Friday, March 29, 2019
NINGÚ EN EL TIMÓ - art Regió 7
NINGÚ EN EL TIMÓ.
Després de les mostres d’astúcia, en viu i en directe, de
qui suposadament figura com a president de la Generalitat, podem asseverar que
mai la presidència de la institució havia caigut tant baix. Jo crec que més que
president de la Generalitat, aquesta persona, es pensa que presideix l’empresa,
Genialitats de Catalunya S.L.
I és que tenim el país i el seu govern, en el caos més
absolut. Es posen i treuen consellers/es, com qui canvia de vestit, i
s’organitzen tensions i reptes, a les més altes instàncies de l’estat, com si
Catalunya, fos en una altra dimensió, i es podés permetre interpretar les
lleis, els reglaments i les normes, al seu gust i conveniència.
Fins quan un país pot funcionar sense govern ? Fins ara no
ho sabíem o no ens ho podíem imaginar. Ara, tenim la prova fefaent de que un
país aguanta molt, si bé, es va enfonsant poc a poc, encara que a primera vista
pugui semblar que la davallada no és especialment greu.
Per raons de càrrec i d’interès, vaig seguint l’evolució econòmica,
política, social i cultural que els diferents organismes van emetent, i el seu
contingut ens hauria de preocupar sobre manera, perquè és una relació de la
pèrdua de pes, de Catalunya, dintre d’Espanya , dintre de la UE i dintre del
món global.
Ja no és solament que milers d’empreses marxessin, per la
inestabilitat del procés independentista, i que la majoria no hagin tornat ni
es plantegin el retorn, mentrestant duri el caos. Es que vivim un canvi radical
en l’aterratge de noves empreses, que ja no es plantegen entrar per Barcelona,
sinó per Madrid o altres ciutats de l’estat.
Es a dir, la capitalitat econòmica, social i cultural que
ostentava Barcelona , i amb ella, Catalunya, va deixant pas, a una altra
realitat en la qual es deixa de banda el nostre país, per entendre que està
sotmès a una inestabilitat i falta de rumb que no fa aconsellable posar-hi els
peus. El diner és covard, per naturalesa, i quan en un lloc es donen mostres
d’haver perdut el rumb, es prefereix anar a un altre lloc, a l’espera de veure
si la situació retorna a la normalitat.
I ara i aquí, la normalitat és molt lluny. Molt. Es posen
totes les culpes en el judici, més pendents en si hi hagué rebel·lió o no. En
si, uns diuen la veritat, o la falsegen, sense preguntar-se si tot plegat no
fou “una immensa improvisació”, prometent paradisos inexistents, en forma de
repúbliques que mai ningú es va atrevir a proposar , i menys votar.
Ningú parla ni vol exposar els costos econòmics, del procés,
ni les greus conseqüències d’unes accions que han fracturat el país i la seva
societat. No. Pels qui estan en càrrecs de suposada responsabilitat,
l’important es veure si hi ha arguments o justificacions a l’acusació de rebel·lió.
Si no venen empreses, o les d’aquí van marxant o han suspès inversions, no té
excessiva importància. Ells estan en altres batalles, en altres relats.
Si algú creu que el relat és alarmista, l’animo a que
llegeixi els informes dels diferents organismes, estatals o privats, que donen
compte dels resultats del passat exercici, i el comparen amb exercicis
anteriors. La comparació demostra la clara davallada d’esdeveniments
de relleu, a Barcelona i Catalunya, i el seu trasllat cap altres indrets de
l’estat. Si algú creu que això és passatger, s’equivoca. La confiança costa molt
de guanyar, i molt poc de perdre. En això, estem.
# posted by joan roma cunill @ 11:35 PM
Thursday, March 28, 2019
LA FUSTA NO TÉ PREU - art. Diari de Terrassa
LA FUSTA NO TÉ
PREU.
A vegades, hi ha fenòmens que la gent, en general, creu positius i en
canvi, els resultats son clarament negatius quan es coneix, a fons, el tema en
qüestió. Avui, vull parlar dels boscos,
i el seu producte més preuat, la fusta.
L’abandonament de milers d’explotacions agrícoles i ramaderes, en el
conjunt del país, ha provocat una ampliació de la massa forestal, fins a ocupar
no menys d’un 62 % de la superfície total. Aquest canvi d’ús del sol, podria
semblar, a primera vista positiu però la realitat és una altra, perquè tenir un
excés de massa forestal, fa que els incendis siguin molt més devastadors, al no
trobar espais que els frenin.
Ara bé, el problema actual dels boscos, és la seva baixa rendibilitat, i en
conseqüència s’hi dediquen pocs recursos, poques inversions en el seu
manteniment i explotació. Com en tants altres sectors del país, falta el que
se’n diu, un projecte de futur. O si voleu, una política adequada com per
planificar el seu rendiment, a curt , mig , i llarg termini. Aquí no s’hi valen
improvisacions ni planificacions a curt termini, perquè en tot moment parlem de
decennis i fins i tot de generacions.
Es evident que la fusta tenia una gran importància, en l’antiguitat, l’edat
mitjana, i principis de l’edat moderna, però no li ha passat el seu temps, si
al darrere, hi ha un projecte de sector. Com en tants altres àmbits, la fusta
torna a tenir valor, perquè torna a ser valorada, per a ús en múltiples camps
de la vida quotidiana. De fet, s’importen milers de tones d’altres països, en
comptes de fomentar el mercat nacional.
Ara i aquí, el sector està en una situació molt caòtica, amb una caiguda de
preus, des de fa molts anys, cosa que porta els propietaris a no invertir, en
un degut manteniment, per falta clara de rendibilitat. Es comprèn fàcilment el
motiu, si la fusta no té sortides adients i en múltiples camps. Les grans
papereres han passat a la història , de manera que Catalunya ha deixat de ser
productora de pasta de paper. Ara , n’importa, quan abans n’exportava.
En fusta de qualitat, es prefereix importar-la que no pas promoure la que
tenim en el país, de manera que molta fusta bona, acaba convertida en material
per a combustió, a uns preus irrisoris. El que es pot pagar per a fer-ne pellet
o estella per a centrals de biomassa, és infinitament més baix, que si
s’utilitza per a fer-ne taulons, o convertir-la en matèria prima per a mobles, parquet,
o altres destins nobles.
El foment de la biomassa, està a les beceroles, quan una bona promoció,
permetria absorbir la major part de matèria forestal de baixa qualitat, i així
ajudar a la rendibilitat dels boscos, i a mantenir net el sotabosc. El nostre
país, funciona a rampells, i quan el govern està distret en altres problemes no
pot dedicar els esforços necessaris a promoure un element essencial del
territori, com son els seus boscos.
Pels qui vivim en el món rural, la riquesa forestal, és un dels elements de
més vital importància perquè pot donar vida a centenars de treballadors, a cada
comarca, i alhora mantenir en un adequat equilibri les espècies forestals, en
una roda que va de generació a generació, sense interrupció.
I és que, d’aquest adequat equilibr,i en depenen moltes altres riqueses com
son la flora i fauna, la bellesa i el paisatge, l’aprofitament de productes com
els bolets o multitud de plantes del sotabosc que son utilitzades, en multitud
d’activitats rurals o urbanes.
Anys enrere, tenir un bosc, era tenir una riquesa. Ara,
s’ha convertit en tenir un mal de cap, per la seva preservació i conservació,
amb ben poques possibilitats de treure’n un rendiment adequat. També aquí
trobem a faltar l’acció política adequada, que altres governs han aconseguit.
Però, és clar, aquí tenim el cap, en un altre lloc.
# posted by joan roma cunill @ 11:51 PM
Wednesday, March 27, 2019
5 OFERTES DE TREBALL - EMBASSAMENT DE LA BAELLS.
ATENCIÓ L’EMPRESA – INDÒMIT – BUSCA GENT – CAMPANYA ESTIU.
5 PLACES EN TOTAL,
per lloguer de material aquàtic a La Baells.
4 PLACES , de 15 de juny a 1 de setembre- jornada complerta
1 PLAÇA, per
incorporació immediata, durant els caps de setmana, i a partir del 15 de juny a
jornada complerta, com les altres.
Es donarà valor a :
Proximitat residència
Carnet de conduir B
Idiomes
Titulacions relacionades amb el sector
Interessats enviar CV a :
info@indomit.net
# posted by joan roma cunill @ 12:45 AM
Monday, March 25, 2019
FALTA IDEOLOGIA O SOBREN GALTES ? - art. Nació Digital Solsona
FALTA IDEOLOGIA O
SOBREN GALTES ?
