Thursday, November 30, 2017

 

NI HOLA , NI ADÉU- art. Blogesfera socialista


NI HOLA, NI ADÉU.
Ni hola República, ni adéu Espanya, aquest és el breu resultat de cinc anys de procés independentista, marcat per tota mena de promeses, compromisos, moments èpics, dates històriques, i invents mil, per tenir ocupats als membres del Govern, a la majoria d’Ajuntaments, entitats civils, mitjans de comunicació, etc, etc.
Aquests darrers dies, he escoltat en diferents moments i llocs, expressions com “ara que ho teníem tant a prop !!!!”, “ens ha faltat molt poc ...”, “ho teníem a tocar !!!” i tantes altres de molt similars. Expressions que detallen la frustració de molta gent ,que havia cregut tenir a l’abast la independència, i que creuen haver-la perdut en el darrer tram del procés. Pels pèls, per pocs metres...
Sobta la credulitat de tanta gent, en un objectiu impossible. No s`entén com tantes persones havien arribat a creure que amb unes quantes grans manifestacions, concentracions, perfomances , actes i esdeveniments, l’objectiu, era a l’abast. No escoltaven, les veus que avisaven del fracàs, de la impossibilitat. Feien oïdes sordes als qui temíem el gran fracàs, acompanyat de la gran frustració, i la conseqüent depressió.
Per evitar ser escoltats, els impulsors, anaven promovent noves mobilitzacions, nous reptes, noves accions que donessin idea de moviment, d’avançament, de progrés ,cap a l’objectiu promès. 
Si mirem enrere, la carrera ha estat frenètica,... per tornar al lloc on estàvem. La teoria de la noria s’ha fet realitat. El procés, ha anat donant voltes i més voltes, però no s’ha mogut de lloc. Se’ns demanava assistir a cada crida, a cada mobilització, a fer plens municipals, a aprovar mocions, a formar part d’entitats independentistes, a donar-se d’alta en associacions de municipis per la independència, a les de càrrecs electes, a baixar a Barcelona per acompanyar imputats, davant dels tribunals, a viatjar cap a Bèlgica, a tornar a Barcelona...
Una activitat frenètica, sota criteris, absolutament irrellevants, de cara a fer avançar el procés. Perquè no es va parar, un any enrere ? Perquè no es va parar ,el dia abans ? Som molts els que ens fem aquestes i moltes altres preguntes, independentment ,de ser sobiranistes o no. Érem a temps d’evitar mals majors. Després de tants errors, mentides i falsedats, almenys es podien salvar una part dels mobles.
Però, no. La bola de neu s’havia fet tant gran que ningú es va atrevir a parar-la. Ara, tothom espera resultats del 21 D, creient que poden justificar una part del passat, però es torna a la idea de compartir , passat, present i futur, en el bàndol independentista. La llista de Junts x Catalunya, considera que Puigdemont ha de ser investit president, guanyi o no, i avisen ERC perquè ho tinguin clar...I aquest ex president, que creu ser-ho ,a dia d’avui, no té clar si podrà prendre possessió del càrrec de diputat, ni tant sols tornar, sense ser immediatament detingut... mentrestant en el bàndol d’ERC, es presenta Marta Rovira com a candidata a la presidència , si bé, pensant en formar govern, a les ordres de l’antic govern, fugit a Bèlgica o empresonat, a l’espera de judici...Si els estimats lectors, no s’han perdut pel camí, comprendran que no hi ha guió, ni ruta, ni objectius clars. Simplement aguantar, resistir i esperar el 21 D, per improvisar noves rutes. El país no es pot permetre, una nova etapa, tant irresponsable com la viscuda. Es hora de la crua realitat i posar seny i ordre a tots els estaments del país. Sap greu els sentiments trencats, els esforços esmerçats, i les frustracions tingudes, per les dues bandes, però no es poden marcar noves rutes inviables. Meditem bé a qui donar el vot. El nou govern ha de dedicar-se a curar ferides i recuperar la normalitat perduda, i no a fer nous invents, destinats al fracàs.



Wednesday, November 29, 2017

 

CANDIDATURES AMORFES - art. Nació Digital Solsona

CANDIDATURES AMORFES.
Els qui estem en governs municipals, o hem estat en altres governs, d’altres institucions, sabem la importància de formar equips. I formar equips, vol dir, buscar candidats adequats per a cada feina, en concret. Creure que es poden anar a buscar candidats, a qualsevol lloc, amb qualsevol preparació i experiència, i després pensar en convertir-los en un equip conjuntat, és començar la casa per la teulada. Experiments, com aquest, mai surten bé.
Dic això, per com he vist que s’han conformat les candidatures d’ERC i Junts x Catalunya, els dos partits que fins ara, formaven part de Junts x Sí, i se suposa poden tenir bons resultats com per somiar en tornar a governar. Confio en que els somnis, quedin en això ,en somnis. Ja hem tingut prou experiments, com per imaginar continuar pel mateix camí.
Torno al principi, per remarcar, com d’important és fer les llistes, pensant en els possibles resultats, i els objectius perseguits. Si es pensa en un govern, cada candidat, hi ha de ser per un destí determinat. Es el que fem els alcaldes, candidats a tornar-ho a ser, quan elaborem una candidatura. No anem a buscar al primer que trobem, o simplement a qui pugui portar més vots, sinó a qui pugui ocupar un lloc determinat, per fer una funció concreta. Si a més, és una persona popular, o especialment coneguda i apreciada , en un àmbit determinat, dòmino, però sinó, se’l posa a la llista, pensant en el futur treball a realitzar.
Es molt important, el cap de llista, per descomptat, però una institució ha de ser governada per un equip, i si l’equip està format per gent diversa, poc preparada, poc disposada a treballar en equip...el resultat serà clarament deficient, o directament, desastrós. La formació d’un equip, és vital, per fer funcionar una entitat, empresa, club...i encara més, un país.
I el que he vist, sentit i llegit, respecte la formació de les llistes d’ERC i Junts x Catalunya, no permet esperar cap bon resultat, cas d’haver de governar. En primer lloc, per la situació dels dos caps de llista. Un, a la presó i l’altre , fugit a Bèlgica. Un, ja delega en la segona de la llista, Marta Rovira, com a candidata a la presidència, cas de tenir opcions, però deixant clar que ell voldria determinar les accions, des de fora...inimaginable. L’altre, des de Bèlgica, no sap si podria prendre possessió del càrrec, o no, i es considera encara president, tot i que ha estat destituït, si bé creu pot continuar exercint l’antic càrrec des de fora...
En fi, en un cas i altre, la composició de les seves llistes, no permeten fer cap pronòstic de qui podria assumir el càrrec de Diputat, primer, i altres càrrecs, a continuació. Però, a més, hi ha una barreja de persones,  acumulades a les llistes, sense cap afinitat o complementarietat, entre elles. L’únic objectiu que les uneix, és l’independentisme, però si s’hi vol arribar, algú hauria de governar. I fer-ho, coneixent el país, coneixent les lleis i sobretot, tenir capacitat de gestió... doncs bé, de tot plegat, ningú hi ha pensat. El país no es pot permetre 5 anys més d’improvisacions, paràlisis o decisions a la babalà. Ni podem acceptar-hi , ni podem resistir-ho. Els danys son ja tant rellevants que tornar enrere, és impensable.
En canvi, sí veig la candidatura socialista, amb un acord, amb “units per avançar”, com una llista feta per governar. Miquel Iceta, és home pràctic i de llarga trajectòria, com per tenir clar que si ell s’embarca en un projecte, ho fa amb la gent adequada. Cada candidat, hi és per un objectiu determinat, per una funció de present i futur, com per poder bastir un equip de govern, i un equip territorial. A tots ells, se n’hi sumaran molts d’altres, procedents d’ajuntaments, on han adquirit experiència en gestió i administració, o en altres organismes on també han demostrat la seva vàlua.
Sincerament , estudiant les diferents opcions polítiques, amb les seves candidatures amorfes, no donen la sensació d’haver-les construït amb garanties de govern, sinó per sortir del pas. Els han agafat amb el peu canviat, i han improvisat. I ja està. Esperen a veure què passa, per resoldre els reptes als quals s’hauran d’enfrontar. Malament. Prou d’improvisacions. Anem a la cosa segura, i la seguretat, prudència i experiència, estan en mans de Miquel Iceta. Aquesta és la opció necessària, per posar ordre i seny, en el país. Ara, Iceta. Ara, és hora de solucions.



Tuesday, November 28, 2017

 

