Joan Roma

ELS CONTRARIS HABITUALS. Encara no s’ha presentat la Candidatura als JJOO d’Hivern 2030, que ja surten els contraris habituals. Sota grans paraules i grans defenses del territori, sense conèixer en absolut el projecte concret ni les propostes d’infraestructures, equipaments i serveis, necessaris per dur-los a terme, creuen tenir la representació de tots els catalans, visquin a la muntanya, visquin a tocar el mar. Res de nou a l’horitzó perquè em recorden tots els que ja pels JJOO del 92, van organitzar concentracions, manifestacions , intents de boicot al pas de la torxa olímpica i altres accions, per tot el país. Com era previsible van obtenir un fracàs radical. No volen rememorar-ho. Davant un fracàs, millor no recordar-lo ni voler acceptar-lo. Hi tornem a ser. Ara, tornen a treure els grans perills que suposadament poden comportar uns JJOO d’Hivern. D’entrada, molts ja anuncien que pel 2030, no hi haurà neu a les muntanyes. Grans coneixedors del canvi climàtic, pressuposen que avançarà tan ràpid que en 8 anys, no tindrem neu enlloc. Primer gran argument. El segon, és que sense haver vist ni llegit res del que recomana el Comitè Olímpic Internacional, consideren que només es poden fer JJOO si es destrossen camps, prats i muntanyes per poder-hi fer les competicions olímpiques. No s’han assabentat ni ho volen fer de que els canvis en la seu o seus, ha de ser en base a una especial cura pel medi natural i el medi ambient. Més que construir és adaptar els espais disponibles i buscar ubicacions per competicions que fins i tot es poden fer en llocs més allunyats, com Barcelona – capital, convertint el Palau Sant Jordi i algun altre, en autèntiques pistes de gel on dur a terme totes les competicions previstes. Tampoc cal fer autopistes ni autovies, per anar als llocs de competició. Volem carreteres que passin del segle XIX al XXI, per fer-les més aptes i segures, no pels JJOO sinó per sempre. I en aquesta adaptació de les infraestructures, equipaments i serveis, volem sumar-hi aportacions de la UE, del Govern Central, de la Generalitat, de les Diputacions i dels Ajuntaments. Plegats podem aconseguir unes millores que amb l’excusa dels JJOO, siguin una aposta de futur, per viure i viure del territori. Es lamentable veure el grau de desconeixement i autèntica mala fe, per part d’un sector d’opositors, que em recorden clarament els del 92. Després, a la vista de l’èxit i dels bons resultats obtinguts, van fer mutis pel fòrum i no se’ls ha tornat a veure, fins ara que surten de nou ells mateixos, o alguns correligionaris que creuen tenir la veritat al seu costat i poden imposar un model de vida, amb el que només ells, creuen. I no, els favorables als JJOO som els primers interessats a preservar la riquesa natural i mediambiental perquè ha de ser font de vida, per les futures generacions. I qui cregui que la neu està a punt de desaparèixer o que el turisme ben entès no aporta treball i riquesa, desconeix realitats com les de Suïssa, Àustria, nord Itàlia, sud d’Alemanya, ets, on des de fa generacions tenen com a principal font de vida, tots aquests elements. Si pels JJOO del 92, van fracassar, també els hi auguro un total fracàs en aquests d’Hivern. El que em preocupa, ara i aquí, és el Govern de la Generalitat. No acaba d’entendre que son un repte conjunt de tot el país i de tot l’Estat, i que la unió fa la força. D’aquí la necessitat de sumar amb Aragó i tots plegats de la mà del COE, presentar candidatura per un repte essencial, per l’esport i pel futur dels Pirineus.

VOLEM DECIDIR.!!! Resulta que un partit com ERC, suposadament defensor del “dret a decidir”, ha decidit no deixar-nos participar als ciutadans de les comarques de muntanya, del Solsonès, Ripollès i Berguedà, en la consulta pels Jocs Olímpics d’Hivern 2030. Visca la democràcia !!! Visca el diàleg!!! Curiosa decisió, presa per no sabem ben bé quin òrgan o quines persones, però en cap cas pensant ni parlant amb els representants d’aquestes tres comarques, que vull recordar son des de 1983 ( Llei 2/1983) d’Alta Muntanya. Vull recordar que en aquestes tres comarques, l’esport de neu ha estat i és un dels seus elements essencials, des de temps immemorials. El Berguedà fou comarca avançada en els esports de neu ( Rasos de Peguera), i ara mateix té a Coll de Pal ( Bagà) la connexió amb La Molina, oferint un dels més importants dominis esquiables, de Catalunya. El Solsonès disposa de l’estació de Port del Comte, amb pistes de diversos nivells i dificultats com per posar-la a disposició dels entrenaments que necessitin els participants en aquests JJOO, si ens son concedits. I el mateix podem dir de Vallter 2000, a la comarca del Ripollès. Només falta anar-hi per donar-se compte de les magnífiques prestacions que poden oferir per entrenaments i per alguna prova especifica. He de dir que no m’esperava aquesta retallada a l’hora de decidir a quina població es dirigiria la consulta. Les comarques que seran consultades seran la Vall d’Aran, Alta Ribagorça, Pallars Sobirà i Jussà , l’Alt Urgell i la Cerdanya. Ja està. En total unes 63.000 persones, i punt. Pel que fa la pregunta concreta, encara l’han d’estudiar, i tampoc queda clar el nom definitiu de la candidatura, on uns volen posar-hi Barcelona – Pirineu , i altres afegir-hi Aragó, on disposen d’importants estacions, molt aptes per determinades especialitats. En resum, la improvisació continua sent “marca de la casa”, amb posicionaments curiosos per part d’ERC, com de clara oposició en molts indrets, d’abstenció en altres, sota l’excusa que no tenen prou informació, i en algun altre, de recolzament en veu baixa, per evitar entrar en contradiccions amb el partit, a nivell nacional. Bé, toca prendre nota d’aquesta decisió de la part del Govern, corresponent a ERC, i donar-ne compte a tot el conjunt de les comarques d’Alta Muntanya. L’any vinent tindrem eleccions municipals, en les quals podrem castigar l’oblit i el menysteniment d’aquest partit, envers els nostres municipis, per mantenir-los aliens a un gran esdeveniment com poden ser els JJOO d’Hivern 2030. Els JJOO del 92, van ser un esclat de joia, bona organització i èxit, perquè tots, repeteixo tots els municipis ens hi vam sentir representats. No sembla ERC hagi volgut copiar aquesta cooperació i col•laboració per sumar voluntats i esforços. Convé tenir-ho present en els propers mesos i anys. I quedi clar, el ple recolzament del partit socialista, a una candidatura que pot ser una gran festa esportiva i l’oportunitat de posar al dia les infraestructures , equipaments i serveis de tota l’àrea d’Alta Muntanya.