Sóc, dels que quan entro en una organització, procuro implicar-me al màxim
en les decisions, i en la gestió del dia a dia, de manera que em considero
corresponsable de tot el que s’ha fet, amb final satisfactori o no. Tota obra
humana, comporta un cert grau de risc, de desconeixement o de previsions no
acomplertes. No fer res, no és una opció.
Arribo al final dels meus 40 anys de dedicació municipal, i sempre he
defensat les accions dutes a terme pels dos alcaldes que em varen precedir en
el càrrec, l’alcalde Andreu i l’alcalde Nadeu. Vaig formar part dels seus
equips de govern, i per tant, el que varem fer, ho varem fer per decisió
conjunta, votés a favor, o no. Al final, el resultat és compartit.
I des de fa 40 anys formo part del partit socialista, amb grans
satisfaccions per les decisions i feina feta, i algunes decepcions. Lògic. A
l’igual que el PSOE ens ha proporcionat moments de gran orgull i satisfacció
per la defensa dels més febles, per la modernització del país, per l’entrada a
la UE, i tants i tants altres objectius acomplerts. Lògicament, també hi ha
hagut decepcions, crítiques i controvèrsies per objectius no compartits o no
suficientment explicats...
Ara bé, em costa acceptar canvis d’ideologia sobtats, o adoptats al cap de
molts anys de pràctica política, en llocs de responsabilitat. Es evident que
tots evolucionem, modifiquem posicions, alterem prioritats, busquem nous
objectius...tot això, forma part del creixement humà i de la personalitat, però
em costa molt de creure en canvis d’ideologia, si realment has estat sincer en
les teves creences i objectius.
Ho dic, a la vista d’una llarga llista de persones, amb les que he
compartit partit, càrrecs institucionals, i treball en projectes concrets, que
de sobte, “han vist la llum”, marxant cap un altre partit. I oh, casualitat,
“la nova llum vista”, ha anat acompanyada d’un càrrec de partit o
institucional, en el nou partit que els acull. Casualitat ??? Nova ideologia
???? Jo crec que no. Simple i planerament, qüestió de galtes ¡¡¡ O si voleu
d’un interès , pur i dur, per la poltrona perduda o per l’ego insatisfet, que
solen anar plegats.
En aquests moments, tenim un munt d’exemples de transfuguisme, aprofitament
de càrrecs, traspassos d’un partit a un altre, o simplement jubilacions
avorrides, canviades per retorns , a la recerca d’un nou tram de protagonisme,
ni que sigui en segona fila.
Ho trobo patètic, lamentable i molt mal exemple per al conjunt de
ciutadans, però la persona humana està plena de contradiccions, i n’hi ha que
ho justificaran amb gran discursos d’ètica i estètica.
Encara ressonen en les meves oïdes, els discursos de Marina Geli, Ernest
Maragall, Antoni Comin , Montserrat Tura, Joan Ignasi Elena, Pia Bosc....en
reunions de partit, de grup parlamentari, o en algun congrés del partit,
proclamant la importància de la coherència, i les proclames a favor de mantenir
els principis del partit... al sortir, tots han anat corrents a buscar
aixopluc, en llocs ben aposentats, sota el paraigües d’ERC, un partit que li és
molt fàcil acollir tot el que arribi. O a C’s, cas de Corbacho.
En altres partits, podem veure operacions ben similars com ara mateix en
l’espai dels Comuns, amb el trasllat d’Elisenda Alamany i J.J Nuet, cap a ERC,
no fos cas que no entressin en llistes seves, a la propera ocasió.
I més clamorós encara, com actua Puigdemont a l’hora de fitxar. Ell s’ho fa
sol, el seu amic Matamala, de candidat al Senat per Girona. El seu advocat,
Alonso – Cuevillas, a Madrid, una altra amiga la treu de Consellera ( Laura
Borràs) i l’envia a Madrid, i a Elsa Artadi la posa a Barcelona, a canvi d’una
altra, en el seu lloc. Algú creu que FALTA IDEOLOGIA O SOBREN GALTES ??????
# posted by joan roma cunill @ 10:28 AM
Saturday, March 23, 2019
EL QUE HI HA EN JOC - art. Regió 7
EL QUE HI HA EN JOC.
En les eleccions generals del proper 28 d’abril, hi ha en
joc, molt més que una nova composició de les Corts Generals, i l’elecció d’un
nou govern. Hi ha un model de vida, un model de democràcia, i amb ella , una
nova interpretació de les llibertats, individuals i col·lectives.
No comparteixo la opinió d’alguns sectors de titllar
Espanya, d’una democràcia de baixa intensitat, i encara menys, d’una democràcia
“segrestada” per unes èlits, suposadament, poc democràtiques. Es perfectible,
per descomptat. Té deficiències, en alguns sectors – clau, segur, però si la
posen en el lloc dinovè, entre cent seixanta – cinc països i la declaren com a
“democràcia plena”, vol dir que disposa de tots els elements, considerats
essencials, per ser un país clarament democràtic.
Dit això, arribar fins aquí ,ha estat difícil, i costa molt
més pujar, que baixar. En temps de governs del PP hem vist com algunes de les
lleis fonamentals, patien modificacions que posaven en perill, conquestes
aconseguides, i que consideràvem intocables. Res és intocable, com podem veure,
en tot lloc i moment.
Aleshores, hem de tenir clar que el que hi ha en joc, el 28
d’abril, és anar endavant, o tirar enrere. Tant senzill, i tant dramàtic,
alhora. Estem en una UE trasbalsada per alguns partits que pretenen fer-la
implosionar i perdre, tots els guanys aconseguits. I ara, a Espanya, ha arribat
el que creiem impossible, un partit de dreta – dreta, en clara competició amb
el PP i amb C’s que s’han llençat a competir el seu espai, per mirar d’ampliar
votants. I tots tres, sense cap mania, a l’hora de pactar, si la suma, dona.
He de dir que en alguns moments, aquests partits fan por.
Por, per la lleugeresa a l’hora de tractar canvis legislatius de gran
importància, i por, per com tracten determinats problemes de la gent més necessitada o els col·lectius més
desfavorits, que més que ajudar, volen arraconar.
L’afany pel poder, comporta atropellaments a l’hora de
decidir candidats, i a l’hora de llençar promeses electorals. Cada dia, volen
tenir grans titulars, i no importa si son a costa de criticar o posar les
culpes sobre qualsevol sector d’actualitat. Si després veuen que s’han
equivocat o l’han confós per un altre, és igual. No calen disculpes perquè la
roda ha de continuar girant, i un dia, fa oblidar l’anterior...és la
improvisació permanent, i la recerca de titulars, per “estar al dia”.
Es busca simplificar problemes de gran complexitat, per fer
veure que en quatre dies, els grans temes poden ser resolts. No volen entendre
que tot necessita ser pensat i repensat, i que no hi ha solucions fàcils, en un
món complex i global. D’aquí la por a un govern improvisat, amb un programa fet
de trossos de declaracions i invencions, i uns personatges pujats a primera
línia, per manca d’altres candidats, o resultat de les batalles internes ,
entre competidors.
El nivell de la política ha sofert una baixada considerable,
i no ens podem permetre, no posar els millors, en els llocs de major
responsabilitat. Tampoc ens podem permetre, continuar batalles estèrils, com
les viscudes a Catalunya, creient que es pot vulnerar la llei i l’estat de
dret, simplement perquè un sector així ho vol.
En aquestes eleccions ens hi juguem tenir unes Corts
Generals, progressistes, dialogants, i obertes a canvis profunds, però sempre
sota l’imperi de la llei. Aquí i allà, i malament aniríem si allà el tripartit
de dretes arribés a sumar, per governar. La inestabilitat i la confrontació
estarien a l’ordre del dia, provocant conflictes permanents que perjudicarien
tot el conjunt.
El que hi ha en joc, és un futur engrescador i ple
d’esperança, o un de confrontació i retrocés, en múltiples facetes de la vida
que creiem haver conquerit de manera definitiva. Res és definitiu sinó es
lluita per mantenir-ho. Tinguem- ho clar, i cada dia que passa tenim mostres de
la cara de la dreta, més descarnada.
# posted by joan roma cunill @ 12:16 AM
Thursday, March 21, 2019
SENSE GOVERN - art. Diari de Terrassa
SENSE GOVERN.
A poques setmanes de deixar el càrrec d’alcalde, constato
que la previsió de tancar temes, ha esdevingut impossible, per incompareixença
del govern de la Generalitat. No tenim
govern, encara que alguns ostentin el càrrec de conseller /a i fins i tot ,
sembla, tinguem un president. En realitat cobren el sou, però no exerceixen els
càrrecs.
