Joan Roma

LA BAIXADA ALS INFERNS DE L’ESGLÈSIA CATÒLICA. M’ha costat molt, llegir part de l’informe redactat pel Defensor del Pueblo, Angel Gabilondo, sobre agressions sexuals patides en l’àmbit religiós, en el període que va de 1970 a 2020. Un informe intens i extens, recollit en 777 pàgines. Fa prop d’un any i mig de la seva presentació, en un acte al Congrés de Diputats, però encara avui dia ressonen i es debaten, sense haver signat el protocol d’indemnització a les víctimes. Diverses vegades s’ha anunciat la signatura, però per una excusa o altra, encara no s’ha dut a terme. Dono algunes xifres per contextualitzar la immensa gravetat de la situació. Segons l’enquesta encarregada a GAD3, un 0,6% dels majors de 18 anys, haurien sofert diferents tipus d’abusos sexuals per part de persones lligades a l’església catòlica. Aquest percentatge suposaria haver afectat a 236.000 persones. De la mateixa enquesta es desprèn que un 1,13%, assegura que l’agressió va tenir lloc en l’àmbit religiós, de manera que la xifra pujaria fins els 445.000 persones. Amb les dades a la mà, un 11,7%, afirmava haver patit els abusos , abans de complir els 18 anys. També l’informe exposa que un total de 487 víctimes, de les quals un 87%, homes, han denunciat els abusos davant la unitat d’atenció a les víctimes, creada pel Defensor del Pueblo. Davant aquestes xifres i l’exhaustiva investigació duta a terme, la Conferència Episcopal Espanyola, acceptà debatre l’informe, així com obrir la porta a indemnitzacions per a les víctimes. El camí ha estat llarg, ple de tota mena d’obstacles, però la magnífica feina feta pel Defensor del Poble, per una banda i pel Ministre Félix Bolaños, per altra, han anat exigint col.laboració i acceptació de culpes per part dels mandataris de l’església catòlica espanyola. I remarco espanyola, perquè, per desgràcia la situació d’aquí no ha estat una excepció a nivell mundial. Es terrible constatar com s’han vulnerat els preceptes humans, en el lloc que haurien d’haver estat millor protegits, i per part de religiosos que van cometre els pitjors, dels pitjors actes, contra les persones. He conegut bé alguns dels espais eclesiàstics, no en va vaig estar un any i mig en el Seminari de Vic, després en els Salesians de Ripoll i finalment a La Salle- Manlleu. Intern, per raons de distància de casa, des dels 9 anys fins els 16. Mirant enrere, hi havia un bon nombre de religiosos, més per obligació que per vocació. La disciplina era de caserna militar, i l’afectivitat era pràcticament nul•la. Eren temps per enfortir caràcter i resistir, cosa que molts no aconseguien, i havien de retornar a casa. Anys més tard ,vaig comprendre com algun religiós era enviat, a mig curs, a algun altre col•legi o convent, amb algun rumor sobre els motius del relleu, justificats per causes familiars o climàtiques. El que sí va representar un xoc, va ser conèixer, anys més tard, els comportaments inacceptables, d’una petita part, sí, però no aturat a temps, ni amb la radicalitat que hagués calgut. El mal ha estat immens, ja no a la reputació sinó als fonaments d’un estament religiós que no es podia permetre situacions com les exposades en l’informe. Parlem de milers, de centenars de milers de víctimes, només aquí a Espanya, son milions arreu del món. Nota La resposta ha estat fluixa, molt fluixa i poc crítica. Els qui havien de salvar ànimes, havien destrossat persones, i en alguns casos, havien tapat els abusos. Tots han de ser castigats, i les víctimes, indemnitzades. No els retornaran les vides truncades, però com a mínim tindran una compensació. Aquest nou retard en la signatura, indica les reticències, i excuses, per unes accions i actuacions impròpies de persones, però molt més de representants eclesiàstics. Només queda felicitar el Defensor del Pueblo per l’entrega i dedicació a una investigació, llarga i complicada, a les víctimes que han denunciat i exposat els abusos que van patir, i al Ministre Bolaños, per l’empatia , dedicació i exigència de reparació que ha imposat a la Conferència Episcopal. Mai més pot tornar a passar !! Nota final: Ja amb l’article acabat i tancat, s’ha fet públic que aquest dilluns dia 30 de març a les 11 del matí tindrà lloc la signatura del protocol entre el Defensor del Pueblo, el Ministre Bolaños, el president de la Conferència Episcopal i al president de la Conferència d’entitats religioses. Amb retard, molt retard, però finalment s’ha aconseguit.

LA ABSTENCIÓN NO ES UNA OPCIÓN. Si quien gobierna no tiene la abstención como opción, tampoco la debería tener quien aspire a ser la alternativa. Política es pedagogía, y quedarse en medio del camino, es una demostración de no saber hacia dónde ir. Mala opción, especialmente cuando estamos en tiempos revueltos y hay que tomar decisiones, lo más rápidas y eficientes posibles. Si el gobierno lo demuestra reiteradamente, el PP, queda paralizado, a la espera de comprobar posicionamientos de Vox, y acto seguido de Junts o PNV. Francamente, para ser alternativa hay que tener criterio y valentía propia, no en función de lo que hagan otros. Hago esta introducción a la vista de una demostración de crítica, descalificación general, con mentiras y acusaciones a diestro y siniestro, con motivo de la comparecencia de Pedro Sánchez en el Congreso, para dar explicaciones sobre el posicionamiento de España, respecto la guerra emprendida por Trump y Netanyahu en Irán y Oriente medio. En ocasiones como ésta, es cuando se comprueba el conocimiento y claridad de ideas del líder de la oposición, y con él, del resto de partidos, con presencia en las Cortes. A la vista de lo oído y debatido, queda claro que Núñez Feijóo no tiene formación ni preparación para aspirar a presidente del gobierno. Perdón, aspirar sí, pero impensable llegar al cargo, porque dependería de técnicos y asesores, para tomar decisiones. Y para esto están los servicios de inteligencia y los técnicos en cada materia, pero al final, debe ser el presidente el que actúe en consecuencia. Los discursos de Núñez Feijóo son precocinados, previsibles y reiterativos. Diga lo que diga Pedro Sánchez, el discurso general no se modifica, ni se introducen cambios significativos. Si acaso uno o dos chascarrillos que, con su habilidad habitual, acaban por empeorar el conjunto. Se le nota demasiada inquina, demasiada energía para destrozar los argumentos, sin tener los conocimientos ni capacidades para hacerse creíble. Al final, escuchamos dos monólogos, muy distantes, uno del otro. Y si el primer día, el resultado fue claramente a favor de Pedro Sánchez, el segundo día, el de la presentación, debate y votación de las medidas para paliar los efectos de la guerra, fue paradójico para todos. Rectifico. Paradójico, no, porque el PP nos tiene ya acostumbrados a buscar el voto negativo, sea cual sea la propuesta, simplemente para intentar tumbar a Sánchez. Lo que suponga para los españoles, es secundario. No cuenta, porque se darán excusas para justificar el voto negativo. Que alguien se las crea, es otra cosa. Pero la sesión sí tuvo un momento paradójico, cuando el representante del PP, Juan Bravo criticó, muy indignado, la copia de las medidas que había formulado el PP. Es decir, enumeró un buen número de medidas, propuestas por el PP, que figuraban, según él, en el Decreto del gobierno. Pues bien, si eran una copia, ¿por qué no apropiarse el mérito y votar a favor? Era lo lógico y lo procedente. Pues, tampoco. Una simple abstención, a la vista de que Junts votaría a favor y el Decreto sería convalidado. En resumen, ser alternativa exige moderar discursos, evitar mentiras y falsedades y ser capaz de votar a favor cuando la ocasión lo requiere. Hasta ahora, el PP no ha votado a favor en ninguno de los grandes temas del gobierno y no hacerlo en un momento de gran inestabilidad e inquietud en la que estamos, es ir en dirección contraria a la de ser alternativa. Esta mezcla de mediocridad y miedo al compromiso, le aleja de ser opción de gobierno. Tiempo al tiempo.

