Joan Roma

RENOVABLES ? SÍ,PERÒ, NO AQUÍ ! Si teníem importants deures per fer, en el passat, ara han passat a ser urgents, amb la crisis dels combustibles fòssils, i la necessitat d’apostar per les energies verdes. La independència energètica, és un dels grans objectius estratègics, de Catalunya, Espanya i conjunt de la UE. Si mirem com estem, veurem que ens trobem a la cua d’Espanya, amb només un 20% de generació d’energia elèctrica, procedent d’energies verdes, quan la mitjana d’Espanya està en 55,5% ( 2025) i en 47,5% a la UE. Es lògic que el Govern Illa, hagi posat el focus en donar la volta a la situació amb uns objectius ambiciosos, però realitzables, si tothom hi posa de la seva part. Mirem unes poques xifres per constatar la realitat i els objectius. En el 2023, l’energia elèctrica d’origen renovable era de 7,0 TWh ( un 16,2% de la demanda). L’objectiu per a 2030, és arribar als 35,1 TWh ( o sigui un 50% de la demanda prevista) , i de cara el 2050, hauria de ser 115,9 TWh ( o sigui un 76,4% del consum energètic). Podem veure com de lluny estem i l’enorme esforç que toca fer, si volem complir aquests objectius. Es per aquest motiu que el Govern ha presentat el PLATER( Pla Territorial Sectorial per a la Implantació de les Energies Renovables, a Catalunya). En aquest Pla, el Govern proposa quin ha de ser l’esforç de cada municipi per a complir aquests objectius. I ha fet la proposta per evitar esperar a que es vagin presentant projectes, i constatar com tothom diu que s’ha d’avançar en renovables, però lluny de casa seva. Son multitud els projectes que han fracassat per la negativa d’ajuntaments, propietaris o veïns, a la seva implantació. Es evident, doncs, que cal anar per una altra via, i la de participar a l’esforç comú em sembla més que raonable. En aquest Pla, cada municipi té una proposta d’implantació que pot estudiar, debatre i si cal presentar recurs per a la seva modificació. Em consta que el Govern està molt predisposat a estudiar totes les alternatives, però no a retirar-lo o fer-lo fracassar. Si tots estem d’acord en l’aposta per les renovables, toca repartir-nos l’esforç comú. No va per aquest camí, el Manifest d’alguns municipis, davant del PLATER, que circula per un sector d’ajuntaments de Catalunya, demanant s’hi vagin sumant altres, sota l’excusa de que és un Pla no prou elaborat, discutit i aprovat pel món municipal. Tots sabem que quan es volen buscar excuses sempre es pot dir que falten més estudis, més planificacions i més opcions.... S’han perdut anys, massa anys, en matèria de renovables i és lògic que el Govern, vulgui atrapar el temps perdut. Farien bé els alcaldes en estudiar la proposta i si no agrada, presentar-hi al•legacions i alternatives, però s’ha acabat dir que es posin en un altre lloc.

EL GOVERN ISRAELIÀ, SUPERA TOTS ELS LÍMITS. Segur hi ha sectors preocupats i fins i tot mobilitzats a l’interior d’Israel contra les accions i actuacions del seu Govern, però, o son molt pocs o fan molt poc soroll, i per tant, passen desapercebuts. Almenys, aquí a la UE, no en tenim constància perquè des de fa anys no obtenen cap titular que demostri un mínim de presència i força. Ho dic perquè s’han acabat ja tots els adjectius que podíem posar a les accions del Govern israelià. No passa setmana ni mes que no haguem d’apujar el to i sumar noves atrocitats, afegides a les anteriors que tots els organismes mundial han titllat de genocidi, planificat i programat fins extrems mai imaginats. Israel ha deixat de ser una democràcia plena, que ostentava molts anys enrere, per passar a ser un país autoritari. Qui volia presentar-lo com model a copiar i a seguir, en uns territoris envoltats de dictadures, ja no ho pot fer. Ha anat adaptant les seves accions a les reaccions que veia venir, i amb Donald Trump a la Casa Blanca, ha considerat que tenia l’aliat perfecte. El país més poderós del món, s’arrenglera amb ell, i facilita armes i bagatge, per cometre els pitjors crims. Tots els que havíem patit pels horrors del nazisme, veiem estupefactes com el poble víctima, és capaç de copiar i fins i tot superar aquelles atrocitats. I que ningú ens vulgui titllar d’antisemites ni altres adjectius, el que veiem i llegim supera tot l’imaginat. I s’estan acumulant les proves per demostrar ja no solament el genocidi a Gaza, sinó també el bombardeig selectiu d’equipaments i serveis sanitaris, per impedir donar auxili als ferits. I si algú necessitava encara més documentació, pot mirar els vídeos gravats en la darrera intervenció del Ministre per a la Seguretat Nacional, Itamar Ben-Gvir, en el moment de fer presoners a centenars d’activitats que anaven en una nova flotilla a portar aliments i medicines a Gaza. No té cap recança de fer-los presoners en aigües internacionals, portar-los a un vaixell i allà cometre tota mena d’humiliacions, despropòsits, maltractaments i fins i tot tortures, acabades amb ferides diverses en molts dels detinguts, mentrestant ell enarborava una bandera d’Israel. Com poden ser tant bojos ? Com poden actuar totalment al marge de la llei ? Com podran demanar ajuda, anys a venir, amb imatges com aquestes ? I no, no, que ningú ens vulgui vendre que és obra d’un Ministre especial, autoritari, despòtic, que no representa el conjunt del Govern....no, no, que ningú ens vingui amb excuses impossibles, perquè no parlem d’un cas únic, ni singular. Amb ell, actuen centenars de soldats, ciutadans comuns del país, i amb tots ells és el conjunt de l’exèrcit que té mans lliures per actuar i matar a qui vulgui quan vulgui. Es que sinó no s’entendria que de les prop de 80.000 morts i centenars de milers de ferits, son majoria els nens, nenes i dones, no combatents. Se’ls mata per aconseguir fer desaparèixer tot un poble, el poble palestí, per engrandir el propi país d’Israel. Davant tanta destrucció s’ha d’exigir portar els principals responsables davant els tribunals de justícia, i alhora impulsar dures sancions a Israel. Aquesta prepotència i aquesta sensació d’impunitat ha d’acabar. No ens podem convertir en simples espectadors.

AIMS: FUTUR INCERT. Durant anys, molts anys, esperava el Festival AIMS, per venir a Solsona i anar a alguns dels pobles on l’Acadèmia Internacional de Música, de Solsona, organitzava concerts amb els alumnes inscrits. Vull recordar que algun any, s’havien arribat a celebrar prop de 40 concerts, en pobles de la comarca i comarques veïnes. Fins i tot, havíem estudiat amb el director, la possibilitat de portar-ne algun a Borredà (Berguedà) si bé la llunyania i sobretot l’estat de la carretera complicava els desplaçaments. Ho vam deixar córrer. Avui, és un dia trist, però sobretot preocupant pel motiu que ha fet suspendre l’edició d’aquest any i per la incertesa que plana sobre el futur del Festival i fins i tot de la Fundació que dona suport a l’Acadèmia. Pels qui no n’estiguin al cas, tres exalumnes, han acusat el director, de presumptes comportaments inadequats, en el seu treball de professor de música. Les informacions i detalls donats, pressuposen veracitat, tot i que sempre s’ha de mantenir la presumpció d’innocència. Tanmateix, el mal està fet. L’edició d’aquest any s’ha suspès, i queda per veure què i com es pot superar aquesta situació. Hi ha mala peça al teler. Pels qui hem viscut les edicions del Festival, tenim clar que el paper del director ha estat bàsic i essencial. Hi ha un treball col·lectiu, per descomptat, però en tots els esdeveniments culturals, com en altres camps, el paper protagonista el té una persona, envoltada de moltes altres. Però, una exerceix de pal de paller. Si aquest pal de paller falla, costarà molt trobar-ne un altre que el pugui substituir. No és únicament la feina diària, son els contactes, el prestigi, el ressò que el Festival i l’Acadèmia havia aconseguit a nivell mundial. Sí, sí, repeteixo a nivell mundial, puix venien alumnes d’un munt de països. Trencar aquesta dinàmica de tants anys, no és només un curs sabàtic, és un cop a les entranyes que costarà molt de remuntar. Tinc seriosos dubtes que ho pugui fer. Tant de bo m’equivoqui. I és que sóc un enamorat de la música clàssica, i envejo veure i escoltar com joves, molt joves, son capaços d’arribar a qualitats musicals, pròpies de professionals. M’agradava anar a veure els assajos, i després escoltar-los, en petit o gran comitè, per diferents indrets de la ciutat o de pobles propers. El grau de qualitat i diversitat eren un dels grans atractius. Repetirem ? Això espero però sincerament tinc grans dubtes. El cop ha estat molt fort i el personalisme i la dependència del director era molt forta com per ara trobar una alternativa viable. Toca reflexionar i pensar en com superar aquest cop. Espero i desitjo es trobi un camí de sortida. Solsona, tenia en l’AIMS un paper preponderant i es convertia per uns dies en un centre internacional de música. Tant de bo, superi la crisi !!!

