Sunday, June 29, 2008

 
TELEASSISTÈNCIES GRATUÍTES A BORREDÀ.
El servei de teleassistència a la comarca del Berguedà es donat pel Consell Comarcal, en conveni amb la Diputació de Barcelona.
Aquest servei consisteix en proporcionar a totes les persones grans que ho demanen un aparell que comunica amb una central de emergències, que es posa en funcionament tant bon punt d’apreta el botó d’urgència. Aquest aparell el pot portar al damunt, dia i nit, la persona que contracta el servei. D’aquesta manera està tranquil.la i segura de que , cas de trobar-se malament, serà atesa de forma immediata.
La immediatesa depèn de la gravetat o urgència. Per això, la pròpia central primer es posa en contacte amb la persona que ha apretat el botó d’urgència i li demana si necessita alguna cosa. En cas de no respondre, es truca a algun familiar o veí proper perquè miri si li passa alguna cosa, i en cas afirmatiu s’envia una ambulància.
Aquesta novetat de servei es va posar en marxa ara fa uns 5 anys, però al principi la gent del poble era reticent a donar-se d’alta. En canvi, quan un va començar altres varen seguir i actualment son 17 les persones que disposen d’aquest servei. I l’Ajuntament, conscient de que és un servei essencial i que garanteix la tranquil.litat de totes les persones grans, especialment les que viuen soles, es va fer càrrec de pagar l’import mensual de cada aparell.
Ara l’import s’acosta els sis euros mensuals, i tot i que no és un cost elevat, per qui cobra pensió mínima, sí que ho és.Per això es va decidir no fer pagar a ningú.
En aquest sentit, a l’igual que disposem d’una treballadora familiar, contractada entre Vilada i Borredà, son serveis que garanteixen una vida digna i tranquil.la a la gent més gran.
Quan una persona vol disposar d’un d’aquests serveis es posa en contacte amb la Assistenta Social, Montse Pedrals, s’estudia el cas, de comú acord amb l’ajuntament i es posa en marxa el servei demanat.
El mateix tràmit segueixen les peticions de persones que volen ingressar en una residència. Tenim vàries residències contactades i en funció de les peticions i disponibilitats s’inscriuen en una o altra, sempre garantint un bon servei.

 
BARALLES FAMILIARS
En les pàgines dels mitjans de comunicació, massa sovint, apareixen notícies derivades de separacions poc civilitzades, traumàtiques i dramàtiques , pel matrimoni , i molt especialment pels fills que es converteixen en arma de combat d’un contra l’altre.
Quan això, succeix, i per desgràcia passa molt sovint, la justícia es converteix en una màquina terrible. Per la lentitud i per l’enorme burocràcia que comporta arribar a una sentència justa. Mentrestant els efectes sobre l’antic matrimoni i sobretot, respecte els fills pot ser demolidora.
Ara mateix la Generalitat té 450 nens i nenes sota custòdia en diferents centres d’acollida arreu del país. Una xifra que varia segons els anys però que més aviat té tendència a créixer que no pas a disminuir. Aquest volum d’infants suposa multitud de fracassos de convivència i tenir-los en centres d’acollida , no resol en absolut el seu problema. D’aquí que la Generalitat busqui famílies d’acollida on puguin fer una vida més normal .
Amb tot, caldria modificar radicalment el sistema judicial pel que fa l’atenció a menors procedents de famílies fracassades. Els terminis entre tràmit i tràmit poden durar mesos, i mentrestant els menors es troben en una mena de terra de ningú , esperant una decisió que els atorgui a un o altre dels pares, dels familiars o amics propers. Qui espera, desespera i quan es tracta de menors, el dany que poden rebre, pot ser irreparable.
Només cal repassar en el nostre entorn més immediat per comprovar el que afirmo. De ben segur que els qui llegeixin aquestes ratlles coneixeran casos dramàtics de baralles que han durat mesos o anys, i que l’antic matrimoni es lliura a la batalla amb un afany frenètic de fer tant mal com puguin a l’altre, mentides incloses.
Davant aquest panorama, caldria disposar de suficients tribunals i mitjans tècnics i humans per resoldre amb rapidesa la qüestió de la custòdia dels fills. I ser molt més propens a fomentar la custòdia compartida.
Aquí vull remarcar, el que uns pares de diversos municipis de la Catalunya Central em varen demanar fa uns mesos. Reclamar una major disposició de la justícia per contemplar els “drets dels pares” per tenir la custòdia dels fills. Massa sovint la dinàmica històrica porta a concedir la custòdia a les mares, en detriment dels pares, fins i tot quan hi ha acord entre els dos.
Ja no és de rebut pressuposar que “els pares” no poden fer les mateixes funcions que les mares per cuidar bé dels fills, per petits que siguin. Hi ha en aquest món de les trifulques judicials autèntics drames per acordar la custòdia. I sovint es fan servir tota mena de batalles per allargar les decisions judicials i,així, mentrestant, conservar uns drets sobre els fills que poden durar anys.
El clam, doncs, per fomentar la custòdia compartida, podria facilitar enormement la rapidesa de les decisions judicials i fer el mínim de dany possible als fills. Al cap i a la fi, aquesta ha de ser la prioritat de totes les parts. Salvaguardar els fills dels perjudicis d’una separació, sobretot sinó és per acord mutu.
Estem lluny d’aquesta solució i situació. Qui conegui mínimament el volum de casos actualment en tràmit i les gestions que cal fer, comprovarà com estem molt lluny de disposar de les eines necessàries per arribar a solucions ràpides i justes. Caldria ,doncs, prioritzar les inversions i dotacions de mitjans aquests tribunals, molt davant de qualsevol altres. Estem parlant de decisions sobre persones, i sobretot sobre desvalguts menors. Han de passar necessàriament per davant de qualsevol altra prioritat.
Joan Roma i Cunill, Conseller de la Fed. XI del PSC.

