Sunday, August 30, 2020
LES CUP, POQUES NOVETATS. L’entrada de les Candidatures d’Unitat Popular ( CUP) a la política activa, semblava destinada a obrir un món d’innovacions, expectatives, novetats, i trencaments amb tot el que havíem vist fins aleshores. No en va es proclamaven deslligades de tota mena de prejudicis, interessos i compromisos. Tenien les mans lliures i el desinterès per les coses terrenals, per bandera, a diferència dels partits polítics tradicionals, als quals titllaven d’interessats, venuts a les grans empreses, i supeditats al domini electoral. S’obrien, doncs, unes grans expectatives que el temps s’ha encarregat de tirar per terra i convertir les grans proclames en simples anuncis de propaganda, buida de contingut. Ho dic, amb sentiment de desil•lusió, perquè va bé tenir grans idealistes en tots els nivells de les administracions. A vegades, poden fer aportacions, fora de lloc o molt poc realitzables, però en altres moments poden obrir debats que algun dia han de ser resolts. I així ha estat en alguns casos, però sense continuïtat. I sense coordinació ni globalització , de manera que en un lloc es proposava un tema, quan en un altre, s’anava en altres direccions. I no és que faltessin ànims de coordinació, però el que criticaven als partits tradicionals, els va passar a ells mateixos, en forma de trossejament , en grups i grupuscles, que es feien la guerra entre ells mateixos, fins arribar, en alguns casos a superar àmpliament el que criticaven dels partits tradicionals. Res de nou, doncs, a l’horitzó. Així s’arribà a un dels punts més rellevants i crítics de la seva estada en política, decidir si votaven a favor de la investidura d’Artur Mas o no. Convocada assemblea general, dirigida i gestionada de manera més que discutible, es produïren diverses votacions, fins arribar a la definitiva en que se’ns digué que s’havia produït un molt poc creïble empat a 1.515 vots, amb un munt d’interrogants sobre el procediment, recompte, i resultat, que ningú volgué explicar ni detallar. El que vingué després ja és de tots conegut, però comportà, poc a poc un cert alentiment del protagonisme i l’acció política, amb un perfil baix, fins a dia d’avui. Falten caps pensants, falten protagonistes i sobretot projectes engrescadors, o trencadors amb la realitat present. Ja ningú espera de la CUP cap mena de proposta innovadora, capaç de trencar la dinàmica actual en el Parlament de Catalunya, i encara menys, a nivell del Congrés de Diputats, on la seva presència, passa totalment desapercebuda. A nivell municipal, la realitat és tant o més crua, perquè no hi ha previsió de creixement ni d’impuls a noves candidatures que puguin aportar com a model, el que han fet en els governs municipals. Tampoc en els que han estat a l’oposició. A l’empenta inicial, ha seguit un diagrama pla, en el sentit de no trobar projectes experimentals, o especials, a problemes reals. He fet un seguiment de les candidatures de les CUP, en el govern i a l’oposició a les comarques de la Catalunya Central, i no puc dir que hi hagi hagut un abans i un després en un municipi determinat. La gestió ha estat habitual, tradicional, molt semblant a la de qualsevol altre partit històric o candidatura independent. I pel que fa els grups a l’oposició, cosa semblant, amb alguna novetat pel que fa la presentació de mocions que no tenen cap incidència especial, en el funcionament dels ajuntaments concernits, tant si son aprovades com si no, perquè en molts casos no suposen canvis ni modificacions notables, en el funcionament. Estem, doncs, on estàvem, amb la impressió de que l’avenç territorial està congelat, i seran poques les novetats de cara propers mandats. I és que no és fàcil innovar, trencar tendències, dedicar esforços i aconseguir canvis notables, quan no es disposa de prou elements tècnics i humans per a fer-ho possible. UP, POQUES NOVETATS - art. Nació Digital Solsona
# posted by joan roma cunill @ 10:57 PM
Friday, August 28, 2020
PAU I TREVA - art. Regió 7PAU I TREVA El nostre país, necessita de forma urgent, un període de Pau i Treva, per a curar ferides, recuperar el seny perdut, i posar ordre a tota la cosa pública i privada. Sinó ho fem, estem perduts, a nivell individual i col•lectiu. La situació és molt més greu del que alguns volen fer creure. I com les desgràcies no solen venir soles, l’arribada de la pandèmia, ha ampliat de manera brutal el dany produït pel procés independentista, fins el punt de perdre la situació preeminent que havíem tingut , a nivell econòmic - financer i industrial. Podríem parlar també del cultural , l’esportiu i el turístic. Catalunya, ha deixat de ser la capdavantera en amplis sectors, model a seguir, per a d’altres comunitats autònomes, en el passat. Alguns ho volen imputar tot, a manies persecutòries, conxorxes polítiques, o aliances financeres, la realitat, però no cal anar- la a buscar gaire lluny, la tenim a casa nostra mateix. Trencar la convivència que laboriosament s’havia teixit durant generacions, porta conseqüències greus, però crear inseguretat jurídica a tots els nivells, suposa convertir-se en territori inadequat per a invertir. Si a tot plegat hi afegim mediocritat total en tots els estaments del govern , tenim les raons objectives, per les quals el país ha deixat de ser centre d’atracció intern i extern. Millor anar a territoris amics, que no pas, a territoris caòtics, o sectaris, a la recerca de somnis impossibles. Les xifres son irrefutables, si es volen veure, i si es volen creure. D’ençà les dates fatídiques del 6 i 7 de setembre de 2017, amb el trencament de la legalitat catalana i espanyola, en el Parlament de Catalunya, han marxat del país 5.567 empreses, segons dades recollides fins a principis d’aquest any 2020. Es una xifra immensa, però no única a nivell de pèrdua de pes econòmic – financer, perquè n’hi ha d’altres de tant o més preocupants. Hem comptat les que han marxat perquè son les més fàcils de conèixer, però mai sabrem les que no han vingut, per por a trobar-se en territori inestable. Com tampoc sabrem altres conseqüències que s’estan produint, de manera més callada i soterrada com la lenta però inexorable pèrdua de pes de les empreses catalanes, en el conjunt d’Espanya, i el trasllat dels centres de decisió d’empreses, ubicades aquí, però que han perdut el poder de decisió. Aquest preocupant panorama ve agreujat per les perspectives de futur. La batalla constant, i ja a la descarada dels dos partits de govern, impedeix prendre decisions estratègiques, i posicionar- se respecte grans projectes de futur. Es pensa en el dia a dia, oblidant el demà, i encara més, els anys futurs. Tot el contrari d’un govern eficient. Aquesta guerra interna no té aturador, ni passades les eleccions, a no ser que es produeixi un terratrèmol polític que suposi un canvi radical en la composició del Parlament. Aquesta és la única via per a aconseguir el període de Pau i Treva que deia al principi. Qui no vegi que repetir resultats porta al desastre, és que no és conscient de la gravetat de la situació en la que ens trobem. Un govern amb un deute de vuitanta mil milions d’euros, amb una estructura ineficient i una complerta imperícia per entendre’s i governar, fa impossible un nou mandat . Es més, una repetició de resultats, amb els rols intercanviats ( de Junts x Cat i ERC) encara faria més virulenta la relació. El país, ara i aquí, necessita una nova etapa amb altres actors en el govern, que donin estabilitat, serietat, eficàcia i tranquil•litat a tots els sectors, de manera que retorni la confiança i el prestigi a un territori que l’havia tingut, tot i algunes deficiències, però el futur pot ser prometedor i profitós si canviem de protagonistes. La situació obliga.
