Joan Roma

TANQUEM-HO TOT ? L’art, o si voleu l’ofici de governar, ha d’estar ple de prudència i sentit comú. També de proporcionalitat, com perquè la gent entengui les decisions que es prenen. Del contrari es cau en exageracions i incomprensions que no porten a cap bon final. Ho dic, a la vista de multitud de decisions, preses en motiu de la pandèmia, en temps de calor excessiva, o per contenir festes i altres esdeveniments. Massa sovint hi ha la temptació de resolucions radicals, sense les degudes explicacions ni les desitjades proporcions. La via de “tancar-ho tot”, sembla més adient i fàcil que la de buscar sortides més relaxades i més adequades. Posem-hi alguns exemples per a fer més comprensible el que vull dir. Davant onades de calor, no trobo bé, tancar cursos fluvials, embassaments i altres espais de lleure on la gent pot anar-se a banyar o a prendre el sol, deixant clar que no es poden fer activitats perilloses, com barbacoes, focs o similars. I, perquè no es pot anar per camins rurals a fer caminades, sense anar bosc a través? Es que suposa algun perill caminar ? Les sabates suposen algun perill ? El mateix podria dir per acampades en llocs adequats, habitualment permeses , deixant clares les regles de joc? Perquè els pagesos han de deixar de fer treballs de camp, si han pres les degudes precaucions ? En fi, hi ha altres exemples, però aquests son suficients per exposar algunes de les decisions preses des del Govern, pensant que son indispensables per evitar incendis o perills adjacents. Ja sabem que governar no té res de fàcil, però la proporcionalitat i la lògica ha d’imperar en tot moment, i això veiem falla en molts casos. L’ús del medi natural, ha de ser protegit i vigilat, sempre i en tot lloc, però ha de ser accessible a la gent, en general, i a la de ciutat, en particular. Els que vivim en el món rural, tenim uns comportaments molt propers a la realitat, perquè sabem dels perills i les conseqüències de cada acció humana. Però, també som conscients de la necessitat de la gent de ciutat, de sortir i gaudir de la natura, de manera que s’imposi sempre la prudència, però alhora el contacte amb la natura. I determinades accions no han de ser perilloses en cap moment. Per exemple, anar en proporcions adequades a determinats indrets del país, per passar el dia, a costat de rius, rieres i embassaments, ha de ser factible. Sempre en les degudes proporcions i això vol dir acceptar les limitacions que cada territori ha establert. La massificació és negativa, tant pels propis usuaris com sobretot per la flora i fauna de l’espai utilitzat. El mateix podria dir per altres activitats com les de caminades i passejades per espais oberts, sense cap activitat que comporti perill. Aquest és el tema. I això ha de quedar clar per totes les activitats al llarg de l’any, perquè en determinades zones del país, es temen més els incendis d’hivern que els d’estiu, segons hagi estat la climatologia. Si el que diem pel món rural, ho apliquem a la ciutat, també veurem com determinades activitats, segurament es podrien permetre per alleugerir la sensació de prohibicions generalitzades. Tot depèn de les proporcions i les mesures de prevenció. Aquí rau el fonament per no prendre mal. Concerts, festes, esdeveniments, en general, duts a terme en llocs adequats haurien de ser possibles. Del contrari se’n duen a terme, de manera salvatge. No he volgut mai criticar la gestió de la pandèmia, ni per part del govern central, i del de la Generalitat, perquè son gestions molt, molt complicades, i és fàcil criticar-les, sense tenir tots els elements en compte. Ara bé, en altres circumstàncies he trobat massa fàcil, massa temptadora, la prohibició generalitzada, a tota mena d’activitats. N’he posat algunes d’exemple, però en podria enumerar un grapat més, lligades a l’accés al medi natural, que en res posaven en perill la seva integritat. El principi general hauria de ser prudència sempre, prohibició, en ocasions molt, molt determinades, i fàcilment explicables. Del contrari es cau en imposicions poc fonamentades, i per tant, poc assumibles pels ciutadans.

LO OLVIDADO POR EL PROCÈS. Todos los populismos actúan de similar forma. Acusan de todo lo malo a los otros, y se apropian de todo lo bueno. Olvidan explicar cualquier problema para no obligar a pensar a sus simpatizantes y votantes. Así actuó el procès independentista catalán, en sus momentos cumbre. Poco a poco se van conociendo los detalles, promovidos por su “estado mayor”. La preparación del movimiento se gestó hacia 2012, con lemas como “España nos roba”, o la diferencia entre lo que pagamos a Madrid y lo que nos devuelve, supone una fortuna de 16.000 millones. Si fuéramos libres, tendríamos mejores servicios y oportunidades, etc, etc. Todo muy simple, todo muy resumido, pero debidamente expuesto y repetido, llega a hacer fortuna, si además existe una potente televisión, diversos medios de comunicación, digitales y escritos, que lo proclaman y lo repiten día sí, día también. Al final, centenares de miles de familias comulgan con estas ideas. Y por simples y reduccionistas que sean, llegan a calar, si al otro lado hay un gobierno incapaz de frenar estas campañas. O, peor todavía, si hay un gobierno que da apariencia de verdad a todas estas mentiras. Un gobierno incapaz de explicar la realidad, sin ganas de resolver el conflicto, sin reaccionar al reto planteado. Así llegamos a las sesiones del Parlament, de los días 6 y 7 de septiembre de 2017. Y, a pesar de la gravedad de lo que allí pasó, no se reaccionó. O, peor todavía, se reaccionó con una torpeza increíble a la consulta del 1 de octubre. Precisamente se dio al independentismo las imágenes que buscaba. Increíble. Como increíble es que amplias capas de la sociedad catalana llegue a creerse las simplezas y reducciones del proceso. Pero la realidad es la que es, y costará mucho modificarla. Son muchos los que sueñan en un país nuevo, donde no hay paro, no hay ejército, ni servicio diplomático, ni conflictos externos, ni miseria interna, ni…..Nadie piensa, nadie reflexiona ni se pregunta sobre la firmeza de estos fundamentos. Parece imposible, pero así ha sido. Solo ahora empieza a haber una cierta reacción en la que algunos comienzan a hacerse preguntas, pero el movimiento es muy lento y muy incipiente. Necesitaremos mucho tiempo y mucha pedagogía para devolver a toda una generación a la realidad. En este camino por recorrer es fundamental el trabajo y los resultados de la mesa de diálogo entre los dos gobiernos. Estoy convencido de su bondad a medio y largo plazo. Hay que romper los estereotipos y demostrar la voluntad de diálogo y reconocimiento de la existencia mutua, para lo bueno y para lo malo. Estamos en el mismo barco y tenemos que remar en la misma dirección si queremos progresar y llegar a puerto. Son muchos los que desean que el barco encalle e incluso se hunda, pero aquí es donde tiene que ganar la voluntad de resolver el conflicto. Y al lado de estos esfuerzos hay que hacer otros indispensables, como incentivar el debate serio y auténtico, en los medios de comunicación públicos. Hay que abrir TVE, Radio Nacional, y muchos otros a debates y programas con periodistas libres. No contaminados ni a sueldo del proceso. El uso y abuso que ha hecho el independentismo de los medios de comunicación públicos en Cataluña ha tenido unos efectos enormes. Si a todo ello se añade una política partidista en el reparto de subvenciones al resto de medios de comunicación, se comprueba el férreo control sobre la mayor parte de la prensa audiovisual y escrita. Así se explica el éxito de las campañas de intoxicación y movilización de estos años. Romper el cordón umbilical es básico para liberar las mentes. Queda claro que este hecho no se producirá hasta no se cambie el gobierno actual. Este es el gran reto para la próxima legislatura. Entonces podremos pensar en un cambio real y profundo dejando atrás el proceso de forma definitiva.

