Joan Roma

A PUNT PER FER LIQUIDACIÓ DEFINITIVA UNITAT ACTUACIÓ – CAL GALL - BORREDÀ Espero que en els propers dies es pugui procedir a la liquidació definitiva de la Unitat d’Actuació, número 1, coneguda per Cal Gall. Aquesta ampliació del nucli urbà, podia haver estat ràpida i molt més econòmica, si no fos per un gran nombre de contenciosos que una de les parts, ha anat presentant al llarg dels anys. Al final, els tribunals han anat donant la raó a l’Ajuntament, i totes aquestes traves no han servit per a res més que per retardar tràmits i encarir el projecte, amb els conseqüents perjudicis per als propietaris de les parcel·les. De fet, si la majoria de propietaris s’haguessin posat d’acord, podien haver fet la urbanització amb rapidesa amb molts menys costos, i a temps per a vendre a bons preus. L’incomprensible posició d’una de les parts, ha provocat aquests retards, l’encariment i acabar les obres en plena crisis econòmica, primer, i pandèmica, després. L’Ajuntament no preveia un comportament com aquest, però vam fer-hi front, i el vam resoldre amb la força de la legalitat, com hem demostrat davant dels tribunals. Dit això, toca ara, procedir a la liquidació definitiva i tancar aquest incomprensible conflicte que només ha perjudicat als propietaris, no a l’Ajuntament. Explico ara, que dos anys abans de morir la vídua del propietari original dels terrenys, vaig tenir-hi una llarga conversa per explicar-li la posició personal meva i la de l’Ajuntament que presidia, en el sentit de que tot el que havíem fet, i faríem mai incompliria cap dret ni cap ordre legal. Es la promesa que havia fet al seu marit ( EPD) i puc dir que l’he complerta fins el final. La conversa va ser clara i transparent com per deixar ben puntualitzades les actuacions dutes a terme. Lamento tots els impediments i totes les traves posades, que han perjudicat la mateixa part impugnadora i a la resta de propietaris, però com Alcalde mai vaig actuar fora del més estricte compliment de la legalitat. Els tribunals així ho han ratificat. Penso ara fer el mateix amb l’hereu, propietari dels terrenys. Crec que és lògic, en el moment de procedir a la liquidació definitiva que sàpiga com s’han fet les coses, perquè s’han fet d’aquesta manera i com haurien pogut anar, sense les traves posades. No pot haver-hi ningú que no aprovi la transparència i la claredat. Per la meva part mai he tingut por a la veritat, i menys en aquest tema. Així ho faré quan cregui arribat el moment oportú, perquè mirant enrere, quants esforços, temps i diners perduts per arribar a un penós final. Batalles personals, buscant justificació en actuacions municipals que només seguien la legalitat i l’interès general del poble, sense cap mena de perjudici per als particulars. Al contrari, el benefici , era comú. Incomprensible comportament, per a un final, dictat i ben resolt pels tribunals. Borredà, 30 d’agost de 2021

MASCOTAS QUERIDAS, MASCOTAS ABANDONADAS. Estamos viviendo un auténtico “boom”, en materia de tenencia de animales domésticos en nuestras casas, motivado por el deseo de tener compañía, para tener obligaciones ligadas a salir de casa y hacer ejercicio, o por el simple amor a los animales. De todo hay en este ámbito, como lo hay en otros. El problema aparece cuando, pasados los primeros días, lo que parecía fácil y grato, deviene una rutina pesada e ingrata. Pienso sobretodo en propietarios de perros. El resultado, 160.000 perros abandonados el año pasado. Las protectoras de animales no dan abasto, con sus instalaciones colapsadas por tantos animales, muchos de ellos, sin opción a ser adoptados. Si a los perros sumamos los gatos, llegaremos a cifras impensables, años atrás. Y si pensamos en centenares de miles de otras especies, veremos la complejidad de un fenómeno de muy difícil supervisión y control. Fui uno de los ponentes de la Ley de Protección de Animales Domésticos de Cataluña. Una de las leyes más avanzadas de España y la UE, pero precisamente por tanta ambición y progreso es de muy difícil cumplimiento si no se ponen los medios técnicos, humanos y económicos para hacerla cumplir. La realidad es que no se cumple, en algunos apartados importantes, como la obligación de tener censados todos los perros y gatos, con su correspondiente xip y su cartilla de identificación. A nivel de perros, no se llega al 50% de los existentes y los gatos no llegan a un 30%. No hay lectores de xip en la mayoría de ayuntamientos, ni registro central ni autonómico, para cotejar datos, de manera que los buenos propósitos de la redacción quedaron en eso. Buenos propósitos. Y el problema es grave porque si sumamos a los perros, los gatos y muchas otras mascotas de otras especies, llegaremos a la conclusión de centenares de miles de animales, desperdigados por toda la geografía española. Muchos de ellos acaban su vida atropellados en los miles de accidentes de carretera. Y los que son recogidos y acogidos por las protectoras, provocan gastos inasumibles, si no median ayudas institucionales amplias y constantes. Hay que saber que el coste de manutención de un perro o un gato, se sitúa en unos 6 euros diarios. No hay que ser un gran economista para calcular los millones anuales que se destinan a mantener estos animales abandonados en instalaciones, a la espera sean adoptados. Y si no lo son, su vida se prolongará por años hasta su defunción. ¿Qué hacer ante semejante problema? Una cosa tan simple y tan complicada a la vez. Cumplir y hacer cumplir la Ley. Les leyes vigentes tanto la estatal como las autonómicas son muy protectoras, pero no disponen de suficientes recursos para su cumplimiento, con lo cual son papel mojado. Para hacerlas cumplir hay que movilizar recursos de todo tipo, mediante convenios entre todas las administraciones y las entidades privadas. Y empezar por el principio. Intensas y extensas campañas informativas para detallar lo que significa tener una mascota en casa. Y una vez se tiene, obligar a cumplir la ley, con su alta en el registro municipal, colocación de xip, buena praxis dentro y fuera del domicilio. Y, a continuación, aplicar las sanciones previstas en la ley, algunas de las cuales pueden llegar a cifras realmente muy elevadas. Pero no hay más remedio. Actualmente si preguntamos a los alcaldes, veremos cómo sitúan la problemática de la tenencia de animales domésticos, dentro de los principales problemas de pueblos y ciudades. Hay que poner remedio y hacerlo lo antes posible.

VIURE ENGANYATS. A aquestes alçades de la pel·lícula del procés, ja no sé si els antics líders o els nous, o tots plegats, viuen enganyats o ho fan veure. Quan escolto que si no s’accepten les exigències d’amnistia i autodeterminació, es plantejaran tornar a les mobilitzacions i a una nova declaració de DUI ( declaració unilateral d’independència) , la reacció només pot ser d’avorriment, acompanyada d’una immensa riallada, per alguns i d’un immens ridícul, per altres. Pels qui estàvem orgullosos de la situació de Catalunya, dintre d’Espanya, i en el marc de la UE, ens suposa una enorme decepció, acompanyada d’indignació, veure fins on han caigut les nostres posicions. Ja no suposem cap model a seguir. Hem perdut pel camí del procés milers d’empreses que feien de Catalunya, un país ric i potent, amb un enorme atractiu per aterrar i plantar noves activitats. Ja no ens entenen , i ens donen per impossibles, tots aquells que ens admiraven. I el pes perdut, ens ha posat en una situació molt feble a l’hora de negociar amb l’Estat, i amb altres autonomies. Hem perdut allò que costa més de guanyar: prestigi i autoritat. Ja no som referència de res, perquè vivim en un altre món. En una altra galàxia. I el pitjor de tot, o no ens en donem compte, o pitjor encara, ens creiem el melic del món, i anem de ridícul en ridícul, plantant cara sense fer por a ningú. I quan no es fa por, ni se’ns té respecte, la cosa va de ridiculesa total. Així estem, amb dos increïbles ex presidents ( Puigdemont i Torra) que mai haurien d’haver ostentat aquesta càrrec. L’han destrossat, i l’han convertit en una pantomima del que ha de ser un president. I a ells dos, s’hi suma, una presidenta del Parlament com Laura Borràs que creu que les sortides de to van amb el càrrec i resulta simpàtica a ulls de no sabem qui. En qualsevol cas de ningú amb un mínim de seriositat. I no en té prou, que dintre de pocs mesos, serà jutjada i més que previsiblement condemnada per presumptes delictes lligats a l’antic càrrec que va ostentar. Evidentment que amb tots aquests ingredients, afegits a un president de la Generalitat de poca estatura política, manca d’autoritat, presidint un Consell Executiu, més ocupats en baralles internes que resolucions externes, dona com a resultat un caos impropi d’un país seriós. Hem assolit uns rècords en males formes i mal govern, com mai hauríem imaginat. Aleshores, a què ve voler fer por, amb mesures que ningú agafa seriosament ? Es poden fer crides a mobilitzacions, es poden aconseguir uns milers de persones fanatitzades encara per un procés que veuen viu, però son representants d’un món que ha canviat. Si algú en tenia algun dubte que miri les darreres enquestes sobre pensament i objectius de les joves generacions. Passen del procés, passen de la política, i fins i tot passen de la llengua i cultura catalanes. Què hem guanyat en aquest camí impossible.Estem en aquest món per a viure el millor possible, i endegar projectes que ho facin viable. Es pot viure enganyat un temps, però no, tot el temps. Ara i aquí hi ha milers de persones que insisteixen en no voler veure la realitat. I moltes d’elles ho fan còmodament instal·lats en les institucions del país, de les quals viuen, sense servir-les. Algú ha de tallar aquesta dinàmica, si no volem ens enfonsin a tots, amb ells al capdamunt.

