Joan Roma: September 2020

Wednesday, September 30, 2020

QUINA PÈRDUA D'ESFORÇOS I TEMPS ¡¡¡¡ - escrit blog personal

QUINA PÈRDUA D’ESFORÇOS I TEMPS ¡¡¡ Quan es compleixen tres anys dels fets més greus en la història del Parlament de Catalunya, duts a terme els dies 6 i 7 de setembre, per a preparar la consulta de l’1 d’octubre i tot el que vingué després, em demano si algú serà capaç de reconèixer l’enorme pèrdua d’esforços i temps que van suposar els preparatius, per arribar a una situació de fracàs total, de les promeses fetes. Ara, ningú vol recordar ni assumir, la responsabilitat d’haver impulsat mocions , concentracions, mobilitzacions , plens extraordinaris per aprovar tota mena de propostes que tots sabíem no servirien per a res. Vaja, no sé si els signants de peticions de plens extraordinaris, per a debatre i votar mocions, a favor de la independència, s’imaginaven que aquells acords tindrien alguna validesa ? Si s’ho imaginaven ben poc coneixen com funciona un estat de dret. ¡¡¡ A la vista de la situació actual, hi ha dies recordo les ànsies per discutir i aprovar mocions, amb uns redactats plens de retòrica i peticions absurdes, que cada dos per tres, impulsaven les entitats i partits sobiranistes. En comptes d’ocupar el temps, en coses útils, s’havia de dedicar esforços a la causa. Una causa perduda des del primer moment en que els capdavanters no volien reconèixer l’existència d’una democràcia plena i consolidada, que no pot permetre que uns, parlin en nom de tots. Es pot fer molt de soroll, però mai subordinar els drets de tots els ciutadans, a les ànsies d’una part. I així anem i així estem. Tots aquells alcaldes, tots aquells regidors, que aprovaven qualsevol text, impulsaven qualsevol acord, viatjaven a qualsevol indret, s’ajuntaven per a fer grans proclames, estan callats. Tot el que havien impulsat, tot el que havien defensat, se n’ha anat en orris, i cap d’ells vol reconèixer els enganys de les promeses fetes. La mateixa existència de l’AMI, no ha servit per a res, però no s’atreveixen a dissoldre-la. Portem 10 anys de convulsió i fugida endavant. Res de positiu n’ha sortit, al contrari, tenim un país semi paralitzat, tensionat, i desorientat. Sense capacitat d’autocrítica, ni retorn a la normalitat, per por de perdre posicions. Ara, toca esperar els resultats de les noves eleccions, sense plantejaments ni aspiracions de progrés. Simples tàctiques de contemporització. I els ajuntaments ? Deixats a la seva sort, una vegada ja no son útils per a sacsejar el panorama polític. Quin desolador paper van fer tots aquells que exigien fermesa i decisió, per a convertir els plens municipals en fòrums de crides a la desobediència i a sortir del marc legal. Quanta gesticulació per a res ¡¡¡¡ Quan engany a tanta gent de bona fe ¡¡¡ Quin poc respecte a l’estat de dret ¡¡¡

# posted by joan roma cunill @ 12:08 PM

Tuesday, September 29, 2020

TÉ GOVERN BERGA ? - art. Endavant Digital

TÉ GOVERN BERGA ? Des de fa molts anys, acostumo els caps de setmana a voltar pel país, i molt especialment per les capitals de comarca, de l’interior. M’agrada conèixer els canvis d’un any per altre i comparar unes amb les altres. Encara recordo en una taula rodona la resposta que vaig donar, respecte les capitals de comarca, més potents, en comparació amb Berga. Me’n van sortir més d’una dotzena cosa que no va agradar al coordinador de l’acte que buscava una altra resposta. Però si s’ha de ser sincer, les coses son com son, i no com voldríem que fossin. La realitat, ha empitjorat, respecte anys enrere perquè dona la sensació que Berga no té govern, o en tot cas, no un govern efectiu i visible. La ciutat viu una clara decadència, agreujada per la falta de planificació i objectius. Dona la sensació d’estar en estadi de supervivència, però no de represa ni impuls cap a grans objectius. He de reconèixer que no és fàcil el govern d’una ciutat que ha perdut bona part del teixit industrial a nivell local i comarcal, de manera que l’antiga riquesa procedent dels sectors miner i tèxtil no ha estat reemplaçada per altres sectors de similar potència. Això motiva l’envelliment i l’empobriment, amb una demanda de serveis, no compensada per ingressos procedents de noves activitats. Tot i això, cada equip de govern ha de conèixer bé les deficiències i carències per anar a buscar recursos per a compensar-les, i sincerament això no ha passat. Ni ara, ni anys enrere. Berga porta un llarg període de desorientació i manifesta ineficàcia, sense que s’albiri un canvi de tendència mesos o anys a venir. La magnitud dels problemes sobrepassen les capacitats de l’equip de govern, de manera que el resultat és sobreviure, sense més aspiracions. Sí, ha tingut un moment d’eficàcia o si voleu de sort conjuntural , per la presència en la Conselleria de Salut, de Toni Comin, el qual sense avaluar massa ni tenir gaire en compte els informes tècnics i econòmics, es va comprometre a assumir la gestió de l’Hospital Sant Bernabé. Aquesta era una llosa immensa per un petit ajuntament com el de Berga, motiu d’endeutament i maldecaps que s’ha resolt aquest any. Aquest tema resolt justifica per si mateix un mandat municipal. Es pot apuntar com a gran mèrit del mandat anterior, però precisament per haver resolt el “gran problema”, l’actual mandat hauria de tenir unes característiques molt diferents. I no les té. Falta direcció, falta dedicació, falta empenta i planificació per esgraonar millores substancials a un munt de temes parats des de fa anys. I no és el que ha passat a d’altres capitals de comarca. O sí, en algunes, que han sabut recuperar forces i donar noves embranzides, per compensar pèrdues. Vaig molt sovint a Vic, Ripoll, Solsona, Olot, Igualada, Puigcerdà, La Seu d’Urgell, Vilafranca, Granollers, Terrassa....en cap d’elles es troben les deficiències i mancances que trobem a Berga. Es que hi ha alguns temes que clamen el cel, com l’antiga farinera i tota la Rasa dels Molins, no tenir estació de Busos, barri antic en situació deplorable, local del CAT abandonat en una de les entrades principals, ...la llista és llarga i de solució costosa, però algú l’ha d’assumir i resoldre. No serà l’actual equip de govern, pel que podem veure. Toca iniciar els passos per a trobar la solució.

# posted by joan roma cunill @ 10:24 AM

Monday, September 28, 2020

REACCIONS VENJATIVES, DESPROPORCIONADES ? - art. Nació Digital Solsona

REACCIONS VENJATIVES, DESPROPORCIONADES ? Els partits independentistes, i l’àmbit que anomenem, genèricament, com sobiranista té per costum batejar qualsevol actuació judicial com a “venjança” o desproporció. Així ho ha considerat en tots i cadascun dels expedients judicials oberts, sentenciats o no. El darrer cas, és per la desobediència del president Torra, en matèria de retirar pancartes de la seu de la Generalitat. Per a tots aquests defensors, de la desobediència, no és de rebut condemnar-lo a una pena d’inhabilitació. Ho troben desproporcionat. Es pot estar més o menys d’acord amb aquesta opinió, però és que som un país donat a incomplir per incomplir. I si la llei estableix la prohibició de tenir símbols partidistes en espais públics, s’ha de complir. Sinó agrada, es canvia la llei, si es disposa de suficient representació parlamentària, i sinó, toca complir-la. Aquí, a Suïssa i a Austràlia. He estat representant electoral del meu partit, gairebé durant 40 anys, i a cap representant se’ns acut protestar per resolucions de la Junta Electoral de Zona, respecte a fer retirar cartells, pancartes o altres símbols posats en un col•legi electoral, o en un edifici públic. Tots coneixem el contingut de la llei electoral, i tots som defensors del seu compliment. Faltaria més. Aleshores, com es pot defensar que tot un president de la Generalitat se la pugui saltar, per simple caprici, i jugar el joc dels insensats, de posar i treure pancartes partidistes del principal edifici institucional del país. Es indefensable, i fan bé els tribunals de sancionar les infraccions. Es que l’alternativa suposaria l’imperi del caos. Qualsevol partit o particular podria decidir posar cartells o pancartes a l’entrada de qualsevol local electoral, o d’ajuntaments, consells comarcals, departaments....o anar més lluny, i posar grans anuncis al davant mateix. Les lleis s’han de fer complir, sinó millor derogar – les. I les lleis s’han d’aplicar a tothom per igual, sense excepcions, oimés quan qui les incompleix és un representant públic. Precisament el qui hauria de donar exemple, es converteix en exemple del seu incompliment. Impensable. I ara parlem de pancartes, però és que podem parlar de reglaments, o d’altres lleis de més rellevància , les quals podrien ser interpretades o vulnerades a gust del consumidor. Si estem en un estat de dret, és perquè es fan lleis, amb l’obligació de fer-les complir. Sense lleis, no hi ha democràcia, impera el caos. Així, doncs, és evident que passarem a la història per un president inhabilitat per una futilesa. Culpa d’ell, no de la llei. Es increïble el grau d’insensatesa d’aquest president, però segurament suposa una bona solució la seva inhabilitació perquè posarà fi al pitjor mandat de la història de Catalunya. Es hora de fer foc nou, convocar eleccions i aconseguir una composició diferent del Parlament com per a poder conformar un nou govern operatiu i eficient. No podem continuar sota l’imperi de la mediocritat i les baralles. El canvi és urgent i en profunditat.

