Joan Roma

EL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTICIA DE CATALUNYA DONA LA RAÓ A L’AJUNTAMENT DE BORREDÀ. DARRER CONTENCIÓS – UNITAT D’ACTUACIÓ NÚM 1 ( CAL GALL ) La Secció 3a de la Sala de lo Contencioso Administrativo, del TSJC, ha emès sentència número 4.836, en data 24 /11 / 20 , mitjançant la qual Revoca la sentència del Jutjat núm. 17 del Contenciós – Administratiu, i accepta el Recurs d’Apel•lació presentat per l’Ajuntament de Borredà, contra aquella sentència. En la seva sentència, el TSJC, declara lesiu per a l’ interès públic el pagament en parcel•les, i anul•la l’acord municipal de 2 de maig de 2011, en el qual s’aprovava l’operació jurídica complementària. Així, doncs, el propietari litigant de 5 de les parcel•les de la Unitat d’Actuació núm. 1 ( Cal Gall) ha de liquidar el deute a l’ajuntament per les obres d’urbanització, íntegrament amb diner. No s’imputen costes a cap de les parts. Ara, l’Ajuntament pot procedir a presentar la liquidació definitiva dels comptes, als propietaris, i tancar l’expedient obert prop de 14 anys enrere. També podrà, si aquesta és la seva voluntat, procedir a la venda en subhasta pública,de les dues parcel.les que l’Ajuntament va obtenir, com a cessió dels propietaris, prevista per la llei. Nota personal: Després d’un llarg conflicte per la ZONA NORD ( Ampliació de la zona edificable del nucli urbà de Borredà), no m’esperava una similar posició en la U.A núm. 1 ( Cal Gall) perquè en tot moment varem seguir les normatives aplicables. L’ajuntament, sense cap distinció de tractament, envers cap dels propietaris afectats per les requalificacions, va actuar sempre a benefici de l’ interès públic, amb total transparència i eficàcia. Entre un conflicte i un altre, han estat 20 anys de contenciosos, recursos, escrits, demandes, tràmits i gestions....per arribar on som ara. Hem perdut centenars d’hores i recursos, per fer front a demandes que semblaven perseguir més temes personals que legals. Tot plegat, ha allargat la tramitació, execució i finalització de les obres, amb un sobrecost evident, i un clar perjudici per a totes les parts, especialment per la dels propietaris. Lamento tot el viscut perquè no ha servit per a res més que perjudicar i no beneficiar a ningú. Es el conflicte més llarg i absurd que he viscut en els meus 40 anys de responsabilitats municipals. Borredà, 30 de novembre de 2020. Joan Roma i Cunill, Regidor de govern ( 1979 – 1991 ) , Alcalde – President ( 1991 – 2019.

AFLOREN ELS NERVIS, APAREIXEN LES CONTRADICCIONS. No podem fer cas a una enquesta, ni a diverses, en aquests temps de voluntat “líquida” com diuen els experts, però hi ha elements per a considerar moviments soterrats que poden comportar resultats inesperats, en les properes eleccions al Parlament. En la darrera enquesta del CIS (centre d’investigacions sociològiques ), s’hi ha inclòs una submostra de 1.000 entrevistes, a Catalunya, amb un resultat “sorprenent i preocupant” per algunes forces polítiques catalanes. Segons aquesta enquesta, el Parlament de Catalunya veuria incrementada la seva fragmentació, amb l’entrada d’algun nou partit, però alhora remou les aigües amb unes projeccions que posen ERC, com a força guanyadora, puja el PSC a segon lloc, seguit dels Comuns Podem, i en quart lloc apareix C’s, seguit de molt a prop per, Junts x Cat, en cinquena posició. No és la primera enquesta que mostra canvis en els primers llocs, però ,en aquesta ,queden més clarificades algunes posicions, que en altres. Quina és la més fiable ? La definitiva, la del 14 de febrer, com sempre, però aquells que mantenien que no coneixien a ningú que s’hagués fet enrere de la seva posició independentista, poden començar a pensar que això no és així. I, realment no ho és. El que no sabem és a quin percentatge afecta aquests canvis, però haver-n’hi n’hi ha i en sóc testimoni directe d’alguns per causes ben lògiques i explicables. N’exposo algunes. Hi ha un cert nombre de persones desencantades, desanimades, o directament emprenyades per la deriva independentista que no ha portat enlloc. Més ben dit, ha portat a un cert caos, barrejat de lluites internes, sense plantejaments de futur. Es difícil saber què decidiran i què faran el dia de les eleccions. Canviar de vot ? Quedar-se a casa ? Veurem. Hi ha un altre grup directament indignat pel pèssim funcionament del govern català i les seves conseqüències, moltes de les quals els han afectat directament. Aquí no parlaria de fugida de l’independentisme, però sí fugida del mal govern. Quan directament han vist anul•lades visites mèdiques, tancament de consultoris i CAP’s, o han quedat , de forma indefinida, en llistes d’espera per analítiques, visites o intervencions mèdiques, han arribat a la conclusió que amb aquesta gent i aquests partits, no es va enlloc. Volen eficàcia, per davant d’independència. Tenim un altre grup més analític i reflexiu que ha vist el panorama nacional, estatal, europeu i mundial ,totalment indisposat a qualsevol moviment que tingui per origen la vulneració de l’estat de dret, l’incompliment de les regles de la Comissió de Venècia, i les regles de joc democràtic que ha d’imperar en tots els membres de la UE. Pot ser un grup al que li quedi clar que el futur passa per aprofundir l’autogovern i portar-lo cap a un sistema federal. Quin volum representa cada grup ? De moment, no s’hi ha posat xifres, però l’important és comprovar que existeixen, i que no repetiran mimèticament el que varen votar en anteriors ocasions. Ja no hi ha la repetició ni fidelitat permanent del vot, sinó la decisió en funció de factors diversos, alguns d’ells molt recents en el temps. I, diguem-ho també. Les baralles internes, els trencaments i els aprofitaments d’estats emocionals, tenen els seus dies comptats. Veure com alguns volen treure profit d’actuacions passades, acabades amb fugides a l’estranger, abandonant companys de viatge i sense reconèixer cap engany ni error, ja no cola. Tot té un principi i un final, i creure en profetes i il•luminats, per a fugides endavant, és cosa del passat. El futur necessita altres objectius, altres lideratges.

ES POSSIBLE REPETIR GOVERN DE COALICIÓ ? Mala pregunta, perquè la resposta ha de ser que sí. Ara bé, és viable, és aconsellable, és positiu....repetir govern de coalició ? En aquest cas, s’ha de contestar rotundament que no. Possible ?, sí, perquè si ERC i Junts x Cat, sumen, repetiran govern, encara que sigui a cara de gos, i deixant clar que mantindran distàncies i polítiques, sense cap coordinació ni supeditació. Pot el país aguantar un temps més així ? A dia d’avui, jo diria que no. Els danys de la pandèmia son i seran brutals. Només l’acció conjunta d’ajuntaments, governs autonòmics, govern central i govern de la UE, poden frenar danys i iniciar la reconstrucció. Estem gastant diner que no tenim, i no generem ni de lluny el que necessitem, de manera que només aconseguirem remuntar si som capaços d’aguantar tot el que cau, per a tot seguit, donar una empenta brutal a l’economia que permeti compensar les destrosses fetes. Una repetició de la coalició és el pitjor dels escenaris, de manera que s’ha de començar a pensar en alternatives, viables i sobretot sòlides. Es del tot inimaginable tornar a reunir en un govern a ERC i Junts x Cat. Per incapacitat manifesta i per discrepàncies absolutes. Tant greu és un tema com l’altre. Així, doncs, s’ha d’anar a la recerca d’alternatives. I quines alternatives pot haver-hi ? D’entrada , desmuntar Junts x Cat, perquè és un agrupament d’interessos particulars, per a mantenir privilegis, però sense cap visió ni projecte de país. Si en aquest àmbit es confirmen les candidatures de PDeCAT i Partit Nacionalista de Catalunya, millor que millor perquè s’evitarà que Junts x Cat, pugui tenir un bon resultat. Els altres dos partits, poden facilitar acords alternatius per un govern de reconstrucció nacional. Per la banda d’ERC, la seva composició interna és d’una feblesa extrema. Ho ha estat sempre, però en aquests moments no tenen cap lideratge sòlid, ni una colla de càrrecs preparats per a conformar un bon govern. Tenen persones amb ganes de càrrec, però sense la preparació ni la motivació per exercir de referents del país. Son mediocritats, enmig d’altres mediocritats. I el país necessita personatges de primera fila. Si la repetició del govern de coalició no és viable , i encara menys convenient, de què estem parlant ? Doncs, d’una alternativa radicalment diferent que passi per la recuperació d’un partit de govern, a tots els nivells. Parlo del PSC. Després de la travessia del desert, es presenta amb una recomposició de forces, amb un personatge al capdavant preparat, molt coneixedor del país i de totes les administracions com per a poder exercir de president , amb tots els ets i uts. Si una cosa es necessita en els propers anys, és una direcció forta , conjuntada i coherent al capdavant del govern de la Generalitat. Un líder que pugui anar a buscar una colla de persones d’alt nivell que acceptin el repte de donar la volta a la situació de la Generalitat, i amb ella del país. Recuperar il•lusió, bona gestió, grans projectes, i entusiasme per rellançar el país i recuperar el temps perdut. No veig ni conec altra persona que Miquel Iceta per posar en marxa aquesta nova etapa. Per això fa falta uns resultats del PSC prou bons com per a poder encapçalar una oferta de govern cap altres partits disposats a trencar la dinàmica d’aquests anys. Es el moment indicat per dur-ho a terme. Per a molts els pot semblar molt agosarada aquesta perspectiva, però hi ha elements objectius per veure-la possible. La darrera enquesta del CIS ( centre d’investigacions sociològiques) ha dut a terme una prospecció de 1000 entrevistes, a Catalunya, dintre de la general per a tot Espanya, i n’extreu uns resultats diferents a d’altres d’anteriors. Dona ERC com a primera força política, seguida en segon lloc pel PSC, continua amb Comuns Podem, en tercer lloc i molt frec a frec, a C’s i Junts per Cat, en quarta i cinquena posició. Es ajustada aquesta enquesta a la realitat actual ? Sí, però sense garanties de factibilitat perquè estem davant d’opinions i posicionaments “líquids”, molt alterables per multitud de circumstàncies que les poden fer variar, ni que sigui en el darrer minut. Ja no hi ha grans sectors fidels a un mateix partit, durant anys i més anys. Ara hi ha volatilitat, de manera que les previsions son fotos fixes d’un moment determinat, però és certa la desmobilització d’amplis sectors independentistes que veuen estupefactes les conseqüències d’un mal govern. No es poden tapar les males decisions, i encara menys, les batalles constants entre socis, cosa que ha de motivar necessàriament un canvi de vot, o el foment de quedar-se a casa, per no tenir una opció clara. I l’etapa post pandèmia serà dura i perllongada en el temps. Requerirà un govern coherent, cohesionat i fort com per emprendre canvis estructurals en profunditat, per reduir despeses, i sobretot mostrar eficàcia en tots els elements claus per a la reconstrucció del país, ajudats per uns fons europeus que precisaran d’una eficàcia que , fins ara, no hem vist per enlloc. En resum, és hora de pensar en opcions molt diferents a les que tenim.