FLAGELL CONTRA TEBIS I CONFORMISTES. Tenim a Catalunya, tres dones guerreres, autèntic flagell contra tebis i conformistes amb el procés independentista. Son autèntiques representants del sector dur, inconformista, partidàries d’un nou embat, costi el que costi. Res ha d’aturar la lluita cap a la llibertat, segons l’entenen elles. I pobre del qui es posi pel davant, serà atropellat, pels autèntics “representants “ de la pàtria catalana. Parlo, de Laura Borràs, presidenta del Parlament de Catalunya, encausada per diversos suposats delictes, d’Elsa Artadi, diputada al Parlament i presidenta del Grup Municipal de Junts x Cat, a l’ajuntament de Barcelona, i d’Elisenda Paluzié, presidenta de l’ANC. Totes tres ens ofereixen, setmana sí, setmana també, mostres clares de la seva fermesa contra la tebiesa dels seus, però sobretot dels poc de fiar, d’ERC. Laura Borràs, ha trobat l’altaveu de la presidència del Parlament de Catalunya, i li ha agafat gust, de manera que no pot estar quieta i encara menys callada. Res a veure amb la callada, eficient i admirable funció dels presidents Heribert Barrera, Coll i Alentorn, Joaquim Xicoy, Joan Reventós, o Joan Rigol. No, ella està per sortir de l’ordre i ser flagell contra tots els tous i poc convençuts lluitadors contra Espanya. No s’hi val contemporitzar ni donar temps al diàleg, cal actuar, de manera ferma i ràpida. El temps no espera. Elsa Artadi no vol quedar enrere. Ha de fer-se el seu lloc, en el Parlament i a l’Ajuntament, no sigui busquin una altra cap de llista, pel 2023. I qualsevol mostra de fredor o poc convenciment pot ser letal, tal com van les coses en el seu partit. Toca posar en dubte i criticar tots i cadascun dels passos que doni ERC, i per descomptat despotricar de tot el que vingui de Madrid. Res de bo pot venir d’allà, perquè si és bo, ens hem de malfiar, no sigui ens vulguin convèncer. Aquesta és la segona guerrera. I heus aquí, a la tercera. Elisenda Paluzie, autèntic flagell de tous i poc mobilitzats, sobretot quan s’acosten dates senyalades en que s’ha de mobilitzar la gent. Després ja doblarem o triplicarem el nombre d’assistents, però d’entrada n’hi ha d’haver molts. Només així justificaran les despeses fetes, i els esforços dedicats. I què diu, aquesta guerrera ? Doncs que cal tornar a la lluita, i si cal, declarar la DUI ( declaració unilateral d’independència) conscients de que això pot provocar “unes setmanes o uns mesos de caos, de manca o confusió d’autoritats “, però bé, tot sigui per la causa. Totes demanen esforç i sacrifici als catalans, perquè l’embat, la causa, s’ho val. I què son uns mesos o uns anys de sacrifici, si la joia final s’aconsegueix ? Quan escolto aquests abrandats discursos, penso en els elevats sous mensuals. Alguna d’elles amb cotxe oficial inclòs, i totes amb amplis despatxos, ben equipats i ben servits, i amb comptes corrents que ja m’agradaria tenir jo mateix. Pel camí, obliden més de dos milions de catalans, que no arriben a finals de mes, perquè en un any no cobren el que elles, en un mes. Tampoc tenen en compte altres dos milions que no comparteixen la via de marxar d’Espanya i de la UE. Com de fàcil és ser revolucionària de saló, en un país, amb arrencades de cavall i parades d’ase!

LA GESTIÓ COM A REPTE. No estic gens d’acord amb els qui menystenen el grau d’autonomia que tenim, per considerar-la una simple descentralització, o una formula per a gestionar o administrar, amb molt poca capacitat de govern. Es a dir, de prendre grans decisions, amb plena autonomia o independència. Després de 40 anys d’activitat gestora, administradora i de govern en un petit ajuntament, amb altres experiències en consell comarcal i diputació, puc assegurar que hi ha ampli camp per recórrer com va demostrar àmpliament, el millor gestor que hem tingut, en la persona de Prat de la Riba. D’entrada, faig una afirmació agosarada, però ben fàcil de comprovar, com és que amb diner, les competències s’amplien fins extrems insospitats. Si agafem qualsevol ajuntament, veurem que per Llei, les competències son mínimes. Simplement obliguen a mantenir serveis tant bàsics i essencials com son els serveis administratius, subministrament d’aigua, sanejament, cementiri, i poques coses més. Creixen, en funció del nombre d’habitants, però queden molt lluny del que realment ofereixen els ajuntaments, ben gestionats. Des de l’any 1979, en que els municipis van recuperar la democràcia, la realitat municipal ha canviat totalment. De passar a vegetar, o simplement resoldre els temes més elementals, poc a poc, van anar ampliant i multiplicant serveis, fins extrems mai imaginats. Ara, seria impensable perdre bona part del que s’ha assumit. Doncs, bé, si la gestió ha estat eficient, l’administració austera, i s’han aprofitat totes les ocasions, un ajuntament qualsevol ha saltat molt més enllà de les competències que li son pròpies. Ho podem veure en qualsevol dels àmbits que toquen. Posem pel cas, Serveis socials. Les competències son mínimes, en canvi les realitats son infinites. Un ajuntament pot tenir tants tècnics socials, com el pressupost li permeti, reforçats per treballadors / es familiars, facilitar servei de teleassistència, portar àpats a domicili a preus molt reduïts, disposar de casal de la gent gran, amb serveis varis de podologia, perruqueria, psicologia, etc. En Ensenyament. Res prohibeix crear llar d’infants, escoles de música, aules de reforç, menjadors escolars, beques esportives, de lleure, casals, activitats culturals , pedagògiques, etc. En Esports, l’oferta municipal pot ser igualment àmplia i diversa, amb tota mena d’infraestructures, equipaments i serveis, que res tenen a veure amb les autèntiques competències, contemplades en les lleis vigents. Què vull dir amb això ? Doncs que el que val per un ajuntament, val per la Generalitat. Tenim l’administració autonòmica arruïnada, amb un deute astronòmic, proper als 80.000 milions, i un endeutament total, de manera que no pot recórrer a contractar cap crèdit. Depèn en tot i per tot, del Govern central. Perquè hem arribat fins aquí ? Per un doble camí. El d’un sistema inadequat de finançament, és cert, però molt especialment per una gestió / administració de recursos, desastrosa. Conec molt bé les administracions, i puc assegurar que la de la Generalitat, és una de les més ineficients, per no dir una altra cosa. S’ha anat ampliant, multiplicant i mimetitzant amb la de l’administració central, fins esdevenir una maquinària feixuga, mal organitzada i profundament gastadora. Es lògic trobar-se en la situació actual, i tenir molt poc marge de maniobra, oimés si cap dels governs passats ni presents, gosa agafar les tisores i fer retallades importants, en tot el que és dispensable. Tenim un gran nombre d’entitats, organismes i institucions, prescindibles. Si algú s’atreveix a retallar, podrà emprendre el camí cap una gestió / administració eficient. I si esdevé eficient podrà ampliar competències, siguin directes, siguin indirectes. Repeteixo, amb diner suficient, les competències no es donen, s’agafen. Es el que hem fet els alcaldes, al capdavant dels nostres ajuntaments. No han calgut convenis bilaterals, ni debats parlamentaris, hem ampliat competències, perquè ens les hem pagat. Ja està. I he de dir que en molts casos en contra de la Generalitat que hi ha posat pegues, obstacles o com li vulgueu dir. Per això, torno al títol de l’article. Si els governants tenen la gestió com a repte, segur ampliaran serveis i competències. Igual de cert és que si es conformen amb el que tenen i es dediquen a plorar i fer-se les víctimes, no aniran enlloc. Esperaran solucions com qui espera la pluja. Es millor pensar com regar i anar a buscar aigua, que esperar una solució miraculosa. Tot el contrari del que fa el govern de la Generalitat.

LO VOLVEREMOS A HACER …Y VOLVEREMOS A FRACASAR. Las palabras concretas de Jordi Cuixart, líder de Ómnium Cultural, fueron: “Lo volveremos a hacer. Lo haremos juntos. Y lo haremos mejor”. Me permito readaptar esta proclama, y transformarla en: Lo volveremos a hacer, y volveremos a fracasar. Sinceramente creo que una inmensa mayoría de catalanes pensamos esto cuando oímos expresiones similares. Y es que cuando repasamos las acciones llevadas a cabo en estos últimos doce años, bajo el signo del proceso independentista, nos parece increíble que muchos creyeran viable la independencia. Hay que desconocer totalmente el mundo real para pensar en un posible éxito del proceso. No había nada previsto, ni preparado, ni mínimamente fundamentado para conseguir este objetivo, empezando por la propia realidad catalana. Para los impulsores, tener unos dos millones de votantes, les parece razón suficiente para imponer al resto sus objetivos. Los cuatro millones que no les votan, no cuentan. Mejor dicho no los tienen en cuenta en sus batallas. Y, sin embargo, éste es el principal motivo para el seguro fracaso de nuevos embates. Nunca un movimiento popular puede conseguir sus objetivos, si, previamente no cuenta con una inmensa mayoría de la población. Si a todo ello se suma la ruptura con el estado de derecho, las opciones bajan en picado, hasta hacerlas imposibles. En eso estamos. Tenemos un Govern, empeñado en reducir la población de Cataluña, a los votantes independentistas, obviando la existencia de más del doble que no están por esta labor. Es evidente que el fracaso está asegurado. El problema es que llevamos años en esta situación y el país se va hundiendo más y más, sin ninguna perspectiva de cambio real, profundo y a corto plazo. Ninguno de los dos partidos de gobierno quiere aparentar desvíos de la doctrina común, y desde fuera la CUP, vigila cualquier incumplimiento para amenazar con no apoyarles en el Parlamento. ¿Cuánto puede durar esta situación? Unos meses más, seguro, pero no años. La situación es tan dura y tan visible que poco a poco la gente exigirá cambios reales. Tenemos tantos ciudadanos con problemas graves de supervivencia como votantes independentistas. Esto no se aguanta. Más de dos millones de personas tienen graves problemas para llegar a fin de mes, i las organizaciones sociales no dan abasto para cubrir las emergencias. Emergencias de subsistencia. Ahora bien, para dejar atrás la ruptura provocada por el independentismo, necesitaremos dos o tres generaciones. No dudo pueda resurgir el movimiento dentro de 20, 30 o 40 años, pero asistiremos a una repetición de lo visto con algunas innovaciones propias de los nuevos tiempos, para, de nuevo, fracasar. Llevamos años, generaciones, de intentos fallidos por culpa de líderes ineptos que no han sabido aprovechar las grandes ocasiones, para obtener un mejor encaje en la España actual. Hay que reconocer la impericia, por no decir la enorme mediocridad de varios presidentes, para resolver las justas reivindicaciones de buena parte del país, sin romper nada de importancia vital. Así, pues, de momento asistimos a las acciones de un gobierno mediocre, a la espera de sobrevivir y conseguir superar al contrario, en las próximas elecciones municipales. No hay otros retos, ni ningún peligro de volver a hacer lo mismo.

