Thursday, March 31, 2022

 

BORREDÀ - UNA ALTRA OBRA ESSENCIAL EN EXECUCIÓ - Nota blog personal

UNA ALTRA OBRA ESSENCIAL – BORREDÀ Des que van començar les obres del nou magatzem municipal, un dia a la setmana, m’agrada anar a veure com avancen. Faig un parell de fotos i les envio a l’anterior arquitecte municipal, Josep Vilaseca, perquè vegi com va evolucionant el projecte que ell va redactar. Era / és , una obra important perquè permetrà posar en un sol lloc els vehicles, i material municipal, de manera ordenada i protegida. Un espai gran, ben situat, de fàcil accés, on la brigada municipal tindrà vestidor, WC i dutxa, i on tot el que ara està una mica dispers, podrà ser ben col·locat. Feia molts anys que volíem disposar d’un gran magatzem, però no era fàcil trobar el lloc més adient. En algun cas, només podíem anar de lloguer i en altres, l’espai no era suficientment gran. Hi ha qui creu que tampoc aquest serà prou gran. Discrepo d’aquesta opinió perquè la forma de la construcció permet fer ús de tot l’espai, a més de poder posar grans prestatges que permetran col·locar els materials, en dos o tres nivells. I alguns dels materials no tenen perquè posar-se en aquest magatzem sinó en altres espais adequats com son els recintes dels dipòsits d’aigua. Així, doncs, d’aquí molt pocs mesos, es podrà procedir a traslladar i buidar el magatzem de lloguer, per encabir-ho tot en el nou magatzem. L’Ajuntament estalviarà uns diners en lloguer, i el poble guanyarà un bon espai, a la coberta de l’edifici, que es podrà fer servir com zona d’esbarjo. Fa goig veure realitzada una obra, planificada i programada anys enrere. I comprovar el bon destí d’una subvenció de la Diputació de Barcelona. Espero veure el resultat final, per gaudir de la decisió presa, en el seu moment. Borredà, abril de 2022.

Wednesday, March 30, 2022

 

DAMNIFICATS PER LES DUES BANDES - art. Blogesfera socialista

DAMNIFICATS PER LES DUES BANDES. No hi ha guerres justes perquè sempre s’han de trobar sortides pacífiques als conflictes de qualsevol tipus. Es el que hagués hagut de passar entre Rússia i Ucraïna. El resultat, catastròfic per les dues bandes. El desenllaç, impossible de predir. Es en aquestes circumstàncies que em trobo en una situació ben curiosa i mai imaginada. Per una banda, vaig a classe de rus els dimarts, i per altra, els dilluns, dimecres i divendres al matí tinc uns quants ucraïnesos, d’alumnes de castellà, en el Centre de Protecció Internacional de Berga, on exerceixo de professor, com voluntari de Creu Roja. Estic enamorat de la llengua russa, de la cultura i història d’un immens país que ha tingut vicissituds de tota mena, i alhora indignat per una guerra que afecta Ucraïna, amb una desproporció brutal. Ajudo en el que puc, a les víctimes, com abans he ajudat i ho continuaré fent als russos que puguin venir al Centre. Al cap i a la fi, tots son víctimes. Parlem de persones, parlem de pau, parlem de trobar sensatesa on impera la bogeria per dominar una part del món. Vivim, en viu i en directe, un conflicte que ens recorda tot el vist en documentals d’antigues guerres. Per desgràcia, res de nou, en totes les misèries lligades a l’odi i la destrucció. I quan passi la destrucció, com es podran refer lligams històrics ? Quina sensació quedarà en els cors dels ucraïnesos, la majoria dels quals tenien el rus, per primera o segona llengua? Com seran les estretes relacions que fins ara existien entre els dos països ? Em temo molt que les relacions s’hauran trencat per molt i molt de temps, si es que algun dia es refan. De moment toca, ajudar en el que es pugui. La prioritat és ajudar a les víctimes, i facilitar l’allunyament dels més desvalguts cap a països segurs. L’agrupament de famílies i familiars ha de ser ràpida i segura. Es la millor formula per poder recuperar una certa normalitat, lluny del conflicte, sobretot per part dels més petits. L’existència a casa nostra de milers d’ucraïnesos fa més fàcil l’acollida, i la seva integració per temps indeterminat. Millor pensar no solament en habitatge, sinó en escoles, i treball per als adults. Només així deixaran enrere les penalitats sofertes, i encararan un present en positiu, tot i tenir sempre els ulls mirant cap el país de procedència. Per la meva part, el destí sembla no voler-me deixar anar a practicar el rus, on tenia previst. Els dos darrers anys per la pandèmia i ara per la guerra. Moscou i Sant Petersburg hauran d’esperar, mentre les visito pels mitjans audiovisuals a l’abast. L’important és un final ràpid a la guerra i el retorn a una pau duradora

Tuesday, March 29, 2022

 

FALTAN SOCORRISTAS - art. El Obrero digital

FALTAN SOCORRISTAS. Se va acercando el verano y con él, un problema para todos los ayuntamientos con piscinas municipales. Faltan socorristas acuáticos. No sé si en toda España, pero en Cataluña, el déficit es de 3.000 plazas. Desde hace cuatro años, los preparativos para abrir piscinas, se convierten en una lucha contra reloj para conseguir contractar socorristas con el título oficial, para cubrir el horario de funcionamiento. Parece imposible tener a miles, decenas de miles de jóvenes a la búsqueda de empleo, y no poder cubrir 3.000 plazas, de socorrista. Esto no pasaba antes, porque la Generalitat cambió el régimen de titulación y con ello, todo el sistema se vino abajo. A pesar de las críticas y peticiones de retorno al sistema anterior, estamos igual. La solución sería volver al pasado. Y el pasado, consistía en convocar cursos para socorrista acuático por parte de Cruz Roja o la Federación Catalana de Natación. En cuatro o cinco fines de semana muy intensos, los jóvenes adquirían habilidades, formación y experiencia para actuar como socorristas. Con el título en la mano podían ser contratados para los meses de verano, en piscinas municipales, o en otras particulares. Hace cuatro años, la Generalitat decidió cambiar el sistema, y exigir una formación de grado de dos años, con lo cual rompió el sistema y provocó el actual déficit que no se cubre, a pesar de los años transcurridos. Para resolver este déficit, algunas empresas especializadas recurren a la contratación masiva de socorristas latinoamericanos, principalmente de Chile y Argentina, aprovechando que allí es invierno, para cubrir los puestos de nuestro verano. A pesar de esta vía, siguen faltando socorristas, hasta el punto que algunas piscinas no pueden abrir por no haber conseguido encontrar alguno. ¿Por qué no se cambia el sistema? Si en las comunidades de Aragón y Valencia, siguen funcionando como antes en Cataluña, no tiene ninguna lógica mantener el cambio, y más cuando los titulados en éstas u otras CCAA, pueden venir a Cataluña, a ejercer este oficio. Parece más propio de “mantenerla y no enmendarla” que rectificar y volver a un sistema que permitía a miles de estudiantes ejercer de socorristas, durante el verano, ganando unos sueldos que les permitían ayudarse en sus estudios. Pero no. A pesar de las críticas y peticiones seguimos igual. En pocas semanas saldrán a la prensa nuevas informaciones sobre problemas para abrir piscinas, por falta de socorristas. Un año más se buscarán por todas partes, con la duda puesta en poder abrir o no. Increíble situación después de cuatro años de constatación que la decisión fue un error. Nadie quiere repararlo. Nuestro Govern, está para otras cosas.

Sunday, March 27, 2022

 

RETARDS INJUSTIFICATS DEL POLÍGON COMARCAL DEL BERGUEDÀ - art. Nació Digital Solsona

ELS RETARDS INJUSTIFICATS DEL POLÍGON COMARCAL DEL BERGUEDÀ. Si un tema teníem com a prioritari a nivell del PSC, a la comarca del Berguedà, era buscar i trobar el lloc idoni per a destinar a polígon industrial, vista la plena ocupació del de La Valldan ( Berga) . També teníem clar que havíem de fugir de l’antiga política de posar un polígon a cada poble, per inviable i per impossible a l’hora de disposar d’un gran espai industrial. Es per aquest motiu que primer en el Consell Comarcal, i després en negociacions amb el Conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, vam acordar que fos l’INCASOL, l’encarregat de buscar i negociar un gran polígon industrial, al qual li podéssim posar l’adjectiu de COMARCAL. Per primera vegada, la comarca fugia de localismes, per centrar-se en una política conjunta de sumar esforços i reivindicar plegats aquesta gran infraestructura. D’aquí que plantegéssim un polígon de 100 Has, a desenvolupar en dues fases, de 50 Has, cadascuna. També contemplàvem la instal·lació d’una subestació elèctrica, per garantir la suficiència d’energia pel polígon i per una part del Baix Berguedà. Després dels estudis i prospeccions fetes per l’INCASOL, es va considerar el terme municipal d’Olvan com el més adient, a tocar de la carretera de Gironella a Prats, i lògicament de la C-16. El lloc era / és estratègic. Feta la proposta li vam donar el vist i plau el conjunt de consellers que formàvem part del Consell Comarcal del Berguedà, amb la petició d’escurçar terminis per a poder posar a la venda les primeres parcel·les, a dos, màxim, tres anys vista. Aquest acord després va patir alguns retards per indecisions sobre l’òrgan de gestió, entre l’Ajuntament d’Olvan, Consell Comarcal i el propi INCASOL. I amb aquests retards, arribaren canvis de governs, que van congelar la inversió, malgrat cada any el PSC reivindiqués la represa dels treballs, conscients de la necessitat de la comarca de disposar de sòl industrial consolidat. Tothom qui vulgui pot comprovar les peticions fetes per alcaldes del partit, en totes i cadascuna de les reunions del Consell d’Alcaldes de la comarca, i també mitjançant preguntes al Parlament de Catalunya. I més important, encara, esmenes al pressupost de la Generalitat, que els partits de govern, refusaven , per considerar no prioritària aquesta qüestió. Ara, veiem com es retracten, i volen córrer a rectificar la paràlisis de 10 anys. Millor tard, que mai, però ha estat un greu error no haver fet cas a les reclamacions i peticions del PSC, perquè a dia d’avui ja podien haver estat acabades les obres pendents com per poder oferir a les empreses interessades la seva implantació. Així, doncs, reivindiquem el paper primordial del PSC en la proposta i implantació del Polígon Comarcal del Berguedà, tot lamentant els enormes retards injustificats. Dit això, farem un rigorós seguiment de les promeses fetes com perquè dintre d’aquest mateix any, es facin les inversions indispensables per deixar en condicions d’implantació les primeres 50 Has.