UN DIA PER A RECORDAR EL LLUNY QUE ESTEM D’ERRADICAR LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE. Cada 25 de novembre toca fer balanç d’on estem, per a constatar el lluny que ens trobem d’on hauríem d’haver arribat. Es molt dur veure com cada setmana, cada mes, cada any, multitud de dones pateixen agressions, de tota mena, moltes d’elles amb un tràgic final. Parlo d’aquí, però hem de parlar d’arreu del món. Es un problema global, que necessita solucions globals. La primera comença per una educació en el respecte al gènere i a la diversitat. Les noves generacions haurien de pujar sense els greus defectes de les anteriors, i tot seguit trencar barreres en l’accés de les dones al treball. Poder treballar, tenir ingressos propis, facilita la independència, la llibertat de decidir i no haver de dependre de ningú més per a tenir una vida plena. Si després es vol tenir parella, se’n té i sinó no se’n té. Poder viure en un habitatge propi, sense altres companyies que les que ella decideixi, sense imposicions, sense exigències. Aquests han de ser els primers elements bàsics per a garantir una vida pròpia. Educació, Formació i Treball. I un entorn favorable, en el qual ningú pugui intervenir en contra d’aquest respecte i llibertat. Estem lluny, però anem en la bona direcció, ni que sigui de forma molt més lenta de la que voldríem la majoria . Tenim en el govern central i en una part important dels partits polítics la voluntat d’anar per aquest camí. Un govern progressista és aquell que es preocupa pels més desvalguts i per exigir el compliment de les lleis vigents en matèria d’igualtat i no discriminació. Es van fent important passos, però a un ritme que tots voldríem més potent. Es també missió de tots nosaltres, ajudar i intervenir a l’hora d’eliminar actituds sexistes. A la feina, al carrer, en tota mena d’activitats, pot servir de molt un toc d’atenció o un posicionament clar i contundent contra decisions o actituds no adequades. Esperem els efectes de les noves normatives, i afegim-nos a tots els moviments a favor del respecte i la igualtat. Això permetrà avançar cap on tots voldríem arribar: plena i total igualtat i respecte, home – dona. Es un bon dia per a recordar quan de lluny estem, però també, quan de bon camí hem fet, malgrat totes les dificultats. 25 de novembre de 2020

EMBROLLO TERRITORIAL Y ADMINISTRATIVO, EN CATALUÑA. La organización territorial y administrativa de un país o de una región debería parecerse lo más posible al de una empresa eficiente, no en vano hay que procurar siempre rapidez, eficiencia y austeridad. En este sentido, Cataluña, ha ido en dirección contraria, más preocupados sus gobiernos en controlar el territorio que en conseguir la excelencia organizativa – administrativa. Veamos la exagerada parcelación de un territorio de cerca de 32.000 kms 2. Cataluña, tiene 4 provincias, con sus 4 diputaciones, 947 municipios, 42 comarcas, 8 regiones o veguerías. El gobierno de la Generalitat, consta de presidente y 13 Departamentos o Conselleries, cada una de las cuales se organiza territorialmente a su manera. Así, vemos como Sanidad dispone de 9 regiones sanitarias, otras tantas Interior, si bien no coinciden plenamente con las anteriores, 7 tiene Justicia, 6 Agricultura, etc. Globalmente el sistema es muy caro, poco eficiente y altamente burocratizado. En vez de simplificar estructuras, los distintos gobiernos han ido creando más y más, hasta llegar a la situación actual en que al nivel municipal, se le añade el comarcal, i el regional. Y cada departamento tiene su propia organización territorial, no coincidente con ninguna otra. Funcionan a su aire, sin la debida coordinación territorial – administrativa. Es posible mantener el actual modelo? Posible sí, deseable no. El gobierno de la Generalitat ha llegado a unos límites insostenibles de deuda y endeudamiento, imposibles de sostener. A nivel global la deuda de la Generalitat se acerca a los 80.000 millones de euros. Esta deuda no permite ningún margen de maniobra, e impide recurrir a endeudamiento por encontrarse dentro de los máximos autorizados. Ante esta situación, siempre se procura cargar las culpas al sistema de financiación, considerado injusto y desproporcionado, sin reconocer los errores en materia de gasto que el gobierno ha venido asumiendo a lo largo de todos estos años. Es cierta la necesidad de proceder a una modificación del sistema de financiación, pero si éste no viene acompañado de una fuerte y profunda reestructuración de toda la administración, servirá de muy poco. Ha llegado el momento de cambios radicales e inmediatos. Es imposible mantener las estructuras actuales, y la oportunidad llega con las próximas elecciones del 14 de febrero. Quien asuma el gobierno, deberá ser capaz de hacer recortes y reestructuraciones territoriales y de servicios, como nunca se han llevado a cabo. No es viable el sistema de niveles territoriales y administrativos. Hay que suprimir y simplificar, para agilizar trámites y al mismo tiempo ahorrar costes. Y esto solo lo podrá llevar a cabo alguien que no haya estado en los pasados gobiernos. Alguien que entre sin ataduras ni equilibrios con otros partidos, para mantener las estructuras actuales. Alguien que conozca muy bien las administraciones y tenga claros los objetivos. En estos momentos solo se me ocurre una persona capaz de llevar a cabo estos cambios: Miquel Iceta. Es la persona más adecuada para gobernar nuevos tiempos que requieren cambios en profundidad. Ya no se puede contemporizar más porque el país está exhausto y necesita recuperar acción de gobierno para encarar unos años que serán especialmente complicados. Es el momento de dejar atrás sueños imposibles y recuperar el sentido común perdido.

1 – O, NINGÚ VA COMPLIR . Tres anys després de l’ 1-O, persisteixen les imatges de demonització de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, i la beatificació dels Mossos d’Esquadra. Van actuar en un fals repartiment de “rols” com policies dolents, front policies bons, quan al final, diguem-ho clar, ningú va complir el rol que hauria d’haver dut a terme. Encara no coneixem totes les interioritats del procés, però sí bona part dels preparatius i dels qui formaven part de l’estat major o sanedrí. El resum és que una colla d’il.luminats, varen emprendre un camí, portats per suposicions, improvisacions, il•luminacions, que res tenen a veure amb la realitat de la política, i encara menys amb la realitat de la geoestratègia mundial. Son difícils de qualificar perquè sembla del tot increïble, en persones adultes, i amb un mínim de cultura, podessin emprendre una via, vulnerant l’estat de dret, en un Estat plenament democràtic. Sinó fos perquè ho hem viscut, no ens creuríem el que volien fer. Però, la ignorància és agosarada, i la prepotència, encara més. Fruit d’aquesta conjunció de factors, es va voler imposar una consulta – referèndum, sense cap cobertura legal, després de la vergonyosa sessió del Parlament de Catalunya, dels dies 6 i 7 de setembre de 2017. En un país, millor governat, el govern central hagués emprès la via de l’aplicació de l’article 155, la matinada del dia 8 de setembre, per deixar clar que un estat de dret, no permetrà mai, la vulneració del Reglament del Parlament, de l’Estatut i la Constitució. Però, estàvem mal governats, a nivell d’Espanya i a nivell de Catalunya, i el resultat el varem veure ben aviat. Incapaços de desmuntar la consulta del dia 1-O, es va emprendre la pitjor via per impedir-lo: actuar, en calent, el mateix dia de les votacions. Precisament el que buscaven els membres de l’estat major. Les imatges de les intervencions en menys de 200 col•legis electorals, dels 2.243 existents, varen ser suficients, per a poder demostrar la violència d’uns, i el victimisme d’altres. I en aquest paper, va tocar la pitjor sort a la Guàrdia Civil i a la Policia Nacional. Foren ells els qui hagueren d’actuar, quan el més raonable , el més intel•ligent hagués estat, el que havia proposat dies abans Miquel Iceta. Donar-los festa, deixar-los anar a veure els seus familiars, o si voleu, organitzar un campionat de mus, en els vaixells, ancorats en el port de Barcelona. Si el dissabte a la nit, no s’havia aconseguit desmuntar la celebració de la consulta, deixar-la fer, tal com es va fer el 9 – N, i ja està. Al cap i a la fi, no tenia cap cobertura legal, ni comportava cap modificació de l’estatus polític. Era una mobilització més, que hauria estat menor si no fos per tot el que va passar aquell dia. I sí, a unes policies els va tocar intervenir, seguint ordres absurdes dels seus comandaments, i no em refereixo als comandaments policials, sinó dels polítics. Amb uns polítics més intel•ligents, les ordres no s’haguessin cursat. Però, és que al costat d’unes, provinents de Madrid, n’hi hagueren altres, procedents d’aquí, en que reclamaven als Mossos exercir les funcions de policies bons. Res de violència, res d’intervencions dures o contundents, ni que fossin verbals. Havien de quedar bé, i el millor era enviar parelles a cada poble o col•legi electoral, i abans d’entrar demanar “ si entrem i volem intervenir les urnes, eh que oposareu resistència ???”. Resposta, sí. Vale, doncs, ens quedem aquí a fora. O més clars encara, podien exercir funcions informatives d’on es trobaven els col•legis electorals , a votants despistats. I perquè no, fer d’agents d’informació, anunciant la possible vinguda dels policies dolents, als membres de la Mesa. O recomanar no deixar sols als de la Mesa, a l’hora de dinar perquè no tindrien excusa per dir que no havien pogut incautar-se de l’urna, amb només un parell de persones dintre el col•legi. Tot això, i més es va donar, en aquell nefast dia, en que tres cossos policials, mal comandats, a nivell polític varen haver de fer feines que no els pertocaven, una vegada iniciada una mobilització ciutadana, consistent en una votació. Si la intel•ligència hagués prevalgut, l’1-O, hauria estat copia exacte del 9 – N. Però, gent d’aquí i d’allà, volien les imatges que ens han mostrat centenars de vegades a TV3. En canvi, ni una sola vegada han repetit les imatges, de la pitjor vulneració de la legalitat , en la història de Catalunya, dels dies 6 i 7 de setembre de 2017, en el Parlament de Catalunya.