# posted by joan roma cunill @ 10:26 AM

Friday, September 25, 2020

PERQUÈ EN DIUEN EXILI ? - art. Regió 7

PERQUÈ EN DIUEN EXILI ? Entre els anys 72 i 79, vaig treballar i estudiar a Berna ( Suïssa), on vaig entrar en contacte amb la diàspora espanyola , procedent de la guerra civil i la persecució franquista, a banda dels centenars de milers de ciutadans , a la recerca de millors condicions de treball i vida. Vaig tenir ocasió també , d’assolir un dels càrrecs de direcció dels casals catalans, de manera que el contacte amb altres organitzacions cíviques, culturals i polítiques, fou immediata i intensa. Fruit d’aquests contactes, vaig conèixer a fons i de primera mà, la realitat de l’exili, a Suïssa, sí, però també a França, Alemanya, Gran Bretanya i fins i tot a diversos països de l’Amèrica Llatina. La realitat pura i dura, de la totalitat dels exiliats, fou la d’uns primers anys extraordinàriament durs, a nivell de recerca de treball, habitatge, i implantació a cadascun dels països, amb els lògics canvis de vida , tradicions, cultura i llengua. Les dificultats foren immenses, agreujades per la temença d’infiltrats, procedents de la policia franquista, en tota mena d’organitzacions d’immigrants, fossin religioses, culturals, o festives. Les prevencions eren habituals i constants, per evitar passos en fals que podessin comportar problemes afegits, a l’hora d’oficialitzar els permisos de residència i treball. La precarietat de vida i treball eren habituals, fins aconseguir una certa estabilitat, al cap d’un bon nombre d’anys. Aquest és el guió de gairebé la totalitat dels centenars de milers d’exiliats, de la guerra civil, i la posterior repressió franquista. Molts d’ells i elles, varen morir sense poder retornar a casa, d’altres ho varen aconseguir, després de mitja vida en terres estranyes i sovint, inhòspites. Perquè aquesta llarga introducció ? Doncs, per manifestar el més absolut desacord en considerar els polítics fugitius, com a exiliats. No ho son, ni per raons de fugida, ni per l’estatus que gaudeixen. Els agradi o no, Espanya és una democràcia plena, situada en el dinovè lloc, en el Índex de democràcies, a nivell mundial, en una classificació de 167 països. Perfectible, per descomptat, però per davant de Països com França, Bèlgica, Portugal, Itàlia, Japó, EUA,.... Els polítics fugitius varen cometre suposadament delictes, substanciats i sentenciats, en el cas dels seus companys de viatge, que varen afrontar les seves posicions i actes davant dels tribunals corresponents, sense fugir, ni cometre la covardia d’abandonar als qui havien col•laborat amb ells i elles. Tampoc ho son, a nivell material, puix que tots ells i elles tenen ingressos generosos i permanents, procedents de les institucions en les quals participen o dels partits als quals pertanyen, però tots ells /elles, gaudeixen d’una sanejada posició econòmica, i un confortable habitatge, en algun cas equiparable a un autèntic palauet. Poden témer les repercussions polítiques i judicials dels països on s’han refugiat, però res a veure amb la situació dels qui varen patir exili, de manera que les més grans preocupacions els poden venir dels remordiments per les actuacions dutes a terme, en el marc del procés, i especialment d’una fugida, abandonant els companys de viatge a la seva sort. I lògicament també de l’inevitable rendiment de comptes que hauran de donar, davant els tribunals espanyols, el dia que siguin retornats, una vegada modificades les lleis de la UE per donar compliment al lògic intercanvi de tramitacions judicials. No en diguem exili, quan parlem d’una realitat, totalment diferent. Aquí, el nom fa la cosa.

# posted by joan roma cunill @ 11:06 PM

Thursday, September 24, 2020

TEMPS DE BOLETS, TEMPS DE CONFLICTES - art. Diari de Terrassa

TEMPS DE BOLETS, TEMPS DE CONFLICTES. Hem començat una nova temporada de bolets, amb els mateixos problemes de sempre. Invasió generalitzada del territori rural, sense prou coneixement dels drets i deures com per fer compatible la recollida de bolets amb el respecte a la propietat privada. Per a molts boletaires ocasionals, el territori és de tots, i si és de tots, és meu, per tant puc fer el que em doni la gana. Alguns exemples: aparcar allà on em vagi millor, tant si és a la cuneta d’un camí, com si és en un camp o en un prat. Per a molts, si hi ha herba, és un bon lloc, perquè el cotxe no s’embruta, i al cap i a la fi, l’herba ja torna a créixer. No s’imaginen que l’herba trepitjada no se la volen menjar les vaques o cavalls que hi pasturen. Si hi ha un vailet ( fil amb corrent, per evitar surti el bestiar ) , es pot trencar o canviar de lloc, per passar millor, sense imaginar que les vaques, vedells i cavalls, es poden escapar cap altres finques, cap a carreteres o lluny enllà, amb costosos efectes per als propietaris a l’hora de tornar-los a casa seva. I les deixalles. A banda de la pèssima imatge de trobar tota mena de llaunes, plàstics, paper d’alumini, i altres restes, cada any, tenim notícia d’algunes morts d’animals per haver ingerit ampolles de plàstic, abandonades en els boscos. En fi, aquesta és una constatació anual de l’estat de les coses, en matèria de temporada de bolets, de manera que a no gaire tardar s’haurà d’implantar un carnet, un permís, una autorització. I no és que un carnet, resolgui tots els problemes abans esmentats, en absolut, però almenys es podrien tenir uns ingressos com per destinar-los a la neteja de boscos i a tenir alguns vigilants que regulessin el comportament i podessin sancionar , en cas d’incompliment. Es una mica trist, pensar en sancions, però a la vista està la manca de civisme, any rere any. I com sempre passa, paguen justos per pecadors perquè molts tenen un comportament exemplar, però ni que sigui només un cinc per cent, els que no compleixin, n’hi ha prou per provocar danys considerables a pagesos, ramaders i propietaris, en general. En altres indrets, la recollida de bolets està regulada, sota diferents formules. En algunes províncies de Castellà – Lleó, per exemple, hi ha carnet o taxa de cinc euros al dia, per anar a buscar bolets. En altres, es pot treure un carnet de temporada, amb preus diversos, en funció dels municipis que s’han agrupat. Altres comunitats també han regulat com Navarra, La Rioja, o Castella – La Manxa. I poc a poc, va creixent el nombre “vedats de bolets”. Fins ara teníem els vedats de caça, on només hi poden anar els que tenen permís. Doncs, bé, ara s’estan creant els vedats de bolets per reservar el territori a qui es tregui el permís corresponent. Alguns propietaris ho estan implantant amb proves pilot i tot indica que aquesta pràctica s’anirà estenent. La regulació es fa inevitable per l’allau de persones que van al bosc. Anys enrere, anaven a buscar bolets, els de cada poble, més per consum propi que no pas per treure’n grans beneficis. Més tard es varen començar a comercialitzar diverses espècies, permetent uns ingressos extres, cada temporada, però aquesta pràctica ha donat pas a un nou concepte d’explotació indiscriminada, amb colles organitzades que van a recollir tot el que troben per vendre directament o per mitjà d’intermediaris. I això ja no és sostenible ni acceptable. Si hi ha comercialització, ha d’haver-hi regulació i control. Es el debat que s’inicia al principi de cada temporada, sense haver trobat encara, la resposta adient. En alguns llocs sí, aquí, encara no.

# posted by joan roma cunill @ 12:17 PM

Wednesday, September 23, 2020

ELS SENSE NOM - art. Endavant Digital

ELS SENSE NOM. Manllevo aquest títol d’una pel•lícula, per descriure el que està a punt de passar als seguidors de Puigdemont. Han batallat tant, i han fet tants tripijocs per apropiar-se les sigles de Junts x Cat, que al final, es quedaran sense nom i acabaran condemnats per diversos delictes, davant els tribunals. Vull recordar que fou el PDEcat, el partit que va crear Junts x Cat. El va crear com una marca blanca, per a fer-la servir en cas de necessitat. I així ho va fer, a les darreres eleccions al Parlament, i en multitud de candidatures municipals. Es tracta d’un partit en fase constituent, que pot operar, durant mesos o anys, fins a la seva constitució en partit operatiu o fins donar-lo de baixa. El cas és que els partidaris de Puigdemont volien les sigles per fer-les servir de cara a les properes eleccions al Parlament, i vistes les controvèrsies amb el PDEcat, no se’ls va ocórrer altra sortida que la d’apropiar- se’n per una via clarament inadequada, per no dir, delictiva. Varen decidir canviar la direcció provisional del partit en fase constituent, cosa que només es pot fer si s’activa el partit, mitjançant la convocatòria d’assemblea general o congrés. Es el que varen fer, fent el pont als membres de la direcció provisional, algun dels quals prèviament havia renunciat al càrrec. Una operació com aquesta és del tot impensable sinó compta amb la participació de tots els membres de la direcció, i sinó es compleixen els requisits contemplats en els estatuts del partit. Aprofitar la pandèmia per saltar- se tràmits, no donar-ne publicitat, i vestir-ho amb una reunió telemàtica, constitueix un nyap jurídic i polític que pot acabar molt malament, per a tots els protagonistes, començant pel qui fou designat president , Carles Valls i Arnó, alcalde de Balenyà ( Osona), i continuant per la resta d’implicats, amb càrrecs o sense. Ha fet bé el PDEcat de portar el tema davant els tribunals perquè suposa una apropiació de sigles, per part de la colla de Puigdemont. De fet, el 25 d’aquest mes s’ha de veure la causa davant el tribunal competent, el qual pot decretar una suspensió cautelar de les sigles, fins a tenir sentència ferma, cosa que pot comportar mesos, per no dir anys, segons com vagi l’expedient. I mentrestant ? Doncs, hauran de buscar un altre nom, creant un nou partit, o fent ús d’algun dels que està vigent. No s’escapa a ningú la rellevància del tema, perquè la marca està creada, està en funcionament en multitud d’ajuntaments, i fins i tot en el Parlament de Catalunya, de manera que l’embolic està servit. Resulta increïble, com algú es pot atrevir a tirar endavant una operació com l’endegada perquè suposava creure que el PDEcat, acceptaria resignadament l’apropiació, quedant com uns innocents polítics, als quals els prenen davant els seus nassos, un element creat per ells. I encara més increïble resulta la implicació d’algun alcalde i algun despatx d’advocats, en tot l’operatiu perquè se’n desprenen algunes implicacions de caràcter penal. Ho he dit en anteriors ocasions, i un fet com aquest m’ho reafirma, que la mediocritat s’ha apoderat d’àmplies zones del país, de manera que s’actua amb prepotència o desconeixement , en temes d’extrema importància. Aquí en tenim un bon exemple. Tot fa pensar en que el tribunal competent no tindrà cap mena de dubte sobre la il•legalitat de les actuacions dutes a terme, i resoldrà en conseqüència. Si això passa, tindrem un moviment que haurem d’anomenar com “els sense nom”.

# posted by joan roma cunill @ 11:17 AM

Tuesday, September 22, 2020

BORREDÀ - 25 INSCRIPCIONS A L'ESCOLA I CICLE INFANTIL - nota pel blog personal

BORREDÀ – 25 INSCRIPCIONS A L’ESCOLA I CICLE INFANTIL. L’Escola de Borredà ha començat, el nou curs , amb 20 inscripcions a primària i 5 al cicle infantil. Es una bona xifra que allunya el patiment d’anys passats en que el descens era lent, però inexorable. No es pot estar encara tranquil perquè s’ha de poder mantenir una xifra constant i a ser possible incrementar-la uns pocs més, en els propers anys. L’ideal seria poder-la situar per damunt dels 30. L’edifici pot acollir molt bé, força més alumnes, i la qualitat d’una escola rural, i més en aquests temps , és notablement més elevada que d’altres de pobles més grans ,i ciutats. Ara toca encarar aquest nou curs, amb un munt de prevencions i precaucions, com perquè tot vagi de la millor manera possible. Anims, doncs, a professorat, alumnes , pares i mares.

