Joan Roma

CATALUÑA, APUESTA POR LA INNOVACIÓN Y ARRAIGO, EN MEDICINA Si nos atenemos a las cifras oficiales, proporcionadas por el Colegio de Médicos de Cataluña, observamos que hay 51.578 profesionales colegiados. Representan el 16,6% del total de España: 310.558. Por provincias, Barcelona tiene 41.557, Gerona 3.653, Lérida 2.274, Tarragona 4.094. ¿Son suficientes? En absoluto. Tenemos un déficit, motivado por un doble problema: incremento notable de la población que ha pasado, en solo 10 años, de 6 a 8, 2 millones, con la vista puesta en los 10 millones, a ocho o diez años, vista. A diferencia de los ejecutivos nacionalistas, el Gobierno Illa, considera positivo tener en las diferentes Facultades de Medicina, estudiantes procedentes de todo el ámbito español, e incluso internacional. Lo importante es ofrecer estudios de calidad y competitividad como para estar en la élite mundial. Y las universidades catalanas son especialmente valoradas en sus estudios de medicina, al igual que las prácticas en hospitales, muchos de ellos, de gran prestigio internacional. Dicho esto, hay preocupación en el mundo sanitario por la formación y el relevo profesional, a las puertas de varias promociones que se van a jubilar, en los próximos años. Si a este hecho, sumamos el incremento de población y la insuficiente matrícula en las Facultades, el resultado puede ser muy preocupante, en el futuro inmediato. A la vista de estos datos y previsiones, era lógico que el Gobierno catalán, de la mano de la Consejera de Investigación y Universidades, Núria Montserrat, propusiera varias iniciativas para paliar, y a ser posible, modificar las previsiones. La primera actuación, era lógica y urgente: creación de nuevas plazas de Medicina. El Plan prevé aumentar, hasta un 50% las plazas de nuevo acceso a los estudios de Medicina, en todo el sistema universitario catalán, pasando de las 1.333 actuales a 2.025, en el curso 2031-2032. Este incremento empieza ya el próximo curso, con 195 nuevas plazas: 120 en la Universidad Ramón LLull, 50 en la Abat Oliba – CEU, y 25 en la de Vic – UCC. El despliegue continuará, de manera progresiva, en los cursos siguientes, con la incorporación de 50 nuevas plazas en Tarrasa, y a partir del curso 2028-209, con incrementos de entre 110-120, en las universidades públicas, durante los cuatro cursos consecutivos. El despliegue total del Plan, supondrá un incremento de 2.982 alumnos (de 1º a 6º) en las universidades públicas de Cataluña, en 2036. El Plan se basa en la planificación y programación a medio y largo plazo, única fórmula para encarar el problema con la eficacia debida. Hecha esta larga introducción, me permito señalar un nuevo modelo de financiación pública con préstamos condonables, presentado hace muy pocos días, por la Consejera Montserrat, en la Facultad de Medicina de la Universidad de Vic – Catalunya Central. El nuevo modelo de financiación se iniciará a partir del curso 2026 – 2027, con una aportación finalista de 4 M anuales, por parte del Gobierno de la Generalitat, dentro del marco del contrato programa entre el Departamento de Investigación y Universidades, y la Fundación Balmes, entidad titular de la Universidad. Con esta aportación, el coste de la matrícula se reducirá cerca de un 44%, pasando de 13.500 a 7.560 euros (sin tasas) anuales. En términos de crédito, se pasará de 225 a 126 euros, lo cual supondrá una bonificación de 6.000 euros, por estudiante y curso. El sistema establece un factor esencial, caso de que el estudiante complete sus estudios, en la Facultad de Medicina de la UVIC-UCC, el préstamo quedará totalmente anulado, y por lo tanto no deberá ser devuelto. Este innovador modelo, pretende fidelizar y arraigar los estudiantes al territorio, precisamente en una universidad de las comarcas del interior de Cataluña. Y en un momento de expansión, cuando está a punto de graduarse la cuarta promoción. Hasta ahora, se habrán graduado un total de 271 estudiantes, de los cuales el 67% son de origen catalán. En el mismo marco del Plan integral, el Departamento de Investigación y Universidades ha anunciado el incremento de 25 plazas en esta Universidad, que pasará de las 115 plazas autorizadas, a 140 estudiantes de nuevo acceso. Esta ampliación responde a la necesidad de aumentar progresivamente el número de médicos formados en el país y permitirá, en los próximos años, una media anual entre 80 y 110 titulados, lo cual supone un incremento entorno al 40%. Este esfuerzo, se une al resto de Facultades de Medicina, todas con planes de ampliación para formar nuevas promociones que entren en servicio, para cubrir las crecientes demandas y al mismo tiempo releven a las que pronto se van a jubilar. A grandes retos, grandes innovaciones para resolver las situaciones. Este nuevo modelo, ha sido acogido con entusiasmo. Pronto veremos otras innovaciones, destinadas a resolver las necesidades, en el ámbito de la formación en Medicina.

PRIVILEGI D’ALCALDE. Ningú busqui beneficis materials, en el títol, penso en els immaterials. En els que produeix l’immens honor de presidir el Consistori del poble on has nascut , i en haver pogut transformar-lo, després d’haver-lo trobat desemparat i precari, a nivell d’infraestructures, equipaments i serveis. La gran oportunitat que ens van donar les primeres eleccions municipals de 1979, va portar joves generacions cap a la política, deleroses de triomfar. No d’èxit personal, sinó col•lectiu. La feina era immensa, el repte brutal, el resultat excepcional. Ho dic per haver-hi estat, en viu i en directe durant quaranta anys, però ho refermo pel vist i conegut en molts altres pobles i ciutats. Avui, prenc el poble de Castellgalí (Bages) com un d’aquests pobles afortunats. Model de transformació, modernització i innovació, en tots els aspectes i àmbits del municipi. Ho faig en el moment en que el seu alcalde, Cristòfol Gimeno Iglesias, “Cristo” pels amics i companys, passa relleu de càrrec al seu segon, en Marcos Álvarez . El seu llarg periple començà amb una derrota, en el llunyà 1987, i dos altres mandats, de regidor de govern. Dotze anys de picar pedra, sempre disposat a fer aportacions en positiu, pensant en el poble. Era lògic trobar la majoria per esdevenir alcalde, l’any 99 i anar repetint resultats, fins a dia d’avui. En total, vint-i-set anys d’alcaldia, sumats als dotze de regidor. Tota una vida, amb només 61 anys. Plegats, amb centenars d’altres, vam fer camí, i queda clar que els pobles amb alcaldes com el Cristo, han tingut sort. Sort, buscada i treballada perquè tothom es coneix i quan es vota, se sap a qui es vota i quins resultats pot donar. Pels de fora que els vulguin conèixer ,només han d’anar a passar el dia a Castellgalí i veuran els resultats. Un poble, llest per passar revista, en qualsevol moment, no gens fàcil de gestionar, per la seva extensió, complexitat i diversitat, que lluny de ser obstacle ha servit per conformar un conjunt harmònic, ben equipat i millor mantingut. El secret ? Molta dedicació, bon equip de govern, bon personal intern i extern, com per a tots plegats discutir i planejar quins canvis convenia fer, sense trencar costures ni fer invents estranys. La gestió, ha estat còpia de la humanitat del Cristo. Tranquil•la, eficient, constant i llargament planificada, aprofitant els diferents càrrecs que ha ostentat en tots aquests anys. Fos en el Consell Comarcal del Bages, en el Partit Socialista o en tant que Diputat en el Parlament de Catalunya. Honestedat total, res de crispacions ni imposicions, fins obtenir els resultats volguts. Lògic el partit se’n senti orgullós i el posi com model pel qui pren el relleu i per a tots els qui l’any vinent donaran el pas, d’entrar en un ajuntament. Es un privilegi, us ho asseguro.

