Joan Roma

AIGUA, A QUI S’HAURIA DE SANCIONAR ? En uns moments en que la sequera ha esdevingut tema prioritari, mirem enrere, per a constatar, un altre dels grans mals produït pel procés : deixar tot l’important per a dedicar-se a fer volar coloms, destrossar l’economia, tirar per terra el prestigi assolit i causar danys múltiples ..., fins acabar en gran fracàs. Ara, ERC en el Govern, s’adona del temps i esforços perduts, i de pressa i corrents vol resoldre la problemàtica, començant per sancionar els ajuntaments, que segons ell, no hagin fet els deures. Però, a quí s’hauria de sancionar realment ? Transcric, una part del document , elaborat pel Govern Alternatiu del PSC, aportat a la cimera de grups parlamentaris, per a tractar el tema de la sequera. “ El Govern acumula una dècada d’inacció i de manca de lideratge, com en tants altres àmbits, sense tenir ni estratègia ni visió de futur per assegurar l’abastiment d’aigua. Cal recordar que l’última inversió en aigua del Govern fou la dessaladora del Llobregat de 2009. Des d’aleshores, el pressupost total de l’Agència Catalana de l’Aigua ( ACA ) s’ha reduït en un 48%, passant de 1.117 milions , el 2010, a 557 milions per a 2023. Especialment rellevant és la reducció en un 75% de les inversions de l’ACA. Si el 2010 , la suma dels capítols 6 i 7 ( despesa de capital) era de 551 milions, el 2023, aquesta xifra s’ha reduït a 138 milions. Des de l’any 2015, l’any amb el pressupost més baix, les inversions s’han incrementat considerablement, però sense arribar a les xifres de l’any 2010. Encara faltaria invertir més de 400 M, per assolir el nivell d’inversió pressupostària del 2010. Però, no només s’ha reduït el pressupost, sinó que l’execució de la inversió en infraestructures del cicle de l’aigua, a càrrec de l’ACA , és molt baixa. Entre 2017 i 2022 cap any s’ha superat el 50% d’execució pressupostària. Destaca l’execució de l’any passat, el 2022, en que amb una situació d’alerta per la sequera no es va arribar al 21% d’inversió executada”. Tancada la referència al document, puc afegir altres dades que demostren la deixadesa, la falta de prioritats, i el tarannà d’un Govern que espera que troni per anar a fabricar paraigües. Els càlculs fets, pels tècnics encarregats, avaluen en uns 132.000.000 els litres que es perden, per diferents causes, en el conjunt de Catalunya. Equivalen a gairebé un pantà de Sau, cada any. Els motius son diversos. Van des de punxades puntuals, a canonades en mal estat, trams molt envellits, ...parlem de centenars de quilòmetres, en el conjunt del país, i tant parlem de petits municipis, com alguns de molt grans. En el cas dels petits i mitjans, la manca de finançament produeix retards en obres de renovació i substitució que només es duran a terme si el Govern, posa ajuts adients , en forma de subvencions per un 90 o 100% del cost. I declarar les obres, d’urgència o emergència, a fi de reduir tràmits i terminis. Queda encara un altre detall, com és l’alta burocratització de l’ACA que motiva retards enormes, en els informes i autoritzacions d’obres, per part dels ajuntaments. En resum, si en el Decret de la sequera, el Govern preveia sancionar els ajuntaments incomplidors, hauria de començar per sancionar-se ell mateix, a la vista de la gestió passada i present. La futura, no crec sigui millor.

HORA DELS PETITS MUNICIPIS. A la recta final de les dotzenes eleccions municipals (28 de maig), iniciades l’abril de 1979, crec arribada l’hora dels petits municipis. La realitat espanyola, i amb ella, la catalana, obliga a emprendre canvis substancials per evitar un desastre territorial, demogràfic i institucional. No exagero, i sinó, mirem fredament les següents xifres: Espanya té 8.131 municipis, dels quals 1.379 tenen menys de 100 habitants, i un total de 5.002,menys de 1.000. Queda clar, perquè es parla de la “España vaciada”. Si mirem Catalunya, les xifres son aquestes: 947 municipis, dels quals 33, tenen menys de 100 habitants, 336 amb menys de 500, i finalment 487 amb menys de 1.000. Si prenem la xifra de 1.000, per definir un poble petit ( altres parlen de 2.000), a Catalunya en tenim 487, la meitat del total. Què fer quan un poble arriba a aquesta xifra ? Doncs, prendre mesures ràpides, clares i contundents per frenar la davallada, abans no sigui irreversible. Es el que pretén l’Associació de Micropobles, constituïda aquest mandat, per treballar de forma transversal i apartidista. Han fet un considerable treball, però ara quedarà interromput per les eleccions i tot dependrà si aconsegueix renovar direcció i objectius, com per assolir resultats que fins ara no han arribat. En els darrers dos anys, he elaborat algunes idees i propostes, a la direcció, i ara em poso a treballar de manera metòdica i multi sectorial per a oferir resultats o propostes pel proper mandat, que començarà a meitats de juny, amb la presa de possessió dels càrrecs municipals. El diagnòstic i deficiències d’aquests petits municipis, les coneixem tots els que hi vivim, i a més, hem estat al capdavant de l’ajuntament. En el meu cas, durant 40 anys, 12 com regidor de govern i 28 com alcalde. Per a redreçar situació, s’ha de tenir molt clar ,en primer lloc, la força disponible. Tenir prop de 500 ajuntaments al costat, permet parlar de tu a tu, amb consells comarcals, diputacions, Generalitat i Govern Central. Sense prepotència, però sense subordinacions ni claudicacions. En els diferents nivells de les administracions, hi ha un munt de normatives genèriques, impossibles de complir, per part dels petits ajuntaments. S’han de refer de dalt a baix. El Govern de la Generalitat es va comprometre a “escoltar i modular” algunes lleis, mitjançant consultes als micropobles. No és suficient ni resolutiu. Son indispensables acords de llarg recorregut com per canviar les dinàmiques administratives, polítiques i socials. Toca, primer fer els deures a nivell intern, per a tot seguit portar les propostes als dos principals nivells administratius: Generalitat i Govern Central. El que proposo és acordar un memoràndum, memorial o pla d’objectius, periodificats. Es a dir, no pretendre de cop i volta trobar solució a tots els problemes, de cop, perquè no és seriós ni possible. El que toca és fixar prioritats i batallar-les fins aconseguir-les. Els dos governs han de tenir clar que no tindran pau fins no tanquin els temes posats sobre la taula. Poso un exemple del que parlo. Si tots els petits ajuntaments tenen problemes per a disposar d’uns serveis juridicoadministratius, toca posar-ho com a primera prioritat. Proposo exigir als dos governs, que tots els ajuntaments, disposin d’un secretari – interventor i una administrativa , com a mínim un dia a la setmana. En aquests moments, hi ha dotzenes d’ajuntaments sense aquesta figura, indispensable per al seu funcionament. Pertoca, doncs, que es resolgui aquesta carència, de comú acord, fent possible que tots tinguin les dues places cobertes. Un altre element indispensable, és el de tècnic en urbanisme i obres. També s’haurà de facilitar, mitjançant la mancomunitat amb altres ajuntaments , consell comarcal o diputació. El mateix cal dir, pel càrrec d’enginyer. Coberta l’estructura juridicoadministrativa , i amb ella la tècnica, toca passar a l’econòmica- financera. En aquest tema, s’ha d’exigir la modificació de l’actual normativa pressupostària, i la de comptes, per a posar en servei un sistema simplificat per a tots els ajuntaments que no superin el milió d’euros, de pressupost ordinari. Aconseguits aquests objectius, s’ha d’anar per altres d’enorme importància i complexitat. No té cap lògica haver de redactar i assumir POUM’s, quan amb figures urbanístiques menys complexes ,serien suficients per a garantir el creixement i ordenació del territori. Volem protecció, però alhora comprensió per la realitat rural. Aturo aquí, el primer paquet de mesures a emprendre, per a facilitar la feina dels petits ajuntaments. Han de venir-ne uns quants més, en dosis més o menys amplies , per a reforçar l’autonomia i la capacitat dels petits ajuntaments, per a mantenir i impulsar noves infraestructures, equipaments i serveis. Si queda clara la nova etapa, i la nova exigència de participació i coordinació d’accions amb els petits municipis, es podrà aspirar a redreçar moltes de les situacions dels pobles petits. Primer, garantir la supervivència dels ajuntaments, tot seguit, promoure l’arribada de noves persones i famílies, i amb elles noves activitats. En parlarem en properes ocasions.

