Joan Roma

LA COMISSIÓ DE VENÈCIA DEIXA CLARES LES COSES. A fi d’evitar interpretacions sesgades, interessades o clarament enganyoses, la Comissió de Venècia, fa pocs dies, ha publicat un document de 16 pàgines per puntualitzar tots els extrems, respecte la celebració de referèndums. El resum, ras i curt, és que tanca totalment la porta a la independència per la via unilateral. Es més, deixa clara la impossibilitat legal de celebrar referèndums que no segueixin la legislació vigent, de l’Estat, corresponent. Per als no coneixedors de les institucions de la UE, em permeto informar sobre què és i per a què serveix la Comissió de Venècia. D’entrada, cal aclarir que el nom oficial de la Comissió és: Comissió Europea per a la Democràcia per al Dret, però se la coneix pel lloc on varen fer la primera reunió i que ha quedat com a seu permanent : Venècia ( Itàlia ). Aquesta Comissió està formada per experts en dret constitucional de diferents països. L’important no és la procedència sinó la rellevància dels seus coneixements, motiu pel qual els seus informes i dictàmens son decisius per a acceptar, autoritzar o resoldre qualsevol qüestió en litigi. Es va crear l’any 1990, l’any de la caiguda del mur de Berlin, com a òrgan indispensable i urgent d’assistència constitucional, per als països de l’Europa central i oriental, i amb ells, a la resta de la UE, o arreu del món. Va començar amb l’adhesió de 18 països i ara ja n’hi ha 62 que el reconeixen com l’òrgan consultiu , indispensable en casos de dubtes o conflictes. Alguns lectors recordaran les diferents interpretacions que havia donat l’antic president Puigdemont quan buscava empara legal per a la celebració de la consulta de l’ 1- O. No en va trobar perquè no n’hi havia. Es més, davant la carta tramesa a la Comissió, aquesta va contestar de manera taxativa que qualsevol convocatòria de referèndum havia de complir amb la legislació estatal vigent. I només es permetia celebrar referèndums de secessió si la Constitució del país corresponent així ho recollia ( qüestió que no contempla cap Estat de la UE, i només dos a nivell mundial). Ara, la Comissió, per evitar qualsevol escletxa a interpretacions no volgudes, dedica un apartat del document a “La validesa dels textos sotmesos a referèndum”, on deixa clar que “els textos sotmesos a referèndum, han de complir totes les lleis superiors “. Els experts diran, evident. En dret sempre preval el principi de jerarquia de les normes. Sempre es va de dalt cap a baix, tenint la Constitució a dalt de tot, seguida de l’Estatut d’Autonomia, i a continuació altres normes de menor rang. Deixa clar també un altre aspecte rellevant que es va fer servir reiteradament per part dels partits i entitats independentistes, en el sentit de que si el govern central volgués, no hi hauria problemes per a dur a terme el referèndum. Això no és així, com s’ha dit i repetit per part del president Pedro Sánchez, i amb ell, els més rellevants juristes del país. El document aclareix que si un text constitucional no preveu la possible secessió d’una part del seu territori, impedeix la celebració d’un referèndum sense acord. Considero de gran interès i molt oportú aquest document perquè aclareix en la seva totalitat alguns dubtes que les entitats i partits independentistes, van exposant. Ara mateix, encara hi ha qui reclama una tercera consulta o referèndum. Pel que es veu ni el 9 –N, ni el 1-O, els consideren rellevants, i en volen un tercer. Per a què fer ? Altres, posen com a nou objectiu decisiu per a la independència, superar ni que sigui amb un sol vot, el 50 % dels vots emesos, el proper 14 de febrer. Tinguem clares les coses i evitem nous invents. La democràcia es sustenta en les lleis vigents, i sigui quin sigui el resultat electoral , individual o col•lectiu no hi ha cap marge per a decisions unilaterals que vulnerin l’estat de dret. Ja s’ha enganyat massa vegades com per a que algú ho vulgui tornar a fer. Si algú té algun dubte sobre els marges legals disponibles, té tot al seu abast, per estar informat, i no deixar-se enganyar.

SENTÈNCIA BENÈVOLA. Com era més que previsible, la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya , condemnant a 20 mesos d’inhabilitació i a 30.000 euros de sanció, als membres de la Mesa del Parlament, de la sessió dels dies 6 i 7 de setembre de 2017, ha motivat tota mena de crítiques, condemnes i declaracions dels partits i entitats independentistes, contra el tribunal sentenciador. Ho sento, però la sessió dels dies 6 i 7 de setembre de 2017, va ser un autèntic atac a la democràcia, perpetrat per uns diputats i diputades que varen considerar-se en possessió de la representació de tot el país, vulnerant greus preceptes estatutaris, reglamentaris i constitucionals, amb plena coordinació i cooperació d’una part de la Mesa del Parlament, presidida per Carme Forcadell. Exposo els fets, fora de tot partidisme. Diuen els membres condemnats, com va dir la presidenta Forcadell, que ells simplement varen donar curs a les peticions fetes de presentació, debat i votació, d’uns temes determinats. Apareixen com simples administratius que reben unes propostes, miren si estan signades, registrades, i ja està. Compleixen els requisits administratius, doncs, passen a Ple. No. Una Mesa del Parlament o una Alcaldia, no son instruments administratius sinó polítics. Obligats a vigilar, supervisar i controlar que el que es vol portar a Ple compleix les normes legals. No tot pot ser tractat, debatut i votat. Els límits son els legals, els democràtics. Un Alcalde en un ajuntament o la Mesa en un Parlament, son qui elaboren l’Ordre del dia. I per molt que una Moció, una proposta ,hagi entrat adequadament en el registre, toca veure si pot ser objecte de ser inclosa a l’ordre del dia. Sinó compleix els preceptes legals, no s’hi posa. Punt. I si el grup o partit proposant considera vulnerats els seus drets, pot recórrer davant els tribunals que decidiran, en funció de la legalitat vigent. Sinó, imaginem un cas hipotètic d’un partit , grup parlamentari o grup municipal, que presenta una Moció o una Proposició de Llei, per la qual es proposa negar l’existència de l’Holocaust. Posarem aquest punt a l’ordre del dia ? O una proposta per suspendre la llei d’igualtat home – dona . O una que proposi la suspensió dels drets dels infants. O una altra que proposi imposar el doble d’impostos als no nascuts a Terrassa. Si voleu puc enumerar un centenar més de propostes que poden haver-se presentat de forma “administrativament correcte”, però no poden anar a Ple de l’ajuntament o del Parlament, perquè no son legalment acceptables. I un Alcalde o la Mesa del Parlament estan habilitats per a refusar-les. Perdó, estan obligats, a no tramitar-les. Tornem al Parlament. En la sessió dels dies 6 i 7 de setembre es varen cometre gravíssimes il•legalitats. Enumero les més rellevants. En primer lloc, 5 dels 7 membres de la Mesa (tots excepte els representants de C’s i PSC) varen cometre perjuri. Tots els diputats jurem el càrrec, prometent fidelitat a l’Estatut de Catalunya i a la Constitució espanyola. No varen complir aquest jurament. En segon lloc, varen donar curs a les propostes presentades pels partits independentistes, malgrat ser totalment contràries a l’Estatut i la Constitució. I ho varen fer malgrat haver estat advertits pel Tribunal Constitucional de que no ho podien fer. En alguns casos, alguns membres mostraven els advertiments rebuts pel TC, com trofeus. Varen acceptar presentar, debatre i votar, en contra de les normes establertes pel Reglament del Parlament, que obliga a disposar de 90 diputats ( dos terços de la Cambra), amb només 72 diputats. Vulneració greu de l’acord pres pels 135 diputats del Parlament. Varen permetre la vulneració de drets dels grups d’oposició tramitant en lectura única, proposicions de lleis que no poden seguir aquesta tramitació. A més els hi varen denegar l’informe que havien demanat als Lletrats del Parlament. Tampoc varen permetre suspendre el Ple, a l’espera de tenir el dictamen de la Comissió Jurídica Assessora ( el nostre tribunal constitucional) . Podria seguir amb més il•legalitats permeses, consentides i fins i tot impulsades per aquests membres de la Mesa, amb la presidenta Forcadell al front que feia més cas a la portaveu de Junts x Sí, Marta Rovira que no pas als Lletrats del Parlament, espantats de totes les irregularitats que es produïen a l’hemicicle. Al final, aprovació de tot el presentat, posteriorment, tot suspès pel TC, amb les conseqüències que tots hem vist i conegut. No vulguin ara els autors de tantes vulneracions, aparèixer com innocents membres d’una Mesa que només pretenia donar la paraula a tothom. Van permetre i varen participar en el pitjor atemptat a la democràcia parlamentària de la nostra història. La sentència és el resultat, i francament podria haver estat molt més contundent.

EL DESPLIEGUE DEL EJÉRCITO EN LA ESPAÑA VACIADA. Siempre he tenido un especial interés en mantenerme informado sobre todo lo referente al ejército, y acabo de leer un interesante proyecto, muy poco conocido del gran público. Aprovecho para ampliar su conocimiento, a través de estas páginas de El Obrero. Seguro todos los lectores han escuchado y leído sobre la gran problemática del despoblamiento de amplios territorios del interior de España, dando lugar a lo que se conoce como la “España vaciada”. Resumo. En España tenemos 8.131 municipios. La provincia con más, es Burgos con 371. La que menos, Las Palmas con 34. Del total, 6.000 tienen menos de 5.000 habitantes, pero lo más llamativo es que de estos pequeños municipios, hay 1.319 que no llegan a los 100 habitantes. Sí, sí, han leído bien (menos de cien habitantes). A ellos se refieren los expertos cuando hablan de “pueblos moribundos”. Repito 1.319. Estamos hablando de uno de les grandes problemas del presente y futuro porque es insostenible el desequilibrio brutal entre zonas urbanas y mundo rural. Entre la periferia y el interior. Este fenómeno, iniciado varias décadas atrás, no solo continúa, sino se acelera a un ritmo imposible de parar, a no ser que todas las administraciones sumen esfuerzos para frenar, primero, y revertir, después. Es evidente que todas las Comunidades Autónomas, deben hacer sus deberes, pero tiene que haber un proyecto superior que coordine e impulse políticas eficientes para reequilibrar el territorio. Están ya en marcha algunas iniciativas de retorno al campo, introducción de actividades artesanales, recuperación de terrenos para fomentar la agricultura y la ganadería, despliegue de nuevas tecnologías para permitir tele trabajo, etc. Pero, a todas ellas se añade una de especial interés, como es la modificación en profundidad de la ubicación de las instalaciones militares en el conjunto del país. También en este ámbito se ha producido una concentración de efectivos en las grandes ciudades y muy especialmente en Madrid – capital. Ahora, el Ministerio de Defensa, contempla volver a muchas provincias de las cuales había desaparecido, o simplemente donde mantiene unas pocas instalaciones, más por preservar la propiedad que por su efectividad. El enorme avance en el uso de las nuevas tecnologías permite operar en cualquier territorio, de forma que se puede volver a antiguas instalaciones, sin ningún efecto negativo, y muchos de positivos. Los más positivos, hacen referencia a la desconcentración de efectivos, en ciudades muy densas, colapsadas y caras. Cuestiones resueltas, si las instalaciones pasan a la España vaciada. Este trasvase permitiría vender patrimonio urbano para dedicar los recursos a implantarse en territorio rural. Allí encontrarán máximas facilidades de los gobiernos autonómicos y municipales, para llevar a cabo esta implantación, y satisfacción del personal, por marchar de las grandes ciudades, mucho más caras que capitales pequeñas o pueblos grandes. También permitiría reunir en una sola instalación, varias, dispersas actualmente, con lo que supondría de ahorro económico, técnico y humano, con viajes continuos entre unas y otras. En resumen, el proyecto y la voluntad están en marcha, ahora falta un tema vital: la financiación de estos traslados. Caros y lentos. Con un añadido como es la falta de recursos para el mientras tanto. Es decir, poner en venta patrimonio público requiere de largos y complicados procesos, hasta disponer de la financiación para el traslado. Vender para comprar y construir, todo al mismo tiempo. De momento, éste es el gran problema para iniciar el trasvase. Y los fondos europeos no facilitan la labor porque entre los ámbitos de destino, no figura ninguno relacionado con el militar. De todas formas, hay que incentivar y encontrar el camino para hacer posible esta voluntad. Estamos hablando de infraestructuras, equipamientos y servicios de primer orden que saldrían de ciudades para ir a territorio rural. Esto supondría un cambio notable que reforzaría otras iniciativas para resolver la dinámica negativa de la España vaciada. Habrá que esperar a los nuevos presupuestos y a nuevas formulas de financiación que permitan hacer de puente entre las ventas y las nueva implantaciones. Seguiremos el tema, con detenimiento y puntualmente informaremos.