AUTOENGANY NUMÈRIC - art. Blogesfera socialista

AUTOENGANY NUMÈRIC. CAP MANIFESTACIÓ, S’HA ACOSTAT, AL MILIÓ DE PERSONES.
Sóc de Lletres, i per això, sempre he tingut una especial fascinació i rigor per les xifres, pels números, fossin lligats a la comptabilitat, o a qualsevol altre àmbit de la vida humana. I la meva llarga estada a Suïssa, va acabar de reblar el clau, a nivell d’exigència i rigor a l’hora de donar compte d’esveniments, actes o activitats, en general. La mentida, l’engany, o la tergiversació de xifres, en aquell país, està fortament penalitzat, moral, social i políticament parlant. D’allà em ve, la recerca de la veritat i el rigor, en totes les facetes de la meva vida, personal i pública.
Es per aquest motiu que sempre he volgut contrastar dades i saber-ne l’origen, com per tenir constància de la realitat. Les xifres, poden ser, o no importants, en funció del destí que se’ls hi doni, però de les que avui vull parlar, sí, han tingut rellevància, en decisions posteriors. Em refereixo a convocatòries, concentracions, manifestacions o actes lligats a la política, o amb derivacions polítiques.
D’entrada, un cop d’efecte impactant: mai a Catalunya, hi ha hagut cap manifestació, concentració ni acte que hagi aplegat un milió de persones. Repeteixo, mai. I quan dic mai, vull dir, mai, al llarg de la nostra història, passada, ni present. No ho dic jo, evidentment, ho diuen estudiosos en la matèria, amb proves concloents a nivell de fotos, vols aeris, superfícies ocupades, etc. Aquesta dada, em va impactar, perquè , en els darrers anys, parlem de milions com si costés ben poc moure un milió de persones. I un milió de persones, és tota la població d’una ciutat gran, molt gran, tenint present que Barcelona en té 1,8 milions.
Doncs, bé, darrerament he tingut a les mans, un estudi de l’empresa Lynce, especialitzada en vols aeris, fotos d’alta resolució, comptabilitat en assistència a actes, manifestacions, etc. També, fa poc, vaig fer un seguiment d’un grup creat, expressament per evitar les exageracions i mentides sobre assistència i participació, en esdeveniments públics. L’entitat es va batejar amb el nom de Contrastant.  L’agència EFE, va contractar, durant anys a la primera i altres mitjans de comunicació varen fer el mateix, tant a nivell d’Espanya com de França i altres països.
La realitat és tossuda, i els mitjans tècnics, han avançat una barbaritat com per desmuntar tòpics, invents i mentides que molts volien vendre com a certes. Durant anys, molts anys, era acta de fe, dir que en el Passeig de Gràcia hi cabien 500.000 persones. Així s’ha venut durant tots aquests anys, fins l’hora de la veritat en que s’ha demostrat la impossibilitat de superar els 225.000, atapeïts fins extrems impossibles . Si hi ha moviment, la xifra baixa per sota dels 200.000. I és que en un m2, no hi posem més de 4 persones. Més ben dit, 4 és el màxim imaginable, i en moviment, la xifra baixa als 2, de forma immediata. Pensar en més de 4 x m2, és imaginar que alguns porten ales, o poden levitar...
Si anem cap a les grans manifestacions, considerades “històriques”, veurem de manera clara la tergiversació, per no dir, manipulació de les xifres donades, amb uns allargaments d’escàndol. La de 2010, en contra de la retallada de l’Estatut d’Autonomia, la Guardia Urbana va llençar la xifra de 1,2 milions, i els convocants, la de 1,5 milions. En realitat, els participants no varen superar els 75.000. Sí, heu llegit bé ( setanta – cinc mil). Atenció, és molta gent. Molta, però no té res a veure en superar el milió.
Les grans manifestacions de les Diades, varen també multiplicar els assistents, fins extrems inimaginables, i aquí sí, varen tenir conseqüències polítiques, puix que el propi Artur Mas, se les va creure i va iniciar el procés independentista, cregut que al darrere hi havia la gent que li havien dit. Parlem de la de 2012, 2013, 2014...
De fet, la més nombrosa va ser la Via Catalana. Recordem-la. La que va consistir en unir els 400 quilòmetres de la frontera nord, fins a l’extrem sud ,de Catalunya. Va ser l’any 2013, i d’aquesta en tenim xifres més que exactes perquè es varen fer 107.000 fotos, amb les quals es va crear la Gigafoto, amb tots els assistents. Però clar, quan tens una foto, sempre pot haver-hi algú que la fa servir per comptar els presents. I sí, senyor. Un grup de 20 persones, durant 3 mesos es va entretenir a comptar-los a tots, supervisats pel catedràtic d’estadística de la Universitat de Barcelona ( Josep Ma. Oller). En concret, la participació va ser de 793.683 persones, de les quals 103.311 eren nens). Recordo que l’ANC va dir que hi havia participat 2 milions de persones , i la Generalitat, 1,6 milions....
Finalment, la d’aquest any 2017, la Guardia Urbana, va donar la xifra de 1 milió, i la Delegació del Govern, 350.000. En realitat, els assistents foren 160.000.
Perquè, aquest autoengany ? perquè donar xifres a la tun tun, sense un mínim de rigor, ni serietat ? Doncs bé, perquè els convocants, volen donar grandiositat, ànims, impuls cap el futur, i si un any han dit 1 milió, l’any següent, han d’afegir-hi cent o dos-cents mil més, i el següent, altres tants....Es així com s’ha actuat, en aquest i en tots els moviments del procés. Calia animar la gent. Calia mostrar la fortalesa i l’increment de seguidors...fins arribar a caure en la ingenuïtat de la fortalesa pròpia, i la feblesa de l’adversari: l’Estat.
Catalunya, tenia poc més de dos milions d’habitants, cent anys enrere. Ara, en té 7,5. Pensar en concentracions d’un milió de persones, és inimaginable. I qui cregui que caben en una avinguda, és que no sap comptar. En fi, les exageracions, al final sempre es tornen contra els seus autors. La veritat acaba surant i s’imposa. Acabo. On sí és fàcil comptar, és en les votacions, legals. Ho veurem el 21 D, i animo a omplir les urnes amb vots que vagin a partits seriosos i rigorosos, capaços d’elegir un bon president, preparat i experimentat, que no hagi de fer jocs de mans, per encarar negociacions a nivell intern, per formar govern, i tot seguit, negociï un nou encaix de Catalunya dintre d’Espanya, deixant enrere somnis o deliris que ens han portat al mal son que patim ara.





Monday, November 27, 2017

 

43 MOTORISTES MORTS - art. Nació Digital Solsona



43 MOTORISTES MORTS, A CATALUNYA.
Les xifres d’accidents mortals son terribles, i les de motoristes, han augmentat de manera espectacular, en el darrer any, probablement com a conseqüència d’una certa millora de l’economia, en general.
Els qui vivim en pobles, comunicats per carreteres, plenes de revolts, en som testimonis cada cap de setmana, d’aquest augment i de la perillositat per ells i per nosaltres, en multitud d’ocasions.
Es habitual trobar colles de 8, 10 o més motoristes que circulen a velocitats considerables, per carreteres que no tenen la visibilitat adequada, ni el ferm, en les degudes condicions. Si sumem tots aquests factors, el perill d’accident és elevat. I ara a l’hivern, molt més, quan es troben en trams gelats , quan encara no ha passat el camió de potassa , per dissoldre el gel.
Què fer, davant un accident mortal, per setmana ? Tot depèn de la prudència i del seny dels conductors. Mentrestant no es modifiquin les actuals carreteres, cosa que tardarem anys i anys, a veure, els conductors de cotxes i els de motos, han de poder conviure, posant per davant, el rigorós compliment de les normes de circulació.
Conec molt bé, totes les carreteres principals i secundàries de la Catalunya Central, per haver-hi fet milers i milers de quilòmetres, i lògicament, les més estretes i plens de revolts, son les més atractives per motoristes de ciutat que busquen la novetat i la manera de gaudir de la conducció. 
Carreteres, com la de Berga a Sant Llorenç de Morunys, o cap a Ripoll per Borredà – Les Llosses, la de La Pobla – Campdevànol, les del Lluçanès, etc, etc, formen part d’aquests circuits ideals, pels motoristes, de caps de setmana. Pels qui ho sabem, i anem en cotxe, tenim clar que, a cada revolt, podem tenir un esglai. Però, és que ara s’hi ha afegit un altre motiu d’atenció com son els ciclistes.
Antigament, a l’arribada de l’hivern, molts ciclistes plegaven les bicicletes, fins a la primavera següent, però ara no és el cas. Son molts, els que ben equipats, surten a la carretera, i també busquen aquestes mateixes carreteres per anar a fer quilòmetres, fins arribar al restaurant elegit, esmorzar, i reprendre ruta.
Tenim, doncs, dos col·lectius, perdó, tres col·lectius ,en ruta. Els motoristes, els ciclistes, i els conductors de vehicles de quatre rodes. Tot això, en carreteres realment estretes, plenes de revolts, i no sempre amb les cunetes, netes i polides de vegetació com per tenir la millor visibilitat possible.
No ens estranyin els nombrosos accidents. Avui parlo dels 43 motoristes, perquè m’ha arribat un correu amb aquesta informació, però van pujant també les víctimes , en el món del ciclisme, de manera que caldrà emprendre campanyes informatives, àmplies i contundents, per conscienciar sobre el comportament en aquestes vies de comunicació, i al mateix temps, més controls des de terra i des de l’aire, per castigar conductes inadequades.
La pràctica dels esports, és molt saludable i aporta beneficis, però l’hem de saber compaginar amb la seguretat. Un motorista mort, per setmana, només a Catalunya, és una xifra massa elevada com per no tenir-la en compte, a l’hora de planificar solucions.



Sunday, November 26, 2017

 

VOLEM ACOLLIR ¡¡¡ SEGUR ?- art. Diari de Terrassa


VOLEM ACOLLIR ¡¡¡, SEGUR ?
Aquest nostre país, fa ben certa aquella dita popular , “arrencada de cavall, parada de ruc”, molt explícita en quan a entusiasmar-se i refredar-se, amb la mateixa rapidesa i constància. Ho dic, a la vista de la meva experiència com voluntari de Creu Roja, a la comarca del Berguedà. Fa anys, em vaig inscriure com voluntari, i durant un temps vaig donar classes de català a immigrants, en general, i actualment dono classes de castellà, al contingent de refugiats, establerts a Berga – capital, a càrrec de Creu Roja.
Doncs bé, fer de voluntari, et permet tocar de peus a terra, i comprovar la immensa geografia de països, on les condicions de vida fan impossible, viure en llibertat. No parlem només de Síria, on la guerra impera ,encara. No. Hi ha moltes altres procedències, menys conegudes, però no per això menys difícils: Ucraïna, Rússia, Afganistan , Camerun, Guinea , Geòrgia, ...La nostra missió consisteix ,en proporcionar les eines bàsiques per defensar-se , a nivell d’idioma, i al mateix temps, donar a conèixer els trets més importants de la història i cultura, per facilitar la seva integració.
Un altre dia parlaré, d’algunes anècdotes i experiències com professor de castellà per a refugiats, però avui, el que pretenc, és donar un toc d’atenció, a les campanyes de bona fe que s’han dut a terme , reclamant l’acolliment de refugiats de tot el món, sota el principi de “volem acollir”. Es evident que aquestes campanyes son dignes d’elogi i respecte, però no n’hi ha prou en reclamar l’acolliment. S’ha de facilitar l’èxit de l’acollida, i això no és gens, fàcil.
Ara mateix, tenim el segon contingent, dels 17.000 que ha acceptat acollir Espanya. Fins ara, Espanya n’ha acollit un 10% , repartits en diferents punts de l’Estat, un dels quals es Berga, amb 56 persones, de diferents edats i procedències. Tots ells, ocupen una part de l’Alberg de Joventut, i és allà on se’ls proporciona tot el que necessiten, per recuperar-se de les penes viscudes, i preparar-se per una nova etapa de la seva vida, lluny de casa seva.
I és aquí, on volia arribar. Acollir és una cosa, integrar, n’és una altra, molt més complicada d’aconseguir. Els refugiats ,disposen de sis mesos per adaptar-se, aprendre l’idioma, conèixer cultura i tradicions, buscar feina i trobar vivenda. Fàcil de dir, molt complicat, de complir. I si pels ciutadans d’aquí ,és complicat trobar feina, com no ho ha de ser per gent vinguda d’altres països. Primera dificultat. I una segona fa referència a la contradicció existent, entre les ganes i voluntat d’acollir, i les dificultats per trobar vivenda.
No els és gens fàcil poder llogar un pis, tant bon punt el propietari sap que es tracta d’un refugiat. I no parlo de diner, sinó de reticències a llogar a un foraster, a un refugiat, sigui del país que sigui. Son molts els que busquen instal·lar-se en ciutats grans com Terrassa, Sabadell, Santa Coloma, Hospitalet, etc, fugint de Barcelona per la impossibilitat de pagar lloguers tant elevats. En moltes ocasions , Creu Roja, fa de mediadora per aconseguir facilitar l’acord, i no sempre , aquest arriba.
Es per aquest motiu que cal emprendre campanyes de conscienciació, lligades al “volem acollir” , per facilitar feina i vivenda, als refugiats que arriben aquí. Ells es troben amb múltiples dificultats, per la barrera de l’idioma, dels costums, dels títols universitaris o professionals, del desconeixement de la legalitat vigent, i per trobar-se en un país, radicalment diferent al seu. Per tot plegat, l’esforç ha de ser en totes direccions. Impulsar l’acció d’acollir, i al mateix temps donar les eines perquè els qui hagin pogut venir, trobin moltes més facilitats de les que han tingut els primers contingents. Hi ha molt a fer, us ho puc assegurar.