Friday, June 27, 2008

 
DEIXADES PER L’ANY VINENT LES OBRES D’AUTOMATITZACIÓ DE LES INSTAL.LACIONS D’AIGUA.
Amb el maig i juny plujós que hem tingut no s’han pogut dur a terme les obres previstes d’automatització de les instal.lacions d’aigua , una vegada ja hi tenim el subministrament elèctric.
Es deixen per l’any vinent perquè tampoc farien falta per aquest estiu, i fins i tot hi ha la previsió de no fer servir els pous perquè les fonts seran abundants durant els propers dos mesos.
A més, això ens ha permès sol.licitar una subvenció al Pla Comarcal de Muntanya per aquest any, però que s’aprovarà finals d’any i per tant podem obtenir una subvenció per pagar les obres l’any vinent. En resum, que ha anat bé aquest canvi de circumstàncies per poder fer les obres subvencionades per la Generalitat.
Ja en un anterior escrit vaig explicar que el pou obert a Casadejús és prou interessant, però no justifica una inversió important per part de l’ajuntament, per tant continuarem insistint perque la Diputació estudii la zona i es faci una nova prova.
Amb tot ja hem dit en diverses ocasions que les actuals captacions garanteixen l’aigua pels propers 15 o 20 anys, encara que no obrim cap nou pou. Fins ara, amb un sol pou, el Cabanes 1 ha estat suficient per sumar al cabal de les altres captacions i garantir el subministrament de tot el poble. I un parell d’anys, durant l’agost s’ha sumat el pou Cabanes 2, de manera que mai ni un pou ni altre s’han esgotat.
També estem estudiant la possibilitat de posar en els dos pous, bombes de més potència i així facilitar un augment d’extracció. De totes maneres , de moment no és necessari i tot i el creixement del poble, no està previst canviar les bombes fins d’aquí dos o tres anys.
Amb l’automatització que farem l’any vinent, sí serà pràctic coordinar l’extracció dels dos pous per alternar un i altre , de dia o de nit, segons conveniències i no farà falta anar-hi personalment per fer-ho funcionar com fins ara.
I també s’instal.larà una bomba en els dipòsits de sedimentació per permetre una major pressió a la canonada principal, de manera que el volum d’aigua es podrà augmentar a voluntat , i segons necessitat de cada moment. En resum, tenim aigua en quantitat i qualitat pels propers anys, i havent fet el càlcul de necessitats pel creixement de població de primera i segona residència.
Malgrat tot, i tal com es va deixar clar en la diada de concessió dels premis de la Diputació per estalvi d’aigua, sempre s’ha de demanar a la gent que gasti el mínim indispensable.
Joan Roma, alcalde de Borredà

 
DOS NOUS CAMINS
La setmana vinent es posaran en marxa dues noves actuacions a la xarxa de camins rurals de Borredà.
El primer en actuar serà en el tram de Borredà del Camí de Riera de Merlès, entre el Cobert de Puigcercós i el trencant per anar cap a Danyans. En aquest cas és el Departament de Política Territorial i Obres Públiques per mitjà del Consell Comarcal del Berguedà qui paga la actuació.
Aquesta setmana l’empresa contractada pel Consell Comarcal va venir a fer l’acta de replanteig i la previsió és que comencin en els propers 5 o 6 dies, i tinguin acabada l’obra al cap de 15 dies.
I per l’any vinent està previst que es faci el tram de Les Llosses. Ja ens vàrem posar d’acord els dos ajuntaments per cadascun fer el seu tram. Comencem per Borredà i l’any que ve, s’arribarà fins a l’Hostalet. D’aquesta manera quedarà fet tot el recorregut del camí rural de la Riera de Merlès.
Cal dir també que per l’any vinent està previst refer l’asfaltat del tram entre el Cobert de Puigcercós i la Molina. Es un tram d’uns 6 kms, que ja té subvenció concedida del PUOSC i que el Consell Comarcal preveu adjudicar a principis de l’any que ve.
Per tant, aquest important camí que en molts aspectes fa funció de carretera, a finals de l’any que ve estarà totalment fet i renovat en tot el seu recorregut.
Una segona actuació en matèria de camins, serà el camí de Campalans. En aquest cas és el Departament d’Agricultura el que ha aprovat la subvenció i el que s’encarregarà de fer les obres. El projecte s’ha adjudicat a l’empresa Pasquina de Berga i està previst que es dugui a terme en els propers 15 dies.
Per tant, aquest any s’ha aconseguit un important avenç en el compliment del pla de millora de camins rurals que l’equip de govern va prometre en el seu programa electoral. I s’han demanat ja altres ajuts per altres camins de manera que la previsió és tenir-los tots arreglats abans d’acabar l’actual mandat.
I aquests ajuts venen tot i la retallada en inversions de la majoria de departaments de la Generalitat. A més tenen l’avantatge que l’ajuntament només ha de fer de supervisor i col.laborador d’altres administracions ( Consell Comarcal o DAR) i no hi hem d’aportar ni cinc cèntims.
Una altra obra que pertany a la Generalitat, però que no deixa de millorar les nostres comunicacions amb el Ripollès és el reasfaltat del tram que faltava de la C-26. En pocs dies les obres quedaran acabades i tindrem millors condicions de circulació.
I tal com es va manifestar en el darrer ple municipal ordinari, l’equip de govern continuarà mantenint els camins contemplats en la pla de prevenció d’incendis amb ajuts de la Diputació. Precisament aquesta setmana se’ns ha comunicat la concessió de 19.000 euros per aquest destí. En les properes setmanes es començaran les obres de manteniment, molt necessàries després dels aiguats del mes passat. Aquestes obres s’adjudiquen a l’empresa de Pere Busoms que té una llarga experiència en aquesta matèria i es contracten via ADF.
Joan Roma, Alcalde de Borredà.

Thursday, June 26, 2008

 
DONACIÓ SANG I ÒRGANS.
He vist en el darrer número de la revista un bon resultat en la campanya de donació de sang, a Solsona i comarca. Aquest , de moment, és un article que no es deixa fabricar i per tant la col•laboració personal continua sent indispensable.
Amb el pas dels anys, el banc de sang s’ha anat modernitzant i facilitant als donadors la rapidesa i fiabilitat. Es interessant veure la llista de municipis de Catalunya, per ordre de donació. En general, son els més petits, els que estan al capdavant de tot. En part és lògic perquè uns ho diuen a d’altres i és més fàcil arribar a la gent, i deixar clar que la donació es tradueix en vida pels altres, sense intercanvis econòmics. Si la sang es dona, no es cobra. I a la gent, en general, els agrada ajudar als altres.
I si en el tema de la sang, estem en els primers llocs, també el país està molt per davant dels altres europeus , en matèria de donació d’òrgans. No deixa de ser curiós que altres països estiguin tant per darrere quan aquí sempre hi ha hagut un sentiment força arrelat de donar als altres, el que un ja no pot fer servir.
Semblaria que a tot arreu el pensament hauria de ser similar. Es realment anguniós pels directament afectats i els seus familiars, veure com algú està patint una malaltia irreversible que podria ser curada, mitjançant un transplantament.
Per qui vulgui seguir el tema, pot comprovar una llarga llista de pacients a la espera d’òrgans i la escassetat d’aquests, en determinats moments. D’aquí la importància de deixar escrit, la disponibilitat personal per donar els òrgans en cas de mort accidental, o natural, per tal de evitar els conflictes que es poden produir entre familiars a favor o en contra.
No deixa de ser un gran servei a la humanitat donar sang o donar òrgans i facilitar la vida a d’altres. Aquest és un tema que hauria de ser tractat tot sovint en els llocs més religiosos, i en canvi ,se’n parla ben poc.
I aquí tenim un avantatge com és el rigorós control de tot plegat per part dels organismes públics i privats ,encarregats de vetllar per la ètica professional. No es donen casos de mala praxis ni descontrol en cap d’aquests apartats, que son essencial per donar confiança a la gent i garantir la privacitat i la serietat.
En qualsevol cas, animo els lectors a donar el pas en aquesta direcció i sumar-se al gran nombre de persones que ja practiquen aquestes donacions o les han deixades escrites pel dia que faci falta. Es un servei a la comunitat, dels més importants que es poden donar.
Joan Roma i Cunill, Conseller de la Fed. XI del PSC.