Es indignant veure conselleries senceres, mà sobre mà, a
l’espera de que algú prengui decisions. No n’hi ha ,ni se n’esperen. Pels qui
estem a peu del carrer, i volem resoldre temes, la situació ha esdevingut desesperant
perquè rebem peticions que no poden ser resoltes per nosaltres, i ningú està
disposat a resoldre-les , a l’altra banda, que és on en tenen les competències.
Perdoneu estimats lectors, aquesta introducció, no prevista
inicialment perquè volia continuar parlant de temes més rurals, més d’interior
de país, més poc coneguts per part de la gent de ciutat, però la vida
quotidiana topa amb la crua realitat, fins el punt de pensar que amb l’aplicació
del 155, hi havia algú al capdavant que donava ordres....és que ara, no hi ha
ningú.
Em preguntava, quant de temps pot un país, aguantar sense
govern efectiu ? Al principi, pensava en unes poques setmanes, després en uns
pocs mesos...ara , ja aguantem ,anys. No passa res ? Sí, però no hi ha valentia
ni capacitat per trencar aquesta maleïda dinàmica de paràlisis de tot un
govern, sense que passi res més que la pèrdua constant de possibilitats i
capacitats de negoci, funcionament dels serveis, planificació de futur,
aprofitament d’oportunitats...
Plegaré sense haver pogut tancar alguns temes que porten dos
i tres anys, en tràmit, perquè diversos departaments de la Generalitat, esperen
a que algun càrrec, decideixi el que pertoca. Mentrestant, toca esperar. Ells
manen, ells decideixen, ells son els competents, a nivell legal, però ells
....no actuen. I ja està. Tant
simple i tant senzill com això.
La pèrdua del sentit de la realitat és immens i des de fora,
anem contemplant les batalles internes, entre els partits de govern, en totes
les institucions on estan presents. Ja no m’atreveixo a dir , “on governen”. La
batalla està en veure qui domina el terreny, i la resta, és secundari. I entre
els temes secundaris figuren totes les peticions de resolucions de qüestions
municipals: llicències ambientals, llicències d’activitats determinades,
informes de tota mena, modificacions urbanístiques, expedients socials, ...
A banda dels retards o paràlisis d’expedients, els alcaldes
som espectadors de batalles entre departaments, per qüestions d’una immensa
estupidesa, procedents de veure qui mana més o qui està per damunt de l’altre,a
l’hora de dictaminar un tema concret. En el fragor de la batalla, els alcaldes,
som simples espectadors del final d’una manera de fer i actuar que mai
haguéssim imaginat veure , a casa nostra.
Els partits independentistes han aconseguit destrossar anys
i anys de construcció de l’autogovern, fins a convertir-lo en una paròdia del
que havia estat. Anys enrere, criticàvem la lentitud, l’excés de burocràcia, el
desconeixement d’algunes realitats del país, especialment tot el relacionat amb
el món rural...però és que ara, no s’exerceix l’autogovern, perquè a la recerca
de la independència, s’han carregat l’autonomia . Ja només falta que arribi un
tripartit de dretes ,com el que tenen a Andalusia ,per a oficialitzar la pèrdua
de l’autogovern pel qual tants vàrem somiar i lluitar. O es produeix una
reacció clara, amplia i contundent, o el resultat el veurem ben aviat. El que
mai hauria pensat és en quedar sense govern i veure com els partits
independentistes, juguen a favor de la possible pèrdua de l’autogovern, tant
costosament aconseguit.
# posted by joan roma cunill @ 9:16 AM
OBJECTIU . ALLIBERAR BERGA DE LA CUP - art. Endavant Digital
OBJECTIU-
ALLIBERAR BERGA DE LA CUP.
Ha estat interessant veure el paper de la CUP , al capdavant d’un govern
municipal, perquè fàcil és criticar i fer propostes arrauxades, i altra cosa és
posar-les en pràctica, sobretot en una capital de comarca, com Berga.
D’entrada, pretendre governar una ciutat de 16.000 habitants, amb un
Consistori de 17 membres, amb només 6 regidors, és una temeritat. Aquí, en el
nostre país, es fan coses que en altres indrets son impensables. A nivell
europeu, no es comença cap govern, sense primer garantir estabilitat. I
l’estabilitat només s’aconsegueix, si , d’entrada es disposa d’una majoria
absoluta que permeti prendre grans decisions, en tot lloc i moment.
Tenim un altre exemple ben palpable de temeritat, en el cas de Barcelona –
capital, amb un govern en minoria que ha estat un desastre per a la ciutat, i
pel conjunt de Catalunya . Però bé, tornant a Berga, en honor a la veritat he
de dir que els primers dos anys, varen suposar un notable esforç per a posar
ordre a un ajuntament, tradicionalment mal governat. O si voleu, deficientment
administrat i planificat.
En el primer període, l’equip de govern, va decidir plegar en un calaix el
seu programa electoral i entomar la realitat per a transformar-la i adequar-la
a les necessitats immediates. De fet, el gran deute rebut, no permetia cap
vel·leïtat ni cap brindis al sol, de manera que la gestió fou raonablement
correcta i encertada. Ara bé, gestionar la precarietat i la dependència total
de l’administració de l’estat, no comporta cap alegria ni cap honor, i això
provocà les primeres desercions, i els primers abandonaments de càrrec.
I aquí s’inicià el segon període, amb un equip de govern cansat,
desorientat, sense ànims ni ganes per emprendre les grans transformacions que
necessitava i precisa la ciutat. A tot plegat, s’hi sumà tot un seguit de
desafiaments , lligats al procés i a les ganes d’aparèixer com un equip de
govern, agosarat, cridaner o rebel, oblidant que sortir de l’estat de dret,
porta al desastre. I el desastre vingué de la mà de la resolució judicial, per
la qual, s’inhabilità a l’alcaldessa, Montserrat Venturós, durant 6 mesos.
Termini que finalitzarà el proper dia 1 d’abril.
Sí, es podrà tornar a presentar, però entre renúncia de càrrecs de l’equip
de govern, anades i vingudes al jutjat, i altres pèrdues de temps, la ciutat ha
quedat en segon terme, i els grans reptes, continuen pendents.
Davant aquest panorama ,el PSC ha optat per a presentar un polític preparat
i amb una àmplia experiència, a nivell de govern municipal i comarcal : Abel
Garcia. Quina ha de ser la gran prioritat ? Doncs, una tant senzilla i alhora
tant complicada, en els temps que corren, com pensar en la ciutat, i en els
ciutadans. Deixar fora del debat, tot el que fa referència al procés, i altres
desafiaments, per simple i planerament, entomar el gran repte de transformar la
ciutat. Una ciutat amb grans mancances, que ha deixat perdre grans
oportunitats, i s’ha situat molt enrere, respecte d’altres capitals de comarca.
Així, doncs, el gran objectiu és alliberar Berga de la CUP i fer factible
un pacte de govern, amb alguna altra força política que tingui la mateixa o
similar prioritat. Aquest és el repte, l’endemà de les eleccions del 26 de
maig. Pel que he pogut parlar amb molts berguedans, estem en plena sintonia amb
la gent del carrer. Aviat ho comprovarem.
# posted by joan roma cunill @ 1:22 AM
Wednesday, March 20, 2019
PER SERVIR O SERVIR-SE'N ? art. El 9 Nou
PER SERVIR, O PER
SERVIR-SE’N ?
A poques setmanes de tancar una llarga etapa de vida municipal, des de
l’abril del 79 fins el 15 de juny d’aquest 2019, primer com a regidor de govern
( mitjançant pacte, durant 12 anys) i tot seguit, 28 anys d’Alcalde, amb
majoria absoluta, puc assegurar que dels deu mandats municipals, aquest és ,
sense cap mena de dubte, el més complicat de tots. I no ho dic pel meu poble,
en concret, sinó pel conjunt dels municipis de Catalunya. Estem a punt de
tancar un mandat, ple de comportaments inconscients, imprudents, i sobretot,
estèrils.
Portem 40 anys de democràcia, i en aquesta llarga etapa, no ha estat fàcil
governar un ajuntament, i encara menys, un de petit, però a falta de recursos
hi posàvem esforç, dedicació i imaginació, compensant les mancances amb la
recerca de sortides imaginatives i sobretot, constructives. Els primers
mandats, foren exemple de suma d’esforços i ganes d’atrapar el temps perdut,
per culpa dels 40 anys de dictadura franquista.
