Friday, February 28, 2020
ASTÚCIA BASCA - art. Regió 7
ASTÚCIA BASCA.
Si algú tenia
algun dubte, sobre la trajectòria realista i enormement profitosa del govern
Basc, al llarg de la seva història, en té ara una altra prova fefaent.
La setmana
passada , va arribar a un acord de traspàs d’una trentena de competències i
serveis, que havien quedat pendents, per a completar l’Estatut de Guernica.
Entre les competències traspassades, en figuren dues d’especialment
significatives. Una és la gestió de les competències de la Seguretat Socialla SS és intocable, per resolució
del TC, que va aclarir els dubtes. I una segona competència, és sobre els
centres penitenciaris, parada durant anys, per tot el conflicte, relacionat amb
ETA. Ara, el País Basc i Catalunya, seran els dos únics territoris amb aquestes
competències. La resta, continuen en mans del govern central.
Prova d’aquesta
astúcia basca, és l’acord per la investidura de Pedro Sánchez, conscients de
que mai podrien avançar com ho han fet, durant els mandats socialistes, si
tinguessin en el govern central, els partits de dretes.
Però, és que , a
més arriben a un acord, en un moment estratègicament ben concret. A les portes
d’unes eleccions al Parlament, fent impensable que la resta de partits es
puguin situar en contra d’augmentar les competències i serveis del govern basc.
Per tant, no podien elegir millor el moment , per part del govern central i del
basc.
Però, també és un
moment estratègic, de cara a la negociació amb el govern català, perquè
demostra , amb fets, el que predica de paraula. Es a dir, es poden seure dos
governs, i arribar a importants acords, sempre dintre de la més estricta
legalitat. El PNB no ha predicat ni actuat mai , en contra de l’estat de dret,
ni demana res que no estigui contingut en el seu Estatut, o en la Constitució. I
I no és fàcil
govern el País Basc, perquè la seva estructura és molt diferent de la nostra,
per quan el diner el tenen les Diputacions forals, però els tres nivells de
l’administració funciona de manera exemplar: ajuntaments- diputacions – govern
basc. La coordinació i claredat de funcions, estan ben engrassades com per no
tenir especials problemes de funcionament i entesa.
He estat vàries
vegades en visites privades, i en visites oficials, acompanyant algun grup
d’alcaldes, per veure com s’organitzen, en determinades àrees i competències.
L’eficàcia i pragmatisme, els acosta, al que vaig veure i viure en els meus
anys a Suïssa. Son capaços de crear mancomunitats en tots els territoris, per a
prestar serveis, que sols no podrien donar. Piscines cobertes, pavellons
poliesportius, escoles de música o d’esports, etc, acullen alumnes i
practicants que van a buscar en busos grans, mitjans o petits, per la comarca,
per portar-los al centre corresponent.
Tenen un nivell
de prestació de serveis envejable, i una coordinació molt ben estudiada i
regulada. En resum, alguns aquí, ho resumeixen tot, en el “concert basc” o en
el “cupo”, però si una cosa he comprovat en totes les visites, és en la
qualitat i preparació dels càrrecs polítics i institucionals, i en una gestió
de l’administració pública, exemplar. El diner pel diner, no arregla res, sinó
hi ha una administració austera i eficaç. Allà, la tenen, i no busquen somnis
impossibles ni derives fora de l’estat de dret, perquè saben no tindrien cap
possibilitat d’èxit.
Lluiten per una
bona qualitat de vida, i millorar-la progressivament, sense trencar les
estructures de govern pròpies i conjuntes , a nivell d’Estat i UE. Tenen clar
que actuar a cada moment, segons els interessos propis, aporta molt més de positiu
que situar-se fora de la realitat . No ens estranyi que tinguin èxit, ni que
hagin intentat fer de mediadors i assessors dels membres del govern català, per
evitar la deriva en la que es van ficar.
# posted by joan roma cunill @ 10:47 PM
LA SEGURETAT EN EL MÓN RURAL - art. El 9 Nou
LA SEGURETAT EN
EL MÓN RURAL.
D’entrada ,vull deixar clar, que quan dic món rural, em refereixo a
l’immens espai, fora de l’àrea metropolitana de Barcelona. Podríem separar
també ,el que son els espais de les altres tres capitals de província, i poca
cosa més. Parlem, doncs, d’uns 650
municipis, dels 947 que té Catalunya.
En tots ells, amb més o menys intensitat, hi ha una preocupació per la
inseguretat, a la vista de nombrosos robatoris, intents fallits, vandalisme,
okupacions, i altres modalitats d’accions, pertorbadores de la normalitat.
Cada poble o ciutat, intenta resoldre els problemes com pot, però sense una
àmplia coordinació d’esforços i mitjans, no s’aconsegueix posar fi a un fenomen
que porta uns anys d’existència, i no sembla vagi a finalitzar properament,
sinó tot el contrari, va en augment, a tongades.
Les respostes clàssiques no resolen el problema. Per entendre’ns, pensar
que amb més policia i que volti més, s’aconseguirà posar fi a la qüestió, no és
realista, perquè el territori és tant ampli i ben comunicat, que es tarda molt
poc a estar lluny del lloc dels fets. Tampoc resol el problema, la col·locació
de càmeres de vigilància, perquè a cada pas que donen les administracions, els
malfactors, modifiquen les estratègies.
Ja ha passat a la història, robar un vehicle i fer-lo servir durant dies o
mesos, per anar a robar. Ara, la majoria de bandes, poden fer ús d’un vehicle,
correctament llogat a una empresa i que per tant, no està denunciat ni figura
en cap registre com perquè sigui detectat per les càmeres de vigilància.
Passarà desapercebut, en tots els controls.
O si és robat, és farà servir el mateix dia, per no donar temps a que pugui
ser detectat, de manera que les càmeres fan més una funció de tranquil·litat
personal, més que d’eficàcia provada. Dic tot això, després d’haver-ne parlat
amb experts dels Mossos, Guàrdia Civil i Policia Nacional. I he sabut per ells,
la nova modalitat, d’algunes vingudes de grans experts d’altres països, fins i
tot d’ex policies i ex militars, que venen un o dos mesos, i son rellevats per
altres, de manera que es fa extraordinàriament difícil la seva detecció i
detenció.
La solució, via càmeres, és poc eficient, i no deixa de comportar problemes
per un degut compliment de la llei de protecció de dades. Aleshores, què fer ?
Les vies més efectives, son les d’una autoprotecció ben estudiada, de les
propietats. La rapidesa i facilitat d’entrada i sortida, son elements
essencials pels malfactors. Tot el que els suposi llargues dificultats per
obrir, els portarà a buscar un objectiu, més assequible.
I no ens confonguem amb les proteccions. No han de ser només ferros grossos,
candaus espectaculars, reixes impressionants, sinó degudament col·locats i
estratègicament protegits. D’aquí la bona idea de demanar consell a un expert.
Els Mossos en tenen un grapat, que poden servir per aconsellar i supervisar.
Aquesta ,és la millor despesa que podem fer per a garantir la seguretat en les
propietats. Una altra, son les alarmes convencionals, prou diverses i provades
com perquè facin la seva funció.
I en els pobles petits i mitjans, la supervisió de tots, a tot, és
especialment eficient. Tot desconegut, ha de ser degudament vigilat, com per
saber si està de visita turística, familiar o gastronòmica, o va a la recerca
de botí indiscriminat. De dia, és fàcil, de nit, és molt més complicat. Aquí,
és on opera la protecció posada ,en tots els elements per impedir entrar.
Una norma comuna dels malfactors, és rapidesa i recerca de diner i joies.
Res més, o poca cosa més, a diferència d’abans en que podien fixar-se en
aparells domèstics, mobiliari valuós, o altres elements. Ara, troben poc diner,
perquè molta gent paga amb targeta, i queden les joies, només presents en
determinades cases, molt concretes en un poble o ciutat petita. Per això, a
vegades costa més refer els desperfectes que no el que s’han emportat.
En resum, és molt important, veure la policia voltant pel territori, perquè
ens dona la sensació de seguretat i control, però el més eficaç, és la
protecció professional de les propietats.
# posted by joan roma cunill @ 12:20 AM
Wednesday, February 26, 2020
ELS PAGESOS NECESSITEN QUI ELS REPRESENTI - art. Diari de Terrassa
ELS PAGESOS
NECESSITEN QUI ELS REPRESENTI.
Massa dispersió, massa individualisme, massa rutina en el món de la
pagesia, com per aconseguir un autèntic “canvi de cicle”, en les relacions
entre els productors i els consumidors.
