Thursday, February 28, 2019
DESPOBLAMENT - art. Diari de Terrassa
DESPOBLAMENT.
Torno a recordar als estimats lectors, la composició territorial de
Catalunya, en unes poques xifres. De 947 municipis, en tenim 600 que podem
considerar mitjans o petits. I dintre d’aquests petits, n’hi ha 200 de molt,
molt petits. Quan dic, molt petits, parlo de pobles de menys de 200 habitants,
que realment son molt pocs. Tant pocs, com que un edifici mitjanament gran de
Terrassa, té més inquilins que no pas habitants, un poble sencer.
Aquesta situació pot no semblar especialment greu, però ho és. I molt.
Mireu, no donaré noms concrets, però en els darrers mesos, he visitat uns
quants pobles que han perdut un dels seus bars, o un del seus restaurants, una botiga concreta, un forn de pa, una
carnisseria...i el que podria semblar ben poca cosa, en un poble gran o mitjà,
es converteix en un drama, en un de molt petit, perquè no parlem “d’una
botiga”, sinó de “la botiga”. Ni “d’un
bar”, sinó “del bar”...
Cada pèrdua d’un element bàsic, deixa el poble més sol, menys habitable,
menys atractiu pels que hi viuen, o voldrien anar-hi a viure. Cada local, és
estratègic, fonamental i essencial per mantenir l’activitat i la vida
quotidiana, però l’envelliment va fent el seu curs, i arribada l’hora de la
jubilació, no hi ha relleu per a continuar l’activitat. En els pobles visitats,
son diversos els restaurants que han tancat, a més d’alguna botiga i forn de
pa.
Un país que té dos – cents pobles, en el límit de la supervivència, hauria
de prendre’s el tema molt seriosament, perquè després d’aquests dos-cents, en
vindran dos-cents més, que van perdent població i aniran pel mateix camí, de
manera que la problemàtica del “despoblament” hauria de formar part d’un dels
grans punts estratègics del govern de torn.
No som un cas únic ni excepcional, a nivell d’Espanya ni de la UE. A nivell
estatal, son prop de 2.000 els nuclis de població en el límit de la
supervivència, i a nivell de la UE, son uns quants milers més, de manera que hi
ha plantejaments contundents, per mirar de canviar la tendència. Cap d’ells és
fàcil ni ràpid, però com més es tarda a emprendre canvis substancials, més
difícil serà la reversió del fenomen.
De fet, algunes autonomies reclamen tenir present el despoblament
territorial, com un dels factors importants, a l’hora de planificar el proper
sistema de finançament. Es a dir, no es pot continuar finançant en base a la
població, sinó també en base al territori. Els costos de manteniment dels
serveis essencials, son molt més elevats en territoris despoblats, que en els
densament habitats. Però si deixem sense serveis o amb serveis mínims, els
territoris amb baixa densitat de població, el descens continuarà o fins i tot
s’incrementarà.
Aleshores, què fer ? S’ha de planificar globalment, tenint present les
especificitats territorials. No es pot anar deixant créixer els grans o mitjans
nuclis de població, en una dinàmica infernal, per arribar a tapar de ciment i
construccions milers d’hectàrees del país, augmentant els desequilibris que ja
tenim. El país està constituït per un cap immens, a l’àrea metropolitana i dos
braços , litoral amunt i avall. El rere país, es despobla, marxant cap a les
grans ciutats, fent créixer encara més l’àrea encimentada, en una dinàmica,
inacabable.
Un país desestructurat, és un país desequilibrat, que no aprofita prou be
les seves potencialitats i crea dinàmiques insostenibles. La gent de ciutat,
necessita sortir, i sortir de cop, de manera que fan falta carreteres immenses
per dies i hores determinades, que no son sostenibles, ni adequades per un país
que estimi el medi natural. Tenir grans espais despoblats, pot semblar positiu.
No ho és. Ha d’haver-hi vida, ha d’haver-hi activitat, ha d’haver-hi protecció
i preservació de l’equilibri. Ara , en molts territoris, l’equilibri s’ha
trencat, i la pèrdua de vida es va ampliant. Aquesta és una altra de les
prioritats que hauria de tenir el nostre govern, si realment existís. Tenir un
govern virtual, ocupat i preocupat per coses no terrenals, comporta deixar
abandonat el país. Així estem.
# posted by joan roma cunill @ 10:45 PM
Wednesday, February 27, 2019
ACTE DE RECONEIXEMENT AL TÈCNIC MUNICIPAL - EL DIA DE LA SEVA HUBILACIÓ
ACTE DE RECONEIXEMENT AL TÈCNIC MUNICIPAL – JOSEP VILASECA
POTRONY.
Avui, dimecres dia 27 de febrer de 2019, s’ha dut a terme,
en la Sala de Plens de l’Ajuntament de Borredà, l’acte de reconeixement a
l’arquitecte municipal, Josep Vilaseca Potrony, en motiu de la seva jubilació.
L’Alcalde, Joan Roma, ha fet un breu recorregut de la
trajectòria de l’Ajuntament i del tècnic municipal des de l’any 1981, fins el
dia d’avui. Han estat, 38 anys de treball intens i extens, per donar compliment
a la tasca de tècnic municipal, però també tècnic – redactor de la majoria de
grans i petits projectes del poble, i també com a director d’obres, de la
majoria d’aquests projectes.
En els 40 anys d’aquesta etapa municipal, l’Ajuntament de
Borredà, ha fet despeses i inversions per valor de prop de 30 milions d’euros.
S’han gestionat, de forma eficient i diligent, amb el resultat que tothom té a
la vista. La transformació del poble ha estat visible i pràctica, amb
l’execució de nombrosos projectes, alguns de gran complexitat tècnica i
econòmica.
L’Alcalde, ha felicitat el tècnic municipal per la bona
feina feta. També per la dedicació i constància, en el treball, i la fidelitat
a un poble que necessita un tècnic per a poder funcionar com cal. Haver sabut
gestionar la Delimitació de Sol Urbà, durant tota la primera etapa, i redactar
i gestionar les Normes Subsidiàries, en aquesta, ha permès un creixement i
desenvolupament harmònic i ajustat a la legalitat.
Finalment, li ha desitjat una llarga i saludable jubilació i
li ha fet entrega del Gall de Borredà, la peça de ceràmica, reservada a les
grans ocasions, així com el recull de llibres que ha publicat l’ajuntament i
per acabar, una cistella per anar a buscar bolets, plena de productes
artesanals del poble.
Feta l’entrega dels obsequis, el homenatjat, ha dirigit unes
paraules d’agraïment a l’equip de govern i personal de l’ajuntament. Ha
recordat els anys passats a Borredà i la feina desenvolupada, amb els tres
alcaldes, que ha tingut Borredà, des del 1981 fins ara. Ha remarcat les
dificultats que suposa, en alguns moments, la feina de tècnic, i la complexitat
de les normatives existents.
S’ha compromès a facilitar el traspàs de funcions amb el nou
tècnic municipal, i ha desitjat a tots els presents i al poble en general, un
feliç futur.
Borredà, 27 de febrer de 2019.
L’Alcalde- President, Joan Roma i Cunill
# posted by joan roma cunill @ 11:32 PM
DE SIMBOLS I BANDERES - art. Endavant digital
DE SÍMBOLS I
BANDERES.
Els països seriosos, i de profundes arrels democràtiques, no permeten el
mal ús, i encara menys, el menyspreu als símbols nacionals. Em considero mig
suís, per haver viscut, treballat i estudiat, durant 7 anys, a la capital,
Berna. Allà ,em vaig formar políticament parlant, abans de tornar l’any 79, per
encapçalar una candidatura a les municipals del meu municipi, Borredà (
Berguedà).
Entre les activitats dutes a terme, en aquell país, figura la de dirigent
dels Casals Catalans, sota el nom de Casa Nostra. N’hi havia 7 a tot el país, i
les assemblees nacionals les fèiem a Berna, algunes d’elles, presidides per mi
mateix. Bé, anem al gra. Quan volíem organitzar la Festa Major dels catalans a
Suïssa, els Jocs Florals a l’exili, el
trasllat de les restes mortals del Cardenal Vidal i Barraquer, o altres
esdeveniments culturals o populars, demanàvem el preceptiu permís a les
autoritats locals, o cantonals, segons fos el cas.
Doncs, bé, aquesta era una de les meves feines, i puc certificar que tot
estava reglat i regulat. Si volíem penjar la senyera, aquesta havia de tenir al
costat les banderes de Suïssa, la bandera cantonal, i la municipal. Cas
d’haver-hi només 3 pals, la senyera podia substituir la municipal, mai les
altres dues. He de dir que habitualment hi havia 4 pals. Si volíem interpretar
l’himne nacional de Catalunya, abans era obligatori, interpretar l’himne
nacional suís....