Després, vingueren uns anys de bonança econòmica, fruit del bon govern
municipal, ajudat per generoses ajudes de la Diputació de Barcelona i la
renascuda Generalitat. A tots plegats, s’hi sumaren aportacions del govern
central, i com no, de la UE, els qui saberen anar a buscar-les. Els
responsables polítics teníem clar que estàvem a l’ajuntament per servir-lo i
amb ell, a tot el poble. En els plens,els debats, les mocions, propostes, precs i preguntes, es
centraven en temes municipals. En ben poques ocasions, marxàvem del poble, per
a retornar-hi tot seguit, àvids de trobar solucions als problemes plantejats.
No preteníem, ni era la nostra voluntat, convertir el Ple, en un petit
Parlament, per a tractar-hi temes sobre els quals no tinguéssim cap
competència, ni opció a intervenir.
Aquesta idea clara i diàfana d’estar en un ajuntament “per servir”, ha
donat pas a “servir-se’n “ per part dels partits independentistes. El dany
causat ha estat immens, perquè ha distret l’atenció i els esforços, cap a
lluites que ben poc tenien a veure amb els problemes del poble o ciutat. Han
volgut fer servir els ajuntaments com a punta de llança de la batalla
partidista, deixant de banda, les prioritats municipals, per a dedicar-se a les
prioritats del seu partit. Si algú es dedica a estudiar la feina feta, en
inversions, en infraestructures, equipaments i serveis, s’adonarà del que dic.
Com més intensa ha estat la dedicació de l’equip de govern, al moviment del
procés, menys efectivitat ha tingut la tasca municipal.
Aquest canvi de prioritat, ha durat tot aquest mandat, i correm el perill
que, alguns, el vulguin allargar al proper mandat que començarà, a les 12 del
migdia del proper 15 de juny. Seria fatal, continuar per aquest camí, però hi
ha elements per pensar que alguns així ho volen. Estem en plena preparació de
candidatures municipals, amb una aferrissada lluita entre PEDeCat o com li
vulgueu dir, i ERC, per veure qui fa més llistes, i qui pot obtenir més
alcaldies, per fer-les jugar, en el proper partit. L’interés per l’ajuntament
en concret, pel poble , en concret, és secundari. El que els importa és
augmentar el pes polític per a poder negociar o imposar noves condicions en les
batalles futures, a nivell de Generalitat ,o del procés.
Enmig d’aquest anhel per “servir o servir-se’n”, el partit socialista vol
mantenir el que ha estat la seva constant prioritat: el municipalisme, clar i
contundent, lluny d’altres batalles que no siguin les pròpies del poble o
ciutat. En aquestes eleccions, es confrontaran aquestes dues visions, i la gent
ha de triar. Hem vist ja, multitud de gesticulacions que no han servit per a
res, en els darrers quatre anys. Equips de govern que han programat plens
extraordinaris, mocions a tort i a dret, viatges a Barcelona o a Bèlgica,
debats sobre temes aliens ....tot, per a res. Esforços i temps perdut, per
arribar on som ara. Un govern de la Generalitat inoperant, un president perdut,
i unes finances destrossades, que han repercutit en la manca total d’ajudes als
ajuntaments.
Ara i aquí, molts deixem pas a noves generacions, però hem presidit els
ajuntaments, amb un ànim clar de servei al poble. Aquesta ha estat la nostra
prioritat, i els resultats estan a la vista de tothom. No donguem pas, als qui
volen entrar-hi “per servir-se’n”. Els resultats d’uns i altres, son totalment
diferents.
# posted by joan roma cunill @ 2:34 AM
Tuesday, March 19, 2019
AJUNTAMENT DE BORREDÀ - INFORME SOBRE SUBVENCIONS, CRÈDITS I SALDOS COMPTABLES
INFORME SITUACIÓ
SUBVENCIONS, SALDOS I CRÈDITS – AJUNTAMENT DE BORREDÀ
En el Ple Municipal Ordinari, celebrat en el dia d’ahir, dilluns dia 18 de
març a les 19 hores, l’Alcalde, Joan Roma i Cunill, va donar compte de la
situació de les subvencions aconseguides, aprovades i pendents d’execució.
Igualment donà compte dels saldos en els comptes bancaris i de la situació
dels crèdits, amb el BBVA i Diputació de Barcelona.
SUBVENCIONS
CONCEDIDES – NO EXECUTADES.
192.000 Condicionament carrer de la Font
49.000
Condicionament Passatge camp de futbol
48.500
Condicionament Camí Riera de Merlès – Tram nord
30.000
Pista pàdel
30.000
Compra vehicle brigada.
20.000
Condicionament camins rurals municipals
24.000
Cementiri vell – enderroc nínxols vells.
35.000
Condicionament camí Coll del Bas – Gestió Consell Comarcal
17.000
Renovació canonada aigua Rocatrencada – El Rocal
445.500 euros, en total. Als quals
s’han d’afegir les subvencions del Catàleg de serveis 2019 de la Diputació de
Barcelona, y els de l’ADF ( uns 17.000 euros). El total complert, s’acosta als
485.000 euros.
SALDOS COMPTES BANCARIS.
Saldo a 12 / 3/ 19 . Banc Sabadell ......... 97.181,34 euros
BBVA ...................... 62.284,28 euros
SITUACIÓ CRÈDITS:
Crèdit contret amb el BBVA, el 2/11/2009 per 475.000,00 euros, venciment
2/5/22 ,quotes mensuals de 3.318,50 , a corrent de pagament. Té un pendent de
liquidació de 118.897,00
Crèdits contrets amb Diputació Barcelona, total pendent 76.966,34 euros, en
el mes de juny es liquidaran : 14.745,03 euros. Dels tres crèdits pendents,
l’any que ve, s’amortitzaran 2.
Borredà, 19 de març de 2019
# posted by joan roma cunill @ 7:28 AM
Monday, March 18, 2019
TORNEM A TENIR LA PROCESSIONÀRIA - art. Nació Digital Solsona
TORNEM A TENIR LA PROCESSIONÀRIA.
Els caps de setmana acostumo viatjar una mica per les
comarques properes, i aquests darrers
dies, he passat per uns quants pobles del Solsonès, on he pogut constatar noves
invasions de l’eruga processionària, que per raons de bon temps, comença a
baixar dels pins per buscar refugi al terra, i esperar la nova etapa de la
seva curiosa vida.
A alguns les bosses en els arbres, els fa fàstic, a
d’altres, els produeix incertesa sobre el mal que causen. La realitat és que hi
ha centenars d’hectàrees de boscos de pins, amb la sensació de “cremats” pels
efectes de les erugues que es van menjant els brots dels pins, fins deixar-los
esquelètics.
Els danys, son quantiosos, a nivell de natura i a nivell
humà, perquè les pues de les erugues s’escampen arreu del país, molt
especialment en els llocs més poblats de pins, fins el punt que la majoria de
persones no poden anar-hi per les picors que causen o per l’al·lèrgia que
provoquen en persones, especialment sensibles.
Però, és que també els animals domèstics, pateixen greus
problemes, mentre pasturen o es traslladen d’un lloc a l’altre.
En resum, els efectes son molt negatius, en tots els
aspectes, i en molts indrets, el turisme rural pateix anul·lacions constants,
quan saben que la zona està afectada per aquesta plaga.
Alguns alcaldes, hem tornat a demanar un major esforç a la Generalitat de
Catalunya per fer front a la nova invasió, posant majors recursos per les
campanyes de fumigació amb helicòpter o avionetes, en les zones més afectades.
En aquests moments hi ha una vintena de comarques, amb major
o menor afectació, però si no s’actua amb contundència, l’any vinent n’hi
afegirem quatre o cinc més, aquest és el problema i d’aquí la urgència.
Hem pogut comprovar l’efectivitat del producte, en les zones
fumigades, perquè realment ha estat molt positiu el resultat. Es car, però
efectiu. Si l’any passat la
Generalitat hi ha destinar prop d’un milió d’euros, enguany
hauria d’apujar la xifra fins a un i mig o dos milions. I sobretot programar
noves campanyes pels anys següents. Es molt important la constància en la
lluita per evitar anys de tranquil·litat que aprofiten per escampar-se amb gran
rapidesa.
La inversió en la lluita, és molt rendible perquè aporta
benestar a tota la zona tractada, i evita la seva propagació. Son moltes les
persones que m’han demanat noves intervencions així com noves explicacions en
els principals mitjans de comunicació, perquè es facin ressò d’un problema, i
la necessitat urgent de buscar-hi solució.
A tots ens interessa resoldre aquesta situació i aconseguir
posar fre a una plaga que es propaga a gran velocitat sinó s’hi posa el remei
adient. El remei hi és, ara toca fer-lo servir, en les proporcions i indrets,
més adients.
