Monday, November 20, 2017

 

QUE SURTIN I PUGUIN FER CAMPANYA- art. Nació Digital Solsona



QUE SURTIN I PUGUIN FER CAMPANYA.
Crec que som una immensa majoria, els que voldríem fora de la presó als dos Jordis, i als ex membres del Consell Executiu, a l’espera de judici, per poder fer campanya de cara les eleccions del 21 D, puix que gairebé tots, son candidats.
No entenc, la diferència de criteri entre el Tribunal Suprem, i l’Audència Nacional, i això dona una mala imatge de la Justícia, entesa com un òrgan que tracta a tothom per igual. En aquest cas, sembla utilitzar diferents criteris, per casos semblants. I si això és evident pel cas dels Membres de la Mesa del Parlament i els ex Consellers, encara queda més ressaltat, en el cas dels dos Jordis.
Una campanya electoral ha de servir per avaluar programes, fer propostes, contrastar projectes entre les diferents candidatures, i explicar l’acció de govern o criticar-la, en funció de si els partits han estat en un cantó o altre.
En aquesta, si els empresonats no surten, no es podrà fer en unes condicions mínimes d’amplitud i serenitat. I si no tornen els de Bèlgica, tampoc, de manera que la campanya serà la més estranya i atípica de la nostra història. I tenim ja prou elements excepcionals, en el passat recent, com per evitar anar-hi sumant altres excentricitats.
Estem en plena tempesta de declaracions, crítiques, informacions i documentacions sobre els darrers temps del guió independentista, i tothom mereix saber la veritat. No s’hi val a resumir-ho en la repetida i reiterada “ingenuïtat”, i encara menys, en revelacions sense cap fonament, de possibles repercussions “violentes”. La veritat, per endavant. Aquí i sempre, sinó al final tot es malmet i tot es tergiversa, fins extrems impensables, com succeeix a dia d’avui.
Que tots surtin i tots puguin fer campanya. Es la millor manera, per aconseguir un mínim de normalitat, de forma que se’ls pugui preguntar, puguin contestar i aportar proves, si en tenen, i sinó acceptar les crítiques, a les accions dutes a terme. Tots volem saber, i tots volem anar a votar, amb plena convicció. Per fer-ho, la veritat és fonamental.
Les eleccions del 21 D, tenen una excepcionalitat evident, i d’aquí les xifres de participació que donen totes les enquestes. Es pot aconseguir, una participació extraordinària, i això donarà més validesa als resultats. Queda clar, que no podem tornar a la incertesa del passat, congelant la governació del país, per seguir una ruta equivocada, i repetir errors passats. Es hora de recuperar la normalitat perduda, i dedicar-se a prendre decisions de país. D’aquí que aquesta campanya, sí tindrà una gran importància, de cara als resultats. I d’aquí que el millor, és que tots hi puguin participar plenament. Confiem en una decisió ràpida i que en pocs dies, tots estiguin al carrer.



Saturday, November 18, 2017

 

INGENUITAT O ENGANY ? - art. Regió 7



INGENUÏTAT, O ENGANY ?
Fa uns dies, l’ex conseller Santi Vila, va admetre una certa ingenuïtat ,en l’anterior govern de la Generalitat, a l’hora de planificar, i prometre, l’assoliment de la República Catalana. Home, a aquestes alçades, reduir tot el vist i dut a terme, en els darrers cinc anys, a la ingenuïtat, és increïble. Es més, si això fos així, encara seria pitjor, que admetre directa i planerament, la programació d’un gran engany.
Perquè, que polítics, suposadament amb un mínim de preparació i coneixement de la política interna i externa, de la realitat catalana, espanyola, europea i mundial, donessin per fet, la possibilitat d’assolir la independència de Catalunya,de forma unilateral, trencant amb la legalitat catalana, primer, i espanyola, després, afirmant que la UE ens acolliria amb els braços oberts, que altres països del món mundial, farien el mateix, que no tindríem cap problema per finançar els primers anys del nou estat, ni trobaríem cap problema per posar en marxa les estructures d’estat, etc, etc, fins un centenar més de compromisos expressats en veu alta, per radio, televisió i premsa escrita, resulta més que sorprenent.
No hi ha hagut ingenuïtat, sinó, un gran engany. Un gran engany, ben planificat, ben elaborat i programat, des de les més altes instàncies del govern de la Generalitat, amb la inestimable ajuda d’entitats alienes que han assumit rols que no els hi pertocaven, a nivell de governabilitat de país. S’ha creat una doble estructura de poder institucional, i civil, fins arribar a extrems en que decidia més el civil, que no pas l’institucional. Aquesta realitat, sumada a la disponibilitat de potents mitjans de comunicació públics ( tots) i alguns de privats, generosament subvencionats, han injectat en la societat unes idees i unes propostes irreals, donant-los-hi semblança de possibles i fàcils d’assolir.
A tot plegat, s’hi ha sumat, un element essencial, com és l’existència d’un govern central en mans del PP que lluny de dissoldre aquests missatges, els ha anat incrementant, amb les seves insensates actuacions. I heus aquí com la suma de factors, produeix un producte “aparentment factible”: la independència, com a única via per ser “lliures” i crear un estat idíl·lic. Era lògic, caure en l’engany, sinó no tens altres vies de contrast amb la realitat.
Es per això que des del partit socialista s’ha criticat tant i s’ha batallat, sense defalliment, la deriva independentista, conscients de la impossibilitat d’assolir l’objectiu. Creure que amb dos milions d’independentistes, n’hi havia prou, en un país de set milions i mig d’habitants, ja era viure en una altra dimensió. Però, no conèixer la realitat de la UE, ni de la resta del món, és imperdonable. O pensar que algú se’ns acostaria, després de vulnerar el Reglament del Parlament, l’Estatut d’Autonomia, i la Constitució, era somiar , despert. I vendre que el món econòmic i financer, abraçaria amb entusiasme una DUI, és que supera tot l’imaginable, com hem pogut veure.
Sincerament desitjo, que quan surti publicat aquest article, tots els actors d’aquest gran engany, estiguin en llibertat, a l’espera de judici. En primer lloc, perquè si uns no han entrat en presó, considero que els altres , tampoc hi haurien de ser, però és que tinc unes immenses ganes de que facin campanya electoral i ens diguin mirant-nos als ulls que varen enganyar a tothom. I espero i desitjo sobretot, que Oriol Junqueras expliqui les estructures d’estat que havia preparat, la planificació de les finances per fer front al primer pagament dels sal.laris i pensions dels catalans, de com pensava actuar per recuperar les més de dues mil empreses perdudes, de quines vies tenia pensades per eixugar un deute de setanta-cinc mil milions d’euros, amb un augment diari de tres milions en interessos, etc, etc. Es hora de passar comptes. Es hora d’exigir explicacions.

Hem estat molts els qui portem anys, rebatent les simplificacions de les entitats independentistes, i del propi govern. No fa cap il.lusió dir, “teníem raó” perquè s’ha fet un immens dany al país. Dany econòmic – financer, traduït en un retrocés enorme, a nivell laboral, però un dany encara més greu i no quantificable econòmicament, perquè és a nivell social. El trencament de milers de famílies, amics i companys, enfrontats i confrontats a una elecció que no era viable. Una part del dany el podem reparar el 21 D, la resta, tardarem anys a reparar-lo.

Friday, November 17, 2017

 

