Friday, August 30, 2013

 

QUE VAGI BÉ !!! - art. Nació Digital Solsona




QUE VAGI BÉ !!!!

Tot i no compartir els objectius de l’ANC i Òmnium en la mobilització de la Diada, formant la Via Catalana cap a la independència, desitjo que vagi bé. Espero es desenvolupi tot, en calma i tranquil•litat, i no vinguin grups a espatllar una Diada que ha de ser diversa, plural i sobretot respectuosa amb les maneres de pensar i actuar de les persones, organitzacions i partits.

Serà un dia complicat, sense cap mena de dubte. A hores d’ara hi ha anunciada una manifestació/ mobilització per encerclar la Sagrada Família, a la qual no se sap ben bé qui hi anirà, però forma part de les iniciatives contràries a la via independentista, i com acte reivindicatiu de deixar les coses com estan. I aquest acte està programat per una estona abans que la Via Catalana.

I al matí hi haurà els actes institucionals, similars als de l’any passat, però en un clima molt diferent, i amb l’absència ja anunciada del PP. Alguns se n’alegraran, però no es bona l’exclusió de partits parlamentaris en els actes oficials. L’acte principal tindrà lloc en el Parc de la Ciutadella, a tocar de la seu del Parlament de Catalunya.

Abans, però, se suposa hi haurà la tradicional ofrena de flors davant el monument a Rafel de Casanova, lloc on s’hi concentren partidaris i contraris de determinats partits, amb escridassades que no tenen res de respectuoses amb la pluralitat del país. Aquesta “tradició” també està destinada a passar a millor vida, quan alguns partits decideixin abandonar l’ofrena.

Alguns no ho voldran admetre, però la societat catalana s’està crispant i tornant més intolerant. No és una bona noticia. Catalunya s’ha distingit sempre per la seva obertura de mires, per la modernitat, la tolerància, la pluralitat, i aquests valors trontollen.

Molts creuen que la via cap a la independència ha de tenir el vist i plau de tots els “bons”catalans i no admeten que molts no hi creguin. I no s’hi val a acusar-los de dependents de partits de fora, o de “mals” catalans.

Tothom mereix el mateix respecte, cregui el que cregui i defensi el que defensi, sempre que ho faci per vies legals. Aquest és el cas del PSC. Tenim un evident desgast per diverses causes i una és la discrepància manifestada per alguns antics dirigents, respecte el camí emprès per la direcció actual. Els punts de vista son diferents, però històricament hem estat fills del federalisme, i així volem continuar. Creiem en una Espanya federal, dintre d’una Europa igualment federal. No és un invent d’ara, per sortir del pas. Els nostres ideals figuren en els documents fundacionals, que ja han superat àmpliament els 100 anys de vida. Defensem les persones, per damunt dels territoris i no volem enfrontaments entre territoris, ni sortir de realitats tant sòlides com la UE.

Aquesta Diada, serà molt especial, com ja ho va ser la de l’any passat, però més reduccionista. Els impulsors de la Via Catalana volen enllaçar 400 quilòmetres amb persones que mostrin la voluntat d’esdevenir independents. Es necessiten més de 350.000 voluntaris. Es un repte. Molts altres ho celebrarem amb altres actes, i altres maneres de reivindicar un altre encaix de Catalunya, sense necessitat de trencar relacions amb els altres pobles d’Espanya.

I després de la Diada, què passarà? Aquesta és la gran pregunta. L’ANC i Òmnium demanen posar data a la consulta, i procurar sigui per ben aviat. Ara i aquí, el Govern Mas, hauria d’explicar quin rumb pensa emprendre. L’actual indefinició no és bona per ningú. A l’espera dels obligats moviments que haurà de fer dintre de 15 dies, que la Diada sigui profitosa i respectuosa per tots els pensaments i sensibilitats.

Joan Roma i Cunill, President Consell Fed. XI del PSC


 

QUI NO TÉ FEINA, EL GAT PENTINA




QUI NO TÉ FEINA, EL GAT PENTINA.

Recomano llegir i rellegir, l’article de Balmón en El Periódico i el de Joan Ferran en el mateix diari, tot dos a l’abast aquí a la Blogesfera socialista. Igualment interessant la marxa de Carme Chacón als EUA, deixant l’escó, sense per això haver de renunciar a les seves futures pretensions, en el partit. Un bon exemple de com ha d’actuar un càrrec institucional, en aquest cas, o amb altres, en els quals no ha compartit estratègies. I per últim, la marxa d’Antoni Dalmau, que vol participar a la Via Catalana i se sent lluny dels postulats del partit. Jo crec que va ser ell qui es va allunyar del partit, molts anys enrere, i aprofita el moment per sortir-ne. Millor donar aquest pas que no voler continuar batallant en contra dels acords democràticament presos per àmplies majories, com fan altres.

Ahir i avui he intentat treure del Parlament la relació d’iniciatives parlamentàries impulsades pels parlamentaris crítics amb la Direcció. La paràlisis de l’agost no m’ha permès encara tenir aquestes dades, que ja reclamaré la setmana vinent, però estic clarament decebut per la poca “intensitat” i constància del treball opositor en el Parlament, quan mai ( repeteixo mai) en els 33 anys de vida un govern havia donat tants motius per estar-hi en contra.

M’agradaria veure en els “crítics” una especial dedicació a la feina parlamentària, mitjançant iniciatives parlamentàries, articles en els mitjans de comunicació, reunions amb els Grups Municipals del seu àmbit territorial, intervencions en tots els fòrums públics i privats... Per això varen ser elegits i per això tenen remuneració, i francament els he vist molt poc actius a nivell públic. Els he vist més per mostrar les discrepàncies amb el partit, i la direcció que no pas, amb el Govern de CiU, ni amb el pacte CiU – ERC.

Si això és vàlid pels que son diputats, encara ho és més pel Grup Municipal a l’Ajuntament de Barcelona. El llarguíssim article d’ahir del portaveu, enrevessat i gens interessant pels preocupats ciutadans de Barcelona, contrasta amb el silenci per les actuacions d’un alcalde que viu a la glòria. Xavier Trias viu de l’herència rebuda, i no sembla tenir ni projectes propis ni una especial dedicació als grans problemes de la ciutat. Aixì doncs, és curiosa la dedicació del nostre portaveu a exigir primàries, discrepar amb la direcció... en comptes de dedicar-se a la seva feina.

Entenc i comparteixo la indignació d’Antoni Balmón, el qual com alcalde té molta feina, i com a dirigent destacat del PSC, també, i ha de perdre el temps en replicar a militants que no tenen altra feina que la de criticar el partit.

Tenim la ciutat de Barcelona, necessitada de crítica i aportació d’alternatives, tenim el Parlament necessitat d’atenció i oposició, i tenim la ciutadania esperant respostes als seus problemes, i veuen com en el PSC alguns “mediàtics” es dediquen a batalletes internes, i a sospesar si van o no van a la Via Catalana. Francament penós.

La dita catalana que “qui no té feina, el gat pentina” és ben cert en aquest cas, però no volem convertir-la en norma. Som molts, la immensa majoria que tenim feina, i la volem fer bé, i qui no en tingui que se la busqui, i si creu poder-la trobar en altres partits que hi vagi, però no acusi el partit de fer-lo marxar. I sobretot que no es cregui que el partit no podrà viure sense ell / ella. No hi ha ningú indispensable, i anirem millor si alguns se’n van allà on els vulguin. I no creguin que els seus articles, entrevistes, aparicions en mitjans de comunicació son fruit del seu “mestratge” o “lideratge”. Simplement son utilitzats per actuar contra el partit, i a favor de les tesis dels nostres adversaris.




Tuesday, August 27, 2013

 

JA ERA HORA


Celebro l’article d’Antoni Balmon a El Periódico. Ja era hora que des de la cúpula de l’Executiva Nacional, es deixessin clares les coses , posant noms i cognoms i declarant obertes les portes per qui cregui que no està còmode en el PSC.

