Joan Roma

LA BUENA EDUCACIÓN Y LA POLÍTICA. Quizás por la edad, quizás por la educación recibida o por mi procedencia rural, siempre he procurado compaginar la buena educación con la actividad política. Nunca deberían estar reñidas, y nada bueno sale, en base a comportamientos zafios, torpes o directamente de mala fe. Digo esto a la vista de multitud de gestos, declaraciones o actuaciones por parte de dirigentes políticos, que creen ser consecuentes con sus ideas y las de sus simpatizantes y votantes. Se equivocan rotundamente, pero nunca lo reconocerán. Persisten en sus errores y los hacen más y más visibles, hasta producir un rechazo generalizado, que posteriormente afectará a sus resultados electorales. En este mundo artificial y artificioso de aparentar firmeza, en vez de reconocer la coherencia de los cargos que se ostentan, los líderes de los partidos independentistas catalanes son maestros consumados de la mala educación y la torpeza más absoluta en su comportamiento público. Voy a exponer solo una pequeña muestra para que los estimados lectores vean a qué me refiero, y sobretodo tomen nota que todo lo que ellos protagonizan , nos llena de vergüenza ajena a una inmensa mayoría de catalanes, de otros partidos y fuerzas políticas. Como independentistas que dicen ser, consideran necesario demostrarlo no acudiendo a las consultas del Rey, previas a la investidura. Ésta o las anteriores, en esto persisten en su empeño. Tampoco desearían formar parte del Congreso y del Senado, puesto que son cámaras estatales y ellos querrían estar en la suya, lejos de Madrid, lejos del mundo mundial. Pero, si han de estar, mejor tener un grupo parlamentario que permite contratar asesores y disponer de importantes ingresos para ejercer sus cargos. No dirán nunca, no, a cualquier mejora de las condiciones e incluso aceptarán diputados y senadores prestados, aunque sean del PSC, con tal de formar grupo parlamentario. Con ello se labran la bien merecida fama que con dinero….todo se compra, o casi. Por supuesto, nunca aparecerán en ningún desfile militar y menos el del 12 de octubre, en Madrid. Imposible aparecer junto al Rey , además vestido de militar. Impensable. Y tampoco facilitarán organizar algún evento en Cataluña, hasta el punto de haber prohibido, años atrás, la presencia de un grupo de militares, en los salones de educación, para promover la carrera militar. Vetados, prohibidos e impedidos por todos los medios. Se tuvo que recurrir a los tribunales para levantar las órdenes de prohibición. Incluso llegamos a la máxima estupidez de no aceptar la UME (Unidad Militar de Emergencias) durante la pandemia, en residencias, centros educativos, instalaciones ciudadanas, etc. Ver un uniforme con la bandera de España, en el hombro, impensable…hasta que muchos alcaldes, presidentes de entidades, agrupaciones ciudadanas, los requirieron y no se atrevieron a prohibirlos. Al final, salían de las instalaciones y de los pueblos con grandes aplausos. Seguimos. Tampoco los veremos el día de la Jura de la Constitución, por parte de la princesa Leonor, al cumplir los 18 años. Se ve que tampoco es un día señalado para romper la rutina de la mala educación y estar presentes. No, no, no pueden romper la rutina. En las visitas de los monarcas a Cataluña se dan situaciones que harían reír por no llorar. El presidente Aragonés se debe escabullir, a la entrada de los Reyes, para no tener que saludarles, y acto seguido se va a la mesa, para estar con ellos. Incluso habla con ellos, a pesar de su compromiso de no aceptarles como Reyes, de todo el territorio español. Podría seguir con varios ejemplos más, pero con éstos hay suficientes para demostrar hasta qué punto impera la mala educación, la ignorancia y la falta de reconocimiento de las obligaciones que comportan los cargos públicos. Quien no quiera aceptarlos, lo tiene muy fácil, que renuncie a ellos, y todos contentos, e incluso muy contentos. En todos ellos hay un pecado original, y es creer que Cataluña, toda Cataluña les pertenece y que todos los catalanes comulgan con estos comportamientos. Éste es el gran error y la gran confusión. Todas estas ridiculeces pueden agradar a un 15 o 20%, como mucho, pero nos disgustan al resto. Y más que disgustar, nos causan vergüenza ajena, por la mala educación y la ignorancia institucional que demuestran. Un motivo más para jubilarles y pasarlos a una larga oposición donde aprenderán nuevas normas de conducta y buen gobierno.

ELS JOVES PASSEN DEL PROCÉS. Es interessant veure el resultat de la darrera gran enquesta del CEO ( Centre d’Estudis d’Opinió). Hi podem trobar dades molt interessants com per fer tocar de peus a terra a molta gent que creu que darrere seu hi tenen multituds, quan només hi tenen una petita minoria. En anteriors escrits ja he exposat que els partits independentistes han de deixar de parlar “en nom de Catalunya” i passar a parlar d’una part del país. I, a més, d’una part minoritària. Han d’oblidar descripcions com la del 52% del Parlament o que el 80% volen un referèndum. No, no, les xifres son sagrades i no es poden inventar. I quan hi ha discrepàncies, res millor que mirar resultats electorals que son els que veritablement reflecteixen la realitat. Per això, cal recordar tot sovint als partits que no parlin en nom dels altres, sinó només d’ells mateixos. I si així ho fan veuran que tenen molts pocs seguidors. I de cara el futur? Doncs, si el present el tenen poc a favor, el futur el tenen negre, molt negre, perquè els ha abandonat el jovent. En sis anys, els favorables al procés han caigut 16 punts. Sí, sí , setze punts, de manera que les preocupacions i aspiracions de les joves generacions no passen per la batalla per la independència, sinó pels temes quotidians. Han girat pàgina i no hi ha cap perspectiva de retorn al passat. De fet, el procés ,queda en mans d’un sector minoritari del país, cada vegada de major edat, la qual cosa suposa la reducció successiva dels seguidors. Recomano la lectura global de l’enquesta perquè aporta dades de gran interès, i desmunta la teoria de l’eixamplament de la base que tant defensa ERC. La base no s’eixampla, i a més es van perdent simpatitzats i votants, la qual cosa produeix resultats sorprenentment baixos. Només cal veure que en les darreres eleccions generals, el PP va superar ERC en vots. I ja no diguem a Junts que quedà molt per darrere en un llunyà cinquè lloc. Ja no val jugar ara, amb els resultats i xifres de 2015 o 2017. Son aigua passada, fruit d’un suflé que aspirava a guanyar-ho tot, en base a mentides i enganys, i que una vegada fracassat, la gent gira pàgina i no es vol tornar deixar a enganyar. I en aquesta gent, son sobretot els joves, els més escarmentats i els més favorables a mirar endavant, sense somnis de futur que no tenen res a veure amb la realitat. A vegades es tarda a posar els peus a terra. En altres ocasions, és la pura i dura realitat la que s’imposa. Ho veiem en aquesta enquesta, que no és la única, sinó una més de les que expliquen la situació actual del país. Que tothom en prengui nota !

QUEBEC, ESCÒCIA, REGNE UNIT. Aquests tres territoris tenien en comú, la recerca de la independència, després de fer números i veure que sols, podien ser lliures i feliços. Durant anys, van anar estudiant i proposant mesures per a volar sols, i per aconseguir-ho, res millor que un referèndum d’autodeterminació. Bé, no era ben bé això, però pels d’aquí a Catalunya, la comparativa els val. A Quebec, van rebre autorització i el resultat fou negatiu, amb conseqüències molt dures que encara ara, es fan sentir. La província canadenca ha perdut un pes considerable en el conjunt nacional, per la fugida d’activitats que mai més han tornat. No sé si aquest resultat porta records semblants als nostres d’aquí. A Escòcia, un poc seriós David Cameron, en hores baixes i sense buscar consensos elementals, va autoritzar la consulta d’Escòcia, amb el resultat negatiu que tots coneixem. Allà, tampoc els ha anat bé, i a hores d’ara, el partit Nacionalista Escocès està en una crisis immensa, i els laboristes acaben de guanyar un important districte amb grans esperances de recuperar tot el pes perdut. Entremig, i per evitar nous embats, el Tribunal Suprem va emetre sentència, mitjançant la qual deixa clar que no pot haver-hi referèndum d’autodeterminació i que la sobirania pertany al conjunt del Regne Unit. De tot plegat, els nostres independentistes no han dit res, preferint oblidar les vel•leïtats i semblances del passat. El mateix han fet amb el Quebec. I arribem al Regne Unit, amb un Brexit que tothom maleeix però ningú gosa tirar enrere. Hauran de passar uns quants anys més perquè algun primer ministre valent, posi la qüestió sobre la taula. També allà van fer números i els sortien meravellosos, a favor de la independència de la UE. Van vendre el producte i una part de la ciutadania el va comprar, amb poca diferència respecte dels que se’n malfiaven o que directament els consideraven trucats. El resultat el tenim a la vista i si algú coneix ciutadans anglesos, va bé fer-hi una llarga xerrada per comprovar el greu retrocés en tots els àmbits. Fins i tot l’alcalde de Londres, acaba d’adreçar una carta als residents europeus per agrair-los la seva continuïtat, però alhora deplorar les grans pèrdues obtingudes. Milions d’europeus han deixat d’anar a la GB, a estudiar i practicar l’idioma, sí, però també a treballar, de manera que les principals activitats del país es troben amb greus problemes de mà d’obra. Si algú volia exemples sobre com es pot enganyar a la gent, en té tres de ben propers, en el temps. Aquí, alguns també venen que amb la independència i els recursos propis, viuríem a la glòria. S’expliquen tots els avantatges, i s’amaguen tots els inconvenients. El mateix varen fer en els tres territoris, abans esmentats. Només un va tenir èxit, que va portar al desastre. Abans de donar passos en fals i deixar-se enganyar, toca buscar els justos equilibris per continuar units, oimés quan el món global fa impossible la supervivència dels més petits i desvalguts. Tot està interrelacionat i tots els països han de formar part d’organitzacions superiors. Nomes junts, podem enfrontar els reptes de futur. Alguns semblen viure en una altra dimensió.

