Joan Roma

GENERAR ODI, DONA AQUESTS RESULTATS. No fa falta haver estudiat ni llegit gaire per conèixer els efectes nefastos de l’odi, del desig de venjança, de la no acceptació de les diferències, el no respecte a altres llengües i cultures...al final qui beu d’aquesta ideologia en queda impregnat per sempre, i actua en conseqüència. Quan es va anunciar la Vuelta a España, amb les primeres etapes a casa nostra, era més que previsible la mobilització d’uns quants eixelebrats per intentar torpedinar-la. No ho han aconseguit perquè la immensa majoria de catalans, estimen l’esport i no actuarien mai en contra de cap prova, però ells ho han intentat i en uns pocs casos han aconseguit els seus segons de glòria, a la vista dels incidents provocats per l’escampada d’artefactes punxants en un tram de la carrera. Es trist veure com un reduït sector, s’ha fanatitzat tant que només pensa i mira on pot actuar per anar contra tot el que representa España i els espanyols. Tants anys de procés, han alimentat aquests sectors, molt més grans i actius en el passat, però que perduraran durant uns quants anys, fins esdevenir insignificants. La desinflamació, la normalització de la vida quotidiana requereix un munt d’actuacions que tindran la seva plenitud amb un canvi de Govern a la Generalitat. Son certs alguns canvis en ERC, però encara no s’atreveix a dir ni a fer, el que pertocaria perquè té a l’altra banda, Junts que espera qualsevol relliscada per anar en contra d’ella. Aleshores, ha d’actuar amb molta prudència i cautela, per evitar ser acusats de traïdors. En això estem, i més en uns moments en que s’inicien contactes per a poder garantir la investidura de Pedro Sánchez. Planyo els negociadors del PSOE, perquè ha de ser molt difícil dialogar amb uns i altres, quan tots volen ser els protagonistes únics, per evitar progressos dels altres. Gairebé és la quadratura del cercle, però confio en un bon final. Van apareixent noticies i informacions sobre una possible amnistia. Pels qui vam patir tota mena d’atacs, pressions i repressions, procedents de l’àmbit independentista, ens costa acceptar que es pugui arribar a un acord. Han estat anys, molts anys, de patiments, pel simple fet de complir el jurament fet. De complir i fer complir les lleis vigents. Les conseqüències d’aquelles actuacions, les podem lligar amb les accions que veiem aquests dies, contra la Vuelta, sí, però també contra qualsevol esdeveniment que porti el nom d’Espanya. Dit això, sóc conscient que per recuperar en plenitud la normalitat, s’ha d’anar encara més lluny, del que ja s’ha anat. I, ni que sigui amb el cor encongit, li donarem suport. Només voldria que almenys se’ls exigeixi demanar perdó als damnificats. Bona part del país vam patir, i vam tenir conseqüències molt negatives per culpa del procés. S’hauria d’exigir el reconeixement del dany causat, i el compromís de no trencar mai més, els preceptes democràtics. Seria un acte que segur agrairíem tots els demòcrates d’abans i després del procés. I aquest acte hauria de venir acompanyat de molts altres per anar superant les etapes d’odi i animadversió que encara ara perduren i es comproven amb actes vandàlics com els viscuts en aquesta Vuelta.

DESCEREBRATS !!! Costa trobar un qualificatiu per als autors d’un atemptat fallit contra la Vuelta, en el tram de Súria a Arinsal, el passat dilluns. Per les informacions donades per la Policia Nacional, quatre persones procedents de la comarca d’Osona, pretenien escampar 400 litres d’oli, sobre la superfície d’un tram de la carretera C-55, en el terme municipal de Clariana de Cardener. No gaire lluny del trencant que porta cap al complex turístic de Can Puig. Ja el dia abans uns altres eixelebrats havien llençat objectes punxants en un altre tram, produint uns quants incidents, a una desena de ciclistes. Un i altre acte, demostren fins a quin punt hi ha odi, a tot el que porta el nom d’Espanya, i fins a quin punt hi ha fanàtics que creuen un deure impulsar una creuada, per terra, mar i aire. Aquests actes han de ser rebutjats per tots, fins i tot pels propis independentistes, perquè si no ho fan, demostraran que la seva lluita surt de l’àmbit de la democràcia. Tots podem acceptar, més ben dit, hem d’acceptar l’existència de persones i col•lectius que tinguin la independència com objectiu, però mai, fent ús de la violència. I violència és utilitzar materials, que poden causar danys, fins i tot mortals, als qui en pateixen les conseqüències. O és que algú creu una innocentada o una simple protesta, posar objectes punxants al terra, quan els ciclistes circulen a altes velocitats ? No parlem d’estelades, pancartes o guixades al terra. Parlem d’objectes que destrossen les rodes i poden produir accidents greus. O parlem d’oli que podia produir danys similars. Aquests son fets, que suposen sortir de les protestes habituals i formals, per encarar-se cap a formes clarament vandàliques, properes a actes criminals. No és estrany que l’acusació parli de “grup criminal”perquè el resultat podia haver estat mortal. I no deixa de ser preocupant que un grup de persones anessin a donar-los-hi suport a la sortida dels Jutjats de Solsona. Una mostra més de radicalisme que busca qualsevol excusa per protestar contra tota detenció, ni que estigui més que justificada pels fets, i pel que s’ha pogut evitar. Amb tot, també queda clar que hi ha una alta professionalitat a les forces de seguretat per perseguir i evitar danys, en tot lloc i moment, fins i tot en ple territori de la nostra federació. L’esport ha triomfat, i la Vuelta ha estat un èxit, malgrat aquests intents per fer-la fracassar. Quedem-nos amb aquesta satisfacció del triomf de l’esport. Sigui quin sigui.

UN CONFLICTE INCOMPRENSIBLE – BOMBERS / ADF. Uns grans incendis ocorreguts a meitats dels anys 80, van donar lloc a la planificació d’un programa sota el nom de FOC VERD, per part del Departament d’Agricultura de la Generalitat, fruit del qual van néixer les Agrupacions de Defensa Forestal, les ADF. Conec bé tota la trajectòria perquè hi vaig ser des dels primers moments, i encara ara en formo part com voluntari de la Sobrepuny: la número 47, a nivell de Catalunya. Uns quants pobles s’ajuntaven, per raons geogràfics i de coneixement mutu, per preparar-se, equipar-se i estar en condicions de plantar cara als incendis forestals. Grans o petits. D’aleshores ençà, la trajectòria està plena de períodes i etapes, amb diferents graus d’entesa amb la Generalitat, i amb el seu Cos de Bombers. Han passat per èpoques de grans ajuts, a d’altres més reduïts, i amb una certa conflictivitat procedent de les diferents interpretacions del seu paper sobre el terreny. També la Diputació de Barcelona, hi ha tingut un paper important, pels recursos concedits, i per eines vitals d’intervenció com plànols, comunicacions, i millores de les infraestructures, equipaments i serveis, fins el punt que encara ara, cada any, els ajuntaments reben uns diners per al manteniment dels camins i pistes forestals, considerades estratègiques. Doncs bé, malgrat els enormes beneficis obtinguts de l’existència de centenars de voluntaris, amb raonables dotacions de material, de tota mena, no acaba d’haver-hi la sintonia necessària entre aquestes agrupacions i el cos de bombers. Mesos enrere, ja es va haver de retirar un document de bases sobre la intervenció en cas d’incendis, i ara mateix acabem de veure les queixes i diferències, entre els dos cossos, en el gran incendi de Portbou, en el qual els bombers, no varen deixar actuar les ADF, ni en tasques secundàries. Greu error. Els que estem en qualsevol de les ADF, tenim clar que som un cos d’ajuda i col·laboració al cos professional dels bombers. No pretenem actuar ni passar al davant, de ningú, però no té cap lògica, disposar de personal, vehicles i equipaments que son bàsics per una ràpida i eficaç lluita contra els incendis i no fer-los servir quan fa falta. Es més, en moltes ocasions, les ADF son les primeres a arribar a peu del foc, perquè estan per tot arreu i tenen en els pagesos i ramaders, els seus principals ulls i orelles. A més coneixen com ningú tots els camins, pistes i corriols per arribar a un punt determinat, i cas d’un incendi primerenc, amb uns centenars de litres, poden posar punt i final a un foc que podria haver estat immens. Si això és així, quin és el perquè del conflicte ? Amb l’excusa dels grans incendis i la necessitat de posar-hi grans mitjans, a càrrec sempre de professionals, alguns quadres del cos de bombers, creuen que les ADF més aviat destorben que no fan servei. Creuen que tenir-los a prop, pot suposar tenir dos problemes: el del foc, i el d’evitar es facin mal, aquests voluntaris. En realitat, és més un tema d’enveja i conflictivitat absurda, que no pas qüestió de perillositat. Tots els voluntaris saben que estan per facilitar la feina als bombers, sigui portant aigua, sigui estenent mànegues, o facilitant tota mena d’intendència, tècnica, i fins i tot alimentària. La suma d’esforços sempre dona millor resultat, però hi ha un moviment en contra, que porta mala maror dintre de les ADF, i algú hauria de resoldre la situació. No veig que el Conseller d’Interior actuï amb la necessària mà esquerre per evitar la creixent conflictivitat. Doncs, si no ho fa d’immediat, el distanciament anirà creixent i no estem per batalles internes, si volem actuar adequadament contra l’enemic comú: el foc.