AIXÓ NO S’AGUANTA. El pacte entre ERC i Junts x Cat, fa aigües per tot arreu i no és imaginable una legislatura mínimament efectiva. I és que el conflicte es dona per dalt i per baix. M’explico. El grau de desconfiança i enemistat s’ha estès per ajuntaments, consells comarcals, diputacions i lògicament en el Parlament i el Consell Executiu. Es a dir, impregna tots els nivells institucionals, fins el punt de que tot es posa en qüestió i si cal es boicoteja. Per si això no fos prou, tots els partits tenen posats els ulls i les accions ,en preparar les eleccions municipals de maig de 2023. Menys de dos anys, per sospesar el poder de cada partit, a nivell territorial. Aquesta fita suposa una batalla , poble per poble, per fixar posicions i marcar territori. Tot s’hi val, tot es fa servir, fins i tot eines que mai haurien de contemplar-se com son les accions institucionals de la Generalitat. No hi ha treva, no hi ha temps. Cada mes que passa és un mes que acosta les eleccions i tots els càrrecs de partit i institucionals estan al servei de la causa. La resta passa a segona posició. Així ho veiem en el dia a dia del Govern, o en el d’altres institucions. I és en l’immens territori rural on la batalla és més visible i més cruenta. Dels resultats municipals se’n deriven els consells comarcals. I dels partits judicials, en surten les diputacions, de manera que cada municipi pot ser essencial a l’hora de dominar uns i altres. Sempre ha existit aquesta pugna, però mai amb la virulència actual. I, encara no ho hem vist tot, perquè a principis de l’any vinent, la batalla serà oberta i molt, molt dura. I si ho és en els fonaments, també ho serà en els nivells més elevats, fins arribar dalt de tot. Ja ara es veuen moviments clarament destinats a desgastar l’adversari. Cada pas que doni ERC serà menystingut i atacat per Junts x Cat, i a l’inrevés. El resultat de l’acció de govern s’anul.la perquè ningú s’atreveix a prendre mesures “dures” o impopulars. Es prefereix esperar, a després de les eleccions. Però, en un país que tenim eleccions cada any, no permet cap treva mínimament llarga. L’endemà de les municipals tindrem les generals a la cantonada, i de nou, batalles per marcar territori i no actuar com caldria a nivell nacional. En resum, estem en el pitjor dels escenaris perquè en un moment que es podria aprofitar l’entesa amb el govern central, es prefereix retreure tots els passos a qui els dona, en comptes de sumar esforços. I com que això va a més, no crec es pugui arribar a meitat de mandat, per demanar la confiança del Parlament. Pot passar una crisis de govern en qualsevol moment i tornar anar a eleccions. En unes setmanes ho veurem.

XIFRES ASSISTÈNCIA DIADES. Comença el preescalfament dels partits independentistes de cara a la Diada de 2021, després de la impossibilitat de dur-la a terme l’any passat, per culpa de la pandèmia. Per raons que serien llargues d’explicar, sempre he tingut un especial interès en temes de protocol i organització d’actes públics i privats. D’aquí molts contactes tinguts amb caps de protocol, i cossos de seguretat. De tot plegat, n’ha sortit un seguiment d’estudis i aplicacions tècniques per a exposar i xifrar el nombre participants, en diferents actes, entre els quals els de les Diades. He de dir que la realitat, la veritat, és la primera damnificada. En aquest tema, com en molts altres, els partits independentistes i les organitzacions annexes , son mestres consumats en donar xifres sorprenents. I és que quan l’exageració i l’engany surten de mare, el resultat és escandalosament irreal. Passa amb les Diades, un pecat original, comprensible però inacceptable. M’explico. Els organitzadors de qualsevol activitat, volen quedar bé, i és acceptable un petit retoc de dades, però mai una manipulació , pura i dura. Es així, com en la Diada de 2012, varen voler rebentar pronòstics i van llençar la xifra d’ 1,5 milions d’assistents. A partir d’aquí, la següent, la de la Via Catalana, de 400 quilòmetres, havia de ser encara més gran. Resultat, 1,6 milions. I llençats ja en un núvol de grandesa, la de 2014, la de la V amb Diagonal i Gran Via, n’hi posem 1,8. I si anem a la descentralitzada de 2016, n’apleguem suposadament 875.000, entre Barcelona, Tarragona, Salt, Lleida i Berga, on se suposa s’hi van concentrar 60.000 al Passeig de la Pau. Finalment a les següents ( 2017 i 2018) un milió a cadascuna i només la de 2019 es considera molt, molt fluixa amb uns 600.000. Absolutament totes les xifres son irreals, impossibles pels espais ocupats, i les persones mobilitzades. No ho dic jo, ho dic en base als estudis existents, a les fotos, a imatges de mitjans de comunicació, drons, informes dels diferents cossos de seguretat, documents interns de partits i organitzacions independentistes...al final, com gairebé tot a la vida, es coneix i surt a la llum pública. Hi ha un element bàsic, com és superficiar l’espai ocupat. Molt fàcil amb els mitjans actuals, i multiplicar els metres quadrats per les persones que hi caben. Mai es poden posar més de quatre persones per metre quadrat, i si caminen, ni dues. O si es fa una immensa foto, com en el cas de la Gigafoto de la Diada de 2013, on es van aplegar 107.000 fotos, et pot sortir un catedràtic d’estadística que posa com a deures als seus alumnes i arriben a la conclusió que on els organitzadors deien 1,6 milions, resulta que n’hi havia 793.683. O pels que som de Berga, dir que a la Diada de 2016, van venir 200 autocars i 10.000 vehicles i es van posar 60.000 persones al Passeig de la Pau, és una presa de pèl. Suposa multiplicar per deu els assistents. Es que sinó haguessin arribat fins Avià , per un cantó, fins Cal Rosal, per altre, i fins el Santuari de Queralt. Una mica de seny i equanimitat, seria desitjable. Veurem.

EL PAÍS DEL NO. Quan un poble no té lideratges clars, és lògic perdi el nord. Així estem a Catalunya. Els qui ocupen primers càrrecs, no tenen el lideratge que els correspondria. L’ocupen, però no l’exerceixen, i aquí rau l’enorme desconcert, en els principals llocs de decisió. Conec personalment bona part dels dirigents, sigui pels meus anys d’alcalde o pels de diputat. No deixo de posar-me les mans al cap quan veig algunes d’aquestes coneixences en determinats llocs de primer nivell. Es impossible portin bé el càrrec. A tot plegat s’hi suma el gran perjudici que causa haver de mirar de reüll a l’altre partit, abans de prendre qualsevol decisió, de manera que uns es marquen als altres, i més lluny tenen a la CUP que llença els daus per veure a qui premia o castiga. Estem en un autèntic desgavell que fa inviable el bon govern. Només queda vegetar, a l’espera de l’enfonsament d’uns o altres, per causes externes. Però, tenim el mentrestant. Què fer mentrestant no canviem de govern i posem gent seriosa i preparada al capdavant ? Únicament podem resistir i mirar d’obligar a prendre decisions als qui tenen por de prendre-les. No pot ser que després de molts anys reclamant un aeroport de primera, quan el podem tenir, comencem a posar-hi pegues. Molts semblen trobar-se millor en una lliga de segona que en una de primera. I fins i tot, com Ada Colau, l’alcaldessa de Barcelona, es permet passar al davant i creure que pot parlar en nom de tot el poble català. Ara, li surt la vena consultora, i proposa que votem per decidir si volem o no tenir un aeroport de primera. Si a ella li venen ganes de consultes, perquè no ens en plantegem algunes a les comarques rurals, per decidir si donem aigua o no, a Barcelona ? A ella ara no li agrada ampliar l’aeroport. Molt bé, ens van demanar a nosaltres si volíem acollir els embassaments de La Llosa del Cavall ( Solsonès), La Baells ( Berguedà), o Sau i Susqueda ( Osona) ?. Entrem en aquesta batalla ? Contemplem també bocabadats els obstacles per a celebrar uns JJOO d’hivern, en el 2030. De nou tota mena de queixes i negativisme davant un esdeveniment que permetria posar al dia, multitud d’infraestructures, equipaments i serveis. Potser cal recordar que els JJOO del 92 van posar Barcelona, en el món. Perquè ara no podem aspirar els del món rural a rebre dotzenes de milions per a arreglar o posar al dia, carreteres, noves tecnologies i esports de neu ? Es que volen que siguem només jardiners i mantenidors del paisatge per a quan pugin els de ciutat ? Tampoc li agrada a l’ alcaldessa acollir una sucursal del Museu Hermitage. Per cert, un dels 5 més importants del món. Si podéssim li diríem que els doni la nostra adreça i ja farem tot el possible per encabir-lo en alguna de les capitals de comarca. El problema és que volen estar en una ciutat de primer nivell. Em temo que si esperen gaire més, aquest primer nivell, haurà baixat dos o tres graons, en poc temps. Continuem, però, amb altres mostres del país del no, a tot. A falta de planificació i tenir les idees clares, veiem com cada mes es rebutgen projectes per instal·lar noves energies. Ens diem medi ambientalistes, però no volem tenir cap instal·lació a prop. Es diu no, a múltiples propostes d’aerogeneradors, i fem el mateix amb parcs solars. No sé si algun d’aquests dirigents inventarà instal·lacions soterrades d’aquestes energies, però en el món mundial, i en el de la realitat, han d’anar a l’exterior. I els aerogeneradors han d’anar on bufa el vent, i els parcs solars on hi ha millor exposició al sol, de manera que gaires invents no es poden fer. I, tanmateix el nombre de projectes rebutjats, supera àmpliament el centenar. Què podem fer? Es complicat resoldre el dilema, perquè totes aquestes instal·lacions precisen de l’autorització del Govern de la Generalitat, i en aquesta pugna d’uns contra els altres, procuren no “mullar-se”, la qual cosa vol dir, o allargar els processos d’autorització, o suspendre’ls, si surt la més mínima mobilització en contra. Com que això és conegut, qualsevol iniciativa, en qualsevol indret del país troba oposició. En uns llocs perquè el terreny és rústec, en altres perquè hi ha aus autòctones, més enllà perquè el paisatge és bonic, a l’altra banda perquè s’hi cullen cols, més cap aquí perquè hi ha alzinars, o rouredes, o pinedes de pinyons. O, simplement perquè hi ha segones residències de gent de pes que tenen prou influència com per dir als seus partits que diguin que no. Així anem. Així estem. Mentrestant seguim lluitant contra l’escalfament global, i el canvi climàtic, amb amplis discursos i abrandats escrits. En realitat, estem a la cua dels territoris en matèria de producció d’energies netes. Un Govern sense autoritat no transmet responsabilitat i sinó en té ell, perquè n’ha de tenir la gent de peu? I ningú cregui que aquesta situació no comporta problemes afegits perquè no és cert. Qui pot venir aquí a invertir, si ningú defensa els seus interessos ? O si tothom espera que l’altre s’equivoqui per passar-li al davant. Aquesta és la situació. Per això anem tant bé !

