Friday, June 28, 2019

 

EPISODIS NACIONALS - art. Regió 7



EPISODIS NACIONALS.
Manllevo el títol de Benito Pérez Galdós, per a exposar tres episodis nacionals, ocorreguts a Catalunya, en els darrers cent anys. Tots tres, relacionats amb decisions “nacionalistes”, molt mal plantejats, pèssimament executats, i mal acabats. 
Evidentment que el país en té molts més, però , els tres son prou destacats i  representatius del que la “rauxa” pot fer, quan el seny, li ha cedit el pas.
Em refereixo, en primer lloc, als “Fets de Prats de Molló”, l’any 1926, quan en plena dictadura de Primo de Rivera, Francesc Macià, pretén envair Espanya des de Prats de Molló, amb la intenció d’ocupar Olot, proclamar la República catalana, i esperar que aquesta acció suposés l’aixecament nacional i estatal contra la dictadura...Qui llegeixi en detall, els preparatius, la posta en escena, i l’estratègia, amb un ex coronel de l’exèrcit espanyol al capdavant( Macià, ho havia estat), es fa creus de com es volia portar a terme. Evidentment, tot va acabar, abans de començar, amb la detenció dels participants, entre els quals,  algun espia i delators italians i francesos.
El posterior judici, va donar peu a una lleu condemna, gràcies a no haver causat víctimes ni danys , de cap mena. Fou més una acció quixotesca , sense cap possibilitat real d’èxit.
En segon lloc, els “Fets d’octubre del 34”, quan el president Lluís Companys , proclamà l’Estat català dintre de la República Federal Espanyola, trencant els acords amb el govern central i situant-se fora de la legalitat. Aquella proclamació va durar deu hores, amb el resultat, de quaranta-sis víctimes mortals, trenta-vuit civils, i vuit militars. Empresonat el president i el seu govern , en el vaixell Uruguay, va ser condemnat per rebel·lió militar ,a 30 anys. El 21 de febrer del 36, varen ser amnistiats i poc després s’inicià la guerra civil, amb el final que tots coneixem, a nivell individual i col·lectiu.
En tercer lloc, em vull referir als “Fets del procés” . No sé amb quin nom passarà a la història, però li podria escaure aquest nom, puix que de “fets”, hem parlat en els dos casos anteriors. En aquest cas, es tracta d’un episodi de llarga durada, no conclòs i per tant, no té escrit el seu final. Tanmateix, si repassem els preparatius, la posta en escena i moltes de les accions dutes a terme, veurem que contenen situacions impròpies d’un govern solvent.
En primer lloc ,perquè un govern no pot vulnerar les seves pròpies lleis. Ja no parlo de les lleis “espanyoles “ que també, perquè no deixem de ser part d’aquest estat, però és que varen vulnerar el Reglament del Parlament, els dies 6 i 7 de setembre de 2017.  I la vulneració es va ampliar cap a la Constitució i el propi Estatut d’Autonomia de Catalunya... i tot això, fent abstracció de formar part de la UE, i de la posició estratègica d’Espanya, a nivell mundial.
Dit això, els danys causats, han estat immensament superiors als dels altres dos episodis nacionals. En aquest cas, no hi ha hagut víctimes, però sí danys personals a la convivència, que tardaran anys a ser reparats. Sumats a aquests, els danys econòmics, son enormes i de molt llarga durada. Ningú els podrà mai quantificar, en la seva exacta magnitud, perquè tenen derivacions i conseqüències molt àmplies i diverses.
Hi ha però, un altre dany, més profund i perdurable com és el del prestigi del país. Catalunya havia assolit unes cotes elevades de presència, en els fòrums internacionals, com mai havia aconseguit. Veure com s’ha perdut el nord i es navega enmig de la incertesa i la ineficàcia, causa danys incommensurables. El prestigi és difícil d’aconseguir, però  molt fàcil de perdre. Hem retrocedit molts llocs, en el podi de les regions europees, i costarà tornar a pujar.
Alguns pensen que poden anar més lluny o repetir els errors comesos. Que ningú s’ho pensi, perquè a la vista  tenim la història més recent, i si anéssim més enrere, més exemples podríem posar. Es molt millor anar pel camí del seny que cedir el pas a la rauxa.



Thursday, June 27, 2019

 

ESPAIS NATURALS I MASSIFICACIÓ - art. Diari de Terrassa



ESPAIS NATURALS I MASSIFICACIÓ.

Es ben cert que la massificació causa més danys medi ambientals, que moltes altres accions , considerades més agressives. Estem ja en ple estiu, i en un país com el nostre, poc donat a seguir les instruccions, normatives i lleis vigents, assistim a invasions d’espais naturals protegits, amb una despreocupació total per la seva supervivència.
Durant anys, he estat membre actiu, de la Comissió per a la protecció de la Riera de Merlès ( Berguedà). Un espai natural protegit, en un dels trams, que veu aparèixer centenars de persones, cada cap de setmana, o cada dia, en els mesos de juliol i agost.
L’existència de diversos gorgs, en algun dels seus trams, atreu multituds que els fan servir com a piscines naturals, sense cap mania a l’hora d’utilitzar sabons, xampús, o altres productes, pensant que l’aigua tot ho neteja i tot s’ho emporta cap una mena de depuradora natural, aigües avall.
Al costat d’aquesta agressió a les aigües netes, a la flora i fauna de la riera, s’hi afegeixen els problemes inherents a la massificació. Ni que sigui, per part de només un 10% dels usuaris, el resultat suposa dotzenes de bosses d’escombraries per tot arreu, moltes d’elles amagades sota mates de boixos, per allò que qui no ho veu , no existeix, o penjades de branques dels arbres, pensant que hi ha un servei de recollida general, que les recull a l’endemà.
Al final de l’estiu, es pot comprovar el nivell d’incivisme, en forma de deixalles, estris, i espais laterals, fets malbé.
Poso aquest exemple, com en podria donar un grapat més, en llocs semblants de la Catalunya interior, per mostrar una problemàtica no prou coneguda, però molt perillosa si no s’hi posa fre, de cara a la supervivència d’espais naturals protegits.
La resposta és restringir l’accés, per intentar reduir la massificació, per evitar la degradació. Les simples campanyes informatives no han donat resultat, o en tot cas, no prou bon resultat com per no haver de tirar endavant, mesures molt més contundents.
Les primeres han estat informatives, amb cartells, senyalització horitzontal i vertical, fulletons, etc. Les segones, han anat destinades a reduir els espais d’estacionament, per evitar facilitats d’aturada i parada. Les terceres, han portat a aprovar ordenances conjuntes de tots els municipis afectats ( en aquest cas concret, de 8 ajuntaments). I finalment , a sancionar, sigui per estacionaments indeguts, sigui per comportaments inadequats, a la riera, cosa gens fàcil, en uns mesos tant ocupats com aquests.
Una futura actuació podria portar a limitar l’accés, a un nombre determinat d’usuaris, com ja s’està fent en llocs propers com Campdevànol, o més llunyans, a la Vall d’Aran. Son mesures impopulars perquè restringeixen l’accés al medi natural, però quan la gent creu que tot el que és a l’aire lliure és de tots, i en poden fer el que volen, s’arriba a situacions insostenibles que obliguen a respostes contundents.
Estem en això. Aquest any es veurà el resultat de les darreres mesures empreses, i sinó son prou eficients, se’n imposaran d’altres, fins a poder garantir que un espai natural protegit, realment ho estigui.
Trobem però a faltar el que ja esdevé habitual, i és la manca d’ implicació directa de la Generalitat. Es fàcil declarar protegit un espai, el que costa és garantir-ne la protecció. Per això fan falta mitjans econòmics, tècnics i humans, i els ajuntaments es troben sols en aquesta batalla. En aquest cas concret, una vegada més, ha estat la Diputació de Barcelona, la que ha fet aportacions rellevants, a l’igual que el Consell Comarcal del Berguedà i l’Agència de Desenvolupament de la comarca, perquè no es pot deixar per al final de l’estiu, una neteja general de la zona. Calen neteges setmanals, vigilància, supervisió i per descomptat, sancions, per castigar les conductes inadequades.
També queda clar ,de cara el futur, que tota declaració d’espai protegit, ha d’anar acompanyat d’un pressupost , per fer-ho factible. Si el govern de la Generalitat, vol garantir la protecció d’un determinat lloc, ha de posar-hi els mitjans per fer-ho possible. Fins ara, això no s’ha fet, i d’aquí els greus problemes per fer-hi front.



 

NECESSITEM REGLES DE JOC CLARES I UNIVERSALS.- art. Endavant Digital


NECESSITEM REGLES DE JOC CLARES, I UNIVERSALS.
Han passat les eleccions, i en les municipals, hem comprovat l’enorme grau de discrepància entre partits, de manera que el mandat estarà ple de sobresalts, discussions estèrils, simbologia a dojo, i trencaments de pactes, en funció de situacions externes.
Tot el contrari de com hauria de funcionar un ajuntament, si tingués com a prioritat els interessos dels veïns i veïnes, del municipi. Es cert, que en moltes grans ciutats, s’han aconseguit majories de progrés que no entraran en el joc, però el gran nombre de petits municipis, aporten un volum de moviments, que tapen els de les grans ciutats.
De fet, hem pogut veure ja les presses per ser els primers, els més agosarats, els més inflamats defensors del procés, per part d’alguns alcaldes i alcaldesses que volen fer-se un lloc en els mitjans de comunicació, o busquen fer mèrits , a nivell intern de partit.
Toca, doncs, posar les coses en el seu lloc i fer tot el possible per evitar perdre quatre anys més. Si mirem l’acció política, de gestió municipal, de la majoria d’ajuntaments, constatem que ha baixat de manera substancial. Ja no importa tant arreglar carrers, renovar xarxes, millorar equipaments, com dedicar esforços a agitar l’ambient i convertir els plens en mini  parlaments, on debatre temes que res tenen a veure amb el municipi.
Veure també, com dia sí, dia també, es fa un mal ús dels edificis municipals, posant-hi símbols partidistes, sota criteris totalment subjectius, no ajuda a normalitzar la vida quotidiana dels ciutadans, de manera que va avançant la sensació de les dues societats, dues realitats, que viuen en un mateix territori, però que en realitat no conviuen , com abans.
Al meu entendre caldria revisar lleis i normatives, per definir clarament i de manera universal, què es pot o no es pot fer . Què és legal i què no ho es . Ara i aquí, no ens podem permetre les interpretacions, la lletra petita, o les suposicions perquè al final, tothom fa el que li sembla o el que vol, sense cap mirament a l’hora de trencar juraments fets, o vulnerar lleis i reglaments vigents.
Cada país, cada societat, té les lleis que ha cregut adients, elaborar i aprovar. Parlem sempre, de països democràtics, com el nostre.  Si el que està vigent, no compleix les funcions per les quals es va legislar, toca canviar la legislació per fer-la més estricte, clara, i no interpretable. Sincerament crec arribat el moment de fer-ho. Més ben dit, si s’hagués dut a terme, anys enrere, ens hauríem estalviat un bon nombre de conflictes i problemes.
Deixem clar, doncs, les formules de jurament per accedir a càrrecs institucionals. Deixem clars els símbols oficials en edificis públics. Deixem clares les competències, dels plens municipals, i de la resta d’òrgans municipals. Deixem clares les sancions que cada vulneració, comporta. Sancions econòmiques a nivell personal, i responsabilitats penals, en els casos greus, a més de penes d’inhabilitació.

