Friday, September 29, 2017

 

EL PAPER DEL PSC- art. Regió 7



EL PAPER DEL PSC.
En tots els conflictes, els qui solen sortir-ne més malparats, son els mediadors. Els que volen posar pau i trobar sortides, per evitar mals majors. En això està el partit socialista, i en el seu nom , Miquel Iceta, sense cap mena de dubte el líder més preparat i més interconnectat, a nivell català i espanyol. Algun dia, sortiran a la llum tots els esforços per apaivagar els focs provocats pel govern català, per una banda , i per l’espanyol, per l’altra.
Dit això, des de fa temps, i molt especialment en els darrers mesos, molts es pregunten, quin és el paper que està jugant el partit socialista, aquí a Catalunya, i quins resultats ha aconseguit.
El principal paper, és el de moderador, d’uns i altres, per evitar incrementar els perills de conflicte obert. La situació ja és prou greu, com perquè ningú més, hi posi més combustible. El paper dels alcaldes socialistes ha estat important, precisament per a reivindicar el compliment de la legalitat, en tot lloc i moment. Ningú podrà negar l’immens patrimoni històric dels socialistes, i la seva lluita per les llibertats, al llarg de prop de cent quaranta anys d’existència. No hi ha cap altre partit amb un historial, tant ampli i complert.
Per això, no és de rebut, pensar en haver de triar entre dues legalitats. Es impensable per impossible, repartir les legalitats, en funció dels interessos del moment. Tots varem lluitar contra la dictadura, tots varem fer possible, l’assoliment de la democràcia i les llibertats. Un bé tant preuat, no pot ser posat en perill per ningú, i per això l’estat de dret, ha de ser defensat i preservat.
Es cert, que el paper del PP ha estat nefast en els darrers dotze anys, quan va impulsar una recollida de signatures en contra del nou estatut que va iniciar el president Maragall. D’aleshores, ençà, hem viscut campanyes constants de menyspreu i incompliments de compromisos electorals i institucionals, creant un malestar progressiu ,en bona part dels catalans.
El que va venir després, tots ho coneixem prou bé, com perquè estalvii repetir-ho. Amb tot, mai es pot justificar el trencament de l’estat de dret, per culpa del mal govern d’un partit ,en concret. La democràcia permet votar, i triar els partits que han de formar nou govern, i aquesta és la via per resoldre els conflictes. I que ningú s’atreveixi a dir que tant li fa qui governi Espanya, que Catalunya tindrà el mateix tracte. En absolut, i s’ha pogut veure a bastament, en els quaranta anys de democràcia.
Però, sí és cert que també el PSOE ha comès errors, però ben diferents dels del PP, i en tot cas, sempre s’han resolt amb acords pactats. No n’hi ha prou. També és cert, i d’aquí la immensa feina feta per dirigents i diputats del PSC a l’hora d’aconseguir canvis substancials en la mentalitat i en els objectius dels socialistes, a nivell de tot Espanya. S’ha de llegir la Declaració de Granada, per comprovar el canvi de rumb. I més recent encara, la Declaració de Barcelona, deixa clara la voluntat d’aprofundir la organització de l’Estat, per la via federal, reconeixent el caràcter nacional de Catalunya, amb tot el que suposa de blindatge de la llengua, cultura, educació i un millor sistema de finançament.

Fruit d’aquesta preocupació per trobar un nou encaix, i fruit de les mobilitzacions de la societat catalana, el resultat s’ha de plasmar en els treballs de la Comissió Territorial, creada en el Congrés dels Diputats. En aquesta Comissió hi aniran Patxi López pel PSOE i Maritxell Batet, pel PSC. Dues persones de plena garantia en el coneixement de la realitat basca i catalana, i amb elles, de tota la realitat espanyola, les quals, juntament amb els representants de la resta del país, podran proposar els canvis necessaris per a trobar una sortida a les aspiracions de major autogovern de la immensa majoria del país. I aleshores caldrà votar-ho, i fer-ho amb totes les garanties d’un estat de dret. Aquesta és la via que proposa del PSC, i aquesta és la sortida que ha acordat amb el partit que ha de presidir el proper govern de l’Estat. 

 

SENSE MITJANS EQUIDISTANTS - art. Blogesfera socialista

SENSE MIJTANS EQUIDISTANTS. NI OBJECTIUS, NI FIABLES.
Fa més de tres anys, vaig decidir no sintonitzar TV3, ni cap altre dels mitjans públics de la Generalitat, per considerar-los totalment tòxics, a nivell informatiu. El mateix he fet amb algun altre del Grup Godó. Punt Avui, etc. I per causes semblants, el mateix m’ha tocat fer amb els lligats a TVE, 13 TV, etc.
Portem un bon nombre d’anys en que les informacions venen totalment decantades cap un bàndol o cap a l’altre, en funció de la dependència directa d’aquests mitjans, respecte el govern de torn. I tant manipulats estan uns, com els altres, de manera que cal anar a buscar informació objectiva, en ben pocs llocs.
Només la recerca de mitjans d’informació variats, contrastats, i fiables, permet fer-se una idea aproximada de la situació real del país , i la seva gent. Es increïble el grau de partidisme i sectarisme existent en mitjans de comunicació públics, pagats amb el diner de tots i que en canvi es dediquen a adoctrinar els usuaris. Per raons de pràctica lingüística, acostumo a mirar els noticiaris de diversos canals estrangers. Francament estan ben lluny de la propaganda diària a la que estem sotmesos.
Aquesta constant i permanent adulteració de continguts, explicacions sesgades de la realitat, enverinament d’opinions i fets, produeix efectes molt perjudicials a la societat. A més, la repetició, l’amplificació i la constància en l’activitat propagandística, ajuda a crear un estat d’opinió clarament decantada cap els objectius perseguits pel govern de torn. En aquest cas, cap a l’independentisme, mostrant actituds i fets del govern central, tant distorsionats i tant exagerats com faci falta, con tal serveixi als fins perseguits.
I no gaire lluny , els hi van els mitjans estatals, amb l’ús de similars tàctiques i tècniques, mitjançant les quals , aquí hi ha actituds i comportaments diabòlics. Uns i altres juguen amb foc, i procuren allunyar les simpaties mútues, conscients de que la desconnexió passa per allunyar els contrincants i fer-los especialment rebutjables , a la vista dels altres. La feina i perseverança, durant anys, d’aquesta manipulació produeix efectes contundents. Els tenim ben a la vista, i son palpables en qualsevol acte de la vida quotidiana.
Recordo els temps llunyans en que tots somiàvem per tenir el model BBC a Catalunya , i lògicament, a Espanya. Son somnis, i continuaran sent somnis, mentrestant no entri un govern autènticament d’esquerres que consideri la informació objectiva com un dret essencial de tots els ciutadans. No hem tingut mai, un període mínimament llarg, de gestió no partidista. Es més, en els darrers anys s’ha incrementat l’afany de manipulació i propaganda, ja no solament en els informatius diaris, sinó en tots els programes, en general.
Ho podem veure en les tertúlies, amb tertulians, molt ben elegits per enviar els missatges desitjats. Res de persones independents, amb criteris propis, no lligats a cap mitjà en concret. No, aquests no tenen vida. Els que son contractats, i ben pagats, ho son per a defensar les idees del govern, no per exposar idees pròpies o llençar crítiques a les accions dutes a terme. Aquest empobriment, aquest desert en la crítica i control de l’acció política ens porta al pensament únic actual. O estàs amb ells, o estàs en contra. I d’aquí, un pas, a ser considerat bon català o mal català. No hi ha equidistància ni crítica. Es vol sotmetiment i riure les gràcies als qui prenen les decisions. No és estrany el grau de crispació i polèmica que estem vivint perquè tirar gasolina al foc, és molt més fàcil que no pas fer de bomber. I ara necessitem bombers i no piròmans.



 

RETORN A LA UNIVERSITAT - blogesfera socialista



RETORN A LA UNIVERSITAT.
El proper dimarts dia 3 d’octubre, tornaré a la Universitat, després de 40 anys, en que vaig obtenir el títol de Llicenciat en Ciències de l’Educació. M’he inscrit a la Universitat de Manresa, per a recuperar l’idioma rus, que havia estudiat, i tinc totalment rovellat, després de 30 anys de no fer-lo servir.
Es curiós recordar, la joventut, quan de petit volia ser capellà. Formava part de l’escolania de la parròquia de Borredà, cantava bé, i vaig veure que l’església tenia una gran influència sobre la gent i el país. Podia ser un bon lloc per “canviar el món”. Amb 9 anys, vaig entrar al Seminari de Vic. Era el més petit dels 500 seminaristes ( 300 en el seminari menor i 200, en el major). Compleixo anys a finals de novembre, i no es permetia entrar abans dels 10 anys. Amb mi, varen fer una excepció.
Al cap d’any i mig, vaig veure que allò no era per mi, i me’n vaig sortir, a mig curs, amb autorització dels pares que sempre em van deixar decidir el meu futur. D’allà cap als Salesians de Ripoll ( batxillerat elemental) , després a La Salle Manlleu ( batxillerat superior) i finalment cap a Barcelona per fer el Preuniversitari. En aquells temps, m’havia proposat fer la carrera militar. Una altra via , per “canviar el món”. Abans de prendre la decisió, però, vaig considerar indispensable rebre assessorament d’algú que conegués l’exèrcit.
Un ex tinent coronel, cosí de la meva mare, em va recomanar triar una altra carrera. No la considerava adient, però vista la meva tossuderia, em va proposar que estudiés anglès i rus, com a via segura per poder entrar a l’Estat Major, i poder anar d’agregat militar a diferents països del món, quan el dictador morís i s’obrissin les fronteres de la Europa oriental. Vaig considerar molt interessant el consell donat, i em vaig inscriure a l’Acadèmia Inlingua de Barcelona, per estudiar anglès, rus i perfeccionar el francès que havia estudiat en el batxillerat.
Mentrestant, em vaig presentar voluntari a la “mili” per veure de primera mà, com era tot plegat. Acabada a mili, i havent estudiat en una acadèmia preparatòria militar, vaig veure que havia de triar una altra carrera. L’exèrcit era un desgavell i era impossible fer-lo compatible amb les meves idees de democràcia i llibertat. La mort del pare, em va fer decidir, sortir del país, i guanyar-me la vida. Després d’un curs per exercir de professor de castellà, me’n vaig anar a Berna ( Suïssa), centre de les Acadèmies Inlingua a tot el món. Al cap de 3 anys vaig esdevenir cap del departament d’espanyol i em varen encarregar la redacció de 3 llibres d’aprenentatge de l’espanyol, per a les 200 acadèmies, repartides per tot el món.
Els ingressos per drets d’autor, em varen permetre, amb el meu germà, fer-nos la casa on vivim. Però , també em va permetre practicar cada dia, els idiomes apresos, i estudiar alemany i italià. Érem prop de 50 professors de tot el món, i cada dia podia parlar en 5 o 6 idiomes, entre els quals ,el rus.
Però, porto ja 38 anys aqui, i tot sovint puc practicar , francès, anglès, alemany i italià, però no el rus, de manera que fa un parell d’anys, vaig decidir reprendre les classes i recuperar-lo. Quan l’estudiava, a Barcelona , amb una professora de Kiev, educada a Moscou, vaig ser fitxat per la policia franquista, com a possible agent comunista, i mai vaig poder visitar Rússia, perquè no donaven permís. Ara , m’agradaria visitar el país, però podent parlar amb la gent.
I curiositats de la vida. En aquests moments , com a voluntari de Creu Roja, dono classes de castellà als refugiats de Berga,  entre ells hi ha un bon nombre de persones d’Ucraïna, que parlen ucrainià i rus, o d’altres de Geòrgia, que també parlen rus... en fi, que podria practicar-lo amb molta facilitat.