Friday, November 24, 2017

 

POLÍTICA, ES PEDAGOGIA - art. Regió 7



POLÍTICA, ÉS PEDAGOGIA.
Si una cosa hem de tenir clara els polítics, és que , tant en la vida personal, com en la pública, el nostre comportament ha de ser “exemplar “. I en aquest terme hi entra, la coherència, l’ètica i l’estètica; per descomptat, però lògicament, també l’honestedat i perquè, no ,  l’austeritat. Aquest era un principi fonamental, després de la llarga nit del franquisme, per a tots els qui varem entrar en política ,a finals dels setanta o principis dels vuitanta.
Veig amb perplexitat i indignació, la pèrdua d’aquests valors, i la seva substitució per un oportunisme i un populisme que justifiquen qualsevol acció de govern, i comportament públic. En els darrers anys, arran l’inici de la deriva independentista del govern de la Generalitat, n’hem tingut dotzenes d’exemples, i en els darrers mesos, el compliment de les normes, ha estat l’excepció. Em referiré a l’àmbit municipal, i deixaré per altra ocasió, els altres àmbits institucionals.
Tots els alcaldes i regidors, jurem o prometem fidelitat a la Constitució i a l’Estatut d’Autonomia, quan accedim al càrrec. Un primer exemple de coherència i ètica, se suposa, ha de ser el compliment d’aquest jurament. No fer-ho, constitueix un acte de perjuri i situar-se fora de la legalitat vigent. Doncs bé, centenars d’alcaldes, han trencat aquest precepte i han cregut poder-ho fer, seguint el guió independentista, segons el qual es podien vulnerar les lleis vigents, i crear una mena de legalitat paral·lela.
Molts, no han dubtat convocar plens municipals, per aprovar mocions que trencaven clarament els principis constitucionals i estatuaris. De fet, hi ha hagut milers de plens, i milers de mocions aprovades, sense cap base legal, que ara dormen la seva inutilitat, en arxius de les altres institucions que les han rebudes.
Centenars d’alcaldes, uns diuen set-cents, altres set-cents cinquanta, varen signar un suposat Decret, de recolzament al referèndum, declarat il·legal pel TC, i a les lleis de transitorietat. Però, molts, em diuen que una majoria, varen aplicar la tant elogiada astúcia per signar papers sense cap valor legal. Es a dir, varen signar uns Decrets que , en realitat no ho eren, perquè ni els varen numerar ni els varen registrar, per la qual cosa no tenien cap caràcter oficial. Un altre exemple d’astúcia, o si voleu de falta d’ètica i estètica. Un nou pèssim exemple pels ciutadans.
Però, calia anar més lluny i res millor que manifestar-se davant del Parlament i del Tribunal Superior de Catalunya, acompanyant als qui havien d’anar a declarar. En cap país del món democràtic, es imaginable, manifestar-se davant de la seu, on rau la sobirania popular, i sí davant de la seu del govern. Però, encara més greu, és fer-ho davant de la seu d’un Tribunal de Justícia, a la qual mai se la pot pressionar ni atemorir.
I per si no n’hi havia prou, noves concentracions a Barcelona per anar de l’ajuntament al Palau, en protesta per accions judicials, considerades injustes, per alcaldes que han de respectar la independència dels tribunals. Per acabar-ho de completar, viatge a Brussel·les, en protesta per la falta de col·laboració de les institucions europees, a les accions, independentistes, del govern Puigdemont. Si en un lloc era imprudent, anar, era a Brussel·les.
Però, és que fins i tot , entitats municipalistes com ACM ( associació catalana de municipis) i l’AMI ( associació de municipis per la independència) havien somiat i programat que un consell d’alcaldes podia assumir el govern del país, cas de ser empresonat el Consell Executiu ¡¡¡ Francament, inimaginable que uns alcaldes pensessin en assumir un govern ¡¡¡ . Els deliris causen aquestes efectes, i passats uns dies, no veig que hagin decidit dissoldre les dues associacions, a la vista del desastre de les seves accions i manifestacions.

El dany causat per aquestes accions. és enorme. Què han de pensar i fer els ciutadans, a la vista de que molts dels seus alcaldes, han trencat els juraments fets, han incomplert preceptes legals, i han advocat per desobeir resolucions judicials ? Com poden demanar compliment d’ordenances municipals, si ells s’han situat fora de la legalitat, en moltes ocasions ? Confio, espero i desitjo que d’aquí un any i mig, en ocasió de les properes eleccions municipals, molts dels actuals alcaldes, siguin rellevats per una nova generació de polítics, que tinguin per objectiu, recuperar la credibilitat perduda, i tornin al principi de “política és pedagogia”, essencial per governar bé. 

Thursday, November 23, 2017

 

AUTOCRÍTICA TRUNCADA- art. Blogesfera socialista



AUTOCRÍTICA TRUNCADA.
Arribats en el punt en que estem, ben pocs independentistes poden concloure que el procés gaudeix de bona salut i va pel camí previst. Amb tot, els més aferrissats i fanatitzats, encara justifiquen tot el vist i fet, en la tant repetida i reiterada, ASTÚCIA. Encara defensen que tot estava planificat i programat, i que la fugida a Bèlgica, ha estat genial, i aportarà bons resultats... en fi, la història i la realitat, sempre posa les coses en el seu lloc.
Avui, però voldria parlar de la autocrítica que la gent més seria, va iniciar l’endemà de la sessió del Parlament, en que suposadament es va votar la DUI, però que ha quedat truncada per la por d’un desastre electoral el 21 D. Solució, callar, i inventar algun nou relat “èpic”, per parar el cop, i mirar de redreçar la moral dels desorientats. D’aquí l’invent d’una possible intervenció de l’exèrcit, amb probables víctimes, de la boca de Marta Rovira, portaveu de Junts x Sí, i Secretària General d’ERC.
Ben pocs, s’han atrevit a seguir-la, en aquesta invenció, perquè una mentida té un determinat recorregut, però al final, es gira contra la seva autora. Produeix pena que Lluís Llach, l’hagi volgut seguir, dient que havia escoltat que “perillaven haciendas y vidas “si el procés continuava...tant una , com altre, cap prova, cap nom, cap data concreta. Un simple subterfugi més, en la llarga llista d’improperis, improvisacions, plantejaments erronis, i mentides generalitzades.
Per sort i per aquells destins de la vida, tinc un bon amic i company, en la persona de Jordi Marsal i Muntalà, un dels principals experts en matèria de Defensa, a nivell d’Espanya i la UE, pels càrrecs que ha tingut, al llarg dels darrers 30 anys. Portaveu adjunt de la Comissió de Defensa, en el Congrés dels Diputats, en representació dels socialistes, cursos a tots els nivells en matèria de Defensa, aquí , a la UE i als EUA, i encara ara, assessor del CESEDEN (centre de estudios de la defensa nacional), amb col.laboracions constants amb l’OTAN.
Les mentides sobre moviments d’armament a Sant Climent Sescebes, provenen de les maniobres que tot sovint s’hi fan, per provar vehicles especials i tropes, que després han d’actuar en el marc de la defensa europea. Res a veure, amb cap tipus de possible intervenció interna. Es més, ell pel lloc que ocupa, i pels contactes que té al màxim nivell, sap que mai, mai, s’ha parlat ni planificat, ni imaginat cap intervenció. Per tant, tot és un gran invent, per justificar una mena de “decisió èpica” de l’ex govern de la Generalitat, per “evitar danys” al poble català. Home, a aquestes alçades de la pel·lícula buscar sortides com aquesta, ja és anar molt desesperats per la vida.
Torno al principi, per parlar de l’inici de l’autocrítica que s’ha truncat, de cop, per evitar fugida de votants, i desmoralització de la tropa. Era interessant constatar el grau d’improvisació, falta de programació i oblit total de la realitat interna catalana, espanyola i mundial. Ara, es donen compte que amb dos milions d’independentistes no es pot portar un país de set milions i mig, per camins que no volen els cinc i mig, restants. Carai, ha costat arribar a una conclusió com aquesta ¡¡¡¡
Però, també han vist el que tots sabíem o intuíem, i és que cap país de la UE recolzaria una decisió unilateral d’independència. No calia ser gaire llest per arribar a aquesta conclusió, com tampoc ho era que un Estat, dotzena potència mundial i quarta de la UE, faria servir tots els elements de l’estat de dret, per fer complir la legalitat vigent. Evident.
Però és que la truncada autocrítica, hauria d’haver continuat. Es més jo crec que hem d’exigir explicacions a tots els protagonistes. Volem que tots els diputats , desplegats per tot el país, dies abans de l’1-O, expliquin quina informació tenien com per garantir que el resultat, portaria a la independència. De no fer-ho, és que sabien que estaven enganyant a la gent. I recordo que Lluís Llach va ser un dels més actius, com Germà Bel i uns quants altres. Curiosament aquests dos ex diputats, ja no repeteixen en cap llista.
També volem explicacions pel cop d’estat civil, dels dies 6 i 7 de setembre. O perquè els diputats varen votar , en secret, i amb urna, en comptes de fer-ho de forma nominal i a veu, el dia de la suposada votació de la DUI.
Es més, volem saber com és possible que la presidenta del Parlament, llegís un text de la DUI, que no coincidia amb el que es va votar, a continuació. I que ni un ni l’altre, es publiquessin ni en el Diari de Sessions del Parlament, ni en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.
Volem saber el perquè de la renúncia a convocar eleccions, per part de Puigdemont, quan el dia abans havia acordat que ho faria, davant la comissió d’intermediaris, entre els quals destacava el Lehendakari Basc, Urkullu, l’Arquesbisbe de Barcelona, membres del Gabinet Cuatrecases , i alguns importants empresaris catalans ?
Volem saber el perquè de la fugida a Bèlgica, de Puigdemont i uns quants ex consellers, deixant la resta, aquí, provocant una situació de vergonya col·lectiva i ridícul espantós que passarà a les pàgines més negres de la nostra història.
Volem saber qui paga despeses enormes en defensa jurídica, viatges, estades a tort i a dret, i campanyes informatives, arreu del país i de fora.
Necessitem explicacions de com pensaven crear un nou estat, sense cap recolzament econòmic, extern, cap estructura d’estat, mínimament creada i ja no dic, consolidada. Com pensaven pagar la primera nòmina, les primeres pensions, les primeres despeses en matèries tant sensibles com sanitat, educació, serveis socials...
En resum, exigim una autocrítica, seria, profunda, intensa i extensa, per deixar clar davant del poble català, que l’anomenat procés ha consistit en una gran aventura, fonamentad,a en un gran engany. El panorama el tenim al davant, però en coneixem només la part visible, la més coneguda, però ens ha de preocupar més la invisible, la més amagada. De tot plegat, n’ha sortit tocada de mort, la marca Barcelona, la marca Catalunya, i una prova  l’ hem tingut aquesta mateixa setmana amb la pèrdua de l’Agència del Medicament, que en altres circumstàncies, hagués vingut aquí. També haurem de demanar comptes a Ada Colau, pel seu mandat a la capital. Però bé, en parlarem un altre dia.

