Joan Roma

REFUNDAR TV3 I CATALUNYA RADIO ??? Aquesta setmana passada, en la compareixença davant la Comissió del Parlament, la presidenta de la CCMA ( Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals), Rosa Romà, ha manifestat la voluntat de REFUNDAR TV3 I CATRADIO. No conec aquesta persona, de manera que vull donar-li un vot de confiança si bé amb un clar escepticisme. Fa 6 anys em vaig desconnectar tant d’un medi com de l’altre, perquè no vull col·laborar ni participar en el manteniment d’uns mitjans absolutament sectaris i partidistes. Han fet molt de mal al país i la seva gent. Sense ells el procés, no hagués tingut uns altaveus que l’han alimentat fins extrems increïbles. Es pot confiar que ara sí, va de debò ??? Toca esperar i veure, no tinc cap element per dir que la proposta es fa sense ànims de complir-la. Tant de bo, es produeixi aquesta refundació perquè efectivament no es pot pensar en una remodelació o amb simples retocs. No, no, s’han de tocar des dels fonaments fins a la teulada. Hi ha hagut moments en que l’activisme d’aquests mitjans superava les pròpies expectatives dels processistes i de tots aquells que volien trencar amb Espanya i provocar una separació entre catalans. He vist i escoltat intervencions en els dos mitjans de comunicació que posaven els pèls de punta, per la falta de seriositat, per les mentides i clares deformacions de la realitat. No sé com suposats periodistes podien col·laborar i participar en enganyar els telespectadors i oients amb informacions que res tenien d’objectivitat. Era propaganda pura i dura, a favor del règim que pagava les seves nòmines. De persones amb aquesta manera de fer, no es pot parlar d’ofici de periodista sinó de propagandistes, al servei de partits , entitats i grups que buscaven adeptes, en comptes de servir a la pluralitat i diversitat. Cal esperar uns mesos per veure els canvis i sobretot l’entrada de sang nova i gent que res hagi tingut de veure amb el passat. Tenim uns mitjans superpoblats, on hi ha entrat multitud de persones no per ofici sinó per amistats, pertinença als partits de govern, o per raons de família, fins a superar les dues mil cinc-centes persones, amb un sous mai vistos, en altres mitjans de comunicació. S’ha fet ús i abús d’uns mitjans que paguem entre tots, i que han estat al servei de la causa, sense manies, sense controls , amb plena impunitat. Molts dels qui en formen part, haurien de sortir si realment es vol refundar la cosa. Amb el personal actual, és impossible renovar continguts i fer que tornem a confiar-hi. Son massa anys de vendre sectarisme com per ara pensar en esdevenir objectius i plurals. El mal fet ha estat enorme, i mereix conseqüències. Però, si s’ha comparegut en el Parlament i els components de la Comissió de supervisió i control s’ha compromès a obrir una nova etapa, trencadora amb el passat, donem-li uns mesos de confiança. Ben aviat veurem com es duen a terme els canvis promesos. Un any després podrem fer una primera avaluació. Si és positiva, s’haurà contribuït a normalitzar un dels elements fonamentals de la democràcia.

PERQUÈ EN DIUEN EXILI ??? Res millor per contradir mentides que haver conegut la realitat. I és que estic cansat de veure tergiversats i traïts, mots tant terribles com : exili i exiliats. Res a veure amb els fugitius del procés que van marxar a Bèlgica o a Suïssa. De 1972 a 1979, vaig marxar a treballar i estudiar a Berna ( Suïssa). Al cap de poc temps em convertia en un dels dirigents dels casals catalans, batejats amb el nom de Casa Nostra. Vaig dirigir el de Berna, de forma conjunta amb l’igualadí Ricard Vidal, durant els set anys d’estada.Aquest càrrec, comportà contactes amb multitud de casals i organitzacions catalanes arreu del món, així com amb altres de la diàspora espanyola, a resultes de la guerra civil, i la posterior persecució franquista. Entre les moltes ocupacions de suport i resistència antifranquista hi havia la organització dels Jocs Florals a l’exili, simposiums, conferències, trobades...en les quals participaven nombroses persones , refugiades a Suïssa o procedents de molts altres països com França, Regne Unit, Països nòrdics, i d’un bon nombre de països llatinoamericans. La realitat de tots aquests autèntics exiliats era repetida i repetitiva en tots els seus aspectes i factors. Persecució implacable, por, inseguretat, mancances de tota mena, fins el punt d’haver passat fam, fred i un bon nombre de malalties. Dificultats per trobar feina, complicacions per aconseguir papers, inseguretat de residència. Contra aquest estat de coses i situacions, lleialtat a les idees, companyonia a prova de foc, honestedat en mantenir la flama de la democràcia i les llibertats, i una immensa valentia per a superar totes les adversitats. Centenars de milers, d’arreu d’Espanya, van patir aquesta situació. Molts no van poder tornar, altres només ho van fer, quan el dictador ja havia desaparegut. El retorn prematur podia comportar anys de presó, i en alguns casos, fins i tot la mort. Vaig poder parlar amb dotzenes d’aquests exiliats, molts d’ells, catalans i puc assegurar que qualsevol comparació amb els fugitius a Bèlgica o Suïssa, es pura invenció. Aquells van marxar perseguits pels militars colpistes, o per una repressió que durà molts anys, perseguint idees, càrrecs i professions. Aquests van fugir, per no gosar enfrontar les seves accions contra l’estat de dret, en una democràcia plena i consolidada. D’amagat i amb la covardia d’abandonar els companys de viatge, sense voler retre comptes del que s’havia dut a terme. I marxen cap a dos països amb uns règims judicials especials, emparats per un potent equip mediàtic, de juristes i amb l’economia més que sanejada. Tots ells/elles tenen generosos ingressos, habitatges i comoditats que ja voldrien la majoria de catalans. Protegits i defensats per una munió de professionals, i emparats per càrrecs institucionals que a banda d’aportar ingressos, suposen un escut protector, contra determinades demandes d’extradició. Dir exili a la seva situació, suposa mentir i falsejar la realitat. La que representaven els autèntics exiliats i els que pateixen aquesta situació, en multitud d’indrets del món. Diguem les coses pel seu nom, i no vulguem vestir com exili el que és una fugida de la Justícia.

MAL FINANÇATS O MAL GESTIONATS ? Cada vegada que escolto algun representant de Junts x Cat o ERC, queixant-se del mal finançament de Catalunya, li voldria replicar en si el resultat de les carències en infraestructures, equipaments i serveis, prové del mal finançament o de la mala gestió. En honor a la veritat, cal dir que en algun moment, quan les aigües baixin més calmades a nivell general, s’haurà d’emprendre una profunda remodelació de totes les administracions. Funcionem amb similars paràmetres des de fa més de cent anys. L’estructura no ha variat en línies generals, des de principis del segle XX, tot i la novetat de la creació de les CCAA, quaranta anys enrere. De fet, a la vella estructura , s’hi va encaixar les CCAA i vivim amb la improvisació i precarietat habituals d’un país mediterrani. Deixem per a més endavant, reordenar les coses, i els anys van passant i la precarietat es manté. Dit això, si mirem el mapa municipal i el mapa autonòmic, veurem com hi ha diferències notables entre uns llocs i uns altres. A mateix finançament i competències, resultats molt diferents. A què es deuen les diferències ? Doncs, a la gestió. I és que quan s’ha de treballar amb uns ingressos febles, baixos o clarament insuficients, la gestió passa a ser fonamental. Es el que hem fet la majoria d’alcaldes, al capdavant dels nostres ajuntaments. Amb recursos escassos, els hem aprofitat al màxim, fins arribar a cotes d’excel•lència, en alguns casos. Res es desaprofita, tota ajuda és benvinguda, per petita que sigui, i es persegueixen subvencions a tota hora i a tot nivell. Aquesta austeritat, molt estesa en el món municipal, contrasta amb la displicència del govern de la Generalitat. No s’ha trobat el moment ni la via per a reduir el volum ni redistribuir estructura. L’organigrama del Govern, és gairebé calcat al de 40 anys enrere, de manera que sobra personal en uns llocs i en falta en altres. Hi ha mandra i falta de preparació per encarar una remodelació general de totes les estructures, organismes i entitats que conformen la Generalitat. No hi ha temps, ni es busca per procedir a emprendre aquesta revolució administrativa, de la qual en depèn l’eficàcia, l’austeritat i el bon govern. Poso un exemple senzill. Perquè hem de tenir 14 Conselleries ? També podria demanar perquè hem de tenir 23 Ministeris ?, però vaja torno a Catalunya. Si tenim en compte que vivim en un país de 7,6 milions d’habitants, ens podríem demanar com és que amb similar població, Suïssa, només té 7 Ministeris ? Es lògica aquesta desproporció ? Som més eficients aquí que allà ? Puc ben assegurar que no. Considero Suïssa com una mena de segona pàtria i model de funcionament i gestió. Aquí , abans de queixar-nos de mal finançament, hauríem d’avaluar la nostra gestió. Gastem bé, gastem en allò necessari ? Mireu, he contemplat, seguit i estudiat la manera de gastar de la Generalitat, i puc assegurar que és clarament malbaratadora de recursos. I no parlo de corrupció, que també hem tingut, i en elevades dosis. No, no, ara em refereixo a l’acció de governar, mirant prim en totes les despeses, començant per les dotacions de personal de cada Conselleria, i dintre de cadascuna, mirant què fan, què produeixen, quins resultats obtenen. La composició de plantilles passen d’un any a l’altre, en blocs compactes. No importa si en alguns en falten i en altres en sobren. Ja s’estudiarà més endavant com es recomponen. I el més endavant, és més endavant, pels segles dels segles. Les noves tecnologies permetien reordenar equips i funcionaments. Sí, però de moment seguim igual, ja arribarà el moment en que algú s’encarregui de fer-ho. Es així com van passant els anys, i la despesa en personal es va menjant bona part dels recursos, i no hi ha millor gestió. La rutina impera en totes i cadascuna de les Conselleries fins extrems inversemblants. Mesos de gestions, disputes entre departaments, contradiccions d’uns amb els altres, inflació de legislació, normatives poc entenedores, ... Què passaria amb un millor finançament ? Simplement, es gastaria més, però no millor. N’estic convençut. Al cap de tants anys d’experiència, no tinc cap dubte sobre el pou sense fons que representa una part majoritària del Govern de la Generalitat. I ho dic amb tristesa, però plenament convençut. Son massa anys de rutines i males pràctiques. La única via per trencar aquesta dinàmica, és un canvi profund de govern. Que qui vingui, tingui experiència de govern, sigui auster, i hagi estudiat altres països per aplicar aquí, el que allà és quotidià. Que sigui valent i vulgui copiar el que va fer Enric Prat de la Riba. O el que fa Suïssa, i algun altre país de similar estructura. Així, doncs, tot i reclamar un nou model de finançament, comencem primer per millorar la gestió. Més ben dit, per posar la gestió en el primer gran objectiu. Ara no ho és.