I, tanmateix, ha arribat el moment de plantejar canvis en profunditat, com
per garantir la seva supervivència. A vegades, les coses s’han d’espatllar
molt, com perquè la gent prengui consciència de la seva importància i exigeixi
s’escoltin les queixes i s’hi busquin solucions.
Crec que això està passant. O comença a passar. El món rural, ha dit prou,
i comença a pensar en la unió per aconseguir ser prou forts com per ser
“temuts” i escoltats. El que alguns consideraven “anècdota”, que el moviment
Teruel existe, tingui un Diputat en el Congrés de Diputats, pot haver fet
fortuna i impulsi altres moviments semblants, en altres províncies despoblades,
o exigeixi canvis substancials, en els grans partits, per incloure solucions al
despoblament.
I el despoblament té molt a veure, amb la supervivència de pagesos i
ramaders. Cada pagès perdut, suposa una o vàries finques perdudes, deixades de
conrear o de mantenir. D’una en una, les hectàrees es multipliquen fins arribar
a milers, i d’aquí a centenars de milers...en una deriva sense fi.
No ens ho podem permetre, ni el món s’ho pot permetre. El creixement
constant i descontrolat, de la població mundial, requereix aprofitar al màxim,
les possibilitats de disposar d’aliments, i si es busquen a fora, deixen de
tenir vida, els de dintre. Només, una bona proporció, entre uns i altres, pot
resoldre la problemàtica.
En un article anterior, feia referència, a la importància de sumar
esforços, per part de tot el món rural, per poder parlar amb diferents veus,
però amb un mateix objectiu, i tenir interlocutors, prou conscienciats i
preparats com per resoldre les peticions. La feina d’agrupar-se, s’està fent, i
el Ministre Lluís Planas, està preparat i està conscienciat dels objectius a
assolir. Una de les decisions ja preses, és de refusar una rebaixa de la PAC ( política agrària
comunitària) en un 14% com inicialment es proposava.
Altres actuacions s’estan duent a
terme, per a modificar les relacions contractuals, entre productors i
grans superfícies, de manera que es pagui a l’entrega del producte, i no, mesos
més tard, produint greus desequilibris financers, a tots els productors.
Però, hi ha un munt d’altres motius de queixa, com son els preus en origen
de productes tant essencials com la llet, la fruita, llegums i verdures, que
troben competència deslleial en productes semblants, vinguts de països amb
moltes menys obligacions que el nostre.
Toca, doncs, ficar-se de ple, en un àmbit que s’ha anat deixant, per a més
endavant. Sempre ha fet mandra, o ha fet por, plantar cara als grans
intermediaris i importadors. Ara, toca fer-ho, perquè ens hi va la
supervivència del món rural. Des de fa dies podem veure un gran nombre de
programes i documentals, en diferents canals de televisió, mostrant la vida en la España vaciada. Aquí també
en formem part, que ningú cregui que no tenim la Catalunya buida.
Es hora d’impulsar agrupacions pageses i ramaderes, per fer-les potents.
Tant potents com que siguin capaces de plantejar preus i condicions, a nivell
general. I és hora que el govern central marqui la pauta a seguir, i que totes
les CCAA, segueixin el mateix camí. No pot haver-hi disfuncions ni diferències
de criteris, perquè la problemàtica és diversa, però amb resultats similars a
tot l’Estat. I ja no podem anar sols, ni descoordinats. Qui marca els grans
objectius és la UE ,
i és allà on s’han de prendre mesures adients, per a aconseguir resultats
adequats. Iniciat el moviment, s’ha d’aconseguir que no pari.
# posted by joan roma cunill @ 6:03 AM
Tuesday, February 25, 2020
DARRER CAPÍTOL DE SANT SALVADOR ( CERCS) - art. El Setmanari Berguedà de R/
DARRER CAPÍTOL DE
SANT SALVADOR ( CERCS )
En els darrers mesos, han aparegut diversos articles, en aquestes pàgines
d’El Setmanari de Regió 7, sobre la desaparició del nucli de Sant Salvador de
la Vedella, engolit per l’embassament de La Baells, i la creació d’un nou nucli
en el municipi de Cercs ( Berguedà) batejat amb el nom de Sant Jordi.
Es molt important rememorar i preservar, per a la memòria futura, el que
fou una de les grans obres d’infraestructura , a la comarca, i explicar perquè
va néixer el nucli de Sant Jordi, un dels quatre que té el municipi de Cercs.
En aquest sentit, doncs, benvinguda la publicació d’un llibre, i altres
elements audiovisuals, per a preservar aquest record.
Em permeto, però, afegir un capítol a la història de la creació i
finalització del nucli de Sant Jordi, per fer justícia a les persones que en
foren els protagonistes. Si voleu, obligats protagonistes, per culminar un
projecte que varen trobar en unes condicions extraordinàriament complicades,
enrevessades i de molt difícil solució.
Em refereixo a l’alcalde Assenci Corominas, al primer tinent d’alcalde,
Francisco Sola ( q.e.p.d.) i al segon tinent d’alcalde, Lluís Puso ( q.e.p.d),
tots ells membres de l’equip de govern de Progrés del Berguedà – PSC. Quan
varen assumir el govern de Cercs, es varen trobar amb tot el nucli de Sant
Jordi, hipotecat per Caixa de Manresa, per un deute de 223.000.000 de ptes (
1.300.000 euros), i un poble – nucli, per acabar.
Foren uns anys extraordinàriament difícils, per resoldre una herència, que
compaginava un deute brutal, per un poble petit com Cercs, i haver d’acabar
algunes obres essencials, com la Plaça Comte de Fígols, o reconvertir el local
del magatzem en un pavelló, entre moltes altres actuacions que havien quedat
per fer.
La primera prioritat, fou una duríssima negociació amb Caixa de Manresa per
tancar el deute i exigir la no imputació de nous interessos, al capital pendent
de retornar. Després, centenars d’hores
i dies per a negociar, ordenar, precisar i culminar les obres pendents i anar a
buscar ajuda a totes les administracions, per a poder liquidar el deute.
Negociacions a Diputació de Barcelona, Generalitat, Ministeri i Caixa de
Manresa, per resoldre la problemàtica.
La dedicació i esforç dels membres de l’equip de govern, foren immenses i
intenses, fins arribar a encarrilar la solució. Una complicada, però eficient
barreja d’ajudes, crèdits tous, i subvencions, varen permetre culminar el
repte. I és que un petit ajuntament com Cercs, va haver de fer front, a la
creació d’un nou nucli, que de fet, era un nou poble, amb tot el que això
representava.
He decidit, doncs, retre homenatge a unes persones del poble, que tot i
saber les dificultats que hi podia haver, es varen presentar a les eleccions
municipals, les varen guanyar, i varen resoldre amb èxit, una herència de les
més complicades i difícils, que mai he vist, en un municipi.
En tota obra col·lectiva, hi ha uns protagonistes, més rellevants que
altres. Foren molts els qui varen treballar per aconseguir un trasllat, en les
millors condicions possibles. A tots ells, es lògic els tinguem en el record,
com igual de just és recordar els qui varen culminar el projecte.
# posted by joan roma cunill @ 1:40 AM
Sunday, February 23, 2020
PROTESTES QUE PERJUDIQUEN A TERCERS - art. Nació Digital Solsona
PROTESTES QUE
PERJUDIQUEN A TERCERS.
Sempre, he estat
en contra de mobilitzacions i accions de protesta que no garantissin un mínim
d’èxit i coherència. Penso ara, en les grans manifestacions i talls de
carretera, contra el tancament de les mines de carbó al Berguedà o contra el
tancament de totes les colònies tèxtils, a la mateixa comarca i comarques
veïnes.
He de dir que vaig tenir poc èxit perquè els sindicats, i també la majoria
de partits i ajuntaments, consideraven que s’havia de fer alguna cosa per a
mostrar la indignació, i el que permetia sortir en els diaris i la televisió,
eren els talls a la C-1411 ( actualment la C-16 ), o l’Eix del Cardener i per
la banda de Vic, l’actual C-17.
Per a mi, castigar a tercers, sense cap culpa, sense cap relació amb la
causa, lluny d’aconseguir suport i recolzament, el que recollien eren
indignació per uns talls que no entenien. O més ben dit, entenien la
indignació, però no que ells en fossin els perjudicats.