# posted by joan roma cunill @ 10:55 PM
Thursday, August 27, 2020
PARLAMENT DE FIRETA - PARLAMENT DE FIRETA. Mai, ni en els pitjors somnis, hagués imaginat una deriva tant esperpèntica de la màxima institució de Catalunya. Aquests darrers 10 anys, han estat els pitjors de la història, però els tres darrers, son d’autèntica vergonya col·lectiva. Ben aviat, farà 3 anys de la pitjor sessió de la història. Concretament els dies 6 i 7 de setembre de 2017, amb el trencament del Reglament del Parlament i la vulneració de l’Estatut d’Autonomia i la Constitució. Però, d’aleshores ençà hem viscut altres plens, sinó tant greus, tant o més vergonyosos, pel que han tingut de despropòsits i desconeixement de les regles que regulen la democràcia participativa, amb el conseqüent respecte als jocs de majories i minories. Res de tot això importa als partits de govern. Son il·luminats en possessió de la veritat absoluta i creuen ostentar la representació de tots els catalans, pensin com pensin, encara que els números no quadrin , fan i desfan a la seva voluntat. La democràcia s’ha de sotmetre als seus capricis, i no importa si tenen suport legal o no. Podria exposar uns quants exemples, de diverses sessions, però em referiré a la darrere, una de les més esperpèntiques de les celebrades. Una autèntica fira de declaracions, atacs i exabruptes , a comptes del rei emèrit. Semblava més una sessió d’exorcisme que no pas, una sessió parlamentària. Una autèntica carrera per veure qui la deia més grossa i anava més lluny, com ja ve sent habitual entre els partits de govern, amb l’afegitó de la sempre inefable CUP. D’entrada, celebrar, en plena pandèmia, un ple extraordinari per debatre sobre la monarquia i el rei emèrit, no deixa de ser sorprenent, però fer-ho quan es diu que no “tenim rei”, volem marxar d’Espanya, i ja estem en una república, perquè carai s’ha de parlar d’un sistema inexistent ??? Com pot el Parlament tractar temes que no li son propis ? Però, si a més de no ser-li propis, consideren que no son d’aquest mon, encara és més ridícul, no ?? Doncs, sí i no. Convenia perdre el temps tractant un tema que permetés sortir als diaris, i fer oblidar la nefasta gestió de la pandèmia a Catalunya. Una maniobra de distracció molt pròpia d’aprenents de política, que al final ha servit per tornar a quedar en ridícul , els dos socis de govern, a compta d’uns fets, realment esperpèntics. Perdoneu l’ús reiterat de la paraula, però és que no en trobo cap altra de més adient. M’explico. Resulta que desfrenades totes les passions per part de Junts x Cat, ERC i la CUP, es posen a presentar mocions i propostes de resolució, a cadascuna més beneita que l’altra, en una carrera per anar més lluny, que ningú. Al final, es vota que sí, que no, o tot el contrari, i apa, ja hem fet el que tocava fer i podem marxar de vacances... Però no. Heus aquí que els alts funcionaris del Parlament, a diferència dels polítics, s’hi juguen la carrera i el sou, i no estan disposats al sacrifici perquè uns quants il·luminats vulguin sortir del marc legal. Revisat tot el que s’havia presentat i votat, adverteixen uns quants acords, clarament inconstitucionals, de manera que avisen no publicaran el que no compleixi els requisits marcats per la Constitució. En el seu dia ja varen ser avisats i advertits pel TC, de manera que el seu incompliment suposaria un delicte penal, amb tot el que comporta. I heus aquí la paradoxa que el Lletrat major, Joan Ridao, ex secretari general d’ERC, adverteix de la il·legalitat de determinats acords, i Xavier Muro, Secretari General, ordena la no publicació dels acords, il·legals. Resultat final: no es publiquen una part dels acords presos. Vergonya immensa que motiva la petició de cessament / destitució , per part del president Torra, al president del Parlament. En fi, si algú troba fets semblants en qualsevol altre parlament del món, que ho digui perquè aquests son de rècord Guinness. Parlament de fireta, en plena pandèmia, i amb la crisis més greu del darrer segle ¡¡¡. Endavant Digital
# posted by joan roma cunill @ 11:35 PM
PARLAMENT TRASBALSAT - art. Regió 7 PARLAMENT TRASBALSAT. Si dividíssim la vida del Parlament, des de l’any 1980, podríem establir, diverses etapes, clarament diferenciades. La de recuperació, la de consolidació, la de treball legislatiu intens . Aquestes tres etapes apleguen els primers 30 anys. A partir d’aquí, continuaríem per la de la desorientació, la del pedregar, i la present, la del trasbals , o si voleu la del caos absolut. La millor prova la tenim, en el darrer ple extraordinari celebrat, per a tractar en plena pandèmia, un tema tant urgent com el present i futur de la monarquia, i el posicionament respecte el rei emèrit. Es igual que el Parlament no tingui competències en aquests temes, convenia distreure el personal, per la pèssima gestió de la pandèmia a Catalunya i qualsevol espectacle val, si ho aconsegueix. Ara bé, com que tenim uns partits de govern, realment inigualables a cap altre, del món mundial, van entrar en el Parlament per debatre i acordar plegats, un munt d’acusacions, retrets i propostes, contra la monarquia, ... i en varen sortir barallats i esquitxats per unes exigències i acusacions, totalment insòlites en un país democràtic. M’explico. En el Parlament, com en tota institució pública, hi ha un Secretari General, que és el funcionari de més elevat rang, encarregat de vetllar que la institució compleixi amb la legalitat. Si en algun moment, algun càrrec polític fa propostes contràries a la legalitat, l’ha d’assessorar, i si convé, advertir-lo de la il•legalitat. Si el polític decideix, malgrat tot, tirar endavant, va a compte d’ell, les responsabilitats administratives o penals que se’n derivin. Aquest càrrec en el Parlament, l’ocupa , Xavier Muro, amb plena i total confiança de la majoria de diputats i grups parlamentaris. Un altre càrrec, és el de lletrat. Una persona amb amplis coneixements jurídics, encarregada d’assessorar i dictaminar si les propostes i resolucions que es porten a votació, compleixen amb la legalitat. Hi ha diversos lletrats, amb un Lletrat Major, que coordina els serveis jurídics i assumeix funcions que li pugui delegar el Secretari General. En aquest cas, hi tenim Joan Ridao, antic secretari general d’ERC, entrat com tots, mitjançant un sistema d’oposició. Exposat l’escenari, com era previsible, el ple extraordinari fou una mena de baralla entre Junts x Cat, ERC i la CUP per veure qui la deia més grossa , qui anava més lluny , qui era capaç de retorçar més els arguments i sortir del marc competencial. Estem a prop de noves eleccions, i cal mostrar ardor guerrer , en totes les intervencions i no afluixar mai. Fins aquí, tot previsible, però “ai las”, quan toca publicar el que s’ha proposat i acordat, si els grups parlamentaris no han fet cas, als assessoraments i advertències dels lletrats i del secretari general, pertoca a ells, “esporgar” els acords inconstitucionals. Aquesta és una de les feines encomanades als funcionaris, aquí, a Suïssa, Austràlia, o Alemanya, no ens confonguem. No fer-ho vol dir situar-se fora de la llei, amb tot el que comporta. Un autèntic suïcidi professional i personal, és clar. El Tribunal Constitucional, ha deixat molt clara la feina que pertoca a cada nivell , i el seu incompliment vol dir, entrar a la via penal. Així, doncs, el secretari general, va advertir que el BOPC ( butlletí oficial del parlament de Catalunya) publicaria els acords que complissin amb la legalitat, però no els altres. Lògic. Ah, no. Crit al cel, del portaveu de Junts x Cat, i per descomptat, de l’inefable president Torra que es fica en qualsevol conflicte, amb total desconeixement de causa. No se li acut altra cosa que exigir el cessament o destitució del secretari general, per no haver cregut. Apa, com un mestre a un nen petit, creu que es pot carregar la separació de poders, i exigir al President del Parlament, la destitució del funcionari de major rang, per la via directa, sense expedient per suposada infracció greu, ni tribunal , ni protecció de la legalitat. Es igual, no ha fet el que volíem, doncs, al carrer. Sí, sí, això està passant a casa nostra, en un país que volem donar lliçons de democràcia a tot el món, i ens la carreguem dia sí, dia també. Aviat arribarem al tercer aniversari dels pitjors moments de la història del Parlament. L’han portat a unes cotes d’autèntica vergonya col•lectiva.