NI OLVIDO, NI PERDÓN. Han pasado ya 6 años, de los nefastos días en que las entidades y partidos independentistas, cometieron algunas de las peores acciones de la historia contemporánea, en Cataluña. Todo empezó quince años atrás con la deriva de Artur Mas y Convergencia, pensando en unas elecciones para conseguir una amplia mayoría para iniciar su viaje a Ítaca, símbolo de la liberación de España. La madrastra que oprimía Cataluña. De aquella “iluminación” vinieron muchas más, en forma de grandes manifestaciones, en las que se multiplicaba por dos o por tres los asistentes, y se inventaba un nuevo país, en las mentes de los independentistas. Puestos a liberar Cataluña, toda idea era bienvenida, si además suponía sufragarla con dinero público. Ningún problema, para eso está el presupuesto de la Generalitat. Y así nació un movimiento, cada vez más intenso, cada vez más extenso, en un amplio territorio, olvidando la existencia de varios millones de catalanes, considerados renegados, a los cuales se les dejaba de lado. Un amigo mío, maestro – historiador, jubilado, pero todavía activo, lleva años recomendándome detallar el proceso, desde mi situación de represaliado, para que quede testimonio para las generaciones futuras. No tengo tiempo para escribir un libro, pero espero lo hagan otros, para contrarrestar las docenas que se han publicado, por parte independentista, carentes de toda veracidad. En mis numerosos artículos, como éste, voy dejando constancia de lo que realmente sucedió, en el interior del país, y cómo fuimos tratados, los fieles a la democracia. Y ésta es mi primera afirmación, respecto a mi posición política y la de muchos otros. No me he declarado constitucionalista .No hace falta. Prefiero el término “demócrata”. Soy demócrata y como tal, debo cumplir y hacer cumplir las leyes vigentes. He jurado unas 30 veces fidelidad a la Constitución y al Estatuto de Autonomía de Cataluña, por razón de mis cargos como concejal, primero, después como alcalde, y entre medio como consejero comarcal y diputado en el Parlamento de Cataluña. Para mí, como hijo del mundo rural, un juramento es de por vida. No lo he roto nunca, ni nunca cuestionaré leyes aprobadas por las Cortes Generales o por el Parlamento, en un país con democracia plena. En tiempos del proceso, España tenía una puntuación de 8,12 puntos sobre 10. Ocupaba el puesto 19 sobre 165 países estudiados y evaluados. Nadie, en estas condiciones, podía cuestionar la democracia y menos ponerla en peligro. Sería demasiado largo detallar, los avances del proceso y los daños causados, pero los resumiré en unos pocos ejemplos. Desde hace años, trabajo como voluntario de profesor de lengua, primero de catalán y ahora de castellano, en el Centro de Protección Internacional para refugiados de Cruz Roja, en Berga (Barcelona). A mitad del proceso, se produjeron acciones y actuaciones de movilización en pueblos y ciudades para demostrar la fuerza y animar a los más fanáticos. Algunas de estas manifestaciones devinieron más y más fanáticas, con gritos y algunas agresiones. Pues bien, algunos de los refugiados procedentes de países en crisis, pensaron estar reviviendo todo aquello de lo que habían huido, pidiendo ser trasladados a otros lugares de España, considerados más seguros. Nunca perdonaré a estos exaltados, haber transmitido miedo y pánico, a personas que huían de ello. Ejemplo también de cómo aislar y actuar contra personas u organismos, era presionar a todo el mundo, para no participar en actos públicos como el de la patrona de la Guardia Civil. Para ellos, el cuerpo de la GC representa a las fuerzas de ocupación. Se les debía aislar y someter a un régimen de persecución para que se fueran por las buenas o por las malas. Era costumbre, ir a la celebración, en la comandancia de Berga, a un vino de honor con los correspondientes discursos de la sociedad civil, representada por los alcaldes, concejales, diputados, etc. El de mayor rango, era el que hablaba en nombre de todos. Pues bien, en dos o tres años de proceso, de los 31 alcaldes, 19 consejeros comarcales, y algún diputado, quedé yo solo, como representante de la sociedad civil. Un único alcalde, al que se le pedía hablar en nombre de toda la comarca. Una muestra clara de cobardía, de menosprecio al inmenso trabajo de la Guardia Civil, por no aparecer como colaboracionista o simpatizante con representantes de la España que querían romper. Al final, desde la Dirección General, se acordó dejar de celebrar la Patrona, para evitar confrontaciones que podían acabar muy mal. Y típico de cuando hay movimientos como los descritos, aparecen delegados locales, comarcales o nacionales de la ANC (asamblea nacional de Cataluña) o de Ómnium (una entidad cultural, metida a política) que animaban a la gente a aislar los rebeldes, como yo, para evitar contagiar a otros. Contra nosotros todo valía, presiones, amenazas, pancartas, banderas independentistas, y no solo a nosotros, sino también a nuestro entorno. Algunos de estos dirigentes pretendían convertirse en “comisarios políticos”, capaces de intentar sustituir a los legítimamente elegidos, por el pueblo. Estos hechos, sumados a muchos más, consiguieron romper miles, decenas de miles de familias, y el miedo entró en casas, puestos de trabajo, fiestas y celebraciones. Cataluña devino un paraíso independentista, y un infierno para los que no compartían la propuesta. El miedo llevó a miles de empresas a marchar del país, i a centenares de miles de particulares a pedir a sus bancos, trasladar las cuentas, fuera. La insurrección iba creciendo hasta el punto de hacer creer que podía tener éxito. Hubo pasividad, hubo miedo, hubo poca valentía en la mayoría de medios de comunicación, españoles y catalanes. Y lo peor de todo es que la televisión catalana, TV3, su radio, y otros medios muy subvencionados, fueron los portavoces del movimiento, ampliando y extendiendo su potencial por todo el país. El daño producido fue inmenso y todavía es hora que alguien pida perdón, o sea llevado ante los tribunales. Podría enumerar docenas de acciones, llevadas a cabo, con total impunidad. Era imposible denunciarlas todas, y tampoco se tenía ninguna seguridad de que fueran perseguidas por los Mossos d’Esquadra, la policía catalana, una parte de la cual comulgaba con el movimiento. Así, que se cubrían monumentos con lazos amarillos o banderas esteladas, se ponían pancartas donde apetecía o se cubrían montes, rotondas, plazas y cruces de calles con grandes mástiles, para más banderas secesionistas, la mayoría de ellas pagadas con dinero público. Fueron años de imposición y vulneración de derechos hacia los que no comulgábamos con estos objetivos. Fueron años duros, muy duros. En una reunión de alcaldes y concejales, expuse que nos habíamos presentado para alcaldes, no para mártires de la causa democrática. Estuvimos abandonados por el gobierno central (PP) y por el gobierno catalán. Solo el partido socialista estuvo a nuestro lado. Pero, vencimos. No solo por la aplicación del artículo 155 de la Constitución, que por cierto se habría debido de aplicar, mucho antes. En concreto, la mañana del 8 de septiembre de 2017, después de los actos de insurrección, en el Parlamento de Cataluña. Pero, lo hecho, hecho está. Años después, ha quedado clara nuestra resistencia y la de la mayoría del pueblo catalán conformado por 7,8 millones de ciudadanos /as. Por si alguien tenía dudas, somos 5 millones los que nos mantuvimos fieles a la democracia imperante y solo 2 millones tuvieron veleidades independentistas. De aquellos dos millones, en las últimas elecciones, han quedado reducidos a 920.000. Queda claro el acierto de Pedro Sánchez de seguir otros caminos, y conseguir la normalización. Queda camino por recorrer, pero ya nadie cree ni en una repetición de lo visto, ni en objetivos que solo unos iluminados, mediocres e inconscientes, llevaron a cabo. Cataluña está en otro tiempo, y miramos hacia delante para conseguir que, en las próximas elecciones al Parlamento de Cataluña, se produzca el relevo que todos esperamos y deseamos.

UN PAÍS, UN POBLE, DUES LLENGÜES La realitat sempre s’imposa als que s’inventen un país que no existeix. Durant els anys del procés, tant Òmnium, com l’ANC, i per descomptat els partits independentistes, van voler imposar un model de país, impossible de reeixir. El fracàs estava assegurat, des del principi. I és que tenien en el cap, i molts encara li tenen, una composició de persones i fets, que van deixar d’existir, molts anys enrere. Però, entossudits, continuen imaginant una altra realitat, que volen imposar, a la resta. Ni ho van aconseguir, ni ho aconseguiran ara. Tanmateix en aquestes batalles, han fet molt de mal, a nivell intern i extern. A nivell intern perquè van voler imposar la idea d’un sol país, un sol poble, una sola llengua. Van excloure dos terços dels habitants de Catalunya, per defensar els posicionaments d’un sol terç. Ara, s’estranyen de comprovar un clar retrocés del català, vist per a molts com imposat, en comptes de veure’l com amic i company de viatge, al llarg de tota la vida. Aquests excloents, no coneixen ni volen veure l’estricte realitat d’ara, i de la nostra història. Consideren Catalunya un país, mono lingüístic, sense tenir present el país real. I com que se l’han inventat, creuen tenir dret a imposar-lo. Greu error, greu atac a la democràcia i a la nostra història col•lectiva. La composició de Catalunya, ha estat sempre diversa, fruit de constants onades de nou vinguts, que han anat sumant col•lectius, i han forjat un país, un poble, divers i plural. En llengües, sí, també en tradicions, costums i cultura. No som un país de dos milions, que son els que es consideren independentistes, i que van votar, en unes il•legals consultes, sense les garanties preceptives. No, no, hem arribat als set milions vuit-centes mil persones, de manera que la immensa majoria de votants potencials, no ho van fer. No poden els independentistes, ignorar-los, apropiant-se de la única representació dels que ho van fer. Només cal recordar la seria demogràfica per donar-nos compte de la composició “real”de Catalunya. Si en el 1717, el país tenia 402.531 habitants, en el 1860, en tenia 1.673.842, i en el 1900, arribava als 1.966.382, que pujaven a 3.240.313 en el 1950 i assolien la xifra de 5.122.567 en el 1970, fins arribar als 6.115.759 de 1991. La demògrafa Anna Cabré, xifra en 3,6 milions els nou vinguts, al llarg del segle passat ( un 60%) de la població. I ja a dia d’avui, hi hem d’afegir 1.260.619 estrangers, procedents de tot el món ( 16,2%), que ens fan arribar als 7,8 milions. Aquesta és la realitat. I en aquesta realitat es fonamenta que Catalunya està immersa en una gran geografia política, conformada per 27 països ( UE), dintre d’un Estat, plurinacional i pluriregional ( Espanya), fent realitat ser un país/nació, un poble amb dues llengües: el català i el castellà. Si abans un dominava l’altre, ara tots dos han de ser usats i respectats amb igualtat de drets i deures. Ningú s’estranyi del seu ús en el Parlament, i en totes les administracions, així com per part dels polítics que amb una o altra llengua materna, es dirigeixen a la resta, amb la que creuen més adient.