ASSETJAMENT SEXUAL, EN L’ÀMBIT DE LA POLÍTICA. Primer la CUP, després ERC i ara Junts x Cat, tres partits que volen donar lliçons a tots els altres, resulta que si fa no fa, tots tres reaccionen de similar manera. A més, les acusacions es donen en els màxims nivells de direcció i grup parlamentari, la qual cosa fa que l’exemplaritat caigui per terra. Política és pedagogia, i si en un tema s’ha de ser exemplar és en tot el referent al respecte a les persones. Considero increïble que en tant poc de temps hagin aparegut tres casos d’especial rellevància, la qual cosa, fa sospitar de l’existència d’altres, que no s’han fet públics. En tot cas, obren interrogants sobre casos aïllats, o més freqüents dels imaginats. I parlem de l’àmbit de la política, de partits i grups parlamentaris. Un àmbit que hauria de quedar fora de tota sospita, i en canvi, el tenim a primera pàgina de tots els mitjans de comunicació . Què han de pensar els ciutadans ? Com poden confiar en uns representants que tenen comportaments, inacceptables ? I perquè han tingut reaccions complicades ? I alguns amb retards incomprensibles ?. Aquests fets fan reflexionar sobre els canvis reals en la societat. Costa més del que sembla modificar comportaments sexistes, i eliminar els masclismes seculars. Per a molts, és fàcil dir en paraules el que no tradueixen en fets. Alguns, fins i tot fan proclames públiques, traïdes en privat. En aquest, com en alguns altres temes, s’ha de ser molt rigorós i contundent. Però, a més immediat. No es pot consentir cap feblesa ni tibiesa perquè l’exemplaritat ha de ser permanent. El mal està fet, perquè dona peu a creure que tots son iguals, tots fan el mateix, uns protegeixen els altres.... En absolut. Decisions radicals, a fets inacceptables. I recordar a cadascun dels partits afectats que no vulguin donar lliçons quan han estat incapaços d’evitar casos com els que han aparegut. I estiguem vigilants i atents a la no repetició. Tolerància zero, en aquests i en tots els casos.

ALESHORES, AMB QUI COMPTAVEN ? La sentència absolutòria al Major Trapero i la cúpula dels Mossos, ha portat un devessall de cròniques , crítiques, teories i debats sobre el funcionament de la Justícia espanyola, amb els habituals decantaments cap a jutges bons, jutges dolents, conspiracions, venjances, etc. Estem ja acostumats a escoltar tota mena de crítiques i veure tertulians ben pagats, al servei de la causa, reconvertits en experts juristes, capaços de pontificar sobre totes les lleis, i dictar sentències paral•leles amb una seguretat i contundència, estratosfèriques. Per això disposen dels altaveus oficials, pagats amb el diner de tots, convertits en els òrgans oficials del sobiranisme: TV 3, Catalunya radio, en primer lloc, i uns quants privats, generosament subvencionats amb el nostre diner. Dit això , no he escoltat , fins ara, una derivada que considero elemental, a la vista de la sentència. Si l’estat major del procés, no comptava amb la complicitat de la cúpula dels Mossos, aleshores amb qui comptava, per a implementar la DUI ?. Intento explicar-me. Durant mesos, molts mesos, se’ns deia que una mena d’estat major del procés o un sanedrí , format per persones molt intel•ligents i astutes, estava preparant tot el dispositiu i totes les estructures d’estat, per, arribat el “momentum”, assolir l’èxit, la victòria, i la independència arribaria com fruita madura. Bé, tres anys després de l ‘ 1- O, van apareixent dades i detalls increïblement contradictoris, amb tot el que s’havia pronosticat. Més ben dit, s’havia assegurat, i ens trobem més aviat amb un maremàgnum d’informacions que deixen per terra tot el que s’havia dit. La conclusió és que tot s’havia inventat, res estava preparat, res estava a punt per tirar per terra “l’estat opressor i aconseguir la llibertat”. El gran engany, ha quedat al descobert, en tots els seus racons i raconets. I precisament l’absolució de la cúpula dels Mossos, avala el que acabo de manifestar. Perquè ? Doncs, perquè si un “estat major o sanedrí”, prepara una revolta, una mena de revolució, o si voleu un moviment popular imparable, el que toca en primer lloc és assegurar-se les forces pròpies, i neutralitzar les alienes. Es la primera lliçó d’estratègia, per a infants. Tothom donava per fet, que el moviment, comptava amb la complicitat de la cúpula dels Mossos per tenir al costat una força de 16.000 efectius, preparats, disciplinats i fins i tot armats per a actuar minuts després de la DUI ( declaració unilateral d’independència ). Ara resulta que no. Que els impulsors de la independència havien oblidat, o no havien aconseguit sumar a les seves aspiracions un element essencial com els Mossos. D’això en podem dir “inconsciència total “, “nyap increïble” o altres denominacions menys amables. Es va jugar amb foc, fins al final, basant-se en tota mena de tripijocs, malentesos, sobre entesos, falsedats i enganys. I encara volen els protagonistes treure pit, i fer creure que actuaven a la recerca del nostre bé individual i col•lectiu ? Queda encara per saber algunes coses importants, com la composició complerta d’aquest “esta major o sanedrí”. Sabem alguns noms, però no tots. També serà interessant veure qui ha pagat o encara paga la festa. Qui estava al darrere, molt al darrere de multitud d’accions, algunes pacífiques, altres no tant, i algunes gens. Qui manté la ficció republicana dels fugitius, i qui s’ha beneficat de tot aquest immens serial. Perquè sempre hi ha protagonistes camuflats, beneficiaris de carteres, amagades darrere les banderes...encara que portin estelades.

LES TRES EMES ( M ). No és una petició d’ara, sinó d’anys enrere, però en aquest precís moment si una cosa necessita el nostre país, son les tres emes: més metges, més mestres, més mossos, per a garantir la salut, l’educació, la seguretat. Estem molt lluny d’aquest objectiu, i reitero haver-lo escoltat de boca de Miquel Iceta, vuit o deu anys enrere, quan es varen dur a terme unes retallades brutals, que no han estat ni suprimides ni compensades. En plena pandèmia, constatem la manca de recursos tècnics, però sobretot humans, en tots els nivells de la sanitat pública. Tenim centenars de consultoris mèdics i CAP’s, tancats o només amb atenció parcial. Les llistes d’espera, de tota mena de malalties s’ha ampliat enormement, i no es veu un horitzó proper, per a revertir la situació. Els experts parlen de la necessitat d’invertir 5.000 milions, a la sanitat pública, en els propers cinc anys, si es vol evitar quedi col•lapsada. Traduït en altres xifres, es precisen un miler de professionals mèdics, i similar xifra a nivell d’infermeria i administració. A nivell educatiu, la precarietat és similar a la de la sanitat, amb nombrosos centres escolars, infradotats, a l’espera de completar plantilles, cobrir places de personal de baixa, i nous mestres per a fer-se càrrec dels grups desdoblats. Portem un notable retard en la reacció a les necessitats, i no passa dia que no tinguem coneixement de directors i directores de centres, desesperats per unes mancances que no esperaven trobar. Un tercer element bàsic per a poder fer vida normal, és el de la seguretat. Portem anys de retard en cobrir places i tenir plantilles suficients per a fer front a un munt de circumstàncies especials, que han de cobrir els Mossos d’Esquadra. Ja no parlem només de la seguretat , en termes policials, sinó de l’activació de protocols, on els Mossos han d’actuar, en tot lloc i moment. L’esgotament és visible, i impossible d’allargar, sense prendre mesures immediates. I les mesures han de ser d’ampliació d’efectius, equivalents a dues promocions, com a mínim, a banda de renovar bona part de la flota de vehicles, envellida fins extrems insostenibles. A tot plegat s’hi sumen les mancances financeres de la Generalitat que comporten retards en els pagaments de les places concertades amb residències de la gent gran, o d’altres entitats del tercer sector. Son habituals les queixes en tot aquest àmbit, amb el perill de que algunes hagin de tancar per no poder fer front a les obligacions. No és fàcil fer front a tants problemes alhora, però la qüestió ve de lluny. Quan les prioritats d’un govern estan en altres coses, la realitat apareix amb una urgència inusitada. Toca canviar les prioritats per a poder atendre les necessitats. Sense més dilacions i amb una profunditat i rapidesa mai imaginades. I per fer-ho toca mullar-se en diferents direccions. Una és facilitar que el govern central disposi de nou pressupost el més aviat possible, d’això en depèn un millor finançament de les infraestructures, equipaments i serveis de totes les CCAA, entre elles, la catalana. Sense aquesta condició, aquí no es podrà fer gran cosa. Assolit aquest objectiu, toca preparar els pressupostos d’aquí amb unes retallades brutals a tots els elements accessoris, per a concentrar-se en les “tres emes”. No hi ha altres vies, ni altres opcions. El diner és limitat, i no es pot allargar indefinidament. Toca suprimir tot el que és dispensable, per dedicar-ho al que no ho és. I deixem de fer victimisme barat perquè si els ajuntaments tenen un finançament escàs, i estant fent un magnífic paper, també el podrien fer les CCAA, i amb elles Catalunya si la gestió fos austera i eficient. Han arribat i arribaran noves partides per a compensar i fer front a les necessitats originades pel COVID 19, però son limitades. D’aquí l’eficiència en la seva gestió. La inhabilitació del president Torra ha comportat l’entrada en el compte enrere per a les eleccions al Parlament del 14 de febrer, però mentrestant hi ha un munt de necessitats que no poden quedar congelades a l’espera de veure qui forma el nou govern. Les tres emes, son vigents ara, i ho seran d’aquí uns mesos, quan més aviat el govern es posi a resoldre-les, més aviat els ciutadans se’n beneficiaran.