NOVES INHABILITACIONS, EN MARXA. Per què alguns parlen de “repressió”, quan es tracta d’una simple aplicació de la llei ?. Que els infractors siguin independentistes, no per això han de quedar exempts de l’acció de la justícia. Aquí tots som iguals davant la llei i qui s’hagi imaginat altra cosa, és que no ha llegit el primer capítol de funcionament d’una democràcia. Ho dic, a la vista d’una nova entrega de “astúcia catalana”, en les persones de la Mesa del Parlament de Catalunya. Pels no avesats al tema, dir que els 135 diputats/des, tenen en la Mesa, formada per 7 membres ( 2 PSC, 2 ERC, 2 Junts i 1 CUP) el seu òrgan de govern. Son els qui apliquen el Reglament , ordenen els debats i decisions de la Cambra. Permeteu-me aclarir que l’aplicació del Reglament, ha estat la norma ,d’obligat compliment, fins a l’arribada dels partits independentistes que han fet el que els ha convingut. La consideració que estan per sobre la llei, l’hem vista en diferents moments, el més greus dels quals va ser en les sessions del 6 i 7 de setembre de 2017. Ara, però, tenim altres problemes personals, que deriven en comportaments contra l’estat de dret. No sembla importar als 3 partits, presents a la Mesa, carregar-se aspectes fonamentals de la democràcia. Estan per damunt de tot, i si el Reglament no encaixa amb el que volen fer, es vulnera. I ja està. No passa res. Bé, sí que passa, perquè en tota democràcia hi ha mecanismes essencials que actuen cas de vulnerar-la. Es el deure dels tribunals, i molt especialment del Tribunal Constitucional. Un cop més haurà d’intervenir, per posar ordre, a l’estat de dret en el Parlament de Catalunya. Una vergonya més a sumar, a la trajectòria d’una institució que en els darrers deu anys, ha comès més infraccions i delictes que en tota la seva llarga història. La Mesa, per majoria, dels membres d’ERC, Junts i la CUP, amb la posició en contra dels 2 membres del PSC, han decidit vulnerar la resolució del TC, pel que fa a no concedir la delegació de vot del fugitiu Lluis Puig. De fet, el TC simplement va resoldre el que està establert en el Reglament, és a dir, només poden delegar el vot per dues causes: per malaltia o per embaràs. Es el que els 135 diputats/des vam votar i acordar. Doncs bé, quan un nou cas arriba, i no encaixa, es trenca el Reglament i s’imposa una altra decisió. Es pot fer ? Es democràtic ? Evidentment que no. Només faltaria que en els Parlaments que han de donar exemple, acabin funcionant sota criteris personals o de partit. Decidida la vulneració, el compliment de la llei, passa a mans del TC. Tenim un cas de manual, en el que el TC queda legitimat per imposar les sancions pertinents. La més habitual i normal és apartar els 5 antidemòcrates, de la política, per uns anys. Se’n diu , inhabilitació. La demanen a crits, la reclamen amb la seva decisió, és lògic se’ls hi concedeixi. Espero que en pocs mesos, quedin apartats de la política, i es doni pas a nous membres que hagin entès que mai, mai, en democràcia es permet una actuació sectària ni contra l’estat de dret.

EL PSC, SUPERVISARÀ EL COMPLIMENT DEL COMPROMÍS DE LA GENERALITAT, DE PORTAR LA FIBRA OPTICA ALS 11 MUNICIPIS DEL BERGUEDÀ QUE ENCARA NO LA TENEN. Portem dos anys d’informacions poc clares, per part de la Conselleria de Polítiques Digitals i Territori, respecte el desplegament de la fibra òptica a la comarca del Berguedà. A banda del retard generalitzat del desplegament, aquest s’ha fet en 3 fases, cosa que no s’havia previst al principi ni s’havia informat a tots els ajuntaments de la comarca. Aquest desconcert i preocupació dels qui no apareixien a les llistes, va portar el Grup Parlamentari Socialista – Units per Avançar a presentar diverses iniciatives parlamentàries, de la mà del Diputat Cristòfol Gimeno. Ahir vam rebre la resposta del Vicepresident i Conseller, especificant que en la primera fase, feta l’any passat, la fibra es va desplegar a 14 municipis, amb una inversió de 2,4 Meur, i 115 km. La segona fase s’està duent a terme en aquests moments, amb la portada a 6 municipis, amb una inversió de 2,42 Meur i 84 km d’extensió. Finalment diu que es treballa amb l’objectiu de fer arribar la xarxa a la resta de municipis de Catalunya, que tinguin nuclis de més de 50 habitants, l’any vinent ( 2023). El PSC, fa i farà un seguiment i control exhaustiu del desplegament, com per evitar qualsevol retard o incompliment d’aquest compromís. A finals d’aquest any, comprovarem l’estat del projecte i l’existència de partida, en els pressupostos per 2023. Cas d’incompliment presentaríem les corresponents iniciatives parlamentàries, per assegurar el desplegament en els 11 municipis que han quedat per la tercera fase. Berguedà, 26 de juliol de 2022. OFICINA PARLAMENTÀRIA DEL PSC A LA FEDERACIÓ XI.

PAÍS DE INCENDIOS. Los que vivimos en la España rural, siempre hemos convivido con los incendios forestales. De pequeños ya aprendemos algunas técnicas de prevención y extinción, basadas en la experiencia y el conocimiento del terreno con todos sus componentes: desde el tipo de vegetación, a los caminos, pistas forestales o puntos de agua. Todo sirve para moverse, lo mejor posible, en caso de peligro. Es cierto que el peligro ha aumentado como consecuencia del abandono de multitud de fincas, campos y prados que han sido invadidos por nuevos bosques. Bosques que no son aprovechados como antes, recogiendo leña que servía para la casa o para pequeñas actividades artesanales. Este abandono provoca acumulaciones de combustible durante años hasta que llega el fuego destructor y en pocas horas consume todo lo que encuentra a su paso. Así nacen los incendios de nueva generación, más próximos a explosiones de combustible, que a la quema tradicional. Esta realidad debe comportar cambios notables en materia de prevención y otros cambios igual de notables para la extinción. En Cataluña, allá por los años 80, se produjeron una serie de incendios que motivaron crear Agrupaciones de Defensa Forestal (ADF), en las que confluyen: ayuntamientos, propietarios forestales, agricultores y ganaderos, cazadores y voluntarios, en general. Agrupados todos, por municipios, y éstos en agrupaciones mayores. Se expandieron por todo el territorio, formando una red que ha dado muy buenos resultados. Pues bien, hay que reforzar esta red, y adaptarla a las nuevas condiciones de los incendios. Otro tanto deben hacer los Bomberos, y todos ellos deben romper las barreras regionales para atacarlos a nivel nacional. No se puede disponer de suficientes medios aéreos ni algunos terrestres de alta gama, solo para un territorio. Hay que proveer, pensando a nivel nacional, para pasar después al internacional. Las dificultades de acceso a determinados puntos, la rapidez de las llamas, la necesidad de actuar de forma masiva, exige disponer de personal y material en diferentes puntos del país como para poderlos mandar de forma inmediata, sin distinción de fronteras regionales ni nacionales. Solo así se podrá ser rápido y efectivo. Cada vez son más necesarios los medios aéreos, y no se pueden contratar o comprar para destinar a un pequeño territorio, sino pensando en grande. En cubrir inmensas extensiones con adaptación de infraestructuras para que dispongan de agua suficiente para resolver la situación. Tenemos la teoría aprendida, ahora hay que aplicarla sobre el terreno, rompiendo las barreras mentales que restringen la actuación por espacios políticos, cuando ahora toca actuar por espacios territoriales, sin distinción de fronteras. El problema es serio porque este año y algún otro anterior, hemos padecido incendios con un nivel de destrucción y rapidez, nunca vistos. Pues bien, esto va a ser la norma, en los próximos años. Es hora de poner remedio. Primero reduciendo masas boscosas ininterrumpidas. Luego gestionando mejor el sector forestal. Y por último planificando y adecuando material y efectivos por amplios territorios, independientemente de sus límites políticos. Los incendios no conocen fronteras, pues la respuesta ha de ser en los mismos términos. Y cuanto antes empecemos, mejor para todos.

UNA MOCIÓ MÉS CAP A LA PAPERERA. A falta d’accions concretes, alguns moviments i entitats, inventen noves mocions per a fer veure que “tot es continua movent”. No expliquen ben bé cap on, però la qüestió és sortir als mitjans de comunicació amb “novetats”. Ara, han preparat una nova Moció ( i van 20 o 30, en els darrers anys ) reclamant Amnistia i Autodeterminació, amb l’objectiu de que sigui votada per 800 dels 974 municipis del país. D’entrada ja en deixen 174 fora, sense explicar que son els de més habitants. La qüestió és fer veure que amb aquests 800, un molt elevat percentatge ha demanat això. Molt bé, pels no entesos en aquestes Mocions, per a què serveixen ??? Doncs, per a poc més que portar-les a un ajuntament i aquest si hi està d’acord, o simplement es vol treure del damunt, una petició més, i no vol entrar en debats estèrils, la porta al Ple, i després de grans proclames, per part d’algun dels regidors o el mateix alcalde, es passa a votació, i ja està. Què vol dir aquest “ja està” ? Doncs això que ja no va més enllà. S’envia una nota al grup promotor i aquest enviarà una nota a la premsa dient que un ajuntament més s’ha afegit a la cadena !!!. I aquí acaba la història. Tenim milers, molts milers de Mocions, presentades, debatudes i aprovades, de les quals ja ningú en recorda el contingut. En els anys de procés, es produïen dues o tres mocions cada mes, reclamant i proclamant la independència, el dret d’autodeterminació, el moment històric, la creació d’un nou Estat, etc, etc. I ja està. Quins han estat els resultats ??? Els tenim a la vista. Estem on estàvem, perdó estem molt pitjor del que estàvem, i no s’ha mogut ni un pam el país, cap a la independència. Jo diria que la tenim més lluny que mai, però això és una interpretació personal. Per alguns, la tenim a tocar, només falta una petita empenteta més que aquesta Moció, la farà possible. Bé, doncs, sí, molts ajuntaments l’aprovaran com en varen aprovar dotzenes d’anteriors, i aquí finalitza la història. Envien el certificat d’aprovació a tots els organismes que tenen a l’abast, i allà, rebudes les comunicacions, les passen a l’arxiu. Punt i final. En aquests arxius, algun estudiós , anys a venir hi trobarà milers de mocions de centenars d’ajuntaments que les hi hauran enviat, per tot seguit, girar pàgina i continuar amb la vida habitual. No es cansen d’aquestes perfomances, d’aquests embats de paper, perquè els hi va la feina, a uns i, a altres, la posició que han guanyat en alguns dels partits promotors. S’ha de donar la sensació de moviment, i de no defallir i ara portàvem un temps de rutina i silenci. Molt bé, ressorgeix el moviment “mocional”. El passarem sense pena ni glòria, i al setembre en buscaran algun altre per assolir un altre objectiu impossible. Que ningú es planti davant aquest pèrdua de temps, és significatiu del nostre país. Es allò molt català de “ quedar bé amb el plat a taula”.

