Tuesday, April 30, 2013

 

LA RESPONSABILITAT D'ERC- art. Nació Digital Solsona




LA RESPONSABILITAT D’ERC

L’estrany pacte entre CiU i ERC, per garantir la governabilitat de Catalunya no ha de ser vist per ERC com una mena de “sortida enginyosa” per evitar mullar-se en les grans decisions que afecten el dia a dia del govern.

I és que dona clarament la sensació que només pensen en poder celebrar el referèndum per la independència, deixant tota al resta de temes, “pels altres”. Es a dir, per a CiU. I la vida continua, malgrat la petició de consulta, i cada dia s’han de prendre difícils decisions que només poden tirar endavant si compten amb la majoria suficient per ser aprovades.

I he qualificat el pacte “d’estrany” perquè en cap altre país del món es dona el fet de que un partit de govern, sigui al mateix temps, partit d’oposició. Es a dir, el president d’ERC , Oriol Junqueras, ostenta el doble títol de Cap de la Oposició, i alhora soci de govern. Com es pot entendre aquesta doble personalitat ? Pot funcionar un acord com aquest?

Encara no ha passat prou de temps com per valorar el què s’ha fet, i el què falta per fer, com per comprovar la inutilitat del pacte. Ho veurem en els propers dies o setmanes quan es porti el pressupost de 2013 a debat en el Parlament, o quan CiU hagi de decidir prorrogar el pressupost de l’any passat, davant la impossibilitat d’aprovar-ne un de nou.

El temps mostrarà la solidesa i fiabilitat del pacte, però mentrestant tenim sobre la taula alguns temes de gran transcendència que ERC no pot obviar. Un de molt rellevant és la modificació de les lleis que regulen el funcionament dels ajuntaments, consells comarcals i les diputacions.

A nivell de Madrid estan proposant canvis molt transcendentals , en un àmbit en que la Generalitat té plenes competències, sustentades pel nostre Estatut d’Autonomia. Així, doncs, ERC com a soci de govern i com a garant de la majoria absoluta té un pes determinant a l’hora d’impulsar una llei pròpia de Catalunya, o per contra deixar fer a CiU el que vulgui, copiant les decisions de Madrid. En això estem en aquest moment.

Les persones que han tingut accés a la modificació de les lleis municipals, ens diuen que les propostes de CiU son molt semblants a les de Madrid, escrites en català, però els fonaments son molt iguals als estatals. Seria un molt greu error i un molt mal precedent perquè sempre Catalunya s’ha distingit per enfortir el món municipal, molt més potent que no pas el d’altres territoris de l’estat.

Seria increïble que ERC deixés passar la gran oportunitat de reforçar el municipalisme català. Temes com reforçar el finançament dels ajuntaments, ordenar les competències dels consells comarcals, coordinar la feina de les diputacions, facilitar la dedicació dels càrrecs municipals, a les seves tasques, mitjançant la dedicació parcial o total... és essencial de cara el futur. De moment, no hem escoltat cap declaració important procedent d’ERC, i Oriol Junqueras és alcalde, de manera que ha d’estar preocupat i ser sensible a tots els canvis proposats, o els que es podrien dur a terme aprofitant aquesta oportunitat.

Els ajuntaments son l’administració més propera als ciutadans i és la que dona més serveis directes. Desmantellar-los seria reduir serveis i allunyar-los del territori. Tot el contrari del que cal fer. Així, doncs, hem d’esperar que ERC és mulli i obligui CiU a fer unes lleis fortament municipalistes. I aquí no es pot abstenir, ni desviar l’atenció cap altres temes. I tampoc pot fer el que proposa pels pressupostos de la Generalitat com és prorrogar-los. Continuar amb les mateixes lleis que tenim ara, quan a Madrid les volen canviar, suposaria supeditar Catalunya a Espanya en matèria municipal , tenint competències pròpies. Esperem que aquesta opció no es doni mai.

Però, els alcaldes no estem gens tranquils. El silenci ha estat la norma durant aquests mesos i les filtracions o detalls de molts dels punts continguts en la proposta de CiU son preocupants, de cara el futur municipal. D’aquí la crida a saber la opinió d’ERC i veure fins a quin punt està disposada a intervenir i exigir canvis. Si ara no actua, la responsabilitat sobre els resultats futurs recauran sobre el partit.

Joan Roma, alcalde de Borredà ( Berguedà).


Sunday, April 28, 2013

 

MAGNÍFIC CONCERT DE CARLES CASES EN EL MONESTIR DE RIPOLL




MAGNÍFIC CONCERT DE CARLES CASES AL MONESTIR DE RIPOLL



Aquest dissabte dia 27 a les 10 de la nit es va celebrar un concert en el Monestir de Ripoll a càrrec del músic i compositor Carles Cases, acompanyat d’altres 5 músics, en un dels concerts programats sota el títol de CARLES CASES DIU LLACH.

Aquest Concert de fet es va estrenar l’any passat a Borredà, en el marc de l’homenatge a Romuald Freixa ( impulsor de diverses activitats, festes i entitats del poble) a més d’antic tinent d’alcalde, en temps de l’Alcalde , Josep Nadeu.

El concert d’ahir va ser excepcional, pel marc on es va dur a terme, el Monestir, per la tria de cançons interpretades, entre les millors de Lluís Llach, per l’arranjament aconseguit, i per la magnífica qualitat dels intèrprets.

Un públic fidel va assistir-hi, malgrat el pèssim temps que feia, i va seguir tot el concert amb un entusiasme indescriptible, que explotava al final de cada interpretació fins el final en que va obligar sortir tres vegades a l’escenari i interpretar noves composicions davant un públic que va sortir encantat , passades les 12 de la nit.

Pels borredanesos, Carles Cases, és un músic molt proper perquè , nascut a Sallent, viu a Borredà des de fa més de dotze anys, i havia estat ja en el poble en diverses ocasions, de jove. I de fet, va ser escoltant Lluís Llach , en viu i en directe, en un concert ofert en el poble que va decidir esdevenir músic i compositor.

D’aquella llunyana vocació, li ha vingut recuperar una part del repertori més representatiu de Lluis Llach per oferir-lo en concert, arreu del país. De fet, durant anys en Carles, va ser arranjador de moltes dels títols de Llach, i el va acompanyar durant molts anys en els seus concerts. L’amistat ve de lluny i la admiració mútua, igualment.

Ahir, també es posava a la venda un CD amb una part de les interpretacions que varem poder escoltar ahir, i pels interessats , avui el repetirà al local el Centru de Cabrianes ( Sallent) a les 19.30, i posteriorment anirà a d’altres municipis de Catalunya, en una gira que de ben segur trobarà el mateix entusiasme que ahir, a Ripoll.

Puc assegurar un llarg i magnífic record de la interpretació escoltada ahir. Feia anys que no gaudia d’un espectacle com aquest, emmarcat en un lloc tant emblemàtic com el del Monestir, i envoltat de gent que venia a recordar les cançons de tota una vida, arranjades per un compositor de qualitat garantida.