MENYSPREU AL DINER PÚBLIC. Portem dies, per no dir setmanes, parlant de la “descoberta” feta pel diari Ara, d’una situació anormal en el Parlament de Catalunya. Dic anormal, per no dir una paraula molt més gruixuda. I és que a l’any 2008, el president Ernest Benach, i els membres de la Mesa que presidia, van acordar uns privilegis mai vistos abans, ni després, com és que tots els funcionaris del Parlament es podien acollir a una clàusula de pre jubilació, quan complissin 60 anys, cobrant íntegre el sou i els triennis, sense treballar, fins assolir la jubilació oficial. Les xifres eren, son d’escàndol, perquè de les 21 persones acollides, i les 12 a la llista d’espera ( a més d’altres desenes ja extingides), hi apareixen sous de 150.000 euros a l’any amb triennis que fan arribar als 250.000 euros. En total, 1,7 milions a càrrec del pressupost del Parlament. I com aquesta és la màxima institució de Catalunya, fa el que creu oportú, sense donar comptes a ningú més que a ells mateixos. Sincerament com ex diputat, durant quatre legislatures, abans de 2008, em sento avergonyit i indignat, a parts iguals. I encara més perquè a la periodista investigadora li va costar nou mesos, obtenir la informació. I encara, no tota. També a mi m’ha costat obtenir informació per alguns dels meus articles, tot i tenir la condició d’ex diputat. Què vull dir amb això ? Doncs que molt parlar de llibertats, opressió i independència, però posem-nos a tremolar si algun dia aquests dirigents arribessin a presidir un estat propi. Es molt divertit i sa anar contra tot el que es mou a Espanya, però no ho és gens quan algú posa en qüestió el funcionament del nostre petit país: Catalunya. Aquí, hi ha temes que no es poden tocar, i menys aclarir i exposar al públic, en general. Algun dia sabrem el finançament de tot el procés independentista. Algunes coses van sortint, poc a poc, amb compta gotes fruit de profundes i intenses investigacions, d’algun periodista valent, com les exigències de posicionament i finançament del procés per part del Barça. Es interessant veure fins a quin punt es barrejaven exigències amb intents de xantatge, pur i dur. Sortiran moltes altres coses que ens posaran els pèls de punta, no en tinc cap dubte. Però, tornant al titular. El naixement i creixement de l’administració catalana, s’ha fet amb un clar menyspreu al diner públic. Si algú té temps i busca informació, anirà trobant dades i xifres que no tenen comparació amb altres territoris d’Espanya. Aquí hem estat més que generosos amb els sous públics, superiors fins i tot amb els del Govern Central. No oblidem que el president de la Generalitat cobra molt més que el president del Govern central, i que cada Conseller té un sou molt superior al d’un Ministre, i el mateix passa amb el segon nivell, el dels Secretaris Generals, i lògicament també amb el tercer, el dels Directors Generals. I si mirem organismes, en tenim de tota mena, de tots els àmbits i sectors, amb emoluments que superen els de moltes empreses privades. I el greu del cas, és que gastant tant en càrrecs no fonamentals, ens falta diner per càrrecs essencials, com ara mateix metges, infermeres, especialistes, etc. Un govern sempre ha de ser auster, sempre. Fins i tot quan els ingressos son amplis i potents. Ja vindran temps menys favorables com per ser prudents. Aquí, no. S’ha optat per la generositat extrema. Més ben dit, per un autèntic menyspreu al diner públic i considerar que s’ha de pagar molt bé, i pensar en gran. Si som una autonomia, podem organitzar-nos com si fóssim un Estat, i tenir serveis a l’exterior, organitzar grans viatges, fer ostentació de Seus i Protocol....i sinó hi ha prou diner, ens endeutem. Algú pagarà, ni que sigui hipotecant el futur, amb xifres que superen els vuitanta-tres mil milions d’euros. Així estem, així hem arribat a un col•lapse financer, de molt difícil gestió. Toca posar ordre perquè la roda ja no dona més voltes. Difícilment ho farà un govern tan poc eficient i tan enfrontat com l’actual. Caldrà esperar noves eleccions per elegir nou Parlament i nou Govern, amb una composició molt diferent del present. Hi ha qui es prepara degudament per formalitzar el relleu. El país ho necessita, amb urgència.

BUSTO PARLANTE. Lo siento, pero cada vez que veo y oigo a Pablo Casado, me parece estar ante un busto parlante. Después de su elección como Secretario General del PP, me imagino le llevaron a una empresa de imagen y diseño para intentar pareciera un auténtico líder de primer nivel. Y claro, esto, no se fabrica ni se arregla en un plis-plas. Ponerle barba para que no pareciera imberbe, vale, es fácil si te crece un poco el pelo facial. Enseñarte a mover en un escenario o hablar desde una tribuna, se aprende en unas cuantas horas de trabajo. Y vestir a tono, tampoco es nada del otro mundo, con un buen sastre y algunos consejos. El problema, el auténtico problema, está en lo que no se ve. En la formación, el conocimiento y el trato con las personas. Aquí es donde falla el candidato. En sus intervenciones se nota el trabajo externo, el que le preparan sus asesores, y recita sin especial atención ni interés. Se nota, no sale de su fuero interno, lo que dice y expresa. La necesidad de salir cada día a pontificar sobre cualquier cosa, empeora la imagen, porque se repite a sí mismo. Se le nota lejano, ausente, no conectado con la crítica que hace. A veces, con notables fallos de su entorno, como cuando se va a despotricar contra los que atacan las macro granjas, y lo hace ante unas vacas, en una explotación extensiva, no intensiva, con lo cual se desprende que ni sabe ni le interesa una cosa ni otra. Además, lo de ir contra todo y contra todos, no le hace ni próximo ni fiable para llegar a gobernar. El candidato constructivo es el que sabe reconocer los méritos ajenos y aportar alternativas viables. Compaginar la crítica, con el gobierno alternativo. Este debería ser el camino para construir un relato y fortalecer la imagen de líder, en positivo. Aquí no. La competencia con VOX, no le permite usar grises en sus comparecencias y discursos. Si le hiciéramos caso, España, habría sucumbido varias veces a diversos cataclismos, sin que nadie lo hubiese notado. Las exageraciones comportan no escuchar ni hacer caso de las críticas más feroces. No tienen credibilidad, de manera que tan pronto se escuchan, se olvidan. Y las prisas, nunca son buenas. No hay voluntad de preparar el camino, ni llevar a cabo una tarea para más adelante, o para otro candidato. No. Se quiere ganar ahora, aunque para ello haya que quemar etapas y destrozar al adversario. Todo vale, aunque sea inventando hechos o mintiendo descaradamente sobre la propia realidad. No hay momento más revelador que el debate parlamentario semanal, de preguntas al Ejecutivo. En ellas se ve la capacidad de uno y otro para ser creíble y ganarse el favor de la ciudadanía. Ante una actuación crispada, a menudo poco rigurosa, y siempre extemporánea, vemos la respuesta tranquila, adecuada y precisa del presidente del gobierno, Pedro Sánchez. Dos modelos opuestos de liderazgo. Uno competente, otro prefabricado.

TEMA PENDENT DE RESOLDRE – SOCORRISTES PISCINES CRIDA D’ATENCIÓ AL GRUP PARLAMENTARI SOCIALISTA Estem a punt d’entrar en el mes de febrer i tot fa preveure un nou estiu amb greus problemes per a totes les piscines ( privades i públiques ) per falta de socorristes titulats. Torno a recordar que Catalunya té un dèficit de 3.000 socorristes. En el cas del Berguedà, un curs per preparar-ne, s’ha tancat perquè de 11 inscrits, s’hi van presentar 4 persones. El mínim per fer el curs era de 9, per tant, aquest any a la comarca no sortirà cap nou titulat. Però, el tema és general. Estem a temps perquè la Generalitat modifiqui les condicions i puguem retornar a temps passats quan es podia treure el títol amb 4 o 5 caps de setmana, de la mà de Creu Roja o la Federació Catalana de Natació. I sinó, modificar les normes i permetre que fins els 250 o 270 m2 de làmines d’aigua, no calgui un socorrista aquàtic, sinó un socorrista terrestre, en funcions de vigilant. No és normal que fora de Catalunya tinguin normatives més lògiques que no pas aquí. Tenir una piscina de xapoteix no hauria de sumar com làmina d’aigua de piscina, puix que els pares han de vigilar els nens, i parlem d’espais de 25 o 30 cm d’aigua. Sumar aquest espai a la piscina suposa passar de tenir vigilant, a tenir socorrista. Aquesta mesura afecta a uns 350 municipis a tot Catalunya. Es lògic no poder obrir piscines en municipis turístics, per no trobar socorristes titulats ? Es lògic que a Catalunya es demani una titulació que no demanen altres CCAA? ES URGENT TROBAR UNA SOLUCIÓ IMMEDIATA. Estem en temps de descompte i no podem tornar a tenir un estiu penjat, com els darrers, per culpa de mesures de govern que ningú va preveure quines repercussions negatives tindrien. Berguedà, 25 de gener de 2022.