EL REPTE DEMOGRÀFIC. ARRIBA UNA GRAN OPORTUNITAT. El despoblament demogràfic i amb ell els desequilibris territorials suposen un dels més greus problemes de Catalunya , Espanya i la UE. Per raons d’espai, uns poques xifres. Espanya té 8.131 municipis, dels quals 6.000 tenen menys de 5.000 habitants, i de tots ells, n’hi ha 1.319 que no arriben als 100 habitants. Sí, sí heu llegit bé, tenen menys de cent habitants. Els experts en diuen, “pobles moribunds”. Catalunya té 947 municipis dels quals 595 tenen menys de 2.000 habitants, i de tots aquests, 338 no arriben als 500. Al Berguedà en tenim 6 de menys de 100. I pràcticament tots aquests petits pobles, continuen perdent població, tot i algunes esperances que la pandèmia modifiqui algunes coses. Fins ara, no hi ha hagut autèntiques polítiques de reequilibri territorial com per frenar, primer, i recuperar després la població perduda. Catalunya té un gran cap ( àrea metropolitana) i dos grans braços ( costa amunt i avall) , la resta que vol dir tot l’interior és un immens territori en regressió. I la regressió porta més regressió, com tots sabem. Què fer en les actuals circumstàncies ? Quiets i esperar miracles, o actuar ? Evidentment que tots volem canviar les coses i recuperar atractius perduts. Tenim ara, una gran oportunitat, si se sap estudiar, preparar i proposar. Els fons de cohesió i recuperació europeus, suposen una fita històrica, capaç de capgirar moltes realitats. S’ha pactat una aportació global de 140.000 milions d’euros, 72.900 en concepte d’ajudes directes, i molt immediates. La distribució no serà per territoris sinó per projectes. I projectes globals, ambiciosos, capaços de modificar tendències i impulsar oportunitats. I un dels que tindrà gran prioritat serà el lligat a la transició ecològica i al repte demogràfic. Es una de les grans oportunitats del Lluçanès, i amb ell, de totes les comarques rurals. I la cosa va en serio . Tant en serio, que fa pocs dies han nomenat Secretario General para el Reto Demográfico , en el marc del Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico, a Francés Boya Alòs, nascut a Les ( Vall d’Aran). En Francès Boya ( Paco Boya) ha estat diputat al Parlament de Catalunya, i fins el seu nomenament, era Síndic d’Aran, la màxima autoritat d’aquest territori, autènticament envejable per la seva organització i estructura. Doncs, bé, perquè tothom tingui clara la voluntat del govern central, en el Repte Demogràfic, ell serà l’encarregat de gestionar i impulsar les polítiques en aquest camp. Parlem de grans inversions, i de canvis radicals de polítiques, per aconseguir infraestructures, equipaments i serveis, en el món rural, capaces de plantar cara al món urbà. Qui no aprofiti el moment, deixarà passar una oportunitat històrica.

FEDERALISME EN CONSTRUCCIÓ. Alguns creuen que el federalisme es construeix de dalt a baix, simplement per obra i gràcia d’un document fundacional, sigui en forma de constitució o conveni entre territoris o estats. La història dels països federals, és molt diversa, i difícil d’aplicar a realitats diferents. Es radicalment diferent la realitat suïssa, de l’alemanya, la canadenca o la australiana, per posar diversos models de països federals. Per això, quan parlem d’Espanya, diem que s’acosta a un model federal, si bé, li queden encara passos per fer, com per ser-ho realment. L’estat autonòmic, va ser un encert, tot i venir des de dalt, i com a resposta a unes aspiracions evidents de territoris amb ànima federalista, per raons de llengua, cultura i europeisme. Es fàcil criticar ara, el perquè de la creació de l’estat de les autonomies, però sent realistes, hem d’estar convençuts que no s’hagués permès, un estat amb tres o quatre territoris “autònoms”, i un immens “resta d’estat”. Tothom hagués intuït uns privilegis per uns, en detriment d’altres. La confrontació estava servida i podia haver estat letal per a tots. El remei trobat, va ser la solució. Es cert que el dibuix hauria pogut ser millor, però també en això, es fa difícil fer la valoració, quaranta anys després. Sigui com sigui, tenim un estat autonòmic, que va suposar descentralitzar i desconcentrar el poder central. Molt o poc ? Segons com es miri, segons com es valori, però la realitat és que hem passat d’un model molt centralista, a un altre, molt autonomista. Ara bé, una de les tares de naixement fou no imputar a les autonomies una major responsabilitat financera. Fer-les dependre tant del govern central, fou un error, i aquest error ha portat a situacions no desitjades, lluny del que ha de ser l’esperit federal. La base del federalisme és que cada administració s’ocupi de les necessitats més properes, perquè les farà més eficients. I en aquesta eficiència, també es va deixar massa lluny, a l’administració local, la més propera de totes. De fet, perquè un estat federal funcioni bé, ha d’haver-hi una perfecte coordinació i compenetració entre ajuntaments, autonomies i govern central. Aquí ens falta reforçar el paper dels ajuntaments, per una banda, i fer més autònomes a les autonomies, com perquè no depenguin tant del govern central, a nivell de finançament. També fer-les més exigents a l’hora d’assumir les competències que els hi son pròpies. Precisament la pandèmia ha mostrat les fortaleses i les febleses del nostre sistema. Massa territoris han volgut ser “manats” en comptes de “manar”. Mal assumpte perquè si un moment és clau per a demostrar les virtuts del federalisme, és en casos d’emergències. Es en moments difícils quan es veu si un govern està preparat per assumir les responsabilitats que li pertoquen o no. I la pandèmia ens ha mostrat a bona part dels governs autonòmics, no prou preparats ni mentalitzats per assumir les competències. Han perdut una ocasió única per avançar cap el federalisme real. No estem encara preparats, per anar més lluny. Aquesta és la dura realitat que ha mostrat la pandèmia. Massa governs, vivien plàcidament dels recursos econòmics, que cada mes envia el govern central, sense preocupar-se especialment per millorar ingressos i assumir noves competències, tot a l’inrevés del que demana un estat federal. I tampoc s’han acostumat a compartir decisions i recursos humans, tècnics, o materials. Aquestes febleses han aparegut, i si se saben valorar i superar, anirem en la bona direcció de millorar un estat autonòmic, amb vocació d’estat federal.

