Joan Roma

AMB UN SOMRIURE. Quan veig en alguns articles periodístics, o en intervencions orals o escrites de representants polítics, blasmar els defensors de l’existència de l’article 155, a la Constitució espanyola, em surt un franc i llarg somriure. Sóc un d’ells. Tant entusiasta d’aquesta existència, com de tenir el RDL ( reial decret legislatiu) 6/2015 de 30 d’octubre, pel qual s’aprovà la Llei sobre trànsit, circulació de vehicles de motor i seguretat viària. Algú es demanarà a què ve comparar un tema amb un altre. Doncs bé, permeteu-me fer alguns símils, entre una cosa i altra. Per als partits independentistes, se suposa que estem en un règim opressor, hereu de la Transició del 78 que consideren mal plantejada, mal executada i mal portada fins a dia d’avui. Tant és així que gairebé tots els mals, provenen d’aleshores, i encara més en “terres catalanes”. Aquesta opressió i imposició de regles arriba fins extrems com els d’exigir passar un examen de conduir, convocat, proposat i supervisat per membres d’aquest regim. Se’ns obliga a tots els catalans que volem portar vehicle a tenir un carnet de conduir, espanyol. Fet amb les seves regles i imposat a tots i totes. Perquè no permetre conduir, amb un simple carnet de bona voluntat, fet a Catalunya?. Però, van més lluny. Ens obliguen a posar-nos el cinturó, en contra de la llibertat d’anar com vulguem dintre del nostre cotxe. No contents amb aquesta imposició, en posen d’altres com limitar velocitats en les nostres carreteres. Perquè han d’imposar velocitats de 90, o 120 quan els nostres cotxes i motos poden anar a 150 o 180 ? Perquè no podem anar per dintre pobles i ciutats a la velocitat que vulguem? Perquè ens imposen regles de conducta, quan hem de tenir la llibertat de poder fer el que creguem oportú. No som prou grandets per saber què, quan i com hem de fer les coses ? I arriben a extrems insospitats com treure punts i fins i tot carnet quan ens saltem semàfors en vermell, stops, o anar contra direcció. Tot son regles, imposicions, sancions i fins i tot recursos als tribunals en casos que ells consideren greus. Posats en aquests símils, si plantegéssim que els partits independentistes varen voler actuar els dies 6 i 7 de setembre de 2017, sense tenir carnet ( trencar el jurament fet), varen saltar-se un semàfor en vermell (modificació Reglament Parlament amb 72 diputats en comptes de 90), varen saltar-se un stop en cruïlla molt perillosa ( vulneració Estatut), i finalment varen entrar en contra direcció per autopista ( vulneració Constitució), se suposa que en qualsevol país del món democràtic, i per tant civilitzat, els hauria comportat la pèrdua dels 12 punts de cop, la retirada del carnet i l’entrada a presó per haver posat en perill a propis i estranys, en aquesta embogida concatenació de fets impensables i punibles. Doncs bé, el 155 es va inspirar en la figura de la “Bundeszwang”, de la Constitució alemanya . País en el lloc 13 de l’Index de qualitat democràtica, en el qual Espanya es troba en el lloc 19. D’aquí el somriure, i d’aquí l’entusiasme per l’existència del 155, a l’igual que del RDL 6/2015, i d’un centenar d’altres lleis essencials pel bon funcionament d’un país.

ELEGIREM L’ 11è O EL 132è PRESIDENT ? Si la setmana passada parlava de girar pàgina a tot ,o almenys a bona part del que hem vist, en els darrers anys, avui poso un altre dels “invents / enganys” dels independentistes, respecte els nostres orígens institucionals. Es ben sabut i comprovat que tots els nacionalismes busquen arrels llunyanes, el més antigues possible, als orígens del seu poble o nació. Si n’hi ha ,bé, i sinó s’inventen. Així s’ha fet al llarg dels segles, en tots els països del món. Parlem de l’antiga Roma, de Grècia o d’Iran. Perquè no aquí ? I heus aquí, que en pocs dies tindrem ocasió de tornar-ho a comprovar. Per als independentistes, estem a punt d’elegir el 132è President de la Generalitat de Catalunya. Per a la resta dels mortals, el nou President serà l’ 11è. Qui té raó ? En diversos mitjans de comunicació he llençat un repte a historiadors seriosos, amb currículums acreditats, que defensin una o altra opció. He de dir que fins ara no n’he trobat cap que defensi la veracitat dels 121 “imaginaris presidents”. D’on surten aquests 121 ? Amb la necessària brevetat, qui va llençar aquesta proposta fou Josep Ma. Solé i Sabaté per un llibret, encarregat per enciclopèdia catalana, considerant que l’anomenada “Diputació del General”, era l’origen de l’actual Generalitat. Amb aquesta pretensió va posar els inicis en el Bisbe de Girona, Berenguer de Cruïlles, l’any 1359, fins el darrer , l’any 1714 amb Josep de Vilamala, monjo sagristà del monestir de Sant Esteve de Banyoles. D’entrada i perquè quedi clar els 121 suposats “presidents” foren tots capellans. Bé, eclesiàstics, en les diferents branques: monjos, capellans, bisbes, canonges... curiosa dada que ningú fa pública per no sorprendre al personal. El que va fer el promotor de la proposta fou equiparar les funcions de la Diputació del General, amb la Generalitat actual, quan res tenen a veure. Aquella Diputació estava conformada per 2 membres eclesiàstics, 2 de militars i 2 en representació reial. Com que en aquells temps qui tenia major poder era l’església als seus representants els hi pertocava coordinar ( que no presidir) aquesta comissió temporal, encarregada de recaptar els tributs pel rei de torn. I ja està. Ja entenc que alguns vulguin anar a buscar orígens, 662 anys enrere, imaginant temps gloriosos en els quals la nació catalana ja tenia les seves pròpies institucions, però la realitat és la que és i no la que alguns voldrien . I la realitat diu que la Generalitat de Catalunya, prové de l’any 1931, amb l’adveniment de la Segona República Espanyola. I la llista és la històrica, ben fonamentada i ben relatada en tots els llibres seriosos: Francesc Macià, Lluís Companys, Josep Irla i Josep Terradellas ( en un exili real i no inventat), Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Josep Montilla, Artur Mas, Carles Puigdemont, Joaquim Torra. En total 10, de manera que el proper serà el que farà número 11. Ni més ni menys. Considero que per a passar pàgina també hem de ser rigorosos i honestos i no inventar més històries ni enganyar més al personal. Portem massa anys en que s’ha volgut embolcallar tot de grans paraules i immenses banderes, que amagaven interessos particulars i pretenien objectius impossibles. Ha arribat l’hora de parlar clar, deixar les coses com son, oblidar invents i enganys entorn a temes tant rellevants com el passat i el present del nostre país. Venen temps molt complicats, molt, i res ens ha de distreure del que és essencial. S’ha acabat mentir sobre l’ imaginari dret d’autodeterminació, DUI’s, suports internacionals, amnisties, i altres propostes que res tenen a veure amb la realitat. Per això també hem d’explicar que tenim arrels llunyanes, però no cal inventar-les. El proper president serà l’11è, no el 132è. Comencem per un tema tant elemental com aquest.

RIERA DE MERLÈS- CAMPANYA 2021. El temps passa volant, i d’aquí quatre dies, tocarà preparar la campanya d’estiu. Si es vol aconseguir un raonable èxit, convé no abaixar la guàrdia i continuar el sistema de l’any passat. Tot indica que continuarem sotmesos a restriccions per la pandèmia, si bé, amb una major llibertat de moviments. Esperem-ho, però sigui com sigui, quan es comença un pla, l’important és mantenir-lo. Es el que toca fer. Ja no sóc alcalde, i em miro les coses amb una major fredor i una certa llunyania, però he aprofitat el temps de confinament per mirar les actuacions dutes a terme, i son molt apropiades per a limitar la presència de vehicles i persones. S’han adequat alguns punts d’aparcament. Senyalitzats i delimitats. S’ha indicat l’existència d’un espai protegit, s’han posat senyals de prohibició, s’han tancat espais on molts aparcaven, i s’ha fet prou difusió en els mitjans de comunicació com per saber que no volem tornin els excessos del passat. Què toca fer ? Doncs, insistir i persistir. Un parell de mesos abans de l’estiu, tornar a la feina, amb alguns anuncis i alguns articles sobre la regeneració de la flora i fauna, gràcies a les mesures empreses, i preparar nous equips de vigilància , coordinats amb Mossos i Guardes rurals, per fer complir l’ordenança. Si, la feina es fa bé, serà el segon any consecutiu, en aplicar les mateixes mesures, cosa que corra boca – orella, i per les xarxes socials. Tant bon punt la gent sap que ja no poden anar on abans anaven, s’han de replantejar les opcions i buscar llocs més adients. A partir d’aquí, la Riera de Merlès deixa de figurar en les seves agendes i s’aconsegueix el que sempre hem perseguit: disminuir dràsticament la presència humana, per a preservar la natura. Som a finals de febrer, hora de començar a preparar la campanya, esperant que tant Generalitat com Diputació, sumin esforços per ajudar als ajuntaments. No pot ser que el pes recaigui sobre els més petits. Joan Roma i Cunill