ESTRANY PARTIT, ERC - art. Blogesfera socialista

ESTRANY PARTIT, ERC.
Es ben cert que cada partit té una idiosincràsia pròpia, en funció de com va néixer, i quins varen ser els seus principis fundacionals. ERC, és un partit estrany, curiós, clarament diferent de la resta de partits de l’arc parlamentari, català i espanyol. He seguit la seva trajectòria, primer en paper, després de forma directa, per haver compartit escons en el Parlament de Catalunya, i ara de nou, en paper i altres mitjans tecnològics.
En resum, és un partit que es mou entre la tradició més antiga, una certa anarquia, i com un partit, en permanent adolescència, sense arribar mai ,a l’autèntica maduresa. Dona la sensació d’un cert germà petit, que necessita un de més gran per recordar-li , tot sovint, que determinades coses no es poden fer, o no s’han de fer. A més, és un partit que practica el “canibalisme polític”, entès com aquell que es va menjant els seus dirigents, cada cert temps, i els envia a “galeres”, traduït, com que han de marxar per no tornar, mai més.
Durant les quatre legislatures que vaig formar part de l’hemicicle del Parlament, em va tocar , seure molt a prop del grup parlamentari d’ERC. Fos al costat, al darrere o ben a prop, i aquesta proximitat em va portar a compartir, converses, unes vegades, altres a escoltar converses entre ells, retrets, discussions, propostes, baralles....fins el punt de desitjar anar a parar ben lluny, per no haver d’aguantar aquestes situacions. Moltes d’elles, ben poc grates a la vista i a la oïda.
Escric aquest pròleg, en uns moments en que ERC torna a fer de les seves. A alguns els hi ha estranyat, la decisió de trencar peres amb el PDECAT i amb altres entitats, per anar sols a les eleccions del 21 D. Què es pensaven ? Aquesta ha estat una constant en el partit. Fan el que volen, quan volen i amb qui volen i no tenen cap mania a l’hora de dir el contrari del que han promès hores o dies, abans. Sempre han tingut un cert aire de superioritat en matèria patriòtica, i a l’hora de donar lliçons de democràcia als altres. O de gestió, és igual. Per a ells, el que fan , ben fet està, i punto. A qui no li agrada que es rasqui.
Recordo els anys en el Parlament, i recordo els anys de Tripartit amb els presidents Maragall i Montilla. Sempre, sempre, ERC provocava conflictes, per qualsevol tema, en qualsevol moment, fins convertir l’acció de govern, en un autèntic suplici. Egos pujats de to, propostes agosarades, per no dir fora de lloc, falta de coordinació, manca de solidaritat entre departaments, contradiccions internes de partit, i externes amb els altres partits...eren constants en l’acció política d’aquells anys.
Ara, creuen tenir el vent a favor, i no han tingut cap dubte a l’hora de desmarcar-se dels seus socis i anar per lliure. Prometran el que els sembli i diran el que vulguin, però al final faran el que els doni la gana. Sempre ha estat així, i no veig cap intenció de canviar la seva manera de ser i actuar. De fet, els dirigents d’ara, em donen menys confiança de la que ens havien donat Josep Lluis Carod Rovira, Joan Puigcercós, Joan Ridao, i molts anys abans, Joan Hortalà, Heribert Barrera etc. Deixo ja de banda tota l’etapa d’Angel Colom, perquè ell sol ja necessitaria un espai immens, per descriure-la.
No sé què passarà ni quins resultats hi haurà el 21 D, però queda clara la impossibilitat d’elaborar un projecte a l’entorn d’ERC. Es impensable convertir-lo en el pal de paller, al voltant del qual es conformi alguna acció de govern. Impossible. I si algú té algun dubte, que escolti els darrers comentaris d’ex consellers, ex diputats, i actuals dirigents per entendre com d’insensats han estat al llarg de tot el procés independentista. Que ara diguin que no havien preparat res, que no havien previst res ni havien contemplat cap dels escenaris actuals, és com per recompensar-los amb un pas a l’oposició, per a molts anys. En aquest lloc no podran perjudicar el país com ho han fet, en aquests anys. Es hora de retrobar el bon govern, i abandonar la inconsciència.



,

Thursday, November 16, 2017

 

CAÇADORS ECOLOGISTES- art. Diari de Terrassa


CAÇADORS ,ECOLOGISTES.
Pot sorprendre el títol d’aquest article, i considerar-lo un oxímoron, però ben aviat es veurà que no. Que té, la seva raó de ser.
El món rural s’està despoblant a un ritme inquietant, i on abans hi havia prats, horts i camps llaurats i conreats, ara hi ha boscos. A primera vista, pot semblar positiu, però la desertització humana del territori, comporta problemes greus.
Sense pagesos i ramaders, el territori no està vigilat, ni protegit, i d’aquí que grans àrees boscoses, siguin objecte de grans incendis, sense barreres naturals per parar-los. Ara mateix, s’està duent a terme una bona iniciativa, com és la de poder tallar massa boscosa, on abans hi havia hagut prats i camps, per recuperar pastures, i evitar masses continues forestals. Una bona manera de tenir barreres, contra incendis.
Però, avui, vull parlar d’un problema ,poc conegut per la gent de ciutat, com és la importància dels caçadors, en tant que substituts ,de depredadors naturals, inexistents. Abans, la presència d’activitat pagesa i ramadera, servia per impedir la proliferació excessiva d’algunes espècies animals. Amb la desertització humana del territori, algunes espècies s’han multiplicat, fins esdevenir un autèntic problema greu, pel desequilibri que comporta.
La caça i els caçadors, no tenen bona premsa, perquè s’han vist imatges d’altres indrets, i altres realitats, que han fet pensar que es dediquen a eliminar espècies animals, en vies d’extinció. Es parla molt poc, de la tasca reequilibradora que exerceixen, sense la qual, els problemes esdevindrien, encara més greus. I estem davant una paradoxa. Actualment els qui estan en vies d’extinció, son els caçadors.
Abans, a cada poble, hi havia una colla de caçadors. Ara, l’envelliment i la manca de relleu, obliga a diverses colles a agrupar-se, per a poder anar de caça. I si la davallada continua, en uns deu o quinze anys, hauran desaparegut, la meitat de colles de Catalunya. Pot semblar banal, però és una qüestió a tenir present, de cara el futur immediat.
Es parla molt de l’increment de la població de porcs senglars, perquè arriben, fins i tot ,a les grans ciutats, però, en canvi es coneix poc, la proliferació de ramats de cérvols, cabirols, o isards. Son espècies, menys conegudes,  més apreciades, i no semblen suposar cap problema, per a ningú. Com en tot, tot depèn del nombre. A falta de depredadors naturals, l’expansió d’aquestes espècies ha estat enorme. Els cabirols es varen reintroduir, procedents de França, just fa una vintena d’anys. Ara ,son milers. També els cérvols han vist incrementada la seva població de forma espectacular, de manera que son visibles, a qualsevol hora del dia o la nit, en multitud d’indrets. Els isards no son tant nombrosos, però també s’han multiplicat.
Aquesta realitat, provoca la lògica competència, amb la ramaderia domèstica, vaques, cabres, ovelles, tenint en compte que  un cérvol, pot menjar tant com un vedell, però a més pot portar malalties, transmissores cap a bestiar sanejat, i escampar determinades epidèmies. A banda, dels perills ,per a la circulació rodada que suposa aquest nombre, quan volten per tot el territori, a la recerca de menjar.

En resum. Ara que estem en plena època de caça, he volgut aportar una mica d’informació sobre la importància de mantenir la caça ,com una activitat indispensable, per tal de garantir un equilibri, entre les espècies que viuen en els nostres boscos.  El paper dels caçadors té un component ecologista que molts els hi negaven, anys enrere, però coneguda més d’a prop la realitat, és comprova la bona feina que fan.

 

CRÒNICA D'UNA MOCIÓ - art. El 9 NOu


CRÒNICA D’UNA MOCIÓ.
El passat dimecres, dia 8 de novembre, vaig poder assistir, tal com havia promès , al Ple de la Moció de Censura contra l’Alcalde de Sant Hipòlit de Voltregà, Xavier Vilamala. He de dir ,que vaig passar per estones de vergonya aliena, al costat d’altres, d’un immens orgull. M’explico.
Política és pedagogia, i en el Ple de Censura, en vàrem tenir proves abundants. El primer que cal , en política o en qualsevol altre àmbit, és explicar els motius de cada moviment, de cada decisió, sobretot de cara els nombrosos ciutadans que estàvem a la Sala de Plens , a fora, o que el seguien pels mitjans de comunicació. Francament, ben poques explicacions per part dels dos grups signants de la Moció de Censura, i sorpresa pels constants elogis a la feina de l’alcalde i el seu equip de govern.
Sorprenen els elogis a la feina ben feta, i  alhora, presentar una moció de censura, per fer-lo fora. L’única raó: no ser independentista. Es a dir, aquesta gent vol un país, uniforme, de pensament únic, sense dret a la discrepància ni a la diferència...fa por pensar, en si algun dia arribessin a aconseguir aquest objectiu. Ens recorden altres temps, altres llocs, altres moments de la història col·lectiva.
Però, el desenvolupament del Ple va deparar moments paradoxals, com la intervenció del qui es presentava com alcalde, fonamentant la moció de censura ,en fets externs al poble, lligats a la intervenció de les forces de seguretat en el 1-O, fets condemnats des del primer moment pel PSC, o per altres fets , derivats de l’aplicació de l’art. 155. Silenci total, respecte projectes, accions i actuacions de Sant Hipòlit. Al contrari, el poc que va parlar del poble, va ser per dir que l’Alcalde Vilamala havia estat un bon Alcalde ¡¡¡¡ Francament, sorprenent.
Ara bé, qui va superar l’imaginable fou la representant del PDEcat, amb un escrit llegit ,que barrejava atacs, acusacions i altres improperis al PSC, titllant de feixista, mals catalans, i altres adjectius a un partit que després del PSUC, fou el qui més va lluitar per recuperar les llibertats, i garantir la supervivència de la llengua i cultura catalana. La ignorància, és agosarada , i no saber qui fou Marta Mata, Joan Reventós, Pep Jai, Ma. Aurèlia Campmany, Pasqual Maragall, Josep Verde, Oriol Martorell... i milers d’homes i dones, molts d’ells empresonats, o a l’exili per defensar el nostre país, clama al cel. Però ,no es pot demanar entendre que és el feixisme, a qui ni la conegut ni ha lluitat contra ell.
Per sort, l’altra cara de la moneda fou la magnífica intervenció de l’alcalde censurat, en Xavier Vilamala, amb un discurs molt ben elaborat, en part llegit, en part improvisat, en el qual exposava l’acció de govern , duta a terme, i finalment una defensa de la democràcia, en majúscules. El que significa respectar les idees dels altres, per a poder treballar junts, en una acció conjunta ,com és governar un poble. Una sòlida defensa dels ideals socialistes, aplicats a l’acció diària d’un poble, on la teoria deixa pas a la pràctica quotidiana. Sorprenent fou també que hagués de rectificar a l’alcalde – candidat, per haver-se descuidat un dels alcaldes que ha tingut Sant Hipòlit, en la persona de Josep Tió ( IPMO).
En fi, per reblar el clau, en el torn d’intervencions dels grups municipals, la de Maribel Jiménez, fou esplèndida a l’hora de defensar la feina feta, la solidaritat amb els companys de grup, i l’orgull d’haver estat regidora, tenint com a prioritat el poble i no , elements ni pressions de fora. Aquesta fou la part d’orgull, en un Ple, que deixa mal gust de boca pel que significa d’ús del partidisme i sectarisme més tronat, avantposant els interessos de partit, per davant dels de poble. Foragitant a la gent, no per feina mal feta, sinó per les seves idees. Així no es construeix un país i menys un estat. Sincerament confio en que els resultats del 21 D, donaran pas a una nova etapa en la nostra història col·lectiva, en la qual imperi el seny i no les males pràctiques com les vistes, el dia 8 a Sant Hipòlit.