SECRETARIS, INTERVENTORS, LLETRATS... Pels qui no coneguin el funcionament de les institucions, poden pensar que qui les presideix pot fer el que li doni la gana, sense especials entrebancs. Uns quants escàndols del passat llunyà i del més recent, han donat aquesta impressió, i determinats conceptes queden retinguts en la memòria de la gent, durant molts anys, fins i tot generacions. Qui no recorda les bogeries de Jesús Gil i Gil, al capdavant de l’ajuntament de Marbella ? O de Julián Muñoz ? o de molts altres, acusats i sentenciats. Poden semblar molts, però de fet, son una petita minoria, entre els prop de 80.000 càrrecs electes, a tot Espanya. Però, aquests pocs han fet un dany immens, a la totalitat. Cal saber però, que les alcaldades, les decisions unilaterals, fora de la legalitat tenen una vida molt difícil, molt curta. Hi ha prou elements de supervisió i control com per evitar la comissió de delictes o de l’ús inadequat de les normes vigents. Perquè ? Doncs, per la vigilància i tutela de la legalitat que han d’exercir els funcionaris públics. Molts no ho saben, però tots els funcionaris, juren complir i fer complir les normes legals, emparades per la Constitució. No poden mirar cap un altre lloc ni emparar pràctiques inadequades o directament il·legals perquè trencarien amb les obligacions del seu càrrec. I d’aquí se’n derivarien responsabilitats penals, amb tot el que comporten, a nivell de patrimoni personal, i futur professional. El que val per un alcalde, val per un president de qualsevol organisme o institució. En totes, hi ha funcionaris de diferents nivells. I en el més elevat de tots, figura el màxim responsable de supervisar, informar i controlar si el que el polític o polítics proposen, s’ajusta a la legalitat. Cas de no ser així, tenen l’obligació de comunicar-ho, advertir-ho, i si cal, denunciar-ho davant l’autoritat competent, o directament davant els tribunals. Sorprèn veure i escoltar compareixences públiques d’antics càrrecs institucionals, en ajuntaments, diputacions, parlaments o governs autonòmics, proclamant ànsies d’incloure propostes en l’ordre del dia, seguides de votacions, sobre temes pels quals son incompetents. I no ho varen fer per desconeixement, sinó amb plena consciència de la seva il·legalitat. Cosa ben fàcil de comprovar, per l’existència d’informes i dictàmens que així ho proclamaven. Malament anem, si volem prescindir d’aquests elements essencials en tota administració pública. Aquests funcionaris no son elements decoratius, ni de part. Son persones no alineades políticament, quan actuen en les seves funcions, i son garantia de legalitat. Toca, doncs, seguir els seus dictàmens. Si els creiem equivocats, podem demanar informes externs, però al final, toca mantenir-se dintre de la legalitat. Sortir-ne, suposa vulnerar lleis, i acabar en els tribunals. Es el que mai s’ha de fer. Ningú està per damunt la llei, i qui cregui poder-se-la saltar, segur acaba fatal. En tenim un bon grapat d’exemples.

DANY IRREPARABLE. Costa molt, molt, guanyar prestigi. Sovint, és resultat d’anys de treball i esforç individual i col•lectiu. En canvi, el desprestigi pot arribar, en un instant. No parlo ara de país, sinó del Cos dels Mossos d’Esquadra (CME). Per raons de càrrecs ostentats, he pogut seguir, en viu i en directe, des de la seva transformació en policia integral, per decisió del Parlament de Catalunya, fins el seu desplegament, arreu del territori. De la seva presència residual com vigilants del Palau de la Generalitat, quan era ocupat per la Diputació de Barcelona, amb un centenar d’efectius ,fins ara, amb prop de disset mil. La curta història, ha estat una cursa de progrés per aconseguir un grau de treball i eficàcia, com per fer-lo mereixedor d’un ampli recolzament popular i professional. Els darrers deu anys han estat especialment difícils a l’hora de complir amb les seves obligacions. Tenir un Govern, capaç de trencar legalitats, com Estatut i Constitució, obligava a fer el treball en unes condicions mai imaginades per cap dels seus efectius, i encara menys pels qui ostentaven càrrecs de comandament. Malgrat tot, amb lògics clars – obscurs, el CME ha superat les adversitats, amb uns raonables bons resultats. Convenia, doncs, mantenir l’equilibri intern, per poder girar pàgina i deixar enrere tensions patides i daltabaixos superats. Doncs, no. ERC volia manar, i volia deixar clar que qui mana decideix el destí dels que estan sota el seu mandat. Per això, calia trobar la persona adequada per fer la feina bruta, la d’imposar una nova política, sense manies ni explicacions. Joan Ignasi Elena, es va oferir, immediatament el van nomenar. Els qui el coneixem d’anys enrere no ens ha sorprès. Al contrari. I heus aquí com el prestigi guanyat al llarg de molts anys, cau en un instant. Ja no es tracta només de substituir el Major Trapero per un altre comandament, sinó el trasbals de prop de quaranta altres càrrecs de primer i segon nivell, per altres, amb l’enorme gravetat de treure qui investigava , per ordre judicial, afers obscurs del Departament d’ Interior, i possiblement de Presidència, i enviar-lo a la Comissaria de Rubí. El dany és irreparable, perquè demostra clarament i de forma matussera, la decisió de manar per manar, amb la derivació de considerar a l’interior del Cos, comandaments amics i enemics. Terrible cop al prestigi i a la pau interna. Res fa més mal a un cos de seguretat que dividir-lo internament i presentar-lo en societat, com un cos, supeditat als interessos del partit de govern. Han fet callar veus crítiques i han tallat investigacions en curs. Què volen amagar ? De què tenen por? En un país democràtic, no podem restar callats i encara menys immòbils. Toca recolzar i exigir el que el PSC ha demanat. Compareixença urgent en el Parlament dels principals responsables per donar compte de les decisions preses. Estem davant un dels més grans atemptats contra el prestigi i la professionalitat del CME.

IMPOSSIBLE D’EXPLICAR. HO SENTO. No trobo la manera, per moltes voltes que li doni, d’explicar l’opressió que patim, la venjança dels tribunals sobre esdeveniments passats, la repressió generalitzada que descriuen els líders dels partits independentistes, el sotmetiment a lleis injustes, la prohibició d’assistir a actes, parlar o estudiar la llengua pròpia, no poder votar quan ens doni la gana, no poder decidir sobre qüestions que ens vinguin de gust, ni marxar del país per anar cap un altre, encara que no sapiguem on volem anar o arribar. Ho sento, però no em veig capaç d’explicar com és possible tanta opressió, per part d’Espanya, i veure com el país es manté en el lloc dinovè , a nivell mundial i manté la situació de democràcia plena. Com pot ser que fallin tots els controls i totes les avaluacions ? Es que hi ha dues realitats o vivim en dues dimensions ? Dono voltes i em pregunto aquestes i moltes altres qüestions, a la vista de les declaracions, manifestacions i afirmacions dels representants dels partits independentistes, en les quals figuren les anteriors acusacions i moltes altres, que per raons d’espai , no puc reproduir. I se’m fa especialment difícil donar explicacions a preguntes de persones vingudes de terres llunyanes que veien en Espanya, la terra de promissió. Es van equivocar ? Estan en terra segura i democràtica ? Aquestes i moltes altres preguntes, he de contestar, en l’exercici de la meva feina com voluntari de Creu Roja, a persones vingudes de països com Rússia, Ucraïna, Geòrgia, Afganistan, Azerbayan, Senegal, Gàmbia, Ghana, Costa d’Ivori, Mali, Mauritània, Síria, Marroc, Congo, ...Hi ha algun bri de veritat en acusacions i descripcions de tot el succeït en els darrers deu o dotze anys, per part dels impulsors i promotors del procés independentista ? Poden comparar la vida i realitat quotidiana, de les llibertats que tenim a casa nostra, amb la de qualsevol dels països abans esmentats ? No serà que en el seu camí cap uns objectius irreals i totalment enganyosos, han de justificar el fracàs, mitjançant desqualificacions i falsedats evidents , de la realitat autèntica ? Personalment, no he patit cap disminució de llibertats, ni cap limitació dels meus drets democràtics per part de les administracions . Sí en canvi he vist atacada la meva llibertat i els meus drets democràtics, per part dels partits independentistes que volien sotmetre’m a la seva voluntat. Volien renegués dels juraments fets, a l’accedir als càrrecs institucionals, i trenqués amb la legalitat, per seguir-los pels camins de la il·legalitat. Si en aquest camí cap al pedregar, van incomplir lleis, van trepitjar drets i deures, és lògic siguin perseguits, jutjats i sentenciats. No busquin ara culpables en els qui es van mantenir fidels als principis bàsics de la democràcia. I no vulguin embrutar el nom de les institucions encarregades de mantenir la llei i l’ordre. Son bàsiques, en la democràcia plena de la que gaudim. Amb imperfeccions, evidentment, però amb ganes de reduir-les. I si volen veure i comparar, que voltin una mica, llegeixin o parlin amb persones procedents dels immensos territoris on la democràcia és inexistent.