FINANÇAMENT , L’ETERNA EXCUSA. Totes les administracions disposen de finançament insuficient per a les seves necessitats, també, les dites, superiors. O és que algú es pensa que el govern central, pot fabricar diner quan li’n fa falta ? Sempre s’ha de governar i administrar sota el principi de l’austeritat, encara que en determinats períodes els ingressos siguin més elevats que en altres. I sempre s’ha de mantenir el deute i l’endeutament en cotes raonables com per poder contreure crèdits, en el cas de situacions especials. Aquests principis de primer d’economia, o d’economia per a principiants, no han estat habituals en la majoria de governs autonòmics, com tampoc en molts de municipals. El principi de recaptador general, per part del govern central, comportava un despreocupat grau de despesa per part de les altres administracions, creant un cercle viciós, en el qual una administració recaptava, i les altres, gastaven. Aquest sistema malèfic, ha causat uns desequilibris brutals, en el conjunt de les administracions i ha comportat molt poca solidaritat entre administracions i territoris. Tothom demana més, i li importa un rave el que li passa al veí del costat. Aquest pecat original, ha produït danys considerables en el concepte de federalisme que hauria d’imperar per poder repartir drets i deures a tots els nivells de les administracions. Es inevitable anar per altres camins, i com més aviat millor. De fet, tenim pendents el canvi del sistema de finançament de l’any 2009, prorrogat diverses vegades i d’inevitable reformulació mesos a venir. S’han d’acabar els desequilibris interns i la manca de coresponsabilitat financera. No serà fàcil, però és inexcusable. I no perquè Catalunya es queixi i tregui cada dos per tres, el seu memorial de greuges, sinó perquè hi ha altres territoris encara més desatesos i desajustats. Però, sobretot per acabar d’una vegada per totes, l’eterna excusa de no poder fer front a determinades necessitats i urgències per culpa del sistema imperant. Això no és cert, i ha de quedar definitivament clares les competències i responsabilitats de cada nivell d’administració. I per això, en primer lloc caldria aclarir i resoldre les competències i finançament dels ajuntaments. Es la primera i més propera administració als ciutadans, i espera un sistema propi des de fa molts anys. Resolguem primer, aquest nivell, i després continuem pel segon, el de les autonomies. En aquest segon nivell hauria d’imperar el principi d’ordinalitat de manera que cada govern recuperi en funció de la seva aportació, pel mateix ordre en que ha participat. Si Catalunya ha estat la tercera en aportació ( després de Madrid i Balears) sigui la tercera en rebre ( ara és la desena). Hauria també de créixer el criteri de les recaptacions pròpies per fer mullar molt més els governs en els seus ingressos. Ara, sembla que només recapta Madrid ( govern central) i és ell el qui reparteix, perquè els altres gastin. Això ni és pràctic ni és just. Tot seguit, ha d’haver-hi un estricte seguiment de les despeses i l’endeutament com per evitar excessos que després es paguen en forma d’incapacitat per fer front a les competències pròpies. Ara mateix, Catalunya, no pot encarar les necessitats perquè està superendeutada, però és que ha gastat a mans plenes en coses que ni li competien ni eren necessàries. El país ha tingut una manifesta i escandalosa mala gestió. I aquesta mala gestió , l’ha tinguda malgrat el sistema de finançament, fins el punt de tenir clar que amb millor finançament la mala gestió encara hagués estat més elevada. Aquesta roda s’ha de trencar i exigir austeritat i eficàcia, en tot moment. Aquest serà el proper gran repte, després de vèncer la pandèmia. De forma immediata s’haurà de convocar el Consell de Política Fiscal i Financera per a proposar, debatre i aprovar un nou sistema de participació i finançament, pels propers anys. L’actual ha quedat desfasat i no garanteix un finançament just. Ara bé, per a tenir-ne un de nou i millor, el primer que cal és anar a les reunions i participar en els debats, i si cal presentar alternatives. El que no pot ser és criticar-lo, des de fora, i sense cap ànim constructiu. Així ens van les coses, i creure que amb lamentacions i crítiques, els problemes queden resolts, és viure en un altre món. La realitat sempre s’acaba imposant.

SUIZA, COMO MODELO FEDERAL. Dicen los expertos que hay tantos modelos federales como estados lo tienen por sistema, y deben tener razón a la vista de significativas diferencias entre Alemania, Canadá, EEUU, Australia, Austria, Bélgica, Brasil,….y Suiza. Me quedo con el modelo suizo, como el mejor, a la vista de su funcionamiento y resultados prácticos. Quizás también por haberlo vivido y observado en tanto que trabajador y estudiante por 7 años, en la capital, Berna. Suiza tiene 8,5 millones de habitantes, una superficie de 41.285 km2, plagada de altas montañas, lagos y valles. Territorialmente está organizada en 26 Cantones, con una muy amplia autonomía. Cuatro lenguas nacionales: alemán, francés, italiano y reto romano o romanche, pero solo tres oficiales, las mayoritarias. El romanche solo es hablado por poco más del 0,5% del total. Nacida el 1 de agosto de 1291, empezó siendo una confederación de estados, para pasar a federación en 1848. Su primera constitución ( 1874) duró hasta la promulgación de la segunda en 1999. Entró en vigor el 1 de enero de 2.000. Lo más llamativo para los que llegamos de países altamente centralizados (antes de la actual Constitución) era la normalidad en su pluralidad lingüística, competencial, organizativa, y por encima de todo su eficacia y austeridad. Son prácticos y eficientes, huyendo de la burocracia y las complicaciones. De aquí, su modelo federal. Cada administración se ocupa de lo más próximo al ciudadano, con una estructura muy sencilla, y al mismo tiempo altamente eficaz. Tres niveles de administración: municipal, cantonal, federal. Cada una con las competencias perfectamente delimitadas, y cada una con una financiación suficiente para cubrir sus obligaciones. Ninguna entra en competición con otra, porque la coordinación y cooperación son permanentes. Muy propio de Suiza es el sistema de democracia directa, consistente en consultar a los ciudadanos a nivel municipal, cantonal y federal, siempre que alguna propuesta importante lo haga necesario. Desde 1848 se han llevado a cabo más de 600 referéndums o consultas de carácter federal. Este número da una idea de hasta qué punto se consultan los más variados temas y asuntos. En la última consulta realizada, se pedía autorización para invertir 5.200 millones de francos suizos, en la renovación de los aviones de combate del ejército suizo. Cinco fabricantes se habían presentado a concurso, pero una inversión de este volumen no podía decidirla el gobierno sin consultar al pueblo. Pues bien, el pueblo decidió autorizar esta inversión. Esto pasó justo hace menos de tres meses. El mismo día se consultaba la protección del lobo, y la posibilidad de conceder una baja de paternidad voluntaria por 15 días. Los tres temas fueron aprobados en esta consulta. Para no cansar con tantas consultas, los cantones y los municipios, agrupan sus consultas, con las federales, de forma que en un mismo día puede haber 4, 5, 6, urnas para temas de muy variada índole. Podría alargarme con muchas otras ventajas de este sistema, pero para mí uno de esencial es el respeto y el impulso a la iniciativa privada, fomentada y protegida por la estructura política. Además, su federalismo protege la irradiación de actividad en todo el territorio de forma que hay vida más allá de la capital, Berna. Es más, Berna es la capital política, pero superada ampliamente por otras ciudades mucho más potentes a otros niveles. Ginebra, a nivel internacional, con múltiples organismos que la tienen como sede. Zúrich como capital económica y universitaria. Basilea, potente centro económico – industrial. Y con ellas otras ciudades intermedias como Lucerna, Friburgo, Lausana, etc. En resumen, el poder político, económico, industrial, científico, universitario,… se esparce por todo el país de forma que cada centro opera como potenciador de su entorno, beneficiando al conjunto. Hay una permanente coordinación y cooperación, en beneficio del conjunto y cada nivel de administración tiene muy claras sus competencias, con sus deberes y derechos. Al final, se consigue, lo más preciado: la famosa eficacia suiza. Vuelvo al principio para aceptar que cada país debe buscar su modelo organizativo, pero tampoco hay que inventar siempre. Tenemos un buen modelo en Alemania, y otro en Suiza. Después de los años vividos como estado de las autonomías, seria hora de emprender algunas reformas, para completar el recorrido y llegar a los sistemas que mejor funcionan: el alemán y para mí, muy especialmente, el suizo.

VISITA OBRES CARRER DE LA FONT – BORREDÀ Ahir , dissabte dia 14, vaig fer el recorregut del carrer de la Font, per veure el progrés de les obres des de la meva darrere visita. Unes obres lentes, però segures. Es nota que hi ha poc personal, però van avançant amb pas ferm que al cap i a la fi, és el més important. Fetes ja les substitucions de les xarxes de clavegueram i de l’aigua, ja no hi ha perill que es trenquin i provoquin problemes. En tot cas, ara el que s’haurà de procurar és fer els empalmes definitius de l’aigua de cada casa, per evitar els freds de l’hivern, però m’imagino que en pocs dies ho poden tenir fet. I ja vaig veure que la casa Breinco havia servit tot el material per a enrajolar el carrer. I com sol ser habitual, hi havia al principi del carrer una mostra de com quedarà, fent ús dels rajols rectangulars i dels quadrats que varen sortir elegits en la consulta pertinent. Per a molts, els primers dies serà un contrast entre el que havien vist tota la vida, i la nova imatge amb aquests rajols de pedra artificial, però en poc temps tot s’acaba integrant en el paisatge, i el que importa és que la nova estètica sigui forta i segura. I aquesta empresa serveix aquest material a centenars de municipis de tot Espanya, fins i tot en territoris molt més freds i plujosos que aquí. En fi, ara comença la nova etapa de posar rajols i més rajols, combinant els rectangulars amb els quadrats, fins arribar al límit amb la Plaça Major. I al final de tot, restaurar la part de la Font, que no deixa de ser un dels elements més antics i més interessants del casc antic, no en va per aquí entraven les persones i els carros amb el bestiar, per beure uns, i abeurar-se els altres. Una bona obra, tant per sota com per sobre. Més important la part que no es veu perquè les clavegueres i l’aigua han durat més del doble del que sol ser habitual. No fer l’obra hagués estat una temeritat, amb la por constant de trencaments que no s’haguessin pogut reparar per manca de materials semblants. I pel que fa el paviment, les noves normes de mobilitat i accessibilitat, obliguen a canvis com aquests. Deixar enrere les velles pedres, per a posar-hi altres paviments, adaptats a les necessitats actuals. Espero poder veure en la propera visita un bon tram de carrer ja pavimentat, i imaginar com quedarà una vegada acabat. Si tot va bé suposo que a finals d’any, ho podrem veure. En tot cas, una bona obra que resol un bon problema. Borredà, 15 de novembre de 2020