En resum, sempre he imaginat una jubilació activa, i per això em dic pensionista, i no jubilat. He deixat càrrecs polítics per facilitar el relleu, i alhora per tenir més temps lliure. Doncs bé, ara em fa il·lusió tornar a la Universitat, i fer-ho per a recuperar un dels idiomes que més m’ha impactat. Un idioma amb una immensa cultura i història al seu darrere. Es un bon moment per reviure estudis i mantenir l’activitat mental. 

Wednesday, September 27, 2017

 

SENSE GOVERN. SENSE PARLAMENT- art. blogesfera socialista


SENSE GOVERN. SENSE PARLAMENT.
Portem 5 anys seguits ,de situació excepcional, en quan a govern i en quan a Parlament. Això no ho aguanta ni el país més ric de la Terra, i no sembla pas que nosaltres estiguem en aquest pòdium. Des de la deriva del president Mas cap a l’independentisme, el govern actua només de cara en fora, a la galeria, i no de cara en dins, de manera que tothom s’ha adaptat a una situació de no fer res, a mig i llarg termini. Només, l’estrictament indispensable per passar el dia, la setmana o el mes.
Tots els alts càrrecs, tenen la vista posada en els mitjans de comunicació i en les mobilitzacions permanents del govern, deixant enrere la tasca de governar. Aquesta situació provoca una paràlisis de les decisions i deixa per a més endavant, resoldre qualsevol tema que es plantegi. Pels qui estem al capdavant dels ajuntaments, amb necessitats de fer tràmits i gestions, davant la Generalitat, és inútil pretendre resolucions ,a curt i mitjà termini. I per descomptat, res , a llarg termini.
Què vol dir això ? Doncs que estem sense govern, en el sentit estricte del mot. No hi ha un govern pròpiament dit, sinó més aviat una colla de persones, dedicades a l’agitació política, que no tenen temps per dedicar-se als càrrecs que ostenten. Si els qui estan al capdavant no tenen temps per administrar, què han de fer els qui estan per sota ? Doncs, vegetar. Esperar nous temps, noves circumstàncies i evitar prendre decisions individuals, que podrien ser no compartides pels qui estan de manifestació. El resultat, és la paràlisis de l’administració.
En aquests moments, qualsevol tema rellevant, lligat a la creació d’empreses, obtenció de llicències, modificacions urbanístiques, etc, tenen un recorregut ,més propi d’un país del Tercer Món ,que no pas de la UE. Els tràmits es compten , ja no per mesos, sinó per anys. Però, a més, amb poques garanties de resolució positiva, per quan es poden trobar immersos en una maranya d’informes, contra informes, dictàmens, i resolucions que li poden costar un ull de la cara, i acabar en res en concret. Es a dir, si algú em demana parlar clar, li he de recomanar esperar un temps per veure com acaba tot el conflicte, abans d’iniciar gestions que ningú pot garantir.
I si el govern està en aquesta situació, la del Parlament no és millor. De fet, és lògic que si el govern no funciona, tampoc ho faci el Parlament on ha de ser controlat, impulsat i legislat. Aquests dies el Parlament està tancat, amb l’excusa de que el país està en campanya electoral, tot i està suspesa, però com que uns funcionen amb una legalitat i altres, amb una altra, cadascú fa el que li sembla, i així estem.

Qualsevol tema portat al Parlament, no té la tramitació habitual perquè també té el cap en un altre lloc. La presidenta recupera el paper d’activista i deixa el Parlament a la seva sort. Això vol dir que també allà, tothom està mig de vacances ,a l’espera de que retornin els diputats i reprenguin la feina. Però com que la feina està encaminada a l’agitació, no hi ha temps per les tramitacions habituals i normals en una seu parlamentària. En resum, que el Parlament ha deixat de tenir utilitat, i s’ha convertit en un simple espai de ressonància pels partits polítics, en comptes de la seu on resoldre els problemes del poble català. Ningú fa la feina que li pertoca, ni per la qual va ser elegit. Així va el país i així justifiquen els seus càrrecs. Sinó es convoquen eleccions d’immediat, els danys seran immensos. 

 

L'IMPERI DE LA RAUXA - art. blogesfera socialista


L’IMPERI DE LA RAUXA.
Tots els pobles, tota la gent, té etapes de seny, alternades amb algunes de rauxa. Normal, com la vida mateixa. El problema ve, quan les etapes de rauxa s’allarguen i no troben el necessari descans, com per tenir temps de meditar, reflexionar i modificar comportaments, per entrar en l’etapa de prudència o seny.
A Catalunya, portem una dotzena d’anys, immersos en etapes perllongades de rauxa, amb poques pauses de seny. I ara i aquí, estem dintre de l’imperi de la rauxa, alimentada per molts factors, interns i externs. De com en sortim, dependran les possibilitats de recuperar el seny i encarar la nova etapa cap a destins profitosos de cara el futur.
Els motius de la rauxa son molt diversos i molt espaiats en el temps, però si volem buscar el precedent més immediat, el podem trobar en la indignant campanya del PP contra l’Estatut que va promoure el president Maragall. Pasqual Maragall era conscient de que l’anterior Estatut havia arribat al sostre del seu desplegament, i calia un nou Estatut que fes avançar l’autogovern cap a cotes més elevades. En tant que diputat al Parlament, vaig ser actor privilegiat de tot el recorregut, i a hores d’ara no tinc gens clar de l’oportunitat d’aquella aposta.
Hi havia alguns diputats i membres destacats del PSC que no n’eren gaire partidaris i preferien batallar per un nou sistema de finançament, en comptes d’endirsar-se en un objectiu tant complicat, com la d’un nou Estatut. Amb el pas del temps, crec sincerament que aquella posició, hagués evitat molts del problemes posteriors, i per descomptat, dels actuals. Però, el fet, fet està, i cal afrontar la situació present.
La campanya anti – catalana del PP va fer molt de mal, a nivell intern, i extern. Allà es va iniciar l’etapa de rauxa, que encara perdura. I com que els nacionalismes, sempre necessiten un enemic exterior, varen trobar en el PP, el contrincant ideal. Personatges antipàtics, com el president Aznar, prepotents, sords i cecs a les demandes catalanes, ha preferit ignorar-les que no pas escoltar-les i buscar-hi solució. Rajoy ha pres el relleu, amb menys paraules, però iguals conseqüències.
Amb prou mitjans econòmics, i sobretot tècnics, com ofereixen les noves tecnologies, es pot encendre un país, una societat. L’ús i abús dels mitjans de comunicació públics, de la Generalitat, sumats a d’altres de privats, generosament subvencionats, han anat propagant els greuges reals, i altres d’inventats. Poc a poc, el consum diari de noticies, missatges i propaganda, han incrementat la distància entre Catalunya i Espanya, fins arribar a cotes d’autèntica incomprensió i odi.
A la sordera i ceguera del govern espanyol, personalitzat en un PP, prepotent, s’hi ha afegit la constitució d’un govern de la Generalitat de característiques molt especials. En primer lloc, presidit per una persona inconscient del càrrec que ostenta. De fet, hi va arribar de rebot, i se li veu la falta de coneixement i preparació per un càrrec rellevant com aquest. Per altra banda, es dona la presidència del Parlament a una persona de similars característiques al president de la Generalitat. Ja tenim un tàndem letal per impulsar un bon govern. D’aquí a tirar pel dret i buscar dreceres impossibles, hi va un instant. Instant que ja hem superat, trinxant la legalitat espanyola, sí, però també la catalana, en les sessions del 6 i 7 de setembre.

Heus aquí, tot un país, tot un Estat , immersos en l’imperi de la rauxa, amb una situació que cap d’ells pot reduir ni esvair. No hi ha marxa enrere, perquè han anat molt més lluny del que era previsible. Uns volen guanyar, i altres volen derrotar. Mal moment per un PSC que voldria dialogar i pactar. No és possible en el moment actual, i caldrà esperar la topada del 1-O, per intentar retrobar el seny perdut, per les dues bandes. Aquí, la sortida, son les eleccions al Parlament, i allà, noves eleccions generals, per tenir ocasió d’apartar a qui no ha estat capaç de veure la necessitat i urgència de moure fitxa. Els principals actors han de donar pas a nous lideratges que permetin deixar enrere l’imperi de la rauxa, i entrem en temps de seny. Ni vencedors ni vençuts, el dia 2-O tots serem perdedors, obligats a buscar una sortida dialogada. Serà l’hora del seny.

