d’algun dels Consistoris, sorgits de les eleccions
municipals. Tant en aquells casos com ara, a l’Anoia, el rebuig ha de ser
explícit, ampli i total. Volem un país obert, d’idees àmplies i diverses, i
plenament respectuós amb el mandat democràtic que emana del poble. I el poble,
la ciutadania s’expressa cada quatre anys, en el cas dels ajuntaments o cada
quan es convoquen eleccions en els altres casos. I en tots els casos, els
resultats han de ser acceptats i respectats, a l’igual que les decisions dels
electes.
Per això no podem permetre repeticions de fets com els viscuts, en alguns
municipis, o fa pocs deis en el CC de l’Anoia. La resposta ha de ser ràpida i
proporcional a la gravetat del succeït. Acabo, donant ànims i felicitacions als
representats comarcals, dels partits de govern, per la valentia i serenitat
demostrades , en moments tant durs i excepcionals, i alhora els hi desitjo
encert i bona feina, en la governança del CC de l’Anoia.
# posted by joan roma cunill @ 11:43 PM
Friday, July 19, 2019
RETORN A LA GOVERNANÇA - art. Regió 7
RETORN A LA GOVERNANÇA.
Els pactes de govern, a l’ajuntament de Barcelona i a la
Diputació de Barcelona ( DIBA) suposen un “retorn a la governança”, d’on mai
haguessin hagut de sortir. El PSC, sempre s’ha caracteritzat per la seriositat
i garantia, de “bon govern”, entès com complir i fer complir la llei, posant
els interessos de la ciutadania, per davant de qualsevol altra consideració.
Després d’uns anys de governs, desestabilitzats pel procés
independentista, toca retornar a una cosa tant senzilla i alhora tant essencial
com la de resoldre els problemes quotidians de la gent, i planificar a curt,
mig i llarg termini, el govern de cada institució.
Hem pogut veure, els darrers anys, multituds d’accions que
no tenien res a veure amb la governança. Accions que han convertit els plens
municipals, però també els dels consells comarcals i diputacions, en petits
parlaments, on es tractaven temes que res tenien a veure amb les seves
competències. Es perdia temps i esforços, en batalles estèrils, sobre temes de
política general, autonòmica, europea i mundial, en comptes de tractar
assumptes locals, comarcals o provincials.
Alguns, volien continuar per aquest camí, de manera
indefinida, esperant la resolució del conflicte català, sense cap altra
alternativa que el conflicte pel conflicte. El perill d’acceptar aquesta via,
és la d’enquistar-se , de manera indefinida, en una situació de permanent
paràlisis de les institucions, més properes al ciutadà, fent –les menys
eficients i menys atentes a resoldre els problemes quotidians.
Aquesta és / era una mala solució, i d’aquí la necessitat de
buscar sortides diferents. S’ha aconseguit en un bon nombre d’ajuntaments,
consells comarcals i a la Diputació de Barcelona. Tot plegat suposa un bon pas
endavant, en la bona direcció, de cara a trobar una via lenta, però segura, per
a normalitzar la vida política, a Catalunya . I res millor que les dues institucions més
rellevants del país, després de la Generalitat, hagin passat al davant. Parlo
de l’ajuntament de Barcelona i la Diputació. Res serà igual, a partir d’ara.
I és que els partits del pacte, han acordat una via tant
lògica i pràctica, com la de mantenir els ideals i objectius de partit, preservant la institució en la que governen.
Per entendre’ns, cap dels partits, renuncia en el que creu i defensa, però ho
continuarà defensant , a nivell de partit, i no com institució. I és que les
institucions, han de quedar al marge de la batalla partidista. Les institucions
son de tots, i no es poden fer servir com eines de lluita com volia fer ERC, a
l’ajuntament de Barcelona o a la Diputació. Prou que han sofert, les dues
institucions en aquests darrers anys, com per allargar la seva ineficàcia, en
els temes quotidians.
De fet, ben aviat veurem, els bons resultats d’aquests
pactes, amb un impuls a la resolució de problemes i a centrar els plens, en els
debats interns ,i no externs. I en el cas de la Diputació de Barcelona, de ben
segur, tornarem al “bon govern” de consens que ha estat norma durant la major
part del temps. Tots enyoràvem les presidències de Manel
Royes o Antoni Fogué ,per posar dos exemples paradigmàtics, de les polítiques
de consens, perdudes els darrers anys, en bona part per les posicions
partidistes d’ERC, que han donat peu a un bon nombre de disfuncions i
descoordinacions en una Casa, avesada a altres maneres de funcionar.
Han estat un encert ,els pactes en les dues principals
institucions del país, a banda de la Generalitat, perquè suposa iniciar una
nova etapa, i tancar-ne una altra que s’ha demostrat negativa pel conjunt dels
ciutadans. Les institucions son de tots, i han de quedar al marge de les
batalles partidistes. Alguns, voldrien que no fos així, però la democràcia,
obliga a respectar les idees i les diferències, i a funcionar sota l’imperi de
la llei. Hem retornat a la governança, d’on mai haguéssim hagut de sortir.
# posted by joan roma cunill @ 11:09 PM
Thursday, July 18, 2019
LA DIBA QUE VOLEM - art. Diari de Terrassa
LA DIBA QUE
VOLEM.
Pels no entesos, recordo que quan parlem de Diba, volem dir “Diputació de
Barcelona” i la Gene, és la Generalitat de Catalunya. Doncs, bé, forta ha estat
la repercussió del pacte entre PSC i Junts x Cat, per governar Diba, després de
8 anys de presidències convergents. ERC, tenia coll avall que ostentaria per
primera vegada la presidència, en aquests 40 anys de democràcia municipal. No
serà així, puix que el pacte, ha suposat l’elecció de Núria Marin,
alcaldessa de l’Hospitalet, per aquest
envejat i codiciat càrrec institucional.
Pels pobles mitjans i petits, la Diba, és fonamental, sobretot en aquests
darrers anys, en que la Gene, ha desaparegut del mapa, a nivell de concessió
d’ajuts, als ajuntaments. Cal saber que
els ingressos ordinaris dels ajuntaments, petits i mitjans, donen per mantenir
els serveis municipals, però no per fer inversions, per mitjanes que siguin.
Aleshores, tot depèn de les subvencions que reben de les administracions, dites
superiors: Diba, Gene, Govern Central i UE.
La crisis institucional i financera de la Gene, ha suposat desaparèixer del
món de les subvencions, de manera que s’ha convertit més en una nosa que un
servei. Les poques subvencions que convoca, tenen al darrere tant poc diner,
que no val la pena presentar peticions perquè suposa una pèrdua de temps, per
les dues parts. Aquest fet, encara ha reforçat més Diba, que ha passat a ser la
principal font d’ingressos dels ajuntaments, de la província de Barcelona.