Si tot fos clar i ben detallat, ens estalviaríem el gran nombre d’accions, de cara a la galeria, que protagonitzen càrrecs públics, simplement per “quedar bé” o per fer veure que son els més agosarats en les seves propostes i decisions. En una democràcia, les lleis s’han de complir, no interpretar a gust de qui es creu portador d’una altra realitat. 

Tuesday, June 25, 2019

 

NO EN DIGUEU EXILI - art. Nació Digital Solsona


NO EN DIGUEU EXILI.
En els meus anys a Berna ( Suïssa), ( 72 – 79 ), vaig tenir ocasió de conèixer a nombrosos exiliats. Uns procedents de la guerra civil, altres, de la repressió franquista, de manera que puc parlar , amb coneixement de causa.
Tots ells tenien en comú, haver patit dures condicions, a l’hora de fugir, buscar refugi, buscar feina, obtenir documentació personal, i refer la vida, lluny de casa,  sense possibilitats de tornar, almenys, fins no es produís la mort del dictador.
Aquestes persones, a títol individual, i col·lectiu, mantenien unes conviccions i una fe, en haver fet i actuat, en defensa de la República, primer i de la democràcia, en tot moment. Gent de pedra picada, reorganitzant partits i sindicats, a l’exili, amb la vista posada a ajudar als de l’interior, per a poder recuperar les llibertats perdudes.
Aquell penós i llarg exili, no té res a veure amb la realitat actual, d’alguns que volen apropiar-se’l i fer-se’l seu. No digueu exili, del que no ho és. Ni per causes, ni per vivència. Fugir de les responsabilitats per haver trencat juraments fets, haver vulnerat Reglament del Parlament, de la Constitució i de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, no té res a veure amb els exiliats republicans.
Si algú en té algun dubte que llegeixi les vivències dels presidents Josep Irla o de Josep Terradellas, i es donarà compte de la distància sideral, entre la situació d’uns i altres. No confonguem ni vulguem tapar les conductes d’aquests, amb l’honorable comportament dels anteriors.
Viure en un autèntic palau, amb totes les comoditats, amb un ritme de vida que permet ser comensal dels principals i més exclusius restaurants de Brussel·les , faria envermellir , els nostres ex presidents, realment exiliats. I res s’explica de la procedència dels diners que permeten aquest ritme de vida. Qui paga ? Qui sostén totes aquestes despeses d’un bon nombre de persones que varen decidir, abandonar el vaixell, en comptes de retre comptes de les seves accions, com han fet els companys de viatge ?
No es deia que la transparència, l’austeritat i la gestió, serien notes fonamentals de la nova república catalana ? Perquè no donen explicacions i sobretot, documentació fefaent de qui financia aquest ritme de vida ? Es que hi ha motius per amagar-ho ? Fins quan pensen poder sostenir, aquesta mena de doble vida, d’uns manant des de fora, i altres obeint, des de dintre, tot i veure que van a la deriva, i han perdut la carta de navegar ?
Les paraules tenen contingut. Descriuen situacions , personals i col·lectives, molt concretes, i quan s’ha parlat amb centenars de persones que van viure l’autèntic exili, produeix una gran indignació, l’apropiació de la paraula, per part de persones que , en absolut, es poden considerar exiliats.
En aquests anys de procés, les paraules , han canviat de sentit, i els mestres de la tergiversació, modificació i alteració dels mots, han fet fortuna, oportunament ajudats per uns mitjans de comunicació públics, que res tenen d’objectius ni al servei del poble català, entès per tot el conjunt dels que vivim i treballem aquí. Pensem com pensem, i votem com votem, però no deixem que ens robin l’autèntic sentit de les paraules. Els autèntics exiliats, no ens ho perdonarien.



 

VIC - MANRESA . UNA VEGUERIA EN QUESTIÓ . art. El 9 Nou


    VIC – MANRESA.  VEGUERIES  EN QÚESTIÓ .
Conec bé les dues capitals, i tot el seu ampli entorn, perquè de petit vaig venir al Seminari, quan  en el Menor érem 300 estudiants i en el Major, 200. Ha plogut molt des d’aleshores, i no convençut del seminari, vaig anar als Salesians de Ripoll, tot seguit a La Salle, Manlleu i d’aquí cap a Barcelona. Pel que fa Manresa, porto anys d’activitat, i ara mateix sóc un dels alumnes de rus, a la Universitat, per a recuperar un idioma estudiat de jovenet.
Molts anys més tard, ja de diputat al Parlament, vaig sestar adscrit a aquestes comarques, i he pogut fer-ne un seguiment exhaustiu, des d’aleshores.
D’aquesta àmplia experiència, constato el fracàs de la organització territorial de Catalunya, feta a contra cor, vint anys enrere. Precisament, va coincidir amb els meus anys en el Parlament, i considero un error tal com es va dur a terme, de manera que no resulta cap sorpresa, el seu no funcionament.
Vull recordar que la Generalitat republicana havia fet la seva organització territorial en 9 vegueries o regions, l’any 36 , que per raons de la guerra, no va entrar en funcionament. Però, sí va deixar un record , moltes vegades nostàlgic del que volia ser i fer, aquella divisió, a l’igual que va passar amb la comarcalització de Catalunya, feta per Pau Vila, amb 38 comarques.
Moltes vegades, els catalans, ens deixem emportar per nostàlgies del passat, venudes com grans idees, però que traslladades al present, no tenen cap raó de ser. Ha passat amb les comarques, i molt més, amb les vegueries.
Les comarques ( ara en tenim 42), son teòricament administrades per Consells Comarcals, amb molt poques competències i poquíssims recursos, de manera que van vegetant com poden, a l’espera de millors temps que ningú sap ni quan ni com arribaran. Mentrestant fan serveis que hauria de donar la Generalitat, i poca cosa més.
Les vegueries estan molt pitjor perquè de fet, no podem dir que realment existeixin o puguin aportar resultats tangibles. El Govern de la Generalitat és tant centralista, com el govern de Madrid, i cap conselleria vol perdre poder, a favor d’uns organismes , en els quals ningú confia , de manera que no han descentralitzat ni desconcentrat el seu poder. Simplement fan de finestretes, o de seu dels delegats territorials de cada conselleria, que cap poder tenen, sinó és el de representar el departament en algunes reunions , festes o festetes d’aquest territori.
Vistos els resultats, i el cost d’uns organismes, sense futur, caldria reflexionar si un petit país com el nostre, amb unes finances més que deficients, es pot permetre el sosteniment de tants organismes improductius. Només faig esment de que les comarques han de rebre un mínim de 600.000 euros a l’any per subsistir, i les vegueries més de milió i mig ( recordo que en tenim 8), la darrera nascuda fa un parell d’anys ( Penedès ).
Quan el país torni a funcionar, i tinguem un govern de veritat, amb un Parlament com cal, s’haurà de plantejar la qüestió territorial, amb uns criteris seriosos de racionalitat i austeritat. Els temps canvien, porten novetats, inimaginables, anys enrere, som son les noves tecnologies, i les millores de les comunicacions, en les seves diverses versions. La comarcalització era comprensible 40 anys enrere, ara ha de derivar cap a mancomunitats de serveis. I aquí sí, poden fer una bona feina, com algunes ja estan promovent. I pel que fa la regionalització, no té cap sentit, perquè tots preferim anar al centre del poder, abans que passar per un lloc intermedi.
Les capitals s’han disputat la capitalitat, i al final , els governs no s’han atrevit a apostar per una sola, de manera que les han repartit, amb el resultat que ningú la té, efectivament. De les 8 existents, no en funciona cap, com realment hauria de funcionar. Toca, doncs, replantejar el model i deixar que les capitals exerceixin el seu poder de forma natural i pràctica, sense imposicions ni determinacions de despatx.  
Joan Roma i Cunill
Ex alcalde i ex diputat.