De ben segur uns quants dels assistents d’ahir aprofitarem algun altre dels concerts, per repetir. I mentrestant escoltarem la feina feta, portant el CD com a música d’acompanyament en la conducció. I l’animem a fer un segon model de concert, amb altres de les cançons de Lluís Llach. El repertori és tant ampli que ve mereix una continuació.

Joan Roma, alcalde de Borredà ( Berguedà)


Friday, April 26, 2013

 

EL PRIMER BIBLIOBÚS - art. Regió 7




EL PRIMER BIBLIOBÚS

En uns moments en que es qüestionen moltes institucions del país i es volen fer canvis en la organització i funcionament dels ajuntaments, convé mirar enrere i veure què s’ha aconseguit d’una bona col•laboració entre administracions locals.

Avui parlaré d’una fita històrica com és el quarantè aniversari del primer Bibliobús de la Diputació de Barcelona. De ben segur una realitat desconeguda per a moltes persones de pobles grans o ciutats, però un servei essencial per a bona part dels petits municipis de la província de Barcelona.

Precisament, fruit d’una gran carència , lògica en petits municipis com és el de no poder disposar d’una biblioteca, va portar la Diputació de Barcelona, a traslladar els llibres als pobles petits, i com en molts altres temes, fou la comarca del Berguedà la pionera en aquest servei.

Parlem del llunyà any 1973, quan es va posar en marxa aquest servei , el qual anava a dinou municipis i quinze colònies tèxtils. I quan el vell vehicle va dir prou, fou substituït per un de nou, que fa goig de veure i que ha servit per copiar-ne de nous, per cobrir bona part de la província.

Amb el nom de Bibliobús Pedraforca, continua aquell primer servei i celebrem aquests quaranta anys d’acostament de la cultura, als petits municipis. De fet, cada petit poble disposa d’una immensa biblioteca mòbil, perquè el propi vehicle conté una gran col•lecció però amb els mitjans informàtics es pot disposar de tot el fons bibliogràfic de les biblioteques públiques de la xarxa.

I em centro en aquest primer Bibliobús que va obrir la porta als altres existents que donen el mateix servei a altres comarques de la província. Servei no solament de préstec de llibres, sinó de CD’s, DVD’s , publicacions periòdiques, documentació diversa...En suma, el mateix servei d’una biblioteca estable, transportada a cada poble del recorregut. Els ajuntaments hi posen la connexió elèctrica i la d’Internet, i la resta de despeses van a càrrec de la Diputació de Barcelona.

En els temps que corren que ningú vulgui posar preu a un servei com aquest, perquè els resultats son immensos. Això és el que compta. Durant quaranta anys, milers de persones de totes les edats han tingut, i tenen accés lliure a la cultura, en el més ampli sentit de la paraula. I al costat del Bibliobús han nascut experiències com les de teatre, per fomentar la lectura, o altres activitats paral•leles de gran qualitat i actualitat.

Cada any els alcaldes rebem puntual informació de tot el moviment generat en els nostres municipis. Xifres engrescadores que justifiquen la inversió feta, i la despesa de manteniment. Si a tot plegat s’hi sumen persones vocacionals al capdavant del servei, el resultat ha de ser clarament positiu a la força.

Es lògic, doncs, recordar aquells inicis de quaranta anys enrere, per desitjar-ne altres tants de cara el futur. Es cert que les noves tecnologies ens acosten la cultura, però s’han de mantenir estructures com aquestes per donar facilitats a les persones de totes les edats . De fet, la millor justificació son les dades d’ús i els bons records que per milers de persones ha tingut aquest servei, iniciat al Berguedà i traslladat a altres comarques de la província, en un dels grans reptes de la Diputació de Barcelona.

Joan Roma i Cunill, Alcalde de Borredà ( Berguedà)


Thursday, April 25, 2013

 

TERRITORIS LLIURES,TRIBUNALS I DELEGADA DEL GOVERN- art. El 9Nou




TERRITORIS LLIURES, TRIBUNALS, I DELEGADA DEL GOVERN.

Des que va començar la cursa per part d’alguns ajuntaments, d’aprovar mocions considerant el municipi “territori català lliure i sobirà” , la Delegació del Govern a Catalunya , ha anat presentant denúncies als tribunals, i molts alcaldes pensen que és una manera de fer por, o una manera d’entretenir-se la Delegada del Govern, a falta d’altres feines més importants per fer.

Ni una cosa ni l’altra, i ben aviat veurem que darrera aquesta actuació s’hi amaguen conseqüències molt més rellevants de les que la majoria d’alcaldes imaginen.

Com alcalde, considero que hem de ser exemplars en el compliment de la legalitat, i qui té “vocació” o temptacions de convertir els plens municipals, en “mini- parlaments” hauria de canviar de feina, i dedicar-se a d’altres coses, perquè els pobles tenim prou problemes locals, com per voler dedicar-nos a promoure solucions a temes nacionals o globals.

Però bé, cadascú és lliure de ficar-se en altres jardins, i impulsar debats i acords que res tenen a veure amb la vida quotidiana dels seus ciutadans. Ara bé, els resultats de les seves accions poden anar molt lluny.

He seguit atentament el camí d’un centenar d’ajuntaments de tot Catalunya, en relació a l’aprovació de mocions per declarar el municipi “territori lliure i sobirà...”A la comarca d’Osona i el Ripollès n’hi ha un bon nombre, i tots ells, sense excepció han estat denunciats davant els tribunals. Perquè en aquest cas, la Delegació del Govern ha emprès aquesta via, i no en altres casos de mocions, properes, però no iguals ?

La meva teoria és que la Delegada del Govern vol ser contundent a l’hora de marcar diferències i castigar la il•legalitat. Una cosa és fer un brindis al sol, remarcant la catalanitat, o mostrant la disconformitat amb decisions estatals, i una altra cosa és “acordar una mena d’independència local”. La línia vermella estatal s’ha traspassat i aquí rau la diferència.

Doncs, bé, pel que he vist fins ara, els alcaldes i consistoris afectats, han reaccionat frívolament. Davant la denúncia, contracten un advocat, i esperen una resolució judicial que tardarà en arribar i segurament pensen , acabarà en un nou res. Com a màxim una reprimenda, i ja està. Podrem continuar la vida com si res no hagués passat.

No és aquesta la meva teoria. La denúncia comporta una càrrega en profunditat de possibles greus conseqüències polítiques i penals.

Els alcaldes que hagin contractat serveis jurídics, si son pagats amb diner públic, poden ser acusats de malversació de fons públics, per quan utilitzen diner de tots els ciutadans per defensar-se d’una “actuació clarament il•legal”. Es a dir, els alcaldes afectats han portat al Ple municipal una proposta d’acord il•legal, contrari a la llei, i per tant poden ser acusats de “prevaricació”. Però , si a més , per defensar una il•legalitat, paguen amb diners de l’ajuntament, cometen una nova il•legalitat, perquè els ciutadans no tenen perquè pagar una actuació contra llei dels seus representants.