GUERRA RÚSSIA CONTRA UCRAÏNA, CORRUPCIÓ INCLOSA. Totes les guerres tenen aspectes sòrdids, misèries infinites i dolor extrem, però quan a tot plegat s’hi afegeix la realitat d’un país com Rússia en que tot es compra i es ven, sense cap mena de control, i on l’ètica i l’estètica tenen unes bases indefinides, podem trobar una realitat mai imaginada. Dic això, després de llegir un ampli informe elaborat pels serveis d’intel·ligència britànics , en el qual exposen la realitat del reclutament de civils, a Rússia, per enviar-los a la guerra. I amb ells, les campanyes per captar joves, en altres països del món, fins el punt d’enganyar-los dient que els formaria en diversos oficis i professions. Doncs bé, de les investigacions fetes per aquest servei, un dels millors del món, es desprenen situacions increïbles, inimaginables en qualsevol altre país del món, com que molts dels soldats han de pagar, de la seva butxaca, una part de l’equipament militar. I no parlem d’articles superflus, o per anar més elegant, no, no, parlem d’elements essencials com botes, armilles de protecció, cascs, o ràdios de comunicació. Es a dir, molts dels oficials i suboficials es treuen sobresous d’escàndol, comerciant amb l’equipament indispensable per actuar en el front. De no fer-ho, es poden trobar d’haver de lluitar amb sabates esportives, de carrer o sense un autèntic uniforme de combat. Després de llargues investigacions , per part d’equips d’Ucraïna, però també per part de serveis militars diversos, interrogant presoners o desertors, han arribat a la conclusió que tot està en venda. I quan diem tot, és tot, fins i tot destins més tranquils, de cuina, intendència, a rereguarda, o compres de condecoracions i per descomptat, permisos de descans. Es impossible no entrar en aquest mercadeig perquè les conseqüències poden ser terribles. Des d’enviar-los al front i al combat en primera línia,sense equipament adequat, a deixar-los sense atenció mèdica, en cas de ser ferits. Podria allargar les explicacions ,però tothom es pot imaginar el terrible món que troben tots els reclutes o tots aquells que han estat mobilitzats a la força. Hi ha de tot, quan hi ha escassedat d’efectius, per això s’han dut a terme campanyes, fins i tot en països africans, sota promeses de grans ingressos, per destins falsejats. Molts dels qui es pensaven trobar-se en campaments d’intendència o en indústries de guerra o alimentàries, han acabat en el front de guerra, amb només vuit o deu dies de formació. Sabuda aquesta informació no estranyen les dificultats de Rússia per tombar Ucraïna. La superioritat tecnològica i d’efectius és important, per guanyar una guerra, però no és suficient quan l’adversari està motivat i té un esperit radicalment diferent de l’atacant. I , qui ens havia de dir que la segona potència mundial, fos aturada i greument desmuntada per un exèrcit molt inferior. L’opacitat de tot el relacionat amb Rússia no permet donar dades concretes de baixes, però el desgast és immens i cada vegada els costa més renovar el personal essencial. Si en algun moment havien pensat en una marxa triomfal, ja només pensen en sortir-ne amb suposades integracions territorials. Molt inferiors, a les inicialment demanades, i si el conflicte s’allarga, encara farà més insostenible la situació interna, del propi exèrcit rus. Si algú imaginava un exèrcit d’ordre i disciplina, l’ha de canviar per un on triomfa la corrupció, a tots els

QUI HA DE PROTEGIR ELS ESPAIS NATURALS ? Davant aquesta pregunta, la primera resposta, ha de ser : tothom. Dit això, passem a concretar la realitat. I la realitat és molt dura i complicada per a tots els ajuntaments que tenen algun Espai Natural d’Interès Natural (PEIN). Durant anys, molts anys, el Govern de la Generalitat, estudiava peticions de particulars, col·lectius, àmbits i sectors, del món mediambiental, o dels serveis propis, i iniciava els tràmits per a protegir una zona, un territori determinat. Es feien plànols, s’estudiava la fauna i flora, es proposaven accions i actuacions per a la seva protecció i s’aprovava el Pla. Amb el Pla aprovat, es traspassava la responsabilitat a l’ajuntament o ajuntaments afectats. I apa, espavileu-vos, com pugueu per a complir i fer complir les recomanacions i/o exigències contingudes en el Pla. Un autèntic maldecap per a tots, perquè cap d’ells disposa dels mitjans tècnics, humans i materials per a fer-los complir. Què passa, doncs? Que es fa el que es pot però cada any amb més maldecaps i més despeses, impossibles d’assumir. Ha d’haver-hi canvis profunds, si realment es volen mantenir els PEIN’s aprovats, i ser molt restrictius a l’hora de promoure’n més. La via d’anar declarant nous espais protegits, i encomanar als ajuntaments el seu compliment, ni és just , ni és viable. En els meus quaranta anys en un ajuntament, amb un PEIN, puc assegurar que és un dels més grans maldecaps, i molts anys després de la seva aprovació, el tema de la protecció, vigilància i sanció, no està resolt. Al contrari, cada any es fa més difícil, degut a l’allau de visitants, que obliga a contractar serveis externs, sense tenir el degut finançament ni disposar de personal propi per coordinar-los. En aquest cas, parlo de la Riera de Merlès que implica 8 ajuntaments, de tres comarques diferents. Un autèntic maldecap, cada any, des de fa 30 anys que es va aprovar la zona PEIN. Però, en conec altres de no gaire llunyans amb les mateixes dificultats i reptes. Sigui el cas de la Ribera Salada ( Solsonès) o el del Torrent de la Cabana ( Ripollès). Les situacions i complicacions de tots tres son molt similars i cada any s’han de fer enormes esforços per a posar en marxa les actuacions de vigilància, protecció i sanció. Durant tres o quatre mesos, la dedicació al tema, no permet derivar esforços cap altres temes. En tots els casos parlem d’ajuntaments petits. I encara que rebin alguns ajuts, son insuficients i precaris, mai garantits de manera indefinida ni definitiva. Com solucionar el problema ? Doncs, per la via que sigui el Govern el qui entomi el tema i es faci càrrec de la preservació d’aquests PEIN. Si ha estat ell el promotor, sigui ell l’executor dels Plans aprovats. I si no ho veu viable, que actuï en conseqüència. Es a dir, que calculi els costos reals i doni a cada ajuntament, el finançament necessari per la vigilància, protecció i sanció. Si això no va cap aquest camí, els ajuntaments no poden continuar fent-se càrrec d’unes competències que no poden assumir. No és just ni és sostenible.