DESPOBLAMENT IMPARABLE. En els darrers anys, i molt especialment en els darrers mesos, s’ha tornat a posar sobre la taula el debat sobre el despoblament del món rural. Per una banda, la publicitat a l’entorn de la “España vaciada “, i per l’altra un recent estudi de la Universitat de Lleida, amb el pronòstic de 200 pobles de Catalunya, en el límit de la supervivència, ha motivat nous escrits, debats i polèmiques sobre el futur de milers de municipis, en el conjunt d’Espanya i de centenars, en el territori català. Aprofito l’avinentesa per a tornar-ne a parlar, amb un elevat grau d’escepticisme, respecte el canvi de prioritats, com per aconseguir redreçar la situació. Durant anys he format part de comissions de petits municipis, en diferents organismes i institucions, i a dia d’avui, puc assegurar que els passos donats son tant insignificants, que no han canviat la dinàmica en la que estem immersos. I tanmateix el tema és greu. Molt més greu del que la majoria de ciutadans que viuen en ciutats, s’imaginen. Els que vivim i treballem a pagès, o en el món rural, suposem poca cosa en xifres absolutes, però som els que cuidem l’immens pati de darrere del món urbà. I ho fem, a canvi de gairebé res, o ben poca cosa. Les xifres son fredes, però contundents. Catalunya té 947 municipis, dels quals prop de 600 es troben en regressió demogràfica, des de fa vint o trenta anys. Només, algunes capitals de comarca, salven els mobles, xuclant alguns habitants del propi territori. La resta, es troba en pèrdua d’activitat i d’habitants. Des de fa més de 50 anys, hem anat engreixant les ciutats, i aprimant els pobles, fins arribar a crear un immens cap a Barcelona i àrea metropolitana i unes extremitats costaneres cap al nord i cap al sud, la resta, sobreviu com pot. Molts esperàvem l’arribada del Govern de la Generalitat per a crear una nova administració, valenta i decidida a descentralitzar i desconcentrar el poder .Tant havíem criticat el centralisme madrileny / espanyol, que no imaginàvem traslladar aquest model aquí. Doncs, ens vam equivocar. L’administració de la Generalitat és còpia mimètica del govern central. Tot està centralitzat, i la creació de consells comarcals i vegueries, va ser una simple distracció per fer veure que alguna cosa canviaria. En realitat, les vegueries, no funcionen i els consells comarcals son simples gestories de serveis secundaris, sense cap poder econòmic ni polític. Aleshores com canviar la dinàmica actual ? Sóc pessimista després de 40 anys de representació municipal, dotze com regidor de govern i vint-i-vuit com alcalde, i després d’haver assistit a dotzenes i dotzenes de reunions, de tota mena. Ara i aquí, estem com estàvem vint o trenta anys enrere, a nivell de dependència del poder central. Sigui de l’estatal, en determinats temes, sigui del barceloní, en la resta. El problema és de concepte. Som subjectes passius de les decisions que arriben per dalt, sense miraments a l’hora de decidir i legislar sobre el nostre territori. Posaré un primer exemple, de com es conceben els interessos del país. El creixement de Barcelona i la seva àrea metropolitana, necessitava aigua, doncs bé es construeixen dipòsits per abastir-la. Embassament de Sau ( 151 Hm3) en el Ter; La Baells ( 110 Hm3) en el Llobregat; La Llosa del Cavall ( 76 Hm3), i Sant Ponç ( 24 Hm3), en el Cardener. Era aigua per Barcelona, de manera que es varen ocupar milers d’hectàrees a les comarques d’Osona, Berguedà i Solsonès, i es va declarar “intocable” pels habitants d’aquestes comarques. Era aigua per les ciutats, no pels nostres pobles. Compensació territorial / econòmica / industrial ? Cap, ni una. Només fa ben poc, després de llargues i dures batalles hem aconseguit poder-ne fer ús, amb molta moderació i regulació. Si l’aigua podia haver estat un bon material d’intercanvi, tampoc el territori ha servit per a aconseguir polítiques generoses, i sobretot intel·ligents per arrelar la gent a casa seva. Ara mateix, 400 municipis no tenen servei mèdic directe, i 200 més ,en tenen sota mínims. Se’ns desvia cap ambulatoris comarcals, impossibles de contactar per col·lapse habitual de telèfons o vies telemàtiques. Han tancat totes les oficines bancàries, i han tret fins i tot els caixers. Tenim cobertura de mòbil, clarament deficient, i en molts indrets, no n’hi ha. Les xarxes telemàtiques funcionen amb les mateixes deficiències que les telefòniques. Estem units per carreteres secundàries, moltes d’elles, traçades cent anys enrere, molt poc adequades per a les necessitats actuals. La xarxa de camins rurals, bàsica per a viure i treballar a pagès, és altament deficient, perquè va a càrrec dels ajuntaments o consells comarcals, sense ingressos suficients com per a mantenir-les. Les polítiques de preservació i adequació del territori, venen dirigides des de la capital, i des dels despatxos es decideix com i on es pot créixer, construir , ampliar o modificar, en l’immens territori rural. Moure rocs, estendre línies elèctriques, xarxes d’aigua, o altres serveis bàsics, es converteix en una batalla burocràtica d’incert final. Tot el sol rústec està “protegit”, res s’hi pot fer, sense el vist i plau de la gent de fora que poden optar per una solució o altra, en funció del municipi o la comarca. I sort tenen els municipis de la província de Barcelona, de disposar de la Diputació que des de fa molts anys, pensa en el món rural i hi destina un percentatge molt superior al que ens tocaria per demografia, però els de les províncies de Girona, Lleida i Tarragona, queden fora d’ajuts tant indispensables com millores de camins rurals, prevenció d’incendis, plans d’ocupació, ajuts per a infraestructures, equipaments i serveis. Fins i tot el temps ha anat en contra nostra, amb la desaparició del PUOSC ( Pla Únic d’Obres i Serveis) que era fonamental per a tirar endavant grans projectes. Ara, s’ha recuperat sota mínims, sense cap garantia de continuïtat, i encara menys de creixement. En resum, estem lluny , molt lluny del que un Govern hauria de fer per a reequilibrar el territori. Esperar gaire més, suposa no poder fer marxa enrere. Molts estan ja en aquesta situació, però cada any que es perd, n’hi entren uns quants més. Es aixó el que volem, i sobretot el que ens podem permetre ? Qui cuidarà i protegirà el pati de darrere ?