Saturday, March 26, 2022

 

PERSISTÈNCIA EN ELS ENGANYS - art. Regió 7

PERSISTÈNCIA EN ELS ENGANYS. Tot el procés independentista ha estat un immens engany. Poc a poc, es van coneixent interioritats que deixen les coses clares i diàfanes. Les darreres ,fan referència a declaracions de Puigdemont, confessant que no hi havia res preparat, per aprovar la DUI. O el llibre de Clara Ponsatí, que deixa, a caure d’un ruc ,als principals líders del procés, des de Puigdemont a Oriol Junqueras, passant per Josep Rull, Cales Mundó i “tutti quanti”. Arribem però, a un nou cas, dels molts que van passant pels Jutjats. Lentament, però sense interrupcions. Ara ,toca jutjar als membres de la Mesa del Parlament, que van acordar tramitar, debatre i votar, mocions a favor del dret d’autodeterminació i contra la monarquia. Els encausats son l’aleshores president del Parlament, Roger Torrent, amb Josep Costa, Eusebi Campdepadrós i Ariadna Delgado.A tots els hi va fatal aquest judici, amb probable condemna ,perquè, en Roger Torrent ostenta el càrrec de Conseller d’Empresa i Ariadna Delgado, és l’Alcaldessa de Sant Vicenç de Castellet. Ara bé, els encausats s’afanyen a criticar la Justícia per considerar que no van fer res més que permetre debatre en el Parlament. Res més, ni res menys. La Justícia vol retallar el dret de debat d’un Parlament. Increïble injustícia. Una vegada més uns independentistes son perseguits per les seves idees i no pels seus actes. No, no, no confonguem el personal, prou de mentides i falsedats , a aquestes alçades de la nostra història. En un Ajuntament, un Consell, una Diputació, un Parlament, o en el Congrés i Senat, es pot parlar de tot, la línia vermella que no es pot creuar és posar a votació propostes clarament inconstitucionals. Posar a votació vol dir, tenir intenció i voluntat de complir el que es vota, de manera que si el Parlament acorda tirar endavant un inexistent dret d’autodeterminació, vol dir vulnerar la Constitució. Es a dir, cometre un dels pitjors delictes, en un Estat democràtic. I el mateix podem dir del règim que vam aprovar en referèndum oficial, tots els espanyols, en forma de monarquia. Debatre, cap problema, votar i acordar vulnerar la Constitució en dos dels seus elements essencials, és el que porta els membres de la Mesa davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. I no podran dir que no foren avisats de les conseqüències. Ho foren per part dels lletrats del Parlament, per part dels Grups Parlamentaris , fidels a la Constitució i per part d’eminents advocats externs. Així, doncs, ningú es porti a engany. Els membres de la Mesa van desobeir els avisos del Tribunal Constitucional, assumint uns riscos i unes decisions que clarament eren inconstitucionals. D’aquí el judici, i d’aquí les peticions de 16 a 20 mesos d’inhabilitació i les corresponents sancions econòmiques. Ho sento, però és un preu més que raonable a qui va considerar poder-se saltar els avisos, recomanacions i advertiments dels assessors legals. Ningú pot saltar-se la llei.

Friday, March 25, 2022

 

AJUNTAMENTS SENSE FUNCIONARIS VITALS - art. El 9 Nou

AJUNTAMENTS SENSE FUNCIONARIS VITALS. Pels no avesats al funcionament de les institucions, i més específicament dels ajuntaments, poden pensar que el càrrec més important és el d’alcalde, seguit dels tinents d’alcaldes i regidors. Es a dir, els membres del Consistori. De la resta, no se’n parla o se’n parla molt poc. Poden semblar personatges secundaris, i aquí, s’equivoquen. Un ajuntament està presidit per un alcalde, però sense un secretari i un interventor, no podria fer res. Aclareixo que quan parlem d’un secretari, no parlem d’un administratiu com hi ha a totes les empreses, no, no. Parlem d’una figura clau, habitualment llicenciat en dret, ha guanyat unes oposicions a nivell nacional ( estatal) de molt alt nivell , dures de superar. El mateix podem dir d’un interventor, figura clau en l’àmbit comptable – financer, que haurà de superar similars proves per esdevenir funcionari. En els pobles grans i ciutats, tenen obligatòriament un secretari i un interventor, i en els mitjans i petits, la mateixa persona compleix les dues funcions. Es un secretari – interventor, del Cos nacional. Aclarit això, cap ajuntament pot funcionar sense tenir un secretari- interventor, quan parlem dels petits i mitjans. El secretari, perquè dona fe de tots els acords municipals, supervisa i controla que tot el que es decideix compleix els requisits legals, i és qui fa les actes dels plens, juntes de govern, publica els acords, ets, etc. En l’àmbit econòmic té signatura, de manera que sense el seu acord i consentiment no es pot dur a terme cap acte econòmic- financer. Feta aquesta introducció, entro en matèria. Catalunya té 947 ajuntaments, 42 consells comarcals, 4 diputacions i un centenar llarg de mancomunitats, consorcis i organismes municipals, tots ells amb la obligació de disposar d’un secretari i un interventor. Repeteixo, sense ells, cap d’aquestes entitats pot funcionar. Doncs, bé, heus aquí que 43 anys després de les primeres eleccions municipals a l’abril del 79, tenim 730 places vacants, en aquests llocs clau. La situació lluny de millorar, s’està degradant fins extrems realment preocupants. No tenim els secretaris ni els interventors que el país necessita. Com pot ser això, a l’any 2022 ? Doncs per falta d’atenció i preocupació per part dels governs responsables. Aquí tant hi poso el Govern central com la Generalitat. Preocupats en les seves coses, han deixat abandonats els ajuntaments, fins el punt que molts d’ells, especialment els més petits, tenen gravíssimes dificultats per funcionar. Hi ha hagut poques convocatòries d’oposicions, amb dotacions insuficients, i a Catalunya hi ha poc interès en esdevenir funcionari d’aquests cossos nacionals. Considero, en bona part responsable, el Govern de la Generalitat per no haver negociat amb el Central, recuperar oposicions fetes aquí, però sobretot no anar per Facultats de Dret, Econòmiques i d’altres matèries per animar els estudiants a posar-se com objectiu ser secretari o interventor. Perquè no ? Son càrrecs de responsabilitat, és cert, però degudament remunerats. Amb possibilitats de quedar-se en un lloc o participar en els concursos de trasllats, i canviar de municipi. Aleshores, perquè no en tenim ? La situació és extraordinàriament greu, fins el punt que a falta d’aquests tècnics, molts ajuntaments han hagut de demanar autorització per nomenar un funcionari municipal com secretari – interventor accidental, a l’espera que un dia puguin tenir-ne un del Cos. Recordo que el dèficit és de 730, entre uns i altres, i que la cosa va a pitjor perquè en un parell d’anys es jubilarà tota una generació, sense tenir relleu. I per ocupar aquests llocs, ni que sigui de manera accidental, ha de ser amb un funcionari perquè cap contractat laboral pot fer aquestes funcions. Ser funcionari és indispensable i tenim molts ajuntaments petits que no en tenen cap, o només un o dos, que no tenen prou preparació per assumir aquestes tasques. Què passa, en aquestes circumstàncies ? Doncs que es busquen secretaris – interventors d’un altre ajuntament i se’ls demana, més aviat se’ls suplica que portin un o dos altres ajuntaments, a hores o un dia a la setmana. La qüestió és cobrir el lloc. I què preveu la llei ? Doncs que si un ajuntament no en té, pot recórrer a la seva Diputació perquè li’n faciliti un. Però si no n’hi ha, què fan les Diputacions ? Doncs, concedir una ajuda econòmica, i dir a l’ajuntament que es busqui la vida allà on pugui. Tampoc els Consells Comarcals han resolt el tema, perquè tampoc en troben, de manera que tenim un problema greu que no sembla preocupar als dos governs responsables ( Central i Generalitat). Fa uns dies vaig parlar en aquestes pàgines de “Micropobles en lluita”. Bé, una de les primeres prioritats, ha de ser resoldre aquest tema. S’han de fer grans convocatòries d’oposicions, fer-les descentralitzades, i per guanyar temps, oficialitzar els interins i accidentals per esdevenir secretaris- interventors, si durant uns anys han portat bé, els seus ajuntaments. Acabo. Des dels governs s’ha de fer una crida als estudiants perquè s’interessin per aquests llocs de treball. Tenim milers de llicenciats buscant feina, i resulta que tenim 730 llocs per cobrir. No té lògica ni es pot admetre com un Govern no ha resolt el tema, en 43 anys. Ineficàcia o despreocupació ? O, tot alhora ?.

Wednesday, March 23, 2022

 

ACCIÓ EXTERIOR, DELIRIS DE GRANDESA - art. Diari de Terrassa

ACCIÓ EXTERIOR, DELIRIS DE GRANDESA. En el repartiment de càrrecs, entre ERC i J x C, li va tocar a aquests darrers, la Conselleria d’Acció Exterior i Govern Obert. El nom que li han posat al “Ministeri d’Assumptes Exteriors”, en versió catalana. La titular: Victoria Alsina, ex ( ambaixadora) Delegada de Catalunya, en els EUA. Algun dia exposaré en detall com i quant ens han costat els deliris de grandesa des que vam recuperar el Govern de la Generalitat ( 1980), fins a dia d’avui. En comptes de ser prudents i austers, ens vam llençar a copiar les estructures d’estat, amb una fruïció i unes genialitats que a ningú li pot estranyar haguem arribat a superar els 80.000 milions d’euros, de deute. Ho deixo per un altre dia. Tornem al principi. El repartiment del Govern entre els dos partits, inclou el repartiment del pressupost, de manera que cada Departament vol poder “quedar bé”. Es a dir, tenir suficient diner com per anar pel món amb solvència i sense restricció en les despeses. S’ha de pensar en gran, i actuar en conseqüència, aquest és el principi elemental d’un Govern que no para en gestos ni despeses. I el paradigma d’aquest pensament i aquesta acció, el trobem a la Conselleria d’Acció Exterior i Govern Obert. Fora, mirar prim. Han calculat que tenim 400.000 catalans a l’exterior, de manera que s’han de poder contactar, adoctrinar i mirar de que tinguin els serveis que es mereixen, per a poder-los demanar a continuació votar a qui tant bé els hagi tractat. Sento discrepar d’aquesta xifra, però considero que en realitat, es queda a la meitat. I no ho dic a cop d’ull, ho dic perquè he fet un seguiment d’aquest tema, en els darrers quaranta anys, degut a haver estat president d’un dels casals catalans a l’estranger i haver tingut contactes i coneixences arreu del món. Una cosa son els catalans de la diàspora i altra, la dels catalans més recents. Dels anteriors ja no en queden i imaginar que la segona o tercera generació continua sent catalana, és molt somiar. Però bé, què s’ha trobat la nova Consellera ? Cap on vol anar ? Ras i curt, a Catalunya li ha mancat ambició. A ella, no. Deixa clar que no pot ser que només tinguem 15 Delegacions a tot el món i quedin amplis territoris, sense representació. Com pot ser que no en tinguem al Japó ? Tampoc a Brasil, i encara menys a Austràlia, i per no tenir-ne, no en teníem ni a Andorra. S’han acabat aquestes mancances, de manera que ha procedit a una remodelació de representacions, cosa que farà ampliar les 15 Delegacions a 20, i s’ha inventat la nova figura de “enviats especials” que no seran ambaixadors amb seus, sinó se suposa delegats – ambulants. Bé, com que qui vol anar ben calçat, millor porti sabates grosses, cada Delegat ( ambaixador) té un sou com correspon al càrrec. En concret 87.596,86 euros a l’any. Despeses de representació i protocol a part. I cada Delegació ha d’estar en un lloc adequat a l’alta representació que ostenta, de manera que entre lloguers, personal adjunt, i altres despeses, cada Delegació no baixarà mai del mig milió a l’any, les petites, i molt més les grans. Ningú es queixi perquè l’objectiu no solament és cuidar dels catalans, repartits pel món, sinó d’ampliar espais, contactar governs, recollir reculls de premsa, i oferir estades a empresaris que voltin pel món, i no vulguin anar a parar en mans de les Ambaixades espanyoles, ni dels Consolats on seran tractats com qualsevol altre “espanyol”. No, no, aquí s’han de sentir com a casa. I per cobrir tot el món, de moment es dona un pas de gegant. Com que a cada Delegat se li atorga un territori proper, n’hi ha que representen Catalunya a 4 o 5 països, altres només a un, i altres a 7 o 8. La qüestió és que amb la nova remodelació passarem de tenir representació directa o indirecta de 44 països a 63. Si tenim en compte que hi ha uns 170 països, ens acostem al que serà el gran objectiu d’aquí 10 o 15 anys. Tenir-ne a tot arreu. Ara, però obrirem aviat la Delegació a Tòquio, Seül, Dakar, Pretòria, Brasília i ja hem obert finalment la d’Andorra la Vella, una fita històrica, per a tots nosaltres. I com es pot veure, el nostre pressupost dona per aquests i molts altres deliris. Què son quinze o vint milions més o menys ? Com no podem estar satisfets de dir que uns quants afortunats tenen uns sous gloriosos, per fer una feina desconeguda ? Per cert, com ex diputat he reclamat reiteradament les memòries de cada Delegació ( ambaixada) per saber com han ocupat el temps i gastat els diners, i no me n’he sortit. Per fer aquest article, he tornat a trucar els serveis de documentació del Parlament de Catalunya, i no me’ls han sabut trobar. Ho sento, estimats lectors, però no puc donar detalls de la immensa feina que segur deuen fer els nostre petits ambaixadors. Perdó, Delegats. I sí, sento ràbia i indignació quan em diuen que no ens poden posar més metges ni especialistes en 450 pobles rurals. No hi ha diner per a contractar-ne. Comprensible, no ???