Sunday, June 22, 2008

 
VERGONYA PRÒPIA
Cada vegada que apareixen notícies sobre escàndols de corrupció, tripijocs estranys i funcionaments deficients en algun ajuntament, som molts el que ens indignem i demanem una major supervisió, control i càstig d’aquestes conductes. De fet ho demana la societat en general, i és causa del descrèdit de la classe política, perquè els fets particulars passen a generalitzar-se amb una rapidesa increïble.
Ara tenim el cas del municipi andalús d’ Estepona, en el qual hi ha implicats un bon grapat de càrrecs electes, tècnics i càrrecs de confiança que tornen a posar de manifest l’ incapacitat de les lleis actuals per evitar aquests comportaments. Però, el que més indigna és la falta de mesures preventives del propi partit. En aquest cas, del partit socialista.
Que hi hagi, persones indignes en una institució determinada pot passar, però que el partit al qual pertanyen no sigui capaç de detectar-les, denunciar-les i castigar-les és decebedor. I lògicament, abans de que actuïn, o si més no, just en els primers moments. Quan ja és massa tard ja no té validesa , ni moral ni legal. Aleshores ja és cosa de la justícia.
Per tant, una vegada més no han funcionat els mecanismes establerts, o que haurien d’estar en funcionament. I cada vegada que apareix un cas tant escandalós com aquest, es tornen a prometre mesures més rigoroses i contundents, però no s’acaben de trobar ni establir .
El més eficaç en aquest i altres casos, és la vigilància del propi partit. Un partit ha de tenir mecanismes per fer el seguiment, supervisió i control dels càrrecs electes sota la seva responsabilitat. Si es comprova alguna gestió anòmala, cal actuar de manera ràpida i contundent. Sempre abans no sigui massa tard. D’aquí el desànim pel que ha succeït a Estepona, perquè no han funcionat els mecanismes de control propi. I quan l’escàndol colpeja el partit socialista, causa un especial dany perquè es pressuposa que ha d’estar més atent, vigilant i rigorós que qualsevol altre. I així ha de ser, i així habitualment succeeix.
Tenim, doncs, un sentiment de vergonya pròpia, i d’indignació per un cas especialment greu, que hauria de portar a reforçar els controls interns per evitar cap altra repetició. Però també demanaria no s’apliqués la fàcil i temptadora tendència a generalitzar. A Espanya hi ha vuit mil cinc-cents alcaldes i setanta mil regidors. Unes xifres que demostren el gran nombre de persones de tots els partits i tots els àmbits que dediquen uns anys de la seva vida al noble esforç de treballar pel bé comú.
No és just que s’estengui la sospita sobre la majoria, quan és una ínfima minoria la que no mereix la confiança i traeixen els ideals d’honestedat. Aquests pocs fan mal a tots, però no oblidem la dedicació i bona gestió del conjunt.
També, a la vista del que ha passat en un ampli territori del país, estem obligats a prendre mesures preventives per evitar la repetició de casos semblants. A nivell de tots els partits perquè es pot comprovar que cap està lliure de temptacions o de caure en el perill. I no n’hi ha prou amb la expulsió posterior, l’important es evitar que successos com els que ara comentem es repeteixin. A més, amb els precedents existents en municipis propers, calia ser més vigilant. D’aquí les responsabilitats compartides per totes les parts implicades.
Joan Roma i Cunill, Conseller de la Fed. XI del PSC.

Friday, June 20, 2008

 
BORREDÀ ACONSEGUEIX EL SEGON PREMI DE LA DIPUTACIÓ EN MATÈRIA D’ESTALVI D’AIGUA.
En un acte oficial celebrat ahir a Sitges, la Diputació de Barcelona va fer públics els 4rts. Premis de Estalvi d’Aigua i d’ Estalvi d’ Energia, als quals es podien presentar tots els municipis de la província de Barcelona.
En l’apartat de Estalvi d’Aigua, s’hi havia presentat el municipi de Borredà, en el tram de municipis de menys de 5.000 habitants. El guanyador fou el municipi de Figarò – Montmany, i en segon lloc ( i únic com accèssit) Borredà.
De cada poble es va passar un breu documental amb imatges de les principals realitzacions en matèria d’estalvi d’aigua, motiu pel qual un nombrós i prestigiós Jurat va concedir aquest premi.
En el cas de Borredà, sobretot per les obres de racionalització del servei d’aigües, rec gota a gota en alguns punts, una bassa de recollida d’aigües pluvials de l’aparcament municipal, recuperació de fonts, i jardins amb plantes del país amb poc consum d’aigua, entre els punts més destacats.
L’acte fou presidit pel President de la Diputació de Barcelona, i el Diputat de l’Area de Medi Ambient, a part de molts altres càrrecs de la Diputació i alcaldes, regidors i tècnics de molts municipis de la província.
Per part de l’ajuntament de Borredà hi varen assistir el segon Tinent d’Alcalde, Antonio Velasco i l’Alcalde, Joan Roma , el qual va recollir el premi, consistent en un diploma emmarcat en un flascó de vidre, i un premi en metàl•lic de 3.000 euros.
L’acte va servir per mostrar l’interès i recolzament de la Diputació a tots els municipis de la província, en matèries tant sensibles i rellevants com l’estalvi d’aigua i l’estalvi d’energia. Cada premi té un primer i un segon guanyador, en les categories de municipis de menys de 5.000 habitants, un altre tram entre 5.000 i 50.000, i un tercer tram a partir d’aquests 50.000.
Es amb una gran satisfacció que fem públic aquest premi perquè demostra que des que l’ajuntament es va fer càrrec del servei de subministrament d’aigua, l’any 92 ,fins ara, ha invertit enormes recursos i esforços per garantir aigua de qualitat, i amb la necessària prudència a l’hora de programar la despesa pública i privada, d’aquest element tant essencial.
La Diputació amb el seu premi dona constància de l’encert en les decisions i projectes duts a terme.
L’ Alcalde- Joan Roma i Cunill

