Joan Roma

UNIDOS CONTRA TODO LO ESPAÑOL. Pocas cosas, de unión, les quedan a los independentistas catalanes, que no sea su furibundo odio a todo lo español. Por si alguien lo dudaba solo tiene que observar y analizar el último brote, salido de la cumbre hispano – francesa del 19 de enero, en Barcelona. Por un lado, el presidente Aragonés, saludando deprisa y corriendo a los dos mandatarios y marchar, igual de rápido antes de que sonaran los himnos nacionales, no fuera le hiciesen la foto, en posición de firmes, escuchando el himno nacional. Por otro lado, a la falda de la montaña de Montjuïc, se concentraron unos 6.500 independentistas, para mostrar su fuerza y decir que “nada se ha acabado” que ellos siguen y seguirán batallando por la independencia. La lectura de carteles y pancartas explicitaban el título del artículo: unidos contra todo lo español, en sus múltiples variedades. Y es que en estos círculos, se consume una historia de España, muy concreta, totalmente inventada, hasta el punto de contradecir realidades, fácilmente comprobables. Pero, da igual, para quien quiere creer otras cosas no hay nada que hacer. Si para ellos las corridas de toros, son elemento esencial de la barbarie española, nadie les podrá contradecir explicando cuán importante eran en Cataluña, hasta el punto de tener dos plazas en Barcelona y haber tenido otras en ciudades tan, tan catalanas como Olot y Vic. Da igual no lo quieren creer. Todos los nacionalismos, y más los exacerbados, construyen una realidad propia y niegan la de los demás. Ellos son los avanzados, los más europeos, los más leídos y estudiados, los otros son atrasados. Todos los símbolos, todos los organismos, son repudiados, de aquí la negativa a poner la bandera española en edificios públicos, sean ayuntamientos, consejos comarcales, diputaciones… tampoco gustan los edificios, propiedad del Estado, sean comisarías, subdelegaciones, cuarteles, etc., puesto que en todos ellos ondea la bandera española. Y si está, es por pura obligación. Es lo que pasa en el Palau de la Generalitat, sede del gobierno catalán, o en el Parlamento de Cataluña, o en todas las comisarías de los Mossos d’Esquadra, la policía catalana. Están por obligación, y en algunos casos, ni por obligación como podemos constatar en los cuarteles del cuerpo de bomberos. En resumen, las decisiones y resoluciones del gobierno de Pedro Sánchez, para apaciguar y normalizar la situación catalana, están siendo de gran importancia, pero hasta no llegue un cambio radical de gobierno en la Generalitat, no se podrá hablar de cambio de ciclo. Hay que recuperar la verdadera historia de España, en Cataluña. Sin edulcorar nada, pero también sin tergiversar nada. Los niños, los jóvenes tienen que conocer la historia común, tal cual. La objetividad, la verdad, irá corrigiendo las falsedades que circulan a diario por todo el territorio, hasta el punto de demonizar instituciones vitales para la convivencia y el buen gobierno. Elementos esenciales para desmontar falsedades, son la escuela, en todos sus grados, y por supuesto los medios de comunicación públicos. Todavía hoy, tenemos unos medios catalanes, absolutamente inaceptables. Más propensos a defender posiciones independentistas que realistas. No me gusta hablar de constitucionalistas. Los que defendemos la realidad, la legalidad, el cumplimiento íntegro de los derechos y deberes, plasmados en la Constitución y el Estatuto de Autonomía, somos, simplemente demócratas. Nada más y nada menos. Y esto, en Cataluña, es difícil de hacer cumplir porque los independentistas han querido arrebatar los derechos generales para substituirlos por los suyos. En esta lucha, los demócratas estamos ganando, pero necesitamos la ayuda externa para afianzar todo lo recuperado. Y hemos recuperado muchísimo, y más que recuperaremos cuando veamos en la presidencia de la Generalitat a una persona como Salvador Illa que tiene claro cómo hay que actuar para desmontar la falsa realidad del independentismo.

EN RECORD DE JOSEP NADEU I BARALDÉS, ALCALDE DE BORREDÀ ( 1985 – 1991) i JUTGE DE PAU ( 1999 – 2009). En el dia d’avui, 30 de gener de 2023, ha mort en Josep Nadeu i Baraldés, qui fou Alcalde – President de l’Ajuntament de Borredà, de 1985 a 1991, i posteriorment Jutge de Pau, de 1999 a 2009. Descansi en Pau. En Josep Nadeu, prengué el relleu del primer alcalde de la democràcia recuperada l’any 1979, amb Antoni Andreu i Torrents. El vaig seguir jo, des del 1991 fins el 2019. Càrrec que continua amb l’actual alcalde, Jesús Solanellas Altarriba. Des de 1999 fins 2009, exercí de Jutge de Pau, passant el relleu a l’actual Jutgessa, Emilia Prat. Han estat molts anys dedicats al nostre poble. Es lògic i just li dediquem un intens record i acompanyem la família en aquest trist moment. DESCANSI EN PAU ! Borredà, 30 de gener de 2023.

TINDRÀ BERGA, UN MUNT DE CANDIDATURES ? Queden encara unes setmanes per obrir la convocatòria a les eleccions municipals del 28 de maig. Concretament, seran convocades el 3 d’abril, i el compte enrere s’iniciarà el dia 4 amb la publicació en el BOE. D’aquí a allà, hi ha temps per veure si tot el que s’ha promès es fa realitat, o no. Es a dir, si les diferents candidatures, al final esdevenen definitives, una vegada entrades a Registre de la Junta Electoral de Zona. Tinc curiositat per comprovar si dues de les presentades, a la premsa, es fan realitat. Proclamen per terra, mar i aire que son i seran independents, sense cap lligam directe o indirecte amb cap partit. I venen aquesta condició com un avantatge, respecte de les altres que creuen sotmeses a una fèrria disciplina de partit que els controla, supervisa i els diu què han de fer, en tot lloc i moment. Malament comencen si enganyen els electors, o pitjor encara, si desconeixen la realitat de la qüestió. Precisament un dels grans avantatges de les candidatures de partit, és tenir un partit al costat. Dic al costat, ni al davant ni al darrere, al costat. Perquè ? Doncs, perquè per governar una ciutat com Berga, fan falta moltes mans i molts cervells, i no n’hi ha prou amb els de la candidatura. Els qui portem un grapat d’anys al capdavant d’un ajuntament sabem de la importància d’estar ben informats i ben assessorats, especialment en els temes fonamentals, com son : Hisenda, Urbanisme, Pressupostos, Ajuts d’altres administracions, etc. Dic més, es pot comprovar ben fàcilment que tots els equips de govern que han tingut un partit al costat, han aprofitat el temps i els recursos molt millor que aquells que han funcionat sols. Es lògic. Tenir informació a l’avançada permet preparar projectes, programar accions, planificar a curt i mitjà termini, i haver fet els deures com per obtenir els millors ajuts disponibles. Mireu, els ajuntaments per ells sols, no tenen més recursos que per fer funcionar la maquinària diària. Per fer, compres, millores, adequacions, o inversions de més o menys volada, cal anar buscar ajuts a les administracions dites superiors: Diputació de Barcelona, Generalitat, Govern Central i UE. Un equip de govern, totalment independent, és a dir que estigui sol a la vida, no podrà mai seguir ni perseguir tots els ajuts disponibles. Impossible. D’aquí la vital ajuda que proporcionen els partits tradicionals. Son ells, si funcionen bé, els que avisen dies, setmanes o mesos abans, sobre les convocatòries que sortiran, de manera que l’equip de govern es pot preparar per presentar-s’hi amb garanties d’èxit. I l’èxit pot venir per resoldre tota mena de necessitats. Des de trobar inversors per Condicionar la Rasa dels Molins, a redactar un Pla Director pels Jutjats vells, o resoldre la falta d’inversió a Queralt. Però, més important encara. Vista la situació econòmica, organitzativa, funcional de l’Ajuntament de Berga, cal l’experiència d’altres municipis semblants, per a posar al dia totes les infraestructures, equipaments i serveis. En definitiva, qui cregui que els partits imposen accions i decisions, van ben equivocats. Vaja, almenys puc afirmar que la feina del PSC en aquest camp, és el d’acompanyament, assessorament i ajuda, per tot el que li calgui, al nostre candidat a alcalde, Abel García. Ha tingut el partit al costat, aquests quatre anys, i el continuarà tenint en les noves funcions que sortiran de les eleccions del 28 de maig. I, precisament la preparació, experiència i bona gestió del PSC, serà un dels elements essencials de la campanya.