Era lògica la competència, entre partits, per veure qui assolia el govern
de la institució. I en aquesta carrera, ha guanyat el pacte PSC – Junts x Cat,
en contra del que volien les entitats independentistes, i per descomptat, ERC,
que la volia convertir en una eina fonamental del procés, tal com havien volgut
fer amb l’Ajuntament de Barcelona.
Ha estat un encert, el resultat d’aquests pactes, perquè el país no es pot
permetre continuar jugant a “no governar”, i dedicar-se a tota mena de
“perfomances” i jocs de nens, contra el govern central o contra els tribunals.
Una ciutat com Barcelona, ha baixat un grapat d’esgraons a nivell mundial, per
culpa del procés i d’un govern poc avesat a governar. El mateix li ha passat a
Diba, convertida en camp de batalla entre els antics convergents i ERC, de
manera que el prestigi guanyat en temps dels presidents Manel Royes o Antoni
Fogué, per posar dos exemples , de bon govern, se n’ha anat en orris.
Alguns, poden trobar estrany el pacte de Junts x Cat, amb el PSC. Pels qui
coneixem les interioritats de Diba, i les tensions i desencontres dels darrers anys,
entre Junts x cat, i ERC, el trobem totalment encertat. ERC, és un partit de
difícil encaix en qualsevol equip de govern, perquè crea compartiments estancs,
en les àrees de govern que assumeix. No encaixa en la coordinació transversal,
ni tampoc se subordina a la presidència,
de manera que va per lliure, com vàrem poder constatar en els tripartits de
Pasqual Maragall i José Montilla, a la Generalitat, o en els darrers mandats de
Diba.
A més, aporta uns graus de discrecionalitat i partidisme, en les seves
decisions que encaixen malament amb els consensos , habituals a Diba, en els 32
anys de presidències socialistes. I això és el que volíem recuperar els
ajuntaments. El funcionament tradicional i habitual, sense interferències
polítiques, en moltes decisions que han de ser tècniques. He plegat de
l’ajuntament, però , durant quaranta anys, Diba ha estat una mena de segona
Casa, on anar a demanar ajuda tècnica, professional i econòmica, per dur a
terme totes les actuacions necessàries, en un poble petit
com el que he presidit, al llarg de tants anys. Després d’un parèntesis de 8
anys, Diba, ha recuperat el camí perdut. Es una bona noticia, per a tots els
ciutadans de la província de Barcelona i de fet, del conjunt de Catalunya,
perquè no se la farà servir per altres destins que no siguin els que marca la
legislació vigent.
# posted by joan roma cunill @ 11:17 PM
Wednesday, July 17, 2019
LLUÍS, TORNA A EXPLICAR-HO ¡¡¡ - art. Endavant Digital
LLUÍS, TORNA A EXPLICAR-HO ¡¡¡
Ningú, pot posar en dubte ,l’enorme talent de Lluís Llach
com cantautor, ni el gran servei que ha fet al país i a la seva cultura ,al
llarg de mig segle. Les seves composicions es troben entre les millors, tant
per qualitat com varietat dels temes tractats. Ha estat un referent de la
nostra música i cultura, durant decennis. Aquesta constatació ve a tomb, del
paper que ha volgut tenir en la política catalana. Aquí ,jo diria que entra de
ple en el refrany castellà “zapatero, a tus zapatos”, perquè , ara mateix,
s’està convertint en un malhumorat membre de la societat civil, encarregat de
renyar uns i altres, per no seguir un guió que ell voldria marcar. Ell, o
altres components, situats fora de càrrecs institucionals o de partit. Creu
tenir prou força moral, com per dir als altres el que haurien de fer, i perquè
li han donat un càrrec per un objectiu que no troba sortida adient.
Deixat el càrrec de parlamentari, ara ,ostenta el de Coordinador
del Fòrum Cívic, Social i Constituent , destinat a posar les bases per decidir
quin hauria de ser el model de país.
S’entén de país, en un futur imprecís, quan hagi assolit un altre
estatus..¡¡¡.Per aquest motiu, torna a fer “bolos” per tot el territori català,
fent reunions amb alcaldes, consells comarcals, entitats , col·lectius...a fi
de convèncer-los de la seva participació en aquest nou moviment que no té data
fixa per tancar els treballs. Per declaracions recents, sembla que poden
aportar algun document concret, a meitats de l’any vinent.
No dubto de la seva bona voluntat, però m’agradaria haver-lo
escoltat en algun lloc, fent autocrítica de la feina feta per ell, i altres del
seu entorn, com Germà Bel, Xavier Sala Martin, Santi Vidal, ...quan durant un
parell d’anys, recorrien el país, informant dels grans avenços en el procés
independentista, exposant els preparatius i els detalls per fer-lo realitat.
Precisament la seva popularitat, feia que tothom el volgués com a orador –
ponent – presentador de les mesures , posades en marxa, per donar compliment
als objectius independentistes.
Em demano, quina informació tenia ? De quina documentació
disposava, per fer afirmacions tant rotundes com les que li havíem escoltat, en
auditoris, teatres, sales polivalents, aules...? Com pot ser que una persona
tant ben situada com ell, fes afirmacions tant rellevants com les que feia ?
Com pot ser que dos anys després, no hagi expressat cap retret, ni cap dubte,
ni cap disculpa per haver fet afirmacions que topaven amb la crua realitat ? No
s’ha sentit utilitzat, o haver caigut en un parany, donant explicacions que res
tenien de certesa ?
I ara
mateix, quins son els objectius concrets ? Qui participa realment en
aquest procés ? Algú pot considerar un èxit, la convocatòria per tirar endavant
La Crida Nacional per la República ?. Ho dic perquè a dia d’ahir, 16 de juliol
de 2019, figuraven 16.954 fundadors, 54.467 adherits, i 906 voluntaris. Recordo, que la previsió era arribar a un
milió d’adherits, amb uns ingressos de deu milions d’euros, a raó de deu euros
per associat. Tots ells, aplegats, sota el lema de Sumem persones, no
sigles. Ha passat ja un any de la seva
posta en marxa, i el ritme no fa preveure ni tant sols cobrir un 10 % de les
previsions. Qui se’n responsabilitza ?
Per tot plegat, és lògic ,demanem explicacions als qui varen
ser difusors rellevants del procés. No n’hem tingut. O en tot cas, n’hem tingut
molt poques, i quan algú ostenta una representació pública, en el cas dels
diputats, o socials com és ara el cas, es fa indispensable comprovar el grau de
sinceritat i veracitat en tot el que es duu a terme. S’han dit tantes coses. Hi
ha hagut tants enganys, que la transparència i la claredat , haurien de ser
elementals i obligats. De moment, aquesta no és la realitat.