DE QUI SON LES CARRETERES ? En les darreres setmanes han aparegut diverses noticies relacionades amb l’adscripció a la Diputació de Barcelona de diferents camins que passen a ser carreteres. Això em porta a reflexionar sobre com de mal organitzats estem a Catalunya, i com d’il·lògica és la situació present, sense previsions de canvis en els propers anys. En un país eficient i ben organitzat, les carreteres estarien en mans d’una sola institució, o com a màxim de dues. Aquí, no. Aquí tenim carreteres estatals, nacionals, de la Diputació, i algunes municipals. Un garbuix difícil d’explicar, costós de mantenir, i complicat de reordenar. L’existència de les estatals i les autonòmiques (regionals), tindria lògica, però cap altra. Si realment hi hagués un “seny ordenador” com en la Mancomunitat, a hores d’ara, només hi hauria aquestes titularitats. Però, no, no tenim cap ordenador del sistema. Més aviat tot el contrari. I a falta d’ordenació, el que procuren els ajuntaments, és anar a buscar aixopluc a la Diputació de Barcelona, pregant es facin càrrec dels camins essencials que actuen de carretera perquè ells no les poden ni mantenir ni millorar. Així, és com hem vist l’adscripció a la xarxa de carreteres de la Diputació dels camins de connexió a Gisclareny, Castell de l’Areny i Montclar, en el cas de la comarca del Berguedà. I tot seguit n’hem vist tres més de la comarca de l’Anoia, de manera que a dia d’avui, la Diputació compta amb 287 carreteres ( amb una llargada intermèdia de 5,5 km.) i un total de 1.575 km de xarxa. En un país com cal seria impensable que municipis com els tres enumerats anteriorment no tinguessin connexió per carretera, i no per camí. Es podia entendre 40 o 50 anys enrere, però no a dia d’avui. Així, doncs, ara la Diputació passa a ser-ne el titular amb la previsió d’haver-hi de destinar una considerable suma de diner, per a convertir-les en carreteres i fer-ne el seu manteniment. Aquesta realitat s’ha assumit com a normal, i ningú la posa en qüestió. La Generalitat s’estalvia diner i maldecaps, i traspassa a la Diputació una competència que no li és pròpia. Ho és a falta de que la Generalitat entomi les seves. Però, estem en la dita de “qui dia passa, any empeny” i mentrestant la Diputació se n’ocupi, feina i diner ens estalviem. I lògicament, el diner que la Diputació gasta en carreteres no pot anar cap altres destins. D’això no en parla ningú. Com tampoc, de les compensacions que hauria de pagar la Generalitat a la Diputació per fer aquestes funcions. Com a mínim hauria de pagar la totalitat o una part majoritària. Res de res. Aquesta és una més de les anomalies del nostre país i el nostre govern. I a curt termini no hi veig cap solució. Només es plantejarà el dia que entri un nou partit a governar la Generalitat i decideixi omplir de competències i responsabilitats el govern, sense defugir cap de les seves obligacions. De moment, cap canvi a la vista.

QUI GUARDA LA DOCUMENTACIÓ ? Es un misteri saber qui guarda la documentació de la consulta del 9 N de 2014, i la de l’1 d’octubre de 2017. He intentat esbrinar-ho, però ningú m’ha dit clarament qui, ni on es guarda. I tanmateix crec important sigui preservada com documentació històrica, i que en algun moment pugui ser degudament estudiada i consultada. I és que hi ha nombroses ombres de dubte en les xifres donades, unes contradictòries amb altres, per la falta d’una autoritat única de supervisió i control, i l’absència de supervisors externs que avalessin la seva objectivitat. Si agafem la consulta del 9 – N de 2014, en la qual varen poder participar els majors de 16 anys, no es va donar cap xifra sobre el total del cens electoral ,amb dret a vot. Simplement se’ns va dir que hi hagué 2.305.290 votants, que representaven el 37,02% del cos electoral. Per resultats, el 80,76% es decantà pel sí, un 10,07% pel sí a un estat, però no a la independència, un 0,97% en blanc, i un 4,54% votà no. Per derivació de la participació se suposa que el cos electoral total era de 6.228.531 persones, la qual cosa suposa que 4 milions es varen quedar a casa. Si anem a la consulta de l’ 1 d’octubre de 2017, les xifres donades foren les següents: cens electoral, 5.313.564. Total votants, 2.286.217 que suposà un 43,03% de participació, amb un resultat de 2.266.498 vots vàlids, i 19.719 nuls. A favor del sí, 2.044.038, un 90,18%. A favor del no, 177.547, un 7,83%. En blanc, 44.913, un 1,98%. La dimissió de la Sindicatura Electoral de Catalunya, pocs dies després de ser nomenada no va permetre cap mena de supervisió i control oficial. Per fer efectiva la votació es varen desplegar 2.315 col•legis electorals, amb un total de 6.249 meses, i les corresponents urnes. Les incidències per la desastrosa intervenció policial, va motivar suspensions i problemes de votació en uns centenars de col•legis. Algunes fonts parlen de 400 col•legis afectats, altres d’alguns menys. I el resultat de 844 o 893 ferits de diferent consideració. Tot i això, hi ha situacions que mereixerien l’estudi i confirmació de dades, per part d’historiadors objectius. D’aquí la importància de preservar tota la documentació, en un lloc segur. Els constants problemes informàtics varen motivar decisions personals, en múltiples meses electorals, i al final la decisió d’un cens universal que permetés a tothom votar on volgués. Apareixen aquí un bon nombre de sorpreses que seria bo poder contrastar amb els mitjans tècnics que es disposen a dia d’avui. I és que si agafem uns quants municipis veurem resultats sorprenents. Aguilar de Segarra, amb un cens de 200, varen votar-hi 388 persones. A Albanyà, amb 103, hi votaren 123. A Santa Fe del Penedès, amb 266, els vots foren 292. A Arsèguel, amb 64, els vots foren 74. A Bellprat, amb 70, els vots 86. A Arbolí amb 112, els vots emesos foren 226. En podria donar alguns més. En resum, la claredat i transparència son les millors virtuts per a exposar els resultats de qualsevol consulta o decisió presa. D’aquí l’interès en saber si es guarda en lloc segur la documentació i a partir de quan serà possible el seu estudi i investigació.

SORT QUE EL MÓN NO ENS MIRA. Si en el passat hi havia qui creia que tot el món ens mirava, i estava pendent de les nostres coses, ara podem estar segurs que ja ningú ens mira. La incredulitat, l’avorriment i la vergonya aliena, han foragitat qualsevol observador, proper o llunyà. Hem superat tots els límits, i podem dir que estem en una altra dimensió. Ara sí. Hem fet el cim, i serà difícil superar-nos. Amb tot, no m’atreveixo a dir que no serem capaços d’anar més lluny, molt més lluny. De més verdes en maduren, i per molta imaginació que tinguem, mai hauríem pogut somiar en tot el que està passant. I és que tenim la nostra primera autoritat, Pere Aragonès, contestada pel seu propi equip de govern, amb insubordinacions que en un altre país de terra ferma, haurien suposat una crisis de govern. Aquí, no. Seguim com si sentíssim ploure. La nostra segona autoritat, Laura Borràs, s’ha convertit en una fúria dels elements, amb prèdiques i decisions que tenen per objectiu recordar el seu pes institucional. I vol sortir cada dia, sigui on sigui i com sigui. Li queda poc temps per ser jutjada i expulsada del Parlament per diversos delictes, presumptament comesos en una altra institució ( IEC). La tercera autoritat, el Síndic de Greuges de 76 anys, Rafel Ribó, el tenim amb el mandat caducat des de fa 3 anys, però el país el necessita, doncs ell es sacrifica. Res de plegar, res d’obligar elegir-ne un altre o de passar el càrrec al seu segon. A resistir toca, i si el sou s’ho mereix, què pot fer ? La quarta autoritat, en la persona de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha de fer mèrits per fer-se un lloc ni que sigui rebutjant un aeroport de primera divisió o un Museu ( Hermitage) que seria enveja de mig món. I què ? Ella té les idees clares i per això, proclama el sí, però no, o potser, tot sovint. Amb ella Barcelona, va cap a segona, de manera ferma i segura. En aquest rànquing no podem deixar d’esmentar el president fugit i refugiat a Waterloo. Capaç de proclamar sis segons de República i marxar cap un país monàrquic ( Bèlgica). Pel que es veu troba la monarquia belga, com un model impecable, coherent amb les seves idees. I què dir, del darrer president, a qui ningú feia cas, conegut per la seva campanya en pro de la Ratafia catalana? No deixa de donar consells i impartir doctrina, mentrestant recorre el país per vendre el seu llibre. Tenim un panorama i uns ingredients que si disposés de suficient capital, encarregaria un guió per fer una pel•lícula. Ni els Monty Pithon haurien somiat amb tants elements per descriure el moment actual. I seguim. Qui pot posar límits al camp ? Qui és capaç d’assegurar que no serem sorpresos per algun nou embat, invent o astúcia catalana ? Estiguem atents i sobretot tinguem sempre a prop una bona dosi de til.la, camamilla, i sopes de valium. Siguem forts, i confiem en que ningú en el món ens miri. Quan passi el temporal ja intentarem recuperar el seny perdut.