LA DESEADA Y NECESARIA REGULARIZACIÓN. Habría que exigir a políticos y medios de comunicación, estudiar, leer y sobre todo conocer los temas, antes de pontificar sobre alguno, especialmente sensible. Ahora y aquí, me refiero al decreto de regularización de migrantes, aprobado por el Gobierno Central. ¡Ya era hora! Buena decisión, en un buen momento. ¿Por qué lo digo? Porque han pasado ya muchos años de la anterior y porque no es de recibo tener cientos de miles de personas, en situación irregular. Que nadie se eche las manos a la cabeza, porque todos los presidentes han llevado a cabo regularizaciones semejantes, incluso bajo mando del PP, con J.M Aznar, a la cabeza. No se entiende que ahora Núñez Feijóo haga todo tipo de declaraciones y acusaciones, inventándose condiciones y situaciones que no aparecen por ninguna parte del decreto. Hay que ser miserable, ignorante e inhumano tergiversar temas tan sensibles como los antecedentes penales, con los policiales, o tener o no, denuncias en curso, con sentencia o no. He escuchado declaraciones impensables en un cargo público, lanzando acusaciones o supuestas derivaciones negativas, de esta regularización. Como profesor voluntario de Cruz Roja, en la comarca del Berguedà (Barcelona), han pasado por mis clases de catalán primero y de castellano, actualmente, unos mil seiscientos o mil setecientos migrantes, procedentes de veinte o treinta países del mundo. Puedo asegurar que no conozco a ninguno que haya delinquido ni tenga intención de hacerlo porque son personas a la búsqueda de trabajo para vivir y sobretodo poder mandar dinero a los componentes de la familia que han quedado en el país de origen. Todos tienen claro que cualquier infracción o delito por pequeño que sea puede abrir un expediente policial y lo último que desean es echar a perder su regularización por una causa penal. Quiero recordar también que siempre, repito siempre, se ha pedido el certificado de penales, a todos los que han pedido regularizar su situación. Sea por la vía de petición de asilo político, caso de que lo puedan demostrar, sea por “arraigo social”, después de dos años de vida aquí (antes eran tres años). Pues bien, el actual proceso de regularización se aplica a los que vivían en España antes del 1 de enero, y por un mínimo de cinco meses. No es cierto que actúe de efecto llamada, puesto que los que lleguen, a partir de ahora, tendrán que cumplir los requisitos vigentes. No se podrán acoger a este Decreto. Pero, vayamos al núcleo del tema. Tenemos centenares de miles de migrantes en el país. Sin papeles, tienen que sobrevivir de cualquier manera, en cualquier sitio, sin los deberes y derechos que conlleva tener papeles. Grave situación para ellos, y clara pérdida de ingresos para todos. Cuando digo todos, me refiero a todos los españoles, por no poder ingresar impuestos que pagarán en cuanto estén regularizados. Y es que la trayectoria de todos es la misma. Han venido por necesidad, como los españoles salimos hace 40 o 50 años. Yo mismo fui emigrante a Suiza, en unos tiempos en que tres millones de españoles estábamos desperdigados por medio mundo. Encontramos las mismas dificultades que tienen los que ahora llegan a nuestra casa común. Y si nos quejamos en su momento, es lógico no cometer los mismos errores que cometieron algunos países de Europa o América, con nosotros. Hay que ser más inteligentes y sobretodo más humanos y prácticos, facilitando su regularización y con ella su integración en nuestra sociedad. Salimos ganando todos. Y puedo asegurar que no han venido para quitar el trabajo a nadie. Al contrario, están dispuestos a cubrir todo tipo de puestos, porque tienen urgencias que solucionar. La primera, su propia supervivencia, pero acto seguido, poder mandar a casa, un mínimo de recursos para ayudar a los que quedaron allí. Conozco a muchos que trabajan nueve o diez horas diarias, seis o siete días a la semana, para conseguir ochocientos o novecientos euros, de los cuales dos o trescientos enviarán a su familia. Son personas que comparten piso con otros cinco o seis, y gracias a alguna organización, pueden completar sus necesidades básicas, para seguir sobreviviendo, a la espera de la deseada regularización. Quien quiera considerar peligrosas a estas personas, es un miserable. Y si en su ignorancia no quiere ver los puestos que ocupan que hable con alguna organización social. Se dará cuenta que el país, en su conjunto, no puede ni podrá funcionar sin ellos. Y sino que vaya a residencias para mayores, bares y restaurantes, explotaciones agrícolas y ganaderas, empresas de construcción, etc. Verá la realidad del país. Y es que si no la conoce, mejor no hable, no critique y opte por otra ocupación. La de político, le viene grande.

RELLANÇAR LA COMARCA. En política, queda clar que s’ha de treballar, a mig i llarg termini, si es volen aconseguir resultats sòlids i duradors. Aquests dies, estem parlant molt sovint d’equipaments essencials per a recuperar l’activitat industrial, a la comarca del Berguedà. Queden lluny els temps en que la mineria del carbó i el tèxtil eren la base del treball i l’economia dels pobles i la capital. Deixats enrere, vam iniciar fa una quinzena d’anys, el debat de fugir de les batalles per tenir un polígon a cada poble, per petit que fos, per posar els fonaments d’un gran polígon que tingués vocació comarcal. Es així com vam acordar unes renúncies, a canvi d’una nova realitat: la del Polígon comarcal d’Olvan. Estratègicament situat, amb cent hectàrees d’extensió, amb cinquanta de desenvolupament immediat. Llargs tràmits i gestions, però ja és una realitat. També ho son altres apostes, en aquest cas per part d’empreses privades que han fet de la fusta la seva font de treball. Veure les immenses i potents naus, de Macusa a Olvan, així com les de l’empresa Boix a Puig-reig, suposa tenir clar el present i futur dels seus materials, en la nova era de la construcció, en els diferents vessants. Empreses comarcals amb projecció nacional i internacional, afegides a una altra, implantada fa uns quants anys, que si era gran, ara, ho és encara més: Paulig-Liven a Berga / Puig-reig, de l’àmbit de l’alimentació. O Remco, sorgida de Muntatges Rus (maquinaria i mineria). I si el present ja era engrescador, ens ha aparegut una immensa inversió de 400 M, en el sector de les energies renovables, amb la proposta d’una Central hidroelèctrica reversible( Cercs-La Nou-Vilada), aprofitant l’existència de l’embassament de La Baells. Aquesta inversió, no solament és benvinguda per ella mateixa, sinó que ens resol la necessitat d’instal•lar una subestació elèctrica per subministrar energia, a les empreses que s’instal•lin en el Polígon Comarcal. I per reblar el clau, el Govern, de la mà de la Conselleria de Territori, desencalla el projecte de desdoblament de la C-16 ( Eix del Llobregat) en el darrer tram: Berga – Bagà, autèntic maldecap per a tots els conductors que van cap a la Cerdanya, però molt especialment per a tots els qui es mouen per l’Alt Berguedà. Amb quinze anys de retard, finalment el Govern Illa, busca i troba la formula públic – privada per una inversió propera als 500 M. Per completar aquest panorama, desitjat i esperat, després d’anys de treball, la Conselleria d’Esports, ve a presentar la proposta de situar en el municipi de Bagà, el Centre d’Alt Rendiment en alçada, a la zona de Coll de Pal, subseu del CAR de Sant Cugat. Una autèntica joia, de projecció nacional i internacional. Mirat amb perspectiva, s’han superat les expectatives.

