Wednesday, January 28, 2015

 

BORREDÀ - EL DIARI DIGITAL -APUNT.INFO - PUBLICA L'ESCRIT DE RECTIFICACIÓ DE L'ARTICLE PUBLICAT ,SENSE SIGNAR, EL PASSAT DIA 13 DE GENER

BREU DETALL DE LES FALSEDATS, INJÚRIES I CALÚMNIES CONTINGUDES EN L’ESCRIT, PUBLICAT EN EL MITJÀ DIGITAL: APUNT.INFO ( Portal de comunicació Bages,Berguedà i  Solsonès).
Es fa difícil puntualitzar, aclarir o detallar un escrit , absolutament ple de falsedats, invencions, crítiques, injúries, etc, però seguiré l’ordre en que apareixen , tot i deixar clar que és impossible detallar-les totes. Apuntaré, doncs, les principals.
1.- Problemes amb la justícia. No tenen res a veure amb cap mena de corrupció. El judici es va celebrar el dia 30 d’octubre, i estem a l’espera de sentència. Varem demostrar un error administratiu, però cap mena de delicte. En anteriors ocasions, totes les denúncies varen ser arxivades, o guanyades, fins i tot amb imputació de costes als denunciants. La motivació era política no judicial.
2.- Parlamentari del PSC. Ho vaig ser 16 anys i no 12, i vaig estar en diverses comissions territorials o sectorials. Vull recordar que el PSC estava a la oposició i no en el govern, per la qual cosa se’m pressuposa una “capacitat d’influència tant gran” que demostra un total desconeixement de l’activitat parlamentària.
3.- Carrera truncada. La meva carrera no s’ha truncat mai per causes externes ni internes. He assumit els càrrecs que se m’han ofert, o als quals m’he presentat, i m’he anat retirant per raó d’edat i de programació personal. Es fàcil de provar i comprovar.
4.- Greu acusació personal. Aquest és el punt més indignant, més trist i més inacceptable de tots. La separació i posterior divorci de la meva dona va ser per consentiment mutu, amb total respecte, i hem quedat amics per sempre, a l’igual que amb la seva mare a la qual considero sogra, i per ella sóc el gendre. Es miserable llençar una acusació totalment falsa, i tant fàcil de provar i comprovar com parlar amb ella, i si cal fer-ho davant d’un tribunal.
5.- No cobro cap pensió de la Diputació de Barcelona. Es fals. Tampoc sóc Conseller de Política Municipal ( càrrec que en el PSC no existeix). En tot cas seria Secretari de Política Municipal, però aquest càrrec el vaig tenir 20 anys enrere. Ara sóc President del Consell de la Federació XI, càrrec pel qual no cobro res.
6.- Dinar per recollir fons per pagar la multa al Tribunal de Comptes. Mai s’ha fet cap dinar per recollir fons per pagar cap multa, ni a Borredà ni en altres municipis.
7.- Dades del CAP. No vull entrar en si algú llença rumors, perquè del que vull parlar és de realitats. Totes les dades del CAP estan degudament arxivades, i guardades pel personal mèdic. L’ajuntament no disposa de cap clau ni cap accés a cap document mèdic.
8.- Factures dubtoses del Tennis i l’Aparcament. Cap dubte, entre altres coses perquè els comptes han estat estudiats, revisats i controlats per la oposició, i per la Diputació de Barcelona que va concedir ajuts. En aquests casos sempre es controlen les factures, així com les obres realitzades per comprovar-ne la fidelitat, la qualitat i la idoneïtat.
9.- Industrials de La Valldan. Aquest sí és un tema realment sorprenent. Un tema inventat i fals, tant senzill com parlar amb qualsevol empresari i veure què se suposa que vaig fer-hi.
10.- Favors municipals a particulars. Totes les obres que s’han projectat en el municipi han estat objecte de presentació a plans de la Diputació o de la Generalitat que han estat les institucions que les han pagat. Son aquestes administracions les que vetllen perquè tot sigui legal i correcte. No hi ha hagut ni una sola denúncia ni una sola objecció a cap de les obres realitzades. I parlar de centenars de milers d’euros destinats al Molí de Subirà, és que ni tant sols coneixen la casa. I l’ajuntament només va actuar a la planta baixa per recuperar el vell molí, mitjançant una subvenció de la Diputació, a canvi de 25 anys per mostrar-lo com atracció turística. Repeteixo només la planta baixa, la resta va anar a càrrec de la propietària. Ben fàcil de comprovar.
11.- Favors a granges d’engreix. Francament un altre invent perquè com alcalde en cap moment puc actuar en una competència de la Generalitat.
12.- Participació en consells d’administració de diverses empreses. No estic en cap consell d’administració de cap empresa, ni ara, ni mai en els 36 anys de democràcia municipal, ni com a vocal ni com a cap altre càrrec. Es fàcil de comprovar-ho mitjançant les declaracions de bens que estem obligats a fer tots els càrrecs públics.
13.- Administrador d’una empresa. No he estat mai administrador de cap empresa, i per descomptat de cap empresa del Sr. Solanellas.
14.- Venda Fàbrica de baix. Totalment falses les afirmacions de venda, revenda... i la traca final. L’Ajuntament no ha comprat mai cap local a la Fàbrica de baix ni per 150.000 euros ni per 10 euros. I és que és tant senzill com comprovar si en el patrimoni municipal hi figura cap local en aquest indret. L’ajuntament no ha comprat res de res. Una altra falsedat. Com a mínim quan es denuncia un tema s’ha de comprovar. En aquest cas és tant senzill com anar al Registre de la Propietat a Berga.
En resum, he informat de 14 punts que considero essencials, tot i que el conjunt és absolutament infame. Voler desacreditar una persona amb aquests arguments és penós i sobretot indigne per totes les acusacions, falsedats, injúries i calúmnies que conté, totes elles molt fàcils de demostrar.
Borredà, 21 de gener de 2015.
Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà
NOTA IMPORTANT:  Aquest escrit de RECTIFICACIÓ ha estat publicat en data d’avui dia 28 de gener, i estarà disponible fins el proper diumenge a les 24 hores. Com encapçalament figura el text següent.
“Havent rebut un requeriment de Joan Roma Cunill per fer efectiu el seu dret de rectificació i atès que un cop analitzat el seu requeriment aquest portal de comunicació ha valorat el fet de que l’article titulat “Borredà, per vergonya de tots” publicat el 13 de gener de 2015,pugui no ajustar-se als termes de rigor periodístic exigibles, passem a publicar un escrit de rectificació del mateix, per tal d’esmenar el greuge que se li hagi pogut generar, tot manifestant en nom de APUNT.INFO, i de les persones que hagin pogut intervenir en la redacció de l’article la nostra disculpa a tothom qui s’hagi pogut sentir ofès injustament”.



                

Tuesday, January 27, 2015

 

SABEN AQUELL QUE DIU ...?