40 ANYS DE TV3, LA DEL PROCÉS. No és estranya la decisió de canvi de nom, aprovat pel consell de la CCMA . Des d’ara TV3, es diu 3CAT. Volen deixar enrere la pèssima imatge d’un mitjà de comunicació públic, dedicat en cos i ànima, a la promoció del procés, oblidant 5 dels 8 milions d’habitants de Catalunya. De fet, si parlem dels majors d’edat, la proporció de catalans seguidors o simpatitzants del procés, era de 2 a 5. Mai els independentistes han superat els 2 milions de vots, tot i fer crides a la mobilització general. Això vol dir que 5 milions no els han seguit per no estar-hi d’acord. Ha de quedar marcat en la memòria col•lectiva, i en la història del nostre país, que un mitjà de comunicació públic, destinat a informar, documentar, acollir i respectar l’opinió de tots els catalans, va trair els seus fonaments i destí, fins el punt de convertir-se en l’altaveu del procés, amb una contundència i uns mitjans, sense els quals el procés no hagués arribat enlloc. Però, no només això, és que feia d’altaveu del procés i alhora de fustigadora acusació contra tot el que venia d’Espanya. Tant important era elogiar l’acció del govern, com despotricar contra tot el que feia el govern espanyol i els partits de govern i/o oposició. Totes les veus del procés hi tenien cabuda, la resta no. O, en hores intempestives i sense opció de rebatre afirmacions deformades, o directament falsejades. Els danys produïts per TV3 i amb ella Catalunya radio i altres mitjans de comunicació pagats i mantinguts amb fons públics, han estat immensos. Durant anys, molts anys, s’ha anat alimentant un sector del país, amb falsos objectius, mentides i tergiversacions, creant prepotència interna i odi cap a l’exterior. Aquesta suma de factors va fer possible accions i actuacions impròpies d’un país, mínimament seriós i rigorós. En el moment de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució es va discutir si intervenir o no TV3. Es va decidir que no, per evitar, suposats mals majors. No estic gens convençut d’aquesta decisió perquè el personal i la direcció s’han cregut intocables al llarg de la seva existència. Els favors fets, i la mateixa composició del personal, molt del qual procedent d’amics, companys i militants de partit, fa creure en la seva intocabilitat. I és cert que l’estructura creada suposa un privilegi que no té cap altre mitjà de comunicació. TV3 rep 300 milions de les arques públiques de la Generalitat i encara no en tenen prou que voldrien arribar als 400. Es composa de 2.356 treballadors, quan Mediaset en té 1.595, A3, 448, La Sexta, 120, i Canal Sur Andalusia, 1.357. Tot és immens, fins i tot els sous que cap altre mitjà pot competir. Els Consellers de la CCMA, superen els 100.000 euros, i es poden equiparar al del president de la Generalitat o al de la presidenta del Parlament. Disposa de 430 redactors, 104 operadors, 9 directors d’àrea, 26 caps de departament, 11 caps de servei, 4 redactors en cap, 4 editors, 121 treballadors d’alt nivell, etc. Si mirem els sous establerts i hi afegim el plus d’antiguitat, el resultat és inimaginable en empreses de comunicació, però fins i tot en empreses tecnològiques. La composició, els sous i l’estret control, ha donat com resultat un mitjà totalment entregat a la causa. No hi ha moviments interns, ni crítiques, ni propostes de canvi, perquè estan sotmesos a l’obediència extrema. Si repassem la seva trajectòria no trobarem crítiques ni investigacions sobre males pràctiques del govern de torn, ni discrepàncies amb els partits independentistes. S’amaguen les vergonyes internes, i en canvi, s’amplifiquen les dels adversaris. Es un model de domini total, sense fissures que ha permès justificar i impulsar el procés, fins a cotes mai imaginades. Ara, una vegada fracassat el procés, queda una relíquia del que foren els anys més àlgids, en el programa de nit del 324, de la mà de Xavier Grasset. Aquí, encara hi podem veure un munt de tertulians, afectes al règim, amb uns pocs independents, per mirar de vendre un mínim d’objectivitat. I ja està. Perdut el procés, toca salvar tot el que es pugui, justificar i vendre com injust el resultat, i sobreviure per mantenir sou i privilegis. El que sí ha passat és la deserció de centenars de milers d’usuaris, que no volen ser adoctrinats ni enganyats i que han marxat cap altres mitjans. Amb el canvi de nom i alguns retocs, creuen poder recuperar bona part del perdut. Per la meva part, hauran de fer molts més canvis si realment volen que tornem.

TANT IRRESPONSABLES, UNS COM ALTRES. En aquesta cursa de despropòsits, en que s’ha convertit l’etapa post electoral, trobo tant irresponsables els líders del PP, com els dels partits independentistes: ERC i Junts. Tots tres poden ser equiparats, perquè han demostrat i demostren cada dia el nul sentit d’Estat, i la gran inconsciència, que els ocupa i preocupa. Amb un món trasbalsat per la guerra a Ucraïna, un nou esclat de violència a Israel- Palestina, crisis climàtica, econòmica i energètica, només pensen en plantar cara a la serietat i rigor del PSOE, amb exabruptes, sortides de to, i embats més propis d’infants mal criats que de persones adultes, amb un mínim de sentit de la responsabilitat. Tenim en la mediocritat dels lideratges el primer gran problema a combatre. Veure en l’espai del PP, un líder segrestat per les polítiques d’extrema dreta, sense marge de maniobra i amb constants intents per aparentar domini del partit, i en el camp dels independentistes, constatar la continuïtat de Gabriel Rufián, com home fort d’ERC ,a Madrid, i Míriam Nogueras com veu del fugitiu de Waterloo, produeix autèntica vergonya aliena. Encara no s’han donat compte de la importància de resoldre la investidura i iniciar la legislatura el més aviat possible, per a poder emprendre el camí cap a la recuperació econòmica per fer front a la inestabilitat de tot tipus que originen els conflictes, abans esmentats. Cada dia que passa, es perden oportunitats i es deixen decisions per redreçar la situació. I és que tots els entrebancs només busquen notorietat en els mitjans de comunicació i aparentar duresa i fermesa, quan el que indiquen és desorientació i inconsistència. I, a falta d’idees i propostes, tornen a treure l’exigència d’un referèndum d’independència quan la majoria dels catalans ja han girat pàgina. No es donen compte que la gent està en una altra pantalla. Quan diuen “els catalans volem...”, haurien de dir “ una petita part dels catalans volem...” No veig solució a curt termini, a un canvi d’actitud. En absolut. Els dos partits estan sotmesos a un control total, immersos en una lluita pel relat exterior, que no busca solució als problemes quotidians, sinó als interessos partidistes. Crec que no seran capaços de torpedinar la investidura, però serà una dura legislatura amb constants traves a la governabilitat, en uns temps en que la presa de decisions ràpides i clares, serà fonamental. La mediocritat, barrejada amb l’afany partidista, produeix situacions deplorables. Fer un seguiment de l’acció de govern de la Generalitat, i del paper de Junts, en el Parlament, suposa constatar la urgent necessitat de posar-los a la oposició i donar pas a un govern efectiu, amb persones valentes i preparades, capaces d’entomar els problemes i reptes, i portar el país endavant. Quan més aviat es convoquin eleccions al Parlament, millor per a tots.

JUGAR EN PRIMERA, CON JUGADORES, DE SEGUNDA. Visto el panorama catalán, comparándolo con el español, queda claro que hay partidos que están jugando en primera, con jugadores de segunda. Incluso iría un poco más lejos, y hay algunos, procedentes de tercera. Permítanme el uso del símil futbolístico para tratar temas tan serios como las negociaciones para la investidura y el posterior desarrollo de la legislatura. De entrada, estoy convencido que habrá investidura, a pesar de todos los pesares. Estamos acostumbrados a todo tipo de teatro, incluso a pasar del drama a la comedia, para terminar en un fantástico vodevil. De todo hay, en el mundo independentista, y cuanto más avanzan los días, más obligados están a forzar gestos y declaraciones. Si esto pasa en Cataluña, qué no va a pasar en el marco español. A medida que pasan los días, nos damos cuenta de la fragilidad de Núñez Feijóo y de todo su entorno. Parece imposible que un partido como el PP no disponga de un equipo de estrategas, capaces de planificar y programar acciones y actividades con un mínimo de concierto y rigor. Hasta ahora asistimos a un caos total, con imágenes que quedarán para la historia, demostrando hasta qué punto pueden aprovechar crisis tan graves como la de Israel – Palestina para hacer la peor política posible. Nulo sentido de Estado, y nulo sentido de sensibilidad social como para estar en línea con el gobierno, en temas que han de quedar fuera de la lucha partidista. Imposible conseguirlo. Si alguien piensa que con estas posiciones ganan credibilidad es que no tienen ni idea de lo que piensa la mayoría de ciudadanos. Es más, hacen méritos para ser rechazados en futuras elecciones. Demasiada derecha, para acercarse al centro. Si hay que elegir, mejor, buscar partidos más próximos y menos radicales. A nivel catalán, tenemos semejantes problemas con los dos partidos independentistas a la búsqueda de espacio propio, para ocultar el del otro. Hay una mediocridad intensa y extensa en el conjunto de las cúpulas de los dos partidos, que actúan como polos opuestos, en todo momento y lugar. Les da igual la gobernabilidad de España, y con ella, la de Cataluña. Ellos van a lo suyo que es llegar en las mejores condiciones posibles a las elecciones catalanas, previstas para el año próximo. Solo esto les importa. Todo lo que exigen o dicen exigir, tiene el telón de fondo de las elecciones en el Parlament. La gesticulación, las declaraciones y posturas, están pensadas para sus bases de votantes, pensando que nada les debe hacer desviar de su objetivo. Al final, no les quedará otro remedio que votar la investidura. No pueden hacerla fracasar porque una repetición de elecciones les podría suponer otro descenso brutal de representación. Las encuestas y el ambiente en Cataluña no es, ni de lejos, el que era seis años atrás. El independentismo, está en descenso y la última encuesta del CEO catalán, lo deja meridianamente claro, cuando afirma que la defensa de la independencia por parte de los jóvenes catalanes ha caído 16 puntos, respecto 2017. Y, en conjunto, la voluntad de independencia está bajo mínimos, si la comparamos con los años álgidos del proceso. Con este panorama, ERC y Junts, deben calibrar muy bien hasta cuándo pueden alargar las negociaciones. Si las hacen fracasar pueden tener un castigo tan contundente que les ponga en la oposición del Parlament, para los próximos años. Dicho esto, nunca se sabe hasta dónde, pueden llegar jugadores de segunda, actuando en primera.