RIDICULITZAR PER A DESACREDITAR. Quan es fa molt difícil desmentir determinats fets, alguns busquen en la ridiculització la via per a desacreditar-los. Es de manual. I aquest és el manual que segueixen tots i cadascun dels implicats en la darrera de les investigacions dutes a terme, per encàrrec del tribunal corresponent, relacionades amb el finançament del procés, i altres històries. La primera ridiculització prové del mateix nom de l’operació que no sabem perquè ha sofert un canvi volgut, o indegut. M’explico. Si en les investigacions dels fets de l’1-O, l’operació es va batejar amb el nom del deu egipci Anubis, les primeres actuacions en el cas present, foren batejades amb el nom de Voloh, deu eslau de la terra, les aigües, els boscos i la fertilitat. Les primeres aparicions periodístiques del novembre de 2019, porten aquest nom. Perquè ara s’ha transmutat en Volhov , nom d’un riu rus, escenari d’una batalla nazi , amb participació destacada de la División azul franquista ??? no se sap, i algú ho hauria d’aclarir. Dit això, anem al nucli del cas. Pels qui estem en política i hem seguit la trajectòria dels principals protagonistes, en els darrers quaranta anys, hem pogut comprovar la veritat de la dita que molts “amagaven la cartera, darrere la bandera”. He conegut, de la part nacionalista – independentista molts pocs casos, d’entrega voluntària i desinteressada , a la causa. Es a dir, molts pocs, han treballat i actuat, sense voler ni esperar res a canvi. Al contrari, he vist un enorme interès en ser premiats de forma generosa i ostentosa pels seus suposats, imaginats o reals sacrificis. A l’entorn del mon independentista s’han mogut centenars de personatges a la recerca de beneficis immediats, o vies per viure’n còmodament. Uns reclamaven càrrecs directes o indirectes, en l’administració, en òrgans i organismes, o muntant xiringuitos, generosament subvencionats amb diner públic. Així s’expliquen contractacions de programes, estudis, documentals, per a TV3. O designacions per càrrecs en les delegacions catalanes a l’exterior. O llocs en oficines en qualsevol dels departaments de la Generalitat. Altres muntaven de pressa i corrents, mitjans digitals, xiringuitos comunicacionals , per a poder concórrer a convocatòries d’ajuts amb garanties d’èxit. Qualsevol via podia servir, per a premiar els grans sacrificis a favor del procés. Ara, amb l’operació Volhov, o Voloh, trobarem algunes vies que demostraran l’astúcia i els fonaments de parar la mà , a canvi de qualsevol actuació. Però no ho sabrem tot encara. Ni de lluny. Precisament, en contra del que tant predicaven sobre la transparència i claredat en la Catalunya republicana, totes les actuacions i despeses son confidencials, secretes, opaques. Parlem de molts milions en tota mena de despeses que mai ningú ha explicat ni declarat. Alguns creien que la via del finançament lliure i voluntari per part de milers de catalans, no tindria final. La realitat ha desmentit els somnis, i algun dia sabrem d’on surten els diners, per a pagar advocats, viatges, trens opulents de vida en països especialment cars, sous encoberts, etc. La ridiculització de les actuacions, com la famosa promesa de tenir deu mil soldats russos disponibles, produeix hilaritat, per descomptat, però provoca una altra reacció més preocupant, i és que algú ho va vendre com a possible i algú s’ho va creure. Puc afegir un altre deliri, en aquest cas públic, perquè va aparèixer en el programa 3/24 de TV3, proposant facilitar en el port de Barcelona, una mena de base xinesa per a la seva flota, i així tenir accés al Mediterrani, a canvi de generoses ajudes econòmiques. Sí, sí, això algú s’ho creia. Algú ho venia i algú ho comprava.. Sí, això faria riure sinó fos que tots aquests il•luminats ens han portat fins on estem, i pretenen amb la ridiculització buscar la desacreditació. Esperem uns mesos, i veurem qui té raó.

DIBA, RETORN ALS ORIGENS. Pels no avesats a escurçar noms, cal saber que quan parlem de Diba, ens referim a la Diputació de Barcelona, igual que quan diem Gene, volem dir Generalitat. Doncs bé, divuit mesos després de l’inici d’aquest nou mandat ( 2019), considero oportú fer algunes consideracions a l’entorn d’una administració de segon nivell, fonamental per ajudar als 311 ajuntaments de la província, però molt especialment als mitjans i petits. Creada l’any 1812, en el marc de l’organització territorial d’España en províncies, ha tingut una llarga i profitosa vida, especialment en èpoques molt concretes, com fou durant els anys de la Mancomunitat de Catalunya, o ara mateix, arran la recuperació de la democràcia municipal, amb les eleccions d’abril del 79. No em referiré a la part més allunyada de nosaltres, sinó a la més propera, ni que sigui ja molt extensa com és el període de 42 anys, de democràcia. La conec molt bé, per haver estat un dels primers regidors, a visitar-la i estudiar el seu funcionament, al cap de pocs dies de ser elegit, a l’abril del 79, quan la seu estava en el Palau de la Generalitat. D’aleshores ençà el canvi ha estat enorme, en tots els sentits. En aquells anys, era una eina feixuga, lenta, altament burocratitzada , amb un funcionament rutinari com la immensa majoria dels ajuntaments, procedents de la llarga nit franquista. Poc a poc, es va veure les capacitats que havia desplegat en els anys de la Mancomunitat, i les possibilitats d’actualitzar i modernitzar les seves estructures. De la mà de polítics i tècnics, altament capacitats, i amb una enorme ambició de posar la institució al servei del món local, es va aconseguir fer navegar aquest transatlàntic com si fos un modern creuer. Ha plogut molt des d’aleshores, però puc assegurar que sense aquesta institució, el món local, vull dir el conjunt de pobles i ciutats de la província seria radicalment diferent. Alguns independentistes, poc coneixedors de la feina que ha fet i fa, pretenien la seva desaparició. Per a alguns tot el proposat i creat per Madrid, ha de ser rebutjat i desmuntat. Pobres de nosaltres si això s’hagués produït. Res seria igual. Es la tercera institució en disponibilitat econòmica del país, amb prop de 1.000 milions de pressupost. Per darrere de la Gene, i l’ajuntament de Barcelona. Però, el que li dona relleu és un pacte habitual entre partits, com per garantir la màxima eficàcia i objectivitat en l’ús d’aquest pressupost. Actualment el pacte és entre el PSC i Junts x Cat, criticat per alguns que s’imaginaven al capdavant de la institució, però puc assegurar que en públic i altres en privat, han celebrat aquest retorn als orígens, apartant algunes actuacions partidistes, de temps recents. El funcionament de Diba, hauria de ser copiat i traslladat a la Gene, per aconseguir efectes semblants. Es qüestió de voluntat, constància i recerca d’eficàcia. Si el diner sempre és escàs, com millor es destini, millor per a tots. Aquest és el principi que ha de presidir el funcionament de totes els administracions. I la proximitat. O si voleu la capacitat de modular el govern , en funció de les necessitats immediates. Estem en temps revoltats, imprevisibles, i els ajuntaments es troben davant situacions mai imaginades que precisen recursos que no tenen. I no penso només en els econòmics. En molts casos, és més fonamental disposar de tècnics, i experts en multitud de temes que de diner. Estar al capdavant d’un ajuntament, sobretot si és petit, i saber que cas de trobar-te amb algun gran problema, pots recórrer a una administració seria i rigorosa , et fa estar molt més tranquil i segur. Tots els canvis i adaptacions a les necessitats immediates dels ajuntaments i l’actuació rigorosa i objectiva, bé mereix l’elogi d’un retorn al que han estat els seus orígens i justificació de la seva existència. Queda encara molt per fer, i mai els recursos son suficients, però en l’actual mandat ha estat capaç de mobilitzar recursos de forma ràpida per a situacions urgents, derivades del COVID 19. De fet, molts ajuntaments i residències de gent gran, foren els primers a rebre material, gràcies a l’eficient gestió de Diba. Tot i les crítiques i posicionaments en contra d’ERC, l’actual equip de govern, respon a una manera de fer les coses, similar a la que havíem viscut anys enrere. Els resultats sobre el terreny, son la millor prova de la seva bona gestió.

LAS LENGUAS, PATRIMONIO A PRESERVAR. Ante la nueva polémica sobre si el castellano debe o no ser lengua vehicular, lo importante es que quede clara la obligatoriedad de aprender y enseñar en castellano y la lengua cooficial correspondiente. Tenemos en España, el castellano como lengua oficial en todo el Estado, y el catalán, gallego y euskera, cooficiales en sus territorios. Sería estúpido pensar en relegar el castellano / español, a un segundo puesto o peor aún, tratarlo como una lengua minoritaria, en algún rincón de la península. En absoluto. Y ya no por cuestiones políticas sino de simple sentido común. Muchas personas no se dan cuenta de la inmensa riqueza y suerte de ser bilingües en diversas partes de España. Dominar idiomas es una fuente de riqueza personal, intelectual y de cuestión práctica por cuanto permite escuchar, hablar, leer en versión original textos inconmensurables que cambian cuando se los traduce. Nada mejor que acudir a los textos originales para gozar de su auténtico valor. Pero, es que cada lengua, cada idioma, es un valor a proteger y preservar para el futuro. Hay que comparar una lengua con cualquier monumento de alto valor, al que nadie quisiera ver desaparecer. Pues, es igual. Hay en el mundo 7.097 idiomas, el 90% de los cuales los hablan como mínimo 100.000 personas. Hay entre 150 y 200 que sólo los habla un millón y tenemos 46, en vías de desaparición con unas pocas personas que los utilizan. Cada idioma perdido, supone perder una parte de nuestro patrimonio mundial. Nos hacemos más pobres, más reducidos en nuestra historia, cuando un idioma desaparece. Y son muchos los que se encuentran en vías de desaparición. Volviendo a nuestro país y al castellano, hemos de ser conscientes de tener uno de los más importantes del mundo. Por orden de número de personas que tienen cada idioma como lengua materna, tenemos al chino mandarín en el primer puesto con 1.116 millones de personas, en segundo lugar el castellano con 535 millones, el inglés con 379 millones, si bien por el hecho de ser idioma “universal / mundial” en su uso, algunos expertos lo ponen en primer lugar con 1.132 millones. Les sigue el Hindi con 341 millones, el ruso, el japonés, etc… Esta privilegiada posición, en crecimiento constante por la alta demografía de Latinoamérica, debería llevarnos a usarlo conforme a gramática, en primer lugar, y obtener mejor rendimiento a nivel de relaciones políticas y económicas. En esto, van por delante los países francófonos, los anglo británicos, e inclusos los germánicos. Las lenguas son poder, y su buen uso puede reportar grandes beneficios. La extensión de los institutos Cervantes, debería ser realmente mundial. Dicho esto, de retorno a la enseñanza, hay que conseguir el pleno dominio del castellano y el idioma cooficial correspondiente, para todo seguido, continuar con el inglés. El objetivo mínimo obligatorio para las presentes y futuras generaciones es ser trilingües perfectos. No chapurrear los idiomas, sino dominarlos como para poder viajar, vivir, trabajar, en cualquiera de ellos. A partir de aquí, para los que continúen estudios, sean de formación profesional sean universitarios, hay que entrar en un cuarto idioma a elegir entre varios, en función de perspectivas e intereses de cada alumno, pero pensando en su futuro. Idiomas como el alemán, chino, japonés y ruso, deberían estar disponibles en todos los institutos, escuelas de FP y por supuesto en las universidades. Algunos lectores pueden pensar que solo los muy privilegiados pueden llegar a hablar en 3 o 4 idiomas y no es cierto. Si cada uno se introduce en el momento adecuado, es perfectamente posible manejarse en 3 o 4. Si de entrada tenemos dos, por nacimiento o vivencia, la ampliación a dos o tres más se hace mucho más asequible. Solo hay que viajar un poco para darse cuenta de la realidad en varios países europeos como Suiza, donde es habitual tener 3 o 4 idiomas. Y puedo asegurar que es una gozada poder viajar por todo el mundo, compartiendo de forma directa alguno de los idiomas que se hablan en cada país. Para hacerlo posible el sistema educativo ha de poner todo de su parte. Profesores altamente preparados, y toda clase de incentivos para su estudio y práctica. Con esta base, podemos defendernos en 4, 5 e incluso 6 idiomas, lo corroboro personalmente. Pongamos pues, los estudios de idiomas, en un puesto relevante y no hagamos ninguna batalla inútil cuando algunos ponen en la palabra “vehicular” valores que no le corresponden. Lo que hay que exigir y comprobar es como al final de los estudios obligatorios, todos los alumnos dominan el castellano, su idioma cooficial, y el inglés. Y sino tienen idioma cooficial en su territorio, aprovechen para aprender otro, entre varios a escoger. El trilingüismo debería ser norma en toda España.