No volem “salvadors” en el partit, i no ens vinguin ara a parlar d’intolerància o intransigència com fa Montserrat Tura, o ens acusin de tremolor de cames, com fa Joaquim Nadal. Estem cansats també d’escoltar lliçons de personatges com Àngel Ros, i alguns pocs més que estan amb aquest grupet .

Portem 35 anys de partit, i n’hem vist de tots colors. Hem discrepat, hem debatut, hem proposat alternatives... però al final, hem combatut els adversaris amb unió i força. La disciplina, la coherència, el respecte a l’autoritat dels nostres dirigents i als acords dels òrgans de govern, havia estat “tret de distinció”, respecte de la resta d’organitzacions i partits.

No serà ara que llencem aquest bagatge perquè uns pocs puguin donar sortida a les seves frustracions, ànsies de protagonisme o recerca de càrrecs.

Si volen anar a la Via Catalana, que hi vagin. Sinó estan còmodes en el partit, i creuen que tots anem per un camí equivocat, excepte ells, que en busquin un altre, mancat de gent. I si creuen que allà poden obtenir algun enyorat càrrec, que el batallin, però ens deixin tranquils als qui creiem en el partit, i en els seus ideals.  

Però, sobretot, no ens vulguin donar lliçons de catalanisme, per no abraçar l’independentisme. Els socialistes sempre hem defensat les persones, per damunt dels territoris. Estimem la nostra terra, però no la volem contraposar a d’altres terres, ni volem enfrontar territoris ni persones. No volem aventures ni enganys. Som fills del federalisme, no d’ara mateix, sinó de sempre.

Ja sabem que seria més còmode la posició que prenen ells. Ells que volen donar lliçons de coherència i proximitat a la gent, no expliquen què passarà quan la realitat s’imposi. Quina sortida veuen a la proposta de CiU i ERC ? Es que volen trencar amb la legalitat vigent, i posar en qüestió les regles democràtiques ? No ha d’haver-hi un partit valent que expliqui els perills d’unes posicions indefensables ? No estem en una situació còmode, ni volem ser complaents amb la majoria de mitjans de comunicació, ni amb una part de la societat, encegada amb una sola via. La comoditat, ni la covardia, han estat mai en els nostres ideals ni maneres d’actuar. Es parlant clar com hem de defensar les nostres posicions.

Per honestedat política, i per seny, hem de proclamar els perills que comporta la via improvisada, endegada per CiU i ERC. Portem anys d’acusacions i venen mesos molt complicats, però no estem en política per gaudir de copets a l’esquena, ni per seguir indicacions dels qui no volen estar sols en l’aventura empresa.

No és estranya l’amplia cobertura donada a les discrepàncies, en el partit, per part dels mitjans de comunicació , lligats al govern i a empreses properes. Es trist veure com alguns mediàtics, ho aprofiten per desmarcar-se de les decisions preses. No els necessitem. No volem “salvadors” ni “predicadors”. El PSC és prou fort com per superar les dificultats i mantenir la coherència i els ideals propis. Ja era hora que des de l’Executiva hi hagués un pronunciament clar. El comparteixo plenament i estic segur de parlar per boca de milers de companys i companyes.

Joan Roma i Cunill, President del Consell de Fed. XI del PSC

Monday, August 26, 2013

 

INFLACIÓ LEGISLATIVA - art. Regió 7




INFLACIÓ LEGISLATIVA

Acabo de rebre informació de que en l’actual mandat del Parlament no ha entrat cap projecte de llei a tramitació, i tot indica que la legislatura serà molt escassa en matèria legislativa. No ho trobo pas malament. I en bona part és lògic que després de trenta-quatre anys d’activitat parlamentària, hi hagi poques noves lleis per fer.

De fet, fins ara ha estat habitual valorar les legislatures en funció del nombre de lleis presentades, debatudes i aprovades. No era una bona dinàmica, perquè aquesta mena de cursa legislativa no comportava bons resultats. Massa sovint es feien lleis difícils d’aplicar, difícils de complir i massa agosarades pels temps que corrien.

I millor no tenir una llei, que no fer-la complir. A dia d’avui, hi ha nombroses normatives que no poden ser aplicades per falta de recursos tècnics, econòmics o humans. I més ara, amb la dura crisis que estem vivint. Es més, ara seria el moment de revisar algunes lleis per simplificar-les i treure’n alguns continguts excessivament complicats.

En moltes ocasions ens queixem de la complexitat normativa per facilitar la creació d’empreses. Aquesta és una queixa habitual des de sempre. I cap govern, ha estat capaç de minimitzar els tràmits com per fer-ho possible. En alguns països tarden dos dies en tenir una empresa donada d’alta, aquí el promig passa dels quaranta, si tot va bé, i es pot allargar a uns quants mesos si es tracta d’alguna activitat una mica complexa.

A més, convé millorar la coordinació entre administracions, especialment les autonòmiques amb la central, per evitar contradiccions i posar els emprenedors en una mena de batalla, on ells es troben en terra de ningú.

Per tant, la crisis comporta estalvi, austeritat, minimitzar esforços... i evitar el creixement de l’activitat legislativa. Si vol el Parlament té prou feina amb el seguiment, control i propostes d’actuació en tots els àmbits i sectors, però no per la via legislativa sinó per la de gestió.

I té feina també si vol retocar lleis per adaptar-les a la situació del moment. No hi ha res més injust que voler fer complir normatives il•lògiques o irreals. O obligar a fer despeses considerades innecessàries, com quan es demanen multitud d’informes, dictàmens, o projectes per realitzacions insignificants. Tot costa diners, i sobretot obliga a gestions i tràmits, de llarg recorregut.

Crec que com en altres temes, han estat els ajuntaments els primers a reduir tràmits, i facilitar les coses a tothom, i molt especialment als emprenedors, però les seves competències son mínimes en la majoria de qüestions, així doncs, pertoca als governs seguir el mateix camí i retallar obligacions que no vol dir retallar deures o no ser prou vigilants en l’aprovació de les propostes a dur a terme.

Ara i aquí si ens mirem els tràmits fets per grans empreses, o petites, que han volgut ampliar, modernitzar o diversificar el seu negoci, comprovarem un munt de papers i temps que ha costat una fortuna.

D’aquí que benvinguda la moderació legislativa, si ha de servir per revisar la que ja tenim, per fer-la més adequada i menys carregosa. A partir d’ara hem de valorar les legislatures per altres paràmetres que no siguin el de la xifra de noves lleis aprovades. Ja era hora.

Joan Roma i Cunill, President Consell Fed. XI del PSC


Friday, August 23, 2013

 

DE L'ADMIRACIÓ A LA DECEPCIÓ




DE L’ADMIRACIÓ A LA DECEPCIÓ

Suposo que com tots els socialistes, tinc uns referents molt clars, sobre les persones que més m’han impactat en les creences, ideals i maneres d’actuar , en tant que socialista. Persones que he conegut directament, o pels seus escrits, o actuacions. La llista podria ser especialment llarga, però em permeto destacar els més rellevants, els més propers.

A nivell mundial, tinc molt clar l’impacta produït per persones com Salvador Allende, model de coherència, honestedat i valentia. Olof Palme, per l’exemplaritat de la seva conducta, la claredat de les seves idees i la projecció d’uns ideals, cap a tot el món. I en aquest cas, no voldria que les seves morts violentes, fossin interpretades com una revalorització dels seus ideals. Tant de bo, no haguessin esdevingut màrtirs, i haguessin pogut continuar la seva tasca uns anys més.

Un altre referent, que vaig poder escoltar diverses vegades, va ser en Willy Brandt, un líder excepcional, model per tota una generació d’alemanys i líders mundials.

El fet d’haver pogut escoltar, i seguir la trajectòria d’aquests tres personatges, segurament m’ha impactat molt més que d’altres, històrics, per medi dels seus escrits.