LES CUP I LA PROVA DEL COTÓ. Tots els qui ens movem en el mon municipal, teníem una gran curiositat per veure les Candidatures d’Unitat Popular ( CUP)en acció, en el govern. Fins a les darreres municipals el seu estat natural, era a l’oposició, i des de l’oposició és fàcil criticar-ho tot, i resoldre-ho tot en un plis plas. Altra cosa és des del govern. Bé, doncs, he fet un estret seguiment de 3 grups municipals de les CUP, en el govern: Monistrol de Calders (Bages), I Olvan i Berga (Berguedà). En tots tres governen sols o en pacte amb ERC a Berga- capital. D’entrada he de dir que el pas de la teoria a la pràctica, ha estat espectacularment decebedor. Si hagués de posar nota, no superarien un 4 sobre 10, potser perquè les expectatives eren altes i havien donat mostres de que amb ells arribava la revolució. I si la revolució és el que han fet i com ho han fet, millor no arribi mai més. El repte de canvi no era fàcil, però quan has promès governar d’una altra manera, has de demostrar que és possible, o almenys ho has provat. Però no, quan ja s’acaba el mandat podem dir que de canvis espectaculars no n’hem vist cap i que més aviat s’ha vist molta mediocritat i poca dedicació. Tampoc s’ha vist l’aprofitament de la presència que tenen a la Diputació de Barcelona, en el Parlament i en el Congrés de Diputats. Qualsevol partit amb representació en aquestes institucions és capaç de treure’n un bon profit. Sigui en ajuts, en informació o en resolució de problemes del municipi. Així, doncs, l’acció ha estat interna amb escassa o nul.la ajuda externa. El resultat, una molt reduïda acció política, i una pobre activitat econòmica – financera. Els qui vinguin al darrere trobaran una situació molt complicada des de tots els punts de vista. Els dos més desastrosos han estat Berga i Monistrol de Calders, amb múltiples decisions errònies que obligaran els futurs governs, a posar ordre, primer, i elaborar un pla de revisió de tot l’aprovat i del poc executat. Vindran anys molt complicats per unes maneres de fer totalment caòtiques. Pel que fa Olvan no s’han resolt clares deficiències en infraestructures, equipaments i serveis dels dos nuclis, ni tampoc posar en servei el polígon comarcal. Porta un retard de 10 anys i no té cap justificació encara que l’INCASOL hi tingui molt a veure. En resum, ja no es podrà dir que no sabem com governa la CUP. Ho sabem i podem assegurar que no ha vingut res nou de la seva mà i que com gestors han estat molt mediocres i poc eficients. Tampoc han aportat voluntaris per a incentivar i programar festes i activitats de tota mena. Al final se’ls han vist les seves carències. Ja res serà igual en els municipis on es presenten perquè els models han fracassat. No es podran mostrar espais de comparació perquè no han existit o han fracassat. Els tres municipis en son una mostra viva.

CANDIDATURA – TREBALLEM A I PER BORREDÀ- CP Eleccions municipals , 28 maig de 2023 Jesús Solanellas Altarriba Rosa Ma. Soler Caparrós Jordi Codina Ventura Josep Portell Serrat David Jubany Pujals Júlia Vidal Puigcorbé Miquel Mendoza Heras Suplents: Ma. Núria Rota Sañas Jordi Camprubí Puig Isabel Sala Puig Francisco Lacasa Lobera Ramón Nadeu Camprubí.

TV3 Y SUS AMOS. Para los poco informados de la realidad de los medios de comunicación públicos en Cataluña, les diré que son y han sido la auténtica fuerza de choque de las entidades y partidos independentistas. Sin estos medios, el proceso hubiera durado unas pocas semanas. Hay que conocer la estructura y funcionamiento de estos medios para comprender cómo se pueden producir polémicas como la que vivimos a raíz de una supuesta burla, parodia, esketch de mal gusto, en la cual se hacía mofa de la Virgen del Rocío. Para algunos, muy bien pagados empresarios, afectos al régimen, tienen en TV3 su segunda casa, donde hacen y deshacen a su gusto y condición. Toni Soler, uno de los grandes beneficiarios de encargos privados, se llevó el año pasado (2022) más de 5 millones en contratos, por programas y trabajos para la casa. El, al igual que algunos otros, viven del cuento. Da igual la calidad, e incluso la audiencia. Son próximos al régimen, no hacen falta otros méritos. Unos contratos por aquí, otros por ahí, y a vivir. Solo habrá cambios cuando entre un nuevo gobierno que tenga claro el servicio público que unos medios públicos deberían dar. Hasta no llegue ese momento, personas como Toni Soler, tienen el negocio garantizado. Nadie se extrañe por el progresivo descenso de audiencia, no solo de TV3, también de Cataluña Radio y otros canales del mismo grupo. La mayoría de catalanes estamos hartos de ver unos medios públicos convertidos en medios de propaganda, pagados por todos nosotros. Vuelvo a recordar que este entramado recibe más de 300 millones anuales, del presupuesto de la Generalitat. Hay una inflación de personal, pagado con sueldos de lujo, emparentados con los partidos independentistas, con lo cual sirven de correa de transmisión de sus mensajes. Existen programas ajenos como el que ha motivado la lógica indignación de millones de personas, devotas o no devotas. No es solo un tema de religión. Es un tema de respeto, y de apuesta por el mal gusto y la provocación cobarde. Tenemos otras muestras, en el canal más 324, con programas como el del supuesto periodista Xabier Graset, donde se presentan, repiten y propagan todos los mensajes, opiniones y debates sobre el pasado, presente y futuro del independentismo. Un programa sectario, partidista, con tertulianos muy poco dados a la objetividad y a la transversalidad. Aparecen cada cuando les da la gana, los abogados de los fugitivos en Bélgica o Suiza, para explicar sus teorías, y convicciones, siempre ligadas a la represión y a la conjura judicial, contra sus defendidos. La nueva dirección de la CCMA (Corporación Catalana de Medios Audiovisuales) se había comprometido a desmontar el entramado procesista, pero no se ha atrevido a llegar a fondo. Hay personas y programas intocables que tienen padrinos en las altas esferas, y se permiten hacer y decir lo que les viene en gana. El control de los medios ha sido una constante con el paso de los años, y estamos donde estamos, por voluntad de demostrar quién manda en la casa, y por ende en Cataluña. El daño causado por TV3, es y ha sido inmenso. Con la aplicación del art. 155 de la Constitución no se quiso intervenirla para no dar la sensación de ocupación ni revocación de medios sensibles. Fue una equivocación. La puedo comprender por la delicada situación, pero fue un error. De haberlo hecho, nos habríamos ahorrado los efectos que ahora padecemos, traducidos en vergüenza ajena, crispación y ampliación del rechazo de muchos españoles a iniciativas catalanas que muchos no aceptan por culpa de la mala imagen que sale hacia fuera. Cuesta explicar cómo es posible que un medio público pueda contratar amigos y parientes, para hacer bazofia, pagada como producto de calidad. No hablamos de libertades ni creaciones artísticas, hablamos de programas nacidos y crecidos, simplemente para vivir del erario público. ¿Por qué no van a medios privados? Porque no tienen la calidad ni el atractivo preciso. Además, para qué esforzarse en buscar calidad, ingenio y brillantez, si te pagan igual. Las conexiones con el Govern vienen de muy lejos y pretenden servirle en tiempos electorales. Así, pues, continuaran ejerciendo el papel de “Pedro por su casa” porque son los auténticos amos de su suerte. Ya llegará el día, cada vez más cerca, en que un nuevo partido de gobierno tendrá la valentía de desmontar este infame artefacto. Mientras tanto, nadie crea que acciones, actuaciones y programas como los descritos, representen en absoluto al pueblo catalán.

AQUEST ES EL CAMÍ, CAP A LA SOLUCIÓ : HABITATGE SOCIAL. S’equivoquen de dalt a baix els qui titllen els partits de no tenir ànima ni cor. I encara més els qui els fiquen en el mateix sac. Només cal repassar una mica la feina dels ajuntaments, consells comarcals, diputacions, governs autonòmics, i per descomptat el Govern central, per tenir clar què significa un partit progressista, i què un conservador. La gestió, l’administració, no és mai neutral. Si mirem els pressupostos d’uns i altres, de seguida veurem les diferències. Pels progressistes, les partides de sanitat, educació, benestar social, habitatge, joventut, gent gran...son prioritàries. No passa el mateix en el cas dels conservadors de dretes. Això és així, des de temps immemorials i no cal insistir perquè tothom té documentació a l’abast per a comprovar-ho. Faig aquesta introducció per exposar una mesura que esperàvem, des de fa molt de temps. La decisió del Govern central, d’entrar en cos i ànima a la batalla pel dret a l’habitatge. Ja no solament tindrem en pocs dies, la primera llei d’habitatge, a nivell estatal, sinó que de forma immediata es posaran els 50.000 pisos de la Sareb, a disposició d’ajuntaments i CCAA, per a destinar-los a habitatges socials. I no solament això, sinó a passar d’un 3 a un 20% , el percentatge de construcció d’habitatge de lloguer assequible. Francament aquest és un dels grans anuncis, llargament esperat. Ha tardat, però ha valgut la pena. Sóc conscient de les dificultats per a consensuar una llei com la que s’ha redactat, i igualment sabedor de la complexitat de mobilitzar l’immens parc d’habitatge de la Sareb. Ara, toca veure-ho sobre el terreny. Els qui estem a peu del canó, en diferents moviments i espais de diàleg amb sectors desfavorits, sabem de l’enorme dificultat de trobar pis, en qualsevol poble o ciutat, però molt especialment en les grans àrees metropolitanes. Es dona la paradoxa de ser més fàcil trobar feina que trobar habitatge. I son molts ja els que ni tant sols busquen pis, es conformen en trobar una habitació en un pis, a preus desorbitats. El doble anunci de mobilitzar 50.000 habitatges, al mateix temps que s’iniciarà un pla per a recuperar el temps perdut en matèria de construcció, ha de suposar un respir i un encarament de futur, radicalment diferents per a tots els municipis amb pressió habitacional. I son molts els qui el pateixen. En el meu cas concret, en tant que professor voluntari de llengua, pels refugiats acollits al Centre de Protecció Internacional de Berga, puc donar fe de les immenses dificultats per trobar pis. Ja no a Berga, sinó a qualsevol altre municipi de la província o de Catalunya, en general. Amb la paradoxa de l’existència de centenars de pisos buits, que no es posen al mercat de lloguer, i molts tampoc en el de la venda. Aquí , hauria d’haver un potent pla per a facilitar i garantir el lloguer a molts propietaris que per por a no cobrar, o a patir desperfectes, prefereixen tenir-los tancats. No té lògica fomentar la construcció, si existeix un parc d’habitatge infrautilitzat. S’han de remoure fons com perquè els ajuntaments o entitats socials puguin assumir la gestió, i en conveni amb els propietaris, aconseguir llogar-los, mantenir-los i preservar-los de qualsevol dany. Les tres mesures, sumades, suposarien un canvi radical en la situació actual d’aquest sector. Sigui com sigui, i a l’espera de resoldre aquest tercer apartat, el que queda clar és que estem davant d’una de les més importants decisions, en matèria social, dels darrers anys. Un habitatge digne, per a desenes de milers de famílies, i milers de joves, a l’espera de poder-se alliberar.

