Joan Roma

SEGONES PARTS ... Conegut, no és sinònim d’ admirat i encara menys d’estimat. Ho dic, a la vista de la decisió de Junts, de presentar Carles Puigdemont com candidat a la presidència de la Generalitat, a les eleccions del 12 de maig. Greu error, que veuran corroborat amb els resultats electorals. Pels qui no han passat uns anys a l’estranger pot semblar que no es perd el fil del país. Un altre error que podem ratificar els que sí vam estar uns anys a fora. Per molt contacte que es tingui, sempre hi ha petits detalls, matisos, coses que s’han mogut i no se n’és prou conscient. Aquest és el cas dels fugitius, i molt especialment, de Puigdemont. S’ha envoltat d’uns quants adeptes, il•luminats com ell que han creat una idea i model de país, que realment no existeix. Es van inventar el Consell per a la República, com a joguina per fer veure que governaven un territori, de cartró pedra. Elogis i embats verbals, han format part d’aquesta cort d’aduladors, esperant els caigui algun obsequi, en forma de càrrec amb un bon sou, o els siguin contractats bens i serveis, de forma similar a com es va fer en la primera part d’aquesta història, es visqués a Igualada, a Girona o Barcelona. Heus aquí que l’ego de Puigdemont s’ha inflat com un globus, incapaç de discernir el panorama que va deixar al darrere quan va fugir, en el maleter d’un cotxe, abandonant els companys del Consell Executiu que presidia, i amb ells, a tot el país. Una mostra de covardia, només comparable a la d’un conseller de la Generalitat de l’any 1934 ( Dencàs) que va fugir per les clavegueres del Palau de la Generalitat. Hi ha coses que mai més s’obliden, perquè han passat a formar part de la història de Catalunya. Decisions, gestos i situacions que ens han avergonyit, fóssim o no partidaris del procés. La dignitat i el respecte, ha de ser garantit sempre i en tot lloc, per part dels representants del poble, i el poble va ser vilment enganyat i estafat, per personatges que mai haguessin hagut d’ocupar plaça ni en molts ajuntaments, ni en el Parlament i molt menys en el Consell Executiu. Com poden demanar confiança i vot unes persones que van trair les promeses i compromisos assumits ? Com poden presentar-se davant el poble català, després d’aparentar persecució i opressió, quan vivien en l’opulència i l’engany? Allà ell, i allà els de Junts que creuen presentar un candidat ple de virtuts i grans objectius. La nit del 12 de maig, contemplaran l’àmplia mobilització que haurà provocat en centenars de milers de catalans, enganyats i estafats pel procés, que buscaran en altres partits, la via per castigar totes les misèries viscudes. No sé com es pot ser tant ingenu, tant cregut i tan inconscient com per pensar que la imaginària “lluita” d’un fugitiu que abandonà el país i la seva gent, pot ara comparèixer com el salvador per tirar endavant una segona part d’embats...cap una nova Itaca, que ni ells saben on para. Atenció als resultats, i no en culpeu a ningú més que a vosaltres mateixos.

LA SEGURETAT NO S’IMPROVISA. Embolicats com estem en tota mena de crisis, conflictes i batalles internes, passen mig desapercebudes les crides i reflexions de la Ministra de Defensa, Margarita Robles, entorn a la necessitat de reforçar la seguretat del país, d’acord i en consonància amb el conjunt de la Unió Europea. I ja no d’ella sola, sinó del propi president Sánchez, i de Josep Borrell, que representa la UE, en tots els llocs en conflicte. Es el millor observador i el més fidedigne, a l’hora de constatar la feblesa interna, en uns moments d’extrema perillositat externa. Arribats on estem, cal recordar que la seguretat no s’improvisa. Ni la interna ni l’externa. Calen anys, molts anys, per assolir objectius, que poden semblar simples però comporten enormes esforços i sacrificis, en matèria econòmica, industrial, humana. Mirem algunes xifres per a situar-nos, en el context nacional i mundial. Espanya, és la quarta economia de la UE, i la catorzena a nivell mundial. Frec a frec, amb Indonèsia que està a punt de passar-nos al davant. Si mirem xifres, relacionades amb la seguretat, veurem que en el marc de la OTAN, Espanya ocupa el setè lloc, darrere dels EUA, GB, Turquia, Itàlia, França, Alemanya. Si agafem xifres a nivell mundial, Espanya ocupa el lloc 21, de 145 països estudiats i avaluats. La OTAN, advoca per una dedicació mínima d’un 2% del PIB, a despeses de defensa. Espanya ha estat molt lluny, amb un 1,14 %, fins l’arribada de la guerra de Rússia contra Ucraïna, que ha posat pressió i decisió d’augmentar l’aportació, de manera que actualment està en el 1,30 %, i amb el compromís d’arribar al 2%, l’any 2029. D’aquí, les darreres reunions del president Sánchez, amb les principals empreses de material bèl•lic, i els esforços en renovar i modernitzar les FFAA. El Ministeri de Defensa, compta amb 161.391 efectius, dels quals 145.628 son militars, i 15.763 civils, adscrits a Defensa. En números rodons, es considera que Espanya té 125.000 soldats en actiu, repartits de la següent manera: 80.000 a l’exèrcit de Terra, 23.000 a l’Armada, i 22.000 a l’exèrcit de l’Aire. Des de fa anys, i molt especialment en els darrers, Espanya participa en nombroses missions a l’estranger per a garantir la pacificació, l’ordre i la pau, en un total de 17 missions, que suposen 12.075 efectius, entre militars i guàrdies civils. De manera habitual i constant els països receptors han avaluat molt positivament la preparació i actuació d’aquestes forces militars. Arribats en aquest punt, ens hem de demanar si estem en el lloc que ens pertoca o cal fer un esforç superior per assolir majors objectius. D’entrada, caldria tenir clar que si som la quarta economia de la UE, hauríem d’estar en el quart lloc a nivell de defensa, i no en el setè de l’OTAN. I si ocupem el catorzè lloc a nivell mundial ens correspondria estar en el mateix lloc a nivell de Defensa, i no en el 21. I lògicament s’ha d’anar directe i segur cap una inversió del 2% del PIB, en defensa i no el 1,3. Aquesta distància de l’1,3 al 2%, pot semblar no gaire gran ni important. No ens equivoquem, parlem de molts milers de milions extres, que han de mobilitzar-se, i detreure’s d’altres objectius i prioritats. Però, per a fer-ho, toca conscienciar tothom que no és ni un caprici ni una crida poc meditada. No, no, estem en risc, i si una cosa no ens podem permetre és que Rússia guanyi la guerra contra Ucraïna. Protegir i defensar Ucraïna suposa garantir la nostra seguretat, i només cal veure els canvis radicals en l’estatus de neutralitat que tenien Suècia i Finlàndia, per canviar-lo per una entrada urgent a l’OTAN. Com més a prop de Rússia, més evident és el perill, però no ens equivoquem, quan algú com Putin es llença a la guerra, pot entrar en deliris de grandesa que vulgui recuperar territoris perduts o simplement mostrar el poder que ostenta. Al llarg de la història hem vist, accions i moviments que inicialment semblaven poc rellevants i han acabat per encendre països sencers. Res millor per evitar-ho que reforçar la seguretat interna, i mostrar el potencial com principal arma disasuoria. Que ningú agafi els discursos i moviments com simples exercicis de propaganda perquè estem parlant del nostre futur immediat. Fem ara els deures, per evitar retrets i exculpacions que de res servirien, si no ens troben preparats, equipats i disposats a defensar les nostres llibertats.

CARNET DE CONDUIR, RETARDS INACCEPTABLES. Tot sovint, apareixen en els mitjans de comunicació ,informacions que em deixen perplex, i alhora indignat. I, doblement indignat, perquè no veig una reacció immediata ni per part del sector afectat, ni per part de les administracions responsables. Avui, parlo dels enormes retards en els exàmens de conduir, indispensables per a obtenir el carnet. Un altre dia, parlaré d’altres retards, en altres sectors, encara més estratègics i sensibles. Torno al tema. Amb dades de fa un any, hi havia una llista d’espera a Catalunya, de 65.148 persones, i a tot Espanya de més de dos milions. Sí, sí, heu llegit bé, dos milions en espera de ser cridats per a realitzar els exàmens teòric i pràctic, per aconseguir el carnet de conduir. Per què aquest retard de mesos ? Doncs, perquè només hi ha un total de 704 examinadors, que només poden fer 12 exàmens per dia de treball. Aquesta, és una d’aquelles noticies que obliguen a la perplexitat, primer, i a la indignació, tot seguit. Avui dia, disposar del carnet de conduir no és cap caprici. Vaja, ho pot ser per algunes persones, però és una imperiosa necessitat per a la immensa majoria. Els hi va la feina, la possibilitat d’estudiar, de viatjar, de portar amics i familiars al metge, o a fer gestions i tramitacions. Es igual, és un element indispensable, molt especialment quan es viu en territoris amb un mal servei públic de transport, com passa en tot el món rural. Com en altres sectors, l’excusa o si voleu la justificació és que no tenen prou personal. Doncs bé, que es millorin les condicions i es busquin sortides per desencallar d’immediat el problema. I pel que he pogut saber, diner n’hi ha, puix que el finançament prové de les pròpies taxes que paguen tots els inscrits, i alhora de les multes i sancions de trànsit. En conjunt, una recaptació molt superior a la del cost. Davant aquesta situació no hi ha excuses que valguin. Tant les autoescoles, com els alumnes, com totes les administracions, tinguin la responsabilitat directa o indirecta, han d’exigir una solució immediata que per descomptat passa per a la contractació de molts més examinadors. I si cal una acció immediata, reincorporar dos o tres centenars d’antics examinadors per retallar llista d’espera, mentrestant arriben els nous. I animar a agents del sector a entrar en aquest ofici. Si es milloren condicions econòmiques i si cal horàries, segur atrauran interessats. El que no pot ser ,és tenir centenars de milers d’aspirants a conductors, sense saber quan seran examinats. Es impropi d’un país modern i eficient, i suposa un fre important per a l’accés a milers de llocs de treball i a poder viure en condicions diferents. Quan una administració detecta un problema, està obligada a posar-hi remei, amb el mínim de temps possible. Fa tres o quatre anys que dura aquesta situació, temps més que suficient per haver-hi posat remei. Pertoca al govern central fer-ho, però també a les altres administracions, exigir-ho.