Wednesday, June 18, 2008

 
AIGUA I CAMINS
Volíem aigua, doncs bé, ja en tenim a bastament i com ja sol passar, per massa i tot, de manera que les pèrdues seran considerables en diversos aspectes i sectors.
Una de les preocupacions que ara tindrem els alcaldes i la gent que viu a pagès, és com reparar els danys causats en els camins. Son enormes i difícils d’arreglar. La comarca té centenars i centenars de quilòmetres de camins rurals que relliguen les cases de pagès, els nuclis rurals i els pobles entre ells. Qui és fa càrrec de tornar-los en condicions ?
Una pregunta de difícil resposta, i d’impossible solució sense grans ajudes de les altres administracions. I ara agafem un any de sequera pressupostària a tots els nivells. No hi ha ajudes i les que existeixen son de petit volum, llarga tramitació i complicada execució i cobrament. Mentrestant, què fer?
Aquest és un dels problemes no resolts d’ençà l’inici de l’etapa democràtica municipal. Fa anys i anys que els alcaldes demanem establir acords i convenis amb les altres administracions per poder garantir el manteniment de la xarxa de camins rurals dels nostres municipis. Se’ns escolta, se’ns diu que efectivament és un gran problema, però ningú hi posa solució.
Mentrestant tothom fa jocs de mans per passar un any més , com es pugui. La administració més comprensiva , ha estat la Diputació de Barcelona, amb ajuts a les Agrupacions de Defensa Forestal ( ADF) des de fa uns quinze anys. Cada any es reben diners per mantenir els camins, considerats essencials ,per poder transitar en cas d’incendis. Son ajudes primordials per aconseguir aquest objectiu.
Però , evidentment no serveixen per fer camins nous, asfaltar els vells, o reparar els acabats d’espatllar. Es com un sac sense fons. Camins que acabaven de ser reparats, hauran quedat intransitables després d’aquests pluges. Per tant, diners llençats. I ara tornem-hi. Però, qui posa els diners? Els pagesos? Els ajuntaments? Els propietaris forestals?.
Estem parlant de molts diners, i els ajuntaments no els tenen. I tampoc els pagesos perquè els vells camins de pagès s’han convertit en camins de pas per multitud de persones que res tenen a veure amb el món rural. Per tant, antics camins que només hi passava la gent que hi vivia, s’han convertit en camins d’excursió de vehicles 4 X4, rutes de trial, BTT, quads, etc. I ho veiem cada dia que gent de ciutat no dubten a passar per camins de pagès amb vehicles de turisme de gran cilindrada.
Aleshores, aquests camins ja son públics. No es pot exigir que cada pagès s’arregli “el seu” com passava abans. Es que el seu, ara és de tothom. I si és de tothom, caldria que tothom el pagués. Vol dir que fossin diners dels pressupostos generals de l’estat o de la Generalitat els qui se’n fessin càrrec. I entre tots decidir quins hem d’asfaltar, quins no, i quins han de passar a ser carreteres perquè el seu destí ha canviat, amb el pas del temps.
En pocs dies podrem veure el volum del desastre. Serà dur, i complicat reparar els danys i fer transitables molts dels camins. Sense ajudes externes, impossible. I pels pagesos, un enorme perjudici perquè destrossaran els vehicles propis i els dels serveis que reben. En altres països de l’entorn nostre, el camí de connexió a la casa és considerat servei bàsic, similar a l’aigua, la llum o el telèfon. En conseqüència hi destinen els esforços necessaris com qualsevol altre servei.
Ja seria hora que aquí féssim el mateix. Tinc constància de que el Departament d’Agricultura ha fet fer un estudi en que es detallen els milers de quilòmetres de camins existents, i s’avalua el cost del seu manteniment. Les xifres anuals son immenses, però com més es tarda i menys s’actua més s’apuja la inversió. I només un pacte entre totes les administracions permetrà solucionar un problema que ara veurem en les seves justes dimensions. La pluja pot ser bona, però pot provocar destrosses com feia anys no havíem vist. Es fàcil comprovar-ho en qualsevol poble de la comarca.
Joan Roma i Cunill, Alcalde de Borredà ( Berguedà).

 
EL PROBLEMA DELS CAMINS
En una comarca com el Lluçanès, a l’igual que les del seu entorn, el problema del mal estat dels camins és permanent i de difícil solució.
Després de les intenses pluges de les darreres setmanes, el panorama és desolador. En molts casos , poc després d’haver fet obres de manteniment o millora, s’ha produït algun xàfec, i en pocs minuts s’han perdut uns quants milers d’euros. Els alcaldes portem anys reclamant una solució que deixi enrere aquesta precarietat de mitjans.
I és que tot ha canviat. Abans els camins de pagès eren realment pels pagesos i els pocs visitants que podien tenir. Visitants o comerciants que un cop a la setmana o al mes passaven per allà. Ara, aquests mateixos camins s’han convertit en rutes turístiques, o en vies de rallis, o de quads, BTT, trial, etc. I quan no, en rutes 4 X 4 de grups a la recerca de paisatges novedosos.
Sigui com sigui, als pobres pagesos no els podem demanar que paguin de la butxaca el que espatllen altres. I aquí entren els ajuntaments. A falta de “propietari pagador” es demana que siguin els ajuntaments els que se’n facin càrrec. I ja estem de nou confrontats a les penúries municipals.
Un terme municipal pot tenir vint,trenta, quaranta quilòmetres de camins rurals, per mantenir i millorar. Traduït a diners, estem parlant d’una fortuna , de la qual els petits ajuntaments no disposen. El resultat, és doncs, de precarietat total.
Fa anys que reclamem un acord entre totes les administracions per aconseguir disposar de suficients diners per garantir l’accessibilitat a totes les cases de pagès habitades, i de tots els camins que comuniquen nuclis o pobles. Tothom ens escolta, però ningú ens fa cas.
I per sort tenim la Diputació de Barcelona que des de fa una quinzena d’anys concedeix subvencions a les ADF (agrupacions de defensa forestal) per poder mantenir els camins considerats bàsics, en cas d’incendis. Però, son imports petits i insuficients com per garantir el bon accés a totes les cases.
Cal una altra política, en la qual tant el govern central, com la Generalitat, diputacions, ajuntaments i potser en una petita part els propietaris, es posin d’acord i garanteixin partides suficients, cada any, com per solucionar el problema.
El Departament d’Agricultura ha fet un estudi de camins a tot Catalunya, i realment estem parlant de milers de quilòmetres i de volums de diner impressionants, però sinó comencem a invertir-hi, no acabarem mai.
En altres països europeus, estic pensant en França , Suïssa, Àustria,etc, l’accés a les cases de pagès es considera un servei bàsic i per tant cobert per les administracions. Aquí hem d’acabar igual. S’ha de fer un pla de camins essencials, garantint el seu accés i donant cada any suficients ajuts per fer-ho possible. I decidir quins s’han d’asfaltar, en quines condicions, amb quin manteniment i quins, no. I aquests darrers, amb el compromís de repassar-los de tant en tant per facilitar el trànsit i no permetre-hi certes activitats, sinó volem que els pagesos trinxin els seus cotxes cada dos per tres, i al final abandonin el territori, esgotats de les despeses que comporta viure-hi.
Motius per gaire optimisme de cara el futur no n’hi ha, però és cert que algunes coses s’estan movent, a nivell del Departament d’Agricultura, de la Diputació de Barcelona i del Departament de Política Territorial. Som molts els que estem insistint en plantejar el problema i demanar solucions. Precisament després d’aquestes pluges es pot veure l’estat en que han quedat els camins i el cost que tindrà posar-los en condicions. Es la millor manera de demostrar la raó dels nostres arguments. Ara, a part de tenir raó, el que necessitem és ajuda immediata. I en aquests moments de penúria pressupostària, tenim un problema afegit de difícil solució. Veurem la reacció de la resta d’administracions.
Joan Roma i Cunill, Conseller de la Fed. XI del PSC.