SABEN AQUELL QUE DIU... ?
El President Mas avui ha aclarit un dels grans punts que tot Estat ha de tenir en el frontispici de la seva estructura: la Defensa del territori i la política d’aliances. Espavilat com és, té clar que una vegada aconseguida la independència, demanarà entrar a l’OTAN o quedar-s’hi , fent una aportació sensacional: un exèrcit d’espies, en comptes d’un exèrcit convencional. 
Aquesta afirmació que aviat circularà per tot el món, es basa en que un petit país com el nostre, no es pot permetre la creació d’un exèrcit que costa una mil.lionada, i precisa d’un gran nombre de persones disposades a vestir l’uniforme, per tant, hem d’anar cap una cosa més modesta i pràctica: un cos d’intel·ligència militar que pot aportar grans avantatges a la operativitat dels exèrcits que conformen l’OTAN.
Només cal recordar el famós Pujol ( l’espia de la segona guerra mundial) no l’ex president, per comprovar que podem generar espies de primera divisió i estalviar-nos una fortuna cada any. Curiosament cap altre país petit havia pensat en una solució com aquesta a l’hora de cooperar a la defensa de la UE.
Tant aviat som un gran país, per segons quines coses, com un de molt petit per altres. Aquí no ens hem de comparar amb Bèlgica, Holanda, Dinamarca, Suècia, Àustria....tots amb exèrcits propis, obligats a aportar tropes, material, i diners per sostenir la defensa conjunta de l’OTAN. En aquest punt el president Mas advoca per trobar una posició especial, excepcional i molt més barata per Catalunya: uns quants espies.
Ara hem de veure la reacció de la sectorial de Defensa de l’ANC que sí preveia tenir un exèrcit, tot i que especialitzat en guerra de guerrilles per si als del costat se’ls ocorria fer alguna malifeta.
Les declaracions d’avui s’han fet en el transcurs d’un acte de El Punt Avui, i de ben segur mostraran el gran enginy del president en un tema tant transcendental com és el de la Defensa., no cal dir que ni els més coneixedors de les relacions exteriors i de l’OTAN ens podíem haver imaginat una sortida com aquesta.
Es evident que si a cada estructura d’Estat se li apliquen sortides com la que acaba d’explicar, Catalunya tindrà diner de sobres per fer coses mai imaginades. En la propera conferència segurament ens explicarà com pensa organitzar la representació exterior de la Generalitat. Jo crec que podria fer una cosa semblant amb les Ambaixades. Una bona solució seria la de posar un intèrpret de català a cada Ambaixada de França , Alemanya o Gran Bretanya, i ja està. Els catalans podrien anar a qualsevol de les Ambaixades d’aquests països , que en tenen a tot el món, i amb un sol intèrpret tindríem resolt el problema. La morterada de diners que costa tenir representació arreu del món es resoldria amb un parell de centenars d’intèrprets. La feina concreta i precisa ja la farien els funcionaris de les Ambaixades, degudament assabentats de les peticions, pels intèrprets.

En fi, amb aquesta “tempesta d’idees” podem continuar avançant amb altres estructures d’Estat. Tenim prop d’un any per implementar-les i preparar-les pel dia que es posin en marxa. Ànims, doncs, que tothom hi pensi, que el president està preparat per afrontar els grans reptes, com hem pogut veure avui mateix. 

 

L'AUTOCRÍTICA PENDENT -art. Nació Digital Solsona

L’AUTOCRÍTICA PENDENT.


Tots els governs, totes les societats, han de fer periòdicament un exercici d’autocrítica per constatar si els objectius prefixats s’han acomplert o no, i en quina mesura cal introduir canvis per poder-los assolir.

El nostre país. Catalunya, no ha fet un autèntic exercici d’autocrítica . Es un deure pendent que convindria dur a terme el més aviat possible per reconèixer els errors comesos i evitar repetir-los en aquesta dura etapa que estem vivint. Es parla de crear estructures d’Estat, quan ja es varen crear en el seu moment, o s’han impulsat durant la trajectòria de la Generalitat recuperada. Posaré alguns exemples, per mostrar algunes de les estructures d’Estat creades, i la deficient manera en que s’han gestionat, motiu pel qual ens trobem en greus dificultats.

Recuperada la Generalitat l’any 80, era el moment de crear unes estructures d’Estat proporcionals a les capacitats econòmiques que es pressuposava tindríem. En comptes d’aixó, el president Pujol va optar per copiar les estructures de l’Estat espanyol. Primer gran i greu error com podrem veure tot seguit.

L’estructura del Govern de la Generalitat va ser copiada de la del govern espanyol. On allà en deien Ministres , aquí en varem dir Consellers. Si allà hi havia una quinzena de ministeris , aquí varem crear entre dotzena de conselleries. Si allà cada ministeri tenia el seu servei de protocol, cotxes oficials, etc, aquí es va fer el mateix. Si allà tenien governadors a cada província, aquí varem posar-hi delegats. Si allà tenien un àrea de presidència, aquí la varem copiar i ampliar.....Primer gravíssim error, perquè es va sobre dimensionar tota una estructura de govern, que podia haver funcionat amb la meitat dels recursos. Però , continuem.

Una altra estructura d’Estat era una ràdio i televisió públiques. Era lògic per motiu de llengua i cultura, però mai tal com es va fer. Es va crear una superestructura immensa, a model i semblança de Televisión Espanyola, amb corresponsals arreu del món, directius a dojo, empleats per tot arreu, edificis immensos, delegacions per tot el territori...fins arribar a una situació impossible de mantenir. TV3, Catalunya radio, i complements, tenen 47 alts directius amb elevats sous , i despeses generals que superen àmpliament a d’altres cadenes de televisió com Telecinco o Antena 3. El dèficit generat per aquesta megalomania és immens.

La següent estructura d’Estat havia de ser una policia pròpia. Res de reconvertir la Guàrdia Civil. Volíem una policia similar a la Policia Muntada del Canadà o als Bobbys anglesos. Per tant, reinventem els Mossos d’Esquadra, i comencem a contractar personal a dojo, i al mateix temps construïm casernes per tot arreu, comprem vehicles de tota mena, i posem sous molt més elevats que qualsevol altre cos de seguretat de l’Estat. El cost d’aquesta estructura és col•loca’l.

Si teníem policia pròpia, era lògic voler tenir els centres penitenciaris. Ningú més els ha volgut però un Estat ha de tenir les seves presons, i de pressa i corrents es va negociar el seu traspàs amb l’Estat central. Un Estat central feliç per treure’s del damunt un mal de cap com aquest. Bé, després s’han hagut de fer centres nous, ampliar plantilles, invertir en equipaments, etc, etc, de manera que el cost final ha estat brutal.

A banda d’ampliar, crear o inventar-se competències i estructures, els serveis bàsics es varen estructurar en un complicat sistema territorial. Catalunya és un país petit i no calia crear tantes demarcacions ni serveis, ni delegacions, fins al punt de burocratitzar en excés tot el funcionament del país.

Totes aquestes iniciatives es feien “perquè calia”, “perquè volíem ser i actuar com un Estat”, el cost era secundari, de manera que el Conseller d’Economia i Finances de torn el que havia de fer era “pagar i callar” i així ha estat fins ara mateix. Que ningú s’estranyi si l’any 2003 amb l’entrada del primer govern tripartit, Catalunya tenia un deute de 16.000 milions d’euros i si en els set anys de Tripartit se’n va fer un de 23.000 milions, i en els quatre anys de govern Mas, en portem 24.000 milions més. El total a dia d’avui és de 63.000 milions d’euros. Una xifra immensa, i en aixó sí, pròpia d’un Estat i no d’una Autonomia. Per culpa de la megalomania i la mala gestió , Catalunya té un deute que l’ofega totalment.