# posted by joan roma cunill @ 3:17 AM
Monday, July 15, 2019
S'ACOSTA L'AGOST, S'ACOSTA L'AIMS- SOLSONA- art. Nació Digital Solsona
S’ACOSTA
L’AGOST, S’ACOSTA L’AIMS- SOLSONA.
Em permeto convertir-me, un any més,
en difusor d’un dels principals esdeveniments musicals de Catalunya. De la Catalunya interior,
rural, o com li vulguem dir, perquè té Solsona, com a capital.
Es tracta de l’AIMS ( Acadèmia Internacional de Música de Solsona), que per
divuitena vegada, tindrà lloc entre els dies 2 i 18 d’agost, amb inici i final
a Solsona – capital, com és tradició, però que ofereix concerts en un gran
nombre de localitats, en un ampli entorn del territori.
Sota la coordinació del director artístic, Peter Thiemann, venen un gran
nombre d’esplèndids professionals de la música, d’arreu del món, i amb ells,
conviuen alumnes de música de tots els indrets imaginables. Des de nens /
nenes, a joves que s’instal·len a Solsona, i els veus anant d’un lloc a
l’altre, carregats amb els seus instruments, bàsicament de corda, però també
amb altres de vent.
Recomano, als amants de la música, baixar-se el programa que podeu trobar,
anant al web de la organització i allà podreu veure l’enorme quantitat de
concerts programats, en llocs emblemàtics de la comarca o comarques veïnes, al
costat de diversos indrets de la mateixa ciutat de Solsona.
Si es té temps, com és el meu cas, m’agrada anar a veure i escoltar alguns
assajos a la Sala Polivalent
Sorprèn que una petita ciutat com Solsona pugui acollir un gran
esdeveniment com aquest, i sigui capaç de mantenir-lo durant 18 anys seguits, i
els que vindran. Això només s’aconsegueix amb una estructura molt potent al
capdavant. Una estructura de persones voluntarioses, entusiastes, decidides a
donar continuïtat a un esdeveniment amb mitjans , més aviat escassos, en
comparació amb altres de gran format que es donen a Catalunya o en altres
indrets d’Espanya o la UE.
Però, val la pena fer-hi costat. Sovint, ens queixem del centralisme en tot
lloc i moment, pel que fa les convocatòries artístiques, pensades per a grans
ciutats o per la gran capital. Només es poden mantenir alternatives com
aquesta, si el territori que les acull, els hi dona recolzament fervorós. I no
solament a nivell intel·lectual, sinó organitzatiu, econòmic – financer, i
d’assistència.
Però, l’esforç val la pena, perquè en aquests dies es pot veure l’enorme
talent , escampat per tot el món. Escoltar nens / nenes de 9 o 10 anys,
interpretar peces de gran complexitat amb una seguretat i un mestratge solvent,
demostra l’enorme poder de la música.
I és un plaer parlar una estona, abans o després del concert, amb alumnes
dels EUA, Japó, Austràlia, Suïssa, França....per constatar la internacionalitat
de la música i com poden integrar-se i acoblar-se amb altres alumnes, de països
llunyans, per a junts i amb uns pocs dies d’assajos, ser capaços d’oferir un
concert de molt alt nivell, pels qui anem a gaudir-ne.
En resum, pels qui encara no heu conegut el festival, us animo a
descobrir-lo i a buscar dies, hores i llocs, on poder escoltar algun dels
concerts que ofereixen, com a mostra del treball fet, entre concert i concert.
Ànims, doncs, i penseu en el AIMS de Solsona. S’acosta l’agost, i amb ell,
l’AIMS.
# posted by joan roma cunill @ 1:48 AM
Friday, July 12, 2019
EL SILENCI DELS HISTORIADORS - art. Regió 7
EL SILENCI DELS HISTORIADORS.
Sóc de Lletres, però no historiador, tot i que sempre m’ha fascinat el passat i la manera com
ens ha arribat als nostres dies, de la mà de múltiples fonts, moltes de les
quals s’han de qüestionar, aprofundir o directament refusar ,pel que tenen
d’invenció, en comptes de descripció.
Dic això, a la vista de l’enèsim silenci de la majoria
d’historiadors, davant una nova iniciativa de cara a la Diada d’aquest any. Com
que cada any, s’han de buscar novetats per les “perfomances”, costa trobar accions
innovadores que aportin interès a la mobilització. Doncs bé, aquest any, es
volen il·luminar 131 agulles de les muntanyes de Montserrat, en homenatge,
record o afirmació dels “131 presidents de la Generalitat “.
Si algú ha llegit, estudiat o investigat sobre els orígens
de la Generalitat de Catalunya no trobarà enlloc, cap base històrica per
afirmar l’existència de 131 presidents. Cap.
Ara bé, tots els nacionalismes busquen arrels “històriques”, el més
antigues possibles, ni que sigui rebregant els fets i la realitat, fins extrems
insospitats. I aquest és el cas. Algun historiador, amb ganes de buscar arrels
llunyanes, va decidir que La Diputació del General, es podia considerar l’origen
de l’actual Generalitat, quan res tenen a veure.
La Diputació del General, s’encarregava de recaptar impostos
per a la Corona, i sempre, havia estat coordinada que no presidida per un
eclesiàstic. De fet, tenim no gens menys que 120 eclesiàstics , al capdavant
d’aquesta acció recaptadora. Des del primer, Berenguer de Cruïlles(1359 – 1362)
, Bisbe de Girona, fins el darrer, Josep de Vilamala ( 1713 – 1714) Monjo-
sacristà del Monestir de Sant Esteve. Si
algú creu que aquests homes d’església, tenien alguna cosa a veure amb les
actuals funcions de la Generalitat, que s’ho faci mirar.
Agradi o no als defensors d’aquesta teoria, el cert és que
la Generalitat de Catalunya, neix l’any 1931, i té amb Francesc Macià, el seu
primer president, seguit de Lluís Companys, Josep Irla ( a l’exili ), Josep
Terradellas, Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla, Artur Mas, Carles
Puigdemont, i Joan Torra. En total 10 ( deu) ,ni un més , ni un menys.
La història s’ha de respectar, i sobretot, no manipular ni
inventar, quan tenim tota mena de documents probatoris . Es cert, que en molts
casos pot haver-hi interpretacions o elucubracions sobre com es van fer
determinades coses , però en allò que tenim estudiat i documentat, seria bo no
posar-hi res de nou, ni canviar els
termes. Malament pot anar un país si s’inventa la pròpia història.
Però, de fet, portem uns anys en que es fuig de la realitat,
per a construir una realitat paral·lela. Una realitat, que parla de democràcia,
quan li convé, i la rebrega quan no li va a favor. Que multiplica assistents,
quan li interessa, o redueix perjudicis, quan ho considera convenient. Que fa
discursos abrandats a favor de desobeir, però compleix rigorosament les
obligacions quotidianes. De tot i més, hem vist en aquests anys de procés.