175 ANYS DE LA CONSTITUCIÓ SUÍSSA. Una llarga estada de set anys, a Berna, la capital de Suïssa, em va convertir en una mena de mig suís, convençut de que té un dels millors sistemes polítics del món. Em toca anar-hi cada dos o tres anys, i després de la pausa per la pandèmia, hi he retornat al cap de quatre anys, amb la casualitat de que dintre de pocs dies, es celebraran els 175 anys de l’aprovació de la Constitució de 1848. Concretament, els farà el 12 de setembre. Un sistema curiós, molt ben plantejat i organitzat, autèntic model federal que seria bo de copiar, arreu del món i molt especialment, aquí, a casa nostra. Amb 41.285 km2 té una població de 8,7 milions. Es a dir, una mica més gran que Catalunya, amb un milió d’habitants més. Té 4 idiomes nacionals, 3 dels quals son oficials: alemany, francès, italià. El reto romà, només parlat per un 1%, és nacional,però no oficial. El país està organitzat en 26 cantons i 2.240 municipis. Tots ells amb amplies competències, bon finançament i esplèndida cooperació, com per no tenir conflictes, entre els tres nivells d’administració. Estaria bé promoure i fins i tot finançar estades dels nostres estudiants en administració pública, dret i ciències polítiques, a qualsevulla de les seves universitats. I pels que estudien demografia i territori, res millor que comprovar la inexistència de carreres entre ciutats per esdevenir la més gran, la més poderosa. Berna mateix, que és la capital, no arriba als 135.000 habitants, superada per altres de més projecció econòmica, política o cultural: Zuric, Ginebra, Basilea. S’aposta més per la qualitat de vida, que no pas per la quantitat. Feta aquesta llarga introducció, volia arribar a temes que ara i aquí, estan sobre la taula, amb propostes que no sempre veig ben encaminades. Alguns, ara reclamen, poder fer servir el català en el Parlament europeu. Altres, proposen l’ús de les llengües cooficials en el Congrés i el Senat. Evidentment que és possible. Lògicament també és més complicat i car, però factible, ho és. Només cal mirar l’estructura i funcionament del Palau Federal, per comprovar-ho. Ampliació del sistema autonòmic, per acostar-se al federal. Es pot fer, mitjançant la promulgació de lleis orgàniques, per ampliar o delegar competències estatals, cap a les comunitats autònomes, sense necessitat de modificar la Constitució. Ara i aquí, pensar en tocar la Constitució, és inimaginable, per impossible. Calen dos terços de les cambres legislatives, i això vol dir, entendre’s PSOE i PP. Amb aquest PP, no val la pena ni intentar-ho. Millorar el sistema municipal. Es necessari i, jo diria, urgent després de funcionar amb les mateixes lleis de bases de règim local, durant quaranta anys. Estem en un altre món, amb noves tecnologies, amb noves competències i necessitats que han de gestionar els municipis, en coordinació i cooperació amb les CCAA. S’han de donar les eines adients als ajuntaments perquè ho puguin fer. I s’han de simplificar les administracions. Veure com en un país, només hi ha tres nivells: ajuntaments – cantons – estat, és una joia d’operativitat, rapidesa i austeritat. Aquí tenim, entre mig els consells comarcals, i encara hi volem ficar-hi les vegueries. Impossible si volem ser eficients i austers. També ens hauríem de mirar bé, temes que aquí s’estan complicant, i allà han resolt adequadament. La immersió lingüística és la més eficient, però tenint clar que l’objectiu ha de ser el plurilingüisme, sense excepcions. Això vol dir, organitzar-se perquè tothom domini 3 o 4 idiomes, segons el nivell que decideix acabar estudis. I és així com tots estudien dos o tres idiomes nacionals i un o dos de globals, començant per l’anglès. No voldria acabar donant la sensació d’un paradís a la Terra, perquè totes les societats, tots els països tenen les seves deficiències i contradiccions, però és evident que és un dels millors situats en el concert de les nacions, amb paradoxes com la seva neutralitat i tanmateix, la seva intensa i extensa organització militar. Precisament per fer-la efectiva i permanent. Ho han dit molts savis, de tots els temps. Viatjar, conèixer mon, és una bona manera d’airejar-se i aprendre d’altres , moltes de les coses que a nosaltres ens semblen irresolubles. Ara mateix, alguns temes sobre la taula, de cara a la investidura, es podrien copiar del que han fet en altres latituds.

UNA MICA DE RIGOR SR. ALSINA ! Sr. Director, El passat dijous dia 10, apareixia en aquestes pàgines ,una carta al Director, signada per Jordi Alsina Aubach, sota el títol “Cal fer un nou referèndum ?”. Llegida, i vistes un cert nombre d’inexactituds, i un garbuix de dades i conclusions em permeto, almenys dues rectificacions fàcils de contrastar per part de tots els lectors. La resta, les deixo per una altra ocasió. Diu el Sr. Alsina, en relació a la consulta/referèndum del 1-O, “ens vam autodeterminar com un estat independent en forma de república,per una majoria de vots del 90% i una participació de més de 3 milions de persones d’un cens de 5 milions”. Primera greu inexactitud, per no dir-ne falsedat. El cens de l’1-O, era de 5.313.564 persones. Van votar, 2.286.217, és a dir només un 43,03% del cens. I els vots vàlids foren 2.046.038. Vostè afegeix un milió a la participació. Més de 2 milions, no son més de 3 milions. Aquí i a Lleida, suposo ? Pel que fa els acords i resolucions del Parlament, des de les sessions del 6 i 7 de setembre de 2017, i posteriors, eren nuls de ple dret. No ho dic jo, ho diu el Reglament del Parlament i l’Estatut de Catalunya. Els diputats al Parlament vam redactar i acordar, per unanimitat, que qualsevol canvi o modificació del Reglament i de les lleis bàsiques de Catalunya, només es podrien dur a terme si comptaven amb els dos terços de la Cambra. Es a dir, amb 90 diputats ( el Parlament en té 135). Doncs, bé, es van voler imposar canvis que vulneraven l’Estatut del Parlament i de Catalunya, amb només 72 diputats. Suposo que no deu considerar una futilesa, cometre perjuri ( vulnerar el jurament fet a l’accedir al càrrec de diputat), i alhora voler imposar canvis sense disposar de les majories acordades. Hi ha d’altres elements discordants i inexactes en la seva carta, però simplement li recordo que els catalans i catalanes ens hem autodeterminat prop de quaranta vegades, en els darrers 46 anys, d’ençà la recuperació de la democràcia, i la darrera vegada fa ben poques setmanes, amb un resultat per part dels independentistes de només 920.000 vots. Li recordo que a Catalunya, hi vivim 7,8 milions de ciutadans i ciutadanes. Salutacions cordials i bon estiu. Joan Roma i Cunill, Alcalde de Borredà ( 1991 – 2019) . Diputat al Parlament ( 1992 – 2006).

EL USO DE LAS LENGUAS, EN LAS CORTES. La tan criticada política de “peix al cove”, de Jordi Pujol, ha dado un vuelco de 360 grados para ser utilizada por ERC i Junts, en la reciente constitución de las Cortes Generales, y la elección de la presidenta del Congreso, Francina Armengol. El primer pez, pescado, ha tenido relación con el uso de los idiomas cooficiales: catalán, eusquera y gallego, en el Congreso. Muchos lo verán como un hecho extravagante, pero lo cierto es que, en otros países con varios idiomas, lo permiten desde tiempos inmemoriales. El primero que me viene a la cabeza es Suiza, con 4 idiomas nacionales, de los cuales 3 son oficiales. Desde siempre se pueden utilizar en todos los estamentos parlamentarios, sin ningún otro problema que ponerse un pinganillo para tener acceso a la traducción simultánea. Considero este pacto acertado, por parte de los partidos de gobierno. Era una vieja reivindicación que ha aparecido y desaparecido varias veces, en los debates generales, más por cuestiones ideológicas que prácticas. Quien alegue un incremento de gasto por esta causa, quedará sorprendido cuando vea lo poco que significa, dentro del conjunto del presupuesto de las Cortes Generales. Y sí, también se ha pedido que puedan ser idiomas oficiales del Parlamento europeo. No como idiomas básicos de uso cotidiano, sino en comisiones y a la hora de traducir propuestas e informes. Tampoco se resentirá el presupuesto general, por añadir tres idiomas más a su ya larga lista. Lo que quiero manifestar es la paradoja, entre estas peticiones y la realidad de Cataluña. ¿Por qué tanto interés en promover el catalán, ahora y aquí? Muy fácil. Los años del proceso independentista han producido daños irreparables al uso y la imagen del catalán. Para los más iluminados y fanáticos del proceso, la independencia debía comportar convertir el catalán en idioma único y obligatorio de la nueva Cataluña, libre e independiente. No sabemos dónde estaríamos si se hubiera llegado a constituir, pero éste es un pequeño detalle para los impulsores del proceso. De todas formas, la unión de Ómnium (entidad cultural en defensa del catalán) y ANC (entidad independentista), en la misma lucha y el mismo objetivo, ha producido amplios rechazos al catalán, visto como un idioma impuesto. Un idioma, nunca ha de ser utilizado como arma arrojadiza contra otro. Aquí, lo ha sido, y las consecuencias han sido terribles. El uso del catalán, su estudio y su promoción ha tenido retrocesos muy fuertes, en toda Cataluña, pero muy especialmente entre la juventud. Mal vamos cuando un idioma o un elemento cultural, es abandonado por el sector más joven, porque será muy difícil recuperar el tiempo y los esfuerzos destinados a su uso y promoción. Hay múltiples zonas del territorio donde el castellano ha pasado a ser hegemónico y el conflicto entre lenguas ha entrado en escuelas, institutos y universidades, produciendo efectos no deseados. Así pues, es chocante que ahora los dos partidos responsables de este retroceso, quieran vendernos que su gran pacto, ha de servir para recuperar el tiempo perdido y dar al catalán una proyección y un impulso que compense las pérdidas. Lo siento, pero continúan sin enterarse que los daños producidos por el proceso, han sido enormes y permanentes. No se borran con simples acciones de maquillaje. Solo un cambio de gobierno en Cataluña, acompañado de cambios importantes en todos los ámbitos y sectores puede modificar las actuales tendencias. Será un proceso largo, muy delicado, y transversal. Hay que volver a tener sintonía, entre idiomas, y considerar que conocerlos y usarlos supone una riqueza colectiva. No solo los idiomas sino todas las acciones que los acompañan, a nivel de fiestas, costumbres, tradiciones. Estamos en un mundo global, lleno de transversalidad y complejidad. Respeto para todo y para todos, con plena viabilidad de un país, un pueblo, dos lenguas, en Cataluña. Y con ello reconocer el carácter plurinacional, pluriregional i plurilingüístico de España. Nadie tema por su futuro porque es perfectamente viable.