Ja més a prop nostre, Felipe González, ha estat i encara forma part del bagatge socialista, amb unes idees clares, concises , capaç de tenir en el cap la política global, al costat de la europea, l’estatal i l’autonòmica. I a Javier Solana, he tingut ocasió de seguir la seva trajectòria i el seu mestratge, realment de primer ordre. Hagués pogut tenir encara més rellevància de la que ja ha tingut.

I ja a casa nostra, persones amb les que vaig poder parlar, discutir, treballar, com en Joan Raventós, Marta Mata o Pasqual Maragall, han estat exemples d’un entusiasme, claredat d’ideals i disponibilitat al país, com pocs han tingut.

Es evident que totes les persones tenen els seus costats més extraordinaris, i altres no tant brillants, però el que compta és el conjunt global. I tots els esmentats, han brillat amb llum pròpia, juntament amb altres, com el malaurat Ernest Lluch. De tots ells hem après molt, i els tenim com models i formen part del nostre patrimoni comú.

Ho he dit en anteriors ocasions, que , a vegades no deixar a temps un càrrec, pot espatllar tota una trajectòria. Ho he vist en moltes ocasions. Massa vegades. I no és fàcil, passar de primera fila, a un lloc discret, però aquí rau la generositat, la valentia i la saviesa d’una persona.

Suposo que tots estarem d’acord en que l’actuació de Felipe González, és radicalment diferent de la que ha decidit fer José Ma. Aznar, en els seus àmbits respectius. Per nosaltres, els socialistes, Felipe González, continua sent un referent i no per això ha volgut imposar la seva força en el partit.

Aquí, a Catalunya, sembla que alguns no han assumit deixar pas a una nova generació. Volen estar a primera fila, impartir lliçons i proclamar discrepàncies, aprofitant l’altaveu que els donen els mitjans de comunicació, clarament inclinats a fer mal al PSC.

Hem de tenir clar que el PSC és peça indispensable perquè Catalunya pugui anar per una via o per una altra. Estem en hores baixes, però estem recuperant l’alè i tornarem a tenir un lloc rellevant en el país. I de fet ja el tenim, més del que podem pensar. L’aventura cap a la independència no té recorregut. Fer un pols contra l’estat, no pot acabar bé de cap manera, i en aquesta aventura el PSC no hi pot participar perquè la frustració serà immensa. I la tenim a pocs mesos vista.

D’aquí que no perdi el temps amb posicions com les d’Angel Ros o J.I Elena, perquè em semblen realment decebedores,destinades,més aviat, a la recerca de protagonismes puntuals, que no tenen recorregut, en persones que hauria estat millor no portar al Parlament. Aquí n’hi podria afegir un parell o tres més, que espero deixin pas a una nova tongada de parlamentaris.

Qui m’ha decebut, ha estat en Quim Nadal. Durant anys ha estat per a molts de nosaltres, una referència en tant que alcalde d’una ciutat com Girona que ha esdevingut model de recuperació , innovació i impuls. Un exemple de política i gestió, poc habitual en el nostre país. Va ser un bon representant dels municipis, un bon parlamentari i un bon Conseller. Havia d’ara, trencar aquesta trajectòria, per ajuntar-se a l’alcalde de Girona, posar el nostre grup en una situació esperpèntica, i pujar al carro de l’aventura independentista ?I per a mi, aquesta darrera qüestió és la més greu. CiU i ERC ens porten a una aventura, que ni ells saben com gestionar. Dir ara i aquí, que volem decidir, però anem amb els independentistes, i anirem on ells vagin, és impensable per un socialista. La responsabilitat, la prudència, el famós seny, ens ho impedeix.

Dintre de pocs dies, hi haurà la resposta de Rajoy a la carta d’Artur Mas, i no cal esperar res més que una resposta clara i contundent, acompanyada de la Constitució i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Només la via defensada pel PSC, per la direcció nacional, és la via possible. Voler anar per altres camins, és portar el país pel pedregar. No té cap viabilitat, i porta a la frustració, i obrir vies perilloses. En aquest via no hi podem ser.

Com es pot veure de l’admiració a la decepció hi ha un pas. Lamento haver-lo viscut. I ara toca minimitzar danys i que cada òrgan actuï en conseqüència.

Joan Roma i Cunill, President del Consell de Fed. XI del PSC


Monday, August 19, 2013

 

PLANTAR CARA, SENSE DINERS- art. Regió 7




PLANTAR CARA, SENSE DINERS.

A situacions mai vistes, pronunciaments mai imaginats. Es el que devia pensar el president Mas quan va decidir no fer pressupost nou, i funcionar amb el de l’any passat, prorrogat. Recordem-ho, un pressupost elaborat, negociat i aprovat ,entre CiU i PP. Sí han llegit bé, el pressupost de l’any passat i el prorrogat d’aquest any és fruit de l’acord entre aquests dos partits, tot i que ara CiU vagi de la mà d’ERC.

El domini gairebé absolut dels mitjans de comunicació públics, i bona part dels privats, per part de CiU, fa dir coses que en altres latituds serien inimaginables.

En primer lloc, un govern seriós, mai prorroga uns pressupostos. I mai busca excuses, com el del dèficit per no tenir-ne. Els qui ostentem càrrecs institucionals sabem que un pressupost es pot fer ( més ben dit, s’ha de fer abans de finalitzar l’any), i si falten dades importants, s’ha de tenir present en algunes de les partides d’ingressos i despeses com per preveure canvis durant l’exercici en curs. Es més, la majoria d’ajuntaments han d’elaborar pressupostos amb desconeixements tant importants com son els ajuts que han de venir d’altres administracions públiques: Generalitat, Diputació, Govern Central o de la UE.

Que Catalunya no tingui pressupost per enguany, és mostra de feblesa política, poca serietat i estratègia per evitar el principal debat en el Parlament i la societat. Mala pràctica i mal exemple de cara Europa. Es inimaginable trobar un cas semblant.

Però, que el president Mas, digui que no fa pressupost nou per “plantar cara” al govern central, passarà als annals de la política. Ningú havia imaginat una excusa com aquesta. Què té a veure la repercussió de no tenir pressupost nou, amb el govern central ? El victimisme de CiU arriba a extrems insospitats. Si Catalunya no té pressupost per enguany és per decisió del propi govern. No busquem altres justificacions.

I per plantar cara fa falta tenir diners i no estar superendeutats. Ara i aquí, la Generalitat depèn de tot i per tot de les bestretes mensuals procedents del govern central, i no té accés a finançament extern. Com hem arribat a aquí ? Aquesta situació mereixeria un ampli debat en el Parlament. Un debat públic, sense límit de temps, per poder mostrar i demostrar la mala gestió pròpia, en primer lloc, i les carències en els sistemes de finançament, des del principi fins ara.

Es a dir, estem on estem per la doble combinació d’haver gestionat malament durant molts anys, assumint competències impròpies, fent males inversions, improvisant recursos, i no obtenint suficients ingressos d’on era possible. I uns deficients sistemes de finançament per part de l’estat, mal negociats i mal executats per les dues parts.

Els governs de la Generalitat no varen plantar cara quan era possible i necessari. Han tingut múltiples ocasions, i les varen deixar passar. Plantar cara, ara, amb una pròrroga pressupostària és una broma, sinó fos un tema tant seriós. De moment només veiem retallades, però no canvis d’estructura. I sense canvis estructurals de tot l’edifici de govern, no ens en sortirem.

I era possible governar d’una altra manera . Molts ajuntaments ho han demostrat, i alguns tant rellevants com el de Barcelona, o la Diputació, institucions prou grans i prou emblemàtiques com per posar d’exemple que una altra gestió era possible. Varen fer els deures en el seu moment, i no varen esperar com ha fet la Generalitat. Per plantar cara s’han de tenir arguments i sobretot exemplaritat.

Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà


Friday, August 16, 2013

 

TEMPS DE CRISI. TEMPS DE PREDICADORS - art. El 9Nou




TEMPS DE CRISIS, TEMPS DE PREDICADORS.

Al llarg de la història podem veure com en totes les èpoques de crisis apareixen messies, profetes... predicadors. Davant les penalitats i incerteses la gent busca respostes fàcils, ràpides i contundents. Solucions per l’endemà, amb resultats sorprenents i universals.

Estem en plena època de crisis, la desconfiança impera sobre tots els qui es dediquen a buscar sortides, començant pels polítics. La llarga i persistent corrupció en àmplies àrees de govern, ha portat el descrèdit i el rebuig cap uns partits que no han sabut tallar de soca-rel aquestes pràctiques. I si la política té mala premsa, ja no diguem les institucions econòmiques i financeres. Han superat tot el que es podia imaginar, a nivell de males pràctiques, pagades amb sous mil.lionaris, i jubilacions d’escàndol. Tampoc se n’escapa l’església catòlica, peça fonamental del país durant centenars d’anys, i molt especialment en els darrers decennis...

Davant la caiguda dels principals pilars de la societat, apareixen els primers predicadors. Persones, amb més o menys bona fortuna, que proposen sortides diferents, ràpides i espectaculars. Ho hem vist en el passat, és lògic, veure-ho en el present. I davant greus dificultats, no s’hi val a presentar propostes llargues, complexes, i lentes d’aconseguir. D’aquí l’èxit de la paraula “independència”. Darrere o sota aquest mot tothom hi posa el que li sembla: felicitat, final de la crisis, llibertat, abundància, superació històrica, revenja...

Per arribar-hi son diverses les propostes i fórmules, com diverses son les persones que les defensen. Veiem-ne algunes:

TERESA FORCADES, monja benedictina, adscrita al Monestir de Santa Cecília de Montserrat. Dona molt intel•ligent i preparada, que ha sabut aprofitar l’hàbit per esdevenir un fenomen de masses. Res seria igual sinó portés l’hàbit de monja, i no deixa de sorprendre la prèdica contra el sistema vigent, a tots els nivells. Sorprèn perquè la seva credibilitat queda malmesa quan no s’enfronta als seus. Es a dir, a l’església catòlica, plena de males pràctiques, discriminacions, corrupció...Difícil seguir algú que no predica amb l’exemple.

ARCADI OLIVERES, intel•lectual , lluitador honest, i predicador de bones pràctiques a tots els nivells. Forma parella en la lluita per un món diferent, amb Teresa Forcades. A l’igual que ella, impulsen un moviment polític, en el qual ells no volen ser els caps de cartell. Encomiable, però decebedor, perquè si una cosa demana la gent és que qui prediqui “es mulli” directament, no intel•lectualment. Es fàcil dir què no s’ha de fer, o com s’haurien de fer les coses, des de fora. Predicar la bondat, un país sense exèrcit, o un sistema de bancs públics, és molt fàcil, però la realitat imposa pràctiques diferents.

CARME FORCADELL, presidenta de l’ANC, considera a l’abast de la mà, la independència de Catalunya, clau per entrar en un món millor, radicalment diferent de tot el que hem vist fins ara. Demana no criticar les accions i actuacions del govern Mas, per no donar arguments al govern central. D’aquí que tot estigui permès en aquesta marxa triomfal, emparada o no per la legalitat.

MURIEL CASALS, presidenta d’Omnium Cultural, principal entitat impulsora de l’activitat independentista,advocant per la independència, com solució als mals que ha patit el país en els darrers tres-cents anys.

ORIOL JUNQUERAS, president d’ERC. Un autèntic predicador de paraules i fets, capaç de defensar que “governin ells” per evitar haver de mullar-se en temes de gran impopularitat. Com els anteriors, troba el seu lloc en la comoditat de predicar el que han de fer els altres, sense posar-se ell , en el lloc pertinent. L’avantatge d’un predicador és que no ha de provar el que diu. Pot llençar iniciatives, posar xifres, i donar resultats que ningú mai podrà provar ni comprovar. La “fe” dels qui l’escolten és suficient per tenir l’èxit desitjat. Per això no vol entrar en el govern. Tot cau quan has de posar en pràctica el que prediques, i no surt com has anunciat. Res pitjor per un predicador que haver de fer front a la crua realitat.

Com podem veure cada dia, tenim el país en mans d’un govern desacreditat, sense rumb ni carta de navegar. Es lògic que la gent busqui fora del govern, qui li digui cap on anar, què fer, com seran les coses, en un altre món. El món de la independència. Tot s’ha reduït a una sola paraula, sense cap mena de valoració de raons, dificultats, impossibilitats... Tenim el país abonat als predicadors de torn. El problema vindrà quan les prèdiques no donin els fruits promesos. Aleshores apareixeran altres vies, com la de la segona transició, la solució federal, per resoldre l’encaix adequat que fins ara no ha tingut Catalunya. Mentrestant estem atents al que prediquen uns i fan els altres.

Joan Roma i Cunill, Alcalde de Borredà ( Berguedà ).


 

UN DIA COMPLERT- FESTA DE LA PATRONA - BORREDÀ




UN DIA COMPLERT – BORREDÀ 15 D’AGOST

El dia de la Patrona, la Mare de Déu de la Popa, va ser un dia complert. Per activitats i per l’èxit aconseguit, en totes elles.

A les 11 del matí es va celebrar la Missa solemne, amb participació de la Coral de Borredà dirigida per Victor Borràs. Al final, un petit concert va cloure la part religiosa de la festa. La Coral va poder demostrar els avenços fets en aquests mesos d’assaigs, i el bon camí que li espera en el futur.

A la 1, la Plaça Major, plena a vessar va poder contemplar un nou esdeveniment cultural, amb 3 intervencions “històriques”. El Gall Radulf , va interpretar dos balls. Portava crespó negre en record de Carme Fornells d’Andreu, fundadora de l’Esbart de Borredà, i impulsora de que el poble tingués el Gall Radulf com a representació de la imagineria popular. Al final del ball, el Gall va saludar la casa on vivia Carme Pujol, la Carme de Cal Marxant, traspassada a principis d’aquesta setmana. També havia estat una activa participant en les festes del poble, molt especialment en les representacions teatrals.

I tot seguit, el grup del Casal Cultural de Dansaires Manresans, va oferir 4 primers balls, realment esplèndids. A continuació l’Esbart de Borredà, recuperat, va interpretar dos balls, pel grup dels petits, i una gran novetat: dues parelles del grup dels grans varen ballar el Ballet i Corranda de Borredà, en record de Carme Fornells d’Andreu. Per acabar, el grup de Dansaires Manresans, varen oferir 3 balls més, amb una magnífica interpretació i coreografia, acompanyada d’un vestuari igualment impressionant.

Les tres-centes persones que omplien la Plaça Major varen aplaudir les actuacions i varen apreciar l’esforç de la Regidora de Cultura, Anna Rubio, per recuperar una tradició perduda anys enrere.



I ja al vespre, malgrat l’amenaça de pluja, es va poder celebrar una nova edició de FORMATJAZZ. Una combinació de música de jazz, amb la degustació de formatges italians.

Cada edició serveix per assaborir formatges de diferents indrets. El primer els de casa, el segona any, de França, enguany d’Itàlia.

I el concert va estar creatiu, innovador, i molt ben interpretat i musicat. El títol ja era suggeridor: Els fruits saborosos ( poemes de Josep Carner) musicats i interpretats pels cinc components, amb la veu de Gemma Abrié.

Més de 400 persones omplien totalment la Plaça Major. I els 350 plats de degustació varen fer curt. Es varen esgotar, de manera que l’èxit va superar el de l’any passat. Això sol ja demostra l’afany de continuïtat d’una festa, organitzada per la Berguedana de Jazz, la Mostra de Formatges Artesanals, Ajuntament de Borredà i Formatges La Bauma.