PLANTAR CARA A L’INCIVISME. Els qui estan o hem estat, al front d’una institució, ens fixem més en els actes d’incivisme, i les seves conseqüències. Es desmoralitzador veure l’increment de tota mena d’actes contra la propietat privada, i més especialment contra la pública, que per ser de tots, per alguns sembla no siguin de ningú. Per deformació professional em fixo en les noticies que El 9 Nou treu sobre actes d’incivisme i vandalisme en diferents pobles i ciutats d’aquesta demarcació. No son ni més greus ni més reiterats que tants d’altres, en altres territoris del país. En això, sembla haver-hi una certa “normalitat” molt preocupant pel que té d’habitual i permanent. Els costos de reparació son enormement elevats. Vegem-ne alguns. El vandalisme en el material i instal•lacions de TMB ( transports metropolitans de Barcelona) té un cost de 30 milions a l’any. I el que afecta el transport ferroviari de l’àrea de Barcelona, arriba als 15 M / any. El que té el Metro de Barcelona per destí, puja 10 M / any. I la ciutat de Barcelona, destina 8,3 M / any en reparació de danys en elements bàsics del mobiliari urbà. Amb aquestes xifres ens podem donar compte de l’immens dany produït a nivell econòmic, però en aquests danys hi hauríem d’afegir altres derivades, tant o més importants, com retards en el transport per haver fet malbé algun element essencial de seguretat. O necessitat de canviar vagons o màquines per altres, reparar danys en moments especialment complicats, etc. Podríem dir que aquests son els grans damnificats del vandalisme, però n’hi ha d’altres que tot i no ser tant elevats, desfiguren la imatge de molts pobles i ciutats. I els seus autors no s’aturen davant cap lloc ni espai determinat. Tant pots veure guixades i pintades a la seu central de la Universitat de Barcelona, com en alguna de les parets del Museu Episcopal de Vic, espais cèntrics de Ripoll, o en molts altres de pobles i ciutats. El resultat suposa desfigurar, embrutar i malmetre, multitud de llocs emblemàtics que no paren de ser espatllats, pel simple caprici d’uns pocs incívics. D’altres van directament a la destrossa per la destrossa. En alguns casos contra propietats privades, cotxes, motos, bicis, tanques , portes, finestres....sense cap motiu especial, simplement per ànims de fer mal i demostrar que sols i a les fosques ,son capaços de mostrar la seva valentia, i fúria. En moltes d’aquestes ocasions, els elements més febles son el mobiliari urbà, en el seu conjunt: bancs, papereres, contenidors, senyals trànsit, fonts, ...No son conscients que tot el que s’espatlla , s’ha d’arreglar amb el diner de tots. Cada element té costos molt elevats, no solament de compra, sinó de substitució, amb derivacions importants com que mentrestant està espatllat no dona el servei requerit. I molts es farien creus de saber el cost de cada element del mobiliari. De seguida, puja 200, 400, 1.000 euros. Sumat tot, al cap de l’any el resultat son de milers d’euros llençats. Fets malbé per la ximpleria d’uns pocs eixelebrats. Què fer davant aquests fets i actituds ? No hi ha una recepta única, però la via cultural i cívica ha de ser la primera a posar en pràctica. La d’explicar des dels primers anys de vida, el respecte per a les persones, en primer lloc, i per la propietat privada i la pública, en segon lloc. A partir d’aquí, reparació de danys de forma immediata, especialment pel que fa referència a pintades i guixades. L’endemà, millor que al cap de dos o tres dies, l’espai ha de tornar a ser com abans. Una , dues, ...vint vegades, si cal. I si es troba els autors, presentar denúncia i procurar sentències amb reparació de danys, si pot ser anant a fer neteges personalment. L’altra via és convertir-nos tots en agents cívics, vigilants i protectors de tots els espais, com per avisar, intervenir i denunciar aquells comportaments incívics que els posin en perill. Sí, a vegades pot ser desagradable, però dona els seus fruits. A més portem tots un element senzill i pràctic com és un telèfon mòbil des del qual podem captar imatges i enviar-les a cada ajuntament. I aquí sí, poden ser d’utilitat, càmeres de vigilància, en llocs especialment estratègics, per evitar repeticions de danys. Els autors poden anar camuflats però sempre hi ha algun element que pot portar a identificar-los, i portar-los davant els tribunals. Es hora de ser rigorosos i contundents perquè la degradació dels espais , porta tensions i mala vida als qui els han de fer servir. No es poden tolerar ni justificar aquests comportaments perquè son atacs directes a la nostra propietat, a la de tots. Aquest concepte encara no està prou arrelat, però s’ha de tenir ben present que al final, tant les reparacions, com les neteges i substitucions les paguem, amb els nostres impostos.

LIDERATGES EN MOMENTS CLAU. Tenir en el moment oportú la persona adequada, suposa el millor antídot per a superar les més grans dificultats, i encarar projectes mai imaginats, amb garantia d’èxit. Per raons d’edat i militància, he conegut un gran nombre de lideratges que han estat claus per a iniciar el més llarg i profitós període democràtic de la nostra història. Quan dic conegut, vull dir, haver-los tractat, parlat, discutit i en alguns casos, col•laborat a tirar endavant alguns projectes de país. Parlo d’un moment clau, com fou l’abril del 79, en motiu de les primeres eleccions municipals de la democràcia recuperada. Eren temps de grans esperances, però alhora de grans incerteses, després de 40 anys de dictadura, amb una complicada Transició que va donar llum verda a la convocatòria per a la renovació dels 947 ajuntaments de Catalunya, i amb ells, dels 8.131 de tot Espanya. En aquell moment era essencial, buscar els millors candidats per aconseguir un doble objectiu. Guanyar les eleccions, sí, però tot seguit, ser capaços de no defraudar la gent i aconseguir una transformació radical, en el mínim temps possible. Un fracàs en aquells moments hagués estat fatal per a la confiança i l’arrelament de la democràcia. He de dir que el resultat fou esplèndid. Increïblement encertat, en la immensa majoria de municipis de tot Espanya, i molt especialment de Catalunya. Encara ara, la majoria d’aquells primers lideratges es veuen i es noten a cadascun dels pobles i ciutats. Permeteu-me fixar-me en uns quants de rellevants. La Barcelona de Narcís Serra i Pasqual Maragall, va suposar un esclat d’activitat, modernitat, capitalitat com feia molts decennis no havia tingut. La Tarragona de Josep Ma Recasens, va recuperar l’esplendor de temps passats, i què dir de la Lleida d’Antoni Siurana, o la Girona de Joaquim Nadal ?. Les quatre capitals provincials, unides per un impuls i una frenètica activitat per superar en pocs anys, els 40 anys de tristesa i desídia franquistes. L’empenta d’aquells primers temps, encara perdura, si bé en alguns casos sinó canviem de protagonistes, la perdran aviat. Però, no varen ser només les grans capitals, altres segones capitals com la Manresa de Joan Cornet, La Seu d’Urgell de Joan Ganyet, la Terrassa de Manuel Royes, i moltíssimes altres es varen afegir a un frenètic treball de posada al dia d’infraestructures , equipaments i serveis, com mai s’havia vist, amb tanta eficàcia i poc de temps. Tampoc voldria deixar de banda, l’entrada en pobles petits i mitjans de molts altres alcaldes i alcaldesses que varen completar el quadre de tot el país. Perquè es va poder fer ? Per la conjunció de persones adequades, en el moment oportú, i per uns ànims col•lectius que esperaven i desitjaven veure transformacions en profunditat. Es va encertar en tot i el resultat fou espectacular. On som i què toca fer ? Ens hem de preparar per a rellevar un bon nombre de successors en pobles, ciutats i capitals, per a retornar a temps passats a nivell de dedicació i resultats. No podem tenir a Barcelona una alcaldessa que no dona la talla, però amb ella podem dir el mateix de Girona, pitjor encara de Lleida i Tarragona. D’aquells grans lideratges hem passat a unes mediocritats inacceptables. Podria enumerar un centenar més de pobles i ciutats on es vegeta més que no es governa. I si això és cert, a nivell municipal, què hem de dir a nivell de Generalitat ??? Portem els pitjors 10 anys de la nostra història ( excepció feta dels períodes de conflicte). Personatges mediocres, enfrontats uns als altres, deixant el país fet un desastre. Però, venen eleccions i tenim la persona adequada, per el moment oportú: Miquel Iceta. Em recorda els temps passats en que buscàvem qui podia encapçalar la nostra opció. La varem encertar en gairebé tots els indrets. Doncs bé, per preparació, coneixement del país i les seves institucions, i per ambició de fer-ho bé, seria el millor president de la Generalitat. Ens faria patir a tots perquè imposaria uns ritmes i unes actuacions frenètiques, amb un rigor total, però és el que necessita el país. No podem continuar en la mediocritat, i toca fer canvis tant profunds que només algú no pertanyent als partits de govern dels darrers anys, és capaç de fer-ho. Crec que el moment és oportú perquè la gent està cansada de tants anys inútils, i la situació és tant greu que precisa un lideratge fort, però sobretot, amb garanties. El tenim. Toca, doncs, lluitar per fer-ho realitat.