HO SENTO,NO PUC DIR-NE GRAN COSA . Fa dotze anys que faig un seguiment de l’Acció Exterior del Govern de la Generalitat, per curiositat, i per haver estat responsable d’un dels casals catalans, a l’estranger. Concretament el de Casa Nostra, a Berna ( Suïssa). En parlo avui, perquè torna estar en entredit aquest desplegament d’ambaixedetes, sota el nom de delegacions a l’exterior, per la petició del PSC de congelar, primer, i reduir després el seu desplegament. Voldria parlar-ne amb més detall, però ho sento, no puc dir gran cosa per la poca informació i documentació disponible. De fet, cada any he demanat la memòria o memòries de la feina feta per aquestes delegacions i pel conjunt del Servei d’Acció Exterior, sense èxit perquè no existien o algú les havia declarat confidencials o secretes. I, precisament per aquest article, vaig fer ús del servei de documentació del Parlament de Catalunya, consulta 223.382 de 9 de gener, amb la gran sorpresa de que finalment n’hi ha una, corresponent a l’any 2020. Al•leluia ! Llegida i estudiada no és per donar salts d’alegria ni quedar convençut de la seva necessitat. Al contrari, queda palès el seu ofici de propaganda i voler donar la impressió de ser quelcom més que un govern autonòmic. Un símbol de grandesa i universalitat. Per raons d’espai no puc donar detalls del Balanç del pla estratègic 2015-2018 ( 28 pàgines, de lletra grossa i amplis espais). Ni del Pla Àfrica 2020-2023, ni del Pla Japó. Ho deixo per un altre dia. Del que sí puc parlar és de les xifres públiques. De que el Servei Exterior té un pressupost de 28,5 milions d’euros (2022). Tenim 21 delegacions, amb 3 vacants( Andorra, Japó i Brasil). Cada delegat/da té un sou de 90.008,94.-, i transcric “no inclouen les indemnitzacions que corresponguin en concepte d’equiparació del poder adquisitiu i de la qualitat de vida del país de destinació “. Entesos ? I, a la despesa del sou principal, hem d’afegir-hi la de la resta de personal. A la més gran, la de la UE , hi ha 16 persones. A la de França, 4; a la d’Itàlia, 6; a la dels EUA, 5, etc. I, lògicament cal pagar lloguers i altres despeses. Dono els lloguers ( 2020) de Brussel•les , 750.789,92 any, o Londres , 151.434,05 . Ja em perdonareu, però quan veig aquestes xifres i els resultats que se n’ obtenen, m’indigno. Governar vol dir prioritzar, gastar en allò bàsic i fonamental, per davant de qualsevol altre destí. Sempre faig càlculs de quants metges, suposa cadascuna d’aquestes despeses. Altres podrien pensar en mestres, en tècnics socials, o en altre personal fonamental. En el meu cas, tenim tanta escassedat de metges a la comarca, i no solament al Berguedà sinó arreu del país, que veure com llencen desenes de milions, produeix escàndol. Centenars de metges es podrien contractar amb aquestes xifres, i no solament penso en Acció Exterior, hi ha altres organismes i serveis que haurien de ser eliminats o reduïts per alliberar diner cap els serveis bàsics fonamentals. Es hora de posar fre i ordre a tanta disbauxa ! Es hora de treure joguines, a governants, amb deliris de grandesa !

ELPSC HA DE MANTENIR-SE FERM EN LES SEVES EXIGÈNCIES. La negociació dels pressupostos de la Generalitat, ha entrat en una fase de paràlisis, per la incomprensible ineptitud d’ERC, de negociar primer amb els Comuns, creient que podien blindar aquell acord, malgrat tenir només 41 diputats, entre tots. Després ,ha comès altres errors, impropis d’un equip de govern, com titllar el PSC de xantatgista, o pretendre forçar una intervenció de Pedro Sánchez o el PSOE, per sotmetre el PSC. No han après res dels darrers 40 anys, en els quals el PSC sempre ha demostrat que és un partit, amb vida pròpia, capaç de resistir propostes, pressions i exigències. Som cosins germans amb el PSOE, però sempre ens hem respectat i preservat les àrees de decisió. La negociació dels pressupostos de la Generalitat, està en mans de Salvador Illa, per acord i decisió dels òrgans del partit socialista de Catalunya, i ningú impedirà que avancin segons els termes decidits pel partit. I sorprenen les crítiques d’ERC a que el PSC, aprofiti la negociació dels pressupostos per a parlar de 3 grans projectes de país. Es fa ara i aquí, però és que s’ha fet sempre, tant aquí com allà. I l’acord no va només dels 3 grans projectes: Hard Rock, Ampliació aeroport i B-40, sinó d’altres partides importants del pressupost que son vitals per a reforçar la sanitat, l’educació i els serveis socials, a més d’evitar despeses inútils com les que representa l’Acció Exterior del Govern. En resum, que ningú dubti del ple recolzament de tot el partit, a les negociacions del pressupost, fins el punt de preferir no tenir-ne que modificar la proposta presentada. Si ERC no és capaç de negociar i facilitar l’acord, que el vagi a buscar amb uns altres, i sinó que plegui i convoqui eleccions. Berguedà, 25 de febrer de 2023

EL INDEPENDENTISMO IRREDENTO. Si alguien tenía alguna duda sobre el fin del “procès”, ha quedado demostrado, en el pulso que más de 30 partidos, organizaciones y entidades habían decidido echar, al gobierno central, aprovechando la cumbre hispano – francesa, del jueves 19. Al final, solo 6.500 asistentes, generosamente contados, con abucheos e insultos al presidente de ERC, Oriol Junqueras, incluidos. Una muestra más de como los movimientos populistas se van contrayendo y radicalizando, hasta quedar los más puros, los más hiperventilados. Son estos los que pueden acusar de “botifler”, término similar a traidor, a los otros. Este era el término, repetidamente usado, para todos los que nos mantuvimos fieles a la legalidad. Puesto que no estábamos con ellos, estábamos, en contra. Y si ellos representaban los ideales del pueblo, los que no los defendían, habíamos de ser traidores a la fuerza. O sea “botiflers”. A la vista del encuentro, y sus resultados, fue un gran acierto, por parte de Pedro Sánchez, de elegir Barcelona como punto de reunión. La excusa del proyecto de gasoducto Barcelona – Marsella ( H2Med), ha servido para crear un eje París – Madrid, de gran relevancia para contrapesar la fuerza de otros Estados, a nivel de UE. Movilizar 20 Ministros (diez por cada país), es cosa excepcional, y pasarán a ser habituales los despachos entre unos y otros, en una u otra capital. Desde todos los puntos de vista, la cumbre ha sido un éxito. Y para siempre, llevará el nombre de Barcelona, la firma de este Tratado de amistad. Vuelvo ahora al principio, para exponer la necesidad de cambios relevantes en las instituciones catalanas, para evitar la parálisis de muchas de ellas, y dejar de hacer el ridículo. La reacción a las palabras del presidente Sánchez y del Ministro Bolaños, ha sido más propia de niños que de personas adultas. Han querido demostrar con hechos que el procès estaba vivo, y se han encontrado con un rotundo fracaso. Otro más y ya llevan muchos que se van acumulando, hasta que alguien diga “basta”. Había dudas sobre el poder real de los partidos: ERC, Junts, CUP, para movilizar a sus militantes y votantes. También se quería saber a cuántos animarían ANC, Ómnium, Consell per la república, y una veintena de otros grupos y grupúsculos. Al final, ha quedado claro que la desunión vivida en la última Diada (11 de septiembre) se ha hecho más profunda y ya nadie puede presumir de mover multitudes. Esta concentración- movilización ha sido una de las más irrelevantes en muchos años, y al final se han visto más agrupaciones de persones que realmente una concentración compacta. Se convocó pretendiendo agrupar y unificar al independentismo, y lo que se ha conseguido es mostrar sus diferencias y contradicciones. Un auténtico “tiro por la culata” o un “tiro en el pie”. Tardarán en proponer nuevas concentraciones y movilizaciones. Guste o no, hay que felicitar de nuevo a Pedro Sánchez por su visión y actuación en Cataluña. Ya era hora que alguien entendiera cómo apaciguar y normalizar las relaciones del Estado con Cataluña.