Ara toca preparar una nova Diada, i s’ha de buscar un nou
motiu per aplegar gent en un projecte “col·lectiu”. Li ha tocat a Montserrat,
amb la proposta d’il·luminar 131 agulles. Molt bé, com si en volguessin
il·luminar 500. El que m’agradaria escoltar de boca d’historiadors solvents, és
qui avala aquesta xifra, tot aportant documentació fidedigna, irrefutable i
històrica, sobre els autèntics orígens de la Generalitat catalana. Entre altres coses, per sortir de la roda
d’invencions , a la que assistim des de fa anys.
# posted by joan roma cunill @ 10:49 PM
ESPAIS NATURALS I MASSIFICACIÓ - art. Diari de Terrassa 28/6/19
ESPAIS NATURALS I
MASSIFICACIÓ.
Es ben cert que la massificació causa més danys medi ambientals, que moltes
altres accions , considerades més agressives. Estem ja en ple estiu, i en un
país com el nostre, poc donat a seguir les instruccions, normatives i lleis
vigents, assistim a invasions d’espais naturals protegits, amb una
despreocupació total per la seva supervivència.
Durant anys, he estat membre actiu, de la Comissió per a la
protecció de la Riera
de Merlès ( Berguedà). Un espai natural protegit, en un dels trams, que veu
aparèixer centenars de persones, cada cap de setmana, o cada dia, en els mesos
de juliol i agost.
L’existència de diversos gorgs, en algun dels seus trams, atreu multituds
que els fan servir com a piscines naturals, sense cap mania a l’hora
d’utilitzar sabons, xampús, o altres productes, pensant que l’aigua tot ho
neteja i tot s’ho emporta cap una mena de depuradora natural, aigües avall.
Al costat d’aquesta agressió a les aigües netes, a la flora i fauna de la
riera, s’hi afegeixen els problemes inherents a la massificació. Ni que sigui,
per part de només un 10% dels usuaris, el resultat suposa dotzenes de bosses
d’escombraries per tot arreu, moltes d’elles amagades sota mates de boixos, per
allò que qui no ho veu , no existeix, o penjades de branques dels arbres,
pensant que hi ha un servei de recollida general, que les recull a l’endemà.
Al final de l’estiu, es pot comprovar el nivell d’incivisme, en forma de
deixalles, estris, i espais laterals, fets malbé.
Poso aquest exemple, com en podria donar un grapat més, en llocs semblants
de la Catalunya
interior, per mostrar una problemàtica no prou coneguda, però molt perillosa si
no s’hi posa fre, de cara a la supervivència d’espais naturals protegits.
La resposta és restringir l’accés, per intentar reduir la massificació, per
evitar la degradació. Les simples campanyes informatives no han donat resultat,
o en tot cas, no prou bon resultat com per no haver de tirar endavant, mesures
molt més contundents.
Les primeres han estat informatives, amb cartells, senyalització
horitzontal i vertical, fulletons, etc. Les segones, han anat destinades a
reduir els espais d’estacionament, per evitar facilitats d’aturada i parada.
Les terceres, han portat a aprovar ordenances conjuntes de tots els municipis
afectats ( en aquest cas concret, de 8 ajuntaments). I finalment , a sancionar,
sigui per estacionaments indeguts, sigui per comportaments inadequats, a la
riera, cosa gens fàcil, en uns mesos tant ocupats com aquests.
Una futura actuació podria portar a limitar l’accés, a un nombre determinat
d’usuaris, com ja s’està fent en llocs propers com Campdevànol, o més llunyans,
a la Vall
d’Aran. Son mesures impopulars perquè restringeixen l’accés al medi natural,
però quan la gent creu que tot el que és a l’aire lliure és de tots, i en poden
fer el que volen, s’arriba a situacions insostenibles que obliguen a respostes
contundents.
Estem en això. Aquest any es veurà el resultat de les darreres mesures
empreses, i sinó son prou eficients, se’n imposaran d’altres, fins a poder
garantir que un espai natural protegit, realment ho estigui.
Trobem però a faltar el que ja esdevé habitual, i és la manca d’ implicació
directa de la Generalitat. Esla Diputació de Barcelona,
la que ha fet aportacions rellevants, a l’igual que el Consell Comarcal del
Berguedà i l’Agència de Desenvolupament de la comarca, perquè no es pot deixar
per al final de l’estiu, una neteja general de la zona. Calen neteges
setmanals, vigilància, supervisió i per descomptat, sancions, per castigar les
conductes inadequades.
També queda clar ,de cara el futur, que tota declaració d’espai protegit,
ha d’anar acompanyat d’un pressupost , per fer-ho factible. Si el govern de la Generalitat , vol
garantir la protecció d’un determinat lloc, ha de posar-hi els mitjans per fer-ho
possible. Fins ara, això no s’ha fet, i d’aquí els greus problemes per fer-hi
front.
# posted by joan roma cunill @ 12:45 AM
Thursday, July 11, 2019
UNA MICA MÉS DESPOBLATS - art. Diari de Terrassa
UNA MICA MÉS
DESPOBLATS.
Fa uns dies, parlava de la manca d’autèntica política forestal, a la vista
dels grans incendis que periòdicament es produeixen en el país. Precisament,
aquests dies, recordem els grans incendis del 94, en que varen cremar un total
de 76.626 hectàrees, de les quals 45.000 ,a les comarques del Bages i Berguedà.
Fa 25 anys, i res indica que no es puguin repetir.
No vull repetir els arguments donats en l’article de la setmana passada,
però tots els experts tenen clar que ha d’haver-hi una diversitat d’actuacions,
sobre el territori rural, per fer-lo sostenible i alhora protegir-lo d’aquests
grans incendis. Com en tot, res és fàcil, ni ràpid, però esdevé indispensable
si no volem perdre un element essencial de la natura i el paisatge.
I un element clau, per a la prevenció i protecció , és tenir gent sobre el
terreny. Gent que hi visqui, treballi i es guanyi la vida, en activitats
diverses, però molt especialment en les dedicades a pagesia i ramaderia.
Catalunya ha anat perdent vida rural, amb retrocessos realment
espectaculars en moltes comarques. I ara mateix, hi ha una nova amenaça sobre
els petits ramaders que causarà tancaments d’explotacions, a tot el país. Es
tracta de la poca rendibilitat, per les empreses lleteres, d’anar a recollir
llet, a petites explotacions. Fer centenars de quilòmetres, per anar a buscar
llet a mitja dotzena de cases de pagès, resulta molt car, i si el volum no
supera els mil litres, econòmicament, no surten els números, de manera que s’ha
deixat d’anar-hi....El resultat, a la comarca del Ripollès, ha estat el
tancament de 4 petites explotacions ramaderes.