BENVINGUTS AL” PEIX AL COVE”. Durant anys, ERC i Junts x Cat, han renegat de les polítiques de Jordi Pujol, consistents en el “peix al cove”. Es a dir, negociacions, pensades més per a resoldre problemes puntuals, que no pas per solucionar temes històrics.En el Ple de constitució de les Corts Generals, hem vist un ampli desplegament i ús de les polítiques, tant criticades, per part de Junts i ERC. Fins el punt de fer-se la competència per veure qui mostrava més “botí”, o perdó, més peixos i coves , que l’altre. Es una mica penós, veure l’escenografia dels dos partits, emportats per una ferotge competència que han de mostrar en tot lloc i moment. Ho sento, però trobo a faltar maneres i posicionaments, més austers, més sincers i menys infantils. Tant sols copiessin el que fan els bascos, tant PNB com Bildu, ja en sortiríem molt més ben parats. I és que política és pedagogia, i veure i escoltar Gabriel Rufián per una banda, i Míriam Nogueras per una altra, et transporten a escenaris de pati de col.legi en que uns diuen als altres què dolents que son, i quina enveja tenen... En fi, no sé si n’aprendran, però tenen un llarg camí per a recórrer si volen ser presos seriosament. Però, vaja, feta la introducció, mirem-nos els peixos que han aconseguit en els coves respectius: català a les Corts i petició a la UE, a més de dues comissions d’investigació. Molt bé, penso jo que aquestes peticions podien haver-se plantejat i aconseguit en anteriors negociacions, sense necessitat d’apurar i posar suspens a l’elecció de la Mesa del Congrés. Però si això els satisfà, i justifica el retorn a la plena integració en les Corts Generals, benvinguts siguin. Pel que fa el català, no deixa de ser una paradoxa que ara creguin que poden donar-li un gran impuls, quan precisament per culpa del procés, ha tingut un retrocés, com mai havíem vist en tants pocs anys. Fan de bombers, després d’haver actuat com incendiaris. En quan a les comissions per investigar de nou els atemptats del 17 abril, i les escoltes pel sistema Pegasus, crec que s’emportaran una enorme decepció. Convençuts que a tot arreu hi ha operacions secretes, promogudes per les suposades “clavegueres de l’Estat”, es poden trobar en que tot és més planer i menys novel·lista , amb resultats decebedors. Bé, només cal esperar un grapat de mesos per constatar els resultats obtinguts. Pel que fa l’amnistia queda per ser estudiada i veure si hi ha mecanismes per ser posada en pràctica o no. I ja està, enlloc es parla de referèndum d’autodeterminació que semblava ser el punt innegociable. Bé, és cert que els dos partits han deixat clar que la primera tongada d’exigències o de peixos en el cove, ha estat per l’elecció de la Mesa del Congrés. Ara toca iniciar i preparar xarxes, de cara a la investidura de Pedro Sánchez. No voldria posar aigua al vi, però quan es vol posar el llistó massa alt, i no es pensa en les conseqüències, es poden trobar que fer inviable la investidura, comportaria convocar noves eleccions. I unes noves eleccions generals, tal com està el PP i VOX, podrien suposar un clar decantament de resultats cap el PSOE i de rebot a Catalunya, cap el PSC, amb noves incidències de pèrdues de vot per part d’ERC i Junts. Només cal mirar els tres resultats disponibles: Parlament, Municipals i Generals, per constatar l’increment notable del PSC i la davallada, en similars proporcions d’ERC i Junts x Cat. No sé si els convé tornar a les urnes, o mirar de reparar les xarxes de pesca, per tal que “els peixos en el cove” siguin suficients com per no tornar a la mar, durant un bon temps.

UNA DELINQÜENT, A LA RECERCA D’AMNISTIA. Per si hi havia algun dubte respecte del que alguns consideren proposar, negociar i pactar, tant ERC com Junts x Cat, s’han encarregat d’aclarir conceptes. Per a ells, el “xantatge” pur i dur és la formula de demostrar el “sentit d’Estat” i l’estimació pel “poble català”. Sota grans paraules i grans floritures, queda clar que la petició d’amnistia l’entenen com solució als problemes personals de la seva gent. Van actuar en diferents àmbits del procés, van vulnerar tot el que van trobar per davant, i ara, en comptes de ser valents i entomar les conseqüències, reclamen als seus, que els alliberin de tot càstig. I quina millor manera que fer-ho a canvi de vots ? Política és pedagogia, doncs, bé, tenim al davant una mostra clara de l’ètica i estètica d’ERC i Junts. Van a eleccions, no pensant en les grans millores que poden aconseguir per Catalunya, i amb ella, tota Espanya. No, no, peix al cove, i cap a casa que tenen un grapat d’antics càrrecs de partit i institucionals que tenen pànic d’anar davant els tribunals a retre comptes dels seus delictes. I sempre poden anar més lluny. Sempre pot haver-hi casos especials que poden ser objecte de recargolar encara més els arguments, sense que els caigui la cara de vergonya. No, no, podrien competir amb el ciment armat, o amb l’acer més resistent. Just fa poques hores, Junts ha ampliat la petició d’amnistia perquè també hi entri Laura Borrás. Es a dir, una delinqüent, jutjada i sentenciada per corrupció, clara i provada, ha de ser considerada com damnificada del procés independentista. Els arguments ? Molt fàcils. Si els delictes comesos, els hagués comés una persona anònima, no haguessin tingut la repercussió ni el càstig obtingut. En ella, l’Estat, el Govern, el Poder Judicial, s’ha volgut venjar, i ha engrandit les consideracions de delicte, i per descomptat també les penes. Per a ella, i ara pel seu partit, trossejar 18 contractes per donar-los a un amic, falsejar documents per a justificar els contractes i pagar-los, son minúcies que molta gent fa, sense conseqüències. Pecats venials, que amb un parell de pares nostres queden perdonats. I ja està. I puix que tenim un gran pes en la investidura de Pedro Sánchez, posem-li l’exigència del perdó per a tots els del procés, i per a la nostra presidenta. Al cap i a la fi, els delictes foren comesos durant l’ampli període que va durar el procés. Ella passava per allà, va considerar que presidir una institució pública li permetia gastar els diners com li donés la gana, i falsejar uns quants documents, hauria de ser poc castigat. Si ja és greu veure com ERC i Junts, utilitzen els vots del poble, a benefici propi, per salvar uns quants eixelebrats que van estar a punt de provocar un enfrontament civil, afegir-hi una delinqüent com Laura Borrás, és posar a l’aparador d’Espanya la misèria, la pèrdua del poc seny que quedava i la vergonya més indigne. Si s’ha d’anar a noves eleccions, anem-hi, que uns quants milers més de catalans, portaran aquests partits a la irrellevància.

INVENTS AMB ELS IDIOMES? NO. Portem anys polemitzant i convertint en batalles el que hauria de ser una aposta pausada, tranquil•la i eficient, de l’estudi dels idiomes i el seu ús a les escoles, instituts i universitats. Sense aprofitaments polítics ni estudis esbiaixats del sistema i els seus resultats. Permeteu-me explicar breument el meu interès pel tema. Sóc català parlant, vaig estudiar en castellà, per raons òbvies, vaig aprendre el català de forma autodidacta, i poc a poc vaig anar afegint nous idiomes: francès, primer, després anglès i rus, per l’interès en una professió que després vaig descartar, i marxat a Suïssa, vaig aprendre l’alemany i el italià. A Suïssa, vaig escriure tres llibres d’ensenyament del castellà per a la xarxa d’acadèmies d’idiomes, en la qual exercia de professor. Durant una vintena d’anys van servir de llibres de text en unes tres-centes acadèmies, escampades per tot el món. Ara mateix, estic redactant un nou llibre, per a fer servir en les classes que dono als refugiats, acollits en el Centre de Protecció Internacional de Berga, en tant que voluntari de Creu Roja. Bé, feta la introducció, vull expressar la importància d’aprendre els idiomes, mitjançant sistemes pràctics, innovadors, adaptats a les edats de cada nivell. En el meu cas, faig ús del mètode directe o mètode Berlitz, d’immersió total des del primer dia, en el idioma concret. Res de traduccions ni explicacions en un altre. Els avenços son importants i ràpids, la qual cosa anima els estudiants a continuar. Per l’experiència d’aquí, i d’altres països, queda clar que la immersió és el millor sistema per acollir els alumnes i integrar-los a la classe, però poc a poc, ha d’haver-hi una progressiva distribució de les hores i matèries com per garantir que els idiomes, objecte d’estudi ,arribin a bon port. Què vull dir ? Doncs, que si l’objectiu és un ple domini del català i el castellà, primer, tots dos han de tenir matèries troncals on es facin servir. I quan s’entri amb l’anglès, s’haurà de fer el mateix, de manera que al principi pot haver-hi la classe estricte d’anglès, però posteriorment s’ha de buscar una o dues matèries, en que es faci servir de forma integral. Només així arribarem al seu ple domini. I quan es doni a triar als alumnes, una quarta llengua, el procés ha de ser el mateix que per les altres tres anteriors. Pensar que una llengua es pot aprendre amb dues o tres hores a la setmana, donant explicacions en la llengua pròpia, no funciona. Vaja, s’aprenen coses, es pot arribar a fer-ne un ús, més o menys comprensible, però no s’arriba a dominar. D’aquí que els pares que s’ho poden permetre, enviïn els seus fills a cursos a l’estranger, per submergir-los en un idioma determinat. Però, qui s’ho pot permetre ? Es suficient un o dos mesos, per assolir el domini ? En absolut, i més si molts alumnes es troben en grans concentracions a Irlanda, Gran Bretanya o els EUA, on parlen més amb el seu, que no pas en el que han vingut a practicar. Si tenim clara la necessitat de ser poliglotes, s’hi ha de posar els mitjans. I això requereix voluntat dels governs, destinant recursos com per disposar de mestres i professors, acreditats per l’ensenyament de cadascun dels idiomes. Ni fàcil, ni ràpid, però toca anar per aquí. Crec jo.