UN IMMENS INCOMPLIMENT ! Amb l’arribada de la democràcia ( 1979), els nous representants municipals a la comarca del Berguedà, vam tenir clara la necessitat d’arribar a acords de país. Es a dir, de comarca. Fou així com amb l’aleshores alcalde de Berga, Jaume Farguell, després president de la Mancomunitat i del Consell Comarcal, i jo mateix en representació de Progrés del Berguedà i PSC, acordàrem pactes que permetessin resoldre els principals problemes i reptes d’aquesta comarca. Un d’essencial era resoldre el cul de sac, on ens trobàvem, cap al nord. I tant important, com aquest, substituir la vella carretera C-1411, per una nova via de quatre carrils, l’actual C-16, amb vocació europea, no en va és la E-9. Per un i altre repte, comptàvem amb la força de CiU i el PSC, i els resultats obtinguts foren raonablement positius, en aquests i en altres qüestions, igualment rellevants. El cul de sac, es va resoldre amb la construcció i posada en funcionament del Túnel del Cadí . La C-1411, començà a renovar-se, primer amb dos carrils i poc a poc amb el desdoblament de Manresa fins a Berga. Explicat així, pot semblar fàcil i ràpid. No ho fou. El resultat s’aconseguí després de múltiples reunions, pressions, debats en el Parlament, aplegament de forces molt diverses, entre les quals tots els alcaldes de l’Eix, fins i tot d’aquells que estaven més lluny, tant aquí, com a França. Entre la primera actuació i la darrera han transcorregut prop de 30 anys. De fet, la darrera està pendent, perquè la C-16, com autovia de 4 carrils, arriba a Berga, però no a Bagà ( Túnel del Cadí). Conscients de tancar les negociacions i pactes, vam aconseguir que el Conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, redactés el projecte i el presentés a la comarca. Era complicat, per l’orografia del terreny i lògicament car, molt car: 700 milions d’euros. Ja amb el nou Conseller del nou Govern, es van iniciar contactes per tirar endavant l’adjudicació i execució. El cost, era el principal problema, així com algun dels trams del traçat, de manera que en el transcurs de les negociacions va aparèixer la proposta de redactar un nou projecte, repartit en dues fases. En la primera: Berga- Cercs, continuaria l’autovia de 4 carrils, i d’aquest punt fins al Túnel, s’empraria un sistema , dit New Jersey, que funcionaria com una cremallera. Tindria 3 carrils, amb un de mòbil que permetria convertir en doble via, cap amunt o cap avall, en funció del volum de vehicles, en un sentit o altre. Aquest nou projecte suposava rebaixar el cost de 700 a 170 M. Presentat pel Conseller Damià Calvet, al gener de 2019, amb tots els detalls, se’ns prometé la seva prompta adjudicació i execució. Ara, 4 anys després, el PSC a la vista de la paràlisis i dels gravíssims col·lapses setmanals, exigeix al Govern el compliment dels compromisos acordats, i la resposta de l’actual Conseller d’ERC, és que el projecte està en fase de redacció i quan el tinguin ja decidiran quan dur-lo a terme. Sí, sí, heu llegit bé. Existia un projecte executiu, l’any 2019, que ara fan una altra vegada !!! Increïble !!! Un immens incompliment, com per exigir la mobilització dels alcaldes de les comarques del Berguedà, Cerdanya i Alt Urgell.

SANITAT A LA UCI. La cobertura universal en sanitat, tal com la va crear Ernest Lluch, per decisió del primer govern socialista, està a la UCI, aquí a Catalunya. La universalitat en serveis , a tot el territori, ha deixat de ser-ho i venen temps de gran penúria, i conflictivitat. Les brutals retallades del govern d’Artur Mas, l’any 2008, no han estat ni compensades ni modificades com per tornar a tenir els serveis perduts. Des d’aleshores, i ara mateix, hi ha hagut una doble intenció: reduir serveis i despesa de la sanitat pública, i beneficiar descaradament la sanitat privada. A dia d’avui, la pèrdua de qualitat i servei, és brutal arreu del país, però molt més en centenars de municipis rurals, on l’atenció mèdica es redueix a un dia per setmana, o a 3 o 4 hores. Quan dic un dia, vull dir un matí o una tarda. Ja no parlo de pediatre, llevadora o algun especialista, perquè els hem perdut. L’excusa del Govern és que no troben metges. Sí, és clar, se’n van a la privada on tenen un millor sou i millors condicions laborals. I si no es volen quedar aquí, se’n van a l’estranger. La situació és greu, i no comprenc l’enorme passivitat de multitud d’alcaldes, i molt especialment dels d’ERC, que no s’han mobilitzat davant les carències del principal servei bàsic. No pot ser que el Govern digui que no té eines per a resoldre la situació. Si no les veu o no les vol fer servir, millor que plegui, perquè qui no pot o no vol solucionar problemes essencials, és que no serveix per governar. I causa preocupació mentir i falsejar dades oficials. En una recent resposta parlamentària al Grup Socialista – Units per Avançar, s’afirmava que la comarca del Berguedà tenia uns serveis òptims, detallant plantilles, horaris i calendaris d’atenció que eren totalment inventats. Més ben dit, reproduïen els serveis que hauria de tenir la comarca, però no els que realment té. Per raons d’espai no puc detallar els serveis actuals en aquesta comarca, però puc afirmar que mai, repeteixo mai, havien estat tant desmantellats, tant precaris i tant allunyats de les necessitats de pobles amb un elevat grau d’envelliment i amb carències enormes en matèria de transport públic com per no poder fer desplaçament fora del poble sinó és amb vehicle particular. Però, ningú pensi que el Berguedà és l’ovella negra de la Sanitat. No, no, he estudiat els serveis a les comarques veïnes del Solsonès, Ripollès, Osona, fins i tot de l’Anoia, i d’aquí a poder generalitzar que la Sanitat ha deixat de ser prioritària per aquest Govern i ha tirat la tovallola, a favor de la privada. I és clar, qui pot anar a la privada ? Una petita part de la població, la resta depèn de tot i per tot de la pública, però és que paguem impostos per tenir serveis. I els serveis han de ser universals, i amb la qualitat deguda. Parlant amb alguns professionals expliquen les penúries, restriccions i carències de tota mena, amb l’agreujant que no hi veuen solució a curt ni mitjà termini. No estranyi a ningú l’exigència d’un dels punts de la negociació del PSC, a nivell de pressupostos de la Generalitat, injectar una partida extraordinària per a dotar l’assistència primària dels recursos que no té. Es a dir, treure-la de la UCI, per recuperar les forces perdudes.

HO TORNAREM A FER : EL RIDÍCUL Heus aquí que determinades promeses o amenaces es poden fer realitat, con tal siguin assumides per uns quants híper ventilats. I sí, han tornat a fer el ridícul, avui dijous dia 19 de gener. Instigats i impulsats per unes declaracions del president Pedro Sánchez i el Ministre Bolaños, en el sentit de donar per liquidat el procés, van voler demostrar el seu gravíssim error. Van voler fer pagar aquesta gosadia amb una demostració de força. De manera semblant a com reaccionen molts nens i nenes quan el pare o la mare, els hi diuen que no toquin una cosa o que no facin el ruc, per resposta ho fan dues o tres vegades més. Es com tenim els partits, organitzacions i entitats independentistes. Abocats a l’infantilisme més precoç. I és clar quan es viu fora de la realitat, creuen que amb un cop de pito, unes quantes frases grandiloqüents a les xarxes, mobilitzaran centenars de milers de seguidors, tots a punt per anar allà on se’ls digui. I no, aquests temps ja han passat. Es cert que durant uns anys van saber engatusar molta gent, però al final la realitat surt a la superfície i posa les coses al seu lloc. Ja res serà igual en els propers anys. Ningú pot aventurar què passarà d’aquí 20 o 30 anys, però en aquest immediat interval, no hi ha cap possibilitat de retorn a les velles mentides i enganys. Un dels enganys és parlar de les majories independentistes, en el Parlament, com a justificació per a poder fer el que es vulgui a nivell separatista. No, no, això no va així. Mireu ,hi ha una dada que és suficient per mostrar la impossibilitat d’emprendre una aventura, amb una petita majoria com la que va anar a votar. M’explico. A les darreres eleccions al Parlament ( 2021), van votar 2.884.845, un 51,29 % del cens electoral. I es van abstenir 2.739.222, un 48,71 % del cens. Això sol ja deixa clar que mai es poden prendre decisions sense tenir en compte prop de la meitat de la població. Si a aquesta xifra hi sumem tots els que van anar a votar, i no son independentistes, arribem a la conclusió que ningú pot creure’s prou representatiu de la totalitat del país. S’equivoquen, doncs, els que només compten diputats, i obliden una enorme multitud no representada en el Parlament, però que s’ha de tenir en compte a l’hora de prendre decisions importants. Si mirem la realitat de Catalunya, en xifres habituals, veurem que un terç es pot considerar dintre de l’àmbit independentista amb més o menys fervor, i que dos terços estan en altres batalles i històries. La crítica és cap a un president i un govern que pensa i vetlla per un terç de la població i deixa dos terços fora. Fins no arribin a aquesta conclusió s’equivocaran en tot el que decideixin i només faran que accelerar l’arribada de Salvador Illa, a la presidència.