IMMENS DOLOR, SENSE SOLUCIÓ ? No en teníem prou amb el dolor diari que vèiem a les portes d’Europa, per culpa de la invasió russa a Ucraïna, que s’hi afegeix el d’Israel – Palestina. Tampoc, hem d’oblidar altres escenaris que, per ser més llunyans, no tenen el tractament comunicacional d’aquests dos. En tant que voluntari de Creu Roja, tinc contacte amb altres realitats de països que no surten gairebé enlloc: Senegal, Burkina Faso, Mali, Guinea Conakry...i tanmateix es viuen drames immensos des de fa anys, en alguns casos, dècades. Com posar fi a tant de dolor ? S’ha de ser valent i conseqüent. Es a dir, informar, cooperar i col·laborar en la mesura del possible en plataformes, associacions, entitats, i, per descomptat, en política. Que ningú s’equivoqui. La política, la bona política, en els seus diferents nivells pot servir, i molt, per a portar ajuda, primer, i resoldre després, aquests drames mundials. Algú pot pensar que els conflictes son tant immensos que un sol ciutadà no pot fer-hi res. No, no, un de sol no, però ajuntat amb milers o milions d’altres, sí pot fer, i molt. En el meu cas concret porto prop de 30 anys com voluntari de Creu Roja. Doncs bé, aporto el meu gra de sorra, amb la meva quota anual, i alhora participo com professor d’idioma a facilitar l’arribada i integració de refugiats, a Espanya. Aquests dies estem veient entitats de gran valentia i prestigi que estan en primera línia d’ajuda, amb un paper fonamental a l’hora de pal·liar el dolor causat. Podem parlar de Metges sense fronteres, però també d’altres que s’ocupen dels nens, com UNICEF, o algunes organitzacions més locals, amb plena garantia de que els recursos que reben, tenen un bon destí. No per tenir grans conflictes, hem de retreure’ns en les ajudes, en la mesura del possible i per petites que siguin. Sumades a moltes d’altres s’aconsegueixen grans resultats. Aquests dies veiem les mobilitzacions de voluntaris i la gran feina que fan. Sobre els terrenys de conflicte, però també els veiem a les Illes Canàries, a Ceuta, a Melilla, on reben milers de refugiats que fugen de guerres i fam. Què seria de tots ells, sinó fos per aquestes persones voluntàries ? Pensem-hi, i l’ajuda amb diner és important, però tots tenim a prop de casa, delegacions d’algunes de les grans organitzacions humanitàries, a les quals es pot anar a oferir ajuda directa. O n’hi ha d’altres, més petites i locals, que no deixen de ser imprescindibles per ocupar-se de situacions anòmales que precisen atenció. Tant important pot ser dedicar unes hores a la setmana a visitar algunes persones soles, per fer-los-hi companyia, com recollir aliments per a famílies en pobresa alimentària, o ajudar a fer deures a nens i nenes procedents de famílies desestructurades. He parlat de Creu Roja, però tenim en Càrites una altra gran entitat d’ajuda que resol problemàtiques, arreu del país. I tant una com l’altra sempre necessiten de més mans i braços per ajudar. A vegades, tenir al davant grans crisis com les que ara patim, fan moure cors i cervells que estaven arraconats en altres temes. Veure en directe, immensos dolors, ens ha de portar a buscar immenses solucions, per petites que siguin. Totes tenen un gran valor.

UN ALTRE RELAT DEL PROCÉS . Si una cosa és criticable de les entitats i partits independentistes,és la inconsciència i / o ignorància sobre les conseqüències de les seves accions i actuacions, sobre el poble català. Volen creure i fer creure que tot el procés fou una mena de joc democràtic, sense més pretensions que donar “veu al poble”. Deuen voler dir al “seu poble” que només era un 20 o 25% del conjunt. La resta, ni el van tenir en compte ni els va importar el patiment causat. No volen saber res de la por que van escampar per tot el país, provocant angoixa i temença a un enfrontament civil. Com alcalde i com dirigent de partit, em va tocar parlar, ajudar i portar tranquil•litat a centenars de persones, algunes d’edat molt avançada que veien en els prolegòmens del procés, imatges semblants a les que havien vist en els prolegòmens de la guerra civil. Foren moltes desenes, i fins i tot centenars de milers, les persones que van acaparar aliments a casa, van treure diners del banc, i van demanar obrir “llibretes duplicades” dels seus comptes, en altres territoris de l’Estat, bàsicament a l’Aragó i València. No, no, que ningú pensi en exageracions ni invencions perquè els fets poden ser demostrats i provats. Només caldria demanar a bancs i caixes, les xifres de persones que van retirar fons i que van demanar trasllat de llibretes, per garantir els estalvis, en cas d’increment de tensió, amb esclats de violència. Cap dels dirigents del procés vol parlar d’aquesta realitat. Volen viure una altra en la que parlen de la “revolució dels somriures”, en la qual tot es feia a fi de bé, i es donaven garanties que la independència aniria de “llei a llei” com si es jugués un innocent joc de l’oca. Els principals responsables volen oblidar el passat. Ara, només busquen una amnistia que serveixi d’amnèsia de tot el fet i viscut. Ningú es vol responsabilitzar de les pressions, amenaces, usurpacions de funcions, i exercicis de matonisme, vers els qui defensàvem la legalitat. No, no, ni hem oblidat ni hem perdonat. Van fer patir a centenars de milers de catalans, molts d’ells persones velles i indefenses que temien reviure el pitjor del seu passat. Per això, no tenen perdó. Van ser uns covards, embolicats en masses de manifestants que volien sotmetre, a les seves directives. En el procés no hi hagué ideals, hi hagué molta inconsciència, moltes ganes de servir-se’n i fins i tot fer-hi negoci. Els qui vam viure el procés, en viu i en directe, som notaris de la realitat. I la realitat no tingué cap objectiu noble ni possible. Una colla d’ineptes van creure poder tirar endavant un procés amb total desconeixement de la realitat política nacional, estatal i internacional. Només per això sol, haurien de quedar incapacitats per a càrrecs públics, de per vida. I si ara els hem de perdonar, ha de ser en aplicació de la generositat de qui ostenta el poder democràtic, deixant clar que vam ser nosaltres els defensors i garantidors de la democràcia que ells van voler destrossar. Si des de la presidència del Govern, se’ns demana aquest gran sacrifici, estem disposats a acatar-lo, amb el convenciment que vam ser nosaltres els vencedors, i ells els grans perdedors.

UNA RELIQUIA DEL PROCÉS. Pels qui tenim bona memòria de tot el que va passar durant el procés, recordem la dedicació, intensitat i amplitud , de molts mitjans de comunicació, a qualsevol moviment, proclama o gestió dels processistes, en les seves diverses versions. De tots els mitjans, va destacar TV3, Catalunya radio i els seus satèl·lits. Es a dir, amb diner públic, pagat per tots els catalans, es va inflar i promocionar un procés que deixava cinc, dels set milions de catalans, fora de les seves atencions. Aquests mitjans es van convertir en la punta de llança del procés, amb una dedicació i recursos mai vistos. Noticiaris, programes especials, entrevistes, documentals, desconnexions territorials...qualsevol cosa justificava l’atenció dels mitjans de la CCMA, i amb ells, el de tots els generosament subvencionats per la Generalitat. Algun dia, algun estudiós, alguna entitat en defensa de l’ objectivitat informativa, recollirà en un immens llibre tot l’ emès, durant aquell període, per a demostrar la tergiversació, les mentides i falsedats, avalades per suposats professionals que no estaven al servei de la ciutadania, sinó d’un moviment sectari, que promovia un enfrontament civil. Aquest és un pecat, que ningú ha assumit, ni ha demanat perdó. Amb el temps, i els constants fracassos, s’ha anat diluint tot allò que explicaven com a verídic, i el silenci ha donat pas a girar pàgina, sense cap càstig per als culpables. Una vergonya més a afegir a moltes altres que hem vist, en aquest llarg període de procés.Queda, però, una mena de relíquia que encara no han gosat tancar. Es el programa de Més 324, conduit per Xavier Grasset, el qual ofereix una mena de continuïtat als programes habituals en temps del procés. Aquí podem veure una llarga llista de parents, amics i companys de fatigues, degudament retribuïts, faltaria més, amb diners de tots els catalans, per a seguir fent elucubracions, valoracions i pontificacions sobre el que fou el procés i sobre la situació actual. Només uns pocs tertulians, gosen sortir del guió, i exposar algunes idees, i reflexions, lliures. Son uns pocs, per donar aire d’objectivitat a un programa que en té ben poc. En aquest es poden veure cada dos per tres, els fugitius, els seus advocats, els parents i amics, que expliquen les seves grans penalitats, i la lluita que duen a terme, per aconseguir la nostra llibertat. El programa és una autèntica relíquia, en la qual no s’ha de buscar la realitat, sinó tot allò que els il·luminats i fanàtics encara pensen és la seva realitat. I, per descomptat, qualsevol fet, esdeveniment o comentari procedent d’Espanya, és exposat i debatut, amb totes les armes disponibles, siguin certes o no. Es el programa – relíquia que suposo han pactat ERC , Junts, CUP per a mantenir encesa la flama dels irredempts. Quan s’apagui, TV3 haurà girat pàgina als pitjors anys de la seva vida, i deixarà de llençar diner de tots per mantenir una relíquia del passat. Tant sols aspirem a programes com El vespre de Quim Barnola, o 24 hores de Xabier Fortes, autèntics exemples de professionalitat i objectivitat. O alguns altres, fins i tot, de canals i emissores privades.