PALMEROLA, EN EL RECORD. Fa pocs dies El 9 Nou, va dedicar unes pàgines a parlar de l’antiga escola de Palmerola, i en una columna resumia la seva agregació al municipi de Les Llosses. Em permeto donar compte d’una tramitació molt més llarga i curiosa del que pot semblar. Ho explico en tant que protagonista d’una part d’aquella tramitació. La recuperació de la democràcia municipal es produí a l’abril del 79, amb les primeres eleccions municipals. Cal saber que un municipi de menys de cent habitants, havia de comptar amb una Casa Consistorial, presidida per un Alcalde, amb un Consell Obert format per les persones majors de 18 anys, que tenien dret de paraula i vot . Era obligatori tenir un Dipositari i una Secretària . Interventora que podia compaginar dos o tres ajuntaments. Com qualsevol altre municipi, havia de tenir el Jutjat de Pau, presidit per un Jutge de Pau i un substitut. Els càrrecs polítics, eren i son incompatibles amb els judicials. En resum, que Palmerola, amb una vintena d’habitants havia de tenir com a mínim 4 càrrecs institucionals. Va fer bé l’alcalde d’aleshores en plantejar una agregació a un poble veí, vist que els ingressos no donaven per a mantenir cap servei municipal, en un terme municipal gran, amb cases en disseminat. Estudiada aquesta situació, la Generalitat, va iniciar un expedient d’agregació el 25 de juliol de 1989. Prèviament, els veïns havien fet una assemblea veïnal, decantant-se per agregar-se a Les Llosses. Es donava un fet curiós, com que Palmerola tenia un enclavament ( una illa territorial) de 3,31 km2 dintre del terme municipal de Borredà, conegut pel nom de la casa principal: Les Rovires de Baix. Aquest enclavament prové del temps de la creació del mapa municipal d’Espanya. Tot i la manca de documents específics, considerem que el Marquès de Palmerola, va demanar que aquella finca es mantingués dintre del terme de Palmerola, encara que això suposés una disfunció territorial clara. Pensem-hi. Palmerola, comarca del Ripollès, província de Girona, tenia un enclavament dintre de Borredà, comarca del Berguedà, província de Barcelona. L’agregació de Palmerola a Borredà, hagués resolt aquesta disfunció, però en creava una altra, com que un poble de Girona passés a ser de Barcelona. Impossible, sense modificar el mapa provincial. Resultat, agregar Palmerola a Les Llosses i fer d’aquest municipi un dels més grans de Catalunya, amb 114 km2. El 17 de novembre de 1990, es van fer els plens municipals a Palmerola i Les Llosses, proposant aquesta agregació. Per la meva part, vaig acceptar aquesta agregació, fent constar que em reservava el dret a reclamar la titularitat de l’enclavament per passar-lo al terme municipal de Borredà. L’Alcalde de Les Llosses, Josep Ma Pujals, ho acceptava si els propietaris de les finques s’hi manifestaven a favor i es mantenien degudament els serveis en aquest enclavament. Posats tots d’acord, vaig iniciar la tramitació del canvi de l’enclavament per passar-lo de Les Llosses a Borredà. En resum, dos anys de feina, per demanar informes a Generalitat, Comissió de Delimitació Territorial, Diputació de Barcelona, etc. Finalment s’aprovà, i es publicà aquesta agregació en el DOGC ( Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya). Semblava tot resolt, però un mes després, rebem escrit de l’Advocació de l’Estat, suspenent aquesta agregació per entendre que no estàvem legitimats per a modificar els límits territorials de Girona i Barcelona. Les competències en aquesta matèria son dels organismes estatals. I és que si bé l’agregació de l’enclavament no modificava els límits territorials de les dues províncies sí modificava les seves superfícies en el sentit que trèiem 3,31 km2 de Girona per passar-los a Barcelona. La via legal, és una Llei Orgànica, que s’inicia amb un acord del Consell de Ministres, per a tot seguit, enviar-lo a les Corts Generals, per la seva tramitació i aprovació si s’escau. Fet aquest recorregut, l’enclavament quedaria resolt a favor de passar a ser de Borredà. Vista la complexitat, vam decidir els dos ajuntaments mantenir serveis i gestió , de forma conjunta, pels segles dels segles. I així s’ha fet i espero així es faci, fins que algú decideixi resoldre aquesta i altres disfuncions territorials existents a Catalunya o en altres indrets de l’Estat. Palmerola forma part de Les Llosses, pel Decret de 25 de març de 1991, i som magnífics veïns d’abans, d’ara i de sempre.

¿ES POSIBLE OTRO FUTURO? En mis años en política activa institucional, siempre hacía ejercicios, imaginando a otros al frente de determinadas instituciones. Era un buen ejercicio para valorar lo que hacía yo personalmente o mi partido, y lo que harían otros, en mi lugar, o en el nuestro. Al final, me convencía que era mucho mejor continuar el camino que dejarlo a otros. Así estoy, ahora mismo, imaginando un futuro distinto al deseado. ¿Cómo iría el país, si al frente del gobierno central, estuviera Pablo Casado, de la mano de Santiago Abascal? ¿Es imaginable tal destino? Imaginable, sí, deseable, no. Es más, confío en que estos ejercicios de imaginación los haga una mayoría de españoles, como para movilizarse en el momento oportuno y llenar de votos las urnas generales, autonómicas, municipales y europeas. Y no es por apego al partido socialista, que también, sino por un ferviente deseo de prosperidad, junto al respeto por la ley y orden, dentro de la Constitución. No nos merecemos la derecha que tenemos. Y si la vieja era bronca, la actual está fuera del tablero europeo. Solo encontraremos partidos similares en alguno de los antiguos países bajo la órbita soviética. Toca, pues, estar atentos y hacer todo lo posible para no facilitar la tarea al PP, y a Vox. Pero, sí son deseables las comparaciones y las imaginaciones entre lo que vemos, y lo que podríamos ver. Y lo que podríamos ver no tiene límites, puesto que todo el PP está dispuesto a cualquier cosa para llegar al poder. Es su obsesión y su objetivo, bajo el principio de cuanto antes, mejor. Hay prisa, hay nervios, hay precipitación porque Pablo Casado sabe que si no llega a las próximas, será reemplazado de forma inmediata, para que sea otro el que lo intente. No hay segundas oportunidades, ni plazos para hacerse un nombre y planificar un programa. Se llega y se vence, o te jubilan. Así, pues, todo vale. Da igual que se incumplan preceptos constitucionales, consensos históricos, momentos cruciales. Solo cuenta la victoria. Y si puede ser por KO, mejor que mejor. Estos principios conllevan convertir el Congreso y el Senado en un ring, donde se aprovecha cualquier oportunidad para golpear al contrario. Da igual, si es por la pandemia, por la renovación del CGPJ, por el precio de la luz, por el SMI, o por Afganistán. Hay que criticarlo todo, hay que culpar de todo al Gobierno. Sin aportar alternativas, con el uso más perverso de la demagogia, y con ataques a diestro y siniestro, hasta llegar a los ataques personales si hace falta. No es fácil gobernar en estas condiciones, a las cuales se añade un comportamiento complicado del resto de los partidos, y muy especialmente de los independentistas catalanes. A pesar de todo la legislatura avanza y se van aprobando medidas de gran importancia para nuestro futuro colectivo. Ahora bien, hasta cuándo se podrá avanzar? Pronto lo veremos cuando llegue la hora de la verdad de los presupuestos generales para 2022. Entonces se verá si el futuro será de continuidad o podría producirse el temido retroceso con la llegada de una auténtica pesadilla, en forma de gobierno de ultraderecha. De nosotros depende nuestro futuro.