¿CUÀNTOS PRESIDENTES HA TENIDO CATALUNYA? Extraña pregunta dirán muchos, pero difícil respuesta, en función de quien la conteste. ¿Por qué? Porque para los independentistas y recalcitrantes nacionalistas, toca elegir al número 132, nada menos. Para otros, entre los cuales me incluyo, ahora viene el undécimo. Nos separan ni más ni menos que 121 “presidentes”. Se dice pronto. ¿A qué viene tal disparidad de numeración? Lo intento explicar brevemente. En 2003, el historiador Josep Ma Solé Sabaté, editó un folleto para enciclopedia catalana, exponiendo una tesis que ha hecho fortuna, en el mundo independentista. Propuso fijar en el año 1.359 los orígenes de la actual Generalitat de Catalunya. Ya se sabe que todos los nacionalismos buscan sus orígenes en hechos del pasado, verídicos o no. Lo importante es, cuanto más lejanos y épicos, mejor que mejor. Así pues, buscando organismos y entidades del pasado, se fijó en la Diputación del General. Esta era una comisión temporal encargada de recaudar tributos para el rey de turno. La componían 6 miembros: 2 en representación de la iglesia, 2 del estamento militar, y 2 en representación real. El poder y la fortaleza de la iglesia en aquellos tiempos, hacía que el coordinador (nunca llamado presidente) fuera eclesiástico. A resultas de esta existencia, el historiador de marras, decidió considerar al primer coordinador de la Diputación del General, como el primer presidente de este embrión de Generalitat. Se oculta fervientemente que el iniciador de esta cuenta, era Obispo de Gerona. Así pues, Berenguer de Cruïlles, aparece como el primer presidente, seguido de otros 120, todos eclesiásticos, en sus diferentes versiones: monjes, sacerdotes, obispos, sacristanes, …hasta llegar al número 121, año 1714, Josep de Vilamala, monje sacristán del monasterio de Sant Esteve de Banyoles. Con esta tesis, sin ninguna base que pueda considerarse la Diputación del General, como un gobierno, fue creciendo la idea de que efectivamente la Generalitat tiene una antigüedad de 662 años. A ver, quién la supera? Así estamos. A Artur Mas, le consideraron el presidente número 129, a Puigdemont el 130 y a Torra el 131. Viene, ahora, el 132. Lógico. La realidad, siempre se acaba imponiendo. Bueno, no siempre, pero la historia real, es que la actual Generalitat de Catalunya, nace en 1931, de la mano de la Segunda República Española, siendo su primer presidente, Francesc Macià. Le siguió Lluís Companys, Josep Irla y Josep Terradellas (estos dos en el exilio real, y no el inventado). Recuperada la Generalitat, vuelve del exilio Terradellas, y ya en la etapa democrática, Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla, Artur Mas, Carles Puigdemont, i Joaquim Torra. Si los contamos, nos salen 10 presidentes, entre 1931 y 2021. Toca, pues, elegir al undécimo, a raíz de las elecciones del pasado 14 de febrero. Elección prevista para el próximo mes de marzo si se cumplen los plazos fijados por el Reglamento del Parlament. Como puede comprobarse hay discrepancias y conflictos, incluso por temas que deberían estar al margen de toda batalla política. La historia es la que es, no la que algunos quisieran que fuese, pero esto es consustancial con todos los nacionalismos. Todos quieren ser o aparentar más de lo que son. Y sino es por su gestión, lo buscan en otros lados, como los orígenes, las tradiciones, la lengua, la historia real, o inventada. Otra vez, volveremos a hacer un clamoroso ridículo, hablando unos de la elección del undécimo presidente y otros del número 132. Escondiendo eso sí, que habríamos tenido 121 eclesiásticos como presidentes. Caso único en el mundo, mundial.

LA DIFÍCIL ENTESA El que alguns donaven per fet, un govern de partits independentistes, està lluny de fer-se realitat. Les posicions son molt allunyades, i els conflictes interns, jugaran un paper destacat. Ben aviat ho veurem. El partit “arreplegahotot”, de nom Junts x Cat, pensava guanyar i ha quedat tercer. Això suposa perdre protagonisme i quedar en un segon lloc, poc propici a decidir temes rellevants. Hi ha un problema de molt difícil solució com és construir un relat coherent, amb la composició incoherent dels seus membres. La candidatura es va fer de pressa i corrents, amb unes primàries que després no es varen complir, i ara es comprovaran les discrepàncies internes entre gent tant heterogènia. Un altre partit amb problemes interns és la CUP. Més ben dit les CUP, on s’hi acullen propostes i sensibilitats molt diverses i sovint contradictòries. Una part voldrien entrar en el govern, i una altra, no en vol ni sentir a parlar. Qui guanyarà? Inicialment crec que els contraris a l’entrada, però amb constants conflictes amb els altres, quan arribin temes delicats a l’hora de decidir. No és impensable una escissió, en algun moment de la legislatura. I ERC, tot i ser el guanyador en aquesta batalla entre independentistes, no ha tret el resultat esperat. Massa poca diferència amb Junts x Cat, com per a poder imposar càrrecs, programa i estratègia. Té, a més, un altre problema greu com la manca de persones de prestigi per a posar al capdavant de les conselleries, i altres organismes de pes. Es impensable donar continuïtat als actuals consellers/es, perquè estan cremats. Tindrà greus dificultats per a substituir-los. Tampoc ho té gens factible Salvador Illa, vistos els resultats dels altres partits. Ni que sumi Podem, queda massa lluny de la majoria indispensable per a formar govern. Es més plausible intentar-ho fins el darrer moment, i a partir d’aquí esperar els resultats de l’altra banda. I l’altra banda, probablement no tindrà cap altre remei que arribar a una entesa, ni que sigui provisional per evitar noves eleccions, i tirar endavant, amb més pena que glòria, fins que la formula caigui esgotada. No li dono més d’un any a la suma dels dos partits, amb recolzament extern de la CUP. La situació és tant greu que a cada moment caldrà prendre decisions de gran rellevància i sense un acord ampli i generós amb el govern central, és impossible un govern efectiu. Torno a recordar que Catalunya ha de tornar 32.000 milions en els propers 3 anys, i ha de presentar-se com a gran impulsor de projectes beneficiaris dels fons europeus. Sense un govern fort i ben conjuntat, no hi ha futur. D’aquí que ens podem trobar amb una crisis de grans dimensions, en el termini d’un any. Serà aleshores el moment oportú per a rectificar i recompondre posicions, amb el PSC com element clau. En unes setmanes tindrem resposta a aquests plantejaments.

BEN VIUS I ACTIUS. Els qui havien cantat ja les absoltes al partit socialista, han comprovat com ha retornat ben viu i actiu, amb un esplèndid resultat, malgrat l’elevada abstenció. Per primera vegada, primer en vots i empatat en escons. Una prova més de l’inacceptable manca de llei electoral pròpia que distorsiona greument els resultats electorals, fins el punt de que el PSC amb 50.000 vots més que ERC, empata en escons. Però, l’important és preguntar-se, i ara què ? Interessant moment, tot i que alguns el donin per molt evident. No ho serà tant, com podrem veure en els propers dies i setmanes. Cada contesa electoral comporta moviments interns i externs, a totes les formacions polítiques. Menys intensos si els resultats han estat raonablement bons, i molt forts, en el cas contrari. Doncs, bé, la composició del Parlament no farà gens fàcil l’elecció de la mesa, i encara menys la seva gestió. En tindrem prova fefaent en les properes tres setmanes. A partir d’aquí s’inicien les consultes per a veure qui té prou recolzament per a ser investit. Salvador Illa ja ha manifestat la voluntat de presentar-se a la investidura, i el mateix ha formulat Pere Aragonès. Des d’ara i fins aquell moment, els partits faran balanç dels seus resultats, i poden sorgir complicacions inesperades. El cas més evident i per a mi més emblemàtic és el de Junts x Cat que esperava quedar primer, i ha quedat relegat a tercer. Considero pot implosionar si apareixen les disconformitats en el fons i les formes, quan tot indicava podien tornar-se a imposar. Errors greus han acabat amb un mal resultat. I per molt que els partits independentistes vulguin fer creure en una continuïtat de les seves accions, ningú dubti que no “ho tornaran a fer”, ni prosperarà la voluntat d’autodeterminar-se, ni la de reactivar la DUI; com tampoc una llei d’amnistia. Una cosa és plantejar-ho en campanya electoral, una molt diferent és traduir-ho en accions de govern. Així, doncs, la reedició d’un pacte és converteix en un mal de cap considerable perquè uns volen tirar endavant, el que d’altres veuen impossible. D’aquest estira i arronsa en sortiran conflictes constants que fan previsible una crisis immediata. Al costat d’aquesta realitat, n’hi ha una altra , personalitzada en Salvador Illa, que maniobrarà perquè tothom la tingui present. Ni es pot tornar enrere, ni es pot pensar en trencar la legalitat, ni encara menys voler parlar en nom de tot el poble català, des de posicions clarament minoritàries. Alguns volen auto enganyar-se parlant de percentatges, sense voler veure els centenars de milers de vots perduts. A més, la dura realitat suposa fer front a la pandèmia, i al mateix temps a una greu situació financera que només se la pot vèncer amb amplis acords amb el govern central, per una banda, i amb un bon aprofitament dels fons procedents de la UE. Agradi o no, el procés és cosa del passat. S’ha girat pàgina, i no hi haurà cap vel•leïtat de trencar de nou la legalitat catalana ni l’ espanyola. Ben aviat ho comprovarem.