BERGA, AL MARGE DE LA LLEI. En anteriors articles, feia referència a les deficiències de l’equip de govern ( CUP – ERC ) per resoldre les múltiples carències de la ciutat de Berga. Avui, el tema és molt més greu. Va de la vulneració de la llei, de forma reiterada, conscient i prepotent. Aquesta és la revelació feta pública, en el Ple Ordinari del passat dia 13 de gener, a instàncies dels grups d’oposició i molt especialment del Regidor – Portaveu del Grup Socialista, Abel García, el qual va exposar l’existència de més d’una dotzena d’informes negatius de la secretaria de l’Ajuntament, en relació al fraccionament de contractes, per evitar haver-los de treure a licitació pública, entre altres irregularitats. De fet, ja en un ple anterior, el de 4 de novembre, també a instàncies del regidor socialista, s’havien admès irregularitats en la gestió municipal així com en relació a la residència d’avis , però ens centrarem en els més controvertits. Segons els regidors de govern, la llei és farragosa i difícil d’aplicar, aleshores consideren legitimat saltar-se-la. I ja està. Ho fan pel bé del poble, diuen. No us venen records d’altres temps, fora de la democràcia ??? I ho fan dos partits ( CUP i ERC) que volen donar lliçons de transparència i rigor, a tots els altres partits, i a Berga, proclamen no solament que ho han fet, sinó que ho pensen continuar fent, fins que els doni la gana, fins que s’acabi el mandat, o fins que algú hi posi fi. De fet, la situació mostra cares realment sorprenents i preocupants. La primera, l’atreviment, per no dir, la bogeria de situar-se fora la legalitat. La segona, la passivitat per no dir consentiment dels seus partits ( CUP i ERC). La tercera, més preocupant encara, és la no intervenció de qui està obligat a fer-ho: el Govern de la Generalitat. I la pregunta que se’n deriva, perquè no ho fa ? perquè son dels seus ??? Es a dir, perquè son de la CUP i d’ERC ??? Vull recordar que tots els ajuntaments estan obligats per llei a enviar les actes dels Plens i Juntes de Govern, a la Direcció General d’Administració Local, on han de revisar-les i veure si hi ha acords i decisions que puguin vulnerar la legalitat. Cas d’existir, els pertoca intervenir. Sigui avisant de les irregularitats, en primer lloc, sigui portant-les davant els tribunals per la seva suspensió i anul·lació. De no fer-ho, s’ha d’entendre que hi ha un delicte de prevaricació. O un doble delicte. Un per part de l’Equip de Govern que actua il·legalment, sabent que prevarica, i un segon delicte per part del Departament de Presidència, per permetre prevaricar a un equip de govern que està sota la seva vigilància. Així, doncs, estem davant una situació realment greu. Insostenible, perquè algú ha d’imposar el retorn a la legalitat. Es impensable permetre vulnerar la llei sense que ningú intervingui. Entenc i accepto no judicialitzar la vida política, però qui té l’obligació de fer complir la llei ha d’actuar. I a qui li toca, és al Govern, i sinó ho fa, hauria d’actuar l’Oficina Antifrau, i sinó, directament la Fiscalia. Tothom n’està assabentat, perquè ha aparegut en els mitjans de comunicació, a banda d’estar reflectit en les actes dels Plens i Juntes de govern. Berga, ja no solament està mal gestionada i administrada. Berga, està al marge de la llei.

Y AHORA, GUERRA POR LA LENGUA. Nada nuevo en el horizonte. Todos los nacionalismos necesitan de un enemigo exterior para justificar su existencia. A falta de argumentos, se inventan. Y, ahora, le ha tocado a la lengua. Es decir, a buscar cualquier hecho que justifique una gran campaña en pro de la lengua catalana, y de rebote en contra de la castellana. Faltaría más. Aquí, en Cataluña, nunca hay batallas en un único sentido. No. Aquí, quien inicia una batalla es para justificar otra. Y como siempre el victimismo fluye en todos los sentidos. La pobre lengua catalana, está maltratada y hay que salir a defenderla. Y la quieren defender, yendo en contra de la castellana. Les parece imposible compatibilizar las dos y pretender dominar las dos. El problema es el fundamentalismo de un numeroso grupo de independentistas que no dudan en usar sentimientos, lengua, historia, tradiciones… para ir contra todo lo español. No hay auténtica preocupación por el catalán, sino ganas de batallar contra el castellano, al que acusan de “invasor prepotente”. Y sin querer magnificar sus acciones, sí tienen su importancia por el dominio de ciertas redes sociales y por la inestimable ayuda de los medios de comunicación públicos: TV3, Cataluña Radio, y otros, generosamente subvencionados por el gobierno catalán. Todos ellos no dudan en hablar de opresión de la lengua, menosprecio, incumplimientos varios, etc. Siempre con relación al uso de la lengua castellana, no de la catalana. Su fanatismo les impide ver dónde está el problema. Es decir, dónde hay que actuar para conseguir lo que la mayoría deseamos y por la que batallamos desde hace lustros. El pleno dominio de las dos lenguas, con el añadido del inglés como tercera lengua básica para poder movernos por el mundo mundial. A este objetivo deberíamos dedicar todos los esfuerzos y no a introducir tensión y conflictos en las escuelas. Pero estos deseos están lejos de los cerebros del proceso independentista. Buscan la confrontación, donde sea y como sea, y la lengua es ideal para atacar los sentimientos más vitales. Hasta ahora las escuelas no eran el paraíso, pero habían conseguido quedar fuera de la batalla. Ya no. Ahora, hay que buscar todo lo que haga falta para encontrar conflictos, sin darse cuenta del daño que producirán. De hecho, ya están produciendo porque de unas pocas denuncias judiciales hemos pasado a tener decenas, y dentro de poco, habrá centenares. Y con cada sentencia, el conflicto se hace mayor porque se entra en una rueda de nunca acabar. Se imponen cuotas donde debería haber programación adecuada, nada más. Para entendernos si el objetivo es conseguir el pleno dominio del catalán y el castellano, dejemos a los equipos pedagógicos de cada escuela que planifiquen los programas para estos objetivos. En algunos territorios habrá que ampliar claramente la dedicación del castellano, en otros será el catalán. Y en todos, el inglés. Así pues, dejemos las cuotas fuera de la batalla y centrémonos en cómo enseñamos a los alumnos, en las dos lenguas. Repito, en las dos lenguas. Llevo muchos años dando clases de idiomas, y no tengo ninguna duda en que el mejor método es el de la inmersión en cada lengua. Es decir, para dominar un idioma hay que usarlo de forma oral, escrita, y en toda clase de situaciones. Hay que dar asignaturas en cada lengua, para llegar a dominarlas. Sin cuotas, sin porcentajes que no respondan a las necesidades de los alumnos, en función de su lengua materna. Estamos lejos del pleno dominio de las dos, y ya no digo de las tres. Hay que reformular la política educativa para adaptarnos a la realidad actual. Para ello nada mejor que establecer el objetivo final, i decidir cómo se llega. Método, dedicación y preparación adecuada del profesorado para impartir las tres lenguas básicas. Y parar de inmediato las batallas por la lengua, porque producen daños terribles en profesorado, alumnos, padres, y a la sociedad en general. Es evidente que a los fanáticos no les interesa la pacificación, pero al resto, sí. Hay que proponer un nuevo pacto que aleje tribunales y política de las aulas. Es urgente.