En fi, dic aixó, a la vista de dos fets que s’estan produint en aquests
moments. Un és el tall quotidià a la Meridiana de Barcelona que ja porta 130
dies seguits, sense que el govern de la Generalitat consideri necessari
defensar els drets de la immensa majoria de ciutadans, de poder circular amb
normalitat, per una de les principals vies de Barcelona i entorn.
Un altre, és l’anunci fer per alguns membres de la plataforma o moviment
contra la proposta de convertir l’antiga central tèrmica de Cercs, en
incineradora de residus inerts, de tallar la carretera C-16, la tarda del dia 1
de març, quan multitud de vehicles tornen cap a casa.
En el cas de la Meridiana, considero un abús del dret a la manifestació
quan mig centenar o un centenar de persones, considerin que per defensar una
idea o criticar uns fets, es permetin alterar la vida de milers de persones,
sense cap altre raó que la de mostrar la seva crítica. Per aquestes mateixes
raons, qualsevol grup o grupet pot decidir, tallar les entrades i sortides a la
Plaça Sant Jaume, evitant l’accés a l’ajuntament de Barcelona i al Palau de la
Generalitat. Deixarien fer-ho, durant unes hores ? I uns dies o uns mesos ? No
hi ha proporció ni justificació per permetre una acció que vulnera el dret dels
ciutadans a la lliure circulació.
En el cas, de la proposta de tall pel dia 1 de març, no hi veig la
justificació quan hi ha una proposta que ni tant sols està en exposició
pública, ni el govern de la Generalitat ( que és qui té les competències) s’ha
manifestat a favor. Es a dir, estem davant una proposta d’una empresa privada,
en el primer moviment d’un desig o voluntat. Res fa predir les accions i
actuacions de cara el futur, que es troben en mans del govern català.
S’ha de perjudicar a milers de conductors per aquesta causa ? Trobaran els
impulsors de la protesta recolzament i simpatia envers el seu moviment ? Sincerament, crec que la reacció serà
totalment contrària, com contrària era, la que es manifestava 30 anys enrere,
en el cas del tèxtil i la mineria.
Les mobilitzacions i accions de protesta han d’estar molt ben plantejades i
encaminades a aconseguir explicar les raons, sense perjudicar a tercers, no
coneixedors del tema. Sempre, he preferit mobilitzacions i accions informatives
que no pas punitives. Les punitives solen tornar-se en contra, perquè
produeixen reaccions intempestives i agressives. I sempre s’ha d’intentar
trobar la justa mesura entre la protesta i les molèsties que poden causar. En
els dos casos, crec que no son raonables ni en la bona direcció.
# posted by joan roma cunill @ 11:52 PM
Friday, February 21, 2020
ADÉU PROCÈS - HOLA DIÀLEG - art. Regió 7
ADÈU PROCÈS – HOLA DIÀLEG.
Hem arribat al final del procés, que no vol dir, al final de
l’independentisme, moviment que pot durar anys i anys, amb vicissituds ,
impossibles de predir ,a dia d’avui. Ara
bé, el procés, en tant que acció dirigida a aconseguir la independència, de
forma unilateral, ha culminat amb un rotund fracàs.
No podia tenir altre final, perquè es va iniciar, sense els
elements essencials, per a poder reeixir. Un moviment que no compti amb una
clara majoria social ( sempre superior a un seixanta o setanta per cent, de la
població ), amb els dos terços de representació parlamentària, amb recolzament
a nivell internacional, tant polític com econòmic, amb un context internacional
favorable, i amb un acord entre les dues parts en conflicte ,com per acceptar
la secessió, l’ opció no serà mai factible.
Aquí ,es va voler prescindir de tots els elements
essencials, per anar directes a l’objectiu, sense passar per les etapes
indispensables, enganyant a la gent, i fent creure que era viable un
trencament, a les braves, embolcallant el camí amb tota mena d’ornaments,
perfomances i gestos, sense cap fonamentació legal, ni suport internacional.
Si mirem enrere, veurem quanta palla es va cremar, com a foc
d’encenalls, sense cap tronc que garantís la solidesa del moviment. Es va fer
creure en la possibilitat d’una independència, excepcional, en un moment únic i
irrepetible, sense disposar de cap dels elements que la fes possible. L’engany,
fou la base essencial, de tot el moviment, creant expectatives, totalment
irreals.
Els promotors no volen reconèixer l’engany, ni demanar
disculpes pels greus danys causats. Creuen haver fet el que s’havia de fer,
traslladant les culpes als defensors de la democràcia, basada en els preceptes
continguts en la Constitució i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Allà ells,
però , acció semblant no es consentirà mai més. Els danys han estat tant
elevats i greus que no es pot consentir repetir accions com les dutes a terme,
en el marc del procés.
Acabat el procés, toca refer ponts i facilitar el retorn a
la normalitat. Una normalitat que passa per l’acceptació tàcita, total i
continua de l’estat de dret. En definitiva, passar per un diàleg entre les dues
parts en conflicte, deixant clar, d’entrada que no hi ha debat possible fora de
la Constitució. Se’n poden fer lectures àmplies, innovadores i agosarades, però
perd el temps qui cregui que el president del govern, pot oferir o acceptar
propostes que no s’ajustin a la Carta Magna.
I si estem en l’etapa de diàleg, és perquè hi ha un govern
progressista a Madrid, capaç d’acceptar el repte de replantejar les relacions
Estat – Catalunya, amb ànim obert i esperit constructiu, però sense saltar-se
la llei. I si alguns creuen poder doblegar el poder de l’Estat que se’n vagin
oblidant perquè no ho aconseguiran mai. I sinó aprofiten la gran oportunitat de
tenir un govern dialogant com ara tenim, poden caure en el contrapès d’un
govern de dreta intransigent i venjativa, que obriria en canal, les relacions
Estat- Catalunya, amb ferides que tardarien generacions a guarir.
Estem en un moment històric, que les dues parts, han de
saber aprofitar. Si està clar que s’ha de dir “adéu al procés “, aprofitem per
dir “hola al diàleg”, fent ara el que no s’ha dut a terme durant molts anys.
Per voluntat pròpia i convenciment, els responsables del govern central, tenen
clar que convé arribar a un acord ampli i generós amb Catalunya. Si es deixa
passar aquesta oportunitat, tardarem a tenir-ne una altra, i potser la propera
etapa, serà amb una relació de forces, molt diferent de l’actual. Només cal
veure les reaccions, a cada pas en direcció al diàleg, per tenir clar que
amb els tres partits de dretes, res
seria possible.
# posted by joan roma cunill @ 10:39 PM
Thursday, February 20, 2020
QUADRAR NÚMEROS - art. Diari de Terrassa
QUADRAR NÚMEROS
Tots els càrrecs institucionals dels governs autonòmics, i del govern
central, haurien d’haver passat pel govern d’algun ajuntament ( com més petit
millor) per aprendre a quadrar números i a gestionar amb austeritat.
De fet a França, Alemanya i alguns altres països, és molt habitual iniciar
la carrera política, a nivell municipal, per després anar pujant cap altres administracions,
mantenint, en molts casos, el càrrec de l’ajuntament. No em sembla gens
malament. Al contrari, és un bon camí per governar millor.
Perquè ho dic ? Doncs, per l’enorme quantitat de despeses “prescindibles”
que figuren en els pressupostos de la Generalitat, i del govern central. Durant
molts anys, m’ha tocat estudiar i valorar els pressupostos de la Generalitat,
partida per partida, departament per departament, i la seva distribució
territorial. Hi ha nombroses despeses que un ajuntament no se les permetria. I
si en un ajuntament no es farien, perquè s'han de fer en una administració
superior ?
Dona la sensació que retallar despeses no té especial importància. Greu
error. Precisament la feina d’un bon gestor, d’un bon administrador, és saber
augmentar els ingressos, alhora que redueix les despeses. Aquest doble efecte
té un resultat multiplicador que permet alliberar diner de llocs “inútils” per
a desplaçar-lo cap a llocs “útils i necessaris”.
Ara mateix, tenim en dansa, els pressupostos de la Generalitat, per un
import total, proper als 27.000 milions d’euros. Es una xifra enorme que pot
donar la sensació que té poques possibilitats de ser modificat, perquè moltes
de les despeses son “fixes” o inevitables. Sou dels funcionaris, despeses de
sanitat, educació, serveis socials, etc. Efectivament, el conjunt suma un
grapat de milers de milions, però si mirem en detall, cada partida, veurem
despeses que ningú s’ha atrevit a tocar, i que es repeteixen any rere any.