MOBILITZACIONS POC PEDAGÒGIQUES. Puc entendre la frustració i la indignació d’una part dels docents, especialment dels afiliats al sindicat USTEC, a la vista que el Govern manté les condicions negociades, acordades i signades amb els sindicats UGT i CCOO. M’he llegit els acords signats, i he repassat el destí dels 2.000 M, destinats a la millora del sistema educatiu en els propers quatre anys. Son molts ? Son pocs ? Son suficients ? Com tot en la vida, i molt especialment en un àmbit tant ampli i complex com l’educatiu, és discutible, però que l’esforç ha estat immens, ningú ho pot negar. Fet aquest esforç, és comprensible que el Govern el vulgui mantenir i demani a USTEC respecte i entesa per a normalitzar la vida laboral i educativa. No veig que la crida pugui fer efecte perquè estem davant d’un pols al Govern i una batalla dura entre sindicats. Veig en USTEC una prepotència i un menyspreu vers els altres sindicats, de manera que considera que han de ser les seves condicions les que triomfin. I res de mitges tintes, o tot o res. Bé, en aquest ambient, no veig possible l’acord i considero del tot raonable que el Govern, de la mà de la Consellera d’Educació, mantingui els acords signats, i exigeixi respecte als qui no hi estiguin d’acord. Considero un error les vies per anar-hi en contra. En totes les reivindicacions i mobilitzacions és molt important portar un decàleg, unes propostes ben exposades que a més tinguin bases realistes. Si això no es compleix, costarà molt, o fins i tot impedirà trobar empatia en tots els sectors implicats en el sistema educatiu, començant pels pares. No veig aquesta empatia per enlloc. Més ben dit, veig un clar allunyament i una incomprensió clara, vers les mobilitzacions quan moltes d’elles tenen components de clars desordres públics o d’entorpiment de la vida quotidiana. Tots els qui hem estat en mobilitzacions sabem de la necessitat de trobar la proporcionalitat, entre el que es reclama i les molèsties que es produeixen a la societat civil. Tallar carreteres, cremar mobiliari escolar, impedir l’accés al Túnel del Cadí, entorpir el trànsit amb marxes lentes, a banda d’alguns comportaments discutibles a l’hora d’expressar les exigències, deixen en males condicions les reivindicacions. Vaja, parlant amb la gent, amb molta gent, no veig que hagin trobat la sintonia i encara menys la complicitat de pares, mares, familiars o ciutadans en general. Si a tot plegat s’hi afegeix el boicot a organitzar colònies, sortides i altres activitats, quan bona part de l’alumnat no tindrà alternatives “privades”, encara allunya més les justes reivindicacions de la possibilitat de que siguin assumides. En fi, no auguro l’èxit d’aquesta estratègia i comprenc perfectament que el Govern es mantingui ferm en l’acord signat. Llegit i estudiat s’hi veu l’enorme esforç fet.

EL LÍO NACIONAL Comprobada la gran astucia y sentido de la estrategia por parte de la Dirección del PP, en Génova, Madrid, ha conseguido de una tacada, que todos los presidentes autonómicos dependan totalmente de VOX, para de esta forma, hacer factible, el gran lío nacional. La gran apuesta para mantener Moreno Bonilla en la mayoría absoluta, ha caído, a pesar de los inmensos esfuerzos llevados a cabo por múltiples medios de comunicación, debidamente regados con publicidad y ayudas públicas, pero ni así han conseguido que los pronósticos pasasen a convertirse en realidad. Y produce un cierto sonrojo suponer que faltándole solo dos votos, hagan entrar en razón a Abascal, para ceder en sus pretensiones y convertir un lobo en un manso corderito. Será interesante seguir los primeros contactos e ir avanzando en las fechas para constituir el nuevo Parlamento y constatar que VOX no reduce exigencias. Ya hemos visto imágenes semejantes en Extremadura, en Aragón y Castilla – León, ¿alguien se imagina a Abascal, modificando sus planteamientos? En los anteriores pactos, el PP no solo ha cedido, es que además se ha mostrado como mal negociador. Al final, ha pactado todos los puntos propuestos por Abascal. Ni uno menos, y si esto ha sido así, cabe esperar no solo la misma receta para Andalucía, sino una mayor, a la vista de la confrontación, convertida en lucha personal entre ambos. Y es que a pesar de la distancia parlamentaria entre unos y otros, lo cierto es que en democracia, cuando te falta uno, es como si te faltaran diez. Si el minoritario no tiene nada que perder y quiere imponer sus reglas, solo tiene que esperar. Puede hacerlo hasta cinco minutos antes de que los plazos finales, previos a la disolución del Parlamento, se hagan presentes. Los nervios e inquietud para el que tiene que asumir el cargo, son mucho mayores que para el que simplemente espera le acepten las condiciones. Así ha sido en anteriores ocasiones y así lo hemos visto en los tres ámbitos territoriales, sometidos a las urnas. Nada nuevo en el horizonte. Al contrario, el tiempo favorece las exigencias de VOX. Y cuando el pacto se produzca, sea entrando en el gobierno o desde fuera, toda España asistirá a la confirmación del PP como partido entregado en cuerpo y alma a VOX. Veremos temas muy delicados, cambios profundos y ataques contundentes contra la igualdad, sí, pero sobretodo contra los pilares del Estado del bienestar. Habrá también un pulso al gobierno central que obligará a llevar múltiples normativas, reglamentos y cambios legales, ante los tribunales ordinarios y ante el Tribunal Constitucional porque se pretenderá vulnerar los principios básicos de los ciudadanos, sea cual sea su procedencia. Será así como asistiremos en vivo y en directo a los desmanes de la derecha y ultra derecha, pocos meses antes de las elecciones municipales y de las posteriores generales. Hace bien Pedro Sánchez en resistir porque nada mejor que la realidad para ponerla como ejemplo de la destrucción de las libertades que tanto nos ha costado conquistar. Y sí, en las municipales, habrá motivos para pedir el voto para las candidaturas socialistas porque serán las únicas capaces de frenar esta ofensiva. Y en las generales veremos dos propuestas, claramente contrarias, como para hacer fácil, la elección de la mejor para las clases populares y medias. No comparto los ataques y las críticas a la campaña socialista. Tampoco el derrotismo de muchos medios de comunicación, interesados en vender la derrota como una especie de imposible retorno. Los que llevamos años picando piedra sabemos que después de años de dificultades, vienen años de resurgimiento y esplendor. Pues bien, toca resetear el partido y sus estructuras y poner la marcha adecuada para hacerlo posible. Nada que no se haya hecho en el pasado, en múltiples momentos y lugares. Tiempo al tiempo.