PERQUÈ EN DIUEN REPRESSIÓ ??? Hem passat dels grans embats i mobilitzacions, al recompte de víctimes, de la pèrfida Espanya i el seu braç executor, la Justícia espanyola. Aquest es el nou relat del moviment independentista, a falta de reconèixer la contundent derrota soferta. Al llarg de la nostra història hem tingut ja diversos episodis semblants, i sempre hem mostrat una especial delectació pel victimisme. Ara, estem al bell mig d’aquest fenomen, i sempre hi ha algú que fa el recompte. En aquest cas va a càrrec d’Òmnium , el qual dona xifres que arriben a les 4.200 persones. Xifra prou elevada com per mostrar la gran “persecució” contra el independentisme. No importa que aquí s’hi sumin tota mena d’accions i actuacions. Es igual, el que compte és el volum, no els detalls. Però sí que els detalls son importants perquè quan mirem el que ha passat en el nostre país en els darrers 10 anys, el volum d’insensateses, il•legalitats, vulneracions , destrosses, malversacions, desobediències, falsedats, atacs a persones i coses, etc, dona per aplicar la llei a milers de persones que n’han estat protagonistes. O és que per ser independentistes, totes les accions i actuacions, fora de la llei, han de ser perdonades ???Volen dir això els qui parlen de repressió ??? Perquè en desenes de manifestacions es van cremar centenars de contenidors, es van malmetre centenars de tanques, bancs, papereres, semàfors, i altre mobiliari urbà. Han de quedar sense sanció aquestes accions vandàliques ??? O també s’han de perdonar, les destrosses a entitats bancàries, comerços, bars, restaurants , cases i edificis particulars o oficials ??? Els centenars d’energúmens que van protagonitzar aquests fets, son motiu de repressió ??? I els que van envair espais considerats de seguretat nacional com son les pistes d’aterratge de l’aeroport ??? O els que van tancar la frontera amb França ??? O altres que van paralitzar vies ferroviàries posant en perill persones i material ??? I ja no diguem els que es van enfrontar a les forces de l’ordre, fossin Mossos d’Esquadra, Policia Nacional o Guàrdia Civil, amb greus destrosses a vehicles, i ferides de diversa consideració als qui actuaven en defensa de la pau i l’ordre ??? A tots aquests milers hi hem d’afegir alcaldes, regidors, consellers comarcals, diputats i senadors, que van cometre diferents accions clarament il•legals, com malversació de cabals públics per pagar despeses d’entitats privades. O van signar documents fora de la legalitat, a més de posar símbols no oficials en edificis públics. Totes aquestes accions, i moltes altres que per raó d’espai no puc enumerar, han de ser objecte d’investigació i obertura d’accions judicials, si pertoca. Es el que estan fent les forces d’ordre, per mandat judicial. No és repressió, és aplicació de la legalitat vigent. I vull recordar que els autors no eren nens petits, que no sabien el que feien, sinó adults, amb ple coneixement de causa que pretenien alterar l’ordre legal i constitucional. Que menys que retre comptes de les accions dutes a terme. !!!

EL PSC, RECLAMA MESURES CONCRETES DE SUPORT A LA RESTAURACIÓ DELS DANYS PRODUITS PELS INCENDIS, AJUDES ALS DAMNIFICATS I, ALHORA MILLORES SUBSTANCIALS EN LA GESTIÓ DELS BOSCOS , EN APLICACIÓ DE LES COMPETÈNCIES QUE TÉ LA GENERALITAT. En la sessió del Parlament, d’avui dimecres 20 de juliol, en el apartat de preguntes al Consell Executiu, el Diputat Cristòfol Gimeno, ha expressat el recolzament a totes les forces, entitats, institucions, organismes i voluntaris que han intervingut en la lluita contra els incendis a la nostra comarca, i ha dirigit un missatge de compromís amb tots els damnificats perquè estiguin segurs que seran ateses les seves necessitats. La segona part de la seva intervenció ha estat ferma i dura, envers el govern de la Generalitat, per entendre que massa sovint, deixa sols o molt poc recolzats els ajuntaments, en matèries com les de prevenir i gestionar els boscos públics i privats. Hauria d’haver una voluntat clara i urgent de modificar la llei 5/2003, per a dotar d’eines i sobretot de recursos als ajuntaments, per una banda i per dedicar a la gestió dels boscos, a fi de prevenir nous episodis com els que hem viscut aquests dies. La Generalitat té àmplies competències en aquestes temes, i no s’hi val a descarregar bona part de les mesures sobre ajuntaments, petits o molt petits, que tenen milers d’hectàrees de territori forestal. Si la Diputació de Barcelona, des de fa molts anys, aporta recursos tècnics, humans i econòmics, molt més hauria de fer el Govern de la Generalitat que en té les plenes competències. A partir d’aquest moment es constitueix un grup de seguiment de tot el relacionat amb els incendis i les seves conseqüències en aquesta comarca, a nivell de Comissió Executiva de la Federació XI. Estarem atents i degudament informats i mobilitzats per a qualsevol gestió, tràmit o acció que pertoqui dur a terme, a fi d’ajudar a resoldre els problemes de tots els afectats. Manresa, 20 de juliol de 2022. OFICINA PARLAMENTÀRIA DEL PSC A LA FEDERACIÓ XI.

IGUALADA, ESTÀ DE SORT – ALBA VERGÉS, CANDIDATA A LA INHABILITACIÓ. Aquest nostre país, és un no parar, a nivell de novetats, invents i embats contra tot i tots. No hi ha un moment de pau i tranquil•litat, i cal mostrar l’astúcia catalana, davant els embats de la pèrfida Espanya i el seu braç executor, la Justícia. I com que en el govern tenim bessonada, però de diferent embaràs, les coses van pel pedregar, cada dos per tres. Tot el que proposa ERC ha de ser criticat i rebatut per Junts x Cat, i si un s’enfonsa, l’altre ho ha de fer, no sigui el tractin de covardia. I així, passen els dies, les setmanes i els mesos, fins arribar a les municipals, en que , uns i altres creuen tancaran el cercle.... Però, en el mentrestant, es produeixen novetats, i fins i tot fets difícilment explicables en un altre context. El Parlament, presidit per una presumpta delinqüent, busca hores de glòria, entrant de nou en conflicte amb el Tribunal Constitucional. Un TC que no coneix l’astúcia catalana ni la valentia llegendària dels membres de la Mesa. I heus aquí que si el TC considera il•legal la delegació de vot del fugitiu, Lluís Puig, 5 dels 7 membres de la Mesa ( els 2 membres del PSC, acaten la resolució) consideren que no compliran la sentència. I ja està. Què es pensa el TC ??? Doncs, bé, al TC no li queda altre remei que actuar en conseqüència. Es a dir, acusar els 5 membres de desobediència i iniciar les actuacions pertinents per fer complir la sentència. Entrem, en un supòsit clar de inhabilitació. Els 5 membres, Laura Borrás ( Junts) , Alba Vergés ( ERC) , Aurora Madaula (Junts) , Carles Riera ( CUP) i Ruben Wagensberg (ERC) tenen tots els números per ser inhabilitats per uns quants anys. Què hauran aconseguit ??? Uns dies de glòria, a nivell intern d’uns pocs independentistes. La resta els consideraran uns beneits, carregats de valentia de fira. I, cap a casa, a meditar durant uns anys, el seu pas per la política, mentrestant busquen una altra via de subsistència. Però, heus aquí que hi ha una derivada interessant en els peticionaris d’inhabilitació. Es el cas de l’Alba Vergés, que s’ha posat com candidata a l’Alcaldia d’Igualada. Pot començar a preparar maletes, però no té cap possibilitat de continuar la cursa electoral. O sí, pot seguir, però explicant a la gent que en qualsevol moment haurà de parar, i passar el càrrec a algú altre perquè el futur que li espera son uns quants anys de no poder votar ni ser candidata, ni ostentar cap càrrec institucional. Això sí, podrà treballar a la seu d’ERC a Igualada, com a conserge, administrativa, assessora extra oficial del Grup Municipal. Aquestes funcions sí li estaran permeses, però cap d’oficial. El seu seguiment de les tesis de Laura Borrás que persegueix la inhabilitació “política” per fugir de la “penal”, li comporta aquests efectes secundaris. De fet, aquest seguiment i manca de reacció pròpia, ja demostra que no era la millor candidata a l’alcaldia. Una candidata a Alcaldessa no pot claudicar davant una proposta fora de lloc, perquè si ho fa una vegada, ho pot fer cent. En fi, Igualada està de sort, i ERC haurà de triar un o una altra candidata. L’actual té tots els números per ser inhabilitada en els propers temps.