 
EL PLE DE L’AJUNTAMENT DE BORREDÀ APROVA UNA LLISTA DE 129 CASES DE PAGÈS.
En el Ple Municipal Ordinari celebrat el passat dilluns dia 17, es va aprovar per unanimitat, una llista de 129 cases de pagès que figuraran en el Catàleg de masies, a tramitar davant la Comissió d’Urbanisme de Catalunya.
Aquest és el resultat de 3 anys de treballs previs per confeccionar una llista complerta de cases de pagès, iniciada primer pel propi ajuntament i després en conveni entre la Federació de Municipis de Catalunya i la Universitat de Vic.
Fa un parell de mesos que la feina de camp es va acabar i s’han inventariat aquestes 129 cases, algunes de les quals amb restes poc visibles ja sobre el terreny, però que servirà per redactar la ordenança que preveu la Llei d’Urbanisme.
En un proper ple es portarà a aprovació aquesta ordenança i posteriorment s’enviarà a la Generalitat per la seva aprovació. Durant el ple, l’acalde va manifestar la voluntat de l’equip de govern de demanar a la Generalitat una posició àmplia i ambiciosa pel que fa la catalogació, per quan interessa recuperar vida en molts indrets del terme municipal.
A l’inici dels treballs de l’inventari, figuraven 82 cases en el llistat. Com es pot comprovar el treball ha estat intens i exhaustiu, fins arribar a les 129 actuals.
De cada casa s’ha elaborat una fitxa complerta, amb situació sobre coordinades UTM, fotos, història coneguda, superfície, etc. A partir d’aquest inventari , l’arquitecte municipal, està redactant la ordenança corresponent.

L’ALCALDE DE BORREDÀ FELICITA EL PORTAVEU DE CIU, I RECONEIX LA FALTA D’UNA DE LES LLICÈNCIES DE LA PEDRERA CAPDEVILA, DENUNCIADA PER IB-CUP-EPM.
En l’apartat de “informes d’alcaldia”, l’alcalde, va felicitar en primer lloc al portaveu de CiU, Joan Pallach per haver portat, via grup parlamentari de CiU al Parlament de Catalunya, el retard en la construcció de la Estació Depuradora d’Aigües Residuals (EDAR).
Aquesta estació es va començar a projectar l’any 2000, i es va adjudicar, juntament amb un paquet d’altres 58, pocs mesos abans de les eleccions al Parlament de 2003. La falta de prèvia pressupostària per part de l’ACA i la necessitat d’alguns canvis en el projecte, i accessos, ha motivat retards constants fins arribar a dia d’avui.
El Grup Parlamentari de CiU, ha demanat el motiu d’aquest retard, i l’ACA s’ha compromès a començar les obres dintre d’aquest any. Vist com està, la modificació del projecte, es veu difícil poder complir aquest compromís, per la qual cosa el Portaveu de CiU a l’ajuntament, Joan Pallach va prometre insistir sobre el tema properament. L’Alcalde el va felicitar per aquesta iniciativa, que ajuda a fer complir una vella aspiració del poble com és disposar de l’EDAR.

Tot seguit , també l’alcalde va reconèixer que a l’empresa HERVIL SL, que explota la pedrera Capdevila, li mancava una de les llicències (adequació ambiental) que havia denunciat el grup d’oposició IB-CUP-EPM.
En aquesta intervenció va comunicar que l’empresa havia entrat ja el projecte d’Adequació ambiental a l’ajuntament i a Medi Ambient, amb la previsió de tenir tot en regle, dintre d’un mes. Va explicar que tant l’ajuntament , com la pròpia empresa, creien tenir tota la documentació al dia, a la vista de les inspeccions realitzades per Mines i Medi Ambient.
Comprovada aquesta mancança , s’ha arreglat i ben aviat quedarà resolta positivament. En aquest sentit l’alcalde va reconèixer les raons manifestades en anteriors ocasions per la portaveu Assumpta Duran, en relació a la falta d’aquest tràmit, i va donar per tancat el tema, tot comprometent-se a seguir vetllant pel bon funcionament de la activitat.