Moltes partides semblen intocables perquè ningú les ha estudiat de molt a
prop i amb prou valentia i coneixement com per posar-les en qüestió. Es així,
com queden “per sempre”, facilitant l’increment constant dels pressupostos en
una roda que mai para. I aquesta manera de funcionar és impròpia d’un bon
administrador.
Totes les administracions han de ser austeres. Totes. I per aconseguir-ho
s’han de qüestionar totes les partides, deixant les que son indispensables, i
anul·lant les que no ho son. Si, voleu fer aquesta prova, la podeu fer fàcilment,
en un moment en que els pressupostos estan a la vista d de tothom, entrant en
els webs dels governs municipals, autonòmics i de l’estatal.
Allà hi veureu destins de diner cap a accions que no tenen cap altre
propòsit que mantenir estructures antiquades, inútils, o molt poc eficients. Hi
ha munts de diner cap a protocol, publicitat, promoció, cursos i cursets,
entitats de difícil justificació, organismes molt poc operatius o gens
eficients, patronats de tota mena, càrrecs territorials que no tenen feines
concretes, delegacions internes o externes que ningú sap ben bé, què fan ni
perquè serveixen...
I com més gran és la institució més despeses ineficients hi trobem. Alguns
poden considerar que treure-les son “la xocolata del lloro” ( despeses sense
importància), però pels qui hem estat molts anys, retallant tonteries, sabem
que deu tonteries sumen poca cosa, però que mil tonteries, representen una
fortuna. I el diner públic ha de ser especialment ben gestionat, per poder fer
front a les prioritats i deixar de banda, els capricis. A la vista de com van
les coses, estem lluny d’una gestió austera i eficient dels recursos públics.
Aquesta ha de ser una exigència immediata, per a tots els
nivells de les administracions.
# posted by joan roma cunill @ 11:06 PM
Monday, February 17, 2020
OPOSICIÓ FEROTGE - art. Nació Digital Solsona
OPOSICIÓ FEROTGE.
En els meus 40 anys, en política activa, m’ha tocat estar molts anys a la
oposició, a nivell de diputat en el Parlament de Catalunya i en una part ,com a
conseller comarcal; en canvi ,sempre en
el govern ,durant els 12 anys de regidor i els 28 d’ alcalde de Borredà (
Berguedà ).
Precisament pel fet d’estar en el govern, en una de les administracions
bàsiques, la meva actuació a la oposició, era més matisada i prepositiva que no
pas la que duen a terme persones que no han governat mai.
Es bo haver estat a les dues bandes de l’acció de govern, perquè tant
important és la de governar com la de supervisar i controlar, l’acció de
govern. En aquesta doble acció, hi ha els fonaments de la democràcia.
Dic això, per reflexionar sobre l’acció d’oposició, en molts ajuntaments de
Catalunya i d’arreu d’Espanya, així com la que tot sovint veiem en el Parlament
de Catalunya o en el Congrés i Senat. Hi ha partits que mai arribaran a
governar, perquè tenen vocació d’oposició. No sabrien governar, perquè només
saben criticar, destruir i buscar elements de desgast i discussió, sense cap
ànim constructiu.
Només els qui hem ostentat càrrecs institucionals, sabem el desgast que
això significa pels qui governen, i la pèrdua d’esforços en va, per fer front a
debats estèrils, plens d’ignorància i mala fe. D’altra manera anirien les
institucions si hi hagués una sana i honesta competició entre govern i
oposició, sense les males arts, que alguns grups i partits utilitzin de manera
àmplia i continuada.
Fa temps vaig decidir no seguir els debats en el Parlament, per evitar
fer-me mala sang. Quan s’ha estat en la principal institució del país, en uns
temps on el respecte, el debat sincer i fonamentat, imperava, no pot suportar
la situació actual, en que son generalitzades les bronques, males arts i males
formes, en tots i cadascun dels debats.
Es parli del que es parli, no es va a presentar i convèncer l’adversari,
sinó a destrossar-lo. I ja no amb una bona oratòria, bons arguments i propostes
alternatives, sinó cridant més, i acusant a tort i a dret, sense més fonaments
que el ser d’una banda o altra de l’hemicicle.
El mateix podem veure, a vegades, fins i tot, augmentat, en el Congrés de
Diputats i en el Senat. I només faltava
l’aparició de Vox, per incrementar el grau de despropòsits, per part dels tres
partits de dretes, en una competició per veure qui la diu més alta o més
grossa, independentment del tema que es tracti. Ni tant sols, la cridòria es para, quan es
tracten temes tant delicats com la proposta de Llei per una mort digna.
Aquesta legislatura serà la de la “oposició ferotge”, sense caretes per
dissimular perquè consideren adient tot el que diuen i pensen. La ciutadania
té, i tindrà ocasió de veure la dreta més poc civilitzada de la UE, després
d’anys en que ens pensàvem que aquí no era país per aquests comportaments.
Doncs, sí. El PP , C’s i Vox, han entrat en un pols per assumir el rol
d’oposició ferotge, de tot i contra tot el que pugui semblar progressisme,
ajudes als més febles, ampliació de drets fonamentals, protecció dels drets
aconseguits, modificació de lleis envellides
o ampliació de les llibertats. I en aquesta oposició consideren que tot
s’hi val. Així, doncs, estiguem preparats per assistir a l’ús de mentides,
falsedats, males arts, faltes de respecte i tota mena d’altres artilugis, al
servei de la causa més dretana i regressiva. Tinguem-ho en compte a cada
votació a la que siguem cridats. De nosaltres depèn no deixar-los avançar, i
batallar per fer-los retrocedir.
# posted by joan roma cunill @ 5:39 AM
Friday, February 14, 2020
CURIÓS DILEMA - art. Regió 7
CURIÓS DILEMA.
No digueu que no som un país singular, excepcional, fora de
sèrie, mai vist ni imaginat ,en cap altre latitud. Tant aviat, diuen que tenim
dos presidents, com que no en tenim cap. O que en tenim un, que no se sap ben
bé, si pot exercir el càrrec, o no....
Seguir els passos del Parlament de Catalunya i del Govern de
la Generalitat, en els darrers anys, no és a l’abast de qualsevol. Només, uns
pocs especialistes, podrien resumir, ordenar i explicitar tot el que s’ha vist
i dut a terme, o no, en aquest període de temps, que en algun moment haurem de
posar nom.
Es habitual, en la història dels pobles, posar nom a cicles
determinats, períodes d’especial importància o successos que han marcat època.
Sense cap mena de dubte, els darrers 8 anys, han estat una cadena de fets mai
vistos ni imaginats, en cap altre país democràtic del món occidental. Pertoca,
doncs, posar-li nom.
Un dels noms possibles, gens original, podria ser “els anys
del procés”, un altre adient podria ser “ els anys del seny perdut “, i perquè
no “ el període imaginari “. Tinc altres noms en el cap, però deixo que entre
tots, siguem capaços de descriure l’ època viscuda. No acabada, però sí
fracassada, en els seus objectius principals.
I dic no acabada, perquè, ara mateix, ens trobem amb un
curiós dilema. Tenim dos presidents ? No en tenim cap ? Alguns dels més il·luminats
i inflamats independentistes, reclamen la presidència del fugitiu Puigdemont, i
alhora, el president – delegat Quim Torra. Però, passa que el delegat, pot
haver perdut la presidència, quan ha perdut l’escó de diputat. Perquè, si per
ser president, s’ha de ser diputat, se suposa que quan deixes de ser diputat ,
deixes de ser president, o no ?
Doncs, uns diuen que efectivament , i altres que no ho veuen
clar. Modestament, jo crec que tenen raó els segons, i que si el president perd
el càrrec de diputat, deixa de ser president. Es una simple deducció lògica,
però com que el nostre país, ha abandonat tota lògica i tota relació amb el món
real, ja no se sap què dir ni què fer.
Jo tinc clar que si en els meus anys d’alcalde de poble
petit, m’hagués trobat en que a l’arquitecte municipal, o a l’enginyer,
veterinari o metge, els hi haguessin retirat la titulació, no hagués permès la
continuïtat en el càrrec. I menys signar i donar fe, de cap actuació municipal,
no fos cas que algú les impugnés, i els tribunals li donessin la raó.
Perquè, algú s’ha imaginat el que pot passar si algú
dictamina que el president no ho és, perquè ja no és diputat ? Això suposaria
donar per no vàlids, tots els consells executius celebrats, tots els decrets,
totes les accions i actuacions dutes a terme, des del primer dia, de la pèrdua
del càrrec... de manera que fins i tot els pressupostos es podrien considerar
viciats, d’origen i quedar invalidats.