EL GRAN ADVERSARIO. En Cataluña, estamos ya en plena campaña aunque todavía no se hayan presentado las candidaturas. Hay prisa para lanzar los primeros mensajes y sobre todo las primeras críticas contra el principal adversario, de todos y cada uno de los partidos del actual arco parlamentario: el PSC. Se vuelven a escuchar las acusaciones de sucursalismo, respecto del PSOE, de ser Salvador Illa del Delegado de La Moncloa, de vendidos al centralismo, y un largo etcétera, oído y visto, a lo largo de los últimos treinta años, según fueran las previsiones electorales. Y las previsiones son buenas, por no decir muy buenas para los socialistas. Justo acaban de terminar su congreso ordinario, con unos apoyos imposibles de mejorar, hacia la nueva ejecutiva, la ponencia política y los nuevos órganos de organización. Este congreso se sitúa entre los dos o tres de mayor éxito de la historia de un partido, con 45 años, a la espalda. Ha coincidido el congreso con la convocatoria de elecciones, con lo cual Salvador Illa, ha salido como Primer Secretario (el nombre que se da en Cataluña, al Secretario General), y al mismo tiempo como candidato a la presidencia de la Generalitat. Los discursos combinaban los dos cargos, con la vista puesta al gran objetivo: volver a ganar las elecciones al Parlamento, pero con una mayor diferencia que las anteriores. Este es el gran reto a conseguir. El PSC ganó las elecciones con 50.000 votos más que ERC, pero con los mismos diputados: 33. En Cataluña se eligen 135 miembros, a razón de 85 por la provincia de Barcelona, 17 por Gerona, 15 por Lérida y 18 por Tarragona. Curiosamente, algunos quieren la independencia y fueron incapaces de ponerse de acuerdo para elaborar y aprobar una ley electoral propia. Tenemos la que propuso el Gobierno central al inicio de la democracia recuperada. Es la única comunidad autónoma, sin ley propia, una auténtica vergüenza. Y nadie dude que las dificultades para tener una propia, provengan de las ventajas que la actual da a los partidos independentistas. Un voto en las tres provincias menos pobladas, necesita 3 o 4, en la provincia de Barcelona, para ser compensado. Se premia enormemente el voto rural, en detrimento del urbano. Para tener un sistema realmente proporcional, la provincia de Barcelona debería tener alrededor de los 100 diputados, no en vano viven en esta provincia 5,6 millones, de los 7,6 millones que tenía Cataluña en 2019. Ahora está ya en los 8 millones (2023). Volviendo al principio, todos los partidos son conscientes de la gran importancia de estas elecciones, para Cataluña, pero también para el conjunto de España. Los pactos estatales dependen, en buena parte de los resultados que se den en Euskadi, por un lado, y de Cataluña, por el otro. De momento las encuestas dan como favorito al PSC, con un práctico empate entre ERC y Junts. Las diferencias de resultados, entre ellos, decidirán los pactos posteriores para formar gobierno. Lo que se palpa en el ambiente es el cansancio por los diez años de proceso independentista que ha complicado la vida a todos y cada uno de los habitantes. Hay hartazgo de quejas, victimismo, mala educación, mentiras, falsedades, y olvido de gobernar para dedicarse a protestar y hacer propaganda propia. Los partidos independentistas ya no saben qué más prometer, porque todo lo prometido ha fracasado. Tienen que volver a sacar viejos eslóganes, y objetivos que son imposibles de convencer. Visto lo visto, la inmensa mayoría quiere girar página y recuperar el tiempo y la tranquilidad perdida. De aquí la insistencia de Salvador Illa de aparecer como el hombre tranquilo, buen gestor ,buen administrador que promete estar en todas las reuniones, en todas las comisiones, con firmeza pero con lealtad al objetivo común que es la buena marcha de España, dentro de la UE. El principal objetivo es que el país, Cataluña, funcione. Que todos los servicios públicos sean un modelo de rapidez y eficacia. Que nada distraiga para impulsar y recuperar la normalidad y el buen quehacer diario. Reivindicar los derechos que correspondan y cumplir los deberes, sin victimismo, sin estridencias sin batallas inútiles. Puede parecer poco ambicioso, pero es una auténtica revolución después de todo lo vivido, en los nefastos años del proceso. Nadie dude de lo que representa este programa. Y si tiene alguna duda que mire los furibundos ataques de todos los partidos. Han convertido el PSC, en el gran adversario. Un buen inicio de precampaña, que augura un espléndido final.

FINANÇAMENT : AUSTERITAT I BONA GESTIÓ. Si una cosa vaig aprendre en els meus anys a Suïssa, va ser l’excel·lència del model federal com a via per a governar un país, i tenir l’austeritat i bona gestió com principis bàsics i elementals, en tot lloc i moment. I, ho vaig comprovar en un país que havia estat pobre, però que ara està situat entre els més rics del món, i tanmateix el principi d’austeritat, es veu per tot arreu. Dic això, com introducció a parlar de finançament, després que el president Aragonés copiés altres propostes presentades, vuit, deu o quinze anys enrere. Res de nou a l’horitzó, i aquesta és la primera crítica a fer. Hi ha tanta obsessió per “menjar a part”, que no es veu la necessitat de fer propostes, dirigides a la totalitat de les CCAA que es regeixen pel sistema comú. Pretendre, ara i aquí, un “model singular”, fora del marc constitucional, és anar directe al fracàs, que vol dir, enviar la proposta a la paperera. Si un polític no té en compte el marc en el que es mou ell, i la resta del país, entenent país per Estat, és millor que es dediqui a altres feines. El principi de realitat, és el primer que s’ha de tenir present quan es volen plantejar temes rellevants. I el de modificar el vigent sistema de finançament, per molt caducat que estigui, s’ha de moure dintre dels paràmetres de la legalitat. I, voler treure en cada lloc i moment que la Llei de l’amnistia ha trencat paràmetres establerts, no implica pensar que cada dos per tres, es poden forçar tant les costures com per sortir-ne amb èxit. Catalunya, si fos fidel al que havia estat, hauria de tenir sobre la taula una proposta de finançament amb visió d’Estat. Es a dir, una proposta que es podés explicar, detallar, contrastar i defensar, com una resposta equilibrada i justa a la realitat del país, i a les seves necessitats futures. Si les coses es fan bé, i s’expliquen com cal, son molt més difícils de batallar i tombar. Hi ha un principi bàsic que es pot defensar i acordar: el principi d’ordinalitat, mitjançant el qual si Catalunya és la tercera comunitat en aportar recursos a l’Estat, sigui la tercera a rebre’n. Ara, el desequilibri és evident perquè som tercers en aportar i desens en rebre’n. Quan es fan números i propostes, sempre s’ha de buscar referències externes que puguin reforçar la proposta, i tenim a Alemanya un bon exemple a seguir. Toca, doncs, pensar en nosaltres, però alhora amb els altres amb qui convivim i existim. Pretendre deixar-los a part en el debat i acord, és viure fora de la realitat. Tothom vol millorar posicions i condicions, el problema és de volum. Només amb raonaments i xifres, clares i transparents es pot aconseguir l’acord i el respecte. Així, doncs, el gran esforç ha d’anar destinat a pensar en una modificació del sistema que tingui en compte persones, territoris, infraestructures, equipaments i serveis com per no tenir dintre del propi Estat, ciutadans de primera i de segona. Amb bons arguments, claredat i transparència es pot aconseguir un finançament, en concordança amb les necessitats, i amb garanties de progrés futur. Aquests son els deures a fer, sense populismes ni electoralismes.