TENIR O NO TENIR PRESSUPOST. A Catalunya, tot indica que estem a punt de segellar el doble acord amb els partits més propers al Govern: ERC i Comuns, després del parèntesis demanat, per a tancar peticions pendents. Em permeto recordar unes poques xifres per a remarcar la importància del que està en joc. El pressupost presentat i després retirat, per ampliar negociacions, ascendeix a 49.162 M. Evidentment, el més alt de la història, amb un augment del 22,8%, respecte del darrer aprovat (2023), i un 10,3% més, del prorrogat en el 2025. Hi ha una partida de 4.146 M, destinada a inversió pública. No dono més xifres perquè son prou eloqüents com per marcar un abans i un després en la dinàmica de posar al dia les Inversiones en infraestructures, equipaments i serveis, i és que ens trobem ja en la necessitat d’ampliar, modificar i renovar aquelles que es van fer a principis de la democràcia recuperada. Parlem dels inicis dels anys 80. I cal recordar que estàvem en un país de prop de sis milions i ara passem dels vuit. Però, si les inversions son importants, encara ho son més els serveis a la gent. Des de l’entrada del Govern Illa al Palau de la Generalitat, s’ha dut a terme un profund remodelatge de les estructures de Govern, amb canvis fins ara mai endegats de modificar les accions i actuacions en els serveis essencials. Qui hagi fet un seguiment mínim dels acords de Govern haurà comprovat quins son les prioritats a resoldre: sanitat, educació, seguretat ,serveis socials, habitatge i mobilitat. Com tot en la vida, el pas dels anys, envelleix els serveis i aporta rutines que desesperen els usuaris, sigui quin sigui l’àmbit i territori. Fa prop d’un any es va anunciar la modificació de 1.500 formularis, enquestes, documents, tràmits i gestions. Cada govern, a cada legislatura, prenia acords i formulava lleis que fixaven noves regles, normatives i condicions, constituint una xarxa immensa, on es perdien la majoria de ciutadans. Tot aquest entramat comportava laberints, que allargaven les gestions i resolucions fins extrems insostenibles. Eren normals esperes de mesos i fins i tot algun any, per veure aprovats i reconeguts drets elementals per a serveis essencials. Desesperació dels qui tramitaven i mala maror en totes les seccions dels departaments. Estem en el camí de la simplificació i agilització, però tenir o no pressupost, suposa disposar de l’eina indispensable per a fer-ho possible. Animo tothom a mirar el pressupost pactat que entrarà els propers dies en el Parlament per al seu debat i aprovació. Es una eina essencial per un munt d’actuacions a tot el territori. S’ha fet un immens treball de recopilació de necessitats i urgències, que s’han prioritzat com perquè els ciutadans vegin millorats les condicions de vida més elementals.

L’ADF – SOBREPUNY, RENOVA MATERIAL L’ADF Sobrepuny, va ser una de les primeres a constituir-se, acollint-se als ajuts del programa Foc Verd. Per això, és la número 47. Agrupa els municipis de Vilada, Castell de l’Areny, Berga, La Nou de Berguedà, Sant Jaume de Frontanyà i Borredà. En els seus inicis es va equipar amb vehicles de segona mà, degudament modificats i equipats, però poc a poc, es va anar dotant de vehicles nous, especialment adaptats a la geografia d’aquesta part de la comarca del Berguedà. També, va equipar alguns establiments i cases de pagès, amb petits remolcs, fàcils de fer funcionar, per a fer primeres intervencions a l’espera de l’arribada dels Bombers. Alguns dels remolcs – cisternes, havien arribat al límit de la seva operativitat, i és per aquest motiu que l’any passat es va demanar ajut a la Generalitat, per tal de poder procedir a la substitució de tres, en concret. En el dia d’avui, 21 de maig, la casa COMPAR, a qui s’havia fet l’adjudicació, n’ha fet entrega a l’ADF, a Borredà. El cost total s’ha situat en els 60.000.-, import de l’ajut concedit per la Generalitat, mitjançant el pla d’ajuts destinats a la prevenció d’incendis. El destí dels tres és: un a La Nou de Berguedà, el segon a St. Jaume de Frontanyà i el tercer a Borredà mateix, per substituir el que es donarà de baixa. Aquests remolcs – cisternes tenen una capacitat de 4.000 litres, i seran portats per tractors de prou potència, com per arribar a qualsevol indret, dels 6 municipis on opera l’ADF. Cada remolc- cisterna va degudament equipat amb mànegues i llencetes per a poder operar de forma immediata, o per donar servei a les actuacions del Cos de Bombers. Borredà, 21 de maig de 2026.

EDUCACIÓ : POLS AL GOVERN . Estem en plena mobilització general d’una part del professorat contra el Govern. Remarco el terme “contra el Govern” perquè aquest és l’objectiu. En el passat, els diferents governs de torn, van claudicar i van modificar posicions per tal de trobar una certa pau a les aules, però aquestes situacions, en comptes d’arreglar els problemes, els compliquen perquè donen peu a noves reivindicacions, en una roda de mai acabar. Fa bé el Govern en mantenir les posicions fixades en els acords a que va arribar amb els sindicats UGT i CCOO. Si algú té interès en veure les condicions les pot llegir en qualsevol dels documents que té penjats el Govern, però també els sindicats en els seus webs respectius. Veurà no solament importants dotacions econòmiques per a millorar els sous dels professionals, sinó també dotacions en equips, reduccions de ratios, complements per activitats, etc. Tinc clar que no estem davant una simple reivindicació de condicions laborals, sinó una estratègia de combat contra un Govern que no s’agenolla ni se sotmet a la USTEC. Aquest sindicat posa condicions impossibles per tornar a la normalitat. No menys de 400 o 500 euros d’augment al mes, i equiparar condicions i sous amb els Mossos d’Esquadra, entre altres qüestions. Tothom és lliure de comparar i exigir, però l’esforç que van fer els sindicats UGT i CCOO, va ser en clau realista. Exigir al Govern, quan ni tant sols disposa del pressupost 2026, i fer-ho en uns termes econòmics com els plantejats, és simplement impossible. I vull recordar les informacions donades pel Govern respecte els sous de mestres i professors. En el cas dels de primària el sou brut és de: 39.777 i en el cas de secundària: 44.508. Si comparem aquests sous amb els de molts altres col·lectius podem comprovar que son raonables, però és que hi ha complements nous que milloren anteriors condicions, com el de concedir 50 euros per dia d’estada en colònies o campaments. I al costat d’aquestes condicions n’hi ha moltes altres destinades a millorar les condicions en el lloc de treball. No és cert que es redueixin o se suprimeixin llocs de reforç, o que no es redueixin les ràtios, etc. Hi ha una autèntica campanya de desinformació i rebuig als acords signats, amb la intenció de fer-los fracassar. Així, doncs, la cosa no va de millores concretes, sinó d’imposar el relat i les condicions de la USTEC. El pols és contra el Govern i contra els sindicats, signants. La comparació amb els Mossos, és un argument més o una excusa més. Ho sento, però no crec gaire comparable ni realista, equiparar el treball d’un Mosso d’Esquadra amb la d’un mestre. Tots son fonamentals, però el grau de perillositat, és radicalment diferent. Però, els que s’han mobilitzat tenen un altre problema, i és la manca de sintonia amb la majoria de la població. Només cal parlar amb pares i familiars per veure el rebuig a aquestes mobilitzacions. I han de tenir clar que aquest Govern actua en bloc, defensant posicions raonables i equilibrades. Mantindrà posicions i té clar que aquest pols no el pot perdre. Que qui tingui que prendre nota ho faci, i quan més aviat torni a la vida real, millor per a tots. Han passat a la història els moments de feblesa i dubtes.

DEFICIÈNCIES EN EL SERVEI DE RECOLLIDA SELECTIVA. Al cap d’uns mesos de la posada en servei del nou sistema de recollida selectiva, en aquells municipis que no havien acceptat el sistema “porta a porta”, veiem que la planificació i previsió del Consell Comarcal no ha estat la més adient. Hi ha temes que s’haurien d’haver estudiat i planificat millor, a la vista dels resultats sobre el terreny. Sé que no és fàcil triar i elegir el millor que ofereix el mercat, però voltant pel país es poden veure algunes opcions que podrien haver estat les més adequades per una comarca com la del Berguedà. En primer lloc, considero poc encertat el model de contenidor. Per volum i per material. Si cal triar, millor elegir un de major volum que no pas un més petit. I és que ampliar la capacitat en un 20 o 30% permet resoldre molts dels problemes que ara tenim de contenidors plens, i haver-ne de posar més per resoldre el problema. Dic també pel material perquè a l’hivern sabem que es poden llençar cendres amb algunes guspires actives que poden causar incendi i plena destrucció del contenidor afectat i d’ altres de propers amb tot el que comporta de despesa i problemàtica de substitució. Així, doncs, dos primers problemes han estat de treball i estudi previ, abans de prendre cap decisió. I repeteixo que sóc conscient de les dificultats tècniques i econòmiques, però quan s’ha de fer un canvi important, convé ser agosarat i innovador. Un altre tema a tenir en compte és la freqüència en el buidatge. Toca fer previsions, però tot seguit modificacions, en funció dels resultats. Pel que he comprovat, els contenidors més utilitzats son els d’envasos i els de resta. Si això és així, s’han de buidar amb més freqüència o tenir-ne més com per encabir-hi tot el material. El que no pot passar és veure, massa sovint, contenidors desbordats amb el que suposa per a tots els pobles, molt especialment els més turístics. A punt d’entrar en els mesos claus de l’estiu, toca resoldre les deficiències de forma immediata. Si cal posar més contenidors, que sigui per d’aquí un mes, i si cal modificar els torns de buidatge que s’implementin en les properes setmanes. El mateix cal fer amb les neteges periòdiques, a raó d’una per setmana. Segurament, hauran de ser dues si es volen tenir les illes ecològiques en perfecte estat. I dit això, és evident que toca emprendre una nova campanya, permanent, per a conscienciar a tots els usuaris que la tria s’ha de fer bé. I que si un dia el contenidor està ple, és millor tornar a casa i no deixar la bossa a terra. Ens pertoca a tots col·laborar i participar en la bona gestió i no és gens difícil. Simple rutina de seleccionar a casa, i portar els materials a cada lloc. Així, doncs, hi ha deures a fer per a cada problemàtica. L’objectiu ha de ser assolit, en uns pocs mesos. Ens interessa a tots.