Davant aquesta realitat, s’ha volgut vendre la fàcil idea de “Madrid ens roba”o “estem mal finançats”. Es cert que el finançament de Catalunya és deficient i cal modificar-lo per adaptar-los a la realitat present, però no és menys cert que la gestió ha estat desastrosa al llarg dels 35 anys. Crear estructures d’Estat sense tenir-les degudament planificades i finançades suposa un suïcidi econòmic. Es el que ha passat amb els exemples exposats. Cada estructura creada suposava incrementar notablement el dèficit, i el principi d’austeritat no era present en cap de les decisions del govern ni en el manteniment dels serveis. Tard o d’hora el sistema havia de petar, i ho ha fet, com sempre passa en el pitjor moment.

Ara i aquí tenir 63.000 milions de deute suposa no tenir cap marge de maniobra per fer polítiques diferents i destinar el diner a les autèntiques prioritats del país, que és la seva gent. Agradi o no cal aprimar totes les estructures. Tancar departaments, delegacions i molts serveis innecessaris, per garantir els serveis bàsics. Compartir serveis amb altres administracions i deixar enrere els projectes megalòmans. Gestió, gestió i gestió, planificació i austeritat en la despesa que no vol dir retallades. Més val tard que mai, però no veig el govern Mas disposat a emprendre aquest camí, i d’aquí que busqui sortir d’estudi mitjançant promeses que sap no podrà complir. Es el que deia al principi. Es urgent procedir a un exercici ampli i profund d’autocrítica, mentrestant no es faci, el camí és equivocat.


Monday, January 26, 2015

 

SANITAT, EN QÚESTIÓ - art. Regió 7


LA SANITAT, EN QÜESTIÓ.
A un servei essencial no se’l troba a faltar, fins que es necessita. Aleshores és quan es comprova la seva importància. Dic aixó perquè portem ja molts mesos per no dir uns quants anys en que aquella sanitat de la qual estàvem tant satisfets i orgullosos, ha donat pas a un servei ple de conflictes, retallades i discriminacions impossibles d’acceptar, com ara podem veure en els afectats per l’Hepatitis C, com exemple més fragant i palpable.
També ho hem vist en el tancament d’unitats que ja no funcionen dia i nit, sinó en determinades hores, de manera que qualsevol afectat pot veure’s sense assistència propera, i d’aquí el perill de no ser atès a temps. Cas de Tarragona amb els afectats per dolències cardíaques.
De fet, tenim ja un mapa molt complert de deficiències greus en matèria d’assistència que porten la pitjor de les angoixes a tots els qui pateixen dolències diverses, de caràcter esporàdic o permanent. Però de fet, la preocupació l’hem de portar tots al damunt per quan tots estem exposats a tenir qualsevol incident en qualsevol lloc i moment.
I d’aquí es deriva la principal crítica a fer al govern actual, d’aquí i d’allà. Si en un àmbit les retallades no s’havien de produir, és en el de la Salut. El principal destí dels impostos ha de ser aquest, sense cap mena de dubte, i ha deixat de ser-ho. Es volen amagar dades, i es volen donar explicacions convincents, però la realitat sempre és tossuda i demostra la falsedat de les informacions del govern.
Catalunya és un país petit , on pràcticament ens coneixem tots i és fàcil tenir amics, parents , coneguts en qualsevol indret on passen desgràcies. I ens arriben les informacions de forma immediata, directa, sense intermediàries, i ens assabentem de llistes d’espera enormes, o restriccions en determinades proves, desplaçaments cap a altres centres,etc. La realitat no es pot amagar i hem de ser contundents a l’hora de reivindicar el retorn al servei de sanitat anterior a les retallades. Tots podem estar d’acord en que hi va haver algunes pràctiques massa condescendents en determinats àmbits, un dels quals va ser en acceptar fer tractaments aquí a ciutadans d’altres països, sense existir convenis clars i transparents per compensar aquestes intervencions, però això no pot ser excusa per retallar , ara i aquí els serveis habituals.
No conec cap afectat d’Hepatitis C, en el meu entorn immediat, però ens podem imaginar el patiment i angoixa dels afectats i els seus familiars. Saber que si tens diner propi, tens accés a un remei eficaç, i no tenir-ne vol dir quedar-te sense, és d’una injustícia insuportable, però hi ha altres casos que tot sovint apareixen en aquest mateix diari, de mobilitzacions per recollir fons, destinats a tractar una malaltia determinada. Son accions molt lloables, però que haurien de tenir cabuda en el servei públic d’assistència sanitària. L’austeritat i el rigor en la despesa sempre han de ser-hi presents, però l’accés al millor tractament ha de ser la prioritat.

En resum, cada vegada és més evident que el funcionament dels serveis públics tenen un tractament radicalment diferent, en funció de qui governa el país. No es poden veure aquests serveis com un negoci, sinó com un dret dels ciutadans, i han de continuar en mans públiques per poder garantir que no es discrimini per raó de poder adquisitiu com s’està veient cada vegada més aquí i allà. I parlar d’austeritat quan es parla de retallades no és de rebut, d’aquí la nostra solidaritat envers els moviments ciutadans i dels propis professionals de la sanitat que reclamen preservar el servei públic de sanitat universal. 

Sunday, January 25, 2015

 

L'AJUNTAMENT DE BORREDÀ ENVIA NOTIFICACIÓ AL DIARI DIGITAL - APUNT. INFO.

L’AJUNTAMENT DE BORREDÀ HA NOTIFICAT AL DIARI DIGITAL “APUNT. INFO”, LES DILIGÈNCIES DELS SERVEIS JURÍDICS, RELACIONADES AMB L’ARTICLE: Borredà, per vergonya de tots.
“Jaume Freixa i Julià,advocat, he estat designat pel Sr. Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà, amb l’objectiu d’interposar diverses accions judicials tant Penals com Civils, en defensa del seu dret a l’honor i a la pròpia imatge, contra questa publicació, els seus responsables i contra l’autor de l’article publicat el passat dia 16 de gener de 2015, en la pàgina web www.apunt.info, del Portal de comunicació del Bages , Berguedà i Solsonès APUNT, amb el títol: “Borredà, per vergonya de tots”.
L’esmentat article que ha estat redactat fora de qualsevol mena de rigor periodístic, conté en el seu cos multitud d’inexactituds i d’afirmacions calumnioses i injurioses, que sense perjudici de les accions judicials que puguem emprendre han de ser de forma immediata objecte de rectificació.
En aquest sentit volem recordar-vos que la Llei Orgànica 2/1984 del dret de rectificació atorga al meu representat dret de rectificar la informació difosa pel vostre mitjà de comunicació on line APUNT a travès de l’article referit anteriorment, d’aquells fets que l’eludeixen i que consideri inexactes, la divulgació dels quals pugui causar-li perjudici....”
“Cas que transcorregut el termini de 3 dies amb que compteu per procedir a la publicació de la rectificació que s’adjunta , aquesta no s’hagi produït , no dubtarem a recórrer a la via judicial en exercici de la nostra acció de rectificació perquè sigueu compel·lits a publicar-la.....”
Aquesta és una part de la transcripció de la notificació tramesa a la publicació esmentada amb la pretensió de que sigui admesa i se li doni compliment.
Hem de manifestar que la representant dels serveis jurídics de la publicació es va posar en contacte amb els nostres serveis jurídics, i ja va donar compte de que s’havia suprimit l’article en qüestió, tant bon punt s’havia tingut notícia de la interposició de la demanda. I efectivament s’ha comprovat la supressió de l’article. Les nostres actuacions s’acullen al dret de rectificació, i al mateix temps volen garantir la no publicació de nous articles sense signar. Amagar-se darrere l’anonimat treu tota credibilitat i veracitat als fets que es relaten i pretenen aconseguir una invulnerabilitat que no es mereixen els qui actuen d’aquesta manera.
Per últim, és pretensió nostre conèixer l’autoria de l’article, en el qual hi veiem clarament l’actuació d’un mínim de tres persones, prou conegudes per altres fets semblants. Cas d’aconseguir les proves pertinents, actuarem en conseqüència.
Borredà, 25 de gener de 2015.