# posted by joan roma cunill @ 11:15 AM

Monday, September 21, 2020

PERQUÈ EN DIUEN EXILI ? - art. Nació Digital Solsona

# posted by joan roma cunill @ 10:38 AM

Friday, September 18, 2020

NI 3.722 , NI 300, NI 100 - art. REgió 7

NI 3.722 NI 300 NI 100. En dues de les seves edicions ( 24 de juliol i 16 d’agost), aquest diari, ha desplegat grans titulars arran declaracions de membres del govern de la Generalitat, pertanyents a ERC, amb el vicepresident al capdavant, relacionades amb presumptes immatriculacions indegudes de béns, per part de l’església catòlica. Vaig sortir al pas de les informacions donades, amb un article “ni 3.722 ni 300”, per a rebatre les dades aportades i considerar que ERC s’havia deixat entabanar per un propietari disconforme amb una de les immatriculacions fetes. Els meus arguments provenien d’un profund coneixement de les actuacions dutes a terme, en el Bisbat de Vic, i en part del Bisbat de Solsona, en base als antics càrrecs d’alcalde i diputat. I concloïa que ni un cinc per cent podria ser “indegut”, per error, sempre possible, en temes de propietat. Avui vaig més lluny i considero que els possibles errors, no arribaran al centenar. En el primer titular s’informava de l’existència de 3.722 immatriculacions indegudes, fetes entre els anys 1946 i el 2015 en base a una llei que facilitava les immatriculacions, amb una simple signatura del senyor bisbe. En el segon, s’informava que de les 3.722 del total, 951 corresponien a les comarques de la Catalunya Central. En resum, la Generalitat, o una part del govern, considerava que totes les immatriculacions, havien estat “indegudes”. Sorprenent. I més encara, anunciava la creació d’una Oficina de Mediació per a resoldre tots els possibles conflictes, entre els propietaris presumptament agreujats i l’església. Increïble. Perquè dic increïble ? Perquè de la llista donada, en surt la idea de qüestionar totes les immatriculacions fetes, en base a qüestionar el dret de la propietat. Si així ho féssim en tots els casos, ens podríem trobar en que totes les propietats existents, serien “indegudes” si retrocedim cinc-cents o mil anys enrere. Però, tornem al tema i mirem detingudament les xifres. La Generalitat diu que de les 3.722 immatriculacions, 1.855 corresponen a llocs de culte. Altres 1.518 a terrenys, i 349 a edificis civils. He estudiat la totalitat i quedareu sorpresos d’algunes de les conclusions. Es declaren com a immatriculacions indegudes, les Catedrals de : Barcelona, Tarragona, Solsona, Girona, Terrassa. Sinó son de l’església, a qui pertanyen ? Continuem. A la llista d’immatriculacions indegudes també figuren les Basíliques de: La Mercè de Barcelona, la de Santa Maria del Mar, i la de Santa Maria del Pi, totes elles a Barcelona. Igualment indegudes serien les immatriculacions dels Palaus Episcopals de : Barcelona, La Seu d’Urgell, Solsona, i la de l’Arquebisbat de Tarragona. El mateix passaria amb el Seminari – Conciliar Pontifici de Tarragona, i l’Arxiu Diocesà de Tarragona, a l’igual que el Santuari de La Gleva, i els Monestirs de Sant Llorenç de Morunys, i el de Sant Pere de Camprodon . Podem continuar amb centenars d’antigues esglésies, ermites, capelles, rectories i cases parroquials, antics cementiris, i finalment amb terrenys rústics i uns pocs d’urbans. Animo a qui es consideri agreujat a mirar tota la llista, i comprovar si hi ha algun bé, que hagi estat indegudament immatriculat. I no per una simple signatura del senyor bisbe, sinó aportant un bon nombre de documents històrics, que justificaven la immatriculació. Diria més, a la vista de la llista, n’hi falten. Almenys pel que conec de les comarques de la Catalunya Central on m’he mogut durant més de quaranta anys, considero que falten algunes immatriculacions. I és que tal com vaig dir en el meu article anterior, el procés és lent i feixuc, precisament per la necessitat de tenir la deguda informació i documentació. Acabo. Si abans considerava que ERC s’havia deixat entabanar, ara considero un despropòsit tot el relacionat amb aquesta qüestió i no entenc com una part d’un govern s’ha ficat en aquest jardí.

# posted by joan roma cunill @ 10:56 PM

SOLUCIÓ ALS CAMINS PÚBLICS - art. La Rella del Lluçanès

SOLUCIÓ ALS CAMINS PÚBLICS. Aquest estiu hem vist com unes quantes pluges torrencials poden provocar danys immensos en qualsevol terme municipal. De fet, aquest és un dels pitjors maldecaps per a tots els ajuntaments de pagès, o del món rural, si volem ser més precisos. El manteniment dels camins públics és una d’aquelles competències poc clares. Per una banda, si son públics, algú els ha de mantenir, i aquest algú, sempre acaba sent l’ajuntament i no el consell comarcal, ni la Diputació , la Generalitat o el govern central. Els ajuntaments, mal finançats, no es poden fer càrrec d’aquest manteniment perquè en alguns casos parlem de dotzenes de quilòmetres. Fa anys, molts anys que es reivindiquen solucions. En diverses reunions, personalment havia defensat, que cada ajuntament rural, obtingués un ajut anual per manteniment de camins públics, a raó de 500 euros / quilòmetre . Qui havia d’aportar els diners? : el govern central i la Generalitat, a parts iguals. No ens en varem sortir, tanmateix aquest any hi ha hagut un canvi significatiu. Per una banda, la Diputació de Barcelona, ha fet aportacions importants a tots els ajuntaments de la província, i per altra, la Generalitat, via Consells Comarcals, també ha fet aportacions rellevants, segurament promogudes per la proximitat d’eleccions al Parlament. Sigui com sigui, el model d’aquest any, hauria de ser vàlid per anys futurs. Estaria bé que la Diputació mantingués aquests ajuts directes, en funció dels habitants i l’extensió del terme municipal, i la Generalitat, ho fes, via Consells Comarcals, com per poder aplicar un programa de millores, concentrant inversions en els de més rellevància municipal i comarcal. Això, sí, que cada ajuntament tingui estudiats i aprovats, els camins públics com per evitar discussions i malentesos entre els que son públics i els que son privats. Els privats han d’anar a compte dels seus propietaris. El que em temo és que els ajuts d’aquest any siguin excepcionals, per la presència de la pandèmia, per una banda, i la proximitat electoral, per l’altra. Es el que s’ha d’evitar. Alcaldes i Consells Comarcals haurien d’unir esforços per a garantir la continuïtat d’aquesta doble injecció de diner. Sinó, és impossible tenir camins transitables, i sinó ho son, difícilment la gent es queda en el territori. Es un dels serveis bàsics elementals, en el món rural. Joan Roma i Cunill

# posted by joan roma cunill @ 10:42 PM

Thursday, September 17, 2020

DE QUI ÉS LA CATEDRAL ? - art. Diari de Terrassa DE QUI ÉS LA CATEDRAL ? Sí, sí, heu llegit bé. Demano, a qui pertany la Basílica del Sant Esperit, convertida en Catedral, l’any 2004, en motiu de la creació del Bisbat de Terrassa ? . Lògicament em podeu demanar a què ve aquesta insòlita pregunta. Us ho explico. El passat dia 23 de juliol, membres destacats del govern de la Generalitat, encapçalats pel vicepresident Aragonès, i la Consellera de Justícia, varen protagonitzar un gran desplegament mediàtic a Sant Vicenç de Castellet ( Bages) per exposar que consideraven “immatriculacions indegudes” les 3.722 , fetes per l’església catòlica, en tot el territori català, entre els anys 1946 i el 2015. Immatricular un bé, suposa inscriure’l en el Registre de la Propietat, perquè quedi constància a qui pertany. Es certa l’existència d’una llei que permetia , entre aquests anys, fer immatriculacions amb algunes carències documentals, si bé, no amb una simple signatura dels senyors bisbes, com en alguns llocs es diu. Per raons de càrrecs ( regidor, alcalde i diputat ) he seguit les immatriculacions fetes pel Bisbat de Vic i una part de les de Solsona, durant quaranta anys, i puc assegurar que la recerca de documentació fefaent, era llarga i feixuga, abans de presentar-la al Registre, per la seva inscripció. Ara bé, com en tota obra humana, es poden produir alguns errors, i si n’hi ha es corregeixen , via pacte entre particulars i Bisbat o via tribunals, que per això son. Dit això, el que sorprèn d’ERC que és el partit que s’ha cregut la història d’un propietari agreujat, és considerar que totes les immatriculacions son “indegudes” i per tant objecte de dubtes i d’apropiacions . Tant és així que ha anunciat la creació d’una Oficina de Mediació, en el marc de la Conselleria de Justícia, per tal que els propietaris que considerin vulnerats els seus drets de propietat, per part de l’església catòlica, demanin la seva mediació per aconseguir recuperar-los. Increïble. Només coses així poden passar a Catalunya. Perquè ho dic ? Doncs, perquè de fet, ERC posa en qüestió el dret a la propietat, en tots aquests casos. I va molt més lluny. Ha penjat en el web del Departament de Justícia tots els bens immatriculats per l’església en aquest període de temps. En resum, de les 3.722 immatriculacions, 1.855 fan referència a llocs de culte, 1.518 a terrenys , bàsicament rústecs i uns pocs d’urbans, i finalment, 349 corresponen a edificis civils. En aquesta llista s’hi poden trobar antics cementiris, antigues esglésies, capelles, ermites, antigues rectories o actuals cases parroquials, a banda de terrenys donats per persones, capellans o fundacions diverses. El que sorprèn és el qüestionament de la propietat de les Catedrals de: Barcelona, Solsona, Girona, Tarragona i també la de Terrassa. Igualment indegudes serien les immatriculacions de les Basíliques de : La Mercè, Santa Maria del Mar, i la de Santa Maria del Pi, totes elles a Barcelona. Seguim. Igualment indegudes serien les dels Palaus episcopals de : Barcelona, La Seu d’Urgell, Solsona i la de l’Arquebisbat de Tarragona. També ho seria l’Arxiu Històric Diocesà de Tarragona, així com el Seminari – Conciliar Pontifici de la mateixa ciutat. Podem continuar pel Santuari de La Gleva, o els Monestirs de Sant Llorenç de Morunys i el de Sant Pere de Camprodon. No vull cansar més als estimats lectors, però això és real. Es a dir, el Govern de la Generalitat o una part d’ell, ha fet seves les teories d’apropiacions a les braves per part de l’església catòlica, de bens que suposadament no li pertanyien. He sortit al pas d’aquestes iniciatives, pel coneixement que tinc del tema, però també perquè estic fart de perdre el temps en estupideses. No el meu temps, que té poc valor, sinó el d’una part del govern que sembla no tenir altres objectius que el de sortir als mitjans de comunicació per a vendre històries insòlites. En comptes de governar, alguns es dediquen a agitar i especular, sense un mínim de seriositat i coneixement dels temes. Molt propi d’ERC, però sinó tenen feina en coses més rellevants, millor no ficar-se en jardins com aquest.