AMNISTÍA Y REFERÉNDUM. Todos sabemos que cuando no se quiere llegar a un acuerdo, nada mejor que pedir la Luna. Es infantil, pueril e impropio de personas adultas, y además con cargos públicos, pero en Cataluña estamos acostumbrados a escuchar estas tonterías y despropósitos. El prestigio ganado en la lucha contra la dictadura y el “seny” demostrado en la Transición y la primera etapa democrática, es historia. Ha dado paso a una generación de adolescentes malcriados que se creen los más listos de la clase y pueden dar lecciones de negociación, propuestas y pactos, al resto de España. Tienen la osadía de la ignorancia, y han conseguido convertir buena parte de la política catalana en el hazmerreír general. Los que no comulgamos con estas ideas ni propuestas, somos muchos, muchos más que ellos, pero tienen unos altavoces y unos medios de comunicación adictos que les permiten aparecer como mayoritarios. En absoluto. Y si alguien tiene alguna duda solo tiene que mirar las últimas cifras obtenidas en las elecciones municipales del pasado 28 de mayo, o en las más recientes del 23 J. En éstas, el conjunto de los partidos independentistas, consiguieron solo 920.000 votos. Recuerdo que en Cataluña vivimos 7,8 millones de personas. Comparen, y verán hasta qué punto han perdido predicamento, pero los resultados, a veces, resultan contradictorios. Es lo que pasa en estos momentos que a pesar de haber perdido 9 diputados, los que han quedado, son muy relevantes si queremos reeditar un gobierno de progreso. ¿Son capaces de malograr la posibilidad y obligar a repetir elecciones? Años atrás, hubiéramos dicho que no, pero ahora, nada es seguro, nada es descartable. Y es que la cúpula de Junts está compuesta por unos cuantos iluminados y fanáticos, y los que no lo son, son personas incapaces de plantar cara al resto. Mediocres, llegados a la cúspide por una serie de carambolas que no justifican su presencia. Así, pues, pensar en que Puigdemont, Laura Borrás o Turull, puedan tener “sentido de Estado” es soñar despierto. Llevan en sus genes, una mezcla de rabia, ganas de venganza y fanatismo. Pretenden arrodillar al Estado, entendido como una especie de “totum revolutum” en el cual mezclan monarquía, jueces y fiscales “protofranquistas”, fuerzas del orden al servicio de los anteriores, y todo tipo de acciones que siempre tienen el perjuicio de Cataluña y los catalanes en el frontispicio de sus vidas. Con este panorama mental, es lógico pidan amnistía y referéndum de autodeterminación. Bueno, ahora mismo han añadido que la rumba catalana sea reconocida por la UNESCO, como bien cultural a nivel mundial, y pobre del que quiera retirar el adjetivo “catalana” porque de rumba solo hay una….En fin, ya nada nos extraña a los que vivimos y padecemos esta política de guardería infantil. En un primer momento pensé en un “farol”. En los últimos doce años, las entidades y partidos independentistas han hecho servir muy a menudo esta figura, pero se les está yendo de las manos, en el sentido que los más fanáticos, no quieren rebajar las exigencias y los días van pasando sin que salga nadie, con la cabeza bien amueblada que explique los peligros de una repetición electoral. Peligro para ellos mismos, puesto que una repetición les puede suponer quedarse en la mitad de la representación conseguida. Pero, hay momentos en que la bola de nieve baja y se va haciendo más y más grande y ya no hay quien la pare. Estamos en esta tesitura. Personalmente estoy contra las dos peticiones y estoy convencido que somos una inmensa mayoría que ni queremos lo uno ni lo otro. Nos hemos determinado cuarenta veces en los últimos cuarenta y seis años. La última vez, el 23 J, los independentistas recogieron unos pobres 920.000 votos. Comparémoslos con los 7,8 millones que vivimos en Cataluña y veremos lo que representan. Nadie se equivoque.

NO HI HA GENT SERIA I VALENTA, A JUNTS X CAT ? Resulta sorprenent i alhora decebedor, veure com un partit que podria haver reeixit en el seu relleu a Convergència, es va convertint en un fenomen estrany i extravagant, amb tendència cap a la irrellevància. No ho dic jo, ho diuen els resultats electorals i post electorals. Si a les eleccions del Parlament de l’any passat, el resultat fou escàs, després de sortir del Govern i anar cap al pedregar, han anat de mal en pitjor. A les municipals, han perdut bous, i a les generals, esquelles, tot i que per l’atzar del destí els 7 diputats obtinguts, tenen gran importància per decantar majories. Però, algú es podia imaginar com davant un escenari com aquest, el partit, perdó, el qui mana sense estar a l’executiva, fugitiu a l’estranger, per haver abandonat amb la major de les covardies, el país i els seus companys de travessia, podria esdevenir el líder màxim ???Inimaginable, o no tant, per tots aquells que el coneixien d’abans de ser alcalde de Girona i ja m’havien advertit que era una persona mediocre, insegura i imprevisible. Ho va demostrar com alcalde, i quan Artur Mas el va anar a buscar com a successor, molta gent no creia el que veia. Doncs bé, la història s’escriu en base a personatges de gran nivell, al costat d’altres que ofereixen una pobra imatge de la condició humana. Puigdemont és un d’aquests darrers, i envoltat d’altres mediocres com ell, no dubta en jugar a la política com qui juga al solitari. Mai tant real. Per això, es permet “posar suspens “ a la películ.la que ell viu sobre la constitució del nou Congrés, i l’elecció de la Mesa. No té cap mania de parlar de la seva importància i rellevància, i de considerar que les negociacions entre partits, s’assemblen a una subhasta en la qual ell pot posar preu. Se l’in fot el que representa una Mesa, amb una majoria o altra. Ell va a la seva, i ni tant sols vol acordar estratègies conjuntes amb ERC, perquè els considera uns venuts i uns traïdors i només ell manté la puresa independentista. També se li ne’n fot , la investidura d’un president o altre perquè viu en una altra realitat, en la qual ell tot ho confon i tot ho veu igual. Així, doncs, pot fer descarrilar qualsevol estratègia, pel simple fet de fer-se notar. Bé, fins aquí les bogeries d’un personatge que en un país normal, estaria ja arraconat i oblidat, però Catalunya ha viscut segrestada per unes propostes, unes idees i uns objectius venuts com a possibles, per multitud de personatges, recolzats per uns mitjans de comunicació d’una extraordinària potència. Una part del país s’ha alliberat, però queda un sector encara abduït per aquestes propostes, sota una base molt potent que és anar contra Espanya i els espanyols. Voldrien destruir una Espanya que ells han recreat, a la qual li adjudiquen tots els problemes i conflictes, i no permeten l’alliberament de Catalunya. En fi, tot ja molt sabut i comprovat, el que resulta inquietant és que dintre de Junts x Cat, no hi hagi cap sector, cap grup, mínimament valent com per parar tantes bestieses. Alcaldes, regidors, diputats d’aquí i d’allà, militants coneguts....com pot ser que ningú s’atreveixi a plantar cara i expulsar del partit, uns elements que el portaran al desastre ??? Un beneit, el pot tenir qualsevol partit, però tenir-lo com referent i amo, ja no succeeix enlloc més.

EL CONSELL DEL SOLSONÈS, COM MODEL MOLT ESTÉS. Amb el pas dels anys, els Consells Comarcals, han esdevingut una mena de casa d’acollida o premi de consolació, per a tots aquells que han quedat fora dels grans càrrecs institucionals. Una mena de segona divisió, en la qual s’hi apleguen alcaldes i regidors que volen tenir dret a part del pastís, en forma de remuneracions. Ha plogut molt d’ençà dels primers temps en que els que en formàvem part, treballàvem molt i no cobràvem res. Hi vaig ser prop de vint anys, en el del Berguedà ,fins i tot, amb càrrec de vicepresident, sense sous ni compensacions ni indemnitzacions. Això, és història, és passat oblidat. Ara, aquests secundaris, volen formar part de la taula rodona, i ostentar un càrrec que garanteixi poca feina, poques responsabilitats, i complert anonimat. Si demanem als ciutadans del Solsonès, qui és el seu president ni un 1% sabria dir el nom. I si els demanem quines responsabilitats o competències corresponen al CC, ens trobarem amb semblant percentatge. Per tant, la irresponsabilitat ( en tant que manca de responsabilitat) és immensa. A més, sempre hi ha l’excusa fàcil i universal. Fem el que podem, sinó fem més és perquè no ens donen més diners....i ja està. Qui dia passa, any empeny, de manera que poden acordar condicions que esdevenen escandaloses, malgrat el silenci dels conciutadans. Això sí, va fent forat en la consciència col·lectiva, i desacredita més i més, la noble dedicació a la política. Al Solsonès, s’han posat fàcilment d’acord, els dos grans partits adversaris, fins el punt que de 19 membres que té el CC, 15 estaran en el govern. Res extraordinari ,si mirem al Berguedà, amb 16 de 19 en l’equip de govern. I és clar, hi ha 15 o 16 boques a alimentar, de manera que la distribució d’àrees i càrrecs no es fa tant per qüestió d’organització eficient, sinó de repartir càrrecs. El món al revés. I per tant, si ells mateixos es posen els sous, no cal ser austers. Es així com en una comarca de 15 municipis, ara s’hi afegiran Biosca i Torà, fins arribar a 17, amb una població total a l’entorn dels 14.000 habitants, el president Benjamí Puig ( Pinell) tindrà un sou de 45.000 euros. Ho serà durant 2 anys, després passarà el càrrec a la vicepresidenta 1a, Ma. Claustre Sunyer ( Castellar de la Ribera) amb un sou de 22.500 euros, per una dedicació del 50%. I per reblar el clau, han de tenir un gerent de confiança, que surt del Centre Sanitari i passa al CC, amb un sou de 50.000. Comarca petita, sous grans, molt grans. No passa res, estan segurs que d’aquí quatre dies, la gent ja no en parlarà, i es podran dedicar a fer xerrades, reunions i alguns passejos per la comarca per veure com estan els prats i rieres. No gaire diferents son les estructures i sous a les comarques veïnes del Berguedà o el Bages. I si mirem arreu del país, veurem com la tendència és similar. Pactes, fàcils i ràpids, contrapartides generoses i poca sensació d’haver de resoldre grans temes. Per curiositat i ganes d’informar els ciutadans, faré un seguiment d’aquests tres consells comarcals, per donar compte de les seves dedicacions, tant generosament pagades. Aniré informant dels resultats.