L’alcalde – president, Joan Roma i Cunill

Thursday, January 22, 2015

 

POCA CAÇA, A LA GASTRONOMIA BERGUEDANA- art. El Setmanari

POCA CAÇA, A LA GASTRONOMIA BERGUEDANA
Com usuari habitual de nombrosos restaurants de la comarca, sempre m’ha sorprès l’ escassa presència de plats de caça en la nostra gastronomia. Aquesta absència contrasta amb l’enorme quantitat d’animals abatuts a cada temporada de caça. I parlo ara, precisament en plena temporada, per interrogar i proposar un canvi de tendència i aprofitar una de les grans riqueses gastronòmiques del nostre territori.
Recordo amb especial nostàlgia els meus anys a Suïssa, quan a l’inici de la temporada de caça un gran nombre de restaurants del país, posaven cartells indicatius de que oferien els primers plats de cérvol, cabirol, cabra, porc senglar...durant un parell o tres de mesos, era habitual consumir aquestes carns, cuinades en diferents variants, però totes elles molt apreciades.
Bé, doncs, si allà fa anys i anys que aprofiten la caça, no entenc perquè aquí no podem fer el mateix. He parlat amb nombrosos caçadors i tots ells tenen congeladors plens a vessar de trossos de carn , a l’espera que les dones les vagin cuinant. Es habitual també, que davant aquesta abundància, en donin a amics i parents, però no la poden comercialitzar. Es un tema que convindria resoldre adequadament.
Fa pocs dies una colla em va informar de que havien abatut divuit porcs senglars en un sol dia. I no era excepcional perquè algun altre dia havien superat aquesta xifra. Altres colles m’han dit que havien abatut tres cérvols, i dos cabirols, etc, etc. En resum, l’enorme quantitat de fauna que tenim permet ampliar les autoritzacions per caçar les espècies més apreciades: isards, cabirols, cérvols...i a més reduir la presència de porcs senglars que s’estan estenent a una rapidesa increïble.
No és lògic no tenir un sistema ben adequat d’aprofitament gastronòmic de tota aquesta fauna, i convertir-la en una de les grans atraccions de la comarca. Tots sabem que una bona gastronomia fa moure la gent d’un cantó a l’altre i si una vintena de restaurants tinguessin a la carta, mitja dotzena d’ofertes de plats de caça , de ben segur aconseguirien una clientela regular i habitual , no solament durant la temporada, sinó al llarg de tot l’any.
Bé, no em pertoca a mi dir quin és el camí a seguir però sempre m’ha interessat el tema i ja el vaig poder tractar durant els meus anys de diputat, sense aconseguir resoldre’l. Però tot ha canviat i l’increment de fauna fa més necessari trobar una sortida adient, la qual podria beneficiar totes les parts. En primer lloc als caçadors si podessin obtenir uns ingressos per aquesta via, als restaurants perquè tindrien un producte bo i del país, i en tercer lloc a tots els amants de la gastronomia que trobaríem una oferta molt poc habitual.
En uns moments en que cal buscar sortides als productes més propers, si ho fem amb el bolets, i altres productes del territori, perquè no ho hauríem de fer amb la caça. A veure si de cara la propera temporada tenim algunes propostes sobre la taula que permetin resoldre aquesta situació. I per cert, fa pocs dies vaig menjar un esplèndid civet de porc senglar, culpable de motivar aquest escrit. Segur que molts dels qui el llegiu haureu pensat el mateix.






Monday, January 19, 2015

 

HORARIS BOJOS - art. Regió 7

HORARIS BOJOS.
Des de fa uns anys existeix una entitat que intenta racionalitzar els horaris en el nostre país, sense gaire èxit, tot sigui dit. El seu àmbit és estatal i es va constituir com a Comissió Nacional per a la Racionalització d’Horaris ( ARHOE),  fa pocs dies va presentar als Reis , un resum de les seves activitats i un clar desànim pels resultats obtinguts.
El seu clam és com un sermó en el desert, malgrat tenir tota la raó del món a l’hora d’exposar, criticar i demanar canvis substancials en la nostra manera de treballar, viure i compaginar el nostre temps lliure, amb la família i les amistats.
Les propostes més rellevats que fan segur que tots les compartim però ningú les posa en pràctica. Concretament voldrien adoptar l’hora de Greenwich, que totes les administracions acabin els a les 18 hores la jornada laboral, com a màxim, que els programes de màxima audiència no s’allarguin més enllà de les 11 de la nit, i que la conciliació familiar – laboral sigui una realitat el més aviat possible. Evidentment hi ha un llarg nombre d’altres consideracions que per raons d’espai no puc enumerar però amb aquestes ja es veu per on volen anar.
Estic totalment d’acord amb aquesta iniciativa que ha estat portada al Congrés de Diputats on segueix una tramitació d’estudi en una Subcomissió que funciona a la velocitat d’un cargol coix. No hi ha autèntica voluntat de canvis reals tot i la constatació que vivim en una bogeria d’horaris que impedeix portar una vida “normal”.  Només uns pocs exemples que tots coneixem ens faran veure aquesta realitat.
Enganxats com estem al televisor, no té cap lògica tenir els telenotícies a les 9 del vespre, hora habitual de sopar, i on sovint s’ha compaginar el menjar amb la visió de sang i fetge per atemptats, guerres, i altres desgràcies arreu del món. Acabada aquesta disbauxa, comencen els programes de màxima audiència, amb pel·lícules que poden acabar a les dotze o a quarts d’una si estan plagades de blocs d’anuncis com és habitual. Si no hi ha peli, hi ha debats que poden traspassar la una de la nit, o altres programes que no té cap lògica seguir si l’endemà s’ha d’anar a treballar. Si com és habitual hi ha futbol, dos o tres dies per setmana, molts partits comencen a les nou o a les deu de la nit, amb la qual cosa ningú pot anar a dormir abans de les dotze, i pels pobres que van al camp, suposa arribar a casa a la una o les dues de la matinada ¡¡¡
Es evident que tenim uns horaris bojos que convindria modificar substancialment. Sinó de cop, almenys poc a poc per anar-los equiparant als de la UE. Començar d’hora la feina, poca estona per dinar, i acabar d’hora a la tarda. Avançar tots els esdeveniments culturals, esportius, de lleure...de manera que tot estigui acabat entre les deu i les onze de la nit, de manera que es pugui anar a dormir a quarts de dotze els adults i molt abans la mainada.