# posted by joan roma cunill @ 2:00 PM

CONSELL COMARCAL DEL BERGUEDÀ , LEGÍTIM I LEGITIMAT - nota premsa CONSELL COMARCAL DEL BERGUEDÀ , LEGÍTIM I LEGITIMAT. Simples constatacions. El Consell Comarcal del Berguedà està compost pels grups polítics, conformats arran els resultats electorals de les eleccions municipals de 2019.Concretament Junts x Cat, PSC i 2 independents, per la banda de l’equip de govern, i ERC i la CUP, per la banda de l’oposició. Els independents. Els 2 representants per les Agrupacions d’Electors de la comarca, son independents, abans, ara i en el futur. L’agrupació es va conformar després de les eleccions municipals, sense cap altre lligam que la independència de cada grup. No hi ha compromisos signats, no hi ha reglament intern, no hi ha lligams interns que obliguin els dos consellers a actuar sota cap disciplina de vot, com sí existeix en el cas dels grups polítics. Si a tot plegat hi afegim que els 2 consellers tenen un ampli recolzament de la majoria de les candidatures de les agrupacions d’electors de Bagà, Avià, Borredà i Capolat, encara tenen més motius per actuar com millor creguin convenient. Les actes de consellers, les varen obtenir legítimament, i si algú les considerava impugnables, va tenir els terminis legals establerts, per a dur-ho a terme, davant la Junta Electoral de Zona. He de manifestar com a representant legal del PSC , que en cap moment, es va presentar cap al•legació ni impugnació , als resultats i a les actes donades a cada conseller / a. Una vegada concedides les actes, aquestes son de cada conseller / a, tant en el cas de les municipals com en les del consell comarcal. Sorprenent reacció d’ERC. Si un partit no pot donar lliçons a ningú , d’ètica ni estètica, aquest és ERC. Encara tothom recorda, el recolzament i l’entusiasta acolliment dels 4 regidors del Partit Socialista, elegits a les municipals de 2011, convertits en trànsfugues al cap de poc temps. Aquest acte de transfuguisme suposà deixar sense representació municipal a 1.141 votants, és a dir a un 17,28 % . En aquest cas, sí es va trencar el compromís electoral amb els votants, també amb el partit. Com pot ser que ara, ERC vulgui donar lliçons ? Ha perdut tota credibilitat. Simplement actua per haver perdut les esperances de poder accedir al govern. Aquest és l’únic propòsit, motiu de la seva reacció. Grup de la CUP. Si creuen el més adient, no continuar en el CC son ben lliures de fer-ho. El que no poden afirmar és que el CC no és legítim. Ho és completament. He estat membre de l’antiga Mancomunitat del Berguedà, del Consell Comarcal de Muntanya i del Consell Comarcal. Al llarg de tota aquesta trajectòria, he viscut tota mena d’accions i actuacions a la recerca d’estabilitat i eficàcia. No veig en els pactes actuals cap acció que no s’hagués dut a terme, en anteriors mandats. Considero el CC legítim i legitimat, qui ho posi en dubte haurà de provar-ho no amb paraules sinó amb fets. Berguedà, 17 de setembre de 2020. Joan Roma i Cunill

# posted by joan roma cunill @ 11:45 AM

Wednesday, September 16, 2020

TOT A PUNT PER COMENÇAR UN NOU CURS DE RUS - art blog personal TOT A PUNT PER COMENÇAR EL QUART CURS DE RUS. M’acabo de matricular pel quart curs de rus a la Universitat de Manresa. Pel que he vist serem 5 alumnes, de forma presencial, si el virus ens ho permet. Francament , això espero i confio perquè no he estat mai partidari d’aprendre un idioma on – line. He donat classes de castellà i de català, durant molts anys, i no m’imagino donar classes amb la fredor i distància on – line. Aprendre un idioma ha de ser una cosa viva, activa, intercanviable entre professor i alumnes. Amb una programació susceptible de ser modificada en funció del moment, i no un sistema rígid i distant. En fi, els 5 alumnes ja ens coneixem perquè serem els mateixos de l’any passat, i gaudim d’una aula prou gran com perquè puguem fer les classes de forma presencial, amb prou distància com per complir les normes establertes. Tinc ganes de començar. Vàrem deixar les classes presencials el mes de març i les vàrem continuar on – line fins a final de curs. Ara toca normalitat, encara que sigui amb les degudes precaucions. D’aquí un mes comencem, i em posaré a la feina, la setmana vinent per tal d’anar a classe amb els temes posats al dia. Es a dir, repassar les darreres lliçons, practicar alguns exercicis, reprendre converses escrites, fer alguns exercicis per practicar l’escriptura russa, escoltar alguns textos per internet. Sembla que no , però un parell de mesos sense practicar, rovella l’idioma, i fa que els primers dies, vinguis de l’hort. Per tant, millor fer un bon repàs a tot el material après. I bé, posar els ànims en continuar aprenent , a veure si l’any vinent, em puc permetre anar a practicar-lo a Moscú i Sant Petersburg. De fet, curiositats de la vida, ara el podria practicar amb alguns alumnes de castellà, refugiats a l’alberg de Berga, dintre del marc de la UE amb Creu Roja i l’ajuntament de Berga. De totes maneres, com que el meu mètode d’ensenyament, és el mètode directe, no faig traduccions i per tant només fora de classe podem dir-nos algunes coses en rus. A cada nou contingent de refugiats solen venir algunes persones de Rússia, Ucraïna , Geòrgia, o algun altre dels països de l’antiga Unió Soviètica, de manera que ocasions per practicar-lo no me’n falten. Bé, doncs, tot a punt per iniciar un nou curs. Es una de les activitats que més m’agrada. I per sort la setmana passada en vaig reprendre una altra que esperava amb igual devoció: el ioga. Finalment, després d’una parada de mig any, ja hem pogut tornar a la feina. Un altre desig concedit. Toquem fusta i que això vagi cap a millor.

# posted by joan roma cunill @ 11:34 AM

Tuesday, September 15, 2020

PROLIFERACIÓ DE LOCALS BUITS. Diverses son les causes, però amb idèntics resultats , a pobles i ciutats. Les plantes baixes, abans dedicades a locals comercials, van tancant i deixen un panorama desolador , en forma de portes tancades, espais bruts, rovellats, abandonats. El pas del temps no dona ànims a la reobertura, ni a la transformació cap altres activitats, a no ser que entre tots busquem solucions adients. I la solució més adient que se m’acut, és la modificació dels POUM’s ( plans d’ordenació urbanística municipal ) , autoritzant la reconversió dels locals comercials, en habitatges. Perquè no ? A grans mals , grans remeis. Per raons dels càrrecs que he ostentat, em fixo molt en les visites a capitals de comarca, com va afectar la crisis econòmica de 2008 , en el tancament de locals comercials, i en com està afectant la pandèmia. En els dos casos, l’afectació ha estat immensa, però a les dues causes se n’hi ha afegit una altra d’externa, tant o més decisiva: la compra on – line, que ha vingut per quedar-se, i suposa un canvi brutal en les formes de compra, especialment per part de les joves generacions. Les velles generacions tenim uns hàbits de compra presencial, i de forma habitual, en comerços tradicionals, on apreciem la proximitat, la relació comerciant – client, i fins i tot fem “pàtria” per evitar el tancament de botigues de tota la vida. Aquesta relació es va perdent a mesura que van pujant les joves generacions, i amb elles, s’imposa la compra per Internet, on es pot trobar de tot, a nivell mundial. Es brutal el canvi en aquest món, pel que té de rapidesa i adaptació a les necessitats de la clientela. També de preus. No han de competir pagant lloguers ni personal. Competeixen amb clars avantatges, contra un comerç tradicional que troba més i més dificultats per sobreviure. I la jubilació, un problema d’adaptació de local, una modificació del lloguer o una nova crisis...produeix tirar la tovallola, i tancar. I així van tancant, més i més locals, fins arribar a un panorama desolador en àmplies zones de grans pobles i ciutats. En les meves visites per capitals de comarca, constato el que descric, i només cal passejar-se per Berga, Ripoll, Puigcerdà, La Seu, Manresa, i també Vic, per veure els efectes de les crisis i les compres per Internet. Carrers Majors, Places, carrers comercials que abans bullien d’activitat, van tancant locals, omplint d’imatges d’abandonament, espais privilegiats. Alguns ajuntaments i associacions de comerciants, han intentat promoure la recuperació de locals, però els resultats solen ser decebedors. No es pot lluitar contra determinades tendències, i algunes han vingut per quedar-se. Almenys per un llarg temps. Què fer mentrestant ? El millor és evitar la sensació d’abandonament i soledat. Considero millor permetre posar un habitatge on abans hi havia una botiga perquè tindrà un doble efecte beneficiós. Per una banda, el propietari podrà rebre un lloguer, i per altra, posarem en el mercat milers de nous habitatges, en llocs molt necessaris. I posarem vida on s’ha perdut. Veure carrers i places buides, produeix tristesa i desolació. Si obrim habitatges, hi haurà vida, moviment, entrades i sortides, i de tant en tant, alguna activitat s’hi mantindrà o s’hi instal·larà , siguin bars, perruqueries o d’altres que no poden ser servides per Internet. Sincerament, aquesta situació de tancament de locals, ha de ser presa en consideració, a nivell de país, perquè afecta tots els pobles i ciutats. Ha d’haver-hi , doncs, un debat i una reacció per a facilitar solucions, i des del meu modest punt de vista, la millor passa per aquesta reconversió cap al sector de l’habitatge de lloguer. No sé de quants milers estem parlant a nivell de país, però de ben segur incidiria sobre el problema global que tenim, en qüestió de demanda i preus. LOCALS BUITS - art, El 9 Nou