GIRAR PÀGINA. El poble ha parlat i ,agradi més o menys, toca jugar amb les eines que ha donat. Un enrevessat resultat que farà més complicada l’elaboració de programes i consensos per encarar la difícil etapa que ve a partir d’ara. Ningú pensi en retornar al passat, per molt que algun dels partits cregui que ho pot fer. Es impensable. El procés és cosa del passat, i no tornarà. Almenys no, en els propers anys o fins i tot decennis. Aquesta ha de ser una primera constatació dels resultats i de l’etapa que iniciem a partir d’ara. Que tothom oblidi, “ho tornarem a fer”, exigirem un referèndum d’autodeterminació, reactivarem la DUI, plantejarem una llei d’amnistia, planificarem com construir estructures d’estat...aquests son plantejaments del passat. D’un passat fracassat que no tornarà. Encara que a alguns no els hi sembli, els resultats de diumenge suposen girar pàgina a una etapa de deu anys. Estem davant una nova realitat, que obliga a canvis profunds en les prioritats del govern, i de totes les institucions, tant locals, com autonòmiques com estatals. Estem en mig d’una pandèmia que ha destrossat bona part del nostre teixit actiu. Toca posar per davant la seva reconstrucció, aprofitant els importants recursos procedents de la UE, i s’ha de fer mitjançant amplis i transversals consensos. I aquí és on apareix la força retrobada del PSC. Feta la travessia del desert, l’encert en substituir Miquel Iceta per Salvador Illa, ha suposat retornar a primera línia i guanyar per tercera vegada en vots ( abans ho havien fet l’any 1999 i 2003, però perdent en escons), ara, amb un empat amb escons. Es una novetat, si bé mostra també l’inacceptable manca de llei electoral pròpia, que permet amb 50.000 vots més que ERC, quedar empatats. Es una mala jugada dels partits independentistes que s’omplen la boca de democràcia i representativitat i impedeixen que tots els vots dels catalans valguin el mateix. Un cinisme i incoherència molt habituals en ells, però al final la realitat s’acaba imposant. I ja res serà igual, en el Parlament de Catalunya. Pel 12 de març, està prevista la sessió constitutiva del nou Parlament, amb vuit grups parlamentaris. Una composició heterogènia, complicada i difícil de gestionar. Ho veurem ja de bon principi amb l’elecció dels membres de la Mesa, i tot seguit, en els primers passos per a investir President. Salvador Illa, ha confirmat la voluntat de presentar-se a la investidura. Pere Aragonès també. Veurem qui té els recolzaments necessaris, però molt em temo que d’aquí al dia que s’estableixi hi hauran moviments importants en diferents grups. Moviments que en alguns casos poden posar en crisis la cohesió interna de partits com Junts x Cat i la CUP. Junts x Cat, perquè han comès errors gruixuts en la composició de la llista, i en la campanya electoral, cosa que els ha fet perdre vots i escons. Es inviable un grup parlamentari tant heterogeni, amb un cap de llista fugit a Waterloo, una segona de llista a punt de ser cridada davant els tribunals i un tercer que no lliga amb cap, de la resta de components. Tot plegat suposa no disposar de lideratge ni programa propi. Massa complicat per negociar pactes i desplegar projectes. I la CUP perquè es mou en termes anàrquics, amb uns que voldrien governar i altres que voldrien impedir-ho. Les batalles internes apareixen contínuament i en algun moment algú trencarà relacions. Per tot plegat, ningú pensi en cap repetició del vist fins ara. La greu situació pandèmica, afegida a la situació econòmica – financera, i la necessitat de restauració dels danys produïts, obliguen a girar pàgina a la política – ficció i a centrar-se en les necessitats urgents. Si a tot plegat s’hi afegeix la presència d’un grup parlamentari fort, presidit per Salvador Illa, es pot assegurar que una nova etapa , radicalment diferent, està a punt de començar.

COBRIR LES MESES ELECTORALS. Hi ha processos que passen desapercebuts durant anys, fins no passen a les primeres pàgines dels mitjans de comunicació. Es el que ha passat amb el sistema de cobrir les places de les meses electorals, per a les passades eleccions al Parlament. Recordo una mica les xifres, per a posar al dia, als qui no n’han fet un seguiment personal. Tenim a Catalunya 9.139 meses, cadascuna de les quals, necessita ser atesa per un president, un vocal primer i un vocal segon. Per tal de garantir que totes siguin cobertes, la llei preveu elegir 3 titulars, i 3 suplents per a cada lloc. Això suposa 9 persones per a cada mesa. Aquest sistema, ha demostrat el seu bon funcionament al llarg de les 51 eleccions que han tingut lloc, entre l’any 1977 i el 2021, de manera que mai ha quedat cap mesa sense poder cobrir els tres llocs indispensables, perquè, cas de malaltia o no compareixença del titular, és el primer suplent, el segon o el tercer, qui l’ocupa. Al final, tot cobert. Ara bé, mobilitzar 82.251 persones, a cada elecció, no és fàcil, tot i que de la feina principal de selecció se n’ocupen els 947 ajuntaments, els quals la comuniquen a la Junta Electoral de zona, i tot seguit a tots els seleccionats. A partir d’aquí s’obre un termini per a que tots els seleccionats puguin presentar recurs, cas de tenir causa justificada per a no ocupar el lloc que li ha estat assignat. Es habitual a cada elecció tenir uns centenars o uns pocs milers de recursos, a nivell de tot el país. Les justificacions son molt variades, però han de tenir una causa molt clara, per ser acceptada. El que ha passat en les darreres eleccions és que els recursos han sobrepassat de molt, el que era habitual. De fet, Catalunya, fa anys, es troba en els primers llocs de l’Estat a nivell de peticions de no exercici de les funcions de titulars de mesa. Ara bé, mai s’havia donat el cas d’arribar a un 43,33% del total. Parlem de 35.637 recursos dels quals 23.311 s’han admès ( un 65,41%). El perquè d’aquest xifra molts l’expliquen per la situació de pandèmia, i la por a un possible contagi, durant les hores d’exercici de les funcions. Aquestes, comencen a les 8 del matí, amb la constitució de la mesa, fins el final del recompte de vots i signatura d’actes que pot acabar a les 10 o les 11 de la nit, en funció del nombre de votants. Els ajuntaments també s’ocupen de la intendència a fi de que puguin fer els dos o tres àpats del dia, i cada membre, és compensat amb seixanta euros, per la seva dedicació. Una dedicació regulada per llei, que no pot ser refusada sinó és per causa justificada. Aquesta és una aportació individual a un acte col•lectiu com és el d’elegir els representants a les diferents institucions. En el darrer cas , els nostres representants, al Parlament de Catalunya. Pels no avesats al sistema de selecció, tot s’ha anat modernitzant i ara els ajuntaments disposen d’una bona eina, aportada per l’INE ( Institut Nacional d’Estadística), de manera que de forma automàtica, i per tant sense possibilitat de manipulació, apareixen en pantalla i s’imprimeixen els noms dels titulars i suplents de cada mesa, en funció dels estudis que tenen com per a poder exercir les seves funcions. Aquesta selecció es fa en un Ple Municipal, convocat expressament. En aquesta selecció hi participen totes les persones entre 18 i 70 anys. I aquí tenim un primer motiu de causa justificada per a presentar recurs. I és que l’exercici de les funcions de membre de la mesa, en el cas de les persones entre 65 i 70 anys, és voluntària. No obligatòria com en la resta, de manera que totes les que presenten recurs, per raons d’edat, els hi és acceptada. Han estat milers, jo diria majoria, les persones d’aquesta franja d’edat els que han presentat recurs. D’aquí la voluminosa xifra, cosa que crec hauria de portar el govern a modificar aquest sistema. Considero seria una bona proposta que els d’aquesta franja( 65 -70) manifestessin abans de la selecció si volen participar o no. I sinó ho manifesten, deixar-los fora. Ens evitaríem milers de recursos, amb els conseqüents problemes que això comporta. I una altra proposta seria la de poder tenir una llista de voluntaris, per a poder-los integrar quan els recursos en pobles petits i mitjans posen en perill la constitució de les meses. Perquè no ? El sistema és prou segur com perquè pugui acollir persones encara que siguin de partit. Al cap i a la fi, a la mesa son tres, i cada partit pot nomenar interventors i apoderats per fer el seguiment electoral. Seria una via complementària de disponibilitat de membres, cas que fessin falta. Axó, fins no es pugui regular amb plena seguretat el vot electrònic. Un dia arribarà, però de moment, no s’ha trobat el sistema que doni plena fiabilitat.