Crec que aquest és el camí cap on vol anar la Delegació del Govern. Una “innocent “ aprovació d’una moció, pot comportar la petició d’inhabilitació per un possible delicte de prevaricació, però al mateix temps pot iniciar una actuació de caràcter penal, per una possible malversació de fons públic, conseqüència de pagar amb diner públic, la defensa d’una actuació il•legal. I aquesta actuació afectaria a tots els membres del Consistori que haguessin votat a favor d’una cosa i l’altra. Veurem com entomen els tribunals les denúncies presentades, però que ningú cregui que la Delegada del Govern, no té altra feina que fer. El resultat de l’actuació pot ser demolidor per prop d’un centenar d’ajuntaments.

Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà ( Berguedà).


Tuesday, April 23, 2013

 

PROGRAMES EXEMPLARS




PROGRAMES EXEMPLARS

Acabo de veure un dels programes del periodista Jordi Evole, i francament convindria tenir uns quants periodistes com ell, escampats per tot el país, i a l’abast de tots els públics. No és estrany que creixi la seva audiència i sigui capaç de trencar la indiferència en tots els temes que tracta.

El que he vist anava sobre la presència espanyola en el món, per medi dels serveis diplomàtics, i ha comparat el funcionament dels espanyols, respecte dels de Dinamarca. Una bona comparació amb un contrast més que evident.

Conec una mica el món diplomàtic, per diverses raons que ara no venen al cas, però realment hi ha països que en treuen un gran profit, i d’altres que els tenen clarament desaprofitats. Aquest és el nostre cas, amb una dispersió considerable de serveis a l’exterior que ni es coordinen ni treballen per aconseguir resultats espectaculars, com sí fan altres.

En un moment donat del programa, unes declaracions fetes pel Ministre Margallo, han estat increïbles, reconeixent la falta d’informació concreta i fidedigne de tot el personal repartit per tot el món, així com un inventari detallat d’immobles, material, etc, al servei dels departaments a l’exterior.

Increïble , però cert, i això vol dir que ningú ha fet els deures en un àmbit tant rellevant com és el de la representació espanyola a tot el món. Si molts critiquen les “ambaixades catalanes” a l’exterior pel cost que suposen i el desconeixement de la feina concreta que duen a terme, molt més crítics haurien de ser sobre la realitat que ha exposat el Ministre d’Assumptes Exteriors.

Alguns entrevistats també han demostrat la falta d’interès i competència de bona part del personal al servei de les ambaixades, criticant la feina burocràtica, en detriment de la comercial que haurien de tenir com urgent.

Vista i demostrada aquesta realitat, convé exigir un canvi radical, a l’actual govern, al mateix temps que hem de criticar la falta de valentia i exigència dels diferents governs anteriors, independentment del seu color polític.

I és que tot Ministeri ha de tenir la seva funció i ha de guanyar-se el sou. I pel que veiem n’hi ha pocs que se’l guanyin. Al contrari molts gasten més del que guanyen i a més donen mal exemple a tot el país.

La crisis exigeix austeritat en tots els conceptes, i eficiència en tots els llocs, al mateix temps que transparència absoluta. Ho hem vist en aquest programa quan els representants de Dinamarca han pogut exposar les despeses dels seus serveis, sense cap mena de dubte ni opacitat.

Fins aquí hem arribat, i pertoca copiar el funcionament d’aquests països que ens porten uns quants anys per endavant, i sobretot unes altres maneres, de fer i estar en política i en negocis, propis dels temps actuals.

Realment instructiu el programa, com tants altres que ha realitzat aquest periodista. El problema rau en la seva projecció i difusió. Massa mitjans de comunicació es dediquen a la propaganda més que a la informació, i d’aquí el poc ressó de coses que passen i no arriben al gran públic.

I en tot això veiem amb preocupació la reducció de l’espai informatiu independent a Catalunya, i la desaparició de nombrosos mitjans de comunicació locals i comarcals, colpejats per la crisis. Mala cosa quan més que mai necessitem saber el que passa a prop nostre o en llocs més llunyans.

Joan Roma, President Consell FEd.XI del PSC


Monday, April 22, 2013

 

TOT ESPERANT LA PROPOSTA DE LA GENERALITAT




TOT ESPERANT LA PROPOSTA DE LA GENERALITAT.

Portem uns mesos valorant diversos esborranys del govern central sobre la modificació de les lleis de bases de règim local. Les lleis que regulen el funcionament dels ajuntaments. En aquest temps, la Generalitat ha reiterat múltiples vegades que té competència plena en aquest àmbit i per tant, pot legislar sense traves, i sense seguir les directrius vingudes de Madrid.

La setmana passada la vicepresidenta del Govern , va donar alguns detalls sobre la modificació “catalana”, però sense entrar en el fons de la qüestió. Ara se’ns anuncia com a cosa imminent l’avantprojecte, que tots els qui tenim càrrecs municipals esperem amb gran interès i preocupació.

Preocupació perquè algunes filtracions indiquen poques novetats o poques innovacions en la llei catalana, respecte de l’espanyola. Seria un greu error, i un motiu més de preocupació per quan els municipis catalans s’han distingit sempre per la innovació i bona gestió. Si en un tema hauríem de tenir una llei avançada, seria en aquesta. El pes dels ajuntaments és decisiu a nivell d’equipaments, infraestructures i serveis. I mateix cal dir del bon paper desenvolupat per les diputacions catalans, i molt especialment per la de Barcelona.

Així, doncs, confiem en que el document valgui la pena i serveixi per tancar preocupacions respecte del que hem llegit procedent de Madrid.

De fet, no cal inventar grans coses a nivell municipal, sinó és aclarir algunes competències, millorar el finançament, i evitar duplicitats entre administracions. D’aquí que la modificació del funcionament dels consells comarcals pot ser una bona proposta, així com altres iniciatives lligades a proposar el repartiment de càrrecs de confiança, en funció del nombres d’habitants del municipi ,etc.

De totes maneres si el juny el document ha d’estar en el Parlament, l’hem de tenir en qualsevol moment a les mans. Un document tant important ha d’estar disponible el major temps possible, i ser estudiat i valorat per totes les parts implicades. En aquest tràmit parlamentari, el posicionament d’ERC serà de gran rellevància per quan és el soci extern de CiU, i si aquest partit vol, pot exercir la seva relació per introduir canvis significatius.

El poder municipal d’ERC, doncs, té una gran responsabilitat, com la té el de CiU, lògicament. D’aquestes dues forces polítiques depèn que el govern faciliti canvis profunds i positius, o que vagi pel mateix camí que Madrid. Esperem que no, i seria sorprenent un posicionament similar. El municipalisme català, és el més fort de tot l’estat, i per continuar-ho sent, ha de tenir les eines necessàries i adequades.

Bé, doncs, a l’espera d’aquest avantprojecte només podem fer que crides a l’enfortiment d’aquest sector. En quan el tinguem a les mans, en farem la pertinent valoració.

Joan Roma, alcalde de Borredà


Friday, April 19, 2013

 

DOTZE UNIVERSITATS PER UN PETIT PAÍS - art. Regió 7




DOTZE UNIVERSITATS.