El 21 D, ha truncat l’autocrítica iniciada, pels partits independentistes. Hem d’exigir més explicacions i no deixar que, amb un simple arraconament de la via unilateral, que ara diuen proclamar, tot quedi esborrat i perdonat. Els danys son tant immensos que han de tenir una clara traducció en els resultats del 21 D. Hem de poder girar pàgina, i no tornar als temps viscuts. 

Wednesday, November 22, 2017

 

FEM HISTÒRIA - art. Blogesfera socialista

FEM HISTÒRIA.
Sóc un entusiasta lector de fets històrics, d’arreu del món, i molt especialment dels que tenim més a prop. Es evident que cada dia “fem història”, si bé, en alguns casos la fem en lletres majúscules, en altres, minúscules, i en altres , millor no haver-ne fet, com és el cas de la major part del recorregut, conegut pel nom de procés independentista.
En els llibres d’història, s’hi pot entrar per la porta gran, amb fets destacats, elogiosos, positius i rellevants , a nivell individual o col·lectiu, o per la porta petita ,o del darrere, amb fets que tenen poc interès, o han suposat un clar perjudici pel país on es desenvolupa l’acció que es descriu. Molt em temo, que al final del recorregut del procés, aquest figurarà en la història catalana, com un moviment mal plantejat, pitjor desenvolupat, i amb un final, molt negatiu pel conjunt del país.
Fa dies, vaig repassar, una vegada més, els fets de l’octubre del 34, protagonitzats pel president Companys, i em faig creus de com es va poder tirar endavant una declaració com la que es va dur a terme, en uns moments i condicions, tant delicades pel conjunt d’Espanya. No m’estranya la reacció del govern central, d’aleshores, i l’empresonament de tot el govern de la Generalitat.
La història, ens depara moments realment curiosos, al cap de tants anys, amb situacions que no tenen comparació directa possible, però amb uns resultats, no gaire diferents. Per sort, ara i aquí, no hi ha cap víctima mortal, com hi hagué aleshores. Però, semblaria que del passat se n’hauria d’haver après alguna cosa. I no. Hi ha persones que per desconeixement, o simplement per gosadia i ignorància de la realitat present, es llancen a reptes, absolutament desprovistos de tota possibilitat d’èxit.
Les raons de cada fet històric, es fonamenten en la qualitat dels protagonistes, i en les circumstàncies de l’entorn en que es mouen. No descobreixo res de nou, afirmant que la qualitat dels protagonistes de la política catalana ( també de l’espanyola), ha anat baixant a cada nova contesa electoral, fins arribar a la pobresa, actual. Ho he viscut en carn pròpia, en les quatre legislatures en que he estat diputat al Parlament, i en les darreres, viscudes des de fora, però amb múltiples relacions internes. Això explica l’elecció de Carme Forcadell com a presidenta de la Cambra Catalana. Una persona, sense la preparació deguda, sectària, desconeixedora de la funció institucional de la segona autoritat del país, fins el punt, que ha protagonitzat la pitjor presidència, en la història del nostre Parlament.
Similars retrets , podem fer al propi ex president Puigdemont, raonable alcalde de Girona, però més que mediocre, representant de la màxima institució del país. I tampoc, anava gaire ben acompanyat, amb la resta de Consell Executiu.
En definitiva, amb aquests elements , ningú s’estranyi de la intromissió de persones alienes a la política institucional, per prendre decisions de país. Han primat els aventurers, els predicadors, els il·luminats que lluny de conèixer la realitat propera i la llunyana, n’han creat una de pròpia, imaginant poder-la imposar a la resta del món mundial. Tot havia d’anar com ells havien imaginat, i no com va la vida quotidiana, la de peu del carrer, la dels simples mortals. Ells anaven i conduïen les accions per una via, en sentit contrari, creient que eren tots els altres, els equivocats. Han menyspreat el poder de l’Estat, i el de l’estat de dret, encara més poderós, trencant sense manies amb la pròpia legalitat catalana. L’impuls i empenta no tenia límits, i la ignorància és agosarada, arreu del món, com no ho havia de ser aquí ¡¡¡¡ La política exterior, oblidada, o posada en mans d’un ex eurodiputat, conegut per la seva inoperància. La econòmic- financera, en mans d’un ex Vice president, inexpert i sense contactes externs, gestionant el major deute de la nostra història, i amb ben poca capacitat de gestió... en fi, son tants els errors i els camins escollits, que el final havia de ser inequívocament desastrós.
Hem fet història, i aquesta serà estudiada, en multitud d’universitats del món, com el que no es pot fer, en cap cas i cap moment. Hem viscut el paradigma de la improvisació, afegit a unes reaccions de marxar uns a Bèlgica, quedar-se uns altres, i dir que no s’havia fet res, en concret, per part de gairebé tots... animem a oblidar aquesta etapa de la nostra història,  perquè mai més es pugui imitar. Ja no dic repetir. No ens ho mereixem.



Tuesday, November 21, 2017

 

BORREDÀ, NOTES PER LA REVISTA TASTA

BORREDÀ, UN LLOC IDEAL PER AL TURISME FAMILIAR.
Hivern, temps de fred, a la recerca d’un bon local, adequat per acollir activitats diverses, destinades a la gent gran. La seu de l’Associació de la Gent Gran, el Centre Cívic, està preparat per dur-hi un bon nombre d’activitats, al llarg de tot l’any, però molt especialment durant els mesos d’hivern.
Aquí, és on s’ofereixen classes d’informàtica, o pràctiques per aquelles persones que temps enrere, en varen aprendre, però no tenen gaire ocasió de fer-ho, a casa seva. Un lloc també adequat per jugar alguna partida de billar, mentrestant altres juguen al Rummikub, a escacs, parxís, o altres jocs de taula.
Aviat farà vint-i-cinc anys de la transformació de les antigues escoles , en Centre Cívic de la Gent Gran. Un espai cèntric, molt ben adaptat i adequat per a poder-hi acollir activitats de tota mena, coordinades per l’Associació de la Gent Gran. Allà s’hi duen a terme des d’exercicis de memòria, a gimnàstica, ioga, exposicions, tallers, xerrades....tot sigui per passar una bona estona i intercanviar idees, entre uns i altres.
FESTES DE NADAL I REIS.
Amb el poble ja ben engalanat per celebrar les festes més entranyables de l’any, la Penya Blaugrana , organitza un Ball de Nadal, amb acordionista, pica – pica, i begudes, en el Local Puigmal.
Per Sant Esteve, arriba el Patge Hassan, enviat de SSMM els Reis de l’Orient, a la Plaça Major, per recollir les cartes dels nens i nenes , i fer-les arribar al seu destí.
El dia de Reis, Gran Cavalcada, com cada any, amb vehicles i remolcs plens de regals que donaran a tots els nens i nenes, en el Local Puigmal. Abans, però gran rebuda a la Plaça Major, amb salutació des del balcó de l’ajuntament.
TRASLLAT ANTENES.
Per una doble raó, estètica i tècnica, el mes passat es varen acabar els treballs de trasllat de les antenes de televisió per cable, i alguna de telefonia, des d’on estaven fins ara, cap a una nova ubicació a l’entorn del dipòsit general d’aigua de Cal Gall.
Amb aquest canvi es pretén millorar l’estètica de la part nord del nucli urbà, i alhora concentrar en un sol indret totes les antenes i instal·lacions de telefonia mòbil, Internet i Televisió per cable. Aquesta era una vella reivindicació que s’ha pogut resoldre, en els darrers mesos. Ara queda només, l’antena de Movistar per ser traslladada, cosa que esperem es pugui dur a terme, dintre de les properes setmanes.
LES OBRES DE L’EDAR AVANCEN A BON RITME.
Des de fa un mes, s’han reprès les obres de construcció de la Depuradora d’Aigües Residuals ( EDAR), amb la intenció que estiguin acabades a finals del mes de maig. L’entrada en funcionament de l’EDAR suposarà culminar una llarga tramitació, iniciada fa prop de 15 anys enrere. Aquesta infraestructura permetrà netejar les aigües brutes i retornar-les a la  Riera Margansol, totalment depurades. Així aconseguirem dos objectius, el de deixar de contaminar la riera, i oferir un nou atractiu a la multitud de visitants . Poder fer bones i llargues excursions al llarg del curs d’aigua, tant cap al nord ,en direcció a Sant Jaume de Frontanyà, com cap al sud, en direcció a Vilada.

I és que Borredà, és un dels llocs més buscats pel turisme familiar, per a fer-hi estades, i caminades , en uns paratges d’una gran bellesa i qualitat natural. 

Monday, November 20, 2017

 

QUE SURTIN I PUGUIN FER CAMPANYA- art. Nació Digital Solsona



QUE SURTIN I PUGUIN FER CAMPANYA.
Crec que som una immensa majoria, els que voldríem fora de la presó als dos Jordis, i als ex membres del Consell Executiu, a l’espera de judici, per poder fer campanya de cara les eleccions del 21 D, puix que gairebé tots, son candidats.
No entenc, la diferència de criteri entre el Tribunal Suprem, i l’Audència Nacional, i això dona una mala imatge de la Justícia, entesa com un òrgan que tracta a tothom per igual. En aquest cas, sembla utilitzar diferents criteris, per casos semblants. I si això és evident pel cas dels Membres de la Mesa del Parlament i els ex Consellers, encara queda més ressaltat, en el cas dels dos Jordis.
Una campanya electoral ha de servir per avaluar programes, fer propostes, contrastar projectes entre les diferents candidatures, i explicar l’acció de govern o criticar-la, en funció de si els partits han estat en un cantó o altre.
En aquesta, si els empresonats no surten, no es podrà fer en unes condicions mínimes d’amplitud i serenitat. I si no tornen els de Bèlgica, tampoc, de manera que la campanya serà la més estranya i atípica de la nostra història. I tenim ja prou elements excepcionals, en el passat recent, com per evitar anar-hi sumant altres excentricitats.
Estem en plena tempesta de declaracions, crítiques, informacions i documentacions sobre els darrers temps del guió independentista, i tothom mereix saber la veritat. No s’hi val a resumir-ho en la repetida i reiterada “ingenuïtat”, i encara menys, en revelacions sense cap fonament, de possibles repercussions “violentes”. La veritat, per endavant. Aquí i sempre, sinó al final tot es malmet i tot es tergiversa, fins extrems impensables, com succeeix a dia d’avui.
Que tots surtin i tots puguin fer campanya. Es la millor manera, per aconseguir un mínim de normalitat, de forma que se’ls pugui preguntar, puguin contestar i aportar proves, si en tenen, i sinó acceptar les crítiques, a les accions dutes a terme. Tots volem saber, i tots volem anar a votar, amb plena convicció. Per fer-ho, la veritat és fonamental.
Les eleccions del 21 D, tenen una excepcionalitat evident, i d’aquí les xifres de participació que donen totes les enquestes. Es pot aconseguir, una participació extraordinària, i això donarà més validesa als resultats. Queda clar, que no podem tornar a la incertesa del passat, congelant la governació del país, per seguir una ruta equivocada, i repetir errors passats. Es hora de recuperar la normalitat perduda, i dedicar-se a prendre decisions de país. D’aquí que aquesta campanya, sí tindrà una gran importància, de cara als resultats. I d’aquí que el millor, és que tots hi puguin participar plenament. Confiem en una decisió ràpida i que en pocs dies, tots estiguin al carrer.