UNA PROFITOSA TAULA DE DIÀLEG. En contra del que pronostiquen els representants de Junts x Cat, la CUP i alguns altres, estic convençut dels bons resultats, de la taula de diàleg. De fet, la mateixa existència, ja és preludi de futurs acords que suposaran deixar enrere i callats, a tots aquells que consideren impossible els pactes de govern a govern. No tenen en compte un efecte clau. I és la voluntat seria i ferma del president Sánchez per a reconduir el conflicte i buscar-hi una solució a llarg termini. Erren aquells que proclamen igualtat de tractament , per part del PP i del PSOE. En absolut. El PSOE, sempre ha tingut sòlids fonaments democràtics i d’entesa territorial. I quedarà demostrat en la taula de diàleg. La primera foto és impactant perquè per primera vegada, hem vist un estol de ministres de la banda del govern central, i una minúscula representació del govern de la Generalitat. Qui hauria pensat veure una foto com aquesta ? En quin moment de la nostra història conjunta, s’ha vist una voluntat clara d’entesa ? Quin greu error el de Junts x Cat de no ser-hi ¡¡¡ I és que la taula comença a caminar, i ho farà amb pas ferm i segur. Ben aviat veurem com traspassos llargament esperats i reclamats, es desencallen. O com competències, contemplades en l’Estatut, son desenvolupades i degudament finançades. O com es dona oxigen a les finances de la Generalitat, començant per la renegociació del deute. I ara que dic deute, permeteu-me fer una suposició que no ha aparegut enlloc però estic segur s’està produint. M’explico. Es curiós com ningú parla de l’enorme deute de la Generalitat ( proper als 80.000 milions) i de l’endeutament màxim que no permet contractar cap crèdit. Algú ha pensat en la necessitat estratègica d’ERC d’anar a la taula de diàleg, per resoldre el primer dels seus grans problemes, com és el refinançament del deute ? Vull recordar que el Govern ha d’amortitzar 32.000 milions, en 3 anys, cosa impossible, si el govern central, no el refinança a 15 o 20 anys. Doncs, bé, estic convençut que aquest és un dels primers acords d’aquesta taula, encara que no s’hagi fet públic. Pensem-hi. Si el govern hagués de retornat aquests imports quedaria totalment paralitzat. I no n’ha quedat, de manera que aquest primer acord, ha de ser conseqüència de l’existència de la taula. I si un tema com aquest és essencial, en vindran molts d’altres que posaran en situació incòmode els partits independentistes. Entenc els nervis de Junts i la CUP. Si la taula demostra la voluntat de diàleg i d’acords, com es pot cridar en contra ? Com es poden dur a terme embats contra el govern central ? El victimisme perd posicions i es torna en contra dels seus promotors. Es evident que obtenir bons resultats també incomodarà a ERC, perquè perdrà una part de les crítiques , però no pot fer altra cosa. Està immersa en l’acció de govern, i com a govern no poden evitar prendre decisions i acords, i la majoria depenen de la voluntat i de les competències del govern central, de manera que estan condemnats a entendre’s. I és que al darrere d’uns hi ha bons estrategues i bons governants que han emprès el camí de la resolució de conflictes amb valentia i fermesa. No variaran el camí perquè volen arribar a bon port. La taula de diàleg, ha vingut per quedar-se i donar bons resultats. En poc temps ho anirem veient.

ES LA SANITAT UN SERVEI BÀSIC ? Cada dia , cada setmana, veiem el nostre Govern, embolicat en multitud de polèmiques internes i externes, sense temps per a explicar-nos el perquè de la supressió d’un dels serveis més bàsics i essencials, el de la Sanitat. Amb l’excusa de la pandèmia, van tancar consultoris mèdics municipals i CAP’s, en 400 municipis de Catalunya. Més d’un any i mig després, continuen en aquesta situació. En algun cas, han fet veure una reobertura d’un matí o una tarda a la setmana que tampoc compleixen quan qualsevol incident es produeix. La derivació de pacients va cap els Ambulatoris, mancats de personal administratiu i mèdic, fins el punt de que contactar amb ells, esdevé missió impossible. El telèfon està permanentment ocupat, o no sé si despenjat, la qüestió és que no hi ha un autèntic servei alternatiu al de cada poble. Però, és que aquesta derivació la podíem acceptar en els dos primers mesos de pandèmia, a la vista del desconeixement del virus, i la incertesa de les mesures a prendre. El perllongament del tancament no va ser ni prudent ni justificat, precisament perquè ha de ser des de l’assistència primària que es detectin els problemes i es proposin solucions. Estem a la segona meitat de setembre, i estem com estàvem un any enrere. No sé si pitjor perquè la resposta de la Conselleria és que falten professionals i no en troben. Es possible, si a tot Espanya surten 7.000 llicenciats cada any, de les 46 Facultats ? No serà que mentrestant es mantenen tancats, el Govern estalvia milions cada mes ? La situació és insostenible, a part d’inacceptable perquè han convertit el món rural, en un món de segona o tercera divisió. Precisament en pobles amb pèssim transport públic, amb multitud de persones grans, moltes d’elles sense vehicle propi, i amb un trencament o suspensió de relació metge – usuari que és fonamental per al coneixement dels problemes i el seu tractament. Es hora de plantar cara al Govern i exigir la reobertura immediata de tots els Consultoris i CAP’s. Amb garanties de disposar de professionals mèdics i especialistes, a banda d’infermeria i personal administratiu. L’excusa de que no troben professionals no val, perquè n’hi ha si es paguen adequadament i s’organitzen com cal. El Govern ha rebut ingents aportacions per combatre la pandèmia i ha pogut reforçar equipaments i serveis. En aquesta lluita, la recuperació del servei d’assistència primària és fonamental i d’aquí la indignació del món rural per una situació mai imaginada. Podem veure l’estratègia del Govern. Qui dia passa, any empeny i podem trobar-nos amb uns quants mesos més, en aquesta mateixa situació. Doncs, no. No és de rebut, dividir el país, en ciutadans de primera i ciutadans de segona o de tercera. Exigim la recuperació dels serveis perduts, com a mínim, en les condicions que tenien un any i mig enrere, abans de l’inici de la pandèmia. Ens consta l’existència de professionals, si bé, és lògic reclamin unes condicions dignes, i si el Govern té diner per a multitud d’iniciatives no essencials, més n’ha de tenir pels que son fonamentals. I la Sanitat és la primera de totes elles.