Tuesday, March 22, 2022

 

SIN SANGRE NO HAY PARAÍSO - art. El Obrero digital

SIN SANGRE NO HAY PARAÍSO. Me perdonarán los lectores por mi insistencia en temas ligados al proceso independentista catalán, pero lo viví, en vivo y en directo, defendiendo los principios de la Constitución como Alcalde – Presidente, de un pequeño pueblo de la provincia de Barcelona. Fueron años muy duros, proclives a acusaciones, movimientos en contra, presiones, amenazas, peticiones ilegales, etc. Ahora, años después, muchos de los líderes del proceso en pueblos y ciudades quieren olvidar lo sucedido. Es más, muchos piden sean borradas todas las acciones, incluso las más violentas, para volver a un pasado anterior al proceso, como si nada hubiera ocurrido. Lo siento. Imposible. El pasado siempre vuelve, y vuelve para pasar cuentas. Cuentas legales, bajo el imperio de la ley. No como venganza sino como petición de responsabilidades y reparación de daños, hasta donde sea posible. Y vuelvo al tema por dos nuevos motivos de la mano de dos de los protagonistas. El fugitivo Puigdemont que añora primeras páginas, se descolgó hace pocos días en un reconocimiento que todos sabíamos, pero que ninguno de los impulsores del proceso se había atrevido a confirmar, y es que no había nada preparado ni previsto para la declaración de independencia. Es decir, jugaban de farol, en un tema tan delicado y peligroso como éste. Hay un segundo motivo, incluso más relevante que el primero. La aparición del libro de Clara Ponsatí, ex consejera de Educación, huida a Bélgica. Actual europarlamentaria sin partido que nadie sabe muy bien a qué dedica el tempo, al lado de Puigdemont y Toni Comín. He leído algunos extractos del libro, aparecidos en algunos medios de comunicación que dejan perplejo al menos apasionado. Pasa cuentas con todos y cada uno de sus colegas de Gobierno, y aparece como la única que realmente estaba dispuesta a firmar la independencia, y lo que hiciera falta, costase lo que costase. Y en declaraciones ante TVE, desde el extranjero, no duda en afirmar que toda “revolución” o todo “movimiento de liberación” exige sangre. Sin sangre no hay paraíso. Es decir, la libertad, la liberación, bien vale un muerto, y si hay más, pues es el precio que se debe pagar para conseguir los objetivos propuestos. Coherente con estas ideas, ella se fugó justo el mismo día en que podía ser arrestada, demostración clara de su valentía y su disposición a no ser la primera en caer. Deja para otros este honor de “mártires por la causa”. Realmente es duro levantarse día sí, día también con tanto despropósito. Uno se pregunta, ¿qué hemos hecho para merecer esto? La respuesta deriva de haber tenido en el gobierno y en las cabeceras de los partidos independentistas, personas de una mediocridad extrema. Capaces de echar a andar hacia un objetivo imposible, sin tener en cuenta la realidad de la UE ni del mundo mundial. Personajes a la búsqueda de notoriedad y cargos bien remunerados, sin ningún escrúpulo ante acciones y actividades claramente ilegales. Inconscientes a la hora de usar a personas crédulas para sus fines personales. O, muy conscientes del futuro fracaso, pero mientras tanto hacían pingües negocios. Así estamos, viendo pasar nuevas comparecencias ante tribunales, de antiguos cargos institucionales que deben rendir cuentas ante la Justicia. Ahora, nadie hizo nada. Nadie tiene el valor de reconocer los errores o delitos cometidos. Todo se hizo mandado por alguien o para solucionar problemas, no para crearlos. Muy poco edificante, la verdad.

Monday, March 21, 2022

 

NOTA PREMSA - AJUNTAMENT DE BERGA, TÉ RETINGUDES LES APORTACIONS DE LA TAXA DE TURISME

L’AJUNTAMENT DE BERGA TÉ RETINGUT EL FONS PER AL FOMENT DEL TURISME, PER NO HAVER PRESENTAT ELS COMPTES ANUALS A LA SINDICATURA DE COMPTES. En el Ple Ordinari de 3/2/22, el nostre Regidor – Portaveu , Abel García ,va avisar l’Equip de Govern Municipal ( CUP - ERC ) que el retard en els comptes podia comportar greus conseqüències, per quan la Generalitat congela subvencions, ajuts i transferències si un Ajuntament no ha complert amb els seu deures comptables. Així s’ha fet en un primer cas. El repartiment del FTT ( Fons per al Foment del Turisme), una part del qual es queda la Generalitat, i la resta es distribueix entre els municipis beneficiàries, ha quedat retingut, en el cas de Berga, per no haver presentat els comptes anuals davant la Sindicatura de Comptes. Aquesta primera retenció correspon al segon i tercer trimestre de 2021, però s’hi aniran afegint altres trimestres, fins que l’Ajuntament no s’hagi posat al dia. Si els retards es van allargant fins i tot hi hauria el perill de perdre’ls. No pot ser que un Ajuntament d’una capital de comarca, no estigui al corrent de les seves obligacions comptables. Aquesta és una nova mostra del desgavell intern, i de la ineficàcia dels seus responsables polítics. Pràcticament a cada Ple, el nostre Regidor – Portaveu ha d’avisar, informar i proposar accions i actuacions que haurien de ser conegudes i posades en pràctica per l’Equip de govern. Ara parlem del FTT, però vindran altres transferències que quedaran retingudes fins no s’hagi complert el que estableix la normativa vigent. S’ho pot permetre Berga ? Qui es fa responsable d’aquest mal funcionament ? Fins quan haurem de sortir en informes i documents, com un dels Ajuntaments incomplidors ? Per la nostra part, continuarem insistint en supervisar , controlar i presentar propostes per evitar danys a les finances municipals, perquè al cap i a la fi, en sortim tots perjudicats. Berga, 21 de març de 2022 OFICINA DE COMUNICACIÓ DEL PSC – A LA COMARCA DEL BERGUEDÀ .

Sunday, March 20, 2022

 

PODEM CREURE'NS LES PROMESES ? - art. Nació Digital Solsona

PODEM CREURE’NS LES PROMESES ? Tots els consellers intenten mostrar activitat i donar sortida a peticions procedents d’alcaldes propers o de territoris revoltats. Res millor que anunciar inversions dirigides a apagar reivindicacions, algunes procedents de molts anys enrere. El problema és quan no hi ha diner que recolzi aquestes promeses. Aleshores, una vegada més, els anuncis es converteixen en enganys. Estem en aquest escenari, en pràcticament tots els anuncis apareguts en els mitjans de comunicació, la qual cosa portarà noves frustracions i revoltes, tant bon punt es comprovi l’engany. Aleshores perquè es reitera aquesta manera d’actuar ? Doncs, per impossibilitat de fer front a les peticions i com a sortida per evitar més tensions, quan hi ha eleccions a la vista, a maig de l’any vinent. Eleccions municipals, de les quals en deriven els ajuntaments, consells comarcals i diputacions. Son de primer nivell. Si atenem alguns dels anuncis podem veure la promesa d’acabar la carretera de Gironella- Prats- Vic. Un nou tram de millora de la Carretera de Solsona a Berga, en el tram Navès – Montmajor. Una nova inversió a la antiga cimentera Asland, a Castellera de N’Hug. El trasllat de l’estació central de FGC a Manresa – capital. La construcció de la seu central de Vegueria a Manresa, en els antics Jutjats. Acabar i posar en venda , la primera fase del Polígon comarcal del Berguedà, situat a Olvan. La finalització del col·lector de salmorres al Bages. La culminació de l’autovia de Berga a Bagà ( Túnel del Cadí). Ampliació de diverses EDAR , que han quedat petites. Etc. No allargo més la llista de promeses d’inversions a les comarques de la Catalunya Central. Només sumant- les veuríem superats els tres- cents milions, xifra rellevant si la posem al costat de similars promeses fetes a d’altres territoris de Catalunya. Es poden complir aquestes promeses? Impossible. Perquè ? Per l’enorme deute i endeutament de la Generalitat. La política d’estirar més el braç que la màniga, ha produït uns efectes demolidors sobre les finances fins el punt de tenir-les a la UCI, des de fa anys. Hem arribat als 83.000 milions d’euros de deute, motiu pel qual el Govern no té crèdit per anar a buscar finançament a cap entitat bancària, perquè l’endeutament es situa en els màxims permesos. Aquesta situació fa impossible invertir en allò que no estigui pressupostat. De fet, tots sabem que el que no figura en el pressupost, no existeix. Però, fins ara moltes inversions figuraven en el pressupost, a efectes polítics, però sense cap possibilitat de ser executades. O s’hi posava una petita partida, dient que era per una primera fase, i aquesta primera fase mai passava a ser executada. En resum, a dia d’avui, i fins el Govern no hagi fet els deures en el sentit de millorar ingressos i reduir despeses, tot el que es promet s’ha de posar en qüestió. Es més. Tot el que es promet ha de ser qualificat de presumpte engany. Al llarg dels anys ha anat augmentant el capítol 1 el de personal, i el de manteniment i serveis, en detriment del capítol 6, d’inversions. El resultat, és la pràctica congelació d’inversions i la conversió de la Generalitat en una màquina sense combustible. Tard o d’hora els errors s’acaben pagant. Portem anys de promeses al vent. Si algú se les creu allà ell / ella.