AJUNTAMENT DE CERCS ( Berguedà ) Il•lm. Sr. Alcalde – President Il•lm. senyor , En el dia d’avui, dissabte 30 de gener, he passat pels nuclis de Cercs, La Rodonella, i Sant Jordi, per posar cartells, en motiu de la campanya electoral, per a les eleccions al Parlament del 14 de febrer. He de reconèixer que feia molt de temps no entrava en aquests nuclis, i per aquest motiu no tenia coneixement de l’estructura metàl•lica, a efectes de monument – record, instal•lada a tocar de la Plaça Primer Comte de Fígols, a Sant Jordi. La idea, potser era bona, però quan la història l’expliquen uns, sense comptar amb altres, passa a ser inexacta, injusta, fins i tot falsejada. He llegit, he repassat tots els panells explicatius, i no he trobat ni una sola referència, ni una sola foto, dels qui varen resoldre les immenses deficiències i carències que va deixar el PATRONATO LOCAL DE LA VIVIENDA DE SERCHS, S.L. Es totalment injust, absolutament inimaginable no haver dedicat ni una sola línia a detallar com va acabar i com es va tancar el projecte més gran, més complicat i més delicat de la història del municipi de Cercs. Vull recordar que quan l’equip de govern de Progrés del Berguedà ( PB) es va fer càrrec de l’Ajuntament de Cercs, resultat de les eleccions de 1983, el Patronato tenia un deute viu amb Caixa de Manresa, de 223.000.000 de ptes ( dos-cents vint-i-tres milions de pessetes). Una xifra brutalment elevada. Astronòmica per a un petit Ajuntament com Cercs, generant interessos d’un 8, un 10 o un 12 % com era habitual en aquells temps. El poble estava inacabat, amb greus deficiències i carències en infraestructures, equipaments i serveis, fins el punt que la magnífica Plaça d’ara, era un cúmul de cendres de la central, i la resta una mena de camp de cols. El pavelló, era un magatzem de quatre parets i una teulada, on s’hi guardaven de forma ben poc ordenada, milers de papers i documents, fruit d’anys de tramitacions i gestions, sense resoldre. El cúmul de problemes suposava tenir TOT EL NUCLI URBÀ DE SANT JORDI, HIPOTECAT PER CAIXA DE MANRESA, de manera que si no es resolia la totalitat del deute pendent, ningú podia accedir a la plena propietat ni podia efectuar-se cap transmissió de locals ni habitatges. Podria continuar amb unes quantes dotzenes més de detalls sobre multitud de temes que s’havien negociat i pactat sense els corresponents documents que ho avalessin, de manera que l’herència rebuda era monumental. Només l’estimació pel poble, la dedicació altruista i l’afany per resoldre l’herència rebuda, va motivar que tant en Francisco Sola, primer tinent d’alcalde, i en Lluís Puso, segon tinent d’alcalde, sota la presidència d’Assenci Corominas, es dediquessin en cos i ànima a posar ordre primer, i a negociar després com resoldre l’immens caos rebut. Puc donar fe de milers d’hores, sí, sí parlo de milers d’hores, dedicats per Sola i Puso, a dominar tots els expedients i conèixer l’origen per a poder negociar una solució. Dono fe també de dotzenes de reunions, amb Caixa de Manresa ( amb el Subdirector General), i amb alts representants de la Generalitat de Catalunya , Diputació de Barcelona i Ministeris a Madrid. Prop de 8 anys de treball intens es varen necessitar per a poder veure el final del túnel, i aconseguir alliberar Cercs d’un immens problema que l’hipotecava per desenes d’anys, i resoldre la problemàtica del Patronato, per deixar-lo lliure de deutes, i amb ell a tots els ciutadans i ciutadanes de Sant Jordi. No puc entendre, no puc acceptar el silenci sobre l’immensa feina feta per Francisco Sola i Lluís Puso, en pau descansin. Com amic de tots dos, com a company de partit i de treball, els reivindico , perquè sense ells, l’herència rebuda hagués acabat en els tribunals, amb un final radicalment diferent del que va tenir. I sí, també vull reivindicar la figura d’Assenci Corominas, en tant que Alcalde – President que va ostentar la doble condició de representant institucional, i responsable del Patronat. Sense aquests tres membres del Consistori, ajudats i recolzats per la resta de membres , i de la candidatura, la proesa de resoldre un dels majors i més complicats conflictes que mai he tingut a les mans, no hagués estat possible. Lamento no figurin en aquest monument – record. Sembla només destinat a major coneixement i glòria d’uns pocs, amb la sensació de que tot va seguir un fil conductor establert, amb el final previst i previsible. Doncs, no. El final esperat, fou fruit de l’esforç i treball esmerçat per aquests servidors del municipi. I si algú té algun dubte, li recomano llegeixi totes les actes municipals d’aquells anys, on podrà constatar el volum de l’herència rebuda, i les dificultats per a superar-la. Tots tenim el deure de retre homenatge a qui ha servit al municipi, oimés quan es va fer de forma totalment altruista , a més de diligent i eficient. Espero comparteixi aquestes reflexions i valoracions, i algun dia , es faci justa memòria. Salutacions cordials. Joan Roma i Cunill Borredà, 30 de gener de 2021.

EL EFECTO ILLA HA FUNCIONADO. ¿SERÀ SUFICIENTE? Hemos resuelto ya las incógnitas de la campaña y tenemos la futura composición del Parlamento de Cataluña, repartido en 8 formaciones políticas. Una más de las existentes en la última legislatura. También se ha resuelto la participación. Muy baja (53,56 %), no únicamente por culpa de la pandemia, sino también por el hartazgo de mucha gente, después de años de luchas internas e ineficacia general del govern. Hemos asistido a una campaña áspera y complicada por las tensiones entre los dos principales partidos independentistas, y por el “todos contra Illa” que ha comportado extraños compañeros de cama. Con los resultados en la mano, la primera constatación es la victoria del PSC, de la mano de Illa, sacando 50.000 votos más, al segundo partido ERC. De aquí se deriva una de las anomalías de Cataluña a nivel de representación política, por no disponer de ley electoral propia. Aquí se puede ver el gran interés de les partidos independentistas en mantener el desequilibrio de representación entre unas provincias y otras. En un país de fuertes convicciones democráticas, no sería de recibo que un voto, en unas demarcaciones valga más que en otras. Debería ser la última vez que se consiente tamaña discriminación. Dicho esto, por lo menos esta vez, el PSC gana en votos y empata en diputados con el segundo. En las anteriores ocasiones (1999 y 2003) la cosa fue peor, puesto que ganó en votos y perdió en diputados. La segunda constatación importante es que la batalla por la primacía en el mundo independentista, se ha resuelto a favor de ERC. Por poco, pero ha pasado por delante de Junts x Cat, de manera que la gran apuesta de Puigdemont pierde apoyos y queda en el tercer puesto. Estoy convencido que esta derrota comportará graves problemas internos de forma inmediata. Han sido muchos los errores cometidos, entre los cuales la elección de Laura Borràs como candidata, a pesar de estar imputada. Tampoco ha dado resultado tener a un fugitivo Puigdemont de cabeza de lista, y a un tercero como Canadell, conocido por sus rarezas y posiciones controvertidas, en muchos temas. Tanta heterogeneidad hace difícil conjuntar fuerzas y actuar en consecuencia. La tercera constatación es la entrada con fuerza de Vox, con 11 diputados y el refuerzo de la CUP, debido a la alta abstención. Seguro asistiremos a sesiones más que conflictivas y tensas de forma habitual. Por último, el derrumbe de C’s e incluso del PP, eran previsibles, si bien no en las proporciones vistas. Tanto Inés Arrimadas como Pablo Casado tienen un grave problema difícil de resolver, en un territorio con muy baja implantación territorial. Y aquí estamos. La victoria del PSC de la mano de Salvador Illa, pronostica interesantes negociaciones, a partir de hoy mismo, y un nuevo rumbo de la política catalana. Quien crea que todo va a seguir igual, por el resultado de los partidos independentistas se equivoca. Cuando aparece una persona acostumbrada a las negociaciones complicadas, con un liderazgo fuerte, dentro y fuera del partido, puede producir resultados sorprendentes por inesperados y arriesgados. Una prueba clara ha sido el cambio de candidato al frente del PSC. Ahora se puede decir que el riesgo ha valido la pena. Y de aquí al día de la investidura veremos propuestas y gestos olvidados en Cataluña. La victoria ha sido clara, pero conlleva, retos importantes para salir de la confrontación y encarar un presente y futuro muy diferentes a los padecidos hasta ahora. Estaremos atentos a los próximos pasos.

PRIMERES IMPRESSIONS Tenim ja la nova composició del Parlament de Catalunya, i com tot indicava, amb una complexitat major de la que tenia. Vuit formacions polítiques es reparteixen els 135 escons. Es hora d’unes primeres impressions que haurem d’anar polint i precisant en els propers dies i setmanes .La primera constatació és el de la baixa participació , amb un 53,56 %, no només explicable per la situació de pandèmia. Una part s’ha quedat a casa, per una situació de descontentament amb el panorama actual, i les conseqüents dificultats per tenir una aposta clara. La segona constatació és la victòria, per primera vegada del PSC, en vots i empat en escons amb ERC. Es la tercera vegada (1999, 2003) que el partit socialista guanya en vots, i no en escons, si bé aquest cop, com a mínim empata, amb el segon partit. Es una demostració més d’un despropòsit per no disposar de llei electoral pròpia. No és de rebut que un partit amb 50.000 vots més que el segon, empati en escons. Es hora, d’exigir que el vots valguin el mateix en una demarcació que en una altra. Aquesta anomalia fa 40 anys que dura. Ha de ser la darrera vegada. La tercera constatació és l’avançament d’ERC respecte de Junts x Cat, per poc, però l’ha sobrepassat i això tindrà repercussions importants en ben poc temps. La dura batalla entre els dos partits, empitjora amb aquests resultats, perquè reforça ERC i porta Junts x Cat, a una situació molt incerta. Tant incerta com que pot implosionar. Es a dir, poden sorgir contestacions internes molt potents, qüestionant tot el que els ha portat a un mal resultat. En els propers dies veurem com digereixen aquesta clara derrota que tira per terra les expectatives que s’havien marcat. No és inimaginable un trencament intern, que pot portar a moviments diferents dels esperats, a hores d’ara. La quarta i preocupant constatació és l’entrada en el Parlament, amb 11 diputats de Vox. Una nota negativa de gran calat que comportarà crispació i complexitat molt elevada en el funcionament general del Parlament. Si a tot plegat hi afegim el creixement de la CUP, afavorida per l’alta abstenció, podem esperar unes tensions fortes, en un moment en que hi hauria d’haver pactes generalitzats. Per últim, Podem queda com estava si bé amb menys recolzament, però mateix nombre de diputats, i el ja més que anunciat ensorrament de C’s i del PP, que queda enclavat en el grup mixt. Molt mal resultat per a Pablo Casado que tenia esperances de salvar els mobles. Ni això. Així està el mapa, i així s’ha de gestionar. L’efecte Illa ha funcionat i si abans d’ell es donava un avença al partit socialista, amb ell, el partit ha guanyat les eleccions. I com havia anunciat, cas de guanyar, es presentarà a la investidura. Això obra expectatives per veure el resultat final. No el donem per fet, ni en un sentit ni en un altre, perquè com he dit abans, en el camp independentista, es produiran moviments que, a dia d’avui, no podem explicitar. En tot cas, l’entrada d’un polític com Salvador Illa, suposarà, de ben segur, un canvi en el tarannà del Parlament dels darrers anys. Acostumat a la negociació i als pactes, acompanyat d’un bon equip dintre del grup i a fora, pot ser el revulsiu que faltava per encarar una nova legislatura, radicalment diferent de la dels darrers deu anys. Toca esperar i confiar en canvis notables a tots els nivells com per afrontar una de les etapes més difícils de la nostra història.