EXCESIVA DURESSA PER UNS MALS RESULTATS. Es evident que el PSOE ha tingut uns mals resultats. Si 30 diputats, eren pocs, perdre’n 2 i quedar-se en 28, empitjora la situació. Queda clar. Ara bé, hem assistit a uns preludis de campanya molt negatius, en contra de Ma Jesús Montero, i amb ella contra tot el PSOE andalús i de rebot, contra el nacional. Molta gent volia passar comptes i tenia pressa perquè els pronòstics es complissin. Qualsevol que fes zàping podia veure tertulians desfermats exposant mentides, repetides com si fossin veritats revelades. Explicar i insistir en que la candidata havia estat imposada per Pedro Sánchez, oblidant el Congrés del PSOE –A, és una d’elles, però en sortien moltes més, fins aconseguir que els resultats negatius esperats, es confirmessin. Bé, el poble ha parlat i ha resolt les disputes, amb uns resultats inesperats com que Moreno Bonilla, a qui tothom donava una majoria absoluta claríssima, ha quedat amb 5 diputats menys, i necessitarà de VOX per a revalidar càrrec i sobretot Govern. Sorpresa majúscula, perquè de forma similar a com la majoria de mitjans s’acarnissaven contra Montero i el PSOE, elogiaven fins extrems vergonyosos. el PP de Moreno Bonilla. El resultat els ha deixat glaçats. Havien elogiat tant la moderació, la bona campanya, la pulcritud del comportament del candidat, el passeig triomfal que havia programat per arribar a uns resultats “històrics” i heus aquí que perd la majoria absoluta i cau en mans d’un VOX amb ganes de fer mal. Planyo els negociadors dels pactes, en tots els seus àmbits, perquè suaran la camisa i quedaran en mans d’un partit sense escrúpols, a l’hora de dir una cosa i si cal canviar-la l’endemà. Dit això, és evident que toca reflexionar sobre els resultats del PSOE. No és tant problema de candidata com de polítiques poc engrescadores i clares. No és fàcil tenir i presentar una alternativa de govern, però és el que toca fer, i per això cal temps i picar pedra durant anys. Hi ha qui creu que amb tres o quatre mesos es pot donar la volta a les enquestes i al pensament de la gent. Això no és així. Cert que la política i amb ella la vida, va massa accelerada, però la pluja fina és la que aconsegueix millor collita. Disposar de 28 diputats i diputades és suficient com per estar present en totes les batalles i formular controls, seguiments i alternatives a tot allò que no funciona. I toca començar d’aquí pocs dies, una vegada descansats i fetes les reflexions pertinents. Em dona la sensació que ha faltat treball de camp, presència territorial i acció parlamentària rigorosa i constant. Aquests son elements essencials per a recuperar iniciativa i recuperar vot. I ara, hi ha una magnífica ocasió de compartir feina amb la de preparar candidatures municipals, i alhora plantar cara a un nou govern, més radicalitzat que mai. Bona ocasió perquè la gent tingui clares les opcions. Acabo, amb una curta reflexió, sobre qui mana en els mitjans de comunicació. El que he vist i escoltat en bona part d’ells, suposa decantaments clars en contra del PSOE i a favor del PP. Res de nou a l’horitzó, però s’ha de tenir molt en compte.

¡QUÉ NIVEL, EL DEL PP ! Queda claro que nunca podemos asegurar haberlo visto u oído todo. Siempre algo o alguien nos puede sorprender, con acciones y actuaciones, nunca imaginadas. Hago esta introducción después de haber asistido, en directo, muchas veces, a las vicisitudes de la crisis del Hantavirus. Si algo hemos aprendido es a temer y respetar otra enfermedad de la cual la mayoría de nosotros no habíamos oído hablar nunca. Pues bien, ya la tenemos en nuestra memoria y nos ha permitido seguir una crisis que ha tenido momentos de demostración, viva y palpable de la formación, preparación y equipamiento de nuestra sanidad pública, y del extraordinario acierto de Rodríguez Zapatero, de crear la Unidad Militar de Emergencias (UME). Su imagen, en forma de material de todo tipo y la alta formación de todos sus componentes, muestra la utilidad de esta unidad en todos los frentes de emergencias: inundaciones, incendios, epidemias, etc. La crisis desatada por la aparición de personas afectadas por esta enfermedad en un crucero turístico, obligó a movilizar todos los recursos para resolver el problema. Y nadie podrá alegar ni lentitud ni falta de medios. Ante todo el mundo se desplegaron las unidades necesarias para actuar con eficacia. Se comprobó la formación y preparación para actuar, en las Canarias, como podría hacerse en cualquier otro rincón de España. Si alguien dudaba, ha quedado demostrado. Lo que nadie podía prever y aún menos esperar es que la ignorancia, acompañada de un alto grado de inconsciencia, pudiera aparecer en algún momento de la crisis. Pues bien, apareció en el minuto cero de la mano del presidente Fernando Clavijo. Sea por celos, sea por ignorancia, sea por ejercer de opositor al gobierno central, para intentar hacer méritos en esta carrera contra Pedro Sánchez, actuó sin miedo al ridículo extremo. Y si su actuación fue penosa e increíblemente negativa, no se comprende como nadie de la Dirección nacional, no lo hizo callar. Ante una crisis, si no se tienen alternativas ni se conoce su alcance, la mejor medida, es el silencio. Nadie está obligado a hablar si no tiene nada relevante qué exponer. Este principio básico lo hemos aprendido todos los que hemos ostentado algún cargo institucional. Sobre todo, cuando la crisis tiene componentes poco conocidos o de extrema dificultad como se dio en ésta. Hablar de descoordinación desde el minuto cero cuando el crucero se hallaba en Cabo Verde, y había investigación y valoración de la OMS sobre cómo actuar, es de una miseria infinita. Todas las crisis contienen datos desconocidos y operaciones a estudiar y evaluar. Es que sino no sería una crisis. Elemental. Y en una crisis, apártense protagonismos y antagonismos, hasta que haya terminado. Después se puede evaluar la respuesta y decidir si se podía haber hecho diferente, pero de momento toca arrimar el hombro y dejar hacer a los que realmente entienden del tema. Ahora, días después de resuelta la crisis, sí, toca hacer balance. Y el primero es felicitar a todos los componentes que intervinieron en su resolución. Muchos y muy eficaces. Seguro se estudiará la respuesta en la mayor parte de los cuerpos de emergencias, a nivel mundial. Como también se estudiará lo que un político y con él una administración no debe hacer: desinformar, criticar y poner trabas, en el peor momento. Y evitar el ridículo. Por suerte, la actuación correspondía al Estado, de lo contrario, la crisis en manos del ejecutivo canario podía haber acabado en una auténtica catástrofe. ¡Vaya papel el del PP ¡. Tengámoslo en cuenta en todas y cada una de las elecciones que vengan.