Mai, mai, se’ns hagués ocorregut incomplir les lleis suïsses, sagrades per
ells, sagrades per a nosaltres. Tampoc mai vaig contemplar cap incompliment de
la norma de símbols i banderes per part de suïssos. Va en el seu ADN, el
compliment de les lleis i el respecte pel que s’ha aprovat en el Parlament
Federal, en l’Asssemblea Cantonal, o en el Consistori municipal.
I si algú ho hagués fet, el càstig era ràpid i contundent. Apartament
immediat del càrrec, i forta sanció, econòmica i social. Cas d’un estranger,
tornada a casa, sense dret de retorn.
Quan aquí veig el menyspreu constant, i ampli, de la nostra bandera,
substituïda en molts casos, per una de partit minoritari. Cases consistoris,
vestides de tota mena d’elements aliens als símbols oficials. Incompliment de
la normativa de símbols interns i externs, de la figura del Rei, de la bandera
d’Espanya, etc, m’adono que estem molt lluny del que ha de ser un càrrec
públic, i d’entendre la democràcia, en el seu més ampli sentit de la paraula i
dels fets.
Juraments en fals. Juraments incomplerts. Juraments trencats, sense cap
escrúpol ni càstig, son impensables en la immensa majoria de països
democràtics.
Recomano, no buscar models a copiar, a terres llunyanes. En tenim un ben a
prop, com és Suïssa, per saber com s’ha d’actuar i comportar una administració
seriosa, i uns ciutadans responsables.
Joan Roma i Cunill, Alcalde de Borredà ( Berguedà
# posted by joan roma cunill @ 6:59 AM
Tuesday, February 26, 2019
PENSANT EN EL FUTUR - art Nació Digital Solsona
PENSANT EN EL
FUTUR.
En ben poques ocasions, al llarg dels darrers 40 anys, hi ha hagut tanta sintonia entre les
propostes i decisions del PSOE amb les del PSC. L’arribada de Pedro Sánchez a
la Secretaria General, i poc després a la presidència del govern, ha permès
renovar un partit i unes formes de governar, que eren del tot necessàries per a
allunyar-se de les formes del passat. Qui no es renova, no té futur, i en
aquest cas, la renovació ha estat profunda, tot i que encara falta molt per
fer.
Un govern, ha d’estar format per persones preparades, segures i amb idees
innovadores, com per encarar uns temps molt complicats, tant a nivell intern
com extern. Ara i aquí, podem veure com cada membre del govern, és una persona
amb garanties de portar bé el seu ministeri, i fer propostes que realment
siguin realistes, i alhora agosarades. No es pot continuar amb l’atonia de
governs passats. El món global es mou a una velocitat increïble i qui no el
segueix, no resol els problemes que comporta.
Ha estat un greu error no concedir més temps al govern, per fer canvis de
major profunditat. En només 8 mesos hem pogut veure un devessall d’iniciatives
com en cap altre moment de la història recent. I ara mateix, cada setmana, en
el consell de ministres assistim a decisions que modifiquen positivament la
vida quotidiana i aporten esperances a col·lectius que fins ara les havien
perdut. S’està treballant en tots els sectors i en tots els àmbits alhora, amb
una eficàcia, ben poques vegades vista.
Perquè s’ha trencat aquesta dinàmica ? Perquè no donar oxigen a un govern
que ho estava fent bé, i que encarava el futur, amb les idees clares i les
decisions adequades ? Pel que anem veient, la decisió dels partits
independentistes, ha vingut de la mà de la por a implicar-se i a fer front, a
les lògiques crítiques d’una part del seu electorat que no concep, protestar
per una banda, i pactar per l’altra. Accepto que no és gens fàcil encarar aquesta
etapa, pels dirigents d’aquests partits. Estan immersos en un relat de protesta
continua, i això no els fa veure, el complicat futur que hauran de gestionar.
Quan es pensa només en el present immediat, les idees queden curtes i perden la
vista a mig i llarg termini.
Però, pensant en el futur, s’ha d’evitar trencar els pocs ponts que queden.
De fet, malgrat totes les adversitats, ahir mateix ens assabentàvem, de tres
reunions bilaterals entre el govern central i el de la Generalitat, en aquestes
darreres setmanes. Vol dir que encara hi ha algú que pensa en el futur, i el
prepara per fer-lo viable. A Catalunya i a Espanya, tenim la gran oportunitat
de donar una nova etapa a Pedro Sánchez, per a poder pacificar les relacions,
normalitzar-les i acordar unes relacions estables, sota el principi del
respecte mutu, la coherència i la realitat.
Pensant en el futur, quan les aigües baixin més calmades, que Catalunya
pugui tenir un sistema de finançament més just, en el qual el principi
d’ordinalitat estigui present, i que la llengua, cultura i ensenyament del
català, estiguin blindats, contra nous intents de modificar-los, pot suposar
retrobar la normalitat perduda. Seria un greu error desaprofita l’oportunitat,
perquè el govern central, en aquests mesos ha donat més mostres verbals i
pràctiques, que en molts anys, els
anteriors governs. Pensant en el futur, convé normalitzar el present. Ben aviat
tindrem la gran oportunitat.
# posted by joan roma cunill @ 12:47 AM
Friday, February 22, 2019
VOREJANT L'ABISME -art. Regió 7
VOREJANT L’ABISME.
La història de Catalunya està plena de plantejaments
fallits, ocasions perdudes, i manca d’unitat i estratègia, en moments
culminants. De tot això, i més, hem vist en els darrers set anys, inici formal
de l’anomenat “procés sobiranista”. Una de les principals causes, és la manca
de lideratges sòlids, i sobretot assenyats.
Quan al capdavant de les institucions s’hi posen persones no
preparades, ni conscients de la realitat del propi país, de l’Estat, de la UE,
i en definitiva del món, passa el que passa. Es menysté la legalitat, fins i
tot la que regeix en el propi país...es creu, superior als líders del govern
central, i considera justificat carregar-se l’estat de dret, simplement per
considerar –se en possessió de la veritat i representar tot el país.
Es fan jocs de mans amb les xifres, i tant aviat es parla de
la representació parlamentària, com dels participants en una consulta o un
suposat referèndum, per justificar el que s’està fent. Poc importen les xifres
reals, dels qui no han participat, o dels que directament han votat altres
opcions. No volen entendre que el primer problema a resoldre, és intern, i no
extern. No hi ha majoria independentista, per molt que vulguin rebregar les
xifres o les enquestes.
Però, deixant de banda el procés, que va canviant de relat
cada dos per tres, el que sorprèn és una nova demostració del que deia al
principi. La manca d’oportunitat, per treure profit d’un moment històric. Aitor
Esteban, portaveu del PNB ho va manifestar clarament des de la tribuna del
Congrés, quan es preguntava quin millor moment es pot esperar, per aprovar uns
pressupostos generals, que eren netament positius pel país, en general, i per
Catalunya, en particular ?
Sempre ,he sentit especial admiració per l’astúcia política
del PNB i del govern Basc. De cada crisis en treuen profit. Profit polític,
profit institucional, ampliant competències i recursos pel seu territori.
Perquè carai no podem copiar aquesta estratègia ? Perquè deixar perdre ocasions
d’or, com la darrere ? Es que ens va millor “vorejar l’abisme” , esperant la
conjunció dels astres, per aconseguir de rebot, i en temps de descompte, no
sabem quina solució ?
Provocar la convocatòria d’eleccions generals, pot portar
dos resultats, tots dos negatius per als partits independentistes. Si guanya, o
pot formar govern Pedro Sánchez, estarà molt atent o no buscar pactes amb uns
partits , tant inestables i poc responsables. Abans, altres alternatives, més
segures i fiables.
Si pel contrari, guanya el tripartit de dretes, està
assegurada la inestabilitat per als propers anys, amb l’aplicació de mesures
contundents contra l’autogovern, de manera que podem veure com passem, de la
“somiada república ,a perdre l’autonomia”. Es el primer dels compromisos que
han assumit tant PP, com C’s, en plena sintonia amb Vox. Es que alguns consideren positiu aquest
panorama ? Es que creuen que tensionant, encara més la societat catalana,
aconseguiran la revolta, i amb ella, la consecució de la república ? Somiar és
fàcil, però la realitat és dura, com podem veure cada dia que passa.
Son molts, som molts, els qui hem quedat sorpresos per una
nova demostració d’imprudència i inconsciència per part dels partits
independentistes, fins el punt que una veu sàvia, experta i totalment
respectada per tot el món polític i acadèmic, s’ha alçat per criticar aquesta
situació. Ha estat la veu d’Andreu Mas – Colell, ex Conseller d’Economia i
Finances, el qual en un llarg article exposava la seva incomprensió per la
decisió presa, i es preguntava :”En definitiva, que si convé que guanyi Sánchez,
per què no votar Sánchez ?