MALA MAROR A LES ADF. Fruit d’un conjunt d’incendis a la meitat dels anys 80, es van crear les Agrupacions de Defensa Forestal ( ADF), en base a l’Ordre del Departament d’Agricultura de 6 d’octubre de 1986 ( programa Foc Verd). Posteriorment reforçada per la Llei 6/1988 Forestal de 30 de març. Aquesta creació va suposar una empenta important en la prevenció i extinció d’incendis, perquè agrupava ajuntaments- propietaris forestals- pagesos i ramaders – caçadors i voluntaris, en general. Qui més coneixedor i interessat en protegir el territori que la gent que hi viu i hi treballa?. L’entusiasme dels primers anys, va suposar sumar esforços humans, tècnics i econòmics, per constituir unes Agrupacions que van desplegar esforços immensos per dotar d’infraestructures, equipaments i serveis, a tots els pobles. Es van comprar vehicles, material contra incendis, equips personals, emissores, etc. I el més important, es van fer plans per establir camins estratègics per poder arribar a tot arreu amb vehicles propis o dels bombers. Ajuntaments , Diputacions, molt especialment la Diputació de Barcelona amb dotacions anuals, permet fer un manteniment de tots els camins, municipi per municipi, però també construir dipòsits d’aigua, o adequar basses i posar hidrants a les xarxes d’aigua per facilitar la càrrega als bombers. També la Generalitat ha ofert cada any ajuts per al manteniment del material adquirit o per comprar-ne de nou. Bé, el resum d’aquests 35 anys d’existència, és clarament positiu. Son majoria les ADF, nascudes entre el 86 i el 90, que continuen vives i actives. Com en totes les associacions, pot haver-hi hagut alts i baixos, però en conjunt suposen una eina fonamental per a vigilar, protegir i extingir incendis, sabedors que son forces auxiliars dels Bombers. Ningú pretén substituir-los ni menys tenir-los davant un enemic tant implacable com és un incendi. I sempre parlem d’incendis forestals, no urbans. Però, aquesta llarga existència, sempre ha tingut moments de bonança, entre administracions i moments de tibantor. Segons qui ha estat al capdavant del Departament d’Agricultura ( ADF), i del d’Interior ( Bombers) les coses han anat bé o no tant bé. Ara i aquí hem de dir que ens trobem en una etapa de mala maror. Perquè ? Doncs, perquè sota la justificació que ara alguns incendis son de nova generació, per acumulació de combustible en molts boscos, hi ha qui creu que les ADF han passat de moda. O si voleu no estan a l’alçada dels nous reptes, de manera que hi ha una certa tendència o una clara voluntat d’apartar-les del lloc on han estat fins ara. La elaboració, redacció i aprovació d’un nou pla d’actuació contra incendis, conegut per PAGI, motiva aquesta mala maror perquè deixa les ADF com un instrument molt de segon, per no dir tercer nivell. Se’ls ve a dir, que ja no estan preparades per aquesta nova etapa, i millor quedar-se al poble i fer funcions molt secundàries. Una mena de servidors, o criades dels Bombers que son els qui entenen i estan preparats. Cap dels que estem en una ADF, com a voluntaris o com a dirigents, hem pretès mai substituir els Bombers i encara menys donar-los-hi lliçons. En absolut. Però som els que millor coneixem els nostres boscos, les nostres cases de pagès, els rius i rieres, els punts d’aigua, etc. Sí, sí , ara hi ha drons, GPS, fotos satèl·lits, i mapes actualitzats constantment, i els Bombers disposen d’elements que abans no tenien, però el dia a dia, de cada poble només el saben els que hi viuen. Els Bombers més professionals sempre han sabut contactar i treballar amb les ADF. No fa falta mostrar galons per agafar el comandament. Les ADF han arribat centenars, milers de vegades, en aquests anys, en primer lloc a un incendi. Lògic, estem a tot arreu, i coneixem el país de manera que quan es dona l’avís, en pocs minuts pot sortir el primer vehicle, la primera cuba , el primer equip per atacar el foc. Quan arriba el primer destacament de Bombers, ens posem a la seva disposició i si al capdavant hi ha un veterà, en dos minuts queda resolt l’encaix d’uns i altres. Uns s’ocupen de la lluita, i els altres de que la lluita no pari. Es porta aigua, s’estenen mànegues, es treuen els equips més adequats, si cal es prepara la intendència per resistir: aigua, fruita, aliments....al final, mèrit de tots, problema resolt. Però, aquesta dinàmica de bona col·laboració i cooperació està en crisis. El PAGI estableix un protocol nou, en que arracona les ADF, i les situa en un plànol molt inferior al tingut fins ara. I els ajuts de la Generalitat no fan més que reblar el clau. Son ajuts per manteniment, no per noves adquisicions de material. Ja fa temps es buscava aquesta via per evitar veure ADF amb vehicles nous que podien competir amb alguns dels Bombers, passats d’anys. De fet els vehicles de les ADF son de petit format, simplement per portar 500 o 700 litres d’aigua, per poder donar el primer cop. O cubes, portades per tractors potents que puguin arribar a punts complicats amb dipòsits de més volum. Volum que primer serveix per l’ADF, però que tot seguit alimenta als Bombers. En resum, el bon encaix entre ADF i Bombers, ha estat la norma, i no s’han de buscar excuses en alguna fricció o algun incident per tenir visions diferents de com actuar davant un incendi concret. Ara, les ADF volen veure la Consellera Teresa Jordà, perquè no estan d’acord amb el PAGI ni amb les noves ajudes del departament, clarament insuficients i limitadores. Aquesta situació es podia haver evitat amb una mica de mà esquerra, consultant les ADF, i fent-les coneixedores i partícips d’un nou protocol. Ningú vol ser més savi que un altre, però a la professionalitat dels Bombers, afegir-hi el coneixement, estimació i voluntarietat de les ADF, suposa millorar resultats contra l’enemic comú: el foc. Seria un greu error voler-ne prescindir. Joan Roma i Cunill, voluntari , membre – fundador de l’ADF Sobrepuny.

LA VIDA SIGUE, LAS INHABILITACIONES , TAMBIÉN. Por mucho empeño que ponga el presidente Sánchez, en normalizar relaciones con el gobierno catalán, hay una realidad que hace imposible el cumplimiento de la legalidad. El presidente Aragonés no tiene la autoridad necesaria, para imponer a sus socios de Junts x Cat, lealtad y respeto al estado de derecho. Tenemos, en Cataluña, un gobierno bicéfalo, con un presidente en la Generalitat, y una oposición interna en la presidencia del Parlamento. Increíble, pero cierto. En el consejo ejecutivo, hay dos bloques que van a su aire (ERC y Junts x cat), y por libre y a lo suyo va Laura Borrás, la presidenta del Parlamento. Sus problemas personales con la Justicia, le motivan a provocar al Tribunal Constitucional, para que actúe, en contra de la Mesa, y así poder aspirar a que sea inhabilitada por acciones contra este órgano, en vez de por la justicia ordinaria. Y guste o no, no le queda otro remedio al TC que actuar en cumplimiento de su deber. El último conflicto, procede del incumplimiento de la resolución del TC, respecto a la delegación de voto del diputado, fugado a Bélgica, Lluís Puig. El Reglamento del Parlamento deja claro que solo se puede delegar el voto, en caso de enfermedad o embarazo. Pues bien, la presidenta ha decidido saltarse la resolución, y computar el voto, aunque no aparezca en los resultados telemáticos. Ella lo añade, de forma verbal. Así que quien vaya al Parlamento y mire las pantallas electrónicas, verá un resultado que no concuerda con el que da la presidenta. Da igual, en Cataluña ahora prescindimos de estas nimiedades, y somos capaces de inventar un nuevo sistema de doble resultado, sin que la Tierra deje de girar. Y para no hacer el ridículo, una vez más, ahora la presidenta quiere mantener este pulso, hasta el final. ¿Cuál es el final? Nadie lo sabe, pero no hay que ser un Einstein para imaginar la reacción del Alto tribunal. Hay aquí una flagrante desobediencia. Un auténtico ataque al estado de derecho que corresponde resolver. Pues bien, que se haga, y se haga a la mayor brevedad posible. Imagino que corresponderá una pena de inhabilitación para los 5 miembros de la Mesa que de forma clara, rotunda y pertinaz han decidido vulnerar el Reglamento, y, además, desobedecer la resolución del TC. Si esto sucede, veremos a la presidenta, Laura Borrás (Junts), Alba Vergés (ERC), Aurora Madaula (Junts), Carles Riera (CUP) y Ruben Wagensberg (ERC), inhabilitados por un cierto tiempo. ¿Cuánto? No tengo ni idea, pero imagino un mínimo de dos o tres años. ¿Qué se habrá conseguido? Pues, nada importante, pero a la presidenta le puede venir bien, ser apartada de su puesto por una sentencia del TC, para aparecer como una víctima política, en vez de ser apartada por diversos delitos comunes, cometidos antes de su entrada en política. Para los otros, el resultado es mucho más complicado. Especialmente para Alba Vergés que ha anunciado su candidatura a la alcaldía de Igualada, ostentada por un militante de Junts. La competición es de alto voltaje, pero entra en una situación de imprevisible final, si es condenada a inhabilitación. Tendrá que dejar candidatura y política por todo el tiempo que indique el TC. Este es el panorama actual y nada parece modificarlo. Con esta realidad, pensar en posibles avances de diálogo entre los dos presidentes, es muy complicado. La guerra interna, en el gobierno catalán y en el Parlamento va a durar, lo que dure la legislatura, y con esta situación simplemente se puede ganar tiempo con alguna medida de cara a la galería. Imposible avanzar en serio porque no están las cosas en su sitio. El objetivo es llegar a las municipales de mayo de 2023, y ver resultados. En función de cómo sean se decidirá continuar o disolver el Parlamento. Esta será la gran oportunidad para el PSC de Salvador Illa de dar el sorpasso y ocupar la presidencia. Ello abriría el cambio real que necesita el país.