JUNTS, CONTRA LA REGULARITZACIÓ. No sé si els dirigents de Junts son prou conscients de la deriva ultradretana de les seves principals actuacions polítiques, però mai ha estat un encert, voler copiar un altre partit, perquè al final la gent es decanta per l’original i no la copia. Ho dic, perquè de tant mirar cap a Aliança Catalana, al final la gent no distingirà la diferència. I és que no passa dia ni setmana en que Junts no aparegui del cantó més radical i forassenyat en temes tan vitals com la protecció dels inquilins, en matèria de lloguer, o ara mateix, en el tema de la regularització extraordinària, decretada pel Govern Sánchez. He vist i escoltat declaracions d’alguns dels dirigents de Junts, i , ara mateix, estan portant als plens dels ajuntaments una Moció, plena d’inexactituds i falsedats, que no son propis d’un partit seriós. No es poden posar en una Moció, xifres inventades com que s’ha obert la porta a donar papers a 850.000 immigrants a tot Espanya, dels quals 200.000, a Catalunya. Cap mitjà de comunicació seriós s’ha atrevit a donar xifres concretes, perquè no es coneixen. Les sabrem l’endemà que acabi el procés, que serà el 30 de juny, així que cal ser prudents i no inventar-se dades que no es tenen. També és molt poc seriós que un dels arguments per anar en contra de la regularització sigui que té un “efecte crida”. Que això ho digui VOX, és normal, però que ho afirmi Junts, demostra el seguidisme que fa, ja no solament d’Aliança Catalana, sinó del més extrem, dels extrems. Només llegir les primers línies del Decret queda clar a qui s’adreça i quins son els seus límits. Els que puguin arribar, ara mateix, hauran de complir les normatives vigents, sense poder-se acollir al Decret. I sempre busquen alguna altra excusa com que el català ha quedat oblidat, i no té cap paper en aquesta regularització. Una vegada més, se’ls ha de dir que llegeixin i vegin que una vegada feta la regularització, d’aquí un any, hauran de renovar papers, i en aquell moment es demanarà el coneixement bàsic del català, com s’ha demanat sempre, fins ara. Es a dir, com a mínim, tothom ha d’aportar un diploma de curs bàsic, de 45 hores. Podria seguir amb altres arguments que aporta Junts, però el greu és que a cada línia es fa més evident el caràcter xenòfob del partit i de comprar els principals arguments de l’extrema dreta espanyola, i catalana. Es volen situar com a contrapès a Aliança Catalana, sense valorar que deixen lliure l’espai del centre que els havia caracteritzat. Tampoc escolten les raons i necessitats que expressen els empresaris, entitats, fundacions, sectors agrícoles i ramaders, de disposar de mà d’obra. Que mirin al seu voltant, i veuran qui fa determinades feines i donen determinats serveis. No hi ha pitjor cec que el que no vol veure.

DÈFICIT D’EMPRESES DE CONSTRUCCIÓ. La pandèmia va causar estralls no només en matèria de salut, sinó també en el teixit empresarial. Molt especialment, en el relacionat amb la construcció. Foren moltes les petites i mitjanes empreses que no varen poder congelar activitat i hagueren de tancar. La recuperació no s’ha produït, ni de bon tros, com necessita el país. Ara ens trobem amb una paradoxa i és que molta obra de particulars no troba qui l’executi, i encara més difícil ho tenen les administracions. Hi ha projectes, hi ha finançament, però molts concursos d’obres, queden deserts. Quan dic, molts, vull dir molts, en tot el territori català. No conec prou bé el de més enllà, però aquí s’ha convertit en un autèntic maldecap per a tots els alcaldes. I ara és quan més es nota perquè estem a un any de les properes eleccions municipals, i el ritme de preparació, redacció de projectes, exposició pública i concurs, s’allarga entre dos i tres anys, en obres d’un cert volum. Es ara el moment de la seva adjudicació i execució, i és ara quan es va a la recerca d’empreses que s’hi presentin. Estem en una situació a l’inrevés d’anys enrere quan no calia anar a buscar a ningú perquè tothom estava pendent dels concursos per a poder-s’hi presentar. Era habitual i normal tenir vuit, deu o quinze ofertes per una sola obra. Doncs bé, ara mateix, en molts casos les ofertes es compten amb els dits d’una mà, i s’ha de recórrer a fer publicitat directe a empreses de l’entorn per animar-les a presentar-se. I quan una empresa té on triar, sol triar les que li venen més de gust. Lògic i empresarialment evident, però suposa un maldecap afegit, a la difícil tasca de gestionar l’obra pública. En moments de tanta abundància d’obres, les administracions posen terminis clars i específics, a l’hora de començar i a l’hora de cobrir les etapes. I per descomptat a l’hora de finalitzar i entregar l’obra. Hem de tenir present que la majoria d’ajuntaments, però també consells comarcals i altres organismes d’aquest món local: mancomunitats, consorcis, etc, tenen finançament compartit, amb ajuts d’altres administracions, dites superiors que totes posen terminis per executar les obres i presentar les justificacions corresponents. Aquesta por a no poder complir terminis, si surten determinats imprevistos, fa que moltes empreses es decantin cap a obres privades en les quals poden trobar més facilitats , comprensió o indulgència en cas d’incompliments. Sigui quina sigui la causa, és urgent facilitar la creació de noves empreses si no volem perdre nombroses oportunitats de millora del país. Ja no parlo només de la construcció d’habitatges, sinó obres lligades a la renovació o modernització d’infraestructures, equipaments i serveis, molts dels quals es varen implantar als inicis de la democràcia recuperada. I és que parlem de més de quaranta anys. Tenim un problema greu, i convé trobar-hi solució, de manera urgent.

EL PODER DESTRUCTIU DE LA CORRUPCIÓ. Semblaria, a la vista de la multitud de casos de corrupció, en els darrers deu, vint o trenta anys que qualsevol persona una mica intel·ligent hauria de deduir que tard o d’hora tot se sap i tot acaba malament. També s’hauria de fer una pregunta ben senzilla, val la pena ? Es a dir, compensen uns diners com per a viure sempre més amb por i desconfiança? Vaig viure, treballar i estudiar, set anys a Suïssa. Si repasseu una mica la memòria no us vindrà al cap ni un sol escàndol de corrupció, en aquell país. Un país perfecte ? Un país modèl.lic ? No, però sí un país molt ben organitzat i molt auster en la vida privada, però molt més, en la pública. Allà, tot el que fa referència a la despesa pública té mil ulls que vigilen. Tothom té clar que paga impostos, relativament elevats, i per tant no vol veure despeses inútils ni maneres de fer poc modèl.liques. Es poden veure molt pocs cotxes oficials, i és més que normal trobar polítics rellevants, viatjant en transport públic. Cert és que la mobilitat en aquell país és una joia que han sabut crear, preservar i modernitzar. Trens magnífics, busos i tramvies, nets i polits, tots els dies de l’any amb climatització, en perfecte funcionament. Però bé, vaig al tema. Allà, la mentida, la falsedat, i ja no dic la corrupció té un càstig social, immens. I aquest refús generalitzat, forma part de l’ADN, personal i col·lectiu, de manera que molt pocs, gosen caure en temptacions, privades o públiques. D’aquí els casos mínims que podem trobar. Traslladat el tema aquí, hem posat múltiples barreres burocràtiques, per evitar tripijocs i males arts en contractacions, execucions de projectes , concursos i licitacions. Ens en hem sortit ? En bona part, sí, però queden escletxes que cal tapar i resoldre. També vull deixar clar que la corrupció és molt més baixa que la percepció que en té la societat en general. El problema és que uns pocs casos, han fet malbé el bon camí per on anàvem o anem. La meva experiència, en prop de cinquanta anys d’exercici en la política institucional i de partit, puc assegurar que s’ha avançat molt, i bé, com per evitar males pràctiques. Es més, jo diria que hi ha molt poc marge d’actuació per als qui vulguin aprofitar-se del càrrec i saltar les barreres legals. Ara bé, uns pocs casos, destrossen aquesta imatge i encara tenim alguns beneits que es creuen més llestos que ningú, i que no seran descoberts. Als partits toca fer alguns deures pendents, com el d’estudiar els darrers casos, per modificar normatives i legalitats, per no deixar escletxes obertes. Cert que algunes modificacions allarguen processos, però millor això que facilitar accions fraudulentes. I cal fer molta pedagogia, a l’hora de perseguir i castigar els casos, sobretot per part dels partits. Puc assegurar que a nivell del partit socialista, fa anys, molts anys, en que els comptes son portats i auditats, com per passar tots els filtres interns i externs. Així ha de ser, a nivell individual i col·lectiu. Mai més es poden repetir accions i actuacions com son jutjades, aquests dies. El dany ha estat terrible.

