Joan Roma

CARENCIAS INEXPLICABLES. Lo que voy a explicar, está pasando en España, desde 1979 y aún no se ha resuelto. Peor aún, no tiene visos de solución a meses o años vista. ¡!! Increíble ¡¡¡¡ Para los poco duchos en materia municipal, tienen que saber que todo ayuntamiento debe contar, a parte de un alcalde y el resto de miembros del Consistorio, con un secretario y un interventor. Sin ellos, un ayuntamiento no puede funcionar. ¿Por qué? Porque el secretario, da fe de todos los actos del Consistorio, certifica, acredita y da conformidad para que todo lo que decide, aprueba y tramita, sea conforme a ley. Es la figura esencial, básica e insustituible. Similar importancia tiene el interventor, para todo lo relacionado con los actos económicos del ayuntamiento, ingresos, pagos, etc. En los municipios pequeños el cargo puede compartirse, y por ello hablamos de secretario – interventor. En los medianos y grandes, los cargos van separados. Pues bien, si son cargos de primer nivel, básicos y fundamentales, se supone debería haber en todas partes. Es decir, deberíamos tener tantos cuantos hagan falta. ¿O no? Pues no, ni de lejos. A pesar de estar bien remunerados, la carencia es brutal. Faltan por miles, en el conjunto de España, y por centenares en Cataluña, donde he ejercido en política municipal durante 40 años. No se puede comprender cómo ningún gobierno ha tenido el mínimo interés en resolver un problema de estas proporciones. En todas las CCAA hay alcaldes desesperados buscando secretario o interventor, para sus ayuntamientos, ni que sea intentando “robar” a alguno de sus pueblos vecinos. En otras, los secretarios – interventores acumulan plazas para solucionar carencias, de forma que algunos ejercen en 2, 3 o 4 municipios de forma simultánea. Y los años van pasando, y el problema continúa sin resolverse a pesar de haberlo denunciado durante muchos años. En este caso, no se puede imputar la carencia, a los sueldos, puesto que son generosos. También es cierto que están en consonancia con las responsabilidades del cargo, pero no hay manera de ver la luz al final del túnel. En Cataluña, faltan 300 secretarios y 200 interventores, para un total de 947 municipios. Las cifras son espectaculares, de auténtico escándalo, y sin embargo no han llevado a cambios substanciales al Ministerio ni al Gobierno catalán. Muchas excusas, muchas preocupaciones mentales, pero ninguna solución inmediata. ¿Hasta cuándo? Tengo claro que después de las elecciones de mayo de 2023, los alcaldes deberían promover una huelga de tramitaciones esenciales, ligadas a Registro civil, Juzgados de Paz, Estadística, etc, para exigir una solución definitiva. No puede ser que todo quede paralizado por no tener cubierta la plaza esencial. Y esto ya sucedía en abril de 1979, momento de las primeras elecciones municipales en democracia, pero es que estamos hablando del tema, a finales de 2022, o sea 43 años después. No hay excusas, no hay explicación para semejante despropósito. En estos últimos meses se ha vuelto a hablar del tema, en diferentes foros, pero no se ve una clara vía de solución. ¿Por qué no convocar más oposiciones? ¿Por qué no animar a jóvenes estudiantes a concurrir a estas plazas? ¿Por qué no modificar algunos elementos memorísticos, a la vista del uso de las nuevas tecnologías? Hay que tener profesionales preparados, pero no siempre el que se aprende de memoria centenares de temas, es el más adecuado para resolver los problemas jurídico – legales. En todo caso, sea cual sea la respuesta, hay que encontrar solución al colapso. No tiene ninguna lógica, obligar a las administraciones locales a tener los puestos cubiertos, si no hay profesionales para cubrirlos.

PUNT DE VISTA UN MANDAT MOLT COMPLICAT, I TANMATEIX, BEN RESOLT. Vaig entrar a l’Ajuntament, a les eleccions d’abril de 1979, i en vaig sortir el juny de 2019. En total 40 anys, 12 de regidor de govern ( 1979 – 1991) i 28 anys d’alcalde ( 1991 – 2019). Mirant enrere, la feina fou intensa i immensa, en podem estar raonablement satisfets, tots els qui hi vam participar. El resultat de la gestió d’un Ajuntament, és fruit d’un equip de govern, i en part, també de l’oposició. I amb tots ells, s’hi ha d’afegir el personal tècnic, administratiu i a la brigada municipal. El bon ordre i la bona coordinació és una de les principals tasques de l’equip de govern, i per descomptat de l’alcalde – president. Després de 40 anys d’activitat municipal , combinada amb altre de partit i parlamentària, vaig considerar adient facilitar el relleu. Hora de dedicar-me a altres activitats, lligades al voluntariat social, i continuar les de partit i d’articulista, entre altres. Vaig tenir clar, des del primer moment, de no intervenir en els afers municipals i només actuar cas de que l’alcalde, em demanés ajuts puntuals, per algun tema que considerés important. Es el que he fet en aquests prop de 4 anys de mandat. En uns casos molt concrets, l’alcalde m’ha demanat informació, documentació o alguna puntual intervenció per a resoldre algun tema concret. Pel que fa la planificació, programació i gestió , ha recaigut tota sobre l’equip de govern. A les portes del final de mandat, faig una avaluació i valoració , a títol estrictament personal. Considero que molta gent, amb el pas del temps, oblida coses fetes o no sap quines estan en marxa. Si una petita crítica se li pot fer a l’equip de govern, és una certa mandra a l’hora de fer butlletins informatius o notes de premsa. D’aquí la meva iniciativa, per a qui la consideri d’interès. UNA PANDÈMIA HA TRASBALSAT TOT I A TOTHOM. Aquest ha estat un mandat, presidit per una pandèmia, com mai havíem vist ni patit. Més de dos anys de precarietat, urgències i emergències. Governar un ajuntament en aquestes condicions no ha estat gens fàcil. Amb tot, la gestió i el manteniment de serveis bàsics, es va garantir, i es van continuar els contactes, peticions i tramitacions, amb altres administracions a fi de no perdre cap ajut ni oportunitat. El resultat, el considero molt positiu. A les xifres i realitzacions ja dutes a terme, o pendents d’execució em remeto. RESUM DEL QUE HE VIST FER O DEL QUE PENSEN FER. Faig una llista, molt personal, de les gestions i obres que ja son una realitat, o d’aquelles que he sabut estan en marxa. - Compra de Can FONT / Cal Royo. Una encertada decisió que permetrà salvar la casa més representativa del nucli urbà, i buscar-li un bon destí. Ara toca, demanar subvencions a diverses administracions per posar-la al dia. - Construcció Magatzem municipal. Una vella necessitat, feta realitat. L’Ajuntament s’estalviarà uns lloguers, i disposarà d’un edifici ampli i ben equipat com per tenir-hi tot el material i vehicles municipals. - Nova captació d’aigua . Hem tingut uns anys secs que poden continuar. Es lògic buscar una nova captació d’aigua, a la zona de la Ribera. Està previst perforar un nou pou, per connectar-lo a la xarxa general. - Pista de pàdel. Aquest nou esport va motivar fer una pista a la zona esportiva. Des del primer dia, ha tingut una alta ocupació. - Renovació Carrer de la Font. Aquest ha estat el primer carrer del nucli antic a renovar. S’havia de fer no solament per adaptar el paviment a les normatives actuals, sinó sobretot per renovar xarxa d’aigua i de clavegueram. - Parc infantil i esportiu. El nou equip de govern va considerar instal•lar un nou parc infantil i esportiu a la zona esportiva, al costat de la pista de pàdel. En els propers anys, s’hi posarà algun altre element, subvencionat per Diputació. - Millores en camins rurals. S’ha acabat el tram pendent de pavimentar, a la Riera de Merlès, i s’han millorat diversos camins rurals que porten a cases de pagès. - Punts de càrrega, vehicles elèctrics. A l’entrada a l’aparcament municipal, hi ha dos punts de càrrega per a vehicles elèctrics. Un nou servei fonamental, en marxa. - Punt de servei – autocaravanes. En un punt adequat de la zona esportiva s’hi ha instal•lat un punt de servei per a autocaravanes. Molt important per a pobles turístics. - Previsió d’instal•lar plaques solars a la teulada vestidors piscines. Està previst ocupar la teulada dels vestidors per a generar energia per als vestidors a l’estiu, i per a les escoles, la resta de l’any. - Espai – jardí per a gossos. Per tal de facilitar jocs i esbarjo per a gossos, està previst destinar una part de la zona verda municipal, de la urbanització Camí de la Roca, a espai per a gossos, amb un punt d’aigua per a poder abeurar-los. - Renovació aigua i clavegueres, tram carrer de l’església. - Impuls a les noves tecnologies, facilitant la implantació de fibra òptica . - Contractació administratiu per a les oficines municipals. - Organització de cursos, tallers, conferències, així com festes i celebracions. - Seguiment del servei d’atenció primària ( Consultori), i reivindicació dels professionals i dels horaris d’atenció al públic. - Regulació i control de l’espai protegit de la Riera de Merlès - Enderroc dels vells nínxols, a banda i banda de la capella. - Substitució de la vella canonada d’aigua, per una de nova a la zona d’El Rocal. - Millores edifici de l’Escola: teulada, pintar façanes i pati. - Millora de l’aïllament, sonorització i confort de la Casa Consistorial. - Millora dels serveis d’atenció a domicili amb programa pilot de cures a la gent gran. - Instal•lació dipòsit soterrat, costat piscines, per recollir i aprofitar aigua pluja - Impuls a l’administració electrònica, amb un reconeixement de l’administració oberta per part del Consorci d’Administració oberta de Catalunya. PROPERES REALITZACIONS. -Instal•lació plaques solars a la teulada dels vestidors de les piscines per a produir energia que servirà pels vestidors a l’estiu, i per les escoles, la resta de l’any. - Futura instal•lació de més plaques solars damunt la superfície del dipòsit gran d’aigua, situat a la zona de Subirà, per a subministrar energia a les instal•lacions de potabilització i bombeig aigua. -Finalització millores Cementiri, amb la reconversió dels espais dels vells nínxols per uns porxos que permetran protegir-se del sol i la pluja. -Millora d’alguns camins pendents, i substitució del pont del camí a Casamitjana, per un gual inundable. - Segona gran fase de Renovació Nucli Antic: Plaça Major i un tram del carrer Manresa. Després de les obres fetes al carrer de la Font, es disposa ja de la subvenció de la Generalitat per a renovar totalment la Plaça Major, de forma similar a com es va fer el carrer. Substitució de la vella xarxa d’aigua i de clavegueram, i nou paviment adaptat a la mobilitat de persones i vehicles. - Acabats exteriors del Magatzem municipal, per tal que les parets exteriors quedin de pedra vista, i l’edifici encaixi amb el jardí annex. La part superior quedarà com un gran espai de jocs i descans. Aquestes obres suposaran la finalització de les actuacions dutes a terme durant prop de vint anys, a la zona esportiva. L’AJUNTAMENT GUANYA EL CONTENCIÓS DE LA U.A NÚM 1 – CAL GALL Planificar i programar dues ampliacions del nucli urbà de Borredà, va suposar una llarga i intensa feina tècnica i política, negociant amb tots els propietaris les millors condicions per a totes les parts. Es així, com es va fer a finals dels anys 90, amb la Zona nord, i ja en els primers anys del 2.000, amb les urbanitzacions del Camí de la Roca ( U.A núm. 2), i amb la de Cal Gall ( U.A núm1) Incomprensiblement en aquesta darrera ( Cal Gall) un dels propietaris, molt mal aconsellat per l’entorn familiar, va pleitejar contra l’Ajuntament, durant prop de dotze anys. Al final, els Tribunals han donat la raó a l’Ajuntament, i tinc la satisfacció d’informar que les planificacions, accions i actuacions dutes a terme, han tingut el total vist i plau jurídic i legal. Tothom haurà de fer front a les obligacions contretes, sense excepcions. RESUM FINAL. Hi ha moltes altres coses fetes i d’altres previstes que anirem veient, en funció de les necessitats, i les oportunitats. Un petit Ajuntament depèn molt de les ajudes que arriben d’altres administracions. No arriben com la pluja, s’han d’anar a buscar, tramitar i gestionar. Res és fàcil, però comparant la feina feta, en aquests quatre anys, amb la que vam fer nosaltres, o la que han fet altres pobles, considero que s’ha treballat molt, i molt bé. Felicito a tots els que ho han fet possible i els animo a continuar en aquesta tasca. Borredà, desembre de 2022. Joan Roma i Cunill, Regidor de govern ( 1979 – 1991), Alcalde – President ( 1991 – 2019) APROFITO L’AVINENTESA PER A DESITJAR-VOS UNES BONES FESTES DE NADAL I ANY NOU. - -