# posted by joan roma cunill @ 4:00 AM
MAL EXPLICADA I MOLT TERGIVERSADA - art. El 9 NouMAL EXPLICADA I MOLT TERGIVERSADA. Fa pocs dies vaig veure , també aquí en aquestes pàgines de El 9 Nou, la polèmica aixecada per l’acord entre el Ministeri d’Hisenda i la FEMP ( federació espanyola de municipis i províncies) en relació a la cessió dels romanents dels ajuntaments, a canvi d’uns ajuts a fons perdut. Pels no avesats als termes municipals, em permeto algunes llicències poc tècniques, però més comprensives. El 12 d’abril de 2012, es va aprovar al Congrés de Diputats, amb els vots a favor del PP, CiU i UPyD, la Llei d’Estabilitat Pressupostària, coneguda també per la Llei Montoro, que establia la obligatorietat del dèficit 0. Per entendre’ns , a partir d’aleshores, està prohibit que les administracions locals ( ajuntaments, consells comarcals, diputacions, consells insulars) tanquin amb dèficit. No era una mesura dolenta en aquells temps, si bé, com en tot, ha tingut efectes negatius al cap d’uns anys. Es va fer, sota el criteri de posar ordre a un gran nombre de despropòsits en el món municipal. Espanya té 8.131 municipis, i en aquells moments n’hi havia prop de 1.000 amb greus dificultats financeres, fruit de gestions embogides. La mesura acompanyada d’altres detalls, no menors, exigia a secretaris i interventors, el ferri control de les decisions polítiques, fent-los responsables, a nivell penal, de l’incompliment. Arribem a la situació actual, en que molts ajuntaments que han fet bé els deures, es troben una realitat injusta, com és la de tenir estalvis fets, i no poder-los gastar, per no caure en dèficit. A nivell de tot Espanya es calculen en 14.000 milions estalviats, que dormen en comptes bancaris a l’espera de poder-los fer servir algun dia. Es lògica la indignació que aquesta situació produeix, però un canvi de llei, en aquests moments, amb la dinàmica que porten els partits d’oposició, és impensable, i probablement toparia també amb la UE que podria pensar en un relaxament de les mesures de gestió, en un pèssim moment per fer-ho. Davant aquest panorama, la Ministra d’Hisenda, proposa un acord pel qual els ajuntaments que vulguin. Repeteixo, els que vulguin, de manera totalment voluntària, s’hi poden acollir. L’Ajuntament que s’hi aculli, cedirà els seus estalvis a l’Estat, que els hi tornarà en un termini màxim de 15 anys, amb els interessos corresponents. A canvi, el Ministeri repartirà 2.000 milions, a fons perdut, aquest any 2020, i 3.000 milions l’any vinent, 2021, de manera que com a mínim cada ajuntament que hi participi, rebrà un 35 % del que hagi aportat. Per tant, no hi ha robatori de diner municipal, ni incautació ni apropiació. Només faltaria ¡¡¡ estem en un estat de dret. I sobta que alguns partits facin ús d’aquests termes, quan saben o haurien de saber que això, és jurídicament impossible. Aleshores perquè s’hi oposen ? Uns perquè voldrien gastar els estalvis. Bé, comprensible, però no possible amb la llei vigent. Altres, perquè no tenen estalvis i veuen que no rebran part dels 5.000 milions, pactats. Tot comprensible, però no justificable per oposar-s’hi, dient mentides. Per a fer-ho més entenedor, si un ajuntament té 100.000 euros, d’estalvis fets, que dormen en un compte bancari, si els cedeix, els recuperarà en el termini màxim de 15 anys, amb els interessos corresponents, i entre aquest any i el vinent, rebrà un mínim de 35.000 euros, a fons perdut. Vol dir, subvenció, pura i dura. Reitero un tema vital. Si de forma voluntària, participa d’aquest acord, aquests son els termes previstos. Sinó hi vol participar, cap problema, els seus estalvis continuaran dormint en el compte bancari. No se’ls podrà gastar en res, perquè la llei segueix vigent, i no es veu un termini proper per a canviar-la. Així son les coses, i considero que la via del Ministeri i la FEMP ,és la millor per a trobar una sortida legal, a la situació actual. I posar 5.000 milions d’ euros, sobre la taula, permet aspirar a rebre un fons considerable, calculat en un 35% dels fons aportats, però que anirà en funció dels ajuntaments que s’hi acullin. I és lògic premiar als que hi participen i no als que s’hi neguen. Suposo hi estarem tots d’acord ? O no, però deixem la demagògia a banda, perquè es molt poc seriós acusar l’Estat d’apropiació quan es tracta de cessió voluntària i retribuïda. Ja no sóc alcalde, però si continués en el càrrec no dubtaria ni un segon a acceptar l’acord.
# posted by joan roma cunill @ 3:57 AM
NO VI NO VINGUEU. NO US VOLEM ATENDRE. Algunes de les conseqüències de la pandèmia son realment negatives, i el més greu encara, perdurables. El perill de contagi, ha facilitat una tendència iniciada, mesos enrere, i que ara ha trobat l’ambient ideal per a consolidar-se, i justificar-se. Em refereixo a la implantació i generalització de la “cita prèvia”. Si aquesta modalitat tenia la seva raó de ser, durant el temps d’estat d’alarma, se suposava seria abandonada, amb l’arribada de la “nova normalitat”. Doncs, no, en absolut. Al contrari, s’ha incrementat enormement, fins arribar a extrems inacceptables. I és que s’ha implantat no solament a la vida i activitat privada, sinó també a la pública. Serveis considerats essencials, s’han atrinxerat dintre d’oficines, urgències, edificis i establiments, de manera que només un número de telèfon i una adreça electrònica, permeten establir contacte. Un contacte, sovint impossible, perquè el col•lapse és constant, o conté dificultats irresolubles, fins el punt de fer desistir als usuaris, pacients o cercadors d’informació. Les dificultats tècniques, i els col•lapses , impedeixen assolir el contacte, de manera que el servei de fet, és inexistent. Queda suspès per impossibilitat d’accedir-hi, i ningú fa res per a resoldre una situació tant inacceptable com aquesta. Dona la sensació, per no dir, dona la seguretat d’estar contents amb la situació. No tenen feina perquè ningú els va a veure, senyal que la gent no té tràmits ni problemes per resoldre. Tots contents. A fora queden les angoixes, les indignacions, les queixes, i les pèrdues d’opcions per les gestions no fetes, o per la manca de solucions. No es pensa en els pacients i usuaris, perquè s’han convertit en súbdits en comptes de clients. O en empipadors en comptes de pacients, que de tot hi ha en tots aquests serveis, inaccessibles. En pocs dies, he tingut ocasió de comprovar la inaccessibilitat a multitud de serveis, i com de constants i generalitzades son les vies per accedir-hi ( teòricament). Els més greus son els que corresponen a serveis bàsics, com és la sanitat. Consultoris tancats, Ambulatoris tancats amb personal a dintre que no deixen entrar sinó és en casos molt excepcionals i per aconseguir-ho cal tenir una immensa sort de no trobar el telèfon col•lapsat i trobar algú que contesti. D’entrada es fan visites telefòniques, diagnòstics telefònics i receptes via telèfon. Aquesta ara és la gran innovació i la gran imposició, quan la visita metge – malalt, sempre havia estat fonamental i essencial. La primera exigència, és no anar-hi, no volen visites presencials. I el mateix busquen altres organismes i serveis com el SOC ( servei d’ocupació de Catalunya), tresoreria seguretat social, urgències d’hospitals, etc, i amb tots ells, també les entitats privades han pujat al carro i fan tot el necessari per rebutjar visites presencials. En això, els bancs han esdevingut alumnes avantatjats, amb tota mena d’artilugis, avisos i tramesos de missatges, per aconseguir anul•lar tota presència humana de les cada vegada més escasses oficines comercials. Busquen la banca on – line, total i absoluta. I per a tots ells, la pandèmia ha arribat en el moment oportú. Ja havien iniciat aquest camí de no presència, i ara el poden justificar plenament. A més, ho fan pel bé nostre, per salvaguardar la nostra salut i facilitar tota mena de tràmits i gestions. Encara els hi haurem de donar les gràcies. I les administracions ? Doncs, si altres ho fan perquè no nosaltres ? I la Generalitat, com alumne avantatjat, ho ha implantat amb entusiasme i rapidesa. El somni és prescindir de tots nosaltres. Fins i tot dels que es troben malament . Medicina on – line. Lema: No vingueu. No us volem atendre. NGUEU. NO US VOLEM ATENDRE- art. Nació Digital Solsona
# posted by joan roma cunill @ 3:51 AM
Thursday, August 20, 2020
ENS HO PODEM PERMETRE ? - art. Diari de Terrassa ENS HO PODEM PERMETRE ? La setmana passada exposava en aquestes pàgines, l’organigrama i el cost del servei diplomàtic català. Una mena de joguina en mans del govern, bàsicament destinat a col•locar parents i amics, amb un cost equivalent a l ‘import de contractar 240 professionals mèdics. Avui tractaré dos altres organismes com exemple de com s’ha conformat un govern i tot el seu entorn. Parlaré de la Sindicatura de Greuges i de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). La Sindicatura de Greuges, equivalent al Defensor del Pueblo, forma part d’aquelles institucions que “queden bé” per a demostrar que no som un estat, però gairebé. Està presidida per Rafel Ribó, de 75 anys, amb el mandat ja caducat , i tanmateix segueix. El Síndic té un sou de 138.000 euros, i el seu adjunt 110.000. Va tenir com adjunt a l’activista Jordi Sánchez, fins que l’any 2015 va passar a presidir l’ANC. Disposa de 22 assessors, tots ells amb sou superior al de Ministre, 22 de personal tècnic, 14 persones d’administració i 9 per tasques variades. Cost total, 6.817.143,83 euros, equivalent a l’import de contractar 190 professionals mèdics. He de dir que l’acció i eficàcia d’aquesta institució és francament indescriptible . Ho dic amb coneixement de causa, tant en els meus temps d’alcalde com de diputat. Passem a la CCMA, sense cap mena de dubte , la “joia de la corona” de tots els governs de la Generalitat. Aquí hi tenim TV3, Catalunya Radio, i els canals adjacents. Va néixer amb la gran expectativa de disposar d’una eina bàsica de catalanització i informació, intentant copiar el gran model de la BBC. El projecte somiat va durar poc més d’un any, a partir del qual, es transformà en una eina d’informació i propaganda de l’acció del govern, a més d’un bon lloc per a situar militants, parents i amics. La plantilla és immensa, la més gran de totes les cadenes , excepte TVE. Té un total de 2.356 treballadors. Es a dir, més que Atresmedia, 448, ( Antena 3, La sexta, i altres) i Mediaset, 1.267 ( Telecinco, cuatro, i altres), juntes. I prop de 1.000 més que Canal Sur d’Andalusia que en té 1.460, amb un milió més d’habitants que Catalunya. El seu organigrama és propi d’una gran multinacional, president i consell de la CCMA, però amb 11 alts directius a TV3, més 24 directius, menys alts, i 130 comandaments intermedis. Els sous son els més elevats del país, amb un sou mitjà de tota la plantilla de 49.200 euros anuals. De ben segur no trobareu cap altra empresa, ni pública ni privada que arribi a aquests nivells. Els ingressos per a mantenir tota aquesta estructura venen bàsicament de les transferències de la Generalitat. Es a dir, de tots nosaltres, amb imports a l’entorn dels 300 milions a l’any, a TV3, i en el conjunt de la CCMA, s’acosten als 400 milions, de manera que per posar un exemple, entre els anys 2007 i 2013, anys de crisis aguda, el cost fou de 2.996 milions. Si a tot plegat hi afegim el partidisme i sectarisme més absoluts, arribem a la conclusió que el seu manteniment respon més a interessos de partit que no pas de país. Des de TV3 i Catalunya radio no s’ofereix informació, sinó propaganda i això no ho hem de pagar entre tots els catalans. Ha arribat el moment de demanar la seva privatització. Qui la vulgui sintonitzar que la pagui, però no amb el diner de tots. A més, amb el diner estalviat es podria completar tota la plantilla del Departament de Sanitat, i disposar dels elements indispensables per a garantir una sanitat universal i de qualitat. No ens podem permetre, tenir serveis i organismes ineficients o sectaris. El país no ho aguanta.