PENITENCIA PER A TANTES VERGONYES. Tots els qui militem en el partit socialista, tenim clars els ideals que el presideixen, i la importància d’actuar sempre amb honestedat i rectitud. No solament hem de ser honestos en la vida pública, també hem de ser respectuosos, en tot el referent a la vida privada. No pot haver-hi dissonàncies entre la pública i la privada, perquè entraríem en contradiccions irresolubles. Per això, ens fan tant mal els casos de corrupció, per una banda, i els comportaments indignes, per l’altra. Si greu és vendre’s a canvi de favors o diners, igual de greu és comportar-se indignament en la vida privada, menystenint les dones i tractant-les com si fossin mercaderia. De tot plegat hem vist i escoltat, en el llarg serial que afecta el cas Koldo, del qual en formen part l’ex secretari d’organització del PSOE, i ex ministres Abalos, i un altre ex secretari, Cerdán. Sembla increïble el grau d’impunitat amb el que van actuar. Sabem que determinats càrrecs precisen d’amplis poders executius, però sempre hem considerat indispensable posar-hi supervisions i controls que clarament no van existir dintre de l’estructura del PSOE. El mal produït ha estat immens. I ja no em refereixo al mal electoral, sinó al moral, al sentimental i emocional. Les destrosses fetes ens afectaran durant anys, molts anys, perquè suposen una ràbia immensa, per haver traït els principis del partit, sí, però per haver donat als nostres adversaris les millores eines per atacar-nos i fer mal de veritat. Perdre vots, fa mal, però tots sabem que és llei de vida, i que amb bona feina, es recuperen. Recuperar la dignitat perduda, costa molt més, perquè ha tocat la sensibilitat i la creença de que això, a casa nostra, no podia passar mai. I ha passat, amb unes mostres barroeres, masclistes, prepotents, indignes per les persones però encara més pels qui ostenten càrrecs públics del màxim nivell. El primer judici i els que vindran suposen el pitjor càstig que ens podien imposar. Ja no els adversaris convertits en enemics, no, no, és que el mal ha estat fet per suposats militants d’alt nivell. La penitència serà llarg i dolorosa. Només ens pot salvar que davant tantes indignitats, actuem en conseqüència, que vol dir posar més i millors controls a tots els nivells del partit, com per evitar la repetició de casos com aquests. La reacció davant la prepotència ha de ser immediata, perquè toca prevenir, per evitar haver de curar. Queda clar que els controls no hi varen ser, ni van actuar coneixements o constatacions que algunes coses no anaven bé, quan alguns portaven un nivell de vida impossible pels ingressos que tenien. Mai més es poden repetir casos com els que ara ens castiguen. Sempre hem tingut l’honestedat i el respecte com a símbols d’identitat. Així ha de continuar de cara el futur.

PASSADA SETMANA SANTA. En la meva llarga etapa de regidor i alcalde, els dies de Setmana Santa, servien per posar-se les piles davant el que venia unes setmanes després: el més o menys llarg estiu, en el qual es repeteixen moltes de les deficiències, problemàtiques, costums o accions de les persones vingudes de les zones urbanes. En el món rural, som conscients de la necessitat de respirar aire sa, contemplar altres paisatges i gaudir de la natura, en viu i en directe. Lògic, perquè les ciutats, cada vegada son més atapeïdes i menys amables per a fer-hi vida pausada. Ens toca, doncs, ser comprensius, però alhora ferms, a l’hora d’informar i fer complir determinades regles bàsiques, per a garantir la bona convivència. I és que no tot el que és verd pot ser vist i utilitzat com camp per córrer, jugar o estacionar una autocaravana o plantar-hi una tenda. Tot sovint toca avisar i demanar sortir d’un prat, a persones que creuen tenir dret a fer-lo servir com jardí particular, sense pensar en els perjudicis de trepitjar l’herba o fer malbé alguns dels tancaments ( vailets ) per garantir que el bestiar no surti d’aquest espai. L’enorme expansió del fenomen d’autocaravanes, ha escampat per tot arreu, persones a la recerca d’espais aïllats, sense fer prou atenció a les feines dels pagesos i ramaders. On també hi ha tensions, per excés de presència humana, és en els espais de protecció natural. Els cartells informatius, no son suficients per reduir l’accés i molts ajuntaments han d’avançar el període de vigilància i/o sanció, a la Setmana Santa, quan abans s’iniciaven a meitats de juny. La flora i fauna en aquests espais son molt sensibles i queden seriosament malmesos quan no es fa atenció o quan s’envaeix de forma intensiva. I també en aquests dies, hem tingut el primers campaments. Benvinguts siguin perquè els joves necessiten aquest contacte amb la natura, però amb organitzadors que han de tenir experiència i portar bon material perquè en casos de forts vents, freds intensos o pluges torrencials, el campament no quedi desarborat. Molts organitzadors pensen que tots els pobles disposen d’un pavelló, o gran sala polivalent on podran anar en cas de necessitat. I, no, no, en pobles petits ( 550 a tot Catalunya) no tenen pavelló.... En matèria de gossos, un altre dels maldecaps, no poden deixar que campin al seu gust, perquè poden esverar el bestiar que pastura, o trobar-se amb gossos de pagesos i ramaders, que fan de vigilants de la finca....I en matèria de deixalles, tots els pobles tenen el seu sistema de recollida amb alguns contenidors pels visitants que convé fer servir, però que només trobaran en els nuclis urbans, de manera que toca, a vegades, fer quilòmetres per a poder-les dipositar. L’important és deixar els espais nets com s’han trobat. En fi, tots vivim en el mateix país, sota diferents condicions, però amb una bona col·laboració i participació el podem fer compatible i habitable, tinguem on tinguem residència habitual. En poques setmanes, estarem a l’estiu, on tot el vist per Setmana Santa, ho veurem repetit i incrementat notablement. Toca, doncs, demanar contenció i respecte, per garantir els usos i costums del món rural.