# posted by joan roma cunill @ 1:50 AM

Monday, September 14, 2020

OOCURRÈNCIES. Si els nostres avantpassats aixequessin el cap, moririen de vergonya de veure en que han convertit el govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya, els polítics actuals. Es fa difícil trobar una etapa tant negativa, tant plena d’exabruptes i sortides de to, en altres moments de la nostra història. De fet, estem en temps d’ocurrències, com a forma de govern. Mirem- ne algunes. 1.- La via Venturós. Els de la CUP acaben de proposar una nova astúcia, per a fer que el president Torra, pugui continuar fent veure que governa, quan sigui inhabilitat pel Tribunal Suprem, la setmana vinent. Fer com l’alcaldessa de Berga, en el passat mandat, en que fou inhabilitada i es reunia amb l’equip de govern a casa seva, fent veure que continuava d’alcaldessa de Berga. Imaginem-ho. El Consell Executiu, d’excursió a alguna casa de turisme rural, per reunir-se amb un president que ja no ho és, però fa veure que ho és ¡¡¡¡¡ 2.- Desobeir sentència. Quan arribi la sentència del Tribunal Suprem, llençar-la a la paperera, i continuar com si res. Dir que qui és president, ho és fins que li dona la gana, i ja està. Els funcionaris, mirin cap una altra banda i continuïn obeint , sense pensar en les conseqüències. 3.- El govern central no pot pactar amb els del PDEcat perquè son de dretes. ERC ha exigit no pactar amb els 4 diputats del PDEcat a Madrid, per considerar que son de dretes. Curiosa constatació quan ERC governa la Generalitat, amb aquest partit ¡¡¡¡ 4.- Que ningú es presenti com a candidat a president, quan arribi la inhabilitació. El president Torra exigeix que ningú doni el pas endavant per a substituir-lo, quan deixi de ser president per sentència del Tribunal Suprem. Això, topa amb l’ocurrència número 2, però és igual, la qüestió és enreda que fa fort. 5.- El dia 17, el president Torra mirarà fixament als ulls als membres del Tribunal Suprem. Vol fer un gran repte de mirar-los fixament als ulls per veure si li aguanten la mirada. Es per fer-los avergonyir de jutjar-lo per un delicte que ell mateix ha reconegut ¡¡¡¡ 6.- El dia 25, es veurà davant del Tribunal competent la denúncia per usurpació de sigles de Junts x cat. El PDEcat ha presentat denúncia per usurpació de les sigles de Junts x cat, en una jugada pròpia de nens petits. Es més que previsible la resolució de suspensió cautelar de les sigles, amb la qual cosa, Puigdemont i els seus, es quedaran sense nom ¡¡¡¡¡ 7.- Es urgent convocar noves eleccions, però ara no toca . Aviat farà un any que el president Torra va considerar urgent convocar noves eleccions, però ara resulta que no té cap pressa perquè els seus tenen un embolic de mil dimonis per organitzar-se de cara a les eleccions. Solució, esperar a veure què passa ¡¡¡ 8.- Que el cap de l’Estat i el president del Govern central demanin perdó en un acte solemne, per la captura i afusellament del president Companys. Es el que ha demanat en el sermó de la Diada d’aquest any, el president Torra. Aquest home no sap la ruptura de legalitats i legitimitats, d’un règim envers un altre. No ha dit res sobre si el govern de la Generalitat, hauria de demanar perdó, en un acte solemne per les salvatjades comeses per les companyies dels Almogàvers, a Grècia. Un oblit imperdonable ¡¡¡ Bé, paro aquí, no per falta de material sinó d’espai. Pràcticament cada dia es fabrica una nova ocurrència , davant qualsevol problema o decisió. Les guerres internes dintre del Consell Executiu, afegides a les externes i a totes les que fan referència a l’espai post convergent, fan del tot impossible governar, de manera que ens trobem en un cas únic a la història en que els adversaris no son externs, sinó interns. I a falta d’idees, aporten ocurrències. Així anem ¡¡¡CURRÈNCIES - art. Nació Digital Solsona

# posted by joan roma cunill @ 12:15 AM

Friday, September 11, 2020

LES DIADES PERDUDES - art. REgió 7 LES DIADES PERDUDES. Malament va un país quan no pot commemorar de forma conjunta la festa nacional. A casa nostra, ja fa molts anys, que la Diada ha passat a ser “jornada conflictiva”, en comptes de “festiva”. També aquí el procés ha fet via com per no poder complir amb un principi de reflexió i impuls a l’autogovern. Almenys aquest any ens estalviarem la guerra de xifres d’assistència a actes, que s’inflaven a desig dels promotors, fins arribar a extrems increïbles com la de posar seixanta mil assistents a la Diada de 2016 , en el passeig de la Pau de Berga, cosa que requeria aplegar quinze persones per metre quadrat. Un propòsit impensable per impossible. Com igual d’inversemblant era tota xifra que superés el milió d’assistents, mai aplegats, en cap de les Diades ni en altres grans mobilitzacions de país. Però, ara i aquí el que ens ha d’ocupar i preocupar és la degradació de l’autogovern. S’ha menyspreat tant l’Estatut vigent, que al final, s’ha fet creure que no serveix per a res, i que només amb la independència es pot aconseguir administrar bé els recursos disponibles. Al final, però a la recerca de la independència s’ha arribat a uns extrems alarmants d’incompetència. Les Diades haurien de servir per a reflexionar sobre la situació present i plantejar escenaris de futur. I en aquest futur, hi haurien de figurar avenços en l’autogovern, sense aspirar a trencar barreres, i pensar que només amb un estat propi, és possible la millora de les infraestructures, equipaments i serveis. A tot el món hi ha un bon nombre d’Estats plurinacionals, on els territoris interns, fan la seva feina, sense aspiracions independentistes. No per això, deixen d’avançar ni millorar. Al contrari, immersos en la bona gestió i eficàcia, es coordinen els diferents nivells administratius, a fi d’aconseguir el millor encaix uns amb els altres. Si algú té algun dubte sobre els beneficis del sistema federal, miri cap a Alemanya, Suïssa, Canadà o Austràlia, i veurà com son les relacions entre un nivell i altre, i com de nul.la és la pretensió de passar de territori federat, a estat. Algú dirà que aquests països enumerats son autèntics estats federals, i no com nosaltres on impera l’autonomisme. Es cert, però si per alguna cosa hauria de servir cada Diada, és per impulsar nous objectius i projectes, en direcció a canviar autonomisme per federalisme. No està lluny un de l’altre, ni és un plantejament utòpic arribar-hi si hi hagués planificació i coordinació amb altres territoris que pretenen el mateix. S’ha fet molt poc ús de la capacitat d’unir esforços entre comunitats autònomes , i d’avançar cap un model totalment federal. No son somnis, son possibilitats reals que es poden produir si els partits busquessin aquest objectiu. Pretendre que la taula de diàleg, serveixi per a trencar l’estat de dret, és somiar truites. Cap partit de govern no avançarà mai per aquest camí perquè porta al fracàs segur. En canvi, avançar cap a major cotes d’autogovern és perfectament viable, sobretot quan en el govern central hi ha un partit que creu en la descentralització i desconcentració del poder estatal. En aquests quaranta anys d’autogovern, sempre s’ha avançat quan hi ha hagut bona sintonia entre els dos governs. Hem perdut moltes Diades. Ja seria hora fer-ne servir una per trencar la dinàmica. El que queda clar és no serà aquesta perquè els partits de govern han perdut el nord, i només semblen interessats en les batalles internes i no amb el progrés extern.

# posted by joan roma cunill @ 11:26 PM

Thursday, September 10, 2020

PARLAMENT, 40 ANYS - art. Diari de Terrassa PARLAMENT, 40 ANYS. Enguany, el Parlament de Catalunya, commemora els 40 anys de la seva recuperació, amb les eleccions autonòmiques de 1.980. Podem veure el got mig ple o mig buit, però el cert és que gaudim de l’etapa més llarga de democràcia, de la nostra història. Dit això, hem de ser molt crítics, amb el funcionament de la màxima institució catalana, en els darrers 10 anys. Un Parlament ha de ser el centre de la vida política del país, i aquest paper l’ha perdut el Parlament, des de fa uns quants anys. Es més, ha baixat en productivitat, i ha pujat en conflictivitat. No anem per bon camí. De fet, malament pot treballar una cambra parlamentària, si el govern de torn, no porta la iniciativa, ni presenta projectes, plans i programes. Un parlament té diverses funcions, i la de supervisar i controlar l’acció del govern, és una de les més importants, altres corresponen als grups com son les de presentar iniciatives parlamentàries per impulsar l’acció de govern, i per descomptat exigir el compliment de tot el que s’hi ha aprovat al llarg de la seva història. La baixa activitat, prové d’una molt baixa activitat del govern. Tenim un govern parcel•lat en espais de poder clarament diferenciats, entre els que estan en mans d’ERC i els que estan en mans de Junts x cat, de manera que no hi ha una acció de govern conjunta, coordinada pel president, sinó múltiples actuacions, habitualment descoordinades unes de les altres, de forma que la supervisió i control per part del Parlament és molt parcial i poc efectiva. Segurament no exagero si dic que l’actual legislatura, és la pitjor de totes. Bé, amb excepció feta de l’anterior, en que es produí el pitjor atac a la democràcia parlamentària, els dies 6 i 7 de setembre de 2017. Que ningú s’equivoqui ni vulgui defensar que en aquella sessió de dos dies, es compliren les normes parlamentàries. En absolut, 72 parlamentaris varen vulnerar el jurament fet, d’actuar dintre de l’Estatut d’Autonomia i la Constitució, i varen imposar, en contra del que estableix el Reglament unes votacions i acords, que mai s’haguessin pogut portar a tràmit, sense el recolzament de 90 diputats ( els dos terços com està reglamentat). A banda d’aquest fet, s’aprovaren en lectura única, sense admetre les peticions dels grups d’oposició de demanar informes als lletrats del Parlament, ni de la Comissió Jurídica Assessora ( una mena de tribunal constitucional català ), lleis que vulneraven clarament les cartes magnes de Catalunya i d’Espanya, tal com varen dictaminar setmanes més tard els lletrats, la CJA, i el propi Tribunal Constitucional. Aquesta sessió passarà a la història, com a succés que mai més es pot tornar a repetir. El Reglament exigeix unes condicions per a presentar, debatre i votar, que no es varen donar, i un parlament no pot acordar modificar i encara menys vulnerar les Lleis que garanteixen la democràcia i les llibertats de tots nosaltres. En altres països, l’endemà de la sessió, s’hagués produït la intervenció directa dels instruments que té l’estat de dret, per a preservar la legalitat. Aquí es va esperar, i es va cometre un nou error que donà peu, als greus esdeveniments posteriors. Jutjats i sentenciats els principals protagonistes, és cert que ara convindria retrobar el seny, i poder acabar l’any, amb un retorn a una certa normalitat, propiciada per indults i constatacions de que en democràcia no hi ha dreceres possibles, vulnerant la legalitat. El Parlament ens representa a tots i totes, i no es pot convertir en la representació d’una part, en contra de l’altra, com va succeir en aquella sessió i en algunes altres en que s’ha entrat a debatre i votar qüestions per les quals no té ni competències ni legitimitat. La nostra Carta Magna és l’Estatut, i aquest s’emmarca dintre de la Constitució, no hi ha altres legitimitats, per això el Parlament va fer bé la seva feina, en els primers 30 anys de vida, i per això va ser una eina útil que cal recuperar el més aviat millor, en les properes eleccions al Parlament que convindria celebrar el més aviat millor. Hem arribat als 40, però s’ha de preparar per a molts més, amb un canvi notable de vida.