# posted by joan roma cunill @ 10:59 PM
Wednesday, August 19, 2020
ADÉU , A UNA BONA AMIGA, UNA BONA COMPANYA- escrit pel blog personalADÈU , A UNA BONA AMIGA, UNA BONA COMPANYA Avui ens ha deixat, la Carme Cirera Artigas, la Carme de Vilada, com li dèiem tots, malgrat haver nascut a Borredà. De fet, es va traslladar força aviat al poble veí i allà hi ha fet vida fins el dia d’avui, en que ens ha deixat, després d’una molt curta malaltia que ha estat fatal. Costa d’imaginar la desaparició d’una persona com la Carme, perquè li suposaves corda per un grapat d’anys més. Era de caràcter vitalista, atrafegada sempre amb alguna cosa o altra, molt bona persona, en tots els sentits de la paraula, i plurifacètica sorprenent. Ella sola havia après un grapat de tècniques, que feia servir sense manies. Va fer els estudis bàsics, però va aprendre multitud de coses que eren de gran utilitat per les seves feines, i per les del seu entorn. En el meu cas, era una mena de tècnica – assessora en matèries tant diverses com treure tot el profit possible d’un mòbil, resoldre problemes d’ordinador, trobar coses per Internet, fer consultes sobre els més variats temes, etc. Ben poques vegades es donava per vençuda i en algunes ocasions 3 o 4 dies després d’haver-li plantejat un problema, havia trobat la solució. Es ben certa la dita de que si vols algú per una feina , busca una persona que en tingui molta. Sempre trobarà un forat per afegir-ne una més. Es el que vàrem fer a l’hora de buscar candidats a les municipals de Vilada. A qui podíem anar a buscar ? A algú que estès ficat en diverses entitats i estimés el poble. La Carme era la candidata ideal, malgrat alguns la trobessin poc dura, en determinats moments de la seva trajectòria municipal, de regidora i tot seguit d’alcaldessa. Però és que ella no era persona de guerres ni batalles. Era persona de resoldre coses, de la millor manera possible, sense crits, sense mals rotllos, sense enganys. I és així com va complir amb una llarga i profitosa carrera municipal. Eren anys complicats perquè tot estava per fer, i la feina s’anava acumulant, sense prou diner ni personal, com per tirar endavant al ritme que hagués volgut. Però, mirem enrere, tanquem els ulls, i repassem com era el poble de Vilada quaranta anys enrere, i comparem-lo amb avui. La transformació ha estat enormement positiva, mèrit de tots els alcaldes i regidors, i amb tots ells, la Carme. No tenia mai mandra per fer una trucada , un escrit o un desplaçament allà on fos per demanar diner o obres per Vilada. Eren anys de gran activitat i puc assegurar que en va treure un bon profit. I sempre compaginava dues, tres o quatres feines o activitats. Les seves inquietuds la portaren a formar part d’un grapat d’entitats, esportives, culturals i de lleure. Cada poble, necessita gent com la Carme que sense protagonismes estèrils, son capaces de mantenir tradicions i cultura, fins el punt de ser capaç de fer d’actriu i directora al mateix temps. Tenia molt per fer i per viure i ens ha deixat. Aquest és un dels imponderables de la vida. No sabem mai què pot passar demà, ni quina llargada de vida tindrem. Per això és tant important viure la que tenim amb intensitat i servei als altres. La Carme ho ha aconseguit. Ha tingut una vida plena, activa, profitosa i solidària. El seu pas no ha estat en va. Els fruits han estat immensos. Ha valgut realment la pena. Curta però intensa i profitosa. Descansa en pau.
# posted by joan roma cunill @ 7:13 AM
Sunday, August 16, 2020
NI ROBATORI, NI ROBATORI NI INCAUTACIÓ NI APROPIACIÓ. Aquests dies estem en mig d’una polèmica, produïda per una proposta d’acord entre el govern central i la FEMP (federació espanyola de municipis i províncies ), molt mal explicada i pèssimament rebutjada , per una part dels alcaldes i alcaldesses, de diferents forces polítiques, que per anar en contra d’una proposta socialista, son capaços de mentir i falsejar la realitat. La realitat és clara i diàfana. En temps del Ministre Montoro ( PP) es va aprovar una llei per la qual cap ajuntament podia tancar els comptes amb dèficit. Aquesta mesura tenia algun efecte beneficiós, en aquells temps, però en contenia altres de negatius, com podem comprovar a dia d’avui. Es va fer, a la vista de que dels 8.131 municipis que té Espanya , n’hi havia un miler amb greus problemes financers, degut a pràctiques poc ortodoxes, o directament embogides. Es cert que la mesura va posar ordre en aquest panorama, perquè , entre d’altres factors es va encarregar a secretaris i interventors municipals, la seva aplicació sota amenaça de greus conseqüències penals. Ara bé, com tota mesura radical, comportà derivacions no volgudes com el de castigar la bona gestió, no permetent destinar els superàvits a noves inversions. Això ha produït estalvis, calculats en el conjunt d’Espanya, d’uns 14.000 milions d’euros. Una xifra considerable que resta congelada en comptes bancaris sense poder-la posar en circulació quan més se la necessita, com és ara mateix. Davant aquesta situació, el Ministeri d’Hisenda busca una sortida enginyosa , que acorda amb la FEMP. Consisteix en que els ajuntaments que vulguin. Repeteixo ,els que vulguin, sense cap mena d’imposició, poden transferir els seus estalvis a l’Estat, i aquest, els hi retornarà en el termini de 15 anys, amb els corresponents interessos . A canvi d’aquest gest, el govern central, concedirà 5.000 milions d’euros a fons perdut, a repartir entre aquests ajuntaments, a raó de 2.000 milions aquest any 2020, i 3.000 milions l’any vinent 2021. Algú hi veu “robatori o incautació” ? Evidentment que no. Es que seria impossible perquè qualsevol que anés a un tribunal li donarien la raó. Es impensable que el govern central pugui apropiar-se de diner que pertany a una altra administració. On vivim ? Com poden dir semblants bestieses els qui s’hi oposen simplement per venir de la mà del govern socialista. Alguns, proposen sortides impossibles, com és la de canviar la llei. Impensable, perquè suposaria remoure l’afegitó posat a la Constitució , per la qual cosa farien falta dos terços, a les cambres parlamentaries, i s’aniria en contra del que exigeix la UE. Aquesta via, no porta enlloc, d’aquí la recerca d’aquesta altra sortida que considero enginyosa i clarament beneficiosa per a totes les parts. Queda el tema important de veure com es reparteixen els 5.000 milions, i aquí segur sortiran diferències de criteri, però davant el benefici, global, bons son els diners que arribin, siguin quins siguin. Aleshores, deixem clar que no hi ha ni robatori, ni incautació ni apropiació de diner municipal ( o de diputacions), sinó proposta de donar la volta a la llei vigent, per evitar caure en la il•legalitat. Queda clara la voluntarietat de la proposta i queda clar que qui no s’hi vulgui acollir ho pot fer, deixant clar que no podrà fer us dels estalvis, els quals continuaran congelats en els bancs. I qui digui que en farà ús peti qui peti, no ha llegit la llei vigent, i demostra una ignorància plena de com funciona una entitat local. NI INCAUTACIÓ NI APROPIACIÓ - art. Nació Digital Solsona
# posted by joan roma cunill @ 11:09 PM
Friday, August 14, 2020