QUANTES ENTITATS SOBREVIURAN? Un dels efectes secundaris d’aquesta pandèmia serà comprovar el nombre de “defuncions” de clubs, associacions, agrupacions, entitats culturals, socials, esportives, ...Això només ho sabrem dintre d’uns mesos, d’un any, o temps després de poder tornar a la normalitat, sigui quan sigui. Em temo serà molt elevat, molt. I és que la pandèmia ha arribat en temps complicats per a la renovació de juntes i directives de moltes entitats. Tots sabem que una de les virtuts que han de tenir els participants en qualsevol activitat, és la constància . No serveix de res tenir gent amb arrencada de cavall i parada d’ase. Fins i tot pot ser contraproduent. El retorn de la democràcia al nostre país, va suposar un esclat d’activisme a tots els nivells. En el polític, sí, però de similars dimensions en tots els altres, de manera que vam assistir al naixement d’agrupacions culturals, esportives, de lleure, clubs, associacions, grups...mobilitzant desenes de milers de participants directes o indirectes. Com tot en la vida, sinó es va preparant el relleu, els capdavanters van passant i van desapareixent les entitats. Poso el nom “entitat” a qualsevol tipus d’activitat, en qualsevol dels àmbits de la vida associativa. I el relleu costa de trobar perquè bona part de les joves generacions no estan disposades a “lligar-se” de forma continuada en un lloc concret. Prefereixen la llibertat de participar i ajudar quan i com els hi ve de gust, sense la disciplina i constància a que obliguen determinats càrrecs. Quant aquests càrrecs de direcció i acció pleguen, molts no troben relleu. Es el moment de plantejar la fi de l’entitat. La “mortalitat” era elevada en els darrers anys, però la pandèmia la pot ampliar fins extrems mai imaginats. El resultat pot ser catastròfic si no s’hi busca remei de forma immediata. Remei que tampoc tinc perquè ens movem en altres paràmetres i altres valors en una societat que ha canviat molt i no té clar cap on vol anar. Personalment he estat actiu en molts diferents àmbits des dels catorze anys, fins ara, i si la salut m’ho permet, així continuaré fins desaparèixer del mapa. No m’imagino una vida individual sense activitat col•lectiva, al servei del país i de la societat. Però no tothom pensa igual ni està disposat a dedicar hores i esforços en mantenir una activitat concreta. I sense capdavanters no hi ha activitat. Podem pensar en comissions de festes de poble o de barri, societats de tota mena, esbarts, colles sardanistes, geganteres, musicals, associacions de pares i mares, de barri, parroquials, agrupaments escoltes, corals, grups de lectura, de caminades...la llista és inacabable. I tots ells i elles han estat paralitzades per molts mesos d’inactivitat pràctica. Quantes sobreviuran ? Ningú ho sap, però ens ha de preocupar a tots la pèrdua d’aquesta riquesa i hem de fer un esforç col•lectiu per a minimitzar danys. Ens hi va la vida rica i diversa que hem conegut i viscut.

PLANTAR CARA: NO , A RETALLAR SERVEIS MÈDICS. La crisis econòmica de 2008 va justificar retalls molt elevats en diversos serveis essencials, entre els quals els sanitaris. Hi ha diverses xifres en discussió, però les més baixes son de prop d’un 30%. Si ara tenim greus problemes en assistència primària, bona part de culpa ve d’aquells temps en que la Generalitat va retallar on no tocava, en comptes de fer-ho, allà on sí era raonable. El resultat és que a dia d’avui, Catalunya necessitaria uns 1.500 metges més i prop del doble d’infermeres, per tenir degudament cobertes les necessitats. A dia d’avui, tenim professionals sanitaris , escampats arreu del món, on son molt apreciats per la bona preparació tècnica i humana. No retornaran a no ser que les coses aquí canviïn de manera radical. El problema d’aquesta manca de professionals i de recursos econòmics, és que en paguem les conseqüències tot el món rural. A la majoria de pobles se’ns estan retallant els serveis mèdics de manera substancial. I més que ho faran sinó plantem cara, des dels ajuntaments, associacions, entitats, i a títol personal. En temps de pandèmia hem tingut, uns 400 municipis amb els consultoris mèdics tancats. Després de moltes queixes i protestes, han obert mínimament, i ara volen consolidar aquests mínims, amb obertures d’un dia per setmana. I prou. Hem de dir no, i ho hem de fer de manera conjunta. El món rural, no pot quedar desprotegit del primer dels serveis bàsics: el sanitari. La Generalitat està gastant enormes quantitats en serveis no essencials, i no pot posar per excusa que no té prou recursos. No volem ser ciutadans de segona, i a tots ens pertoca exigir els serveis que necessitem. I el primer és el de la Salut. Tinguem-ho en compte. Joan Roma i Cunill

OBRIR NOUS HORITZONS. En la vida dels pobles i les nacions, sempre hi ha hagut moments esplendorosos i moments de decadència. Es llei de vida. L’important és escurçar al màxim els temps de decadència, per donar pas als d’esplendor. Es el que podem fer ara, si així ho decidim aquest diumenge. Tenim a la mà, girar una pàgina de la nostra història, i obrir-ne una altra, radicalment diferent. Pels qui hem viscut en primera línia aquests quaranta-dos anys de democràcia recuperada, hem estat testimonis de grans moments, al costat d’altres de molt deplorables. Només cal pensar en l’esplendor dels Jocs Olímpics del 92, amb el desastre dels dies 6 i 7 de setembre de 2017, en el Parlament de Catalunya. Dos extrems, de que pot fer un mateix poble, una mateixa nació, de la mà d’un potent lideratge positiu en la persona de Pasqual Maragall, o d’un de negatiu de la mà d’un il•luminat com Puigdemont. El resultat l’hem tingut ben a la vista, i del segon en patim les dures conseqüències. Acabem una campanya electoral , en una situació mai imaginada, però la campanya és cosa secundària perquè per anar a votar s’ha d’avaluar el que s’ha fet en els darrers anys. I ja no només els darrers 3 anys d’aquest govern, sinó els 10 anys des que es va iniciar l’anomenat procés independentista. Hem comprovat com de fàcil és encendre un foc, i com de difícil és apagar-lo. Hem trencat la societat, hem dividit famílies, amistats i col•lectius. Hem fet marxar milers d’empreses, i el prestigi de Catalunya ha caigut per terra. El govern està en mans de mediocres que tot ho justifiquen amb el victimisme habitual, barallats entre ells, de manera que no tenim govern. Tenim uns quants que tenen càrrecs i que actuen per lliure, en funció dels interessos de partit, en comptes dels de la gent. En campanya, com tampoc abans, no han gosat tocar el temes que realment importen. No hi ha cap intenció d’assumpció d’errors i reconeixement de camins impossibles. Es més, fins i tot es permeten voler repetir tot el que ha fracassat, sense dir res sobre temes tant rellevants com que en els propers 3 anys, Catalunya ha de retornar 32.000 milions. Ni explicar les caigudes d’activitat, el descens del PIB, la pèrdua de competitivitat, etc. Això no toca. Volen quedar primers, per a poder imposar als segons les seves condicions. Ho sento, però la cosa ja no dona per a més. Un país pot tenir un mal govern durant un temps, però és impensable allargar-lo fins esdevenir suïcida. El desgavell intern i extern, ha arribat a cotes insostenibles, i ens obliga a tots a ser responsables. A vegades tocar votar , no a qui més t’agrada, sinó a qui veus més responsable i preparat. En aquests moments, especialment a final de campanya, ha quedat clara la única alternativa viable i positiva per a poder encarar els durs temps que ens esperen. Hem gastat el que teníem i el que no, de manera que el nou govern té per endavant uns reptes enormes. Només si s’ajunten persones molt preparades, amb ganes de fer una feina històrica, per a revertir tots els danys causats, ens en podrem sortir en un temps raonable. Entenent per raonable, un bon nombre d’anys. Ni Junts x Cat, ni ERC, disposen de persones preparades perquè hem vist les seves actuacions i no han estat capaces d’incloure cares noves i preparades en les seves llistes. A més el grau de conflictivitat ha arribat a cotes que fan impensable una repetició de pacte. Es mereixen passar a l’oposició, pel mal govern exercit, i per les males relacions demostrades. I és hora de donar opció a l’alternativa que representa Salvador Illa, al capdavant d’un partit de govern, en multitud d’ajuntaments, consells comarcals, diputacions i de govern central. Es un polític preparat, assenyat i amb disponibilitat d’equip com per a poder dur a terme els profunds canvis que tenim al davant. Tenim a la mà, amb un senzill gest, fer possible un nou futur.