Saturday, November 18, 2017

 

INGENUITAT O ENGANY ? - art. Regió 7



INGENUÏTAT, O ENGANY ?
Fa uns dies, l’ex conseller Santi Vila, va admetre una certa ingenuïtat ,en l’anterior govern de la Generalitat, a l’hora de planificar, i prometre, l’assoliment de la República Catalana. Home, a aquestes alçades, reduir tot el vist i dut a terme, en els darrers cinc anys, a la ingenuïtat, és increïble. Es més, si això fos així, encara seria pitjor, que admetre directa i planerament, la programació d’un gran engany.
Perquè, que polítics, suposadament amb un mínim de preparació i coneixement de la política interna i externa, de la realitat catalana, espanyola, europea i mundial, donessin per fet, la possibilitat d’assolir la independència de Catalunya,de forma unilateral, trencant amb la legalitat catalana, primer, i espanyola, després, afirmant que la UE ens acolliria amb els braços oberts, que altres països del món mundial, farien el mateix, que no tindríem cap problema per finançar els primers anys del nou estat, ni trobaríem cap problema per posar en marxa les estructures d’estat, etc, etc, fins un centenar més de compromisos expressats en veu alta, per radio, televisió i premsa escrita, resulta més que sorprenent.
No hi ha hagut ingenuïtat, sinó, un gran engany. Un gran engany, ben planificat, ben elaborat i programat, des de les més altes instàncies del govern de la Generalitat, amb la inestimable ajuda d’entitats alienes que han assumit rols que no els hi pertocaven, a nivell de governabilitat de país. S’ha creat una doble estructura de poder institucional, i civil, fins arribar a extrems en que decidia més el civil, que no pas l’institucional. Aquesta realitat, sumada a la disponibilitat de potents mitjans de comunicació públics ( tots) i alguns de privats, generosament subvencionats, han injectat en la societat unes idees i unes propostes irreals, donant-los-hi semblança de possibles i fàcils d’assolir.
A tot plegat, s’hi ha sumat, un element essencial, com és l’existència d’un govern central en mans del PP que lluny de dissoldre aquests missatges, els ha anat incrementant, amb les seves insensates actuacions. I heus aquí com la suma de factors, produeix un producte “aparentment factible”: la independència, com a única via per ser “lliures” i crear un estat idíl·lic. Era lògic, caure en l’engany, sinó no tens altres vies de contrast amb la realitat.
Es per això que des del partit socialista s’ha criticat tant i s’ha batallat, sense defalliment, la deriva independentista, conscients de la impossibilitat d’assolir l’objectiu. Creure que amb dos milions d’independentistes, n’hi havia prou, en un país de set milions i mig d’habitants, ja era viure en una altra dimensió. Però, no conèixer la realitat de la UE, ni de la resta del món, és imperdonable. O pensar que algú se’ns acostaria, després de vulnerar el Reglament del Parlament, l’Estatut d’Autonomia, i la Constitució, era somiar , despert. I vendre que el món econòmic i financer, abraçaria amb entusiasme una DUI, és que supera tot l’imaginable, com hem pogut veure.
Sincerament desitjo, que quan surti publicat aquest article, tots els actors d’aquest gran engany, estiguin en llibertat, a l’espera de judici. En primer lloc, perquè si uns no han entrat en presó, considero que els altres , tampoc hi haurien de ser, però és que tinc unes immenses ganes de que facin campanya electoral i ens diguin mirant-nos als ulls que varen enganyar a tothom. I espero i desitjo sobretot, que Oriol Junqueras expliqui les estructures d’estat que havia preparat, la planificació de les finances per fer front al primer pagament dels sal.laris i pensions dels catalans, de com pensava actuar per recuperar les més de dues mil empreses perdudes, de quines vies tenia pensades per eixugar un deute de setanta-cinc mil milions d’euros, amb un augment diari de tres milions en interessos, etc, etc. Es hora de passar comptes. Es hora d’exigir explicacions.

Hem estat molts els qui portem anys, rebatent les simplificacions de les entitats independentistes, i del propi govern. No fa cap il.lusió dir, “teníem raó” perquè s’ha fet un immens dany al país. Dany econòmic – financer, traduït en un retrocés enorme, a nivell laboral, però un dany encara més greu i no quantificable econòmicament, perquè és a nivell social. El trencament de milers de famílies, amics i companys, enfrontats i confrontats a una elecció que no era viable. Una part del dany el podem reparar el 21 D, la resta, tardarem anys a reparar-lo.

Friday, November 17, 2017

 

ESTRANY PARTIT, ERC - art. Blogesfera socialista

ESTRANY PARTIT, ERC.
Es ben cert que cada partit té una idiosincràsia pròpia, en funció de com va néixer, i quins varen ser els seus principis fundacionals. ERC, és un partit estrany, curiós, clarament diferent de la resta de partits de l’arc parlamentari, català i espanyol. He seguit la seva trajectòria, primer en paper, després de forma directa, per haver compartit escons en el Parlament de Catalunya, i ara de nou, en paper i altres mitjans tecnològics.
En resum, és un partit que es mou entre la tradició més antiga, una certa anarquia, i com un partit, en permanent adolescència, sense arribar mai ,a l’autèntica maduresa. Dona la sensació d’un cert germà petit, que necessita un de més gran per recordar-li , tot sovint, que determinades coses no es poden fer, o no s’han de fer. A més, és un partit que practica el “canibalisme polític”, entès com aquell que es va menjant els seus dirigents, cada cert temps, i els envia a “galeres”, traduït, com que han de marxar per no tornar, mai més.
Durant les quatre legislatures que vaig formar part de l’hemicicle del Parlament, em va tocar , seure molt a prop del grup parlamentari d’ERC. Fos al costat, al darrere o ben a prop, i aquesta proximitat em va portar a compartir, converses, unes vegades, altres a escoltar converses entre ells, retrets, discussions, propostes, baralles....fins el punt de desitjar anar a parar ben lluny, per no haver d’aguantar aquestes situacions. Moltes d’elles, ben poc grates a la vista i a la oïda.
Escric aquest pròleg, en uns moments en que ERC torna a fer de les seves. A alguns els hi ha estranyat, la decisió de trencar peres amb el PDECAT i amb altres entitats, per anar sols a les eleccions del 21 D. Què es pensaven ? Aquesta ha estat una constant en el partit. Fan el que volen, quan volen i amb qui volen i no tenen cap mania a l’hora de dir el contrari del que han promès hores o dies, abans. Sempre han tingut un cert aire de superioritat en matèria patriòtica, i a l’hora de donar lliçons de democràcia als altres. O de gestió, és igual. Per a ells, el que fan , ben fet està, i punto. A qui no li agrada que es rasqui.
Recordo els anys en el Parlament, i recordo els anys de Tripartit amb els presidents Maragall i Montilla. Sempre, sempre, ERC provocava conflictes, per qualsevol tema, en qualsevol moment, fins convertir l’acció de govern, en un autèntic suplici. Egos pujats de to, propostes agosarades, per no dir fora de lloc, falta de coordinació, manca de solidaritat entre departaments, contradiccions internes de partit, i externes amb els altres partits...eren constants en l’acció política d’aquells anys.
Ara, creuen tenir el vent a favor, i no han tingut cap dubte a l’hora de desmarcar-se dels seus socis i anar per lliure. Prometran el que els sembli i diran el que vulguin, però al final faran el que els doni la gana. Sempre ha estat així, i no veig cap intenció de canviar la seva manera de ser i actuar. De fet, els dirigents d’ara, em donen menys confiança de la que ens havien donat Josep Lluis Carod Rovira, Joan Puigcercós, Joan Ridao, i molts anys abans, Joan Hortalà, Heribert Barrera etc. Deixo ja de banda tota l’etapa d’Angel Colom, perquè ell sol ja necessitaria un espai immens, per descriure-la.
No sé què passarà ni quins resultats hi haurà el 21 D, però queda clara la impossibilitat d’elaborar un projecte a l’entorn d’ERC. Es impensable convertir-lo en el pal de paller, al voltant del qual es conformi alguna acció de govern. Impossible. I si algú té algun dubte, que escolti els darrers comentaris d’ex consellers, ex diputats, i actuals dirigents per entendre com d’insensats han estat al llarg de tot el procés independentista. Que ara diguin que no havien preparat res, que no havien previst res ni havien contemplat cap dels escenaris actuals, és com per recompensar-los amb un pas a l’oposició, per a molts anys. En aquest lloc no podran perjudicar el país com ho han fet, en aquests anys. Es hora de retrobar el bon govern, i abandonar la inconsciència.