Tuesday, June 17, 2008

 
ALTRES MALALTIES
En una comarca petita com el Solsonès, tothom es coneix i tothom comparteix les penes i alegries dels veïns. La setmana passada vaig fer referència a un greu tema denunciat per la Associació de Dones del Solsonès, i avui voldria parlar de dues altres malalties, poc conegudes i que afecten bàsicament i gairebé exclusivament a dones, sense saber-se el perquè.
Es tracta de la Fibromiàlgia i la Síndrome de Fatiga Crònica. Malalties emparentades, però diferents, tot i que hi ha molta gent que els poden semblar iguales. A la comarca , hi ha un bon nombre de dones diagnosticades, i de ben segur unes quantes més que no saben què els passa i poden patir-les.
Per entendre’ns , la Síndrome (SFC) és la malaltia que pateix la Diputada Manuela de Madre, per posar-hi un nom i una cara. Així és més fàcil de clarificar. I les dues malalties, es caracteritzen per un cansament generalitzat, dolor múltiple i perllongat, crònic, i altres dolències que seria llarg d’exposar.
I precisament vull aclarir que Manuela de Madre va haver de deixar càrrecs com alcaldessa de Santa Coloma i altres perquè no ho podia aguantar. I si ara continua amb algun altre càrrec és perquè el pot dosificar, i anar amb molt de compte perquè si un dia es “passa”, tindrà tres o quatre dies fatals.
Fins ara, moltes malaltes eren mal diagnosticades perquè aparentment tenen el físic com cal. Es a dir , son com envasos bonics, amb continguts espatllats. I aquest és el primer problema amb el que topen, perquè molta gent es pensa que tenen dolències imaginàries, mentals, depressions o reuma,etc. Hi ha molts pocs especialistes a Catalunya i son malalties poc explicades.
I dic tot això per aportar una esperança a les afectades del Solsonès, perquè el mes passat en el Parlament es va aprovar una proposta per passar de 3 unitats d’especialistes que existien a Catalunya, a 11 unitats. Es a dir, es posaran 8 equips més, en els grans hospitals de referència del país. Es un pas important, tot i que s’han incomplert moltes promeses anteriors de destinar més diners a investigació, a difondre les malalties entre els metges de família, per millor diagnosticar, o considerar que son malalties invalidants a efectes de seguretat social,etc.
Millor tard que mai, i ara s’impulsaran aquests nous equips, si bé caldrà grans esforços perquè pocs metges volen una especialitat “poc agraïda” com aquesta perquè son malalties poc conegudes i per tant sense remeis concrets. A ningú li agrada no poder curar en poc temps. Per això, es demana el compromís de la Generalitat de fomentar la recerca i la especialització. I pels qui llegeixin, que ningú es pensi que afecta a poca gent. Gairebé la totalitat son dones, i estem parlant d’un col•lectiu de més de cinquanta mil, a Catalunya sol, i pel que fa diagnosticades, de ben segur son moltes més.
En resum, ja era hora de que el Parlament es fes ressò d’un problema com aquest i que les afectades disposin de centres suficients i a prop, per no haver de patir el col•lapse i la falta d’atenció, tingudes fins ara.
Joan Roma i Cunill, Conseller de la Fed. XI del PSC.

 
MALALTIES INVISIBLES
En els mitjans de comunicació, tot sovint apareixen notícies, informacions i documents sobre les malalties més habituals, més “visibles”, més conegudes, però no és corrent trobar-hi referències a d’altres que semblen invisibles. N’hi ha moltes, i només els qui les pateixen i el seu entorn ,saben fins a quin punt poden ser invalidants i frustrants els intents per superar-les.
De malalties poc conegudes o poc publicitades, n’hi ha moltes. Avui em referiré a dues, però em comprometo a parlar d’altres en altres ocasions perquè fer-les aparèixer en públic ajuda a qui les pateixen i sobretot exposa un problema de inversió en trobar-hi remei que no sempre és proporcional al nombre d’afectats.
Fa poques setmanes el Parlament de Catalunya va arribar a un acord unànime per comprometre el Govern a disposar de 11 unitats d’assistència i tractament de la Fibromiàlgia i de la Síndrome de Fatiga Crònica. Ara , només n’hi ha 3 a tot Catalunya, i estan col•lapsats i amb llistes d’espera enormes, degut al gran nombre d’afectades del propi territori i per altres d’altres indrets d’Espanya que no tenen on anar.
Pels no entesos, els poden semblar dues malalties molt semblants i que alguns confonen, però son diferents i amb resultats, també diferents. La immensa majoria d’afectades son dones, amb un mínim percentatge d’homes. Es una de les primeres constatacions curioses i no conegudes del perquè d’aquesta situació.
A vegades, una malaltia es dona a conèixer o sobresurt de l’anonimat degut a que la pateix una personalitat del país. Ho hem vist fa un any amb l’ex-President Maragall a propòsit de l’Alzheimer, en un acte de valentia , i de defensa de les investigacions en relació a aquesta malaltia que de ben segur, donaran un impuls a la recerca de l’ alentiment o solució.
En el cas de la Fibromiàlgia i la Síndrome de Fatiga Crònica, qui va posar la cara, i la va personalitzar fou Manuela de Madre, la qual pateix la darrera, des fa molts anys. Més d’una quinzena, tot i el gran nombre de càrrecs importants que ha tingut i té, motiu pel qual , a alguns han fet dubtar de si realment és invalidant. I aquí entrem, en el tema la invisibilitat de les apariències, i dels efectes.
Aparentment, des de fora no sembla que una persona afectada per una d’aquestes malalties tingui gaire res greu. Físicament sembla sana. Es com un bon envàs amb un contingut espatllat. I he seguit personalment la trajectòria de Manuela de Madre, i puc assegurar que els càrrecs que va tenir i va deixar , els va haver de deixar per impossibilitat de dur-los a terme, degut a la malaltia ,i els càrrecs que té ara, els pot fer pels bons col•laboradors que té, i mesurant molt bé les forces cada dia perquè un dia d’excés son tres dies de repercussió negativa. I això la gent no ho veu, com no veu altres ajudes indispensables per fer una vida mig normal.
Ho explico perquè alguns comentaris desafortunats, de gent desconeixedora d’aquestes malalties, podrien donar peu a pensar en dolències imaginàries o poc fonamentades. I contra aquestes creences han hagut de lluitar durant molts anys les afectades, amb diagnòstics de malalties mentals, reuma, depressions, etc. Amb pocs especialistes a Catalunya, i gairebé inexistents a la resta d’Espanya. Especialitzacions poc atractives perquè els metges volen curar i sortir-ne bé dels casos, i és problemàtic quan parlem de efectes crònics, de llarga durada.
En definitiva, queda molt per fer. S’han incomplert tot un seguit de promeses d’augmentar especialistes, impulsar més la investigació, considerar les malalties com invalidants , donar cursos als metges generalistes per poder detectar millor, ajudar més a les associacions d’afectades, etc. Ara, però, i caldrà fer-ne un seguiment, hi ha el compromís de disposar , no de 3 centres de referència, sinó 11 a tot Catalunya. Es a dir, en tots els grans hospitals, hi haurà una unitat especialitzada. Un pas important, però lluny d’on s’ha d’arribar.
Joan Roma i Cunill, Conseller de la Fed. XI del PSC.