CARRETERES NO APTES PER A MOTOS NI BICIS. El bon temps, porta milers, desenes de milers de motoristes i ciclistes a envair totes les carreteres catalanes, començant per les més estretes i sinuoses. Els qui en tenim algunes en el nostre entorn, sabem que l’inici de la primavera, fins a finals de la tardor, suposa compartir espai del cotxe, amb aquests altres vehicles. I si el bon temps, entenent per bon temps, tenir sol i calor, s’allarga sis o set mesos, aquest serà el període per compaginar les carreteres amb aquests altres vehicles. De fet, pel que fa ciclistes, ja gairebé podem parlar que els compartim al llarg de tot l’any. Hi ha milers de jubilats que s’han llençat a la carretera, i l’invent d’afegir piles elèctriques, ha facilitat aquest esport a persones d’edat molt avançada. Què passa en aquestes carreteres tant buscades per aquests esportistes ? Doncs, que es fa difícil i sobretot molt perillosa la convivència. Cal tenir present que moltes d’aquestes carreteres, tenen l’estretor que tenien 50 o 60 anys enrere, amb cunetes de terra, algunes de gran fondària, cosa que provoca ensurts constants quan s’han de creuar dos vehicles de quatre rodes, o quan s’ha d’avançar a tota una colla de ciclistes. Pel que fa els motoristes, combinar velocitat amb estretor i sinuositat és el més buscat, de manera que cada pocs minuts, ens creuem amb alguna colla que va a velocitats poc recomanables, en aquests indrets. Resultat ? Accidents molt sovintejats, i perill constant, en tot lloc i moment, sobretot els caps de setmana, en que en una mateixa carretera, en un tram de vint o trenta quilòmetres ens podem creuar amb vuit o deu grups de motos, i amb altres tantes colles ciclistes. Es evident que les carreteres son de tots, però no és el mateix fer-les servir per anar a treballar o fer gestions indispensables, pel fet de viure en pobles que gaudir-ne com esport o lleure. Però, al final tots hi hem de tenir cabuda. El que passa és que s’han de variar les conductes de conducció, per part de tots. Els qui anem amb quatre rodes toca ser molt més prudents i restrictius a l’hora de fer ús del vehicle, els caps de setmana. I si conduïm, s’ha d’anar amb prou temps i paciència com per evitar velocitats inadequades, encara que siguin legals. Pel que fa motoristes i ciclistes, toca fer el mateix, pensant en que els conductors de quatre rodes, s’han d’adaptar al volum i complexitat del trànsit, però ells, també. Ho dic perquè és habitual no portar més de vint o trenta segons algun motorista al darrere. Hi ha pressa per passar, i en moltes ocasions l’àngel de la guarda, fa la seva feina però abusar-ne acaba malament. No m’estranyen en absolut la gran quantitat d’accidents, perquè sóc testimoni del difícil encaix de tots plegats, en aquestes rutes, tant freqüentades. En quan als ciclistes, es van fent avenços en matèria de visibilitat. Ja son molts els que porten llums al darrere, cosa que facilita la visió dels conductors, i permet tenir clar el nombre de participants en la colla. Les bones pràctiques fan que uns i altres, facilitem el pas, en benefici de tots. De seguida es nota quines son les colles habituals i qui no sap ben bé on es troba. La qüestió, però, obliga a redibuixar el futur de les nostres carreteres, per implantar espais laterals. La realitat actual, ha vingut per quedar-se i tots hem de poder circular en adequades condicions de seguretat, tant si anem amb quatre rodes com amb dues.

BALANCES FISCALS, SÍ, I LES COMERCIALS ? Portem anys debatent, sense números clars a la mà, el suposat dèficit fiscal de Catalunya, vers l’Estat. Els promotors de la campanya “Espanya ens roba” han desaparegut del mapa, i queden elucubracions i disputes sobre les xifres concretes, molt difícils de concretar, a la vista d’alguns informes que he rebut per diferents vies. Recordo les que havia fet el Conseller Mas Culell, un reputat economista, seriós i rigorós. I alguna altra procedent de l’àmbit universitari que anaven molt lluny respecte a la darrere xifra donada per l’actual Conseller d’Economia i Hisenda, Natàlia Mas. Ella xifra el possible dèficit fiscal en 20.772 en el 2020 i en 21.982 en el 2021. Em malfio de segons quines xifres, quan veig els diferents mètodes per a calcular-les, de manera que preferiria aclarir mètode i que fos algun organisme realment independent qui les obtingués. Feta aquesta introducció, tothom accepta l’existència d’un dèficit important, similar a l’existent, en totes i cadascuna de les regions riques de tots els Estats, fruit de les concentracions d’activitat, en aquests territoris. Quan els desequilibris creixen és lògic reclamar nous models de finançament que ajustin el desequilibri. Aquí mateix, es demanen canvis importants en el sistema de finançament, caducat de fa anys. Seria lògic decantar-se pel principi d’ordinalitat , mitjançant el qual si Catalunya és la tercera en aportació, sigui també la tercera en recepció ,de fons i inversions. Ara, el desequilibri és notable per quan és la tercera en aportacions i la desena en recepció. Per això no s’entén com el Govern no ha estudiat i presentat una proposta pròpia que modifiqui aquest sistema. A què ve queixar-se i no ser capaç de presentar un model millor? Governar vol dir participar i proposar alternatives a funcionaments que considerem injustos. Dit això, no he vist, per part de la Conselleria, cap estudi sobre les balances comercials. Es a dir, si diem que Catalunya surt perjudicada de l’actual sistema de finançament autonòmic, i es donen xifres concretes, estaria be conèixer els beneficis que obté pel fet d’estar dintre del sistema estatal. He vist i llegit alguns estudis sobre l’enorme superàvit comercial de Catalunya, en la seva relació amb la resta de l’Estat, així com els estratègics avantatges per actuar dintre de la “marca Espanya”. Caldria tenir les dues xifres per a valorar el resultat final, de la relació Catalunya – Espanya a nivell d’interessos i beneficis mutus. Curiosament d’aquest tema no en sabem gairebé res. Sembla no interessar ni al Govern ni als partits independentistes retre comptes d’aquest balanç. Alguns diran és per l’ànim comercial i/o innovador dels catalans, altres, però al·leguen el prestigi, bona gestió i estratègia del govern central. Segurament hi ha una mica de tot, però certament si el superàvit comercial és enormement favorable a Catalunya, fa més lleu el dèficit fiscal. Amb tot, queda clar que el sistema de finançament s’ha de modificar, però fugint d’acusacions i exageracions que en res ajuden a buscar i trobar un millor equilibri, i que tampoc serveixin per a justificar carències i deficiències de serveis de la Generalitat que estan mal gestionats. Massa sovint veiem el mal ús d’aquestes dades per a justificar la falta d’eficiència. I estaria bé que les queixes donin pas a la presentació de propostes de nous sistemes. Es la feina d’un Govern.

40 AÑOS DE TV3 – LUCES Y SOMBRAS. Estos días, TV3, la televisión catalana, cumple 40 años. Su primera emisión con carácter experimental fue el 10 de septiembre de 1983, e inició programación el 16 de enero de 1984. Como tantas otras cosas en Cataluña, nació con una inmensa ambición de informar, escuchar, dar voz, y representar a todo el pueblo catalán. Luego, la realidad fue radicalmente diferente. Su modelo, la BBC británica. Objetividad, profesionalidad, territorialidad interna y gran proyección externa. Bien, como en multitud de otros servicios, las promesas quedaron en el tintero. Jordi Pujol, tenía claros los objetivos y no quería renunciar a un altavoz tan potente como un canal de televisión propio, con otros elementos como Cataluña radio, y algunos periódicos muy subvencionados, como para ser fieles al patrón. Nada mejor para gobernar que asegurarse el silencio en la crítica y el elogio en todos los actos y pasos del gobierno y el partido que lo sustenta. Transcurrido el primer año, TV3 se convirtió en la “voz de su amo”: el gobierno catalán. Y no solo esto, fue el lugar preferido para colocar a amigos, colegas y parientes. Cierto es que, controlado el ámbito político, tuvo aciertos como el del impulso a la lengua y cultura catalana, haciendo normal su uso hablado y escrito. Sirvió también para dar a conocer el país, a todas sus gentes. Programas innovadores, permitieron convertir este canal, en el más visto del país. Y se expandió por todo el mundo, mediante una red de corresponsales que hacían la competencia, incluso a TVE, con muchos más medios y mayor audiencia. De hecho, su implantación e impulso no tenía parangón en ninguna otra televisión autonómica, y diría que ni nacional. Tan grande era el deseo de inmensidad que no se paraba en gastos a la hora de decidir contratar personal, construir edificios e implantar repetidores en todas partes para garantizar su cobertura universal. En muy poco tiempo, todo el país se cubrió de antenas, como para poder competir y ganar al resto de canales de radio y televisión. Y es que detrás había el presupuesto de la Generalitat. El de todos, si bien buena parte del país, no tenía cabida en sus programas ni emisiones. Se programaba para una parte, y se olvidaba a la otra. Peor todavía, las informaciones, los programas, las tertulias, las emisiones especiales tenían por prioridad exaltar lo propio, y rechazar o ridiculizar al resto. De aquellos polvos, estos lodos. Muchos españoles se extrañan del concepto que se tiene de España en muchos hogares, sin tener en cuenta que, durante 40 años, repito 40 años, se ha vendido una idea de todo lo español, a través de los filtros de TV3. Todos los nacionalismos exaltan lo propio y rechazan o ridiculizan lo extraño, o lo diferente. Pues bien, los profesionales de TV3 y Cataluña radio se han convertido en maestros “cum laude” en estas lides. Y es que hay que conocer la jaula de oro en la que viven y trabajan. Daré algunos datos para hacerse a la idea de cómo es posible tanta colaboración y empeño en la causa independentista. TV3, en octubre de 2022, tenía una plantilla de 2.356 trabajadores. La mayor de todas las televisiones autonómicas, e incluso mayor que la mayoría de las privadas. La CCMA (Corporación Catalana de Medios Audiovisuales) recibe un mínimo de 300 millones al año, con algunos extras, en función de las necesidades. Sus salarios son extraordinarios, de lujo, inmensos. No hay mejor músico que el que está bien pagado. Bajo este principio todos obedecen directrices, sin oposición. Nadie deja una bicoca como ésta por remordimientos de conciencia. Se dice lo que escriben otros, y aquí paz y allá gloria. Veamos algunos datos. TV3 tiene 430 redactores, a razón de 54.000 euros/año, a los que hay que añadir pluses de antigüedad inmejorables. Tiene 104 operadores a 44.162 / año. También 9 directores de área, a 82.000.- Y 26 jefes de departamento, a 79.344.- 11 jefes de servicio a 73.289.-, y 4 redactores – jefes, a 78.000.- 4 editores, a 75.000.- y 121 trabajadores de alto nivel, a 71.320.- Y por supuesto todos los consejeros de la CCMA, superan ampliamente los 100.000 euros al año. Si comparamos cifras con el resto de canales autonómicos veremos amplias diferencias, tanto en personal como en aportación pública. Aquí, se decidió y se ha mantenido el carácter único de la televisión y radio con la excusa de proteger e impulsar la lengua y cultura catalana. Si esto fue así, durante un cierto tiempo, en seguida se buscó la vía de adoctrinar a los usuarios, bajo el doble efecto de impartir doctrina nacionalista, en todo momento y lugar, y mostrar al resto de España, bajo los efectos de espejos deformantes. El daño producido ha sido inmenso. Solo repasar los últimos 10 o 12 años, los dedicados al proceso independentista, da para una tesis doctoral en materia de adoctrinamiento e inyección de bilis, para dibujar una España antipática, atrasada, anti catalana, anclada en el pasado. Que nadie piense en una caricatura, no, no, ha habido y hay expertos en comunicación de masas que trabajan y actúan para llevar a cabo esta deformación de la realidad. Y han tenido éxito. Mucho éxito, hasta el punto que sin TV3 el proceso independentista no hubiera triunfado en sus manifestaciones. Este es un problema pendiente que hay que resolver, lo más pronto posible, para iniciar una nueva etapa, presidida por la objetividad y la profesionalidad. Hay que reducir la aportación pública, en uno o dos tercios, y remodelar íntegramente su composición. Ha sido y todavía es lugar de acogida de muchos independentistas y miembros de los partidos, los cuales actúan como custodios del camino a seguir. Sin un cambio substancial, no es posible su reconversión. Con el cambio de presidencia y de gobierno, TV3 y sus medios adjuntos, han de ser modificados en su conjunto. No será fácil ni rápido, pero debe formar parte de una de las prioridades inmediatas. El daño producido, ha sido mayor que los beneficios conseguidos. Es hora, de reparar, objetivar y profesionalizar. No queremos ni adoctrinamiento ni sumisión. Hay que dar paso a unos medios auténticamente al servicio de todos, no de una parte.