# posted by joan roma cunill @ 1:11 PM
Friday, March 15, 2019
ESPIRALS DE DESPROPÒSITS - art. Regió 7
ESPIRAL DE DESPROPÒSITS
Perduda la carta de navegar, espatllada la brúixola, i amb
la barca, sense timó, només s’ha d’esperar a que s’estavelli contra les roques
o trobi acollida ,en alguna platja de sorra. Déu dirà. Suposo que els partits
independentistes, a falta de recursos propis, tiren d’aventura, en una nova
espiral de despropòsits que superen tot l’imaginable.
I la cursa, entre ells, ha esdevingut frenètica, imparable,
inigualable, per no haver-se donat en cap altre país del món. Hem assolit un
nou cim, en aquesta marxa cap a la total irrellevància. Catalunya ha deixat, fa
temps, de ser un territori admirat i copiat, per passar a ser un autèntic
despropòsit.
He parlat amb nombrosos independentistes que admeten no
entendre res del que fan els seus partits. No entenen com varen donar suport a
una moció de censura per treure el PP del govern central, i posar-hi Pedro
Sánchez, per a tot seguit, fer-lo caure quan podien començar a recollir alguns
fruits realment importants pel funcionament del govern i del país, en general.
Molts d’ells, han decidit apartar-se’n i fins i tot votar diferent del que han
fet, en els darrers anys. Tant dura és la crítica i la indignació.
Però, és que tampoc comprenen, les decisions preses, davant
la convocatòria d’eleccions generals, amb la imposició de candidats que no han
passat per cap dels òrgans preceptius i que mostren la feblesa interna, en
considerar no tenir altres candidats que els que estan sent jutjats. A part
d’enviar un missatge molt negatiu cap a la ciutadania, en el sentit de posar
candidats que tothom sap no podran exercir els seus càrrecs, cas de ser votats
i elegits. En resum, s’envia el missatge de la inutilitat del vot, o si es vol,
la decisió de no voler participar en els òrgans, representatius de la voluntat
popular, sigui a Madrid, sigui a Brussel·les.
Fatal decisió, com podrem veure, a l’hora de comptar els resultats.
I en aquesta cursa de despropòsits, tant esforç hi ha posat
ERC com l’antic PEDeCAT, reconvertit en no sabem si Junts x Cat, o barreja de
Crida, puigdemontistes, i altres espècies. Per part d’ERC, ja és ben difícil,
no tenir cap altre candidat que Oriol Junqueras, com a Diputat al Parlament,
Cap de llista a les Generals, i a les Europees...li faltaria ser, cap de llista
a les municipals per algun poble o ciutat del país. A Romeva, l’envien al
Senat, i no queda clar cap on van la resta d’imputats.
Ara bé, en aquesta espiral, els qui han fet un enorme esforç
per destacar han estat els seguidors de Puigdemont. Des de terres llunyanes, ha
decidit posar-se al capdavant de les Europees, confiant en que un líder com ell,
ha d’estar en el Parlament Europeu, i per això no cal ni estudiar el Reglament
electoral, que fa del tot impossible la seva presència. Un petit fallo, com
tants altres.
Però, de feina n’ha fet, perquè escampa els seus, per tot
arreu. Turull, a Lleida, Rull a Tarragona, Elsa Artadi a l’ajuntament de
Barcelona, el seu advocat, Alonso – Cuevillas, a Girona...(alguns ara entenen
els frenètics mítings d’aquest advocat, en els darrers mesos), l’objectiu era
una poltrona a Madrid. I si falten candidats directes, es busquen germanes,
cosins o parents dels imputats. Es igual
com estan de preparats o ficats en política, l’important és demostrar qui mana.
I pobres els de Madrid, davant una tropa tant fidel com aquesta, perquè els que
hi puguin anar ,només obeiran a un sol amo, a una sola persona: a qui els ha
posat, en el lloc on es troben. Aquí no hi ha projecte, ni objectius. Aquí hi
ha una demostració de qui mana a cada partit, i després ja veurem què fem allà
on anem....El que no semblen haver avaluat és què passarà si guanyen els
socialistes, o el que pot passar si sumen els partits de dretes.
# posted by joan roma cunill @ 11:32 PM
Thursday, March 14, 2019
MANTENIR L'EQUILIBRI - art. Diari de Terrassa
MANTENIR
L’EQUILIBRI.
Sovint, he escoltat debats sobre caça, que no eren prou equilibrats o amb
prou coneixement de causa, com per justificar la seva existència(dels
caçadors). Precisament, una de les preocupacions com alcalde, és l’envelliment
de les colles de caçadors i la manca de relleu, en molts territoris.
En primer lloc, s’ha d’oblidar alguna imatge llunyana, de senyorets que van
a caçar, i maten tot el que troben. Això, no és així, ni ha estat mai així, ara
i aquí. La temporada de caça està molt ben regulada, i les autoritzacions per a
caçar, determinades espècies, va en funció, de les poblacions que els guardes
rurals han comptat i programat com a raonables.
Un excés de població, produeix danys enormes, en camps i conreus, o en
altres animals domèstics o salvatges. El país, ha de procurar trobar el just
equilibri com perquè puguin conviure espècies salvatges, amb les domèstiques.
Tenim menys de setanta mil pagesos – ramaders a tot Catalunya, si no els
cuidem, el territori quedarà desert, com ja ho està en nombrosos indrets.
Resultat molt negatiu per a tots plegats.
Així, doncs, a falta de depredadors naturals, la caça permet equilibrar les
espècies i evitar una sobre població , molt negativa per al conjunt. I
precisament, la desertització humana, de
molt territori, ha facilitat el creixement enorme d’espècies que abans eren
anecdòtiques o molt poc representades, en determinats indrets. Aquesta
proliferació ha permès incrementar el nombre d’autoritzacions, per mantenir un
bon equilibri.
I és que si abans era molt ocasional tenir un accident, amb un porc
senglar, ara és molt freqüent. I el mateix podem dir en el cas de cérvols,
cabirols, etc, de manera que els que vivim en zones molt poblades d’espècies
com aquestes, solem prendre precaució quan passem per determinats llocs,
habituals per a travessar carreteres o camins. Però, vaja , aquest no és el
principal motiu per a mantenir l’equilibri, que també, el més important és
evitar danys a la pròpia natura.
Un cérvol adult, menja l’equivalent a un vedell, i cada hectàrea de prat o
bosc, pot mantenir un determinat nombre d’animals. I si els animals porten
alguna malaltia, la poden transmetre a d’altres de domèstics, amb les
conseqüències corresponents, per això els guardes també s’encarreguen
d’estudiar els animals morts, per a comprovar si estan sans o son portadors
d’alguna malaltia. En resum, aquesta és una activitat , raonablement ben
gestionada per totes les parts. Evidentment, amb algunes millores pendents, que
fa anys es reclamen i no han estat resoltes. En parlarem un altre dia.
Ara bé, per fer-se una idea dels profunds canvis, en els darrers anys, si
abans una colla de caçadors, podien obtenir 40 o 50 porcs senglars, en
l’actualitat, poden arribar als 155, com és el cas de la temporada passada. I
se’ls va concedir 15 precintes per la caça de 15 mascles de cérvol, i 45 de
femelles. Pel que fa cabirols, varen rebre 12 precintes per 12 mascles i 12 de
femelles. En aquest cas, parlo d’una de les colles, de la comarca del Berguedà,
llindant amb Ripollès / Osona. Més amunt, es donen precintes per a caçar
Isards, una altra espècie que també ha tingut un creixement espectacular.
I quan es parla de precintes, son les autoritzacions oficials, regulades i
programades pels guardes rurals, els quals comproven el resultat, així com si
alguna peça porta alguna malaltia, susceptible de provocar una epidèmia.
Finalment, s’ha posat en marxa, una vella reivindicació per a facilitar
l’aprofitament de la carn de caça, per a poder-la comercialitzar i treure’n un
profit econòmic, i gastronòmic, com és habitual en països de llarga tradició :
Suïssa, Àustria, França, i molts altres. Estem molt lluny encara, de tenir una
xarxa d’establiments , per al despeçament, distribució i comercialització d’una
carn, molt apreciada si se sap cuinar degudament. Poc a poc, van apareixent
restaurants amb algun plat de caça, que va prenent prestigi, i permetrà un
millor aprofitament del que té ara, basada en el consum pels propis caçadors i
entorn familiar , proper.
Que ningú s’equivoqui. Mantenir l’equilibri és del tot positiu i necessari,
per les pròpies espècies animals, per a la natura, i pels qui en viuen.