Seguint el fil de parlar de la bona feina feta per la majoria d’ajuntaments, primer vaig exposar l’excel•lent resultat de tenir un Teatre com el Kursaal de Manresa,similar a d’altres existents a Catalunya i que han facilitat “el consum cultural” en llocs i sectors no habituals. A continuació varem parlar dels bons resultats de disposar d’equipaments esportius, repartits arreu del país, amb el conseqüent augment de la pràctica i diversitat de l’esport.

Avui toca parlar de les Universitats catalanes. En aquest camp, no puc ser autocomplaent com en els casos anteriors. Ens hem deixat portar per una megalomania típica dels “nous rics”.

Un país petit, com el nostre, amb set milions i mig d’habitants, havia de fer una aposta clara per unes poques, però, potents universitats. Quan tractem de grans institucions, no es pot pensar en multiplicar-les, per mor de fer-les inviables.

En aquest camp, alguns ajuntaments varen fer apostes massa arriscades, poc meditades i poc sostenibles. I la Generalitat va deixar fer, sense planificar ni imposar la necessària racionalitat. Al final, els errors es paguen i la realitat actual demostra l’equivocació comesa a l’hora de dissenyar el mapa universitari.

Segurament el nostre país podia aspirar a tenir tres o quatre grans universitats, no necessàriament concentrades en tres o quatre ciutats, sinó descentralitzades en diverses ciutats grans o mitjanes, però mai arribar a la dotzena actual. Tot sigui dit, tenim deu universitats “territorials” i dues de caràcter extraterritorial. Es a dir, dedicades a l’ensenyament , mitjançant les noves tecnologies.

Amb tot, aquesta desena d’universitats “territorials” estan afrontant un present molt dur, i un futur ben incert. El seu finançament és inviable, una vegada els ajuts públics han disminuït fins extrems mai imaginats, i no poden competir a nivell econòmic amb altres del mateix estat, o d’altres països.

Aquest àmbit demostra que un govern ha de saber planificar per una banda, i fugir de pressions i aspiracions de territoris per tenir, cadascun el seu lloc en el mapa. Ara, parlem d’universitats, però el mateix podríem dir, per altres grans equipaments o serveis, i que no sempre s’han implantat en raó de la necessitat, sinó del prestigi o les ànsies de glòria del govern de torn.

Catalunya no s’ha distingit per la planificació al llarg d’aquests trenta-quatre anys d’autogovern. La situació d’ofec econòmic, no és conseqüència de les males arts de Madrid, sinó d’una pèssima gestió dels recursos propis. Hem de millorar el finançament, sense cap mena de dubte, però posant per davant una molt millor gestió de l’economia, cosa que no s’ha fet en el passat.

No era sostenible tenir dotze universitats, o deu de territorials. Els governs de torn havien d’haver estat realistes i resistir la tendència a la política de “repartir”. No es va fer, i el resultat està a la vista. Fortes retallades en totes les universitats, i situació precària de supervivència de totes elles. Governar és administrar els recursos disponibles per donar-los-hi el millor destí. No és igual mantenir quatre universitats que deu. I l’aposta per la qualitat havia de ser prioritària, per damunt de la quantitat. En properes ocasions veurem aquesta mateixa política en molts altres àmbits de la vida catalana.

Joan Roma i Cunill, President del Consell Fed.XI del PSC


Thursday, April 18, 2013

 

I ARA, ENCARA MÉS DIFÍCIL. SENSE TIMÓ




I ARA, ENCARA MÉS DIFÍCIL, SENSE TIMÓ.

Suposo que el president Mas s’ha arrepentit de les seves referència marineres, molt reiterades en el passat mandat, i molt oblidades, en l’actual. No és estrany que tapi les referències marineres, lligades al govern de Catalunya, a la vista dels resultats.

A cada debat en el Parlament hi ha qui li recorda que “ha perdut el rumb”, o que el timó no funciona prou bé, o que la brúixola està espatllada. Jo crec que el president Mas, ha anat encara més lluny que cap altre navegant, i ha aconseguit l’impensable: navegar sense timó. Francament aquesta és la realitat d’avui en dia.

Porto des de l’abril del 79 a l’ajuntament de Borredà ( Berguedà) i mai havia viscut un desconcert tant gran en matèria de tramitacions a la Generalitat, falta de cobrament, descoordinació entre Departaments... de manera que només unes noves eleccions amb un canvi de Govern, permetria confiar en una altra manera de governar.

De fet, ara no estem sota l’empara d’un govern, sinó contemporitzem , esperant no sabem quina solució. Els d’ERC ho posen tot en el sac de la independència, de manera que tot es resoldrà en aquell imprecís instant futur que ningú pot precisar. Pel que fa CiU, confien en una solució “miraculosa” procedent de no sabem quin cantó, i la resta de forces polítiques esperen novetats, sense saber ni d’on ni quan vindran.

Tenim, doncs, el país sense govern real. Tenim un president sense timó, sense rumb i amb la brúixola espatllada. Deu n´hi do, en els temps que corren pensar que ens en podem sortir, en aquesta situació.

I en tot això, el president Mas se’n va al centre de poder de la UE per explicar el seu pla sobiranista. Deu meu, aquí sí demostra una insensatesa sense límits. Anar a presentar una petició d’independència, amb un govern sense pressupost , sense pacte estable per garantir una majoria sòlida, amb un endeutament desbocat, amb importants membres del partit governant, imputats, i amb la seu social del partit hipotecada per causes relacionades amb la corrupció... sense cap mena de dubte, deixarà bocabadats a qui gosi rebre’l. Ja m’imagino els comentaris que faran tot just sortir del despatx corresponent.

Si el president Terradelles veiés aquests moviments, fugiria cap a terres més serioses. Ell que proclamava la serietat i l’horror al ridícul, no podria suportar els viatges del president Mas cap a terres llunyanes.

Però, els dies van passant i la realitat s’imposa. Ahir mateix, a Berga, varem tenir reunió d’alcaldes per parlar del futur de la sanitat, amb responsables de la Conselleria. El futur és molt incert i complicat. Ja podem anar parlant de la consulta, quan tenim el país sota mínims, en temes essencials. A algú li pot semblar un exercici mai vist, governar sense timó, però gaire més temps així, pot acabar molt malament.

Joan Roma , President del Consell de la FEd. XI del PSC


Monday, April 15, 2013

 

IMMERSIÓ, LA MILLOR SOLUCIÓ- art. Nació digital Solsona




IMMERSIÓ, LA MILLOR SOLUCIÓ.



Ja tornem a la batalla de la llengua que tant agrada a alguns sectors , anyoradors del passat. Es ben avorrit parlar , discutir i batallar per un tema que s’hauria d’ haver donat per tancat, anys enrere a la vista dels resultats obtinguts i de les experiències viscudes en altres països plurilingües.

Aquí, no hi ha manera de deixar alguns temes bàsics, tranquils. Sempre hi ha algú que ha de ressuscitar qüestions com la que ens ocupa. Bé, doncs, parlem-ne sense perdre el seny, ni deixar-nos portar per actituds d’indignació. Quan més tranquils, menys nervis tindrem.

I és que, d’entrada hem de veure els resultats aconseguits amb l’actual sistema d’immersió lingüística i els clars avantatges que suposa per tot el col•lectiu escolar.