HORA DE DECIDIR. Ja tenim dia i hora per decidir quin nou projecte de govern volem, per a Catalunya, de cara els propers quatre anys. Hem arribat als quaranta- quatre anys de govern autonòmic, amb un resultat més aviat moix. Només unes comptades, tres o quatre legislatures, es poden considerar brillants, quan l’objectiu hauria d’haver estat, ser-ho en totes, o gairebé totes. Estudiant la nostra història, ens trobem amb un model que sobresurt, entre tots els altres: el decenni de la Mancomunitat de Catalunya( 1914- 1924), presidida per Enric Prat de la Riba, primer, i tot seguit, per Josep Puig i Cadafalch. Allò va ser extraordinari, exemplar en tots i cadascun dels múltiples projectes que van endegar. Parlem d’una entitat, suma de les quatre diputacions, en coordinació i cooperació amb els ajuntaments, escassos recursos externs, però una immensa ambició, preparació, formació i dedicació. Els resultats foren enormement positius, fins el punt que encara avui dia perduren algunes de les seves obres. Doncs bé, coneixedor del món municipal ( ajuntaments, consells comarcals, diputacions) amb quaranta anys de dedicació intensa, similar coneixement del Parlament de Catalunya ( amb quatre legislatures a l’esquena) i molt contacte de conselleries, organismes i serveis de la Generalitat, queda clara la necessitat d’emprendre una nova etapa, radicalment diferent de la que ara tanquem. Ja no només per la grisor dels governs dels darrers anys, sinó per l’envellida estructura de tot el conjunt de la Generalitat. S’ha de fer dissabte, en el concepte benentès de remoure els fonaments per a construir un nou model de funcionament i gestió. Amb les recents crisis per la sequera, o la dels pagesos i ramaders, com abans de la sanitat, l’educació, la seguretat, etc, hem vist tràmits enrevessats, retards de pagaments d’un o dos anys, gestions inacabables, llistes d’espera immenses en dependència, en intervencions quirúrgiques, en substitucions de baixes, etc. Tot plegat mostra la ineficiència d’una administració envellida, altament burocratitzada, mal gestionada i mal dirigida. La convocatòria d’eleccions per al 12 de maig, suposa exercir, una vegada més, el “dret a decidir”. Un dret, protegit per la Constitució i l’Estatut d’Autonomia, que ens dona a tots els catalans i catalanes , la decisió d’atorgar la confiança a un partit, encapçalat per un determinat candidat. Conec de prop, molt de prop, Salvador Illa, i veig en ell totes les potencialitats, la preparació, formació i dedicació que va tenir Prat de la Riba. Si se’l coneix com el “seny ordenador”, ara en necessitem un altre, per posar ordre en el país, i aplegar al voltant un potent equip, capaç de sumar esforços, coordinar i treure totes les potencialitats d’un país, com el nostre, que al llarg de la història ha mostrat gran capacitat per sobresortir i trencar dinàmiques que no li permetien excel•lir. S’ha d’acabar no ser a les taules i comissions importants, s’ha d’acabar estar a la contra de tot, i no ser capdavanters, en res. Es el moment decisiu per a elegir el president que necessita el país, pensant en els vuit milions de catalans i catalanes que vivim aquí, en sintonia amb Espanya , i tots plegats en la Unió Europea que és el nostre marc de present i futur.

PETITS PARTITS AMB PETITES ASPIRACIONS. Ser petit, no necessàriament comporta ,no tenir grans aspiracions. Al contrari. Un petit partit es pot permetre tenir una coherència i una defensa d’objectius molt determinats que li pot permetre fer-se un lloc de respecte i admiració, arreu on té representació. Ara mateix podria assenyalar el PNB i el BNG, com petits partits que estan fent un bon ús de la seva representació, sigui a nivell autonòmic, o general. També hi podríem afegir Bildu. En els darrers anys hem vist canvis notables, en la trajectòria i treball d’ERC, intentant fugir de les antigues astracanades de Gabriel Rufian, més dirigides a obtenir titulars periodístics que resultats pràctics. Fora d’aquests quatre, trobem la desmanegada trajectòria de Junts, impròpia d’un partit que vol ser de govern. Cada vegada s’assembla més a la CUP que no pas al que havia estat CiU. En el marc estrictament català trobem la CUP i els Comuns. Dos partits, a la recerca de mantenir les seves posicions, sense anar a buscar coherència ni objectius ambiciosos. Simple trajectòria de supervivència, en la petitesa i nimietat d’objectius. Quan veig el seu treball parlamentari em poso les mans al cap, de fins a quin punt, deixen perdre l’oportunitat de marcar camí, i treure’n profit. Un grup parlamentari per pocs diputats que tingui, té grans possibilitats de marcar l’agenda global. Això sí, amb un treball intens i extens. Si algú es proposa portar un tema al Parlament, si hi treballa mesos o anys, al final pot aconseguir resultats espectaculars, perquè davant propostes ben treballades i documentades, els altres grups han d’acabar cedint i acceptant propostes ben raonades i plantejades. Tenim un munt d’exemples de com es poden modificar les agendes si algú troba motius per canviar de prioritats. Ara mateix en motiu de la sequera, o de la crisis agrícola – ramadera, o en matèria de noves energies, etc. Algú que porti temes ben treballats, pot plantejar canvis normatius o propostes de govern, que introdueixin aquestes iniciatives. Això és el que esperava dels Comuns i la CUP. Que membres dels grups es dediquessin en cos i ànima a temes, si voleu minoritaris però que al final poden significar canvis rellevants, en el dia a dia de les persones i les administracions. Però no. No he vist cap treball intens ni extens, sinó simple trajectòria vegetativa, a la recerca de mantenir presència, ni que sigui cada vegada més testimonial. I si algú tenia algun dubte ho acaba de veure en el tema dels pressupostos de la Generalitat per aquest 2024. Buscar l’excusa del Hard Rock, per fer caure el govern, és un objectiu ben pobre i inexplicable per molta literatura que hi vulguin posar. Aquesta és la peça dels Comuns. La CUP, dient no d’entrada, ja té la feina feta. Podran anar de campanya, reclamant, als seus de sempre, que els votin per a poder mantenir el grupet habitual, per a vegetar quatre més en el Parlament. Ben pobre objectiu !!!!

LLEI DE DEPENDÈNCIA, INCOMPLIMENT GENERALITZAT. Si una llei havia estat llargament reivindicada i esperada, va ser la Llei de dependència. Aquesta llei, havia de ser la gran esperança per a totes aquelles persones amb un grau elevat de dependència ( graus II y III), però , en definitiva per a tots els qui han estat diagnosticats i declarats com dependents. La llei 39/2006 de 14 de desembre va néixer amb una gran ambició i esperança. De fet, al llarg d’aquests anys ha suposat un gran ajut per a totes les persones amb un determinat grau de dependència, el que és desolador és comprovar els enormes retards en l’estudi, aprovació i resolució dels expedients. Tant és així que és habitual haver d’esperar un any, entre la presentació de la petició i la seva aprovació. Després vindran dos o tres mesos més fins a començar a cobrar-lo. Només unes poques comunitats, resolen el tema en mig any: Cantàbria, Ceuta, Navarra , País Basc i Castella – Lleó. No es pot dir que son ràpides, però en comparació amb la resta, obtenen una nota de notable. Les xifres d’espera son d’aquelles que fan aixecar els ànims i indignen a qui té algun familiar, amic o parent, en tràmit. De fet, n’hi ha prop de 300.000 a tot Espanya, de manera que moltes d’elles, moriran abans de tenir resolt l’expedient o abans de cobrar la primera prestació. Injust i inacceptable. De fet, el govern central, a la vista d’aquest col•lapse, va injectar 4.000 M, a les CCAA per tal d’accelerar les gestions i tràmits, però s’ha comprovat que una part, algunes les van destinar a reduir les aportacions pròpies. Increïble, però cert. La Llei estableix aportacions del 40 % per part del Govern central, i el 60% per part de les CCAA. Està en vies de tramitació una proposta d’igualar les aportacions al 50 %. Mentrestant no arribi, és obligatori complir la llei, i tenint en compte que la major part dels beneficiaris son persones d’edat avançada, s’han de posar tots els mitjans per a reduir les llistes d’espera i aconseguir que un expedient pugui ser resolt en un termini raonable, que jo entenc estaria a l’entorn dels tres mesos. Els governs han de gestionar amb rapidesa i eficàcia, i tardar un any en resoldre un expedient no és ni una cosa ni l’altra. Hem de tenir present que tots els expedients venen acompanyats d’un munt de documentació que deixa clar l’estat del peticionari, de manera que estudiar, comprovar i resoldre, ha de ser qüestió de dies, no de setmanes o mesos. Les xifres de llista d’espera, i de l’enorme percentatge de persones que moren, abans de tenir l’expedient resolt, exigeixen canvis substancials, tant a nivell de govern central, com molt especialment a nivell de CCAA que son les encarregades de la seva gestió. Qui no abreugi els tràmits és que ni té sentiments ni capacitat per exercir càrrec públic. Millor el deixi, a favor de qui realment tingui aquests factors.