CAOS PROTECTOR EN ELS ESPAIS NATURALS. Fa anys que ho patim tots els ajuntaments que tenim espais naturals, en el terme municipal, amb el resultat d’un caos global a nivell de Catalunya. En aquest tema, com en molts altres, hauria d’imperar el principi de qui protegeix, s’encarrega de fer-ho complir. Es a dir, no pot ser la situació actual, en que la Generalitat decideix declarar espais a protegir, i encarrega el compliment als ajuntaments afectats, sense donar-los-hi ni mitjans ni competències suficients. Què passa ? Doncs, que fan el que poden o no fan res, perquè no tenen capacitat suficient. Es molt fàcil, agafar un mapa, mirar-lo i dibuixar el territori que s’ha decidit protegir. A partir d’aquí s’obren uns conflictes que poden durar anys, molts anys, i produir problemes d’una enorme complexitat. Perquè quan un espai és protegit, algú ha de vetllar perquè allà no s’hi facin determinades activitats que el posin en perill. Però, què vol dir determinades activitats? Això obliga a detallar-les i explicar com se les vol protegir. I és ara a l’estiu quan apareixen les contradiccions en matèria de protecció d’espais naturals. Tothom vol anar al medi natural, a gaudir de rius i rieres, muntanyes i valls, amb concentracions enormes de persones sobre un espai que si és protegit, no les pot acollir, sense produir grans danys en flora, fauna , i posant en perill camps i boscos, si a alguns els dona per fer una barbacoa. Aquests son temps de veure el caos normatiu, les accions voluntarioses d’ajuntaments i consells comarcals, per frenar l’allau cap als territoris protegits, amb resultats molt diversos però que en cap cas resolen el problema. Com a màxim es frena, un any més, a l’espera de veure si l’any vinent, arriben més ajudes i s’aconsegueix una millor coordinació. I així van passant els anys, tenint la improvisació per bandera, confiant en ajudes que no son segures, ni permeten cobrir la totalitat de les despeses. Es just que molts ajuntaments hagin de gastar per a protegir un espai determinat per la Generalitat ? Ho sento, però jo dic que no. Considero que tots els espais declarats a protegir per part de la Generalitat, haurien d’estar sota la responsabilitat de la pròpia Generalitat. No pot ser que ajuntaments de pobles d’uns centenars d’habitants, se’ls hi encarregui la protecció d’immensos espais, sense cap compensació. Si la Generalitat no vol assumir directament, que signi convenis amb els ajuntaments afectats i acordin les aportacions econòmiques necessàries per a implementar les mesures de protecció més adients. Això tindria lògica, no el que passa ara, en que t’imposen unes obligacions sense compensacions. Els problemes van creixent, perquè la gent fuig de les ciutats, i de les platges col·lapsades i creu que pot instal·lar-se en qualsevol indret, simplement perquè es troba a l’aire lliure, i té el convenciment que tot està al seu servei. Posar ordre, fer entendre els principis de protecció, frenar l’allau i imposar sancions té un enorme desgast econòmic, personal i administratiu. Ha d’haver-hi un canvi radical en el sistema, com per garantir la protecció, mitjançant la coordinació i participació de les diferents administracions, amb la Generalitat al capdavant que és la impulsora de les proteccions. De moment no veiem ni interès ni voluntat de canviar la situació present. Només es farà quan els ajuntaments es plantin. I quan més aviat ho facin, millor per a tots.

EL PSC, DENUNCIA LA SUPRESSIÓ DE SERVEIS MÈDICS, A LA COMARCA, QUAN MÉS OCUPADA ES TROBA. TORNEM ALS SERVEIS MÍNIMS, MÍNIMS, DE LA PANDÈMIA. Des d’aquest dilluns dia 18 i fins a finals del mes de setembre, tots els consultoris mèdics de la comarca, quedaran sense servei mèdic. Només obriran per algun servei d’infermeria i d’actes administratius. Una decisió similar a la que ja vam criticar en el moment àlgid de la pandèmia, si bé en aquell moment, es podia entendre per raons de restricció de la presencialitat. Ara no. La comarca té 40.000 habitants i es compon de 31 municipis. A l’estiu, augmentem la població fins arribar als 50.000. Un Govern responsable, conscient de les necessitats, les urgències i emergències que suposa el increment de població i activitats en tots i cadascun dels municipis, incrementaria els serveis locals, per donar millor servei i evitar col•lapses en els CAP’s, Ambulatori i Urgències- Hospital. Doncs, no. El nostre Govern, deixa sota mínims tota l’assistència primària i ens abandona a la nostra sort. Considerem del tot inacceptable aquesta decisió i no volem escoltar que no troba professionals, perquè estem cansats de sentir aquesta justificació. El Berguedà no vol ser una comarca de tercera, on els seus habitants veuen reduït al mínim, un servei bàsic com és el de l’atenció primària. Portarem aquesta situació al més alt nivell, per mitjà del Grup Parlamentari Socialista – Units per Avançar. Però, no n’hi ha prou. Fem una crida a tots els Ajuntaments de la comarca, perquè es revoltin contra aquesta situació i exigeixin solucions, immediates i adequades a la realitat que tenim. Berga, 18 de juliol de 2022 OFICINA D’INFORMACIÓ DEL PSC A LA COMARCA DEL BERGUEDÀ.

EL MAI VIST Fa temps que el nostre país ha entrat en els llimbs de la història, i ho ha fet per la porta gran. Gràcies als partits independentistes, aquesta etapa de la nostra història, serà estudiada en tots els països del món. No en va hi ha una barreja de psicologia, falsedats, enganys, accions incomprensibles, i la mai prou ben ponderada astúcia i valentia catalana, més verbal que física. De tot i més podem veure, en el Palau de la Generalitat, i en el Parlament de Catalunya, en horaris de màxima audiència. En un lloc hi tenim un president que ha de fer veure que mana, encara que cadascun dels seus consellers i conselleres vagi per on els sembli. Astut i valent com el que més, ho demostra a bastament en accions tant lligades a la hospitalitat catalana, com no rebre als Reis, ni a les Princeses, a la porta, però sí es pot asseure i menjar a la mateixa taula. A la segona institució, el Parlament, la cosa s’escriu en majúscules. Hi tenim una presumpta delinqüent, que riu, encara que no toqui, i que ha imposat una nova via de govern de la Cambra Catalana. Mana ella. El Reglament serveix si coincideix amb ella, sinó no cal fer-lo servir. Visca la democràcia !!! I sota el principi de “embolica que fa fort”, decideix saltar-se les resolucions del Tribunal Constitucional ( una gent que no entén de lleis i ens tenen mania), i acorda concedir el vot delegat a un dels valents fugitius, resident amb tots els luxes a Bèlgica, Lluís Puig. Però, ai las, els treballadors de la casa, poden tenir una presidenta “il•luminada” però ells no ho estan, així que no li compten el vot. Es igual, ara hem inventat una nova formula de recompte de vots. Els que surten per votació electrònica , i els que dona ella, perquè és la que mana. De moment és un, però ningú pot assegurar que en el futur, no n’hi hagi més. I ja està. Que ningú miri el resultat de les pantalles de l’hemicicle. No val. El que val és el resultat que dona ella. Ara bé, com que els manats, no creuen, insisteixen en no comptar els d’ella, de manera que a partir d’ara, hi haurà dos resultats. El electrònic i el de la presidenta. Quin val, quin preval ????Bé, tornarem a demanar que ho resolgui un tribunal. A més els tribunals son tots espanyols, i no ens entenen. Tampoc l’entenen a ella quan es proclama innocent. Que hagin aparegut documents, proves, escrits, transcripcions...és igual. Li tenen mania, ja està. No busquem altres explicacions, si ella diu que tot ho va fer bé, perquè hauríem de dubtar ??? Arribats fins aquí, ens queda molt encara per veure i viure. Només portem un any de legislatura, i la imaginació i astúcia pot donar molt millors resultats. Ho podem veure a nivell dels altres fugitius, que anuncien cada mes que ho tenen tot a favor per tornar perquè els tribunals europeus els hi donen la raó en tot i per tot, però aviat es compraran casa allà, com a mostra de confiança en un breu retorn. I és que queden 15 anys, per poder-ho fer. Tot segueix el rigorós guió plantejat anys enrere. Ah, i encara no hem fet el cim !!!

EL PSC, RECLAMA AUGMENTAR LA SUPERFICIE DE TRACTAMENT ,CONTRA L’ERUGA PROCESSIONÀRIA DEL PI. Vista la greu afectació d’amplis territoris del país, i molt especialment a les comarques de la Catalunya Central, de la processionària del pi, el Grup Parlamentari PSC – Units per Avançar, va presentar de la mà del Diputat Cristòfol Gimeno, dues iniciatives parlamentàries, que han estat respostes pel Govern, rebudes en el dia d’ahir. Per la informació donada, l’any passat ( 2021) es van tractar 15.000 ha. I tot indica que aquesta serà la superfície a tractar enguany i anys propers vista la seqüència d’un dels quadres que acompanyen la resposta. Podem veure que l’any 2015 fou el de menys esforç, amb només 7.000 ha tractades, cosa que contrasta amb les 20.000 dels anys 2016,17 i 18, per baixar a les 17.800 el 2019, i quedar-se en 15.000 els darrers dos anys ( 2020 i 2021).En els darrers dies hem recorregut diversos municipis de les comarques centrals, i l’afectació és alta o molt alta, en molts casos, per la qual cosa considerem necessari ampliar la superfície a tractar en els anys venidors. Retornar a les 20.000 ha. seria la decisió adequada, mentrestant no es rebaixi l’afectació. El tractament és efectiu, com hem pogut comprovar a les zones tractades i no hem detectat cap efecte negatiu, de manera que disposem del producte adequat. Només queda clar que se n’ha de fer ús en el moment oportú. Les repercussions de les afectacions son nombroses sobre la fauna domèstica i salvatge, sobre les persones i les activitats que es duen a terme en aquests territoris. Es per tot plegat, que RECLAMEM L’ AMPLIACIÓ, DE CARA EL FUTUR, DE LES ZONES A TRACTAR ,MENTRESTANT LES AFECTACIONS ES MANTINGUIN. Manresa, 14 de juliol de 2022 OFICINA PARLAMENTÀRIA DEL PSC A LA FEDERACIÓ XI.