DE QUI ÉS LA CATEDRAL ? En l’edició d’El 9 Nou del passat 9 d’octubre, apareixia la noticia “Capgirem Vic al•lega contra la immatriculació de la catedral”. Pel contingut, veig que aquest grup municipal s’afegeix a la campanya iniciada per ERC, el passat mes de juliol, amb unes sorprenents conclusions que tot seguit detallaré. M’he convertit en una mena d’expert en la matèria pels meus antics càrrecs de regidor, alcalde i diputat al Parlament, amb amplis coneixements sobre les immatriculacions dutes a terme pel Bisbat de Vic, i part del Bisbat de Solsona, al llarg de quaranta anys. Fruit d’aquests coneixements, m’atreveixo a assegurar que les immatriculacions dutes a terme per l’església catòlica a Catalunya, han estat conformes a llei, i no els hi trobo cap irregularitat fora d’algun possible error que s’hagi pogut cometre, com en tota obra humana. D’entrada pels qui desconeguin el terme “immatricular”, vol dir donar d’alta en el registre de la propietat un bé ( rústec, urbà, edifici o monument), per tal de que quedi clara la titularitat de la propietat. Anem a l’origen del tema. Entre els anys 1946 i el 2015, la llei vigent permetia immatriculacions amb algunes carències, cosa que porta ERC a qüestionar totes i cadascuna de les 3.722 immatriculacions, dutes a terme, “amb la simple signatura del bisbe corresponent”. Aquesta afirmació no és certa, perquè cada immatriculació s’ha dut a terme, previs estudis i recerca d’informació i documentació, en els registres municipals, fotos aèries, plànols cadastrals, etc. Ho afirmo perquè conec molt d’a prop el treball dut a terme pel Bisbat de Vic, amb la contractació d’una persona que durant més de trenta anys ha recollit material, en tots els formats possibles, a fi de determinar els elements que portessin a poder immatricular el bé, amb el màxim de garanties. Jo mateix vaig comprar com alcalde, els horts del rector, per a ubicar-hi la zona esportiva del poble de Borredà. La feina d’immatriculació encara no ha acabat, degut, precisament a la complexitat del tema. I com podem veure encara no s’havia dut a terme la immatriculació del conjunt més visible i destacat, la Catedral i el Palau Episcopal. Em va sorprendre el qüestionament d’ERC de totes les immatriculacions fetes, i encara més que la presentació anés a càrrec de Pere Aragonès, com a vice president i d’Esther Capella, com Consellera de Justícia, anunciant la creació d’una Oficina de Mediació, per actuar com mediadors entre l’església catòlica, i els possibles damnificats per aquestes “indegudes immatriculacions” . Increïble. L’església catòlica ha dut a terme 3.722 immatriculacions ( a Catalunya ), de les quals 1.855 son llocs de culte, altres 1.518 son terrenys, la majoria rústecs, amb alguns urbans, i finalment 349 corresponen a edificis civils. En una segona compareixença el passat 16 d’agost varen afirmar l’existència de 951 immatriculacions indegudes, en el marc territorial de la Catalunya Central. Totes elles ja incloses en la llista general. Entre les grans sorpreses de considerar “indegudes” és a dir il•legítimes les immatriculacions fetes per l’església catòlica figuren, les Catedrals de Barcelona, Girona, Solsona , Tarragona, Terrassa . També ho serien les Basíliques de la Mercè, Santa Maria del Mar i Sta. Maria del Pi, totes tres a la ciutat de Barcelona. El mateix passaria amb els Palaus episcopals de Barcelona, La Seu d’Urgell, Solsona, Arquebisbat de Tarragona, així com l’Arxiu Històric Diocesà de Tarragona , el Seminari Conciliar Pontifici de Tarragona, els Monestirs de Sant Llorenç de Morunys, el de Sant Pere de Camprodon , i el Santuari de La Gleva. A tot plegat hi afegeixen centenars d’antics cementiris, antigues esglésies i ermites, a més d’antigues rectories i cases parroquials. En resum, consideren “indegudes” totes les 3.722 immatriculacions, sota el criteri que es varen fer sense aportar cap altre document que una simple signatura del senyor Bisbe. Aquí, a Vic, a Solsona, o en qualsevol altre dels Bisbats. He de dir que he fet una lectura i un estudi de tot el llistat ( al qual es pot accedir via web del Departament de Justícia) i puc concloure la possibilitat d’algun error en alguna de les inscripcions, mai superior a un 1% del total, però en cap cas, un mal ús i abús de la prerrogativa de la llei d’immatriculacions. Es més, puc dir que n’hi falten algunes d’aquestes comarques. I estic convençut que ben poques persones demanaran mediació a la Generalitat per a recuperar propietats seves, presumptament “apropiades” per l’església. Aquí a Vic, he vist l’argument del grup Capgirem Vic, en el sentit d’haver estat declarat el conjunt Monument Històric Artístic ( 1931), que en cap cas suposa la pèrdua de la propietat. Tenim a Catalunya, dotzenes de monuments de titularitat privada, declarats històrics artístics. En cap cas la declaració suposa la pèrdua de la propietat. Acabo. Em sorprèn enormement , a aquestes alçades de la vida i la política, que surtin grups qüestionant el títol de propietat, de bens seculars, sense cap document probatori d’una apropiació indeguda. Si algú vol qüestionar el dret de propietat, podríem retrocedir dos-cents, tres-cents o cinc-cents anys, i potser ningú del país podria aportar documents sobre l’origen de la seva propietat. I crear una Oficina de Mediació, suposa una sorpresa més, entre moltes altres que ens depara aquest Govern. Com a membre d’aquesta Diòcesis no tinc cap mena de dubte sobre la titularitat de la Catedral i el Palau Episcopal.

CENTRALISMES MAL ENTESOS. Encara lluny de les festes de Nadal i Reis, la consellera de Sanitat, ja ha anunciat la previsió de suspendre les Cavalcades de Reis, així com mantenir la xifra de sis comensals per a qualsevol tipus de celebracions. No discutiré la necessitat de mantenir el nombre reduït de comensals, tant temps com faci falta, però considero desproporcionat i un exemple més de centralisme urbà, la previsió de suspendre les Cavalcades de Reis, en tot el territori català. Critiquem molt el centralisme madrileny, però a Catalunya, som tant o més centralistes que ells. Ho hem pogut veure i comprovar al llarg dels 42 anys de democràcia, amb multitud de lleis i reglaments, els quals demostren un desconeixement preocupant de la realitat del món rural. Un món que aplega prop de 600 municipis dels 947 que té Catalunya. Perquè ho dic ? Doncs, perquè les Cavalcades de Reis en multitud de pobles es poden organitzar, modificant alguns aspectes de les tradicions , per a garantir la seguretat. No es poden produir aglomeracions, ni concentracions, allà on no son possibles. Sembla tenir lògica el que exposo. Amb uns poques modificacions de les cavalcades tradicionals, podria mantenir-se aquesta festa, tant entranyable per a petits i grans. Si el que es vol aconseguir és castigar a tothom, per evitar que uns en puguin gaudir i altres no, crec que és injust. Injust i incomprensible. Tots sabem que determinades activitats son impossibles en grans pobles i ciutats, però perfectament viables en pobles petits i mitjans. I crec que fins i tot en poblacions més grans, les Cavalcades son possibles si tothom és conscient de l’any excepcional que vivim. Segur que els canvis han de ser molt més rellevants, però fer passar per carrers i places, petites Cavalcades , per a ser admirades des de finestres i balcons o en petits grups a peu de carrer, sense donar caramels ni regals, poden servir per mantenir la il.lusió de la mainada, en la seva principal festa. La globalització serveix per a quan fa falta, però no l’hem d’aplicar sense fer ús del cervell. Del cervell i del sentit comú. Si en un poble hi ha 200, 300 o 400 persones, es ben fàcil planificar l’arribada de la Cavalcada en espais oberts, amplis, i guardant les distàncies de seguretat. Si abans la Cavalcada comportava mobilitzar desenes o dotzenes de persones, es pot reduir a unes poques. Dos o tres patges per Rei, suposaria posar en escena a una desena de protagonistes. I preparant els espais oberts que tots els municipis tenen, es ben fàcil posar la gent a la Plaça Major, en el camp de futbol o a la pista poliesportiva. Perquè no fer propostes, en funció del territori ? Tant difícil és , en un país petit com el nostre, discriminar les condicions ?. Sí, ja sé que és més fàcil prohibir-ho tot, en tot lloc i moment, però l’art de governar consisteix en ser just i equitatiu, i la prohibició generalitzada, no ho és. De fet, ja ho vàrem dir en el moment del confinament, que tenia tota la lògica del món, fer-ho universal, però no hagués estat cap trencament de normes que en municipis de menys de 1.000 habitants, o si voleu de 500, la gent hagués pogut sortir a caminar al bosc o en els múltiples camins rurals que tots els pobles de pagès tenen. No hi havia cap perill de contagi, ni de ser contagiat. Però, aquí a casa nostra, no existeix el govern de proximitat, ni el coneixement de la realitat rural. Es pensa amb cervells de ciutat, i si cal suspendre les Cavalcades, se suspenen totes, independentment de la realitat concreta. Així anem, però l’element de distanciament entre unes polítiques i altres es va fent més i més gran, fins el punt que ens anem desconnectant de les decisions de governs que no pensen en mig país. Governen o més ben dit, decideixen per una part, ignorant a la resta. D’això se’n diu , mal govern.

SALVADOR ILLA, EL HOMBRE TRANQUILO. Como otros muchos compañeros y compañeras del PSC, felicité a Salvador Illa por su nombramiento como Ministro de Sanidad, augurando una labor tranquila en un ministerio tranquilo, muy adecuado para poder compaginar el cargo institucional con el de secretario de organización. Su nombramiento suponía un honor y al mismo tiempo un peligro para su continuidad en el segundo cargo en importancia, a nivel de partido. No siempre resulta acertado desvestir un santo, para vestir a otro, de aquí la creencia de haber acertado en darle un ministerio de segundo nivel, para hacer posible la compaginación de cargos. Poco podíamos imaginar que a los pocos meses se convertiría en el centro de atención de toda España, al mando de un pequeño núcleo de técnicos, obligados a proponer y decidir las medidas adecuadas para hacer frente a la peor epidemia en un siglo. La transformación de España en un estado muy descentralizado, motivó el adelgazamiento del ministerio, hasta quedar reducido a un estamento mínimo, para coordinar y resolver las pocas competencias propias, puesto que las principales están en manos de las autonomías. Precisamente este mini ministerio, ha demostrado la importancia de tener un hombre tranquilo a su frente, capaz de afrontar un inmenso reto, con eficacia y diligencia. Con su talante, se ha ganado el respeto de propios y extraños. También ha quedado demostrado que la descentralización, equiparable a un estado federal, precisa robustecer el ministerio para convertirlo en el centro coordinador de las políticas de sanidad de todo el país. Una cosa no impide la otra. Su labor y la de los consejeros autonómicos han puesto a prueba la realidad del estado de las autonomías. Para lo bueno y para lo malo. Hasta ahora todos vivían muy tranquilos, gestionando los recursos procedentes del gobierno central, sin más problemas que los propios de cada año. La pandemia ha hecho aflorar los puntos débiles. Nada será igual en los próximos meses y años. La crisis económica de 2008 motivó recortes brutales en los servicios esenciales, de forma que todos perdieron inversión en infraestructuras, equipamientos y servicios. Y lo más grave, en recursos humanos. Miles de médicos y enfermeras buscaron mejores opciones en otros países, hasta el punto de crear un déficit enorme, en nuestro país. Algunos expertos cifran en 10.000 los profesionales médicos que se necesitarían, a día de hoy, para cubrir todos los puestos disponibles. Esta crisis estructural motiva la gran preocupación para luchar adecuadamente contra la pandemia, de aquí la necesidad de una perfecta coordinación entre el Ministerio de Sanidad y las Consejerías autonómicas. Toda discrepancia debe dejarse para otro momento, hasta salir de la crisis en la que nos encontramos. Y en esta crisis, la presencia de Salvador Illa, como político y la de Fernando Simón, como técnico ha sido y es crucial. El paso por una alcaldía (La Roca del Vallés) y por otros cargos institucionales ha supuesto un bagaje de primer orden para poder gestionar una crisis tan compleja y dura como ésta. Con ganas de torpedear su gestión y decisión por parte de un PP dispuesto a todo, con tal de hacer fracasar el gobierno de coalición. Queda mucho camino por andar, pero si una imagen queríamos enviar desde Cataluña, la de Salvador Illa ha sido la mejor, en contraste con todo lo que tenemos, en el govern y en el Parlament. El seny contra la rauxa. La eficacia contra la inutilidad. La tranquilidad frente la destemplanza. El diálogo frente la cerrazón. Vienen tiempos duros, de forma inmediata, a medio y largo plazo. A nivel sanitario y a nivel económico. Imaginemos qué sería de nosotros con otro gobierno, con otros actores, como los que tenemos en la oposición. En pocos días tendremos ocasión de verlos y sobretodo escucharlos con motivo de la presentación de la moción de censura presentado por VOX. Solo un equipo fuerte y cohesionado puede afrontar los próximos retos. El resto de partidos, deberían comprender lo que está en juego y dar su apoyo para emprender una recuperación dura y difícil, pero posible. Los planes están trazados y los actores están en sus puestos. Queda por ver la responsabilidad de cada partido.