ARA, ES DEMANA AJUT ALS AJUNTAMENTS ? L’Alcalde de Berga, ha demanat ajuda a tots els ajuntaments de la comarca per a pagar les inversions , destinades a millorar els “accessos a l’Hospital de Sant Bernabé”. Ho sento, però si fos alcalde, li diria que no. Ara, es demana ajut als ajuntaments ? Des de quan se’ls ha tingut en compte a l’hora de planificar, programar i establir els serveis hospitalaris ? Des de quan han format part activa de les decisions i funcionament de l’Hospital ? Des de quan Berga, ha estat motor i impulsor d’autèntiques polítiques comarcals ? Ho sento, però abans de demanar ajut, s’han d’haver fet els deures i demostrar amb fets que una infraestructura, un equipament o un servei, és de tots, en coordinació i participació de tots. Hi ha un memorial de greuges de la comarca envers Berga, des de fa molts anys, però sobretot en els darrers anys. Massa sovint Berga ha anat a la seva, i si vas a la teva, no esperis ajuts de la resta. Es així de senzill, així de lògic. I si parlem de l’Hospital, parlem-ne. Es un equipament públic, que dona servei a tota la comarca, però clarament millorable, en funcionament i serveis. I depèn de l’ICS ( Institut Català de la Salut), a l’igual que tots els consultoris i CAP’s de la comarca. Doncs, bé, no solament no estem satisfets dels serveis que rebem, sinó que n’estem profundament indignats. Si repassem els darrers 10 anys, sí sí, parlo ja de deu anys, que hem patit unes retallades brutals en l’àmbit de sanitat, de manera que tots els pobles n’hem sortit fortament perjudicats. A aquelles retallades s’hi han afegit les repercussions de la pandèmia, durant la qual, vull recordar que vam tenir els consultoris municipals tancats, durant prop de dos anys, i en els CAP’s hi havia serveis mínims, tant mínims que no es podien considerar autèntics serveis. Tampoc l’Hospital oferia determinades especialitats, ni serveis ràpids i eficients, de manera que la comarca hem estat, i encara estem en situació de precarietat absoluta. Si algú en vol tenir prova fefaent que miri horaris i sobretot dotacions mèdiques. Estem a menys de la meitat que abans de la pandèmia, i tot indica que els paràmetres es mantindran en els propers mesos sinó hi ha una autèntica revolta comarcal que obligui a canvis substancials, per part de l’ICS. Amb aquest panorama, com algú pretén que els ajuntaments s’impliquin en unes obres que son a Berga, en un equipament que depèn de l’ICS, i que no comporten cap contrapartida a nivell de millora dels serveis mèdics a cadascun dels altres 30 municipis de la comarca ? No es pot demanar ajuda sense abans haver demostrat empatia i correspondència amb les reivindicacions municipals. Podria parlar del passat i les converses, peticions i reivindicacions de comarca, envers infraestructures, equipaments i serveis que no van ser tingudes en compte. Ser capital de comarca té uns drets i uns deures, i en poques ocasions s’han exercit. No veig ara com els alcaldes podrien justificar davant els seus veïns i veïnes, deixar de fer unes coses al poble, per pagar unes inversions a fora. Les ajudes alienes s’han de guanyar abans de demanar-les.

DEMAGÒGIA INTERESSADA. Tot i ser de Lletres, m’ha tocat lidiar amb els números, des del primer dia que vaig assumir el càrrec de Regidor de govern, precisament d’Hisenda. Després, nous càrrecs, i l’alcaldia, durant vint-i-vuit anys, obligava a posar l’economia en primer lloc. Elaborar un pressupost no és cosa fàcil, en un país com el nostre, en que depens enormement de les aportacions externes, per dur a terme la gestió diària, i plenament quan es tracta del capítol d’inversions. Aquí, l’existència de la Diputació de Barcelona, en primer lloc, i tot seguit del Govern de la Generalitat, del de l’Estat i de la UE, son fonamentals, per donar compliment al programa electoral. Amb similar dependència, també el Govern de la Generalitat, elabora el seu pressupost, comptant primer amb els recursos propis, i tot seguit pensant en els que vindran del Govern Central, i de la UE. Avui ,em permeto aclarir algun concepte pressupostari, per rebatre campanyes demagògiques, amb afirmacions que no saps si qui les fan son ignorants, o simplement persones de mala fe, o totes dues coses alhora. Tot sovint, podem veure grans titulars, derivats d’acusacions i afirmacions de les entitats i partits independentistes, en contra de les inversions de l’Estat, a Catalunya. No passa dia, ni any, en que s’acusi el Govern central de no dur a terme les inversions previstes, en els pressupostos generals. Apareixen xifres d’un 16 % d’execució, al mes de juny, o d’un 36% en el mes de setembre, ...donant a entendre, o dient clarament que arribats al 31 de desembre, si el Govern central no ha dut a terme totes les inversions programades, el diner es perd !!!. No, no, no senyors meus. El diner pressupostat pot endarrerir-se en la seva execució, però no retorna a les arques de l’Estat, sinó que continua “viu” fins a la seva execució. Ho dic, perquè aquests titulars ben segur provoquen preocupació i indignació a totes aquelles persones que no coneixen el funcionament de les institucions públiques. Mireu, anys enrere, era molt fàcil i viable, gastar el mateix any, els diners pressupostats. Ara, no. Ho dic tant per ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Generalitat o Govern Central. Per innovacions introduïdes a la gestió i per la lluita contra la corrupció, en aquests moments és normal i habitual, necessitar sis o set mesos per convocar i adjudicar unes obres. I altres sis, vuit, deu o quinze mesos per la seva execució, en funció de volum i complexitat. Així, doncs, quan el Govern central fixa, 2.068 M, per a 2021; 2.308 M, per a 2022, o 2.508 per a 2023, en els pressupostos, podem estar segurs de la seva execució. Que a juny, setembre o novembre, estigui en un 20, 30, o 60 %, depèn de la complexitat i tràmits adherents, i si pel mig hi ha expropiacions o modificacions de plans territorials, els terminis es poden allargar molt. Ara bé, els diners, els compromisos, el rigor pressupostari es manté. I la mania de comparar amb altres indrets, és més propi de les ganes de polèmica que no de realitat. Cadascú va al ritme que marquen les normes i la complexitat, i he pogut comprovar que també en aquesta matèria el Govern central compleix, mal els pesi a alguns demagogs professionals.