PREVENCIÓ CONTRA INCENDIS. El bosc mediterrani sempre ha estat propens a incendis, el que no era habitual son els grans incendis de milers d’hectàrees. Aquesta és una de les derivades del despoblament del món rural, amb la conseqüent desaparició de milers de cases de pagès, que compaginaven conreus amb ramaderia. Aquestes milers de finques abandonades, han estat ocupades per vegetació, i finalment per boscos de manera que tenim més zones boscoses ara que 20, 30 o 40 anys enrere. I més en tindrem sinó es produeixen canvis substancials en les polítiques rurals. A pagès, quan diem que els boscos estan bruts, no ens referim a que hi hagi brutícia de productes urbans, sinó que la vegetació és tant densa que no s’hi pot transitar. Cas de sequeres llargues, el conjunt es converteix en un polvorí que explosiona amb una simple guspira causada per alguna màquina , per la burilla d’una cigarreta llençada des d’un cotxe o per una mà vandàlica, que pretén fer mal, on més ens dol. Els experts donen la pauta a seguir: els incendis s’apaguen a l’hivern. Sembla una “boutade” però volen dir que si a l’hivern es duen a terme les feines de neteja de boscos, sigui amb mà humana, sigui mitjançant ramats de pastures ( vaques, cavalls, cabres, xais) , els boscos perdran bona part de la vegetació baixa, i estaran molt més protegits. La desertització humana de molts indrets fa que no hi hagi suficients ramats per fer la feina netejadora, i això facilita l’increment de vegetació fins extrems realment perillosos. Què cal fer? En temes com aquests, mai hi ha una solució miraculosa, única, sinó una barreja d’actuacions que totes juntes, permeten assegurar la prevenció. Al contrari que anys enrere, la majoria de gent ha entès que tallar arbres no es cap bestiesa ni cap atac a la natura. Un bosc ben gestionat, garanteix la seva protecció i el seu desenvolupament. Encara hi ha qui no ho ha entès, però és fàcilment comprovable que els boscos que més han cremat son el que menys s’han treballat. Es més, fa uns anys, la Generalitat va prendre una decisió llargament reivindicada en el món rural i que ara tothom veu amb bons ulls. Recuperar antics camps i prats, plens ara d’arbres. En aquests moments es permet als propietaris de finques, tallar de socarrel tots els arbres d’un lloc on antigament hi havia hagut camps i prats, per dedicar-los a conreu o a pastures. Es una bona eina per a lluitar contra els incendis perquè suposa treure combustible als boscos i disposar de franges de protecció on el foc pararà, per falta de combustible. O millor encara, plantar en aquests espais recuperats ,espècies que resisteixen el foc. Això suposa tenir un mosaic a la muntanya que combina boscos, prats i conreus diversos. Queda molt per fer, però es va en la bona direcció. Dit això la feina pendent és immensa, perquè sense ajuts als propietaris, els boscos no son rendibles i si no ho son, no s’hi dediquen prou recursos com per a mantenir-los nets, que vol dir tallar i treure la vegetació innecessària, podar i aclarir. Les ajudes existents son clarament insuficients, i per aquest motiu milers de finques no son mantingudes degudament. Aleshores quan arriba un incendi, si no troba franges netes, que el frenin, s’estén de forma implacable destruint tot el que troba al seu pas. En el món rural, som conscients d’aquests perills i des de fa molts anys, procurem armar-nos per prevenir, primer, i lluitar ,si no hi ha més remei. Cada any, amb ajut de la Diputació de Barcelona, es manté una xarxa de camins rurals i forestals, per garantir poder accedir als principals punts del terme municipal. També s’han construït basses i dipòsits d’aigua, perquè els helicòpters dels bombers puguin carregar aigua, o hidrants, perquè els camions en tinguin per tot arreu. I centenars de voluntaris, formen part de les ADF ( agrupacions de defensa forestal ) amb 30 anys a l’esquena, una bona preparació tècnica i disponibilitat de material com per reforçar el cos de bombers. Tot això ajuda molt, a l’hora de lluitar contra el foc, però és evident que si no es gestionen bé els boscos, continuarem tenint grans incendis. Els petits, ja formen part del nostre paisatge, però no els grans que poden ser catastròfics. Per evitar-los, la prevenció és la millor eina.

UNA PRESIDENCIA DESASTROSA. Para los que hemos ostentado el ilustre cargo de diputados en el Parlamento de Cataluña, resulta indignante ver cómo la nueva presidenta, destroza todo aquello que habíamos construido: seriedad, respeto, objetividad… en resumen, sentido institucional. Así fue durante los mandatos de Heribert Barrera, Coll i Alentorn, Joaquim Xicoy, Joan Reventós o Joan Rigol, por poner a los cinco primeros. La cosa se torció gravemente con la elección de Carme Forcadell, auténtica protagonista de las sesiones del 6 y 7 de septiembre de 2017, en las que se vulneró el Reglamento, la Constitución y el Estatuto. Nunca nadie hubiera imaginado tal desafuero. Y como las cosas siempre pueden empeorar, la elección de Laura Borrás, hacía prever lo que está sucediendo. La reconversión de la presidencia del Parlamento en una tribuna pública para salir a los medios de comunicación, cada semana. Pocas veces, para algo útil e institucional. Así, estamos y así estaremos hasta que el Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, la llame a declarar por su imputación en diversos delitos cometidos cuando ostentaba el cargo de presidenta del Instituto de Estudios Catalanes (IEC). La adjudicación presuntamente fraudulenta de diversos contratos a un amigo suyo, la llevarán a juicio, y a una más que probable inhabilitación. Esta circunstancia la convierte en una persona sin futuro político, lo cual la lleva a actuar de forma absolutamente fuera de toda lógica institucional. Conduce los plenos con una soberbia y prepotencia nunca vistas. Si alguien la crítica no duda en devolver las críticas, o hacer algo más práctico e inmediato, cerrarle el micro. Es decir, silenciar al discrepante. En ruedas de prensa, ha decidido no usar el castellano, con la justificación de que en el Parlamento debe usarse solo el catalán, auténtico idioma oficial. Por lo menos para ella, y si alguien lo utiliza en el hemiciclo, lo consentirá, pero ella no lo usará. Ha decidido conceder la medalla de honor a los “represaliados” del 1 de octubre. La primera vez que se concede a un colectivo, sin el consenso lógico y habitual de todos los miembros de la Mesa. A ella le da igual. Rompe moldes, rompe tradiciones, rompe consensos. Tendrá medio hemiciclo vacío el día que entregue la medalla, a no se sabe quién, porque nadie representa este colectivo. Se supone la medalla quedará depositada en alguna dependencia del Parlamento. Y continuamos. En vez de actuar como mediadora entre partidos de gobierno y de oposición, se comporta como auténtica hooligan, contra el propio gobierno, por tibio y contemporizador, exigiendo más presión y dureza contra el gobierno central. En resumen, tenemos en el Parlamento a una persona radicalmente opuesta a todo lo que debería representar la presidencia. Una muestra más de la deriva esencialista de los partidos independentistas que han perdido el norte y solo recuperarán el seny el día que pierdan el poder.