DUES SOCIETATS D’ESPATLLES. Tenim Catalunya dividida en dues meitats, més o menys similars, vivint en el mateix territori però amb visions radicalment diferents sobre el seu present i futur. Fins no desempatin serà impossible governar per un sol poble. El procés independentista ha propiciat i impulsat aquesta duplicitat, sense cap mania, apostant per una part, i deixant de banda l’altra. De fet, fins i tot podríem parlar d’un tercer àmbit, allunyat dels altres dos, per raons de pobresa i procedència. Si tenim en compte l’existència de 7,6 milions de persones sobre el territori català, només 2 milions s’han sentit concernits per la deriva independentista, gairebé el mateix nombre dels que segueixen fidels al doble sentiment de pertinença: Catalunya – Espanya. Queda més d’un milió, en zona d’exclusió, amb prou feines per subsistir que ha estat deixat de banda, com si es tractés d’un col·lectiu extern. Tenint en compte aquesta realitat, és d’una enorme insensatesa, per part dels partits independentistes, voler parlar en nom del “poble català”. Ni el representen ni aconseguiran ampliar la seva implantació perquè el fanatisme i fonamentalisme ho impedeixen. Son exclusivistes, i això els allunya dels dos àmbits dels quals abans parlava.Diria més. Com més s’esforcen en proclamar els seus objectius, més lluny se situen de convèncer a la resta. I la resta representa dos terços del país. Només un terç segueix les directrius independentistes, amb un clar afebliment de les posicions inicials. Sigui per cansament, sigui per constatació de la impossibilitat d’arribar a la Itaca anhelada. Front aquesta davallada d’entusiasme li convenen a l’independentisme causes que justifiquin la seva continuïtat. Temes com les sentències del TSJC entorn a la llengua, suposen combustible pel foc independentista. Han de generar greuges per fer veure que ha de continuar la lluita, i poder mobilitzar la seva gent. Tenir-la a casa, suposa desmobilitzar-la i al final perdre-la. Però, malgrat els esforços, la realitat es va imposant. Si mirem les darreres mobilitzacions ho podrem comprovar. Només 35.000 manifestacions en la de Barcelona, per reivindicar la immersió lingüística. Una escassa mobilització si la comparem amb les de quatre anys enrere. O el concert al Palau Sant Jordi, més pensat pel lluïment de Lluís Llach que no pas per altra cosa, tingué 15.000 assistents ( no va omplir), els mateixos que tindria qualsevol altre cantant de l’escena nacional o internacional. Algú recorda que era per fomentar el Debat constituent ? Algú sap de què va la cosa? Es igual, toca moure’s i tot el que suposi un greuge, ha de servir a la causa. Però, la causa està morta, perquè no hi ha possibilitats de dur-la a terme. Algunes de les enquestes fetes darrerament deixen clara la baixíssima proporció de persones convençudes d’assolir la independència en els propers anys. No arriben a un 20 %. Es donaran per vençuts ? No, de cap manera perquè els hi va la vida. Es a dir, els capdavanters viuen d’això i no seran ells els qui pleguin veles i se’n tornin a casa. No. A cada esdeveniment organitzaran una protesta, i a cada protesta buscaran nous arguments per continuar. Fins quan ? Ningú ho sap ni ho pot predir. Mentrestant, el país va perdent oportunitats, prestigi i posicions. Ja no som territori d’oportunitats, sinó de conflicte. Hauran de passar uns anys més per constatar el fracàs, i donar el tomb. Quan més aviat es produeixi, més aviat podrem recuperar una part del temps perdut. Hi ha, però, unes grans oportunitats, perdudes per sempre. Es el que hem de posar a les espatlles de l’independentisme .

EL PARLAMENT DE LA SRTA. PEPIS. Fa una quinzena d’anys, vam considerar un insult que un dirigent polític acusés el Parlament de funcionar com una joguina, més pròpia de la Srta. Pepis que no pas de la més alta institució del país. Ho sento de tot cor, però no podríem reaccionar de la mateixa manera davant una crítica semblant a la vista del que passa en el nostre Parlament. Mai, mai hauríem pogut imaginar fos presidit per una persona imputada per diversos delictes, a punt de ser portada a judici, amb una més que probable condemna d’inhabilitació per uns quants anys. En un altre país, una persona com aquesta, hagués renunciat a assumir el càrrec. Aquí, no tant sols no ho va fer, sinó que està a la recerca d’incomplir l’acord de plegar quan sigui portada a judici. Vol esperar la primera sentència, presentar recurs, esperar la segona sentència, i tornar a presentar recurs si cal davant el Tribunal de la UE. Tot plegat podria suposar entre cinc i sis anys d’espera. Una jugada més típica d’una trilera que d’un càrrec institucional. Però, una nova sentència del TSJC, acaba de condemnar Pau Juvillà, diputat de la CUP i membre de la Mesa a sis mesos d’inhabilitació per incomplir resolucions de la Junta Electoral, en temps electorals. També en aquest cas es considera una persecució el que és una simple conseqüència de l’ordenament jurídic d’Espanya en temps electorals. Precisament, un dels grans prestigis de país, prové del fet que en més de 40 conteses electorals, mai, repeteixo mai, hi ha hagut cap qüestionament de les campanyes ni dels resultats. Entre d’altres motius, és per això que Espanya es troba en el lloc dinovè en qualitat democràtica, en tant que democràcia plena. Si una cosa és sagrada en temps electorals, és la plena competència de les Juntes Electorals per a complir i fer complir les normes democràtiques. I com que aquí, tothom vol interpretar les coses al seu gust, i sobretot mantenir els càrrecs ben pagats, trobem un altre sentenciat que no vol deixar l’acta de diputat fins no tenir tot el recorregut judicial fet. Li va com anell al dit a la presidenta, Laura Borràs, que pretén fer el mateix. Així, doncs, ja en tenim dos en situació semblant. I no hi ha dos sense tres. Tampoc mai havíem imaginat ni previst poder tenir un diputat, fugitiu de la Justícia, ubicat a Bèlgica, des d’on cobra, sense complir cap de les obligacions d’un diputat. I ja tenim un quart cas, en la persona d’Eulàlia Reguant de la CUP, a punt de ser jutjada pel TS, amb una més que probable sentència d’inhabilitació. També aquí aferrament al càrrec, i és clar, al sou que se’n deriva. Seguir les sessions precisa de valor i gosadia, perquè és una demostració palpable d’una presidència caòtica, prepotent i enormement frívola. Mana com si fos monitora d’una llar d’infants, amb sermons, prèdiques i proclames, contra les quals no permet cap intervenció. Imposa i trenca la norma d’equilibri institucional que sempre havien tingut els presidents de la Cambra Catalana. Si el Consell Executiu és una olla de cols, el Parlament ha esdevingut l’escenari de la Srta. Pepis. Pobre Parlament !!! Pobre país !!!

MENDICAR UNA BONA SANITAT. Produeix indignació veure com el Govern gasta a tort i a dret, i després diu no tenir prou recursos per lluitar contra el COVID o per dotar els equipaments sanitaris amb professionals de medicina general , infermeres i especialistes. D’això els que vivim a la Catalunya rural en sabem molt, perquè ho patim des de fa decennis, el que passa és que ara, hem arribat a un punt de no retorn. Ara, es vol reduir la Sanitat a uns mínims tan mínims que resulta ofensiu. El Govern, considera l’excepcionalitat dels mesos de pandèmia, com un model a mantenir. Es a dir, ha tancat i barrat els equipaments sanitaris, derivant els pacients cap a visites telefòniques, als Ambulatoris. Bé, sempre i quan uns pocs afortunats trobessin línia, perquè l’habitual era provar-ho 10, 15 o 20 vegades en un matí, sense resultat. En un territori rural, poc avesat a presentar denúncies, la manca de protestes, equivalia a donar per bo el servei prestat. I ja està. Aquí pau, i allà glòria. Oli en un llum, podien continuar donant “servei” a raó d’un metge per cada 8 o 10 municipis. Resultat, en una comarca de 31 municipis, amb mitja dotzena de professionals, ja complien. Equipaments tancats, infermeres per casos molt excepcionals, administratius reclosos a l’Ambulatori, i especialistes inexistents, per falta de disponibilitat. Així hem acabat, en plena pandèmia. Quan alguna revolta s’ha iniciat, CatSalut, s’ha tret de la mànega uns nous protocols, plens de xifres i dades, segons les quals el total de cartilles sanitàries, ha de manar a l’hora de distribuir els pocs professionals disponibles. Com que n’hi ha pocs, és necessari economitzar. Això requereix una bona feina de despatx, oblidant territoris, carreteres, edats, dispersió rural, i altres minúcies, per al final, trobar la gran solució. Per cada 1.200 o 1.500 cartilles destinarem un metge. Que això suposi agrupar 4,5 o 6 pobles, és el de menys. Tothom té cotxe, tothom es pot desplaçar i sobretot tothom té ordinador i mòbil com per trucar a l’Ambulatori i exposar els seus mals. I ja està, tema resolt. No, no , ningú cregui que exagero o que faig burla de la realitat. Aquesta és la trista i dura realitat. Sota el principi de que no tenim metges ni infermeres, i que no s’ha de gastar en va, tots els equipaments sanitaris han de tenir uns serveis mínims que ben aprofitats seran , més ben dit, han de ser suficients. I hem dit prou. Estem emprenyats de veure com el Govern gasta desaforadament en multitud de futileses i diu no tenir diner per un servei bàsic i universal com és la Sanitat. D’entrada, no volem sentir més que falten professionals, perquè si en falten que en creïn. Espanya té 46 Facultats de Medicina. Si s’han d’ampliar, que es faci, i si han de pagar millor perquè no marxin, que es faci. I el mateix hem de dir en el cas de les infermeres. I per descomptat, pels especialistes. Tampoc en tenim pels temes més elementals. No volem ser ciutadans de segona o tercera, ni tampoc convertir les visites mèdiques, en trucades telefòniques. No demanem privilegis, sinó accessibilitat adequada als serveis sanitaris. Per això paguem impostos i per això reclamem atenció. I si per mantenir o ampliar dotacions, han de retallar en altres coses, que ho facin. Acabo. Vull recordar que els pressupostos per 2022 augmenten en un 16 %, els ingressos, en canvi només ho fan en un 4% les partides destinades a Sanitat. D’això se’n diu mal govern.