De fet, té raó aquesta entitat en denunciar que tothom està d’acord amb les seves reflexions i crítiques però ningú amb prou poder, hi posa remei. Prediquen en el desert, quan tots hauríem d’afavorir la seva lluita que és la de tots nosaltres. Personalment evito començar determinades series, pel·lícules o altres programes si veig que les hauré de deixar a mig aire. No vull quedar lligat a trencar hàbits més saludables per culpa de programes emesos a deshores. Si tots ho féssim segur que obligaríem a modificar aquestes programacions, i si insistíssim en altres àmbits, segur que també ens en sortiríem. La primera acció a aconseguir és que la gent constati que tenim uns horaris bojos. La segona, és posar-hi remei. I remei en té perquè ve que funciona en la majoria de països de la UE, i l’excusa que aquí tenim més hores de sol, o calor, etc, no justifica el no fer els canvis proposats. Es només qüestió de voluntat, i ser conscients que ens hi va una millor vida.

Friday, January 16, 2015

 

BORREDÀ: L'ALCALDE ENCARREGA UNA ACTUACIÓ JUDICIAL CONTRA ESCRIT PUBLICAT A -APUNT.INFO



L’ALCALDE DE BORREDÀ ENCARREGA ALS SERVEIS JURÍDICS PREPARAR UNA DEMANDA CONTRA –APUNT.INFO-
A dia d’avui, 16 de gener de 2015, m’he assabentat per una persona de fora del poble de la publicació d’un escrit en el mitjà de comunicació digital : APUNT.INFO ( Portal de comunicació del Bages, Berguedà i Solsonès) sota el títol de BORREDÀ: PER VERGONYA DE TOTS. Aquest escrit no ve signat, però se suposa ha estat admès, supervisat i tingut el vist i plau de la direcció d’aquest mitjà digital del qual no tenia coneixement.
L’escrit en qüestió conté una enorme quantitat de falsedats, injúries i calumnies i atacs al meu honor , per la qual cosa l’he remès als serveis jurídics municipals perquè de forma urgent emetin un dictamen, indispensable per emprendre les accions legals que es considerin adients.
Fa unes mesos ja vaig anunciar que no estava disposat a deixar passar cap més atac a l’honor , la  honestedat i la veracitat. Tots els actes, en tant que alcalde, han estat degudament supervisats, controlats i auditats pels organismes corresponents, tant polítics com tècnics, amb plena conformitat amb la normativa legal vigent. No s’ha trobat ni es trobarà cap infracció a la legalitat, i no es pot deixar sense resposta un escrit com l’esmentat, en el qual hi figuren una enorme quantitat de falsedats, invencions fàcils de provar i constatar anant només a les actes dels plens o a qualsevol publicació oficial , relacionada amb el funcionament dels ajuntaments.
Igualment l’escrit conté injúries i calúmnies. Es per aquest motiu que he encarregat un dictamen jurídic, previ a la decisió de portar l’escrit davant dels tribunals. Aquí es barreja vida personal, privada , amb la pública, i tant en un àmbit com amb l’altre, està ple de falsedats i acusacions increïbles.
Considero lamentable que una publicació pugui acceptar sense cap comprovació un escrit , amb un contingut que vulnera tota la legislació en matèria de protecció de dades, protecció a l’honor, i delictes clars en matèria de falsedat, tergiversacions, invencions, injúries i calumnies.
Es per tot l’exposa’t que anuncio la presentació d’una demanda contra la publicació APUNT.INFO, per haver publicat l’escrit esmentat.
Borredà, 16 de gener de 2015.

L’alcalde, Joan Roma i Cunill

Wednesday, January 14, 2015

 

NOU CANVI DE RUMB - art.Nació Digital Solsona



NOU CANVI DE RUMB.
Acostumats ja a tota mena d’improvisacions i modificacions del rumb marcat anys enrere, no ve d’aquí un canvi més. Ahir, pressionats per les entitats sobiranistes que ja no sabien com explicar el seu paper i frenar els més indignats, Mas i Junqueras varen improvisar un nou acord. Un nou acord que obre més interrogants dels que resol i ben aviat ho veurem amb noves tibantors, noves interpretacions del que realment varen parlar i nous conflictes que posaran en qüestió la data electoral del 27 de setembre.
En primer lloc proclamar una data electoral a tant llarg termini té un munt d’inconvenients perquè hi ha elements que cap d’ells controla. I si ara el president Rajoy decidís avançar les generals ? La llei vigent no permet una contesa electoral a menys de 3 mesos d’una altra, i tindrien prioritat les generals per davant de les del Parlament. O fer-les el mateix dia, amb la qual cosa, les del Parlament quedarien totalment afectades, emmascarades o espanyolitzades...
En segon lloc, aquest precari acord a dues bandes, sota el padrinatge de l’ANC, Omnium i AMI, no ha comptat per res amb les altres forces sobiranistes: CUP, i amb menys entusiasme ICV –EUA ( que es mou entre dues aigües . Com tampoc queda clara la posició en que queda UDC que no s’ha declarat independentista, perquè es va moure més en la banda del Sí – No.
En tercer lloc, allargar l’actual situació fins a finals de setembre obliga a aprovar el pressupost de la Generalitat per 2015 quan ERC ja havia dit que no calia aquest pressupost, a poques setmanes de la independència ( si com estava previst era fer les eleccions el proper mes de març). Ara, on havia dit que no calia, ha de dir que ja li sembla bé el pressupost o introduir-hi modificacions per fer-lo més digerible...
En quart lloc, el panorama actual del Parlament pot variar sensiblement si ens atenem a les enquestes en les quals apareix el fenomen PODEMOS amb una força inusual per un partit que tot just acaba de néixer. Però el cert és que en les dues primeres enquestes li donen la possibilitat d’entrar amb una quinzena de diputats, nombre més que suficient com per trasbalsar la composició general, i modificar la relació de forces en un sentit o altre. I res fa pensar en que el costat sobiranista guanyés res amb aquesta entrada.
En cinquè lloc, no és seriós aparentar un ampli i lleial acord entre dos líders que just unes hores abans es tiraven els trastos pel cap. La política seriosa no dona per aquests cops d’efecte i tot indica un acord d’equilibris per sortir del pas i guanyar temps. Un preciós temps que necessita Artur Mas per posar ordre en uns quants temes vitals que té entre mans, com son les eleccions municipals de maig d’aquest any, les quals podien rebre un cop mortal cas de fer les del Parlament abans i quedar per sota d’ERC. Per tant, estem més davant d’una estratègia de supervivència que d’un acord de país, pensant en el país i no en el partit.
S’obren molts altres interrogants que ens han de preocupar als qui tenim càrrecs institucionals perquè un país no pot sobreviure sense un govern que no pensi en el dia a dia. I el govern de la Generalitat porta més de 3 anys absent de la governança , en uns moments tant delicats com aquests. Ara tot queda pel setembre, a l’espera d’uns resultats que son imprevisibles i que suposen nous enfrontaments amb el govern central del qual depèn totalment. Ningú ho recorda, però la Generalitat deu 63.000 milions d’euros. Una xifra immensa, increïble, insuportable que només pot afrontar si rep bestretes i ajuts constants i permanents del govern central cada mes, perquè la meitat d’aquesta xifra és deute amb l’Estat.