EL REPTE DE SER ALCALDE. En motiu de les eleccions municipals del passat 28 de maig, han estat habituals articles d’opinió sobre “ser o fer d’alcalde”, en diversos mitjans de comunicació. També, en aquest. Lògicament les opinions son lliures, però em permeto explicar la meva experiència personal, després de 12 anys de regidor de govern i 28 d’alcalde. Per a molts dels que hem entrat en un ajuntament, ha estat un objectiu, lògic i diria que inevitable, després d’anys de picar pedra en altres feines, força similars. Formar part de comissió de festes, d’entitats culturals, esportives, medi ambientals,... i finalment, polítiques, et va portant cap a l’ajuntament, com a lloc ideal per a resoldre molts dels temes que has anat trobant en aquests altres destins. Hi ha però, un element bàsic, per entrar en aquest nou món, com és el d’estar preparat, física i mentalment. No és igual formar part d’una entitat qualsevol, que entrar de regidor o d’alcalde. Les distàncies son immenses, però si es tenen ganes de resoldre problemes enquistats, desitjos de millora de multitud de coses que no acaben de funcionar bé, i s’estima el poble, la decisió esdevé inevitable. I és que formar part d’un ajuntament és el millor lloc per entomar problemes i mirar de resoldre’ls . La feina és immensa, però les possibilitats també son molt àmplies, i si t’hi dediques, vas trobant solucions, en un camí que no acaba mai. Quan deixes enrere solucions, apareixen nous problemes, de manera que mai acabes la feina, però sí aconsegueixes que els nous problemes siguin menors. Hi ha també un important grau de repte personal, per comprovar si ets capaç de resoldre temes que altres no han solucionat, o simplement que han aparegut i s’han de resoldre si es vol que el poble tiri endavant. Aquí entren en acció les virtuts principals com son la dedicació, constància i coneixement del tema. Molts dels problemes, queden per resoldre, perquè molts tiren la tovallola en un determinat moment, cansats, esgotats o emprenyats de topar amb parets que semblen inamovibles. La xarxa d’administracions i la burocràcia que inventen, és un gegant contra el que has de lluitar de forma constant, fins i tot per temes menors que penses haurien de ser fàcils de resoldre. A vegades fan més por els petits temes que no pas els grans, pels quals tens més eines per combatre’ls. El temps passa volant, i alguns creuen que la continuïtat de molts alcaldes ve donada per la fruïció amb el “poder”, o que realment gaudeixen tant que no volen deixar la suposada “joguina”. No, no, en molts casos tens al davant dos o tres temes de vital importància, que vols resoldre abans de plegar i el que estava previst durar 2 o 3 anys, s’allarga 5 o 6. Qui cregui que estem en un país eficient, només ha de mirar els tràmits per redactar, tramitar i aprovar un nou pla d’urbanisme (POUM). El promig es deu situar en uns 4 o 5 anys, com a mínim. I si algú ha de tocar temes lligats a carreteres, vies fluvials, ACA, o més enllà, la dedicació li portarà uns quants anys. En resum, que quan entres no saps quan en sortiràs perquè la feina és immensa i les ganes de resoldre-la, també ho pot ser. Finalment, la satisfacció prové de mirar enrere i considerar que l’esforç ha valgut la pena. Es la nostra recompensa.

TORNAT DE SUÏSSA. Viure, treballar i estudiar durant 7 anys, a Berna, capital de Suïssa, em va convertir en una mena de mig suís, amb la necessitat de retornar-hi cada 2 o 3 anys per passar revista a les novetats, canvis i modificacions de la vida quotidiana, especialment pel que fa la institucional. En aquells anys vaig tenir contactes amb alguns dels dirigents del país, i allà vaig aprendre un munt de coses que després vaig voler aplicar en el meu poble, en tant que regidor, primer, i després ja com alcalde, durant vint-i-vuit anys. Impossible, però, produir canvis radicals, perquè hi ha massa dependència amb altres elements institucionals com consells comarcals, diputació, Generalitat i Estat. Es poden introduir innovacions i gestions més eficients i directes, però quan les resolucions depenen d’altres nivells d’administració, ja no controles ni els temps ni els resultats. Però, vaja, en el meu cas deu n’hi do, l’agilitat i eficiència aconseguides, en el marc de les competències pròpies. I, ara tenia ganes de tornar-hi, després de quatre anys sense fer-ho, per culpa de la pandèmia i altres elements. Si en la darrere visita, el 2019, ja vaig veure canvis considerables en la mobilitat urbana, en aquesta, he comprovat que han dut a terme una autèntica revolució. Berna, la capital del país, no és ni de lluny la ciutat més gran. En té 145.000 i si hi afegim els 43 municipis de la seva àrea metropolitana, arribarem als 350.000. A diferència d’aquí, allà no hi ha cap carrera per guanya habitants. La carrera sempre la fan per guanyar qualitat de vida, de manera que totes les innovacions van destinades, a aconseguir aquest objectiu. L’impacte més gran quan hi arribes, és la contundent reducció de l’ús del vehicle particular. Et pots trobar en alguna de les principals vies d’accés o ja en el centre urbà, en que hi circulen mitja dotzenes de cotxes, un munt de bicis, i lògicament el transport públic. Una àrea urbana immensa està pintada de blau, i gairebé a tot arreu impera la “zona 30”, equivalent a les illes de vianants nostres. En tot el blau, toca pagar per aparcar, i gairebé a tot arreu hi ha màquines per treure tiquets. En resum, han aconseguit foragitar el trànsit individual per a donar pas al públic, i al d’elements no contaminants, com bicis i patinets. Preguntat, com alguns pretenen copiar el model, la resposta és molt ràpida i evident. Mentalitat, treballada al llarg de molts anys, per no dir de tota la vida, des dels primers passos, i tot seguit immenses Inversions en transport públic. Tenir a les mans el plànol de les xarxes existents en tota l’àrea urbana, suposa un xoc respecte del que tenim aquí. Allà la combinació de Rodalies, Tramvies i Busos és total, amb targetes multi viatges, diàries, setmanals, mensuals, dona peu a que molta gent hagi prescindit del cotxe propi i només utilitzi el transport públic per a tots els desplaçaments i decideixin llogar-ne un quan volen sortir a l’estranger. Sempre va bé, i és recomanable, visitar altres indrets, especialment quan ens porten un ampli i llarg avantatge, per estudiar, valorar i avaluar els avenços fets, però sense caure en el parany que si allà ho han aconseguit, aquí, també. Molta atenció perquè primer cal conscienciació, disciplina i constància, i per davant inversions per fer viables els objectius a assolir. Sense aquests paràmetres, les coses no poden sortir bé.

EL PP, SIN SEGUNDA OPORTUNIDAD. Se entiende la decepción, mejor dicho, la desesperación del PP ante unos resultados estrambóticos que le llevan a continuar en la oposición, otros cuatro años. Habían conseguido la suma de todos los medios, entidades, organizaciones y sectores adictos, para llevar a cabo una campaña a “cara de perro”, seguros de que romperían su techo, y destrozarían el del PSOE. Pues bien, la democracia tiene estas cosas. Cuanta más rabia, más odio, más mentiras y más falsedades, los españoles decidieron no resignarse a perder todo lo ganado, a lo largo de muchos años de gobiernos de progreso. Y es que cada día podían ver, en vivo y en directo, lo que nos esperaba, caso de sumar PP y VOX. No eran palabras, eran hechos, muy claros y concretos, como para repensar el tema de ir o no a votar y para quién hacerlo. Al final, unos resultados complicados, pero que permiten aspirar a continuar en la misma dirección. Estoy convencido, que incluso por parte de Junts, se llegará a un acuerdo, que no obligue a nuevas elecciones ni a compromisos que no sean posibles de cumplir. Lo veremos en unas semanas. Lo que sí dejan claro las elecciones, es la inexistencia de una segunda oportunidad para Núñez Feijóo. Años atrás era imaginable quedarse en la oposición para batallar por repetir candidatura y rematar la faena. Ahora, estamos en un mundo de “usar y tirar”. Si a la primera no se consigue, no hay segunda oportunidad. Se aparta al candidato y se busca otro, para prepararle en días o semanas, a ver si da el pego. No es una buena estrategia, pero es lo que hay. No solo le pasa al PP, le ocurre a la mayoría de partidos que creen poder hacer suyo el dicho de Julio César “llegué, vi, vencí”. Si se fracasa, se gira página, y se busca otro que lo haga mejor. Aquí es donde quería llegar. Me sorprendió, y todavía me sorprende, la falta de preparación y formación de un candidato que tenía un largo currículum como para desembarcar en Madrid, y hacerse con el cargo, en plenitud de condiciones. Francamente, sus lapsus, sus desconocimientos de temas básicos, sus dudas y sus mentiras, echaron por tierra una “fama” inmerecida. Se le veía inseguro, apegado a las notas preparadas, poco imaginativo y menos innovador, de forma que en cualquier momento podía salirse del guión y dar un susto a sus asesores. Por cierto, unos asesores poco adecuados, a la vista de los resultados. Ha habido fallos que ni un principiante en ciencias políticas hubiera cometido. No hay ni habrá segunda oportunidad porque estas deficiencias y carencias forman parte ya del candidato fracasado y no hay forma de repararlas. Tener delante un candidato ganador y al mismo tiempo perdedor que no ha sabido gestionar ni la campaña ni los resultados, le inhabilita para probarlo otra vez. En cualquier momento, el PP deberá buscar a otro, si no lo hace ya. Ahora hay que aparentar tener posibilidades de ser investido pero nadie apuesta por ello. Simples palabras de consuelo o para contemporizar, pero el día 17 veremos, en la nueva composición de la Mesa del Congreso, el resultado de las gestiones que llevan a cabo PSOE, por un lado, y PP, por el otro. En resumen, las improvisaciones en política, suelen tener mal final, y la defenestración de Pablo Casado, para ir a buscar un exitoso presidente autonómico, debería haberse meditado mucho más, a la vista de la endeblez del personaje. A la realidad me remito.