QUÈ FER AMB LES “CYDALIMA PERSPECTALIS “ ? Per entendre’ns què podem fer amb les papallones del boix ? Ja només ens faltava una nova plaga per a completar aquest any boig que portem. I és que n’ havíem sentit parlar, i havíem llegit algunes coses, però fins no les tens al damunt, no et dones compte de fins a quin punt son malignes. Fins ara patíem i lluitàvem contra la processionària, amb bons resultats, gràcies a les fumigacions amb agents biològics, que han deixat netes milers d’hectàrees, a les comarques més afectades. Encara aquest any, està prevista una nova campanya per a rematar la feina, en algunes comarques, que havien quedat per fer. Però, no hi ha un producte equivalent contra les papallones del boix. Almenys per a poder-lo usar en fumigacions extensives. I puc assegurar que el problema és gran i greu. Hi ha nits que tot conduint, en veus a milers, i només falta arribar a casa i obrir algun llum perquè s’apleguin a centenars. Els experts aconsellen un producte, quan es tracta d’afectacions en espais reduïts, com jardins . Es pot fer ús d’un agent biològic: Bacillus Thuringensis varietat kurstali, que es veu és efectiu. El problema ens tornarà a la primavera una vegada l’eruga necessita menjar, i en busqui per tot arreu on s’ha desplegat, per esdevenir papallona, i recomençar el cicle. La seva voracitat i rapidesa és molt preocupant perquè arribada de Xina, via Alemanya, en molt poc temps l’hem tinguda a casa nostra, i mentrestant trobi menjar, la tindrem per aquí. La perspectiva de perdre tot el boix, és inacceptable perquè suposaria perdre una part vital de la nostra natura, d’aquí la necessitat de demanar accelerar les investigacions per a trobar un remei adient i suficient com per poder-lo usar per a fumigacions de grans extensions, d’igual manera a com es fa contra la processionària. I com sempre , el desitjable seria disposar d’enemics naturals que actuessin per reduir la població fins eliminar-la. Falten ocells consumidors , en fase d’eruga o de papallona. Em consten investigacions urgents per part del Ministeri i del Departament d’Agricultura. Han de ser urgents i efectives, perquè el que hem vist i patit aquests darrers dies, indica l’immens grau de desenvolupament que ha tingut, en el nostre territori. A veure si a la primavera podem donar informacions positives.

NO CONSCIENTS DEL SENTIT DEL RIDÍCUL. He arribat a la conclusió que hi ha persones a qui el sentit del ridícul no les afecta, perquè senzillament no el tenen. Deu passar com qui no sent el gust, el tacte o diverses qualitats olfactives. Una carència de naixement, o creixement. En aquest cas, seria clarament adquirit en l’edat adulta, per contagi amb altres elements amb carències similars, de manera que tots plegats en fan ostentació com si fos una virtut, en comptes d’una carència. Ho dic perquè portem uns anys d’una autèntica exhibició del ridícul, en proporcions estratosfèriques, posant en qüestió el que es deia dels catalans, en èpoques passades. Gent seria, introvertida i formal, exemple de seny i molt poc exhibicionista. Els anys passen, i amb ells, els hàbits i tradicions. Estem en un altre món, en una altra realitat. I posats a canviar, ho fem a batzegades. Res de poc a poc. I al més alt nivell, perquè tothom es doni compte que Catalunya és una altra cosa. Ja no tenim complexes, podem parlar sense embuts, i guardar les paraules del president Terradellas, en un racó per a estudiosos. Ara i aquí, fem tot el contrari del que va predicar. En el pòdium hi tenim una colla immensa, batallant per les primeres posicions. Es fa difícil triar i premiar, però per raons de càrrec, hi haurem de posar els presidents Puigdemont i Torra, tot i que al seu costat hi ha càrrecs que bé mereixerien llocs d’honor. Però, vaja, hem de triar i posar alguns exemples per veure de què va la cosa. Ens diu , cada dos per tres, el president Puigdemont que es troba a l’exili, per culpa de les carències democràtiques de l’estat espanyol. Mostra les penalitats que passa en un petit palau, sense poder tornar a casa, amb un petit sou que ni tant sols supera els nou mil euros mensuals, entre unes coses i les altres, i que un dia tornarà. De fet, ja va dir que tornava, però després es va fer enrere, per evitar maldecaps als Mossos, més que no pas a ell. El president Torra, ens ha deparat moments molt èpics, plens de valentia i desobediència a les forces del mal, conjurades totes contra ell. Jutges perseguidors, lletrats poc preparats, partits covards, Parlament inadequat, ... Ell sol contra tot, i contra tots. Volia desobeir però no l’han deixat. Ha marxat per evitar a Catalunya mals majors, però seguirà batallant. No el faran callar mai. I sí se’n va, i no renuncia a la gran pensió d’antic president, perquè li servirà per continuar la batalla, fins i tot contra els seus mateixos. Perquè tampoc sap ben bé quins son els seus !!! Si anem cap a peces menors, es fa difícil triar. Costa explicar a qui ens ho demana, qui exerceix de president perquè la cadira està buida. Si Torra no va poder ocupar el despatx de president, tampoc Aragonés pot ocupar el seu, de manera que el Palau de la Generalitat es va buidant, i no sabem si al final, servirà simplement per a tenir-hi uns quants guies turístics. De moment, tenim un vicepresident en funcions de president, però deixant clar que no exerceix de president perquè el president l’han fet fora per un acte d’injustícia i no el recuperarem fins no haver fet les noves eleccions i puguem triar un altre president que no sabem si dependrà dels dos antics, acomiadats per la porta del darrere. Les eleccions sembla seran el 14 de febrer, dia dels enamorats, per a demostrar que a Catalunya un partit, es pot partir en tres i malgrat tot, estimar- se. Per això, Junts x Cat, està en sintonia amb el PDEcat, i amb el Partit Nacionalista de Catalunya ( PNC) per veure si per separat els permet, facilitar l’acord l’endemà de les eleccions. Son noves estratègies que en altres indrets no han sabut o pogut dur a terme. Aquí sí. I demostrarem que podem continuar barallant-nos amb els socis de govern, si arribem a sumar. I sinó sumem, sabrem buscar l’endemà qualsevol altre soci, que prometi mantenir les cadires que ara ocupem. Si algú creu que això son posicions ridícules és que no ha fet cap curset via telemàtica, sobre les noves estratègies , en el món de la política innovadora. I no heu vist encara fins on podem arribar !!!

MALA SALUT DE FERRO. Segur que tots coneixem o hem conegut familiars, més o menys propers, o persones del poble o del barri, que presentaven un molt delicat estat de salut, però duraven i duraven, fins enterrar a multitud d’altres que aparentment eren forts com roures. Em ve al cap aquesta comparació a la vista d’un bon nombre d’articles d’opinadors d’aquesta casa, la majoria sobiranistes reconeguts, els quals a cada problema , a cada error procedent del govern central, de la casa reial, del poder judicial, de l’exèrcit, de les corts generals, del defensor del poble, de televisió espanyola, o de qualsevol altre element que porti l’adjectiu “espanyol”, consideren arribat el final de trajecte d’Espanya com Estat. Bona part del fracàs del procés, va venir d’aquest tendència a simplificar i a minimitzar la força d’un país, situat en el tercer lloc de la UE, després de la sortida del Regne Unit. Un país que ocupa la dotzena plaça a nivell de països industrialitzats, i la divuitena en l’Índex de democràcies mundials. Podria afegir altres dades sobre població, PIB, connexions amb Amèrica Llatina, etc, però no val la pena continuar. Qui vulgui té ben fàcil, trobar totes aquestes dades. El símil que agafo com a model, és calibrar bé l’adversari, abans d’iniciar cap enfrontament directe o indirecte. Ho dic per la part independentista, la qual va menystenir , fins extrems increïbles el grau de solidesa i fortalesa de l’estat de dret, primer, i de l’Estat com estructura, en segon lloc. I no, no parlo de l’existència d’un exèrcit, en una de les parts, no. Ningú havia pensat en la necessitat de fer-lo servir, perquè tothom estava segur que l’estat de dret, seria suficient per abatre l’intent de canvi de règim en una de les parts. I efectivament l’estat de dret, va funcionar i ho tornarà a fer tantes vegades es vulgui provar de tirar-lo per terra. La democràcia no es sustenta en un exèrcit, en absolut. La democràcia té com a pilars tota la gent que creuen i defensen la legalitat. Uns perquè així ho han jurat, altres perquè simplement no permetrien retornar a vells temps , ni volen salvadors que els prometin paradisos inventats. Espanya com a realitat, existeix i forma part del concert de les nacions, amb una presència i força considerables. Podem estar contents d’aquesta realitat ? Evidentment que no, perquè hem de poder-la millorar i transformar de forma notable. Queda molt per fer, en tots els àmbits i sectors, però si mirem enrere , veurem d’on venim, i com estàvem 40 o 50 anys enrere. Qui cregui que els problemes i errors del govern central, i amb ell, els de la resta d’institucions de l’Estat, son sinònim de decadència i ruptura, va molt equivocat. Si ningú els afrontés sí acabarien produint danys irreversibles, però la realitat és que el govern central té clars els objectius i les estratègies per a corregir i reparar els errors i problemes estructurals. Hi ha una altra vessant , molt poc tinguda en compte pels partits i organitzacions independentistes, com és la realitat de la UE, i amb ella els equilibris en la política mundial. Si algú creu que un moviment territorial, trobarà suport i recolzament internacional, va molt equivocat. Hi ha prou de problemes, com per afegir-ne un de desestabilització interna d’un Estat membre. N’hi ha un altre, encara més decisiu, i és el rebuig de la majoria de catalans, a emprendre aventures condemnades al fracàs. Una cosa és parlar, altra és actuar. I si fessin un exercici de reflexió interna, recordarien com 114 alts càrrecs del govern, es varen mantenir en els seus llocs, malgrat l’aplicació de l’article 155, i a la convocatòria d’eleccions hi varen concórrer entusiàsticament tots els partits, sense excepció. Com es pot veure l’estat de dret, malgrat tot, gaudeix d’una salut de ferro.