PERÒ, ALGÚ S’HO CREU ??? Amb el batibull que veiem en el món independentista, va i surt Dolors Feliu, la presidenta de la ANC a proposar la “implementació de la independència en el trienni , 2023 – 2025”. Jo em demano, algú s’ho creu, o la creu ??? Es que costa d’imaginar que persones adultes, més o menys llegides i estudiades, puguin seguir a aquesta revolucionària de saló, que treballa, amb un bon sou, de funcionària de la Generalitat. Si en algun moment la ANC tenia credibilitat, crec que l’ha perduda, en els darrers anys i no li veig el poder de convocatòria, d’altres temps. Bé, de fet, aviat ho comprovarem perquè volen fer una gran mobilització el 6 de desembre, el dia de la Constitució, per a mostrar el seu rebuig a la proposta de modificació del delicte de sedició. Ja és ben curiós que una proposta reclamada i reivindicada per una part dels independentistes, sigui ara blasmada i criticada fins extrems difícils d’imaginar, anys enrere. Semblen haver-se ajuntat tots per anar contra ERC. Curiós país el nostre, en que sembla impossible, consensuar temes, ni que siguin elementals. Veurem com segueixen els esdeveniments, però de moment la guerra s’ha obert entre ERC i Junts. I aquests compten amb altres aliats com la ANC, Omnium i la CUP. Una bona manera de mostrar al món la poca credibilitat del mon independentista, que no es posa d’acord ni per modificar aspectes que fins fa poc criticaven de manera unànime. Tornant al principi. Em sembla una frivolitat immensa fer una nova crida a la independència quan no hi ha cap element que es pugui aportar com a motiu per fer-la possible. Si no ho va ser l’any 2017, molt menys ho és ara. Per què , doncs, aquesta proposta ??? Què pretenen, si saben que no té cap possibilitat de fer-se realitat ??? Jo crec que és una via desesperada per mantenir presència en els mitjans de comunicació, per fer veure que estan vius i actius. Fatal decisió perquè si per mostrar que algú està viu, és dir bestieses, abans li arribaran les absoltes. En fi, suposo que tots ja estem cansats de tanta disbauxa i tanta frivolitat. Hauran de tenir dos o tres fracassos més, per donar-se compte de que el seu temps ha passat i el millor que podrien fer és pensar en la dissolució. Com més esperin , pitjor serà.

GUERRA TOTAL ENTRE INDEPENDENTISTAS. Si alguien tenía alguna duda sobre la bondad o maldad de la proposición de ley, de modificación del delito de sedición, solo con ver el resultado que ha producido en Cataluña debería estar satisfecho de la iniciativa. Soy poco dado a comprender a los independentistas, porque durante años he padecido sus efectos, en mis propias carnes. Como Alcalde he tenido presiones, amenazas, mociones, peticiones, etc., etc., para incumplir la ley. No lo hice, nunca, y cuanto les ha sucedido a los protagonistas, se lo han merecido por incumplir el juramento dado, y la legalidad vigente. Dicho esto, es cierto que hay una desproporción y unos fundamentos en el actual redactado del Código penal que pertenecen a otros tiempos. Es lógico adecuarlos a la situación presente y si haciendo esto, se consiguen importantes resultados secundarios, mejor que mejor. Y así es, en Cataluña. ERC ha quedado sola, en el mundo independentista, defendiendo el nuevo texto. En contra, todos los demás. Parece increíble, pero el rechazo ha unido a Junts, con la ANC, Ómnium, CUP i otros menores. Todos ven trampas ocultas, o posibilidad de interpretación, muy laxa, por el poder judicial. Totalmente en contra se manifiestan los fugitivos, en Bélgica, por considerar que el nuevo texto no resuelve el futuro de Cataluña (su Cataluña), no la de todos, y supongo por miedo a ser extraditados. Son muchos los que creen que todavía Puigdemont mantiene una gran influencia sobre buena parte del país. Discrepo plenamente. Años atrás podía ser, pero no a día de hoy. Poco a poco la gente se desentiende del conflicto del procès, y quiere el retorno a la normalidad. Estamos cansados de tantas luchas épicas, verbales, y tantos despropósitos reales. Si los fugitivos vuelven, lógicamente tienen que rendir cuentas, ante la Justicia. Y francamente, si no quieren volver, que se queden allí hasta la prescripción de sus delitos. Solo faltan 15 años. Lo que no se entiende, o se entiende mal, es la poca inteligencia del PP ante este tema. Comprendo las dificultades de explicar al resto de España lo que aquí pasó, en 2017. Si no lo entendemos, muchos de los que vivimos en Cataluña, menos lo pueden entender los que viven a cientos de quilómetros. Pero, en la vida de los pueblos hay momentos de crisis, que son aprovechados por algunos exaltados, para vender productos milagrosos que en realidad son engaños magistrales. Nos pasó en 2017 en Cataluña, y por lo que veo, también la Comunidad de Madrid tiene algunos toques surrealistas, en temas que no tienen nada que ver, pero demuestran hasta qué punto las masas con influenciables, con los debidos mensajes y ayuda de muchos medios de comunicación afines. Volviendo al tema. Cataluña necesita volver a la normalidad. Lo necesitamos los catalanes, pero también el resto de España. Es evidente que hemos dejado atrás todo lo vivido durante los años de procés que fueron los anteriores a 2017, y algunos posteriores. Ahora toca reparar daños, aislar fanáticos, y buscar consensos para volver a la normalidad. Y la plena normalidad no llegará antes de 10, 15, 20 años. Es muy duro tener que aceptar que todo lo vivido no ha servido para nada más que destrozar vidas, economía y progreso. Y, ahora, por culpa de unos fanáticos debemos buscar salidas adecuadas. Cabrea, pero es lo que toca. Cuando se gobierna, hay que pensar en todos, y en este todos, también están los contrarios. Y, a veces, hay que buscarles salidas a los líos en que se han metido. En eso estamos. Queda claro que la situación actual de Cataluña, nada tiene que ver con la de 2017, y haría bien el PP en ayudar a ir por este camino. Si no lo hace, deberá explicarlo en todas partes, pero muy especialmente en Cataluña.

DE QUAN EXTERIORS NO SABIA ON ANAR. Hi ha persones que no han sentit mai vergonya pròpia, tot i haver produït una immensa vergonya aliena. Es el que em produeix Raül Romeva, cada vegada que el veig en alguna concentració, reunió o tertúlia. I quan ell apareix, m’apareix al costat, la seva secretària general, Maria Badia, ex eurodiputada socialista, passada al procés, a la recerca de la poltrona perduda. Es increïble com un i altre, després d’anys d’exercir d’eurodiputats, es podien comprometre a buscar, i sobretot trobar “complicitats i simpaties “ en altres països com per recolzar una topinada constitucional i estatutària , i crear un nou Estat !!!! Era tant increïble, tant “friki” que costa de creure que persones adultes, suposadament llegides i viatjades podessin entrar en un “tinglado” com aquest. Cert és que quan un govern descarrila és perquè al capdavant hi ha un grapat d’il·luminats i fanàtics que han deixat de tenir contacte amb la realitat. Però, amb tot, no deixa de sorprendre com amb el pas dels mesos i fins i tot dels anys, no hi hagués algú que no demanés comptes. Es a dir, resultats tangibles sobre les suposades gestions i tramitacions que duien a terme amb altres països ni que fossin de l’Africa profunda, d’Asia o Amèrica, mitjançant la compra d’alguns diplomàtics corruptes. Al final, gran decepció !!! Decepció o immensa “trola” al servei d’un procés que s’anava construint sobre la marxa amb la participació de tota mena de persones que anaven des dels autèntics il·luminats i somiadors, passant per perseguidors de diner fàcil, a clars estafadors i vividors que van veure en el moviment un clar objectiu per treure’n benefici personal. De fet, poc a poc, anem coneixent les interioritats del procés. I més en sortiran a mesura que els principals implicats vagin parlant i surtin a la llum les investigacions dutes a terme per les forces de seguretat de l’Estat. Ja comprenc que a tota aquesta gent els interessa desacreditar la Justícia en general, i la guàrdia civil en particular, i si cal fins i tot als Mossos d’Esquadra, però la realitat és difícil d’esborrar, i més en els temps que corren, amb noves tecnologies que deixen rastres pel camí. En qualsevol cas, queda encara molt per conèixer i tinc especial interès en veure els viatges, reunions, propostes i informes elaborats pel tàndem Romeva – Badia, per mostrar el grau d’enganys i invencions que van crear per justificar els seus càrrecs i els seus elevats sous. També, per mostrar a tots els enganyats, fins a quin punt es van deixar portar i es van creure a un parell de xarlatants, als quals van situar a la cúspide d’una de les Conselleries que havia de ser essencial per a culminar el procés. Quantes mentides, quants invents, per part de dues persones que havien estat anys en el Parlament Europeu i que eren conscients de que cap país del món, podria reconèixer ni recolzar totes les bestieses que s’anaven produint en un territori de la UE. Quin immens ridícul quin immens engany. I encara volen fer creure que van patir males arts, per part de l’estat de dret !!! Increïble !!!