SIMPLES ÀNSIES DE POLTRONA - art. Regió 7SIMPLES ÀNSIES DE POLTRONA. Porto dies, fins i tot mesos, intentant esbrinar quins son els objectius de tant moviment en tot l’àmbit independentista, molt especialment del cantó dels post convergents. A diferència d’anys enrere en que podies trobar voluntaris desinteressats , en la pràctica política, ara el que veig, és un simple afany d’ocupació de llocs ben retribuïts. En això, també anem per mal camí. Hem passat d’uns anhels de recerca de victòries electorals per a poder aplicar programes , en un sentit o altre, en funció del partit on es militava, per passar a figurar en qualsevol candidatura, com tal hi hagi possibilitats d’assolir una poltrona qualsevol. Viure dels fons públics, en el lloc que sigui, el més llarg temps possible. Aquest sembla el gran objectiu de multitud de defensors d’una determinada pàtria. I en aquest camí cap a l’assoliment de poltrona, tot s’hi val. Des de canviar de partit, sota el criteri que ara s’ha vist la llum, fins a desterrar velles militàncies que no els permetien continuar en llocs privilegiats ( a nivell de sou, s’entén ). En aquest apartat, hi ha un bon nombre d’ex socialistes que s’han aplegat sota el paraigües d’ERC, a la vista de que pot anar-los-hi millor , com a presumpte cavall guanyador. Si s’equivoquen de guanyador, podran fer una nova reflexió, prèvia a canviar de nou de partit, per anar a parar en el que realment hagi guanyat. Quan veig alguns d’aquests elements voltant com desesperats per despatxos i rodes de premsa, recordo les grans lliçons de moral, ètica i estètica que havien donat. Alguns esperen retornar als vells despatxos, altres aspiren a esdevenir tertulians ben pagats, en mitjans de comunicació , pagats per tots, però destinats només a representar una part del poble català. I altres han esdevingut articulistes, oferint opinions que res tenen a veure amb el que varen estar defensant durant vint o trenta anys. En fi, estem en plena descomposició del que havia estat un país normal, amb forces polítiques concretes i representatives del teixit social català. Ara, el que es porta és l’oportunisme, ras i curt. Hi ha un gran nombre de persones, poc preparades i poc disposades a batallar en el món civil, que busquen col•locació en uns partits ben determinats. Pensen que si en el Consell Executiu o en el Parlament hi ha mediocres provats, perquè no poden ells o elles, aspirar a càrrecs semblants ? Així estem, així anem. Impera la mediocritat, i l’oportunisme, de manera que tots els moviments en aquests deu anys de deriva independentista, han anat encaminats a intentar un canvi de sistema democràtic, per convertir el país, en una mena de finca particular, al servei d’uns quants. Els mateixos que justifiquen haver volgut trencar les regles de la democràcia per assolir un estadi superior, en el qual podien fer i desfer al seu gust i caprici. I tots aquests “salvadors de la pàtria” estaven i estan molt ben remunerats. I han tingut l’oportunitat de situar familiars directes en zones de confort, en les diferents institucions del país, fos en el Parlament, el Congrés, el Senat, en ambaixades, organismes, entitats o consorcis. No n’he conegut cap que no hagi obtingut recompensa pels seus grans esforços en pro d’una independència, que sabien i saben, era impossible. Però, mentrestant hi hagi persones que creguin en impossibles, ells / elles podran continuar vivint del conflicte. El país, la seva gent, és el de menys. Se’l tracta amb grans paraules i grans proclames, fent servir els mitjans de comunicació, pagats per tots, que s’encarreguen de blanquejar aquests comportaments. Venen grans ideals, on darrere hi ha grans interessos, personals o col•lectius. Col•lectius reduïts, és clar, però que els permeten viure del càrrec des de fa un bon grapat d’anys. Es lògic vulguin continuar la batalla, encara que només porti a un carreró sense sortida. Qui dia passa, any empeny. Fins ara, els ha anat bé, el país , però , ho ha patit durament.
# posted by joan roma cunill @ 10:20 PM
Thursday, August 13, 2020
ON ÉS LA DIPLOMÀCIA CATALANA ? - art. Diari de Terrassa ON ÉS LA DIPLOMÀCIA CATALANA ? Estem tant acostumats a crear i mantenir “xiringuitos” institucionals, pagats amb el diner de tots nosaltres, que ja ni ens fixem en la seva total inutilitat. Molta gent creu que la feina dels consols i ambaixadors, de cada país, consisteix només en anar a festes i grans celebracions, sense pensar que una de les seves funcions, és la d’enviar informes sobre la situació interna del país on exerceixen , per tal de prendre les decisions oportunes, amb coneixement de causa. No estranyi a ningú les grans reticències del països , anomenats “frugals”, davant la proposta d’aprovació de grans ajudes, a països del sud, considerats per ells poc austers, molt donats a la vida alegre i a la despesa inútil. Segur que els informes sobre el funcionament de la Generalitat, fan envermellir, a tots els governs centrals i nòrdics. I és que , davant les recomanacions dels governs de França, Alemanya, Bèlgica, Països Baixos, Regne Unit, de no venir a Espanya, i més concretament a Catalunya de vacances, no hem vist cap actuació ràpida i contundent de la “diplomàcia catalana”. Com pot ser que el nostre incansable president Torra no hagi cridat a consultes a consols i ambaixadors per a mostrar el seu desacord ? Com pot ser que la nostra diplomàcia no s’hagi mobilitzat d’immediat per a frenar aquesta campanya ? On son els nostres ambaixadors ? Quin resultat han obtingut arreu del món ? Bé, bromes a part, em permeto donar a conèixer el que ben pocs catalans saben de la nostra diplomàcia. En primer lloc dir que l’actual Conseller d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència, es diu Bernat Solé , ex alcalde d’Agramunt ( ERC). Li tocà agafar el càrrec arrel d’un afer intern a la conselleria, que obligà a la substitució del fins aleshores responsable, Alfred Bosch. Per ser més originals que ningú, en comptes de Ministeri d’Assumptes Exteriors, nosaltres tenim el Departament d’Acció Exterior, conformat per 16 Delegacions, nom que reben les “ambaixades catalanes”. Concretament les tenim a Espanya ( Madrid), Unió Europea, Regne Unit amb Irlanda, Alemanya, EUA, Itàlia, Suïssa, França, Balcans , Països Bàltics, Europa Central, Països nòrdics, Portugal, Argentina, Mèxic i Tunísia. No li busqueu cap “lògica” en la distribució mundial, perquè queden més de 140 països pendents , i tot depèn dels parents i amics per “col•locar”, i del diner per pagar. Cada delegat/ ambaixador té un modest sou de 82.209,54 euros, al qual ,no he pogut esbrinar si hi afegeixen dietes, indemnitzacions per assistència a festes i festetes, i possibles despeses per desplaçaments a la seu central, o a d’altres delegacions. De fet, com ex diputat, he demanat memòries de les activitats d’aquestes delegacions, i no existeixen en el servei de documentació del Parlament de Catalunya, ni les he pogut trobar en els serveis del Departament, tot i portar el nom de Transparència. Continuaré insistint per veure on consta el que han fet, estan fent, i els objectius que s’han fixat, si és que existeixen. Vistos els resultats d’aquests anys d’existència, ens podem demanar: han servit per a res més que per a col•locar parents i amics ? Tenim realment un servei diplomàtic, o és un servei de joguina ? Tenen algun objectiu concret ? Ens podem permetre la seva existència, considerant que cada delegació té un cost mínim de mig milió a l’any ? Podria fer unes quantes preguntes més, però la realitat és dura i difícil d’acceptar. Com pot ser que llencem milions d’euros cada any, per una pantomima de diplomàcia ¡¡¡ Un govern sempre ha de triar i prioritzar. No té mai diner per a tot i ara mateix, en un moment que falten metges i tenim consultoris tancats, cada delegació, suposaria poder contractar a 15 professionals de sanitat. Quinze per setze “xiringuitos”, suposaria poder sumar 240 nous professionals. Algú dubta de quina és la prioritat ?