QUAN COSTARÀ EL NOU INVENT ? Uns anys al front d’un ajuntament, dona elements bàsics per a la bona gestió. Queda clar que els ingressos son limitats, i que si no es vol caure en aventures financeres, l’austeritat ha de ser un dels principals factors a tenir present. Austeritat, rigor, incrementar ingressos per vies extraordinàries, i cercar ajuts en tots els altres nivells administratius. Es nota d’immediat quin governant ha fet els primers passos en un ajuntament, de qui no ho ha fet. Els municipals, son molt més prudents i restrictius davant determinades despeses i invents. Els altres no donen el mateix valor al diner, i menys al diner públic, de manera que es llencen a objectius i projectes, sense parar compte en el cost ni les conseqüències. Faig aquesta introducció a la vista de la decisió presa per ERC, amb el president Aragonés al front, de tirar endavant “el procés de la claredat”. Fracassat el procés independentista, considera ha de buscar una altra via per a poder mantenir la ficció d’un referèndum d’autodeterminació, a imatge i semblança dels que tingueren lloc al Canadà. Que la constitució d’aquell país no tingui cap similitud amb la nostra, o que precisament pel fracàs de les dues consultes d’allà donés peu a una acta de claredat, per evitar nous intents, és igual. Els somnis s’han de mantenir, encara que sigui en base a explicacions falsejades. El procediment no el detallo. Em remeto a l’extensa explicació, publicada el dissabte passat, a les pàgines centrals d’aquest diari. La qüestió és que intervindrà molta gent. Es vol donar l’aparença d’una proposta plural, transversal, plena de grups i grupets que donaran les seves idees, i faran una composició de com s’ha d’estructurar la proposta per ser aprovada aquí, i portada, a Madrid. Hi ha un petit detall que el president no explica i és el rotund fracàs obtingut ja, en el Parlament de Catalunya. Es igual. Com que el Parlament, seu de la sobirania popular, no va entendre la proposta o li tenia mania, el millor és donar una volta i preparar-ho fora de la màxima institució catalana. I per fer-ho, barrejaran uns quans lletrats, alguns catedràtics, uns pocs escriptors, unes entitats, associacions , historiadors i personatges populars, i ja està. De tot plegat en sortirà la formula per intentar un nou embat, temps a venir. Arribats aquí, em demano, quan costarà el nou invent ? Es que portats per persones poc assenyades i poc defensores de l’austeritat, a cada pas, perdem tres o quatre llençols. Se’ns dirà que ningú cobra. Bé, puc aventurar que el cost no baixarà dels cinc milions, equivalents a la contractació de cent metges. Perquè ho dic ? Perquè fa pocs mesos vaig descobrir el nou invent creat al juny de 2021, sota el nom d’ Oficina del Pla Pilot de la Renda Bàsica Universal, amb una partida de quatre milions ( equivalents a la contractació de vuitanta metges). Aquesta oficina havia d’estudiar com concedir una renda bàsica de 800 Eur/mes a 5.000 persones durant dos anys i veure’n el resultat. La prova costaria 40 milions( equivalents a la contractació de 800 metges). La proposta fou votada en contra, per considerar més prioritaris altres serveis essencials. Però l’oficina continua, i em temo passarà el mateix amb l’estructura de claredat.

4.000 ARTICLES , PENJATS EN EL BLOG !!! Després d’anys i anys, fent ús de màquines d’escriure manuals, i tot seguit elèctriques, finalment em vaig llençar a aprendre l’ús de l’ordinador. Va ser cap a finals de l’any 2005, en que el Grup Parlamentari Socialista, en el Parlament de Catalunya, va organitzar uns cursos, de comú acord amb l’Ajuntament de Barcelona, en unes meravelloses instal·lacions, per a analfabets digitals. En unes hores, en pocs dies, vam aprendre les nocions bàsiques per comprendre el poder de les noves tecnologies, i les immenses facilitats que ens oferien. Vaig obrir un blog personal, i el novembre de 2005, hi vaig penjar el meu primer article (blogger.com/blog/posts/18831618). Al cap de 18 anys, he arribat als 4.000, amb prop de 190.000 lectors. Des d’aleshores, tots els articles que escric i publico, els passo cap al blog, que serveix perquè qui vulgui els pugui llegir, i per a mi, fa les funcions d’arxiu. Es interessant veure de tant en tant, d’on provenen els lectors i per quins temes hi ha especial interès. A vegades passa, que un tema, suposadament secundari passa a ser llegit per centenars de persones, en un sol dia. Mirant la geografia dels lectors, sorprèn el seguiment per part de centenars de persones, en els EUA, o en llocs tant distants com Suècia, Noruega, Austràlia, o Llatinoamèrica. Imagino que son molts els estudiants, professionals, emigrants en terres llunyanes que fan seguiment dels temes que passen a casa nostra, i volen tenir-ne puntual informació. Sóc molt conscient de la importància de tenir noticies fresques, quan estàs lluny de casa. Per pròpia experiència conec aquest desig de saber. Vaig viure, treballar i estudiar, durant 7 anys a la ciutat de Berna, la capital de Suïssa, en uns temps en que no teníem ni mòbils, ni ordinadors, ni res semblant. Simplement els diaris i revistes que podíem comprar en algun dels quioscos especialitzats. Esperàvem amb delit el dia d’arribada per a comprar-los i llegir-los de dalt a baix. Penso com de diferent és ara, en que tothom té accés directe i immediat a qualsevol noticia, qualsevol programa informatiu, de debat o controvèrsia, a més de poder seguir, en viu i en directe, fins i tot les sessions al Parlament, al Congrés i Senat. Res a veure amb aquells temps, ja tant llunyans. I fou precisament en aquells temps, en els quals vaig començar a escriure. Els meus primers articles els vaig fer amb 23 o 24 anys, destinats a la revista Plançó, òrgan intern de les Associacions de Gent de Parla Catalana, instal·lats a Suïssa. Jo mateix presidia Casa Nostra, de Berna, juntament amb un igualadí, i era el representant en el comitè de redacció que ens reuníem periòdicament a Schafhausen. Normalment trèiem 4 números a l’any. Retornat a l’abril de 1979, per encapçalar una llista municipal, vaig compaginar el càrrec de regidor amb el de membre de l’Executiva del PSC, a la comarca del Berguedà. I al cap de pocs mesos, iniciava el llarg camí d’escriure, de tant en tant, pel diari Regió 7, i posteriorment vaig anar ampliant la participació cap a d’altres mitjans de comunicació de les comarques centrals, fins arribar al dia d’avui en que produeixo uns 5 articles setmanals, destinats a Regió 7, Diari de Terrassa, Nació Digital Solsona, El Obrero digital, El 9 Nou, i algun altre més esporàdic. En alguns la col·laboració és setmanal, en algun altre mensual. I tots ells, després els penjo en el blog. Així, doncs, no els he comptat mai, però si he arribat als 4.000 d’ençà el novembre de 2005, segurament dec haver superat els 5.000, si hi sumem els anteriors a aquella data, tenint en compte que no participava en tants llocs com ara. El cert és que m’agrada escriure, i m’agrada parlar de temes que em revolten, m’interessen o sé que poden interessar els lectors. Es una manera de treure la ràbia en molts moments. En altres, és una manera de donar a conèixer realitats molt poc conegudes, en el país, i finalment donar opinió sobre temes de caràcter general que algú l’ha de donar. I precisament perquè faltaven opinadors i lluitadors per la democràcia, vaig incrementar la producció en els llargs anys del procés independentista. Vaig veure tanta covardia, vaig comprovar tantes tàctiques i tècniques mafioses per acovardir els autèntics demòcrates que no he parat fins ara de lluitar per la llibertat. No pretenc ser cap referent, ni cap lluitador especial, però sí ser fidel al jurament fet, de complir i fer complir les lleis vigents. I puc donar testimoni que sempre que he parlat d’aquests temes, les lectures han estat immenses. Hi ha hagut dies amb més de 700 lectures, d’un sol article, mostra de l’interès i voluntat de molta gent que no trobava en altres indrets el que trobava aquí. I penso continuar aquesta lluita, tants anys com facin falta, per exposar les mentides i falsedats, de tots aquells que es van erigir en representants del poble català, quan només en representaven una ínfima part. Vaig patir tota mena d’aïllaments, provocacions, pressions, amenaces, per mantenir-me fidel a la democràcia. No em van poder vèncer, ni a nivell personal ni a nivell polític. Ara, amb la visió i llunyania degudes, penso continuar batallant per donar a conèixer les interioritats d’aquells obscurs temps, i demostrar el perill que vam córrer tots plegats, per culpa d’uns insensats. El poder de la paraula escrita, continua sent de vital importància, en aquest tema, però n’hi ha molts d’altres que també necessiten temps i dedicació. En qualsevol cas, penso seguir escrivint i publicant tants anys com cregui convenient, si la salut m’ho permet, i sempre que no se’n ressenti ni la qualitat ni la transversalitat dels temes a tractar. Gràcies a tots els lectors i lectores. Seguirem al peu del canó, centenars o milers d’articles més. Salutacions cordials. Joan Roma i Cunill- abril de 2023.