DECADENCIA NO RECONOCIDA. No hay peor ciego que el que no quiere ver, ni peor sordo que no quiera oír. Así estamos en Cataluña desde hace años, a resultas del “proceso independentista”. No se quieren reconocer datos fiables, contrastables y fácilmente asequibles para cualquier persona que los quiera recabar. Además, las nuevas tecnologías ofrecen opciones, en todos los formatos posibles. Pues bien, cuatro años después del punto álgido del proceso, nadie quiere pasar cuentas y ver los resultados obtenidos. Para los independentistas todas las cifras con cuestionadas y cuestionables, fruto de información y documentación “interesada”, de forma que no se puede creer. Y ya está. Punto final. Muy bien. No quiero marear a los amables lectores con cientos de cifras. Solo daré algunas para darse cuenta del “volumen de la tragedia”. En los cinco últimos años, han salido de Cataluña 7.007 empresas, en sus diferentes fórmulas. En el mismo período, han venido 2.509, con lo cual el saldo negativo se sitúa en 4.498. Estas cifras salen de la información dada por el Colegio de Registradores de España. Quien quiera saber el destino, procedencia, etc., puede consultar los datos en diversas fuentes, fácilmente localizables por Internet. Quiero solo resaltar algunos nombres, para explicar el enorme perjuicio causado, al poder económico, social y político de Cataluña. No es igual la marcha de una empresa de veinte, treinta o cuarenta trabajadores que una de miles. Veamos una pequeña lista para demostrarlo: Caixa Bank, Banco Sabadell, Gas Natural, Endesa distribución, Mitsubishi eléctrica, Torras papel, Manpower, Abertis, SErvihabitat, Catalana Occidente, Ricoh….y un largo etcétera hasta llegar a las siete mil. Ante esta debacle, los independentistas suelen mostrarse escépticos, y responder con un gesto de exageración o con un estúpido, “ya volverán”. O peor aún, mejor tenerlas fuera que dentro. No quieren reconocer el daño causado, ni lo que significa de cara al presente y futuro a nivel de PIB y a nivel de poder político. Perder grandes empresas, significa perder peso económico, industrial y por supuesto bajar en el ranquing autonómico y europeo. Es más, muchas empresas que podrían haber venido, no lo harán a la vista de esta fuga y de la continuidad del desgobierno en la Generalitat. Y si alguien tenía alguna duda respecto algunas de las más importantes, puede comprobar como Caixa Bank ha vendido sus sedes centrales en Cataluña, y lo mismo ha hecho Banco Sabadell. Se han ido para no volver. Si hacemos una revisión anual del resto, veremos como todas ellas, o la inmensa mayoría se han asentado en sus nuevos destinos con ánimos de permanencia, no de provisionalidad. Con este panorama, junto a la mediocridad de los líderes políticos de los partidos independentistas, no parece próximo el retorno de Cataluña a los foros principales de reflexión y decisión. Se han perdido años para siempre, y no hay previsión de recuperar el tiempo y los esfuerzos perdidos. Lo único viable y posible es acortar el tiempo para evitar nuevas pérdidas. Esta debe ser la prioridad de los próximos años. Preparar muy bien las próximas elecciones municipales, para poner al frente de las principales alcaldías, personas preparadas, alejadas del independentismo e iniciar el asalto al gobierno de la Generalitat, mediante unos espléndidos resultados en el Parlamento de Cataluña. Este es el reto del PSC, con Salvador Illa, al frente.

EL VOT ANTI – COLAU. Catalunya, és un país petit, on ens coneixem, si no tots, molts dels que ens movem una mica. I d’aquesta coneixença en surten converses, reflexions i crítiques de com van les coses en uns llocs i altres. Es així, com ens fem una idea d’un mal govern a Lleida, o de les mediocritats a Girona i Tarragona, per parlar només de les capitals de província. I com no, parlem, i molt de Barcelona. En parlem i contrastem les opinions amb les visites que per raons diverses, tots hem de fer a la capital. I queda clar que la Barcelona actual no ens agrada, no ens atreu. Ha perdut l’encant i la gràcia que tenia, per passar a ser una ciutat com moltes altres. Fatal, quan s’ha estat a l’aparador del món. Abans, ni que fos per qualsevol excusa, anava a donar una volta per Barcelona. Fos per revisitar un museu, anar a comprar qualsevol cosa, o contemplar algun espectacle, la visita era obligada. Ara no. Puc passar mesos sense tenir cap ganes de baixar a la capital. I les poques vegades que m’hi toca anar, faig el que hagi de fer, i ni m’hi quedo a dinar. A la vista de les converses amb molta gent, som molts els qui fem el mateix. Ens atabala el desordre circulatori, l desgavell en carrers i places, agreujat per algunes decisions discutibles en temps de pandèmia. Poca netedat en llocs estratègics, perills d’inseguretat, i poca tranquil·litat en general. Tot plegat, motiva que si ho podem evitar, anem a una altra ciutat. Aquesta decepció amb Barcelona, centra les crítiques en Ada Colau, una alcaldessa clarament mediocre, incapaç de liderar una potent capital, a nivell intern i extern. No està preparada, no dona la imatge adequada, i no té els reflexes ni la capacitat per fer front als grans reptes d’una capital mundial. Barcelona s’ha fet petita i insignificant. Viu del passat, sense donar-li noves forces i impulsos per mantenir la primacia. Ha deixat de remar, i quan no es rema, quedes parat. Aquesta és la impressió, aquesta és la realitat. I els qui hem viscut els anys gloriosos estem indignats i la indignació porta ganes de votar. I en molts casos hi haurà clarament un vot anti- Colau, més que un vot a favor de no sé qui. Som molts els que considerem Colau un obstacle a la Barcelona, potent, innovadora, impulsora de novetats en tots els àmbits i sectors. No volem veure-la com una mena de capital de les okupacions, dels aldarulls, de les manifestacions espontànies, en tot lloc i moment. La del caos circulatori, i d’haver fet malbé multitud de carrers i places. I ja no és només la seva figura, la que no té suport, és que tampoc té un equip adequadament preparat. Tant ella com el seu equip serien ideals a l’oposició, però mai en el govern. I és que a banda de no saber governar la capital, es fiquen a la major part del país, en contra, amb els seus posicionaments i crítiques a projectes com els JJOO d’Hivern, o a d’altres que si no els agradaven, era preferible haver-se mantingut callada. Som molts que volem arribar a maig del 23 per constatar la girada de pàgina de Barcelona, per obrir-ne una altra, radicalment diferent.