LA AMNESIA COMO ESTRATEGIA. Todavía recuerdo algunos eslóganes que hicieron fortuna en el pasado. Hay uno especialmente adecuado para los tiempos que corren: “la imaginación al poder”. No sé si los dirigentes populares lo han querido reciclar pero lo cierto es que en sus reuniones, a puerta cerrada, y seguramente con muchos huecos en sus butacas, deben discutir sobre cómo responder a las acusaciones, polémicas, denuncias y revelaciones que han surgido durante el juicio a la Kitchen, recordándonos todo lo visto, oído y sentenciado en la Gurtel. Me los imagino en un despacho, dando rienda suelta a su imaginación y proponiendo todo tipo de respuestas, a cuál más osada. Al final, ha ganado la de utilizar la amnesia como estrategia general, no solo para la Kitchen, sino para todos los centenares de casos de corrupción que el PP ha tenido en el pasado y los que van saliendo cada semana o cada mes. Parten de la idea de que tienen convencidos a los suyos, y los otros no les importan. Pueden alegar y responder con cualquier exabrupto que no pasará nada. Producirá protestas, contradicciones y declaraciones múltiples, pero ya se encargarán de inventar algún otro debate, acusación o petición, para hacer olvidar la polémica anterior. Así pues, nada de lo acontecido en tiempos pasados puede motivar acciones o actuaciones presentes. De entrada porque todos o casi todos son nuevos en los cargos presentes, aunque tuvieran otros en el pasado. Los nuevos no han leído ni han estudiado nada del pasado, lógico pues no tengan que excusarse por nada. Da igual que el nombre del partido sea el mismo. Es pura casualidad que no debe empañar la acción presente. El pasado es el pasado, y pasado y cerrado está. Que nadie lo reabra porque será una pérdida de tiempo. Están para mirar adelante no para mirar hacia atrás. Si algo se hizo mal fue por pura mala suerte, y cada elección, borra todo lo hecho. Si todos estos argumentos sirven para la Kitchen, similares argumentos se van aplicando a otros casos puntuales de corrupción que toca a docenas de cargos municipales. Se pasa de puntillas por todos ellos, y si hay alguno de especial proyección pública, se buscan excusas para justificarlos. Se consideran adeptos al olvido. Y no hace falta ni pedir perdón, ni rectificar conductas ni prometer modificaciones para que no se repitan. El olvido es la mejor receta para dirigentes y cargos públicos del PP. Y para promocionar el olvido propio, nada mejor que exagerar, recordar y si hace falta inventar, los puntos débiles del adversario, convertido en enemigo total: el PSOE. A cada pregunta sobre corrupción, se debe contestar con lo sucedido en el partido socialista. Toca maximizar todo lo ocurrido, para poder minimizar lo propio. Y mejor no hablar nunca de lo propio. Para ello la mejor vía es la amnesia. El no recuerdo, no nos consta, no puede ser o no es tal como lo explican ustedes, sirve en todo momento y lugar. Pero la vida continúa y nuevos casos se van añadiendo a los viejos. La corrupción en el PP es sistémica, tanto en ayuntamientos como en diputaciones o CCAA. Los casos van saliendo y muchos más que saldrán. Pueden ellos alegar amnesia pero al final, tendrán que rendir cuentas ante la Justicia. Lo vimos en la Gurtel y lo estamos viendo en la Kitchen. Las dimensiones de lo hecho, es de tal gravedad que sí, les pasará factura. Tiempo al tiempo.

GÒSOL, EL PASSAT QUE TORNA. Fa una trentena d’anys, l’empresa catalana Cobega S.A, va dur a terme prospeccions, per a comprovar si el brollador, resultat d’una perforació, a prop de Torrencenta, tenia prou qualitat i quantitat com per a ser explotat a nivell industrial / comercial. Aquell brollador estava situat en terrenys municipals, per la qual cosa la intervenció de l’Ajuntament, era indispensable. Anys després de la primera prospecció, es van iniciar gestions per a avançar en un projecte de construcció d’una planta embotelladora d’aigua de manantial. En aquell moment, el Consistori estava presidit per l’alcalde, Josep Tomás i Mirambell (e.p.d), amb un regidor i una regidora, independents, recolzats pel PSC, i amb dos regidors de CiU, a l’oposició. L’equip de govern era totalment partidari de la planta. Fou així com s’iniciaren els contactes i negociacions, en les quals vaig participar en tant que diputat al Parlament. L’empresa Cobega, va crear una societat per tirar endavant el projecte ( Roalba S.A), i va donar d’alta una patent per a la futura comercialització de l’aigua, sota el nom “Aigua del Cadí”. La inversió inicialment prevista era de 100 M, amb la construcció d’una planta de prop de 5.000 m2, que s’integraria en el paisatge, en el lloc més indicat, amb una coberta vegetal. La planta, donaria 35 llocs de treball directes, i 15 indirectes ( bàsicament transportistes). Es varen fer proves de transport amb camions, sense especials problemes. Es varen estudiar possibles emplaçaments per a la planta, i al final es varen reduir a 3. Es va negociar amb Urbanisme de la Generalitat, la requalificació de terrenys, i amb Carreteres, la construcció d’una variant directe, des de la carretera fins a peu de planta, per evitar entrar o molestar el nucli urbà. Al final es va optar per una única ubicació, darrera un turó, la qual cosa minimitzava l’impacta. Es va construir una maqueta, perquè tothom podés veure la proposta. Les negociacions estaven molt avançades, quan l’alcalde va incloure una nova condició: una quota d’uns cèntims per m3 envasat. La proposta es debatia entre els 5 i 8 cèntims, quan una colla de beneits del poble es va proposar i va aconseguir tirar per terra l’acord. Hi hagueren amenaces, anònims, denúncies, recursos, fins i tot actuacions destinades a arruïnar el negoci de l’alcalde ( forner- pastisser- cafeter): Cal Moixó. Alguns contraris anaven a comprar pa a fora i el repartien a diverses famílies, per evitar anessin a comprar allà. El conflicte va anar pujant de to, fins el punt que l’empresa va decidir, suspendre el projecte i marxar a posar una planta, a les Illes Canàries i una altra, a Andalusia. Si la planta fos una realitat, calculo uns ingressos municipals, de prop d’un milió/any. Reto homenatge a l’alcalde, ja difunt i al regidor i regidora per la valentia mostrada.

DEIXEU LA DEMAGÒGIA, I ESPEREU RESULTATS ! No entenc tanta demagògia i tanta oposició a la prova pilot de posar Mossos de paisà, en 14 centres escolars, segons un conveni entre el Departament d’Educació i el d’Interior. M’he mirat la proposta i els objectius, i francament no veig per enlloc, els perills ni les interferències que alguns fan constar. Al contrari, hi veig interessants objectius que poden donar uns esplèndids resultats. Ho dic, perquè tots els qui portem un grapat d’anys, en contacte amb la realitat educativa, però també amb la juvenil, sabem de la importància del principi d’autoritat i respecte en les relacions entre col•lectius. Moltes vegades la sola presència d’un agent de l’autoritat, a prop, fa que determinades actituds i accions es deixin per altra ocasió. Penso en els centres escolars on s’ha desplegat aquest pla- pilot, i estic convençut que en pocs dies es veuran resultats positius, tant a dintre com a fora del recinte. Saber que hi ha algú que vigila accions i actuacions negatives per a la convivència, ja suposa un fre a que es duguin a terme. Conèixer la realitat d’elements pertorbadors del funcionament normal i habitual, pot facilitar la seva desarticulació. Per això no fa falta ni uniforme ni armament, simple actuació preventiva. Cada centre té les seves especificitats i una vegada conegudes, queda clar que l’exercici normal de l’acció educativa no es veurà pertorbada per aquesta presència. Al contrari, es podrà actuar amb plena dedicació perquè se sabrà que ningú podrà destorba-la. I han quedat clars els àmbits de l’actuació que no contemplen ni entrar en classes, ni tenir intromissions en l’acció educativa o organitzativa del centre. Així, doncs, a què venen tantes protestes i peticions de compareixences parlamentàries ? Molt senzill, per alguns partits tot el que és nou i trencador amb rutines del passat, ha de ser combatut i atacat. Tenen por de l’èxit d’aquesta proposta, i res millor que evitar-lo demanant la seva suspensió. Ja estem acostumats a aquesta manera de fer i actuar. Però, precisament perquè s’han de fer innovacions i proves, s’ha de mantenir i continuar el pla pilot fins poder avaluar la seva efectivitat. Queda clar que si la proposta no es considera positiva, es suspendrà, però i si el resultat és positiu ? Doncs, ha de quedar clar que tirarà endavant i s’estendrà el seu desplegament, a tot arreu on es cregui convenient. A més, el president Illa ho ha deixat clar, si els centres demanen que no s’implementi aquest pla, a casa seva, no es farà. Ja està, tant senzill com això. Ara bé, que persones d’altres centres no vulguin parlar per ells. Que deixin fer i esperin resultats. I és que en principi estic convençut que l’experiment donarà bons resultats. Una presència vigilant, observadora, informadora i experimentada, permet resoldre un munt d’accions i actuacions, de forma preventiva. Fins i tot sense haver d’actuar directament. Els qui estem o hem estat en ajuntaments, ho podem constatar en tota mena de centres cívics, esportius, culturals o socials. Tant de bo, plans com aquest, es puguin desplegar en aquests altres espais on s’apleguen col•lectius diversos. I, repeteixo el que he dit al principi, deixem fer i esperem resultats !