# posted by joan roma cunill @ 11:22 PM
Wednesday, August 12, 2020
CINEMA VIGATÀ . PATRIMONI A PRESERVAR. La pandèmia està matant persones, però també moltes activitats, i llocs emblemàtics. De tots nosaltres, depèn , salvar-ne uns quants. Un d’ells, son els cinemes Vigatà, del carrer Jacint Verdaguer. Sense cap mena de dubte, un supervivent de l’època daurada del cinema, amb dues sales grans, la de la planta baixa, autèntica relíquia dels millors temps. Sóc cinèfil, i m’encanta veure esplèndides produccions, en un lloc immens, tranquil, i ben situat com és el cas. Vaig aprendre estimar el cinema de la mà del gran poeta Miquel Martí i Pol, quan compaginava feina a la fàbrica de Roda, amb lliçons de cinema, a La Salle – Manlleu. Jo era l’ encarregat d’agafar un taxi a la Plaça Major de Manlleu, per anar-lo a buscar a casa, i després acompanyar-lo de nou. Així , el vaig conèixer i amb ell, vaig entendre la complexitat d’un art com aquest. Des d’aleshores, he anat molt al cinema, i tot sovint, ho feia a Vic. Ara, està tancat, a l’espera de retornar a la normalitat, però tornarà ? Suposo, som molts els qui ens fem la pregunta, amb el temor de que les xifres d’assistents, i la inseguretat respecte el futur, faci pensar la propietat en altres destins. Seria una llàstima deixar perdre un patrimoni com aquest. N’hem perdut ja molt, en altres indrets, i tot el que es pugui fer per mantenir-lo serà benvingut. De fet, les capitals de comarca, han de tenir un doble objectiu. Per una banda donar els millors serveis als seus conciutadans, com toca fer a tots els pobles i ciutats, però alhora, tenen un altre objectiu, i és el de donar serveis a ciutadans de fora, que no troben a casa seva. La capital que ho sap fer, té costos afegits, però alhora, grans beneficis directes i indirectes. De fer-ho bé o malament, en depèn el seu present i futur. Vic, és un bon exemple del que vull dir. Si els governs municipals, però també els supramunicipals, només pensessin en els seus habitants, la ciutat no podria mantenir alguns dels equipaments que té. Tampoc moltes botigues , comerços, mercat, etc, no tindrien els ingressos que tenen, sense l’aportació de molta gent de fora. Tenir equipaments i serveis, com el Museu Episcopal, L’Atlàntida, Cinemes, altres museus, escola de música, hospital, Universitat, etc, porta milers de persones de fora, cap a la ciutat. La vida activa, aporta recursos per mantenir tot el que es posa al seu servei. Alguns amb més èxit que altres, però , uns han de compensar els altres. Tornant al cinema, segur, no és un gran negoci. El tema està en si és sostenible, com per mantenir-lo i preservar-lo de cara el futur. Pels qui estimem el cinema, i apreciem el patrimoni històric, considerem s’ha de fer un esforç per a preservar-lo. I mantenir-lo per tant de temps com sigui possible. La seguretat obliga posar al dia determinats aspectes de l’edifici, renovar els serveis, calefacció, etc. Tot és costós, i tot és de dubtós benefici , de manera que hi hauria d’haver aportacions externes, per a fer-ho més factible. Aquí és on entra el factor de capitalitat. Interessa tenir un equipament com aquest, a pocs metres de la Plaça Major ? S’hi poden fer altres activitats al llarg de l’any com per a justificar l’aportació de diner públic ? Es pot impulsar un increment d’ús, mitjançant convenis amb entitats, escoles, universitat ? Ha de trobar comprensió i col·laboració de la Generalitat, per a fer-ho possible ? Poden intervenir altres estaments, a nivell comarcal , nacional o estatal ? Son temes a tractar i a resoldre. Segur que pels usuaris habituals, tota ajuda serà benvinguda a favor de la continuïtat. El que seria deplorable, seria perdre una peça del patrimoni cultural de la ciutat, amb vocació i servei intern i extern. Cada peça que deixem perdre, ens fa més pobres i més reduïts, en el ventall de les expressions culturals. Esperem no haver-ho de veure.
# posted by joan roma cunill @ 6:32 AM
Tuesday, August 11, 2020
COL.LAPSE O MAL FUNCIONAMENT OFICINA SOC - BERGA. COL.LAPSE O MAL FUNCIONAMENT – OFICINA DEL SOC, A BERGA. Son moltes les persones, tant les procedents del comiat col·lectiu de l’empresa Montajes Rus, com d’altres empreses de la comarca, que no poden accedir als serveis del SERVEI D’OCUPACIÓ DE BERGA ( SOC), degut al col·lapse del sistema o al seu mal funcionament, o totes dues causes alhora. No es permeten visites presencials, sense CITA PRÈVIA, cita que s’ha de demanar via telefònica al 93 619 05 79 o per correu a : www.sepe.es/citaprevia. Ni per una via ni per una altra, es pot aconseguir obtenir la cita prèvia, encara que s’intenti dotzenes de vegades. No hi ha altres vies per accedir, la qual cosa motiva importants problemes per a donar-se d’alta en el servei d’atur, o per tramitar qualsevol de les altres accions que obligatòriament han de ser fetes, en aquesta oficina comarcal. Es del tot inadmissible mantenir totalment tancat el sistema d’accés presencial, després d’haver-se aixecat l’estat d’alarma. Es poden demanar i extremar les mesures de seguretat, però no eliminar l’accés presencial, en un servei bàsic com és aquest. I si com passa, ara mateix, el sistema no funciona, o està col·lapsat s’han de trobar altres vies per a obtenir cita prèvia com seria, permetre anar a l’oficina i que sortís algú a repartir números, per a ser atesos. L’única informació que donen per telèfon és que el dia d’avui ja no donen cites, com el d’ahir tampoc i se suposa que el de demà tampoc. Parlem d’un servei públic essencial. No pot estar tancat , o atrinxerat per evitar visites i tràmits presencials. El servei ha d’estar accessible i actiu, ara més que mai. Berguedà, agost de 2020. Joan Roma i Cunill Ex alcalde de Borredà i ex Diputat al Parlament de Catalunya
# posted by joan roma cunill @ 1:23 AM
Monday, August 10, 2020
SANITAT, DE VACANCES - art. Nació Digital Solsona SANITAT, DE VACANCES. Son ja 5 mesos els que porten tancats els Consultoris mèdics, de les comarques del Solsonès, Berguedà i Bages, i amb elles, les altres 39 comarques de Catalunya. En total 447 consultoris mèdics, mantenen el tancament decretat, a l’inici de l’estat d’alarma, malgrat les reclamacions, queixes i exigències dels alcaldes i alcaldesses de tots els municipis afectats. Es podien comprendre algunes mesures d’emergència, els primers dies i setmanes, de l’estat d’alarma, però mai, les que es mantenen en aquests moments. Si es va aixecar l’estat d’alarma, tots els consultoris i CAP’s, havien de reprendre l’activitat, retornant a la situació que tenien a finals del mes de febrer. Doncs, no. La Generalitat manté tancat aquest servei essencial, en municipis amb un elevat nombre de persones grans, amb dificultats per a desplaçaments a la capital, i sense poder ser atesos de forma presencial, en el municipi on viuen. Les crides a la reobertura, topen amb un mur insensible, que només ha donat un petit pas, d’enviar un professional un matí a la setmana, per no dir que està totalment tancat. Una autèntica burla, a les necessitats d’assistència . A més, els ambulatoris als quals dirigeixen els usuaris, fan tot el possible per no atendre presencialment als qui ho demanen. Volen fer visites i receptes telemàtiques. Vista la situació i comprovada la nul.la preocupació del nostre govern per la salut dels seus ciutadans, recomano accions contundents contra aquesta desídia. Tots els usuaris, de forma directa o indirecta, hem de denunciar públicament i oficialment les carències que trobem en el servei sanitari. Vull dir, que totes les manques d’atenció, de no disponibilitat de personal, de dificultats en accedir a visites concertades, de mala praxis, de retards en resoldre peticions, de col·lapse de línies telefòniques o telemàtiques, de resultats greus per no haver estat atesos de forma presencial, de conseqüències fatals per no haver estat atesos ocorreguts a familiars o amics, han de ser denunciades en els tribunals. Tots els catalans i catalanes paguem impostos, una part dels quals van destinats al sosteniment del sistema sanitari. Havíem tingut un bon sistema, que s’ha anat deteriorant per culpa de retallades brutals que l’han malmès, de forma notable. Aquest és un servei essencial, que no podem perdre, i per a demostrar la nostra implicació directa, hem d’actuar en conseqüència. Reclamem la reobertura de tots els CAP’s i Consultoris mèdics, amb els serveis presencials que teníem a finals del mes de febrer d’enguany. Mentrestant no es recuperi el servei, convertim-nos en supervisors , controladors i denunciadors de les carències i conseqüències del no servei que ara tenim. LA SANITAT NO POT MARXAR DE VACANCES NI TANCAR PER MANCA DE PERSONAL.