DESOBEDIÈNCIES QUE MATEN. Per deformació professional, faig un seguiment d’un dels problemes més freqüents i indignants: la desobediència de moltes persones a qualsevol tipus d’avís, norma, obligació o interdicció. Aquest problema, s’ha incrementat notablement en els darrers anys, cosa que obliga a esforços intensos i immensos per evitar danys materials i personals. M’explico. En els primers decennis de la democràcia recuperada, amb un simple avís, en format paper, una tanca, una senyal o una simple cinta, podíem tancar un espai, on s’hi volia celebrar un acte, una festa, una competició. No hi havia especials problemes per garantir el respecte a la decisió presa. Era fàcil, pràctic i agraït. Amb els anys, de manera gradual, les coses es van anar complicant, de manera que un simple cartell no era suficient, i calia pensar en mesures més contundents. Tanques, barreres, senyalització diversa, acompanyada de cintes i algun obstacle que impedís l’accés amb vehicles, etc. Quan es tractava d’obres, la cosa ja pujava uns graons i calia establir tancaments sòlids, en amplada i alçada, a més de protegir tota mena de maquinària i materials. Ja en els darrers anys, quan això no és suficient, s’ha de pensar en la contractació de personal de vigilància i/o seguretat, en connexió amb la policia municipal i/o Mossos d’Esquadra (CME). Tot i així, problemes per a garantir la seguritat i integritat de les infraestructures, equipaments i serveis que siguin objecte d’aquestes proteccions. Dit això, i feta aquesta llarga introducció, el més preocupant és quan les desobediències, posen en perill la pròpia vida o la d’altres. Treure avisos, tanques o proteccions, no es limita a un acte de gamberrisme o vandalisme, perquè els resultats poden esdevenir criminals. I això sí que ens ha d’ocupar i preocupar. I aquests fets, s’estan incrementant si ens atenem a informacions diàries o a informes d’ajuntaments, empreses i cossos de seguretat. També hi ha un increment notable de desobediències que porten a morts molt probables o segures. No hi ha tempestes, neus, glaçades, vents intensos, mars agitades o rius crescuts, que aturin a persones en les seves decisions de tirar endavant, fer sortides, excursions o recorreguts a peu o en vehicle, malgrat els avisos, no solament en mitjans de comunicació sinó fins i tot mitjançant tanques, barreres o cintes que tanquen aquests espais. Trencar-les, saltar-les o simplement ignorar-les, porten a incidents i accidents que acaben en mort, després d’obligar a desplegar mitjans tècnics i humans, amb greu perill per a les seves vides. Portem un llarg període amb morts que eren fàcilment evitables, simplement per no haver obeït. Toca passar factura de responsabilitats als qui han sobreviscut. No pot sortir gratuït.

MANIFESTACIONS , PER QUÈ INCÍVIQUES? No puc entendre i encara menys acceptar que el dret de manifestació hagi de comportar actuacions incíviques, o directament vandàliques. En els meus anys d’activisme i protesta, sempre procurava conscienciar al col·lectiu, en afectar el mínim, a les persones alienes al problema. I és que tant important és fer pedagogia del conflicte com trobar empatia i proximitat en el conjunt de la ciutadania. Només així s’aconsegueix trobar comprensió i ànims de resolució. Del contrari les diferències s’enquisten i es poden allargar i complicar de manera indefinida. Es per aquest motiu que considero molt poc pedagògic el moviment de “revolta pagesa” quan decideix tallar carreteres o encerclar pobles i ciutats, fent ús de tota mena d’estratègies i actes, alguns dels quals plenament vandàlics. Cremar neumàtics sobre l’asfalt, trencar barreres, tallar arbres per fer-los servir d’obstacles, ets, son pèssims exemples de mobilització ciutadana, perquè fan ús de l’incivisme més radical. Similars accions i actuacions hem vist en les mobilitzacions de sectors de metges i mestres, per protestar contra acords entre Govern i Sindicats. Sectors que no hi estan d’acord, han decidit mantenir i fins i tot incrementar les mobilitzacions com a via per intentar posar de genolls el Govern. Sigui el central, sigui el de la Generalitat. No ho aconseguiran. Però, creuen tenir el dret a fer el que creguin oportú per a protestar, encara que sigui amb accions i actuacions, clarament incíviques o directament coercitives. Mal exemple, per a tota la ciutadania, i pèssim negoci per a ells, puix que les destrosses fetes, els allunyen de la gent i de possibles acords amb el Govern. Poc a poc, es donaran compte que amb actuacions com les vistes i patides les darreres setmanes, no aconseguiran cap avenç. Al contrari, es trobaran amb la negativa del Govern a modificar posicions i donar per bons els acords signats amb els sindicats. Un Govern no pot anar allargant les negociacions i encara menys, anar incrementant les peticions, en una roda de mai acabar. En el cas de metges i mestres, els acords signats amb els sindicats son clarament positius i pel que fa “revolta pagesa”, si realment volen representar la pagesia, podien haver-se presentat a les eleccions agràries, del passat 27 de febrer. No ho van fer. Tampoc van aconseguir prou seguiment com per aconseguir una significativa xifra de vots nuls. Així, doncs, no estan legitimats per parlar en nom de la pagesia. En absolut. En els propers dies i setmanes, comprovarem la inutilitat d’aquestes mobilitzacions. Un govern seriós es el que respecta els acords. I els acords han estat negociats i signats amb els sindicats.. Lògic es mantinguin, per molt soroll i incivisme que facin servir els opositors.

HABITATGE DE LLOGUER, EN POBLES PETITS. Haver abandonat determinades polítiques, produeix efectes molt negatius, quan es comprova la seva necessitat. Es el que ha passat en matèria d’habitatge de protecció oficial, destinat a lloguer assequible. Amb excuses diverses, en mig de crisis, una de les primeres reaccions fou abandonar a la seva sort als ciutadans, sense habitatge propi. Si això passava a les ciutats, en els pobles, la gent anava marxant i quedaven cases i pisos abandonats, sense ningú que tingués interès en mantenir-les i encara menys, en rehabilitar-les, perquè no eren rendibles. Han passat els anys, molta gent ha estat foragitada de les ciutats, i han vingut a buscar refugi o jubilació, en els pobles. I els pobles no estaven preparats per un retorn de l’activitat immobiliària, fora dels més turístics. Actualment, hi ha una carència generalitzada d’habitatge de lloguer, en la majoria de pobles petits i mitjans de Catalunya. Per contra, hi ha multitud de cases i pisos, vells i abandonats que no tenen la utilitat que podrien tenir, i donen una pobre imatge d’algunes parts d’aquests pobles. Què fer ? Doncs, sacsejar el panorama i anar per feina. Aprofitar aquest moviment de retorn cap als pobles, per rehabilitar cases i pisos, i oferir-los als interessats. Fàcil de dir, però complicat i lent de fer. Certament, però si anem perdent temps en debats i discussions, encara serà pitjor. Toca posar-se les piles i buscar solucions diverses. No úniques, ni massa limitades. Les peticions fetes al Govern de la Generalitat, des de diferents àmbits, però molt especialment des del municipal, han donat els seus fruits, i ara el Govern ja no parla només d’habitatge en ciutats, sinó també en pobles. I no solament això, sinó que posa mitjans econòmics per a fer-ho realitat. Fa uns dies, la Consellera Paneque, des del municipi de Planoles ( Ripollès) va anunciar un Pla immediat, amb un primer fons de cinc milions, però ampliable fins a vint, per tal que tots aquells municipis de menys de 5.000 habitats que vulguin emprendre actuacions de rehabilitació de cases i pisos, ho podran fer, acollint-se a ajuts diversos. He de dir que en els darrers mesos, molt ajuntaments petits, han emprès accions i actuacions per a comprar, primer, i rehabilitar després, algunes cases emblemàtiques del poble o d’altres que estan en molt males condicions. Han decidit tirar endavant promocions públiques, a la vista de que no n’hi ha de privades. O son molt escasses. També les Diputacions, especialment la de Barcelona, ha entrat en aquest àmbit, amb ajuts a la compra, primer i a la rehabilitació, tot seguit. A hores d’ara, conec ja una dotzena de pobles que disposen de les primeres promocions d’habitatge públic, destinat a lloguer assequible. Es una magnífica via per facilitar l’arribada de nous habitants, i alhora donar utilitat a un bon nombre de cases i pisos abandonats. Vist l’interès i participació, queda clara la necessitat de pressupostos a la Generalitat, com per garantir partides anuals, destinades als ajuntaments petits. Lògicament, al costat dels grans, però ara i aquí, ningú havia pensat en els petits. Doncs sí, amb suficient diner, podrem rehabilitar cases i parts dels pobles que ben falta els fa.