Monday, June 24, 2019

 

PAISATGE POSTELECTORAL - art. Regió 7 - 22/6/19


PAISATGE POST ELECTORAL.
El cicle electoral, ha servit per a promoure canvis, en profunditat, en tot el territori espanyol, i molt especialment, en el català. Si algú pensava en uns senzills retocs de posicions, pot contemplar un paisatge, radicalment diferent, a nivell estatal, autonòmic, municipal, i per descomptat, també en el europeu.
Els qui varen impedir la continuïtat del govern Sánchez, refusant l’aprovació d’un dels millors pressupostos dels darrers anys, poc podien pensar en haver obert un cicle, que ha castigat els seus posicionaments, i ha millorat notablement el del partit socialista, en tots i cadascun dels estaments on està representat.
Per raons d’espai, em centraré en els profunds canvis operats a Catalunya, perquè suposen una variació notable de composició en els principals ajuntaments , i de rebot, en altres organismes i institucions que tenen una importància cabdal, en el conjunt del país.
D’entrada, s’ha de parlar del “cap i casal”, perquè com s’ha pogut comprovar, la batalla per Barcelona era molt més que un simple objectiu municipal. L’objectiu era nacional, i els partits independentistes l’han perdut de manera estrepitosa, oferint un espectacle curiós i alhora revelador de la profunda rivalitat entre ells mateixos.
Barcelona, és molt més que la gran ciutat, la gran capital. Es el nostre referent, a nivell europeu i mundial. Arran els JJOO del 92, es va convertir en una de les ciutats emblemàtiques, innovadores i irradiadores de cultura, noves tecnologies, turisme, oci i lleure. Era lògic i així ho havien manifestat els partits independentistes, intentar fer-se-la seva. Gran error, i gran fracàs, perquè varen convertir la batalla per Barcelona, en una batalla, no per la millora de la vida quotidiana dels barcelonins, sinó per utilitzar-la com a bastió i símbol, d’un moviment fracassat.
El mateix es va voler fer a la resta de pobles i ciutats del país. En alguns han tingut èxit, però en la majoria el fracàs ha estat evident, de manera que el paisatge post electoral, ha canviat molt, respecte l’existent, en l’anterior mandat. Les grans ciutats, i moltes altres de mitjanes, s’han mantingut en les mateixes mans, o han passat a mans de partits que no volen ser manats ni supeditats a un procés que busca justificar els errors comesos, en comptes de fer auto crítica, i retornar a la senda de la legalitat. Allà, ells, però el poble i els pactes han parlat, i han decidit.
I entre les grans decisions i respostes, figura una altra peça cabdal de la política municipal. La Diputació de Barcelona. La gran institució, indispensable per la vida dels  311 ajuntaments de la província de Barcelona, sense la qual ben poca cosa podrien fer, sobretot els petits i mitjans. Aquesta institució amb 955,24 milions de pressupost, té un impacte enorme sobre la vida municipal, i suposa duplicar el poder de les altres tres diputacions, sumades.
Així, doncs, si mirem el paisatge post electoral, i ens fixem en les cinquanta principals ciutats del país, en les diputacions i en els consells comarcals, comprovarem una modificació substancial en la composició dels seus alcaldes i presidents, com per imaginar nous camins en la feina municipal, destinats, al que els hi son propis: millorar les condicions de vida dels seus ciutadans, sense trencar la legalitat, ni ser corretges de transmissió de batalles i reptes que no tinguin l’estat de dret com a norma fonamental.

Estem en un altre escenari, molt diferent, al de l’anterior mandat i qui vulgui ignorar-ho, ben aviat es donarà compte del seu error, i més quan al costat d’aquests grans canvis, continua, en “sistema vegetatiu”, el govern de la Generalitat, paralitzat per les batalles internes, per un president insòlit i incapaç de posar ordre, i una dependència de persones fugides que ningú sap quin futur els espera.  El poble català ha parlat, i s’ha pogut tornar a comprovar que està compost per una gran diversitat i pluralitat. Els qui en dubtaven, aviat ho comprovaran, amb fets concrets. 

Sunday, June 23, 2019

 

SÓC DEL 155 ? - art. Diari de Terrassa, 20/6/19



SÓC DEL 155 ?
Curiós el nostre país, i curiosos els dirigents dels partits independentistes, quan volen justificar la manca de resultats, en els “danys” produïts per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Es més, varen trencar pactes amb el PSC, acusant-los d’haver participat en la votació a favor d’ aquesta aplicació.
I encara ara, alguns volen descartar nous pactes amb el PSC, per considerar que algun dia podrien repetir aquella votació.
A tots ells, jo els diria: evident. Es clar que sí. Només faltaria que en una Constitució no hi haguessin mecanismes per a protegir-la i salvaguardar-la de vulneracions i incompliments.
Abans de continuar, permeteu-me un detall. Totes aquestes justificacions de paràlisis, congelació de la gestió, problemes financers, etc ( president Torra, dixit), no tenen res a veure amb l’aplicació del 155, durant uns pocs mesos. En absolut. Es més, en aquells mesos es varen desencallar multitud de temes, entre els quals un tant important, com el de pagar deutes pendents. En poques setmanes, es varen liquidar milers de deutes pendents.
Però, tornem al centre de la qüestió. Estem en una democràcia plena, com queda establert en l’Index de Qualitat Democràtica que cada any elabora The Economist, i és acceptat per la comunitat mundial. Espanya, figura en el lloc dinovè, dels 165 estudiats i valorats. Així, doncs, ningú pot posar en qüestió la qualitat democràtica que tenim, tot i ser perfectible.
Es lògic que si algú pretén imposar canvis, per vies no democràtiques, es despleguin els mecanismes per a protegir els drets de la totalitat de la ciutadania. S’ha fet una vegada, davant decisions unilaterals que no respectaven les vies legals, i es farà tantes vegades faci falta, si es volen repetir fets semblants. Evident.
Es com si algú pretengués saltar- se els límits de velocitat , i trobés estrany o protestés per aplicar-li les sancions corresponents. Cada llei conté un règim sancionador. Cada Constitució conté les mesures de protecció. Aquí i a Suècia, o a Austràlia. Faltaria més.
Així, doncs, ningú trobi estrany l’existència d’un article com el 155, ni que un govern democràtic com tenim, l’hagi d’aplicar, si algun partit o govern , decideix vulnerar els preceptes constitucionals i estatutaris vigents, com va passar els dia 6 i 7 de setembre de 2017.
Es més, reclamar l’aplicació del 155, està plenament justificat, si la causa existeix. El que no és de rebut, és voler-lo aplicar quan no toca. Quan no hi ha causa justificada, com pretenien fer C’s , Vox, i en algun moment, el PP. Per tant, a nivell personal, tant de bo no s’hagi d’aplicar mai més el 155, però tothom ha de tenir clar que si algú es pensa poder actuar de manera antidemocràtica, ha de saber que es tornarà a aplicar.
Les lleis son per complir-les i qui no ho vulgui fer, ha de tenir clar que se li aplicaran les sancions corresponents, es diguin multes, retirades de carnet, suspensió de càrrecs, embargament de comptes.....o aplicació del 155, per a restablir la legalitat vulnerada. I ja està, no hem de mitificar ni menystenir aquesta possibilitat, de manera que si algú creu que ser partidari del 155, és negatiu, s’ho ha de fer mirar. Viu fora de la realitat. I aquest és un dels grans problemes que hem tingut per culpa del procés.
I ha acabat ja el judici. Ja era hora. Ara toca esperar sentència. De totes maneres per l’escoltat, vist i dut a terme, els danys produïts han estat enormes i de molt difícil reparació. No desitjo penes de presó, però polítics que no varen tenir cap problema per trencar el jurament fet, ni per vulnerar el Reglament del Parlament, la Constitució i l’Éstatut, no mereixen retornar a cap càrrec institucional. Si qui ostenta un càrrec, en un estat democràtic, no creu haver-se de sotmetre a la legalitat vigent, no pot exercir cap càrrec perquè pot tornar a interpretar la legalitat al seu gust i maneres. La democràcia no pot ser interpretada al gust d’una minoria, ni ser rebregada per interessos partidistes. L’estat de dret no ho pot permetre. Per això existeixen les penes d’inhabilitació.


 

DUES VISIONS , DUES REALITATS ? - art. Nació Digital Solsona , 17/6/19



DUES VISIONS, DUES REALITATS ?
Si ens atenem al que escriuen determinats mitjans de comunicació i ofereixen determinats mitjans audiovisuals, es constata l’existència de dues visions molt diferents de la realitat del país. Quina és l’autentica ?
Ho veurem en els propers mesos, una vegada deixat enrere el judici, i la futura sentència. Els partits independentistes, i les entitats que els hi donen suport, o més ben dit, les que els empenyen a anar per determinats camins, no tenen clar cap on anar.
La situació és molt complicada perquè l’estat de dret funciona, i exerceix les seves funcions. Per molt que els partits independentistes vulguin menysprear la seva actuació, la realitat és que actua, i actua segons marca la legislació vigent. Agradi o no, qui surti del marc legal, toparà amb els tribunals. I els tribunals, jutgen, i emeten sentència. I les sentències es compleixen, ens agradin més o menys.... així, doncs , és fàcil dir “ho tornarem a fer “. Jo dic, no ho crec. I una prova ben concloent és que l’actual govern de la Generalitat, i l’actual Mesa del Parlament, han parlat molt, han escrit molt, i han verbalitzat molt, però no han comès ni una sola il·legalitat. No s’han mogut un mil·límetre de l’estat de dret. Per alguna cosa ha servit posar en mans de la Justícia les il·legalitats comeses, durant el procés independentista.
Ara, però, toca esperar sentència. Sigui quina sigui serà durament criticada per uns o per altres, però serà d’obligat compliment. I si no agrada es podrà recórrer davant el Tribunal Europeu de Drets Humans que ja ha pres dues decisions, gens favorables a les tesis dels independentistes.
I cometre el greu error, de dir en un Estat de ple dret, que “tornaran a repetir les il·legalitats comeses “, en res els ajudarà a que algú cregui que han estat indegudament jutjats, i sentenciats.
Hi ha moments en la vida de les persones, i molt especialment en moments polítics determinats que el silenci és la millor sortida a un problema plantejat. En el cas anterior, queda clar que en res ajuda, creure que algú pot interpretar la Constitució i l’Estatut d’Autonomia o el Reglament del Parlament, al seu gust, i tirar pel dret. En democràcia no hi ha dreceres, perquè l’estat de dret, es manté i consolida mitjançant el compliment de la legalitat.
Si algú creu que la legalitat la pot interpretar i desviar com li convingui, és que no ha entès el funcionament d’una democràcia. Es més, davant aquestes afirmacions, s’aferma la convicció que potser no mereixen penes de presó, però sí d’inhabilitació, per evitar precisament la repetició de fets incompatibles amb l’exercici de la democràcia.
Les dues visions de país, es mantindran durant temps. Durant anys, perquè el trencament de la convivència, és ben real i visible, en multitud de llocs i moments, però poc a poc la realitat real, s’anirà imposant. I els resultats electorals obtinguts per un partit de seny i voluntat de diàleg i resolució de problemes com el partit socialista, ajudarà molt a anar en aquesta direcció.
Amb tot, queda molt per fer, i el paper dels mitjans de comunicació és important per a canviar el paisatge que tenim. Veure i escoltar els mitjans “suposadament públics” de la Generalitat, en res ajuda a apropar posicions i desinflamar objectius, però també la realitat demostrarà el partidisme i sectarisme amb el que actuen. Al final, la realitat sempre s’acaba imposant.