IMMATRICULACIONS: NO INDEGUDES. Just fa dos anys, el juny de 2020, l’aleshores Vicepresident Aragonés, acompanyat de la Consellera de Justícia, Ester Capella, van comparèixer a Sant Vicenç de Castellet ( Bages), convidats per un propietari amb un litigi obert amb el Bisbat de Vic, per un tema d’una propietat. Aquella visita va ser l’excusa per llençar una de les acusacions més greus i menys fonamentades d’un partit ( ERC ) contra l’Església Catòlica. Em va sorprendre el to, el moment i el lloc, i ho van fer en tant que alts representants del Consell Executiu de la Generalitat. Nou error. En aquella compareixença pública, els representants d’ERC van posar en dubte la legitimitat de l’Església Catòlica per tenir milers de propietats, i haver-les inscrit en el registre de la propietat, aprofitant unes facilitats que havia donat el Govern central, en un llarg període del segle passat i part de l’actual. El sistema se’n digué, se’n diu “immatricular”. Immatricular un bé, suposa donar-lo d’alta en el registre de la propietat, mitjançant la presentació de la documentació que es consideri pertinent. No és cert que amb una simple signatura d’un bisbe, es podés dur a terme qualsevol immatriculació, però aquesta és una de les “llegendes urbanes” que han corregut durant molts anys. Son certs alguns errors comesos, reconeguts per la pròpia Església, oberta a corregir-los si s’aporten les proves pertinents. De fet, entre 1946 i 2015 , s’havien immatriculat un total de 34.961 bens a tot Espanya, dels quals 3.722 corresponen a Catalunya, i de tots aquests en tenim 965 a les comarques centrals. S’han immatriculat tots els bens ? No, en absolut. En queden molts per immatricular, de manera que periòdicament l’Església, quan té degudament documentats els béns a inscriure, els porta al Registre de la propietat. De fet no és obligatori, sí recomanable per evitar qüestionaments, dubtes o reclamacions indegudes. Durant segles no s’havia fet, perquè ningú dubtava de la titularitat dels béns eclesiàstics, però a dia d’avui, el millor és disposar del títol oficial, degudament inscrit. Es el que s’ha fet amb la Catedral de Vic, recentment. Tornant al tema. En aquella visita, els representants del Govern, van titllar totes les propietats immatriculades per l’Església Catòlica com “indegudes”, equivalent a dir que havien estat usurpades, apropiades, o paraules més gruixudes. Sorprenent, perquè suposava qüestionar la titularitat de les Catedrals de Barcelona, Girona, Tarragona, Solsona, Terrassa... com també les Basíliques de la Mercè, Sta. Ma del Mar, Del Pi... així com els Palaus Episcopals de Barcelona, La Seu d’Urgell, Solsona, Tarragona, lògicament també el de Vic. I amb tots ells el Santuari de La Gleva, els Monestirs de Sant Llorenç de Morunys, i el de Sant Pere de Camprodon. I per si no n’hi hagués prou també es posaven en el mateix sac, antics cementiris, antigues esglésies, rectories, cases parroquials, ... fins el total dels 3.722 béns immatriculats, la distribució dels quals és la següent: 1.855 llocs de culte, 1.518 terrenys i 349 edificis civils. A l’acusació feta, en seguí una decisió realment insòlita. La creació d’una Oficina de Mediació per tal que tots els afectats per aquestes immatriculacions “indegudes” podessin reclamar-les i recuperar-les. Es a dir, a càrrec dels nostres impostos, la Conselleria de Justícia, posava una Oficina de reclamacions, per fer de pont entre els “reclamadors” i l’Església Catòlica. Sorprenent. Encuriosit per l’acusació i bon coneixedor de les immatriculacions fetes pel Bisbat de Vic, i part del Bisbat de Solsona, em vaig dedicar a estudiar les 3.722 immatriculacions per veure quins fonaments tenien, i per si en trobava algunes “indegudes”. No en vaig trobar cap, almenys en aquests dos Bisbats. He de dir que amb el de Vic, sempre he tingut una bona relació, vinguda del coneixement de diversos càrrecs, i per la negociació de compra dels “horts del rector de Borredà” per a destinar-los a zona esportiva. Posteriorment, una altra negociació va permetre la cessió per trenta anys de l’església romànica de Rotgers, per a poder-la restaurar i oferir-la com monument visitable. Retorno al tema. Vaig decidir que calia saber el resultat de la feina d’aquesta Oficina de Mediació i d’aquí la presentació d’una iniciativa parlamentària de la mà del Diputat Cristòfol Gimeno (PSC). La resposta del Govern, és per emmarcar-la perquè serveixi d’exemple del que mai un Govern pot fer. Destinar recursos públics per a interessos de partit. En un any i mig de funcionament ( de l’agost de 2020 al desembre de 2021) i em consta que fins a dia d’avui, només ha tractat 15 processos ( 13 de particulars i 2 d’ajuntaments). Heu llegit bé: 15. Ara bé, d’aquests, només 5, van aportar algun tipus de documentació, de manera que l’Església en rebutja 2, i en queden 3 pendents de resoldre. Aquí acaba la història d’un despropòsit. Calculo que aquesta Oficina de Mediació ens deu haver costat no menys de 300.000 euros, en aquests dos anys en que han pogut treballar uns quinze dies, com a màxim. Si algú dubtava de les immatriculacions, se suposa que qui es considerés perjudicat, hauria comparegut. O no? Doncs, no. Ningú ho ha fet, i parlo del conjunt de Catalunya, no només d’aquestes comarques o aquests Bisbats. Ho sento, però s’han d’exigir responsabilitats al més alt nivell. No es pot actuar amb aquesta lleugeresa i sectarisme. Algú, al més alt nivell hauria de dimitir.

ORGANIZAR LA INMIGRACIÓN. Se habla mucho de inmigración por parte de personas que poco la conocen, y menos la han vivido. Escuchar determinados discursos en el Congreso y Senado produce vergüenza ajena. En primer lugar, porque la mayoría de oradores han olvidado o ni siquiera han estudiado que España fue durante muchos años, país de emigración. Hay que recordarles que España tuvo, en los momentos álgidos, 3 millones de personas en el extranjero. Los principales países receptores eran: Alemania, Francia, Suiza, Latinoamérica, Suecia, Noruega…A los ignorantes, se les debería recordar esta realidad, para pedir comprensión y cooperación. A otros, que toda inmigración tiene que ser ordenada para hacerla asimilable y provechosa. Es terrible ver imágenes de saltos de la valla en Ceuta y Melilla, o pateras, a lo largo de todo el año, con multitud de víctimas de las que nadie podrá dar noticia a sus familias. En mi actual trabajo como profesor voluntario de castellano a refugiados, para Cruz Roja, tenemos y hemos tenido algunos que han saltado la valla. A otros que han llegado en patera, o por otros medios, a cuál más precario. Es increíble escuchar sus relatos porque en muchos casos se trata de jóvenes que salieron de sus casas hace 2 o 3 años. Los que han tardado en llegar hasta aquí. Una vez aquí, si la acogida es oficial, pueden iniciar una nueva vida, que les llevará a hablar el idioma, aprender un oficio, encontrar trabajo y tener una vivienda. Todo lo que habían soñado en sus lejanos países. Ahora bien, toca organizar la inmigración. Fácil de decir, muy complicado de cumplir porque la crisis de todo tipo en la que viven múltiples países africanos no permite un mínimo de organización ni cooperación. Se huye de la miseria, de las guerras tribales, de las guerras convencionales y de la imposibilidad de vivir y trabajar. Solo una huida, más o menos organizada, puede llevarles al “paraíso europeo”. Y dentro de él, España, es uno de los países que mejor tratan a los así llegados. Muchos vienen aquí porque es el país que tienen más cerca, pero otros, porque las leyes migratorias son mucho más proteccionistas que en otros lugares. Sea como sea, hay que implantar medidas a nivel europeo para concertar convenios con algunos países para que puedan venir a trabajar aquí, sin tener que jugarse la vida en el intento. Lo que sí hay que saber es que nos faltan centenares de miles de trabajadores en multitud de sectores que no encuentran mano de obra. Lo compruebo cada año cuando los refugiados, acogidos en Berga, buscan trabajo, una vez disponen de los documentos pertinentes. Trabajo hay, porque hay sectores donde los nacionales no quieren trabajar. Sea por salarios bajos, sea por horarios inadecuados. Aquí es donde entran en juego los inmigrantes, deseosos de trabajar en lo que sea, a las horas que sea. En los 70 me fui a estudiar y trabajar a Suiza. En aquellos años, éramos cerca de 300.000 los españoles que trabajábamos allí. En mi caso tuve contrato indefinido, pero lo habitual era buscar empresa, obtener un contrato por un año, que se podía repetir, hasta llegar a tener permiso de trabajo y residencia, indefinidos. Eso sí, los años de contrato anual, todos volvían a casa, un par de meses, antes de reemprender el trabajo, al año siguiente. Esta organización permitía tener papeles, contrato, seguridad social, y estar bajo la protección de las leyes suizas. Algo similar hay que conseguir en Europa para todos los demandantes de empleo. No tratarles como invasores incontrolados, sino como personas a la búsqueda de oportunidades básicas. Estamos muy lejos de este escenario, pero imágenes como las que hemos visto, deben servir para poner en marcha un sistema de contratación en origen. Y por supuesto, poner en marcha la implantación de actividad en aquellos países para que tengan opciones de vida, in situ. Estamos muy lejos de estos objetivos, pero hay que llevarlos a cabo si queremos reducir las desigualdades que produce la realidad actual.

LA MALA EDUCACIÓ PER BANDERA. Quan els dirigents d’un país perden el nord, pot semblar que és tot el país el qui l’ha perdut. I no, no, no agafem la part pel tot. Es cert que en alguns moments pot semblar que tothom ha perdut el senderi, i fa tot el contrari del que caldria. Ho sembla perquè bona part dels mitjans de comunicació depenen d’aquesta minoria, molta de la qual està ben situada en càrrecs institucionals. De fet, aquesta comoditat i el viure de la “menjadora” els permet actuar amb una “valentia “ inimaginable, molt diferent a la que tindrien si visquessin del sou , fruit del treball en una empresa privada. Està més que estudiat que molts dels grans impulsors de les gestes independentistes, son funcionaris, amb sou garantit i suficient temps com per destinar-lo a la gran causa. I lluitant per “la gran causa” han de buscar, cada vegada més accions per fer-se notar, i una de les més emprades en aquests anys de “revolució” ha estat la mala educació, lligada molt a un infantilisme de manual, i a estratègies de saló que fan posar vermell a tots els qui els veuen actuar, en els escenaris més imprevisibles. Les mostres de mala educació – infantilisme, les veiem des dels llocs més elevats de les institucions, començant pel president Aragonés, el qual mostra la lluita contra la Monarquia, mitjançant la valenta estratègia del “cuc a amagar”. Si ve el Rei o la Reina, o tots dos, cal ser astut i àgil per fugir i aparèixer en un altre lloc. Fa la competència al Mag Lari, en moments clau de la nostra història. Duta a terme l’acció, ja es pot asseure a la mateixa taula i compartir menú. No menys astuta i valenta, ha estat la Alcaldessa de Girona, Marta Madrenas (Junts x Cat), la qual ha tancat tots els espais possibles i imaginables perquè la Princesa de Girona, la Infanta Leonor, no pugui concedir les beques que la seva Fundació donava cada any. Bé, les continua donant, però ara han de fer-ho a Cornellà de Llobregat. Que el Rei i la Princesa, parlin en català per primera vegada a la història. Que la Fundació sigui una magnífica eina de promoció i impuls per a joves, no importa. El que és rellevant és demostrar la mala educació i sobretot la curta visió, d’una Alcaldessa que ja ha decidit plegar, a la vista de les perspectives de futur que li venien al damunt. I és que tots els Alcaldes, vaja almenys els més sensats, busquen actes d’impuls i promoció per donar a conèixer el municipi, i fer-lo atractiu per al turisme, la investigació, i la promoció de tots els seus potencials. Aquí no. Es prefereix una perfomance per uns quants il·luminats, imaginant guanyar-se les simpaties generals, quan el que recullen és el ridícul més espantós. Aquestes accions de mala educació, més lligada a un infantilisme polític – institucional, té els dies comptats. Tothom ja està cansat de vendre com resistència, embats i confrontació, a accions que no tenen altra explicació que la immensa mediocritat dels seus autors. I és que en política no solament no s’ha de fer el ridícul, és que toca representar a la majoria de la societat i qui no ho hagi entès, és millor s’aparti i agafi una jubilació anticipada. Tots li agrairem.