EN CATALUÑA, YA NADA ES IGUAL. Entiendo el desconcierto y la indignación ante los cambios en el Código Penal, relacionados con la sedición y la malversación, pero había que mover ficha, y se ha hecho. Los próximos días y semanas servirán para aclarar algunos pronósticos, hechos, a vuela pluma. Todo lo relacionado con la justicia hay que tomárselo con mucha calma y con perspectiva histórica. Mirando atrás, muchas decisiones, consideradas erróneas, no lo han sido. En fin, volviendo al tema. Es cierto que los cambios han abierto algunos interrogantes, sobre todo en lo relacionado con la malversación, pero las puntualizaciones hechas, son suficientes como para garantizar que ningún corrupto escape al castigo. Vuelvo a repetir que hay que esperar un cierto tiempo para ver los resultados concretos. De lo que sí puedo hablar, con conocimiento de causa y sin tener que esperar, es del cambio radical de la situación interna en Cataluña. Se quiera o no aceptar la defunción del procés, por parte de los partidos y entidades independentistas, lo cierto es que ya nada es igual. Durante diez años, estuvimos inmersos en una especie de burbuja artificial, en la cual todo era del color que imponían los independentistas, con el gobierno catalán al frente. Pueblos y ciudades cubiertos de emblemas, símbolos, banderas, pancartas…y programas de radio, televisión y prensa adicta, dedicados en exclusiva a atacar a España y a todo lo español, y a impulsar acciones y actividades separatistas. El clima devino irrespirable y fue derivando hacia comportamientos totalmente sectarios, partidistas y anti democráticos. Los que defendíamos la legalidad vigente, éramos considerados traidores a la patria, aislados, vituperados, escarnecidos, y amenazados, hasta el punto de necesitar protección, en algún momento dado. Monumentos, calles y plazas, carreteras, viaductos, cimas de montañas,….se fueron llenando de mástiles con banderas esteladas, como símbolo de un país ya fuera del Estado. Tal era la obsesión que incluso grandes monumentos, declarados de interés nacional, amanecían cubiertos por estas banderas. Miles, en todo el territorio, y centenares de miles de lazos amarillos, puestos en los lugares más insospechados. A toda esta simbología se unía la acción de muchos alcaldes, concejales y diputados, proponiendo y aprobando, día sí, día también, mociones y proclamaciones auténticamente fuera de toda lógica constitucional. Podría seguir, con múltiples otros ejemplos del ahogo que ejercían contra todo lo que viniera de España, y la inestimable ayuda que proporcionó TV3, la televisión catalana, y con ella Cataluña Radio y otros medios de comunicación, convenientemente subvencionados por el gobierno catalán. ¿Cómo estamos ahora? Nada que ver con este pasado. Los lazos han desaparecido o se marchitan, en árboles, barandillas y algunos otros lugares en los que el viento, la lluvia o el frío no han hecho su trabajo, pero quedan ya muy, muy pocos, y no se reponen en ningún lugar. Muchos mástiles ya no tienen bandera, y en muchos otros, quedan jirones de ella. Muchos alcaldes y concejales dejaron el cargo en 2019, y otros lo dejarán en las próximas municipales de mayo. Quedan rescoldos de las relaciones rotas, en familias, en grupos de amigos, en entidades, pero ante el conflicto y la discrepancia, se opta por apartar el tema. Para desgracia de los independentistas, el PSC ganó las últimas elecciones al Parlamento, y todo hace pensar en una repetición, más holgada, en las próximas, como para llevar Salvador Illa a la presidencia. Es evidente que todavía quedan muchos hiperventilados que no quieren rebajar el tono ni aceptar los nuevos tiempos, pero se van extinguiendo. El gobierno central, con Pedro Sánchez a la cabeza, podía haber contemporizado y esperado a ver qué pasaba en el futuro, o imprimir cambios rápidos y efectivos para retornar a la normalidad. Ha optado por esta segunda opción. Lo celebro y lo celebramos muchos, aunque por dentro tengamos los recuerdos de todo lo vivido y padecido. Pero, la política ha de servir para resolver conflictos y no para mantenerlos, o crear de nuevos. Ahora y aquí debo exponer que la situación en Cataluña es radicalmente diferente a 2 o 3 años antes, y nada que ver con la de 5 o 6 años atrás. Y si estamos mejor, es por lo que se ha hecho, y como se ha hecho, a pesar de las críticas con mejor o peor fundamento. Encuentro a faltar la exigencia de petición de perdón por parte de todos los líderes del procès y muy especialmente de los que se han beneficiado de los cambios en el Código Penal, pero sabiendo como son, no nos ha de extrañar. Nuestro principal consuelo es que fracasaron estrepitosamente en todos sus objetivos.

INFANTILISME PERSISTENT. Ho he dit mantes vegades que un dels grans problemes del país, és la mediocritat dels seus dirigents. Sinó de tots, sí, d’una gran majoria que ocupen càrrecs que en altres temps i en altres latituds, no ocuparien. I, als mediocres ,no se’ls pot demanar genialitats ni posicionaments d’alçada com requereixen els homes i dones d’Estat. Ara mateix, en comptes d’assumir com una gran oportunitat la celebració de la cimera Hispano – Francesa, a Barcelona, el 19 de gener, el que alguns promouen és una concentració o manifestació de rebuig. Volen fer visible l’existència del procés, o d’una mena de post – procés que ha de viure pels segles del segles. I res millor que sortir en els mitjans de comunicació per a demostrar-ho. D’això se’n diu “infantilisme persistent”, sobretot per part d’ERC que de bon primer no havia previst anar-hi i ara ha decidit que sí, per no passar per covard i fer el mateix que l’ANC, Omnium i el Consell per la república. Es dona per suposat que els híper ventilats de Junts, hi seran a primera línia. I ja està. A falta de feina, ara convenia muntar algun espectacle, alguna perfomance que permeti justificar l’existència d’aquestes organitzacions. Ara bé, no deixen de córrer un gran risc si la cosa no funciona, o funciona malament. Perquè ,quants s’haurien de mobilitzar per a demostrar fortalesa ? No menys de cent o cent-cinquanta mil. Xifres inferiors donarien la imatge clara d’un moviment desinflat i en retrocés. Els hi veurem? Estic convençut que no hi haurà cap multitud com per pensar en una revitalització o un ressorgiment del procés. Agradi o no, el procés va morir a l’octubre de 2017, quan va quedar palès que el Govern, els partits i les entitats independentistes havien enganyat als qui de bona fe havien cregut en la possibilitat d’obtenir la independència com qui canvia de vehicle. El problema d’aquest infantilisme és que arriba als més alts càrrecs del Govern, president inclòs. Ha acceptat la invitació per anar a la cimera, fent bo aquella vella dita popular de voler “anar a missa i repicar”. Aquest dia veurem el president en un lloc, i el seu partit, en un altre, en contra. Inaudit !!! No es creu el càrrec de president, en el sentit de que ha de representar els 7,8 milions de catalans, i es redueix a representar-ne menys de dos milions. Però, aquesta manera de fer i actuar s’amplia cap altres esferes i arriba fins i tot a complicar les negociacions per tenir pressupost 2023. Es infantil acusar el PSC de fer servir aquestes negociacions per a exigir tirar endavant tres grans projectes de país. I, és cert que aquest partit, posa damunt la taula desencallar el projecte d’ampliació de l’aeroport de Barcelona, culminar el quart cinturó, i facilitar la implantació de Hard Rock. També parlen de congelar, primer, i reduir després les delegacions de la Generalitat a l’exterior que suposen immenses despeses sense cap fruit concret. I critiquen aquestes exigències, els mateixos que deien que imposaven la modificació del codi penal, en la negociació de pressupostos generals, a Madrid. Pur infantilisme, pura mediocritat, molt propi de la mateixa existència d’ERC.