No digueu que no som capaços d’imaginar situacions,
impensables, mai estudiades ni mai vistes, en cap altre país del món. Segur que
anys a venir, totes les Facultats de Dret del món,
dedicaran un màster, a l’estudi i valoració d’aquests anys , viscuts a
Catalunya. Ben pocs juristes, son capaços de digerir tantes novetats, tantes
accions imaginatives com les que han dut a terme, els nostres parlamentaris, i
amb ells, els consells executius de la Generalitat. I la cosa continua. Algun
dia veurem la llum final ?
# posted by joan roma cunill @ 11:28 PM
Thursday, February 13, 2020
PAGESOS EMPRENYATS - art. Diari de Terrassa
PAGESOS
EMPRENYATS.
Feia molt de temps que s’anava coent el malestar de pagesos i ramaders, a
l’espera del moment propici per “explotar” i dir prou, a una situació injusta ,
a nivell de preus, condicions de vida, exigències sanitàries, burocràcia
immensa, inspeccions i controls, en tot lloc i moment, legislacions
inadequades, etc.
El moment ha arribat, i tot i les diferències entre territoris, en funció
dels cultius, distribució de finques, i reglamentacions autonòmiques, a tots
els uneix la indignació per una situació que no pot durar més.
Si parleu amb algun pagès o ramader, i li demaneu el preu que li paguen pel
que produeix, veureu com en la majoria de casos, els preus estan congelats des
de fa anys, i fins i tot, en algun cas, han baixat. Per contra, les exigències
de tota mena, han anat augmentant fins extrems insostenibles.
La sanitària, és una de les més rellevants, amb canvis substancials , en
tots els seus apartats. Qualitat de l’aigua, per regar o pel consum del
bestiar, disminució dels caps de bestiar, respecte els espais que ocupen,
habilitacions d’espais per a la desinfecció i esterilització, traçabilitat de
tots els productes de consum, i després de distribució, campanyes d’inspecció i
control....i una enorme burocràcia, increïblement complexa i complicada com per
haver de tenir un membre de la família, pràcticament a dedicació complerta, per
a tenir al dia, tota la paperassa requerida.
Es evident que si a l’hora de vendre, el producte es valorés en la seva
justa mesura, tot el que abans he explicat, seria compensat. Però, no. Els
preus en origen, son injustament baixos, malgrat siguin elevats, al final de la
cadena. Son els intermediaris els que van apujant el preu, a cada pas que
donen, fins arribar al consumidor, que paga el que li demanen, sense
possibilitats de discussió en el preu final.
No cal dir que sinó es redueix la cadena, el futur de la pagesia i
ramaderia, té els dies comptats. Alguns poden pensar, que no és massa
preocupant la pèrdua d’uns quants centenars o uns pocs milers de pagesos. Res
més fals, perquè cada pagès que plega o no té relleu, deixa de vigilar i
protegir un espai determinat del país. Poc a poc, el país es va desertitzant a
nivell humà, i la natura fa el seu curs, sense cap element que la cuidi, la
equilibri, i la protegeixi.
Aquests dies, podem veure en els tots mitjans de comunicació, les queixes i
reivindicacions , arreu d’Espanya. Situacions molt diverses, amb productes i
produccions molt allunyades de les nostres, però el problema, és similar. Tenim
a Catalunya, menys de vuitanta mil pagesos – ramaderes, a dedicació complerta.
En quantitat no son molts, però la feina que fan de preservació del territori i
producció d’aliments indispensables, és immens. I més importants que seran,
vist com van les coses, arreu del món.
Si es queixen, és perquè tenen raó. Ningú pensi que ho fan per enriquir-se
o per anar contra ningú en concret. Van, a favor del país i el seu futur,
reclamant condicions dignes, per a poder continuar fent la feina, que han fet
durant tota la vida, prenent el relleu, als seus pares, avis, besavis...
I en aquest grup, hem d’afegir- hi els propietaris forestals, que alguns
poden pensar, tenen la vida assegurada, quan la realitat és una altra. Tampoc
hi ha la deguda política forestal com per garantir aprofitar els boscos, per
assegurar el seu futur.
En tota aquesta mobilització, hi ha elements positius, que poden portar a
un canvi substancial en el futur del sector. En primer lloc, el Govern central,
disposa d’un Ministre realment eficient, coneixedor del sector i amb ganes de
fer la feina que molts predecessors no s’han atrevit a dur a terme. El Ministre
Lluis Planas, és apreciat i respectat per tots els estaments , com per donar la
confiança necessària per a revertir la situació, però és evident que si en els
propers tres o quatre anys no hi ha canvis substancials, el que en diem el món
pagès o rural, no sobreviurà. I hem de ser els consumidors, els principals
interessats, en mantenir la qualitat dels productes, exigint reduir els marges
comercials dels intermediaris, per a incrementar els d’origen. Els propers
mesos, seran cabdals, per a fer-ho possible.
# posted by joan roma cunill @ 1:53 AM
Wednesday, February 12, 2020
BENESTAR ANIMAL - art. El 9 Nou
BENESTAR ANIMAL.
Portem un temps de treva dels moviments “animalistes” que pot acabar en
qualsevol moment, donant peu a noves accions de suposades protestes contra el
maltractament animal.
Es evident que s’han de prevenir i castigar totes les accions de
maltractament, sempre i quan estiguin
tipificades, en algun reglament, normativa o llei, però no aquelles, que ho son
, en base a criteris subjectius, o de moments determinats.
En aquest àmbit, com en molts altres, els costums i hàbits son canviants, i
el que ahir es considerava adient, avui, pot ser considerat inadequat. Recordo
bé molts dels debats que varem tenir els ponents de la nova Llei de Protecció
dels animals, en el Parlament de Catalunya, amb participació de tècnics en la
matèria i entitats “animalistes” del propi país o d’altres d’arreu del món.
Debats sobre la caça i les seves diverses modalitats, donaven peu a
propostes impossibles de posar en pràctica, com les d’esterilitzar porcs
senglars, alimentar determinades poblacions salvatges, amb aliments portadors
d’anticonceptius, etc.
En un despatx, o en una taula de debat, es poden fer propostes molt
innovadores i amb bones intencions, però altra cosa és posar-les en pràctica.
Poso un exemple del que es va aprovar, pensant en una bona solució que no
ha donat el resultat esperat. La llei, va prohibir el sacrifici dels animals
domèstics abandonats ( gossos i gats ) , confiats en que la major
conscienciació de la societat, facilitaria l’adopció de tots els abandonats. La
realitat ha demostrat l’error d’aquella suposició, de manera que totes les
protectores, estan col·lapsades per animals que ningú adopta. Millor dit, se
n’adopten molts, però molts menys, dels que caldria.
No sempre els desitjos es converteixen en realitat, i això s’ha de tenir
present quan es debaten determinats temes, i sobretot quan es legisla, perquè
després els problemes venen, i es fa molt complicat tirar enrere. Ara mateix,
seria convenient poder sacrificar un cert nombre d’animals, si al cap d’un o
dos anys, no son adoptats per ningú. El no fer-ho, significa una despesa enorme
i anar amuntegant animals, en instal·lacions que no els poden tenir en les
condicions a que obliga la pròpia llei...una contradicció que fins i tot podria
donar peu a denúncies i imposició de sancions. Paradoxal, però real.
Una altra paradoxa, és la deriva d’una part del moviment “animalista” cap
una “humanització “ dels animals que considero poc adient i clarament
excessiva. Una cosa és estimar i respectar els animals, i una altra, voler-los
tractar com a persones, imposant accions i actuacions, que alguns pensaran son
plausibles però que, en realitat, no ho son.
Vestir els animals, com si fossin persones, no ho considero adient. O
tenir-los a casa, en condicions , similars a les persones, lluny de ser adient,
ho considero molt poc adequat.
I si alguns critiquen les condicions d’alguns animals en granges o
explotacions ramaderes, que pensin si son ben cuidats gossos de grans
dimensions, en petits pisos de qualsevol poble o ciutat. Gossos amb una
mobilitat mínima, al cap del dia i de la setmana, o sotmesos a temperatures
totalment inadequades per la seva procedència i hàbitat natural....en
definitiva, a vegades, pensar en clau “humana”, no sempre equival a tenir els
animals, en les degudes condicions...