ALLÀ GUERRA, AQUÍ, ACOLLIDA I PROTECCIÓ. A punt d’iniciar el vuitè any de vida del Centre de Protecció Internacional de Berga, destinat a l’acollida de refugiats d’arreu del món, ens han arribat nous contingents , procedents d’Ucraïna. Mares amb fills petits, que fugen de la guerra, i busquen acollida i protecció, en diferents països de la UE. Espanya, és un dels grans països d’acollida, en conveni amb Creu Roja i altres entitats socials, on arriben i se’ls proporciona tot allò necessari per a fer vida amb pau i tranquil·litat, ni que sigui amb una evident provisionalitat. Sobta tenir al davant persones que tenen bona part de la família allà, en plena guerra, i pretendre transmetre normalitat aquí. Però, és el que busquen i el que ens toca proporcionar. Des de l’apertura del Centre, formo part de l’equip de voluntaris, en tant que professor de castellà. Tenen també l’opció de classes de català, i els nens de seguida son immatriculats en alguna de les escoles de Berga, en funció de nivell i disponibilitats. En qüestió de molts pocs dies, tothom troba el seu encaix, en una situació que ningú pot predir quan durarà. Precisament per les incerteses, toca planificar a curt, mitjà i llarg termini, acollint primer, documentant i proporcionant papers, tot seguit, fins a trobar habitatge i feina, a l’espera d’un feliç desenllaç que els permeti tornar a casa. S’ha fet una molt bona feina a nivell internacional, per facilitar la rebuda i integració, superant obstacles que en altres casos duraven mesos o fins i tot anys. En aquest cas, no cal provar la condició de refugiats, perquè la guerra ho ha deixat clar, i això permet concedir la targeta de residència i treball en qüestió d’unes poques setmanes. Almenys és un avantatge per a la integració. El nivell també d’estudis i organització individual i col·lectiva facilita l’aprenentatge de la llengua, i la distància cultural i social, és mínima com per poder encaixar amb els nostres costums de vida i treball. Fins quan anirem rebent nous contingents ? Impossible fer prediccions perquè tot anirà en funció de la guerra, dels seus avenços i retrocessos, però el que per uns semblava cosa de mesos, per altres aventuren anys de conflicte. Es millor no fer plans a curt termini, i mirar endavant, amb perspectiva oberta. Es el que fan les mares quan matriculen els seus fills, i pensen en quines ocupacions podrien tenir aquí ,al llarg de la seva estada. I és que les distàncies entre un país i l’altre son àmplies com grans son les condiciones que tenen allà o aquí. A Ucraïna ,les mares tenen fins a tres anys de baixa maternal, de manera que a algunes la guerra les va agafar en plena baixa laboral, i a d’altres, acabades de reincorporar. I segons on era la seva residència, és impensable el retorn. Com en totes les guerres hi ha pobles i ciutats que han desaparegut, en combat, i d’altres es troben tant danyades que no s’hi pot fer vida, amb unes mínimes condicions. I les noves tecnologies, a diferència d’altres guerres, permeten tenir una visió directa i instantània de la situació de les llars i famílies, amb un simple ús d’un telèfon mòbil. Es curiós i alhora gratificant veure l’alegria dels petits, al costat de la preocupació dels grans, mares o àvies. Tenen la sort d’haver marxat del desastre i de poder fer vida aquí, i compartir-la amb altres col·lectius procedents d’uns quants països africans, on les guerres han esdevingut endèmiques i llencen fora enllà, milers de ciutadans que ho han perdut tot. Aquestes situacions justifiquen l’existència de centres com el de Berga, i les ajudes que es puguin donar a organitzacions com Creu Roja que les tradueixen en accions al servei dels més desvalguts.

40 ANYS, MOLT CONTROVERTITS. Per llei del Parlament, de 18 de maig de 1983, va néixer TV3 i Catalunya radio. La televisió va fer proves el 10 de setembre, i inicià emissions fixes el 16 de gener de l’any següent. Porta, doncs, 40 anys d’emissió que no d’autèntic servei públic. Explicaré perquè. Els prolegòmens de la creació i la voluntat inicial era de copiar la BBC. Vull recordar també els models per la creació del Cos de Mossos d’Esquadra (CME): els Bobbis anglesos o la Policia Muntada del Canadà. Aquí, no ens hi posem per poc, altra cosa és com acaba. I, en efecte, sota el principi de disposar d’un potent element per a la defensa, impuls i projecció de la llengua i cultura catalana, TV3, va disposar de mitjans i protecció com mai havia tingut, cap altra mitjà d’informació. Els inicis foren innovadors, plens d’energia i ganes de sorprendre el personal, amb tota mena de programes, entrevistes, telenotícies, documentals, tertúlies, etc. Uns primers anys de desplegament intern i extern espectaculars, amb instal•lació d’antenes i repetidors arreu del país, i enviament de corresponsals a tots els països rellevants, en el concert de les nacions. La injecció de diner públic feia possible poder competir amb la resta de televisions públiques i privades.Però, sempre hi ha un però, quan la potència mediàtica cau en mans polítiques, amb escàs interès públic, i molt interès partidista. Jordi Pujol, va tenir clara la necessitat de la supervisió i control d’aquest mitjà, i amb ell el d’altres de privats, als quals subvencionava amb diner públic. En pocs anys, convertia TV3 en un mitjà d’adoctrinament i propaganda. Tot l’entramat, encaixat en la CCMA ( Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) es convertia en una empresa d’acollida d’amics, companys i familiars, al servei de la causa. La causa convergent, primerament, i posteriorment en la independentista. Esdevenir els propagandistes del règim tenia clars avantatges econòmics, oblidant la professionalitat i la independència informativa. S’actuava sota directrius superiors, per a un públic molt determinat, on no hi havia cabuda per a determinats sectors i àmbits, no proclius al nacionalisme convergent, primer, i a l’independentisme, tot seguit. Paguem tots els catalans, però només dona servei a una part. I tot es fa en gran: 2.356 treballadors ( octubre 2022), quan Mediaset en tenia 1.595, Antena 3, 448; La Sexta, 120, o Canal Sur Andalusia, 1.357. La més gran d’Espanya i per descomptat, la més ben pagada , amb sous espectaculars. La Generalitat, és a dir, tots nosaltres hi aportem més de 300 milions a l’any i consideren els directius que s’ha d’arribar als 400, aquest mateix any. La causa mereix aquestes xifres i ningú pensa en una substancial remodelació que tocarà fer, amb l’arribada d’un nou Govern. Ara, canvia de nom. Es dirà 3Cat. Molts critiquen el canvi i no saben a què és degut. Molt senzill. TV3 ha estat la veu del procés, l’eina propagandística per excel•lència. Ha servit a una petita part del país, en contra de la part majoritària. El seu nom ha quedat marcat per la ignomínia de l’engany i la falsedat. Desenes de milers l’han abandonada i reclamen la seva desaparició o reestructuració total. Hora de canviar de nom i mirar d’aparèixer com un mitjà de servei públic, oblidant temps passats. Hi ha actuacions que no tenen perdó, i precisen de canvis substancials. No tardaran a arribar, ho puc assegurar.