Saturday, June 15, 2019

 

D'ALCALDE , A PROFESSOR - art. Blogesfera socialista



D’ALCALDE, A PROFESSOR.
Torno al principi. He deixat el càrrec d’alcalde, per decisió pròpia, després de 28 anys d’activitat.  He aconseguit 7 majories absolutes consecutives, figurant com un dels alcaldes més antics en el càrrec, de tot Catalunya, i si hi sumem els 12 anys de Regidor de govern, fan 40 anys seguits de vida municipal. Poques persones poden dir el mateix, entre altres coses, perquè significa haver iniciat la carrera, amb les primeres eleccions democràtiques , de l’abril del 79, fins ara.
Era lògic girar pàgina, i facilitar el relleu. Avui, dissabte dia 15 de juny a les 12 del migdia, s’ha dut a terme l’acte de constitució del nou Consistori, amb la conseqüent elecció de nou Alcalde, en la persona de Jesús Solanellas Altarriba, el qual ha obtingut els 4 vots de la seva candidatura, cosa que li permet governar per majoria absoluta.
Conec bé el nou Alcalde, i conec bé, l’equip que l’acompanya. Els hi desitjo bona sort i bon encert, al llarg de tot el mandat. La meva retirada de la política municipal activa, és complerta, i per respecte al nou equip, no penso actuar ni directa ni indirectament, en res que pugui afectar la seva trajectòria. Es un equip prou preparat, totalment independent, i amb les idees prou clares com perquè no necessitin ni vulguin cap mena de tutela ni dependència, de res ni de ningú. Estic convençut que l’Ajuntament està en bones mans.
Dit això, vull tornar a recordar que a la figura d’alcalde, li correspon un protagonisme, sovint exagerat. El treball municipal, és un treball d’equip, amb un motor, sí, però amb tota una maquinària, sense la qual no seria possible dur a terme, un munt de gestions, tràmits, i realitzacions. En la meva benvinguda als nous regidors/es, ho he volgut deixar clar, en les persones de l’equip de govern que m’acompanyaven a l’acte: Concepció Barniol, Anna Ma Cunill i Rosa Ma Soler.
I bé, girada aquesta pàgina, i després d’un breu descans d’una setmana a la Provença francesa, retornaré per continuar la meva feina de professor. Torno al principi, quan amb 22 anys, vaig iniciar una fascinant aventura, a Berna ( Suïssa) com professor d’espanyol, a l’Acadèmia Inlingua. Precisament, a la capital d’aquesta companyia , fundada l’any 1968, i que a dia d’avui està present en 44 països, amb més de 350 escoles , a tot el món.  Al cap de pocs anys de formar part de l’equip docent, em varen encarregar la redacció dels 3 llibres d’aprenentatge de l’espanyol per a estrangers. Llibres que han servit durant més de 20 anys , per aprendre la nostra llengua, arreu del món.
Ara, considero arribada l’hora de fer un quart llibre. Un llibre, especialment destinat als meus alumnes – refugiats, acollits per Creu Roja i l’ajuntament de Berga, instal·lats a l’alberg de Joventut de la ciutat. Aviat farà 4 anys d’aquest nou destí, al qual m’hi dedico com voluntari, de similar manera a com vaig fer de professor de català, anys enrere, quan Creu Roja m’ho va demanar.
Cada contingent, està format per 56 persones, una part de les quals ha d’aprendre castellà, per provenir de països on no es parla la nostra llengua. Tenim 6 mesos per ensenyar l’idioma, i amb ell, una part de la nostra història, costums i tradicions, per facilitar la seva integració aquí. S’ha d’anar al gra, i evitar lliçons poc útils, o donar excessius revolts, quan el que importa és parlar i saber com fer vida aquí.  Per això, considero necessari disposar d’un nou llibre , capaç de concentrar vocabulari, gramàtica i exercicis útils, deixant de banda tot el que sigui accessori o secundari.  Es pot aconseguir. Els alumnes tenen avidesa per aprendre, per integrar-se, conscients, la major part d’ells que mai més podran tornar a casa.
Tenir al davant persones vingudes de : Rússia, Ucraïna, Geòrgia, Gana, Mali, Senegal, Burkina Faso, Camerun, Somàlia, Marroc, Sàhara, Guinea Conakry, Algeria, .... em fa sentir útil, i em confirma l’encert d’haver passat d’alcalde a professor. Es com un retorn als orígens, i una bona manera de retornar a la societat, el que la societat m’ha donat, durant tants anys de dedicació a la política, en les diferents vessants.
I sí, continuaré en política. Faltaria més, però ja en un segon nivell, participant en multitud d’activitats del partit socialista, a nivell regional o nacional. Compaginant l’activitat, amb l’estudi del idioma rus, i amb la feina d’articulista per a diversos mitjans de comunicació de la Catalunya Central. No m’imagino la vida sense un bon nivell d’activitat, i sense poder fer, tot allò en el que crec i estimo. Avui, he iniciat una nova etapa, i n’he tancat una altra.




Friday, June 14, 2019

 

RECUPERANT PROTAGONISME - art. Regió 7



RECUPERANT PROTAGONISME.

No és fàcil mantenir els principis i fidelitat al jurament fet, i als fonaments d’un estat democràtic, quan altres partits i elements de la societat, consideren justificat trencar-los i prometre sortides esplèndides, sense efectes secundaris ni dificultats rellevants.
Ho hem vist en el Brexit, com s’ha vist en altres latituds, amb propostes simplistes, plenes d’auto enganys i supòsits falsejats. Aquí, el procés ha tingut un recorregut semblant, amb un final que s’allarga, però que ja no té el recorregut ni l’objectiu pretès. No es vol encara assumir el fracàs, perquè costa molt d’explicar i respondre a qüestions plantejades que ningú havia preparat, i molts havien falsejat,  però a no gaire tardar, la realitat s’imposarà i l’assumpció de responsabilitats polítiques, farà el seu curs.
Encara tardarem mesos, o algun any, però el final de recorregut és inevitable i més proper del que alguns pensen i voldrien.
En aquests anys convulsos, mantenir la calma i les idees pròpies ha estat molt difícil, molt complicat, i sinó que es demani a tots els militants i simpatitzants socialistes, i molt especialment als qui han ostentat càrrecs institucionals.
Quan les coses no van pel camí desitjat, s’han de buscar adversaris, adversaris que passen a ser enemics, per necessitats del guió que no accepta mitges tintes, i vol posar les culpes de no reeixir sobre altres entitats, partits o institucions. Aquesta és una dinàmica ja coneguda des de temps immemorials, i aquí a Catalunya s’ha usat i abusat a mans plenes.
Resistir , ser coherent i honest amb les idees pròpies ha estat la carta d’identitat del partit socialista, a nivell espanyol, però molt més a nivell català. Costa i molt ,mantenir la fidelitat a la legalitat , quan hi ha veus, tensions i pressions que demanen trencar-la i anar per camins il·legals.
Quants dels alcaldes i regidors, han fet el que han fet, per convicció pròpia ? Per coherència amb el que pensaven ? O s’han deixat portar pel populisme, per ganes de quedar bé, amb una part de la ciutadania, en comptes de mantenir-se fidels a la representativitat de tots, pensin el que pensin, votin el que votin, com ens pertoca per jurament i per càrrec institucional .
Estem en democràcia, i la democràcia es defensa complint i fent complir la legalitat. Res pitjor que vulnerar-la o voler-ne crear una de nova, sense modificar la vella. I diguem clar i català, això és el que es va voler fer a Catalunya, els dies 6 i 7 de setembre de 2017, i el que volien fer alguns des dels ajuntaments.
Acceptem però, que aquesta iniciativa i aquest plantejament van ser creguts i seguits per un gran nombre de catalans, tot i no tenir cap base legal, econòmica, ni internacional per dur-la a terme.
Però, com en tot, al final la realitat s’imposa i la coherència i fidelitat a les idees pròpies recuperen adeptes, i recuperen la confiança dels ciutadans. Si algú en tenia dubtes que miri bé i llegeixi encara millor els resultats de les eleccions generals del 28 d’abril i les europees i municipals del 26 de maig. Allà hi trobarà al resposta.
El partit socialista espanyol, ha recuperat el protagonisme perdut, i el català ha superat les expectatives que li havien donat, de manera que s’acosta a temps passats, on ajuntaments, diputacions i grup parlamentari, era cosa de dos. Estem molt a prop de tornar-hi, i ho veurem encara amb més contundència, el dia que se celebrin eleccions al Parlament de Catalunya.
El recorregut que molts havien promès, fàcil i planer, ha topat amb penya segats impossibles de superar. Es hora de plantejar sortides realment viables i positives pel conjunt del país. I precisament el recuperat protagonisme del partit socialista facilitarà aquesta transició cap a objectius ambiciosos, però realistes, i sobretot democràtics. Avui es constitueixen els nous Consistoris arreu del país. Es un bon moment per demanar plena dedicació a les competències i funcions que els hi son propis i abandonar camins impossibles. A tots bona sort i bon encert, i els qui donem el relleu, repassem trajectòria i mirem si hem estat fidels i coherents amb el jurament fet. Per la meva part, me’n vaig amb la plena i absoluta tranquil·litat del deure complert.