LA GRAN OPORTUNIDAD Un pequeño partido como Els Comuns, ha hecho caer al gobierno de la Generalitat, con la simple excusa de no suspender un proyecto en tramitación ( Hard Rock , un complejo lúdico- deportivo – con casino incluido), planificado en la provincia de Tarragona. Una muestra más, de la poca seriedad, sumada a la previsión de recoger algunos descontentos, con la gestión de ERC. No piensan en el país ni en su gente, sólo en sus conveniencias partidistas. A la vista de los resultados veremos cómo se lo recompensan. Y los resultados los tendremos la noche del domingo 12 de mayo. Después de tantos años, ligados al proceso independentista, se abre la gran oportunidad de girar página e ir a la búsqueda del tiempo perdido. Este será el gran argumento del candidato del PSC, Salvador Illa. Un candidato que tiene a punto el partido y un gobierno alternativo que se ha fogueado a lo largo de la actual legislatura. Si miramos atrás, llevamos 44 años de gobierno autonómico, con unos resultados poco brillantes, a pesar de las importantes competencias en las principales infraestructuras, equipamientos y servicios. De hecho, se ha disuelto el Parlamento, por no aprobar unas cuentas para este año que ascendían a 43.673 millones de euros. Y la Generalitat tiene 290.000 trabajadores a su cargo, entre funcionarios y personal contratado, que llegarán a los 300.000, a finales del año próximo. A pesar de los números, las competencias y el personal, lo cierto es que la gestión ha sido más bien regular tirando a deficiente. Lo hemos visto en sectores tan esenciales como Sanidad, Educación, Bienestar Social, Seguridad, lucha contra la sequía, etc. Ha faltado liderazgo, capacidad de gestión, planificación y programación. Se ha querido paliar con agitación y propaganda, pero al final, las carencias pasan factura. Y ahora ¿qué? Pues, ahora llega el momento de la gran oportunidad. Después de profundas crisis de gestión y populismo, hay que aprovechar el momento para elegir a la persona adecuada para presidir la próxima legislatura. Y de entre todos los candidatos conocidos, sobresale uno por su preparación, formación y objetivos: Salvador Illa, el candidato del PSC. Su paso por la alcaldía de un Ayuntamiento (La Roca del Vallés), por otros puestos municipales, y por el Ministerio de Sanidad, en plena pandemia, lo convierten en el mejor situado para encarar la próxima etapa presidencial. De hecho, los que llevamos años en política, siempre hemos tenido como gran objetivo emular la eficiencia y resultados obtenidos por Enric Prat de la Riba, que por allá el año 1914 asumió la presidencia de la Mancomunidad de Cataluña. Una entidad, suma de las cuatro diputaciones catalanas, que en tan solo diez años (1914 – 1924) llevó a cabo una ingente labor de innovación y trasformación de todo el país. Incluso ahora, cien años después, pueden verse sus proyectos y obras, en todas partes. Parece imposible lo que se llevó a cabo con tantos pocos recursos, pocas competencias, pero mucha imaginación, innovación y dedicación. No en vano se le conoce como el “seny ordenador” de Cataluña. Pues bien, somos muchos los que vemos en la figura de Salvador Illa a un nuevo líder que haga posible la confluencia de las administraciones catalanas, para coordinarlas y sumarlas a un gran proyecto de recuperación del tiempo perdido. Dejar de ser el territorio ausente en todas las reuniones y comisiones, para estar presente y al mismo tiempo impulsor de propuestas y transformaciones del Estado en un sentido plurinacional, acorde con los objetivos federalizantes. Cataluña tiene un inmenso potencial, echado a perder, por una deriva independentista que olvidó la existencia de dos tercios de la población, y condujo el país a cotas de enfrentamiento y pérdida de la fuerza interna. Las elecciones permitirán corregir todos aquellos errores e impulsar el gobierno y la sociedad hacia la lógica coordinación y cooperación con todas las regiones y territorios de España, dentro de la UE que es nuestro marco de realidad, presente y futura. Este es el objetivo a alcanzar el próximo 12 de mayo.

ISRAEL – GAZA: SUPERADES TOTES ATROCITATS. Esgotats ja tots els adjectius disponibles, no podem assistir impassibles a un extermini planificat i executat amb tota mena d’accions i actuacions, fora de les normes més elementals de respecte als éssers humans. Es donen xifres que superen les 30.000 víctimes, de les quals un 80%, dones i nens/nenes. Qui pot contemplar imatges i llegir descripcions de les atrocitats comeses, sense exigir la intervenció de tots els països del món ? Xifres, que tampoc reflecteixen la realitat perquè ni se sap qui ha quedat colgat per milers de tones de runes, ni qui ha patit els excessos dels colons a la zona de Cisjordània. En el marc del gran conflicte, n’apareixen molts d’altres de menors, però igualment insuportables. Com pot durar tant una actuació bèl·lica, amagada sota justificacions de defensa pròpia. Tots ens vam sentir concernits per l’atac terrorista de Hamàs contra persones innocents. Era lògica i justa una reacció contundent per a castigar als culpables, però no, derivar aquesta acció contra una immensa població civil, amuntegada i indefensa, en una franja on malviuen des de fa una eternitat. Els culpables d’aquesta desaforada actuació han de ser perseguits i castigats. No per tenir alts càrrecs de govern poden sortir-ne indemnes. I sabem de reaccions internes en contra d’aquesta represàlia, però s’ha de demanar més valentia i més unió per parar la guerra i portar a terme una reparació que hauria de passar per l’existència de dos Estats, coexistint en pau. Si una reacció ha de venir de l’interior d’Israel, una altra d’essencial ha de venir de la mà dels EUA, principal aliat i sostenidor de l’acció bèl·lica amb tota mena d’armament. Es comencen a veure accions de rebuig a l’interior dels EUA, sigui per ciutadans de procedència musulmana, sigui pel rebuig que produeixen les imatges i els resultats d’aquesta acció. Però tot és massa lent, massa circumstancial quan cada dia hi ha víctimes, per desenes o centenars. Des de l’ONU, el Secretari General està fent un important paper de crítica, i exigència de responsabilitats, alhora que proclama la necessitat de l’alto el foc, per a poder alimentar la població i recuperar un mínim de serveis sanitaris. També, en Josep Borrell, en tant que representant de la UE, exerceix un paper essencial, però s’ha d’anar tant lluny com parar una guerra, absolutament desigual. Aquesta guerra, trenca tots els esquemes i destrossa totes les simpaties i recolzaments obtinguts per Israel al llarg de la història contemporània. Costarà generacions recuperar la pau i la tranquil·litat, perquè l’odi que ara es sembra, serà recollit per les generacions futures. Ningú oblida les atrocitats que ha vist, i encara menys quan les ha patit en carn pròpia. Els capdavanters d’aquesta fúria no s’adonen del càstig que promouen, ni que sigui a molts anys vista. Qui podrà viure en pau, si ha estat protagonista de les majors atrocitats ? Com és que no surten molts més contraris, i fan fora uns extremistes que volen deixar enrere només que destrucció i patiment. Els errors, sempre s’acaben pagant. Ara ja no parlem d’un error sinó d’una campanya planificada i programada, de destrucció total, sense ni tant sols tenir pensat en el dia de demà. Destrucció per destrucció, en comptes de proposar uns canvis històrics que puguin servir per fer viable la convivència futura. Hi ha molts culpables a dintre i a fora, i a tots ells hem d’exigir responsabilitats.

RADICALMENT HONESTOS. Uns pocs corruptes, poden produir danys immensos, al partit on estaven i de rebot, a tot el conjunt del país, de l’Estat, i més enllà. Va en la condició humana que algú, habitualment gandul, barrut i poca vergonya, vulgui aprofitar-se del càrrec o de les amistats i contactes, per treure’n profit personal. L’importa un rave el dany que pugui produir, perquè d’entrada es considera tant llest com per imaginar que mai l’atraparan. Poden ser tant rucs i tant beneits com creure’s les seves mentides i imaginacions. Vull deixar clar d’entrada, que els deshonestos son pocs, molt pocs, però son un arma de destrucció massiva. Poden embrutar o fer planar dubtes sobre una immensitat de persones, radicalment honestes, en la vida privada i molt més en la pública. Mirem algunes xifres per a avaluar les proporcions. Tenim a Espanya, al voltant de 85.000 càrrecs públics. Es a dir, persones que ocupen plaça en ajuntaments, com alcaldes o regidors, en consells comarcals ( tots compatibilitzen càrrecs municipals), en diputacions( també provenen d’ajuntaments), parlaments autonòmics, eurodiputats, diputats al Congrés i senadors. En aquesta xifra, també hi son els càrrecs de confiança, proposats per tots i cadascun dels partits. Si observem la xifra global, i la contrastem amb el nombre de persones que s’han deixat portar per pràctiques inadequades o clarament corruptes, veurem que son una ínfima part del total. Cada any, apareixen alguns casos en algun organisme o alguna administració, però, pocs, molt pocs. Evidentment, que l’ideal seria no tenir-ne cap, però, per desgràcia sempre hi ha qui es mou per interessos purament personals i espuris. He portat quaranta anys, en diverses institucions públiques, i puc assegurar que les mesures anticorrupció han anat pujant de to, fins arribar a cotes, difícilment millorables. Tot és objecte de millora, però no es poden paralitzar gestions, sota el criteri que tot ha de ser revisat fins extrems impossibles. Les maquinàries de les administracions han de poder funcionar, i de fet ho fan, amb un gran nombre de supervisions i controls interns, però alhora també externs. Només uns pocs beneits, poden pensar que les seves actuacions no seran vistes ni detectades per ningú. Tot és objecte d’estudi, de supervisió i control, i en el cas de pràctiques inadequades, es posen en marxa els mecanismes de correcció, primer, i si cal, judicials. Precisament si en un lloc les coses estan clares i diàfanes és en el si del partit socialista. A Catalunya i arreu de l’Estat. A cada grau del partit, li correspon un grau de supervisió i control, com per no poder fer ni la més mínima despesa, que no tingui la corresponent justificació oficial. I, a banda dels controls interns, pràcticament cada any o dos anys, hi ha la supervisió i control del Tribunal de Cuentas. Molt rigorós i detallista. Per això quan apareix un cas inesperat, tots volem saber què o qui ha fallat, en la vigilància. I demanem responsabilitats immediates com per amputar el membre ferit, per evitar la gangrena. En tenim un d’ insòlit i de dimensions no prou conegudes que ens ha colpit durament, oimés quan hem d’escoltar retrets i acusacions inventades, per part del partit més corrupte de la nostra història contemporània. Faria bé el PP, i algun altre que vol donar lliçons de mirar a l’interior i treure’n conclusions.

