Joan Roma

HE VIST CARES D’ALEGRIA. Treballar amb immigrants comporta descobrir realitats no sabudes ni imaginades. També constatar, com un munt de persones i alguns partits, parlen d’ells sense tenir un mínim de coneixement de procedències, causes i objectius. Tampoc recorden o no s’han interessat mai per les onades d’espanyols que van fer camins similars, 50 o 60 anys enrere. Aquests dies son ideals per a recuperar la memòria històrica de l’allau de persones, a la recerca de mitjans de vida per a ells i alhora poder enviar remeses de diner als familiars que s’havien quedat aquí. En alguns moments dels anys 60 i 70 érem tres milions, els repartits per una quinzena de països d’Europa i Amèrica. No foren anys fàcils, perquè “ser espanyol”, equivalia a descriure una nacionalitat de tercer nivell. Doncs bé, el que no volíem per a nosaltres, no ho hem de voler per als qui venen ara, per dues raons ben bàsiques i conegudes: o per guerres i tensions greus en els països d’origen o per causes econòmiques, o les dues alhora, com passa en un grapat de països d’Àfrica. El que sí ens assembla enormement, son els objectius. També tant senzills com trobar un país tranquil, buscar feina per a sobreviure i alhora, estalviar per enviar petites remeses a casa seva, on les rebran efusivament. Les condicions per venir i quedar-se no han estat mai fàcils, en la majoria dels casos, sobretot quan les urgències i emergències no permeten un mínim de previsió i planificació. Arribats aquí, molts demanaven asil, com a via per passar uns primers temps, i veure si aquesta petició fructificava. En pocs casos, donava resultats afirmatius. Les condicions per ser considerat asilat, son molt restrictives. Aleshores, tocava emprendre la via de l’arrelament social. Demostrar vida aquí, com per aconseguir el permís de residència i treball. Fa un temps es demanava un mínim de tres anys d’estada en el país. Fa un any es va rebaixar a dos anys. I en tots els casos aquesta tramitació havia de comportar la presentació de papers no només per a demostrar aquesta estada, sinó també coneixements de llengua. I aquí torno a repetir que sempre en aquest procés es requeria un diploma d’un mínim de 45 hores de català. I sempre, sempre, certificat de penals. A més d’un precontracte laboral. Res era fàcil ni ràpid, però s’han resolt multitud de peticions, en els darrers anys. Quedava, però, un nombre indeterminat d’ immigrants no legalitzats. Es parla de mig milió. Ho sabrem al final del procés. Ha estat una bona decisió, en un bon moment. Ells ho necessiten, el món laboral els espera, i finalment tindran els drets i deures que els corresponen. Aquests dies, he vist moltes cares d’alegria. Tots tenen el gran objectiu a l’abast. Ser ciutadans de ple dret.

PP I VOX, OBJECTIUS COMUNS. Fa bé Pedro Sánchez d’esperar a convocar eleccions generals perquè el temps i sobretot les accions i actuacions de PP i VOX, li donaran la raó. Què vull dir ? Doncs que no estem en temps d’alternances habituals i normals, en tot sistema democràtic, sinó que estem en temps excepcionals, en els quals es volen aprofitar els fonaments de la democràcia per a trencar les línies vermelles, dels drets humans i la Constitució, per arribar al poder. Des de fa temps, molt temps, veiem com el PP i VOX han anat acostant posicions fins el punt que costa separar punts importants dels programes d’uns i altres. Volen arribar al poder, és a dir a governar, sigui com sigui, costi el que costi , fins i tot retorçant lleis i reglaments. Estan en fase “tot s’hi val”, fins el punt d’acusar els competidors de greus comportaments, malgrat siguin ells els principals inductors o actors. Ho vàrem veure en el judici de la Gurtel i ara ho estem veient en el de la Kitchen. Estem davant els fets més greus, en democràcia, contra l’estat de dret. Us i abús de l’aparell de l’Estat per a delinquir, i evitar el triomf de la Justícia. Poca cosa més es podria afegir a tanta immoralitat, i tantes vulneracions de la legislació, per part dels qui l’han de garantir. Però si tot el vist i escoltat és prou greu, sempre hi ha espais per a agreujar la situació i portar-la a extrems insostenibles. En els propers mesos ho veurem. Penso en la clàusula de “prioritat nacional “ imposada per VOX, en els programes de Govern d’Extremadura i Aragó, que aviat trobarem a Castella – Lleó, i que es va replicant en ajuntaments, diputacions i CCAA, mitjançant mocions. Aquesta inclusió deixa clares les intencions de VOX, per a exigir tractaments desiguals, vers els ciutadans, en funció de la seva procedència. Un clar trasllat del principi de “els espanyols, primer”, i després ja veurem. Només pensar en com dur a terme aquest principi produeix mal sons i derivades d’una extrema gravetat, molt especialment en temes tant essencials i bàsics, com l’accés a la sanitat pública, a l’educació, als serveis socials, etc. Que el PP, hagi acceptat aquest principi, i intenti amagar-lo sota subterfugis com el d’excepcions, en cas d’arrelament, és una prova de la seva deriva cap el pedregar. Cap a objectius sense ètica, i fins i tot sense estètica, amb immediats conflictes institucions, legals i jurídics. Algú s’imagina el paper dels funcionaris davant ordres, reglaments o normatives que vulnerin les lleis vigents ? Algú creu en la passivitat dels ciutadans si observen comportaments i decisions que vulnerin els seus drets ? Les lleis s’han de complir i fer complir, sense subterfugis i encara menys, imposant diferències en la seva aplicació segons el color de la pell, l’idioma, la procedència o el DNI. El PP s’ha ficat a la cova del llop i ara pretén buscar explicacions per evitar perjudicar les expectatives de Moreno Bonilla en Andalusia. El mal ja està fet, no solament la campanya electoral es veurà impregnada d’aquests pactes, és que assistirem als primers acords per imposar la voluntat de VOX, de manera que els andalusos i amb ells, tots els espanyols, tindrem clar que la mobilització és urgent i necessària per evitar que aquest tàndem arribi a governar Espanya. El temps, moltes vegades és un bon aliat, per a comprovar que els avisos i amenaces es poden convertir en greus perills. Doncs bé, ara i aquí en tenim la prova. L’aliança PP- VOX és altament tòxica i perillosa per a tots nosaltres, visquem on visquem.