LA PERSISTENTE CORRUPCIÓN EN EL PP. La idea de que se puede acusar a diestro y siniestro, sin pruebas ni especiales argumentos, ha llevado al PP a una carrera de fondo, a la hora de acusar al PSOE de todo lo imaginable y, algo más. Alguien les ha animado a hacer ruido, para tratar de silenciar los casos propios. Muy numerosos y con perspectivas de ir creciendo, en los próximos meses y años. Y es que a las puertas del juicio por la Kitchen, se comprende el nerviosismo en la cúpula, aunque quieran disimularlo. Tratar de enviar las culpas al pasado, es hacer uso de la política del avestruz. Por mucho que intenten decir que eran otros tiempos, con otros liderazgos, el nombre del PP saldrá, día sí, día también. Y todo ello se añadirá a los muchos otros casos que están pendientes de juicio o que simplemente se descubren cada semana o cada mes. Ahora mismo, tenemos otro caso en los medios de comunicación, resultado de las investigaciones de la UCO. Afecta a un ex presidente de la Diputación de Almería y con él a otros posibles 43 imputados. Y de nuevo por corrupción, en el marco de la pandemia, por compra de mascarillas, uno de los delitos más repugnantes cuando se negocia por materiales indispensables, para protegerse del virus. Saldrán otros casos, en este ámbito y sobre todo en el más ligado a las políticas municipales de planificación y urbanismo, en un momento de alta tensión con los alquileres. Seguro que ahora mismo hay tráfico de influencias, de información y adjudicación, en múltiples municipios, regidos por el PP, en solitario o con algún otro grupo. Al final, por una causa u otra, los temas van saliendo y van llegando a los juzgados. Hay que ser muy incauto e imprudente, o estar muy desesperado, para acusar al PSOE de todo tipo de corrupciones cuando tienes una lista inacabable, en el tuyo propio. Si alguien quiere hacer un ejercicio de repaso histórico, le recomiendo algunas publicaciones, en libro o en informes, donde aparecen los casos, ya no denunciados, sino sentenciados. Desde la A, a la Z hay un historial inmenso, muchísimo más extenso que el que ha afectado al PSOE. Y sí, el PSOE tiene en el caso Koldo, con Ábalos y Cerdán, un escándalo de primer nivel, pero acotado a estos tres. En ningún momento se ha lucrado el partido, tema de gran relevancia cuando tratamos casos de corrupción política. Y cierto que el daño reputacional ha sido terrible, con afectación emocional y de confianza, en todos los militantes, simpatizantes y votantes del partido. Pero, la reacción ha sido rápida y contundente, muy diferente a la que ha tenido el PP, respecto a los suyos. Volviendo al principio, la exageración y la pretensión de embarcar al PSOE en un marco general de corrupción, no ha dado ni dará los frutos perseguidos, porque no es ni creíble ni real, con lo cual las acusaciones se le vuelven en contra y dejan al PP, desnudo ante su realidad. Y la suya sí es real y permanente. Ha tenido, tiene y tendrá casos, de manual, que demuestran la intención de lucrarse mediante el mal uso de los cargos institucionales. Si tienen dudas, busquen e indaguen, que los encontrarán a docenas. Y pronto tendremos, en vivo y en directo, el juicio por el caso Kitchen que nos dejará estupefactos ante los desmanes cometidos por el PP, para intentar tapar los casos, ligados a la Gurtel. En pocos días, podremos iniciar los comentarios. Atentos a los detalles y cargos implicados.

PROJECTES ESTRATÈGICS. Si una carència greu ha tingut Catalunya, ha estat la manca de planificació a mig i llarg termini. Tots els qui hem estat al capdavant d’una administració, sabem com això és fonamental, de cara el futur. Si mirem enrere, podem recordar les constants improvisacions de governs anteriors, dissenyant un Eix del Llobregat que naixia petit; un Eix Transversal, fet a trossos; un aeroport de Barcelona que tenia data de caducitat; uns ports de Barcelona i Tarragona, sense visió de futur; la manca de potabilitzadores; la manca de polítiques públiques d’habitatge, i un llarg etcètera que ompliria tota una pàgina del diari. Doncs bé, ja en temps del Tripartit es va començar a pensar en gran, en planificacions a llarg termini que no es van poder culminar per la brevetat del període, però que posaven les bases per a futurs equips de govern. Aquell inici era lògic, puix al capdavant de l’Executiu hi havia dos ex alcaldes: Maragall i Montilla, acompanyats de molts altres, en altres posicions. Ara, amb un nou ex alcalde, al capdavant del Govern, es torna a la política de mirada llarga, sense oblidar la curta. Tot el Govern, fa ús de les planificacions que hem dut a terme, els alcaldes, procurant resoldre els temes immediats, però posant les bases per a preparar els projectes llunyans, conscients de que tot necessita temps, negociacions i finançament. Es en aquests debats interns, primer, i externs a continuació que apareixen els grans projectes estratègics que han de modificar el tarannà conformista del país, per anar cap un altre de posicionament capdavanter, a nivell d’Espanya i de la Unió Europea. D’aquí l’interès i urgència en disposar d’un aeroport realment de primer nivell. D’uns ports, capaços de competir amb els principals de la UE i del Mediterrani. D’unes Rodalies que donin el servei, en les degudes condicions de rapidesa i fiabilitat, etc. I en aquest debat i posada en marxa de projectes estratègics, hi figura l’Eix Transversal Ferroviari, per a connectar Girona amb Lleida per l’interior del país. Un Eix per a mercaderies i alta velocitat, capaç de reduir la dependència i complexitat de la xarxa actual. Si per a Pasqual Maragall va ser un somni l’any 2005, i va posar els primers estudis i planificacions, ara aquell somni es vol fer realitat, mitjançant l’encàrrec de projecte a IFERCAT ( Infraestructures Ferroviàries de Catalunya), amb una dotació de 5,46 M, i la data (2028) per tenir-lo a punt. Els qui fem un seguiment intensiu de l’acció del Govern Illa, assistim a una constant presa de decisions, destinada a recuperar el temps perdut, per una banda i a col•locar Catalunya al capdavant de les iniciatives estatals i de la UE. Aquest és el gran objectiu. Ja era hora !

