Wednesday, May 27, 2020
EL MÉS SORPRENENT .- art. Endavant Digital
EL MÉS
SORPRENENT.
El més sorprenent del procés independentista, ha estat, el gran nombre de
persones que havien cregut en el seu èxit, emportats per uns desitjos i unes
promeses, que res tenien a veure amb la realitat. S’ha de reconèixer que en el anomenat “ estat
major del procés “ hi havia uns quants experts en mobilització de masses, algun
psicòleg i algun estratega, ni que fos de saló. En els primers anys, varen
aconseguir injectar uns quants lemes i missatges, senzills, però efectius.
Sempre hi ha desconfiances, males arts i enveges entre càrrecs institucionals,
de partit, i entre territoris. Només falta que algú tingui els mitjans tècnics,
econòmics i humans, per poder-los aprofitar i explotar, de cara als objectius
perseguits.
Es el que s’ha dut a terme, en els anys de procés. Existia i existeix una
malfiança i tensió entre Catalunya i el que anomenem el Madrid polític. D’aquí
a alimentar aquesta tensió, i a generalitzar-la, transformant el Madrid –
polític, en Espanya, hi va un petit pas.
Si en un tema el procés ha tingut èxit ha estat, en el foment de les distàncies
entre un territori i un altre, fins el punt de crear i incentivar l’odi a tot
el que vingui d’Espanya. Sigui real o
no.
La resta d’objectius que perseguia el procés, han quedat derrotats, o
congelats fins a noves generacions, que els reprendran ,o no. En tot cas, els
qui ara vivim, ja no ho veurem. Parlo de renaixements, que poden tardar quinze,
vint o trenta anys. La història té certes repeticions, sota altres criteris i
altres modalitats. Serà en aquells moments, quan alguns estudiaran tot el
succeït en aquests darrers vuit anys, per a comprovar si en poden prendre algun
exemple, o no.
De tot el vist i escoltat, sorprèn la simplicitat dels arguments i la
inconsciència dels promotors, considerant poder emprendre un camí, obviant
totes les dificultats. La mediocritat dels actors, els ha portat a menystenir
l’estat de dret, i per descomptat, el poder d’un Estat. Oimés quan aquest
Estat, figura com la potència número dotze, a nivell mundial, i la quarta a
nivell de la UE. Tampoc varen meditar sobre temes tant elementals , per tirar endavant
un procés independentista, com és el de disposar d’una amplíssima majoria a
nivell intern, abans de buscar aliats, a nivell extern.
Es impensable iniciar qualsevol moviment separatista, si prèviament no
disposes d’un seixanta o setanta per cent de la població, a favor. I per
descomptat, res és viable ni possible, sense un recolzament extern, a nivell
dels grans Estats mundials. En aquest moment, cap Estat europeu, té cap
intenció de recolzar un moviment separatista, dintre de la UE, de manera que mai
es trobaran ajudes ni comprensió, per un procés com el que es volia dur a
terme.
I tampoc es pot impulsar un procés, amb mentides o mitges veritats sobre la
viabilitat com a país independent. Els documents ho aguanten tot, però, algú
hauria d’explicar que Catalunya té un deute de vuitanta mil milions d’euros, i
nul.la possibilitat de recórrer al deute extern. No hi ha marge de maniobra per
sobreviure, ni un sol mes, fora del marc de l’Estat, i de la UE.
Perquè, malgrat tot, no es va parar el procés ? Per un simple efecte “bola
de neu”, segons el qual, uns fets provoquen unes reaccions, aquestes, unes
altres, i així d’improvisació en improvisació, es van donant tombs, fins a
caure en la dura realitat de l’estat de dret. Pensar en que es pot fer un pols
a l’Estat, a la Justícia, a la UE, i a una part important de la pròpia
ciutadania, suposa inventar-se una altra realitat, i mantenir-la, fins que ,
aquesta s’imposa de forma clara i contundent, amb sentències judicials.
Hem arribat al final del procés, que no vol dir, al final de la
inestabilitat política i social. El procés, ha fracassat, però deixa ferides
que tardaran a curar. Necessitarem dues o tres generacions per a superar tot el
que el procés ha espatllat, però que ningú cregui que el “ho tornarem a fer “,
pugui donar altre resultat que “tornarà a fracassar”. Si els principals promotors, assumeixen la
impossibilitat de repetir accions semblants, començarem a caminar cap un futur
prometedor. I en aquest futur, tant important és la convicció pròpia, com la
presa de decisions del govern central, per a trobar un nou encaix de Catalunya,
que doni respostes a justes reivindicacions que fins ara no han estat ateses.
# posted by joan roma cunill @ 12:34 AM 