QUATRE ANYS DE LA GRAN TRAICIÓ. Es necessari recordar, cada any, les dates del 6 i 7 de setembre de 2017, com els dies de la “gran traïció”. Son dates que ja formen part de la nostra història col·lectiva, juntament amb altres de més o menys glorioses, o nefastes. Tots els pobles han de recordar les accions dels seus avantpassats, sigui per honorar-les, sigui per rebutjar-les i evitar la seva repetició. La història d’un poble, és la suma de les accions dutes a terme per les seves generacions, amb els corresponents lideratges. Els dies 6 i 7 de setembre de 2017, suposen una de les pitjors i més vergonyants actuacions de la nostra història. Pel què es va dur a terme, i pel com . Un breu resum pels desmemoriats. El dia 6 al matí, el Grup Parlamentari de Junts x Sí i la CUP, proposen modificar l’ordre del dia de la sessió, per incloure uns punts que trencaven el Reglament, i la vida institucional del Parlament de Catalunya. Amb només 72 diputats, dels 135 que composen l’hemicicle del Parlament, van imposar el canvi de l’ordre del dia, i amb ell van cometre el primer delicte: el de perjuri ( trencar el jurament fet). El Reglament aprovat pels 135 diputats, uns anys abans, estableix que només amb 90 diputats, es pot proposar la modificació de les regles de joc. Es a dir, és obligatori disposar de les dues terceres parts, per proposar canvis. En aquella sessió, malgrat els informes negatius dels Lletrats del Parlament, es va continuar la sessió, imposant totes les propostes, en lectura única, sense possibilitat de presentar esmenes, per part dels grups de l’oposició, i denegant la petició d’informes a la Comissió Jurídica Assessora ( una mena de TC ,Català). Els 72 diputats van fer ús de la imposició, saltant-se totes les lleis i reglaments. No en van tenir prou que van posar a votació la Llei de Transitorietat Jurídica, que vulnerava greument la Constitució i el propi Estatut d’Autonomia. Tots aquests actes, foren portats al Tribunal Constitucional, el qual va declarar-los totalment il·legals. També els Lletrats del Parlament ho feren, a l’igual que la Comissió Jurídica Assessora. Així, doncs, no hi ha cap dubte sobre la absoluta il·legalitat de les accions dutes a terme en aquells nefastos dies. I, malgrat aquesta insensatesa, no hi ha hagut prou valentia per part dels actors per a reconèixer ja no l’error, sinó la greu traïció comesa. Traïció al Reglament, i sobretot traïció a la Constitució i a l’Estatut d’Autonomia. Durant dos dies, els 72 diputats van trinxar l’estat de dret, en el Parlament. Van actuar fora de la legalitat, i van suspendre la democràcia. Un govern estatal, ben liderat i ben format, hauria d’haver actuat d’immediat, aplicant l’article 155 de la Constitució. No un mes i mig més tard, sinó el matí del dia 8. En una democràcia plena, com és Espanya, no es pot permetre la seva suspensió, en una part del territori, ni que sigui per 48 hores. Tot el que ha vingut després, és sabut i conegut, però cal recordar d’on venen totes les desgràcies vistes i patides. I francament, els 72 diputats, autors d’aquella traïció haurien d’haver estat inhabilitats de per vida. No pot haver-hi en actiu, polítics sense conviccions i sense acataments a les lleis vigents.

NO FA POR QUI VOL, SINÓ QUI POT. El temps anirà posant les coses en el seu lloc, i poc a poc, els més recalcitrants aniran prenent consciència dels passos donats pel procés independentista, i els increïbles errors de càlcul i d’estratègia comesos. Mentrestant no arribi aquest moment, anirem escoltant, sense donar-li més importància les crides a la mobilització, a rearmar-se per continuar la lluita, les amenaces de “ tornar-ho a fer”, i un llarg reguitzell d’altres formules, més o menys imaginatives. El resultat final: la indiferència de propis i estranys. I és que no fa por qui vol, sinó qui pot. I hem de reconèixer que ara i aquí, ningú es creu les amenaces de noves mobilitzacions, reactivació d’una DUI, morta abans de néixer, i tantes altres “perfomances”. La manca d’autocrítica per part de tots els líders dels partits independentistes, no han impedit les reflexions i valoracions individuals i col•lectives, respecte els resultats obtinguts. I per molt que alguns vulguin amagar la realitat, aquesta és demolidora. Cap objectiu aconseguit, molts fracassos constatats. I com més es vulgui tapar la realitat, més fracassos es produiran. La Catalunya, potent i admirada, ha donat pas a una Catalunya , estranya i poc respectada. Ja no l’entén ningú, ni bona part dels catalans. Per això encara és més fora de lloc voler aparentar una fortalesa que no es té, ni una potència perduda. I és que a la realitat em remeto. Feia por activar l’article 155 de la Constitució, per primera vegada, però no hi hagué altre remei per a garantir l’estat de dret. Presa la decisió, lluny de plantar cara, les forces independentistes es van dispersar. Mig govern es quedà aquí, i l’altre meitat fugí vergonyosament cap a l’estranger. Res d’exili, fugida, pura i dura, abandonant els companys de viatge. Declaració de República de sis segons, i refugi en un país monàrquic ( Bèlgica). Molt coherent tot plegat ! Cessats els principals càrrecs, es mantingueren en els seus llocs, tota la resta. Concretament 114 alts càrrecs, entre els quals Pere Aragonés i Elsa Artadi, tornaren a la feina, sense dimissions ni renúncies, en solidaritat o per mostrar fermesa contra el 155. I com ells, centenars d’alcaldes, regidors, presidents de consells comarcals, diputats provincials, diputats al Parlament, al Congrés i senadors, giraren pàgina i oblidaren les concentracions i mobilitzacions de mesos enrere. Tothom a la feina, i fins i tot la Generalitat, de la mà del 155 va ser més eficient i ràpida en el pagament de milers de deutes a particulars i a ajuntaments, feliços de cobrar el que els devien. Convocades eleccions al Parlament, cap partit, repeteixo cap partit, va decidir no participar-hi, com a mostra de rebuig per ser convocades pel Govern Central. Hi van concórrer tots, i d’aleshores ençà, hem assistit, estem assistint a grans proclames verbals, seguides de grans renúncies factuals. Els tres partits de govern, volen aparentar fermesa i contundència, allà on només hi ha gestualitat i teatralitat. Millor deixar de fer ostentació del que no es té, perquè lluny de fer por, més aviat es fa el ridícul.

UN ESTIU MÉS TRANQUIL. Es el meu tercer estiu, sense càrrec d’alcalde, cosa que suposa un descans immens. I és que una de les grans preocupacions era estar preparat per a rebre dotzenes de grups, d’arreu del país ,per passar uns dies d’acampada. Considero molt important el contacte de nens i nenes, i jovent, en general, amb el món rural. Que vegin com s’hi viu i quines son les riqueses naturals que guardem i preservem. També quins son el perills i prevencions que cal tenir, per no prendre mal. I és que al costat de l’ immensa majoria de grups, n’apareixien alguns, amb improvisacions que feien por. Monitors que havien llegit les aventures de Tarzan, de Mowgli o algun altre, s’imaginaven que tot era com a les pel·lícules, amb propostes de fer foc de camp, caminades d’un cantó a l’altre, bivacs a qualsevol indret, i coses per l’estil. Cada estiu teníem alguna trifulga greu amb algun grup, per haver de prohibir determinades activitats. Ja fa una dotzena d’anys vaig prohibir les “proves de supervivència”, consistents en deixar la canalla a la seva sort perquè durant un o dos dies es busquessin la vida pel poble. Es a dir, anar per les cases, proposant fer feines a canvi de menjar i dormir. Mentrestant els monitors s’afartaven en algun dels bars del poble, o en el seu campament. L’any de la prohibició va ser a la vista de que ho havien promogut amb nens i nenes de menys de 10 anys. A partir d’aquell any, en totes les autoritzacions d’acampada, quedava clar que es prohibien totalment, i en cas de no fer cas, els monitors serien denunciats davant els Mossos d’Esquadra. Altres males pràctiques consistien en caminades mal organitzades, d’un poble a un altre, sense tenir present que segons les edats no es poden fer 8, 10 o 12 quilòmetres a ple dia, amb temperatures que esgotaven els participants, fins el punt d’arribar deshidratats , a destí. Amb l’agreujant que tot sovint no havien trucat per informar de l’activitat, pensant que tots els pobles tenen pavellons poliesportius, sales polivalents, escoles i altres centres per passar la nit. O imaginar que podien fer bivac en qualsevol indret perquè si és l’estiu fa calor i si fa calor no cal estar sota cobert. No sabien que moltes nits les temperatures poden baixar moltíssim respecte del dia, amb freds considerables que obliguen a abrigar-se degudament. O pitjor encara, tot sovint es produeixen tempestes amb gran aparell elèctric i trons, que fan tremolar el terra i porten el terror a canalla que no ho havia vist mai. En aquestes ocasions calia activar els serveis municipals, molt petits, en un petit poble, però suficients com per traslladar a cobert, posar la calefacció a ple estiu, per a eixugar la roba, i procurar menjar, si feia falta. En fi, al llarg dels anys hem tingut multitud d’experiències dolentes, que van obligar a activar protocols molt rigorosos per evitar comportaments inadequats i fins i tot perillosos per part de determinats grups d’esplais o grups esporàdics que organitzaven campaments, sense saber el món en que es ficaven. D’aquelles males experiències, n’han sortit bons resultats, de manera que ara son excepció els casos de grups desorganitzats. Feia falta activar supervisions i controls per tallar comportaments inacceptables. Moltes vegades em demanava com podia ser que pares i mares podessin posar els seus fills en mans tant inexpertes i poc segures. Ara bé, dit això, de sempre, tots els campaments enquadrats en Agrupaments Escoltes, eren i son garantia segura. I en venien, molts. Tots amb la mateixa organització, supervisats i controlats, degudament equipats, i amb programes d’activitats ,ben planificades i ben portades. Es així com cada any, passen pel poble no menys d’uns mil o mil cinc cents , nens/nenes i joves, que toquen natura verge per primera vegada, i comproven la riquesa i diversitat dels nostres boscos i rieres. Fa goig anar a un d’aquests campaments i veure com tot està en el seu lloc. D’aquí que recomani aquesta via per anar d’acampada, fugint d’improvisacions de grups que no tenen el material, el coneixement ni la preparació per a fer-se responsables d’infants o joves en el medi rural.