Tuesday, September 26, 2017

 

POPULISME, DEMAGÒGIA I POSTUREIG - art. Nqació Digital Solsona

POPULISME, DEMAGÒGIA I POSTUREIG.
Portem anys , en que la política ha entrat en un terreny molt poc edificant. Pels qui creiem que “la política, és pedagogia”, és fastigós comprovar l’enorme quantitat de fang que impregna a la majoria de polítics de l’actualitat. Qualsevol càrrec institucional creu poder donar idees, criticar, o posicionar-se sobre grans temes, amb quatre ratlles de mòbil. Res a veure, amb els grans líders, dels primers temps de la democràcia recuperada, els quals eren model de coherència , tant en la vida pública com en la privada.
Recordo personatges , realment històrics, com en Joan Reventós, Marta Mata, Oriol Martorell, Pep Jai, Maria Aurèlia Campmany, i un centenar més , dignes representants del socialisme, però també d’altres com Coll i Alentorn, Maties Vives, Joan Descals, Josep Laporte, Ignasi Riera, etc, i un centenar més, en altres forces polítiques. Tots ells donaven una serietat i honorabilitat a la seva feina, pròpia de qui volia donar exemple de vida i treball.
Com han canviat els papers, com s’ha transformat la vida pública, a l’igual que la privada. L’afany de popularitat immediata, produeix efectes fulminants sobre tota la població, i res impedeix als representants dels ciutadans emprar qualsevol mitjà, en qualsevol moment i hora, per sortir a fer el numeret. Es igual el que es digui, l’important és el moment, el lloc i la manera. Un exemple clar i modèlic del que vull dir, el tenim en el Diputat d’ERC , Gabriel Rufián. Té, però, múltiples imitadors i entusiastes contrincants, en fileres més destacades com el propi Pablo Iglesias de Podemos, capaç de produir la més gran vergonya aliena, en moments que haurien de ser de gran serietat i prudència.
Aquests comportaments produeixen un efecte multiplicador, per quan , quantes més excentricitats duguin a terme, més focus tindran sobre ells. I si l’ego és tant pujat que creuen ser “brillants”, tindran com objectiu continuar a peu del canó. Cada vegada incrementaran més les seves aparicions i buscaran els moments de glòria. Aquest comportament és letal per als polítics seriosos i per la política en general. Hem entrat en el mon de la política – espectacle i qui no hi vulgui jugar ho té difícil per aparèixer en els mitjans de comunicació. El resultat és desastrós. Només cal mirar alguns programes per veure la buidor intel·lectual i política de la majoria de líders actuals.
Però, em temo que tenim per uns quants anys, la situació que vivim, i no serà fàcil retornar a la serietat perduda. Fins i tot, personatges que pensàvem tindrien un comportament digne, honest i seriós, canvien ben aviat de posició. Ara mateix, la decepció pel trajecte d’Ada Colau, és ben palpable. Una activista social, passa a la política, i en dos anys, es converteix en un exemple clar de demagògia i populisme barat. A banda de demostrar una clara ineficiència en la gestió administrativa d’una gran ciutat com Barcelona. Però, vol mantenir posicions i li és igual caure en el postureig, o en el populisme, tot sigui per conservar plaça i poder continuar a la poltrona. Immensa decepció, i manifesta enveja quan la comparem amb l’alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena. Aquest sí és un exemple de persona seriosa, coherent i modèlica en la vida pública i la privada.

Però , tenim pocs exemples més. En tot cas, a casa nostra, cap a nivell de Consell Executiu de la Generalitat, on els consellers i el propi President son capaços de dir una cosa, i la contrària l’endemà. Exemple clar de mediocritat que es vol emmascarar amb demagògia i postureig constant davant de qualsevol dificultat. Diuen el que volen sentir els que tenen al davant, no el que necessita el país. Incapaços de fer front amb valentia, als reptes de país, i no dubten a portar tot un poble cap a camins de confrontació i divisió. La mediocritat es vol amagar darrere tàctiques i estratègies de tensió, fent veure que son agosarats i valents, quan en realitat son inconscients del gran dany que causen. Costarà eradicar aquests formes de fer política, però és una de les prioritats, de cara el futur immediat si volem emprendre un nou camí, amb gent de seny per dur a terme polítiques assenyades. 

Sunday, September 24, 2017

 

ACCIÓ - REACCIÓ - art. El 9 Nou



ACCIÓ – REACCIÓ.
Fer un pols a l’Estat, requereix molta més preparació, molt més temps, molts més arguments que els utilitzats pels partits independentistes.  I sobretot, disposar d’una base social ,molt més àmplia que la que tenen, a dia d’avui.  S’ha volgut actuar de pressa i corrents, i les presses mai son bones conselleres, per assolir els objectius perseguits. Tot sovint s’apel.la als exemples de Quebec i Escòcia, sense especificar l’enorme distància , en quan a mètodes, preparatius i posades en escena. Res a veure aquests casos, amb el nostre.
En anteriors ocasions, en aquestes mateixes pàgines, ja he exposat l’enorme desequilibri de forces entre un Estat, i una regió, per molt nació que sigui.  I Catalunya és una nació, no hi ha cap dubte, tot i les controvèrsies i conflictes que alguns han buscat en aquesta denominació. Però, una nació , per esdevenir Estat, ha de tenir en compte la realitat interna, i per descomptat, l’externa. Tant la més propera, l’Estat espanyol, com la de conjunt, Unió Europea. Ja res és igual que abans, perquè la dependència és tant gran, respecte una, com respecte de l’altra.
Aquí ,s’ha cregut que forçant les lleis, forçant la realitat, es podia construir un relat / un somni , i fer-lo realitat. No s’ha esperat a tenir una majoria social, suficient, ni unes forces parlamentàries àmplies, ni una legalitat més favorable. S’ha decidit el moment, no en funció de les possibilitats, sinó dels desitjos, o pitjor encara, de les conveniències d’algunes persones i partits. En comptes de construir la casa pels fonaments, s’ha començat, per la teulada. No hi havia cap possibilitat d’acabar bé.
En el meu llarg període de diputat ,en el Parlament de Catalunya, vaig poder participar en la elaboració del nou Reglament. Un Reglament que ve a ser la Carta Magna del Parlament en quan a usos i costums, fet per perdurar, per molts i molts anys. També vaig participar directament en l’elaboració de l’actual Estatut d’Autonomia, impulsat pel president Maragall. Tant un document com l’altre, establien unes regles molt clares per ser modificats, renovats o canviats. No vàrem inventar res, és propi de la majoria de Parlaments de països democràtics.
Tota llei feta per durar, s’ha de fonamentar amb un ampli consens. I igual consens es necessita per modificar-la. D’aquí que establíssim la necessitat dels dos terços per dur a terme aquests canvis. Doncs bé, en les sessions del 6 i 7 de setembre, Junts x Sí i la CUP, varen trinxar la legalitat catalana, com mai s’havia fet en la nostra història contemporània. Varen acordar que amb 72 diputats, podien emprendre accions que en necessitaven 90. I ho varen fer, sense atendre els informes, per unanimitat, dels lletrats del Parlament ( un dels quals ,ex secretari general d’ERC), ni tampoc del Consell de Garanties Estatutàries, elegits pels grups parlamentaris catalans.
Es a dir, els dies 6 i 7 de setembre passaran a la nostra història col·lectiva, com les jornades en que es va trencar la legalitat catalana, per emprendre una acció completament il·legal. Ja no per trencar amb la Constitució espanyola, sinó amb la pròpia del nostre país. Davant una acció com aquesta, és va deixar lliure la reacció de l’Estat. Se li varen donar els arguments ideals, per posar en marxa les accions destinades a restablir l’estat de dret. Conscients del greu error comès, el govern de la Generalitat, va intentar implicar els alcaldes en aquest salt endavant, demanant pronunciaments a favor del referèndum, i cedint locals electorals, quan mai els alcaldes han tingut cap mena d’implicació en les votacions. Els alcaldes no posen ni treuen urnes. La llei els deixa al marge de qualsevol implicació, i en canvi, aquí se’ns ha volgut imposar una activitat impròpia del càrrec.

El Vice President, Junqueras, màxim responsable del dispositiu del referèndum, havia promès, una votació “com sempre”. Uns termes que ha dit i repetit dotzenes de vegades, sense haver sospesat l’immens poder de l’estat de dret. Greu error, perquè per fer un pols a un Estat, en primer lloc no has de trencar amb l’estat de dret. I aquí, s’ha fet, no solament trencant amb la legalitat espanyola, sinó també amb la catalana. La única sortida viable i raonable és convocar eleccions al Parlament de Catalunya, promovent el canvi de lideratges aquí, per després canviar els del govern central i aconseguir sentar-se per acordar un nou encaix de Catalunya dintre d’Espanya, en el marc d’una modificació de la Constitució. Això, volem votar.

 

TIEMPO DE SETAS- art. Diario de Tarrasa


TIEMPO DE SETAS.
Los expertos en setas, pueden ir al bosque todo el  año, para recoger especies, poco conocidas para el público, en general, pero muy apreciadas en los círculos gastronómicos. Hoy no me voy a referir a estas setas, un poco “raras”, sino a las que conoce todo el mundo, o creen conocerlas.
Años atrás, la temporada de setas era una bendición para todo el mundo rural, puesto que ofrecía un buen entretenimiento, y al mismo tiempo una buena vía, para ingresar unos miles de euros, libres de impuestos. Con ellos, se resolvían problemas de averías en coches, mejoras en la vivienda, pago de estudios para los hijos, compra de electrodomésticos, etc. Los buenos conocedores de les bosques más cercanos, sabían el momento oportuno para salir a buscar setas, y tenían alguna tienda o mayorista para venderlas.
Pero, este panorama ha cambiado de forma radical en los últimos años. La popularidad de algunos programas de televisión, unido al deseo de salir de las ciudades para disfrutar del campo, ha convertido lo que era una bendición, en una especie de marabunta destructora.
Justo en este momento empieza la temporada de setas. Entendiendo por setas, las más populares , conocidas y mostradas en múltiples programas de televisión o en periódicos y revistas, de forma que todo el mundo se considera capaz de salir de casa, y volver con varios quilos. Los famosos “rovellons”, “llenegues”, “ceps”, “camagrocs”, “fredolics”, son buscados, por doquier, i nada impide a los buscadores – recolectores, entrar en casas, prados y cercados, creyendo que todo el monte, les pertenece.
Poco a poco, muchos de los habitantes de ciudad, venidos de pequeños pueblos han perdido , la cultura rural, y consideran que todo lo que crece en cualquier parte, puede ser objeto de recolección y apropiación . Tenemos un problema mayúsculo que se acrecienta, año tras año, hasta el punto de convertirse en una plaga.
Y es que antes, se iba a recoger setas, dos o tres días a la semana, pero ahora se pueden encontrar “boletaires”, todos los días, en todas partes. El bosque no tiene tiempo de regenerarse ni adaptarse a tal acumulación de personas y vehículos. Además, muchos creen que donde crece la hierba, es un lugar ideal para aparcar olvidando que hierba pisada, no es comida por las vacas u otras especias que pacen en estos prados. Hay que avisar, repetir i enfadarse continuamente con conductores que dejan su vehículo en medio de un prado, creyendo tener todo el derecho del mundo, en hacerlo.
Otros prefieren cortar el hilo eléctrico que delimita los cercados para el ganado, con el consiguiente peligro de que salgan, vayan a otras fincas, o peor todavía, invadan caminos y carreteras, donde pueden causar accidentes. Los problemas para payeses y ganaderos son realmente enormes. Y pueden ser peores como cuando se dejan envases de plástico, que pueden ser comidos por terneros o vacas, y morir asfixiados por haber quedado el envase, en el esófago.
La temporada de setas, que justo ahora empieza, suele terminar a finales de noviembre o principios de diciembre, en función del tiempo. Este sí, es un producto totalmente ligado a la climatología de forma que nunca podemos asegurar cómo será, un año en concreto. Pero, lo que hay que pedir a los “boletaires”, poco expertos, es recoger sólo las setas que estén seguros sean comestibles, pero sobretodo respetar los bosques, el medio natural y rural, como si fuera propio. Que a final de temporada no tengamos que salir a recoger toneladas de basura, esparcida por doquier, como ocurre en estos momentos.