GUERRES PER CONVENIÈNCIA ELECTORAL, I/O JUDICIAL. Que la perversitat presideix moltes accions i actuacions polítiques, és una evidència des dels principis dels temps, però que el grau de cinisme arribi a cotes estratosfèriques, sí, és una novetat. Si algú en tenia algun dubte, miri les actuacions d’Israel, de la mà de Netanyahu, perseguit per la Justícia per múltiples casos de corrupció. La seva escapatòria, és impulsar tota mena d’accions militars contra enemics reals o inventats. I si no es troben, contra indefensos ciutadans palestins o jordans que s’interposen en les seves ànsies de guerra, ocupació i ampliació de territori. El cas de Donald Trump, és molt similar, tot i que les accions judicials van decaure a l’arribar a la presidència, però ara el que li preocupa son els resultats de les eleccions a principis de novembre d’enguany, les de meitat de mandat. Les promeses fetes de millores de preus, increments de la riquesa individual i no ficar-se en conflictes inoportuns, li passarà factura. Per això, ja llença sospites sobre el funcionament del sistema electoral i la proclamació de resultats. Increïble en veu d’un president que se suposa garanteix la netedat en un país de llarga trajectòria democràtica. Doncs bé, la trajectòria pot ser llarga, però hi trobem un bon nombre de dèficits i mancances que la posen en entredit. Ara mateix, els EUA està baixant posicions en l’Índex de Qualitat Democràtica(IQD), passant de democràcia plena, a democràcia feble, i ben aviat estarà en el rengle dels països amb governs autoritaris. El seu comportament s’adiu més en aquest sector, que no pas en els clarament democràtics. Si algú ho hagués dit anys enrere, l’haguéssim titllat d’eixelebrat. Ja no, per desgràcia. Son, doncs, aquests els escenaris que marquen decisions que posen en perill la pau mundial i causen destrosses materials i personals a desenes de països. La voluntat d’Israel de destruir l’Iran, ha estat una constant, des de sempre, però aconseguir arrossegar en aquesta aventura, els EUA, és un mèrit que s’apunta Netanyahu. Aquest, per mantenir l’aforament davant la Justícia, l’altre, per aconseguir èxits bèl·lics per poder vendre com mèrits per aconseguir bons resultats electorals. Sembla increïble, però això està passant, en viu i en directe, i al mateix temps, s’aprofita per fer caixa. Algun dia, sabrem els beneficis econòmics que uns i altres treuen d’aquest conflicte. Es d’una obscenitat increïble però quan homes de negoci sense escrúpols, al llarg de tota la vida, arriben al poder polític i no hi troben suficients controls a les seves decisions, s’envalentonen i tiren endavant, tot el que els ve al cap, sigui de forma directa o indirecta. No cal justificar l’acció, simplement la duen a terme. Les conseqüències les pateixen els atacats, i les que retornin cap al país agressor, no s’expliquen o arribaran, quan ell ja no hi sigui. Queda clara la urgència de parar els peus a un i altre perquè ens porten cap un abisme. Son persones encegades, egòlatres i temoroses de la normalitat i la legalitat. Estan en una cursa embogida sense objectius clars ni propòsits justificats. Son un perill per a tots, lògic, ens impliquem tots, en les accions per aturar-los.

DEIXEU MORIR EN PAU ! Una més, i no poc important , de les conquestes dels governs socialistes, ha estat la de la “mort digne”. El dret a l’eutanàsia quan ja només queda l’opció de patir, fins que arribi la mort. Ningú ens ha dit que haguem vingut en aquest món a patir. Al contrari, hem de poder viure i gaudir dels anys de vida que la salut ens permeti. I tant important és trobar remei als nostres mals, com poder posar-hi fi, quan creiem arribat el moment. Ha costat anys, molts anys, i moltes mobilitzacions i crides a arribar acords entre partits, per a poder fer possible aquesta aspiració. I, precisament aquests anys i aquestes lluites ,han servit per arribar a una legislació molt detallista i amb plenes garanties pels peticionaris. Queda clar, doncs, que ens pertoca complir-la i fer-la complir. Precisament per haver arribat a un gran consens, produeix ràbia i indignació que determinats grupuscles, busquin vulnerar-la sota supòsits de protegir o salvar persones. Uns d’aquests activistes, es fan dir “advocats cristians”, a la recerca de familiars de persones que han demanat posar fi als seus patiments, perquè impugnin la decisió i busquin allargar-li el sofriment. Tenim ara, el cas de la Noelia, que està omplint amplis espais ,en tots els mitjans de comunicació per la tossuderia d’anar a totes les instàncies judicials amb el pretext que un pare, pot impedir que una filla, major d’edat, amb plena consciència, accedeixi a un dret legal. I amb una Justícia, lenta i complicada, s’han d’anar saltant els tràmits, mentrestant la pobra Noelia, pateix sense remei. Aquest és el cas actual, però n’hem tingut altres que al final del recorregut, han pogut sortir del cercle en que algunes d’aquestes organitzacions els havia ficat, però això no pot continuar així. S’ha de preservar la voluntat de la persona, una vegada ha passat per tots els filtres que estableix la llei. No poden sortir, suposats amics, i/o parents, que per interès personal o per altres causes puguin entorpir el procés. Tots els casos, tinguts fins ara, han de ser estudiats i avaluats, a fi de permetre algun canvi puntual en la legislació que tanqui aquestes portes pel darrere. I és que en tots els casos s’hi veuen mans interessades i ben poc esperit solidari i de respecte. Segurament que tots coneixem algun cas i costa d’imaginar com de frustrant i decebedor és un allargament de vida, que no és vida. Solament, patiment. Diria més, caldria establir sancions contundents, contra els qui vulguin entorpir la voluntat i decisió dels qui han gestionat i tramitat el dret de morir dignament. Ningú ha de poder jugar amb un dret fonamental com aquest. Prou de temps i sofriment ha costat, arribar a assolir-lo.

CATALUÑA, A LA ESPERA DE PRESUPUESTO. El Govern Illa, y con él el PSC, han hecho los deberes y tenemos el proyecto de presupuestos 2026, entrado en el Parlament, para su estudio, valoración y debate. Han entrado, con un pacto previo con los Comunes, y después de varias reuniones con ERC, que todavía está exigiendo más prestaciones como condición para votarlos. La principal, la cesión del 100% del IRPF. Una condición que también pide el propio Govern, consciente de que aquí y ahora todavía no es posible. Mientras se llega al pacto, tanto el president como todos los consejeros, han salido a explicar las bondades del nuevo presupuesto. Hay que recordar que Cataluña funciona con el presupuesto de 2023, prorrogado. Estamos en 2026, y a pesar de los suplementos de crédito aprobados, un país no puede funcionar, en plenitud ,sin unos presupuestos actualizados. Y debo decir que el proyecto presentado da respuesta a todos los grandes compromisos para ponerse al día, después de todos los años del “procès” y encarar la nueva etapa para situarse al frente de los retos, dentro de España y a nivel de la UE. Para entender la magnitud de la propuesta, me permito dar algunas cifras. El presupuesto 2026, asciende a 49.162 M, lo que supone un 10,3% más que el presupuesto prorrogado para 2025, y un 22,8% más que el último aprobado (2023). La inversión es la que más crece (un 45%), hasta llegar a los 4.146 M. Y las prioridades son las propias de un gobierno progresista: un 74% del gasto, con una partida de 1.900 M para vivienda y suelo. Para los que tenemos especiales reivindicaciones municipales, las partidas se incrementan notablemente como para dar cumplimiento al nuevo Estatuto de Municipios rurales. Todos los alcaldes, reconocen que la llegada de Illa a la presidencia, ha supuesto un antes y un después, en sus relaciones con la Generalitat. Pues bien, ¿va ERC a votar estos presupuestos? Esta es la gran pregunta. Este es el interrogante que tiene el país, a la vista de declaraciones en que siguen entestados en reclamar la cesión total del IRPF, aunque no sea factible. Piden, algún gesto, algún acuerdo que les permita salir airosos de sus desencuentros con Junts. En este tablero, Junts, juega a desestabilizar a ERC, y al mismo tiempo a impedir que Illa tenga presupuestos. La política en Cataluña no va de patriotas, sino de luchas partidistas para poder acusar a los otros de “vendidos” o incautos que se dejan “comprar” por un plato de lentejas. Francamente, es penoso escuchar las razones para no dar el paso de votarlos. Es un juego de dudas y debilidades ante la responsabilidad de posicionarse ante un proyecto de país. He estudiado, debatido y votado muchos presupuestos. Por supuesto todos los municipales en los que he tenido participación, de primer orden: cuarenta en total. Una docena del Consejo Comarcal. Y finalmente, en tanto que diputado en el Parlament, otros quince. Puedo asegurar que de todos los presentados, debatidos y votados, el actual proyecto para 2026, es el de más rigor, más ambición y mejor dotado para encarar los grandes retos de país. No hay ninguna excusa justificable para no aprobarlos. Veremos si a la hora de la verdad, ERC, da el paso correcto o sucumbe a sus miedos.