HA VALGUT LA PENA ??? Durant molts anys, vaig compartir feina de diputat i dirigent polític, amb els principals sindicats, en uns moments en que les crisis naixien i creixien a un ritme frenètic. Com sempre passa, en alguns moments apareixien els radicals de torn, exigint reobrir empresa, reduir hores de treball, millorar sous i ampliar vacances. Tot alhora !!! Expressades les reivindicacions, deixava clar per la meva part ,quines podia recolzar i quines no. Mai he volgut prometre allò que no podés complir, ni estar en moviments que realment no busquessin solucions viables. Aquestes, son dues de les principals raons per les quals mai he compartit els objectius ni els moviments lligats al procés independentista. Però, tornant al principi, si la gent es deixava emportar per aquells radicals- il•luminats, la seqüència era sempre la mateixa: cartells, pancartes, símbols diversos, crides a la mobilització, augment de les pressions i tensions amb la direcció, i finalment vagues, talls de carretera i concentracions, en diversos formats, alguns força crispats. L’empresa, acabada la paciència, ben assessorada per algun expert en el tema, acomiadava alguns dels capdavanters, i obria expedient a uns quants altres de segon nivell. Aquestes accions, encenien més els ànims, i allargaven el conflicte fins extrems insostenibles. Quan tot semblava perdut, a punt de trencar i tancar empresa, es variava l’estratègia per part dels capdavanters, i en comptes de perseguir els objectius inicials, es reclamava la readmissió dels acomiadats i tancar els expedients oberts. La lluita, havia canviat de marc i objectius: l’important era salvar els mobles. Els grans principis inicials passaven a segon terme. Tornar al principi, ja es considerava suficient. Si l’empresari era intel•ligent, resolia expedients, readmetia els expulsats, i oferia un 10% de les reclamacions inicials. Es signava la pau, i tothom tornava a la feina, amb la cua entre cames, els radicals, sense autocrítica ni admissió d’errors. Els qui havien proposat altres vies, altres objectius i altres maneres d’actuar, havien quedat arraconats, per la cridòria i exaltació dels altres. Ho sento, però aquesta és la imatge que em va venir al cap, tan bon punt el president del Govern, va anunciar la presentació de la proposta de substitució dels delictes de sedició per una nova formula, més adient als temps actuals, i a la que existeix en els països del nostre entorn. Arribats aquí, els independentistes s’haurien de preguntar : HA VALGUT LA PENA ??? Es a dir, tot el procés independentista, no ha portat res més que trencaments familiars i socials. Pèrdues enormes en l’economia, la indústria i les finances. Desprestigi generalitzat. Enfonsament de moltes expectatives que ja no es recuperaran, i un llarg reguitzell d’altres negativitats. Fet tot el camí, ara l’important, el vital, era resoldre els acomiadaments, els expedients oberts, i recuperar les poltrones perdudes, ... En definitiva, resoldre els problemes personals, per davant dels del país i els seus ciutadans. Una mostra més de la insensatesa de tots els protagonistes del procés, atrapats en una xarxa de mentides i falsedats. Ara, uns altres els han de resoldre tots els estropicis causats.

PORTAR DINER ALS POBLES. He de reconèixer que preocupat per l’evolució d’alumnes a les escoles, i per les constants batalles amb Sanitat, per garantir els serveis mèdics, no se m’havia passat pel cap, perdre la oficina bancària, caixer automàtic inclòs. Durant anys, havíem batallat amb Caixa Manresa, de manera conjunta amb els pobles veïns de Vilada i Alpens, facilitant passar de servei diari, a servei de 2 o 3 dies per setmana de manera que un mateix equip podés portar 3 pobles ( amb l’afegitó de dos altres propers : Castell de l’Areny i Sant Jaume de Frontanyà). Després, ja amb BBVA, semblava mantindrien els acords i tindríem uns serveis mínims assegurats. Fins i tot, el propi ajuntament tenia compte únic, en aquesta entitat, per tal de reforçar l’interès en continuar, en el territori. Res de res, de cop i volta, sense explicacions convincents, i donant a entendre que la decisió era irreversible, ens comuniquen que tanquen, i que el mateix faran en tots els pobles de menys de dos mil habitants. També quedava clar que l’acord era de totes les entitats bancàries i que cap faria la competència a les altres. Ras i curt, quedàvem abandonats a la nostra sort, i a buscar-nos la vida com podéssim. Després d’un recorregut per a comprovar que efectivament cap altre entitat vindria, vam seguir el guió que acostumem a fer a la província de Barcelona. Parlar amb la Diputació per mirar de trobar solució. Se’ns va escoltar i se’ns va prometre estudiar el tema i mirar de trobar una sortida viable i ràpida. Ara, tres anys després, està previst que l’any vinent pugui haver un servei de transport de diner, als pobles de la província, amb un sistema de Bus – caixer. Des de fa anys la Diputació ja ens ofereix el servei de Bibliobús, cada quinze dies. Doncs bé, la proposta sobre la taula és la d’enviar un Bus- caixer un dia a la setmana, i durant dues o tres hores, la gent pugui treure diner . No és la solució que volíem, perquè passava per adaptar els ajuntaments o centres cívics, per acollir un caixer i poder operar tots els dies de la setmana. Aquesta alternativa redueix molt el servei, però millor aquesta, que cap. Ara, molta gent s’ha de fer portar expressament a la capital més propera, sigui Berga sigui Ripoll, per anar a treure diner. Ridícul, car, i enutjós, però és el que tenim. Aquest servei provisional, li costarà uns 300.000 euros / any a la Diputació. Un diner que haurien de pagar les entitats bancàries, puix que ens cobren comissions, gairebé per respirar, i en canvi ha de ser una administració la que resolgui el greu tema creat. I és evident que aquest diner, es detraurà d’altres programes, de competència directa i no per a suplir unes deficiències bancàries. Sigui com sigui, tot indica que en pocs dies, la Diputació iniciarà els tràmits per a la concessió d’aquest servei, per un temps determinat, a l’espera de veure si les coses canvien i es pot substituir per un altre sistema. Possiblement, les innovacions tecnològiques i financeres eliminaran el diner en metàl·lic i arribarem a pagar-ho tot per altres vies. De totes maneres hem de reiterar la precarietat de la telefonia mòbil, en una part del territori rural, i amb ella, la de les noves tecnologies. I sí, malgrat la proposta no és tant ambiciosa com esperàvem, tornem a comprovar el privilegi de viure a la província de Barcelona, amb una Diputació que ens ha resolt multitud de deficiències i carències, en el passat, i ara mateix. Què passa o passarà a les altres tres províncies ??? Si no ho fan les seves diputacions, ho hauria d’assumir el Govern de la Generalitat. No podem tenir ciutadans de primera ( ni que sigui a categoria regional), i altres de segona. Ja informarem quan es posi en marxa aquest servei, molt esperat per tots, però especialment per la gent gran.