PROMESES AL VENT . El paper ho aguanta tot, i a falta d’obres, bons son els projectes. Donen feina a alguns tècnics, moltes vegades amics, i permeten mostrar amb gran desplegament informàtic i audiovisual somnis del govern de torn. Així estem. En pocs dies hem vist presentar la “futura seu” de la Delegació del Govern a la Catalunya Central, en els antics Jutjats. Cost previst: 12 milions. Dies més tard, es presenta una altra gran obra. Aquesta vegada de la mà de Ferrocarrils de la Generalitat ( FGC) anunciant un soterrament de línia i una estació com cal, uns centenars de metres més enllà, d’on és ara. Cost previst : 60 milions. Un parell de mesos enrere, nou anunci, de que el Col•lector de Salmorres va per bon camí, tot i que la Generalitat només hi ha de posar un 10% del cost. Cost previst: 110 milions . Al Berguedà, ja passem al cinquè Conseller que promet, ara sí que sí, que la continuïtat de l’autovia fins al Túnel del Cadí, és cosa de mesos. No dic tenir-lo fet, simplement començat. Cost previst: 178 milions. En el tram sud de la C-55, nou compromís de fer-hi actuacions no concretades, amb un cost no detallat, però pels immediats anys. No vull cansar al lector/a amb una llista complerta de les promeses relacionades amb les comarques de la Catalunya Central. Si hagués de fer la llista de tot el país, necessitaria unes tres pàgines senceres. Suposo que a ningú se li escapen les presses per presentar projectes, a manca de fets concrets. Ens gastem fortunes en redactar projectes, però no hi ha diner per a executar-los. I perquè no n’hi ha ? Fàcil resposta pels partits de govern. Mal finançament i poca inversió del govern central a Catalunya. Ja està, tot explicat, tot resolt. Però no, les coses son molt més complexes i de més responsabilitat pròpia. El nostre país porta anys, molts anys, sense un pla d’actuació a curt, mig i llarg termini, on es plasmin les prioritats del govern. Millor dit dels governs consecutius. No pot ser que un comenci una cosa, l’altre la deixi, i al cap d’uns anys, un altre la continuï. Governar vol dir, gestionar, planificar, programar les actuacions en funció de les necessitats i les disponibilitats econòmiques. I si es tenen deficiències de finançament, no es poden fer despeses inútils, poc o gens productives. I en tenim a dotzenes. Gastar en va, redueix les raons per reclamar millor finançament. I estic d’acord en que s’ha de millorar, i així ho té previst l’actual govern central, però al mateix temps, la Generalitat ha de reduir dràsticament despeses inacceptables. Tornant al principi, davant la proximitat de les eleccions al Parlament, han cregut que presentant papers, ja demostren la gran feina feta i les previsions de que compliran els compromisos anunciats. Ho sento, però ja no cola. Ja estem cansats de veure papers, i de sentir excuses, per no dir falsedats, i no ens creiem en absolut el compliment de cap d’aquests projectes. Potser sí d’aquí uns anys, però en cap cas, en els nous terminis que han donat. I és que qui estigui mínimament informat, sap que la Generalitat té un deute de prop de 80.000 milions d’euros, amb un endeutament tant elevat que no pot anar a demanar crèdits, sinó és amb l’aval del govern central. En interessos anuals, aquest deute, equival al cost pressupostari d’una Conselleria. Siguem cauts i no ens creguem res del que ens presenten ara. Estem en campanya.

VISITES OBLIGADES. De les moltes visites a llocs històrics, en les diferents vessants, sense cap mena de dubte la que em va impactar més fou la del Camp de concentració de Dachau, prop de Munic ( Alemanya). Fou el primer , i tot i no ser tant conegut, com d’altres de posteriors, s’hi pot veure tot l’espant del terror nazi. Hi vaig anar de jove, amb un ja avançat grau de coneixement de l’alemany com per a poder copsar l’increment de pressió i terror que desprenien els cartells i escrits, des dels principis de l’accés al poder dels nazis, fins a l’època de domini total del país. Una exposició àmplia, molt ben estructurada i molt pedagògica, situada en el que havia estat l’edifici principal on vivien els oficials i soldats, encarregats del Camp. El material donava per a passar-hi unes quantes hores, absorbit per tants testimonis gràfics d’una de les pitjors etapes de la humanitat. La meva visita va coincidir amb la d’altres persones, però també amb la de tota una classe d’un institut de Munic. Els vaig seguir durant una bona estona, escoltant les explicacions i preguntes que feien a un dels guies, antic presoner en aquest Camp. En una pausa de la visita vaig aprofitar per a demanar a la professora, el motiu de la visita, i em va explicar que aquesta era una de les visites “obligades” per a tots els instituts del país, per tal que les joves generacions coneguessin de primera mà, el que havia estat el nazisme. Sense floritures ni enganys. Així, doncs, en un moment donat tots els instituts programen una visita, per a veure “in situ” què era un Camp de concentració, com funcionava, quins horrors s’hi cometien...després de la visita, organitzaven algunes xerrades i seminaris, sobre la qüestió. Una bona iniciativa, una bona manera de no oblidar el que havia passat. Faig ara, un llarg salt en el temps i en la temàtica, per anar-me’n a un altre moment terrible i dolorós de la nostra història com fou el final de la guerra civil. Ho faig per a recomanar i considerar visita “obligada”, el Museu de la Retirada, a Camprodon ( Ripollès). Per si algú considera que parlar de l’exili és parlar d’una senzilla sortida del país, per anar cap altres indrets, li aniria bé una llarga visita, amb xerrada inclosa, amb el responsable del Museu. Allà veuria, i comprovaria l’extrema duresa de la retirada i l’entrada cap a França en unes condicions terribles. Derrotats, espoliats, despresos del més indispensable, fugien cap un destí desconegut. Alguns hem llegit molt i fins i tot hem vist un bon nombre de documentals, però estar en el lloc concret, on es va produir una de les retirades, sembla donar-li una veracitat i cruesa més propera que no pas les que podem veure en un programa de televisió. A vegades, fa més impressió veure un simple plat de campanya, unes sabates foradades, una manta o un paquet de cigarretes, que no pas altres grans artefactes. En aquests senzills objectes personals, s’hi veu la tragèdia de fugir cap a territoris desconeguts. El Museu ocupa un adequat edifici, molt propici per a contemplar en detall tot el material exposat, prèvia visió d’un documental real, de la tragèdia viscuda. Un documental que es fa curt, però col•loca el visitant en la situació d’aquell moment. Acabada la visita, és quan vaig fer les comparacions i la consideració de que aquesta hauria de ser una visita “obligada” per a tots els grups dels instituts. Ja no d’aquests comarques, sinó d’arreu del país. Res millor per mantenir la memòria històrica, que posar-la a l’abast de tothom. I si ens gastem diner per a segons quines coses, millor destí podria tenir cada any pagar una sortida escolar al Museu de la Retirada. Segur que molts parlarien de la guerra i de l’exili amb altres coordenades.

FINAL DE TRAYECTO. Todo tiene un principio y un final, y los días del “procés”, parecen tocar fin. Lo sabremos el próximo domingo, día 14, una vez abiertas las urnas. De momento, y a la espera de la encuesta definitiva, la opción Illa va subiendo y aparece como ganadora. Nada está decidido, pero a la vista de las críticas de los otros partidos, e incluso de las suposiciones de que aceptará votos extraños, algunos dan por muy probable este resultado. Veremos. Lo que sí aparece como seguro es el final de trayecto de diez años de constantes alteraciones de la legalidad. Los que los hemos vivido desde cargos institucionales, podemos asegurar que han sido una pesadilla, para los defensores de la democracia i la legalidad. Sin legalidad no hay democracia, y los ataques a la legalidad han sido continuos, llevados a extremos realmente obsesivos. Hemos perdido tiempo y fuerzas en múltiples plenos extraordinarios de todos los ayuntamientos para presentar, debatir y votar mociones que contenían un sinnúmero de contradicciones y de claros ataques a la legalidad vigente. Se creó la AMI (asociación de municipios para la independencia) que no ha servido para nada más que organizar viajes y “perfomances” a favor de la independencia, sin ningún resultado concluyente como se puede comprobar. Otras asociaciones y plataformas llamaban a movilizaciones constantes, con traslados de alcaldes con las varas correspondientes, a Barcelona o a otras ciudades para demostrar su adhesión al movimiento. Incluso muchos alcaldes hicieron la pantomima de firmar decretos de adhesión en papeles que luego ni registraban ni les daban trámite oficial, con lo cual nada ha quedado como documento público, a pesar de las fotos y los grandes discursos pronunciados. Otros se fueron a visitar a los políticos fugitivos, para compartir planteamientos, si bien esto ya forma parte del pasado. Y propio del pasado son todas las actuaciones descritas, de forma que los ayuntamientos han vuelto a la normalidad sin ningún deseo de contrición ni aceptación de errores, pero sí girando página, sin deseos de repetirlas. ¿Significa esto la defunción de las aspiraciones independentistas? En absoluto. Pero, la realidad se ha impuesto y ha dejado claro que contra el estado de derecho no hay salidas posibles. Para muchos la reacción del Estado en su conjunto ha supuesto una novedad porque lo veían muy lejano, muy debilitado e incapaz de hacer frente a las movilizaciones que creían imposibles de parar. El día 15, empezará una etapa radicalmente diferente, sea cual sea el resultado, pero evidentemente si gana Illa, se abrirá una larga etapa para el reencuentro con movimientos que han reflexionado sobre el “procès” y que han visto la imposibilidad de romper con la legalidad, imponiendo a una mayoría de catalanes, lo que pretendía una minoría, por muy amplia que fuese. También han comprobado la geoestrategia mundial, y la posición de la Comisión de Venecia, y del conjunto de la UE, respecto propuestas unilaterales o ataques a la Constitución. Estamos en otra dimensión, aunque una parte del independentismo no lo quiera aceptar. De los resultados del día 14, dependerá el futuro de partidos muy poco cohesionados como Junts x Cat, y de la misma ERC que se mueve siempre entre dos o tres almas. Ante unos resultados concretos no hay más salida que aceptarlos y obrar en consecuencia. Lo que ha quedado palpable, es el acierto del PSC de apostar por el hombre tranquilo y preparado, Salvador Illa. Es la gran esperanza de los que queremos girar página y andar por otros caminos.