Saturday, March 19, 2022

 

RESISTIR ES PERSISTIR - art. Regió 7

RESISTIR, ÉS PERSISTIR. Ni els més imaginatius haguessin pogut pensar en formules de resistència, com les que veiem de tant en tant a casa nostra. I no només una vegada sinó moltes. I no només per part d’una sola persona sinó de dues alhora . Qui s’ho podia imaginar ? Qui podia pensar en uns actes tant valents i demolidors ? Algú es demanarà de què carai parlo. Bé, ras i curt, em refereixo a la nova formula del vell joc de “cuc a amagar”, mitjançant el qual tan bon punt arriba Sa Majestat el Rei d’Espanya, el president de la Generalitat, Pere Aragonès , i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, s’amaguen, fins haver comptat a 20 o 30, per a tot seguit aparèixer a la taula de SM. Increïble, no ??? Doncs, no. Aquesta és la nova formula per demostrar la força de les conviccions i la resistència, front una Espanya opressora i repressora encarnada en la figura del Rei d’Espanya. Cal mostrar valentia i rebuig a la seva figura, almenys a les portes d’on arribi, després, com bons catalans, s’ha d’aprofitar la vinguda per fer un bon dinar o un bon sopar...no sigui que se’l mengin sense fer cas a les mostres de rebuig expressades. Amb el temps potser el perdonaran, perquè si bé gaire sovint, aquest joc comença a cansar a uns i altres, perquè a vegades es poden trobar, sense voler, i el joc s’ha de donar per acabat. De fet, al president del Govern, Pedro Sánchez, ja l’han mig perdonat. A ell el deixen venir i fins i tot el saluden, encara que fredament, no sigui es pensi que tot està oblidat. I no para aquí la cosa. No, no. L’estratègia del Govern, està sempre activa, i no para de preparar sorpreses i mostres de duresa davant el Govern Central. Cansats de reclamar la reunió de la Mesa de Diàleg, han decidit enviar-hi una delegació de baix nivell. Bé, no ho dic jo, ho diuen els entesos. El president Aragonès no hi anirà, com a nova mostra de fermesa i rebuig front Madrid. Agafeu-vos el “Madrid” com vulgueu. No. A la Mesa hi assistiran només dos representants del Govern: Laura Vilagrà, Consellera de Presidència i Roger Torrent, Conseller d’Empresa. I prou. Qui després critiqui les despeses del Govern, en viatges i protocol, quedarà retratat. Dos representants d’ERC, perquè els de JxC, ni hi son ni se’ls espera, i endavant. A veure què diuen i què proposen a Madrid. No cal preparar res. Ni documents, ni peticions, ni propostes concretes de traspassos de competències o modificacions de lleis, per augmentar l’autogovern. No, no. Que diguin el què vulguin que nosaltres ja tindrem material per criticar-los i atacar-los. Modestament, proposo que a la tercera Mesa de Diàleg, hi enviïn un becari o un conserge de Palau, per prendre nota o per enregistrar les propostes de Madrid, i així encara estalviar més i millor el temps dels nostres consellers. Aquí podeu veure dues bones mostres d’estratègia i tàctica política, demostradora de la fermesa i solidesa del nostre adolescent Govern. Qui hauria imaginat tanta astúcia i valentia, alhora !!!

Thursday, March 17, 2022

 

PROU DE CITES PRÈVIES - Art. Blogesfera socialista

PROU DE CITES PRÈVIES, PER A TOT I EN TOT LLOC !!! En tota crisi hi ha mesures adients i prudents, i n’hi ha d’altres que son totalment fora de lloc. O aprofitaments de la crisis per tancar-se dintre de quatre parets i evitar que ningú entri. Estem veient de tot amb exageracions que algú hauria d’aturar de forma immediata. La llista és immensa, però des de les oficines bancàries, passant per totes les oficines públiques relacionades amb gestions indispensables . Hisenda, SOC, Ambulatoris, Tresoreria SS, etc, mantenen la obligatorietat d’aconseguir cita prèvia. I dic aconseguir perquè és una lluita contra les maleïdes restriccions en matèria d’Internet, amb webs col·lapsades, amb explicacions poc entenedores, amb talls continus com per haver de tornar a començar, i així durant hores, dies o setmanes. I això en el supòsit que qui vulgui demanar cita prèvia tingui uns coneixements informàtics adequats, sinó ha d’anar a demanar ajudar a qualsevol altra persona ni que sigui un nen o nena de deu o dotze anys. No pot ser que en un moment com ara en que ja es comença a discutir el treure les mascaretes fins i tot en espais tancats, estiguem encara sotmesos a l’imperi de les visites telemàtiques o de treure una cita que en molts casos es fa impossible. S’ha d’exigir el final d’aquesta via i permetre la presencialitat en tot lloc i moment. Per culpa d’aquestes mesures hi ha multitud de tràmits i gestions que estan parades, congelades o senzillament perdudes, per desesperació de centenars de milers de persones. I els que han de donar exemple han de ser les administracions. Poden posar horaris més reduïts o espaiats al llarg del dia o la setmana, però els ciutadans han de poder tornar a la normalitat i ser atesos en viu i en directe. En els darrers dies he tingut ocasió de comprovar el mal funcionament, per no dir la impossibilitat d’accedir a diversos llocs oficials per part de persones que necessiten papers per anar a treballar, i no ha estat possible aconseguir accés. Hem de dir prou, perquè ara ja no es tracta d’una necessitat sinó d’un fre . Es fa servir com a barrera per no haver de resoldre tràmits, i estar còmodament asseguts a l’interior d’un búnquer en comptes d’una oficina al servei dels ciutadans.

Wednesday, March 16, 2022

 

MICROPOBLES EN LLUITA- art. El 9 Nou i Diari de Terrassa

MICROPOBLES, EN LLUITA. Pels no ficats en temes institucionals, recordo una vegada més, que Catalunya consta de 947 municipis dels quals prop de 600 son petits, o molt petits. Què s’entén per municipi petit ? En uns llocs, els que tenen menys de 5.000 habitants, en altres, menys de 2.000. Aquí, s’ha pres la xifra de 2.000 per separar els petits, dels mitjans i grans. Si a Espanya, es parla de la “España vaciada”, aquí s’ha elegit el nom de “micropoble” per designar tots aquells que son petits, i a més es troben en procés de despoblament, que son pràcticament tots. Hi ha hagut algun petit moviment en aquest temps de pandèmia, però ha estat més un miratge que una realitat. O un procés provisional que no ha trasbalsat les xifres habituals. Anys enrere, es definia un poble, com aquell grup de cases que tenien un campanar, una casa consistorial i una escola. Tres elements bàsics, durant segles. Alguns hi afegien altres elements, que han començat a desaparèixer, com una oficina bancària, unes botigues, un bar, un restaurant... La crisi del 2008, i la pandèmia, han ajudat a dir prou, a una realitat política i econòmica que ha portat Catalunya, a una situació de desequilibri territorial com mai havíem patit. Amb 7,6 milions, tenim un cap immens a Barcelona i àrea metropolitana i unes extremitats costaneres cap al nord i cap al sud, i un immens rere país, sotmès a un despoblament accelerat, que arriba a cotes mai imaginades. Poc rellevants a nivell electoral, els pobles veuen com es van fent lleis, normatives i reglaments, pensats pel conjunt, sense tenir en compte, les realitats de cada lloc. Al final, el que haurien de ser avantatges , es converteixen en inconvenients. Hem deixat de ser tots iguals, per passar a ser súbdits en moltes qüestions, decidides a la capital, per part del Govern, o un Parlament allunyat de la realitat del dia a dia. Felicito la constitució d’aquesta xarxa de micropobles, amb 517 adherits, que son gairebé tots. El principi que els agrupa és “Eines de Repoblament Rural”, i el gran objectiu és aconseguir, un Estatut del Municipi Rural, que obligui el Govern i el Parlament a proposar, i decidir, prèvia consulta, negociació i acord amb aquest “lobby municipal “. La composició és transversal, se manera que no hi ha partits dominants, ni supeditats a altres interessos que els del conjunt dels micropobles. En tant que ex alcalde durant 28 anys, i ex regidor de govern, 12 més, miro i segueixo el treball amb un interès evident i amb una perspectiva que no tindria si estès a dintre. D’entrada trobo molt interessant el moviment, i la claredat en no voler ser corretja de transmissió de cap partit, en concret. Serà important veure la resistència, en aquest plantejament, a poc més d’un any de les properes eleccions municipals ( maig del 23). Dit això, hi ha una especial insistència en voler modificar les normes urbanístiques perquè son un autèntic maldecap, una cotilla i una intromissió constant i fins extrems increïbles de la Generalitat, en l’autonomia municipal. Es cert, però s’ha de fer atenció a no caure en altres extrems. I és que urbanisme és un dels més grans maldecaps, però també ho son les llicències per activitats, les modificacions puntuals de normes, la comptabilitat municipal, la manca de secretaris – interventors, la paperassa per qualsevol tema, els laberints dels departaments de la Generalitat....i tot el relacionat amb contractacions de serveis, manteniment, obres. Son tants els reptes i els objectius que francament posar-los per escrit, ben ordenats i ben consensuats per portar-les a la Generalitat, els que corresponen a competències autonòmiques, i a Madrid els que son competència estatal, només es pot fer en base a una documentació molt ben fonamentada, explicada i estructurada, amb propostes concretes, a més de factibles. Si estès en paper actiu, proposaria tancar 3 secretaris/es de llarga experiència, per la part jurídica, 3 interventors/es per la part econòmica – comptable, 3 arquitectes municipals i 3 enginyers municipals, per temes d’urbanisme i llicències, i durant tres o quatre setmanes que plantegessin negre sobre blanc, propostes clares, concretes i factibles a nivell jurídic – legal, especificant competències de la Generalitat i competències de l’Estat; i feta la feina, es portessin a consulta de tots els ajuntaments agrupats, i d’aquí cap els governs respectius. Es molt important l’ordre i concert en totes les reivindicacions i no només s’ha de tenir raó, sinó que s’ha d’aportar propostes, alternatives. Hi son, si es treballen bé. No té cap lògica portar comptes, com pobles grans. Tots els tràmits haurien de tenir visió reduïda, garantint la seguretat jurídica. En tots els camps i tots els àmbits. Però per anar amb seguretat, res millor que una proposta forta, sòlida, convincent i ben estructurada. Les raons hi son, ara toca fonamentar-les i portar-les als òrgans corresponents. Ja és hora de plantejar reptes i objectius i deixar de ser els parents pobres i desvalguts que reben almoines en comptes de retribucions i inversions degudes. O equilibrem Catalunya, o la tindrem desequilibrada i mal mantinguda, per decennis.