ERC-PARTIDO SINGULAR. No pretendo presentar una tesis doctoral sobre uno de los partidos más longevos de Cataluña, sino simplemente dar algunas pinceladas sobre su funcionamiento, visto el desconocimiento que existe, a nivel de España. A los más interesados, les remito a algunos libros, editados recientemente, donde encontrarán datos y anécdotas sobre su existencia. Hay material para dos o tres libros más. Y más habrá en los próximos años, vistos los acontecimientos más recientes. En primer lugar, quisiera destacar y dejar clara la debilidad de ERC como partido. No ha sido, prácticamente nunca, un partido de masas, con miles de afiliados y centenares de cargos públicos. Tampoco lo es ahora, a pesar de algunas cifras, debidamente maquilladas. Veamos una muy sorprendente, de hace pocos días. Se elige la nueva Ejecutiva del partido con los siguientes resultados: censo de militantes: 8.544. Votos a favor: 3.747. En blanco: 562. Abstenciones: 4.235. Es decir, la nueva Ejecutiva ha salido con un escaso 43,85% de apoyo. Sorprendente, ¿no? En unos momentos de gran tensión política, de gobierno en solitario en la Generalitat, de preparación de las municipales, y pulso con el Gobierno central y la UE, resulta que la nueva Ejecutiva tiene menos del 50 % de apoyo…. Increíble. En otros partidos, la Ejecutiva se sentiría desautorizada. Aquí, no. Otra singularidad, es el poco peso, del presidente de la Generalitat, en la nueva Ejecutiva. Es el tercero, a mucha distancia, de Oriol Junqueras, como presidente y de Marta Rovira, como secretaria general. No hay que ser un lince para imaginar futuros roces, entre partido y gobierno, cuando uno quiera mandar sobre el otro. Y es que la vida de ERC ha sido todo, menos tranquila. Durante muchos años, imperaba lo que he llamado en bautizar como “canibalismo político”. Los unos se comían a los otros, en cada cambio de Ejecutiva o ante retos importantes. Su sistema asambleario no permite garantizar acuerdos ni pactos, porque pueden fracasar por un simple movimiento estratégico de algunos líderes territoriales, o alguna de sus sectoriales. Ello conlleva dificultades inmensas para garantizar pactos, más si deben ser estables y de larga duración. Antes, hemos visto la cifra de 8.544 militantes. La considero no conforme a la realidad, en un veinte o treinta por ciento, como mínimo. Precisamente su debilidad se está viendo en multitud de aspectos de la vida política catalana. Todavía, a día de hoy, no han podido substituir cargos relevantes del sotogobierno, por falta de candidatos idóneos, o mínimamente preparados. Algunos piensan que el fichaje de ex militantes de otros partidos es fruto de una profunda reflexión y planificación. No, no, la realidad, pura y dura es que, si no van a buscar en otros caladeros, el suyo está agotado. No extrañe, pues, haber fichado a Quim Nadal (ex PSC), o a Carlos Campuzano (ex CDC), o a ex cupaires (CUP), etc. Los fichajes de venden como ampliación del espacio político, pero hay que leerlo como falta de recursos propios. Ahora mismo, todavía hay algunos cargos ocupados por militantes de Junts, a la espera que ERC designe a los nuevos. No los tienen, y a pocos meses de las municipales, es peligroso descabezar equipos de gobierno, para ocupar plazas territoriales. Y es que, en su soledad, se han puesto como objetivo echar un pulso al PSC, en sus territorios más asentados: Barcelona – área metropolitana, y otros puntos de Cataluña. Para ello creen que simplemente con poner alguna pieza conocida, puede ser suficiente para atraer miles de votos. Es lo que intentan con Gabriel Rufián en Santa Coloma de Gramenet. Será interesante ver el duelo con una alcaldesa socialista de largo recorrido como Nuria Parlón. Considero un grave error, por parte de ERC, pero ellos consideran que sus comparecencias en Madrid, y su estilo desenvuelto, es suficiente para tumbar una trayectoria impecable. Comprobarán que las cosas son más complicadas de lo que parecen desde un despacho, en Barcelona. Tampoco tienen buena prensa donde están gobernando. No han demostrado aptitudes de gestión ni coordinación con otros partidos y entes territoriales. Todo hace prever pérdidas de algunas plazas importantes, entre las cuales pueden estar Lérida y Tarragona. De esta contienda municipal, se puede derivar una crisis, si no se alcanzan los objetivos previstos. En resumen, ERC es un partido singular, con un fuerte ego y una escasa implantación en zonas urbanas, que pretende ampliar en las municipales, apoyándose en el gobierno en solitario de la Generalitat. De momento, esta soledad no le beneficia, a la vista de los embates en el Parlamento. Más bien, le puede resultar fatal si no logra aprobar presupuestos. En pocos días, saldremos de dudas.

DE QUIN PAÍS PARLEM ??? Porto anys fent un seguiment de debats, tertúlies, programes especials o no tant especials del món independentista, en els principals mitjans de comunicació. Queda clar que parlen d’un país inexistent. M’explico. Si Catalunya té 7,8 milions d’habitants, en deixen més de 5 milions, fora del seu àmbit. Els consideren “ els altres catalans”, o els de “fora”. De fet, tenim a Catalunya, prop d’un milió de persones d’arreu del món. Quan dic d’arreu del món, vull dir , procedents d’un centenar de països amb especial incidència de vuit o deu nacionalitats. Aquests serien, “els altres, altres, catalans”, continuació de les onades migratòries del anys 60 i 70, procedents de diferents regions espanyoles. Amb aquestes xifres a la mà, queda clar que un govern responsable, ha de governar per a tots, sigui quin sigui el seu origen. Aquí, és on topem amb els independentistes, no disposats a globalitzar la seva acció. Al contrari, es volen mantenir en un cercle, cada vegada més reduït, deixant de banda, una immensa majoria de ciutadans. No es donen compte que hi ha realitats que existeixen, es vulgui o no, i que han arribat per quedar-se. Res serà igual que anys o decennis enrere, perquè la vida segueix i les coses canvien, agradin o no. Si algú mira les estadístiques veurà que per cada nen, de parella catalanoparlant, en neixen dos, que tenen el castellà o altres llengües maternes. Que per cada ballador de sardanes, n’hi ha deu que ballen flamenc, o vint que ballen balls en línia. Que hi ha grans processons de Setmana Santa, que son equiparables a d’altres de diverses CCAA espanyoles, o de Llatinoamèrica. Que a la Feria de Abril, del Parc Fòrum i Sant Adrià , hi passen més d’un milió de persones, i que a cada jura de bandera que organitza l’exèrcit, hi participen milers de persones, es faci a Figueres, a Girona, Barcelona, Lleida o Tarragona. Què vull dir amb això ? Doncs, que la majoria de batalles i debats, sobre el present i futur de Catalunya, està viciat d’origen, perquè és parcial. Es parla d’una Catalunya amputada, que poc té a veure amb la realitat. D’aquí que expressions com “España ens roba”, “Estat opressor”, “Forces d’ocupació”, i tantes altres, son de consum intern, per una petita part del país, mai superior a un terç dels habitants de fet. Per això, ja poden dir i repetir, “ho tornarem a fer”, o “complirem el mandat de l’1-O”, i altres lemes, que tot va a parar a la paperera de la història. No hi ha, ni hi ha hagut mai cap majoria disposada a saltar pel precipici i trencar amb Espanya i la UE. Poden parlar, debatre i fer enceses tertúlies sobre suposades i imaginades campanyes contra Catalunya. Veure malifetes, en totes les accions i actuacions de l’Estat, i inventar greuges de tota mena, que una immensa majoria no donarà mai un pas endavant, per trencar la legalitat vigent. Tot és millorable i tot és exigible de ser modificat, però , en democràcia, seguint els camins que marca la Constitució i l’Estatut d’Autonomia. Qui vulgui buscar dreceres o decidir, en funció d’una part del país, toparà amb l’estat de dret, i amb la majoria de ciutadans de fet.

I, TANMATEIX, TENIA RAÓ. “Vostès tenen un problema: es diu 3% “, pronunciades aquestes paraules pel president Pasqual Maragall, l’hemicicle del Parlament quedà en un profund silenci, conscients tots ,que el moment era històric. Sí, sí, realment històric. Per primera vegada, un president acusava de corrupció, a un partit que havia ostentat el govern de Catalunya durant més de 23 anys. Tota una institució, tot un domini de bona part del territori català, amb uns fons i formes que havien travat la societat catalana, sense escletxes , amb mà de ferro. El sepulcral silenci, va donar pas a una intervenció d’Artur Mas, cap de la oposició, amb gestos indignats de tota la bancada de CiU, en la qual va amenaçar de trencar totes les relacions i torpedinar les negociacions pel nou Estatut que estàvem elaborant. Les paraules responien a les típiques i tòpiques, de “vella dama ofesa”, buides de contingut i amb nul.la credibilitat, però van donar peu a una petició de retirada , en el Diari de sessions, per evitar mals majors en un tema tant vital com el nou Estatut. Ara, molts anys després, es tanca l’expedient judicial del “cas 3%”, amb la imputació d’una trentena de persones, demandes milionàries, i fonaments més que estudiats i provats, a l’espera de judici i sentència. Lògicament, fins a no tenir-la, haurem d’utilitzar la fórmula de presumpte finançament il•legal de Convergència. Durant anys, érem molts els que havíem seguit les correries d’alts càrrecs de CDC, en el Govern o en altres institucions, organitzant i promovent donacions “presumptament corruptes” cap al partit. Sabíem de reunions d’empresaris, en les quals es repartien les grans inversions del país, segurs que els acords presos serien acceptats i respectats per les Conselleries corresponents. S’autoadjudicaven obres, amb baixes, que després recuperaven mitjançant diverses formules com la de modificació de preus, partides, ... Es així com supervisades multitud d’obres, constatàvem increments d’un , 40, 50 o 70% , respecte l’adjudicació inicial. No passava res. Podíem demanar i reclamar explicacions en el Parlament, que qualsevol excusa valia per girar pàgina. Molts anys de disbauxa, molts anys de prepotència i mans lliures per governar i administrar el país segons els seus interessos personals i de partit. La senyera, amagava la cartera, i qui s’enfrontés a l’estructura creada, es podia trobar amb seriosos problemes, a nivell personal i de partit. Ningú ara vol recordar aquells temps ni fer-se responsable d’aquelles accions i actuacions. Totes son orfes. No tenen paternitat, i el pas del temps, imaginen esborren tots els delictes comesos. Alguns, fins i tot ens volien donar lliçons als investigadors i acusadors de males i delictives praxis. Tampoc ningú vol reconèixer l’avantatge en que sortia CiU a nivell d’eleccions. Tots veiem despeses milionàries a cada elecció. El partit nedava en l’abundància i es podia permetre superar els altres, en tots els mitjans. Victòries fraudulentes, amb us de finançaments corruptes. Ja no tenen remei, però que ningú ho oblidi. I sí, podem posar-hi la paraula “presumpte” però en pocs mesos l’esborrarem i constatarem la veracitat d’uns anys, venuts per uns com exemplars i per altres com penosos.