Thursday, June 13, 2019

 

UN GOVERN PLE D'ENGINY - art. Diari de Terrassa


UN GOVERN PLE D’ENGINY.
Demà, dissabte 15 de juny, al migdia, assistiré al traspàs del càrrec d’alcalde i posaré punt i final a 28 anys d’alcalde i 12 de regidor de govern. En total 40 anys de vida municipal, suficients com per haver complert amb els deures de ciutadà. Mirant enrere, puc dir que han valgut la pena i el balanç el considero clarament positiu.
De totes maneres, plego cansat de veure com els ajuntaments han de batallar per qüestions que haurien de ser més senzilles, més properes a la realitat, més lògiques, per part del govern de la Generalitat. He de dir que els anys passen, però la ineficàcia, es manté. Estem en un país on a la gestió no se li dona la importància ni el relleu que té en altres països, començant per Suïssa, la meva segona pàtria.
Aquí, la improvisació, la mediocritat, i l’invent , fan fortuna, i esgota a qui vol organitzar i programar l’acció de govern, sota altres paràmetres. En articles anteriors, he posat alguns exemples, avui en posaré un altre, i si Déu vol, ja com ex alcalde i ex diputat, continuaré oferint opinió ,si el diari té a bé, mantenir la meva col·laboració setmanal.
Anem al gra. Un estiu més, no tenim socorristes de piscines. Dic un estiu més, perquè portem ja tres anys, amb gravíssims problemes per a cobrir les places indispensables, per a poder oferir el servei de piscina als nostres conciutadans.  De fet Catalunya, a dia d’avui, té un dèficit de 3.000 socorristes. Sí, heu llegit bé. Fan falta tres mil socorristes per a cobrir les places disponibles.
Perquè passa, ara i no passava ,abans ? Doncs, perquè a algun il·luminat de la Generalitat se li va ocórrer fixar com a obligatori tenir un curs de cicle mitjà, per obtenir el títol. Es a dir, dos anys d’estudis i pràctiques per esdevenir socorrista. Algú pot pensar que com més preparats, millor. Sí, però anem a pams.  Modificar un requisit com aquest, s’hauria d’haver plantejat amb 5 o 6 anys de termini, per poder preparar tanta gent, però a més, no té lògica posar aquesta obligació a tots.
Ara, per cobrir places, hem d’importar socorristes de Xile, Argentina, Andalusia, Aragó....i tot i així, el problema no queda resolt. Continuen faltant centenars de socorristes, a pocs dies d’obrir piscines, arreu del país. Davant les protestes, i la indignació d’un any més així, surt un alt càrrec de la Generalitat i anuncia que per sortir del pas, aquest any la Generalitat no inspeccionarà les piscines per comprovar si tenen els titulats necessaris o no ¡¡¡¡¡ Senyor meu, que un govern digui que no farà inspeccions, mirarà cap un altre costat, però si hi ha algun incident o accident, no se’n farà responsable ¡¡¡¡ Es a dir, que s’espavilin els ajuntaments, si no compleixen la normativa....Diuen que al setembre, ja miraran què fan de cara l’any vinent ¡¡¡
En diverses reunions, vaig exposar ,sense èxit com es pot veure, una possible solució amb mesures que considero lògiques. La primera, retornar als vells temps en que Creu Roja, o la Federació de natació preparaven socorristes amb cursos de 80 o 90 hores, en caps de setmana, de manera que molts estudiants s’hi apuntaven, per treure’s uns bons diners a l’estiu. Considero que un socorrista per piscines de 200 o 250 metres quadrats de làmina d’aigua, és més que suficient, aquesta preparació.
Altra cosa és quan es tracta de socorristes per a piscines olímpiques, en grans ciutats o complexos esportius. I finalment, un més alt nivell, per a socorristes de platja, que han de tenir unes condicions físiques, molt més elevades. En resum , proposava tres titulacions, en funció de les condicions de treball. Doncs, no. Aquí, hem de ser diferents d’Aragó, Andalusia, Castella... i altres parts del món. Que pugui haver-hi un centenar o més de pobles que no puguin obrir les piscines per falta de socorristes , no preocupa el Govern. I que altres centenars de piscines privades es trobin amb problemes semblants, tampoc.

En resum, cansa lluitar contra la ineptitud i la falta de coneixement del país. Ja sé que ara el Govern està per altres coses i no per governar, però és que portem molts anys d’ineficàcia i pals a les rodes, en comptes de trobar ajuda. Els qui prenen el relleu ,tindran aquest i centenars d’altres problemes, contra els quals hauran de batallar, per intentar fer funcionar els serveis del seu ajuntament. Ànims i bona sort. 

 

NI REBEL.LIÓ NI INDEPENDENCIA - art. Endavant Digital


NI REBEL.LIÓ, NI INDEPENDÈNCIA.
Una de les tàctiques per desviar l’atenció, en qualsevol  conflicte, és parlar d’allò que no toca o parlar molt d’un tema, per amagar els altres. De les dues tàctiques, hem vist i molt ,en el llarg judici del procés, com abans ho havíem comprovat en l’acció al carrer i a les institucions.
Arribats al punt de “vist per a sentència”, a mi em queden molt clares dues coses : NO HI HAGUÉ ,NI REBEL.LIÓ NI INDEPENDÈNCIA. Dues constatacions de gran rellevància perquè son el fonament d’un bàndol i un altre, en el conflicte català – espanyol.
D’aquestes dues constatacions se’n deriven altres, per a mi, igualment concloents. Per part espanyola, una immensa mediocritat política, un desconeixement profund del procés, una desídia a l’hora de prendre decisions, i una improvisació impròpia d’un govern , mínimament preparat.
Per part catalana, una similar mediocritat a la del govern espanyol, una prepotència pròpia dels qui ignoren la realitat espanyola , europea i mundial, i una frivolitat i infantilisme increïbles a l’hora de plantejar, proposar i dur a terme accions, tant inimaginables com les de crear un nou estat, sense cap mena de base legal.
De tot plegat, se’n desprenen multitud d’accions que varen servir per alimentar “uns i altres” en les batalles justificatives del procés. Cadascun actuava segons el principi “d’acció – reacció” en un marc totalment previsible, a nivell de resultats. Era impossible, per impensable, l’assoliment de la  independència. Si algú del govern català i entitats sobiranistes, ho creia, hauria d’anar a l’escola i aprendre un mínim de política, economia, relacions internacionals i equilibris geoestratègics. Però, sobretot, el primer que li caldria fer, és mirar la realitat catalana. No la inventada , imaginada o somiada.
Es molt fàcil parlar en nom del “poble català”, però la realitat és que el poble català és plural i divers, i desprès de més de 30 conteses electorals, en els 41 anys de democràcia, és molt fàcil comptar què pensa el poble català. I fer- se un embolic amb els números i tant aviat parlar de que un 80% del poble està a favor d’un referèndum d’auto determinació, com quedar-se sempre per sota del 50 % dels vots, que suposa menys d’un 40% del cens electoral,...o creure que en un Parlament que obliga a tenir 90 diputats per canviar algun tema, important, es pot fer igualment amb 72....demostra haver perdut el nord.
En fi, tornant al principi, he trobat a faltar assumpció de responsabilitats per tanta disbauxa i tanta frivolitat, en temes tant rellevants i greus, com també disculpes per haver enganyat al poble català, o almenys als seus seguidors. Res del que havien promès, res del que suposadament estava preparat, cap dels objectius , s’han acomplert. Els protagonistes fugen d’estudi, emparats per l’immens error, per la immensa estupidesa del govern central, d’haver fet actuar les forces de seguretat el 1 –O.  Però un error, no en pot tapar d’altres, i més quan s’ha actuat amb coneixement de causa.
La realitat és que no hi havia cap possibilitat d’èxit en la fugida endavant dels protagonistes del procés. Pretendre desviar totes  les culpes cap el comportament del govern central, és impropi de governants que a més, no tenen cap mania a l’hora de creure que els juraments fets, es poden vulnerar, a l’igual que els principis sagrats de la democràcia, com son el compliment de la legalitat, perquè creuen que la legalitat la poden dictar ells. Sincerament crec que no es varen donar les circumstàncies per dur a terme una rebel·lió, com tampoc es va fer cap proclamació de la independència. Per arribar a un clamorós fracàs, s’han produït danys immensos, i no desitjo cap pena de presó, però les actuacions i declaracions fetes, han de suposar penes d’inhabilitació com perquè els seus protagonistes no puguin tornar posar en perill la convivència a Catalunya.




Wednesday, June 12, 2019

 

SEGONA REUNIÓ DE TRASPÀS - GESTIÓ AJUNTAMENT BORREDÀ


SEGONA REUNIÓ – TRASPÀS GESTIÓ – AJUNTAMENT DE BORREDÀ
Ahir a la tarda – vespre, va tenir lloc la segona reunió per a preparar el traspàs de la gestió de l’ajuntament, entre l’equip entrant i sortint.  En aquesta, el paper de la secretària – interventora , va tenir un paper destacat per quan es varen tractar els expedients en curs.
Es va fer una puntual explicació de la situació de cada expedient, per saber els tràmits realitzats, i els pendents, per a finalitzar-los.
Varen ser 3 hores llargues d’informació, documentació i explicacions sobre els punts més importants, per tal d’aconseguir una fluïdesa en la gestió que eviti qualsevol tipus d’interrupció o retard en la  tramitació, o execució i justificació de les actuacions a dur a terme.
En aquest moment, l’ajuntament té adjudicades les obres de: Passatge Zona Esportiva, el Condicionament de l’entorn de la capella del cementiri vell, la compra d’un nou vehicle tot terreny, i encarregats diversos projectes, com el de Condicionament d’un tram del camí rural de la Riera de Merlès, la Renovació del ramal de la portada d’aigua a El Rocal – Rocatrencada, pels quals es disposa de subvencions de la Generalitat, en el primer cas, i de la Diputació, en el segon.
A banda, s’acaba d’entregar el projecte de Construcció pista de pàdel, per la qual hi ha subvenció de la Diputació de Barcelona, i cal iniciar la tramitació corresponent.
El total de subvencions pendents d’executar i justificar, puja un import proper als 485.000 euros, de manera que hi ha feina immediata pels propers mesos, per donar compliment als compromisos existents.
La feina feta en les dues sessions tingudes, ha permès, posar al dia els temes principals que deixa l’equip de govern sortint, com perquè l’equip entrant, estigui en condicions d’assumir el repte de continuar la gestió, sense interrupcions. Aquest és l’objectiu de les reunions de traspàs i sempre queden qüestions que s’hauran d’entomar en els propers dies i mesos, però es partirà d’una sòlida base de coneixement dels temes principals.
Borredà, 13 de juny de 2019.

Joan Roma, Alcalde en funcions. 