# posted by joan roma cunill @ 7:24 AM
Saturday, August 08, 2020
DEMOCRÀCIA I LLIBERTAT - art. Regió 7 DEMOCRÀCIA I LLIBERTAT. Grans paraules i grans objectius , al llarg de tota la història. Per elles , han lluitat i patit, multitud de generacions, fins assolir-les, o quedar pel camí. De fet, hi ha més països sense , que , en plenitud. Per això, perquè ha costat molt assolir-les, s’ha de ser especialment curós a l’hora de protegir-les i mantenir-les. I per això, resulta insultant les proclames de manca de democràcia i llibertat per part dels polítics presos, i el seu entorn. No han volgut assumir el rotund fracàs de les seves accions i actuacions, i encara menys, demanar perdó pels atacs a la democràcia i la llibertat que varen suposar els dies 6 i 7 de setembre de 2017, quan es varen voler erigir en representants de tot el poble català, trencant el Reglament del Parlament, vulnerant l’Estatut d’Autonomia i la Constitució. No hi ha una democràcia ni llibertat, d’uns, en contra dels altres. O tots som demòcrates i lliures, o no ho som. Qui cregui varen actuar amb honradesa i valentia, desconeix les regles de joc bàsiques en democràcia. Ningú es pot erigir en repartidor de carnets de demòcrata, ni donar – ne lliçons, perquè la principal qualitat d’un demòcrata, és el sotmetiment a la legalitat vigent. No, trencar-la i vulnerar-la perquè es cregui que no s’adapta a les aspiracions personals o col•lectives, d’una part de la ciutadania. Això no és democràcia, això és prepotència. I això és el que es va voler imposar a Catalunya, l’any 2017. I per sort, la Democràcia , en majúscula, té els seus mecanismes per a ser protegida. Algun dia, quan les aigües retornin a la calma, i s’hagi produït una llarga i profunda reflexió sobre tot el que ha succeït a casa nostra, es comprendrà la insensatesa d’haver volgut imposar un canvi de sistema democràtic, per un que no ho era. O en tot cas, no comptava amb la majoria de la població ni amb els elements essencials per ser adscrit a una democràcia representativa. Els dies 6 i 7 de setembre es va voler agafar una drecera i imposar un règim que la majoria del poble català no havia votat. Les actuacions foren molt greus perquè varen posar en perill l’autogovern que tant ens havia costat assolir. Els principals actors no volen assumir els errors ni reconèixer culpes. Pitjor encara, pretenen obtenir beneficis de la desestabilització comesa, demanant el retorn a la vida política activa. Les sentències tingudes i els anys de presó volen servir de cartes de presentació i de mèrits per a ocupar, de nou, càrrecs de partit, i institucionals. Fan proclames per retornar al passat, sabent que no tenen cap possibilitat de reeixir. Per sort la democràcia i les ànsies de llibertat de tots els catalans son més fortes que les seves aspiracions de tornar enganyar als mateixos. No hi ha dreceres, ni volem més salvadors de la pàtria. Ja n’hem tingut molts en el passat com per aspirar a tenir-ne algun més, en el present. Els veritables demòcrates mai posaran en perill a la pròpia democràcia. Si la troben imperfecta, lluitaran per a millorar-la, però mai trencant amb l’estat de dret, cosa que varen fer, diverses vegades, en els penosos mesos de setembre i octubre de 2017. Diguin el que diguin, el cert és que Espanya figura en el dinovè lloc, en el Índex de democràcies, a nivell mundial, i no ha baixat ni un sol lloc. Es perfectible i millorable, per descomptat, però mai havíem tingut un règim de democràcia i llibertats, tant ampli i tant extens com hem tingut fins ara. Que duri, que millori, per descomptat, però no caigui en provocacions de persones que no l’han respectada.
# posted by joan roma cunill @ 11:00 PM
Thursday, August 06, 2020
GOVERN DESBORDAT - art. Diari de Terrassa GOVERN DESBORDAT. La mediocritat personal i col•lectiva, es pot dissimular, quan les coses van molt bé, però resulta fatal quan les coses es compliquen i esdevé catastròfic quan s’acumulen els problemes. A dia d’avui, el mínim que podem dir, és que tenim un govern desbordat. En aquests moments, els problemes van per davant, i el govern simplement va al darrere de forma caòtica, tapant forats com pot, sense una estratègia determinada ni coordinada, i amb una llosa brutal al damunt, com és la lluita entre els dos partits de govern, i un deute que ha deixat sense capacitat de maniobra, quan més falta feia. Començaré pel final: el deute. Se’n parla molt poc, perquè ningú vol donar les xifres, ni les conseqüències, però el cert és que la Generalitat, va acumulant retards, a l’hora de pagar i està a punt de quedar sense tresoreria. Actualment tarda 52 dies, de mitjana, sent la pitjor pagadora de tot Espanya, incomplint la pròpia llei contra la morositat. No hi ha remei, ni a curt ni a mitjà termini. Només amb una planificació molt rigorosa a llarg termini, es podrà anar reduint el deute i l’endeutament fins a cotes raonables. Ara, està desbordat. Pel que fa la lluita interna, arriba a situacions insostenibles de cainisme i controvèrsia constant, fins el punt de convertir els socis , en adversaris de govern. Es evident que si a tot plegat li sumem l’excepcionalitat de la pandèmia, el resultat és el que veiem dia rere dia. Decisions abruptes, contradictòries, insostenibles, mancades de rigor i de mitjans per aplicar-les. No hi ha suport jurídic , falten recursos tècnics i humans , no hi ha disponibilitat pressupostària, i a més, falta autoritat per aconseguir la necessària comprensió i col•laboració de la ciutadania. La situació és greu, perquè , a tot plegat hi hem d’afegir, la fallida econòmica de la Generalitat. No hi ha recursos econòmics. Es viu al dia a dia, esperant les transferències mensuals del govern central, que ja no donen per sobreviure. Ara, es reclamen amb urgència els fons especials, que dintre de pocs dies, repartiran 6.000 milions a tot Espanya. Catalunya rebrà 1.240 milions. Pot semblar molt, però les finances s’assemblen cada vegada més a un pou sense fons. Arribaran i en poques hores s’hauran gastat, perquè aniran a pagar deutes, quedant-ne moltes pel camí. Després arribaran noves partides, del conjunt global dels 16.000 milions que el govern central, reparteix entre les comunitats autònomes, però el problema de la Generalitat, és estructural. Es a dir, només podrà aturar la fallida quan redreci els ingressos, i redueixi brutalment les despeses. Això obliga a retallades immenses en tota l’estructura. Vol dir, suprimir departaments, delegacions, organismes, entitats, consorcis, ...amb l’objectiu de reduir en un 20 o 25% les despeses. Mentrestant, cal anar a eleccions per aconseguir una nova composició del Parlament de Catalunya, que permeti un nou govern, sense els defectes de l’actual. Un govern presidit per algú amb autoritat, i coneixement de la situació interna i externa. Capaç d’anar a buscar uns quants notables que acceptin mullar-se per sortir de la doble crisis, i aconseguir estabilitzar la situació. Un nou govern que abandoni objectius impossibles i se centri a resoldre els conflictes, començant per retrobar la sintonia perduda amb el govern central. I finalment, un govern que passi al davant dels problemes, i sigui capaç de planificar i programar a curt, mitjà i llarg termini. En resum, que porti prudència i seny, a l’acció de govern, i no es deixi emportar per objectius inassolibles.