# posted by joan roma cunill @ 11:13 PM

ANY TÒXIC. Els amics de les confabulacions, les prediccions i les reaccions de la mare Terra, tenen camp abonat per a explicar el què està passant. Uns consideren la pandèmia, fruit de secrets grups transversals, molt poderosos, decidits a empobrir i atacar determinats països del món, per a treure’n un profit concret. Quin ? Aquest és un dels secrets més ben guardats. Algun dia se sabrà, o no... Altres, segur trobaran alguna predicció, alguna profecia procedent de Nostradamus, o de l’imperi Maia o del Zapoteca, justificant una pandèmia com la que vivim, resultat de la mala gestió dels recursos naturals, i de l’experimentació artificial. Uns altres, veuran en la pandèmia , una reacció de la mare Terra, per alleugerir la sobre població i advertir dels perills de noves experimentacions en matèria d’aliments, genètica i creació de nova fauna i flora. En fi, a vegades no cal anar gaire lluny per a trobar l’origen d’una pandèmia com la que estem patint. Com tothom, he llegit, escoltat i mirat diferents informacions i documentals, sobre possibles orígens i no m’atreveixo a decantar-me per un en concret. No sé si ho sabrem mai, o si hi ha una sola via d’infecció perquè tant aviat s’ha condemnat al pobre “pangolin”, com a alguna espècie de rat penat, passant per la teoria d’un accident de laboratori. El cert, però, és que no haguéssim imaginat mai viure, en viu i en directe, una pandèmia com aquesta. Com historiador afeccionat, he llegit passades catàstrofes mundials, causades per malalties ja vençudes o que no fan cap por, perquè es té la vacuna corresponent, però imaginar que en ple segle XXI, no seríem capaços de fer front a una malaltia determinada, no estava dintre del meu imaginari. En els anys d’una vida humana, hem vist avenços tant increïbles, en tots els àmbits que no ens cap, en el cap, que aquesta pandèmia no sigui eliminada en un plis plas. Resulta sorprenent tenir milers de científics, estudiant el virus, sense haver trobat encara el remei. Si una cosa ens ha fet veure aquesta crisis, és la fragilitat de la vida humana, i la dependència de la ciència per evitar contagis i aparició de noves crisis, semblants a l’actual. Estem en un any tòxic. Aquest 2020 el recordarem tota la vida, per descomptat, però formarà part de la història mundial, de forma similar a com ho han estat altres pandèmies en el passat. I això ha de suposar un canvi permanent en determinades formes de vida. Creure’ns intocables i infal•libles, s’ha acabat. Som fràgils i dependents del nostre entorn que pot ser beneficiós o perjudicial, segons com el fem servir. I tampoc serveixen les improvisacions ni les presses de darrere hora, perquè sistemes com els de salut, investigació i ciència, han de tenir una preeminència que fins ara no se’ls ha donat. O la disponibilitat de seccions de l’exèrcit per a tasques de prevenció i assistència sanitària, han de formar part de la seva existència. Un any tòxic, que obliga a estudiar-lo, avaluar-lo i treure’n les oportunes conseqüències, múltiples i permanents. Res serà igual, sinó volem tornar a prendre mal, en qualsevol altre moment. ANY TÒXIC - art. blog personal

# posted by joan roma cunill @ 1:43 AM

Tuesday, September 08, 2020

TERCER ANIVERSARI - art. blog i endavant digital. TERCER ANIVERSARI. Aquest any, el Parlament de Catalunya, celebra els 40 anys de la seva recuperació, que coincideix amb el TERCER ANIVERSARI DEL PITJOR ATEMPTAT A LA DEMOCRÀCIA PARLAMENTÀRIA, PERPETRAT EN LA SESSIÓ DELS DIES 6 I 7 DE SETEMBRE DE 2017. Estimats lectors i lectores, segur heu vist centenars de vegades les imatges de les greus intervencions policials, en la jornada de la consulta de l’1 d’octubre. Unes intervencions absolutament errònies i desproporcionades que varen donar les imatges que els promotors, buscaven. Un exemple clar d’estupidesa política, molt pròpia d’un govern del PP. Però, segur no heu vist, la repetició de les jornades parlamentàries dels dies 6 i 7 de setembre. La que hauria de ser “la televisió de tots”, es converteix en la televisió d’una part, la independentista, amagant tot allò que pugui causar desengany o indignació. TV3 ha estat l’eina fonamental de difusió del procés, i flagell contra el govern central i els partits defensors de l’Estatut d’Autonomia i la Constitució. Per això, no heu vist ni veureu cap imatge de la sessió del Parlament, perquè avergonyeix a tot demòcrata, pensi com pensi. No tenen raó els antics presidents Rigol, Benach i Núria de Gispert, quan afirmen que la presidenta Forcadell es va limitar a deixar parlar i aplicar el Reglament. En absolut. En aquella sessió la presidència es va posar del costat de 72 diputats, en contra dels altres 63. No va actuar com a presidenta, sinó com a defensora de part. Vull recordar, d’entrada, que els anteriors diputats, vàrem aprovar un Reglament del Parlament, en el qual es deixa clar que per a tramitar i votar determinats temes rellevants, fa falta disposar dels dos terços de la representació de la Cambra. Es a dir, només si es compta amb 90 diputats, determinats temes poden ser tramitats, debatuts i votats. Es lògic, aquí i en la majoria de parlaments del món. Es una garantia democràtica per evitar canvis constants, en les regles de joc. Doncs, bé, en aquella sessió, amb només 72 diputats, es varen tramitar, debatre i votar, temes de gran rellevància, vulnerant els drets de tots els diputats de l’oposició, amb el beneplàcit de la presidència i la majoria de la Mesa. Es més, en molts moments, qui decidia i emplaçava a la presidenta a no acceptar torns de paraula o peticions de documentació, era Marta Rovira, en funcions de portaveu del grup majoritari Junts x Sí. Tant greus foren les irregularitats d’aquella sessió que podem afirmar que durant dos dies, es va suspendre la democràcia en el Parlament. Sense oposició no hi ha democràcia plena, i en aquella sessió, de forma planificada i reiterada es varen suprimir torns de paraula, però més greu, es varen desestimar les peticions de disposar d’informes dels lletrats del Parlament, que avalessin o no, les propostes de resolució. I encara més greu, tampoc s’acceptà la petició de dictamen de la Comissió Jurídica Assessora ( CJA), una mena de tribunal constitucional català. Més encara, es tramità per lectura única, el text de les Lleis de desconnexió, quan només es pot fer, en casos menors, amb acceptació de tots els grups parlamentaris. Així ho dictaminà el Tribunal Constitucional, mesos més tard, i així es varen manifestar els Lletrats del Parlament i la Comissió Jurídica Assessora, confirmant la vulneració d’un bon nombre d’articles de l’Estatut de Catalunya i la Constitució espanyola. Estem en el TERCER ANIVERSARI d’aquells fets. Mai, mai més, es poden repetir, perquè en democràcia es poden defensar totes les idees i propostes, complint amb els preceptes d’un estat de dret. Qui cregui que pot trencar el jurament fet, i emprendre camins il·legals, toparà amb les mesures contemplades en la Constitució, defensora dels drets i deures de tots els que la tenim com a norma general.

# posted by joan roma cunill @ 12:15 AM

Sunday, September 06, 2020

UNA UNA DIADA DIFERENT. La Diada del virus, obliga a celebrar-la de manera molt diferent a com es feia en anys anteriors, i no és que estigui d’acord amb les darreres Diades, pel que fa la via institucional. A nivell particular tothom és ben lliure de celebrar-la com li doni la gana, però a nivell oficial, s’ha de garantir la imparcialitat, el respecte per totes les idees i posicions. I això no s’ha fet. Aquest any, a la força, ha d’haver-hi canvis substancials. Amb tot, el partidisme continuarà present, en les poques convocatòries institucionals, sobretot en uns moments en que els partits de govern, només pensen en com barallar-se entre ells, per a poder demostrar la seva intransigència en matèria independentista. I tanmateix, hem reculat un grapat d’anys a nivell d’auto govern. Per voler la independència han arribat al cúmul de la incompetència. S’ha deixat el govern en mans mediocres i només ocupades i preocupades per a mantenir els càrrecs i viure dels sous públics. No hi ha plantejaments de futur, només aspiracions de supervivència. Estem, doncs, en una Diada trista i decadent. Trista perquè la pandèmia s’ha emportat les ganes de riure i gaudir de la vida. Veiem amb preocupació la persistència dels contagis i una pèssima gestió per part dels qui més criticaven la gestió del govern central. Ara, posats contra la realitat de casa, veiem la incapacitat per gestionar i administrar la cosa pública. Decadent, perquè s’acaben de publicar dades rellevants de l’economia catalana, respecte la resta d’economies autonòmiques i estatal, i Catalunya va perdent posicions. Ocupats en baralles internes, perdem oportunitats internes i externes. Milers d’empreses han marxat per culpa del procés, i moltes no han vingut. El resultat de tot plegat, va enfonsant Catalunya, en una roda de mai acabar. Si per una cosa ha de servir aquesta Diada és per a valorar el perdut, i la necessitat urgent de retornar a la normalitat, que no vol dir, acceptar passivament la situació sinó plantejar reptes i condicions, per a recuperar la primacia que havíem tingut. Per culpa del mal govern, hem perdut serveis de gran prestigi i eficiència, com la sanitat, l’educació, el benestar social. A dia d’avui, aquests serveis i altres de menys prioritaris, però igualment necessaris no disposen de les dotacions econòmiques i de personal, per fer-los eficients. De què serveix reclamar la independència si no som capaços de gestionar l’autonomia ? Una Diada diferent, amb totes les institucions catalanes en crisis. Si algú pretenia aixecar el país, ha anat per les vies equivocades. Es hora d’eleccions urgents, per a canviar composició del Parlament i elecció de nou govern, dedicat a les persones i el país, i no a lluminàries impossibles. DIADA DIFERENT - art. Nació Digital Solsona