# posted by joan roma cunill @ 11:42 PM
Wednesday, March 13, 2019
CAP A UN QUART LLIBRE D'ESPANYOL - art. pel blog personal
CAP A UN QUART
LLIBRE
.
En els meus anys
de professor d’espanyol, a l’Acadèmia Internacional Inlingua, a Berna
( Suïssa) , em varen encarregar la
redacció de 3 llibres d’ensenyament de la llengua, per a substituir les velles
edicions que feien servir, les prop de 200 acadèmies, repartides per tot el
món.
Va ser quan van néixer “El primer libro de español”, “El segundo libro de
español, i “Practique el español”, un llibre de lectures i exercicis, lligat al
primer llibre. Aquests llibres, han estat el manual d’aprenentatge de l’idioma
,durant un bon nombre d’anys. Suposo que a hores d’ara ja els han renovat,
vistos els anys transcorreguts.
De totes maneres, els faig servir, en les meves classes d’espanyol per als
refugiats, acollits per Creu Roja, a l’alberg de Berga. Alumnes de Rússia,
Ucraïna, Geòrgia, Tunísia, Mali, Somàlia, Congo, Síria, ....però, una vegada
hagi deixat el càrrec d’alcalde i disposi de més temps lliure, he decidit, anar
per un quart llibre, especialment pensat per a donar classes a aquests
refugiats.
La necessitat prové de la urgència d’ensenyar en 6 mesos els elements
essencials de l’idioma, de manera que es puguin espavilar, a nivell
professional i de vida, a casa nostra. Hem de tenir un llibre molt esquemàtic,
molt pràctic i molt útil, com per evitar perdre el temps, en materials que no
faran servir d’immediat. Res de coses suplementàries, o poc utilitzades.
Vocabulari útil i els temps verbals, més indispensables, la resta ja ho aniran
aprenent a mesura que tinguin contactes amb altres persones d’aquí.
Així, doncs, a finals del mes de juny em tancaré un temps per a fer el
guió, i tot seguit, hi aniré treballant, fins a completar-lo. Penso en un
llibre d’unes 30 lliçons, adaptat al “mètode directe”, seguint les pràctiques
de les escoles Berlitz i Inlingua. Aquest és el millor mètode per a estrangers,
perquè no es fa ús de traduccions ni ús d’altres llengües que no sigui la
espanyola. Els anys de professor, fan que sempre parli de llengua espanyola i
no castellana, per evitar malentesos en els alumnes, i que no pensin que
estudien una altra llengua.
En resum, vista la utilitat que pot
tenir un llibre d’aquestes característiques, he decidit emprendre
aquesta nova feina, una vegada hagi deixat la de polític en actiu. La previsió
és poder-lo tenir acabat en el termini d’un any, aproximadament. No hi ha cap
pressa, però m’agrada començar un treball, posant-li un termini, ni que sigui
aproximat. Estic segur que amb una eina com aquesta, la feina de professor, es
podrà planificar millor.
Borredà, 13 de març de 2019.
# posted by joan roma cunill @ 2:59 AM
Monday, March 11, 2019
PARÀLISIS TOTAL - art. Nació Digital Solsona
PARÀLISIS TOTAL.
En 40 anys de democràcia, mai s’havia donat una situació com la present, en
que tot un govern queda paralitzat, durant mesos, sense cap previsió de
reprendre l’activitat, en un termini determinat.
Pels qui no visquin d’a prop la situació, l’explico molt breument, per raó
d’espai. El govern de la Generalitat, funciona amb el pressupost de l’any 2017,
prorrogat el 2018, i en vies de tornar-lo a prorrogar, en aquest 2019, per
falta de majoria suficient, en el Parlament.
Les negociacions entre Junts x Cat, ERC i la CUP, varen fracassar, i les
empreses amb els Comuns, tampoc han arribat a bon port. Resultat: continuar la
gestió del país, sota el principi de la precarietat i falta de recursos. I quan
no es té pressupost propi, no es pot fer política perquè no hi ha prioritats ni
finançament, per a les noves necessitats que cada any, apareixen, en funció de
l’activitat pròpia d’un país.
Darrerament he parlat amb molts representants politics de Junts x Cat i d’ERC,
i cap d’ells m’ha sabut explicar, l’estratègia ni els motius exactes d’haver
fet fracassar l’aprovació dels pressupostos generals de l’estat. Era una gran
oportunitat de carregar piles, amb un bon finançament i un compromís en ferm,
d’inversions en infraestructures, equipaments i serveis.
S’ha de tenir present que Catalunya té un deute de 78.500 milions d’euros.
Una xifra immensa que només pot ser suportada, amb ajut del govern central, que
és el prestador en més d’un 60 %. En aquestes circumstàncies, aconseguir un
millor finançament és vital, i amb els PGE per a 2019 , venien 2.100 milions
extres.
S’ha deixat escapar una gran oportunitat, però hi ha el perill de deixar-ne
escapar unes quantes més, sinó es capgira la manera d’encarar el futur
immediat. No pot ser que el judici del procés, produeixi una paràlisis total
del govern, perquè el país continua funcionant, i quan l’administració no
funciona, multitud d’accions i activitats no poden posar-se en funcionament.
A dia d’avui, tenim coneixement de milers d’expedients, en tots els àmbits
de la vida social, política, industrial, agrícola, ramadera, hotelera ….parats,
a l’espera de resolució. Aquesta paràlisis, suposa pèrdues multimilionàries, en
projectes, i milers de llocs de treball , sense implementar.
Es evident que algú ha de moure fitxa i sortir del forat en el qual estem
ficats. La deriva independentista porta uns anys de vida, però la situació no
havia esdevingut greu, com ho és ara.
En poques setmanes hi ha la gran oportunitat de retrobar una certa
normalitat si el resultat de les eleccions generals, porta continuïtat en el
govern central, i es poden reprendre els contactes i reunions entre els dos
governs. S’ha de fer confiança en un president, com Pedro Sánchez que ha donat
mostres, clares i transparents de voler arribar a grans acords. No se li pot
demanar el que no pot donar, però sí el que pot modificar, com perquè les
relacions Catalunya – Espanya, entrin en un procés de normalitat del qual mai
haurien d’haver sortit. Contra la paràlisis, ha d’haver-hi el diàleg, la negociació
i el pacte. Es la única via per sortir de la situació en la que ens trobem.
# posted by joan roma cunill @ 9:08 AM
Friday, March 08, 2019
TEMPS DE LES DONES - art. Regió 7
TEMPS DE LES
DONES.
Si algú tenia
algun dubte de la immensa distància entre les polítiques de dretes i les de les
esquerres, ho pot comprovar en una matèria tant essencial i justa, com és, la
política de les dones.
Ha costat i molt,
posar sobre la taula, canvis radicals en les lleis que discriminen el paper de
la dona, en totes les seves dimensions. A vegades, la història dona salts, per
un cúmul de circumstàncies que sinó se saben aprofitar, poden tardar anys a reproduir-se.
Ara i aquí, s’han
obert les portes a canvis profunds i definitius. No son paraules sinó fets, i a
vegades, les imatges ajuden a impulsar canvis latents que no gosaven tirar
endavant, per falta d’ànims o de suficient recolzament. Imatges com les de
tenir un Consell de Ministres, paritari, on les dones ja no ocupen ministeris
de segon nivell sinó que tenen el comandament de ministeris de primer ordre com
Economia i Finances, Defensa, Educació, Portaveu...deixen clar que no hi ha
llocs reservats a homes, sinó que les dones poden estar en tot lloc i moment,
amb una eficàcia garantida.
Aquesta revolució
ha vingut per quedar-se a no ser que els resultats electorals, donin opció al
retorn al passat. Res és definitiu, en el món que vivim, cosa que tot sovint s’oblida.
Les conquestes que creiem definitives, segons qui governa, les posa en qüestió
i les pot modificar en ben poc temps. Aquesta és una lliçó que hem de tenir
present, a l’hora d’anar a votar, en les properes eleccions generals, com
després hi hem de pensar en les municipals i les europees.
I tenim exemples
ben recents i palpables, com el qüestionament de la llei d’avortament, o la de
la igualtat, la de violència de gènere, etc, que semblava ningú plantegés la
seva vigència i continuïtat per anys i anys a venir, i que , en canvi, el
tripartit de dretes que governa Andalusia, planteja modificar.