NO, A TODO. Recuerdo haber visto hace unos años un grafiti de grandes dimensiones, en alguna pared cerca del aeropuerto de Barcelona. Estos días lo he recordado a la vista de la polémica por su propuesta de ampliación. Aquí estamos, en una situación que justifica este grito: no, a todo. No a la ampliación, no a la instalación de una sucursal del Hermitage, no a grandes o medianos parques eólicos, no a grandes o medianos parques solares, no a los JJOO de invierno….podría seguir con múltiples otros ejemplos, en el conjunto del territorio catalán. Esta facilidad para rehusar cualquier gran proyecto, convierte Cataluña, en un territorio imposible de gestionar. No hay autoridad suficiente, ni proyectos claros de país. Sucede esto por falta de gobierno preparado y eficiente, más preocupado por ganar luchas internas que no por solucionar problemas generales. Estamos en una estación de tránsito que nadie sabe cuánto durará. Los meses van pasando y con ellos los años, y el país va descendiendo puestos en el rànquing español, y lógicamente en el europeo. Deberíamos estar a la cabeza, y pronto estaremos a la cola. Y con esas sale la alcaldesa Colau, y se permite pontificar sobre la ampliación como si pudiera hablar en nombre de todos los catalanes. E incluso lanza la idea de un posible referéndum o consulta. Ahora, algunos creen que con una consulta se resuelve la inutilidad de no saber gobernar. Puestos a convocar consultas, si ella propone una para la ampliación, los que vivimos en el mundo rural, podemos proponer otra para decidir si enviamos agua a Barcelona o nos la quedamos para nosotros. Esta señora seguramente desconoce que los grandes embalses construidos en los últimos 40 años, fueron para almacenar agua para Barcelona y su área metropolitana (Llosa del Cavall, Sant Ponç, La Baells, Sau, Susqueda), y todos están en las cuencas altas de los ríos Cardener, Llobregat y Ter. ¿Por qué no hacer una consulta? Estamos inmersos en una teatralidad exasperante. Y la proximidad de las elecciones municipales de 2023, incrementará esta situación. Nadie quiere tomar decisiones valientes o simplemente lógicas, necesarias. Se hará todo lo posible para evitarlas, o como mínimo retrasarlas…para después. Todo lo dejaremos para más tarde, no sea que alguien se cabree y cambie su voto. Así no se puede gobernar. Barcelona ya no es la ciudad que era. Algunos pretenden excusarse con la pandemia. Y sí la pandemia ha cambiado nuestras vidas, pero los grandes proyectos se debían mantener o si acaso adaptar, pero no olvidar. La sociedad civil debe reflexionar sobre la situación actual y preparar el relevo en los ayuntamientos, primero, y luego preparar el cambio en la Generalitat. Así no podemos seguir porque vamos directos a la inanición. ¿Cómo podemos estar dudando, o peor todavía, luchando contra una ampliación que siempre habíamos reclamado? ¿Cómo podemos dudar de los beneficios para las comarcas de montaña y para el conjunto del país, de los JJOO de invierno? ¿Cómo podemos poner constantes trabas a una sucursal del Hermitage? Y todavía más incomprensible, ¿cómo nos podemos oponer a multitud de propuestas de parques eólicos y solares? Es evidente que todo debe hacerse con planificación y proporcionalidad, pero, ahora estamos en la posición de “en principio, no”. Así, no vamos a ninguna parte. Bueno sí, a la irrelevancia.

I SOBRE ELLS CAURÀ L’OBLIT . El temps és un fenomen estrany perquè pot donar sensació de rapidesa o lentitud, en funció de qui l’espera o qui el defuig. Ho podeu comprovar amb diferents àmbits de les vostres vides. Qui no recorda com de lent passaven els mesos i anys, abans dels 18, a l’espera d’arribar a la majoria d’edat. O igualment de lents, eren els anys, abans de començar a treballar, o abans de tirar endavant un projecte determinat. I , en canvi, com de ràpids passen quan plens de feina i activitat, no ens adonem que realment passen volant. Si aquesta situació la passem a la vida política, veurem lentituds exasperants quan volem resoldre un tema, i rapideses increïbles quan els portem a terme. Posats a posar tempos al procés independentista, si mirem enrere veurem que ja han passat una dotzena d’anys, d’ençà la seva posada en marxa. Uns anys frenètics, plens d’objectius i reptes que havien de ser “determinants”, i heus aquí, que estem més lluny que mai d’assolir-los. Rapidesa en molts actes i mobilitzacions, lentitud immensa ,en obtenir resultats. I molts dels resultats esperats, ni han arribat ni se’ls espera. I poc a poc van caient en l’oblit. I els qui van fugir a l’estranger, veuen passar els mesos, i els anys, i res modifica la seva condició de fugitius. I ja porten prop de 4 anys en terres estranyes. I viure en terres estranyes comporta allunyar-se poc a poc de la nostra realitat. Perden els matisos, perden els detalls, perden les arrels, mitifiquen fets i modifiquen la realitat. Son ja l’ombra del que eren, i construeixen un relat inventat. I si creien poder mantenir la flama del passat, s’adonen de la seva equivocació. Però, està per arribar el més dur de la seva fugida. La constatació de la seva inutilitat. Poden imaginar-se batalles guanyades, objectius assolits, projectes en construcció, però la dura realitat és que res ha canviat. Son a fora, i a fora continuaran per anys i anys, si no canvien algunes lleis europees, i els retornen per anar directament als tribunals. I si això no passa, pitjor encara, perquè sobre ells caurà l’oblit. Ja no seran referència de res, ni model per a ningú. Podran reunir-se entre ells, i acollir alguns fanàtics per a la causa, tot recordant les batalletes dutes a terme, però el temps anirà passant, i les joves generacions els veuran com un anacronisme. Una nota del passat, sense més transcendència. I donaran pas a nous projectes i nous horitzons, lluny d’objectius impossibles, i la vida seguirà. I sobre ells haurà caigut l’oblit, malgrat el mal causat. Aquest sembla ser el nostre destí, a la vista d’altres esdeveniments històrics, del nostre passat.

RETORNAR EL DINER MALGASTAT No és cap sorpresa veure les reaccions dels partits independentistes i les seves organitzacions annexes, pel que fa el requeriment del Tribunal de Comptes, de retornar de la seva butxaca el diner malgastat, en el marc del procés. I, tanmateix és el que toca fer. I no solament a ells, sinó a tots els alcaldes, presidents de consells comarcals i diputacions que varen fer despeses similars. Es que de no fer-ho, el Tribunal avalaria pràctiques totalment incorrectes. Mirem-ho una mica més de prop. El diner públic, és diner de tots, i els qui el gestionen, ho han de fer amb austeritat i sota el principi de legalitat. Només faltaria. Ni un cèntim ha d’anar cap a destins que no siguin públics, i determinats per les competències que cada administració té encomanades. Ningú pot al•legar desviacions cap altres destins, i menys si aquests, son totalment partidistes i sectaris. No és de rebut que ajuntaments, consells comarcals o diputacions, decidissin anar plantant pals d’estelades per tot el territori. O que compressin estelades per a repartir a dojo. O pancartes amb tota mena d’inscripcions per a balcons, façanes, ponts i pontets. Encara menys pagar autocars per anar a manifestacions, concentracions o visites a presons. El mateix cal dir per lloguer de locals, contractació d’actors, grups musicals, etc, per a celebrar qualsevol activitat que els hi passés pel cap. En fi, la quantitat de despeses per coses diverses és infinita. Com igual d’immens és el diner malgastat. Què fer en aquest cas ? Mirar cap una altra banda ? Dir que va ser cosa d’uns anys de disbauxa que cal perdonar i oblidar ? Es que els seus protagonistes no tenien prou edat i coneixement per a saber que tot el que compraven i pagaven era il•legal ? No varen ser avisats, advertits i amenaçats per funcionaris o grups a l’oposició ? O fins i tot pels propis tribunals ? Queda clar que tot el malgastat, fou per actuacions clarament il•legals. Si això és així, a què ve ara aquest escàndol ? Hem d’oblidar fets tant greus com aquests ? En absolut. Seria un precedent impensable en un estat de dret. Si ara el Tribunal de Comptes ha detectat 5,4 milions de despeses impròpies, segur ho ha fet després d’estudiar detingudament milers de pagaments. Si s’ha equivocat, amb la presentació dels documents pertinents, serà rectificat l’error. Ara bé, no veig crítiques a l’import sinó al fet de reclamar la devolució dels diners mal empleats. Curiós no ? Igual de curiós i significatiu és que la ex interventora general de la Generalitat, Mireia Vidal, fos apartada del càrrec per Junqueras quan va advertir de despeses no admissibles, lligades al funcionament del Diplocat. Així, doncs, lògic es reclami el retorn dels imports malgastats als membres del Govern, però confio en que el mateix es reclami a alcaldes, presidents de consells comarcals i de diputacions, que van fer coses similars. La llei ha de ser per a tots igual, així com les responsabilitats que comporta el seu incompliment.

DISPOSITIU RIERA DE MERLÈS. Aquest estiu els ajuntaments, han muntat un dispositiu de vigilància, similar al dels darrers dos anys. Crec que és l’adequat de cara els propers temps. No soc partidari de la prohibició, però sí de la regulació i control. I s’ha fet un control adequat. Millorable en algun punt, però en la bona direcció. Informació per part de persones contractades, mitjançant plans d’ocupació, i servei de guardes privats contractats, reforçats per Mossos d’Esquadra i Guardes Rurals. S’ha permès passar i quedar-se al llarg de la Riera als qui han trobat aparcament oficial, degudament senyalitzat, i no ho han pogut fer els que no n’han trobat. Es així com han d’anar les coses. Aquestes mesures han suposat treure l’enorme pressió d’anys anteriors, en que es podien comptar per centenars els vehicles que aparcaven a qualsevol lloc, tapant fins i tot l’accés a cases de pagès. Ara, tothom sap que si aparca en lloc prohibit, li caurà una sanció, i les limitacions son clares i ben senyalitzades. Això ha motivat que molts dels qui venien habitualment, hagin hagut de buscar altres indrets, i hagin deixat de venir. L’efecte crida que hi havia per medi de les xarxes socials, ha deixat de funcionar, i la Riera recupera bona part de la tranquil·litat perduda. De cara l’any vinent, segurament convindria disposar d’algun informador més, per tenir-ne un a cada entrada de carretera, i així tenir a tothom controlat. També cal garantir el cobrament de totes les sancions imposades. Aquest ha de ser un principi a resoldre entre ajuntaments- consell comarcal del Berguedà i l’organisme de gestió tributària. En resum. Després de molts anys d’iniciar el programa de regulació de tota la Riera de Merlès, els resultats son clarament visibles i positius. Es va fer una bona feina, i s’ha continuat, com per a estar raonablement satisfets. Ara toca continuar-la i mantenir-la en els propers anys.