BENEFICI O PERJUDICI MUNICIPAL ? Tenia ja pensat el meu nou article per avui, quan la lectura de l’article d’opinió del passat divendres dia 9, “Una victòria del municipalisme republicà”, signat per alguns membres d’ERC, em va portar a substituir-lo per aquest. Els signants, feien referència a la suposada “victòria” en la batalla contra el Decret que va portar el govern central a aprovació, i fou derrotat. Es tractava de la proposta impulsada pel Ministeri d’Hisenda, mitjançant la qual els ajuntaments amb romanents ( superàvits) d’anys anteriors, els cedissin a Hisenda. Els hi serien retornats en un termini d’entre deu i quinze anys, amb els interessos corresponents. A canvi, Hisenda els hi concediria unes subvencions a fons perdut, part aquest any 2020, i la resta l’any vinent, 2021, d’un import, com a mínim del 35 % del que haguessin cedit. Aquesta proposta provenia de les dificultats imposades pel Ministre Montoro, pel que fa els límits de despesa, i altres consideracions, complicades d’entendre per qui no estigui avesat a la literatura administrativa. No m’hi estendré, però és una legislació que s’ha de modificar en els propers mesos, per a retornar als ajuntaments, l’autonomia perduda. Torno al tema. En els meus 28 anys d’alcalde i 12 de regidor d’Hisenda, vaig saber aprofitar totes les propostes i escletxes legals per a aconseguir el màxim d’ajuts, per part de totes les administracions, procurant sempre saber llegir els beneficis que es podien obtenir. He de dir de manera rotunda que si continués en el càrrec hauria acceptat amb entusiasme la proposta del Ministeri d’Hisenda. M’explico. Diuen els signants, que gràcies a ells, varen aconseguir tombar el Decret que lamentablement qualifiquen de “Decret – xantatge “, i que ara Hisenda ha hagut de fer marxa enrere, i els ajuntaments es veuen beneficiats per la suspensió dels límits de despesa i tenen via lliure per a gastar els romanents. Sí, d’acord, la suma d’ERC amb el PP, C’S , Vox i altres formacions menors, varen derrotar el Decret, i és cert que s’han alliberat els romanents, però no expliquen la part perjudicial, que això ha comportat. La proposta d’Hisenda, parlava de cedir els romanents, a canvi de ser retornats, al cap d’uns anys amb interessos. Però, posava 5.000 M ( cinc mil milions) en subvencions a fons perdut pels ajuntaments que , de forma voluntària, repeteixo voluntària, acceptessin l’acord. Ara, aquest diner fresc, aquesta entrada de subvencions, s’ha perdut. Increïble, i se n’alegren com si haguessin fet el gran negoci. Es més, utilitzen un llenguatge realment barroer , impropi de càrrecs institucionals. Parlen en diverses ocasions de “xantatges”, “decret- xantatge”, i fins i tot de “trilerisme polític de baixa estofa”. Francament als polítics d’abans no ens feia falta, fer ús de males formes per explicar les coses. I creure que poden maltractar els socialistes per haver considerat positiva la proposta inicial, es ben poc intel•ligent, però sobretot injust. Dit això, agafo tots els municipis que ells esmenten, per donar compte de la pèrdua de diner que han sofert , per culpa d’aquesta “victòria republicana”. Martorelles, 5 M en romanents, ha perdut 1,75 M. Caldes de Montbui, 4,7 M, n’ha perdut 1,645 M. Sant Andreu de Llavaneres, 7,3 M, n’ha perdut 2,555 M. Vilassar de Mar, 6 M, n’ha perdut 2,1 M. Mataró, 4,8 M, n’ha perdut 1,68 M. Sabadell, 4,7 M, n’ha perdut 1,645 M. Granollers, 2 M, n’ha perdut 0,7 M. Afegeixo la ciutat de Terrassa, que també es va sumar a la contra. 15 M, n’ha perdut 5,25 M. Francament, a pagès d’això en diem el negoci del Robert de les cabres, perquè sí, es va derrotar el Decret – Llei, i s’han alliberat els romanents, però han volat els 5.000 M, ( cinc mil milions d’euros) destinats als ajuntaments que voluntàriament s’haguessin acollit al Decret. Repeteixo, en el meu cas, hagués preferit, cedir els romanents, rebre el 35 % de l’import, en aquests dos anys, per destinar-los a tota mena d’actuacions , i després amb calma i tranquil•litat, recuperar els romanents amb els interessos corresponents. Estaria bé en futures explicacions donar compte de totes les implicacions i no amagar els aspectes negatius. Ho dic per allò de la transparència i la claredat. I no fer ús de determinades expressions perquè si algun dia s’hi ha d’entrar podríem parlar de l’eficàcia republicana al capdavant d’alguns departaments vitals de la Generalitat, que fan aigües per tot arreu.

MEDIOS PÚBLICOS, AL SERVICIO DEL PROCÈS. El viejo sueño de disponer de medios de comunicación públicos, de calidad, objetivos, al servicio de todos los ciudadanos, quedó en eso, en un sueño. La realidad nada tiene que ver con aquellos deseos. Y es que, una vez recuperada la Generalitat, todos aspirábamos a dar ejemplo, en todos los ámbitos de la política, la cultura, el deporte, …y por supuesto, en medios de comunicación. Algunos expertos estudiaron a fondo la organización de diversos sistemas de comunicación, entre los cuales, la BBC, sin duda la de mayor independencia y prestigio en todo el mundo. Este era nuestro modelo, éste era nuestro sueño. Así empezaron las emisiones de TV 3. En fase de pruebas el 10 de septiembre de 1983, y formalmente el 16 de enero de 1984. A los pocos meses, ya nos dimos cuenta que los modelos no servían para lo que pretendía Jordi Pujol. Disponer de una televisión y radio propias, era demasiado relevante para dejarlo en manos ajenas. Así fue, como poco a poco, los medios de comunicación fueron supervisados , primero, y férreamente controlados, a continuación, hasta llegar a ser una correa de transmisión del gobierno de CiU i de Convergencia. La obsesión por el control ha llegado a extremos increíbles, convirtiendo la CCMA( consejo catalán de medios audiovisuales ) en la joya de la corona. Nunca le ha faltado financiación para mantener e incrementar el papel de propaganda, por encima de la información. De hecho, solo ver las cifras, se puede comprender lo que ello significa. En estos momentos TV3, dispone de una plantilla de 2.356 personas, la mayor de todas las CCAA, con 1.000 más que Canal Sur de Andalucía, a pesar de tener un millón más de habitantes, y muchos más que la Sexta i Telecinco, juntas. Su organigrama es más propio de una multinacional rica que de unos medios públicos, de una comunidad autónoma. Todo es a lo grande: 47 altos directivos y 130 intermedios. Sueldos de ensueño, hasta el punto que el salario medio de esta inmensa plantilla es de 49.200 euros. Hablamos de TV3, pero con ella hay diversos canales adjuntos. Al igual que Catalunya Radio, con otros canales adjuntos. En resumen, el conjunto de la CCMA, se lleva 400 millones anuales de los presupuestos de la Generalitat. Y si algo falla, como ahora mismo, la publicidad, se piden aportaciones extras, para cubrir algunos espacios de vital importancia para mantener los programas especiales. Programas que se han centrado en todo el proceso independentista, en los últimos 10 años, convirtiéndose en el auténtico altavoz del movimiento. Cada día, cada semana, y cuando haga falta, se cambia lo que sea para dar entrada a lo que quiera decir el Consell Executiu, los partidos y entidades soberanistas. El grado de propaganda y falta de objetividad llega a extremos nunca vistos en otros lares. Esta subjetividad y partidismo ha motivado la huida de centenares de miles de hogares, hacia otros canales, convirtiéndose todavía más, en los canales y emisoras del procès. Unos alimentan a otros, en una rueda inacabable. Ha servido también para modificar la idea y la realidad de España, de manera que es habitual no hablar de nada que pueda ser positivo, y en cambio amplificar todo lo negativo. La deformación de la realidad interna y externa, se lleva a cabo con un trabajo constante y pormenorizado. No es extraño , con estos medios, inventar una realidad interna, y al mismo tiempo deformar la externa. Qué se debe hacer tan pronto como se pueda. Privatizar los medios. La estructura actual así como la composición de la dirección y cargos intermedios impide pensar en su posible recomposición para recuperar su condición de pública. Lo mejor sería, liberar la dotación presupuestaria para otros menesteres mucho más importantes y urgentes, y proceder a su privatización. De esta forma, quien quiera seguirla, que lo haga pero sin que la paguemos entre todos. Las nuevas tecnologías permiten conectarse e informarse por otros medios que unos canales de televisión y radio determinados. La función que hizo al principio, y la que podría haber hecho, ya son historia. Ahora toca, girar página y ahorrar una fortuna, para dedicarla a otros destinos. Lo que no se puede consentir es tener unos medios públicos, al servicio de los partidos y entidades independentistas.

EL DESÈ PRESIDENT DE LA GENERALITAT, INHABILITAT. Deixem les coses clares, ja d’entrada, per evitar malentesos posteriors. Quim Torra, ha estat el desè president de la Generalitat de Catalunya i no el número 131, com els independentistes volen fer creure, seguint una nomenclatura que es va inventar l’historiador Josep M. Solé i Sabaté l’any 2003, en una obra per ser inclosa dintre de l’Enciclopèdia Catalana. En un exercici de salt al buit, fent servir un munt de consideracions, va fixar els inicis de la presidència de la Generalitat, en Berenguer de Cruïlles, eclesiàstic , entre els anys 1359 i el 1362, fins acabar amb Josep de Vilamala, 1713 – 1714. Aquests imaginaris “presidents” tots eren eclesiàstics, formant part d’un dels braços de la Diputació del General de Catalunya, però sense cap de les competències que té un president. Si s’acceptés aquesta relació, resultaria que Catalunya hauria tingut 121 “presidents” capellans. Quan dic capellans, vull dir eclesiàstics perquè hi podríem trobar des de monjos, a bisbes, i altres càrrecs religiosos, però tots pertanyents a l’església catòlica, i en ple exercici de les seves funcions. Ens hem de creure aquest invent ? La realitat és que el primer president fou Francesc Macià, elegit el 17 d’abril de 1931, i a partir d’aquí, l’han seguit Lluis Companys, Josep Irla ( a l’exili) , Josep Terradellas ( a l’exili, fins el seu retorn ), Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla, Artur Mas, Carles Puigdemont i Joaquim Torra. Per al sector independentista, com per a tots els que busquen en el passat arrels mil•lenàries, és lògic creure's tot el que va en aquesta direcció i queda molt bé, poder dir que hem tingut 131 presidents, quan en realitat, n’hem tingut 10. Però, vaja, anem al gra. Amb esperit crític hem de reconèixer no haver tingut gaire sort amb els presidents de la Generalitat recuperada. De Jordi Pujol a Quim Torra, tenim 40 anys d’autogovern que hagués pogut ser el de millor profit de tota la història contemporània, i en canvi, hem malbaratat moltes oportunitats, especialment en els darrers deu anys. Sempre trec com a exemple el País Basc, no pel sistema de finançament que tenen, i que molts el consideren decisiu, sinó per l’intel•ligent ús de les capacitats d’autogovern, en tot lloc i moment. Tenim ara, un altre model , molt interessant de constatar i seguir, en la persona de Ximo Puig, president de la Comunitat Valenciana. Els seus anys d’alcalde, i el profund coneixement que té de la realitat espanyola i de la catalana, fa que aprofiti les ocasions d’uns i altres per situar aquesta comunitat, en el centre de l’atracció de serveis i inversions. Amb uns pocs anys més de govern, superarà àmpliament les capacitats de Catalunya. I és que portem deu anys perduts, en els viaranys d’un procés , mal pensat, mal portat, i actualment a la deriva, a l’espera d’unes noves eleccions que ningú pot predir quin serà el seu resultat, però cas d’un nou empat, assegura un nou mandat caòtic. El país i la seva gent no ho aguantarà. Hem vist palpablement com en deu anys es pot llençar per la borda el prestigi i els guanys de 30 anys de gestió. Si voleu d’una gestió poc brillant, però com a mínim, no entorpidora de les inversions i planificacions de les empreses privades. Aquests darrers han estat catastròfics, fins el punt de considerar que la inhabilitació de Quim Torra suposa un alliberament del pitjor president que hem tingut, i espero, dels que tindrem.