L’ESCALADA DE DESPROPÒSITS. L’anterior legislatura, va ser molt poc pedagògica, des del punt de vist d’exemplaritat en l’ ús de les formes parlamentàries. Malament anem quan s’envien imatges i debats, fora de lloc, a la ciutadania. I no solament per les formes, sinó per continguts, plens d’exageracions, crítiques i falsedats que son fàcils de comprovar. Quedaven lluny les paraules d’Alfonso Guerra, titllant Adolfo Suárez de “tahur del Mississipí”. Desafortunades, en el seu dia, però que han quedat superades per tota mena d’acusacions i imprecacions per part dels principals representants del PP i de VOX. De VOX era esperable però han contaminat el PP fins extrems impensables i jo diria que irreversibles. I aquesta és la gravetat de la situació. Perdut el govern que donaven per fet, s’han llençat pel pedregar, pensant que ja arribarà el dia en que podran tornar a la normalitat. No, no, no és tant senzill. Quan algú es llença muntanya avall, amb neu fresca, es fa una bola que va creixent i creixent fins convertir-se en una allau. Ara el PP, està en plena allau, de la qual no en pot sortir perquè els més il·luminats i extremistes demanen més i més foc. Aleshores, qualsevol dels dirigents considera important fer mèrits, en base a apujar el to, i buscar declaracions més dures i contundents. Es igual si entremig hi ha mentides, falsedats o ignorància absoluta. Ja s’ha dit i si convé, es farà una petita nota per retirar algun improperi. Tema resolt. El problema és que s’han ficat en una roda infernal, en la qual tot es qüestiona i es deslegitima. No solament el paper del govern i el seu president, sinó el paper del Congrés dels diputats, simplement perquè allà no tenen majoria. O el Tribunal constitucional perquè el titllen d’obeir directrius externes...Per al PP ja no hi ha res sagrat, ni tant sols la democràcia que per a ells, ha quedat en entredit quan s’ha arribat a pactes entre partits molts diferents. En comptes d’acceptar i lloar la diversitat, la negociació i el pacte, el que s’ha decidit és despotricar contra tot i contra tots. Ara i aquí, el PP va pel camí de l’autoritarisme, amb usos molt poc democràtics de les institucions que presideixen. Aquesta situació, juntament amb el perillós joc d’uns pocs, però molt ben situats càrrecs judicials, suposa un moment crític en la vida democràtica. Es en moments com aquests en que el cap ha d’estar fred i tranquil com per entomar els reptes amb serenitat, sense fer cas als extrems, decidits a crear situacions cada vegada més conflictives. El seny s’ha d’imposar, i ha de ser imposat a tots aquells que fa temps l’han perdut. Ho veiem en el dia a dia, amb el PP i VOX, però hi ha amplis exemples de la poca serietat i consciència, per part de Junts en molts casos, i d’ERC, en menys ocasions. El país no està per a més tensions i conflictes. S’ha d’exigir el retorn a la normalitat democràtica, i exigir el respecte i l’acatament a la separació de poders que garanteix la democràcia plena de la que gaudim. Que ningú la vulgui torpedinar.

INVERTIR EN REHABILITAR. Estem ja en la Catalunya dels 8 milions d’habitants i el creixement no s’atura, cosa que obliga a fer canvis substancials en la planificació d’infraestructures, equipaments i serveis. Per una banda disminueixen els naixements, per l’altra s’incrementen les necessitats d’equipaments i serveis per a les persones grans. I per totes bandes, creix la urgència de disposar d’habitatges, a preus raonables. Ara, en bona part del país, no ho son. Catalunya, és un país petit, i la manca de previsió i planificació ha produït una ocupació del territori, de manera molt desigual que vol dir molt desequilibrada. Un immens cap a l’àrea metropolitana de Barcelona i unes extremitats, cap amunt i cap avall, del litoral. Amb un rerepaís immens, buit d’habitants. Si tenim una immensa àrea metropolitana ocupada, i amb pocs espais disponibles, el lògic seria promoure la mobilitat i el transvasament d’habitants cap a zones despoblades. I no solament d’habitants sinó també d’activitats. En aquest moviment, o facilitem habitatge en bones condicions, o no serà possible. I ho hem de fer, sense necessitat d’ocupar més espai lliure, tenim a l’abast un immens parc d’habitatges buits, a la nostra disposició. Quan dic a la “nostra disposició” vull dir que està inutilitzat i dona la impressió que ningú està realment interessat en donar-li un nou ús. Greu error, incomprensible i inacceptable. A cada poble, a cada ciutat, gran o petita, trobem un bon nombre de cases tancades. Algunes des de fa vint, trenta o quaranta anys. Increïble perquè serien la solució al dèficit que patim. Espero i confio en que la política d’habitatge que torna a estar com una de les prioritats del govern central comporti canvis legislatius que permetin o fins i tot obliguin a modificar aquesta situació i finalment es mogui tot. Vull dir que es mobilitzin centenars de milions, destinats a la compra de cases i edificis vells, i es destinin a la rehabilitació, per posar-los en el mercat de lloguer assequible. Aquesta pluja de milions permetria donar una empenta important a tot el sector de la construcció i àmbits complementaris, durant anys. I en poc temps, perquè amb prou diner, tots els ajuntaments podrien emprendre accions de compra, i tot seguit iniciar les obres de rehabilitació. No parlo només dels 947 municipis de Catalunya, penso en els més de 8.000 de tot Espanya. Ha de ser una autèntica revolució al servei de la protecció i renovació de centenars de milers de cases i edificis com per oferir dos o tres milions d’habitatges. Son les xifres de les que parlen els experts en demografia, a la vista del creixement d’habitants per una banda i de l’expulsió de les grans ciutats. Les grans ciutats poc terreny urbanitzable els queda. Millor transvasar habitants cap a municipis propers i facilitar el treball telemàtic com perquè molts puguin viure i treballar, en municipis allunyats de les grans capitals. Seria una bona manera de recuperar vida i activitat en pobles buidats. Es només qüestió de voluntat política. Si es posen diners i facilitats, tots els ajuntaments poden emprendre aquesta via. El canvi, a nivell de país seria radical i frenaria la degradació patrimonial que ara, gairebé tots els municipis petits i mitjans, pateixen. A més, els resultats es veurien en molts pocs anys.

LAS FUNCIONES DE UN ASESOR. En todas partes, puede salir una manzana podrida, va en la condición humana, pero que se quiera extender la podredumbre sobre la totalidad de un colectivo, ni es justo ni es razonable. Si echamos cuentas, veremos que en España hay unos 85.000 cargos públicos, con mayor o menor dedicación: ayuntamientos, diputaciones, consorcios, mancomunidades, gobiernos y parlamentos autonómicos, Congreso, Senado y Gobierno nacional. Pues bien, en determinados niveles, se necesitan asesores para reforzar, apoyar y ayudar a los cargos públicos en sus funciones. Nadie es experto en todo, ni llega a todas partes. Lógico tenga ayuda para llevar a buen puerto sus competencias. Personalmente, ejercí el cargo de asesor del Grupo Socialista en la Diputación de Barcelona durante uno de sus mandatos. Expongo brevemente cuáles eran mis funciones y mis condiciones de trabajo. Mi horario laboral era variable, dependiendo de las necesidades de los cargos a los cuales asesoraba: alcaldes y concejales socialistas, en gobierno o en oposición, en dos de las comarcas de la provincia de Barcelona. Unos 40 grupos, en total. Mis viajes suponían entre 4.000 y 4.500 kms al mes, los gastos iban incluidos en el salario. La disponibilidad era de 7 días a la semana, en función de multitud de situaciones. Muchas reuniones y visitas a pueblos, eran en sábados o domingos, cuando los alcaldes i/o concejales estaban libres. La mayoría, compaginaban trabajo privado con el público. Otras visitas se hacían cualquier día de la semana, a petición de los cargos públicos. Se hablaba de propuestas urbanísticas, económicas, ordenanzas, tasas, subvenciones, y un largo etcétera. La mayoría de pueblos eran de pequeña dimensión con lo cual no disponían de técnicos propios y debían pedir información a entidades superiores. Las reuniones presenciales ocupaban un lugar preferente, pero a continuación venía el contacto telefónico y el telemático. Eran habituales los contactos semanales con los alcaldes, y mensuales con los concejales, en la oposición. Había intercambio de información y documentación sobre todo lo referente a su municipio, su comarca, o su provincia, sin dejar de lado, todo lo referente a la política regional. Dentro de las funciones, entraba ayudar en la redacción de propuestas, documentos, mociones y alegaciones a trámites en curso. También asesorar temas jurídico – legales, y en el caso de cargos de gobierno, aconsejar y buscar documentación que les pudiera servir para redactar o modificar ordenanzas o implementar nuevas infraestructuras, equipamientos y servicios. La interrelación entre unos y otros era constante y muy variada. También a nivel de prensa y transparencia. En resumen, el trabajo era intenso y extenso, tanto territorialmente como a nivel de temas a tratar. El objetivo era tener a los equipos de gobierno y de oposición, lo mejor informados posible, lo mejor documentados como para ejercer sus cargos, con seguridad y determinación. Para ello, los horarios debían ser flexibles y variados, a instancias de los cargos públicos, superando, ampliamente los horarios formales. En fin, un trabajo interesante, cuya recompensa consiste en mejorar constantemente el papel de los cargos asesorados, y al mismo tiempo evitar cometer errores que pudieran entorpecer sus funciones. Nada más y nada menos. Para acceder al cargo, tener un buen currículum en materia municipal como para poder ejercerlo en plenitud técnica y política. Este es el noble quehacer de un asesor normal y corriente. Si en algún momento y lugar alguien pretende usarlo para otras historias, entra dentro de la picaresca, mala práctica y malas formas. Nada que ver con la política seria y formal.