PREVENCIÓ CONTRA INCENDIS. El bosc mediterrani sempre ha estat propens a incendis, el que no era habitual son els grans incendis de milers d’hectàrees. Aquesta és una de les derivades del despoblament del món rural, amb la conseqüent desaparició de milers de cases de pagès, que compaginaven conreus amb ramaderia. Aquestes milers de finques abandonades, han estat ocupades per vegetació, i finalment per boscos de manera que tenim més zones boscoses ara que 20, 30 o 40 anys enrere. I més en tindrem sinó es produeixen canvis substancials en les polítiques rurals. A pagès, quan diem que els boscos estan bruts, no ens referim a que hi hagi brutícia de productes urbans, sinó que la vegetació és tant densa que no s’hi pot transitar. Cas de sequeres llargues, el conjunt es converteix en un polvorí que explosiona amb una simple guspira causada per alguna màquina , per la burilla d’una cigarreta llençada des d’un cotxe o per una mà vandàlica, que pretén fer mal, on més ens dol. Els experts donen la pauta a seguir: els incendis s’apaguen a l’hivern. Sembla una “boutade” però volen dir que si a l’hivern es duen a terme les feines de neteja de boscos, sigui amb mà humana, sigui mitjançant ramats de pastures ( vaques, cavalls, cabres, xais) , els boscos perdran bona part de la vegetació baixa, i estaran molt més protegits. La desertització humana de molts indrets fa que no hi hagi suficients ramats per fer la feina netejadora, i això facilita l’increment de vegetació fins extrems realment perillosos. Què cal fer? En temes com aquests, mai hi ha una solució miraculosa, única, sinó una barreja d’actuacions que totes juntes, permeten assegurar la prevenció. Al contrari que anys enrere, la majoria de gent ha entès que tallar arbres no es cap bestiesa ni cap atac a la natura. Un bosc ben gestionat, garanteix la seva protecció i el seu desenvolupament. Encara hi ha qui no ho ha entès, però és fàcilment comprovable que els boscos que més han cremat son el que menys s’han treballat. Es més, fa uns anys, la Generalitat va prendre una decisió llargament reivindicada en el món rural i que ara tothom veu amb bons ulls. Recuperar antics camps i prats, plens ara d’arbres. En aquests moments es permet als propietaris de finques, tallar de socarrel tots els arbres d’un lloc on antigament hi havia hagut camps i prats, per dedicar-los a conreu o a pastures. Es una bona eina per a lluitar contra els incendis perquè suposa treure combustible als boscos i disposar de franges de protecció on el foc pararà, per falta de combustible. O millor encara, plantar en aquests espais recuperats ,espècies que resisteixen el foc. Això suposa tenir un mosaic a la muntanya que combina boscos, prats i conreus diversos. Queda molt per fer, però es va en la bona direcció. Dit això la feina pendent és immensa, perquè sense ajuts als propietaris, els boscos no son rendibles i si no ho son, no s’hi dediquen prou recursos com per a mantenir-los nets, que vol dir tallar i treure la vegetació innecessària, podar i aclarir. Les ajudes existents son clarament insuficients, i per aquest motiu milers de finques no son mantingudes degudament. Aleshores quan arriba un incendi, si no troba franges netes, que el frenin, s’estén de forma implacable destruint tot el que troba al seu pas. En el món rural, som conscients d’aquests perills i des de fa molts anys, procurem armar-nos per prevenir, primer, i lluitar ,si no hi ha més remei. Cada any, amb ajut de la Diputació de Barcelona, es manté una xarxa de camins rurals i forestals, per garantir poder accedir als principals punts del terme municipal. També s’han construït basses i dipòsits d’aigua, perquè els helicòpters dels bombers puguin carregar aigua, o hidrants, perquè els camions en tinguin per tot arreu. I centenars de voluntaris, formen part de les ADF ( agrupacions de defensa forestal ) amb 30 anys a l’esquena, una bona preparació tècnica i disponibilitat de material com per reforçar el cos de bombers. Tot això ajuda molt, a l’hora de lluitar contra el foc, però és evident que si no es gestionen bé els boscos, continuarem tenint grans incendis. Els petits, ja formen part del nostre paisatge, però no els grans que poden ser catastròfics. Per evitar-los, la prevenció és la millor eina.

SIMPLIFICAR BUROCRACIA MUNICIPAL. He tenido oportunidad de comprobar, en vivo y en directo, el incremento de la burocracia municipal en mis 40 años de cargos municipales. Los 12 primeros (1979 – 1991) como Concejal de gobierno y los restantes 28 (1991 – 2019) como Alcalde, de un pequeño pueblo de la provincia de Barcelona. Recuperamos la democracia municipal en abril del 79, con un panorama realmente extraño puesto que actuábamos bajo los dictados de la democracia pero con leyes de la dictadura, a la espera de ir elaborando nueva legislación. La improvisación y la innovación eran situaciones cotidianas. Poco a poco dispusimos de nueva legislación estatal, y en poco tiempo autonómica, con la pretensión de compaginar ambas, sin contradicciones entre ellas. Esto al principio fue así, más tarde las cosas se complicaron, cuando algunas autonomías, en mi caso la Generalitat, quisieron innovar introduciendo normativas, no siempre compatibles con las estatales. Aquí surgieron los primeros problemas de interpretación y seguimiento. Pero, los primeros veinte años se fueron superando, a base de dedicación, entusiasmo y ganas de recuperar el tiempo perdido durante la larga dictadura. Luego, poco a poco, vimos como la administración local, la más próxima a los ciudadanos quedaba relegada a un claro tercer puesto, con enorme distancia entre la estatal, la autonómica, y finalmente la local. También asistimos a un deseo de supervisión y control por parte de las dos primeras, sobre la municipal. Y problema peor, la financiación quedó pendiente para más adelante, y este futuro, todavía se está esperando. Es más, fueron creciendo las legislaciones y normativas que implicaban obligaciones para los ayuntamientos sin aportarles los recursos necesarios para hacerlas cumplir, de forma que los problemas financieros se fueron agravando, en paralelo a un aumento enorme de la burocracia. Los servicios municipales tuvieron que ir creciendo para hacer frente a un papeleo sin fin, sin encontrar suficientes herramientas para poder cumplir. Así, están, así estamos 42 años después. Todos imponen tareas a los ayuntamientos sin darles las competencias ni los recursos para poderlas cumplir. Las promesas de adaptación y concesión de cambios profundos, esperan el sueño de los justos. Y llegados a este punto, están exhaustos. Es imposible tener todo, al día. Se han dictado tantas normas, tantos controles, tantas obligaciones que solo se trabaja para lo más urgente, lo más inmediato y se deja para cuando se pueda, el resto. Este funcionamiento conlleva un estrés continuo para la parte política, y por supuesto para la parte administrativa. Además, en muchos casos, el error no está permitido porque se puede tomar como un presunto delito, con responsabilidades patrimoniales, de modo que hay que revisar, y hacer revisar mucha documentación antes de tramitarla, no sea conlleven problemas posteriores. Tampoco se ha simplificado la burocracia en pequeños municipios respecto a los grandes. No tiene ninguna lógica el enorme papeleo de ayuntamientos de 200, 300 o 500 habitantes, respecto a otros de 5.000, 10.000 o 20.000. Llevamos años reivindicando una simplificación substancial para los pequeños ayuntamientos. Entendiendo por pequeños a todos los que no superan los 5.000 habitantes. O si se quiere a los que no superen los 2.000. En España tenemos cerca de 4.000 en esta situación, la mitad de los que existen. En estos casos, deberían tener en cuenta el personal disponible y las condiciones en las que actúan. De momento, nada de esto se ha llevado a cabo. Seguimos esperando. Y puedo dar fe del cansancio y la tensión que se vive en estos miles de ayuntamientos, hasta el punto de desanimar y desistir de presentarse a nuevas elecciones, bajo estas condiciones. O se cambia de escenario y condiciones o volverán los interesados en presidir ayuntamientos para intereses propios.

POBLES EN DECLIVI Arran un estudi de l’ Universitat de Lleida, sobre el despoblament en el món rural, sembla haver-se descobert la sopa d’all. Ara, tothom corre a fer nous estudis, programes de radio, televisió, articles a diaris, etc...Molt típic de casa nostra. Què diu aquest estudi ? Hi ha realment coses novedoses, desconegudes ? Cap ni una. Es més, el considero poc precís en alguns aspectes com el de considerar només 200 municipis, en greu risc de supervivència. Vegem. Catalunya té 947 municipis, dels quals prop de 600 tenen menys de 1.000 habitants. Si mirem la davallada d’habitants, en tots els municipis de l’interior de Catalunya, aquest territori que anomenem “món rural”, podem constatar que la immensa majoria perd població des de fa més de 20 anys. Aquesta dinàmica, malgrat algun petit repunt, continua i els efectes de la pandèmia, no han revertit la situació. Poden haver incrementat uns pocs habitants alguns pobles, però la majoria segueixen perdent població. Des de fa molts anys, els diferents Governs de la Generalitat, però també del Govern Central, han fomentat el creixement de les ciutats. En el cas nostre, tenim un país amb un cap immens a Barcelona i àrea metropolitana, i uns extrems cap al nord i cap al sud, a la franja costanera. La resta, s’ha anat despoblant, sense polítiques que frenessin aquest fenomen, de manera que així estem. Es cert que ara alguns pensen que ha estat un error. Ja és molt que algú ho pensi, però no n’hi ha prou. S’han de posar en marxa un gran nombre de polítiques transversals com per a fer atractiva la vida a pagès. Això vol dir tenir eines per treballar-hi i viure-hi. Ara no hi son. S’ha de fer molt i el més aviat possible. No hi ha receptes miraculoses. El que toca fer és millorar comunicacions, tant per carretera com en noves tecnologies. Mantenir serveis bàsics ( ara mateix la majoria de consultoris mèdics estan tancats). Crear polígons a les capitals, per posar-hi indústries, on la gent pugui anar a treballar i en canvi viure en el seu poble. En resum. S’han de posar deures a tots els nivells com per recuperar el temps perdut. Si no es fa, no hi haurà 200 pobles en risc de supervivència, sinó més del doble. Aquesta és la realitat.