Estem davant d’un nou cop d’efecte, propi de lideratges mediocres i acords de curta volada. No han resolt res més que posposar l’hora de la veritat per a més endavant. Guanyar temps, en molts casos suposa perdre el temps, i és el que han fet Mas i Junqueras, i ben aviat ho podrem veure amb el qüestionament del nou rumb acordat. I és que navegar sense brúixola, amb mapes erronis i vaixells en males condicions, fa molt difícil arribar a Itaca. Continuem clarament dintre de “terres ignotes”, i el país no s’ho mereix.

Tuesday, January 13, 2015

 

TOT A PUNT ... PER ELECCIONS AL SETEMBRE.



TOT A PUNT ...PER SETEMBRE.
La interminable comèdia de reunions, conferències, declaracions, manifestos, missatges per sms...tindrà un nou episodi demà, amb una suposada darrere reunió entre Mas i Junqueras que permeti al president, anunciar el dijous que deixa les eleccions al Parlament, pel dia 13 de setembre...
No tinc cap bola màgica que m’indiqui el guió del president , ni de CiU, perquè no existeix. Ni ell mateix no ha seguit cap guió preestablert, simplement s’ha deixat portar pels aconteixements, per les previsions o consells del seu entorn, o per altres companyies més o menys properes. El resultat el tenim ben a la vista, amb el període més esbojarrat de la política catalana, espanyola i fins i tot mundial.
Ni en els pitjors somnis hauríem pogut imaginar un panorama com el que tenim. I alguns encara creuen que el procés català pot trobar aliats a nivell de la UE , i fora d’ella. El currículum que podem mostrar conté tantes i tant rellevants contradiccions que no pot fer creïble cap de les iniciatives que s’han posat en marxa, i menys pretendre que amb unes noves eleccions al Parlament, es podrien resoldre de cop tots aquests inconvenients.
Enumerem-ne només unes quantes. Estem en un país governat per una coalició en clara i franca minoria: 50 diputats sobre un total de 135. Aquesta coalició estava segura que tot i tenir-ne 62, podia convocar eleccions anticipades i sumar-ne uns quants més. En comptes d’això en va perdre 12. En un cas semblant, a qualsevol país europeu la dimissió del president s’hagués fet efectiva la mateixa nit electoral. Però bé, continuem. Aquest govern en rotunda minoria té per soci a un altre partit que li aporta 21 diputats, però que es manté a la oposició, de manera que actua com oposició uns dies, i com a govern, uns altres. Us ho juro que això mai ho havia vist, ni llegit en cap país del món mundial. Seguim.
La conversió del president de l’autonomisme a l’independentisme es fa de la nit al dia, i empren un camí cap a “terres ignotes”, sense brúixola, ni timó ni vaixell en condicions. Però, aquest mateix govern que presideix ha aconseguit la fita històrica d’elevar el deute fins els 63.000 milions d’euros. Una xifra pròpia d’un Estat malbaratador i el fa dependre totalment de l’Estat central que té un 50% d’aquest deute, de manera que només pot sobreviure si l’Estat central li va enviant bestretes mensuals per cobrir les despeses més elementals.
La coalició de govern a més està implicada en nombrosos escàndols que afecten el principal fundador i la seva família amb nous episodis cada dia, té la seu central embargada per un altre escàndol de grans dimensions, i ha perdut pel camí qui havia de ser l’esperança pels propers temps...
I amb tot el que cau, al president se li acudeix deixar de banda partit i coalició i inventar-se una nova formula per anar a les eleccions: la seva llista. Una llista única, amb un guió increïble, que li permetria sobreviure 18 mesos, per tot seguit portar el país cap a ser un Estat, i ell passar a les pàgines insignes de la nostra història...
M’encanta anar al cinema, i puc assegurar que de les moltes pel·lícules vistes amb arguments polítics, cap havia imaginat un guió com aquest. Sense cap mena de dubte hi ha molta gent que ens mira, segur. No ens admira, dic que ens mira, perquè les apostes de com seguirà i acabarà el guió han de ser molt altes. De fet, és la primera vegada que un president d’un partit es carrega el seu propi partit, cosa que no havien aconseguit ni el PSC, PP, o altres...durant els 35 anys d’existència.

En fi, espero amb delit, les explicacions de dijous per veure si finalment anuncia les eleccions al Parlament pel dia 13 de setembre i si hi anirà ell al capdavant d’una llista de CiU , plena d’independents ,arraconant als diputats i diputades actuals, o si fins i tot treu les sigles i les abandona o què? Bé, a falta de guió hem d’inventar-nos escenaris. Aquí en tenim un, però en un guió que no existeix tot és possible, tot és imaginable, tot queda a expenses de la gent i de les circumstàncies. Reconeguem que la realitat clarament supera la ficció. Fins dijous. Us recomano una bona dosi de til·la, camamilla i sopes de valium. 

Sunday, January 11, 2015

 