,

Thursday, November 16, 2017

 

CAÇADORS ECOLOGISTES- art. Diari de Terrassa


CAÇADORS ,ECOLOGISTES.
Pot sorprendre el títol d’aquest article, i considerar-lo un oxímoron, però ben aviat es veurà que no. Que té, la seva raó de ser.
El món rural s’està despoblant a un ritme inquietant, i on abans hi havia prats, horts i camps llaurats i conreats, ara hi ha boscos. A primera vista, pot semblar positiu, però la desertització humana del territori, comporta problemes greus.
Sense pagesos i ramaders, el territori no està vigilat, ni protegit, i d’aquí que grans àrees boscoses, siguin objecte de grans incendis, sense barreres naturals per parar-los. Ara mateix, s’està duent a terme una bona iniciativa, com és la de poder tallar massa boscosa, on abans hi havia hagut prats i camps, per recuperar pastures, i evitar masses continues forestals. Una bona manera de tenir barreres, contra incendis.
Però, avui, vull parlar d’un problema ,poc conegut per la gent de ciutat, com és la importància dels caçadors, en tant que substituts ,de depredadors naturals, inexistents. Abans, la presència d’activitat pagesa i ramadera, servia per impedir la proliferació excessiva d’algunes espècies animals. Amb la desertització humana del territori, algunes espècies s’han multiplicat, fins esdevenir un autèntic problema greu, pel desequilibri que comporta.
La caça i els caçadors, no tenen bona premsa, perquè s’han vist imatges d’altres indrets, i altres realitats, que han fet pensar que es dediquen a eliminar espècies animals, en vies d’extinció. Es parla molt poc, de la tasca reequilibradora que exerceixen, sense la qual, els problemes esdevindrien, encara més greus. I estem davant una paradoxa. Actualment els qui estan en vies d’extinció, son els caçadors.
Abans, a cada poble, hi havia una colla de caçadors. Ara, l’envelliment i la manca de relleu, obliga a diverses colles a agrupar-se, per a poder anar de caça. I si la davallada continua, en uns deu o quinze anys, hauran desaparegut, la meitat de colles de Catalunya. Pot semblar banal, però és una qüestió a tenir present, de cara el futur immediat.
Es parla molt de l’increment de la població de porcs senglars, perquè arriben, fins i tot ,a les grans ciutats, però, en canvi es coneix poc, la proliferació de ramats de cérvols, cabirols, o isards. Son espècies, menys conegudes,  més apreciades, i no semblen suposar cap problema, per a ningú. Com en tot, tot depèn del nombre. A falta de depredadors naturals, l’expansió d’aquestes espècies ha estat enorme. Els cabirols es varen reintroduir, procedents de França, just fa una vintena d’anys. Ara ,son milers. També els cérvols han vist incrementada la seva població de forma espectacular, de manera que son visibles, a qualsevol hora del dia o la nit, en multitud d’indrets. Els isards no son tant nombrosos, però també s’han multiplicat.
Aquesta realitat, provoca la lògica competència, amb la ramaderia domèstica, vaques, cabres, ovelles, tenint en compte que  un cérvol, pot menjar tant com un vedell, però a més pot portar malalties, transmissores cap a bestiar sanejat, i escampar determinades epidèmies. A banda, dels perills ,per a la circulació rodada que suposa aquest nombre, quan volten per tot el territori, a la recerca de menjar.

En resum. Ara que estem en plena època de caça, he volgut aportar una mica d’informació sobre la importància de mantenir la caça ,com una activitat indispensable, per tal de garantir un equilibri, entre les espècies que viuen en els nostres boscos.  El paper dels caçadors té un component ecologista que molts els hi negaven, anys enrere, però coneguda més d’a prop la realitat, és comprova la bona feina que fan.

 

CRÒNICA D'UNA MOCIÓ - art. El 9 NOu


CRÒNICA D’UNA MOCIÓ.
El passat dimecres, dia 8 de novembre, vaig poder assistir, tal com havia promès , al Ple de la Moció de Censura contra l’Alcalde de Sant Hipòlit de Voltregà, Xavier Vilamala. He de dir ,que vaig passar per estones de vergonya aliena, al costat d’altres, d’un immens orgull. M’explico.
Política és pedagogia, i en el Ple de Censura, en vàrem tenir proves abundants. El primer que cal , en política o en qualsevol altre àmbit, és explicar els motius de cada moviment, de cada decisió, sobretot de cara els nombrosos ciutadans que estàvem a la Sala de Plens , a fora, o que el seguien pels mitjans de comunicació. Francament, ben poques explicacions per part dels dos grups signants de la Moció de Censura, i sorpresa pels constants elogis a la feina de l’alcalde i el seu equip de govern.
Sorprenen els elogis a la feina ben feta, i  alhora, presentar una moció de censura, per fer-lo fora. L’única raó: no ser independentista. Es a dir, aquesta gent vol un país, uniforme, de pensament únic, sense dret a la discrepància ni a la diferència...fa por pensar, en si algun dia arribessin a aconseguir aquest objectiu. Ens recorden altres temps, altres llocs, altres moments de la història col·lectiva.
Però, el desenvolupament del Ple va deparar moments paradoxals, com la intervenció del qui es presentava com alcalde, fonamentant la moció de censura ,en fets externs al poble, lligats a la intervenció de les forces de seguretat en el 1-O, fets condemnats des del primer moment pel PSC, o per altres fets , derivats de l’aplicació de l’art. 155. Silenci total, respecte projectes, accions i actuacions de Sant Hipòlit. Al contrari, el poc que va parlar del poble, va ser per dir que l’Alcalde Vilamala havia estat un bon Alcalde ¡¡¡¡ Francament, sorprenent.
Ara bé, qui va superar l’imaginable fou la representant del PDEcat, amb un escrit llegit ,que barrejava atacs, acusacions i altres improperis al PSC, titllant de feixista, mals catalans, i altres adjectius a un partit que després del PSUC, fou el qui més va lluitar per recuperar les llibertats, i garantir la supervivència de la llengua i cultura catalana. La ignorància, és agosarada , i no saber qui fou Marta Mata, Joan Reventós, Pep Jai, Ma. Aurèlia Campmany, Pasqual Maragall, Josep Verde, Oriol Martorell... i milers d’homes i dones, molts d’ells empresonats, o a l’exili per defensar el nostre país, clama al cel. Però ,no es pot demanar entendre que és el feixisme, a qui ni la conegut ni ha lluitat contra ell.
Per sort, l’altra cara de la moneda fou la magnífica intervenció de l’alcalde censurat, en Xavier Vilamala, amb un discurs molt ben elaborat, en part llegit, en part improvisat, en el qual exposava l’acció de govern , duta a terme, i finalment una defensa de la democràcia, en majúscules. El que significa respectar les idees dels altres, per a poder treballar junts, en una acció conjunta ,com és governar un poble. Una sòlida defensa dels ideals socialistes, aplicats a l’acció diària d’un poble, on la teoria deixa pas a la pràctica quotidiana. Sorprenent fou també que hagués de rectificar a l’alcalde – candidat, per haver-se descuidat un dels alcaldes que ha tingut Sant Hipòlit, en la persona de Josep Tió ( IPMO).
En fi, per reblar el clau, en el torn d’intervencions dels grups municipals, la de Maribel Jiménez, fou esplèndida a l’hora de defensar la feina feta, la solidaritat amb els companys de grup, i l’orgull d’haver estat regidora, tenint com a prioritat el poble i no , elements ni pressions de fora. Aquesta fou la part d’orgull, en un Ple, que deixa mal gust de boca pel que significa d’ús del partidisme i sectarisme més tronat, avantposant els interessos de partit, per davant dels de poble. Foragitant a la gent, no per feina mal feta, sinó per les seves idees. Així no es construeix un país i menys un estat. Sincerament confio en que els resultats del 21 D, donaran pas a una nova etapa en la nostra història col·lectiva, en la qual imperi el seny i no les males pràctiques com les vistes, el dia 8 a Sant Hipòlit.



Wednesday, November 15, 2017

 

SÒL RÚSTEG, SÒL SAGRAT - art. Diari de Terrassa

SÒL RÚSTEG, SÒL SAGRAT.
En el nostre país, Catalunya, passem d’un extrem a l’altre, en qüestió d’urbanisme i protecció al medi natural. En els prop de 40 anys de democràcia municipal, hem assistit a tants canvis en matèria urbanística que, a dia d’avui, els tècnics municipals, han de ser més experts en els canvis de legalitat que no pas en arquitectura.
Ha estat habitual, per part de la Generalitat, considerar els ajuntaments  com institucions menors d’edat, als quals convenia protegir, vigilar, i sobretot controlar, tot el que volien fer en terreny rústec. Entenent per terreny rústec, tot aquell que no és urbà, i per tant no edificable.
Quan el govern de la Generalitat es queixa de la intromissió del Madrid polític, en els afers autonòmics, els alcaldes d’ajuntaments rurals, fem un somriure , pensant en les constants i greus intromissions en les competències municipals. I és que, hem passat dels vells temps en que es deixava fer, als nous temps, en que el control és tant detallista i absolut que ens perdem en tramitacions i gestions, fins extrems inacceptables. Uns exemples serviran, per descriure les queixes.
Si un pagès vol arreglar la seva casa, no sap en quin embolic està a punt de ficar-se. La casa pot ser seva, però qui decideix el que hi pot fer i com ho pot fer, ja no és ni el seu alcalde o ajuntament, sinó uns senyors de Barcelona que han decidit, què li deixaran fer. Quan dic uns senyors de Barcelona, em refereixo al Departament de Territori i Paisatge, abans dit Departament de Política Territorial, o noms similars. En aquest Departament, hi ha la Direcció General d’Urbanisme, encarregada de vetllar per l’aplicació de les lleis d’urbanisme, o també la Direcció General de Paisatge.
El pagès, veurà com fer teulada nova, o ampliar alguna dependència, aixecar una mica el sostre, convertir les golfes en un habitatge, etc, comporta una allau de projectes, tràmits, i despeses, com per fer-li canviar d’idea i esperar millors temps. He d’afegir que se’ns han tret als ajuntaments ,tota competència en sòl rústec i tot ha d’anar a la Comissió d’urbanisme respectiva. Els tràmits poden durar mesos, i en alguns casos, anys. I al final, li poden anar retallant tot el que volia fer, fins al punt d’exigir-li unes condicions tècniques, tant rigoroses que no li val la pena fer obres, a no ser que la casa li perilli de caure-li al damunt.
Obres tant necessàries i indispensables com portar aigua o llum, en cable soterrat, li suposa haver de presentar un projecte i tramitar-lo com un pla especial. Mesos de tramitació i costos enormes, abans del primer cop de pic, a terra. Si vol millorar la pallissa, o algun magatzem , li tocarà fer el mateix que per la casa principal.
En fi, perquè explico això ? Doncs, perquè en aquest país, es legisla, a partir de la visió i els desitjos de la gent de ciutat, pensant molt poc, en els que viuen i han de viure del món rural. Es vol tenir un rerepaís com una mena de jardí o paisatge pels urbanites, i els que hi viuen s’han d’adaptar a aquesta regulació. I que ningú pensi en que els rurals, no volem un país bonic i ordenat. En absolut, som els primers a cuidar-lo i mantenir-lo, però sense exageracions ni regulacions, tant i tant restrictives ,que impedeixin viure-hi.
De fet, ja patim una doble discriminació, en quan a serveis bàsics elementals, amb pèssima cobertura de radio i televisió, per una banda, i encara més greu en matèria de noves tecnologies. Tenir determinades cobertures, suposa pagar instal·lacions caríssimes per poder garantir un determinat servei de telefonia mòbil o Internet, si a més per a qualsevol canvi, millora o modificació que es vol fer a la finca, s’ha de demanar permís i esperar vegin bé els canvis, al cap de molts mesos de tramitació, suposa considerar els habitants del món rural, ciutadans de segona categoria. Així estem, i d’això ens queixem. Quan algú parli d’ampliar l’auto govern, que pensi, en tot el país i no només, en les ciutats. Pensem en 600 municipis que perden població i no se’ls atén com la seva situació requereix.