GREU CRISIS EN EL CONSELL DE LA REPÚBLICA CATALANA. Els il·luminats que van decidir crear un Consell de la República Catalana, estan en crisis. En crisis de funcionament i credibilitat, amb greus acusacions al Govern de la República i els seus principals dirigents: Puigdemont i Comín. Benvinguts a la realitat ! Ara comproven el pa que hi donen quan volen donar exemple “urbi et orbe” de com les coses haurien de funcionar, i topen amb resistències, males praxis, nepotisme i dirigisme. S’han donat compte de la llarga, immensa distància, entre els somnis i la realitat. Què passa en aquest Consell ? Molt fàcil, que els que manen no volen intromissions, ni crítiques ni supervisions i controls. Ells estan en una fugida, perdó a l’exili, i prou sacrifici fan vivint com a reis, com perquè ara els vinguin a dir que han de retre comptes davant l’Assemblea general. Solució ? Molt senzilla. Es dissolen els discrepants, i es crea un nou òrgan que estigui al servei dels que manen, sense pretensions de voler decidir. Qui decideix ? Doncs, els qui estan al capdamunt, la resta son comparses, per escoltar, riure les gràcies i aplaudir quan se’ls hi demani. I ja està, aquí pau i allà glòria. Produeix un cert somriure llegir les crítiques de trenta components, al funcionament del Consell, amb acusacions, fins i tot greus d’amiguisme, dirigisme i ús no prou acurat de les finances, amb possibles beneficiaris, propers als alts dirigents. Les crítiques van dirigides tant al president del Consell, Carles Puigdemont, com al vicepresident Antoni Comín, al qual acusen de poc fervor independentista, en alguns moments de la seva vida. Què m’han d’explicar aquests trenta ! Tots els qui hem conegut i treballat amb en Comín, coneixem les seves ànsies de tenir càrrecs ben pagats, per no haver de tornar a la feina. Es va iniciar en política de la mà de Ciutadans pel Canvi, i com que havien acordat només un mandat en el càrrec, va saltar al PSC, per poder continuar. I aquí, vistes la seves aptituds, no tenia garantida la continuïtat, de manera que va saltar cap a ERC. Ja a ERC, va formar part de la candidatura de Junts pel Sí, obtenint la Conselleria de Sanitat, en el govern Puigdemont. I amb el 1-O per entremig, va seguir a Puigdemont en la fugida cap a Bèlgica convertint-se en el seu escuder. I lògicament, es va o el van apartar d’ERC, de manera que ara és un ferri defensor de Puigdemont, amb el qual comparteix càrrec d’eurodiputat i amistat amb la colla de Junts.... fins que salti cap algun altre partit, grup, o grupet que li permeti continuar vivint a cos de rei. El podríem qualificar com un bregat xerrameca, molt adequat per estar davant càmeres i micròfons, repetint mil vegades les mateixes cançonetes, però incapaç d’ostentar una vicepresidència, quan té al davant, ni que sigui telemàticament, a un centenar llarg de persones que s’havien cregut poder intervenir i decidir. Santa innocència ! Els han dissolt, i ja està en marxa una nova fornada de republicans, a la recerca d’un nou Consell de la República, amb clares simetries a una Monarquia.

CONTROL DE LES POBLACIONS DE FAUNA SALVATGE. Torna haver-hi tibantors i conflicte entre les societats de caçadors i el Govern de la Generalitat. En uns territoris més que en altres, fins el punt de provocar vaga d’escopetes. Ho vam veure en una gran mobilització a Cubells, a les terres de Lleida o ho estem veient a les Terres de l’Ebre. En aquestes comarques de la Catalunya Central, es noten menys les tibantors, però existeixen i persisteixen, sense gosar posar data final. Son molts els anys de conflicte per les altes assegurances que han de contractar les societats, o per reglaments molts durs sobre la tinença i ús de les armes, o ara mateix per la tinença de gossos, obligats a disposar d’unes instal·lacions en unes condicions complicades. També per obligacions sobre l’alimentació i les passejades, en dies sense caça. El resultat de qualsevol vaga, suposa un increment de fauna, en les seves diverses variants: porcs senglars, cabirols, conills, cérvols....Els més perjudicials quan la xifra salta la barrera, son els porcs senglars i els conills. A les terres de ponent, els resultats son catastròfics. També a les terres de l’Ebre. La Generalitat està redactant una nova llei de caça que hauria de trobar un consens general entre totes les parts implicades. A falta de depredadors naturals, els caçadors esdevenen fonamentals. Toca, doncs, tenir-los molt en compte a l’hora de fer previsions i decretar solucions. No es pot, des d’un despatx a la capital, imposar deures, sense tenir clar si es podran complir. Pels desconeixedors de la realitat de la caça, vull aclarir que ningú es pensi en els caçadors com persones amb poca sensibilitat o pocs ànims de protegir la pròpia caça que cacen. No, no, son els primers en voler protegir-la per a garantir la seva continuïtat i la seva salut. Qualsevol plaga, qualsevol mala praxis els perjudica, de manera que son els primers a voler que les coses es facin amb ordre i concert. Però, quan veuen algunes imposicions sobre els detalls que han de tenir les noves gosseres, el que poden o no, donar de menjar als gossos, i altres qüestions, es reboten i consideren estar sotmesos a una vigilància i control que no tenen altres àmbits i sectors, lligats o no a la natura. Calen moltes dosis de diàleg i coneixement del medi, per arribar a redactar una llei que tingui un llarg recorregut, perquè hagi trobat el consens de totes les parts. De moment, les coses no van gaire bé, pel que he parlat amb alguns caçadors. Això, ha portat a organitzar reunions i trobades entre diverses societats, i estar alerta davant filtracions dels esborranys que surten de la redacció de la llei. Tot i no ser caçador, en conec molts, per raó de viure a pagès. Queda clara la necessitat de regular i ampliar temporada, segons les espècies, perquè la proliferació és espectacular. D’uns pocs exemplars que podíem veure anys enrere, hem passat a veure’n pràcticament tots els dies. I el ser tant nombrosos, necessiten més i més menjar que han de buscar per tot arreu, fins i tot a la perifèria o dintre dels nuclis urbans. Aquesta interrelació tant estreta produeix no solament perills en el trànsit circulatori sinó transmissió de malalties d’una fauna a una altra. Toca, doncs, arribar a un consens, i que duri molts anys.

SUMAR, POCO QUE DECIR . Molesta, y mucho, ver el afán de protagonismo y publicidad de Yolanda Díaz, y de Jaume Asens, en sus ansias por proporcionar una salida a los principales causantes de la peor crisis interna y externa de Cataluña, en la historia contemporánea. Me habría gustado ver tanta dedicación y esfuerzo, en los momentos álgidos del proceso independentista. Entonces, su papel, el de los Comunes, con Ada Colau al frente, fue no solo tibio, sino de clara colaboración. ¿O es que nadie recuerda la acogida de centenares de alcaldes y concejales, en la sede del Ayuntamiento de Barcelona y el recorrido hacia el Palacio de la Generalitat, en una de las múltiples perfomances de aquellos días? ¿Tampoco recordamos sus posicionamientos en el Parlamento de Cataluña, ante múltiples propuestas de resolución, en las cuales buscaban equidistancias imposibles, cuando se tienen las ideas claras? La hemeroteca deja claras las posiciones. Es cierto que eran otros tiempos con otra marca electoral, que ha encontrado cobijo en Sumar, o así parece. Cualquier interesado puede buscar titulares como “En Comú Podem busca el voto independentista con un manifiesto para las elecciones de 2016. Abogan por una república catalana social e independiente”. Hubo tácticas y estrategias claramente tibias hacia los independentistas, de forma que los auténticos defensores de la legalidad, de la democracia, tuvimos pocos apoyos y muchos enfrentamientos, simplemente por ser coherentes con nuestro juramento. La historia se puede explicar con muchos matices, pero la realidad permanece. Además, los tiempos son cercanos como para poder recordar lo dicho y hecho por cada uno de los líderes de los diferentes partidos. Y vuelvo a repetir que muchos dirigentes, no pueden dar lecciones de resistencia y oposición al independentismo. En absoluto. Hubo excepciones, es cierto, en las personas de Lluis Rabell, ahora en las filas del PSC, y de Joan Coscubiela, auto apartado de la actividad política cotidiana. Incluso ahora, quieren aparecer como los máximos interesados en resolver lo que queda del conflicto catalán y de aquí sus esfuerzos en aparecer por todas partes, de la mano de Yolanda Díaz o de Jaume Asens. Y estas ansias de crecer o de no desaparecer del mapa político catalán les lleva a reunirse en Bélgica con el fugitivo Puigdemont, al que le ríen las gracias, ante los medios de comunicación, o redactan una propuesta de amnistía que pretenden presentar en Barcelona, el próximo martes cuando aún no está clara la voluntad y posibilidad de un encaje constitucional. Demasiadas prisas que contrastan con la tibieza, falta de coherencia y consistencia de esta fuerza política, bajo otros nombres, durante los duros años del proceso independentista. Si creen que con estas maniobras nos harán olvidar el pasado, se equivocan, y mucho. Los que padecimos todo tipo de opresión y persecución, por parte del independentismo, nos duele mucho, la frivolidad de pensar que con cuatro documentos, elaborados en grandes despachos, pagados a precio de oro, encontrarán solución a todo lo vivido , a lo largo de una decena de años. No, no, acataremos la propuesta que pueda salir de la presidencia del Gobierno, pero no, de un grupo parlamentario, con ansias de notoriedad. Y dejamos clara la necesidad de ver, negro sobre blanco, que se vulneraron derechos y leyes fundamentales por parte de los procesistas, y que nunca más se podrá repetir lo sucedido. Y el mejor orden de solución sería llevar a todos ante los tribunales, esperar resolución, y a continuación, tramitar los indultos. Sin prisas, pero con determinación, como se hizo anteriormente. Y repito, Sumar, tiene poco que decir porque no puede presentar una hoja de servicios tan impoluta como tenemos otros.