Contra el que pensen alguns pares, o alguns agitadors del tema, un nen o nena, pot perfectament assolir el domini de dues o tres llengües, en els primers anys d’escola, sense per això tenir cap mena de problema. Al contrari, tot li serveix per incrementar els seus coneixements i impulsar-lo cap a nous objectius didàctics.

El sistema d’immersió ha estat escollit i practicat en nombrosos països amb resultats excel•lents, de manera que en cap d’ells ha estat qüestionat, ni ha sofert cap retrocés. Ben a l’inrevés, el sistema s’està ampliant cap a moltes escoles, en països monolingües , que volen aprofitar el sistema d’immersió per facilitar el domini de diversos idiomes aprofitant el caràcter “d’esponja” que tenen els infants.

Així, doncs, podem veure els magnífics resultats obtinguts en països com Suïssa on coexisteixen 3 idiomes oficials: francès, alemany i italià, i un quart , no oficial, però si nacional: el retoromà. Bé, doncs, a cada cantó suís, en funció de la llengua materna que tingui, s’escolaritza tothom en aquell idioma, i tot seguit, se’n posa un segon , i al cap de 3 o 4 anys, ve un tercer, de manera que al final de l’educació bàsica, tots els escolars dominen, 3 idiomes, i poden accedir a un quart ja en el institut o a la universitat.

El mateix podem veure en altres països, com Irlanda on es recupera el gaèlic, via immersió lingüística i tot seguit , aprenen l’anglès. Però, és que , moltes escoles, en moltes països diversos adopten situacions d’immersió per “qüestions pràctiques”. Posem pel cas, col•legis alemanys, repartits per tot el món, on els escolars practiquen la immersió en alemany i tot seguit hi posen un segon idioma, i poc després un tercer. Això, permet acabar estudis amb el domini de 3 idiomes, estigui el col•legi, a Egipte, Mèxic, Indonèsia o el Japó.

En un món globalitzat és evident que les fronteres idiomàtiques s’estan esborrant i tothom té clar que el domini d’idiomes és un element essencial per poder treballar, viatjar i conèixer món. Perquè limitar la capacitat dels infants per aprendre ? Perquè utilitzar temes com aquest per enfrontar famílies ? O governs ?. Deixem, els idiomes en pau, i dediquem-nos a aprendre’ls, quan més aviat, millor.

Qui cregui que la immersió perjudica els infants és que no coneix ni la capacitat dels infants, ni la psicologia i pedagogia . Tots tenim clar que si en un primer moment, fa falta un reforç escolar, aquest ha d’estar disponible per facilitar l’entrada a la nova realitat. De fet, ja funciona així el sistema, de manera que cap excusa es pot donar, per anar contra el funcionament del sistema escolar, vigent.

I en tant que coneixedor de diversos idiomes, puc assegurar que res millor que voltar pel món, i saber apreciar la riquesa de cada llengua, tot gaudint de la seva literatura “en versió original”.

Joan Roma i Cunill, Llicenciat en Ciències de l’Educació.


 

COM SORTIR DE L'EMBOLIC ?




COM SORTIR DE L’EMBOLIC ?

He estat un dels assistents a l’Escola de Primavera del PSC, i el programa ha estat complert i encertat. Cap dels apartats s’ha fet pesat, al contrari, en algun cas hem apurat fins el darrer moment per aprofitar el temps i les intervencions dels ponents, com es va demostrar el dissabte al vespre, a l’hora de parlar d ‘Opció Federal.

De fet, pels qui tenim algun càrrec institucional o orgànic, es indispensable assistir a esdeveniments com aquests, perquè permeten calibrar millor les opcions que tenim al davant i valorar les decisions a prendre.

I sumat tot el que varem escoltar , el resultat és que ningú té clar com sortir de l’embolic on estem ficats, per obra i gràcia de la crisis global, per una banda; i per la imperícia i falta de lideratge , tant a nivell espanyol com català, per un altre cantó.

A grans mals , grans remeis, si es tenen les idees clares, però no les veiem per enlloc. Artur Mas s’ha convertit en una mena “d’estàtua de les lamentacions” , amb una dosis diària de desgràcies i mala fortuna catalana, davant tota mena d’atacs “externs”.

No calen prendre decisions perquè totes toparan contra el mur de Madrid, la incomprensió i la mala fe, dels espanyols. En comptes d’elaborar els pressupostos, prefereix esperar a veure si de Madrid o de Brussel•les en surten propostes radicalment diferents de les anunciades. La millor decisió és no decidir, en això cada vegada s’acosta més al comportament del propi president Rajoy.

El govern està paralitzat, mentrestant el poble està espantat. Si un governant ha de donar esperança i confiança al seu poble, aquí anem en direcció contrària. L’etern lament de que tota la culpa és de Madrid, ja cansa, i no té els efectes esperats.

I els mesos van passant, i els independentistes comencen a constatar el cansament de la gent, i temen una desmobilització i desengany que freni les exigències de referèndum, i tiri cap a la resolució dels problemes més immediats i urgents. D’aquí la organització de diferents esdeveniments per mantenir viu “l’esperit de l’11 de setembre” i evitar el girar pàgina. Però, cada cop son més els dirigents i càrrecs de CiU que ja no veuen gens clara l’ opció de consulta, “sí o sí”. Poc a poc, manifesten la impossibilitat de la “declaració unilateral d’independència”, o la inviabilitat d’una consulta, sense cobertura legal.

Desfer aquest embolic és molt complicat perquè ningú s’atreveix a desmuntar l’equívoc iniciat. Només un canvi substancial en tots els elements de govern, permetria posposar la consulta, per donar pas a un programa de govern dedicat a afrontar els reptes immediats i deixar per més endavant la consulta, quan una modificació de la Constitució permetés encaixar-hi la desitjada consulta.

La situació és crítica i la falta de propostes, evident. En aquest panorama el paper del PSC esdevé rellevant perquè torna a la centralitat de la qual mai hauria d’apartar-se. Poc a poc la gent veurà que la sensatesa ha de presidir les actuacions a nivell territorial, però sobretot a nivell econòmic i social. Aquests varen ser els temes essencials de l’Escola de Primavera, i les intervencions escoltades permeten tenir més clares les sortides possibles. No estem en el govern, però des de l’oposició hem de presentar les nostres alternatives perquè quedi clara la vocació de govern que sempre hem tingut.

Joan Roma, President del Consell de FEd.XI del PSC


Friday, April 12, 2013

 

EQUIPAMENTS ESPORTIUS ARREU DEL PAÍS - art. Regió 7




CAMPS DE GESPA, PISCINES COBERTES...

Si la setmana passada, vaig posar com exemple de diners ben invertits, el Teatre Kursaal de Manresa, avui parlo d’altres inversions , igualment interessants i rendibles des de molts punts de vista. En aquest apartat podem posar-hi un gran nombre d’instal•lacions esportives: camps de gespa artificial, piscines cobertes, pavellons poliesportius, pistes...

Es una altra manera de demostrar que molts diners han anat destinats a crear equipaments indispensables per fomentar l’esport, a tots els nivells i a tots els indrets. Qui practica esport, és una persona sana, de cor i de cap.