Wednesday, November 15, 2017

 

SÒL RÚSTEG, SÒL SAGRAT - art. Diari de Terrassa

SÒL RÚSTEG, SÒL SAGRAT.
En el nostre país, Catalunya, passem d’un extrem a l’altre, en qüestió d’urbanisme i protecció al medi natural. En els prop de 40 anys de democràcia municipal, hem assistit a tants canvis en matèria urbanística que, a dia d’avui, els tècnics municipals, han de ser més experts en els canvis de legalitat que no pas en arquitectura.
Ha estat habitual, per part de la Generalitat, considerar els ajuntaments  com institucions menors d’edat, als quals convenia protegir, vigilar, i sobretot controlar, tot el que volien fer en terreny rústec. Entenent per terreny rústec, tot aquell que no és urbà, i per tant no edificable.
Quan el govern de la Generalitat es queixa de la intromissió del Madrid polític, en els afers autonòmics, els alcaldes d’ajuntaments rurals, fem un somriure , pensant en les constants i greus intromissions en les competències municipals. I és que, hem passat dels vells temps en que es deixava fer, als nous temps, en que el control és tant detallista i absolut que ens perdem en tramitacions i gestions, fins extrems inacceptables. Uns exemples serviran, per descriure les queixes.
Si un pagès vol arreglar la seva casa, no sap en quin embolic està a punt de ficar-se. La casa pot ser seva, però qui decideix el que hi pot fer i com ho pot fer, ja no és ni el seu alcalde o ajuntament, sinó uns senyors de Barcelona que han decidit, què li deixaran fer. Quan dic uns senyors de Barcelona, em refereixo al Departament de Territori i Paisatge, abans dit Departament de Política Territorial, o noms similars. En aquest Departament, hi ha la Direcció General d’Urbanisme, encarregada de vetllar per l’aplicació de les lleis d’urbanisme, o també la Direcció General de Paisatge.
El pagès, veurà com fer teulada nova, o ampliar alguna dependència, aixecar una mica el sostre, convertir les golfes en un habitatge, etc, comporta una allau de projectes, tràmits, i despeses, com per fer-li canviar d’idea i esperar millors temps. He d’afegir que se’ns han tret als ajuntaments ,tota competència en sòl rústec i tot ha d’anar a la Comissió d’urbanisme respectiva. Els tràmits poden durar mesos, i en alguns casos, anys. I al final, li poden anar retallant tot el que volia fer, fins al punt d’exigir-li unes condicions tècniques, tant rigoroses que no li val la pena fer obres, a no ser que la casa li perilli de caure-li al damunt.
Obres tant necessàries i indispensables com portar aigua o llum, en cable soterrat, li suposa haver de presentar un projecte i tramitar-lo com un pla especial. Mesos de tramitació i costos enormes, abans del primer cop de pic, a terra. Si vol millorar la pallissa, o algun magatzem , li tocarà fer el mateix que per la casa principal.
En fi, perquè explico això ? Doncs, perquè en aquest país, es legisla, a partir de la visió i els desitjos de la gent de ciutat, pensant molt poc, en els que viuen i han de viure del món rural. Es vol tenir un rerepaís com una mena de jardí o paisatge pels urbanites, i els que hi viuen s’han d’adaptar a aquesta regulació. I que ningú pensi en que els rurals, no volem un país bonic i ordenat. En absolut, som els primers a cuidar-lo i mantenir-lo, però sense exageracions ni regulacions, tant i tant restrictives ,que impedeixin viure-hi.
De fet, ja patim una doble discriminació, en quan a serveis bàsics elementals, amb pèssima cobertura de radio i televisió, per una banda, i encara més greu en matèria de noves tecnologies. Tenir determinades cobertures, suposa pagar instal·lacions caríssimes per poder garantir un determinat servei de telefonia mòbil o Internet, si a més per a qualsevol canvi, millora o modificació que es vol fer a la finca, s’ha de demanar permís i esperar vegin bé els canvis, al cap de molts mesos de tramitació, suposa considerar els habitants del món rural, ciutadans de segona categoria. Així estem, i d’això ens queixem. Quan algú parli d’ampliar l’auto govern, que pensi, en tot el país i no només, en les ciutats. Pensem en 600 municipis que perden població i no se’ls atén com la seva situació requereix.



Tuesday, November 14, 2017

 

ON VAS PDECAT ? - art. Nació Digital Solsona


ON VAS, PEDeCAT ?
Fa dies, havia somiat en un possible canvi d’estratègia del PEDeCAT, confiant en l’escarment que ha sofert en els darrers 5 anys, com per comprendre que continuar la deriva independentista, el porta a la inanició. A la desaparició, com força política rellevant, després de tants anys, de protagonisme en la política catalana, i en bona part , de l’espanyola.
Fins i tot, havia somiat, en possibles pactes post electorals, amb el PSC, fent realitat la sociovergència. A la vista de les darreres decisions, no hi ha somnis possibles, i van directes a l’abisme. Temps al temps.
Costa d’imaginar, com l’antiga CiU, ha estat capaç, en només 5 anys de passar dels 62 diputats, en el Parlament, a 50 i d’aquests, a uns 30 que tenia dintre de la coalició Junts x Sí. Realment passaran a la història, com un dels partits que més mal s’ha fet a si mateix, sense necessitat dels altres. Sempre havia desitjat guanyar-los en eleccions, i resulta que van, i es derroten ells mateixos, amb decisions d’una increïble estupidesa.
Perquè la situació és kafkiana. Abracen la causa independentista, perden vots i representació, però continuen insistint, fins arribar al punt de que es troben davant unes eleccions convocades pel govern central, en aplicació de l’art. 155, sense candidat i sense preparació per elaborar una llista com cal. Decapitats, i rebutjats, pels seus antics socis d’ERC, no els queda cap altre remei que peregrinar a Brussel·les, per aconseguir que un ex president, fugit de la justícia, encapçali una llista en la que no pot aparèixer el nom del partit, ni portar-hi els seus màxims dirigents. Francament, increïble.
Sota l’estela d’un cap de llista il·luminat, es volen presentar amb un altre nom comercial, Junts x Catalunya. I per mirar d’enganyar a propis i estranys, cal amagar la gent de partit, de manera que ni Marta Pascal, ni pel que sembla David Bonvehí, poden anar-hi, per no fer mal d’ulls, i poder atreure noms de la societat civil. Com si aquests dos dirigents, no formessin part de la societat civil.
I com que entren en combat contra ERC que els ha traït, han de buscar persones de renom, encara que mai haguessin pensat entrar en política. Es igual, també ho varen fer amb Carme Forcadell, i el resultat ha estat haver tingut la pitjor presidència del Parlament de Catalunya, al llarg de tota la seva història.
Tremolo de pensar, en una nova composició del Parlament, similar a la darrera legislatura. Es un desastre ficar en una mateixa llista, gent procedent d’entitats, àmbits i sectors, totalment diferents, creient que ja es posaran d’acord sobre els temes a tractar, i seran capaços de preparar-se , en pocs dies, per assumir funcions parlamentàries, amb un mínim de serietat i rigor. Impensable, per impossible.
Aquesta barreja no pot sortir bé de cap manera,  simplement serveix per presentar una llista de qualsevol manera, per no quedar a la cuneta, i aparèixer com il·lusos. També hi ha l’apartat econòmic, que pesa molt, en aquesta decisió, però és impossible fer funcionar un grup parlamentari, creat d’aquesta forma.