LLUÍS LLACH: A LA RECERCA DEL PROTAGONISME PERDUT. Ningú li podrà discutir l’alta qualitat de les seves cançons i composicions, així com la novetat que va suposar la seva aparició en el món musical, i el llegat que ha deixat, després de tota una vida dedicada a la cançó, en les seves més variades formes. Quedaran per sempre un gran nombre de composicions, d’una elevada qualitat, profunditat i representativitat. Hem tingut, amb ell, un dels més alts protagonistes musicals, comparable a Raimon i Joan M. Serrat, en arrelament i projecció de la cultura i música catalanes. Quedi dit, l’enorme mèrit d’haver posat la cançó catalana, en un dels nivells més elevats de la seva història. Però, aquesta introducció, és per donar pas, a un altre aspecte de la seva vida, que contrasta amb la de l’artista. Es lògic, ser patriota i revolucionari, en moments de confusió i exaltació dels valors propis, i de lluita contra qui els vol menystenir o anonearrar, però precisament per la rellevància de la persona i el que significa, s’ha de ser especialment curós a preservar i respectar els drets i les idees dels altres. Aquí, és on va fallar la persona. A diferència dels anteriors cantautors citats ( Raimon i J.M. Serrat) ell es va implicar de ple, en el procés independentista, amb un protagonisme i unes actuacions que l’han marcat per sempre més. Per a alguns, els podrà semblar lògic i positiu, per a molts d’altres, ho vam considerar un greu error. O més que error, un despropòsit. Quan algú com ell, llegit, viatjat, instruït, coneixedor de la realitat catalana, espanyola, europea i mundial, no pot al·legar haver estat enganyat pels principals impulsors del procés, perquè no és creïble. Es a dir, quan ell es llençà a “fer bolos” per tot Catalunya, predicant els bons fonaments del procés, i la segura obtenció de la independència, no pot dir després que ha estat enganyat i que ell predicava de bona fe, i que han estat els altres els que l’han traït. No, no, això no s’ho creu ningú. Ell, era conscient que res estava preparat, ni hi havia cap possibilitat d’èxit, ni existia suficient recolzament ni consens a l’interior de Catalunya com per emprendre un embat que havia d’acabar en un rotund fracàs, com així va ser. Per què es va llençar a recórrer pobles i ciutats, sol o acompanyat per altres il·luminats, proclamant les bondats d’un procés que d’entrada deixava fora, a dues terceres parts dels habitants del país? Com podia un intel·lectual, prometre el que només eren que invencions i falsedats ? Què el va dur a buscar protagonisme polític, traint el seu passat de lluita contra les mentides i falsedats ? Per què falsejar la realitat ? Per què enganyar al poble català ? Per què acceptar un càrrec de diputat, com a premi a tanta disbauxa ? I ara, vist que ningú compleix les expectatives que ell ha posat al moviment independentista, surt del Consell per a la República, com a càstig a les negociacions de Puigdemont amb el PSOE, i proclama voler tenir un nou protagonisme dintre de l’ANC. Es que vol tornar al Parlament, de la mà de Clara Ponsatí ? A la vida, és tant important saber entrar, com saber-ne sortir. Una llarga i meritosa vida artística, ha donat pas a un afany de notorietat, invocant accions que la immensa majoria del poble català no volem ni acceptem. Si no ho tenia clar, aviat ho comprovarà.

UNES QUANTES XIFRES DEL PRESSUPOST. Tot i ser de Lletres, m’ha tocat ocupar-me dels números d’un ajuntament, durant 40 anys, la qual cosa m’ha fet ser molt pràctic a l’hora de mirar-me els números d’altres administracions. Amb unes poques xifres ja es veu si les coses van bé o no, i francament en el cas de la Generalitat, les coses no van gens bé. Dono unes poques xifres per demostrar-ho. Es cert que s’està a punt d’aprovar el pressupost més alt de la història: 43.673 M. Es una xifra enorme que demostra el poder d’una institució i alhora la descentralització que es va iniciar quaranta- quatre anys enrere. Ara bé, tenir un pressupost molt elevat no vol dir que la gestió hagi estat eficient. No ho dic per ara mateix, sinó al llarg de tot aquest llarg període. Ho veureu amb uns pocs números. A finals d’aquest any, la Generalitat tindrà en nòmina, 290.000 persones, entre funcionaris i personal contractat. Representa un 8% dels treballadors del país. I si es compleixen les previsions, arrodonirem la xifra fins els 300.000, l’any vinent. Es una xifra enorme que demostra les competències en àrees tant bàsiques com Sanitat, Educació, Benestar Social, Seguretat, etc. Tenim un deute de 86.600 M, equivalent al doble del pressupost real, la qual cosa suposa un 29,5% del PIB, i una immensa partida en interessos, de manera que al final de tot, la partida destinada a inversió és de 3.064 M, o sigui un petit 9,7% del pressupost. Aquesta dada, per ella sola exemplifica l’enorme pes de les despeses corrents, en detriment de les inversions. No és una bona mostra de bona gestió i eficiència. S’ha arribat a un acord entre ERC i el PSC, després de diverses reunions en les quals han anat acostant posicions fins arribar al pacte definitiu. Ara falta aconseguir un nou soci per arribar a la majoria absoluta, sigui mitjançant el vot afirmatiu o via abstenció. Confio en que serà aprovat, perquè, tot i no ser el millor pressupost, és una eina indispensable per tirar endavant. Dit això, ha arribat el moment de plantejar grans canvis en l’estructura interna i externa de la Generalitat. El proper govern, ho haurà de fer si vol realment fer un salt en la gestió i eficiència. S’ha anat arrossegant una estructura creada els anys vuitanta, només retocada o remodelada, en les formes, sense tocar el nucli . Sense entrar en el fons, i ja no dona més resultats. L’actual Generalitat és una màquina immensa, semblant a un transatlàntic, feixuc, difícil de gestionar i molt complicat de maniobrar. Em recorda una mica l’antiga Diputació de Barcelona, fins que va entrar el partit socialista i la va convertir en un vaixell insígnia. Cal un nou lideratge general, i un munt d’eficients polítics i gestors que la sacsegin de dalt a baix, fins tenir una administració àgil i eficaç, amb una molt més àmplia capacitat inversora, com per fer front als reptes de futur. I per descomptat, ser model i exemple per a la resta de CCAA d’Espanya, amb prou de pes com per marcar les línies essencials, al propi Govern Central. Aquest ha de ser l’objectiu de cara l’any vinent, en motiu de les eleccions al Parlament.

CAIXERS MÓBILS. NO ÉS LA SOLUCIÓ. El resultat de deixar fer als Bancs, ens ha portat a tenir 503 municipis, dels 947 que té Catalunya , a no tenir ni oficina bancària ni caixer automàtic. Hi hagué un pacte entre ells, per marxar, tots de cop, sense atendre a les peticions dels alcaldes, ni a les facilitats que els havíem ofert per quedar-se. El resultat: ens hem convertit tots els usuaris, en súbdits, sotmesos a les condicions i exigències, que cada Banc li ve de gust prendre. Mai, havíem estat tant mal atesos com en els nostres dies. Doncs bé, si aquesta és la pura realitat, els que vivim a pagès, en algun d’aquests 503 municipis, ho patim molt més. Ni oficina bancària, ni caixer automàtic. Si algú vol fer alguna operació ha d’anar a la capital més propera, estigui a 10, 15 o 20 quilòmetres. I pot semblar relativament fàcil per a una part, però recordem que a pagès, hi viuen desenes de milers de persones grans, sense vehicle propi. Les coses que s’han de fer per a resoldre aquesta situació, requeririen una pàgina sencera, per explicar-les. I moltes, depenen de la bona fe, d’amics, parents i veïns que agafen targetes bancàries, amb el codi corresponent per anar a treure diners, i portar-los a les persones que directament no ho poden fer. O demanar a algun botiguer que faci mig de banquer per poder disposar d’efectiu a casa. La llista és llarga, i molt, molt enrevessada , la qual cosa demostra el profund dany causat, per entitats bancàries sense un mínim de sensibilitat per a mantenir un servei bàsic, a prop de l’usuari. No vull repetir ni reiterar les gestions, tràmits i peticions fetes, per part de tots els alcaldes, per evitar el tancament de tots els serveis. Tampoc, la falta d’empatia i recolzament del Govern de la Generalitat, per evitar-ho. Al final, ens havíem acontentat en mantenir el caixer automàtic com darrer recurs. Ni això. A continuació, ens vam començar a moure per buscar ajuda, prop de la Diputació de Barcelona, on vam trobar comprensió i desitjos de col·laboració. Vam iniciar estudis i reflexions sobre quina podria ser la solució més adequada. La que consideràvem millor, era proposar als ajuntaments, oferir un espai adient, per a la instal·lació d’un caixer automàtic. Es a dir, fos a la planta baixa de la Casa Consistorial, en el Centre Cívic, o llogant l’antic espai del caixer o en algun altre equipament municipal, adaptar-lo com a caixer. Parlem d’un caixer que fos operatiu els 365 dies de l’any, en conveni amb el Banc o Bancs que, la Diputació o el Govern de la Generalitat, hagués arribat a acords de funcionament. Aquell inici de proposta, va quedar suspesa, tant bon punt el Govern de la Generalitat va fer pública la decisió d’entomar el tema, i buscar-hi solució. Tots esperàvem que la proposta fos similar a la que estàvem estudiant, o que algú la consensués amb el territori. Doncs, no. La Generalitat s’ha decidit per un sistema que no hagués tirat endavant si els caps pensants, establerts en un despatx a Barcelona, s’haguessin reunit amb 4 o 5 alcaldes de pagès. El sistema decidit no resol cap dels problemes, i suposa una despesa i unes condicions que veurem fracassar al cap de pocs mesos de que siguin implantades. Pel que hem pogut saber, per la campanya publicitària engegada, és que el servei s’ha adjudicat a Caixa Bank i Caixa Enginyers. Consisteix en una furgoneta amb caixer incorporat, que serà servit per un tècnic, acompanyat d’un conductor/vigilant, a raó de mitja hora o una hora per poble, un cop o dos al mes. Es a dir, que a cada poble se li dirà quin dia del mes vindrà la furgoneta, i on pararà. Podrà servir, si tot va bé i aquell dia hi ha cobertura suficient, a 6, 7 o 8 persones, en funció de les gestions que vulguin fer, i adéu siau, fins el mes que ve. Dit així, podem pensar que és un servei molt mínim, però millor això que res. Bé, però és que hi ha molts altres interrogants que no son fàcils de resoldre. Veiem-ne algun. Quan es diu que anirà a Cercs ( Berguedà), vol dir que només anirà a baix a Cercs, però no a Sant Jordi, ni a Sant Corneli, ni a La Rodonella ? Aquests son els quatre nuclis que conformen el municipi. I a Saldes, només aniran al poble, però no a Maçaners ni a l’Espà ?. Poso aquests dos exemples, entre més d’un centenar, existents a tot el país. Què farem amb la gent gran dels disseminats, molts d’ells sense vehicle propi ? Els anirem a buscar i a tornar, amb prou de temps com per a garantir que puguin fer servir el caixer, encara que superin l’horari establert ? Al territori rural, se li suposa cobertura universal, però només cal voltar una mica i parlar amb els alcaldes per constatar que això no és així. En fi, em queden alguns dubtes més que prefereixo esperar per veure com son resolts, però no és aquesta la solució que esperàvem.