# posted by joan roma cunill @ 11:50 PM

Friday, September 04, 2020

AMB ULLS D'ARA - art. Regió 7 AMB ULLS D’ARA. Els autèntics historiadors, tenen present, les circumstàncies històriques per a explicar, raonar i justificar les decisions preses pels nostres avantpassats, aquí, a Amèrica o a Austràlia. Es molt fàcil, però gens raonable, criticar fets passats, amb ulls d’ara. Personalment m’ha passat moltes vegades, rebre crítiques o simples comentaris sobre perquè havíem fet una determinada obra o pres determinada decisió, en el transcurs de la llarga etapa com alcalde de Borredà. Quan els explico els fonaments, el rerefons, de la presa de decisió comprenen el perquè. El poden compartir o no, però tenen la informació que en aquell moment teníem per prendre un determinat acord. Si miro enrere, ben poques coses canviaria de tot el fet, perquè eren actuacions clarament prioritàries. En tot cas, introduiria alguns canvis en les formes, però no en el fons. I és que cada cosa decidida, tenia una justificació, en aquell moment, difícil d’entendre avui dia. Dic això, a la vista del retorn a les crítiques de com es va fer la Transició, i a l’enorme ignorància que demostren la major part dels que la critiquen. Com de fàcil és ara i aquí, dir que tot el que s’acordà i pactà fou fruit de la covardia, o de la imposició dels militars, de la classe dirigent, dels bancs o de les grans empreses. Menysprear la llarga lluita antifranquista, el paper dels partits polítics, de la societat civil, de dirigents que tenien clara la necessitat de deixar enrere la dictadura per entrar en una democràcia representativa, a banda d’ignorància, demostra menyspreu. Si a tot plegat hi afegim altres adjectius irreproduibles, ja passem a fanatismes que no tenen cura. Ni tot fou perfecte, ni tot fou improvisat ni fruit d’amenaces o pactes vergonyants. El resultat, fou el millor dels possibles, amb pacte també amb la monarquia que podia haver facilitat o obstaculitzat l’acord. El va facilitar, i així fou com s’inicià la més llarga i profitosa etapa democràtica de la nostra història. Aquesta és la realitat, i qui la posi en qüestió, simplement no s’ajusta als fets. Espanya figura en el dinovè lloc en l’Index de democràcies, a nivell mundial, on consten 167 països, i aquest lloc el manté des de fa uns quants anys. Només hi consten 20 democràcies plenes, la nostra és una d’elles. Es una dada objectiva, proposada i supervisada per organismes estrangers, de la màxima solvència. A què ve , doncs, voler-la posar en qüestió ? Doncs per raons partidistes, sectàries i de demonització de tot el que foren negociacions, pactes i acords. Això ara no es porta, i sembla que tothom tingui dret a tirar per terra els dialogants , o els pactistes, quan és precisament per mitjà de pactes com es pot avançar sumant els esforços de tots. Ara mateix estem en un dels pitjors moments de la història contemporània. Si el conjunt dels partits tinguessin visió d’Estat, i la flexibilitat que varen demostrar els partits en el moment de la Transició, establirien un nou pacte d’Estat per acordar les polítiques a dur a terme en els propers anys. La situació és tant greu que obligarà a prendre decisions molt doloroses i llargues en el temps. Qui cregui que pot dedicar-se a torpedinar –les, es pot pensar que guanya punts, a curt termini, però de ben segur serà foragitat de la política per molt d’anys. No hi ha lloc per la demagògia ni pel populisme. Precisament cal mirar enrere per veure com de positiu foren els pactes globals de la Transició. Si algú els posa en qüestió, és per simple ignorància o mala fe.

# posted by joan roma cunill @ 10:39 PM

Thursday, September 03, 2020

PAGAR O NO PAGAR PELS RESCATS? - art. Diari de Terrassa PAGAR O NO PAGAR PELS RESCATS ? El passat dia 15 d’agost a primera hora de la tarda, vaig col•laborar en un rescat, motivat per la immensa imprudència, per no dir estupidesa, d’un adult que va voler saltar des de dalt d’unes roques, a un gorg de la Riera Margançol, en el terme municipal de Borredà. Aquest és un salt de prop de 20 metres, d’una total imprudència, fins i tot per a persones físicament preparades. El xoc contra l’aigua fou brutal, amb conseqüències greus, que haguessin pogut ser mortals. Activat el 112, varen aparèixer dos helicòpters, un pertanyent al cos de bombers, i l’altre a l’equip mèdic. Amb rapidesa i una gran professionalitat varen aterrar en uns camps propers on tinc l’habitatge, de manera que vaig córrer per oferir els meus serveis, a l’igual que va fer l’alcalde i membres de l’ADF local. Iniciats i portats a terme els treballs que marca el protocol en casos com aquests, es va atendre l’accidentat en el lloc mateix dels fets, per posteriorment traslladar-lo en llitera a l’helicòpter mèdic, i tot seguit portar-lo al Parc Taulí de Sabadell. Un rescat resolt amb eficàcia i esplèndida coordinació entre les dotacions dels dos helicòpters i el camió de bombers del parc de Berga. L’endemà, vaig saber que el mateix dia 15, hi havia hagut 12 rescats d’emergència, arreu del país. De fet, la comarca del Berguedà, sol estar situada en un dels primers llocs pel que fa rescats de muntanya, degut sobretot a les continues i immenses imprudències a l’entorn del Pedraforca, on molta gent creu que s’hi pot pujar amb una sabata i una espardenya. Al cap de l’any, els rescats es compten a raó de dos o tres cada mes. Si a la muntanya emblemàtica, hi sumem algunes pràctiques en rius i rierols, a l’embassament de La Baells, o en altres indrets molt sovintejats, el resultat és d’un bon nombre de rescats que paguem entre tots. I aquesta és la pregunta que ens hem de fer. S’ha de fer pagar o no per aquests rescats ? Fa anys vàrem tenir aquest debat en el Parlament de Catalunya, i es va concloure que en els casos d’evident imprudència, els rescats s’haurien de cobrar. Els anys han anat passant i que jo recordi crec que només s’ha dut a terme en una quinzena d’ocasions, des de l’octubre de 2009, en que s’aprovaren les taxes corresponents. Els costos establien un import de 41,35 euros per hora de cada bomber activat, així com 53,70 euros per hora, de cada vehicle, i 3.120,10 euros per hora d’helicòpter. A banda hi hauria els costos del servei mèdic d’emergències. En un càlcul ràpid, podríem establir que el rescat del qual parlo, hauria tingut un cost superior als dotze mil euros. Si tenim en compte que el mateix dia, hi hagueren 12 actuacions, podem concloure, ni que sigui pel cap baix, que en un sol dia, es varen esmerçar uns 140.000 euros, en rescats. Potser una mica menys, si el desplegament fou menor, però l’import és immens. I és injust perquè les causes, moltes vegades son per imprudències greus, per improvisacions inacceptables o per manca d’equipament adequat, tant a l’estiu com especialment a l’hivern. Si la gent creu que amb una simple trucada, es resolen sense cost, la manca de preparació , de vestimenta , de planificació, o d’imprudència pura i dura, l’ús i abús del servei d’emergències continuarà fins esdevenir insostenible. Ja no és únicament pel cost, és que quan estan fent un rescat, no en poden fer un altre, que podria estar més justificat o més explicable per causes realment imprevisibles. Les imprudències s’han de pagar, per evitar la seva proliferació, i perquè no és just, les haguem de pagar entre tots.

# posted by joan roma cunill @ 10:53 PM

Wednesday, September 02, 2020

HE ESTAT EN UN ALTRE PAÍS - art. Endavant Digital HE ESTAT EN UN ALTRE PAÍS. Suspès ja abans de preparar-lo ,un viatge a Rússia, degut a la pandèmia, m’havia fet a la idea de poder preservar el viatge a Berna ( Suïssa) per a recordar la meva llarga estada a la capital. Tampoc ha estat possible per la maleïda pandèmia. Solució ? Buscar una alternativa, el més propera possible, a la de Suïssa. Solució: la Vall d’Aran. Feia anys, molts anys de la meva única visita a la Vall, que pràcticament ja no recordava si no fos per la barreja amb imatges procedents de múltiples documentals que he visionat en els darrers anys. Res a veure, o vaja, res com palpar la realitat. Val la pena anar-hi i passar-hi uns quants dies. Es com anar a un altre país. En molts moments, m’he traslladat mentalment a Suïssa, pels paisatges, però no solament per això sinó per altres temes, més profunds, més identitaris. En primer lloc, ens trobem amb un país ordenat, net, ben coordinat, amb obres i serveis de qualitat, amb plantejaments moderns a l’hora d’encarar la pandèmia, i compatibilitzar-la amb el funcionament del país. I parlo de país, perquè es traspua la sensació d’un territori clarament diferenciat, respecte territoris veïns, i sobretot llunyans. Una defensa i estimació per la llengua pròpia, l’aranès que es veu en tots els racons. Un compliment generalitzat, de la legalitat, en tots i cadascun dels municipis que conformen el territori. Banderes oficials, en tots els edificis oficials, siguin ajuntaments, consell general, parcs de bombers, etc, etc. Cap incompliment de la legalitat en cap lloc. Respecte total pel que estableixen les normes vigents. Netedat absoluta, gràcies al clima, amb generoses pluges , però també al civisme de la gent, com he pogut comprovar. Cosa que s’evidencia en la inexistència de pintades i guixades, arreu del país. En definitiva, un país net i polit, dedicat a acollir una generació de visitants , àvids de natura i tranquil·litat. I també amb un important llegat cultural, a nivell patrimonial. Es increïble com cada poble, cada nucli, té la seva església , des de temps immemorials. Esglésies d’una bellesa sorprenent, enfilades en els llocs més inversemblants de les muntanyes, on sobresurten per damunt les teulades de cases històriques, o acabades de construir. Es pot fer un llarg recorregut de visites de gran interès, barrejades amb les estrictament paisatgístiques. I de Viella, a la Vall de Boí, hi ha una simple passejada en cotxe. Es un destí obligat si disposes d’uns quants dies, perquè és anar a veure unes quantes esglésies d’autèntica primera divisió artística. El conjunt declarat Patrimoni de la Humanitat, l’any 2000, bé mereix aquesta qualificació. I a diferència d’altres indrets, aquí n’estan traient tot el suc possible, sense espatllar l’entorn. En resum, no he pogut anar a Suïssa, però l’alternativa, ha compensat en bona part el que volia recordar. Ha valgut la pena, i m’ha donat a conèixer espais del nostre propi país, que suposen una realitat molt diferent, a la d’altres territoris. Es una mena de país, dintre d’un país més gran, amb ànims i voluntat de preservar la seva idiosincràsia i realitat.