TOCA RENOVACIÓ BANDERES, A RIPOLL. Totes les banderes mereixen respecte i consideració, oimés si son oficials, i onegen en un espai públic ,com és la Casa Consistorial. Durant anys, he vist un cert menyspreu en un bon nombre de llocs, molts més dels que un país pot permetre. Moltes persones, amb càrrecs institucionals o no, fan ús de banderes, sense atendre a sensibilitats ni oficialitats. Greu error, clara manca de respecte. Perquè una bandera llueixi esplendor, ha de ser renovada cada mig any, si es troba a l’aire lliure. Puc assegurar, en el cas que ens ocupa, que deuen portar no menys de cinc o sis anys, esperant el canvi. No és propi de Ripoll, ni de cap altre municipi, per petit o gran que sigui. Salutacions cordials. Joan Roma i Cunill, ex alcalde i ex diputat

LA BAELLS I LA LLOSA DEL CAVALL, IMATGES DE LA SEQUERA. Cada dia passo un parell de vegades pel viaducte de La Baells ( Berguedà), i un o dos cops al mes, pel de La Llosa del Cavall (Solsonès). Vaig ser espectador de la construcció de les dues preses, i em sembla impossible veure la situació en que es troben. A vegades, encara penso en els temps de diputat, quan existien peticions de poder fer represes, per facilitar la pràctica de diversos esports nàutics. Ara, simplement el que desitgem és tenir-hi prou aigua per a consum humà, i perquè els hidroavions dels bombers puguin carregar aigua, en cas d’incendis propers. El canvi climàtic mostra imatges tant dures com aquestes, i moltes altres que només cal veure donant una volta pel territori. Es evident que estem obligats a introduir canvis significatius en la nostra relació amb l’aigua. I, aquí tant va de gastar-ne menys, com de recollir-ne més, en temps de pluges, i encarregar al Govern, inversions potents en plantes dessaladores, al mateix temps que se’n fan per reutilitzar-ne d’altres. Dit això, toca també recompondre el funcionament de l’ACA ( Agència Catalana de l’Aigua). Ha d’existir, per suposat, però amb una remodelació integral de l’estructura, inversions i funcions. Durant anys els alcaldes ens hem barallat amb aquesta Agència, per la seva desmesurada burocràcia, una insolent prepotència, i uns usos i abusos que no haurien d’existir, en els temps actuals. Encara recordo una anècdota, de quan em van demanar aportar en el termini de 30 dies, unes analítiques d’una font que volia legalitzar. Em demanaven aportar, en aquest termini ,els resultats obtinguts, a cadascun dels trimestres de l’any anterior. O de quan et demanen informes sobre inundabilitat , de centenars d’anys, malgrat existeixin unes instal·lacions més properes al curs d’aigua, amb permís de la mateixa Agència. La persistent sequera podria esdevenir una gran excusa per a transformar aquest organisme, en un de millor estructurat i gestionat. Si mirem les inversions programades per aquest any, veurem els grans retards en la seva execució. I si mirem llistat d’ajuntaments, a l’espera d’informes, autoritzacions i controls, constatarem terminis que no son de rebut. Totes les administracions han de ser àgils i eficients, molt especialment les dedicades a temes com el que tractem. Tant en aquest camp, com en el d’urbanisme, molt estretament lligats, les gestions i tramitacions son un dels pitjors malsons pels ajuntaments. Fa pocs dies, vaig manifestar que si realment el Govern vol ajudar els ajuntaments, en comptes de dictar un Decret, ple de requeriments i sancions als ajuntaments, el que cal és un nou Decret, acompanyat de 100 milions, en ajudes destinades a la renovació i reparació de canonades d’aigua “en alta”, moltes de les quals tenen més de 30 o 40 anys de servei. Alguns tècnics, bons coneixedors de les xarxes d’aigua, donen xifres de milions de litres de pèrdues diàries, que en volum anual, s’acostarien a tot el que suma el pantà de Sau. Aquí és on s’ha d’actuar de manera urgent, i tot seguit, emprendre les accions abans esmentades, algunes de les quals tenen anys de recorregut ( noves dessaladores). El cicle de l’aigua, és lent i permanent. Els darrers governs, ocupats en altres coses, ho havien oblidat.

EL DAÑO CAUSADO. Mirando atrás, después de los desastres producidos por el proceso independentista, todavía hay amplios sectores que no los quieren reconocer. Todavía hay miedo, en estos círculos cerrados, incapaces de romper con el pasado y aceptar la realidad. A nadie extrañe el enorme interés en continuar hablando de represión del Estado contra Cataluña, de exiliados, de falta de libertad, y de comparar España con países que están a años luz de nuestra democracia. ¿Por qué mantener la ficción? Muy fácil, sin ficción se derrumba todo el edificio independentista. No hay ningún interés en que vuelvan los fugitivos. Es más, cuanto más se alargue su estancia en el extranjero, mejor para sus partidos. Todos los nacionalismos necesitan hacerse las víctimas. Por un lado se consideran más inteligentes, más sabios, mejor preparados, etc, etc, y por otro deben explotar la faceta de que fuera de España, estarían en la gloria. Ellos, quizá sí, el resto, seguro que no. En fin, para los que hemos conocido, en el pasado, a auténticos refugiados, produce vergüenza e indignación, que aquí se quiera comparar a éstos, con aquéllos. Nada que ver. Ni por origen, ni por condiciones. Recuerdo, en mis años en Suiza, haber hablado con republicanos exiliados, huidos a Francia, Inglaterra, América, etc. Sus penalidades fueron enormes, durante años, muchos años, hasta poder rehacer sus vidas. Y de hecho, una inmensa mayoría no pudieron volver a España. Saber cómo viven, dónde viven y lo que reciben de sueldo, estos fugitivos, habría de ser motivo de escándalo. Pero, nadie lo explica, sus partidos los mantienen lejos, a cambio de prebendas imposibles de describir. ¿Hasta cuándo durará la ficción? Imposible de predecir, pero hasta que les sea rentable. Todavía hay colectivos de fanáticos, que se creen todo lo que les cuentan. Ya llegará el día en que se den cuenta de todas las falsedades, pero de momento aguantan. Sí hay las puntuales deserciones, y las desapariciones, por ley de vida. Las encuestan van reflejando la disminución de los más radicales, y un cierto aumento de los seguidores de les leyes vigentes. Dicho esto, habría que hacer un balance del daño causado, para obligar a rendir cuentas a todos los protagonistas. Protagonistas que ocupan todo tipo de escaños, cargos públicos o privados – subvencionados. Personas que proclaman en público su resistencia, y sus ansias de libertad, a cambio en un espléndido salario. Para hacer auténtica limpieza habrá que esperar un cierto tiempo. Si todo va bien, en las próximas elecciones municipales, muchos de los alcaldes que sucumbieron al proceso, perderán las elecciones. Alcaldes de ERC, o de Junts, que antepusieron su compromiso con el proceso, al de gobernar el municipio, van a perder las elecciones y pasarán al olvido, como ya pasó con muchos otros, en las pasadas elecciones de 2019. Espero y deseo, les pase lo mismo, a los que quedan de aquellos aciagos días. Si todos los cargos públicos se hubieran mantenidos fieles al juramento dado, el proceso habría durado unos pocos días. El daño causado habría sido mínimo, y ahora estaríamos hablando de una anécdota sin más. Pero no lo fue, y no puede volverse a producir. De aquí la relevancia en dar a conocer todo lo que sucedió, y todo lo que perdimos por culpa de los instigadores. El daño causado ha sido inmenso, justo es que lo paguen los causantes.