Tuesday, June 11, 2019

 

CONSTITUCIÓ NOUS AJUNTAMENTS- DISSABTE DIA 15



CONSTITUCIÓ NOUS AJUNTAMENTS.
El proper dissabte dia 15 de juny a les 12 del migdia, es constituiran els 8.134 Consistoris, sorgits de les eleccions del passat 26 de maig. A Catalunya, en tenim 947, i tots segueixen el mateix protocol.
Un o dos dies abans, tots els càrrecs electes, han de fer la declaració de bens i entregar-la al secretari/ secretària de l’Ajuntament, que la guardarà en un lloc segur i la mantindrà en total reserva. Aquesta declaració es obligatòria des de fa tres o quatre mandats, per tenir constància de quins son els bens i patrimoni de cada càrrec electe, per si en algun moment es produeix algun incident o sospita d’increment patrimonial, es pugui comparar amb la declaració feta.
I al final de mandat, tots han de tornar-la a fer, precisament per a poder comparar què es tenia abans i al final de mandat. Totes les dades estan protegides per la confidencialitat, garantida pel secretari /ia de l’ajuntament.
Cada càrrec electe obté una credencial, de la Junta Electoral de zona, la qual acredita haver estat elegit, en les eleccions municipals del passat dia 26 de maig. Les credencials, a dia d’avui, ja estan en mans del secretari/ia.
El Ple de Constitució del nou Consistori està programat a tot Espanya, pel migdia del dia 15. Comença amb la acreditació de cada càrrec, mitjançant el DNI, i tot seguit es constitueix la Mesa d’edat, amb el Regidor/a de major edat, i el Regidor/a més jove. A partir d’aquí es pren jurament o promesa a cadascun , i una vegada fet, s’adquireix el càrrec de manera oficial.
En el cas de l’ajuntament de Borredà son 7 els components del Consistori, de manera que seran 7 els juraments o promeses fetes. I tancat aquest primer acte, es passa a la segona qüestió del Ple, consistent en l’elecció del nou alcalde/alcaldessa, per part dels 7 membres del Consistori.
Els caps de llista son o poden ser candidats a alcalde/alcaldessa, i mitjançant papereta amb el nom del candidat/a, cada regidor/a vota. El candidat/a que obtingui una majoria absoluta de vots, és elegit alcalde/alcaldessa. On no hi hagi majoria absoluta, serà elegit el candidat de la llista més votada.
Una vegada exercit el vot, el candidat/a elegit, jura o promet el càrrec, i tot seguit queda investit com alcalde / alcaldessa del municipi.
Aquí es tanca l’acte, d’aquest dia 15. A partir d’aquest dia , s’obre un termini de 30 dies per a celebrar el primer ple del nou Consistori que en diem Ple del Cartipàs perquè és quan el nou Alcalde /essa, presenta els càrrecs del nou Equip de Govern, i es fixen les dates dels Plens Ordinaris, Junta de Govern, i totes les altres qüestions lligades al funcionament de l’ajuntament.
Així, doncs, el proper dissabte , assistirem per onzena vegada a la Constitució d’un nou Consistori, en tots i cadascun dels municipis de Catalunya i Espanya. Es el període més llarg de democràcia municipal que mai ha tingut el nostre país. Una dada realment rellevant que ens ha d’omplir de satisfacció i orgull a tots els qui n’hem estat protagonistes de manera directa o indirecta.
Borredà, 11 de juny de 2019.
Joan Roma, Alcalde en funcions.



 

PRIMERA REUNIÓ PREPARACIÓ TRASPÀS GESTIÓ AJUNTAMENT.



PRIMERA REUNIÓ DE PREPARACIÓ TRASPÁS DE GOVERN MUNICIPAL.

Ahir a la tarda, ens varem reunir a l’ajuntament, els dos equips, entrant i sortint, per tal de preparar el traspàs de funcions que es produirà aquest dissabte a les 12 del migdia amb la constitució del nou Consistori i elecció d’Alcalde.
Durant 3 hores els dos equips varen donar i rebre informació i documentació de l’estat de les coses, a nivell de gestió, organització i funcionament dels serveis municipals.
Demà, tindrem una segona reunió, per a tractar la situació dels expedients , subvencions, projectes i accions iniciades, de manera que el nou equip de govern pugui entomar la gestió, amb prou coneixement de causa, com per evitar cap interrupció ni cap retard, en les tramitacions en curs.
I una vegada ja entomada la gestió, si queden temes que cal informar o documentar, es podrà fer en qualsevol moment. La predisposició a facilitar el traspàs en les millors condicions possibles, és ferma i total.
Borredà, 11 de juny de 2019.

Joan Roma, Alcalde en funcions.

Monday, June 10, 2019

 

LA PART DEL TOT - art. Nació Digital Solsona


LA PART PEL TOT.
Si una cosa vol imposar el procés independentista, és el pensament únic, la representació única, la decisió unilateral... en definitiva, l’imperi del JO, per damunt del NOSALTRES. Es diuen demòcrates , però actuen com populistes, restrictius amb les llibertats dels altres. Veiem-ne uns quants exemples.
En els darrers anys, ha esdevingut habitual, fer ús d’una minoria per imposar-se sobre una majoria. Diuen tenir el 47 % dels catalans al costat, però actuen com si tinguessin el 80 o 90%. Quan els convé parlen que un 80% dels catalans volen un referèndum d’autodeterminació però quan descomptem els catalans que voten partits no independentistes, aquest 80 % es redueix a menys del 50 %. En què quedem ?
TV3 i el seu entorn ( Cat radio, 3/24...) programen pels catalans independentistes, o molt propers a aquestes tesis. La resta, no compta. Bé, compta per pagar impostos i pagar els més alts sous , en una empresa pública, però la programació no és per a ells. S’ha de vendre la independència, al cost que sigui, i si una majoria no la vol, doncs, que s’aguanti ¡¡¡
El president Torra ( bé el que ocupa el càrrec de president, encara que no n’exerceixi) cada quinze dies fa una proclama, en nom de tots els catalans, fen retrets al govern central, al president del govern, al cap de l’Estat, i a qui convingui. Els retrets son de part de tot el poble català, sense distincions. Aquí pel que es veu no hi ha diversitat ni pluralitat. Pensament únic, representació única, la d’ell.
Fa pocs dies, la representant del Junts x Cat, o com es diguin, Laura Borràs, plena d’eufòria va explicar que havia dit al Rei, que els catalans no tenen Rei ??? Ho va fer, en motiu dels despatxos del Rei, amb els diferents partits polítics de cara a encomanar la formació de govern. Doncs, bé, aquesta senyora pel que es veu també ostenta la representació dels 7,5 milions de catalans/nes, encara que hagi obtingut un ridícul percentatge de vots.
I si anem a Bèlgica, allà, l’inefable ex president Puigdemont, es permet parlar “urbi et orbe” de tot Catalunya, com si fos el líder indiscutible de la nació. Ell que va córrer a refugiar-se , deixant els seus companys de viatge, sols i desemparats, ell vol representar-nos a tots, sense excepció.
I bé, així podem anar omplint pàgines i més pàgines de salvadors de la pàtria, que volen, tant sí com no, ostentar la representació de tots nosaltres, els pobres catalans/nes.
Escoltades ja tantes bajanades, i vistos tants espectacles ridículs i vergonyants, som molts, som majoria, els qui els diem que parlin per ells, que nosaltres ja sabem què dir, què pensar, i sobretot què fer.

Ens hem comptat dotzenes de vegades en els darrers 40 anys, i no hi ha cap partit, ni cap conjunt de partits que pugui parlar en nom de tots. Aleshores, si us plau, parleu només pels qui representeu. A la resta deixeu-nos tranquils. Prou mal heu fet a la política i al país com perquè tinguéssiu el bon encert de retirar-vos i deixar pas a una nova generació que toqui de peus a terra, i respecti la pluralitat i diversitat. En definitiva, que respecti, l’esperit i la pràctica de la DEMOCRÀCIA.

Sunday, June 09, 2019

 

TORNARAN CANVIADES - art. El 9 Nou

TORNARAN CANVIADES.
Fa més d’un any que Marta Rovira i Anna Gabriel, varen fugir de la justícia espanyola, per anar-se a refugiar a Ginebra ( Suïssa). Conec bé aquest país, al qual considero una mena de segona pàtria, per haver-hi viscut, treballat i estudiat, a més d’haver-me format, políticament, durant els 7 anys que vaig residir a la capital:  Berna.
Puc assegurar que tornaran canviades. Molt canviades, respecte els valors de la democràcia , les seves regles, els seus drets i deures. Suïssa, és un model de democràcia directe, amb més de 600 referèndums nacionals celebrats ( d’ençà 1848), i molts d’altres, cantonals ( regionals) i municipals. La Constitució de 1.874 fou substituïda per la del 18 d’abril de 1.999, vigent a dia d’avui, modèlica pel que té d’avançada i propera als ciutadans.
Dit això, sorprendria a molts independentistes, la fermesa en el compliment dels deures, quan algú pretén vulnerar la Constitució. Allà, es impensable dur a terme un referèndum sense autorització, o contravenint la legislació vigent. Si els fets del 6 i 7 de setembre de 2017, en el Parlament de Catalunya, haguessin succeït a Suïssa, puc jurar que l’endemà, dia 8 de setembre a les 7 del matí, el govern federal, hagués dissolt el Parlament Cantonal, hagués empresonat el govern cantonal i suspès l’Estatut Cantonal. No en tinc cap dubte, cap.
Mireu, durant els anys d’estança a Berna, vaig formar part de la direcció dels Casals Catalans a Suïssa (anomenats Casa Nostra), 7 en total. Doncs, bé, quan organitzàvem esdeveniments diversos, fossin festes majors, trobades internacionals, fòrums, concentracions...demanàvem el corresponent permís per disposar d’un auditori, sala magna, pavelló, etc, i allà havíem de fer constar si posaríem alguna bandera i interpretaríem algun himne...
Doncs bé, es concedia el corresponent permís, supeditat a que la bandera ( la senyera) pengés del quart pal. El primer , reservat a la bandera nacional, el segon a la cantonal, el tercer a la municipal, i el quart a la nostra. Cas d’haver-n’hi només tres, la nostra podia substituir la municipal, mai cap de les altres dues. En el tema de l’himne, també la regulació era clara. Permís sí, però abans, s’havia de posar l’himne nacional de Suïssa... I tots teníem clar que la legalitat era per complir-la, ni discutir-la i menys vulnerar-la. Perquè tots també teníem clar que en cas de vulneració, la sanció seria contundent, i el responsable,  posat a la frontera, en direcció cap al seu país.
Vaig viure també en viu i en directe, el naixement d’un nou Cantó. El Cantó del Jura ( de parla majoritàriament francesa) segregat del Cantó de Berna ( majoritàriament alemany). Puc assegurar que qualsevol manifestació no autoritzada, era dissolta amb una rapidesa i contundència mai vista. I la decisió fou presa amb les degudes votacions i autoritzacions, de cada estament concernit, fos cantonal o federal.
En resum, Suïssa, figura en el lloc desè , amb una nota de 9,03 sobre 10, en el Índex de Qualitat Democràtica a nivell mundial. Es per tant, una democràcia plena, com tots els altres països fins el número 20. A partir del 20, hi figuren els països de “democràcia defectuosa”, amb noms il·lustres com Japó ( 22), EUA (  25) , França ( 29), Bèlgica ( 31)... i així fins el 167 ( Corea del Nord). El que molts no saben o no volen saber, és que Espanya està en el lloc 19, amb una nota del 8,08.
Dic això, perquè és fàcil criticar, mentir i falsejar dades, però la realitat és la que és. Lògicament, estem en una democràcia imperfecta i millorable, però ni de lluny la vulguem menystenir o falsejar. Suïssa, és radicalment democràtica, amb uns drets amplis i modèlics, però igualment de radical, en el compliment dels deures. Qui cregui que allà és podrien reproduir fets, viscuts aquí, s’equivoca. I qui pensi que en ajuntaments o altres institucions, es poden posar símbols no oficials, que hi vagi i ho pregunti. Allà, en un parell d’hores, el càrrec responsable, seria sancionat i inhabilitat. No s’hi val jugar amb la democràcia, i no tinc cap dubte, de que , a hores d’ara, les dues dirigents que allà viuen ho poden haver vist i comprovat. Tornaran canviades, no en tinc cap mena de dubte.