DESLLEIALTAT CONSTITUCIONAL. En qualsevol democràcia consolidada és impensable trobar una situació tant anormal i tant perjudicial per al prestigi d’un país com no complir els mandats constitucionals. Es el que més hem criticat del procés independentista, en el qual es va voler trencar la via democràtica per entrar en terres autoritàries. Ningú podia imaginar que fos el PP el protagonista d’un incompliment constitucional com és la negativa a pactar la renovació del Consell General del Poder Judicial. Increïble i inacceptable perquè castiga Espanya, en el seu nivell de qualitat democràtica. Concretament hem passat de tenir una valoració de 8,12 punts sobre 10 a una de 7,94, amb el resultat de passar del número 19 al número 24. El tema és greu, i suposa un molt mal precedent de cara el futur. No tenir sanció per una tant alta irresponsabilitat, és decebedor. El dia que es pugui, en un altre context, i una altra correlació de forces, s’ha de proposar una modificació de la llei electoral, mitjançant la qual, si algun partit no ha complert amb les seves obligacions constitucionals, ha de ser apartat de les conteses electorals, fins que les compleixi. Resulta ja no decebedor, sinó altament indignant veure com el Consell, supera els anys de mandat i arriba a doblar-los per culpa del PP. Abans, he parlat del dany en la reputació i qualitat democràtica, però hi ha altres danys, no tant visibles ni coneguts, però d’un enorme perjudici a milers o desenes de milers de ciutadans que veuen allargar-se els seus expedients judicials per culpa de no disposar dels nomenaments corresponents. I cada any que passa, allarga els procediments i produeix nous endarreriments a causes que suposen centenars de milions congelats, a l’espera de resolucions. Aquesta irresponsabilitat no té càstig perquè queda fora dels debats quotidians de la gent de peu. Es parla del tema en ambients més polititzats, però queda en silenci, a nivell general. D’aquí que fou una autèntica sorpresa que Feijóo proposés una modificació en les lleis penals per encabir-hi la de “deslleialtat constitucional” pensant en Pedro Sánchez i els independentistes, quan és ell el principal deslleial. Això dona una idea de fins a quin punt els partits de dretes consideren poder fer el que els doni la gana, quan no governen. Ha arribat l’hora d’esmenar aquest buit legal. El nou govern, hauria de promoure algun canvi legislatiu per a garantir la renovació del Consell General, mitjançant sistemes automàtics que perjudiquin clarament a qui faci boicot a la renovació. No es pot deixar sense càstig l’incompliment greu d’un dels preceptes constitucionals.

IMMATRICULACIONS , UNA VEGADA MÉS ! El passat 20 de setembre, en aquestes pàgines de R7, apareixia un nou article sobre el tema de les immatriculacions de bens, fetes per l’església catòlica, durant un llarg període, en compliment d’una normativa legal, que li permetia oficialitzar milers de bens que històricament eren seus, però no els havia inscrit en el registres de la propietat. Sota el títol “Unió de Pagesos, reclama que es detallin tots els béns immatriculats per l’Església”, s’exposava que darrere la llista oficial de 3.722 bens immatriculats, s’hi podrien amagar fins a 14.000. Sempre en condicional, mai en present ni amb cap document que ho acrediti. Quan es parla de la UP, de fet hauríem de parlar d’un dirigent d’UP que fa servir el sindicat per a batalles personals. I que ara ha engatusat l’Associació de Micropobles i el Consell Comarcal del Solsonès, que demanaran a la Comissió de Justícia del Parlament, que reclami al Govern de la Generalitat, tenir còpia de totes les immatriculacions, amb les notes simples, de cada registrador, etc, etc. Vull tornar a recordar que aquesta distracció del senyor d’UP ens ha costat un munt de diners, conseqüència d’haver engatusat, ERC i amb ella el Govern, creant una Oficina de mediació per als propietaris de bens, suposadament apropiats per l’Església, la qual, dos anys després de la seva entrada en funcionament havien atès 5 ( cinc) peticions d’informació, i només 2 reclamacions que no van prosperar. En el seu dia, vaig portar el tema al Parlament i fa vergonya constatar com es poden llençar els diners de tots, per una guerra personal d’un sol individu. Però, és que també a nivell estatal, es va tractar el tema entre el Govern i l’Església, amb un aclariment i rectificació d’uns errors trobats, donant per tancat i resolt el tema. Tornant a Catalunya, en el període , suposadament conflictiu, s’hi van inscriure 3.722 béns, dels quals 1.855 eren llocs de culte, 1.518 terrenys i 349 edificis civils. Malgrat aquestes acusacions, i reclamacions de més llistes, més copies, i més claredat, ningú, repeteixo cap particular ha reclamat la propietat de les catedrals de Solsona, Girona, Barcelona, Tarragona, com tampoc els Palaus episcopals , ni les Basíliques, ni els Seminaris, com tampoc les rectories, i encara menys els cementiris eclesiàstics. Estem davant la cançó enfadosa d’acusar una institució, que pot tenir moltes virtuts i alguns defectes, però aquesta història que va immatricular a tort i a dret, sense cap document, només amb un decret del bisbe corresponent, no s’aguanta. I no només perquè ho digui jo, sinó perquè ho he comprovat en multitud d’ocasions, en temes concrets dels bisbats de Vic i Solsona, i perquè m’he estudiat i fet estudiar els 3.722 bens exposats i publicats. I perquè es continuen fent immatriculacions de bens, alguns dels quals amb segles d’existència, però mai havien estat registrats. I puc donar constància de l’extensa i intensa feina de documentació que els arxivers episcopals duen a terme, a fi de poder-los inscriure. Espero tanquem el tema, una vegada més, i recomano a Micropobles i al Consell del Solsonès, estudiïn millor les qüestions abans de posar el seu nom a una suposada mala praxis que ningú més recolza.

AVUI ENS HA DEIXAT L’ANGEL ROTA, L’ANGEL DE CAL GALL. En el dia d’avui, divendres 6 d’octubre de 2023, ens ha deixat l’Angel Rota, l’Angel de Cal Gall, a l’edat de 89 anys. En Pau Descansi. Borredà, perd amb ell, una part de la nostra història. Un home amb pocs estudis, pels temps en que va néixer i les vicissituds d’una llarga vida, plena de tota mena d’oficis i treballs. I, tanmateix tenia una enorme saviesa, i amplitud de records, del nostre passat. Era un dels pocs que ens podia aclarir temes dels darrers cent anys. Però, no només això. Era un home ple d’energia com per passar al davant de multitud de festes, trobades, fires, esdeveniments, com durant molts anys vam poder gaudir a Borredà o a Sant Jaume. Fou també fotògraf dels primers temps. Sort d’ell es van poder recopilar centenars d’indrets del poble i pobles propers. L’ajuntament guarda cap a una vuitantena d’antigues cases de pagès, que sense ell, no sabríem ni on eren ni com havien estat. Era també un manetes, capaç tant de guarnir la Plaça Major, com la Placeta, o qualsevol racó o raconet on se li havia ocorregut organitzar una festa. Col•laborava amb tot el que se li demanava, tant per arreglar un jardí com per esporgar uns arbres. I per descomptat era un enamorat del poble i els seus voltants, procurant preservar fonts que estaven a punt de desaparèixer. Gràcies a ell, tenim una dotzena llarga de fonts que encara ara ragen, després de vint o trenta anys de la seva feina. En fi, en la història dels pobles, hi ha persones que deixen petjada per a molts i molts anys. Persones que trobarem a faltar perquè sempre estaven a punt per donar un cop de mà, i perquè tenien en el cap la nostra memòria, la memòria col•lectiva que no es troba en llibres ni en arxius. Avui, tots estem tristos, però el recordarem sempre. Que descansi en pau. Acompanyem la família en el dol. El funeral es farà, amb la missa de diumenge, a les 10.30 matí.

NI HEM OBLIDAT, NI HEM PERDONAT. Per molt que els independentistes clamin contra una imaginària “repressió “ de l’Estat, pels fets ocorreguts, durant el procés, son molts els que han quedat impunes. Els qui vam patir la repressió real, amb ús de tota mena de tècniques i tàctiques, fins i tot mafioses, per part de l’ANC, Omnium, i els partits independentistes, no hem oblidat ni perdonat. Almenys, aquest és el meu posicionament personal, i el de moltes persones que com jo mateix, vam patir amenaces, pressions, tensions, xantatges, aïllament personal i polític, ...per haver-me mantingut, fidel als principis democràtics, continguts en el jurament fet, a l’hora de prendre possessió del càrrec d’alcalde. No s’ha estudiat prou, ni avaluat, els greus danys causats per una colla d’energúmens, autèntics il·luminats que van decidir emprendre un camí cap a l’aventura, destruint tot el que manté unit a un poble i una nació: la fidelitat a les lleis vigents. Capdavanters de l’ANC i Omnium, en uns casos, i procedents de partits, altres, van creure poder-se convertir en “comissaris polítics” dels pobles rebels, i decidir qui podia governar: el legítimament elegit alcalde, o ells que apareixien com els “salvadors del poble, i de la pàtria”. Es van produir accions i fets, que no he vist reflectits en els mitjans de comunicació, molts dels quals, es van decantar clara i descaradament a favor dels insurrectes. TV3, en fou la peça principal. Ara, anys després, els principals instigadors encara volen justificar la seva deriva insurrecte amb crides a l’exercici d’una democràcia extrema, populista, referendària encara que deixés dues terceres parts del poble català, al marge. Ells creuen que Catalunya son ells, i només tenen dret a planificar el futur, els qui pensen com ells. La resta, no compten, son nou vinguts o traïdors, que com jo, servíem només a una Espanya, de la que havien exclòs Catalunya. Els era igual que Espanya fos/ sigui una democràcia de ple dret. Ells havien creat una altra realitat, i en aquest món imaginari, vivien dos milions de persones abduïdes per tesis d’entrada al paradís terrenal, en forma d’un estat independent, fora de la UE, fora de qualsevol altre àmbit mundial, en una mena de llimbs, de felicitat eterna. Que Catalunya tingui 7, 8 milions, no és rellevant. Amb dos milions d’adeptes es poden subjugar els altres cinc milions. I si no els agrada que “fotin el camp”. Ni els volem ni els necessitem, i que ningú es posi al davant perquè el tirarem per terra. I en efecte, els qui ens vam mantenir fidels a la democràcia, en vam patir les conseqüències. Tot valia per fer-nos fora. Molestàvem, érem un destorb, en aquesta allau de regidors i alcaldes que prometien, votaven, impulsaven tota mena d’accions i actuacions il·legals. Centenars van caure en la més abjecte de les covardies, manats pels comissaris de les entitats sobiranistes, i plegats als destins que els imposaven. No, no, ni els perdonaré ni els oblidaré. La Justícia n’ha castigat a molts, però n’han quedat uns quants milers, sense càstig. Entenc la necessitat de no buscar més inductors i infractors, però no oblidem ni perdonem, perquè ells, ni tant sols han demanar perdó. Han destrossat centenars de milers de vides, i han causat danys immensos. Que ningú ho oblidi.