RETARDS IRREPARABLES – LES VEGUERIES. Discrepo d’alguna de les ponències exposades en la 4a edició de la UCE a Manresa, respecte el present i futur de les vegueries o regions. Aquesta figura hauria estat molt encertada, en un moment concret, però ha deixat de ser-ho a dia d’avui. Perquè ?Catalunya és un país petit, molt petit. I les noves comunicacions i tecnologies, encara l’han posat més a l’abast, sobretot quan els seus usos es fan de manera diligent i eficient. Havia estat partidari d’aquest nivell administratiu , al principi de la nova etapa democràtica, encetada l’any 1980, amb les primeres eleccions al Parlament. En aquell moment, imaginar un nivell municipal, un regional i un nacional, era plausible i desitjable, però quan les coses no es fan quan toquen, deixen de ser útils. Si en temps de la República es va organitzar Catalunya en 38 comarques( i 9 vegueries), sense temps per posar-les en funcionament, amb la democràcia recuperada, es va decidir copiar el mapa però afegint-hi 3 més( 41) .Al final, en tenim 42 per la conversió del Moianès, en comarca, cosa que tampoc deixa el mapa tancat. La organització comarcal no ha resolt cap dels grans reptes de descentralització ni desconcentració perquè van néixer més com a contrapoder del poder municipal, en mans socialistes, que no pas per ànims descentralitzadors. Ara mateix, es veuen les disfuncions d’uns límits comarcals que amb la conversió dels consells en mancomunitats, funcionarien millor. Molt més tard, per insistència d’uns pocs estudiosos i alguns alcaldes que volien ser capitals d’algun territori més gran que el municipal, es va plantejar la recuperació de les regions o vegueries. Recordo molt bé els debats en el Parlament i francament, es feien a deshores. Què vull dir ? Doncs, que arribaven tard, massa tard. No és igual tractar un tema de descentralització l’any 1985 que el 2010. Al final, més per cansament que no pas per convenciment en vam aprovar 7, i anys més tard, n’hi afegim una més. Ja en tenim 8, deixant clar que l’Aran, es considera un territori a part, amb les seves pròpies lleis i autonomia. Què en fem ? Doncs, poca cosa perquè ningú se les ha cregut mai. Perdó, alguns estudiosos sí, però a nivell polític – administratiu, no. Van néixer tard i malament. I ho puc dir perquè en els meus 28 anys d’alcalde no la vaig fer servir mai. Perquè has d’anar a un lloc intermedi, quan pots solucionar els temes directament a Barcelona ? El problema és que les tenim, ni que siguin de joguina, i com en tot, les anem justificant amb tràmits i petites coses que no responen a cap sistema organitzatiu modèl.lic, eficient i diligent. Ens gastem fortunes en duplicar i triplicar gestions i tràmits que posen de nervis a tothom. I lògicament compliquen el conjunt global del funcionament polític- administratiu. Arribats on som, crec indispensable que, qui vingui al darrere, hauria de ser valent i eficient com per substituir l’actual model organitzatiu per un altre en que els consells comarcals passin a ser mancomunitats amb presència de tots els alcaldes i sense les complicacions que suposen els límits comarcals i suprimir les vegueries. Ens estalviaríem diner, i simplificaríem estructura.

LES CUP , MODEL FALLIT. L’entrada de les Candidatures d’Unió Popular en el món municipal va suposar una novetat i una esperança per determinats sectors, per creure que la seva presència seria sinònim de rigor, dedicació i eficàcia. Si mirem la seva presència en el territori que tenen com a base, veiem que a Catalunya tenen 335 regidors/alcaldes, sobre un total de 9.077. A la Comunitat Valencia en tenen 2 sobre un total de 5.742. En el Congrés van obtenir 2 representants sobre un total de 48, i finalment en el Parlament de Catalunya, en tenen 9 sobre un total de 135. Es molt, és poc ? Depèn. El que queda clar és que amb una petita representació es poden fer grans coses si els qui la tenen, treballen de valent, de forma coherent i amb una estratègia a curt i llarg termini, ben definida. I ho fan amb constància, sense defalliments, per difícils que siguin les coses. He seguit i encara ho faig, la trajectòria dels grups municipals de les CUP, a la Catalunya Central, per curiositat i per interès polític quan es confronten amb grups socialistes. El resultat és clarament negatiu, pel que té de gestió caòtica, falta de dedicació, poca implicació i tirada de tovallola quan les coses van maldades. O per simple caprici personal. Ara mateix ho hem vist a la ciutat de Berga, la més gran de les que governen. En el 2019, van presentar una candidatura amb 17 titulars i 10 suplents. Doncs bé, a 10 mesos de les properes eleccions, han esgotat tots els titulars, i la renúncia de Roser Valverde, primera tinent d’alcalde, per no gaudir del càrrec, fa que s’hagi de buscar un suplent per rellevar-la. No el troben. Es a dir, van treure 8 regidors sobre 17. A dia d’avui, n’han plegat o no han volgut entrar 9, i dels 10 suplents n’han de trobar 1, per poder arribar a final de mandat amb els llocs coberts. Ho aconseguiran ? Veurem. En tot cas, serà tapar un forat de manera molt, molt provisional. Fatal, com model. Es un model fallit. Si anem cap altres municipis, veurem com on se senten més còmodes és a l’oposició. Aquí es permeten pontificar sobre el que haurien de fer els altres, sobretot els de govern, i presenten nombroses mocions, sobre qualsevol tema, per allunyat que sigui de les competències municipals. Dels pocs on tenen alcalde, n’ hi ha algun per llogar-hi cadira. Com per posar-lo de model del que no s’ha de fer. Em refereixo a Monistrol de Calders. Un petit municipi de 700 habitants, situat a la comarca del Moianès. Allà, al final la gent s’ha revoltat contra l’alcalde i el seu equip de govern, després de múltiples actuacions imposades, fins el punt de presentar peticions de rectificació i paralització, signades per més de 160 persones. L’aura en que van entrar, ha deixat de brillar, i ja només queden unes consignes i una estètica que contrasta amb la realitat. No sembla tinguin forces ni esperit per a refundar la doctrina i objectius.

MANTENIR O SUPRIMIR ELS JUTJATS DE PAU ? Portem uns dies de reunions i mobilitzacions a l’entorn de la figura dels Jutjats de Pau, amb informacions i detalls que no sempre concorden amb la realitat. El motiu de parlar del tema és la tramitació en el Congrés de Diputats, del Projecte de Llei Orgànica d’Eficiència Organitzativa del Servei Públic de Justícia. A instàncies de la Consellera de Justícia de la Generalitat i de l’Associació Catalana de Jutges de Pau, es pretén introduir alguna esmena que permeti mantenir aquesta figura, almenys aquí a Catalunya, on els Jutjats de Pau tenen una llarga tradició , amb uns resultats clarament positius. Pels no avesats al tema, diré que de 947 municipis que té Catalunya, hi ha 898 Jutjats de Pau. Es a dir, en tots, excepte els que tenen Jutjats de Primera Instància i instrucció. Els Jutjats foren creats el 3 de novembre de 1855, i s’ocupen de tot el relacionat amb el Registre Civil ( creat el 1 de gener de 1871). Venen a ser una mena de delegacions del sistema judicial a cada municipi, i de fet el Jutge / Jutgessa, és la segona autoritat, després de l’Alcalde /Alcaldessa. El sistema d’elecció es regeix per una convocatòria , cada quatre anys, per demanar candidats al càrrec de Jutge de Pau i substitut. La convocatòria l’organitza l’ajuntament, el qual comprova que els candidats compleixen les condicions per ser-ho. Porta la proposta al Ple per aprovar els candidats a Jutge i substitut, i és el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya qui els designa. Quedi clara, doncs, la dependència directa dels Jutjats, del TSJC. Per aquestes funcions els Jutges de pobles fins a 2.000 habitants, reben una indemnització de 90 euros al mes, i els secretaris d’ajuntaments, una de 581 euros / any, en pobles fins a 499 habitants i de 500 en endavant, la indemnització és de 864 euros/any. La Generalitat també fa una aportació anual per a col·laborar en les despeses que originen els Jutjats de Pau, als ajuntaments. Cal tenir present que els Jutjats estan habitualment a les Cases Consistorials, on disposen d’un despatx o sala, per tramitar la documentació lligada al Registre Civil. Llibres de naixements, defuncions, casaments. I des d’on reben i tramiten documents arribats de Jutjats que precisen ser coneguts i entregats a persones del poble. En tant que representants de la Justícia estan habilitats per a celebrar casaments, i diferents actes de mediació per faltes o petites infraccions. El seu mandat és de 4 anys, i al finalitzar es poden tornar a presentar tantes vegades com vulguin, i siguin proposats pel Ple i designats pel TSJC. Què dir davant la seva possible desaparició ? Com en altres qüestions, hi ha pros i contres. Es cert que el pas del temps i la introducció de les noves tecnologies ha variat molt la feina que fins ara tenien. L’administració electrònica, ha vingut per quedar-se, i es pot fer ja pràcticament tot per aquesta via, sense necessitat de la presencialitat del passat. Queden encara, qüestions com la d’oficiar casaments que té una gran importància i treu feina a l’Alcalde i ajuntament, en general. També té la seva utilitat per temes de mediació i resolució de petites faltes i infraccions, quan el Jutge, té suficient autoritat i sensibilitat. Ara bé, cal saber que aquesta figura és incompatible amb qualsevol altre càrrec polític i institucional. Què suposa això ? Doncs, que en pobles molt petits, cada vegada és més difícil trobar algú que ho vulgui ser. Posem xifres al tema. Tenim un centenar de pobles de menys de 100 habitants. Trobar un candidat a alcalde, i un a tinent d’alcalde, no és fàcil. Si hi afegim un candidat a jutge i a jutge substitut, encara ho és menys. El mateix podem dir per a pobles de menys de 500 o 1.000 habitants. Costa molt cobrir les places, i és obligatori cobrir-les, si existeix Jutjat de Pau. Aleshores què fer ? Soc partidari d’una doble realitat. Els ajuntaments que vulguin mantenir el Jutjat de Pau que ho demanin, i els que no, es suprimeixi. Al cap i a la fi, si es suprimeix no passa res d’especialment negatiu. Tota la tramitació de Registre Civil i documentació judicial, la portarà el secretari de l’ajuntament, o una administrativa habilitada. No hi haurà cap daltabaix d’un sistema a l’altre. O si es vol, agrupar Jutjats de Pau, a nivell comarcal, com perquè es faci càrrec de les gestions i tramitacions actuals, poble per poble. Entenc la defensa de la continuïtat en pobles grans, però aquesta figura ha perdut pes i atribucions, en els més petits. I si s’ha de posar una persona en un lloc més per força que no pas per vocació, no anem per bon camí. Ara i aquí, les vocacions han disminuït, i les funcions tradicionals i històriques també. Potser que acceptem canvis , en funció de la realitat present.