Tuesday, November 14, 2017

 

ON VAS PDECAT ? - art. Nació Digital Solsona


ON VAS, PEDeCAT ?
Fa dies, havia somiat en un possible canvi d’estratègia del PEDeCAT, confiant en l’escarment que ha sofert en els darrers 5 anys, com per comprendre que continuar la deriva independentista, el porta a la inanició. A la desaparició, com força política rellevant, després de tants anys, de protagonisme en la política catalana, i en bona part , de l’espanyola.
Fins i tot, havia somiat, en possibles pactes post electorals, amb el PSC, fent realitat la sociovergència. A la vista de les darreres decisions, no hi ha somnis possibles, i van directes a l’abisme. Temps al temps.
Costa d’imaginar, com l’antiga CiU, ha estat capaç, en només 5 anys de passar dels 62 diputats, en el Parlament, a 50 i d’aquests, a uns 30 que tenia dintre de la coalició Junts x Sí. Realment passaran a la història, com un dels partits que més mal s’ha fet a si mateix, sense necessitat dels altres. Sempre havia desitjat guanyar-los en eleccions, i resulta que van, i es derroten ells mateixos, amb decisions d’una increïble estupidesa.
Perquè la situació és kafkiana. Abracen la causa independentista, perden vots i representació, però continuen insistint, fins arribar al punt de que es troben davant unes eleccions convocades pel govern central, en aplicació de l’art. 155, sense candidat i sense preparació per elaborar una llista com cal. Decapitats, i rebutjats, pels seus antics socis d’ERC, no els queda cap altre remei que peregrinar a Brussel·les, per aconseguir que un ex president, fugit de la justícia, encapçali una llista en la que no pot aparèixer el nom del partit, ni portar-hi els seus màxims dirigents. Francament, increïble.
Sota l’estela d’un cap de llista il·luminat, es volen presentar amb un altre nom comercial, Junts x Catalunya. I per mirar d’enganyar a propis i estranys, cal amagar la gent de partit, de manera que ni Marta Pascal, ni pel que sembla David Bonvehí, poden anar-hi, per no fer mal d’ulls, i poder atreure noms de la societat civil. Com si aquests dos dirigents, no formessin part de la societat civil.
I com que entren en combat contra ERC que els ha traït, han de buscar persones de renom, encara que mai haguessin pensat entrar en política. Es igual, també ho varen fer amb Carme Forcadell, i el resultat ha estat haver tingut la pitjor presidència del Parlament de Catalunya, al llarg de tota la seva història.
Tremolo de pensar, en una nova composició del Parlament, similar a la darrera legislatura. Es un desastre ficar en una mateixa llista, gent procedent d’entitats, àmbits i sectors, totalment diferents, creient que ja es posaran d’acord sobre els temes a tractar, i seran capaços de preparar-se , en pocs dies, per assumir funcions parlamentàries, amb un mínim de serietat i rigor. Impensable, per impossible.
Aquesta barreja no pot sortir bé de cap manera,  simplement serveix per presentar una llista de qualsevol manera, per no quedar a la cuneta, i aparèixer com il·lusos. També hi ha l’apartat econòmic, que pesa molt, en aquesta decisió, però és impossible fer funcionar un grup parlamentari, creat d’aquesta forma.

El resultat el veurem el 21 D a la nit, però ens espera una campanya electoral ben poc habitual, amb un ex president fugit, amb una part del seu ex govern, i una altra part aquí, no sabem si a la presó ,o a casa. Confiem estiguin a casa i puguin fer campanya, perquè en aquesta campanya hem d’exigir àmplies i detallades explicacions de com es va tirar endavant un procés independentista, sense tenir cap possibilitat d’èxit, com es va veient cada dia que passa. El PEDeCat, ha d’assumir bona part de culpa, però igual o més la té ERC, els dirigents de la qual estan callats des de fa molt de temps. Volem escoltar exhaustives explicacions d’Oriol Junqueras, en tant que principal encarregat de preparar el país per assolir la no nata República Catalana. I volem escoltar debats entre ell i Puigdemont per comprovar el grau d’engany, en tot aquest recorregut, iniciat 5 anys enrere de la mà d’Artur Mas. Si algú tenia dubtes sobre el futur del PEDeCAT, podem veure que segueix l’estela dels darrers temps de CDC. Mals pronòstics tenen. Ho comprovarem el 21 D , a la nit.

 

´PROPER CONSELL DE FEDERACIÓ - 24 DE NOVEMBRE



RESERVEU AGENDA – DIVENDRES 24 A LES 7 TARDA – CONSELL FEDERACIÓ.

Benvolguts militants i simpatitzants,

Com President del Consell de Federació, he considerat interessant convidar el Diputat David Pérez , el divendres dia 24 d’aquest mes, a les 7 de la tarda, en el local de la Federació ( Crtra. Cardona, 17 – Manresa).
Perquè David Pérez ? Primer per la seva llarga trajectòria en el partit, amb càrrecs institucionals a l’ajuntament d’Hospitalet ( tinent d’alcalde), i de Diputat al Parlament ( 4 legislatures) i de nou serà candidat a les eleccions del  21 D.
Però, el que pretenc és poder escoltar una veu molt autoritzada de tot el procés independentista, i poder-li demanar infinitat de preguntes que ens hem fet en aquests darrers 5 anys de rauxa.
Ell ha estat membre de la Mesa del Parlament, en representació del PSC. Com sabeu la Mesa del Parlament és l’organ de govern del Parlament. Es el que decideix la convocatòria de les sessions, l’ordre del dia, resoldre les incidències, fer propostes....en definitiva és l’autèntic equip de govern de la Cambra Catalana.
Estic segur que amb ell podrem entendre moltes decisions, moltes incògnites que no coneixem, del perquè els dies 6 i 7 es va dur a terme un autèntic cop d’estat civil, en el Parlament, i del perquè d’altres decisions de la Mesa, en la qual ell estava en clara minoria. La Mesa es composa de 7 membres.
Bé, doncs, el divendres dia 24, a les 7 de la tarda el tindrem a Manresa. Aquesta sessió del Consell de Federació està oberta a militants i simpatitzants del partit.
Oportunament us enviarem la convocatòria oficial, però ara, he volgut anunciar aquesta sessió perquè pugueu reserva dia i hora.
A l’espera de veure’ns el dia 24, rebeu una molt cordial salutació.
Manresa, 13 de novembre de 2017


Joan Roma i Cunill, President del Consell de la Federació XI (Bages, Berguedà, Solsonés)

Monday, November 13, 2017

 

ENGANYS, AL DESCOBERT - art. Nació Digital Solsona



ENGANYS , AL DESCOBERT.
Si per una cosa ha servit l’aplicació de l’art. 155, és per trobar un bon nombre de documents, en dependències de la Generalitat ( quina poca prudència), explicant detalls sobre la creació de les suposades “estructures d’estat”. També s’han recollit converses telefòniques, entre alguns alts càrrecs d’Economia i Finances, en les quals es comprova la permanent improvisació de tot el procés independentista, des del principal Departament de la Generalitat. El de Vice presidència, en mans d’Oriol Junqueras.
Al final, sabrem qui estava al capdavant del grup de pensadors i impulsors de les accions del procés, perquè en tot moviment popular, sempre hi ha uns pocs dirigents que preparen documents, estratègies i moviments. I pel que hem pogut veure, en aquest grup, hi havia bons estrategues i comunicadors, si bé, han topat amb dirigents i estructures que no estaven, ni de lluny, preparades per avançar al ritme imposat. I encara menys, per assolir un objectiu impossible, en el moment elegit.
Haurem d’esperar uns anys, per tenir coneixement de tot l’entramat d’entitats, personatges, organismes i institucions , que han intervingut en el procés, però d’alguns ja tenim prou informació com per fer-nos una idea del perquè hem arribat fins aquí, i sobretot com hi hem arribat.
Crear un “relat”, és molt important en tot moviment popular, i a fe, que els impulsors del procés ho han sabut fer. Lligar passat i present, mitificar la derrota de 1714, aplicant-li dosis de guerra espanyola, contra la terra catalana, ha estat una constant de tots els nacionalistes, en comptes d’explicar-la en clau de guerra familiar, per simple afany de poder. El mateix han fet amb la guerra civil, fent-la aparèixer, més com una nova guerra territorial, que no pas en una ,contra la democràcia, en general.
I ja més cap aquí, calia rebaixar l’entusiasme i bon resultat dels pactes del 78, plasmats en la Constitució espanyola. Res millor que tornar a parlar del “café para todos”, i del suposat maltractament a Catalunya. Cap auto crítica, cap retret, als anys de pujolisme, ni de col·laboracions i pactes de CiU amb el PSOE i el PP. La Transició, ha passat a ser blasmada, en comptes d’elogiada i respectada.
Arribats aquí, res millor que animar un relat ,ple d’incomprensions, mal tractaments, menyspreu constant, amb un reguitzell de memorial de greuges que tots hem vist i sentit. A partir d’aquí, ja es pot començar a vendre, un futur feliç, ple d’avantatges, i cap inconvenient. Se simplifica tot, i es banalitza qualsevol dificultat, de manera que tot ve de baixada. Tindrem mols més diners, ens governarem millor, continuarem a la UE, no farà falta exèrcit, estarem protegits igualment, cap empresa marxarà....
Ara bé, el maleït temps, fa via i tots els terminis arriben a la seva fi, deixant al descobert les mentides i enganys. No hi ha havia res preparat, a nivell d’estructures d’estat. Els treballs fets, eren teòrics, sobre paper, i el paper ho aguanta tot. En pocs dies més, tindrem tot al descobert, però ja ara, podem assegurar que s’ha enganyat a la gent, fent creure realitats inexistents. A tot gran engany, segueix, la gran frustració. Hi hem entrat de ple, tot i que alguns pretenen allargar la ficció, fent creure que la fugida de Puigdemont i part de l’ex govern a Bèlgica, era cosa planificada. A l’igual que una altra part anés a presó, o que els membres de la Mesa, fessin veure que no havien fet res rellevant, per quan res ha estat aprovat ni publicat... la fe, mou muntanyes, però la realitat sempre s’acaba imposant.
Els enganys, es van posant al descobert, i d’aquí el gran desig de que siguin excarcerats els Jordis, i els membres de l’ex govern. Primer, per qüestions personals, però després perquè volem reclamar les explicacions pertinents. Que donin la cara i expliquin alt i clar, com pensaven complir, promeses que res tenien a veure amb la realitat. El país i la seva gent ha patit, està patint greus danys, individuals i col·lectius com perquè se’ls expliquin les mentides, a les que han estat sotmesos durant anys. Els danys son immensos, com a mínim, que afrontin la realitat que han deixat.