Tuesday, March 15, 2022

 

DESMONTANDO EL "PROCÈS" art. El Obrero digital

DESMONTANDO EL “PROCÉS”. Poco a poco van apareciendo más y más detalles sobre el gran engaño que supuso el “proceso independentista catalán”. Cuando sea estudiado por las futuras generaciones quedarán pasmadas ante tamaño engaño. Se preguntarán cómo fue posible engañar a tanta gente hasta el punto de hacerles creer que la independencia era posible. Digo esto, a la vista de las recientes declaraciones del presidente fugitivo Puigdemont, el cual sin pedir perdón ni reconocer engaño alguno, afirma que no había nada preparado para declarar la independencia. Lo dice así, sin ningún remordimiento ni petición de perdón. Iba “de farol”, y punto. Acabó mal, otra vez será. A estas declaraciones se han sumado otras procedentes de otra figura enigmática por lo peculiar de su entrada en política y de su comportamiento hasta del día de hoy. Hablo de Clara Ponsatí, antigua Consejera de Educación, reconvertida en Eurodiputada, previa huida junto con Puigdemont, Comín, y Puig. Pues bien, Ponsatí acaba de sacar libro (creo que era la única que no lo había hecho) y en él vierte opiniones e informaciones increíbles sobre los protagonistas y sus acciones. Se reafirma en que no había nada preparado para declarar la independencia, en que a todos les temblaban las piernas, y que todos iban de farol. Era lógico terminar como acabó. Quedan ya pocos más para conocer sus vivencias, de forma que podemos reconstruir el relato y todo lo que lo sustentó. Un inmenso engaño, una gran mentira, que podía haber acabado en tragedia y derivó en vodevil. Por suerte para la mayoría, o para todos. Sin embargo los daños han sido terribles. Aquí es donde nadie se atreve a meterse. Nadie quiere asumir las repercusiones de todo lo ocurrido, pero lo cierto es que Cataluña ha sufrido un retroceso en todos los frentes como para exigir responsabilidades a todos los protagonistas. Sí, algunos han ido a prisión, pero la inmensa mayoría de responsables no han pagado por sus hechos. Tardaremos mucho en atrapar el tiempo perdido, y muchas pérdidas son irreparables. Y no hablo solo de pérdidas económicas, sino de miles, decenas de miles de rupturas familiares, de amistades, de relaciones de todo tipo. Queda por saber la financiación de todo el proceso. No solo el relacionado con los políticos, sino con todo el movimiento. Hablo de millones de euros que no han tenido explicación ni transparencia. Algún día se sabrá, porque nadie puede suponer que todo sale de las aportaciones voluntarias a la ANC, o a Omnium. A final de curso debemos valorar todo lo ocurrido, así como nuestra participación en aumentar o disminuir el movimiento independentista. Es hora de rendir cuentas y hay que estar preparado para no caer otra vez. Toca cerrar el círculo y retornar a la realidad.

Monday, March 14, 2022

 

EL REPTE DE LES MUNICIPALS - art. Nació Digital Solsona

EL REPTE DE LES MUNICIPALS. D’aquí poc més d’un any estarem ja omplint papers per presentar candidatures davant les Juntes Electorals, per les eleccions municipals de finals del mes de maig. Han passat tres anys com una ventada, amb una pandèmia de dos anys, que ha complicat enormement les coses. Prou complicada és la gestió diària com per haver-hi afegit tots els entrebancs i intermedis pel COVID. Però la vida continua i s’ha de fer el possible per recuperar la normalitat. I mirar endavant per complir el màxim el programa electoral i explicar a la gent el que no s’hagi pugui fer. Ara tothom podrà avaluar qui ha estat més eficient, malgrat les dificultats. Es en temps de dificultats quan es veu millor la necessitat de comptar amb ajuda externa per poder treballar i dur a terme els projectes promesos. La vida municipal s’ha anat complicant i ja no es pot portar individualment. Tots els equips de govern, necessiten ajudes externes que els hi diguin quins programes i plans tenen al seu abast, i com els poden obtenir. Els ajuntaments sols, poques coses poden fer, especialment els més petits. Tots han de saber aprofitar el que posen a la seva disposició les diputacions, el Govern de la Generalitat, el Govern Central i finalment la UE. Fins ara, la principal ajuda venia de les Diputacions i la Generalitat, però cada vegada hi ha més vies d’ajudes procedents del Govern Central, i en aquests moments s’hi ha afegit la UE amb els fons Next Generation. Aquesta nova via s’ha d’aprofitar tant com es pugui, perquè conté grans subvencions. El problema és disposar d’infraestructura per fer-hi front. Aquí és on entren en joc les assistències tècniques dels partits ben organitzats. Han de poder assessorar els seus ajuntaments com per treure’n el màxim profit. I fet això, aquesta ha de ser la tarja de presentació de cara les properes eleccions municipals. Els candidats a municipals s’han de presentar pel partit que els sigui més proper però pensant en com els ajudaran. Posar un nom a una candidatura és molt fàcil, i presentar papers davant la Junta Electoral, encara més, però l’important és tenir garantida l’ajuda l’endemà de les eleccions. Aleshores és quan fa falta disposar de persones preparades per assessorar en tots els temes i en el moment precís. En aquest àmbit, no tinc cap mena de dubte que el partit més i millor preparat és el PSC. Per veterania i per implantació territorial. Qualsevol equip de govern, estigui on estigui, té molt a prop un equip del PSC que el podrà ajudar. I les ajudes son immediates i en tots els àmbits possibles, sobretot en els primers temps de govern quan el desconeixement del funcionament pot suposar un greu inconvenient. La feina municipal ha esdevingut molt complexa i precisa poder consultar el què i el com fer-ho, en molts moments. Tenir en pocs minuts resposta als dubtes suposa governar amb calma i seguretat. I saber aprofitar tots els recursos a l’abast. A vegades és la Diputació de Barcelona la que pot resoldre un tema determinat. Altres vegades pot ser el Consell Comarcal, o la pròpia Generalitat. En tot cas, i en tot moment, els dubtes han de quedar resolts. Així doncs, en plena preparació de les municipals, animem a persones i col·lectius a plantejar-se el presentar-se a les municipals, i fer-ho pel PSC, sigui de forma totalment integrada o per la via del suport extern. L’important és disposar d’un partit que vetlli per la bona i eficient gestió, perquè suposarà un progrés segur pel municipi en qüestió. Es hora de prendre la decisió i donar el pas. El partit està preparat per acollir noves incorporacions, al llarg i ample del territori. Ja ho sabeu.

Friday, March 11, 2022

 

GRAN DESCOBERTA, LA SOPA D'ALL !!!

GRAN DESCOBERTA : LA SOPA D’ALL ! Em faig creus de com els líders independentistes ens poden sorprendre, dia sí, dia també, amb descobertes increïbles. Ara resulta que han descobert les obligacions i responsabilitats dels funcionaris ! Al•leluia, millor ara, que d’aquí cent anys !. Ho dic, a la vista dels debats en el Parlament sobre l’aplicació de la inhabilitació a Pau Juvillà de la CUP. Però, no només d’aquest cas concret, sinó en molts altres en que els polítics anunciaven una cosa, i els funcionaris en feien una altra. Què es pensaven ? Que si algú decideix llençar-se al precipici, altres el seguiran ? En aquests deu anys de procés, he quedat sorprès, de la ignorància, o del cinisme de múltiples independentistes que anunciaven decisions, acords, propostes, en ajuntaments, consells comarcals, diputacions i Parlament, sense tenir en compte en cap moment, el que farien o gestionarien els funcionaris de la institució. Pels no avesats als càrrecs institucionals, aclareixo que tots els funcionaris, tots, per accedir al càrrec, han de jurar fidelitat a la Constitució. Es a dir, a complir i fer complir els preceptes continguts en la Carta Magna. Això tan val per policies, guàrdies civils, com per mestres, metges, o administratius, secretaris, interventors, lletrats..... D’aquí que per ocupar determinades funcions ,ser funcionari, és obligatori. Un contractat laboral no pot exercir de secretari o d’interventor d’un ajuntament, ni d’un consell comarcal, diputació i lògicament d’un Parlament. Aquesta obligatorietat és lògica perquè garanteix que els actes, decisions i resolucions d’aquella institució siguin supervisats i controlats per qui en té l’obligació. De no fer-ho, s’hi juga el càrrec, el seu patrimoni personal, i la llibertat, si el tema és prou greu. Per entendre’ns millor. Si un secretari d’ajuntament, o de qualsevol institució, comprova que una proposta d’acord, trenca la legalitat, no solament ho ha de manifestar, sinó que ho ha d’explicitar amb un advertiment d’il•legalitat. I, per descomptat, cap funcionari ha d’actuar, ni pot actuar en contra de la legalitat. Es més, ha d’evitar-ho, posant en coneixement dels òrgans competents i si cal dels tribunals, allò que consideri irregular o il•legal. Torno al Parlament. Es evident que cap funcionari es jugarà càrrec, patrimoni i llibertat, per les bogeries que vulgui fer un polític, o la mateixa presidenta. Allà ella amb el que prometi, anunciï o vulgui fer. Per tot el que necessiti no trobarà complicitats. Cas de fer-ho activa la via judicial, per la via penal. Elemental. Aquí i a Austràlia. D’aquí la importància de disposar de funcionaris en tots i cadascun dels llocs pertinents. Per això, per molt president que se sigui, o per molt càrrec d’alcalde que s’ostenti, si el secretari no actua, no podrà dur a terme el que volia fer, i si ha de pagar o treure diner, no ho podrà fer perquè qui té cura de les finances no ho permetrà. Arribem, doncs, a la descoberta de la sopa d’all. Escoltar que “la independència, no serà possible sense la participació dels funcionaris” és per matrícula d’honor. Bé, he de dir que en aquest cas, ni que ells participessin tampoc ho farien possible, perquè hi ha els mecanismes per evitar-ho, però vaja, escoltar aquesta afirmació deu anys després de l’activació del procés, és per llogar-hi cadira. No ens estranyi tot el que hem vist fer i com s’ha fet. Tenim els líders que tenim, i sort n’hem tingut per acabar on estem. !!!

 

INCOMPLIMENTS GENERALITZATS EN EL PARLAMENT- art. Blogesfera socialista

INCOMPLIMENTS GENERALITZATS EN EL PARLAMENT. Quan la principal institució d’un país es permet incomplir reiteradament el seu propi Reglament, vol dir que la cosa va de mal en pitjor. I la “cosa” vol dir la governança del conjunt del país, de Catalunya. En les meves quatre legislatures com parlamentari ens havíem queixat de diversos incompliments, però eren per temes menors. Alguns retards en convocatòries de Comissions especials, algun retard en el debat sobre l’estat de la nació, i determinats incompliments de mocions i resolucions acordades, però el respecte i la protesta eren defensades pel president de torn, en representació de la institució que presidia. El canvi, d’aquells vells temps amb els nous, és radical. Tenim una presidenta, de part. Es a dir, d’una part de l’hemicicle, i no del conjunt. Es més, es pot convertir en ferotge opositora si algun dels partits, exigeix lleialtat i compliment de les normes establertes. Es ella la que les interpreta, i és ella, la que decideix . Però, és clar, un posicionament com aquest dona ales a la resta de components per fer coses semblants, de manera que les iniciatives parlamentàries es contesten o es resolen quan als Consellers o grups polítics de govern , els hi ve bé. Si el Reglament estableix terminis clars per donar resposta a peticions de documentació o a preguntes i requeriments parlamentaris, en trenta dies, és habitual, normal i constant el seu incompliment, i no per uns dies de més, no, el retard pot ser de setmanes i fins i tot de mesos. Ara mateix he revisat algunes de les iniciatives presentades pel diputat Cristòfol Gimeno, i n’hi ha dels mesos d’octubre i novembre que esperen resposta. El Reglament preveu que en cas d’incompliment es pugui demanar empara a Presidència, però quina garantia mínima existeix que una presidenta com la que tenim, actuï exigint diligencia als seus “protegits” ? Pot justificar-los i encobrir-los amb qualsevol dels seus habituals estirabots, com que tenen molta feina, o el que se’ls demana suposa treballar molt, o anar a buscar i rebuscar en els arxius de cada departament..... i ja està, aquí pau i allà glòria. Ella presideix sota el principi de que “mana”, i si “mana”, els altres son els que han d’acceptar les seves decisions puix que és “omnipotent”. I com que té el cinisme per bandera i la frivolitat com principi fonamental, el Parlament va com va, i acabarà sent més un destorb que una eina essencial. Es hora de plantar cara, i dir prou. Una persona com aquesta no hauria d’haver arribat mai a presidir el Parlament, però puix que li tenim, és urgent remoure-la i enviar-la a casa seva. Considero una mala noticia el nou retard en enviar-la a judici, per part del TSJC. Sembla que tinguin més interès en retardar el judici que en fer-lo. Es hora de posar-hi algú mereixedor del càrrec.