El resultat el veurem el 21 D a la nit, però ens espera una campanya electoral ben poc habitual, amb un ex president fugit, amb una part del seu ex govern, i una altra part aquí, no sabem si a la presó ,o a casa. Confiem estiguin a casa i puguin fer campanya, perquè en aquesta campanya hem d’exigir àmplies i detallades explicacions de com es va tirar endavant un procés independentista, sense tenir cap possibilitat d’èxit, com es va veient cada dia que passa. El PEDeCat, ha d’assumir bona part de culpa, però igual o més la té ERC, els dirigents de la qual estan callats des de fa molt de temps. Volem escoltar exhaustives explicacions d’Oriol Junqueras, en tant que principal encarregat de preparar el país per assolir la no nata República Catalana. I volem escoltar debats entre ell i Puigdemont per comprovar el grau d’engany, en tot aquest recorregut, iniciat 5 anys enrere de la mà d’Artur Mas. Si algú tenia dubtes sobre el futur del PEDeCAT, podem veure que segueix l’estela dels darrers temps de CDC. Mals pronòstics tenen. Ho comprovarem el 21 D , a la nit.

 

´PROPER CONSELL DE FEDERACIÓ - 24 DE NOVEMBRE



RESERVEU AGENDA – DIVENDRES 24 A LES 7 TARDA – CONSELL FEDERACIÓ.

Benvolguts militants i simpatitzants,

Com President del Consell de Federació, he considerat interessant convidar el Diputat David Pérez , el divendres dia 24 d’aquest mes, a les 7 de la tarda, en el local de la Federació ( Crtra. Cardona, 17 – Manresa).
Perquè David Pérez ? Primer per la seva llarga trajectòria en el partit, amb càrrecs institucionals a l’ajuntament d’Hospitalet ( tinent d’alcalde), i de Diputat al Parlament ( 4 legislatures) i de nou serà candidat a les eleccions del  21 D.
Però, el que pretenc és poder escoltar una veu molt autoritzada de tot el procés independentista, i poder-li demanar infinitat de preguntes que ens hem fet en aquests darrers 5 anys de rauxa.
Ell ha estat membre de la Mesa del Parlament, en representació del PSC. Com sabeu la Mesa del Parlament és l’organ de govern del Parlament. Es el que decideix la convocatòria de les sessions, l’ordre del dia, resoldre les incidències, fer propostes....en definitiva és l’autèntic equip de govern de la Cambra Catalana.
Estic segur que amb ell podrem entendre moltes decisions, moltes incògnites que no coneixem, del perquè els dies 6 i 7 es va dur a terme un autèntic cop d’estat civil, en el Parlament, i del perquè d’altres decisions de la Mesa, en la qual ell estava en clara minoria. La Mesa es composa de 7 membres.
Bé, doncs, el divendres dia 24, a les 7 de la tarda el tindrem a Manresa. Aquesta sessió del Consell de Federació està oberta a militants i simpatitzants del partit.
Oportunament us enviarem la convocatòria oficial, però ara, he volgut anunciar aquesta sessió perquè pugueu reserva dia i hora.
A l’espera de veure’ns el dia 24, rebeu una molt cordial salutació.
Manresa, 13 de novembre de 2017


Joan Roma i Cunill, President del Consell de la Federació XI (Bages, Berguedà, Solsonés)

Monday, November 13, 2017

 

ENGANYS, AL DESCOBERT - art. Nació Digital Solsona



ENGANYS , AL DESCOBERT.
Si per una cosa ha servit l’aplicació de l’art. 155, és per trobar un bon nombre de documents, en dependències de la Generalitat ( quina poca prudència), explicant detalls sobre la creació de les suposades “estructures d’estat”. També s’han recollit converses telefòniques, entre alguns alts càrrecs d’Economia i Finances, en les quals es comprova la permanent improvisació de tot el procés independentista, des del principal Departament de la Generalitat. El de Vice presidència, en mans d’Oriol Junqueras.
Al final, sabrem qui estava al capdavant del grup de pensadors i impulsors de les accions del procés, perquè en tot moviment popular, sempre hi ha uns pocs dirigents que preparen documents, estratègies i moviments. I pel que hem pogut veure, en aquest grup, hi havia bons estrategues i comunicadors, si bé, han topat amb dirigents i estructures que no estaven, ni de lluny, preparades per avançar al ritme imposat. I encara menys, per assolir un objectiu impossible, en el moment elegit.
Haurem d’esperar uns anys, per tenir coneixement de tot l’entramat d’entitats, personatges, organismes i institucions , que han intervingut en el procés, però d’alguns ja tenim prou informació com per fer-nos una idea del perquè hem arribat fins aquí, i sobretot com hi hem arribat.
Crear un “relat”, és molt important en tot moviment popular, i a fe, que els impulsors del procés ho han sabut fer. Lligar passat i present, mitificar la derrota de 1714, aplicant-li dosis de guerra espanyola, contra la terra catalana, ha estat una constant de tots els nacionalistes, en comptes d’explicar-la en clau de guerra familiar, per simple afany de poder. El mateix han fet amb la guerra civil, fent-la aparèixer, més com una nova guerra territorial, que no pas en una ,contra la democràcia, en general.
I ja més cap aquí, calia rebaixar l’entusiasme i bon resultat dels pactes del 78, plasmats en la Constitució espanyola. Res millor que tornar a parlar del “café para todos”, i del suposat maltractament a Catalunya. Cap auto crítica, cap retret, als anys de pujolisme, ni de col·laboracions i pactes de CiU amb el PSOE i el PP. La Transició, ha passat a ser blasmada, en comptes d’elogiada i respectada.
Arribats aquí, res millor que animar un relat ,ple d’incomprensions, mal tractaments, menyspreu constant, amb un reguitzell de memorial de greuges que tots hem vist i sentit. A partir d’aquí, ja es pot començar a vendre, un futur feliç, ple d’avantatges, i cap inconvenient. Se simplifica tot, i es banalitza qualsevol dificultat, de manera que tot ve de baixada. Tindrem mols més diners, ens governarem millor, continuarem a la UE, no farà falta exèrcit, estarem protegits igualment, cap empresa marxarà....
Ara bé, el maleït temps, fa via i tots els terminis arriben a la seva fi, deixant al descobert les mentides i enganys. No hi ha havia res preparat, a nivell d’estructures d’estat. Els treballs fets, eren teòrics, sobre paper, i el paper ho aguanta tot. En pocs dies més, tindrem tot al descobert, però ja ara, podem assegurar que s’ha enganyat a la gent, fent creure realitats inexistents. A tot gran engany, segueix, la gran frustració. Hi hem entrat de ple, tot i que alguns pretenen allargar la ficció, fent creure que la fugida de Puigdemont i part de l’ex govern a Bèlgica, era cosa planificada. A l’igual que una altra part anés a presó, o que els membres de la Mesa, fessin veure que no havien fet res rellevant, per quan res ha estat aprovat ni publicat... la fe, mou muntanyes, però la realitat sempre s’acaba imposant.
Els enganys, es van posant al descobert, i d’aquí el gran desig de que siguin excarcerats els Jordis, i els membres de l’ex govern. Primer, per qüestions personals, però després perquè volem reclamar les explicacions pertinents. Que donin la cara i expliquin alt i clar, com pensaven complir, promeses que res tenien a veure amb la realitat. El país i la seva gent ha patit, està patint greus danys, individuals i col·lectius com perquè se’ls expliquin les mentides, a les que han estat sotmesos durant anys. Els danys son immensos, com a mínim, que afrontin la realitat que han deixat.