LES IMMENSES POTENCIALITATS DE L’ESTATUT. Molt sovint passa que repetir una falsedat, acaba fent fortuna, i ningú es preocupa de desmentir-la. Per raons de càrrec i moment, vaig ser un dels diputats que va votar l’actual Estatut, i de fet vaig participar en la seva elaboració i tramitació. Ningú podrà dir que en la tramitació no hi haguessin seriosos dubtes sobre la constitucionalitat d’uns quants articles, degut al pols entre partits, i una mena de subhasta per qui apujava el llistó, i mostrava més “patriotisme estatutari”. Al final, es va enviar a Madrid un text, amb continguts que no podien passar el filtre del Tribunal Constitucional, i no perquè ens tinguin mania, sinó perquè superaven els límits d’un Estatut i pretenien usurpar funcions estatals. No passa res, per reconèixer aquesta realitat, i no passa res que el TC, rebaixés alguns plantejaments per col•locar-los al nivell adequat. Es la funció que li va atorgar la Constitució. També és cert que en alguns casos, el TC va anar més lluny i va retallar alguns textos que havia acceptat en altres Estatuts. Amb tot, en aquests casos, parlem d’aspectes menors. No hauria d’haver passat, però eren temps convulsos, amb un TC que no estava en els seus millors moments. Dit això, i no ho dic jo, sinó un bon nombre d’experts en política i economia, reconeixen que l’actual Estatut, malgrat els retocs fets, té enormes potencialitats si se’n fa un ús adequat i s’exprimeix el seu articulat. Es el que no han volgut fer els governs de CiU, ni els dels partits independentistes. Ni ara mateix ERC , en solitari. Es més fàcil dir que amb aquest Estatut no es va enlloc, que recollir el seu redactat i transformar-lo en acció de govern. D’entrada, tots els qui hem estat al capdavant d’una institució, hem comprovat que amb diner, multitud de competències poden ser millorades, ampliades i fins i tot creades. He estat en el govern d’un ajuntament, quaranta anys, i puc assegurar que si m’hagués limitat a exercir les competències establertes en l’Estatut dels municipis, que porta per nom Llei de Bases de Règim Local, hagués fet un vint o trenta per cent, de tot el realitzat. Perquè vam superar àmpliament les competències ? Doncs, per haver-nos espavilat a trobar recursos i haver-nos decidit a fer el que convenia, fos competència nostra o no. Es així com han actuat centenars d’ajuntaments, consells comarcals, diputacions i lògicament, CCAA, degudament gestionades. Si Enric Prat de la Riba, s’hagués limitat a complir les competències de la Mancomunitat, no hagués passat a la història com un gestor excepcional. Es el que ens ha faltat aquí. I sobretot ens falta. CiU, primer, després Junts i ara ERC, no tenen ambició de gestió, de competir per omplir de contingut l’Estatut, i convertir-se en una administració modèlica, amb immensa austeritat en la despesa, i gran desplegament de la inversió per millorar i adequar les infraestructures, equipaments i serveis. No s’ha d’esperar autorització a multitud d’inversions, si tens recursos propis. I no se’m digui la manca de finançament, perquè tot i haver-se de millorar, primer cal gestionar-los bé, i ara i aquí la gestió, és clarament desastrosa.

REPRESA DELS ESTUDIS DE RUS, A LA FUB – MANRESA Fa just un mes, hem començat el nou curs de rus, a la FUB – Manresa, amb la professora Olga Chermoshanskaya. Hem crescut respecte als cursos anteriors, amb la vinguda de dues noves alumnes, d’un nivell molt similar. Ara, som un total de 7 alumnes, dedicats a impulsar els coneixements orals. Personalment havia estudiat rus, en la meva joventut, i ara l’estic recuperant amb la intenció de visitar Rússia. En aquells anys no ho vaig poder fer, per estar prohibit, i ara, amb la guerra contra Ucraïna, tampoc ho podré fer. Toca ser realista, i pensar en alguna visita a països propers on tenen el rus com a idioma oficial o simplement viatjar per internet, a l’espera que algun dia que la pau arribi i es puguin reprendre contactes i visites. De totes maneres, va molt bé, un dia per setmana durant dues hores, estudiar i practicar un idioma tant interessant i diferent dels nostres. Incrementar coneixements i mantenir viu el cervell és una bona manera d’ocupar el temps. I dona per mirar alguns canals de televisió per a practicar i comprovar els avenços fets. Borredà, 9 de novembre de 2022

¿Y POR QUÈ NO UN 50 – 25 – 25? Desde los tiempos de la inmersión lingüística y una sola escuela para todos, defendida por los principales pedagogos, encabezados por Mata Mata, no habíamos entrado en debates tan estériles y radicales como los que vemos en estos momentos. Fue un acierto no dividir a los niños por razón de lengua. Si se hubiera hecho, habríamos creado una doble línea, muy difícil de superar. Otros países lo han copiado o simplemente lo hicimos nosotros. En poco tiempo, los niños son capaces de utilizar las dos lenguas, sin ninguna dificultad. Son como esponjas que reciben y dan respuesta al uso del catalán y castellano con toda facilidad y normalidad. Y si con los años, se han sumado miles, decenas de miles de niños y niñas con su propio idioma materno, tampoco ha supuesto ningún problema para convertirse en trilingüistas. ¿Por qué complicar la vida a alumnos y maestros, con la actual polémica de idioma o idiomas vehiculares o curriculares? La cuestión importante, yo diría vital, es fijar el objetivo final de la educación obligatoria. Aparte de aprender contenidos diversos y plurales, en materia de lenguas, hay que conseguir el dominio del catalán y castellano, sea cual sea la lengua materna de los alumnos. Y hay que añadir el inglés como idioma “universal”, para facilitar y ampliar las posibilidades de vida y trabajo a nivel mundial. Para dominar una lengua, no es suficiente, tenerla como asignatura independiente, al mismo nivel que geografía, historia, matemáticas, física o química. No. El dominio pasa por tener una buena base, a partir de la cual, se la hace servir en alguna de éstas u otras asignaturas, de forma integral. Entonces sí, se consigue su dominio. Es así como se produce el debate entre catalán y castellano. Es evidente que una u otra tiene que usarse de forma habitual en el conjunto de las clases. ¿Un 25%, un 30, un 50? Depende de cuál sea su lengua materna, pero si no lo es, el porcentaje debe ser alto. Algunos lo han puesto en un 25%. Vale, éste puede servir. Eso sí, sin ir a medirlo cada día ni llegar a extremos ridículos. Resuelto el tema de los dos oficiales, entramos en el tercero. Pues bien, puede entrar en un porcentaje similar, si realmente queremos que lo dominen. Para ello, hace falta un requisito importante, por no decir esencial y elemental, como que los maestros estén preparados para ello, cosa que no sucede en este momento. Conseguir maestros con pleno dominio del inglés supone un reto inmenso que precisa tiempo, dedicación y cambios estructurales importantes. Ahora mismo no disponemos de este factor para cumplir el objetivo. Habrá que impulsar, facilitar y promover el estudio y práctica del inglés a miles de maestros para modificar el currículum escolar y cumplir el objetivo de llegar al final de los estudios obligatorios con el dominio de tres idiomas: catalán, castellano e inglés. Hablo de Cataluña, donde tenemos la actual polémica. En otros territorios deberán plantear sus propios objetivos. Aquí, el reparto del 50 – 25 – 25, podría ser la solución.