# posted by joan roma cunill @ 10:47 PM
Thursday, February 21, 2019
SENSE PRESSUPOSTOS, AQUÍ I ALLÀ - art. Diari de Terrassa
SENSE
PRESSUPOSTOS, AQUÍ I ALLÀ.
Ha fet bé el president Sánchez de dissoldre les Corts Generals i convocar
eleccions, perquè sense un pressupost propi, creïble i factible, no es pot
governar amb una mínima coherència. De fet, en els països de llarga tradició
democràtica, qui no pot aprovar el pressupost, plega...o convoca eleccions. O
les dues coses, alhora. Aquí costa molt fer-ho, i tenim una bona mostra en el
que passa a la Generalitat.
A dia d’avui, la Generalitat funciona amb els pressupostos prorrogats del
2017. Una anomalia realment greu i inimaginable, en altres latituds. I tal com
van les coses no sembla se’n puguin sortir, en les properes setmanes o mesos.
El resultat: paràlisis total i absoluta.
Per les connexions que tinc en diversos departaments i organismes de la
Generalitat, després de quaranta anys d’activitat, he sabut de les ordres
donades fa quinze dies, en el sentit de “parar màquines”, i no fer cap pagament
fins a nova ordre. Les finances de la Generalitat estan sota mínims, fins el
punt de no poder atendre cap imprevist, ni cap inversió , per mínima que sigui.
Tampoc, fer pagaments ja compromesos de temps enrere, de manera que tornem on
estàvem ,abans de l’aplicació del 155.
S’ha ordenat congelar convocatòries de subvencions, de contractacions, de
convenis, de compensacions...i per descomptat, totes les transferències han
quedat bloquejades, a l’espera de tenir pressupost per aquest any....si no n’hi
ha, i s’ha de continuar treballant amb la pròrroga del 2017, les conseqüències
seran greus. Tant greus, com que aquí no es podrà aplicar l’augment del 2,25 %
aprovat pel govern central, als funcionaris, ni fer les transferències per
càrrecs electes als ajuntaments, ni les corresponents al Fons de Cooperació
Local de Catalunya...
Com tampoc complir amb els compromisos acordats i signats, de finançament
de les escoles bressol, ambulatoris i CAP’s mèdics, així com multitud d’altres
serveis, donats per entitats i organismes, a la població en general. Sense
pressupost, no és possible complir amb els compromisos signats. Tant senzill i
tant dramàtic, alhora.
La situació és tant immediata i tant greu que ningú entén la negativa a
aprovar els pressupostos generals de l’estat que suposaven una important
injecció de diner a les finances de la Generalitat, per una banda, i un seguit
d’inversions per l’altra. Però, és que
aquesta paràlisis de pagaments, repercutirà d’immediat en tots els ajuntaments,
i alhora en centenars de fundacions, entitats i organismes que es fan càrrec de
resoldre competències de la Generalitat, per delegació, o mitjançant convenis.
Es a dir, les dificultats de supervivència, pujaran en cascada , quan vegin
que no arriben els diners , necessaris pel funcionament quotidià. Hem viscut ja
en altres ocasions, alguna situació similar, però és que ara no s’hi veu cap
solució, ni a curt ni a mitjà termini.
I a la paràlisis financera, l’acompanya la política, de manera que res
canviarà en els propers mesos, sinó és per empitjorar. Té raó Andreu Mas –
Colell, ex conseller d’Economia i Finances, al dir que no entén l’estratègia
dels partits independentistes, de no donar suport a Pedro Sánchez, però si ell
no ho entén, encara ho entenem menys els qui no tenim els seus contactes.
De fet, aquesta anomalia, mostra la incapacitat per governar, i la prova de
tenir el cap en un altre lloc. Creure que governar, és secundari, suposa
rebaixar el govern de la Generalitat a una simple entitat de segon o tercer
grau, a la qual tant li fa, disposar d’eines per administrar, com no. Si
aquests perseguien crear una república, ens poden deixar, sense autonomia.
Temps al temps.
# posted by joan roma cunill @ 10:52 PM
VAGA ? UN RITUAL A COMPLIR - art. Blogesfera socialista
VAGA ? UN RITUAL A COMPLIR.
Malament va un país, i malament va un projecte quan ha de
convocar una vaga, sota subterfugis que amaguen la realitat. El sindicat
convocant, ho fa, sota l’excusa de la “la lluita social” per a poder passar el
tràmit legal, quan en realitat es fa per seguir amb la cantarella de la
“vulneració dels drets “....
La realitat, és “una vaga de ritual”. El procés, o millor
dit, el post procés, requereix mostrar enuig, protesta, ràbia contra el judici,
per a mantenir la ficció d’un judici injust, contra persones que no varen fer
res més que posar urnes per a demanar la opinió dels ciutadans.
En pocs dies, el judici entrarà en una fase molt diferent,
quan comencin a declarar els testimonis de l’acusació. Aleshores sortiran
documents, escrits ,i sonors, fins ara inèdits, que mostraran el grau
d’imprudència i inconsciència dels principals impulsors del procés. Però,
d’això, ja en parlarem un altre dia.
Avui, superada ja la
mitja tarda, toca fer un balanç de la jornada de vaga. Una jornada “de
ritual”, en el sentit que no hi havia ganes ni justificació per dur-la a terme,
i quan això passa, es nota de seguida: la mandra, la falta de convicció, de
recolzament i de justificació, en molts detalls, al llarg del dia.
D’entrada, molts dels “vaguistes”, el que en realitat han
fet, és agafar un dia d’afers propis, per no anar a la feina i aprofitar el dia
per altres coses. Altres, treballen a porta tancada. Molts altres, fan festa, a
recuperar de seguida que puguin. I molts, simplement hem treballat, igual que
un dia qualsevol.
Els principals motius per destorbar la normalitat, han estat
el bloqueig d’alguna carretera, o alguna acció en alguna línia de tren o
d’autobusos, però les accions han estat molt limitades, i amb una molt escassa
participació de vaguistes. I malament va el projecte si per a acumular
vaguistes, has de bloquejar vies de comunicació.
No era moment per convocar vaga, ni la gent la troba
justificada. Son accions de pura imatge per a fer veure que el procés segueix
viu, i existeix un general recolzament a l’estratègia independentista. Greu
error, continuació de molts altres errors que parteixen d’una idea equivocada
de país. Els impulsors creuen tenir al darrere a la majoria dels catalans, quan
la majoria no la tenen. Es més, m’atreveixo
a dir que van perdent part de la força aconseguida, per culpa d’una estratègia
estrafolària, mancada de lògica i coneixement de la realitat.
Demà, serà un altre dia, i anirem coneixent detalls del
judici, en una mena de roda d’explicacions que res aclareixen sobre les
responsabilitats reals de cadascú. Ningú va fer res, res es va aprovar, res es
va dur a terme, res tenia gravetat, res anava contra la legalitat.....els mons
paral·lels suposen altres realitats......Al final, haurem de tornar al mon real.
Suposo .
# posted by joan roma cunill @ 8:51 AM
Monday, February 18, 2019
INTERNACIONALITZAR EL JUDICI I EL PROCÉS - art. Nació Digital Solsona
INTERNACIONALITZAR
EL JUDICI / EL PROCÉS.
Des de fa temps, hi ha qui creu que la salvació del procés, i fins i tot
del judici, passa per internacionalitzar els temes, i esperar reaccions
d’alguns dels principals països del món, pensant que les seves reaccions faran
moure el tauler.
Aquesta idea, ja es va mostrar totalment errònia, fa un parell d’anys, en
motiu de l’1-O, com abans , havia passat amb el 9 N. Alguns, poden pensar que
estem en el melic del món, però el món, està ple de conflictes i ple de dificultats
internes, que no deixen espai per ocupar-se de les externes.
El conflicte , és molt difícil d’entendre, per als qui no tenen una
formació molt ajustada de la realitat catalana i espanyola. D’entrada, el
principal problema, no és ni tant sol extern, sinó intern. Què vull dir ? Que
sense una amplíssima majoria interna, a Catalunya, de partidaris de la
independència, tots els moviments estant mancats de força suficient.
Estem ancorats en dues meitats, sense canvis substancials, al llarg dels
anys, però, a més alguns dels moviments fets pels partits independentistes han
tret arguments o visions amables, de cara enfora.
En els principals països de la UE, no es recolzarà cap moviment, contrari a
la Constitució pròpia, perquè suposaria avalar moviments similars en els seus
propis països. Impensable. Com impensable per ells, és organitzar consultes o
referèndums, sense complir amb els requisits oficials, i encara menys
acceptable consideren, vulnerar juraments fets, o aprovar lleis contràries a
l’estat de dret.
Tot plegat fa, impensable trobar recolzaments externs, dintre de la UE, com
tampoc fora de la UE, a no ser que el vulguin fer servir per afeblir-la. Cosa
no desitjable, ni per nosaltres mateixos.