Hay que promover potentes campañas de concienciación y protección para que la temporada de setas, vuelva a ser una bendición y no una perdición, como es ahora, para la mayoría de habitantes del mundo rural. 

Friday, September 22, 2017

 

QUAN PITJOR, MILLOR - art. Regió 7

QUAN PITJOR, MILLOR.
Estem en una tessitura, entre governs, que fa certa la dita popular de “quan pitjor, millor”. Segur, que ben pocs podíem imaginar el punt en que ens trobem, i cap de nosaltres gosa posar límits al que queda per veure. No hi ha límits, perquè no hi ha objectius inassolibles. Es vol anar fins el final, entenent per final, la independència, aquí; i la derrota d’aquesta opció, allà.
Parlar “d’aquí, i d’allà fa una mica estrany, però és perfectament entenedor, per a tots els lectors. Els qui ens trobem en un dels camps de batalla, és realment preocupant i desesperant, per quan se’ns estira per una banda, i se’ns plega per altra. Em refereixo als alcaldes que en votacions normals, no pintem, res, i en canvi, ara se’ns demana una implicació directa, tot i no ser necessari. L’important és acumular “damnificats” i fer més gran i més gros l’embat d’uns contra els altres.
No sé què passarà el dia 1-O, però la tensió va en augment i produeix danys irreparables en multitud d’aspectes. El primer, és el distanciament entre uns i altres, amb ruptures de relacions familiars, a milers; i similar cas, passa amb colles d’amics, entitats, associacions...que han hagut de partir peres, per no acabar totalment enemistats. L’escenari és clarament d’acumulació de fets, per produir l’efecte “acció – reacció “, a l’espera de veure qui comet més errors, i pot culpar l’altre, de l’èxit o la derrota.
I em temo molt que “tots” sortirem perdedors d’aquest embat. Els independentistes pensen poder atreure simpaties internacionals cap aquest procés, però la realitat és que, a nivell de governs, ningú veu amb bons ulls aquesta deriva independentista, perquè pot produir una “contaminació” cap a regions de casa seva. Això és veu especialment en països com Bèlgica, Itàlia, França, i fins i tot Alemanya. El naixement d’un nou estat provocaria un efecte dominó , difícil d’aturar, i és lògic enviïn missatges i desitjos de no afluixar.
El problema és haver tardat tant a veure l’embalum que prenia el procés independentista i no haver-lo aturat a temps. I no, amb eines de força, sinó amb concessions , suficientment importants, com per haver desmuntat el memorial de greuges i de mal govern, que ha alimentat el foc independentista.
Es evident que per això fa falta dedicació i imaginació. I per descomptat, valentia, per fer front a les crítiques d’altres territoris que sempre veuen en les negociacions, pors de perdre el que tenen. Ara toca esperar l’endemà de l’1-O, però , sense ànims de vencedors ni vençuts, perquè tots haurem perdut molt pel camí. Toca pensar en una sotragada profunda, intensa i ràpida per negociar canvis substancials en les relacions Catalunya – Espanya. Alguns pensen que això és impossible, però la crisi que estem vivint, pot fer veure la profunditat de les raons i dels perills , per uns i altres, com per sacsejar la mandra que impera en el govern central, a moure fitxa , en el sentit clarament federal.
I aquí, tocarà ser realistes i aprofitar la ocasió per treure el màxim profit. Es evident que no es pot dir a centenars de milers de persones que porten anys lluitant per la independència que s’han de conformar amb una nova relació. Però, son molts els que acceptarien com a bon resultat, un nou encaix, generós, clar, transparent i segur.  Blindat per molts anys, per evitar la repetició de fets viscuts, que han alimentat l’afany d’independència. En parlarem d’aquí a un parell o tres de setmanes, una vegada vist el que ha succeït el dia 1-O. La formula “quan pitjor, millor” s’ha de desterrar per sempre més de les nostres ments. L’enfrontament i divisió mai han estat bons materials per a construir el futur. Aviat ho veurem.



 

REACCIÓ PREVISIBLE - art. Blogesfera socialista


REACCIÓ PREVISIBLE.
Estranya que s’estranyin de la reacció de l’Estat , davant la deriva independentista. Passa sovint que al poder llunyà ,no se’l veu com un autèntic poder, i se’l menysprea, pensant no serà capaç de reaccionar davant tanta astúcia ,demostrada per Artur Mas, primer, i per Carles Puigdemont, després. Van avançant poc a poc, creient acovardits els adversaris, fins que desperten els poders de l’estat de dret, i el resultat, és el que tenim davant nostre.
Ho he dit en anteriors ocasions. Un pols a l’Estat, és un pols, perdut. I si el pols, a més es fa, trencant l’estat de dret, encara més, perquè se li donen a l’Estat unes raons que el fan més fort i contundent. Ha estat una insensatesa actuar com han fet els partits independentistes, i el resultat final, produirà una gran frustració a tot el poble català. Tots serem perdedors, perquè ni s’assolirà la independència, ni es podrà retornar a la normalitat, durant molt i molt de temps. Les ferides produïdes son profundes i de molt llarga curació.
No entenc els greus errors comesos, durant molts anys. En primer lloc, pel govern central, especialment en tota la etapa del PP, però amb alguns errors , en temps del PSOE. Ni de lluny tant greus, però , no deixen de ser destacables. Tot plegat ha fomentat un sentiment de llunyania, d’incomprensió, de desconnexió, que ben aprofitat pels moviments independentistes, han anat incrementant el descontentament fins arribar a cotes propers al 40%. L’estratègia d’incentivar el menyspreu i fins i tot l’odi, a tot el que venia d’Espanya, ha calat en múltiples col·lectius de la societat, produint efectes de llarga durada. Si el caldo de cultiu era ja prou important, greus errors d’apreciació del problema català per part del PP, han facilitat ampliar l’independentisme, fins a fer-lo creure en la possibilitat d’una independència immediata.
Han cregut que tenien com adversari un Estat, feble i desorientat. Mancat de possibilitats de reacció i això els ha portat a cometre errors garrafals, impensables en un moviment revolucionari. S’han envalentonat, fins a voler ridiculitzar al president i els seus ministres, i amb ells a tot l’aparell de l’Estat. Han pensat en una victòria, ràpida i ben vista, per la resta de països europeus, sense avaluar ni entendre la composició i funcionament de la UE.
El govern central, amb Rajoy al capdavant, ens pot semblar poc seriós, i poc eficient, però no deixa de representar la 12a potència mundial, i la tercera de la UE. Posar contra les cordes a un Estat com aquest, ha suposat despertar el dragó, i fer-li fer, una demostració clara de força, de cara en dins i de cara en fora. El 9 N va ser tolerat pensant serviria per esbafar les ànsies de votar, i plegar veles. Ara ho veuen com un error, i un error no es repeteix, si es considera vital evitar-lo. I ara va de prioritat absoluta. Rajoy va dir que el referèndum del dia 1-O no es faria, i ha de complir la promesa feta, sinó vol quedar en ridícul davant la resta d’Espanya i de tota la UE. D’aquí la decisió de posar tots els mitjans a l’abast per impedir-lo.
El que no s’entén son alguns immensos errors comesos pels partits independentistes, com ha estat trencar l’estat de dret, tant aviat, i de manera tant poc eficient com es va poder veure en les sessions del 6 i 7 de setembre, en el Parlament de Catalunya. Allà, els partits independentistes varen perdre la principal raó de la seva existència. Després han comès errors incomprensibles, com pensar que podrien organitzar un referèndum, amb l’Estat en contra. No va d’urnes, ni de paperetes, va de multitud d’altres elements essencials com perquè una votació tingui una validesa mínima com per ser presa en consideració. El trencament de l’estat de dret, ha permès a l’Estat, actuar per mitjà dels poders judicials i per tant, li han donat les eines per fer-ho de forma democràtica. Si, encara que a alguns no els agradi la reacció era més que previsible, i els jutges son lents, però quan actuen ho fan amb tota la força de la llei. Ho estem veient aquests dies. A més ,l’eficàcia de la policia, ha desmuntat múltiples elements de la votació, demostrant casos de poca eficiència organitzativa per part dels independentistes. No s’entén com podien tenir totes les paperetes en un sol lloc. No s’entén com podien tenir totes les comunicacions de meses electorals, en una única empresa de distribució. Com tampoc s’entén que creguin que la policia anirà a buscar urnes, quan el més fàcil és no deixar obrir els col·legis electorals, el dia 1-O, en comptes de dedicar-se a requisar urnes.
En resum, la reacció de l’Estat era previsible, i si a algun dels organitzadors de l’1-O l’ha sorprès, és que coneix poc el poder d’un Estat. Estem en un moment delicat per quan no tenim els lideratges adequats, ni aquí ni allà. Per a poder normalitzar la situació, caldria fer foc nou, i tenir nous protagonistes, molt diferents dels actuals. Per això, quan més aviat anem a eleccions aquí a Catalunya, millor, i que tot seguit puguem anar-hi a nivell general, per a poder elegir nous representants que no ens portin per camins impossibles. NO va de guanyar o perdre, perquè queda clar que estem perdent tots.