Segur que tots els lectors coneixeu casos de propietaris d’animals
domèstics que els tenen a casa, durant hores i més hores, amb uns curts moments
de sortida, per fer les necessitats a fora, i tot seguit, tornar a casa. S’ha
de considerar benestar, tenir grans gossos, en petits pisos ? O tenir gossos de
procedència llunyana, pèl llarg i abundant, destinat a països freds, en llocs
d’altes temperatures durant tres o quatre mesos a l’any, i la resta, sotmesos a
calefaccions infernals ?
Podria seguir amb un bon nombre d’altres factors que alguns poden
considerar de “benestar” i que contradiuen totalment l’hàbitat en el que
aquests animals serien feliços.
I, habitualment parlem de gats i gossos, però quedaríeu sorpresos de saber
que hi ha més de cinc-cents mil animals ,d’espècies i procedències, mundials,
en centenars de milers de vivendes del país.
Molts dels “animalistes” que son supervisors, controladors i activistes
vers el benestar animal, a casa dels altres, tenen a casa seva, animals en
situacions similars a les descrites més amunt. I ja no limitades a gossos i
gats, sinó a dotzenes d’altres espècies, algunes de les quals precisen de
condicions molt específiques i cares de mantenir, si es vol complir amb el seu
benestar. Quan comprem un animal, l’adoptem o el volem regalar, fem un esforç
per a reflexionar si tindrà una vida de benestar, pensant en ell, i no en
nosaltres.
# posted by joan roma cunill @ 12:07 AM
Tuesday, February 11, 2020
PER UNA MORT DIGNA- NOU DRET BÀSIC - art. Endavant Digital
PER UNA MORT
DIGNA – UN NOU DRET BÀSIC.
En el dia d’ahir, dilluns, dia 10 de febrer, el portaveu – adjunt del
partit socialista, en el Congrés de Diputats,
va anunciar l’inici de la tramitació d’un projecte de Llei Orgànica,
destinada a despenalitzar les accions per garantir una mort digna. Més
abreujat, és el dret a l’eutanàsia, quan l’afectat o afectada per alguna
malaltia, sense solució, que li causi dolor extrem, decideix acabar amb la seva
vida.
Es el que molts en diuen, mort digna, mort sense patiment inútil. Tots
tenim dret, a evitar el patiment inútil, a tractaments llargs i dolorosos que
en res ajuden a recuperar un mínim de normalitat, ni a garantir la recuperació
dels mínims vitals. Arribats en aquest punt, s’ha de poder decidir, posar fi al
patiment, sense conseqüències pels familiars ni amics propers.
Durant anys, molts col·lectius, han reclamat aquest dret. I de fet, el
Partit Socialista, s’hi havia compromès, i fins i tot havia redactat ja una
proposició de Llei, al respecte, si bé, la inestabilitat política dels darrers
anys, l’ha anat posposant fins a dia d’avui.
Segur que som molts, els qui estem legítimament orgullosos, que una vegada
més, sigui el partit socialista, el que passi al davant de les peticions dels
ciutadans, i plantegi ampliar els drets civils, a una nova causa , àmpliament
reclamada, com mostren totes les enquestes fetes, en els darrers anys.
No hem d’esperar a veure nous drames de persones que reclamen posar fi al
patiment, sense tenir la solució al seu abast. Els exemples que hem tingut, en
els darrers anys, han estat prou durs com perquè ningú posi en dubte aquesta
necessitat. Pel que hem pogut constatar, aquest mateix matí, dels 350 diputats
/des del Congrés, almenys hi ha 200 que han expressat la seva conformitat. Això,
garanteix la majoria absoluta, per a la seva aprovació, però ja ha deixat dit
el portaveu que durant la tramitació es buscaran noves incorporacions, com per
aconseguir augmentar aquesta xifra, perquè quedi clar que entra per la porta
gran, un nou dret bàsic, garantit per una Llei Orgànica.
Això vol dir, ampliar el consens, tot i que algun partit, vol desviar la
qüestió cap a incrementar els tractaments pal·liatius, més en consonància amb
el que entenem per acarnissament terapèutic que no pas, amb el dret a la mort
digna. No és el mateix, ni podem mantenir l’actual situació, en la qual hi ha
massa indefinicions i incerteses, com per produir conflictes, que s’han
d’evitar de totes totes.
El dret a la mort digna, ha de tenir el seu lloc legislatiu, d’una manera
clara i ben definida, sense donar peu a interpretacions contradictòries. D’aquí
els terminis previstos pel debat i aprovació de la Llei. Sense
Dit això, esperem i confiem en que el nou govern de coalició, vagi
compareixent per anunciar noves iniciatives que ampliïn els drets dels
ciutadans, i donin cobertura a les seves necessitats. Aquests son els principis
dels autèntics partits progressistes i d’esquerres. Ja no son paraules. Son
fets.
# posted by joan roma cunill @ 12:05 AM
Sunday, February 09, 2020
NO TENIM REI ? - art. Nació Digital Solsona
NO TENIM REI ?
En aquest nostre país, portem uns anys, realment curiosos. Bé, més que
curiosos, surrealistes, perquè hi ha uns determinats partits, que s’han
inventat un país, i creuen viure en un univers paral·lel, o en una altra
dimensió. M’explico.
Si anem per determinades carreteres, veurem cartells senyalitzadors,
indicant que entrem en una “república catalana”, de la qual sortim, al cap de
pocs quilòmetres, per tornar-hi entrar, un tros més enllà. No tinc cap
constatació de viure en una república, però n’hi ha que així ho creuen. Què
podem fer amb aquesta gent ? O què fem nosaltres, sinó sabem veure ,on és la
república ?
Un altre exemple. El passat dilluns, dia 3 de febrer, va tenir lloc la
solemne apertura de la Legislatura, amb discurs del Rei, a les Corts Generals,
on radica el poder de l’Estat. Uns minuts abans, uns quants partits
independentistes, varen informar que no assistirien a la cerimònia per
considerar que el Rei no els representava. Fins aquí, res a dir. Tothom és ben
lliure de creure en el que vulgui. Ara bé, aquests partits varen decidir parlar
“en nom de tots els ciutadans dels seus territoris”. I aquí sí que ja no hi estic d’acord. En
absolut.
Que Junts x Cat, la CUP i ERC, no vulguin anar a la cerimònia, francament
no preocupa a ningú. Son totalment prescindibles, però, no estic d’acord en
afirmacions, molt habituals en ells, en les quals diuen parlar “ en nom del
poble català”. Que jo sàpiga, a Catalunya hi vivim 7,6 milions d’habitants, i
els tres partits, varen obtenir 1,6 milions de vots. Estan molt, però molt lluny, de poder parlar
en nom de tots els catalans i catalanes.
Així, doncs, quan afirmen que “els catalans no tenim Rei “, que parlin
només en el seu nom, i deixin en pau a la resta, que som una gran majoria. Poso
aquest exemple, entre molts altres que es produeixen contínuament, en altres
àmbits de la política , dels esports, cultura, etc.
I, aquí és on rau, un dels grans problemes de l’independentisme. Creuen
representar-nos a tots i que poden decidir per tots. Si varen emprendre una via
unilateral, va ser perquè consideraven que era l’aspiració de tots els
catalans, i si en la consulta del 9 N, i en la del 1-O, només hi va participar
menys d’un 40 % de la ciutadania, no varen tenir cap problema per considerar
que tothom s’havia expressat, i que per tant, podien parlar en nom de tots...
Ho sento, però ja n’estem tips d’aquest abús i d’aquesta apropiació de
país, creient que tothom pensa igual, tothom vol el mateix, tothom creu en el
mateix. Per sort, ara i sempre, el país és i serà plural, i fins que no tinguin
aquesta realitat en el cap, no podran governar per a tots. Precisament, aquest
és un dels grans problemes del govern que tenim, amb un president que no és de
tots, ni pensa en tots.
Toca, doncs, anar a eleccions per a renovar la major part dels
representants institucionals, i portar-hi, persones que tinguin clara la seva
obligació de governar per a tots, respectant els ideals i creences de cadascú.
D’això, simplement, se’n diu democràcia.
# posted by joan roma cunill @ 11:48 PM
Friday, February 07, 2020
SORT DEL 155 - art. REgió 7
SORT DEL 155.
No fa falta haver estat uns anys en el Parlament, per saber
que tota llei, ha de contenir garanties per al seu compliment, i sancions, en
el cas de ser vulnerada. Si això és cert per a lleis, normals, molt més ho ha
de ser per la Llei de Lleis que és la Constitució.