INCREIBLE ENGANY O DESGAVELL TOTAL , EN EL DEPARTAMENT DE TERRITORI, DE LA GENERALITAT. DAMIÀ CALVET, PRESENTA EL 2019, UN PROJECTE QUE EL NOU CONSELLER DIU S’ESTÀ REDACTANT, A DIA D’AVUI. Cansats i preocupats per l’elevada accidentalitat, i els constants col·lapses en el tram, pendent de desdoblar de la C-16 catalana, E-9, europea, entre Berga i Bagà ( Túnel del Cadí), els socialistes berguedans, vam demanar al diputat Cristòfol Gimeno, presentés una petició oficial, via Parlament de Catalunya, per tenir constància de, en quin moment es trobava la tramitació de la convocatòria, per a l’adjudicació del desdoblament. Acabem de rebre resposta del Conseller de Territori, Julià Fernández Olivares, en la qual s’afirma que “el projecte constructiu Eix del Llobregat. Desdoblament de la C-16, del PK 96,500 al 102,500. Implantació d’un tercer carril reversible, del PK 102,500 al 117,300. Berga – Bagà, està actualment en redacció. El tram Berga – Cercs, està inclòs en el projecte esmentat. Un cop s’aprovi el projecte, es podrà licitar les obres, en funció d la disponibilitat pressupostària”. En documentació annexa, adjuntem la pregunta i resposta del Conseller, així com la nota de premsa de Presidència de la Generalitat, corresponent al dia 9 de gener de 2019, en la qual l’aleshores Conseller Damià Calvet, presentava el projecte de desdoblament de la C-16, en el tram esmentat als alcaldes, alcaldesses i consell comarcal del Berguedà. O estem davant un immens engany, o la Conselleria de Territori té un desgavell total, o el Govern de la Generalitat menteix. O tot alhora. Es increïble que una obra prioritària de país, es trobi en aquests circumstàncies. Havíem acordat i pactat, amb el Govern, el canvi del projecte de desdoblament complert, per un altre tipus, molt més barat. El primer costava 700 milions. El segon 178 M. Una immensa diferència que la comarca va acceptar a canvi de celeritat en l’adjudicació i execució de les obres. Ara, just 4 anys després, se’ns diu que el projecte executiu s’està redactant, i que quan el tinguin, el posaran a la llista d’obres a fer, en funció de la disponibilitat pressupostària, que podria ser d’aquí 4, 8 o 10 anys. De fet, en aquest 2023, no hi ha cap partida. Per aquest motiu, el PSC ha presentat una esmena, però sense projecte, no pot prosperar. Estem davant, d’una situació d’ especial gravetat. Després d’anys de peticions, exigències i negociacions entre els representants de la comarca del Berguedà i el Departament de Territori ( abans dit de Política Territorial i Obres Públiques), comprovem els enganys, falsedats i flagrants incompliments dels acords signats. Qui se’n fa responsable ? Com donar compliment a les decisions preses? No n’hi ha prou amb denunciar i exigir responsabilitats. El Govern ha de respondre, des del més alt nivell, reparar el dany causat i posar en via d’urgència aquest tram. Esperem la reacció i recolzament de les institucions, organismes i entitats de la comarca del Berguedà, però també de les de la Cerdanya, puix que els efectes perniciosos de la situació actual, afecten per igual una i altra banda del Túnel del Cadí. Berguedà, 16 de gener de 2023 OFICINA D’INFORMACIÓ DEL PSC , A LA COMARCA DEL BERGUEDÀ.

PER ESTIMACIÓ, NO PER IMPOSICIÓ. Històricament, sempre s’havia dit que el tema de la llengua o si voleu de les llengües, era tant delicat i sensible com per buscar el consens, ni que fos amb forces molt distanciades. El resultat d’aquell principi havia donat molt bons fruits, però hi ha qui creu que pot anar sol. I fer sessions especials, amb espectaculars propostes, com ara les 100 mesures per a revitalitzar, salvar o impulsar el català. Al mateix temps, no s’han adonat que en el Parlament de Catalunya, l’ús del castellà ha anat creixent i creixent fins arribar a un 30% de les intervencions, i tot fa preveure increments notables ,en el futur immediat. No volen entendre que la protecció i promoció de la llengua és missió de tots. I la millor via és per estimació, no per imposició. Precisament, han estat els llargs anys del procés els més perjudicials per al català. Lligar lluita per la independència, amb imposició de la cultura i la llengua catalana, entenent que totes les altres cultures i llengües no ho son, porta a centenars de milers de persones a excloure’s d’aquest àmbit. Puix no m’hi volen, me’n vaig . Ja us ho fareu. I en aquest ja us ho fareu s’impliquen les 100 mesures, no estudiades, ni pactades amb el conjunt de la societat. Ja no parlo només dels partits presents en el Parlament, sinó amb sindicats, organitzacions culturals, socials, esportives, ...actives al llarg i ample del nostre país. ERC com la resta de partits i entitats independentistes, desconeixen o no volen acceptar la immensa pluralitat i diversitat existent. Redueixen Catalunya a poc més de dos milions de persones, i en deixen prop de cinc milions fora dels seus plantejaments. D’aquí que les 100 mesures han nascut mortes. Si no se’n adonen, millor es dediquin a plantar cols. Ningú, fora de l’àmbit d’ERC, s’ha sentit cridat, interpel•lat o animat a participar en la batalla per la revitalització del català. Puix no ens han cridat, és que no ens necessiten. Ja s’ho faran. I, en efecte, en aquest ja s’ho faran, no hi ha cap possibilitat de millora. No s’ha de ser cap geni per vaticinar que les coses continuaran com ara. Millor dit, el que no millora, empitjora, i així serà. L’estratègia d’ERC de voler fer veure que son pocs, però molt espavilats, no cola. En un petit país com el nostre tots ens coneixem i tots sabem d’on venim, i cap on anem. Així que, en matèria educativa, cultural i lingüística, tenim mala peça en el teler, i pretendre actuar sols, és la pitjor decisió. S’han deixat enrere els temps d’animar i facilitar l’aprenentatge i l’ ús del català. Moltes campanyes i molts anuncis contrasten amb la manca de facilitats, a tots els nivells per aprendre el català, però sobretot el procés va malmetre la visió del català com llengua amiga, per a convertir-se en llengua imposada. Error fatal, a semblança del Govern que vol emprendre mesures sense el coneixement ni la participació dels sectors implicats. Error de principiant, prepotent i desconeixedor del país i la seva gent. Així anem. El pitjor retrocés s’ha produït en els darrers dotze anys. Qui ha estat en el Govern ???

CAL RENOVAR L’ALT FUNCIONARIAT. Ens queixem de les decisions del Consell General del Poder Judicial ( CGPJ), i de les resolucions del Tribunal Constitucional ( TC), a més de les d’altres òrgans i organismes del poder central i/o autonòmic, però no ens demanem perquè estem com estem ? Es a dir, com pot ser que 45 anys després de la recuperació de la democràcia, no haguem estat capaços d’oxigenar, airejar, ampliar i/o renovar l’alt funcionariat del nostre país ?. I quan dic país, vull dir, Catalunya i amb ella l’Estat: Espanya. Si mirem els tres nivells de les administracions veurem que en cap s’han fet els deures. A nivell municipal/ comarcal/ diputacions, falten 300 secretaris i 200 interventors. Només a Catalunya. A nivell d’Espanya, hauríem de multiplicar la xifra per sis o set. Increïble, perquè son els alts funcionaris dels ajuntaments. I amb ells ,els consells comarcals i les diputacions. Si estudiem el Govern de la Generalitat i de la resta de governs autonòmics, veurem les carències, en lletrats, subdirectors generals, interventors, dipositaris, etc. El mateix podem dir de les Cambres autonòmiques, tot i que els elevats sous, xuclen funcionaris d’administracions inferiors. Un problema més, per als més petits. Si arribem a l’estructura de l’Estat, constatarem el dèficit de jutges, fiscals, notaris, lletrats, advocats de l’Estat, subdirectors generals,... de manera que es van perllongant les famílies de l’alt funcionariat pels segles dels segles. Si mirem els cognoms de jutges, lletrats, notaris, fiscals, advocats de l’Estat, secretaris generals, interventors, oficials dels exèrcits, guàrdia civil, policia nacional...veurem com es repeteixen en multitud de llocs i espais. No estic d’acord en que sigui fruit del franquisme. En alguns casos, sí, però en molts d’altres és qüestió de cultura, de tradició, de vocació i/o ambició, en territoris que a falta de grans empreses i indústries, es van decantar per les administracions. En molts casos, parlo de cent i cent cinquanta anys enrere. Una sortida, si voleu conservadora, però de plena seguretat, en el sou mensual. A més de promoció constant i segura. La procedència i la interrelació entre ells/elles , ha donat peu a matrimonis i relacions estretes que han configurat unes elits que per preparació i consideració, es creuen posseïdores del dret a vigilar i protegir l’Estat, i amb ell, totes les administracions que el conformen. Es un efecte força lògic i conseqüent, quan els cossos estatals, estan conformats per persones de procedències similars, amb pensaments molt propers, per no dir simètrics. A què ve, pensar en forces ocultes o estratègies secretes? Es evident que aquestes elits tenen una afinitat amb molts polítics de procedència similar i son sensibles als arguments i propostes que els puguin arribar. Si ells/elles se senten protectors de la pàtria, consideren lògic, salvar-la d’intromissions i decisions que la puguin afectar. D’aquí a interpretar d’una manera determinada les lleis fonamentals, hi ha un pas. Ni tant sols cal prevaricar. N’hi ha prou amb informes i dictàmens que justifiquen una visió concreta, del pensament i voluntat dels legisladors. No estranyi a ningú aquest cercle en el qual ens movem perquè en els nivells més alts del funcionariat imperen uns nuclis reduïts de cognoms interrelacionats. Com pot ser no haver fet els deures en aquests 45 anys? Doncs, és el que ens hem de preguntar i retreure, tots els que hem actuat en política. I sobretot, què fer per trencar el cercle?. Si només ens queixem i no actuem, no servirà de res. Toca obrir el cercle, esponjar, oxigenar, airejar el sector, mitjançant l’entrada de constants fornades procedents del poble, ras i curt. Fàcil de dir, complicat de resoldre, però és la via per renovar l’alt funcionariat. Ells es poden permetre tenir fills / filles , preparant concursos i oposicions durant 3, 4 o 5 anys. Penseu que només per a secretaris o interventors d’ajuntaments, el promig de preparació està en 2 o 3 anys. Similar al de jutge, lletrat, oficial d’exèrcit, etc. Per a càrrecs de major nivell ja podem afegir-hi un o dos anys més: notari, advocat de l’Estat, lletrats parlaments, ... Qui s’ho pot permetre? No famílies normals i corrents, oimés si el possible candidat/a, troba altres feines més fàcils i ràpidament retribuïdes. Però, estem davant un tema fonamental i estratègic. Aquí, totes les administracions, universitats, partits i societat civil, haurien d’impulsar mesures ràpides i eficients. Els estudiants, millor preparats, haurien de disposar de beques, ajudes en diversos formats, facilitats innovadores per a entrar en aquest cercle tancat. Posem en marxa un ambiciós pla per renovar l’alt funcionariat, i en uns anys, aconseguirem resultats esplèndids. Omplim tots els buits, a totes les administracions. Aconseguirem millorar l’eficiència, i alhora interpretar i defensar les lleis vigents, amb visions a peu de terra. Els grans temes no es resolen en quatre dies. Prou de temps hem perdut com per no posar els mitjans per fer-ho realitat. Qui no mira a mig i llarg termini, no es pot considerar un bon gestor, i encara menys, un bon polític. Hem fet pocs deures , en aquesta matèria, en els 45 anys de democràcia. Quan més aviat ens hi posem, més aviat aconseguirem aportar sang nova, als alts nivells de les administracions. A totes, sense excepció.