Per estar ben informat, veure opinions d’altres països, i alhora practicar
alguns dels idiomes que parlo, tot sovint em dedico a mirar noticies de canals
francesos, alemanys i anglesos, i puc afirmar que les grans empreses de
comunicació donen ben poca informació de la nostra situació. I quan la donen,
és molt asèptica, per no dir enrevessada, i mancada de recolzaments.
Algun programa, ho ha tractat amb més amplitud, però no he vist especials
simpaties ni comprensió. Això pot contrastar amb algun programa de molt petit
format, o molt localista, que pot haver mostrat alguna simpatia o proximitat,
però es tracta de mitjans amb molt poc ressò.
Aleshores, què fer ? Doncs, confiar en nosaltres mateixos, i ser conscients
que de fora no vindrà cap solució. No hi haurà cap país que es fiqui en la
política interna espanyola, ni en la catalana. Si tots tenim clara aquesta
situació, toca pensar en sortides adients, i evitar les impossibles, com és la
unilateralitat. Ha quedat clar el poder de l’estat de dret. No vulguem inventar
altres sortides, som és la internacional, perquè cometríem un nou error. Ara i
aquí, primer ,ens hem de posar d’acord els catalans i després pensar en un
millor encaix amb Espanya. Teníem i tenim un govern central, ben predisposat i
l’hem malaguanyat. Fem el possible per reforçar-lo, i aconseguirem aquest nou
encaix. Del contrari, el futur no serà gens atractiu ni profitós.
# posted by joan roma cunill @ 7:22 AM
Friday, February 15, 2019
SENTÈNCIA : DESITJADA I ESPERADA - art. Regió 7
SENTÈNCIA: DESITJADA I ESPERADA.
Aquest dimarts, hem conegut la sentència emesa per la
Audiència de Barcelona, la qual ha absolt de tots els càrrecs, els 41 acusats,
per uns suposats delictes de “administració deslleial, i apropiació indeguda”,
en els temps en que formaven part dels òrgans executius de Catalunya Caixa (
CX). Justícia, lenta, molt lenta, però
justa.
Ningú podrà reparar els danys causats per “les penes del
telediari”, pels articles d’opinió de gent poc informada o directament
malèvola, per declaracions i manifestacions en multitud de mitjans de
comunicació, donant per vàlides les acusacions... i encara menys es poden
reparar els danys emocionals, personals i professionals que un procés tant
llarg com aquest, ha tingut per part de tots els encausats.
I més, pels de major rang. Escriure aquest article suposa
una gran alegria i satisfacció, i alhora una ràbia immensa per haver patit al
costat de bons amics com en Cristòfol Gimeno, Alcalde de Castellgalí, o Josep
Camprubí, ex alcalde de Manresa, les penes i incerteses d’un procés judicial,
com aquest. També, per pensar que en el
seu lloc, podia haver-hi estat jo mateix o qualsevol altre alcalde que hagués
estat triat com a representant de les institucions, en el consell de direcció.
Un lloc més honorífic que executiu, però que pot comportar, com hem vist,
responsabilitats mai imaginades.
I és que al costat d’aquests dos bons amics, hi figurava un
altre amic entranyable , especialment destacat i admirat en tots els càrrecs
que ha ostentat al llarg de quaranta
anys. En Narcís Serra, ex alcalde de Barcelona, ex Ministre de Defensa i ex
Vice president del govern, entre molts altres càrrecs institucionals, al costat
dels de partit. Tots els qui el
coneixem, l’admirem per la seriositat i honestedat de la seva trajectòria, i
era lògic patir al seu costat, la injustícia que suposaven les acusacions que
se li feien.
Precisament, l’interès d’algunes de les acusacions, directes
o indirectes, era la foto d’un ex vicepresident d’un govern socialista, en comparació
amb una altra foto d’un altre ex vice president del
partit popular, per intentar barrejar-ho tot i fer veure que tots son iguals,
quan res a veure la figura de Rodrigo Rato, amb la de Narcís Serra, com ha
quedat a bastament provat. Però, durant els anys de tramitació , han estat
molts els qui han volgut embrutar el seu nom i la seva trajectòria.
Al final, la veritat resplendeix i l’absolució és una
merescuda victòria del rigor i la honestedat, com s’ha pogut constatar al llarg
del judici, en que s’han provat i comprovat els tràmits previs, a les decisions
de modificació de sous dels directius i altres operacions annexes. Res
d’anormal, res d’il·legal, res delictiu. Pertocava l’absolució.
Durant anys, he tingut estretes relacions amb la Justícia,
sigui de forma directa per haver-me de defensar d’acusacions, sense fonament,
de les quals n’he sortit absolt; sigui pel seguiment d’altres causes que
afectaven persones del meu entorn. La conclusió és que tenim un sistema
judicial lent, força enrevessat, però molt garantista. Al final, les sentències
son conseqüència de les proves aportades per uns i altres. El cas que ara
tractem, segur ha decebut a moltes persones que volien aconseguir una sentència
diferent, ni que fos simplement per veure condemnat a un ex vice president d’un
govern socialista. Però, no. El tribunal ha jutjat, ha escoltat uns i altres,
ha examinat les proves, i ha emès la sentència que corresponia: absolució.
Lamentem els patiments passats, per tots els encausats, els quaranta – un. Era
una sentència desitjada i esperada, en el temps i en la confiança de que la
veritat triomfaria. Així ha estat. D’això se’n diu “estat de dret”.
# posted by joan roma cunill @ 11:38 AM
AJUNTAMENTS DESESTBILITZATS - art, Endavant digital.
AJUNTAMENTS, DESESTABILITZATS.
Porto els 40 anys de democràcia municipal, en un petit
ajuntament de la comarca del Berguedà ( Borredà), 12 com a Regidor de govern i
28 com Alcalde. Puc, doncs, valorar i avaluar com ha estat aquesta llarga etapa
de democràcia.
Els primers anys, varen ser de posar ordre a una
administració, pràcticament inservible, envellida i molt poc coneguda pels
ciutadans. Tot estava per fer, i l’entusiasme suplia totes les dificultats. El
mateix passava a la
Diputació de Barcelona, situada en el Palau de la Generalitat fins
deixar lloc al Govern de la
Generalitat , i marxar a la nova seu de Rambla Catalunya.
La primera etapa de 10 a 12 anys, serví per a bastir uns nous
ajuntaments, amb la prioritat de posar al dia totes les infraestructures,
equipaments i serveis. Una feina ingent, per la qual varem comptar amb
importants recursos de la renascuda Diputació i de la primera etapa de la Generalitat.
Una segona etapa, d’altres 10 o 12 anys, foren de plenitud,
en el sentit de disposar d’importants recursos de totes les administracions,
també de la central, i entrats ja a la
UE , també d’aquesta institució.
La tercera etapa, ja en els primers anys del 2.000, serviren
per implantar nous projectes, innovadors i més agosarats, fins arribar a
l’etapa de greu crisis econòmica que obligà a frenar alguns ímpetus, i esperar
millors temps. I els bons temps, ho hagueren estat sinó fos per l’arribada del
procés independentista que trasbalsà totes les previsions fetes, i intentà
utilitzar els ajuntaments com a eina de mobilització i desestabilització.
El dany produït pel procés en el món municipal ha estat
ingent, brutal, perquè ha convertit molts plens, en mini parlaments, dedicats a
batalles estèrils, per presentar, debatre i votar mocions que no tenien cap altre
destí que fer veure que servien per animar, i reforçar el procés.
Com hem pogut veure, no ha servit de res, tants milers de
plens , milers de mocions, dotzenes de mobilitzacions, concentracions,
acompanyaments als tribunals, signatures reals o fingides de Decrets, anades i
vingudes a Bèlgica, ....
Puc assegurar que com més processista ha estat un
ajuntament, menys efectiu ha estat en la seva gestió. Han distret esforços i
ocupació, cap a objectius, no municipals. Ara, a la vista del fracàs del procés,
intenten repetir la jugada i convertir els ajuntaments en noves tropes de xoc,
al servei d’un objectiu impossible. Hem perdut uns anys preciosos, per culpa
del procés, i hem vist com la
Generalitat suspenia i eliminava tots els recursos que venien
cap als ajuntaments. Doblement perjudicats, toca fugir d’aquests plantejaments
i anar cap a candidatures que tinguin com a gran divisa: el poble, la ciutat,
en primer lloc. I no repetir, o no entrar, en cap organisme, en cap associació
que tingui per objectiu desestabilitzar i no sumar esforços. Les pèrdues ja han
estat tant immenses que cometríem un greu error, continuar pel mateix camí.
Joan Roma i Cunill, Alcalde de Borredà ( Berguedà )
# posted by joan roma cunill @ 11:37 AM
Thursday, February 14, 2019
EL VALOR D'UN JURAMENT - art. Diari de Terrassa
EL VALOR D’UN
JURAMENT.