PRIORITATS LLARGAMENT CONGELADES. Per no dir abandonades durant anys, massa anys. Em refereixo a les relacionades amb la gent gran, amb les persones discapacitades i altres col•lectius amb necessitats especials. Qui tingui familiars, amics o coneguts, en algun d’aquests sectors, sap de què parlo. Durant anys, molts anys, el Govern i molts ajuntaments estaven ocupats en altres coses, i no s’han ocupat d’una de les grans prioritats del país: el manteniment i millora de l’estat del benestar. Per això animo a escoltar la Consellera, Martínez Bravo, en les seves explicacions sobre present i futur de les infraestructures, equipaments i serveis, lligats al seu departament. D’entrada, el nou pressupost 2026, presentat fa unes setmanes, preveu un augment del 28%, respecte del darrer en vigència( 2023). El d’aquest any preveu arribar als 4.248 M, i és que hi ha un munt de retards i promeses incomplertes que no poden continuar en els llimbs. Amb algunes dades veurem els canvis tinguts. S’han augmentat en 2.740 les places concertades en residència per a persones grans, des de 2024. Hi ha una previsió d’augment de 1.000 més, per aquest any 2026. I de cara el 2028, es vol arribar a l’objectiu d’un total de 6.000. Dintre d’aquest marc d’increment de places concertades, figura la construcció de 15 noves residències, 9 de les quals ja es troben en construcció. També hi ha previstos 3 centres per a discapacitats i 1 nou centre de dia per a gent gran. Es suficient ? No encara, però es va pel bon camí, després de massa anys de congelació i abandonament d’inversions i ajudes, en un dels àmbits que més ha crescut en necessitats. L’envelliment progressiu de la població catalana obliga a marcar el pas en el mateix sentit per part del Govern de la Generalitat. Ho ha de fer en Sanitat, lògicament i per descomptat en tot el referit a la gent gran. Es més, ha d’entrar en nous conceptes de col•laboració i participació amb entitats i empreses, privades i públiques, per donar nous serveis a un immens col•lectiu que viu molts més anys, i vol continuar el màxim de temps possible a casa seva. Es en aquest nou marc on els ajuntaments tenen un paper immens a jugar. Tant els més grans com els més petits. Si miro enrere i comparo la situació dels primers anys que vam actuar( anys 80) amb la realitat d’ara, el canvi a millor, ha estat espectacular. Ja no és gens especial que fins i tot petits ajuntaments, disposin de serveis d’atenció a domicili amb treballadores familiars, assistentes, monitores de lleure, servei d’àpats a domicili, i un llarg etc. Però, sempre hi ha noves necessitats que cal estudiar i resoldre, com acompanyaments a visites mèdiques fora del poble, gestions a la capital, i altres. En resum, les prioritats que hi havia anys enrere, s’han ampliat i multiplicat. Si volem preservar l’estat de benestar, hem de disposar dels recursos necessaris. D’aquí l’absoluta urgència d’aprovar el pressupost 2026. Els partits que tenen a les seves mans fer-ho, toca donar el pas. No valen excuses ni subterfugis.

DOS JUICIOS, PARA NADA SEMEJANTES. Comprendo el interés del PP y de una parte del ámbito judicial, en hacer coincidir el juicio por la Kitchen con el de Koldo, para intentar mezclar conceptos y realidades, para así castigar a uno, en detrimento del otro. Los dos tienen interés público y mediático, pero no nos confundamos, en uno vemos traiciones al más alto nivel, al estado de derecho y a las acciones que deben presidir un Estado, y en el otro vemos a unos presuntos sinvergüenzas cometiendo tropelías que enrojecen al más templado. Empezando por el segundo, es evidente que deberían haber saltado todas las alarmas ante movimientos y actuaciones de dos secretarios de organización, uno de ellos ministro, a la vista del desparpajo con que actuaron, y los supuestos desmanes que cometieron. Tendremos puntual información y documentación en las próximas semanas, pero queda claro que el gran poder de organización debe tener contrapesos, mucho más rigurosos y eficientes de los que tuvieron los inculpados. No hay mal que por bien no venga, y por desgracia deben pasar grandes desmanes para rectificar y modificar estructuras. Me consta que se ha hecho y que nunca más se podrán repetir acciones y actuaciones como las que estamos sabiendo, en estos días de juicio. También queda claro que la selección de los más altos responsables debe pasar por filtros mucho más rigurosos, especialmente cuando se ostentan cargos institucionales. El daño producido ha sido inmenso, no solo porque ha dado argumentos y armas a los adversarios, sino por la desmoralización en militantes, simpatizantes y votantes. Parecía imposible tener sinvergüenzas en el partido, y los hemos encontrado en la cúspide de la organización. Daño relevante, solo mitigado por la rápida y contundente respuesta con supervisión interna y externa, de no haberse aprovechado de estas tropelías. Queda claro que todo el mundo debe pasar exámenes rigurosos antes de ocupar un cargo de responsabilidad. Dicho esto, y a la espera de más información y documentación, todos los españoles seguimos atentamente el curso del juicio por la Kitchen. Muy diferente en todo y en todos los intervinientes, empezando por la presidencia del tribunal. Vaya contraste entre una presidencia y otra. Pero, si en uno se juzga a presuntos sinvergüenzas, en el otro se juzga a presuntos traidores al estado de derecho, a la Justicia en mayúsculas y a todo lo que siempre hemos considerado “sagrado” en un país democrático. Es increíble constatar hasta qué punto se utilizaron los poderes del Estado, para delinquir. Cada día, en cada sesión, asistimos a exposiciones de actuaciones que no deberían haber sido posibles si hubieran funcionado los mecanismos del Estado. Ha quedado claro que se podía comerciar con todo, cargos, presiones, chantajes,….llevados a cabo por quienes debían velar por la seguridad y la colaboración con la Justicia. Nadie quiera mezclar un juicio con el otro, porque estamos hablando de niveles incomparables. Por mucho que el PP quiera remitir a otros tiempos y a consecuencias pagadas, todo lo que se ve y se oye deja al partido en situación de extrema responsabilidad y gravedad porque queda en el aire algo terrible, y es que si lo hicieron una vez, lo pueden repetir. Ni han pedido perdón ni han prometido castigo interno y externo para altos dirigentes que de forma incomprensible quedaron fuera de la imputación. Aquí vemos dos varas de medir, radicalmente diferentes, y esto hace un daño terrible a la credibilidad de la Justicia, y con ella al funcionamiento de lo que llamamos el aparato del Estado. Nunca debería haber pasado lo que ahora conocemos, pero tampoco es comprensible ni aceptable que los principales responsables puedan quedar exentos de todo castigo. Queda todavía mucho por aclarar, pero nadie pretenda equiparar un juicio con el otro porque las diferencias y distancias son abismales.

