Tuesday, May 19, 2020
FALTEN VOCACIONS, FALTA COMPROMÍS - art. Endavant Digital
FALTEN VOCACIONS,
FALTA COMPROMÍS.
Des de fa anys,
faig un seguiment de diversos temes, per a futurs articles, o simplement per a
informació personal. Un d’ells, és el relacionat amb el relleu d’equips
directius, de tota mena. Aquí, hi entren des d’associació de veïns, comissions
de festes, clubs esportius, entitats socials i culturals, AMPA’s, equips de
govern, associacions de comerciants, ...fins a d’altres en ONG’s, plataformes,
i moviments ,de tot tipus.
Què passa ? Doncs, que el relleu no es produeix, o només en uns pocs casos,
cosa que comporta la desaparició de multitud d’entitats i organismes del teixit
associatiu català. Portem ja uns anys de crisis de vocacions, però el problema
s’ha agreujat en els darrers anys, fins el punt de posar en perill , entitats
“històriques”.
Perquè passa ? Després dels llargs anys de franquisme, l’arribada de la
democràcia va suposar un esclat de vocació i compromís, en multituds d’àmbits i
sectors. En primer lloc, el polític, però al seu costat, naixeren centenars,
milers d’entitats de tota mena, arreu del país. Hi havia fam de sortir,
d’organitzar, de participar, i era molt fàcil trobar presidents, secretaris,
vocals i voluntaris, en general, per a constituir juntes directives, i
entitats, per a cobrir tots els àmbits imaginables.
Aquella primera generació, bona part de la qual provenia de la lluita
antifranquista, va donar pas a una nova generació “menys entusiasta”, però
encara activa, ni que fos per no deixar perdre el que havien heretat. Son els
que ara tenen cinquanta o seixanta anys, i ja en porten vuit, deu o quinze , al
capdavant de les entitats. Mostren ja cansament i un cert desgast per les
implicacions i complicacions de tota mena, que suposa estar al capdavant d’una
entitat. No solament per les hores dedicades, sinó per les responsabilitats de
tota mena que s’adquireixen, fins el punt d’haver-ne de respondre amb el propi
patrimoni personal.
Conscients del desgast, preparen el relleu i es troben, repetint càrrec,
perquè no en troben. Al cap d’un cert temps, decideixen tirar la tovallola i
plantar-se davant el conjunt de l’entitat per donar un ultimàtum: o relleu o
sortida, sense relleu, amb les conseqüències que això comporti, siguin les que
siguin. Comprensible i raonable. Algunes entitats aconsegueixen “in extremis”
trobar un equip provisional, a l’espera d’un de definitiu que es trobarà o no.
Sinó es troba, es plega. Punt i final.
Així estem, arreu del país. Es molt preocupant perquè les noves
generacions, amb les excepcions de sempre, no accepten implicar-se a mitjà i
llarg termini. Falten vocacions, falta compromís, ferm i constant. Encara es
troben ajudes puntuals, en moments puntuals, però manca el més important per la
continuïtat d’una entitat: la constància, l’esforç quotidià que dona seguretat
i garanteix l’existència.
Aquesta és una situació molt generalitzada, contra la qual es fa difícil
lluitar i sobretot vèncer o convèncer de que tot el que es perd, pot ser que
mai més es recuperi. La riquesa i varietat del teixit associatiu de Catalunya,
era una de les nostres grans senyes d’identitat. L’estem perdent a marxes
forçades, i sinó s’hi posa fre, veurem desaparèixer entitats que porten més de
cent anys a l’espatlla. De tot tipus, i de tot arreu. Aquest és un debat que
convé tenir, al mateix temps que simplifiquem normatives i exigències, en
determinats temes i funcions.
# posted by joan roma cunill @ 3:12 AM 