# posted by joan roma cunill @ 11:01 PM
Wednesday, August 05, 2020
TEMPORERS A LA SEVA SORT - art. Endavant Digital TEMPORERS A LA SEVA SORT . Quan es regula sense preveure les necessàries mesures de supervisió i control passa el que hem vist els darrers dies: descontrol, abusos i inseguretat. Em refereixo a diversos episodis de contagis del COVID 19, en explotacions agràries , dedicades a la fruita. La majoria de propietaris, no disposen d’instal·lacions per acollir els temporers que any rere any han de contractar, per a recollir la fruita. Parlem de fruita, però també podríem fer-ho d’altres productes hortofrutícoles. La qüestió és que milers de persones, a la recerca de feina, van pels pobles, demanant feina, per uns dies, unes hores, el que sigui, con tal de poder fer – se uns euros per sobreviure. Feta la feina, molt mal pagada, han de buscar-se la vida per menjar i passar les nits. Això suposa envair qualsevol edifici, antiga granja, cobert o barraca, per fer-ne un habitatge. Es evident que, en aquestes condicions, qui s’hagi contagiat, es converteix en un escampador del virus per tot arreu on va. Alguns propietaris pretenen siguin les administracions públiques les encarregades de buscar allotjament i acollir aquestes persones. Obliden les seves responsabilitats. En altres indrets, he pogut comprovar personalment, com els propietaris disposen d’espais d’allotjament, amb els mínims indispensables, per fer-hi una vida digna. En altres llocs, lloguen mòduls prefabricats, que instal·len a la seva finca, degudament connectats a la xarxa d’aigua i clavegueram. Sigui una o altra la solució, queda clar que aquí, s’ha de fer el mateix. No solament posar-ho per escrit sinó comprovar-ho personalment, i cas d’incompliment, no permetre cap contractació. No es poden permetre casos d’explotació inacceptables, que a més posen en perill la salut pública. Aquesta ha de ser una de les lliçons a aprendre de l’actual crisis, a casa nostra. I és que aquest tema és recurrent. No es pot dir que aquest any ens agafa d’imprevist, perquè no és cert. Fa desenes d’anys que passa el mateix. El que ara s’ha comprovat és el perill que això suposa per als afectats i tot el seu entorn, que és el nostre. La geografia afectada és àmplia perquè va de la recollida de maduixes a Andalusia, a la recollida de raïm, en diverses CCAA, a la de fruita i altres productes de l’hora, en uns quants altres territoris. En resum, el que s’obligui per uns, s’ha d’obligar pels altres. Així aconseguirem un doble objectiu: tractar millor els temporers, i evitar danys colaterals, com ha estat el cas lligat a la pandèmia. A veure, si l’any vinent, les autoritats i propietaris, n’han pres nota.
# posted by joan roma cunill @ 11:32 PM
Monday, August 03, 2020
PATRIMONI D'UNS O DE TOTS ? - art. El 9 Nou PATRIMONI D’UNS O DE TOTS ? Si voltem una mica pel país, anirem trobant un bon nombre de monuments, edificis singulars, espais naturals, punts d’interès, etc, parcialment tapats, o espatllats, per la presència de símbols independentistes. En els darrers anys, fruit d’unes directives d’ocupació d’espais públics, es desplegaren tota mena de símbols, en els llocs més inversemblants. Els impulsors creien que cada símbol, cada bandera, cada tros de cinta groga, posada en un lloc emblemàtic, produiria un efecte miraculós sobre la consciència col·lectiva. La realitat, la podem veure a dia d’avui, en que molts d’aquests símbols mostren una decrepitud evident, per la vellesa, el pas del temps, o l’acció climàtica. Son restes sobre el territori urbà o rural que espatllen imatges emblemàtiques, patrimoni de tots, que han estat apropiades per uns pocs. I res ha aturat l’acció d’aquests col·locadors de símbols. Els és igual si un monument té la qualificació de Bé d’Interès Nacional ( Pont Nou de Camprodon ), o és un pont emblemàtic d’un poble ( Pont de La Pobla de Lillet), o una magnífica Plaça Major ( Vic ). Els visitants, del país o de fora, hauran de prendre imatges parcials, de monuments excepcionals. Si algú creu que una iniciativa com aquesta produeix simpaties o adhesions, és que viu en un altre món. El mateix passa, amb la multitud de pals, col·locats arreu del territori per a sostenir banderes inexistents, o esfilarguerssades perquè ja ningú s’ocupa ni es preocupa per substituir-les per banderes noves. El nostre país és molt donat, a arrencades de cavall i parades d’ase. Conec uns quants casos de baralles per pagar la primera bandera, i no trobar ningú que pagui la segona, i encara menys la tercera. En fi, així tenim el territori de mostres d’unes campanyes passades que segurament rebrotaran en qualsevol moment, o que deixaran d’existir, quan algú s’hagi donat compte que no serveixen per a res, realment útil. També ho podem veure dintre de pobles i ciutats, amb un carregament de cintes a baranes, arbres i senyals, totes elles amb mostres d’abandonament, espatllant la bellesa que podrien tenir, sense aquesta simbologia. El mateix passava en altres llocs emblemàtics, seu oficial de la representació popular, com son les cases consistorials. Per sentència del Suprem, ha quedat clar que no pot haver-hi en els edificis oficials, cap altra simbologia que la oficialment establerta. Alguns ajuntaments encara no s’han donat per assabentats d’aquesta sentència, cosa que ben aviat alguns alcaldes /alcaldesses, ho comprovaran amb les corresponents resolucions de sancions patrimonials, seguides d’inhabilitació al càrrec. Estimar un país, exigeix protegir-lo i evitar sigui apropiat per uns , en detriment d’altres. Uns pocs, han cregut poder-se fer amos del país, i decidir què es posa o més ben dit, que s’imposa en espais emblemàtics. Creuen estar posseïts dels drets d’ús i abús, i actuen amb la prepotència dels que son amos, sense entendre que tots tenim el dret de gaudir de les obres dels nostres avantpassats, oimés si han estat declarades d’interès local, o nacional. Totes elles han de tenir el respecte i la plenitud de la seva existència sense afegits, ni tapaments que les espatlla, parcial o totalment. La protecció i el respecte han de ser virtuts, a tenir en compte, i quan algú se les apropia, perd les raons que creu tenir. Aviat ho comprovarem en les properes eleccions al Parlament.
# posted by joan roma cunill @ 11:17 PM
Sunday, August 02, 2020
MOCIONS A DOJO - art. Nació Digital Solsona MOCIONS A DOJO, APROVADES I OBLIDADES. Fa pocs dies, el portaveu del grup municipal socialista, a l’Ajuntament de Manresa, Felip González, va recordar que el ple del dia 27 de setembre de 2018, havia aprovat una moció, declarant persona no grata al rei Felip VI. Ho va fer com a mostra de les contradiccions d’un equip de govern que per una banda pretén fer venir al Sant Pare, i per altra, desconeix que és impensable vingui ,sense una invitació expressa del cap de l’Estat. En aquest cas, el rei Felip VI. Segurament, ningú recordava la moció, ni el seu resultat final. Han passat gairebé dos anys, i en aquest país nostre, dos anys son una eternitat. Amb tot, agafo aquest exemple com a crítica a una manera de fer i actuar, d’un bon nombre de partits, i un immens territori municipal, donat a la presentació , debat i votació de mocions, que res tenen a veure amb el propi municipi, que fan perdre molt de temps, i no serveixen per a res més que per fer volar coloms. La majoria d’alcaldes /alcaldesses, opten per acceptar debatre i votar tota mena de mocions, malgrat la llei els permeti rebutjar totes aquelles que res tenen a veure, amb les competències municipals. Es una mala solució, però, aquesta és la realitat. I la realitat comporta convertir molts plens municipals en petits parlaments, on els regidors /es, volen fer veure que son diputats, i destinen més temps a parlar de temes , totalment aliens al municipi, en comptes de parlar del que realment importa. Es més, les males pràctiques han arribat a situacions tant inversemblants, com destinar més temps a la presentació, debat i votació de mocions ,alienes a les competències municipals, que no pas a temes del propi municipi. En alguns ajuntaments, he comptat mitja hora per temes propis, i dues hores per a temes extemporanis. Estic totalment en contra d’aquestes pràctiques, i en algun moment, s’haurà d’arribar a un acord per a parar aquesta insensatesa. I la cosa fa anys que dura, però amb el procés independentista, el creixement de mocions ha estat enorme, i la pèrdua de temps i esforços, immensa. Tot plegat, per a res. Si mirem enrere, i veiem els milers de plens per a debatre milers de mocions, sobre qualsevol proposta, veurem com la seva repercussió ha estat nul.la. Alguns feien creure que aprovar una crida a posar estelades, a declarar- se independents, a expedir diplomes de bons i mals catalans, a mobilitzar persones, a demanar referèndums, a rebutjar decisions del govern central, etc, eren passos rellevants per aconseguir objectius concrets. Al final, tot acaba en els arxius de les institucions a qui s’envien els resultats de les mocions, i ja està. Ja hem perdut temps i esforços, en comptes de dedicar-los a feines concretes i profitoses. I sí, en els darrers anys, n’hi ha hagut moltes lligades al procés, però abans i ara mateix, en surten de tota mena, en funció de la imaginació dels grups municipals. En canvi , és increïble la manca de preparació i dedicació al propi municipi. Per a mi, que un grup municipal presenti mocions no lligades a la vida municipal, és una demostració de la incapacitat per a parlar del que toca. Si algú no sap de què parlar del municipi, millor no faci perdre el temps parlant de temes que res tenen a veure, perquè simplement aniran a parar a la paperera de la història, o en un arxiu desconegut , que ve a ser el mateix. Governar i opositar, han de tenir per objectiu millorar el poble o ciutat. Per altres objectius ja disposem d’altres institucions. A cadascú el que li correspon.
# posted by joan roma cunill @ 11:33 PM