Saturday, November 11, 2017

 

NINGÚ ESCOLTA NINGÚ - art. Regió 7


NINGÚ ESCOLTA NINGÚ.
Estem en un punt ,en que el diàleg, la confrontació d’idees i propostes, no té cap possibilitat, perquè ningú escolta ningú. La situació s’ha enverinat, fins al punt de que tothom creu tenir la raó o les raons, i no vol sentir ni acceptar, les dels altres. La gran i única esperança, és aconseguir uns resultats electorals que modifiquin de manera prou significativa, el mapa parlamentari actual, com per obligar, a canvis de rumb, rellevants.
“Qui sembra vents, recull, tempestats”. Es ben cert que les campanyes i maniobres realitzades pel PP, dotze anys enrere, en contra de l’Estatut, com a via per fer mal al govern central, en mans del PSOE, va ser l’inici d’una deriva que ens ha portat, on som ara. Altres actuacions, d’uns i altres, han anat elevant el to de la confrontació fins arribar a extrems insostenibles, pel que ha suposat de trencament de la legalitat, i amb ella, de l’estat de dret.
Greus i forassenyades varen ser les accions del PP, amb algun error , també rellevant del PSOE, però l’independentisme català, va voler respondre amb accions encara més agosarades, o fora de tota empara legal, i aquí es va carregar les raons objectives, i les va malmetre totalment. L’autèntic cop d’estat civil, comès els dies 6 i 7 de setembre, en el Parlament de Catalunya, va suposar un atac a la legalitat catalana, com mai ningú s’havia atrevit a fer. Aquells dies, no va ser cap govern central, ni cap acció externa, sinó que, per primera vegada a la història, dos grups del Parlament, varen vulnerar les pròpies lleis catalanes.
Després, continua el que ja sabem, i arriba el que arriba, portant als tribunals les accions dutes a terme. Quan les coses arriben als tribunals, ja no hi ha qui ho pari, ni qui pugui predir els passos que seguiran. A diferència de molts articulistes, em crec la independència judicial. L’he pogut veure i comprovar en multitud d’ocasions. Altra cosa és l’actitud i la dependència del Fiscal general, que per raons òbvies, sí té vinculacions amb el govern, i francament , algunes de les seves declaracions i sobretot, actuacions se les podria haver estalviat, i ens hauria evitat un bon nombre de conflictes, a tots plegats.
L’empresonament dels dos Jordis, primer, i les que han seguit després, considero han estat desproporcionades i han elevat el conflicte, a cotes perilloses. La pública i insistent petició de presó, des de la Fiscalia, causa indignació i provoca una barreja de desconfiança i rebuig, contra tota decisió judicial, pensant que totes estan contaminades per decisions polítiques. D’aquí que sigui impossible el diàleg, la confrontació d’idees i propostes, perquè ningú escolta ningú. Cada sector, cada àmbit, cada col·lectiu, es referma en les seves posicions i les defensa, sense possibilitat de modificar-les. El resultat és, un país crispat, una ciutadania en tensió permanent, i unes institucions paralitzades , a l’espera d’una solució que no arriba, perquè dia sí, dia també, apareixen noves vies de confrontació.
Davant aquest panorama, res millor que acordessin excarcerar les persones empresonades, i esperessin judici, a casa, per a poder dur a terme una campanya electoral, en positiu, a la recerca de nous resultats que permetessin majories alternatives i transversals. Es evident que ara cal bastir ponts i no cavar més trinxeres de les que ja tenim . Hem de passar de l’estadi de “ningú escolta ningú”, al de tothom escolta tothom i en treu les conseqüències pertinents.




Friday, November 10, 2017

 

BORREDÀ - DOCUMENT INTERN - CANDIDATURA COMPROMÍS X BORREDÀ - PSC- PLANIFICACIÓ 2018 -2030


PLANIFICACIÓ ,ESTRUCTURA, I ACTUACIONS ,AJUNTAMENT DE BORREDÀ 2018 – 2030
DEDICACIÓ CÀRRECS POLÍTICS.
Considero indispensable una dedicació mínima de 15 hores setmanals, per part de l’Alcalde, per a poder despatxar els assumptes interns, amb secretària – interventora, amb els tècnics municipals, coordinar equip de govern, i alhora poder atendre visites de la gent del poble, o de fora. Disponibilitat, sobretot els matins, quan les altres administracions funcionen, i disponibilitat en caps de setmana, per assistir a reunions i festes específiques.
Igual dedicació de 15 hores a la setmana, per part de dos regidors/es de l’equip de govern , per poder atendre els temes interns de l’ajuntament, i els externs, de contacte i activitats amb la gent del poble, o de fora. Disponibilitat molt variada, en quan a horaris, en funció del treball dels tècnics i de les reunions a les quals cal assistir.
Borredà, forma part de 17 organitzacions, entitats i organismes diversos. Aquesta participació obliga a constants desplaçaments de l’Alcalde o altres membres del govern per ser-hi presents i actuar en representació del municipi. Això, comporta una àmplia dedicació d’almenys 3 membres del Consistori, a les tasques municipals.
PLANTILLA DE PERSONAL MUNICIPAL.
Actualment la plantilla de l’Ajuntament està formada per : 1 secretària – interventora, a plena dedicació, i 3 treballadors de la brigada municipal de manteniment i obres, també a jornada complerta.
A dos o tres anys vista, aquesta plantilla s’hauria d’incrementar en 1 auxiliar- administrativa, a plena dedicació , i incrementar en 1 treballador / peó , la brigada municipal.
Personal extern:
-Arquitecte municipal. L’actual es jubilarà a final de mandat. La substitució passa per signar conveni amb el  Consell Comarcal per poder-ne disposar d’un, itinerant amb altres pobles.
-Enginyer municipal. Actualment fem contractacions per serveis, tocarà signar conveni amb el Consell Comarcal, per disposar-ne d’un, itinerant amb altres pobles.
- Treballadora social. Tenim Montserrat Pedrals, compartida amb altres municipis. Continuïtat.
-Treballadora familiar. La tenim compartida amb Vilada. Continuïtat
-Dinamitzadora de carrer . La tenim compartida amb altres municipis. Continuïtat.
-Dinamitzadora d’esports. La tenim compartida amb altres municipis. Continuïtat.
-Dinamitzadora Gent Gran. La tenim compartida amb altres municipis. Continuïtat.
Tots aquests tècnics externs, requereixen continuïtat i alhora dedicació política, per part de l’equip de govern. Vol dir, despatxar amb ells /elles, cada setmana o cada mes.

ACTUACIONS URBANÍSTIQUES, D’OBRES I SERVEIS – PERÍODE 2018 – 2030.
En un ajuntament auster i rigorós, no hi ha obres ni projectes “per caprici”, sinó per estricte necessitat. Veiem els que s’han de dur a terme, obligatòriament, en aquest període.
-Condicionament carrer de la Font.
-Condicionament passatge Camp de futbol.
-Recerca nova captació d’aigua, per garantir un volum addicional, a l’estiu ,de 100 m3 / dia.
-Adquisició d’un nou vehicle tot terreny per substituir el vell.
-Adquisició d’un nou vehicle- furgoneta, elèctrica, per brigada.
-Adquisició vehicle – plataforma, per reparacions a diferents alçades.
-Renovació sencera carrers i places Casc Antic. Per fases . Tres o quatre fases, segons subvencions  de Diputació , Generalitat, govern central o UE.
-Connexió xarxa clavegueram , darrera c/ Berga ( privada), a xarxa municipal .
-Renovació o anul·lació xarxa clavegueram, darrera Plaça Major, c/ Manresa,( privada ) , a xarxa municipal.
-Adequació Travessera Urbana, C-26, entre inici nucli urbà i final. Itinerari dues bandes de la carretera.
-Pla Director aigua , zona Puigcercós – Riera de Merlès- La Pera – Xuriguera – Sant Esteve.
-Execució Pla Director , zona  detallada en el punt anterior.
-Urbanització nucli  Pont de la Sorra.
-Urbanització nucli Coll del Bas.
-Finalització restauració església de Salselles.
-Adequació zona esportiva , cantonada carrer Barcelona- isntal.lació parc infantil i de gent gran.
-Construcció pista pàdel.
-Magatzem municipal, per a vehicles i material.
-Condicionament de camins públics, fins tenir-los tots en condicions d’accessibilitat.
-Adequació illes ecològiques ( espais destinats a contenidors de selectiva ), per tal de millorar i ampliar la recollida.
-Edició nou fulletó turístic , i d’un llibre històric – turístic del poble de Borredà.
FINANÇAMENT INVERSIONS I ALTRES CONSIDERACIONS.
La llista d’inversions suposa un import total , proper als 5 milions d’euros. Una xifra realment molt important, només possible si s’aprofiten al màxim les convocatòries de subvenció de la Diputació de Barcelona, Generalitat de Catalunya, Govern central i UE.
Aquesta ha estat la filosofia de l’ajuntament, des de 1979, fins ara. S’han de tenir sempre projectes preparats per poder entrar a cadascuna de les convocatòries, per poder-hi tenir la màxima puntuació.
A les inversions, abans detallades, cal afegir-n’hi d’altres de menor quantia però igualment importants, com les que suposen renovar les infraestructures, serveis i equipaments , fets en els primers anys de democràcia. Ara mateix, s’està renovant el cablejat de l’enllumenat públic, com algunes millores a la xarxa d’aigua, o a camins municipals.  Que no figurin a la llista no vol dir que no es tinguin en compte.
En quan a la situació econòmica municipal, l’endeutament és totalment raonable, inferior al 50% dels ingressos ordinaris. Els crèdits estan concentrats a la Diputació de Barcelona, a cost 0%, i a CatalunyaCaixa, a un cost inferior al 4%, per tant, en immillorables condicions i fa possible poder recórrer a l’endeutament per complementar subvencions a alguns dels grans projectes plantejats.
HI HA PROJECTES, HI HA ÀNIMS , HI HA VOLUNTAT DE DUR-LOS A TERME.
En els 38 anys de democràcia municipal, els diversos equips de govern, han / hem gestionat a l’entorn de 30 milions d’euros, amb total serietat, rigorositat i austeritat. El resultat es pot considerar espectacular ,si comparem la situació del poble l’any 79, amb el d’ara, en el 2017.
Queda encara molt per fer, però haver començat pels fonaments, permet encarar els nous temps amb tranquil·litat i adequada planificació. Siguem nosaltres o altres, l’important és tenir un programa de govern, a mig i llarg termini. Es el que us presentem en aquest document. Passat l’equador de l’actual mandat, si algú tenia algun dubte del guió a seguir, dels projectes pendents, i de les ganes de complir-los, aquí té la resposta.
Hem fet molt, però encara queda molt per fer. Les prioritats expressades, les tenim nosaltres, però les tindran qui prengui el relleu, perquè no es tracta de capricis sinó de necessitats. I les necessitats no tenen color polític.
Borredà, agost de 2017.
EQUIP DE GOVERN – COMPROMÍS X BORREDÀ / PSC – AJUNTAMENT DE BORREDÀ