S’HAN DE SUSPENDRE LES CAVALCADES DE REIS ? La Consellera de Salut de la Generalitat, ha plantejat mantenir per les festes de Nadal i Any Nou, les restriccions d’àpats a 6 persones, i la suspensió de les Cavalcades de Reis. No em ficaré en el tema dels àpats, però sí en el de les Cavalcades. Porto quaranta- cinc anys, formant part de la comissió organitzadora del meu poble, i crec que es poden modificar, sense necessitat d’haver-les de suspendre. Com a mínim, no les dels pobles del món rural. Almenys algun avantatge haurien de tenir respecte les ciutats. Parlo de 600 municipis, d’un total de 947 que té Catalunya. Sí, pot semblar egoista, però no seria just prendre decisions globals, quan una gran part, les podria mantenir, modificant aspectes puntuals, com per fer-les segures. Ja sabem que és més fàcil, decidir de forma total, en comptes de filar prim, i anar a aspectes parcials i territorials, però en un petit país, s’espera que el govern atengui els temes amb més proximitat que no pas en un de més gran. I sí, la seguretat és la primera cosa a tenir en compte. Això ho tenim tots clar, però també queda clar que en un petit poble, no es poden produir aglomeracions ni concentracions, perquè no hi ha gent per fer-les. Aleshores, perquè no deixar en mans de la comissió organitzadora i de l’ajuntament, la planificació d’una Cavalcada, segura ?. Encara que s’hagin de sacrificar aspectes rellevants de la festa, a fi de no ajuntar Reis, amb patges i altres elements de la festa. Es millor preservar els tres Reis, amb uns pocs acompanyants, que suspendre-ho tot. I sí, també els Reis poden venir amb mascaretes, a l’igual que els seus patges, i eliminar alguns actes en llocs tancats, com fan en alguns pobles per donar regals a cada nen i nena. Tenim temps per a plantejar Cavalcades segures en tots els pobles. Altra cosa son les ciutats, però també, en aquestes pot haver-hi un substitut que permeti contemplar el pas dels Reis, sigui des de finestres i balcons, o en alguns espais on sigui fàcil evitar les aglomeracions. Un simple pas d’alguns elements, pot servir per evitar la gran decepció d’un any sense Reis. Els nens i nenes son prou madurs i han rebut suficients instruccions dels seus pares i mestres, com per entendre que aquest any, serà un any peculiar. Però, peculiar no vol dir, inexistent. I si això és possible en ciutats, molt més ho és en pobles petits. En aquests, és fàcil mantenir distàncies. Es fàcil portar els Reis al balcó de l’ajuntament per a saludar a petits i grans. Fins i tot és possible donar un regal, degudament protegit, a cada nen i nena. I fer-ho tot a l’aire lliure. Tots els pobles tenen la seva Plaça Major, o una pista poliesportiva, camp de futbol o espai similar. La reducció d’efectius haurà de ser important, fins i tot radical, però la festa es pot mantenir, sense perdre els elements essencials. Petits i grans, ho entendran i ho acceptaran com tribut a la seguretat. Ja n’hi hauria prou per complir amb la tradició i confiar en que l’any vinent sortim d’aquest malson i puguem reprendre la normalitat, en matèria de tradicions. Ja entenc que fer distincions, o modulacions en les decisions d’un departament pot ser motiu de crítica, però si els tècnics avalen les condicions, perquè no ? Es a dir, els qui s’han de pronunciar no han de ser els polítics sinó els epidemiòlegs. Si aquests ens diuen que els elements bàsics, son la mascareta, posem que sigui obligatòria, també pels Reis i patges. Si les distàncies son fonamentals, no deixem que ningú estigui a menys de dos metres. Si s’han d’evitar les grans aglomeracions i concentracions, evitem-les. I puc dir que en un petit poble, és ben fàcil aconseguir-ho. En resum, evitem suspensions si no suposen cap perill. Mantinguem les Cavalcades, almenys en el món rural.

AMNISTIA O INDULTS ? Ficats com estem en un embolic monumental per culpa d’uns quants il•luminats que varen planificar un “dret a decidir” imaginari, i un procés per arribar-hi absolutament improvisat , ara toca programar la manera de sortir-ne, sense fer més danys dels ja causats. I recordo que els danys han estat enormes. Immensos. Tant a nivell personal com col•lectiu. Trencaments de relacions familiars, d’amistat, incentius a l’odi ..., i a tot plegat, cal afegir-hi enormes pèrdues econòmiques i de desprestigi, a nivell intern i extern. Tardarem molts anys a recuperar una certa normalitat si , prèviament, aconseguim modificar la composició del Parlament i la constitució d’un govern efectiu que tingui com a prioritat la recomposició dels danys causats. Precisament un dels passos per aconseguir-ho, és resoldre el dilema entre amnistia o indults. Un fals dilema com tants altres se’ns han presentat, perquè la via de l’amnistia no existeix. Es impossible pensar en aconseguir una llei d’amnistia, mitjançant la qual s’esborressin tots els passos donats, tots els delictes comesos, totes les decisions preses. Seria impossible aplegar una majoria suficient per a tramitar-la, simplement perquè , a més, seria injusta. Alguns pretenen anar per aquí, sense voler entendre que aquesta via porta a un camí sense sortida. La única via factible, és la dels indults. Una via llarga i sinuosa. Ningú es cregui que simplement és entrar en el registre unes peticions, per a tot seguit, el govern dictar un decret, i ja està. No, no és tant senzill. Ho acabem de veure amb l’anunci del Ministre de Justícia d’iniciar la tramitació de les peticions fetes per persones o organitzacions, i no pels propis afectats. La simple comunicació de la tramitació ja ha obert la caixa dels trons de l’oposició més ferotge, la qual traurà aquest tema, dia sí dia també, com a mostra d’imaginaris pactes inconfessables o intercanvi de favors, posant la pàtria en venda o en perill de mort. Estem en un dels més tensionats períodes de la nostra història, sense possibilitats d’arribar a acords de país, ni pactes de govern. Els partits d’oposició s’han convertit en enemics de tot el que proposi el govern, sense distincions. El COVID19, no ha portat seny ni sentit d’Estat. Al contrari , ha servit per a incrementar els atacs i portar la contrària a tot . Si això és així, els partits independentistes haurien de tenir un mínim de seny com per evitar incrementar la tensió i anar contra els seus propis companys de viatge. El govern central ja ha exposat que en aquest i altres temes, complirà la llei. Si han arribat peticions d’indult, les tramitarà com és la seva obligació, i finalment , resoldrà, en funció de tots els elements aportats. Bé, doncs, deixem-lo treballar. Dit això, és cert que la concessió d’indults podria servir per a pacificar l’ambient i retrobar una certa normalitat. La societat catalana es troba dividida, i una part, no s’atreveix a avançar sense obtenir alguna compensació, malgrat hagin estat ells mateixos els causants del problema. Sol passar i ha passat múltiples vegades que els autors d’un embolic, exigeixen a d’altres resoldre el seu embolic. En això, estem. Just – injust. Es el que hi ha, ens agradi o no. L’existència dels polítics presos, produeix alteracions a la recerca de la normalitat necessària. Si es pot resoldre sense vulnerar l’estat de dret, tirem-ho endavant. Almenys veuran la fortalesa d’una democràcia que aplica amb rigor les lleis vigents, tant en un cas com en un altre. En el seu moment varen aplicar un article de la Constitució per a recuperar la legalitat vulnerada, i ara n’apliquen un altre per a resoldre unes peticions. Es el que té l’estat de dret.

QUÈ ESTRANYS SON AQUESTS SUISSOS ! Entre els anys 72 i 79, vaig treballar i estudiar a Berna ( Suïssa ), motiu pel qual considero aquest país com la meva segona pàtria. Allà vaig viure i conviure amb la democràcia directa, amb el valor del treball i l’esforç individual i col•lectiu, i amb un funcionament admirable de les institucions municipals, cantonals i federals. Un model digne d’elogi i de ser copiat. Tant de bo, fos aquest el nostre model per Espanya i Catalunya. Faig aquesta introducció per a exposar els resultats d’un dels seus elements més coneguts: les consultes o referèndums, per a un munt de temes, municipals , cantonals o federals. Precisament, cada nivell d’administració, en funció de les seves competències, apel.la als seus ciutadans per a tirar endavant o no, un determinat tema important. Es el que varen fer el diumenge dia 27 de setembre, per decidir sobre 4 temes rellevants, de caràcter nacional, és a dir, federal. Aquest diumenge, es varen portar a votació quatre qüestions importants. La primera tractava de si es restringia o no la lliure circulació entre Suïssa i la resta de països de la UE. Un partit de dretes, la UDC proposava la restricció, sota el principi de “primer els suïssos”, i volien limitar l’entrada d’altres treballadors. Això hagués suposat tirar per terra els acords de 1999, que varen entrar en vigor el 2002, i que han permès a Suïssa tenir avantatges de la UE, com a contrapartida. El tancament hagués suposat un aïllament i la pèrdua de soci preferent. Els ciutadans així ho van entendre i van tombar la iniciativa amb un contundent 61,7 % dels vots emesos. La segona qüestió és igual de rellevant i alhora sorprenent per als qui no coneguin gaire el país. Es tractava d’autoritzar al govern federal a renovar els avions de combat. Suïssa, és el país més militaritzat del món, des de la primera guerra mundial, en que va tenir clara la necessitat de blindar-se contra els seus bel•ligerants veïns. Seria llarg d’explicar tot el procés i el seu funcionament, però en aquest referèndum una de les votacions anava dirigida a si es permetia al govern fer una despesa de 5.500 milions, per comprar avions de combat. També es va aprovar la proposta. Ara, el govern té el vist i plau, i un comitè d’experts, decidirà entre els cinc tipus d’avions que s’han presentat a concurs. Les altres dues qüestions, votades el mateix dia, feien referència a concedir un permís de paternitat als pares, de dues setmanes voluntàries i retribuïdes. I el darrer anava de la protecció del llop, front els caçadors. Totes dues foren també aprovades, amb una participació global d’un seixanta per cent. Es així, com funciona el país. Quan hi ha determinades qüestions que ha de decidir el poble, s’ajunten, i en un dia, es resolen. Poden ser de caràcter nacional ( federal), o cantonal ( regional) o municipal, de manera que és molt habitual un cop o dos a l’any anar a votar per temes, més o menys rellevants. Per tenir una idea, cal saber que entre els anys 1848 i el 2015, s’han dut a terme 598 consultes ( referèndums) d’àmbit federal. A dia d’avui ja s’han superat les sis-centes. I puc assegurar que allà mai ningú promouria una consulta il•legal. El rigor i la serietat son marca de la casa, i qualsevol incompliment de llei és ràpida i eficaçment castigat. De fet, s’han d’aplicar ben pocs càstigs perquè la cultura democràtica impedeix emprendre aventures no contemplades en la legislació vigent. Ni símbols ,ni propostes, ni mocions, ni actuacions tenen cabuda sinó formen part de la legalitat. Tant difícil és copiar aquest model ?