LA GAL.LA, SIS ANYS DESPRÉS. Un dissabte qualsevol de sis anys enrere, un cotxe va parar a la carretera de Les Llosses ( Ripollès) a l’alçada d’El Guixé, on va abandonar una gateta d’uns 3 o 4 mesos. Trobada per una d’aquelles sorts increïbles per la iaia de la casa, les nenes, ara ja noies varen considerar que tenir 3 gats feréstecs i dos gossos,feia complicada l’adopció , de manera que varen pensar en persones amigues, i me la varen encolomar a mi, després de posar-li el nom de Gal•la. Mai havia imaginat tenir un gat a casa, si de cas un gos, anys a venir per tenir una excusa / obligació de treure’l a passejar. Però, a vegades la sort es creua pel camí, i passades unes setmanes de molta agressivitat, poc a poc ens varem anar fent amics. Visita veterinari, esterilització, xip i donar-la d’alta al registre municipal . A partir d’aquí, amics per sempre, amb plena sintonia entre ella i jo. Com és habitual en els gats, fa el que li sembla, quan li ve de gust, i plena llibertat per voltar per tota la casa. Bones rebudes, a cada tornada. Puc assegurar, doncs, que l’adopció mai imaginada ha estat un autèntic èxit per les dues parts. Perfecte. Faig aquesta introducció arran les informacions de la compra i adopció d’animals de companyia en temps de pandèmia. Moltes persones soles i famílies han considerat adient tenir companyia a casa, i han cregut que és fàcil comprar o adoptar. Els experts diuen, si, però prèvia reflexió i estudi de les obligacions que això suposarà. Res de decisions a cop calent o pensant que tot son flors i violes, sinó mirem les esgarrifoses xifres d’abandonaments. Segons les darreres xifres dels guardes rurals ( 2015) a Catalunya, s’abandonen un promig de 22.000 animals domèstics que vol dir gats i gossos. No parlem d’altres espècies, perquè no es tenen les xifres concretes però segur suposarien més del doble. El titular és impactant. Vol dir que cada 18 minuts s’abandona un animal. I de tots els abandonats s’aconsegueix donar en adopció aproximadament un 43 %. Vol dir que la majoria no en troben i va a càrrec de protectores i fundacions la seva manutenció. Si parlem a nivell de tot Espanya, les xifres arriben als 140.000 abandonaments, molts d’ells acaben en accidents a carreteres, o voltant pel país, amb problema de gossos assalvatgits, difícils de capturar i recuperar. En resum, abans de tenir un animal convé meditar molt les conseqüències i obligacions, sinó estan clares, millor deixar-ho per altres moments. I pensem també en ajudar a protectores i fundacions que es fan càrrec de l’ incivisme i poca consciència dels qui n’han tingut i els han abandonat.

APARTAR ELS NO ADDICTES. La història dona moltes voltes i, a vegades torna, sota procediments repetidament vistos, en règims del passat. Les “purgues polítiques “ han estat habituals per a fer fora els “infidels” i preservar la puresa dels processos en curs. Les excuses son el de menys, l’important son els resultats. L’objectiu : apartar tots els no addictes, per evitar puguin danyar els resultats perseguits. Es el que està passant en el mon post convergent. La usurpació del nom de Junts x cat, al PDECAT, comporta la guerra total, amb ànims de fer desaparèixer el tronc principal per donar pas a la principal branca que n’ha sortit. Ara i aquí, no es poden permetre cap feblesa ni tebiesa en el procés de preparació de les eleccions al Parlament del 14 de febrer. Estan a la cantonada i s’ha de procedir a fer “neteja general”. Això vol dir, que a l’enemic , ni aigua. I sí, els qui eren amics i companys de viatge, han esdevingut molestos adversaris, primer, i ara ja enemics declarats. Posen en perill els objectius del partit creat a imatge i semblança d’un personatge il•luminat, fugitiu de la Justícia, instal•lat en el seu palau de Waterloo. Des d’allà dicta ordres, d’obligat compliment, per part de tots els seus súbdits, pujats al carro de qui creuen guanyador. Ai las, però tenen una única i definitiva “chance”. O guanyen i queden com a primera força política o se’n van en orris de manera ràpida i definitiva. Els lideratges totalitaris funcionen mentrestant es reben càrrecs i prebendes, però quan això no es pot donar, la desbandada és immediata i imperable. Estic convençut que la veurem pocs dies després de les eleccions. De fet, aquestes purgues indiscriminades, no per raons d’ineficàcia, sinó d’addicció, son el preludi de la derrota. Hem vist fer fora a la consellera Àngels Chacón, probablement la més eficient del mediocre Consell Executiu, i ara Ivet Castaño, Delegada Territorial de Presidència, a la Catalunya Central. Podria donar altres noms, de càrrecs en altres territoris, però aquests dos serveixen per a exemplificar el que vull dir. Quan has de fer fora persones del teu partit, per haver restat fidel al partit i al càrrec, inicies un camí de no retorn, amb fracàs assegurat. A més , suposa una pèssima inversió de cara el futur immediat. El trencament d’un partit, per la via de les “purgues polítiques” converteix els instigadors i les víctimes en enemics irreconciliables, perquè el que podia haver estat una decisió política, s’ha convertit en un afer personal. A les dues persones, abans esmentades, i a moltes altres, amb elles, no se les fa fora per deficiències en la gestió, incompliments a la feina, o desídia, sinó pura i simplement per haver mantingut la fidelitat a les sigles amb les que es varen presentar. La feblesa i manca de visió de futur per part dels dirigents de Junts x Cat, és clamorosa. Si el PDECAT dubtava sobre si anar sols o dintre de Junts x Cat, ja té el dubte resolt. Sols, i en contra. Amb aquests fets, i molts altres que s’estan donant aquests dies, anem cap unes eleccions al Parlament, molt diferents a les que eren previsibles mig any enrere. No solament el món post convergent ha implosionat, sinó que ERC veu aparèixer importants ombres en el seu recent passat que li poden causar danys irreparables. Sempre han fet ostentació de no haver tingut afers estranys o inconfessables, doncs bé, comencen a sortir-ne en uns quants llocs. Però, a banda de tot plegat, el que la gent veu i sobretot pateix, és la guerra interna en el Consell Executiu i en tots els òrgans de govern, sense cap mena de mania de posar per davant els interessos personals i els de partit, en comptes dels de país. En uns moments tant especials i delicats com estem, la fortalesa i preparació d’algun dels partits d’oposició apareix com la taula de salvació per a conformar una nova majoria capaç de governar amb eficàcia, sense buscar objectius impossibles i fent possible el retorn a la normalitat. Queden pocs mesos per fer realitat el somni.