BRETXA SALARIAL HOME/DONA. Gairebé tota una vida en institucions públiques, se’m fa difícil comprendre com encara hi ha un gran diferencial salarial , pel simple fet de ser home o dona. Si en un lloc vam acabar amb aquesta discriminació, va ser en les administracions públiques. En totes elles, a feina igual, mateix salari. Faltaria més! Doncs, el que és normal i d’obligat compliment, no ho és en l’activitat privada, tot i alguns avenços fets en els darrers anys. Queda, però, encara molt per fer. Amb les dades de l’ INE, corresponents a 2023, en conjunt, la bretxa salarial se situa al voltant del 15,74%. Es molt encara, tot i que s’ha produït un descens d’1,35 % , respecte de les dades de 2022. Es evident que entre tots, s’ha d’aconseguir acabar amb aquesta il•lògica i injusta discriminació. Es impròpia d’un país democràtic, modern i feminista. En aquest cas, tots hem de ser feministes, en el sentit de recolzar i exigir igualtat, en tot i per tot, entre homes i dones. Impensable mantenir situacions incomprensibles i inacceptables. Però, hi son, si mirem les xifres concretes, les que mostren i demostren aquesta discriminació. Veiem-ne algunes. Per a 2025, el salari promig anual se situava en els 30.372,49 euros per als homes i en 25.591,31 per a les dones. En el cas de tècnics i quadres professionals, estàvem en 65.870,11 euros per als homes, i en 54.003,51 per a les dones. En altres sectors com en el de la salut i ensenyament, estàvem a 41.035,77 euros per als homes i en 37.939,33 per a les dones. No dono més xifres, simplement perquè amb aquestes, ja queda clar que fora de les administracions públiques, les empreses privades actuen aplicant una clara discriminació per raó de sexe. Cert que hi ha algunes explicacions que produeixen aquesta discriminació, motivada per una major dedicació a treball parcial per part de les dones, respecte dels homes. O per activitats en sectors i àmbits menys valorats i amb més alta precarietat, etc. Dit això, malgrat els avenços aconseguits, queda molt camí per recórrer. En aquest camp, pertoca als sindicats, i lògicament al govern de torn, en cada nivell, implantar mesures de supervisió, control i sanció, davant incompliments de les lleis vigents. I al mateix temps, impulsar mesures de promoció que permetin feminitzar molts treballs, fins ara, reservats als homes, i que no tenien ni tenen cap raó d’existir. Si mirem enrere, certament, els avenços han estat significatius. Però, mai podem acceptar les actuals diferències, fins arribar a la lògica i justa equitat. A la vista de les xifres i condicions queda encara camí per recórrer. Aquest, és un dels grans objectiu d’un govern progressista, conscients de que si no ho fa ell, no ho farà cap, de dreta i ultra dreta. Al contrari, es poden fer passos enrere. Tinguem-ho present !

NI AMIGA NI SECTÀRIA. El que s’espera d’un mitjà de comunicació és que sigui objectiu, plural, transparent i transversal. Segur podria afegir algun factor més, però amb aquests n’hi ha prou com per garantir la seva fiabilitat, perquè la professionalitat se’ls hi pressuposa. Afegeixo, que si parlem d’un mitjà que a més és públic, totes aquestes condicions son d’obligat compliment. Faltaria més !. Dic això, després de mesos d’esperar canvis profunds en el tractament i funcionament de tot l’entramat a l’entorn de TV3 / Catalunya Radio. Perquè esperava aquests canvis? Doncs, perquè canviat el Govern, se suposa que hi haurà directrius per canviar estructura, i sobretot continguts. I deixo clar que en cap cas, penso en supeditacions ni directrius per “lligar curt” programes i continguts. No, no, em refereixo a que després d’anys, molts anys, de domini independentista, els mitjans que paguem entre tots els catalans, havien d’alliberar-se i optar per l’objectivitat i la transversalitat. No vull mitjans obedients al Govern, sinó mitjans lliures, professionals i no sectaris, ni partidistes. Doncs, no els tenim. Ara i aquí parlo dels públics. Vaig deixar TV3 / Catalunya radio i un bon nombre de mitjans privats, generosament subvencionats pels governs anteriors, perquè jo busco informació, debat, reflexió, no adoctrinament ni partidisme explícit i implícit. Pel que he vist i comprovat, som centenars de milers els qui hem deixat aquests mitjans, i n’hem buscat d’altres. No tornarem fins no estiguem segurs de canvis profunds. Però, mentrestant és inacceptable comprovar el grau de sectarisme imperant. Els costa, i molt, donar noticies i informacions de l’actual Govern, quan es tracta de temes en positiu. En canvi frueixen quan poden trobar motius per la queixa, per explicar i ampliar repercussions sobre qualsevol incident o accident en vies, carreteres o mobilitat, en general. En cap moment donarà compte de situacions semblants o pitjors, viscudes per anteriors Executius. Van a la recerca de la crítica, oblidant els canvis significatius que s’estan duent a terme en tots els àmbits i sectors del país. Tenen com a prioritat exposar les mancances, catalanes i espanyoles, sense fer esment a les millores o propostes de millores que figuren en tots els plans estatals i nacionals. En els debats i tertúlies els desequilibris son més que evidents. En molts casos, res ha canviat respecte el que es veia o s’escoltava, tres, cinc o deu anys enrere. I repeteixo, no vull seguidisme del Govern, però tampoc accions constants contra el Govern. En molts programes és indignant el grau d’atacs, tergiversacions i falsedats de l’acció del govern central, i a continuació del govern de la Generalitat. Aquests mitjans no compleixen amb el deure d’informar. Continuen sent mitjans poc fiables, i clarament alineats amb els partits de govern anteriors. Si això no canvia, és impensable retornar. Massa anys han estat sota domini independentista, com perquè ara, haguem de continuar patint falta d’informació veraç. En les properes enquestes veuran els resultats d’aquesta mala praxis. Els mitjans no han de ser ni amics, ni sectaris.

SERVEIS BANCARIS LLUNYANS. Tenia els meus dubtes sobre el títol a posar, perquè em sortien diversos adjectius: inadequats, deficients, poc propers, poc confidencials, etc. Al final ,m’he decidit pel terme “llunyans”, explico el motiu. La setmana passada em va tocar fer unes gestions prop de dues entitats bancàries, motiu pel qual vaig tornar a comprovar com de complicats son els mecanismes, per a poder resoldre petites coses que per a moltes persones, es converteixen en grans maldecaps. Si això passa a la majoria de la gent, molt més ens passa als que vivim a pagès. O si volen en el món rural, en el qual vàrem perdre totes les oficines bancàries i no tenim cap altre remei que anar a la capital. I si la capital és petita, només hi trobarem una sola oficina que es converteix en una mostra clara de mal servei. Ja ho vaig dir en el moment en que els bancs es van posar d’acord per tancar totes les sucursals en pobles petits i mitjans. No volen clients, sinó súbdits que no vagin mai en persona al banc i que s’espavilin per resoldre els problemes, via digital, electrònica o online. El terme, és igual. La qüestió és no aparèixer personalment, així s’estalvien personal i no han de donar explicacions de mals funcionaments, difícils d’explicar i encara menys de justificar. Mentrestant, tenen grans beneficis, redueixen al mínim el personal disponible, a les poques oficines que han mantingut obertes. Veurem quan temps duren, perquè estic convençut que tots tenen algun pla de reducció en el calaix que trauran tant bon punt es posin tots d’acord. El resultat, és un mal servei per al client. Es a dir, per a tots plegats. D’entrada, si algú pretén resoldre per telèfon algun tema, veurà que d’immediat li diuen que millor vagi al web del banc. Si truca al general, l’aniran vehiculant perquè contacti amb l’oficina de “referència”. I aquí et pots trobar en que una sola persona estigui en el mostrador i que alhora hagi de resoldre les incidències que es produeixen, cada dia, en els caixers automàtics de l’entrada. Es així com pot haver-hi diversos empleats en els seus despatxets, sense atendre ningú, i en canvi el pobre empleat de caixa, va de bòlit. També pot passar, i passa, que en alguna oficina l’empleat de caixa, només atén determinats temes. Per altres, ens dirigeix cap a algun “agent comercial”, el que està en algun dels despatxets o taules obertes.....I heus aquí com tanta modernitat, mata la confidencialitat. La setmana passada, tot esperant torn per un d’aquests agents comercials, vaig poder escoltar debats i discussions, alguna amb to ferm i discrepant ,entre marit i muller, per què volia fer un i què exigia l’altra. Tot un exemple de mala praxis, mal servei, i pèssima manera d’atendre clientela, sense la intimitat deguda. I ningú intenti resoldre via telefònica, perquè toparà, primer amb col•lapses del servei que anirà repetint que truqui més tard, o simplement no li resoldran el problema. Els nous serveis bancaris que s’ofereixen, tenen per principi: no vingui al banc, no busqui problemes, no esperi que li resolguem gairebé res. El millor servei, és el que no es necessita. Per tant, intentem no tocar tecles ni voler fer operacions poc habituals, perquè el rosari de conseqüències costarà molt d’arreglar. En resum, els bancs incrementen els seus beneficis, a costa de donar mal servei als clients que de fet, ens hem convertit en súbdits, seus. Aquesta és la pura i dura realitat.