Per alguns, els pot semblar poca cosa. Pels qui vivim en el món rural, és
un drama. Un pas més cap a la despoblació d’un ampli territori, que se sumarà
al que ja va quedar buit. Però, és que aquesta política comercial, comprensible
des del punt de vista empresarial, comporta canvis rellevants en el paisatge.
Vol dir, uns quants remats menys de vaques, que ja no pasturaran ni cuidaran el
territori. Vol dir que serà una reacció en cadena, de manera que totes les
comarques del país, tindran abandonaments i en poc temps augmentarà el
despoblament rural. Vol dir, increment del combustible, en boscos, i
abandonament de prats que seran ocupats per arbres....
De moment, assistim impassibles, a greus fets com aquest, però en algun
moment, quan el govern català decideixi baixar dels núvols i pensar en
governar, haurà de prendre mesures rellevants per a revertir la situació.
En algun article, m’he declarat mig suís, per haver viscut, treballat i
estudiat a Berna , la capital. Allà fa anys, molts anys, varen tenir clar el
valor del territori, del paisatge, de la natura, pensada globalment, i varen
arribar a conclusions lògiques i sensates, posant en marxa mesures per fer-les
viables.
Per garantir la vida rural, d’alta muntanya, ha d’haver-hi mesures
correctores a favor d’aquest objectiu. Si una vaca d’alta muntanya, produeix
menys de la meitat de llet que una de la vall, s’ha d’incentivar el preu de la
primera, per fer-la rendible. I així s’ha fet, al llarg de decennis, i si hi
aneu, podreu veure vida activa, en els racons més elevats del país, compaginant
estius i hiverns, de manera totalment eficient, com per no perdre explotacions,
en cap moment.
Està gairebé tot inventat. El que toca, és posar en marxa mesures
eficients, a mig i llarg termini. Res de precipitacions ni resolucions ràpides,
perquè amb la mateixa rapidesa es canvien o modifiquen. La maranya legal que
ara mateix tenen els pagesos i ramaders per a mantenir l’activitat, és
demencial. I va creixent, any rere any, de manera que si la generació següent
no té una vocació a prova de foc, pleguen els pares, marxen els fills.
I cada pagès que plega, és una finca que queda desatesa. Un territori ni
vigilat ni controlat, que se suma a d’altres finques properes, creant àmplies
zones, sense gestió, en les quals s’anirà acumulant combustible, fins que
exploti, i tornem a tenir aquest debat, iniciat, dotzenes de vegades, però mai
posat en pràctica. Així, van les coses.
# posted by joan roma cunill @ 11:05 PM
RABIOSA REACCIÓ - art. Endavant Digital
RABIOSA REACCIÓ.
Feia temps no assistíem a una reacció tant rabiosa, tant
contundent i tant mediatitzada com la del pacte PSC – Junts x Cat, a la
Diputació de Barcelona. ERC, donava per
fet que ostentaria la presidència, sense comptar en que altres números,
podessin deixar-la a fora. A la vista
del resultat, el pretendent a president, Dionís Guiteras, ha pecat de confiat i
poc avesat a les negociacions entre partits, per molt distanciats que puguin
estar.
La reacció ha estat rabiosa i alhora molt poc “política”,
pròpia de qui creu haver fet tots els mèrits, per assolir una presidència que
“li tocava”, per haver estat vice president primer, en el darrer mandat. Un
mandat, que puc qualificar de penós, pel que ha tingut de funcionament poc
eficient, i altament partidista, trencant la dinàmica d’anteriors mandats, plens
de consens i objectivitat.
Felicito l’agilitat i la bona feina feta, pels dirigents del
PSC, a l’hora de buscar un pacte transversal, que permet assolir dos grans
objectius: retornar el govern de la Diputació de Barcelona, als temps del “bon
govern”, i alhora aconseguir trencar la política de blocs, essencial, per a
normalitzar la política catalana.
D’autèntic escàndol podem qualificar la campanya duta a
terme, per terra, mar i aire, per part d’ERC, en connivència amb TV3 ,
CatRadio, i mitjans de comunicació afins, entrevistant a dojo, persones que
llencessin tota mena de retrets al pacte PSC- Junts x Cat. Campanya de retrets
a les quals s’hi han sumat les entitats independentistes, que han posat el crit
al cel, per un pacte com aquest. Curiós moment, curiosa actitud, ben poc
democràtica, intentant forçar un trencament, en el darrer instant, cridant a
manifestacions a peu de carrer.
Manifestacions que demostren el cansament i l’esgotament de
la gent. La prova més concloent és que davant la crida feta, a manifestar-se
davant la seu de la Diputació, no
arribaven a 300 les persones que n’han fet cas. Una xifra realment
insignificant, si tenim en compte, que una bona part, podien ser militants i
simpatitzants d’ERC, atrets, amb ànims de criticar el PSC, i de rebot al
PDECAT.
Reitero la felicitació als negociadors de l’acord. Ho dic,
per la necessitat urgent, de recuperar el vell esperit d’una institució que ERA
DE TOTS, i que en els darrers anys, només era d’uns quants. El partidisme i
sectarisme d’ERC ha estat d’escàndol, fins el punt de recordar el seu pas pels
governs Tripartits de la Generalitat, en els quals les àrees d’ERC, es
convertien en petits cercles tancats.
El mateix han fet a la Diputació, on trencaven les regles,
afavorint descaradament ajuntaments amics, propers, o a la recerca de futures
candidatures. Àrees tancades, no sotmeses a la coordinació ni a la subordinació
que han comportat arraconament de tècnics de la casa, a favor d’assessors o
delegats directes, preparats o no, per les tasques que se’ls hi encomanaven.
Les tensions i crisis entre els dos socis de govern han estat constants, i no
m’estranya la predisposició de PDECAT al pacte amb un partit seriós com el PSC
que té una llarga trajectòria ,al front dels millors anys, de la Diputació de
Barcelona.
# posted by joan roma cunill @ 6:57 AM
Sunday, July 07, 2019
25 ANYS DELS GRANS INCENDIS - art. Nació Digital Solsona
25 ANYS DELS
GRANS INCENDIS.
Aquests dies ,els mitjans de comunicació de la Catalunya Central
Ens pensàvem tenir prou mitjans tècnics i humans, com per resoldre qualsevol
emergència, amb raonables condicions. Les ADF’s ( agrupacions de defensa
forestal) s’havien anat equipant, disposaven de força material i tenien prou
coneixement del territori, com per pensar que una intervenció ràpida en el lloc
principal, permetria guanyar temps per arribar els bombers per terra i per
aire, i rematar la feina.
El foc, ens va traslladar a una realitat, mai vista ni mai imaginada. I no
hi ha oblit, perquè en el meu cas, com en centenars d’altres, amb qui he parlat
al llarg dels anys, tenim un enorme cúmul de records, que mai s’esborraran.