No estem parlant d’obres fetes amb “aires de grandesa”, o inútils. En absolut. El seu ús ha estat fonamental per facilitar la creació d’equips esportius en multitud d’esports, iniciar competicions, a tots els nivells i portar l’esport a totes les edats. Si mirem la pràctica de la majoria d’esports, comprovarem l’increment notable que han tingut en gairebé tot el país.

Que en algun lloc concret s’hagi pecat “d’excessiu” a l’hora de construir algun equipament no invalida, el que han fet la majoria d’ajuntaments, en els seus municipis respectius. I queda encara molt per fer. Que ningú pensi que ja hem assolit un nivell equiparable a estàndards europeus. Encara hi ha buits clamorosos en determinats esports que convindrà atendre els propers anys.

I molts d’aquests equipaments tenen diverses utilitats, totes elles fonamentals per relligar el teixit esportiu i associatiu del poble corresponent. Tenir o no tenir un pavelló poliesportiu, permet fer esport tot l’any, o només quan fa bon temps. O poder fer festes, segurs de que el mal temps no impedirà celebrar qualsevol esdeveniment. Es a dir, els ajuntaments han pensat en el caràcter polifuncional de les instal•lacions esportives, i per això els hi estan traient tot el suc possible.

Hem de fer atenció, doncs, a destriar el gra de la palla quan parlem de despeses supèrflues , poc meditades o poc pensades , per part dels ajuntaments. I comparem amb les instal•lacions que teníem vint o trenta anys enrere. Veurem com en aquells temps era impensable practicar qualsevol esport minoritari, perquè simplement es podia jugar a futbol, en el millor dels casos, i a vegades en camps que eren un perill per la integritat física dels jugadors.

El que sí ha mancat en bona part, ha estat una millor planificació d’alguns dels grans equipaments. Si ho dèiem pel Teatre Kursaal que no pot tenir qualsevol poble o ciutat, igualment hem de dir que algun dels grans equipaments esportius ha de ser pensat i dissenyat per territoris molt més amplis que el d’una ciutat. Disposar d’una pista d’atletisme, només és possible i viable si té vocació comarcal o regional. El mateix hem de dir per una piscina coberta. En aquest àmbit la Generalitat no ha estat capaç de planificar degudament. Queden buits notables, però solucionables.

En resum, voldria treure del cap, algun dels perniciosos missatges procedents del govern central, en el sentit de voler reduir la capacitat i competències dels ajuntaments, en general, perquè alguns es van ficar en obres que no eren proporcionades a la capacitat municipal. Aquest fet, és cert, però en casos molt concrets, i no pot ser excusa per invalidar la magnífica feina feta per la gairebé totalitat dels ajuntaments. En properes ocasions parlarem d’altres inversions ben realitzades, en altres àmbits.

Joan Roma i Cunill, President Consell Fed.XI del PSC


Thursday, April 11, 2013

 

DE SITUACIÓ DE CRISIS, A SITUACIÓ D'EMERGÈNCIA




DE SITUACIÓ DE CRISIS , A SITUACIÓ D’EMERGÈNCIA.



Si algú tenia dubtes sobre el camí a recórrer per part del Govern Mas, ell mateix s’ha encarregat d’aclarir-les, especificant que estem en situació d’emergència. Es a dir, anem de mal en pitjor, i això sense gaires estudis ni reflexions ho veu qualsevol mortal que surti al carrer cada dia, miri la tele, o llegeixi els diaris.

I és que per superar una situació greu de crisis com la que patim fa falta encarar-la amb decisió, idees clares i majories suficients. Ningú dubtava del fracàs d’un pacte amb ERC. Un partit com aquest, sobreviu quan pot fer oposició i pot llençar grans soflames i propostes al vent, però governar, és una altra cosa. Haver de mullar-se cada dia per tirar per terra iniciatives dels altres partits, costa molt. I fer un pressupost amb unes retallades brutals, encara més.

El resultat, doncs, és no prendre decisions. De moment ,les mínimes indispensables per anar tirant, però res de grans acords ni grans pactes. Millor no tenir pressupost que haver-ne de votar a contracor. El problema és que les setmanes van passant i un govern no pot estar amb un pressupost prorrogat, aplicant-t’hi retallades igualment. Al final, la realitat s’imposa i no es pot obviar el que s’ha de fer.

Sense pressupost i sense una majoria estable de govern, convindria tornar anar a les urnes, però el resultat podria ser catastròfic i CiU no s’atrevirà. Toca, doncs, guanyar temps que en aquest cas, significa perdre el temps amb el que sigui con tal no es facin noves eleccions. I amb la situació d’emergència no s’hi juga, de manera que els propers temps seran dramàtics.

Properament vencen les operacions de crèdit realitzades i no es disposa de diner per fer-hi front. Què passarà si la Generalitat no pot assumir el retorn dels diners ? Com podrà compaginar, pagament de nòmines i pagament d’interessos ?

Si el govern central no aprova alguna nova bestreta extraordinària, la Generalitat no podrà fer front a les seves obligacions més immediates i urgents, què fer en un cas semblant? El seny reclamaria fer marxa enrere i reprendre les negociacions, fins i tot a costa d’endarrerir la qüestió de la consulta, però tampoc sembla voler anar per aquest camí. Vol resoldre-ho tot a l’hora, sense tenir competències ni recursos. El Govern Mas està en una cruïlla impossible.

En una situació com aquesta, si Mas fos un líder consistent, buscaria sortides imaginatives, valentes i fora de l’habitual. No és aquest el cas. Més aviat veiem un president propens a sermons i lamentacions, però sense idees ni alternatives. Sembla més esperar que la solució li caigui del cel que no pas busqui sortides viables. Deixa passar el temps, pensant que un dia arribarà, en que la crisis desaparegui en mans d’altres països i d’altres circumstàncies.

En aquest context, el PSC no pot entrar en un govern sense rumb i sense timó, a no ser que tot es posi en qüestió començant per la pròpia presidència, i la política a emprendre. I tot i així el repte conté enormes perills i resistències. De moment només podem fer que esperar i veure.

Joan Roma, President del Consell de Fed.XI del PSC


Monday, April 08, 2013

 

SEGONA TRANSICIO




SEGONA TRANSICIÓ

A vegades un parell de paraules poden obrir un gran debat. Aquest és el cas de l’afortunada expressió de Pere Navarro, d’haver arribat l’hora de dur a terme una SEGONA TRANSICIÓ.

Efectivament, a França tenen la facilitat de poder emprendre una nova “República” quan creuen arribats a un punt en que cal girar pàgina i dur a terme canvis en profunditat. Ara, i aquí és el que fa falta. A Catalunya i en el conjunt d’Espanya. La gent no es conforma en retocs, com la redacció d’una Llei de Transparència, o redactar la primera Llei Electoral, a Catalunya... No n’hi ha prou. Calen canvis en tots els sentits, en totes les institucions. Només per la via de la radicalitat en la profunditat dels canvis permetrà regenerar la vida política i tornar a confiar en les institucions.