QUAN EL SILENCI ARRIBI. No voldria estar a la pell de tots aquells que sota una immensa covardia han buscat la notorietat, fent-se passar per víctimes, quan en realitat son culpables d’haver enganyat i traït el poble català. O si més no, a tots aquells que un dia van creure les seves prèdiques. En el transcurs de la història hem vist esclats de ràbia, per motius diversos, sovint promoguts per grups que havien preparat molt bé els escenaris i les justificacions. Catalunya ha estat un laboratori de prova per a grups propis i importats, amb notables resultats durant uns anys. Poc a poc, van sortint alguns promotors, alguns protagonistes, i en desapareixen altres que eren simples comparses. Necessitem més temps i més valentia per descobrir el rerefons del procés independentista. Hi havia poc idealisme i molt oportunisme com hem pogut veure, una vegada el tinglado ha saltat pels aires. Per a quan la veritat ? Es fa difícil dir perquè els ànims d’allargar el post procés son intensos. Els principals protagonistes, i més els fugits a l’estranger, necessiten mantenir la ficció de la lluita contra un Estat opressor, contra una Espanya carca , dominada per forces ocultes, enemigues acèrrimes del poble català. Aquesta ficció, aquest engany, ha donat els seus fruits i per això es fa tot el possible per a mantenir-lo amb la inestimable ajuda dels mitjans de comunicació públics, i d’altres de privats, generosament subvencionats. Sense aquesta força d’atac, el procés hauria tingut els dies comptats. Però, mantenir tensats centenars de milers de persones, esdevé impossible , durant mesos o anys. Es relativament senzill produir esclats d’indignació i mobilització, si es busquen moments i causes concretes, sobretot si des de l’altra banda juguen a una estratègia similar, però cauen ràpidament si algun dels elements falla. I ara falla, una part de l’altra banda. Els falla el govern central, i una part de la societat espanyola, cansada de ser manipulada. I els falla una bona part de les forces pròpies que han vist els enganys a que han estat sotmesos, i els aprofitaments personals de les accions dutes a terme. I lògicament, els falla tot el panorama internacional, centrat en la guerra a Ucraïna, però també pel convenciment que una independència, és inviable. Aleshores, poc a poc, tot va esdevenint silenci. El gran enemic dels fugitius i dels partits independentistes que veuen marxar milers de seguidors, any rere any. De la decepció han passat a la indignació per haver-se deixat emportar per crides , buides de contingut, i per manipulacions que ara han vist clares. Quan el silenci sigui general, els fugitius hauran perdut protagonisme i seran vistos com una raresa, fora de lloc. Els anys van passant i els en queden 15 per un retorn sense complicacions judicials. Hi arribaran? Ja ens és igual perquè no suposen res, ja no importen res, ni les seves persones ni els seus enganys. Així acaba un serial impropi d’un país modern i europeista. Emportats per un vent fort i fugaç el país ha viscut moments de gran intensitat i perill. Ara toca retrobar la pau i tranquil·litat, i recuperar el seny perdut. Potser aquesta etapa haurà curat futures rauxes que no aportarien altra cosa que nous desenganys i pobresa.

LES IMMENSES POTENCIALITATS DE L’ESTATUT. Molt sovint passa que repetir una falsedat, acaba fent fortuna, i ningú es preocupa de desmentir-la. Per raons de càrrec i moment, vaig ser un dels diputats que va votar l’actual Estatut, i de fet vaig participar en la seva elaboració i tramitació. Ningú podrà dir que en la tramitació no hi haguessin seriosos dubtes sobre la constitucionalitat d’uns quants articles, degut al pols entre partits, i una mena de subhasta per qui apujava el llistó, i mostrava més “patriotisme estatutari”. Al final, es va enviar a Madrid un text, amb continguts que no podien passar el filtre del Tribunal Constitucional, i no perquè ens tinguin mania, sinó perquè superaven els límits d’un Estatut i pretenien usurpar funcions estatals. No passa res, per reconèixer aquesta realitat, i no passa res que el TC, rebaixés alguns plantejaments per col•locar-los al nivell adequat. Es la funció que li va atorgar la Constitució. També és cert que en alguns casos, el TC va anar més lluny i va retallar alguns textos que havia acceptat en altres Estatuts. Amb tot, en aquests casos, parlem d’aspectes menors. No hauria d’haver passat, però eren temps convulsos, amb un TC que no estava en els seus millors moments. Dit això, i no ho dic jo, sinó un bon nombre d’experts en política i economia, reconeixen que l’actual Estatut, malgrat els retocs fets, té enormes potencialitats si se’n fa un ús adequat i s’exprimeix el seu articulat. Es el que no han volgut fer els governs de CiU, ni els dels partits independentistes. Ni ara mateix ERC , en solitari. Es més fàcil dir que amb aquest Estatut no es va enlloc, que recollir el seu redactat i transformar-lo en acció de govern. D’entrada, tots els qui hem estat al capdavant d’una institució, hem comprovat que amb diner, multitud de competències poden ser millorades, ampliades i fins i tot creades. He estat en el govern d’un ajuntament, quaranta anys, i puc assegurar que si m’hagués limitat a exercir les competències establertes en l’Estatut dels municipis, que porta per nom Llei de Bases de Règim Local, hagués fet un vint o trenta per cent, de tot el realitzat. Perquè vam superar àmpliament les competències ? Doncs, per haver-nos espavilat a trobar recursos i haver-nos decidit a fer el que convenia, fos competència nostra o no. Es així com han actuat centenars d’ajuntaments, consells comarcals, diputacions i lògicament, CCAA, degudament gestionades. Si Enric Prat de la Riba, s’hagués limitat a complir les competències de la Mancomunitat, no hagués passat a la història com un gestor excepcional. Es el que ens ha faltat aquí. I sobretot ens falta. CiU, primer, després Junts i ara ERC, no tenen ambició de gestió, de competir per omplir de contingut l’Estatut, i convertir-se en una administració modèlica, amb immensa austeritat en la despesa, i gran desplegament de la inversió per millorar i adequar les infraestructures, equipaments i serveis. No s’ha d’esperar autorització a multitud d’inversions, si tens recursos propis. I no se’m digui la manca de finançament, perquè tot i haver-se de millorar, primer cal gestionar-los bé, i ara i aquí la gestió, és clarament desastrosa.

FILLS DE LA TRANSICIÓ, HEREUS DEL 82. Sense cap mena de dubte, els qui hem viscut la Transició i la victòria socialista del 82, hem estat uns privilegiats . Dels dos fets històrics, n’hem d’estar especialment orgullosos perquè van significar els millors 20 anys dels darrers 200 anys de la història d’Espanya. Reviure ara, imatges , textos i sobretot realitats d’aquells anys, suposa haver dut a terme una tasca, reservada a autèntics líders i homes i dones d’Estat. Es tant enorme la feina feta que omple pàgines i més pàgines de les nostres vides quotidianes. Sembla impossible haver transformat tant un país, en tants pocs anys, i tanmateix així va ser. Per això és de vital importància reivindicar-ho i exigir no només respecte per la feina feta, sinó preservar-la per les generacions presents i futures. Queda clar que tots els avenços aconseguits es poden perdre si determinats partits arriben a governar. Ho hem vist fronteres enllà, ho proclamen els partits de dreta i ultra dreta d’aquí. Ara, com abans, el Partit Socialista és el principal valedor i garant de les llibertats i progressos aconseguits. Ho hem de tenir molt clar, perquè els retrocessos son possibles si els governs cauen en males mans. Parlo en plural perquè tant importants sons els governs municipals, com els autonòmics, i per descomptat el més rellevant de tots: el central. En uns temps en que la llunyania, i sobretot el desconeixement, per no dir la ignorància, treuen valor a la feina feta, hem de reivindicar la Transició, perquè fou exemplar, en la mesura de les circumstàncies. Mai es pot traslladar als temps actuals, el que fou la batalla per passar d’una dictadura a una democràcia. Es va fer, utilitzant tota mena d’eines disponibles, amb un enorme seny i alhora valentia. El resultat fou històric. Com històrica fou la victòria del 82, amb 202 diputats/diputades que donaven àmplia i plena disponibilitat a avalar els canvis profunds que necessitava el nostre país. Amb tot, trobar i posar en marxa les reformes de tota mena que requeria Espanya, exigia disposar de caps pensants, preparats, disposats i entregats a la causa. No solament es van trobar sinó que emprengueren camins d’excel·lència que apareixen com increïbles, a hores d’ara, amb les eines de que disposaven, aleshores. Per raons d’edat i càrrecs diversos, he conegut tots els Ministres que el PSC va aportar al Govern Central. I no solament als Ministres sinó també altres càrrecs de primer i segon nivell. De tots ells /elles en poden estar legítimament orgullosos. El PSC va formar part d’aquells governs, amb peces de primer ordre. Les xifres rodones, donen peu a celebracions i records com els que estem duent a terme aquests dies. Moments en que no solament recordem els grans mítings, sinó la nit electoral, els primers passos del primer govern, les primeres grans decisions, l’entrada a la UE, la universalització de la sanitat, els grans canvis en Defensa, en les llibertats individuals i col·lectives, en les reconversions, en la modernització de les administracions, i amb elles de totes les estructures productives. I tants i tants rellevants canvis que van posar les bases de la Espanya moderna, progressista i capdavantera a nivell de la UE, i fronteres enllà. Legitimats i avalats per aquells avenços, mantenim alta la bandera de la transformació com per treballar per la continuïtat. Ho necessita el país, ho necessita la UE, i sobretot ho necessitem tots nosaltres per demostrar l’eficàcia de la nostra acció política. Hem de fer entendre a les noves generacions que el progrés no ve tot sol, sinó hi ha algú que l’encapçali i el defensi, i que tot el guanyat pot ser perdut en uns instants si cau en males mans. Vam ser protagonistes del canvi, continuem sent protagonistes del progrés i les llibertats.