MOLT POQUES OPCIONS. No acceptar els errors ni voler reconèixer la realitat interna i externa, porta a repetir consignes que no tenen cap credibilitat, ni per a qui les diu ni per a qui les escolta. Estem clarament a la recta final d’unes altres eleccions, similars al “dia de la marmota”. Qui pot creure en repetir els fets de setembre i octubre de 2017 ? Qui creu tenir a l’abast una DUI ( declaració unilateral d’independència) ? Qui s’imagina la reacció dels catalans per a tornar al carrer, i anar a manifestacions que res han resolt ? Qui pensa poder reclamar més sacrificis a la gent, a canvi de repetir enganys ? Amb no gaires diferències, aquestes son les pretensions de Junts x Cat i ERC. Uns ho remarquen més, per a posar en entredit als altres, però el cert és que encara no s’han donat compte d’estar en una altra dimensió. La seva campanya té un component d’altres temps. De desfasament temporal i anacrònic perquè s’imaginen poder retornar a temps passats, quan entre mig han passat i estan passant coses molt importants i greus. Entenc que ho facin els polítics presos, perquè en tot aquest temps, han perdut una part de contacte amb la realitat de cada dia, però no és lògic ho facin els qui han continuat a peu del carrer. Es cert que en posicions privilegiades, i això els ha allunyat de la vida real. I la vida real de bona part dels catalans, és molt, molt dura. No estan per tornar a imaginar sortides irreals, i encara menys, dedicar quatre anys més a perdre el temps. Ara, toca posar en marxa multitud d’iniciatives per a recuperar el temps perdut i procurar acabar amb la pandèmia, i reparar els immensos danys en tots els sectors de l’activitat. Hem perdut molt i hem gastat molt més del que teníem, de manera que no es pot perdre ni un minut en coses incertes, i s’ha d’anar per feina de forma immediata. Vistes les propostes dels diferents partits, per la banda independentista no s’han donat compte del canvi radical de necessitats. No es pot perdre el temps, en elucubracions i menys continuar pensant en reformular un nou pacte de govern entre ells, perquè és impensable fer guerres internes, en comptes de governar. Per aquest motiu les opcions reals que queden per a girar pàgina i pensar en un futur pràctic i dedicat a reparar danys i impulsar activitats, es concentra en la candidatura del PSC, encapçalada per Salvador Illa. Es l’únic que ha dit clarament el que pretenia. I les propostes son molt clares a favor de l’entesa amb el màxim de forces polítiques per actuar junts a favor de la represa econòmica. Es el que toca. Tenim al davant un futur molt complicat, sense cap altra solució que aplegar en el Consell Executiu gent molt preparada, dedicada a preparar el país pels reptes immediats, sense res més que els distregui. Un govern amb bona sintonia amb el govern central, i tots plegats treballant per aprofitar el màxim els recursos que vindran de la UE. Totes les altres propostes, son fullaraca, destinada a mantenir les proclames de sempre, després d’haver demostrat una plena inutilitat per a governar i resoldre els problemes de la gent. Cansats de tants enganys, anem per feina, i posem en el govern les persones que realment volen millorar la vida dels catalans. Ho tenim a la mà. En ben pocs dies, el canvi és possible.

LA REALITAT PURA I DURA. Si una cosa s’ha d’exigir a tots els polítics, en qualsevol dels càrrecs que ocupin, és no fugir de la realitat, per inventar-ne una altra. Estem a les portes d’unes noves eleccions al Parlament, crucials per a retornar a la realitat, o pel contrari, continuar en una realitat inventada. Els qui portem molts anys, en exercici, directe o indirecte, sabem que mai tenim el que considerem just. Parlem de les administracions locals, de les autonòmiques o fins i tot de l’estatal. Mai hi ha prou finançament per a poder dur a terme els projectes que tenim plantejats. Davant aquesta situació podem optar per tirar la tovallola i anar a casa. O plantar cara als desafiaments i lluitar per aconseguir el màxim del que necessitem. Sempre quedarem curts, però resoldrem una part important dels objectius. He estat actor i observador de la realitat dels tres nivells d’administració a Espanya, durant quaranta anys i puc assegurar que les administracions locals han fet “miracles” a l’hora de gestionar els recursos que rebien i reben actualment. Tenen motius de queixa perquè no estan prou ben tractats ni per l’administració central, ni molt menys per la de la Generalitat. Malgrat tot, continuen batallant per a millorar condicions, i estic convençut que la constància i sumar forces, aconseguirà els seus objectius. Noves lleis, nou finançament, tractament més just i més cogovernança dels tres nivells. Què dir de la Generalitat ? Ha tingut èpoques d’eficàcia, i èpoques de malbaratament de possibilitats i recursos. El victimisme ha estat una eina habitual, en comptes de plantar cara i ajuntar esforços amb altres territoris per a fer front comú a l’hora d’exigir canvis legislatius i de finançament. Ara bé, quan es reclamen més recursos, s’ha d’haver estat auster i no malgastar, com s’ha fet en moltes ocasions. I mai, mai, trencar la legalitat atorgant se uns, la representativitat de tots, per a vulnerar el Reglament del Parlament, l’Estatut d’Autonomia i la Constitució. Ser demòcrata exigeix respecte per les lleis vigents, i sinó agraden lluitar per canviar-les, però mai vulnerar-les com es va dur a terme els dies 6 i 7 de setembre de 2017. D’aleshores ençà la realitat inventada pels partits independentistes ha provocat un retrocés brutal en tots els àmbits de la política, la industria, les finances, i les relacions socials. No és que qualsevol temps passat hagi estat millor, és que necessitem retornar a la realitat, pura i dura, per a poder encarar el futur amb garanties d’èxit. I pensar que, fora de la legalitat, o fora de la realitat política en la que estem, és situar-se en un món imaginari. Ara mateix, la Generalitat, ha de retornar 32.000 milions, en els propers 3 anys. Sense un pacte a llarg termini amb el govern central, és impossible. I com això, molts altres temes. Ha arribat el moment, no d’inventar solucions “miraculoses” sinó de governar en consonància amb la realitat. Aquesta de fet és la gran proposta de Salvador Illa. Presidir un Consell Executiu, format per persones preparades, coneixedores de la realitat pura i dura, disposades a aconseguir acords i pactes amb el govern central i la resta de CCAA per sortir , primer de la pandèmia, i tot seguit encarar un futur prometedor amb les forces pròpies i els reforços econòmics que vindran de la UE. Continuar amb els mateixos actors, les mateixes guerres internes, i una realitat inexistent, no té futur. Es hora d’apagar focs, i retrobar la pau interna, per agafar forces i afrontar la dura realitat. Aquesta és la pretensió del Candidat a President, Salvador Illa.

LA IMPOSSIBLE CONTINUÏTAT. Gairebé tot té un principi i un final. I quan algú nega aquesta evidència, la realitat es torna inviable. Durant molts anys, s’ha jugat amb les emocions i els sentiments de la gent, fent creure un imaginari món, dividit entre bons i dolents. Uns eren la bondat suprema, i els altres, la maldat infinita. Contra aquesta maldat tot s’hi valia, de manera que s’arrogaven la representació de tots els catalans, i emprenien els camins de l’alliberament, fent caure tots els obstacles que trobaven al davant. Això justificava saltar-se la legalitat, vulnerar els pactes parlamentaris, i considerar inservibles l’Estatut i la Constitució. En tant que representants genuïns del poble català, podien dur a terme tot el que consideressin oportú, puix que estaven del cantó de la bondat suprema. D’aquí tot el que hem vist en aquesta dècada prodigiosa...fins a topar amb la crua realitat. La realitat de l’estat de dret, i les seves conseqüències. Estem en una democràcia plena, amb les lògiques imperfeccions de tota obra humana, però situats en el divuitè lloc en el Índex de Qualitat Democràtica a nivell mundial. Ningú, podia ni pot arrogar-se la representació que no li hagin atorgat les urnes, i en tot i per tot, s’ha de sotmetre a l’imperi de la llei. Si alguns han anat a presó, i altres han fugit a l’estranger, no ha estat per afany de venjança ni mal funcionament de la justícia. En absolut. Se’ls hi han aplicat les lleis vigents, en defensa de la democràcia. No volem salva pàtries ni il•luminats que prometen realitats impossibles. Precisament per culpa de tots ells, tenim el país destrossat en el seu conjunt. D’aquelles actuacions han vingut aquestes realitats. Les d’un govern de coalició caracteritzat per les batalles internes, i les disfuncions en tots els àmbits i sectors. Catalunya ha perdut el prestigi que tenia, i amb ell, la primacia de molts sectors que han marxat cap altres territoris. Es impensable imaginar la continuïtat d’aquesta situació. La batalla entre ERC i Junts x Cat, impedeix governar, afrontar amb eficàcia els danys de la pandèmia i la recuperació posterior. Si el resultat de les eleccions fos a l’inrevés , encara empitjoraria més la situació perquè produiria majors recels entre uns i altres. Si tots estem d’acord en apartar aquesta opció, només queda la de buscar una alternativa. I tenim a l’abast l’alternativa. Es la que proposa i representa Salvador Illa, al capdavant del PSC, amb una aposta clara per girar pàgina a tots aquests anys de destrosses i enganys, per dedicar-se en cos i ànima a recuperar el temps perdut. Toca disposar d’un Parlament radicalment diferent del que tenim ara, per dedicar-lo a cosir els estralls produïts per l’independentisme, formar un Consell Executiu, fort i preparat, i retrobar el camí dels acords i pactes amb el govern central, dintre del marc de la UE. Hem pogut escoltar les propostes dels diferents partits, i tant ERC com Junts X Cat, pretenen donar continuïtat a les seves actuacions com si tinguessin un mínim de viabilitat. No volen reconèixer ni els errors ni els fracassos obtinguts. Cecs i sords davant la greu situació de la immensa majoria dels catalans, pretenen continuar com si res no hagués passat. No son conscients de la immensa precarietat del país, ni de l’ incert futur que ens espera. Precisament per aquesta ceguera i sordesa , toca enviar-los a l’oposició, i donar pas a un nou govern que toqui de peus a terra i encari el futur amb un canvi radical de posicions. Quan la continuïtat es veu impossible, toca buscar alternatives. I la tenim a l’abast en la persona de Salvador Illa.