En el meu cas concret, quan passo per determinats indrets de Cardona,
Montmajor, La Quar ,
Sagàs, ....em venen les imatges de 25 anys enrere, amb una claredat increïble.
En el cas de La Quar ,
especialment, perquè hi havia un remat cremat, oferint una imatge realment
impactant, de tristesa i desolació.
I en molts altres municipis, podíem contemplar forats, en marges i boscos,
producte d’haver cremat els arbres fins a les arrels mateix. On hi havia arbres,
quedaven forats...
Han passat els anys, i almenys varem aprendre una lliçó important, com és
que les forces de la natura poden esdevenir incontrolables, i no es pot jugar
amb el foc. La prevenció i la prudència, són obligades, en tot hora i moment.
Aquests dies mateix, tornem a tenir incendis, causats per llamps, per
feines en el camp, o per alguna imprudència de persones que encara no han entès
que a l’estiu, i més en situacions com les que vivim, no es pot fer cap
excepció.
En pocs dies, he estat espectador de dos incendis, en la comarca d’Osona. I
he seguit l’evolució d’uns quants més, de no gaire llunyans, pels mitjans de
comunicació. Cada incendi, per petit que sigui, ens causa un ensurt gran, en
tots els que varem viure els incendis del 94.
Fa bé la Generalitat ,
en atacar amb tocs els mitjans disponibles, qualsevol petit incendi,
precisament per evitar es pugui fer gran. De totes maneres, ara, que es
compleixen 30 anys de la creació de les ADF’s, convé tenir un altre gran debat
sobre com tenir el territori preparat per evitar la repetició.
No és fàcil, planificar, ni estar preparat, però tots els experts
coincideixen en la necessitat de rebaixar el combustible, que any rere any es
va acumulant en tots els boscos. I encara que sembli paradoxal, no es poden
ampliar les zones boscoses. S’han de retornar molts espais forestals, a camps i
prats. I facilitar la reintroducció de bestiar com perquè faci ús d’aquests
nous espais....
Aquí entrem, en la manca de planificació del país, en matèria agrícola – ramadera
– forestal. No hi ha solucions miraculoses, però ha d’haver-hi retorn a pagès,
retorn al món rural i facilitats com perquè els nous pagesos, puguin viure a
pagès. Les polítiques han de ser transversals, en coordinació diversos
departaments, amb els ministeris i amb la pròpia UE.
En aquells incendis, com en altres de posteriors, va quedar clar que només
amb mitjans tècnics i humans no s’apaguen. Tard o d’hora, sí, però després
d’haver causat un dany incommensurable. Per evitar la repetició, s’ha de treure
cada any, la major part del combustible acumulat, i això només es pot fer amb
polítiques forestals valentes, constants i compaginades amb altres de pagesia i
ramaderia. Es la lliçó apresa, l’endemà aquells incendis.
# posted by joan roma cunill @ 11:40 PM
Friday, July 05, 2019
NO HO TORNARAN A FER - art. Regió 7
NO HO TORNARAN A FER.
La setmana passada, sota el títol “episodis nacionals”
exposava tres fets rellevants, en el conflicte Espanya – Catalunya, que tenien
un denominador comú: la improvisació, el desconeixement de la realitat interna
i externa del país, una certa frivolitat a l’hora d’emprendre accions i
decisions, i el conseqüent fracàs dels objectius plantejats. Es tractava dels
“Fets de Prats de Molló” ( 1926), els “Fets del 6 d’octubre” ( 1934) i
finalment els “Fets del procés “ ( 2017).
Per a alguns, el procés encara no ha acabat, perquè no volen
reconèixer el fracàs, però la realitat s’anirà imposant, a mesura que passin
els mesos i, sobretot, es vagin coneixent les conseqüències de les accions
dutes a terme. Hi ha hagut grans dosis de prepotència, menysteniment del poder
d’un Estat, desconeixement de la realitat de la UE i de les posicions de les
potències mundials, i creença en poder actuar de qualsevol manera, sota la
simple invocació de la paraula “democràcia”. Democràcia, a conveniència, no,
segons les normes establertes, per l’estat de dret.
Tantes accions i actuacions, fora de lloc, havien d’acabar
malament. De fet, els protagonistes no poden al·legar desconeixement de les
conseqüències dels seus actes, perquè varen estar avisats, en tot lloc i
moment, per lletrats del més alt nivell, del Parlament de Catalunya, del govern
de la Generalitat, i per òrgans de tant prestigi i pluralitat com és la
Comissió Jurídica Assessora ( una mena de tribunal constitucional català)
format per quinze juristes de gran prestigi, encarregats d’assessorar i emetre
dictàmens , sobre els temes més rellevants. Tant ells, per unanimitat , com els
altres, varen deixar clares les diverses il·legalitats que els processistes
estaven cometent, de manera que , ara, ningú pot al·legar ignorància.
Es més, el propi Tribunal Constitucional, va avisar ,
reiteradament ,sobre les vulneracions de drets fonamentals que es produiria si
la Mesa del Parlament i el Govern català, tiraven endavant les sessions del 6 i
7 de setembre de 2017. Sorprenen ara ,algunes declaracions fetes, davant el TS
, respecte temes que varen ser ignorats i vulnerats en aquella sessió. I més
greus haguessin estat, en el cas d’haver tirat endavant els acords presos, amb
lleis ( de desconnexió ) que vulneraven Estatut i Constitució.
Sabut tot això, i comprovat el grau de fugida endavant, dels
protagonistes del procés, no deixa de ser sorprenent, la declaració de “ho
tornarem a fer”, pronunciada davant dels membres del Tribunal. Si algú es podia
posar les mans al cap ,per una afirmació tant extemporània com aquesta, segur
que ho va fer. Si en comptes de reconèixer els errors comesos, i prometre el
compliment de la legalitat, el que es pretén és tornar-la a vulnerar, es donen
tots els arguments al tribunal, per pensar que no han entès la gravetat dels
fets comesos.
Però, és fàcil fer afirmacions verbals, i ser grandiloqüent
en moments determinats. La realitat és que “no ho tornaran a fer” res del que
varen dur a terme. NI ells ni els seus seguidors. Els seguidors ja ho han
deixat molt clar ,en una dotzena d’ocasions en el darrer any. Fan grans
declaracions, criden a la mobilització, critiquen tot i més dels tribunals i
del govern central....però, tots quiets. Ningú es mou del guió establert, sobre
la línia del que és legal i del que no ho és. Ningú té ganes de repetir
experiències passades, i ningú pensa en la unilateralitat . Fins i tot les CUP
ho acaben d’afirmar.