LA BAELLS I LA LLOSA DEL CAVALL, IMATGES DE LA SEQUERA. Cada dia passo un parell de vegades pel viaducte de La Baells ( Berguedà), i un o dos cops al mes, pel de La Llosa del Cavall (Solsonès). Vaig ser espectador de la construcció de les dues preses, i em sembla impossible veure la situació en que es troben. A vegades, encara penso en els temps de diputat, quan existien peticions de poder fer represes, per facilitar la pràctica de diversos esports nàutics. Ara, simplement el que desitgem és tenir-hi prou aigua per a consum humà, i perquè els hidroavions dels bombers puguin carregar aigua, en cas d’incendis propers. El canvi climàtic mostra imatges tant dures com aquestes, i moltes altres que només cal veure donant una volta pel territori. Es evident que estem obligats a introduir canvis significatius en la nostra relació amb l’aigua. I, aquí tant va de gastar-ne menys, com de recollir-ne més, en temps de pluges, i encarregar al Govern, inversions potents en plantes dessaladores, al mateix temps que se’n fan per reutilitzar-ne d’altres. Dit això, toca també recompondre el funcionament de l’ACA ( Agència Catalana de l’Aigua). Ha d’existir, per suposat, però amb una remodelació integral de l’estructura, inversions i funcions. Durant anys els alcaldes ens hem barallat amb aquesta Agència, per la seva desmesurada burocràcia, una insolent prepotència, i uns usos i abusos que no haurien d’existir, en els temps actuals. Encara recordo una anècdota, de quan em van demanar aportar en el termini de 30 dies, unes analítiques d’una font que volia legalitzar. Em demanaven aportar, en aquest termini ,els resultats obtinguts, a cadascun dels trimestres de l’any anterior. O de quan et demanen informes sobre inundabilitat , de centenars d’anys, malgrat existeixin unes instal·lacions més properes al curs d’aigua, amb permís de la mateixa Agència. La persistent sequera podria esdevenir una gran excusa per a transformar aquest organisme, en un de millor estructurat i gestionat. Si mirem les inversions programades per aquest any, veurem els grans retards en la seva execució. I si mirem llistat d’ajuntaments, a l’espera d’informes, autoritzacions i controls, constatarem terminis que no son de rebut. Totes les administracions han de ser àgils i eficients, molt especialment les dedicades a temes com el que tractem. Tant en aquest camp, com en el d’urbanisme, molt estretament lligats, les gestions i tramitacions son un dels pitjors malsons pels ajuntaments. Fa pocs dies, vaig manifestar que si realment el Govern vol ajudar els ajuntaments, en comptes de dictar un Decret, ple de requeriments i sancions als ajuntaments, el que cal és un nou Decret, acompanyat de 100 milions, en ajudes destinades a la renovació i reparació de canonades d’aigua “en alta”, moltes de les quals tenen més de 30 o 40 anys de servei. Alguns tècnics, bons coneixedors de les xarxes d’aigua, donen xifres de milions de litres de pèrdues diàries, que en volum anual, s’acostarien a tot el que suma el pantà de Sau. Aquí és on s’ha d’actuar de manera urgent, i tot seguit, emprendre les accions abans esmentades, algunes de les quals tenen anys de recorregut ( noves dessaladores). El cicle de l’aigua, és lent i permanent. Els darrers governs, ocupats en altres coses, ho havien oblidat.

UN BON MOMENT PER A FER NETEJA !!! Convocades ja les eleccions municipals, pel diumenge 28 de maig, és el moment ideal per a fer neteja de simbologia independentista, allà on encara sigui present. De fet, tots els alcaldes/alcaldesses han de saber que estan prohibits tots els símbols, totes les banderes, tots els cartells, pancartes, etc, de caràcter partidista. A vegades, es critica Espanya per a moltes coses, ben poc rellevants i en canvi, no se la fa mereixedora de grans elogis per un motiu ben evident i incontrovertible: cap elecció, de cap mena, ha comportat discussió sobre l’estricte, puntual i rigorós resultat. Portem prop de 50 conteses electorals de tota mena: municipals , autonòmiques, generals, europees, referèndums, i no trobareu ni una sola taca en el seu desenvolupament i resultats. El perquè cal buscar-lo en l’encert en confiar a la Justícia, la responsabilitat de constituir les Juntes Electorals, i fer-les plenament fiables, àgils i decisòries, a l’hora de prendre part en els processos. I aquí, hi participen tots els partits, mitjançant el nomenament de representants, que tenen veu, però no vot, en la majoria de decisions, però poden intervenir per a supervisar, controlar i si cal, presentar peticions de revisió d’acords o resolucions. El mateix acte de recompte públic, preveu que cada partit pugui tenir-hi apoderats o interventors, com per comprovar que tot el procés sigui impecable. Després, es tornaran a llegir les actes i a revisar els vots “discutits o controvertits” prenent la decisió definitiva. En resum, que s’ha arribat a un molt elevat grau d’eficiència i rigor que ja voldrien molts altres països del món. Dit això, ja a les passades municipals, vaig ser especialment rigorós en l’exigència de fer treure tota simbologia independentista de totes les infraestructures, equipaments i serveis municipals, o públics, en general. Tinc intenció de repetir experiència, deixant clar que cap municipi pot tenir excepcions. Ni estelades, ni llaços, ni pancartes, ni cartells partidistes poden figurar en cap lloc públic. La comunicació, foto inclosa, a la Junta Electoral de Zona, dona lloc a una immediata resolució dirigida a l’ajuntament pertinent, amb unes hores per donar compliment al requeriment. Cas contrari, les conseqüències son dures i immediates. Es el que crec s’ha de fer arreu del país. No pot ser que a hores d’ara encara tinguem en determinats ajuntaments, escoles, biblioteques, pavellons esportius, ... símbols d’un passat fracassat, però que no ha estat esborrat. La gent ha de poder anar a votar, amb la feina de neteja feta. I precisament aquesta feina ha de fer possible que no s’hagi de repetir. Durant anys, les entitats i partits independentistes van creure que el país era seu. Van omplir el territori de pals i estelades que ara mostren la seva esfilegassada figura, o llaços descolorits que espatllen el paisatge, i algunes pancartes que ja ni se sap què deien. Son les restes del naufragi. Algunes no les podrem fer treure, però totes aquelles que estiguin sota la nostra jurisdicció, han de ser retirades, per respecte a tots els ciutadans i ciutadanes. El 28 de maig, és una nova mostra del triomf de la democràcia. Ningú el pot espatllar.

COM HAURIA DE SER EL DECRET DE SEQUERA ? Plenament d’acord amb els arguments exposats pel PSC, a la cimera sobre la sequera a Catalunya. Abans de fer un Decret, cal tenir molt estudiat i planificat el que s’hi vol posar. Aleshores, quin era el Decret o quin seria el Decret esperat i desitjat ? El que aportés propostes i sobretot solucions. Segons converses amb tècnics de l’ACA, o per informacions extretes de reunions d’alcaldes, comissions de petits municipis, ets, sabem que tenim un país amb una extensa xarxa d’abastament “en alta”, molt envellida i per tant molt ineficient. Alguns parlen de centenars de quilòmetres en mal estat, altres posen xifres encara més altes, sumant les deficiències “en alta” i “en baixa”. Queda clar que perdem milions de litres, cada dia, per culpa de xarxes en males condicions. Si això, és així, i és ben fàcil comprovar-ho amb les dades que ha de tenir l’ACA en el seu arxiu o per les que tenen els ajuntaments, el Decret adient seria aquest: El Govern dicta un Decret contra la sequera, acompanyat d’una dotació de 100 M, per a fer-hi front. I tot seguit, implementar mesures, via urgència o emergència, similars a les que va posar en marxa el Pla Zapatero. Aquella via permetia reduir al mínim els tràmits per a aprovar, adjudicar i executar les subvencions del Pla. Vull recordar que el primer Pla, tenia un volum de 8.000 M, i el segon de 5.000. Tots dos van comportar un repte per a tots els ajuntaments, però van fer possible milers d’obres arreu del país, amb una agilitat mai vista. Perquè no anar per aquest camí, en comptes de només pensar en sancionar ajuntaments ? Prou feina tenen els ajuntaments com perquè tinguin l’alè de sancions al clatell. Es que algú pensa que un alcalde o un equip de govern no s’ha pres el problema de l’aigua com el més important? Evident. Però imaginem-nos que dos o tres-cents ajuntaments petits o mitjans, tenen canonades en mal estat, que els fan perdre un 10, 15 o 20% del cabal, què poden fer, sinó tenen els recursos per a fer-hi front ? En canvi, si tenen un Decret que els permet presentar un projecte de renovació, aprovar-lo, dotar-lo econòmicament i procedir a la convocatòria i adjudicació, per via d’urgència, amb un finançament del 90 o 100 %, és evident l’aprofitaran i resoldran situacions que han esdevingut endèmiques. Molts poden pensar que si l’aigua és prioritària, els ajuntaments han de posar-hi els diners. Molt bé, sí, si els tenen, i sinó ? Aquests dies, s’han dut a terme nombroses entrevistes a tècnics, polítics i teòrics del canvi climàtic. En algunes de les converses s’han donat xifres, que caldria contrastar, però deixen clar que es perd com a mínim un 25% dels cabals, per les pèrdues a la xarxa. Sí, sí, parlem d’un quart dels cabals que és molt, i segurament amb altres mesures podríem encara aprofitar millor les captacions, a banda d’incrementar els cabals de les dessalinitzades. En resum, no prenguem els ajuntaments per nens petits que si no se’ls renya i no se’ls sanciona no creuen. Confiem en ells, i ajudem-los a resoldre els problemes dels seus ciutadans. Son ells els que aniran a reclamar a l’ajuntament, no a la Generalitat. Així que si es vol fer un bon Decret contra la sequera, que vingui ben acompanyat d’inversions per posar al dia les xarxes. Hi guanyarem tots.