Feia goig veure tota la Plaça Major plena, i a la mitja part, contemplar 350 persones seient per tot arreu, assaborint els formatges italians.

Així va acabar la jornada de la festa de la Patrona de Borredà, que obria la porta a la celebració de la Festa Major 2013, que començarà avui, divendres a mitjanit, una vegada acabi l’espectacle Audiència I-real, amb l’actor Toni Albà que organitza la Penya Blaugrana de Borredà. Un esdeveniment que compta també omplir de nou la Plaça Major.

Aprofito aquest espai, per felicitar com Alcalde, la bona feina feta per tots els organitzadors i encoratjar-los a continuar oferint jornades com les d’ahir, en els propers anys. I aprofito per desitjar una BONA FESTA MAJOR a tothom.

Joan Roma, Alcalde de Borredà.


 

BORREDÀ ESTRENA NOVA WEB







BORREDÀ RENOVA EL SEU WEB OFICIAL



Després de 9 anys de la creació del primer web oficial, avui, dimecres dia 14 d’agost, a punt de començar la Festa Major, s’ha INAUGURAT LA RENOVACIÓ COMPLERTA DEL NOU WEB OFICIAL.

De nou, de la mà de la Diputació de Barcelona, l’ajuntament de Borredà ha procedit a renovar la imatge corporativa, i els continguts d’un web que té un enorme ús per part de la gent del poble i de fora, en tots els àmbits.

El nou web conté tota mena d’informació i documentació municipal, així com espais dedicats a la promoció del turisme, la principal activitat del municipi. El contingut és fruit d’un intens treball entre tècnics de la Diputació de Barcelona, i personal de l’ajuntament de Borredà, coordinats per la regidora Concepció Barniol, encarregada del manteniment del web.

En un món, cada vegada més dependent de les noves tecnologies, la renovació del web havia esdevingut del tot indispensable, per poder ampliar continguts i facilitar la introducció d’espais i noticies.

Queden encara algunes introduccions pendents, però hem decidit fer la inauguració avui dia 14, el dia abans de la Festa de la Parròquia de Borredà, i de l’inici de la Festa Major, per facilitar l’accés als programes i activitats que es desenvoluparan aquests dies. Igualment important és tot l’apartat turístic en el qual figuren els principals atractius del poble, juntament amb diferents rutes a l’entorn del terme municipal.

Fins ara es compten per milers les persones que accedeixen al web municipal, que s’està convertint en la principal eina de difusió del poble.

També facilita el contacte i tramitació de gestions administratives davant l’ajuntament, amb el lògic estalvi de temps.

Aquesta renovació ha estat possible per l’aprovació de la Diputació de Barcelona d’un ajut tècnic, sol•licitat l’any passat, i l’ajut ha consistit en ajuda tècnica a la complerta renovació del web i al seu manteniment, mitjançant un conveni amb una empresa de Berga, que col•labora amb l’ajuntament i resol qualsevol incidència que aparegui.

Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà.


Tuesday, August 13, 2013

 

CRISPACIÓ A L'AMBIENT - art. Regió 7




CRISPACIÓ A L’AMBIENT.

Situem-nos en un restaurant qualsevol de la Catalunya Central, en un dinar familiar. Pares i fills, ja grans i les seves parelles ,celebren una data festiva. Poc a poc, inicien el debat sobre la situació política catalana, el dret a decidir, el futur...i el que era un dinar familiar es va convertint en una reunió crispada, alterada i conflictiva.

Les veus van pujant de to, i apareixen els primers retrets, acusacions i menyspreus. Els pares, demanen respecte i prudència, per interès propi i en atenció a d’altres comensals. Al final, just acabades les postres, aixequen el dinar i suspenen la tradicional sobretaula de tota celebració.

Aquesta situació viscuda fa ben poc, no és excepcional. N’he viscut d’altres, en altres llocs i moments, durant esmorzars, dinars o sopars, o simplement en xerrades de carrer. I conec ja famílies que han trencat relacions per discussions portades massa lluny, amb posicionaments intransigents per una banda o altra.

Estic convençut que qui llegeixi aquest escrit tindrà altres exemples similars, ocorreguts a ell o ella mateixa, o a persones del seu entorn immediat.

Son mostres de la fractura social que es comença a constatar arreu del país. No té efectes neutres el que veiem cada dia en els mitjans de comunicació. Els retrets, les acusacions, el joc brut que tot sovint apareix en algunes de les decisions governamentals té repercussions a nivell polític, però també familiar, i social.

Hem deixat enrere la obligada coordinació i lleial cooperació entre administracions per entrar en una mena de guerra oberta, en que tot s’hi val, i en que tot es justifica. Trencar les regles de joc comporta entrar en una etapa sense autoritat ni fidelitat. Aquí es quan entra l’autoritarisme, i la imposició de regles no consensuades.

L’escalada de tensió entre el govern central i el de la Generalitat, no pronostica res de bo. Al contrari, perjudica les dues parts, i molt especialment la més feble, que troba nous arguments per fer-se la víctima i justificar les seves posicions.

En aquests moments tota acció procedent de Madrid, ve acompanyada de gestos, discursos i propostes, prepotents , per no dir , clarament provocadores. En un moment greu com el que vivim, totes les accions haurien de ser prudents, conciliadores i sensates. El contrari del que veiem. En un moment en que les finances de la Generalitat estan destrossades, caldria buscar remei entre tots, per redreçar la situació, i complir els compromisos.

Allà van a la seva, i aquí contesten amb similar displicència. Mentrestant la gent perd la confiança que tenia en les institucions, amb les d’aquí i amb les d’allà, que ningú s’equivoqui. I sense un camí clar a seguir, sense terminis per sortir de la crisis,i sense lideratge, la crispació va en augment. Es palpa a tot arreu.

Es urgent trencar el cercle viciós en el que estem. Incrementar la tensió, agreuja la situació, i si algú creu que traurà rendiment polític d’aquesta escalada de despropòsits s’equivoca. S’ha fet ja mol mal a la convivència, però cada dia que passa , empitjora. Només un acord al més alt nivell entre els dos governs i totes les forces politiques pot portar claredat i transparència a la situació present. S’ha de poder fer una consulta, legal, acordada i vinculant. Posar-hi data, i resoldre les incògnites, garantint respecte pel resultat.

Joan Roma i Cunill, President Consell Fed.XI del PSC


 

ELS COMPTES CLARS - art. Nació Digital Solsona




ELS COMPTES CLARS

Des de fa molts anys, de fet podríem dir que des dels inicis de la Generalitat recuperada, els comptes entre govern central i govern autonòmic, no han estat mai clars.

El president Pujol, va jugar sempre amb un elevat grau d’incertesa i precarietat que resolia amb una nova negociació amb Madrid, seguint el famós principi de “peix al cove”. Aquella política va ser nefasta de cara la realitat actual.

Quan ara reclamem un millor finançament, ens queixem del grau de dèficit que permet el govern central, quan l’endeutament està supervisat i controlat per Madrid i per Brussel•les, etc, no mirem enrere per constatar les males negociacions fetes durant més de 20 anys.

Els primers greus errors dels Governs Pujol, varen ser voler tenir el màxim de competències i serveis, sense estudiar detingudament el finançament per crear-los i sostenir-los. I copiar l’estructura del govern central. Aquí es va crear una administració a imatge i semblança de l’existent a Madrid. Mal principi, que ha portat, en bona part a la situació actual.

Per què hem de tenir 13 Conselleries, si Suïssa, amb els mateixos habitants i territori, només té 7 Ministeris ?

Durant molts anys es varen negociar, pactar i signar convenis de finançament que no eren suficients per garantir els serveis propis. Ho hem comprovat amb el desplegament dels Mossos d’Esquadra, o amb Centres penitenciaris, o amb els mitjans de comunicació : TV3, Catalunya Ràdio, i altres.