¿ESTAMOS EN UN INFIERNO FISCAL? Resulta penoso ver al supuesto líder de la oposición, salir en los medios de comunicación, sin posibilidad de hacerle preguntas, para lanzar proclamas, anuncios o inventos, a fin de proclamar su existencia. Lo he dicho en anteriores ocasiones, pero lo repito, para quien no esté al tanto de la presencia de asesores, en todos los estamentos oficiales, que podrían elaborar informes, preparar comparecencias y hacer propuestas concretas, serias y fundamentadas, sobre los temas más relevantes y urgentes del país. Si el PP los tiene, y me consta que, en efecto, tiene todos los cupos cubiertos, en Congreso, Senado y CCAA, deben tener vacaciones indefinidas, o los puestos han sido cubiertos por elementos, no expertos, en ningún ámbito concreto. Es que sino no se comprenden las improvisaciones y claras meteduras de pata de Núñez Feijóo. Ya no hablo de sus titubeos en relación a la guerra de Trump y Netanyahu contra Irán, es que tampoco dice nada en relación a las actuaciones genocidas de Israel, en Gaza y Líbano. Ahora, para demostrar su existencia, nos sale con el titular de que España vive en un infierno fiscal. Increíble por deplorable que alguien que ha ostentado la presidencia de una Comunidad Autónoma, prometa que si algún día llega a la presidencia del gobierno, va a bajar impuestos. Así, en seco. Llegar e iniciar temporada de rebajas, a nivel general, y si conviene, incluso obligando a las CCAA rebeldes, a la causa. Supongo que centenares de alcaldes, del PP, y con ellos la inmensa mayoría de otros partidos, así como cargos institucionales de diputaciones, consejos comarcales, mancomunidades, consorcios, etc., se han puesto las manos en la cabeza, preguntándose cómo es posible que un candidato a la presidencia sea tan inmaduro y populista. Nadie le ha recordado que Mariano Rajoy hizo similar promesa y se la comió, al día siguiente de acceder al cargo. Pero, vayamos al tema. Se comprende que un candidato busque grandes titulares, pero hay que conseguirlos con un mínimo de seriedad y proporcionalidad. Habría sido mejor prometer un mejor uso de los recursos. Más y mejores inversiones en ámbitos estratégicos. Ahorrar en unos capítulos para ampliar otros, etc. Todos los que hemos presidido alguna institución tenemos claras las prioridades y la necesidad de imponer austeridad, en todo lo superfluo, para robustecer lo esencial. Pero, no. Feijóo cree que estamos en un infierno fiscal del que solo saldremos el día que él llegue a Moncloa. Mañana dirá otra cosa porque habrá olvidado este lema infernal y estará preparando otro para seguir insistiendo en su existencia mediática, a la vista de sus carencias parlamentarias. Hace pocos días, volvió a insistir, en proponer una moción de censura instrumental, con el PNV y Junts, simplemente para tumbar a Sánchez y convocar elecciones. En su desesperación no se para a pensar en los graves desencuentros que cada semana tiene con los dos partidos indispensables. Volviendo al principio. Un político que desacredite el pago de impuestos, haciendo que parezcan más un impuesto revolucionario que no una aportación al Estado de bienestar, no merece llegar a la presidencia. No todo vale para alcanzar un objetivo. En este caso, más bien lo contrario. Hace méritos para que se quede por el camino. Tiempo al tiempo.

RESPECTE I AUTORITAT EN ELS ESPORTS. No sóc d’anar a veure competicions esportives, però, de tant en tant, en una visita a algun poble o ciutat petita, m’ha donat per entrar en algun pavelló o camp de futbol, més per tafaneria que autèntic interès. He de dir que en alguns casos, n’he sortit molt decebut, per no posar una paraula més forta. Hi ha persones que haurien de tenir prohibida l’entrada, molt especialment si es tracta de pares, mares o familiars propers que creuen tenir dret a criticar, cridar i insultar jugadors contraris al seu, o a l’àrbitre que regula el partit. No he aguantat mai l’actitud d’afeccionats radicals, capaços de comportar-se com autèntics beneits, davant qualsevol cosa o moviment que passi en el transcurs del temps de joc. O ja, una vegada acabat. Els esports son meravellosos i altament instructius si el comportament és correcte, però poden embrutar les vides de les persones si s’agafen com vies d’esbravament de problemes i tensions personals, familiars o col•lectives. Escoltar segons quines crítiques, barrejades amb insults, més o menys punyents, destrueixen tot el que significa l’esperit esportiu. I el preocupant és que anem a pitjor. Almenys es el que sembla si ens atenem a informacions periodístiques, exposant suspensions de competicions per culpa d’alteracions de l’ordre públic per part d’espectadors disconformes, en decisions arbitrals. Si fets com aquests no s’aturen d’immediat, complicaran els torneigs i impediran el normal desenvolupament de les activitats esportives. I és que he vist tota mena d’intervencions, en diversos esports i en diversos nivells, de manera que no es limiten a un o dos esports, sinó son diversificats i copiats, uns dels altres. Toca, doncs, emprendre accions ràpides i eficients. Res de contemporitzacions, al contrari, s’ha de ser molt estricte, fins el punt d’impedir l’entrada a aquells reincidents que no s’han reciclat. Qui no sàpiga estar callat, millor es quedi a casa. En quan als responsables directes del joc i de les instal•lacions, han de tenir la condició d’autoritats, per poder imposar les seves decisions i penalitzar, més greument, els qui les incompleixin. Es que sinó, aviat no es podrà competir en cap esport, en cap nivell, ni en cap lloc concret. Seria un desastre per a tothom. I tampoc és viable ni sostenible disposar de vigilància privada o pública, per a centenars o milers de competicions que es duen a terme, gairebé tots els dies de l’any, però molt especialment concentrades, en els caps de setmana. La via adequada ha de ser, el respecte i el principi d’autoritat.