EL PARADÍS DEL BREXIT. Unes quantes mentides, una intensa i extensa campanya, finançada per elements poc coneguts i gens transparents, en mans de persones sense escrúpols, van donar com a resultat, un dels moments històrics més negatius per a la vella Gran Bretanya. El Brexit es feu realitat. I res més pedagògic que fer-ne un seguiment periòdic, però permanent, dels seus resultats. Ho recomano a tots els lectors, sigui per la via de connectar canals britànics, en viu i en directe, o fer-ne un seguiment per altres vies. El resultat és demolidor, en tots i cadascun dels àmbits i sectors de la vida quotidiana. No hi ha cap sector que no n’hagi sortit profundament perjudicat. Alguns, fins extrems mai imaginats, posant en perill, fins i tot la seguretat alimentària o la personal, per manca de professionals suficients. I és que en alguns sectors, la dependència d’elements de fora, era superior al setanta o vuitanta per cent. Resulta interessant escoltar les opinions i reflexions dels britànics, al cap de cinc anys del referèndum de 23 de juny de 2016, en el qual 17,4 M van decidir-se pel sí ( un 51,9 %), i 16,1 M van votar pel no ( 48,1%). Un ajustat resultat que va suposar un canvi radical en el present i futur de la considerada segona o tercera potència de la UE. També és recomanable fer un seguiment dels tràmits del divorci. Ho dic pels qui, a Catalunya, eren capaços de resoldre en quinze dies , la separació d’un territori de l’altre, cas de tirar endavant la independència. No menys de quatre anys d’intenses i extenses negociacions han fet falta per aclarir i acordar el divorci, de comú acord, entre les dues realitats. I encara ara hi ha greus diferències en la interpretació d’alguns dels acords, i molt especialment de la situació creada a Irlanda del Nord, per culpa del Brexit. Ningú descarta propers desacords que comportin reaccions immediates de la UE, davant la poca seriositat de l’Executiu Britànic. I és que una cosa son els papers, i altra la realitat. I no passa dia en que la realitat topi amb conflictes mai imaginats, cosa que incrementa les tensions i els greuges per promeses incomplertes. Va bé, veure en la pell d’altres, el que alguns aquí volien vendre com l’entrada en un paradís a la terra. També aquí a Catalunya, teníem un bon nombre d’il•luminats, capaços d’anar a predicar per pobles i ciutats prometent una vida excepcional, si és produïa la per ells anhelada independència. Diner de sobres per a disposar de les millors infraestructures, equipaments i serveis. Funcionament perfecte de totes les administracions. Situació idíl•lica en el món mundial, sense especificar si a dintre o fora de la UE. Acceptació de la nova realitat, per part de tots, encara que la majoria no la volgués. I separació de bens i persones, en un plis plas, sense cap efecte negatiu per cap de les parts. Tot plegat, no gaire lluny, de les promeses fetes pels principals valedors del Brexit, la majoria dels quals han fet silenci pel fòrum i no se’ls troba enlloc a l’hora de demanar responsabilitats. El dany està fet, i ningú diria que la GB estigui en cap paradís terrenal. Prenem-ne nota.

BLANQUEJAR L’ACCIÓ EXTERIOR. Després d’anys de voler vendre l’Acció Exterior del Govern de la Generalitat com un servei de promoció de Catalunya a l’estranger, la realitat era l’intent de vendre el procés independentista, alhora que la col·locació d’uns quants fidels a les ambaixadetes catalanes, dites Delegacions a l’exterior. Un total de quinze països, compten amb Delegats, en una distribució impossible d’explicar des d’un punt de vista lògic i organitzatiu. Tenim Delegacions a la UE, Regne Unit/ Irlanda, Alemanya, EUA, Itàlia, Suïssa, França, Balcans, Europa central, Països Nòrdics i Bàltics, Portugal, Argentina, Mèxic, Tunísia, Madrid. Aviat s’ampliarà la llista, amb l’obertura de noves seus, en països, sense ordre ni concert. La cosa va més per amistats i grups d’interès, que no pas per una lògica territorial. En anteriors articles ja hem parlat de la poca utilitat i escàs rendiment dels milions invertits en personal, locals i activitats. I de les injustificables despeses que han motivat l’expedient obert per part del Tribunal de Cuentas, per a verificar el destí de 5,4 milions. En uns mesos veurem quina és la resolució definitiva de tot l’investigat. Ara, però, voldria parlar de la nova etapa que vol obrir la nova Consellera d’Acció Exterior i Govern Obert, amb la creació d’un Consell de la Catalunya Exterior, amb tres línies estratègiques: oferir als catalans a l’exterior una cartera de serveis, modernitzar els casals catalans, i donar suport al talent català. La primera sessió d’aquest nou Consell, es va celebrar fa pocs dies per via telemàtica degut a la COVID 19, però també per motius de la dispersió dels seus representants. Sincerament crec que en aquesta nova etapa hi ha dues voluntats clares. La primera és blanquejar l’acció exterior, en el sentit de voler establir una nova organització i funcionament per separar-la de l’etapa anterior en que va estar clarament i totalment destinada a vendre el procés independentista arreu del món, amb un absolut i rotund fracàs com hem pogut constatar. Es lògic que el Tribunal de Cuentas, reclami responsabilitats a qui va fer ús de diner públic per a accions totalment il·legals. Vist el resultat, ara es pretén justificar l’existència d’aquesta xarxa exterior, al que hauria de ser el seu objectiu. I aquesta és la segona justificació. La de dedicar l’estructura muntada a donar-li una mínima utilitat. Se’ns diu que tenim 400.000 catalans a l’exterior. Considero la xifra força inflada perquè caldria actualitzar un cens molt desfasat. I és que en un primer moment caldrà veure si els catalans de la diàspora, ja en la seva tercera generació es continuen considerant catalans o s’han allunyat dels seus orígens com per no formar-ne part. Conec força bé aquest món perquè en els meus anys a Suïssa vaig co-presidir el casal de Casa Nostra a Berna, juntament amb l’igualadí Ricard Vidal, durant sis anys. En aquells anys, els casals catalans estàvem federats i coordinats a nivell europeu i mundial, organitzant activitats lúdiques al costat d’altres de resistència com els Jocs Florals a l’exili, publicacions culturals, intercanvis lingüístics, etc. Si ara Acció Exterior, promou un canvi radical en els seus objectius, pot ser una bona eina pels milers de catalans a l’exterior, ni que siguin la meitat dels enumerats. Es bo disposar d’una connexió directa amb el país, oferint serveis , informació, gestions i tràmits, però fugint de voler-los utilitzar com eina d’acció política a favor de trencaments de la legalitat que ja hem vist com han acabat. A més, el diner destinat, és de tots, no dels partits independentistes, cosa que van oblidar els seus predecessors.

NINGÚ ÉS IMPRESCINDIBLE. Però uns ho son més que altres. No he cregut mai en les persones úniques, ni salvadores de la pàtria, però hem de reconèixer que la història, la vida, seria diferent sense alguns lideratges especialment importants que hem tingut. Avui, però, no vull parlar de ciutats, països o continents, no. Vull parlar del nostre poble i de tants altres pobles com el nostre. Si mirem el passat recent, o el present, constatarem la pèrdua de persones importants. No dic, imprescindibles, però sí rellevants. I no penso en saviesa, titulacions, coneixements o projecció pública. No. Simplement persones que han fet possible, multitud de petites i grans coses que han fet de Borredà, un poble diferent. Un poble grat per viure-hi. El que dic per Borredà, serveix per a qualsevol altre poble del nostre entorn. Diria més, és extensible a multitud d’altres, més o menys llunyans. Recordem-ho amb alguns exemples concrets. Qui no recorda vells triomfs de jugadores de tennis – taula ? Els joves o de mitjana edat, ja no ho tenen en el seu record, però sí, va haver-hi un grup de noies que van obtenir grans èxits, i darrera de cada grup hi ha qui coordina i qui organitza. Persones més o menys anònimes, a les quals no es dona especial importància, però que quan deixen el càrrec, es perd l’activitat. I de l’Esbart de Borredà, què en podem dir ? Doncs que fou una admirable iniciativa, amb més de 25 anys de vida, alegrant festes del poble i d’altres pobles, amb un nivell remarcable d’activitat dansaire. També al davant i al costat, hi havia persones entusiastes que dedicaven hores i dies lliures per aconseguir tirar endavant. O què en podem dir del Club Petanca Borredà ? Era imaginable un Club amb 250 socis, capaç d’organitzar importants campionats a casa i fora de casa ? Com podia mantenir-se una activitat com aquesta durant un munt d’anys ? Doncs, gràcies a l’esforç d’una colla d’entusiastes que ho feien possible. I perquè no parlar dels molts anys de futbol, en diferents categories. Primer jugant en un camp de futbol realment curiós, i ben poc reglamentari. Després ja en una nova ubicació, en la qual hi va treballar tot el poble per fer-lo adequat. Al davant i al costat, unes poques persones van fer realitat un somni que semblaria impossible per un petit poble com el nostre. Què podem dir dels anys de celebració del Concurs de Pintura Ràpida, amb més de 60 participants alguns anys, arribant a ser un dels més coneguts i reconeguts del país ? També, unes poques persones el feien possible. I del Teatre ? En dues o tres etapes, van sorgir una colla d’afeccionats, que ens van oferir un seguit d’obres, de gran qualitat, com per ser un esdeveniment de tot el poble, a cada actuació, omplint fins a vessar el Local Puigmal. Si passem a l’apartat de festes, Comissió de Festes, o si voleu Comissions de festes, durant molts anys, amb poques persones, i altres amb més persones, però amb volums de feina i de moviment de diners, realment importants, per un poble petit com el nostre. Només era possible amb un grupet de persones, tibant del carro. I sí, podem ampliar la llista amb altres esdeveniments com la festa de la Matança del porc, el tercer diumenge de febrer, o les activitats de la Penya Blaugrana, o la colla de Puntaires de Borredà, Comissió de Reis, Manualitats, etc. Segur em deixo alguna altra realitat pel camí, però serveixin les que he exposat, com exemple del que vull dir. Al davant, al costat o al darrere, sempre es necessiten unes quantes persones, a vegades molt poques, però entusiastes, com per fer possible una activitat determinada. Aquestes persones ho fan per dos motius concrets: perquè estimen aquesta activitat, i perquè estimen el poble. Totes dues coses son indispensables , una sense l’altra, seria impossible. Així, doncs, valorem la feina dels capdavanters, ajudem en tot el que puguem perquè tingui continuïtat el que fan, i si en algun moment creiem que ho podem fer millor que ells o elles, diguem-ho i passem al davant. Segur ho faran possible. Molts ho han fet, perquè esperar massa, pot suposar tirar la tovallola i perdre una activitat. No esperem tant. Que ningú critiqui el que no és capaç de fer. I si ho critica que sigui valent i coherent com per demanar el relleu. Segur se li facilitarà. Vaja , personalment, en tots els llocs on he estat actiu, ho he facilitat. I si queda alguna activitat on encara mantinc l’activitat, és per falta de relleu. Que ningú en dubti, i sinó que doni el pas.