A falta de recursos procedents del finançament, es recorria a l’endeutament , en una roda infernal, fins arribar a la situació actual. Catalunya és el territori més endeutat.

Si les negociacions haguessin estat més clares i transparents, per les dues bandes, no estaríem en la situació present. I tampoc estaríem discutint xifres sobre fiscalitat, o balances fiscals.

En aquest tema, ara s’ha pres una decisió que hauria d’haver estat liderada per Catalunya 10 o 15 anys enrere. Finalment, el conseller d’Economia ha acordat encarregar a un grup d’experts, independents, i amb un ampli currículum, elaborar les balances fiscals dels darrers anys. Ja era hora. De fet, ha hagut d’esperar a que el Ministre Montoro, anunciés que ell farà les seves per reaccionar. No s’ha d’esperar mai a moure fitxa, millor passar al davant.

Ara, doncs, tindrem dos equips estudiant les balances fiscals, entre Catalunya i Espanya, en els darrers anys. Es important aclarir conceptes, i tenir els comptes clars. No hi ha una sola via per calcular les balances, i per tant serà important veure quina metodologia prenen uns i altres. I veure el resultat aquí, i allà. I quan més aviat millor. I també caldria clarificar els compromisos incomplerts, en aplicació de l’Estatut. I no limitar-se a criticar, o protestar com fa la Generalitat sinó portar l’Estat davant els tribunals si realment ha incomplert els preceptes d’una Llei Orgànica. No deixa de ser curiós que la Generalitat protesti, però no opti per la via judicial. Si tens raó, s’ha d’exigir el compliment dels acords.

En resum, CiU no ha fet els deures durant 25 anys. Abans amb el “peix al cove” en tenien prou, i no varen utilitzar la seva força a Madrid per negociar un millor sistema de finançament. Ara toca fer-ho, en condicions molt més complicades. Els comptes clars, sempre han estat la millor opció.

Joan Roma i Cunill, ex-diputat al Parlament pel PSC


Sunday, August 11, 2013

 

LLIÇONS D'ALGUNS PROTAGONISTES DEL TRIPARTIT ?






LLIÇONS D’ALGUNS PROTAGONISTES DEL TRIPARTIT ?

Ja era hora que Pere Navarro decidís llençar el repte a persones que han ostentat importants càrrecs institucionals i de partit i que ara volen donar lliçons de cap on ha d’anar l’executiva. I el més greu, es situen en posicions clarament diferents de les acordades en congrés, o en propostes del consell nacional o de la mateixa executiva nacional.

Si creuen tenir la “raó” que vinguin i parlin en el Consell Nacional, o presentin una alternativa a l’actual executiva. O millor encara, que proposin la celebració d’un Congrés extraordinari. Simplement han de buscar el recolzament necessari per dur-ho a terme. Els estatuts del PSC son prou amplis i oberts com per poder emprendre els canvis pertinents si algú compta amb el recolzament necessari.

Estem cansats els qui durant anys varem formar part del Grup Parlamentari Socialista d’escoltar retrets, sortides de to, propostes contradictòries a les del primer secretari... entorn temes tant delicats i substancials com la petició d’independència, les batalles entre govern central i autonòmic, sobre banderes, mobilitzacions...Qui son ells per pontificar sobre temes discutits, votats i publicats en els òrgans del partit ?

I els hem de recordar que alguns d’aquests protagonistes, ho varen ser de les accions i actuacions dels dos governs tripartits, que varen acabar amb una sensació de desgovern, que encara ara paguem.

Quan diferent seria el panorama si aquells governs haguessin estat un model de coordinació, benentesa, eficàcia, i progressisme. Es va fer molta feina, però la imatge que n’ha quedat ha estat desastrosa. I alguns dels que ara més es distancien del partit ens varen demanar fe cega en les seves accions i decisions, moltes d’elles ni discutides ni acordades en el Grup Parlamentari. Com poden ara situar-se en posicions totalment faltades de lleialtat ?

Personatges com Ernest Maragall, capaç de revoltar tota la comunitat educativa, ara prediquen innovacions mai defensades quan ocupaven el “poder”. Antoni Castells al qual se l’ha sentit discrepar de l’actual executiva, però no per defensar la seva actuació al front de la principal conselleria del tripartit, ni per criticar la deriva del govern Mas. I ara, en Quim Nadal, fitxat per l’alcalde de Girona per impulsar el procés sobiranista... bon favor a Pia Bosch, en tant que cap de l’oposició a l’ajuntament. Montse Tura, ha manifestat les seves diferències, com Marina Geli, si bé totes dues amb major lleialtat que els anteriors esmentats.

A la majoria de socialistes ens hagués agradat escoltar-los durant el tripartit, marcant diferències respecte els socis, o respecte algunes decisions estatals...Durant anys i anys varem defensar la seva acció de govern que varem votar amb lleialtat i disciplina en el Parlament o en el partit.

I tenim altres “cercadors de notorietat” com Àngel Ros, o J. I Elena, impulsant iniciatives i plataformes , amb una colla d’amics, per veure si poden treure el cap en alguns mitjans de comunicació que els estan esperant amb candeletes, ni que sigui només per desacreditar Pere Navarro.

Estic plenament d’acord amb Pere Navarro. Si volen jugar aquest joc que siguin seriosos i plantin cara a l’executiva nacional. Que presentin una alternativa, la discutim i la votem, a veure qui té el partit al seu costat. I els demòcrates convençuts accepten la veu de la majoria. Alguns encara no ho tenen assumit. I sinó les portes tenen batents per entrar i sortir. En un dels moments més delicats de la nostra història la coherència i lleialtat son virtuts essencials.




Wednesday, August 07, 2013

 

PLANTAR CARA , AMB LA PRÒRROGA DEL PRESSUPOST ????




PLANTAR CARA AMB UNA PRÒRROGA DEL PRESSUPOST ¡!!!!!!



Tots sabem que l’element més essencial per un govern és disposar de pressupost. Ara i aquí ens volen fer creure que aquest element és prescindible. No interessa obrir aquest debat, doncs, bé, la millor solució és no tenir-ne. Es igual que el pressupost prorrogat fos elaborat i aprovat en altres temps, tant llunyans com que fou resultat del pacte entre CiU i el PP. Ara que CiU va al darrere d’ERC.

Jo no sé si des de la Generalitat es creu que la gent s’ho empassa tot i es poden dir coses sense cap mena de vergonya. En tot cas, aquesta és la impressió, perquè al mateix temps que es diu que no es farà nou pressupost, es justifica com una mesura per “plantar cara al govern central” ???. Realment, increïble. Ja em direu quina mena de joc és aquest en que el president Mas creu que el govern central en patirà alguna conseqüència. I en el mateix moment es diu que es recorrerà als tribunals el grau de dèficit autoritzat. Una mesura política es vol convertir en un afer judicial. Encara més incomprensible.

En canvi, el que no entenc és perquè no s’ha portat el govern central davant els tribunals pel suposat incompliment de les inversions compromeses per l’estat i no realitzades a Catalunya. Perquè en el primer cas, sí, i en el segon, no ?

L’embolic en que està ficat el govern Mas, fa incomprensibles aquests posicionaments, i la improvisació porta a prendre decisions precipitades i gens lògiques. Mentrestant les finances ja no aguanten més retards. Es dolorós veure com van passant els mesos i la Generalitat no transfereix cap dels deutes pendents. Ja no hi ha terminis “impossibles” perquè res ho és.

Avui he fet unes noves gestions per saber quan podrem cobrar una subvenció corresponent a l’any 2011, justificada fa prop de dos anys i mig, i ningú és capaç de posar termini. Sembla ser que podria formar part de la llista de deutes a liquidar amb la bestreta del govern central, i que si fos així, la podríem cobrar a finals de setembre. Però ningú m’ha donat cap mena de seguretat. Es pot treballar en aquestes condicions ? I si els alcaldes tenim aquests problemes, també els funcionaris de la Generalitat treballen plens d’incerteses, de manera que han de transmetre un lògic desconcert.