I és que si en algun moment, algú volgués tornar posar en
marxa, una acció similar als dels dies 6 i 7 de setembre de 2017, el govern
central de torn, repetiria l’aplicació de l’article 155, que com s’ha vist ,
aquesta setmana, ha estat avalat pel TC. I va costar molt, posar-lo en marxa,
ara seria ben fàcil fer-ho , per segona vegada, tenint present que no comportà
cap especial rebuig i fins i tot cent catorze alts càrrecs de l’administració ,
es varen mantenir en els seus llocs. En resum, es digui el que es digui, la via
unilateral ha quedat aparcada i res fa pensar en que algú “ho tornarà a fer”.
# posted by joan roma cunill @ 10:58 PM
Thursday, July 04, 2019
ELS INCENDIS D'ESTIU, S'APAGUEN A L'HIVERN- art. Diari de Terrassa
ELS INCENDIS
D’ESTIU, S’APAGUEN A L’HIVERN.
Just quan es compleixen 25 anys dels grans incendis de la Catalunya Central
Això vol dir que sense una àmplia, ben planificada i ben compromesa
política forestal, tindrem incendis, cada dos per tres, i cada vegada de majors
dimensions. Catalunya té prop de 2 milions d’hectàrees de superfície forestal,
la qual cosa suposa prop d’un 61 % de la superfície del país. Es un percentatge
molt elevat, un dels més alts de la
UE , i en bona part, es tracta de zona boscosa.
El que per alguns pot semblar positiu, suposa acumular milers de tones de
combustible, cada any, en la major part del territori. Tard o d’hora, aquest
combustible trobarà la guspira que el convertirà en una bomba. Es el que ha
passat a Tarragona, el que va passar a la Catalunya Central
I quan passa, es produeix una represa dels debats, reflexions i retrets,
per no haver dut a terme el que s’havia acordat en multitud de fòrums,
congressos, jornades...sobre el bosc i la prevenció d’incendis. Som un país de
memòria curta, i molt donats a les “arrencades de cavall, i parades de mula”. A
batzacades no surt res bé, i menys, polítiques forestals que han de tenir
programacions a curt, mig i llarg termini. I el llarg termini significa dècades,
no anys.
En aquests 40 anys de democràcia i autogovern, la política forestal ha
passat per mans expertes i per altres de molt inexpertes. La immensa majoria de
boscos catalans, estan en mans privades, i molts, en mans de persones de ciutat
que han comprat finques rústegues, per especular o simplement com a passa
temps, per èpoques de vacances.
El despoblament de les zones rurals continua imparable, de manera que en
tot el país, queden poc més de 60.000 pagesos – ramaders, a plena dedicació.
Una xifra ridícula, per a atendre tant de territori.
Hi ha hagut decisions interessants , en alguns moments, com permetre
recuperar antics camps i prats, ocupats per boscos, que s’han pogut tallar i
reconvertir en terrenys de pastures i així produir talla focs naturals, dintre
de zones boscoses. Però, calen plans a llarg termini, amb normatives
consensuades amb el món rural. Quan les normatives provenen de despatxos de
ciutat, poden ser benintencionades, però solen ser poc realistes, i normalment,
poc pràctiques, per no dir irrealitzables.
Les polítiques forestals, han de ser transversals, i contemplar ajuts a les
neteges de boscos, aprofitament del sotabosc, introducció de bestiar en
extensiu ( no en granges) , tant de vaques, com de xais i cabres. Impuls a l’ús
de la biomassa, foment d’empreses transformadores de la fusta de baixa
qualitat, modificació dels boscos, amb retorns a antigues espècies forestals,
menys combustibles, quadriculació dels boscos amb talla focs naturals
d’espècies no combustibles, etc.
No hi ha un sol remei, ni invents fàcils d’aplicar. Es paradoxal el que ens
passa, perquè en un sol gran incendi, podem gastar en pocs dies, el que
suposaria una solució, per a molts anys.
El món rural, precisa d’una política global, que contempli tots els factors
que el facin viable i sostenible. Falten polítiques a llarg termini, sense
constants entrebancs que tant aviat van enrere com endavant. Si una cosa es
necessita, és estabilitat i constància, a més d’inversions sostingudes, durant
molts anys. Reduir la burocràcia i facilitar la implantació d’activitats,
compatibles, cosa que no passa ara. Al contrari, la complexitat i la incertesa
sobre el futur, son les notes dominants en el món forestal.
I no tenim temps per anar rumiant, ni per plorar pèrdues, sinó volem tornar
a patir incendis com els viscuts. Els que vivim en territori de boscos,
assistim impotents a l’increment continu de combustible, sense veure cap canvi
notable, que porti tranquil·litat a la gent . Governar vol dir, planificar i
fer previsions per evitar repeticions de fets evitables. Estaria bé que el
govern de la Generalitat ,
canviï de xip, i es posi a la feina, en aquest sector i en tots els altres que
esperen algú que els atengui.
# posted by joan roma cunill @ 10:56 PM
COMPARTIR ALCALDIA . UNA MALA SOLUCIÓ - art. El 9 Nou
COMPARTIR
ALCALDIA. UNA MALA SOLUCIÓ.
En els mesos previs, a la convocatòria de les primeres eleccions
municipals, a l’abril de 1979, es varen estudiar diferents sistemes electorals,
a nivell europeu, per finalment decantar-se per l’aplicació de la Llei d’Hondt. Es un sistema
proporcional corregit, que no dona un mal resultat, quan hi ha poques
candidatures , però que causa una excessiva dispersió quan n’hi ha moltes. Un
altre dia parlaré d’altres sistemes que hem estudiat, al llarg dels anys, en
reunions d’alcaldes i membres del Ministeri , però que de moment no han tingut
prou recolzament com per fer el canvi.
El que era habitual, anys enrere, era buscar majories absolutes, abans
d’elegir alcalde /sa, mitjançant pactes entre partits afins. Disposar de majoria
absoluta, és vital per a poder governar, sense especials problemes. Dona
estabilitat i projecció plurianual a totes les propostes de l’equip de govern. I
recordem-ho. Un ajuntament és com una empresa de serveis, per a garantir el bon
funcionament de les infraestructures, equipaments i serveis, d’un poble o una
ciutat. Ha de ser, per tant, operatiu, àgil i eficient.
El que també va establir, la
Llei de Bases de Règim Local de 1985, amb algunes
modificacions posteriors, és el caràcter “presidencialista “ dels ajuntaments.
Es a dir, l’alcalde /sa té àmplies competències, com per a poder prendre
decisions tant rellevants com decidir el cartipàs municipal, convocar plens,
dictar decrets, ordenar pagaments, contractes....amb certes limitacions, però ,
el cert és que és la peça clau de tot el Consistori i de tot l’ajuntament.
Es bo, no és bo, aquest plantejament ? Crec, sincerament que és bo. I no
perquè hagi estat vint-i-vuit anys alcalde, sinó perquè repartir determinats
poders, decisions,i competències, comportaria conflictes, retards i, a la
llarga ineficiència.