UN PRESIDENT MAL INFORMAT, O IGNORANT ? Diversos mandataris, han mostrat, en privat, la seva sorpresa per la poca o mala informació del president Trump. Poc a poc, alguns càrrecs rellevants, juntament amb periodistes i informadors, filtren els continguts de les converses tingudes, i això permet confirmar el que molts sabien: Trump és “un producte” de l’especulació i d’unes formes de vida i gestió, típiques d’un país com els EUA, en que les relacions, entre grans fortunes, produeixen “monstres financers” que tant poden guanyar com perdre, milers de milions en unes hores o uns dies. Els escrúpols els han deixat a casa o simplement no n’han tingut mai. Ningú s’estranyi que acostumats a aquestes maneres de fer i actuar, no precisen de grans coneixements ni grans estudis, perquè treballen amb altres eines. Informació privilegiada, compra d’informació, especulació, ús i abús de tota mena de tripijocs, i tot, en grans dimensions, fins al punt que ningú coneix amb detall què hi ha de cert i què d’artificial en patrimoni i finances. Tampoc hi ha cap escrúpol en barrejar interessos i el terme “corrupció” és tant laxa que tot en queda fora. Simplement es batalla pels negocis i els beneficis, i aquí hi val tot, fins i tot la figura presidencial. No hi ha cap mania en posar fills, cunyats, o nebots, al front de grans organismes, amb prioritats tant clares com remar a favor propi. Si s’ha de fer alguna acció pública, es fa, però si al mateix temps hi entren unes comissions cap a casa, és ser espavilat. No corrupte. Si algú ha nascut i viscut en aquests ambients, és evident que no ha tingut temps, ni ha necessitat fer grans estudis. No cal. El que interessa, s’agafa, i sinó es compra, i sinó es destrueix. Tot amb la mateixa rapidesa, no hi ha temps per perdre temps, ni per negociar o discutir hores o setmanes per futileses que no mereixen pèrdues de temps. La hiperactivitat que demostra Trump, és una escapada constant cap a noves realitats, conscient de que no pot perdre temps. En unes setmanes complirà els 80 anys. No té temps ni paciència per facilitar o arribar a acords. Es molt més fàcil imposar-los. Més ràpid i més contundent, i com que s’ha envoltat de “llepaculs” que li riuen totes les gràcies, està en una bombolla artificial que no li deixa veure la realitat. Qui segueixi l’enfrontament Canadà – EUA, veurà l’immens dany que patirà el país, quan el Primer Ministre, Mark Carney posi en marxa les mesures anti- Trump. Son molt dures i de conseqüències imprevisibles, de cara els propers anys. De moment, ell no hi vol pensar ni vol tirar enrere les amenaces i menyspreus llençats, però ben aviat veurà els resultats. De moment, encara no, i compra temps. I com que ignora la realitat, creu que la pot modificar i comprar. I no, no tot es pot comprar ni modificar. Així, doncs, no ens estranyi que mandataris, periodistes, escriptors – informadors, surtin esparverats per la deficient o mala informació, és que tracten amb un ignorant, cregut de saber-ho tot i dominar-ho tot. Així estem, així anem.

EN EL LADO CORRECTO DE LA HISTORIA. El mundo era ya complicado, como para que apareciera alguien como Donald Trump, para complicarlo mucho más. Si además, sigue las directrices que le marca su reducido grupo de incondicionales y se asocia con Netanyahu per dar salida a sus fobias, tenemos todos los ingredientes para hacer saltar por los aires todas las convenciones y acuerdos existentes. Y quedan tres años para su relevo. Al ritmo que va, es toda una eternidad. Suficiente como para poner en pie de guerra a todo el mundo. De hecho falta ya muy poco para que ningún rincón del planeta se considere seguro. Los peores augurios se han cumplido con creces. Y si nadie le planta cara, a nivel interno y externo, sus ansias de autoritarismo se verán cumplidas y reforzadas. Un auténtico peligro para todos. De aquí que tengamos que echar mano de los pocos líderes que no le ríen las gracias, sino todo lo contrario. En esta pequeña nómina tenemos al Primer Ministro de Canadá, Mark Corney, y nuestro presidente Pedro Sánchez. Hay otros secundarios, no muchos, pero algunos, sí. De todas formas, no permitir el uso de las bases americanas en España, para atacar Irán, es una decisión valiente. Arriesgada, pero valiente y demostradora que se ha situado en el lado correcto de la historia. Lo mismo que hizo con Gaza y con otros conflictos, pero en este caso todavía más significativa por los posicionamientos de Gran Bretaña, Alemania y Francia. No me cabe ninguna duda que se arrepentirán, más pronto que tarde. Y es que los ataques a Irán, no han sido debidamente calibrados. Se pueden comprender las prisas de Netanyahu que actúa más con las vísceras que con el cerebro, pero seguirle en esta aventura puede llevar a los EEUU a situaciones de gran peligro e inestabilidad, en buena parte del mundo. Y a nivel bélico es fácil actuar con ataques aéreos pero sin pisar el terreno es imposible imponer condiciones, mínimamente estables. ¿Qué pasará cuando se vaya alargando el conflicto? ¿Qué cambio interno se producirá en EEUU cuando vayan llegando los primeros féretros de militares, caídos en combate? ¿Qué reacción de medio mandato habrá, ante el incumplimiento de Donald Trump de no meterse en guerras lejanas? ¿Cómo van a repercutir los inmensos gastos militares en la economía interna del país? Muchas preguntas con difíciles respuestas. Las explicaciones y reacciones a la situación sobre el terreno han ido cambiando y ahora mismo ya nadie sabe ni entiende los motivos concretos de la intervención. Se interviene porque se tiene la fuerza para hacerlo, pero sin las ideas claras de hacia donde se quiere o puede ir. Y ahí está el gran peligro. Se puede enquistar una situación que no tenga solución. Llegados a este punto, habrá quien recuerde la posición de España y reconozca el valor de no hacer seguidismo y advertir de los peligros de una intervención, no amparada por ninguna convención, ni ningún organismo internacional. Ir por libre puede tener graves efectos. Estoy seguro los tendrá y entonces será el momento de reivindicar la firmeza y posicionamientos de Pedro Sánchez. También alguien recordará los de Núñez Feijóo que como siempre se sitúa en contra, y por lo tanto a favor de la intervención. Le da igual el derecho internacional y las convenciones que regulan los tratados entre pueblos. Aquí es donde se ve y se nota quien tiene capacidad de liderazgo y quién no. Nada se improvisa. Estamos en medio de una crisis mundial que puede extenderse a otras zonas del mundo. Sinceramente estoy del lado del presidente Sánchez y muy lejos de todos los otros. Feijóo y compañía creen que reírles las gracias a Trump les puede beneficiar. Más pronto que tarde verán que se han situada en el lado malo de la historia. Tiempo al tiempo.