Thursday, November 09, 2017

 

EIXEMPLAR EL PERÍMETRE DEL PARTIT - art. blogesfera socialista


EIXEMPLAR EL PERÍMETRE DEL PARTIT.
Renovar-se o morir. Si aquest principi val per la vida privada, què no ha de fer un partit per impulsar-se cap el futur, després d’anys de crisis i ensopiment. Em declaro, totalment favorable al preacord entre el PSC i Units per Avançar, i la seva entrada en les candidatures, a les 4 províncies.
A la de Barcelona, en el número 3 hi haurà Ramon Espadaler, amb qui vaig coincidir en el Parlament de Catalunya i del qual puc dir que ha estat una persona honesta, treballadora, molt respectuosa amb les idees de cadascú, i un home de consens, tant quan era només Diputat com quan va ser Conseller. Amb ell, vàrem poder dialogar, acordar i pactar nombroses qüestions, quan fer-ho, era molt excepcional. HI ha altres noms, d’aquest moviment ,en totes les circumscripcions, cosa clarament positiva, de cara a eixamplar el perímetre de vot del partit.
De fet, demà, divendres dia 10 ,a la tarda, es reunirà el Consell Nacional per aprovar les candidatures i aleshores tindrem la resta de noms d’altres àmbits, amb els quals s’està treballant aquests dies, per tal d’ampliar la representació del PSC. Ara, és el moment de demostrar cintura política i ganes d’obtenir uns resultats que permetin trencar la dinàmica , independentista – constitucionalista. Es massa reduccionista aquesta divisió, i s’ha d’anar a buscar una tercera via que ressusciti el catalanisme progressista. Aquí és on volem ser.
Aquesta és una de les prioritats establertes per Miquel Iceta. Ampliat el perímetre per una banda, es fa el mateix per l’altra, amb incorporacions com la de Paco Frutos, ex secretari general del PCE, o Josep Lluís López Bulla , un dels millors sindicalistes que ha tingut el país. A tots ells, se n’afegiran d’altres que es donaran a conèixer en el transcurs del Consell Nacional i que de ben segur, provocaran un bon enrenou, en totes les altres candidatures.
I és que , aquesta vegada, malgrat la travessia del desert per la qual ha passat el PSC, la voluntat és ,ser la locomotora de la recuperació del seny i la normalització del país. Per a fer-ho tenim un autèntic “home d’estat”, en la persona de Miquel Iceta. Tothom li reconeix una facilitat enorme per maniobrar, buscar acords, trobar sortides, i no imposar solucions, sinó pactes. I no, no es fer volar coloms, el pensar en les seves opcions d’assumir la presidència de Catalunya. El que cal per aconseguir-ho, és ser la segona força política, al redós de la qual es podria conformar un govern de progrés. Per aquí anem.
Si per una cosa ha servit tot l’enrenou d’aquests darrers dies, és per avaluar la feina feta i les mancances de tot el procés independentista. S’han començat a conèixer les mentides i enganys a l’entorn de les estructures d’estat, dels inexistents països amics, de la capacitat financera, etc, etc. Tot plegat, ha fet tocar de peus a terra a molta gent que creia en la viabilitat del procés, i veu, com ara ,tot s’ha anat en orris. Però a més , les males relacions entre els socis de Junts x Sí, motiva la presentació de llistes per separat i l’existència de nombrosos punts de fricció.
Amb aquest panorama, la gent vol seguretat, vol persones series, i partits que no els enganyin. Es el que  ha fet el PSC. Des de bon principi, ha manifestat la impossibilitat de la independència i la inexistència d’estructures per a fer-la possible i viable. Ningú podrà dir que vàrem enganyar. I això ha de tenir, la recompensa de fer possible un fort creixement del vot al partit, com per poder tenir l’encàrrec de buscar socis per a conformar un nou govern. Comença el repte, i el comencem amb aquest eixamplament del perímetre que calia fer, per millorar resultats. El 21 D a la nit, comprovarem l’encert, en tirar-lo endavant.



 

NOVA VISITA AL MONESTIR DE LLUÇÀ - art. La Rella



NOVA VISITA AL MONESTIR DE LLUÇÀ.
Cada dos o tres anys, m’agrada repetir visita al Monestir de Lluçà, perquè sempre hi trobo algun petit detall, que demostra la grandesa i magnificència d’aquest monument. Realment es impressionant. Recomano la seva visita, a qui encara no l’hagi feta, perquè val la pena passar-hi tot un matí.
Fa pocs dies vaig ser-hi, i em vaig assabentar del rècord de visites que l’ha posat en segon lloc, després de Vic. Es una fita a tenir en compte, mèrit del monument, per descomptat, però mèrit del guia, que des de fa uns deu anys, està a càrrec de la visita. Sense ell, més de la meitat dels detalls, ens passarien per alt.
I , aquesta és la qüestió. Sovint, batallem per restaurar monuments, i després els deixem tancats, o oberts, a determinades hores, sense ningú que els expliqui. En el Berguedà, varem aconseguir un conveni amb Diputació de Barcelona, per tal que els monuments restaurats per aquesta institució, podessin ser visitats, amb guia, de manera que ara, qui vulgui venir, se’n trobarà mitja dotzena, amb visites programades.
Es una iniciativa que hauria d’escampar-se arreu del país, perquè de poc serveix invertir diner, si després el monument no és posat a disposició de tots els ciutadans, que al cap i a la fi, hem pagat la restauració, amb els nostres impostos.
La visita al Monestir, amb guia inclòs, és una experiència inoblidable, perquè l’entusiasme que hi posa, tant intensa és, amb dos o tres visitants ,com amb trenta. No he trobat cap guia comparable, en molts i molts anys, i puc dir que deu n’hi do els viatges que he fet.
Anims, doncs, i que ningú es perdi una visita tant esplèndida com aquesta. A vegades tenim tendència a visitar monuments llunyans, i no recordem que en tenim un a tocar, tant magnífic com aquells.
Joan Roma, alcalde de Borredà



Tuesday, November 07, 2017

 