COMARQUES A DOJO ! Vaig formar part, durant un bon nombre d’anys, de la Comissió de Delimitació Territorial de Catalunya, encarregada d’estudiar, proposar i ,si s’esqueia ,aprovar tota mena de rectificació de disfuncions territorials, modificacions de mapes municipals, comarcals o , fins i tot provincials. Un bon lloc per a constatar el gran nombre de situacions inadequades, hereves de l’ ordenació municipal, comarcal, regional i provincial. D’aquells temps, vaig tenir interès en informar-me millor de la primera ordenació comarcal de Pau Vila, amb la proposta de 38 comarques i 9 vegueries o regions, represa en els primers anys de la democràcia recuperada, i modificada pels governs Pujol, acordant afegir 3 comarques i reduir les regions. Al final, 41 comarques, i primer 6 regions, que després passaren a 7 i finalment a 8. Dic finalment, per dir alguna cosa, perquè no hi ha cap garantia que el mapa no es torni a moure. Anys després , veiem com la batalla pel Moianès, té èxit i passem a tenir-ne 42, i ara mateix amb l’Executiu en mans d’ERC, i amb clars interessos de partit, es crea la del Lluçanès ni que sigui amputada, respecte la proposta inicial, obtenint la número 43. Sense temps, per prendre alè, se’n proposa una altra, sota el nom d’Alta Segarra, per cobrir la que seria la número 44. S’acabarà la cosa aquí ? En absolut. Quan s’obre un meló , s’ha de ser conscient que s’obren expectatives de difícil contenció. Ben aviat veurem com cada ciutat mitjana, voldrà esdevenir capital del seu entorn immediat, de manera que podem pensar en 8, 10 o 15 noves propostes, mesos o anys a venir. Es sostenible ? Es raonable ? Es operativa aquesta ordenació, distribució o divisió territorial ? En absolut. Però, quan un Govern no té les idees clares i juga més a interessos de partit que de país, passa el que passa. Vull recordar que s’ha dit a la Mancomunitat del Lluçanès, precursora del que un dia ha d’esdevenir Consell Comarcal que disposarà d’un pressupost, transferit per la Generalitat, és a dir per tots nosaltres d’1,1 milió d’euros. I, en efecte, cada consell comarcal ( en tenim 42 ) com a mínim necessita d’un milió pel seu funcionament bàsic. De fet, tots han reclamat més i millor finançament perquè no és suficient per a mantenir l’organigrama creat. Així , doncs, d’entrada i com a mínim , cada any la Generalitat ha de transferir 42 milions, als quals s’hi afegeixen molts altres per a gestionar serveis propis del Govern que encarrega fer als consells comarcals. En resum, tenim un maremàgnum d’organismes, òrgans , consells, ets, impropis d’un país ordenat i ben gestionat. Si el futur consisteix en anar trossejant i creant nous territoris, al final en tindrem tants com municipis. I recordo que tenim 947 municipis, en un petit país com el nostre, i tants nivells administratius que ben aviat serem el territori més trossejat, dividit i subdividí de la UE. Ens ho podem permetre ? Es eficient ? Es sostenible ? Fa anys, vaig defensar la creació de Mancomunitats de municipis ( en substitució dels consells comarcals ), organitzades per gestió de serveis, trencant límits comarcals. Si no anem cap aquí, no veig possible, la imparable creació de noves comarques, fins a l’infinit. L’efectivitat de les mancomunitats, prové de la seva adaptació al territori i a la facilitat per crear i gestionar tots aquells serveis que necessita la gent que hi viu. Es una via ràpida i eficient de creació i gestió, aprofitant recursos municipals, als quals s’hi sumen altres de la resta d’administracions. Les mancomunitats tenen lògica sectorial, independentment dels límits comarcals. Algun dia, espero, la realitat s’acabarà imposant.

CON EL AGUA NO SE JUEGA. Los que vivimos cerca de un pantano, tenemos cada día, una muestra clara de cómo es de grave la situación de la sequía. Comparamos como está estos días, con otros meses y otros años, y nadie puede negar que necesitemos lluvia, en grandes cantidades para recuperar el volumen perdido. El problema no es de ahora. Se viene arrastrando de años atrás y los buenos políticos intentan resolver las carencias, sin esperar al último minuto. Aquí, en Cataluña, el proceso independentista nos ha tenido ocupados durante una década, y no ha habido tiempo para pensar en el día a día. Ahora, de golpe, se dan cuenta del desastre que se nos viene encima, y pretenden resolverlo con un Decreto y una cumbre de grupos parlamentarios. Pues bien, ni el Decreto ni la Cumbre, han ido como esperaban. La mayoría de partidos, especialmente el PSC, ha considerado inadecuado dictar un Decreto, antes de la Cumbre. Y en la Cumbre han expuesto la dejadez del Govern en todo lo relacionado con el ciclo del agua. El resultado, ha sido negativo, desde todos los puntos de vista. Voy a resumir situación y posiciones. Depender en todo y para todo del régimen de lluvias y de las nevadas, ya no es de recibo. El clima se ha vuelto irregular, impredecible y hay que recurrir a técnicas y prácticas, más propias de países secos, que de los húmedos. Por este motivo hay que llevar a cabo importantes inversiones en desalinizadoras, sobre todo, para cubrir las necesidades de agua en los principales puntos de la costa catalana. Tenemos incrementos notables, en los meses de verano, que no pueden ser cubiertos con las instalaciones y captaciones habituales. Hay que minimizar el consumo, no solo doméstico sino industrial, agrícola y ganadero. Hay que recoger agua de lluvia, a todos los niveles, animando a empresas y particulares a planificar las nuevas construcciones, con estos sistemas. Y lógicamente las administraciones públicas han de dar ejemplo, para usar esta agua en riegos, limpieza y equipamientos. Y, ante todo, evitar pérdidas de la red. Precisamente uno de los puntos más discutidos del Decreto, era la previsión de expedientes y sanciones a los ayuntamientos, por no cumplir las restricciones programadas. En la Cumbre de partidos, se aportaron datos, realmente inaceptables de pérdidas de caudales, por redes en mal estado. Hay que recordar que llevamos 44 años de democracia recuperada, y las primeras obras en redes, necesitan urgentemente ser renovadas. Pues bien, cómo pueden afrontar estas inversiones los pequeños y medianos ayuntamientos sin ayudas específicas. Se calcula en varios millones de litros al día, la pérdida de agua, en el conjunto de los servicios municipales, de forma que antes de pensar en un Decreto contra la sequía se debería haber pensado en un Decreto para renovar redes de agua municipales. Lo lógico hubiera sido, acompañar el Decreto con 100 M, destinados a reparaciones de urgencia. El Govern, ha prometido movilizar 50 M. Veremos, si lo hace y en qué condiciones. Por aquí hubiera tenido que empezar el tema. Y no ahora, sino uno o dos años atrás. De momento, a pocas semanas de las elecciones municipales no se prevé una nueva reunión de grupos parlamentarios. Como todo, se deja para después. Y después estaremos ya en junio, y los nuevos Consistorios no se constituirán hasta mediados de mes, con todo lo que conlleva de pactos, composición del organigrama municipal, etc. De repente nos encontraremos en julio y agosto, los dos grandes meses de consumo de agua. Si, entre tiempo no ha llovido suficiente, tendremos un verano realmente complicado. Y todo por la falta de previsión y planificación. Eran muchos los que creían que el proceso independentista no conllevaba otros problemas que los del momento. No, no, cuando la cabeza y la acción están en otras cosas, lo importante queda por hacer. Ahora, hay que atrapar el tiempo perdido, y algunos creían que sancionando a los ayuntamientos se resolvía el tema. Ha habido que pararles los pies, y recordarles que la suma de acciones y actuaciones es más eficiente que la imposición de sanciones.