TV3, SECTARIA Y RUINOSA. De todos los instrumentos creados por el nacionalismo catalán, el más potente, el más sectario y el más ruinoso ha sido TV3, la cadena de televisión, con sus derivadas. Lo mismo hizo a nivel radiofónico con Catalunya radio y sus derivadas. En total, la CCMA, la Corporación Catalana de Medios Audiovisuales, llegó a tener una plantilla superior a los 2.700 trabajadores y un presupuesto cercano a los 400 millones, en su mayor parte procedente del presupuesto de la Generalitat. Algunas cifras se han modificado por las crisis, pero todavía hoy TV3 emplea a cerca de 2.300 trabajadores y recibe 245 millones del erario público. No voy a dar cifras de sueldos, organización interna ni otros detalles porque el objetivo de este artículo es hablar del contenido. Dejo para otra ocasión otras informaciones. El método para acceder a un puesto ya define cual será el resultado de su funcionamiento. El clientelismo ha sido constante a lo largo de toda su existencia, creando fuertes vínculos entre el partido de gobierno (CiU) primero, y ERC, después. Es muy difícil imaginar trabajadores “independientes”, en cualquier puesto y menos en los de dirección. Si se ha entrado por obra y gracia de un partido, se le debe obediencia y pleitesía hasta el final. Así pues, bajo la excusa de defensa y promoción del catalán se ha organizado una inmensa estructura de promoción y defensa del Govern de la Generalitat, y los partidos que lo componen. No hay límites en la defensa a ultranza de todo lo que hacen, y al mismo tiempo ataques constantes a las acciones de les otros partidos y muy especialmente contra todo lo que proceda del Gobierno central. No hay información. Hay propaganda, y deformación de la realidad mediante diferentes técnicas. Unas, consisten en magnificar todo lo propio. Otras, en deformar todo lo ajeno. Y finalmente otras que simplemente las ignoran. Es imposible informarse por medio de TV3 o Cataluña Radio. Y sin embargo hay centenares de miles de hogares que se alimentan de estos medios. Esto es lo que explica determinados comportamientos y conceptos que se venden diariamente y producen resultados nefastos. Solo si se ha estudiado bien la trayectoria de TV3 se puede comprender el proceso independentista. La ración diaria de sectarismo y deformación de la realidad produce resultados concretos. Una idea de país, una idea de Estado, de partidos propios vs partidos ajenos, prepotencia, sectarismo, aparecen en muchos de los programas. Y cada cierto tiempo se dedica alguno especial para rematar un tema determinado. Estas dosis de odio, negatividad, sectarismo, van entrando y se quedan en muchos hogares que no buscan la pluralidad ni la diversidad. El daño producido ha sido inmenso, y por raro que parezca también ha afectado al idioma. Si antes se veía con simpatía, muchos lo asocian a un independentismo excluyente. Lo han dejado de usar como método de rechazo. Este es uno de los resultados de unos medios que deben ser modificados en profundidad.

DELIRIS DE GRANDESA. Tocar de peus a terra, tenir clares les prioritats de país, i actuar sempre sota el principi d’austeritat en la despesa, son factors essencials pels qui ostenten algun càrrec públic. Tan val pel més petit dels ajuntaments, com pel més gran dels governs municipals, autonòmics o estatal. Per molts ingressos que es tinguin, la despesa sempre ha de ser austera, planificada i ben gestionada. I pertoca al responsable de finances, primer, i al president després, garantir les degudes proporcions a cada àmbit i sector del govern. Portem anys de prioritats poc clares i distribució del pressupost de la Generalitat, sota el principi de lluïment per davant del de necessitat. No estranyin les mobilitzacions i protestes dels àmbits afectats: sanitat, ensenyament, serveis socials, seguretat. Els qui defensen aquests principis veuen indignats com Acció Exterior disposa d’àmplies partides per obrir noves delegacions a l’estranger que no tenen altre objectiu que els deliris de grandesa de la seva Consellera, i d’una part del Govern. Si fins ara tenir-ne quinze ja era difícil de justificar, passar a vint , amb noves incorporacions per vies col·laterals, suposa traspassar totes les línies vermelles, en matèria d’austeritat. I és que costa d’explicar concedir sous de 87.596,86 euros a cada delegat, dient que fan funcions de representants del Govern a l’estranger, pagar lloguers, personal administratiu i de propaganda, suma uns milions que permetrien resoldre, en gran part, les immenses carències del Departament de Sanitat. També costa de justificar l’existència de delegats territorials de tots els departaments, en els àmbits regionals o de vegueria, perquè sabem que no resolen cap necessitat concreta. No son més que alliberats dels partits de Govern, per fer tasques de partit, més que institucionals. Aquí tenim un altre volum de gasto que ajudaria a resoldre carències en el Departament d’Ensenyament o en el de Benestar Social. Tots els governs, de totes les institucions han de tenir ambició i projectes de futur, però mai “deliris de grandesa” perquè administren el diner de tots, i aquest diner ha de tenir un destí molt concret i sobretot útil. L’estat de benestar requereix garantir els serveis bàsics essencials, només quan tots aquests estan ben coberts, podem pensar en despeses de segon nivell. Ara i aquí , en els darrers anys, hem patit unes retallades brutals, i no han estat reparades, de manera que la quantitat i qualitat està molt lluny del desitjable. O més ben dit, del necessari. Es hora, doncs, d’oblidar deliris, i reparar dèficits. Tot el diner ha de tenir un destí ben justificat, i no podem permetre somnis ni destins superflus. A veure si els partits de govern fan cas al que realment necessita la ciutadania. No ells com a partits.

ERC I LES IMMATRICULACIONS. Curiós país el nostre i curiós partit ERC que s’atreveix a acusar l’Església Catòlica d’apropiació indeguda de milers de béns, suposadament de particulars o altres entitats, sense altres proves que la seva paraula. La del partit i els seus dirigents. S’entén per immatriculació, donar d’alta en el registre de la propietat, bens que fins aleshores es feien servir, considerant clara la titularitat però que no s’havien registrat perquè no havia fet falta. L’Església Catòlica va aprofitar una normativa per fer-ho, de manera que entre els anys 1946 i 2015, es van immatricular un total de 34.961 a nivell d’Espanya, dels quals 3.722 corresponien a Catalunya, i concretament 951, en el conjunt de les comarques centrals. Estan tots els béns immatriculats ? No, en absolut, queden encara molts pendents de fer-ho. Ara mateix s’està immatriculant la Catedral de Vic, i amb ella, altres béns que apleguen la documentació adient per ser donats d’alta. La polèmica , a nivell estatal, va venir donada per algunes immatriculacions “discutibles”, com la Mezquita de Córdoba. En aquest cas concret, per resolució judicial de juny de 2015, es considerà que era propietat de l’Església des de l’any 1236. Tornant aquí. El juny de 2020, es planten a St. Vicenç de Castellet, el Vicepresident Aragonès, i la Consellera de Justícia, Esther Capella, i proclamen que totes les immatriculacions de l’Església Catòlica, son indegudes. Es a dir, fruit d’apropiacions, usurpacions o paraules més gruixudes, i com que estan en el Govern, decideixin crear una Oficina de Mediació per facilitar que tots els “reclamadors de propietats “tinguin un lloc per anar i aconseguir recuperar la propietat, mitjançant un sistema de mediació, pagat per tots els catalans. Vista aquesta decisió, i estudiat el llistat fet públic dels 3.722 béns , suposadament immatriculats de forma “indeguda”, els vam estudiar, un per un. Francament, no vam saber trobar la il•legalitat o usurpació comesa. Però, per anar més lluny, el PSC va presentar petició de resultats, de la mà del diputat, Cristòfol Gimeno. Rebuda la resposta del Govern, veiem bocabadats els resultats obtinguts per la flamant, innovadora i sorprenent Oficina de Mediació. En un any i mig d’intensa existència ( agost 2020 – desembre 2021) i em consta que fins avui, ha obert un total de 15 processos( quinze) dels quals 13 (tretze) de ciutadans i 2 ( dos) d’ajuntaments !!! Dels 15, només 5 ( cinc) van aportar alguna documentació, i en dos dels casos va ser desestimada ( per l’Església). En queden 3 (tres) per resoldre. Heus aquí que ens devem haver gastat no menys de tres-cents mil euros en mantenir una Oficina de Mediació, amb un treball intens de quinze dies ,en dos anys, en els quals ningú, repeteixo ningú, ha reclamat cap de les Catedrals sota sospita( Barcelona, Tarragona, Solsona..) ni cap Basílica( De la Mercè, Del Mar, Del Pi...) tampoc cap Palau Episcopal, ni un senzill cementiri o rectoria. Es seriós que un partit com ERC, acusi i gasti diner de tots nosaltres, per aconseguir un fracàs total ??? No hauria de demanar disculpes i desmuntar “xiringuito” ? No hi hauria d’haver alguna dimissió ???