ESTRANYA TEMPORADA DE BOLETS. Segons el territori, uns diuen anar a caçar bolets, altres a collir bolets, i nosaltres a buscar bolets. Bé, això era abans de la constatació clara que estem en plena crisi climàtica. També, a la muntanya, amb canvis més ràpids dels esperats. Ja no plou quan toca, ni amb la intensitat habitual. Fa més calor, durant més temps, amb vents inesperats, etc. En resum, que les tradicionals temporades de bolets, ja no son el que eren i molt ens temem, que ja no tornaran. Tot i això, milers de vehicles amb els seus conductors, acompanyats d’amics i parents, pugen cap a les zones de muntanya, envaint camins, prats i boscos. Es una de les allaus més temudes pels pagesos i ramaders, perquè en son els grans perjudicats. No hi ha prou consciència del que suposa per a ells, que es tanquin camins de pas, es trenquin vailets, o es deixin munts de deixalles per tot arreu. Acabada la temporada els toca reparar desperfectes, fer neteja i recuperar normalitat. La majoria d’ells fan vots perquè les temporades siguin el més curtes possible. Fa anys, molts anys que demanem una més estricte i àmplia regulació de l’accés al bosc per evitar els danys produïts per aquesta allau de buscadors o collidors de bolets. Hi ha territoris d’Espanya, en que la regulació és rigorosa i d’obligat compliment. Zones de les Castelles, Aragó, i algunes parts d’Andalusia i Extremadura, tenen permisos vigents, amb pagament de quotes. En altres indrets, com Suïssa, han imposat quotes i volums màxims de collita, molt restrictius, per persona i dia. L’any passat, vaig veure algun rètol on s’especificava un quilo per persona i dia. De moment aquí, el Govern de torn, escolta les queixes, diu que estan pensant en alguna cosa, i esperen acabi la temporada per girar pàgina i esperar l’any vinent. No s’atreveix a impulsar una iniciativa reguladora perquè no vol quedar malament amb els milers de buscadors que consideren els boscos com si fossin de la seva propietat. Tenim un problema perquè la massificació s’està produint al llarg i ample de tot l’any. A l’estiu perquè es busquen espais per anar a fer la costellada, o per posar autocaravanes en qualsevol indret trobat. A la primavera perquè sortim de l’hivern i la gent vol iniciar viatges cap a la natura, per contemplar la bellesa del verd i les flors. I a la tardor perquè els boscos ofereixen tots els tons dels colors. Queda l’hivern que per alguns pot servir per anar a esquiar i per altres, anar a veure rius i rieres glaçades. La qüestió és que les ciutats es van engrandint, amb la mateixa rapidesa en que els pobles es van despoblant. Queden pocs pagesos i ramaders, als quals gairebé ningú ajuda, i totes les administracions els carreguen de papers i obligacions. Son els guardians de la natura, els seus protectors, i cada un que perdem, suposa deixar un ampli territori a la seva sort. No anem per bon camí, i ben aviat ens donarem compte del valor de les pèrdues. Els propers caps de setmana seran terribles i perillosos per circular, des de primera hora del matí, fins tard al vespre. Cada racó, cada espai de carretera és ocupat per vehicles dels quals surten persones deleroses de buscar i remenar, imaginant trobar bolets des de les cunetes fins al caps dels rocs. No s’estranyin de l’escassedat perquè el temps no ajuda, i aquestes allaus tampoc faciliten el seu creixement. De la terra trepitjada i remoguda, en fugen les llavors dels bolets.

NO TOMAR LA PARTE, POR EL TODO. Desde 2012, la política catalana ha tenido un desarrollo cada vez más penoso, debido a la entrada de personas sin un mínimo de formación y preparación. Nada peor para un país que encumbrar a mediocres. Lo fue Artur Mas, intentando emular la figura de Jordi Pujol, con una huida hacia delante, que le llevó a ninguna parte. Bueno, sí, a la irrelevancia y al prematuro retiro. No fueron mejores ni Carles Puigdemont, huido a Bélgica, ni Joaquim Torra, inhabilitado por “plantar cara” a la Junta Electoral, por un tema de pancartas, en período electoral. Tanto el uno como el otro, en un país normalizado, nunca deberían haber asumido la presidencia. Sus acciones y actuaciones producen sonrojo, por no poner palabras más gruesas. Y el actual, Pere Aragonés, tampoco tiene fuste presidencial. Es un segundón, ascendido a primero, por las locuras del proceso independentista. Era uno de los altos cargos que se mantuvieron en su puesto, a pesar de la aplicación del 155. Muchos independentistas creían que los 114 altos cargos de la Generalitat, harían imposible el funcionamiento de la administración catalana, y ni uno solo dimitió, en solidaridad con el gobierno, destituido. Nadie piense que los representantes de los partidos independentistas catalanes, tengan especial prestigio en el conjunto del país. En absoluto. Es más, sentimos vergüenza ajena, ante determinados discursos y comportamientos de Gabriel Rufián, portavoz de ERC, o de Miriam Nogueras, de Junts. Solo representan una pequeña, muy pequeña parte de catalanes. En concreto a menos de un 20%. El resto, estamos en otros modelos de acción y actuación, dentro y fuera de Cataluña. La progresiva reducción de efectivos de los partidos independentistas ha conllevado aupar a puestos de responsabilidad a personajes que en otros tiempos habrían llegado a concejales o alcaldes de pequeños municipios, pero no a diputados o senadores. Y menos a ocupar puestos de portavoz en el Pleno o en Comisiones. Y nada peor que tener a mediocres en puestos de responsabilidad porque se crecen en sus comportamientos. Quieren dar pruebas de seguridad y firmeza y no se dan cuenta de que caen en el peor de los ridículos. Dar ampulosidad a las palabras no las hace variar, y hay discursos llenos de petulancia y cierta chulería, muy propios de los nacionalismos, que siempre se creen superiores a los que no lo son. Repito, pues, que nadie tome la parte por el todo, porque por fortuna Cataluña se compone de 8 millones de ciudadanos, con procedencias muy diversas y con aspiraciones a superar el profundo bache provocado por el proceso. Están emergiendo otras generaciones que ya nada quieren saber del proceso, y buscan otros destinos y objetivos, sin pretender romper con España ni buscar independencias hacia ninguna parte. La gran esperanza la tenemos depositada en las próximas elecciones al Parlamento Europeo, previstas para junio del año próximo y en las del Parlamento, que deberían ser para otoño o finales de año. Si todo va como indican los últimos resultados electorales, y todas las encuestas, el PSC, gana puntos para incrementar sus resultados, y afianzar sus aspiraciones a presidir la Generalitat. Quiero recordar que ha ganado ya tres elecciones consecutivas, y su líder, Salvador Illa tiene la mejor valoración, entre todos los políticos catalanes. Este es el objetivo a culminar. Un cambio presidencial, acompañado de una nueva mayoría en el Parlamento de Cataluña, permitiría modificar el peso de los independentistas en todas las instituciones. Y nada deseamos más que otras caras, otros comportamientos, y otras actuaciones, del conjunto de presentantes de Cataluña, en el Congreso y Senado.

FIDELITAT EN LA DISCREPÀNCIA. Per a tots els qui vam viure i patir el procés, en carn pròpia, és evident que no podem ser partidaris d’una amnistia. I més quan veiem els comportaments, totalment insensats, d’antics càrrecs de govern, principals instigadors d’unes accions, més pròpies d’ignorants que de persones amb una mínima formació. Em faig creus d’escoltar absurditats i estupideses, com que estaven legitimats, o que van donar veu al poble, o van voler prendre el pols als ciutadans....és que ni tant sols tenen la mínima comprensió del que és la democràcia i les regles de conducta que comporta. Bé, no busquem ara, intel·ligència on no n’hi ha. Ara i aquí no sé què caldrà fer o què es podrà fer per avançar en la desjudialització i en la normalització. D’entrada, he de dir que massa sovint, donem als independentistes una major capacitat de la que tenen. Vull dir que cada vegada son menys i més barallats. Això ens ha de portar a fer les coses que s’hagin de fer, però sense anar més lluny del compte. No sé si al final s’haurà de parlar d’amnistia o no, o buscar una sortida semblant. No m’agrada i segur no m’agradarà el resultat, perquè considero que tots els culpables de la destrossa feta, haurien de retre comptes davant la Justícia. Ara bé, per fidelitat i responsabilitat , per raó de militància, acceptaré la decisió. Fidelitat en la discrepància. A prop d’arribar al mig segle de treball intern i extern en el partit, no voldria deixar un partit que, malgrat els errors, ha estat fonamental en la història d’Espanya, i ara, fins i tot de la UE. Ens podem sentir legítimament orgullosos de tot el que van fer les generacions passades, i segur serà continuat per les futures. Mentrestant, hem de gestionar el present, amb totes les contradiccions que porta. Mai, haguéssim pogut imaginar la deriva d’un procés independentista, perquè mai persones assenyades podien trencar les regles bàsiques de la democràcia. Però, s’ha d’estar preparat per a tot, i donar-hi resposta amb el cervell , més que no pas amb el cor. Si ara, volen donar una nova oportunitat cap a la normalització, l’acceptarem ni que sigui amb els dents apretats. Ara bé, tinc clar que qualsevol indici d’incompliment de la legalitat, qualsevol pas cap un nou intent de trencament de la legalitat, ha de comportar una acció immediata, per part dels autèntics demòcrates, fent ús de totes les eines legals que tenim a la mà. Algú ha d’escriure o deixar molt clar, aquesta voluntat de “no deixarem que ningú ho torni a fer”.