NO UNA BANDERA, SINÓ DUES. Tantes ganes de protagonisme i grandiositat, típiques de l’antiga CiU i, ara de Junts, en aquest cas de la mà del president del Parlament, Josep Rull, han tingut un resultat no esperat per a ell, però lògic pels qui estem al dia de la legislació vigent, en matèria de símbols i banderes. He consultat la llei, un munt de vegades, durant els anys del procés, per a recordar quines son les normes que regulen el seu protocol. Ens regim per la Llei 39/1981, la coneguda per “llei de banderes”, que deixa clara la obligatorietat en els articles 3 i 6. Alguns, només han volgut llegir uns paràgrafs i oblidar la resta , i és així com passa el que passa, quan es vol amagar, oblidar o vulnerar, per no posar la bandera espanyola. Rull, és un d’aquests talibans que pretén interpretar les lleis al seu gust, i mostrar “valentia” prenent decisions que vol vendre com de resistència i rebuig a normes ingrates, per a ell, i els seus. Molta gent no sap que en compliment de la llei, onegen a l’exterior del Parlament, les banderes catalana i espanyola. Sempre. Des del primer dia, fins a data d’avui. Ni durant els anys del procés, ningú es va atrevir a treure l’espanyola. A l’interior, les dues banderes presideixen l’hemicicle del Parlament. El lloc on es celebren totes les sessions del Parlament, amb presència dels 135 diputats i diputades. Doncs bé, sota la presidència de Rull, es treu l’espanyola perquè així les visites no tinguin aquesta presència que segons ell pot ferir algunes sensibilitats. Només es tornava a posar l’espanyola, els dies de sessió parlamentària. I a l’exterior, a Rull li faltava algun emblema nacional, espectacular, símbol per a tothom qui passés a uns centenars de metres del Parc de la Ciutadella. Heus aquí que el va trobar: un gran pal de bandera que superés el del Born, que té 17,14 m, per així recordar-nos el 1714, de Felip V. Es per això que va pensar en un pal molt més alt: 25 metres, per a poder acollir una senyera immensa, de 54 m2. Tot plegat, obligava a uns fonaments de 8 metres de fondària, clarament reforçats, no fos que un cop de vent s’emportés el conjunt. Com que aquests capricis es poden imputar al pressupost del Parlament, cap problema. Es paga el que costi, i tots en pau. El cost total, ens ha costat 93.000 euros a tots els catalans, favorables o no a aquesta iniciativa. Però, perdoneu la modèstia, en el moment de l’aprovació, ja vaig pronosticar alguna reacció contundent. I així ha estat. L’entitat Impulso Ciudadano, va presentar denúncia per aquest flagrant incompliment de la llei de banderes, exigint que si hi ha la catalana, al costat, ha d’haver-hi l’espanyola. I, en efecte el TSJC, acaba de resoldre a favor d’aquesta petició, de manera que la Mesa del Parlament, haurà de pensar en com donar compliment a la resolució emesa. Què fer? Posar un pal idèntic, per una bandera espanyola, de similar dimensió i gastar-se altres 93.000 euros ? O posar en el pal de la catalana, l’espanyola, fent algun experiment en forma de lletra T ? Segur que dissenyadors, tècnics i ferrers deuen estar estudiant com donar compliment a aquesta resolució no imaginada. Però, la denúncia contenia una altra exigència: la de que les dues banderes, estiguin a la presidència de l’hemicicle, tots els dies de l’any i no solament, els dies de sessió. Heus aquí com a alguns, les seves estratègies els surten a l’inrevés de l’imaginat i ens costen una fortuna a tots plegats. Es volia una sola bandera ?. Doncs, no, ara en tindrem dues.

BON GOVERN I MOBILITZACIONS. Es llei de vida que quan arriba un nou Govern, amb bona formació i preparació, agita les aigües del país, despertant vells projectes i velles reivindicacions, promovent tota mena de reclamacions que fins aleshores havien estat callades i enterrades, a la vista de la inoperativitat dels governs anteriors. Això passa a tots els nivells i ningú s’estranyi que ara, de cop i volta, veiem metges, sanitaris, mestres, pagesos, maquinistes, ....sortint al carrer, exigint resoldre en dies o setmanes el que ha estat encallat durant anys. Res de nou en el món de la política, però siguem seriosos i recordem d’on venim, on estem, i cap on hem d’anar. Demagògia, la mínima i petició de solucions immediates, poques. La reacció del Govern, ha estat serena i adequada. Per molt que cridin, tenim el país que tenim, després de molts anys de cridòria i batalles verbals, però molt poca feina real. Produeix indignació veure com des dels bancs de l’oposició en el Parlament, alguns ex consellers i conselleres es permetin criticar les decisions del Govern. Deuen creure que tots patim amnèsia, perquè recordem perfectament el seu pas pels càrrecs que van ostentar, amb ben poca eficàcia, per no dir, ben poca dedicació i resolució. Però, precisament aquest batibull d’exigències i reclamacions, demostra l’efectivitat del Govern Illa. Ningú es mou si sap que el Govern no farà res, com passava amb anteriors executius. Es quan n’hi ha un que realment es mou i demostra efectivitat, que tothom s’atreveix a plantejar propostes, reclamar solucions i alternatives. Doncs bé, pas a pas, tema a tema, les coses es van posant en el seu lloc. Ara bé, miracles, no. Per a poder avançar i realment emprendre camins de futur, fa falta disposar de pressupost. Es indispensable aprovar el de 2026, el més aviat possible perquè d’ell en depèn poder garantir els grans projectes que necessita el país. Com hem pogut veure i sobretot constatar tenim grans dèficits que precisen ser resolts. No amb un any o dos, però s’han de posar els fonaments per a fer-ho realitat. I sí, parlem de Rodalies, però al mateix temps de nous habitatges. Primer 50.000, però després molts més perquè el país va creixent i cal atrapar el temps perdut. Totes les crisis i problemes que han aparegut en aquest primer tram de governació, s’han entomat adequadament, però han demostrat grans precarietats que s’han de resoldre amb curts terminis de temps. I perquè tothom pugui fer la feina, ha de disposar de les eines adequades. Això vol dir, capacitat en personal, material i en finançament. Les mobilitzacions denoten necessitats i preocupació per àmbits i sectors de primer ordre. Doncs bé, que els partits es posin les piles i en comptes de només criticar i esperar, que acordin uns nous pressupostos i aleshores sí, podran exigir al Govern que posi en marxa les mesures pertinents. Quan més esperin, amb més retard es podrà treballar. Toca, moure fitxa, ja.