# posted by joan roma cunill @ 11:30 PM

DE DOL PEL SIDRO DE CASTELLBELL- art. Regió 7 DE DOL PEL SIDRO DE CASTELBELL I EL VILAR. La família socialista acaba de perdre un dels nostres més entranyables i estimats membres, en la persona d’Isidre Badia i Biosca. Per a tots els amics i companys, el Sidro de Castellbell. Un històric , perquè enllaçà l’activitat social, amb la política quan més falta feia, a les primeres eleccions municipals de l’abril del 79. Fou elegit i reelegit, fins el punt d’acumular sis mandats, d’alcalde, amb un sol mandat entremig, a càrrec d’un altre partit. Han estat, doncs, 24 anys al capdavant de l’ajuntament, en moments molt difícils i complicats, sobretot per la llarga i profunda crisis de la principal indústria del poble: el tèxtil, i per posar al dia, un municipi amb molts nuclis i urbanitzacions mancades d’infraestructures, obres i serveis fonamentals. Ell tenia tres grans afeccions, la família, la caça i l’ajuntament. La dedicació fou sempre intensa i efectiva, com per transformar el municipi, i treure el màxim profit de les ajudes de totes les administracions. Tots els primers alcaldes i alcaldesses mereixen un especial reconeixement perquè varen ser els primers a obrir portes i finestres, i fer entrar la ciutadania en el govern, de forma directa i efectiva. El Sidro, va obrir l’ajuntament i va sortir a resoldre els temes a peu de carrer. Tothom tenia clara la proximitat i les ganes de solució, en conversa directa. Ha estat un magnífic exemple de polític proper i eficient. N’estem legítimament orgullosos i de ben segur serà sempre recordat pels seus ciutadans i ciutadanes de Castellbell i el Vilar. Descansi en pau.

# posted by joan roma cunill @ 11:29 PM

Tuesday, September 01, 2020

APROPIACIÓ DE SIGLES - escrit blog personal APROPIACIÓ DE SIGLES. A principis de l’any 82, una colla de càrrecs institucionals de la comarca del Berguedà, vàrem considerar la necessitat de presentar-nos sota unes sigles que per una banda garantissin la plena autonomia de les persones , i alhora podéssim estar representats en els òrgans comarcals. En aquest grup hi havia alcaldes i regidors, elegits en les primeres eleccions municipals democràtiques de l’abril del 79. La majoria eren independents, amb uns pocs militants del partit socialista. Tots érem conscients de l’interès de facilitar unes sigles que permetessin ampliar la representació aconseguida de forma independent, i alhora estar coordinats per a buscar i negociar ajuts, per cadascun dels nostres pobles, i per a la comarca, en general. La recerca de la millor formula ens va portar a trobar una escletxa en la llei de partits polítics, de manera que vàrem constituir un partit polític, però deixant-lo en la “fase constituent”. Això permetia poder operar com a partit, però sense caure en la doble militància, pels qui érem de partit. Així va néixer, Progrés del Berguedà ( PB). Es varen redactar uns estatuts, totalment ajustats als preceptes constitucionals, i es varen entrar en el Registre de Partits Polítics del Ministeri de l’Interior. Una vegada, aprovats, vàrem donar-nos d’alta per tenir NIF, i obrir un compte, per a poder operar oficialment. Per aquesta via teníem els avantatges de partit, sense algun dels seus inconvenients. Ens podíem presentar a qualsevol dels municipis de la comarca, sense haver de recollir signatures, com s’ha de fer si algú es presenta com independent. Les candidatures de PB, varen estar ja presents l’any 83, i varen repetir presència, en mandats successius, fins a la seva dissolució, a finals dels anys 90. Aquesta formula va servir per a crear-ne molts altres, i son ja centenars els que s’han constituït des d’aquelles primeres dates, fins a dia d’avui. Aquest sistema legal l’han fet servir tots els partits de l’arc parlamentari, i ha estat anomenat per uns com a “marques blanques”, per altres com a filials de partit, o simplement com adherits. La qüestió és que ha tingut una llarga i intensa vida. A què ve aquesta llarga introducció ? Doncs, per explicar que Junts x Cat, de fet , és fill d’aquesta formula, duta a terme per part dels dirigents del PDEcat. Tal com he dit, la llei permet la creació d’un partit, en fase constituent, i operar amb ell, durant un temps indeterminat en funció del servei que se li vol donar. El partit té uns estatuts, una direcció de quatre persones, una seu social, un NIF i un compte bancari. Pot operar, pot presentar-se a eleccions i pot mantenir-se en fase constituent durant setmanes, mesos o anys. Ara bé, si en algun moment es volen introduir canvis en els estatuts, en la direcció o en algun altre element, s’està obligat a fer-ho en assemblea general. I si s’activa una assemblea general o congrés, es deixa la fase constituent, i es passa a ser un partit formal, un partit plenament operatiu, a tots els nivells, obligant-se a comunicar els canvis al Ministeri de l’Interior i a presentar pressupost i estat de comptes al Tribunal de Cuentas. Què ha passat a Junts x Cat ? Pel que sabem i s’ha fet públic, hi ha hagut un procediment d’apropiació de sigles, mitjançant l’activació de l’assemblea general, i l’elecció de nova direcció i altres canvis , no fets públics. El resultat, és la presentació de denúncia davant els tribunals, per part del PDEcat, contra els promotors de la suposada apropiació de les sigles, i per tant, del partit. La denúncia comporta, la petició de suspensió cautelar del funcionament de Junts x Cat, fins aclarir la legalitat o no del procediment dut a terme. A la vista dels fets coneguts i de la meva llarga experiència en matèria electoral, considero que la demanda del PDEcat, té totes les condicions per ser atesa. Ras i curt, considero s’ha dut a terme una apropiació per una via que vulnera els estatuts del propi partit, en fase constituent, així com la llei de partits polítics i altres normatives vigents. Perquè ho dic ? Per activar l’assemblea general d’un partit en fase constituent, han d’acordar-ho els membres de la direcció, cosa que no han fet, perquè dos dels seus membres, han manifestat públicament que no en tenien coneixement ni havien assistit a l’assemblea. En segon lloc, l’activació s’ha de fer de forma pública i publicitada. No pot ser una assemblea clandestina o en la més absoluta confidencialitat, de manera que s’hauran de presentar anuncis, i convocatòries públiques realitzades, com a mínim 15 dies abans de la celebració de l’assemblea general. Si s’ha dut a terme una assemblea general, ha d’haver-hi una relació de participants, un acta de l’assemblea, l’elecció d’una mesa, així com els resultats de les votacions dutes a terme, com per haver elegit una nova direcció que passa a ser la comissió executiva, a banda d’altres òrgans preceptius com comissió de control, comissió de comptes, etc. S’ha dit que l’assemblea fou per via telemàtica. S’haurà d’aportar el sistema emprat, així com còpia de tota la sessió, amb llistat dels participants, i incidències hagudes en el transcurs de la sessió. En resum, s’haurà de justificar la legalitat de l’activació del partit, a partir de la fase constituent. A la vista de les informacions que han aparegut, la impressió és que algú mal assessorat i pitjor informat, ha cregut possible, fer el pont, al PDEcat, i apropiar-se el nom per la via directa. El tema és greu perquè si això és així, suposa haver vulnerat uns quants preceptes legals que comporten la comissió de diferents delictes, alguns de caràcter penal. El suposat nou president de Junts x cat, Carles Valls i Arnó, alcalde de Balenyà haurà de respondre a preguntes tant elementals com : qui va convocar l’assemblea general ? com i quan es va convocar? Qui va participar ? com és que els membres de la direcció del partit en la fase constituent, no n’estaven informats? Com és que no hi varen participar ? quin sistema telemàtic es va fer servir ? existeix còpia de la sessió ? qui va aixecar acta ?....i així, moltes altres preguntes de difícil resposta, si com sembla, l’actuació no va complir amb els preceptes estatutaris. El tema és greu i de gran repercussió perquè està en mans d’un tribunal que en primer lloc, haurà d’establir si procedeix una suspensió cautelar del funcionament de Junts x Cat. I puc assegurar que veig més que fonamentada la resolució a favor. Si això és així, el nom quedarà bloquejat fins resolució definitiva, la qual cosa, comporta serioses repercussions en el panorama polític de Catalunya. Faig una darrere reflexió. Quedo perplex de que algú que governa el país pugui emprendre una via com aquesta per apropiar-se d’unes sigles. Increïble.

# posted by joan roma cunill @ 7:45 AM

PISTA DE PÀDEL, CONSTATACIÓ D'UN ENCERT - escrit pel blog personal PISTA DE PÀDEL, CONSTATACIÓ D’UN ENCERT. Quan estàs en el govern i et planteges alguna nova inversió, a vegades hi ha el dubte de si serà encertada o no. Es el que va passar en el cas de la pista de pàdel. Una colla de practicants d’aquest esport em varen trobar un dia pel carrer i em varen fer el comentari de perquè l’ajuntament no es plantejava la construcció d’una pista, perquè eren uns 14 que havien d’anar a pobles veïns. Vaig pensar en la petició, i vaig mirar on hi havia pistes i quin preu tenien. Es evident que aquest esport està de moda, i no suposa una gran inversió si disposes del terreny adequat. Amb uns 30.000 euros, es pot tenir una pista. Posada , doncs, la petició a la llista de projectes a estudiar, quan va sorgir l’oportunitat d’obtenir la subvenció pertinent, li varem presentar. I fou la Diputació de Barcelona la que va fer possible , la seva realització. De fet els diners els varem obtenir l’equip de govern de l’anterior mandat municipal i ha estat el nou equip de govern, la que l’ha dut a terme, amb un lleuger canvi d’ubicació, si bé , a la mateixa zona prevista. A dia d’avui, ja és una realitat, i el grau d’acceptació i ús , és molt elevat, com per tenir la satisfacció de considerar-la un encert. Ja està. Per això ha de servir un ajuntament. Si en algun moment es veu l’oportunitat de millorar els equipaments i serveis, i troba el finançament per fer-ho, endavant. El poble, va guanyant atractiu pels qui hi viuen sempre i pels que venen a passar uns dies. Trobar en un mateix indret, un bon nombre d’equipaments esportius, és un dels atractius pel turisme familiar, i per descomptat per la gent que hi viu tot l’any. Dubtes resolts. Borredà, agost de 2020.

# posted by joan roma cunill @ 1:40 AM

Joan Roma