Thursday, March 10, 2022

 

NOTA PREMSA PSC -- ENLLAÇ TÚNEL DEL CADÍ - TÚNEL DEL PIMORENT

NOTA PREMSA – EL PSC VOL SABER COM I QUAN PENSA ENLLAÇAR EL GOVERN, EL TÚNEL DEL CADÍ AMB EL TÚNEL DEL PIMORENT. Fa uns dies, vam entrar diverses preguntes al Parlament, preocupats pels col·lapses i els perills que suposa no tenir acabada l’autovia, des de Berga, fins a Bagà ( Túnel del Cadí). Avui, ens preocupem pel llarg silenci del Govern, entorn la continuïtat de la via Europea E-9, des de la sortida del Túnel del Cadí, fins a l’entrada del Túnel del Pimorent ( el Puymorens , francès). En matèria de grans projectes, i més en temes de vies de comunicació, els terminis sempre son especialment llargs pel que suposa la redacció, exposició pública, debat amb els municipis i territoris afectats, i finalment l’aprovació definitiva. Tot seguit toca buscar el finançament per dur a terme l’execució del projecte. Es per aquest motiu que el GRUP PARLAMENTARI SOCIALISTA – UNITS PER AVANÇAR, de la mà del Diputat Cristòfol Gimeno, ha entrat a registre les 3 preguntes que adjuntem. En la primera, volem saber en quina situació es troba la redacció del projecte executiu de l’enllaç entre els dos Túnels. En la segona, volem saber les previsions del Govern de cara a poder fer l’aprovació inicial del projecte i la seva exposició pública. En la tercera, volem saber les previsions per a la contractació i execució del projecte d’enllaç entre els dos Túnels. Si urgent és acabar l’autovia Berga- Bagà / Túnel del Cadí, no menys urgent és treballar en la continuïtat d’una via europea com és la E-9. Volem recordar que tots els Consellers de Territori, dels darrers 12 anys, han assegurat tenir entre les seves prioritats la redacció del projecte i la recerca del finançament. Doncs bé, estem en el 2022, amb importants Fons Europeus, disponibles per acostar regions i països. Aquesta és una gran oportunitat per fer realitat aquesta obra. Per la part francesa estan fent els deures, no pot ser que per la nostra part, els deures estiguin per fer. Esperem respostes per actuar en conseqüència. Manresa, 10 de març de 2022. OFICINA PARLAMENTÀRIA DEL PSC , A LA FEDERACIÓ XI.

Wednesday, March 09, 2022

 

DE QUI SON LES CATEDRALS, ELS MONESTIRS I SANTUARIS ? - art Diari de Terrassa

DE QUI SON LES CATEDRALS, MONESTIRS, SANTUARIS...? El meu pas pel Seminari de Vic, pels Salesians de Ripoll i per La Salle Manlleu, no em va produir cap trauma ni cap animadversió contra l’església catòlica, de manera que quan surten noticies clarament injurioses o falses, no dubto en sortir en la seva defensa. Aquest és el cas de les “immatriculacions” fetes, a l’aixopluc d’una legislació facilitadora per donar d’alta en el registre de la propietat, multitud de bens eclesiàstics que fins aleshores, ningú n’havia vist la necessitat. Era de domini públic el titular, i no es creia indispensable oficialitzar-ho, en el registre. Amb tot, la progressiva complexitat de la vida pública, l’aparició de noves confessions, així com la necessitat d’aportar documents, per determinades ajudes i subvencions, va motivar un canvi radical en l’estatus de propietat. Entre 1946 i 2015, però molt especialment arran un Decret de l’època del president Aznar, entre 1998 i 2015, hi hagué una allau d’immatriculacions, derivades de l’inventari de bens que cada bisbat havia fet. S’entén per “immatricular” el donar d’alta en el registre de la propietat, un bé que fins aleshores no s’havia oficialitzat. En aquest període s’immatricularen 34.961 bens a tot Espanya, dels quals , 3.722 a Catalunya. Falten encara molts per donar d’alta, cosa que es va fent, per la via normal, tant bon punt es disposa de la documentació acreditativa. Ara mateix, s’està immatriculant la Catedral de Vic, que estava pendent, tot i els mil anys d’existència. Doncs bé, aquest procés ha estat criticat i vilipendiat, sota l’acusació d’haver-se apropiat de múltiples bens que no eren seus. De fet, algú ha anat més lluny i ha considerat que cap dels bens ho era. El juliol de 2020, en una visita a Sant Vicenç de Castellet ( Bages), l’aleshores vicepresident del Govern, Pere Aragonés, i la consellera de Justícia, Ester Capella, van comparèixer per afirmar que consideraven “indegudes” totes les immatriculacions dutes a terme per l’església catòlica, i creaven una Oficina de Mediació, depenent de la Conselleria de Justícia, per tal que tots els autèntics propietaris podessin fer-la servir , en les seves reclamacions, davant l’Església Catòlica. Increïble afirmació, inimaginable decisió. Ras i curt, aquests representants d’ERC, juntament amb algun altre dirigent d’ UP, qüestionaven la propietat dels 3.722 bens immatriculats, fins aleshores. Per a major detall, vull fer constar que aquests bens corresponien a 1.855 llocs de culte, 1.518 terrenys i 349 edificis civils. Per entendre’ns millor, consideraven indegudes les immatriculacions i per tant la propietat de les Catedrals de Barcelona, Tarragona, Solsona, Girona, Terrassa o les Basíliques de la Mercè, Sta. Ma del Mar, la del Pi, així com els Palaus episcopals de Barcelona, La Seu d’Urgell, Solsona, Tarragona, el Santuari de La Gleva, el Seminari- Conciliar Pontifici de Tarragona ,els Monestirs de Sant Llorenç de Morunys, Sant Pere de Camprodon i centenars d’esglésies parroquials, rectories i cementiris. Sorprenent, però en el nostre país, poques coses ens poden ja semblar estranyes, i encara menys sorprenents. I sí, és va crear l’Oficina de Mediació que ha tingut ben poca feina, tant poca que ni gosen donar les xifres de “reclamants de propietat”, tot i que hem demanat els resultats per via del Parlament de Catalunya. La resposta porta més de tres mesos de retard, si bé extraoficialment, sé que hi ha hagut total inacció. I és que costa de creure com un partit, ERC, i més concret membres d’un Govern, poden convertir-se en qüestionadors del dret de propietat. No han estat els únics perquè en altres indrets han passat coses similars, cosa que va portar a concertar una reunió, al més alt nivell entre el president del Govern, Pedro Sánchez, i el president de la Conferència Episcopal. D’aquesta reunió va sortir una llista de 965 bens que podien haver estat objecte d’immatriculació per error. Parlem de xifres a nivell de tot Espanya, d’aquestes, figuren 101, a Catalunya. Estudiades totes les immatriculades, i aquestes 101, amb possibles errors, considero que ben poques corresponen a aquest Bisbat de Terrassa. Potser es podran trobar uns pocs errors, que si es documenten, seran corregits. Queden però, molts altres bens que encara no han estat immatriculats. De l’estudi que he fet en anys anteriors, i concretament arran la reunió esmentada, no he trobat immatriculacions “indegudes” i sí en canvi, bens per immatricular en molts pobles i ciutats. Estic al corrent de la recollida de documentació, de diversos Bisbats, per continuar donant d’alta a registre, les propietats que foren obtingudes per donacions, compres o construccions. En resum, s’ha volgut muntar una campanya, qüestionant el dret a la propietat de l’Església Catòlica, considerant que tots els bens haurien de ser “ de tots”, o d’uns propietaris imaginaris que suposadament els haurien perdut, per no sabem ben bé quines vies. Pel que hem pogut comprovar aquests propietaris no han comparegut per reclamar els bens, malgrat se’ls hi ha posat una Oficina que paguem entre tots, i que ha estat per obra i gràcia d’una “indeguda decisió” d’ERC en el Govern de la Generalitat. Curiosa decisió, imaginable resultat.

Tuesday, March 08, 2022

 

ESCRITO A LOS GRUPOS PARLAMENTARIOS SOCIALISTAS EN EL CONGRESO, SENADO Y EN EL PARLAMENT DE CATALUNYA

A LOS GRUPOS PARLAMENTARIOS SOCIALISTAS EN EL CONGRESO DE LOS DIPUTADOS Y SENADO, Y EN EL PARLAMENTO DE CATALUÑA. COMISIONES ADMINISTRACIONES PÚBLICAS. El abajo firmante, Joan Roma i Cunill, militante socialista desde 1979, con 12 años de Concejal de Gobierno ( 1979 – 1991) y 28 de Alcalde – Presidente ( 1991 – 2019) del Ayuntamiento de Borredá ( Barcelona), compatibilizados con 4 legislaturas de Diputado en el Parlamento de Cataluña, EXPONE La grave situación de los municipios, por la carencia de secretarios e interventores de habilitación nacional. Voy a hablar de la situación de Cataluña, no de la del resto de España que no conozco, en detalle. Cataluña tiene 947 municipios, de los cuales 600 son pequeños o muy pequeños. Estos municipios se agrupan en 42 comarcas, con sus consejos comarcales, y 4 provincias con sus 4 Diputaciones. Dejo para otra ocasión añadir las Mancomunidades, Consorcios y otras fórmulas de Cooperación y Colaboración entre municipios. Todos sabemos que un elemento esencial en una administración pública, es la figura del Secretario, para todos los temas jurídico – legales, y la del interventor, para todos los temas económico – fiscales- financieros. Sin estos cargos, debidamente cubiertos, ninguna administración puede operar. Pues, bien, en mis 40 años de ejercicio público, siempre se ha funcionado con una enorme carencia de profesionales. Al principio (años 80-90) se decía que era debido a la influencia de los Colegios de Secretarios e Interventores, para frenar nuevas convocatorias, para poder agrupar secretarías y sumar salarios. Estamos en 2022. Han pasado 43 años de las primeras elecciones municipales en democracia, y el problema persiste. Y no solo persiste, sino se agrava cada año que pasa. A día de hoy, Cataluña tiene 730 plazas de habilitación nacional, por cubrir. Repito ,730 plazas, pendientes de cubrir, o cubiertas con toda clase de provisionalidades. Es más, en los próximos 2 – 3 años, se va a jubilar una de las generaciones de Secretarios – Interventores, lo cual producirá otra debacle en Ayuntamientos medianos o pequeños, puesto que muchos de ellos compatibilizan su ayuntamiento con otro u otros agregados. ¿Cómo es posible que en 43 años no se haya resuelto un tema de Estado, como éste? ¿Hay alguna explicación lógica para esta situación? La haya o no, lo cierto es que estamos gobernando en España y hay que buscar solución a uno de los mayores problemas de la administración local. No hay Secretarios – Interventores disponibles, y los pocos dispuestos a cambiar de puesto, son perseguidos y contratados por unos u otros ayuntamientos, en base a propuestas económicas insostenibles. Por todo lo expuesto es evidente que hay que actuar de forma urgente, y por diferentes vías. No hay posibilidad de más demoras, la solución debe venir mediante resoluciones rápidas y decididas. La primera y principal debe venir de la mano de próximas convocatorias de oposiciones con el doble o triple de plazas, respecto de los últimos años. Otra, podría ser otorgar plaza a los Secretarios – Interventores accidentales, que hayan ejercicio un mínimo de 10 años y no hayan incurrido en ningún expediente de mala praxis en este período de ejercicio de funciones. Descentralización de convocatorias, de forma que pasen a ser autonómicas, en vez de estatales. Por último, las resoluciones deben ser rápidas y efectivas, puesto que si en la actualidad hay déficit de profesionales, y en poco tiempo habrá numerosas jubilaciones, el problema será todavía más grave. Gobernar es decidir y priorizar, y no hay duda que en la estructura de un Estado, la administración local es la primera puerta a la que acuden los ciudadanos. No puede estar desmantelado de un puesto fundamental como el de Secretario – Interventor. Borredá, 8 de marzo de 2022. Joan Roma i Cunill.