MASSA ANYS DE PRECARIETAT ! Fa uns dies va tornar a ser notícia el problema de la manca de secretaris – interventors, en pobles petits. En aquest cas, per baixa del titular que cobria els ajuntaments de Gaià i Lluçà, però en qualsevol moment, en sortiran d’altres que es troben en situació similar. De fet, ara mateix, podria dir de memòria una vintena d’ajuntaments de la Catalunya Central que tenen uns serveis mínims que, a més, pengen d’un fil. Com pot ser que la figura més rellevant, a nivell de personal essencial, tingui aquestes carències ? Ningú podrà dir que el problema ha sortit de cop i volta. No, no, puc assegurar que aquesta situació, fa quaranta anys que dura. Sí, sí, heu llegit bé. Ja en els primers anys de la democràcia recuperada (1979), ens vam trobar amb secretaries agrupades, ocupades per un sol secretari que portava 3, 4 o 5 ajuntaments, ell sol. I tots esperàvem canvis substancials com per garantir que amb els anys, aquesta situació canviaria, i trobaríem suficients professionals com per poder cobrir les places vacants. Doncs, no, estem a 2026, i per tenir ben coberts tots els ajuntaments, consells comarcals, mancomunitats, consorcis, etc, farien falta prop de mil quatre-cents professionals. Les majors carències es donen en els pobles petits, on la plaça no precisa d’un professional a plena dedicació, sinó compartida amb altres de més o menys propers. Això és cert, però no és que els pobles mitjans i alguns de grans tinguin els serveis coberts. No, no, tampoc en aquest nivell estan tranquils perquè tot sovint es produeixen trasllats, baixes o la lògica i desitjada jubilació. Es més, estem cada vegada més a prop de que una de les grans generacions de secretaris, arribi a la jubilació i deixi cent o cent cinquanta ajuntaments, sense secretari. Arribat aquí i de cara als no coneixedors de la mecànica municipal, aclareixo que la plaça de secretari – interventor, en una sola persona, en els petits, o les places de secretari, per una banda i interventor per altra, en els mitjans i grans, son d’obligada existència. Es a dir, ningú més, pot cobrir les places perquè son essencials per a garantir el bon , lleial i fidel compliment de la legalitat vigent. Així, doncs, no tenir-ne, vol dir paralitzar tota l’activitat municipal, a l’espera de que en vingui algun o la plaça sigui compartida amb algun altre municipi. Ens hem queixat, hem reclamat i exigit canvis substancials com per aconseguir noves fornades de professionals, a nivell nacional d’Espanya, animant a que una part, demanin algunes places a Catalunya. Fins ara, no ha funcionat. Vaja, ha funcionat malament, i per això el Govern Illa ha entomat el problema i es proposa fer els deures allà on els altres, simplement han culpat Madrid, sense buscar solució. El victimisme o la crítica, no resolen problemes. Ara, toca esperar que l’acord entre Govern central i Generalitat, doni els fruits esperats. En pocs mesos, hauríem de tenir els primers 218 professionals que surten i es queden aquí. Es encara insuficient, però molt més del que s’havia fet fins ara. El problema és urgent i afecta el bon funcionament de tota l’administració local, precisament, la més propera als ciutadans.

JUICIO DE LA OPERACIÓN KITCHEN. Desde el 6 de abril hasta finales de mayo, asistiremos al juicio del mayor escándalo, protagonizado por altos cargos del Ministerio del Interior, por presunto espionaje al extesorero del PP, Luis Bárcenas. Cada día escucharemos declaraciones, versiones i contradicciones entre los máximos responsables del Ministerio, presidido por el entonces ministro, Jorge Fernández Díaz, con destacados funcionarios como el exsecretario de Estado, Francisco Martínez, y el ex comisario José Villarejo y su equipo. Escucharemos también, declaraciones de los principales miembros de aquel gobierno, presidido por Mariano Rajoy con Soraya Sáenz de Santamaría como vicepresidenta. Trata de hechos, un poco lejanos ya, debido a la larguísima instrucción, puesto que hablamos de 2013, pero todo se hará presente, a medida que vayamos conociendo y recordando aquellos hechos. Y realmente, hablamos de un escándalo con mayúsculas, como es el de utilizar las fuerzas policiales, para tratar de sustraer la información sensible que tenía en su poder el extesorero del Partido Popular, y así burlar la acción de la Justicia. Increíble una acción como ésta, en un país democrático. Pues bien, pasó y ahora los autores y actores tienen que rendir cuentas en este juicio. Es hora también de exigir responsabilidades al PP, por todo lo que ha intentado ocultar y por las campañas indignas que ha llevado a cabo y las que están en curso, como vía para intentar desviar la atención hacia otros temas y casos. Se comprende el nerviosismo porque durante dos meses vamos a hablar, y mucho, sobre las estructuras internas y externas del PP que hicieron posible aquellas actuaciones, pero también porque van apareciendo nuevos casos de corrupción que se van a añadir a los que ya están pendientes de juicio, de modo que la campaña contra el PSOE, no va a dar los frutos esperados. La insistencia del PP en querer hacer aparecer al PSOE como el más corrupto de la historia, topa con la pura y dura realidad. Suele pasar que quien acusa a otros, quiere servir para enmascarar los hechos propios, y aquí y ahora, tenemos tantos casos y tan graves en el ámbito directo e indirecto del PP, que sus acusaciones se le tornan en contra. Así pues, escuchemos bien y valoremos cómo un partido entró en pánico ante las informaciones y documentación, en manos de su extesorero y como no paró en cometer todo tipo de delitos, para evitar llegara a manos judiciales. Y utilizó nada menos que a la propia policía nacional, con más de setenta agentes, dedicados no a perseguir delincuentes sino para impedir que hechos delictivos fueran conocidos por la Justicia. Increíble, pero cierto, al menos hasta donde hemos sabido. Ahora la Justicia debe conocer todos los detalles, todas las acciones y actuaciones, así como quien las ordenó y dirigió. Tenemos, pues, por delante unas semanas apasionantes, en un juicio realmente histórico. Esperemos también sentencias contundentes para que nunca más se puedan repetir acciones como las llevadas a cabo, por parte de altos cargos del Ministerio de Interior, dentro de un Ejecutivo del PP. Nadie lo olvide, y comprenda las acusaciones contra el PSOE, como desesperada vía para desviar la atención de los españoles.

LA CENTRAL REVERSIBLE, SEGUEIX EL SEU CURS. Els governs, tenen el deure de planificar, ordenar i decidir el que consideren millor per als ciutadans, en funció de les condicions i situacions locals, nacionals i internacionals. Governar és decidir, sempre fent ús de diàleg i consens, però tenint clars els objectius per assolir. Ara i aquí, oimés amb les enormes inquietuds provocades per les accions bèl•liques desfermades pels EUA , juntament amb Israel, obliguen a avançar, encara més ràpidament, en l’aposta per les energies renovables. Es urgent, aconseguir la màxima independència, respecte dels combustibles fòssils, i és en aquest marc global, on projectes com el proposat per les empreses Verbund i E.Storagy, amb la participació minoritària de la Energètica, de la Generalitat, son considerats, estratègics. Des del principi, el partit socialista a la comarca del Berguedà, per decisió pròpia , tal com ha fet al llarg dels anys, es va manifestar a favor d’aquest projecte, consistent en construir un petit embassament a la zona del Pla de Clarà ( La Nou de Berguedà) per generar energia, pujant i baixant aigua des de l’embassament de la Baells. El diferencial d’aquesta operació, fa clarament viable, la gran inversió prevista. I és que parlem d’una inversió de 400 M, una de les més grans que s’han previst mai a la comarca del Berguedà, amb la creació de 500 llocs de treball, durant els anys d’execució del projecte i de 30 llocs, permanents, una vegada entri en funcionament. Es evident que no només vam pensar en aquestes xifres, sinó en la importància i rellevància d’apostar per una energia renovable, que ha de ser replicada en altres indrets de Catalunya, Espanya i la UE. Cert que no és un projecte totalment nou, hi ha precedents aquí mateix a Catalunya, però han passat molts anys, i ara és hora de recuperar el sistema i donar-li nova vida, de cara a reduir la nostra dependència exterior. Es així com vam estudiar i valorar el projecte. Fer-nos defensors de les energies renovables, col•laborar i participar en la seva implantació en el territori, per solidaritat i consciència medi ambiental, i en tercer lloc pels immensos beneficis que aportarà a la nostra comarca, directes, però també indirectes, a l’hora de resoldre un tema de primer ordre, com que el Polígon Comarcal d’Olvan, disposi d’una subestació elèctrica que garanteixi la potència que precisin les empreses que s’hi vagin instal•lant. Es per tot plegat, que amb ple respecte pels votants del no, a les dues consultes de La Nou i Vilada, i al pronunciament a favor de Cercs, el projecte ha de seguir el seu curs, emparant-se en el Reial Decret 7/2026, que el va considerar estratègic. Ho és, a nivell general, però també comarcal.