CRISIS DE LIDERAZGO. La crisis de la política, produce crisis de liderazgos. No hacen falta grandes encuestas ni estudios para ver la triste realidad. Un breve recorrido por los principales ayuntamientos de España, nos da la primera pista. A continuación, hagamos lo mismo con las CCAA, y finalmente recalemos en Congreso y Senado, pasando por los principales partidos. Se ha producido un lento pero constante descenso en la calidad de los principales protagonistas, hasta llegar a cotas realmente preocupantes. El desprestigio, aleja posibles candidatos, a cualquier institución. Prefieren dedicarse a negocios privados, antes que caer en manos de la crítica más feroz, en todos los ámbitos posibles. Ahora mismo, todos los partidos, han iniciado el lento pero obligado camino hacia la búsqueda y confección de las próximas candidaturas municipales. Tendrán lugar el mes de mayo de 2023. Escaso año y medio. Primera misión, decidir si los actuales candidatos quieren o es deseable repitan. A continuación, buscar sustitutos, o nuevos equipos para reemplazar a los actuales. Parece fácil, pero en realidad la tarea es más que complicada. Quienes podrían ir, se lo piensan tres veces antes de dar el paso, y a veces, se deciden los que menos valen. Conseguir cambiar unos por otros, es el reto a perseguir. Al final, si no se consigue el mejor, hay que conformarse con el menos malo. Pero, rebajar las pretensiones, supone rebajar liderazgos y con ello, conformarse con gobernanzas mediocres. En eso estamos, en buena parte de España, y no parece nada fácil romper esta dinámica. Y, sin embargo, es esencial para recuperar prestigio y eficacia. La escuela municipal es la mejor para adquirir experiencia y capacidad de liderazgo, como para aspirar a nuevos puestos de mayor responsabilidad. Así se construye una carrera política, en la mayoría de países democráticos. También aquí, si bien, los últimos años no han ido en la buena dirección. Los casos de corrupción supusieron un duro golpe a la credibilidad de los políticos y del sistema, de forma que se generalizó la idea de que quien entraba en un cargo, era para delinquir, cuando la realidad es rotundamente diferente. Si tenemos en cuenta que España cuenta con más de 8.100 ayuntamientos, supone tener unos 80.000 cargos políticos en la administración municipal. Solo unos pocos han incumplido las leyes, y han manchado su trayectoria. El resto se han mantenido dentro de la más estricta legalidad. Pero, unos pocos, han hecho un daño tremendo al conjunto, y cosa similar ha pasado en la administración superior. La de las CCAA, donde algunos casos sonados, han llevado a actuar a los tribunales con escándalos que han llenado páginas y telediarios. Al final, se tiende a generalizar y con ello a alejar de los puestos públicos a personas que serían espléndidos candidatos. Y no solo hemos perdido calidad en los puestos de gobierno, también al frente de los partidos políticos, con un afán por escalar de forma rápida sin picar piedra, como era habitual años atrás. Quien llega, quiere alcanzar la máxima cota de poder, al cabo de muy poco tiempo. Ello conlleva utilizar todas las armas posibles, aunque sea a costa de mentiras, exageraciones o ataques sin sentido. Solo hay que leer o escuchar algunas de las comparecencias en los Parlamentos o en las Cámaras legislativas para darse cuenta de esta nueva realidad. ¿Hasta cuándo? Imposible predecir, pero de cada partido depende elegir a los mejores y evitar la entrada de mediocres. Solo así, conseguiremos superar la actual etapa, y devolver a la política el prestigio y respeto perdidos.

UNA NOVA SENTÈNCIA PER DESOBEIR LA JUNTA ELECTORAL. El TSJC ha emès una nova sentència, per desobeir una ordre de la Junta Electoral. L’afectat és Pau Juvillà de la CUP i considera que tornaria a fer mil vegades el que va fer, per considerar que va ser una mostra de llibertat d’expressió. Bé, si ho torna a fer, tornarà als tribunals i tornarà a ser sentenciat. Cadascú és lliure de caure a la mateixa pedra, però no aconseguirà doblegar els principis que sostenen un país democràtic com és Espanya, situada en el dinovè lloc, en el rànking mundial de països supervisats, avaluats i controlats per diverses agències internacionals, entre les quals la més prestigiosa The Economist. El sentenciat, actual diputat al Parlament i membre de la Mesa, va desobeir diverses vegades els requeriments de la Junta Electoral de treure simbologia independentista de les dependències municipals del grup a l’Ajuntament de Lleida. Doncs bé, la sentència suposa 6 mesos d’inhabilitació i el pagament d’una sanció econòmica. I haurà de deixar l’acta de diputat, per molt que protesti i que la presidenta del Parlament digui que no ho farà efectiu fins que hi hagi sentència ferma. Molt bé, veurem on porta aquest reguitzell d’embats i crides a la desobediència. De moment molta xerrameca verbal, però cap moviment real. Estem ja acostumats a tota aquesta parafernàlia de crítiques a la Justícia, amb acusacions de que té mania a tots els independentistes, pel simple fet de ser-ho. No, no, en totes aquestes causes hi ha elements objectius i decisius per actuar i sentenciar. I és que si una cosa és sagrada en temps electorals, és l’estricte compliment de la normativa sobre neutralitat de tots els estaments públics. Precisament si Espanya té una magnífica puntuació en matèria democràtica, és per l’exemplar compliment de les regles en temps electorals. En prop de 45 anys de democràcia, i amb tota mena d’eleccions: municipals, autonòmiques, generals, mai, repeteixo mai, hi ha hagut cap taca sobre la netedat dels processos i resultats. Mai. Precisament per mantenir aquesta netedat, les juntes electorals de zona, les provincials o la central, vetllen perquè ningú se salti les lleis. I una de les normatives vigents és que no poden haver-hi símbols de partits ni de moviments o col·lectius determinats, en cap seu de cap institució pública. Es una decisió fonamental perquè ningú faci servir els ressorts del poder per a benefici propi. Els qui hem estat representants d’algun partit, en alguna de les Juntes Electorals, tenim clar que les seves resolucions son d’immediat i obligat compliment. Si no hi estem d’acord presentem recurs, però d’entrada, es compleixen. I tots sabem que el seu incompliment dona peu a dures i contundents sentències. Lògic. Ens hi juguem la qualitat de la democràcia. El seu exercici en un dels moments més essencials: les eleccions. Així doncs, qui cregui que està exempt d’aquesta obligació, com sembla vol fer la CUP, ho té clar. No se’n sortirà.