ESPERANDO A LOS REFUGIADOS AFGANOS. La llegada de varios centenares de refugiados, procedentes de Afganistán, hace prever sean repartidos en los diversos centros de protección internacional, entre ellos el de Berga (Barcelona). Allí es donde trabajo como voluntario, dando clases de castellano, a razón de 3 días a la semana. Esto me lleva a reflexionar sobre el funcionamiento de estos centros, pero sobre todo, el proceso de obtención de permiso de residencia y el de trabajo. No solo para los afganos, sino para los de cualquier nacionalidad. Los trámites son demasiado largos y demasiado inseguros. La justificación que nos dan algunos funcionarios es la falta de personal. Las peticiones son por millares, los trabajadores por docenas, de forma que nunca se llega a dominar la situación. Miles y miles de peticiones esperan su turno, y las resoluciones pueden tardar, dos, tres, cuatro meses… Quien espera, desespera, y más en situaciones tan excepcionales como las de la mayoría de refugiados, sean políticos sean económicos. Todos necesitan trabajar, todos necesitan tener una vivienda, y todo queda parado a la espera de la documentación pertinente. Y no es que falte trabajo. De hecho, la mayoría de estos refugiados, ocuparán puestos de trabajo que la mayoría de españoles rehúsan. Son, pues, indispensables para el buen funcionamiento del país, y, sin embargo deben esperar meses para poder regularizar su situación. Habría que resolver, de una vez esta carencia. Hay que crear varios centenares de puestos de trabajo, ligados a la Policía Nacional y a inmigración, para poder hacer frente al gran número de peticiones de integración por “arraigo social”. Muchas de ellas, iniciadas como peticiones de asilo político que solo una pequeña parte cumplen los requisitos. Sea por una vía o por otra, lo que pertoca son resoluciones rápidas. Por si fuera poco, este año y medio de pandemia ha complicado aún más las cosas, con nuevos retrasos y nuevas incertidumbres, debido a una sentencia del Tribunal Supremo, modificando algún aspecto del Decreto por arraigo social. Esta sentencia considera que quien haya tenido trabajo, esperando el permiso, debe computar para la obtención del permiso. De momento, no se han detectado cambios, ni en la tramitación ni en los plazos. Todos esperan, sin poder darse de alta en un trabajo, lo cual favorece el trabajo ilegal, con todos los problemas que conlleva. Este es el panorama que van a encontrar los recién llegados refugiados de Afganistán. No habrá condiciones especiales, sino es que haya disposiciones concretas, de concederles a todos el estatuto de refugiado político. A partir de aquí, la ventaja sería poder empezar a trabajar, antes que los demás que están a la espera de permiso de trabajo y residencia. A la vista de la situación, sería lógica esta resolución. Pero, volviendo al principio, hay que resolver el inmenso tapón que suponen las decenas de miles de peticiones sin resolver.

ESPOLI O NEGOCI ? La finalització de la concessió de prop de 500 km d’autopistes a Catalunya, ha comportat declaracions de tot tipus. Algunes intel•ligents i assenyades, altres molt típiques d’alguns membres del Govern, com el vicepresident i Conseller del ram, Jordi Puigneró, de contingut clarament demagògic i de mala fe. Ha manifestat que “El Govern Central hauria de demanar perdó per aquests 50 anys d’autopistes de peatge, que han suposat uns 750 milions a l’any, d’espoli pels catalans”. En fi, no en saben més, no tenen altra cosa en el cap que el victimisme i no han entès ni han volgut entendre com ha funcionat aquest país, i la seva classe dirigent. Algú els hi hauria d’explicar, que si l’Estat no ha construït més autovies a Catalunya, en bona part ha estat per l’interès de la classe dirigent, tant la política com la social, en fer negoci. Es lògic i evident que els grans negocis es fan on hi ha més gent, i més gent amb diner. I Catalunya ha estat el territori ideal per a fer negoci, per part d’empreses constructores, bancs, caixes i inversos procedents de l’alta burgesia. Aquest Conseller no es deu haver informat de com i perquè es va construir el Túnel de Cadí, o els Túnels de Vallvidrera, o perquè en temps de Josep Borrell com a Ministre d’Obres Públiques es va refusar la inversió de l’Estat per fer l’Eix Transversal. Evidentment quedava de propietat de l’Estat però quin Alcalde o altre dirigent polític, més interessat en el benestar del seu país i no en els seus negocis particulars, o en rebre comissions, hagués refusat aquest oferiment? Parlem clar. Si a Catalunya hi ha hagut més autopistes de peatge que en altres indrets ha estat pel propi interès de dirigents polítics i empreses privades, bancs i caixes, a la recerca de negocis molt productius. O es que algú dubta de qui va decidir que l’autopista Terrassa – Manresa, fos de pagament? I perquè s’ha anat allargant la seva concessió fins a l’infinit? També és culpa de Madrid ? I com que la ignorància és agosarada, es poden dir autèntics despropòsits, com els del Conseller Puigneró. Que Madrid digui que el final de la concessió suposarà un estalvi global de 750 milions a l’any, doncs, ja pressuposa que els catalans els han pagat. Es que per aquestes autopistes no hi passen vehicles d’altres CCAA, ni estrangers ? No han pagat ells ?, només ho han fet els catalans ? Tanta ignorància i mala fe, cansa. I ja no sé si la seva mediocritat els fa creure el que diuen, o ho diuen perquè no donen per a més. En fi, amb el final de les concessions, s’obre una nova etapa en la qual caldrà estudiar formules per a fer-ne el manteniment. Totes tenen els seus pros i contres, però el cert és que estem girant pàgina a una part de la nostra història per encetar-ne una de nova, amb unes quantes incògnites. Per fortuna, tenim gent intel•ligent en el Govern Central, i estic convençut que sabran fer propostes interessants i sobretot adequades per encarar aquesta nova etapa. Deixem enrere, l’etapa de negocis fàcils, a costa dels contribuents i usuaris, i entrem en una de nova que busca un major repartiment de les càrregues, supeditant-ho a l’interès general i no a l’interès d’uns pocs com ha estat norma en aquests darrers 50 anys.