Monday, March 07, 2022

 

GRAVES HERIDAS A UN IDIOMA - art. El Obrero digital

GRAVES HERIDAS A UN IDIOMA. La historia, la cultura, los idiomas, deberían quedar fuera de las guerras, pero cuando la barbarie inicia su curso, todo vale, para alcanzar los objetivos. Lo estamos viendo en la primera guerra que podemos seguir, en vivo y en directo, desde nuestros móviles, en casa, en la calle o en el trabajo. Y vemos multitud de otros objetivos que no deberían ser “objetivos bélicos” empezando por toda la población civil, pero nada para los ánimos de destrucción cuando la orden de avance y ocupación se ha dictado. Estamos en plena guerra de Rusia contra Ucrania, con una desproporción de fuerzas inmensa. Sin saber cómo terminará, puedo ya anunciar un seguro perdedor: el idioma ruso. Es el octavo, a nivel mundial, con 258 millones de hablantes. Lo tienen como idioma materno 154 millones, y como idioma habitual, otros 104 millones. Es uno de los grandes, y sin embargo, esta guerra le hará perder muchos millones de usuarios. Será la respuesta de la población ucrania, a la invasión rusa. Lo mismo pasó, en todos los países de la antigua Unión Soviética, cuando ésta dejó de existir. Durante la larga “guerra fría” en todos los países del bloque soviético, el ruso era el segundo idioma. Todos lo estudiaban, todos lo hablaban. Su imposición derivó en antipático, poco amado, o claramente odiado, según el país y las circunstancias. Terminada la dominación, las nuevas generaciones se lanzaron a estudiar el alemán y el inglés. El alemán porque Alemania desplegó su potencial económico hasta el último rincón de todos los países y se convirtió en el idioma de prestigio y progreso social. Y el inglés por su carácter universal, presente en todos los medios audiovisuales. Ahora, el ruso pasará a ser el idioma odiado en Ucrania. De hecho, tengo ya constancia de multitud de cambios en su uso, tanto en las redes como en las propias familias ucranianas. El ucraniano está sustituyendo al ruso, a marchas forzadas, incluso en aquellos casos en que no se domina bien. Es una manera de luchar contra la potencia invasora: no utilizar su idioma. Soy estudiante de ruso, desde hace muchos años, si bien en dos etapas distintas. Una de 3 años, en mis años mozos, en los que consideré que tener 4 o 5 idiomas me valdría para abrirme paso, en todo el mundo, y ahora, ya como jubilado en que he querido recuperarlo para simple gozo personal. Y aprovechar para irme unas semanas a Moscú y a San Petersburgo. De momento, impensable ir a Rusia. Me lo ha impedido la pandemia, y ahora me lo impide la guerra. Lo seguiré estudiando para añadirlo a los 5 otros que practico porque siempre hay ocasión para hablarlo, sea con personas de Rusia, Georgia, Ucrania, Azerbaiyán….o leerlo, tranquilamente en casa. De todas formas, es triste ver como un idioma puede ser elegido como “arma enemiga” por culpa de la locura de un ex agente de la KGB, en funciones de presidente de un inmenso país, llevado a la guerra por ansias imperialistas que creíamos eran cosas del pasado. En este caso, el pasado vuelve para recordarnos lo peor de lo peor. Esperemos pare pronto la barbarie para dar paso a un nuevo futuro.

Sunday, March 06, 2022

 

NO A LA GUERRA, SENSE ENGANYS - art. Nació Digital Solsona

NO A LA GUERRA, SENSE ENGANYS. Es de sentit comú estar contra la guerra, contra totes les guerres, però no es poden convocar concentracions ni manifestacions, amb subtítols que porten a enganys. Per desgràcia, hi ha grups i col·lectius, de bona o mala fe, que han portat a confusions i situacions no volgudes, a organitzacions ucraïneses, però també a molts conciutadans, que han manifestat el seu rebuig a ser manipulats. Perquè dic això ? Doncs, perquè en un bon nombre de llocs, hi ha hagut convocatòries contra la guerra, de Rússia contra Ucraïna, però alhora volien una condemna a l’existència de l’OTAN. Es a dir, sota el gran titular, volien aconseguir-ne un altre, ni explicat ni discutit amb les entitats ucraïneses ni amb moltes de les nacionals: catalanes i/o espanyoles. Aquesta és una actuació de clara mala fe, i d’aquí que algunes concentracions hagin estat minoritàries, o que en el mateix transcurs, comprovat l’engany, molts participants hagin decidit abandonar-les. No es poden fer servir grans proclames, si al darrere si volen colar altres batalles, i menys les referides a la defensa de persones i territoris. Es pot ser pacifista i alhora defensor de l’existència de les Forces Armades. Perquè no ? Jo mateix sóc un ferri partidari de l’existència de l’exèrcit, en tant que defensor i protector del nostre país, i amb ell, del conjunt de la Unió Europea. No hi ha cap voluntat ni cap desig d’anar a envair a cap país del món. Però, tenir-lo, garanteix que ningú tingui ànims expansionistes i ens trobi indefensos. I no només hem de tenir exèrcit, sinó que l’hem de tenir llest i preparat per intervenir en cas de necessitat, individual i col·lectiva. Ara mateix, el tenim sota el comandament de l’OTAN que pot demanar l’enviament , com de fet ja ha fet, de determinades unitats cap a zones més properes al conflicte. Lògic, formar part de la UE, comporta formar part del seu sistema defensiu. Llegiu bé, defensiu, no ofensiu. I ens pertoca destinar més i millor ,a Defensa. Estem en un molt modest 1,17% del nostre PIB quan l’OTAN demana arribar a un 2%. Estem en el lloc 18ê en potencial militar, en un estudi fet, sobre 140 països. Per lògica i responsabilitat ens pertoca pujar fins el lloc 12ê, que és el que Espanya té, a nivell de potència econòmica. Els propers anys, han de servir per anar augmentant els recursos, fins assolir aquest lloc. Altres països ja han decidit no dependre tant de l’OTAN i tenir una major capacitat militar. França ha estat la primera a anunciar increments notables, també Gran Bretanya, i la gran novetat, Alemanya, amb una primera gran inversió que pot assolir els cent mil milions d’euros, per suplir l’escassa dedicació, conseqüència dels efectes de la segona guerra mundial. Aquest reforç del sistema defensiu no ha de fer por als qui no volen guerres, però hem d’estar preparats per si altres en volen. Per tant, no a la guerra, però sí a disposar de mitjans defensius, per garantir el nostre sistema de vida. Que ningú enganyi a ningú.

Friday, March 04, 2022

 

SI VIS PACEM PARA BELLUM - art. Regió 7

SI VIS PACEM, PARA BELLUM. “Si vols la pau, prepara la guerra”. Sentència atribuïda a Juli Cèsar , si bé els estudiosos posen l’origen en el escriptor romà Vegecio , amb una traducció lleugerament diferent: “si realment desitges la pau, prepara’t per la guerra”. Sigui quin sigui l’origen, queda clar que per garantir la pau, has de tenir els elements indispensables per fer-ho possible. A vegades, la realitat suposa un ràpid i dur aterratge al que ha estat la nostra història. La de la humanitat, en el seu conjunt, i la particular d’alguns països que no han estat precisament afavorits en el seu destí. Rússia, n’és un clar exemple, al llarg de tota la seva història. Una història plena de guerres, ocupacions i revolucions , sotmesa a sanguinaris governants, molts dels quals sota grans proclames, han tingut un comportament d’autèntics dictadors. Que un ex agent de la KGB, hagi arribat al màxim càrrec i mitjançant tota mena d’estratègies s’hi hagi mantingut, demostra el tràgic destí del país més gran del món. Per a major problemàtica, és potència nuclear i disposa del segon exèrcit, a nivell mundial. Si algú dubtava de les seves intencions, després de l’ocupació i integració de la Península de Crimea, ha pogut veure com, sota l’excusa de “protegir” els territoris de parla russa d’Ucraïna, ha desfermat una guerra d’imprevisibles conseqüències i desconegut final. D’excuses i justificacions, en té, i sinó se les inventa. I vol imposar les seves condicions, fins el punt d’amenaçar Suècia i Finlàndia, si demanen entrar a l’OTAN. La sobirania nacional, no la té en compte, puix es considera amo d’un imperi. I torno al principi. Sí, estem vivint , en viu i en directe, no solament una tragèdia, a Ucraïna, sinó que res pot fer descartar una ampliació del conflicte fins extrems imprevisibles. Aquí, és on em permeto alguns records de fa ben poc temps, en contra de l’existència de l’exèrcit espanyol, i moltes accions i actuacions dutes a terme, per foragitar-lo del nostre país, es digui, Catalunya, es digui Espanya. M’han vingut imatges de rebuig i negativa a estar presents en els Salons d’Ensenyament, a Barcelona, amb una Ada Colau ( Comuns), en contra dels uniformes i sobretot de donar informació i explicacions sobre els estudis i la professió militar. Igual comportament vist per l’Alcaldessa de Girona, Marta Madrenas (JxCat), i alguns altres representants d’ERC, protestant per exercicis i pràctiques, en punts dels Pirineus, o zones costaneres. Alguns dels més oposats han hagut de callar quan han vist la UME ( Unitat Militar d’Emergències) actuar contra la pandèmia o en desastres naturals, motivats per l’aigua o els incendis. Em demano si a les properes edicions dels Salons d’Ensenyament gosaran moure fitxa contra una professió indispensable per assegurar les nostres formes de vida. En un anterior article ja vaig exposar la necessitat d’augmentar la despesa en Defensa. Formem part de l’OTAN amb altres 28 països. Destinem un 1,17 % del PIB quan hem d’arribar al 2%. L’esforç dels darrers anys ens ha permet situar-nos en el 18è lloc, sobre 140 països, però ens correspondria pujar fins el 12è, on som, en tant que potencial econòmic, i tercer a nivell de la UE. Les coses son com son, no com alguns somien.