En aquest cas, el
consell de ministres, encapçalat pel president Sánchez, té clar que uns dels
punts essencials del seu govern i del programa electoral ha de ser blindar tots
aquests drets adquirits i avançar per a millorar-ne el seu contingut, i
sobretot el seu compliment. No es pot admetre com a normal, que una dona, cobri
un vint o un trenta per cent menys que un home, per la mateixa feina. O
l’existència de discriminació en el cobrament de pensions de viudetat, o baixes
per maternitat no compartida, etc. De fet, necessitaria unes quantes pàgines
per a reproduir la llarga llista de discriminacions i injustícies que cada dia
es produeixen, a persones, pel simple fet de ser dones.
Trobo encertat el
lema de “temps de les dones”, per deixar clar que estem decidits a posar al dia, tot allò que entorpeix la igualtat de gènere, i la igualtat
d’oportunitats home – dona, en tot lloc i circumstància. S’ha avançat molt, i
cal tenir-ho present, però com abans he dit, a l’igual que s’ha avançat, es pot
retrocedir si arriben a governar, partits que consideren una “excentricitat” la
discriminació positiva que s’ha implantat en determinats àmbits, com en el
electoral, per part de partits progressistes com el socialista, en el qual
impera la llei de la paritat.
Una paritat que
té molt camí per recórrer perquè podem veure una llarga llista d’òrgans,
organismes i institucions que estan molt lluny d’aplicar-la, i ja no diem en el
món privat en que ben poques empreses tenen paritat en els seus consells
d’administració. Per això és tant important garantir la continuïtat dels
partits i els governs que tenen aquesta prioritat dintre dels seus programes
electorals. I en el cas del partit socialista, ja no és que ho tinguin en el
programa sinó que ho han posat en marxa, en tots els governs on hi son
presents, començant pel govern central, però continuant en els governs
autonòmics i parlaments, així com en els ajuntaments. Es “temps de les dones”,
i entre tots hem de fer possible que ho sigui de veritat.
# posted by joan roma cunill @ 10:56 PM
Thursday, March 07, 2019
TORNA LA PROCESSIONÀRIA - art. Diari de Terrassa
TORNA LA
PROCESSIONÀRIA.
La natura i el clima, a vegades, es conjuren per a complicar la vida i les
activitats en el món rural. Ara mateix, tornem a tenir una invasió considerable
de l’eruga, dita processionària , perquè quan comença el bon temps, baixa dels
pins, i en llargues processons se’n va a buscar un lloc adequat per enterrar-se
a vint o trenta centímetres sota terra, i esperar la transformació, per
esdevenir papallona, i recomençar el cicle.
Aquesta innocent i curta explicació, suposa un curiós i complicat sistema
de reproducció, en un animal que pot semblar inofensiu, o simplement fastigós,
però produeix danys considerables sinó es controla la població. La bonança
d’aquest hivern, ha avançat el seu cicle, i podem ja veure les corrues
característiques, i amb elles, els danys conseqüents.
I els danys son considerables, en molts municipis i comarques de Catalunya,
quan la concentració de bosses en els arbres, esdevé preocupant. Uns quants
centenars d’erugues poden arribar a matar un pi, o deixar-lo en situació molt
delicada. I milers de bosses, en milers de pins, pot suposar malmetre boscos
sencers.
Hi ha però, altres afectacions que molta gent no coneix, o no sap ben bé,
d’on provenen. Els pèls o pues que porten les erugues, son escampats pel vent,
i converteixen camps, boscos i zones properes, en llocs no recomanables per l’al·lèrgia
que poden causar en persones i animals, o per picors en articulacions, de molt
difícil tractament.
El mateix passa a vaques i altres animals de pastura quan , tot menjant,
ingereixen els pèls o les pues, produint inflamacions realment espectaculars i
molt doloroses. Així, doncs, l’actual situació, en diverses comarques de Catalunya és preocupant . I no solament
preocupant sinó desastrosa per l’àmbit del turisme i esport rurals.
En zones, molt afectades, no es poden organitzar activitats a l’aire lliure
pel que suposen de possibles molèsties i complicacions respiratòries, de manera
que als danys en la pròpia natura, hem d’afegir-hi els derivats de no poder fer
moltes de les activitats habituals.
Exposat el problema, què demanem a les administracions ? Que s’ocupin de
vetllar per un adequat equilibri i actuïn en conseqüència, quan aquest es
desequilibra. Hi ha mesures “naturals” que s’intenten planificar però amb
moltes dificultats. Facilitar la feina als depredadors naturals, és una, i una
altra és actuar amb productes no perjudicials per a les persones. La majoria
d’ocells, son depredadors, i ajuden a combatre les erugues si bé, alguns son
molt efectius, com és el cas de la Puput ( abubilla, en castellà) , la
mallerenga ( herrerillo) i alguns altres, però en farien falta uns milers més
dels que tenim per donar l’abast.
Aleshores, o ajudem a combatre, o la invasió augmenta. Aquí, és on entra la
crítica a la Generalitat, per la poca inversió anual. Només amb plans
plurianuals es pot combatre eficaçment, i durant anys no s’ha fet. L’any passat
i possiblement aquest any, no va arribar a un milió d’euros, l’import per
fumigar les àrees més afectades. Aquest import s’hauria de doblar, i tots els
qui governem , sabem que governar és decidir, posar prioritats, i si es mal
gasten en unes coses, no hi ha diner per altres de més importants.
Si en comptes, de gastar en un parell o tres “d’ambaixades catalanes”, el
diner es destinés a una finalitat com la que proposem, el problema quedaria
resolt. A vegades, no hi ha diner perquè se’n va a objectius mal plantejats, o
simplement inútils. La missió d’un bon governant és la de fer un ús adequat del
diner públic, posant clares prioritats, en tot lloc i moment. Estem lluny de
seguir aquesta simple norma de bon govern.
# posted by joan roma cunill @ 6:24 AM
Tuesday, March 05, 2019
PRESIDIR, VOL DIR DECIDIR, ...I NO MENTIR - artl Endavant Digital
PRESIDIR, VOL DIR, DECIDIR... I NO MENTIR.
En els meus 7 anys a Suïssa, em vaig impregnar de la cultura
germànica, i de la seriositat en l’exercici de qualsevol professió, però molt
especialment de la política. Vaig tenir amistat amb importants membres del
govern suís, així com amb altres de la Unió
Sindical
Dic això, per a contradir les afirmacions fetes, pels ex
presidents del Parlament, Ernest Benach i Núria de Gispert, o l’actual
president Roger Torrent, davant el TS. Afirmar, com han fet, de que la Mesa del Parlament o els
propis Presidents, son simples buròcrates que elaboren les convocatòries i
ordres del dia, de forma automàtica, sense llegir el contingut de les
propostes, ni intervenir en la legalitat o no de totes elles, és simplement fals.
Es mentir, de forma clara i descarada, sobre les competències que tenen atribuïdes.
I com tota mentida, és ben fàcil de demostrar. Només cal
anar a la reglamentació per a comprovar que no es pot portar a Ple, cap
proposta que suposi vulneració de preceptes continguts en la Constitució o en el
Estatut d’Autonomia de Catalunya. O encara més fàcil, comprovar com en
diferents plens del Parlament, els lletrats de la Cambra , varen emetre
informes i dictàmens, contraris a la inclusió de determinats punts a l’ordre
del dia. Dir que els informes i dictàmens, no son vinculants, és dir una
perogrullada, perquè es cert, però igualment cert, és que qui no els atén, s’ha
d’atendre a les conseqüències. Per això, els ajuntaments, tenim els secretaris,
interventors, tècnics...per dictaminar si determinats temes compleixen o no amb
la legalitat, i si no els hi fem cas, i ens saltem les seves recomanacions i
advertències, ens endinsem en terres
ignotes, que poden acabar molt malament.
Tant en el Parlament ,com en qualsevol ajuntament, qui
convoca el Ple i qui elabora l’ordre del dia és el president. En el Parlament,
existeix la Mesa ,
formada per 7 membres, els quals estudien i proposen l’ordre del dia, però és
finalment el President qui el decideix. En el cas dels Ajuntaments, és
directament l’Alcalde / Alcaldessa qui el decideix. I tots tenen potestat per
posar o no posar a l’ordre del dia, qüestions i propostes que no es considerin
adients. Si algun membre del Consistori considera vulnerat els seus drets, té
potestat de recurs, o presentar contenciós davant el tribunal corresponent,
però les competències son clares i fonamentades, en la Llei de Bases de Règim Local,
com ho son en el Reglament del Parlament.
No entenc com es pot anar davant d’un tribunal i mentir, en
un tema tant evident com aquest. De fet, així ho varen demostrar els membres de
la Mesa , per C’s
( J.M Espejo Saavedra) i David Pérez (
PSC), tots dos reforçats per l’anterior Lletrat Major ( Bayona) o pel Secretari
General ( Muro). I hores abans, l’ex diputat López Tena, havia presentat
nombrosos antecedents de temes no inclosos en plens del Parlament, al llarg
dels darrers anys. Antecedents que ha presentat davant la Fiscalia.