TVE 3 – 30 ANYS DE MANIPULACIÓ . Catalunya no solament té la televisió pública més poblada d’Espanya, sinó també la més cara i manipulada. Ja ni se n’amaguen. Els anys de procés independentista ha incrementat el grau de descarament i prepotència. Fan el que volen i com volen, sabedors que fins ara han tingut carta blanca. De fet, sense TV3 , Catalunya radio i altres mitjans de comunicació afins, el procés independentista hauria tingut molts problemes per arribar a tot el país. I persistir durant un llarg temps. Es ara que ja es veu la desescalada, que es pot valorar millor l’enorme dany causat a la convivència del país. I és que el col·lectiu que té en aquest mitjà l’única font d’informació, viu en una altra realitat, molt diferent del país real. La manipulació constant a que sotmet els continguts televisius, suposa un doble o triple mitjà d’intoxicació informativa. Primer pel què s’explica, després com s’exposa, i finalment per tot el que no es diu. Algun dia, acabat aquest període de ferri control, es coneixerà la realitat de les coses. Serà el moment en que coneixerem les vies d’entrada de tota mena de personatges. També de qui i com es manipulaven les dades, les informacions, les designacions de programes, les contractacions de programes externs, o dels convidats i tertulians, etc. Durant anys no s’ha deixat res a l’atzar. Era de vital importància dominar el mitjà i així s’ha fet. L’única alternativa a l’abast, era abandonar el mitjà. Es el que hem fet centenars de milers de catalans que hem optat per desconnectar. No és la nostra televisió i no ho serà mentrestant sigui dominada pels actuals dirigents. Aquesta és una mostra més de l’apropiació d’un bé col·lectiu per a fins particulars. S’ha fet en altres àmbits i sectors, però aquest és especialment delicat pel que té de conformació d’un país, una nació. Si abans la llengua i la cultura ens agermanava, i consideràvem TV3 com un element essencial per a recuperar i mantenir la nostra llengua i cultura, des de fa un grapat d’anys, fugim dels resultats. Es una llàstima, però així acaba tot. El nostre govern el que no controla no ho finança ni ho té com a element essencial. En vol el control, un control total, per fer i desfer segons les seves prioritats, i la primera és la propaganda. No estranyi a ningú, la radicalitat de la composició dels que la fan servir. A favor o en contra, segons el pensament dels dirigents, comandats pel partit de torn que en té la responsabilitat. Poc a poc, va perdent credibilitat i seguiment, de manera que en un futur proper deixarà de ser la televisió nacional, per a passar a ser la televisió dels partits independentistes. I així podria ser si es procedís a un simple canvi radical. Privatitzar-la i que se la paguessin ells. El que no podem consentir és que amb els diners de tots, paguin el seu òrgan de comunicació. La resta volem informació i difusió oberta, objectiva i plural. Tot el que no té TV3.

ADOLESCENTS PERMANENTS. Tenia els meus dubtes respecte el títol de l’article, perquè dubtava entre “infantilisme persistent” o el que he decidit finalment. No puc fer servir altres denominacions per descriure tot el que hem vist i continuem veient al front del govern de la Generalitat i els partits que li donen suport. Tots tres es troben en una etapa adolescent permanent. Una etapa de dubtes, de voler aparentar, d’actuar cara a la galeria, de mostrar el que no es té, .... Fa vergonya aliena que homes i dones d’edat adulta, es comportin com adolescents, insegurs, aclaparats per les responsabilitats que han assumit sense donar-se compte de la rellevància que poden tenir els seus actes, i sobretot les seves decisions. Estem en mans d’autèntics mediocres, sense tenir consciència de la seva mediocritat. Quan miro la composició del Parlament de Catalunya, per una banda, i la del Consell Executiu, per l’altra, em dono compte del temps i l’immens espai transcorregut entre el moment actual i el de vint o trenta anys enrere. Podíem discrepar, podíem criticar obertament les polítiques dretanes , però en bona part de les conselleries hi havia persones preparades, conscients de les responsabilitats que ostentaven. Fins i tot, massa agosarades a l’hora de prendre determinades decisions, però poques vegades passàvem vergonya aliena. Ara, dia sí, dia també. La CUP, un altre partit en adolescència permanent, demana gestos al govern. Tothom ha de posar cara d’enfadat, molest en tot i per tot el que vingui de Madrid, sigui bo, regular o no tant bo. La qüestió és mostrar el descontentament. I bé, així estem. Que ve el Cap de l’Estat, doncs, no se’l rep. Que ve el president del Govern, si no queda cap altre remei se’l saluda, de manera distant, i amb els llavis crispats, ni que sigui darrera la mascareta, perquè vegi que continuem emprenyats. I que això durarà temps, si convé anys. I deixem l’educació, el comportament institucional, les relacions entre institucions, els interessos com a govern, a casa. Ben plegadets no sigui que algú d’un altre partit els hi pugui dir que s’han passat en atencions. Quan durarà aquesta etapa? Difícil de predir perquè l’adolescència varia en funció de l’edat, les hormones, la situació social, la interrelació, i altres factors. Alguns creuen que només és qüestió d’edat, i esperar que creixin, però hi ha casos en que la adolescència s’allarga molt més que en altres casos. Bé, estem en aquest segon cas. I com que aquesta etapa la passen els tres partits de govern a l’hora, uns alimenten als altres, en comptes d’ajudar-los a passar a l’etapa adulta. Costarà molt superar el moment actual i només després de moltes rebequeries i de constatar que la gent mira cap una altra banda, pot ser que comencin a replantejar-se el seu paper. Veurem.També és cert que algú pot arribar a veure que tot aquest panorama prepara, amb una major rapidesa, l’arribada d’un adult, al Palau de la Generalitat, en la persona de Salvador Illa, i els faci reaccionar, però no ho veig factible, a la vista de tanta candidesa i teatralitat. De moment preguem perquè aquesta etapa acabi el més aviat possible, fem eleccions i donem pas a un nou govern de seny i plenament adult.

LES MANS AL CAP Catalunya és un país petit, però malgrat els seus 7,6 milions de persones, els qui ens dediquem a la política ens coneixem pràcticament tots. Sobretot si els càrrecs son representatius d’un poble o una ciutat, com és el cas dels alcaldes/alcaldesses. En el passat, l’experiència en càrrecs municipals, podia ser una bona plataforma per a futures aspiracions, avalades per la bona gestió. En tenim múltiples exemples en les persones de Pasqual Maragall, Antoni Ciurana, Quim Nadal, Montse Tura, Jordi Valls, José Montilla, o ara mateix Salvador Illa, per posar-ne uns quants de la banda socialista. La projecció de les ciutats amb aquests lideratges va ser clara i contundent, de manera que a ningú li va estranyar anar-los a buscar per encomanar-los-hi càrrecs del més alt nivell, en el Consell Executiu de la Generalitat, o en altres organismes estratègics. Era una garantia de bon govern, bona gestió i projecció futura. Si això era així, tot el contrari ,suposa veure la promoció de figures municipals amb una gestió més aviat mediocre, i tanmateix catapultades cap a càrrecs de primer nivell. En els darrers anys m’he posat sovint, massa sovint, les mans al cap davant determinats nomenaments. Penso ara mateix, amb Teresa Jordà, ex alcaldessa de Ripoll, o amb Laura Vilagrà, de Santpedor, però hi podria afegir Ernest Maragall, Joan Ignasi Elena, Antoni Comin, i alguns altres amb trajectòries gens brillants a nivell de govern i gestió. Aquests formen part de la bancada d’ERC, un partit “arreplega tot”, que a falta de lideratges propis, fitxen a qui sigui per a càrrecs que els hi van enormement grans. Això provoca situacions inversemblants, conseqüència de falta de preparació, desconeixement de realitats allunyades de la catalana, o directament ignorància de matèries essencials per a prendre decisions complexes. Sempre he cregut que l’honestedat personal i política passa per assumir les funcions que hom creu adequades pels coneixements i formació que es té. Si no s’està segur de poder fer un molt bon paper, s’ha de dir, no. Del contrari passa el que veiem cada dia, en el nostre Govern, en el nostre Parlament, i per descomptat a les Diputacions, Consells Comarcals i Ajuntaments. Hem de reconèixer a dia d’avui, la immensa mediocritat política que ens envolta, i que dona els resultats lògics. Veure com personatges mediocres, pretenen estar a l’alçada de Ministres o presidents de Govern, suposa un grau de frivolitat impensable en els delicats moments que travessem. Catalunya ha perdut moltes coses en tots aquests anys de procés, però n’hi ha una d’especialment greu com és la del principi de l’autoritat, el prestigi, el bon govern. Tots els que venim del tèxtil, sabem que amb filatura de segon nivell no es fan teixits de qualitat.