CAIXERS BANCARIS ITINERANTS. Després de tres o quatre anys de donar voltes, a com reparar el dany causat pel tancament de totes les oficines bancàries, caixers automàtics inclosos, en tots els municipis petits de Catalunya, la Generalitat s’ha decidit per un sistema de “caixer bancari itinerant” de la mà de Caixa Bank i Caixa Enginyers, a qui han adjudicat aquest servei. De res serveix tornar a parlar de les responsabilitats d’un govern, quan les entitats bancàries van per una banda i els interessos de la població per una altra. Durant anys, els alcaldes vam negociar, formules per facilitar la feina i el negoci a les entitats bancàries. Reduir dies d’obertura, compaginar oficines bancàries, i sobretot mantenir sempre operatiu el caixer. Inútil. Es van decantar per convertir els clients en súbdits als quals se’ls imposen les decisions, i a qui no li agradi que s’aguanti. Bé, doncs, tenim centenars de pobles, sense oficina i sense caixer. De 947 municipis que té Catalunya, n’hi ha 503, sense servei bancari, de cap classe. Ens vam queixar, abans, durant i després del tancament, exposant les greus dificultats en que es troba tothom, especialment tots aquells àmbits que depenen molt de poder treure, ingressar i operar amb efectiu, però també mitjançant operacions, en caixer. I heus aquí que ens trobem amb una decisió que no ha estat consensuada amb el món municipal. Una reunió dels pensadors del sistema, amb quatre o cinc alcaldes, hagués tingut un resultat clarament diferent del que es vol posar en marxa. Mireu, el que els ajuntaments preteníem i de fet havíem començat a estudiar i planificar era facilitar un espai municipal, per encabir un caixer automàtic. Fos, a la planta baixa de la Casa Consistorial, en el Centre Cívic, a l’antic caixer que hi havia, o en algun altre dels equipaments municipals, s’adaptaria un espai per aquesta funció. Parlem d’un caixer, de similars dimensions al que havíem tingut, capaç d’operar tots els dies de la setmana i de l’any, en conveni amb els Bancs designats, per garantir l’operatiu. Aquesta, era la solució adequada i esperada, amb un nou esforç dels ajuntaments per oferir un servei que no els pertoca, però que almenys resolia els greus problemes que causa la carència d’oficines i caixers. Ara, ens trobem amb un sistema molt poc operatiu i que obre un gran nombre d’interrogants. En primer lloc, pensar que la vinguda d’una furgoneta amb caixer incorporat, cada 2 o 3 setmanes a un poble, per estar-hi mitja hora o una hora, resol la problemàtica, és no entendre de què va el tema. Veurem també, les carències en cobertura de noves tecnologies, com per no garantir el servei, el dia que hagi d’operar el caixer. Però, em permeto posar un parell d’exemples de problemàtiques locals. Quan es diu que anirà a tots els municipis, s’ha d’entendre que si va a Cercs, no anirà a Sant Jordi, ni a Sant Corneli ni a La Rodonella ? Els quatre nuclis que conformen el municipi. A Saldes, no anirà a Maçaners, ni a l’Espà ? Podria enumerar una desena més de situacions semblants, només a la comarca del Berguedà. Però, a més, tenim una elevada xifra de persones grans que viuen en disseminat. Una estona al mes no resol cap de les necessitats. Un altre dia, en continuarem parlant, després d’avaluar uns mesos el seu funcionament.

EL IMPERIO DEL CINISMO. Escuchar a Borja Sémper y a Cuca Gamarra, entre otros, pedir cuentas al PSOE, por las correrías de Koldo García, supone uno de los ejercicios más extraordinarios de cinismo, en la historia de España. Precisamente que exijan cuentas, unos representantes de uno de los partidos más corruptos, de nuestra historia, produce vergüenza ajena. Dicho lo cual, por descontado que hay que investigar y castigar duramente cualquier lucro personal, ligado a prácticas corruptas, todavía más, cuando se trata de hacer negocio, en tiempos de pandemia. En relación con la corrupción, es evidente que no hay término medio que valga, ni excusas que puedan eximir la rendición de cuentas. En tiempos de pandemia, más aún, pero esto vale para siempre, en todas partes. Y puedo afirmar que de corrupción se habla mucho, pero por fortuna está mucho más acotada de lo que muchos predican. Lo que sucede es que unos pocos casos echan por tierra el honor y la honradez del 99% de los políticos, en activo. Es muy fácil generalizar. Estoy cansado de exigir rectificar en conversaciones privadas, y en todas las públicas, en las que alguien sale con la eterna canción de “todos los políticos…”. Hay que saber contar y conocer mínimamente la composición de los organismos e instituciones del Estado: ayuntamientos, consejos comarcales, diputaciones, gobiernos autónomos con sus parlamentos, gobierno central, Congreso y Senado. En total, estamos hablando de unas 85.000 personas que de forma más o menos intensa, ostentan un cargo público. Pues bien, si alguien se dedica a contar los casos de corrupción, a lo largo de los 45 años de democracia recuperada, se dará cuenta del escaso porcentaje de casos habidos. Y de todos ellos, muy pocos, han afectado al partido socialista. ¿Casualidad o causalidad? Hay que estar siempre atentos y reaccionar de forma rápida y contundente ante cualquier desvío de poder o tentación de aprovechamiento particular del cargo público. Aquí, el papel del partido es fundamental. Tener centenares de miles de militantes y simpatizantes permite tener ojos y oídos atentos a todo lo que pasa, se dice y se escucha. Saber discernir entre calumnias, charlas de café, habladurías y realidades. Y pedir cuentas si hay fundamento, o ser contundentes, contra las acusaciones, si son invenciones. No he tenido ningún reparo en intervenir en alguna conversación de café, ante acusaciones a concejales o alcaldes, expresando en voz alta que la acusación era falsa y que si tenía alguna prueba la presentase ante un Juzgado, en caso contrario ,el partido podría actuar contra él / ella. Fin de la discusión. En todos los casos aparecía el rumor, lo que había oído decir, lo que circulaba pero sin contrastar, para acabar reconociendo que hablaba por hablar, sin tener prueba alguna. En mis cuarenta años de cargos institucionales, y otros tantos de partido, han sido mínimos, los casos de malas prácticas, y aún menos, los de corrupción. En todos, se actuó con celeridad y determinación. De aquí, la enorme indignación que nos produce escuchar de boca de representantes del PP, la exigencia de investigación y las dudas sobre la honorabilidad del partido socialista. Investiguemos todo lo que haya que investigar, y exijamos ejemplaridad de todos, en todo. Si un partido debería cambiar en profundidad, éste es el PP. Y ya no solo a nivel de funcionamiento interno y externo, sino de cumplimiento de la legalidad. Y el primer paso de todo partido, es dar cumplimiento a lo que dicta la Constitución. Produce una inmensa vergüenza que cinco años después, todavía no se haya renovado el CGPJ, por culpa, precisamente del PP. Si un partido no puede dar lecciones de limpieza y honorabilidad, éste es el PP.