NETEJA DE TOTS ELS ESPAIS PÚBLICS. Si una cosa m’encanta de viatjar per determinats països és veure la netedat en els espais públics. Contrasta, i molt amb el que és habitual, per desgràcia a casa nostra. I és que sembla impossible que només en pocs quilòmetres, la situació canviï de manera radical. De tant en tant, m’agrada anar a donar alguna volta per Ax-Les Thermes, Tarascó, Foix o una mica més enllà. Just deixat enrere Puigcerdà, deixem les pintades, guixades, grafitis, banderoles o parracs penjats, i trobem carreteres, netes i polides. I no solament això, quan arribem a llocs amb tren, els veiem resplendents, sense les guixades ni els grafits, dels d’aquí. A què ve aquesta diferència ? Simple protecció i estimació pel que és públic i és de tots, que ningú vol sigui malmès per uns quants vàndals. Aquest any vaig tornar a Suïssa, la meva segona pàtria, i és que allà és impensable trobar espais públics, parets, vagons, jardins...amb cap simple guixada. Si ben a prop nostre, això no passa, cal emprendre accions decidides i contundents, aquí per evitar-ho. S’ha d’extremar la vigilància i portar davant dels tribunals els seus autors, i per descomptat, fer pagar els elevats costos de neteja. Sense càstig no hi haurà canvi d’actitud. I sí, lògicament s’han de fer campanyes de conscienciació i tots els ciutadans ens hem de convertir en vigilants públics, disposats a retreure, i si cal impedir, actuacions com les que critico. Fa pocs dies, vaig enviar una nova petició a la Conselleria de Territori, exposant la necessitat de procedir a una neteja en profunditat de centenars d’espais, en vies públics, que estan plenes de tota mena de guixades, grafitis i fins i tot draps envellits pel temps, amb inscripcions de molt mal gust, en alguns casos. Es evident que per als conductors propis i estrangers, dona una pèssima imatge anar trobant cada pocs quilòmetres, mostres del mal gust d’alguns vàndals que creuen ser propietaris de tots els espais públics. I aquestes mostres de mal gust, les podem trobar ja just a la frontera d’entrada cap a casa nostra. Sembla que alguns tenen pressa per donar mostres de mal gust i no s’atreveixen a entrar a França i ho han de fer per donar la benvinguda als qui ens visiten. Ser país acollidor i alhora protector dels espais de tots, comporta actuar en conseqüència. Si cal posar càmeres de vigilància que es posin i si cal modificar normes per ampliar sancions, es faci. El que no pot ser és veure la disbauxa per bona part del país. I per descomptat, estudiar com protegir trens que semblen andròmines mòbils, recorrent el país, en una clara mostra de mal gust. Poc després d’haver redactat aquest escrit, la Conselleria de Territori anunciava canvis en les sancions, per castigar molt més durament els grafiters que embruten i vandalitzen els combois fins extrems d’impedir el seu ús. A partir d’ara, hi haurà sancions que podran arribar als 900.000 euros. Bona mesura, en bon moment. Cal ampliar-la cap altres elements del mobiliari i espais públics que son de tots.