D’aquí l’encert en proposar una Segona Transició que impulsi la modificació de la Constitució, portant l’estat cap una organització clarament federal, amb tot el que comporta de nou sistema de finançament, transformació del Senat en cambra territorial...I dintre d’aquests canvis, una nova llei electoral amb llistes obertes, o de doble vot com es pot fer a Alemanya, i tantes altres novetats que ajuden a apropar les decisions als ciutadans.

Es hora de grans canvis, i ja ningú dubta de la conveniència de parlar de la possible abdicació del Rei, o de modificar altres elements importants de l’estat de dret. Es tanta la desconfiança dels ciutadans en el conjunt de les institucions que gairebé tot es pot discutir, i modificar.

No seria oportú començar a posar pegues a determinats canvis, si son raonables, i en aquest punt podríem aprofitar per endreçar un munt de coses que varen quedar per ordenar en la Primera Transició. Moment adequat per aclarir competències i finançament municipal, autonòmic i estatal. Moment per modificar les lleis electorals, també la municipal per aconseguir Consistoris més estables, i Parlaments més propers als ciutadans...

La situació de paràlisis actual no pot continuar perquè deteriora tot el país, i destrossa les perspectives de futur. Falten lideratges, i canvi de cares a la majoria d’institucions del país, i cal una modificació de tota la justícia. En definitiva, és el millor moment per encarar canvis que en altres circumstàncies no serien acceptats i que ara es veurien com encoratjadors en vistes el futur.

Si una cosa va quedar clara en el darrer Consell Nacional és que el partit ha emprès una nova etapa, plena de dificultats, però amb les idees clares. Es la primera mesura per esdevenir alternativa de govern. I que la gent vegi la poca serietat de determinats partits que tot ho confien a una sola acció, sense saber com arribar-hi.

Joan Roma, President Consell Fed.XI del PSC


Sunday, April 07, 2013

 

BORREDÀ - DILLUNS DIA 8 A LES 12 - FUNERAL SRA. CARMEN FORNELLS D'ANDREU






BAN MUNICIPAL



En Joan Roma i Cunill, Alcalde – president de l’Ajuntament de Borredà, assabenta a tots els ciutadans i ciutadanes del municipi de la defunció de la Sra. CARMEN FORNELLS D’ANDREU; Filla Adoptiva del poble, Delegada de Cultura entre els anys 1991 i 2007, i Presidenta d’Honor de l’Associació de la Gent Gran.

La Sra. Carmen, durant 40 anys va impulsar múltiples activitats en el municipi, en camps tant diversos com l’esportiu, el cultural i el de lleure. Ella va posar en marxa campionats de tennis taula, va ser iniciadora de l’Esbart de Borredà, de la Comissió de Reis, del Concurs de Pintura Ràpida, exposicions de pintura, estudis sobre el folklore del poble, publicacions culturals, etc etc. També fou presidenta de la secció local de l’Associació de lluita contra el càncer, aixì com d’altres iniciatives de caràcter social.

Entre els anys 1991 i 2007, exercí les funcions delegades de cultura, per part de l’alcalde , Joan Roma, i en aquests anys continuà la tasca d’impuls a tota mena d’activitats artístiques i culturals, fins retirar-se per raó d’edat.

El poble de Borredà li va reconèixer els mèrits contrets, declarant-la Filla Adoptiva del municipi l’any 1993.

Es gràcies a persones com la Sra Carmen que els petits pobles poden organitzar i promoure activitats de gran renom, durant molt d’anys. El Concurs de Pintura Ràpida, fou un exemple durant més de 25 anys. I la creació i actuacions de l’Esbart de Borredà, en fou un altre.

Avui, comuniquem la defunció de qui hem tingut al nostre costat, durant tant d’anys i a qui és just tenir-la en el nostre record.

Per les raons exposades, DECLARO DOS DIES DE DOL OFICIAL, en record de la qui ha estat promotora cultural, esportiva i de lleure, Sra. CARMEN FORNELLS D’ANDREU.

Que descansi en pau. Sempre la recordarem.

Borredà, 7 d’abril de 2013



L’ Alcalde – President





Joan Roma i Cunill




Friday, April 05, 2013

 

EL TEATRE KURSAAL, AMORTITZAT - art. Regió 7




EL KURSAAL, AMORTITZAT

En uns temps en que es qüestionen moltes de les inversions fetes per les administracions públiques al llarg d’aquesta etapa democràtica, convé ser prudents i no posar-les totes en el mateix calaix.

Massa sovint els mitjans de comunicació ens mostren equipaments “faraònics”, construïts en molts pobles i ciutats, com exemples del que no era lògic fer. D’aquí a considerar que aquestes obres son les que han arruïnat molts ajuntaments, només hi ha un pas.

El mateix passa, a un nivell més elevat, obres fetes per governs autonòmics, en les quals podem veure aeroports sense avions, ciutats de la cultura, impossibles d’acabar ni posar en funcionament, trams d’AVE per estrenar, autopistes que no porten enlloc, etc, etc.

Com en tot, és cert que alguns governs autonòmics, locals, i el mateix govern central, han impulsat projectes inviables, il•lògics, esperpèntics, o fruit de la megalomania del president de torn. Com en tot la realitat s’acaba imposant, i sinó hi ha una base fonamentada per disposar d’un equipament determinat, aquest està condemnat al fracàs.

Si això és cert, no ho és menys que durant els trenta-quatre anys de democràcia municipal, els pobles i ciutats s’han omplert d’equipaments i infraestructures d’una clara necessitat i funcionalitat. Mirem aquesta general realitat, i no la vulguem tapar amb unes quantes desgraciades iniciatives , en llocs molt concrets, i per part de governs molt determinats, siguin del partit que siguin.

Una d’aquestes clares realitats, és el Teatre Kursaal de Manresa. Un projecte costós de planificació, realització, execució i posta en funcionament que ha quedat plenament justificat i amortitzat pel servei que dona a la col.lectivat, manresana, bagenca, i de la Catalunya Central, com a mínim.

Quan es critiquen grans obres, sempre hi ha el perill que algú es passi de rosca, i vulgui incloure equipaments, indispensables pel territori que han de “cobrir”. En els temps que corren és fàcil criticar-ho tot, però el cert és que la cultura mereix el qualificatiu de servei bàsic, com altres lligats a la salut, a l’educació o als serveis socials.

El servei que dona el Kursaal, és fonamental des de tots els punts de vista, perquè ha acostat la cultura en el seu sentit més ampli, a tots els ciutadans del seu entorn territorial. Ha permès assistir a actes molt diversos, a milers de persones que no podien anar a Barcelona, a consumir cultura. Ha facilitat que Catalunya , a nivell cultural, ja no sigui només Barcelona sinó que hi ha vida fora d’ella. Amb vuit o deu “kursaals” Catalunya ha esdevingut plural, propera i fàcil consumidora de productes culturals de primera necessitat.