ADEU A UN ALCALDE VALENT – JOSEP TOMÁS MIRAMBELL – FORNER/ PASTISSER. El passat dissabte, 5 d’agost, ens va deixar Josep Tomás i Mirambell, alcalde de Gósol ( 1995 – 2003). Nascut a Josa de Cadí, el 1956. Ha mort als 67 anys. No ha volgut ni tanatori ni cerimònia – funeral de cap tipus. Respectem la seva voluntat, només em permeto dedicar aquest escrit, a la seva memòria. Ens vam conèixer a meitats de l’any 1994, preocupat ell i bona part del poble, per un projecte d’urbanització a la zona de l’antic Castell, per a edificar-hi una mena de poble medieval. Eren temps de grans invents i grans especulacions, cosa que podia malmetre un municipi turístic com Gósol. Ell era forner – pastisser, propietari d’una fleca – pastisseria – cafeteria, situada en un petit carrer, molt a prop de la Plaça Major. Una persona emprenedora, ple d’idees i propostes, que escoltava a la gent i va considerar havia de facilitar l’organització d’una candidatura municipal per evitar aquell projecte. Es així com el vaig anar a visitar i a proposar-li una candidatura del PSC, amb el compromís que estaríem al seu costat per a tot el que fes falta. Ell no pretenia tenir cap protagonisme, simplement coordinar reunions i buscar candidats. Vam fer unes quantes reunions a la Fleca – Cal Moixó, amb una trentena de persones, algunes de les quals simples espectadors, altres disposades a implicar-se, i com sempre, algun espia dels cacics del poble. Finalment en va sortir una candidatura de 5 persones, entre les quals el Josep, però en segon terme. No pretenia liderar ni protagonitzar cap esdeveniment. Arribades les eleccions de maig de 1995, es van presentar dues llistes, la del PSC amb 5 noms i la de CiU amb altres 5. La gent en pot votar 4 com a màxim, i el resultat fou de 3 candidats del PSC i 2 de CiU. Fou així com tinguérem en Josep, el Miquel i la Margarida, de regidors, i entre ells van decidir que fos el Josep qui esdevingués alcalde. CiU es quedà a l’oposició. De forma immediata i malgrat la nul•la experiència en el càrrec, tots tres es van posar a treballar de valent per a revertir, la proposta d’urbanització del Castell, primer, i tot seguit posar ordre en un gran nombre de projectes i obres encallades o mancades d’atenció, durant anys. Hi hagué una explosió d’activitat, anant a buscar subvencions per tot arreu, per a remodelar tota la Casa Consistorial, i amb ella el Museu i l’Escola. També el camí de ronda, la zona esportiva, camins del terme municipal, obres i reformes particulars, posar la primera cabina telefònica pública, organitzar activitats diverses, i un llarg etcètera. Hi havia però, un gran projecte a la vista, que era per nosaltres de vital importància. L’empresa concessionària de Coca Cola Espanya, amb seu a Barcelona, havia mostrat interès en un manantial d’aigua de gran qualitat, situat en un terreny de propietat municipal i que podia ser objecte d’aprofitament de cara a posar una instal•lació per embotellar i vendre l’aigua a nivell global. El manantial de Torrentsenta, era / és de primera qualitat. L’empresa havia estudiat les seves qualitats durant dos anys, i ens va donar els resultats dels anàlisis mineralògics, així com de temperatura, etc. Estaven convençuts de poder-la posar en el mercat, com una de les millors de Catalunya, i d’Espanya. Es així com vam iniciar converses, primer, i negociacions després per aconseguir instal•lar aquesta indústria en el poble. L’empresa va crear la societat Roalba S.A, per a gestionar-la, i va donar d’alta el nom d’Aigua del Cadí. Nom que portaria aquesta aigua, símbol de qualitat i d’alta muntanya. Les negociacions es van anar estrenyent i concretant fins el punt de proposar 3 emplaçaments, i una carretera nova per accedir-hi. Perquè 3 emplaçaments i una connexió nova ? Doncs, per evitar dir on aniria la fàbrica, i evitar especular amb el preu dels terrenys. Així en comptes de parlar amb 1 o 2, hi havia una desena de propietaris, possiblement beneficiaris. I una connexió nova, per evitar que els camions haguessin d’entrar en el nucli urbà. També vam demanar fer una maqueta de l’edifici de 2.000 m2, d’una sola planta amb la teulada plena de vegetació, per encaixar-la en el paisatge i evitar podés afectar el caràcter turístic del poble. Havíem buscat una de les 3 ubicacions, darrere d’una petita muntanya que permetia camuflar-la totalment. Finalment, perquè el poble veiés l’interés i els beneficis que podia aportar una instal•lació com aquesta vam demanar paguessin un parell de festes majors, cosa que van acceptar, sense problemes. Jo mateix havia estat negociant, amb la Comissió d’Urbanisme els possibles emplaçaments de l’edificació i accessos, per estar segur que tot podia anar bé. Hi havia conformitat i garanties de la requalificació de terrenys, i acceptació de l’activitat. Mentrestant, però, en el poble hi havia mala maror. Cada vegada més creixent, portada per alguns dels cacics existents a cada poble i per veïns que simplement no volien l’activitat, fos per enveja, fos per enemistat, fos per anar en contra de l’equip de govern. El cert, és que les relacions es van anar enverinant , fins arribar a extrems inacceptables: anònims, amenaces, males formes, mal rotllo...i boicot a la botiga de l’alcalde. No anar a comprar, era una opció, però sempre n’hi ha de pitjors com anar a comprar pa, fora de Gósol i repartir-lo a 10, 15 o 20 cases, en un poble de 200 habitants. De tot i més van patir els 3 membres de l’equip de govern, i molt especialment l’alcalde. Com més avançaven les negociacions, més s’incrementava la lluita en contra i més es dividia el poble, fins arribar a un punt en que l’alcalde va considerar tallar les negociacions i suspendre el projecte. Tot seguit ell va decidir plegar i no tornar-se a presentar com possible solució a retornar la calma i tranquil•litat al poble. Després va marxar cap a Berga, on va obrir un forn de pa, al Passeig de la Indústria i va deixar la política per sempre més. El mateix van fer els seus regidors, Margarida i Miquel, cremats per vuit anys de treball immens i transformació del poble com fins aleshores no s’havia fet. Aquest és un dels grans fracassos que he viscut en viu i en directe, conscient que Gósol i la comarca van deixar perdre una activitat neta, que convertiria el municipi, en uns dels més rics d’Espanya, per quan tindria un IBI d’un edifici, equivalent al doble de tot el poble. Un IAE, impost d’activitats econòmiques, immens i a més havíem negociat una compensació econòmica d’uns cèntims, per cada m3 d’aigua embotellada. El nom de Gósol hagués recorregut tot el país, amb la seva Aigua del Cadí, i el més important, creava 35 llocs de treball directes i 15 d’indirectes. Es a dir, la gran solució i el gran futur pels pobles de Gósol, Saldes i Vallcebre, tots tres a la Vall del Pedraforca. Cada vegada que hi torno, rebobino els records i penso quants esforços llençats, quan patiment tingut, per evitar un gran projecte. Avui, per aquest motiu, reto homenatge, al valent alcalde de Gósol, durant els anys 1995 a 2003, en la persona de Josep Tomás i Mirambell. Ha estat un honor tenir-te en el nostre partit, com independent, i el mateix puc dir de la Margarida i el Miquel,companys de Consistori. Faig aquest escrit en record d’unes persones i uns fets, perquè quedin en el record i es tingui constància de com de difícil i complicat és exercir els càrrecs de regidor i alcalde, en determinats llocs i determinats moments. Josep Tomás i Mirambell, Alcalde de Gósol ( 1995 – 2003) Descansa en Pau. Berguedà, 7 d’agost de 2023.

PARADOXES DE LA GUERRA. Un any i mig després de l’inici de la guerra de Rússia contra Ucraïna, van arribant, també aquí els efectes directes d’aquesta tragèdia, en forma de refugiats. En tant que voluntari de Creu Roja, en el Centre de Protecció Internacional de Berga, acollim una part dels refugiats que tenen Espanya com a destí. Precisament en els darrers dies, n’han arribat una vintena que s’han sumat als d’altres països com Afganistan, Geòrgia, India, Guinea, etc. De fet, des dels primers moments, en vam acollir, i el degoteig ha estat constant, si bé no tant de cop com darrerament. Aquestes son les paradoxes d’una guerra que veus per televisió, i tens al davant, en carn i óssos, una part de les seves conseqüències. Mares, amb els seus fills, que han fugit i han vingut aquí a refugiar-se, a l’espera d’un dia poder retornar. Quan ? Impossible predir-ho, de manera que cal preparar-se per una llarga estada, d’aquí el interès per aprendre un dels idiomes, i buscar pis i feina. Des del primer moment, em toca acollir-los en una de les tres classes que dono , tres dies per setmana. La primera classe, amb alumnes ja força avançats que en poques setmanes seran capaços d’entendre bé el castellà i defensar-se com per poder treballar i fer vida aquí. La segona, nivell intermedi, amb avenços considerables pel gran interès en entendre i fer-se entendre. I finalment la tercera, la dels principiants, en la qual hem anat acollint els nou vinguts, amb canvis constants, fins estabilitzar la xifra en 11 alumnes. En total, dono classe a l’entorn de 25 – 30 alumnes de diferents edats, i procedències, si bé, en aquest moment, Ucraïna, és la dominant. L’avantatge de poder-los acollir, sigui quin sigui el seu idioma matern, és l’ús del mètode directe o mètode Berlitz, mitjançant el qual, comencem l´’us del castellà des del primer dia, des del primer moment. Això facilita l’encaix de tots els alumnes, independentment també del nivell d’estudis que tinguin. I, en pocs mesos, podem començar a fer converses, com per poder explicar què feien, en què treballaven, quina era la seva vida habitual....Els nivells i la intensitat permeten garantir que en mig any tinguin una elevada comprensió, i en vuit o nou mesos, es puguin expressar amb una certa fluïdesa. Es cert, que la majoria van també unes hores a la setmana a una acadèmia, amb la qual Creu Roja té un conveni de col·laboració. La suma de tot plegat, facilita aquest ritme d’aprenentatge, fins el punt de permetre que en menys d’un any, puguin sortir del Centre, a la recerca de feina i pis. Els infants, son acollits i distribuïts en diferents escoles de Berga, i els més grans en els instituts. D’entrada, però, els tinc a les meves classes. Costa imaginar el salt que han hagut de fer, a l’hora de sortir d’una zona de guerra, per venir a parar en una petita ciutat, a milers de quilòmetres de casa, però amb noves tecnologies com per poder parlar i seguir el dia a dia de casa seva. Esperem puguin tornar, a no gaire tardar. Entre tots haurem fet possible un parèntesis, en les seves vides que sempre més recordaran.