DE BILINGUES, A TRILINGUES. Para algunos, la existencia de dos lenguas en Cataluña, es un problema, y quisieran resolverlo arrinconando, una de las dos. Es la guerra que vemos entre unos y otros, con el resultado de denuncias, quejas, ataques, conflictos entre padres y profesores, entre profesores y alumnos, o de todos contra todos. El conflicto puede parecer, apocalíptico, pero no lo es. Ni tanto, ni tan poco. Hay problemas, hay conflictos, pero la mayoría se resuelven dentro de la comunidad educativa. Ahora bien, si se alarga la falta de claridad y decisión por parte del Gobierno catalán, sí se puede incrementar la conflictividad y poner en peligro el sistema educativo, tal como se planteó y pactó 40 años atrás. En aquel momento, o ahora mismo, partimos de la realidad de la existencia de dos lenguas maternas (catalán y castellano), repartidas de forma muy desigual, en función de los territorios (municipios y comarcas). Simplemente recuerdo que Cataluña tiene 947 municipios y 42 comarcas. El sistema pactado, con buenos resultados, ha sido el inclusivo, mediante el cual todos los niños/niñas son escolarizados en una misma escuela, en una misma aula, sea cual sea su lengua materna. Y si antes hablábamos de catalán y castellano, ahora debemos añadir, 20, 30 o 40 otras lenguas, propias de los contingentes de inmigración que han llegado en los últimos años. El sistema, con los refuerzos debidos, aguanta. Hay que ampliarlo, por supuesto, pero los resultados son positivos. Lo que ha producido inseguridad y daños, han sido las posiciones reduccionistas de los independentistas cuando han pretendido considerar el catalán como idioma básico, y el castellano, solo curricular. Una especie de protagonismo para uno, y actor secundario para el otro. Conflicto abierto, conflicto seguro. A posiciones extremas, respuestas extremas. Peticiones de ampliación de enseñanza de una lengua, sobre la otra, demandas judiciales, imposición de sentencias, etc., etc. Todo muy politizado, olvidando los objetivos que debe conseguir la escuela. Dejando aparte, los contenidos generales, para centrarme solo en la lengua o lenguas, queda claro, al menos para mí y para centenares de miles de familias, que al final de los estudios obligatorios, todos los jóvenes deberían dominar las dos lenguas: catalán y castellano. Y dominar significa, hablar, escribir, comprender y expresarse perfectamente, en una y otra. No en una u otra. En las dos. Es decir, ser bilingües. Y ya no solo esto. La nueva realidad mundial, impone el conocimiento profundo, de una tercera lengua, devenida universal: el inglés. Así pues, debemos dejar el bilingüismo para ser trilingües. Solo así nuestros jóvenes tendrán unas oportunidades, aquí y fuera de aquí como para alcanzar objetivos soñados. Los sueños se pueden hacer realidad. Si éste es el objetivo, hay que dosificar el uso y aprendizaje de las 3 lenguas, a lo largo y ancho de los estudios primarios y secundarios. Y no hay otra vía que la de la inmersión para llegar al dominio de un idioma. Es decir, los alumnos no solo deben estudiar el idioma, sino vivirlo. Esto requiere estudiarlo y luego hacerlo servir en materias troncales. Ello obliga a tener maestros y profesores debidamente preparados y titulados para hacerlo posible. Y sino traer o atraer profesores de otros países para impartir materias en su idioma materno. Sea cual sea la solución, todos los alumnos deben aprender un idioma, y luego utilizarlo cada día hasta llegar a su pleno dominio. En esto consiste la inmersión. Y nadie me diga que dominar 3 idiomas, hablando de Cataluña, es un objetivo imposible. En absoluto. Es más considero se pueden dominar 3 o 4, y comprender y defenderse en uno o dos más, sin necesidad de ser un genio. En mi caso personal, aprendí 4 idiomas con el método de inmersión y otros dos con el método tradicional, más lento y menos activo. Ahora mismo, estoy recuperando el ruso, aprendido en mi juventud, para mi simple gozo personal. Pero, ahí fuera, hay grandes oportunidades si además de un oficio, profesión o títulos universitarios, se posee el bagaje de tener dos idiomas universales como son el castellano y el inglés, y le añadimos el catalán como propio de la comunidad donde hacemos vida y trabajo. Que nadie perturbe la paz escolar imponiendo cuotas, porque han de ser los claustros escolares los que decidan la intensidad de cada lengua, en función de la existencia vivencial de cada escolar. El objetivo a cumplir, pasar del bilingüismo al trilingüísmo.

C-16 – SORPRENENT SOLEDAT. Ja no son taps de caps de setmana, sinó col•lapses constants en tots els caps de setmana i festes de l’any. Parlo de la C-16, en el tram pendent de desdoblar: Berga – Bagà ( Túnel del Cadí). Un any més, ha hagut de ser el diputat Cristòfol Gimeno (PSC), l’encarregat de presentar una esmena als pressupostos de la Generalitat, per incloure una partida per dur-ho a terme. Com pot ser que altres partits, de govern o oposició, no aportin les seves esmenes per a donar compliment a un compromís de 10 anys enrere ? Sí, sí, parlem d’una promesa, reiteradament desatesa, per cada nou Govern de la Generalitat. Primer, se’ns va prometre un desdoblament de dalt a baix, després un desdoblament complert fins a Cercs, i d’aquí amunt el sistema seria de tres carrils, dos d’ells reversibles, per a poder funcionar com a doble , de pujada o baixada, en funció de la necessitat. Amb un gran desplegament de mitjans audiovisuals, l’aleshores conseller Damià Calvet, va presentar el nou projecte, amb la promesa d’una execució imminent. Han passat els anys, han canviat el conseller, ha canviat el Govern, i tot està igual que 12 anys enrere. Igual no, molt pitjor perquè el volum de trànsit va augmentant fins el punt de superar tots els caps de setmana una IMD superior als 20.000 vehicles. En uns temps en que advoquem per l’estalvi energètic, per la reducció de la contaminació i per l’estalvi econòmic, comprovem els milers de vehicles retinguts durant hores, en tot el tram berguedà i cerdà, amb el que suposa de despesa en combustible i augment de la contaminació, i amb el sobre cost per part de la Generalitat, de posar i treure cons, en els trams lents, per evitar nous taps, interns. Es incomprensible l’atonia de la societat berguedana, i també de la cerdana, davant aquesta situació. La C-16, és la E-9 europea. No pot ser autovia en una part del tram, i carretera normal i corrent, en un altre tram. Sempre hem parlat i hem acordat, la conversió en autovia del tram pendent, perquè no s’ha dut a terme ? Perquè s’actua en altres territoris, i no en aquest ? Perquè no hi ha una acció de consens, per exigir la solució al tema ? Tots els països, tots els governs, han de tenir clares les prioritats, en matèria d’infraestructures, equipaments i serveis, oimés si com és el cas uneixen comarques i alhora nacions. La llarga lluita per aconseguir canviar la vella C-1411, per la nova C-16, comportava la condició d’autovia de dalt a baix. No deixar-la mutilada en una part important. Pertoca posar sobre la taula aquest tema, com una de les prioritats, ja no de la comarca, sinó del país. Es que no hem vist els darrers accidents, és que no veiem milers de vehicles aturats, setmana rere setmana? Els governs son per resoldre problemes, i aquí en tenim un de molt important. Sabem de l’elevat cost, però també hem donat temps, més que de sobres a obtenir el degut finançament. Hem esperat 12 anys, ja no podem esperar més. Vull recordar que els alcaldes vam acceptar el canvi d’un projecte de desdoblament, pur i dur, per un nou sistema molt menys costós, però, a canvi de seguretat i rapidesa. Nosaltres vam complir, el Govern de la Generalitat, no ho ha fet.