Wednesday, June 11, 2008

 
AJUDA MÚLTIPLE
Vaig llegir amb atenció i amb el cor encongit l’escrit aparegut la setmana passada, sota el títol “Ajuda”, de la Associació de Dones del Solsonès. El cas que exposen és d’aquells que fa emocionar i pensar que queda molt per fer, en el camp dels serveis socials i especialment en l’àmbit dels malalts mentals. Casos dramàtics com aquest apareixen de tant en tant, i alguns alcaldes n’hem tingut en els nostres pobles, i vas donant voltes i més voltes sense trobar una solució adient.
Pels familiars és un drama, pels ajuntaments un gravíssim problema, i per la societat un perill constant i latent. Una bomba de rellotgeria que pot explotar i produir danys en qualsevol lloc i moment. Semblaria que casos com aquests podessin trobar sortida immediata. La realitat és una altra i massa sovint s’espera tant que quan s’actua és perquè ha passat alguna cosa irremeiable.
Per recordar el cas als nous lectors i fer una generalització a d’altres casos. Es tracta d’una dona ,amb un llarg historial de malalts a casa , als quals ha hagut de cuidar, i que per major pena tenien afectacions mentals, i una d’aquestes afectacions ara la té un dels fills. Malalties no sempre reconegudes , fàcils de detectar o, no acceptades pels qui les pateixen, amb tot el que suposa de rebuig a tractaments, ingressos, etc.
En diverses reunions , com alcalde, hem tractat aquests temes i hem demanat actuacions més preventives i contundents. Sempre se’ns exposen els drets de les persones afectades i les dificultats per intervenir ,sense la pròpia voluntat de l’afectat. I només quan ho determina un jutge es pot actuar, després de processos llarguíssims i complicats, o quan es produeix una crisi, i cal internar d’urgència.
No tenim una resposta adient per aquests casos concrets. Ara, la llei de dependència contempla suports econòmics i personals per persones amb greus problemes . Estic força desanimat i indignat per la lentitud , burocràcia i poca eficàcia en la gestió. He fet arribar queixes al Departament d’Acció Social, i també al President de la Generalitat per les males pràctiques en la posta en marxa d’una llei essencial per ajudar als malalts i les seves famílies.
Hi ha peticions per avaluar les malalties que no s’han atès al cap de 5 i 6 mesos i que després han d’esperar uns mesos més perquè els hi aprovin i puguin començar a cobrar. Això no es pot acceptar. Ha faltat previsió, programació, contractació de personal i major eficiència a l’hora de omplir papers i aprovar-los. Portem un any ja, i només s’han resolt un 30% dels casos. Aquest ritme no pot continuar i entre tots hem d’exigir canvis substancials per accelerar el procés.
I tornant al principi, i pel cas que ens afecta. Es evident que només amb la conjunció d’esforços públics i privats, implicant ajuntament, serveis socials de la Generalitat i si convé la fiscalia ( per casos de incapacitació ) a més d’altres associacions dedicades a aquestes funcions, podrem aportar solució per poder actuar adequadament. Un cas realment complicat, però que és bo hagi aparegut a la llum pública perquè la gent es doni compte de problemes que la societat té i les administracions no han resolt.
Joan Roma i Cunill, Conseller de la Fed. XI del PSC

Monday, June 09, 2008

 
QUEIXAR-SE O DENUNCIAR ?
En múltiples ocasions i per múltiples causes la gent té motius de queixa davant serveis que no funcionen o no funcionen prou bé. Els qui tenim responsabilitats institucionals en som espectadors habituals, o patidors directa o indirectament. I no son poques les coses que no van a l’hora com haurien d’anar.
Però, som un país, poc acostumat a emprendre la via de la denúncia oficial. Preferim la queixa, la lamentació, en comptes de fer ús de les eines al nostre abast per aconseguir un doble objectiu: donar a conèixer el mal funcionament d’un determinat servei, i fer possible la sanció o la correcció com perquè en el futur no es repeteixi.
Es cert que hi ha molt a fer en matèria de facilitar les denúncies i aconseguir que tinguin èxit, però sinó es prova no se sabrà mai el resultat. I convé canviar els costums i la habitual tolerància o resignació per passar a ser més rigorós i exigent. En tots els camps i tots els moments.
En primer lloc a nivell d’administracions. Es lògic demanar exemple d’eficàcia, a tots els serveis al ciutadà que presten les diferents administracions. I aquí ja tenim un ampli camp de queixa o denúncia perquè son molts els passos a fer, els terminis a complir i les contradiccions entre unes i altres administracions.
No s’ha aconseguit deixar de marejar el ciutadà, amb un mínim de papers, i un mínim de passos a fer per obtenir el que demana. Les noves tecnologies ajuden , en una petita part, però queda molt per fer .
Sovint, funcionaris de diferents departaments em comenten el fàcil que seria resoldre moltes tramitacions si tinguessin interconectats els sistemes informàtics. El tap informàtic és habitual i massa universal com perquè no es faci un ampli esforç per eliminar-lo i fer-lo més flexible i eficient. Tothom està d’acord en el problema, però no és fàcil resoldre’l, tot garantint la confidencialitat i la seguretat a tots els nivells. Amb tot, de ben segur es poden trobar sortides adequades com per facilitar la feina a tothom. I és que evitaríem anades i tornades, de milers i milers de persones per un simple paper, per una dada concreta o per donar hora de consulta. I evitaríem el col•lapse de línies telefòniques i informàtiques per demanar informacions que haurien d’estar a l’abast de la gent, per altres mitjans. En fi, tenim un camp enorme per córrer.
Dit això, que ja és sabut, no deixa d’haver-hi determinats serveis, en determinats llocs que funcionen malament. I se sap i és motiu de queixes, però en canvi, no de denúncies, amb la qual cosa difícilment s’hi pot posar remei . Hi ha gent que pensa que els problemes ja es coneixen i sinó es modifiquen és perquè ja s’està d’acord amb aquest mal funcionament. En això sí que hi discrepo. Cap càrrec institucional pot acceptar que un servei funcioni malament quan hi ha vies per millorar-lo. D’aquí l’interès i viabilitat de les denúncies.
I tot el que hem dit pels serveis públics, serveix pels serveis privats. Si paguem per un servei , aquest ha de ser donat d’una manera eficient i amb la deguda qualitat. I aquí tenim un greu problema en multitud de serveis essencials, especialment quan tractem amb grans empreses. Al final les queixes ja no se sap a qui es fan , ni qui les rep, ni qui les examina i resol. Es precisament en aquests casos quan és més important, presentar denúncies oficials, particularment o per mitjà de oficines de defensa al consumidor. Només amb actuacions contundents aconseguirem modificar comportaments impropis de prestadors de serveis. Per això és tant important, després d’expressar la queixa, passar a presentar la denúncia.
Joan Roma i Cunill, Conseller de la Fed. XI del PSC.