NO MINIMITZEM ELS DANYS- art. Blogesfera socialista




NO MINIMITZEM ELS DANYS ¡
Causa desànim, veure, fins a quin punt el relat del procés, ha encaixat en una part de la societat catalana, fins l’extrem de perdre tota objectivitat. Persones, amb títols universitaris, amb professió d’advocats, amb tècnics, en diferents matèries, mestres, professors, ....arriben a justificar totes o, pràcticament totes les actuacions ,dutes a terme, malgrat s’hagi demostrat la seva plena il·legalitat.
Tot sigui, per aconseguir l’objectiu perseguit. El com, és el de menys, i les dreceres les troben inevitables, per arribar-hi. He parlat del tema amb persones de ben diverses procedències i no tenen cap recança, a l’hora de justificar fets increïblement greus, impensables de dur a terme, en un país democràtic.
Es a dir, minimitzen, fins extrems increïbles, els fets que hem viscut a Catalunya, en els darrers anys. Han perdut el mínim d’objectivitat que s’ha de tenir, per valorar la situació, i posen a la balança del govern central, totes les culpes del que s’ha fet o ha passat, aquí. D’aquí que trobin injust, escandalós, venjatiu o desproporcionada la resposta política, i fins i tot la judicial. Entenen que tots els tribunals estan al servei del govern, i per tant, els hi treuen tota legitimitat. I ja està. Tot es justifica , tot es relativitza, tot es minimitza. El victimisme ha fet el seu treball, i costarà anys, molts anys, assumir els errors propis, i no carregar sempre les culpes, als altres.
Però, tornant al principi, intentant tractar el tema amb la màxima objectivitat, hem de donar-nos compte dels immensos errors comesos, i dels delictes perpetrats. Son molt i molt greus. I han causat danys immensos, en els àmbits, polític, econòmic i social, que perduraran durant molts i molts anys.
No sóc independentista, però sempre defensaré l’existència de partits que tinguin per objectiu aquesta proposta. Ara bé, les regles de joc son sagrades, per a tots. La Constitució, a nivell d’Espanya i l’Estatut, a nivell de Catalunya, son les eines que garanteixen la vida política i social. Son els marcs que varem elaborar i votar, i no poden ser vulnerats, ni per uns ni per altres. La seva vigència i continuïtat son intocables, fins no siguin modificats, per les vies que tenen establertes.
No poden haver-hi dreceres ni modificacions il·legals, perquè suposaria trencar les regles de joc, i acabar amb l’estat de dret. Impensable, en un país democràtic, es digui Catalunya, es digui Espanya.
Doncs bé, aquí es va decidir trencar amb l’estat de dret, per assolir l’objectiu de la independència, i així es va procedir els dies 6 i 7 de setembre. Hi hagué, un autèntic cop d’estat intern, en el Parlament, mitjançant el qual, una minoria social, amb 72 diputats varen decidir desobeir el Reglament del Parlament i vulnerar l’Estatut d’Autonomia. Recordo ,que només per proposar una modificació del Reglament i de les lleis essencials, es necessita un mínim de 90 diputats. Els dos terços de la Cambra. Vaig ser un dels diputats que ho va aprovar. De fet, ho aprovarem per unanimitat dels 135 diputats.
Aquesta gravíssima vulneració, ja hauria d’haver comportat l’actuació immediata del Tribunal Constitucional, i de rebot dels tribunals de justícia, per a restablir la legalitat perduda. Aquí, es va anar passant el temps, amb tripijocs i altres maniobres que varen provocar una altra topada constitucional ,el 10 d’octubre, fins arribar a la decisió final de declarar la DUI, en una altra sessió parlamentària que passarà a la història com un dels fets més greus i més reprovables, mai imaginats. Només el fet de demanar vot secret, en urna, en comptes de votació nominal , en veu alta, ja va suposar un altre cop a la valentia i transparència que tant havien reclamat, en altres ocasions.
Arribats en aquest punt, s’inicia un seguit de despropòsits, que tiren per terra la dignitat parlamentària i porten un grau d’esperpent i vergonya, a tot el món. Mig govern amb el seu ex president, marxen cap a Bèlgica, l’altre meitat es queda aquí...en fi, no segueixo perquè el munt de despropòsits es tant gran, que fa impossible, per raó d’espai, donar-ne compte.
Dit tot això, el que ha quedat demostrat, és la total i absoluta improvisació de tots els actes i totes les promeses fetes. No hi havia res preparat, no hi havia cap previsió ni cap fonament per tirar endavant la independència. Ni països amics, ni UE amb els braços oberts, ni finançament disponible, ni continuïtat burocràtica, ni......ni ....
Per a alguns, ha estat una simple aventura mal muntada. Per a altres, un experiment fallit. Per als més convençuts seguidors del procés, una estratègia més, en la llarga lluita per l’alliberament nacional...
Ara bé, els danys han estat enormes. Catalunya ha perdut el prestigi guanyat durant molts anys, especialment arran els JJOO del 92, en que Barcelona fou el centre d’atenció de tot el món. Es ben coneguda la importància del que se’n diuen “intangibles”. Els intangibles son factors que no es veuen directament però tenen una importància vital de cara a decidir implantació d’empreses, centres de negocis, visites culturals, turístiques, congressos, etc. Per entendre’ns, és el prestigi, d’un lloc concret per una suma de factors que el fan atractiu.
Durant setmanes, Catalunya ha estat exposada a tot el món, i si tots varem patir per les estúpides i brutals actuacions policials del 1-O, abans havíem mostrat imatges d’un Parlament impropi d’un país democràtic, els dies 6 i 7 de setembre. I fa menys temps, hem repetit imatges impròpies en el mateix lloc, i hem acabat amb un ex president i mig govern voltant per Brussel·les, sense saber ben bé què hi ha anat a fer.
Han marxat prop de 2.000 empreses, hi haurà boicots a determinats productes, hi ha mala relació amb altres territoris, s’ha hagut d’aplicar per primera vegada l’art. 155, i si tenim el ex president a fora, tenim el ex vicepresident aquí, sense donar cap explicació a documentació probatòria, en la qual queda demostrada la improvisació total i la impossibilitat de fer front a la independència.
El dany ha estat immens, i perdurarà durant uns quants anys més. Però, aquest dany, quantificable en milers de milions d’euros, no té punt de comparació amb el dany social comès. Aquest, és impossible de quantificar perquè afecta els sentiments, les emocions i les relacions familiars. Tardarem molts anys, a reparar-lo. El trencament de milers de famílies, l’odi creat, el distanciament d’amics i companys, no té preu.
Acabo. Hem arribat aquí per un cúmul de circumstàncies molt diverses i plurals, amb greus comportaments del govern central, és cert, iniciats especialment 12 anys, enrere amb tota la campanya anti Estatut. Alguns independentistes volen retrocedir 300 anys, enrere, i altres, en el 78 quan la Transició. Es evident que errors i comportaments inadequats, n’han tingut tots, i tots han de reflexionar i prendre’n nota per no repetir-los, però no podem tornar a caure en la simplicitat de donar les culpes de tot, a elements externs i no acceptar els greus comportaments interns, a Catalunya.

El victimisme, no es pot acceptar com excusa per justificar el que ha passat aquí en els darrers anys, i especialment, en els darrers mesos. Les culpes tenen noms i cognoms, i ara s’enfrontaran a la Justícia. Que ningú minimitzi el que s’ha fet, perquè és extremadament greu, i té uns costos enormes, com hem explicat. Que cadascú assumeixi les seves decisions i que en prenguem nota perquè mai més es repeteixin.

Monday, November 06, 2017

 

MESURES DESPROPORCIONADES - art. Nació Digital Solsona

MESURES DESPROPORCIONADES.
De ben segur, tots tenim els ànims afectats, per les mesures empreses pel govern central, en relació al procés independentista. No sóc independentista, com ja he dit, mantes vegades en aquestes pagines de Nació Digital, però considero que algunes de les mesures son clarament desproporcionades, a més de no haver atès, en el moment oportú, propostes i canvis amplis , en la direcció de resoldre reivindicacions que tenien la seva justificació. Quan els problemes, en comptes de resoldre’ls, es deixen podrir, al final el resultat sempre és negatiu.
Han estat molts anys, de desencontres i de no fer front a la realitat, fins que la realitat ha arribat amb una conflictivitat, com ningú podia imaginar. Bé, sí es podia imaginar perquè en els darrers anys hi ha hagut prou elements preocupants, com per entendre que tard o d’hora es podria produir el panorama que ara tenim al davant. De totes maneres, crec que ni aquí ni allà, imaginaven una topada com la que s’ha produït.
No repetiré ni repassaré els errors del passat, perquè n’hi ha molts i de molt diversa índole. Els més greus, provenen de part del PP, amb la campanya anti Estatut de 12 anys enrere, i amb altres actuacions que han fet mal, en l’ànim de molts catalans, fossin independentistes, o no. També, hi ha hagut errors del partit socialista. D’altre índole, i per altres causes, però el centralisme històric d’Espanya, no ajudava a aprofundir en l’estructura federal de l’Estat, qüestió fonamental per resoldre un millor encaix de Catalunya. Tot això, és cert, i precisament per aquest motiu els socialistes catalans, tant vàrem batallar per aconseguir tenir un lideratge  en el partit estatal d’una persona , allunyada del passat , coneixedor del present i amb ganes de modificar el futur, cap aquesta direcció.
Dit això, vull també remarcar el que sempre discuteixo amb amics o coneguts independentistes, i son els enormes errors comesos aquí. El primer son els presses, les dreceres, les formes i les vies per arribar a una independència, que en aquests moments no veig possible ni viable per múltiples causes. Les més evidents son la falta de prou consens intern, en un país de set milions i mig d’habitants, no hi ha prou massa crítica com per emprendre aquest camí, però , encara menys la conjuntura internacional, ni a la UE ni en altres països del món. En fi, no m’hi estendré, per motius d’espai.
Ara tenim, persones empresonades, en unes mesures que considero / considerem desproporcionades. Em crec la independència judicial, no en la de la Fiscalia que moltes vegades estaria millor callada, o parada que no actuant, com ha fet, en ocasions ben poc afortunades. Però, quan la política es para, i deixa pas als tribunals, els efectes poden ser catastròfics, com ho son ara. Ningú és capaç de predir les properes actuacions judicials, i d’aquí la preocupació i indignació de moltíssima gent, independentista o no. Considero/considerem que els Jordis no haurien d’estar a la presó, ni tampoc els que els han seguit. Hi ha prou elements com per pensar que podrien esperar judici, des de casa.