PER QUÈ TORNAR A ENGANYAR? ERC té necessitat de mostrar fortalesa, per fer veure que controla el present, i marca el futur, d’aquí que llenci un nou repte a l’Estat, en forma d’un imaginari referèndum d’independència. Segons Aragonés, acordat; segons Junqueras, podria ser unilateral. Una mostra més de la coordinació i sintonia entre dirigents, tenint en compte que mana més Junqueras que Aragonés, que al cap i a la fi, és un tercera fila. Ja s’ho faran entre ells, però estaria bé aclarissin als catalans, si volen seguir la via de claredat canadenca, com va proposar Aragonés en el Parlament, o la via Montenegro, com van proposar dies més tard, a la vista del proper congrés del partit. El que queda clar és que o ignoren les lleis vigents o actuen de mala fe, o les dues coses alhora. Perquè ho dic ? Doncs, perquè donen a entendre que Pedro Sánchez pot concedir de grat o a la força, autorització per a convocar un referèndum d’independència al Govern de Catalunya. I ja està. Es convoca, es guanya, i adéu siau. Bé, qui hagi superat l’ESO, sap que les coses no van així. En primer lloc, comparar les modificacions fetes al Codi Penal, amb un referèndum d’autodeterminació, és que s’ha begut l’enteniment i es troba en un estat mental molt confús. Pel primer tema, amb una majoria absoluta a les Cambres legislatives, es resolia la proposta. La convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació, ni que Pedro Sánchez, el veiés factible, cosa que no veurem mai, no tindria capacitat legal per a autoritzar-lo. Per això, caldria la decisió de les Cambres Legislatives , Congrés i Senat, per una majoria de dos terços. Es com es resolen les propostes de modificació de la Constitució. Per tant, inviable, impensable, impossible. A què ve, doncs, proposar-lo si no hi ha cap possibilitat ? Simple estratègia interna de partit, per portar alguna peça al congrés d’ERC, i fer veure als militants que el partit, juga fort. D’això se’n diu enganyar. I és que quan a algun tertulià se li ha plantejat, apareix la solució màgica de la UE. Aleshores es treuen de la mànega que la UE, a la vista de la insistència d’un partit català, decidirà imposar a Espanya, la convocatòria. Ai Senyor ! No s’ha de ser gaire espavilat per saber que la UE és encara una confederació d’Estats. No una Federació i per tant, no té cap poder per imposar la vulneració de la Constitució d’un Estat membre. Al contrari, el que preval és el compliment de les constitucions de cada país. I si una cosa no impulsarien és un referèndum d’autodeterminació que tindria efecte dominó en altres països de la mateixa UE. Encara que alguns considerin Catalunya com el melic del món, hi ha altres tensions territorials que saltarien pels aires, a Itàlia, França, Alemanya, Bèlgica, etc. Ningú es cregui una intromissió com aquesta, perquè no té cap ni peus. En resum. Per necessitats i conveniències internes de partit, ERC, vol aparèixer com el més independentista de tots, proposant vies impossibles, tornant enganyar a la gent. Bé, no crec que ningú se’ls cregui, vist com van anar les coses cinc anys enrere. Encara no han entès que en el país hi ha 7,8 milions de catalans, i no 2 milions que podrien creure’s algun dels seus enganys.

LA CLÁUSULA OCULTA. Dic oculta, com sinònim d’amagada, no secreta. La presentació de la proposta de modificació del Codi Penal, per part de PSOE – ERC, va venir acompanyada de grans paraules i grans debats, però només en un diari apareixia l’existència d’una clàusula adjunta. Va ser el diari El País, el que va exposar la presència d’una clàusula, mitjançant la qual ERC, es comprometia “ a no dur a terme accions ni actuacions fora del marc de la Constitució”. Es a dir, aconseguit l’acord per a la modificació del Codi Penal, la contrapartida era imposar-se el ple i permanent acatament dels preceptes constitucionals. He buscat, en altres mitjans de comunicació, o en declaracions d’ERC, a tota mena de mitjans, l’existència d’aquesta clàusula. Silenci total. I tanmateix existeix. Aleshores qui la va acordar, qui la va signar, qui se’n fa responsable ?Ho dic, perquè no m’imagino una actuació individual de Gabriel Rufián, sense l’acord de l’Executiva del partit, o com a mínim el vist i plau dels principals dirigents. Ara bé, qui conegui ERC, el seu organigrama i manera de funcionar, no li estranyaria gens, una disfunció com aquesta. De fet, en la pantalla posterior, ja hem vist les contradiccions en el tema del referèndum. El president Aragonés va exposar la via de la claredat canadenca, com a via catalana per assolir la potestat de fer la tercera consulta. Poques hores o dies després Oriol Junqueras, tornava a amenaçar amb la unilateralitat, i finalment es treuen de la mànega la via Montenegro, com a via a copiar. També hem vist com Aragonés sempre parla de referèndum acordat, no recolzat per alguns altres del partit, que semblen anar per lliure. I és que de fet Aragonés és un president de tercera fila. Es a dir, no mana en el partit. Vaja que en té dos per damunt d’ell. Una és Marta Rovira que és la secretària d’organització, i Oriol Junqueras que és el president, així que exercir de president no és fàcil, quan altres poden tenir la darrera paraula. I en el tema de la clàusula, abans esmentada, pot haver passat tant que Rufián anés per lliure, com que hi hagués el vist i plau d’Aragonés, o que realment fos la direcció del partit qui l’autoritzés. Son tres possibilitats, perfectament viables en un partit com ERC. Ara bé, els compromisos s’han de complir, encara que ja vam veure en ple procés que els juraments, promeses i lleialtats van saltar pels aires des del primer moment, sense que cap dels autors, hagi demanat perdó. Diguin el que diguin, res del vist en anys anteriors, podrà ser repetit, mentrestant governi Espanya, el partit socialista. S’han acordat unes modificacions, s’han pactat uns acords, però ningú pensi tornar a saltar línies vermelles perquè queden un munt de vies per a fer complir les lleis vigents. I no cal pensar ni en exèrcit, ni policia. Un simple decret pot impedir repeticions fracassades, oimés quan es va demostrar la poca valentia de tots els alts càrrecs per a plantar cara i fer-hi front. La clàusula, deixa clar el camí per on caminar. Segur serà seguida, sense necessitat d’imposicions ni actuacions extraordinàries.

PRESERVAR LA CAÇA. Ens trobem amb una curiosa situació, molt difícil de resoldre com veurem tot seguit. Per una banda, s’ha iniciat la tramitació d’una nova llei general de protecció dels animals, de caràcter estatal, i per altra, constatem la proliferació de fauna salvatge que precisa ser continguda, a falta de depredadors naturals, fent servir els caçadors. I son els caçadors, una espècie en vies d’extinció, almenys a Catalunya, degut a un progressiu envelliment dels seus practicants que no troben joves generacions que prenguin el relleu, de manera que poc a poc, serà un problema ,reduir les poblacions excessives de fauna, per via de la caça controlada. I, tanmateix s’ha de fer. Els que vivim en zones rurals, comprovem cada dia l’enorme increment de fauna, a tot el territori. En pocs anys, hem passat de veure molt de tant en tant, algunes espècies, a veure-les pràcticament cada dia. Només cal sortir a primera hora de casa, per anar a treballar, per trobar-nos en determinats llocs, porcs senglars, cérvols, cabirols, conills, llebres, guineus, guilles...el mateix ens passa quan tornem al vespre cap a casa. Una prudent conducció i un bon coneixement dels llocs més habituals de pas, son factors essencials per evitar accidents. Aquesta proliferació obliga a planificar el futur per aconseguir mantenir poblacions estables d’aquestes espècies, sense permetre augments que posin en perill la sostenibilitat del territori. Abans el territori estava densament habitat, cosa que no passa ara, i això suposa que tota aquesta fauna tingui immensos territoris per moure’s i reproduir-se. Per alguns pot semblar millor tenir prats i boscos plens de fauna, el problema és que un excés trenca els equilibris i suposa l’aparició de malalties d’unes espècies que son transmeses a d’altres, i d’aquestes poden passar a les domèstiques, com vaques, cavalls, xais, cabres...amb efectes demolidors pels pagesos i ramaders. La convivència no és fàcil perquè algunes espècies competeixen directament per les pastures, i toca decidir si es protegeix al pagès, o a la fauna salvatge. Un adequat equilibri és la millor solució, però per això fa falta disposar de suficients caçadors com per calcular i permetre la caça sota criteris de triatge selectiu. Cap a quin futur anem ? Es una incògnita. El que sí veiem és com cada any, hi ha reducció d’efectius, i les colles de caçadors s’han d’anar agrupant per poder actuar en un territori determinat. Si abans cada poble tenia la seva colla, ara han de ser tres o quatre pobles els que en formin una. S’han donat alguns passos en la bona direcció en matèria d’aprofitament de les carns dels animals caçats. Ara es permeten comercialitzar, en determinades condicions, i això pot compensar alguns dels costos que han de fer front les colles. Parlem sobretot d’assegurances, amb xifres molt elevades. S’ha d’anar més lluny. No solament en matèria de facilitats per disposar d’escorxadors locals, sinó millorar la comercialització interna i externa, amb campanyes de foment del consum de carn de caça en la restauració, i a l’exportació cap a països on el consum és molt més ampli que aquí. Però també, ha d’haver-hi campanyes de sensibilització i informació sobre l’activitat de caça. Ara, per a molta gent, la caça no està justificada i es veu com una activitat clarament negativa. Només amb bona informació i documentació, en els mitjans de comunicació es pot aconseguir comprensió i recolzament per una activitat indispensable, per mantenir l’equilibri i sostenibilitat faunística.