GRANS PROJECTES, EN UN SOL DIA. Hi ha dies que son especialment profitosos, per a una comarca determinada, pel fet de concentrar anuncis, decisions i resolucions que marcaran el seu futur immediat. Aquest és el cas de la visita de la Consellera, Silvia Paneque, el passat 20 de març, al Berguedà. En un sol dia va visitar i informar de decisions del Govern, sobre temes que portem mesos o anys, batallant per a la seva resolució. Començo per un de molt rellevant i que cada any que passa, esdevé més indignant. El desdoblament de la C-16, entre Berga i Bagà. Son 21 quilòmetres que es converteixen en un greu problema, ja no pels que van cap a la Cerdanya o tornen cap a l’àrea metropolitana, sinó també i, molt especialment, per a tots els berguedans que viuen en algun dels pobles de l’Alt Berguedà que queden tancats, degut als col•lapses, cap amunt o cap avall. Des de l’any 2009, que el Conseller Joaquim Nadal, ens va presentar el projecte de desdoblament, a tots els alcaldes de la comarca, fins ara, n’hem vist altres, canviant el sistema de desdoblament total, per un de sistema cremallera, conegut per New Jersey. Els alcaldes vam dir, endavant, a canvi de rapidesa. Quinze anys després, estem com estàvem. Per això, esperàvem la visita de la Consellera, i no ha defraudat. El Govern planteja un projecte i una execució de les obres, de la mà d’una iniciativa pública privada. L’empresa Abertis proposa dur-la a terme, a partir de l’any vinent, amb una inversió que pot estar entre els 470 i els 500 M. Ja era hora de desencallar un tema que ens afecta a tots els berguedans, però molt especialment als de l’Alt Berguedà. I lògicament a tots els de fora que fan servir aquesta carretera. Un segon gran tema, feia referència a la Central Hidràulica Reversible que es planteja a l’embassament de La Baells. Una inversió de 400 M que suposarà una gran aportació a la generació d’electricitat, mitjançant energia neta, amb grans beneficis medi ambientals i creació de llocs de treball. Primerament, per la construcció i tot seguit per al funcionament. Es una iniciativa que posarà la comarca, en un lloc d’especial rellevància i facilitarà transportar energia cap un altre dels punts claus: el polígon comarcal d’Olvan. Aquest gran polígon, el vàrem plantejar com de caràcter comarcal, amb una primera fase de 50 Ha, però que pot arribar a les 100, de manera que pot acollir empreses de mitjanes i grans dimensions. Es la garantia perquè la comarca pugui mantenir el caràcter industrial que des de fa molts anys tenia, i va perdre, amb les crisis del tèxtil i la mineria del carbó. Aquest, fou el tercer gran tema de la jornada. I finalment, el quart tema fou el Parc Solar, Roc de la Mel, de Casserres que s’ha incorporat a l’Energètica, l’empresa de la Generalitat que també entrarà en el capital de la Central Reversible de La Baells. No recordo en els darrers anys, fins i tot decennis, una visita amb un conjunt tant rellevant de temes, concentrats en la comarca del Berguedà. Benvinguts siguin perquè suposen una garantia de present i futur.

MALS SERVEIS BANCARIS. Si abans del tancament de la major part d’oficines i sucursals teníem ja alguns problemes de comunicació i resolució de problemes, la situació ha empitjorat enormement quan centenars de pobles, hem d’anar a la capital per ser atesos ( és un dir) en la única oficina que ha quedat. Amb el tancament generalitzat, va quedar clar que hem passat de clients a súbdits, i el millor que podem fer és no empipar. Es a dir, no anar personalment a cap oficina i doctorar-nos en noves tecnologies per fer-les servir amb el nostre banc. Es dona per entès que son fàcils, entenedores, pràctiques i resolutives. Així, doncs, no hi ha d’haver cap problema per resoldre totes les incidències. Bé, fins que alguna cosa falla. O moltes, cadascú té les seves pròpies experiències i puc assegurar que parlant amb la gent, hi ha un molt ampli descontentament amb el seu funcionament. I quan un incident passa, com en el meu cas que van perdre el document de “fe de vida”, poden actuar com un pollastre sense cap. Demostrar que estàs viu, per alguna d’aquestes entitats, es converteix en una carrera d’obstacles. Però, això obliga a comprovar com de malament funcionen la majoria d’oficines bancàries, amb poc personal, mal organitzat i mal distribuït. On a la persona de caixa se li encomanen diverses funcions que compliquen la vida als clients que esperen pacientment. No ho he dit, però. és inútil intentar parlar amb algú de l’oficina perquè tant bon punt obre, desconnecten la línia telefònica de manera que et van remetent a tornar-ho a intentar, més tard, més tard, més tard. I si a caixa, no pots resoldre aquest incident, causat per ells mateixos, t’ofereixen parlar amb un “agent comercial”. Pots esperar en un banc, un sofà, una butaca, en un ampli espai on diferents agents atenen, és un dir, a les persones interessades en algun servei. I heus aquí que el nou disseny i distribució, dona peu a que et puguis assabentar de multitud d’incidències, problemes i confessions dels qui son atesos. Els qui hem tingut o tenim càrrecs d’atenció a persones, sabem la importància de la confidencialitat. Doncs bé, la nova distribució, estudiada llargament i promoguda pels nostres banquers, trenca aquesta exigència i permet escoltar converses, negociacions, problemes i conflictes, entre els peticionaris i els famosos agents comercials. N’he estat testimoni i puc assegurar que és d’una enorme incomoditat i indignació, fins el punt de buscar algun lloc més llunyà per esperar ser atès. En resum, no volen que els molestem, i ho demostren amb un ampli desplegament de mesures. Qui ens ho havia de dir !