Tots els qui ostentem o hem tingut algun càrrec institucional, hem hagut de
jurar / prometre , fidelitat a la Constitució i a l’Estatut d’Autonomia de
Catalunya. Aquest jurament / promesa, és més que un simple tràmit. Es un
compromís de complir i fer complir, els preceptes constitucionals i de rebot,
estatutaris. No hi ha volta de full, ni possibilitat de dir que no sabíem o no
enteníem el que juràvem. Tots, ja som prou grandets com per saber les
responsabilitats que comporta un càrrec públic.
Doncs bé, aquí, sembla com si tot un conjunt d’alcaldes, però també
consellers i el mateix president de la Generalitat, es puguin saltar els preceptes
constitucionals, si en un moment donat, creuen que no son prou flexibles amb
les seves creences o no els donen la raó en el camí que volen emprendre.
De fet, tot el procés independentista comença i continua, per la manca de
fidelitat al jurament prestat. Si tothom fos profundament democràtic, no
imaginaria un trencament del jurament, perquè qui el trenca una vegada, el pot
trencar, cent altres vegades.
I seria lògic l’incompliment si fóssim en un estat autoritari, dictatorial,
però mai en un estat de dret. En un estat democràtic, com és Espanya, malgrat
alguns el vulguin qüestionar, menysprear o equiparar a països d’altres
latituds, no es pot trencar el jurament fet.
Segons el Democracy Index, que elabora la secció exterior de The
Economist, Espanya se situa en el dinovè lloc ( 19 ), entre els 165 països
representats en les Nacions Unides. Un lloc de privilegi, com es pot comprovar
per la nota de 8,08 sobre 10.
A dia d’avui, ens trobem davant la tessitura de veure qüestionats els
principis d’autoritat i de dret, perquè els ciutadans copien el que veuen dels
seus governants. Es evident que si un alcalde es salta la llei, perquè no ho
hauria de fer un ciutadà qualsevol ? I si ho fa un conseller o el president ,
encara amb més raó, ho pot fer ell /ella.
Aleshores, que ningú trobi estrany, okupar vivendes, organitzar
mobilitzacions, sense previ avís, irrompre en actes oficials, tallar carreteres
o vies de tren, saltar –se prohibicions, o considerar que l’espai públic és
seu, i si és seu, en pot fer el que vulgui....
Política és pedagogia, i l’exemplaritat ha d’anar per davant en tot lloc i
moment. Res de tot això, hem vist, ni veiem a dia d’avui, per part de molts
alcaldes, i de tot el consell executiu de la Generalitat. Al contrari. Es
justifiquen accions inapropiades, o fins i tot vandàliques, per raons del
procés. Poc a poc, han anat creixent i augmentant els desafiaments, fins
arribar a extrems impossibles de controlar.
Estem en un moment delicat, i pertoca recuperar vells hàbits i tradicions,
com els de complir i fer complir la llei, ens agradi o no. Sinó ens agrada, fem
el possible per canviar-la, però mai , vulnerar-la. Aquí s’han vulnerat moltes
de les lleis vigents, i per això hi ha multitud de càrrecs públics, en els
tribunals. Considerar que la llei de símbols, no s’ha de complir, que les lleis
estatals son només vigents, si ens van bé, o que la Constitució i l’Estatut,
son vells instruments que ja no serveixen, és trencar el jurament fet.
Qui el trenqui o l’hagi trencat no s’estranyi de l’actuació de la Justícia.
En un estat democràtic, existeix la separació de poders, i quan la il·legalitat
entra per una porta, la democràcia surt per l’altra, fins que els tribunals
tornin a posar les coses en el seu lloc.
I malgrat les carències i retards que pugui tenir, la Justícia, actua. I
ho fa aplicant les lleis que s’han aprovat, sota el paraigües de la
Constitució. I quan la jurem, no és un simple tràmit, és una obligació fins el
darrer dia en el càrrec. Alguns ho varen oblidar.
# posted by joan roma cunill @ 10:57 PM
Tuesday, February 12, 2019
SANITAT, A LA BAIXA - art. El Setamanari Berguedà
SANITAT, A LA
BAIXA.
Sense cap mena de dubte, la Salut, és la principal preocupació de la gent,
i només ens en donem compte, quan falla. I ara, la Salut o si voleu la Sanitat,
s’està deteriorant de manera visible i ràpida.
Fins ara , molta gent no havia valorat prou bé, el gran sistema sanitari
que teníem, en bona part, gràcies a la universalització del servei que es va
fer en temps del president Felipe González, de la mà del Ministre Ernest Lluch.
D’aleshores ençà, les inversions en nous hospitals, ambulatoris, CAP’s, i
consultoris mèdics, públics, ha estat intensa i extensa, fins aconseguir tenir
un sistema de Salut, entre els millors del món. Es més, son molts els països
que han vingut fins aquí per estudiar-lo i copiar-lo.
Però, ara està malalt. Més ben dit, està en greu perill de subsistència,
amb un deteriorament, a tots els nivells i en tots els àmbits.
La degradació del sistema, va venir de la mà de les fortes retallades del
Govern Mas, a Catalunya i del govern Rajoy, a la resta d’Espanya. Aquí, Artur
Mas va voler passar al davant de tots , amb retallades del 30 %, en els
pressupostos del Departament de Salut o Sanitat.
I que ningú s’equivoqui, sota l’excusa d’estalviar, hi havia la pressió de
mútues i sistemes sanitaris privats, que s’han fet multimilionaris, amb
aquestes retallades.. Segur que tots els lectors coneixeu, o vosaltres mateixos
heu acabat anant a la privada, davant les llargues llistes d’espera de la
pública.
Han deteriorat el sistema públic, creant un caos sanitari que comporta situacions
realment indignants. Conec en el poble i a la comarca, gent que van d’un cantó
a un altre, per visites que no tenen cap coordinació, unes amb les altres. Els
fan anar a Manresa, a Barcelona, o a Terrassa per proves que es podrien fer
aquí, a Berga.
Hi ha retards de mesos, per fer-se un TAC, o una Ressonància magnètica. No
hi ha pediatres, o la meitat dels que es necessiten. El mateix passa amb
uròlegs, cardiòlegs, o altres especialistes....Hem passat de primera divisió, a
segona, i estem a punt de baixar a tercera, i sembla no siguem prou conscients
de que ens hi juguem la vida. O si voleu la qualitat de vida que fins ara
teníem.
No ens podem conformar ni resignar a veure aquest deteriorament com si fos
inevitable. Paguem impostos, com pagàvem , anys enrere, doncs, hem de tenir un
servei com teníem anys enrere. I que no s’excusin amb batalles per banderes o
processos, perquè la gran prioritat, ara i sempre, és tenir uns serveis bàsics
de qualitat, començant pel de Salut. Si hi ha mobilitzacions, afegim-nos-hi.
Ens hi va la vida.
# posted by joan roma cunill @ 11:34 PM
Monday, February 11, 2019
SERVEIS ESSENCIALS, EN PERILL - art. El 9 Nou
SERVEIS
ESSENCIALS, EN PERILL.
Molts de nosaltres havíem cregut que les conquestes adquirides, després
d’anys de reivindicacions i lluites, havien arribat per quedar-se i res les
posaria en perill. Santa Innocència. Totes les conquestes, fins i tot les de
l’estat de benestar, poden ser objecte d’atacs, reduccions i supressions, en
funció de qui estigui al capdavant del govern, o dels governs.
Ressonàncies magnètiques , a un any vista. Visites al cardiòleg, a mig any.
Manca de pediatres en moltes àrees sanitàries. Escassetat de neuròlegs, a
nivell general. Fins i tot, manca greu d’anestesistes que obliguen a suspendre
operacions imminents, i un llarg etcètera, motivat per la fugida cap a terres
més generoses, de milers de metges de família i especialistes, han portat la
sanitat catalana a segona divisió. I sinó fem atenció, podem acabar, a tercera.
Cosa semblant ha passat a Ensenyament, amb supressió de multitud de places
a primària i secundària, amb increment d’alumnes per aula, i deixant per anys a
venir la construcció de noves escoles i instituts.
Si entrem en la immensa i problemàtica àrea de Serveis Socials, el panorama
és molt més greu per quan estem tractant amb persones de necessitats múltiples
i molt diverses. L’envelliment general de la població, juntament amb un
progressiu empobriment de les llars, produeixen situacions molt complicades de
resoldre, a nivell particular, i encara més a nivell públic quan , sovint, han
de ser els ajuntaments, els solucionadors de les mancances.