Friday, June 07, 2019

 

EN DECLIVI - art. Regió 7


EN DECLIVI.
En la recent trobada del Cercle d’Economia, a Sitges, es va parlar, i molt, del declivi de Catalunya, i les seves conseqüències. Si repassem la història de la humanitat, hi ha col·lapses de civilitzacions,  d’estats,  i de ciutats – estat, motivats per catàstrofes naturals. En aquests casos, res a fer, res a dir, perquè contra les forces de la natura, ben poc es podia fer. En altres casos, el declivi era per causes diverses, sovint lligades, al tarannà dels governants, poc destres en el maneig dels afers públics, o embolicats en batalles internes que els distreien de les obligacions quotidianes.
Aquí, a casa nostra, son molts els qui no accepten ni volen veure el declivi que s’està produint des de fa uns quants anys. Un declivi, per partida doble, degut a la desorientació i pèrdua de lideratge de Barcelona, governada per una colla inexperta, que ha volgut improvisar i canviar de rumb, pensant que es pot maniobrar un transatlàntic ,de similar manera a com es fa amb un veler. El resultat el tenim a la vista, amb un descens d’uns quants llocs, en la puntuació mundial. I si no es forma un nou govern, realment potent, anirà baixant, fins tocar fons.
A nivell de país, hem passat de considerar-nos un dels quatre motors d’Europa, a nivell regional , a ocupar un lloc de segon nivell, sense cap pretensió de tornar a un lloc de prestigi, suma de l’europeisme militant dels catalans, i l’empenta de la capital, Barcelona. Agradi o no, ho acceptem o no, el declivi és evident.
I en què, és evident ? La primera constatació, és la d’un país, sense govern, sense guió, sense entesa interna, i amb conflicte extern.  La segona constatació, és un país amb un govern, d’esquena, i barallat amb la capital.  La tercera constatació, és la d’emprendre un camí cap un objectiu impossible, com és la independència, i les seves inevitables conseqüències.
Aquestes constatacions, porten cap uns resultats inevitablement negatius i persistents en el temps, com per produir uns danys irreversibles, en el seu funcionament present i futur. Fa poc més d’un any, vàrem assistir a una fugida d’empreses, entitats, fundacions, associacions, i particulars, buscant refugi, en llocs més segurs.  Alguns volen minimitzar aquesta fugida. Altres la consideren temporal. La realitat és que milers d’entitats, de tota mena, van marxar i no han tornat. Ho faran ? No, mentrestant duri la inseguretat i la frivolitat amb la que el govern de la Generalitat, i els partits que li donen suport, actuen.
Però, si els fets descrits, son ja prou greus, n’hi ha d’altres no tant visibles, però molt més perjudicials. El més greu, és el desprestigi de les institucions, la falta de seguretat jurídica, el joc frívol amb temes de gran serietat i transcendència. D’aquí, es desprenen decisions de gran importància que només veurem i comprovarem, dintre d’uns mesos o d’uns anys. No sempre la malaltia apareix de cop. Hi ha malalties larvades que van minant el cos, fins a deixar-lo afeblit i desanimat.
Per informes d’alt nivell, per xerrades amb càrrecs estratègics, per noticies internes de grans empreses, es pot veure el canvi de rumb, en els àmbits financers. Son molts els que han deixat d’aterrar a Espanya, via Barcelona, per fer-ho via Madrid, Bilbao o Valencia, per enumerar tres ciutats que estan fent molt bé els seus deures. Hi ha altres moviments, en matèria de congressos, trobades internacionals, fòrums, espectacles, cultura i oci que van a la recerca de ciutats alternatives a Barcelona i a Catalunya. I les troben, perquè hi ha una immensa i ferotge competència a nivell estatal i a nivell internacional.
Algú dirà que son exageracions o visions segades de la realitat. Ja m’agradaria que ho fossin, però quan tens accés a documents que posen blanc sobre negre, aquestes perspectives, veus els danys causats per uns anys, totalment desaforats que han desmantellat els grans èxits obtinguts, en els primers trenta anys de democràcia. Estem en declivi, i la primera via per fer-hi front, és reconèixer-ho . La segona via és posar-hi remei, començant per un nou govern a la ciutat de Barcelona i preparant-nos per canviar el de la Generalitat, tant bon punt es convoquin eleccions. El remei és aquest, cap altre.



Thursday, June 06, 2019

 

MALES CARRETERES - art. Diari de Terrassa


MALES CARRETERES.  BONES PER ANAR-HI.
En l’immens espai rural de Catalunya, hi ha dotzenes de carreteres, mai eixamplades ni remodelades , a l’espera que els toqui el torn que guarden des de fa anys. En molts casos, des de fa molts i molts anys.
Es dona la paradoxa, doncs, de tenir carreteres estretes, plenes de revolts, i trams realment perillosos, ideals per a  ciclistes i motoristes, per les seves sortides de caps de setmana; en contrast amb la maledicció dels que hi viuen tot l’any, i han de circular-hi per anar a treballar o per qualsevol altre motiu quotidià.
Portem ja uns mesos, en que pràcticament cada setmana, hi ha alguna víctima mortal, per la banda de ciclistes o motoristes, a més de ferits, de diferent consideració. Es un miracle, l’escàs nombre de morts, si ens atenem al que veiem i patim, els que vivim en aquests territoris.
En els anys més durs de la crisis econòmica, la circulació de ciclistes i motoristes, va patir una reducció considerable, però des de fa un any, l’augment és exponencial, cada mes que passa. En aquests moments, anar en cotxe per les carreteres, dites secundàries, dels Pirineus i pre Pirineus, suposa un esdeveniment d’alt risc. Evidentment, per les dues bandes. Per qui condueix, perquè en qualsevol lloc i moment es pot trobar amb un grup, grupet o grupàs de ciclistes, o de motoristes.
Quan hi ha tanta acumulació de persones, s’hi troben tota mena de comportaments. Des dels més rigorosos, als més imprudents. Des de qui fa esport, per portar una vida saludable, a qui agafa una moto per fer quilòmetres o fer curses improvisades, per veure qui arriba abans a determinat lloc. En aquestes circumstàncies, els qui agafem molt el cotxe, per necessitats de feina, ens trobem amb tota mena de perills.
Hem parlat, debatut i reflexionat sobre el tema, entre alcaldes, amb Mossos d’Esquadra, amb experts ....i  estem com estàvem mesos enrere. O anys enrere, quan aquest fenomen començava a aparèixer.  En el cas de curses il·legals, toca saber-ho, i avisar a temps per posar-hi remei, mitjançant vigilància policial, però és difícil tenir-ne coneixement, a no ser que es repeteixin les curses en la mateixa carretera, cosa que no sol passar....
I és ara, a l’estiu, amb el bon temps, quan l’acumulació de situacions es fa més insostenible, amb una barreja de ciclistes individuals, en grupets, o en grans grups, barrejats amb motoristes, d’aquí i de fora, que et poden passar en els llocs més inversemblants, fent realitat la sorpresa pels pocs accidents mortals, en relació a les imprudències vistes...
Toca prendre nota, i actuar en conseqüència. Fa temps avisem de la situació i del seu agreujament, sense veure resultats pràctics. Sóc conscient de la impossibilitat d’actuar sobre tota la xarxa de carreteres, i sempre n’hi haurà de secundàries, però la inacció del govern de la Generalitat, produeix resultats molt decebedors. Si mirem la xarxa de carreteres, veurem com en molts casos, tenen el mateix traçat que cent anys enrere, quan es varen obrir, en temps de la Mancomunitat de Catalunya.
Anar posant capes i més capes d’asfalt al damunt, no soluciona el problema. En absolut, perquè en moltes ocasions, el que fa és fer-la més estreta i amb cunetes més perilloses. S’ha de posar en marxa un autèntic pla de millora de la xarxa rural de carreteres com perquè ajudin a millorar les comunicacions entre pobles i ciutats properes, i alhora les facin més segures. Sí, ja sé que parlar de temes com aquests, quan el nostre govern està ocupat en baralles internes i externes, pot semblar extemporani, però mireu cada setmana les estadístiques i comprovareu la realitat de la que parlo. Semblaria que els governs estan per resoldre problemes, però és cert que aquí el que tenim, està per crear-ne. Perdoneu la gosadia.




 

FRIVOLITAT - art. Endavant Digital


FRIVOLITAT.