Així, doncs, els diners invertits en el Teatre Kursaal de Manresa, a l’igual que en altres grans teatres del país, escampats per tot el territori han estat molt ben aprofitats. I el diner posat per fer-lo funcionar esdevé profitós i rendible, des del punt de vista ciutadà. No tot s’ha de comptar amb diners, sinó amb millora de la ciutadania, de la cultura i la diversitat. Si algú , en el seu moment , tenia dubtes sobre si calia un gran equipament com aquest, al cap dels anys transcorreguts pot comprovar que els dubtes s’han esvaït.

Si una capital vol exercir com a tal, ha de disposar de les eines necessàries. I les administracions les han de fer factibles, raonables, i adequades. Aquest equipament és un exemple de com el país s’ha de dotar territorialment d’elements essencials en matèria cultural, però també esportiva , de lleure, etc. Per molts anys.

Joan Roma i Cunill, President del Consell Fed.XI del PSC


Thursday, April 04, 2013

 

GOVERNAR, A ESTONES PERDUDES






GOVERNAR , A ESTONES PERDUDES

Els dies van passant i no apareixen novetats respecte els canvis en la llei d’Administracions locals, que vol aprovar el PP el proper mes de juny. Tenim la data just a tocar, i les repercussions que uns canvis o altres poden produir sobre els ajuntaments poden suposar un daltabaix d’imprevisibles conseqüències.

N’hem parlat en anteriors ocasions, però cada dia que passa es fa més evident que buidar de contingut els ajuntaments és la pitjor solució de cara els serveis directes als ciutadans.

Només veure les nombroses visites que tenim cada dia en qualsevol ajuntament per multitud de temes, ja fan inimaginable l’allunyament de les decisions. Hi ha multitud de temes que s’han de resoldre de forma immediata, i només un coneixement molt proper permet fer-ho de la manera més idònia.

Una avaria en el subministrament d’aigua, un accident en la xarxa de clavegueram, un arbre caigut, neteja de la neu caiguda, una persona en dificultats, un accident domèstic, una autorització per instal•lar una activitat esporàdica, una petició d’informació sobre serveis municipals o qualsevol altre tema... Podríem omplir pàgines senceres d’actuacions municipals que requereixen una resposta immediata, i fan necessari tenir personal administratiu, però també polític per resoldre-les.

Es impensable creure que deixant una secretària o una administrativa en un ajuntament, ja podrà fer front a tot aquest reguitzell de necessitats. No pot funcionar així una administració, i no cal inventar res, perquè el funcionament actual és prou satisfactori si arregléssim alguns disfuncions amb altres administracions, i aprovéssim un sistema de finançament més adequat.

El problema està en voler solucionar temes complexes d’una manera senzilla i des d’un despatx. Si li demanem a la gent el grau de satisfacció del seu ajuntament segurament trobaríem un ampli suport, sigui quin sigui el partit governant. Aleshores no cal fer canvis innecessaris, i sobretot inoportuns, perquè no resolen cap gran problema i en crearan molts de nous.

Pensar que certs canvis permetran estalviar 7.000 milions d’euros és somiar truites. De fet ningú ha explicat d’on surten aquestes xifres, i se suposa que s’han llençat de cara a fer-les arribar a Brussel•les pensant que allà s’ho creuen tot, con tal surtin publicades en alguns mitjans d’informació.

El volum de feina de qualsevol ajuntament obliga a dedicacions importants, per part de personal tècnic i polític. Deixar els governs municipals a persones que hi dediquin el temps lliure, equival a abandonar els ciutadans a la seva sort. Ni visites, ni reunions, ni entrevistes, ni coordinació de feines... a les hores que toca. Si algú vol anar a l’ajuntament a estones perdudes, serà per fer-hi ben poca feina.

Estem a temps d’evitar mals majors. Es millor reconèixer a temps que les previsions inicials eren errònies que no pas, tirar endavant unes modificacions que hagin de ser revisades al cap de pocs mesos per portar al desastre. No estem per invents estranys i una cosa que funciona, deixem que continuï així , i ja farem retocs en millors temps.

El mes de juny és molt proper, i de moment no hi ha novetats respecte tirar enrere propostes que hem vist en els mitjans de comunicació i en els esborranys del Ministeri d’Hisenda. El resultat de fer política , a estones perdudes, ja el varem veure. Millor que no torni.

Joan Roma, President Consell Fed.XI del PSC




Tuesday, April 02, 2013

 

EL FONS I LES FORMES DEL PORTAVEU DEL GOVERN




EL FONS I LES FORMES DEL PORTAVEU DEL GOVERN

Pels qui coneixem Francesc Homs, en Quico Homs, des de fa anys no ens sobten les maneres d’actuar, en tant que Portaveu del Govern. Podem dir que “trenca motllos” respecte d’altres càrrecs semblants.

Tots els governs trien molt bé, qui ha de transmetre els acords setmanals, del Consell Executiu, qui ha de donar la cara, per bé o per mal davant multitud de situacions al llarg de tot un mandat.

De les maneres de fer del Portaveu , un govern pot ser millor o pitjor valorat. En definitiva, és un càrrec dels més rellevants, encara que pugui no manar gaire. En el cas que ens ocupa, les formes i el fons del que diu i comenta solen trencar el que veiem en altres indrets.

En el meu cas, crec que per mal. Es a dir, les maneres d’explicar els acords de govern, la posició del cos, de les mans, les expressions de la cara en determinats moments, i els constants parèntesis que pot promoure per reblar el clau, fa que en molts moments no sàpigues si estàs davant un comentarista polític o d’un portaveu.

Sovint, s’estén cap a circumloquis que no venen al cas, per recordar tal o qual “malifeta” del PSC o d’algun altre partit o personatge que li ve al cap. La qüestió és fer servir el càrrec i les càmeres per enviar missatges que res tenen a veure amb l’estricte informació governamental.

Segurament la persona ha estat triada per aquest rol, però no deixa de causar una estranya sensació de jugar a dues bandes contínuament. Es capaç d’explicar una decisió i criticar qui passa pel davant, per justificar-la. Si a tot plegat hi sumem una oratòria complicada, enrevessada o no prou fluida, tenim una imatge similar a la que dona el govern a dia d’avui.

I ho dic perquè avui mateix, davant la proposta del PSC de crear una Comissió parlamentària per fer una proposta de finançament, ha sortit amb un estirabot impropi d’un portaveu. Desacredita la proposta, i engega a fregir espàrrecs el partit, i li retreu que uns dies proposen una cosa, altres dies una altra, parlant de temes diferents, com si ell fos qui ha de marcar els temes a tractar o les vies a escollir per debatre les propostes que li convinguin al govern.

En resum que amb un portaveu com aquest, difícilment hi haurà ponts de diàleg i coordinació. La confrontació li és innata, precisament quan menys falta fa. I si s’ha despatxat així respecte la proposta del PSC, el mateix ha fet amb la distensió de relacions entre Madrid i Catalunya. Clarament va de sobrat. En fi, el que dèiem, encara no hem vist tot, en els temps que corren. Tots pensaríem en la oportunitat de refer lligams i acords, entre partits i entre institucions. Però pel que veiem les coses no van per aquest camí, almenys aquesta és la impressió que hom treu de veu del Portaveu.

Joan Roma, President del Consell Fed. XI del PSC


This page is powered by Blogger. Isn't yours?