 

TEMPS DE BOLETS I ROTGERS - art. revista TASTA

BORREDÀ, UN LLOC IDEAL PER AL TURISME FAMILIAR
Tot i les pluges irregulars d’aquest any, i molt especialment de l’estiu, no se sap mai quina influència tindran sobre la temporada de bolets. Ho sabrem en els propers dies o setmanes, en funció de les pluges de tardor, i els freds de l’hivern. La climatologia, en aquest cas, és determinant.
Doncs bé, arribats en aquest punt, cal recomanar respecte pel medi natural. L’increment constant de “boletaires” produeix un fort impacte sobre la natura, i entre tots hem d’aconseguir minimitzar els efectes negatius. Tothom qui va al bosc, ha de ser conscient de temes tant rellevants com:
a)El bosc és fràgil i convé preservar-lo de tota mena de brutícia. Deixem-lo tant net com l’hem trobat i que ningú hi deixi envasos, plàstics, paper d’alumini, llaunes, etc. Netejar el bosc és molt complicat, i no és just, ni pels propietaris ni pels usuaris que en volen gaudir.
b) Qui no conegui bé els bolets que no els culli. Tots son útils a la natura, i que no siguin comestibles per a nosaltres , no vol dir que no siguin beneficiosos pel medi natural.
c) Respecteu els “vailets”, fils elèctrics que els pagesos i ramaders col·loquen per delimitar les seves finques i permetre la pastura dels ramats, sense que uns passin a terreny dels altres. Trencar-los, suposa un greu perjudici pels pagesos que poden veure com els ramats s’escampen, entren en altres finques, o més perillós, encara, entren en carreteres i camins.
d) Aparqueu en zones adequades, evitant envair prats. Algunes persones creuen que no passa res per aparcar damunt de l’herba. Ja tornarà a créixer, pensen. Els prats son per a pasturar i l’herba trepitjada no és apte, de manera que es perjudica greument al pagès.
e) Colliu amb cura els bolets sense destrossar l’entorn, sinó tindreu bolets avui, però no, en el futur. Millor portar un ganivet i tallar la cua que no pas arrencar-los de soca-rel.
En definitiva, hem de tenir present que abans anava poca gent al bosc, i la collita de bolets no suposava cap problema especial. Ara, l’allau de boletaires fa que dia sí, dia també, molts boscos pateixin la presència constant de persones. O rebaixem la presència o ens quedarem sense aquest producte. Pensem-hi i actuem en conseqüència.
VISITEU SANT SADURNÍ DE ROTGERS.
Pels qui estimeu l’art, i la natura, trobareu la combinació més impressionant a Sant Sadurní de Rotgers ( segle XI – XII). Una petita església enmig del bosc, a només 4 quilòmetres de la carretera de Borredà a Sant Jaume de Frontanyà.
Es una autèntica joia del romànic, i consultant horaris, podeu anar-hi amb explicacions d’un dels guies de l’empresa Dinamització del Patrimoni. Realment val la pena, en primer lloc per l’edifici, però després pel trajecte d’anada i tornada.

I si hi aneu en aquest temps de bolets, res millor que fer la visita i després donar una volta pels boscos de l’entorn on hi podreu trobar una cistelleta de rovellons per portar a casa. Bona visita i bona estada. 

Thursday, September 21, 2017

 

NOTA INFORMATIVA - AJUNTAMENT DE BORREDÀ



NOTA INFORMATIVA – AJUNTAMENT DE BORREDÀ.
1.- BORREDÀ, TANCA LA LIQUIDACIÓ 2016, AMB UN ROMANENT MOLT POSITIU.
Aquest dilluns, va tenir lloc la sessió de la Comissió Especial de Comptes, amb l’acceptació per unanimitat ,del resultat de la liquidació del pressupost 2016, amb un resultat de romanent de tresoreria de 416.000,00 euros.  En el Ple Ordinari , celebrat a continuació, l’Alcalde va mostrar la seva satisfacció per un sisè any consecutiu de tancament de pressupost, amb resultat positiu. Amb tot, va lamentar que l’actual normativa, imposada pel Ministeri d’Hisenda, no permet destinar de forma automàtica, aquest romanent a noves inversions.
Va explicar les gestions i tràmits que la Federació de Municipis de Catalunya, duu a terme, per tal d’aconseguir flexibilitzar la posició del govern central, en el sentit de permetre l’ús del romanent de tresoreria a finançar noves obres i serveis. En el conjunt dels municipis d’Espanya existeix una bossa de 7.000 milions d’euros, que podria servir per impulsar l’economia general, i al mateix temps millorar infraestructures, obres i serveis municipals. Confia en una relaxació de cara l’any vinent i així poder incloure algunes actuacions que estan en cartera.
2.- INICIADES LES OBRES D’ARRANJAMENT DE 3 CAMINS PÚBLICS.
En el mateix Ple Ordinari, l’alcalde va informar de que en el mateix dia 18, l’empresa Antigas d’Alpens havia iniciat les obres d’arranjament de 3 camins públics, amb un import total de 46.000 euros, a càrrec de la Diputació de Barcelona, en un 90%. La resta va a càrrec de l’ajuntament.
Aquesta actuació s’emmarca en el compromís de l’equip de govern de tenir arranjats tots els camins públics que porten a cases habitades tot l’any, d’aquí a finals de mandat.
Actualment l’ajuntament té molt avançat el Catàleg de camins públics, que finança la Diputació de Barcelona, i té per objectiu inventariar i catalogar tots els camins públics. Es un treball molt ben elaborat, que una vegada presentat, es posarà a exposició pública perquè tothom pugui estudiar-lo, i presentar-hi al·legacions si ho considera oportú. La previsió és poder-lo aprovar a principis de l’any vinent.
Aprovat aquest Catàleg, la intenció de l’equip de govern és anar aconseguint ajuts per tal de poder tenir arranjats tots els camins que portin a cases habitades tot l’any, en primer lloc, i en segon lloc, aquells camins que portin a habitatges de segona residència, fins a tenir-los tots en condicions de transitabilitat. Recordem que durant 20 anys, s’han anat fent actuacions en molts d’aquests camins, si bé, ara cal fer una nova actuació per reparar els danys causats pel seu ús i pel pas del temps.
3.- INICIADES LES OBRES DE SUBSTITUCIÓ DE CABLEJAT- ENLLUMENAT PÚBLIC.
Aquest mateix dilluns, s’han iniciat les obres de substitució d’una part del cablejat de l’enllumenat públic, per part de l’empresa Elèctrica del Cadí. Aquesta és una primera fase, per un import de 26.000 euros, finançada per la Diputació de Barcelona , consisteix en renovar els cables d’una part dels carrers del nucli antic. Aquests cables tenen prop de 40 anys, i el pas del temps i la climatologia els han desgastat, de manera que cal fer aquesta primera fase de renovació. La previsió és que l’any vinent es pugui dur a terme una segona fase, amb un import semblant, fins a finalitzar la renovació de tota la xarxa.
S’aprofita aquesta obra per a substituir llums de sodi, per altres de led, de manera que dintre dels propers 15 dies, hi haurà 30 nous fanals amb llums led. D’aquesta manera, en els darrers 4 anys, l’ajuntament haurà substituït el 80 % dels punts de llum del poble, per altres de led, amb el conseqüent estalvi econòmic i energètic.
4.- INICIAT EL CICLE INFANTIL A L’ESCOLA DE BORREDÀ.
Un dels grans objectius de l’Escola, AMPA i Ajuntament , era el de poder obrir el Cicle Infantil, destinat a nens i nenes de 1 a 3 anys. Per aquest motiu, a meitats del curs passat es va formar una comissió destinada a Impulsar l’Escola, per aconseguir obrir el cicle, i al mateix temps garantir prou alumnes com per mantenir l’Escola oberta.
Cal dir que aquella campanya va tenir èxit, i fa un mes que es va fer la selecció de personal per a contractar un TEI ( tècnic d’educació infantil) i va ser seleccionada una tècnica que va iniciar la feina el passat dia 1 de setembre, integrada en l’equip docent de l’Escola.
Obert el període d’inscripcions, el Cicle disposa de 3 infants, i és molt possible la incorporació d’un quart en les properes setmanes. El Cicle està ubicat a la planta baixa de les Escoles en una aula condicionada, a càrrec de l’ajuntament i que suposa un magnífic espai . Ampli, ben il·luminat i ben moblat com per complir les funcions a plena satisfacció dels nens que acull.
5.- FUMIGACIÓ CONTRA L’ERUGA PROCESSIONÀRIA.
En el mateix Ple, l’Alcalde va informar d’una segona campanya de fumigació contra l’eruga processionària, en una part de la comarca d’Osona, propera a Borredà. En aquesta campanya, s’inclou una part del terme municipal que no fou tractada l’any passat.
Va explicar les gestions fetes prop del Departament d’Agricultura, mitjançant les quals es va acordar deixar per aquest any, la fumigació d’aquesta part, propera al municipi d’Alpens. A la vista del mapa tramès, es comprova el compliment del compromís, cosa que valora molt positivament.

També va elogiar l’Alcalde el molt bon resultat de la fumigació de l’any passat de manera que el resultat ha estat espectacular. Totes les zones fumigades, s’han regenerat i mostren una cara totalment recuperada. 

 

DECRETS DE PANTOMIMA- art. blogesfera socialista

DECRETS DE PANTOMIMA.
Hem de reconèixer la gran capacitat de mobilització de les entitats i partits independentistes, i l’èxit tingut en la creació i divulgació de missatges, senzills , però molt efectius per incentivar el rebuig d’una part de Catalunya, cap a tot allò que ve del Madrid – polític. També és cert que les estupideses comeses pel govern central, son de manual. Ara ve, també el govern de la Generalitat i les entitats sobiranistes, han comès errors imperdonables, que ningú ha reconegut, ni ha corregit. Avui, n’explicaré alguns.
L’error més flagrant i evident, és tenir pressa i actuar amb una celeritat impossible, en un procés cap a la independència. El contrast el tenim tant a Escòcia com al Quebec, en que varen tardar anys i anys a fer un pols a l’Estat, a l’espera de disposar de prou força social i parlamentària. Aquí som mediterranis, i la rauxa ha tirat per terra el seny. Impossible garantir l’èxit quan tens un 47% dels vots a favor de la independència, i un 53% en contra. I encara menys, pots decidir, si no disposes dels dos terços del Parlament. Es a dir, 90 diputats sobre 135. Ara en tenen 72.
Aquestes presses i precipitacions en les accions ha donat imatges que queden per la història, com les nefastes sessions del 6 i 7 de setembre, en les quals es va trencar amb la LEGALITAT CATALANA. Molts independentistes, o molts proclius al referèndum, aquell dia varen baixar del tren, entenent que no tot s´hi val, en el camí cap a la independència.
Però, tenim ara, un altre exemple de greu falsedat en el moviment institucional. El govern volia implicar quantes més institucions i càrrecs institucionals, millor i que més impactant que mobilitzar tots els alcaldes del país. Som 948 els alcaldes a Catalunya, de manera que es varen inventar la necessitat de comptar amb una cessió de locals electorals, quan mai se’ns han demanat. La cessió és automàtica , via poder judicial. M’explico. Des de fa 40 anys, els ajuntaments han determinat quins dels seus locals estan destinats a votació, quins a actes electorals, i ja està. Tothom té la llista, i sinó es diu res, és que continuen els mateixos.
Aquí calia forçar algun tipus d’implicació i per això es va reclamar la signatura d’un Decret, amb una doble intenció. En primer lloc , que recolzéssim el referèndum, i en segon lloc que es deixessin els locals. De fet, la pretensió era, que amb aquesta signatura, s’impliquessin els alcaldes, i es posessin al costat del govern de la Generalitat , de la mesa del Parlament, de la Sindicatura electoral, etc. En resum, sumar implicats i per tant represaliats, per la organització del referèndum.
El que puc afirmar a dia d’avui, és que molts, molts dels alcaldes, han fet trampa. Per qui no sàpiga com funciona un ajuntament, cal saber que els alcaldes tenim competència per dictar Decrets d’Alcaldia. Decrets que serveixen per dictar ordres, establir condicions, recolzar actes, etc., però perquè un Decret sigui vàlid, sempre ha de tenir el vist i plau del secretari de l’ajuntament que és qui dona fe, de la seva validesa, i compliment de la legalitat vigent. I per això, se li posa una numeració correlativa, als decrets anteriors. I tot seguit s’inscriu en el Llibre de Decrets que tots els ajuntaments  tenen.