CONTRADICCIONES Y ENGAÑOS DE ERC. A nadie extrañe la huida hacia delante de ERC, pidiendo un imposible, como la convocatoria de un referéndum de autodeterminación (independencia). Son conscientes de la inviabilidad, pero de cara a la galería, necesitan vender una propuesta como ésta, a las puertas de la segunda parte de su congreso interno. Y es que las aguas internas bajan turbulentas, a pesar de querer aparentar lo contrario. Veamos algunas cifras. El partido dice tener unos 8.000 militantes, pero en la primera parte del congreso, donde se eligieron los órganos de gobierno, solo votó telemáticamente un 50,2%. Es decir, la nueva dirección obtuvo 3.747 votos a favor, y 562 en blanco. En total se emitieron 4.309 votos. Un 7% menos que en el congreso anterior, en el cual, votó un 57%. ¿Qué indican estas cifras? O un gran descontento, o un censo electoral ficticio. O las dos cosas, a la vez, situación por la que me inclino personalmente. Así, pues, ERC hace las cosas al revés. Primero se aseguran los cargos internos, y luego, a finales de febrero debatirán y aprobarán los documentos estratégicos. Otra sorprendente curiosidad es que el presidente de la Generalitat, Pere Aragonés, es un mando de tercera fila. Por encima de él tiene a la fugitiva Marta Rovira, que ocupa la secretaría de organización y a Oriol Junqueras, como presidente. Aragonés es un simple coordinador nacional. Ni más ni menos. Hay que tener en cuenta esta situación para comprender algunas disfunciones y contradicciones entre Govern y partido. A nivel interno existe también un fuerte malestar entre los alcaldes y concejales por la poca atención que han recibido, en estos últimos cuatro años. Han tenido pocas ayudas y pocos cambios en temas estratégicos, como mejora de vías locales, cambios legislativos en urbanismo, deficiente sanidad, desastrosa educación, problemática seguridad, etc. Fruto de este conjunto de factores, la dirección de ERC necesita un revulsivo para presentarse a la segunda parte del congreso con algo importante. Recuperar los titulares, plantar cara a Junts, demostrar su coherencia, ante la independencia. En resumen, sacar pecho para cerrar el congreso sin una revuelta. De aquí, recuperar la idea de un referéndum, y vender como posible una negociación como la de la sedición y la malversación. De hecho con esta tercera consulta, echan por tierra una idea muy querida por el independentismo: la del mandato del 1-O. Es decir, después de la consulta del 9 –N, se convocó la del 1-O, como la definitiva. ¿Para qué proponer otra? Esta contradicción es motivo de burla y controversia con las otras fuerzas independentistas que acusan ERC de no seguir las directrices comunes. En fin, nadie toma en serio esta propuesta porque todos somos conscientes que es de uso interno. Un simple anuncio para contentar la parroquia y llegar al congreso con una pieza en la mano. El problema es que ERC va acumulando contradicciones, y se adentra en el campo de los engaños, evidentes. En materia de contradicciones está la primera propuesta de Aragonés de apostar por un sistema de claridad, a imagen y semejanza de Canadá. Lo dijo en el Parlament. Al cabo de unos días, otra parte de la dirección se sacó de la manga, la vía de Montenegro, según la cual, todo territorio puede independizarse si vota un mínimo del 50% del censo, y el sí consigue superar el 55%. Y ya está, aquí paz y allá gloria. En cualquier momento podemos asistir a otro cambio porque en ERC hay cerebros pensantes, fuera de serie, como pudimos comprobar en pleno proceso independentista. Algunos venden que todo depende de Pedro Sánchez. Si él quiere, puede. No quieren estudiar los fundamentos de la Constitución para saber que aunque él quisiera, no podría, puesto que una decisión como esta solo sería factible con el voto de las Cortes Generales (Congreso y Senado) por dos tercios. Además de otros requisitos tan evidentes como que el cuerpo electoral sería el de España entera y no una parte. Pero hay solución para todo en ERC. Si España no quiere, la UE, lo impone. Y punto final. Todo tiene solución. Tampoco quieren saber la imposibilidad de una intromisión de la UE en un tema como la vulneración de la Constitución. Da igual, consideran que sus bases, y sus cargos orgánicos e institucionales no necesitan más detalles que los que ellos están dispuestos a dar. Así estamos, así están. Humo para la segunda parte del congreso, a semanas de la convocatoria de elecciones municipales. Necesitan carbón para la máquina, a sabiendas que los más fanáticos se creen cualquier engaño. Allá ellos con sus castillos en el aire. Lo que toca es hacer los preparativos para enviarlos a la oposición. En esto, estamos, a nivel de PSC.

DE CONFEDERACIÓ A FEDERACIÓ. Poques vegades podem assistir ,en viu i en directe, a la transformació d’una gran realitat que ens afecta de forma rellevant i a més es converteix en un element fonamental per a les futures generacions. Parlo de la lenta, però irreversible realitat de convertir la Confederació d’Estats Europeus ( UE) en uns autèntics Estats Units d’Europa ( EUE). Formem part d’un àmbit territorial de 27 països que poc a poc, van deixant la seva independència, per cedir-la a una entitat central, per millor defensar-se i entomar els grans reptes presents i de futur. El món ha quedat petit, i ja no és possible, viure aïllat, sense disposar de prou volum i prou força com per fer-se un lloc en el món. Un lloc que sigui respectat i fins i tot temut, per la resta de potències, per molt amigues que hagin estat o es diguin. Hi ha amistats que al final es converteixen en dependències excessives. Parlo dels EUA que ens ha salvat en dues grans ocasions, però que al final, busquen primer el seu benestar i seguretat, i nosaltres quedem en segon o tercer lloc. Toca, doncs, imposar-se als blocs, i tenir un lloc propi. Es el que està fent la UE, amb més o menys rapidesa i eficàcia. De ben segur els qui som fervorosos defensors d’un estat federal, voldríem anar molt més de pressa i veure realitats immediates, com disposar d’un sol i únic passaport per a tots els ciutadans de la UE, un sol cos diplomàtic amb ambaixades úniques a tots els països del món, un sol exèrcit europeu, una legislació clarament federal, en tots els sectors i àmbits de la vida i l’activitat, i autèntiques eleccions europees ja no solament per elegir el Parlament, sinó fins i tot la presidència. El guió està marcat, el que no s’ha graduat son els tempos. També és lògic perquè tots els països tenen grans reticències a perdre competències, per passar a dependre de decisions centrals, però és el que dia sí, dia també anem veient. Ja a ningú sorprèn que totes les lleis espanyoles hagin d’adaptar-se a les europees, o que determinades decisions econòmiques, hagin d’estar sota supervisió o sota paràmetres europeus. De fet, el paraigües de la UE es va ampliant fins acollir i protegir tot el que pugui desentonar o trencar les polítiques generals. I ja no es limita a donar consells o a impulsar canvis, pot arribar a sancionar de manera contundent el país que es desviï d’aquestes condicions. Ho hem vist amb Polònia amb una sanció d’un milió d’euros diari, fins no modifiqui les seves lleis judicials. O ho podem veure, en altres casos, quan determinades recomanacions econòmiques, socials o laborals no son seguides. Anem, doncs, pel bon camí, però a pas de carro. Es cert, però també s’ha de tenir perspectiva històrica i veure com els EUA, van tardar 65 anys en arribar a culminar el seu estat federal. Eren altres temps, altres situacions, però tot requereix el seu temps si es vol fer d’una manera convençuda i consensuada. I qui cregui que es pot viure fora d’aquest marc, és que no ha llegit, estudiat ni debatut sobre la realitat del funcionament de les potències mundials. Es la lectura que els feia falta als independentistes per donar-se compte de la falsedat de plantejaments i la ignorància sobre la realitat. Fora de la UE, no hi ha vida.