HE VIST CARES D’ALEGRIA. Treballar amb immigrants comporta descobrir realitats no sabudes ni imaginades. També constatar, com un munt de persones i alguns partits, parlen d’ells sense tenir un mínim de coneixement de procedències, causes i objectius. Tampoc recorden o no s’han interessat mai per les onades d’espanyols que van fer camins similars, 50 o 60 anys enrere. Aquests dies son ideals per a recuperar la memòria històrica de l’allau de persones, a la recerca de mitjans de vida per a ells i alhora poder enviar remeses de diner als familiars que s’havien quedat aquí. En alguns moments dels anys 60 i 70 érem tres milions, els repartits per una quinzena de països d’Europa i Amèrica. No foren anys fàcils, perquè “ser espanyol”, equivalia a descriure una nacionalitat de tercer nivell. Doncs bé, el que no volíem per a nosaltres, no ho hem de voler per als qui venen ara, per dues raons ben bàsiques i conegudes: o per guerres i tensions greus en els països d’origen o per causes econòmiques, o les dues alhora, com passa en un grapat de països d’Àfrica. El que sí ens assembla enormement, son els objectius. També tant senzills com trobar un país tranquil, buscar feina per a sobreviure i alhora, estalviar per enviar petites remeses a casa seva, on les rebran efusivament. Les condicions per venir i quedar-se no han estat mai fàcils, en la majoria dels casos, sobretot quan les urgències i emergències no permeten un mínim de previsió i planificació. Arribats aquí, molts demanaven asil, com a via per passar uns primers temps, i veure si aquesta petició fructificava. En pocs casos, donava resultats afirmatius. Les condicions per ser considerat asilat, son molt restrictives. Aleshores, tocava emprendre la via de l’arrelament social. Demostrar vida aquí, com per aconseguir el permís de residència i treball. Fa un temps es demanava un mínim de tres anys d’estada en el país. Fa un any es va rebaixar a dos anys. I en tots els casos aquesta tramitació havia de comportar la presentació de papers no només per a demostrar aquesta estada, sinó també coneixements de llengua. I aquí torno a repetir que sempre en aquest procés es requeria un diploma d’un mínim de 45 hores de català. I sempre, sempre, certificat de penals. A més d’un precontracte laboral. Res era fàcil ni ràpid, però s’han resolt multitud de peticions, en els darrers anys. Quedava, però, un nombre indeterminat d’ immigrants no legalitzats. Es parla de mig milió. Ho sabrem al final del procés. Ha estat una bona decisió, en un bon moment. Ells ho necessiten, el món laboral els espera, i finalment tindran els drets i deures que els corresponen. Aquests dies, he vist moltes cares d’alegria. Tots tenen el gran objectiu a l’abast. Ser ciutadans de ple dret.

PP I VOX, OBJECTIUS COMUNS. Fa bé Pedro Sánchez d’esperar a convocar eleccions generals perquè el temps i sobretot les accions i actuacions de PP i VOX, li donaran la raó. Què vull dir ? Doncs que no estem en temps d’alternances habituals i normals, en tot sistema democràtic, sinó que estem en temps excepcionals, en els quals es volen aprofitar els fonaments de la democràcia per a trencar les línies vermelles, dels drets humans i la Constitució, per arribar al poder. Des de fa temps, molt temps, veiem com el PP i VOX han anat acostant posicions fins el punt que costa separar punts importants dels programes d’uns i altres. Volen arribar al poder, és a dir a governar, sigui com sigui, costi el que costi , fins i tot retorçant lleis i reglaments. Estan en fase “tot s’hi val”, fins el punt d’acusar els competidors de greus comportaments, malgrat siguin ells els principals inductors o actors. Ho vàrem veure en el judici de la Gurtel i ara ho estem veient en el de la Kitchen. Estem davant els fets més greus, en democràcia, contra l’estat de dret. Us i abús de l’aparell de l’Estat per a delinquir, i evitar el triomf de la Justícia. Poca cosa més es podria afegir a tanta immoralitat, i tantes vulneracions de la legislació, per part dels qui l’han de garantir. Però si tot el vist i escoltat és prou greu, sempre hi ha espais per a agreujar la situació i portar-la a extrems insostenibles. En els propers mesos ho veurem. Penso en la clàusula de “prioritat nacional “ imposada per VOX, en els programes de Govern d’Extremadura i Aragó, que aviat trobarem a Castella – Lleó, i que es va replicant en ajuntaments, diputacions i CCAA, mitjançant mocions. Aquesta inclusió deixa clares les intencions de VOX, per a exigir tractaments desiguals, vers els ciutadans, en funció de la seva procedència. Un clar trasllat del principi de “els espanyols, primer”, i després ja veurem. Només pensar en com dur a terme aquest principi produeix mal sons i derivades d’una extrema gravetat, molt especialment en temes tant essencials i bàsics, com l’accés a la sanitat pública, a l’educació, als serveis socials, etc. Que el PP, hagi acceptat aquest principi, i intenti amagar-lo sota subterfugis com el d’excepcions, en cas d’arrelament, és una prova de la seva deriva cap el pedregar. Cap a objectius sense ètica, i fins i tot sense estètica, amb immediats conflictes institucions, legals i jurídics. Algú s’imagina el paper dels funcionaris davant ordres, reglaments o normatives que vulnerin les lleis vigents ? Algú creu en la passivitat dels ciutadans si observen comportaments i decisions que vulnerin els seus drets ? Les lleis s’han de complir i fer complir, sense subterfugis i encara menys, imposant diferències en la seva aplicació segons el color de la pell, l’idioma, la procedència o el DNI. El PP s’ha ficat a la cova del llop i ara pretén buscar explicacions per evitar perjudicar les expectatives de Moreno Bonilla en Andalusia. El mal ja està fet, no solament la campanya electoral es veurà impregnada d’aquests pactes, és que assistirem als primers acords per imposar la voluntat de VOX, de manera que els andalusos i amb ells, tots els espanyols, tindrem clar que la mobilització és urgent i necessària per evitar que aquest tàndem arribi a governar Espanya. El temps, moltes vegades és un bon aliat, per a comprovar que els avisos i amenaces es poden convertir en greus perills. Doncs bé, ara i aquí en tenim la prova. L’aliança PP- VOX és altament tòxica i perillosa per a tots nosaltres, visquem on visquem.

NETEJA DE TOTS ELS ESPAIS PÚBLICS. Si una cosa m’encanta de viatjar per determinats països és veure la netedat en els espais públics. Contrasta, i molt amb el que és habitual, per desgràcia a casa nostra. I és que sembla impossible que només en pocs quilòmetres, la situació canviï de manera radical. De tant en tant, m’agrada anar a donar alguna volta per Ax-Les Thermes, Tarascó, Foix o una mica més enllà. Just deixat enrere Puigcerdà, deixem les pintades, guixades, grafitis, banderoles o parracs penjats, i trobem carreteres, netes i polides. I no solament això, quan arribem a llocs amb tren, els veiem resplendents, sense les guixades ni els grafits, dels d’aquí. A què ve aquesta diferència ? Simple protecció i estimació pel que és públic i és de tots, que ningú vol sigui malmès per uns quants vàndals. Aquest any vaig tornar a Suïssa, la meva segona pàtria, i és que allà és impensable trobar espais públics, parets, vagons, jardins...amb cap simple guixada. Si ben a prop nostre, això no passa, cal emprendre accions decidides i contundents, aquí per evitar-ho. S’ha d’extremar la vigilància i portar davant dels tribunals els seus autors, i per descomptat, fer pagar els elevats costos de neteja. Sense càstig no hi haurà canvi d’actitud. I sí, lògicament s’han de fer campanyes de conscienciació i tots els ciutadans ens hem de convertir en vigilants públics, disposats a retreure, i si cal impedir, actuacions com les que critico. Fa pocs dies, vaig enviar una nova petició a la Conselleria de Territori, exposant la necessitat de procedir a una neteja en profunditat de centenars d’espais, en vies públics, que estan plenes de tota mena de guixades, grafitis i fins i tot draps envellits pel temps, amb inscripcions de molt mal gust, en alguns casos. Es evident que per als conductors propis i estrangers, dona una pèssima imatge anar trobant cada pocs quilòmetres, mostres del mal gust d’alguns vàndals que creuen ser propietaris de tots els espais públics. I aquestes mostres de mal gust, les podem trobar ja just a la frontera d’entrada cap a casa nostra. Sembla que alguns tenen pressa per donar mostres de mal gust i no s’atreveixen a entrar a França i ho han de fer per donar la benvinguda als qui ens visiten. Ser país acollidor i alhora protector dels espais de tots, comporta actuar en conseqüència. Si cal posar càmeres de vigilància que es posin i si cal modificar normes per ampliar sancions, es faci. El que no pot ser és veure la disbauxa per bona part del país. I per descomptat, estudiar com protegir trens que semblen andròmines mòbils, recorrent el país, en una clara mostra de mal gust. Poc després d’haver redactat aquest escrit, la Conselleria de Territori anunciava canvis en les sancions, per castigar molt més durament els grafiters que embruten i vandalitzen els combois fins extrems d’impedir el seu ús. A partir d’ara, hi haurà sancions que podran arribar als 900.000 euros. Bona mesura, en bon moment. Cal ampliar-la cap altres elements del mobiliari i espais públics que son de tots.