Van fer bé els pares de la Constitució en estudiar, valorar
i copiar alguns punts d’altres constitucions, de llarg recorregut, i molt
especialment de les més innovadores i modernes. Aquest fou el cas de la
Constitució alemanya, la qual va proporcionar bons models per alguns dels
articles més delicats, i fou aquesta constitució, la que proporcionà la
redacció de l’article 155.
Sempre i en tot lloc, cal preveure situacions impensables,
però que poden arribar a passar, en casos molt singulars i extrems. Ningú podia
imaginar que després de quaranta anys de lluita contra una dictadura, en una
democràcia plena, podés haver-hi un moviment contrari als preceptes
constitucionals, i decidís vulnerar la Carta Magna, i amb ella, l’Estatut
d’Autonomia de Catalunya.
Impensable, pels autèntics demòcrates, oimés si els qui
pretenien dur a terme la vulneració, pretenien imposar, a una majoria de
catalans i catalanes, un sistema clarament inferior en matèria democràtica. El
greu no fou, convocar un referèndum ( sense complir els preceptes universals
que ha de tenir) , sinó l’aprovació d’unes Lleis de desconnexió, sense disposar
de la majoria parlamentària preceptiva i vulnerant totes les normes
democràtiques que els diputats havíem consensuat.
Alguns ,volen justificar totes aquestes vulneracions de la
legalitat, dient que son molts els qui no els agrada la relació Catalunya –
Espanya, oblidant que son molts més, els qui la sostenen i la respecten. Només
faltaria que a cada moment en que una relació no agradi, es decideixi trencar
amb l’estat de dret. Per aquesta via, multitud de municipis, haurien ja trencat
amb el govern de la Generalitat, vist com funciona des de fa molts anys.
Precisament, l’existència de l’article 155, es va posar com
a garantia que si en algun moment, algú volia vulnerar l’estat de dret, i el
respecte al funcionament democràtic del país, es podés parar ,via exercici del
poder constitucional de que disposa el govern central. Totes les constitucions
dels països democràtics disposen d’elements de contenció, davant agressions als
drets del conjunt dels ciutadans.
I és el que va fer el govern central, amb massa retard, al
meu entendre, però just abans no es produïssin danys irreparables a l’estat de
dret, i al conjunt de la ciutadania. Cap bàndol, no pot imposar a un altre, un
canvi de sistema sinó compleix amb les normes establertes. Aquest és el
principi bàsic d’una democràcia, i aquí, alguns varen creure que eren
posseïdors d’un dret especial, superior, a la resta dels catalans. Podien trencar l’estat de dret, i imposar les
seves lleis, sense respectar la Constitució, que ens protegeix a tots i a
totes.
Els populismes i els populistes, creuen tenir un dret
superior, i considerar-se representants de tot un poble, per això consideren
poder actuar , al marge de la llei. Fan una interpretació sesgada de la llei i
l’adapten a les seves conveniències. I tant és el convenciment, la il·luminació
o el fanatisme que fugen de la realitat i no accepten l’auto crítica. El procés
no tenia cap base legal. Va fracassar i fracassarà tantes vegades algú el
vulgui recuperar, perquè tindrà al davant l’estat de dret, i l’activació dels
mecanismes establerts en la Constitució, per evitar sigui incomplerta. Aquesta
és la salvaguarda dels demòcrates i el fre als qui diuen ser-ho, però no en
respecten els seus fonaments.
# posted by joan roma cunill @ 10:59 PM
Wednesday, February 05, 2020
CAÇA, A FAVOR O EN CONTRA ? - art. Diari de Terrassa
CAÇA, A FAVOR O
EN CONTRA ?
El darrer cap de setmana, s’han dut a terme, en moltes ciutats d’Espanya,
manifestacions sota el lema “no, a la caça amb llebrers ( galgos)”. Cruels
imatges, d’alguns mal anomenats caçadors, que a final de temporada es desprenen
dels seus gossos de caça, mitjançant accions totalment inacceptables, han
portat a molta gent, a rebutjar la caça, en el seu conjunt.
No sóc caçador ni ho he estat mai, però visc en un poble, on la caça ha
format part de l’activitat habitual, d’una part de la població. I de pobles com
el meu, n’hi ha uns quants centenars a Catalunya, tots ells confrontats a
l’envelliment de les colles de caçadors, que s’han d’agrupar amb altres, per a
poder anar a caçar.
En aquests casos, els gossos, son cuidats i apreciats, durant tots els anys
de la seva vida. Primer, en el temps d’aprenentatge, i després durant la seva
maduresa. Son elements essencials per a poder buscar i acostar els porcs
senglars, o altres espècies animals, cap els indrets on els esperen els
caçadors. I son degudament recompensats, i tornats a casa, per preparar-se per
la propera batuda. I si algun es perd, el seu propietari, l’anirà a buscar fins
a trobar-lo i portar-lo a casa.
Es impensable un maltractament, un abandonament i encara menys, un sacrifici.
Formen part de la família, i com a tal son cuidats i preservats.
En altres territoris de l’estat, el
tipus de caça, és molt diferent, amb una especialització cap a la caça de
conills, llebres o aus diverses. En aquests casos, hi ha interacció diferent
amb els gossos que actuen, però el maltractament o el sacrifici, vist en alguns
reportatges, és totalment inadmissible, i impropi de caçadors, que estimin
aquesta pràctica. En cap cas, es pot acceptar cap mena de maltractament, i son
uns pocs, els que generen, la lògica onada d’indignació.
En aquests moments, l’existència de caçadors, és fonamental per a preservar
un cert equilibri de la fauna salvatge. Abans d’escriure aquest article, he
demanat a algunes colles, el nombre d’exemplars abatuts, i de les tres
consultades, totes tres havien superat el centenar de porcs senglars. Una, en
concret, fins i tot havia superat els dos-cents. Xifres com aquestes, vint o
trenta anys enrere, eren impensables, però el despoblament d’una part del país,
juntament amb la desaparició d’espècies competidores, motiva un increment
enorme, amb danys enormes sobre els conreus, i amb el perill de traspassar
malalties, cap el bestiar domèstic.
També, l’encreuament de races, ha motivat camades, més nombroses de les
habituals, produint una dispersió per tot el país, com mai havíem vist. I no
parlem només de porcs senglars, sinó també
de cérvols i cabirols. El nombre d’accidents, va també en increment, i
no passa setmana o mes, en que algú o altre del poble, hagi tingut alguna topada,
amb alguna d’aquestes espècies, o d’altres, de menor tamany, no tant perilloses
per a la pròpia integritat.
Aquest és un debat, delicat i sensible, perquè va creixent una animadversió
generalitzada, que no s’ha contrarestat amb les degudes explicacions, per part
d’experts i amants de la natura, que deixin clar que quan falten depredadors
naturals, certes poblacions van ocupant el territori, foragitant els que li
eren propis. Aconseguir un bon equilibri és el que es pretén, amb ajuda dels
tècnics rurals, que compten i supervisen les poblacions de cada espècie, abans
de donar els corresponents permisos de caça.
Ningú pensi que es caça de forma indiscriminada, ni d’espècies, ni en
territoris. Tots estan subjectes, a normes i reglaments que son durament castigats,
en el cas de no ser seguits i vulnerats. I un element vital pel territori, és
que pagesos i ramaders, puguin dur a terme la seva feina, sense veure-la
destrossada en una nit, o que el bestiar sanejat que tant d’esforç els ha
costat tenir, pugui agafar una malaltia, procedent d’alguna de les espècies que
volten per la seva finca. Com en altres activitats, no tot és blanc o negre.
# posted by joan roma cunill @ 11:11 PM
Monday, February 03, 2020
DECEBEDORA CUP - art. Nació Digital Solsona
DECEBEDORA CUP.
L’aparició de noves forces polítiques, a nivell municipal , autonòmic o
estatal, pot ser objecte d’esperança ,en
noves formes de fer política, o simplement de decepció ,sinó aporten novetats
d’especial rellevància. Es el que ha
passat en el cas de la CUP, a l’igual del que hem vist a nivell dels Comuns, o
de Podemos – Unidas Podemos. I ja no dic de Ciutadans, que podien haver fet un
interessant paper, a nivell autonòmic i nacional, sinó haguessin emprès un camí
absolutament nefast, a tots els nivells.
Així ,els ha anat.