Ahir mateix es va publicar una modificació de terminis del PUOSC. Una altra improvisació quan molts ajuntaments ja havien començat a fer despeses de manteniment. No és el meu cas, perquè l’experiència m’ha ensenyat que no son moments per creure res que no estigui aprovat, signat i publicat. I encara així, les experiències no sempre son exemplars.

Ara, doncs, arribarem a finals d’any amb el pressupost prorrogat, i d’aquesta manera CiU i ERC es poden saltar un debat dur en el Parlament. Però, hagués estat millor dir que no en feien un de nou vist les alçades d’any en que estem, i no per “plantar cara”al govern central. Com deia el president Terradellas, en polític es poden cometre errors, però no fer el ridícul. I aquest pronunciament forma part del ridícul més immens, però com ve sent norma, encara no ho hem vist ni escoltat tot. Segur que demà o demà passat tindrem algun altre exemple.

Joan Roma, President Consell Fed.XI del PSC


Sunday, August 04, 2013

 

CANVIS MUNICIPALS CONTRAPOSATS - art. Regió 7




CANVIS MUNICIPALS, CONTRAPOSATS

Tenim sobre la taula, la modificació de les Lleis Municipals, per part del Govern Central; i la Llei de Governs Locals per part de la Generalitat. Els dos governs volen imposar canvis notables en el funcionament dels ajuntaments, amb plantejaments poc realistes, i sobretot, oblidant el tema principal: la Llei d’Hisendes Locals.

De fet, els ajuntaments haurien pogut continuar uns quants anys més, sense grans canvis si se’ls hagués solucionat el problema de les finances. Però mai han trobat el moment oportú. Sempre hi havia temes més urgents, més prioritaris, més rellevants, com per deixar per més tard, el finançament municipal.

I ara, amb la crisis, els dos governs volen fer mèrits de cara a Brussel•les, prometent estalvis de milers de milions d’euros, sense explicar ben bé, d’on surten.

La realitat pura i dura és que la Generalitat deu mil tres-cents milions als ajuntaments catalans. Una xifra enorme que hipoteca el funcionament present i futur. El país està paralitzat a nivell municipal, a l’espera de rebre aquests diners i de veure en què queden les modificacions proposades.

D’entrada hem de reconèixer que les modificacions espanyoles, son molt més radicals, molt més improvisades i més danyines pels ajuntaments, que no pas les catalanes. Des de Madrid es pretén reduir el paper dels ajuntaments a organismes tècnics – burocràtics, amb poques competències, pocs recursos i deixant fora tots els serveis més bàsics. Es a dir, pretenen desviar cap a empreses privades molts dels serveis que ara presten els ajuntaments. Un canvi realment negatiu per la ciutadania. En comptes d’apropar els serveis als ciutadans el que volen és allunyar-los i privatitzar-los . Per tant, encarir-los.

Els canvis a nivell català, son més mesurats, més equilibrats i dona la impressió d’estar oberts al diàleg i al consens en determinats punts molt importants. De fet, ara es comprova com l’Estatut ampliava les competències de la Generalitat a nivell local, i aquesta escletxa pot permetre una modificació substancialment diferent de la que es proposa a nivell espanyol.

Esperem sigui així. De fet, la proposta aprovada aquesta setmana garanteix la supervivència de tots els municipis, sense cap intenció de forçar la seva integració. Es un bon principi. Qui es vulgui agrupar que ho faci, que trobi facilitats i estímuls, però entrar en una guerra de límits municipals hagués estat un greu error.

Es modifiquen els Consells Comarcals en el sentit de convertir-los més en mancomunitats que no pas en mini parlaments com son ara. Seran regits per un Consell d’Alcaldes, amb vot ponderat. Millor això que l’actual funcionament. Seran més representatius. Ara bé, d’aquí en surt una derivada que és la d’anunciar la retallada de 1.034 càrrecs retribuïts en els consells comarcals actuals. Dir que desapareixen tots de cop, i que els alcaldes que hagin de governar els futurs consells comarcals no tindran retribució és molt poc seriós, però bé, és un tema que ja es resoldrà en el futur proper.

L’important és tenir un document sobre la taula, i la voluntat de negociar-lo. Els ajuntaments no estan per experiments, i menys ara. Arribar a un acord global de millora per evitar duplicitats i facilitar la coordinació és essencial. Com també, plantejar el finançament municipal perquè deixi de ser la parenta pobra de les administracions. En aquest cas, emparem-nos en el nostre Estatut, per salvaguardar les competències pròpies.

Joan Roma i Cunill, Alcalde de Borredà




Friday, August 02, 2013

 

ARA O MAI, art. El 9 Nou



ARA O MAI
Estem en plena efervescència d’un sector de la població, que creu en un “ara o mai” respecte el “dret a decidir”, equivalent per ells a la independència, pura i dura , d’Espanya.
Per aquest sector, “mai” havia estat tant a l’abast la independència, i per tant “ara” toca posar tots els mitjans per aconseguir-la. I arriba al cap de 300 anys de la gran derrota, i la pèrdua de les llibertats. Per tant, el destí depara aquestes estranyes confluències, i 2014 ha de ser l’any de la “victòria”.
Aquí tenim tots els ingredients pels propers mesos que seran de frenètica activitat com ja estem veient una mica per tot el país. Els impulsors de les diferents campanyes de mobilització i manteniment del moviment independentista son conscients dels alts i baixos de la ciutadania catalana en molts moments de la nostra història, i temen que una etapa de tranquil·litat, malmeti l’esperit de rebel·lió. El seny i la rauxa, s’han alternat centenars de vegades en aquests 300 anys, i ara toca mantenir la rauxa, almenys fins el moment de la consulta, amb el suposat resultat d’una aposta per la independència de majoria aclaparadora.
Amb més o menys entusiasme, els partits partidaris de la independència han de donar suport a les mobilitzacions previstes, per no quedar com a tebis partidaris, tot i que no saben com portar a terme els compromisos adquirits.
Ens trobem , doncs, en un moment paradoxal. Per una banda, ANC , Òmnium, i altres organitzacions impulsen tota mena d’activitats, seguint un protocol hiperactiu per evitar la desmobilització, el desànim o la pèrdua de fe, en la independència. I per altra, els partits partidaris de la independència es mouen en un mar de dubtes, i sense fer els deures previstos.
Ara i aquí, no tenim pregunta, no tenim data, no tenim sistema. Es a dir, vuit mesos després de les eleccions al Parlament de Catalunya, ni CiU ni ERC han estat capaços de pactar, proposar ni presentar en el Parlament una proposta de pregunta per votar en el referèndum pel “dret a decidir”. Semblaria que en un termini tant llarg d’embaràs, la pregunta hauria d’estar ja clara i decidida.
Tampoc tenim data del referèndum. Es diu que ha de ser en l’any memorable ( 2014), però ningú ho afirma ni confirma. I la presidenta del Parlament va insistint en que pot ser en el 2015. De fet altres mandataris tampoc prenen el 2014 com any obligatori. 
I per reblar el clau, no tenim sistema , mètode o cobertura de la legalitat per exercir el “dret a decidir”. Més clar: ningú sap com realitzar el referèndum. Per quina via, sota quina legalitat. L’inefable alcalde de Barcelona, Xavier Trias, acaba de sortir proposant recolzar una acció contra el PP de Rajoy a canvi de que s’autoritzi la consulta a Catalunya. Realment oportú, el Sr. Trias, barrejant conceptes, i portant a Madrid un intercanvi de cartes, amb partits que no ostenten la majoria absoluta. Francament CiU s’ho hauria de fer mirar.
De fet, en els tres temes tenim un ostentós silenci de CiU i ERC. No saben , no contesten, no han fet els deures. Ni pregunta, ni data, ni sistema. Es més, en vuit mesos han decidit enviar una carta a Rajoy. Carta que necessita un mes per ser redactada i enviada a Madrid. Realment curiós, i sinó volem ser malpensats, una manera com una altra de passar el temps. I aquesta és la impressió que en traiem de tot el procés independentista, per part del govern Mas. No té full de ruta, improvisa, i no sap com sortir del carreró on està ficat. I per molt que digui, ERC, es troba en una situació similar.  
Per això s’entén la hiperactivitat del moviment independentista per forçar la irreversibilitat del procés i evitar el relentiment i ensopiment de la societat entorn el tema. Ara o mai, és la divisa. Consideren que la feblesa de Madrid, facilita la iniciativa, i ara és el moment de tirar endavant la proposta, oblidant la conjuntura europea i mundial.
No tenen present que quan més feble, atacat o precari és un govern, com ara ho és el de Madrid, més perillós esdevé si creu que ha d’actuar amb “fermesa”, contundència o com se li vulgui dir. Es menys dialogant ara, que mai. Serà més tancat ara, que mai. Serà més intransigent ara, que mai. De manera que el referèndum acordat i legal, no sembla ni proper ni viable. I creure que la consulta es podrà fer amb la Llei de Consultes catalana que encara no existeix, és un brindis al sol. No hi haurà capacitat normativa per exercir-la.
Aleshores quina sortida queda ? Aquesta és la gran pregunta. Aquest és el gran repte. Agradi o no, en aquest moment s’haurà de plantejar l’alternativa a la ruptura i al centralisme, que ha presentat Pere Navarro, formulant la solució federal. Entre la ruptura que proposa el moviment independentista, i la recentralització que proposa el PP, ha d’haver-hi una tercera via, que eviti una i altra sortida, en forma de nova Constitució, modificant tot allò que ens ha portat fins aquí. Es hora d’adaptar la Carta Magna a la realitat actual, en la qual Catalunya trobi l’encaix que necessita. El temps dirà qui té raó. Ara i aquí, els socialistes han fet més deures que no pas CiU i ERC. Els deures fets es poden comprovar en la Declaració de Granada, en la qual es proposa iniciar una nova transició, que porti estabilitat i seguretat, a les persones i als territoris, en una Espanya federal, immersa en una Europa igualment federal. En properes ocasions ampliarem arguments.
Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà ( Berguedà).