Es evident que la fugida de l’ex president i altres membres , no han ajudat gens a la decisió judicial, però uns no han de pagar per altres. Una resolució com la de presó incondicional és dura d’acceptar, pels castigats, però penso en algun d’ells que té nens petits, i m’imagino el drama del pare, de la mare, i sobretot dels petits que no poden entendre l’absència del pare. Es dur, molt dur, fer el seguiment de totes les actuacions, amb la incertesa de no saber què carai ens espera en el futur immediat. No s’hauria d’haver arribat mai aquí, però hi ha hagut tants errors, que els seus efectes, els veiem ara amb aquesta cruesa i desànim. Sincerament confio i espero en mesures immediates d’excarceració, i que tots /totes puguin esperar a casa, el judici que correspongui.

Friday, November 03, 2017

 

HORA DEL SENY- art. Regió 7



HORA DEL SENY.
Al llarg de la història , hem vist etapes de gran rauxa, que han tirat per terra, els esforços de molta gent ,per conservar el seny. Per intentar posar ordre i concert, on altres volien el caos. Estem immersos, en una de les etapes més dramàtiques de la nostra història contemporània, i passat, un temps prudencial, es podrà avaluar i repartir els mèrits i culpes, per cadascuna de les actuacions ,dutes a terme.
Segur que tots hem patit, estem patint, multitud d’aspectes negatius d’aquest procés , amb una ganes boges de que arribi a la seva fi, posant les esperances, en les eleccions del 21 D. He estat diputat al Parlament ,durant quatre legislatures, i el que he vist i escoltat aquests mesos en la cambra catalana, no ho hauria imaginat mai. I fa molt de mal, veure com s’ha tirat per terra, aquell edifici reglamentari i legislatiu que tant esforços ens va costar d’aixecar.
Com Alcalde, gestionar el dia a dia, confrontar idees i propostes, donar resposta a peticions i aspiracions que , sovint, no encaixen amb els propis ideals, ni amb els principis constitucionals, suposa enfrontar situacions, tampoc mai imaginades. El desgast és constant i dur de mantenir, la legalitat jurada.
No vull parlar més del procés, ni dels esdeveniments d’aquests darrers dies, perquè superen tot l’imaginable i no aporten cap nota positiva, de cara el futur immediat. El futur immediat, més ben dit, el present, comporta obrir una llarga etapa de seny , a tots els nivells. S’han trencat vincles familiars, d’amics i companys, s’han trencat pactes de govern a nivell municipal i comarcal, han marxat centenars d’empreses, han nascut desconfiances i retrets, entre territoris de tot Espanya, s’ha volgut dividir la societat entre bons i dolents, pel simple fet de compartir o no , una determinada idea de país, d’estat i de UE. La llista es pot allargar fins extrems més que preocupants.
Toca frenar, primer, i recompondre, a continuació. Som a temps de curar i cosir ferides si fem l’esforç suficient, per entendre els altres, i respectar-los degudament. Tots tenim experiències de xerrades i debats, entre partidaris i adversaris de la independència que ningú escoltava l’altre. Eren monòlegs, entre conversadors, que no servien per valorar situacions ni buscar punts en comú. Cadascú mantenia posicions, rebatent els arguments de l’altre, amb frases curtes i contundents, sense terme mig. Un diàleg de sords.
No hem d’oblidar el passat, però no viure d’ell. Els greus errors comesos pel PP, anys enrere, s’han de recordar, però no fer-los servir per impedir solucions de cara el futur. Tampoc hem d’oblidar les grans mobilitzacions d’aquí a Catalunya, per atendre les justes reivindicacions, per incorporar-les en els programes electorals i buscar-hi solució, sense haver de trencar les legalitats que entre tots ens hem dotat.

Tenim una ingent tasca per davant, i només amb la participació de tots ,serà possible dur-la a bon port. Les ferides tardaran a curar, però l’important ara, és no posar-hi sal, perquè causin més dolor. Tot el que pugui servir per rebaixar tensions i retrobar la normalitat s’ha d’intentar. Més ben dit, s’ha de dur a terme. Ara tindrem una gran oportunitat de demostrar-ho en la campanya electoral que començarà ben aviat. Els partits tindran ocasió de fer propostes encaminades a substituir l’etapa de rauxa que hem vist per l’hora del seny que tots desitgem. De tots nosaltres depèn facilitar-ho. I una bona manera és fer confiança en aquelles persones que més han treballat per fer de pont i buscar diàleg entre les parts enfrontades. 

Wednesday, November 01, 2017

 

FER FORA UN BON ALCALDE - art. El 9 Nou



FER FORA, A UN BON ALCALDE.
Conec els germans Vilamala, des de fa molts anys. Més al Sergi ( Masies) que al Xavier ( Sant Hipòlit), per raons de càrrecs de partit o institucionals, en els quals hem coincidit, però la curiositat de que dos germans bessons, governin dos pobles veïns, ha superat l’atzar, per esdevenir un model d’interrelació, bon funcionament i aprofitament dels recursos i potencialitats de cadascun, en benefici dels dos municipis.
He reservat la meva agenda, per ser present, el dimecres dia 8 de novembre, a la Sala de Plens de l’Ajuntament de Sant Hipòlit, per mostrar el recolzament ,a un bon alcalde. Un alcalde que no el fan fora per mala gestió, per incompliment del programa electoral, o per decisions municipals inadequades. No, el fan fora per no ser independentista.
El mal anomenat procés independentista, ha produït destrosses múltiples, en tots els àmbits i sectors de la societat. També, a nivell institucional. Els partits impulsors, agrupats en Junts x Sí, però que de fet son el PDECAT i ERC, han cregut indispensable trencar pactes, a tots els llocs on governaven amb altres forces polítiques, i molt especialment , amb el PSC. Volien tenir les mans lliures, per poder fer servir els ajuntaments com a corretja de transmissió de les seves decisions, a nivell de partit. El poble, passa a ser, cosa secundària, per a ells.
El cas de Sant Hipòlit, s’afegeix a d’altres, on ha passat el mateix, però, aquest dol especialment per l’ excel·lent gestió feta, i pels efectes immediats que se’n derivaran. Porto molts anys, en un ajuntament, i conec bé tots els ajuntaments de la Catalunya Central, per haver estat també diputat – adscrit en aquestes comarques. Per tant, conec bé la transformació de Sant Hipòlit i Masies. Sovint, els hem posat com exemple de mancomunació de serveis i innovació, com per venir a veure com ho fan i traslladar la seva experiència, cap altres indrets del país.
Voldria, però, mostrar la meva indignació per fer fora un bon alcalde i al seu equip de govern. No és fàcil trobar candidats municipals, no és fàcil conformar un bon equip de govern, no és fàcil planificar i programar accions i actuacions municipals, a curt i mitjà termini, en un país on el seu govern té el cap, en un altre lloc, i per tant, els ajuntaments s’han d’espavilar com poden, per millorar infraestructures, equipaments i serveis. Falta un any i mig per finalitzar l’actual mandat. Es trenca doncs, una dinàmica de treball, de planificació i d’acció de govern, quan es troba en ple rendiment, per un motiu increïblement sectari, com és que l’alcalde no comparteix la deriva independentista.
Tampoc jo ho sóc, però sempre respectaré els ideals de la resta de regidors i grups municipals. Mai, se m’ocorreria prescindir de valuoses persones o equips, per pensar diferent. Quin país volem construir, si n’excloïm els que no pensen com nosaltres ? I ho fan, quan s’han convocat eleccions al Parlament de Catalunya, pel proper 21 de desembre, i d’aquestes , en poden sortir grups parlamentaris i un nou govern, clarament diferent del que hem tingut.
Voldria saber quines raons concretes pensen presentar, per justificar, fer fora a un alcalde, amb un excel·lent equip de govern. Som elegits per governar el municipi, no per servir interessos de partit. El nostre objectiu, la nostra feina, té per objectiu essencial, la millora de les condicions de vida dels nostres conciutadans, i a fe que a Sant Hipòlit, les condicions han millorat significativament, en els darrers anys. Perquè apartar als qui ho han fet bé ? Perquè treure del govern a unes persones, pel simple fet de no combregar amb uns objectius irreals ? Perquè no s’ho repensen, a la vista de com han anat les coses en el Parlament i en el govern de la Generalitat ? Puc assegurar que , fins ara, Sant Hipòlit s’ha governat des del mateix municipi, sense intromissions de cap partit, ni s’han acceptat imposicions de fora. Mala cosa, si ara es vol trencar aquest camí.



This page is powered by Blogger. Isn't yours?