MARXA FORA - art. Regió 7

MARXAR FORA.
Des de l’inici de la forta crisi que patim tenim obert el debat sobre si és un drama o un encert marxar a treballar fora del país. En el meu cas particular considero que va ser un encert marxar i aprofitar els anys fora per treballar, estudiar, formar-me i veure realitats molt diferents de les nostres.
El mateix penso ara, si bé, el problema rau en les possibilitats de tornar. Marxar fora durant un temps, encara que no es pugui practicar el que s’ha après aquí, és positiu per molt diverses raons. Contactar i conviure amb societats molt diferents, obre els ulls i la mentalitat cap a realitats que sovint, coneixem molt superficialment per llibres, documentals o pel·lícules que resumeixen un país, una societat, en unes poques pàgines. Com tot, la realitat és molt més diversa, plural i complicada del que ens imaginem a simple cop d’ull.
Sortir fora, obliga canviar d’idioma, costums, menjar, horaris, tenir altres sensibilitats i altres valors, i al tornar tot es veu d’una altra manera. Per tant, benvinguts siguin els intercanvis d’estudiants, els programes d’estudi i treball , en altres països, dintre o fora de la UE. I si no hi ha feina aquí i se’n pot trobar a fora, doncs, toca anar-hi i provar sort. No passa res si les coses no surten com penses. L’important és tenir la valentia de donar el pas, i fer els possibles per superar els obstacles que apareguin. I mai se sap què és bo i què és dolent. Marxar pot suposar obrir-te cap espais mai imaginats, feines no pensades i, perquè no, formar parella o família en llocs ben llunyans.
A més,  tinc clar que el nostre país, la nostra nacionalitat és la europea. I els nostres idiomes son els que parlem a casa i els que hem après a l’escola, o aprenem a la feina. No s’ha de ser cap fenomen ni cap persona especial per aprendre a parlar tres o quatre idiomes, de manera que la frontera idiomàtica es pot travessar si hi ha veritable voluntat de fer-ho , a una edat que no suposa cap gran problema.
En resum, per a mi i, cada vegada més, per bona part del jovent, sortir fora, és sortir del marc de la UE. Sortir de Catalunya per anar a qualsevol dels països europeus, és continuar a casa. I en aquesta casa comuna hi ha multitud d’oportunitats i camí per córrer. El debat sobre si perdem cervells privilegiats, universitaris, persones preparades, científics, investigadors...és un debat molt casolà. Mentrestant es quedin a la UE bon servei faran perquè tots anem en el mateix vaixell, de manera que continuo pensant en la bona idea de sortir d’aquí per anar a treballar un temps en qualsevol altre indret.
La part negativa del tema, és si, transcorregut un determinat temps, vols tornar i no trobes cap via per fer-ho. Aleshores ,sí tenim un problema. I aquest és l’autèntic debat que hauríem de tenir. Com fer possible el retorn dels marxats . De moment molt pocs poden tornar amb garantia de poder obtenir una feina en el que s’han especialitzat o en un sector molt determinat. La crisi ha destrossat molts sectors i no és gens fàcil trobar un lloc mínimament adequat. D’aquí que molts dels que volen tornar, no ho faran mai, o hauran d’esperar molt per poder-ho fer. Aquest sí és un problema.

De fet, la cultura social, laboral, universitària...de molts països, contempla una via de sortida cap altres llocs, per completar la formació. Aquí no és habitual, i ara molts dels que ho fan, no ho fan per desig sinó per obligació, però aquest és un hàbit més que hem d’aprendre a la vista de com van les coses. Estic convençut que la introducció d’aquesta via, serà clarament positiva pel conjunt de la societat, del país i del conjunt de la UE. 

Wednesday, January 07, 2015

 

EN RECORD DEL CESC BASTIDA, AMIC I COMPANY DE CASTELLBELL I EL VILAR

CESC  BASTIDA, L’ADÈU A UN AMIC I COMPANY EXEMPLAR.
Tots els qui hem conegut  a Francesc Bastida i Mas, hem sentit la injusta pèrdua amb només 56 anys d’un amic, d’un company, d’un ciutadà de Castellbell i el Vilar, exemplar. Un molt bon sagal de jove, un ciutadà exemplar, de gran.
Sol passar en tots els pobles que una persona passa mig desapercebuda, fins que la seva pèrdua demostra la gran importància de la seva feina. Tenim exemples una mica per tot arreu, però ara i aquí toca parlar del Cesc. El Cesc era una persona vital i vitalista en tot el que feia. Un home decidit a millorar les condicions de vida dels seus conciutadans, i per això es va afiliar al PSC i va entrar a l’ajuntament, on va portar la regidoria de Cultura durant vuit anys. Una feina intensa i extensa perquè per ell la teoria era una cosa i la pràctica, una altra. Ell era dels que no tenia un no per a ningú, i es posava a treballar en qualsevol àmbit de la seva competència. Era igual que fos posar cadires, parar taules, portar gent , ajudar als bastoners, organitzar festes, preparar menjar, posar beguda....
Durant aquells anys es va convertir en puntal indispensable de l’equip de govern, presidit per l’alcalde Isidre Badia, però sempre , regidor o no, la seva presència i treball es va veure en totes i cadascuna de les activitats del poble. El mateix podem dir els qui érem companys seus de partit. No faltava a cap reunió i si havia de parlar , ho feia en un to clar i català. Res de circumloquis ni revolts estranys. Anava al gra, i ho feia amb aquella disponibilitat i innocència que tots tant li apreciàvem.
Es injust perdre un amic i company als 56 anys. Volíem tenir-lo al nostre costat durant molts anys més. La vida ens porta aquestes tristeses, però aprofitem aquesta pèrdua per reivindicar la seva entrega, la bona feina feta, l’impuls donat a molts dels projectes del municipi de Castellbell i el Vilar, i a d’altres que havia defensat en tant que militant del PSC. Persones com ell son els que ens honora tenir en el partit i sempre el recordarem amb aquella especial manera de caminar que tenia. Amb aquella claredat amb que parlava, i amb aquell esforç que posava en tot el que s’havia compromès a fer. Gràcies, Cesc, ha estat un plaer tenir-te amb nosaltres i ser el nostre amic i company. Descansa en pau.

Joan Roma i Cunill, President Consell Federació XI del PSC.

 

LA UTILITAT DELS CAÇADORS - Art. La Rella

LA UTILITAT DELS CAÇADORS.
Els qui conduïu de nit per aquestes carreteres, estareu d’acord en mi, en que és ben fàcil trobar tota mena de fauna salvatge, amb greu perill per ells i per nosaltres. Les topades amb porcs senglars, cérvols, cabirols,etc, son cada vegada més freqüents, i resulta molt difícil evitar l’atropellament en segons quins indrets.
Aquesta proliferació de fauna mostra la riquesa que tenim, però alhora produeix danys importants, a nivell econòmic, i posa en perill vides humanes en determinades ocasions. Com compaginar l’existència de tota aquesta fauna, amb la seguretat a la carretera, és un dels temes que no tenim resolts. Fins i tot en autovies i autopistes on és obligat tenir tanques perimetrals , tot sovint podem veure accidents causats per porcs senglars, o altres espècies animals.
S’està treballant en propostes més elaborades i segures com les de protegir millor tot el perímetre, substituint els filats actuals, per altres dobles o triples. Es evident que això evitaria bona part dels accidents, però no seria just fer recaure sobre les espatlles de pagesos, ramaders o propietaris forestals el cost d’aquesta substitució o implantació.  En aquest cas haurien de ser les administracions corresponents: Generalitat i Estat, les que es fessin càrrec d’aquestes mesures, lligades directament al cost de manteniment de la carretera.
Amb tot, però, la manca de depredadors naturals, fa molt més rellevant el paper del caçador. Un esport clarament a la baixa, per envelliment i desaparició dels seus components. Totes les colles perden practicants i no hi ha incorporació de joves. Si la tendència continua és evident que el resultat serà molt perjudicial per a tots. Les sobre poblacions de determinades espècies ja perjudica greument els conreus, els boscos i prats. Si no es rebaixa el nombre de caps de bestiar salvatge, serà impossible competir en condicions adequades, amb altres indrets del país.
El paper del caçador ha anat de baixa a nivell d’apreci del país. El despoblament rural, ha motivat el desconeixement del paper “equilibrador” que sempre ha tingut, i s’hauria de revertir aquesta imatge considerant-lo com un element essencial del territori per tenir-lo equilibrat. A tots ens pertoca treballar en aquesta direcció i evitar criminalitzar o despreciar un esport que aporta clars avantatges a tota la societat. I una bona via és la de descarregar-los de certes obligacions i facilitar la seva feina, en tots els sentits. Els qui el practiquen ja m’entenen.