TODOS CONTRA UNO Que no “uno contra todos”. Al contrario, uno, escuchando y dialogando con todos. Así ha empezado la más extraña, insólita e inesperada campaña electoral para elegir a los 135 diputados y diputadas del Parlamento de Cataluña. Digo inesperada por la fecha elegida, criticada por todos, incluso por aquellos que la hicieron obligatoria. Me explico. Cataluña es la única Comunidad Autónoma que no ha tenido tiempo, en estos 40 años de democracia, de elaborar y aprobar su propia Ley Electoral, así que nos regimos por la provisional de 1980, por ser mucho más favorable a los partidos conservadores que a los progresistas. En esta ley provisional, se otorgan sólo 85 puestos a la provincia de Barcelona, a pesar de tener más del doble de población que las otras tres provincias juntas. Un desequilibrio enorme que supone valorar el triple un voto de la provincia de Lérida, respeto a uno de Barcelona. Pero, volviendo al motivo de la fecha elegida, supone el cumplimiento de un artículo del Estatuto, que regula el tiempo en que el gobierno puede estar sin presidente. Al no ponerse de acuerdo los dos partidos para sustituir al inhabilitado Torra, se puso en marcha el mecanismo para la convocatoria automática de las elecciones. Ha recaído en el domingo 14 de febrero. Punto. Si hubieran decidido posponer esta fecha, lo habrían podido resolver con la elección de un nuevo presidente, con poderes para disolver el Parlamento y convocar elecciones, cosa que no puede hacer un vicepresidente en funciones. El lío está servido, y como es habitual el victimismo ha vuelto a la palestra. Que si la fecha la ha impuesto el Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, que si detrás de todas estas maniobras está La Moncloa, que si el PSC ha actuado moviendo hilos para que otros presentaran recursos, etc., etc. Vamos, nada nuevo en el horizonte. Las mismas acusaciones, las mismas quejas, el mismo victimismo de siempre, en vez de aceptar sus errores. Agrade o no la fecha, lo cierto es que estamos en campaña, y el pánico ha penetrado en las sedes de los partidos independentistas. Tan solo hace un par de meses, o menos aún, la gran preocupación era quedar antes que los otros. La guerra era entre ERC y Junts x Cat. Nadie imaginaba la irrupción de un tercero en discordia, en la persona de Salvador Illa. Creían en la repetición de Miquel Iceta, al que le daban un aumento considerable de votos, pero sin poner en peligro sus primeros puestos. Hete aquí que el momento elegido y la persona han sido el detonante para producir una sacudida realmente brusca y en profundidad como para augurarle un primer puesto, y con ello la posibilidad de formar gobierno. ¿Con quién? Hay que esperar resultados y ver cómo queda la composición del hemiciclo, pero el cambio aparece como inevitable. Y es que solo los muy radicales, son capaces de creer en la continuidad de las acciones unilaterales. No han tenido ningún éxito ni lo tendrán en el futuro. Precisamente el futuro, a la vista del pasado reciente, será mucho más exigente y rápido en las respuestas. Hay otro factor, todavía más decisivo, y es el hartazgo de una gran mayoría de catalanes, que han visto las mentiras y engaños, además de padecer la peor crisis sanitaria, sí, pero también económica, y todo ello obliga a poner por delante la reparación de daños y la recuperación de la normalidad perdida. Para conseguirlo, ha aparecido la persona adecuada, en el momento oportuno. Da confianza, transmite seguridad y respeto, además de estar preparado para encabezar el proyecto de futuro, dejando atrás la década desastrosa que hemos vivido. En pocos días, veremos qué ha decidido el pueblo catalán.

SUISSA , PAIS REFUGI. La Suïssa moderna, res té a veure amb l’ antiga, la d’un país pobre, envoltat de muntanyes i plena de llacs que feien molt complicat viure de la pagesia i ramaderia, per la qual cosa una de les sortides “professionals” per als homes, era anar a guerrejar arreu del món. Les companyies suïsses eren famoses per la seva resistència i contundència, fàcils de contractar per qui fos, com tal pagués bé, i permetés alguns saquejos per arrodonir el sou. Aquella vella Suïssa va donar pas a la moderna, la que es mantingué neutral a la Primera i a la Segona guerra mundial, convertint la seva neutralitat, en carnet d’identitat. Fortament protegida i armada, va fer seu el lema “poble armat, poble respectat”. Però, va anar més lluny, en el sentit de convertir-se en país – refugi per a múltiples persones i col•lectius, amb greus problemes. La creació de la Creu Roja, per l’empresari Henri Dunant, primer premi Nobel de la Pau, l’any 1901, va impulsar la imatge de país de pau, advocat de causes perdudes i promotor de les Convencions de Ginebra, destinades a imposar unes mínimes condicions d’humanitat, fins i tot en temps de guerra. Es així, com ha esdevingut la seu de múltiples organitzacions humanitàries, i lloc habitual de negociacions entre contendents, d’arreu del món. Aquest paper de país – refugi, ha estat utilitzat per centenars, per milers de persones al llarg dels anys, amb lògiques crítiques, internes i externes, quan alguns dels refugiats presentaven un currículum molt poc respectable. Sovint es concloïa que la seva acceptació, era a canvi d’omplir de diner brut, les arques dels bancs suïssos. Aquelles crítiques, i el nou ordre mundial, han produït canvis importants en el funcionament del secret bancari suïs, així com en les normes que regulen l’acolliment de persones estrangeres. El propi conveni entre la UE i el país helvètic, obliga a comportaments més transparents i més rigorosos en tots els ordres. No és estrany, amb aquest panorama que tant Anna Gabriel ( CUP), com Marta Rovira ( ERC ) decidissin fugir a Suïssa i demanar residència temporal. No varen seguir els altres a Bèlgica, i varen optar per Suïssa. No va ser una mala opció, però amb limitacions clares i precises que passo a explicar. D’entrada, separo una situació de l’altra perquè Anna Gabriel no té cap imputació seriosa com per pensar que si retorna, vagi a parar a presó, perquè mai va ostentar cap càrrec institucional, ni de partit que la fes responsable d’accions , contràries a llei. Em dona la sensació personal, que va aprofitar tot l’enrenou per girar pàgina, i començar una nova vida, en un altre país. El cas de Marta Rovira, és diferent, perquè ella sí fou entre les de més rellevància en les actuacions del procés. Segur es troba bé en el lloc elegit, però segur li han fet saber que no pot fer res, que posi en qüestió la neutralitat suïssa. I en això el país és molt contundent. Qui no compleix la llei, se’n va al carrer. No us estranyi el silenci, la falta d’aparicions públiques, la invisibilitat. Es marca de la casa. I no tinc cap dubte que el dia que Espanya presenti petició d’extradició, degudament complimentada i justificada, serà extradida. Suïssa està en el desè lloc en l’Índex de democràcia mundial i Espanya en el divuitè. Es lògic atendre la petició.

PERDUTS EN ELS ESPAIS SIDERALS. Realment, alguns dels protagonistes del procés han de vendre com a grans victòries, fets que no tenen especial rellevància. Fa pocs dies, l’antic conseller Lluís Puig, va obtenir una resolució de la justícia belga, mitjançant la qual es denegava la seva extradició a Espanya. Algun dia dedicaré un article a explicar les particularitats de Bèlgica i les seves institucions. Ara , només avenço que en el Índex de Qualitat Democràtica, Bèlgica està situada en el lloc 31. Espanya està en el 18. Dit això, la gran alegria de l’antic conseller i els que l’acompanyaren en la seva fugida a Bèlgica, ve donada per considerar com a segur que la justícia denegarà l’extradició de tots ells i elles. Segurament que sí. I què ? Doncs que hauran de continuar com a fugitius en aquell país, sense cap possibilitat de retornar a casa, almenys en els propers 20 anys, temps necessari perquè els delictes prescriguin. Es pot estar alegre per un futur com aquest ? Hi ha però, una altra possibilitat, i és que la justícia europea avanci cap un sistema de reciprocitat immediata entre tots els països membres. De ben segur, a no gaire trigar, es considerarà automàtica la devolució de qualsevol persona, acusada d’algun delicte, en algun dels estats membres de la UE. Mentrestant no arriba aquest canvi legislatiu, tots els fugitius, ho continuaran sent, vivint com perduts en els espais siderals, de Bèlgica i algun país proper. Hauran d’estar molt atents a no trepitjar segons quins altres països perquè el perill d’extradició sí que el tindran. A l’espera d’aquest incert futur, els anys van passant, i els costos de manteniment de tot l’operatiu comencen a fer-se sentir, com per allargar-los de forma indefinida. Hi ha tres fugitius ( Puigdemont, Ponsatí i Comin) que tenen acta d’eurodiputats i com a tals disposen de grans ingressos pel càrrec, però la resta, han de confiar en les transferències de les entitats o partits dels que formaven part. Algun, com el mateix Lluis Puig, creu que pot exercir de diputat al Parlament, des de fora, imaginant se li acceptarà una situació mai prevista ni mai establerta en el Reglament. Si creu que sense presència se li poden atorgar les prerrogatives de diputat, ben aviat veurà la impossibilitat legal. Els fugitius tenen un problema afegit i és que els indults, si es concedeixen, no els afectarà a ells / elles. En quedaran exclosos, puix que no han estat jutjats ni condemnats. Es troben en els llimbs, sense possibilitat d’una solució que no passi per tornar i entregar-se a la justícia. D’aquí el títol de “perduts en els espais siderals” perquè no poden tornar sinó és de la mà de la justícia, ni poden fer vida realment lliure, a l’espera de qualsevol modificació legislativa que trenqui aquesta anòmala situació. Tardaran més o menys, però no veig altra sortida que la tornada voluntària, l’ extradició d’aquí un temps indeterminat, o continuar perduts en els espais siderals, durant temps indefinit.