Hem entrat, en la recta final del judici als principals protagonistes del procés independentista, que pel que s’ha dit, acabarà dintre de quinze dies. Del vist i l’escoltat , però sobretot del viscut en un lloc privilegiat, com el d’alcalde, no se m’acut cap altra paraula, per condensar tot, que “Frivolitat”, una immensa Frivolitat, en tot el planificat, proposat i dut a terme. No hi ha hagut, en cap moment, cap possibilitat de reeixir, perquè el procés, estava totalment condemnat al fracàs.
I que els seus protagonistes no l’hagin acceptat, i que alguns creguin que encara poden reviure velles crispacions, crides , mobilitzacions i altres accions, no deixa d’allargar una situació que ha comportat danys molt rellevants, a tot el país i a tot l’Estat. Si alguns consideren que “com pitjor, millor”, poden estar contents del seu èxit, perquè de danys sí n’han causat, i molts . Costarà anys , la seva reparació.
En el moment de dir adéu, al càrrec institucional que ostento, des de fa molts anys, em surten els grans avenços i profits obtinguts, en els anys de pau i tranquil·litat, quan tots sumàvem esforços per remar en la mateixa direcció. Existien les baralles de partit, les tibantors institucionals, les discrepàncies de projectes, però mai, havíem trencat les regles de joc, ni pensàvem, es podessin trencar mai.
Aquests sis anys de procés, han demostrat que sí es podia fer, i ho podien fer, des de la més alta institució del país: la Generalitat. Uns pocs il·luminats, varen fer creure a molts, de que es podien trencar, no solament les regles de joc, sinó l’estat de dret. Cometre perjuri, vulnerant el jurament fet, a l’accedir al càrrec, i fins i tot vulnerar el 6 i 7 de setembre de 2017, el Reglament del Parlament, que els 135 diputats havíem aprovat per unanimitat.
Havíem acordat de no emprendre mai, cap modificació del Reglament, ni aprovar cap llei fonamental, sense el consens d’un mínim de 90 diputats ( els dos terços de la Cambra), i no varen tenir cap escrúpol de fer-ho amb 72. Ja no només el Reglament, sinó també la Constitució i l’Estatut de Catalunya.
El que m’ha sobtat més d’aquest procés, és la suma de persones i col·lectius que creien poder fer un pols a l’Estat, trencant l’estat de dret, i sortir-ne victoriosos. El grau de desconeixement de la realitat interna i externa del país, la ignorància plena de la realitat de la UE i de la diplomàcia internacional, la creença en que es pot dir adéu a la història, a la conformació de tota una societat, al trencament unilateral de relacions, a la imaginària vida, fora de la UE i fora del concert de les nacions, no semblava possible per a cap dirigent que hagués superat el primer curs de dret, econòmiques o polítiques... i tanmateix, es varen llençar al precipici.
I volien que els seguíssim en aquesta desastrosa aventura ¡¡¡ I consideren que els protagonistes de tants greus efectes, no tenen especials responsabilitats, en haver causat uns danys enormes, ja no només a nivell econòmic, financer, industrial, i de desprestigi de la institució de la Generalitat, i del conjunt del país, sinó el més greu: el trencament de la convivència, amb ferides que costaran molts anys de guarir.
La tossuderia en voler minimitzar danys i responsabilitats, només l’entenc per una mala consciència col·lectiva, d’haver tirat endavant un procés, en nom de molts, que ha tingut greus conseqüències, a uns pocs. Els empresonats, i els fugits a l’estranger. Es pot comprendre aquest interès en voler exposar, pocs danys, poques il·legalitats, poques conseqüències...però la realitat és tossuda, i si mirem com estàvem anys enrere, i com estem , ara, la realitat és molt diferent. Les ferides son greus, profundes i difícils de cicatritzar.

En política, s’ha de ser especialment curós, en les accions a dur a terme, i sobretot, totalment fidel als juraments fets, i a les responsabilitats que comporta el càrrec que s’ostenta. No es pot enganyar, vulnerar la legalitat, trencar l’estat de dret, desafiar els organismes i institucions que han de vetllar per l’exercici correcte de la democràcia, pensant que tot és possible i tot és factible. Tanta Frivolitat, no es pot repetir, en cap altre moment de la nostra història. Els protagonistes de tants danys, no poden recuperar càrrecs institucionals, perquè han perdut la confiança en la legalitat. No desitjo penes de presó, però sí d’inhabilitació, per a càrrecs institucionals. Ha de quedar clar que, en democràcia, tots estem sotmesos a la legalitat. 

Wednesday, June 05, 2019

 

ADJUDICADES OBRES - CONDICIONAMENT ENTORN CAPELLA - CEMENTIRI VELL - BORREDÀ


ADJUDICADES OBRES – CONDICIONAMENT ENTORN CAPELLA- CEMENTIRI VELL.
El divendres passat, es va adjudicar a l’empresa Artigas d’Alpens, les obres de CONDICIONAMENT DE L’ENTORN – CAPELLA- CEMENTIRI VELL de Borredà, per un import proper als 22.000 euros que seran finançats, amb un ajut de la Diputació de Barcelona.
Les obres consisteixen en buidar els dos laterals de la capella del cementiri, fins ara ocupats per vells nínxols, que al llarg de 6 anys s’han anat buidant, a la vista del mal estat en que es trobaven. L’ajuntament va pactar amb cada propietari la reversió de la propietat, i el destí de les restes, de manera que fa un mes, es va donar per tancat tot l’expedient.
Aquests varen ser els primers nínxols del cementiri, construït a finals del segle XIX. El pas del temps havia anat deteriorant les parets laterals, teulada, amb alguns moviments de terreny que havien produït algunes esquerdes. Es va acordar , fa 10 anys, la suspensió de nous enterraments en aquesta zona, i iniciar un expedient de reversió de la propietat, fins a tenir-los tots de propietat municipal.
Mentrestant es duia a terme aquesta reversió, es va encarregar un projecte de condicionament, que contempla el buidatge dels dos laterals, i la restauració de la capella. Aquesta primera actuació , amb projecte de l’arquitecte Pere Pajerols, deixarà el conjunt buit i restaurat en les parts principals.
Una futura intervenció, contempla destinar aquests dos laterals a espais per a protegir-se de la pluja o del sol. Espais lliures , ben situats per a seguir les cerimònies, fetes en el mateix cementiri. I en un d’ells hi ha l’ossari que serà reforçat i restaurat.
La previsió d’aquesta primera actuació és per les properes setmanes, amb una durada d’aproximadament un mes.
Borredà, 5 de juny de 2019.

Joan Roma , alcalde en funcions.

 

SUPERAT EL SEGON CURS DE RUS, ENS PREPAREM PEL TERCER.

SUPERAT EL SEGON CURS DE RUS, PODEM PREPARAR L’ENTRADA EN EL TERCER.
Ahir, dimarts dia 4 de juny, els alumnes de rus de la Universitat de Manresa, vàrem rebre les notes i vàrem tenir accés a l’examen escrit, fet la setmana anterior, per a comprovar els errors comesos, i la nota final.
Com sempre passa, a la vista dels errors comesos, hi ha un sentiment d’haver-los pogut evitar, amb una mica més de concentració i repàs mental de la feina feta, durant el curs. Lògic i habitual, en tots els exàmens.
Amb tot, el resultat final és d’un 7,2 sobre 10, cosa que no està malament, vista la feina que he tingut durant el curs, amb altres temes als quals he de dedicar una atenció preferent.
Aprofitaré l’estiu, ja més lliure d’altres ocupacions, per a fer un bon repàs de la feina feta en aquest curs i el de l’any passat, a fi de preparar-me pel repte del proper curs. Poc a poc, anem avançant en el coneixement d’aquest idioma, amb la previsió de que l’any vinent, me’n vagi uns dies a visita Sant Petersburg, i el seu àrea d’influència.  Un bon lloc per a passar un dies i veure les realitzacions dutes a terme, per l’imperi rus, en els seus dies de màxim esplendor.
Abans, però, toca encara uns bones dosis d’estudi, repàs i exercicis que ocuparan uns quants dies d’estiu.

Borredà, 5 de juny de 2019.

Monday, June 03, 2019

 

TELEFÒNICA - MOVISTAR, PREPARA LA POSA EN MARXA DE LES INSTAL.LACIONS A BORREDÀ.


TELEFONICA – MOVISTAR,  PREPARA LA POSTA EN MARXA DE LES NOVES INSTAL.LACIONS.
Aquesta setmana, l’empresa contractada per Telefònica / Movistar, ha iniciat els preparatius per a la posta en marxa de la torre de telecomunicacions, instal·lada a la parcel·la de l’ajuntament, a la zona coneguda per Cal Gall.
Aquesta finca, comprada fa vint anys, ha servit per instal·lar-hi algunes de les principals infraestructures, equipaments i serveis del poble .
Aquí hi tenim un dipòsit d’aigua de 500 m3, les instal·lacions de TV per Cable, la torre de comunicacions de Vodafone, i ara la torre de telecomunicacions de Telefònica / Movistar.
La idea inicial de l’ajuntament havia estat de posar en una sola torre, totes les companyies de telecomunicacions, però les negociacions entre elles, es varen anar allargant i complicant, fins el punt de decidir que era millor repartir l’espai entre les dues principals.
Vodafone , ja fa uns anys que la té, a ple funcionament, i fa pocs mesos que Telefònica / Movistar va instal·lar la torre, i ara ha iniciat la col·locació dels aparells. Tot seguit es farà la connexió elèctrica, i finalment la programació de les antenes.  L’ajuntament va procedir l’any passat a augmentar la potència elèctrica , per a facilitar aquesta implantació d’empreses de telecomunicacions.
Cada empresa té el seu comptador, paga el subministrament corresponent, i paga un lloguer a l’ajuntament, per ocupació de sòl.
Telefònica / Movistar posa els aparells de darrere generació, amb el sistema 5 G, la qual cosa suposarà un canvi substancial en la qualitat i rapidesa de les comunicacions. Si tot va segons el guió previst, en les properes setmanes, s’acabaran els treballs i començarà el període de proves.
Amb aquestes instal·lacions en funcionament, es podrà dur a terme, el desmantellament de les antigues instal·lacions de Telefònica, TV per cable, i altres operadors que s’havien instal·lat a la finca de La Serra del Toniet, a uns 200 metres de les actuals. D’aquesta manera donarem compliment a l’acord amb els propietaris de la finca, la qual quedarà totalment alliberada d’instal·lacions .
Borredà, 1 de juny de 2019.
Joan Roma, alcalde en funcions.




This page is powered by Blogger. Isn't yours?