Doncs, bé, he pogut saber i comprovar, en alguns dels casos de la comarca i comarques veïnes, que els suposats Decrets signats i enviats pels Alcaldes, no han estat inscrits en el Llibre de Decrets, i per tant NO TENEN CAP VALIDESA LEGAL. Son simples papers, o escrits, equivalents a un comunicat de premsa o a una carta personal, però que mai constaran en la documentació oficial del municipi. Considero greu aquesta manera de procedir per quan s’enganya als ciutadans del municipi, i amb ells a tot el poble català. Significa, també, que han fet un paper simbòlic, una pantomima, que deixa per terra la serietat que ha de tenir un càrrec institucional. Si es vol demostrar un desacord, es fa amb totes les condicions, i no per la porta del darrere. Hem d’afegir aquest fet, a tants altres errors comesos, que no diuen res a favor del que ha estat la trajectòria del país, durant molts i molts anys. Es perd credibilitat, de cara en dintre, i sobretot de cara en fora, perquè les imatges d’un conflicte en el Parlament, s’hi afegiran les imatges de centenars d’alcaldes, molts dels quals, han fet veure que signaven una cosa, i n’han fet una altra. No em sembla gens honorable, ni valent ni apropiat. S’envia un missatge als ciutadans d’actuar amb “astúcia” ?, o amb tripijocs , per fer veure una implicació, molt diferent, a la que es dona.  En propers articles, donarem compte d’alguns altres errors. I que quedi clar, que tots ells, no justifiquen ni compensen, els immensos errors comesos pel govern central, i molt especialment pel PP, causa principal, de la situació en la que estem immersos. D’això , també en parlarem , ben aviat.

Tuesday, September 19, 2017

 

LA CONSTITUCIÓ NO TÉ LA CULPA - art. Nació Digital Solsona



LA CONSTITUCIÓ NOLA CULPA.
Els qui varem conèixer i patir la dictadura franquista, valorem més la democràcia i la llibertat. I no és de rebut que alguns, ara, vulguin fer veure que el conflicte entre Catalunya i Espanya, sigui un retorn a temps passats.
La Transició va ser modèl.lica, malgrat les crítiques que se li fan, per part dels qui no la varen viure, ni protagonitzar. Es molt fàcil criticar, anys després , el que i el com s’hauria pogut dur a terme, el pas d’un sistema dictatorial, a un de democràtic, sense provocar danys importants.
Estem en una democràcia consolidada, homologable a qualsevol de les mundials, i situada en un bon lloc a nivell de proximitat, transparència i control. No es pot dir que estem en una democràcia de baix nivell.
La Constitució segueix vigent, tot i que envellida, pel pas del temps. Han transcorregut 40 anys des de la seva aprovació, i en el moment de redactar-la, es varen deixar temes que ara tocaria millorar i tancar. Però, els problemes i conflictes que ara vivim i patim no venen de l’envelliment de la Constitució, sinó de la falta de respostes a qüestions que s’arrosseguen d’anys enrere.
Les constitucions estan fetes per durar molts anys, molts. La nostra no ha de ser una excepció, però com que es va fer en uns temps i condicions molt excepcionals, ha arribat l’hora de plantejar una reforma constitucional, d’una certa profunditat. Es el que el PSC i el PSOE proposen, no solament per trobar l’adequat encaix de Catalunya dintre Espanya, sinó també resoldre altres temes que necessiten ser blindats, per la Constitució reformada.
El problema que tenim, és que s’han barrejat conceptes, fons i formes, en un sol paquet i molts catalans veuen en la Constitució, la mà del PP, com a braç executor de les seves polítiques i plantejaments. I és cert que durant uns anys, el TC va donar molt mal exemple, en quan a composició i resolucions partidistes. Aquells temps varen suposar un fort cop al prestigi de l’alt tribunal.
Però, en els darrers anys, s’han corregit aquells defectes i tots els membres procuren mostrar una total i absoluta independència, del govern de torn, procurant adoptar les resolucions per unanimitat, i no deixant d’aparèixer com el tribunal de tots. No de part.
El problema és que recuperar el prestigi perdut, necessita temps, i veure’l mitjançant resolucions de tots els nivells. Estan en el camí correcte, si bé a Catalunya perdura la imatge dels vells components, fumant puro en una plaça de toros, amb postures una mica xulesques. Les imatges tenen un poder que moltes paraules no donen. I costen de ser substituïdes per altres.
Ara bé, en aquests moments, la composició i la voluntat dels membres del TC, és mostrar-se totalment aliè a les pressions d’uns i altres, i convertir-se en un àrbitre, fora de tot dubte. De fet, algunes actuacions que li volia encomanar el govern del PP, no s’han dut a terme, precisament pel dubte en que fossin acceptades i posades en acció. Es una bona manera de demostrar la independència, de totes les parts.

He fet aquesta llarga disquisició per mostrar que la Constitució ,no té la culpa de la situació catalana. Ho dic, a la vista del menysteniment que molts independentistes li donen, posant-la com a responsable de la situació en la que ens trobem. Que el PP n’hagi fet un mal ús, i mostri unes formes, clarament reprovables, no ho hem de posar a la banda de la Constitució, sinó en la d’un partit que ha perdut l’equilibri de govern i de tractament igualitari entre territoris. Va cometre greus temeritats i insensateses, com la recollida de signatures contra l’Estatut de Catalunya, va aconseguir retallar-lo en alguns aspectes, i va fer servir l’anticatalanisme com a eina per aconseguir vots en altres indrets. Tanta irresponsabilitat ha donat peu a incrementar la indignació de molts catalans, que sense aquests fets, ara no estarien de la banda independentista. Però, els socialistes creiem, que tot i el negatiu passat, hi ha la oportunitat per refer ponts, pactar canvis, i procedir a una actualització de la Constitució, en la qual hi constin les aspiracions catalanes. Aquest és el futur que volem, i pel qual lluitem. Es el nou camí a obrir, a partir del 2-O.

Friday, September 15, 2017

 

QUINA DEMOCRÀCIA ? - art. Regió 7



QUINA DEMOCRÀCIA ?
En el marc de la llarga trajectòria, com a diputat al Parlament de Catalunya, vaig tenir ocasió de participar en els debats, discussions i reflexions per a dotar-lo d’un nou Reglament. Una autèntica Carta Magna, per regular el funcionament del Parlament durant molts i molts anys. I perquè els documents durin, han de tenir un amplíssim consens, amb unes condicions molt determinades i rigoroses, per modificar-lo. Es va aconseguir, i el cert, és que ha complert meravellosament bé les seves funcions , fins la setmana passada.
Les condicions rigoroses, eren que no es podés variar ni modificar, sense la participació dels dos terços, de membres de la Cambra. Es a dir, noranta diputats. Aquesta condició, extreta d’alguns altres reglaments de parlaments europeus, era una garantia per evitar acords de petites majories, per rebaixar els drets de les minories. Un element clau i fonamental d’un estat democràtic.
També en l’Estatut de Sau, com en l’actual, es fixaven condicions molt concretes, de majories reforçades, per a poder modificar lleis determinades, d’especial rellevància. Es el que passa en la majoria de democràcies mundials.
Doncs bé, la setmana passada, el Reglament del Parlament, i els articles dels Estatuts d’Autonomia, varen saltar pels aires, a banda dels preceptes constitucionals. Però, no parlaré avui de la Constitució, autèntica Carta Magna, de la qual deriven la resta de lleis i reglaments, sinó de les lleis catalanes. Només catalanes.
La suma de Junts x Sí i la CUP, varen considerar acceptable, raonable i perfectament viable, trencar el Reglament del Parlament. Es a dir, setanta- dos diputats, varen decidir no obeir la normativa vigent del Parlament. I ho varen fer, amb ostentació i deixant de banda, els advertiments i informes de la totalitat dels Lletrats del Parlament, entre els quals es troba un ex secretari general d’ERC. I al capdavant de tots ells, la pròpia presidenta, la qual lluny de representar a la totalitat de l’hemicicle, com és preceptiu, va optar per actuar a favor d’una part, i en clar detriment de la resta.
Però, no varen quedar aquí les coses. Totes les lleis, portades al Parlament, han de tenir el preceptiu informe del Consell de Garanties Estatutàries, el qual té un mes per emetre dictamen. Aquest Consell, ha estat proposat, i votat pel Parlament de Catalunya, sense cap intervenció de cap òrgan estatal. I els seus membres han estat proposats pels diferents grups parlamentaris, de manera que la pluralitat, està garantida. Bé, doncs, també per unanimitat dels seus membres varen dictaminar que el Parlament no tenia competències per presentar, debatre i aprovar lleis que trenquen l’ordre constitucional i l’estat de dret.

Finalment, varem poder veure i escoltar com es feia callar, com no es deixava intervenir ni llegir cap dels dictàmens ni documents essencials per conduir el debat parlamentari. El Parlament es va convertir en un caos generalitzat, enviant unes imatges cap el país i cap a tot el món, com mai haguéssim pogut imaginar. El dany a la credibilitat de la nostra principal institució perdurarà molts i molts anys, però alhora ens fa preguntar, de quina democràcia parlen alguns ? Es que en un nou país, en un nou estat, els discrepants no tindran veu ? Es que les lleis es modificaran, sense seguir els preceptes legals ? Podria enumerar unes quantes preguntes més, però millor que cadascú se les faci. 