LIMITAR MANDATS ? Des de fa mesos, llegeixo totes les entrevistes, declaracions, explicacions i justificacions dels candidats a caps de llista, alcaldes o candidats a ser-ho, que apareixen a Diari de Terrassa, i en algun altre. Es una bona manera de veure en quin estat es troba la qüestió de limitar mandats. Sigui per convicció personal, sigui per decisió política. Durant uns anys, es va produir un llarg debat, sobre si el Govern central havia d’entomar el tema, i proposar, per llei, una modificació del règim electoral municipal. Ja no se’n parla més, perquè el tema ha deixat d’estar sobre la taula. Només algun moviment polític manté, a nivell intern, aquesta limitació. La resta, consideren que han de ser els ciutadans els qui amb el seu vot, decideixin fer plegar algun dels candidats repetitius. Estic plenament d’acord amb aquesta decisió, per convicció personal i per haver estat, quaranta dels quaranta- quatre anys de democràcia municipal, en un ajuntament, en tant que regidor de govern i alcalde, durant vint-i-vuit anys. Certament, veurem poques estades tant perllongades, fruit de situacions especials, entre les quals haver estat en els primers mandats. Uns mandats molt intensos i decisius per arrelar i donar estabilitat als ens locals. Dit això, alguns veuran virtuts i altres inconvenients en la repetició de mandats. Lògic, i respectable, però vull explicar el perquè les estades llargues, suposen aprofitaments màxims de potencialitats i recursos. El nostre país, tant Catalunya, com Espanya, es regeix per un sistema d’ajuts a les entitats locals, molt caòtic, en el sentit que els ajuntaments, sobretot els més petits, en depenen del tot i per tot, per a mitjanes i grans inversions. Aleshores, es produeix un fet insòlit, com és que els alcaldes han d’anar a perseguir subvencions, fora del poble: Diputacions, Generalitat, Estat, i UE, amb uns calendaris que son totalment incompatibles. Quan un alcalde entra en un ajuntament, si l’anterior no ha fet els deures i no li ha deixat un bon nombre d’ajuts i una sanejada economia, ha de començar de zero. Això, requereix preparar projectes, informes, pressupostos, memòries valorades, ets, i començar el recorregut de convocatòries, cadascuna amb diferents temps i formes. Es habitual passar el primer any, en aquesta feina. Aleshores, quan ja té alguns compromisos, pot començar a treballar en la seva tramitació, adjudicació i execució. Un altre any. I arribats al tercer, es poden començar a fer realitat els projectes plantejats, sempre i quan no surtin imprevistos que es menjaran el tercer i part del quart any. Hora de plegar. El primer mandat, suposa un instant en la vida d’un ajuntament. Només en un segon es poden fer coses ja més elaborades i pensades, tot i que els calendaris d’ajuts, continuen amb els seus desajustos. No hi ha cap connexió ni coordinació entre Diputacions i Generalitat, ni entre elles dues, i el Govern Central. I per descomptat, amb la UE. Aquest desgavell obliga els equips de govern, a planificar amb un elevat grau d’improvisació i a disposar de suficients projectes, com per presentar-los, en funció de les convocatòries. Evidentment, això requereix un treball previ, llarg i costós. Per aquest i altres motius, com, l’experiència i el coneixement de les institucions, sóc un defensor dels mandats llargs. Qui disposa de temps i majoria suficient, pot multiplicar resultats per tres o per quatre. Poder planificar a 8, 10, 15 anys vista, suposa aprofitar al màxim els recursos externs, i millorar els interns. En el meu cas, sempre tenia tres o quatre projectes executius, en el calaix, a l’espera de qualsevol convocatòria per a presentar-los , en el lloc corresponent. A més, conèixer mesos abans quines serien les convocatòries, permetia fer les previsions oportunes, per així aconseguir sumar subvencions i multiplicar resultats. Es evident que l’actual funcionament de les institucions, dites superiors, ha de canviar substancialment, però mentrestant no ho facin, els avantatges dels alcaldes i regidors “veterans” son evidents. Es mouen amb una rapidesa i facilitat que no tenen els “novatos”. Aquí, com en altres àmbits, “ el que no corre, vola”, i el primer en arribar es pot emportar ajuts que altres no coneixen o no tenen temps de demanar. Ha d’arribar el dia en que les Diputacions, la Generalitat i l’Estat ( la UE costarà més) es posin d’acord per a planificar els seus plans d’ajuts als ajuntaments com per poder col•locar a cada lloc, els projectes més adients. No sembla proper aquest dia, per la qual cosa, em reitero en la veterania dels alcaldes i equips de govern, per treure el màxim profit del seu treball municipal. No som un país acostumat a planificar a mig i llarg termini, com és habitual en altres països europeus. I no ho som perquè el sistema d’ajuts no ho permet. Quan miro a França, Suïssa o Alemanya, allà son habituals els plans a 15, 20 o 25 anys. Es lògic que allà els ajuntaments funcionin d’altra manera, però, ara i aquí, només poden planificar a llarg termini els qui repeteixen mandats i obtenen les majories per governar amb calma i tranquil•litat. Acabo. Un altre avantatge evident, és que el domini de l’urbanisme, de l’economia municipal, ordenances, tràmits i burocràcia lligada a l’exercici de les funcions institucionals, requereix no menys de dos o tres anys. Qui cregui que canviant càrrecs, cada dos per tres, o limitant mandats, pot millorar la gestió, oblida les condicions i realitat en la que estem immersos.

VÍCTIMES O OPRESORS ??? Sol passar que els qui es fan passar per víctimes, en realitat, son els opressors. Catalunya ha estat un exemple clar, en tots els temes lligats al procés independentista. Els capdavanters, es van erigir en “defensors i representants del poble català”, decidint qui era o no era català. Autèntic català, és clar. Es així com no van tenir cap mania ni cap complex de fer servir tota mena de mètodes per aplicar la seva doctrina. En aquesta lluita contra els “constitucionalistes”, equiparats a “espanyolistes” i per tant representants de l’Espanya eterna, opressora i perseguidora de tots els autèntics patriotes, tot valia. Quan dic tot, vull dir tot. Els qui ens vam mantenir fidels al jurament fet, érem persones a perseguir, a aïllar i a foragitar de les institucions, de la vida política, puix érem “enemics de la pàtria”. Es així, com les entitats i partits independentistes, van actuar de forma coordinada i conjunta, per anorrear qualsevol resistència. A nivell personal i polític, no vull cap altra denominació que la de “demòcrata”. Vaig jurar fidelitat a la Constitució i a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, em pertocava com alcalde – president d’un ajuntament, i com responsable de partit, complir i fer complir les lleis vigents. Es el que vaig fer, enmig de tota mena de pressions, tensions, amenaces, boicots i trencaments polítics i personals. Els qui acusen l’Estat de persecució i opressió, no volen ni sentir parlar de la persecució i opressió exercida per ells, contra els seus “enemics”. No dic adversaris, sinó enemics, i contra els enemics tot valia. Mocions portades a ple, sota amenaça de que si no s’aprovaven, es produirien manifestacions i concentracions en el poble, amb gent vinguda de fora. Pressions a membres del Govern per aconseguir els objectius. Col·locació de símbols, banderes, rètols, cartells, guixades a tort i a dret, en contra del posicionament democràtic, i crides per anar pels camins marcats pels partits i entitats independentistes. Organització de marxes, actes partidistes, i altres perfomances, en plenes festes populars. Tot valia, i tothom es creia en el dret a torpedinar el funcionament normal de les institucions, sota el criteri que era per aconseguir la independència. Van ser anys, molt durs, plens de misèries i covardies per part de representants de l’ANC i Omnium, que creien representar les essències catalanes i podien marcar el pas als qui maldàvem per complir amb el nostre deure. I sí, els partits, amb centenars d’Alcaldes i regidors, van cometre perjuri i no van tenir cap mania d’aprovar mocions il·legals, comprar i pagar amb diner públic estelades, rètols, símbols o viatges independentistes. O anar a passejar la vara d’alcalde, en llocs tant inadmissibles com davant el Tribunal de Justícia, com arma amenaçadora, contra l’estat de dret. Anys de trencaments i opressió que ningú ara vol reconèixer. Anys en que els autèntics demòcrates vàrem haver de resistir, sense el recolzament, del Govern de la Generalitat, abduït per les entitats i partits independentistes. Ningú vulgui donar lliçons, ni acusi l’Estat, perquè els opressors han estat ells. I lògicament han rebut el càstig corresponent a les accions empreses tot i haver-ne quedat moltes, sense sanció .