MANCA HABITATGE SOCIAL, EN EL PIRINEU ? Quan no es fan els deures, aviat surten els problemes. Es el que passa a multitud d’indrets de Catalunya i molt especialment a les comarques de muntanya. Parlo de la manca d’habitatge de lloguer, a preu raonable. Fa anys que la Generalitat no en construeix , i els ajuntaments no tenen prou capacitat per fer-ho. Resultat ? que uns pels altres, aquest element essencial ha quedat fora de joc. Tard o d’hora, les necessitats requereixen solució, i en aquests moments el despoblament, s’afegeix a la manca d’habitatge de lloguer, de manera que fa impossible recuperar vida i activitat, en bona part del país. Què caldria fer ? Doncs, posar en marxa iniciatives innovadores i valentes en tots aquells indrets on la necessitat s’ha fet més evident. I fer-ho per una doble via. La de la Generalitat i la dels Ajuntaments. Això requereix una bona dotació pressupostària, de caràcter plurianual. No es pot pensar en la iniciativa d’un any, per molt potent que sigui, sinó d’un Pla d’habitatge a 8 o 10 anys vista. Un Pla que prevegi elevades partides per a l’INCASOL, i alhora ajuts importants per a tots aquells ajuntaments disposats a fer front al repte. La suma d’uns i altres permetrien pal•liar l’escassedat, en aquest període de temps. Per part de la Generalitat, hauria de buscar solars, parcel•les no ocupades o sectors en mal estat, per destinar-los a habitatge. I els Ajuntaments, amb els ajuts de la Generalitat, i amb tots aquells que puguin venir de l’Estat, o de la UE, fer el mateix, si bé buscant la compra i rehabilitació de cases velles, com a via per a renovar nuclis antics. La necessitat es constata en totes les comarques de muntanya, i molt especialment en les més dinàmiques, pel fet de que el turisme i la segona residència ha esgotat tots els habitatges lliures. Els preus han anat augmentant fins a fer-los impossibles per als treballadors, o el jovent que es vol independitzar. Resultat ? Acumulació de persones en pisos, o una alternativa dolenta, com és viure en furgonetes, caravanes o en càmpings. Això no és nou d’ara. Ja fa anys que dura i d’aquí la urgència de posar-hi remei sinó volem fer impossible trobar treballadors i arrelar el jovent al territori. El perquè no s’ha fet res, l’hem de buscar en els llargs anys de procés, en que tot estava dedicat i destinat a embats estèrils i batalles de campanar. Així hem passat una dotzena d’anys, i el temps no es recupera i les inversions perdudes, tampoc. Ara, toca començar de nou, entrant en temes aparcats i que s’han d’entomar per no desequilibrar encara més el país. Darrerament s’ha parlat de la necessitat d’uns 2.700 habitatges. Sincerament crec que hauríem de parlar del doble si volem dotar totes els comarques pirenaiques de suficients habitatges com per cobrir la demanda. I no és tant difícil estudiar la demanda, com tampoc planificar actuacions. Vull recordar que pels JJOO d’Hivern s’havia programat un important volum d’habitatge per acollir els esportistes, i tot seguit destinar-lo a habitatge de lloguer assequible. Agafem aquelles previsions, i fem-les servir per planificar les dotacions a cadascuna de les comarques. I no perdem més el temps perquè la necessitat és urgent. Prou anys hem perdut com per perdre’n més.

CLARA PONSATÍ , VALENTÍA PERSONIFICADA ! Si les companyies d’almogàvers, ressuscitessin, moririen de vergonya veient les proves de valentia de Clara Ponsatí i de tots els qui han compartit els anys de procés independentista. S’han d’entendre les seves declaracions i accions, lluny de la terra catalana. S’avorreix mortalment a Brussel•les. S’ha d’entendre. Qui hagi passat uns dies en aquelles terres, haurà vist la grisor del cel, la falta d’animació en carrers i places, la gastronomia poc gustosa i l’escassedat de festes i festetes. Tocava muntar un nou show contra la pèrfida Espanya que la persegueix per terra, mar i aire , i ella ha de mostrar el seu coratge i valentia. Res millor que presentar-se en cos i ànima en el centre de Barcelona, a plena llum del dia, amb un arma de destrucció massiva com per parar totes les policies del món: la credencial d’eurodiputada com escapulari. Qui pot gosar tocar una dona, protegida per un escapulari ? Només algun servidor espanyolista, a les ordres d’un jutge diabòlic, que la persegueix des de temps immemorials. De fet, ja abans de néixer ella, jutges com Llarena , perseguien persones com Clara Ponsatí. Dones rebels, valentes, incansables en la lluita contra la injustícia, i ella, ara ha tornat per demostrar que té les mateixes conviccions de sempre. No va tornar abans perquè tenia molta feina en el Parlament Europeu. Ningú pensi que no ho va fer perquè estava acusada de sedició. A ella li és igual les imputacions que li puguin fer. Sinó hagués estat per la feina, li era igual venir ara que dos anys enrere. Només ara, amb bona part de la feina feta, ha tingut un parell de dies per venir a Espanya, camuflada en un vehicle, portat per un fidel servidor, a les seves ordres, pagat pel Parlament, com assessor. En resum, hem assistit, una vegada més, a una representació teatral, barreja de comèdia i sainet, tant propi de l’Espanya canyí. Ni en els millors teatres de la capital, Madrid, es podria veure un espectacle com aquest. Arriba la senyora, amagada com un paquet d’una empresa de distribució, protegida pels tres advocats permanents de que disposa, exposa a quatre periodistes els seus tres manaments, i se’n va a la Plaça de la Catedral. Podia elegir un lloc més teatral que aquest ? Impossible, els seus assessors, l’han ben aconsellada i allà, irromp la comitiva, un Mosso d’Esquadra ! Com pot ser que no aparegui un Guàrdia Civil ? O com a mínim un Policia Nacional ? No, no, és un Mosso que li mostra la credencial i li demana l’acompanyi fins un cotxe camuflat. Ella treu l’escapulari – credencial d’eurodiputada, i li diu “ sap vostè amb qui parla ?” “està segur que ho vol fer ? “s’imagina el que li pot passar, si em toca ? I el valent Mosso, continua amb el seu paper, i ella, valenta, serena, amb la noblesa que li dona el càrrec, es fica en el cotxe, sense resistència, sense oferir batalla... es rendeix? No, no , es una nova estratègia en la batalla independentista. I ja està, passada pel Jutjat, tornada al gris país, i pataleta en el Parlament. Ara, meditació i reflexió, de si li convé repetir fets, el dia 24 d’abril a Madrid, o millor quedar-se a casa. Què farà? El serial.... continuarà. No patiu ,us en informaré.

BARÇA, PERPLEXITAT, A L’ESPERA D’EXPLICACIONS. Ho sento, no sóc de cap partit esportiu. Admiro molts esportistes, però a nivell personal, em dedico més a caminar i practicar ioga que no pas a esports mediàtics. Amb tot, no puc quedar al marge de noticies, informacions i documentació que afecten un dels emblemes del país, no en va és molt més conegut aquest Club que la majoria de les nostres institucions, i territori, excepció feta de Barcelona – capital, coneguda arreu del món, arran la celebració dels JJOO del 92. No entenc, no puc entendre, com un Club d’aquestes dimensions ,pot estar sotmès a dubtes sobre la seva administració i gestió durant un llarg període de temps. El dany que causa és infinit, amb conseqüències, imprevisibles de comptabilitzar. Però, és que de les informacions aparegudes, es desprenen multitud de preguntes que busquen resposta. Y la primera és com pot ser que les suposades auditories, internes i externes, no detectessin aquests pagaments?. No parlem de petits quantitats que podrien passar desapercebudes, parlem de milions en tot el període documentat. Tot seguit, apareix una nova pregunta, com qui n’estava al corrent ? Qui ho havia aprovat i qui autoritzava el pagament ? perquè ,en un Club d’aquestes dimensions, se suposa hi ha el president, però també un dipositari o tresorer i un interventor, de manera que calen un mínim de dues o tres signatures, per a fer un pagament. A continuació surten qüestions de com es pot posar en perill un Club, pensant que operacions rares, estranyes o inexplicables no apareixeran un dia o altre ? Sempre, sempre, s’han de tenir actes i números, a punt de revista. Si es vol dormir bé, amb el cor i el cervell en ordre, no es poden tenir racons foscos, en la gestió i administració. Aquest principi, semblaria evident i garantit, tenint com presidents i membres de la Junta Directiva, un bon nombre d’empresaris que saben com se les gasten les empreses auditores, alguns socis , i finalment Hisenda. De fet, ha estat per un motiu ben estrafolari, com ha aparegut aquest escàndol: demanar exempcions fiscals, per uns pagaments, sense justificació. Increïble, pel que té de “xusco”, en una empresa de grans dimensions. En fi, cal esperar propers esdeveniments, però sap greu, molt greu que un emblema de país, estigui en crisi de credibilitat. Es una crisi més, una taca més, a moltes altres que hem anat acumulant des de fa una dotzena d’anys. Tot suma, tot ajuda a perdre el prestigi guanyat, al llarg de molts anys de lluita i acumulació d’encerts. Ara, sembla un malson, acumular despropòsits en la política, en les institucions, i ara en un Club de primer nivell, dintre i fora del país. Segur que tots agrairíem explicacions clares, assumpció de responsabilitats a qui li pertoqui, i netejar la cara i els budells per a promoure un ressorgiment complert, per recuperar el prestigi perdut. Estic segur que en aquest desig ens hi trobarem tots. Afeccionats o no al futbol, socis o no d’un Club que porta un nom i una trajectòria, estel•lars.