ACTE DE RIGOR I COHERÈNCIA. Els qui hem estat al capdavant d’alguna institució, tenim clar que la política de “tapar forats” o la de “qui dia passa, any empeny” no resol res, mínimament important. Només permet arribar a finals de mes, pagar el personal i resoldre quatre emergències. Els pressupostos anuals son els que permeten fer política en majúscula. I fer-ne, vol dir compaginar grans o petites decisions amb la gestió diària, indispensable perquè el poble / ciutat, el país o l’Estat, funcioni adequadament. He estat quaranta anys, gestionant pressupostos, i puc assegurar que no té res a veure disposar de “suplements de crèdit”, a tenir uns comptes amb capacitat de projecció, decisió i actuació. Sense aquests tres elements, simplement et dediques al dia a dia, sense cap possibilitat d’emprendre millores, canvis o projectes de futur. Després de tots els desastres, produïts pel “procés”, Catalunya necessita impulsar canvis substancials en tots els seus àmbits i sectors. En uns, per atrapar el temps perdut, en altres per posicionar-se al capdavant d’Espanya i de la UE. Si volem competir, ho hem de fer en les millors condicions, i per això cal inversions en multitud de temes estratègics. A dia d’avui, el Govern treballa amb els pressupostos prorrogats de 2023. Es una autèntica anomalia i una pèrdua constant de posicions respecte els qui treballen amb altres eines i altres xifres. Tothom sap que per treballar i funcionar bé, calen les eines adequades, i ara Catalunya no les té. El nou Govern, ha fet meravelles amb els recursos disponibles, però ha arribat a final de recorregut. Ara, o es dedica a la contemplació dels problemes i anar dient que no té capacitat per implicar-se i resoldre’ls, o se’n va a casa. En política no s’hi està per perdre el temps i fer-lo perdre a tot el país, sinó a fer de locomotora i posar les condicions perquè tots els sectors trobin encaix i facilitats per treballar, innovar, invertir i crear treball, i amb ell, riquesa a compartir amb tots els ciutadans. De les idees i projectes del nou Govern, en tenim tots constància perquè han estat presentades, explicades i proposades, a tots els nivells. Els deures s’han fet a bastament. Ara toca posar-hi els mitjans. I els mitjans han de venir de la mà dels primers pressupostos d’aquesta etapa. Es lògic, doncs, que el president Illa hagi decidit aprovar-los i portar-los al Parlament per la seva tramitació i si s’escau, aprovació. Es un acte de rigor i coherència, propi d’un polític seriós. Tot seguit, començarà el període de tràmits i negociacions amb els grups parlamentaris, fins arribar a la votació final. Seria una gran irresponsabilitat no recolzar-los, però ,si passa ,que cadascú assumeixi la seva quota de responsabilitat. No culpi a d’altres.

TRUMP, EL DESTRUCTOR. Si algú tenia dubtes sobre la importància d’elegir bé, en qualsevol elecció, molt especialment en les generals, ha pogut comprovar com de cert, era / és aquesta afirmació. La suposada exemplaritat democràtica dels EUA, ha passat a millor vida, i comprovem dia sí, dia també com de febles son els contrapoders, al poder presidencial, quan algú com Donald Trump, es comporta com si presidís un Estat autoritari. Avui, no vull parlar de l’atac simultani dels EUA i Israel a Iran, la gravetat del qual constatarem en els propers dies i setmanes, sinó d’un altre conflicte greu, molt greu, que ens cau lluny i no ha tingut la repercussió que mereix. Parlo del trencament, gairebé secular, de les relacions de tota mena entre els EUA i Canadà. Son dos països que es consideraven cosins – germans, amb multitud de tractats, convenis i acords mutus. Doncs bé, en un d’aquells rampells, típics i tòpics de Trump, molest per una gran inversió que en comptes d’anar als EUA, es decideix fer-se a Canadà ( fabricació de cotxes Honda, per uns 9.000 M), decreta la imposició d’aranzels, primer, i considerar el país veí com un de segona divisió, poc poderós, mal organitzat i pitjor governat. I no content amb un menyspreu d’aquest nivell, arriba a convidar a que si alguna província canadenca, vol agregar-se als EUA, ho facilitarà... Com tothom es pot imaginar, mai de la vida, el govern canadenc i amb ells tots els ciutadans, havien assistit a un atac semblant. Ja no pel que significa d’intrusió en la política d’un país veí, indispensable a nivell econòmic, però també de defensa, no en va estan integrats en el sistema NORAD, que permet detectar, avisar i actuar contra qualsevol amenaça que provingui de l’àrtic nord. El menyspreu, l’atac ha estat tant fort que no es podia deixar passar amb una simple resposta diplomàtica, mirant cap una altra banda i esperant que a l’eixelebrat de Trump, se li passés el mal dia. Un país, no pot permetre aquests atacs i encara menys, aquesta intromissió en la política interna, sense una resposta de semblant alçada. I és el que va passar la setmana passada, poca estona després de les declaracions i amenaces de Trump. El Primer Ministre, Mark Carney, després de reunir el seu Govern i de parlar amb alguns dels principals països amics: Gran Bretanya, França, Alemanya , Australia i Japó, va decidir preparar una resposta de només 4 minuts. En una compareixença inesperada, va deixar clara la posició de Canadà, i la decisió d’obrir nous mercats, noves relacions comercials i polítiques, considerant que les relacions històriques amb els EUA s’havien trencat. Estem davant d’una decisió molt, molt rellevant, perquè la dependència dels EUA respecte Canadà, és gran en molts àmbits i sectors. El dany que pot produir a l’economia americana serà immens i també la pèrdua d’efectivitat de la interdependència a nivell de seguretat i defensa. El poder destructor de Trump, és evident però els rebots que va tenint, ben aviat li mostraran els costos que tindran. Les eleccions de meitat de mandat, esdevenen més que rellevants.

TORNA EL BON TEMPS, TORNA EL PERILL. El breu i estrambòtic hivern toca a la fi, i l’arribada del bon temps ens anuncia el retorn del perill a les carreteres, dites secundàries i/o rurals. Els darrers dies n’hem tingut la prova amb l’aparició de nombrosos ciclistes i les primeres colles de motoristes. Els qui les fem servir per qüestió de vida, en algun d’aquests pobles, preveiem resultats molt negatius. Em refereixo a la previsió d’incidents i accidents. Es comprèn l’atracció per anar a carreteres plenes de revolts, amb bons paisatges i alguns restaurants per fer parada, però la majoria d’usuaris no son conscients de l’immens perill a cada revolt, a cada racó, de traçats planificats cent anys enrere, i que esperen remodelacions i renovacions, des de fa decennis. Mentrestant, els que les agafem cada dia, coneixem els revolts, els trams perillosos , els que tenen el ferm en mal estat, els llocs habituals de pas de fauna salvatge, els perills que comporten els vedells que pasturen amb les seves mares i que tot sovint s’escapen per sota del filat, a la recerca d’herba fresca que veuen en els vorals de la carretera, etc. En aquestes carreteres, no cal mirar les limitacions de velocitat, per saber i entendre que la prudència ha de ser màxima, en tot lloc i moment, per totes aquestes circumstàncies que he esmentat, que s’afegeixen a les que porten els propis usuaris. S’ha de fer atenció a tot, però en primer lloc a circular, per carreteres estretes, no habituals per a molts dels conductors. Es fa difícil per a molts, creuar-se amb altres, mantenint el control i la serenitat, com per evitar el xoc. I veure aparèixer alguns camions, carregats de fusta, o autocaravanes immenses, a més de furgonetes, a velocitats inadequades, produeix vertigen. Si a tot plegat hi sumem algun corredor a peu, més enllà una colla de ciclistes, i una colla de motoristes els vol passar a tots plegats, comprovarem l’enorme complexitat i perill, en cada moment i en cada lloc. I ara, ja no tenim només els ciclistes de la comarca o comarques veïnes sinó que gràcies a les elèctriques, hi ha colles que venen de distàncies molt més grans, complicant encara més el trànsit per vies , no pensades per aquests volums i intensitats. Ho he dit en anteriors ocasions, en aquestes mateixes pàgines que molts dels accidents es produeixen per falta de domini de la màquina que es porta, i poca experiència en conducció per vies no urbanes. Si qui s’enamora d’una moto, no té clares les prestacions que dona, ni està degudament preparat per dominar-la i per anar per espais molt complicats, millor es dediqui a altres esports. Del contrari patirà ell i ens farà patir a tots, amb possibles conseqüències fatals per al conjunt. Millor evitar-ho.