Joan Roma, alcalde de Borredà

Monday, January 05, 2015

 

SANA ENVEJA - art. El Setmanari Berguedà

SANA ENVEJA
Està gairebé tot inventat, i no cal perdre el temps en voler innovar si algú ja ha trobat una solució adient. En els meus viatges per pobles i ciutats sempre procuro fixar-me en detalls que passen desapercebuts a la majoria de persones com és el tipus de paviment de carrers i places per comprovar si rellisca en cas de pluja o neu. O el tipus de mobiliari urbà, enllumenat públic, senyalització viària, etc, etc. I si veig que la solució és francament bona, no tinc cap inconvenient en trucar l’alcalde o algun tècnic municipal per demanar-li més informació i referències, per poder-ho aplicar a Borredà.
Dic això, perquè el mateix faig quan es tracta de temes d’abast comarcal. Cada comarca té les seves pròpies característiques i especificitats, però molts elements son comuns i poden ser traslladats d’un lloc a l’altre. Tinc algunes ciutats preferides per anar-hi tot sovint a passejar, comprar, dinar...una d’elles és Solsona. Altres son Vic, Girona, Reus...Bé, ara voldria parlar de Solsona i comparar alguns dels seus atractius amb els que tenim a Berga. Repeteixo, cada ciutat és un món i totes tenen els seus propis atractius si bé algunes els han mimat més que altres.
Solsona té 10.000 habitants, per tant és més petita que Berga, si bé té un nucli antic realment esplèndid, per antic i ben cuidat. Es capital d’una comarca petita, però seu d’un Bisbat, i això suposa un gran avantatge, a nivell d’activitat, atracció i generació de riquesa. Però el que vull remarcar és la capacitat que ha tingut per preservar alguns elements essencials per una capital de comarca. Té cinema , té teatre, té museu. Es a dir, a banda d’exercir de capital comercial, té una potent vocació de capital cultural, i la cultura irradia atracció de tots els pobles del voltant, de la mateixa comarca, o més enllà.
Un mes enrere vaig anar al cinema Paris per estrenar el canvi tecnològic, consistent en la digitalització del sistema de projecció. El cost de 63.000 euros va ser assumit pel Departament de Cultura de la Generalitat amb 37.000 euros, i la resta , a parts iguals entre l’ajuntament de Solsona i el Consell Comarcal. A canvi, un conveni per un mínim de cinc anys per oferir cinema infantil, cinema en català i deixar la sala per actes públics de les dues institucions, entre d’altres condicions. El dia que hi vaig anar, un diumenge a la tarda, els espectadors superaven el centenar.
També sóc assidu del Teatre Comarcal, amb representacions de grups locals de Solsona o comarca, al llarg de tot l’any. I entre mig , obres amb actors professionals, o tota mena d’altres espectacles populars. I sinó es fan en el Teatre, tenen la Sala Polivalent, com alternativa.
També la visita al Museu episcopal és obligada, amb unes excel·lents col·leccions que valen la pena d’anar a veure de tant en tant. Podria seguir amb altres atractius, però anem al gra.

El que vull exposar és que cada comarca ha de tenir el seu pla d’atracció i programació per atreure l’interès de la gent. I el paper de la capital és essencial. Tenir equipaments i serveis és primordial, però després se’ls hi ha de donar vida. Al Berguedà tenim paisatge, tenim natura variada i salvatge, tenim La Baells que tot just ara comencem a aprofitar, però cal resoldre altres grans projectes essencials com l’enllaç definitiu del domini esquiable Coll de Pal – La Molina, o el Parc de la Natura, el potencial de Rasos de Peguera ( estiu i hivern), el Parc de les Colònies, i alguns altres. Per això, quan veiem el que tenim en cartera no podem deixar de mirar què han aconseguit al Solsonès, o al Ripollès, els nostres veïns més propers. A vegades, no cal inventar, simplement copiar. 

Saturday, January 03, 2015

 

SANCIONAR MALES PRÀCTIQUES - art. Regió 7

SANCIONAR MALES PRÀCTIQUES.
Fa pocs dies vaig tenir coneixement d’una primera sanció per haver activat un rescat a la muntanya, sense causa justificada. Es tractava de dos amics que varen anar a una muntanya del Ripollès, es varen separar, i un d’ells va activar emergències a la vista de que no trobava el company d’excursió. Al cap d’una estona es varen trobar, varen agafar el cotxe i se’n tornaren cap a casa sense dir res més, malgrat haver trobat pel camí algun camió de bombers que anava a la recerca del perdut.
Investigats els fets i els autors, se’ls ha aplicat una sanció de 839 euros, que han de pagar entre els dos. No crec que ningú pugui estar-hi en contra d’aquesta actuació del Departament d’Interior i el que estranya és que no se n’hagin imposat moltes més. Crec que aquesta ha estat la primera o una de les poques que s’han imposat, i ha de servir d’escarment de cara a futures actuacions de persones que se’n van a la muntanya, amb una falta de preparació tècnica i personal increïbles.
En aquestes comarques centrals tenim alguns dels indrets més coneguts per fer excursions, escalades, caminades, i altres esports semblants, i no deixa de sorprendre la facilitat en que alguns creuen poder accedir a determinats llocs, com el Pedraforca, el Massís de Montserrat, alguns punts del Catllaràs,etc. Mancats de pràctica, amb vestimenta i calçat inapropiat no és estrany que cada dos per tres, truquin a emergències per solucionar problemes com ferides als peus, desorientació, esgotament...i ben sovint veiem un helicòpter, a dalt, i camions a baix anant a buscar la persona en perill. Un cost enorme per resoldre un cas d’imprevisió per no dir d’inconsciència que paguem entre tots.
Ha costat molt posar en marxa la Llei aprovada pel Parlament perquè no és fàcil dictaminar clarament quan hi ha hagut negligència, i quan imprevisió o mala pràctica. Si el tema arriba als jutjats pot costar més el tràmit judicial que no pas la sanció a imposar, a banda d’allargar el procediment mesos o anys, però per algun cas s’ha de començar per posar sobre la taula el debat i evitar la reiteració de casos, com estem veient any sí, any, també.
En aquest grup també cal posar-hi grups organitzadors d’acampades, sense prou experiència ni prou preparació, o pràctiques clarament inapropiades en funció de les edats dels participants, etc. La progressiva massificació dels espais naturals ha portat a perdre el respecte o la por a determinades pràctiques i portar un mòbil pot semblar la solució fàcil i miraculosa a qualsevol problema o imprevist. Es tant senzill fer una trucada que molts creuen que el resultat és gratuït.

Benvingudes, doncs, les primeres sancions i els debats que produiran, per alertar dels perills existents i la obligació de fer-hi front, amb les previsions oportunes i la preparació necessària. Els practicants habituals, la majoria d’ells , federats, també ho agrairan perquè les males pràctiques els perjudiquen de manera directa, i porten el descrèdit cap un col·lectiu que és el primer a demanar rigor i serietat. També va bé fer-ne la deguda publicitat perquè tothom vegi que hi ha hagut un canvi d’actitud en el govern, i que s’ha deixat de banda la permissivitat i la tolerància .

This page is powered by Blogger. Isn't yours?