MICROPOBLES: MÉS QUE BONES PARAULES. Els darrers anys, he fet un seguiment de les reunions, propostes, tràmits i gestions de l’associació de petits municipis, coneguda amb el nom de Micropobles. Un nom adient, per a diferenciar-lo del que han adoptat en altres indrets, sota la denominació de la España vaciada. Com alcalde, durant vint-i-vuit anys d’un d’aquests pobles de menys de mil habitants, considero molt important associar-se per aconseguir una visibilitat, primer, i canvis profunds, tot seguit. De moment, he de dir , he escoltat bones paraules però he vist pocs fets concrets, com per mostrar una certa satisfacció per la feina feta. I consti que el fins ara president – coordinador, Mario Urrea, alcalde de Torrebesses i la seva junta, han treballat de valent. El mateix s’espera del qui ha assumit el relleu, Joan Solà, alcalde de Riner. Amb tot, no n’hi ha prou en dir i repetir que els 245 municipis agrupats, suposen el 51% del país, amb només el 3% dels habitants. S’han de constituir en un lobby de pressió tant a nivell de Catalunya, com a nivell de Madrid, si realment volen que les propostes siguin escoltades, i sobretot, resoltes. Vaig plegar en el 2019, fins aleshores m’havia mogut en les comissions de petits municipis de la FMC, o a la Diputació de Barcelona i en el Parlament de Catalunya. No coneixia prou aquesta associació, d’aquí que si tenen clar on volen arribar, hi ha molt per fer i batallar, i no només per equiparar serveis rurals als urbans, sinó per fer viable la pròpia existència d’aquests micropobles. M’explico. Ara mateix, hi ha una carència de 300 secretaris municipals i 200 interventors, a nivell de Catalunya. Portem 44 anys, amb aquest problema, sense que s’hagi resolt, i consti que sense un secretari – interventor, un ajuntament no pot funcionar. La primera exigència, el primer objectiu hauria de comportar que en el termini màxim d’un any, tots els micropobles, disposin d’un secretari – interventor, i un/ administratiu/va, almenys, un dia a la setmana. I alhora disposessin d’un arquitecte i un enginyer, almenys un dia al mes. Un segon objectiu hauria de comportar la modificació de tota l’estructura pressupostària, de manera que es produís una simplificació radical, per a tots els ajuntaments que no superessin el mig milió d’euros anuals, en concepte de pressupost ordinari. No és admissible l’enorme paperassa, per un petit ajuntament com si fos un de mitjà o gran. Un tercer objectiu hauria d’anar dirigit a canvis radicals en les tramitacions urbanístiques i de llicències, dependents de la Generalitat, moltes de les quals poden durar anys, sense tenir en compte les particularitats de cada poble o comarca, amb interpretacions i decisions, diferents sobre el mateix tema, segons territoris. En fi, per qüestió d’espai no puc allargar el gran nombre de temes “pendents” des de fa anys, que compliquen enormement la gestió dels petits municipis. Vaig enviar alguns articles a l’anterior president i espero fer-ho amb el nou, però tinc clar que si no fan valer el seu pes, en els grans temes, recolliran alguns fruits, però no obtindran grans solucions. El copet a l’espatlla i l’afalac és més fàcil, que no pas entomar temes que obliguen a grans i profunds canvis .

EL PAPER FONAMENTAL DE DIBA Pels no avesats a nomenclatures, DIBA, significa Diputació de Barcelona. Els qui tractem amb ajuntaments, fa anys vam decidir escurçar noms, de manera que tenim DIBA, com tenim GENE, per Generalitat. Només els qui hem estat al capdavant d’un ajuntament, podem donar justes raons i justificacions a l’existència d’una institució com aquesta. Vull recordar que als inicis de la democràcia recuperada hi hagué qui plantejava la seva eliminació. La de totes les Diputacions, per sort, vam ser a temps de salvar-les, i no solament això, posar-les al dia, en molts pocs anys. Ara, ningú s’ho planteja perquè han donat un servei immens a tots els ajuntaments de la seva província, molt especialment als més petits. I és que si algú creia que transferint diners i competències a la Generalitat, les coses podrien anar igual o millor, tots diem: en absolut. La distància entre els serveis que ofereixen les diputacions i la Generalitat, és immensa. En unes trobem autèntics aliats, comprensius, col·laboradors , decidits a buscar solucions, quan en l’altra, més aviat hi trobem tota mena d’entrebancs i complicacions. Dit això, perquè la importància de DIBA ? Perquè sobresurt de les demès, no solament de les catalanes sinó de totes les de l’Estat ? La història ens explica moltes coses, del servei donat, però per raons d’espai, només faré un curt recorregut pels 44 anys de democràcia recuperada, a l’abril de 1979, fins ara. Els qui vam entrar en els primers ajuntaments democràtics, estàvem verds, en matèria política, econòmica i administrativa. Vam trobar uns ajuntaments, vells, mancats de tot, sense personal adient ni suficient, com per iniciar el vol. DIBA, que tampoc era un model de modernitat ni de gestió, sotmesa als principis que regien la dictadura franquista, va saber ajuntar polítics, tècnics i gestors, com per transformar-la i adaptar-la a les necessitats del moment. Cada pas que ella donava, ens transmetia als 311 ajuntaments de la província, novetats, propostes, tècniques i ajudes per a fer el mateix, a casa nostra. El paper d’aquells primers anys va ser cabdal per no defraudar els ciutadans. En qüestió de mesos vam aprendre un grapat de coses que anàvem improvisant, per damunt de lleis franquistes que només feien que complicar-nos la vida i la gestió. En molts pocs anys, la transformació va ser revolucionària, fins el punt de convertir-se en la principal ajuda als ajuntaments petits. No hi havia problema, jurídic, tècnic, de personal, de gestió, que no podéssim anar a consultar i resoldre. I tot es feia amb una clara, diàfana i transparent actuació política. D’aquí el prestigi guanyat en tot aquest llarg període, la major part del qual, sota presidències socialistes, però en companyia i consens de la resta de partits. Ningú s’estranyi de la importància del nou mandat. Estic segur que tots els ajuntaments, del color que siguin, han aplaudit la continuïtat d’un projecte que garanteix igualtat de condicions, a tots els municipis. Molts parlen del gran pressupost. Sí, gestiona 1.200 milions, una xifra important, però hi ha d’altres administracions que amb pressupostos molts superiors no tenen l’eficàcia i agilitat de DIBA. D’aquí, la satisfacció d’un nou mandat, ara de la mà de la Diputada i Alcaldessa de St. Boi, Lluïsa Moret. Els ajuntaments respiren tranquils.

EN MANS EQUIVOCADES. En els meus 44 anys de política activa, aquí a Catalunya, he conegut un llarg nombre de personalitats , amb el cap molt ben moblat i amb una constància, dedicació i capacitat de gestió excepcionals. Només a tall d’exemple, en poso uns pocs, simplement per saber de què vull parlar: Marta Mata, Andreu i Abelló, Joan Reventós, Pasqual Maragall, Narcís Serra, Oriol Martorell, Raimon Obiols, Salvador Clotas, Ernest Lluch, Dolors Renau, Manuela de Madre, Carme Chacón......fàcilment superaria els dos o tres centenars. També en podria posar d’altres partits, que van participar activament a recuperar la democràcia perduda i portar a terme una ingent labor de posada al dia de lleis i institucions. Precisament, mirant enrere, veig en quines mans tenim una part del nostre país, en un moment crucial de la nostra història. Amb els resultats de les generals a la mà, veiem com alguns pretenen jugar a qui més i pitjor demana, per aconseguir, res més ni res menys, que continuar les polítiques de progrés. Una mena de cursa embogida que tira per terra el prestigi de Catalunya, guanyat amb immensos esforços, al llarg de diverses generacions. Veure personatges com Gabriel Rufián, com home negociador, per part d’ERC, o Míriam Nogueras, per part de Junts, suposa constatar que la mediocritat s’ha apoderat d’una part del país, des de fa anys. Tampoc ajuda gens, al contrari, el propi President Aragonés, vist més com un actor secundari que no pas com una figura emblemàtica i respectada. I ja no diguem, els actors, darrere aquests actors. Saber que Teresa Jordà ( ERC ) serà peça fonamental en les negociacions amb el PSOE, o contemplar Laura Borrás, i el fugitiu Puigdemont com elements essencials per part de Junts, és més propi d’un “joc dels disbarats” que no pas d’un tauler de propostes, serioses i profundes, per encarar el difícil futur que ens espera. Res pitjor en política que tenir d’adversaris persones mediocres, amb pretensions de grans estrategues. I més si es creuen més espavilats que tots els altres plegats. Ho hem vist en els darrers anys, i ho hem vist en la campanya electoral. S’han fet mítings, s’han fet entrevistes i articles que no aguantaven el país per enlloc. Tots tenim clar que en moments clau, es poden reclamar avenços, en temes considerats essencials. Lògic i evident, però posar condicions com “amnistia i autodeterminació” suposa ignorar el contingut de la Carta Magna, i pitjor encara, no conèixer l’autèntica realitat del poble català. Ja no hi poso l’espanyol, per no donar més amplitud al tema. En aquests moments, es veu clarament que no hi ha res pensat, res preparat, res imaginat, tocant de peus a terra, per fer front al gran repte de negociar i arribar a un pacte d’investidura, primer, i de legislatura, després. A tots ens venen al cap multitud de temes i propostes que podrien millorar la governabilitat de Catalunya, i amb ella la de tot Espanya. Doncs, no, de moment els dos partits, estan a mirar de reüll que fa un, per fer el contrari, l’altre. La mediocritat mai resol els grans temes, simplement busca sortir del pas, amb alguna maniobra estranya, per alimentar la pròpia parròquia. Del conjunt, no se n’ocupen perquè no tenen la saviesa ni l’alçada de mires per a pensar-hi. Així estem, a l’espera d’arribar a les properes eleccions al Parlament, decisives, per posar-los a l’oposició. Únic lloc on les seves accions no tenen el perjudici, com quan estan en el govern.