NI AMNISTIA NI AUTODETERMINACIÓ. Els partits independentistes,tenen sempre a mà alguns objectius, que saben son impossibles. Es una manera de culpar l’altre, de que no puguin fer el que voldrien. Aquesta tàctica és tant vella com el mateix populisme. Sempre necessita d’un enemic exterior, i Madrid, és el culpable ideal. Després del dret a decidir, en democràcia, sempre hem decidit el què volíem. Portem prop de 40 eleccions demostrant-ho, ara toca vendre la necessitat d’una amnistia, i exercir el dret a l’autodeterminació. Ho diuen i ho repeteixen com una cançó enfadosa que creuen tindrà sort, en algun moment o altre. Doncs, no. Encara que Gabriel Rufian ( ERC) cregui que el govern central pot fer com en el tema dels indults, oblida un fet elemental i essencial. Concedir o no concedir indults era una decisió política, perfectament emmarcada dintre de la Constitució. Per tant, legalment possible. I així s’ha fet. Ara bé, imaginar que el PSOE, pugui vulnerar la Constitució, és viure en un altre món. No tenir sentit de la realitat, i encara menys “sentit d’Estat”. A diferència dels partits independentistes que no consideren important el perjuri ( trencar el jurament fet), els diputats i diputades del PSOE , no. Es a dir, tenen clar que el que es jura, es compleix. Primer punt. Segon punt, qui trenca una vegada la legalitat, la pot trencar mil vegades més. I això no ha passat, ni passarà. En tercer lloc, ni una cosa ni l’altra serien raonables. Perquè concedir l’amnistia a persones que van vulnerar la Constitució i l’Estatut d’Autonomia ? Perquè donar-la a persones que van malgastar diner públic ? Perquè donar-la a persones que van trencar la convivència i la propietat pública i privada ? Podria fer un grapat més de preguntes per actuacions que res tenen a veure amb la defensa de les llibertats. Però, és que a més, tampoc encaixaria amb els preceptes constitucionals. I qui cregui que hi ha forces disponibles a favor d’aquesta opció a nivell parlamentari, és que no s’ha mirat la seva composició. Pel que fa el dret a l’autodeterminació, l’exercim a cada votació que fem, i n’hem fet prop de 40, a raó pràcticament d’una a l’any, d’ençà la recuperació de la democràcia. Però és que no es dona cap dels preceptes per aquest suposat dret, a casa nostra. Així, doncs, qui cregui que el pot demanar que ho faci, i el tramiti per la via reglamentària. Veurà quin resultat dona. Però, vull reiterar una vegada més, un principi elemental. Si els partits independentistes creuen poder amenaçar el govern central amb una nova consulta, que ho intentin. Veuran quin resultat obtenen, a nivell d’aplicació de la legislació vigent. Tot seguit, haurien de tenir present que per a convocar i dur a terme una consulta, ha de voler-hi participar tot el cos electoral, i no només una part. I si la part principal decideix quedar-se a casa, com va fer el 9 – N, de 2014, i a l’ 1 d’octubre de 2017, els resultats son un fracàs. No he vist mai un partit en que només jugui un sol equip, i el donin per vàlid. Algú ho ha vist ? Els partits independentistes poden anar reiterant aquestes dues exigències, però, son ben conscients de la seva inviabilitat. Estaria bé reconèixer la realitat i no viure fora d’ella.

ON SON ELS METGES I LES INFERMERES ? Preciso, on son els metges i les infermeres, en el món rural ? Cada dia veiem multitud de metges i infermeres, treballant en grans hospitals, lluitant contra la pandèmia, però ningú parla que de 947 municipis que té Catalunya, n’hi ha 400 sense cap servei mèdic directe i prop de 200 més, amb serveis mínims, mínims, de no més d’un o dos dies per setmana. Es que som ciutadans de segona o de tercera ? No tenim dret a un servei essencial com és el de la sanitat? Com volen que la gent es quedi en pobles que els hi treuen el més preuat a la vida, com és el dret a la salut ? Repeteixo, on son els metges i les infermeres que ens pertoquen en tant que ciutadans de Catalunya? I no, no culpem a Madrid, perquè ja estem cansats d’escoltar excuses inacceptables. I el problema no ve d’ara, portem anys lluitant perquè en els pobles tinguem uns serveis mínims raonables. No demanem privilegis, però no acceptem greuges. N’estem cansats. Mireu, parlem de 400 pobles, sense serveis mèdics directes. Vol dir tenir els consultoris municipals tancats. Pobles amb un 40,50 o 60% de gent gran, molts d’ells sense cotxe propi o sense possibilitat directe de mobilitat. I en tenim 200 més, amb serveis tant mínims d’un o dos dies per setmana, que si el facultatiu està de baixa o de vacances no és substituït, perquè no hi ha substituts. Perquè no hi ha ni metges ni infermeres ? Els alts càrrecs de Sanitat, ens diuen que no en troben. No n’hi ha en el mercat, perquè la majoria fugen cap altres països a la recerca d’unes condicions professionals més dignes que les d’aquí. Lògic. Si qui surt de la Facultat veu manca d’interès en proporcionar treball, es busca la vida en altres latituds. I em consta l’elevat prestigi dels nostres facultatius arreu del món. Surten ben preparats i amb ganes de fer bé les coses. Aleshores, si ens en falten, perquè no evitem que marxin ? Doncs per manca de prioritats clares i de gastar-nos en tonteries el diner públic que hauria d’anar destinar a coses serioses. Deu anys enrere es van dur a terme unes brutals retallades en serveis públics: sanitat, serveis socials, ensenyament. Recuperar el temps perdut, no és fàcil, però si no s’hi posen els mitjans, impossible. Tenim mitjans econòmics i humans, per a tornar a temps passats ? Sí, però s’ha de voler fer. I voler-ho fer, vol dir fer retallades brutals en despeses prescindibles. En tenim un enorme grapat que ens costen molts milions a l’any, i que degudament desplaçades cap a serveis essencials resoldrien en bona part el problema. I és que governar vol dir decidir, prioritzar, elegir. Mai hi ha diner per a tot, de manera que toca triar. Si ara necessitem metges i infermeres, a banda dels corresponents especialistes, s’ha de buscar diner extra, pagar-los millor i fer més atractiva la seva feina. Si cada any surten a tota Espanya, prop de 7000 metges de les 46 Facultats, i ens en marxen més de la meitat, tindrem problemes, però si aconseguim arrelar-los aquí, els resoldrem. I si cal triar, perquè no destinar els 24.351.396,12 euros d’Acció Exterior de la Generalitat, a Sanitat? Es lògic, és acceptable tenir 17 imaginàries ambaixades, amb un sou de 87.456,32 euros a cada “ambaixador”, i pagar lloguers de 750.789 euros, pel local a Brussel·les, o 151.434 a Londres? Quants metges i infermeres podríem contractar amb aquests imports ? I perquè no prescindir d’organismes que ben poca utilitat tenen com la Sindicatura de Comptes que ens costa 12.068.286 euros ? O la Sindicatura de Greuges que ens costa 6.817.143 ? Podem afegir-hi totes les delegacions territorials de cada departament, a les 8 vegueries, que no fan res més que entorpir el funcionament de les administracions. Parlem d’altres milions d’euros que tindrien millor destí. De diner per a les prioritats n’hi ha si qui governa pren les decisions correctes. Ara bé, si en comptes de retallar estructures, se’n van creant, anem per mal camí. I així estem des de fa molts anys. No es retallen despeses supèrflues, ni s’amplien dotacions cap a serveis bàsics. D’aquí que tinguem bona part del país, sense metges ni infermeres. Pot tardar més o menys, però la revolta està en marxa.