UN ESTIU MÉS TRANQUIL. Es el meu tercer estiu, sense càrrec d’alcalde, cosa que suposa un descans immens. I és que una de les grans preocupacions era estar preparat per a rebre dotzenes de grups, d’arreu del país ,per passar uns dies d’acampada. Considero molt important el contacte de nens i nenes, i jovent, en general, amb el món rural. Que vegin com s’hi viu i quines son les riqueses naturals que guardem i preservem. També quins son el perills i prevencions que cal tenir, per no prendre mal. I és que al costat de l’ immensa majoria de grups, n’apareixien alguns, amb improvisacions que feien por. Monitors que havien llegit les aventures de Tarzan, de Mowgli o algun altre, s’imaginaven que tot era com a les pel·lícules, amb propostes de fer foc de camp, caminades d’un cantó a l’altre, bivacs a qualsevol indret, i coses per l’estil. Cada estiu teníem alguna trifulga greu amb algun grup, per haver de prohibir determinades activitats. Ja fa una dotzena d’anys vaig prohibir les “proves de supervivència”, consistents en deixar la canalla a la seva sort perquè durant un o dos dies es busquessin la vida pel poble. Es a dir, anar per les cases, proposant fer feines a canvi de menjar i dormir. Mentrestant els monitors s’afartaven en algun dels bars del poble, o en el seu campament. L’any de la prohibició va ser a la vista de que ho havien promogut amb nens i nenes de menys de 10 anys. A partir d’aquell any, en totes les autoritzacions d’acampada, quedava clar que es prohibien totalment, i en cas de no fer cas, els monitors serien denunciats davant els Mossos d’Esquadra. Altres males pràctiques consistien en caminades mal organitzades, d’un poble a un altre, sense tenir present que segons les edats no es poden fer 8, 10 o 12 quilòmetres a ple dia, amb temperatures que esgotaven els participants, fins el punt d’arribar deshidratats , a destí. Amb l’agreujant que tot sovint no havien trucat per informar de l’activitat, pensant que tots els pobles tenen pavellons poliesportius, sales polivalents, escoles i altres centres per passar la nit. O imaginar que podien fer bivac en qualsevol indret perquè si és l’estiu fa calor i si fa calor no cal estar sota cobert. No sabien que moltes nits les temperatures poden baixar moltíssim respecte del dia, amb freds considerables que obliguen a abrigar-se degudament. O pitjor encara, tot sovint es produeixen tempestes amb gran aparell elèctric i trons, que fan tremolar el terra i porten el terror a canalla que no ho havia vist mai. En aquestes ocasions calia activar els serveis municipals, molt petits, en un petit poble, però suficients com per traslladar a cobert, posar la calefacció a ple estiu, per a eixugar la roba, i procurar menjar, si feia falta. En fi, al llarg dels anys hem tingut multitud d’experiències dolentes, que van obligar a activar protocols molt rigorosos per evitar comportaments inadequats i fins i tot perillosos per part de determinats grups d’esplais o grups esporàdics que organitzaven campaments, sense saber el món en que es ficaven. D’aquelles males experiències, n’han sortit bons resultats, de manera que ara son excepció els casos de grups desorganitzats. Feia falta activar supervisions i controls per tallar comportaments inacceptables. Moltes vegades em demanava com podia ser que pares i mares podessin posar els seus fills en mans tant inexpertes i poc segures. Ara bé, dit això, de sempre, tots els campaments enquadrats en Agrupaments Escoltes, eren i son garantia segura. I en venien, molts. Tots amb la mateixa organització, supervisats i controlats, degudament equipats, i amb programes d’activitats ,ben planificades i ben portades. Es així com cada any, passen pel poble no menys d’uns mil o mil cinc cents , nens/nenes i joves, que toquen natura verge per primera vegada, i comproven la riquesa i diversitat dels nostres boscos i rieres. Fa goig anar a un d’aquests campaments i veure com tot està en el seu lloc. D’aquí que recomani aquesta via per anar d’acampada, fugint d’improvisacions de grups que no tenen el material, el coneixement ni la preparació per a fer-se responsables d’infants o joves en el medi rural.

EL GOVERN PIDE LA INTERVENCIÓN DE LA UME. Los incendios forestales no conocen fronteras ni conflictos políticos, pero, a menudo, han sido objeto de duras batallas políticas por quién y cómo ha actuado. Seguramente el nuevo Gobierno de la Generalitat ha preferido escuchar críticas por haber pedido ayuda a España, que ver mayores destrozos en uno de los peores incendios de este verano. El que ha afectado unas 1.700 has de las comarcas de Conca de Barberà y Anoia. A la vista de la virulencia y extensión, por primera vez, de forma clara y explícita el Govern, pidió la intervención de la UME ( unidad militar de emergencias). Por supuesto que TV3, y otros medios próximos, han silenciado esta intervención, no fuera se les adjudicase el éxito final. Así vamos, así estamos, por estos lares. Pero, tomo esta petición como una más de las cosas que van cambiando, ni que sea con pequeños pasos y muchos miedos. Existe una feroz competencia entre ERC y Junts x Cat, de forma que cualquier decisión puede ser tomada como una rendición, ante el “enemigo común, España.Todo muy infantil, todo muy impropio de un gobierno sensato, pero así van transcurriendo los días y los meses. No lograremos ningún funcionamiento eficaz hasta después de las elecciones municipales de 2023. Los dos partidos luchan por la primacía y no se pueden permitir aparecer como débiles o sumisos a los dictados del gobierno central. Volviendo al tema, pedir ayuda al gobierno central, y pedirla para la UME es un hecho histórico. Todavía están en el recuerdo las reticencias e incluso las críticas por su intervención en la lucha contra el virus. A pesar de los pesares, la Generalitat, no pidió ayuda y sólo actuó a petición de muchos ayuntamientos que sí la deseaban. Es más, fueron aplaudidos en cada localidad donde actuaron. Hay que recordar también las estúpidas decisiones de la alcaldesa Colau, en Barcelona y alguna otra alcaldía, como la de Girona, en que han prohibido la presencia de oficinas de información militar, en las ferias de estudiantes. No sea que alumnos catalanes encuentren interesante ingresar en las FFAA. ¿Qué harán en las ferias de este año, o años próximos? De hecho, la misma existencia de la UME pone en contradicción las posiciones de partidos como el de Colau, contrarios a todo lo militar, pero reconociendo el acierto de Rodríguez Zapatero en crear una unidad tan pacífica, efectiva y rápida, en miles de emergencias en las que ha actuado. El infantilismo de asociar todo lo militar a acciones ofensivas, contra bienes y personas, en escenarios imaginarios, supone un desconocimiento total de la obligatoriedad de disponer de ejército y participar en la defensa de la UE. Todo este mundo imaginario se junta en Cataluña, para asociar lo militar con la España eterna, atrasada, reaccionaria, en contraposición a la modernidad y el progreso. Se simplifica tanto todo, se ignora tanto la realidad, que al final topan con ella. Y así pasó con este reciente incendio. La realidad hizo que alguien decidiera activar el protocolo y dejarse de monsergas. Ahora, dado el primer paso, seguro habrá muchos más. Difícilmente en próximas ocasiones se criticará la petición de ayuda. Con todo, no deja de ser complicado ayudar a quien le cuesta dejarse ayudar. Tanto teatro externo complica relaciones y sobretodo complica gobernar. Nadie se extrañe del enorme retroceso en el que estamos a nivel de funcionamiento de todos los servicios públicos. Hemos perdido todos los liderazgos que teníamos, además del prestigio y la innovación. De la mano del independentismo, estamos a la cola de la eficacia.

LA IGNORÀNCIA ÉS AGOSERADA. No tenim la classe política que ens mereixem. Ho sento, però no crec que la majoria haguem fet res per a tenir un Parlament com el que tenim, ni un govern com el que patim. El temps ho arreglarà, però el problema és saber quan de temps ens queda fins veure la llum al final d’aquest inacabable túnel. Ho dic a la vista de constants declaracions i manifestacions de suposades primeres figures que demostren una ignorància supina sobre la realitat del país, i les seves capacitats per sortir del laberint en que està ficat. Ara mateix, penso en declaracions d’Elsa Artadi o de Laura Borràs, a l’entorn de les exigències que proclamen i reclamen a la taula de diàleg entre el govern estatal i el de la Generalitat. Com sempre és molt fàcil dir que han de fer els altres, sense implicar-se en la solució. Però, el que sobta més és el desconeixement de coses que pels seus càrrecs haurien de saber. I la primera informació que haurien de tenir, és sobre les finances de la Generalitat. Suposo tots estarem d’acord en que l’economia és la mare de totes les ciències polítiques i si aquesta falla, falla tot. Doncs bé, tenim les finances de la Generalitat, a la ruïna més absoluta. Es cert que estem amb un sistema de finançament inadequat, però això no justifica haver estirat més el braç que la màniga, durant molts i molts anys. El resultat el tenim ben visible pels qui tenen un mínim d’interès per conèixer la realitat. El deute està prop dels 80.000 milions, l’endeutament està en màxims, i tenim els bons de la Generalitat, a nivell de bons escombraries. El Govern no pot contractar cap crèdit, perquè està supeditat en tot i per tot, al govern central. Però, més greu encara. El govern ha d’amortitzar 32.000 milions en aquests 3 anys ( 2021, 22 i 23 ) missió impossible perquè no disposa de marge de maniobra per a complir ni tant sols la meitat d’aquest compromís. Aleshores, perquè fer crides a la fermesa, a posar traves per a aprovar els pressupostos generals per a l’any vinent. A exigir negociacions bilaterals especials, per a Catalunya, sense ni tan sols participar en les reunions per a preparar un nou sistema de finançament. Tot plegat és impropi de persones ficades en política. No podrien ni actuar en un petit ajuntament. I és que la feblesa negociadora del govern és més que evident. El primer que han de fer és demanar fervorosament, la renegociació de l’amortització del deute, amb el govern central. Els 32.000 milions, han de passar a ser retornats en terminis llargs. Si pot ser a deu o quinze anys vista. Cas contrari, la Generalitat, no podrà pagar ni les nòmines properes. Així, doncs, abans de parlar, aquests dirigents haurien de saber en quina situació estem. Tot seguit, s’han de preparar pressupostos molt rigorosos, amb retallades contundents en temes no essencials. Ha d’imperar l’austeritat i el bon govern, i s’ha de fer sense gesticulacions de cara a la galeria. La culpa d’estar on som, es dels actuals governants. Pertoca a ells buscar-hi solució. La ignorància és agosarada, però és impròpia dels governants.