 

OCASIONS PERDUDES A BERGA - art. Blogesfera socialista

OCASIONS PERDUDES. Es necessari mirar enrere, per veure les ocasions i oportunitats perdudes, però aigua passada no mou molí, i toca mirar endavant, per atrapar el temps perdut. I Berga, ha perdut molt de temps, en multitud d’ocasions i moments. Si mirem la ciutat, la veiem envellida. En el doble sentit, de ciutadania, però molt especialment a nivell urbanístic- arquitectònic. Us recomano anar a Queralt, i mirar detingudament tot el nucli antic. Des de dalt, es poden veure millor alguns detalls que obliguen a repensar la ciutat. A vegades toca ensorrar per reconstruir. O ensorrar per obrir espais, i fer més habitable carrers i places per deixar entrar el sol. Parlant amb alguns promotors, em donen xifres sorprenents de l’estat de la ciutat. Alguns xifren en més de 1.000 els habitatges buits, repartits per tota la capital. I, manca habitatge de lloguer. Es molt complicat trobar pis, i en canvi en tenim centenars de buits ! Alguna cosa no funciona si ens creiem aquesta realitat. I la realitat és fàcilment comprovable, si parlem amb experts en el tema. I tenim el polígon de la Valldan ocupat. Vull dir ple, de manera que no podem facilitar nous espais per a la instal·lació de noves activitats industrials, i crear nous llocs de treball. Com pot ser no haver insistit i exigit la posada en funcionament del Polígon Comarcal d’Olvan. A tocar de Berga, a tocar a l’Eix del Llobregat, permetria encabir-hi tota mena d’activitat industrial, donant llocs de treball, i alhora impulsant l’habitatge de lloguer a Berga. Treball i habitatge, un binomi que fa una ciutat rica i amb futur, o pel contrari, la seva carència la converteix en una ciutat decadent. Governar una capital és complexa, i difícil, sí, però pel fet de ser capital ha d’exigir dels governs , dits superiors, inversions i atenció preferent. No l’hem tinguda, en molts anys, i menys ara mateix. Només cal mirar els pressupostos de la Generalitat per a 2022, per constatar que algú no ha fet els deures. No hi figura cap partida pel desdoblament de l’Eix del Llobregat, al menys fins a Cercs, ni acabar el Polígon Comarcal d’Olvan, ni cap dotació per l’Estació de Busos, ni per rehabilitar el nucli antic. Portem anys de retard, ho he dit abans, però precisament hi ha tantes coses per fer, que ha de ser més fàcil de sentir-se amb el Govern i exigir inversions per cobrir totes les deficiències que altres capitals han resolt, molts anys enrere. Tenir projectes, tenir propostes, i anar-les a negociar en els llocs adients. I no només a nivell català, s’han d’aprofitar les oportunitats que dona el Govern central, i per descomptat els de la UE. Ara mateix tots els grans ajuntament estan preparant projectes per presentar als fons Next Generation. Què hi presentarà Berga ? Què ha anat a negociar per incloure partides concretes, en els pressupostos de la Generalitat per a l’any vinent ? Què ha presentat de cara els pressupostos generals de l’Estat? Governar és planificar, programar i anar a la recerca de diner per dur a terme les peticions. Tenim multitud de necessitats per cobrir. Espero no es deixin tornar a passar ocasions i oportunitats com les que tenim ara mateix al davant.

Wednesday, March 02, 2022

 

UN SIMPLE CAIXER AUTOMÀTIC - art. Diari de Terrassa

UN SIMPLE CAIXER AUTOMÀTIC. Mirant de no perdre el Consultori mèdic ni l’Escola, em vaig trobar amb la pèrdua de la única oficina bancària, a principis de 2017, i de l’únic caixer automàtic, al juny de 2018. No m’imaginava una decisió com aquesta, quan teníem en el BBVA el compte únic de l’Ajuntament, i la majoria de veïns del poble, tots els seus diners. En aquells dies, vaig comprovar l’acord entre tots els Bancs, per procedir d’igual forma, en tots els municipis de menys de 2.000 habitants. Cap sintonia, cap remordiment, cap sensibilitat envers els pobles que els havien facilitat la seva implantació i funcionament. L’imperi del diner, sense ànima, sense cor. I vull remarcar que havíem acordat una reducció de servei, per garantir la continuïtat. Es a dir, ja no teníem ni preteníem 5 dies de servei, no, no, ens havíem conformat amb 3. Doncs, ni així. Tancament, pur i dur. Això sí, amb compromís de mantenir el caixer automàtic...fins que van decidir que tampoc. El juny de 2018, cap servei bancari, ni directe ni indirecte, i amb problemes de qualitat d’Internet, com perquè alguns aparells de cobrament amb targeta no tinguin cobertura universal, i no sigui possible el seu ús. Resultat ? Doncs, que de 947 municipis que té Catalunya, en tenim 443 sense cap oficina bancària ni cap caixer automàtic. Això vol dir que qui vulgui obtenir diner, ha d’anar a la capital o demanar un préstec a parents o amics, a l’espera de resoldre el problema. Si té cotxe, fer 10, 15, 20 km d’anada i altres de tornada, per poder disposar de metàl·lic. Així, anem, així estem. Ara, quatre anys després, i amb múltiples campanyes de crítica i reivindicació hem trobat a la Diputació de Barcelona un gest significatiu, que serveix per la província de Barcelona però que de moment no han copiat les altres 3 diputacions. En aquest cas, la Diputació ha mobilitzat un milió d’euros per a convocar un concurs, per dotar uns 70 municipis de la província d’un caixer automàtic. Es una bona idea, és una bona iniciativa. I ha tingut un doble efecte, perquè ha mogut al Govern de la Generalitat a fer cosa semblant si bé per mitjà d’una proposició de llei. Per entendre’ns. Multitud de pobles de les altres tres províncies : Girona, Lleida i Tarragona, s’han queixat per quedar fora de la iniciativa de la Diputació de Barcelona. Lògic, jo hagués fet el mateix, així que ha obligat la Generalitat a buscar una solució global. Ha promès tirar endavant un projecte de llei, mitjançant el qual obligui les entitats bancàries a cobrir el servei de caixer automàtic en tots els municipis que n’havien tingut, i l’han perdut en aquests darrers anys. Conec molt bé la maquinària parlamentària, i també la seva lentitud de manera que pertànyer a la província de Barcelona, sempre ha estat un avantatge perquè es té l’ajuda de la Diputació de Barcelona. La més potent de les quatre, però alhora la més propera als problemes i al territori. Així, doncs, tenim la iniciativa de la Diputació i la del Govern, benvingudes totes dues. El que hem de procurar els que vivim en pobles petits, és que totes dues tirin endavant, i facin viable la disponibilitat d’un caixer, d’aquí a pocs mesos. I és que si pels que viviu a la ciutat feu servir constantment les targetes ; per compres molt reduïdes o per multitud de petites despeses per treballs concrets de fusteria, lampisteria , tallers, ets, és indispensable portar diner al damunt. I s’ha de tenir present que en aquests 443 municipis sense cap servei bancari, hi viuen persones d’edat avançada, amb problemes de mobilitat i de desplaçament, de manera que poder fer dos o tres cents metres per anar a buscar diner, és radicalment diferent a haver de demanar a un familiar o amic que et porti a la capital per anar a treure diner. O, pitjor encara, contractar un taxi per fer aquesta gestió. Així es comprova com un simple caixer automàtic facilita la vida, o la complica enormement quan no es té. Hem tardat 4 anys, a moure les consciències i reclamar un servei bàsic com aquest. Benvinguda la solució si arriba en molt poc temps i confiem en que nous serveis, no tardin tant. De fet, portem encara més anys reclamant un millor servei de telefonia mòbil i una funció d’Internet, immensament millor de la que disposem. Queda molt per equiparar vida de ciutat a la del món rural.

Tuesday, March 01, 2022

 

NI VA NI SE LE ESPERA - art. El Obrero digital

NI VA NI SE LE ESPERA . Cataluña está gobernada por un grupo de chiquillos, que lógicamente hacen chiquilladas. Nada más se puede esperar de quienes han llegado a lo más alto, sin pasar por las etapas intermedias. Entraron en sus partidos, hicieron carrerilla en sus partidos, y sus partidos no tenían a nadie más para ponerlos donde están. Nadie se extrañe de las rabietas entre ellos, ni de las batallitas en el Gobierno, en el Parlamento o en cualquier otro organismo o fórum en que participen. No se les puede pedir intereses de Estado ni de país, cuando su preocupación está en otros menesteres. En primer lugar, hay que preservar la silla, butaca o poltrona, según el cargo que se ostente. Todo lo demás pasa a ser secundario. Dentro de lo secundario, nadie les pida visión de Estado, porque viven en otro mundo, otra realidad. Han creado su historia personal, y la del país, llena de actos heroicos, en su lucha contra la “madrastra España”, y todo lo que vaya dirigido a culpar de todas las maldades a esta “madrastra” tendrá su bendición. Por lo tanto, no hay que dar ninguna ocasión al Estado (la palabra España, está prohibida) para que obtenga algún éxito ni se apunte ningún tanto. Así, pues, si el Estado convoca a los presidentes a una reunión en La Palma, no se va. No se puede ir, por dos motivos muy relevantes. En primer lugar, la conferencia de presidentes, estará presidida por Su Majestad el rey de España. Imposible ir. Supondría reconocerle como jefe de un Estado contra el que ellos combaten, aunque solo sea verbalmente. En segundo lugar, estarán todos los presidentes, en situación de igualdad. Imposible aceptar un sitio entre todos, como si Cataluña fuera una cualquiera. No, no, hay que quedarse en casa para guardar las esencias y no mezclarse con el resto. En tercer lugar, todo lo que allí se diga, se debata y se apruebe, podrá servir como munición contra el pérfido Estado que acuerda decisiones sin haberlo negociado directamente con ella. Con Cataluña. Ya está. Nueva munición para las próximas semanas, haciendo del victimismo el principal mecanismo de gobierno. Pero los chiquillos no tienen ningún rubor para cambiar de posición y opinión en pocas horas, o días. Si el Mobile, viene de nuevo a Barcelona – Hospitalet, se va, no sea que otros estén en primera fila, y no se acuerden de la existencia de la Generalitat. Sí, si, también estará su Majestad el Rey, pero bueno lo pondremos entre el presidente del Mobile, y el presidente del Gobierno central, de forma que estará, pero un poco lejos. Todo muy lógico, todo muy bien planificado, como para demostrar la resistencia de un Gobierno de la Generalitat que no se pliega ante el Gobierno Central y menos ante un Estado opresor. Pasado mañana, por la puerta de atrás se pedirá una nueva moratoria de la deuda de Cataluña con España, perdón con el Estado, no sea que tengamos que ir a suspensión de pagos. Y así pasan los días, y las semanas y los meses. Estamos a un año de las pasadas elecciones al Parlamento y a poco más de un año de las municipales, lo cual obliga a ser especialmente prudente y cauto. Nada de alegrías ni demostraciones de debilidad, ante el enemigo. Hay que resistir y poner cara de enfadado, siempre y en todo lugar. Así están las cosas, y con estos chiquillos hay que compartir vida y obras. Nada importante puede ser tratado ni negociado. Hay que esperar las elecciones municipales, para a continuación exigir nuevas elecciones en el Parlamento de Cataluña. Entonces será el momento para poner las cosas sobre la mesa, y pedir a los ciudadanos especial prudencia a la hora de votar. Habrá que despedir a todos estos chiquillos para dar paso a personas adultas y preparadas, para cerrar esta nefasta etapa y abrir un nuevo ciclo radicalmente distinto al vivido y padecido en estos años. Nota a pie de página. La guerra de Rusia contra Ucrania ha obligado a aplazar la Conferencia de Presidentes, pero nada cambiará en el posicionamiento del Gobierno catalán, respecto a su ausencia.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?