En resum, estem veient i escoltant testimonis, molt poc
edificants per part de càrrecs institucionals, actuals o passats, que posen en
mal lloc, el rigor que ha de presidir totes les institucions d’un país. Espero
serveixin per a no repetir mai més, situacions com les viscudes.
Joan Roma i Cunill,
Alcalde de Borredà ( Berguedà )
# posted by joan roma cunill @ 6:36 AM
Monday, March 04, 2019
CADA DIA HA DE SER 8 DE MARÇ - art. Nació Digital Solsona
CADA DIA HA DE
SER 8 DE MARÇ.
Va ser una bona idea la de dedicar un dia de l’any a recordar o lluitar per
una causa determinada. Ens posa al dia de les injustícies o batalles pendents,
per a resoldre un tema determinat. El proper divendres, serà 8 de març, Diada
Internacional de la Dona Treballadora, o simplement de la Dona. De fet, totes
les dones son treballadores, a casa, a fora, o als dos llocs alhora.
Si mirem enrere, hem avançat molt, en una part del món, però queda molt per
fer. Moltíssim. I per descomptat, en alguns llocs, queda, gairebé tot per fer.
Però, la immensa feina pendent, no ens hauria de desanimar ni tampoc no valorar
el que s’ha avançat. Poc a poc, en racons allunyats de nosaltres, veiem llum
d’esperança en que les coses van canviant. Llegir que l’Aràbia Saudita, ha
nomenat la primera dona ambaixadora als EUA, és una noticia impactant. Segur
que al darrere hi ha una estratègia per a fer-se perdonar per bestieses
comeses, però trencar amb una decisió com aquesta, el que era impensable ,
temps enrere, és important.
Com important és donar un gran premi i reconeixement internacional, a dones
que lluiten contra l’ablació en països africans. O a projectes que fomenten
l’educació i formació professional a dones que mai havien pogut entrar en una
escola, pel simple fet de ser dones. O participar en projectes de
desenvolupament integral, el Senegal, amb un paper preponderant de les dones,
com és el nostre cas, el de l’ajuntament de Borredà, produeix la satisfacció de
veure com en només 12 anys, el canvi ha estat immens. I més que ho serà en els
propers anys, amb altres projectes en curs.
I aquí, a casa nostra ? Crec, i ho dic, amb coneixement de causa, tenim el
govern més decididament feminista de tots els que hem tingut en els 40 anys de
democràcia recuperada. A vegades, es fa més pel futur de les dones amb unes
quantes decisions clares i contundents, que amb anys de prèdiques i bones
paraules. Nomenar un Consell de Ministres, amb la meitat de dones, posades no
en “ministeris – maries”, sinó en alguns tants rellevants com Economia,
Educació, Sanitat, Portaveu, Defensa ....suposa mostrar cap endins i cap enfora
la fortalesa de les dones, en qualsevol lloc i moment. Suposa un trencament amb el passat, i una aposta
cap el futur.
Però, la cosa no queda aquí, perquè hi ha multitud d’altres batalles per
fer i per guanyar. La maternitat compartida, la igualtat laboral ja no de
paraula sinó de fets. Que les dones puguin saber què guanyen els seus companys
d’empresa, i així puguin reclamar igualtat de condicions, i que qui les escolti
tingui les eines legals per a penalitzar l’empresa discriminadora, son
decisions cabdals per arribar a bon port.
En pocs mesos, la presència de dones en el més alt òrgan de govern, s’ha
traduït en múltiples fronts de canvis, però és que aquesta voluntat feminista
s’ha introduït en altres àmbits, com el privat, en que les empreses tenen clar
que s’han acabat els grans consells d’administració amb cap dona, o amb una de
florero. Ja no és de rebut. Ja es penalitzaran aquestes imatges i no es
permetran sinó es vol tenir la ciutadania en contra.
En resum. Anem pel bon camí, si bé, la meta és llunyana. Amb tot, en vuit
mesos hem vist més avenços que en vint anys. Toca allargar aquests 8 mesos i
fer-los molt més llargs i molt més intensos com per a garantir que cada dia
sigui 8 de març, a nivell institucional, i a nivell de la societat. En això,
els socialistes ho tenim molt clar, i així es reflecteix , no solament en
documents i propostes, sinó en fets concrets.
# posted by joan roma cunill @ 8:45 AM
Friday, March 01, 2019
RES ES EL QUE SEMBLAVA - art. Regió 7
RES ÉS EL QUE SEMBLAVA.
En el món de la literatura, el teatre i el cinema, hi ha
diverses versions d’una obra titulada “res és el que sembla”. Una obra, a
vegades en forma d’intriga, altres de comèdia o vodevil, altres de drama. En
totes elles, es juga a confrontar situacions i personatges, de manera que “res
és el que sembla”. La trama i la
qualitat, depenen de cada autor, en versions d’una gran varietat i diversitat,
al llarg dels anys, i dels països on s’ha representat.
He recordat aquesta obra, a la vista de les declaracions,
debats i disquisicions a l’entorn del
judici ,als principals protagonistes del procés independentista. Si no
fos per l’existència de milers d’enregistraments audio- visuals, per multitud d’informes,
per actes del Parlament, diaris de sessions, dictàmens de Lletrats, resolucions
de la Comissió Jurídica Assessora, i una dotzena més d’organismes i
institucions catalanes i de l’estat, semblaria que “res és el que semblava”,
uns anys enrere.
M’explico. Segons els testimonis emesos, la DUI ( declaració
unilateral d’independència), de fet va ser una “dui” ( declaració unilateral
d’intencions). Es va portar al Parlament per “pura cortesia”, no perquè
realment es volgués aprovar. I de fet no s’aprovà perquè només es va llegir, i
anava en el preàmbul de l’escrit, i els preàmbuls, ja sabem que no tenen base
legal, ni efectiva.
Tampoc el referèndum de l’1-O, va ser realment un
referèndum, sinó una “mobilització “ o si voleu una “presa de pols a la
societat”, sense cap voluntat de vulnerar la prohibició del TC, perquè no tenia
cap caràcter vinculant. I no va costar diners, perquè es va fer com es va
fer...i no cal comptar despeses com obrir i mantenir oberts uns dos mil
cinc-cents locals, ni mobilitzar prop de deu mil mossos d’esquadra...
Ningú explica ni recorda, les campanyes informatives, en
mitjans de comunicació ¡¡¡, com tampoc les nombroses conferències, reunions,
mítings, per part de diputats /des, i altres agents socials, els quals
explicaven amb pèls i senyals, totes les accions i preparatius, posats en
marxa, per a “implementar la república”. Ara, queda clar que tot allò s’havia
inventat i en cap moment es va proclamar la república, ni havia intenció de
fer-ho.
Es més, ningú vol parlar dels fets del 6 i 7 de setembre de
2017, en el Parlament de Catalunya, on
es va vulnerar el Reglament, la Constitució i l’Estatut. Es talment com si no
hagués succeït, o fos un miratge d’una part del país, però no dut a terme, pels
protagonistes del procés.
Tampoc ningú recorda la data de juny de 2017, com a data
límit per esdevenir independents, amb afirmacions tant categòriques com les
fetes pel dirigent republicà Gabriel Rufián, que en divuit mesos, ni un més,
Catalunya seria independent.
En fi, “res és el que semblava”, si escoltem el que es diu
en el judici, o el que es diu fora d’ell per part dels partits
independentistes. La única preocupació ,consisteix en
demostrar la inexistència de rebel·lió, i és lògic centrar-se en la defensa
contra una acusació com aquesta, però ,i la veritat ? Es a dir, algú ens vol
explicar, què perseguien i prometien els partits independentistes, a meitats de
l’any 2017 ? Algú ens vol detallar perquè es va enganyar a tothom amb
infraestructures d’estat, que no existien ? Perquè es deia que del referèndum
del dia 1-O se’n derivava un mandat concret, si al final es diu el contrari ?
De moment, “res és el que semblava”, però els danys causats son immensos. Això
sí és real. I en aquesta segona part del judici, veurem nombroses accions,
dutes a terme amb uns nivells d’improvisació, imprudència i inconsciència,
impropis de dirigents polítics, que haurien d’haver vetllat pel compliment del
jurament fet, en el moment de prendre possessió del càrrec. Tant simbolisme
topa amb la dura realitat que ara patim.
# posted by joan roma cunill @ 11:19 AM