AUTÈNTICA INVASIÓ A LA NATURA. Si les darreres temporades de bolets havien estat problemàtiques, la d’aquest any és per a no oblidar. Per a no oblidar, però treure’n les lliçons pertinents. Som un país acostumat a les “arrencades de cavall, i parades d’ase”, i de nou queda demostrat amb un bon nombre d’anuncis de planificació i programació d’accés al bosc, de cara l’any vinent. Segur ens en haurem oblidat d’aquí, a Nadal. I , tanmateix convé posar al dia la legislació vigent. Però, més que parlar de normatives el que convé és sensibilitzar a la gent, i això no es fa d’avui per demà, ni amb nova legislació i aplicació de sancions. No és possible posar un guarda rural al darrera de cada boletaire ni de cada caminant. Aquest any, és un any estrany, en tots els sentits, i la gent de ciutat vol respirar aire sa i fugir de les grans concentracions considerant la muntanya l’espai més adequat per a la salut. Deixen de banda la costa, per endinsar-se en els boscos. Els qui vivim en el món rural, entenem aquesta necessitat de fugida, el problema és quan les xifres depassen les capacitats. I les capacitats de trànsit de les carreteres secundàries d’aquest país, donen pel que donen, i ens trobem amb conductors no avesats a estretors , no habituals en ciutats , de manera que cada creuament esdevé un risc imminent. D’aquí els nombrosos accidents, en aquest ampli territori. El concepte de llibertat i disponibilitat del territori, tampoc està ben explicat ni delimitat , de forma que molta gent creu que tot el que veu està a la seva disposició. Pot aparcar allà on vol, o allà on pot, sense pensar en els vailets que tanquen les finques al bestiar, o passos ramaders que han de quedar lliures per a poder traslladar els animals d’una finca a una altra, o passos cap a cases de pagès, granges o establiments rurals. El conjunt fa que cada temporada sigui un malson pels qui viuen i treballen a pagès. I com ja he dit en anteriors ocasions, tant sols un 5% dels visitants no es comportin cívicament, el resultat son centenars de tones de deixalles arreu del país. Sembla impossible per a molta gent, emportar-se a casa, el que han portat al bosc. Alguns pensen que el fred dissol les llaunes i la pluja ho neteja tot, fent desaparèixer qualsevol rastre de l’incivisme. D’aquí a pocs dies, tancarem la campanya d’enguany, i res millor que uns quants programes de televisió, ràdio, i xarxes socials, per a demostrar els danys causats per aquesta marabunta , en els llocs més recòndits del país. Sumats cotxes, motos, BTT, i altres estris lligats a la mobilitat, son molts pocs els indrets “inaccessibles”. Estem, doncs, obligats a emprendre un llarg camí de conscienciació i actuació. I les sancions han d’existir, per descomptat, però el més efectiu és la sensibilització permanent. Les coses més sensibles entren pels ulls, i si cada dos o tres mesos, es va exposant el cost que ha tingut retornar a la normalitat, potser cada any, un petit percentatge modificarà comportaments, i poc a poc, però amb fermesa aconseguirem pautes d’accés, proporcionat a cada lloc i moment. Tenim un territori molt permeable a nivell d’accessibilitat perquè hi ha centenars de camins d’accés lliure. En alguns països com França, Suïssa, Àustria, ... és habitual trobar camins d’accés a boscos, però fins un determinat indret, on hi ha lloc per deixar els vehicles i continuar a peu. Es impensable endinsar-se per tot arreu amb vehicle. Aquí, és tot el contrari. Podem trobar vehicles d’alta gama, en llocs inversemblants. Tot sigui per arribar allà on sigui, sense cansar-se. Poden destrossar un cotxe, per anar a collir mig quilo de bolets. Doncs, no. Toca restringir l’accés, de forma serena i prudent, però alhora facilitant espais per deixar els vehicles. Es sa i es bo que la gent de ciutat pugui gaudir de la natura, però preservant-la per a generacions futures. Si la maltractem ara, no la deixarem en bones condicions pel futur. I en aquests moments, hi ha llocs determinats que queden destrossats per a molt de temps. Els extrems mai son bons. Ni un excés de prohibició seria raonable ni ho és l’excessiva llibertat actual. Si algú volia veure els danys dels excessos, aquest és el millor moment per a fer-ho. D’aquí la necessitat d’emprendre mesures de sensibilització. I si a algú li tocaria fer-ho son als mitjans de comunicació públics, en comptes d’adoctrinar sobre posicionaments polítics que no els hi haurien de ser propis. Si entre tots paguem aquests mitjans que donin un servei a tots.

LLEGA EL SÈPTIMO CONTINGENTE. La crisis de Siria propició un acuerdo global de la UE para acoger 120.000 refugiados, a repartir entre sus miembros, en función de unos parámetros ligados a extensión, PIB, número de asilados en los últimos años, etc. El resultado fue que a España le correspondió la cifra de 14.931. Acto seguido se desplegó una fórmula para facilitar la acogida, por medio de ONG’s, ayuntamientos, fundaciones, y organismos varios que pudiesen demostrar su capacidad para acoger e integrar en la sociedad al conjunto de los acogidos. Cruz Roja dio el paso en diversos territorios del Estado. Uno de ellos fue en la provincia de Barcelona, concretamente en la pequeña ciudad de Berga, de forma conjunta con su ayuntamiento. Es en este lugar donde ejerzo de profesor voluntario de castellano desde hace 6 años. Aproximadamente cada 7 u 8 meses, llega un nuevo contingente, de unas 50 personas, procedentes de los más variados países. Este es el período previsto para acogerlos, documentar sus procedencias, hacer los trámites de acogida, revisiones médicas, preparación para su integración, etc. Un proceso muy intenso que requiere personal especializado en cada uno de los pasos a dar. Y por supuesto, uno de les principales es ofrecerles la correspondiente formación en el principal elemento de integración: el idioma. En pocos días, tendremos el séptimo contingente al completo. Se alojan en el Albergue de Juventud del municipio, donde ocupan la mitad de sus plazas, y donde se han habilitado despachos, salas de reuniones, y por supuesto aulas de formación. Es habitual acoger refugiados de una docena de nacionalidades. Rusia, Georgia, Ucrania, Azerbaiyán, Afganistán, Mali, Costa de Marfil, Congo, Somalia, Guinea Conakry…..y también de algunos países de Latinoamérica. Cada profesional tiene sus retos para conseguir en siete u ocho meses la acogida e integración, mediante la obtención de los documentos necesarios, primero, y trabajo y vivienda, a continuación. En mi caso, el objetivo es enseñar los fundamentos básicos del idioma para poder defenderse en la vida diaria y el trabajo. Y al mismo tiempo dar suficiente información como para comprender y adaptarse a un país, muy distinto al suyo. Los resultados son, en general muy positivos. El afán por aprender, y el deseo de implantarse en nuestro país, después de años de penalidades, facilitan el trabajo. El problema es encontrar trabajo y vivienda. Uno muy ligado al otro, formando un círculo, difícil de resolver. Muchos propietarios piden contrato de trabajo para alquilar un piso, y si no lo tienen no firman, y sin vivienda no se puede conseguir un trabajo, de forma que hay que perseguir los dos objetivos al mismo tiempo. Fácil de decir, complicado de resolver. Para la mayoría la ciudad de Berga, es el primer destino, a partir del cual, tienen que empezar a buscar en otras ciudades mucho mayores, con más posibilidades de trabajo, pero más complicadas en tema de vivienda. El tránsito es lento y dificultoso, pero poco a poco un contingente deja paso al siguiente. Y así hemos llegado al séptimo. En pocos días estará al completo, y vuelta a empezar. Personas individuales, familias enteras con niños de diferentes edades que hay que escolarizar, parejas sin hijos,…pero todos ellos con un pasado complicado a las espaldas. Corresponde a los profesionales y voluntarios, acogerlos y acompañarlos en su recorrido hasta su salida para destinos diversos, dentro de nuestro país. Hasta ahora, el resultado ha sido satisfactorio, a pesar de los grandes problemas de vivienda, y trabajo. Problemas agravados en estos tiempos de pandemia, que obligan a incrementar dedicación y contactos. A pesar de todas estas adversidades, los objetivos se van alcanzando. Los esfuerzos han valido la pena.

IMAGINEM UNA ALTRA REALITAT. Es molt habitual, en els representants dels partits i entitats independentistes, repetir com un “mantra” que tant li fa qui estigui en el govern central, perquè al final , fan el mateix. No sé si s’ho creuen o simplement ho han de dir per a justificar similars actuacions, estigui qui estigui al front del govern central, però el cert és que els fets han desmentit aquestes afirmacions. I ho continuaran fent, en el present i futur, perquè la llunyania de les tesis i comportaments del PP, i ja no diguem VOX i C’s estan a les antípodes del PSOE. I és que aquest lligam i dependència directa entre Estat – Govern central – Poder Judicial, que invoquen els independentistes, està molt lluny de ser certa. Es vulgui acceptar o no, el cert és que Espanya compleix tots els requisits d’una democràcia plena, situada en el divuitè lloc, a nivell mundial. Creure que el Govern central pot actuar i decidir sobre decisions i resolucions judicials, és viure en un altre món. La divisió de poders, és un element essencial de la democràcia, i qui ho vulgui negar, ha de reprendre els estudis fonamentals. I qui vulgui negar la solidesa democràtica dels socialistes, nega la realitat del partit de més llarga vida, del nostre país, amb centenars i milers d’exemples de grans sacrificis i batalles per preservar la democràcia. També ara, quan veiem el comportament indigne dels partits de dreta i extrema dreta. Però, per aquests partidaris de “com pitjor , millor” que expliquin a la seva gent, i a la resta, com actuarien si en comptes de tenir en el govern central la coalició PSOE – UP, hi tinguéssim la coalició PP- VOX. Algú creu que el comportament i les decisions, en política general, serien les mateixes ? I parlant ja amb els independentistes, realment creuen que la relació Catalunya – Espanya, seria la mateixa ? Algú creu que sense el paper moderador del PSOE, l’ aplicació de l’article 155 de la Constitució hauria estat igual ? Algú pot pensar que amb un PP deixat a les seves intencions no haguessin anat més lluny i no haguessin decidit la suspensió de l’autonomia ? Algú creu que si un dia arribessin a governar aquests dos partits, la vida parlamentària seria similar a l’actual ? Podem fer-nos dotzenes de preguntes, però les respostes seran contundents, perquè només veure com reaccionen a totes i cadascuna de les propostes de llei progressistes, ja podem imaginar com tractarien ells aquests temes. Es més, qui cregui que governi qui governi el que s’ha conquerit, ja és intocable, s’equivoca de mig a mig. Cap dret és etern ni intocable, perquè l’arribada de la dreta al govern sempre ha comportat la posada en qüestió de drets obtinguts, de la mà dels governs progressistes. Si teniu temps mireu els avenços en tota mena de drets bàsics i fonamentals. Tots ells s’han obtingut durant mandats socialistes, i tots ells han estat en perill o directament han estat modificats en mandats de les dretes. Així, doncs, farien bé els dirigents independentistes de no posar en perill l’actual govern central, perquè poden facilitar l’arribada d’altres partits, que cap mania tindrien en actuar de forma dura i contundent contra qualsevol vel•leïtat independentista. Imaginem-ho, i siguem conscients que el perill existeix. I la via del “com pitjor, millor” porta directament al desastre.