TÚNEL DEL CADÍ, UNES BONIFICACIONS INTOCABLES. D’ençà la inauguració del Túnel del Cadí, el 29 d’octubre de 1984, els alcaldes i diputats de la comarca del Berguedà, en converses amb els de la Cerdanya, teníem molt clar que la gran obra havia de servir, no només per a facilitar l’arribada de segons residents de l’àrea metropolitana a la Cerdanya, sinó per unir les dues comarques, a nivell de llocs de treball, habitatge i tota mena d’intercanvis. La lluita va ser llarga i molt intensa. També molt enrevessada perquè l’estratègia del Govern català, era d’anar donant voltes i més voltes, a l’espera que ens en canséssim. Però, no vam defallir i des dels ajuntaments i molt especialment des del Parlament de Catalunya, vam unir forces, entre membres d’uns quants partits, per a justificar unes condicions de pas que realment permetessin franquejar el Túnel, amb facilitat. Finalment es va aconseguir. Primer amb descomptes, i després amb bonificacions que arribaven al cent per cent. Cert és que hi hagué abusos evidents, per part de segons residents que aparentaven viure sempre a una banda o altra, per tal de poder rebre la documentació necessària per a justificar aquestes bonificacions. Sempre hi ha qui complica les coses i posa en entredit les decisions oficials. Al llarg dels anys es van buscar vies per evitar el frau, i per a facilitar papers als qui realment hi tenim dret. A dia d’avui, pot haver-hi encara algun abús, però son mínims. I el resultat d’aquestes bonificacions als veïns del Berguedà, Cerdanya i Alt Urgell, ha permès un intercanvi espectacular de les relacions i interaccions entre tots nosaltres. Tenim molts berguedans treballant a l’altra banda i molts cerdans, fent vida aquí. I tots plegats ens movem, amunt i avall en una interrelació molt positiva per a tots plegats. Si això és així, per què hauria de canviar ? La concessió del Túnel, acaba l’any 2037, data en la qual el Govern de la Generalitat haurà de decidir si allibera el Túnel i el converteix en via de lliure pas, o imposa algun altre règim. D’aquí a allà hi ha temps per a pensar en el futur, però mentrestant estic segur de parlar en nom de tots els beneficiaris, cal mantenir les bonificacions. En primer lloc, perquè no suposen cap perill per l’equilibri financer de l’empresa concessionària. En segon lloc, perquè s’han creat uns vincles d’interdependència entre unes comarques i unes altres, que suposaria retornar a la realitat d’abans del 84, en que teníem un mur entre comarques. I, diguem-ho també, hem posat territori i facilitats per a construir una gran obra pública, beneficiosa per al conjunt del país, és lògic que els ciutadans de les comarques més directament afectades tinguem uns beneficis com a contrapartida. Deixem les coses com estan, i ja en tornarem a parlar l’any 2037 quan acabi la concessió. No espatllem una relació i unes facilitats que han suposat un clar benefici per a totes les parts. El que bé funciona, millor no espatllar-ho. Sembla que el Govern, ha decidit mantenir la situació, suposo que tenir eleccions d’aquí uns mesos ha estat un dels factors importants. Sigui com sigui estarem atents a les promeses fetes.

DESDOBLAMENT, ARA SÍ? En els darrers quinze anys, hem tingut quatre presentacions de propostes de desdoblament de la C-16 catalana, la E9 europea, entre Berga i Bagà – Túnel del Cadí. Els alcaldes de la comarca i els diputats al Parlament, ens havíem proposat treballar plegats per aconseguir continuar la conversió de l’antiga C-1411, en autovia, de forma integral. Es a dir, sense parar fins arribar al Túnel. Doncs bé, he de dir que no ens en vam sortir, com tothom pot comprovar a dia d’avui. La primera proposta de desdoblament integral, vingué de la mà de l’aleshores Conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal. Amb un recorregut de vint quilòmetres el projecte contemplava trenta viaductes i nou túnels. Era / és un traçat complicat, i d’aquí que el cost pujava fins els 635 milions d’euros. Parlem de principis de 2009, concretament del nou de març, quan se’ns presentà el projecte. Després vingué Lluís Recoder, amb una proposta clara de rebaix d’expectatives, vistes les restriccions pressupostàries i la complexitat del projecte. El seu successor a la Conselleria, Santi Vila, deixà clar la modificació del projecte, per anar a buscar-ne un altre significativament més baix de pressupost. I, finalment el 9 de gener de 2019, el Conseller Damià Calvet, ens presentà un nou projecte, batejat com New Jersey, pel sistema de cremallera, que permet convertir un dels carrils de pujada o baixada , en doble funció. Un sistema nou a Espanya, però ja conegut i operatiu en els EUA. El desdoblament en quatre carrils arribaria fins a Cercs, i d’aquí fins al Túnel seria de tres, amb aquesta modalitat. El cost estimat era de 178 M, molt inferior al que suposaven els quatre carrils, del projecte inicial. En el debat posterior, diversos alcaldes vam intervenir per a manifestar la necessitat urgent de procedir a l’ampliació, vist l’increment de trànsit de la C-16, ja no només en temporada d’esquí, sinó al llarg de tot l’any. Hi hagué un acord, molt majoritari, d’acceptar el nou projecte, a canvi de celeritat en la tramitació i execució. Han passat els anys, i hem comprovat l’incompliment generalitzat dels acords i compromisos d’aquella convocatòria fins el punt de tenir constància, per diverses iniciatives del Grup Parlamentari Socialista, d’haver congelat la tramitació. D’aquí que es portés una Moció al Consell Comarcal del Berguedà i una Proposta de Resolució al Parlament per exigir la represa dels tràmits i garantir la seva execució. Totes dues aprovades per àmplies majories. Es així com la nova Consellera, Ester Capella ( ERC), presenta el que ha de ser el “projecte definitiu de desdoblament”, molt similar, per no dir calcat al de Damià Calvet, si bé afirma que ara va de debò perquè disposa de pressupost. Ho sento, però per a mi la credibilitat, és similar a la dels anteriors i tots tenien pressupost. El que ara falta, és la partida pressupostària, i cal tenir present que l’any vinent hi ha eleccions, i podria passar que ni l’actual Consellera ho fos, ni hi hagués ERC, en el Govern. Per si de cas, entitats, associacions, organismes i institucions estan fent gestions per aconseguir que aquest projecte figuri en el programa electoral de Salvador Illa, com a millor via per assegurar la seva execució. Després de quinze anys de promeses, volem realitats.

SIMPLE QÜESTIÓ DE COVARDIA. Qui la fa, la paga. Aquest, ha estat un principi general i universal, present en totes les civilitzacions, des del inicis dels temps. Doncs bé, ara i aquí, hi ha qui vol aconseguir la impunitat, mitjançant una Llei d’amnistia que permetria, saltar-se aquest principi universal. Però, no en té prou en que li assegurin plena seguretat jurídica, busca no deixar ni el més mínim dels forats com perquè li busquin pessigolles. Diu que pensa en tots els pendents de judici, però se li veu massa el crostó com perquè aquest argument coli. De fet, si mirem el paper jugat pels principals protagonistes del procés, en traurem unes quantes conclusions ben poc edificants. En primer lloc, eren uns insolvents, en el sentit de buscar una imaginària independència sense tenir res preparat. Més ben dit, eren ignorants o voluntàriament desconeixedors de la realitat interna del país, Catalunya, però encara més de la realitat externa, Espanya, la UE, i el món mundial. Amb unes poques lliços de geografia i política bàsica, haguessin vist la impossibilitat de l’embat. Però, al costat d’aquesta ignorància i insolvència, existia una immensa covardia. Ningú volia posar en perill el seu patrimoni, ni el seu sou, i encara menys el futur. D’aquí que fos tant senzill l’aplicació de l’article 155, que no portà ni una sola dimissió ni renúncia, en solidaritat amb els destituïts. Concretament, dels 114 alts càrrecs de la Generalitat, l’endemà, tots estaven treballant o fent-ho veure, en els seus despatxos. I, arribats al punt culminant del procés, era inimaginable no anar a treballar i esperar esdeveniments, per difícils i complicats que fossin. Es un principi elemental, de servidor públic. Tothom s’ha de fer responsable de les seves accions. Doncs, tampoc. Aquí, fugida caòtica i a la desesperada a qualsevol lloc, per evitar ser trobats i arrestats. No els importava deixar enrere, la resta d’alts càrrecs i els dos-cents mil funcionaris, a les seves ordres. No, no, desbandada , a la recerca de refugi. I el més greu de tot, el president que se suposa ha d’estar en el seu despatx, per fer front a les responsabilitats, fuig en el maleter d’un cotxe, en direcció a Bèlgica. Un país peculiar, a nivell judicial, on amb bons advocats pots anar marejant la perdiu durant anys. Si en el 1934, vam tenir un conseller que va fugir per les clavegueres del Palau de la Generalitat, ara tenim un president que ho fa en un maleter, abandonant els membres del seu Consell Executiu, i amb ells, el país, a la seva sort. Una vergonyosa taca en la ja llarga llista de despropòsits, duts a terme per gent molt poc preparada i formada, que mai haguessin hagut d’ocupar el lloc que van ocupar. Però, tot pot ser empitjorat. I el pànic a retre comptes, d’ell i la seva camarilla, porten a crear una situació insòlita a nivell català i espanyol. Sis anys després no volen córrer el més mínim perill, i van retorçant les exigències fins esdevenir ridícules. Si no fos perquè el país necessita girar pàgina, el millor seria deixar tota aquesta colla, els catorze anys que els queden, per la prescripció dels delictes. I, animo a Junts a que el presentin de candidat, perquè hi ha centenars de milers de catalans que voldrien expressar-li la simpatia, amb un vot de càstig de proporcions monumentals. No mereix menys.