GENERALIZAR PARA FALSEAR LA REALIDAD. Cuando se toma la parte por el todo, nos alejamos de la realidad, hasta falsearla, en mayor o menor medida. Es lo que pasa en Cataluña, desde hace muchos años, pero muy especialmente en el último decenio, el del “procès “. Un sector de la sociedad, numeroso pero nunca mayoritario, decidió iniciar un proceso separatista considerando que su deseo era el de todos. Con esta premisa, decidieron sustituir los símbolos oficiales, por otros de partido, utilizando edificios municipales, autonómicos, paisajes, monumentos, etc., para hacer patente que lo de todos, era suyo. Así podemos encontrar banderas esteladas azules o rojas, en función del partido que ejerza el poder en un lugar o territorio determinado. La “senyera”, la bandera oficial de Cataluña, ha quedado arrinconada en muchísimos pueblos y ciudades, excepto en aquellos donde continúa imperando el sentido común y el sentido de la legalidad. Lo mismo ha pasado con el retrato del Rey, y por supuesto con la bandera de España, ausente en buena parte de los edificios oficiales, excepto en aquellos donde el estado de derecho continúa indemne. Otro día, expondré con mayor detalle los cambios operados a nivel simbólico y protocolario. Mi interés, hoy, es hacer patente la deriva generalizadora en temas de mayor enjundia como las recientes manifestaciones de miembros destacados del Consejo Ejecutivo de la Generalitat, y por supuesto, de dirigentes de ERC y Junts x Cat, en torno a las máximas instituciones del Estado. En esta competición para ver quien es más independentista y más contrario a todas las instituciones, han declarado “Cataluña no tiene Rey “. O, el Tribunal Constitucional no es el nuestro, no nos representa ni lo consideramos legítimo para decidir. Tampoco consideran útil ni propio al Ejército, ni Guardia Civil, ni Policía Nacional. Y por supuesto a todo el estamento judicial que consideran dedicado a una acción de venganza contra todo el movimiento independentista. Los partidos independentistas, viven en otra realidad, que quieren imponer al resto de los ciudadanos, haciendo uso abusivo de las instituciones del país. Tanto el gobierno de la Generalitat como el Parlament, no representan a la totalidad, porque son utilizados de forma sectaria y partidista. Hemos tenido una muestra clara, motivo de la inhabilitación del presidente Torra, por el asunto de la desobediencia a la Junta Electoral Central, por utilizar el balcón del Palau de la Generalitat para poner pancartas partidistas, considerando que lo de todos es suyo, y si es suyo puede hacer lo que le plazca. Lo mismo pasa con las últimas proclamas “los catalanes no tenemos Rey”. Generalizan una cuestión que simplemente es la suya, no la de todos. Estas ansias de hablar y decidir por todos, tienen en TV3, el altavoz perfecto. Un medio afín, dominado, controlado desde primera hora de la mañana hasta la noche profunda, emitiendo mensajes, informaciones y comparecencias de una parte, sin dar voz a todos. Así vamos, así estamos, con la vista puesta en las próximas elecciones del 14 de febrero, en las que puede suceder algo difícil, pero no imposible. Un cambio de mayorías, capaz de generar un nuevo Consell Executiu que aporte el “seny “ perdido y el retorno al estado de derecho, en todas sus dimensiones. A la espera de este resultado, que nadie dé crédito a las generalizaciones procedentes del ámbito independentista. Ellos pueden hablar por ellos, pero no por el resto que es la mayoría. Joan Roma Cunill

LES CUP I ERC , SIMILAR COMPORTAMENT. Incomprensible i inacceptable comportament de dues forces polítiques, acostumades a donar lliçons a la resta de partits, en totes les matèries possibles, i quan un tema molt greu les afecta, reaccionen d’una manera totalment indignant. Parlo dels casos d’assetjament sexual, ocorregut en les interioritats del partit, en el cas de les CUP, i en la interioritat de la Conselleria d’Afers Exteriors, en el cas d’ERC. El cas de les CUP és especialment significatiu per la gravetat, per l’ocultament i per la manca d’actuació, a tots els nivells. Pel que ha transcendit, l’autor seria Quim Arrufat, un dirigent del més alt nivell, al qual no se li varen aplicar les mesures que en altres partits, haurien estat immediates. Consideren que la sortida del dirigent, va tancar l’expedient obert. I ja està. Ningú ho va portar als tribunals de justícia, ningú ho va exposar públicament, ningú va actuar amb la contundència i rapidesa que fets com aquests, exigeixen. Per contra, hem assistit durant molt de temps a rumors, explicacions parcials per part d’alguna de les víctimes, silencis ostentosos dels dirigents, i prou. La transparència i immediatesa que demanen als altres partits, ha estat absent, en el seu cas. Hem hagut d’esperar informacions obtingudes pel diari Ara, per assabentar-nos de la gravetat dels fets i la inoperància del protocol intern. Veurem quin èxit tenen en la recuperació de vells dirigents per a presentar de cara les propers eleccions al Parlament de Catalunya. Dirigents que hauran de donar compte d’un funcionament intern, ben poc exemplar i que els desacredita de cara a futures intervencions en la política catalana. I no només per aquest cas, sinó per un altre que igualment comportarà greus conseqüències, com el mal ús de les aportacions al grup parlamentari que foren desviades cap a d’altres destins, totalment prohibits per la legislació vigent. L’acusació és per malversació de fons. Cal esperar el final de les investigacions i la seva depuració en els tribunals. Pel que fa ERC, l’historial de la Conselleria d’Exteriors, és d’una extrema gravetat per l’autor i per la perllongada actuació sense haver pres les mesures adients : a nivell administratiu i a nivell penal. Ara, ERC exonera l’ex conseller Alfred Bosch, de tota responsabilitat, considerant que no era coneixedor dels fets, quan eren ben públics i notoris a nivell de Conselleria. I dictamina que l’autor, Carles Garcías no pot ser objecte de cap sanció, perquè va marxar del partit. I ja està. Estem parlant de qui era el segon de la Conselleria, i d’un comportament perllongat i conegut per moltes persones de dintre i fora del departament. Al final, giren pàgina, tot i que el president Torra va exigir la renúncia del Conseller, precisament pel que tothom sabia del que havia passat. Un altre partit que predica el que no compleix. S’haurà de tenir en compte en les properes campanyes quan vulguin tornar a donar lliçons a tort i a dret.

TANTA ÈPICA , ESGOTA . Encara la setmana passada hi hagué un nou episodi d’èpica en el Parlament de Catalunya, quan els tres grups parlamentaris independentistes ( Junts x cat, ERC i CUP ) varen acordar solemnement no acceptar la sentència del Tribunal Suprem, inhabilitant el president Torra, per desobediència. Acabat el Ple, tots cap a casa, amb un president en funcions, i sense cap acte ni cap actuació que suposés un mínim de desobediència, a la sentència del Suprem. Això sí, tota la tarda vàrem poder escoltar inflamats discursos contraris a la Justícia, al Govern Central, a la Monarquia i a l’Estat, en el seu conjunt. Al vespre, giren pàgina i cap moviment en contra. Dos dies abans, exigència de que el BOE publiqués la inhabilitació del president Torra. Acabat el termini, és el propi govern de la Generalitat el que el publica en el DOGC. L’endemà, grans discursos contraris a les propostes del Ministeri de Sanitat, per a frenar l’avenç del COVID19. No es podia acceptar un nou “cafè per a tots”, en forma d’exigències a les ciutats de més de 100.000 habitants. Al vespre, acceptació de que si s’ha dit i acordat, s’haurà de complir... Ho tornarem a fer, diuen alguns, fins i tot alguns del govern, com el mateix president Torra abans de ser inhabilitat. La realitat és que no va tirar endavant cap nou acte de desobediència, ni ell, ni cap membre del govern, ni del Parlament. Ni un pas enrere. Se n’han donat tants, en tantes direccions que ja ningú sap on estava la fita inicial. Unilateralitat, exigència d’autodeterminació, taula de diàleg sota aquestes condicions, sinó , no s’hi va. Bé, de moment ni unes coses ni una altra, perquè tot ha quedat supeditat al resultat de les noves eleccions. Podria continuar amb unes quantes dotzenes més d’exemples d’èpica, buida de contingut i serietat, però amb aquestes n’hi ha prou per mostrar la cara menys poc seriosa del moviment independentista, a nivell de dirigents. O si voleu, de càrrecs institucionals. Jo crec que hi ha milers, si voleu dotzenes de milers d’independentistes de bona fe, que es creuen algunes de les proclames i promeses que escolten de membres del govern, però estic convençut que cada vegada hi ha més gent, que ha perdut la fe, en els capdavanters. Si miren les promeses, i les comparen amb els resultats, poden comprovar el rotund fracàs obtingut. Però, és que les perspectives de possibles avenços s’han convertit en probables fracassos, per culpa de les baralles i fraccionaments del món independentista. Qualsevol observador neutral pot constatar una gran preocupació per ocupar poltrones, més que per aconseguir avenços en l’autogovern. Si algú compara la fortalesa de Catalunya deu anys enrere amb la que té actualment, podrà constatar un retrocés evident. I no petit, sinó de grans dimensions que es va fent, més i més gran, a mesura que passa el temps i no s’albira cap solució ni cap objectiu clar. La desorientació i la divisió imperen en tot el moviment independentista, de manera que si tot continua així és més que probable una difícil victòria a les properes eleccions al Parlament. Ara, han tret un nou objectiu com és el de superar el 50 % dels vots, però ningú especifica perquè servirà si s’hi arriba i què faran si es queda per sota. En resum, tanta , tanta èpica, esgota.