DIBA, HAVIA DE SER ! Dels temps de la Mancomunitat de Prat de la Riba, queden situacions que ni el temps ni els profunds canvis polítics han resolt. La Diputació de Barcelona ( DIBA) té a dia d’avui, 283 carreteres, o trams de carretera, amb una longitud total de 1.563 km . Evidentment, parlem només de la província de Barcelona, que és la seva demarcació natural. Això, requereix un volum important de recursos econòmics, però també de maquinària i personal, que en pura lògica de país, hauria d’estar sota dependència de la Generalitat. Però, no. Els anys passen, els discursos avancen, però ni un sol pas en la direcció pertinent. Mentrestant hi hagi algú que paga, tot això que ens estalviem. Profund i rotund pensament del Govern de la Generalitat. I quaranta-quatre anys després de les primeres eleccions municipals, de la democràcia recuperada, després de múltiples peticions de que Catalunya no tingui cap poble, cap municipi, que no estigui connectat per una carretera, ha de ser Diba, la que resolgui aquesta situació. A la província de Barcelona, és clar, a les altres tres províncies, ja s’ho faran... Evidentment, pels alcaldes afectats, els és igual que la carretera pertanyi a la xarxa de Diba, o a la de la Generalitat. L’important és tenir una carretera i no un camí, com fins ara, que havien de mantenir i arreglar amb els diminuts pressupostos municipals. Però, tinguem clar que la solució hauria d’haver vingut de la Generalitat. Es l’administració competent, que ha esdevingut incompetent, durant 44 anys. Per raons d’espai, exposaré els tres pobles del Berguedà que finament tindran carretera i no camí. Es tracta de Gisclareny, Castell de l’Areny i Montclar. En total, Diba modificarà els tres camins perquè compleixin les funcions de carretera: un total de 23,54 km , amb una inversió de 2.618.000 euros. Durant anys, vaig portar aquesta reivindicació al Parlament de Catalunya, en forma de preguntes, primer i de Proposicions no de Llei, després. També, ho vaig fer amb el de Castellnou de Bages, Mura, i algun altre, fora de la província de Barcelona. El resultat, sempre negatiu. Qualsevol excusa era bona per anunciar futurs plans, futurs mapes, futures inversions en comarques de muntanya, o en zones despoblades, etc, però el cert és que mai hi hagué la voluntat d’assumir les competències, i resoldre la situació. Molt bé, una vegada més, Diba es farà càrrec de funcions que no li pertoquen, amb diners que podrien anar per altres infraestructures, equipaments i serveis municipals, realment propis. Però no, Diba, en els propers 15 anys destinarà 230 milions, a nous plans de manteniment i millores de les “seves carreteres” que haurien de ser de la Generalitat. I continuarem veient mostres clares de com el nostre país està mal governat, i molt mal gestionat, gastant inútilment per no reordenar el territori. Com expliquem a la gent que vinguin màquines de la Generalitat a treure neu ( o tirar potassa), amb la pala aixecada, perquè la carretera no es seva, i la posin a terra per netejar, quan arriben a una seva ?. El mateix cal dir de les de Diba. El sobrecost que això sol suposa, és per posar en el frontispici de totes les cases de govern del país. Podria exposar molts altres exemples. Algun dia, vindrà qui posarà ordre, com perquè cadascú faci el que li pertoqui. També les administracions.

¡ MARTA ROVIRA, HA VISTO LA LUZ ¡ Los independentistas, no ganan para sustos. Cada declaración, de alguno de sus líderes o ex líderes ,levanta polvaredas de difícil solución. Ahora, ha sido la fugitiva Marta Rovira, Secretaria General de ERC, instalada con todas las comodidades ,en Ginebra ( Suiza) la que ha proporcionado munición a sus antiguos compañeros de correrías, expresando lo que cientos de miles, dicen en privado: el referéndum del 1-O no tuvo bastante legitimidad interna. Y añadía “el país no está preparado para celebrar un nuevo referéndum unilateral”, y que ahora la prioridad es “superar la represión política”. En fin, llaman “represión política” a rendir cuentas ante la Justicia, pero como ellos no reconocen el poder de la Justicia, tienen que adaptarlo a su lenguaje y principios. De todas formas, estas declaraciones han provocado toda clase de epítetos, ataques y críticas hacia ERC, considerándolos poco menos que traidores a la causa. Son interesantes estos conflictos, porque obligan a recuperar la memoria perdida. O simplemente a repasar cosas y cifras que la mayoría desconoce totalmente. Aprovecho, pues, la oportunidad para recordar algunos datos que muestran las mentiras y falsedades, transmitidas en vivo y en directo, el luctuoso día 1 de octubre de 2017. De hecho, sin el grave error, del Gobierno central, de enviar Guardia Civil y Policía Nacional, nos hubiéramos ahorrado imágenes y duras críticas, de personas que no eran adeptas a la consulta. Dicho esto, veamos hasta qué punto la consulta fue un fracaso, enmascarado por las cargas policiales y por una inmensa propaganda que tapó los resultados. Vamos a las cifras. Había un censo electoral de: 5.343.358 personas. De estos, votaron solo un 43,03 %. Es decir, menos de la mitad. De los que votaron: 2.044.038, dijeron sí, 177.547, no, y 44.913, en blanco. En resumen, solo un 37,8% del censo, o lo que es lo mismo un tercio, votó sí, el resto no, blanco, o no participó. Esta es la dura realidad del 1-O. A pesar de los anuncios, propaganda, uso y abuso de los medios de comunicación públicos y muchos de los privados, la inmensa mayoría de ciudadanos catalanes no participó. Y si volvemos a las cifras, y alguien pudiera consultar las actas, nos llevaríamos algunas sorpresas, realmente curiosas. Lo digo por el desbarajuste causado por los cortes constantes de línea operativa, de la red informática, hasta el punto de permitir a todo el mundo votar donde quisiera y como quisiera. Hay ejemplos claros de mesas electorales en las que, supuestamente, votaron muchos más de los que estaban inscritos. De hecho, nadie sabe dónde están las actas, mesa por mesa, que permitirían investigar la claridad y trasparencia del proceso electoral. Tampoco existía ningún órgano de supervisión y control, ni representantes de partidos políticos para ejercer de interventores o apoderados. El recuento final, es más un acto de fe, que un resultado fiable y contrastable. Si esto fue así, ¿por qué se ha mitificado? Por lógico interés de las entidades y partidos independentistas. Querían echar un pulso al Estado, y lo hicieron, pero con poco éxito. O con menos éxito del esperado. Cuando dicen que Cataluña votó a favor de la independencia, hay que recordarles que solo lo hizo un tercio y este tercio deberíamos reducirlo, todavía más, si añadiéramos cerca de un millón de extranjeros que viven y trabajan aquí, pero no tienen derecho a voto. A día de hoy, en Cataluña viven 7,6 millones de personas. Solo dos millones votaron por el sí. Nadie puede convertir a estos votantes, en los auténticos y únicos representantes del pueblo catalán. Este es uno, entre otros muchos, de los graves errores del independentismo. Así, pues, cuando Marta Rovira, seis años después, dice que el 1-O, no tuvo bastante legitimidad interna, dice una obviedad.

VENEDORS DE FUM. Amb major o menor intensitat, és habitual per part d’alcaldes i presidents, anunciar properes inversions en infraestructures, equipaments i serveis, quan s’acosten eleccions. Moltes vegades passa que gestions de llarg recorregut, culminen a pocs mesos o setmanes, i es tenen ganes d’anunciar-les per demostrar la bona feina feta. Aquests anuncis son totalment comprensibles i acceptables. No ho son, en canvi, tots aquells que abusen de les necessitats de la gent, per fer veure que tenen a tocar la solució. En poques setmanes, he fet una llista immensa d’anuncis del Govern, en relació a prioritats de la Catalunya Central. Segons el Govern, ara farà tot allò que fa quatre, vuit o deu anys , espera veure la llum. Estació de Busos, a Berga, variant de Sagàs, noves línies de bus, ampliació carreteres amb mediana protectora, ampliació depuradores, i un llarguíssim etcètera, per la qual precisaria un parell de pàgines de diari. A banda de la trampa que suposa treure del calaix totes les reivindicacions territorials, n’hi ha una altra, referida al seu finançament. Si no s’és atén , tant aviat parlem d’inversions a 2 anys vista, com a 5, o 10. Aleshores ,podem veure xifres immenses, que deixen per a més endavant poder-les pressupostar. Ho sento, però no m’ha agradat mai vendre la pell de l’ós , abans de caçar-lo, i ara i aquí no és de rebut que un Govern amb un suport mínim en el Parlament, es permeti anunciar grans inversions, en diner que no té o no sap si tindrà, entre altres coses ,perquè fins i tot salta de legislatura. No som país de grans planificacions, i encara menys de fer previsions a mig i llarg termini. En primer lloc, per falta de costum, i en segon lloc ,per la incertesa sobre el futur. Qui pot preveure el límit d’aquesta legislatura, qui pot fer previsions per a la propera ? Es evident que tot i les incerteses, els governs han de planificar a mig i llarg termini, però deixant-ho clar a la ciutadania. No és el mateix dir que es prepara un Pla de millora de les carreteres secundàries, a executar en els propers 15 o 20 anys, que posar-ho com una proposta immediata, que aquest Govern, durà a terme. Una cosa és planificar, una altra és enganyar. Ara mateix podria enumerar una vintena d’infraestructures, equipaments i serveis que porten anys d’espera, en el conjunt de la Catalunya Central. Aleshores, demano transparència i claredat al Govern, per deixar clar, el que es dissenya i el que es portarà a terme. De moment, tot el que està pressupostat, és factible de veure la llum, la resta, haurà d’esperar a futurs pressupostos i futures negociacions amb altres partits polítics. Hi ha moltes promeses incomplertes com per afegir-ne d’altres. Acostumem-nos a complir, abans que fer noves promeses, de molt incert compliment.