 

PENSANT EN L'ENDEMÀ - art. blogesfera socialista


PENSANT EN L’ENDEMÀ.
No sé si gaire gent pensa en l’endemà de l’1-O, però el cert és que la vida continua i continuarà el dia 2, i ens pertoca a tots, intentar retrobar una certa normalitat. Hi dic una certa normalitat, perquè sóc conscient de l’immens abisme que s’ha obert, dintre de Catalunya, i d’aquí cap en fora.
No dic cap novetat ,si constato el trencament intern de milers de famílies, per culpa del procés, a l’igual que el distanciament d’amics i companys, de feina, de partit, d’entitats...que han tingut topades, massa fortes ,com per retornar a les relacions anteriors. Hi ha trencaments i distanciaments que son de per vida.
I això, ens ha de preocupar, i molt a tots els catalans. També la imatge que hem donat cap en fora ,perquè el procés ha passat dels somriures, a l’agror dels debats i les discussions, amb imatges inimaginables ,com les vistes en el Parlament de Catalunya, dies enrere. Allà es va posar de manifest, davant de tot el món, el profund distanciament ,entre representants del propi país.
Però, si tot això ja és prou greu, vull detallar un altre efecte perniciós del procés com és el de la paralització de tota l’acció de govern. Es inútil fer gestions davant la Generalitat perquè tenen el cap i les mans , en altre lloc.  La cúpula del govern està ocupada en el procés, i amb ell, el segon nivell de l’administració, de manera que el tercer nivell i la resta de personal, es troben sense directrius ni contactes amb qui resoldre els dubtes o els temes pendents. Davant aquesta situació, el més fàcil és parar-ho tot.
I en efecte, tot està parat, a l’espera del 1-O, primer, i després , probablement de les eleccions al Parlament de Catalunya ,si tot va com sembla anar. Un país no es pot permetre 5 anys de falta de direcció clara, i encarar-ne algun més, en funció dels resultats que es donin. Tota l’etapa d’Artur Mas, va estar dedicada a iniciar el procés, i tota l’etapa actual, a intentar sortir-ne bé. El resultat son milers de projectes aturats i milers de decisions a l’espera de tenir un govern estable.
Pels qui estem al capdavant d’ajuntaments, és un problema greu. No podem comprometre cap esforç, perquè no sabem quin resultat tindrà. La gent vol respostes, vol decisions, i la majoria de temes importants, s’han de tramitar davant la Generalitat. Hi ha qüestions que porten dos, tres i fins i tot quatre anys, sense resolució. Com se li pot explicar a un ciutadà que el seu tema està a la llista d’espera ? Com pot creure que no hi ha hagut temps ? Porto 38 anys a l’ajuntament, i mai havíem patit un període tant llarg de provisionalitat. Mai. I d’incertesa absoluta, a més de manca total d’ajuts als municipis.
Per això, hem de demanar pensar en l’endemà per aconseguir desencallar la situació i facilitar posar en marxa la maquinària administrativa i política de tot el país. Totes les administracions estan interconnectades i quan falla una, fallen totes. Els ajuntaments poden mantenir serveis, i és el que fan, però no poden impulsar-ne de nous, sinó troben interlocutor a l’altra banda. Els dirigents haurien de pensar en aquests efectes secundaris que han passat a ser prioritaris.



Thursday, September 14, 2017

 

MENTIDES I AUTO ENGANY - art. blogesfera socialista


MENTIDES I AUTO ENGANY.
Tots els nacionalismes han creat una història pròpia, per tal de fonamentar la seva acció política, i Catalunya , no és una excepció. El que no els ha agradat, del passat, el modifiquen o canvien, per donar-li aparença més ideal per als seus fins. Tenim dotzenes d’exemples, des de la pròpia derrota del 1714, fins a l’actualitat més recent.
La èpica, el victimisme, la lluita per les llibertats, la democràcia, l’assumpció de la representativitat de tot el poble català, les grans manifestacions, la raó, sempre i en tot lloc, el protocol dels actes, la modernitat, l’astúcia, el europeisme, el considerar-se el melic del món....son elements essencials per alimentar el nacionalisme i justificar totes les accions, per assolir la llibertat, i esdevenir un Estat independent, dintre de la UE que l’està esperant amb els braços oberts , perquè sense ell no podria sobreviure.
Aquests elements, degudament presentats, repetits i ampliats , mitjançant els medis de comunicació públics, i amb molts de privats, molt ben alimentats per subvencions públiques, al cap dels anys, donen el fruit que estem veient.  I si a més, es troben amb un govern central, estúpidament portat per un president,. poc donat a assumir canvis en profunditat i a reconèixer evidents errors , l’aliment multiplica els seus fruits.
I que ningú s’estranyi de les mobilitzacions i de la fe cega de molts catalans, en que l’objectiu de la independència, és viable i possible. Escoltada només una part de la història, la fan seva, i enumeren el rosari de greuges, contra Catalunya. Ningú els hi ha explicat ni contradit, les mentides constants, en molts dels arguments dels nacionalistes. Es evident que en el memorial de greuges de Catalunya hi ha veritats, per descomptat, però no és menys cert que els errors i mals comportaments del govern de la Generalitat, han fet possible molts dels fracassos obtinguts.
No  hi ha equidistància, ni objectivat, en els raonaments nacionalistes i només es dona una versió, sense ni tant sols deixar explicar l’altra. El domini sobre la informació i propaganda és total. I no els importa mentir descaradament, cada vegada que els ha interessat.  A més, el propi govern està segrestat, dominat i subjectat per forces externes que el porten cap on elles volen. Es diguin ANC, Omnium, AMI, CUP , o altres col·lectius.
I les mentides s’accepten i es diuen amb una tranquil·litat increïble. Posem algun exemple. L’assistència a la darrera Diada, la de fa quatre dies, es va considerar excepcional. Doncs bé, va ser una de les més petites dels darrers anys.  No ho dic jo, sinó entitats fora de tota sospita, amb aportació de mapes i xifres. Es calculen els assistents en una forquilla entre els 300.000 i els 350.000, com a màxim. Doncs bé, els organitzadors n’hi posen un milió, i altres, ja arriben a un i mig. Reitero el dit en aquestes pàgines en altres ocasions. A Catalunya no hi ha hagut mai cap manifestació que hagi arribat a un milió de persones.
Però, sinó és cert, la xifra queda, i satisfà als qui volen ser satisfets. Quan es parla de fe, les xifres no compten. I ara mateix, es parla de 712 Ajuntaments, signants del Decret de recolzament al referèndum. Tampoc és cert. La xifra real era de 346 Alcaldes, signataris del Decret, a data del dilluns . Fins els 712 que diu l’AMI, hi van els Alcaldes que no han dit ni sí, ni no, a la vista de la suspensió del referèndum, pel Tribunal Constitucional. Per a l’AMI i pel govern, qui no ha dit que no, interpreten que volia dir que sí. I ja està, tant fàcil com això. No s’esperen a demanar si posar-los en una llista és adequat o no. Però la xifra queda, i fa furor perquè semblen molts. I de fet serien molts si realment haguessin signat 712 ,sobre un total de 948 ajuntaments que té Catalunya.

Ara bé, en base a mentides i auto enganys no es construeix un projecte, i menys un nou Estat. Entre uns i altres, ens han ficat en un carreró de molt complicada sortida, i el dany és i serà enorme. Un dany que tardarà molt a guarir, perquè deixa un pòsit d’odi, trencament i despreci a l’estat de dret, que sempre i en tot lloc ha de prevaler. Pensar que es pot construir sobre uns fonaments d’una legalitat inventada, és auto enganyar-se. Ho veurem ben aviat. 

Wednesday, September 13, 2017

 

ELS ALCALDES NO POSEN URNES - art. Nació Digital Solsona

ELS ALCALDES NO POSEN URNES.
Els Alcaldes no posem urnes, ni organitzem votacions, ni controlem els processos electorals, abans, durant i després de les votacions. Una cosa tant senzilla com aquesta, sembla ser una novetat, de cara al simulacre de votació que pretén organitzar el govern de la Generalitat, el proper 1-O. En cap país democràtic, es delega en els alcaldes, la organització d’una votació. Es més, seria molt greu la seva implicació, per quan no garantiria la objectivitat, neutralitat i transparència que tot procés electoral ha de tenir.
Fet aquest aclariment, en contra de la promesa feta pel Govern de la Generalitat, mitjançant la Delegada del Govern a la Catalunya Central, de que no se’ns implicaria als alcaldes ni als funcionaris, en la votació del dia 1-O, ara dona la sensació que hem de ser els alcaldes els qui fem possible aquest simulacre, hi estiguem d’acord o no. El President i el Vice President de la Generalitat ens varen enviar una petició d’intervenció, amb ultimàtum de 48 hores inclòs. No es va respectar el compromís de demanar primer, i després, atendre la resposta.
I més greu , encara. Si no contestàvem, entenien que la resposta era afirmativa, a favor de cedir els locals electorals habituals. Es a dir, ja no calia una resposta concreta, el silenci per ells, volia dir que sí. I abans de transcorregudes les 48 hores, els alcaldes rebem notificació del Delegat del Govern a Catalunya, deixant clara la prohibició de participar en els preparatius del simulacre del 1-O, d’acord amb la suspensió acordada pel Tribunal Constitucional.
Els processos electorals, els han de dur a terme, els organismes establerts per fer-ho. No els Alcaldes. Nosaltres no posem ni traiem urnes. Qui ho ha de fer, son les Juntes electorals, per ordre de la Junta Electoral Central, autèntic poder autònom i lliure de tot lligam amb altres entitats de l’Estat. Es ella la que organitza tot el procés, i ordena als ajuntaments la disponibilitat de locals de votació, espais de propaganda, locals electorals, etc. La participació dels Alcaldes, només és necessària per a presidir el Ple, en el qual s’elegeixen els membres de la Mesa, i prou.

Però, en aquest simulacre del dia 1-O, se’ns havia dit que ni tant sols presidiríem cap acte d’elecció de membres de les meses electorals. Tot vindria donat i fet, pel govern, i no ens havíem d’ocupar ni preocupar per res. Doncs bé, perquè el total canvi de promesa ? Perquè se’ns vol obligar a fer, el que mai hem fet ? Perquè, aquesta implicació, quan mai se’ns havia proposat ? I perquè demanar locals de votació, si , posats a fer, el Govern podria incautar- se d’aquests locals per 10 o 12 hores, al llarg del dia 1-O. Posats a fer disbarats, que vagin per aquest camí.  Un Decret d’incautació. Ja està. Que ens deixin tranquils als Alcaldes. Els processos electorals no son competència nostra, ni ara, ni mai. I recordo que el Vice President Junqueras, va jurar que serien com sempre. Si el dia 1-O havia de ser COM SEMPRE, que ho organitzin com sempre. 