REPRESSIÓ I LLIBERTATS. En els darrers anys s’ha anat repetint com un “mantra”, l’existència de repressió i manca de llibertats, a Espanya , exemplificades en totes les actuacions derivades del procés independentista. Per alguns, tot l’aparell judicial està sota sospita, i actua amb ànim de revenja i no de justícia. Per altres, l’aparell judicial es queda curt, i no va tant lluny com hauria d’anar. Qui té raó ? Què en pensen fora d’aquí ? Com puntuen la democràcia espanyola ?. Fa prop de deu anys que segueixo les valoracions de l’Index de Democràcia a nivell mundial, elaborat per la Unitat d’Intel•ligència de The Economist. El prestigi d’aquest mitjà, l’ha convertit en l’Index de referència mundial, avaluant i puntuant la qualitat democràtica de 167 països. En funció de la puntuació que obté, cada país se situa en un dels quatre blocs en que s’ha dividit l’Index. Full democracy ( democràcia plena) – puntuacions de 8 a 10. Flawed democracy ( democràcia imperfecta) – puntuacions de 6 a 7,99. Hybrid regim ( règim híbrid) – puntuacions de 4 a 5,99. Authoritarian regim ( règim autoritari) – puntuacions de 0 a 3,99. Exposada la classificació, en l’anterior edició de l’any 2019, corresponent a l’exercici 2018, Espanya ocupava el dinovè lloc ( 19 ) sobre 20 països amb democràcia plena, amb una puntuació de 8,08 punts. Doncs bé, en l’edició 2020, corresponent a les dades recollides l’any 2019, Espanya avança un lloc i se situa en el divuitè ( 18) amb una puntuació de 8,18 punts. S’arriba a aquesta puntuació per les excel•lents puntuacions en matèria de processos electorals i pluralisme ( 9,58 ), i en llibertats civils ( 8,82). Si mirem els qui ens precedeixen veurem la poca distància que ens separa dels primers de l’Index. Noruega, Islàndia, Suècia, Nova Zelanda, Finlàndia, Irlanda, Dinamarca, Canadà, Austràlia, Suïssa, Països Baixos, Luxemburg, Alemanya, Regne Unit, Uruguai , Àustria, ESPANYA, Illa Maurici , Costa Rica, França, Xile i Portugal. Aquests son els països situats al capdamunt de la llista de democràcies , en tant que democràcies plenes. De fet, la suma de tots ells suposa tenir només 430 milions dels 7.300 que habiten el planeta, en democràcies plenes. Algú podria pensar que aquesta classificació pot contenir errors. Impensable quan es tracta d’un mitjà d’aquesta seriositat, oimés quan la sèrie va començar l’any 2006, i ningú l’ha posada en qüestió. Però, és que si contrastem aquestes dades amb altres índexs, menys coneguts, però igualment fiables, podem veure com Freedom in the World, elaborat per Freedom House, situa Espanya en el lloc 20è, amb una puntuació de 94 punts sobre 100. O el Rule of Law Index, de World Justice Project, posa Espanya en el lloc 21 , com país amb major adhesió a l’estat de dret, entre 113 països. Aquesta és la realitat. Es evident que tenim unes garanties molt àmplies en matèria d’estat de dret, amb algunes carències que no ens permeten estar al capdamunt. S’ha de continuar progressant, millorant aquells aspectes que queden encara curts. Ara bé, ningú s’atreveixi a posar en qüestió la qualitat democràtica del país, perquè la tenim. I quan algú critica actuacions judicials pel simple fet d’aplicar la llei vigent, hauria de tenir clar que la major garantia per la democràcia és l’aplicació de la llei, i ningú se la pot saltar, per molts càrrecs que tingui. Al contrari, precisament si ostenta càrrecs públics, encara és més greu no donar compliment al que està regulat i legislat. Alguns pretenen imposar el seu concepte d’estat de dret i democràcia, però la cosa és ben senzilla. En una democràcia tots som iguals, i a tots ens corresponen els mateixos drets i deures. Alguns volien decidir per tots, d’aquí l’aplicació de les lleis que ens protegeixen a tots. Això no és repressió, això és Justícia.

FALTEN 5.000 M, PER A SANITAT, EN CINC ANYS. Per raons que ara no venen al cas, he hagut de fer diverses tramitacions sanitàries, en els darrers mesos per a d’altres persones, i he constatat el canvi brutal en rapidesa i qualitat, respecte anys enrere. Pobre del que es posa malalt, en aquests temps, i no ho dic pel virus, que també, sinó per un descens notable de personal, un enrevessat sistema de cita prèvia, i un descontrol en les tramitacions, més semblants al caos que no pas a un sistema concret. El primer gran problema prové de les fortes retallades en el sistema de salut pública, a partir de 2010, que no han estat compensades, a dia d’avui. Si a tot plegat hi afegim la greu incidència del COVID19, arribem a la conclusió que el nostre sistema està proper al col•lapse si de forma immediata no es reverteix la situació. I una situació de gran carència, no es reverteix sinó disposa de plans a curt, mig i llarg termini. Això, és el que ha volgut preveure el Cercle de Salut, amb un document coordinat per Guillem López – Casasnovas, catedràtic de la UPF, i Marc Casanova, investigador del CRES. Remeto al lector a la consulta d’aquest document, però n’extrec algunes de les principals conclusions. Tenim en el sistema d’atenció primària unes carències enormes que obligarien a contractar 1.000 professionals mèdics, per a cobrir-les. Similars xifres apareixen en el cas d’infermeres i altre personal auxiliar. Si el sistema de primària es col•lapse, produeix una reacció en cadena cap als serveis superiors , de manera que tot el sistema queda descompensat, a nivell global. Per a fer front a la situació, redreçar el sistema i preparar-lo pel futur immediat, caldria injectar 5.000 milions d’euros en els propers 5 anys, a raó de mil milions per any. Aquest càlcul no és tant per habitants ,sinó pel PIB del territori que hauria de ser la font bàsica per calcular les dotacions pressupostàries. Aquest estudi, compta no solament amb la solidesa dels seus impulsors, sinó amb la participació de nombrosos professionals, allunyats de qualsevol consideració política. Parlem d’un estudi seriós, coherent, i professional, sense connotacions polítiques que puguin desfigurar la diagnosis i les propostes. Si aquestes son les necessitats, convindria posar-hi els mitjans. D’on treure’ls ? Es evident que s’ha de modificar el sistema de finançament de les comunitats autònomes i una de les prioritats i factors haurà de ser la despesa sanitària, però no n’hi haurà prou perquè l’increment serà enorme i no quedarà compensat. Aleshores ? Doncs, toca modificar les prioritats pressupostàries, per donar entrada a aquest increment d’aportació a la sanitat pública. Això requereix abandonar despeses no productives ni justificables, per obtenir recursos suficients. Vol dir, retallar o liquidar serveis impropis, a més de privatitzar-ne d’altres que suposen elevades aportacions públiques. Penso en Acció Exterior, en TV3, en Sindicatures, Oficines diverses, publicitat, etc. Si posem la Sanitat com a prioritat , la resta passa a ser secundari i si ho és, se’n pot prescindir de forma total o parcial. No hi ha altre remei perquè els ingressos son limitats, i han de fer front a unes despeses en creixement. El que no és de rebut, és voler mantenir un sistema de salut, amb unes aportacions per sota de les necessitats. Es el que passa actualment, amb una greu davallada de la qualitat i la rapidesa assistencial. Aquest ha estat fins ara la joia de la corona. Ha deixat de ser-ho i corre el perill de caure en una decadència irreversible. La proposta del Cercle de Salut, va en la bona direcció. La de dir el que fa falta, per a retornar al lloc d’honor que tenia la nostra Sanitat.

CÀMERES I SEGURETAT. He llegit en aquestes pàgines d’ El 9 Nou, diverses propostes per instal•lar càmeres de vigilància en urbanitzacions, nuclis de població o fins i tot, en territoris més amplis, com a resposta a reiterades accions delictives. Posa dels nervis patir robatoris a la casa pròpia o a d’altres de properes perquè dona una sensació d’inseguretat permanent. I no és tant pel que s’emporten, com la ràbia que produeix el fet de que algú entri a casa teva, regirant i maltractant tot el que hi tens. Es lògic buscar la seguretat contra aquestes accions, però no s’ha trobat encara la solució definitiva. Ho dic per pròpia experiència, després d’haver assistit a diverses reunions, amb experts en seguretat, per mirar de trobar la millor prevenció contra aquestes accions. Els delinqüents evolucionen al mateix ritme que ho fa la tecnologia preventiva. D’aquí les dificultats per a fer-hi front amb eficàcia. Anys enrere, els delinqüents especialitzats en entrar a cases, solien voltar amb furgonetes, amb prou capacitat com per a poder carregar multitud de coses per revendre. Ara , tot ha canviat. Pot haver-hi encara el típic lladre habitual, que carrega tot el que troba, pensant en petits guanys, actuant sobre un territori determinat. Però, les noves modalitats no tenen res a veure amb aquestes velles accions. Ara, hi ha colles organitzades, del país o de fora, que actuen amb gran rapidesa i mobilitat, de manera que en un dia o nit, poden actuar en mitja dotzena de llocs, i desaparèixer, durant una llarga temporada. Aquests malfactors van amb vehicles llogats legalment, o robats el mateix dia, per no donar temps a ser detectats per les càmeres de vigilància, perquè no hi ha hagut temps de formalitzar el robatori. Les colles estrangeres han arribat a planificar les accions, per dies o setmanes, i tot seguit tornar al seu país o anar a un altre a continuar les accions. Això no permet seguir pistes habituals ni trobar indicis de persones que han estat aquí, uns pocs dies, i prou. I dintre aquestes colles pot haver-hi antics professionals de forces policials, amb prou experiència com per a poder actuar amb una gran i refinada professionalitat. De tant en tant es té coneixement de l’existència de grups procedents de països de l’est, vinguts per a accions ràpides i molt detallistes. Res de televisors, mobles, ordinadors, o altres estris pesats i difícils de vendre a preus raonables. Van directament a trobar diner, joies o algun altre element petit però gran valor, fàcil de col•locar. La resta no els interessa. Quin efecte tenen les càmeres de vigilància ? En alguns casos tenen un caràcter dissuasiu en el sentit de no voler ser captats, ni que sigui passant per aquell lloc, ara bé, fer saltar les alarmes per detectar una matrícula d’un vehicle robat, és molt inusual, pel que abans he explicat. Els professionals saben que no poden circular en vehicles denunciats, de manera que o en tenen un de “net” o el roben una estona abans, i l’abandonen una vegada feta la feina. D’aquí la baixa efectivitat de les càmeres en la detecció de vehicles sospitosos. Què fer, doncs ? El més efectiu és protegir bé la propietat, sobretot la que es troba apartada d’un nucli urbà. Però tant en un cas com en un altre, l’assessorament d’un expert en seguretat pot blindar la propietat suficientment bé, com per persuadir a qui hi vulgui entrar que tindrà massa feina. I si veuen que han de fer servir massa eines i perdre massa temps, aniran a un altre lloc que vegin més fàcil. I no badar mai, perquè hi ha robatoris ben planificats, però molts son de forma improvisada. Una badada pot costar una entrada, per part de qui volta a veure què troba. I com en tot, la combinació de diverses mesures, sol ser la millor solució. Primer la pròpia prevenció, després , l’ús de les noves tecnologies , combinades amb la vigilància conjunta en llocs on tots ens coneixem. Avisar sobre presències desconegudes, prendre imatges de vehicles no habituals, o demanar directament què busquen o a qui busquen. No és fàcil aconseguir la plena seguretat, però almenys acostar-s’hi tant com es pugui, ha de ser l’objectiu. Un objectiu complicat, pel que he pogut comprovar al llarg de molts anys de contactes amb experts.