Cosa semblant passa, en un altre àmbit estratègic del país, com és la manca
d’efectius en el Cos dels Mossos d’Esquadra, o dels Bombers. Van passant els
anys, les plantilles es van envellint, igual que el material, i les
convocatòries es van posposant a l’espera de millors temps. Mentrestant el
govern de la Generalitat ,
ocupat en altres coses, no té temps ni disponibilitat per encarar el principal
problema, com és el de recuperar l’estat del benestar, compensant les enormes
retallades iniciades pel president Artur Mas. Retallades que en alguns casos
varen suposar disminucions d’un 30 % en les partides pressupostàries.
L’excusa fàcil sempre ha estat el mal finançament de Catalunya. Es cert que
hi ha hagut un insuficient finançament, com també l’han tingut els ajuntaments,
i tanmateix hem aconseguit prioritzar els temes, i preservar els serveis
municipals, compensant en molts casos, serveis de la Generalitat per
considerar-los vitals pels nostres ciutadans.
Un deficient finançament, obliga encara més a gestionar bé, i evitar
despeses inútils. I d’aquestes ,el govern de la Generalitat n’ha
tingut i en té, a centenars. El resultat de tants anys de mala gestió ha
aconseguit portar el deute de la
Generalitat a una cota mai imaginada, com son 78.500 milions
d’euros. Un 60 % del deute està en mans del govern central, i la resta en
entitats financeres, generant tot plegat més de 3 milions cada dia, en
interessos.
Arribats en aquest punt, és evident que la situació financera, ha de ser la
principal preocupació i ocupació del govern català, aparcant o deixant de
banda, somnis de grandesa o batalles perdudes, per anar al gra, i aconseguir
redreçar la situació. Una primera mesura seria apostar per aprovar els
pressupostos generals de l’estat, per aconseguir uns ingressos extres, que
permetrien millorar infraestructures, equipaments i serveis. I tot seguit,
aprovar uns pressupostos propis, amb pactes amb partits de casa, que busquen
recuperar l’estat del benestar, en comptes de fugides endavant que no porten
enlloc més que al fracàs i la frustració.
Continuar amb l’atonia actual, és portar tots els serveis essencials a una
vida vegetativa, de simple supervivència, sense millores ni increments, cosa
que empitjora dia a dia, pel lògic envelliment dels professionals i dels
materials. Ho veiem a Sanitat amb els retards, i la impossibilitat d’atendre la
gent com caldria. Ho veiem en Ensenyament, amb el deteriorament de serveis. I
tant mossos com bombers ja han exposat la manca d’efectius i materials adients,
per fer bé la seva feina....teníem un país de primera, que ha baixat a segona,
amb perill de passar a tercera. Res està guanyat per sempre. Cal batallar per
recuperar-ho.
# posted by joan roma cunill @ 11:53 PM
SÍMPTOMES D'ESGOTAMENT - art. Nació Digital Solsona
SÍMPTOMES
D’ESGOTAMENT.
Portem sis anys de mobilitzacions, concentracions, crides, reunions, plens
extraordinaris, debats de mocions, penjades de pancartes, cartells, llaços,
anades i tornades als tribunals, col·locació
d’estelades, moments històrics, actes especials....en un anar i venir,
realment esgotador, per a totes les parts. Pels qui hi participen, i pels qui
no hi participen , però ho segueixen pels diversos mitjans de comunicació.
Es fa difícil triar un mitjà de comunicació per estar realment informat,
perquè la objectivitat i honestedat informativa, son escasses, en els temps que
corren. Personalment, mai havia mirat tants documentals ni escoltat tanta
música, com en aquests darrers anys.
Tant moviment, tant tacticisme, d’uns i altres, produeixen els primers
símptomes clars d’esgotament. Això no vol dir que en un moment donat, encara no
puguem veure, noves manifestacions o actes multitudinaris, però els impulsors
han de prendre nota d’algunes coses que han passat aquest cap de setmana.
Per part dels partits de dreta, la mobilització a Madrid, no ha anat , ni
de lluny com ells volien i esperaven. Fer una crida, a la defensa de l’Espanya
eterna, inamovible, sacro – santa...mou molta gent, però no tanta com creien.
Ajuntar PP, C’s i Vox, era sinònim de fer venir gent de tot el país, per omplir
la Plaça Colón
Com sol passar, ells n’hi posen dos-cents mil, però encara no s’ha
inventat, el sistema de posar dos o tres pisos de persones en un mateix indret.
La realitat és la que és i no la que alguns voldrien. A més, aquesta
mobilització ha obert els ulls, a gent tranquil·la que no vol ser manipulada ni
feta servir per a batalles manipuladores de la realitat.
Aquí, a Catalunya, l’Associació Catalana de Municipis ( ACM) havia preparat
una gran concentració d’alcaldes, al Saló de Cent, de l’Ajuntament de
Barcelona. Es volia fer una demostració de força i representativitat de tot el
món municipal, intentant tenir-hi alcaldes / alcaldesses de tots els partits.
En alguns casos, s’hi feia falta es trucava 3, 4 o 5 vegades per intentar convèncer
els reticents, sobretot els de determinats partits.
Al final, la nota de premsa parla “d’uns 400 alcaldes /alcaldesses”, que hi
varen anar per a llegir un manifest, en demanda d’un “judici just”. Si algú
mira la foto de l’acte, o parla amb algun dels assistents, aquests
“quatre-cents”, es veuen sensiblement reduïts per la realitat. I si tenim en
compte que a Catalunya hi ha 947 ajuntaments, es dedueix que allà hi varen anar
molts menys de la meitat.
Podem buscar també altres exemples d’actes, concentracions, i
mobilitzacions que han “punxat”, aquí i allà, la qual cosa mostra un cansament
i esgotament de crides i apel·lacions poc rigoroses, per no dir, clarament
exagerades i partidistes. Si una cosa ara ens convé a tots plegats, és el seny
i la prudència, i deixar fer als qui tenen la missió de jutjar, per una banda,
i de governar , per l’altra. Tenir tant de temps el país i la seva gent
tensionada i pressionada, no és bo per a ningú.
# posted by joan roma cunill @ 12:41 AM
Friday, February 08, 2019
NO ÉS PER LES URNES - art. Regió 7
NO ÉS PER LES URNES.
El món independentista, o almenys una part d’ell, intenta
reduir el conflicte judicial, a una qüestió de “posar urnes” el dia 1-O. Venen
a dir, que com és que un estat, dit democràtic, pot emprendre accions judicials
contra un govern que simplement va voler ampliar els drets democràtics, posant
urnes, per consultar a la seva gent ?. Increïble.
Es evident que ,arribats a aquestes alçades del conflicte,
pràcticament ningú escolta ningú, i poques coses es poden afegir a tot el que
s’ha dit, s’ha transcrit o s’ha vist i escoltat ,en tota mena de mitjans de
comunicació, com per fer canviar la opinió dels qui ja la tenen formada ,
conformada i decidida com inamovible.
Però, tanmateix cal recordar algunes evidències,
contrastades, i fàcilment comprovables. En diré algunes.
Si el conflicte provingués del fet de posar urnes, no hagués
arribat, on és ara. En absolut, i una prova la tenim en la consulta feta el 9
N, en que no va portar ningú a la presó, tot i ser igualment il·legal.
El problema del procés independentista, en el moment actual,
és que alguns no varen considerar prou representativa aquella consulta, i varen
voler dur a terme un referèndum, sabent que per dur-lo a terme, havien de
vulnerar el reglament del Parlament, la Constitució i l’Estatut. Primer gran problema i
primer greu error. Però, tot i això, si en el Parlament només s’haguessin
vulnerat aquests tres grans fonaments de la democràcia, la il·legalitat hagués
estat gran, però no, de les dimensions actuals.
L’agreujament, va venir l’endemà del dia 6 de setembre de
2017, amb l’aprovació de les Lleis de Transitorietat, en les quals quedava
clara la suspensió de la
Constitució espanyola i de l’Estatut d’Autonomia de
Catalunya, substituïts per unes Lleis de clares connotacions populistes i molt
poc democràtiques, fins el punt de posar el poder judicial a les ordres de l’
executiu. Es a dir, es trencava el principi de separació de poders.
Però, afegit a tot plegat, és varen anar incomplint tots els
preceptes legals que marquen el funcionament d’un estat de dret, fent cas omís
a les advertències, recomanacions, i finalment resolucions de Tribunal
Constitucional, per una banda, o per part dels Lletrats del Parlament, i la Comissió Jurídicala
Generalitat de Catalunya.
Es a dir, el govern de la Generalitat , es va
situar fora de l’ordre constitucional i estatutari, en ple coneixement de
causa, i menyspreant els òrgans de control i supervisió de la legalitat, tant a
nivell català, com espanyol.