Però, tornant a la CUP, no entenc les ocasions perdudes, en diferents
moments de la nostra història recent, a nivell català. Es cert, que han estat
decisius en algun moment determinat, com fou el d’apartar Artur Mas, de la
presidència, o en alguns altres, en que no s’han sumat a decisions poc
elaborades de Junts x Cat i ERC, a nivell de pressupostos, o d’altres mesures
legislatives, però he trobat a faltar una acció més elaborada, més profunda i
sobretot més sostinguda en el temps, en multitud d’aspectes de la gestió i
administració de la cosa pública, a nivell de Generalitat.
A nivell municipal, tenen pocs governs municipals i per tant, no es pot
valorar l’acció municipal, simplement amb la gestió, duta a terme en els
municipis que millor conec, com Navàs o Berga. Necessitaria més elements per
avaluar la gestió, perquè la duta a terme, en aquests dos, no suposa cap
revolució ni cap gran novetat, respecte la gestió en altres, portats per altres
partits .
A nivell autonòmic, confiava en les CUP com a gran revulsiu d’una forma de
governar, realment molt poc austera, força caòtica, i molt poc distributiva.
Potser ha influït en el gran nombre de canvis en els seus representants, cosa
que no permet aprofundir en els temes, puix que quan els coneixen, han de
plegar per donar pas a una nova fornada de candidats, però el cert és que hi ha
un gran nombre de mals funcionaments, que necessiten d’algú que sacsegi la realitat
per aconseguir, ressò extern i canvis interns. Posaré uns exemples.
Tenim clars desajustos i manifesta insuficiència de recursos, a nivell de
Sanitat. Cada dia, cada setmana i cada mes, s’haurien de destapar casos de
retards inexplicables, insuficiència de professionals, en determinades àrees,
llista d’espera desesperants, i multitud d’altres deficiències, en un servei
essencial per als ciutadans.
Similar feina, s’hauria de fer a nivell del sector Educatiu, sotmès a
restriccions pressupostàries, insostenibles. I si els dos àmbits anteriors son
fonamentals, encara més el de Serveis Socials, on les llistes d’espera son
d’escàndol, i la mala gestió, és la norma.
A partir d’aquí, molts altres àmbits del govern, haurien de tenir un
seguiment exhaustiu, per poder informar i documentar, a nivell parlamentari i
cívic, de com de malament son governats: TV3, món rural, universitats,
mobilitat territorial, pagesia, ruralia ....
I si això passa a Catalunya, ara, les CUP tenen representació en el Congrés
dels Diputats. D’entrada ,dir que només aniran a determinades sessions, ja
queda fatal, perquè si algú es presenta a una institució és per anar-hi a fer
feina, en tot lloc i moment. Per això s’ostenta el càrrec i per això es cobra.
Sinó es volen complir les obligacions del càrrec, el millor és no presentar-se
o no assumir-los. I vull recordar que encara que la representació sigui petita
( 2 entre 350 ) de feina se’n pot fer, com ho demostrà ,a bastament, l’enyorat
poeta, cantautor i polític, José Antonio Labordeta, en representació de la
Chunta Aragonesista, durant dues legislatures. Ell sol, va fer la feina de
molts. Aquest ,ha de ser l’exemple pels inconformistes i renovadors de la vida
política. Qui no hi vagi o no actuï, no es queixi ni critiqui. No hi té dret.
# posted by joan roma cunill @ 10:55 PM
EL BERGUEDÀ, ESPECIALMENT MALTRACTADA- PRESSUPOST 2020
EL PSC A LA COMARCA DEL BERGUEDÀ, RECLAMA EL COMPLIMENT DE LES PROMESES
FETES PEL GOVERN DE LA GENERALITAT – DESACORD TOTAL AMB EL PRESSUPOST 2020.
Estudiat el pressupost 2020, de la Generalitat, veiem greus incompliments
de les promeses fetes, de forma reiterada, al llarg dels darrers anys.
Es per aquest motiu que considerem INACCEPTABLES, aquests pressupostos i
d’aqui la presentació de diverses esmenes per donar compliment a les promeses
fetes.
Les esmenes que varem presentar, dintre del termini, legalment establert,
via Diputada –adscrita, Marta Moreta, son per ordre de prioritat:
-Tram Berga – Cercs, del DESDOBLAMENT DE LA C-16, per donar compliment a
les reiterades promeses de la seva execució, en els darrers 6 anys. Per aquesta obra, hem presentat una partida
específica per un import de 4.500.000 euros. Els constants col·lapses de tots
els caps de setmana de l’any, donen fe, de la necessitat i urgència d’aquesta
actuació.
-Estació Busos de Berga. Un equipament, llargament promès, llargament
esperat, com a única capital de comarca, que no en té.
-Finalització primera fase Polígon Comarcal d’Olvan. Paralitzat 6 anys
enrere, i que ha de tenir total prioritat per a poder-se posar a disposició de
les empreses interessades.
-Traspàs Hospital comarcal de Sant Bernabé, que tothom donava per fet, a
desembre de l’any passat i que ara no se sap perquè s’ha parat.
- Altres obres importants i compromeses en anteriors anualitats: Tram C- 26
de Navès a Montmajor, Tram carretera La Pobla de Lillet a Coll de Merola, i
Finalització restauració Monestir de La Quar.
El total quantificat d’increment de la partida d’inversións per la comarca
del Berguedà, és de 11.500.000 euros, a banda d’una partida oberta, destinada
al TRASPÀS HOSPITAL SANT BERNABÉ, que ha de poder quantificar el propi
Departament, d’acord amb Economia i Finances.
Totes es esmenes presentades, son fruit de l’incompliment del Govern de la
Generalitat, a peticions i promeses fetes, i fins i tot en alguns casos ,
signades públicament. En poden donar fe
alcaldes, consell comarcal i consell d’alcaldes de la comarca.
Es per aquest motiu que el partit dels socialistes de Catalunya, a la
comarca del Berguedà, ha cregut convenient portar-les al debat de pressupostos
que tindrà lloc, en el Parlament de Catalunya, confiant en que la resta de
grups parlamentaris, hi donin suport.
Berguedà, 30 de gener de 2020.
Partit dels Socialistes de Catalunya - Berguedà
# posted by joan roma cunill @ 12:05 AM
NOTA PREMA - PSC- PRESSUPOST GENERALITAT 2020
EL PARTIT SOCIALISTA, CONSIDERA ESPECIALMENT MALTRACTADES LES COMARQUES DE LA CATALUNYA CENTRAL-
Cap dels grans projectes, promesos reiteradament, per diversos Consellers,
son contemplats en aquestes pressupostos. Es més, en alguns casos, els
compromisos han estat anunciats, plantejats i comunicats, a alcaldes, consells
comarcals, i consells d’alcaldes. Tots aquests compromisos han quedat en paper
mullat, una vegada es comprova la seva inexistència, en els pressupostos,
aprovats pel Govern.
Davant aquest incompliment, varem presentar un conjunt d’esmenes, per
exigir la seva inclusió, en el debat, en seu parlamentària. Esmenes que seran
defensades, per la diputada – adscrita, a les nostres comarques, Marta Moreta.
En documents adjunts, es pot veure la relació d’esmenes, corresponents a
les comarques del Bages i del Berguedà, que considerem “ de mínims “ per a
poder acceptar el pressupost presentat.
Pel que fa la C-55 ,
tenim un especial interès en resoldre la problemàtica d’aquesta via, i és per
aquest motiu que presentarem una proposta de resolució per trobar altres
recolzaments com per fer possible, l’aprovació d’una partida específica per
aconseguir dur a terme el desdoblament.
I és que, com es pot comprovar, en document adjunt, hi ha un autèntic i
important descens, en el percentatge d’inversions, destinades a aquestes
comarques. I si agafem la comparativa del període 2010 / 2020, podrem veure
descensos del 45 % en el cas de la comarca del Bages, i del 53 %, en la del
Berguedà.
També, és del tot recomanat comprovar les partides d’inversions, des de
2003, fins el 2010 ( anys del Tripartit), amb les de 2010 – 2020. Aleshores ,
encara es comprendrà millor, el total desacord amb la proposta del pressupost
per enguany.
Aquestes comarques tenen unes necessitats, que no poden ser obviades ni
incomplertes, any rere any, pel govern de la Generalitat.
Fem una crida, a tots els partits, per a exigir la modificació del
pressupost presentat, a fi d’aconseguir l’aprovació de les esmenes presentades,
totes elles, fruit d’anuncis, propostes i promeses , fins ara incomplertes.
Un pressupost com el que ha estat presentat, és clarament negatiu, per les
nostres comarques.
Executiva de la Federació XI
Manresa, 31 de gener de 2020.
# posted by joan roma cunill @ 12:02 AM