Saturday, November 11, 2017

 

NINGÚ ESCOLTA NINGÚ - art. Regió 7


NINGÚ ESCOLTA NINGÚ.
Estem en un punt ,en que el diàleg, la confrontació d’idees i propostes, no té cap possibilitat, perquè ningú escolta ningú. La situació s’ha enverinat, fins al punt de que tothom creu tenir la raó o les raons, i no vol sentir ni acceptar, les dels altres. La gran i única esperança, és aconseguir uns resultats electorals que modifiquin de manera prou significativa, el mapa parlamentari actual, com per obligar, a canvis de rumb, rellevants.
“Qui sembra vents, recull, tempestats”. Es ben cert que les campanyes i maniobres realitzades pel PP, dotze anys enrere, en contra de l’Estatut, com a via per fer mal al govern central, en mans del PSOE, va ser l’inici d’una deriva que ens ha portat, on som ara. Altres actuacions, d’uns i altres, han anat elevant el to de la confrontació fins arribar a extrems insostenibles, pel que ha suposat de trencament de la legalitat, i amb ella, de l’estat de dret.
Greus i forassenyades varen ser les accions del PP, amb algun error , també rellevant del PSOE, però l’independentisme català, va voler respondre amb accions encara més agosarades, o fora de tota empara legal, i aquí es va carregar les raons objectives, i les va malmetre totalment. L’autèntic cop d’estat civil, comès els dies 6 i 7 de setembre, en el Parlament de Catalunya, va suposar un atac a la legalitat catalana, com mai ningú s’havia atrevit a fer. Aquells dies, no va ser cap govern central, ni cap acció externa, sinó que, per primera vegada a la història, dos grups del Parlament, varen vulnerar les pròpies lleis catalanes.
Després, continua el que ja sabem, i arriba el que arriba, portant als tribunals les accions dutes a terme. Quan les coses arriben als tribunals, ja no hi ha qui ho pari, ni qui pugui predir els passos que seguiran. A diferència de molts articulistes, em crec la independència judicial. L’he pogut veure i comprovar en multitud d’ocasions. Altra cosa és l’actitud i la dependència del Fiscal general, que per raons òbvies, sí té vinculacions amb el govern, i francament , algunes de les seves declaracions i sobretot, actuacions se les podria haver estalviat, i ens hauria evitat un bon nombre de conflictes, a tots plegats.
L’empresonament dels dos Jordis, primer, i les que han seguit després, considero han estat desproporcionades i han elevat el conflicte, a cotes perilloses. La pública i insistent petició de presó, des de la Fiscalia, causa indignació i provoca una barreja de desconfiança i rebuig, contra tota decisió judicial, pensant que totes estan contaminades per decisions polítiques. D’aquí que sigui impossible el diàleg, la confrontació d’idees i propostes, perquè ningú escolta ningú. Cada sector, cada àmbit, cada col·lectiu, es referma en les seves posicions i les defensa, sense possibilitat de modificar-les. El resultat és, un país crispat, una ciutadania en tensió permanent, i unes institucions paralitzades , a l’espera d’una solució que no arriba, perquè dia sí, dia també, apareixen noves vies de confrontació.
Davant aquest panorama, res millor que acordessin excarcerar les persones empresonades, i esperessin judici, a casa, per a poder dur a terme una campanya electoral, en positiu, a la recerca de nous resultats que permetessin majories alternatives i transversals. Es evident que ara cal bastir ponts i no cavar més trinxeres de les que ja tenim . Hem de passar de l’estadi de “ningú escolta ningú”, al de tothom escolta tothom i en treu les conseqüències pertinents.




Friday, November 10, 2017

 

BORREDÀ - DOCUMENT INTERN - CANDIDATURA COMPROMÍS X BORREDÀ - PSC- PLANIFICACIÓ 2018 -2030


PLANIFICACIÓ ,ESTRUCTURA, I ACTUACIONS ,AJUNTAMENT DE BORREDÀ 2018 – 2030
DEDICACIÓ CÀRRECS POLÍTICS.
Considero indispensable una dedicació mínima de 15 hores setmanals, per part de l’Alcalde, per a poder despatxar els assumptes interns, amb secretària – interventora, amb els tècnics municipals, coordinar equip de govern, i alhora poder atendre visites de la gent del poble, o de fora. Disponibilitat, sobretot els matins, quan les altres administracions funcionen, i disponibilitat en caps de setmana, per assistir a reunions i festes específiques.
Igual dedicació de 15 hores a la setmana, per part de dos regidors/es de l’equip de govern , per poder atendre els temes interns de l’ajuntament, i els externs, de contacte i activitats amb la gent del poble, o de fora. Disponibilitat molt variada, en quan a horaris, en funció del treball dels tècnics i de les reunions a les quals cal assistir.
Borredà, forma part de 17 organitzacions, entitats i organismes diversos. Aquesta participació obliga a constants desplaçaments de l’Alcalde o altres membres del govern per ser-hi presents i actuar en representació del municipi. Això, comporta una àmplia dedicació d’almenys 3 membres del Consistori, a les tasques municipals.
PLANTILLA DE PERSONAL MUNICIPAL.
Actualment la plantilla de l’Ajuntament està formada per : 1 secretària – interventora, a plena dedicació, i 3 treballadors de la brigada municipal de manteniment i obres, també a jornada complerta.
A dos o tres anys vista, aquesta plantilla s’hauria d’incrementar en 1 auxiliar- administrativa, a plena dedicació , i incrementar en 1 treballador / peó , la brigada municipal.
Personal extern:
-Arquitecte municipal. L’actual es jubilarà a final de mandat. La substitució passa per signar conveni amb el  Consell Comarcal per poder-ne disposar d’un, itinerant amb altres pobles.
-Enginyer municipal. Actualment fem contractacions per serveis, tocarà signar conveni amb el Consell Comarcal, per disposar-ne d’un, itinerant amb altres pobles.
- Treballadora social. Tenim Montserrat Pedrals, compartida amb altres municipis. Continuïtat.
-Treballadora familiar. La tenim compartida amb Vilada. Continuïtat
-Dinamitzadora de carrer . La tenim compartida amb altres municipis. Continuïtat.
-Dinamitzadora d’esports. La tenim compartida amb altres municipis. Continuïtat.
-Dinamitzadora Gent Gran. La tenim compartida amb altres municipis. Continuïtat.
Tots aquests tècnics externs, requereixen continuïtat i alhora dedicació política, per part de l’equip de govern. Vol dir, despatxar amb ells /elles, cada setmana o cada mes.

ACTUACIONS URBANÍSTIQUES, D’OBRES I SERVEIS – PERÍODE 2018 – 2030.
En un ajuntament auster i rigorós, no hi ha obres ni projectes “per caprici”, sinó per estricte necessitat. Veiem els que s’han de dur a terme, obligatòriament, en aquest període.
-Condicionament carrer de la Font.
-Condicionament passatge Camp de futbol.
-Recerca nova captació d’aigua, per garantir un volum addicional, a l’estiu ,de 100 m3 / dia.
-Adquisició d’un nou vehicle tot terreny per substituir el vell.
-Adquisició d’un nou vehicle- furgoneta, elèctrica, per brigada.
-Adquisició vehicle – plataforma, per reparacions a diferents alçades.
-Renovació sencera carrers i places Casc Antic. Per fases . Tres o quatre fases, segons subvencions  de Diputació , Generalitat, govern central o UE.
-Connexió xarxa clavegueram , darrera c/ Berga ( privada), a xarxa municipal .
-Renovació o anul·lació xarxa clavegueram, darrera Plaça Major, c/ Manresa,( privada ) , a xarxa municipal.
-Adequació Travessera Urbana, C-26, entre inici nucli urbà i final. Itinerari dues bandes de la carretera.
-Pla Director aigua , zona Puigcercós – Riera de Merlès- La Pera – Xuriguera – Sant Esteve.
-Execució Pla Director , zona  detallada en el punt anterior.
-Urbanització nucli  Pont de la Sorra.
-Urbanització nucli Coll del Bas.
-Finalització restauració església de Salselles.
-Adequació zona esportiva , cantonada carrer Barcelona- isntal.lació parc infantil i de gent gran.
-Construcció pista pàdel.
-Magatzem municipal, per a vehicles i material.
-Condicionament de camins públics, fins tenir-los tots en condicions d’accessibilitat.
-Adequació illes ecològiques ( espais destinats a contenidors de selectiva ), per tal de millorar i ampliar la recollida.
-Edició nou fulletó turístic , i d’un llibre històric – turístic del poble de Borredà.
FINANÇAMENT INVERSIONS I ALTRES CONSIDERACIONS.
La llista d’inversions suposa un import total , proper als 5 milions d’euros. Una xifra realment molt important, només possible si s’aprofiten al màxim les convocatòries de subvenció de la Diputació de Barcelona, Generalitat de Catalunya, Govern central i UE.
Aquesta ha estat la filosofia de l’ajuntament, des de 1979, fins ara. S’han de tenir sempre projectes preparats per poder entrar a cadascuna de les convocatòries, per poder-hi tenir la màxima puntuació.
A les inversions, abans detallades, cal afegir-n’hi d’altres de menor quantia però igualment importants, com les que suposen renovar les infraestructures, serveis i equipaments , fets en els primers anys de democràcia. Ara mateix, s’està renovant el cablejat de l’enllumenat públic, com algunes millores a la xarxa d’aigua, o a camins municipals.  Que no figurin a la llista no vol dir que no es tinguin en compte.
En quan a la situació econòmica municipal, l’endeutament és totalment raonable, inferior al 50% dels ingressos ordinaris. Els crèdits estan concentrats a la Diputació de Barcelona, a cost 0%, i a CatalunyaCaixa, a un cost inferior al 4%, per tant, en immillorables condicions i fa possible poder recórrer a l’endeutament per complementar subvencions a alguns dels grans projectes plantejats.
HI HA PROJECTES, HI HA ÀNIMS , HI HA VOLUNTAT DE DUR-LOS A TERME.
En els 38 anys de democràcia municipal, els diversos equips de govern, han / hem gestionat a l’entorn de 30 milions d’euros, amb total serietat, rigorositat i austeritat. El resultat es pot considerar espectacular ,si comparem la situació del poble l’any 79, amb el d’ara, en el 2017.
Queda encara molt per fer, però haver començat pels fonaments, permet encarar els nous temps amb tranquil·litat i adequada planificació. Siguem nosaltres o altres, l’important és tenir un programa de govern, a mig i llarg termini. Es el que us presentem en aquest document. Passat l’equador de l’actual mandat, si algú tenia algun dubte del guió a seguir, dels projectes pendents, i de les ganes de complir-los, aquí té la resposta.
Hem fet molt, però encara queda molt per fer. Les prioritats expressades, les tenim nosaltres, però les tindran qui prengui el relleu, perquè no es tracta de capricis sinó de necessitats. I les necessitats no tenen color polític.
Borredà, agost de 2017.
EQUIP DE GOVERN – COMPROMÍS X BORREDÀ / PSC – AJUNTAMENT DE BORREDÀ









This page is powered by Blogger. Isn't yours?