I sí, es va dur a terme el referèndum promès, de l’1-O, en
el qual es varen produir fets lamentables , rebutjables, i mostra d’una
estupidesa política immensa, que va donar motius i raons a l’independentisme
com per fer desviar l’atenció cap a la violència, en comptes de reflexionar sobre
la legalitat. I sí, hi hagueren observadors internacionals, que varen veure tot
el que passava, però ara ningú vol recordar que aquests mateixos observadors
varen dictaminar que “el referèndum no complia els estàndards internacionals”,
en aquesta matèria. Com també varen criticar i considerar totalment inadequats
els tràmits parlamentaris en l’aprovació d’unes Lleis de Transitorietat en
lectura única, sense accés a dictàmens, ni pronunciament de la Comissió Jurídica
Ara es tornen a reclamar observadors internacionals pel
judici, tot i poder-lo seguir, en viu i en directe....una nova excusa per
intentar desacreditar el que allà es veurà i s’escoltarà. Alguns, consideren
que del 1-O, en sortí un mandat clar i definitiu , malgrat uns números que
revelen la fragilitat del resultat. Si el cens era de 5.313.564, i varen votar 2.286.217,
dels quals 2.044.038 dient sí, es pot veure que és molt menys d’un cinquanta
per cent dels censats. En paràmetres internacionals de democràcia, ningú
gosaria donar validesa a un resultat com aquest, però repeteixo, el problema no
ve de posar urnes. El conflicte ve per tots els antecedents, moviments i
actuacions fetes, per a vulnerar de forma conscient i fefaent l’estat de dret,
plasmat en els preceptes continguts en la Constitució i
l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que tots els càrrecs institucionals, jurem
defensar i complir, en el moment d’accedir al càrrec.
# posted by joan roma cunill @ 11:04 PM
Thursday, February 07, 2019
PARÀLISIS DEL GOVERN - art. Diari de Terrassa
PARÀLISI DEL
GOVERN.
No, no pretenc fer una llarga disquisició sobre les conseqüències generals
de la paràlisis del Govern de la Generalitat, sinó, simplement explicar ,les
greus repercussions que té sobre la feina diària de qualsevol ajuntament, i
molt especialment, dels més petits.
En aquest moment, fruit ja de sis anys d’inestabilitat política i deixadesa
de les funcions de governar, s’han anat acumulant dotzenes d’expedients , de
tota mena, a les dependències municipals. Expedients que afecten llicències
urbanístiques, en sòl rústec, modificacions de normes urbanístiques,
alteracions i modificacions llicències d’activitats, actuacions en lleres de
rius i rieres, accions en camins i pistes forestals, projectes de portades
d’aigua, ....
Si pensem en que la alteració de la normalitat ha afectat els 947 municipis
de Catalunya i a cadascun hi ha unes quantes dotzenes d’expedients, deduirem
que en el conjunt del país, els expedients es compten per milers. Efectivament,
hi ha milers d’expedients voltant pels despatxos, o simplement esperant que
algú els mogui de lloc.
Ara bé, es fa difícil per no dir impossible que els promotors entenguin que
un expedient entrat, no tingui resposta al cap de tres, cinc, deu o dotze
mesos, la qual cosa obliga a anar a la recerca de l’expedient perdut, o
encallat. Aquesta feina la pot fer un funcionari, o un polític. En un poble
petit, pertoca fer-ho a un polític per evitar paralitzar la feina
administrativa, degut al poc personal de
que disposem.
El pelegrinatge de gestions, sol ser fatigós, llarg i normalment poc
fructífer. Excuses, dilacions, manca de resolucions, contradiccions entre
tècnics del mateix o diferent departament, poden allargar les resolucions fins
extrems difícils d’imaginar. En temps passats, l’enrevessada maquinària
burocràtica de la Generalitat, existia, però solia haver-hi un directiu, un alt
càrrec a qui recórrer per resoldre la qüestió. Ara, molt pocs, assumeixen
aquesta funció, de manera que l’expedient, continua a l’espera de ser resolt.
Quines repercussions patim ? Doncs, moltes i molt diverses. En primer lloc,
el poble, la ciutat, perd oportunitats en els temes, pendents de resoldre,
siguin relacionades amb ampliació d’un càmping, una casa rural, una casa de
pagès, una granja o una portada d’aigua o llum, a un lloc determinat. En segon
lloc, no es duen a terme obres i instal·lacions que donarien feina a
professionals del ram. I en tercer lloc, hi ha milers de llocs de treballs ,
pendents de creació, perquè les noves activitats no es posen en marxa.
Hi ha altres repercussions, lligades a l’arrelament de gent al territori,
increment de la riquesa agrícola – ramadera, turística o de serveis, etc. El
problema és dependre de tot i per tot, d’un govern que no controles, i al qual
no li pots demanar responsabilitats, perquè en fuig, escudat en el conflicte del
procés sobiranista, a l’espera de convertir-se en república....
I el desànim es va allargant, a falta de termini concret. Si anem pel sisè
any, perquè no arribar al 7è, 8è o novè ? S’han congelat multitud de projectes,
confiant en que l’any vinent, les coses canviaran i tornaran a la normalitat.
Però, arribem a l’any següent, i les coses continuen igual o pitjor, aleshores,
quina és l’esperança o el determini ?
El 26 de maig, tindran lloc les onzenes eleccions municipals, i qui es
presenti, ha de tenir molt clar que l’ajuntament ha d’estar per cobrir les
necessitats dels ciutadans i fugir de tota acció de caràcter partidista. Res de
voler-lo fer servir com perllongació de la batalla pel procés perquè d’aquí se
n’han derivat ,bona part dels mals que hem patit aquests darrers anys. I si de
forma genèrica i general, s’exigeix al govern de la Generalitat que es dediqui
a complir les seves funcions, s’aconseguirà desencallar la situació de
paràlisis en que viu ara. Aquesta és la via de sortida. Es impensable, un nou
mandat, sota les condicions en que hem estat, en els darrers sis anys. Les
conseqüències han estat molt negatives.
# posted by joan roma cunill @ 10:54 PM
Monday, February 04, 2019
LIDERATGE MUNDIAL, EN UN TEMA CLAU - VENEZUELA - art. Nació Digital Solsona
LIDERATGE MUNDIAL, EN UN TEMA CLAU – VENEZUELA.
Res millor, per tenir una clara idea de la magnitud de la tragèdia, que conèixer
casos reals de persones fugides de Venezuela, per motivacions polítiques, o per
pobresa extrema. O les dues alhora. En els albergs per a refugiats, cada vegada
hi ha més persones d’aquesta nacionalitat, que expliquen autèntiques
barbaritats , a nivell de carències, repressió, i manca total de perspectives
de present i futur.
El nombre de peticions d’asil, va a un ritme de 56 per dia, i a finals de
2018, hi havia a Espanya, 208.333 refugiats. Una xifra només superada, en anys
anteriors per Colòmbia, degut a l’existència de les guerrilles i la inseguretat
general, a tot el país.
Els refugiats expliquen la vida real en el país, en els darrers anys, fins
el punt d’esdevenir impossible, esperar. Un país ric com aquest, sotmès als
capricis, d’un autèntic dictador, impossibiliten imaginar una sortida dialogada
i democràtica. D’aquí la necessitat d’emprendre una via molt excepcional, i
molt poc vista, en els darrers anys.
Avui, a primera hora del matí, el president del govern espanyol, ha fet
efectiu el que havia promès, una setmana enrere. Si no es convocaven eleccions
lliures, amb plenes garanties democràtiques, reconeixerien Juan Guaidó com a
legal representant del poble veneçolà, amb la petició de que tant aviat com
pugui, convoqui eleccions.
Així, s’ha fet públic i així s’hi han sumat, altres grans països com
Alemanya, França, Regne Unit, Àustria, Dinamarca i Suècia. Queda encara molta
feina per fer, com ha reconegut el Ministre Borrell, però el pas s’ha donat, i
tot fa preveure un canvi radical en la situació interna de Venezuela, com per a
imaginar una sortida de Nicolàs Maduro, i amb ella, l’inici d’una nova etapa en
aquest llunyà i alhora proper país llatinoamericà.
Es molt important aquesta decisió, pel país en si mateix, però igualment,
perquè dona peu a imaginar futures actuacions semblants, en casos igual de
sagnants. No podem quedar-nos quiets davant injustícies i atropellaments de les
llibertats, per part de personatges que creuen poder fer i desfer, a la seva voluntat.
Es evident que el moment és delicat, perquè tenim uns quants lideratges, en
les grans potències que no suposen la tranquil·litat i seguretat del passat, en
que les forces eren més clares i ostentades per persones d’una gran fiabilitat
personal i política. Ara, tot és variable, insegur, objecte de canvis sobtats,
que poden fer variar les previsions d’avui mateix. Amb tot, Espanya havia de
fer front a les responsabilitats i al que s’espera d’ella. Avui podem estar
orgullosos del lideratge de Pedro Sánchez, en aquest tema crucial.