Dit això, queda clara la importància de constituir un equip de govern sòlid
i coherent, per poder afrontar el mandat amb garanties d’eficàcia. D’aquí la
necessitat d’una majoria absoluta que li doni suport, i d’un “cap de
colla”acceptat i respectat , per tots.
Cal saber també que la gestió municipal, com la de la resta
d’administracions, és feixuga, per no dir, molt burocratitzada i lenta. Qui
cregui que pocs mesos després de la constitució d’un nou Consistori, pot
començar a fer canvis importants, executar obres noves o aprovar modificacions
importants, a nivell urbanístic o impositiu, desconeix la realitat.
La realitat és tota una altra. Es una realitat formada per un gran nombre
de tràmits i gestions, dintre de la pròpia administració, i sovint, supeditada
a d’altres, com poden ser la
Generalitat o el govern central. Sovint, ho simplifiquem
dient que el primer any és per aterrar i prendre possessió de tota la realitat.
El segon és per preparar i demanar ajuts a les altres administracions... i el
tercer és per dur a terme el que s’ha estudiat i preparat en els dos primers,
de manera que els anys més visibles i efectius d’un mandat solen ser el tercer
i el quart.
Si això és així, és de capital importància, el funcionament únic i coherent
de tot l’equip de govern, coordinat pel “cap de colla”, anomenat alcalde/sa.
Qui cregui que és igual tenir una persona al capdavant o una altra, desconeix
la rellevància d’imprimir la pròpia personalitat, en tot l’equip. Conec
múltiples exemples de crisis de govern, produïdes pel canvi d’alcalde/sa, a
meitat de mandat. Es lògic, precisament pel pes que té aquest càrrec sobre
totes les decisions del dia a dia, o de les de mig i llarg termini.
Considero negativa, aquesta mena de moda, iniciada uns deu anys enrere,
mitjançant la qual es fan pactes, repartint l’alcaldia, per meitats o fins i
tot, en proporció als resultats obtinguts. Segur que la substitució comportarà
canvis en el funcionament i estructura de l’equip de govern, i més important,
en la manera d’entendre i atendre la gent del poble, i els temes que diàriament
arriben a un ajuntament. L’estabilitat i la constància, son valors fonamentals
en el bon govern, i alterar-los al cap d’un o dos anys, d’entrar en funcionament,
no sol donar bons resultats. En aquest territori que abasta El 9 Nou, hi ha
alguns exemples, que podrem seguir en els propers mesos i anys.
# posted by joan roma cunill @ 12:32 AM
Monday, July 01, 2019
ALGÚ HA VIST A LA UME ? - art. Nació Digital Solsona
ALGÚ HA VIST A
LA UME ?
La Unitat Militar d’Emergències ( UME), fou creada per acord del Consell de
Ministres, el 7 d’octubre de 2005. Forma part de l’exèrcit espanyol, i se la
considera una de les unitats més preparades i eficients de totes les existents,
en altres països, amb unitats de característiques similars. Es més, son
diversos els països que la venen a estudiar, per a traslladar a casa seva, la
seva estructura i funcionament.
La UME disposa dels següents efectius: 3.063 soldats de Terra, 247 de l’Aire
, 76 de la Armada i 41 de cossos comuns de les Forces Armades. Tot aquest
personal, molt especialitat, disposa dels elements més moderns, en matèria de
vehicles, material aeri, i per actuacions en rius, llacs i mars. I per
descomptat, en matèria de telecomunicacions.
Faig aquesta introducció per , permetre’m una pregunta. Algú ha vist
imatges, entrevistes, informacions sobre la seva actuació en el incendi de
Tarragona ? Vull dir, si se n’ha assabentat per mitjans de comunicació catalans
? Quatre ratlles en un parell de diaris, i absència en els grans mitjans de
comunicació “públics” de la Generalitat. Es un clar exemple de la tasca
“esborradora” de la presència espanyola, en el país.
Es més, per alguns, (conseller d’Interior , dixit) a Catalunya, han vingut
operatius “del país veí” com alguna vegada n’han vingut de França, quan
l’incendi estava a prop de la frontera nord....en aquest cas, alguns han anat
més lluny i han justificat la seva presència , simplement per “quedar bé” i
altres han recargolat el tema, justificant-ho en que han vingut per evitar el
pas de l’incendi cap a terres del “país veí “. En fi, el procés produeix
aquesta deformació de la realitat, i obliga a amagar i buscar sortides de to,
per a tot, i en tot moment.
La realitat, pura i dura, és la normal en casos d’emergència. La UME està
repartida per 7 bases, de la geografia espanyola, i actua a petició de
qualsevol institució del país que la necessiti i que tingui una base
justificada, segons els Ministeri de Defensa, de qui depèn. No hi busquem cap
altre argument ni cap altra justificació.
Concretament, en el incendi de Tarragona, es varen mobilitzar 120 efectius,
procedents de Zaragoza, i 220 de València, amb 12 camions – autobombes, 3
vehicles “nodriza “, 1 helicòpter Cougar – bombarder i 2 buldòzer. En moments d’especial perill, s’hi varen
afegir efectius i mitjans aeris ( helicòpters – bombarders i hidroavions ) del
Ministeri d’Agricultura.
Parlem, doncs, d’un molt ampli, molt eficient i molt ben dotat cos
d’emergències, que ha fet un magnífic treball, colze a colze amb el cos de
bombers, voluntaris i altres efectius sobre el terreny.
El que em demano, “algú ha vist entrevistes, imatges, informacions
destacades... de les actuacions d’aquesta Unitat, sobre el terreny , en els
mitjans de comunicació “públics “ de la Generalitat ? . Jo, no. Sí n’hem vist,
fins a l’extenuació del Conseller Buch, del president Torra, d’algun cap de
bombers, o de Mossos, però l’esforç per ignorar la UME ha estat enorme. Per
aquests sobiranistes , en tot lloc i moment, no es pot donar la imatge de ser
protegits per Espanya, ni que un cos espanyol, pugui donar exemple d’eficàcia ,
rapidesa i coordinació amb la resta de forces anti incendis, per aconseguir un
objectiu tant simple com elemental: resoldre l’emergència de la manera més
ràpida i eficient.
Quan exposem i critiquem la total dependència dels mitjans públics de la
Generalitat, i d’uns quants de privats, generosament subvencionats, dels
principis de l’independentisme, parlem d’aixó. Amagar la realitat, per
vestir-ne una altra, més convenient al discurs sobiranista. Però, és clar, la
realitat és tossuda, i al final sempre triomfa. La gent de les terres
tarragonines ho han pogut comprovar , en viu i en directa.
# posted by joan roma cunill @ 11:05 PM