LA POLÍTICA SEGÚN EL TERRITORIO. Mucho se ha hablado y escrito sobre el diálogo entre Gabriel Rufián y Emilio Delgado y sus posibles efectos para los partidos, a la izquierda del PSOE. No parece vayamos a ver ninguna revolución, puesto que los propios partidos a los que pertenecen los dos protagonistas se han apresurado a decir que “iban por libres” y no apoyaban ninguna posible acción conjunta. De todas formas el debate ha abierto la discusión y puesto sobre la mesa, conceptos tan manidos y viejos como “divide y vencerás”. Pretender ser y resistir, cueste lo que cueste, a partidos muy localistas o regionalistas, tienen los días contados. Siempre hay alguna excepción pero, es eso, una excepción. Y queda claro que la dispersión facilita buenos resultados para sus contrincantes. Si estudiamos diversas encuestas, constatamos la pérdida de miles o incluso decenas de miles de votos que no sirven para ganar ningún escaño. Lo lógico sería agruparse para concentrar el voto, pero los egos e intereses partidistas, alejan esta opción, como hemos visto en Aragón e iremos viendo en otras contiendas electorales. De todas formas, muchos se preguntan por qué Rufián se ha metido en este lío. Digo lío porque en su propio partido muchos le han criticado y han amenazado con represalias caso de que siga adelante en su implicación en otros territorios. ERC siempre ha sido un partido convulso y muy encerrado en sí mismo. No quieren aparecer como interesados en la política nacional, para ellos “estatal”, para no perder el ánimo independentista que anida en su seno. En fin , que el papel de Rufián es complicado, dentro y fuera del partido. Es el líder de mayor proyección que hace sombra a Oriol Junqueras y esto provoca no pocos conflictos entre sectores. No hay que olvidar que el próximo año hay elecciones municipales y ha empezado su preparación, con todo lo que implica de lucha para ocupar territorio y no perder lo que se ganó en las últimas. Dicho esto, hay que reconocer la claridad y valentía con la que se expresa en todos los ámbitos, y muy especialmente en la tribuna del Congreso de Diputados. Y su progresivo cambio, creo, es debido a la constatación de que en Madrid no se puede hacer política a medias tintas. Actuar en política en Cataluña, es una cosa, y actuar en Madrid es otra, radicalmente diferente. En Cataluña, por mucha oposición que se haga y por muchos enfrentamientos que se provoquen, nunca, nunca, se llega a los extremos que vemos en Madrid. Y debo decir que se ha degradado mucho el trato, si lo comparo con mis tiempos de diputado, pero estamos lejos, infinitamente lejos de lo que sucede en Madrid. Para mí, éste es el principal motivo por el cual Rufián, ha variado sus posiciones, a lo largo de los últimos años. Está viendo cada día lo que significaría tener en el gobierno central a un ejecutivo formado por PP y Vox. Las supuestas líneas rojas que siempre han existido, saltarían por los aires y podríamos ver cosas nunca imaginadas. En las intervenciones de los representantes de PP y de Vox hay mentiras a miles, falsedades inmensas, mediocridad generalizada y odio a mansalva. También ánimos de castigo, venganza y deseos de cambios radicales, bajo conceptos de todo tipo. Es lógico que sus intervenciones sean radicalmente diferentes de las que haría en Cataluña, puesto que aquí ni el PP ni VOX llegan a las barbaridades que vemos en Madrid, si bien van avanzando, pero a otro ritmo. En resumen, las políticas se hacen en función de cada territorio, y el de Madrid es especialmente radical y tóxico, por parte de la derecha y ultra derecha. Lógico se actúe, en función de esta realidad.

QUATRE ANYS DE GUERRA. S’han complert ja quatre anys d’una guerra que tothom preveia ràpida i curta, molt curta. La segona potència mundial, Rússia, s’havia preparat per llençar una invasió amb l’objectiu d’entrar, arribar fins a la capital Kiev, i reclamar la rendició immediata i sense condicions, a una Ucraïna, menystinguda i menyspreada. No en va, la desproporció era immensa i res feia predir cap especial resistència. Doncs, vaja fracàs de la intel·ligència russa i de la pròpia força d’atac. La prepotència mai és bona consellera, i molt menys quan s’ataca el bé més preuat d’un país: el territori, la gent i la seva identitat. La rapidesa de reflexes i la mobilització immediata de tota la població, fent ús de tot el que tenia al seu abast, va frenar la invasió i tot seguit va permetre establir línies de defensa, d’una gran efectivitat com s’ha pogut veure i comprovar. D’aquella previsió de “guerra – llampec” d’un parell de setmanes o un mes, s’ha passat a una guerra de quatre anys, que ben aviat superarà, en temps, a la Primera Guerra Mundial (4 anys, 3 mesos i 14 dies). I tot i les converses que es mantenen sobre un possible pla de pau, res indica que pugui arribar en un període curt de temps, vistes les exigències que encara fa Rússia per mirar de tapar, amb guanys territorials, l’enorme fracàs a nivell bèl·lic. Les xifres del desastre son immenses. Superen en molt tots els anteriors conflictes, posteriors a la Segona Guerra Mundial. Malgrat el secretisme es dona per segur que Rússia ha tingut més de 1,2 milions de baixes, entre víctimes mortals i ferits. Ucraïna se situa a la meitat d’aquestes xifres, tot i que la incidència en un país o altre és molt diferent per raons de magnituds. Amb tot, l’ impacte sobre la població, la indústria, la qualitat de vida, i la continuïtat de l’acció militar s’ha convertit en un autèntic malson per a Putin. Lògicament, similars dificultats, actuen sobre Ucraïna si bé les motivacions de la defensa del propi país, suposa un plus de resistència que permet continuar, malgrat la diferència de potencial militar. Tampoc Rússia s’esperava el decidit suport dels EUA per una banda i de la UE, per una altra. Es evident que sense aquest recolzament Ucraïna no hagués pogut superar el primer any de guerra. Tot té els seus límits i en qüestió d’una guerra en ple segle XXI, intervenen avenços tecnològics que decanten ràpidament la balança cap una banda o altra. Sigui com sigui, queda clar que el poc territori conquerit per Rússia, no justifica en absolut l’immens sacrifici fet, en tots els camps i tots els àmbits i sectors. Tot el conjunt del país, pateix restriccions contundents, i ningú vol anar a una guerra que no consideren justificada. A no gaire tardar haurà de rebaixar condicions per aturar la guerra, si no vol assistir a col·lapses en sectors estratègics. Pel que fa Ucraïna, el desgast ha estat immens. Tinc setmanalment informació sobre el patiment de la població, en converses amb alumnes refugiats, en el Centre Internacional de Berga. Però, també mostren la tossudesa de no voler acceptar condicions que significarien haver perdut centenars de milers de vides, en va. Hi ha un molt general convenciment que el dany a Rússia és prou important com per justificar la resistència i aconseguir un acord de pau, raonable i digne. Qui vulgui imposar qualsevol acord, no ho aconseguirà. Es lògic que la UE es posi clarament del costat d’Ucraïna. I faria bé EUA, de respectar aquesta voluntat.