Es en els moments delicats, quan es demostren els lideratges. I tenir un
polític amb les idees clares i una voluntat de ferro, permet confiar en que
sabrà gestionar les tensions , derivades de la decisió, tal com ho està fent
amb altres conflictes que ha trobat, i que ha de mirar de portar a bon port.
Avui, tenim una mostra més, de les immenses diferències, entre un govern del PP
i un del PSOE, en matèries tant rellevants com la política exterior, en un món especialment
revoltat.
# posted by joan roma cunill @ 7:39 AM
Friday, February 01, 2019
JUDICI REAL, EN UN MON IRREAL - art. Regió 7
JUDICI REAL, EN UN MÓN IRREAL.
Sinó fos per l’existència de
milers d’escrits, milers d’enregistraments , entrevistes, diaris de sessions,
butlletins del Parlament, programes de radio i televisió, ...algú podria pensar
que les actuacions dutes a terme pels principals protagonistes del procés
independentista, no han existit o han estat pròpies d’un mal son. Tant
s’insisteix en que no s’ha fet res il·legal, en que res d’estrany ni delictiu
va tenir lloc, que podria semblar que tot es fruit de la invenció o de ciència
– ficció. I tanmateix, tenim uns resultats i una realitat ben palpable i ben
efectiva.
D’aquí a pocs dies, començarà un
judici ben real, per a estudiar, avaluar i valorar les actuacions dutes a
terme, en el que s’ha anomenat “procés sobiranista”, per a procedir a emetre
sentència, en base a fets reals, en funció d’una legalitat vigent, igualment
real.
Per la part independentista, es
van emetent judicis de valor, consistents en devaluar el caràcter democràtic
d’Espanya, com a via per a desacreditar els membres del Tribunal Suprem, i amb ells, a tota la Justícia espanyola. Es vol
comparar aquest judici, amb una mena d’acte de venjança, en el qual no es
jutjaran fets reals, sinó justificacions per escarmentar conductes, de cara el
present i el futur.
No importa que el Democracy Index,
que elabora el prestigiós The Economist, i que serveix de referència mundial,
situï Espanya en el dinovè lloc, entre cent seixanta – cinc països avaluats i
valorats. Es igual, per a ells, no hi haurà un judici just i no es jutjaran
fets, sinó intencions o encara més greu, imaginacions.
Aquests dies, veiem recórrer
platós de televisió i programes de radio, a uns quants advocats defensors que
més aviat semblen haver-se convertit en hooligans del procés, que en lletrats
al servei de la llei i dels seus defensats. No crec ,hagin fet cap favor als
seus defensats, criticant a tort i a dret, decisions emeses pel Tribunal
Suprem, pel Constitucional o per altres estaments judicials. I, mala defensa es pot fer, si la principal
estratègia és carregar-se l’àrbitre. Quan en qualsevol esport, els jugadors,
donen la culpa del resultat als àrbitres, solen voler justificar la mala
actuació tinguda. Ho veurem ben aviat.
Deia al principi que tot
semblaria un mal son, sinó fos que durant mesos, els protagonistes i molts altres
elements propers, havien recorregut pobles i ciutats, informant i prometent el
canvi de legalitat, per les “bones o per les males”. O si es vol, per l’ús de
“l’astúcia”, que permetria subvertir l’ordre constitucional i estatutari per
implantar una república catalana, en qüestió de mesos.
No sembla haver estat un miratge,
comprovar el trencament del jurament fet, per part de tots els càrrecs
institucionals, quan han vulnerat la Constitució i l’Estatut. D’això se’n diu
perjuri. Però, és que en el diari de sessions del Parlament, consta la
vulneració del Reglament, per part de 72 diputats i diputades, els dies 6 i 7
de setembre de 2017. I en el mateix diari de sessions hi ha la demostració de
la subversió de l’ordre constitucional i estatutari, els mateixos dies,
aprovant la convocatòria d’un referèndum pel dia 1-O, incomplint el que la llei
vigent dictamina en propostes com aquesta. I l’endemà, es varen aprovar unes
Lleis de Transitorietat que suposaven “de facto”, la suspensió de la
Constitució i l’Estatut.
Tots aquests fets, son fets
reals. Registrats, enregistrats i retransmesos, per tots els mitjans de comunicació,
juntament amb les promeses de tirar endavant, fetes per consellers i president,
i membres de partits i moviments socials, que es varen situar fora de l’estat
de dret. Ara, aquests mateixos, consideren impossible un judici just, i volen
tenir “observadors internacionals” al costat, quan tothom, podrà seguir “en viu
i en directe” el judici, des de qualsevol indret del planeta. Sorprèn aquesta
insistència en no voler acceptar la realitat, perquè de fet, haurien d’aclarir
si realment anaven a crear una república catalana, o estaven fent un simple simulacre
. Aviat ,ho sabrem.
# posted by joan roma cunill @ 10:53 PM
FINAL DE MANDAT - art. Diari de Terrassa
FINAL DE MANDAT.
El 26 de maig, tindran lloc les onzenes eleccions municipals, d’aquesta
etapa democràtica, començada l’abril del 79.
Serà el moment de dir adéu, a 40 anys de vida municipal. Porto 12 anys
de regidor de govern, i 28 d’alcalde, temps més que suficient, per haver donat
curs a la vocació de servei al poble que m’ha vist néixer i créixer. El 15 de
juny, com en tots els municipis d’Espanya, es procedirà al relleu dels vells
Consistoris, pels nous, sorgits d’aquestes eleccions.
Vaig decidir no tornar-me a presentar, l’endemà de les passades eleccions,
conscient de la voluntat de relleu per part meva, per raó d’anys de servei, i
edat personal. Però, si aquesta no hagués estat la voluntat, he de dir que
segurament ara, també prendria la decisió, vist el panorama que hem passat, el
que tenim i les previsions futures.
Els primers anys de democràcia varen ser complicats, força caòtics, plens
d’incertesa i improvisació...però alhora enormement engrescadors. Cada dia,
cada setmana, improvisàvem per trobar recursos, resoldre problemes i crear una
nova realitat. Ajuntaments envellits, desmanegats, pobres de solemnitat, carents de personal, material, i organització...varen anar donant
pas, a institucions de primer ordre, arrelades al poble i amb les idees molt
clares de les prioritats en qüestió d’infraestructures, equipaments i serveis.
El mateix va passar amb les diputacions, especialment la de Barcelona,
ubicada en aquells moments en l’actual Palau de la Generalitat, fins el seu
trasllat a Rambla Catalunya, per deixar l’espai al govern de la Generalitat.
Tot era per fer, i podem dir que gairebé tot era possible, en aquells primers
anys.
La feina individual i col·lectiva de tots els ajuntaments, han permès el
canvi radical del país i la seva transformació, fins a posar-lo en una de les
cotes més elevades, a nivell de la UE. Hem fet en 40 anys, el que molts altres
països han necessitat 60 o 70. El ritme ha estat brutal, en tot els sentits, i
si algú té algun dubte que recordi com era el seu poble o ciutat, quaranta anys
enrere, i el compari com és ara.
De fet, podíem haver continuat amb
aquest ritme, sinó hagués estat per la deriva independentista que ha trencat la
dinàmica de tants i tants anys. Aquests darrers sis anys, han estat nefastos
per a la gestió municipal, perquè pitjor que no tenir Govern, és tenir un mal
Govern. I en això, estem.
Alguns poden pensar que el govern central, el de la Generalitat, i els
ajuntaments, tenen vida pròpia i independent, de manera que si un va malament,
els altres poden anar bé. Ho sento, però això no és cert.
A Catalunya es dona la paradoxa de tenir un govern, dit independentista,
però que actua de manera totalment centralista i prepotent amb els ajuntaments.
El que critiquen del Madrid – polític, ho apliquen aquí, a nosaltres. Tots els
grans temes, depenen de la Generalitat, i ara i aquí, tenim un govern
ineficient, ple de mediocres, tant en el primer com en el segon nivell, i sense
un president, en exercici. El resultat és caòtic, amb multitud d’expedients
parats, congelats o donant voltes per departaments que no tenen qui els
gestioni amb capacitat i eficàcia.
Exercir d’alcalde, suposa resoldre els problemes propis del municipi, i
batallar contínuament amb el govern de la Generalitat per desencallar, impulsar
o resoldre, expedients pels quals no tenim competències, perquè les ha assumit
la Generalitat. Una Generalitat sense diner, desorganitzada, i en conflicte
intern, entre els dos socis de govern. Si a tot plegat, hi sumem, tots els
conflictes derivats del procés independentista, es pot comprendre com els
darrers anys han estat els més complicats i els menys productius, dels 40 que
portem. Fa falta un canvi radical de rumb, i això passa per un canvi a la
Generalitat, sí, però també per un retorn de tots els ajuntament, dic, tots, a la via de la normalitat democràtica.
Cadascú a la seva feina, i l’estat de dret, a casa de tots.
# posted by joan roma cunill @ 12:36 AM