Friday, September 08, 2017

 

DEMOCRÀCIA ESQUINÇADA - art. Regió 7



DEMOCRÀCIA ESQUINÇADA.
Mal va quan s’ha de fer servir moltes vegades una paraula, per intentar demostrar que se l’estima i obeeix. Es el cas de “democràcia” que els independentistes han col·locat, en molts indrets del país, per fer veure que la respecten i la defensen.
En democràcia, la garantia és la llei. I tots els demòcrates hem de defensar les nostres lleis, tant les fonamentades en l’Estatut d’Autonomia, com en la Constitució, no en va una deriva de l’altra.
El mateix hem de fer alcaldes i regidors, a nivell municipal , amb la Llei de Bases de Règim Local, o el Parlament de Catalunya , amb el Reglament.
En els temps tempestuosos que vivim, alguns creuen tenir el dret a interpretar, o directament, modificar el Reglament del Parlament, per decidir qüestions que els anteriors parlamentaris varem establir la obligatorietat dels dos terços, per fer-ho factible. Va ser una sàvia decisió, copiada d’altres parlaments europeus. Ara, no es pot, trencar el reglament, per emprendre una deriva cap objectius inassolibles,  que causen un dany irreparable en la societat catalana, i espanyola.
Mai hauríem d’haver arribat a la situació en que ens trobem. Hi ha un memorial de greuges de Catalunya, vers l’Estat. Es cert. Culpa de tots no haver-lo resolt, en temps i forma. I és cert que el principal responsable és el govern central, però també hem d’assumir responsabilitats pròpies, quan al llarg dels anys, s’han acceptat sistemes de finançament, sense cap mena de crítica, ni s’han portat als tribunals, incompliments flagrants de compromisos estatals.
Situació similar tenen els ajuntaments catalans vers la Generalitat i el Govern Central. Hi ha un bon nombre d’incompliments, retallades i compromisos arraconats. Ho hem criticat, i en algun cas, s’ha portat als tribunals. Estem a l’espera de resolució per comprovar si se’ns dona la raó.
En moltes de les discussions que tenim amb independentistes, podem acceptar crítiques al comportament de molts càrrecs institucionals de l’Estat, però caldria també tenir en compte els errors propis. Massa sovint, els nacionalismes, tendeixen a culpar de tot, a la part contrària, per no acceptar les responsabilitats pròpies. Així estem a Catalunya i així encarem una nova Diada.
Tornant al principi, s’han donat passos, clarament equivocats perquè no respecten la democràcia que varem assolir, després de quaranta anys de dictadura. No pot haver-hi dues legalitats, o trencar una, per construir-ne una altra, sense complir els requisits que figuren en les lleis vigents. No es pot esquinçar la democràcia i fer servir un tros, i llençar l’altre. Tot és un conjunt, tot és un bloc que només pot variar si se segueixen els passos establerts en els propis textos constitucionals.

Tot i els passos donats, és hora del seny, i portar les reivindicacions als fòrums establerts. No es pot portar la societat a una situació trencadora com la que estem vivint. La crispació existent, pot augmentar, si el procés acaba en una gran frustració i tot indica que cap aquí anem. Els governants estan per resoldre problemes no per crear-ne i la democràcia no es pot esquinçar, per interpretar-la a gust d’una minoria, per molt important que sigui. 

Thursday, September 07, 2017

 

LA RESPOSTA SOCIALISTA- art. Blogesfera socialista


LA RESPOSTA SOCIALISTA.
El coneixement dels problemes, ajuda molt a resoldre’ls. I tenir persones preparades i assenyades ,al costat dels líders, afavoreix l’adequada presa de decisions. Es el que podem constatar avui mateix, davant les propostes presentades per Pedro Sánchez en el Congrés dels Diputats. La creació d’una Comissió Parlamentària que aplegui tots els partits, i emprengui un estudi per buscar una reformulació del sistema territorial, de l’Estat. No només això, que no és poc, hi ha d’altres formulacions de caràcter plenament social, destinades a treure de la pobresa i la indigència, a centenars de milers de persones, a apujar el salari mínim, a incentivar els llocs de treball en el col·lectiu de joves, etc. En parlaré ,més en detall ,en una propera ocasió.
Avui, em vull entretenir a descriure el que ha de ser el 2-O, una vegada sortits d’un pols a l’Estat que mai s’hagués hagut de produir, perquè està totalment destinat al fracàs. Es impensable per impossible que una comunitat autònoma, es consideri legitimada per convocar una votació on es decideixi la separació de l’Estat. I ho vol fer sense atendre les lleis pròpies ( Estatut d’Autonomia), trencant el Reglament del Parlament ( que obliga a disposar de dos terços dels diputats), i el més greu de tot, incomplint la Constitució.
Alguns han cregut que si es va poder dur a terme el 9N, ara es podia donar un pas més, i tirar pel dret, a les braves, sense tenir present que un Estat democràtic, no pot permetre la destrucció de l’estat de dret. El que hem votat majoritàriament tots els espanyols, i amb ells els catalans. Un Estat que és la 12 a, potència mundial i la tercera de la UE. Es impensable per impossible que algú cregui que pot guanyar-li el pols. Com igual d’impensable és que cap país del món democràtic pugui acceptar una via com aquesta.
Però bé, tornem a la RESPOSTA SOCIALISTA. Hem arribat on estem, en bona part, pels gravíssims errors comesos pel PP, a la oposició i en el govern. Res és gratuït, i les males accions, passen sempre factura. Però, lamentar el passat, no arregla el present i, encara menys, el futur. Ara i aquí, toca moure fitxa, i no d’una manera imaginària o verbal, sinó molt real. Es el que fan el PSC i el PSOE, amb la Declaració de Barcelona, traduïda en diverses propostes parlamentàries, presentades en el dia d’ahir, 5 de setembre, en el Congrés de Diputats, i donades a conèixer pel Secretari General del PSOE, Pedro Sánchez.
Parlar d’una Espanya plurinacional, obertament, sense embuts, sense retranques, suposa una autèntica revolució estratègica, d’abast històric. No és fàcil treure a la llum pública, debats intensos i complicats, per quan algunes federacions i CCAA del propi PSOE, poden pensar que si un territori és considerat “nació” tindrà uns beneficis i uns privilegis que els pagaran ells. No, el que es vol, és fer justícia i ser realistes. Històricament hem contemplat Galícia, País Basc, i Catalunya com nacions, no solament perquè tenen una llengua i cultura pròpies, sinó per la llarga història que les ha conformat. I és lògic que l’Estat que les agrupa tingui cura de la seva protecció i preservació, en tant que patrimoni propi i comú. Es el que fan tots els Estats amb situació similars.
I és lògic establir un nou sistema de finançament que tingui en compte les necessitats d’inversió, a cada territori, copiant el sistema alemany de la ordinalitat, mitjançant el qual si un territori és tercer en aportació, sigui el tercer en recepció de finançament. En això, estem, i aquest és el gran debat a tenir a partir del 2-O, com a resposta a les inquietuds, mobilitzacions i reclamacions justes, de la societat catalana. Es el moment d’aconseguir un nou pacte constitucional, pels propers anys.

Deia, al principi, que la millor manera per encarar els problemes és tenir-ne un bon coneixement, i va ser un encert posar a l’Executiva Federal del PSOE, a la Núria Parlón , alcaldessa de Santa Coloma de Gramanent, a Carles Ruiz, Alcalde de Viladecans, i a Paco Boya, ex Síndic de la Vall d’Aran, i ex diputat al Parlament, molt bon coneixedor de tota la realitat rural i territorial. Aquests tres elements, ajuntats amb Meritxell Batet, dirigent del Grup Parlamentari, i la resta de diputats en el Congrés, conformen el millor equip assessor que pot tenir Pedro Sánchez per encarar el gran repte de Catalunya, Podem ja dir que la seva feina es veu i serà decisiva en els propers mesos. Aquesta és la Resposta Socialista, que tots podem llegir en el web del PSC i del PSOE. Us la recomano com lectura obligada. 

 

RES NO QUADRA - art. blogesfera socialista

RES NO QUADRA.
Seria d’agrair que el president i el vice president de la Generalitat, es posessin d’acord, abans de sortir als mitjans de comunicació per parlar de qualsevol tema, i molt especialment del simulacre de votació que diuen preparar per l’1-O. Ho dic, perquè darrerament res no quadra, respecte els preparatius i formules de votació.
Hi ha un tema que em té intrigat especialment, perquè denota un desconeixement total del país, i d’un sistema de votació. Veiem-ho. El vice president Jonqueras ha repetit que el dia 1-O es farà una votació, amb el sistema de SEMPRE, en els llocs de sempre, amb el cens electoral, urnes, membres de meses, etc, etc.
Si es va cap una votació com SEMPRE, com pot ser que el president, digui que tenen ja a punt 6.000 urnes, quan en realitat en fan falta 8.181 ???? Per entendre’ns, en la darrera votació feta a Catalunya l’any 2015, es varen constituir 8.181 meses electorals, a raó d’una urna per cada mesa. Queda clar que es necessiten 8.181 urnes, i no 6.000. D’on es retiren aquestes 2.181 urnes ???
Un segon tema està relacionat amb els locals electorals, tant els previstos per posar les urnes com els destinats a acollir actes electorals. En cap moment s’han demanat, ni uns ni altres, de manera que a dia d’avui qualsevol que els demani per altres destins, se’ls hi hauran de deixar, i no tenir-los reservats, per si es fa o no el simulacre de votació. Això tant serveix per les grans ciutats, com molt especialment pels petits pobles ( 600, a tot Catalunya), en els quals hi ha pocs locals públics disponibles.
Tampoc s’han enviat als ajuntaments els censos electorals, de manera que ningú pot estar segur de si hi figura o no. Com es pot recomanar als 285.000 catalans, residents a l’estranger, que el millor que poden fer és venir aquí a votar, si no saben si estan censats o no, ni on exactament ?
Conseqüència de l’anterior, és que no s’han enviat les targetes censals, on consta el nom i adreça del ciutadà i el lloc on li toca anar a votar. Estem ja fora de termini per enviar-les, per quan si és fes ara, no hi hauria temps suficient per a corregir errors, cas d’haver-n’hi, i amb els canvis de domicili que cada any es produeixen, estem parlant de més de cent mil modificacions per any.
Un altre misteri, fora de termini, és la designació dels membres de les meses electorals. Si es vol fer per sorteig, comunicar-ho als designats, obrir terminis per presentació d’al·legacions, previsió de substitucions, etc, tampoc no hi ha temps, d’aquí a l’ 1-O.

I tant o més rellevant que tot l’anterior és disposar d’una estructura electoral, complerta. Una Junta electoral central, i totes les de zona, amb els corresponents funcionaris o personal adscrit. Tot plegat pot semblar senzill, però és que en la designació de membres de meses, intervenen 75.000 persones, i en l’estructura electoral no menys de 20.000. Bé, quan les coses es fan segons normes. Ara, res no quadra. Veurem quines explicacions dona el vice president Jonqueras, màxim responsable del dispositiu electoral. Farem atenció a veure com fa quadrar el desconegut dispositiu. 

This page is powered by Blogger. Isn't yours?