ARA O MAI
Estem en plena efervescència d’un sector de la població, que creu en un “ara o mai” respecte el “dret a decidir”, equivalent per ells a la independència, pura i dura , d’Espanya.
Per aquest sector, “mai” havia estat tant a l’abast la independència, i per tant “ara” toca posar tots els mitjans per aconseguir-la. I arriba al cap de 300 anys de la gran derrota, i la pèrdua de les llibertats. Per tant, el destí depara aquestes estranyes confluències, i 2014 ha de ser l’any de la “victòria”.
Aquí tenim tots els ingredients pels propers mesos que seran de frenètica activitat com ja estem veient una mica per tot el país. Els impulsors de les diferents campanyes de mobilització i manteniment del moviment independentista son conscients dels alts i baixos de la ciutadania catalana en molts moments de la nostra història, i temen que una etapa de tranquil·litat, malmeti l’esperit de rebel·lió. El seny i la rauxa, s’han alternat centenars de vegades en aquests 300 anys, i ara toca mantenir la rauxa, almenys fins el moment de la consulta, amb el suposat resultat d’una aposta per la independència de majoria aclaparadora.
Amb més o menys entusiasme, els partits partidaris de la independència han de donar suport a les mobilitzacions previstes, per no quedar com a tebis partidaris, tot i que no saben com portar a terme els compromisos adquirits.
Ens trobem , doncs, en un moment paradoxal. Per una banda, ANC , Òmnium, i altres organitzacions impulsen tota mena d’activitats, seguint un protocol hiperactiu per evitar la desmobilització, el desànim o la pèrdua de fe, en la independència. I per altra, els partits partidaris de la independència es mouen en un mar de dubtes, i sense fer els deures previstos.
Ara i aquí, no tenim pregunta, no tenim data, no tenim sistema. Es a dir, vuit mesos després de les eleccions al Parlament de Catalunya, ni CiU ni ERC han estat capaços de pactar, proposar ni presentar en el Parlament una proposta de pregunta per votar en el referèndum pel “dret a decidir”. Semblaria que en un termini tant llarg d’embaràs, la pregunta hauria d’estar ja clara i decidida.
Tampoc tenim data del referèndum. Es diu que ha de ser en l’any memorable ( 2014), però ningú ho afirma ni confirma. I la presidenta del Parlament va insistint en que pot ser en el 2015. De fet altres mandataris tampoc prenen el 2014 com any obligatori. 
I per reblar el clau, no tenim sistema , mètode o cobertura de la legalitat per exercir el “dret a decidir”. Més clar: ningú sap com realitzar el referèndum. Per quina via, sota quina legalitat. L’inefable alcalde de Barcelona, Xavier Trias, acaba de sortir proposant recolzar una acció contra el PP de Rajoy a canvi de que s’autoritzi la consulta a Catalunya. Realment oportú, el Sr. Trias, barrejant conceptes, i portant a Madrid un intercanvi de cartes, amb partits que no ostenten la majoria absoluta. Francament CiU s’ho hauria de fer mirar.
De fet, en els tres temes tenim un ostentós silenci de CiU i ERC. No saben , no contesten, no han fet els deures. Ni pregunta, ni data, ni sistema. Es més, en vuit mesos han decidit enviar una carta a Rajoy. Carta que necessita un mes per ser redactada i enviada a Madrid. Realment curiós, i sinó volem ser malpensats, una manera com una altra de passar el temps. I aquesta és la impressió que en traiem de tot el procés independentista, per part del govern Mas. No té full de ruta, improvisa, i no sap com sortir del carreró on està ficat. I per molt que digui, ERC, es troba en una situació similar.  
Per això s’entén la hiperactivitat del moviment independentista per forçar la irreversibilitat del procés i evitar el relentiment i ensopiment de la societat entorn el tema. Ara o mai, és la divisa. Consideren que la feblesa de Madrid, facilita la iniciativa, i ara és el moment de tirar endavant la proposta, oblidant la conjuntura europea i mundial.
No tenen present que quan més feble, atacat o precari és un govern, com ara ho és el de Madrid, més perillós esdevé si creu que ha d’actuar amb “fermesa”, contundència o com se li vulgui dir. Es menys dialogant ara, que mai. Serà més tancat ara, que mai. Serà més intransigent ara, que mai. De manera que el referèndum acordat i legal, no sembla ni proper ni viable. I creure que la consulta es podrà fer amb la Llei de Consultes catalana que encara no existeix, és un brindis al sol. No hi haurà capacitat normativa per exercir-la.
Aleshores quina sortida queda ? Aquesta és la gran pregunta. Aquest és el gran repte. Agradi o no, en aquest moment s’haurà de plantejar l’alternativa a la ruptura i al centralisme, que ha presentat Pere Navarro, formulant la solució federal. Entre la ruptura que proposa el moviment independentista, i la recentralització que proposa el PP, ha d’haver-hi una tercera via, que eviti una i altra sortida, en forma de nova Constitució, modificant tot allò que ens ha portat fins aquí. Es hora d’adaptar la Carta Magna a la realitat actual, en la qual Catalunya trobi l’encaix que necessita. El temps dirà qui té raó. Ara i aquí, els socialistes han fet més deures que no pas CiU i ERC. Els deures fets es poden comprovar en la Declaració de Granada, en la qual es proposa iniciar una nova transició, que porti estabilitat i seguretat, a les persones i als territoris, en una Espanya federal, immersa en una Europa igualment federal. En properes ocasions ampliarem arguments.
Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà ( Berguedà).


This page is powered by Blogger. Isn't yours?