Saturday, June 07, 2008

 
LA PEDRERA DE CAPDEVILA PRESENTA LA DOCUMENTACIÓ PER OBTENIR LA ADEQUACIÓ AMBIENTAL.
La setmana passada el tècnic redactor i director de l’empresa HERVIL SL, va presentar a l’ajuntament còpia de la documentació entregada al Departament de Medi Ambient de la Generalitat.
Aquesta documentació és la prescrita per obtenir la adequació ambiental de la activitat i ve avalada pel visat d’una empresa especialitzada, de manera que té la garantia de ser aprovada pel Departament i així disposar de tota la documentació pertinent.
Amb aquesta actuació es tancarà un episodi controvertit de la vida municipal en aquest primer any de mandat. La previsió és que en un o dos mesos arribi la aprovació definitiva del Departament, i quedi totalment resolta la situació legal de l’empresa.
Una situació que hem de dir ha estat força sorprenent, per l’equip de govern , perquè sempre havíem cregut que tot estava dintre de la més rigurosa legalitat. I la pròpia empresa també. Ens consta la bona fe de l’empresa per les reunions tingudes i per la serietat que havia mostrat sempre el seu tècnic- director.
La sorpresa per la denúncia del grup de IB-CUP-EPM, va motivar estudiar de nou l’expedient de l’any 2000, i a la vista de la documentació i les trucades a la Generalitat, per comprovar si es mantenia la llicència minera, i si es feien inspeccions tècniques per part de Mines i de Medi Ambient, semblava augurar una interpretació errònia de la legislació per part d’aquest grup municipal.
Al final , hem comprovat que efectivament mancava la adequació ambiental , i per tant hem de reconéixer públicament que la petició del grup denunciant estava fonamentada. Amb tot no deixa de ser sorprenent la actuació de la Generalitat, en el seu conjunt, i del Departament de Medi Ambient, en particular.
En primer lloc perquè tota activitat que es regula per l’Annex 1, depen de la Generalitat en tot i per tot, i per tant se suposa que els diferents departaments es posaran d’acord i comprovaran que tota la documentació exigida estigui complerta i al dia. I en segon lloc, perquè se suposa que periòdicament revisaran l’activitat i comprovaran la seva adequació a la legislació vigent. Doncs, no, ni en aquest cas ni en molts altres que coneixem ,no s’ha actuat amb la rigorositat exigible a un govern eficient.
I per acabar, i com a demostració de poca seriositat, hem de dir que la petició de informació i documentació tramitada per l’ajuntament, a principis d’any, arrel del ple municipal de desembre, no ha estat contestada pel Departament de Medi Ambient. Això ja ve a demostrar que alguna cosa no funciona. Lamentem una controvèrsia que ens haguessim pogut estalviar , amb un millor funcionament de la administració competent , però que ara quedarà resolta amb la documentació presentada.
Per part de l’ajuntament, de totes maneres, continuarem supervisant els treballs i comprovant que s’ajusten a l’establert en la llicència vigent. I si algú creu que en algun tema s’incompleix, agraïrem se’ns comuniqui oportunament.
Joan Roma, Alcalde de Borredà.

Wednesday, June 04, 2008

 
TANCAR SERVEIS MUNICIPALS?
Una vegada més el tema del finançament autonòmic s’ha convertit en matèria prioritària pel govern , i molt especialment per Catalunya, en compliment del que estableix el nou Estatut.
Aquesta situació l’han viscuda els ajuntaments des de l’inici de l’actual etapa democràtica i sempre n’han sortit perjudicats. Mai ha estat el moment oportú, adequat ni apropiat per discutir sobre un nou sistema de finançament municipal que garanteixi l’estabilitat pressupostària dels ajuntaments. I finalment, cansats d’esperar, ara exigeixen el seu moment, la seva solució.
I tots els partits, presents en els ajuntaments de tot Espanya, s’han posat d’acord per presentar unes propostes a l’Administració Central, enumerades i quantificades, per un import mínim de 7.000 milions d’euros. A alguns els pot semblar molt , a d’altres ,poc, el cert és que la xifra és real. Es el cost per serveis que donen els ajuntaments i que els haurien de oferir o pagar altres administracions: la central o l’autonòmica. I no pot ser que continuïn carregant-se a les espatlles municipals.
Els ciutadans troben del més natural que el seu ajuntament es faci càrrec de la neteja, vigilància, reparació de l'escola dels seus fills, o que els ajuntaments proporcionin tota mena de informació i documentació a les altres administracions, destinant-hi moltes hores i recursos, o que els municipis grans tinguin dipòsits de detinguts, amb ben poques compensacions, o que els ajuntaments recullin, guardin i preservin els vehicles abandonats, o parlant d'abandonaments que també es facin càrrec dels animals domèstics deixats pels seus propietaris, o que determinades despeses sanitàries vagin a càrrec municipal, i moltes altres despeses socials, etc.
Es a dir, durant anys i anys, l'Estat i les Autonomies han anat pactant les seves competències i serveis, acordant el finançament corresponent i , la resta passava a mans dels ajuntaments com a convidats de pedra als quals se'ls pot imposar deures i ben pocs drets. La llista de equipaments i serveis que els ajuntaments han tirat endavant sense el finançament corresponent és enorme , en nombre i en import. De fet, l'import s'ha quantificat en aquests 7.000 milions d'euros dels quals parlava al principi.
I la paciència s'ha acabat. I més que la paciència, la possibilitat de mantenir tot el creat amb els actuals recursos municipals. A partir d'ara, o es tanquen equipaments i serveis, o els ajuntaments hauran de reduir la seva activitat al mínim de la supervivència. I els ciutadans no es poden imaginar el que passaria en una situació com aquesta. Multitud de Centres Cívics, Biblioteques, Escoles, Escoles de música, d'arts, d'oci i lleure, de serveis de teleassistència, llars d'avis, centres de dia, i una dotzena més de grans avenços aconseguits en aquests 30 anys de democràcia municipal estan en perill.
No exagerem. Els ajuntaments han enviat un missatge clar i contundent al govern. O s'aconsegueix un canvi radical en el finançament municipal i en la reforma de determinades lleis , o es tancaran serveis que son competència de les altres administracions. Només amb una acció de força contundent, serem capaços de fer-nos respectar i acceptar les justes reivindicacions que presentem. I els diners municipals son els més ben invertits i els que donen major rendiment social.
Els temps de bones paraules i de contemporitzar s'ha acabat , ara volem realitats. I tant important és garantir el bon finançament dels ajuntaments catalans com el de la pròpia Generalitat. Ara, es hora de demostrar-ho.
Joan Roma i Cunill, Conseller de la Fed. XI del PSC

This page is powered by Blogger. Isn't yours?